del Crist

Coneguem les Cambreres del Crist

La vesprada ens obri les seues portes. Cau el sol a Silla. Són les vuit en punt i les cambreres del Crist, Glòria i Sara, em reben càlides mentre les palmeres es desfan en abraçades al cel. Serà una premonició? Les preguntes caminen amb les tres i les respostes estan encara passejant-se a les nostres mans. Entre café i café, després d’uns minuts titubejants, la conversa es desembotona per tal de discórrer transparent i efusiva durant quasi dues hores religiosament màgiques.

De sobte, el soroll fa impracticable escoltar-nos i decidim encaminar-se al local de l’església per continuar la nostra xerrada en un silenci expectant. Encetem la tertúlia contemplant, rialleres, el full d’interrogants sobre la taula.

Encara que siga una obvietat, somniàveu ser alguna vegada, quan éreu xicotetes, a convertir-vos en cambreres del Crist de Silla?

Glòria assenteix amb contundència i contesta que li semblava un somni llunyà i improbable de realitzar. Ara, li llueixen els ulls en ser cambrera aquest any. Amb humilitat assegura que pensava que era una meta, al seu parer, massa gran, “impossible”, paraules textuals, i les seues circumstàncies personals tampoc no acompanyaven exactament. Els ulls li tornen a brunyir emocionats. Sap que s’ha complit el seu desig i està satisfeta.

Em sent privilegiada, afegeix, i ho visc amb molta intensitat. La meua entrega és absoluta i sincera. Sara em mira i afirma el mateix amb el cap decantat. L’examine, somriu amb aquesta timidesa sàvia i serena, i puc albirar al seu rostre menut, l’entusiasme que desprén.

Els pregunte de nou i, com un senyal inequívoc de ser sense cap possibilitat d’errada les elegides, la coincidència, o el destí, ens parla tutejant-nos. El rector de la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels, Jose María, es creua amb nosaltres. L’invitem a asseure’s amb nosaltres, i ell ens convida amb aquest temple i bondat natural que reflecteix la seua ànima. Les rialles se senten per tot arreu, còmplices d’un projecte, com si ens haguera pillat en alguna malifeta i volguérem guardar algun secret d’estat que necessitàrem confessar amb ell. El dia 6 es resoldrà el misteri.

Com prenguéreu la decisió finalment? Perquè va córrer el rumor que quasi ni poguéreu meditar-ho. Imagine que millor així perquè és una responsabilitat. Què en penseu?Estàveu nervioses?

Va ser francament especial quan em digueren si volia ser cambrera, comenta Glòria. Havien pensat en mi per ocupar el càrrec i, tot i encara els dubtes per la responsabilitat que comportava, era com si hagueren escoltat la meua veu demanant-ho en silenci. Saber que confiaven en mi va ser decisiu i volia tindre al meu costat Sara. Vaig pensar en ella immediatament. O ella o cap, perquè necessitava estar ben acompanyada. Li naix un somriure enganxós i totes comencem a riure amb complicitat.

Sara ens observa amb cura, escolta atenta sense perdre detall i recorda que es va trobar sent cambrera quasi sense poder dir “aquesta boca és meua”. Quan vaig entrar a la reunió, començaren els aplaudiments. Vaig entendre que no podia negar-me i dintre meu sabia que volia ser-ho i implicar-me completament.

Com porteu saber que d’alguna manera ja passeu a la història del nostre poble?

El més transcendent, comenten alhora, és el significat de ser cambrera del Crist. No perdre de vista el profund sentit del càrrec. Una feina que és molt més que una feina, perquè ens ompli de l’esperit del Crist que, en definitiva, és el que importa.

Quines sensacions, experiències, emocions, ressaltaríeu i us emporteu?

No podem ni nomenar-les. Tantes i tantes, que ens costaria reduir-les en unes poques. És indescriptible i les paraules es queden curtes per resumir cada moment viscut com a únic i substancial. No obstant això, coincideixen a destacar la nit del Divendres Sant, que va ser molt especial per a elles. El sentiment que compartiren vibrant amb les lectures i un acollidor silenci que no es pot ben bé explicar.

Què us agrada més i què us costa de la missió que teniu aquest any?

“Estem al cent per cent”. Els sorprén no saber respon-

dre a la pregunta d’allò que no els agrada, perquè cada xicotet detall és un goig i, malgrat el cansament o els nervis, estan visiblement presents en cada acte, sentint cada minut del rellotge per guanyar temps al temps i memoritzar fins a una tènue respiració que s’escape.

Considereu que és més que un treball, una devoció o un privilegi? Què us sembla?

Tot això i més encara. Et canvia la percepció, et renova la vida. Jo particularment, insisteix Glòria, en estar més baixeta emocionalment, m’ha insuflat força i empenta. Ho demaní al Crist i ell ha multiplicat per mil les meues oracions obsequiant-me amb la seua força i energia i el seu suport vital.

