Llibret Adulto Falla la Palmereta 2023

Edita: AC Falla La Palmereta

Direcció i equip coordinador: Marta Vedriel Cañaveras, Anna Andújar Forner i Santiago Badía Martínez

Crítica monument gran: Carlos Segundo Rajadell

Col·laboració literària i poètica: Teresa Broseta, Inma Guillem, Albert E. Llueca, José Ramón Carbonell Rubio, Manuel Girona Rubio, Yolanda Rodríguez Villegas, Paz Rodríguez, María Martin Romero, Paula Civera Moreno, Raquel Gaspar, Patri Vera, Arantxa Micó, Elidia Herráez, Yolanda Campos Jurado, Remei Torrent Ortizà, Santí Badia Martínez, Raúl Castellanos Gómez, Clara e. Mejía Vallejo, Laura Arrieta Vinaixa, Irene Sampietro Picó, Isidro Andújar Hernández, Glòria Marcos Martí, Asun Moll Castelló, Roser Maestro Moliner, Mónica Caparrós Cano, Puri Liètor, Tony Fresno, Estíbaliz Bosch Díaz, Marina Civera Morena, Dafne Gómez, Esther Tauroni Bernabeu

Fotografies: Tania Alonso i AC Falla La Palmereta

Portada: Enflama Estudio

Maquetació i impressió: Enflama Estudio

Correcció lingüística: Gabinet de Promoció del Valencià AVIVA Sagunt

Justificació de tirada: 500 exemplars. Tirada infinita a través de xarxes socials i en ISSUU

Dipòsit legal: V-218-2016

Col·labora:

Falles de Sagunt festa d’interés turístic nacional · Falles Valencianes #SomPatrimoni · Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO

La present publicació participa en la convocatòria del premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Este llibret participa en els premis de les Lletres Falleres.

El Gabinet de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Sagunt ha sigut l’encarregat de la revisió.

Les opinions expressades pels autors dels diferents textos d’aquest llibret són lliures, de manera que l’Associació Cultural Falla La Palmereta no s’identifica necessàriament amb elles.

Juntes som més fortes

LLIBRET 2023

Raquel Gaspar

POEMAMira-la

Alces la veu, la mà, llances l’insult, el colp, la humiliació, l’escopinyada.

als ulls

I creus que tot ho fas contra una dona. Una dona aterrida. Vençuda. Sola.

Només contra una dona. Però mira-la als ulls i sabràs que t’equivoques, que som una marea que creix tan imparable com la lluna, un formiguer que bull sota la terra amb un únic batec i una única consciència, les abelles d’un buc infatigable que té la mida exacta d’aquest món que no saps compartir amb nosaltres. Mira-la als ulls, perquè ens veuràs a totes.

TeresaBroseta

Raquel Gaspar

BENVINGUDA

Al nostre llibret

Benvinguts i benvingudes al llibret de l’Associació Cultural de la Falla La Palmereta. Aquest any ens renovem, ampliem el nostre equip de llibret amb un projecte molt ambiciós i que busca trencat barreres per anar més enllà.

Com sabeu fer un llibret és molta feina, però eixa feina sempre ve recolzada per l’ajuda de les nostres col·laboradores i amigues que es presten a enriquir-lo amb els seus textos i treballs.

Aquest any hem elegit temes molt presents a la nostra societat: el feminisme i la lluita contra la violència masclista. Volíem intentar fer un recull de totes les perspectives, que donara veu a totes les que volgueren donar la seua visió i retre homenatge a totes les dones que lluiten per aconseguir un món més just sense violència. Volem demanar perdó si trobeu cap errada ja que, encara que hem treballat de

valent i amb molta cura, sempre se’ns pot haver passat algun detall. Als nostres representants els desitgem unes falles inoblidables, de segur que aquest any quedarà assenyalat per sempre al vostres cors.

Veïns, veïnes, fallers i falleres retrobem-nos a la plaça, gaudim de les falles com ho fem cada any!

Raquel Gaspar

PRÒLEG

Si parlem de feminisme, parlem de futur, parlem d’aconseguir que el nostre món siga un lloc més amable i dolç on viure, però també combatiu perquè tot el que tenim fins ara no ens ha vingut del cel i cal defensar-ho. Ha sigut gràcies a la lluita, a l’esforç i al temps de dedicació de les nostres companyes que han fet tot el possible perquè hui tinguem una societat més conscient.

És fonamental que totes estiguem atentes; als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, a les nostres rutines i interaccions, hem d’analitzar el nostre entorn, apuntar tot allò a millorar i fer passes endavant per anar aconseguint tot el que necessitem perquè la nostra societat done les mateixes oportunitats a tothom.

Aquest any volem fer un recull d’experiències, vivències i records perquè la societat siga conscient del camí i el treball que s’ha fet fins ara, volem posar en valor tot allò aconseguit i celebrar-ho.

Per començar destacarem els grans problemes als quals ens enfrontem actualment: la violència masclista, la bretxa salarial, la discriminació i el sostre de vidre que tant ens afecta a l’àmbit professional.

Seguidament trobareu la contextualització del feminisme a la Segona República, la Javalina com a referent al poble, l’evolució

del Moviment Feminista, les associacions que començaren a obrir pas i perquè el dia 8 de Març fora cada any una referència al calendari.

A continuació analitzarem la figura de les dones i la presència del feminisme en altres àmbits com la ciència i l’educació, com poden ajudar els valors feministes a les futures generacions, la política i com s’ha anat trencant aquest sostre de vidre que ha impedit veure més figures d’autoritat i referència, quin és el camí que volem prendre.

També estudiarem com ajuda el feminisme a l’arquitectura i a la mobilitat del poble, per acabar on sempre comencem: la cultura i les falles; la tradició ens ha frenat molts anys per canviar coses que no eren justes, quin és el paper que ha assumit la dona a la festa? Ha guanyat o perdut drets amb el canvi?

Tenim clar que aquesta lluita no ha acabat, cal conscienciar tothom per poder fer força juntes i aconseguir una vida més justa.

Pega una ulladeta al nostre llibret i analitza en quines coses del teu dia a dia pots ajudar. Som-hi!

Raquel Gaspar

POEMA Homenatge

a les que em van precedir’

Vaig ser a la trobada de l’oblit i vaig trobar una senda. Una senda de flors blanques, sembrada de verdes oliveres.

Vaig marcar els meus passos sense fer soroll, passos gravats en llibres buits.

On estan les dones? Entre el silenci de nues parets, de muts versos, de llavis callats, de crits presos.

Presos d’injustícia, presos de por.

Por a no ser, temor a no estar…

On estan les dones?

En les corbes de les lletres, en els silencis de la música, en els colors màgics, en l’ànima oculta.

On estan les dones?

InmaGuillem

SALUTACIÓ Ximo Puig

Les festes agermanen la nostra societat i posen de manifest el seu caràcter hospitalari i la seua diversitat. Les falles destaquen entre les nostres celebracions tradicionals, tant pel seu gran arrelament en molts pobles i ciutats de la nostra terra com per ser un gran espai de convivència i de relació per a gent de totes les edats i procedències.

Centenars de comissions falleres fan possible que al voltant de la festivitat de Sant Josep moltíssimes persones puguen viure en un clima alegre i acollidor una experiència única.

El Port de Sagunt també viu des de fa ja molts anys les falles d’una manera molt especial, de la mà de diverses comissions que han fet un gran treball per la festa de manera constant. Els fallers de la Falla La Palmereta heu unit esforços des de ja fa més de setanta-cinc anys per a mantindre viva la flama de la festa i per a superar moments difícils i situacions tan complicades com les que provocà la pandèmia. Amb una història com la

vostra, podeu mirar al futur amb orgull sabent que d’ara endavant fareu front a qualsevol repte que trobeu en el vostre camí.

Des de les pàgines del vostre llibret d’enguany vull enviar-vos la meua salutació més cordial a totes les persones que integreu la comissió de la Falla La Palmereta del Port de Sagunt, i també fer-vos arribar un fort abraç i els meus millors desitjos tant per a les falles de 2023 com per a totes les que compartireu en el futur.

Ximo Puig i Ferrer President de la Generalitat Valenciana

PRESIDENT DE LA GENERALITAT VALENCIANA

FALLES EN FEMENÍ

SALUTACIÓ Enric Morera

Amigues i amics de la Falla la Palmereta del Port de Sagunt, És tot un honor poder adreçar-vos unes paraules per a felicitar-vos per la vostra trajectòria i per reconéixer el vostre gran treball com a comissió històrica del Port de Sagunt.

Les Falles, reconegudes al novembre de 2016 com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO s’han convertit en unes festes universals però també en un referent de les festes valencianes, que han transcendit dels límits municipals de la ciutat de València per arrelar i convertir-se en una celebració pròpia de moltes poblacions com la vostra, amb una història fallera antiga i consolidada.

El poble valencià té una habilitat molt especial per a organitzar-se a l’hora de fer festa, i eixa organització oberta, democràtica, participativa, és molt evident en el món de les falles. A més a més, les falles s’han convertit en un element vertebrador de barris i de municipis, ajudant a la integració

social de moltes persones vingudes des de fora del nostre territori, que s’han adaptat, que s’han vinculat a les falles i s’han fet valencians i valencianes pel sentiment i amor cap a la festa fallera i tot allò que representa.

A banda de tot això, també les falles treballeu pel foment de la igualtat, contra la violència de gènere, per la protecció del medi ambient, per la solidaritat... traspassant barreres del que han estat tradicionalment les falles i adaptant-se als nous temps com un actor social més.

Finalitze desitjant a totes les falleres i fallers, socis i sòcies, veïns i veïnes i, com no, a Leila, Iván, Mireia i Toni que gaudiu al màxim d’estes falles de 2023 que ja són una realitat.

Enric Morera i Català President de les Corts Valencianes

CAMBIAR TEXTO

PRESIDENT DE LES CORTS VALENCIANES

AC. FALLA LA PALMERETA

SALUTACIÓ Darío Moreno

Quan arriba març és temps de Falles, és temps de diversió, agermanament i tradició. Però aquesta bella festa també és reivindicació, crítica i sàtira, sent un altaveu de temes de gran rellevància social. Per això vos done les gràcies per aquest paper social que jugueu i que potencieu amb llibrets com aquest.

La Falla la Palmereta heu decidit centrar vostre llibret en un tema que tristament està d’actualitat, la violència masclista. Amb una mirada crítica abordeu un tema d’important calat social del qual hem de prendre consciència per a poder frenar-ho. Perquè cada acció és important per a acabar amb aquesta xacra que assota la nostra societat, des d’un article que aborda el tema, una representació teatral o un monument faller crític amb la realitat; aconseguim que la societat reflexione, prenga consciència i denuncie comportaments que formen part de la violència masclista. Perquè aquest tipus de violència deixa empremta, des d’un comentari aparentment innocent com és un micromasclisme, fins a la pitjor de les accions com és l’assassinat de les dones. I per a detindre aquesta última

manifestació de violència cal parar cada xicoteta acció que actua com un caldo de cultiu.

Des de l’Àrea d’Igualtat de l’Ajuntament de Sagunt promovem campanyes de conscienciació per a gaudir d’unes Falles lliures de qualsevol mena de violència, unes Falles que cremen el masclisme. I és d’agrair que les comissions falleres vos impliqueu en aquesta causa reflexionant sobre això en els llibrets.

Aprofite aquestes línies que em brindeu per a agrair la tasca incansable que realitza aquesta comissió, els Presidents i les Falleres Majors. Sense vosaltres no seria possible les Falles 2023.

Gràcies!

Només em queda desitjar-vos una Falles plenes d’alegria i emoció, de cultura i de tradició, de germanor i amistat, però també de reivindicació i d’igualtat.

Què visquen les Falles!

Darío Moreno i Lerga Alcalde de l’Excm. Ajuntament de Sagunt

ALCALDE DE L’EXCM. AJUNTAMENT DE SAGUNT

SALUTACIÓ Asun Moll

Amics i amigues:

Els dies comencen a allargar i ens fan notar ja l’olor a pólvora, sentir el so de les bandes i albirar els colors amb què, en cada passacarrer, ens delecten les comissions de la nostra ciutat. Perquè, tot i que les Falles estan presents durant tot l’any en la nostra consciència comuna, en eixa part de la nostra activitat cultural que construïm amb el seu suport impagable, és ara, com cada exercici, quan la festa fallera comença a materialitzar-se i ens deixa eixir a gaudir d’eixos xicotets detalls amb què les comissions ens omplin l’agenda any rere any.

Les Falles són part de la nostra identitat. No podríem imaginar una ciutat com la nostra sense una setmana de monument i festa, de carrer i música. Malgrat esta estreta relació, la realitat ja ens ha posat davant de situacions extremes que ens han obligat a cancel·lar tots els actes de la nostra setmana fallera.

Ara, 2023 tornarà a retrobar-nos, a traure’ns al carrer i celebrar que, a pesar de les circumstàncies, la tenacitat i l’amor per la festa són trets identitaris de la nostra ciutat, perquè Sagunt és

flama, carrer, però, sobretot, Sagunt són 28 comissions exemplars cosides a la nostra història amb un mateix fil. Com no reconéixer la important tasca, en este sentit, de falles com la vostra? 77 anys d’exemple i treball per dur endavant un projecte que ja és emblemàtic a la nostra ciutat. La Falla La Palmereta és la prova que una comissió unida i compromesa amb un objectiu comú pot aconseguir allò que es propose. Precisament, vosaltres que heu triat un tema amb una importància tan vital com el feminisme, sabeu que les Falles sou un exemple de compromís que ens ajuda a perseguir les causes justes i treballar per fer de la nostra la millor ciutat possible.

Leila, Mireia, Iván i Toni, vos desitge unes Falles plenes de moments per compartir amb la vostra comissió. No dubte que estareu a l’altura d’allò que mereix una falla com la vostra. A mi em tindreu, com sempre, al vostre costat.

Bones Falles!

Asun Moll i Castelló

Regidora de Festes i Cultura Popular Sagunt

I

SALUTACIÓ Ramón Jarque

Com a president de la Federació Junta Fallera de Sagunt, és la primera vegada que tinc l’honor de saludar mitjançant aquestes línies els fallers i falleres de la comarca, així com, totes aquelles persones que de manera desinteressada contribueixen amb el seu suport i treball a enaltir les festes josefines de Sagunt, el Port, Gilet i Faura.

Vull donar les gràcies a totes les persones que, tant des de l’Ajuntament de Sagunt com dels de Gilet i Faura, estan sempre fent-nos costat, facilitant-nos les tasques i fent que cada acte adquirisca la lluentor que mereix. Alcaldies, regidories, funcionariat, tècnics i voluntaris de les diferents àrees que dediquen el seu temps, fins i tot fora d’horari, per fer més fàcils les coses.

El nostre calendari està replet cada vegada més d’activitats culturals, esportives i festives, que se celebren al llarg de l’any amb una forta implicació per part del col·lectiu faller, però, és ben cert que tots i totes esperem il·lusionats l’arribada del mes de març amb la seua

setmana gran, que de nou omplirà els carrers i places de llum, color, música, olor de pólvora i molta alegria.

En aquestes dates on el sentiment faller es fa de notar, anime a continuar treballant amb optimisme per al creixement i la millora de la festa, a celebrar junt amb la vostra comissió dels moments únics que ens brinden les falles i a mantenir vives les millors tradicions que tenim, fent-les conéixer als veïns, veïnes i visitants que s’apropen als nostres casals.

No vull deixar de saludar els representants de la comissió: Leila, Mireia, Iván i Antonio. Desitge de tot cor que gaudiu d’unes festes memorables junt amb la resta de fallers i falleres de la Palmereta, fruit del temps dedicat i de l’esforç realitzat al llarg d’aquest any.

Bones falles 2023!

Ramón Jarque i Ferrer President Executiu FJFS 2023

PRESIDENT EXECUTIU DE FJFS

SALUTACIÓ Gianni Spinetti

Han passat cinc anys des que l’AC Falla La Palmereta i la Rione Ponte realitzaren aquest agermanament que ha afermat i unit encara més la nostra amistat i les nostres tradicions, creant un intercanvi cultural el mes de març per a les Falles de Sagunt i el mes de setembre per a la Targa Cecina. Una història que va començar fa molts anys, que continua existint i que continuarà amb el pas dels anys cada vegada més unida.

Com a president de Rione Ponte, i faller fora de la comunitat, d’aquesta comissió, volia molt aquesta unió. Lamentablement en els últims anys no hem tingut moltes oportunitats de veure’ns, però, malgrat tot, aquesta unió cada vegada és més forta.

Una forta abraçada de tots nosaltres a tota la Comissió i especialment al president, la fallera major, la fallera major infantil i el president infantil.

Molts, molts anys més per al nostre agermanament! La Unió fa la força!

Sono trascorsi 5 anni da quando l’A.C Falla La Palmereta e il Rione

Ponte hanno realizzato questo gemellaggio che ha ulteriormente rafforzato e unito la nostra amicizia e le nostre tradizioni, creando uno scambio culturale nel mese di marzo per le Fallas de Sagunto e nel mese di settembre per la Targa Cecina. Una storia iniziata tanti anni fa, che continua ad esistere e continuerà negli anni a diventare sempre più unita.

Come presidente del Rione Ponte, e fallero fuori della comunità, di questa commissione, ho voluto molto questa unione. Purtroppo in questi anni non abbiamo avuto molte occasioni di vederci, ma nonostante tutto, questa unione si sta rafforzando.

Un grande abbraccio da tutti noi a tutta la Commissione e in particolare al Presidente, al Fallera Major , al Fallera Major Infantil e al Presidente Infantil.

Molti, molti anni ancora al nostro gemellaggio! L’unione fa la forza!

Gianni Spinelli President Rione Ponte (Cecina)

PRESIDENT RIONE PONTE (CECINA)

IVÁN Badía i Martínez

PRESIDENT 2023

SALUTACIÓPresident 2023

Benvinguts fallers, falleres, amics, amigues, veïns i veïnes.

Tinc l’honor de dirigir-me a vosaltres des de les pàgines d’aquest llibret. Us assegure que és molt emocionant dir-vos tot el que això em fa sentir. S’acosten les falles i sabeu que són la meua passió, desitge que les gaudiu tant com jo.

Una festa on el color, la música i la pólvora transmeten alegria. Alegria que es contagia a les persones i es transmet al barri, al nostre barri. Contagiant a tothom la felicitat d’aquesta gran setmana fallera.

Les falles no són únicament festa i diversió, són també cultura, art, sacrifici i dedicació. Per tant, és un honor per a mi representar la Falla Palmereta, la falla que m’ha vist nàixer i en la qual he crescut com a persona i com a faller, és per a mi un veritable orgull.

Ara, arriba el moment de gaudir, arriba la setmana fallera, on l’olor de pólvora,

les despertades, els vestits i la música ens inundaran per a aconseguir els fruits de tot l’esforç de l’any; doncs no, les falles no són únicament una setmana, les falles es treballen durant tot l’exercici i des d’ací vull dir que tot això no hauria estat possible sense l’ajuda de tota la comissió i especialment a la meua directiva, gràcies per tant.

També m’agradaria donar les gràcies als patrocinadors i a tothom que ens ajuda perquè gràcies a ells i elles podem dur a terme molts dels actes que realitzem en la falla.

Finalment, no vull deixar passar l’oportunitat d’agrair als meus pares i al meu germà tot el suport, l’esforç i la paciència que han tingut. Gràcies de cor, sense vosaltres aquest somni no hauria estat possible.

Visquen les Falles! Visca la Falla Palmereta!

Iván Badía i Martínez President 2023

LEILA Martínez i Pinazo

FALLERA MAJOR 2023

SALUTACIÓ

Fallera Major 2023

Benvolguts fallers, amics i veïns. No em puc creure estar escrivint ja aquestes paraules. Sembla que va ser ahir quan em van nomenar fallera major. I ara queda res per a arribar a la nostra gran setmana fallera.

Des de fa 24 anys somiava amb tornar a representar la falla com a fallera major, i per sort ja ha arribat aquest moment. Junt a Iván, Mireia i Toni, desitge que siguen unes falles inoblidables.

És hora de gaudir de la nostra festa, de les nostres tradicions: els bunyols, cercaviles, la pólvora, cavalcades, música, ornamentació, monuments, dinars i sopars fallers.

M’agradaria fer una menció especial als veïns i fallers, que sou els que feu gran aquesta festa nostra. A més, tenim l’honor de pertànyer a una falla de barri, una falla que és lluitadora, treballadora, hospitalària i molt festera… Obrim el casal i la carpa a tots aquells que volen compartir la millor festa del món amb

nosaltres, les Falles! Vull aprofitar aquestes paraules per a donar les gràcies a aquesta comissió per la seua dedicació. Una falla es compon de mil trossos diferents amb un denominador comú, que és la passió per les falles. Tots ells formen un conjunt màgic.

Promet posar tot el meu cor, il·lusió i devoció per tal que les falles 2023 siguen realment especials i que les gaudiu amb la mateixa intensitat que jo pense fer-ho.

Visca la FALLA LA PALMERETA I VISQUEN LES FALLES!

2023

Leila Martínez i Pinazo Fallera Major

POESIA AIván Badía i Martínez

Els pares la tradició del nom varen trencar i al major un altre nom varen posar. Sis anys després, com a tu t’agrada dir, jo vaig arribar i des d’aquell moment tot el món el nom ens ha canviat, fins al punt que a Santi o Iván ja ens hem acostumat.

Si això no fora poc ara diuen que en semblem i on vaig pensant que soc tu se’m queden mirant descol·locats.

Encara que qui ens coneix sap que com a bons germans en res som iguals. Com tu bé dius: el yin i el yang.

Hui estic ací dalt per contar-te una xicoteta història, la història d’un xiquet que ja és un home ben templat. La història d’un faller de bressol que estima la seua falla. La teua història, tete, fins a complir el somni d’estar ací dalt com a màxim representant.

Un 12 d’octubre vas arribar al món, sent un dels nets majors. Vas omplir d’alegria la casa de dues famílies. Vas continuar i fent més fort un sentiment per aquesta festa Però sobretot vas nàixer i créixer dins d’una gran comissió fallera.

Portes la tradició dins de les teues venes i la teua ànima.

Pocs poden dir que et varen batejar vestit de faller. Quan eres ja un xiquet no et podies perdre una sola cercavila Fins al punt que la mare anava amb tu de la mà el dia que jo havia de nàixer.

Als huit anys, la xicalla d’aquesta falla vas representar. En un any un poc accidentat, perquè el dia de la nit

d’albades mai vas oblidar. Amb una falleta anomenada “Un viatge als mars del sud”, el cos central volies salvar.

I una barqueta plena de xiquets a casa volies portar.

D’aquell 1999 ja han passat vint-i-quatre anys, i per casualitats de la vida portes del braç la mateixa amiga enguany.

Qui t’havia de dir que la història es tornaria a repetir i que igual que als infantils ara als majors hauríeu de representar.

Però aquesta vegada res té a veure a quan eres infant. Les responsabilitats i mals de cap ben prompte varen arribar. I igual que un capità a la mar ens has de guiar. El gran capità Badía per a aquesta tasca et va que ni pintat.

I no et preocupes que no tot seran responsabilitats. També tindràs temps de gaudir i celebrar. Aniràs a moltes festes i faràs moltes noves amistats. Dos anys donen per a molt, però el temps també passa sense parar.

Vestit del mateix color que quan eres xiquet, tinc l’orgull com a germà i faller dir que de la falla de la nostra vida el seu màxim representant ets, i amb la veu tremolosa i il·lusionada aclamar a tot el món sencer que:

IVAN BADÍA I MARTÍNEZ de la falla LA PALMERETA el seu president i capità és.

POESIA ALeila Martínez i Pinazo

Per si no ho saps, la vida és una carrera d’anades i tornades…

Aprofitaré l’ocasió i la vostra atenció per a contar-vos una història. Aquesta és la història d’una xiqueta, fallera, casalera, estimada i riallera. Estimava la falla, el casal, els monyos, la música… i l’oloreta de la pólvora. Estimava les rondalles, el bunyols, el casal, la revetla, els ninots… i el foc.

Però un dia va haver de marxar lluny. Lluny del seu amor: la Falla.

I va créixer entre els molins de don Quixot, amb oliveres i ametlers, cases amb parres a la porta, amb el sol daurat dels estius i la neu blanca dels hiverns.

Eixa xiqueta va créixer…, ara ja una dona, sense oblidar mai els seus orígens… La Palmereta.

I, com deia abans, que la vida és una història d’anades i tornades, eixa dona valenciana va tornar. Va tornar a sa casa, com als millors contes de fades. I va tornar al mar, a la terra, als tarongers en flor, a l’arròs al forn i a la paella dels diumenges.

Va tornar a casa i va trobar un Àngel…, i l’amor d’un company fidel i etern.

I va trobar la complicitat de la família, tan enamorats com ella d’aquesta festa fallera. I, en fi, va trobar de nou la felicitat i el somriure.

Però el somni d’eixa xiqueta, d’eixa dona, no estava complet…, anhelava ser la reina de la Palmereta. I va esperar, i va esperar…, perquè les millors històries no arriben mai a la primera.

Va esperar i, a la fi, aquesta història d’anades i tornades va tindre el seu final feliç.

Eixa xiqueta, eixa dona… que estimava la música, el casal, les traques, les flors, els premis, l’ofrena, la cremà, es va convertir, ara sí, per fi…

en la nostra fallera major de la Palmereta!!!

CONEIXEM Els nostres representants

1. A quina edat vos apuntàreu a la falla? Quin és el record més dolç que teniu?

Iván: Abans de nàixer ja estava apuntat a la falla, fins i tot em batejaren vestit de faller. La veritat és que tinc molts records i tots molt bons; recorde quan guanyàvem el premi de la falla infantil o, simplement, estar al casal els dissabtes fins que es feia de dia.

Leila: Abans de nàixer ja estava apuntada a la falla, m’ha vist créixer. Els meus records de xicoteta en la falla són molts; sempre recordaré el dia de la plantà, quan ens n’anàvem amb el camió de Tageal a veure la resta de falles tota la comissió infantil, les despertaes amb Paco Bolós i els dissabtes de casal jugant en la plaça.

2. Quines són les vostres aficions? En què treballeu?

Iván: De les coses que més m’agraden són anar a veure al València CF, eixir amb la bici de tant en tant i gaudir amb els amics. Treballe a Cortichapa, una empresa que es troba al Puig de Santa Maria, que es dedica a treballar al ferro i concretament soc gestor d’expedicions.

Leila: Soc tècnica de farmàcia i m’encanta dedicar-me a això. Entre les meues aficions favorites estan

ballar dansà valenciana, llegir, i eixir amb els meus amics.

3. Per què decidíreu ser representants? Teniu tradició fallera familiar?

Iván: És una il·lusió que tenia des de fa molt de temps. La meua família té molta tradició fallera i tots són fallers de la nostra comissió o d’altres falles del municipi. Des de ben xicotet m’han inculcat que la nostra festa és la millor.

Leila: Vaig decidir presentar-me quan Ivan em comentà que es presentaria a president, així que no ho vaig dubtar un segon, d’aquesta manera tornaríem a repetir vint-i-quatre anys després però aquesta vegada com a representants majors. Tota la meua família ha sigut molt fallera, de fet la meua germana va ser fallera major i cort d’honor de junta, el meu pare també va ser president juntament amb la meua mare quan ella era fallera major.

4. L’any de fallera major i de president són molt intensos, com vos heu sentit representant la vostra falla en cada acte? Quina diferència trobeu als actes participant com a representants?

Iván: Em sent molt afortunat de poder representar la meua falla i intentaré de tot cor fer-ho el millor possible.

Pense que l’única diferència aquest any és que no et pots escapar amb els amics durant els passacarrers al bar a prendre unes cerveses i has d’aguantar fins a la fi de tots els actes.

Leila: Representar la meua falla com a fallera major fent pleitesia a la resta de presentacions ha sigut tot un orgull, així com anar a diferents actes com als sopar de sectors, la presentació d’esbossos i clausures, ja que som la representació de la nostra falla. Com a representant ho vius tot amb més intensitat i ganes.

5. Penseu que la falla ha d’estar vinculada al barri?

Iván: Sí, la falla sempre ha d’estar vinculada al nostre barri i als nostres veïns. En el nostre cas són gent prou major, però això és font de saviesa, i encara que a poc a poc anirà canviant de nou, poden apropar la família a la falla i mostrar-los tot allò que fem pel barri.

Leila: El barri és fonamental per a una falla, sense els veïns no seria igual, faltaria la part essencial. Amb la falla, l’ornamentació, els llums i la música engalanes el barri.

6. Sou fans de la indumentària? Quina és la part de la festa que més vos agrada?

Iván: M’agraden els trages de faller, però he de reconéixer que són la meua mare, ties i el meu germà qui m’aconsellen i elegeixen les teles. M’agrada tot el que estiga relacionat amb el món de les falles, tot és un conjunt i ha d’haver-hi un poc de cada cosa, però si he d’elegir una part em decidiria pels passacarrers i les nits d’orquestra.

Leila: Soc una enamorada de la indumentària, dels teixits, les manteletes, llaços, etc. Pense que un dels moments més especials és l’elecció del teu vestit de fallera major, el dibuix, la combinació de colors, els llaços, tot és molt especial. El que més m’agrada d’aquesta festa és l’ofrena, a banda del dia de la plantà i la setmana prèvia a aquesta ultimant detalls de la nostra ornamentació.

Leila: M’encanta tirar petards, sempre m’ha encantat i com més grans millor, sempre recorde les despertaes amb el canó, l’olor de pólvora és una meravella. M’encisa veure muntar una mascletà o castell i la sensació quan et tremolen les cames quan es dispara.

8. Heu vist ja els nostres monuments? Teniu algun ninot preferit?

Iván: Sí, ja els he vist i són molt bonics. Quan els veja pintats i col·locats a la plaça el dia 14 acabaré de decidir...

Leila: Els esbossos em semblen preciosos i en persona són més bonics encara. Tots els ninots són especials, no sabria quin triar.

9. Teniu alguna anècdota que vulgueu compartir amb nosaltres dels últims mesos? Heu fet moltes amistats?

Leila: Enguany he conegut gent meravellosa i estic segura que es quedaran per sempre com a amics. Els menjars amb la família d’Ivan, Toni i Mireia després de les sessions de fotos a Terol o al Grau Vell, sempre teníem una bona excusa per retrobar- se i celebrar.

10. Un missatge per a la comissió.

Iván: La primera cosa que m’agradaria és donar les gràcies a Leila, Mireia i Toni per l’any tan genial que estem passant i, també, moltes gràcies a la comissió per fer-me sentir tan estimat i recolzat per la gran família que som. És tot un plaer poder representar la falla i espere estar a l’altura. VISCA LA FALLA LA PALMERETA!

7. Sou coeters? O, en canvi, fugiu de tots els esclafits?

Iván: Sempre m’han agradat els coets, de xicotet no faltava a cap despertà. La meua iaia sempre em despertava perquè no en faltara a cap!

Iván: Les fotos... Als meus representats, sobretot a Leila, li encanta fer-se fotos i decidírem anar a Terol per fer un reportatge. Férem més de 600 fotos sense comptar les que ens feien els “guiris” he, he, he. La veritat és que aquest any tenim molt bon rotllo tots els representants i t’emportes amics per a tota la vida. Són gent de 10.

Leila: Tots els fallers són peça fonamental d’aquesta gran comissió, m’encantaria agrair tot l’esforç que fan perquè isca tot bé durant l’any i sobretot durant la setmana fallera. Em sent superorgullosa de poder representar la nostra falla i espere haver estat a l’altura, ja que m’he deixat el cor i l’ànima a cada segon.

COMISSIÓExecutiva

PRESIDÈNCIA

Iván Badía i Martínez

SECRETARIA GENERAL

Alberto Gómez i del Rincón

VICESECRETARIA

Marta Vedriel i Cañaveras

VICEPRESIDÈNCIA 1º

AREA DE ECONOMIA

Óscar Gómez i García

ARXIUS I BIBLIOTECA

Pedro José Cerdá i Cayuela

TRESORERIA

Pedro Pérez i Abad

VICETRESORERIA

Isabel Cayuela i Pérez

COMPTES

Santiago Badía i Herráiz

Ana Belén Rubio i Esteban

LOTERIES

Isabel García i Sánchez

DELEGACIÓ DE SOCIS

Juan Manuel Muñoz i Dolz

DELEGACIÓ DE CASAL

Berta Badía i Herráiz

Susana Poveda i Belmonte

DELEGACIÓ DE COMPRES

Mª Pilar Martínez i Marín

David Arenal i Gónzalez

DEL. D’INCIDÈNCIES

Javier Badenas i Sánchez

VICEPRESIDÈNCIA 2º

AREA D’ESPORTS, MONUMENTS I D’INSTALACIONS

Javier Cabrera i Caballero

DELEGACIÓ D’ESPORTS

Julio Gómez i Molina

Silvia Olivares i Polit

Marina Teruel i Lorente

Javier Villarroya i Valero

DELEGACIÓ DE TRANSPORT

Francisco Gómez i Barragán

DEL. D’INSTAL·LACIONS I MUNTATGES

José Vicente Villarroya i Cintas

Jorge Carrillo i Adrián

Carlos Palacios i Macián

DEL. DE MANTENIMENT

Jose García Salvador

José Carlos Lacasa i Pérez

Antonio Valero i Ventura

VICEPRESIDÈNCIA 3º

AREA CULTURA, ACTIVITATS

DIVERSES I PROTOCOL

Ana Cerdá i Rubio

DELEGACIÓ DE CULTURA

Penélope Martín i Gandía

Carlos Segundo i Rajadell

DELEGACIÓ D’IGUALTAT

Aida Palacios i Macián

DEL. PROCLAMACIÓ I PRESENTACIÓ

Rosa Lorente i Morales

DEL. D’ACTIVITATS DIVERSES

María Hernández i Piró

Andrea Cayuela i Samper

Patricia Samper i Zálvez

DELEGACIÓ D’INFANTILS

Patricia de la Fuente i Férnandez

Sandra Palacios i López

Eva Samuel i Gónzalez

Julia Romo i Maravilla

Claudia Rodríguez i Poveda

Julia Rajadell i Dos Santos

DELEGACIÓ DE COMISIÓ

Inmaculada Samper i Simó

Marga Valero i Muñoz

DELEGACIÓ DE PROTOCOL I DESFILADES

María Martí i Edo

Jorge Mundi i Martín

VICEPRESIDÈNCIA 4º

AREA CREACIÓ, DISSENY I COMUNICACIÓ

Santiago Badia i Martinez

DEL. D’ORNAMENTACIÓ

Leila Martínez i Pinazo

Ana Isabel Gómez i García

DEL. DE PUBLICITAT

Fernando Romero i Montesinos

Sonia Samper i Zálvez

José A. Monescillo i Ruiz

Ángel Manuel Gímenez i Giménez

Carlos Monforte i Vila

David Sánchez i Belda

DEL. DE LLIBRET

Anna Andújar i Forner

Marta Vedriel i Cañaveras

DEL. DE CARROSSA

Roberto Frade i Fernández

Eliseo Lluesma i Juan

Ángel Romo i Martín

DEL. DE CAVALCADA

Nabila Martínez i Pinazo

Irina Martínez i Alberola

VICEPRESIDÈNCIA 5º

AREA DE FESTEJOS

José C. Cayuela i Pérez

DEL. DE FESTEJOS

David Martínez i Barreda

DEL. D’AGERMANAMENT

Berta Muñoz i Badía

DEL. DE PIROTÈCNIA

José A. Fernández i Ros

Edgar Blasco i Mazcuñán

DEL. DE PLAYBACKS

Laura Cayuela i Samper

Ana Hernández i Piró

DEL. DE COMUNICACIÓ

Lidia Cerdá i Rubio

Laura Villarroya i Adrían DELEGACIÓ D’ESTENDARD

Daniel Falla i Peralta

Jaime Falla i Peralta

VOCALSMajors

Cristina Alcaide i Peris

Natalia Alcaraz i Alacreu

Tania Alonso i Bonet

Patricia Anguita i Guillem

María Badenas i Sánchez

Arina Batueva

Manuel Blasco i Arnalte

Víctor Blasco i Cabañas

Davinia Blasco i Mazcuñán

Pablo Boluda i Lorente

Victoria Boluda i Lorente

César Calero i Cervera

Ruben Camarena i Conversa

Pablo Campoy i García

Alicia Cañaveras i Cayuela

Cynthia Carratalá i Paricio

Raul Casanova i Talamantes

Alejandro Casanova i Torres

María José Casanova i Torres

Pedro José Cerdá i Cayuela

Álvaro Checa i Montalt

Daniel Cobos i Urquidi

Pilar Cortés i Gómez

Marta Costa i Palmero

Teresa de la Fuente i Fernández

Javier de Ramón i Murria

María Sandra Dos Santos

Asunción Edo i Vicent

José Escriche i Corrales

Indira Fernández i Castro

José Antonio Fernández i Hernáiz

María Fernández i Ros

Alba Ferre i Maestro

Noemí Frade i Suárez

Tamara Frade i Suárez

Celia Francés i Giménez

Antonio Miguel Francés i López

Edurne Fuertes i Gallur

Alejandro Gallart i Ortiz

Sonia Garcerá i Sánchez

Azael Garcia i Salvador

Gema Giménez i Giménez

Óscar Gómez i Sánchez

Eduardo Antonio González i Sánchez

Jesus Vicente Gregorio i Morales

Víctor Grimaldos i Paniagua

Ruben Gutierrez i Salto

Elidia Herráez i Gómez

Joaquín Hoyo i Pérez

Irene Huguet i López

Pedro Huguet i Narro

Itziar Inchaurraga i Medina

Javier Labrador i García

Verónica López i Fernández

María Ángeles López i Giménez

Vega López i Pérez

Natalia Lozano i Piró

Francisco Lucas i Nuez

María Isabel Lucas i Nuez

María Isabel Macián i Masip

Lola Maravilla i Rodriguez

Hugo Marta i Cortés

Juan Manuel Marta i Pérez

Alba Martínez i Jordán

Santiago Martínez i Martínez

Alicia Mazcuñán i Raro

Rodolfo Mazzone

Mª Cruz Molina i Sagredo

Raquel Monleón i Navarro

David Monleón i Navarro

Irene Mundi i Martín

Rubén Munuera i López

Tamara Navarro i Ros

Pablo Navarro i Ros

Vicente Noguera i Requena

José Gabriel Novella i González

Sergio Onrubia i Herrero

Juani Orozco i Latorre

Raul Ortega i Navarro

Juan Orts i Blanco

Marc Orts i Cayuela

Marta Palacios i Aran

José Alfonso Palacios i Rodríguez

Juan Manuel Pensado i Ballester

Beatriz Pérez i García

Estefanía Pérez i Mora

Belén Pérez i Mora

Pedro Antonio Pérez i Requena

Irene Pérez i Romero

Begoña Pinazo i de las Heras

Karmele Piró i Campos

Mireia Porta i Marín

Vicente Rajadell i Gea

Roberto Requena i Pérez

Ana Belén Rico i Reche

Nuria Roda i Monsálvez

David Rodríguez i Botella

Hugo Rodríguez i García

Alexandre Romero i Berenguer

María Cristina Ros i de Encarnación

Ana Belén Rubio i Esteban

Antonio Vicente Rubio i Ortiz

Alba Leticia Rustarazo i Ortega

Marta Samper i Zálvez

Rosana Sánchez i Giménez

Elena Sánchez i López

Nuria Sánchez i Martínez

Ángela Sánchez i Vidal

Andrea Segundo i López

Alejandro Segundo i Rajadell

Giovanni Spinetti

María Yolanda Suárez i González

Olaya Carola Suárez i Martínez

Isabela Andrea Teran i Acosta

María José Torres i García

Patricia Tuzni i Fernández

Noemí Velamazán i Cirujeda

Marta Villarroya i Valero

Josep Yago i Díaz

Cristina Zuzuarregui i Ripoll

MONUMENT GRANLema: Desitjos

CENTRE I REMAT

La dona desitja viure en el món del benestar: unes es busquen la vida i altres... ho han de buscar.

Riu la dona mentre pensa: “una altra joia al joier”, i busca la nova víctima que li done el seu “plaer”.

Encara que socialment açò ja no està ben vist, hi ha dones que s’aprofiten, i no menegen ni un dit.

Volen obtindre la lluna, i de mel volen que siga, mes la lluna té dues cares, depenent de com es mira.

