Troballes fent camí

1

Enric Sànchez-Cid

TROBALLES FENT CAMÍ 2017

2 ÍNDEX Coberta Índex Els rellotges de sol, els canònics i l’amidador La Fullola (Baix Camp). Poble abandonat Cercant el Romànic Català El volcà de Santa Margarida de la Cot (Garrotxa) El darrer hobby que se’m va anar...

El Coll de Balaguer i les seves batalles De Camí inexpugnable a pas trinxat. Coll Balaguer Ciclada per l’Empordà i el Rosselló L’esglaó d’entremig Fe, sants, pluja i pedrades Fent camí per conèixer el de Sant Jaume Sant Jaume versus Priscilià Topada amb el Dictador que es va aturar.

Navegació arriscada Tres mesos sabàtics (bicicleta, expo dibuixos i veler) Els amants de l’alta muntanya. Bausen i Fustenya Zelotipia o Síndrome de Mou Maestrat, Guerres i Maquis Supervivència a Cabrera i el Fortuna del Borbó Vullpellac. Clots de Sant Julià. Baix Empordà Teràpia anti-hidrofòbia. La clau d’Aransís Doctor, el Pare està molt greu... parla castellà Sant Pau de Roquerola. Vilalba dels Arcs.

La Freixneda Navegant per la Costa Brava

1 2 3 10 13 25 27 29 33 36 53 58 61 73 75 77 78 142 147 150 157 165 168 171 174 178 181

3 ELS RELLOTGES DE SOL, CANÒNICS I L’AMIDADOR. A Pelagalls s’hi va per la carretera de Tàrrega a Guissona. En arribar a la cruïlla de Concabella, s’agafa el trencall de mà esquerra que mena a Les Pallargues (Castell) i a l’ermita de Santa Magdalena. Abans d’arribar-hi apareix el trencall, a mà esquerra, que mena a Pelagalls passant per Sisteró.

L'església està situada al nucli de Pelagalls, a llevant del poble, damunt d’un turó. La primera notícia de l'església prové de l'acta de consagració de l'església de Guissona, el 1098, on es fa referència a Sant Esteve de Pelagalls. Fou reconstruït en el segle XII del primitiu edifici romànic.

La nau és orientada en direcció EW, amb la porta a occident, segons la norma clàssica de l'estil romànic. Posteriorment, al segle XVIII, s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega.

A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.

L’actual temple és de planta basilical, d'una sola nau, amb el mur de carreus regulars de mitjanes dimensions i coberta a dues aigües.

La portada és la part més notable de l'església, formada per tres arquivoltes. Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col·locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols corbats i un altre de

4 prismàtic. La portada pròpiament dita és feta de vuit columnes, quatre a cada banda, coronades per sis capitells que sostenen les tres arquivoltes, amb l'espai semicircular que queda situat entre aquestes i la llinda ocupat per un timpà treballat en baix relleu. Les columnes són exemptes i de fust monolític, llis i uniforme, quatre situades als angles que formen els brancals de la porta, i les altres quatre apariades, amb un capitell comú a ambdós costats. No tenen base i es recolzen directament sobre el basament.

Els capitells, amb forma de piràmide truncada invertida, estan decorats amb motius geomètrics, vegetals i zoomòrfics i enllacen les columnes i els capitells d'un costat amb els de l'altre a través de les arquivoltes.

El timpà, és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la Maiestas Domini. Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una màndorla que està sostinguda per dos personatges drets, apòstols o àngels, un a cada banda, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la màndorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat (creu templera ?).

L'absis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular, mes estret que la nau, sense cap tipus d'ornamentació. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.

5 Al petit cementiri contigu a l'absis de l'església es conserven sis esteles discoïdals, que es poden datar al segle XII, probablement encara es troben en el seu lloc originari. En un d’ells hi està representada una creu templera.

El 1968, quan es procedia a una restauració de l'edifici, es trobà sota l'altar un reliquiari de fusta amb forma esferoïdal a manera d'una petita carbassa, policromada amb bandes horitzontals de color taronja i amb cercles grocs al centre i una tapa de casquet esfèric, sense pom. Guardava el pergamí de l'acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens.

El document anava acompanyat d'unes relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d'altres sants (etiquetades).

En aquesta església s'hi han trobat carreus gravats, tant de signatures dels picapedrers, com de rellotges de sol primitius. En realitat més que rellotges de sol, tal com s’entén, assenyalaven l'horari de feines que tenia marcat cada persona, on tenia calculat el temps que tenia que utilitzar en fer cadascuna de les tasques que tenia assignades

6

En aquesta fotografia es confirma que certs gravats no són rellotges de sol, com s’han comptabilitzat, doncs està situat a l’ombra de l’edifici. També, pot ser, que fos un carreu amb gravat d’un problemàtic rellotge de sol (?) que hagués sigut traslladat des d’un mur solejat de quan es va reconstruir l’edifici.

La consciència del temps és una característica exclusivament humana. Tot i que resulta impossible definir-lo, el pas del temps es representa en tot moment, en la nostra consciència, per mitjà d'una clara distinció entre el passat i el present. D’aquí, que no sembla pas desgavellat afirmar que el rellotge és un dels símbols més representatius de la humanitat... que passa per aquesta Vida.

Dels primitius intents de fraccionar el temps, en són testimonis directes diverses pintures i gravats prehistòrics i alguns monuments megalítics. En les societats rurals s'han mantingut vives fins fa molt pocs anys antigues i enginyoses tècniques de mesura del temps. És el cas, el que utilitzaven fins fa ben poc, els usuaris de la sèquia de l'aigua subterrània que aflora a prop del Convent de Santa Anna, al port d'Albaida 1, per a determinar el moment de canvi de les tandes de reg: amb aquesta finalitat, un amidador (home de més de quinze anys, segons el costum) apama, emprant el seu peu com a unitat, la llargària de l'ombra que produeix el seu cos.

Un diumenge de cada dos, els regants de l’horta de l’Albaida adquireixen el dret de reg en el moment de la tarda en què l'ombra de l'amidador arriba a una llargària de set peus propis. En aquell instant desvien el cabal d'aigua de la font, que fins llavors regava unes altres hortes, cap a la seva sèquia. Més tard, es presentaran al partidor d'aigües els regants d’una altra horta i quan 1

L'accés, que a inicis del 2003 es troba en bastant mal estat, es realitza sortint d'Albaida per la carretera a Alcoi i prenent el desviament cap a Atzeneta . A uns 100 metres hi ha un camí de terra a la dreta que condueix a les proximitats del monestir de Santa Anna. Les restes de la ermita (foto) es troben en el jardí de l' convent .

7 l'ombra del seu amidador assoleix la longitud de tretze peus, prenen possessió del seu dret i desviaran les d'aigua cap a les seves hortes.

Els motius perquè s'usava aquest sistema de mesura enfront d'altres possibles -com el rellotge d'arena- em va ser difícil d'esbrinar-ho.

En l'actualitat encara s'usa el mètode dels peus en alguns oasis del Magrib, concretament a la comunitat d'el-A'nâd, a Tunísia 2 amb la variant d’amidar amb el peus en el moment de l’oració dels divendres...

A l’Albaida, el mètode de mesurar amb els peus es feia el dissabte i diumenge. Aleshores, fa pensar que aquest procedir té un origen religiós, dels àrabs, de quant l’home té un paper transcendent en la mesura de totes les coses i, encara més, en la seva funció d'engranatge entre Déu i la terra.

El rellotge solar, tal com el coneixem avui dia, comença a generalitzar-se a partir del segle XV. Abans era molt comú que els rellotges marcaren hores desiguals. Les hores canòniques eren les que determinaven els resos dels monjos en els convents. Les hores temporànies constituïen una divisió de la part diürna del dia en dotze parts iguals, independentment que fóra l'estiu o l'hivern.

L'època daurada dels rellotges de sol va ser des del segle XV fins a finals del XVIII, quan els rellotges mecànics assoleixen una gran perfecció tècnica i comencen a substituir els solars en els edificis públics.

A Porrera (Priorat) hi he cotat 14 rellotges de sol i entre ells els construïts entre els anys 1763 i 1771, destacant l’anomenat rellotge vertical declinant o rellotge de tarda, difícil de trobar arreu de Catalunya. --------------Entre els anys 534 i 539 de la nostra era, sant Benet escrivia la seva Regla, en la qual establia les normes que havien de regir l’Orde Benedictí. Alguns capítols de la Regla estan dedicats a l’ordenació dels oficis divins, és a dir, a determinar els intervals de temps que diàriament s’han de dedicar a fer els diferents resos. Aquests períodes s’anomenen hores canòniques.

