Bloc de notes d'un ginecòleg (2014)

1

Enric Sànchez-Cid BLOC DE NOTES D’UN GINECÒLEG

2ª edició (2014)

2 PRÒLEG Dr. Jaume Fontanet, Ginecòleg President del Club Ginecològic de Tarragona-Reus Tarragona, març de 2007.

Quan el Dr. Sànchez-Cid em va proposar que escrigués unes lletres com pròleg al seu llibre, se’m va obrir, de sobte, la caixeta on guardem els sentiments i van aflorar, un a un, el de gratitud per l’honor que em feia i per la melangia, doncs un cop signades aquestes ratlles es tanca el cercle de col·laboració professional que l’Enric i jo hem mantingut al llarg de 40 anys. Ell, ja jubilat fa un temps, i jo, que ho faré d’aquí uns mesos, difícilment ens tornarem a trobar en un acte lligat a la professió.

Vaig conèixer al Dr. Sànchez-Cid l’any 1966. Jo estava fent l’Especialitat a Sevilla i era a l’estiu, en el decurs d’un sopar d’amics metges al desaparegut Restaurant Mirador del Passeig de les Palmeres de Tarragona. Me’l va presentar el recordat Dr. Laborda. L’any 1967, en obrir jo la meva consulta vam començar aquesta col·laboració professional que ara s’acaba.

De totes maners, l’Enric ja sap que el que no s’acaba, sinó que reforça: l’amistat i el respecte que sempre ens hem tingut.

El Dr. Sànchez-Cid va ser el primer ginecòleg de l’època moderna que va arribar a Tarragona. Aquí va trobar el Dr. Girón, el Dr. Sentís, el Dr. Muro, el Dr. García-Llauradó i el Dr. Vidal Gené, que van ser els precursors de l’especialitat entesa com a tal. Cal recordar que, fins aleshores, les intervencions ginecològiques les feien els cirurgians generals.

El Dr. Sànchez-Cid va portar a Tarragona la nova filosofia d’assistència a les embarassades i del control mèdic del part. Dones embarassades controlades des del començament de la gestació i assistència personal del ginecòleg a tots els parts, encara que fossin normals. Des que aquesta pràctica es va posar en marxa a finals de la dècada dels 50, la mortalitat infantil i materna va fer una davallada espectacular.

Aplicar el que, en el seu temps, es va denominar el parto sin dolor, fer les incisions transversals de Pfannestiel per les intervencions abdominals (que tan agraeixen les dones per seguir lluint el bikini), instaurar les revisions ginecològiques de control mamari i uterí, iniciar el control de natalitat amb la píndola anticonceptiva...

De tots aquets, i altres, avenços mèdica, el Dr. Sànchez-Cid en va ser pioner a Tarragona. I crec que la Ciutat li deu un agraïment. És per això que, aprofitant l’oportunitat d’aquest llibre, demano a l’Administració local un reconeixement públic a aquest Metge, tarragoní d’adopció, que va donar tota la seva saviesa i el seu humanisme a les dones tarragonines. Jo des d’aquí dono, Enric, el meu reconeixement i et dono també les gràcies per tot el temps que hem compartit.

3 El Dr. Sànchez-Cid ja n’ha publicat altres, de llibres... de marededéus, de viatges en bicicleta, de singladures amb vaixell, de dibuixos... però ara estem davant d’un llibre diferent.

Algú va escriure qui no té records es que passa per la vida sense fixar-s’hi.

Doncs bé, el Dr. Sànchez-Cid no solament s’hi fixava, sinó que, a més, s’ho apuntava: en un paper, en una recepta, en un bloc... i ara, amb la serenor que donen els anys de jubilació i l’ajut de l’ordinador, recupera aquells escrit, recupera aquells records i ens els explica per donar-nos a conèixer com era la vida dels anys 50, 60 i 70 del segle XX, com era la vida d’un Metge d’aquella època, i com era ell mateix, doncs encara que ens diu que el llibre no és una biografia, sí que ens dona unes bones pinzellades del seu caràcter: Emprenedor, com quan posa en marxa la Clínica de la Mare de Déu de la Serra a Montblanc, Il·lusionador, com quan convenç un grapat de gent per tirar endavant la pel·lícula del tren, Creador, com quan funda el Club Ginecològic de Tarragona i Reus, Treballador, com quan en arribar a Tarragona, es compromet a fer, i fa, de forma altruista, tots els parts del SOE del Dr. Girón i el Dr. García-Llauradó, Tossut, com quan es va mantenir en el seu lloc de treball, a Vall, malgrat que quan va arribar i es va presentar de forma educada als metges del poble, aquests al veure un competidor li van dir: Hola i adéu. Quan marxes? (Això no ho diu el llibre, però ho explico jo, perquè ho sé), Rebel: com quan s’enfronta amb el capellà del poble.

Emprenedor, il·lusionador, creador, treballador, innovador, tossut, rebel... totes aquestes característiques les resumiria en: un bon metge, una bona persona.

Els primers articles del llibre ens parlen de l’època d’estudiant, de la famosa vaga de tramvies de Barcelona, de les càrregues de la policia, dels companys que ja iniciaven, potser sense saber-ho, la seva carrera política. Però el, l’Enric, era un jove tranquil, que no tenia més interès que estudiar i treballar. Treballar per poder continuar els estudis. Així va ser com va entrar a la Clínica del Dr. Puigvert, on va començar des de baix, portant llitera, afaitant els malalts, preparant el material quirúrgic... El seu primer sou: 75 pessetes a la setmana, la manutenció i l’estança.

Paga la pena no perdre’s la lectura de l’anècdota del matalàs.

Malgrat el pacifisme que respira l’Enric, també li va tocar fer la mili. Ho va fer d’alferes a Figueres. De les seves aventures militars en dóna compte en el capítol de Telefonia sense fils.

Ara els Metges estan, per dir-ho d’alguna forma, super especialitzats, però el Dr. Sànchez-Cid a més de ginecòleg estava molt preparat per fer Urologia, Cirurgia General i, fins i tot, Traumatologia. Això li va servir per solucionar el problema d’una fractura de cama complicada, que va patir el marit d’una dona a la qual li havia fet, amb èxit, una cesària. Aquell bon home, es va capficar en que li solucionés ell, ja que tan bé havia fet amb la seva dona que estava segur que a ell també el curaria.

4 El capítol Dues hores encanonat ens mostra la importància que tenia un Metge de confiança dins de l’entorn de les famílies que el demanaven, fins i tot, per resoldre problemes adients a la Medicina.

L’esport ha estat una constant a la vida del doctor en el temps de lleure que ha gaudit; en el llibre hi ha capítols dedicats al muntanyisme (l’Enric ha fet el cim del Mont-Blanc), al futbol (va jugar un partit al camp del Nàstic que li va costar, a la llarga, un genoll). La navegació i la bicicleta han estat els preferits. I dins d’aquets temps de lleure que tothom necessita per fugir de la presó de la feina, hi va haver una afició que li va portar moles felicitacions, però també algun mal de cap: el cinema amateur. L’Enric va escriure i va dirigir una pel·lícula (de policies i lladres) i va tenir l’ocurrència de filmar-la el Dijous Sant, fet que li va significar gairebé l’excomunió per part del capellà del poble. Com a venjança va filmar el capellà, sense que el s’assabentés, i el va incloure’l a la trama de la pel·lícula.

Aquesta relació dificultosa amb el clero queda reflectida en la sèrie de capítols: Amb l’Església m’he entrebancat, Les despulles del Bisbe, Menjacapellans i extremunció, El mossèn de bragueta fluixa i L’amiga del frare.

A l’any 1961, l’Enric decideix donar el sant de Montblanc a Tarragona i fa repàs de les situacions i persones que van ser coprotagonistes amb ell d’aquells primers anys de la ciutat. Així, recorda el Dr. Monegal Cerdà, el Dr. Pere Mallafré, el Dr. Girón, el Dr. García-Llauradó, el Dr. Abelló, el Dr. Gualis, el Sr. Pàmies, a Sor Isabel... i comença a relatar situacions mèdiques per les qual va passar.

El sentit de l’humor no manca a les pàgines d’aquest llibre, com quan ens explica el motiu de portar la corbata tipus corbatí i en el capítols Agàrrala fuerte i..., El meu pare està molt greu: parla castellà!, Carles, Carles..., L’àvia té un amant, La pàmfila i el condó, El polvo nàutic. Què, naturalment, no explico perquè s’han de llegir.

Els capítols dedicats als seus viatges en bicicleta són variats i ens donen la perspectiva d’una altra característica de l’Enric, la de ser un observador i saber sortint-se de situacions incòmodes, com aquella en la que fent el Camí de Santiago va anar a parar, com a un únic rec8rs per dormir, a un puti-club, on la mestressa li va facilitar un lloc encara que no fes cap despesa addicional.

El tancament de l’Hospital de la Creu Roja i la creació del Club Ginecològic ens parlen dels fets més propers de la medicina tarragonina. I, a partir d’aquí, comença l’autor el relat d’un seguit d’anècdotes mèdiques d’aquelles que sempre es poden, sense dir noms, explicar en una tertúlia.

Al llarg del llibre hi trobareu fotografies i dibuixos de l’Enric que mostren una pinzellada de la seva faceta d’artista.

I el cercle es tanca. I quan s’ajunten els dos extrems, 1967 amb el 2007, les situacions són les mateixes: En vas permetre, Enric, col·laborar amb tu en el meu començament professional i, em permets, ara, fer-ho també en el comiat. Gràcies.

5 PAPERS, RECEPTES, BLOC DE NOTES...

Sempre, m’he trobat a les butxaques un paper on he pogut anotar esdeveniments, grans o petits, dels que en més o menys participació he intervingut.

En arribar al despatx, passaven a la corresponent carpeta i allí... és florien. Anys endavant, vaig ser un xic més ordenat i el paperam de la butxaca es va transformar en el bloc de receptes que, també, el feia serví per anotacions de diverses situacions que havien passat prop meu.

Ha estat en els últims anys de la meva vida professional, quan vaig passar a anotar en un vertader Bloc de notes les diferents escenes de la pel·lícula, de la qual he estat protagonista.

Fent una neteja de tant paperam reunit, he seleccionat unes pàgines que, no tenint una estricta relació en el seu contingut, formen part de la meva vida professional i, per aquest motiu, potser que hi hagi un xic d’autobiografia que s’ha m’ha ficat entremig sense permís.

En canvi, a consciència he triat aquells apunts que, lligats amb un cert ordre, tenien el caire d’una anècdota. La característica de l’anècdota mèdica, en general, es troba en el rerefons de la intimitat, que sense trencar el secret professional, posa en evidència la debilitat humana, que és comú a la major part de nosaltres.

El metge, per la seva gran humanitat (això, és el que es diu), s’ha vist obligat a endinsar-se en l’ànima de les persones. Crec, que moltes de les anècdotes que puc explicar, n’he estat protagonista perquè a l’altra banda de la historieta, hi havia una persona que m’ha obert la seva intimitat (em refereixo a l’ànima... i rés més!), doncs era el seu ginecòleg i, en moltes ocasions, el psicòleg.

Anys fa, que l’expressió i sentiment, el meu metge, tant corrent aleshores, m’havia aportat una entrada lliure a la casa de les famílies on, una o més persones d’aquell clan, havien estat o eren les meves pacients. Quan la Medicina la van socialitzar i, en la pitjor de les intencions, la van fer més realitat política que social (paraules del fundador del Seguro), ja va desaparèixer l’expressió el meu metge, i sobretot el sentiment, per passar a ser el metge del Seguro, que només coneixia al pacient perquè era portador de la cartilla i el cartillero coneixia al metge perquè se’l trobava en l’Ambulatori. És possible, que amb el temps es giri de nou la truita. De moment hem passat al CAP, a la targeta informatitzada i a l’ordinador... que recorda les vegades que s’ha visitat el que es creu malalt.

6 Aquestes explicacions venen al cas, per assentar des d’un principi, que el recull de situacions que segueixen, no són pas per posar en evidència a una o altra persona, pacient o conegut. Si d’elles me’n recordo, quan els anys em donen la serenor d’una activitat passada, és perquè penso en les actituds que la vida prenen davant d’un conjunt de circumstàncies inesperades que, el protagonista d’enfront meu, va resoldre d’una manera espontània i que ha tingut el mèrit de fer-me reflexionar.

Al afegir part de la meva vida personal accepto, des d’un primer moment, que podria haver-m’ho guardat, per la poca transcendència que deu tenir cara al lector, doncs no té la gràcia dels acudits que expliquen molt dels meus amics. Però com sigui, que poden ajudar a dibuixar la meva minsa personalitat, he decidit incloure-la.

Tot s’aprofita avui dia... amb això del reciclatge.

Les pàgines d’aquest Bloc de notes no estan pas relacionades amb el temps.

Segueixen el desordre d’un caixó de sastre, on he anat deixant-les amb la intenció que un dia les reuniria i que em facilitaria la mirada crítica, en arribar a punt d’aclucar els ulls, quan ja no tinc futur, essent la única alenada d’aire vital que em queda: històries que tracten de la humanitat en la seva vessant mèdica i, per tant, recordar que he exercit de ginecòleg i he passat fent camí per aquest món.

7 FOC AL TRAMVIA L'arribada a la Facultat no la recordo pas traumatitzant, encara que érem uns 250 alumnes, en aquell primer dia, nombre que impressionava veure’ns tots plegats en l'amfiteatre de l’aula escoltant i prenent nota de les explicacions del Dr. Lluc, el professor adjunt del Dr. Taure, el Catedràtic d'Anatomia, doncs encara no teníem els quatre volums del Testut, el llibre d'anatomia per excel·lència on estudiaríem.

D’aquestes classes d’Anatomia que ens donava sovint el Dr. Lluc em va quedar molt gravat els dibuixos anatòmics que ens feia a la pissarra per explicar-nos els temes: eren perfectes, minuciosos... i, crec, que fou aleshores quan vaig agafar l’afició al dibuix, que no he deixat mai més.

Prompte ens vam reunir, no sé pas com, els oriünds de la província de Girona i aquesta pinya va durar tota la carrera, sense excloure altres companys que per afinitat personal vaig gaudir de la seva amistat: Arcadi Abelló, Caietà de Martí Prat, Alex Cases, Daniel Castells 1 . En Narcís Boix, que venia sovint a Portbou, també era del curs, així com el que fou President de la Generalitat, en Jordi Pujol, que ja destacava pel seu catalanisme, que mai va dissimular. Un altre company de carrera amb qui em vaig trobar quan vaig repetir la Mèdica III, fou l'Antoni Gutiérrez, el Guti, que tampoc mai va amagar el seu pensament comunista.

En canvi, vaig estar allunyat de l'activisme polític, no em va mai capficar, doncs en tenia prou amb el que li va passar al Pare (que per cert, no havia militat en cap partit i va ser afusellat) i la preocupació per seguir els estudis, que m'eren imprescindibles per no defraudar a la Mare, que treballava de Secretària al Col·legi de Farmacèutics, i per mantenir la beca que m'havien concedit per fer la carrera.

En aquest primer any anava cada dia a la Facultat sense perdre'm cap classe; hi anava a peu per estalviar-me el tramvia, si bé no em va resultar gens pesat fer la caminada del Passeig de Sant Joan a Casanova.

La meva absència del activisme polític estudiantil, també s'explica perquè a partir d’entrar a treballar amb el Doctor Puigvert, com alumne-intern a la seva Clínica del carrer Provença/Passeig de Sant Joan, vaig tenir que estar al marge de tot el que no fos la Medicina. La meva empenta no donava per tant.

Sempre hi ha alguna excepció. No va ser per motius polítics, que vaig ficarme amb les activitats antigovernamentals. A l’entorn dels anys 1946-1947, quan el règim franquista creia assegurat en part la política internacional, s’inicià una repressió que casi elimina del tot els elements clandestins.

L’Anton Andreu i Abelló, de Montblanc, amic i activista clandestí, anys després (entre 1954 i 1961, de quan exercí de ginecòleg a la Ducal Vila) m’explicava 1

Una filla d’ell és la coneguda escriptora Ada Castells .

8 que aquella repressió va coincidir amb un enrenou de la població, degut a la transformació que va tenir lloc pels canvis culturals, econòmics i socials de l’època.

Per la meva part, m’adonava que la joventut, que per l’edat i les influències d’Europa començava a tenir la paraula, era conscient que si bé la guerra havia estat un bufetada política, calia admetre que per la nostra generació era un mal record d’anys passats. Concretant, em van assassinar el Pare els de la FAI, quan el general Franco i Companyia es va revoltar contra el govern de la Generalitat. Els polítics de la oposició clandestina, no es deixaven veure, eren molts clandestins. Aleshores, què calia fer?...

Amb el pas dels anys la situació va donar ocasió que el dia 1 de març del 1951 es produís una acció popular en la qual l’oposició política va tenir un paper reduït. Crec que va ser per aquest motiu que vaig participar en una vaga general que va haver-hi en contra de la pujada de 20 cèntims del preu del viatge del tramvia, on tots els estudiants de la Universitat de Barcelona hi vam ser-hi, amb manifestacions per les Rambles, perseguits i atropellats dels grisos a cavall i, fins i tot, vaig llançar un còctel molotof (en aquells dies encara no se’n deia així) dins un tramvia, buit com casi tots els que circulaven per la ciutat, parat i sense conductor, a la porta de l'Escola Industrial, a on ens havíem aplegat els manifestants que procedíem del termini d'unes classes pràctiques de l'Hospital Clínic, en una d'aquelles tardes de l’anomenada vaga de tramvies.

Aquesta vaga de tramvies i la vaga general, que la seguí, foren les mobilitzacions populars més importants des que es va acabar la guerra civil. Coincidien varis fets: la situació econòmica que passàvem, les restriccions i les tensions entre el governador civil de Barcelona i la Falange.

La pujada de les tarifes fou l’espurna, aprofitant que a Madrid l’augment fou menys. Als darrers dies de febrer, els tramvies foren apedregats, trencant els vidres sense miraments i, a primers de març, va tenir lloc el boicot quasi total.

A tot això, si té que afegir la impopularitat del governador, en Baeza Alegria, que sembla ser tenia com amistançada a la actriu de cabaret Carmen del Lirio 2, i es va aprofitar de ser més papistes que el Papa i tenir més arguments per anar contra l’autoritat, com si aquestes relacions ens importessin massa.

El que passava era que una bona part dels falangistes donaven suport a la vaga i, cal tenir en compte, que els estudiants estàvem obligats a pertany al S.E.U., sindicat falangista. Si be no foren els promotors, el tal governador s’ho creia i va destituir ipso facto als principals caps de la Falange. La majoria dels estudiants, al 2

Fet que després va desmentir, categòricament. Carmen Forns Aznar, el seu autèntic nom, nascuda a Saragossa el 1926, va ser una de les artistes que va triomfar i va mantenir el prestigi del Paral·lel en els anys 50 i 60, on va debutar el 1949. Va morir el 5 d’agost del 2014 als 87 anys.

9 marge del Sindicat i de la Falange, recolzàvem la mobilització pel seu caràcter popular, no per política.

La destitució dels caps de la Falange no va servir de rés, cara al públic. Els aldarulls, estudiantil i popular, prosseguiren. Recordo molt bé, l’enrenou que es va organitzar quan el diumenge, a la sortida d’un partit de futbol del camp del Barça, els tramvies seguien buits i la gent, tot passejant baix la pluja, retornava pacientment cap a casa. L’endemà, Madrid va donar l’ordre de restablir les anteriors tarifes, 50 cts. El poble havia guanyat. Dels polítics no se’n parlava pas.

Naturalment, aquesta batalla guanyada va donar més empenta a la població descontenta, perquè dies després s’organitzés una vaga general en protesta per l’encariment de la vida, aturant-se fàbriques i comerços, tant del centre com de les barriades industrials de la ciutat (Poble Nou, Sant Martí, Sant Andreu, Sants). Es produïren enfrontaments amb la policia, arribant haver-hi morts i ferits. També, aquest cop, en Baeza es va enfrontar amb l’altra autoritat, el capità general de Catalunya, en Sánchez González (que anys després me’l trobaria quan estava fent la mili a Figueres: veure el capítol Telefonia sense fils) i, tot, perquè es negà a utilitzar l’exèrcit per reprimir les manifestacions. S’hi va tenir que fer amb reforços de la policia i de la guàrdia civil i tres dies després es va acabar la vaga... i de quina manera!

Aquestes vagues van ser la fita que senyalava la nova etapa de la resistència popular en lloc de les reivindicacions minoritàries dels grups, dits, d’oposició. M’explicava Antón Andreu, que només l’ERC semblava que es feia present (és clar, dins de la clandestinitat), doncs distribuïa prop de deu mil exemplars de la seva publicació.

Semblant absència de partits polítics clandestins es va donar en l’anomenada Huelga Nacional Pacífica convocada pel juny del 1956, que a Catalunya es va limitar a pocs piquets, que amb la tècnica dissuasiva de la policia es dissolgueren prompte. Només el PSUC s’hi va comprometre a fons i, pot ser, confiant massa amb el poder de la classe obrera, foren detinguts un gran nombre de militants.

La boira va tornar a fer-se present...

10 MATALÀS I ESCALES AVALL...

Em trobava en el segon curs de Facultat i treballava a la Clínica del Dr. Puigvert com alumne pensionat, una forma administrativa vaga per no inclourem en la nòmina, encara que ja m’havia tret el títol de Practicant en Medicina i Cirurgia per si de cas el necessitava a efectes de regularitzar, oficialment, la meva situació. Dels cinc anys que hi vaig estar-hi, mai el vaig precisar.

Ara bé, jo no el vaig precisar, això és veritat, però fou aleshores que em vaig adonar que estava rodejat d’espavilats. A la Clínica del Dr. Puigvert hi treballaven diversos metges, no a full time, compaginant aquell treball parcial amb la plaça de la Seguretat Social, de la que n’eren cirurgians, amb un equip mèdic, que ells designaven a dit. A part dels ajudants de mà, també podien anomenar als altres col·laboradors (anestesista i instrumentista) i és quan sabedors de que jo era Practicant (en aquells anys els Practicants podien practicar anestèsies), em van incloure en el seu equip sense comunicar-m’ho. A les clíniques que operaven, els anestesiava i instrumentava el personal de la mateixa que pertanyien a la plantilla del centre i, amb aquest procedir, es reemborsaven els meus honoraris que rebien de la Seguretat Social.

Aquí va començar una de les primeres estafes que he estat víctima en el transcurs de la vida. Però, tinc que referir que l’estafa no em va perjudicar del tot, doncs al inclourem com a treballador en la Seguretat Social des d’aquells anys, amagats sense que jo m’assabentés, me’n vaig poder gaudir quan decidí jubilar-me, voluntàriament i abans de l’edat obligatòria de l’ICS perquè, en el còmput dels anys, no va haver problema per cobrar el màxim de la pensió que el govern, del color que sigui, em dóna cada mes... fins que a Madrid no tanquin l’aixeta.

Durant els dos primers anys de la meva estança en la Clínica del Dr. Puigvert, l’Institut d’Urologia, no vaig percebre cap sou, doncs sembla ser que estava compensat el meu treball amb l’ensenyament, l’alimentació i la cambra: m’hi vaig conformà des d’un bon principi i gràcies d’acceptar-me. A partir del segon curs, el Xef (com així l’anomenàvem al Prof. Dr. Puigvert) va donar ordres a l’Administració perquè em lliuressin, cada setmana, un sobre amb 75 ptes. Li vaig agrair molt sincerament, doncs la Mare no anava ampla d’ingressos.

Des d’aquest any me’n vaig adonar que cada dia m’espavilava més dins del context de la Clínica, amb la relació amb els metges i amb la resta del personal sanitari. Respecta a les infermeres, no era d’estranyar, doncs era el més jove i el darrer d’arribar i no dubtaven en demanar-me la col·laboració per tots aquells serveis que necessitaven una altra mà... i, sobretot, desagradables (rentar sondes, plegar gases, esterilitzar instrumental, afaitar als pacients, etc.). També tinc que afegir, que degut a la meva joventut i cara infantil em tenien moltes consideracions i em tractaven de forma molt maternal...

11 Va ser en aquesta època quan va arribar una nova infermera, l’Elenita, que de bon principi ens vam a venir molt, doncs era el seu primer treball i es va recolzar amb mi perquè la posés al corrent. De la primera col·laboració vàrem passar a certa amistat... i prou!. De totes formes, recordo que una tarda ens arribàrem al cine de barri i fer manetes. Deuríem d’estar tant entusiasmats, que de la pel·lícula no ens vam assabentar ni el títol i, a més, vaig trencar les ulleres... de tant apropar-nos. No em ve pas a la memòria, per què la nostra adolescent relació no va prosseguir més enllà dels primers passos.

Un altre dia, va aparèixer una secretària de clínica que portava de cap a tot el personal masculí del Centre, és a dir, que estava molt bona i sempre es mostrava molt sexy en quan un metge o un alumne intern tenia que arrimar-s’hi per demanar-li quelcom: anava amb un escot molt generós que mai evitava dissimular la regatera.

La seva feina era multidisciplinària i les atencions que mostrava envers a nosaltres també ho eren. Sempre estava apunt de donar-te una mà en quant et veia apurat, però no em va arribar mai a les orelles que prengués part en la vida privada d’algun dels mascles de la Clínica, fet que em fa suposar que posava a ratlla a qui allargués massa la mà. Diria que era una escalfabraguetes.

La meva funció també era multidisciplinària, és a dir, que tenia cura dels pacients ingressats, com d’ajudar als metges en les intervencions, consultori, laboratori, RX, control de fitxes i d’històries clíniques, etc. etc. Si el cas obligava, havia ajudat al trasllat de material hospitalari d’una cambra a l’altra o del mobiliari clínic. En els darrers anys de la meva estança en la Clínica, el Dr. Puigvert em reclamava per ajudar-lo a muntar les pel·lícules quirúrgiques, de les que n’era molt aficionat: es tractava d’una feina meticulosa i m’arribava a fatigar molt, perquè duraven les sessions fins ben entrada la matinada i, aleshores, no tenia ganes de posar-me a estudiar. En canvi, el Xef, empalmava la vetlla amb l’entrada al quiròfan.

Era infatigable!

Una tarda de dissabte (només cada 15 dies tenia lliure el dissabte i fins a mitja tarda del diumenge), que m’havia quedat de guàrdia, pujava cap a la meva cambra per l’escala de servei, que no era massa ampla.

Per la mateixa, baixava aquella noia tant bona, la secretària de clínica, amb un matalàs i amb molta dificultat pel pas estret.

Naturalment, m’hi vaig oferir de ajudar-la per facilitar-li el treball. Si bé, el matalàs estava enrotllat, al voltar en un replà ens vam entrebancar, el matalàs s’obre i tots dos caiem sobre d’ell.

12 D’això, fa molts anys i la memòria flaqueja. Només recordo, que s’obrí la porta de la planta on ens trobàvem estirats sobre el matalàs i apareix el Xef amb uns ulls esverats.

- Cony, cony!!... ja podriu esperar al vespre!...

I de la mateixa manera que es va presentar, desapareix sense dir rés més.

Ella i jo, tampoc vam saber quin posat fer. Muts, vam acabar la feina... del trasllat del matalàs!

Mai, el Dr. Puigvert em va fer referència d’aquest fet. Era un home molt comprensible i d’aquestes situacions en tenia experiència.

13 VACANCES MILITARS En acabar els estudis de Medicina vaig tenir que fer estada en el Castell de Figueres amb el càrrec d’alferes, però d’infanteria, doncs no vaig voler anar a cap hospital militar perquè feia set anys que no havia tingut vacances... i em semblava que l’Ejército español em donava una bona ocasió i, a més, cobrant.

No em vaig equivocar. Vaig passar sis mesos fantàstics i lluny dels malalts, on m’havia trobat en els set anys d’estudiar i, alhora, treballar en els diferents hospitals que m’ensenyaren el que no s'aprèn a la Facultat (paraules del meu primer mestre el Dr. Puigvert) Formant part de l’educació militar dels soldats (i dels oficials, clar), els altos mandos del Castell de Figueres, on complia els darrers sis mesos de la mili, van organitzar una excursió a Sant Pau de Seguries, a peu pels camins i dreceres, per fer-nos més forts i... valents davant d’una invasió de Rússia o Xina, no ens on van concretar pas. Les mules portaven el material bèl·lic. Els oficials d’alta graduació anaven a cavall. Els alferes anàvem a peu: la nostra graduació es limitava a una estrella. Encara bo, que això de les excursions sempre m'han caigut força bé, tant és així que vaig tenir que fer de metge de l’expedició, doncs quan el metge del regiment es va assabentar que jo també n’era, no va tardar 24 hores en escapolir-se.

L’excursió fou un desastre per la quantitat de lesionats que va haver-hi: molts dels xicots no estaven entrenats a caminar 25 km. per dia. Em vaig recorre el trajecte moltes vegades, donant assistència als ferits, als malalts d’insolació, les gastroenteritis (repartint pastilles de fortasec), etc. No recordo pas que en fatigués massa, encara que foren a la vora de 100 km. en quatre dies, i que en vaig tenir que fer el doble per anar d’un extrem a l’altre de la columna militar.

Per acabar, en arribant a Ripoll ens van posar en uns vagons de tren, model jardinera, màquina defectuosa i altres característiques d’aquest estil, que la Renfe d’aquells anys posava a disposició dels militars.

En el primer túnel amb pendent, el tren es parà, doncs la màquina de carbó, no podia arrossegar el pes de tot el regiment i l’equip bèl·lic. Va començar a emplenar-se de fum tot el túnel i, clar, els vagons. En conseqüència, ja tenim a la gent -soldats i oficials- ofegant-se i amb atacs d'histèria. Em vaig adonar a temps, que el fum era poc dens i deixava un parell de pams d’aire net per sobre del pis del vagó. Estirat a terra, vaig aprofitar aquell espai lliure per respirar sense dificultat, fins que vàrem sortir-ne d’aquella negror de túnel i fum. Llavors, vaig observar que tant soldats com oficials tenien problemes per respirar i, per posar un xic d’ordre a aquella histèria col·lectiva, repartí bufetades a tort i a dret, a fi de reanimar-los: no

14 tenia altre remei a mà. També, els hi va tocar el torn a un parell de jefes, que no quedaren lliures dels efectes del fum... i de la por d’ofegar-se.

En arribar al Castell de Figueres aquell capvespre, em van citar a l’ordre del dia per l’acte heroic que havia fet i durant el vino español en que es va tancar l’èxit de les maniobres, em van proposar enviar-me a l'Acadèmia militar i a no sé quin hospital de Madrid (España), perquè entrés a l’exèrcit professional... Amb sis mesos ja en tenia prou.

Entre les activitats que tenien lloc en el regiment, cal destacar les maniobres en foc real, que ve a ser jugar a la guerra entre persones grans (oficials) i jovenets (soldats), dividits entre dos bàndols, el blau i el groc (el rojo, sembla ser que en aquell temps cap dels dos bàndols l’acceptava).

Al termini d’aquestes maniobres i com sempre passa en les actuacions militars extres, va tenir lloc la traca final, que es feia, a més de foc real en presencia d’autoritats civils i militars d’alta graduació, com per exemple, el Capità General de la Regió, Juan B. Sánchez González (el que va tenir certa actuació en aquella vaga dels tramvies, del 1951), destacat monàrquic, que temps després el mataven els maquis, segons es va dir, prop de Camprodon.

La mort d’aquest general (gener 1957), que fins i tot es parlà que havia estat eliminat pels seus, li va treure al règim un gran maldecap, doncs mantenia bones relacions amb la burgesia del país i essent un dels caps visibles dels grups monàrquics joanistes provocava tota mena de rumors. L’actuació, certament independent, del general en els incidents que la Universitat organitzava de tant en tant, havia fet pensar, a una part de la mateixa oposició, que aquella actitud era extensiva a molts militars, d’ací que en alguns fulls clandestins dels estudiants, s’arribés a escriure que l’exèrcit vetllava pels interessos dels espanyols. Ganes es tenia que així fos.

En el regiment de Figueres, m’havien anomenat oficial de comunicacions, doncs tot el relacionat amb l’electre i la radio sempre m’ha agradat (soc radioaficionat amb el indicatiu EA3AZA).

Em vaig encarregar d’organitzar la xarxa telefònica per enllaçar tots els llocs de comandament de les maniobres, perquè en aquells dies no es contava amb la telefonia mòbil d’avui i, per tant, era una bogeria.

Tant prompte em manaven que posés un telèfon aquí, i casi sense temps de connectar-lo, ja rebia l'ordre de posar-lo molt més enllà. Es tractava d’uns aparells pesats, connectats per cable, que els meus soldats tenien que portar, en rotllos, a les espatlles, etc. etc. Jo no compartia res de tot això.

15 Era prop del migdia i feia molta calor. Després de varies extensions, inútils perquè no hi havia guerra, tot era de broma i res tenien que dir-se, vaig creure que ja n’hi havia prou d’aquell joc, però precisament en el moment en que el Capità General esmentat em va ordenar que li posés connexió amb la seva dona, que es trobava a Girona.

Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig fer enterrar entre els propers esbarzers uns quants metres de cable des de l’aparell que feia de base de comunicacions. Faig com si em posés en contacte amb la centraleta i demano línia amb el Quarter de Girona. Quan han passat els minuts que em van semblar prudents i com si parlés amb algú, li dic a mi General, que la seva dona està al telèfon... Foren uns segons de certa tensió, però l’home em va donar la solució: dígale a mi esposa que no me espere a comer...

Després de penjar, vaig estar a punt de dir-li que la seva senyora li enviava petonets. El fet més graciós del cas és que va felicitar al Comandant per l'eficàcia del servei de comunicacions i al Castell de Figueres (on m’hostatjava) no va arribar pas cap reclamació dies després: un gran descans per mi, doncs així vaig acabar els sis mesos sense entrebancs.

“ Margarita se llama mi amor, Margarita Rodríguez Garcés, una chica, chica, chica pum del calibre ciento ochenta y tres” Si els soldats fossin poetes...

16 CESÀRIA i CAMA TRENCADA Estava passant la consulta del matí a la Clínica de Montblanc, quan em porten un accidentat, que era el marit d’una pacient a la que no feia massa li havia fet una cesària d’urgència, anant tot bé tant per la mare, el fill i... la resta de la família.

En el cas d’avui es tractava que el marit, conduint el tractor i degut a una falsa maniobra prop d’un marge, li va caure damunt. Vaig confirmar a RX la doble fractura de tíbia i peroné, que clínicament havia apreciat i, després d’aquest diagnòstic, només em va faltar fer-li una nota perquè anés a l’especialista traumatòleg, que li corresponia per la seva Mútua d’Accidents.

Molt convençut em va dir que ell no es movia de la Clínica, doncs li havia salvat la dona i el fill i, també ara, li salvaria la cama. No varen servir les explicacions que li vaig donar respecte a la fractura, doncs és de les més dolentes, respecte al pronòstic, per la dificultat de fer coincidir els fragments fracturats (dos de la tíbia i altres dos del peroné), etc. etc. i, per aquest motiu, era precís que un bon especialista tenia que tractar-lo.

Rés a fer: tossut va voler quedar-se. Li vaig advertir que no era especialista, que li podia quedar malament. Se’n reia: ...en les seves mans no puc quedar malament!... Em va salvar la dona i la filla!... Exageració!, va ser una cesària com una altra... Què no em responsabilitzava de com quedaria la cama... Com si sentís ploure.

Tinc que confessar, que tenia moltes ganes de tractar aquella fractura tant per les dificultats tècniques que representava, com per la confiança que el pacient em demostrava, encara davant de tot el panorama negatiu que li vaig exposar.

Definitivament, aquella nit el vaig operar (i ja explicaré per què el vaig operar a la nit). Vaig fer un potro de tracció: amb una tauleta de fusta, de quatre potes i posada de cap per avall. Entre les dues primeres potes hi anava un travesser i en les altres dues, un rodet. El travesser quedava situat a la sofraja del genoll i per un estrep clavat al calcany li feia tracció mitjançà el rodet, que anava girant poc a poc, a fi de fer coincidir els fragments, tant de la tíbia com del peroné.

Com no tenia servei de radiologia, jo mateix vaig tenir que arreglar-m’ho. La intervenció es va fer a la nit, perquè el quiròfan tenia uns amples finestrals sense persianes i com sigui que per radioscòpia feia el control, tenia que estar a les fosques tota la cambra.

17 Feia servir el clinoscopi per controlar millor l’entrada de les agulles de Kirchner, enfilant els fragments. Tota aquesta intervenció va ser feta baix raquianestèsia, que jo mateix li havia aplicat.

Un cop coincidiren els fragments i havent-li fet una radiografia, per la confirmació objectiva de que havia quedat tot correcte, li vaig posar un guix a fi d'aconseguir una bona immobilització. Després de casi tres mesos, al retirar-li el guix, el bon home tornava a caminar bé. La radiografia també va ser favorable. No m’ho creia pas del tot!...

El vaig fer visitar pel traumatòleg de la seva Mútua d’Accidents, perquè em confirmés el diagnòstic i fos ell qui li donés l’alta. Fou una gran satisfacció per mi, que el company (que no coneixia), no es va creure que aquella fractura s’hagués pogut resoldre a una clínica de Montblanc. El metge era de Barcelona... clar.

Torre recuperada on es trobava la Clínica Montserrat

18 DUES HORES ENCANONAT El Cap de la Policia del poble tenia la seva personalitat indiscutible. També era indiscutible pels malfactors que, per les mètodes que utilitzava, no hi havia cap d’ells que arrelés a la població. El seu tracte amb els altres conciutadans el feia una persona ben vista, molt integrada, com és diu d’aquelles famílies que amb els anys han arrelat a la vila, casant filles amb xicots d’aquí i obrint negocis familiars.

No és estrany que en una família que reuneixi bones qualitats apareixi, sense proposar-s’ho, algun element discordant en forma de fill díscol. Aquest va ser el cas de Pedro, l’únic brot mascle del Cap de Policia, que durant la joventut del xicot va porta pel camí de l’amargura a Don Crescencio.

Després d’uns accidentats estudis secundaris que, es vulgui o no, la personalitat del pare va ajudar a que acabés els tres primers anys, alhora Cap de Família decideix que ingressi en una acadèmia militar. Aquesta decisió va ser motivada per dues raons ben concretes.

Cabia la possibilitat –i d’això n’estava ben segur el bon pare- que els mètodes expeditius del centre posessin en ordre al fill, que havia donat mostres del seu procedir anàrquic, no fent cas de cap autoritat... ni la del pare, què ja és dir!

L’altra raó, sembla ser, que si sortia de l’esmentada acadèmia amb certa graduació, encara que fos sense cap galó a la musclera, veia encaminat el seu avenir.

El jove es va fent gran dins d’aquelles parets on es té tendència de guardar un cert ordre, seguint l’estructura clàssica de la metòdica militar, que ens suposem déu imperar, quan de relliscada i sense proposar-nos hem passat fent la mili per alguns dels quarters del país.

Un cop més, l’ascendència del pare i la seva categoria en galons eviten, en dos o tres ocasions, a que sigui expulsat del centre, tant per les seves malifetes, com pel deplorable exemple que dóna davant dels seus companys.

Esquivant, un o altre entrebanc, assoleix sortir de número ras i es destinat a un quarter, no lluny de la família, fet que li permet apropar-s’hi amb certa freqüència i gaudir d’una personalitat, davant dels seus amics, amb l’uniforme i l’arma reglamentària. Tampoc falten les nits, sense uniforme, que les dolentes companyies, l’alcohol i la seva categoria militar, de la que presumeix, el lliuren a unes hores d’escandalós esbarjo.

Els anys, com a tothom, van modelant, en bé i en mal, a Pedro, el fill de Don Crescencio, que fins i tot, arriba al següent grau més enllà de soldat ras. No massa més enllà, clar, però l’entrada d’una xicota en la seva vida, sembla ser que posa un xic en ordre al noi (més que l’acadèmia) i, com a conseqüència natural, el casament i la vida familiar s’imposen.

No hi ha dubte que existeixin els miracles, però tampoc es posa en dubte que hi ha miracles que duren ben poc. Aquest va ser el cas de Pedro. La dona, la família, la graduació dins l’estament militar... no van evitar el retorn a la disbauxa,

19 més o menys organitzada, que en anys següents es va fent present i situa al personatge en el límit de la convivència familiar, sobretot, i ciutadana.

Amb aquest estat de comptes, vaig entrar en la casa de resultes de la meva professió de metge i amic. Tot l’invers de la medalla es donava en la resta de la família. Com ja he avançat d’entrada, tant el pare, la mare i les dues germanes (casades amb nois del poble) han estat sempre persones molt estimades pels seus covilatans i els seus negocis han deixat bona petjada.

Als metges, és repeteix en moltes ocasions, ens dóna la professió l’ocasió de participar amb certa intimitat de la vida familiar i no sempre és de tipus mèdic. Les bufetades que la vida reparteix, repercuteixen en l’estat de benestar que es suposa tenim que gaudir de forma natural. És per això, que al fer-se present un disturbi psicològic, que va aparellat a una patologia orgànica, la nostra presència és obligada.

La patologia orgànica acostuma a ser resolta amb una teràpia farmacològica adient, però la causa psicològica que l’ha determina imposa entrar dins la persona i del seu entorn. D’aquí va venir, que amb relacionés força amb la família i, sobretot, amb la dona de Pedro, pels problemes que el marit donava dia a dia. Fins aquí, cap sobresalt.

Però una tarda de diumenge, em truquen per telèfon perquè acudeixi amb urgència a casa del fill de Don Crescencio (que per aquelles dates ja s’havia mort), doncs la dona de Pedro estava molt greu... Sense obtenir cap més informació per part de l’exaltada persona que es trobava a l’altra extrem del fil del telèfon, m’hi vaig arribar.

