mirades

UNA MIRADA AL MÓN Per ‘Arcaris’ Ester Jordà Solbes

Menas (Menors extrangers no acompanyats)

Rigoberto Albors Jover,tota la vida havia regentat una ferreteria. La seua dona li preparava el dinar i quan arribava a casa, desprès de vore el 'Telediario' i queixar-se de lo mal que ho feia el Govern, li donava temps a pegar-se una becaeta abans de tornar a la botiga. Perquè Rigoberto no volia que la seua dona treballara, pensava que això no estava bé, que millor la dona s'encarregara de la casa i els fills que ell portaria el sou a casa.

Els anys van passar i amb la generalització de les compres per internet la ferreteria va començar a notar-ho, els diners que entraven en caixa anaven minvant. El seu fill menut, que ara vivia a Londres, ja es va oferir a modernitzar-li la ferreteria, però Rigoberto sempre li deia que 'la gent sempre va a necessitar claus'.

Quan eixia al carrer a prendre la 'frescoreta' observava els canvis al barri mentres movia el cap com a mostra de reprovació. Al costat, la sabateria de sempre, era ara una fruïteria pakistaní, en front tenia una tenda multipreu xinesa i la de l'estanc li havia contat que un 'desvergonyit moro' li havia oferit alquilar la mitat del seu local. 'Ai senyor' pensava, 'forasters vindran que de casa ens trauran' i tornava a mirar pel carrer fent mala cara a un grup de xicons saharauis que tornaven contents de l'institut.

Un dia la seua senyora i ell passejant passaren per en front del centre d'acollida de la ciutat i va vore de nou a este grup de xicons, i per suposat no va tardar en fer una llarga dissertació sobre la inconveniència d'acollir a eixa tropa de 'potencials delincuents i malfaeners'. La seua dona, per la seua banda, va saludar als xicons que amablement li tornaren el 'bon dia'.

No hi havia res a fer amb Rigoberto, cada vegada veia més potencials 'enemics' amb altres comerciants forasters que anaven obrir els negociets com bonament podien. Fins i tot a les últimes eleccions va decidir votar al partit 'que anava a tornar Espanya als espanyols'.

Per tant, no és extrany quequan es va jubilar i va posar a traspassar la ferreteria el curricul que la persona interessada havia de complir era ben extens. Així que després de 2 intents i altres 2 persones ateses amb 'caixes destemplades' per ser joves immigrants la ferreteria de Rigoberto va baixar la persiana per a sempre.

El temps va passar i amb la pagueta d'autònom Rigoberto i la seua senyora anaven passant tant decentment com podien. Un dels seus fills va caure malalt i va tornar a casa, l'altre fill es va quedar en l'atur i també va haver de tornar i la pagueta de Rigoberto no donava per a més. Així que va a posar a rentar el local de la ferreteria. I els dies van passar, i les setmanes també... i ningú s'interessava. Va baixar el preu, el va tornar a baixar... i res. 'Mira al teu voltant Rigoberto' li va dir la immobiliaria, 'tots els locals comercials van quedant-se buits, ningú vol montar botigues'. Desesperat Rigoberto anava esgotant els estalvis que ell i la seua dona havien anant acumulant per a la 'vellea'.

Un dia, no obstant, un jove marroquí li va oferir transformar la seua ferreteria en una carnisseria halal. Rigoberto es va negar escandalitzat però quan va arribar a casa i va veure el panorama que tenia va haver de replantejar-s'ho. L'immobiliaria va dir que el jove presentava avals suficients i que tenia fama de ser honrat i faener així que Rigoberto no va tindre més remei que tragar-se totes les crítiques a estos joves 'que havien passat en patera' i acceptar els seu diners.

Amb els nous ingressos que li representava el lloguer, la família va poder permitir-se viure de manera més desofegada, inclús fer alguna escapadeta a Benidorm amb la seua dona. I va ser allí en Benidorm on va presenciar com uns turistes es burlaven d'un pobre venedor d'artesania africana que carregat de bosses i teles intentava sobreviure. 'Basta ya la broma' va rependre Rigoberto als turistes que al·legaven que eixa gent soles venia a viure 'de los pobres españoles decentes que pagan sus impuestos' al que Rigoberto va contestar 'vienen a buscar una oportunidad, como haríamos nosotros'.