Seguint la indicació de les sagrades escriptures –Us he lloat set vegades al dia- sant Benet determina que les hores d’oració diürna han de ser set: Laudes, Prima, Tertia, 2

Ho vaig comprovar, quan fent la volta en bicicleta l’illa D’Gerba, un d’aquells dies vaig arribar-me en jeep al desert tunisià del Magribí.

8 Sexta, Nona, Vespres i Completes. Les d’oració nocturna, només una: les vigílies.

Cal remarcar que les hores canòniques, a diferència de les actuals, no es referien a un moment concret del dia, sinó a un període de temps, que era, a més, variable al llarg de l’any.

No descobrirem res de nou si afirmem que la tradició religiosa és una part important de la nostra cultura i que ens ha deixat la seva empremta en totes les manifestacions culturals i, per tant, en la llengua. No fóra, doncs, d’estranyar que d’aquella antiga manera d’anomenar les hores en l’edat mitjana encara poguérem trobar vestigis en la parla actual. Vet ací algunes hipòtesis.

El nom amb que actualment es coneix a tot arreu l’antic i sa costum de fer una becaina o la sesta, després de dinar, té el seu origen en l’hora canònica sexta.

Durant aquesta hora, que s’enceta al migdia, els frares dinaven i a continuació dormien una estona. La sesta havia de ser més llarga a l’estiu que a l’hivern, perquè la nit de l’estiu és més curta i amb tots els resos que havien de fer, no els donava per a descansar prou.

Rellotges canònics

De Pastor

L’hora canònica que més derivats ha deixat en la nostra llengua és el vespre, que deriva de Vespera, nom llatí del planeta Venus, primer astre que es veu al final del dia. El català, com altres llengües, té moltes expressions horàries que defugen la referència crua i freda de les xifres. Per exemple, es diu: a primera hora, de bon matí, al cant del gall, al capvespre, a l’horabaixa, a la poqueta nit, a hores intempestives, etc.

9

Les hores canòniques, regulades per la regla de Sant Benet, eren: Matines o Vigília. En la meitat de la nit.

Laudes o Matutina. Entre matines i prima.

Prima. Quan el Sol comença a aparèixer per la ratlla.

Tèrcia. Entre prima i sexta.

Sexta. Migdia.

En resum, el passat, el present i el futur, s'hi donen la mà i controlen la nostra consciència dins del temps.

10 LA FULLOLA (Poblat abandonat. Perelló. Baix Ebre) Circulant per la carretera N-340, procedents de Tarragona, s’arriba a l'entrada del Perelló, on apareix a mà dreta la carretera TV-3022 que mena a Rasquera.

Cal seguir en direcció a aquesta població, fins trobar una cruïlla a l'esquerra, que indica per anar a 4 Km Abric de Cabre feixet.

Aquí es deixa o no aparcat el cotxe i seguir per una pista asfaltada durant 8 km., trobant varis cartells que confirmen es va per bon camí a la Torre de Fullola.

11 Als 8 km. queda indicat que ens trobem a la Torre de Fullola i Antiga església. A peu (obligat) es segueix per un camí en uns 200 metres per arribar-hi. Situació exacte de la torre: N 40º51'49" / E 0º38'44".

Es conserva molt deteriorada i no es pot accedir a l'interior. Una gran escletxa que hi ha a la part superior de la torre amenaça seriosament la seva espontània caiguda.

L'única obertura que es veu a l'edificació, és l’orifici om hi havia l’antiga porta d'entrada, situada a nivell del primer pis.

La torre complia més funcions de vigia que de defensa. És pot considerar bessona de les de Benixarop (Camarles) i Candela (Aldea).

L’antic poblat de Fullola fou propietat de la nissaga dels Montcada després de la conquesta cristiana. A principis del segle XIII Ramon de Montcada hi va atorgar dues cartes de poblament a diferents pobladors. Durant l’edat moderna patí un seguit d’atacs de pirateria, que motivaren la seva desaparició com a nucli habitat.

Actualment només resten en peus alguns elements del castell: l’esmentada torre circular, uns quants murs de tancament, les restes de l’església i un seguit de vells masos als voltants de l’antiga fortalesa, recuperats com industries agrícoles o de ramaderia i de caps de setmana.

12 L’església de Fullola està enrunada i només conserva les parets perimetrals d’una planta casi quadrada, dos arcs torals apuntats, coberta a dues aigües, actualment desapareguda i porta destruïda a migdia.

Al mur de mestral i dins del presbiteri junt al pilar del primer arc toral, es troba una pica baptismal d’immersió, obrada en un sol bloc d’una pedra calcària dura de tons grisosa. No presenta cap mena de decoració exterior i té les següents dimensions: 106 centímetres de diàmetre exterior, una alçada de 62 centímetres i un gruix de 14 centímetres.

Presenta un trencament de la vora superior per un cop recent.

El moment en que fou construït aquest temple no està gens clar perquè falten documents, però es podria situar a finals del segle XIII o a principis del següent.

13 CERCANT EL ROMÀNIC CATALÀ.

Adrià de Gerville fou qui utilitzà per primera vegada el nom de "romànic" l'any 1818- per explicar, en menyspreu, la degeneració de l'arquitectura romana.

La proximitat semàntica entre "romànic" i "romàntic" no és pas casualitat. Becquer va intentar comprar el monestir de San Juan de Duero prop de les muntanyes de les Animes, a Soria, i per manca de diner és va quedar amb les ganes de fer-ho. En aquest reco el poeta trobava la forja del seus somnis i l'alè romàntic de la seva sensibilitat. La tuberculosis va tindre també el seu paper: els tisiòlegs no es van posar mai d'acord sobre si la TP provocava l'esperit sensible o aquest facilitava l'incubació d'una primoinfecció tuberculosa.

Becquer era tuberculós i romàntic.

L'èxit de les narracions del poeta va contribuir al reconeixement de l'art romànic, doncs l'ambientació d'aquells fets que novel·lava girava a l'entorn de ruïnes de monestirs, de capelles medievals i castells del primer mil·lenni. La literatura romàntica s'assentava en l'arquitectura romànica.

A Catalunya, Josep Puig i Cadafalch i el seu equip donaren la primera síntesi, encara vàlida, del romànic català. Altres investigadors han estudiat amb molt entusiasme aquest fenomen artístic: a molts d'ells he recorregut per documentar-me per fer aquesta ciclada pels camins del romànic català.

Sembla que actualment hi ha un cert despertar cap el "romànic" sigui perquè el personal es torna més sensible i romàntic o perquè la fugida de la ciutat cap el camp hagi fet ressorgir l'esperit primitiu, que tots portem dins nostre, i s'aparelli amb aquesta arquitectura senzilla, intimista, acollidora que l'home piadós i arraconat entre valls aïllades i prop de Déu, que era qui sols el podia ajudar, va crear per lloar-lo i sentir la seva protecció.

El despertar d'un sentiment religiós necessita, per produir-se, un estat de misèria material i depressió moral del individu o de la població perquè el col·lectiu pugui alçar els ulls cap l'Ideal Superior.

Una vegada que el fet religiós ha arrelat en la població, el senyor feudal o qui mani, s'enfonsa i passa el poder a mans de la nova classe, sacerdotal en aquells temps que s'acostava el primer mil·lenni, o a mans dels polítics en temps d'ara, en que el capellà no té massa predicament. De totes maneres encara falten anys per arribar a que es vegi un canvi en el pensament de l'humanitat, gràcies a l'amenaça d'un proper cataclisme nuclear o semblant bestiesa, que ens tenen reservat els governants de torn.

14 Aquesta situació és la que es troba en la regió creadora de l'art romànic (l'Empordà i el Rosselló) en començar el nou procés arquitectònic. L'arquitectura romànica de l'Edat Mitja aixopluga les manifestacions artístiques de la pintura, l'escultura, l'orfebreria, l'escriptura i els miniaturistes.

