Evocant una gran artista

Per Josep Antich Brocal

El 26 de setembre del passat 2016 ens va deixar Carmen Navarro Lahoz, coneguda popularment com la Morena, sens dubte, la cantant més famosa que mai no hem tingut al nostre poble. Va caure malalta i en poc temps va morir en pau i serenitat, acompanyada de la germana i els familiars més apropats, ja que no tenia fills. El soterrar va ser discret, tal vegada massa, ja que l’acte s’haguera pogut aprofitar per retre-li el darrer homenatge i acomiadar-la amb un fort aplaudiment. Però no va ser així. Per aquesta raó, considerem just incloure-la en aquest Llibre de Festes desitjant que la gent major la recorde, però, especialment, perquè els joves descobrisquen la història d’una gran cantadora i una gran persona.

Tot comença als anys 40 quan, per contrarestar les misèries de la postguerra, va esclatar a Silla un gran nombre d’aficionats al teatre, el cant, el ball i la poesia, agrupats en un moviment conegut com a Cau d’artistes, una colla de gent que seria molt llarga de ressenyar i als quals vàrem dedicar un treball monogràfic Silla, bressol d’artistes, 2008. De tots ells, els cantants i ballarins eren els més anomenats, ja que la majoria guanyaren concursos de ràdio, com Antonieta Zaragozà, Angelita Penella, Pepe Martínez Vaoro, etc. Els més decidits, fins i tot aconseguiren contractes a tot arreu del país i a l’estranger, com Francisco Serrador Corbellot als Estats Units; José Martínez Raul Colet i Carmencita Monzó a França; Jaime Blanch a Portugal i Àfrica; però el cas més emblemàtic fou Carmen Navarro, a qui vaig tindre l’honor d’entrevistar en un dels seus viatges al poble.

Contava que va nàixer en un temps difícil, el dia 7 d’abril de 1934 al si d’una família humil del carrer del Perol, un dels llocs més emblemàtics de Silla, condició que sempre ha recordat orgullosament i que d’alguna manera justificava les ànsies de superació que van definir la seua carrera. A totes les entrevistes repetia: «Yo nací en Silla, un pueblecito cercano a Valencia, en una barraca..» De xicoteta ajudava sa mare a picar arròs per a l’estraperlo, «més de 100 cops seguits donava sense parar...» deia somrient; i tal vegada, aquella gimnàstica casolana fóra l’explicació a la capacitat toràcica que li permetia aguantar les notes musicals fins a límits inusuals. També recordava haver-se aturat moltes vegades davant la pastisseria sense poder comprar cap llepolia; i enyorava, sobretot, els berenars de pa amb oli i sal, perquè no hi havia altra cosa que menjar.

Als 13 anys es va posar en amo, com deien abans quan una xica ajudava als quefers domèstics d’una casa benestant a canvi de menjar i allotjament, però la cosa no va quallar, i un any després, gràcies a son tio Alberto, que era un dels carreters del Molí de les Xiques, va entrar a treballar com a ajudanta de telers sense tindre encara l’edat reglamentària, per la qual cosa s’havia d’amagar sempre que venia la inspecció.

Actuant en la festa del molí amb Fernando Zaragozà i Miguel Valls. Any 1950

Com la majoria de joves, era aficionada a cantar copla espanyola, principalment del repertori de Juanita Reina i de la Piquer. Recordava la primera vegada que va eixir a cantar en la festa de Sant Roc, a la porta de la barraca dalt d’un entaulat que tots els anys muntava el tio Pallusser. Allò va ser un èxit entre el veïnat i, a partir d’aquell dia, va perdre la por a cantar en públic i, quan se n’anava la llum de la fàbrica, era la primera que començava a animar fent rogle amb les companyes, fins que un dia, Don Plàcido, que era el propietari, estava de visita i casualment la va escoltar cantar. De seguida es va interessar per ella i va demanar a Bou, l’encarregat, que li la presentara, i allí mateix va començar una bonica història que recordava emocionada:

Al cap d’unes setmanes em va convidar al seu xalet de Burjassot perquè cantara en un dinar que havia preparat als amics. Va enviar a per mi German, el seu xofer particular, i vaig acudir acompanyada de ma mare, una condició habitual en aquella època en què les xiques joves no podien anar mai a soles. Allò era una mansió de luxe, com en les pel ·lícules. Vàrem dinar molt bé i, acte seguit, s’alçà un home i començà a tocar el piano. Em crida al seu costat i pregunta què sabia cantar i en quin to ho faria. Jo estava tremolant-me i no obria la boca, fins que va dir: −No tingues por, tu comença i jo et seguiré.

