L'Abans: Recull gràfic de Olot (1960-1990) by Editorial Efados

Olot

Recull grĂ fic 1960-1990

LA CULTURA / ART

Julio Clavijo - Jordi Espadalé Jesús Gutiérrez - Mireia Montbardó Joaquim Monturiol - Josep Murlà Dolors Ros - Joan Sala - Raimond Viñolas –––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

Olot

Recull gràfic 1960-1990

Hi col·laboren

L’Abans: Recull gràfic d’Olot (1960-1990) Col·lecció L’Abans Primera edició: abril 2018 © Julio Clavijo Ledesma, pel text © Jordi Espadalé Vergés, pel text © Jesús Gutiérrez Martínez, pel text © Joaquim Monturiol i Sanés, pel text © Josep Murlà Giralt, pel text © Dolors Ros Saló, pel text © Joan Sala Plana, pel text © Raimond Viñolas i Jaume, pel text © Mireia Montbardó Alberni, pel peus de fotografia © Domènec Moli Serra, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció

Editorial Efadós DOCUMENTALISTA

Mireia Montbardó Alberni Amb el suport

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Col·laboració

Ajuntament d’Olot Arxiu Comarcal de la Garrotxa (ACGAX) Servei d’Imatges Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC)

Autories fotogràfiques de les pàgines de presentació Pàgina 2: Pep Roura Bendicho / Fons Pep Roura Bendicho Pàgina 4: Autor desconegut / Fons Centre Excursionista d’Olot Referències fotogràfiques Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1960 i 1990. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerarla fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor no identificat», si l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família, o «autor desconegut», si se’n desconeix l’autoria. Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-16547-76-0 Dipòsit legal: B 8954-2018

I Cultura Joan Sala Plana II carrers, places i barris Jesús Gutiérrez Martínez III festes i tradicions Josep Murlà Giralt IV esports i lleure Joaquim Monturiol i Sanés V Institucions Ajuntament, serveis municipals i seguretat ciutadana Josep Murlà Giralt Institucions de l’Estat, acció política i confessions religioses Julio Clavijo Ledesma Sanitat i serveis socials Dolors Ros Saló Raimond Viñolas i Jaume VI ECONOMIA, TREBALL I ACTIVITATS Julio Clavijo Ledesma VII ensenyament Jordi Espadalé Vergés Peus de fotografia Mireia Montbardó Alberni

PEP ROURA BENDICHO / Fons PEP ROURA BENDICHO

JOAN ANTONI SATORRE TOMÀS / Fons tOMÀS MORCHÓN GUTIÉRREZ

prÒLEG

UN TEMPS EN QUè VaM CANVIAR Domènec Moli Serra

Periodista, escriptor i impressor

quest és el segon volum de la col·lecció L’Abans referit a la ciutat d’Olot. El primer, que va aparèixer el 2008, aportava testimonis fotogràfics obtinguts durant els primers setanta anys i escaig de vida de la fotografia: des del 1888 fins al 1965. Ara la idea és continuar aquesta tasca tan interessant. Amb aquesta finalitat, es recullen aquí fotografies que fan referència al període de trenta anys que va del 1960 al 1990. Són trenta anys de vida ciutadana en què tot evoluciona d’una manera accelerada, tant en el vessant merament físic, de la ciutat, com en el social, dels seus habitants. Aquests anys, una societat industrial, especialment implicada en el context del tèxtil, es veu obligada a abandonar aquesta especialitat per assolir-ne d’altres. En són un exemple els nombrosos tallers d’imatgeria religiosa que gaudeixen d’un merescut prestigi arreu del món cristià, però desapareixen anorreats pels canvis que l’Església introdueix, amb referència al culte, a partir del Concili Vaticà II. Molts oficis tradicionals, especialment els fonamentats en l’artesania manual, se substitueixen per d’altres derivats dels avenços que la humanitat ha fet en l’àmbit de la tecnologia durant aquests trenta anys. És ben segur que durant aquest temps, a Olot, tot ha canviat. La ciutat creix físicament i presencia l’inici d’una immensa bombolla immobiliària que no tarda gaire a explotar, però que representa un creixement físic important. També, d’alguna manera, creix la incidència de la deriva turística i es creen nous establiments i llocs de treball en l’àmbit dels serveis. Noves i modernes indústries ocupen el lloc de les antigues, i proliferen, al voltant de la ciutat, una gran quantitat de polígons industrials que pràcticament exhaureixen la majoria del terme edificable olotí. També, durant aquests anys,

