Evangeli segons Fer by Editorial Efados

PRÒLEGS dE

L’abat de

PobLEt

i teReSa

efadós

FoRCAdES

efad贸s

Col·lecció Pinzells Satírics Primera edició: març del 2015 © dels dibuixos: José Antonio Fernández © del pròleg i prefaci: Josep Alegre Vilas i Teresa Forcades Vila © del text de la introducció: Jaume Capdevila Herrero © de les fotografies: fotògrafs diversos © Editorial Efadós, d’aquesta edició Carrer d’Edison, 3 · Nau A Polígon Industrial Les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon 93 673 12 12 efados@efados.cat www.efados.cat © de la col·lecció Pinzells Satírics: Editorial Efadós Coordinació Jaume Capdevila Herrero Disseny gràfic i maquetació Editorial Efadós Assessorament lingüístic Neus Doncel Saumell

Agraïments M’han demanat que escrigui els agraïments i jo he preguntat que quants fulls he d’escriure. I m’han mirat d’una manera estranya. «Una cosa curteta», m’han dit. Tenia pensat tres fulls, però no podrà ser; faré unes ratlletes de gràcies. Al pare Àngel P. Casado, el meu profe preferit, que em va ensenyar a estudiar; a l’Amador i la Julita; a la meva banda: Gin, el Perich, Cesc, Oli, Turnes, Krahn, Muntañola, Wolinski; a la Gna. Teresa Forcades i a l’abat de Poblet, que m’han fet el pròleg del llibre dels Evangelis; als dotze apòstols, dotze, no, onze... a Judes, no, ni a tota la seva escola. Al Kap, que ha treballat la tira, i al Kim, que em va ensenyar a donar color..., i no segueixo perquè em diuen que talli. Nota editorial Els textos de les vinyetes són originals de Fer. Aquesta edició els ha publicat literalment per respectar la seva obra creativa. ISBN: 978-84-15232-98-8 DL B 8658-2015 Imprès a Catalunya Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

Dedicat a totes les dones i homes bons que hi ha a la terra, que nâ&#x20AC;&#x2122;hi ha, i molts. Confiant que aquest llibre els faci fer un somriure o dos.

Índex de capítols

- 20 -

- 24-

- 46 -

- 52-

- 96 -

- 116 -

- 122 -

- 134 -

- 142 -

- 154 -

- 162 -

- 186 -

Pròleg Josep Alegre i Vilas Abat de Poblet

Miri: Somrigui, si us plau! Jo crec que és l’eslògan, no escrit, però real, que ens arriba cada dia a través dels dibuixos esfilagarsats, despreocupats, però apassionants, de Fer. Difícilment un s’hi pot resistir, i no accedir a aquest somriure, que, de vegades, pot arribar a la riallada, i que et fa exclamar per dins, sense paraules, és clar: em sento bé!, com qui ha satisfet una necessitat fisiològica i psicològica. Necessitem netejar-nos per dins amb un somriure. I, segons l’estat de la nostra brutícia, de vegades va bé una riallada, perquè vivim envoltats de tota mena de beats, inquisidors, messies polítics i religiosos, «salvadors de la humanitat»… Hi ha massa crispació, cares serioses, tarannàs agressius... Qui ho pugui fer ha de rompre una llança, qualsevol cosa, a favor d’una descàrrega d’humanitat. Aviat, o podria ser massa tard. No sé si Fer té el costum de rompre llances. El que sí que fa és trencar molts pinzells, gastar llapis, esborrallant papers amb colors deliciosos, de tons suaus, amb figures més aviat rabassudes, grassonetes, amables, i nassos i mirades penetrants, que ajuden a entrar en el misteri de la humanitat. Jo diria que penetren en el misteri de l’home i en el misteri de Déu. Perquè a mi em sembla percebre en els seus dibuixos aquesta doble via: el tema politicosocial i el tema religiós. Una il·lustració de l’actualitat sense gens d’amargor ni crítica que pugui ofendre. Hi contemplo un humor amable, un humor proper, que t’«arriba» des de la duresa de la vida; un humor que ens permet contemplar la vida amb unes altres ulleres i les diòptries justes. Encara que en el camí d’aquesta vida sempre n’hi ha que recullen les ulleres dels altres sense que els importi la graduació correcta, o fins i tot van per la vida sense ulleres, tot i que ensopeguin a cada cantonada. Fer és un dibuixant amb un profund sentit de l’humor, un humor que no fereix, un humor que arriba amb els seus llapis a dibuixar un somriure al 9