Primer varen ser dos cançons que jo portava preparades: Romance de la fea i Cortijo de los Mimbrales... que em varen eixir de meravella perquè aquell home s’adaptava molt bé a la meua manera de cantar. Començaren a aplaudir i em demanaren tres o quatre cançons més, fins que em vaig quedar parlant amb el pianista, que era el mestre don Vicente Marí, el músic que em va ensenyar tots els secrets de la professió i amb el qual vaig continuar relacionada durant tota la carrera.

El músic li va explicar que tenia una veu bonica i potent i una bona estampa, però encara no estava perfeccionada i devia estudiar cant, ja que era una llàstima desaprofitar tantes qualitats innates. Ella estava d’acord, però allò requeria temps i diners, dues coses que aleshores no tenia, i ací és quan Don Plàcido va confiar en ella i la va ajudar posant-la fixa al torn de matí, de sis a dos, i pagant-li totes les despeses de l’acadèmia durant un any. Una ajuda econòmica que mai no oblidaria, com tampoc els esforços que l’empresari va fer per convèncer sa mare que havia de ser artista i que això no era deshonrós per a la família. Aquell home va ser providencial, una sort, el primer d’una llista de persones que aparegueren en la seua vida en el moment i el lloc oportú, per això sempre el va considerar el primer benefactor.

Estem en el 1951, Carmen continua treballant al molí i estudiant a València per les vesprades. Agafava el tramvia sempre acompanyada d’alguna veïna del carrer o de la germana, i és ara quan comença a cantar pels pobles de la rodalia en companyia dels altres aficionats de Silla que formaven una colla d’amics ben avinguda. Fou Felipe Pla el Sigronero, qui desinteressadament l’acompanyava a tots els llocs i el que decideix buscar contactes en el món de la cançó, però la història es torna a repetir i sa mare no volia saber res de tot allò, d’anar sempre entre homes i arribar tard a casa, però Carmen ja estava il ·lusionada i ho tenia molt clar.

Participa en el concurs d’aficionats Fiesta en el aire, que va guanyar sobradament competint amb els representants de Madrid: Carmencita Esbrí, Pastora Nuevo i Satúrio Martínez. Després a Radio Algemesí, en companyia d’Antonieta Zaragozà, Alberto Magalló i Visantico Carbonell, al concurs Decida Usted, on guanyaren els quatre representants de Silla demostrant així l’elevat nivell que tenien. Li donaren una copa, un diploma i 1.000 pessetes, d’aquesta manera pogueren pagar el taxi de Simonet, que havien llogat amb la condició que cobraria si guanyaven. El viatge fou molt accidentat i quan anaven, hagueren de parar tres vegades perquè s’escalfava el cotxe... però tornaren amb el taxi ple de flors, cadenes de rellotges, caixes de bombons i botelles d’anís; i en la gran final, Carmencita Navarro va ser nomenada Campeona de Campeones, competint amb Salvador Luna, de Llosa de Ranes i Juanito el Mejorano, conegut com el Soldado. Un trofeu que definitivament la va conscienciar de les possibilitats i el futur que tenia, ja que era el guardó més alt que a València podia aconseguir.

No pots imaginar la sensació tan bonica de veure la gent anar amb bicicleta per allà on actuaves, centenars de persones de Silla que s’acomboiaven a qualsevol hora per vindre a aplaudir-me. O saber que, quan cantaves en la ràdio, el carrer es quedava buit perquè estaven tots dins de casa escoltant-me... Mira que jo he tingut èxit en teatres i sales de festa, de gent amb diners que m’admirava i em feia bons regals, però això no té valor comparat amb la calor que em donà la gent en aquells anys difícils, quan jo encara no era ningú... Don Plàcido, Toe, Miguel Valls, Edu, Don Júlio, el Sigronero, Torres el Riolero, Elies... i molts més que m’adoraven. Ells són els que em feren artista amb la seua propaganda, sense aquella ajuda jo no haguera triomfat mai, segurament m’haguera quedat a casa després de passar-me la volà.