(Encara que els noms són ficticis l'article està basat en varies histories reals)

cançons Ovidi Montllor

Imatge: Antoni Miró

Xafarderies

El cel blau ens dona pau i el cel gris dóna matís a la vida quotidiana. I l'amor dóna calor i l'hivern porta fredor si no tens abric de llana. La collita dóna pa i l'amic et dóna la mà. La llei la dóna qui mana. El treball dóna honor i, de tant en tant, enyor d'aquells que no passen gana. El senyor dóna jornal mentre no facis cap mal. La cosa és ben clara i plana. El qui calla passa gana i el qui crida mor en vida. S'ha de tenir molta manya! La dona t'escalfa el llit, fa paella i fa bullit. Si la crides no badalla. El bacallà és molt gran, generós, no acaba mai, és com una filigrana. Hi ha qui el sent al paladar. Hi ha qui no el podrà tastar. Tot depèn de qui el talla. La vida, així, és un paler. Tot és bonic i sincer. Llàstima que no m'agrada.

Sumari

EL GRAT 719 Febrer de 2021

2 3 4 5-16 8 9 10-11 13 14 15 16 17 19-33 21 imatge i poesia: personatges mirades pixant fora de lloc | à.agulló actualitat alcoià industri.art entrevista raül llopis reportatge covid-19 | j.llopis setmana cultural ies pare vitòria educació poble és savi opinions covid l’alcoyano a la copa del rei

Suplement art&cultura

entrevista maria juan 22-23 24-25 26-27 28 31 32-33 34-45 36-37 41 42-43 44-45 45 47 48 antoni miró de museu entrevista jordi tormo la veu dels llibres més llibres els nostres artistes: miquel navarro barnasants comarques centrals valencianes històries de la deportació | g.llin arxiu de xàtiva oliva gandia el riu que encara no riu anuncis classificats el racó jocós

tres desitjos

Tres quarts del mateix, sospirs tancats en pots de cristall calent, mirades certeres en rogles de dolça mel, llibres amb mil fulls descriuen el meu desvel, nits sense fi somniant el nostre destí, dies amb hores de mil minuts quan no ets amb mi. Torne a sospirar, batecs de cor triomfants, et trobe en aquell somni quan encara sóc despert i torne a volar els teus cabells al meu vent, els meus llavis sota el teu estel, ens fonem en mil universos paral·lels, i no trobe més final per a aquesta pel·lícula que una veu en off que plora en to rialler. Sense talls publicitaris recórrec el teu cos sencer, un mar que juga i balla amb el temps, vaixells sense veles ni vents, llençols que envolten la teva pell, mussa de la meva vida fins a la meva mort, hort d'esclats, cançons de bressol, la teva veu. Perquè cada dona és una deessa, religió fanàtica cada cop que ella em besa, perquè.... Déu meu que sòl estic i com m'omple el teu desig!!! Sóc mereixedor de la teva mirada? si ho sóc, li pregaré a la meva fada que vull cadascun dels tres desitjos que ella em regala: un per estimar-te, ara i sempre, un per fer-te tremolar les cames amb el meu afecte, i l'últim per desitjar que el primer i el segon duren per sempre.

Mishima El Gran Germà

Quan Orwel va escriure el seu '1984', va albirar un món com el que avui existeix, en el qual un satèl·lit pot saber els teus moviments i hi ha càmeres de vigilància per tot arreu. Amb la coartada de la seguretat són posades en dubte la llibertat i la intimitat. Ja ningú està a resguard d'un control rigorós que es reforça amb l'encreuament de dades en dotzenes de xarxes de tota mena. El nou capitalisme ens té fitxats amb caràcter general. El que no esperava Orwell és que els avanços tecnològics serviren també perquè, no sols controlaren a la gent, sinó que tots ens controlem a tots. És veritat que molta gent s'exposa en les xarxes socials, retransmetent la seva vida i els seus moviments. El més terrible és que ja sabem que tant les paraules com les imatges poden mentir, n'hi ha prou que les traguem de context. Ara tothom sap perfectament el carrer i el número en què et trobes. El Gran Germà d'Orwell és molt més monstruós del que ell va imaginar.

