Falles són cultura

Si me permeteu, no vaig a fer un article on expose uns fets i conclusions per tal de reforçar una premissa i acabar afirmant, en este cas, que les falles són cultura. Preferisc que m’acompanyeu al camí de la mateixa escriptura, que escolteu les reflexions que m’he fet a mi mateix per tal de poder aportar quatre idees. Així serà més lleuger per a mi i potser, més atractiu per a vos.

La meua primera reflexió era per què les falles són cultura, què diu que una cosa o altra és o no cultura. Com faig sempre, intente buscar dins meu i veure si tinc alguna cosa a dir al respecte, si tinc una opinió ja o la informació necessària per tal de començar. I comprove, dins la meua extensa ignorància, que no, que no sóc capaç de definir per què les falles són cultura... o no. Així que acudisc al fàcil recurs de buscar la definició al diccionari i m’apareixen vàries definicions relatives a esta accepció:

Cultura: conjunt de tradicions, de costums o de formes de vida d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. Conjunt de valors i de comportaments que compartixen un grup de persones. Conjunt de manifestacions amb què s’expressa la vida tradicional d’un poble.

Falles són cultura. És una tradició, una costum i una forma de vida. És un mitjà pel qual s’expressa el poble, i certament, es compartixen comportaments.

Més clar aigua. Ara ja tinc clarament definit al meu cap que les falles compleixen amb estos apartats de la definició de cultura. I ni a mi ni a ningú se li passaria pel cap pensar allò contrari. O sí? Alguna cosa grinyola al meu cap, me diu que no està d’acord al cent per cent. Després te faré cas, ara deixa’m continuar.

Me pare a pensar en la quantitat d’elements que composen la festa de les falles, la quantitat de manifestacions artístiques que conflueixen en esta tradició i que contribuixen, com poques, a una quasi completa participació de tot el que existeix per un mateix fi.

Una altra alarma ressona dins el meu cap amb açò del “mateix fi” de la festa fallera. Quina és la nostra finalitat fent aquesta festa? Esta manifestació cultural, on ens du? Per a què la fem? No està dins els meus objectius respondre a esta qüestió, però ací queda... per descomptat que en honor a Sant Josep ja no se fa, això ha quedat relegat a una realitat paral·lela. Fer festa, diversió, la tradició mateixa heretada, una costum arrelada dins la societat en

Pepe Mira i Piqueres

general i dins les persones en particular,... La finalitat ve de la motivació, per què sóc faller? Me fa millor persona? En què contribuisc a esta cultura de les falles? No sé, deixe espai per a que cadascú s’ho pense.

Com deia, molts elements conformen la festa. Si pensem en els cadafals, ja soles en ells confluixen quasi totes les arts plàstiques. És escultura sense cap dubte, del tradicional fang als motlles de suro. És pintura, i en tres dimensions. És arquitectura, doncs per a plantar certes estructures fa falta pensar molt be les cimbres internes que sostenen el risc extern.

És literatura. La festa fallera genera lletres, moltes. Des del mateix monument i la seua explicació als articles, notícies, narracions, contes, cançons,... que inspira i crea. És per tant poesia, eixa que apareix als versos, més o menys encertats de l’explicació de la falla. Eixa costum que tenim l’honor de ser bressol, el naixement del llibret explicatiu amb Blai Bellver, la seua impremta, i la Creu del Matrimoni. Però també la poesia que es dedica a les representants de la festa, que les exalta i lloa. Abans, els mantenidors en les exaltacions recitaven poemes a les falleres majors... És narrativa. Centenars d’històries naixen al voltant de la festa, infinites narracions amb les falles com a fil conductor. Soles cal pegar una ullada als llibrets, als concursos de narrativa, als microrrelats, fins i tot, a les obres de teatre, de més o menys durada, que les comissions creen per als ‘a propòsits’.

Me ve al cap una qüestió arran d’aquesta vinculació amb el teatre: la (auto)crítica. Així com el teatre reflex la societat, és un espill on poder trobar comportaments, sentiments, situacions i veure’ns en ells, tanmateix a les falles. Veiem als monuments com es posa de manifest allò que no agrada de la situació del poble, com satírica i irònicament es mostra una realitat que clama per ser millorada. Amb to d’humor i sense ofensa, però queda dit. Respecte al teatre, com deia Arthur Miller, “el teatre no pot desaparèixer perquè és l’únic art on la humanitat s’enfronta a si mateix.” I per a fer açò, el teatre tira mà de tot, fins i tot, de si mateix. Un art on l’individu s’enfronta a l’individu, on el teatre es mira cara a cara amb el teatre. Incidisc en este punt perquè crec que a la cultura de les falles li falta açò, autocrítica, espill, feedback (per als mes moderns). Pareix que esta tradició cultural instaurada és intocable. Canvies un acte i vols carregar-te el mon faller! No pot ser que el que es vullga siga millorar-lo? Espill, fallers i falleres, espill. Encara no