CLEÒPATRA

El poder dels grans imperis Cleòpatra desitjà, intentant aconseguir-lo gitant-se en un gran romà.

Aquesta imatge es contrària al que fa la majoria, mes encara queda alguna que açò és el seu dia a dia.

JOIER

I, mentrestant, del joier en l’any que hi ha eleccions, noves joies van eixint:

pantalans, nous pavellons i empreses que van venint... si no els toquen els collons.

Tots ací es posen medalles i es peguen forts colps al pit: uns perquè ho han arrancat, els altres perquè han seguit i els que venen perquè pensen traure-li un bon profit.

HOME BORRATXO

Per aconseguir els desitjos, als homes els utilitzen com si foren mocadors: quan acaben, els refilen.

I com aquest home ara es troba el nostre vell pantalà, que, abandonat per tothom, ha quedat tot destrossat.

AVIADOR

Aquest xic s’ha fet pilot, desitjant tindre poder per aconseguir la lluna a la dona del seu voler, però els diners s’ha gastat per a traure’s el curset i ara només pot volar en un avió de paper.

Més o menys el que ha passat amb el pavelló dels Vents: fa mil anys que està parat per faltar finançament.

XICONA EN ESPILL

La xica es mira amb desig en l’espill la nova cara, que en el cul i les mamelles la fa estar “recautxutada”.

Du retocs per tot el cos, no per al seu benestar, sinó perquè amb les amigues sempre vol aparentar.

Més o menys com els carrers de la nostra gran ciutat, que l’Ajuntament arregla en pegats ací i allà.

O com el pobre castell, on posen un cada mes, diuen per a reparar, i que no han arreglat res.

XICA I XIC

Abans quedaven als cines les parelles jovenetes per rebaixar el desig i, aprofitant, fer manetes.

Ara queden a les places, cantant reggaeton i rap, fins a les tantes de la nit al veïnat molestant.

I la policia passa quasi aplaudint als cantants, ja que trauen objectius als col·legis i els voltants.

XICONA DE GALA I JOVE

Estant prop les eleccions i hi ha un bon enfrontament, puix l’oposició presenta una dona en fonaments.

Mes l’alcalde es defendrà com el seu gat, panxa amunt, per veure si pot “pescar” dels seus socis algun punt.

Rituals tradicionals quan desitgen la poltrona: de moment et venen fum, i després la munten bona.

Veurem qui s’apunta els punts de la megafactoria perquè les informacions van variant dia a dia.

HOME I DONA CLÀSSICS

Es troba la parelleta desitjant que torne el temps on teníem bons passejos en lloc d’estar plens de fem.

La SAG ja no aplega a tot i l’incívic prolifera: contenidors sempre buits i tot el fem està en terra.

AC. FALLA LA PALMERETA

Raquel Gaspar

CONTEXTUALITZACIÓ

Falles en femení

Sense dubte l’arribada de la Segona República espanyola en 1931 va suposar un gran assoliment a favor dels drets humans, i encara més important pel que fa a l’ampliació i reconeixement dels drets de les dones. L’1 d’octubre de 1931 es reconeixia el sufragi universal i amb això el dret de les dones a exercir el vot i ser part activa del sistema polític, sent Clara Campoamor (Madrid, 1888 - Lausana, 1972) la seua gran defensora.

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la posterior dictadura franquista (1939-1975) van suposar una reculada i l’eliminació de totes les llibertats aconseguides durant la República. A Sagunt, cal destacar la figura de María Pérez Lacruz, més coneguda com La Jabalina, per ser una figura rellevant en la defensa de les llibertats enfront del bàndol revoltat. Amb la dictadura Espanya entra, per tant, en un llarg període en el qual se situarà la dona en una posició secundària, sent encara en l’actualitat en determinats sectors de la societat parteix de la seua mentalitat. És per aquesta raó que és encara més important la reivindicació activa per tots i totes de la igualtat de drets, sent clau el paper que exerceixen les diferents associacions feministes.

La Sagunt Republicana

districtes: el «Raval del Salvador», en què estaven inclosos els votants del Port de Sagunt, van emetre 9.377 vots; la «Casa Capitular», amb 3.480 vots i el «Raval de Santa Anna» amb 1.141 vots. Al matí següent es coneixen els resultats. L’alegria va envair els carrers de Sagunt i de tot el país. La pressió popular és fa insostenible i es proclama, el dia 14 d’abril, la República en tot el territori nacional.

sessions; en la primera es procedeix a la presentació dels vots obtinguts per cadascun dels 19 regidors electes i els seus districtes, i s’atorga la presidència al regidor més votat, Juan Molinero. Després es procedeix a l’elecció de l’alcalde, i s’alça com a guanyador Juan Chabret Bru amb 18 vots a favor i una papereta en blanc. El mateix procediment se segueix per a l’elecció dels quatre tinents d’alcalde.

Les eleccions de 1931 a Sagunt. Pel que fa a Sagunt la jornada va transcórrer amb relativa calma. Els seus 20.300 habitants, dels quals 13.998 tenien dret a vot, havien d’elegir els 19 regidors que conformaven l’Ajuntament.

El cens electoral es va dividir en tres

A Sagunt es va proclamar la República en la Casa Consistorial en presència dels candidats i la resta de la classe política local. La nova situació social va provocar la formació d’una junta que substituiria l’alcalde, Esteban Blanco Vilanova, comunicant a la ciutadania el canvi polític i ordenant siga hissada, en els balcons dels edificis oficials, la bandera tricolor. La junta provisional no es va fer càrrec de les buides arques municipals fins que no compadirà el destituït alcalde.

El 16, dos dies després de la proclamació de la República, té lloc a la sala de plens la sessió inaugural del nou Ajuntament. Se celebren dues

Després de les eleccions van resultar elegits els candidats pel districte del «Raval del Salvador»; Juan Molinero amb 1.180 vots; Francisco López i José María Roberto amb 1.174; Miguel Xirivella, amb 1.173; Felipe Forner, amb 1.172 vots; Miguel Sánchez amb 1.171; José Franco, amb 1.168 vots i José Doñate amb 1.165 vots. Per la «Casa Capitular» van resultar elegits Juan Chabret Bru amb 580 vots; Miguel Vives i José Villaplana amb 557 vots; Antonio Martínez amb 556; Marià Villar amb 553; Ricardo Ribelles amb 342 i José Peris amb 335 vots. Pel districte del «Raval de Santa Anna», Antoni Escrig amb 315 vots, Ramón García 309,

Juan Bellod 305 i Francisco Villar amb 212. Després de les eleccions d’abril de 1931 el nou poblat, el Port de Sagunt, va passar a ser un districte electoral.

El 28 de juny de 1931 es van celebrar eleccions generals amb un important índex de participació ciutadana. Superava el 70 per cent. El sistema electoral, que primava les majories, va atorgar un rotund triomf al Govern provisional de la nació format després de les eleccions del 12 d’abril. La consulta va donar la majoria dels escons als socialistes i republicans. Manuel Azaña seria elegit president del Govern.

Sagunt 1931 – 1935. El 1929 la siderúrgica saguntina va sobrepassar

les 180.000 tones de producció, encara que va estar a punt de desaparéixer a causa de la greu crisi econòmica que assotava el món. Els dos forns deixen de funcionar el 1932. El 1933 s’anuncia l’acomiadament de 900 treballadors i el possible tancament de la factoria. Juan Chabret, alcalde de la ciutat, viatja a Madrid a la recerca de solucions. Diari de València publicava, el 13 d’octubre de 1933, La miseria y el hambresehaadueñadodemilesde hogaressaguntinos.

El març de 1931 la Societat Vitivinícola Saguntina va crear una comissió fallera. Pròximes les festes de 1932 es va fer un ball al Cine Sagunt, en l’antic convent de Sant Francesc, sent elegides belleses falleres les senyoretes Consuelo Alcamí i Josefina Rojas. La primera falla del nucli antic es va construir al Port de Sagunt i va ser traslladada a la ciutat antiga sobre dos plataformes cedides per la siderúrgica. Al Port de Sagunt se celebrava la setmana fallera des de 1927. La temàtica de la falla era la història de Sagunt des d’Anníbal, amb alguns capitells dedicats a

l’agricultura, la música, la indústria i el comerç. Un gran avió simbolitzava l’arribada de la República. Les figures al·lusives al treball van ser indultades i obsequiades a l’alcalde Juan Chabret Bru.

El 3 de juny de 1931 el Govern de la República declarava Monument Nacional el castell de Sagunt. Aquest reconeixement afectava també el Teatre Romà, que ja tenia dues declaracions com a tal: el 1818 i el 1896.

En la temporada 1928/29 es va introduir el sistema de Lliga Nacional. L’Atlètic Saguntí no es va inscriure en cap categoria i la modificació regional li va portar a la Sèrie B, on va competir contra el Sporting del Port de Sagunt, el Burjassot FC i el Juvenil FC de València. L’Atlètic Saguntí es va classificar per a la promoció d’ascens, però no va poder recuperar el seu lloc en la Sèrie A.

Entre 1929 i 1933 el club es mostra indecís i no acaba d’introduir-se en les competicions de lliga nacionals a les que tenia dret per les seues actuacions en els campionats regionals. Tan sols va participar dues vegades en tercera divisió, on va obtindre resultats discrets, caient en la primera fase en ambdues ocasions. En canvi, en la competició regional

va aconseguir l’ascens a la Sèrie A en la temporada 1929/30. En la temporada següent es va mantindre, en ser subcampió en el torneig de promoció. El 1931/32 va ser el seu millor any en classificar-se en quarta posició per davant del Gimnàstic FC i del Sporting del Port de Sagunt, però en la temporada 1932/33, a pesar de classificar-se en cinquena posició, va descendir a la Sèrie B.

Durant la República conviuen a la nostra ciutat, a banda de l’Acero i l’Atlètic, algunes formacions esportives d’aficionats, entre elles l’equip de futbol del Club D. Invencible.

El 1932 es va construir el Cine Ortiz, era sonor. Situat al carrer de la Trinitat va sobreviure fins al final de la Guerra Civil (1939). Convertit en quarter militar; les seues butaques anaren a parar a l’església de Santa Maria.

El 1932 Sagunt va homenatjar les víctimes del carlisme assassinades a Betxí (Castelló) el 1873. Al multitudinari acte van acudir centenars de saguntins, autoritats provincials i locals, civils i militars que van voler, d’aquesta manera, retre homenatge a les víctimes de Pascual Cucala. En el «Corraló» es van pronunciar discursos reivindicatius de l’assassinat en massa

comés seixanta anys arrere.

El cinc de febrer de 1933 es va celebrar al Teatre Romà un acte pro-estatut d’autonomia. Centenars de valencians van ser rebuts a l’Ajuntament per la banda de la

els representants de Lo Rat Penat, Antonio Bru i Maximiliano Thous; els regidors de l’Ajuntament de València, Manuel Simó i Luis Donderris; el diputat a corts, Ricardo Samper i el president de la Diputació Provincial, Juan Carot. En l’acte autonòmic van ondejar nombroses banderes, entre elles les de «l’Estat Valencià».

El grup independentista portava una pancarta que deia «Demanem la independència del País Valencià». En finalitzar els actes del Teatre Romà es va organitzar una multitudinària manifestació que va recórrer els principals carrers de la ciutat. Presidia la manifestació l’alcalde de València, Vicente Lambies, Sigfrido BlascoIbáñez, l’advocat Luis Lucia, diputats provincials, diputats a Corts, regidors valencians i saguntins i els oradors que van prendre part en el míting. Mor, en març de 1933, el mestre de música Antonio Palanca Masià.

Societat Musical «El Arte» i al Teatre Romà per la «Lira Saguntina» i la Banda Municipal de València. Als balcons ondejaven banderes i gallardets. Al Teatre Romà van prendre la paraula l’alcalde de la ciutat, Juan Chabret,

El 1933 es va plantejar el tancament definitiu de la siderúrgica i per a evitar-ho el Govern de la República va cursar una comanda per valor de 10 milions de pessetes en raïls (25.000 tones) per al ferrocarril. Una multitudinària manifestació va recórrer els carrers de la ciutat per a protestar per la falta de solucions governamentals al problema que

tenia plantejat la siderúrgica i els treballadors saguntins.

Es va establir al Port de Sagunt un dispensari per al reconeixement i tractament de la tracoma. El 1933 es planteja el tancament del col·legi de les dominiques de Sant Vicent Ferrer. Es rumoreja que 900 treballadors seran acomiadats de la siderúrgica. Un violent vendaval destrueix l’esfera del rellotge de la torre de l’església del Salvador.

En novembre de 1933 l’Ajuntament es trasllada al seu nou emplaçament, el palau de la «Lonjeta», acabades les seues obres, sota les directrius de l’arquitecte municipal Romaní.

El 1934 els saguntins van sol·licitar la construcció d’un mur que els protegirà de les avingudes del Palància. Es projecta la construcció de dos nous mercats. S’estudia la construcció d’un nou edifici per a la Guàrdia Civil.

Sagunt, 1936-1939. El 18 de juliol esclata la Guerra Civil. El dia anterior un important nombre de militars se subleva al nord d’Àfrica sota les directrius del general Francisco Franco. La guerra es prolongarà fins a 1939. La ciutat sofreix constants bombardejos, sobretot al llarg de 1937 i 1938. Al Port de Sagunt

s’organitza una gran concentració en suport de la República. Mentrestant el ministre d’Indústria, Juan Peiró, manifesta la necessitat de «confiscar toda la maquinaria industrial y económica del país...» convertint la factoria de Sagunt en una indústria al servei de la guerra. La població va haver de sofrir els atacs aeris que tenien per objectiu la fàbrica i les vies de comunicació. La Pava, hidroavió pilotat pel marqués de Trenor, era un vell conegut dels saguntins a penes s’acostava a la ciutat procedent de les Balears.

La conseqüència més directa del triomf del Front Popular el 1936 va ser el nomenament d’una nova gestora municipal a Sagunt per disposició governativa de 22 de febrer.

El 1936 tres ciutadans accedeixen a l’alcaldia: Miguel Vives Latorre (accidental), José Doñate Franch i Lucio Ramos Pangua.

El 27 de juliol de 1936 va eixir de Sagunt una columna de milicians, voluntaris i guàrdies civils amb direcció Terol al comandament del coronel Hilario Fernández Bujada. En arribar a les proximitats de la Pobla de Valverde, els guàrdies civils van sol·licitar als paisans les armes per a procedir a la seua neteja. Una

vegada arreplegat el material bèl·lic la Guàrdia Civil va carregar sobre els milicians i es van passar al bàndol de Franco.

La notícia va arribar molt prompte a Sagunt. Un nombrós nombre de dones del Port de Sagunt, en solidaritat amb les víctimes de la matança de la Pobla de Valverde, es dirigeix al quarter de la Benemèrita i agarren el tinent i l’assassinen en les proximitats del que fora sanatori d’AHV, hui Centre Cívic Municipal.

El 1937 Antonio Blesa Martínez, Manuel Cárdenas Berbel i Antonio Agustí Gil (accidental) seran nomenats presidents del Consell Municipal de Sagunt.

En el ple ordinari de l’Ajuntament celebrat el 12 de gener de 1937 el regidor cenetista Hipólito Delgado Ferrer va sol·licitar la segregació total del poblat del port. Presidia el ple Lucio Ramos Pangua.

Durant la Guerra Civil (1936-1939)

Sagunt va ser una de les ciutats més durament castigades per l’exèrcit que comandava el general Franco després de la sublevació militar del 17-18 de juliol de 1936. La fàbrica va ser bombardejada constantment a partir de març de 1937. Per aquells

dies la Companyia Siderúrgica del Mediterrani, SA, que crearen els naviliers i empresaris bascos Ramón de la Sota i Eduardo Aznar, es limitava a la fabricació de raïls de tren i armament.

La construcció d’un camp d’aviació al Grau Vell per a la defensa de la siderúrgica va ser reclamada constantment en els primers dies de la guerra. Es van plantejar grans dificultats per a la seua construcció. Tan sols va estar vigent uns mesos de 1938 ja que el dia 15 de juny d’aquell any els avions van ser traslladats a Llíria.

A Sagunt va haver-hi dos camps d’aviació; el primer amb funcions militars al Grau Vell i el segon a les rodalies de la Vall de Segó, les Valls. Aquest segon camp d’aviació, construït possiblement a partir de juny de 1937 al camí de la Malva-Rosa, era utilitzat, entre altres funcions, per a transportar el correu. Els sindicats i partits polítics van emetre unes fulletes postals d’una pesseta, sobrecarregades, els segells de les quals eren utilitzats per al correu aeri des d’aquest aeroport.

En perdre Bilbao, a l’estiu de 1937, per a la causa republicana no hi van haver més alts forns que els de

Sagunt, dedicant la seua producció a la fabricació d’armament i material de guerra, era la Fabrica d’Armament número 15 de la Subsecretaria d’Armament.

La ciutat antiga com el seu port van ser constantment bombardejats per l’aviació nacional, sense que aquests feren mossa entre els treballadors ni per descomptat van aconseguir que aquests abandonaren els seus llocs de treball, més al contrari, van treballar amb major afany fent realitat la proclama, bastament escrita en una pancarta que mostraven als aviadors nacionals, «Los obreros de Sagunto prefieren morir antes de abandonar el trabajo».

Mostrem algunes de les imatges de l’arxiu d’Angelo Emiliani, col·leccionista resident en Faenze (Itàlia), que formen part d’una col·lecció, unes seixanta fotografies, les còpies de les quals ens van ser facilitades per un bon amic i investigador de la Guerra Civil.

Els primers bombardejos es van registrar en l’estació del ferrocarril i en les instal·lacions industrials. La ciutat, tant el nucli antic com el modern, va ser bombardejada en nombroses ocasions. Van ser més de cent vegades que van vindre

els avions de l’exèrcit sublevat que van sembrar el dolor i l’horror entre la població civil. Per descomptat, i Manuel Girona ho ha dit en el catàleg de l’exposició sobre els bombardejos recentment celebrada, que «l’objectiu principal no era la fàbrica siderúrgica ni el port marítim, ni l’estació del ferrocarril, ni tampoc les carreteres de Barcelona i Terol. L’objectiu principal fou la destrucció de la moral dels ciutadans».

El primer bombardeig sobre la ciutat antiga va ser un dimecres, el 22 de desembre de 1937, dia de mercat, al migdia, moment en què

més persones acudeixen a realitzar les seues compres. Sense previ avís i sense precedents, les bombes van arrasar la ciutat. El resultat va ser 33 morts i centenars de ferits de consideració. L’explicació a aquesta acció seria la pèrdua de Terol per les tropes nacionals el dia anterior. Va ser una gran victòria dels republicans, que calia contrarestar, i evitar que d’aquesta manera s’alçara la moral dels treballadors i dels soldats. Tant els republicans com els franquistes volien conservar a tota costa la siderúrgica saguntina en les millors condicions. Era una fàbrica d’armament que produïa i ocupava milers de treballadors. Es volia aconseguir que la fàbrica no produïra, però sense destruir-la i d’aquesta manera obtindre com a resultat que la gent tinguera por i s’amagara i no anara a treballar. Els treballadors van estar en el seu lloc fins al mateix moment en què van entrar els franquistes a la ciutat el 29 de març de 1939.

Fi de la guerra per a Sagunt. Després de l’entrada a Sagunt de les tropes nacionals, el 29 de març de 1939, tres dominiques, Ángeles Aymerich, María Martínez i María Sanchis, van sol·licitar al president de la gestora municipal la devolució de les claus de la seua casa-col·legi.

En finalitzar la guerra es va comprovar que més de 500 edificis, al nucli antic, havien quedat totalment destruïts i uns 600 molt afectats. Al Port de Sagunt van ser 115 edificis els destruïts totalment i 125 els destruïts parcialment. Uns altres edificis van sofrir danys de diferent consideració en aquests dos nuclis de població. El mateix cal dir respecte als carrers, els edificis públics, la conducció d’aigua potable, el clavegueram, la xarxa elèctrica, les escoles, les esglésies, etc., en aquests dos nuclis de població.

Finalitzada la contesa civil els òrgans rectors de la Siderúrgica del Mediterrani inicien negociacions amb la companyia Altos Fornos de Vizcaya, SA, a fi que es faça càrrec de les instal·lacions saguntines. L’acord es va firmar en 1940.

El 8 d’abril de 1939 es va crear una comissió gestora presidida per Teodoro Torrejón Orduña. El 3 de maig va quedar legalment constituït el nou Ajuntament. Es van constituir les comissions d’escorxadors, mercats, instrucció pública, sanitat, monuments, policia urbana, policia rural i de muntanyes, treball i personal, servicis públics, fires, festes i hisenda.

Una nova etapa històrica s’inicia, en tot l’estat, amb el govern dictatorial del general Francisco Franco, que hauria de durar fins a 1975, amb la mort del dictador. Quaranta anys. Quatre dècades de total ocultisme i retard respecte a la resta del món. Europa no compta amb Espanya. Les nacions civilitzades decreten l’embargament al nostre país.

El sufragi femení durant la Segona República espanyola

Entre 1877 i 1930 va haver-hi diversos intents per atorgar a les dones el dret al vot. La Dictadura de Primo de Rivera veuria un període de dos anys en què les dones van poder votar, entre 1924 i 1926. No obstant això, en passar de l’elecció dels membres del Congrés a la designació d’un Govern, al final no es van celebrar eleccions en aquest període i les dones mai van acudir a les urnes. També va haver-hi intents fallits d’atorgar el sufragi femení en 1877, 1907, 1908 i 1918. Malgrat això, la reial cèdula de Primo de Rivera i els arguments esgrimits en aqueix període tindran gran influència en el debat del període esdevenidor.

La Segona República veuria les dones aconseguir l’emancipació total, inclòs el dret al vot, l’1 d’octubre de 1931. Les dones van acudir a les urnes només en dues ocasions: el 2 de novembre de 1933 i novament en 1936. El dret al vot va arribar després de l’aprovació de la constitució, després de les eleccions de juny de 1931. Tots dos bàndols del moviment sufragista tenien dones representant les seues causes en un dels majors duels entre parlamentàries espanyoles. Clara Campoamor Rodríguez representava els qui advocaven per la plena emancipació de la dona, mentre que l’esquerrana Victoria Kent Siano representava els

punts de vista conservadors i republicans que volien impedir el dret al vot de les dones.

Campoamor va afirmar que l’accés de les dones a les urnes era una obligació ètica del Congrés i que les espanyoles s’ho havien guanyat després d’haver lluitat durant molt de temps per la República. Kent argumentava que les dones encara no estaven llestes per a votar ja que no estaven prou educades per a prendre una decisió informada, i que se sotmetrien als desitjos dels seus esposos i de l’Església, una posició secundada pels conservadors encara que aquests tenien diferents raons per a resistir el sufragi femení.

Preludi de la Segona República (18001922)

Les dones espanyoles no tenien el mateix estatus com a ciutadanes que els homes des de 1800 fins a 1931. Les solteres gaudien d’alguns drets legals més que les seues parents casades una vegada que aconseguien els 23 anys d’edat. En aqueix moment, les dones solteres podrien celebrar contractes i administrar negocis en nom propi. Les dones casades necessitaven l’aprovació o la participació dels seus marits per a emprendre assumptes com ara canviar de direcció, acceptar una herència o ser

propietàries d’algun immoble o negoci. Durant aquest període, cap dona tenia dret a votar ni a postular-se per a càrrecs polítics.

La religió imposava estrictes rols de gènere, la qual cosa va portar a la repressió de les dones espanyoles i va fomentar un sexisme molt arrelat en tota la societat espanyola. La societat, a través de l’Església Catòlica, dictava que el paper de la dona era casar-se i tindre fills. Havien de ser invisibles en la societat fora de l’esfera domèstica. Les violacions d’aquestes normes sovint eren rebudes amb violència.

El sufragi masculí quasi universal a Espanya data tan sols de 1890. La primera votació relacionada amb el sufragi femení va tindre lloc al maig de 1877, quan set diputades conservadores del Congrés van suggerir atorgar el dret al vot a les dones si eren majors d’edat, caps de família que exerciren la pàtria potestat. Aquesta iniciativa va fracassar i no es va revisar fins més de 30 anys després.

El sufragi va començar a plantejar-se en publicacions femenines en llocs com València, Illes Balears i Barcelona des de finals de la dècada inicial del s. XX fins a principis dels anys 30, però

sovint formava part d’una demanda d’emancipació femenina a través de l’educació i de canvis més amplis en les lleis per a protegir els canvis socials a mesura que les dones es van anar incorporant cada vegada més al mercat de treball. En general, els moviments feministes estaven molt més preocupats per brindar a les dones una educació que fora equitativa amb la dels homes que a garantir el dret al vot.

Per un breu període de temps al juliol de 1907, el president del Congrés, Antonio Maura, havia discutit la possibilitat d’atorgar a les dones el dret al vot sota determinades condicions, entre les quals estava que foren vídues, cap de família i pagaren els seus impostos. Malgrat comptar amb el suport de l’esquerra i els republicans, els esforços de Maura van resultar infructuosos fins i tot limitant-los al cas de l’estat de cap de família i sense possibilitat que les dones es postularen per a un càrrec; la majoria conservadora no percebia una necessitat social urgent de donar a les dones el vot, mentre que existien problemes més importants, com una guerra amb el Marroc que estava en l’horitzó, juntament amb una recessió econòmica.

Un any més tard, el comte de CasaValència, aquesta vegada al Senat, amb el suport de Francisco Pi i Arsuaga al Congrés, tornaria a insistir. L’intent de 1908 no va estar sotmés a les restriccions que Maura havia estat disposat a acceptar per a aconseguir

la seua aprovació. Hauria permés votar totes les dones majors de 23 anys. A diferència de l’intent de 1907, la votació de 1908 es va quedar a uns pocs vots de ser aprovada.

A partir de la dècada de 1920, els intents de les dones per obtindre el dret al vot es van intensificar com a part d’un moviment occidental més ampli en el qual les dones exigien la igualtat de drets. Aquests intents van ser posteriors als d’altres països occidentals com els Estats Units, França i Gran Bretanya, perquè el feminisme a Espanya no va sorgir com un moviment poderós fins molt més tard com a resultat d’un retard en el sorgiment de la classe mitjana a Espanya. El sufragi com a tema d’aquest grup feminista desapareixeria en gran manera entre 1918 i 1931, ja que les dones es van centrar més en els canvis socials que en els seus objectius polítics.

JoséRamónCarbonelliRubio Centred’EstudisdelCampdeMorvedre iAssociacióHIstòricadeSegart

María la Jabalina

En 1933, quan María tenia 17 anys, la fàbrica va tindre una profunda crisi a conseqüència de la gran crisi mundial, cosa que va portar una gran mobilització laboral en defensa dels llocs de treball, atés que els acomiadaments van ser massius. Pràcticament tots els obrers de la Siderúrgia i de la Menera van ser acomiadats.

però, igual que moltes altres dones, continuà defensant la República des de la Fàbrica convertida ara en Fàbrica d’Armament de la República i dedicada a la producció de material de guerra.

María Pérez Lacruz, àlies La Jabalina, arribà al Port de Sagunt en 1923, quan es posava en funcionament el primer forn alt i la demanda de treballadors era més intensa per part de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani. Tenia set anys i va vindre acompanyada dels seus pares, que procedien de Jabaloya (Terol), allí on les dones se les coneixia per «Jabalinas».

El seu pare es va col·locar a la fàbrica, la seua mare venia fruites i verdures al mercat, on també ajudava ella en el que podia. Pocs anys després ja treballava a casa del practicant Severiano Jiménez Basarte, que va viure en el que avui coneixem com les cases de l’antic hospital.

Eren els temps en què el sindicat anarquista de la CNT era àmpliament majoritari entre els obrers i les manifestacions i mítings dels seus representants eren quasi diaris. En tot això participava quasi tota la població i, com podem suposar, María, que ja pertanyia a les Joventuts Anarquistes.

Poc després, quan el colp militar contra la República va derivar en guerra, María va voler participar des del primer moment en defensa de la República. Per a això, juntament amb altres amigues anarquistes, es va unir a la Columna de Ferro, que havia eixit poc abans cap a Terol, ocupat pels revoltats. En Puerto Escandón, pocs dies després, va patir el primer atac de l’aviació feixista i va ser ferida de gravetat. Traslladada a l’hospital General de València va estar ingressada quatre mesos, ja que va ser donada d’alta el 24 de desembre de 1936.

María ja no va poder tornar al front,

Amb aquest historial bèl·lic no era preocupant la seua situació en acabar la guerra. No podien acusar-la de res, ja que la seua participació en la guerra havia sigut mínima.

No obstant això prompte va poder comprovar que l’acusació especialment d’un dels seus veïns, Cesáreo Larrabeiti Eguidazu, seria la causa de gravíssimes i infundades acusacions. Va acusar Larrabeiti dient que “se suposa que va tindre intervenció en fets criminals al poble de Sarrión i que segons es diu va participar en la crema de l’església”. Larrabeiti, ja convertit en cap de la Falange, es va afiliar en la Divisió Blava i se’n va anar a lluitar amb els nazis contra Rússia en defensa de Déu i Espanya, segons ell mateix deia. Llàstima que no se n’haguera anat abans.

El jutge d’instrucció va demanar informe a Sarrión i va ser el caporal de la guàrdia civil, Aquilino Gómez, l’encarregat de la investigació. Aquilino havia guanyat els seus galons de caporal sent membre d’un grup selecte de la guàrdia civil denominat La Calavera, que es distingia

per la seua aguerrida lluita en el front.

Entre els centenars de presoners que hi havia a Sarrión en aqueix moment, Aquilino no podia trobar ningú que sabera alguna cosa de María, la qual cosa no era d’estranyar, ja que només havia romàs uns dies a Sarrión, però el seu “sentit del deure” va fer possible que un dels detinguts, a qui anomenaven el Rebollo i que delatava a qui fora amb l’esperança que no l’afusellaren a ell, declarara per pròpia voluntat, “sense coaccions i encara menys amb tortura”, que María havia comés un sens fi de crims als quals posa data sense saber, com he pogut comprovar, que en aqueixes dates María estava ferida i ingressada a l’Hospital General.

La declaració del Rebollo realitzada al novembre de 1939 es va considerar des del primer moment com a “fet provat” i així ho va considerar el Consell de Guerra que va condemnar María l’agost de 1942. Quan ja no va ser útil, el Rebollo va ser afusellat. No li va servir de res delatar a tort i a dret.

En quasi tres anys d’informes dels diferents tribunals, dels auditors i de tots els que intervenen en un Consell de Guerra, ningú va dubtar del que va dir el Rebollo malgrat que el defensor de María va presentar un certificat del director de l’Hospital General en el qual deia que María havia estat ingressada per ferida

de guerra des del 23 d’agost de 1936 fins al 24 de desembre d’aqueix any, per la qual cosa no havia pogut cometre cap crim dels quals l’acusaven.

María havia tingut mala sort amb l’existència de Larrabeiti, la va tindre amb el caporal Aquilino, els dos tan patriotes i perseguidors dels “rojos”, però encara tindria més amb el president del tribunal, que la jutjaria i condemnaria a mort.

El jutge era el coronel de cavalleria Federico Loygorri, que ja havia condemnat a molts. Entre ells a qui va ser ministre de Treball de la República, Juan Peiró, condemnat a mort malgrat els molts avals i peticions de clemència “per haver sigut ministre republicà”.

Amb María també va anar així. Malgrat les peticions que es van fer i els avals presentats, María va ser condemnada a mort en un Consell de Guerra que no durà ni cinc minuts, i afusellada el 8 d’agost de 1942 en el mur del cementeri de Paterna.

El record de María no quedaria complet si no recordàrem que als pocs mesos d’acabada la guerra va ingressar com a presonera en

el mateix hospital on havia estat tres anys abans com a ferida en el front, perquè es trobava embarassada de set mesos. Va tindre un fill o una filla. No ho sabem, però va tindre un part feliç i ja mai més va tornar a veure el seu fill/a. Li’l van robar a les poques hores de nàixer i mai més va saber d’ell. En la seua fitxa d’ingrés a la presó s’indica clarament que és soltera i que té un fill/a.

Va ser una jove dona molt desafortunada. Els seus ideals republicans van xocar amb l’acusació d’un dels seus veïns, l’agressivitat d’un caporal i la més completa incompetència d’un coronel que la van portar a ser afusellada.

I la maldat d’uns vencedors va arribar fins i tot a robar-li el fill/a que va tindre. Segurament seria el pitjor sofriment que va passar en els tres anys que va estar detinguda.

Hui et recordem i et volem. María.

Llibre d’historietes enquadernat en cartoné de 176 pàgines interiors en color més cobertes que conté una biografia d’una jove anarquista.

Volum únic. Cristina Durán i Miguel Á. Giner Bou, Premi Nacional de Còmic 2019, Rrecreen la vida d’una jove anarquista tal vegada la primera dona ferida en la Guerra Civil.

ManuelGironaiRubio

EPPUR SI MUOVE

Falles en femení

Ens intenten traure a tires la pell i la dignitat. Lentament, pausadament.

A vegades falta l'aire, la respiració s’agita, el cor es desboca, l’estómac s’encongeix, el buit s’instal·la i el somni es declara en rebel·lia.

Lenta tortura, gota a gota com aigua sobre granit i, mentrestant, esculpim estalactites i estalagmites, entre les clivelles de la fosca cova de la seua ànima.

En la masmorra a l’altre costat de la vida, continuem bategant a contraclaror, com a cuques de llum en la foscor.

I quan la nit dorm, el vent prenya la memòria de vida, el silenci entra en els pulmons, la pau s’acomoda en la pell i ens convertim en lladres de temps fins a ser, una vegada més, lliures.

Comptar és pensar en veu alta, compartir dubtes, bussejar afectes o somriures, és nadar en mar oberta, és desfer tot sol o a les palpentes de la mà del vent, és creuar mirades, preguntar i preguntar-se, és alliberar del desterrament cada somni trencat, embastar cada desacord puntada a punxada, amb pols ferm o fracció, trenant el niu que nie la tendresa.

Contem la nostra història.

Raquel Gaspar

Història del feminisme i de les feministes

“No seré una dona lliure mentre continue havent-hi dones sotmeses, fins i tot encara que les seues cadenes siguen molt diferents de les meues”.

Audre Lorde (escriptora i activista feminista 1934-1992).

La història del feminisme com a teoria política i pràctica d’emancipació de les dones va començar fa més de 300 anys, allà cap a finals del segle XVIII, encara que abans d’aqueix moment ja va haverhi dones que, si bé és cert que de forma més aïllada i no tan “estructurada”, li van plantar cara al patriarcat amb els seus escrits i amb les seues accions.

1.LES PIONERES

En aquest apartat parlarem de tres dones clau per a entendre l’esdevenir del feminisme. Per descomptat, elles no es van declarar mai feministes (aqueix concepte fins i tot no existia), no obstant això ens van deixar un important llegat de valentia i dignitat.

a. Hipàcia d’Alexandria

Aquesta dona, que va viure al segle IV, va ser una de les primeres científiques de les quals tenim referència i va realitzar importants aportacions en el camp de les matemàtiques i l’astronomia. Sabem d’ella per mitjà dels seus deixebles de l’Escola Neoplatònica i va ser

assassinada precisament per intentar que la raó prevalguera sobre la fe cega i irracional dels cristians d’aquella època, falsament acusada de paganisme.

els seus tractaments i amb l’ús medicinal de les plantes, i va compondre obres musicals.

La tercera i última d’aquestes dones que hem denominat pioneres és Christine de Pizan (1364-1430), filòsofa i poeta que va escriure un famós llibre titulat La ciutat de les dames, amb el qual va inaugurar un gènere que seria molt popular en els primers escrits feministes: “La querella de les dones”, un debat literari sobre la situació de les dones i la seua defensa enfront de la seua subordinació davant dels homes.

b.Hildegarda de Bingen

I d’una “pagana” passem a una dona profundament espiritual: Hildegarda de Bingen, escriptora, naturalista, compositora, profetessa i abadessa proclamada santa per l’Església Catòlica. Va viure al segle XII i va desenvolupar tota la seua labor investigadora darrere dels murs d’un convent, lloc reservat per a dones de famílies nobles que fugien dels matrimonis i de la vida, trista vida en general, reservada per a les dones, i allí es dedicaven a la investigació i l’escriptura.

A més d’obres religioses, Hildegarda de Bingen va escriure literatura científica, sobretot relacionada amb les malalties i

2.PRIMERA ONADA FEMINISTA

“El feminisme és un fill no estimat de la Il·lustració, però no per això menys fill”. Amelia Valcárcel.

“El feminisme com a cos coherent

c. Christine de Pizan

de vindicacions i com a projecte polític capaç de constituir un subjecte revolucionari col·lectiu, només pot articular-se teòricament a partir de premisses il·lustrades: premisses que afirmen que tots els homes naixen lliures i iguals i, per tant, amb els mateixos drets”. AnadeMiguel,citantCeliaAmorós.

Seguint el pensament de les filòsofes Celia Amorós i Amelia Valcárcel situarem la Primera Onada Feminista en el període de la Il·lustració, concretament a la fi del segle XVIII, encara que aquestes primeres feministes afonen les seues arrels en l’obra del filòsof Poullain de l’Agrana i el seu Sobre la igualtat dels sexes (1673). Ja en aqueixa primerenca data moltes dones, amb l’estil de la “querella” inaugurada per Christine de Pizan, reclamaven la igualtat, però aquest reclam no es va materialitzar fins al cap de la Revolució Francesa (1789) amb els dos documents que considerem FUNDACIONALS DEL FEMINISME, d’una banda la francesa Olympe de Gouges i la seua “Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana” (1791), i per l’altre l’anglesa Mary Wollstonecraft i la seua “Vindicació dels Drets de la Dona” (1792).

a. Olympe de Gouges (1748-1793)

De sobres és coneguda aquesta figura, no sols per la seua obra feminista, sinó pel seu tràgic final, ja que va ser guillotinada per adherir-se a la causa girondina i enfrontar-se a Robespierre i

Marat.

Va ser una dona valenta que va defensar el seu dret a pujar tant a la tribuna pública com al cadafal igual que els homes i que prompte es va adonar que la Revolució en realitat només afectava els homes i que les dones n’havien quedat fora, una vegada més, de la vida pública i dels drets. Per això, en 1791 va redactar una nova Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà i la va titular, com no podia ser menys, “DECLARACIÓ DELS DRETS DE LA DONA I DE LA CIUTADANA”. Amb aquesta obra, Gouges reclamava la llibertat, la igualtat i la “fraternitat” proclamada a l’atzar de la Revolució Francesa, de les quals s’havia exclòs les dones, i començava assegurant en l’article I: “LA DONA NAIX LLIURE I ROMAN IGUAL A L’HOME EN DRETS”.

de la Dona”, de Mary Wollstonecraft, escriptora i filòsofa, mare de l’escriptora Mary Shelley, autora de “Frankenstein”. Aquesta vindicació de drets que va fer Wollstonecraft en el seu escrit es refereix particularment a l’educació de les xiquetes i de les dones, exigint per a elles una educació racional, i també al reconeixement de drets, doncs, com molt encertadament conclou, “sense drets no pot haver-hi cap obligació”.

b. Mary Wollstonecraft (1759-1797)

Només un any després de la Declaració de Gouges es va publicar a Anglaterra un llibre que és fonamental per a la història del feminisme, la “Vindicació dels Drets

Continuem amb la tradició feminista europea que situa la segona onada del feminisme en el sufragisme, això és, en la vindicació d’un dels drets més anhelats per les dones: el dret al vot i el dret a l’elecció, o cosa que és el mateix, el dret a poder triar representants i a ser triades representants. Vindicació de drets socials i, sobretot, polítics.

El sufragisme, com a moviment de dones, s’inicia als Estats Units en 1848 amb la “Declaració de Seneca Falls” i finalitza just un segle més tard, en 1948, amb la “Declaració dels Drets Humans”, que

3. SEGONA ONADA FEMINISTA

reconeix el sufragi femení com un dret universal, dret del qual llavors encara estaven excloses moltes dones.

a. Declaració de Seneca Falls (1848)

També coneguda com la “Declaració de Sentiments i Resolucions de Seneca Falls” rep el nom del lloc dels Estats Units, a l’Estat de Nova York, en el qual els dies 19 i 20 de juliol de 1848 es van reunir 68 dones i 32 homes, liderades per les sufragistes i abolicionistes Elizabeth Cady Stanton i Lucretia Mott, per a estudiar les condicions i drets socials, polítics, civils i religiosos de les dones.