Em trobo a tota la família, menys la jove parella, reunits davant la porta d’una cambra tancada per dins. Se’m comunica, de forma atabaladora, que tancats es troben en Pedro i la seva dona, la Margarida, però... ell la reté a la força i amenaçant-la amb la pistola carregada. Aquest punt, el posen accentuat i amb vehemència. A més, es troba begut...

- ... i jo, què hi pinto, aquí?... Vaig pensar i... de la millor manera els hi vaig fer veure.

Doncs, resulta, que en Pedro amenaçava a la seva dona de matar-la si entrava algú de la família i que només parlaria amb mi. D’aquí la meva obligada presència. Fent el cor fort i sense massa voluntat, li vaig ordenar amb veu forta i procurant que no es notés massa el meu acoquinament, què obrís, què teníem que parlar ell i jo, sols...

Si, clar, va obrir, moment que la Margarida aprofita per escapolir-se, ell tanca bruscament la porta i passa la balda, quedant-nos tot dos a dins. Me’l trobo amb els ulls sortits d’òrbita, cara encesa, roja, bavejant, amb dificultat de parla i movent la pistola, suposadament carregada, davant la meva cara. M’assento damunt del llit i li mano que també ho faci ell. No deixa d’apuntar-me amb l’arma, mentre evito mirar-la perquè... no em són simpàtics aquests artefactes.

20 Intenta explicar-me la seva situació o el que sigui, doncs no entenc res del que em diu... Tampoc he recordat mai el que jo li deia... Així, amb aquest diàleg tant explícit, passa un cert temps... En un moment, en que la seva eufòria pistolera declinava, és a dir, que va abaixar la guàrdia amb l’amenaça de l’arma, anava a agafar-la, sense cap brusquedat, però se’m torna a envalentir i ja em veig de nou la pistola movent-se davant dels meus ulls. Seguim parlant com si res hagués passat...

Poc a poc, les seves paraules es coordinen menys, es fan més espaiades i el seu cos va perdent estabilitat, assegut com està en el llit. Li dono una lleugera empenta i s’acotxa deixant de prémer l’arma, moment que l’agafo, obro la porta i la lliuro al seu cunyat. S’havia adormit. Respiro a fons: ha acabat la seqüència de la pel·lícula!... Només havien passat dues hores... Estic esgotat.

L’endemà, va ingressar en un centre de desintoxicació, recuperant-se força bé... encara que anys després va morir d’una cirrosis hepàtica.

21 DE MONTBLANC AL MONT-BLANC

Entre els papers que guardo del Dr. Joan Domènech Miró he trobat aquest article, que no va arribar a publicar-se. Fou escrit quan vaig tornar de fer el cim del Mont Blanc, juliol del 1966.

La propera nit del 7-8 d’agost farà 90 anys que el cim del Mont-Blanc va ésser assolit, per primera vegada, pel metge Michel Paccard i el cristaller i guia de Chamonix Jacques Balmat.

Era la matinada del dia 25 de juliol de 1966, quan el ginecòleg Enric Sànchez-Cid i la seva muller, residents a Montblanc (Conca de Barberà), guiats per un professional de Chamonix, també arribaven al cim del Mont-Blanc, on van enfonsar en el gel, fins la profunditat del seu piolet, la funda d’alumini que contenia l’adjunt pergamí.

El firmà en Josep Gomis i Martí, batlle de Montblanc i els dos excursionistes.

El manuscrit el va confeccionar i redactar en Ramon Requesens i Queralt.

22 Situats en un càmping de Les Houches, a 1110 m., passaren una setmana adaptant-se a aquelles altituds a la que no estaven acostumats per l’habitual residència prop de la mar. La vall de l’Argentière, el llac Blanc, el pic de Béchar, el llac Cornu, etc. foren les cotes que assoliren per entrenar-se i practicar amb l’ús dels crampons, caminant per les geleres.

Al matí del dia 24 de juliol sortiren de la vila de Sant-Gervais-lesBains en el cremallera que, ascendent lentament, els va portar fins l’estació del Nid d’Aigle (2.386 m.). Des d’aquí es va iniciar l’ascensió, que degut a l’estat de la neu gelada varen tenir que calçar-se els crampons. Passaren pel refugi de la Téte Rousse (3.167 m.).

Seguiren per la cara nord de l’aresta del Gouter i, escalant, arribaren al refugi situat a 3.817 m. Es tracta d’un edifici prefabricat en mòduls i transportat amb helicòpter fins aquesta vessant de ponent, des d’on s’esmuny la glacera de Bionnassay. Està adaptat en forma de duplex amb un self-service i lavabos amb aigua corrent..., però mai han funcionat perquè les canonades sempre es mantenen gelades.

A la caiguda de la tarda, els deu excursionistes, sense pertany al mateix grup ni guia, que varen coincidir, s’anaren a descansar en les respectives lliteres que el refugi proporciona.

Eren prop de les dues de la nit, quan de nou es posaren en marxa darrera del guia, que amb la llanterna els dirigia muntanya amunt, caminant lentament sobre la vessant gelada del Gouter i en zig-zag. Sembla ser, pel que m’han contat, que tant aquest moment, com al despertar el dia, no lluny del refugi de Vallot (4.362 m.), els hi proporcionà un espectacle difícil d’oblidar.

Passant pel Dôme du Gouter, una relliscada casi va estar a punt d’acabar en tragèdia, sinó hagués estat pel guia que va clavar el piolet en el gel i els va mantenir amb el cap de la cordada on anaven lligats. Travessaven la cresta entre les dues glaceres, de Bionnassay i de Bossons, a cada banda. Es trobaven a 4.304 m. d’altitud.

Si bé el sol començava a perfilar les carenes de més avall, el vent fred removia la pols de gel que cobria aquell cim, que s’anava fosquejant donant a entendre la prompte entrada d’una de les turmentes que caracteritzen l’alta muntanya, que ho fan sense donar massa temps a reaccionar.

El pic o, millor dit, la planura del Mont Blanc (4.807 m.) va estar assolida pels dos excursionistes tarragonins a les 06.00 h. del dia 25 de juliol del 1966.

Temps de perforar el gel amb el piolet, introduir el tub metàl·lic (era una manxa de bicicleta) amb el pergamí-document on es germanaven la Vila de Montblanc i el cim

23 del Mont Blanc, i retornar seguidament cap el refugi del Gouter. El canvi de temps no donava per masses contemplacions.

Conte l’Enric, que baixant es van creuar amb una cordada que intentava arribar al cim. Una noia, vestida de turista de platja i calçada amb queds, es va deixar caure, esgotada, sobre el gel i sortint ell del camí per intentar ajudar-la, el guia li va donar una estrebada amb el cap amb que estaven els tres lligats, retornant-lo al camí que feien de baixada, cridant-li que aquestes són les víctimes del Mont Blanc...

S’havien compromès a seguir les indicacions del guia i la tempesta estava damunt d’ells... No tenen constància de com va acabar aquella cordada.

Del refugi del Gouter al de la Téte Rousse i d’aquí, assentats sobre els respectius piolets, lliscaren sobre la glacera de Bionnassay fins arribar a l’estació del Nid d’Aigle. Cremallera, Sant Gervais, càmping de Les Huches i al dia següent cap a casa.

Dels retalls de periòdic que he recollit dels següents dies en que la premsa es feia ressò dels accidents que va haver-hi al Mont-Blanc, destaquen la muerte de un alpinista de una cordada austríaca de tres, cuando intentavan ascender a la Dent du Geant (La Vanguardia)... En la darrera setmana d’aquest mes de juliol i primera d’agost le Mont Blanc aura donc fet sept victimes (nota d’un diari francès)... En un altre periòdic, llegeixo que dos alpinistes han mort de fred esperant l’arribada dels socorristes... De l’enviat de La Vanguardia a Chamonix, escriu: ...después del 31 de julio, se desató en el Mont Blanc una fuerte borrasca que sorprendió a varias cordadas de alpinistas que intentaban la ascensión a la cumbre más alta de Europa, han sido recuperados los cadàveres de siete montañeros... Todos los años, en la època veraniega, cuando la montaña presenta su faz más agradable, proliferan las ascensiones al Mont Blanc, que atrae numerosos montañeros, en su mayoria inexpertos, que prescinden de los guias conocedores de la montaña i con deficiente equipo... Cuando la montaña cambia y se desencadena la tempestad, el viento azota, se pierden en la niebla i mueren de frio, acurrucados en el glaciar...

La meteo dia 4 d’agost del 1966 (Agència Hispania-Press.l Mont Blanc. La Vanguardia): Temperatura, - 10º. Velocidad del viento, 120 km./hora. Tormenta de nieve a partir de los quatro mil metros de altura.

En conclusió i com aficionat al muntanyisme, recomano que es tinguin les màximes precaucions quan es vulgui ascendir algun cim i no tant sols els d’alta muntanya, sinó també per qui va a passar uns dies caminant per indrets, on el canvi de climatologia es fa molt ràpidament. La preocupació, la documentació, la indumentària, el calçat, la beguda i l’alimentació... són punts a tenir en compte.

Dr. Joan Domènech i Miró Agost del 1966.

24 COM ES VA FER... "VIA 4. TREN A MONTBLANC" En els primers mesos de l’any 1959, amb un grup d’amics de la Vila Ducal, que habitualment es reunien per representar obres de teatre, vaig decidir realitzar una pel·lícula amateur, però que s’apartés de les habituals que es veien en aquells temps, reduïdes a una temàtica familiar o de viatges. Després de pensar-hi, s’hem va ocórrer un tema policíac, molt segurament influenciat pels films d’Hitshcock. Com passa sovint, quan un no té l’hàbit de fer guions d’aquesta mena, a cada seqüència s’anava complicant més la trama i al final resulta que hi vaig tenir que posar la veu en off, perquè sigues un xic entenedor l’argument, doncs posar lletra als diàlegs em venia costa amunt.

Plantejat el tema i fet el guió, va ser el moment de localitzar tant els exteriors com els interiors. Aleshores, vaig pensar que ben bé podria aprofitar l’argument policíac, de corredisses i de suspense per fer, a la vegada, una pel·lícula documental de Montblanc. Dit i fet.

Sempre he admirat als directors i realitzadors de pel·lícules de moviment de gent, de grans masses d’actors, principals i secundaris, que donen aquella impressió de gran espectacle per amagar els defectes del guió. Per aquest motiu la nostra pel·lícula hi van intervenir 64 actors, nombre exagerat per una realització amateur d’aquella època.

Tenia, doncs, els exteriors escollits (dels interiors no calia preocupar-me: en un o altre domicili particular, podríem encabir el plató) i vaig començar a repartir el papers a cada u dels voluntaris actors que van acceptar intervenir. Naturalment, hi havien els actors i les estrelles, que es van prendre el paper amb molta professionalitat. Els secundaris, resulta ser que en el transcurs del rodatge anaven adquirint un paper, no tant secundari, ja que l’entusiasme que tots hi posaven resultava una seqüència molt important per entendre la trama.

Va arribar el dia de la primera volta de maneta. Era un diumenge d’aquells d’abans en que a primera hora del matí, encara la plaça Major i certs carrers, només hi passa un que altre gat. En Jhon i en Peter i l’equip tècnic ens vam posar en les circumstàncies que el moment demanava: vàrem bloquejar els espais propers per on es perseguien els protagonistes, els enquadraments tenien que captar tant a l’actor com el monument o el paisatge urbà que havia escollit... i, així fou, com vaig pujar a dalt de la teulada de Santa Maria per fer les preses en picat, de quan en Jhon, passa per davant de l’església.

Seguiren altres seqüències, que ens vam permetre passar-ho bé. No podia faltar l’escena típica de la sala de festes amb noies d’alterne incloses, que es va filmar a l’Hotel del Centre de Poblet, de la família Vidal, que amablement ens el van cedir. Ara bé, vaig tenir una relliscada: cal recordar que ens trobàvem en plena dictadura, tant política com eclesiàstica, i aquesta escabrosa seqüència del cabaret

25 es va filmar el Dijous Sant, perquè al ser festa ens anava bé a tots els que interveníem. No teníem males intencions!

Uns dies després, vaig tenir l’ocasió de comentar la realització i la finalitat documental de la pel·lícula amb el Sr. Plebà, que en aquells dies dirigia la vida espiritual dels montblanquins. Com sigui que tenia pendent algunes altres seqüències a filmar pels alts de Santa Maria i pel campanar de Sant Miquel (des d’on queia en Maties, un dels dolents del film), el Sr. Plebà em va prohibir, des d’aquell moment, entrar-hi amb l’equip humà, doncs la pel·lícula tractava un tema poc decent (noies d’alterne) i m’havia saltat certes normes (filmar en Dijous Sant)... Això si, tot ho va dir de oïdes, no va acceptar veure cap seqüència de les filmades per fer-se càrrec de l’innocent argument i de la infantil posada en escena... Era costum, dictar sentència, sense escoltar.

Com sigui que Montblanc és Patrimoni dels montblanquins i jo estava matriculat a la Ducal Vila, vàrem seguir rodant la pel·lícula pels carrers, façanes de les esglésies i demés monuments. L’Hospital de Santa Magdalena em va semblar (per por d’equivocar-me, no ho vaig preguntar) que el Sr. Plebà no hi tenia res que veure i allí vaig iniciar el rodatge d’una seqüència que vaig acabar a Jaca, per motius de desplaçar-s’hi en Josep Gomis i Martí (en Jhon, a la pel·lícula) per motius de la mili. Per cert, els seus jefes militars li van donar tota mena de facilitats perquè poder vestir-se de civil... tractant-se de que era l’actor principal i que l’equip tècnic s’havia desplaçat fins allí per rodar-hi: vaig anar-hi sol, fent 400 km. en aquell dia de Corpus (una altre cop!), i només per aprofitar 90 segons de rodatge!

Es donava el cas que feia poc que havia inaugurat la Clínica Quirúrgica, Mare de Déu de la Serra, al carrer Major de la Vila i en va fer gràcia que també sortís a la pel·lícula. Van ser dues seqüències:

26 Una, quan en Jhon (Josep Gomis) casi queda atrapat pel posat sexy de la vampiressa de torn (Teresina Marsal) que figurava residia en la mateixa pensió.

L’altra, fou quan el protagonista, en Jhon, es rebut per la recepcionista (Maria Serra) i tractat pel metge (Josep Mª Contijoch) i l'infermera (Assumpció Martín) a conseqüència d’haver rebut un tret del seu oposant, Peter (Josep Mª Domènec).

El rodatge, el muntatge i la sonorització ens va ocupar poc més de sis mesos. Crec que ens ho vàrem passar bé.

I com a testimoni d’una època i, sobretot, pensant amb qui ja no poden gaudir d’aquells records, vull deixar constància dels amics que en tot moment varen recolzar aquest projecte: Actors i actrius: Andrèe Bonet Josep Gomis i Martí Mercè Escoté Assumpció Martín Josep Mª Domènec i Cortés J. Mª Borràs i Vidal Maria Serra Sans Joan Mogas Lluís Delclós i Soler

Maties Solé Josep Martín Xavier Oller Josep Mª Contijoch Ramon Requesens Montserrat Rovira Josep Mª Moix Filo (telefonista) Teresina Marsal

...i un llarg etcètera, fins a 64 participants, que havent passat tants anys m’impedeixen recordar els seus noms.

També van intervenir, però ens han avançat fent camí: Josep Monfar Carmen de Sanfeliu

Xavier Pedrol J. Mª Jàvega

Anton Andreu Albert Tarragó

MariaSerra Mn. Robinat

Els escenaris on vàrem filmar foren a: Sala Bikini de Barcelona Hotel del Centre de Poblet Fonda de l'Estació de Montblanc Bar España de Montblanc Clínica M. de D. de la Serra Casa Citroen: 2 CV. Església de Sant Miquel Hospital de Santa Magdalena

Regiment de Muntanya de Jaca Ajuntament de Jaca Blancs Andreu i Abelló, S.A. Cia. Telefónica de España RENFE Església de Santa Maria Ajuntament de Montblanc

27 La pel·lícula va ser filmada en B/N.

Duració: 30 m.

Guió i Direcció: Enric Sànchez-Cid La Direcció musical i veu en off va anar a càrrec de la Dra. Andrèe Bonet.

Sinopsis de l'argument: Els autors d'un atracament en ple coll de Lilla són perseguits per la policia i mentre John (Josep Mª Domènec) es arrestat, la seva companya (Andrèe Bonet) pot escapolir-se i amb la col·laboració d'un tal Maties (Xavier Oller), amaguen la joia en un antic i abandonat temple.

Temps després Peter (Josep Gomis) es encarregat de recuperar el botí, però es seguit per John, que ja ha sortit de la presó, i es fa amb la joia després de malferir a Peter, que passa aquella nit a la pensió indecís de fer-se tractar la ferida.

Al dia següent acudeix al metge (Josep Mª Contijoch) que recomana a Peter lliurar-se a la Policia Local (Josep Mª Borràs i Josep Mª Moix). Aquests es posen, immediatament, en contacte amb el Comissari en Cap de Barcelona (Antón Andreu i Abelló) i identificat John (Josep Mª Domènec), per la manca del braç esquerra. Van a la seva recerca quan intentava escapolir-se aprofitant la casual sortida, en aquell moment, del tren a Montblanc, situat a la via 4.

Anècdotes de la filmació: - La seqüència de Barcelona en que es passa amb cotxe pel passeig de Gràcia i per la Diagonal enfront de la sala de festes Bikini la vaig filmar des del cotxe del Dr. Delclós, de Houston, que passava un dies a Tarragona i ho aprofitàrem per anar a sopar i al teatre aquella nit, acabant ballant a l’esmentat Bikini.

- Vàrem filmar les escenes interiors de la sala de festes en el Hotel del Centre de Poblet (família Vidal-Borràs) el Dijous Sant i tenia que sortir-hi l'actriu Teresina Marsal, però va passar tota la filmació en els lavabos del restaurant vomitant per un sobte mareig que va agafar.

- Com a venjança per la prohibició del Sr. Plebà, el vaig fer sortit en dues seqüències: d'aquesta manera també ell entrava a la roda de les persones de dubtosa conducta (segons ell) que col·laboraren en la pel·lícula.

- Amb en Josep Mª Domènec, en Pep de la roba, que té una botiga al carrer de la Cort de Valls (en John, el manc de la pel·lícula) ja havíem col·laborat amb altres films ("L'home del 2 CV", "El somni de Mari-Elvi", "El retorn serà de nit", etc.). En totes les seqüències que persegueix a Peter (Pepe Gomis) cap dels dos s'arriben a veure, no es coneixien, a excepció del dia que vaig filmar la baixada pel carrer de la Plebania.

- La Direcció Musical, molt encertada, va anar a càrrec de la Dra. Andrée Bonet, ex-Cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital General de Catalunya i que va ser la mare dels meus dos fills i una extraordinària col·laboradora.

- La telefonista, la Srta. Fina, era l'autèntica titular de la Central de la Compañía Telefónica de España a Montblanc, una d'aquelles centrals de cordons i clavilles que funcionaven a mà i per gràcia i amor de les operadores.

28 ...a tots els que van intervenir va el meu sincer agraïment per les bones hores que vam passar fent VIA 4. TREN A MONTBLANC.

------------------------------------------Addenda: - La Unitat de Cinema de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, essent el Cap el Professor Pedro Nogales (2003), va recollir tot el meu material cinematogràfic per fer-ne les corresponents còpies i formar part de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.

- L’any 2004, la cadena televisiva CityTV de Barcelona, va realitzar un reportatge sobre els anys 1940-1961, titulat No fa gaires anys, que va emetre en el 2005. A més de fer-me un interviu per explicar les meves vivències d’aquella època, hi van incloure varies seqüències de les pel·lícules Via 4. Tren a Montblanc, L’home del 2 CV i Montblanc, un any de la seva història. En el reportatge, també van intervenir en Josep Gomis i l’Andreu Mayayo, de la nostra Vila, entre destacades personalitats de la política i cultura de Catalunya.

- El 23 de setembre de l’any 2005, l’Arxiu Històric Comarcal de Montblanc, essent Director en Josep Mª Porta i Balanyà i Arxivera Laia Albareda, va organitzar una sessió cinematogràfica amb la projecció de les pel·lícules Via 4. Tren a Montblanc, amb la banda sonora original, i Montblanc, un any de la seva història, posant en Josep Gomis i Martí, en directe, l’acompanyament musical al piano. El Prof. Pedro Nogales, de la Universitat Rovira i Virgili, va dictar una conferència sobre La importància documental del cinema amateur.

Va motivar aquesta sessió cinematogràfica el fet de promoure la conservació de molts films, que es troben en mans dels seus realitzadors de Montblanc, però mal conservats. Aleshores és interessant, que els prestin a la Unitat de Imatge de la Universitat de Tarragona, per l’adequat tractament i còpies.

Aquestes es guarden en la Filmoteca de la Generalitat i a l’Arxiu Històric de Montblanc, quedant l’original ben restaurat en mans del propietari, donant-li els oportuns consells per la seva conservació.

29 LA CAMA DEL TENNISTA Feia poc més d’un any que els propietaris de la Clínica Montserrat de Montblanc m’havien contractat com a cirurgià i ginecòleg permanent, per tenir cura de la consulta diària i dels pacients quirúrgics, tant de cirurgia i traumatologia d’urgència com de ginecologia i obstetrícia. La Clínica contava amb un equip de tres infermeres, que es tornaven, una llevadora i l’administrador Sr. Mogues. Aquest era l’equip permanent.

Per la meva part, no volia quedar tant aïllat pels minsos medis i la que era la meva muller, la Dra. Bonet Ducros, tenia cura de les ajudanties i anestèsies a realitzar en les urgències, mentre que el Dr. Abelló Virgili, metge anestesista titulat a Manchester i resident a Tarragona, anestesiava les operacions programades.

En el mes de juliol del 1956 va succeir un fet molt desagradable a la carretera a nivell del pas del tren que venia de Vilaverd. Quatre companys anaven amb un jeep en direcció al coll de Lilla. Poc abans d’arribar al pas a nivell del tren quedava a la sortida de la carretera de Montblanc a Tarragona- avancen a un camió sense adonar-se’n que hi havia la cadena que barrava el pas, ni que el tren, que provenia de Reus, anava a passar en aquell moment: el jeep és envestit, salten els ocupants disparats i, si be tres d’ells, no pateixen ferides, el conductor queda mal ferit i fort shock traumàtic.

El portaren a la Clínica Montserrat per fer-me’n càrrec. Llavors, em trobava a Valls, on encara en aquells dies hi vivíem i feia tant sols 15 dies que ens havia nascut el nostre primer fill. A tota velocitat (?!), tenia un dels primers 2 CV, que feia poc l’Estat havia importat i repartit entre els metges (pagant), em vaig presentar a la Clínica, on els metges del poble s’havien personat i manant fer una crida per radio sol·licitant donants de sang. Em vaig trobar amb un gran enrenou a l’entrada, de tanta gent que hi estava aglomerada, autoritats i policia municipal intentant posar ordre.

Els habitants de Montblanc varen posar de manifest el seu altruisme immediat, doncs casi no podia entrar per la munió de voluntaris que omplien les escales i recepció per fer les extraccions.

En el quiròfan em vaig trobar al pacient amb un intens shock, que implicava una alteració de les seves constants vitals, i la cama dreta, a nivell de la part inferior del fèmur, amb una ampla ferida, que afectava la casi totalitat dels vasos sanguinis i trituració de l’os subjacent.

Els dos metges de la Vila, que amb ganes de treure’s responsabilitats de sobre m’inviten a que em faci càrrec del pacient, ja que soc el cirurgià. Això venia, perquè els dos col·legues mai no em van fer costat, des de que vaig arribar al poble i, a més, no deixaven d’acusar-me de fer consultes fora de la Clínica, que per ser una població tancada, només podien visitar ells dos. Mai pogueren recolzar aquesta falsedat. Sempre amb vaig limitar la meva activitat professional als pacients que em venien a consultar a la Clínica.

30 Al Dr. Sancho li vaig indicar que podia començar a realitzar la transfusió, mentre que el Dr. Rull (l’altre metge titular de la Vila) practicaria l’anestèsia, que per l’estat greu del pacient no necessitava ser massa profunda. La Dra. Bonet fou qui em va ajudar en la intervenció, que tot seguit em vaig disposar a practicar. No em va ser difícil decidir el procediment: suturats el vasos sagnants i observant que la part inferior del fèmur i tot el genoll es trobava esmicolat vaig amputar-li la cama des del límit no afectat.

Com succeeix en aquests casos, de seguida es va apreciar una notable normalització de les constants vitals i amb el diagnòstic més favorable que quan va entrar al quiròfan, vam sortir-ne més satisfets.

Després del comunicat mèdic que vaig emetre a les autoritats locals que ocupaven la recepció de la Clínica, la tranquil·litat es va anant establint. Amb la meva dona ens vàrem quedar aquella nit per controlar el postoperatori immediat.

Ja era més de mitja nit, encara ho recordo com un fet passat ahir, que vaig pujar al terrat de la Clínica per esbravar-me de l’ambient oprimit d’aquells moments de tensió que havia passat. Era una nit clara d’estiu amb una lluna casi plena que il·luminava les teulades del poble i perfilava la carena de les muntanyes de migjorn.

Em trobava recolzat sobre la barana i de forma nerviosa movia la cama, quan de cop m’entrebanco amb quelcom que toco amb el peu: era la cama del operat!...

La infermera l’havia deixat allà dalt del terrat, esperant que al dia següent, la vinguessin a recollir els serveis municipals de l’Ajuntament i enterrar-la al cementiri.

A bona hora del matí em vaig apropar a l’accidentat, que havent passat una nit tranquil·la amb va rebre amb cara somrient. Encara no estava assabentat de l’amputació. Amb un cor ben estret i compungit li vaig comunicar el resultat, no podent evitar certa emoció que m’embargava i expressava amb la veu tremolosa i els ulls humits. Era una primera raqueta del tennis belga. Ell, en canvi, es mantenia amb una serenitat envejable i agafant-me la mà amb va agrair haver-li salvat la vida...

31 El postoperatori va transcorre sense cap problema. Inclòs va haver-hi la nota simpàtica que casi fan parella amb una de les infermeres amb qui tractava habitualment... i que anys després va ingressar en un noviciat carmelità: el matrimoni amb Crist era la seva vocació.

Als deu dies, una ambulància de Bèlgica al va venir a recollir per fer la recuperació al seu país, on un any després es va casar amb la filla del cirurgià que l’atenia. En el viatge de noces varen passar per Montblanc a veure’ns i em va sorprendre l’interès que va demostrar voler visitar el lloc del cementiri on estava enterrada la cama i el pas a nivell del tren, on va tenir lloc la topada amb el seu jeep: la cadena havia estat substituïda per una barrera no automàtica, que anys més tard un gep de la carretera va anular aquell fatídic punt negre que més d’un accident havia provocat.

32 LA CLÍNICA MD DE LA SERRA DE MONTBLANC A la Vila de Montblanc em traslladà el gener de 1955 per ocupar la plaça de ginecòleg i cirurgià d’urgències (així és com em contractà un soci que es feia passar per metge) de la Clínica Montserrat, filial de les Mèdiques Montserrat, de Reus, i de la Clínica Monegal, de Tarragona. Acabava (nov. 1954) de fer els sis mesos de Milícies Universitàries al Castell de Figueres i quinze dies desprès em casava.

Aquells primers anys els vaig passar molt atabalats, tant perquè era la primera plaça que ocupava baix la meva exclusiva responsabilitat, com perquè, a més, em feia càrrec d’una Clínica Mútua, que aquell mateix soci no metge, tenia a Valls i m’havia proposat capitalitzar la nòmina d’aquesta plaça. Em vaig fiar d’ell, doncs l’havia conegut i tractat com a Metge de Guàrdia de la Clínica del Dr. Puigvert, quan vaig ser intern pensionat en els primers anys de la carrera. Quan vaig organitzar la meva Clínica de Montblanc i deixar la plaça capitalitzada de Valls, no em va reconèixer els anys de treballar-hi. Després m’assabentà de que no era metge i que, inclòs, va estar perseguit per la justícia per intrusisme.

Cada dia em traslladava de Valls a Montblanc i viceversa amb la Vespa verda que em vaig comprar la mateixa tarda del casament. No tant sols ho feia a les hores programades per les consultes i operacions, sinó que també tenia que passar el Coll de Lilla per les urgències, que en una o altra Clínica em reclamaven (tots els hiverns d’aquells anys, la neu i les tempestes em varen acompanyar més d’una nit).

Montblanc en aquella època no arribava als sis mil habitants i va encapçalar, probablement de manera històrica, la relació de pobles petits dotats d’una unitat quirúrgica, on vaig realitzar histerectomies vaginals i abdominals, gastrectomies, colecistectomies, hemorroidectomies, apendicectomies, herniorrafies, reducció de fractures (Coles, tíbia i peroné, húmer), cesàries, parts distòcics (la ventosa, la vaig utilitzar quan encara a la província de Tarragona no s’havia utilitzat mai), exploracions radiològiques diverses com la histerografia (que també vaig ser el primer de la província de fer-ne), transfusions de sang i una llarga sèrie d’intervencions de cirurgia menor, a més de les consultes de ginecologia i d’obstetrícia que diàriament atenia en un o altre dels consultoris. Els parts normals eren atesos per la llevadora del poble. La administració de la Clínica de Montblanc la portava el Sr. Joan Mogues, de la mateixa Vila, amb qui em va unir una bona amistat.

En el 1959, per desavinences entre els socis de Clínica Montserrat SL, tancaren el centre de Montblanc i, aleshores, vam estar a punt d’anar-nos amb la

33 família a Vancouver, on m’havien proposat una plaça de ginecòleg resident en un hospital. En aquell any ja havia assolit la plaça de Metge lliure de Montblanc.

Assabentats el grup d’amics que tenia a la Vila (Francesc Sigró, Andreu Abelló, Bielet Saura, Francesc Tibau, J. Mª Borràs, Moix, Joan Mogues, Pepe Gomis, Maties Solé, Xavier Pedrol, Xolis, Ticó, Eduard Riba, Xavier Ollé, Felip, Pujades, Pomarola, etc. etc.), em recolzaren perquè instal·lés una Clínica pròpia a la Vila.

Amb la que era la meva muller, la Dra. Bonet (anys més tard, Cap del Servei d’Oncologia de l’Hospital General de Catalunya), ens hi vam entusiasmar i muntàrem la Clínica Mare de Déu de la Serra en el carrer Major. El Sr. Giné, Director del Banco Español de Crédito, em va atorgar un crèdit bancari amb la firma del que va ser un amic, fins a cert punt, en Francesc Tibau, de Lilla. Anys més tard, aquest veí de Lilla, em va regalar els terrenys a la partida de Can Magre, on em vaig construir una casa -la Pallissa del Metge- i hi passem molts dies d’aquests anys de jubilat, però pendents del dictat del jutge, doncs els fills i nets pretenen fer-se-la seva, doncs un dia per l’altre, l’Avi Cisco, no es decidia anar a firmar l’escriptura... i jo me’n fiava de la paraula de tots, quan sembla ser que era una ensarronada.

La Clínica de la Mare de Déu de la Serra tenia una capacitat per a set llits, disposava de recepció, consultori, quiròfan, raigs X, office (el servei de restauració el proporcionava la Fonda de l’Estació, avui desapareguda). Els pacients ingressats eren atesos per les auxiliars de clínica, Maria Serra, Assumpció Martí, Maletina Rovirosa. Diàriament, funcionava el consultori i, un o dos cops per setmana, el quiròfan, essent l’anestesista el Dr. Abelló de Tarragona. Com únic centre quirúrgic que hi havia a la comarca, sovint atenia les urgències que es generaven a la Conca.

Periòdicament, passava consulta i operava el Dr. Domènech (e.p.d.), otorrino de Tarragona, President del Col·legi de Metges, un gran excursionista (entre altres activitats esportives) i que va col·laborar en les gestions per obrir el refugi del Cogullons al terme de Rojals.

La casa on es va habilitar la Clínica de la Serra, era -segons m’explicaren- la residència del general Prim quan es refugiava a Montblanc, escapolint-se de les batusses de Madrid: el seu dormitori el vaig transformar en el quiròfan... Pertanyia a la família del Mas de la Farga, doncs un nebot de la propietària, el Dr. Castillo hematòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona- l’havia conegut essent intern del Servei de Ginecologia del Prof. Cónill.

34 En el 1960, Montblanc anava pujant de nivell econòmic i la presència de cotxes a la Vila augmentava dia per altre (era el boom dels Seat 600). L’arribada de personal, qualificat i peó, a les indústries que s'instal·laven a Tarragona (entre 1957 i el 1963 s’establiren 25 noves empreses que crearen dos mil llocs de treball), feia presumir més parelles joves i, per tant, més natalitat i, anys després, patologia ginecològica.

Aquestes consideracions, van ferme intuir que arribaria un dia que els habitants de la Vila, al anar de compres a la ciutat (Tarragona, Reus o Lleida) també ho aprofitarien per anar al metge i és, aleshores, quan decideixo avançar-me i, a primers d’octubre del 1961, obro el consultori a Tarragona, tancant la Clínica de la Mare de Déu de la Serra.

De totes maneres, mai he abandonat la Ducal Vila, de tal forma que molts dels meus coneguts de Tarragona creuen que soc fill de Montblanc.

Portal de la Clínica MD de la Serra

35 TRAQUEOTOMIA D’URGÈNCIA Una tarda, en acabar la consulta de Valls, retornava a Montblanc amb el 2 CV, que per ser l’únic, que en aquells temps circulava pels carrers de la ciutat, era molt conegut. Al passar enfront d’una casa del carrer Porvenir, vaig sentir que em cridaven d’un balcó perquè pugés ràpidament, que hi havia un nen que s’estava ofegant...

Sempre tenia a mà un maletí amb quatre instruments mèdics, precisament, per aquests casos d'emergència. Em vaig trobar amb un nen de 2 a 3 anys, que s’ofegava per un crup laringe, estava apneic i cianòtic. Al vaig posar sobre la taula del menjador i, sense cap anestesia doncs l’estat del crio no ho precisava, amb el bisturí fi li vaig practicar una traqueotomia. Amb la pinça de Kocher vaig separar l’obertura de la tràquea i, immediatament, el nen va fer una forta inspiració i el color rosat va tornar a les seves galtes. Vaig fer anar a cercar un tub de laringe a casa del Dr. Figueres, pediatra, que feia pocs dies li havia vist que en tenia en la vitrina de la seva consulta.

Dos dies portant la cànula a la tràquea i amb un tractament coadjuvant (no recordo pas quina medicació era) es va recuperar. A la setmana ningú se’n recordava del fet... Menys jo: perquè a l’endemà, quan anava a sortir de casa per passar visita a la Clínica, el meu fill Enric comença a tossir de coll, a respirar malament, cercant l’aire amb els ulls esverats i, al agafar-lo en braços, em va fer una vomitada sobre la meva cara, que casi vomito també jo.

Perd el seu color rosat i la cianosis s’estableix. Tornem-hi!, vaig pensar. La inspiració no l’havia perdut del tot, si bé no era ampla. Això em va fer decidir anar a cercar una botella d’oxigen al taller on habitualment m’arreglaven el cotxe. Era una d’aquelles botelles grans, que encara que pesava molt, no se pas com ho vaig poder fer, doncs no tinc record de l’esforç, i la vaig pujar al tercer pis on vivíem.

L’oxigen no acabava de ser la solució. Mentre vaig anar a cercar la botella li vaig dir a la meva dona que avisés al Dr. Sancho, un dels altres dos metges de la Vila, perquè vingués, a fi de tenir un altre suport mèdic: va venir amb molta promptitud. Doncs bé, en aquest moment de veure que l’Enric no millorava, anava a fer-li la traqueotomia, però en Sancho no em va recolzar, sinó tot lo contrari.

Al veure’m sol, em va semblar millor traslladar el nen a l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona, on tenia els companys Domènec, precisament otorrino, l’anestesista Abelló, etc. Amb el canvi d’altitud, passant el Coll de Lilla, va semblarnos que l’Enric respirava millor, per el menys no empitjorava i amb aquesta minsa tranquil·litat arribàvem a Tarragona. L’atenció dels amics metges, de les monges i de les infermeres no va mancar mai i els quatre dies que els metges Domènech i Abelló el van tenir en observació, ens donaren l’alta i poguérem tornar a casa.

36 Relacionat amb la bombona d’oxigen que vaig pujar al pis el dia de la crisis, a una tercera planta, i sense adonar-me’n, tinc que referir el que va passar quan l’amic del garatge la va venir a cercar. Eren dos forts nois que els vaig fer esperar al rebedor, mentre anava a buscar la botella a la cambra de més enllà, on l’havia deixat: em va ser impossible traslladar-la pel seu pes i els dos nois no es van creure que l’havia pujat jo sol. Un cop més penso el que fa estimar un fill i veure'l en perill...

Pocs dies després d’aquesta anècdota, vaig llegir al diari el cas d’un noi que va quedar atrapat sota el camió que arreglava al desplaçar-se el gat, mitjançà el qual l’havia aixecat i poder treballar.

L’escena la presenciava la seva mare, que en quan se’n va adonar que el fill estava atrapat sota el camió (no tinc pas detalls del pes del mateix) l’agafa pel xassís i l’aixeca fins donar pas a que el fill en sortís de sota d’ell. Seguidament, la mare es va desplomar.

Per l’esforç es va trencar unes vèrtebres i va quedar paralitzada de cames...

37 VÍCTIMA DELS PORCS L’amor és un estat d’ànim que no té pas una definida explicació als ulls dels mortals. La forma de presentarse, de mantenir-se viu o de desaparèixer de l’esfera dels amants és imprevisible, tant per un o altre dels protagonistes i, no diguem pas!, per l’espectador.

Poc després d’iniciar el meu exercici de metge en el poble, em va arribar la notícia que havien empresonat a Peret de Cal Naci acusat d’intent d’assassinat. En aquells dies, només el coneixia de passar per davant de la seva masia quan anava a fer cames per la muntanya.

Vivia en una finca situada en plena vall de ponent, prop de la llera del riu Sallent i no massa lluny del poble. A la masia hi habitaven en Peret i la seva muller.

Ella era, segons el que em van explicar, un quants anys més jove que ell, de més bona presència, i no tenien fills. Conreaven una extensa propietat agrícola i ramadera amb l’ajuda, de tant en tant, de jornalers assalariats, que es feien més presents en les èpoques punta, quant el treball estava empenyent pel temps.

Assolien una situació econòmica francament bona i mai va aparèixer pel poble cap rumor de problemàtica en aquell indret i a l’entorn del matrimoni.

Naturalment, cada divendres es feien presents, un o altre, en el mercat setmanal de la vila i, en certs dies de l’any era sovint veure’ls tots dos comprant els queviures i vitualles personals i per l’ús de la propietat. Al migdia, acostumaven a dinar a Cal Colom, on havien deixat el matxo a l’establia.

A la banda de tramuntana de la masia es trobava el tancat per la cort dels porcs. A excepció d’una obertura en aquest mur, que donava on guardaven els animals de tir i el ruc, cap més altre finestra de la casa s’hi obria per evitar l’entrada dels mals olors. Tot un detall.

Pocs dies abans dels fets que motiven aquest record, la Filo s’havia arribat aquell divendres, fins al poble per passar per Ca la Polaca a recollir un vestit, que quinze dies abans havia encarregat. Es preparava per assistir amb el seu home a les festes de la Fira de Juny, que com cada any hi assistien. Esperant que li fessin alguns ajusts a la roba, ho va aprofitar per passar per aquesta i aquella altra botiga i completar així el llistat mental de petites adquisicions que s’havia proposat fer.

Sortia de casa la seva amiga Roseta, quan es va trobar amb el Quimet, un dels jornalers que habitualment contractava el seu home en arribar el mes de la sega, quan les feines imposava més mans al treball. La Filo va aprofitar aquesta

38 trobada per recordar-li el que en Peret, el marit, no feia gaires dies, havia comentat de no oblidar-se’n de parlar amb els mossos.

La Filo i el Quimet baixaven per les escales del carrer del Vent de Dalt, un xic apartat de la Plaça del Mercat i, per tant, poc freqüentat en aquelles hores. Això no va impedir que en Manel, el carnisser, es topés amb ells i, sense més-i-més, saludar-los indiferentment, quan era un dels amics i clients del matrimoni de Cal Naci pel que fa a les ovelles, que cada setmana adquiria per dur-les a l’escorxador i tenir la suficient carn a la botiga, una de les més importants del poble.

Un cop va enllestir els encàrrecs que s’havia proposat i carregades les sàrries de la somera, la Filo agafà de nou el camí de tornada a la masia, tot caminant al ritme descansat de l’animal, ja un xic entrat en anys i baix una calor que presagiava una propera turmenta. El camí traspuava tranquil·litat i tant sols el pas de l’aigua del riu proper per certs punts, trencava aquell silenci que la Vall encaixonada proporcionava.

A nivell de les olles, quan el riu i el camí s’aparten per deixar pas a un planter de pollancres, ja espès en aquells últims dies de maig, la Filo decidí banyar-se, com en altres ocasions feia en els dies de l’any que la temperatura invitava. Nua i dins de l’olla petita, que recull l’aigua de la gran, de seguida va retirar-se a una banda per amagar-se del camí per on pujava en Quimet, el mosso. Al perdre’s de vista en el primer revolt, a corre-cuita es va vestir per no tenir cap més altre ensurt.

Segons m’explicaren, a partir d’aquest moment tot un seguit d’esdeveniments es fan fer presents. Es veu, que en Quimet tenia molt bona vista i veient a la mestressa banyant-se nua dins l’olla petita, no va poder evitar amagar-se i contemplar l’espectacle de bellesa de la madura dona, ben proporcionada i d’exuberants corbes, per davant i per darrera.

No lluny, es trobava el marit que tornant del tros que conreava, prop de la font de l’Auró, no tant sols va veure al mosso que estava guaitant a la dona, sinó que se’n va adonar que la Filo es banyava nua... De sobte deuria enrogir de vergonya, de gels, de ràbia... i tot un seguit d’inquietuds, molt propis d’una andropausa descontrolada.

