L'Abans: Recull Gràfic de Puigcerdà (1897-1977) by Editorial Efados

Sandra Adam Auger –––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

Puigcerdà Recull Gràfic 1897-1977

Hi col·laboren

Arxiu Comarcal de la Cerdanya

L’Abans: Recull Gràfic de Puigcerdà (1897-1977) Col·lecció L’Abans Primera edició: abril del 2014 © Sandra Adam Auger, pel text © Erola Simon Lleixà, pel pròleg © Diversos autors, per les fotografies Referències fotogràfiques © Editorial Efadós, per aquesta edició © Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans Carrer d’Edison, 3 - Nau A Polígon industrial les Torrenteres 08754 El Papiol (Baix Llobregat) Telèfon: 93 673 12 12 www.efados.cat efados@efados.cat Idea original, disseny, fotocomposició i direcció

Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1897 i 1977. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria queda confosa entre diversos membres de la família.

Editorial Efadós Col·laboració Ajuntament de Puigcerdà Arxiu Comarcal de la Cerdanya Consell Assessor Oriol Mercadal Fernández Joaquim Palau Gracia Erola Simon Lleixà Martí Solé Irla Josep Viladesau Domènech

JUAN BERTRAN BERTRAN / ACCE - Fons JUAN BERTRAN BERTRAN

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-15232-68-1 DL B 9252-2014

La Cerdanya a començaments de segle R. G. M. (Puigcerdà, 1931)

[…] La festa del Roser era la festa pagana. La festa religiosa era pel setembre, per la Sagristia. El Roser, volia dir sol brunzent, xafagor, suades, polsaguera, riure gras, empentes i bousculades. Sobre tot el primer dia. L’afluència de francesos vestits de jaqué i barret de palla, de franceses amb còfies del Russilló i de soldats de Mont-Lluís, era extraordinària. Els passetjos de l’Estany, els Casinos, els Hostals, els cafès d’El Siglo, de Cal Lores i de Cal Miquel, s’omplenaven de rostres congestionats, lluents, satisfets de la vida i de poder lluir la cinteta de la Légion o del Mérite Agricole al trau del gec. Tothom volia aquibir-se, fer «gasto» i gaudir del dols plaer de les empentes i de les batzegades dels envelats. Després de dinar, la pagesia dels pobles, omplia els Casinos. Allí, entre l’atmòsfera del cafè, de les absentes i del tabac andorrà, les cobles de Perelada, de La Bisbal o de Figueres, donaven el concert de la mig diada. La peça forta era el cornetí. Les notes sostingudes de l’obligat, embalien i sobtaven el respir i la digestió dels pagesos. Aquell músic del cornetí era l’heroi de la diada. Els fadrins dels pobles, a la tarda, al sarau, se’l miraven com qui admira un divo o un gran torero […]

un barri sobre el mar / carrers i places

Presentació Albert PiÑeira Brosel Alcalde de Puigcerdà

Una mirada enrere al nostre passat més recent. Observar aquest passat per saber d’on venim i comprendre millor el present. Això és el que se’ns proposa en el llibre L’Abans: Recull Gràfic de Puigcerdà (1897-1977), de la col·lecció L’Abans. Aquesta col·lecció ja havia vist anteriorment publicacions similars d’altres viles i ciutats de Catalunya, i ara és el torn de Puigcerdà. Les pàgines d’aquest llibre són un recorregut pel període comprès entre finals del segle xix i el darrer quart del segle xx a través de la imatge, de la fotografia, acompanyada de la paraula. L’aparició de la fotografia va esdevenir tot un fenomen que, reservat en els seus inicis a unes quantes persones, s’ha anat universalitzant fins a esdevenir un bé de consum a l’abast de tothom. Amb la fotografia, la privacitat esdevé pública, la quotidianitat es converteix en història i l’instant es plasma per a l’eternitat. En canvi, la paraula ha estat mitjà d’expressió des dels inicis de la humanitat. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Potser és cert. Aquí s’ha preferit, encertadament, combinar ambdues formes d’expressió: imatges que ens parlen, que tenen vida, i paraules que ens evoquen tot un seguit d’imatges i d’estampes que van des de la vida quotidiana fins als fets més rellevants ocorreguts el darrer segle a la nostra vila, com l’aparició del turisme i de l’estiueig, l’arribada del tren o la Guerra Civil. Voldria donar les gràcies a l’Editorial Efadós per la seva aposta per donar a conèixer la història local a través d’un producte d’una gran qualitat com és aquest; també a Sandra Adam per l’encert en l’elaboració dels textos i la seva dedicació imprescindible per fer possible aquesta obra; a l’Arxiu Comarcal i a la seva directora, Erola Simon, per la seva implicació; als altres membres del Consell