El poble, amb un esforç comú, realitza l'única obra monumental de l'època: les esglésies i els monestirs. Cada serra i cada vall, cada tros de terra, cada unitat política o administrativa té el seu temple. És difícil formar-nos la idea de l'aspecte d'aquelles comarques en què avui no són més que ruïnes es trobaven temples plens de riqueses, parets pintades i adornades, una munió de gent que emplenaven la casa de Déu i ho feien tant per orar com per celebrar festes i festivals i reunions públiques per expandir la cultura que naixia aleshores.

Imaginem-nos per un moment el reduït Empordà -aquell petit País que ens canta el noi de Verges, en Lluís Llach- amb l'impressionant Monestir de Sant Pere de Roda, les capelletes de Sta. Helena, St. Pere de l'Arca, esglésies de Pau, Palau, Pedret, Sta. Mª de Roses, el Monestir de St. Quirze de Colera, l'església de Castelló d'Empúries, Vilanova de la Muga, Vilatenim, el monestir de Vilabertran, la desapareguda església romànica de Figueres en l'actual emplaçament de l'església gòtica de St. Pere, la petita església de Vilafant, Avinyonet, Cistella, la capella de Mirona, la de Lledó i Benda, el monestir de Sous, els temples de Besalú i Palera, etc. És impossible de pedalejar unes hores onsevulga pels camins d’ aquestes muntanyes del Pirineus, sense topar-nos amb algun edifici d'aquest primer romànic tant característic: menuda capella d'una sola nau rectangular amb un absis de planta de ferradura o rectangular, apartada dels poblats, commemorativa d'algun sant particularment popular, sostre en volta de canó, mural en aparell en opus spicatum i porta a migjorn.

15 Però, com és va poder arribar a aquest nivell de tècnica i cultura, que avui encara admirem per les creacions que ens han deixat? Per força té que haver-hi en mig d'aquesta gent homes de talent, de ciència i artistes. Del domini romà reberen el bany de cultura clàssica i molt d'ells passaren a tenir la "ciutadania romana" arribant, fins i tot, a Emperadors.

Quan els visigots arribaren, s'adonaren d'aquesta cultura i els associaren a ells i ocuparen càrrecs en l'administració.

Els àrabs -la següent invasió- foren amos temporals de les terres catalanes, però no destruïen la civilització que conquerien: inclòs respectaren la religió dels indigetes i aquests reberen el bany de cultura aràbiga.

A més d'aquestes cultures situades dins Catalunya, hi havia les peregrinacions a Terra Santa d'on es rebien les influencies orientals.

Aquesta confluència d'informació facilità la independència intel·lectual de l'Empordà i del Rosselló, afavorint l'aparició del nou procés cultural.

El moviment artístic anomenat "estil romànic" té que definir-se tant dins el temps com dintre d'un context social i religiós.

S'ha significat l'art romànic com el que té el seu origen en l'arc o la volta. Però aquests elements no són suficients per ells mateixos per definir un estil, ja que la seva utilització obeeix a una causa d'ordre espiritual i cultural.

En la cultura grega, la concepció religiosa pura fou el viver d'on nasqueren totes les manifestacions intel·lectuals que marcaran el seu caràcter. La religió els hi nega la persistència del cos físic després de la mort; s'incinera el cadàver, el record terrestre s'esborra, el passat no existeix i per aquesta raó el grecs no coneixien rés dels seus avantpassats.

A Grècia no hi havia historiadors; només cronistes que relaten els fets viscuts, de forma precisa i real sense fantasies.

El sentit realista marca les característiques de les seves belles arts: els plans perpendiculars donen la sensació de limitació de l'espai i com a conseqüència de les seves creences deriven seves manifestacions culturals i artístiques.

En canvi, en la cultura egípcia, veiem en la mòmia la negació de la corrupció del cos, el símbol d'una manera de pensar en que el present no era més que el punt de sortida per eternitzar-se en el futur. De sempre he sentit dir de Jesús de Nazaret,

16 que fou educat a Egipte, podien justificar-se les seves predicacions sobre el "més enllà" per la cultura egípcia que el va rodejar.

La arquitectura egípcia també és la plasmació dels seus conceptes religiosos: ens trobem amb plans inclinats que donen la sensació de quelcom que no s'acaba, l'estil piramidal ens condueix a l'idea d'infinit.

La cultura d'Occident, quan adquireix la seva personalitat al enderrocar-se el domini dels bàrbars, té com a fonament la religió cristiana, que la recolza en el despertar d'aquell estat de depressió espiritual i de misèria material en que es trobava el poble.

La invasió sarraïna de l'any 711 va capgirà l'estat de l'art de Catalunya entre els territoris dels rius Tet (Rosselló) i el Gaià (Tarragonès).

L'home d'aleshores no pot arribar a la seva redempció més que en la creença en Déu, que l'ha de treure de l'abisme on s'ha submergit per poder arribar a un món més enllà dels espais.

Aquest anhel dona lloc a una cultura que marca les característiques de la filosofia, la ciència, les matemàtiques o l'art, l'anomenat "art romànic".

Al trobar-se envaïda la província eclesiàstica Tarraconense pels musulmans, el poder religiós i polític passa a la Narbonesa. Aquest canvi va tindre una importància bàsica en el desenrotllament de l' art en els segles IX al XII: l'Empordà i el Rosselló tingueren un paper decisiu. És pot considerar que gairebé tot l'art conservat és religiós, doncs són poques les mostres artístiques que no s'hi adscriuran: d'aquí que el factor "Església" és important per què gràcies a l'espiritualitat de l'home ha pogut mantenir, fins avui, la pedra esculpida, el mur aixecat o la volta pel sopluig, que he admirat en les valls, serres i putxets per on he passat en aquesta ciclada.

L'art preromànic -entre el 850 i el 950- és un art clos, estancat, com la historia del País, però necessari perquè a partir del 950 fins el 1050 esclati el primer romànic, que essent un estil afectat de pobresa, li treuen el màxim partit: finestres cegues, arcuacions dividides aplicades a les parets laterals i façana i, les pintures, sobre parets enguixades, substitueixen als costosos mosaics clàssics.

El segon romànic desenvolupat és del 1070 a finals del s. XII. El fet de trobar-se Catalunya aïllada del Camí de Compostel·la, s'establiran relacions de tota mena amb Occitana. Aquest fet, més l' unió dels comtats (a l'entorn del Comtat de Barcelona) i la conquesta dels territoris es desenvolupa el segon art romànic diferenciat del primer. Amb les idees de la reforma promulgada pel Papa Gregori VII (la reforma gregoriana) es crearan unes exigències de la

17 litúrgia, com va passar després del Concili Vaticà de Joan XXIII, que promogueren la realització de nous elements arquitectònics i la modificació d'altres.

L'activitat extra monàstica deixa pas a l'art "parroquial", característic de l'art d'aquests anys de final del segle XI i de tot el segle XII. D'aquesta afirmació s'exclou als monjos del Cister, que des de els seus monestirs comencen, aleshores, la seva activitat.

La coberta de volta és l'element essencial d'una construcció romànica i, per tant, no es pot considerar romànic l'edifici que no la posseeixi, encara que siguin romànics els altres elements arquitectònics. Aquest temple se'l considerà preromànic.

La volta de canó, ja se'n veuen en les esglésies de l'Empordà i del Rosselló a partir del 950 i es pot afirmar -a manca d'altres informacions millor documentades- que a la resta d'Europa totes les esglésies són amb coberta plana fins al 1050: un segle després!

Tots els monuments preromànics i romànics de la resta de la Península Ibèrica són dels segles X al XII i per això es llegeix en les obres de consulta que "els monuments romànics espanyols són la prolongació d'un art nascut a França". Aquesta equivocada afirmació té la seva explicació.

18 Es evident que si els consultats investigadors haguessin conegut Sant Pere de Rodes, Sant Quirze de Colera i tant altres esglésies de les nostres contrades amb coberta de volta dels segles IX i X, que subsisteixen en aquests indrets, haurien reconegut que els primers i més grandiosos monuments de l'art romànic es van construir en aquest paratge pirinenc on la muntanya besa la mar.

Per l'altra part, m'he pogut donar comte al fer el Camí de Sant Jaume que aquella afirmació dels estudiosos podia tindre la seva raó: les peregrinacions a Compostel·la, en aquell principi del mil·lenni, no passaven per Catalunya i és possible que l'influencia europea fos la llavor de l'estil romànic que és troba en la resta de la Península, quan a l'Empordà ja s'havia desenvolupat aquest estil: les peregrinacions van començar en el segle X, però és a les darreries d'aquest segle i més endavant, quan apareix el romànic en el Camí de Santiago i, aleshores, l'estil empordanès havia passat a França i Alemanya.

