ANTONI GARCIA SELLARÉS “PINTORET”

COL • LABORACIONS

JOAN MARIMÓN I DATZIRA

Nasqué a Terrassa l’11 de juliol de 1932.

Enllaç matrimonial amb Paquita Farrés Tingueren dos fi lls, Agustí i Maria Elvira.

Morí el 25 de novembre de 1979. Tenia 47 anys.

Va treballar com a comptable a una empresa de Terrassa, fi ns la mort, l’empresa es deia Jordà.

Ens deixà de forma natural, sense patir, pels que anàvem amb ell fou un trastorn emocional, però segur que a molts muntanyencs ens agradaria tenir una mort tant dolça com en Joan. No haver de passar hores i dies als hospitals, simplement fer-ho en un paratge com és la nostra estimada muntanya i que sigui l’hora del nostre destí.

LA MORT D’EN JOAN MARIMÓN

En Joan era una persona senzilla, honesta, seria, concreta, de seguida que es va incorporar al poble de Matadepera, amb l’enllaç de matrimoni amb Paquita Farrés, ja va passar a ser part de moltes activitats que el poble desenvolupava, sobretot en les entitats que organitzaven festes populars: Sant Sebastià, Sant Llorenç, Festa Major, trobades esportives, frontó... entre d’altres. Però on va tenir més participació potser va ser els últims anys a les excursions per la nostra estimada muntanya de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Respectuós amb tot i amb tothom, no li va costar gaire guanyar-se la simpatia i admiració, amb saber estar i a ser correspost tal com es mereixia.

Formava part d’una colla de bons excursionistes anomenada “colla del bastó”, grans caminadors i molt interessats en reconèixer totes les meravelles de la nostra petita gran muntanya .

La seva afi ció a les caminades era freqüent, tenia el concepte del respecte de la natura excepcional, podríem dir, que encara que no va néixer a Matadepera, per la seva col·laboració amb el que feia i la serva entrega al poble i la natura, el cataloguem com a un matadeperenc de soca i arrel.

COM ES PRODUÍ LA MORT:

Uns mesos abans del desenllaç, va venir a casa per si li volia ensenyar algunes coses que encara no coneixia i no vaig dubtar gens en acceptar el repte. Vàrem començar pel Turó de Coll Prunera, Les Fogaroses, la “roca encavalcada”, entre d’altres. L’última sortida que vàrem escolli va ser una visita al Turó dels Cortins. En algunes de les sortides anàvem sols, però per visitar aquesta darrera es varen incorporar el Tiet Joan, en Francesc Arnau i en Sebastià Fruitós.

Un diumenge al matí ens trobàrem a la parada de l’autobús que feia el trajecte Terrassa-Mura, per desplaçar-nos fi ns el Coll d’Estenalles. Abans d’agafar l’autobús en Joan em va comentar que no es troba-

va gaire bé, durant el viatge ens va explicar que la nit abans havia anat a la inauguració d’un consultori dental on la seva fi lla faria d’higienista dental.

En arribar al Coll d’Estenalles, tot el grup li preguntarem com es trobava i la resposta fou: força bé, insistirem en la possibilitat de tornar un altre dia, però ell insistí que ja es trobava bé.

Tenint en compte que per arribar als Cortins, només ens quedaven uns 40 o 45 minuts i en Joan estava preparat per caminar durant forces hores, i acceptant la seva paraula de millora, vàrem decidir tirar endavant amb l’excursió.

Moment tràgic: Quan faltaven entre 60 o 80 metres de llarg per arribar al cim, en Joan i jo anàvem uns pocs metres avançats de la resta del grup, tot i tenir-los a la vista, de cop em va preguntar si faltava gaire per arribar a dalt, i la seva pregunta fou amb una parla normal, afegint que el seu tiet Joan era molt metòdic i que prenia unes pastilles per a la pressió. Només vaig haver de respondre que ja se sentien persones dalt i que ja estàvem arribant, crec que aquesta frase ja no la va sentir, la meva sorpresa fou quan em vaig girar i la seva cara havia canviat i aleshores es va desplomar.

Els companys varen veure com en Joan queia a terra, s’aproparen de seguida i jo vaig intentar trobar ajuda d’alguna persona dalt el turó. Per casualitat hi havia un metge, del qual no sabem el nom, que va baixar i li va realitzar unes pressions al pit i el boca-boca, però tan sols va poder confi rmar la mort del nostre company.

Després dels problemes, vàrem tenir un disgust enorme i un estat desesperant al pensar que amb aquella tragèdia perdíem un gran amic, dels que sovint en costa de trobar.

Amb l’ajuda d’un bon amic, guarda del parc, Francesc Vilanova, el baixarem fent un ràpel fi ns el collet dels Cortins, allí aparegué un altre metge que ens va aconsellar que diguéssim que en Joan havia mort als passadissos de l’hospital o de la mútua, que ell l’acompanyaria. No vàrem entendre res, però després de donar-nos algunes explicacions, li vàrem donar les gràcies pels problemes que podríem haver tingut a posteriori.

La família, esposa i fi lls, poden estar segurs que en Joan no va patir ni un segon. La mort sempre és una tragèdia, però ens queda el record i el regust, d’haver pogut gaudir de l’amistat d’un gran home i gran senyor.

De esquerra a dreta: Sr. Ortiz, Tomàs Forrellat, Artur Espanyol, Miquel Font i Joan Marimón Agenollats: Salvador Sellarés, Cisco Arnau i Rosendo Font.

Antoni Garcia Sellarés “Pintoret” COL • LABORACIONS