Primer va arribar la mestressa a la masia, un xic esvalotada i, naturalment, els cabells i els vestits xops així com la brusa mullada perfilant-li els pits d’on destacaven i transparentaven els mugrons tensos. Sense donar temps a refer la seva atractiva imatge, arriba en Peret amb cara que no dissimulava la seva excitació

39 de marit transgredit. Per arrodonir l’escena, apareix el calent d’en Quimet, tot fet unes pasqües.

El que va passar en els moments següents d’aquesta posada en escena, no sembla pas que s’hagi aclarit. Es de suposar part del succeït, doncs només hi ha constància de l’arribada esverada del mosso al poble, demanant ajuda a l’agutzil, l’única autoritat que en aquell moment es trobava a la Casa de la Vila. Va explicar la pallissa a cops de gaiato que en Peret va propinar a la indefensa Filo, sense que el noi pogués intervenir, doncs també ell va ser objecte de més d’un cop, que per la seva destresa va saber esquivar.

Veient l’excitació, la fúria i l’energia que l’amo descarregava sobre la infeliç muller... i per defensa pròpia, va fugir esverat camí al poble. Ara, qui queda més esverat és l’agutzil, que no sap quina decisió té que prendre. La Providència acudeix en socorro dels dos atabalats homes en forma de la parella de la Guardia Civil, que són assabentats del drama que està passant a la Masia de Cal Naci i decideixen arribar-s’hi amb la intenció d’evitar pitjors mals. Naturalment, ho van fer a peu, que era la manera habitual de com es traslladaven en aquells temps de més bona voluntat, que efectivitat, sempre que no utilitzessin el corretatge (això sí, què era efectiu per tenir a ratlla als delinqüents!).

Ja feia més d’una hora, que la justícia que s’havia pres en Peret estava consumada. Després de maltractar-la a cops i quedant més morta que viva, recull el desplomat cos de la Filo i, per la finestra que donava a la porquera, la llança sobre els fems acumulats en aquella banda. Una de les bèsties no va tardà massa en apropar-se al cos sense sentit de la dona.

La primera part d’aquesta història segueix en el moment que fent-se presentes la parella de civils, identifiquen a la Filo en el corral dels porcs, barrejada amb els excrements i la vianda, en un estat de mig morta, sagnant per les ferides que el marit l’hi havia fet a cops de bastó i per les mossegades de la truja, recent parida i recelosa.

En Peret, esverat per la magnitud de la seva revenja es va escapolir muntanya amunt, amagant-se en les coves del Mas d’en Llop, on dies després el va localitzar la Guàrdia Civil, fora de sí i desnodrit. Recuperat i baix vigilància, va ser jutjat i entrà a la presó per un intent d’assassinat, doncs l’efectivitat d’aquella parella de civils la rescataren de la furiosa truja, que ja s’ha n’havia endut part de l’orella dreta de la Filo. * * * Passen els anys i, la veritat, no em vaig recordar mai més de llegir-me aquesta història que, com moltes altres, havia escrit en el bloc de notes, que guardo en un calaix del despatx.

40 Una tarda, estant a la consulta, entra la Filo per visitar-se. Jo no l’havia pas conegut abans, només de la història en sabia les referències que he citat. De moment l’entrevista mèdica va transcorre de forma habitual, sense que traspués cap detall d’aquells fets. La senyora, ben vestida i moderadament guarnida, tenia les faccions de la cara pròpies de les pageses del país, en que el sol i el treball a la intempèrie no es poden dissimular. Em va cridar l’atenció la manca de l’òvul de l’orella dreta... i, és possible, que la meva mirada indiscreta no l’hagués dissimulat massa, doncs de seguida em va explicar que una truja l’hi havia arrancat part de l’orella...

Deuria ser un reflex subliminal, que immediatament em va venir a la memòria la història de la masia de Cal Naci. No sabia quin comentari tenia que fer...

Què podia afegir més?... No va ser necessari. Després d’una petita pausa de silenci, el va trencar relatant-me els detalls d’aquell malentès amb el seu marit...

- Si... Va ser un malentès... Després de sortir de la presó tornem a viure junts...

41 APODERAT DE TORERO, CINEASTA i CIRURGIÀ DE PLAÇA Montblanc no és ni ha estat mai una Vila on hi hagués una especial afecció pels toros i, tampoc, mai m’he sentit atret per aquest espectacle. Malgrat això, l’any 1961 hi hagué un gran rebombori a causa de la corrida protagonitzada pel torero Manuel Alvarez, El Bala, que uns mesos abans s’havia establert a la població i s’havia amullerat amb una bonica xicota de la Vila, l’actriuvampiresa de la meva pel·lícula Via 4. Tren a Montblanc. El dia 13 de gener va ser tot un esdeveniment, que despertà un interès mai vist fins aleshores. Vam organitzar una espècie de societat per construir una plaça desmuntable de braus per una capacitat d’unes 500 persones. Amb tota la grandesa que rodeja la fiesta nacional, va haver-hi el paseito de la quadrilla de El Bala amb el seu personal de a peu i a cavall.

El valent torero espera a la bèstia assegut a una cadira davant del toril i sense que el toro, s’ho pensi dos cops, el fitora amb les banyes a nivell de la cuixa dreta. Fins aquí ho tinc filmat, però com que a més de accionista i pel-liculero, també era el cirurgià de la plaça, vaig tenir que interrompre la filmació per anar-me’n a la meva Clínica a atendre l’accidentat.

No sé pas com no es va enfonsar el pis on tenia establerta la Clínica, doncs es va emplenar de gom a gom, de tal forma que amb dificultat vaig poder arribar al quiròfan. Tinc que dir, que estava tot preparat perquè ja em temia un accident com aquest: el torero era dels que es lliuren en cos i ànima a la faena i el poble estava exaltat per la fiesta... Ajudat per la Dra. Bonet (la meva exdona) i les infermeres Assumpció i Maria, mentre els amics vigilaven la porta per no deixar entrar a ningú d’aquella multitud, que envaïa els passadissos de la Clínica, vaig explorar la ferida.

Semblava feta pel millor dels cirurgians coneguts, doncs situada a nivell del triangle d’Scarpa va deixar ben dissecats els vasos femorals i la safena, sense tocar-los!... gràcies a Déu.

Em vaig limitar a suturar la pell i posar-li una bena. Encara no tinc temps de fixar-li bé la protecció, quan El Bala em salta de la taula del quiròfan i retorna a tota pastilla al ruedo per rematar la faena.

42 D’aquells fets el corresponsal del Diario Español de Tarragona va escriure: “La Fiesta taurina se hizo preceder de aliños a manera de cabalgata, para atraer a las gentes hacia el coso improvisado. Un pasacalle con el diestro enjaezado y la charanga correspondiente al frente. Chafarrinón y pandereta, cuyas sonajas sonarían en Montblanc, quizás un poco raras. Luego la corrida y la cogida. El traslado del espada a una clínica, -por lo visto, en la placita no había enfermeríamaltrecho, mientras el segundo novillo permanecía vivo en el redondel. Y la evasión de El Bala recorriendo a pie y sangrando (fantasia del periodista), los doscientos metros que les separaban de la plaza, para acabar con su enemigo. Y el desmayo final con la consiguiente hospitalización hasta que se cure de sus heridas de lo que, afortunadamente, está en buen camino”.

Desmaiat, o dissimulant un cobriment de cor, me’l van retornar a la Clínica on li vaig revisar la ferida, que no presentava cap mal aspecte ni havia sofert cap complicació amb la fugida. Va quedar ingressat, vaig emetre el corresponent part mèdic, sobrevalorant un xic la ferida, els aficionats se’n van anar cap a casa i la tranquil·litat va retornar. Dos dies després, fou donat d’alta.

Poca cosa més puc dir d’aquell noi.

Casat amb la noia montblanquina se’n van anar a viure a Andalusia, on seguí exercint de torero i van obrir un bar. En una corrida a Bilbao, va ser agafat amb tanta mala sort, que li van tenir que amputar una cama. No en sé més d’ells.

43 DE POLÍTIC, RES Si be tenia constància dels problemes polítics que patia el País baix la dictadura franquista, no estava afiliat a cap partit, ni l’oficial -la Falange- ni clandestí, on pertanyien molts dels coneguts amb qui em relacionava.

En una ocasió, estant a Valls i essent amic de l’Alcalde, en Josep Mª Fàbregas, falangista fins al moll de l’os, li vaig demanar si podia donar-me una nota de recomanació per veure al governador. Es va posar prompte a la màquina d’escriure, en el mateix moment que li deia a la secretària que emplenés la fitxa de la Falange per donar-me d’alta. Li vaig agrair el gest i desitjant-li bon dia al baix deixar plantat davant la màquina.

Segurament necessitava més afiliats, doncs en aquells dies el règim franquista passava per una de les crisis internes més importants. L’enfrontament entre la política liberalitzant de Ruiz Giménez i l’immobilisme de la vella guàrdia falangista, culminà amb greus incidents en les Universitats del país.

Això de dependre dels polítics no m’ha fet mai cap gràcia i m’ha n’adono, que sempre ho dec haver tingut en compte, doncs per l’amistat que hi havia entre la nostra família de Portbou i la família de García Ribes, veïns de casa dels avis, la Mare li va demanar que em fes una recomanació pel governador civil de Tarragona, que sempre podrà fer quelcom per a tu en cas de necessitar-ho, em va dir. Aquesta era la carta de presentació, que encara conservo: Cortes Españolas Procurador en Cortes Sindicato Prov. de Transportes y Comunicaciones Excmo. Sr. D. José Gonzales Sama Gobernador Civil TARRAGONA Querido amigo y camarada: Te agradeceré veas la posibilidad de atender a D. Enrique Sanchez Cid, Médico de Valls, en el asunto que te expondrá y me agradaría pudieras resolverle. Es un muchacho de mi pueblo.

Con gracias anticipadas i un fuerte abrazo te saluda con afecto, Fdo. V. García Ribes

Com era d’esperar no la vaig utilitzar.

Un dels amics de Montblanc, amb qui més m’he relacionat és en Josep Gomis, un noi polifacètic i que fou l’actor principal de la pel·lícula “Via 4. Tren a Montblanc”. Sempre anàvem inquiets d’una banda l’altre i al apropar-se unes eleccions, gens o menys democràtiques, que tenien que fer-se per ocupar els càrrecs de regidors a l’Ajuntament (1961), ens vam arribar fins al Coll de Lilla per

44 pensar-nos, si ens presentaríem o no. Amb el neguit de fer coses per la Vila, vam decidir presentar la nostra candidatura, que amb gran nombre de vots va ser elegida en el seu dia.

Aquesta entrada a la política municipal, si és que aquell pas que fèiem se’n podia dir d’aquesta manera, va ser el començament de la carrera d’en Josep Gomis i Martí, però no de la meva, doncs un cop més vaig deixar constància del poc saber fer polític que tinc. La meva activitat com a Regidor de Cultura (aquest fou el càrrec que em va donar l’Alcalde) es va limitar a lluitar contra les forces feixistes per evitar que posessin un nom del polític de torn (era el costum de l’època) a la nova avinguda on m’havia fet la casa.

Degut a que el camp de futbol limitava també amb el meu carrer i semblava que per aquelles rodalies s’obriria un complex esportiu 3, vaig insistir que se li posés el nom d’Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, que era la Patrona dels Esportistes Catalans i, finalment, amb el suport de la majoria dels regidors, s’acceptà.

La segona participació meva, i la darrera, fou quan arran d’haver construït el Parc Infantil, on avui s’ubica la Plaça Catalunya de la Vila, amb la col·laboració del comerciants, industrials i mestres de la població i de la Creu Roja Provincial, de la que era President el Dr. Martí Crespo, vaig demanar que en el dia de la inauguració s’autoritzés la presencia dels gegants i nans, per allò de que la festa es feia per la mainada. Després de discussions d’uns i altres i amb poques raons de pes, m’ho negaren i sense pensar-m’ho dues vegades em vaig aixecar del Ple, tot enfadat (aparentment), i al sortir i tancar de cop la porta de la Sala, em vaig carregar els grans vidres de la mateixa. No hi vaig pas tornar-hi més.

En Josep Gomis i Martí va continuar i aquí començà la seva carrera política, però per sobre de tot sempre va demostrar la seva fidelitat i estima a Montblanc. Fou jugador de futbol, actor principal en les representacions teatrals, autos sacramentals i el Satanàs per excel·lència dels pastorets. Havia estudiat Dret, va exercir de mestre i treballava en els sindicats i passà a ser gerent d’una fàbrica de filats, que es va instal·lar a la Vila. De Regidor, va arribar a ser elegit Batlle (essent l’alcalde que més anys ha presidit un ajuntament català), Diputat Provincial, Procurador en Corts, President de la Diputació de Tarragona i Diputat a Corts. Quan va passar a Tarragona, va ser Director de la Banca Nat West March. Al 1988 el company de curs de la Facultat de Medecina i, aleshores, President de la Generalitat, en Jordi Pujol, l’anomena Conseller de Governació. Anys després, en una nova remodelació del Govern de la Generalitat, passà a Delegat del Govern de Catalunya a Madrid.

El 6 de setembre de 1996 l’Ajuntament de Montblanc l’anomena Fill Predilecte de la Vila, essent Alcalde l’Andreu Mayayo, Professor d’Història a la Universitat de Barcelona, que en el panegíric que fa d’ell, en l’acte protocol·lari que va tenir lloc a 3

Avui dia, precisament, ja existeix el Complex Esportiu Hble. Sr. Josep Gomis.

45 l’antiga església de Sant Francesc, va recordar ...que havia entrat a l’Ajuntament i a la política del braç del Dr. Sànchez-Cid...

Em sembla que es va passar un xic, doncs en Josep Gomis i Martí, és un polític nat, hàbil i llest, que no necessita del braç de ningú i menys del meu, que per aquests camins de la vida em perdo...

Aquarel·la propietat d’En Joan Miquel Sanfeliu (foto cedida)

46 AMB L’ESGLÉSIA M’HE ENTREBANCAT Filmar va ser una d’aquelles fal·leres que en certs moment de la vida t’agafen i no et deixen fins que un dia, sense saber per què, deixes de fer cinema.

Pensant-ho bé, si que sé perquè ho vaig deixar-ho. Pel contrari de fer-ne.

M’explicaré. Per fer cine necessites un equip i no em refereixo a la màquina de filmar, sinó a un grup d’amics que et recolzin, facin de protagonistes, t’ajudin en el guió, en l’atrezzo, etc. etc.

Em trobava a Valls i vaig coincidir amb en J. Mª Domènech, en Pep de la roba, que també li va entrar aquesta fal·lera. Ens varem associar i decidirem fer una pel·lícula de guàrdies i lladres amb la morbositat de la droga, adulteri i assassinat pel mig. Els actors i actrius els varem treure de l’entorn familiar, la clínica on treballava va ser part dels interiors i la ciutat de Valls (Walls City, a la pel·lícula) i els exteriors ens arribàrem a Andorra.

No vull donar l’opinió de com va resultar. Això és el de menys... i sempre s’acaba amb uns copets a l’espatlla i dient... Clar, és una pel·lícula amateur!... El fet interessant és que ja teníem dins nostre l'interès per continuar fent pel·lícules... i, sobretot, contava amb un amic amb la mateixa dèria.

Entre en Josep Mª Domènech i el grup d’amics que a Montblanc també s’interessaren per fer una pel·lícula, va ser fàcil (?) començar i acabar-ne una altra, en la qual a través d’un argument de suspense filmaria un documental de la Ducal Vila: Via 4. Tren a Montblanc.

En aquesta realització, vaig ampliar el meu horitzó. Els exteriors: Barcelona, un puti-club nocturn; a Jaca; a un Hotel de Poblet; els monuments i racons medievals de Montblanc... i, aquí, es torna a fer present la topada cervantina amb l’església, però en aquest cas no va ser contra el mur de l’església del Toboso, sinó contra el senyor Plebà, el rector.

L’argument-excusa per fer el documental, era la història d’un robo de joies i que pel mig dels malfactors, una noia d’alterne ficava el nas per posar-hi un xic de picardia... Ja os podeu imaginar aquesta picardia fins a quin punt podia arribar, quan l’època de la filmació, era l’any 1956 i que, entre les actrius, hi havia una aprenent de monja (avui dia, Sor Maria de la Serra és la superiora d’un convent), la meva exdona Dra. Bonet 4 i la Sra. de Sanfeliu 5 i, entre els actors, en Josep Gomis 6, l’Anton Andreu 7, en J.M. Contijoch 8, en J.M. Borràs 9 i un llarg etcètera d’amics que es desenvolupaven dins les bones costums establertes.

La Dra. Andreé Bonet Ducros, ha estat el Cap d’Oncologia de l’Hospital General de Catalunya.

Esposa de l’industrial de Montblanc Sr. Joan Sanfeliu 6 En Josep Gomis i Martí, Alcalde de Montblanc, President de la Diputació de TGN, Procurador en Corts, Conseller de Governació, Ambaixador de Catalunya a Madrid, etc. etc.

4 5

47 Però com sigui que no he sabut mai el que és ser polític, vaig aprofitar els Dies Sants, en majúscula, de Setmana Santa per poder filmar, doncs la major part dels extres estàvem lliures de les nostres obligacions dels dies feiners. No tant sols això, sinó que el Dijous Sant a partir de les 10 de la nit ens varem tancar en un Hotel de Poblet, cedit amablement pels seus propietaris, la família Vidal, bons amics, per filmar les escenes de ball, vampiressa i xampany (en aquell any encara no és deia cava).

No sé pas per quin conducte, ni vaig esbrinar-ho, aquesta posada en escena d’una innocent seqüència de la pel·lícula va arribar, corregida i ampliada, a la oïda del Sr. Plebà, el Cap de l’Església Catòlica de Montblanc, i el bon prevere es deuria esverar, pensant que amb les meves males arts, fer un film escandalós, li encaminaria la parròquia per esgarriats camins.

Tenia que filmar els temples de la Vila, com a documental que m’havia proposat, però també els utilitzava com exteriors de l’argument. Per aquest motiu, em va semblar que tenia que demanar autorització al bon capellà. Amb aquesta predisposició el vaig anar a veure i li exposà les meves pretensions. No em va deixar acabar: em va treure i, si no va renegar, va ser perquè no s’esqueia amb el càrrec, ni amb la seva educació...

De totes maneres, varem continuar filmant amb la base del guió que m’havia plantejat. Les seqüències en que s’entrava a les esglésies (patrimoni del capellà), només surten en el film les que havia pres abans de l’entrevista, i les façanes de les altres esglésies i demés monuments de Montblanc, ningú m’ho va impedir. Per demostrar-li que no era rancorós amb el seu procedir (fer-se el sord i no deixar-me explicar), també a la pel·lícula té una seqüència on hi surt presidint un enterrament i que impedeix el pas a un dels protagonistes, en Pepe Gomis.

La presentació de Via 4. Tren a Montblanc es va fer en benefici de la construcció dels vestidors del camp de futbol i, com és de suposar, va ser un clamorós èxit... de públic, doncs al intervenir uns 64 actors, actrius i extres de la població, vàrem organitzar un macro-espectacle de concert pop o similar, acabada la projecció. * * * Era a primers d’any de 1959 quan van haver-hi eleccions en el Casal Montblanquí. Cada quatre anys s’elegeix una Junta Directiva i aquest any va tocar fer-ho. El Casal és una institució que tenia el nombre més elevat de socis de totes les institucions culturals de la província de Tarragona, amb el seu edifici en propietat, sala de cinema i teatre, etc. a més de aglutinar-hi seccions esportives. Va ser el seu cofundador i primer president En Francesc Sigró, que fou el meu primer amic que vaig tenir en arribar a Montblanc. Home de gran empenta, que de senzill treballador En Anton Andreu i Abelló, regidor de Reus (1931), Director del Diari de Catalunya, Portaveu de l’Estat Català, del Front Nacional de Catalunya, impulsor de l’Editorial 62, Fundador i sot president del Museu Arxiu de Montblanc, Membre actiu de l’Assamblea de Catalunya, etc. etc.

8 En J. Mª Contijoch, escriptor, Director de la Caixa de TGN, Jutge de Pau de Montblanc, President del Museu de Montblanc, etc. etc.

9 En Josep Mª Borràs, industrial, polític i Alcalde de MTB. 7

48 de la sucursal de la Cros a la Ducal Vila, va arribar a ser Director General de la mateixa societat a Madrid. Retirat a la Vila va organitzar, fa uns anys, l’Agrupació de Jubilats, que per les activitats que va desenvolupar ha fet història, deixant una empremta difícil de superar. En el 1996 era el Defensor del Poble. Ens va deixar per fer-nos pas a primers mesos de l’any 2005.

Doncs bé, en les eleccions de l’any 1959, els amics em van presentar com a candidat a President de la Junta del Casal i per primera vegada en la vida de l’entitat, vaig ser elegit en un 90% de vots a favor: no m’estranyaria pas que en aquella Assemblea només hi foren presents els amics patrocinadors de la meva candidatura.

També va ser una època molt agradable, encara que m’ocupava moltes hores de les nits d’aquell hivern. Recordo d’aquella presidència, les dues topades que, també, vaig tenir amb el Sr. Plebà. Eren anys que encara no s’avia inventat el Concili Vaticà II, que remouria de dalt a baix l’Església de Roma. Havia estat costum, des de la fundació del Casal, que pel Dissabte de Glòria es celebrés un ball, que tenia molt èxit d’assistència pel fet que era el termini de la Quaresma, temps de l’any, que en aquelles circumstàncies que el País vivia, eren dies de tristor, penitència, tancada d’espectacles i, fins i tot, durant el Dijous i Divendres Sants no deixaven que circulessin els cotxes.

El Sr. Plebà (el mateix que em va vetar la pel·lícula, però que surt com actor secundari de la mateixa) se li va ocorre ordenar-me que suprimís el ball: després de la primera topada no li vaig caure massa bé. Clar, em va semblar que s’extralimitava en les seves funcions de cap dels capellans i protector de la moralitat dels montblanquins i, a més, estava o intentava envair el meu terreny. Com és natural, per aquí no vaig deixar-lo passar... com ell no em va deixar passar pels monuments religiosos del seu territori per filmar Via 4. Tren a Montblanc, com he explicat.

El Ball del Dissabte de Glòria es va celebrar com tots els anys es feia i es segueix celebrant. L’única diferencia entre ahir i avui és que ara els capellans no si fiquen i en aquells temps, recolzats pels que es van atracallar la victòria, es creien els amos de tot el personal: em va treure de l’església per no haver seguit les seves orientacions. Com d’esglésies n’hi ha moltes pel País, no em va desorganitzar res: amb la família anàvem a Poblet a oir Missa.

Però lo bo del cas, és que havent-li negat la seves pretensions, encara va tenir trons de demanar-me que pagués l’orquestra que acompanyava al Sant Enterrament en la processó del Divendres Sant (com en anys anteriors ho havia fet el Casal) i que jo fos el Gonfanoner Major, que també comportava unes despeses econòmiques de la meva butxaca. Donava la impressió que quan es tractava de diners, el fer una pel·lícula policíaca i escabrosa, dins dels temples religiosos, o organitzar un ball al agarrado en un centre cívic del poble, no es comptabilitzava...

Aleshores, jo tenia que dir si, senyor?... Per aquest camí, es va equivocar.

49 LES DESPULLES DEL BISBE De l’època en que feia de Metge de Lilla vaig inicià una bona relació d’amistat amb Mn. Cambra, que exercia de rector de la Parròquia de la pedania i amb qui vaig compartí la següent història.

El dia 24 de juliol de 1936 fou empresonat a Montblanc el Bisbe Auxiliar de Tarragona, Dr. Borràs junt amb altres sacerdots. El dia 12 d’agost, amb l’excusa que l’han de portar a declarar, és obligat a deixar la presó i a pujar a una camioneta, que es dirigeix cap a Lilla. En arribar al bosc d’en Gaio, al fan baixar i a pocs metres de la vorera de la carretera el maten a trets. En sentir-los, uns veïns del poble, que es trobaven no massa lluny dels fets, s’hi van acostar i al treure el cap per entre els esbarzers, van veure com el ruixaven amb benzina i cremaven les seves despulles, que foren traslladades al cementiri de Lilla per un pacient meu que m'ho va dir, anys després, però insistint que guardés el secret. Qui va ordenar l'assassinat, consta, que va pagar el dinar dels assassins a la Fonda de l'Estació de Montblanc, avui desapareguda.

Al termini de la guerra (1939), una família de Solivella va voler recuperar el cadàver d’un parent, que també havia estat assassinat a la carretera del Coll i enterrat al cementiri de Lilla. Ho van encarregar a uns tercers, que sense pensars’ho dues vegades, en arribar al Camp Sant de Lilla, recolliren el primer cos que van trobar al escarpellar el terra: podrien ser les despulles del Dr. Borràs i sense cap altre comprovació fou enterrat definitivament a Solivella?...

Aquesta versió me la va dir aquell citat pacient de Lilla, poc abans de morir, i que no ho havia pas explicat a ningú per por de que l'acusessin de col·laborador...

Aquest temor era freqüent en aquells anys, que seguiren al acabar la guerra.

Encara que m’havien fet les confidències sobre on podia haver anat a parar el cos del Bisbe màrtir, no ho veiem massa clar Mn. Cambra i jo. Portats pel desig que el fet de trobar-se les despulles del Dr. Borràs, donaria cert protagonisme a la població de Lilla, vam iniciar la seva recerca en el Cementiri, orientats tant sols per dates que, tant ell com jo, havíem recollit de veïns. No volíem creure la versió que m'havia arribat dels de Solivella.

Per fer-ho més catastròfic, no vam tenir en compte que en el mes d’agost estava prohibit exhumar cadàvers i vam remoure la terra del cementiri a porta tancada. Després de les primeres excavacions infructuoses, vam decidir assessorarnos per el Germà Donato, de La Salle, que era l’encarregat dels processos eclesiàstics dels Membres de l’Església Catòlica assassinats durant la guerra fratricida del 36-39. També ens va prestar la seva col·laboració la Sra. Vda. de Gomis, mare d’en Josep Gomis i Martí, un bon amic meu. Ella fou la que va proporcionar al Bisbe, part de la roba de seglar amb que vestia el dia del seu afusellament.

50 Vam remenar per tot el Cementiri sense trobar cap despulla en que es pogués identificar alguna peça de vestimenta que la Sra. Gomis reconeixes. Això ja d’un principi confirmava el que m’havia dit el meu pacient abans del seu traspàs.

El Germà Donato era molt aficionat a la cibernètica i, concretament, al pèndol i ens va explicar certes anècdotes per trobar persones absents i parador d’ignorat.

Aleshores, sense que ell sabés la confessió que m’havia fet el pacient de Lilla, li vaig proposar que em localitzes en el plànol del cementiri el lloc on podria estar enterrat el Dr. Borràs.

Es va posar davant del mapa de Catalunya, va deixar oscil·lar damunt d’ell el pèndol i mirant una fotografia del Bisbe. El pèndol va fer les seves voltes, que indicaven la Conca de Barberà. La mateixa operació la va realitzar sobre el mapa comarcal de la Conca i en les tres o quatre vegades que va repetir l’operació, sempre va senyalar Solivella. No vam tenir cap més altra alternativa, que plegà veles i admetre que no estava enterrat al Cementiri de Lilla, doncs coincidia amb la manca de resultats de la nostra investigació i amb la confessió del meu pacient.

El 14 de juny de 1959 s’inaugurà el Monument que recorda el lloc de la seva mort, en el terreny que la Cúria de Tarragona va comprar a en Vallés, de Can Gaio de Lilla.

A l’agost de 1996 es va col·locar una làpida a la paret del Cementiri de Lilla per recordar el lloc on els de Tarragona, creuen que deuen estar enterrades les despulles del Dr. Borràs, doncs segons m’explicà Mn. Cambra, mai varen acceptar oficialment les nostres investigacions.

51 MENJACAPELLANS I EXTREMUNCIÓ Passar per la Vida i arribar al Traspàs constitueixen dos episodis que, si bé un va seguit de l’altre, tenen unes característiques molt diferents. Reconec, que aquesta consideració no és aplicable a totes les persones que ens han deixat per avançar-nos i fer-nos pas. En apuntar la separació de dos moments molt propers, que, pràcticament, es toquen, em refereixo a les persones –concretament, homesque se’n van de forma lenta, amb certa consciència del que deixen i la incògnita del més enllà. Sobretot, quan gaudeixen i s’organitzen el traspàs des del llit de casa seva...

La meva experiència que vull reflectir és limita a aquestes condicions. Per mi, anar-se’n des del llit d’un hospital forma part de la mateixa desgràcia que l’ha obligat entrar-hi i, per tant, és un accident més que esglaona el transcurs de la vida de la persona: tot el que li pot passar és aliè al punt de vista del concepte d’humanitat (tubs, màquines, pantalles, números, màscara d’oxigen, manca de l’acaronament familiar, gasa estèril en lloc del mocador de sempre, bata ridícula, llençols numerats, etc.)

Encara tinc que concretar un xic més per poder definir a quines persones em refereixo i que m’han motivat a pensar amb ells. Els pacients (repeteixo, homes) que he acompanyat en els darrers moments de la seva vida, com a metge, s’han caracteritzat per una personalitat forta, definida des de lluny per la seva constància en la vida, que poc a poc s’esmicolava amb els anys. No vull exagerar dient que han estat homes exemplars. Tant en els moments, més o menys, civils i civilitzats que puntejaren els passats dies de penes i glòries, com quan l’esperit revolucionari es va fer present al esclatar la darrera guerra civil, el caràcter íntegre i, cal reconèixer, el mal caràcter d’aquell ciutadà, era conegut pels seus covilatans i suportat, amb penes i treballs, per la família.

No tinc constància exacte si l’activitat dels meus personatges havia estat delictiva o no, en temps passat. En molts d’ells, la meva coneixença era de feia poc, de quan m’havia establert a la població com a metge de capçalera, poc després de sortir de la Facultat de Medicina, i prou feina tenia per diagnosticar i tractar la patologia del vell moribund!... No entrava dins les meves possibilitats esbrinar per l’historial d’aquell home. El coneixement sobre ells em va venir més tard.

El diagnòstic concret al que arribava, després de varies visites que l’hi havia fet al seu domicili, era que aviat ens deixaria, que els del seu entorn mostraven envers ell, en casi tots els casos que vaig viure, un respecte-temor que destacava.

Aquesta posició familiar, contrastava molt amb el caràcter sumis, educat, de bonhomia, que el vell presentava, tant amb la relació amb mi com amb els parents.

Els dies anaven passant, la situació no és que millorés, però quedava estabilitzada en la coneguda agonia lenta i progressiva, en que la consciència no es perd del tot i els moments de certa claredat s’instauren de tant en tant. Potser era l’interès de jove metge per constatar de prop els moments finals d’una vida material, el que em motivava a establir certa relació amb aquelles persones que aviat ens deixarien. En tots ells (tinc que puntualitzar, que no van passar de mitja dotzena) em vaig adonar que hi havia un quelcom especial en la conversa que manteníem, que

52 transcendia més enllà del treball per viure i de la vida treballada i amb la resignació del moment...

Soc d’esperit liberal, respecto totes les ideologies... mentre em respectin la meva manera de pensar lliure, que no es troba amagada en cap racó, i no intentin dirigir els meus passos. Estic educat dins d’una cultura judaico-cristiana i, en el temps on situo aquesta anècdota, vivia en un entorn ciutadà on quedàvem apressats per una dictadura d’ampli ventall (polític, religiós, cultural, militar, laboral, etc.).

Desconeixent la guisa de pensar del pacient i de la família i fent-se notori el prompte traspàs, sempre em vaig avançar a preguntar a la família si volien que avisés al capellà... Com sigui que al ser un passerell, com em deien, els familiars preguntats em contestaven amb les mans al cap i exclamacions de terror: què mai havia estat de missa..., que no podia veure els capellans..., que en la revolta passada havia escarmentat a més d’un... Mai em van parlar més enllà d’un escarment. És a dir, tota una lletania de característiques anticlericals i poc religioses que em deixaven parat.

Però, clar, si jo m’havia avançat per preguntar si feia venir al capellà, no havia estat per una sistemàtica de rutina, sinó que en el transcurs dels dies que havia passat a la capçalera del vell, no havia notat cap senyal despectiva per l’estament clerical i que, en el rerefons de la conversa, sempre es palpava una inquietud pel Més Enllà. Aleshores, quan el familiars deixaven d’esplaiar-se de les seves cabòries i de la por, per la reacció que l’avi pogués tenir al veure a l’home negre (en aquell temps, encara portaven sotana), proposava que seria jo qui li parlaria... sense cap mena de coacció.

D’aquí m’ha vingut la idea d’aquest tema. En tots els casos que recordo, no va haver-hi cap!, que en quan li preguntava si tenia inconvenient en que vingués el rector, no tant sols no es van oposar, sinó que demostraven una certa predisposició, bona acceptació i acollida. Qui van quedar, sempre!, bocabadats, aturats, sorpresos, encongits... foren els parents: no s’ho creien.

Vaig assistir a un home molt graciós, inclòs en aquells moments, que a més d’acceptar al rector de la parròquia catòlica, em va demanar que avisés al dirigent d’una església evangèlica, que feia poc s’havia establert a la vila veïna, doncs era amic seu i no el volia menysprear...

Crec, sincerament, que quan s’arriba a la fi d’una vida que en aquell moment no tens excusa per dissimular res, ja ho has fet tot, em dóna la impressió que el bé o el mal no es valora amb les regles de joc que imperen. És, precisament, l’instant en que es veu amb més claredat que hi ha un Altre que ens jutjarà i per unes lleis que no són les humanes: la comprensió.

Gràcies a Déu, tinc poca experiència en moribunds. Ara bé, em sembla que en aquell moment no n’hi ha cap que pensi en el Cel, l’Infern o semblant destí. El que conte, en aquells moments, és veure una Mà que s’apropa i l’estén cap a tu.

53 No és una idea meva: si contempleu el mural de Sant Climent de Taüll, a nivell de l’absis i per sobre del Pantocràtor, hi ha pintada des de fa més de mil anys una Mà que s’ofereix...

54 EL MOSSÈN DE BRAGUETA FLUIXA Passats els primers mesos d’establir-me, el treball no em deixà, a Déu gràcies, i perquè no em faltés me’l buscava. Conec a la senyora que feia de llevadora en un poblet veí. Aquesta senyora, si bé feia de llevadora no tenia cap títol, com molts casos d’aquell temps, en que certes dones de poble s’atrevien a vigilar els parts que es feien a les cases i quan anaven les coses a maldades cridaven al comadró i, com podia, acabava el part.

La vaig conèixer quan un diumenge a la matinada, després d’assistir al part d’una veïna, muller d’un benestant del poble, se li va quedar retinguda la placenta i al termini de dues llargues hores d’intentar l’expulsió i no aconseguir-ho, la família va decidir avisar-me per resoldre la situació.

Recordo aquest fet per l’espectacularitat de la meva actuació. Era el meu primer cas com a ginecòleg a domicili en aquell racó de món. Em trobava un xic embarassat davant la contemplació de tantes dones del poble, callades, esperant a veure el que feria i com ho feria..., ocupant la petita cambra amb la partera al llit on havia acabat de parir una criatura que somicava en braços de l’àvia. La pacient, amb una rialla de circumstancies, em mirava com si veies aparèixer el sant, titular de la parròquia i patró del poble.

Els quatre homes que vaig distingir, quedaren en el menjador, asseguts a l’entorn de la taula, també callats. Donava la impressió, que tots estaven un xic acollonits... i jo no les tenia totes, perquè encara no sabia de que es tractava el cas.

Em calço els guants d’exploració, palpo el baix ventre i noto l’úter du i que, quan premo per sobre del pubis, es retreu el cordó: no hi ha dubte que es tracte d’una retenció de placenta per trobar-se garrotat el coll de l’úter.

Amb aquella seguretat, propi de la comèdia en que et saps el paper, li poso un supositori antiespasmòdic i li dilato l’anus mitjançà la maniobra de Sanmartino.

Em canvio de guants, deixo passar uns minuts, li premo el fons d’úter... i la placenta surt com si rés hagués passat.

Del silenci sepulcral que envaïa l’estança es passà a un sospir col·lectiu d'alliberament. Vaig quedar com un senyor-doctor-metge... com així m’anomenaren.

Per més que em negava, no vaig poder eludir beure’m un got de vi, en dejú!, amb els

55 homes de la família que esperaven en el menjador felicitant al pare de la criatura pel feliç part...

Fins aquí el contacte amb la llevadora i part del poble. A més de llevadora, bona esposa, mare de varis fills i avia d’un grapat de nets, la bona amiga meva (més amiga des d’aquell diumenge, perquè la vaig fer quedar molt bé) feia de majordoma del capellà o, més ben dit, tenia cura de l’església.

Un dia, prop del migdia, em va venir a veure desencaixada. Es va donar el cas que el Mossèn del poble havia anat a veure a la seva mare i tenia que tornar dos dies després. La majordoma va decidir, a mig matí, passar un moment per la rectoria a fer neteja, doncs el dia de tornada del capellà era el dissabte i volia tenir-ho tot net pels actes religiosos del cap de setmana.

Al entrar, es va trobar al Mossèn fornicant amb una veïna, que per cert tenia una munió de fills i era molt coneguda de la llevadora. També, jo l’havia conegut, professionalment, arran d’haver-la visitat en el darrer embaràs i puc afirmar que era un exemple d’antiluxúria. Ara bé, com sigui que això mai ho he entès on queden els límits, ho deixo per una altra ocasió. El que si em sembla encertat, és afirmà que el Mossèn era un home de bragueta fluixa i que no va saber escollir el moment de satisfer les seves necessitats fisiològiques.

Una barreja d’indignació, de vergonya aliena, de principis desballestats van envair el cos i l’ànima d’aquella bona majordoma i d’aquí que va venir a refugiar-se amb mi, perquè no s’atrevia a explicar-ho a ningú més i tenia necessitat de vomitar tanta porqueria com havia vist...

Amb els meus minses mètodes de psicòleg ocasional, vaig intentar adreçar l’embolic mental de la dona i, fins i tot, la vaig acompanyar a casa seva amb el meu cotxe, perquè evidentment, estava desfeta.

Dies després, va anar a Palau (com així va anomenar la visita que va fer al vicari de la diòcesi, bon amic seu i de la família) per confessar-se, per treure’s un pes de damunt, com si ella tingués alguna culpa del fet que va veure. Ho va aprofitar, per demanar a les autoritats de la cúria prenguessin una determinació, per quan el Mossèn i l’amant vivien en el mateix poble. No passaren masses dies en traslladar al capellà a una altra parròquia. M’he quedat amb la incògnita si l’amistançada el va seguir...

A vegades, l’amor és molt fort i cal tenir en compte, que el vot de castedat, un concepte humà, no suprimeix en absolut la força del desix, un do diví.

56 PASSEJANT PER LA FINCA D’EN FRANCO No sé pas com ho varem fer coincidir. S’anava a celebrar a Madrid el Congrés Anual de la Societat Ginecològica i m’hi havia inscrit, seguint el programa postgraduat que em vaig establir des de l’acabament de la carrera. En vaig parlar amb en Josep Gomis i no varem pas tardar massa en posar-nos d’acord per agafar el 2 CV i arribar-nos a la capital del reino. En un hotelet prop de la Plaza Mayor i de cap estrella, ens hi vàrem hostatjar. Pels matins cada u anava a la seva feina i per les tardes ens reuníem per anar al cinema o teatre, etc. Un dia vàrem fer novillos i ens vàrem anar al Valle de los Caidos, per conèixer aquella faraònica obra.

Era un lloc de pelegrinatge dels franquistes i és avui dia, segons informacions periodístiques, un lloc on es retroben els nostàlgics de la dictadura. Per molts, ens resulta ser un recordatori dels horrors d’una guerra i d’una cruel repressió.

Es tracte d’un monument propi dels deliris de grandesa, tan inherent als dictadors com els morts que carreguen sobre les seves espatlles.

Sembla ser que és dels pocs monuments, que hi ha en el món, que uneixi la megalomania d’un dictador i els seus morts.

La construcció compren la basílica excavada a la roca en el lloc que se’n deia Cuelgamuros i, damunt d’ella, apareix una creu de 150 m. d’alçada. Va ser un projecte dels arquitectes Pedro Muguruza i Diego Méndez, decorat amb les monumentals escultures de Juan de Ávalos. Les obres duraren 18 anys, va costar uns mil milions de pessetes d’aquella època, quan ens trobàvem en plena penúria de la postguerra.

Quan es va inaugurar, el dictador va invocar la protecció divina pels nostres caiguts en la croada... De la guerra hi van enterrar 35.000 morts de la part franquista (segons el Patrimoni Nacional de l’any 1983) i 5.000 dels afusellats a les primeres setmanes de la sublevació militar en el territori nacional, en una pràctica semblant a la que feien les forces desestabilitzades en zona republicana. També hi van enterrar a José Antonio Primo de Rivera, el Fundador de la Falange i, en el 1975, a Franco.

Amb molt encert la meva Mare es va negar que les despulles del Pare, afusellat per un escamot de la FAI, s'enterressin en terra llunyana i estranya.

En la seva construcció hi van morir molts dels 20.000 peons que hi estaven destinats a treballs forçats. En Franco considerava que els vençuts tenien que assolir la seva redempció a través del sacrifici, en contra de les resolucions de la Convenció de Ginebra. En acabar la primera part de la guerra, des del 1940, quan no es posava límit a les sentències de mort, molts dels condemnats demanaven anar-hi, doncs

57 podien redimir penes. D’aquests presoners republicans bastants van morir a la mateixa obra i, altres, a conseqüència de la silicosis.