Assessor –Oriol Mercadal, Joaquim Palau, Martí Solé i Josep Viladesau–, per la seva col·laboració desinteressada, i, sobretot, als autors de les fotografies i a totes les persones que les han cedides, que, amb les seves aportacions, han esdevingut protagonistes d’aquesta publicació. El llibre abraça l’urbanisme, els carrers i places, el comerç, les festes i tradicions, el patrimoni artístic, les institucions, les entitats, el transport, la frontera, els centres d’ensenyament, la vida cultural, els esports, la religiositat, el món del treball, etc.; en definitiva, la nostra història local segmentada en cadascun dels àmbits. Aquells espais que avui trepitgem, els esdeveniments que vivim i les persones amb qui compartim el nostre dia a dia molt probablement, d’aquí a uns quants anys, despertaran la curiositat de les generacions futures. Ara nosaltres, empesos per aquesta mateixa curiositat, mirem com eren aquests entorns fa uns quants anys, quines persones ens han precedit i quins fets so-cials van protagonitzar. Una curiositat que ha de servir també per aprofundir en el coneixement de la nostra vila, no solament el coneixement físic de Puigcerdà, sinó, sobretot, la quotidianitat i la manera com vivien els nostres avantpassats. No es tracta només de fotografiar i comentar edificis, sinó de transmetre sentiments, emocions, vivències de la gent. Tot això també forma part de la nostra història, i no solament les grans dates dels fets més rellevants. Que serveixi aquesta publicació per sentir-nos encara més nostra aquesta vila i per donar-la a conèixer arreu.

JUAN BERTRAN BERTRAN / ACCE - Fons JUAN BERTRAN BERTRAN

AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA PICARÍN-NOGUERÓN

Pròleg Erola Simon Lleixà Directora de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya

Des que la fotografia va arribar a Puigcerdà a finals del segle xix de la mà de la colònia d’estiuejants, els paisatges de la Cerdanya van esdevenir protagonistes d’aquesta nova i fascinant tecnologia. Les càmeres feixugues i els fràgils negatius de vidre captaven un Puigcerdà en transformació cada cop més decantat cap al sector dels serveis i del turisme. La necessitat de difondre les belleses de la Cerdanya i de promocionar-la entre la burgesia barcelonina va fer que proliferés l’edició de postals. Les fotografies que es converteixen en postals volen destacar la bellesa dels paratges i la singularitat dels pobles de la Cerdanya amb l’objectiu clar d’atreure l’interès per aquest destí turístic en auge. No és fins a les dècades dels vint i dels trenta que comencem a trobar les primeres fotografies particulars de famílies de Puigcerdà. Després arriben els anys foscos de la Guerra Civil, que paralitza l’activitat turística i deixa la població local atemorida i expectant. No és moment per a fotografies; els testimonis gràfics d’aquest període són escassíssims. Amb la pau grisa dels anys quaranta i la represa de l’activitat turística tornen a sortir les càmeres al carrer. A poc a poc, a mitjan anys seixanta, es popularitza la fotografia i comença a estar a l’abast de tothom. A partir d’aquest moment, famílies de tota condició queden retratades en les seves activitats privades i públiques. Són els anys de les fotografies de les primeres escapades familiars que tothom té en un calaix o altre, de la botiga de casa, del padrí dalt del tractor, del nen amb el palmó, del noi amb la moto, de la nena disfressada dalt de la carrossa de la festa de l’Estany… Escenes idèntiques a casa de tots que, a poc a poc, van prenent color fins a portar-nos als nostres dies. El recull fotogràfic que aquí es presenta és un gran trencaclosques de la vida íntima de