La relació de Catalunya amb França sempre fou més present que en la resta de la Península i per això el pas de l'estil romànic d'aquí a França fora un fet natural. I mitjançà el Camí de Compostela va deixà la seva petjada en tots els indrets d'influència: el Camí passava en un principi pel nord i, precisament, per Astúries es on trobem esglésies preromàniques i romàniques més properes al segle X que en les altres comarques.

Les característiques de l'art romànic empordanès i rossellonès són la volta de canó, l'arc de ferradura i l'opus spicatum, com ja se sap.

La volta de canó sembla que va aparèixer per evitar el risc d'incendi del sostre embigat, encara que aquest persistí durant anys després en certes valls pirinenques (Boí, Aran) i per cobrir els grans edificis.

Les naus dels petits temples els cobriren amb la volta de canó, que descansava sobre els arcs torals i els contraforts recolzaven els murs laterals.

La volta de canó es feia sobre encanyissat i no omplint el temple de terra, com s'ha dit en certes fantasioses publicacions.

Les finestres són petites i d'una sola esqueixada, situades a la banda de migjorn i al fons de l'absis.

La porta, oberta a migdia, és per on entra la llum al temple que amb les parets arrebossades, li donen la il·luminació pertinent. L'arc de la porta està muntat amb pedres o lloses en disposició radial i poden ser, per la forma, de tres tipus,

19 considerats d'influència islàmica o mossàrab, sense tindre en compte que aquest arc és freqüent en l'arquitectura antiga i cristiana, d'Orient fins a Occident, de tradició romana i molt característic de l'art preromànic a Catalunya, encara que continuïn trobant-se en època romànica.

Sobre l'opus spicatum s'ha afirmat que no fou una decoració cristiana, doncs les parets es cobrien de calç, sinó que era una tècnica de construcció per lligar millor el mur i característica de l'escola empordanesa.

Es un tipus d'aparell mural format de pedres, sovint allargades, en inclinació obliqua i en filades de sentit oposat formant una línia en espina de peix. No ocupen la totalitat del mur, fent-se present només en una o dues filades en la superfície del mural.

Però hi ha un fet interessant que veiem en l'església de Sant Esteve de Palau de Santa Eulària, a la vora del riu Fluvià: l'opus spicatum es troba esculpit en les impostes dels arcs, del triomfal i del toral (el que serveix de suport), cosa que sembla refutar la teoria de que fora només una tècnica constructiva, doncs és possible que també tingués connotacions decoratives per la seva semblança a l'espiga de blat o l'espina de peix, tant utilitzada pel cristianisme primitiu.

Aquest sistema de construcció s'utilitza en els temples cristians durant els segles VII, VIII i principis del IX. Sant Pere de Roda i St. Quirze de Colera ens donen la data, 944, en que l'opus spicatum fou substituït per carreus horitzontals, quan l'Abat Tasis porta a terme la segona construcció dels monestirs.

L'opus spicatum torna aparèixer al nord dels Pirineus per enllà el segle XIII. Aquest retorn sembla explicar-se en el fet de que havent-se presentat des de la meitat del segle XI tal corrupció de la classe sacerdotal, provocà l'odi de tots els estaments contra els monjos, així com el renaixement de la vida senzilla i l'aparició dels albigesos, que a més de predicar el retorn al primitiu cristianisme, afavoria la supressió de les imatges i dels símbols religiosos.

Vençuts els albigesos a la batalla de Muret l'any 1213, el triomf dels creuats de Roma es manifestà no sols en la veneració de les imatges, sinó també en el nou ús de l'opus spicatum en la construcció o restauració dels temples, com a simbologia cristiana, no com element constructiu.

Ara bé, aquesta "decoració" es limita al nord dels Pirineus, indrets on en sortiren victorioses les forces del Vaticà al derrocar als albigesos. En canvi, a Catalunya, on els càtars se limitaren a refugiar-se en les petites valls de l'Urgell i la Cerdanya i no donaren maldecaps als governants ni als bisbes, no va haver-hi confrontació bèl·lica ni arquitectònica.

20 Doncs bé, l'art romànic del primer període deixa pas, cap allà l'any 1050-1079, al segon art romànic que té les següents característiques: - els murs dels edificis són fets amb estructura regular i pedra ben tallada.

- apareix la columna que substitueix al pilar.

- s'ornamenten les finestres i els portals.

- a l'exterior són substituïdes les bandes llombardes absidals per columnes.

- es desenvolupa la decoració escultòrica formant part de l' arquitectura.

Quan la capella, després la església, acaba essent monestir s'afegeix el claustre amb teulada de mitja volta, que per una part es recolza en els murs del temple i per l'altre en arcs que descansen en columnes aparellades.

Hem de tenir en compte que, malgrat totes aquestes circumstancies històriques i religioses, encara es mantenia en algun lloc el més pur estil llombard i, exemple ho tenim, en les esglésies de Taüll i Boí, que destaquen la presencia dels seus campanars de planta quadrangular.

Els campanars romànics eren de dos tipus: el d'espadanya i el campanar de torre.

El campanar d'espadanya s'aixeca damunt de l'edifici, a la façana de ponent, d'una sola paret en la qual obren els arcs (un o dos) on van suspeses les campanes. Aquest campanar persisteix en èpoques arquitectòniques posteriors.

Els campanars torre són de planta quadrada, més amples a baix que a dalt, d'aparell irregular, de dos i tres pisos de finestres i en la més alta portava la campana.

Un nombre exorbitant d'esglésies del segle XI han sobreviscut, però d'altres foren -abans de finir l'Edat Mitja- substituïdes per edificis més ambiciosos. En canvi, el campanars sovint visqueren més temps que el edificis que decoraven: exemple conegut és la Catedral de Girona, que conserva el campanar de la primera església sobre la que es va edificar. També es pot comprovar en St. Pere de Roda, Sta. Mª de Ripoll, Vic, Cuixà...

Com he comprovat, fent camí per les valls de Catalunya, l'arquitectura romànica religiosa és rica, tant en diversitat de tipus com en decoració escultòrica; en canvi no hi he trobat edificis civils conservats dins d'aquest període arquitectònic: restaven només ruïnes.

21 Per aquell temps, abans de l'any 1000, fora necessari defendre les cases de pagès de les incursions dels "moros" amb defenses de fusta i tova i amb torres de talaia des d'on s'albirava l'entorn de la propietat per estar a la guaita dels atacs.

Més endavant al comprovar la debilitat d'aquestes defenses es va passar a la utilització de la pedra -de la muntanya o del riu- i per lo menys se resistia millor a les agressions dels homes, del foc i dels llops.

Aquestes construccions es troben en la vessant pirenaica on els accidents del terreny contribuïa a la fortificació de la dèbil defensa domèstica. En cas de protegir també als animals es construïen edificacions properes per ells i pel material agrícola. Entre les edificacions s'aixecaven unes muralles que, aleshores, constituïen el nucli arquitectònic, humà i animal, bastant invulnerable a l'home com al llop i os de les valls del Pirineus.

Un altre construcció civil es el Castell Medieval, que té dos aspectes arquitectònics diferents: el "castell roquer", l'estratègic, i el "castell del campus", la vivenda del senyor feudal.

El "castell roquer", aixecat en el cim d'un putxet o sobre un rocam, sembla impossible que fos construït amb aquelles condicions tècniques que reunien, resistint els atacs dels homes i, alguns d'ells, la climatologia del temps transcorregut, si bé molts altres han "baixat el cap" i només queden parets o torres de guaita mutilades.

El "castell domèstic" es troba en llocs on s'arriba en menys dificultat, constituint el cap d'una baronia o comtat. Estan emmurallats i amb una torre de vigia o de l'homenatge. Són més grans que els roquers per poder viure el baró o el comte o el cavaller o l'home de paratge amb els seus familiars, la guarnició, el mossos, els animals i queviures. En ells és determinant l'influencia de l' estil romànic.

La pintura romànica la trobem en forma de murals, retaules, tríptics o senzills quadres sobre petits altars o en l'altar major.