Aquesta Declaració està redactada amb el mateix articulat que la Declaració d’Independència dels Estats Units, i és

considerada la primera mostra col·lectiva del moviment feminista, ja que els textos citats anteriorment eren obra d’una sola dona, i aquesta, no obstant això, suposa el reflex del treball d’un grup de dones organitzades per a reclamar els seus drets com a ciutadanes.

“La història de la humanitat és la història de les repetides vexacions i usurpacions perpetrades per l’home contra la dona, amb l’objectiu directe d’establir una tirania absoluta sobre ella”.

b. Sufragisme

El primer país a reconéixer el dret al vot de les dones va ser Nova Zelanda (1893). Les sufragistes neozelandeses que van lluitar per aconseguir-ho havien begut de les fonts nord-americanes i angleses, i, no obstant això, malgrat que, tant als Estats Units com a Gran Bretanya, les dones ja portaven anys de lluita sufragista, no es va reconéixer aqueix dret per a les dones fins a la dècada dels anys 20, als Estats Units en 1918 i a Anglaterra en 1928. I és, curiosament, la història del sufragisme d’aquests dos països, sense ser els primers a atorgar el vot a les dones, la més coneguda, sobretot la història del SUFRAGISME BRITÀNIC, que va tindre en les Pankhurst, la mare Emmeline, i les filles Christabel i Sylvia, les seues vertaderes referents i l’espill en el qual es va mirar el moviment sufragista internacional que advocava pels drets civils i polítics de les dones, bevent directament de les fonts il·lustrades del feminisme, però anant un pas més enllà,

en estendre la lluita feminista als drets col·lectius, allunyant-la de l’àmbit de la individualitat, apostant, doncs, i fins i tot de manera tímida, per la universalitat dels drets de les dones.

El sufragisme va ser el primer moviment feminista de caràcter mundial i els seus postulats i mètodes han perdurat fins als nostres dies.

Emmeline Pankhurst (1858-1928): de família burgesa i defensora dels drets de les dones, la seua mare era sufragista, es va casar amb un advocat que també havia abraçat la causa sufragista, per tant, Emmeline tenia tot al seu favor per a protagonitzar aquest moviment, que representava no sols la causa sufragista, sinó també l’abolicionisme i altres causes socials i polítiques. L’activitat d’Emmeline Pankhurst va cristal·litzar en 1889 amb la fundació de la Lliga de Dones, que donaria pas en 1903 a la Unió Social i Política de Dones (WSPU per sigles en anglés).

Aquesta nova organització va ser vista com una autèntica amenaça pels qui s’oposaven al vot femení, i va començar a ser reprimida i les seues integrants detingudes. Això va portar a una radicalització en la lluita sufragista, que va començar a utilitzar mètodes d’autodefensa (les “sufraggitsu”) contra la policia i xicotets actes de destrucció de mobiliari urbà.

Les sufragistes eren constantment

detingudes, també Emmeline i les seues filles, i van decidir, a més, protagonitzar vagues de fam en la presó. Per a humiliarles més, eren alimentades a la força. Durant la Primera Guerra Mundial, Emmeline va fundar el Partit de les Dones (1917), deixant una mica a un costat la causa sufragista i centrant-se en la defensa d’Anglaterra en aquesta Guerra, això li va suposar un enfrontament amb la seua filla Sylvia, convençuda pacifista. Finalment, en 1928, any de la mort d’Emmeline, s’aprovava a Anglaterra el

es va convertir en el primer moviment feminista veritablement universal, ja que dones de tots els països s’organitzaven i lluitaven pel seu legítim dret a participar en la vida democràtica.

Espanya no podia ser una excepció, i va ser reconegut el dret al vot femení en la Constitució de la Segona República, aprovada en 1931. La primera vegada que les dones van poder exercir aqueix dret en eleccions generals va ser el dia 19 de novembre de 1933. No podríem comprendre el sufragisme a Espanya sense reivindicar la figura clau de Clara Campoamor.

Campoamor va ser advocada, escriptora i feminista, elegida com a diputada per Madrid del Partit Radical en les eleccions de 1931 (les dones no podien votar, però sí podien ser triades) i fundadora de la Unió Republicana Femenina.

Republicà Radical Socialista Victoria Kent, una brillant advocada que també s’havia exercit com a directora general de Presons.

L’enfrontament entre Campoamor i Kent, que ha passat a la Història, va partir del diferent moment en el qual creien que se situaven les dones espanyoles en aqueix començament de la República. Campoamor, que havia estat en contacte amb les primeres sufragistes espanyoles com Carmen de Burgos, la Unió de Dones d’Espanya, o la Croada de Dones Espanyoles, pensava que, encara que ni l’educació política i social de les dones a Espanya era l’adequada perquè votaren als partits republicans, era important poder tindre la llibertat de decidir a qui votar, això es resumeix en la seua famosa frase: “La llibertat s’aprén exercint-la”.

dret de les dones a triar representants i a ser triades com a tals.

Font:Wikipedia.

“Nosaltres, dones sufragistes, tenim la missió més gran que el món haja conegut: alliberar la meitat de la raça humana, i, a través d’aqueixa llibertat, salvar la resta”.

c. Sufragisme a Espanya: Clara Campoamor (1888-1972)

Com hem dit anteriorment, el sufragisme

Va participar en l’aprovació de lleis fonamentals per a les dones, com la Llei del Divorci (1932) i també en la Comissió del Congrés encarregada de redactar la Constitució republicana de 1931, que començava amb una declaració d’igualtat entre els sexes. Aquesta declaració implicava la immediata aplicació del sufragi universal, tanmateix, això no va ser així, i el vot de les dones, com totes sabem, va ser objecte d’un agre debat a les Corts, especialment dur perquè les protagonistes van ser dues dones, totes dues feministes: la mateixa Campoamor, i la diputada del Partit

Victoria Kent, al contrari, opinava que les dones espanyoles no estaven de cap manera preparades per a salvaguardar els interessos de la República i que atorgar el dret al vot no faria sinó afavorir la dreta, ja que votarien oprimides pel pes del patriarcat encarnat en els seus marits i l’Església.

La votació per a aprovar o no el dret al vot de les dones va començar en el Congrés el 30 de setembre de 1931 i va finalitzar un dia més tard, de manera que quedà aprovat aquest dret l’1 d’octubre amb 161 vots a favor, 121 en contra i 188 abstencions.

AC. FALLA LA PALMERETA

Totes dues dones, Kent i Campoamor, no resultarien elegides en les eleccions de 1933, aqueixes en les quals van votar les dones, i que van ser guanyades per la CEDA, Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Campoamor va abandonar el Partit Radical en 1934 i, en esclatar la Guerra Civil en 1936, es va exiliar. Just aqueix any va escriure el llibre en el qual explicava com no se li havia personat la seua defensa del sufragi femení: “El vot femení i jo: el meu pecat mortal”.

Aquests són extractes del debat entre Victoria Kent i Clara Campoamor.

KENT: “Crec que el vot femení ha d’ajornar-se, ho diu una dona que, en el moment crític de dir-ho, renuncia a un ideal”.

CAMPOAMOR: “Precisament perquè la República m’importa tant, entenc que seria un gravíssim error polític apartar la dona del dret del vot”.

4. FEMINISME DE CLASSE

Paral·lelament al moviment sufragista, i fins i tot abans de la seua irrupció en el feminisme, moltes dones integrants dels naixents partits obrers: socialistes, marxistes, anarquistes, van treballar i van lluitar pels drets de totes les dones, però, sobretot, de les dones obreres, les proletàries, i, en alguns casos, van rebutjar obertament el sufragisme per considerar-lo massa burgés. Són moltes, moltíssimes aquestes dones, però em centraré en les més conegudes.

a. Feminisme socialista: Flora Tristán (1803-1844)

Flora Tristán, francesa d’ascendència peruana, escriptora, viatgera incansable i feminista, va escriure molts textos sobre la condició de les dones a mitjan segle XIX. Va ser una declarada abolicionista de la prostitució, en la seua obra Passejos a Londres descriu amb cruesa com viuen les dones prostituïdes a la capital anglesa i quines són les causes de la seua “degradació”: la feminització de la pobresa, totes elles són pobres, i també la demanda masculina, homes que s’aprofiten de les dones vulnerables per a exercir el seu poder sobre elles. Igual que les marxistes uns anys més tard, Tristán assegura que la solució per a acabar amb la prostitució passa per assenyalar els vertaders culpables, els homes, i per la independència econòmica de les dones.

D’altra banda, Flora Tristán, malgrat militar en un partit de classe, s’adona,

potser per primera vegada, que l’opressió de gènere, aquella que patim les dones pel fet de ser dones (pel nostre sexe), també es dona en les classes proletàries, i encunya la famosa frase: “Hi ha algú més oprimit que l’obrer, i és la dona de l’obrer”.

b.Feminisme anarquista

Les tres màximes exponents de l’anarquisme a nivell internacional són: Louise Michel (França), Virginia Bolten (l’Argentina) i Emma Goldman (nascuda en Kaunas, actual Lituània).

Louise Michel (1830-1905), escriptora i educadora anarquista, ha passat a la Història amb el sobrenom de “La Verge

Roja”. Va ser l’heroïna de la Comuna de París (1871) i la primera a enarborar la característica bandera negra de l’anarquisme. Va ser condemnada a mort per aquests fets, però finalment va ser deportada a Nova Caledònia. En tornar a París, va continuar amb la seua labor incansable pels drets de les dones i de les persones més desfavorides. Continua sent un símbol per a l’anarquisme mundial i per al moviment obrer en general: “Tot poder encarna la maledicció i la tirania, per això em declare anarquista”.

Virgínia Bolten (1876-1960), anarcosindicalista feminista argentina i directora del periòdic La Voz de la Mujer, en la capçalera de la qual s’avisava: “Apareix quan pot”, i el lema del qual era: “Ni Déu, ni Patró, ni Marit”. El mite envolta la figura de Bolten, ja que es diu d’ella que va ser la primera dona a encapçalar una manifestació del Primer de Maig i a arengar les masses treballadores a

en nombroses ocasions per repartir propaganda anarquista i que va ser una dona profundament compromesa amb el periodisme i el anarcofeminisme.

Emma Goldman (1869-1940) Goldman, nascuda a l’antic Imperi Rus, a la ciutat de Kaunas, actual Lituània, és potser la més coneguda de les anarcofeministes. A això va contribuir el títol que li van atribuir durant la seua estada als Estats Units: “La dona més perillosa d’Amèrica”. Va ser empresonada en nombroses ocasions per difondre les idees anarquistes, feministes, l’amor lliure i, per descomptat, els mètodes anticonceptius i l’avortament. També fou una prolífica escriptora i oradora. En 1931 va escriure la seua autobiografia, titulada Vivint la meua vida, títol que

c. Feminisme comunista

En paral·lel amb les feministes socialistes més clàssiques, i les anarcofeministes, les idees de Marx van aglutinar un conjunt de dones a la fi del segle XIX, pròximes després a la Revolució Russa, que van formar part dels incipients partits comunistes de l’època. Dones que no es definien feministes en alguns dels casos, perquè anteposaven la lluita de classes als drets de les dones, però que mai, mai, van deixar de treballar per l’emancipació de totes nosaltres. Entre les comunistes, destacaré tres noms. Rosa Luxemburg, Clara Zetkin i Alexandra Kollontai.

Rosario en 1890. Sembla que això era difícil perquè només comptava 14 anys. La veritat és que Bolten va ser arrestada

resumeix a la perfecció com va viure aquesta gran lluitadora pels drets de les dones obreres. Va tindre relació amb l’anarquisme espanyol de la Segona República, i, de fet, va col·laborar amb articles en la revista Dones Lliures, de la qual parlarem més endavant.

Rosa Luxemburg (1871-1919), nascuda a Polònia, i nacionalitzada alemanya, va ser una teòrica i escriptora marxista, creadora de la Lliga Espartaquista a Alemanya (1916), que després va ser el germen del Partit Comunista Alemany. Igual que moltes de les dones de les quals hem parlat, des de les sufragistes fins a Emma Goldman, Luxemburg va ser empresonada en nombroses ocasions. Va ser assassinada en 1919 i el seu cos

AC. FALLA LA PALMERETA

tirat al riu.

Clara Zetkin (1857-1933), política comunista alemanya, integrant, com Luxemburg, del Partit Espartaquista. En la I Conferència Internacional de Dones Socialistes (Sttutgart, 1907), Zetkin és nomenada secretària internacional de la dona, i tan sols tres anys més tard, en 1910, en el marc de la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, va proposar la creació d’un Dia Internacional de la Dona Treballadora, per a recordar la vaga que aqueix mateix any havien dut a terme les treballadores del ram tèxtil als Estats Units. Aquest va ser el germen del Vuit de Març.

Alexandra Kollontai (1872-1952), política comunista russa, va ser la

primera dona en la Història a estar al capdavant d’un Ministeri i a ser ambaixadora. Va ser la veu de les dones en la Revolució Russa i en el Partit Comunista Rus, organitzant el Congrés Panrús de Dones Treballadores, del qual va sorgir el Zhenotdel, o Departament de la Dona, que promovia la participació de les dones en la vida pública, lluitava contra l’analfabetisme, i treballava per la igualtat salarial entre dones i homes, i també per l’abolició de la prostitució.

5. FEMINISME DE CLASSE A L’ESTAT ESPANYOL

He volgut deixar fora dels epígrafs anteriors, de manera conscient, totes les feministes espanyoles que van beure dels corrents ideològics que hem anat nomenant: sufragisme, marxisme, anarquisme i que van desembocar en una conquesta de drets de les dones durant la Segona República (1931-1939) com mai abans s’havia vist en aquest país.

Ja he parlat del sufragisme a Espanya, amb la històrica Clara Campoamor i la seua conquesta dels drets polítics, el dret al vot, i socials, com el dret al divorci, per a les dones espanyoles, així que ara parlaré de destacades feministes de classe, com la comunista Dolores Ibarruri, la Passionera, i, per descomptat, de les anarcofeministes i anarcosindicalistes DONES LLIURES i de Federica Montseny.

a. DONES LLIURES i Federica Montseny

La Història del Feminisme a Espanya no podria entendre’s sense la labor realitzada

per DONES LLIURES, hereves d’una llarga tradició anarquista i feminista ibèrica, amb figures com la de Teresa Claramunt o la mestra Antonia Maymón. Dones Lliures, sindicat anarcofeminista va ser fundat per la metgessa AMPARO POCH

I GASCÓ, l’advocada MERCEDES

COMAPOSADA, i la sindicalista i escriptora LUCÍA SÁNCHEZ SAORNIL, les quals també van fundar la revista del sindicat a la qual van anomenar igual, Dones Lliures.

Tant en la revista en la qual, com ja he esmentat, va col·laborar també Emma Goldman, com en el sindicat, els objectius eren tres, tal com apareixen assenyalats en el seu fullet “Com organitzar una Agrupació Dones Lliures”:

1. Emancipar la dona de la triple esclavitud a què generalment ha estat i continua estant sotmesa: esclavitud d’ignorància, esclavitud de dona i esclavitud de productora.

2. Fer de la nostra organització una força femenina conscient i responsable que actue com a avantguarda de la revolució.

3. Arribar a una autèntica coincidència entre companys i companyes; conviure, col·laborar i no excloure’s; sumar energies en l’obra comuna.

Molts dels seus esforços estaven centrats en l’educació de les dones i en la salut i els drets sexuals i reproductius, així mateix, i amb una forta consciència de classe, consideraven que l’abolició de la

prostitució era una de les empreses més urgents a escometre en la nova Espanya anarquista i van crear els “Deslliuradors de prostitució”, llocs en els quals les dones prostituïdes podien educar-se, formar-se i obtindre reparació per a eixir de l’explotació sexual.

Tan fort era el moviment anarquista a l’Espanya republicana i tant va calar en les dones, que una anarquista va ser nomenada ministra de la República: Federica Montseny (1905-1994), filla de dos il·lustres anarquistes com Joan Montseny i Teresa Mañé, els quals editaven la Revista Blanca, òrgan no oficial del pensament llibertari espanyol. Montseny va ser ministra de Sanitat i Assistència Social durant un breu període de temps, novembre de 1936-maig de 1937, en plena Guerra Civil, però fins i

fins a la seua mort.

“Està bé esperar la revolució tots els dies; però millor encara és anar en la seua cerca, forjant-la minut a minut en les intel·ligències i en els cors”. Lucía Sánchez Saornil.

jugat un destacat paper, sobretot com a oradora, d’un discurs seu és la famosa frase: “NO PASSARAN”.

tot va poder promulgar lleis pioneres com la Llei de l’Avortament, i posar en marxa alguns deslliuradors de prostitució que hagueren sigut el camí cap a l’abolició. Es va haver d’exiliar després de la Guerra Civil, va tornar a Espanya en 1977 i va continuar militant i treballant en la CNT

En 1933 es crea a Espanya el Comité de Dones contra la Guerra i el Feixisme, per a fer front al creixent auge del feixisme a Europa, i també al revés patit per la República en haver guanyat en les eleccions la CEDA, Confederació de Dretes. La impulsora va ser la comunista Dolores Ibarruri, juntament amb altres dones d’esquerres com Margarita Nelken o Matilde Landa. Ibarruri, la Pasionaria, va ser elegida diputada en les eleccions de 1936 i es va exiliar a la Unió Soviètica després de la finalització de la Guerra Civil, en la qual havia

Va ser secretària general del Partit Comunista d’Espanya en l’exili des de 1942 a 1960, i des d’aqueixa data fins a la seua mort, presidenta del PCE. En la primera legislatura de la democràcia, 1977-1979, va ser elegida diputada. La Pasionaria va unir la lluita pels drets de les dones a la lluita de la classe obrera. Finalment, m’agradaria esmentar una dona que va fer molt per les dones espanyoles en temps tan foscos com els de la dictadura franquista, temps en els quals tots els drets conquistats: vot, divorci, avortament, educació, llibertat, van ser un a un aniquilats pel feixisme. Aquesta dona va ser María Telo (1915-

b. Dolores Ibarruri (1895-1989)

2015), jurista feminista que va lluitar per la democràcia i per la igualtat jurídica de les dones. Ella és la dona que està a la part alta de l’escala en aquesta icònica imatge de l’1 de maig de 1936.

VISCA EL FEMINISME!!!!

6. TERCERA ONADA FEMINISTA

En aquest apartat sobre la Tercera Ona Feminista, que per a les autores anglosaxones seria la Segona, ens centrarem en una figura clau com és Simone de Beauvoir, en una altra dona d’enorme interés, com és Betty Friedan, i en el feminisme radical nordamericà, amb Kate Millet al capdavant, i els grups d’autoconsciència feminista, tan necessaris per a comprendre la frase encunyada per Carol Hanisch, i popularitzada per la mateixa Millet: “EL PERSONAL ÉS POLÍTIC”.

a. Simone de Beauvoir (1908-1986)

En els anys 90 Susan Faludi va escriure “Reacció”, obra en la qual explicava com després d’una època en la qual el feminisme aconseguia significar-se molt i aconseguir avanços i drets per a les dones, venia una altra època de reacció, en la qual el patriarcat com a sistema s’oposava a aqueixos avanços amb tots els mitjans al seu abast. Doncs bé, després dels èxits del sufragisme i del feminisme de classe abans de la Segona Guerra Mundial, vot per a les dones, emancipació econòmica, drets socials, després d’aquesta va haver-hi una forta reacció patriarcal que va retornar a les dones

als seus rols reproductius, cures i tasques domèstiques. Aquesta reacció va ser denunciada per nombroses pensadores feministes tant a Europa com als Estat Units.

A Europa, la figura més destacada va ser la filòsofa francesa Simone de Beauvoir, qui va escriure en 1949 una de les obres clau del feminisme contemporani El segon sexe, en la qual descriu com opera el patriarcat, com es defineixen els rols i estereotips de gènere per a dones i per a homes, com l’amor romàntic actua de perpetuador d’aquests rols i estereotips i constitueix la base de la violència simbòlica sobre les dones, i en El segon sexe Beauvoir va escriure allò de: “Una dona no naix, es fa”.

Aquesta frase, tan curta, tan clara, ha sigut malinterpretada pel “patriarcat postmodern” per a apuntalar les seues poc científiques tesis que qui vulga ser dona pot ser-ho amb només performar la idea que el patriarcat té de “ser dona”, és a dir, d’assumir aqueixos rols i estereotips que consideren femenins.

No obstant això, amb “una dona no naix, es fa”, el que va descriure Beauvoir va ser com pel sol fet de nàixer dona (sexe), el sistema patriarcal assigna tota una construcció social, cultural, política, econòmica, a les dones que les manté en una posició de subordinació respecte als homes, posició que es veu reforçada per mitjà de l’ús de la violència.

Però, a més d’escriure aquesta obra clau, Simone de Beauvoir va ser una destacada activista pels drets de les dones, i, així,

va redactar l’anomenat “Manifest de les 343 prostitutes” (1971), un manifest en el qual moltes dones franceses declaraven haver avortat i apel·laven al Govern francés perquè aprovara una llei de l’avortament que incloguera també dones i migrants i menors.

b. Betty Friedan (1921-2006)

Fem un salt en l’espai, i de França anem a Estat Units, país en el qual, entre els anys 60 i 70, es va gestar una autèntica revolució feminista que va donar origen al feminisme radical. La figura que va començar aquesta revolució, figura controvertida, sens dubte, va ser Betty Friedan, autora d’un altre imprescindible llibre, La mística de la feminitat (1963), en el qual plantejava el que va denominar com “el problema o el malestar que no té nom” per a referirse als quadres depressius i d’ansietat que presentaven nombroses dones nordamericanes de classe mitjana, que es dedicaven a cuidar de les seues famílies i a les tasques de la llar i a les quals,

en aparença, no els faltava de res. No obstant això, moltes d’elles acudien a consultes psicològiques amb problemes de depressió, ansietat, alcoholisme, abús de substàncies i no s’aconseguia detectar quines eren les causes dels seus malestars. Per a Friedan, precisament, la causa estava en el paper secundari que el patriarcat havia assignat a les dones, aqueix paper d’“àngels de la llar” en el qual moltes, massa, se sentien atrapades sense eixida.

Mentre a Europa, i també als Estat Units i Amèrica Llatina, succeïa una revolució sexual sense precedents que “alliberava” (aparentment) les dones de les cotilles de la repressió sexual, als Estats Units es creaven grups d’autoconsciència feminista per a polititzar allò que mai s’havia polititzat, el personal, el domèstic, i per a reflexionar sobre les causes que produïen i reproduïen la subordinació de les dones. Aquests grups, per cert, no es quedaven només en l’àmbit de la reflexió teòrica, molts d’ells passaven a l’acció i realitzaven actes contra el que consideraven era humiliant per a les dones, com els concursos de bellesa.

construcció sociocultural que assigna el paper dominant als homes, i el paper de subordinació a les dones. Per a Millet no hi ha cap diferència entre tots dos sexes, aqueixa diferència és construïda i si volem superar-la i acabar amb el sistema patriarcal, que és un sistema d’opressió per a les dones, hem d’anar a l’arrel d’aquesta opressió i qüestionar els rols i estereotips de gènere.

Friedan va ser la fundadora de l’Organització Nacional de Dones (NOW per les seues sigles en anglés) en 1966, que continua activa hui dia, i continua treballant pels drets de les dones, drets que als Estats Units han retrocedit, com el dret a l’avortament.

c. Kate Millet i el FEMINISME RADICAL nord-americà.

Com ja he esmentat abans, les dècades dels 60 i els 70 van ser especialment fecundes quant a producció teòrica feminista molt necessària per a comprendre tot el que ha succeït després, sobretot les arrels de l’agenda política feminista de la Quarta Onada.

Una de les més destacades feministes d’aqueixa època va ser Kate Millet (1934-2017), autora de Política sexual (1970). Millet va ser escriptora, artista i activista. És considerada, juntament amb Shulamith Firestone (La dialèctica del sexe), com la mare del feminisme radical. La seua obra planteja una cosa que ara ens sembla molt bàsic, però que va suposar una revolució en l’època: el patriarcat no es deriva de cap essència, de res que tinga a veure amb diferents capacitats de dones i d’homes. El sistema patriarcal no és més que una

A més de Kate Millet, altres teòriques i activistes nord-americanes, com la ja esmentada Shulamith Firestone, van formar part del feminisme radical en aquella època, la major part d’elles formaven part dels grups d’autoconsciència feminista, en els quals es plantejava, com hem esmentat, la premissa que “el personal és polític”.

Algunes d’aquestes destacades feministes són: Carol Hanisch, Katie Sarachild, Robin Morgan, Mary Daly... Algunes es van constituir en associacions, com la Nova York Radical Women i van donar origen a les principals vindicacions del feminisme de la Quarta Onada: especial atenció a la violència sexual, abolició de la prostitució i de la pornografia, abolició de la gestació subrogada i abolició del gènere com a sistema d’opressió.

En anys posteriors, autores com Germaine Greer, Sheila Jeffreys, Andrea Dworkin i Catherine Mackinnon van recollir el testimoni de les radicals i van posar les bases de la crítica feminista radical a la reacció patriarcal, expressada no sols en

AC. FALLA LA PALMERETA

forma d’avanç de la dreta, sinó també en forma de postulats queer, inaugurats en els anys 80 per Gayle Rubin, i represos en els 90 per Judith Butler, postulats que han calat profundament en la posmoesquerra i que constitueixen, al

meu parer, una enorme reculada en els drets de les dones i en la construcció de l’epistemologia feminista.

7. LA QUARTA ONADA FEMINISTA

Hem fet ja diverses al·lusions a la Quarta Onada Feminista, tal com es defineix sobretot a Europa, perquè als Estats Units i al món anglosaxó es refereixen a ella com la Tercera Onada. Per a nosaltres començaria, tal com ho apunten les teòriques feministes, en aquest segle XXI, sobretot a partir de la consolidació del moviment feminista com una realitat global, definit no sols per les aportacions teòriques, sinó també per l’activisme de carrer (a gran escala, encara que les nostres predecessores sufragistes o anarquistes ja mobilitzaven moltes dones) i, per damunt de tot, per l’activisme en xarxes socials, la qual cosa ha permés la difusió del feminisme a molts llocs i també el fet de tindre coneixement del que succeeix amb els drets de les dones a nivell global.

Aquests últims anys són, a més, els de la “igualtat formal” en molts països en els quals s’han aprovat lleis que sancionen aqueixa igualtat entre dones i homes, però que, en realitat, no fan més que maquillar la desigualtat real, expressada en termes de violència simbòlica, bretxa salarial o sostre de cristall, i, sobretot, encara que ja ho desenvoluparem més endavant, una visibilització de la violència sexual per mitjà de moviments com ME TOO, i un emblanquiment d’aqueixa violència amb l’ús i abús del terme “consentiment. És el que la filòsofa Alicia Puleo ha denominat “patriarcat del con-sentiment”.

Aquesta mateixa autora ha encunyat el terme “patriarcat de coacció” per a referir-se al sistema patriarcal descarnat que encara perdura en llocs com alguns països àrabs, en els quals les dones no tenen reconeguts drets bàsics com el dret al vot, o, més recentment, l’expulsió de les xiquetes i de les dones de tots els nivells d’ensenyament a l’Afganistan. En molts d’aquests països perviuen formes de violència com ara la mutilació genital femenina o els matrimonis a edat primerenca.

En aquest repàs a la Quarta Onada només ens referirem als països occidentals en els quals s’ha aconseguit aqueixa igualtat formal, però no la real, i en els quals s’ha construït una agenda feminista que ha posat el centre de les vindicacions de les dones en temes com ara la ja esmentada violència sexual, la

feminització de la pobresa, les cures i la corresponsabilitat, l’abolició de la prostitució, els ventres de lloguer i el gènere…

Per a parlar de la Quarta Onada primer parlarem de les grans mobilitzacions feministes dels últims anys, després del moviment Me Too, com a germen de la visibilització de la violència sexual, d’alguns dels temes de l’agenda política, de les principals autores, centrant-nos aquesta vegada en l’Estat espanyol, i, finalment, sobre la forta reacció patriarcal que ha provocat aquest auge del feminisme, tant per part dels sectors conservadors i neofeixistes com per part de l’esquerra suposadament més progressista, sense oblidar-nos del sorgiment d’això que s’ha anomenat “Manosfera”, un “lloc d’homes” en internet i xarxes socials, llar d’incels i altres misògins.

a. Vagues feministes (anys 2018, 2019 i 2020)

Abans de l’aturada que ha suposat la pandèmia a tots els nivells, el moviment feminista, sobretot el de l’Estat espanyol, va fer una gran demostració de força els Vuit de Març dels anys 2018, 2019 i 2020, demostració que no sols va consistir a traure al carrer milers de dones, moltes d’elles joves, sinó també a convocar vagues de dones per a aqueixos dies, vagues laborals, de cures i d’educació, a la manera de la reeixida vaga de dones convocada a Islàndia en 1975, que va aconseguir paralitzar el

país.

Tímidament en 2018 i amb més força en 2019 les dones de l’Estat espanyol ens declarem en vaga el Vuit de Març per a traure a la llum tot allò que ens afectava i no estava sent recollit per l’agenda política: precarietat en el treball, sous ínfims, dobles i triples jornades, augment de la violència sexual…

La de 2020 va ser l’última gran mobilització feminista i en ella ja es va començar a albirar com la reacció patriarcal, en aquest cas disfressada d’això que anomenen “transfeminisme”, es va infiltrar de ple en el Vuit de Març. A més, els partits d’ideologies feixistes van posar el focus en aqueixa mobilització i van culpar les dones de l’explosió de casos de covid d’aqueixos primers dies de març. Misogínia, masclisme i, de nou, “caça de bruixes”, que fins i tot continua, van inaugurar aquesta dècada dels 20 del segle XXI en la qual el feminisme ha de reforçar el seu caràcter EMANCIPATORI (Celia Amorós) enfront de teories i moviments que, aprofitant-se del seu èxit, volen cooptar-lo.

b. Me Too i l’activisme en xarxes socials. A més de les esmentades mobilitzacions al carrer el feminisme ha pres l’espai virtual,

havien estat ocultes en adonar-se que no sols havien sigut elles les assetjades o les agredides, sinó que milers de dones a tot el món havien passat pel mateix. I ha aconseguit desemmascarar molts agressors, la majoria poderosos i molt reconeguts, i acabar amb la impunitat darrere de la qual s’escudaven per a assetjar i agredir les dones.

Aquest activisme virtual, per anomenarlo així, també ha aconseguit que moltes dones joves s’hagen acostat al feminisme. En la imatge, Tarana Burke (font: diari Público).

c. La reacció patriarcal Tanta força feminista havia de tindre una resposta per part del patriarcat,

les xarxes socials. Aquestes s’utilitzen tant per a difondre idees feministes com per a denunciar violència. El cas més paradigmàtic ha sigut el de ME Too, popularitzat per l’actriu Alyssa Milano, qui va animar les dones a utilitzar el hastag #MeToo per a fer públiques a través de les xarxes situacions d’assetjament i agressió sexual que hagueren viscut. El hastag va ser encunyat en 2006 per l’activista nord-americana Tarana Burke i a partir de 2017 amb les denúncies per assetjament al productor Harvey Weinstein es va estendre a tothom.

A Espanya i Llatinoamèrica també es va encunyar el hastag #Explica-ho, iniciat per la periodista Cristina Fallarás. Aquesta forma de denúncia, a través de les xarxes, ha permés a moltes dones fer públiques situacions que fins llavors

lògicament, i aquesta reacció patriarcal no es va fer esperar, però allò sorprenent és que va vindre dels qui ens esperàvem: la dreta conservadora, els feixistes i els misògins de sempre, i també dels qui no ens esperàvem: l’esquerra que, com ja hem relatat, ha abraçat les teories postmodernes i la ideologia queer, abandonant el feminisme als peus dels cavalls de la més dura de les opressions

que patim les dones: l’opressió de gènere, que és la causa de la violència estructural que patim i de la nostra subordinació.

Molt per damunt esmentaré la reacció neofeixista, que s’està estenent per tot Europa i els Estats Units, i que es reflecteix en forma de pèrdua de drets: com el dret a l’avortament als Estats Units; en la negació de la violència masclista i la tornada a l’ús de termes caiguts en desús com ara “violència domèstica”; en la constant persecució a la qual es veuen sotmeses les feministes i en el discurs de la “ideologia de gènere”, concepte inventat per la dreta per a criminalitzar els drets i vindicacions de les dones.

Aquests discursos d’odi, perquè són discursos d’odi contra les dones, han trobat el seu calador natural en homes que se senten atacats per les feministes i per les dones empoderades, i que, moltes vegades aprofitant l’anonimat i altres donant la cara en xarxes socials, llancen el seu verí misogin que troba ressò en mitjans de comunicació. Hi ha alguns d’aquests odiadors que s’organitzen en el que s’ha anomenat “Manosfera”, o “esfera d’homes”, que comprén pàgines web, blogs, canals de Youtube, comptes de Twitter i fòrums que promouen la masculinitat emfatitzada, la clara hostilitat i odi cap a les dones, una forta oposició al moviment feminista i una misogínia exagerada. En la Manosfera podem trobar violència explícita. Un dels casos més coneguts és el dels “incels” o

“cèlibes involuntaris”, homes que creuen que les dones els deuen respecte i, sobretot, sexe, i, com que no ho troben, a vegades tenen reaccions molt violentes, com va succeir a l’Escola Politècnica de Mont-real en 1989, quan encara no s’havia sentit parlar dels “incels”. Un misogin va assassinar 14 dones mentre clamava que estava lluitant contra el feminisme.

Però l’auge del feminisme i el seu desemmascarament del sistema patriarcal també ha provocat una reacció en la nostra natural aliada que és l’esquerra

ningú naix amb un sexe, sinó que aquest li és assignat i, per tant, pot triar no sols el sexe, sinó també el gènere, provocant una confusió entre tots dos conceptes, i, el més perillós, despolititzant el concepte “gènere”, que deixaria de significar opressió per a les dones, i passaria a ser una lliure elecció de les persones.

En dates més recents, la popularització de la filosofia de Butler, que sí que ha treballat altres conceptes bàsics per al feminisme com la vulnerabilitat o la precarietat i la no violència, ha fet que aqueix mal interpretat concepte de llibertat haja sigut abraçat per l’esquerra, no sols a l’Estat espanyol, sinó a tot el món, i prevalga aqueixa idea de llibertat per damunt del que les feministes hem reclamat des de la Il·lustració: la igualtat. Diu la filòsofa Amelia Valcárcel: “Allí on no hi ha igualtat, la llibertat és un dels noms de l’abús”.

política, encara que, en aquest cas, l’ha disfressat també de feminisme provocant una escissió que ha trencat l’agenda política feminista.

En 1990 Judith Butler va escriure El gènere en disputa i en aquest llibre la filòsofa, liberal, nord-americana va proposar una teoria que ningú va entendre molt bé, però que molta gent, sobretot de l’esquerra ben-pensant, es va afanyar a aplaudir: el gènere és una construcció social, això ja ho havien dit les feministes radicals temps abans, però és que el sexe també ho és. Per tant,

Aquest abús del terme llibertat, unit a la paraula “elecció”, i al ja esmentat concepte de consentiment, lligat a l’anterior, ha fet que l’esquerra s’hi haja desorientat i tirat per la borda el treball de tants i tants anys de teoria i pràctica feminista i que així hàgem d’escoltar de boca d’anticapitalistes que l’explotació sexual és, en realitat, treball sexual; o dir a l’esquerra abertzale “que la gestació subrogada és un debat obert en el feminisme”; o, per posar un exemple massa feridor, que existeix el “dret” a l’autodeterminació del sexe.

FALLES EN FEMENÍ

Aquests partits d’esquerra estan confonent, crec que conscientment, els drets amb desitjos i amb privilegis, i estan actuant en contra dels drets de les dones.

El moviment feminista està en una fase de debat intern i de lluita externa, una fase que li ve molt bé al patriarcat, perquè així ens desviem de les qüestions necessàries i urgents que les dones hem de resoldre si el nostre objectiu és tombar el patriarcat.

Com diu un dels lemes del moviment feminista: “Patriarcat i capital, aliança criminal”, i és que el capitalisme, en la seua fase més salvatge, que és l’actual neoliberalisme, ha vist oportunitat de negoci en l’explotació dels cossos de les dones, i, com no, en l’elevació dels desitjos, que són això, desitjos, a la categoria de drets.

d. Agenda política de la Quarta Onada i principals autores. Ja hem vingut apuntant quines són les reivindicacions presents en l’Agenda d’aquesta emergent Quarta Onada Feminista, les principals tenen a veure amb la violència, sobretot la violència sexual i els feminicidis, la feminització de la pobresa i la precarització de les dones, i l’abolicionisme, reprenent les “velles” lluites de les nostres predecessores sufragistes, marxistes i anarquistes, afegint a l’abolició de la prostitució, l’abolició d’un nou nínxol de mercat d’explotació, com és el dels

ventres de lloguer, i l’abolició del gènere com a forma d’opressió enfront dels qui postulen la idea de gènere com a llibertat i advoquen per la seua multiplicació.

1.Violència sexual i feminicidis

En els últims anys hem assistit a un increment exponencial de la violència sexual i dels feminicidis.

Respecte a la violència sexual no està encara molt clar si és que hi ha més casos d’agressions sexuals o és que aquestes es denuncien més. El que sí que sabem és que una de cada tres dones a Europa ha patit algun tipus de violència sexual al llarg de la seua vida.

També veiem com augmenten les anomenades “violacions en ramat” o violacions múltiples, que tenen un clar referent en el consum de pornografia per part dels homes joves i en la conformació d’una masculinitat hegemònica que els homes veuen perillar a causa dels avanços de les dones.

Precisament, aquests avanços es materialitzen en lleis contra la violència sexual que cada vegada inclouen més tipus de violència, com les agressions sexuals, la mutilació genital femenina, el tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual i algunes lleis, com la Llei foral 14/2015 per a actuar contra la violència cap a les dones de Navarra, també la prostitució i l’enregistrament d’actes pornogràfics, fins i tot, i això és important, amb el “CONSENTIMENT”

de la víctima, ja que s’entén que el consentiment donat en contextos prostitucionals o pornogràfics no és vàlid, és un consentiment forçat.

Respecte a un concepte tan interessant com el de CONSENTIMENT, entorn del qual giren molts dels debats actuals, l’activista i fotògrafa feminista i llicenciada en Geografia i Història, Raquel Gaspar, ha escrit el següent i esclaridor text:

“Abordaré el concepte de ‘consentiment’, que socialment i jurídicament sembla quedar assumit.

Em cenyiré a les relacions heterosexuals, ja que les relaciones sexe-afectives entre lesbianes i homosexuals considere que cursen d’una manera diferent, encara que no estiguen lliures de la pàtina patriarcal íntegrament.

Segons la RAE, consentiment és:

1. m. Acció i efecte de consentir.

2. m. En els contractes, conformitat que sobre el seu contingut expressen les parts.

3. m. Dret. Manifestació de voluntat, expressa o tàcita, per la qual un subjecte es vincula jurídicament.

Assumir aqueix terme enfront de les agressions sexuals implica una prèvia jerarquització a través de la qual es manté en l’imaginari col·lectiu el que el patriarcat demana i dona el mandat: que és l’home el portador del desig sexual i la dona una mera receptora d’aquest. Es nega, per tant i prèviament, que les

dones tinguem desig i, conseqüentment, la nostra llibertat per a exercir-lo.

La sexualitat de les dones ha de partir d’un principi de llibertat, no d’un contracte de conformitat, perquè no som un producte objecte de negociació patriarcal i aqueixa llibertat passa per un desig mutu i bidireccional entre homes i dones, sense el qual només cal parlar de violació.

El fet que es contemple jurídicament el terme de ‘consentiment’, suposa, per se, que l’Estat inclou en el seu ordenament jurídic un terme que reforça i apuntala aqueixa jerarquització patriarcal, la qual cosa implica avalar institucionalment que el desig sexual de les dones quede cooptat i anul·lat pel masculí.

El llenguatge genera pensament i mantindre i validar aqueixa accepció, tant socialment com jurídicament, suposa apuntalar i promoure el patriarcat. A més i per tant, mentre que el Patriarcat de Coacció està encertadament definit, potser hem de revisar l’accepció de Patriarcat de ‘Consentiment’.