el poble i el territori de Batet de la Serra s’integren a la ciutat seguint una mena de febre inesperada que provoca la fusió de molts municipis. Finalment, en aquestes dècades assistim al compliment d’una de les eternes necessitats mai atesa, a pesar de la insistència amb què es demana durant molts anys: la millora de la xarxa viària, que manté la ciutat molt lluny de tot arreu. Aquesta és la part positiva, encara que també n’hi ha una de molt negativa: durant els anys seixanta s’assisteix a la desaparició del tren petit que unia Olot amb Girona travessant alguns dels paratges més idíl· lics del nostre entorn. Oferia un bon servei i aquell punt diferencial, curull de simpatia, que hem trobat molt a faltar. En l’àmbit de la política es passa d’un règim feixista a una monarquia democràtica. Durant aquests trenta anys es dispara el nombre d’habitants amb l’arribada d’emigrants, fet que ens aporta testimonis d’altres cultures, i alhora enriqueix d’una manera evident la nostra. El cens de la ciutat augmenta en uns 10.000 habitants, alhora que la natalitat de la societat autòctona decreix per raons que no cal analitzar aquí. Els olotins, com la resta d’habitants de Catalunya, guanyen capacitat de mobilitat en assolir l’accés als automòbils, la qual cosa facilita els desplaçaments de cap de setmana en direcció a la costa. Aquesta circumstància és positiva per a molts ciutadans, però repercuteix en la destrucció d’algun aspecte de l’entramat associatiu que, per manca d’unes comunicacions adequades, es fa imprescindible. Els pabordes ja no recullen el bou els caps de setmana, un costum olotí que feia possible les festes

de barri. Les entitats, amb un gran poder d’atracció fins aquell moment, perden protagonisme, d’alguna manera també per l’efecte que la televisió –una altra gran novetat d’aquells anys– desferma a les llars de tota la ciutat: augmenta la quantitat d’informació que reben els ciutadans però en destrueix una part del contacte social. Les tertúlies van desapareixent i els cafès es converteixen en bars on s’inicia el regnat de les barres en detriment de les taules. És la institució definitiva del regne de la pressa. És inevitable i un signe més del fet que els temps canvien. Als anys seixanta arriba a la majoria d’edat tota una generació de catalans que no ha conegut, d’una manera conscient, ni la Guerra Civil, ni la terrible postguerra. Aquesta generació es troba davant d’una societat que roman autoexclosa de la resta d’Europa, per exigència de la dictadura que ha tancat, tant com ha pogut, les fronteres amb el nostre continent. Aquesta joventut inicia un moviment sísmic que incideix sobre tots els paràmetres de la cultura arreu de la nació a partir dels anys setanta. La mort del dictador desencadena un aire de llibertat que d’alguna manera influeix positivament en el nostre món social, polític i cultural, malgrat que d’una manera lenta però imparable va perdent força. La pintura, que té un indiscutible protagonisme en aquesta ciutat, ha restat molts anys supeditada a un academicisme que no deixa cap llibertat a la creació. Els grans corrents pictòrics que han fet evolucionar l’art arreu d’Europa aquí han estat sistemàticament oblidats o ignorats, de tal manera que, als anys seixanta, l’impressionisme es considera un art molt avançat, quan ja fa quasi un segle que es troba fora de l’avantguarda plàstica mundial. Si acceptem que cap manifestació cultural és aliena a l’àmbit en què es desenvolupa, podem deduir que la resta dels paràmetres de la nostra cultura tenien aproximadament el mateix retard. Per això podem considerar que aquests trenta anys són decisius per al futur de la ciutat.

