Un record agraït al Sant Crist de La Vida

Tenia a penes dotze anys quan en el centenari del Santíssim Crist de la Vida, veia en il·lusió com se preparava el carreró per a la seua visita. Mon pare fent la plantilla en la que s’anava a decorar el sol, i tots els veïns, majors i xicotets, pintant i engalanant el pobre carrer en el que feiem la vida… Què ve el Santíssim Crist de la Vida!... Fou tot un esdeveniment, no hi quedà cap carrer del poble pel que no passara la nostra benvolguda Imatge.

Ara segueix escampant les seues benediccions, ens segueix donant Vida, però vida que val la pena. Estos mesos he pogut parlar en alguns dels meus amics de la infància i tots estem agraïts per tot el que rebem, per tot allò que gaudim, per les santes costums en les quals vàrem créixer. Gràcies a Déu per unes famílies estupendes, en una entrega exemplar dels pares. Bones amistats, d’eixes que duren sempre. I encara que, sense tantes coses com tenim ara, hem segut molt feliços. Darrere de tot estaven els valors cristians.

Dos records de més xicotet. Un dia estàvem jugant a la plaça de l’Església un bon grapat de xiquets, passant-ho en gran i a un se li va ocórrer dir: saludem el Senyor en el sagrari, i allí vam anar corrent. Una genuflexió davant del Santíssim Sagrament i una mirada al Crist de la Vida. Jugar i resar. Un altre dia era Divendres Sant, un altre rogle de xiquets cridant pel carrer i un diu: anem a no cridar que ha mort el Senyor. Xicotets detalls que reflecteixen una fe viscuda.

“Als devots que vos donem devoció tan rendida, doneu-nos vida d’ànima i cos Sant Crist de la Vida”. Vida d’ànima i cos li demanem al nostre Protector. Vida d’ànima, vida d’esperit, què seria d’un cos bell i fort sense l’alè de l’ànima. Un cadàver”. Ara costa entendre eixe aspecte de la vida, ens fixem molt en allò extern, en lo material. Però si no cuidem l’espiritual: l’amor, la veritat, l’harmonia, el silenci. Si no hi ha virtuts com la lleialtat, la sinceritat i la justícia. Si no sabem comprendre i perdonar. Si no hi ha espai en la nostra vida per a l’esperit, per a la contemplació... correm el perill de ser només fatxada. De viure una vida que no és vida.

Deia el Papa Francisco:” Déu es fa pròxim per amor i camina amb el seu poble. I este caminar arriba a un punt inimaginable: mai es podria pensar que el Senyor mateix es fa un de nosaltres i camina amb nosaltres, i roman amb nosaltres, roman en la seua Església, es queda en l’Eucaristia, es queda en la seua Paraula, es queda en els pobres i es queda amb nosaltres caminant. Esta és la presència viva;. El pròxim dia 24 la santa imatge del Crist de la Vida tornarà a eixir en processó, serà portada a homes per un grapat de fills de Massanassa, passarà pròxim, beneint. Què escoltem la seua paraula! Quelcom ens dirà, com ho fa un bon pare, o el metge, o l’amic. Que siga Ell qui ens done paraules de vida. Qui ens anime a viure amb ànima, amb esperit. Açò és el que ens farà contents i feliços i serem millors per als altres, per als nostres. Que el poble de Massanassa no s’oblide de les seues arrels cristianes, eixes que el fan fort i que l’alimenten. Dóna’ns vida d’ànima i cos Sant Crist de la Vida! •••

Juan Luis Selma