No consentim. Triem sobre la base del que com a subjecte polític tenim dret, ja que el nostre desig sexual té autonomia política pròpia i no cal quedar sotmés a cap tutelatge.

La nostra llibertat sexual ha de ser reconeguda i tipificada com a tal i això exclou el terme esmentat que, lluny de

protegir-nos jurídicament, ens converteix sota pal·li institucional en objectes consumibles a demanda dels homes.

‘Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa.’

Montesquieu”.

Enfront dels avanços normatius, ens trobem, per exemple, amb la recentment aprovada “Llei de només sí és sí”, que situa el consentiment en el focus de la norma, quan hem d’entendre que aquest no serveix quan es tracta de relacions de poder absolutament desiguals, i que, a més, en unificar dos delictes, el d’abús i el d’agressió, rebaixa les penes a condemnats per agressions sexuals.

La violència sexual és una forma de control de les dones, per mitjà d’aquest terror sexual, que s’expressa en forma de violacions, assetjament, o, com hem vist aquest passat estiu, de submissió química, es persegueix llançar un missatge a les dones: “Aneu amb compte, quedeuvos a casa, el vostre lloc NO és l’espai públic”, i mantindre, així, l’statu quo, la posició de subordinació per a les dones i la posició de dominació per als homes. La construcció d’aquest missatge i tot el seu simbolisme el descriu a la perfecció Nerea Barjola en el seu llibre Microfísica sexista del poder.

També creiem que s’està perdent una oportunitat legislativa important en no reformar la LOVG (2004) i afegir tots els tipus de violència contra les dones

descrits en el Conveni d’Istanbul.

La forma més brutal de violència masclista és el feminicidi, o l’assassinat de dones només per ser dones, la Llei de Violència de Gènere només reconeix els feminicidis en l’àmbit de la parella o exparella, i fa relativament poc va afegir a les criatures òrfenes com a víctimes de violència de gènere, i la violència vicària, i deixa fora a moltes altres dones assassinades per homes, com les dones prostituïdes.

El feminisme porta molts anys denunciant la violència contra les dones, des de les formes més invisibles, com la violència simbòlica o la psicològica, fins a les més visibles, com la violència institucional i els feminicidis, per això ara assistim amb preocupació a la inacció de les institucions enfront d’aquesta violència, condemnant els assassinats a través de tuits, o parlant de “cultura de la violació” a la lleugera, sense aprofundir el que significa per a les dones viure en una societat que contínuament les cosifica, les hipersexualitza i blanqueja l’explotació, reforçant els estereotips de gènere i normalitzant la prostitució, la pornografia i els ventres de lloguer.

2.L’opressió de gènere i les seues conseqüències: prostitució, pornografia i explotació reproductiva.

Al llarg de tot el treball hem parlat del que és i significa el gènere: és una categoria d’anàlisi que ens permet explicar per què les dones hem ocupat

un paper subordinat al llarg de la Història de la Humanitat. Això no és per característiques físiques o mentals que ens diferencien dels homes, sinó perquè s’ha construït tot un sistema que assignava uns certs papers a homes i a dones, i nosaltres vam ser qualificades com “les altres”, aquelles que no teníem ni tan sols les característiques de ser humanes, i, quan defensar això es va fer insostenible, no ens van deixar exercir la ciutadania perquè això no allunyaria del nostre autèntic rol: el de maresposes (Marcela Lagarde), cuidadores i reproductores de vida, i les que no ho foren, serien éssers profundament sexualitzats per a ús i gaudi dels homes (dones prostituïdes). Aquests són els papers que el patriarcat ha reservat a les dones: verges i putes.

Per tant, per a nosaltres el gènere és tot un sistema d’opressió que, si volem ser iguals, i no idèntiques (com diria Celia Amorós), cal abolir. I cal començar per abolir els rols i estereotips, sobretot aqueixos conceptes tan passats de moda de “feminitat” i “masculinitat”. No hi ha res que ens diferencie, les dones parim, sí, però això no fa necessàriament que siguem les úniques capacitades per a la cura de criatures i persones dependents. El que succeeix és que des de xicotetes se’ns fica en vena la idea de la cura, amb nines, cuinetes, etc.

Per això és tan important la criança sense rols i el rebuig als estereotips de gènere. No obstant això, ens trobem en un moment en el qual s’estan reforçant

aqueixos rols i estereotips, amb una tornada a la hipersexualització, vegeu les referents actuals del pop, com Rosalía, i també els models imposats pel transactivisme, que reflecteixen una feminitat emfatitzada, com si ser dona fora, no sols un sentiment, en comptes d’un fet biològic, sinó una contínua performance a la qual es pot accedir per mitjà de l’ús de robes, actituds, i emocions que se suposen associades a les dones, més aviat, a la idea que el patriarcat ha construït sobre les dones.

El reforç dels rols i estereotips de gènere porta amb si mateix, a més d’una clara reculada en els drets de les dones, la normalització de l’opressió i la mercantilització dels cossos de les dones. Hem comentat que el patriarcat reserva dos papers fonamentals a les dones: la verge (l’esposa, la mare) i la puta, i són aquests dos papers els que el nou ordre patriarcapitalista està promovent per mitjà del que ha anomenat “treball sexual” i “gestació subrogada”.

ABOLICIÓ DE LA PROSTITUCIÓ I LA PORNOGRAFIA

Al llarg de tot el treball hem estat esmentant l’abolició de la prostitució com una de les primeres exigències de les feministes, des de Flora Tristán, passant per les Pankhurst, i seguint per Kollontai o les Dones Lliures, totes les feministes han sigut, i són, abolicionistes. La sociòloga Rosa Cobo Bedia l’expressa així: “L’abolicionisme està en el cor del feminisme”.

Però, en l’actualitat hi ha dones que es denominen feministes però que no són abolicionistes, és més, defensen el que anomenen “treball sexual”, això és, defensa de l’explotació sexual de les dones i l’accés dels homes a les dones prostituïdes previ pagament, això sí, com si els diners pogueren blanquejar la violació que suposa que un home mantinga relacions amb una dona que no ho desitja. Aquest “feminisme”, que no és tal, fa ús de la idea de llibertat d’elecció, com si en aquest context feroçment neoliberal i patriarcal, les dones, sobretot les més vulnerables, pogueren triar lliurement. No tenen en compte el paper dels prostituïdors ni dels proxenetes i s’obstinen a distingir prostitució i tracta com si ambdues no foren dues cares de la mateixa moneda, ja que les seues causes: feminització de la pobresa i demanda masculina, i les seues conseqüències, devastació total del cos i de la psique de les dones prostituïdes, no foren les mateixes.

Davant d’aquesta ofensiva patriarcal les abolicionistes hem pres protagonisme i reivindiquem l’herència de les nostres ancestres i del feminisme radical. Estem organitzades i comptem amb la veu de les supervivents del sistema prostitucional, que aporta legitimitat al relat que conta els horrors d’aquest sistema i el que suposa per a les dones prostituïdes i per a totes les dones. A l’Estat espanyol la PAP (Plataforma Estatal d’Organitzacions de Dones per l’Abolició de la Prostitució) ha

elaborat una proposta de Llei orgànica Abolicionista del Sistema Prostitucional (LOASP, 2020) que beu de les lleis abolicionistes pioneres com la Llei Sueca de Pau per a les Dones (1999) o la Llei Abolicionista francesa (2016). La LOASP gira entorn de tres eixos fonamentals:

- Garantia dels drets de les dones prostituïdes i supervivents de prostitució.

- Persecució de totes les formes de proxenetisme i desincentivació de la demanda a través de les sancions als demandants de prostitució.

- Sensibilització, educació i formació a tots els sectors de la societat.

La LOASP considera que la pornografia, l’“assistència sexual” i el turisme d’explotació sexual formen part del sistema prostitucional i també són objecte d’abolició.

La LOASP va ser presentada per integrants de la PAP a principis de desembre de 2020 a la ministra d’Igualtat (Irene Montero) i el Ministeri mai s’ha posat en contacte amb la PAP ni ha fet gestos per a adoptar la llei abolicionista, encara que sí que s’ha afanyat a tramitar unes altres lleis amb menor urgència social i que no ha elaborat el moviment feminista, com la Llei Trans, identificant així les prioritats del que s’ha mal anomenat “el govern més feminista de la Història”.

ABOLICIÓ DE L’EXPLOTACIÓ REPRODUCTIVA

Si les dones prostituïdes són les “putes” del patriarcat, l’altre paper reservat a les dones, el de la verge o el de la mare ha sigut sublimat fins a tal punt pel mercat que un desig legítim, com és el de la maternitat/paternitat, ha sigut elevat a la categoria de dret, o més aviat de privilegi, perquè només podrien accedirhi els qui tinguen suficients diners per a pagar-ho.

Ens referim a la gestació subrogada, o, per dir-ho de manera més correcta, a l’explotació reproductiva de dones vulnerables perquè gesten i donen a llum criatures que els seran arrabassades a canvi de diners. És tan pervers que fins i tot costa escriure-ho i, sobretot, creure que hi ha qui ho defense en nom de l’altruisme i el “ser per a uns altres” que, segons sembla, caracteritza les “bones dones”.

A l’Estat espanyol la pràctica del lloguer de ventres està prohibida, no obstant això, no fa més que augmentar el nombre de persones i parelles que acudeix a la compravenda de dones i criatures que això suposa, ja que, malgrat la prohibició, hi ha mecanismes legals que no la persegueixen de facto, i també es dona una absoluta normalització d’aquesta modalitat d’explotació per part dels mitjans de comunicació, que la venen com si el que hi haguera després d’ella fora amor i abnegació, desig absolut de satisfer l’“instint” maternal, i no necessitat i vulnerabilitat de moltes dones i un món en el qual els diners semblen

poder-ho tot.

Nombroses associacions i plataformes, com a Stop Ventres de Lloguer, a l’Estat espanyol, o la CIAMS a nivell internacional, treballen perquè s’aproven legislacions que prohibisquen la gestació subrogada a tot el món, i per assenyalar-la com una pràctica il·legal que forma part del tràfic de persones i que constitueix, ni més ni menys, violència contra les dones i menors.

Aquests eixos entorn dels quals gira l’agenda política feminista de la Quarta Onada constitueixen la base de nombroses teòriques que estan construint epistemologia feminista des de diversos àmbits de coneixement, com la Filosofia, la Història, la Geografia, la Psicologia, o la Sociologia.

Molt breument, esmentarem algunes d’aquestes teòriques de l’Estat espanyol, que estan produint contingut polític profundament feminista necessari per a continuar amb les mobilitzacions i fer front a la reacció transpatriarcal.

En Filosofia, autores com Celia Amorós i Amelia Valcárcel, hereves del feminisme il·lustrat, recuperen la idea de la igualtat i la democràcia feminista, a més d’aprofundir en les arrels del patriarcat i de la subordinació de les dones per a poder acabar amb ella.

Una altra filòsofa que ha aprofundit en això tan gastat de la llibertat d’elecció

és Ana de Miguel, qui, amb el seu llibre Neoliberalisme sexual: el mite de la lliure elecció (2015), ha revelat la inexistència de vertadera llibertat en un món que oprimeix i violenta les dones, desmuntant amb això les fal·làcies del “treball sexual” o de la “gestació subrogada altruista”.

També Luisa Posada Kubissa, filòsofa, produeix teoria feminista abolicionista. Igualment, escriu i reflexiona sobre l’ÚNIC SUBJECTE POLÍTIC DEL FEMINISME, que som les DONES, i, en l’actualitat, està treballant sobre la feminització de la pobresa i les seues conseqüències per a la vida de les dones.

Posada fa una crítica del pensament de

Butler i d’altres teòriques “postfeministes” que pretenen desconstruir el subjecte polític “dones”, o simplement, negar la seua existència, i reclama per al feminisme un subjecte polític fort, que estarà constituït per les dones en tota la seua diversitat de classes socials, ètnies, diferències culturals o d’orientació sexual. De fet, si el feminisme es queda sense subjecte polític, assenyala Posada que deixarà de tindre sentit com el projecte emancipatori de les dones que és.

En l’àmbit de la Sociologia, esmentarem a Rosa Cobo Bedia, qui ha fet aportacions fonamentals a l’abolicionisme de la prostitució amb el seu llibre La prostitució en el cor del capitalisme (2017) i al coneixement de la pornografia amb la seua obra més recent: Pornografia: el plaer del poder. També sociòloga i abolicionista és Esther Torrado, professora titular en la Universitat de La Laguna. FontelDiario.es

Esmentem també una jove investigadora, geògrafa, i experta en violència sexual, Lydia Delicado-Moratalla, que està fent aportacions fonamentals en el camp

de la pornografia i en el fosc món dels robots sexuals.

FotodeRosaCobo

Finalment, com a colofó, no podem deixar d’esmentar dones activistes i dones supervivents que estan contribuint

de manera efectiva a l’expansió del feminisme i a la suma de moltes dones, sobretot joves, a aquest il·lusionant projecte col·lectiu de transformació de la vida tal com la coneixem cap a un horitzó d’igualtat, dignitat per a totes, llibertat i justícia.

En el camp de l’activisme de les xarxes socials i de la cultura estan les Towanda Rebels (Teresa Elzano i Zua Méndez), que van posar el focus en els demandants

de prostitució amb el seu vídeo “Hola putero”; o l’actriu i còmica Patricia Sornosa, que està denunciant com afecten els drets de les dones unes certes lleis que es fan passar per progressistes i feministes i no ho són.

I finalitzem amb l’esment a les supervivents del sistema prostitucional o d’explotació reproductiva que estan alçant les seues veus i donant-nos a conéixer la crueltat

i la violència inherents a ells. Aquestes supervivents són activistes abolicionistes i, a més, estan produint reflexió teòrica de la qual s’està nodrint el moviment feminista.

L’argentina Sonia Sánchez amb la seua “Cap dona naix per a puta”, Amelia Tiganus i la seua “Revolta de les putes”, o Sarah Berlori, Alika Kinan, Rachel Moran, i cada vegada més dones

que s’estan unint a aquest clam global per l’alliberament de les dones que és l’abolicionisme.

YolandaRodrígueziVillegas

Integrant de la plataforma navarra de dones per l’abolició de la prostitució

Font:Geoviolènciasexual

Associació Carla Vive

L’associació CARLA VIVE naix a Gijón al març de 2017, fa just cinc anys. Té un organigrama amb tres únics càrrecs que són presidenta, secretaria i tresorera.

Naixem amb àmbit regional però amb capacitat per a exercir la nostra labor dins del territori nacional.

La nostra missió és l’acompanyament de víctimes de violència de gènere, per la qual cosa, i després del coneixement dels fets, acompanyem la víctima en tots els processos, des del centre hospitalari per al corresponent informe de lesions, acompanyant-la

després a la comissària a presentar la corresponent denúncia, i al jutjat el dia que s’estipule el judici. Durant tot això, a més de l’atenció que requereix la mateixa víctima davant de tal situació personal, ens encarreguem que els seus drets siguen respectats durant tot el procés. Una vegada finalitzat el procés judicial, s’inicia tot un procés de recuperació de la víctima, en el qual som presents, acompanyant-les tant en la gestió de tota l’ajuda que pogueren sol·licitar com en presència en els seus actes més quotidians perquè vagen guanyant seguretat i recuperen la seua autoestima, tot això en la mesura que la víctima ho veja necessari, i intentant que la nostra presència es vaja diluint en el temps perquè elles mateixes es vegen capaces novament de prendre les regnes de la seua vida. Les pròpies víctimes ajuden en aquesta labor amb noves companyes afectades.

Mantenim contacte directe amb diferents actors i institucions durant tot el procés, però bé remarcant que tan sols d’una forma cordial i de col·laboració, perquè ni rebem ajudes de cap institució ni de bon tros directrius, però sí que entenem que pel bé de la víctima és necessària una certa coordinació

En la marxa hem aconseguit a més

un acord amb una promotora que en l’actualitat ens permet disposar de cinc pisos per a poder reubicar dones la situació de risc extrem de les quals ens obliga a anar a buscar-les a altres comunitats i donar-los allotjament a Astúries per a poder allunyar-les del maltractador.

En l’actualitat i des del nostre inici, ja hem assistit més de 2.000 dones i hem donat recer temporal, portantles d’altres comunitats, a més de 40 dones.

Per a tot això no disposem de cap subvenció institucional i ens autogestionem amb l’aportació de la quota de les sòcies i amb algunes col·laboracions altruistes aportades per diferents persones que coneixen la nostra labor, sent la que escriu, Paz Rodríguez, presidenta de l’associació, qui va amb el seu cotxe personal a recollir-les i portar-les a Astúries, des de punts tan dispars com Huelva, Màlaga o Granada, Osca, Saragossa, Barcelona, Toledo, Lleó, Vitòria, la Corunya, entre altres.

Bàsicament i explicat de manera escarida, aqueixa és la labor de l’Associació, encara que cal exposar

que tot això comporta moltes hores de treball, reunions amb advocats, CAM, UFAM, jutjats, oficines d’habitatge, treballadores socials, o qualsevol altre actor que haja d’interferir, sent molt variats, depenent del cas en qüestió.

Una vegada exposat l’anterior, ens agradaria explicar-los així mateix l’origen del nostre nom, perquè ens sembla un bonic homenatge a una gran dona.

CARLA VIVE és en honor a Carla Olga Garrido. Ella va ser una víctima de violència de gènere que, després de suportar anys de maltractament físic i psicològic per part de qui fora el seu marit, va decidir un dia posar fi a tot això i allunyar-se del seu maltractador, però va entendre que havia de dedicar la seua vida a ajudar altres dones que es veren en la mateixa situació que ella havia viscut, i va crear, a Elx, l’associació LA DONA ÉS UNA DEESSA, i també es dedicava a anar amb una furgoneta, que altruistament li donà el cantant HUECCO, a buscar dones en risc extrem i allunyar-les dels seus maltractadors, fent molts quilòmetres cada any de carretera, perquè era ella qui conduïa, per a poder dur a terme la labor.

Va iniciar una nova relació amb un home gallec, i, estant embarassada, va decidir traslladar la seua residència, la del seu fill de 13 anys i la que venia en camí, a Galícia, i per a això es traslladava a Santiago en l’Alvia aquell fatídic 24 de juliol, i tristament

va perdre la vida, ella i el seu fill, en l’accident d’Angrois. Per tot això, i en la seua memòria, la nostra associació es diu orgullosament CARLA VIVE.

Finalment, i aprofitant l’oportunitat que se’ns brinda, volem deixar constància de les múltiples deficiències que ens trobem en aquest espinós camí, perquè si bé sembla que hi ha lleis que ens protegeixen, així com serveis que ens beneficien, en la pràctica no tenim aqueixa consciència de protecció. Des d’errors tan comuns com que no hi haja advocats quan elles presenten la denúncia, per no haver sigut informades degudament en moltes comissàries, cosa que no és fútil, perquè després en jutjats posen pegues o directament no inclouen fets per no vindre degudament especificats en les denúncies. Els advocats no tenen la consciència de gènere, malgrat haver realitzat cursos especialitzats, els jutges no apliquen les lleis, perquè aquestes queden a la seua interpretació, i tots sabem que aqueixa porta és massa àmplia, les ajudes arriben en moltes ocasions tard, després de massa paperassa i poca efectivitat, i la inclusió en el mercat laboral es fa dificultosa per la quantitat de dies que cal faltar pels diferents processos judicials que deriven del propi o fins i tot els que cal obrir a partir de… trencaments, noves agressions, convenis reguladors i molts altres temes que el maltractador utilitza conscientment per a, a més de desesperar la víctima, continuar tenint el major control possible sobre ella.

No parlem ja de la violència econòmica exercida sobre elles a través de les hipoteques, contractes de lloguer o la mateixa pensió de manutenció.

Resulta de gran dificultat intentar donar solucions a tot això des d’aquesta associació, encara que estem plenament convençudes que l’única solució real és el total allunyament del criminal, reduint al mínim o al no-res el contacte amb elles o amb els seus fills i donant-los el suport econòmic, i d’habitatge suficient perquè puguen exercir els seus drets des del minut zero, així com facilitar-los la integració en el món laboral. Que tot això queda molt bonic en els papers, protocols, decrets i lleis, però la realitat res té a veure amb el que s’espera de tot això.

Ens acomiadem, no sense abans agrair que ens hagen tingut en compte, perquè és molt gratificant que se’n recorden, de nosaltres, és un reconeixement a la nostra labor que ens honra. I aqueixos xicotets detalls marquen la diferència.

Visita el nostre Facebook:

Associació la Volaera

Tenim diversos grups de treball, el que més ens ocupa i preocupa és el de Violència Masclista, perquè estem disponibles els 365 dies de l’any, les 24 hores del dia. També hem de dir que per a nosaltres és molt important la intergeneracionalitat, i així ho vam demostrar amb el nostre treball diari.

A continuació descriurem el diagnòstic que hem realitzat sobre els errors del sistema amb les víctimes de Violència Masclista.

El primer que hem de destacar és la privatització dels Serveis d’Igualtat, des del 016, les cases d’acolliment, els Punts de Trobada, el programa ATEMPRO, les polseres del programa COMETA, etc.

1. La desprotecció dels menors víctimes de violència de gènere L’Associació de víctimes de violència de gènere de la província de Granada (La Volaera) ha constatat que moltes de les mesures exigides per la legislació vigent i pel Pacte d’Estat de 2017 no s’estan complint. També s’ha detectat la necessitat d’introduir noves mesures no contemplades. El balanç general de La Volaera és que els xiquets i les xiquetes víctimes de violència de gènere estan en una situació de total desprotecció.

La Volaera som una associació de víctimes de violència masclista que decidim unir-nos, organitzar-nos i formar-nos sobre Feminisme i Violència Masclista perquè nosaltres mateixes fórem les protagonistes de l’eixida del cicle de la violència i no altres organitzacions que actuen sense tindre la suficient empatia que ens garantisca la confiança en elles. Som una organització de víctimes que no volem tindre cap mena de subvenció pública, per a no estar “clientalitzades” ni estar sotmeses a cap mena de sigles, per a així tindre llibertat d’assenyalar amb el dit tots els errors del sistema.

Amb la qual cosa tenim serveis no avaluables, i clientalitzats, a segons quins partits en les diferents comunitats autònomes o a nivell estatal.

Fallades del sistema de protecció a les víctimes de violència de gènere

Informe de l’Associació La VolaeraVíctimes de Violència de Gènere

2023, Granada

-Protocol “viogen”: Les dones víctimes denuncien que el “protocol viogen”, bateria de preguntes que es realitza per a estimar el risc que corren les dones de ser assassinades o agredides i proporcionar-los les mesures de protecció necessàries, no conté preguntes relatives a menors. Per exemple, no contempla les amenaces del tipus “mataré els xiquets/es”, malgrat que amenaces com aquestes han precedit, en casos sonats, a l’assassinat dels xiquets/es. Urgeix modificar el protocol per a incorporar aquestes preguntes o introduir una clàusula que permeta ponderar situacions greus que el protocol ometa.

-Prestacions d’orfandat: als/les orfes de la violència de gènere de la província no els estan arribant les prestacions d’orfandat que els corresponen per ser víctimes de violència de gènere. Se suposa que, segons allò que s’ha fixat en el Pacte d’Estat, haurien d’estar cobrant el mateix que les víctimes del terrorisme, però no els està arribant.

-Necessitats peremptòries de les víctimes: el pressupost establit pel Pacte d’Estat s’està desviant cap a altres activitats en lloc de destinar-se a les necessitats peremptòries de les víctimes. Cal avaluar l’eficàcia de la gestió del pressupost. A la província hi ha xiquets orfes de mare víctima que viuen en circumstàncies d’extrema precarietat i exclusió social, que no han accedit a les prestacions promeses ni a cap ajuda en matèria d’habitatge, aigua i llum, alimentació o educació. Els menors i els familiars que es fan càrrec de la tutela del menor (exemple, àvies) es veuen obligats a dependre dels diners proporcionats per l’assassí des de presó i aquesta circumstància dificulta el dol i produeix confusió.

-Atenció psicològica: és necessari revisar i avaluar l’assistència psicològica de les víctimes i menors de violència de gènere per part de l’Institut Andalús de la Dona en aspectes com la formació de professionals implicats o el funcionament en el procés de resolució de situacions complexes, com

el cas dels xiquets/es que es posen en contra de la mare que denuncia el seu pare o que fins i tot li peguen a ella. Un dels principals problemes que hem detectat és que l’Institut Andalús de la Dona es nega a fer informes vinculants que servisquen de proves pericials en els processos judicials, sobretot per a demostrar la violència psicològica.

-Prova de la violència i les seues seqüeles sobre els/les menors: el peritatge de la violència psicològica patida per els/ les menors és realitzat pels forenses de la UVIG (Valoració Integral de Víctimes de Violència de Gènere), del Ministeri de Justícia. El problema és que valoren el mal psicològic en els jutjats, atesos els xiquets en, aproximadament, hora i mitja. La informació sobre l’estat dels menors que es té en compte en el procés penal és molt limitada.

-Valoració de l’estat psicològic dels/les menors per a determinar la custòdia: els equips psicosocials estudien la situació psicològica dels/les menors i els pares perquè puga adoptar-se una resolució adequada sobre la seua custòdia. El problema és que tarden una mitjana de nou mesos a donar cita, de manera que es produeix una llarga espera des de les situacions de maltractaments en la qual els menors es veuen obligats a veure els seus pares maltractadors en els punts de trobada.

-Punts de trobada familiar: són concessions de les comunitats autònomes a empreses privades. S’han detectat importantíssimes irregularitats en punts de trobada de tot Espanya. En concret, l’aplicació de la falsa Síndrome d’Alienació Parental i de la Teràpia de l’Amenaça, així com múltiples formes de fustigació contra les mares, des del supòsit erroni que moltes denúncies per violència de gènere són falses. És imprescindible escrutar exhaustivament les empreses que ostenten la concessió (perquè algunes han sigut vinculades amb grups ultracatòlics). La situació pot tornar-se encara pitjor ara que es valora augmentar les competències d’aquests punts amb les figures dels coordinadors parentals i la mediació familiar. Ens oposem a totes dues figures. Hi ha molts casos de violència de gènere no denunciada o amb absolució. Forçar una mediació en una situació de violència és una forma de revictimització. En relació amb els informes d’aquests punts de trobada trobem dues situacions: o bé es neguen a fer informes (malgrat tindre molta informació útil sobre els/les menors i la violència que pateixen) o bé realitzen informes irregulars basats en nocions com la referida adés. Considerem que allò pertinent seria l’eliminació de tots els punts de trobada o, si això fora impossible, el control públic directe d’aquests i amb una comissió de control especialitzada en violència de gènere que puga auditar el seu funcionament

amb participació d’associacions de víctimes.

-Síndrome d’Alienació Parental: aquesta falsa síndrome, rebutjada per les societats científiques internacionals, continua aplicant-se en sentències i plasmant-se en informes. S’utilitza amb noms diversos com “interferència marental”, “mare manipuladora” o “instrumentalització dels xiquets/ es”. A pesar que el seu ús ha sigut condemnat pel Consell General del Poder Judicial, s’empra en informes d’equips psicosocials i punts de trobada amb la finalitat d’invalidar la paraula dels menors en judicis per violència de gènere o abús sexual infantil; posteriorment, la síndrome s’empra per a arrabassar la custòdia a les mares i atribuir-la al pare abusador o maltractador. El seu ús en processos penals o civils hauria de donar lloc a la nul·litat de les sentències, per prevaricació. En La Volaera tenim diversos casos de custòdies concedides al pare amb l’argument del iSAP (casos tant d’abús sexual infantil com de violència de gènere). Resulta difícil expressar en aquest informe el mal que implica el fet que una sentència judicial obligue el menor a estar en mans de pares maltractadors o que abusen sexualment de les xiquetes/s. Aquest mal l’experimenten les mares i sobretot els xiquets/es.

-Orientadors i professors de col·legis: en els processos per violència de gènere mai es pregunta als/les orientadors i docents que poden tindre una informació molt pròxima sobre el que pateixen els/les menors. Hauria de ser preceptiu recaptar el testimoniatge d’aquests/es professionals, garantint cert anonimat per a garantir la seua seguretat. Però hem d’estar previnguts sobre la manipulació del professorat que s’ha intentat dur a terme des d’alguns punts de trobada seguint la “doctrina del iSAP” (trucades telefòniques advertint a l’escola que la mare manipula als/les xiquets contra el pare i advertint que aquesta no ha d’acudir a recollir-los).

-Metges de família: els/les metges de família poden disposar d’informació rellevant sobre la salut dels menors. No obstant això, poques vegades denuncien o emeten informes. Tampoc reben formació sobre els xiquets víctimes de violència de gènere ni sobre la importància de la seua col·laboració, ni hi ha contacte entre metges de família i pediatres.

-Valoració directa: considerem que, al marge de la valoració de l’equip psicosocial, el/la jutge hauria de valorar de manera directa els menors a petició de la mare, per a tindre una impressió directa i detectar irregularitats, com l’ús del fals SAP o el menyspreu de la paraula del/la menor

(que té dret a ser sentit).

-Custòdies: els maltractadors condemnats estan rebent dret a custòdia i visites. No hauria de ser així. En el cas dels acusats de maltractament però absolts, l’interés superior del menor hauria de conduir a la retirada de custòdia davant de l’indici de delicte de maltractament o d’abús sexual infantil. Sabem que molts casos s’arxiven o absolen per falta de proves, donades les enormes dificultats probatòries d’aquesta mena de casos. Però recordem que, encara que el procés penal es regeix pel principi de la presumpció d’innocència, el dret civil es regeix per l’interés superior del menor. Això significa que davant del mer indici de maltractament o abús sexual, ha de retirar-se la custòdia al pare. Estem davant d’una autèntica disfunció jurídica. S’estan donant custòdies compartides a maltractadors i s’estan retirant custòdies a mares fins i tot amb condemna del pare per violència de gènere.

Respecte a la custòdia compartida, hem d’assenyalar que a Espanya mai hi ha hagut una disposició en la qual expressament es diguera que la custòdia corresponia a la mare. Era la jurisprudència la que la solia atribuir a la mare (llevat que aquesta tinguera algun problema) perquè es considerava que existia l’instint maternal i que les mares estaven naturalment destinades

a la cura. La societat ha avançat cap a la corresponsabilitat dels progenitors (encara que aquest avanç està lluny de ser tan significatiu com volguérem, com evidencien dades com la bretxa salarial i el percentatge de mares en les consultes de pediatria). A conseqüència d’aquests canvis socials, ha sorgit la custòdia compartida. Tots dos progenitors comparteixen temps de convivència. És un sistema molt bo si les relacions entre els progenitors són fluïdes, però en la pràctica el model està resultant problemàtic en aquelles comunitats autònomes quan aquest sistema s’imposa per defecte o quan s’imposa en sentència judicial amb l’oposició de la mare.

La veritat és que moltes vegades són les mares les que s’han ocupat dels xiquets/es abans de la separació i en moltes ocasions s’oblida que la custòdia és un dret dels fills/es i no un privilegi dels pares. És sorprenent que els col·lectius que demanen aquest tipus de custòdia siguen els homes, quan són les dones les que acusen en les seues vides l’impacte de la dedicació a la maternitat. La decisió hauria de dependre en exclusiva de l’interés superior del/la menor.

El Codi Civil estableix que no es pot concedir aquesta custòdia en els casos en què el progenitor estiga incurs en un procediment per violència de gènere, però hi ha molts casos en els quals s’ha

donat la custòdia a maltractadors que ja van complir condemna, als quals van ser absolts per falta de proves o en casos en els quals mai va haver-hi denúncia o la víctima la “va retirar” (no es va personar o no va declarar). Des de La Volaera assenyalem que, davant del mínim indici de violència de gènere o abús sexual infantil, no haurien de concedir-se ni la custòdia compartida ni la custòdia paterna. En cap cas hauria d’imposar-se la custòdia compartida sense acord entre els progenitors, perquè l’absència d’acord pot ser indicativa de violència de gènere no denunciada.

-Instruments de valoració del risc de desprotecció del menor: “Balora” és l’instrument que s’utilitza per a valorar el risc de desprotecció dels menors i retirar la custòdia a les famílies si el menor viu en situació de misèria o en situacions perilloses. Aquest instrument no té perspectiva de gènere, de manera que les dones que han patit violència de gènere i pateixen les seues seqüeles psicològiques o vulnerabilitat econòmica, així com les àvies dels orfes de la violència de gènere, temen perdre als xiquets/es. La manca de prestacions efectives per a les víctimes situa tant les dones com els seus fills/es en situacions penoses i el sistema, en lloc d’ajudar-les, les revictimitza amb la constant amenaça de la pèrdua de la custòdia.

2. El laberint institucional de la violència de gènere

-Gestió del pressupost per a la lluita contra la violència de gènere. Avaluació anual del Pacte d’Estat i transparència absoluta en la despesa dels seus fons: el pressupost per a aquest fi arriba als ajuntaments en proporció al nombre d’habitants, però des de La Volaera desconeixem com s’està gestionant aquest pressupost. Els diners han d’arribar a les necessitats bàsiques de les víctimes de violència de gènere (dones i xiquets). Perquè el pressupost es gestione adequadament és necessari establir prioritats. Hauria de realitzar-se una relació de víctimes de cada municipi i procurar habitatge, llum, menjar, etc.; de manera que és necessària la contractació de més personal especialitzat en violència de gènere per part de l’Ajuntament. Proposem la realització d’una guia informativa sobre els drets i els recursos de les víctimes i l’assignació particular d’atenció a víctimes en el seu assessorament com a referent, per a assegurar la confidencialitat i evitar la frustració i revictimització que suposa.

-Sistema

“Viogen”

de

valoració

del risc: aquest sistema, que consisteix en una bateria de preguntes que s’empra per a estimar si el risc és baix, mitjà o extrem, no està aconseguint donar resultats fiables. Casos que van ser estimats com de “baix risc” han conclòs

AC. FALLA LA PALMERETA

amb l’assassinat de la víctima o dels seus fills/es. No existeix cap filtre per a detectar si en la unitat familiar els menors també són víctimes de violència.

-Desprotecció de les víctimes: un problema molt rellevant és que les ordres de protecció i les mesures de custòdia han de ser determinades per un/a jutge. Això fa que les mesures s’alentisquen i és necessari que la víctima acudisca moltes vegades a les institucions i que faça un gran esforç probatori. Si la dona obté una ordre de protecció, la vigilada serà ella, mentre que el maltractador tan sols portarà una polsera telemàtica. La protecció limita més la vida de la víctima que la de l’agressor i resulta poc eficaç.

Un dels problemes fonamentals és l’absència de mitjans personals per a protegir les víctimes. La UFAM és la unitat de la policia que s’encarrega de la família, i porten els assumptes de violència de gènere. Però a causa de les retallades, no hi ha personal suficient en aquesta unitat especialitzada i molts policies sense especialització porten aquests assumptes. Als pobles la situació està encara pitjor que a les capitals de província. En els casos valorats com de “risc extrem”, per exemple amb l’agressor en crida i cerca i la guàrdia civil havent de ser a la porta de la víctima, s’ha constatat que no hi havia unitats suficients per

a la protecció 24 hores de la dona. També considerem que és necessària i imprescindible la coordinació entre els diferents cossos de seguretat: guàrdia civil, policia nacional i policia local.

-016: el 016 el porta una empresa privada que és concessionària de l’administració. La Volaera coneix les habituals demores per a l’atenció de les víctimes. Aquesta situació és intolerable, perquè no és infreqüent que les situacions que motiven la trucada siguen d’emergència.

-Cases d’acolliment: volem saber el pressupost de les cases d’acolliment i la gestió i avaluació de l’empresa concessionària. Aquestes cases presenten problemes significatius. Allò fonamental és el dèficit de places, però també destaquen la seua incapacitat per a garantir la seguretat de les dones i els seus fills/es, així com l’absència de mecanismes d’inspecció del correcte funcionament d’aquestes residències.

-Pisos tutelats: n’hi ha molt pocs. En La Volaera comptem amb víctimes amb ordre d’allunyament a les quals no els donen accés a un habitatge, havent-hi pisos buits. Considerem que l’Agència d’Habitatge hauria de cedir un percentatge d’habitatge públic per a destinar-lo a les víctimes de violència masclista i els seus fills/es. Però hem d’assenyalar que les víctimes no volen pisos tutelats sinó lloguers socials, per a

poder desenvolupar una vida normal. No podem consentir que cap víctima siga desnonada.

-Dificultats probatòries: l’Institut Andalús de la Dona, que és qui proporciona tractament psicològic a les víctimes, no emet informes que puguen servir com a prova de l’estat psicològic de la dona o de la violència patida (a fi de no implicar-se en els processos penals). La víctima es veu obligada a pagar per informes psicològics privats d’ella i dels seus fills, i després aqueixos informes a penes tenen força probatòria per ser informes de part i no d’institucions públiques.

-Metges: els/les metges d’atenció primària no estan rebent formació en violència de gènere. Com a conseqüència, el primer informe de lesions que obté la dona sol ser escarit i a penes aporta informació útil sobre l’estat de la víctima. La dona, després de patir lesions, arriba en estat de xoc i en aqueix moment no és conscient ni del que li fa mal. Posteriorment, la víctima va prenent més consciència dels danys que té, i obté un informe de millor qualitat del mèdic forense. El problema és que, com que tots dos informes poden caure en contradicció, la prova s’afebleix. Com ocorre amb l’Institut Andalús de la Dona, es percep resistència per part dels/les professionals de la medicina a redactar informes que puguen emprar-se en un

procés penal. Han de revisar-se els protocols.

-Revictimització judicial: el procés penal de violència de gènere és un terreny de revictimització per a les dones. No és infreqüent que la judicatura i la fiscalia donen ales a estereotips sexistes i mites com el de les denúncies falses, i fins i tot en els jutjats de violència de gènere, es troben importants dèficits formatius sobre el marc jurídic vigent.

Emocionalment, el judici resulta devastador. La víctima es troba l’agressor i la seua família a la porta, i dins de la sala la defensa i la fiscalia intenten conduir la víctima a la contradicció. Es produeixen moltes absolucions per això. El procés és cruel, condueix a la mata a les llàgrimes mentre la defensa i la fiscalia pensen en dades tan específiques com “el nombre de puntades”.

En La Volaera també hem detectat la deficient qualitat del torn d’ofici “especialitzat en violència de gènere”. Els advocats/des especialitzats en violència de gènere no semblen tindre cap formació en el tema i usualment obliden els terminis i mostren negligent deixadesa.

Annex:

Marc jurídic vigent en matèria de violència de gènere i menors

En 2015 es va modificar la Llei Integral contra la Violència de Gènere contemplant als menors com a víctimes d’aquesta. L’article 1.2 va quedar així escrit: “Per aquesta llei s’estableixen mesures de protecció integral la finalitat de la qual és previndre, sancionar i erradicar aquesta violència i prestar assistència a les dones, als seus fills menors i als menors subjectes a la seua tutela, o guarda i custòdia, víctimes d’aquesta violència”. Des de llavors, els menors fills/es de les víctimes són inclosos en les xifres oficials de víctimes i se’ls considera víctimes directes.

Com aclareix l’exfiscal de Violència de Gènere Susana Gisbert (2018), no existeixen les “víctimes indirectes”. Algunes fonts diferenciaven entre ser víctima directa o indirecta, segons els maltractaments hagen sigut inferits directament cap als/les menors o foren testimonis de la comesa contra la seua mare. Aqueixa diferenciació no deixa de ser artificiosa, perquè: no és igual de greu el sofriment d’un xiquet que veu constantment com la seua mare és humiliada?, no provocarà greus conseqüències en el seu desenvolupament?

La modificació més important que va introduir aquesta reforma és l’obligació judicial de pronunciar-se sobre les mesures per als fills i filles, en qualsevol procediment relacionat amb la violència de gènere (art. 61). L’objectiu

d’aquestes mesures és aconseguir la protecció més afectiva per a els/les menors i les mesures que s’adoptaran seran relatives a la suspensió de la pàtria potestat o la custòdia de menors, la revisió del règim de visites, estada, relació o comunicació amb el pare. La llei també és un avanç en mesures assistencials i de protecció, perquè els menors passen a ser creditors d’aquestes per si mateixos.

Les actuacions dels poders públics, segons indica l’article 12.3 de la Llei 1/1996, estaran encaminades a protegir els menors, proporcionar-los una atenció especialitzada, possibilitar la seua recuperació i garantir el suport necessari per a procurar la permanència dels menors amb la seua mare.