La història que s’ha escrit també des de la paraula i des de la plàstica ha trobat en la fotografia un altre notari inestimable de la realitat. Tots aquests canvis provocats en la geografia física i humana per l’avanç imparable de la tecnologia i l’evolució cultural, econòmica i social, queden reflectits en aquest llibre, testimoni d’un temps i d’una ciutat. En el fons, això és el que es pretén. El record ens fa reviure aquells moments que potser, quan passaven, no ens van motivar o no els vam donar cap protagonisme. No es pot obviar, arribats a aquest punt, que la història de la fotografia també ha experimentat un procés de canvi notable. A partir de la segona meitat del segle xx, la divulgació i les facilitats d’adquisició de les càmeres aniran gradualment però imparablement introduint, en l’encisador món de la fotografia, una gran quantitat de ciutadans, no necessàriament professionals, que no deixaran quasi cap esdeveniment sense que quedi explicat en alguna fotografia. La informació, doncs, és densa, i això explica que durant aquests trenta anys que ara ens ocupen hi trobem tants o més testimonis que en els 77 del primer volum. A partir dels anys noranta, i especialment al segle xxi, la fotografia perd fiabilitat alhora que assoleix un important rol en l’àmbit de la creació artística. Els mitjans que es tenen a l’abast permeten manipular-la de tal manera que aquella tècnica que va rellevar la pintura en la tasca de deixar constància de la realitat, ara és capaç de distorsionar-la, de modificar-la, i s’ha convertit en un mitjà d’expressió artística més, abandonant la seva condició de testimoni del seu temps. Això és fantàstic, plàsticament parlant, però a partir d’ara caldrà cercar en un altre lloc la certesa d’allò que es reflecteix a les fotografies. I segur que aquest mitjà ja existeix. De moment podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que les reproduccions fotogràfiques que posem a disposició dels nostres lectors en aquest volum responen a la realitat sense manipulacions de cap mena.

AUTOR DESCONEGUT / Fons CARMINA CAPDEVILA BASSOLS

JOSEP M. PARAROLS FARRÉS / Fons JOAN FERRÉS CURÓS

PEP ROURA BENDICHO / Fons PEP ROURA BENDICHO

Introducció Jesús Gutiérrez Martínez

Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca

l segon volum dedicat a Olot de la col·lecció L’Abans, que ara presentem, ocupa un període clau per entendre el temps més immediat, allò que podem anomenar l’arqueologia del present. Són elements que permeten entendre, en tota la seva magnitud i complexitat, el nostre present actual, l’ara, aquest moment que ens presenta el repte de no saber encara com serà el demà més pròxim. És per això que, quan els responsables de l’editorial Efadós ens van plantejar aquesta obra, des del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca vam creure que calia fer aquesta anàlisi a partir d’una mirada retrospectiva dels anys que han transformat Olot i que ens donen una imatge més precisa de l’Olot actual. Per tirar endavant la tasca calia formar un equip de redactors, tots ells vinculats al PEHOC: Julio Clavijo (economia i institucions), Jordi Espadalé (ensenyament), Jesús Gutiérrez (barris), Josep Murlà (festes i institucions), Joaquim Monturiol (esports i lleure), Dolors Ros (sanitat), Joan Sala (cultura) i Raimond Viñolas (sanitat). Cadascú ha realitzat una part de l’obra. I tot, amanit amb la feina imprescindible de Mireia Montbardó, la documentalista de l’obra i l’autèntica responsable de la part més valuosa i important del volum: la part gràfica i els seus comentaris. Abans de continuar, però, vull agrair el suport i la col·laboració de desenes de persones que ens han cedit les seves fotografies familiars i personals perquè l’editorial les digitalitzés. Ara ja són part d’aquest testimoni de primera mà i protagonistes d’aquest segon volum d’Olot de la col·lecció L’Abans, que comprèn des del 1960 fins al 1990. La data d’inici parteix del final del primer volum, aquell que va realitzar Neus Giménez fa deu anys, del qual agafem el relleu fins al 1990, trenta anys de referència en què la modernitat s’escola i canvia la imatge urbana d’una ciutat ancorada en els temps foscos del franquisme. Aquells que ens heu cedit els vostres