Però aquell món de bambolina casolana també tenia una cara oculta, la que va fer que molts aficionats s’ho deixaren a mitjan camí. Calia llogar el vestuari, pagar desplaçaments, menjar fora de casa... la majoria de vegades sense cobrar; però el més lamentable eren les enveges d’altres cantants i empresaris de la rodalia que, sentint-se perjudicats, recorrien a entrebancs legals per evitar que actuara, com era exigir-li el carnet de professional o cridar l’inspector del Sindicat per a controlar la taquilla o comprovar si el local reunia condicions. Transcorria l’any 1953 i, després de dos anys de pràctica davant el públic valencià, d’haver forjat un nom

que ja sonava per tot arreu i amb una preparació tècnica suficient que li va possibilitar el carnet de professional, el següent pas va ser moure a Barcelona, sens dubte, la gran decisió, motivada per una altra persona providencial, Amàlia Tortosa, una dona d’Ontinyent que també va aparèixer casualment en la seua vida, i de la qual mai més se separaria, convertint-se en la millor amiga, la mestra, la secretària, la representant... i la persona que a partir d’ara li administrava els diners que a poc a poc anava guanyant. Ella li va aconseguir un primer contracte per a actuar en sales de festa de renom com Folies i el teatre Romea. Va ser un any de treball però amb pocs beneficis, ja que ho va invertir tot en confeccionar un vestuari adequat al repertori en què alternava la copla i el flamenc amb cançó clàssica espanyola, jotes, etc.

I una vegada més, la divina providència es manifesta en forma d’empresari influent que una nit anà a escoltar-la, el gerent de la cadena Hoteles Plaza, el qual tenia relació amb una companyia artística veneçolana. Li proposa una gira per actuar en hotels i sales de festa d’Amèrica, tan temptadora que, en companyia d’Amàlia i pràcticament sense un duro, embarquen en el vaixell Satrustegui destí a Caracas. Era el 15 de gener de 1954. A Veneçuela actua en la ràdio i la televisió de Caracas amb Tito Guizar, la primera figura nacional i va batre tots els rècords d’audiència. També triomfa al complex hostaler de Coney Island, el més modern del país, on hi havia diversos restaurants amb atraccions i sales de festa nocturnes per als clients, rebent unes crítiques molt afalagadores:

Amb el canonge D. Elies Olmos i Don Julio Carbonell abans d’embarcar a Amèrica. D’allí passa a Colòmbia, on el seu estil agradava perquè representava sàvia nova: «Hemos oído cantar a muchísimas artistas españolas, pero Carmen Navarro es distinta, sus versiones son singularísimas, dándoles viva imagen de un fiel y puro folklore español». De seguida, una companyia de discos li va oferir un contracte en exclusiva i gravà el seu primer single amb les cançons Escúchame gitano, Luces de madrugá, Prisionera de los celos i Soy faraona. La mànager va aprofitar la popularitat del moment i les elogioses crítiques que li dedicava la premsa i va acceptar el patrocini en exclusiva de firmes comercials de prestigi, com rellotges de luxe, electrodomèstics, marques de tabac, etc., les quals s’associaven a una artista o un programa televisiu concret. Això li suposava diners, per a ella quantitats desorbitades; per exemple, en una d’aquelles actuacions va cobrar 500 dòlars, el jornal d’un any a Espanya.

Atesa la situació favorable que començava a assaborir, el primer gest d’agraïment el va tindre amb la família, enviant els diners necessaris per construir una casa més confortable que la modesta barraca on havien viscut. Aquella casa nova amb la façana pintada de verd claret, es convertiria en un referent irrefutable de l’èxit de la Morena, que entre cançó i cançó i les notícies que donava la família, entrava per mèrits propis en la llegenda local. Prova d’aquesta merescuda fama la tenim en el primer viatge que va fer a Silla després de dos anys d’absència.