Susana Gisbert (2018) considera que el caràcter dels menors com a víctimes en termes penals no queda del tot clar. Així, quan la mare pateix maltractament d’obra o amenaces en presència dels menors, existeix un agreujament; però no existeix en el Codi Penal un delicte (en el context de la violència de gènere) la víctima del qual siga el/la menor.

El Pacte d’Estat del Congrés i el Senat (Proposició no de llei), adoptat l’any 2017, conté compromisos concrets en relació amb els menors víctimes de violència de gènere:

-La inclusió d’aquests en les

estadístiques de l’Observatori Estatal (així com de dades com el tram d’edat, la discapacitat, l’orfandat, les seues circumstàncies vitals, el nivell socioeconòmic i el seu accés a l’educació, així com el règim de tutela).

-Realització d’estudis sobre aquesta situació dels menors, contemplant aspectes com l’existència de relació amb el pare maltractador.

-L’increment de les prestacions d’orfandat per violència de gènere i que puguen cobrar-les de manera immediata, sense haver d’esperar a una sentència judicial.

-La revisió de les mesures civils relatives a la custòdia.

-L’especialització en violència de gènere dels Punts de Trobada Familiar.

-Promoure la posada en marxa de Punts de Trobada Familiar exclusius i especialitzats per a l’atenció als casos de violència de gènere i, en defecte d’això, elaborar i aplicar protocols específics.

-Realitzar totes les actuacions necessàries per a impedir que la falsa Síndrome d’Alienació Parental (SAP) puga ser presa en consideració pels òrgans judicials (formació sobre el seu significat i explicació que la suposada síndrome manca de base científica i

està exclosa dels catàlegs de malalties científicament reconegudes, per la qual cosa és inadmissible en els processos de Violència de Gènere, separació, divorci o atribució de custòdies a menors).

-En els casos de condemna per violència de gènere o de procediment en curs amb ordre de protecció, no podrà imposar-se la custòdia compartida.

-Suspensió imperativa del règim de visites en tots els casos en els quals el/la menor haguera presenciat, patit o conviscut amb manifestacions de violència.

-Prohibir les visites dels menors al pare a la presó condemnat per violència de gènere.

-Que no siga necessària l’autorització del pare perquè el menor exposat a violència de gènere o abús sexual puga rebre assistència psicològica.

-Reforçar el suport i assistència als menors fills i filles de víctimes mortals de la violència de gènere.

-Millorar la formació específica dels operadors jurídics, de cara a l’atenció de menors.

-Designació, quan siga necessari, de professors/es de suport per al reforç educatiu dels fills i filles de les víctimes

mortals de violència de gènere.

-Estudiar les modificacions legislatives necessàries per a atorgar protecció a les víctimes que hagen comés sostracció internacional de menors per a apartar-se i apartar als xiquets/es de la violència de gènere.

-Preferència per a l’accés a habitatge protegit als qui assumeixen la pàtria potestat o tutela del menor orfe.

-Beneficis tributaris en l’IRPF per als qui tinguen la pàtria potestat o tutela del menor orfe (a exclusió del pare maltractador). Eximir l’IRPF a les prestacions que es perceben per raó de la violència de gènere pels fills i filles menors d’edat.

-Els menors declararan mitjançant vídeo o enregistrament en els processos de violència de gènere.

-Els/les menors tenen dret a ser escoltats en els procediments que els afecten, incloent-hi els menors de dotze anys. Sempre es buscarà l’interés superior del menor.

Visita el nostre Facebook:

Federació Dones Progresistes Comunitat Valenciana

teixit associatiu pròxim a les 23.000 persones.

Volem començar agraint a la Falla La Palmereta que ens deixe participar en aquest espai per donar a conèixer la nostra organització.

La Federació de Dones Progressistes de la Comunitat Valenciana som una associació de dones feministes que va ser creada en 1993 com una organització no governamental, sense ànim de lucre i de caràcter laic. Així mateix, formem part de la Federació de Dones Progressistes a nivell estatal, la qual conforma un

El nostre objectiu fonamental és aconseguir la igualtat de tracte i oportunitats de les dones tant en la vida pública com en la privada, així com la lluita pels drets de les dones i les xiquetes que garantisquen que aquesta igualtat siga real i efectiva. Busquem transformar la societat per aconseguir l’erradicació del patriarcat, per això considerem imprescindible acabar amb els rols i estereotips de gènere, que limiten i impedeixen qualsevol persona desenvolupar totes les seues potencialitats, i que són l’arrel principal d’aquest sistema de poder i dominació masculí. No debades som hereues d’un moviment que té més de tres segles d’història, conformat majoritàriament per dones que es van desmarcar dels papers que la societat masclista els tenia assignats. Ací obrirem un parèntesi per aclarir dos conceptes que són summament importants per al feminisme, i, per

tant, per a nosaltres. El sexe és determinat per la natura, una persona naix amb sexe femella o mascle i és dona o home. En canvi, el gènere, femení o masculí, s’aprén i es refereix als rols, comportaments, activitats i atributs que una societat determinada en una època determinada considera apropiats per a dones i homes. Es refereix a allò que s’espera, es permet i es valora en una persona segons que siga dona o home. Així, per posar un exemple, el sexe és que les dones som les que tenim embarassos i parim mentre que el gènere és considerar que les dones som les que sabem cuidar i per tant ens hem de responsabilitzar d’això.

Volem una societat on nàixer dona no supose una condemna a patir nombrosos tipus de discriminació i de violència, on certes pràctiques normalitzades, o que es pretenen normalitzar, s’identifiquen com a violència i es posen en marxa els mecanismes pertinents per eliminar-

les. Des de les formes més subtils com són l’assetjament de carrer (el cada vegada menys anomenat piropo o floreta), el llenguatge sexista, la invisibilització dels nostres èxits, la hipersexualització, etc., fins a formes més greus com són aquelles que conté qualsevol forma de mercantilització de les dones, com la que es produeix en el sistema prostituent i en la pornografia, que és el seu correlat fílmic, en el lloguer de les dones com a incubadores de bebés per a la seua venda a altres persones, o en l’explotació com a productores d’òvuls. A les quals cal sumar unes altres formes de violència que, si bé de manera incompleta, almenys legalment ja estan catalogades com a tals, com és la perpetrada pels homes que són o han estat parelles (la que es coneix com a violència de gènere) i tota mena d’agressions sexuals que s’afegeixen a les ja esmentades de la prostitució, la pornografia i l’assetjament. Així com altres tipus de violència de què es parla menys com és la violència obstètrica, la comesa per homes amb què ni hi ha ni hi ha hagut relació de parella, els matrimonis forçats, la

mutilació genital femenina, i uns altres més, perquè, desgraciadament, la llista és molt llarga. Són violències que patim les dones pel sol fet de serho, en què tota la societat tenim part de responsabilitat i alhora som part de la solució. Violències que afecten no només en el moment en què es produeixen perquè les seqüeles a nivell psicològic, físic, social, econòmic, laboral i patrimonial poden perdurar durant tota la vida.

Pel que fa a la nostra organització, a grans trets, podem dir que tenim dues línies d’actuació que entenem necessàriament interrelacionades. D’una banda realitzem activisme polític i social i, de l’altra, duem a terme una intervenció directa amb les dones i el seu entorn familiar i social mitjançant programes i projectes específicament dissenyats per ferho. Diguem que ambdues línies d’actuació estan relacionades perquè el treball directe amb les dones ens enriqueix i ens ajuda a afinar les nostres demandes i reivindicacions, lligant-les a les necessitats reals que o bé ens traslladen directament les dones o bé detectem en el nostre

treball diari amb aquestes. Són necessitats que d’altra manera seria més complicat arribar a conéixer en tota la seua amplitud. A més, ens permet descobrir les limitacions i males pràctiques que es poden donar a l’entramat de professionals, institucions i altres organismes que intervenen en l’atenció a les dones, de manera que podem actuar per contribuir a la millora de tot el sistema i treballar per reduir la violència institucional i la revictimització.

La nostra manera de treballar en qualsevol àmbit està basada en la perspectiva feminista. En concret, pel que fa als projectes de suport a les dones, això vol dir que a més de la intervenció concreta realitzada en cada cas, busquem en tot moment que les dones incrementen la seua autoestima, la seua autoconfiança, la seua agència, en definitiva, el seu apoderament. Així, les atencions es fan des de l’horitzontalitat, fugint del paternalisme, respectant els temps i les decisions individuals, en un procés que suposa l’aprenentatge, l’enriquiment i l’apoderament mutu.

D’aquesta manera cada dona té el

protagonisme en el seu recorregut, a la vegada que va prenent consciència del caràcter estructural de les desigualtats, les discriminacions i les violències, alliberant-se de les autoinculpacions que sorgeixen de considerar que és un mer problema individual. Significa, per tant, que arribe a comprendre els mecanismes culturals i socials que intervenen en l’origen i el manteniment dels problemes que enfronta com a dona en una societat patriarcal, en la qual hi ha una estructura social, econòmica i familiar en què es dona una distribució desigual del poder. Una asimetria transmesa i interioritzada en el procés de socialització de gènere que influeix profundament en les relacions entre dones i hòmens. En la mateixa línia, des d’alguns projectes es treballa amb adolescents, tractant de promoure la igualtat i prevenir els diferents tipus de violència patriarcal.

Pel que fa al vessant més relacionat amb l’activisme, cal assenyalar que treballem per a promoure el canvi de les estructures socials, econòmiques i culturals a través de la incidència política feminista. Així com la

reivindicació dels drets de les dones que possibilita incidir en la legislació, en la formació d’opinió i en el canvi de mentalitat, a través de taules redones, tertúlies, mobilitzacions, declaracions en premsa i ràdio, etc. També cada any organitzem la celebració dels Premis de Dones Progressistes, a través dels quals pretenem reconéixer persones, organismes i/o entitats que han demostrat un compromís social amb la igualtat. D’aquesta manera, duem a terme activitats de sensibilització, formació i prevenció adreçades a dones i homes centrades en aspectes que contribueixen a les nostres finalitats, així com actuacions encaminades a impulsar la presència paritària i la participació activa de les dones a la societat. Treballem en xarxa amb altres organitzacions feministes i de dones amb les quals compartim objectius, per tal d’aconseguir la unitat d’acció i l’intercanvi d’informació per a un millor èxit dels objectius comuns, establint unes dinàmiques de suport recíproc. A més, participem en tots aquells fòrums i reunions amb institucions i organismes que tenen incidència en la consecució dels nostres fins.

Si vols participar-hi, posar-te en contacte amb nosaltres o conéixer més sobre la nostra associació, pots fer-ho a través dels telèfons 963523133/683377537 o del correu electrònic federaciodonesprogressistes@gmail. com. I també per les nostres xarxes socials a Twitter @DonesProgressis i Facebook Dones Progressistes CV.

AC. FALLA

LA PALMERETA

Raquel Gaspar

Testimoniatge

En el meu cas i en el de tantes i tantes dones, és la necessitat econòmica la que ens fa acabar immerses en les xarxes del sistema prostitucional. Pot haver-hi alguna que, sense una necessitat econòmica tan apressant, es veuen seduïdes pel lobby proxeneta… També existeix un factor que és que, des de les primeres relacions que tenim, normalitzem la violència sexual cap a nosaltres... Quan vaig entrar en prostitució vaig pensar: «Si en la meua vida he tingut tantes relacions que no he desitjat de gratis, per què no cobraré per elles?»… Ara que puc fer una anàlisi des de la consciència feminista, pense que és una barbaritat que tinguera això al cap…, normalitzem la violència que exerceixen els homes contra nosaltres, però això no vol dir que no ens faça mal, que no ens deixe profundes seqüeles psicològiques i físiques. Mai m’havia plantejat que no es té en compte el desig sexual de les dones fins fa poc… Quasi totes les relacions que jo he tingut

han sigut d’abús, des de molt jove, quan no sentia ni desig… Això ho interioritzem i acabem pensant que el nostre lloc en les relacions de parella és aqueix..., encara que per a poder dir-se així, relacions, haurien d’estar basades en el respecte i, sobretot, en el desig mutu.

El discurs del proxenetisme és que pots triar amb qui sí, amb qui no, quines pràctiques acceptar i quines no…, això és un engany,.. Cap dona està preparada per al que realment ve després... És cert que en el proxenetisme no coercitiu no et posen una pistola al cap perquè faces el que et demanen, però, si dius que no, et mors de fam i finalment et tiren del pis/bordell, perquè els interessa que les dones prostituïdes siguen rendibles… Si dins de la prostitució poguérem triar, sempre diríem que NO!!

Totes les relacions que tenim dins del sistema prostitucional són

CONSENTIDES, però no són DESITJADES… Però, és que clar, hi ha coses que no han canviat molt al llarg de la història, una d’elles és que els homes desitgen i nosaltres consentim..., és a dir, cedim… Consentir no és desitjar... El consentiment es pot comprar; el desig no…, quan eres sotmesa a pràctiques sexuals que no desitges, aquestes resulten REPUGNANTS, DOLOROSES i VIOLENTES.

Existeix una romantització, sobretot entorn de la mal anomenada “prostitució de luxe”, encara que estiguem fartes d’explicar quina és la crua realitat del sistema prostituciónal... Et fan creure que pertanys a una elit dins de les prostituïdes, a les quals anomenen «scorts» o «dones de companyia»… Els proxenetes ens anunciaven com a «estudiants»… o com a dones que no tenim necessitats més enllà de portar una vida de luxe, dones que ho fem per vici sexual, etc., això no és més

que MÀRQUETING!! dirigit a satisfer les fantasies dels consumidors VIP. En la majoria dels casos, malvivim en el mateix lloc on som prostituïdes, hem d’estar disponibles les 24 hores. Pots eixir al carrer, però no gaire lluny i atenta al telèfon per si has de tornar al pis/bordell de pressa i corrents…, per descomptat, no hi ha dies lliures, ni de bon tros vacances... Els consumidors de prostitució demanen realitzar les pràctiques més violentes i repugnants que veuen en el porno... Molts d’ells, a més, venen en ramats a celebrar festes d’empresa, comiats de solter, etc. Per descomptat amb bona cosa de drogues i alcohol, i que molt sovint són proporcionades en els espais on ens exploten…

No ens podem oblidar tampoc que cap diners poden fer eixir il·lesa una dona víctima del sistema prostitucional… Jo només he vist dones precàries, enganxades a les drogues, destruïdes... És una espiral i una ruïna absoluta en tots els sentits…, es fa impossible tindre «una vida organitzada», complir amb les metes que ens fan arribar a aqueix infern… Jo no vaig aconseguir res, bo, sí...

Vaig eixir igual de pobra, amb el mateix abandó institucional, amb la meua sexualitat feta xixines i amb una bona dosi d’estrés posttraumàtic… En els deu anys que he estat ací, l’única cosa que he vist és misèria, desesperació i violència sexual...

He vist dins xiques joveníssimes, probablement portades per les màfies proxenetes des d’Europa de l’Est o qualsevol país empobrit. Per tot això, em sembla increïble que es pose el focus en els supòsits drets d’unes dones que, a priori, són ací «lliurement». M’ho creuré quan aqueixos polítics i polítiques que volen regular, deixen els seus llocs de treball i es posen ací a comprovar i experimentar de primera mà la llibertat que existeix quan eres usada per qui no desitges… i, a més, aqueixa suposada llibertat individual no pot estar per damunt dels drets humans de totes les víctimes que deixa aquest negoci criminal.

A nivell mundial, un percentatge altíssim del tràfic és per a fins d’explotació sexual, i, al seu torn, la immensa majoria són dones i xiquetes. A més, existeix la tracta

coercitiva, quan et trauen a la força i sota amenaces del teu país, i la no coercitiva, quan som enganyades i captades pel lobby proxeneta, aqueix que va captant les nostres joves universitàries, el que ens capta amb pel·lícules com Pretty Woman, la tracta que ens ven putes felices i puters encantadors… Per tant, totes som víctimes de tràfic d’una forma o una altra…

SarahBerlori

Activista feminista i supervivent d’explotació sexual

Testimoniatge

La meua història és una altra història més de maltractaments i violència judicial. Conec moltes amb casos calcats al meu, i fins i tot pitjors.

Vaig conéixer un xic simpatiquíssim, molt educat, d’aqueixos que t’obrin la porta i et donen el bon dia, i, d’un dia per a un altre, el tenia ficat a casa.

Segons ell, la seua vida era un desastre, estava amb depressió i no podia treballar i a la seua casa havien abusat d’ell des de xicotet.

Jo no ho vaig pensar dues vegades i vaig decidir donar-li l’oportunitat que ningú li havia donat.

El que no sabia llavors era que tota la seua història era mentida i que a part d’un estafador experimentat (no era la primera dona de la qual vivia), era un maltractador i m’anava a arruïnar la vida.

Després d’anys d’aïllar-me de tot el meu entorn, maltractar-me psicològicament i físicament, i robar-

me tot el que va voler (em robava els diners i deia que els havia perduts jo, em feia llum de gas de manual), vaig decidir separar-me’n.

i assetjar-me durant setmanes. Em va destrossar el pis i el va omplir de postit en els quals em jurava que estava molt penedit.

No era la primera vegada, però sí l’última, perquè em va colpejar en la panxa estant embarassada i em va intentar tirar per les escales.

Després d’un incident aterridor a l’escola en la qual jo estudiava, les meues companyes em van dir que havia de denunciar, i ho vaig fer.

Em va suplicar que no el denunciara perquè li arruïnaria la vida, i jo, al principi, ni hi vaig pensar, en això.

En recuperar les meues coses (ja que el mòbil i el portàtil que ell usava eren meus), vaig trobar, a part de quantitats ingents de pornografia, nus d’ell i fotos compromeses amb altres dones.

El meu món es va esfondrar. No sols havia abusat de mi, sinó que havia portat una vida paral·lela a la meua costa.

Aquest va ser el recolzament per a no tornar arrere, però vaig ser tan innocent que li ho vaig revelar per telèfon i es va dedicar a assetjar-me

En la comissaria em van revelar que tenia antecedents per violència contra una altra dona, i que el risc que corria era alt.

El meu judici ràpid es va celebrar en dos dies i jo, encara en estat de xoc, em vaig dedicar a plorar i a demanar-li a la jutgessa que no el ficara en la presó, que només volia que em deixara en pau i em deixara portar l’embaràs a terme.

Em van donar una ordre d’allunyament i vaig quedar en espera del judici.

Ací comença el periple d’advocats i psicòlogues.

Em deriven a l’Observatori de Violència. La psicòloga va ser el pitjor que em va passar en aqueixa època. Em va omplir de culpa i de vergonya. Em tractava amb menyspreu i cada sessió era una tortura. No sols no vaig millorar, sinó que em va convertir en un manoll de nervis.

En una ocasió em va fer anar a consulta des de l’altra punta de la ciutat, embarassada de vuit mesos i amb crosses, i en arribar va dir que no m’atenia perquè hi havia arribat tard (cinc minuts, que era menys del que ella solia retardar-se). Em va donar tal disguts que em va haver de consolar la recepcionista, però ella ni va eixir.

Arribat el judici no va presentar més que un informe nefast i no es va dignar a acudir com a testimoni. Em va plantar sense una explicació.

Què contar sobre els advocats i advocades; en porte set en vuit anys, si l’un roín, l’altre pitjor. Està la que em va recomanar avortar, la que em va dir que en dos mesos el maltractador estaria pernoctant amb

el meu fill i la que em va dir que havíem d’esperar que li pegara per a poder tindre proves, però com que li pegaria segur, les tindríem.

El maltractador, que no volia que tinguera el xiquet, em va posar una denúncia de filiació, i en una altra fallada estrepitosa de la justícia patriarcal, van deixar que el judici civil se celebrara abans que el penal.

Vaig tindre la “sort” que em tocara un jutge que no va acceptar testimonis de la meua part i que li va concedir quasi una custòdia compartida sense esperar la sentència del judici per maltractaments.

Trepitjant totes les recomanacions de les perits, de la fiscal, de la defensora del menor, i fins i tot de l’advocat del “pare”, que demanava un any de visites tutelades, aquest jutge decideix unilateralment que hi haja visites sense cap mena de supervisió i de més de quatre hores amb finalitats de setmana alterns des del divendres a l’eixida del col·legi fins a les 20.00 h del diumenge. I, per si no fora prou, amb vacances compartides.

Parlem d’un senyor que no coneix d’absolutament gens el xiquet, que ja té tres anys quan ix el judici.

En aqueixos tres anys, al maltractador li ha donat temps a ser jutjat, condemnat i complir la pena de 500 hores a la comunitat, que permuten dos anys de presó pels maltractaments a la parella que tenia al mateix temps que estava amb mi. Segons el jutge, ja era un home rehabilitat.

Repetisc, que sent aquest senyor un maltractador amb condemna, pendent d’un altre judici penal per maltractaments, i havent portat jo proves i testimonis, entre ells una altra dona que també va patir maltractaments per part d’aquest home i que podia donar fe de la seua agressivitat i absoluta falta de control (que per descomptat no van ser admesos en el judici) hauria d’inhabilitar-se un magistrat que es permet la indecència d’emetre una decisió d’aquest calibre, que és a nivell humà, un absolut zero, i a nivell de seguretat i defensa del menor, un complet atemptat.

Puc esmentar literalment aquest jutge, que davant la reclamació de la defensora del menor per maltractament prenatal (amenaces i colps a propòsit en la panxa), el jutge li etziba que la seua pregunta és impertinent i li recrimina que “insisteix en els menors en desemparament i en com de dolents que són els senyors que colpegen les seues dones” i postil·la “que ho són efectivament, quan són condemnats”, la qual cosa dona fe segons la seua categòrica afirmació que la seguretat del menor no li importa en absolut però la presumpció d’innocència d’un maltractador condemnat sí.

El nivell de parcialitat va ser tal que fins i tot li va baixar la manutenció recomanada de 250 euros a 190, fins i tot sent provat que els seus ingressos li ho permetien.

És absolutament terrorífica la indefensió a la qual estem exposats els menors i les dones i l’absolut desfasament i desafecció dels jutges, fiscals i perits.

Quan una dona denuncia, creu

que la justícia existeix, que la veritat prevaldrà i que l’Estat garantirà la seua seguretat i la de les seues criatures, però la veritat és que la dona és culpable sempre, el maltractador no perd mai la seua pàtria potestat ni els seus drets sobre tu i els teus fills, i que viuràs anul·lada i arruïnada perquè un miserable s’ha creuat en la teua vida i la justícia et lligarà a ell sota risc de multes o presó. Perquè ell no trepitja més que el calabós una nit, però a les dones ens tenen amenaçades amb llevar-nos la custòdia, i que a la mínima falta ens multen o ens fiquen a la presó. Porte més de tres mil euros de multa per rebel·lia, no parle per parlar.

La llei integral de violència de gènere no s’aplica i la justícia s’interpreta de la manera més servil a favor dels homes, que pel mer fet de ser-ho ja tenen tots els drets sobre la resta de les criatures. Que les fallades són de vergonya i fan fàstic, i que el dret del menor a la seguretat i a estar protegit no existeix.

Que el meu ex va jurar que s’emportaria el xiquet “per les bones

o per les males” i jo mai vaig pensar que anava a ser-li tan fàcil, però gràcies a magistrats com el que em va tocar estic segura que a la justícia no li importa en absolut deixar-nos en mans d’aquests maltractadors i assassins.

Que si no es paralitza aquesta sentència i ens passa alguna cosa al meu fill o a mi, que no vinguen després amb ciris, minuts de silenci i llaços morats.

Ajuda real ja i revisió del sistema judicial que ens maltracta i humilia.

Testimoniatge

Quan vaig decidir separar-me comptava en l’haver amb dues filles xicotetes. Si convius amb algú que ja no estimes perquè el consens sempre és unilateral per part de l’home, és un dret desvincular-se d’aquesta relació. Van haver múltiples factors previs, ja que va imposar les seues amistats, la seua sexualitat, encara que jo no tinguera desig en moltes ocasions, em va imposar la seua responsabilitat en les cures de les filles i la responsabilitat d’organització i neteja d’una casa compartida, on realment no compartia cap responsabilitat que requereix un adult funcional. Desgranaré breument el cost que això va suposar per a les meues filles i per a mi. La petició de separació i posterior divorci va ser meua. Una decisió que vaig pagar, al costat de les meues filles, molt cara.

Estàvem en règim de guanys i, un temps

abans de prendre la decisió, vaig saber que la família d’ell i descendents que tenien unes pròsperes empreses anaven a presentar suspensió de pagaments però no sense abans posar, a nom dels fills homes, el patrimoni. Atés que mai he volgut res que no m’haja guanyat amb el meu treball i atés que el que vaig saber respecte a l’empresa principal ho vaig considerar immoral i gens ètic (anys després vaig saber que el que van fer suposava la comissió de diversos delictes), vaig prendre la iniciativa de buscar, per mitjà d’un amic comú, un notari per a desvincular-me del que per llei m’haguera correspost per aqueix increment patrimonial. El dia de la cita en el seu despatx, el notari va dir que això no es podia signar «perquè una part de les dues no podia quedar-se sense res». Estupefacta, vaig preguntar què volia dir amb

això, mentre l’ex li va preguntar, al més pur estil Corleone, «I com podem arreglar-ho?». Jo continuava perplexa.

«Perquè podem posar que ella es queda un dels dos vehicles», i jo, sense entendre res, ja que l’assetjament i estigmatització social i familiar per la meua decisió va ser tan atroç que vaig perdre deu quilos en un mes i la capacitat de reacció enfront de tal estrés, el motiu d’anar al notari i signar capítols matrimonials era per a desvincular-me del que la seua família va posar al seu nom, lògicament i, en cap cas, renunciar als béns de guanys i ni de bon tros a l’habitatge en comú, ja que a més la custòdia de les meues filles la vaig assumir jo.

Signat va quedar i, al poc de temps, ell va vendre aqueix cotxe que havia

constat com a meu. És a dir, el parany va ser brutal, així que es va quedar amb tots els de guanys, habitatge inclòs, i me’n vaig haver d’anar de lloguer amb les meues dues filles, a començar de menys zero amb el que duia posat.

Quan es va signar el divorci al qual vaig acudir sense representació legal, és a dir, el va redactar el seu advocat, pactem de paraula un règim de visites de tots els caps de setmana, tenint la certesa que no els reclamaria i jo tindria així un marge d’autonomia si trobava ocupació on es treballara els caps de setmana com així va resultar en molts d’ells, ja que mai es va ocupar de les seues més bàsiques cures des que van nàixer, per la qual cosa vaig augurar per a mi un futur immediat de precarietat laboral, com així va ser, en impossibilitar-me d’opositar i haver pogut comptar amb estabilitat econòmica en el treball per al qual

estava qualificada i, sobretot, temps per a estar i gaudir de les meues filles, més enllà d’ocupar-me de les seues cures, alimentació, atenció mèdica i tantes altres responsabilitats que quan una és mare assumeix, sense arribar a imaginar per com va vendre la seua imatge de progre i intel·lectual, que resultaria un masclista camuflat de llibre. Res del que pactem de paraula va quedar reflectit en el conveni regulador, la qual cosa va incloure el posterior incompliment del règim de visites en caps de setmana alterns signat, que a partir dels dos o tres anys del divorci es va convertir fins que van créixer, en l’estricte menjar dels diumenges, a més de sistemàtics impagaments parcials de pensió per aliments, que anys després van ser totals. Com que les meues filles eren molt xicotetes, no vaig voler iniciar una demanda administrativa per a reclamar les quantitats, per no

exposar-les a haver de portar-les a un jutjat, així que la vaig iniciar uns anys després, evitant una demanda penal pel bé d’elles. Vaig guanyar el judici i tan sols em va ingressar en tres ocasions un import molt allunyat del principal i fins hui. Vaig haver de denunciar aquesta violència econòmica pel penal un temps després, ja que els impagaments van començar a ser totals, tenint per això, embargats pel jutjat, el seu habitatge habitual i la seua nòmina i la realitat va ser que es va estimar que, provat el delicte, segons sa senyoria, una de les meues filles que va anar com a testimoni, no volia que fora condemnat el seu pare. Cosa, a més, incerta. Resultat d’això: li van alçar els embargaments i «va vendre» la seua casa immediatament. He de dir que quan vaig decidir separar-me’n, en els 90, ell guanyava l’equivalent en euros a 3.000, donada l’oportunitat que li va donar la seua família de posar-se al capdavant d’un dels

negocis i sense acabar els seus estudis universitaris en els quals va estar a despeses pagades, molt més temps dels cinc o sis anys de qualsevol llicenciatura. La posterior violència patrimonial i econòmica, encara sent ric, és tan indiscutible com evident.

Quan uns anys després vaig presentar la demanda, es va iniciar un calvari judicial on tot quedava sempre posposat, fins que vaig guanyar la demanda i va continuar el calvari després de passar per quatre advocats. L’última, assignada pel torn d’ofici, ni la conec, perquè mai va voler que quedàrem per a conéixer-nos i abordar la meua defensa, així que vaig decidir anys després de no saber res d’aqueixa execució de sentència, recusar-la i sol·licitar una altra defensa, aportant les proves de la seua inacció com a advocada. Després d’escriure al col·legi d’advocats amb aqueixa petició, em van remetre a la comissió

d’assistència jurídica i d’ací em van derivar al jutjat d’on vivim i fins hui. Porte un any i mig sense saber res d’aqueix canvi d’advocada i sense poder percebre l’import que em deu.

Ell no insultava ni va agredir mai físicament, excepte una vegada que va utilitzar aqueixa violència prèvia que passa per colpejar objectes i sempre és preludi de la física contra nosaltres, però la realitat és que no li va fer falta cap d’elles, perquè enfront d’aqueix invisible maltractament psicològic, econòmic i patrimonial, va aconseguir quedar impune i va comptar a més, com a arma, amb la justícia, ja que ha resultat inexistent. El privar-me d’opositar, em va fer començar a treballar en ocupacions precàries i inestables, moltes d’ells sense contracte previ i aqueixa situació va suposar treballar més de 40 hores setmanals en totes les empreses, rebre assetjament sexual en el treball, patir la bretxa salarial

i gens de respecte en la majoria de Pimes per complir cap conveni, quan n’hi havia. Estem absolutament desemparades judicialment enfront del maltractament. Anònima

El vuit de març no em felicites

No em felicites. El Vuit de Març no em felicites. No és el meu dia, ni el de celebrar a cap dona. És el dia en què les dones eixim als carrers per a reivindicar tot allò lluitat, i tot el que queda per lluitar. Jo no celebre el Vuit de Març, jo reivindique el Vuit de Març.

No em felicites. Mentre hàgem de continuar lluitant per trencar sostres de cristall.

No em felicites. Mentre continue existint bretxa salarial.

No em felicites. Mentre la corresponsabilitat i la conciliació no existisquen.

No em felicites. Mentre hàgem de donar explicacions per la roba que portem.

No em felicites. Mentre hàgem de continuar aguantant comentaris sobre el nostre cos.

No em felicites. Mentre no puguem tornar tranquil·les a casa a la nit.

No em felicites. Mentre les cures continuen sent una cosa de dones.

No em felicites. Mentre hàgem de

continuar justificant el dret a la nostra llibertat.

No em felicites. Mentre la igualtat real siga una utopia.

No em felicites. Mentre continuen dient “no soc ni masclista ni feminista”.

No em felicites. Mentre hi haja gent que diga que ja no fa falta el Vuit de Març.

No em felicites. Mentre es continue negant la violència de gènere i el masclisme estructural.

No em felicites. Mentre continuen maltractant i matant dones.

Portem molts anys lluitant. I ho continuem fent perquè és impossible una societat justa si les dones patim per ser-ho. I ho fem reivindicant la nostra llibertat i la nostra voluntat d’aconseguir una igualtat real. Perquè resulta insuportable la violència masclista de tota mena, i que encara siga possible que hi haja qui l’entenga des de dogmes ideològics.

No volem ser víctimes de res ni de ningú, ni viure com a tals. No demanem que

ens regalen res, ni que ens reconeguen mèrits que no tenim. Volem que no s’impedisquen els nostres assoliments, que es potencien les nostres capacitats i que es reconega la nostra aportació a la vida privada i pública d’aquesta societat.

Hi ha qui encara vol quedar-se ancorat en el passat, aqueix passat del qual venim i que estem intentant deixar arrere amb tremend esforç. No ho permetrem. Perquè ens mereixem una altra vida. Per nosaltres, per les nostres mares i les nostres àvies, que ens han volgut lliures, i per les futures generacions, de dones i homes, als qui volem iguals i feliços.

No em felicites, fins al dia que hi haja igualtat real, que cap dona siga maltractada, ni assassinada a les mans de la seua parella.

“El feminisme mai ha matat ningú, mentre que el masclisme mata tots els dies” (Benoîte Groult, activista feminista francesa). PaulaCiveraiMoreno FalleraicomponentdelaCortd’Honorde laFalleraMajordeValència2011

8M Abolicionista València

AC. FALLA LA PALMERETA

Fotografies

per Raquel Gaspar

Raquel Gaspar

25N València

Fotografies realitzades per Raquel Gaspar

FALLES EN FEMENÍ

Fotografies realitzades per Raquel Gaspar

AC. FALLA LA PALMERETA

Raquel Gaspar

EDUCACIÓ I CIÈNCIA

Falles en femení

Si volem aconseguir una societat justa és necessari començar des de l’educació, sent aquesta clau del desenvolupament humà i dels valors que ens acompanyen al llarg de la nostra vida. Una educació basada en els principis del feminisme.

També és molt important el reconeixement de la dona en la ciència i la seua figura, àmbit en el qual, com en molts altres, s’han vist invisibilitzades. .

Educar en Feminisme

Quantes vegades haurem escoltat en una conversa qualsevol allò de jo no soc ni masclista ni feminista? Més de les que voldríem, d’això estic segura.

Una de les claus per poder canviar aquest i altres pensaments o actituds similars és l’EDUCACIÓ. Sí, l’educació en majúscules, ja que des de sempre i com s’ha dit, i es continua dient, és l’arma més poderosa que existeix. Aquesta educació ha de començar sempre a casa. Nosaltres les professores i professors la podem reforçar i donem les ferramentes necessàries perquè els i les nostres alumnes puguen millorar, formar-se i ser millors persones, i millors ciutadans i ciutadanes.

La teoria és molt bonica i aparentment fàcil, però quan ens trobem dins de l’aula la cosa canvia. Ens trobem unes actituds que pensem que són del segle passat i el més sorprenent és que són alumnes (tant xics com xiques) d’entre 13 i 18 anys. Llavors, comença la

nostra tasca d’intentar transmetre valors com el feminisme per poder canviar aquestes mentalitats i fer veure què és el feminisme. Tot i que abans d’endinsar-me en l’actualitat veig necessari fer una ullada enrere des de la perspectiva del que jo vaig viure com a dona durant l’adolescència, a l’entorn educatiu, ja que moltes vivències de les quals moltes xiques, ara ja adultes, vàrem presenciar sorprenentment continuen passant a les aules d’avui dia. Vaig viure l’adolescència durant els 2000 (entre col·legi i institut perquè aleshores féiem dos cursos de l’ESO al col·legi) i en eixe moment la quantitat de situacions masclistes que toleràvem, ja per desconeixement o perquè ho acceptàvem per inèrcia i per aquest sistema que avui dia continua, ara mateix són impensables o almenys ho són ja per a nosaltres i part del nostre alumnat.

Aquestes vivències de les quals parle es donaven en moments esportius, al

pati o també dins de les aules i és en eixos moments on es produeix un canvi a la nostra mentalitat. Quan parle de moments esportius, parle de classes d’educació física on els jocs de pilota o més força separaven de vegades les classes entre xics i xiques. Algunes que volíem fer altres jocs ens havíem de resignar a fer allò que el professor, en aquest cas particular, denominava com de baix rendiment per a xiques. Situacions de pati, era una prolongació de les classes d’educació física, els xics jugant a futbol o jocs de pilota i les xiques assegudes mirant i parlant de xics, després estàvem les que no encaixàvem en aquesta classificació i anàvem per lliure d’un costat a un altre, sense arribar a encaixar-ne en cap. La situació que va fer que jo fora més conscient de la necessitat d’un canvi va ser en una classe de guàrdia on un professor va dir obertament que les dones era millor que estigueren a casa i que per a ell era millor tenir una vaca a una

dona al seu costat, ja que almenys li proporcionava aliment i no discutia. En aquell moment la major part dels alumnes van començar a riure, però alguns pocs en comptes de defensar i contraargumentar vàrem callar, per por a represàlies o a saber per quina raó no diguérem res. Com he dit, pense que va ser eixe moment quan al meu cap alguna cosa va fer “clic” i vaig començar a canviar la meua perspectiva i les meues reaccions a situacions clarament masclistes.

Aquest clic ha de vindre de nosaltres i no imposar-lo mai, per aquesta raó hem de donar les ferramentes necessàries i així tal vegada fer que els i les nostres alumnes puguen qüestionar i evitar aquestes situacions tan desagradables.

Però bé, això era abans, ara ja no passa, o sí? Sí, sí que passa. Com a docent m’ha passat tant per part del meu alumnat com per part d’alguns companys (afortunadament pocs), on qüestionen davant d’un equip docent si eres bona professional i dubten si l’alumnat es comporta i treballa millor amb tu, només (i esmente

aquell company) pel fet de ser dona i jove, i també sembla que per un tipus d’encanteri que has conjurat als teus alumnes. També és cert que aquest encanteri del qual parle només el veuen alguns “senyoros”, la màgia del masclisme i pot ser de la poca professionalitat d’alguns. En eixos moments has de fer veure la teua professionalitat (i educació), només tu, que eres dona, ja que a la resta de companys, homes, mai no es posa en dubte la seua validesa com a professors només per ser homes. Per part dels alumnes, es troben obstacles també. El primer que trobes quan fas la pregunta a l’aula de què és el feminisme més de la meitat dels i les alumnes no sap ben bé definir-la i escoltes vertaderes barbaritats, algunes esperes que la seua creativitat haja sigut la culpable a l’hora d’explicar-la i no l’hagen escoltat prop seu. Aleshores comença la tasca de fer entendre què és, busques la paraula feminisme en diccionaris com la RAE, per exemple, i tot i que és una definició pobra, per algun lloc s’ha de començar.

A banda d’aquest, quan es donen exemples de micromasclismes..., oh,

oh, ací hi ha un gran problema, què és això? Quan els detalles el significat d’aquesta paraula ho entenen, però quan dones alguns exemples..., ací és on venen les sorpreses. Les respostes són variades, des de quina “tontà” a la més “curiosa” que és: mira que sou exagerades, ara no es podrà dir res. Així i tot, no es queden conformes amb totes les explicacions i exemples, i és ací quan et planteges què fer per poder millorar aquesta situació i intentar millorar el futur de la nostra societat. Com a professora intentes crear continguts que falten al currículum, ja que les dones som les grans oblidades tant als àmbits de ciències com de les lletres. Has de pensar quins projectes fer, que els motiven i puguen veure de què va tot açò del feminisme i que TOTS HEM DE SER FEMINISTES i no només portar les ulleres violeta, sinó veure tot amb l’iris violeta, per gaudir tots de les mateixes oportunitats.

Per aquesta raó és tan important que quan ens trobem amb qualsevol d’aquestes situacions, siga en un context educatiu o siga al casal faller, prenem consciència per fer alguna

cosa per poder canviar aquests pensaments i mentalitats i, així, aconseguir un futur d’igualtat, que, per altra banda, és tan necessari.

Així mateix, és cert que si comparem la meua generació amb les d’ara, podem veure que hi ha hagut evolució, però les estructures patriarcals són les mateixes, sí que són més conscients tot i que a l’aula els xics es mostren més segurs d’ells i expressen més les seues opinions i de forma més lliure. Per contra, les xiques centren moltes vegades les seues vides en l’amor, l’amor romàntic que se’ls ha mostrat per tot arreu com a eix central i imprescindible a la vida d’una dona; també tenen l’autoestima més baixa, és cert que tenen molta més pressió estètica, ara més que abans a causa de les xarxes socials.