Puigcerdà. Està construït a còpia d’imatges úniques i alhora complementàries que conformen la memòria col·lectiva de la població. A tots aquells que han participat en aquest projecte cal agrair-los, d’una banda, la sensibilitat d’haver apreciat i conservat els records familiars, i, de l’altra, la generositat de prestar-los i compartir-los amb la resta dels seus veïns. És imprescindible reconèixer la tasca de l’autora, Sandra Adam Auger. Incansablement, des de fa una pila de mesos, ha recorregut el teixit social de Puigcerdà a la recerca de la vella capsa de fotografies que tots tenim a casa. D’una manera minuciosa ha anat organitzant les imatges fins a tenir totes les facetes de Puigcerdà il·lustrades: els carrers, els transports, les botigues, les festes…, i amb les fotografies ha recollit també les històries que hi van associades per tal de plasmar-ho aquí. Enhorabona, Sandra, un gran treball!, i també per als seus col· laboradors: Josep Viladesau, Quimet Palau, Martí Solé, Oriol Mercadal i l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, que han posat els seus records i coneixements al servei del projecte. Crec que aquest llibre que teniu entre les mans ens demostra a tots plegats d’una manera indiscutible la importància de conservar els records familiars. Les imatges que veureu en aquest volum ens expliquen a tots nosaltres de quin món venim, com hem evolucionat i tot el que hem anat guanyant com a persones i com a ciutadans. Preservar els testimonis del passat és important, no solament per una qüestió de nostàlgia, sinó també per una qüestió de memòria històrica i de drets col·lectius. I ara sí, espero que gaudiu dels records que us evoquin les fotografies que veureu. I per a les noves generacions, vegeu com era el món on vivien els vostres avis.

JUAN BERTRAN BERTRAN / ACCE - Fons JUAN BERTRAN BERTRAN

Capítol I

Carrers i places, una vila al mig de la vall

U-COST MÍLIA PALA US / Fons FA FOTO POSTI

Des de la fundació de Puigcerdà a finals del segle xii, la vila s’ha anat configurant com a capital de comarca. Al centre del Pirineu català, a mig camí de dues grans rutes comercials, el seu renom és gairebé mil·lenari. El valor davant dels conflictes carlins li ha permès penjar-se els títols de Vila Heroica i Sempre Invicta. En ple segle xix, la gran inversió de la comarca en les comunicacions per carretera i ferrocarril va fer que la vila es transformés en el lloc ideal per acollir famílies benestants que hi passaven les vacances d’estiu. Amb l’arribada del turisme, Puigcerdà consolidaria el seu teixit comercial.

l Pirineu, a 1.200 metres sobre el nivell del mar, Puigcerdà es troba al mig de la plana de la Cerdanya. Entre la vall de Querol i el coll de la Perxa s’alça un puig fruit d’una morrena. Geogràficament al centre de les dues grans vies comercials de Lleida-Perpinyà i BarcelonaTolosa, és un emplaçament perfecte per a la circulació de mercaderies i, amb elles, dels viatjants. La primera veu de l’existència de Puigcerdà es té l’any 1095 sota el nom de Montcerdà. Es tracta del testament del comte Guillem Ramon, que llegà el castell del Montcerdà al seu fill Guillem Jordà. Segons la descripció d’aquest document, sembla que el castell se situa presidint la punta del puig, indret òptim per al control de les entrades a la vall. Així doncs, malgrat algunes troballes anteriors conservades, aquest testimoni es considera l’origen de la vila de Puigcerdà. Al voltant d’aquesta construcció militar la població va creixent. És el 1177 quan Alfons I el Cast reconeix Montcerdà com a vila i compra uns terrenys al monestir de Cuixà, propietari de totes les terres del pla del puig, anomenades de Rigolisa. El rei va contemplar la disposició òptima del territori