nostre cor. I, fins i tot quan el cor està molt rígid, pot arribar a dibuixar-nos una riallada sonora, capaç de provocar el desglaç de la crispació més gèlida. Per això mateix, Fer és un home molt humà. Ionesco escrivia: «on no hi ha sentit de l’humor, no hi ha humanitat; on no hi ha sentit de l’humor –aquesta llibertat que ens prenem, aquesta separació respecte de nosaltres mateixos– hi ha el camp de concentració». La col·laboració de Fer amb la premsa hi dóna un punt més d’humanitat. Però si, a més, podem comprar un llibre amb el «segell» i la firma de Fer, és tenir a les mans un instrument de relax únic perquè desapareguin totes les nostres crispacions, i sentir que et neix per dins més humanitat; que el nas i els ulls se’t fan més grans –com en els seus dibuixos– per poder submergir-te en el misteri de la vida humana amb més simpatia, amb més amor. I, sobretot, si ens referim al tema religiós, tenim un punt més d’agraïment a Fer, perquè en la vida de l’Església ens falta aquest sentit de l’humor que ens faci més humans, profundament humans. Les empremtes de Déu van darrere de les empremtes dels homes, perquè Déu vol mostrar-los permanentment com els estima. I aquesta provocació de Déu envers l’home la podem anar descobrint al llarg de les Escriptures Sagrades, a les quals Fer es refereix sovint. Els homes ens hem acostumat a considerar Déu, i les seves coses, a través del prisma del pecat, i aquesta no és una bona referència d’Ell; Déu és amor, i ho hem de contemplar tot a través de la vibració d’un cor sacsejat per la seducció divina. Aquí en tenim una mostra: Per què s’avaloten les nacions i els pobles es conjuren en va? […] contra el Senyor i el seu Ungit […] Però se’n riu el qui té el tron al Cel, el Senyor els veu i se’n burla (Sl 2, 1-2.4) 10

El mateix Llibre de Jonàs, que conté un missatge extremadament seriós, apareix, amb tot, envoltat d’un marc humorístic. O el retrat que ens fa el profeta Sofonies de Déu: El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre per l’amor que et té, no et vol blasmar; per tu està content i crida de goig. (So 3, 17) Si Déu crida de goig per mi, per tu, per qualsevol criatura… ara a la terra, com serà a la casa del cel? Evidentment, Déu no és un senyor trist, ni un inquisidor, sinó un Senyor que es pren la vida molt seriosament, i per això la dibuixa, o l’escriu, amb línies de colors i a ritme d’humor. De bon humor… «El bon humor, doncs, és una de les millors peces de vestir que es poden dur a la societat», va escriure algú. És cert, una recomanació que molt abans d’«abans-d’ahir» ens feia sant Pau al final de la seva carta als Colossencs: «Tingueu sempre converses agradables, i amaniu-les amb una mica de sal» (Col 6). Però en això de l’humor hi insisteix en altres cartes: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! […] No us inquieteu per res […]» (Fl 4,4). Moltes gràcies, amic Fer, per recordar-nos amb els teus esplèndids dibuixos aquesta dimensió tan humana i tan necessària de l’humor. 11