Abans d’acabar m’agradaria fer un incís, ja que durant aquest article m’he basat en l’educació reglada, però vull mencionar que hi ha llocs on també estan en constant aprenentatge de l’entorn al qual viuen tant xiquets i xiquetes com adolescents i aquestes vivències són imprescindibles per

desenvolupar la seua personalitat. Estic parlant per exemple, dels casals fallers, on l’ensenyament de la nostra cultura és l’eix motor, però també estan aprenent rols de gènere més que desfasats, cert és que s’està millorant, però podem fer molt més, hem de donar exemple d’igualtat a les noves generacions. Hem de conscienciar sobre aquest tema, sobre estar de festa de forma respectuosa per a tots i totes, a trencar amb certes tradicions i rols establerts de segles passats i fer veure que tots podem formar part d’una falla per a tots i totes.

Reprenent la primera idea d’aquest article i per anar acabant aquesta xicoteta reflexió, un altre obstacle que ens trobem a les aules quan volem crear aquest espai segur i violeta, és un rebuig per part d’alguns xics, per aquest tipus de masculinitat que se’ls ha imposat des del patriarcat. És en aquest moment on hem de tenir compte de les nostres paraules, per tal de no excloure ningú, els hem d’explicar que aquest moviment no va en contra d’ells, els hem de fer veure els privilegis que ells tenen per ser homes i que nosaltres no tenim,

i els hem de fer veure que aquesta lluita és conjunta, que els necessitem també al nostre costat lluitant per tal d’aconseguir aquesta igualtat que demana el feminisme per poder viure lliures i crear una millor societat.

PatriciaVera Professora

Una vegada era

Una vegada era una societat en la qual només unes poques mans podien acariciar, aplaudir, abraçar, agarrar, comunicar, dibuixar i crear.

Però, compte, unes mans poden també pegar, arrapar, escanyar, arrancar, apunyalar i espellar. Unes mans poden donar però també, i en el mateix instant, llevar.

Seguint la poeta Sara Olivas, reescriurem aquest poema;

Una vegada era una societat en la qual només unes mans podien manar, ensenyar i guiar. On aqueixes i només aqueixes eren considerades veritat i poder. Superioritat. Unes mans que s’obstinaven a continuar dibuixant una realitat patriarcal imposant-se contra la igualtat.

Va arribar el moment, la societat està cansada de llegir sempre sobre les mateixes mans, per això va decidir despertar i, a la fi, unes altres mans, silenciades a consciència durant segles, es van alçar conjuntament per a ser escoltades, aplaudides i valorades. També per a ser llegides. Havien de dir tant que durant potser massa temps havien sigut menyspreades, estomacades, amagades i rebutjades, que van decidir unir-se i alçar la veu.

A la fi, ens vam adonar que el conte havia de canviar. Que les princeses no

necessitaven ser rescatades per prínceps, que podien defensar-se soles. Que les princeses també lluiten contra dracs i que, per descomptat, se salven soles.

Una vegada era una societat que, per fi, va entendre que era necessari unir totes les mans, perquè unides oferien més força, més ganes, més llibertat i més igualtat. Però, actuar en unió és una tasca senzilla? Quan siguem conscients que mai pot haver-hi igualtat sense educació, serà una tasca senzilla.

L’educació és la vacuna contra la violència. Llavors, com podem educar en feminisme?

Definitivament, empoderant les xiquetes i educant els xiquets en igualtat i, per a això, hem d’actuar units, revisant els missatges directes i indirectes que transmetem al nostre alumnat i als/les nostres fills/es. Per mitjà de la coeducació, educant en igualtat real a xiquetes i xiquets. Perquè, pensem, tot el que no és educar en igualtat és educar en masclisme i sexisme; recordem que el feminisme és un moviment social que exigeix justícia i llibertat per a les xiquetes i les dones i, per tant, s’ha de promoure des de la infància per a, d’aquesta manera, alliberar-nos dels estereotips i trencar, d’una vegada per sempre, amb la idea que els xiquets són poderosos i valents i les xiquetes són princeses delicades que necessiten ser salvades.

Perquè els xiquets també ploren, recordem, plorar és necessari. Les llàgrimes curen l’ànima. Perquè les xiquetes també són valentes i guerreres.

Tenim molt a plantejar-nos com a societat quan, segons indica un estudi de les universitats de Nova York, Illinois i Princeton, els resultats de les quals estan publicats en la revista Science, les xiquetes es creuen menys intel·ligents que els xiquets des dels sis anys.

Aquesta investigació ha de fer-nos reflexionar, ha de fer-nos canviar i ha de fer-nos pensar que alguna cosa no estem fent bé com a tribu.

Després d’aquestes dades, concloguem amb el poema:

Potser, en un futur no gaire llunyà trobem totes les mans unides, actuant des de l’afecte, la diversitat, l’amor, el respecte, la màgia i la il·lusió.

Potser en un futur no gaire llunyà, les mans volen tirar arrels en les ales de totes les papallones per a així, alçant el vol, alcen també la veu, de la mà de la sororitat, del feminisme i de l’empatia perquè cap altra mà haja de ser silenciada mai.

Submissió química

Sents un pessic, un simple colp al braç o a la cama, i, de sobte, tot es torna un buit. No eres capaç de recordar amb qui vas, et fa mal el cap i et sents desorientada, marejada..., no has begut tant com per a sentir que els teus membres no responguen al teu desig i cada vegada tens més dificultats per a moure’t o mantindre’t dreta, i és que, en eixe moment, el teu desig ja no importa ja que de sobte et trobes gitada en un llit en un espai desconegut i no recordes res.

Mires el teu cos nu i el recorres avergonyida perquè no sols t’han llevat la roba, o el mòbil o els diners, també sents que t’han llevat la dignitat, i tu no recordes res.

Segurament les paraules «depressor del sistema nerviós central d’acció ràpida i vida curta», «soluble en mitjà aquós», «insípid», «benzodiazepina», «gammahidroxibutirat», «cannabinoide», «escopolamina» o «ketamina» no formen part del teu vocabulari habitual, però segur que has sentit parlar de la submissió química, una pràctica que en l’última dècada s’ha fet més present en les agressions sexuals i que consisteix a administrar una substància química a una altra persona sense el seu consentiment ni coneixement amb la finalitat d’anul·lar la

seua voluntat i suprimir la seua capacitat de demanar ajuda i de resistir-se. I, com sempre, la víctima perfecta som nosaltres, les dones.

La violència sexual és la pitjor lacra de la societat actual, on les dones adolescents són les persones més vulnerables.

Si mai has caminat sola pel carrer amb por, accelerant el ritme a cada petjada, o si mai has fingit cridar algú per telèfon perquè no s’apropara ningú, o si mai t’has trobat rodejada de gent que et fan sentir una fragilitat adquirida per la por d’eixe moment..., si mai no has estat en eixe lloc has tingut molta sort. Segurament tingues un xat amb les teues amigues on després d’un sopar els missatges més escrits són «ja estic a casa», «xiques, he arribat bé», «tot correcte, ja al llit», i de ben segur estàs farta de viure la por des que aparques el cotxe fins que et trobes segura darrere de la porta de casa teua. Tot açò són actuacions que ens haurien de fer pensar en el tipus de societat en què vivim.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera la violència sexual un problema de salut pública on és necessària la lluita i la prevenció així com la cooperació entre diversos sectors com la salut, l’educació, el benestar social

i la justícia. Per això és tan necessari combatre la violència sexual des de les escoles i institucions educatives, perquè no tots els abusos els fan persones desconegudes i perquè en lloc d’educar les xiquetes en seguretat i en situacions perilloses o en defensa personal, haurien d’educar els xiquets en respecte i en bons tractes.

Donat que la justícia no és infal·lible i que qui jutja són persones i les lleis són interpretables i no aplicables, s’hauria de donar més veu, credibilitat i protecció a les dones víctimes.

Ja hi ha prou de pors i de silencis, si creus que estàs sent víctima d’un cas de submissió química, busca ajuda en persones conegudes i acudeix a la policia de seguida.

No estigues callada, no estàs sola.

RemeiTorrentiOrtizà Farmacèutica i fallera

Es cosa de totes i de tots

Tanca els ulls i imagina un científic o científica. El més segur és que en la teua imatge mental hi haja un senyor caucàsic amb ulleres, bata blanca, expressió seriosa, poques habilitats socials i pocs interessos més enllà del seu treball. Jo, Yolanda, soc científica. Però també soc dona, valenciana, fallera i migrant. Soc aficionada a l’escalada i a la improvisació teatral, toque el piano, m’encanta organitzar sopars amb les meues amigues o anar a concerts de música. Les científiques som persones “normals” que vivim dins de la societat com la resta. I com que la societat en la qual vivim continua estant dominada pel patriarcat, en la ciència tampoc ens lliurem.

de veure com les carreres de ciències de la salut (biologia, bioquímica, farmàcia, medicina) estan plenes d’estudiants dones amb un professorat predominantment masculí. Perquè, casualment, nosaltres quasi mai arribem tan lluny. Ens anem perdent pel camí. Si em preguntes si alguna vegada he sigut discriminada per ser dona en el meu treball, probablement la meua resposta siga “no”. Perquè, en el meu cas, no he patit un gran esdeveniment clarament discriminatori. No obstant això, totes nosaltres som constantment discriminades, almenys a xicoteta escala, per ser dones en ciència. I és aquest degoteig constant el que fa que tinguem les coses molt més difícils i que ens anem perdent pel camí.

Si li preguntes a les meues companyes científiques si han sigut discriminades alguna vegada per ser dones, probablement la seua resposta siga “no”. No obstant això, estem cansades

Tot comença des de xiquetes. Sabies que les xiquetes creixen amb la falsa idea que posseeixen capacitats matemàtiques inferiors als xiquets? I la ciència ho ha demostrat. En un estudi, van utilitzar un

exercici de geometria i li’l van donar a resoldre a dues classes de xiquets i xiquetes de les mateixes edats. Amb la diferència que en una classe li van dir que era un exercici de dibuix i en l’altra classe que era un exercici matemàtic. En la primera classe, l’èxit a l’hora de resoldre l’exercici va ser similar en xiquets i en xiquetes, mentre que en la segona classe, les xiquetes van tindre un pitjor resultat. Les dones creixem pensant que som inferiors i això és una càrrega que ens acompanya en tota la nostra carrera científica. En la universitat nosaltres els guanyem en nombre però ells es fan més de notar. I això és perquè creuen fermament que són capaços de ser bons en el que fan i que són mereixedors d’èxit. I nosaltres, no. En qualsevol conversa en l’àmbit científic ells sempre diuen el que pensen mentre que nosaltres sempre pensem i repensem abans de dir alguna cosa en veu alta. Perquè nosaltres sentim que hem de demostrar

contínuament que som vàlides i que mereixem estar on estem. I no ens podem permetre l’error. Això fa que nosaltres, a vegades, semblem més callades, menys brillants. Que interaccionem menys amb altres científics o científiques o que perdem oportunitats. I aquesta síndrome de la impostora en les científiques és conseqüència de la societat en la qual vivim. I com a societat tenim el deure d’educar les nostres xiquetes perquè se senten vàlides, perquè confien en si mateixes i perquè se senten capaces d’arribar on vulguen. I això és cosa de totes i de tots.

A més de la falta de referents i de la síndrome de la impostora, les dones en ciència continuem patint la discriminació per part del sistema i també per la presència d’individus masclistes. I encara que us he dit que jo no tinc clars exemples molt dramàtics, sí que conec moltíssims testimoniatges que algunes de les meus col·legues han tingut la mala sort de viure. Els comentaris sobre la nostra manera de vestir, o sobre la nostra vida privada estan a l’ordre del dia, així com l’ús de

diminutius com ara “xiqueta” o “xica”. Les caps de laboratori estan cansades que les confonguen amb estudiants o que se les tracte amb inferioritat. Tampoc són estranys els casos d’assetjament que porten dones fins i tot a deixar la seua carrera científica en xocar contra un sistema encara amb tantes fallades que no és capaç de protegir-les. I això també és conseqüència de la societat en la qual vivim. Una societat en la qual encara aquests comportaments masclistes es neguen davant d’una càmera de televisió en prime time. Com a societat tenim el deure d’educar ewls nostres xiquets en la igualtat i el respecte per les dones. I això és cosa de tots i de totes.

obligades a migrar a altres països on sí que es valora el nostre treball. Països en els quals, a vegades, com és el meu cas, els drets de les dones són menys importants que el dret a les armes i on la nostra salut depén de quants diners tenim en el banc. Països on hem de fer un gran esforç si volem formar una família lluny dels nostres i de la nostra cultura. Ser científica a Espanya és quasi impossible i com a societat hem de pressionar els nostres governs perquè això canvie. I això és cosa de totes i de tots.

* P. Huguet i I. Régner, Journal of Experimental Social Psychology, 2009

I per si no teníem prou, la cosa es complica quan mirem més propet, en el nostre benvolgut país. Ser dona en ciència és complicat, ser dona en ciència a Espanya és quasi impossible. Al nostre país som experts a formar científiques excel·lents i “exiliar-les” en acabar la seua educació. Continuem sent un país de pandereta en el qual la ciència està en segon pla i les científiques ens veiem

YolandaCamposiJurado Investigadora postdoctoral a Washington University in Saint Louis, Missouri (Estats Units)

Raquel Gaspar

ARQUITECTURA

Falles en femení

L’arquitectura, com la resta de les disciplines tècniques i artístiques ha invisibilitzat al llarg de la història la dona. Però en aquest cas encara és més rellevant per la seua condició d’eina organitzadora de l’espai de les ciutats i habitatges que habitem, ja que dins d’elles també se’ls ha relegat a una posició secundària i d’abstracció social.

Cobra importància el context social del moment, i, en l’actualitat, la formació acadèmica dels futurs arquitectes, sent important una concepció de l’espai sense gènere i una educació arquitectònica que es base en els problemes i necessitats socials, més enllà dels grans mestres de l’arquitectura moderna.

L’arquitectura serà feminista o no serà

Aquesta frase es podia llegir en el pavelló espanyol de la Biennal d’Arquitectura de Venècia de 2018 i sens dubte va obtindre tota la meua atenció. Una frase tan breu i concisa que pretén llançar un missatge molt clar, però alhora difícil d’entendre. Com es fa arquitectura feminista? Què fa que l’arquitectura que coneixem no ho siga? Quina arquitectura estava projectant com a arquitecte fins hui? Tantes preguntes em van envair la ment i al principi no sabia donar-los resposta.

Quan va arribar el moment de finalitzar els meus estudis de grau se’m brindava l’oportunitat de realitzar una investigació acadèmica sobre tot allò que m’havia provocat interés i preocupació en els anys d’estudi. És per això que vaig decidir versar el meu Treball Final de Grau sobre els grups d’habitatge social construïts durant el franquisme al Port de Sagunt. Durant tot aquest procés, i fins i tot hui dia, m’ha provocat molta atenció i inquietud el problema residencial i la dificultat d’accés a un habitatge

digne per part d’una població cada vegada major. Tal vegada no arribem a ser conscients, però la incipient necessitat d’habitatge i sobretot la qualitat arquitectònica, la morfologia i els serveis que puguen proporcionarnos les nostres llars no haurien d’haver estat únicament condicionats a les classes socials a les quals van dirigits. Per totes aquestes raons, entre moltes altres, vaig decidir realitzar una anàlisi per a conéixer i entendre així els grups d’habitatge social construïts durant el franquisme, ja que entenc que l’època en la qual es realitza qualsevol construcció és determinant per a entendre la seua forma i distribució. A més, aquest tema estava fonamentat a entendre com s’havia format la ciutat que m’ha vist nàixer i créixer, i més en concret per la seua casuística de Ciutat Factoria.

Pretenia, doncs, estudiar una selecció de grups d’habitatge social des de tres punts de vista complementaris: el context social, polític i cultural de l’època, tan important per a entendre el perquè d’aquesta arquitectura;

l’evolució de l’arquitectura de l’habitatge a Espanya entre l’autarquia i el desenvolupisme, ja que es produeix un canvi en la concepció; i una lectura crítica, contemporània, des d’una perspectiva de gènere. I és aquest últim punt en el qual vull fer major èmfasi per a entendre la morfologia dels habitatges esmentats i donar-li així resposta a totes aquelles preguntes que una sola frase m’havia provocat. Aquest treball de recerca es pot trobar en el Fons Local de la Biblioteca de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Sagunt.

Tal vegada no som conscients però el nostre habitatge pot arribar a organitzar la nostra manera de viure. Sense nosaltres adonar-nos-en adaptem els nostres hàbits, la nostra manera de relacionar-nos i, encara més important, d’evadir-nos de tot en funció de com està organitzat el nostre habitatge. L’arquitectura es converteix així en un instrument organitzador de la societat, des de l’escala més gran a la més xicoteta, des de l’urbanisme a l’arquitectura residencial.

Tot l’anterior es veu subjecte al moment en el qual és concebut, sent el context polític, social i cultural un aspecte determinant. Desgraciadament fa ara més de huitanta anys, com tots sabem, Espanya es va veure immersa en una Guerra Civil que va desembocar en una llarga dictadura de quasi quaranta anys, deixant un país dividit en vencedors i vençuts.

La necessitat d’habitatges en un mapa devastat seria una prioritat per al règim franquista, no sols per la devastació que la Guerra Civil havia suposat en infinitat de territoris sinó també per l’interés de crear en els espanyols una cultura d’habitatge en propietat que no existia durant la República, i amb la qual el règim pretenia “lligar al poble a l’ordre”. A més, aquesta cultura concorda amb els imaginaris constituïts per catòlics i falangistes entorn de la llar i a la família, sent l’habitatge base de les polítiques socials i eina per a la Reconstrucció. És a dir, l’arquitectura seria una gran arma per a organitzar i adoctrinar a tota una societat. Es proporciona un habitatge a una població necessitada, però es decideix sense tindre’ls a ells en compte com han de viure.

Aquest aspecte, es veurà emfatitzat en el cas particular del Port de Sagunt a causa de la necessitat d’habitatge provocada per la mà d’obra desplaçada per a treballar en la siderúrgia, arribant al punt en el qual el municipi creix al ritme que marca la mateixa fàbrica d’Alts Forns. Fins a l’arribada de la siderúrgica l’actual nucli marítim estava format per camps de cultiu i alguna casa de pescadors. Durant les primeres dècades del segle XX apareixen els primers assentaments relacionats amb la fàbrica adossats a la línia fèrria que separava les instal·lacions fabrils de la població.

No serà fins a finals dels anys quaranta i principi dels cinquanta quan es construeixen grups d’habitatge reblint les illes existents i no serà fins a finals dels cinquanta i principis dels seixanta amb el desenvolupisme quan es construïsquen grans grups d’habitatge que conformen per si sols nous barris seguint els principis de l’arquitectura racionalista.

A diferència de la resta de poblacions en les quals sorgeixen aquests grups de forma aïllada i localitzada, al Port de Sagunt conformen la ciutat mateixa fent-la sens dubte una Ciutat

de Grups, títol del meu treball de recerca.

A més, és molt important reconéixer la desigualtat entre homes i dones per a entendre el paper que el règim atribueix a les dones de mare, esposa i mestressa de casa. Aquesta desigualtat farà que l’arquitectura siga imprescindible com a eina organitzadora de l’espai. L’arquitectura pot ser una arma molt poderosa que té la suficient capacitat i força com per a determinar quin és el lloc que li correspon a cada persona, sent com deia anteriorment molt important el context del moment. La dona serà la que més temps passe en l’habitatge i silenciosament mitjançant l’organització interna de l’habitatge se’ls atribuirà un lloc molt clar dins de la família i de la societat. Una cosa tan simple com l’organització de les estances i la localització d’habitacions enteses de servei, com la cuina, farà que les dones obreres de l’època ocupen una posició molt clara tant en la vida familiar com en la vida social.

A través del dibuix dels habitatges vaig poder veure i comparar com l’arquitectura dels grups d’habitatge social situava la cuina segons els

interessos establits. Aquesta ubicació canvia entre els primers habitatges de l’autarquia i els realitzats durant el desenvolupisme. En els primers grups, el règim busca exaltar els valors de la família i entén que la dona és la persona que millor pot transmetre’ls, per la qual cosa l’arquitectura del moment situa la cuina en una posició pròxima a la zona d’estar, al centre de la vida familiar. Però al seu torn, no oblidem el paper que s’atribueix a la dona, per la qual cosa malgrat ser el centre de la vida familiar es busca la introspecció i l’allunyament de la dona cap a la vida exterior situant la cuina al costat dels patis interiors. D’aquesta manera, es creava una bambolla en la qual la dona estaria condemnada a viure i relacionar-se únicament amb les persones de la seua mateixa condició.

En el cas dels grups construïts durant el desenvolupisme, en els primers casos en els quals continua ocupant aquest espai central reafirmant la família com a entitat més important es redueix considerablement la seua grandària, a causa en part de la mecanització. Serà en els grups més tardans quan es produirà una clara desafecció entre els espais de servei i d’estar. Aquest fet ho entenc com

la separació i l’aïllament definitiu de les dones, excloent-les també així de la vida familiar i relegant-les a l’única funció de servir. Una cosa tan simple com la ubicació de la cuina, estança entesa com a espai únic per a la dona en l’època, era capaç d’organitzar la vida de tota una societat.

Podem discutir per tant que aquests habitatges, tal com van ser concebuts, continuen sent adequats cinquanta anys després de la seua construcció a causa de la seua distribució i sobretot per l’evolució de la societat. Per sort, en l’actualitat ja no té cabuda aquest pensament de possessió, o no deuria, i no té sentit dir que la cuina i les labors de la llar són únicament cosa de dones, gràcies tant a l’eliminació dels rols de gènere com de les conductes patriarcals. La societat ha canviat i amb això la manera de viure els espais perquè els espais no haurien de tindre gènere.

El següent projecte que vaig realitzar va ser rehabilitar un dels grups d’habitatges estudiat i per fer-ho vaig tindre dos principis bàsics: la no diferenciació d’espais per usos i el que, per a mi era encara més important, la reivindicació de la cuina com l’espai central i més important

del nou habitatge. Un espai al voltant del qual gire tot l’habitatge sense ser de ningú i que alhora siga l’epicentre de la llar.

Els arquitectes tenim, per tant, una responsabilitat de cara a la societat que habitarà els habitatges que projectem i és important que independentment del context fem espais sense gènere. A més, també som els responsables en el disseny dels espais a l’aire lliure com es el cas de noves places i dels edificis públics, on hem de fer que els llocs siguen segurs i inclusius.

Per tot això, no se m’ocorre millor manera de tancar aquestes línies que amb les mateixes paraules amb les quals iniciava, però, ara sí, amb plena convicció del que significa, perquè l’arquitecturaseràfeministao no serà.

SantiBadíaiMartínez Arquitecteifallerdelacomissió

Fa algun temps, en el curs d’una investigació encara inèdita sobre la intervenció de l’Obra Sindical de la Llar a València, va arribar a les meues mans una fotografia una miqueta enigmàtica: una dona jove —pot ser que encara una senyoreta, potser ja esposa, potser encara sense fills— posa davant la càmera vestida de diumenge. Amb el les celles lleument arrufades, fa front al sol del migdia d’un matí d’hivern. Les

sabates de taló, la bossa subjecta per una mà sense gràcia ni desimboltura, l’abric —tal vegada prestat— de grans botons i generoses solapes adornen el gest de la dona, encara que no aconseguisquen vetlar l’expressió de “moral i prudència” d’un rostre llaurat potser a força de penúries per la difícil vida de la postguerra. Podria tractar-se, certament, d’una d’aquelles “imatges antigues i sempre noves” en les quals Carmen Martín Gaite reconeguera “aqueixes dones espanyoles moderades, recaptoses i discretes” de la seua generació —objecte, així mateix, de la reconvenció que dona títol a aquestes notes.

La dona s’ha aproximat a la vora d’un camí sense asfaltar que semblara recentment arreglat si s’ha de jutjar per la textura uniforme que s’endevina en primer pla i l’absència de mala herba en el marge. La seua ombra, sensiblement ortogonal a aquest, desapareix inadvertidament en arribar als solcs que componen darrere el fons geomètric i vegetal per a la silueta de la dona. L’efecte visual probablement es deu al talús de terres que elevara aquest camí sobre els camps circumdants: un més d’aquells traçats de nova creació, superposats amb franca indiferència al territori de l’horta valenciana —germen, no obstant això, dels futurs creixements

urbans.

A tenor de la nota escrita en el revers de la fotografia —la cal·ligrafia conserva, per afegiment, uns certs trets infantils—, ens trobem a Catarroja, València, l’any 1961. Els dos blocs de cases que apunten al fons de la imatge confirmen la ubicació real: es tractaria d’un punt pròxim al llavors límit oest de la població, al llarg de l’eix que condueix, encara hui, al cementeri municipal. En efecte, allí s’havien elevat, a penes uns anys abans, quatre blocs de cases socials promoguts per l’Institut Nacional de l’Habitatge a l’empara del Decret de 18 d’octubre de 1957 conegut popularment com a Pla Riuada. La imatge, de fet, no és molt diferent d’aquelles altres oficials que serviren de propaganda a l’empresa constructora de l’Obra Sindical de la Llar i l’Ajuntament de València destinada a reallotjar els damnificats de les dramàtiques inundacions del Túria. Però el retrat de la dona humanitza les asprors de les noves construccions i pot ser que fins i tot conjure el trist record; el seu orgull i dignitat podrien residir, qui sap, en un d’aquells pisos, potser acabat d’adquirir per la seua nova família: la seua llar i el seu destí.

I així com la moda incorporava a poc a poc en el vestir les tendències foranes

Tu, callaeta, recollida, assenyada i bona

anunciades per les revistes femenines, així també la planificació d’aquests i altres blocs de cases construïts a imatge i semblança seua abraçaven ja, a la fi dels anys cinquanta, aquelles modes estrangeritzants que la retòrica oficial havia bandejat des de la immediata postguerra. L’arquitectura moderna havia sigut proscrita per l’Espanya de l’autarquia, però les urgències provocades per la riuada contribuirien ací a superar tals prejudicis per la via de la més estricta necessitat.

El projecte d’aquests escarits blocs, redactat per l’arquitecte alcoià Vicente Valls Abad, es replicaria en diferents localitats de l’horta valenciana en les proximitats de la capital: Catarroja, Bonrepòs, Montcada, Algemesí i fins i tot Bunyol, seguint la lògica del model i la repetició i, en tot cas, “sense l’atenció deguda a les peculiaritats del context local, als tipus residencials propis dels entorns rurals intervinguts o a la naturalesa del valuós territori de l’horta, les séquies de la qual faran les vegades de xarxes de sanejament quan, com serà habitual, l’arquitectura precedisca a la urbanització”. Així, en el cas de Catarroja, hi ha prou amb comparar les imatges aèries corresponents als vols Americà (Sèrie B, 1956-57) i Interministerial (1973-86) per a comprovar que els blocs es van construir en l’àmbit estricte d’una parcel·la de sòl rústic —probablement adquirida a preu de saldo— i que el camí que la nostra dona hauria recorregut fins a aconseguir

el punt exacte de la fotografia va estar en altre temps flanquejat per dues fileres d’arbres d’un cert port, sacrificats tal vegada durant les obres d’urbanització.

La soledat de la dona no és exclusiva de la fotografia, sinó el fruit de la desolació pròpia d’un espai públic abandonat en el mateix moment de la seua creació. És un fenomen indissociable de la construcció d’aquesta mena de grups de promoció pública: invariablement, l’espai entre els edificis, sobre el que hui dia projectaríem una perspectiva de gènere, manca de contingut; fins i tot es diria que manca de forma, quedant aquesta reduïda al revers del volum dels mateixos edificis: camins d’arena i grava i terrenys erms, terres de ningú privades d’infraestructures, equipament o enllumenat públic. Estem tan lluny de la seguretat i la inclusivitat que ara reclamaríem als espais públics com de l’accessibilitat universal que haurien de satisfer les actuals arquitectures. Com no imaginar aquesta o una altra dona, els seus fills i potser també els seus majors, a la intempèrie, creuant diàriament la inhòspita distància que hi havia entre la seua casa i el nucli de la població, la botiga, la consulta del metge o l’escola? En aquest sentit, l’escriptor Francisco Candel es preguntava en aquells anys si la construcció d’un o diversos blocs d’habitatge com aquests, tan habitual en la perifèria de les nostres poblacions, podria en si mateixa constituir un barri: “Generalment, quan s’edifica un uniforme bloc de pisos, allò no resulta un barri.

Sembla com que els barris necessiten la presència de carrers o places, com a mínim carrers; apurant-ho molt, amb un únic carrer prou” . No hi ha dubte que la primera i més bàsica condició per a dotar-se d’un espai públic més segur, divers i inclusiu, radica en la seua mateixa possibilitat d’existència, cosa que aquests miserables i solitaris blocs estaven molt lluny de poder satisfer. Que aquells espais residuals acabaren convertits en improvisats aparcaments de vehicles era només qüestió de temps.

Els habitatges de Catarroja responien a l’anomenat tipus social que l’INV va instituir l’any 1954 i es componien per llei de tres dormitoris, cuina-menjadorestança i lavabo, tot això encapsulat en una superfície màxima de 42 metres quadrats útils. L’enginy de l’arquitecte va permetre disposar a més d’un mínim estenedor associat a una cuina independent, el volum emergent de la qual ritma verticalment el front sud dels blocs en correspondència amb les caixes d’escala de la façana nord. És per això que sorprén descobrir, ja en algunes fotografies d’època, que de les inexpressives façanes d’aquests blocs pengen indolents les robes dels seus humils habitants; la vida quotidiana, tantes vegades més espontània i imprevisible que la ingènua funcionalitat de les plantes d’arquitectura, irromp en la imatge idealment pura de les peces construïdes, que, malgrat haver reconquerit els estilemes d’una modernitat perduda dècades arrere, han de mesurar-

se ara amb la visibilitat inesperada dels treballs domèstics. No hi cap gest més subversiu, bé que involuntari, enfront del patriarcat imperant en la vida i l’espai públics que aquesta innocent manifestació d’una cultura de les cures llavors encara reclosa, com la dona mateixa, a l’interior de la casa.

Podrem oblidar algun dia aquella dolorosa consigna?: “Estimem la dona que ens espera passiva, dolça, darrere d’una cortina, al costat de la feina de casa i els seus resos”. Els interiors de les cases de l’època i, particularment, les promogudes a València per als damnificats de la riuada revestien de novetat —els assajos de mobiliari reproduïen ja algunes influències escandinaves i nord-americanes— la concepció tradicional del llit consagrat al matrimoni, les habitacions separades per als xiquets i les xiquetes o la cuina autònoma, que denotaven encara un profund conservadorisme. Ni tan sols l’equipament d’aquestes cuines responia de cap manera a la incipient mecanització de la qual es feien ressò algunes publicacions divulgatives de l’època. Quin dubte cap que l’evolució de la dona com a subjecte polític en la societat espanyola durant les següents dècades tindria el seu correlat espacial en la radical transformació de la posició de la cuina dins de la casa: d’integrar un dispositiu més de reclusió i aïllament femení, passarà a poc a poc a neutralitzarse i incorporar-se espacialment com la peça nuclear sobre la qual basculen les

cures compartides en la llar.

Potser per tot això no és possible contemplar la fotografia de la dona sense una certa impressió d’estranyesa, quan no d’impostura. Hi ha, tant en la seua presència com en l’aparició inopinada dels blocs, alguna cosa d’impropi, com impostat, que no acaba de pertànyer al temps i a l’espai de la fotografia i que poguera simbolitzar un punt de no retorn, el símptoma d’un viratge cultural. Com a testimonis d’aquesta singular instantània, reconstruïm la talaia des de la qual la dona albirara, al seu torn, l’esperança d’un futur possible: potser el nostre propi present, des del qual —no sense pudor— li sostenim retrospectivament la mirada. La veritat inquietant d’aquesta imatge consisteix precisament en aqueix haver sigut, en el dilema entre realitat i passat que ens commou i en el qual Roland Barthes xifrara l’essència mateixa de la fotografia. La mirada de la dona ens interpel·la a través del temps — podria tractar-se de qualsevol de les nostres mares o àvies—, i tal vegada és injust eixir hui a la seua trobada sense un mínim indici d’afecte.

Bibliografia:

-Usosamorososdelapostguerraespanyola. Barcelona:Anagrama,1987,p.26,88.

-InstitutNacionaldel’Habitatge:Reglament per a l’execució de la Llei de 19 d’abril de 1939 d’Habitatges Protegits i Normes i Ordenances oficials per a la seua construcció, Madrid: Institut Nacional de l’Habitatge,1939,p.62-3.

- Castellanos Gómez, Raúl: “Panorama i perspectivadel’ObraSindicaldelaLlara València”, en: L’Obra Sindical de la Llar a Espanya, eds. Carlos Sambricio i Ricardo Sánchez Lampreave. Madrid: Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, pendentdepublicació.

-Anotacionsperaunasociologiadelbarri. Barcelona:Península,1972,p.18.

Referentalsespaisperalabugadaenels habitatges de la postguerra espanyola, vegeu: Marqués Orero, Pablo: “Els espais domèsticsdelarentadail’estesadelaroba durantlapostguerrail’èxoderuralespanyol” (TreballFinaldeGrau,UniversitatPolitècnica deValència,2021).

MartínGaite,Usosamorosos,p.71-72. Villegas,Susana:Lamecanitzaciódelallar. Madrid:Giner,1958.

- Sobre el paper de la cuina com a dispositiu polític en els habitatges socials del Franquisme, vegeu: Badía Martínez, Santiago:“Ciutatdegrups:anàlisidelsgrups d’habitatgesocialalPortdeSagunt,19461966” (Treball Final de Grau, Universitat PolitècnicadeValència,2020). Lacàmeralúcida:notasobrelafotografia. Barcelona-Buenos Aires-Mèxic: Paidós, 2011,p.91.

RaúlCastellanosiGómez Doctor arquitecte, Universitat Politècnica de València

AC. FALLA LA PALMERETA

Construir en femení

Quan vaig començar a pensar en el possible enfocament d’aquest xicotet text, el suggeriment de l’editor de centrarlo en “Feminisme i arquitectura” em conduïa una vegada i una altra a pensar en la meua pròpia condició de dona, mare, docent i arquitecta. La meua ment es perdia a pensar què d’específic hi ha en aquesta condició polifacètica i com es relaciona això amb un pensament feminista.

Si se m’haguera preguntat fa uns anys, quan carregada d’ímpetu em vaig decidir a emprendre el meu acompliment professional com a arquitecta, si em considerava feminista potser hauria respost que no. Pensava en aqueix llavors que per damunt de les especificitats sexuals preval l’ésser humà, i que aquest és “un”, que no existeixen diferències. Vivia centrada en el meu acompliment professional. La meua batalla consistia a intentar ser valorada i a exercir un rol d’igual a igual entre els meus companys, clients i altres persones amb els quals havia d’enfrontar-me dia a dia com a professional en l’àmbit laboral. Jo aspirava a ser “una” més. Volia ser dona reconeguda com a igual en una professió que llavors estava majoritàriament liderada per homes. En la meua vida no quedava massa espai per a l’àmbit personal i no sentia la necessitat de qüestionar-me com desitjava que aqueixa persona que jo era es posicionara respecte a les qüestions de gènere. Van ser anys de lluita tenaç i, encara que vaig guanyar alguna xicoteta batalla, no obstant això, vaig acabar exhausta i amb la sensació que alguna cosa en el

camí s’estava marcint. En aqueix procés de voler ser “una igual” vaig silenciar moltes facetes d’aqueix ésser “femení” que en el fons volia defensar. Després van vindre els anys i amb ells dues circumstàncies: la maternitat i la docència. Aquestes dues noves facetes li van fer un tomb a la meua manera de veure les coses. La primera per l’evident: les atencions van començar a constituir el centre d’una vida dedicada fins a aqueix moment a produir i a competir. La segona em va obligar a pensar en com és possible ajudar uns altres a ser la millor versió de si mateixos en la nostra professió i en quins valors és necessari transmetre als joves arquitectes en pro de buscar una formació més humana i inclusiva.

El centre a poc a poc es va anar desplaçant des de “el meu jo” cap a “els altres”. El meu major anhel es va convertir llavors a intentar construir al costat d’uns altres “un nosaltres”, teixint afectes, solidaritats, coneixements i espais. El contacte amb els més joves, amb els estudiants que han passat per les nostres aules i amb les meues filles, em va portar a reflexionar, a informar-me i a posicionar-me d’una altra manera enfront de les qüestions de gènere. A poc a poc vaig anar sent conscient que la condició socialment atribuïda al femení no pertany de manera exclusiva a les dones. A partir d’aqueix moment els límits entre mascle/ femella, femení/masculí a poc a poc es van anar difuminant. El meu esforç ja no es va centrar a intentar ser “una igual” sinó a saber reconéixer la força que resideix en el femení i a buscar

complementarietats.

Vaig entendre que les qualitats associades al femení són importants i que aquestes engloben una sèrie de valors que són fonamentals per a la construcció del teixit social i, per tant, dels espais que l’acullen. L’enteniment de la responsabilitat com una aventura compartida, la posada en valor de la dimensió comunitària i de la necessitat de cuidar i teixir relacions dels uns amb els altres i amb el món, donen forma a noves maneres d’entendre la professió de l’arquitectura.

Com a disciplina que dona forma als espais que acullen les activitats dels éssers humans, l’arquitectura comporta una enorme responsabilitat. Assistim hui dia a maneres d’entendre la professió que advoquen per una construcció comuna modelada a partir de criteris d’equitat, comunicació i ajuda mútua. Pràctiques en les quals el focus dels seus patrons de l’èxit ja no resideix en la productivitat i el reconeixement personal, sinó que es desplaça cap a la responsabilitat i la construcció compartida.

Una mirada plural, que incloga el femení com a veu necessària, sens dubte contribueix al fet que la construcció d’aquests escenaris per a la vida es realitze d’una manera més justa i equilibrada reforçant el paper de l’arquitectura com a modeladora dels espais que donen manteniment a la vida en societat. ClaraE.MejíaiVallejo

Doctora Arquitecta, Universitat Politècnica de Valéncia

Arquitectura i perspectiva de gènere

Tal com expressa Zaïda Muxí en el seu article «Ciudad futura, ciudad inclusiva», un urbanisme amb perspectiva de gènere busca posar el focus en aquelles tasques assignades tradicionalment a les dones i que no han sigut tingudes en compte ni per polítiques ni planejaments urbans. Això no significa, ni de bon tros, perpetuar els rols assignats, però una de les maneres de trencar amb l’assignació de rols excloents és equiparar les necessitats derivades de les tasques de la reproducció amb les de la producció, canviant la infravaloració sobre aquestes tasques.

Quan es parla d’urbanisme o arquitectura amb perspectiva de gènere o feminista, es parla d’un urbanisme que pretén fer tenint en compte les dones, així com als perfils no representats per l’urbanisme actual, partint de la base que aquest no és neutre, i respon a un model social patriarcal, és a dir, que, grosso modo està pensat per a un home de classe mitjana i mitjana edat sense cap mena de discapacitat que desenvolupa una activitat productiva. La perspectiva

de gènere pretén incloure en el planejament urbà o en l’arquitectura la resta de la població: tenint en compte la diversitat de gènere com a focus principal, però sense deixar de costat multitud d’altres condicionants, com la diversitat funcional, l’edat, o l’origen, és a dir, considerar, per exemple, des d’una persona amb mobilitat reduïda, fins a un xiquet, que pel simple fet de ser xiquet no viu en una ciutat a la seua mesura: tot és gran, desproporcionat, i fins i tot perillós. La ciutat, tal com està plantejada, no la viu igual un home de negocis que un xiquet xicotet o una dona major que necessita ajuda per a poder caminar.

Tenint en compte la gran diversitat que existeix és pràcticament impossible dissenyar una ciutat que s’adapte a tots els condicionants que puguen presentar els habitants, però això no significa que no hàgem de fer un esforç per intentar atendre la major varietat de possibilitats. A més, hem de tindre en compte que totes les ciutats i barris són diferents i per això no es pot generalitzar a l’hora de donar una solució a la problemàtica

actual, és impossible elaborar una recepta capaç de representar tota la diversitat poblacional i tota mena de ciutat.

Des de Col·lectiu Punt 6, no obstant això, es plantegen cinc qualitats urbanes aplicables a qualsevol lloc, que es poden tindre en compte a l’hora de fer ciutats més amables, que fomenten els espais de les cures, d’intercanvi i d’ajuda mútua per a generar comunitat.