Sara, involucrada com està a Càritas, desenvolupant projectes per millorar el quefer de les persones, ens conta com suplicà al Crist per una família que estava travessant una situació difícil i tot es va resoldre miraculosament. No dubta que les seues pregàries varen ser escoltades.

Quan esteu a l’església de neteja i tan prop del Crist, què us passa per dins? Imagine que la primera vegada seria impactant, sobretot en ser creients. Recordeu els pensaments, els sentiments que us rodejaven?

Estar allí, en la intimitat amb ell, les dues soles, com si fóra en aquest precís instant més teu que mai… La primera vegada va ser increïblement emocionant. Les dues paren la conversa i es nota que tornen a reviure aquesta indesxifrable sensació. És un moment intransferible. Ho sents tot i et buides d’altres històries de fora, sovint doloroses o complicades. Netejar la capella a consciència ens allibera també a nosaltres, com si ressuscitàrem també.

Canviaríeu alguna cosa? Inclouríeu alguna altra? Ho recomanaríeu a totes les xiques de Silla?

És cert que haver participat activament en tantes activitats i cerimònies tant religioses com civils, i els que ens resten encara, ens ha inferit valor i coratge.

El que passa és que, en alguna ocasió, en treballar, hem d’ajustar el calendari. Vàrem haver de demanar el dia al març perquè queia entre setmana, i era una mica més complicat donar a l’abast. Sara comenta que com no vol perdre’s res. Una possibilitat seria traslladar-ho al cap de setmana i la gent també ho agrairia per poder acudir sense problema i no estar supeditats a les limitacions laborals o d’altra mena.

Ho recomanarien a totes sense parpellejar. Som conscients que algunes persones, per motius econòmics, no poden accedir-hi, i és una llàstima, perquè s’hauria de donar l’oportunitat a qualsevol dona fermament creient que ho sol ·licitara. Seria interessant que no ens fixàrem tant en qüestions més superficials i ens concentràrem en el que és rellevant.

Us pareix bé que s’haja adaptat als nous temps aquesta tradició tan arrelada? Vull dir, perquè abans sols podien ser elegides les fadrines i es miraven “en lupa”. Veritablement el tema de la dona, cregueu que ha millorat o hi ha mancances encara?

Cal tindre il ·lusió i ganes. Captar l’essència d’allò que és inqüestionable i és la vocació de servir al Crist.

Hi ha hagut una evolució, és clar, però insuficient. El camí és llarg i cal regenerar-se a tots els nivells…

Respecte a la sempre controvertida vestimenta de les cambreres que sovint porta cua en el rumor popular, us afecten les opinions? Fins a quin punt a l’hora de vestir-vos heu tingut en compte aquesta qüestió? Què significa ser cambrera per a les dues?

Per a nosaltres la devoció al Crist és el primer i la resta és secundari. Volíem una vestimenta d’acord amb el que representem i som seguidores del nostre benvolgut Crist de Silla. No hem d’acontentar o donar satisfacció a cap altre, només ens postrem als seus peus. I ho fem de la millor manera que sabem o creguem, respectant sempre altres impressions, per descomptat, però ens pertoca a nosaltres decidir i portar endavant les nostres idees i conviccions.

I parlant de les crítiques, tant les constructives com a voltes massa demolidores, les accepteu com una conseqüència inevitable del treball que teniu? Us agradaria una major empatia, un nivell de tolerància més ample per part de la gent? Què els diríeu als qui parlen arbitràriament?

Les opinions, argumenta Sara, són opinions, i les acceptem amb la mateixa tranquil ·litat que en el nostre dia a dia. No sempre et vénen de gust les crítiques. Com a qualsevol ens molesten o ens fan mal, però hem de

centrar-se en el que és positiu i a mostrar la millor versió de nosaltres mateixos. Ens focalitzem en el significant i procurem deixar a una banda allò més accessori.

Com us definiríeu? Quines virtuts distingiríeu? I què és allò que us complau menys de vosaltres? De tot el que aquest any us dóna, què oferiríeu al Crist i al poble? Què demanaríeu? Quina súplica elevaríeu per a tothom?

Sara explica que no és fàcil respondre. Jo la conec de fa temps i sé que és una persona amb moltes i ressenyables qualitats. De segur que s’avergonyiria que li ho diga ací públicament, però no és cap exageració, sinó la pura i real veritat. Glòria és un encís de persona, t’atrapa igualment en aquesta sensibilitat seua que acarona la pell. El que he trobat en elles dues, Glòria, Sara, Sara, Glòria, és el miracle del diàleg i la comprensió que flueix sense embuts. El més digne i valuós regal per a tots.

I les tres, ens esplaiem com si ens coneguérem des de sempre, des de fa anys, i com si la vida ens ajuntara per contar-nos una història comuna d’històries compartides i el punt final no estiguera escrit, sinó en punts suspensius, just quan la nit alça les seues ales, va tancant-se en lluna i ens fa acomiadar fins que ens retrobem en aquest cercle perfecte d’intimitat femenina i singular. Potser, demà.

Faine Domínguez