Prefaci Teresa Forcades i Vila

Monja de Sant Benet de Montserrat. Nassos immensos, cossos rabassuts i el rar enginy d’aparèixer de trascantó com aquell qui res. Fer sorprèn sense donar-se importància. La seva bonica aquarel·la, les suggeridores combinacions de colors, revelen la delicadesa d’esperit que s’amaga darrere les seves caricatures. En el millor estil dels pallassos, l’humor de Fer despulla perquè es presenta nu, perquè no amaga la pròpia vulnerabilitat. En els acudits recollits en aquest volum, la tendresa de Fer i l’agudesa que li és indestriable es giren vers la figura de Déu i tenen com a protagonista Jesús. Suposo que, com més familiaritzat s’està amb els Evangelis, de més endins surt el somriure i més fèrtil resulta, encara que no arribis a entendre per què et fa especial gràcia precisament aquell acudit. A mi em va agradar el dels àngels tocant la trompeta emocionats amb les galtes vermelles en èxtasi artístic i Jesús advertint-los que, per anunciar la fi dels temps, havien de tocar la trompeta normalment, no a l’estil de Louis Armstrong. També el de sant Josep enjogassat fent-li al nen vaixells i avions de paper amb el diari Avui sota la mirada assenyada del bou i la mula, i tornant de cop a la realitat, completament astorat, en sentir la veu de la Mare de Déu que li pregunta: «Josep..., ja dorm, el nen?» Però el més teològic entre els acudits d’aquest volum, i, per tant, el meu preferit en aquest sentit, és el de Llàtzer. En aquest acudit –que no us explico, ja el trobareu!–, Fer presenta una relació entre Déu Pare i Déu Fill que copsa el que per a mi ha estat al llarg de la història de la teologia trinitària, i segueix essent avui, el quid de la qüestió del Déu cristià: l’escàndol màxim de la Trinitat cristiana és que parli de Déu pare, de Déu absolut i de Bé suprem omnipotent que no té res a envejar als millors déus clàssics ni als filosòfics, i, després, com si això pogués ser possible i compatible, col·loqui aquest Déu pare en una relació d’igual a igual amb Jesús, i, en Jesús, amb totes nosaltres. Un Déu Pare que no és sobirà, que no imposa, que no sotmet? És possible, això? 13

Fer, la cara amable de l’humor Jaume Capdevila (Kap)

«Jo estudiava a la Central de la plaça de la Universitat i un dia que van entrar els grisos, i tots a córrer, em va caure la carpeta i un noi em va ajudar a recollir els apunts i va veure que tenia dibuixos sobre la Universitat, els grisos..., i em va dir: “Jo conec el Perich; ha de veure els teus dibuixos”. En Jaume em va rebre a casa seva, va mirar els dibuixos, em va animar a seguir, però no li va agradar que signés JAF: “Has de canviar la firma; com et dius?” Jo: “José Antonio”. “Hòstia!”, va dir. “I de primer cognom?” Jo: “Fernández”. Segon “hòstia”. “I de segon cognom?” I jo: “També Fernández...” Va callar cinc segons i em mira i em diu: “Signa Fer”. I d’aquí ve el Fer.» Així explica Fer (José Antonio Fernández Fernández, per si de cas no ha quedat clar) el seu bateig com a ninotaire de la mà del gran Jaume Perich.

A l’esquerra veiem que el jove Fernández, abans de ser Fer, ja sabia posar cara d’estudiant aplicat al mateix temps que dibuixava els seus professors amb el tremp a la mà.

Fer estudià història i antropologia a la Universitat de Barcelona, però havia nascut a Mansilla de las Mulas, un poblet feréstec a pocs quilòmetres de Lleó. El seu pare era guàrdia civil i, pels designis del Ministerio de Gobernación, va acabar portant la família a Mollet i Llagostera, on Fer i els seus vuit germans van créixer. Tot i mantenir estrets vincles amb la seva terra natal (des d’on exporta xoriço i cecina amb la intenció de fer créixer el colesterol a les artèries dels seus amics, als quals atipa amb elevades dosis de cocido que ell mateix es preocupa de preparar), Fer s’ha convertit en un dels principals humoristes catalans, un dels nostres millors ambaixadors en 15

l’àmbit dels ninots. Va començar a publicar a La Prensa del Movimiento i en revistes com Patufet i Oriflama durant els anys setanta. Els seus soldadets, personatges lil·liputencs, camacurts i gregaris sempre capficats en alguna brega dins dels seus castells brufolats, que representaven simbòlicament les forces repressores del franquisme en un temps en què les coses no es podien dir pel seu nom a causa de la censura, van aparèixer en diverses revistes, com Mata Ratos, El Papus i, finalment, El Jueves, revista de la qual va arribar a ser director. El 1987 va substituir Cesc com a acuditaire del diari Avui i, encara que el diari s’ha convertit en El Punt Avui, ell continua fent-hi cada dia els seus ninots, que retraten l’actualitat catalana amb ironia, tendresa i bonhomia.