Les victòries militars franquistes varen comportar una munió de presoners, que obligà a inventar-se el Patronato para la Redención de Penas, que els obligava a treballar com a esclaus, una mà d’obra per les mines, per la construcció dels vials dels ferrocarrils i per la reconstrucció de les regions devastades.

Molts dels presoners van intervenir en la construcció del Canal Bajo del Guadalquivir d’uns 180 km i en el tallers penitenciaris de les presons produïen roba, moble i altres articles.

El cost humà d’aquests treballs forçats van rivalitzar entre les fortunes generades per les companyies privades i públiques que els van explotar i els bancs, registrant augments espectaculars de beneficis 10.

Després d’aquesta depriment visita, ens varem arribar fins a El Pardo, el territori on en Franco tenia la seva residència habitual.

Anàvem, com he dit, amb el 2 CV Citroën.

Varem enfilar la porta d’entrada, vigilada per una guarnició de guàrdies civils amb metralleta, i visitàrem aquell parc que rodejava (i suposo que encara hi és) l’edifici-residència. Donant voltes per aquí i per allà, va arribar l’hora que decidiren sortir, però no trobàvem la porta. Al cap d’una bona estona dins d’aquell laberint de parterres i frondosos arbres de totes les espècies, paràrem davant d’una parella de Guàrdies Civils per preguntar per la sortida.

Entre graciós i espectacular va ser el trobar-nos rodejats d’una munió de guàrdies armats fins a les dents. No entenien com havíem pogut arribar a aquell punt, passant per alt els controls que hi havia. Amb tota naturalitat, els hi explicàrem que havíem passat per la porta principal amb la intenció de visitar els jardins, que ningú ens havia prohibit el pas, etc. etc. Rodejats per ells i, sense fer cap més

10

Per més informació sobre aquest tema: Isaías Lafuente, Esclavos por la patria (Temas de hoy, 2002).

Varis autors, El canal de los presos (Crítica, 2004).

TV Canal Sur, Los presos del silencio.

Javier Rodrigo, Cautivos (Crítica, 2005).

58 pregunta, ens van acompanyar un xic més enllà de la porta i ens van acomiadar calladament.

Doncs, què havia passat? Feia poc que m’havia fet pintar el cotxe de color verd, però el pintor va escollir un verd molt semblant al dels cotxes de la Guàrdia Civil (sense cap segona intenció) que en aquell temps, utilitzaven, també, els Citroën 2 CV. D’aquí, que en entrar decidits com ho vam fer, els civils de la porta es deurien creure, que érem de casa i per aquest motiu no ens van barrar el pas.

La sort que tinguérem, fou que no apliquessin aquell consell d’en Martínez Anido: primero disparar y luego preguntar... i que després de l’atemptat del 7 de juny del 2005 a Londres, la policia anglesa també s’ha fet seva aquesta consigna.

59 NO TOT SÓN FLORS I VIOLES Primer d’octubre de 1961. Aprofitant que era festa (Fiesta del Caudillo) vàrem fer la part més imprescindible del trasllat de Montblanc a Tarragona, tant de mobles com de l’equipament de la consulta, decoració, etc. Ja ens trobàvem, doncs, a Tarragona per començar de nou.

Els amics Gil Mendoza (notari de l’Espluga de Francolí) ens donaren una mà, que molt agraeixo perquè, a més, ella es trobava embarassada de bessons i van decidir que jo l’assistís.

Quins primers mesos més justos varem passar! No teníem masses estalvis, només cada mes el Dr. Monegal, el cap de la nissaga de metges molt coneguts a la ciutat, em passava un tant (no recordo quan) per les pòlisses, que de la meva Iguala Quirúrgica havien passat a la seva Mútua. Inclòs va haver-hi un dia que gràcies a una visita a domicili que em va passar el Dr. Pere Mallafré, foren les úniques pessetes que vaig tenir a la butxaca. No anàvem a Montblanc, on encara teníem la casa, per no gastar benzina i encara tenia que anar pagant la hipoteca del xalet que m’havia fet...

Va haver-hi un dia que vaig tenir que prendre una de tantes decisions dràstiques que he tingut de fer en la vida. Aquest cop fou vendre el 2 CV, que després de tants anys de ser-nos tant útil, al necessitar les 50.000,- pts. que m’ha donaren, no em va tocar prendre altre camí que fer-ho.

De totes maneres, la consulta no quedava del tot buida, perquè l’afecte que em tenien les montblanquines no havia desaparegut i cada dia, una o altra, es venia a visitar. També vaig tenir algun part i operació, mentre esperava que el Dr. Girón em donés la tant desitjada plaça d’ajudant del seu equip de Obstetrícia de la Seguretat Social.

L’administrador de l’Hospital de Santa Tecla, el Sr. Murtra, amb va acceptar molt bé, així com les monges i algun metge d’aquell Centre (Drs. Andreu, Abelló, Domènech), però no tots. Dic algun, perquè hi havia certa màfia organitzada entre els metges que tallaven el bacallà. Es van confabular per posar-me pals a les rodes per avorrir-me i que marxés. Van amenaçar al Dr. Abelló de retirar-li les anestesies i transfusions que li feien fer, si me les

60 feia a mi. El cirurgià que tenia una clínica particular Dr. Aldecoa), no em deixà anarhi a operar o a fer parts, doncs tenia amistat amb un ginecòleg (Dr. Sentís Anfruns), que li portava tot el privat que tenia i, en aquells temps, era el factòtum de l’especialitat a la ciutat i no li va agradar gens que el Dr. Girón m'apadrinés.

No es podien imaginar, que fent-me la punyeta, encara m’envalentia més i ignorar-los va ser la forma que em rellisqués tot el que deien de mi per desmoralitzar-me. En lloc del Dr. Abelló, que va cedir (ho vaig comprendre, doncs amb mi no s’hagués guanyat la vida), m’anestesiava el Dr. Gualis o el Sr. Pàmies, practicant molt efectiu i amb qui em vaig avenir molt: molt bona persona.

L’administrador de Sta. Tecla, el Sr. Murtra, no va acceptar cap coacció i així fou com vaig poder seguir operant i fent parts a l’Hospital de Santa Tecla.

Amb tot això em va arribar la ajudantia del Dr. Girón, a qui vaig proposar fer-li tots els parts del Seguro, mentre no fossin cesàries (per no desplaçar-lo del tot) que, aleshores, el cridaria perquè m’ajudés. Inclòs si tenia alguna pacient de la seva consulta privada que es tingués que operar, jo la operaria com si fos ell, doncs no exercia de ginecòleg, només de tocòleg. Com sigui que aquesta proposta era molt llaminera, sembla que li va caure molt bé. Jo només necessitava el sou fix del Seguro i la resta ja m’espavilaria, com així va ser.

Aquesta situació amb donà l’ocasió de fer els parts de la Seguretat Social del sector de Tarragona, introduint la sana costum d’ingressar a totes les parteres a l’Hospital de Sta. Tecla, baix el control directa de les llevadores Juanita Gibert, Teresa Salsench i meu. Amb la idea de que la Metro Goldwin Mayer presenta a... l’actor tal... m’interessava que el Seguro em presentés a la ciutat i àrea d’influència i què millor que fer-ho a través de la meva tècnica de part sense dolor, que ja feia a Montblanc i que a Tarragona no s’aplicava en aquella època.

Estant a Montblanc havia anat a fer pràctiques a l’Hospital Maternal de Barcelona (La Lactància, com es coneixia), que dirigia el Dr. Vanrell, pare, i on treballava l’amic Dr. Solsona, qui fou el que em va introduir en l’aplicació del Vacuum Extractor, la coneguda ventosa.

Per la meva part vaig desenvolupar la tècnica del Prof. Pontonier, de Tolosa de Llenguadoc, fent-la assequible a l’obstetra que no contés amb un servei d’anestèsia. Precisament aquesta tècnica meva la vaig presentar al Congrés Nacional de Ginecologia, que es va celebrar a Sant Feliu de Guíxols l’any 1962 i el mateix Prof. Pontonier em va felicitar. Puc dir, que vaig ser el primer que va aplicar tant la ventosa i el pentotal gota a gota a la província de Tarragona, doncs des de l’any 1959 ja ho feia a la meva Clínica de Montblanc, pocs dies després que

61 el Dr. Josep Mª Dexeus la presentés a l'Hospital Clínic de Barcelona, que fou l'introductor de la tècnica del vacuum a Catalunya i per tant a Espanya.

Gràcies a la massiva utilització del part baix anestesia i l’aplicació de la ventosa en el moment adequat per fer-lo més ràpid, les pacients van començar a parlar de mi, en vaig fer conèixer a la ciutat i a les rodalies i així va arribar, que la consulta privada anés cada dia emplenant-se més i quan feia sis mesos de trobarnos a Tarragona, els ingressos varen fer una espectacular pujada que em va sorprendre gratament. Tanta sort i en tant poc temps, no m’ho esperava.

Amb aquells primers vuit anys, que les parteres del Seguro venien a parir a l’Hospital de Santa Tecla, vaig arribar a controlar, més o menys directament, una munió de parts a l’any (el control estadístic ho portava Sor Isabel, la sempre recordada monja de la Maternitat de la Tecla i que tant em va ajudar).

Tinc que fer notar, que jo particularment no tenia aquests parts.

Els meus no passaven pas dels 20 a 30 parts per mes. La resta eren exclusivament del Seguro, es a dir, que no els cobrava, doncs ja rebia la nòmina mensual. A part de no tenir obligació els tocòlegs de la Seguretat Social d’assistir els parts que deien normals, aquesta aparent generositat per part meva de fer-ho, em va aportar l’agraïment de les llevadores, doncs les hi estalviava moltes hores d’espera: va ser una altra treta perquè m’aportessin més clientela privada.

A l’any següent (1963), també vaig acumular l’altra plaça d’ajudant de Tocologia, de l’equip el Dr. García Llauradó. Li vaig fer les mateixes proposicions que havia fet al Dr. Girón i, clar, ho va acceptar. Llavors si que tenia copsades totes les parteres de Tarragona i la seva extensa àrea d’influència!... No cal dir que amb passava moltes hores a l’Hospital amb tants parts i intervencions, que em sortien com a bolets. Mai em va fer por la feina: sempre he donat gràcies a Déu de no haver-me deixat tranquil.

Ara bé, no tot són flors i violes: la meva relació matrimonial se’n va ressentir en extrem!... però, això, són pomes d’un altre paner.

62 RECORD SENTIMENTAL D’UNA HISTÒRIA

Farrera és un petit poble de la Coma de Burg, al Pallars Sobirà. El camí que el ronda passa per sota del campanar de planta quadrada acabat amb un cos vuitavat i adossat al temple. Aquesta església estava dedicada a Santa Eulàlia i per motius que desconec es va canviar l'advocació per la de Sant Roc, encara que em fa suposar deuria ser per haver estat lliurat el poble d’una que altra epidèmia de pesta...

Aquests canvis sovintejaven en temps reculats.

M’hi vaig apropar a aquesta població perquè cercava una capella que estava dedicada a la Mare de Déu de la Serra. Al aturar-me, per prendre apunts i fotografies, em passà pel costat un noi a qui pregunto pel temple, doncs el serrats propers no em permetien veure-la, encara que n'estava orientat per haver-la localitzat en el mapa.

Em va acompanyar a un replà limitat per una forta baixada, des d'on es veia transcorre el corriol, serpentejant, fins amagar-se darrera d'un turó: la capella quedava allà baix i si bé no es veia, em va assegurar que fàcilment la trobaria.

S'estranyà que m'interessés per ella i, sobretot, com sabia què en aquell cul de sac del món es trobava l'ermita...

Aquesta pregunta m'he l'han fet en diverses ocasions, quan poso el meu interès en temples poc coneguts i que en molt poques ocasions són visitats. A més de donar-li l'explicació adient, vaig afegir que en el meu poble de Montblanc, a la Conca de Barberà, també hi ha una Mare de Déu de la Serra a qui tinc molta devoció.

Abans de sortir escopetejat, era d'aquelles persones que sempre tenen presa, afegí que fou la comtessa de Pallars, Dª Làscara, que va tenir cura d'aquesta capella...

63 Si bé vaig quedar un xic parat al sentir el nom de la dama, vaig començar a baixar amb precaució pel corriol, sortejant el pedram tal com em venia bé, procurant no relliscar. Em preguntava com s'ho va fer la Mare de Déu d'escollir aquest lloc, quan al putxet de la Serra de la Ducal Vila de Montblanc hi tenia un santuari ben a mà i que resulta tot un passeig, molt agradable, anar a visitar-la...

Dona Làscara del Pallars -amb qui el comte Arnau Roger I s’hi va casar en segones núpcies l'any 1281probablement portada pel seu caràcter independent i enèrgic, deuria sentir, des d'aquest serrat isolat, la serenor que en els darrers anys de la seva trafegada vida va acabant vivint a l'ombra del silenci d'una institució monàstica.

Aquesta senyora, la comtessa Làscara del Pallars era filla d’Eudòxia de Làscara, aquella princesa grega que passant per Montblanc havia deixat la imatge de la Mare de Déu, en el lloc de la Serra, i temps després fundà (1296) el monestir, on es diu que s'havien manifestat i trobat les virtuts dels sants.

La princesa Eudòxia, exiliada del seu país, casada amb el comte de Ventimiglia, va arribar a Salou des de Gènova, acompanyada de tres filles i un noi.

La primera filla, portava el nom Làscara, que era el cognom de la família de Dona Eudòxia.

Làscara de Ventimiglia, la comtessa de Pallars, que amb molts aspectes tenia una personalitat semblant a la seva mare Eudòxia, barreja de llibertat i misticisme, es deuria situar en el replà on resta l'ermita de Farrera i posant l'indret baix l'advocació de la Mare de Déu de la Serra, imatge que havien portat de Gènova, va voler rendir-li homenatge. Ignoro s’hi va deixar una còpia de la de Montblanc, doncs no he trobat cap referència en aquest sentit.

La petita capella, des d'on vaig r ecordant aquests apunts d'història, barrejats de llegenda, queda situat en l'únic planer que deixa el rocam on s'assenta. No hi ha notícies que permetin aclarir l'origen històric de la capella. Només he trobat, que a principis del segle XIV van arribar-hi uns delegats de l'arquebisbe de Tarragona. Fou la primera i l'última vegada que autoritats, d'aquesta graduació, hi han posat els peus. Vertaderament, es nota que en certs departaments de la cúria no tenen ànim excursionista, doncs trobar-se en aquest turó, tenint tota la Coma de Burg a l'abast, proporciona un plaer, que ben bé justifica l'accidentada arribada.

64

La construcció és de les que dins de poc temps només en quedarà el record.

A nivell de l’absis ja apareix una clivella de dalt a baix... No hi ha senyals de recents restauracions que s’hi hagin fet. Fa pena la deixadesa en que es troba tot el conjunt.

Es sorprenent, que un edifici aïllat com aquest i en la ubicació on es troba, d'arribada difícil, tingués la condició de parròquia fins el primers anys del 1300, essent després absorbida per l’església de Farrera de Pallars.

Aquest fet em fa pensar que deuria ser molt gran la influència de la comtessa Làscara sobre el bisbe de torn, per obtenir aquest nomenament a favor de la seva protegida ermita.

Però en el 1288, mor a Jaca el seu marit, el comte Arnau Roger I. Encara que ella restà al Pallars fins el 1297 o 1299 (segons quin historiador es llegeix), l'estel de la comtessa declina. Han aparegut diferències amb la seva filla Sibil·la, recent casada amb Hug de Mataplana, amb qui comença la tercera dinastia que governa el Pallars.

Si bé se li designà el govern de les possessions del Berguedà, va passar definitivament a Barcelona en el 1303 i inicia una relació sentimental amb l'almirall Bernat de Sarrià, que no és ben vista per la Cort ni per l’Església i obliga, inclòs, a una intervenció personal del mateix rei Jaume II. Deuria ser un bon argument a tenir en compte per la cúria, per abandonar la protecció sobre l'ermita de Farrera i passar-li a l'església del poble la categoria de parròquia, començant de llavors l'abandono de la capella roquera.

Aquestes consideracions del proteccionisme de la comtessa Làscara de Pallars sobre la capella de Santa Maria de la Serra són compatibles amb el fet de que és una obra de molta ambició. Per exemple, no es veu el motiu de la doble porta, que deuria obligar fer-se quan en dades posteriors a la primitiva construcció, es van executar reformes per poder encabir-hi el personal i les cerimònies que acompanyaven a la Comtessa de Pallars.

Quan hi he baixat, em preocupava no relliscar. Ara, al pujar, em preocupà el costerut camí: el cor em batega i sembla que no pot passar de més batecs, els pulmons s'eixamplen fins el límit en un intent d'acaparar tot l'aire possible per no ofegar-me...

Mare de Déu!, qui os va orientar per passar aquí una temporada?... Dona Làscara?...

65 A més, la imatge de la Mare de Jesús fa temps que ha desaparegut... Què trista es deuria quedar Dona Làscara de Pallars si veies avui dia aquest deteriorament!

66 UN ROSARI D’ENTREBANCS El dia l’havia passat sense cap transcendència que hagués motivat la meva atenció. És a dir, un dia com qualsevol dia que no deixa record per l’endemà. Ara bé, en arribar al capvespre, quan ja m’havia fet la idea que la jornada de treball s’havia acabat, em telefona la llevadora des de l’Hospital, notificant-me que la Sra. Bosch havia ingressat de part, en bones contraccions, etc.

- ... em sembla que ens ho farà passar malament... No el part, sinó l’entorn familiar. Preparis, doctor!...

No vaig tenir que fer cap esforç per recordar a la pacient, que a diferència de moltes de les que veia a la consulta de casa, sempre va venir acompanyada de les dues consogres: no una, sinó dues!... Però tinc que afegir que mai varen interferir el diàleg que mantenia amb l’embarassada, ni en aquelles consultes tant típiques de les primerisses i que les experimentades mares sempre estan a punt per aclarir dubtes. L’embaràs va transcorre sense problemes i la predisposició de la pacient molt correcte.

El part es presentava normal i evolucionà sense massa participació per part nostre. L’únic entrebanc varen ser les consogres, les dues, i només elles, doncs el marit i un dels futurs avis que acompanyaven a la partera es trobaven en un racó de la sala d’espera, muts i mirant de reüll a tot personal que passava davant d’ells. La futura mare es portava com una vertadera senyora que es fa càrrec que està parint un fill.

Però... aguantar a les consogres, ja va ser una altra qüestió!... Fins i tot, la llevadora, que era una noia de paciència ben demostrada, no va tardar massa en impacientar-se. Com és d’imaginar, les futures àvies rivalitzaven en aconsellar el que tenia que fer la partera, donaven instruccions contradictòries, al mateix temps, a la llevadora de com es tenia que comportar davant aquelles primeres contraccions de la filla... etc. Amb els moments que jo em trobava al costat d’ella explicant-li l’evolució que feia el part, mai vaig assolir acabar la frase aclaridora de la pregunta que em feia la partera, doncs una o altra sogra tenien que dir la seva.

Quan em vaig adonar del sarau, que d’un moment o altre s’organitzaria dins l’habitació, decidí evitar qualsevol aldarull revolucionari d’aquelles senyores i vaig fer passar la pacient a la sala de parts, coincidint que el part progressava molt adequadament. Amb la tècnica habitual, un quart d’hora després, naixia un ploraner

67 nen (o nena, no recordo) que les àvies es disputaren per ser les primeres de tenir-lo en braços quan la llevadora els hi va du.

Acabava així un primer capítol d’un principi de nit. Recordo, que tant la llevadora com la monja supervisora de la planta varen comentar quina sort en tinguérem de no haver estat un part distòcic, doncs no ens imaginàvem de com haguéssim tingut que aguantar aquell entorn familiar, que anant tot bé ens va deixar un xic esgotats.

Anàvem, la llevadora i jo, a sortir de l’Hospital quan entra una nova embarassada. No anava de part, estava molt verd, però com sigui que un anterior part tot havia anat molt ràpidament, decidí que es quedés i amb el nou dia ja veuríem què faríem... La pacient i família van quedar més que tranquils.

Amb tot això, ja eren passades l’una de la nit i vaig proposar-li a la llevadora que l’acompanyaria a casa seva, un xic allunyada de l’Hospital. M’avanço a recollir el cotxe a l’aparcament i quan la noia estava a punt d’entrar-hi, apareix de no sé pas d’on, el seu marit...

- Tú, te vienes conmigo a casa. Qué te has creído!... A donde ibas a estas horas?...

No em va deixar temps de reaccionar, de donar cap explicació. La va agafar pel braç i la va introduir dins del seu cotxe que estava darrera del meu i, com un boig de carretera, se’n van anar.

Vaig quedar aclaparat. Casi sense esma de posar la marxa i anar-me’n cap a casa...

El dia següent, quan ens vam trobar a l’Hospital, la llevadora em va explicar que estaven en tràmit de separació, que ella havia descobert que el marit tenia una amiga, que era jugador i bevia més del conte... i ja l’hi havia fet alguna que altra escena com la de la nit passada, en més d’una ocasió.

Mentre no em van arribar aquestes explicacions, tinc que confessar que em vaig quedar molt aclaparat, preocupat pel que podia pensar de nosaltres aquell furiós marit que havia enxampat a la seva dona entrant en el meu cotxe...

En arribar a casa, em vaig trobar que no feia massa s’hi trobaven els meus sogres i m’esperaven, abans d’anar-se’n a dormir, per saludar-me i compungits de que estigués treballant fins tant tard...

No vaig poder menys que explicar l’anècdota de la llevadora i el marit. I, novament, em va caure a damunt, el pes de la cara i el posat de circumstàncies de la família... Ningú va fer cap comentari... Un silenci sepulcral es va passejar per la sala d’estar... i només el timbre de la porta el va trencar.

Moment que vaig aprofitar per aixecar-me i anar a obrir. Un NO FOTIS!!! que em va sortir del fons de la gola va esverar als sogres i a la meva dona, que corre-

68 cuita es van presentar al rebedor. A terra, davant de la porta, es trobava un nadó de poc més d’un mes dins d’un cabàs!...

Ara si que el silenci es va sentir en el primer o segon minut de la següent seqüència. Tots glaçats!... Sort en vàrem tenir que de prompte la veïna del pis de d’alt, preguntava a crits a la seva filla a on havia deixat la criatura... i és que la despistada mare s’havia confós de pis, tenia presa, l’havia dipositat davant de casa nostra, polsar el timbre i baixà de nou per l’ascensor... mentre que l’àvia al obrir la seva porta no veia criatura alguna, com la filla li havia anunciat que el deixaria, pel dictàfon del carrer.

Com sempre passa, explicats certs esdeveniments pot ser que perdin l’empenta de quan un els viu. Aquesta successió de fets, em van deixar aclaparat.

Mai pots dir que s’ha acabat bé el dia, si no ha passat la nit...

69 VA SER POSSIBLE FER UNA ASSEGURANÇA ENTRE METGES Un dia a l’amic i traumatòleg de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, el Dr. Joan Sumoy se l’hi va presentar una hepatitis que el va obligar a estar tres mesos de baixa: no tenia cap assegurança, tampoc pertanyia al Seguro i, per tant, es va tenir que menjar part del racó que s’havia fet...

Arran d’aquesta situació vàrem estar parlant i va néixer la idea d’organitzar, només entre els metges que treballàvem al nostre Hospital, un sistema d’assegurança per casos en que estiguéssim malalts més de 15 dies: pagaríem un tant cada mes fins reunir un capital d’uns dos milions de pessetes... d’aquells anys.

Després ja no seria necessari pagar més, segons els càlculs.

Quan un company es posava malalt, més de 15 dies, se l’hi abonarien 150 mil pessetes per mes fins a un any, si seguia de baixa. La baixa tenia que estar firmada per dos metges de l’Associació i, per tant, del Cos Facultatiu de l’Hospital.

Va ser tot un èxit, perquè havíem calculat el risc sobre la base que en els deu darrers anys no s’havia posat malalt cap metge. Varen passar els anys molt bé, però (sempre hi ha un però) un bon dia un metge es va trencar el canell o millor dit, se’l va fissurar i va agafar la baixa del Seguro, però seguia treballant en la seva consulta privada.

La nostra Associació no li va concedir cap ajuda. Aquí van començar les raons de si tenia dret o no a rebre l’ajuda acordada: naturalment, no.

Com sigui que entre el Cos Facultatiu de l’Hospital també hi havia metgesses, era natural que podien gaudir-se de l’Ajuda Mèdica que havíem organitzat... però (el clàssic però), arriba un dia que una d’elles té un avortament o un part (no ho recordo pas) i, aleshores, un masclista es treu de la màniga que no era una patologia... que havia quedat embarassada perquè havia volgut... etc. etc.

Un motiu més, perquè l’Ajuda Mèdica trontollés.

No tarda en aparèixer el clàssic negativista com a President d’aquesta anomenada Ajuda Mèdica (cada any un triumvirat tenia cura del control econòmic).

Veia complicacions en tot, inclòs que Hisenda el podia perseguir per no declarar la minsa quantitat del nostre capital... (no passava de dos milions de pessetes!).

Total, que l’Ajuda es va dissoldre després de funcionar molt bé durant molts anys i, sobretot, d’haver fet favor a molts metges que tenien els seus maldecaps al posar-se malalts. Parlo d’una època en que el col·lectiu mèdic era molt jove en molts sentits. Es va acabar com el rosari de l’aurora.

70 Gràcies a la hepatitis d’en Joan Sumoy vàrem fer un xic d’història dins les assegurances... No fa masses dies m’he assabentat que un altre Hospital de la ciutat volen organitzar una assegurança semblant, però a càrrec de l’administració.

Aquests són més espavilats..., encara que tindran més entrebancs.

Addenda.

Aquest tapís va ser un dels gestos que van mostrar l'agraïment del mestre Joan Miró cap el nostre Director de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, el Dr. Rafael Orozco i Delclòs, eminent traumatòleg.

La nit de Cap d'Any de 1966 l’amic Rafel va atendre l'única filla de l'artista, quan va ser atropellada a Mont-Roig del Camp. El Dr. Orozco va demanar a l'artista un quadre pel centre d'assistència de la Creu Roja. La resposta, al cap d'uns mesos, va ser una pintura com una avançada d'un projecte més ambiciós que obriria una nova vessant en la trajectòria de Joan Miró: la realització d'un tapís de grans dimensions, que va titular Tapís de Tarragona i l'hi va encarregar a l’artista Josep Royo.

Creu Roja conserva la propietat del Tapís de Tarragona, però l'ha cedit en dipòsit a la Diputació de Tarragona per a ser exhibit al Museu d'Art Modern.

71 UN XIC PRESUMIT En ocasions, he pogut comprovar que vull presentar-me amb un aspecte més digne, potser més polit, no m’atreveixo a dir sexy, perquè a la meva edat, aquest és un terme històric però, això si, què faci impacte sobre el pròxim... o, més aviat, la pròxima. De bell antuvi, preciso que no toco el tema de lligar.

Per exemple, des dels darrers anys de la carrera, sempre he portat corbata, però no la convencional, sinó el corbatí. Em sembla, que em ve de quan començava a passejar-me per les consultes de Ginecologia i, aleshores, la meva manca d’experiència en l’exploració de les senyores, observava que refregava la clàssica corbata per entre les cames d’elles, segons la posició que tenia que prendre per afinar el diagnòstic. La solució del corbatí es va presentar com un mètode d’higiene sense discussió.

Un altre detall, que havia observat, fou el d’anar sempre ben vestit a la consulta que tenia a la Seguretat Social. M’ha n’adonava, que alguns companys s’hi presentaven sense tenir massa cura del vestit, essent en molts casos com un element clonat d’aquells mateixos pacients que l’esperaven a la sala. No hi havia diferència entre un i els altres i coincidien que es donava sovint circumstàncies conflictives entre metge i assegurat.

No vull afirmar amb certesa, que el vestir amb un to mínim d’elegància hagués estat el motiu de no haver tingut mai cap situació problemàtica en la meva consulta del Seguro. Potser que hi haguessin altres circumstàncies que van afavorir la bona entesa que vaig mantenir amb les meves dones..., puntualitzo, amb les pacients. Les dones, i en singular, és un altra tema.

Hi va haver-hi un detall, que em va permetre mantenir –fins a cert punt- el suficient distanciament entre la pacient i jo, per no caure en la brutalitat del company de taverna, que acostuma a trencar aquell grau d’autoritat que es necessita tenir per gaudir d’un bon ordre.

Quan entrava la senyora a la consulta sempre m’aixecava de la cadira i l’hi oferia la mà per saludar-la: amb aquest gest li venia a dir que ella era la pacient i jo el metge, que ens teníem que respectar..., res de violències. En un nombre elevat de casos, crec que no era pas necessari, però hi va haver-hi algun que altre marit, més ximple que pinxo, que entrava amb aires de voler

72 guerra, i al vaig desmuntar-li el possible protagonisme amb una encaixada de mà: quedava arrugat!

Tinc que confessar que he tingut alguna situació en sentit contrari. Es tractava d’aquelles noies, que han passat a senyores, per l’edat, i que no han pogut treure’s de damunt la nostàlgia del liguesenyoreta atrevida : - Què elegant va Vd., doctor...!

Clar, amb aquestes frustrades pacients cal estar a la guaita, doncs en menys del que canta un gall, fan corre versions personals de fantasies, que mai han succeït o et demanen la baixa del treball per futileses, que només tenen intenció de voler allargar-la per passar un cap de setmana a la neu.

Un matí em trobava a la consulta quan una senyoreta de bon veure va entrar a visitar-se. Res especial va succeir, ni recordo pas que el motiu de la seva consulta fos greu. Poc abans de acomiadar-nos, la infermera té que absentar-se i, aleshores, soc jo qui l’acompanya a la porta, m’acomiado de la noia, que amb un caminar de top model enfila el passadís... alhora, que amb un gest instintiu, m’arreglo el nus del corbatí i em passo la mà pels cabells... Tota aquesta seqüència davant de les pacients i acompanyants que es trobaven asseguts a la sala d’espera!

No em vaig adonar de l’escena de la que n’era protagonista.

La següent parella, que va entrar, eren un bons amics que abans, inclòs, de saludar-nos, no s’aguantaven el riure per la impressió que van rebre i que a mi em va passar desapercebut: una noia surt de la meva consulta, era un tipàs, ondulant, minifaldillera, de bon veure, caminar segur i... darrera seu, m’estic composant els cabells i la corbata... com a resultat d’un episodi de guerra de sexes que hagués passat...

Sense comentaris!

73

LA PRÒTESIS 11 Fa uns anys... No, no! Fa molts anys que varem organitzar un partit de futbol entre una selecció de metges de Catalunya i onze (clar!) metges de Tarragona.

Tècnicament anàvem igualats.

Vull dir que de tant en tant tocàvem pilota i en cap moment els porters es van poder lluir. El temps reglamentari passava i l’esforç, o millor dit, la bufera dels jugadors s’anava accentuant.

De cop i volta, sense poder-ho explicar en masses detalls, la pilota arriba als meus peus quan, per atzar, em trobava enfront del porter contrari (jo jugava d’extrem dret, un xic avançat, però sempre evitant caure en el fora de joc). Tot el camp va ser un clamp!... i jo ja em veia l’heroi de la jornada.

El porter feia cara d’acollonit, doncs es veu que jo feia cara i, sobretot, peus de rebentar la xarxa d’un xut ben llançat. Fou un moment de tensió. Una descàrrega d’adrenalina es distribueix pel meu organisme. Cama i peu passen a la posició enrere per agafar arrancada i afegir-se a la contracció muscular, que faria passar a la cama i al peu a primer pla, tocar la pilota i aquesta, sortint de la gespa, aniria directa a la porteria...

Ep! para, para...!

La descàrrega d’adrenalina, la contracció dels quàdriceps de la cuixa i el llançament del peu... tot això és el que va passar. A partir d’aquest moment, els fets foren uns altres. No exagerem.

Amb l’empenta de la cama el peu passa pel costat de la pilota, sense tocar-la i per tant va ser un xut en el buit... però el peu i la cama varen seguir el seu camí provocant una hiperextensió sobre el genoll i... crec!

Total: el dolor em va fer caure.

L’assistència sanitària a càrrec dels esforçats voluntaris de la Creu Roja, que deurien 11

En agraïment als Drs. Miguel López-Paz, Josep Mª Coy i Manuel Alonso i al seu Equip de la Clínica MATT de Tarragona.

74 preparar-se per retirar-se del camp doncs eren els darrers minuts del partit, es fan presents per recollir-me i portar-me a la infermeria.

Un allau de traumatòlegs assistents al partit emeten el seu personal diagnòstic: s’ha trencat els lligaments... Què va! és el menisc...

No, no: és un brusc estirament... El practicant, Sr. Corbi, encarregat de les primeres cures i que essent un gat vell, posa fi a tantes especulacions diagnòstiques no fent cas a ningú, em fa una infiltració anestèsica i em posa un embenat compressiu. Demà, ja veurem què passa...

Doncs bé, va passar l’endemà i també els anys i del partir de futbol no l'he recordat mai més fins fa poc, quan el genoll d’aquell dia va fer acte de presència: primer dolor al caminar, va seguir certa impotència per donar quatre passes de més... Amb bicicleta, tot anava sobre rodes, ni ressentir-me de res... fins que fa vuit dies que la he tingut que aparcar per no poder pedalejar.

Conseqüència: ahir em van operar. La lesió era ben clara, però m’han tingut que posar una pròtesis parcial a la tíbia i una altra al còndil intern del fèmur...

Quedaràs com a nou... Caminaré?... Potser amb certa dificultat... Podré anar en bicicleta?... Home, si no fas esforços..., és possible que amb una de les estàtiques no et faci tant de mal...

Aleshores... què vol dir quedaràs com a nou?...

De moment estic crucificat en el llit de la Clínica. Porto un tub de plàstic, tou!, que em surt per la punta del penis, que per cert presenta un deplorable aspecte: acovardit, queda retret a la mínima expressió entre les dues bosses escrotals, com si tingués vergonya d’haver passat a segon pla la seva funció de canalitzar l’orina cap a l’exterior (de l’altra funció ni s’han recorda). Un llarg tub surt d’una botella penjada al meu costat, acaba amb una agulla, que l’han clavat a una vena del canell esquerra i per on entren en el meu organisme tots aquells ions i proteïnes, que intenten substituir als entrecots poc cuits, que tant m’agraden acompanyats d’un bon vi negre. Altres dos tubs treuen el nas per l’embenatge que em comprimeix el genoll i per on recullen sang, que em deu sobrar, en unes botelles posades a sota del llit perquè no m’impressioni.

A tot això, entren i surten de la cambra monges i infermeres, atentes, agradables de veure, que mentre controlen les constants, em donen aquell calor

75 humà que tant ho necessito al trobar-me fet un sac de gemecs, inútil per fer cap so. És el concepte de la impotència amb l’agreujant de que no he perdut la consciència ni el sentit del ridícul, el que fa que sigui més notòria la meva inferioritat.

Passen 48 hores. Segueixo crucificat i escoltant que tot va bé. Em fan unes fotos, és a dir, unes radiografies: han sortit bé... Les fotos o el resultat de la intervenció?, pregunto tot inquiet. L’operació!... Més tranquil em quedo i com a resultat immediat, treuen els tubs. Em sembla recuperar una part de la personalitat perduda, però no per massa temps, doncs al aixecar-me del llit no puc evitar la incontinència d’orina i com un nadó sense vergonya vaig deixant un degoteig fins arribar al lavabo.

Dutxat i net, vaig recobrant la serenitat davant d’aquestes circumstàncies a que he arribat per no tenir afecció al mus, a la botifarra, a veure la televisió, tertúlies de casino, etc. M’ha n’adono que soc un núvol engabiat, doncs el primer que faig al assolir certa llibertat, es posar la taula enfront la finestra, obrir-la i guaitar el paisatge que se’m ofereix.

Un avet de fulles verdes, però d’un verd-ciutat, ha sabut créixer enfront meu tapant, en part, la paret de la casa de veïns. És una paret que no han acabat de enguixar i pels anys que ha estat bastida no crec pas que ho facin prompte. És una llàstima, doncs es presta a fer-hi un mural, que donés profunditat a la poca distància que la separa de la finestra d’on em trobo.

Si jo el tingués que realitzar, començaria pensant que la tardor és una època de l’any indescriptible quan volem posar de manifest la nostra afecció als colors.

Encaixaria l’herba en un primer pla, per on s’hi passegessin quatre vaques a prop del tancat i dues més, rumiant, ajagudes un xic més enllà. Per la dreta meva, que correspon a ponent, trèmols de fulla caduca, tindrien fulles color conyac i altres pigmentades d’un groc intens, alternant amb un vermell de sang, per voler captar el moment que precedeix a la seva caiguda en quan el seré bufi. Més enllà els avets, que resistint el pas de les estacions, només esperen l’arribada de les neus, sobretot quan la nevada no és massa intensa, per perfilar la part alta de les branques i deixar caure, de tant en tant, algun floc de neu que no vol quedar-se allà dalt.

La vall, oberta davant la finestra, quedaria tancada a migjorn per la carena de les muntanyes cobertes per la pelussa del fred matinal d’aquest esplèndid jorn de tardor. Satisfet des de la meva cadira i d’on albiro aquest paisatge imaginari, el conjugaria amb el benestar que la pròtesis que m’han posat em proporciona: camino, doblego el genoll i no tinc dolor. Veig la vida amb color, el color d’una època que deixarà pas a l’hivern i després la primavera i, aleshores, tot serà flors i violes.

Així s'ho creu el Doctor López Paz, els col·laboradors també s'empenyen a que m'ho cregui. Les monges, aferrades al seu Home penjat de la creu, posen cara de fe que ve de més amunt... mentre una avemaria arriba a les orelles de la Mare de Déu.

Serà possible que la primavera floreixi?, perdó... Vull dir que caminaré bé i podré fer les meves habituals ciclades pel Pirineus?

76 - Ten paciencia unos dias y ya veràs como evolucionas cada dia más y mejor...

Em diu tot convençut el doctor Miguel López Paz i m'ho confirma, amb cara de més convençut encara, l'amic Josep Mª Coy, mentre en Manuel Alonso, l’anestesista per excel·lència, posa tota la fe en el seu Real Madrid...

Han passat alguns dies d'aquell en que se'm va obnubilà la consciència i vaig entrar a la Sala d'Operacions sense dir ni piu... No recordo res. Inclòs he perdut la sensació de genoll. Camino i a un pas més ràpid que els acompanyants. Quan feia un mes de la intervenció, vaig arribar a peu fins Sant Miquel de Montclar (a 948 m. d'altitud), en bicicleta recorro uns 30 km. cada dia i no fa massa que he anat amb ella de Cambrils a Lourdes. I els analgèsics, les genolleres, els pegats d'argila, les fregues, etc. etc.... han desaparegut de la farmaciola de casa.

Estic fet tot un homenet, com aquell que per rams estrena sabates noves. Jo he estrenat genoll nou.

77 A LOURDES?... QUÈ HI VAS A FER?...

No m’ha fet mai gràcia anar a Lourdes i, afegiré, que no sé pas per què. Pensant-hi, em sembla que podia ser perquè haver estat tractant malalts durant anys..., la veritat és que ja en tenia prou. Sempre he relacionat Lourdes amb malalts. Pot ser, que més que un motiu per no anar-hi, hagués estat una excusa, doncs quan no és pas per la feina de metge, veure malalts sempre m’ha indisposat: em marejo.

Que quedi ben clar. Això no inclou cap posició en contra de la Mare de Déu, ni de Bernardeta, ni dels miracles. És cert, que no estic massa d’acord amb tot l’aparell comercial que s’ha muntat a l’entorn de Lourdes, com tampoc dels altres centres religiosos, de tots coneguts.

Però, res més.

Fa anys que de malalts ja no m’empatxo: estic jubilat. I, a més, tinc aquella serenor d’esperit que l’edat ajuda a arribar-hi. Segueixo no estant conforme en que em dirigeixin el passos pel camí, que alguns directius espirituals han dibuixat en el mapa de la vida, per arribar a Déu. Pel temps que fa que ens tractem, el conec un xic i, sobretot, Ell em coneix molt bé, ha tingut moltes consideracions amb mi i si bé m’ha premut, mai m’ha ofegat, donant-me la mà en totes les situacions que l’he necessitat. Per tant, li estic molt agraït i la seva presència sempre l’he palpada al meu costat. No dec estar massa mal encarrilat, encara que reconec que en moltes ocasions me’n vaig per dreceres equivocades.

En relació, al binomi miracles-salut em sembla que, com tot metge que ha estat treballant anys entre malalts, puc dir la meva. Un exemple: recordo una pacient que vàrem tenir que operar-la sis vegades per una afecció aliena a la nostra praxis.

Hi van intervenir varis col·legues, com sempre hem fet quan la patologia ho requereix i la situació va a maldades... Ja pensàvem que no hi havia rés més a fer i només estàvem pendents que Déu nostre Senyor la cridés al seu costat..., mentre les monges de l’hospital no deixaven de pregar demanant la intercessió de la seva Fundadora, que feia anys que coneixia, cara a cara, a Déu.

Doncs bé, me n’havia anat a descansar prop de mitjanit i de cop, a la matinada, em desperto de sobte i sense pensar-m’ho dues vegades, ni tinc consciència d’haver reflexionat, telefono a l’hospital que preparin el quiròfan, avisin als ajudants, l’anestesista, etc. per operar, in extremis, a la pacient. Només començar la intervenció les constants es normalitzen... En definitiva, hora per hora s’apreciava una notable i progressiva millora i als vuit dies la donàvem d’alta. Tots els metges que havien intervingut en el cas, vàrem quedar bocabadats.

Arran d’aquest resultat, les monges exclamaren allò de miracle, miracle... donant gràcies a Déu i a la Fundadora. El més curiós fou, que ho enfocaren en el fet de que jo decidís operar-la a aquelles hores de la matinada; no en la curació en si.

