Escola d’Adults

Escola d’Adults L’espectre malhumorat

Feia molts anys que l’espectre de Paco, com així li diuen al protagonista d’aquesta història, vagava sense rumb fix, perquè encara estava de penitència fins que no esmenara tots els errors que havia comés en la seua vida terrenal, de fet va ser una persona amb un càrrec important i va tenir en les seues mans la potestat per a decidir qui vivia i qui moria...

Ara aqueix tipus de poder ja no existia, i ell només era un dels milers que van expiant culpes pels llimbs, càstig que li pertocava per a tota l’eternitat.

No obstant això, algunes seqüeles li quedaren, la més definitòria tenia a vore amb el fet que encara li agradava manar, i estava ben acostumat que li feren rigorós cas.

Un bon dia arribà a la mansió que en altre temps havia pertangut a ell i a la seua família, per cert, la trobà ben conservada i sense que li faltara detall, de fet estava en venda perquè els seus hereus i actuals amos volien fer caixa com fóra.

Paco es trobava molt còmode i a gust, però un tant avorrit, atés que ja no tenia a qui espantar, i, d’altra banda, quin sentit tenia vagar pel casalot sense ningú que isquera corrents amb els pèls de punta, ni tant sols una rata repel·lent per entretenir-se. El cas és que estava ja desesperat i pensant d’anar-se’n a un altre lloc sense preveure per a res la que se li esperava.

L’endemà, ben prompte, li va semblar escoltar sorolls fora de la casa; sense pensar-s’ho gens ni mica es precipità cap a la paret mentre pensava... —Recollons, serà veritat açò, no m’ho puc creure, ara dotorejaré a vore...

I traient el cap entre els murs, voilà, ahí estaven, la família al complet, el pare, la mare, tres xiquets, la donzella i un gosset que, a tot estirar, no alçava dos pams del sòl. Els xiquets es portaven poc de temps i es semblaven molt, pèl-rojos i pigosos, igual que el pare, llevat que ell duia un bigot ben poblat. La mare, ben vestida i esvelta, es notava que venien de bona família. Paco estava expectant, a partir d’ara si que anava a gaudir fentlos por, a tota aquella gent.

Després que tots s’instal·laren, cadascun en la seua estança, Paco entrà en acció. Hi havia coses que ell desconeixia, una espècie de quadres però que emetien sons i llums de colors. Els xiquets no jugaven, estaven immersos en aquelles màquines infernals que els tenien hipnotitzats.

Paco es preguntava:

• Però, quina bogeria és aquesta?, no pare de fer sorolls, de moure mobles, de fer caure els quadres, fins i tot el meu, tant replicat en temps passats en cada escola i cada ajuntament..., i, ells com si res.

(Aquestes màquines infernals eren els videojocs, com ja us haureu imaginat)

El que Paco no sabia era que els xiquets eren molt llestos, i massa i tot que sabien que ell estava allí, però se’ls en fotia un rave. L’única cosa que els importava era jugar i jugar, la resta gens ni miqueta. L’únic que anava darrere d’ell a tots els llocs i li menejava la cueta era el gosset, perquè es trobava molt sol, i tampoc ningú li feia cas. Els pares estaven tant involucrats en els seus treballs que, a penes, passaven temps a casa, atés que la seua única idea era treballar i guanyar molts diners perquè als seus fills no els faltara de res, i mantenir l’estatus al qual estaven acostumats. La que més s’ocupava dels xiquets era Llúcia, la donzella, sempre disposta a tirar una mà pel que fera falta, encara que la tenien en gran estima.

Aleshores, els menuts ja estaven farts del Paco, i li plantaren cara, cosa que ell mai s’esperava.

• Però, tu què t’has pensat, espectre de

tercera?, que ens espantaràs?, d’això res! Nosaltres, encara que no ho parega fem el que volem dels nostres pares, i ara mateix ho voràs. I en això que es posaren tots tres a plorar alhora. Els pares, ja s’ho imagineu, tardaren deu segons en entrar a la sala d’estar. - Què passa, què passa. - No res, que no volem mai més viure ací. - Però, si acabem de mudar-nos... fa res, - contestaren els pares. - Sí, però no podem vore els nostres amics.- Deien els xiquets plens de llàgrimes i amb els mocs penjants. - No us preocupeu, amors, que ja trobarem una solució, no siga cosa que agafeu un trauma i us hàgem de portar al psicòleg.

Un dels majorets es girà i li feu l’ullet a Paco, que es va quedar de pedra...!

- Com et poses molt pesat, encara plorarem més, fins que ho aconseguim, o te’n vages d’ací.

Paco es va rebel·lar, qui ho diria d’un dictador, i ja no pogué més, els ulls ensangonats de tanta ràbia, boig de vore que ja mai se n’eixiria en la seua.

• Però, com poden haver canviat tant les coses? Abans ni els menuts ni els grans tenien ni veu ni vot, i la majoria, de ben jovenets els tocava treballar al camp barata el menjar. I, de joguets, cavallets de cartró o nines de drap, per als més rics, clar! I la disciplina i els castics, què em dieu? Açò ho arreglava jo amb dues bufetades i... alguna cosa més! En tan bonic com era, que tot el món estiguera sotmés per la por, i així els podia dur per on jo volia! Estos nanos saben més que les abelles. Tire la tovalla! Està vist que ja es massa tard per a mi.

I, sense obrir la porta del carrer, (això sí que no li feia ja cap falta) isqué tot malhumorat sense girar cap.

- Ahí es quedeu, família del segle XXI! Per a vosaltres les modernitats, si per mi fóra, ni aigua! Està clar que açò es cosa del dimoni, i anireu tots a l’infern, si és que hi ha, perquè ja ho dubte! Pensant-ho millor, jo tampoc ho hauré fet molt bé, del contrari estaria descansant en pau a la meua Vall, que em sembla que eixa sí que és encara meua. El cas és que ja no em perdona ni déu. Ja m’ho deia ma mare: Paquito, Paquito!, que no eres bo!!

I tenia tota la raó, la dona. •••

Lupe Gallardo Martínez.

Massanassa 2018