A la Seu d'Urgell vaig recollir el següent comentari. A l'any 1982 es va descobrir en una església de Boí, quan es treia la calç d'un mur, la pintura d'un animal semblant un cérvol, però amb una sola banya, un unicorn, i sota està escrit OLIFANT. Era l'any 1970 quan el Prof. Baiché de la Sorbona, va publicà un estudi molt documentat negant que en Roland hagués estat a Roncesvalls (Navarra) i, per conseqüència, d'aquesta afirmació ben estudiada, l'obra èpica coneguda d'aquest heroi, no podia referir-se al Roncesvalles navarrès i si, sembla, al Ron-ses-Valls català, que es troba entre el Pallars Sobirà i Andorra.

22

Per altre part, l’unicorne s'atribueix en tots els tractats de simbologia d'Europa com una representació de la figura de Roland, el de la "Chanson de Roland", que amb el corn de gran ressonància, màgic i esotèric, cridava a la seva gent, dispersa per aquelles valls.

La paraula OLIFANT, escrita en el mural trobat a Boí, és la grafia pictòrica i gramatical, que recorda el corn i el personatge de Roland, donant una referència de la presencia històrica d'aquest cavaller pel Pirineus català, sobreposant aquesta figura mítica (literària o no) a la del lloctinent de Carlemany, l'Otger Catalón, que va batallar per les contrades de "sota el Pirineus" (com així en deien de l'actual Catalunya) i que, segons afirmen certs etimologistes, d'ell deriva el nom de Catalunya i la dels seus pobladors, els "catalans".

Es veu que tant la grafia Rutllan -¿Roland?- com el nom de Roland és molt corrent trobar-lo per la Cerdanya, el Bergadà i Ripollès. * * * * De l'art romànic sobresurt de forma notable les escultures i les talles. I d'elles les "Verges" o, millor dit, la "Mare de Déu", tal com els catalans la denominen, doncs des del Concili d’Efes s’havia declarat aquest dogma i, pel que fa a dir-li "Verge", es té que recordar que no s'utilitzava en el primer mil·lenni, ja que el dogma de la Immaculada no es va proclamar fins l'any 1854.

Doncs bé, les marededéus són l'expressió més abundant de l'escultura del romànic. En el Pirineus, el seu protagonisme en quantitat i qualitat és extraordinari: n'hi ha unes dues mil d'historiades i documentades. Però poques d'elles és troben ens els llocs apareguts havent anat a parar als Museus i col·leccions particulars.

En els Santuaris o esglésies hi han deixat copies; de totes les "mare de Déu" de la comarca de la Cerdanya, només queda in situ la de l'església de Santa Maria de Talló, romànica del segle XII.

23 Aquestes marededéus romàniques foren les primeres representacions escultòriques de Maria, mare de Jesús, que es feien per cristianitzar, en les valls del Pirineus, a les deesses celtes. El cristianisme no podia esborrar de cop la representació formal de la religió autòctona que seria desplaçada, i en la majoria dels casos la cristianitzava, com anys més tard es va instaurà la festa de "St. Josep treballador" al dia 1er. de Maig per "cristianitzar" la diada de la Festa del Treball, d'origen civil i reivindicatiu.

Es representava a la Mare de Déu asseguda en un tron i sense corona. Com en les deesses celtes, el seu Fill està assegut entre les dues cames de Maria en les imatges de l'any 700 fins el 1000 (la més antiga documentada és del s. VIII).

Però a partir de l'any 1000, l'Església ho va prohibir, perquè els Infants apareixien entre les cames de la mare i quan la petita imatge es desprenia, apareixia el cabiró amb que s’havia adaptat i feia mal efecte que sobresortís a nivell del sexe.

Aleshores es va decidir assentar el Fill sobre la cama dreta (segle XI-XII), portant a la mà diversos atributs (pinya, llibre, bola) i pintats amb els mateixos colors de la Mare (vermell, verd, blau, groc).

Ara bé, com sigui que el Nen beneïa amb la mà dreta, sobresortia del costat de la Mare i era més fàcil que és trenqués.

D’aquí que passessin a col·locar-lo sobre la cama esquerra de Maria.

Moltes de les talles de marededéus romàniques s'han trobat de forma misteriosa, paranormal, per un bou que no vol seguir endavant, un pastor perdut en una vall, en una cova on s'arrecera la coloma perseguida pel falcó... Però en arribant el gòtic no n'hi ha de troballes d'aquesta mena: les "verges" es tallen en els tallers dels artesans.

Entre les altres escultures romàniques destaquen, també, les "Majestats", les talles de Crist, penjat de la creu o baixant-lo, com el grup del Davallament de Sant Joan de les Abadesses, romànic del 1251. Moltes d'aquestes peces és guarden en els Museus.

24 Amb el desenvolupament de l'arqueologia medieval és possible que s'obrin noves vies de coneixement de l'art romànic, que com sembla naixé en aquell entorn de l'Empordà, on la costa catalana s'enfonsa dins la Mediterrània.

25 EL VOLCÀ DE SANTA MARGARIDA DE LA COT (Santa Pau. Garrotxa)

És un volcà apagat a 700 m d'altitud situat a la regió volcànica d'Olot. Es troba al pla de la Cot, a l'oest del municipi de Santa Pau, a la comarca de la Garrotxa, i forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Va entrar en erupció fa uns 11.000 anys.

Considerat com un dels més importants del sector, te 682 m d'altitud i la seva extensa boca, que avui és un prat, té uns 2000 m. de perímetre. Al mig del pla format pel cràter hi ha l'ermita Santa Margarida, del segle XIII, i que dóna nom al volcà. Va ser bastida amb els materials extrets de l’entorn.

Aquest volcà és mixt, és a dir, que tingué diverses fases eruptives. Les darreres foren explosives i van obrir un ample cràter circular dins del qual hi ha l'ermita que dona nom al volcà. Tret del cràter, que avui és un prat, la resta del volcà està cobert de boscos, alzinars a solell i caducifolis mixtos a l'obaga.

A poca distància de l’ermita del segle XIII es troba un menhir de base ampla i extrem digital. Sembla ser, que per les característiques de l’emplaçament, l’ermita es va construir sobre un dolmen a fi de cristianitzar l’indret. El conjunt fa suposar que es tracta d’un lloc de culte prehistòric, probablement, entre pobles cèltics (de pas) i força influència ibèrica, a cavall de les ètnies indigets i ausetans.

Per referències llegides en un blog, es diu que el menhir de roca magmàtica va ser arrancat, escapçat i abandonat prop de la capella i, més tard, plantaren de nou la base..., si bé, en una fotografia de l’any 1911, el menhir és una pedra sense la prolongació digital i, només, amb la base. Ara bé, les fotografies recollides amb el menhir tot sencer són de qualitat actual i no tenen res que veure amb la de l’any 1911.

26

La llegenda del menhir de La Pedra del Diable és la més universal de les relacionades amb els Ponts del Diable: una mossa s'havia de casar amb un jove que l'esperava a l'altra banda del Ter, prop de Girona. El riu baixava gros i no podia travessar-lo. La noia prometé l'ànima al diable si abans de les dotze de la nit la portava a l'altra banda. El dimoni es posà a construir un pont de pedra i, volant per l'aire, duia grans roques des dels Pirineus. Mentre portava l'última, arribà la mitjanit, i la deixà caure amb gran terrabastall al lloc per on passava... i, aquí, a Santa Pau s’hi va quedar...

27 EL DARRER HOBBY QUE SE’M VA ANAR...

Aquesta aventura forma part d’una de tantes etapes de la meva vida, a la que també hi he posat punt i a part. Com m’ha succeït fins ara, aficionat a visitar els petits pobles de muntanya, amb les seves romàniques ermites, marededéus i ponts medievals, vaig anar a la recerca d’un abandonat poble del Pallars Jussà: la Bastida de Bellera.

Havia deixat la furgo VW al Càmping de Senterada, on havia instal·lat el camp base. Amb la moto, em vaig desplaçar pel camí de no massa bon passar, però amb precaució, anava apropant-me al poble, a l’ermita i al pont:

Es tracta d’una contrada abandonada de tota població humana i només l’habiten els voltors, que hi niden, essent tractats com animals en extinció i, periòdicament, els agents forestals els hi proporcionen menjar a base d’animals morts...

De retorn de la visita a la Bastida de Bellera i en una corba del camí, plena de grava, rellisco i quedo sota la moto, que si bé no és massa gran i pesada, vaig tenir molta dificultat en sortir-ne. El pitjor del cas va ser que em va caure la moto sobre el genoll dret, operat dues vegades de pròtesi (l’última, em col·locaren una pròtesi total). No podia fer massa força.