Publicitat: 96 554 80 01 · comercial@elgratis.net

El Grat cada mes al quiosc, llibreria o comerç · Segueix-nos dia a dia a www.lesmuntanyes.com · Twiter: @elgratis i @les_muntanyes · www.issuu.com/elgratis

Difusió controlada

Fundat el 1987 EDITA: - Digital[…]Gràfic ISSN 1698-8922 Depòsit Legal A-658-1994

Membre de la ‘Associació Espanyola d'Editorials de Publicacions Periòdiques’

El consell assessor de direcció del Periòdic de l’Alcoià i les comarques centrals valencianes -El Grat- no és responsable del contingut dels articles d’opinió que és exclusivament dels autors.

A l’empar de la llei del 22/1987 de l'11 de novembre, depropietat intel·lectual ( B.O.E. nº 275) queda PROHIBIDA LA REPRODUCCIÓ TOTAL O PARCIAL D'AQUESTA PUBLICACIÓ; tant dels originals de publicitat executats en el nostre departament gràfic, els seus anuncis classificats qualsevol altra informació, gràfica o escrita que siga propietat de ‘El GRAT’. Amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport Generalitat Valenciana.

Periòdic EL GRAT · Redacció i Oficines: Plaça d’Espanya, 14 - 4ªplanta - 03801 Alcoi (Alacant) · Tel.: 96 554 80 01 · info@elgratis.net • www.lesmuntanyes.com

Edició: Dígital[...]Gràfic / Periòdic de l’Alcoià i les comarques centrals valencianes. Direcció: Santiago Sempere González./ Redacció: Belén Rivas./ Esther Jordà./ Col·laboracions especials: Antoni Miró./ Josep Sou./ Javier Llopis./ Àlex Agulló./ Amàlia Garrigós./ Nèstor Novell./ Sergi Rodríguez./ Pau Sellés./ Moisés Vizcaino./ Diana Sanus./ Ferran Albors./ La veu dels llibres./ Assessorament lingüístic: Paco X. Agulló./ Jordi Botella./ Fotografía: X·press./ Impressió: Localprint./ Publicitat: info@elgrat.com 626 449 311/ Maquetació i Disseny: Joan Pérez i Sempere./

Pixant fora de lloc XXV per Àlex Agulló i Guerra

Com ja fa temps que no em cla-

ve amb la tecnologia pu(n)ta i aprofitant l'avinentesa del PI-

XANT 25, jo a la meua. Ja sé que és una guerra perduda. Per una banda la gent i els arguments a favor són potents, seriosos, irrefutables; i per l'altra, ella, la tecnologia, ha colonitzat qualsevol àmbit de la meua vida i jo no arribe a fer-li ni pessigolles al dit corrinxeu (el ditet més petitó). Sembla que habitem en galàxies diferents. Per contextualitzar-ho d'alguna manera més comprensible podria afirmar, i de segur que em quede curt, que mentre jo estic repetint curs ubicat al segon any d'una escoleta infantil: és a dir caminant amb poca seguretat, amb els bolquers posats les 24 hores, caiguent-me les coses d’unes mans poc destres... ella, la tecnologia pu(n)ta, més exactament seria la TT (Tecnologia Tòxica) ha acabat dues carreres universitàries, quatre postgraus i tres màsters i ja ha abonat més de 30.000 € per matricular-se a altres tres màsters de prestigi.

Així que ja he trencat palletes defini-

tivament. He bandejat la meua darrera demanda a la tecnologia, i no era res de l'altre món. Simplement, durant anys, he cercat infructuosament aquell programeta que fóra capaç de fer-me una ensalada. Que jo li donara l'ordre corresponent i en tornar a casa em trobara enllestit un plat amb lletuga, tomaca, cogombre i poca cosa més. Jo ja la completaria. La resposta sempre ha estat negativa. No fa massa, a la negativa m’han afegit que una aplicació adequada (APP), sincronitzada amb el frigorífic, sí que podria facilitar informació exacta sobre la disponibilitat o no disponibilitat dels ingredients necessaris per a fer-me jo l'amanida. Fins i tot programant adequadament el mòbil, sense necessitat de preguntar-li res, de segur que ja pot anticipar-se i dir-m'he si hi ha alguna mancança d’ingredients. O fer-me directament la comanda a algun gran establiment.

