mirades grates
UNA MIRADA AL MÓN
Per ‘Arcaris’ Ester Jordà Solbes
Menas (Menors extrangers no acompanyats)
R
igoberto Albors Jover, tota la vida havia regentat una ferreteria. La seua dona li preparava el dinar i quan arribava a casa, desprès de vore el 'Telediario' i queixar-se de lo mal que ho feia el Govern, li donava temps a pegar-se una becaeta abans de tornar a la botiga. Perquè Rigoberto no volia que la seua dona treballara, pensava que això no estava bé, que millor la dona s'encarregara de la casa i els fills que ell portaria el sou a casa. Els anys van passar i amb la generalització de les compres per internet la ferreteria va començar a notar-ho, els diners que entraven en caixa anaven minvant. El seu fill menut, que ara vivia a Londres, ja es va oferir a modernitzar-li la ferreteria, però Rigoberto sempre li deia que 'la gent sempre va a necessitar claus'. Quan eixia al carrer a prendre la 'frescoreta' observava els canvis al barri mentres movia el cap com a mostra de reprovació. Al costat, la sabateria de sempre, era ara una fruïteria pakistaní, en front tenia una tenda multipreu xinesa i la de l'estanc li havia contat que un 'desvergonyit moro' li havia oferit alquilar la mitat del seu local. 'Ai senyor' pensava, 'forasters vindran que de casa ens trauran' i tornava a mirar pel carrer fent mala cara a un grup de xicons saharauis que tornaven contents de l'institut. Un dia la seua senyora i ell passejant passaren per en front del centre d'acollida de la ciutat i va vore de nou a este grup de xicons, i per suposat no va tardar en fer una llarga dissertació sobre la inconveniència d'acollir a eixa tropa de 'potencials delincuents i malfaeners'. La seua dona, per la seua banda, va saludar als xicons que amablement li tornaren el 'bon dia'. No hi havia res a fer amb Rigoberto, cada vegada veia més potencials 'enemics' amb altres comerciants forasters que anaven obrir els negociets com bonament podien. Fins i tot a les últimes eleccions va decidir votar al partit 'que anava a tornar Espanya als espanyols'. Per tant, no és extrany que quan es va jubilar i va posar a traspassar la ferreteria el curricul que la persona interessada havia de complir era ben extens. Així que després de 2 intents i altres 2 persones ateses amb 'caixes destemplades' per ser joves immigrants la ferreteria de Rigoberto va baixar la persiana per a sempre. El temps va passar i amb la pagueta d'autònom Rigoberto i la seua senyora anaven passant tant decentment com podien. Un dels seus fills va caure malalt i va tornar a casa, l'altre fill es va quedar en l'atur i també va haver de tornar i la pagueta de Rigoberto no donava per a més. Així que va a posar a rentar el local de la ferreteria. I els dies van passar, i les setmanes també... i ningú s'interessava. Va baixar el preu, el va tornar a baixar... i res. 'Mira al teu voltant Rigoberto' li va dir la immobiliaria, 'tots els locals comercials van quedant-se buits, ningú vol montar botigues'. Desesperat Rigoberto anava esgotant els estalvis que ell i la seua dona havien anant acumulant per a la 'vellea'. Un dia, no obstant, un jove marroquí li va oferir transformar la seua ferreteria en una carnisseria halal. Rigoberto es va negar escandalitzat però quan va arribar a casa i va veure el panorama que tenia va haver de replantejar-s'ho. L'immobiliaria va dir que el jove presentava avals suficients i que tenia fama de ser honrat i faener així que Rigoberto no va tindre més remei que tragar-se totes les crítiques a estos joves 'que havien passat en patera' i acceptar els seu diners. Amb els nous ingressos que li representava el lloguer, la família va poder permitir-se viure de manera més desofegada, inclús fer alguna escapadeta a Benidorm amb la seua dona. I va ser allí en Benidorm on va presenciar com uns turistes es burlaven d'un pobre venedor d'artesania africana que carregat de bosses i teles intentava sobreviure. 'Basta ya la broma' va rependre Rigoberto als turistes que al·legaven que eixa gent soles venia a viure 'de los pobres españoles decentes que pagan sus impuestos' al que Rigoberto va contestar 'vienen a buscar una oportunidad, como haríamos nosotros'.
tres desitjos
cançons Ovidi Montllor
Tres quarts del mateix, sospirs tancats en pots de cristall calent, mirades certeres en rogles de dolça mel, llibres amb mil fulls descriuen el meu desvel, nits sense fi somniant el nostre destí, dies amb hores de mil minuts quan no ets amb mi.
Imatge: Antoni Miró
Torne a sospirar, batecs de cor triomfants, et trobe en aquell somni quan encara sóc despert i torne a volar els teus cabells al meu vent, els meus llavis sota el teu estel, ens fonem en mil universos paral·lels, i no trobe més final per a aquesta pel·lícula que una veu en off que plora en to rialler. Sense talls publicitaris recórrec el teu cos sencer, un mar que juga i balla amb el temps, vaixells sense veles ni vents, llençols que envolten la teva pell, mussa de la meva vida fins a la meva mort, hort d'esclats, cançons de bressol, la teva veu.