28 Durant les maniobres per desprendre’m de la moto, apareixeran els voltors volant sobre meu estirat a terra i acollonit. Ja us podeu imaginar la poca gràcia que em feia l’espectacle de pel·lícula del Far West, que tantes vegades hem vist, i sense l’esperança de veure algun excursionista o pagès, que despistat, passés en aquells moments per donar-me una mà.

Recuperat, em vaig adonar que no m’havia trencat cap os, ni ferida, que la pròtesis no s’havia sortit de lloc, així com la moto tornava a funcionar correctament. Encara vaig tenir ànims de fer una foto dels voltors que em miraven desil·lusionats... Si no estàs mort, no ataquen (això, diuen). És clar, després d’aquesta feliç experiència i recordant que ja tinc 88 anys i escreix, decidí abandonar el meu hobby de les ermites romàniques, etc. etc. i només circular en moto per carreteres asfaltades de l’entorn de casa... (No era el primer ensurt que he tingut en llocs on la vida humana ha deixat de ser-hi present).

Com sigui que encara em queden ànims per escriure històries, dibuixar, anar en bicicleta, trobar-me amb els pocs amics que em queden...(molts s’han avançat per fer-me camí) i sortir a passejar amb Teresa, mentre la salut ens acompanya... he pres aquesta decisió.

A més, no em queda lluny, el jardí de la Plaça del poble on s’asseuen el companys de quinta, per explicar les batalletes d’una passada guerra, que mai hagués tingut que succeir i, una mica més enllà, la Mar, des d’on parteixen els somnis, fets núvols engabiats, que s’endinsen fins la ratlla...

29 COLL DE BALAGUER I LES SEVES BATALLES (BAIX CAMP).

40° 58′ 1.723″ N / 0° 52′ 56.84″ E

El coll de Balaguer és una collada del terme municipal de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp. Es troba administrativament dins d'aquesta comarca i, geogràficament, separa les comarques naturals del Camp de Tarragona de les Terres de l'Ebre i ha estat un dels llocs de pas obligat a Catalunya.

És situat entre muntanyes de poca altura que s'alcen a la mateixa línia de costa. Malgrat la seva poca alçària (140 metres), sempre ha estat considerat com un pas dificultós.

Actualment, el trànsit circula per l’autovia A-7, l’autopista AP-7 i la N-340, i travessen un Coll de Balaguer que no és el primigeni. Aquest es troba més a ponent, a l'oest del Castell del Coll de Balaguer i actualment ja no és un lloc de pas.

El Castell del Coll de Balaguer, datat el 1201, era la fortificació que protegia el camí del Coll. Formava un conjunt defensiu conjuntament amb el Castell de Sant Jordi d'Alfama i una altra fortificació prop d’aquell: avui es suposa situat al costat de l’antic camí del Coll de Balaguer mirant cap a l’Ametlla de Mar. Aquest punt estratègic va ser l'escenari de la Batalla del coll de Balaguer el 1640, durant la Guerra dels Segadors:

30 La primavera del 1640, Francesc de Tamarit fou empresonat pel Virrei de Catalunya acusat de no facilitar les lleves i els allotjaments. Camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig i el posaren en llibertat. El dia 7 de juny del mateix any, durant el conegut Corpus de Sang, grups de segadors entren a la ciutat i fou assassinat Dalmau III de Queralt, virrei de Catalunya El setembre, l'exèrcit de Felip IV va ocupar Tortosa amb l'aliança senyorial catalana i del bisbe de la ciutat, així com també la totalitat dels bisbes que ocupaven les poltrones de les seus catalanes, políticament filipistes. Les tropes surten en direcció a Barcelona el 8 de desembre, rebent una gran resistència al Perelló.

Dos mil catalans es fan forts al coll de Balaguer amb dos canons, però els castellans ataquen de fort i dispersen als defensors, tot i haver rebut reforços de Cambrils i Montblanc.

L'exèrcit continua avançant saquejant l'Hospitalet de l'Infant. Assetgen Cambrils durant dos dies i els catalans resisteixen com poden sense artilleria i miren d'emboscar els assaltants als afores de la vila, atrapant la cavalleria espanyola. La cavalleria castellana descobreix l'estratagema, envoltà i dispersà les tropes catalanes.

Davant de la muralla s'hi va produir una topada amb la gent que entrava i sortia. Segons el cronista de la campanya, Francisco de Melo, hi van morir quatre-cents catalans, però els castellans sense cap mirament bombardejant la vila. La resistència s'allarga cinc dies dins la ciutat, fins que els cambrilencs es rendeixen i pacten la capitulació el 16 de desembre.

Quan part dels vençuts surten desarmats per una de les portes de la muralla són morts pels atacants, en una espantosa matança que deixa prop de set-cents cadàvers per terra.

A més a més, els tres caps militars de la plaça (Antoni d'Armengol, Jacint Vilosa i Carles Bertrolà i de Caldés), així com el batlle i els jurats (regidors) de la vila són jutjats sumaríssimament (no cal dir que sense cap possibilitat de garantia processal ni de defensa) i aquella mateixa nit són morts al garrot vil incomplint la promesa de respectar-los-hi la vida.

31 El 24 de desembre els filipistes ocupen Tarragona, on ja havien arribat els primers reforços francesos.

Després de la guerra de successió Felip V, va edificar el 1725 en el Coll de Balaguer, el fort de Sant Felip i, el 1813, durant la Guerra del Francès, foren destruïts pels anglesos.

Restes de la Guerra civil espanyola es troben al Coll: un búnquer i el complex de nius de metralladora i trinxeres. Varen ser un dels principals focus d’atenció de l’aviació franquista.

Els atacants tenien especial interès en interrompre el tràfic entre Catalunya i el front, d’aquí que les poblacions de l’Hospitalet de l’Infant i Cambrils eren punts de primer ordre.

El búnquer consta de quatre construccions comunicades per un passadís que les uneix. No hi ha rastres d’ocupació ni constància històrica d’us.

Just darrera la cala a migjorn del Coll de Balaguer, on hi ha la boca del túnel del tren, es troben quatre nius de metralladora, avui dia no massa accessibles, ni conservats.

Darrera del Càmping Temple del Sol es situava (només hi queden restes) una bateria de tres cercles de ciment i una gran cambra de parets gruixudes de ciment armat.

Entre les tristes anècdotes de la guerra fratricida els 1936-1939 es té historiada la que va succeí el 21 de març de 1938, quan un camió carregat de trilita, circulava per la carretera al seu pas per Cambrils.

En adonar-se el conductor que un hidroavió (un isidro, com eren anomenats), procedent de la base de Pollença, Mallorca (fotos), s’apropava amb la clara intenció de metrallarlo, per escapolir-se entra a l’Hospital de Sang de la Vila, però en quan adverteix del perill que pressuposa pels ingressats en el Centre Mèdic, surt i es dirigeix al nucli de la població, concretament a l’actual Plaça de la Vila, molt concorreguda en aquella

32 hora. De nou, veu el perill en que posa als tranquils habitants, accelera i es dirigeix en direcció a l’ermita de la Mare de Déu del Camí, deté el camió en uns terrenys propers i el conductor fuig torrent avall.

L’observador bombarder 3 no s’ho pensa més i metralla al camió ple d’explosiu: l’ona expansiva provoca el desequilibri de la aeronau i un brusc aterratge el destrueix per complert.

L’explosió del camió carregat de trilita es va notar per arreu i gran part dels habitatges del nucli antic de Cambrils, a l’entorn de l’Ermita, quedaren malmesos.

Del conductor del camió es suposa que va salvar la vida i, cal reconèixer, que la seva decisió va salvar la vida a molts cambrilencs.

Dels tripulants de l’avió, no s’explica res, però la versió oficial de la República, dóna per fet que l’acció d’abatre a l’isidro fou deguda a un caça Mosca republicà 4 que s’havia enlairat de l’aeroport de Reus, en quant detectaren la presència de l’hidroavió italià procedent de les Balears.

3

La tripulació es componia de 5 persones: dos pilots, un observador bombarder, mecànic i ràdio operador (aquests dos últims actuaven com artillers en cas de ser atacat l'avió).