Era el dia de Nadal de 1956. La vespra, el tio Monyera havia fet ban convidant els veïns a rebre l’artista, i no cal dir quina va ser la resposta. A mitjan matí, la comitiva d’autoritats, encapçalada per l’alcalde Elies Olmos, Vicent Lluesa, cap local de Falange, Don Ubaldo el rector i el cap de la Guardia Civil, es desplaçaren a l’entrada del carrer de València seguits de la banda de música, la família i els parents més pròxims. I com que no arribava a l’hora prevista, va començar a acudir la gent que havia concentrada a la plaça i el carrer es va omplir de gom a gom. De sobte apareix un taxi, i darrere un Haiga color de rosa, un cotxe immens d’aquests de pel ·lícula americana que en realitat era un Lincoln conduït per ella mateixa, el cotxe que posteriorment va subhastar en un acte benèfic. mateix temps, li oferiren un altre ram de flors, li’l portaren a sant Roc i després es mantingueren a la porta de casa fins que Carmen va eixir a saludar tres vegades plorant d’emoció i donant gràcies al veïnat.

Entrada a Silla en 1956 en la capella de la Comunió

La gent aplaudia i cridava: Guapaaa, guapaaa! Viva la Morena! i a penes podien avançar en direcció a la plaça, fins que els municipals obriren pas i el vehicle es posà en marxa caminant lentament. Els xiquets corrien darrere i les campanes començaren a voltejar. Varen entrar a la capella i agenollats donaren gràcies al Crist, donant-se l’anècdota que, com Carmen no portava el preceptiu vel, s’hagué de cobrir el cap amb un mocador.

Jo tenia sis anys, i vaig anar a la festa amb ma iaia Dolores, que no se’n perdia una. Recorde com un somni tota aquella gentada que venia de la plaça i l’espectacular cotxe flanquejat de persones cridant i saludant. Però l’emoció es va desbordar al carrer del Perol, on l’esperaven els seus veïns amb una pancarta que penjaren a la porta de sa casa. La gent plorava i reia al

Veïnes del carrer del Perol

Al dissabte següent, al Teatre de la Plaça li varen fer un homenatge que va ser a benefici dels pobres de la localitat, als quals va entregar la recaptació íntegra, 9.000 pessetes. Una formula de col ·laboració que utilitzarà moltes vegades durant la seua carrera, perquè cal dir que, si va guanyar molts diners, també va saber ajudar als qui li ho demanaven. Tenim notícia d’una altra actuació benèfica per a la Fundación contra la Paràlisis Infantil, el regal d’un clarinet a un educand de la banda de Silla (Vicent Zaragozà San Lorenzo, Cebolla)... i més donatius que coneixem, però que ella no volia citar per modèstia. Novament torna a Veneçuela, on roman durant un any actuant en ràdio i televisió com a primera figura dels programes que patrocinaven «Linea Aeropostal Venezolana» i «Cervecería Polar» i li van reservar l’honor d’inaugurar el nou auditori de l’emissora Radio Continente. Allí gravà un disc amb les 10 cançons favorites. A Mèxic roda la pel ·lícula El compadre de mi padre, amb l’actor de moda Tito Guizar, un melodrama musical pensant per a lluir-se la protagonista.

Carmen torna a Amèrica i enceta una dinàmica de treball que mantindrà durant molt temps anant i venint a Europa una vegada a l’any, per la qual cosa, a partir d’ara ja resulta difícil seguir-li el rastre atesa la diversitat de llocs on va actuar. Continua per Cuba amb un contracte exclusiu per a la televisió, al nou programa «Codazos por televisión», rebent el màxim distintiu: el Codazo de oro... assolint la màxima cotització entre els artistes de la companyia i amb una crítica semblant a les anteriors: «Carmen Navarro nos brindó todo lo que tiene en su exquisita voz en una fina y lujosa presentación, que ha dejado una gratísima sensación en los televidentes cubanos».