Xafarderies El cel blau ens dona pau i el cel gris dóna matís a la vida quotidiana. I l'amor dóna calor i l'hivern porta fredor si no tens abric de llana. La collita dóna pa i l'amic et dóna la mà. La llei la dóna qui mana. El treball dóna honor i, de tant en tant, enyor d'aquells que no passen gana. El senyor dóna jornal mentre no facis cap mal. La cosa és ben clara i plana.
Sumari 2 3 4 5-16 8 9 10-11 13 14 15 16 17 19-33 21
El qui calla passa gana i el qui crida mor en vida. S'ha de tenir molta manya! La dona t'escalfa el llit, fa paella i fa bullit. Si la crides no badalla. El bacallà és molt gran, generós, no acaba mai, és com una filigrana. Hi ha qui el sent al paladar. Hi ha qui no el podrà tastar. Tot depèn de qui el talla. La vida, així, és un paler. Tot és bonic i sincer. Llàstima que no m'agrada.
EL GRAT 719 Febrer de 2021
imatge i poesia: personatges mirades pixant fora de lloc | à.agulló actualitat alcoià industri.art entrevista raül llopis reportatge covid-19 | j.llopis setmana cultural ies pare vitòria educació poble és savi opinions covid l’alcoyano a la copa del rei Suplement art&cultura entrevista maria juan
22-23 24-25 26-27 28 31 32-33 34-45 36-37 41 42-43 44-45 45 47 48
antoni miró de museu entrevista jordi tormo la veu dels llibres més llibres els nostres artistes: miquel navarro barnasants comarques centrals valencianes històries de la deportació | g.llin arxiu de xàtiva oliva gandia el riu que encara no riu anuncis classificats el racó jocós
(Encara que els noms són ficticis l'article està basat en varies histories reals) Publicitat: 96 554 80 01 · comercial@elgratis.net
Fundat el 1987 EDITA: - Digital […]Gràfic ISSN 1698-8922 Depòsit Legal A-658-1994
El consell assessor de direcció del Periòdic de l’Alcoià i les comarques centrals valencianes -El Grat- no és responsable del contingut dels articles d’opinió que és exclusivament dels autors.
Perquè cada dona és una deessa, religió fanàtica cada cop que ella em besa, perquè.... Déu meu que sòl estic i com m'omple el teu desig!!! Sóc mereixedor de la teva mirada? si ho sóc, li pregaré a la meva fada que vull cadascun dels tres desitjos que ella em regala: un per estimar-te, ara i sempre, un per fer-te tremolar les cames amb el meu afecte, i l'últim per desitjar que el primer i el segon duren per sempre.
Mishima
El Gran Germà Quan Orwel va escriure el seu '1984', va albirar un món com el que avui existeix, en el qual un satèl·lit pot saber els teus moviments i hi ha càmeres de vigilància per tot arreu. Amb la coartada de la seguretat són posades en dubte la llibertat i la intimitat. Ja ningú està a resguard d'un control rigorós que es reforça amb l'encreuament de dades en dotzenes de xarxes de tota mena. El nou capitalisme ens té fitxats amb caràcter general. El que no esperava Orwell és que els avanços tecnològics serviren també perquè, no sols controlaren a la gent, sinó que tots ens controlem a tots. És veritat que molta gent s'exposa en les xarxes socials, retransmetent la seva vida i els seus moviments. El més terrible és que ja sabem que tant les paraules com les imatges poden mentir, n'hi ha prou que les traguem de context. Ara tothom sap perfectament el carrer i el número en què et trobes. El Gran Germà d'Orwell és molt més monstruós del que ell va imaginar.
El Grat cada mes al quiosc, llibreria o comerç · Segueix-nos dia a dia a www.lesmuntanyes.com · Twiter: @elgratis i @les_muntanyes · www.issuu.com/elgratis
Membre de la ‘Associació Espanyola d'Editorials de Publicacions Periòdiques’
Difusió controlada
3
EL GRAT 719 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - FEBRER 2021
A l’empar de la llei del 22/1987 de l'11 de novembre, depropietat intel·lectual ( B.O.E. nº 275) queda PROHIBIDA LA REPRODUCCIÓ TOTAL O PARCIAL D'AQUESTA PUBLICACIÓ; tant dels originals de publicitat executats en el nostre departament gràfic, els seus anuncis classificats qualsevol altra informació, gràfica o escrita que siga propietat de ‘El GRAT’.
Amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport Generalitat Valenciana. Periòdic EL GRAT · Redacció i Oficines: Plaça d’Espanya, 14 - 4ªplanta - 03801 Alcoi (Alacant) · Tel.: 96 554 80 01 · info@elgratis.net • www.lesmuntanyes.com Edició: Dígital[...]Gràfic / Periòdic de l’Alcoià i les comarques centrals valencianes. Direcció: Santiago Sempere González./ Redacció: Belén Rivas./ Esther Jordà./ Col·laboracions especials: Antoni Miró./ Josep Sou./ Javier Llopis./ Àlex Agulló./ Amàlia Garrigós./ Nèstor Novell./ Sergi Rodríguez./ Pau Sellés./ Moisés Vizcaino./ Diana Sanus./ Ferran Albors./ La veu dels llibres./ Assessorament lingüístic: Paco X. Agulló./ Jordi Botella./ Fotografía: X·press./ Impressió: Localprint./ Publicitat: info@elgrat.com 626 449 311/ Maquetació i Disseny: Joan Pérez i Sempere./
