Prades desaparegut

Els Tamborinos

Prades DESAPAREGUT

Prades DESAPAREGUT Col·lecció

Catalunya Desapareguda

Els Tamborinos

Prades DESAPAREGUT efadós

®

Ajuntament de Prades

Prades DESAPAREGUT

Col·lecció Catalunya Desapareguda

Primera edició: març 2018 © dels textos: Associació Els Tamborinos © del pròleg: Antoni Jordà Fernández © de les fotografies: diversos autors © de l’edició: Editorial Efadós © de la col·lecció Catalunya Desapareguda: Editorial Efadós EDITORIAL EFADÓS Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon 93 673 12 12 efados@efados.cat www.efados.cat Idea original, disseny i fotocomposició: Editorial Efadós Col·laboració: Ajuntament de Prades Diputació de Tarragona Amb el suport:

Assessorament lingüístic: M. Neus Doncel Saumell Fotografia de portada: Ferran Damians Recoder / Fons Els Tamborinos Fotografia de la portadella: Francesc Blasi Vallespinosa / Fons Els Tamborinos Acrònims: AFCEC (Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya) AFMVR (Arxiu Fotogràfic del Museu de la Vida Rural) CIMIR (Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus) IEFC (Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya)

ISBN 978-84-16547-73-9 DL B 2773-2018 Imprès a Catalunya Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org

Índex pàg. 6

P r e s e n ta c ió Antoni Jordà Fernández pàg. 8

In t rod u cc ió Associació Els Tamborinos p à g . 12

V ILA V ER MELLA Prades, una vila amb encant pàg. 66

TRE B ALL I LLEURE La climatologia condiciona l’activitat laboral i el calendari festiu p à g . 17 2

ENTORN I PAISAT GE Indret d’una gran bellesa paisatgística p à g . 18 4

índ e x a l f a bè t i c

p r ese n taci ó

Presentació

L

ANTONI JORD À FERN Á NDE Z Catedràtic d’Història del Dret de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), i autor de la Guia de Prades (Tarragona 2014)

’ànima dels pobles es troba en la seva gent i en la terra on viuen. Si volem copsar el sentit de la vida, hem d’apropar-nos a les marques que les persones han deixat en el territori, i també a les empremtes que aquest territori ha deixat en les successives generacions. Tot plegat conforma un caràcter que amb els pas dels anys esdevé allò que distingeix una comunitat de la resta.

La vila comtal de Prades n’és un exemple. El seu entorn geogràfic, enmig dels prats vorejats per muntanyes de més de mil metres d’altura, va facilitar-ne la fundació 6

a mitjan segle xii. La seva evolució posterior com a nucli residencial del comtat de Prades (segle xiv) va fer de la vila un punt de referència en el conjunt de les Muntanyes de Prades. Durant segles, des del castell dels comtes de Prades es va governar el conjunt de les possessions d’aquella casa comtal que, entre les seves nombroses contribucions a la història de Catalunya, va aportar l’última reina del casal catalanoaragonès: Margarida de Prades, darrera esposa i vídua del rei Martí l’Humà.

Prades era un lloc econòmicament atractiu, amb unes fires ramaderes d’una gran volada que es van mantenir fins a començaments del segle xx. Un exponent de la seva importància és la configuració urbana de la

Niepce (REUS) / Fons Els Tamborinos

vila, que destaca per diversos elements: la muralla medieval, el castell dels comtes de Prades, l’església parroquial de Santa Maria i la plaça Major porxada, amb la coneguda i notòria font de Prades.

Aquests elements materials, juntament amb un clima rigorós, van condicionar el caràcter de la seva gent i van configurar un estil propi de vida. L’aïllament de la vila es començà a superar durant el primer terç del segle xx amb la millora de les comunicacions.

