A les 20h, al balcó

Eixa era la nostra cita diària. L’únic moment marcat en els nostres quéfers diaris a on se movilisàvem tot el veïnat per a fer una mateixa cosa: eixir a aplaudir al balcó.

I és que, lo que en un principi va nàixer com un homenage al personal sanitari que estava en primera llínia combatent al covid, acabà sent un punt de reunió a on raonar presencialment en atres persones. Era provablement el millor moment del dia. Un ratet a on s’escoltaven cançons –unes punchades per dj’s, i d’atres interpretades per músics en els seus respectius instruments–, s’aplaudia enèrgicament –fins arribar a emocionar–, algunes vegades s’escoltaven colps de casoles –quí aixina ho estimava oportú, expressant lliurement el seu descontent en el govern–, i un llarc etcétera de situacions anómales i curioses; pero sobretot, lo més important d’estes cites, especialment per a les persones que conviuen en edificis grans, fon

conéixer als seus veïns i veïnes.

Si, eixes persones que viuen just al nostre costat, enfront, o darrere, i que, encara que vegent-les passar per davant nostra en multitut d’ocasions, no sabíem quí eren, a on vivien exactament, i ni molt manco, com se dien de nom. Eixe fon el principi d’una nova etapa. Una etapa a on, dins de tota la foscor i males notícies d’esta maleïda pandèmia, començàrem a conéixer de veritat a les persones que mos rodejàven, començant a compartir experiències, anècdotes, recomanacions i consells.

Resulta que estes persones, a les que en ocasions ni saludàvem, s’acabaven de convertir en les úniques persones en qui podíem compartir quatre paraules de manera presencial. ¿I sabeu qué? Que fon una grandíssima experiència.

En el nostre carrer –Joanot Martorell, junt al carrer de Sant Miquel–, quan hi havia algun natalici d’algun veí, sense coneixer-lo, se corria la veu per a que els músics del carrer ixqueren a interpretar el “cumpleaños feliz”, i el resto del veïnat cantàrem felicitant-lo. Atra de les iniciatives boniques i novedoses que tingúerem en el nostre carrer, fon la composició i interpretació d’una cançó pròpia “Yo soc de Joanot, soc de Massanassa”. Una cançó inèdita, cantada pel veïnat, i inclús en un videoclip ballant. Tota una revolució en plena pandèmia, especialment per als més menuts del carrer. La podeu vore a través del següent QR: Enllaç al videoclip de la cançó

“Yo soc de Joanot, soc de Massanassa”

Pero, tot i que tractàrem d’ingeniar activitats per a passar el temps de la millor manera, no fon gens fàcil superar la situació. Especialment dur fon per a totes aquelles persones que estigueren ingresades pel virus, o pijor encara, totes aquelles que patiren la pèrdua d’alguna persona volguda i ni tan sevol pogueren acostar-se al seu soterrament. Fon, i ha segut, una etapa molt dura; i encara que per sòrt Massanassa no ha tingut una gran incidència, ni morts acumulades, tots coneguem o hem conegut ad alguna persona fallida per esta maleïda pandèmia.

Tampoc fon gens fàcil superar la reclusió i tancament per als chiquets i chiquetes del poble. Este grup generacional, fortament atacat i criminalisat durant la pandèmia –recorde quan el govern va decidir que podien eixir de casa, pero només per a anar a comprar en els pares...¡quin destarifo!–, no només varen tindre que estar confinats, si no que, quan per fí pogueren eixir al carrer, es trobaren durant molts mesos els parcs precintats, i un polideportiu, encara, més d’un any despres, tancat a cal i canto.

Hi hauria que saber si esta mida, adoptada per molts ajuntaments –pero no tots– era realment efectiva per a parar

els contagis, o només una mida cómoda per a evitar tindre que fer un manteniment i neteja diària d’estes instalacions.

Mentrimentres, en les cases a on hi havien chiquets i chiquetes, la creativitat i innovació surava com la bromera, traguent les millors idees de cadascú de mosatros, arribant a preparar activitats curradíssimes a diari, i tractant de dotar de materials –reciclats casi tots ells– interessants per a estimular la ment dels nostres fills i filles.

Castells i cases de cartó, tobogans en el sofà, tendes d’acampada en mitat del saló, circuits pel corredor, centenars de receptes de cuina... tota idea era bona i aprofitable per a fer en casa; encara que vivires en un piset de 70-80 metros quadrats.

Per sòrt un dia l’incidència baixà i poguérem tornar a eixir al carrer. Primer unes determinades hores al dia, en acabant tota la jornada, i de repent estàvem “disfrutant” de l’estiu. ¿I saben qué? –ací va la meua reflexió de l’artícul– que se tornàrem a oblidar del veïnat. Eixa bonica relació o relacions que havíem iniciat, i que ad alguns inclús els havia donat la vida durant el confinament, s’havien perdut de nou. Eixe veïnat que compartia les receptes, que se deixava en la porta un trocet de coca per a que la

provara el veí, que se saludava al vore’s i se parava a preguntar-te “qué tal”... tot això s’havia perdut de nou. ¿Necessitarem atra pandèmia per a tornar a ser bons veïns? ¿per a simplement saludar a qui compartix acera en tu?

Per sort, no sempre ha segut aixina, i gràcies ad este virus, s’han forjat noves amistats que dificilment podran ser separades. Quedem-se en això, i que no tingam que tornar a viure atra situació pareguda.

Lluïs Gómez.

“Un pare confinat”

PD. Este text està redactat en valencià seguint les genuïnes Normes del Puig. Per favor, no toquen ninguna paraula, gracies.