78 Clar, aquí les monges em van fer veure una altra cara del fet miraculós. El miracle no té perquè residir sempre en un acte (una intervenció o la curació, per exemple), sinó que és també un canvi de procedir de l’individuo que, d’una manera o altra, porta a termini una acció...

Bé. Sigui com sigui de com un vol interpretar-ho, el fet definitiu és que per mi, en aquest cas, va haver-hi un cop de mà de Més Amunt. D’això n’estic segur!

Podria afegir altres casos clínics viscuts i, darrerament, en la meva persona.

Sense voler treure mèrits al traumatòleg que em va operar, tinc que reconèixer que el miracle en mi va ser la obnubilació que em va permetre entrar a la sala d’operacions sense dir ni piu...: això si que va ser un MIRACLE! D’ací que vaig prendre la determinació (i ara sí: molt conscientment) d’anar a Lourdes en bicicleta, tant per donar gràcies a Déu, a la Mare i a Bernadeta, com per fer un xic de sacrifici de suportar aquell espectacle de malalts, de fe i de comerç, barreja que no m’agrada gens.

Abans de pujar a la bicicleta he volgut ficar-me dins del que és Lourdes, des de quan es va muntar tot l’enrenou de la primera aparició de la Mare de Déu a Bernardeta, fins l’estudi científic del miracle, que avui dia té lloc, abans d’acceptar-lo com a tal.

Molts coneixeu prou la història. Aquella xiqueta, un xic esmerlida, va néixer, precisament a Lourdes en el 1844 i batejada amb el nom de Maria Bernarda. Era la noia gran dels sis fills d’un pobre moliner. A l’edat de 14 anys, va explicar que una dona vestida de blanc i d’ulls blaus, que es manifestà com la Immaculada Concepció, i de parla occitana, la va invitar a que es presentés a la cova cada 15 dies. Anys més tard, aquests fets els va exposar per escrit, doncs en el temps de les aparicions era analfabeta.

Entrà, als 22 anys, al convent de les Germanes de la Caritat de Nevers. Morí en aquest convent a l’edat de 35 anys i el seu cos es conserva incorrupte. Fou canonitzada el 1933 i la seva festa es celebra el 16 d’abril. L’autoritat eclesiàstica no va admetre la realitat de les aparicions fins el 1907, 47 anys després de la primera visita de la Senyora.

79 Des d’aleshores Lorda (o Lourdes, pels francesos de París) s’ha convertit en un centre de pelegrinatge internacional, que no importa quina religió practiquen.

Acudeixen al ritus de l’aigua, on es banyen els malalts i beuen d’aquella aigua. Ha estat repetidament analitzada i, per si mateixa, no s’hi ha trobat cap propietat especial que avui dia es pugui detectar com a remeiera. Prové d’una deu que varia el tou d’aigua segons l’estació de l’any, com qualsevol font de les rodalies. Però cap més altra font té les propietats de guarir com aquesta.

He llegit, que Aleix Carrell 12 va analitzar l’aigua de la piscina de Lorda i la del riu Sena al seu pas per París: bacteriològicament les dues eren idèntiques... Va injectar un centímetre cúbic de l’aigua del riu Sena a la vena marginal de l’orella d’un conillet d'Índies del seu Laboratori i al poc temps l’animal va morir. La mateixa prova la va fer amb l’aigua de la piscina de Lorda... i l’altre animal no va morir. En aquells dies que el biòleg va fer aquestes experiències, no era catòlic.

Al trobar-nos en els començament del segle XXI, en un món en que es busca una explicació racional i científica a tot, el concepte que tenim de miracle sembla un xic passat de moda i superat. En canvi, a Lorda els prodigis es consideren normals i la ciència mèdica no té res que fer davant d’ells.

Des del primer moment que la nena Bernardeta va fer pública l’aparició de la Senyora, sempre hi ha hagut un metge al costat de qualsevol fet que s’hagi considerat sobrenatural. Quan Bernardeta estava en trànsit, per exemple, el metge del poble de Lorda fou testimoni de que no es cremava amb una espelma 13 i, un altre, va certificar la primera curació, la de una dona que tenia paralitzada la mà dreta. Era el primer dia de març del 1858.

Només després d’escoltar al Bureau Medical, l’Església proclama el miracle i poden passar anys fins arribar a la definitiva conclusió.

Tots ens movem en aquesta vida per una raó o una altra. La curiositat o la fe en la Mare de Déu de Lorda pot ser una raó per moure’s, per agafar el cotxe, el tren o la bicicleta i arribar-s’hi. Encara que no si cregui no si perd rés, perquè tant Déu com la Mare de Jesús no es dediquen a quantificar la nostra fe... i el miracle sempre està per caure i... qui no té qualsevol misèria per curar?

Aprofitem l'oportunitat que Lorda ens ofereix per guarir-nos la carcassa... i si no la tenim tant desgavellada com això, que no necessitem un pegat (ho dubto), per el menys l’entorn ens guarirà la miopia del nostre esperit: aquí pot estar el miracle, és a dir, una senyal de Déu.

12

Alexis Carrel (1873 - 1944), Fisiòleg i cirurgià francès. Premi Nobel de Medecina i Fisiologia (1912).

En el seu llibre El voyage à Lourdes (1950) descriu la seva conversió al catolicisme.

13 Si la prova no va ser accidental, el col·lega va tenir trons de fer voluntàriament l’experiment.

80 AGÁRRALA FUERTE I....

Més d’una vegada, a la consulta m’he trobat en situacions que no sabia on posar-me o quin paper tenia que fer. Em refereixo, per exemple, quan una parella discutien perquè en el diàleg que mantenia amb la pacient intervenia el marit, sia per puntualitzar (sempre al propi favor) o per aclarir, diguem-ho així, algun detall que l’esposa s’havia deixat en el tinter. En altres ocasions era la mare o, més freqüentment, la sogra que em volia posar al corrent de detalls íntims de la filla tenint en compte la seva experiència o que la filla/nora feia poc que s’havia casat...

El cas que em ve a la memòria, és precisament la germana que entra en escena amb una actitud de barreja de marassa i germana gran.

Aquesta germana era pacient meva de feia anys.

Molt simpàtica, extravertida, professora de Literatura d’Institut i a la que havia assistit un parell de parts. Al ser comunicativa havia donat ocasió a que el tracte es fes més cordial, natural i amb molta franquesa.

Una tarda es va presentar a la consulta acompanyant a la seva germaneta, que semblava ben bé que l’havia afillat, doncs la tractava com una nena sortida del col·legi de monges... Em refereixo al col·legi de monges de fa molts anys enrere: avui, com tot, han evolucionat força.

La tal nena tenia 25 anys complerts, Llicenciada en Dret i era el Cap d’una secció de la Delegació d’Hisenda. Casada amb un Enginyer Industrial que dirigia una important empresa metal·lúrgica alemanya de la ciutat. Feia més d’un any de casats i no tenien fills, motiu pel qual la germana li va insistir que em vingués a veure per aclarir s’hi havia algun problema ginecològic.

En un principi, no va haver-hi confrontació entre les dues parentes, doncs la petita va estar tota l’estona ben calladeta, retreta, com si s’arrugués en presència de la gran. Aquesta m’explicava el motiu de la consulta, l’interès que tenien d’esperar un crio, la normalitat de les regles, etc. etc.... sense deixar que l’altra contestés a les preguntes que li feia, precisament, directament a ella.

De prompte, com volent entrar en el diàleg,

81 s’atreveix per fi a dir-nos (doncs la germana n’hi ho sabia) que encara era verge havent, inclòs, passat de llarg un any de matrimoni. Com sigui que no era la primera vegada que m’he trobat amb aquest aclariment, no em va estranyar pas, però tampoc vaig poder fer cap comentari adient, doncs la cara que va posar la germanamare era tot un poema d’esverament i de sorpresa, que va captar la meva atenció.

Tot seguit, inicia un interrogatori que més semblava trobar-nos en una comissaria de policia.

- Entonces, nunca te ha penetrado?...

- No, claro...

- I él no intenta metértela?

- Si... pero tengo miedo i me cierro de piernas...

- Pero, vamos criatura, no sabes cogerla i metértela en el coño?...

- Cogerla?... Qué asco!...

I, aleshores, surt de la germana-mare una sonora bufetada, que no sé pas el que em deixà més parat, l’acció o el comentari que va seguir: - Asco?... Si es lo más hermoso que tu hombre puede tener!

Varen seguir una sèrie d’adjectius sobre les qualitats del membre del seu cunyat, que si hagués estat present haguéssim vist un home molt cofoi.

- En cuanto esta noche llegue a casa, ya me oirá el tipejo!

Més o menys un any després naixia un nen o nena, gràcies a l’espavilament de la decidida germana.

82

EL MEU PARE ESTÀ MOLT GREU, PARLA CASTELLÀ!

Anys enrere, molts dels pagesos de les nostres contrades no havien tingut pas ocasió d’aprendre el castellà, l’idioma dels invasors d’Amèrica. Això no incloïa pas que quan els franquistes es varen fer forts a Catalunya, després de la desfeta del 1939, tant els intel·lectuals com els pegesos teníem que expressar-nos en castellà, en sabéssim o no, i a més ho imposaven els botiflers: hable en cristiano!..., quan per distracció en dirigíem en català a la finestreta d’alguna entitat oficial.

Vaig tenir ocasió de conèixer a molts homes del camp, que per més obligats que varen ser mai entraren en aprendre a parlar en castellà. No per tossuts, sinó senzillament, perquè això dels idiomes no se’ls hi donava... i seguien amb el seu català, més heretat dels seus pares i vilatans, que aprés a l’escola, on hi havien assistit fins l’edat d’incorporar-se al treball familiar del camp o de la modesta indústria.

Era un temps, en que el metge de poble fàcilment es transformava en un amic confidencial de la família i, a la recíproca, vaig fer molt bons amics entre els meus pacients. Al trobar-nos de costat en aquelles hores en que el malalt més et necessita, creava un llaç de convivència i de confiança, que tant ajudava a millorar la salut del pacient, com de ser el confident de molts dels problemes, que en totes les cases es fan presents un dia o altre.

El temps va passant i aquells homes... i el metge, també noten el pas dels temps. Ara són els fills d’aquells que no parlaven castellà, que havent pujat uns quants esglaons més de la cultura i el benestar, tenen cura de la hisenda familiar i de la salut dels seus pares, que han entrat en una vellesa irreversible. Alhora, de ser uns bons fills, que no tant sols parlen català, la llengua de Catalunya i de la família, sinó que també dominen el castellà, l’anglès... i qui sap quantes més!, hem mantingut aquell grau d’amistat que va néixer a la capçalera del seu llit, quan el xarampió o la tos ferina preocupava als grans de la casa, o al naixement dels fills d’aquell hereu fet home.

Quan la professió em va fer distanciar la relació metge-pacient-amic, no va ser pas de forma definitiva, sinó que ha continuat, sense la transcendència de la malaltia

83 pel mig, però si amb la sinceritat d’una ferma amistat. Al seguir essent amics, quan un o altre ens hem necessitat no ens hem decebut i, per aquesta senzilla raó un dia en Josep de Can Sisco em va venir a veure per consultar l’estat de salut del seu pare, ingressat a l’Hospital Joan XXIII amb una malaltia, que donava entendre, que no en sortiria d’ella.

Sia per l’estimació que tinc per aquesta família, sia pel meu habitual optimisme davant de la malaltia, procurava dissimular la sintomatologia, cada cop més greu, que m’anava relatant en Josep. L’endemà vaig passar per l’Hospital a visitar-lo i quan pel passadís em dirigia a la seva cambra, em surt al pas en Josep, el fill, i de cop em diu: - Doctor, no hi ha res que fer! Fixi’s si déu estar malament, que fins hi tot parla en castellà!!... (L’endemà, l’enterràvem)

84 EL GAMBINA i... L’AZOR

La navegació, limitada a les nostres costes dels Països Catalans, ha estat una necessitat que m’ha resultat casi imprescindible. També, ha estat una forma de teràpia per sortir de certes èpoques, quan l’esperit té tendència a enfonsar-se dins la terra que em rodejava. A la mar, per contra, he observat que l’ànima sura i si t’enfonses i mires cap a dalt, ho veus tot més clar: sobrevius!

El meu fill també està dominat per la navegació, si bé hi han dos notables diferències entre nosaltres dos. No ho necessita, de moment, com a teràpia i, per contrast, la seva experiència nàutica s’ha ampliat a més enllà de la costa catalana: tota la Mediterrània, Mar d’Alboran, Atlàntic Ibèric, Canal de la Màniga, Holanda,...

Aquest afició nàutica ens ve, genèticament, del meu Pare que navegava amb els seus amics de Facultat i del Club Marítim de Barcelona.

Recordo, molt vagament (se’m va avançar quan tenia vuit anys), que anava a la mar amb ell en alguna ocasió, però... no més enllà de l’espigó del port. Per Portbou, quan venia pels caps de setmana durant l’estiu, barquejàvem per la badia amb aigües tranquil·les i sense tramuntana.

Per tant, no és estrany que amb l’Enric, abans d’emancipar-se, sortíssim a navegar junts. Així va succeir, que un cap de setmana d’aquells que es prolonguen més enllà del diumenge, decidírem arribar-nos fins a Barcelona, tant per aprofitar el bon temps que s’havia entaulat, com per gaudir d’una navegació no habitual, en aquells dies, pel fill: rondava els 15 anys.

Del Club Nàutic de Tarragona vam salpar a bord del nostre veler Gambina. El temps esplèndid, referent a la temperatura, cel aclarint-se que començava a deixar pas a un sol ixen i un terral que ens va permetre navegar, tot costejant i sense problemes fins el port de Vilanova. Aquí va acabar la singlada del dia.

Al dia següent, diumenge, el temps no pintava amb la mateixa cara, però de bon matí no donava pas entendre que ens teníem

85 que quedar amarrats a la passarel·la del Club. Decidits a afrontar l’aventura de la segona etapa a fi d’entrar a Barcelona per la mar i amb la il·lusió que l’Enric no dissimulava, salpàrem. Enfilàrem rumb a la punta del Llobregat, allunyant-nos de la costa per evitar la deriva que la mar de llevant ens pogués dominar.

No vàrem estar mal encertats, doncs a mesura que ens anàvem apropant a Barcelona, la mar es posava més inquieta. Vaig fer un ris de la major i amb un punt de gas del motor, ens vam mantenir sense masses problemes, deixant el far del Llobregat a un través...

Fou, precisament, en aquest punt de canviar el rumb i enfilar la bocana del port de Barcelona, deixant un bon marge de mar lliure entre nosaltres i la terra, quan el llevant ja va passar a la categoria de preocupar-me. Fins i tot, com a mesura de previsió, vaig subjectar a l’Enric amb un cap al candeler d’estribord, no sigues que per un cop de mar i estant distret, li fes perdre l’estabilitat.

Governant el Gambina de manera com podia per evitar els cops de mar laterals, que ens feien escorar a la més petita distracció, anàvem caminant sota un cel fosc i rodejats d’una maregassa que impressionava. Més a prop del port, surt del mig de la boirina que el vent aixecava de l’escuma al rompre les onades, un vaixell que s’apropa a mitja màquina.

- Sembla més aviat un iot de recreo... –vaig dir-li a l’Enric- ...mira què tenen bon humor de sortir amb aquesta mar...

- I nosaltres... què naveguem per obligació?...

-em va preguntar.

Se’ns apropa per sobrevent i casi amb els motors parats. Instants que fa calmar un xic la mar per la pantalla que posa davant la llevantada. Des del pont i mitjançà un megàfon, un engalonat marí em demana si necessito ajuda... Com sigui que no massa lluny quedava la farola de l’espigó del port, amb senyals i cridant, li vaig fer entendre que no... que prop teníem el port... moltes gràcies!...

Encara es va mantenir una bona estona donant-nos redós i el marí del megàfon seguia a la banda parlant amb un altre més baixet, però que li transmetia ordres... Amb aquesta protecció que ens donava, el nostre navegar es va fer més confortable i és quan l’Enric s’ha n’adona que el que mana és en Franco..., moment en que el vaixell posa proa mar endins i puc llegir en l’espill de popa el nom del iot: AZOR. Anecdòtica la troballa, en aquelles circumstàncies, amb qui manava, aleshores, a bordo i al país. Feia dies, que el baixet s’hostatjava a la ciutat comtal, no recordo pas per quin motiu, però ho havíem escoltat per la radio.

86

Més gràcia ens va fer, quan ja amarrats al Club Marítim, decidirem anar a veure a l’àvia de Barcelona. Caminant pel Passeig de Colom en direcció a les Rambles ens vam trobar que ho fèiem sols pel mig de la calçada, doncs estava tancada per cada extrem, com era costum en els carrers per on passava el caudillo.

A més, les faroles i els balcons estaven engalanats amb banderes estatals i penjolls de festa major...

- Pare, que havies avisat que arribàvem?...

L’Azor encallat enmig del camp castellà, a la província de Burgos, on es convertiria en reclam turístic per a curiosos i nostàlgics

Convertit en material de desballestament: cubs de material premsat

87 CERTIFICAT DE BONA CONDUCTA, PERÒ...

Vaig tenir ocasió de relacionar-me amb dos dels més activistes radioafeccionats de la província, en Marcel EA3NA i en Miquel Planàs, que varen fer que es revifés la meva letàrgica afició per la radio que, segurament, ja em venia del meu Pare, que havia estat un dels fundadors de Radio Barcelona, EAJ 1.

Estudiat el programa em vaig examinar davant del Tribunal de Telègrafs i Comunicacions de l’Estat. Entre els papers que em demanaren n’hi havia un que era el certificat de bona conducta a càrrec de la Policia Municipal de la capital. El vaig sol·licitar a l’Ajuntament.

EA3NA

El certificat que es dignaren fer-me és tot un poema que reflecteix la situació políticasocial d’aquells temps:

Obtingut el títol em van donar l’indicatiu, EA3AZA. Vaig instal·lar l'emissora decamètrica, que uns anys després la vaig canviar per una de 2 mts., i em vaig posar a fer DX 14 amb una certa freqüència i satisfactoris resultats, reunint bastants

14

DX, comunicat a llarga distància

88 QSL 15 de varis punts del món. Comunicar amb Rússia, amb l’ambaixador de Grècia a Bombai, amb un navegant solitari que travessava l’Ocean Índic, etc. etc. sempre em feia goig.

Després em donà conte que era més interessant relacionar-me en personal de més a la vora i per això em vaig passar a 2 mts., que quan navegava em posava en contacte amb els radioaficionats de l’entorn i com sigui que existeix molt d'interès de rebre QSLs d’un MM 16, sempre trobava companyia en les meves singlades en solitari.

15 16

QSL, targetes que s’envien confirmant el contacte radiofònic MM, mòbil marí, radioaficionat que emet des d’un vaixell

89 CICLISME I SIOUX Deuria tenir quatre o cinc anys quan el Pare em va comprar la primera bicicleta. Tenia dues rodetes laterals en l’eix de darrera, que asseguraven l’equilibri a l’entusiasmada criatura. Des de llavors sempre he tingut una bicicleta en proporció a l’edat. Vull dir que l’afició m’ha acompanyat en el meu creixement... i la mantinc en el declivi de la vida.

Varis dies de la setmana no deixo la meva cita en fer un recorregut d’uns 20 km. a l’entorn de casa, pels molts dels camins que creuen el municipi, sia per entre conreus o pistes arranjades. Aquesta posada en forma em permet que una o dues vegades a l’any, decideixo fer una ciclada un xic més llarga, que m’ocupa deu o quinze dies, circulant i caminant per un determinat recorregut.

D’aquestes sortides en bicicleta recordo amb satisfacció, per haver-m’ho passat molt bé, la Volta a la Catalunya de Jaume I (Cambrils, Salses el Castell, Fraga, Cambrils... que vaig continuar amb el veler L’Esquitx-5 fins Guardamar del Segura, Maó i Cambrils: tres mesos sabàtics al complir els 60 anys), El Camí de Sant Jaume, La ruta del Quixot, De Cap de Creus a la Franja de Ponent, Volta pel Cadí i Moixernó, A l’entorn de l’Albera, Rodant per l’Illa de Djerba (Tunísia), etc.

No m’ho prenc pas gens a pit anar en bicicleta. M’ho prenc amb molta filosofia... d’anar per casa. Res de treure el fetge per la boca! Quan el camí o carretera em fa fer un esforç massa considerable, passo a caminar portant-la al costat... i, així, fins que de nou i descansat, la pista es fa apta per les meves aptituds físiques. Sempre he arribat al lloc que m’he proposat.

Perdó... No és veritat!

Quan vaig intentar fer la travessa dels Pirineus des de Sant Pere de Rodes a Roda d’Isàvena, seguint els punts més enlairats de les muntanyes, en arribar a Núria se’m va presentar el mal d’altura, amb un panteix, taquicàrdia i sensació de manca d’aire que em va fer desistir.

El dia següent, més assossegat, vaig arribar a Ribes de Freser i no atrevintme a pujar la Collada de Toses, vaig fer-ho amb el tren en direcció a Puigcerdà, si bé a La Molina vaig baixar i, de nou, en bicicleta arribava a la Seu d’Urgell, posant fi a la ciclada. L’autobús em portà a Tarragona.

90

Quan a Ribes de Freser anava a pujar al tren, per evitar-me els 25 quilòmetres de la pujada a Toses, el Cap d'estació ens envia, a la bicicleta i a mi, al furgó de la cua.

El furgó de la cua, clar, era el furgó que es trobava a l’altre extrem dinal del tren, és a dir, a la cua. Al obrir el portaló, que des de dins m’ajudaren, em vaig trobar amb un grup de nois i noies rapats, bruts, altres mig pelats a l'estil sioux, unes noietes desvestides dormisquejant en un racó, una altra estirada i escamarlada, sense acabar de pujar-se les bragues, mentre ell es cordava la bragueta, un cadell de gos pixant junt a un noi amb cua de cavall i bicicleta (no era del grup)... Tot aquest contingut rodejat per una pudor, que em va fer suposar que feia dies que no s'havien rentat ni la cara ni el darrera.

Amb tot aquest espectacle davant i jo mig parat al peu del vagó, em trobo que amablement m’ajuden a pujar la bicicleta i les sàrries, que Déu n’hi do el que pesaven. En un racó lliure deixo la màquina i prenc seient en una banqueta al costat de l’única finestra. Si bé aquesta posada en escena podia ser el principi d'un anguniós viatge, tinc que dir que el trajecte va transcorre sense problemes, amb un comportament amable, correcte, tractant-se, inclòs, entre ells i elles, amb molta delicadesa. Només l'aspecte i la pudor sobraven.

Quan des de la finestra, que no vaig poder obrir (era un furgó de Renfe), anava veient com la carretera s'enlairava, donava revolts i més revolts per arribar al Coll, em vaig dir l’intel·ligent que havia estat en prendre la decisió de fer aquest trajecte en tren.

91 També era una forma de valorar l’esforç d’aquells homes que van construir el túnel. No supera cap carena, sinó que s’endinsa a les entranyes de la muntanya en un espectacular recorregut helicoïdal, que amb poc més d'un kilòmetre i un radi de 230 mts supera un desnivell de 80 mts. No va ser fàcil i, al final de la història, aparegué la notícia de que l’enginyer responsable de les obres, Hilari Jesús Retuerta y Toledano, se suïcidà electrocutant-se, perquè creia que les dues boques del túnel no arribarien a trobar-se. El metge Miquel Castell i Ferrer, que acudí a salvar-lo, morí en l’intent. Una placa, a l’ombra de l’església de Sant Cristòfol de Toses i d’una moixera, allí plantada, recorda l’accident i a l’esforçat personal, que seguin les indicacions del director del projecte acabaren de fer realitat el tant discutit túnel.

92 CONTRASTS FENT CAMÍ EN BICICLETA Feia una ciclada des de Tarragona a Sant Feliu de Guíxols 17. La tercera etapa sortia de Barcelona de bon matí amb la intenció de fer-ho per la carretera de la costa. La intenció era bona però assolí el propòsit, ja va ser més difícil. La raó està o, millor dit, estava en que no hi havia, en aquells dies, un pas per arribar a la carretera de la costa, per la part de llevant de la ciutat, que no fos una autovia... i estava prohibit a les bicicletes. Vaig donar voltes, sense èxit, fins que en arribar a una de les tanques laterals, que m’impedia el pas a l’altra banda, em vaig trobar amb una parella d’agents de la guàrdia urbana.

Els hi vaig presentar el meu problema. Varen treure plànols de la ciutat i llibretes de carrers en un intent de donar-me solució. Res. Finalment, em van aconsellar travessar l’autovia pel dret, que ells ja aturarien el tràfic i, des de l’altra banda em seria molt fàcil passar directament a la carretera de la costa.

Dit i fet. Rodejat d’una circulació de bogeria rodava prop de la via del tren i, un xic més enllà, la Mediterrània. El pitjor va ser que començà a ploure. Les poblacions passaven unes rere les altres, mentre que els cotxes m’afaitaven, també, un rere l’altre... i jo ja començava estar molest d’aquell fangueig i la pluja. Amb aquest ritme i predisposició d’ànim arribava a la vila de Caldetes.

Al passar enfront d’un hotel amb jardí, ho vaig trobar molt adient per parar-me i passar-hi la resta de la jornada i la nit. De l’entrada del jardí a la porta de l’Hotel deurien haver uns 200 m., que vaig fer a peu, portant la bici al costat.

Encara no havia fet una dotzena de passos, quan de la recepció surt envelat un home, que amb aire autoritari i de mals modals, parlotejant un castellà barreja de francès i alemany (era suís) em barra el pas i m’ordena que me’n vagi.

Reservat el dret d’admissió!!!... No s’admeten rodamóns amb bicicleta! ...

Ja em veieu tornant, de nou, a la carretera sota una fina pluja emprenyadora.

Refrescat, vaig comprendre perquè no em volíem... A causa del cansament de la ciclada, la pluja, el fangueig... m’havien modelat una persona no desitjable.

Aquell hotel era exclusiu per ciutadans de 1ª categoria i amb cotxe de dretes... * * *

17

“Rodant...la nostra costa vista des de la bicicleta” va ser el segon llibre que he publicat (1987)

93 En una altra ocasió, recorrent l’Empordà, vaig passar per Figueres al final de l’etapa prevista. Em trobava davant d’un Hotel 4*, i no dubtà en parar-me i demanar per sojornar-me. Immediatament, em vaig penedir, tot recordant el que m’havia passat l’any anterior a Caldetes, però com sigui que ja em trobava dins la recepció seguí endavant.

La meva sorpresa va ser majúscula. El conserge no posa cap problema.

Polsa el timbre de sobretaula i, havent aparegut el botones, li ordena que es faci càrrec de la bicicleta per guardar-me-la al garatge i m’acompanyi a la cambra tal.

Aquí em rep la cambrera, una noia de molt bon veure, minifaldillera, davanteres que les feia notar per un escot generós i una simpatia natural.

Dins la cambra, assolellada, la xicota es dirigeix al bany i em prepara la banyera. Al acomiadar-se, i després de rebre la corresponent propina, em pregunta si vull algun servei especial... Aquell dia havia fet prop de 70 km. i no estava per cap exercici de gimnàstica... especial. * * * Besalú és una d’aquelles poblacions, que encara que no estiguis cansat, et veus obligat de quedar-t’hi i passejar pels seus carrers empedrats, delimitats per les façanes medievals, amb finestres on els mainells posen el misteri d’un interior mig amagat i permeten imaginar trobadors i donzelles ben acaramel·lats.

Hi vaig arribar baixant del Munt, allà on s’aixeca el Santuari de la Mare de Déu, que un dia ja llunyà, Mn. Cinto va començar a escriure els primers versos del seu Canigó. Encara guarden la cambra on s’hi hostatjava i estris, que segons diuen, se’n serví.

Doncs bé, en arribant a Besalú –final d’una etapa que tot va ser camí avall- em dirigí a un Hostal prop de l’aiguabarreig del Fluvià amb la riera de Beuda. Al demanar si quedava una cambra lliure per passar-hi aquella nit, el bon home de la recepció, en lloc de contestar a la pregunta, m’exigeix les 1.000 pessetes que valia la cambra i el DNI. Clar, no dubto ni un minut, els hi dono i sense fer cap més comentari pujo les escales per anar al pis que m’ha senyalat.

En aquella època, en el DNI, a més de les dades de filiació habitual i que encara s’utilitzen, hi figurava la professió: advocat, arquitecte, metge, s.l. (en cas de les dones que no treballaven en cap més ofici que el d’ama de casa o... en serveis especials), etc.

Quan ja m’havia dutxat i canviat de roba, decidí visitar un cop més la Vila.

Passant per la recepció em va sorprendre com el recepcionista, em lliure el DNI i es desfà en disculpes per haver-me demanat que li avancés el preu de la cambra i li deixés el DNI: havia llegit que era médico!... i, això, li va semblà que donava peu a tenir confiança de l’hoste.

94 FRONTERA I MERCEDES Per completar el treball sobre pintures murals i frontals d’altar, que anava recollint visitant els temples on es trobaven abans de passar a las sales del Museus o a col·leccions particulars, m’he passejat per distints pobles dels Pirineus.

El fet de trobar-se molt d’ells prop del que avui és la ratlla, concretament la frontera amb Andorra, m’ha donat ocasió a copsar situacions de sorpresa en aquestes poblacions on la vida transcorre de forma lenta, monòtona i, sobretot, amb un medi econòmic, aparentment mínim, doncs les condicions del terreny, abrupte, amb conreus en terrasses, el fan amb una rendibilitat molt petita.

Sovint m’he hostatjat en alguns d’ells, més en els que constituïen el centre de la comarca, doncs em permetia fer els trajectes circulars amb la moto i retornar on havia deixat la furgo-càmping VW. En certes ocasions, quan el poble quedava un xic allunyat i trobava allotjament, m’hi he quedat, no pel motiu de la recerca de les pintures, sinó per tenir l’ocasió de conviure amb una part de la societat d’avui, bastant oblidada.

En una de les arribades a un d’aquest pobles, que es troben casi a tocar al país veí i que en un temps reculat, guardava en el seu temple unes pintures murals del taller de l’anomenat Mestre Alexandre, em va cridar l’atenció trobar pel camí i a diferents cruïlles, homes assentats en cadires de platja, tenint davant seu cistelles plenes de pomes, que posaven a la venda.

Em sembla que fou en la segona parada, que deixant aparcada la moto, m’hi vaig apropar amb la intenció de comprar-li unes quantes pomes, apurat un xic per aquell rosec que tenia a l’estómac, prop de l’hora del migdia. També ho vaig aprofitar per xerrar amb el bon home, que amb cara de satisfacció, amb rebé al seu costat.

La conversació va ser intranscendent, doncs no semblava massa interessat en ser explícit a les preguntes d’un de ciutat, com de tant en tant m’anomenava. Ell volia parlar, no contestar. Del poble, em vaig assabentar, que distava encara cinc a sis quilòmetres... que a l’entrada hi trobaria el cafè amb poca gent a aquella hora, doncs era a punt del menjar del migdia... que mantenien una minsa agricultura d’arbres fruiters... que la joventut fugia cap la capital... etc. etc.

95 Casi va passar mitja hora amb aquest reposada conferència que, no donant més de si, em vaig acomiadar d’ell. De nou muntat en la moto, em sorprèn veure darrera seu i sota l’ombra d’un arbre, un Mercedes recentment matriculat. La sorpresa em va venir perquè en l’anterior parada que més avall havia trobat, també tenia el bon home un Mercedes no lluny d’ell, però no n’hi havia fet cas. Ara, amb el segon, ja em va fer un xic estrany i no encaixava aquest signe extern de benestar amb l’entorn.

Si bé hi vaig pensar, no m’hi vaig capficar massa, posant més atenció pel pis de camí per on circulava i al apropar-me al poble, on de seguida vaig localitzar l’església, que treia el cap per entremig de les cases.

Per cert, en contra del que m’esperava del poble per la seva localització allunyada de la capital de la comarca, em va parèixer molt ben arranjat, amb cases restaurades i, naturalment, tots el carrers asfaltats a excepció de la plaça de l’església que estava empedrada amb llambordes i molta cura.

No m’havia menjat cap poma de les comprades i, per tant, seguia amb el rosec a l’estómac. Així fou, que em dirigí directament al Bar, que m’havia recomanat l’home de la parada de fruita.

Va ser el típic dinar que avui dia t’ofereixen en molts dels pobles dels Pirineus, quan no es volen trencar el cap. L’abundant amanida catalana, on es posa de manifest la matança del porc. Segueix la carn de corder amb patates fregides o la llonganissa amb seques. Vi negre de més avall i, com és de suposar, em van oferir pomes, al natural o compota, a més de mel i mató o flam de la casa... El cafè, força bo (ens se’l porten d’Andorra... em va aclarir la mestressa).

Tant les majordomes que tenen cura de l’església i del capellà, quan n’hi ha, com moltes de les dones que em trobo pels pobles, coincideixen que els hi agrada molt la conversa, s’entusiasmen explicant detalls de la seva passada, actual i arraconada vida. Ho he interpretat com un fet d’esbravar-se, perquè la conversa amb l’home, el marit, fa temps que ha quedat limitada a una temàtica de rutina, que es saben de memòria. Amb el que ve de fora, ja és una altra cosa...

Gràcies a aquesta verborrea desencadenada, la mestressa del Bar em va donar ocasió de preguntar-li per la meva sorpresa dels mercedes que havia vist pel camí d’arribada. La bona dona, va estar uns instants com si reflexionés o estès madurant la contesta... Finalment, m’ho va aclarir sense masses embuts.

- La venda de les pomes, no té cap importància. Com haurà pogut veure, masses camps no estan conreats i pertanyen a una petita cooperativa que ens amaga l’altre economia...

96

- No he vist pas cap tipus de fàbrica o magatzem industrial...-vaig dir de la forma més innocent.

- No, no. L’altre economia, la que ens fa viure bé, és el contraban!... Els homes del poble s’alternen situant-se en punts estratègics per controlar les patrulles mòbils de la Guàrdia Civil i mitjançà les xerradores, es posen en contacte amb els altres homes que passen el tabac, televisors, droga... i no sé què més!... Els senyors de baix ho paguen molt bé... i, a més, també proporcionen els cotxes...

Vaig quedar atrapat entre mut i amb cara de badoc. Qui és el que avui no s’espavila?...

97

LA PÀJARA i LES PÁJARAS En ocasió del pelegrinatge en solitari a Sant Jaume de Galícia en bicicleta, vaig decidir fer les etapes amb tranquil·litat, sense esgotar-me i, sobretot, quan presumia que enfront meu el camí o la carretera s’enlairava més del desitjat. No pensava mai en el final d’etapa.

Amb aquest ritme, em permetia gaudir del paisatge, parar-me en els indrets i pobles, parlar amb la gent i, naturalment, ficar-me en el Camí com tot iniciat en l’ambient medieval, que t’envolta i deixa la seva petjada.

El pelegrí a Sant Jaume segueix un itinerari que és tant important com arribar a Compostel·la. El camí de Sant Jaume si bé es un camí de penitencia -així era i es recomana que segueixi- també es un camí d’afirmació de la personalitat del individu: es molt fàcil que es trobi a ell mateix al termini o desprès de certes etapes d'impacte personal. No sé pas si jo també vaig rebre aquest impacte: a l’any següent em casava amb Teresa i ja fa 22 anys que vivim feliços.

Per molts, el contacte amb la natura ens resulta important i sigui a peu o en bicicleta, crec que són uns medis molt adients per no passar massa de presa per aquest món que, encara, té racons bonics i persones, que valen la pena tractar-les.

Resulta una bona teràpia psicològica.

Assegut baix una fosca nit i allunyat de les llums de la Vila més propera, ens adonarem d'aquella munió d'estels que van d'Orient a Ponent: la Via Làctia, que els pobles del Vell continent, aposentats en les contrades del que avui es el Rosselló i l'Alt Empordà, cercaven el coneixement de la fi de la Terra. Era el que en deien fer el camí a Finisterre.

L'entrada de les noves idees religioses i de la necessitat econòmica dels regnes per on passava aquell vial, l’Església i els militars (que acostumen anar casi sempre junts) transformaren el camí a la fi de la Terra en el camí de Sant Yago. Tant un com l'altre atrauen per igual a l'home inquiet de tots els temps, que cerca l'emoció que desperta dins seu, la natura i la humanitat senzilla que l'habita.

Després de la mort de l’apòstol Jaume, per allà l'any 44, els seus deixebles posen el cos dins una barca, que arriba a les costes d'Iria Flàvia on és enterrat.

Perquè va arribar el seu cos a Finisterre? Es possible que abans de tallar-li el cap, en aquella vigília que tenia espaordits als seus deixebles, hagués expressat el desig de reposar les seves despulles a la fi de la Terra on el sol, quan s'enfonsa dins la mar a la caiguda de la tarda, deixa el cel vermell. En aquesta costa retallada hi havia predicat sense massa èxit.

98 El pas de la nau, servada pels àngels de la fantasia pietosa, aparta de la proa els sers mitològics, les sirenes, nereides i tritons i un remolí, per la popa, enfonsa el carro de Neptú. En arribar a les costes gallegues l’àngel patró, sorteja les illes amb bon cop d’arjau i assoleix amarrar a Iria Flàvia, on encara hi resta una població creient, que canta els salms hebraics que li foren ensenyats quan anys abans, Jaume i els seus deixebles, intentaren que arrelés les noves de Crist. La pedra on van amarrar el bastiment es troba junt a la riba, això si, gastada per la pluja i el vent i cobejada per una capella que ens recorda el fet.

Tampoc falta qui diu que foren traslladades les seves despulles al Mont Sant Michel, a la Bretanya francesa, i que en Carlemany les va portar a Compostel·la. Tanta generositat per part del magnànim Emperador, ens fa pensar que es un llegenda mastegada pels nostres bons amics veïns de més enllà del Rosselló. També s’ha muntat la llegenda que qui està enterrat a la Catedral de Compostel·la és Priscilià 18.

El Prof. Dr. Robert G. Plötz, 19 estudiós del Camí de Sant Jacques i amb qui vaig coincidir en un parell d’etapes, em va enviar un treball seu (Tradiciones Hispànicae Beati Iacobi: les origines du culte de St. Jacques à Compostelle) on cita l’existència d’una biografia de sants, medieval, que avala la hipòtesis que més que un embarcament, fou una translació de les despulles de l’Apòstol degut a un fet d’intervenció divina... En un martirologi de l'any 860, es llegeix que ...els ossos sagrats de l'Apòstol foren traslladats a Hispània...

El desembarcament no sembla pas que tingués massa transcendència per la gent d’aquells indrets, i aviat s'ha n'obliden de la tomba. Els anys següents van afavorir el triomf botànic sobre el sepulcre de l’Apòstol, restant només els noms i, com se sap, aquests es pronuncien moltes vegades sense saber el seu significat.

Rodant en bicicleta pels camins de Galícia em va semblar, que l'encís que té el País, pot ser degut al bosc, que es presenta misteriós i poc accessible. Els esbarzers s'enreden de tronc a tronc i les pues i brolles impedeixen passar-hi.

Entraven llops, guineus i cérvols, però els homes per por o per els esbarzers, no hi entraven pas mai. Només miraven: perquè un bosc si no es mira la seva grandesa, no és més que un aplec d'arbres. Jo mirava el bosc amb l'esperança de descobrir 18

El Director del Museu de la Catedral de Santiago em va comentar categòricament: No es cierto.

Sobre la tumba de Santiago el Menor que se encuentra en el asentamiento romano de Arcis Marmoricis existe una tradición escrita desde la primitiva cristiandad. La necrópolis cristiana al entorno de aquella tumba está datada entre los siglos III i principio del IV, i Prisciliano es posterior.

Según los escritos, Prisciliano fue enterrado en una gran ciudad i Arcis Marmoricis era un pequeño pueblo.

19 Del Niederrheinisches Museum für Volkskunde und Kulturgeschichte. Kevelaer (Alemanya).

99 alguna llum, com fa anys uns homes de la terra van veure unes petites llums prop del lloc on va amarrar la barca funerària de Sant Jaume.

Passen casi 800 anys ignorant-ne les despulles de Sant Jaume i apareixen, quina casualitat!, quan els desastres a l'entorn del primer mil·lenni tenen que ser resistits només per la fe d'una Europa que s'aclivella.

Només fins el segle XI, l'Occident surt de la seva infantesa i camina pels seus propis peus. Es, precisament, en aquesta època que el pelegrinatge a Sant Jaume adquireix una dimensió europea. El concepte nascut de l'expressió la vida es un pelegrinatge, afavoreix la consideració que la vida d'aquest món es transitòria i fem el camí cap a Déu.

Amb el pas del temps el Camí es fa centre de cultura. La poesia èpica recorda les gestes de Carlemany. Passant per Navarrete i en l'actual portada del cementiri, que un dia fora de l'antic hospital de la Vila, es pot veure esculpida la batalleta aquella d'en Roldán (el Rambo de l’exèrcit d'en Carlemany) que va lliurà contra el gegant Ferragut. Cançons i dites d'aquells temps es conserven encara avui dia i a veu d'alguns vilatans amb qui vaig parlar o copiant de vells papers, vaig recollir-ne fragments: Iba la pelegrina con su esclavina, con su cartera y su bordón. por las sendas que conducen al sepulcro del Patrón...

Caminito de Santiago, camino de gran valor.

Dónde vas peregrino con lo que llueve?

Esta noche van a ahorcar al Conde Miguel del Campo por esforciar a una niña que camina a Santiago.

Entre hervores de sangre el caballero moría.

Su alma a Dios confia.

Su cuerpo a la romerita.

I los romeros que pasaban rezaban un Ave-María...

100 Doncs bé, amb aquest bagatge, un xic més, un xic menys, pujava cap a Villarente. Des de la sortida de Sahagún no m’havia deixat el temps emboirat. La fina pluja i el fred m’anaven calant poc a poc. Crec que em sentia, com diuen els professionals del ciclisme, afectat per la pàjara, una hipoglucèmia: són els símptomes que es produeixen en l'organisme quan hi ha una caiguda del nivell de glucosa en sang o quan s'esgoten les reserves essencials de glucosa del nostre organisme. Era a la caiguda de la tarda. Fou, aleshores, que decidí parar-me en el primer hostal que trobés.