Proximitat. Les ciutats haurien d’estar plantejades des de les necessitats derivades de l’experiència quotidiana, no obstant això estan pensades des d’una lògica econòmica en què es prioritza el desplaçament privat. Per a canviar aquesta dinàmica es proposa el model de la ciutat dels 15 minuts, promovent una vida de proximitat que facilite el desenvolupament de les tasques de les cures, això és, una xarxa d’espais per als usos de la vida quotidiana (centres escolars, centres de salut, comerços, equipaments administratius, espais d’oci, espais verds, etc.) ben connectats que permeten aquelles persones al càrrec

de les tasques de cures exercir aquestes activitats diàriament.

Diversitat. Una ciutat inclusiva, amable i diversa contempla la multiplicitat de realitats que la componen: models familiars, cicle vital, diferents necessitats en els equipaments, mitjans de transport, etc. Autonomia. Ciutats amb accessibilitat universal i amb espais segurs que es puguen usar a qualsevol hora del dia, fomentant l’autonomia de qualsevol habitant sense importar gènere, edat o condició física.

Vitalitat. El carrer entés com a element de socialització ens aproxima a una vida en comunitat que permet aconseguir un teixit social fort. La ciutat es converteix en un espai del qual apropiar-se, un espai habitat per xiquets, xiquetes, adults, joves i persones de la tercera edat. Perquè una ciutat siga vital és imprescindible que siga segura. Jane Jacobs, divulgadora científica, teòrica de l’urbanisme i activista sociopolítica, amb la seua teoria d’“els ulls al carrer” afirma que com més gent hi haja al carrer i als espais públics, més segurs seran aquests llocs, perquè les persones exerciran el paper de “vigilants informals”.

Representativitat. Qualitat que està

relacionada amb la participació ciutadana, les decisions urbanes i de com ha de ser el lloc en el qual s’habita. Però també implica que es tinga en compte la història i la memòria, posant el focus d’atenció a visibilitzar i valorar la història de les dones i les seues aportacions a la societat.

Entendre la perspectiva de gènere com una manera de mirar comporta aplicar de manera transversal aquesta mirada a les diferents disciplines i processos que conflueixen en la construcció d’un hàbitat inclusiu, englobant tant una escala més gran de ciutat com una de més xicoteta d’habitatge. En aquests espais domèstics de menor escala és possible concretar la pràctica d’aquests conceptes que es comentava en paràgrafs anteriors amb l’objectiu de promoure els espais de les cures, l’intercanvi i la comunitat.

Des de la perspectiva de gènere la idea principal és entendre l’habitatge com el lloc on una bona part de la població passa més temps i on es concentren la majoria de les activitats essencials per al manteniment de la vida, que són molt variades, canviants i que evolucionen en la mesura en què les pròpies llars es transformen amb el pas del temps.

Així doncs, en els espais residencials de la tradició arquitectònica és possible observar com els espais productius tenen molta major presència que els reproductius, és a dir, aquells espais destinats a les cures com els espais per al magatzematge, el safareig, l’estenedor o la cuina, ocupaven dimensions menors i eren relegats a un segon pla, disminuint la seua visibilitat i assignant-los un rol de segona categoria, en benefici d’aquells espais “nobles” en què es duien a terme les tasques productives com els despatxos, els dormitoris o el saló. Aquests espais productius constituïen tradicionalment el centre dels habitatges. A més, la compartimentació excessiva que es produïa, i es produeix en molts habitatges, promou que les tasques reproductives, les tasques de les cures típicament femenines les duga a terme una sola persona.

En aquest sentit, l’aplicació de la perspectiva de gènere en l’arquitectura advoca per la transformació d’aqueixos espais de dues categories en espais neutres i versàtils, on els rols reproductius i productius s’exerceixen rebent el mateix protagonisme. Per mitjà d’una proposta dimensional neutra juntament amb unes característiques similars quant a assolellament,

ventilació, orientació, etc., les diferents estances que componen un habitatge es converteixen en un hàbitat neutre perquè els qui l’habiten, el transformen i adapten a la seua mesura. Per a això s’introdueixen i apliquen els conceptes de flexibilitat, adaptabilitat i perfectibilitat de l’arquitectura, permetent que una mateixa estança puga ser saló, habitació, despatx, cuina o estenedor i safareig, segons les necessitats dels seus habitants. Això constitueix una arquitectura capaç d’adaptar-se als diferents models familiars que hui dia componen la societat diversa en la qual vivim.

Amb el deixant de flexibilitzar l’espai, adaptar-lo i posar en valor aqueixos llocs femenins, una altra possible solució que planteja la perspectiva de gènere és la promoció dels espais de comunitat: l’aparició de llocs en els quals dur a terme les cures de manera conjunta, la creació de cuines i bugaderies comunitàries afavoreixen que, en un intent democratitzador, aquests espais tradicionalment feminitzats isquen de les parets de l’habitatge i del tancament i es convertisquen al mateix temps en llocs de reunió, sent així una cosa col·lectiva. La visibilització d’aqueixos espais i col·locació en el centre de la comunitat els proveeix d’un cert

grau de rellevància canviant el focus d’atenció a les xicotetes tasques de la vida quotidiana.

Per concloure, l’habitatge ha sigut (i continua sent en la majoria dels casos) un lloc vinculat a allò femení. Les dones han exercit el paper de cuidadores de la llar i d’allò que hi succeeix. Durant moltíssims anys els habitatges s’han convertit en la seua gàbia-refugi, és a dir, el lloc en el qual “se’ls obligava a estar”, en gran part per la feminització dels treballs de la llar. Però al mateix temps, encara que evidentment no de la forma adequada, podien gaudir d’un cert poder que, en l’exterior, en l’espai públic, no se’ls deixava tindre. Afortunadament en les últimes dècades han avançat cap a la conquesta de l’espai públic (encara que queda molt camí per recórrer) però continuen estant massa condicionades i vinculades pels treballs de la llar, els treballs de la cura. És per això que un punt fonamental de la reflexió sobre l’habitatge ha de recaure en el paper (l’obligació?) de l’arquitectura perquè la presència femenina deixe d’estar tan condicionada per un determinat sistema social i es puga començar a viure tant l’espai públic com el privat en total igualtat. Els espais contribueixen a reconfigurar les realitats.

Bibliografía:

-1Muxí,Z.(20defebrerde2018).Ciudad futura,Ciudadinclusiva.FundaciónArquia.

- Col·lectiu Punt 6. [Col·lectiu Punt 6] (30 de juliol de 2016). ¿Qué es el urbanismo feminista?

-SánchezdeMadariaga,I.iNovellaAbril, I. (2021). Proyectar los espacios de la vidacotidiana.Criteriosdegéneroparael diseño y contratación pública de vivienda. Vicepresidència Segona i Conselleria d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica, 2021.

- Col·lectiu Punt 6. [Col·lectiu Punt 6] (30 de juliol de 2016). ¿Qué es el urbanismo feminista?

LauraArrietaiVinaixa IreneSampietroiPicó Arquitectes

Com deia Angela Yvonne Davis: “No estic acceptant les coses que no puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar”. Aquest ha de ser el sentit i l’actitud davant la revolució que suposa canviar la mobilitat des de la perspectiva de gènere.

Actualment les enquestes mostren que el 52% de les persones usuàries del transport públic són dones; més del 60% dels viatges a peu són realitzats per dones; en canvi, únicament el 30% dels viatges en automòbil són realitzats per elles; i només el 13% utilitzen setmanalment la bicicleta. Això ens indica clarament que les dones que s’ocupen de dispensar atenció i cures són les que utilitzen majoritàriament els transports i els espais públics. És a dir, pel rol que se’ls ha destinat històricament són (encara que cada dia menys) les que es continuen encarregant de les activitats diàries com la compra, l’obtenció de medicines, les visites als centres de salut, així com la cura de les persones dependents (xiquets, ancians, persones amb discapacitat) o visites a familiars. Clarament les necessitats de les dones no es veuen

perquè, encara que són majoria en l’ús del transport públic, els horaris segueixen les pautes de freqüència d’hora punta marcades pel treball.

Bàsicament existeixen dues maneres de moure’s: el model de mobilitat lineal, realitzat per motius laborals i en vehicle privat (casa-treballcasa), desenvolupat generalment per homes; i el model de mobilitat poligonal (casa-activitats pròpiestreball-compres-casa), que és el que majoritàriament realitzen les dones. Ixen de casa, deixen els xiquets a l’escola, tornen, van al treball, van al súper, porten els xiquets a alguna activitat extracurricular i tornen a casa. En canvi, els homes solen eixir de casa al treball i tornar directament.

D’altra banda, cal tindre en compte que les dades que habitualment s’obtenen a les enquestes sobre mobilitat sols responen als paràmetres: què es pregunta?, què es valora?, què s’analitza? Aquestes donen més valor a la mobilitat del treball i es centren en la mobilitat individual, lineal o monomodal. No recullen dades d’intermodalitat, únicament

dades quantitatives deixant de costat les dades qualitatives. És a dir, es basen en perfils masculins i, per tant, acostumen a donar més valor a la mobilitat en automòbil i ciclomotor. Les dones són el 50% de la població, però en les enquestes se les sol tractar com un col·lectiu, perpetuant el sistema patriarcal.

El tipus de treball que realitzen les dones a la casa (neteja, cuina, compres, gestió de la casa, etc.) o com a cuidadores porta com a conseqüència que realitzen una mobilitat més diversa i complexa en la qual encadenen activitats (poligonal). A més, optimitzen les rutes, ja que, encara que aquestes siguen més curtes, recorren més quilòmetres i inverteixen més temps per la falta d’intermodalitat per a traslladar-se.

D’altra banda, la percepció de seguretat és diferent segons el gènere. A les dones se’ls continua transferint una percepció de seguretat diferent, se’ls indueix a tindre por a les persones desconegudes en l’espai públic, així com a moure’s soles a la nit. Encara que la realitat diu que el

Mobilitat des de la perspectiva de gènere, primer pas

major nombre de les agressions que pateixen continua succeint en l’àmbit de la llar i per persones conegudes. Una de les raons d’aquesta percepció de la seguretat és com s’aborda la prevenció del delicte. En aquest tractament s’exclou de l’anàlisi la perspectiva de gènere i s’ha centrat fonamentalment a indicar els ítems tipus actes vandàlics, robatoris o actes incívics.

Hem de canviar la mirada per a poder percebre la mobilitat des de la perspectiva de gènere als espais comuns. Per aconseguir-ho hem de tindre en compte sis principis: el primer és veure i ser vista, per a la qual cosa els espais han de ser visibles, estar ben il·luminats, no tindre racons, i amb vies de circulació clares. El segon és que els espais han d’estar senyalitzats per a saber on estàs, cap a on vas i per a trobar les eixides clarament; els recorreguts han d’estar ben definits, amb mapes de localització. El tercer és que els espais públics han de proporcionar la seguretat de sentir i ser escoltades, amb activitats socials, amb flux de persones (especialment en horaris nocturns). El quart és que es compte amb espais per on poder escapar i demanar ajuda, amb mapes d’ubicació, amb informació d’horaris comercials, amb vigilància formal, amb accés i indicació d’on es troba

l’ajuda. A més, assignar un ús social als espais públics erms o abandonats convertint-los en llocs nets i acollidors. I el sisé és l’apoderament de les dones per a actuar col·lectivament, prenent part en tots els àmbits on es prenguen decisions que les afecten.

Uns xicotets canvis en la nostra mirada des de la perspectiva de gènere dels espais poden fer canviar la mobilitat profundament per a totes les persones. Hem de començar en els nostres àmbits més pròxims modificant allò que no podem acceptar per a millorar la sensació de seguretat. És fonamental recordar que, encara que podem canviar la mobilitat des de la perspectiva de gènere, aquests canvis també ajudarien a millorar la convivència i desenvolupament de la vida diària de tots.

IsidroAndújariHernández

POLÍTICA

Falles en femení

Les figures de poder han estat tradicionalment homes i no ha sigut, fins fa uns anys, que s’ha començat a veure alguna dona en càrrecs de responsabilitat o de poder en els principals partits polítics o en les empreses.

Gràcies a les polítiques d’igualtat i dels beneficis en les empreses s’ha aconseguit que el sostre de cristall es trencara per poder veure dones prenent decisions i sent capaces de liderar grups de treball a l’àmbit polític.

Nous reptes

La invisibilitat, l’ocultació, la negació han sigut formes tradicionals de discriminació i també de violència. Exercida tant en la seua dimensió individual com en la seua dimensió social, patida tant en el seu vessant físic com en el seu vessant psicològic, camuflada sota arguments impossibles, com ara la defensa del bé comú, la falsa inclusió, la suposada inferioritat… La veritat és que les dones hem sigut víctimes d’aquesta manera de violència d’una manera permanent al llarg dels temps.

Aquesta violència, com a invisibilitat, ocultació i negació de les dones, ha sigut present en el tancament (la clausura, l’harem, el convent, la saia, el vel, el burca, l’espai del domèstic…) i en l’ús “neutre” del llenguatge, que fa que l’home compendie la humanitat, en la racionalitat també “neutra” de la ciència.

Condemnades per la lògica patriarcal i els seus “sabers” a la invisibilitat, tampoc els efectes de la crisi econòmica sobre les dones estan sent objecte de deteniment i de la valoració necessària.

Si bé l’ocultació, la invisibilitat, afecta tots els aspectes de les nostres vides, potser un dels àmbits en els quals més s’evidencia l’absència de les dones és en l’esfera d’allò públic; és possible que moltes de nosaltres pense que és qüestió de temps que milloren les coses.

Segurament totes hem sentit, amb una certa freqüència, que el segle XXI tindria cara de dona, que la revolució silenciosa del segle XX anava a generar una nova societat amb nous valors, on les dones tindríem la presència paritària que ens correspon en tots els ordres de la vida. No obstant això, aquest afalagador

panorama xoca amb la realitat. Si oblidem l’eurocentrisme, que tenalla part de les nostres anàlisis, i verifiquem algunes de les conseqüències dels efectes de la “globalització”, és a dir, de l’avanç imparable del capitalisme salvatge i de la ideologia patriarcal que li és consubstancial, clarament s’observa com el procés comporta el manteniment i fins i tot l’increment de les situacions de desigualtat.

En la societat del tercer mil·lenni, continuen existint desequilibris profunds i injustificables entre els homes i les dones, entre els països del Nord i els del Sud i, dins de la població d’un mateix país, entre rics i pobres, joves i majors, entre la ciutat i el camp. I això té un reflex en la participació de les dones en tots els espais de la vida pública

A més, estem en una conjuntura en la qual la crisi en els seus múltiples

vessants, econòmica, mediambiental, energètica i alimentària, generarà una recessió molt greu que afectarà en primer lloc els col·lectius més fràgils, un context en el qual és cert que es preveuen nous models de reacció social i de rebuig dels patrons de la societat tradicional; però també és previsible l’aparició d’un nou darwinisme social militaritzat, que generarà greus conflictes, i som precisament les dones les que, de manera majoritària, patim i patirem la insostenibilitat del model. I haurem d’estar atentes a la diferència entre “maquillatge” i models alternatius que impliquen modificacions profundes del sistema. Haurem de saber desemmascarar falses teories que pretenen l’esborrat de les dones i les seues conquestes, diferenciar entre “feministes” i “dones escut”.

De fet, malgrat el disseny d’estratègies, de la incentivació positiva de l’“Em Too”, de lluites contínues…, de les més de 4.000 milions de dones que habitem aquest planeta només una ínfima part té drets i capacitat de dissenyar la seua pròpia experiència

de vida. Però, fins i tot en aqueixos xicotets illots on es respecten els drets humans de les dones, la reculada sembla evident.

Els insults, humiliacions i vexacions s’incrementen alhora que s’observa la fragilitat dels sistemes i de la qualitat democràtica, davant l’auge imparable dels totalitarismes i els populismes d’ultradreta. El negacionisme de la violència masclista, la tornada a les creences ultracatòliques i els valors més rancis de la família patriarcal avancen posicions en el tauler geopolític. Així, la desigualtat persisteix i augmenta quan es nega l’evidència de la realitat que vivim les dones.

No tracte d’instar el descoratjament, més aviat aquestes reflexions vull que us/ens servisquen per a persistir en la defensa dels nostres drets i d’un model social que permeta la igualtat, l’equitat, la sororitat.

Només podrem contestar als atacs globals generant noves xarxes de dones organitzades més enllà de

països, nacionalitats, ètnies, amb voluntat d’ocupar espais de poder des d’on dissenyar una intervenció pactada que supose modificar els valors i el model social dominant.

El repte de les dones és reinventar la política amb mirada de dona.

GlòriaMarcosiMartí Política,coordinadorageneral d’esquerraunida2003-2009i diputadaenlesCorts

Amb F de Fonaments

Arriba un moment de l’any en què comença la demanda d’articles en llibrets. Fa unes setmanes vaig rebre la telefonada d’una amiga: “Asun, pots escriure un article al nostre llibret”. La meua resposta estava clara. “Per descomptat”, però el tema va ser un esperó que em va llançar de ple a posar-me mans a la feina. “Feminisme, amb F de Falles”.

Quin és el meu primer pensament davant d’este tema...? Doncs, com és d’esperar, em porta directa al cap la unió de dues paraules que han marcat la meua vida en estos anys: feminisme polític. Quin millor tema per a parlar de política des de la perspectiva del feminisme en un món on la majoria de companys són homes? Però aleshores pense..., com avorriré els lectors amb un tema tan poc interessant i tan espés com és la política! Així que se m’ocorre un tema que, he de confessar, m’ha resultat

complicat però, amb un poc d’ajuda i més treball, ha resultat d’allò més divertit.

Com sabeu, les paraules són grups de lletres que no ens diuen res si el concepte al qual fan referència no té alguna implicació en la nostra vida. Existeixen tantes i tantes paraules que comencen amb la lletra F que moltes d’elles, potser, ni ens sonen. Però d’entre totes elles, hi existeixen algunes que aconsegueixen, només en llegir-les, posar-nos els pèls de punta.

Les FALLES i el seu persuasiu FIL de cosir ens fan parlar amb F de FEMENÍ. Ens porten al cap situacions i FOTOGRAFIES que formen ja part d’una memòria comuna perquè, amb tants anys de treball, els FALLERS i FALLERES han sabut crear el FONAMENT sobre el qual ara descansa la FESTA i que és patrimoni

de la nostra cultura. Per això, i amb tota la FACULTAT que les paraules FEMENINES ens donen, és necessari exalçar la FAMÍLIA FALLERA i tota la FESTA que al voltant d’una FALLA sou capaços de FABRICAR durant cada exercici FALLER.

La política m’ha donat l’oportunitat de conéixer la FESTA FALLERA. Un món FANTÀSTIC, i FASTUÓS, en què els seus protagonistes, FALLERS i artesans, treballen com una FORMIGUETA per donar FORMA amb la seua FERRAMENTA, la FUSTA, i trobar la FÓRMULA que els ajude a aconseguir els millors monuments que, després de moltes hores de FEINA, trobaran el seu destí al carrer per a tindre en la FLAMA l’etapa FINAL de la seua vida.

Mai oblidaré aquell FATÍDIC març de 2020 en què no ens va resultar gens FÀCIL assumir que eixe any

no tindríem FALLES. La covid ens va passar FACTURA. I tampoc vam poder viure la FELICITAT que ens donen els actes per gaudir les FALLES en març de 2021. Però com si fora l’ave FÈNIX i amb la FEREDAT que vos caracteritza vau saber traure FORÇA per esperar a setembre d’eixe mateix any i amb la vostra FERMESA habitual aconseguíreu llevar la FERIDA que teníem al cor i obrir la FINESTRA de cada casal. Vam FER l’ofrena de FLORS i tornàreu a lluir el FIL de colors que borda les FLORS de les vostres FALDES.

La vostra voluntat FÈRRIA ha tornat a traure els monuments dels tallers en un moment en què teníem tanta FAM de FALLES, que ja ens faltava el somriure..., la FELICITAT, òrfena de FALLES, reclamava tornar a omplir els carrers de gent, de música, de FLORS...

La FALLA és una FESTA FECUNDA, que cada any compta amb més persones. Una FESTA FÈRTIL que fa brollar molta més activitat que no només la del FOC. La cultura

FALLERA ens mou per seguir fent-nos caminar com a societat. FORTS, units i compromesos.

FALS seria dir que FARTA estic de la FESTA. Un FAVOR us demane, això sí..., que la vostra FESTA no s’acabe ni per FOSCOR ni FRESCORETA. Que la FORTUNA us acompanye per poder recollir la FRUITA i que la FESTA de les FALLES òmpliga de FELICITAT les vostres FAMÍLIES. Que no pare mai este engranatge que ha tornat a FUNCIONAR.

I, de FONS, continueu creant tot açò que vos envolta i ens ajuda a posar el FOCUS on ha d’estar, perquè els FONAMENTS són el més important i, triar el FEMINISME com a lema per als FULLS d’este llibret que pren FORMA, demostra que els vostres són sòlids. Vosaltres sou la FAÇANA d’una FESTA que comporta molt més que això, precisament, i enteneu que el vostre paper vos demana una actitud FORTA i FRANCA respecte dels temes importants.

Em confesse FELIGRESA del costum,

FOROFA de la FESTA i FAN absoluta de les iniciatives que saben posar les qüestions importants en el lloc que correspon. Per això, Falla La Palmereta, gràcies per donar a la lletra F, en este llibret, tant de sentit. Que el FEMINISME ens ajude a seguir creant una cultura FALLERA compromesa i justa.

Així acabe i deixe en este FULL un sentiment molt FRÀGIL, perquè m’heu fet amar les FALLES i ací us dedique una última FRASE: Vos trobaré a FALTAR.

AsunMolliCastelló RegidoradeFestesiCulturaPopular deSagunt

En la nostra Espanya

“En la nostra Espanya, tan decaiguda llavors, jo vaig fer calladament quant vaig poder. Calladament perquè –astúcia femenina– vaig aconseguir que Gregorio Martínez Sierra, el meu marit, el meu col·laborador i el meu còmplice, signara amb el seu nom tota la meua propaganda feminista. La majoria de les nostres germanes estaven en contra de les que defensaven la seua causa, bastants van perdre la salut i algunes la vida en la contesa. Jo estava ben segura que les dones espanyoles havien d’escoltar amb més benèvola atenció la veu d’un home que la d’una dona… I així va ser. Els nostres mètodes semblaven ridículs…, per això van ser molt més eficaços”.

Així s’expressava fa més d’un segle María de l’O Lejárraga, més coneguda com a María Martínez Sierra, que a més de ser una destacada política de la seua època i pionera feminista, ha sigut probablement l’escriptora de teatre més prolífica de la història d’Espanya. Però es va veure obligada a signar gran part de les seues obres amb el nom del seu marit.

És la història d’aquest país. La història d’una societat en la qual mai ha resultat fàcil ni còmode ser una dona. En cap àmbit, i la política parlamentària no és cap excepció. Tampoc en l’actualitat.

Un món d’homes, carregat d’actituds paternalistes, que ens miren des del seu esglaó privilegiat com si ens feren el favor de deixar-nos participar. Ens donen tendres entrades de paraula perquè és la seua “gràcia” la que ens permet intervindre… i somriuen. Somriuen perquè no som més que un entreteniment als seus ulls. Una espècie, entre exòtica i intrusa al mateix temps, que algú va posar allí per a llavar la imatge d’un sistema pervers que es creu més avançat del que en realitat és.

No és cap secret que l’ambient que envolta el Congrés dels Diputats és hostil. En molts àmbits. És veritat. Però, pel que fa a les dones, al feminisme i a les polítiques que se’n deriven, hem assistit a sessions parlamentàries on la ultradreta conservadora i feixista ha deixat molt clar el seu posicionament.

Un posicionament que es resumeix a veure’ns com una colla de boges que volen posar les dones per damunt dels homes i enviar-los a presó a tots, només pel fet de ser homes. Sí, lamentablement aqueix és el nivell i amb aquests bous llaurem.

Les nostres idees mai seran nostres. Segur que algun home ens ho ha repetit tant, que ara fins creiem que és el correcte.

Però no. Segurament perquè aquesta “colla de boges” estem atrevint-nos a utilitzar les poquíssimes opcions que ens estan deixant, comencen a pensar que potser canvia l’assumpte.

Però cap d’aqueixos homes –i ja sabem de qui estem parlant– vol pensar en allò que el que mou la història és la història de la lluita de classes. La lluita dels qui estan oprimits enfront dels seus opressors i, per descomptat, també de les dones enfront d’aqueixos homes que no admeten que hem de viure i treballar en condicions d’igualtat.

Tornant al Congrés dels Diputats –per cert, ací està també la denominació oficial de la institució per a recordarnos la realitat en la qual vivim–, ni les llistes cremallera, ni els governs paritaris, ni la presidència del Parlament per part d’una dona, canvien fets com que la gran majoria de portaveus continuen sent homes. Perquè així és. Tant en els grups parlamentaris com en les mateixes comissions parlamentàries. I ja si parlem d’algunes matèries com ara Defensa, resulta encara més insultant l’escàndol.

Només els falta posar-nos a fer punt de ganxo.

Però després, quan baixem al fang, veiem situacions encara més alarmants.

Els insults a les dones des de determinats escons se succeeixen per segons. En una sort d’efecte va dominar on sembla que qui no deixa la seua empremta amb la neciesa més maldestra i infame perd algun rang de virilitat entre els de la seua condició.

Primer, en un hemicicle on “bruixota!” és el mínim, però no l’últim pas. Perquè, a continuació, des de l’anonimat i la covardia que s’acullen en les xarxes socials, el patriarcat continua el seu servil treball:

- Grossa, deixa de menjar tant.

- Puta! Eres ací per ficar-te al llit amb algú.

- Lletja! No saps parlar.

- Et moriràs sola.

- Et cardaria fins a sagnar.

- Haurien de fuetejar-te perquè aprengueres.

- Eres una mala dona, ningú et voldrà.

… i un llarguíssim etcètera que donaria per a diversos volums de llibres dels horrors. Però és que tampoc acaba ací. Ser una diputada jove –encara que també ser una diputada major– ja és una condemna abans del judici. Però, abans de res, per ser dona. Al final no som més que massa impulsives, inexpertes, histèriques, irracionals, conflictives, ignorants, arrogants, estúpides… En fi, patriarcat en estat pur.

Malgrat tot, per fi el Congrés dels Diputats compta amb un Pla d’Igualtat. Una eina tan necessària que haguera d’estar ja

implantada i més que revisada en totes les empreses i organitzacions, i que hauria de garantir que es compleixen les mesures i objectius que es posen sobre el paper.

Resulta especialment curiós que una institució com la parlamentària no comptara amb uns fins fa escassament un any, quan per iniciativa d’una de les lletrades –l’extraordinària Sara Sieira–ha sigut possible aprovar aquest pla. Però no pensem que és suficient, perquè ha d’anar acompanyat de pressupost i de voluntat política. Elements sempre decisius perquè les iniciatives tiren avant. A més, per a deixar-ho encara més clar, aquest només afecta el personal de la Cambra, i no diputades ni assessores ni becàries, les quals continuem quedant a l’arbitri de no se sap molt bé què.

Continuarem lluitant. Per descomptat. Per la igualtat, i també per la conciliació. Perquè aqueixa paraula, tan gastada com extraordinàriament bonica, sembla que respon a un concepte irreal. Perquè “la conciliació no existeix, són les mares”, a tenor del que continua sent la tònica diària, quan conciliar és poder planificarte també la teua vida. Conciliar és veure a la teua família, a les teues amistats o a qui tu vulgues. És tindre el teu temps. El teu espai.

Ocuparem el nostre espai també en la política parlamentària. Enviarem al femer de la història a les seues actituds paternalistes, la seua condescendència,

les seues valoracions sobre el nostre aspecte, el seu menyspreu en les reunions, la seua menystinc constant. Amigues, necessitem ocupar aqueix espai que també és nostre. Que ens pertany. Ja n’hi ha prou de “senyors” decidint i dones fent embalum. Ja n’hi ha prou de relegar-nos a tasques de forma sense fons. N’hi ha prou de posar-li-ho fàcil i còmode.

I no em cansaré de dir-ho, ni de citarla. Així que acabaré recordant la comunera anarquista Louise Michel qui, després d’una indestructible defensa de la Comuna de París, va morir afusellada cridant: “Sembla que cada cor que batega per la llibertat només té dret a plom. Demane la meua part”. Dones fortes, valentes i lluitadores. Aqueix tan necessari exemple en l’actualitat. I, com a record a tantes que es van deixar la vida i la pell, cridem ben fort amigues, que el nostre cor bategarà per la llibertat, amb tants drets i deures com significats. Davant de la seua violència, demanarem més que plom.

RoserMaestroMoliner Diputada d’Esquerra Unida-UP per València al Congrés. Presidenta de la Comissió Parlamentària de Cooperació Internacional al Desenvolupament. Advocada.

La dona en la política

Em van preguntar si podia parlar de “La dona en política”, sincerament al meu cap fa moltíssim que va passar aqueixa experiència, ja saps, et poses a viure i una cosa solapa l’altra i quan et vols adonar han passat cent anys de quasi tot. Així que, d’una banda crec que és necessari explicar com es viu des de dins, però per una altra tinc certa por a no recordar-ho tot, a no saber fer entendre la sensació d’aquells anys (quatre, com quatre condemnes a vegades, com quatre xicotetes llumenetes d’esperança unes altres) i que tot haja quedat massa dissolt en el temps.

El cas és que segons es va fer la petició i segons han anat passant els dies, el mer fet de pensar-ho ha fet que recupere alguns records i que crega que seré capaç de fer-me entendre.

Anem al principi, que és per on millor es comencen les coses.

Quan em proposaren formar part de la candidatura per a les municipals jo venia en el mercat, feia samarretes feministes i criava, tot alhora. El primer que pense davant la proposta és: “Per què?”. Potser és perquè soc dona i “necessiten” de nosaltres en les llistes per a “forçar” (ai) la paritat, potser perquè vaig en coses de reivindicar, en el trànsit, en les xarxes queixant-me de com de dolents que són tots, potser perquè fins i tot sense estar vaig estar en un altre moment o potser per tot una mica, jo què sé, però en aqueix moment accepte aparéixer per si la meua presència ací pot ajudar al fet que confien en nosaltres més persones i si això fa que no tinga l’alcaldia la dreta, doncs com que ja em va bé. En fi, que si ja em sentia important

només per ser ací present doncs ja s’ha molestat el sistema a fer-nos creu que «NuncaSomosSuficientes», imagina’t quan per caramboles que ningú s’esperava acabe amb una acta de regidora de l’Ajuntament del nostre poble.

La cosa és que et presentes ací i comença un ritual de concessions al folklore institucional al qual no estic acostumada, des de l’aparença física, fins al comportament davant dels altres, tot porta anys ancorat en les inèrcies socials que tot micromon té i la veritat és que em passe els primers mesos com a antropòloga anglesa en la selva de Guinea observant i intentant comprendre de què nassos va tot això.

I no sols concessions a la institució, sinó també a la visió patriarcal de la societat. Quina seria la meua

delegació estrela?: Serveis Socials, per descomptat, quina persona millor que una dona per a una delegació que requereix sensibilitat, empatia, paciència..., quina persona millor que una dona sense experiència per a tractar “allò social” que “es du sol” (sic).

Una vegada li descobreixes el truc comencen les reunions: de govern, comissions, amb altres institucions, organitzacions, empreses, partits, tècnics i tècniques..., totes les que et pugues imaginar. I ací és quan tot s’evidencia, interrupcions constants, condescendència, somriures complaents. Posaré un exemple, entre molts, però un que em va deixar atònita en aqueix moment: reunió amb els responsables de la UNED, no sé quants homes, a mi em va semblar que no en van portar més perquè no els van trobar, és que no cabia un penis més al voltant d’aqueixa taula, i servidora l’única

dona. Comença una negociació testoterònica amb alçament de veus, colps en la taula i furibunds arguments que no arribaven a cap banda, i mentrestant jo calladeta esperant el moment en què poder exposar les solucions que havíem treballat per a aqueix moment. Com que veig que la cosa no baixa d’intensitat, decidisc intervindre en un moment en què havien parat per a prendre aire o alguna cosa, i demane la paraula. De colp tots els gestos irats muten en plàcids somriures, com acceptant com d’inofensives que resultem SEMPRE, presten especial interés en les opcions que els estic proposant, em sent bé, fins i tot crec veure per la cua de l’ull que alguns prenen notes, tot molt lògic i civilitzat fins que els somriures comencen a cansar-se de fingir i comencen a interrompre’m, tant els uns com els altres, sense donar espai que acabe la meua exposició, calle, els demane silenci per a continuar, tornen a girar les seues

cares cap a mi com sorpresos perquè seguira ací, prosseguisc. Aguanten dos minuts que els degueren semblar eterns i tornen a interrompre amb les seues veus altes i els seus colps en la taula, rebatent les meues propostes entre ells, deixant-me llunyíssim de qualsevol discussió. Torne a exigir silenci i el respecte del meu torn de paraula i, fent una tombarella amb doble tirabuixó, un d’ells en aqueix moment té els collons de dir-me: “No crec que tingues parella amb aqueix caràcter, als homes no els solen agradar la dones així”. Vaja, per favor, em quede mirant-lo i em pregunta ja directament si tinc parella i fills, li demane respecte, riu i és acompanyat per uns altres. M’alce i me’n vaig. I així, benvolgudes i benvolguts, és com es perd un espai. Després vaig aprendre a aguantar sense callar-me, però és que hi ha vegades que hem d’anar-nos-en per a protegir-nos.

AC. FALLA LA PALMERETA

I com que està lleig parlar sols de mi i crec que l’exemple sobre el dia a dia ha quedat prou clar, me n’eixiré una miqueta del guió i trencaré llances com si no hi haguera demà. Per la treballadora que no va anar en llistes electorals perquè tenia fills xicotets, per ella la primera, perquè segons sembla que ells tinguen descendència no ha sigut mai un problema perquè ja seran ací les seues dones o les seues mares per a veure si la criatura té febre, acudir a les reunions de l’escola o portar-los al judo o a robòtica. Vaig fer comptes un dia en el Ple; de 25 regidors que hi havia, 15 eren homes i 11 dones. Tots, absolutament tots els homes tenien fills, no fallava ni un. D’elles teníem criatures només cinc. Doncs mira, jo no sabré molt de res, però ací veig una evidència a les renúncies que ens toca fer per a ocupar uns certs llocs sense ser qüestionades. Em pregunte si no es faran pena a ells mateixos

havent interioritzat la idea d’estar a resguard de les responsabilitats en el criar, perquè a mi una miqueta de pena sí que em fa. La segona per totes aquelles treballadores amb càrrec o no que rebien mirades poc dissimulades de desaprovació si gosaven incomplir l’absurd i incomodíssim protocol de vestimenta, entre elles la meua companya Roser, que va rebutjar una invitació perquè exigien acudir a l’esdeveniment sí o sí amb vestit de falda. Per les tècniques, no se t’ocórrega ser tècnica, perquè segons sembla ser dona t’imbueix d’un halo de bondat i complaença i està lletgíssim no fer el teu treball somrient constantment i, tranquil·la, que ja t’ho recorden quasi cada dia. Podríem continuar assenyalant l’una després de l’altra les dones que formen part la institució i són tractades d’una manera diferent, ja siga de manera subtil o amb el major de les descaradures, però potser fer un resum és més efectiu i rasa aquesta

llanda sense que quede cap dubte del que es vol evidenciar.

I les evidències és que la política no és un espai diferent, és un altre més dels espais estructurats i piramidals on, independentment de quin siga el teu càrrec o la teua responsabilitat, seràs tractada com en la resta de la societat, on es reprodueixen patrons inequívocs de comportament, on les dones es veuen forçades a “masculinitzar” les seues accions si volen ser considerades a l’altura d’un càrrec amb determinat poder, on et miren amb condescendència, on et col·loquen fàcilment en un lloc que no molestes molts però faces bonic, on portar la contrària a un grup d’homes suposa tot un desafiament i una descaradura, on necessites el doble d’esforç perquè qualsevol de les teues idees siga escoltada i el triple si vols que es duguen a terme, on no et miren a la cara per a rebatre’t si parles en nom del teu grup perquè

ja estan els majors per a tractar les coses importants, dona, on et diuen xica encara que tingues 40 anys o on parlaran de la mala cara que portes, on et recorden una vegada i una altra que les decisions importants han de ser avalades pel criteri masculí o que el teu sostenidor no amague els mugrons cobra summa importància. Res nou. Sincerament, vaig passar un temps pensant si això era únicament per ser dona o hi havia darrere també cert grau de classisme, no ho sé, supose que tot suma. Tot suma per a eixir al faristol del Ple (l’exposició final i pública de tot el treball) i sentir que has de ser correcta, justa i precisa en les teues paraules, que has d’haver-te pencat el tema del qual parlaràs per a intentar defensar la postura que creus idònia, d’exposar per a negociar, per a buscar la millor solució i, al davant, de sobte, et rebaten amb eixides de to, amb colps en el faristol, amb respostes

a preguntes no plantejades, moltes vegades amb evident ignorància..., i serà igual, seràs tu la que te n’aniràs a ta casa pensant que no has estat a l’altura.

En fi, en el fons totes ho sabem tot això. I això només en el xicotet micromon del qual parlava al principi, sense eixir d’aqueix edifici. Un altre dia, amb més calma, podríem parlar del que ocorre quan traspasses la porta i vas a la Conselleria, als jutjats, a les delegacions de govern, o el que passa en les assemblees de base, o de com de culpable que et sents per no dedicar el temps que deuries a la teua família si vols estar a l’altura d’un llistó que, oh sorpresa, no hem posat nosaltres, perquè segles d’infantilitzar-nos i qüestionar les nostres capacitats fins a l’avorriment fan forat i amb la petjada d’aqueix forat hem de moure’ns en un món que no ens espera. Però, mira, vaig estar, vaig passar, ho vaig fer el millor que

vaig poder i ara, amb la perspectiva del temps, fins i tot em sent orgullosa del treball fet.

Això seria més o menys. Ah no, espera, espera, espera, ja ho dic jo abans que ningú se m’avance mostrant que no està ofés però millor matisar les meues pròpies paraules:

Per descomptat que #NotAllMe ni #NotAllConcejales ni #NotAllSeñoresConLosQueTeReunes ni #NotAllEnGeneral però una miqueta d’«All» sí ací, ho mires per on ho mires.

MónicaCaparrósiCano Regidoradeserveissocials

AC. FALLA LA PALMERETA

Impuls democràtic feminista

La Unió Interparlamentària (UIP), creada en 1889, és l’organització internacional dels parlaments nacionals, i treballa per a salvaguardar la pau i conduir el canvi democràtic positiu mitjançant el diàleg polític i accions concretes.

Canvi democràtic positiu que assumeix que necessita la participació plena de les dones en la política, tal com va quedar reflectit en la seua declaració de 1992:

“El concepte de democràcia només tindrà un significat vertader i dinàmic quan les polítiques i la legislació nacional siguen decidides conjuntament per homes i dones i presten una atenció equitativa als interessos i les aptituds de les dues meitats de la població.”

I en l’aprovació en 1997 de la Declaració Universal sobre la Democràcia, en la qual es va

articular el principi que la democràcia pressuposa una autèntica associació entre homes i dones que reconeix les diferències i s’enriqueix amb elles.

Transcorreguts 25 anys d’aquesta Declaració Universal sobre la Democràcia, les dades proporcionades per l’ONU Dones mostren que la representació de les dones és insuficient en tots els nivells de presa de decisions del món. I encara en el cas que la representació de dones supere la dels homes en càrrecs ministerials, com ocorre amb l’actual Govern de Coalició PSOE-UP, aquest fet no assegura que es presta una atenció equitativa als interessos i les aptituds de les dues meitats de la població, perquè la garantia per a l’equitat la proporciona la teoria ètica i política feminista amb la seua proposta alternativa al model socioeconòmic patriarcal que patim. Però aqueix compromís polític, amb

la revocació de l’Ordre Patriarcal assentat en el gènere que obstaculitza l’equitat, ni tan sols els governs que es defineixen com a progressistes el volen assumir.

Per això, quan hauríem d’haver anat avançant en el reconeixement de les diferències, i enriquint amb elles la qualitat democràtica dels models de governança actuals i la convivència entre tots dos sexes, les dades reflecteixen el contrari.

