JOAN MARIMÓN I DATZIRA Respectuós amb tot i amb tothom, no li va costar gaire guanyar-se la simpatia i admiració, amb saber estar i a ser correspost tal com es mereixia.
Nasqué a Terrassa l’11 de juliol de 1932. Enllaç matrimonial amb Paquita Farrés Tingueren dos fills, Agustí i Maria Elvira.
Formava part d’una colla de bons excursionistes anomenada “colla del bastó”, grans caminadors i molt interessats en reconèixer totes les meravelles de la nostra petita gran muntanya .
COL•LABORACIONS
Morí el 25 de novembre de 1979. Tenia 47 anys. Va treballar com a comptable a una empresa de Terrassa, fins la mort, l’empresa es deia Jordà.
La seva afició a les caminades era freqüent, tenia el concepte del respecte de la natura excepcional, podríem dir, que encara que no va néixer a Matadepera, per la seva col·laboració amb el que feia i la serva entrega al poble i la natura, el cataloguem com a un matadeperenc de soca i arrel.
Ens deixà de forma natural, sense patir, pels que anàvem amb ell fou un trastorn emocional, però segur que a molts muntanyencs ens agradaria tenir una mort tant dolça com en Joan. No haver de passar hores i dies als hospitals, simplement fer-ho en un paratge com és la nostra estimada muntanya i que sigui l’hora del nostre destí.
COM ES PRODUÍ LA MORT:
Uns mesos abans del desenllaç, va venir a casa per si li volia ensenyar algunes coses que encara no coneixia i no vaig dubtar gens en acceptar el repte. Vàrem començar pel Turó de Coll Prunera, Les Fogaroses, la “roca encavalcada”, entre d’altres. L’última sortida que vàrem escolli va ser una visita al Turó dels Cortins. En algunes de les sortides anàvem sols, però per visitar aquesta darrera es varen incorporar el Tiet Joan, en Francesc Arnau i en Sebastià Fruitós.
LA MORT D’EN JOAN MARIMÓN
En Joan era una persona senzilla, honesta, seria, concreta, de seguida que es va incorporar al poble de Matadepera, amb l’enllaç de matrimoni amb Paquita Farrés, ja va passar a ser part de moltes activitats que el poble desenvolupava, sobretot en les entitats que organitzaven festes populars: Sant Sebastià, Sant Llorenç, Festa Major, trobades esportives, frontó... entre d’altres. Però on va tenir més participació potser va ser els últims anys a les excursions per la nostra estimada muntanya de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.
Un diumenge al matí ens trobàrem a la parada de l’autobús que feia el trajecte Terrassa-Mura, per desplaçar-nos fins el Coll d’Estenalles. Abans d’agafar l’autobús en Joan em va comentar que no es troba26