Diverses instantànies de la vida de Fer: a l’esquerra, una fotografia de la mili, que va fer a la fresca. A la dreta, amb l’equip de futbol sala d’El Jueves i a la redacció d’aquesta mateixa revista quan en va ser director, amb diverses fotografies d’amics com Ivà, Gin, Perich... 16

Perquè si hi ha alguna cosa que traspuen els ninots que fa Fer és aquesta bonhomia. Els dibuixos de Fer estan carregats d’ironia, però és una ironia que no fa mal. Són punyents, però entranyables. Són els acudits d’un entremaliat que busca la rialla amb tendresa, mai amb mala bava. Per això Fer és un ninotaire amable i els seus dibuixos, fets amb sensibilitat i benvolença, agraden a tothom. De fet, el traç ingenu i infantil, els ninots menuts, desmanegats i amb nàpies immenses i rodones, i les coloraines amb les quals Fer confegeix els seus dibuixos ajuden a transmetre aquesta sensació de trapella afable que fa riure però no fa mal. En un món massa capficat en els problemes del dia a dia, quan les preocupacions i el mal humor se’ns mengen, els ninots simpàtics de Fer, que ens busquen les pessigolles, que ens volen provocar una rialla innocent i tendra, esdevenen balsàmics. El fet que Fer sigui un humorista amable, però, no vol dir que refusi parlar dels problemes que ens envolten ni que renunciï a assenyalar les injustícies d’aquest món i a denunciar totes les situacions que fan que aquest món sigui ple de corrupció i infelicitat. En realitat, mitjançant l’humor amable és més fàcil aconseguir tocar els temes més complicats, ja que sembla que la brometa és innòcua.

Però un acudit de premsa mai no és del tot inofensiu i, en realitat, actua com una guspira que encén el procés de reflexió sobre la realitat en el subconscient de cada lector. Ara que els acudits sobre la figura de Mahoma han posat en primer terme el debat sobre el sentit de l’humor de les religions i sobre la llibertat d’expressió, Fer s’atreveix a redibuixar el Nou Testament amb els seus ninots amables. De fet, Fer no fa brometa de la religió, sinó amb la religió. És allò que és molt diferent riure’s d’algú que riure amb algú. Fer dibuixa Jesús, Pere, Judes, Maria o Josep en els escenaris bíblics, però els fa humans, propers i, sobretot, entranyables. Fer dibuixa els protagonistes de l’Evangeli patint, com nosaltres, les conseqüències de les retallades, de la corrupció i de les martingales dels nostres polítics. Fer actualitza els llibres sagrats, però manté el seu ancestral missatge: Déu ens estima i envia el seu fill per salvar-nos..., si és que ens deixem salvar. Demostra, així, que la religió i la rialla no són incompatibles, que amb intel·ligència i subtilesa no hi pot haver límit per a l’humor ni la llibertat d’expressió, i, molt especialment, demostra que la religió té a veure amb l’amor, la bona fe, l’humor i l’avinença, i no amb la rancúnia, l’odi i les batusses perpètues. Els que riuen són més a prop de Déu que els que fan cara de pomes agres. Amén.

Però Fer també té un cantó fosc. A la pàgina de l’esquerra el veiem amb males companyies: amb el rei Juan Carlos, amb Mariano Rajoy quan era ministre de Cultura o amb un grup criminal conegut per destrossar els timpans de les seves pobres víctimes a cop de pandereta, guitarra i clavelitos: la Tuna Universitària. 19

Va entrar, doncs, a casa d’ella i li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu». - Lc 1, 28 -

Déu és amor. I, si és amor, també és humor. Amb molt d’humor, justament, Fer ens dibuixa els passatges més significatius del Nou Testament, en què Jesús de Natzaret ensopega amb Aznar, Bush, Bárcenas, la corrupció, els aturats, la crisi i les retallades. Jesús, en els dibuixos de Fer, és més proper i humà que mai. Diuen que en l’edició primigènia del Nou Testament, trobada en el forat que un obús ha obert a la franja de Gaza, a més dels Evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan, hi ha també l’Evangeli segons Fer, que teniu a les mans. Els principals teòlegs afirmen que la falta de pressupost a l’hora de fer les primeres còpies va provocar que es conservés solament el text i s’oblidessin els dibuixos.

PINZELLS SATÍRICS

efadós