per establir-hi una població i per poder-la protegir adequadament en cas de necessitat. Un cop Alfons I té les terres, es concedeix l’autorització per poder emplaçar-hi l’església, la casa episcopal i la casa del rei. Així mateix, el rei de la Corona d’Aragó i comte de Cerdanya afavorí que l’emplaçament se seguís poblant amb habitants d’Ix i va atorgar diversos privilegis que van anar configurant Puigcerdà com a capital del comtat de Cerdanya. Amb el beneplàcit del rei i la concessió de privilegis, la vila es va conformant amb tots els serveis necessaris, com ara l’aigua, les pastures, la fira anual, el mercat i un notari, a més de l’exempció de càrregues econòmiques, els drets agroramaders, el dret d’organitzar fires, el de regular pesos i mesures o el d’establir un govern propi i aixecar fortificacions. L’any 1179 ja hi havia l’església de Santa Maria, la casa reial, la casa episcopal i un lloc destinat al mercat. Amb Alfons I es traça el primer urbanisme de la vila, que dibuixa una forma ovalada. Des de sota de l’actual plaça de Cabrinetty, el poble creix en direcció nord al llarg del pla pel carrer Major fins a arribar a l’església i el seu cementiri, actuals plaça de Santa

Al costat, una carreta de pals amb el parell de bous junyits al camí ral que unia Puigcerdà i la Seu d’Urgell, a Sant Martí d’Aravó, el 1948. El pagès vesteix boina, camisa, faixa, pantalons de vellut i un calçat per suportar la humitat dels camps: els esclops. En aquesta pàgina, Puigcerdà des de l’antiga carretera de Barcelona l’any 1906. Una arcada salva el curs d’un rec que abasteix aigua. AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA PEITX

Carrers I PLACES

12 3

8 17

7 2 16 6

9 11

PUNTS D’INTERÈS

Des del capdamunt del campanar de l’església de Santa Maria, la vista és immillorable i permet controlar l’extensió de la vall. A la instantània, però, només es veu la baga des del coll de la Perxa (4) fins a la creu de Maians (18) amb el Puigmal (12) al centre. El tapís de llosats descriu el poble: l’embrió de la vila a la plaça de Cabrinetty (17), amb la torre de la casa Descatllar (19) com a símbol; el carrer Major (16), que puja en direcció a l’església, punt des del qual és presa aquesta fotografia del 1906. A la dreta hi ha el

carrer de Querol (21), que ressegueix el límit del puig cap al pendent i obre una plaça per acollir la Casa de la Vila (20). A l’altra banda, el carrer d’Espanya (9), límit del nucli antic per llevant i que al seu inici té l’església de la Mare de Déu dels Dolors (6). Entre aquests dos carrers, el carrer de Miquel Bernades (11) i tots els travessers per on es distribueixen els habitatges. En una segona incorporació a la muralla s’hi va incloure el convent de Sant Domènec amb

la seva església (10) i la part conventual (7), que a la imatge ja funcionava com a equipament municipal. L’accés al passeig del 10 d’Abril pel carrer dels Ferrers (2) ja estava completament arranjat després que cinc habitatges que obstaculitzaven el pas s’incendiessin; els nous es feren alineats amb el convent (5). Del passeig pel carrer d’Alfons I s’accedeix a la vall d’en Lleres, on hi ha una rajoleria (3) i es traslladà el cementiri. Al fons, la torre del cònsol de Dinamarca German Schierbeck

(1), que marcà una època d’esplendor de la vila que es viuria gràcies a la gran inversió en comunicacions, com ara la carretera de Barcelona (22) i l’arribada del ferrocarril. Puigcerdà viu amb el paisatge molt present i els pobles que l’envolten tenen molt protagonisme, des dels pobles sota domini francès de Bourg-Madame (8) o Oceja (13) fins a Age (14) i Vilallobent (15), integrats al municipi.