L’interès pel paisatge i l’excursionisme van propiciar les primeres visites turístiques. Els nous visitants no dubtaven a fotografiar-se i a fotografiar la seva gent i els racons més pintorescos de la vila. Els records fotogràfics, avui recuperats amb encert, esforç i generositat per l’Associació Cultural Els Tamborinos de Prades, ens permeten gaudir d’una època ja passada i alhora ens ajuden a entendre millor com és Prades avui i com pot ser demà.

7

i n t r o ducci ó

Introducció

an passat quasi setze anys des d’aquell agost del 2002 en què uns quants pradencs de naixement o d’adopció ens trobàrem per reunir un nombre suficient de fotografies antigues de la vila i organitzar una exposició. Dit i fet: l’any següent fèiem una primera exposició.

L’èxit va ser tan gran que els mateixos visitants ens lliuraren cents de fotografies per fer-se partícips d’un projecte amb el qual hem continuat fins a l’actualitat.

Les paraules del cantautor de Xàtiva «qui perd els orígens perd identitat» podrien ser el leitmotiv de l’associació Els Tamborinos i d’aquest llibre. En ell hi trobareu imatges 8

d’un Prades desaparegut, des dels primers anys del segle xx fins a la dècada del 1970, de fotògrafs pioners i autors anònims d’àlbums familiars. Totes elles d’un gran valor notarial per al nostre patrimoni arquitectònic, folklòric i social.

Petites històries inanimades, humils, domèstiques..., però que ens acosten a les arrels de què som i d’on venim.

Les males comunicacions d’inicis del segle xx no van ser prou impediment perquè els primers fotògrafs –els uns, moguts per l’excursionisme científic; d’altres, per una creixent estima pel territori propi o perquè la targeta postal era el seu modus vivendi–, carregats amb un pesat i voluminós equipatge, arribessin a la Vila Vermella per immortalitzar-la. A ells devem aquestes valuoses i primerenques imatges.

L. ROISIN (ED.) / Fons Els Tamborinos

H

ASSOC IA C IÓ ELS TA MBORINOS

9

CARRETERA DE L’ESPLUGA A la pàgina anterior, vista general del poble als anys vint. S’hi veu el traçat de la nova carretera, que obria el trànsit rodat entre Prades i la Conca de Barberà. Aquesta via posava fi a l’aïllament històric i situava l’Espluga de Francolí com a mercat setmanal de referència de la Vila Vermella.

En aquesta pàgina, imatge típica de Fira dels anys setanta en què es reconeix un dels jocs que s’organitzaven per a la canalla a la plaça Major. L’actual Fira té el seu origen en la Fira de Bestiar que data de l’edat mitjana i que tant renom va donar a Prades per la gran quantitat de tractants vinguts de les regions veïnes.

10

AUTOR DESCONEGUT / Fons Família Pons-Mariné

CURSA DE BICICLETES

i n t r o ducci ó

L’absència d’indústria abocà els pradencs cap al sector primari, complementat amb un incipient sector de serveis, que, amb el temps, ha anat agafant importància.

Veurem, doncs, imatges de les feines de pagesia, de ramaderia i forestals, que aniran donant pas a les de fondes, bars i botigues que demanaven els firaires i estiuejants.

També ens acosta a la duresa de les tasques del camp, del bosc o de la mina, sense mecanització i agreujades per la cruesa del clima; al paper determinant i poc valorat de la dona, que, a més de totes les feines de la llar i de la cura dels avis, de la canalla i dels animals domèstics, ajudava en les feines del camp. Ens mostra la importància de la religió, que condicionava tots els àmbits de la societat, i encara més en el medi rural: la manera de vestir, de relacionar-se amb el sexe contrari, les festes, què es menjava o què podien o no veure al cinema. Tot i això, també hi havia temps per a la gresca i la diversió. Eren molt esperades la Festa Major i la Fira, amb el ball com a acte principal, el vermut, el futbol, els jocs per a la canalla, els àpats...