Tan sols faria falta algun detallet

sense importància: portar el mòbil amb l'aplicació descarregada i activada, tenir el frigorífic absolutament organitzat, és a dir cada cosa ubicada al seu lloc; o cada ingredient guardat amb la seua imatge corresponent. Si no fos així, podria dir-me que necessite tomaques si les tinc desplaçades al lloc dels cogombres. O… o…

Per altra banda, aquestes prestacions difícilment seran factibles si no fas servir un frigorífic de dimensions considerables, a més de preparat tecnològicament per a dur a terme aquesta tasca. Total una despesa d'un grapat d'euros que tampoc té fàcil cabuda a qualsevol cuineta de les normals. Amb un jornalet dels habituals, oblida't del tema. I tampoc no era aquesta la meua demanda. Però millor si la deixem córrer o ens arrisquem a encetar una dinàmica irreversible de frustracions. Res comparat a la sensació de desassossec que vaig sentir l'altre dia quan, a meitat d'una passejada entre camins rurals, me n'adonava que no portava el mòbil a la motxilla.

A hores d’ara, he rebutjat radical-

ment i absolutament el tema de demanar el programeta que em fera l'amanida per a preservar la meua (poca) salut mental que em resta. M'explique: Si de bon matí apareguera l'aplicació (APP o...) i jo poguera demanar-li que m'amanira l'ensalada, a mitjan matí, ja estaria al nostre abast el programa millorat incorporant la possibilitat d'afegir-li l'oli i el vinagre a discreció. A les dotze del migdia, la nova versió ja inclouria la possibilitat de fer servir lletuga romana, o fulla de roure, o olives d'una o d'altra classe. A l'hora de berenar, estaria disponible, la versió afegint la possibilitat de triar encisams típiques de tot el món. I així sense parar. Possiblement abans d'anar-me'n a dormir ja hauria aparegut el programa que connectat a una impressora 3D, t'imprimira una pastilleta amb tots els nutrients de l'amanida i, de manera coincident, ja estarien rosegantme la boina anunciant el proper programa que m' aportaria encara una major qualitat de vida: Una APP que amb tecnologia sense cables m'anirà incorporant, directament a la sang, els nutrients. Però tampoc cregueu que la “pel.li” acabaria ací. La T pu(n)ta no té límits, i puntualitzant més: la TT (la tecnologia tòxica) no té cap ètica, ni cap fre. Així que no estic disposat a continuar fentme el pulmó agre i he decidit que no compten amb mi. No tinc massa alternatives, però en lloc d'alimentar-me del mòbil, preferisc utilitzar el meu temps i enllestir-me l'amanida que invertir hores i diners intentant seguir-li l'enfollida i enfollidora marxa a eixa TT. La gran aliada de la humanitat que facilita una vida digna del segle XXI “civilitzada i còmoda” a... algunes persones. A la gran majoria ens anirà substituint, entre altres àmbits, en el nostre lloc de treball; i no precisament per repartir-nos la feina i els guanys entre totes i tots i així poder gaudir d’una vida menys atrotinada i més saludable. Si no ens empoderem i redrecem la TT, el més probable pot ser/serà que els robots ocupen el nostre lloc a la feina i escafinyen els nostres ingressos mentre augmenten i augmenten la nòmina d’una minoria.

PD. Com tantes altres coses, també ignorava que el terme TT (tecnologia tòxica) ja existia. Entre a un cercador famós i m’apareix el tema. Sense cap dubte informació més seriosa i assenyada que les meues quimeres. Així que disculpa si has tingut la gosadia d’arribar a llegir fins ací. Peró ja posat jo continue a la meua, és a dir sense cap fonament científic.