La boira, cada cop més espessa, fins hi tot feia estona que havia posat en marxa el warning de darrera les sàrries, a fi que el trànsit que també seguia la mateixa direcció, s’ha n’adonés de la meva presència. En aquells quilòmetres circulava per una carretera, no pel camí pròpiament dit.

De prompte i apartat de la carretera, veig unes llums febles de colors, que apropant-me em confirmen que es tracta d’un hostal o una cafeteria, sense precisar-ho. Clar, no m’hi penso un moment i, aparcada la bicicleta, entro amb aquell gust de trobar un aixopluc i calent. Tant un com l’altre, ho vaig trobar: en la teulada no hi havia goteres i la calor, la oferien les noies d’alterne que estaven repartides pel saloon... esperant els clients. Era un puti club de carretera.

La situació, obligava.

L’ama, molt amable, em va acceptar com a hoste, però... tenia que compartir la cambra amb una de les seves pupil·les. L’hi vaig advertir que amb l’estat d’esgotament en que em trobava, no estava pas per compartir el llit... Ho va comprendre i va, insistir, que només seria la cambra.

La resta de la jornada, no va tenir cap incident. Van ser noies molt amables, compartien el treball de llit amb el de la cafeteria i, la clientela, no era pas sorollosa. De tant en tant veia que un o altre client, desapareixia per una porta acompanyat per la noia de torn.

He dit noia i he explicat que em trobava cansat..., però tampoc en altres situacions m’hagués aixecat de la cadira. M’explico: de noies, res!... i totes les que es feien presents per el saloon, tenien un comú determinant: un pandero més gros que un mapa mundi, en consonància amb la resta de la seva anatomia.

Aquesta darrera característica la vaig apreciar més a prop, quan a la matinada, entrant un xic de llum del nou dia pels finestrons mig oberts, em va despertar un espetec que va sortir d’aquell pandero que tenia com a propietària a la noia que dormia en el catre del costat meu... Hi ha naturaleses que allunyen les temptacions sense massa esforç.

101 AL COSTAT D’UN ASSASSÍ He observat, que a temporades hi ha un esperit de col·laboració envers certes classes socials desfavorides culturalment o es creu que els hi manca una nova passada de pintura per completar el fons cultural a que tenen dret.

Em refereixo al col·lectiu, que tenint un sentit pedagògic vocacional, no s’està d’organitzar cursets i conferències de tota mena per elevar el nivell del veí abandonat de tota informació cultural per estar al dia. Em sembla molt bé, però crec que hi ha ocasions que es porten massa per l’esperit d’apostolat, que duen dins, i que no els deixa veure fins a quin punt cal arribar.

No sé pas per quin camí va ser, que un dia vaig connectar amb una organització que havia decidit fer un curs de cultura general als internats de la presó.

Es tractava, que diversos professionals de la ciutat donessin unes conferències segons la seva especialitat, és a dir, que arquitectes, metges, advocats, historiadors, farmacèutics, etc. etc. desenvoluparien, de forma entenedora, un tema d’interès general seguit d’un col·loqui, moderat per un dels interns amb qui ja s’havien posat en contacte.

Fins aquí, em va semblar una bona idea. Quan vaig interessar-me per quin tema havien pensat que tenia que exposar, la bona idea ja no em va semblà tant bona. Es tractava, que tenia que parlar sobre educació sexual... en una presó d’homes exclusivament.

Vivíem una temporada polític cultural tancada, que feia massa temps que durava. Per iniciativa d’uns quants, se’ns havien obert un xic, no massa!, les portes de la tolerància amb el vist-i-plau de les autoritats civils i, sobretot, de les religioses.

Això va donar peu a que, pel que a mi es refereix, de no passar setmana que, invitat per una o altra parròquia, organització juvenil o associació veïnal, feia xerrades amb projeccions i pissarra sobre el candent tema del sexe, tocat des de la vessant anatòmica, fisiològica, de les relacions heterosexuals 20, anticoncepció i part. Per evitar que s’escandalitzessin i ser expulsat per l’auditori o pel cap de colla, que controlava la conferència al costat meu, sempre parlava com a Metge, clar i català.

Cal tenir, en compte, que certes expressions o paraules, en aquella temporada baixa, no eren del domini públic, si bé en el privat fossin utilitzades.

Encara que vaig prendre totes les precaucions que em van semblar adients per no caure baix la severa advertència governamental, va haver-hi un dia que vaig anar a parar al tribunal d’un determinat estament clerical, que em va donar un esbroncada de campionat per defensar la prescripció de les píndoles anticonceptives. Amb cara de penedit en vaig sortir ben parat..., si bé, seguí dictant Les relacions homosexuals no existien, oficialment. Als que pertanyien a aquest col·lectiu se’n deien maricons i aquests s’incloïen en la Ley de Vagos y Maleantes etc. etc. i eren penats pel Codi corresponen.

20

102 xerrades i defensant l’anticoncepció, que la pacient desitgés. He fet sempre una excepció de l’avortament, doncs no he considerat mai que fos un mètode anticonceptiu adequat per la parella ni, particularment, per la dona.

Un matí, quan anava a passar visita a l’Hospital, vaig tenir que frenar de sobte perquè un xicot, amb cara d’esverat, travessava el carrer sense mirar. Sortia del portal de la casa d’enfront i va entrar a la comissaria de policia, que quedava a l’altra banda del passeig. Recuperat de l’ensurt, vaig seguir conduint. El noi no es va immutar. Després, em vaig assabentar de què anava la corredissa.

Acabava d’assassinar a un metge dentista, que era el fill d’un metge amb qui prenia el cafè cada dia abans d’entrar a la consulta de la Seguretat Social. El cadàver el van du a la morgue de l’Hospital i, quin moment més desagradable i punyent va ser, quan vaig tenir que acompanyar al seu pare perquè l’identifiqués.

L’assassí es va lliurar a la policia i després del corresponent judici va ser condemnat a presó.

Doncs bé, passen els anys i arran del cicle de conferències sobre cultura general que es vol dictar a la presó de Tarragona em correspon inaugurar-la. Dies abans m’acompanyen al centre penitenciari per tenir una presa de contacte amb l’ambient i presentar-me a l’organitzador de dins: nada menys que era l’assassí del fill del meu amic metge!... Aquí no acaba la història.

Per explicar-me els detalls i la forma com volia enfocar les conferències, m’invita a donar un passeig pel pati del centre, tot caminant lentament i passant el braç per la meva espatlla. Era una tarda d’hivern, quan la nit ja havia caigut i tan sols una bombeta de 25 W il·luminava el terreny d’esbarjo de la presó... No cal subratllar la sensació d’acolliment que vaig passar... i després d’una, una altra volta i una altra... Semblava que no se li acabés mai els detalls del seu pla culturitzant!... Sort en vaig tenir dels organitzadors de fora, que vingueren a rescatar-me.

Va arribar el dia D i fent el cor fort (perquè de valent, no en tinc ni una unça) vaig entrar a la presó... en qualitat de conferenciant, és clar!, acompanyat de dos funcionaris, passant pel mig d’una gran sala, repleta de reclusos, que no paraven de parlar en veu alta, és a dir, cridant. Un cop arribat a la taula de l’orador, els funcionaris em deixen sol en mig d’aquell sorollós auditori i tancant la porta per fora.

103 Feia poc que havia vist la pel·lícula Papillon, on els reclusos de l’illa penitenciaria que protagonitzaven el film semblaven angelets comparant-los amb els que tenia davant meu.

Vaig deixar passar uns minuts, per veure com s’acabava aquella rebuda. Ni l’assassí organitzador va assolir fer-los callar... No sé pas com va ser, que els vaig escridassar amb una tal energia, que jo mateix, encara avui dia, no sé d’on em va sortir la sang freda. El fet és que callaren de cop!

Restablert l’orde vaig començar a parlar del tema enfocant-lo a l’invers: que fossin ells els que em preguntessin i jo intentaria aclarir els dubtes que se’m presentaven. Dos o tres intervencions de les més innocents es van plantejar. A partir d’aquí el rebombori es va tornar a sentir... però a tongades, sense cap relació amb els comentaris o preguntes que em feien i les meves intervencions. Em trobava un xic desconcertat.

Aquesta posada en escena va durar una hora llarga fins que els funcionaris van tornar a entrar i dir-me que era l’hora del sopar. Ràpidament vaig obeir i acomiadant-me sense cap compliment, vaig sortir escopetejat.

Naturalment, em va faltar poc per recomanar als organitzadors de fora que no ho veia massa clar això de la culturalització d’aquell personal... En part, crec que ho van entendre. Més clar ho van veure al dia següent.

Resulta, que aquella nit va tenir lloc un intent massiu de fuga, prenent com a hostatge al capellà de la presó i a mi... em va faltar de poc. Sembla ser, pel que em van informar, que aquell esvalotament que, de tant en tant, organitzaven quan els hi parlava, era per minvar el soroll dels encarregats de perforar la paret per on tenien que escapar.

El sarau de l’intent de fugida va durar tot el dia següent, amb les clàssiques escenes dels reclusos pujats a les teulades, els grisos anti-avalots cerclant l’edifici, un helicòpter rum-rumnejant pel cel de la ciutat... i claudicació final, sense sang.

De l’assassí no em vaig saber res més. Ni tampoc vaig tenir cap interès de saber de quina banda estava.

Els organitzadors de fora em notificaren que de moment havien ajornat la culturalització d’aquell personal...

104 BONA METGESSA, PERÒ... MALA MARE? Hi ha notícies que m’arriben a aplanar-me. No és que es tracti d’una anècdota –per donar-li un nom, encara que no massa apropiat-, sinó d’un fet que li ha succeït a una companya ginecòloga de l’Hospital. Molt depriment.

El desenllaç d’un matrimoni trencat, no és presenta pas de forma instantània.

Acostuma a ser una mort anunciada des d’un temps més o menys llarg, en que dins de la parella van apareixent fissures, després esquerdes, segueixen esvorancs... i, arriba un dia, que s’acaba la convivència: l’edifici s’ensorra. En poques ocasions els principis són coneguts pel públic, doncs hi ha certs preàmbuls que permeten, dins d’un estament civilitzat...(?), preparar el terreny per evitar que no sigui massa traumatitzant a l’exterior.

Cal reconèixer que no sempre es segueix aquest guió. Hi ha moltes variants, com arguments hi han dins d’un mateix gènere de novel·la. I la vida és això: hi ha capítols dramàtics barrejats amb escenes còmiques, però que sempre acaba malament, traspassant els protagonistes la porta d’allà al fons de la vida... És la darrera escena. Per aquesta fi, els pensadors diuen que no ens tindríem que preocupar pas pel desenvolupament de les diverses escenes d’aquesta novel·la. Qui pogués fer-ne cas!

La metgessa, protagonista involuntària d’aquest episodi, ha tingut que barallar-se amb la vida per poder fer els estudis de Medicina, doncs amb el pare malalt i amb un respatller econòmic escàs, va tenir que compaginar la Facultat amb el treball, més o menys remunerat, que li va permetre seguir endavant fins assolir el títol d’especialista en Ginecologia i Obstetrícia.

Amb el paperam al bols, encara va passar casi un any fent substitucions mal pagades. En aquest temps coneix l’home de la seva vida, que si bé no té una formació universitària, ha assolit un estament social acceptable per decidir-se la parella a un prompte matrimoni.

Ella és resisteix a no avançar esdeveniments, fins que pugui obtenir la plaça d’adjunt del Servei de Ginecologia de l’Hospital, que degut a la massiu jubilació, que per llei el govern ha decretat i afecta a un gran nombre de metges, no tarda molt en rebre el nomenament.

Deixant en mans de l’amnèsia les tribulacions passades, la comèdia de la vida segueix el ritme, que de moment, els protagonistes s’han proposat. Estan d’acord, els dos, de seguir mantenint el lloc de treball d’ella (el d’ell, ja no es qüestiona) i encara després de casats. Com sigui que prop de casa hi viu la mare d’ella, inclòs si arriba un fill, no veuen cap problema en que després d’una prudencial lactància materna, se reincorpori a l’Hospital.

Dit i fet. Casament religiós i civil, clar. Festeta. Viatge de noces curt i relaxat sota la tranquil·litat de la Vall d’Àneu... i tornada prenyada. Part en el propi Hospital... nen... o nena, no recordo pas,... tres mesos de baixa que es van transformar en només cinc setmanes, perquè es trobava molt animada per retornar a la feina... i

105 segueixen aquells escenes tant gracioses, que la comèdia de la vida proporciona en la segona part de l’obra: pares i avis embadalits, graciositats de la criatura, etc.

La metgessa està lliurada a la petita família, marit i fill, però pel que he dit de la manca de metges que el decret-llei ha ocasionat en molts dels serveis de l’Hospital, es necessari doblar les guàrdies de 24 hores. Tenen sort de l’àvia, que es presta contenta en tenir cura de la casa i del crio en les hores que la filla es passa tancada a l’Hospital. El marit, en un principi, ho digereix... bastant bé.

El treball del marit l’obliga a desplaçar-se a fora vila i hi ha dies que no torna fins l’endemà. No sempre coincideixen les absències de casa dels dos. La tensió, tant d’una part i de l’altra, poc a poc es manifesta amb comentaris fora de to. La feina de l’Hospital, l’estrès de la situació laboral què es viu, la preocupació pel fill que queda baix la custòdia de l’àvia... ocasiona que la noia tingui sovint maldecap, poques ganes d’estar amb el marit... i ell, poques ganes de mimar-la tenint a la sogre davant...

És la clàssica escena del menage a trois del més ranci film d’anys enrere i ... de sempre. No m’ha quedat massa clar, perquè fa poc que m’he assabentat, si al costat, o a sota, de les absències del marit hi ha la típica secretària que posa l’sketch picaresc... Pel que va de la història, és el de menys.

S’ha arribat a l’any i mig d’aquella simpàtica foto de partí el pastís de noces, quan decideixen posar fi a l’aparellament, instat pel marit que no aguanta més la situació... En aquest cas, el trauma es presenta amb totes les connotacions d’una tragèdia grega, que per cert, ve firmada pel Tribunal de Justícia: la mare és una mala persona que abandona la llar, el fill i les obligacions domèstiques... per aquestes i altres semblants considerants... la custòdia del fill passa al pare... A la metgessa l’hi han tret la pàtria potestat.

La mare, que es veu obligada a treballar 24 hores a l’Hospital, la que va parir al fill, no pot apropar-s’hi i, de lluny, es té que resignar a veure’l com la immigrant de torn el passeja pel parc, mentre el marit que l’ha contractat està a la feina... amb la secretaria.

Qui dels dos ha deixat el fill abandonat?...

106 CAP DE CREUS L'arribada al Cap de Creus no tenia, temps enrere, problemes. Situat, quan les muntanyes Alberes besen la Mediterrània, s'enlaira per mantenir, ben alt, el far del fi del mon, on es va filmar la pel·lícula sobre la novel·la d'en Juli Verne i que, per cert, fa poc varen derruir el que quedava d'aquella maqueta.

La turística carretera que parteix de Cadaqués passa per l'agradable Cala de Port Lligat amb el record d'en Dalí. Molts dies de l'any la circulació de vehicles la fa insuportable, però en arribant, l'espai es ampla. El paisatge imposa. Les roques negres i el verd mar d'algues constitueixen una composició única, que mes impressiona quan el cel s'enfosqueix i la tramuntana bufa. La retallada costa dibuixa diversos resguards, on es refugien els petits bastiments, quan les ratxes del vent del nord posa blanca d'escuma la mar d'Amunt (nord del Cap de Creus).

El turisme de masses, arriba a tots els indrets de la nostra geografia amb el seu utilitari, cada dia ja mes potent en CV. Avui, la tramuntana és feble i la calor dels darrers dies ha fet aixecar una boirina, que amaga part de les muntanyes de frontera amb la Catalunya Nord.

En arribar, no puc escollir el mes adient lloc per aparcar el meu càmping-car: es el final de la carretera i hi ha molt de traüll dels diumengers i els seus cotxes.

Tinc sort que el personal es renova molt prompte: el turista que normalment ve fins ací en té suficient en baixar del cotxe, comentar l'espectacle que veu, bocabadat, i retornar a la carretera per arribar quan més aviat pot al centre urbà d'on procedeix.

Aquesta gent intranquil·la té unes característiques particulars que puc observar des de la meva talaia -el càmping car- situat, per fi, en el punt més enlairat i tranquil d'aquest racó de mon. El traüll que es porten certs conductors té unes connotacions pròpies d'un film del neorealisme italià d’anys enrere.

Acaba d'arribar un individu de mitja edat, que des de Cadaqués ha pujat fins al Cap amb una d'aquelles bicicletes de circ, d'una sola roda petita i amb els pedals en l'únic eix, sense seient, dret. Amb mountain bike hi arriben molts i perden interès entre els usuaris dels cotxes. Del

107 proper Club Mediterrani de Cala Culip (avui dia enderrocat) hi pujaven els seus atletes fent footing amb més o menys esforç.

Es fan més presents els turistes de terra endins, tant del País com de fora casa nostra. La cara rodona, de color llagostí, pel sol dels primers dies de vacances, pren una expressió característica quan des del Cap, guaiten l'entorn retallat i agressiu d'aquesta costa i de la mar emboirada que mai s'acaba per allà l’horitzó.

La parella de jovents, escapats o no de l'entorn familiar, són els més sorpresos. Sembla que el que des d’aquí s'albira se'ls hi caigui sobre d'ells i no sàpiguen que fer. Poc desprès retornen a la realitat i una vegada més es demostra que la interacció hipotàlam-hipòfisis-gonades es un fet indiscutible: el grapeig, l'acaronament, el petoneig i baixar a les apartades roques que cobegen un discret racó a la vorera de la mar... succeeix promptament.

No hi arriben fins aquí els autocars dels jubilats ni els tours operators: es queden a mig camí per fallida tècnica...

El pare de família sempre té un protagonisme. Es tracta d'una espècie social, que no crec que desmereixi de l'entorn de les clàssiques vacances del proletariat.

Treballant tot l'any, tenen un cotxe que es paga a terminis i una sogra que s'apunta a tot.

De l'utilitari comencen a sortir nens de poca diferencia d' edat (va fallar allò de posa-te’l, posa l'hi). Son nens d'aquells que ens agrada veure'ls com més lluny millor. El pare no deixa de cridar des del seient de conductor veterà. No crec que volent-ho hagués pogut aparcar pitjor i, així i tot, la roda de davant queda penjada fora de la carretera.

La mare -la mare d'aquelles criatures que es troben al marge de l'espadat- no s'ha acostumat encara al marit cridaner i meitat per contagi i meitat per histèria, també crida intentant -només a crits- que la sogra surti del petit cotxe. Pesa prop d'una arrova, potser menys que més, i si bé es veu difícil que en surti, no se pas com ho deuen haver fet per posar-la dins, sense que es faci mal bé... el cotxe!

El miracle arriba a la fi ajudant-hi tots. No crec que hagin tingut temps de repostar part de les forces perdudes, quan retorna el marit satisfet de l'espectacle

108 que ha vist, lluny del drama cotxe/sogra. En te prou de tot això. Que la Maria -la seva muller- vagi a recollir els fills abans que es despenyin, que es fa tard per retornar a casa, etc.

Poc desprès aparca un cotxe de matricula francesa i prefixa 75. Bon aspecte, cuidat, esportiu i cromats lluents. Quatre femelles hi baixen, de la mateixa quinta i embolicades amb poca roba, deixant-se veure bastants parcel·les envellides, que no es preocupen d'amagar. No cal. No poden representar cap sex-símbol.

No tarden en mostrar, també, aquell entretoc de cursileria propi de certes dones de capital més o menys olímpica o, com aquestes, d'un París bicentenari.

Donen la impressió que les han deixat sortir de la ciutat perquè no ho han demanat...

Comencen: des de la torre Eiffel es té millor vista..., l'Atlàntic es més gran que aquest llac..., aquestes roques punxen..., cap gendarme per regular el tràfic... (en veritat, van aprofitar el traüll del tràfic per criticar a la Guardia Civil).

Així fora el seu passeig per aquest indret fins que retornaran al seu ben cuidat coupé. Quan sortien del aparcament un xicot muntant una bici tot terreny no arribà a temps a frenar: ens ho imaginem la resta de l'espectacle.

El sol del capvespre va amagant-se darrere del perfil que dibuixen les muntanyes de la frontera, que per la gent d'aquestes contrades mai foren fronteres.

Prop de la porta d'entrada del far, veig una noia asseguda mirant la mar i amb cara somniadora. No deu somniar coses massa agradables, perquè te una pinzellada de tristor. Sembla que l’hagin tret d'un col·legi d'ursulines, quan la superiora es va assabentar que no portava bragues. Si avui en porta, no es nota. Tampoc sostenidor i els pits es mantenen ferms, mentre el garbí passa per enmig de la camiseta i li posa durs els petits mugrons enfosquits pel sol com ho ha fet en el seu delicat cos.

El garbí cau. Son las 7 del sol: el garbí a les 7 se’n va a dormir. Res més cau.

La foscor ens acarona. La lluna, que mai manca en aquestes ocasions, imposa en els nostres cossos un sentit natural de parella que també sense lluna sentiríem. El càmping-car ens sopluja. El parpellejar del far sembla que busqui quelcom per la ratlla. Ens trobem prop dels estels i poc desprès queden dos mugrons que s'estoven: ha deixat de bufar el vent del capvespre.

109 CARLES, CARLES...

L’anestèsia que s’utilitza en els parts, que es consideren normals, no té cap altra finalitat que evitar el dolor de les contraccions, sense disminuir-les, és a dir, que no és tracta d’una anestèsia quirúrgica a tota regla, amb la que s’intenta anul·lar per complert la consciència i la contractura muscular voluntària de la pacient.

Amb la tècnica de l’anomenat doble goteig s’assolia que, mitjançà el fàrmac Pentotal, la partera entrés en un estat d’obnubilació més o menys profund, segons la fase en que es trobava el part, i permetre la seva col·laboració, inconscient, en els moments necessaris.

Al despertar, un despertar conscient, doncs mai s’arribava a estar del tot dormida, la pacient rebia la sorpresa d’haver acabat el treball del part sense adonarse i trobar-se al nadó al seu costat.

Degut aquell estat d’inconsciència en que transcorria el part fins que el fill naixia provocava, en certes pacients, que expressessin en veu alta alguns dels seus sentiments. Provenien del seu subconscient, que per motius diversos s’havien mantingut en l’interior de la consciència fins que s’alliberaven, quan el control no es dominava. Molts d’aquests lliuraments resultaven graciosos (si estava ben pentinada... el color de la camisa de nit l’afavoria... la sogra era una passada...) i altres menys graciosos. Molts dels monòlegs els passàvem per alt, doncs la nostra feina no era precisament la de psicòleg, capbussar-nos en el seu subconscient.

Ara bé, hi va haver-hi algun cas que me’l vaig gravar en la ment com anècdota graciosa, però de transfons gris. Es tractava d’una parella que sempre havia mantingut un posat d’enamorats durant les visites que en el transcurs de l’embaràs em feien. Simpàtica, destacava la manera extravertida d’ella i, a més, divertida. Cap patologia manifesta i el part es va presentar sense preveure, tampoc, cap complicació.

En el seu moment va ingressar a la Sala de Parts i, amb la col·laboració de la llevadora, la monja i la infermera -sempre presents- vàrem procedir amb la tècnica habitual d’assistència: Pentotal amb goteig simultani d’occitòcic, és a dir, que la manteníem dormida però reaccionava als estímuls de forma inconscient. En quan ho creiem convenient, la llevadora o jo, l’exploràvem per via vaginal amb la finalitat de comprovar el grau de dilatació del cèrvix i considerar en quin moment del part es trobava.

Al practicar-li el tacte vaginal, no deixava de barbotejar alguna que altra paraula, que no enteníem ni, tampoc, hi posàvem massa atenció, sigui dit. Només, quan de tant en tant, en el tacte vaginal, pronunciava el nom de Carles..., Carles... una mirada de complicitat i cert somriure es creuaven la llevadora i la infermera. La monja i jo ens manteníem com si no haguéssim sentit res.

Finalment, el crio neix amb bona coloració, respiració correcta, ploraner, etc.

Després de les atencions a la mare (que de seguida va recuperar la consciència) i al nadó, tot net i polit, passen a la respectiva cambra, on són rebuts amb la natural joia pel pare i les sogres.

110

Abans de deixar l’Hospital als passo a veure, tant per comprovar l’estat dels dos pacients com per l’habitual salutació i desitjar veure’ls feliços en aquells moments tant importants de la vida.

La mare, amb el seu tarannà que sempre li vaig apreciar acaronava al fill, mentre preguntava al seu marit: - Josep, Josep... no el trobes maco?... Se sembla molt a tu!...

Vaig quedar un xic aturat. La monja, que m’acompanyava a la visita i era un gat vell en situacions compromeses, va interrompre les meves cabòries tot advertintme que m’esperava una pacient des de feia estona...

111 ...ÉS VOSTÉ UN XIC CURT? Aquell dia havia sortit d’Andorra, on vaig arribar casi de fosca nit, per voler apurar massa el quilometratge. Era la fi d’una de les etapes de la ciclada, que estava fent pels Pirineus i, prompte, vaig trobar el càmping.

El cel del capvespre no feia presagià cap canvi en el temps que m’havia acompanyat durant tot el dia, venint de Salses el Castell, però a la muntanya, ja s’ha sap que de sobte, i sense demanar permís, esclata una forta tempesta que, a vegades, passa de seguida.

Em vaig perdre pels comerços d’Andorra veient les repetides ofertes del mateix material i diversos preus. També em vaig adonar que sentia parlar més castellà que català per les botigues. Es possible, que dins d’uns quants anys no s’arribarà a parlar català: els homes del país se’n van de les Valls i les dones, que es queden, es casen amb forasters i els fills d’aquests matrimonis parlen la llengua dels invasors d’Amèrica...

Tot s’explica! Així és, com arribarem a la castellanització d’Andorra... i, per veïnat, a la de Catalunya: mal de molts, consol de ximples.

Havent sopat no em va ser difícil que m’entrés la son, perquè, la veritat sigui dita, em trobava cansat. Els quilòmetres fets em donaven la raó. Després de la darrera aclucada de parpelles ja no vaig assabentar-me de rés més fins que la llum esmorteïda del matí em donà el bon dia a través del teixit impermeable de la petita tenda.

La tenda de campanya que utilitzo per les excursions en bicicleta és unipersonal, si bé que amb bona voluntat també hi podem dormir dues persones –de diferent sexe!, és clar- sempre que estiguem d’acord i tinguem bona jeia... Té unes altres característiques. És estanca, és a dir, fa un xic de cubeta i al tenir una sobrecoberta, també resulta impermeable... mentre no caigui un diluvi.

Aquella nit, el diluvi no es deuria haver presentat, perquè de goteres no em vaig patir. Ara bé, deuria haver plogut durant hores una fina pluja continua, que va entollar tota la superfície del càmping. Amb l’optimisme que m’havia donat haver descansat com un angelet, sortí del cau... i ja em tens intentant trobar una parcel·la de gespa que no estès entollada... ajupir-me i treure el necesser dels estris de bany... relliscar i quedar xop el xandall... els kets omplerts d’aigua... Total, tiro pel dret i tal com anava vestit i xop, vaig entrar a les dutxes... D’una vegada, vaig fer bugada i neteja personal, tot plegat.

112 Al tornar a la tenda, ben net i polit, el sol ja havia aparegut entre els cims que tanquen la vall i, poc a poc, la roba i la tenda es varen eixugar... fins a cert punt. Són les avantatges de fer excursions a l’estiu!

Aquella hora del matí, quan encara el comerç andorrà no ha posat l’esquer, és molt agradable circular baixant cap a la Seu d’Urgell. Si bé el sol s’havia fet present amb aquella minsa intensitat de les primeres hores del dia, de tant en tant, un núvol més fosc semblava que em volia fer companyia. La veritat, no n’estava massa segur de les seves intencions.

Entro al túnel de la duana, sense amollar la marxa, i com sia que els civils, encara no es trobaven massa desperts, o un desgraciat en bicicleta poc contraban pot portar..., ningú em va fer cas. Però, en sortir d’aquell allargat forat, el company núvol va deixar anar tota l’aigua que duia i, aquesta vegada, vaig quedar xop des del cel. Clar, pocs minuts, tot per recordar-me que em trobava a l’alta muntanya.

La ciclada continuà. Poca circulació en direcció a Lleida. De moment la llera del Segre queda a la meva dreta amb els camps verds d’un principi d’estiu. El cel blau sense núvols de cotó em donen ànim per seguir en aquesta ciclada, que poc a poc, recorro el camins de la nostra Catalunya, tant diferent d’una part a l’altre i tant canviant de personal i manera de fer, que em sembla que passo d’una país a un altre. És nota molt aquest canvi en el personal d’importació, que amb la seva idiosincràsia i veure’s sol·licitats, no controlen certa agressivitat envers el país on han trobat el redós i el treball que cercaven. Del resultat ens queda una barreja de mal gust i de manca d’entesa entre dos pobles i dues cultures. Dóna la impressió, en certes comarques que es van buidant d’autòctones, que els que queden tenen totes les de perdre (cultura, costums, arquitectura local, idioma, etc.) davant la massa de fora. Els governants locals ho toleren per allò d’una persona, un vot i el govern de més avall de l’Ebre ho fomenta: es treuen un pes de sobre i controlar els independistes.

El camí és bo, tant per la pista com per les poques pujades que trobo, ben dosificades i de poca pendent. Així és, com sense presses, a una mitja de 20 quilòmetres per hora, arribo sense problemes a l’embassament d’Oliana, on encara queden racons que se’ls hi pot treure el seu profit, deixant a banda els enquadraments de postal acaramel·lats. L’aigua, posada per fer bonic... i fer electra, dóna reflexes molt cridaners i ben perfilats que quan els núvols de cotó fluix treuen el nas per la carena de les muntanyes, també fan bonic.

113 Aquest recorregut per la vorera del pantà d’Oliana l’he fet pels tres darrers camins que l’han creuat: per la carretera d’abans de l’embassament. Després, quan l’aigua va anant inundant el paratge es va fer la nova carretera (que només fou nova quan el caudillo la va inaugurar). Avui, amb les rectificacions, pensant (quines il·lusions em faig!) amb els ciclistes com jo, amb les voreres per no prendre mal... Gràcies Honorable Conseller o Ministre de Carreteres!

Era més de mitja tarda quan em paro en un Hostal del camí on em donen taula i llit per aquesta nit. De moment, estic a la cambra descansant després de la corresponent dutxa i canvi d’indumentària. Espero l’hora de sopar.

En el menjador de l’Hostal ho veig un xic difícil ficar el nas en cada persona que entra i s’entaula amb una rutina que sembla que són de la parròquia. Quasi tots parlen castellà i donen la impressió que pertanyen a un estament oficial.

El primer que s’ha assegut és mestre i maño, però ha fet el reciclatge. Sembla tocar peus a terra i hagués pogut ser un executiu agressiu i amb empenta. No em resulta simpàtic (perdoni: no puc evitar-ho). També és el primer que s’aixeca de la taula i amb un gest d’adéu, molt suficient, traspassa la porta.

En una altra taula de més enllà es troben tres homes. Castellans? Andorrans, tampoc. Un d’ells parla català de tant en tant: deu ser d’aquesta terra. No sembla pas que estiguin aficionats al futbol, perquè l’amo de l’Hostal ens ha vingut a donar la noticia televisiva de que Itàlia guanyava per 1 a 0... i tots ens hem quedat sense immutar-nos: m’ha sabut molt de greu pel gest amable de l’amo.

En una altra taula hi mengen dues persones. També homes. És que les dones no viatgen per aquestes contrades? No sé pas qui poden ser. Tampoc m’hi he fixat massa perquè la cambrera entra i surt i poso més els ulls en ella, que les orelles en el que diuen els homes.

La cambrera, de moment, és l’única dona que passa i torna a passar pel voltant meu. No està malament, fa el seu efecte. Una mica gros el pandero, això si, i més amunt, la cintura va augmentant el diàmetre. Encara més amunt, els pits ja donen de si, però massa, d’aquells que quan la noia es gira en el llit, et pot deixar borni, en un no rés.

114 Quant m’ha dit el que hi havia per sopar, no he entès el segon plat i al fer-li repetir: - És vostè un xic curt?

- Què se’m nota molt a primer cop d’ull?

Després no he estat tant curt i ja l’he entès: carn o sardina. He triat la carn al fixar-me més en ella, doncs sempre em porto pels reflexes subliminars.

Vaig quedant-me sol en aquest espaiós menjador. Un a un s’aixequen i s’han van com si entre ells no hi hagués res que els uneixi. Hem quedo com quan he arribat: en blanc sobre la vida i miracles dels companys de menjador.

Ara surt del cau de la llar familiar la mestressa. Se li nota que és la mestressa... Pleneta, alta, ben plantada i posada, no fot res, passa sense dir tampoc res i al caminar, dissimula malament l’artrosi que ja l’hi ha posat mà. No, clar, son els ronyons de les senyores... De cop, es fa vent amb un ventall de colors de fira: deu haver entrat a la menopausa per allò de les sufocacions. Quan, per entremig de les taules es troba amb el marit -l’amo- no es diuen res: com passa amb les parelles normals, quan fa masses anys que viuen junts.

Em trobo be, content i sense maldecaps. Desconec a la gent que em rodeja i em desconeixen. Ara el temps és estable. El cel es veu punxat pels estels que llueixen clars per entre els pocs núvols, que ajuden a pensar que demà potser no plourà. No he sentit la previsió del temps: així podré anar a dormir més tranquil. Noto els quilòmetres a les cames i el vi del sopar a les parpelles. Em desitjo bona nit: estic sol. No!... els que creiem amb Déu, mai estem sols.

115 L’AMIGA DEL FRARE Durant la guerra civil del 36 va ser espia de no sé pas quin bàndol. Portava de cap a més d’una mossa de Portbou, que varen tenir un cobriment de cor, quan el retrobaren anys després amb l’hàbit de frare.

L’estiu abans d’acabar la carrera ens trobarem entre les ruïnes del monestir de Sant Pere de Rodes, on havíem anat d’excursió i que, pràcticament, repetíem cada any amb la que llavors era la meva xicota. Era un home molt comunicatiu i amb qui vàrem agafar molta confiança pel seu tracte i la manera que enfocava els problemes de la joventut. En aquestes sortides al camp hi anàvem part de la colla d’amics de la Penya de Portbou.

Aquella relació no es va limitar tant sols a aquells dies de vacances, sinó que com tenia el seu convent a Barcelona, li vàrem fer varies visites d’amic i de conseller espiritual, en la faceta de psicòleg a que es dedicaven molts clergues en aquella època.

Tant va ser l’amistat que establirem mútuament, que sense dubtar-ho ens va casar a la capella francesa de Barcelona, perquè al estar jo dins del règim militar (només feia 15 dies que m’havien llicenciat del quarter) no em concedien passaport per anar-me’n a El Voló, d’on ella era filla. No tant sols va ser l’oficiant de la cerimònia del casament, sinó que també va batejar als nostres dos fills.

A tot això, cal afegir que els seus superiors el van traslladar al convent de Tarragona, motiu que va donar ocasió, que la nostra relació fos més assídua.

Afegeixo, que coincidíem amb les aficions artístiques, doncs era un bon escultor i dibuixant. També va ser professor de l’Escola d’infermeres de l’Hospital de Santa Tecla, on jo hi treballava.

Ara bé, tota aquesta història d’amistat se’n va anar en orris, quan la meva dona i jo ens vam separar. Mai més va venir a veure’m (em vaig quedar sol i sense amics a Tarragona), ni a donar-me una mà, encara que fossin paraules que se les emporta el vent... Fins aquí, si un s’ho mira pel forat petit de la religió dominant i de la societat de l’època, és possible que no tingui res d’estrany. Hi ha ànimes tant perfectes i pures, que tenen que estar lluny de les pomes podrides: frase que em va dir un meapiles, excusant-se de no seguir veient-nos.

Però, he aquí que un dia, a la meva consulta de l’Hospital de la Creu Roja, va entrar una senyora de mitja edat, que després de saludar-nos, en dóna aquesta carta, que copio íntegrament:

116 (Nom del frare, autor de la nota i protagonista d’aquesta anècdota) Dr. E. Sànchez-Cid Tarragona Benvolgut amic: Encara que les circumstancies hagin fet un parèntesis molt llarg en la nostra relació i bona amistat, espero que aquesta no hagi mort. Si més no, el record sempre es vàlid i compte en la meva vida. Fa molt de temps que no sé res de tu.

21

Avui t’escric presentant-te a XX , a la qual he assistit en la seva situació matrimonial difícil i que ara es troba en un problema que no sé com aconsellar, car no es de la meva coneixença tècnica i l’adreço a tu confiant amb els teus coneixements professionals per ajudar-la a sortir del seu problema.

T’agreixo el que puguis fer per ella, ben sincerament: (firma ben llegible)

22

Mai he estat partidari del control de natalitat mitjançà l’avortament. Però en aquest cas em va indignar, no la demanda de la pacient (doncs quan una dona queda embarassada sense desitjar-ho, cal entendre la seva situació), sinó que hagués estat aquell frare, precisament, qui em demanava tal pràctica, pensant que com em trobava fora de la línia de conducta (separat de l’esposa) que s’estilava en aquell temps, no hauria cap inconvenient que acceptés la seva invitació i resoldre el seu problema.

Deuria haver-me quedat tan afectat, que quan vaig acompanyar a la pacient a la porta del despatx i m'acomiadava d’ella, pujaven per l’escala de l’Hospital els doctors Bové i Tormo, que em deurien veure la cara que posava, perquè se’m varen apropar per demanar-me si em trobava bé.

Arran de la petició d'anul·lació de matrimoni, l’advocat que portava els tràmits em va fer passar pel Tribunal de la Rota i em recomanà que els hi fes un xantatge, que un cop més no em va donar resultat per la meva bona fe.

Els hi vaig ensenyar una copia de la carta que aquell frare m’havia fet arribar per la seva bona amiga, embarassada i divorciada de més d’un any, on em demanava la meva col·laboració tècnica per resoldre-li el problema del seu embaràs...(i paternitat d’ell?). Després que els del Tribunal l’hagueren llegit i de preguntar-me, insistint, si aquella carta era vertadera, els hi vaig deixar caure, que

21 22

El nom de la pacient l’havia tatxat.

També vaig tatxar la firma d’ell.

117 poc em costaria fer-la arribar a qualsevol medi de comunicació si no obtenia l'anul·lació.

Em demanaren que, per favor!, no la mostrés a ningú, que com era ben clar el meu cas (no ens havíem casat per amor..., ens havíem casat per interès de treball..., que ella l’interessava sortir de casa per treure’s el títol de metge..., que si bé havíem tingut fills, mai els vam anar a buscar, perquè no en volíem..., tot una sèrie d’embrolles muntats pel l’advocat de Madrid), no hi hauria problema per resoldre favorablement l’anul·lació.

La anul·lació no me la concediren i jo no vaig passar pas la carta a cap medi de comunicació com m'aconsellava l’advocat trapella.

118 L’ÀVIA TÉ UN AMANT Els alumnes de la Facultat de Medicina passaven sis mesos de pràctiques reglamentàries per l’Hospital. El Director del Centre assignava a cada Servei un parell o tres d’ells que, si bé en un principi, només miraven, molts d’ells s’integraven prompte, col·laborant amb els Metges, tant en el consultori, com en les ajudanties quirúrgiques.

Varis d’aquests metges, que volien seguir una especialitat hospitalària en acabar la carrera, s’integraven, sia en la plantilla de l’Hospital, sia amb un o altre Metge que necessités un Col·laborador pel seu Servei.

En una ocasió, varen coincidir una parella d’estudiants molt eficients pel seu tarannà professional i la bona convivència amb els col·legues del Centre, de tal manera que obtinguda la Llicenciatura no va haver problema de trobar una plaça d’ajudant de Cirurgia per ell, mentre que la seva companya ocupà una plaça de Resident en el Departament de Raigs X. Feia un parell d’anys (ens trobem en l’any 1972) que aquests metges rodaven per l’Hospital, quan un dia ella es va presentar a la meva Consulta de Ginecologia acompanyant a la seva àvia. Es tractava d’una senyora de 83 anys, viuda, eixerida, aparent bon estat general de salut, havia tingut cinc fills, cap malaltia que tingués que tractar-se i que des de feia temps notava que la matriu li queia i li molestava.

Evidentment, presentava a l’exploració clínica, el que denominem un prolapse genital, afecció que casi sempre es dóna en les senyores que havien parit varis fills, amb parts que havien estat llargs i amb fetus de cert pes. No sempre aquestes característiques coincideixen, doncs tots el ginecòlegs hem vist aquesta afecció en alguna que altra pacient, que no hagués parit, com també, multípares (pacients amb varis parts) sense presentar caiguda de matriu. És a dir, que té que coincidir un factor de relaxació dels lligaments de la pelvis, a més o no del desencadenant que he citat. També he vist prolapse de matriu en un parell de solteres-solteres, entre elles una monja de clausura.

El tractament és relativament fàcil i ben tolerat per la pacient, sempre que no hi hagi cap contraindicació que eviti ser intervinguda quirúrgicament. En els casos d’afectades ja de certa edat, es reforça la primera part de la operació (histerectomia vaginal) amb un tancament, parcial o total, de la vulva (cleisis). Si la pacient segueix tenint relacions sexuals s’intenta que la permeabilitat de la vulva/vagina sigui suficient per permetre un coit satisfactori i no dolorós.