Les fotografies que trobareu han estat escollides no solament pel seu valor estètic o artístic, sinó també pel seu valor testimonial i representatiu de la vila i la societat pradenca en l’esmentat període. Aquesta selecció de fotografies ens permetrà saber per què la plaça Major és porxada, quin és l’origen de la gitanada, la importància de la Fira, de què vivien els pradencs a la primera meitat del segle xx, com es divertien sense mòbils, ordinadors ni televisors o per què hi ha un quadre de Prades pintat per Joan Miró al Museu Guggenheim de Nova York i una reproducció de la font al Poble Espanyol de Barcelona.

I a tots els que tingueu el record d’aquell Prades, veient aquestes fotografies, notareu a la boca el gust d’aquell sidral que menjàvem al cinema, us vindrà el so de la trompeta del Salvador algutzil, ensumareu la ferum del ramat i notareu a la pell la picor de la pols del batre. En definitiva, ens farà conèixer una mica més el nostre passat, no tan llunyà en el temps, però abismal en els canvis esdevinguts, i com sabem tots «conèixer és estimar».

11

12

VILA VERMELLA

Raymond / Fons ELS TAMBORINOS

Prades, una vila amb encant Antoni Rovira i Virgili va batejar Prades com a «Vila Vermella».

La pedra vermella sorrenca dona un to característic a moltes edificacions que l’aprofitaren com a base material constructiva. Prades s’ha configurat entorn d’unes edificacions originals: la muralla que la protegia durant les guerres, especialment durant les carlinades; la plaça Major porxada, punt de trobada i d’intercanvi econòmic i social durant les festes, fires i el mercat; la font esfèrica que s’hi troba, d’estil renaixentista, que té un gran atractiu per la seva forma imitant el món... L’església de Santa Maria, de transició del romànic al gòtic, s’alça, majestuosa, amb una façana renaixentista de grans proporcions. Del castell dels comtes de Prades es conserven les restes de l’antiga església romànica. I per tota la vila es troben detalls que recorden el passat de la vila: l’arc gòtic del Ponos, el Planet del Pont, el portal... Tot plegat hi dona un encant especial que poetes com J. V. Foix o mossèn Ramon Muntanyola van enaltir.

13

14

El portal és l’entrada principal al nucli antic. A la pàgina del costat, damunt de l’arcada es veu un característic matacà de funció defensiva i, en primer pla, la creu de terme. A l’extrem dret de la fotografia encara s’hi veu la porta de l’antic cementiri, que estava tocant a l’església i que es va traslladar fora vila l’any 1922 per motius d’higiene i a causa del nou traçat de la carretera de l’Espluga. En aquesta pàgina, sota l’arc, s’observa la diferència en la vestimenta entre els homes del poble, al centre de la fotografia, i els forasters. Les fotografies són d’entre els anys 1910 i 1920.

Francesc Blasi Vallespinosa / Fons ELS TAMBORINOS

Juli Soler / Fons ELS TAMBORINOS

PORTAL

15

16

PADRINS A LA CREU El portal, atesa la seva proximitat a la plaça Major i a la seva orientació sudest, ha estat sempre lloc de trobada dels avis de Prades, sobretot als mesos hivernals, per prendre-hi el sol. A la pàgina del costat se’n veuen tres asseguts a la creu amb la típica gorra o barretina musca entre els anys 1920 i 1930.

Ferran Damians i Recoder / AFCEC

AUTOR DESCONEGUT / Fons ELS TAMBORINOS

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA En aquesta pàgina, imatge entre el 1890 i el 1900.

L’actual església de Santa Maria, amb entrada per la plaça Major, es bastí sobre una d’anterior romànica amb entrada per la porta falsa, oberta a la part sud. Els carreus dels peus de la font podrien ser les restes de les columnes i de la coberta que, segons la tradició oral, aixoplugaven la font.

17

ALTAR MAJOR La construcció de l’edifici actual de l’església parroquial de Prades se situa a finals del segle xv i combina l’estil gòtic amb el renaixentista. En aquesta pàgina, postal d’entre els anys 1920 i 1930 en què s’aprecia el retaule barroc de fusta que fou destruït el juliol del 1936, a l’inici de la Guerra Civil.