D’allí passa als Estats Units: Miami, Los Àngeles, las Vegas, Chicago, Nova York, Puerto Rico... amb el seu repertori de boleros, copla i samba, deixant sempre per al final el detall valencià amb un decorat al ·lusiu a la barraca i el taronger, mentre ella, vestida de llauradora cantava el pasdoble «Valencia» de Padilla o la «Maredeueta» de la Piquer, que feia posar en peu el públic. Després d’actuar a Argentina i Bogotà, comença una gira per Europa, i el 1957 s’acosta novament a Silla, amb una agenda repleta d’actes socials que localitzem en una entrevista al diari Levante, realitzada per Don Julio Carbonell, que s’havia convertit en un dels admiradors més fervorosos. Després de parlar dels detalls de l’actuació del dia 29 a benefici de la restauració del reliquiari de les Sagrades Formes, el corresponsal pregunta:

¿Por qué no has actuado este año en España como había anunciado la prensa?

Porqué las fechas que el empresario contrató para actuar en Madrid, Sevilla, Zaragoza y Sevilla, no coincidían con las de las figuras que habían de acompañarme en el gran espectáculo que tenía preparado.

¿Y no pudiste sustituir la compañía?

Sí, pero como yo quería presentarme ante mis compatriotas con un espectáculo excepcional, como lo era el que tenía preparado, decidí aplazar mi debut.

¿Tienes mucha ilusión en que llegue ese día?

Muchísima, pues aunque en América que conseguido fama y fortuna, no me consideraré plenamente satisfecha mientras no revalide mis éxitos en los teatros de España.

¿Te atrae el teatro?

¡Oh, muchísimo! Aunque muchos de mis grandes triunfos se los debo a la televisión y a la radio, mi predilección es actuar en el teatro, porque me gusta tener el público cerca y sentir la sensación que producen los aplausos.

Parodiando el estribillo de una canción, le pregunto: ¿Y de tu novio qué?

De mi novio,” ná”

¿Pues no dicen qué... ?

Dicen, pero “ca”

Y soltamos la risa... Vueltos a la seriedad, dice que por ahora no tiene más amor que su trabajo, al que se dedica en cuerpo y alma. ¿Contenta en América?

No se puede decir en palabras, pues mi presencia en todos los países es acogida por todos los públicos con sensibles muestras de simpatía y afecto

¿Alguna nota curiosa?

En el famoso programa “Jueves de Partagás” organizado por el Canal 6 de la televisión C.M.Q de la Habana, y en el que participan los más relevantes artistas de cada estilo, conseguí para mi actuación el máximo premio, otorgado por los comentaristas y críticos del programa.

Se olvida decir, interviene Amàlia Tortosa, que fue tal el numero de admiradores que se apiñaban en la puerta de la emisora, en solicitud de autógrafos de Carmen, que tuvo que intervenir la fuerza pública para franquear el paso. ¿Planes para el futuro?

Formando compañía con Juanito Valderrama y un espléndido conjunto español, regresaré a América en el mes de Abril

Al mes següent és requerida al programa «Cabalgata Fin de Semana» de Radio Madrid, emès el diumenge 21 d’abril, on el mestre Bobby Deglané recordava els començaments de l’artista. Aquell matí, la majoria de veïns de Silla estaven al voltant dels aparell de ràdio esperant l’aparició de la cantant i poder així escoltar-la en directe, ja que la vespra havien fet ban anunciant l’esdeveniment i la gent estava aspectant de curiositat. Veiem la manera tan elogiosa amb què va ser presentada pel carismàtic locutor:

La Sociedad Española de Radiodifusión nos brinda el debut ante sus micrófonos de una cantante valenciana hecha popular en Hispanoamérica. Su mejor presentación, a nuestro juicio, es dar a conocer lo que de ella escribieron los periodistas venezolanos en la literatura que acompaña a sus grabaciones en discos microsurco. Para los venezolanos, Carmen Navarro es así:

Estrella de la canción española y bautizada en América con el nombre de “la voz de España hecha mujer”, nació en Silla, provincia de Valencia, tierra famosa por sus cantantes, pintores, músicos, flores y sus clásicas fallas. Un siete de abril, Carmen Navarro nació cantante, y en sus primeros años se dedicó a cantar, a pesar de la fuerte oposición que sus familiares pusieron para evitar que fuese artista.