documents ja sabeu que les còpies digitalitzades passaran a engruixir el fons d’imatges del Servei d’Imatges de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa –per a consulta privada o pública, mai per a un ús comercial. Aconseguim, així, dos objectius: primer, fer una tasca de divulgació de la memòria visual de la ciutat entre el 1960 i el 1990, uns anys clau per analitzar la transformació de la ciutat actual, en forma de llibre, per al qual s’han seleccionat les imatges més representatives; i segon, transferir al Servei d’Imatges de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa un volum important d’imatges de fons particulars que ara ja són patrimoni documental de tots els habitants de la ciutat. Gràcies, doncs, novament, a tots aquells que d’una manera o d’una altra ens heu ajudat a recuperar el nostre passat immediat, aquesta part tan interessant de la nostra memòria col·lectiva. Així mateix, cal agrair a Domènec Moli l’excel·lent pròleg que, com només ell sap fer, defineix magistralment aquests trenta anys que ens ocupen. El llibre s’articula en set capítols. Al de cultura hi trobem les imatges que recorren la columna de la societat olotina: activitats de creació i art, de vida col·lectiva i comunicativa, entre d’altres. Al d’urbanisme veiem que la ciutat de postguerra, petita, tancada, fosca i humida, es transforma en una ciutat expansiva, de creixement i d’articulació amb els seus barris. Al capítol d’esports i lleure hi ha el cor bategant de la societat: els esports i les entitats, vehicles d’integració i de vertebració d’una nova societat nascuda de l’arribada de milers de persones foranes. Al de festes veiem les cares d’il·lusió i la voluntat d’organització d’una societat igual i solidària. Al capítol de les institucions hi ha imatges sobre el paper dels responsables polítics i de les nostres institucions, com en el d’economia i del món del treball. Finalment, el volum es tanca amb un capítol dedicat a l’escola i l’ensenyament. Hem volgut bastir una eina per entendre millor la ciutat en què vivim i perquè ens ajudi a actuar més responsablement i coherent per l’Olot del futur immediat.

6 2

7 4

5 8

21 19

9 1 3

17 13 14

Vista panoràmica d’Olot el 1966 Una panoràmica d’Olot del 1966 feta des del volcà de Montolivet. A baix, a l’esquerra, l’antiga torre d’aigua i una vista parcial del barri de Sant Pere Màrtir (1), construït entre el 1950 i el 1956. En primer terme, el carrer del Pou del Glaç amb la fàbrica de mobles Indelma (3); la fàbrica Arturo Simon (13), de material elèctric; la fàbrica Alzamora (14), de cartó, i la fàbrica IPSA (17), de gènere de punt. Al centre, la torre Xiqués, seu de l’escola Maria Reina (9), i, darrere seu, el barri de l’Eixample Popular (4), amb la fàbrica tèxtil de can Rossell (5). Al fons, a l’esquerra, les primeres cases de l’avinguda del Morrot (2) i, més a la dreta, la capella de Sant Francesc d’Assís (6) presidint la ciutat al volcà de Montsacopa. Als seus peus, el cementiri municipal (7) i la plaça de braus (8) al puig del Roser o barri de l’Apartament. Al passeig del Firalet, la fàbrica noucentista de can Joanetes (10), seu de l’Ajuntament a partir del 1994, i la residència de Santa Maria del Tura, construïda al solar de l’antiga pista de

bitlles de ca l’Arau als anys seixanta. Més enllà, el Firal (12), presidit per la casa Solà-Morales (11), i el teatre Principal (15). Al seu costat, l’església parroquial de Sant Esteve (16), punt de referència de la ciutat. Darrere seu, l’escola Cor de Maria, amb l’horta de les monges sense edificar. També s’hi aprecia l’edifici de l’Escola Pia (19) situat a la plaça de Josep Clarà (20), el popular Parc Vell. Tot seguit, al carrer de Camil Mulleras hi ha la plaça del Mercat, l’hotel Montsacopa i la residència La Caritat, a l’edifici de l’hospici (21). Al fons s’observa com encara no s’han definit les actuacions al voltant del mas Bernat (18), a la falda del volcà de les Bisaroques, tot i que es veuen les primeres construccions del barri de Benavent i les cases del carrer de Sant Cristòfor (22). Més enllà, l’altiplà de Batet de la Serra (23). No es veuen els barris perifèrics com Sant Miquel, les Tries, Sant Roc, Pequín, el Pla de Dalt o Bonavista, tot i que ja es configuren com a espais urbans a principis dels anys seixanta.

CUYÀS / INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA - Fons FAMÍLIA CUYÀS

Un conjunt d’entitats olotines que tenen un paper bàsic durant la llarga dictadura són les protagonistes del ressorgiment cultural de la població. Gràcies a aquestes entitats es reprèn la vida, que és trista als anys seixanta i posteriors, de fet, fins a l’esdeveniment de la democràcia, que representa una alenada d’aire fresc anhelada per molts. Encara que a la ciutat sempre hi ha hagut un grup d’artistes innovadors, n’hi ha una part que encara segueix esquemes caducs, herència del passat. Els escriptors que escriuen en català de mica en mica van guanyant visibilitat en els setmanaris locals, plenament normalitzats a les darreres dècades del període.