En el marc socioeconòmic les dades oferides per les Nacions Unides mostren que el 70% de les persones pobres en el món són dones, i que una de cada cinc xiquetes en el món pateix de pobresa extrema, el terme feminització de la pobresa al·ludeix a això. A Espanya la taxa d’atur de les dones és quatre punts superior a la dels homes, l’índex de precarietat laboral és superior en dones que en homes, la reducció de jornada

vinculada a la cura és sis vegades superior en dones que en homes, i el reflex de tot això en les pensions és que actualment la pensió mitjana dels homes és més d’un 30% superior a la de les dones. La catedràtica d’Economia Aplicada i vicepresidenta d’Economistes Enfront de la Crisi, Cecilia Castaño, contextualitza les dades: “El mercat laboral ha sigut sempre masculí i totes les institucions que el regulen estan dissenyades en funció del que són les característiques i els hàbits de vida dels homes”. La situació imposada a les dones a l’Afganistan és l’aplicació extrema de l’Ordre Patriarcal assentat en el gènere en totes les institucions que regulen la convivència.

En el marc de la violència masclista exercida per la identificació amb el gènere, ONU Dones aporta una classificació: violència contra dones i xiquetes en l’àmbit privat (econòmica, psicològica, emocional i física), violència sexual, violència en línia o digital, feminicidi, tràfic de persones, mutilació genital femenina, matrimoni infantil. Entre les dades

emeses en el seu informe de 2021 destaca que una mitjana de més de cinc dones o xiquetes van ser assassinades cada hora per algú de la seua pròpia família i que el nombre total d’homicidis de dones s’ha mantingut pràcticament sense canvis en l’última dècada. Avenc Bahous, directora executiva d’ONU Dones, va assenyalar encertadament respecte a aquesta insolvència política a l’hora de revocar aquest sanguinari Ordre Patriarcal: “Darrere de cada estadística de feminicidi està la història d’una dona o xiqueta individual a la qual se li ha fallat.”

I el mateix podem dir de cada xiqueta i dona víctimes dels 1.606 delictes sexuals denunciats a Espanya fins al primer semestre de 2022, delictes que han pujat un 33% en tres anys. Soc una dona feminista que coneix la ideologia feminista, i milite en un partit polític feminista perquè considere que és l’única ideologia política amb el coneixement precís per a revertir la situació d’opressió destinada a les dones, i que la resta d’ideologies, o considera inamovible,

o invariablement ajornable enfront d’altres interessos polítics.

Necessitem un model democràtic que aposte per la convivència igualitària i la justícia social, i per a això cal sumar a la paritat l’anàlisi crítica feminista i la revocació del sistema jeràrquic imposat en funció del sexe, defensat únicament per la ideologia feminista.

PurificacióLiétoriGonzález

SecretàriageneraldelPartit FeministesalCongrés(PFAC)

FALLES I CULTURA Falles

en femení

A la cultura les dones també han sofert una invisibilització, si fem memòria a les classes i museus sempre s’ha destacat figures masculines a la literatura i l’art. No és que no hi haguera figures femenines, és que moltes vegades no se’ls deixava publicar si no era sota un pseudònim.

Pel que fa a les falles, la dona sempre ha estat al davant i ben visible, però en general s’ha buscat la seua figura per adornar i no per aportar, com a moltes els haguera agradat. A poc a poc, s’ha aconseguit millorar aquesta situació i trobem més i més dones que no sols participen sinó que prenen decisions en el món faller.

El camí sense retorn

Des del seu origen allà en 1929, amb la valenciana Pepita Samper sent nomenada «Senyoreta Espanya», la fallera major de València ha sigut i és una de les figures més impertorbables i perennes que representen la gloriosa festa de les Falles.

Jo mateixa, Marina Civera, he crescut coneixent els seus llegats, les històries i llegendes al seu voltant i he admirat durant tota una vida el privilegi de la

seua posició. Quan vaig arribar als 24 anys d’edat, vaig tindre la sort de sentir el meu telèfon sonar un 10 d’octubre de 2018, i aqueix pes de la rellevància històrica va envair encara més la meua ment i va caure sobre mi.

Vaig descobrir que acabava de ser nomenada la fallera major de València número 87 de la història i això em va fer pensar molt. Ni més ni menys que 86 dones havien exercit aquell càrrec representatiu abans que jo. Quasi 90 dones que havíem compartit títol, banda, ciutat, però que probablement absolutament res més. Analitzant-ho bé, cadascuna de nosaltres teníem el nostre propi nom, el nostre propi origen, la nostra pròpia època, dècada o temps

històric, la nostra pròpia manera de pensar, actuar, opinió i experiència davant de la vida. Per tant, a totes nosaltres se’ns ha ficat sempre en la mateixa caixa, però irònicament som 87 dones tan diferents com tipus de flors hi ha al món.

Si en alguna cosa estem d’acord és que la fallera major de València és reconeguda com a símbol de les Falles, i, interessantment, la Reial Acadèmia Espanyola defineix això de la següent manera: ‘Símbol: Element o objecte material que, per convenció o associació, es considera representatiu d’una entitat, d’una idea i d’una certa condició’.

Cal destacar que és prou apropiat descriure’ns així, ja que és cert que representem una entitat, però és el que li segueix el que més m’agradaria emfatitzar; el com representem una idea i una certa condició. Ara bé,

què significa ‘una idea’ i ‘una certa condició’? Per què em sembla tan apropiat per a descriure les dones que han representat la festa?

M’ho sembla perquè, com bé sabem, la dona ha tingut un recorregut en la història de la humanitat complex, lluitador, perseverant i sobretot condicionat, però que encara així, compta amb l’èxit d’haver obtingut innegablement canvis; lents sí, però que mai cessen. Una evolució que continua en tots els aspectes possibles, tant laborals com a socials, com domèstics i tants altres al llarg dels últims segles. És en aqueix transcurs dels anys, durant part d’aqueixos processos i d’aqueixos canvis, on també han existit i conviscut les falleres majors de València. Dones, cadascuna en el seu respectiu temps, en la seua respectiva lluita, en la seua respectiva batalla contra el que s’estableix i en el seu respectiu moviment social. Quan, com diu la RAE, la ‘condició’ de les coses era una altra, i quan ‘la idea’ del que havia de ser el món i per tant el món faller era molt diferent.

No oblidem que totes les dones que ens precedeixen han sigut les que han obert el camí, les que han derrocat parets i aplanat les sendes en les quals ara nosaltres caminem. Sense totes aquestes 86 dones prèvies a mi no hauria existit que durant el meu regnat tinguera més veu en cadascun dels meus actes, que tinguera més presència en actes de rellevància, que les meues conviccions i pensaments tingueren més repercussió mediàtica i per tant una major influència en la nostra societat fallera, que tantes xiquetes i xiquets tingueren accés a conéixer-nos i servir-los d’exemple, i que tinguera possiblement més valor com a dona per a alçar el puny al balcó de l’ajuntament aquell Vuit de Març de 2019.

Un gest tan genuí del moment com necessari aparentment, ja que van ser moltes les que es van sentir secundades, identificades, recolzades per ell, més del que jo mai esperaria. No ens havíem adonat de com de necessari que era que, com bé hem dit, un símbol com és la fallera major de València deixara tan clares

les seues creences. Unes creences pràcticament òbvies d’una dona de 24 anys en ple 2019. Unes creences que totes nosaltres, en la nostra mesura i temps, ens hàgem pogut permetre tindre i que simplement jo vaig materialitzar en forma d’imatge, de símbol, perquè siga recordat.

Recordat per descomptat no en va, ni com alguna cosa que simplement va ocórrer sense més, sinó perquè el camí sense retorn de la igualtat siga impulsat encara més cap avant. Que servisca per a inspirar les generacions que venen, tant com em van inspirar a mi aquelles dones que van representar València abans que jo.

Perquè no oblidem que les Falles són simplement un mer reflex de la societat en la qual vivim. Si aquesta canvia, les Falles canvien amb ella. Per això continuem mantenint aqueix puny enlaire perquè així siga i no oblidem que està i sempre ha sigut a les nostres mans. Junts arribarem.

La incorporació

A causa de la falta de documentació és difícil saber amb certesa quan es va produir la incorporació de la dona en les executives de les falles, a més que aquesta va ser una incorporació molt particular de cada comissió.

Encara que, bé és cert, no hi havia cap escrit, norma ni res que les excloguera, la seua incorporació es va dur a terme després d’algun temps de lluita.

Com a exemple, el que va ocórrer en la meua falla, Luis Cendoya. Va ser en l’exercici faller 1987-1988, sent president de la comissió Benjamí Sancho Jover, va nomenar com a delegada de la Comissió Femenina Mª Pilar Sanchis Martín, amb la finalitat que fora una dona qui triara les bandes i les flors tant per a la presentació com per a l’ofrena i, al mateix temps, tindre veu i vot en l’executiva i ésser la veu de les dones.

Encara que semble un simple

nomenament d’una persona en l’executiva d’una falla, la veritat és que va ser un assoliment important ja que fins i tot uns anys abans la dona no sols no estava en les executives, sinó que en les assemblees generals no tenia ni veu ni vot.

De fet les dones, almenys en la meua comissió, només pagaven la meitat de la quota i aquest era el motiu pel qual podien assistir a les assemblees però només d’oïdores. Va haver-hi uns exercicis, fa ja molts anys, que si el pressupost ho permetia alguns membres de l’executiva es desplaçaven a València i compraven teles de falleres que, més tard, es repartien a la comissió femenina. Aquestes teles estaven empaquetades per la qual cosa cadascuna n’agafava una sense saber el color o el dibuix.

En aqueixa època, va haver-hi una dona en el si de la meua comissió, de les quals ara diríem activistes per la igualtat, anomenada Montse

Ballesteros, que va lluitar per a aconseguir que la seua opinió comptara en les reunions i, de la mateixa manera, poder decidir amb el seu vot qualsevol proposta que es portara fins a l’assemblea general. En la falla Luis Cendoya va ser Montse Ballesteros al costat d’alguna altra dona més la que va fer molt de recalcament perquè això fora possible i, com que el problema principal era la diferència en el pagament de la quota, finalment va aconseguir que les dones pagaren el mateix que els homes i tingueren els mateixos drets i obligacions.

Cal destacar que per a aquell temps els càrrecs s’elegien per votació i es presentaven candidats per a cadascun dels càrrecs de la comissió masculina i, lògicament, això deixava fora la dona i per aquesta causa l’executiva la formaven solament homes. Fins que es van igualar les quotes i així poder obtindre els mateixos drets, després va haver-hi una aturada de

dos anys a causa de la reconversió industrial i, quan es va reprendre la falla, va ser quan es va modificar l’elecció dels membres de l’executiva en l’exercici 1984-1985 quan, sota la presidència de Silvestre Borrás Azcona, es va decidir que seria el mateix president el que triaria la seua executiva.

Bé és cert que van haver de passar dos exercicis més fins que es va integrar la primera dona en una executiva d’aquesta comissió però, des de llavors, la incorporació de la dona ha anat en augment i amb grans responsabilitats ostentant, en el cas de la meua comissió, la tresoreria, el càrrec de comptadora, secretària i, fins i tot, la vicepresidència, així com la resta de delegacions.

Però la veritat és que, en aqueixa època, que una dona prenguera les regnes d’una falla, era una cosa impensable, una cosa que finalment es va aconseguir. Aqueixa dona

pionera va ser Lourdes Lázaro Ferri que, en l’exercici 1991-1992 va ser la primera presidenta d’una comissió fallera del Camp de Morvedre, més concretament de la Falla La Marina.

Després d’ella, van haver de passar alguns anys fins que altres dones s’han anat fent càrrec de les seues comissions com hem vist en falles com ara Santa Anna, El Mercat, Baladre, La Palmera, Gilet o Teodor Llorente, entre altres.

AC. FALLA LA PALMERETA

Hola, comissió amiga, em dic Estíbaliz i, al costat de Mónica, som les dues delegades d’igualtat de l’Associació Cultural Falla Els Vents.

En primer lloc vull agrair-vos la invitació a formar part del vostre llibret amb el meu humil article. I en segon lloc per tractar un tema tan important com és el feminisme. I és que per molt que ens sorprenga, que pensem que els temps han canviat i que hem evolucionat moltíssim, la realitat és que continua sent necessari buscar oportunitats per a parlar d’això i així aportar el nostre gra d’arena.

La nostra delegació d’igualtat va nàixer amb un «I si…?». De boca del qual per a llavors era el nostre president Ernesto Navarro Navarro a l’inici de l’exercici faller 2018-2019. Ell sabia molt bé a qui plantejar-li aquesta proposició.

La meua primera reacció va ser la de rebutjar amb un «No!» rotund. No volia més càrrecs ni tasques ja que per a llavors portava la delegació d’infantils, i tenia un xiquet de sis mesos i un no tan xiquet de deu anys.

En canvi la meua companya i amiga Mónica estava emocionadíssima amb la idea… Amiga, t’imagines tot el que podríem fer? Estava plena d’idees i de possibilitats i a poc a poc va anar contagiant-me aqueixa emoció.

Així que acceptàrem el càrrec i començàrem la nostra marxa. Ja van cinc anys a càrrec d’una delegació, o, més aviat, al càrrec d’un gran desafiament. Mai ha sigut un camí fàcil, la veritat, i al principi no ho va ser en absolut. Igual entrem molt fort per a intentar canviar coses perquè foren concordes amb l’objectiu de la nostra delegació, igual hauríem d’haver anat més a poc a poc o igual

hauríem d’haver sigut una delegació amb nom però sense intencions. Però qui ens coneix bé, i Ernesto va demostrar conéixer-nos i triar-nos amb intenció, sap que les mitges tintes no van amb nosaltres. Si fem alguna cosa, ens entreguem en cos i carn, i fem tot el possible perquè siga conforme amb els nostres valors i intencions.

Al llarg d’aquests anys hem tingut desacords i trobades amb persones pertanyents a la comissió, però això és l’essència d’una comissió. Som persones amb les nostres diferències però que pertanyem a una organització i que treballem per a ella i per ella. De cada desacord ens hem portat alguna cosa; a vegades grates sorpreses, unes altres vegades algun enuig o disgust…, amb el temps hem començat a aprendre a triar quines guerres volem lluitar, a comprendre que les mentalitats no

La importància d’una delegació d’igualtat

es poden canviar així de fàcil i que si alguna d’unes accions fa que una única persona qüestione, li desperte l’interés per a seguir pel seu compte o genere un intercanvi d’opinions que faça traure a la llum qualsevol aspecte relacionat amb el treballat…, valdrà la pena. Les associacions falleres i tot el que això implica; tradicions, protocols, vestimenta…, no estan exemptes de ser qüestionades amb unes ulleres violetes, o dit d’una altra manera, des de la perspectiva de la igualtat. I la realitat és que no a tothom li agrada i accepta voler fer canvis per a adaptar-se a la realitat actual.

Són moltes accions les dutes a terme, algunes de les quals ens sentim més orgulloses, unes altres que ens han tocat més la fibra, unes altres més desapercebudes, unes altres més divertides i eixelebrades… La més boja i de la qual més orgullosa ens sentim és sens dubte els «Esmorzars Literaris». Una idea de la meua companya Mónica i a la qual estaré eternament agraïda per compartir-la en veu alta.

Recorde quan em va dir que podríem mesclar una de les nostres passions, el vi i el menjar, amb literatura i bona companyia. Va ser un «t’imagines unir-nos per a parlar de literatura mentre mengem i bevem vi?» La meua cara va ser un què??? Se’ns n’anirà de les mans, segur. Ara després de…. Ufff, he perdut el compte!!! Molts esmorzars literaris després, puc dir que són moments meravellosos en els quals hem parlat de tot, compartit emocions i històries, conegut una mica més persones que estaven al meu costat des d’anys en la comissió i que no havíem trobat aqueix moment de compartir. He conegut dones increïbles, valentes que s’han obert en canal davant de persones desconegudes, hem destapat tabús, plorat, rigut i fins i tot xisclat de por…, cada esmorzar literari ha sigut especial, mai saps què t’hi trobaràs, i és una sensació increïble quan veus que hi ha persones que estan desitjant aqueix moment, que repeteixen, que et parlen del llibre després de l’esmorzar, que et recomanen més convidades i convidats…

Una altra acció ja consolidada és el Concurs de cartells commemoratiu pel 25N, dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Un concurs en el qual participen sobretot la població escolar i que ho utilitzen de base en alguns centres educatius per a treballar valors de respecte entre les persones i de repulsa a la violència de gènere. Gràcies a aquest concurs hem pogut comprovar la gran creativitat que tenen les generacions futures, així com la importància de la prevenció des dels centres educatius. Mónica i jo hem pogut realitzar tallers en centres educatius i agraïm moltíssims que ens hagen donat aqueixa oportunitat i hagen confiat en nosaltres, ja que la sensació que se sent és increïble. A més de defensar que la base del feminisme s’ha d’implantar des de l’educació; educació en la família i a l’escola.

La realitat és que d’intencions no es viu…, em referisc al fet que sense diners que recolzen aquestes intencions és difícil portar a la pràctica unes certes idees. Fins i tot me’n recorde quan

vam tindre la nostra primera subvenció d’igualtat i vam poder permetre’ns realitzar un calendari solidari amb unes fotografies increïbles. Bombardejàvem amb milers d’idees i propostes el nostre fotògraf, i sens dubte alguna les va plasmar d’una forma impecable. Aqueix calendari va ser brutal…, no sols pel resultat, sinó perquè va col·laborar molta part de la comissió i va gaudir-ne del procés. Des de llavors ja són, si no m’equivoque, quatre els calendaris realitzats. Quatre calendaris el benefici dels quals s’entrega a l’associació Amigues Supervivents. No us podeu imaginar la increïble labor que fa aquesta associació, en el que converteixen aqueixos diners i com aconsegueixen estirar-los al màxim. M’emociona pensar que hem pogut col·laborar en una campanya de material escolar per a menors víctimes de violència de gènere, en la possibilitat d’ajudar a costejar un tràmit necessari per a fer més fàcil la vida de qui està passant un vertader infern, o contribuir en la possibilitat que algú tinga un sostre on dormir o alguna cosa per a menjar.

Però això no significa que sense diners no es pot fer res, ni de bon tros. El que ocorre és que nosaltres fem activitats que impliquen costos, però hi ha moltes accions diàries que poden sumar. Accions que no els donem importància i que la tenen i molta! La nostra manera de parlar i fer broma, la forma en la qual ens dirigim o tractem les nostres xiquetes i adolescents, fins als regals que els fem. Les cançons que escoltem, llibres que llegim i pel·lícules que veiem. Els valors que transmetem i l’exemple que donem, tot fa i suma.

Hi ha un discurs molt estés que diu que hui dia no es pot ni contar acudits, que una floreta ofén o que el llenguatge inclusiu és ridícul. La realitat és que un acudit deixa de ser graciós quan una part ho passa malament o no riu…, una floreta incomoda sobretot si no l’has demanat o no coneixes aqueixa persona..., i el llenguatge és necessari i important ja que el que no s’anomena no existeix.

Mirant arrere, en molt poc temps hem aconseguit molt…, però falta

encara molt per fer. I des de la nostra delegació també. I sabeu què? Volem més, volem realitzar més bogeries, portar a la pràctica més projectes, portar el nom de la nostra falla el més lluny possible, conéixer més persones increïbles, compartir emocions i ideologies, estar orgulloses de la labor realitzada, aconseguir canviar encara que siguen xicotetes coses i posar el nostre granet d’arena a l’objectiu real. Que no faça falta cap delegació d’igualtat, cap dia internacional de reivindicació, on siga alguna cosa del passat els feminicidis, la violència de gènere, la bretxa salarial, el sostre de cristall, qualsevol tipus de discriminació o violència…

Mentre se’ns permeta, ací seguirem i donarem tot el que estiga a la nostra mà.

Amb F de Feminisme Faller

Posar en relleu el paper i la dignitat de les dones en el procés de consciència del nostre valor humà dins la societat és una tasca de tots. I, per descomptat, també del col·lectiu faller. Reconéixer la nostra participació en la construcció de les famílies i de la cohesió social, a les nostres festes i tradicions, en la conquesta del mercat de treball i dels càrrecs de responsabilitat i presa de decisions, així com en la lluita diària per la llibertat de pensament i d’elecció.

Encara hui, arreu del món, hi ha moltes dones sotmeses a la invisibilitat i a la privació de desenvolupar el seu projecte de vida amb total autonomia. Informes de l’Organització de Nacions Unides constaten que les dones pateixen una violència sistemàtica arreu del món; són les més afectades pels conflictes armats; tenen menys accés a la terra,

al crèdit, a l’educació i a una feina digna i encara no aconsegueixen un salari igual que el dels seus companys homes.

Nosaltres, com a fallers i falleres tenim a la mà posar el nostre gra de sorra. Començant pels estaments que regeixen la festa: Junta Central, Juntes Locals… Així també és important donar veu als nostres casals, deixar que les dones participem en les decisions que es prenen, no sols en els càrrecs de protocol, delegació de infantils o aquells que sempre ens “han deixat” per allò de ser dones, no. Em referisc a càrrecs com presidències i vicepresidències.

Cal posar de manifest que, malgrat el reconeixement legal de la igualtat de gènere i dels grans avanços en la consecució dels drets civils, polítics i socials de les dones, encara

hi ha reptes pendents i un llarg camí fins assolir la igualtat efectiva d’oportunitats entre dones i homes. L’actual context social, que des de fa anys s’ha traduït en retallades en els àmbits de l’educació, la sanitat, la conciliació familiar i laboral, afecta més les dones i posa en perill els avanços en igualtat assolits durant dècades.

Per això, també és necessari que a les falles, al cadafal, deixem d’estereotipar les escenes masclistes. No cal fer-hi referència, doncs segurament a tots ens venen a la ment un bon grapat d’elles, que ens posen les dones com a blanc fàcil de la “sornegueria” i la “sàtira fallera”. No crec que es puga fer sorna d’un problema tan real com present.

En l’àmbit laboral continuem detectant discriminacions com l’assetjament laboral i per raó de sexe, i aspectes de desigualtat com ara l’accés a la feina, la promoció professional, la segregació horitzontal i vertical, les

dificultats per a la conciliació, la temporalitat o la precarietat laboral i la bretxa salarial de gènere. Per què no aprofitem totes aquestes raons de pes, per exposar-les i denunciarles a les falles? No tracten les falles precisament d’això? De fer una crítica de la societat de la forma més sorneguera i àcida? Estem els fallers i les falles mancats d’autocrítica? Perquè aquest debat ja fa un temps que està damunt de la taula, però gran part del col·lectiu es tira les mans al cap quan es parla de masclisme a les falles.

I si, ja sé que hi han comissions que ja han donat algunes pinzellades, han presentat escenes, ninots o falles reivindicant el paper de la dona a la societat, la manca d’igualtat, la violència masclista, etc. Però fa falta més referència a molts actes de valor i de determinació presos per dones corrents que han tingut i tenen un paper extraordinari en la història de les seues comunitats, però també ha de ser una crida al canvi de model

social i productiu, que pose més en relleu el valor de les dones en la societat i sàpiga reconéixer, valorar i incorporar les aportacions femenines.

Les falles han de recolzar el feminisme i vetllar per una igualtat real al nostre col·lectiu.

DafneGómeziRoyo FalleradelaFallaPlaçadeJesúsi membredelaDelegaciódeFallade JuntaCentralFallera.

Dones, art i falles

La història de l’art comença amb la dona, podem recordar, a més de les pintures rupestres, la famosa Venus de Willendorf, curulla, pletòrica, d’amplíssims malucs i pits voluminosos i que per descomptat (segons els experts que no expertes, perquè fins fa poc de temps ni les dones podien estudiar ni ser expertes de res, excepte de l’art de xafardejar) va ser creada per un home a manera d’amulet. Evidentment, es tractava d’una al·legoria de la fecunditat, per descomptat femenina, i és que com ja va assenyalar el bo d’Aristòtil, filòsof que ha marcat tota una línia de pensament al llarg de quasi 30 segles d’història: les dones “són mers atuells buits del recipient del semen creador”.

L’art de xafardejar… Fem un incís en aquest tema i en aqueixa misogínia que diu que les dones ni parlen ni conversen, sinó que només saben

xafardejar. I per què aqueix estigma de la tafaneria?, potser per haver d’estar tancades sent l’espai domèstic l’únic al qual podien accedir?, o per tindre prohibit l’àmbit públic en el qual conversar?, o per tindre vetats els grans temes i els grans enigmes?, o senzillament per ser dones? Efectivament i simple per ser dones. Ells es reuneixen amb els del seu sexe i, és igual si parlen de política o de futbol, l’home sempre és conversador; la dona, no obstant això, independentment si parla de cinema o d’economia, sempre i despectivament, es diu que xafardeja. I aquesta anotació serveix per a reflexionar sobre estereotips creats per l’home, per la cultura patriarcal, que és la que ha potenciat la creació de la pornografia com a símbol de l’erotisme, de personatges com la vella de la cortineta o la celestina, d’esperpents entorn de les rameres, de falses creences com la

virginitat o la castedat, de deshonors com la frigidesa i d’infàmies sobre les males mares, les adúlteres o les provocadores. Resumint, una dicotomia entre la bona i la mala dona, la puta i la santa, la bagassa i la casta, que l’home creador amb les seues produccions artístiques, basades en mites i llegendes, ha nodrit en l’imaginari col·lectiu.

I així, des de l’època clàssica a l’actualitat i passant per diferents moments històrics i diferents escoles artístiques, ens trobem amb dos denominadors comuns: d’una banda, l’absència de dones artistes i, per una altra, la presència majoritària d’homes creadors, més encara de genis de la pintura, l’escultura, l’arquitectura i diferents branques del saber, mentre la paraula geni no té femení. Quina casualitat! I les dones han tingut, durant segles, prohibit l’accés a l’educació i a la formació. I

vostés em diran:

— Bé, però això era abans!

— Però continuen sent referents — els responc jo.

La cultura grega, repleta de déus i deesses, herois, nimfes i monstres, és el preludi de l’art occidental i els seus temes fonts inesgotables de les quals han begut artistes de tots els temps. Grècia, malgrat que va concedir uns certs atributs propis de la “masculinitat” a unes certes deesses, va dibuixar el mapa dels prototips que anaven a protagonitzar la història de l’art: ells, els déus i herois, serien valents, musculosos, alts i bronzinis; elles, les deesses i les nimfes, astutes, de fràgil aparença, reduïda alçada i pell nacrada. Tal dit, tal fet, l’heteronormativitat va ser creada.

Els déus grecs eren incestuosos, agressius i violadors. Van violar les seues germanes (Zeus, senyor dels déus, que va violar incessantment la seua germana Deméter) i es “van metamorfosar” en tota mena d’animals i bèsties per a abusar

de dones de totes les edats. Si els déus podien fer-ho, per què no els ciutadans?, no cal imitar les seues conductes?, no és el que ostenta el poder digne d’admiració i inspiració? Efectivament, però, per descomptat, els ciutadans havien de tindre un motiu que justificara aqueixos actes i, com no podia ser d’una altra manera, la provocació d’elles era el millor argument. I així va sorgir una cultura de la violació en la qual era lícit violar perquè els pobres homes queien presos en les enganyoses xarxes de les dones.

Grècia també va crear monstres que alertaven les dones dels perills que corrien si desviaven els seus comportaments i van nàixer Medusa, les Harpies, les Serps i Vampirs i tota una saga de diabòliques que més avant van inspirar grans obres de la literatura, del teatre i el cinema.

En l’art grec es va fonamentar el romà que, després de l’època medieval, es va recuperar en l’edat moderna, en el renaixement i el barroc. En l’edat contemporània, encara que s’ha

experimentat amb les tècniques i estils, els prototips han sobreviscut en totes les avantguardes.

D’altra banda, i per no fer un parèntesi històric innecessari, recordem que amb el cristianisme també es va crear un model de dona inspirat en Maria, la mare de Jesús, i els seus valors d’abnegació, amabilitat, castedat i maternitat que una bona dona havia de seguir. Observant qualsevol imatge de Maria amb el seu fill en braços podem comprovar com el model maternal que s’observa en la posa encara perviu. Qui no té una fotografia així amb la seua mare o els seus fills o filles? En l’extrem oposat estaven les “femmes fatals”, Eva, Lilith, Salomé, Dalila o Jezabel. Noms diferents però mateixos caràcters que aquelles dolentes, dolentíssimes, ens va descobrir la mitologia. De l’art paleocristià es va nodrir el medieval i d’ell tots els artistes que, fins a l’actualitat, han treballat per al mecenatge eclesial.

Lluny de crear dones reals, l’art ha idealitzat tipus de dones segons els

gustos i preferències del moment i de l’artista, així com creat uns cànons de bellesa que s’han solapat i provocat, encara hui dia, malalties que afecten, especialment les dones en sentirse com a objectes per a satisfer la vista del mascle procreador i sentirse, com ens van inculcar, triades per a això. Cal ser la més bonica, la més educada, la més bona i la més continguda. Us sona? Per això, la dona verge, casta i mare ha sigut representada asexuada; la luxuriosa i temptadora, hipersexualitzada, i, cosa que és més greu, des de la infància pretenent de nou defensar la pederàstia i la pedofília.

Museus del món i galeries d’art exhibeixen amb tota naturalitat imatges que sent artístiques mostren dones nues idealitzades, en poses impossibles i amb dibuixats somriures i mirades perverses que capten l’atenció de mirades voyeristes, que necessiten al seu torn d’aquestes imatges per a justificar-se. Cossos cosificats i mercantilitzats. Dones irreals.

Museus del món i galeries d’art, repetisc, pengen en les seues parets representacions d’abusos, vexacions, perversions i atrocitats que pretenen normalitzar aquests actes sota el pretext que és art o de l’abominable idea que “era el costum”. Quantes aberracions s’han comés en nom de la tradició o el costum?

València, ciutat d’artistes i capital mundial de l’art efímer, en la segona setmana de cada març, és una meravellosa plataforma cultural i d’innovació artística en la qual, i com en continuïtat amb els segles que ens precedeixen, treballen com a mestres fallers 200 agremiats dels quals només 11 són dones, és a dir, a penes el 5% del col·lectiu. En els anys que portem per la lluita per la igualtat d’oportunitats, continuem trobant-nos en un sector masculinitzats en el qual prevalen els tallers sobre les persones i, especialment, sobre les dones, que de nou queden ocultes i silenciades.

València i la seua província es converteixen, en la setmana fallera,

en teló de fons on desfilen les creacions dels mestres i, en el cas de representacions femenines, més que dones ens topem amb símbols sexuals que esguiten carrers i places per onsevulla. Dones de grans sins, amplis malucs i exagerats darreres que ridiculitzen i minimitzen la realitat femenina.

Estem convençudes que, amb la fantasia i la creativitat que caracteritza les festes més importants de la Comunitat Valenciana, una de les més rellevants d’Espanya i declarades per la UNESCO en 2016 com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, serem capaces de concebre unes festes que, a més de monumentals, siguen un exemple d’igualtat i de respecte cap a les imatges de les dones.

Bones festes!

EstherTauroniiBernabeu.

Expertaenartdesd’unaperspectiva feminista,promotoraiagent d’igualtat.

SOCIS

Sergio Adrián Onrrubia

Lolisa Alberola Pes

Cristina Alcaide Peris

Natalia Alcaraz Alacreu

Fernando Aldecoa

Virginia Alegre

Mª Carmen Alegre Sixto

Paula Alonso Nieto

Thalia Andrés

Faustino Anreus Casado

Conchi Arán Tercero

Raul Arenal González

Cesar Arenal González

Miguel Ángel Argente

Juan Felipe Argiles Sanz

José Enrique Arrés

Javier Badenas Sánchez

Maria Badenas Sanchez

Berta Badía Herraíz

Santiago Badía Herraíz

Pascual Badía Herraíz

Manuel Ballester Fuertes

Isabel Barreda Ángel

Manuel Blasco Arnalte

Víctor Blasco Cabañas

Viky Boluda Lorente

Pablo Boluda Lorente

Juanita Caballero Zálvez

Mª Pilar Caballero Zálvez

Pepe Cabañas

Javier Cabrera Caballero

Mª José Calderaro Hervás

Mª Dolores Calderaro Hervás

Paquita Calderaro Hervás

Ruben Camarena Conversa

José Carot Sanchís

Cynthia Carratala Paricio

Antonio Carratala

Jorge Carrillo Adrián

Begoña Castelló

Isabel Cayuela Peréz

José Constancio Cayuela Peréz

Pedro José Cerdá Cayuela

Ana Cerdá Rubio

Álvaro Checa Montalt

Patricia Cintas Bermúdez

María Teresa Cirujeda Chicote

Daniel Cobos Urquidi

Ramón Colomer

Jose Corma Alarcón

Patricia Cortés Gómez

Marta Costa Palmero

Patricia de La Fuente Fernández

Teresa de La Fuente Fernández

Fani de Llago De Llago

Adoración de Llago Díaz

Escolástica de Llago Díaz

Javier de Ramón Murria

Inmaculada Díaz Romero

Patricia Domingo Cencerrado

Clara Domínguez Castellano

Celia Domínguez López

Francisco Elvira

José Escriche Corrales

Daniel Falla Peralta

Indira Fernández Castro

María Fernández Ros

José Antonio Fernández Ros

Carlos Fernández

Alba Ferre Maestro

Noemí Frade Suárez

Pablo Fraj

Antonio Miguel Francés

López

Javier Frías

Edurne Fuertes Gallur

Andrés Fuertes López

Mª Luz Gandia Martínez

Miguel Garcerá

Peñarrocha

Pepita García Gil

Yolanda García Calderaro

Lucia García Garcerá

Azael García Salvador

Isabel García Sánchez

Valentina Gimenez Gimenez

Alberto Gómez del Rincón

Óscar Gómez García

Óscar Gómez Sánchez

Carlos Javier Gómez Fernández

Vicenta Gómez Martí

Anabel Gómez García

Eduardo González Sánchez

Francisco González

Ángel González

Zaira González Jarque

Mª Amparo González Morillas

Jesus Vicente Gregorio Morales

Víctor Grimaldos Paniagua

Ana Hernández Piro

Elida Herráez Gómez

Javier Herranz Sánchez

Marcelino Herranz

Eduardo Hoyo López

Judith Hoyo Pérez

Venancio Inchaurraga

Diego Jérez Hernández

Thais Belén Jiménez Geraghy

Bárbara Juan Fonfria

Javier Labrador García

José Luis Labrador Millán

Simeón Labrador Millán

Mº Paz Latorre Navarro

Paco Lillo

Ainhoa Lluesma Cañaveras

Vega López Pérez

Mª Angeles López Giménez

Fina López

Piedad López Alonso

Natalia Lozano Piro

Francisco Lucas Nuez

Mª Isabel Lucas Nuez

José Maravilla Peiró

Alfonso Marco

Antonio Marco

Consuelo Marco Marza

Juan Manuel Marta Pérez

María Martí Edo

Nuria Martín Gandía

Penélope Martín Gandía

Leila Martínez Pinazo

Sergio Martínez ce Llago

Irina Martínez Alberola

Alba Martínez Jordán

Santiago Martínez Martínez

Nabila Martínez Pinazo

Ignacio Martínez

Mercedes Martínez

Pedro Martínez López

Jose Miguel Martínez Bier

Begoña Martínez Marín

Antonio Mateo Safont

Mario Mazcuñán Marín

Jose Antonio Monescillo Ruiz

Raquel Monleón Navarro

David Monleón Navarro

Pilar Monteagudo Tortajada

Pérez Mora Belén

Juan Manuel Muñoz García

María Muñoz García

Tamara Navarro Ros

Pablo Navarro Ros

Miguel Ángel Navarro

Maria Pilar Navarro Garcia

Buenaventura Navarro Herraíz

Tere Navas

Marina Nicasio Rajadell

Vicente Noguera Requena

Eugenio Ocaña Casas

Sergio Onrubia Herrero

Yolanda Onrubia

Juani Orozco Latorre

Mª Paz Orozco Latorre

Raul Ortega Navarro

Juan Manuel Ortiz

Marta Palacios Arán

Sandra Palacios López

José Alfonso Palacios Rodríguez

Marina Pastor Ortega

Juan Manuel Pensado Ballester

Mercedes Peña López

Ángeles Perales Pérez

Adoración Pérez Alcorisa

Dori Pérez Pérez

Beatriz Pérez García

Irene Pérez Romero

Soledad Pérez García

Cesar Pérez Hernández

Rebeca Pérez Requena

Senadora Pérez

Villaescusa

Amparo Pérez Zafra

Laura Piqueras Moreno

Karmele Piró Campos

José Mª Piró Rodríguez

Viki Plaza Pérez

Lorena Poveda Belmonte

Emilio Poveda Moragón

Aitor Puente Cintas

Julia Rajadell dos Santos

Mª Teresa Rajadell Gea

Paquita Rajadell Monreal

Juan Manuel Raro Bolós

Javier Raro Gualda

Mercedes Raro Máñez

Roberto Requena Pérez

Victor Ribero Vicente

Brian Rodrigo Coso

David Rodríguez Botella

Claudia Rodríguez Poveda

Jean-Luis Rodríguez

Manuel Rodríguez Rodríguez

Hugo Rodríguez García

Juan Roig Castell

Alexandre Romero Berenguer

Fernando Romero Montesinos

Andrés Romero

Julia Romo Maravilla

José Luis Rovira Morá

Emma Rubio Martínez

Rebeca Rubio Bueno

José Mª Rueda

Joaquín Rueda Roger

Fina Rueda Rajadell

Basilio Ruiz Artuñero

Alba Leticia Rustarazo Ortega

Francisco Salvador Doñate

Marta Samper Zálvez

Alfredo Samper

Eva Samuel González

Guillermo San Pedro

David Sánchez Belda

Elena Sánchez López

Ángela Sánchez Vidal

Mª José Sánchez Aparicio

Ángeles Sánchez Escuín

Mª del Rosario Sánchez Olivas

Ana Santamaria Calvo

Carlos Segundo Rajadell

Marina Serrano Mateo

Alicia Soria

Yolanda Suarez González

Tecávicas

Isabela Andrea Terán Acosta

Marina Teruel Lorente

Mª José Torada Máñez

Jesús Torada Ruíz

Mª José Torres García

Patricia Tuzni Fernández

Julia Valero

Abel Valle Canal

Rafa Vedirel Arribas

Sara Vicente

Carmina Villanueva Fernández

Laura Villarroya Adrián

José Vicente Villarroya Cintas

Marta Villarroya Valero

Cristina Zuzuarregui Ripoll

PROGRAMA De festes

DISSABTE 4 DE MARÇ

Cavalcada d’humor faller al Port de Sagunt

DIUMENGE 5 DE MARÇ

Clausura activitats culturals i esportives

DIUMENGE 12 DE MARÇ

18.00 h. Dia del Soci

DILLUNS 13 DE MARÇ

Plantà Monument Infantil

DIMARTS 14 DE MARÇ

Nit de la Plantà i sopar

DIMECRES 15 DE MARÇ

16.30 h. Concentració al casal per a visitar les comissions de Faura i Gilet.

22.00 h. Sopar al Casal.

23.30 h. Ball amb música.

DIJOUS 16 DE MARÇ

16.30 h. Concentració al casal per a arreplegar les nostres falleres majors.

18.00 h. Lliurament de premis. Visita de cortesia als sectors III IV

22.00 h. Sopar al Casal.

23.30 h. Ball de Disfresses.

DIVENDRES 17 DE MARÇ

16.00 h. Concentració al casal per a arreplegar les nostres falleres majors.

17.00 h. Visita de cortesia als sectors I i II.

22.00 h. Sopar al Casal.

23.30 h. Ball amb música L’Umbral.

DISSABTE 18 DE MARÇ

07.30 h. Despertà pel nostre barri i desdejuni dels nostres representants.

14.00 h. Dinar d’agermanament Targa Cecina.

18.00 h. Dia infantil amb jocs per a la xicalla.

22.00 h. Sopar al Casal.

23.30 h. Ball amb música.

DIUMENGE 19 DE MARÇ

10.15 h. Concentració al casal per a arreplegar les nostres falleres majors.

11.00 h. Ofrena de flors a la Mare de Déu.

14.00 h. Dinar de San Josep.

A partir de les 20.00 h:

- Cremà del monument infantil

- Cremà del monument gran

NOTA: La comissió de L’AC Falla la Palmereta es reserva el dret d’alterar aquest programa de festejos si així fora necessari.

La AC Falla La Palmereta vol agraïr a totes les empreses que han col·laborat per a fer posible aquest llibret.

Gràcies i a per les Falles 2023!