JUAN BERTRAN BERTRAN / ACCE - Fons JOSEP MARIA MARTí TARRADA

CARRERS I PLACES

Maria i plaça dels Herois, que tancaran la vila pel costat nord. Entre el castell i l’església s’hi concentren els habitatges, i, amb ells, el teixit comercial de Puigcerdà es comença a trenar. El 1181, Alfons I demana que la vila s’emmuralli per sobre de l’església i per sota de l’actual plaça de Cabrinetty de nord a sud, i per tot el pendent de ponent en el carrer de Querol i el carrer d’Espanya per llevant. A partir del segle xiii, el poble va creixent a redós dels convents que s’estableixen fora muralla. En aquest moment es generarà un gran canvi urbanístic ja que al voltant d’aquests centres religiosos es començaran a construir habitatges i finalment caldrà retirar les muralles per encabir-los. El primer orde a establir-s’hi fou la comunitat de monjos dominics, que l’any 1290 demanà permís al rei Jaume I per poder construir un convent. L’emplaçament escollit fou l’actual passeig del 10 d’Abril, fora muralla en aquell moment, on construiran l’església, l’espai monacal i també utilitzaran els terrenys que hi ha entre la muralla i el convent per cultivar els horts i enterrar els morts. Als dominics cal afegir-hi els franciscans, que es troben ja el 1320 per sobre de l’església de Santa Maria, i les clarisses, que s’hi instal· len el 1351 i ajuden a configurar el barri de la Baronia per sota de l’Ajuntament. En direcció nord, per sobre de l’hospital i l’església, s’obre, ja al segle xiii, la Vilanova, un conjunt de barris extramurs. De carrers empedrats i cases obertes a dues bandes, el nou sector disposava de sinagoga i de banys públics. Aquests barris quedaren abandonats el 1493 quan es van expulsar els jueus de Puigcerdà. El 1659, amb el tractat dels Pirineus, la frontera marca un nou caràcter. La meitat de la Cerdanya quedà sota el rei espanyol Felip IV

mentre que l’altra meitat quedava sota el rei francès Lluís XIV. L’apropament de la frontera a la vila serà un atractiu per al turisme i també generarà un gran moviment de persones entre una banda i l’altra. A partir del 1855, el nucli antic guanyà una nova plaça ja que el cementiri de l’església de Santa Maria es traslladà a un nou emplaçament a la vall d’en Lleres. Aquest fet permetrà guanyar un espai social com és l’actual plaça dels Herois. Els anys vuitanta del segle xix, les muralles s’enderroquen i la vila s’eixampla guanyant presència al pla en direcció a l’estany i la falda comença a ser cada cop més habitada. Després de l’aturada demogràfica i urbanística, un nou futur espera Puigcerdà: el turisme, que sorgeix com a nou impuls urbanístic. L’any 1895, Puigcerdà gaudí per primer cop de llum elèctrica, aconseguida gràcies a la instal·lació d’una turbina a l’entrada d’aigua de l’estany. No va ser una tasca fàcil, ja que es depenia de la potència del cabal de l’aigua com també que no es gelés o la turbina s’embrutés a causa de les fulles que arrossegava la séquia. L’arribada del turisme i la fundació de la Junta del Ensanche de Puigcerdà al setembre de l’any 1897 seran fonamentals per a la urbanització de la zona nord de la vila. Al principi es construiran xalets sense cap organització al voltant de l’estany en direcció als camins que menen a Enveig i a Llívia, però a poc a poc, i gràcies als patricis que estimen la vila, s’anirà urbanitzant el sector endreçadament. A més, motivaran la canalització de l’aigua d’aquest sector amb l’arranjament d’una claveguera. La colònia estiuenca s’establirà al voltant de l’estany, del qual farà un atractiu per a la vila