he vist en cap monument que les falles es critiquen a elles mateixa, des del curiós món de les reunions de presidents, fins els botellons permesos d’alguns actes. S’imaginen una exposició de fotografia fallera on soles es veieren fallers i falleres pixant entre els cotxes, vomitant a un racó o barallant-se en plena albereda? Encara que es preferisca girar el cap i continuar avant, açò també forma part de la cultura de les falles. I açò exactament era el motiu pel qual al meu cap sonava aquella alarma primera al començar aquest article. Les falles formen part de La Cultura d’un poble, i reflexa coses que van més enllà d’elles, però en la nostra mà està el treballar per millorar-la. Tots sabem, per exemple, que els menors s’emborratxen, però podem intentar fer alguna cosa al respecte o consentir-ho, o el que és pitjor, incentivar-ho i fins i tot, patrocinar-ho. Fa falta que mencione els actes que nodririen àmpliament la nostra fictícia exposició de fotografia? Veritat que no? Doncs això també és patrimoni cultural immaterial de la humanitat...

Pum, Maclet. Canviem de terç i continuem amb altre dels elements que il·luminen la cultura fallera: la pólvora. Què serien les falles sense pólvora? És un element indispensable, forma part de intrínseca de la festa, i els valencians la vivim d’una manera especial. Els tremolors que pujen pels peus en una mascletà i ens eriça la pell no té comparació en res que jo haja vist a cap lloc. L’art del ritme i el soroll controlat, l’art del color dels castells en la nit, les invencions en les carcasses, les formes inimaginades que els pirotècnics donen forma. Fer de la nit dia i del dia, cel. Els pirotècnics valencians recorren el món enlluernant amb el seu art. Que junt amb la festa dona un dels millors moments de la cultura fallera.

I anem cosint aquest article, poc a poc i amb paciència. I al fil ve ara el meravellós mon de la indumentària. Àmplia, acolorida i rica com ninguna, plena d’història, exemple de evolució de la moda, legat dels nostres avantpassats. Costum i tradició fetes vestit. Fruit no soles de modistes i dissenyadors, sinó també de perruquers i orfebres, de sabaters i esteticistes. El vestit, tant de home com de dona, necessita de tants oficis, o més, que els que fan falta per fer els monuments.

Per cert, ara que ha eixit la paraula ‘oficis’. La cultura de les falles també ha creat oficis exclusius de la festa. Els pirotècnics treballarien sense falles, menys però ho farien. I els orfebres també. Però els indumentaristes especialitzats en els vestits de valencians, desapareixerien amb la festa. El mateix passaria amb els artistes fallers, és l’ofici per excel·lència nascut de la nostra cultura. Les falles han convertit la seua expressió màxima d’art al carrer en un mitjà de vida, que dona feina a moltes persones, i que a més, ha exportat el seu art a altres disciplines, com els decorats de cinema, escenografies teatrals o ambientacions de parcs d’atraccions.

Altre element indissociable és la música. No soles anima i acompanya, sinó que dona la base de la diversió, del ball als actes, de l’ambient al carrer durant les desfilades i processons. N’hi ha cançons que soles s’escolten quan arriben les falles, i el cor pega un salt, i el cervell associa i somriu. Ja estem en falles! La música es personifica en les bandes, en les xarangues, en els musics que es deixen l’anima, els dits i els llavis durant una setmana per a que els fallers, i el poble, disfruten de la festa. Amparito Roca, El Fallero, Paquito el Chocolatero, València, L’entrada de la Murta, etc...

Però el que més me crida l’atenció de la cultura de les falles i que és realment allò que fa que tot cobre vida, és l’esperit faller. Eixa presència a l’interior de les persones que fa que, a pesar de la faena, dels diners, de les discussions, de les decepcions, any rere any tot se reinicie. L’esperit que fa que sorgeixin les llàgrimes en la cremà, el que fa que el foc tinga sentit, en definitiva, el que dona raó de ser a tot el que envolta esta festa, el que de veritat és el creador d’esta cultura. És el que ens fa tribu, ens dona sentit de societat, ens uneix, fins i tot, en les desgràcies. És l’incomprensible esperit faller, que inspira històries, regala vides, motiva i dona vida. Soles qui l’ha sentit sap el que és, soles qui en alguna ocasió ha estimat la festa amb tot el cor, ho compren. I este esperit és el que va fer, fa i farà que les Falles siguen CULTURA.