LA CULTURA,

AUTOR DESCONEGUT / Fons EMILI PALLÀS SALAVEDRA

perspectives diverses sobre el coneixement

l costum de fer pessebres a Olot remunta a èpoques molt reculades i difícils de precisar. Els Caputxins i el Centre Catòlic n’organitzen un concurs i una exposició el 1960, i, dos anys després, els Amics del Pessebre se’n fan càrrec. L’Associació de Pessebristes n’agafa el relleu el 1984. Es fan pessebres «monumentals» en diferents indrets de la ciutat, com a l’hospital, a la Caritat i al convent dels Caputxins, on s’exposen els diorames artístics a finals dels anys seixanta; aquestes exposicions s’han continuat fent fins a l’actualitat. L’any 1992 és una data important perquè Olot organitza la Mostra Internacional de Pessebres, amb motiu de la qual moltes persones d’arreu visiten la ciutat. Els escoltes d’Olot fan unes sessions de cinefòrum que s’inicien el 16 de febrer del 1963 amb la projecció de la pel·lícula Puerta de las lilas al cinema dels Escolapis, comentada per Porter Moix, que provoca polèmica entre sectors de mentalitat dretana. D’aquestes primeres sessions en surt el Cine Club a finals dels anys seixanta. Es projecten pel· lícules al teatre Principal i es fan sessions de cinefòrum, l’ànima del qual és, inicialment, Quim Aulina, que mor el 1970. El succeeix Domènec Moli com a president. Les projeccions de les pel·lícules es fan a diferents llocs de la ciutat: als Catòlics es projecten les més selectes, que interessen a un públic

minoritari; les altres, al cinema Núria, que durant una època és com una sala d’art i assaig, i també al cinema Gridó. El Cine Club Olot es reprèn amb l’Ajuntament democràtic el 1980 i passa a ser part de la Fundació Pública Teatre Principal, creada el mateix any, amb la idea de difondre el cinema en totes les seves formes. En aquesta època en porten la gestió Carles Serra i Quico Batlle. Antoni Mayans dirigeix l’entitat a partir del 1983 i, a començaments dels anys noranta, la direcció és a càrrec de Xevi Llagostera, Mon Girona, Carles Batlle i Manel Mitjà. En els primers anys de la dècada dels vuitanta s’arriba a 600 socis, però en poc temps comença a reduir-se’n el nombre. El Cine Club Olot, ara desvinculat del Teatre, ha anat canviant de Junta però ha mantingut la mateixa idea: difondre el millor cinema clàssic i contemporani. Amb el primer Ajuntament democràtic apareix el Col·lectiu de Cinema Independent de la Garrotxa, fundat per Pep Callís i Josep M. Canals el 1979, en què es recuperen pel·lícules olotines filmades en èpoques passades; el Col·lectiu és l’embrió de la Secció d’Imatges Municipal. L’APA de l’Institut Montsacopa demana al Col·lectiu que formi els alumnes del centre en aquest llenguatge com una activitat extraacadèmica. La proposta rep una molt bona acollida i el setembre del 1981 es presenta al teatre

Al costat, concert del conjunt Clipper’s la nit de Cap d’Any del 1962 al restaurant Can Xel, a Santa Pau. D’esquerra a dreta, Joaquim Joan Fageda, Emili Pallàs, Lluís Grabulosa, Joan Puigdemont –vocalista– i Ramon Begudan. El conjunt actuà a la Societat Recreativa Indústria i Comerç als anys seixanta. En aquesta pàgina, el bou del barri de Sant Ferriol passa per davant de la galeria d’art 4 Cantons per la festa del barri del 1981. PEP ROURA BENDICHO / Fons PEP ROURA BENDICHO

Principal la I Experiència Cinematogràfica, en què es projectaren els vuit guions dirigits, filmats i interpretats pels nois i noies del centre, tota una experiència pionera en aquesta etapa educativa. Les projeccions se succeeixen fins a la VIII Experiència Cinematogràfica, l’any 1988. El Col·lectiu de Cinema Independent de la Garrotxa entra a formar part de la Fundació Pública Municipal Teatre Principal d’Olot, que també coordina el funcionament de la Filmoteca de la Generalitat a Olot. L’Agrupació Ornitològica es funda el novembre del 1978 i és l’inici de l’Agrupació Naturalista de la Garrotxa, una entitat dedicada a l’estudi, la defensa i la difusió del patrimoni natural. L’Agrupació organitza un ampli ventall d’activitats, des de campanyes de neteja de la conca del Fluvià fins a cursos d’educació ambiental per a les escoles, sortides per conèixer la realitat natural de la comarca o el seguiment i la intervenció en esdeveniments que atemptin contra