L’any 1922 es culmina la construcció de la via per a l’arribada del ferrocarril a la Cerdanya. Al costat el 12 de juliol s’inaugurà el primer tren que circularia de Ribes a Puigcerdà passant per la Molina. Unes 300 persones feren el recorregut fins a Puigcerdà i celebraren a cada estació la bona nova. Es tracta d’un dels episodis fonamentals per al desenvolupament econòmic i social de la vila.

ja que es convertirà en un espai d’oci i lleure. El passeig al voltant del llac i les barques, entre d’altres ofertes, doncs, esdevingueren un autèntic reclam. Amb l’arribada del tren l’any 1922, el barri de l’Estació tingué l’oportunitat de créixer, de manera que fou quan començà el gran esclat de la vila, ja que pel que fa a comunicacions restà coberta, cosa que va obrir el mercat del turisme però que també va reforçar el teixit fabril de Puigcerdà. Aquest esclat propicià una reforma en la majoria de carrers de la vila, de manera que l’any 1928 s’arranjaren paviments, clavegueres i voreres. L’any 1936, la vila visqué un dels seus episodis més esfereïdors. La Guerra Civil arribà i, amb l’enderrocament de l’església de Santa Maria a mans dels anarquistes i per motius ideològics, el nucli antic es transformà per sempre. L’enderroc d’un edifici tan gran com aquest va permetre que el centre històric guanyés llum i molt d’espai. Així mateix, el carrer Major va poder continuar en direcció a l’estany. Malgrat l’existència de diversos projectes

per reconstruir l’església, finalment la gran esplanada que va deixar aquesta es convertí en una plaça pública que, progressivament, s’enduria el protagonisme de la plaça Major, actual plaça de Cabrinetty. Després de la Guerra Civil i fins als anys cinquanta, la vila visqué sense gaires moviments en l’àmbit urbanístic. De fet, tret d’algunes reformes en alguns immobles, el temps s’aturà per a la majoria de carrers. Entre les dècades del 1950 i del 1970 es dóna una gran empenta urbanística gràcies a l’onada d’immigració espanyola. Els habitatges plurifamiliars al voltant del nucli antic van proliferant. Es va ocupant la falda del puig i cada cop el caire rural queda més enrere, ja que els horts es van convertint en blocs de pisos. Amb els anys, els masos han anat desapareixent de la vila però s’han conservat als afores en bonics disseminats com Rigolisa, Sant Marc, Sant Martí i Ventajola, però sobretot s’han mantingut en els pobles integrats al municipi l’any 1969: Age i Vilallobent.

E. VIGUÉ / Fons FAMÍLIA LLANAS (CAL MATATAM)

CARRERS I PLACES / NUCLI ANTIC

PLAÇA DE L’AJUNTAMENT

Imatge del centre de la vila el 1930. La plaça de l’Ajuntament acollia la parada i oficina de la Sociedad Anónima Alsina Graells de Autotransportes –des del 1911 ofereix el servei de transport de viatgers en òmnibus a Barcelona i a la Seu d’Urgell. Aquest servei es combina amb el Ferrocarril del Nord i el Ferrocarril Transpirinenc a partir del 1922. A la dreta, el cartell de la impremta Ceretania, on es redactaven els articles per a la publicació Ceretania, fundada per Juan Mas el 1906. ROISIN / Fons FAMÍLIA PALAU-COSTA

