L’enramà de la murta

Per Josep Antich Brocal

Aquesta tradició que precedeix tots els anys a Silla la processó del Crist, gaudeix de molta història, ja que, com tantes altres celebracions paganes, va ser incorporada pel cristianisme als seus rituals religiosos. En principi van ser els romans els que generalitzaren el costum de cobrir amb flors i fulles de murta l’anomenat “Campus de Mart” (el Déu de la guerra), la ruta més cèntrica de la capital de l’imperi, la qual trepitjaven els legionaris quan tornaven victoriosos de la batalla per rebre l’honor de ser aclamats i rebuts per l’emperador.

Aleshores, els caps de la milícia eren considerats uns herois als quals calia premiar amb una corona de llorer al cap. La cerimònia, carregada d’emoció i solemnitat, bé mereixia una catifa vegetal que, en ser trepitjada amb contundència per les càligues dels soldats en formació, enlairava un perfum molt singular: el perfum dels Déus de la victòria.

Amb el decórrer del temps, l’església catòlica va assumir la mateixa escenografia a l’hora de treure al carrer les seues divinitats, especialment la custòdia de les sagrades formes en la processó del Corpus, considerada la més antiga i veritable festa grossa valenciana, una celebració oberta i participativa, ja documentada a la Crida del Consell de la Ciutat quan manà adornar el seu trajecte mitjançant una disposició feta l’any 1355 a instàncies del bisbe Hug de Fenollet: 1

Any 1963. José San Juliàn, Abelardo Folch, Paquito Agustin, i altres amics.

Any 1962. Vicent Brocal, Fandos, Pepe Vedreño, i altres amics.

“Que empaliçen les parets de bells e richs draps e ornats de canyes ab verts e altres rams, adornen de seda les portades denejades, e agranen les davanteres de ses cases deixant los carrers endreçats e coberts de murta, e flors e altres verdejants ben olents de roses e taronger, en manera que los dits carrers estiguen apunts a honor e reverencia...”

No sols precedia enramar la murta, sinó també una diversa coreografia: cirialots, roques, personatges bíblics, nans, cabuts, gegants (el rei, la reina i el gitano), precisament els mateixos que exhibim a Silla el dia del Crist. Tota una barreja d’al ·legories religioses i paganes, danses mediterrànies com el Ball de la Moma o altres encara més desconcertants per la seua connotació tragicòmica i guerrera, on podem incloure la nostra Dansa dels Porrots.

Antigament, a la matinada del dia del Crist, sis homes llogats per l’Ajuntament acudien amb barques a la Devesa a segar les murteres i la flor de baladre, i una vegada arribats al Port la transportaven en carros als magatzems de l’Arrossera. Al migdia, acompanyats dels familiars, cuinaven una gran paella al corral del Casino dels Pobres i després d’una bona becadeta a casa, al primer volteig de campanes ja tenien disposades les cavalleries, l’enflocat dels carros i els aparells de gala amb els quals calia abillar-les. D’aquesta manera, les quadrilles d’amics competien cada any en presentar els millors ornaments i fer l’enramada més generosa en tota la volta de la processó.

El perfum vegetal estava tan present en la festa, que segons contaven els vells, a les finestres i a les balconades, sobre el mantó de Manila penjaven menats d’alfàbega i ramellets de gesmiler, i les veïnes llençaven pètals de flors a la imatge del Crist.

No obstant aquesta antiga tradició, les primeres notícies documentades expressament de l’enramada de la Murta a Silla apareixen a les acaballes del segle XIX. Es tracta d’una despesa recollida al pressupost municipal de festes de 1887, la qual assignava 165 pessetes en conjunt a: Los danzantes de los Alcides i repartidores de Murta. En els pressupostos anteriors, les quantitats reservades a la processó del Crist van totes englobades, per això no sabem com es distribuïen les despeses. De la mateixa manera, en l’obra: Las Camareras del Cristo de Silla, del canonge Elies Olmos Canalda, evoca un passatge de la seua infància, aproximadament en la mateixa dècada de 1880, on també confirma la tradició de la Murta en aquella època.

Sortosament, a hores d’ara encara mantenim aquell costum, però sense la vistositat ni els aromes d’èpoques anteriors. Cada vegada és més difícil aconseguir fulla de murta, doncs és una planta protegida per estar en perill d’extinció; al seu lloc s’utilitza el ramatge de xiprer i el de tanca.

Any 1968. José Antonio el Beterano, Pepe Mulet i Juan Garcia el Pericot al carrer de Sant Caralampio.