La paradoxa de la vida eterna dels boscos Jordi Sans / Vocal de la Junta de Govern dels EIC
A
vui dia la nostra societat ha escrit un catàleg de temes que considera negatius per al seu benestar, real o percebut, amb diversos titulars. Un d’ells és: Tolerància zero. No es pot admetre, no pot passar, és intolerable. Dins del catàleg, força llarg, hi trobem els focs forestals. Tots. Les expectatives, potser excessives, dels ciutadans que creuen en la vida eterna dels boscos i en el valor infinit de la vida vegetal, han estat alimentades sovint per opinions poc fonamentades científicament i per arguments bàsics dirigits més als sentiments que a la raó. El resultat és que un foc de bosc, per petit que sigui, és avui dia inacceptable per la nostra societat. Convé llegir opinions científiques sobre la matèria que en alguns casos arriben a recomanar no intervenir, o fer-ho limitadament, en determinats focs de bosc. Això s’ha posat en pràctica als Estats Units i al Canadà, per exemple. Els professionals de l’extinció han de tenir els recursos suficients per pro-
!"#$%&#%&#'()*+,%,#-.,'/'% 0123)-'%#*%4/,$+%&#% &)'0/')().'%&5#6()*-)7%+$2% -/'(/'%'#$0,#%-,#)6#*('89 tegir vides de persones i aquells béns, materials o mediambientals, de valor suficient. No és viable protegir-ho tot sempre. Els recursos necessaris per fer-ho tendeixen a infinit. Cal potenciar la prevenció i el planejament previ de la protecció passiva. Si tenim un bosc agònic, hiperprotegit, amb una densitat d’arbres excessiva, en un lloc que potser no toca que hi sigui i d’una espècie no adaptada al territori, el risc que es cremi és alt.
Hem de destinar recursos públics en forma de dispositius d’extinció amb costos sempre creixents? A on establirem els límits? Els experts en la matèria plantegen els seus dubtes. Els boscos s’han de gestionar. Pensem també que per eliminar CO2 la variable útil és la velocitat de creixement de la massa vegetal, no l’existència de boscos estàtics de creixement proper a zero. La realitat és que la humanitat ha dibuixat i alterat el territori i ho ha fet segons la seva conveniència, i ara que ens oblidem de repassar les línies que vam fer fa temps, la natura ens les esborra i vol tornar on era sempre. La realitat és tossuda i la natura és real i molt resilient. Hem d’arribar a un compromís entre natura i jardineria. El que és bonic no sempre és sostenible. On és la intersecció de la funció demanda (que no es cremi res) i la funció oferta (recursos) per evitar-ho? Si la tolerància és zero, el tall serà a l’infinit. Això, òbviament, no és possible. Hem d’assumir que si volem dominar massa la natura, tard o d’hora aquesta es rebel·larà i ens posarà al nostre lloc. Sempre hi hauran focs forestals (GIF o grans incendis forestals) que ens guanyaran la partida per ben preparats que estiguem i
per més recursos humans i materials que hi destinem. És l’efecte molla: respon amb més força si la vols tenir sempre al mínim de longitud. I acaba saltant. Cal trobar solucions viables per planificar l’ús del territori i tenir en compte el paràmetre foc forestal en les intervencions urbanístiques i de gestió de l’espai natural que es facin. En l’àmbit legislatiu ja fa temps que el problema es tracta, però l’aplicació pràctica d’aquesta “enginyeria de seguretat” a vegades no és suficient. Com s’està preparant la lluita contra els incendis forestals per a aquest estiu? Bé, com sempre. Els professionals fan la seva feina i els polítics els proporcionen recursos materials que creixen cada any. Què es pot millorar? Els bombers de Catalunya (funcionaris i voluntaris) són, objectivament, dels millors del món, especialment en la lluita contra focs de bosc. Cal, però, una bona direcció estable i professional, i no saturar-los amb constants canvis tecnològics i de gestió, que han de ser assimilats pel sistema per ser realment efectius i no provocar un efecte contrari al desitjat. I potser fer un pacte polític sobre els focs forestals ajudaria; els professionals ho agrairien i els ciutadans també.
FULLS dels ENGINYERS
!"#$%&'($#$'&')*+,--&&&.
9 /0123142&&&45673