Pero sus dotes excepcionales y su linda voz, la obligaron a tomar parte en concursos de aficionados donde prontamente se destacó como una futura gran artista, ganándose en Valencia el precioso trofeo del “Día de los finalistas”, ocupando el primer lugar. Entusiasmada por estos éxitos, Carmen viaja a Barcelona, donde debuta en el “Folies”, precisamente en la época de gloria de este local, luego sus éxitos continuos le abren las puertas del Teatro Romea.

Con un ventajoso contrato inicia una turné por América confirmando sus éxitos de España. En Venezuela actúa en Radio y Televisión, y en Coney Island los críticos dicen: “Es Carmen Navarro una artista singular, pues no toma nunca como patrón las interpretaciones de nadie; es ella sola y única poseedora de una riqueza emotiva que nos regala con admirable generosidad”. Firma luego contratos para Colombia, donde actúa con ruidoso éxito, mereciendo la siguiente crítica: “Hemos oído cantar a muchísimas cantantes españolas, pero Carmen Navarro es distinta, sus versiones son singularísimas, dándoles viva imagen de un fiel y puro folklore español...”

Continua por Cuba con un contrato exclusivo, constituyéndose en la más cotizada cantante, mereciendo la siguiente crítica: “Carmen Navarro nos brindó todo lo que tiene en su exquisita voz, en una fina y lujosa presentación que ha dejado una gratísima impresión en los televidentes cubanos...”. Con Venezuela Productora de Discos Sociedad Anónima, firma un contrato para grabar sus diez canciones preferidas en un disco de larga duración, hasta febrero del próximo año que iniciará una gira por España con su propia compañía hispanoamericana, realizando así la mayor ilusión de su vida, que es la de justificar ante sus compatriotas sus triunfos en América.

Després de llegir tota la presentació, entra en l’escenari Carmen Navarro, qui cantà tres cançons acompanyada de l’orquestra del programa, i va fer posar dempeus el públic convidat que li deia galanteries entre aplaudiments i crits de: Guapaaaa! Guapaaaa! Els mateixos crits emocionats que s’escoltaven a totes les cases de Silla.

Carmen torna a Amèrica. Allí l’esperaven més contractes de treball i entrevistes com la publicada al diari El Siglo de Bogotá, el 4 d’octubre de 1957, encapçalada d’aquesta manera:

Mañana se presenta en el teatro San Jorge de Bogotá, una compañía de variedades al frente de la cual figura la joven y sugestiva tonadillera española Carmen Navarro, con la primera bailarina Ana nevada y un grupo de notables artistas.

Carmen Navarro, aunque valenciana, parece desprendida de un cuadro de Romero de Torres. Lozana juventud, tez fresca sin maquillaje, sin un afeite fuera de la escena - la belleza de verdad y sin disimulos - . La risa franca y jovial a flor de labios, como la canción. El pelo, negro azabache, agitanado. Y los ojos pardos.

Una mostra més dels sentiments humanitaris que tenia va ser en la riuada d’octubre de 1957. Aleshores estava a Bogotà, en plena apoteosi triomfal de la seua companyia de varietats i, assabentada de la notícia per una cridada telefònica de sa mare, immediatament contacta amb l’ambaixador espanyol interessant-se per la situació i el dia 2 de novembre organitza una funció benèfica al Teatro Municipal, on va subhastar un dels vestits més valuosos. El total de la recaptació va ser enviada a l’Ajuntament de València per ajudar els damnificats, el qual, en agraïment a la seua generositat li va atorgar la medalla a la gratitud.

El 1958, durant març i abril, la trobem a Nova York, en hotel Comodore. Al juny, juliol i agost actua a l’Havana, a l’hotel Caprí. A Silla arriba el 10 de setembre i es repeteixen les mostres d’admiració que culminen en una missa solemne on canta el Ave Maria interpretada de forma magistral, acompanyada a l’orgue pel professor don Vicent Marí. Quan va acabar, la gent es va quedar sense reaccionar, fins que Vicent Lluesa l’organista parroquial, posat en peu, va iniciar un fort aplaudiment que va ser seguit per tot el públic. Es va fer un espectacle poc usual en una església d’aquella època.