AUTOR DESCONEGUT / Fons CENTRE EXCURSIONISTA D’OLOT

AUTOR DESCONEGUT / Fons AGRUPACIÓ SARDANISTA OLOT

CULTURA

el patrimoni natural, entre moltes d’altres. L’Agrupació edita una revista, el primer número de la qual es publica el gener del 1980, la qual es manté activa fins al número 106, de l’octubre del 1988. Inicialment és una revista mensual però més endavant se’n fan quatre a l’any, coincidint amb les estacions. De la celebració del Dia de la Sardana se’n té notícia a partir de l’abril del 1960, però no és fins a l’any 1962 que es crea l’Agrupació Sardanista Olot, que unifica diverses seccions sardanistes d’entitats olotines. El primer Aplec de la Sardana es fa el juliol del 1963, tot i que al llarg de l’any es fan audicions i ballades de sardanes en diversos espais de la ciutat. El 1964 es fan cursets per crear una colla sardanista i neix la colla Garrotxa, que, per discrepàncies, es vincula al Centre Catòlic. Noves divergències en la Junta propicien que un grup marxi de l’entitat i creï Flor de Fajol, a la qual s’acaben agrupant quatre colles sardanistes més: Cors Joves, Esclat Olotí i les colles infantils Mainada de Flor de Fajol i Dansaires Olotins. Les colles sardanistes olotines estan vinculades a entitats, com ho està l’Agrupació Sardanista. Així, el Centre Catòlic té la colla Garrotxa, que funciona durant dues etapes: la primera, del 1947 al 1960, i la

En aquesta pàgina, a dalt, ofrena de l’Agrupació Sardanista Olot a la Verge de Montserrat durant els actes d’Olot Ciutat Pubilla de la Sardana el 21 d’abril del 1968, amb la pubilla Mariona Serra. A baix, jurat del XII Concurs de Cant de Grills del Centre Excursionista d’Olot al Firal el 1980. Al costat, els guanyadors d’un concurs de Ràdio Olot davant dels antics estudis al Carme, als anys vuitanta, on hi ha l’escultura de Rosa Serra, que s’inaugurà el 1976.

segona, del 1964 al 1968. L’Orfeó Popular Olotí té la colla Espigues d’Or, activa des del 1949 fins al 1958, que, a més, és el grup de dansa dels espectacles teatrals de l’entitat. Una nova colla sardanista de l’Orfeó, l’Olot Dansaire, té una vida efímera, del 1971 al 1975. La Societat Indústria i Comerç té tres colles grans: l’anomenada Olot, activa del 1958 al 1965, la Sol de Maig, del 1960 al 1967, i, també durant aquests anys, la Montsacopa. També es forma la colla infantil Sol Naixent el 1965, que dura poc temps. El 1968, Olot és proclamada Ciutat Pubilla de la Sardana, motiu pel qual la presència de l’Agrupació Sardanista augmenta en els actes de la ciutat; el dia del nomenament presenten la colla sardanista infantil Mainada, que està vinculada a l’Agrupació. En ocasió de ser Ciutat Pubilla es fan concursos musicals per a compositors de sardanes i l’any següent es convoquen uns Jocs Florals. L’artista Xavier Carbonell és l’autor del Monument a la Sardana, que es col·loca al Firalet. Hi ha una primera cantada de final de curs de la coral infantil Blauet de l’Associació de Música d’Olot a la Casa de Cultura el juny del 1973, coral que van crear les germanes Charles el 1970. A la Cantada de

Nadal del mateix any, al teatre Principal ja hi actuen dues corals, la Blauet i la Croscat, la segona de les quals hi fa el seu primer concert pocs mesos després que Ricard Macies la creï. A les cantades de Nadal següents hi actuen aquestes dues corals, fins al 1977, que s’hi afegeix la coral intermèdia Fagot. A partir del 1979 també hi participa la coral de la Llar del Pensionista i, alguns anys, la Rondalla, una segona coral de la Llar. També hi intervé la coral Congesta del Centre Excursionista d’Olot (CEO) el 1982. Les audicions nadalenques se celebren majoritàriament a l’església de l’Escola Pia. Hi ha catàlegs de Cantades de Primavera dels anys vuitanta en què participen la coral de la Llar del Pensionista, la coral infantil Blauet, la Congesta i la Croscat. Les corals organitzen la Cantada de Primavera al teatre Principal el juny del 1989, en què participen la coral infantil Blauet, la juvenil Amalgama i la d’adults Croscat. El 1990 es fa el Concert de Final de Curs de l’Escola de Música al teatre, on canten les corals Blauet, Amalgama, Croscat, la de la Llar de Jubilats, la de Jubilats Sant Jordi i la de l’Escola de Música.

