tenim opinió
ELS NOSTRES EXPERTS
L’Eixample Cerdà: estructura urbana, identitat i valors cívics (part I) Josep Bernis Calatayud / Dr. enginyer industrial i tècnic urbanista
E
l 1855 el Govern espanyol autoritzava la demolició de les muralles de Ciutat Vella. Va coincidir amb la presentació, per part de l’enginyer Ildefons Cerdà (1815-1876), d’un esborrany del Pla de l’Eixample de Barcelona, confegit a partir de l’excel·lent aixecament topogràfic de la ciutat i les seves rodalies, que ell mateix havia dirigi. Al bell mig hi trobem un amplíssim espai pràcticament desert, el Pla de Barcelona, que s’estén entre una ciutat emmurallada a vessar de gent i la serra de Collserola, tancant el perímetre. Aquesta plana de suaus pendents s’havia mantingut durant segles, per raons militars, sense cap indici d’urbanització, i va quedar vorejada, en temps de Cerdà, per algunes viles tradicionals com Sants, Sarrià, Gràcia i Sant Andreu, que avui constitueixen el cor de diferents districtes de Barcelona. El Pla de l’Eixample era dramàticament concebut per Cerdà com un antídot contundent contra l’extrema densitat insostenible, “que mata”, de prop de 900 habitants per hectàrea i les insalubres condicions de vida consegüents. DINÀMIQUES EN EL PROCÉS El Pla, finalment vigent des del 1859, ha estat desenvolupat en etapes diferents, des dels inicis de la industrialització a Catalunya. En el present, la trama d’illes quadrades (113,33 x 113,33 metres) ocupa unes 1.300 hectàrees, i cobreix aproximadament un 14% del terme municipal. La dimensió de l’illa individual s’entén millor si es considera que, amb carrers amb l’amplada estàndard de 20 metres, trobem les “unitats mínimes funcionals” de nou illes, en quadrats de 400 x 400 metres, fins als eixos de les vies perimetrals. L’estructura formal
8
GENER/FEBRER 2010
de la proposta és vista per nombrosos experts com un marc coherent que ha conferit a la ciutat no solament una personalitat diferenciada, sinó també una capacitat singular per acomodar-se, al llarg del temps, als canvis en l’estructura social, els cicles econòmics o la normativa urbanística. S’ha mostrat també com un marc sinèrgic capaç d’extreure del sistema urbà el dinamisme i l’estabilitat necessaris per fer-lo desenvolupar com un tot ben articulat en els camps de la productivitat, la competitivitat i la cohesió interna. Això té molt a veure amb determinats impulsos creatius sorgits a la capital de Catalunya cap a les darreries del segle XIX. Em refereixo principalment al naixement d’una nova burgesia industrial i l’aplicació de beneficis que aquesta fa, per una banda, construint un port comercial modern i, per l’altra, en la urbanització del Pla de Barcelona, més enllà dels murs demolits de la Ciutat Vella, segons les directrius de Cerdà. Podem resseguir en aquest context les traces del tòpic esperit emprenedor del català. Posem pel cas, en els inicis de les xarxes de serveis, totalment entrelligats amb el desenvolupament de la nova trama ortogonal, hi trobem els primers passos d’empreses que després han assolit un lideratge internacional en aquest camp, com són Aigües de Barcelona o Gas Natural (Catalana de Gas). En qualsevol cas, el plantejament racional del Pla respecte de l’abastament d’aigua, les aigües residuals, l’electricitat o el gas, facilitaven un progressiu accés igualitari en aquests serveis: “Allò que comença com un luxe per a uns pocs privilegiats, acaba sent profitós i assequible per a tothom”.
URBANISME I COHESIÓ SOCIOCULTURAL El vessant humanístic del personatge es reflecteix en el seu esforç, força inusual per aquell temps, per analitzar “científicament” les condicions de vida a la ciutat, com és el cas dels estàndards urbanístics i de l’habitatge. Una àmplia gamma de temes teòrics d’aquesta naturalesa és desenvolupat en el seu exhaustiu treball Teoría general de la urbanización, on s’ha vist també el naixement de l’urbanisme com una disciplina autònoma dins de les ciències socials. Entre altres aspectes significatius, cal destacar la seva concepció holística del procés d’urbanització: complementarietat en el disseny de carrers/illes, entre els espais públics/privats, entre el transport públic/privat, entre el traçat de les vies i la implantació dels serveis, prenent també en consideració el subtil lligam entre l’economia de l’habitatge i les mesures d’integració social. El desplegament de l’Eixample mitjançant ordenances legals i financeres es portava a terme de manera que els diferents estrats socials poguessin conviure al mateix edifici: a baix, habitatges de qualitat amb jardí a l’interior d’illa per a grans propietaris i famílies benestants d’elevats ingressos; a continuació, encarregats de fàbrica, titulars del petit comerç...; finalment, els pisos superiors –més modestos, però igualment subjectes als estàndards establerts– per als treballadors menys qualificats. La qüestió és que aquest model facilitava, de retruc, un accés igualitari als mateixos comerços i equipaments de barri. De fet, va anar funcionant d’aquesta manera durant moltes dècades, i ho podem entendre com a part fonamental d’un contracte social implícit entre burgesia
i classe obrera, que ha contribuït clarament, si no a evitar-los, a suavitzar i treure radicalisme als conflictes, generant un cert marge per al diàleg. Aquesta situació s’ha descrit també com l’origen d’una versió prou positiva del patró melting pot, de la manera que Giovanni Sartori (La sociedad multiétnica) expressa el contrast, delicat però molt crucial, entre l’assoliment d’una interculturalitat –com a recurs perquè les diferències puguin coexistir en tolerant respecte– o esdevenir multicultural –un aiguabarreig despersonalitzat que sostreu l’alè i la consistència a les arrels tradicionals, i, en el límit, amenaça la democràcia. L’estructura urbana hi té
sempre quelcom a dir. De tota manera, el fet és que la identitat de Catalunya, no solament ha resistit en la història unes quantes onades migratòries procedents de països i regions culturalment diferents, sinó que no ha deixat de proposar incentius per promoure objectius comuns. Les xifres són clares: des del 1900 (1,95 milions) al 2000 (6,05 milions) Catalunya va triplicar la seva població, mentre que a la resta d’Espanya a penes es va doblar. Un contrast potser més sorprenent encara el trobem si considerem que cap al 1855 Ciutat Vella (2,35 km2) es veia aclaparada per prop de 200.000 persones, sense mostrar interaccions de
base diària notables amb les poblacions circumdants, mentre que en el present hem de parlar d’una regió metropolitana (3.200 km2) amb 4,6 milions de persones, basada en un commuting de forta interacció.
Bibliografia Cerdà, Ildefons. Teoría general de la urbanización. Imprenta Española. 1867. Reed. Instituto de Estudios Fiscales. Madrid, 1968. Sartori, Giovanni. La sociedad multiétnica. Taurus. Madrid, 2001.
FULLS dels ENGINYERS
9