Literaris
En els primers trams de la nostra travessia
T
ots tenim multitud d’anècdotes, o desventures, escolars que dormen empolsegades en l’armari de la memòria. Per la meua part intentaré ací desempolsar-ne algunes de les que em varen ocórrer quan era alumne de l’antiga acadèmia Larrodé, en Catarroja. Vaig acudir a aquest col·legi des dels nou anys fins als catorze. De Massanassa, també passaren per allí al llarg d’este temps: Julio Gallart, Vicent Sánchez (Tento), Manolo Olmos, Manolo Gómez, el meu cosí Toni, Vicenta Puchades (que es d’Albal i, en aquell temps, vivia allí)... i segur que alguns més que, a hores d’ara, no recorde. Don Francisco Larrodé, bona persona i excel·lent professor, de volta en volta i quan les circumstàncies ho exigien, tirava ma d’una persuasiva paleta de fusta a la que havia batejat “la cariñosa”. Eixe convincent recurs, junt a la seua personalitat i la conformitat absoluta dels pares en totes les seues actuacions, eren les úniques armes que disposava per a guardar l’ordre entre aquella colla incontrolable d’insensibles adolescents. El nostre progrés oficial es jugava els mesos de juny i setembre a l’institut de Xàtiva, on uns professors que no ens coneixien de res decidien el nostre destí guiats per les respostes nervioses a unes quantes preguntes improvisades. Després de tants anys, malgrat el devastador efecte del temps sobre la memòria i unes mínimes llicències obligades pel relat, encara puc assegurar que les coses varen ocórrer, més o menys, així.
¿TE HAS ENTERADO? Donya Ángeles Belda, catedràtica d’Història, era la persona més temuda de l’institut de Xàtiva. Tots li dèiem “la Belda”, probablement era la nostra manera de remarcar la seua suposada inflexibilitat i la dificultat d’aprovar amb ella. Jo la vaig conéixer personalment al complir els onze anys; ella pujada en una respectable tarima i jo de peu esperant la seua clemència junt a un company d’altre col·legi a qui no
124
coneixia. L’examen es va desenvolupar aproximadament d’esta manera:
suficient informació i ens despatxa per a concloure el seu previsible veredicte.
¿Cómo te llamas? José Casany –vaja pregunta més fàcil. La cosa comença bé. Háblame de las Guerras Púnicas. ¿Las Púnicas? –Em mira per dalt de les ulleres. Eso es. Las Guerras Púnicas... Las Guerras Púnicas... ocurrieron hace ya mucho tiempo... entre los griegos y.... Ay! Ay! Ay! –Les seues exclamacions no m’aportaven cap informació de com anaven les coses– ¿Los griegos? ¡Madre mía!– Ara sí. Ara ja coneixia el significat demolidor de les queixes. Em talla i es dirigeix a l’altre: A ver si contigo tengo más suerte.
La veritat es que va emetre un veredicte que jo vaig considerar absolutament encertat i totalment just. Això si, un poc sorprenent: ¡em va aprovar! Des d’aquell dia, per a mi, “la Belda” deixà de ser “la Belda” per a convertir-se en la molt respectable, justa, imparcial i estimada “Doña Ángeles”. Dotze anys després ens vàrem retrobar a l’institut Juan de Garay. Ella era la directora i jo estrenava professió. Mai li vaig dir que ja ens coneixíem, tampoc li vaig preguntar per les raons que guiaren la seua misericordiosa sentència.
¿ALGÚN VOLUNTARIO?
I aquell posa de nou la moto en marxa per a desplaçar-se triomfalment per tots els racons del Peloponeso. I “la Belda” que segueix preocupada pel meu aprenentatge.
Hi ha dies en la vida estudiantil que és millor quedar-se dormint que acudir a classe. Un d’eixos dies, Don Francisco Larrodé va demanar voluntaris per a preguntar-los la lliçó de Física. “El sillero” –efectivament, era de Silla–, donat que coneixia el contingut de cadascú dels llibres amb la mateixa solvència que l’autor, sempre era el primer en alçar el braç –jo crec que ja venia així de casa–; també les xiques acostumaven a mantenir la dignitat de la classe. Jo, que aquell dia, i alguns altres, no sabia la lliçó que anava, em mantenia en un prudent silenci. De repent observe que Selma i Rodrigo –amics de tots, divertits com ningú i espavilats al màxim, però tan interessats per la Física com les anguiles de l’Albufera en cuinar un all i pebre–, també s’ofereixen voluntaris. I pense que don Francisco elegirà a qualsevol d’ells amb absoluta seguretat. Així que se’m presenta una immillorable oportunitat de restablir part del meu deteriorat prestigi presentant també la meua sol·licitud. I així ho faig.
¿Te has enterado? –Torne a afirmar. Ella, que continua observant-me com acostuma, pareix enfadada–. ¿Que pasa? ¿No has estudiado? Sí, sí que he estudiado. ¿Has estudiado y no te has enterado? ¿Eres tonto? ¡Pues no tienes cara de tonto! ¡No! ¡No! ¡No soy tonto! –¡faltaria més!–. Es que... –ella pensa que ja ha recollit
Don Francisco, repassa pausadament els candidats amb la seua mirada; al segon repàs ja comence a inquietar-me. Al tercer, la inquietud va mutant cap a un suau tremolor. I al quart es confirma la meua desgràcia: don Francisco m’elegeix. Dissimuladament pregunte als meus veïns quina lliçó va. El de l’esquerra em mira al·lucinat; >
I el meu acompanyant es llança com una moto explicant eixes guerres amb tanta precisió com si les haguera protagonitzat ell. ¡Que tio! Quan la moto va parar, “la Belda” torna a encarar-se amb mi: ¿Te has enterado? –Jo afirme amb el cap-. Pasemos a las Guerras del Peloponeso. ¿Las del Peloponeso? –Torna a mirar-me per dalt de les ulleres. No sé per a que se les posava. Eso es. Fueron unas guerras que ocurrieron... por la zona del Peloponeso... entre... los... los... romanos y... Ay! Ay! Ay! –Ara ja coneixia que tants gemecs no significaven res bo. Torna a dirigir-se a l’altre: A ver si sigue mi suerte contigo.
Massanassa Festes
de SANT JOAN 2019
