El sentiment dels Porrots

Per José Domingo Monforte

El 6 d’agost Silla desperta amb les notes de la dolçaina i el tabalet. Recorde que, quan encara era un xiquet, el Dia del Crist costava alçar-se del llit. A la vesprada sempre s’allargava la festa més del compte… Però era escoltar aquesta melodia i oblidar la son per sortir corrent al balcó i, encara en pijama, amb les pestanyes enganxades, contemplar el ball dels nostres guerrers més admirats: la Dansa dels Porrots.

Les cròniques i els historiadors destaquen que és una dansa antiquíssima, mil ·lenària, d’origen potser grecoromà. Una dansa guerrera. Vistos amb ulls infantils, els 10 dansaires eren més que això: eren herois. Personatges d’una història de reptes, conflictes i lluita… però també de força, urpa i superació. Amb la seua mirada ens parlen i traslladen la força mental per actuar amb valor en lloc de retrocedir amb covardia.

Mon pare interpretava per a mi, en veu baixa, la història alhora que els balladors executaven amb perfecció mil ·limètrica cada pas, cada escena: «Fixa’t com es miren els guerrers, com l’amenaça amb el dit… com li tracta de pegar amb el puny».

Anys enrere va ser el seu pare, el meu avi, qui va tractar d’explicar-li aquests curiosos moviments… i avui, molts anys després, sóc jo qui ho explica als meus fills. Perquè així ha de ser.

La Dansa dels Porrots és un senyal d’identitat per als sillers. En veritat pense que imprimeix caràcter, que la portem en l’ADN. En aquesta dansa es troba tota una filosofia de vida que intente aplicar a la meua professió, la d’advocat, però que també es pot estendre a qualsevol ofici. El valor de defensar una causa amb la màxima intensitat i responsabilitat, “amb ungles i dents”, sense perdre l’oportunitat de conciliar interessos, fent equilibris per trobar aquest punt intermedi on s’aconsegueix l’acord entre dues parts enfrontades… Lluitar, de vegades guanyar, i altres, perquè no dir-ho, perdre, però sense donar-se per vençut, fent vàlida i real aquesta màxima de guanyar amb humilitat i perdre amb dignitat.

Les nostres batalles són legals; l’arma, el nostre “porrot”: la llei. Armats amb articles, normes, jurisprudència i, sobretot, del filtre de l’experiència de múltiples batalles, defensem moltes causes diferents, tantes com persones sol ·liciten la nostra protecció i ajuda amb necessitat de justícia o per persecució d’aquesta.

Aquests nous temps que vivim són idonis per recordar que la vida, lluny d’assumir-la sota la submissió, la immobilitat o la fugida, cal afrontar-la lluitant, com fan els nostres deu guerrers, amb valentia, vivint sense pors, amb els peus a terra i la mirada al cel, omplint els dies de dignitat i d’orgull legítim.

Llegisc en una crònica de J. Carles Saragossa publicada a la revista Algudor una interpretació del significat de la Dansa dels Porrots que compartisc plenament: «La intrepidesa que mostren els dansadors amb els continus desafiaments i la lluita consegüent és una bona imatge del que vol transmetre la dansa ja que els dansaires, sense armes dirimeixen les seues diferències amb una lluita noble que prova la valentia dels soldats i exalta el triomf final, simbolitzat per les corones de llorer que llueixen al cap.»

Els guerrers de la dansa recorden Heracles, personatge de la mitologia grega que els romans van anomenar Hèrcules. Un heroi del treball, de l’esforç i la superació. Se’l considera el primer competidor i vencedor de totes les competicions olímpiques. No puc trobar millor inspiració per continuar la lluita del dia a dia. I, com els nostres dansaires guerrers, lliurar la batalla, units en formació, sense pors i sense perdre mai el pas, ni l’actitud positiva, la il ·lusió i l’optimisme del compàs alegre de la dolçaina i el tabalet.