Dues Dones

El dia naix amb un sol inflamat els carrers s’afalaguen de dalt a baix l’entusiasme es mescla per tot el veïnat la vida comença com un raig despullat.

Dues dones, heroïnes de flegma ancestral, vénen amb cura per l’horta sud caminant, als seus ulls una llàgrima apunta, sense plorar, el rosari al pit de la mà, el cor, bategant amb força vital.

La mirada ferma en la nit i el demà, un nu en la boca sentint despertar, els passos solemnes, el rostre extasiat, segueixen el Crist nostre, el que les ha coronat, l’esperit d’un poble sospira el Crist està prompte a arribar.

Arreplegueu les ones de l’albufera de fang filles primerenques del caudal del nostre llac, les espigues que creixen lliures al fons de l’ànima nostra que mai puguen els temps sacsejar.

Voltegen les campanes, l’hora és ja pròxima, dins de la plaça un fum de gent es convoca, la música s’arrima, s’esmuny i torna, la Paraula Viva és un misteri alhora.

El moment es desplaça matiner com a joia, elles són les venes que flueixen la història, abrasades d’albor respiren memòria. Ànima que pren en flames brunes la saba intacta d’un fèrtil poble, tradició que hi vol consagrar-se per tal d’esclatar en llavors.

Cambreres, conteu les meravelles, i rodejades de bellesa i flors escolteu l’ofrena del dolcíssim Pastor, lluminàries de precs i gojos elegides per sempre testimoni d’adoració.

Visquen aquestes dames daurades, somnis de l’ahir més present, sentinelles de fulles caigudes a l’arbre ara retrobant-se en absència vostra dos sols hi brillen tan de debò com abans.

Inspiradores de versos sens fi que hui bambolegen al so del caliu elles, veïnes, amigues, germanes, missatgeres d’una nova pietat, energia pura que ens arrabassa la sang, exemple de fe, noblesa i honestedat, desvestides de lligadures, com a dones del Llevant.

El pas es deté, el Crist és besat, darrere el lament es manté com un himne incessant en silenci de pau, el murmuri es complau, al carrer esdevé el miracle entregat. Vosaltres, cambreres de Silla, vosaltres, que esteu al costat, cureu la ferida que brolla enemiga per culpa dels nostres pecats.

L’església és plena de llum i harmonia, els creients es preparen cantant la litúrgia, davant s’escolta el gemec del Senyor, el poble tremola en seients d’emoció.

Sara, Glòria, renoveu els vots amb la pell de l’aurora rendiu amb devoció primorosa la vostra més sincera oració, conviure tot l’any infrangibles custodiant el nostre millor tresor.

Tindran arrels les vostres ales amb somriure obert i constant, l’espera serà una remor de vents intensos un pescador perxant per l’aigua tendra dibuixant una barca a les vostres mans.

Crist de Silla, ¡Oh Crist d’alè immortal!, tu que guardes la nostra existència viva, cuida les teues deixebles aferra amb força la seua amistat.

Sobirà d’ací i d’allà, enllaç de segles a la ribera, recorda navegar l’albufera el teu baptisme enfront de la mar.

Darrere la festa emotiva el vi i el pa sagrat la parla i el silenci que vibra eixuga’ns les gotes del camp, deixa que esgotats per la feina puguem per fi descansar.

Postrats als peus de l’Altíssim mireu dues llunes radiants, ¡Cambreres, llum i terra, cel i mar, aigua que ens beneïsca any rere any!

Escuderes, compte, el temps se’n va, l’entrega és eterna, eterna com la veritat, vosaltres que enceneu cada vela estival, servidores, amades per l’ésser celestial, gaudiu de la sembra divina que nodreix d’amor el fruir del treball.

Ideal de coratge, valentia que ens mou, solana que escolta el paisatge reviure suau com un bressol, darrere l’andana, vestides de dol, pregant per nosaltres, vivint la passió sempre, vosaltres, cor amb cor, estades, vives, nomenades, visibles de crit al fons.

Dues veus, de cap a peus ens guien, una creu expira d’amor.

Gloria Iziar Sáez de Arregui Álvarez Sara Pons Moreno