CARRERS I PLACES / NUCLI ANTIC

JUAN BERTRAN BERTRAN / ACCE - Fons JOSEP MARIA MARTí TARRADA

MTIL / Fons frANCISCO DAFIS GARRIGA

PLAÇA DE L’AJUNTAMENT

Al costat, la plaça Constituyentes el 1906, abans d’emplaçar-hi l’oficina central d’automòbils. A la imatge al carrer de Querol hi ha una porta en arc de mig punt que donava accés al graner dels capellans. Aquest immoble pertanyia al Col·legi de Preveres de Santa Maria de Puigcerdà, que l’utilitzava per emmagatzemar les rendes agrícoles provinents dels beneficis eclesiàstics. En aquesta pàgina, la plaça en plena activitat el 1912 després de l’arribada d’un òmnibus carregat d’equipatges.

CARRERS I PLACES / NUCLI ANTIC

PLAÇA DE L’AJUNTAMENT

En aquesta instantània de l’any 1930, la plaça de Salmerón. Vora el pendent del puig s’alça, des de l’edat mitjana, l’edifici del Consolat; actualment acull la Casa de la Vila. A l’edifici s’hi entrava per la porta del carrer de Querol i té una planta i teulat en voladís. Sobre la coberta, ja en ple segle xvii, hi havia un penell en forma d’àngel que sostenia, en una mà, una creu, mentre que amb l’altra assenyalava la direcció del vent. Al centre de la imatge, un assortidor de benzina.

AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA PALAU-COSTA

CARRERS I PLACES / NUCLI ANTIC

AUTOR DESCONEGUT / Fons FAMÍLIA PALAU-COSTA

LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT, EL BALCÓ DE LA CERDANYA La plaça de l’Ajuntament ha anat canviant de nom al llarg dels anys per motius polítics, sempre adaptant-se als diferents règims. Al segle xiii era la plaça del Consolat, per l’edifici gòtic des d’on s’exercia el govern local. Popularment fou coneguda com a plaça dels Autos en record dels autobusos que hi tenien parada des del 1911.

na Guerra Civil i fins a l’any 1955 no tornà a funcionar com a tal. Durant aquests anys, les dependències municipals es traslladaren a la casa Descatllar, amb entrada per la plaça de Cabrinetty. La destrucció gairebé total de l’edifici consular permet plantejar una reforma de l’urbanisme de la plaça i del mateix edifici. El 1955 s’inauguraren les obres de reforma, tant de la plaça com de l’edifici que acull la Casa de la Vila.

A partir del 1868 prengué el nom de Constituyentes, en honor de les Corts, fins a prendre el nom de plaça de Salmerón en record del polític republicà. A partir del 1939 seria la Plaza del 10 de Febrero, dia de l’entrada de les tropes franquistes a Puigcerdà. Fins a l’any 1938, l’edifici de l’Ajuntament tenia dues plantes i quedava aixecat per sobre de la rampa que portava al carrer del Raval de les Monges. El teulat tenia un voladís molt ample i un penell en forma d’àngel. Pel que fa al primer edifici, cal dir que només disposava de quatre finestres obertes a la plaça i que calia accedir-hi per la porta lateral del carrer de Querol. Aquest edifici va quedar destruït per un incendi fortuït en ple-

Pel que fa a la plaça, se suprimí la gran baixada de davant de l’edifici i s’urbanitzà com un gran mirador des del qual es veu tota la plana cerdana. A més, es construí una escala de dos braços que uní el nucli antic amb la Baronia i el barri de l’Estació. Respecte a l’edifici per ell mateix, cal tenir en compte que es va conservar una part de l’estructura, però s’aprofità per engrandir les dependències afegint-hi una planta. De la mateixa manera s’obriren un total de cinc finestres al balcó del primer pis i cinc més al pis superior. L’arranjament de la plaça va permetre canviar d’orientació l’entrada a l’edifici i obrir-ne una a la façana frontal, a sota de la balconada. Per a la descoberta de la placa, el dia de la inauguració d’aquesta reforma, la vila va rebre la visita del governador civil de Girona, Luis Mazo Mendo.