De Silla passà a Barcelona, abans de tornar a América, però Carmen es va posar malalta sobtadament, fins que va ser operada d’apendicitis en la Clínica de las Colonias Extranjeras pel catedràtic don Ramón Arandez. El 1959 està a Miami, actuant en l’Hotel Fontaineblau i Hotel Sevilla. Amb un conjunt espanyol inicia una gira per Mèxic, Puerto Rico i Colòmbia. Com una experiència nova, té la temptació de passar al cant clàssic, concretament l’òpera, ja que tenia suficients registres vocals per aconseguir-ho, rep classe de solfeig i piano, però no arriba a debutar. Reapareix a Caracas al canal de Televisión 4 als programes estel ·lars «Carrousel» i «Casino», amb l’estrena de les cançons: Hasta luego, Noches bonitas de España i Caracas.

Organitza un Show amb companyia pròpia en què participen figures com Los Cotton, Silverio Rodríguez, los Tex-Mex, el Trio Colombia, la popular Ana Nevada... amb l’orquestra de Tito Sabal. El 1960 actua a Alemanya, Lucerna (Suïssa), París, Venècia i Milà amb l’orquestra Solera de España.

A l’abril de 1961 mor el seu germà Arturet en un malaurat accident laboral. Aquella desgràcia personal no es podia oblidar fàcilment i la va marcar durant molt temps. Primer per la pèrdua d’un germà, una persona que ella havia ajudat aconsellant-lo i pagant-li els estudis, i després, pel fet de no poder vindre immediatament a compartir el dolor amb la família. Estava a Caracas, tenia contractes signats i, de tota manera, no haguera arribat a temps del soterrar. Per alçar-li els ànims, el mestre Carmelo Larrea, autor de No te puedo querer, Dos Cruces, Camino Verde... li va escriure a Carmen una cançó inspirada en la seua mirada penetrant: Esos ojos negros que me miran.

Van passant els anys i Carmen madura en bellesa i elegància, alhora que també va evolucionant l’estil musical introduint-se cada vegada més en el repertori del folklore sud-americà que dominava com una nativa. Cançons com El Picaflor, Lamento Borincano, Carnavalito, Alma Llanera, etc. són reviscolades per ella amb una frescor inèdita amb el toc just d’essència espanyola. Veiem una notícia de El Nacional de Caracas, dilluns 15 febrer 1971, que elogia l’actuació de la nostra artista en detriment de l’acompanyant:

Canal 8 se anotó un éxito con la reaparición de la cantante española Carmen Navarro, pero no tuvo la misma suerte con la colombiana María Isabel, a la que oímos desafinar. Así, mientras ésta resultaba un paquete que no llamó la atención en ninguna sala nocturna, la Navarro está lista para actuar a partir del jueves en Novgorod.

Novgorod era la sala de festes més afamada de la ciutat, on només cantaven els millors artistes. El 1972 la localitzem a Miami, a la sala Los Bocheros, i així fins a l’any 1976.

I és hora de parar d’escriure, perquè hauríem de dedicar-li tot el llibret sencer. Podríem enumerar la discografia que va gravar amb més de 200 cançons; parlar de les amistats que va conèixer, tant en el món artístic

com en el polític i empresarial, o mostrar l’àlbum de fotografies intimant amb Lorenzo González, Magdalena Muñoz, Pedro Vargas, Carmen Sevilla, Juanita Reina, Juanito Valderrama, Miguel de Molina, Manolo Escobar, etc., inaugurant conservatoris o animant els malats d’un hospital en companyia de la còmica Mari Sempere

Fent el saque de honor al Mestalla

Només resta dir que Carmen, retirada ja de la música que li va ocupar mitja vida, encara estava molt activa en el seu quefer diari. Compartia habitatge entre Silla, València i Barcelona, viatjava contínuament i, de tant en tant, visitava Veneçuela, on li quedaven molts amics i records. Però segons deia, on més a gust es trobava és al corral de la casa on va nàixer, envoltat de plantes i decorat amb taulells valencians, parlant amb els veïns del poble la llengua vernacla.

Amb Mari Sempere

L’any 2001, l’Ajuntament de Silla li atorga el Porrot d’Honor a l’activitat artística, i li dedica un carrer: Carrer de Carmen Navarro la Morena.

S’ho mereixia!