Ens trobàvem ja dins del quiròfan, quan la neta, la Resident de Raig X, em comunica que l’àvia estava molt preocupada, dons s’havia assabentat que la intervenció que li anava a practicar, no li permetria tenir relacions sexuals, doncs encara que feia anys que era vídua, tenia un amic molt amorós amb qui, de tant en tant, feien escapades a una finca d’ell...

El més curiós del cas, és que només la neta ho sabia i era la que cobria les escapades i les aparences davant de la resta de la família, que pertanyia a un estament social d’aquell que denominem conservador i de missa diària.

119

Mesos després, em va comunicar la metgessa... que tot funcionava correctament i eren molt feliços. Vaig quedar satisfet d’haver deixat un pas complaent.

120 M’ESTERILITZA o EL DEGOLLO El control de la fertilitat de la dona ho té que tenir en compte el ginecòleg, quan la pacient i, sobre tot, la parella es veu amb la necessitat de plantejar-ho.

Sobre aquest tema, he tingut que discutir amb diverses persones, que si bé no les afectava directament (solters, meno i andropauses, fidels i capellans de diferents col·lectius religiosos, etc.) han volgut exposar el seu criteri.

La base d’aquest criteri sempre han sigut les seves creences religioses, passant per alt que es tracte d’un tema que afecta a la constitució humana, a on no hem intervingut per res, i a unes condicions socials alienes del tot a qui s’atreveix a exposar el seu punt de vista doctrinal i negatiu. A l’altra banda, hi ha opinions a favor, que només tenen una vessant demagògica, política.

El control de la fertilitat d’una dona a través de l’avortament, queda lluny de la meva praxis que realitzava, doncs el considerava un procedir actiu, com potser practicar l’eutanàsia activa, que tampoc ha entrat mai en els meus esquemes. De la passiva, ja és un altre tema, tenint en compte que la passiva és una activitat mèdica molt elàstica.

Ara bé, prevenir un avortament voluntari que veia a venir si aquella noia no li donava un anticonceptiu, m’ha semblat sempre que no alterava per res les normes ètiques d’una Medicina ortodoxa. Una altre cosa, és parlar d’ètica religiosa, sia catòlica o d’altre col·lectiu. Això ho dic, perquè en una ocasió vaig dictar unes conferències sobre Educació sexual per Radio Tarragona, organitzades per l’amic Manel Pastor, i vaig fer la relliscada de dir que, com a metge catòlic, no tenia cap dubte de prescriure la píndola abans de veure aquella noia amb un avortament sèptic en la sala de l’hospital.

Era en un temps, en que la moral de la població estava capitalitzada per l’estament de Palau i en el barri de Bonavista o Torreforta (no recordo) el capellans, jesuïtes, hi tenien molt que dir. D’aquí, que em cridaren perquè rectifiqués i els seus arguments els vaig entendre. Com a metge, a seques, jo podia seguir el procedir tècnic que l’ètica de la professió permetés, però com a metge que em deia catòlic, tenia que seguir la pauta de l’Església Catòlica. Vaig estar-hi d’acord. Mai més vaig afegir al meu títol de Metge cap cognom, ni religiós ni de partit polític, que són les situacions més conflictives, que la dita civilització, pot trastornar el procedir d’una persona.

Ara bé, això no volt dir que comparteixi les orientacions, religioses o polítiques, quan de normes se’ls hi acudeix dictar. Només fa 86 anys que camino a peu per aquest món i he pogut comprovar, que el que ahir no és podia fer, avui ja és tolerable, tant polític, com religiós. Exemples molt diversos hem viscut: combregar en dejú (avui, a qualsevol hora), oir Missa els diumenges i dies a guardar, abans de les 12 del migdia (inclòs ara hi ha Missa els dissabtes), no tocar amb les mans l’Hostia (ara qualsevol fidel pot administrar la Comunió), m’han tret de l’església per organitzar ball el dissabte de Glòria (avui no es compren una festa major que a més dels Oficis no hi hagi ball i espectacles de música pop, inclòs dirigit pel rector), les dones no es podien apropar al presbiteri, tolerà el preservatiu i 24 hores després anular tal tolerància, etc. etc. I no diguem en el terreny polític: persecució a mort

121 contra tal o qual partit, canvi de camisa dels polítics, derogació de lleis, modificació de condemnes,... No és que estigui en contra d’aquestes i altres alliberaments que gaudim, sinó tot el contrari. El que em passa es que quan apareix una norma prohibint... no m’ho prenc en serio, penso que no val la pena discutir, doncs no tardarem massa en alliberar-nos del seu pes... i ser substituïda per una altra.

Per aquest senzill i primitiu raonament vaig seguir prescrivint els comprimits anticonceptius, quan una dona m’ho demanava o creia que ho necessitava, sempre que no hi hagués una contraindicació mèdica.

Però, clar, amb els anys moltes casades o aparellades se’n cansaven de prendre cada dia la pastilleta i, aleshores, demanaven que els hi lligués les trompes, com anomenaven l’esterilització definitiva. Aquí, calia filar fi, és a dir, valorar una sèrie de factors i no precipitar-se.

No es cregui, que sigui fàcil arribar a conclusions en tots els casos. Si bé, el tenir una munió de fills, no em posaven amb cap dilema, en canvi, decidir extirpar les trompes en una dona, no massa gran, que té un parell de fills i veus que el seu matrimoni està a punt de trencar-se i et demana la intervenció, cal pensar-s’ho. Per què?...

Pot donar-se el cas que la dona, després de la ruptura, es torni a aparellar (ho he viscut més d’una vegada!) i amb el segon marit vulguin tenir més fills... o que una intervenció sobre les trompes, solucioni la situació matrimonial conflictiva en que es trobaven, si té com a causa una manca de relacions íntimes per por d’un dels dos de quedar-se amb un altre fill a l’hora de la separació...

Tot aquest preàmbul ve donat, perquè traspassava, més enllà de la consulta, certa diversitat, aparent, de criteri que creien les pacients que jo seguia per decidir fer la intervenció sol·licitada o negar-la. En realitat, l’únic que sempre he fet ha estat valorar, després del diàleg amb el matrimoni, els pros i contra de la solució definitiva.

I això va succeir en el cap d’aquella atabalada dona, que un bon dia es va presentar a la consulta. Tenia 28 anys i quatre fills, és a dir, que el seu marit semblava més a una màquina de cosir, que a un home i la senyora n’estava farta de píndoles. Havia decidit fer-se operar i amb tota l’adrenalina retinguda i tenint al costat a un marit, callat, enxiquit i amb complexa de culpa. Només assentar-se’n davant la taula del despatx i sense cap preàmbul, la pacient m’amenaça que si no l’opero em degolla allà mateix, acompanyant aquestes paraules un afilat ganivet de cuina que em va esgrimir a un pam de la cara.

Al esgrimir el ganivet va tirar, involuntàriament, tot el conjunt de receptes, bolígrafs, carpetes, calendari, etc. que hi havia damunt de la taula. L’espectacle i el xivarri va ser impressionant i la cara que li vaig veure a Charo, la infermera que es trobava al meu costat, no hi havia massa diferència de color amb l’uniforme blanc.

122 No soc pas valent, però tampoc, no sé pas per quina raó, no em va impressionar i, probablement, pel trasbalsament que deuria apoderar-se de la pacient al tirar per terra tot el material de la taula, va quedar parada, quieta, momificada... Com si no hagués passat re, li vaig dir que demà a les 8 del matí l’esperava a l’Hospital per operar-la.

Clar, la vaig agafar desprevinguda amb aquesta proposició. Va callar. Tot seguit em va demanar disculpes per la seva excitació i... es guardà el ganivet. A partir d’aquí, tot va seguir la pauta amb que procedia amb els altres casos, preguntant el motiu, exposant els pros i contres, si ho havia pensat fredament... En el dia que quedarem (que no va ser l’endemà) li vaig practicar una salpingectomia bilateral irreversible.

El matrimoni viu feliç, educant els quatre fills que ja tenien. Sembla ser que el marit, inclòs, es va fer més home davant de la dona (fins aleshores, només sabia prenyar-la), va canviar d’ofici, l’status econòmic va millorar... Me’ls he trobat més d’una vegada i ella sempre em fa un petó a la galta molt afectuós...

No s’ha parlat mai més del ganivet.

123 PÀMFILA i CONDÓ Havia assistit al part d’aquella filla. Per tant, a la nena la vaig conèixer de molt petita. Després seguiren altres parts i les habituals revisions ginecològiques a la mare, que en el transcurs dels anys anaven creant una relació pacient-família-metge molt habitual en certes circumstàncies.

El matrimoni, era una parella que es donava un per l’altra i d’unes consideracions mútues exemplars. Es trobaven situats dins d’un règim religiós del més marcat catolicisme, que els posava entre l’espasa i la paret a l’hora de posar límit a la natalitat, doncs eren conscients que quatre fills, tal com està avui dia la vida, ja havien complert... Van acabar demanant-me la píndola i es seguien considerant catòlics.

Amb la primera filla, vaig intervenir a que els pares no els hi fos costa amunt el principi de l’educació sexual, com així es van referir quan em van demanar que els aconsellés la manera d’enfocar l’arribada de la primera regla. No va haver-hi cap problema amb ella, perquè si bé la mare no va a arribar a temps a informar-la, li va ser un gran alleujament que la senyoreta del col·legi de monges on estudiava, ja els hi havia explicat tot això. La segona filla va ser educada en aquest tema de la regla, dels dolors, de com es feien els nens i del part, per la germana gran. La mare i el pare, per delicadesa, sensibilitat i educació religiosa mal entesa no varen tenir necessitat d’utilitzar les meves indicacions.

A la nena gran la veia a la consulta de l’hospital no per problemes ginecològics, sinó perquè la mare me la portava sovint a fi de que l’orientés a quin metge, primer, i després a quin psicòleg tenia que visitar-la, doncs veia que la filla creixia dèbil, delicada, defallida... Això, només ho veia ella i el seu marit, doncs els facultatius visitats consideraren que era una noia sana amb un bon nivell intel·lectual i psicològic propi de la seva edat. El que passava és que resultava una d’aquelles xicotes de posat quiet, poc parladora i fins a cert punt introvertida. Sembla, que no del tot els pares digerien aquest diagnòstic, que els meus companys havien fet i que jo, també, compartia pel temps que feia que la coneixia.

Passen els anys i la nena es va fent gran. Mai ha presentat malaltia alguna que tiri per terra l’opinió dels metges. Això si, sempre la he vist amb aquell posat de princesa de contes de fades: bastant bleda.

Un dia venen a la consulta mare i filla, com havien fet altres vegades, si bé havia vingut més vegades la mare per allò de la visita anual al ginecòleg. La mare aprofita el benentès perquè la nena, ja que té 18 anys, seria hora que també es fes la visita anual. Sense cap dels problemes que la mare esperava que la filla presentés, molt eixeridament va acceptar entrar a la sala d’exploració, mentre jo esperava al despatx que m’avisés la infermera.

Un cop explorada, em vaig reintegrar al despatx per acabar d’omplir la història clínica i ho vaig aprofitar per preguntar a la mare si la nena tenia algun amic íntim i si li semblava bé, que per prevenir problemes, amb l’excusa de la dismenorrea que patia, li podia receptar un anticonceptiu.

124 Amb un encongiment d’espatlles em va contestar, més amb gestos que amb paraules, que ja podia veure jo mateix com era la seva filla, com volent dir que essent tant pàmfila no havia necessitat de prevenir re. Fins a cert punt, també jo compartia aquesta opinió, però...

La sala d’exploració donava directament al despatx, separats tant sols per una mampara i la nena, que no era tan nena, ho va sentir i amb una desimboltura que em va deixar clavat i més a la seva mare, va comentar en veu alta: - No, no cal. Amb el meu amic ens ho arreglem molt bé amb el condó. Quan ell queda ben empalmat, jo li poso la goma i així estem tranquils de no quedar embarassada...

La infermera va atendre a la mare, mig desmaiada, mentre la no tant nena es vestia sola a la sala d’exploració i jo recollia la ploma que em va caure de les mans...

125 MONESTIR DE LLEGENDA La meva fal·lera en arribar als temples o monestirs on hi restaven pintures murals o frontals d’altar de l’edat mitjana, em va fer endinsar per terres de la Franja de Ponent.

Es tractava de localitzar el Monestir de Santa Maria, que en certa època va tenir la seva importància dins de la societat noble i, com a conseqüència, la cultura va deixar-hi la seva petjada.

Es diu que es va edificar el monestir damunt d’una antiga llacuna, on s’havia trobat la imatge de la Mare de Déu. La raó més real de la elecció d’aquest lloc per erigir el monestir va ser que era el punt obligat de pas dels camins d’Osca i Barbastro a l’Ebre, a Fraga i a Lleida. Per aquest motiu no és d’estranyar que els reis estiguessin interessats en guardar aquesta zona com a punt de control estratègic.

Un dels moments de major esplendor va tenir lloc a principi del segle XIV, quan la filla de Jaume II, tenint tant sols cinc anys, l’enclaustraren dedicant-la a la vida monàstica. Aleshores, el Monestir es va convertir en una autèntica Cort, on arribaren a viure més de 100 monges, filles dels llinatges més nobles del Regne, amb els seus criats i servents.

Avui dia, s’hi troben les Professes de la Mare de Déu. La presencia d’aquesta comunitat està contribuint a la conservació del edifici i, sobre tot, a mantenir viu el gènere de vida monàstica.

La comunitat està integrada per unes 50 persones, incloses les novícies.

Procedeixen de totes les regions de Espanya i d’altres països. Em va sorprendre que hi hagués tantes noies que demanen la seva incorporació a aquesta cenobi de Monges contemplatives. Inclòs, sembla ser que en l’actual recinte del monestir es difícil donar cabuda a noves postulants.

Per respondre a l’estil de vida d’aquesta família contemplativa es necessita edificar més celles de soledat, les ermites com en diuen, on cada germana ora, llegeix i treballa durant 20 hores diàries (incloent el descans i el menjar), en soledat i el silenci, durant tota la setmana. Surten, només, pels oficis litúrgics, les 4 hores diàries restants. El diumenge, una menjada comunitària, una llarga marxa fraterna i una trobada espiritual reuneix a la comunitat.

El Monestir fou construït a l’entorn d’un claustre, on quedaven l’església, la cuina, el refectori, la sala capitular, els dormitoris i la infermeria. També s’hi trobava

126 el palau de la reina, que quan va quedar vídua s’hi retirà i professà, però sempre tractada com a reina. Hi va ser sebollida quan va morir a principi del segles XIII. Hi manca poc per trobarse dins de la comarca d’Els Monegros, on es fan estranys els arbres i demés vegetació.

Una excepció és l’entorn del cenobi, que vaig aprofitar per arrecerar el càmping-car sota una esplèndida ombra i iniciar la visita. Abans d’aparcar, em vaig adonar que a ponent del conjunt monumental i dins del recinte murallat, es trobaven les anomenades ermites, d’estil i en renglera, ben uniformades.

Quan m’hi vaig apropar, m’ha n’adono que gran part del monestir i de l’església estava en obres de restauració. Donat el cas que era a primera hora de la tarda d’un calorós dia d’estiu, quan el sol deixava la seva petjada sense contemplacions, feia estona que per la carretera, el camí i l’indret estaven completament abandonats: ni una ànima!...

Suportant estoicament els 40º al sol, em vaig endinsar per entre els grans carreus disseminats per tot arreu, tot buscant l’entrada al Monestir o a l’església de Santa Maria. Distribuïts es trobaven varis rètols de prohibido el paso a tota persona ajena a las obras, però després dels quilòmetres que havia fet, vaig decidir aprofitar l’ocasió de l’absència de personal de vigilància per passar per entremig d’aquella muntanya de lloses i carreus i arribar al claustre, que també seguia desert.

Certa impressió em donà, trobar-me al mig d’aquella abandonada construcció, rodejat del silenci d’aquella tarda de calor. Vaig començar fent una volta circular sobre mi mateix per intentar identificar qui em pogués orientar. De prompte, em sorprèn sentir unes passes darrera meu. De sota d’una de les arcades apareix la figura esmirriada d’una novícia (així ho vaig creure), noia d’edat indefinida, vestida amb una túnica gris fins a mitja cama, cabells revoltats, sandàlies... i ulls molt oberts, esverats. No sé pas qui dels dos vàrem quedar més sorpresos de veure’ns. Suposo que l’aspecte, sobretot els ulls esverats, em va fer entendre que era una persona un xic apartada del prototip de noia corrent.

-- Qué haces aquí?... No se puede entrar sin permiso especial?...

-- Vengo a saludar a la Madre, de parte del obispo Modrego, un gran franquista... – encara avui, no sé pas perquè se’n va ocorre aquesta resposta.

-- Ah!... si es así, siga, siga. Voy a llamar a nuestra Venerable Madre por si desea algo para su obispo...

127 I sense més, em deixà sol de nou al claustre. Si tinc que ser sincer, no vaig pensar massa bé de l’estat del terrat d’aquella bona noia i abans de que esverés a la Madre i a la Comunitat, vaig endinsar-me dins de les estances que trobà obertes, com fou l’església, amb els arcs reconstruïts i sense els murals (es troben en el MNAC), i dos amplis salons (que probablement deurien ser el refectori i la sala capitular, de magnífic aspecte i notable decoració de fusta en gran part de les parets.

En un d’ells una porta amb arc de mig punt adovellat, em donà pas al que era el jardí i ara omplert de deixalla d’obra.

Em trobava de nou prop de la porta que em va permetre iniciar la visita, quan de prompte em surt al pas un home, un xic malcarat i vestit medieval, que en recordà les festes de Sant Jordi de Montblanc.

-- Cómo es posible que haya entrado sin que yo, el Guardián de las Señoras, me haya enterado?...

-- Una novicia me ha abierto el paso... –i anava a continuar quan, canviant la seva inicial expressió, m’interromp.

-- Claro. La Princesa Clementina... siempre tan oportuna... Siga, siga...

Alhora, em vaig adonar, que el sol i la calor podien haver-me afectat... o que en el cenobi hi havia una colònia de vacances... del Mata de Reus.

-- Gracias. Ya he visto suficiente i se hace tarde... Hasta pronto. Quedaros con Dios.

El càmping-car estava allà mateix.

Sense mirar enrere, el poso en marxa.

L’aire condicionat al màxim i surto esverat pel mateix camí que havia arribat. Pel retrovisor vaig guaitar si em seguia cap ànima... Tot silenci.

No vaig pas parar fins arribar a la carretera nacional. No les tenia totes.

Dubtava de tot el que m’havia passat.

Havia estat el sol?...

L’agradable frescor de dins del cotxe es va deixar notar amb la seva intensitat, alhora que posava en ordre aquell seguit de voltes que em donava el cap.

Evidentment, la Princesa i el Guardián de las Señoras eren persones de carn i ossos, no figuracions meves, i amb qui vaig parlar...

Llàstima que m’hagués deixat la maquina de fotografiar en el cotxe!

Per precipitar-me em perdo moltes oportunitats.

128 PRIMERA SINGLADA AMB L’ESQUITX-5 L’Esquitx fou el darrer vaixell que he tingut. Va ser per mi un element de la meva vida, casi sagrat. M’ha servit per navegar, clar, però també per ajudar-me a viure.

Poc després de tenir-lo li vaig fer construir una cabina, que em va permetre navegar en tot temps, doncs em guardava de la pluja i fred i l’estança a coberta, estant el vaixell amarrat, era un lloc molt agradable on passar-hi estones.

Aquesta innovació la vam estrenar anant a les Illes Columbretes amb en Pere Roqué, en Josep Mª Besora (farmacèutic, submarinista, ciclista, arqueòleg) i l’Antón, l’amic pescador i cuiner, molt important la seva companyia quan de singlades es tracta, apart de l’amistat que ens uneix.

La mar plana. La nit punxada d’estels (com diuen els poetes que no han navegat), que a mida que s’enfosquia n’apareixen més per donar la seva tèbia llum a la travessa. De moment els fars de Peníscola i Orpesa acluquen els seus llampecs per donar-nos seguretat del rumb que he pres. El seguim bé. Poc després, per proa, apareix de tant en tant el parpellejar del far de l’Illa Grossa de les Columbretes.

La mar queda cada cop més tranquil·la, com una bassa d’oli, on s’emmirallen els estels d’aquesta nit d’estiu, càlida i sense vent. Assegut a la banda, mentre els companys dormisquegen, em fixo amb les tres Maries, més o menys a llevant. Més a la ratlla, brilla molt, Sírius i aquella més vermella crec que és Aldebaran de la constel·lació del Brau. Després em vaig aturant per les que no conec pels seus noms, garbuix d’històries i mites mariners. És igual, són també estels que estan a la meva mà. No m’ho mereixo. Soc molt poca cosa per tanta meravella junta. Somio i em sento feliç!...

Enfront, el parpellejar del far de les Columbretes posa en dubte el meus somnis. De moment no li faig cas: el far toca terra i no sap somiar.

Arribar a Les Columbretes ha sigut tot un plaer.

Entràvem quan el Sol no s’havia aixecat i el clarobscur de l’alba, donava la imatge fantasmagòrica d’una illa misteriosa, deshabitada que, posant-hi la fantasia que mai falta, apareixien mil històries originals o copies de lectures adolescents, amb el teló de fons dels crits de les gavines, barreja de clam d’au i de plor de minyó.

La mar plana deixava veure el fons rocós, on l’ancora

129 té cura de L’Esquitx, mentre baixem a terra respectant el paratge protegit per evitar la total extinció de les espècies que allí nien, sobretot els escorpins i les sargantanes: no ho entenc...

A llom de les dues vessants que conformen la cresta del cràter volcànic enfonsat, s’hi troba el cementiri que guarda les despulles d’alguns nàufrags, que de tant en tant la mar llança a les roques, i dels nadons que veien la primera llum en aquesta illa i que les condicions de vida dels farers d’abans, no deixaven pas arribar més lluny del pit de la mare. És molt emotiu aixecar un record per ells, al costat d’aquestes pedres gravades amb noms que foren un dia història per uns i esperança aturada per altres.

Hem pujat a saludar als vigilants voluntaris d’aquesta Illa protegida. Els vigilants d’aquesta quinzena són autènticament voluntaris, doncs l’actual pressupost de la Generalitat Valenciana no dóna per més. Els altres dos que vindran a reemplaçar-los cobraran 80 mil pessetes.

Cobrant, inclòs, es té que reconèixer que són nois plens de bona voluntat, capficats en la idea ecològica més pura, lluny d’interessos partidistes, que en la major part de les vegades enfosqueixen la seva tasca.

El grup d’illots disperses al voltant de l’Illa Grossa, on hi hem atracat, té noms propis: L’illa Grossa la Foradada la Farrera Gravina la Senyoreta

Cerqueró

el Bergantí

Aquest darrer és més conegut, pels homes de la mar, pel Carallot, degut al seu perfil fàl·lic. A Catalunya, és coneixent aquestes roques fàl·liques amb el nom de Carall d’en Bernat, essent el més popular el de Montserrat, que per la proximitat del Monestir, ha rebut el nom de Cavall d’en Bernat. Tinc entès que n’hi ha 60 i escaigs en tot el nostre País.

130 Hi vam passar tot el dia en aquest racó de Paradís (no sempre!) i en arribar el cap vespre, recordo aquella sobretaula després de sopar, il·luminats per una lluna plena, una tranquil·la mar i escoltant havaneres en aquella caixa de ressonància que ens oferia l’antic cràter... Fins a la matinada.

Era fosc, doncs la lluna ja s’havia amagat darrera la carena del cementiri, i de sobte la mar es va posar a bullir pel llevant, que entrà lliurement per la bocana. Feia impossible mantenir-se dins la petita badia.

Varis vaixells ens trobàvem en aquestes mateixes condicions i, com tots ells, decidirem posar-nos a la banda de ponent de l’illa, que semblava estar més a redós.

Fou inútil perquè era tant forta la llevantada, que no hi havia protecció per part de l’Illa Grossa i teníem que mantenir el motor en marxa per evitar que l’ancora llaurés. Aleshores, entenent que n’hi hauria per molt temps, decidí posar rumb a Vinaròs, doncs el llevant ens entraria per l’aleta d'estribord i així caminaríem més còmodament... en lloc d’impacientar-nos esperant millor temps.

Cap més altre vaixell va fer aquesta maniobra i eren de tonatge superior al nostre. Vaig creure que navegaríem més còmodament -era la teoria sobre la carta nàutica-, però la realitat va ser molt diferent. Abans de iniciar la maniobra, quan intentàrem llevar l’ancora m’he la vaig trobar que s’havia enrocat.

En Josep Mª, que ha estat un expert submarinista i que mai ha oblidat aquesta afició, es va llançar a la mar sense pensar-s’ho dues vegades i va assolir treure el ferro, però va pujar amb massa rapidesa i va quedar un xic marejat, tenint en conte que es submergí a pulmó lliure.

La descompressió ràpida li va obligar a estar-se tota la resta de la singlada dins la cambra de proa. L’Antón, el cuiner per excel·lència, només es preocupava què menjaríem per esmorzar... i amb en Pere ens vam quedar a la banyera suportant la castanya, que durant les 4 hores que vam tardar en arribar a port, vam tenir-ne de tots colors.

Anàvem a una mitja de set nusos, velocitat considerable per el tipus de vaixell amb el que navegàvem. Tenia la major arrissada i hissat el petit floc. Un punt de motor per mantenir millor el rumb, que amb la mar grossa de popa ens desviava a la mínima distracció. Això si, lliscàvem per damunt de les ones; fèiem surf. En aquesta navegació vam comprovar que l’estrenada cabina aguantava bé l’empenta de les onades que de tant en tant ens cobria.

131 Era una autèntica castanya que, fins i tot, al presentar-se en rumb de coalició un vaixell mercant petroler, que em venia per un través de babord, fou la primera vegada que he apreciat com el pilot del mercant canviés de rumb, doncs jo no m’atrevia a fer-ho i em sembla que mai més he vist una maniobra tant amable per part d’un petroler, encara que el rebre el vent per estribord ens donava prioritat.

En un moment que en Pere, per delicadesa, va voler anar al lavabo a buidar la bufeta (en aquestes condicions de mar, ho fem a la mateixa banyera) va tenir que asseure’s i agafar-se a la tassa. Alhora, un pantocada de la proa, va arrancar de soca el vàter, sense cap altre conseqüència.

Al apropar-nos a Vinaròs el vent va amainar i entràvem a la dàrsena amb calma total!... Tots aquests mals moments van desaparèixer després del bon repàs que vam fer en una tasca del port, inclòs ens vam oblidar de la promesa, que en Pere i jo havíem fet, de no navegar mai més de nit i de dormir sempre en un bon port: decidírem que la bíblia, sobre la que havíem posat les mans, estava mal traduïda...

En Pere Roqué

L’Esquitx-5 salpant del port de Cambrils

132 SOC FRÍGIDA...

A la consulta del ginecòleg, sovint acudeixen noies de la vida com són conegudes les prostitutes, de manera delicada i en certs medis socials. Avui dia que, fins i tot, la cultura sanitària ha arribat a molts estaments, la preocupació per protegirse i, sobretot, per curar-se des d’un principi les malalties venèries adquirides per la seva professió, ha motivat que l’assistència a la consulta del metge la facin de forma periòdica, no tant sols quan es troben malaltes.

No tenia cap importància que Leonor Princesa es presentés cada dos a tres mesos a la meva consulta de l’Hospital de la Creu Roja per fer-se una revisió. El que sortia de la normalitat és que venia de Palma de Mallorca en avió i a l’aeroport agafava un taxi per arribar a Tarragona, on el feia esperar fins que havia sortit del meu despatx. En quan es presentava al consultori, ¡sense cita!, el primer que feia era dir-li a la infermera que es conformava en ser la última, què no tenia presa... Asseguda a la sala d’espera, es posava a fullejar una de les revistes de mesos enrera, que les pacients acostumaven a deixar-se sobre la tauleta de centre.

A la Leonor l’havia conegut, anys enrere, quan una nit em va cridar la monja Josefina, de la planta de Ginecologia de l’Hospital, al ingressar d’urgència degut a un abdomen agut. És tractava d’una noia molt simpàtica, de molt bon veure, comunicativa, inclòs en aquells moments en que el dolor al baix ventre no l’abandonava. Tenia, aleshores, 20 anys.

Era un temps, en que no tots els ciutadans tenien seguretat social i ella pertanyia a aquesta classe. El contrast estava que la seva indumentària i diria, inclòs, que les joies barates amb que s’adornava, destacaven. Clar, destacava tota ella per incloure-la en aquell tipus de noia que no dissimulen gens a quin estament laboral pertanyen.

Les monges, en general, i més les d’un Hospital, acostumen a tenir un nucli de protegides que es recolzen en elles, perquè veuen de bon tros que la caritat és una de les virtuts que, tampoc, les monges poden dissimular. Leonor era una de tantes pacients de la Germana Josefina, amb qui m’unia molta amistat i franquesa.

Per aquesta raó em va avisar, com feia altres vegades en semblants ocasions en que es tenien que ingressar per la porta de la Beneficència.

El cas clínic, motiu del ingrés, es va resoldre quirúrgicament i als vuit dies la vaig donar d’alta. Durant uns mesos, no recordo quants, venia a visitar-se, doncs la seva família vivia a la ciutat fins que, per anar-se’n al pueblo, va venir a acomiadarse. Tot un detall. Li vaig fer una carta pel Dr. Cabré i Puig, que treballava en

133 l’Hospital de la Seguretat Social de Badajoz i a on li recomanava que anés a veure’l periòdicament.

Van passar un parell d’anys del seu adéu quan de nou es presenta a la consulta, molt ben vestida i maquillada, que casi no la reconec. Va ser quan em vaig assabentar que vivia a Ciutat de Palma i que havia vingut amb avió a Barcelona i taxi a Tarragona. Cap patologia la portava a visitar-se; només es tractava de que li fes una revisió ginecològica i que, d’avui endavant, em vindria a veure cada quan li recomanés.

Així fa succeir, que durant uns quants anys es presentava sense cita, era la última de ser visitada i m’explicava la seva bona vida que tenia actualment. Recordo haver-me dit, que era propietària de varis apartaments de vora mar, tenia una filla que li guardava la seva mare, no tenia cotxe perquè sempre anava en taxi d’un lloc a l’altre (vaig descobrir, al tenir que emplenar-li uns papers per una assegurança, que era analfabeta) i que un parell de mesos a l’any s’anava, amb la mare i la filla, al seu poble de Badajoz.

En una d’aquestes periòdiques i puntuals consultes mèdiques que venia sense cap mena de malaltia, només per revisió i analítica ginecològica, em va comentar que feia una temporada que es sentia un xic frígida. Anava a fer-li el pertinent comentari, però m’interromp i continua: - ...verá, doctor, cuando llego al 27 o 28 cliente, la verdad es que no reacciono, me siento apagada, fría…

La ploma em va caure dels dits... Darrera de la mampara, que separa el despatx de la sala d’exploració, es trobava la infermera Loreto arranjant l’instrumental, i al sentir l’atribolada explicació no va poder evitar la sorpresa i tot un escandalós soroll d’instruments metàl·lics caiguts es van sentir...

Quin comentari li podia fer?... Vaig quedar parat...

Ella no es va immutar, ni del meu posat, ni del soroll de l’instrumental caigut.

Va continuar, donant-me explicacions de com anava, pas a pas, el seu comportament sexual a mida que un i altre client el servia amb cos i ànima... perquè, jo pensava, per poder arribar a 27 o 28 polvos, en una jornada laboral, s’ha de tenir molta empenta i animositat.

En quant vaig sobreposar-me, intentà de la millor manera explicar-li... què?... explicar-li que el desgast que deu patir en arribar a aquest llistó tant alt... es fa present una crisis d’hormones, difícil de ser substituïdes... etc. etc. Total: una improvisació per la meva part, que feia pena!

Alhora, vaig entendre el seu ritme de vida que portava, els seus apartaments enfront la badia de Ciutat de Palma, els viatges d’avió i taxi, les vacances al pueblo...

Les visites continuaren i, sempre, a un ritme d’una cada dos a tres mesos, a molt tardà i, també, amb el mateix ritme laboral... Però, de prompte un dia em recorda Loreto, la fidel infermera, que feia temps que no veiem a la Leonor, la de

134 Mallorca... Clar, hi vaig caure. Potser, inclòs, deuria fer un any de la darrera visita que ens va fer... Vam quedar sense què comentar.

I... un dia, la noia apareix a la Sala d’espera. De moment, m’adverteix Loreto que no la reconeixeré... Evidentment, al passar per la porta, ja vaig veure que no era la mateixa Leonor de la última vegada... Em demana, si la podré visitar sense que em pagui la consulta... Ara, no treballa a Mallorca, sinó que fa de cambrera en un bar del carrer d’Escudillers de Barcelona... que el manso li va prendre els diners estalviats i els apartaments... que la mare i filla viuen en el poble... pensa que té el sida...

Aquell dia, vàrem sortir de l’Hospital tot moixos...

135 SANT REMULLAT i CRIST PASSEJAT Passar caminant o motoritzat per qualsevol de les valls del Pallars, sempre és gratificant. No cansa mai gaudir del meravellós paisatge on es troben tants temples i pobles encisadors.

No totes les esglésies i capelles han aguantat dretes el pas del temps i dels homes. Però n’hi ha que, encara podríem dir, es poden aprofitar, que tenen característiques determinades d'aïllament o que no han estat detectades massa fàcilment per qui amb la marxa ràpida del seu cotxe, li passa desapercebuda la seva presència i que, a més, presentin problemes per arribar-hi.

En una de les sortides, que de tant en tant vaig a parar al Pallars Sobirà, no em va ser difícil entrar al poble d’Araós, just al costat de la carretera. Passejant-hi em vaig trobar amb una amable senyora, ben dissimulats els seus 85 anys (m’ho va dir tota cofoia), a qui vaig preguntar per detalls de la població.

Em va comentar, que la primitiva vila quedava al voltant de la capella de Sant Llisar, situada a les Bordes o Bosc de Virós, a l'altra banda del riu i a una alçada més elevada que Araós. Quan li vaig fer esment de que cercava l'ermita de Sant Francesc, va quedar satisfeta pel meu interès i amb el seu eixerit caminar m'acompanyà fins el principi del camí que surt del poble i per on m’hi vaig apropar.

L'ermita de Sant Francesc es situa damunt d'un putxet i domina tota la vall, des d'on es pot veure la ubicació del primitiu poble d'Araós. El lloc contava amb un castell, avui dia arruïnat, que deuria ser una bona fortalesa. Comparant amb altres indrets semblants en que junt a les ruïnes d'un castell es troba una capella, fa suposar que Sant Francesc deuria ser la capella castellera situada a extramurs. En l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell, de l’any 819, ja queda citada. És tracta d'una edificació molt restaurada. En els murs hi ha fragments d’opus spicatum a la part original. En el mur de migjorn, s'obre una finestra en el lloc on s'obria una porta, avui tapiada. L’actual porta d’entrada, d’arc de ferradura, sembla ser que fos l'arc que separava la nau d'un hipotètic absis quadrat desaparegut Quan tornava a la moto, per seguir el recorregut que m'havia proposat fer en aquesta tarda de primavera, l'amable cicerone s'ha m'apropa a corre cuites, per insistir-me que no deixés de visitar la capella de Sant Llisar i em va indicar amb detalls com arribar-hi.

136 Només em va caldre sortir d'Araós, travessar la carretera i casi davant mateix apareix la pista, en zig-zag, que mena a les Bordes de Virós. De moment vaig quedar despistat, perquè si bé s'indicava la capella, no la veia. Queda dins d'una propietat envoltada per arbres i a ponent del pla on queden les antigues bordes, una d'elles recuperada per allotjar-hi un servei de menjars. Avui, tancat.

Sant Llisar pertanyia a la parròquia de Tírvia. La mare d'un bisbe d'Urgell hi tenia un alou a Virós i el va cedir al seu fill, que a la seva mort passà a l'església de Sant Llisar. A la contrada de Virós hi havia una gran extensió de bosc, conreus de blat i les bordes dels seus habitants.

Sant Llisar, que era el patró de la contrada, és advocat contra les sequeres i per demanar-li la pluja, els feligresos de les Bordes de Virós, d'Araós i dels pobles de l'indret anaven en processó fins a l'ermita, agafaven la imatge del sant i al portaven fins a una bassa propera, on li remullaven els peus: poc després la pluja es feia present.

De tant pediluvi, la imatge de fusta de pi, tallat en lluna vella, es va corcar i, aleshores, decidiren que un artista local n'ha fes una altra. Com sigui que molts fidels no l'hi tenien massa confiança amb aquest segon sant Llisar, decidiren deixar-hi a l'ermita els dos sants.

Un any, els de Tírvia, poble veí, varen necessitar la seva col·laboració meteorològica i seguiren el mateix procedir dels d'Araós, però en lloc de la pluja va caure una forta calamarsada, destruint el que quedava de la minsa collita. Què havia passat?... Doncs, sembla ser, que varen remullar al segon sant Llisar...

Tant aquesta ermita de Sant Llisar com la de Sant Francesc d'Araós, que havia visitat abans, són les capelles més antigues que es conserven en aquestes valls. * * * Vaig seguir fent camí i dies després passava per la Segarra que no precisa indicadors per delimitar les seves fronteres i, a més, en un any com l’actual. La sequera està a la vista. En un dels primers pobles de la comarca, em vaig asseure a l’ombra del tendal que cobria la terrassa del Cafè de la Plaça. Al meu costat, uns homes comentaven les poques pluges que havien caigut... que si s’havia perdut tota la collita... es parlava, inclòs, d’un ajut de la Comunitat Europea...

Per la meva part, hi vaig entrar a la conversa comentant el que havia escoltat per Catalunya Ràdio, que aquest any, el turisme no salvarà pas el dèficit de la sequera... el camp està sec... l’horta i els prats fan pena...

137 També la gespa dels camps de futbol i els de golf?... (pregunta capciosa).

Aquí, els dos tertulians van dir el que ens podem imaginar dels polítics, dels senyorets de Barcelona, dels constructors... No cal transcriure-ho.

Quan van acabar d’esplaiar-se i quedaren un xic aturats, un d’ells comentà que encara els hi quedava una solució a recorre abans d’arribar a un dels anys en que la climatologia ens escanyi del tot.

- Quina solució t’has tret de la màniga, Josep?... preguntà el seu company.

- El Sant Crist de l’ermita i portar-lo, en processó pels carrers del poble...

Sembla ser, pel que va seguir comentant en Josep, que la idea l’havia tingut, el senyor alcalde, que cap diumenge falta a Missa, i de la bona idea, s’havia passat a la bona voluntat de tot el poble, que ho ha trobat encertat. Varen comentar que el capellà, no hi havia posat cap reparo... fins a cert punt... No vaig poder aclarir aquest final.

El bon personal del poble té cura d’una imatge de Jesucrist penjat a la creu, en els darreres hores de la seva agonia, guaitant el Cel. És aquell instant, que pregunta al Pare per què m’has abandonat?...

Confien que aquest any no passarà pas, com va succeir fa 20 anys amb aquella sequera, que si no s’hagués repetit engany, ningú recordaria que va ploure molt poc... que les collites es varen perdre... que les fonts quedaren eixutes...

Tampoc recordaven que després de la processó va ploure a dojo... i, tot, va continuar funcionant com abans: el Cristo, sol i penjat de nou a l’ermita i la població com sempre: esperant que de tant en tant plogui.

He preguntat als vilatans entusiasmats amb la nova sortida del Sant Crist de l’Aigua, què els motivava confiar amb aquesta passejada pel poble. El dos m’han contestat de forma semblant: és una tradició...

138 - Quan no plou ens arribem a l’ermita i portem al Cristo a donar una volta...

Aleshores, el trauran, aniran en processó, el retornaran... només per què es diu que és una tradició quan hi ha sequera... o és què el poble i autoritats tenen Fe en Crist?...

Fa poc que hi ha hagut un gran rebombori d’imatges entre la mort d’un Papa i l’elecció de l’actual. Potser, que aquesta sortida de l’Església sigui la pluja que tant necessita la Humanitat per poder conservar el conreu de l’esperit i la Fe amb el de Dalt.

Voleu dir, que a més del passeig vespertí que se li doni al Sant Crist de l’Aigua, no tindríem que preguntar-li... Pare, perquè ens has abandonat?...

Quants fidels aniran a la processó amb el paraigües a punt del xàfec desitjat?...

139 POLVO NÀUTIC L’amic Joan Freixes formava part de la Junta Directiva del Club Nàutic de la Marina de Baix. Estaven entusiasmats per l’èxit que tenien les conferències sobre temes nàutics, en general, i en particular quan la temàtica dels conferenciants s’apartava un xic de la Mar. Es notava, que per més Club Nàutic que s’hagués format en la Urbanització, l’entusiasme per navegar tenia un límit: navegar amb mar plana, embarcacions de poca eslora, motors fora borda, surf de bon matí i, un atrevit, que amb el seu llagut s’arribava a la Cala Fosca on passava part de l’estiu la seva xicota de Madrid.

Per l’amistat amb el vocal de la Junta em va proposar fer una xerrada sobre situacions mèdiques que es podien presentar a bordo d’una embarcació esportiva... a alta mar. Me’l vaig mirar de més a prop: si, molt en serio em parlava, no feia cara de fer-me una broma: alta mar...

M’ho vaig prendre com una manera d’informar a la gent de la Mar d’aquella Urbanització i, amb aquesta predisposició, em vaig presentar a la Sala d’Actes de l’esmentat Club. Es trobava plena de gom-agom i molts dels assistents abillats amb vestimenta nàutica, mentre que els que havien aprovat el curset per correspondència de patró de navegació costera, lluïen les insígnies corresponents a la bocamàniga. Vaig entrar-hi junt amb el President de l’entitat i el nou tinent de la Comandància: tot un detall per una senzilla xerrada que anava a fer.