4 El Polikàrpov I-16 (també anomenat durant la Guerra civil espanyola Mosca pels republicans i Rata pels nacionals), era un avió soviètic de concepció revolucionària per aquell temps, ja que era un monoplà d'ala baixa amb tren d'aterratge retràctil (que funcionava a mà).

33 DE CAMÍ INEXPUGNABLE A PAS TRINXAT. EL COLL DE BALAGUER.

Poques vegades una muntanya tan baixeta amaga tantes dificultats i històries com el Coll de Balaguer. Una collada del terme municipal de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant que fa de frontera entre el Baix Camp i el Baix Ebre, entre el Camp i les Terres de l'Ebre, i entre el català oriental i el català occidental.

Via Augusta, N-340, de l'AP-7, A-7 i tren: cruïlla de camins.

Els cims del Coll de Balaguer no superen els 150 metres d'alçada però, tot i així, sempre havien estat un pas dificultós. Un traçat molt sinuós, amb passos estrets i fortes pendents que res tenen a veure amb les modernes vies que el creuen en l'actualitat. Avui en dia, hi trobem l'antiga N-340, l'autovia A-7, l'autopista AP-7 i les vies del tren convencional i de l'AVE. Això demostra la importància d'aquest pas.

Punt estratègic ineludible en el trajecte de Barcelona a València.

La importància estratègica del pas del Coll de Balaguer fa que tinguem documentat des de 1201 un castell i una altra fortificació. Sabem que va ser un dels escenaris de la Guerra dels Segadors, de 1640; de la Gran Guerra, el 1793; de la Guerra del Francès, al 1813, i de la Guerra Civil espanyola, al 1938. En són testimonis les ruïnes del castell destruït pels anglesos el 1813 i el complex de nius de metralladores i trinxeres de la Guerra Civil, a la cala Gestell, a tocar de la central nuclear de Vandellòs i que avui dia es poden conèixer millor gràcies a una visita guiada que en fa l'Ajuntament.

Però la dificultat orogràfica que presenta el terreny també l'han aprofitada els bandolers, els pirates i els contrabandistes per sembrar el terror entre els que volien travessar el pas. Durant segles, el Coll de Balaguer es va convertir en una zona

34 perfecta pels assetjadors. També hi ajudava el fet de tenir cales on era fàcil d'arribar en barca i que eren molt properes al pas de les diligències pel Coll.

El segle XVI es caracteritzà per les incursions pirates que utilitzaven l'illot de la platja del Torn per fondejar les seves embarcacions. El bandolerisme arribà a inicis del Segle XVII i el primer bandoler conegut és Tomàs Folch, que va ser capturat el 1625. El 1610, Lope de Vega, a la seva obra La buena guarda, fa referència als perills del Coll de Balaguer: Mil veces oí en Castilla / que en el Coll de Balaguer había bien que temer / ya porque es del mar la orilla / y moros de Argel / piratas, entre calas y recodos / donde después salen todos / tienen ocultas fragatas; porque en él, por pasiones nunca falta bandolero.

També el mític Carrasclet va ser present a la zona fins al punt que Felip V va fer construir el Fort de Sant Felip (1725) del que avui pràcticament no en queden restes.

El Carrasclet actuava bàsicament al Barranc de la Batalla i al Barranc de Lleriola, on el terreny escarpat facilitava l'assajament a les diligències. El camí s'estrenyia de tal manera que no hi havia escapatòria pels viatgers.

A principis del segle XIX trobem els bandolers de la manta, anomenats així perquè aprofitaven la manta que duien penjada a l'esquena per endur-se els objectes robats de les diligències que assaltaven al barranc dels Forts. Van aprofitar la creació del servei regular de diligències que unia Barcelona amb València l'any 1818 per fer les seves malifetes.

En aquest sentit, cal recordar que el 1815 es va iniciar el primer servei regular de diligències de l'Estat espanyol entre Reus i Barcelona.

Pocs anys després, durant la primera Guerra Carlina, trobem lo Vell pistol, un personatge pintoresc abillat amb la boina vermella típica dels carlins. Originari de l'Ametlla de Mar, era pescador de dia i bandoler de nit. No el van capturar mai i es va retirar a Mallorca.

Els carrabiners encarregats de la vigilància de la zona eren incapaços de garantir la seguretat del pas i això va obligar a actuar a les autoritats pertinents. El 1859 es construeix una caserna de la Guàrdia Civil, coneguda com La caseta d'en Tarsà.

Situada a la carretera del Perelló disposava de dues torres de guaita per poder vigilar una extensa zona del pas i del mar.

35 Tota aquesta inseguretat va afectar negativament el poblament de l'entorn del Coll de Balaguer que fins al 1818 estava integrat dins el terme de Tivissa. L'any 1344 es va construir l'Hospital de l'Infant Pere, del que en deriva el nom de la població de l’Hospitalet de l’Infant. L'hospital no tenia tan sols una finalitat guaridora pels malalts o ferits, sinó que també buscava la repoblació davant l'amenaça morisca.

L'objectiu no va acabar de reeixir tot i els nombrosos intents de fer-hi arribar colons. La pirateria, i posteriorment el bandolerisme, van evitar el creixement urbà i l'assentament d'una població estable del poblat. No va ser fins ben entrat el segle XIX que va arribar la calma al Mediterrani i la població va començar a créixer fins als més de cinc mil habitants amb els quals avui compten els nuclis de l'Hospitalet i l'Almadrava, els més meridionals del Baix Camp.

36 CICLADA PER L'EMPORDA I EL ROSSELLÓ. 1986

Prop de la caiguda de la tarda arribava a Figueres i un cop localitzat el Càmping i situada la furgo, he anat a donar una volta per la ciutat, capital de l'Empordà.

L'Empordà constitueix una esplanada rodejada d'alts turons -El Pení, Sant Salvador, Puig Neulós, les Salines, Bassegoda, el Mont i el Montgrí- que puntegen una sardana als acords de la tramuntana.

Els primers habitants d'aquesta comarca foren els indigets, gent aspra, feréstega, de vida agrícola i ramadera. Més tard, una vela blanca apareix per la ratlla del golf de Roses: arribaven els grecs i va començar la topada de dos monts ben diferenciats, que després d’haver-hi els ets i uts que eren del cas, es va fer la fusió: ...la sirena es féu un xic ençà.

Un xic ençà el pastor de la muntanya fins que es trobaren al bell mig del pla.

Els grecs, que tenien la costum de ballar en rotllana, es van trobar que les muntanyes també s’agafaven les mans per ballar la sardana... i del mite a la poesia ens ha quedat la llegenda fundacional d'aquesta comarca: ...i de l'amor fundaran la cabanya.

Fou l'Empordà!

Figueres es centre comercial i agrícola, que la proximitat de la frontera ha fet una ciutat turística.

Com tots els pobles construïts a l'edat mitja la parteix una rambla, avui coberta i que constitueix un passeig on hi trobo el monument a Narcís Monturiol, el de l'Ictineo.

Narcís Monturiol i Estarriol, socialista, periodista, pacifista, inventor i pioner dels viatges submarins formava part de la ideologia d'Étienne Cabet i de la seva utopia de l'estat d'Icària, que traspassant la ratlla del Pirineu va arribar en forma de fantasia al barri obrer del Poble Nou de Barcelona on es va donar el nom a un carrer: l'Avinguda d'Icària.

Transcorria l'any 1857, quan Monturiol comença a treballar amb l'Ictíneo, un submarí d'uns 7 mts. d'eslora, desplaçant 8 tones i una capacitat interna de 7 mts cúbics. Portava patró i 4 mariners, encarregats de moure les hèlices horitzontals i verticals. Va costà 73.900 rals: es va contar en rals per que els obres catalans que no poguessin pagar una pesseta sencera, així podrien contribuir en part al naixement del submarí socialista. Al setembre del 1859 va fer-se la primera immersió pública al

37 port de Barcelona: fou un èxit. El general O'Donell, l'amant d'Isabel II, li va prometre ajuda i com era d'esperar no va pas arribar. El Dr. Letamendi, company d'en Monturiol en una de les navegacions, fou qui va escriure la primera prosa d'una immersió mai feta per un passatger. Les viles de Figueres i Cadaqués el van nombrar fill predilecte.

Per octubre de 1864 es va botar l'Ictíneo II, que si bé va seguir tenint molt d'èxit en la premsa, no va aportar cap ajuda econòmica: Monturiol podia esser un geni, però també era català i socialista. El submarí va acabar esmicolat com a ferralla a casa d'un moliner de farina.