AUTOR DESCONEGUT / Fons RÀDIO OLOT

CULTURA

De la formació infantil El Tren d’Olot neix El Til·ler el 1984. Aquest grup d’olotins interessats per la música tradicional comencen a introduir instruments com la gralla i, més endavant, la cobla de tres quartans, en què tres músics toquen quatre instruments: el sac de gemecs, la tarota, el flabiol i el tamborí. L’art, un protagonista a la ciutat Fa moltes generacions que hi ha un nombre força elevat de persones que es dediquen a practicar diverses disciplines artístiques a la ciutat. L’Escola de Belles Arts, que ha anat canviant de nom segons el moment, és un centre docent que ha engrescat moltes persones a la pràctica activa de l’art.

l’ànima del qual és Josep M. Mir Mas de Xexàs, un polifacètic artista, escriptor i crític d’art. Tenen un espai als baixos del bar L’Estació, on fan tertúlies i sopars, i celebren festes, i, a les parets, exposen l’obra de tothom que hi vol participar. De fet, són els artistes més inquiets del panorama local, tot i que són menystinguts per les ments benpensants d’una part de la societat olotina. Atès que la institució té un caràcter obert, no hi ha cap llista dels seus components, i, per tant, resulta difícil d’identificar-los, tot i que hi ha imatges dels que hi participen en moments puntuals. El Cràter d’Art funciona fins al 1968, any que mor l’impulsor del grup, Mir Mas de Xexàs.

Cal insistir en el fet que, contràriament al que diuen els tòpics, a la població quasi sempre hi ha creadors reflexius que fan obra innovadora i en molts casos desconeguda pel gran públic. En aquest ambient artístic, des del 1955 hi ha un grup de tertulians innovadors agrupats sota el nom de Cràter d’Art,

Alguns joves de la generació nascuda als anys quaranta proven de canviar el panorama artístic local. Miquel Plana, Quim Domene i Joan Carrillo creen el Grup d’Ara el 1968, a partir d’una estètica pop i una càrrega crítica de la situació que es viu al país, influenciats pel Maig francès. La seva obra està feta amb

AUTOR DESCONEGUT / Fons MARGARIDA ARAU CANAL

AUTOR DESCONEGUT / Fons JOSEP AULINAS DORCA

mitjans de reproducció seriada, fet que l’allunya de la peça única i n’abarateix la comercialització, un concepte ben diferent del que s’exposa a les sales comercials. El Grup d’Ara es manté actiu fins al 1973, i l’any següent apareix el Grup 9 de Nou, que hauria pogut tenir una trajectòria semblant, però dura pocs mesos.

posant-la al costat d’altres llenguatges artístics, i el 1979 creen la Cooperativa Coure, que obre una botiga al carrer dels Sastres on es comercialitza directament la seva producció. Un cop mort Franco, es creen assemblees democràtiques en molts llocs del país. La de la Garrotxa neix el 1976, i aquell mateix any també es forma l’Assemblea d’Artistes. El desembre d’aquell any, l’Assemblea pinta uns murals reivindicatius en diversos punts per fer de la ciutat una «galeria d’art». Alguns d’aquests murals van ser malmesos, anònimament, de nit. A l’Assemblea d’Artistes hi participen moltes persones, tot i que a la permanent n’eren pocs: Joan Carrillo, Claudi Casanovas, Quim Domene i Miquel Plana. Entre els actes que cal destacar hi ha l’obra col·lectiva d’homenatge al doctor Joaquim Danés el 1977, en què participen 54 persones i se n’edita un llibre de bibliòfil. L’Assemblea es dissol l’any 1978.