Naturalment no em vaig pas excedir amb tota la patologia mèdica i quirúrgica, que a bordo ens podem trobar. Vaig retallar aquí i allà i, sobretot, procurant treure importància a cada capítol, breu, que exposava, doncs vaig creure que si ja tenien problemes per navegar amb els seus iots, no era oportú enfosquir el què podia presentar-se en alta Mar...

Crec que va ser més entretingut el diàleg -a estones tumultuós- que va seguir a la meva xerrada, que per cert, de les preguntes no va haver-hi cap referència als temes que els hi havia exposat: o deuria haver estat molt entenedor o no es van assabentar del que havia explicat...

Ja feia un parell d’hores que el show durava, quan em preguntaren -tres o quatre llops de Mar, a la vegada- els mètodes per prevenir, i si es donés el cas per curar, el mareig. Tots coneixien les biodramines, però sembla que no es van pas posar d’acord amb els resultat terapèutic. Em vaig estendre amb l’aplicació del pegat a darrera de l’orella esquerra..., amb escoltar música amb els auriculars... amb menjar una poma, com es obligat a la Marina Anglesa... en tenir confiança amb l’experimentat patró de l’embarcació... i, finalment, els hi vaig comentar amb molta subtilitat, però que era com a tractament, no preventiu, fer un polvo i, perquè no m’acusessin d’escàndol públic, vaig afegir amb el marit, suposant que fos el patró...

140

A part de l’efecte bomba, la cosa semblava que quedava aclarida. Però, dins d’aquella ombra de silenci que havia aparegut, una noia de bon veure situada al mig de la Sala d’Actes, s’aixeca i pregunta amb la més innocent veu angelical: - Doctor, i si el marido no està en el yate?...

No vaig tenir temps de reflexionar i contestar-li, perquè una veu de tro del fons de l’auditori, va contestar-li instantàniament: - Doncs que se la folli el mariner!...

La noia de bon veure i de veu angelical, no era altra que l’esposa del oficial que es trobava al meu costat. Mai he tingut un desig tant gran, com la d’aquell moment, de fondrem, desaparèixer, volatilitzar-me, etc. etc. Vaig tenir la sort, que el President del Club parlava amb la primera autoritat de la Marina de Baix i cap dels dos s’ha n’adonaren, estaven distrets amb la seva conversa i al notar que s’havia creat un silenci sepulcral, va pensar que ja era hora de donar per finida la xerrada.

Un a un, traspassaven la porta, sense cap més comentari, en direcció als seus xalets de la Marina de Baix.

141 DOCTOR, MOLTES GRÀCIES! La tuberculosis pulmonar era una de les malalties que, anys enrere, si bé es curaven, deixaven certes conseqüències. Això, li va passar al marit d’una pacient a la que havia assistit en dos parts. Ja havien tingut els dos fills, quan va patir una afecció testicular d’origen tuberculós, que tractada per l’Uròleg es va acabar tenint que practicar-li una epididectomia bilateral, és a dir, l’extirpació d’aquell engrossiment que s’aprecia damunt dels testicles. És una intervenció que no afecte a l’estat hormonal de l’home, però no permet que els espermatozoides passin i, per tant queda infèrtil.

La parella rondava a l’entorn dels 40 anys i tant per l’edat com per la passada malaltia d’ell, no volien tenir més fills. Aquesta decisió va motivar a que vingueren a veurem per parlar-me’n, acompanyant-se dels informes quirúrgics que l’Uròleg, amic meu, li havia lliurat. De la intervenció en feia tres mesos.

Al llegir la descripció de l’operació que se l’hi havia practicat a nivell dels testicles (epidídectomia bilateral), naturalment els hi vaig explicar que no era necessari prendre cap precaució anticonceptiva, doncs es trobava com si l’hi haguessin fet una vasectomia. Ho varen comprendre... més ell que ella. Així va acabar aquest primer episodi.

Dos mesos després, de nou passen a veure’m perquè tractant-se de que la senyora passava dels 40 anys, ja s’havia presentat la menopausa i volien saber si es tenia que fer algun tractament, com altres amigues d’ella s’aplicaven, per exemple, els pegats.

A part de la falta de la regla, no presentava cap símptoma que m’orientés a alguna disfunció que obligués a tractar la menopausa. Però, interessava fer-li una exploració i analítica corresponent. La meva sorpresa va ser que em vaig trobar amb un embaràs de tres faltes, aproximadament. I ara, què els hi dic?... No vaig pas dubtar.

- Els metges es podem equivocar. No és pas la menopausa, està embarassada...

Clar, varen quedar de pedra. De pedra, ell. De voler-se fondre, ella. A l’home li vaig veure una cara un xic o molt molest amb mi... però, sembla que va comprendre que els metges ens podem equivocar... o era el camí més digne a seguir... Varen fer mutis per la porta de la consulta sense més comentaris.

Però, dos dies després es torna a presentar a la consulta la senyora,. Aquesta vegada, sola. Entra amb una certa dignitat atropellada i em diu senzillament: - Moltes gràcies, doctor...

Mesos després els vaig veure passejant per la Rambla amb un petit de poc temps. El marit no li deuria haver fet gràcia que m’hagués equivocat, doncs el part d’aquell embaràs no el vaig pas atendre’l.

142

RELLISCADES MÈDIQUES És de tots coneguts que els Metges, en majúscula, en ocasions fem relliscades, tant en els diagnòstics com en els tractaments... O, pel menys, jo, que en els transcurs de 50 anys de treballar entre les cames de les dones, he tingut temps de posar-me vermell davant de la meva praxis i no per l’espectacle.

Ara bé, crec i estic convençut que cap d’aquests errors o patinades hagin acabat amb conseqüències greus per la pacient. Gràcies a la col·laboració de l’equip mèdic, amb qui sempre m’he recolzat, s’ha pogut adreçar el diagnòstic i, conseqüentment, el tractament. Tampoc he tingut que presentar-me a cap tribunal deontològic, ni jutjat de guàrdia.

Per tant, l’error no ha estat mai catastròfic, sinó d’aquells que entre els col·legues els sabem dissimular i tot queda entre nosaltres. Un bon dia surt a la llum en una reunió informal de metges o els exposem en el transcurs de les mensuals reunions que tenim en el Club Ginecològic de Tarragona-Reus.

Fou, precisament, per aquest motiu per comentar en veu alta, dins d’un cercle d’amics i ginecòlegs, que en el 1973 vaig fundar amb la col·laboració dels Drs. Jaume Fontanet i Ramon Monegal, de Tarragona, i Agustí Pons i Pere Cavallé, de Reus, l’esmentat Club, que hem anat ampliant quan arribava un o altre company, que a més de ginecòleg es mostrava com un amic. Així, ens trobem ara amb 13 o 15 Membres que cada mes seguim reunint-nos en un sopar i on s’exposen els dubtes i errades, tant per rebre les crítiques com per aprendre dels nostres defectes.

Quan vàrem complir el 30 aniversari, formàvem part del Club els següents amics: Alfredo S. Arriola, Pere Cavallé, Francesc Fargas, Jaume Fontanet, José Luís Lòpez-García, Ramon Monegal, Agustí Pont, Francesc Pujol, Jesús Romanos, Enric Sànchez-Cid, Manuel Tarabishi, Miguel Torrente i Carles Vallvé.

143 * * * A la memòria en venen un seguit de patinades, però sense conseqüències, que al exposar-les no tenen cap relació de preferència ni de gravetat. Formen part d’aquest Bloc de notes, que en el transcurs dels anys he apuntat anècdotes, acudits, petites històries del meu entorn... Part de les pàgines del Bloc han precedit a aquest darrer capítol. Ara toca esplaiar-me en les relliscades, de les que he estat protagonista o espectador directa, però sense esperit crític negatiu. * * * Per exemple, és el cas d’un metge dels que anomenàvem vells, en aquella època (com avui ens senyalen a nosaltres) que formava part d’un grup que havia arribat a la ciutat en la postguerra immediata, de tracta senyorial entre ells i les habituals reunions setmanals de te i pastes en companyia de les respectives mullers, etc. etc.

L’esposa d’un d’ells, que com casi totes les del cercle havia tingut un fotimer de fills, sembla ser que n’esperava un altre. Naturalment, la notícia va caure entre el clan com un èxit de fertilitat, tant per part d’ella com pel prepotent marit. Cada mes es visitava a casa del ginecòleg, però degut a la amistat, sempre s’acompanyava d’una visita amb te i pastes, quan l’horari de la seva consulta havia finit.

La pacient havia tingut els parts amb el mateix ginecòleg que ara l’atenia i mai va haver-hi cap complicació, donant-se el cas que sempre va infantar al propi domicili, fet molt corrent en aquella època d’abans de l’any 1961. Aquest historial obstètric i el fet que només es va presentar alguna que altra basca a mig matí, els hi donava a entendre que l’embaràs actual seguia el curs normal. Uns rutinaris anàlisi de sang i orina cada dos a tres mesos no van faltar mai.

Com sigui que pels contes, que molt escrupolosament portava la senyora, passaven casi tres setmanes de la data probable de part, el ginecòleg titular decideix ingressar-la a la Clínica per fer-li una revisió a fons i decidir si es tenia que induir el part o esperar.

Precisament, em trobava a punt d’entrar al quiròfan aquella hora i com sigui que el ginecòleg era amic meu, al trobar-nos a la mateixa planta em va demanar que visités a la pacient.

La senyora, simpàtica, amable i volent treure importància a que encara no l’hi havia arribat l’hora del part. Aquell abdomen que va aparèixer al retirar la talla que la cobria, semblava més d’una persona que mai hagués patit gana que d’un embaràs.

Naturalment, no vaig poder identificar res, em perdia palpant aquella enorme extensió de ventre de mai acabar.

A tot això, el marit metge, el germà de la pacient, també metge, el ginecòleg titular, la monja Isabel, la llevadora Juanita... tots a l’entorn, esperant que jo digués quelcom.

144 Fent cara de pòquer, em vaig calçar el guants i l’exploro per via vaginal.

Sembla ser, que degut a les visites mensuals amb te i pastes, mai el seu ginecòleg l’havia explorat, doncs ja s’entenia que per haver-la assistit en els altres parts... no era necessari molestar-la.

Poso els dits allà on es tenen que posar i... ara per aquí, ara per allà... només tactave un úter de grandària mitjana, mòbil, dur, sense cap signe de gestació,... Em vaig entretenir un xic més, per pensar que tenia que dir a l’august auditori que em rodejava... El temps prudencial finia i no em va tocar cap més remei que treure els dits d’aquell interior.

- No està pas embarassada!... em vaig atrevir a dir, tot convençut, sense dubtar.

Primer es va sentir un silenci. Després... tot un seguit de conjuntures més o menys coherents, impregnades de vaselina i el diagnòstic, típic en aquests casos, del marit: - Ya te lo decia, que no podia ser!... Esto ha sido un embarazo fantasma... No vés que estàs en la menopàusia?!...

Dies després, em va explicar l’amic ginecòleg, que aquella nit s’havien reunit tot el clan a sopar en el restaurant del Club Nàutic (que en aquells anys hi anava l’élite de la ciutat), per celebrar que no tenien que fer-ho per un bateig... * * * Aquesta patinada, em porta a la memòria, un cas que em va passar i que hagués pogut tenir resultats desagradables, sinó hagués estat la intervenció del pediatra Dr. Adán.

Va succeir, també, per aquella situació que creem els metges de no separar la clienta de l’amistat. Era la cunyada d’un capellà molt amic, que coneixia de quan exercí de metge a Montblanc i que ara estava destinat a la Cúria de Tarragona. Em relacionava molt amb ell, no per motius religiosos, doncs em sembla que aquest tema mai el vàrem tocar, sinó per la seva ampla cultura humanista i que tan interessant es feia. Havia ampliat estudis a Lovaina i a Roma: sempre li augurava que arribaria a bisbe..., encara que amb el seu tarannà, sincerament, no ho veia massa clar regint la diòcesis l’arquebisbe Arriba y Franco, perdó, Arriba y Castro. A través del capellà, vaig conèixer el seu germà, casat i ara esperaven el primer fill..

Si bé visitava la pacient a la consulta, el marit, advocat, també tenia una conversació interessant i part del temps divagàvem pels nostres camins, deixant un xic a banda l’embaràs de la muller.

145 El part va ser normal però a les 48 hores, en l’exploració que el Dr. Adán va fer a la criatura, s’ha n’adona d’un lleuger tint groc en la pell i escleròtiques. Era un principi d’incompatibilitat Rhesus!... L’analítica ho confirmà.

Es va donar el cas que en les visites durant l’embaràs, parlant un xic amb ella i, massa de frivolitats humanístiques, amb ell, no vaig caure en preguntar-li, ni ella en dir-m’ho, que quan la van operar de vesícula biliar li practicaren una transfusió de sang, que pel que va succeir era amb sang RH+. En l’època de la intervenció, només es determinaven els clàssics grups sanguinis A, B, AB i O. Quan una pacient d’un primer embaràs ens advertia d’una transfusió, se li determinava el factor RH (Rhesus), encara que fos en el primer embaràs, doncs la transfusió anterior amb possible sang RH+, venia a ser com un primer embaràs de fill RH+ i, aleshores, al ser l’embarassada RH -, al néixer el fill es realitzaven les proves per determinar si havia incompatibilitat abans que apareguessin els signes clínics.

En anys següents, amb l’analítica que de rutina practicàvem a les pacients, aquesta malaltia fetal es descartava des de l’embaràs amb les anomenades proves de Coombs i altres més fidels.

La promptitud del diagnòstic del Dr. Adán va permetre fer-li al recent nascut una exsanguinotransfusió a càrrec del Dr. Abelló, abans que es presentessin les complicacions a que es podria veure abocat. * * * M’avisen d’Urgències que havia ingressat una pacient de mitja edat (què vol dir això de mitja edat?... és a dir, que tant podia tenir-ne 30 anys i escaig com passar un xic dels 40), amb molts dolors al baix ventre, feia mesos (sense concretar) que no tenia la regla i es notava un bulto al baix ventre.

Sense voler presumir d’ull clínic vaig pensar que es deuria tractar d’una amenaça d’avortament de 4 o 5 mesos. Amb aquesta predisposició diagnostica m’hi vaig arribar a la Consulta i després d’una rutinària exploració no vaig dubtar en el diagnòstic. Va ingressar a la Clínica per major control i estar a l’expectativa per observar cap on es decantaria aquell embaràs, doncs no havia presentat cap pèrdua de sang, que presagiés un imminent avortament.

A més d’aquest quadre clínic, la pacient relatava una freqüència de ganes d’orinar molt sovint. Al mateix temps, que vaig fer-li fer els corresponents anàlisis d’orina i de sang, vaig demanar consulta a l’Uròleg Dr. Emiliano Fernández, que havent-lo avisat, prompte s’hi va presentar. Entretant, vaig seguir amb la meva Consulta de Ginecologia, que havia interromput quan d’Urgències em van avisar.

146 Abans d’anar-me’n a casa aquell migdia, vaig passar per la cambra de la pacient, ingressada a la planta de Ginecologia interessant-me pels resultats analítics, en cas que haguessin arribat del Laboratori, per l’estat d’ella i, també, per saber l’opinió sol·licitada al Dr. Fernández, davant d’aquell quadre de polaquiuria (orinar sovint) i relleu al baix ventre.

La cara de badoc que deuria jo fer ho explicava tot. A l’embarassada l’hi havien desaparegut els dolors i, tant ella com el marit, me’ls vaig trobar molt satisfets d’haver-se tret una gran preocupació (ja tenien quatre fills!)... i es disposaven a marxar de la Clínica...

Resulta, que el Dr. Fernández, el primer que va fer, va voler veure com era l’orina i poder valorar, en un primer pas atraumàtic, la possible afecció urinària, que semblava podria patir. Sonda la bufeta d’orina i recull casi dos litres d’orina!!!... Aquí radicava aquell bulto o relleu al baix ventre, que vaig confondre amb un possible embaràs i els dolors de la bona senyora que li van obligar a presentar-se a Urgències. La falta de regla era deguda a que iniciava una menopausa. * * * Vaig deixar de fer parts al complir els 50 anys, doncs sempre vaig creure que era una edat que un tocòleg d’aquella època, no tenia que suportar l’estrès a que estava sotmès, tant pel nombre de parts com per l’altra faceta de l’especialitat, la Ginecologia, que m’ocupava també bona part del dia i, a més, em sentia més identificat amb la patologia femenina i la cirurgia.

Uns anys abans de jubilar-me voluntàriament dels parts, vaig assistir a una pacient que va donar a llum un nadó amb malformacions que, 24 a 48 hores després del naixement, va morir.

He dit aquella època per puntualitzar que teníem a la bast unes proves de diagnòstic prenatal molt minses, de tècnica limitada i, com a conseqüència, el moment de l’inici del part o del naixement ens sorprenia sia una malformació, un defecte genètic, un sofriment fetal crònic, etc., sense poder prevenir-lo en la majoria dels casos. Les incidències, pròpiament del part, no presentaven problemes a l’hora de resoldre-les, doncs es contava amb un eficient equip mèdic i quirúrgic, que a part de la mala estona que passàvem, el final era feliç.

Doncs bé, més la mare d’aquell nadó mal format que la resta de la família, mai em va perdonar que jo no li hagués diagnosticat durant l’embaràs aquella fallida

147 genètica. A part d’un detector de la freqüència cardíaca fetal (sonicaid) i dels Raigs X, no disposàvem aleshores de cap altre mètode explorador de l’estat del fetus.

Va arribar un dia que l’afectada senyora va ser intervinguda quirúrgicament per no se pas quina afecció. Es trobava damunt de la taula d’operacions i l’anestesista, el Dr. Alonso, li anava a canalitzar la corresponent vena per induir l’anestèsia, quan li fa aquest comentari: - Por favor, procure que no me pase nada. Quisiera llegar a tiempo de ver morir al Dr. Sànchez-Cid... * * * Mai he dubtat de la credibilitat de les persones, que es situen en front meu, abans de comprovar-ho. No estic massa convençut que aquesta manera d’enfocar al pròxim, sigui un bon procediment per anar per la vida, però, quan miro enrere i comprovo que ja no estic a temps de penedir-me... penso que tampoc m’ha anat tant malament, doncs he sobreviscut 86 anys!

De totes maneres, la propera vegada que torni a néixer... Bah!... deixem-ho corre... també faré el mateix. No tinc remei, perquè no tant sols m’he equivocat en una, dos o tres ocasions, sinó que són multitud les conjuntures en que sempre m’he fiat de la persona que m’exposava el seu problema o m’oferia una mà d’amic.

Deixo a part, les ensarronades econòmiques en que he caigut, perquè a més d’acceptar la credibilitat del de davant meu, tinc un altre defecte, entre altres, i és que no estic interessat per l’economia, ni la gran ni la petita. Exemples poden ser haver treballat durant cinc anys amb un empresari mèdic sense cobrar ni cinc...

Haver operat a tal o quals pacients, d’aparent senyoriu, i fer-se les distretes any rere any... i, sense vergonya, tornar a la consulta temps després i la he atès com si res hagués passat. No són pas casos aïllats, sinó un fotimer d’exemples que em fan enrojolar la cara al pensar-hi.

En el llistat, també es troben les pacients que sota una façana innocent i d’angelet enganyat, venien amb la història mal apresa de trastorns menstruals perquè els estudis, el canvi de clima, l’antibiòtic pres per unes angines, etc. li havien retardat la regla. O la nena, que no es tan nena, que acompanyada per la mare vol saber si es pot posar el tampax... i, al explorar-la, notes que per aquell forat pot passar inclòs un tren!...

M’ha motivat pensar amb la meva bona fe, el cas d’una molt coneguda meva, casada amb un aposentat industrial de la ciutat, que es va presentar a la consulta perquè el seu marit tenia una infecció genital i que havent anat al uròleg, li va dir que es tractava d’una malaltia de dones, d’una blennorràgia.

- Em sembla, que s’equivoca –li va contestar el marit- Mai he estat amb altres dones que no fos la meva...

- Doncs... la seva esposa que vagi a veure al ginecòleg.

148 Aquí, vaig entrar-hi... patinant de valent fent el següent comentari.

- M’estranya que sigui una blennorràgia si només ha estat amb tu, doncs posaria la mà al foc...

No em va deixar acabar la frase.

- No la posis pas, Enric, et cremaries!... Tinc un amant que m’ha contagiat i jo al marit.

Poc després em va arribar la notícia que s’havien divorciat. * * * La tècnica quirúrgica, aplicades a moltes especialitats, sempre m’ha interessat, si bé he tingut predilecció per la Ginecologia. Anys enrere, no proliferaven els cirurgians plàstics com en temps d’avui dia. Per aquest motiu, havent fet estades al Serveis de cirurgia plàstica del Dr. Mir i Mir i del Dr. Planas i per la meva natural atracció cap la meticulositat que aquesta especialitat precisa, em considerava preparat per realitzar certes operacions.

La lipectomia abdominal va ser-ne una d’elles. Com no era estrany que es presentessin a la consulta pacients amb un ventre pèndul i antiestètic, que no podien exhibir-lo amb un moderat bikini d’aquells anys, no em va ser difícil intervenir a un bon nombre d’aquestes pacients amb bon resultat... a excepció d’una bona amiga meva!

L’hi havien practicat dos cesàries d’aquelles que resten una cicatriu queloide i, a més, vertical al centre de la panxa. Es presentà a la consulta perquè volia que li practiqués una lligadura de trompes, per posar punt i a part a la seva fecunditat. Un cop decidits, li vaig suggerir que podríem arreglar, en el mateix acte operatori, aquella cicatriu tant aberrant i antiestètica, que tenia que suportar mostrant el bon tipus que tenia amb el bikini tant reduït que acostumava a vestir. El matrimoni va estar-hi d’acord.

L’operació, com es diu al sortir del quiròfan, va ser un èxit d’estètica: la cicatriu restant quedava transformada en una línia transversal, exactament per sota del nivell horitzontal del bronzejat. Amb el bikini reduït que acostumava a posar-se, no es veia.

Al segon dia del postoperatori, fa un hematoma i amb tira per terra tota la satisfacció que la intervenció m’havia proporcionat: al buidar la col·lecció de sang presa, que es trobava sota la sutura, es va desfer aquesta i es tingué que cicatritzar per segona intenció. Total, que l’hi va quedar una cicatriu pitjor que l’anterior, malgrat que ella sempre m’ha mostrat una profunda amistat i em diu que no n’hi ha per tant... * * *

149 Probablement, podria seguir relatant altres relliscades que m’han acompanyat en la meva praxis mèdica, però decideixo parar per poder intercanviar opinions amb els meus col·legues.

150 VOLIA EDITAR UN LIBRE Un dia, em vaig interessar pels passos que es segueixen des de que es té l’esborrall del llibre fins quan el podem comprar a la llibreria. Acabava d’escriure Del Cap de Creus a la Franja i el volia editar.

Tinc un amic que és escriptor, en Josep M. Contijoch. Té publicats varis llibres, essent el últims que han sortit a les llibreries, “Els Masos de Rojals”, “Ràfegues muntanyenques” i “Gags urbanes”. A més, col·labora habitualment amb articles, que veig aparèixer al Diari de Tarragona, Nova Conca, El Punt i a publicacions periòdiques com “El Foradot” (de la que és Director), “La Revista de la Caixa de Tarragona” (també la dirigeix) i “El Replà”. És, aleshores, quan vaig recorre a ell, doncs sabia que estava preparant les memòries sobre la Guerra de Sidi Ifni i així aprofitar la seva experiència immediata i, també, saber quelcom d’aquella guerra, de la que n’havia llegit algun retall...

Per exemple, vaig trobar a internet el nº 137 de La Revista del diari El Mundo, aquesta cita: “El general Mariano Gómez de Zamalloa, el laureado del Pingarrón, el héroe de la División Azul en las estepas rusas, recibió en su despacho de gobernador general de Sidi Ifni, África Occidental, un telegrama de Madrid con el siguiente texto: "Representante bandas armadas asegura a partir 12,00 horas día 30 harán alto el fuego ese sector. Observe cuidadosamente actitud enemigo, extremando precaución. Fuego propio totalmente prohibido. Aviación no debe volar".

Aquest dia, era 30 del mes de juny de 1958. Però, quina guerra va ser aquesta? Va existir alguna vegada una guerra a Ifni?...

L’escriptor Josep Mª Contijoch hi va estar mobilitzat, forçosament, durant la mili i per la seva vocació de periodista, va anar recollint tot un seguit d’anècdotes viscudes en aquells anys de guerra silenciada. Era el primer pas en que va començar a gestar el seu actual llibre.

Ara bé, havien passat ja casi 40 anys d’aquells fets, dels que va poder sobreviure (cal pensar que al menys 300 espanyols moriren i més de 500 foren ferits) i volia contrastar els seus records i apunts amb l’actual situació d’aquell enclau, d’on la censura de notícies, va ser tan dura, perfecta i rigorosa, que fins i tot avui dia el nom de l’escenari d’aquella guerrita s’ha esborrat casi per complert de la memòria dels espanyols.

151 Voler viure el present va motivar que amb cinc amics més l'acompanyéssim fins a Sidi Ifni. Era el següent pas per anar definint un llibre: la documentació sobre el terreny i actualitzar-la, no refent-la de retalls de periòdics contemporanis (sempre baix la sospita d’un censura) o per referències d’historiadors que no visqueren aquella problemàtica.

Vam comprovar que de la colònia només en quedava la ciutat d’Ifni, que els mateixos espanyols havien construït damunt d’un rocam desèrtic, amb un cercle de seguretat d’uns 5 km. definit per unes estaques i trinxeres. Anys després (juliol del 1969) la ciutat va desaparèixer com a província nº 51 i tots els civils espanyols foren obligats a repatriar-se...

De la ciutat es conserven encara records d’aquells dies. Molta gent exposa la seva nostàlgia del temps passat, inclòs davant d’en Mohamed i d’en Hassan (pancartes Con Franco vivíamos mejor o Somos españoles, els rebien quan es dignaven arribar-s’hi) i mantenen la llengua castellana que varen aprendre.

El petit hotel a vora mar segueix amb el mateix nom de Suerte Loca, per on passen turistes esporàdics i entusiastes de territoris allunyats del seu país. De totes menares, l’Hotel España ara és la Belle Vue; el cine Avenida resta tancat; l’Hôtel de Ville ha desplaçat a l’Ayuntamiento; s’han despenjat les campanes i l’església és la seu dels jutjats, mentre que l’aeroport on aterrava Iberia, és avui un camp de matolls per on peixen les cabres.

La següent fase de la confecció del llibre es posar en paral·lel l’escrit i les fotografies. Ha estat un pas en que s’ha tingut que recorre a localitzar als antics companys, perquè junt amb la documentació gràfica que l’autor ja havia reunit de primera mà en la seva estada a Sidi Ifni, pogués resultar un text aclaridor i ben coordinat.

Pràcticament el seu treball el tenia, aleshores, acabat. De nou i per última vegada fa una revisió gramatical i ortogràfica abans de passar-lo a l’editorial en una

152 gravació en CD. És l’actual manipulació dels texts, que facilita molt la relació entre l’autor de l’obra, l’editorial i l’impremta.

Encara queda el repàs de les galerades, que és la còpia, casi definitiva, que se li entrega a l’autor de part de l’editorial, perquè amb el representant de la mateixa facin les anotacions pertinents o correccions en que no han coincidit. Ja acceptat per una i altra banda, queda l’obra enllestida per entrar en premsa i, gràcies a les noves tècniques d’impressió, dins de pocs dies l’autor tindrà que fer la presentació oficial del seu llibre, a càrrec d’un conegut personatge de les lletres o de la política, i veure com en les llibreries s’exposa “Sidi Ifni 57. Impressions d’un mobilitzat”.

Aquests varen ser el passos que amb l’experiència adquirida a l’espatlla de l’amic escriptor, em vaig atrevir a acabar el llibre, que m’havia portat de cap en el darrers mesos. La farmacèutica Josepa Pons de Solé es va dignar fer el pròleg en forma de poema, que va ser una iniciativa molt encertada i aplaudida pels responsables de la Editorial.

La correcció ortogràfica i gramatical, la revisió de les galerades, la sortida d’impremta, les invitacions a l’acte de la presentació, l’acceptació de presentar-me’l per part del Prof. Andreu Mayayo... foren tot un seguit d’experiències, que precediren aquell dia 12 de desembre del 2003, quan en el marc del Museu Comarcal de Montblanc va veure la llum.

Quin descans!... Mai més!!

153 GOTA A GOTA (Un seguit d’anècdotes que m’han aportat els meus amics i companys) No sempre una anècdota té un principi d’on parteix el seu desenvolupament, com tampoc un final que tanca l’episodi, més o menys graciós, que ha motivat recordar-la.

En diverses ocasions, l’acudit és limita a situacions que són gracioses, però de forma aïllada, com aquells acudits curts de...sabies què?... o... què li va dir en Morán a Felipe?... etc. etc.

En aquest capítol reuneixo, doncs, un seguit de dites curtes sense relació entre si. Són bocins de la història humana, viscuda pels meus companys metges, però que al recordar-los m’ha semblat que els protagonistes tenien tot el dret de sortir en lletra impresa. * * * En Pere Mallafré, metge i amic, tenia la intenció de publicar algunes curtes anècdotes que la seva dilatada vida professional li va permetre viure. Aquesta

intenció va quedar penjada. Algunes d’elles foren l’entreteniment de les tardes dels dimecres, quan el grup d’amics ens reuníem en el Saló de l’Hotel Lauria de Tarragona, en aquells anys que seguiren a la jubilació. També formaren part d’aquest Club dels Dimecres, altres amics comuns que no essent metges, gaudíem de la nostra mútua amistat. * * *

154 El Dr. Mallafré havia estat metge de la Casa de Caritat, on es recloïen part dels vells de la ciutat, tant pel seu estat de salut com per motius socials. A una determinada hora del dia, passava visita junt amb la monja de la sala als ingressats, però alguns d’ells no estaven obligats a estar allitats i, aleshores, prenien el sol a la galeria, asseguts i mig adormissats. Era una visita rutinària, tot passejant junt a aquells homes en que l’estat precari de la vida obligava a esperar el seu final, sense altre companyia que l’edat i algun trastorn metabòlic de gravetat relativa.

El metge, aprofitava el seu bon ull clínic per si veia algun signe que pogués orientar-li a descobrir patologia encoberta. De tant en tant li diu a la monja que determini a aquest, aquell altre i a l’altre... una glucosúria demà al matí, doncs sospita que deuen tenir el sucre un xic elevat.

La sorpresa de la monja, al dia següent, és notòria, perquè evidentment, la glucosúria era francament positiva. Va faltar-li poc per preguntar al Dr. Mallafré en quan entrà a la sala: - Com ho va sospitar, doctor?

- Doncs, molt senzill. Hi havia mosques a l’entorn de la bragueta mullada d’orina, pel degoteig quan acaben d’orinar. Són els pacients amb sucre elevat que les atrau... * * * El Dr. Frederic Bové, un altre bon amic i company de l’Hospital on treballàvem, va exercir a la població d’Alcover i, a més, tenia que fer-se càrrec dels pacients d’un poble veí, que pel nombre dels seus pocs habitants no li corresponia tenir metge propi.

Perquè els malalts no es tinguessin que traslladar a la seva consulta d’Alcover, va assignar un dia a la setmana per anar-hi a visitar-los, sempre que no fos un cas urgent que, aleshores, s’hi arribava sia l’hora que fos.

Una de les pacients que assíduament visitava era una velleta de 85 anys afectada per un procés cardíac sever. Fent-li companyia s’hi trobava un periquito, que pel fet de no ensenyar-li cap mot, no parlava. En Frederic es va entossudí a que digués alguna paraula cridanera i simpàtica per acompanyar a la seva propietària. No va ser altra que cabronet...

En quan arribava a la casa, el primer que feia era cridar-lo periquito cabronet!... Li va costar molt assolir que repetís aquesta salutació però, al terme d’un temps, quan s’hi apropava i el cridava periquito, l’ocellet

155 contestava cabronet... Ara bé, no tant sols ho deia quan el Dr. Bové arribava a la casa, sinó que a qualsevol que els visitava era saludat amb la mateixa paraula, fentse tant graciós, que va ser famós en tot el poble.

Un dia, la germana de la mestressa de la casa, que era monja de clausura en un convent de Barcelona, els va visitar com un fet extraordinari. En entrar a la cambra de l’àvia malalta i a on es trobava el periquito, aquest la va saludar com ho feia habitualment: cabronet!... La bona monja, en un principi no va entendre i li va fer repetir. El deixeble del metge no el va fer quedar malament i amb més claredat i, diríem dicció, li repeteix cabronet tres o quatre vegades seguides.

No cal dir com es va enfadar la monja: què s’havien de donar vergonya de ensenyar-li al periquito aquesta paraulota!... què no era digne d’una família religiosa... etc. etc. Va estar emmurriada tot el dia i a l’endemà va retornar al convent sense perdonar-los.

La pacient i la família mai varen dir-li que el Metge li havia ensenyat a parlar.

L’àvia va morir i poc temps després el periquito també va volar... amb la paraula al bec i, es suposa, que no se’n va recordar de la monja. En canvi en Frederic Bové se’n recorda d’aquells anys de professió que de tant en tant ha tingut alguna graciosa anècdota difícil d’oblidar: periquito cabronet! * * * El Dr. Santiago Mallafré (de la saga de Metges Mallafré de Tarragona) m’ha fet arribar un llistat de curts acudits que va recollir en aquells anys que treballàvem a l’Hospital de la Creu Roja: 1. Quan va arribar a l’Hospital aquella velleta, petita d’estatura i corbada d’espatlla, de la mà del Dr. Solé, home corpulent, que bonament l’acompanyava, va exclamar: - M’ha donat la impressió de ser la mona Xita que caminava junt a Tarzan.

2. Un dia va ingressar un pacient, tripulant d’un vaixell paquistaní, amb la seva indumentària oriental, turbant i pantalons bombatxos. Presentava un quadre clínic febrós. No parlava cap dels idiomes habituals en la nostra esfera, si bé ens sonava sànscrit. Contínuament repetia la paraula siri, que vam interpretar que ens tractava de senyor. Fins arribar el diagnòstic del paludisme que patia, ens ho va complicar bastant. Un cop sanat, va aparèixer per l’Hospital l’agent del Consolat corresponent i al preguntar-li que significava siri ens va treure de dubtes: paludisme! ...

156 3. El Dr. Girbes, Cap del Servei d’Angiologia, va deixar una nota en la història clínica d’una pacient perquè el Dr. Santiago Mallafré confirmés l’Alta. Aquest, amb la seva gràcia britànica anota: Ok boi!

La sorpresa va ser, que la infermera anotà a continuació: ...no existeix aquest preparat en el vademècum.

4. El Dr. Pere Mallafré va aconsellar a una vella pacient que tornés a la consulta del Dr. Casals, reumatòleg per seguir el tractament. S’hi va negar perquè aquell doctor tant serio li va dir en la darrera visita que per ell estava “descalificada”... (descalcificada).

5. Un matí, havia ingressat a la Unitat de Cures Intensives un pacient cirròtic en ple delirium tremens i anomenava cambreres a les infermeres. En el box del costat, el Dr. Pedro Pablo Mallafré estava intentant fer una aspiració amb una grossa xeringa i, de cop, se li escapà de la mà, cau junt amb altres instruments, fent el característic soroll que ens podem imaginar, mentre que el delirant pacient cirròtic començà a cridar: xampany!... xampany!...

6. Un pacient, de certa posició social considerada elevada, es va indignar pel diagnòstic que el Dr. Mallafré li va fer: al·lèrgic a la pols domèstica.

- Això és impossible, doncs a casa meva som molt nets i polits...

7. Aquella parella eren camperols del Segrià i amb el seu forçat castellà, no habitual, explica el marit que quando vamos al tros a fornicar me coge asma...

Davant aquest comentari, el Dr. Mallafré li pregunta a la dona si és veritat.

- No ho sé pas. Sempre va sol.

El metge li fa repetir al pacient i, aleshores, s’ha n’adona que tradueix fornicació per fumigació...

8. Apareix a la consulta una senyora amb quaranta anys complerts, amb una simptomatologia diversa, però ressalta que pateix el mal de les monges... Al observar que no era compresa, li explica que es sentia abandonada sexualment pel seu marit i li demanà al doctor Mallafré que li estengués un certificat, exposant que per conservar la seva salut tenia que cohabitar cada dia...

9. Per agraciar-se amb un xiquet, allitat a causa del xarampió, li va dir que tenia que llegir un TBO cada sis hores. Quan, dos dies després va tornar a visitar-lo, la mare li comenta: aquest tractament de fer-li llegir un TBO cada sis hores és molt pesat, sobretot a les 3 de la matinada...

10. Hi havia dies, que per ingressar a l’Hospital havia força dificultat per motiu de l’overbooking. La senyoreta Mª Lluïsa, al càrrec de la recepció, es trobava molt atabalada i prestant molta atenció al planning que tenia damunt la taula i sense mirar a qui tenia davant demanant una cambra, li contesta: ...ho veig molt negre, molt negre... Aixeca el cap i s’ha n’adona que tenia enfront a una parella de nigerians.

157 11. El Dr. Bové, Cap del Servei Respiratori, Asma i Al·lergologia, li diu a un pacient que li enviï esputs per analitzar... Als pocs dies, rep els esputs dins d’un sobre i per correu postal.

12. Un jubilat li explica que se’n va de vacances amb un spray. Aleshores el Dr. Santiago Mallafré li demana quin tipus d’spray... sia pel reuma, sia per l’asma. El pacient li explica que és l’Spray (l’Esplai) de La Caixa...

13. Va ingressar una partera pel Servei d’Obstetrícia del Dr. Fontanet i estan de guàrdia el Dr. Santiago Mallafré li demana si ha portat l’Rh. Prompte li contesta que ha vingut amb l’R5.

14. Un senyor de nom Napoleó demana pel Dr. Mallafré, sense concretar per quin dels germans o fill Mallafré desitja parlar. Aleshores, la Sra. Pilar, la telefonista, localitza al Dr. Pedro Pablo Mallafré que li contesta que no el coneix al tal Napoleó i que, probablement, deu voler ser visitat pel Dr. Argilaga, el Cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital.

15. L’edifici de les Consultes quedava enfront de l’Hospital. Una senyora passa per la recepció de l’Hospital i demanà per la Consulta de l’Internista i se li indica l’edifici del davant. Al moment, torna molt enfadada, tot queixant-se: Aquí davant hi ha un rètol que posa “Us exclusiu per bombers”... Efectivament, hi estava escrit sobre la boca de rec.

16. La recepcionista, Mª Lluïsa pregunta a una senyora que té que ingressar, si el nom és amb Ve o be de Barcelona: - No, senyoreta, vinc de la Secuita.

17. Va de recepcionista: - Estat civil?...

- No, senyoreta. Sempre he estat pagès!

18. Passava per davant de la porta, l’Ismael, un amable i simpàtic zelador que sempre estava prompte de fer favors. Entra un senyor, precipitadament, demanant-li pel Servei de Vies Urinàries i el xicot, sense pensar-s’ho dues vegades l’acompanya, amb la seva habitual amabilitat, als lavabos...

19. No hi ha dubte que els metges hem perdut el prestigi que teníem temps enrere. Arribant el Dr. Santiago Mallafré al domicili que anava a visitar, li obre la porta un vailet que tot seguit crida: - Mare, mare!.. Hi ha un senyor...

Surt, tot atrafegada la mare eixugant-se les mans: - No siguis babau fill. No veus que no és cap senyor, què és el Metge.

158 20. El Dr. Pere Mallafré va tenir que anar a un enterrament en un poble de les terres de l’Ebre. Acabada la cerimònia religiosa de l’església, es va formar el dol a la porta de la mateixa. Els assistents passen d’un en un per davant dels que presideixen el dol, donen la mà i amb cara de pena i tristor, mussiten unes paraules que no arriba a entendre prou bé. Intrigat, para l’orella més atentament: tots passen i cada un d’ells no s’estalvia de dir collons!, collons!...

... i així va quedar el nostre Hospital a l’any de quan ens van fer fora per vendre’l.

159 INDEX

Coberta Pròleg (Dr. Jaume Fontanet) Papers, receptes, Bloc de notes Foc al tramvia Matalàs i escales avall Vacances militars Cesària i cama trencada Dues hores encanonat De Montblanc al Mont-Blanc Com es va fer... “Via 4. Tren a Montblanc” La cama del tennista La Clínica MD de la Serra de Montblanc Traqueotomia d’urgència Víctima dels porcs Apoderat de torero, cineasta i cirurgià de plaça De política, res Amb l’església m’he entrebancat Les despulles del bisbe Menjacapellans i extremunció El Mossèn de bragueta fluixa Passejant per la finca d’en Franco No tot són flors ni violes Record sentimental d’una història Un rosari d’entrebancs Va ser possible fer una assegurança entre metges Un xic presumit La pròtesis A Lourdes... què hi vas a fer?...

Agàrrala fuerte i...

El meu pare està molt greu... parla castellà.

La Gambina i l’Azor Certificat de bona conducta, però...

Ciclisme i sioux Contrasts fent camí amb bicicleta Frontera i Mercedes La pàjara i les pàjaras Al costat d’un assassí Bona metgessa, però... mala mare Cap de Creus Carles... Carles... És vostè un xic curt?...

L’amiga del frare L’àvia té un amant M’esterilitza o el degollo Pàmfila i preservatiu Monestir de llegenda Primera singlada amb L’Esquitx-5

1 2 5 7 10 13 16 18 21 24 29 32 35 37 41 43 46 49 51 54 56 59 62 66 69 71 73 77 80 82 83 86 88 91 93 96 101 104 106 109 111 115 118 120 123 125 128

160 Soc frígida Sant remullat i Crist passejat Polvo nàutic Doctor, moltes gràcies Relliscades mèdiques Volia editar un llibre Gota a gota Índex

132 135 139 141 142 150 153 159 18 d’Agost del 2014.

Enric