18

A la pàgina del costat, imatge d’entre els anys 1920 i 1930 de la plaça Major des del perxe del Tomaset, on es veu la façana i la porta renaixentista de l’església, i l’entrada pel portal. En primer terme, uns nens juguen amb un cèrcol que, a causa dels minvats recursos, aprofitaven de les botes de vi velles i dels cascs buits d’arengades.

Francesc Blasi Vallespinosa / AFCEC

FRANCESC BARBA / Fons ELS TAMBORINOS

JUGAR A LA PLAÇA

19

PERXES

AUTOR DESCONEGUT / Fons ELS TAMBORINOS

La plaça Major, espaiosa i porxada, fou conformada per contenir-hi els mercats setmanals i les fires en època medieval, ja que permetia resguardar-se de les inclemències del temps i dels rigorosos hiverns. A Prades, ningú no utilitza la paraula «porxos» sinó «perxes». La plaça és el centre de la vida social alhora que actua com a nucli de distribució dels carrers de la part antiga de la vila. La imatge és d'entorn del 1920.

20

21

LA PLAÇA A INICIS DEL SEGLE xx

Francesc Xavier Parés / Fons ELS TAMBORINOS

SEMALERS I PORTADORA

22

A la pàgina del costat, imatge coetània de l’anterior animada amb una escena diària: unes dones omplen galledes d'aigua a la font i dos homes porten bassa en un barral o aigua en una portadora.

Quasi tots estan encuriosits per la presència del fotògraf i de la seva càmera, probablement una de les primeres que es veien a la vila.

Ferran Damians i Recoder / Fons ELS TAMBORINOS

En aquesta pàgina, a l’extrem dret de la fotografia es veu que encara no hi ha l’edifici de l’actual Ajuntament ni l’Ateneu, i es reconeix una rampa feta amb terra i carreus que devia salvar el desnivell per entrar a l’església. Per tant, es tracta d’una de les imatges més antigues de la plaça, que oscil·la entre els anys 1900 i 1910.

23

<Varios vínculos de intersección> / <Varios vínculos de intersección>

L

Els Tamborinos

L’Associació Cultural Els Tamborinos es creà l’any 2003 amb l’objectiu de recuperar, mantenir i fomentar la memòria, la cultura i la història del es imatges de Prades desaparegut, moltes d’elles inèdites poble i les muntanyes de fins ara, engloben un lapse temporal que va des de l’inici Prades. Des del 2003 ha realitzat com a mínim una del segle xx fins a la dècada del 1970. Això ens permet exposició anual a Prades obtenir un retrat acurat de com era l’antiga Vila Vermella i a altres llocs, com al Palau Bofarull (Reus) o i com s’ha transformat, no solament en l’àmbit urbanístic, al Tinglado 4 del port de sinó en l’econòmic i en el sociocultural. Un recull d’un Tarragona. El 2004 va gran valor testimonial que ens atrapa, ens sorprèn i ens desperta uns publicar el llibre Imatges i Epror serum sam,records sequi dolor sendellendi aperro records de Prades. immortalitzats en blanc i negre.Epror serum sam, sequi dolor sendellendi aperro

xxxx xxxxxx xxxxxx

xxxxx xxxxxxxxxxx

voluptatque pa solupta id molut rem a cuptatiusam inusant.Obis duntum fuga. Officab idest, ut que nis dollam rera veliquatur suntota que provitiur?Eveliquae nisse cores aut imendignimus velInus, serescim fugitet iuntum quidia velitam

voluptatque pa solupta id molut rem a cuptatiusam inusant.Obis duntum fuga. Officab idest, ut que nis dollam rera veliquatur suntota que provitiur?Eveliquae nisse cores aut imendignimus comarca del velInus, serescim fugitet iuntum quidia velitam

efadós 24 ®

Ajuntament de Prades

B aix C amp

núm. 36