Alguns artistes experimenten altres mitjans d’expressió, des del disseny fins a la fotografia o el cinema, de la mà de Jaume Bach, Xavier Bulbena i Pep Callís. L’obra de dos artistes d’aquesta generació, el pintor Xavier Carbonell i l’escultora Rosa Serra, aconsegueix un important reconeixement internacional. A principis dels anys setanta, al convent dels Caputxins es munta un taller de ceràmica, iniciat pel pare Marià Oliveras, que es converteix en l’embrió d’un potent grup de ceramistes nascuts o establerts a la comarca, entre els quals destaquen Joan Carrillo, Joaquim Montsalvatge, Jaume Toldrà, Isabel Torquemada, Xavier Bulbena, Albert Ruscalleda, Xavier Codina, Àlex Terma i Claudi Casanovas –el darrer assoleix prestigi mundial en la seva especialitat. Aquests artistes saben dignificar la ceràmica

PEP ROURA BENDICHO / Fons PEP ROURA BENDICHO

Al costat, actors del Centre Catòlic i de l’Orfeó Popular el 1972 després de l’obra Funció al Liceu, de Ventura Porta. En aquesta pàgina, a dalt, Frederic Comellas, Pere Plana Puig i Josep Aulinas a la galeria d’art Francesc Armengol als anys seixanta. A baix, l’acte «El manifest d’Els Marges, tres anys després», de Joan Argenté i Josep M. Nadal, a l’Ajuntament, durant la Campanya de Normalització Lingüística del 1982.

CULTURA / ARTw

Fira DEL Dibuix

Durant la diada de Sant Lluc, la gent d’Olot va cada any a la plaça de Josep Clarà, on se celebra la Fira del Dibuix, i són nombrosos els olotins que s’emporten una obra artística sota el braç. Diverses col·leccions de pintura s’han iniciat o s’han ampliat en aquesta fira i anualment ha estat una cita de molts artistes que acaben la jornada amb una bona quantitat de vendes. Imatge de la Fira del Dibuix organitzada a les voltes de la plaça de Josep Clarà durant la Fira de Sant Lluc als anys vuitanta, on queda palesa la quantitat d’artistes i de públic visitant. JOSEP M. MELCIÓ PUJOL / ACGAX - Fons JOSEP M. MELCIÓ PUJOL

CULTURA / ART

LA FIRA DEL DIBUIX, LA DEGANA DEL PAÍS L’inici de la Fira del Dibuix arrenca de la Segona República, quan Olot és un centre atractiu; Josep Pla la descriu com «la ciutat de Catalunya més acollidora i hospitalària». Però aquell ambient desapareix amb l’arribada del franquisme. A partir de la dictadura, els artistes plàstics malviuen: fan feines diverses i pinten quan poden, moltes vegades aprofitant els vespres o els caps de setmana. El resultat de tot plegat és una gran escassetat de vendes, tenint en compte, a més, les privacions de tota mena que viu el país. Amb aquest ambient neix la Fira del Dibuix el 18 d’octubre, coincidint amb la tradicional fira olotina de Sant Lluc, que, per altra banda, és el sant patró dels artistes. L’objectiu d’aquesta fira és vendre els apunts i els esbossos que queden oblidats a les carpetes dels artistes amb la finalitat de poder recollir algun tímid ingrés econòmic. La primera Fira del franquisme es fa el 1951, tot i que el setmanari ¡Arriba España!, l’únic a la ciutat en aquell moment, ni se’n fa ressò. A partir de la convocatòria següent, i els anys posteriors, s’informa de les activitats que s’hi fan, que consisteixen en una missa al matí a la parròquia de Sant Esteve, un sopar

AUTOR DESCONEGUT / ACGAX - Fons ¡ARRIBA ESPAÑA! - LA GARROTXA

d’artistes al vespre i la parada dels dibuixos durant tot el dia, situada la majoria de vegades sota les voltes de la plaça de Josep Clarà, ja que la pluja és una companya habitual de les tardors olotines. Inicialment només es venen dibuixos sobre paper i cap pintura. Però ja als anys seixanta es plantegen ser menys restrictius i s’introdueixen obres en color i suports diferents, que és el que més es ven a les dècades següents, malgrat les opinions contràries d’un grup d’artistes que es volen mantenir fidels als inicis i continuen amb els dibuixos sobre paper. De segur que la llarga tradició artística local va ser la causant que aquesta fira fos de les primeres, o la primera, del país; el pintor Augé Solé, un dels organitzadors de l’efemèride, assegura en unes declaracions del 1984 que és «la més antiga de l’Estat». En la XXV Fira, l’any 1980, li atorguen el títol de Fira del Dibuix de Catalunya, fet que constata que cada vegada venen més expositors forans atrets per la massiva assistència de públic i les vendes que s’hi realitzen anualment, especialment a la dècada dels noranta. És una manifestació encara viva actualment.