A primeries pensava que caldria rei-

vindicar l’obligatorietat d’incloure a la caixa dels mòbils, com als paquets de tabac, informació gràfica i textual; ubicada també a un lloc ben visible. Ara crec que seria insuficient. Caldria, com en els medicaments, afegir un prospecte detallat amb propostes d’ús, contraindicacions, efectes secundaris, recomanacions per un ús excessiu del mòbil... Però com ocorre amb els prospectes dels medicaments, que poca gent acaba llegint-los si, de debò, vol prendre’s el contingut, trobe que serà més pràctic simplificar el missatge amb alguna proposta que, de cap manera, pretén substituir la consulta professional:

Per calibrar el nivell d’ADICCIÖ

patològica al mòbil tres indicadors (a)científics. D’anar per casa: 1. El nivell d’adicció és inversament proporcional al temps que tardes en ferli una ullada el Whashap quan t’assabentes que li ha entrat res.

2. Comprovar quina és la distància

que hi ha entre tu i el teu mòbil a l’hora de dormir també pot ser un indicador a calibrar: Quan més propet, més urgent serà la necessitat de concretar una consulta. 3. I la darrera. Observa quantes hores al dia aconsegueixes passar ben allunyada del mòbil o similars sense posar-te tota en punxes.

Per cert, totes tres són propostes que no necessiten de cap APP per anar entrenant-les i comprovar l’evolució.

I si vols informació complementària

pots capbussar-te en els 47.800.000 resultats que apareixen al cercador d’internet a l'escriure “tecnologia tòxica”. Podràs llegir sobre el macro problema generat a conseqüència dels residus tecnològics. Trobaràs informació sobre la poca o molta influència de les radiacions electromagnètiques en la nostra salut. També sobre la consolidació i creixement de la fractura social entre persones/famílies/països per la facilitat o dificultat d’accés a internet i als mitjans tecnològics. I, de segur, que també trobaràs informació puntual sobre la gran maledicció dels països del Sud, rics en matèries imprescindibles per a fer funcionar la “nostra” tecnologia.

De moment i sabedor de la meua incompetència i de la poca traça, el mòbil encara no m'insulta “per no tindre conducta” com em deia un alumne al Tomàs Llàcer, ni tampoc per anar tocant-li els nassos en pla furgaestores a la gran deessa: LA TECNOLOGIA TÒXICA.

Tot arribarà. Simplement és cosa de temps.

Trump també passa per Alcoi

per Cristian Santiago Podem Alcoi

Les escenes

que estem veient als

EUA, van de la mà del missatge d'odi de Donald Trump, del blanquejament de l'extrema dreta dut a terme pels grans mitjans de comunicació i la covardia dels que no la combaten.

Unes dinàmiques que s'adapten

aquí, construint un relat que legitime l'increment d'un clima de crispació, confrontació i coacció per salvar la pàtria davant dels "totalitaristes" d'este govern. I ja sabem que davant dels totalitarismes tot està permès.

Ens cal recordar que vivim en

un país on Abascal ha fet una crida contra "el Gobierno traidor, ilegítimo y enemigo". A la qual se sumen altaveus mediàtics bombardejant-nos amb missatges de govern "il·legítim", "criminal" o "dictadura parlamentària". Les fake news com a instrument polític de la ultradreta i membres de les forces armades demanant un cop d'estat, afusellar a 26 milions de persones i cantant himnes nazis per diferents racons del país.

Per això, des de Podem Alcoi, i des del minut u d'aquesta legislatura, hem vingut manifestant que Vox no és un vehicle democràtic vàlid en la institució. I que les seues dinàmiques de la mentida i l'increment de la crispació en són ben perilloses per a la democràcia. Així ho venim defensant, ple rere ple, amb fermesa i coherència i, lamentablement, a voltes, amb alguns partits posant-se de perfil.

Nosaltres no tenim cap dubte,

que amb l'extrema dreta no es negocia. Tampoc se li dóna palmadetes en l'esquena ni petons. Se la combat amb democràcia i antifeixisme. No oblidem, que la democràcia mai està assegurada. Aquí tampoc. Perquè des de sempre, l'extrema dreta només ha acceptat les regles del joc democràtic quan li han sigut favorables. I l'assalt al Capitoli de Whashington és un seriós avís a navegants. Tinguem clar, per tant, que la democràcia és fràgil, que es defensa i que també passa per Alcoi. Perquè en política, a l'igual que en l'esport, no tot val.

Diseño · Calzado · Ropa · Mallas Correajes y Trabajos para Fiestas Bordados · Complementos de Piel

Personalización y Reparación en General

c/Terrassa, 8 T. 642 901 130 Alcoi