tenim opinió
ELS NOSTRES EXPERTS
Qui li posa el cascavell al gat? Jordi Pedrerol / President de la Comissió de Construcció
A
diari la premsa aborda els orígens de la crisi actual. Deixarem aquí de banda els desencadenants globals, com les hipoteques “escombraria” dels EUA, per centrar-nos en les nostres pròpies febleses. Comencem per fer un petit exercici. Analitzem la variació de l’IPC des del desembre del 1985 fins al desembre del 2007, i comparem-la amb la corresponent al preu mitjà de l’habitatge. Resulta que per al primer, segons l’INE, la variació ha estat del 148,6%, és a dir, els preus s’han multiplicat per un factor de 2,486. Per contra, el preu de l’habitatge per a aquest mateix període (preu del m2 construït) ha passat de 326 a 2.905 segons la Societat de Taxació, que coincideix sensiblement amb el Ministeri de l’Habitatge; és a dir, s’ha multiplicat per un factor de 8,91, la qual cosa representa que els espanyols són bastant més pobres ara que l’any 1985. En termes relatius, l’habitatge els
interès i períodes d’amortització que han atrapat l’edat de la jubilació. I per què aquesta pujada tan espectacular? Doncs bàsicament pel preu del sòl que s’ha anat fent escàs. Per raons demagògiques diverses, no s’ha volgut generar sòl edificable en quantitat suficient com per cobrir la demanda i per mantenir el preu en un nivell raonable. Encara que l’encariment esmentat no és atribuïble a una baixa productivitat del sector de la construcció, és obvi que uns preus desorbitats no han incentivat en absolut una productivitat més elevada, perquè no venia pas d’una mica. Una millora de l’eficiència hagués pogut compensar una petita part de la pujada. Per altra banda, si hagués hagut alguna possibilitat de millorar la productivitat del sector, la legislació laboral vigent, que permet la contractació de mà d’obra però que penalitza desproporcionadament i punitivament la seva descontractació, s’hagués encarregat d’impedir-ho. A l’efecte que es
“Els preus dels habitatges a Espanya s’han multiplicat per més de 3,5 amb relació a l’índex de preus al consum i als sous entre el 1985 i el 2007. No té res de particular que s’hagi acabat trencant la corda”
“Encara que l’encariment de l’habitatge no és atribuïble a una baixa productivitat del sector de la construcció, és obvi que uns preus desorbitats no han incentivat en absolut una productivitat més elevada”
costa ara 8,91/2,486 = 3,58 vegades més que llavors. No té res de particular que s’hagi acabat trencant la corda, ja que els sous poc més o menys han seguit l’evolució de l’IPC. I si ha durat el que ha durat, ha estat gràcies a la compra de l’habitatge amb hipoteques de baix
puguin emprar sistemes constructius més eficients que els tradicionals, cal disposar de personal propi estable, i ben format. Però si tenir-lo es converteix en un greu risc per a la subsistència, s’opta per no tenir-lo, i lamentablement tampoc per formar-lo. Així doncs, s’acaba
6
JUNY/JULIOL 2009
treballant amb personal passavolant, de baix perfil professional, i amb els sistemes més tradicionals. I de cara al futur, què podem fer? La crisi és prou greu com perquè res pugui canviar de cop. Ningú comprarà sobtadament l’estoc enorme d’immobles construïts i sense usuari. Perquè això passi i el sector pugui tornar a tenir feina, caldrà temps, i que l’economia rebroti. I això no passarà si la classe política no entén que cal augmentar la productivitat dels sectors privat i públic, amb totes les implicacions que això té, que són moltes i variades. Per posar exemples, caldria: - Disminuir el sector públic (central, autonòmic i municipal) al volum mínim necessari (sobra molta gent infrautilitzada). - Establir la mateixa legislació laboral per al sector públic i el privat. No té cap raó de ser que els funcionaris siguin inacomiadables. I, a més, liberalitzar dràsticament l’acomiadament millorant, en tot cas, l’assegurança d’atur, amb especial atenció als més desfavorits. És millor incentivar intel·ligentment la creació de llocs de treball que no pas prohibir-ne la destrucció. Perquè al final es destrueixen igual o més, però no se’n creen. - Aprofitar la força de treball dels parats coberts per l’assegurança d’atur per produir béns públics, evitant abusos que estan a l’ordre del dia. - Fer inversions públiques que produeixin eficiència i competitivitat general. És paradoxal el cas de l’Ajuntament de Barcelona, que enderroca passos elevats i els converteix en passos i cruïlles d’un sol nivell. Invertim per anar enrere, malbaratant inversions passades.
- Establir mecanismes que persegueixin eficientment a tots nivells la corrupció. - Assegurar un subministrament energètic potent i massiu com és el nuclear. Tancar centrals a Espanya i no crear-ne de noves equival a fer-nos dependents de França, país que sí hi creu i que fa l’agost gràcies a la nostra ximpleria. - Fer política eficient de diversificar la nostra indústria. Repetir l’aposta quasi exclusiva pel totxo ja hem après que no funciona... - Vetllar perquè la nostra inflació deixi de ser superior a la d’Europa. Altrament
“Les solucions són conegudes. L’escull és que per als nostres polítics i alguns agents socials és molt més important no perdre vots que no pas enfrontar-se als dogmes equivocats que la societat ha anat assumint com a veritats indiscutibles” haurem de sortir de la unió monetària i abandonar l’euro, que significaria un pas gegant enrere. - Posar sòl edificable en quantitat suficient a disposició del mercat. Això és el que cal fer, gairebé ho sabem tots, i són mesures de caràcter general més que sectorials. L’escull és que per als nostres polítics i alguns agents socials és molt més important no perdre vots que no pas enfrontar-se als dogmes equivocats que la societat ha anat assumint com a veritats indiscutibles, i que ells mateixos han anat fomentant. La pregunta concreta és, doncs: Qui li posa el cascavell al gat?
FULLS dels ENGINYERS
7