Monturiol deuria tenir la fal·lera d’inventar: una màquina de fer cigarretes i un obús de muntanya per lluitar contra un de tants pretendents Borbons de les rodalies. Sembla ser que en Juli Verne es va inspirar en l'Ictíneo.

El Museu Dalí es un dels més visitats del país i, a les afores de Figueres, el castell de Sant Ferrán -del s. XVIII- ha tingut com a històrics hostes el General Álvarez de Castro -a qui van matar de son els francesos d'en Napoleó- i el Coronel Tejero, que encara hi resideix (1986) conreant l'hort, la pintura i les amistats. Jo també vaig passar-hi una temporada: foren les primeres vacances pagades que vaig gaudí després de set anys de carrera estudiant i treballant al mateix temps.

L’Església de Sant Pere té una nau del segle XIV, vitralls d’interès artístic modern i la façana és d'estil clàssic.

Altres Museus són el de les Joguines i el de l'Empordà.

Figueres fou el bressol i gairebé el centre del republicanisme federal. * * * El matí bromós envaïa el càmping on he passat la nit. El sol, com jo, acabava d'aixecar-se i per això encara no tenia la força per trencar la boirina que me'n voltava.

Els altres campistes dormien: no s’adonaven pas que avui començava l'estiu, que anàvem a donar el darrer adéu a una primavera que ens havia regalat violes i amor, de que tan necessitats estem.

Dominava el silenci, cap soroll per les rodalies, el matí emboirat invitava encara més a començar a fer la ciclada pel romànic del Rosselló i de l'Empordà.

38 Arranjada la bicicleta vaig enfilà la carretera, que aquelles hores del matí anava buida. Els primers quilòmetres serveixen per escalfar les cames, que encara que no ho sembli estaven més dormides que el cervell.

Passo Hostalets, veïnat que també fa cara d'estar dormit, i poc després em desvio millor dit, la nova carretera em desvia- de Pont de Molins, on en temps remots s'encadenaven els molins fariners pel blat dels camperols de l'entorn. Aquí, els pocs vilatans que hi resten, ja donen senyals de vida posant en marxa els motors dels seus tractors.

Més endavant, el Balneari de la Mercè, que amb el nova restauració ha perdut aquell somniador aire d’abans guerra, però necessària per l'actual rendibilitat i conservació.

Em crida l'atenció, que encara resten en peu aquells aparcaments, que en el boom del turisme és construïren a la vorera de la carretera per fer propaganda als turistes sobre les particularitats de certes rutes que és podrien seguir per l'Espanya . Queden en peu... però no conservats, s’esmicolen poc a poc...

Sota el pic de Termes, de tant en tant la boira baixa, deixa veure el Castell de Requesens, on els empordanesos anaven a demanar la tramuntana per purificar la terra de miasmes i epidèmies.

La Jonquera, primer descans que aprofito per l'esmorçar davant de tot un tràfic de camions de peix francesos, que els pescadors d'Euskadi no els deixen entrar. El retorn a la bicicleta i pel mig d'aquesta munió de grans camions em permet passar la duana sense que s'assabenti el G.C. de torn.

Pedalejo cap Els Límits, tenint com a fons del paisatge el fort de Bellaguarda, que sembla que fou construït per vetllar per tots els catalans d’una i altra banda.

Ni la policia castellana ni la francesa em fan cas i sense l'excusa de la parada, segueixo pedalejant, fatigat per la pujada ja que aquest darrer tros del camí ral, abans de passar la ratlla, és molt costerut.

Només la carretera separa Els Límits, població catalana, de El Pertús, Rosselló.

Arribant a la fita fronterera, tota la carretera està de part francesa i poc després dona gust anar en bicicleta, per què m’envelo ràpidament i no m'adono que hi ha una duana francesa... però com avui estan nerviosos pels camioners que provoquen aldarulls, n'hi m'han vist.

39

Faig parada enfront de l'església de La Clusa, prenent nota de les seves característiques del primer romànic, segle X, amb volta de canó. La capçalera, amb tres absis, fou reformada a començament del s. XII. És l'església parroquial de la comuna nord catalana de les Cluses (Vallespir). Se situa al nucli de la Clusa d'Amunt, en part de l'espai de l'antic castell de la Clusa.

La pintura mural de l'absis central constitueix un conjunt datat també en el segle XII. A poca quilòmetres més avall hi ha la cruïlla on els bandolers s'apostaven per assaltar les diligencies que es dirigien a El Pertús. Encara avui, s'hi troba l'antiga masia que servia de cau als trabucaires. Fins fa poc havia un gran roure, on s'hi amagaven els malfactors, i que per les necessitats d'ordenar el tràfic per la carretera ha desaparegut.

Per aquest vell camí ral el cartaginès Hannibal i els seus exèrcits i llegendaris elefants traspassaren els Pirineus... Així m’ho explica un bon paisà convençut.

Poc després i posant-hi atenció -ja coneixia l'indret d’anys enrere- vaig localitzar la petita església de Sant Martí de Fenollar, indicada tant sols per un mínim rètol per no molestar als automobilistes...

Des de l’any 844 s’identifica com a Santuari de Sant Martí i, sembla ser, que podia haver estat parròquia i possessió de l’Abadia d’Arles. Puig i Cadafalch sostenia que presentava una influència mossàrab, mentre que Joan Ainaud afirma que prové d’una tradició visigòtica local. Segons Marcel Durliat, considera que podria tractar-se d’una reconstrucció efectuada al principi del romànic, respectant certes tradicions més antigues. Totes les opinions des experts poden ser acceptades i, és evident, que es tracta d’una obra del segle XI i que en ella s’aprecien dues etapes de construcció.

Es tracta d’una capella preromànica de no més 9,5 m de llargada i casi quatre d’ampla. D’una sola nau, havia estat coberta de fusteria i passà a la volta de canó.

Queda dividida en dos trams per arcs lleugerament ultrapassats. Capçada per un absis rectangular, més baix que la nau, també cobert per una volta de canó i, quedant unit a la nau per un arc presbiterial de ferradura. El sol del presbiteri queda més elevat que el de la nau.

40 La portada actual s’obra al migdia. Presenta una finestra d’una esqueixada en el centre de l’absis i altres dues en el mur de migjorn. En el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya per una sola campana i no correspon a la primitiva construcció.

El que més destaca de Sant Martí de Fenollar són les pintures murals que encara es troben in situ. Varen estar molt de temps sense guarda i a la vista de qualsevol passant. Algunes s’han deteriorat, però s’ha arribat a temps de protegir les restants.

L’autor d’aquests murals és l’anomenat Mestre de Fenollar, que utilitzant una gamma de colors bastant limitada obté molt bon efecte decoratiu. En canvi, presenta una temàtica extensa: el Pantocràtor inscrit dins una màndorla emmarcada pels quatre evangelistes amb llur representació animal simbòlica, la Mare de Déu dins d’una màndorla romboide i els àngels al seu entorn, els ancians de l’Apocalipsi amb copa i cítara, les escenes de l’Anunciació, el Naixement, el dubte de Sant Josep i els tres Mags.

D’aquest Mestre són, també, els murals de l’església de l’Esclosa Alta (a poca distància de Fenollar, en direcció a El Pertús), dins de la Via Domitiae, que travessava els Pirineus per aquest indret.

La paleografia de les inscripcions de Fenollar, que apareixen en els murals, han permès identificar que foren gravades als inicis del segle XII, data que coincideix amb la tècnica dels murals.

Les pintures al fresc de Sant Martí de Fenollar constitueixen el conjunt pictòric més important de Catalunya Nord amb una paleta reduïda i gran potència d’expressió

41 Traspasso el Tech pel modern pont de ferro i cimen, que substitueix aquell nostàlgic penjat, que les aigües se'l van emportà. Allà al fons, el cim del Canigó queda senyalat per la neu, que ben entrat l'estiu no l’abandonarà.

El Voló. Records familiars d’una passat traumàtic. La seva església parroquial de Santa Maria té la portada romànica del segle XII on la iconografia destaca la representació de les dues llevadores banyant a Jesús, obre de l’anomenat Mestre de Cabestany, del tallar del qual també procedeix el retaule de pedra de Sant Pere de Rodes (avui, al Museu Marès de BCN), Jesús sobre les aigües; la imatge exempta de Maria de l’església parroquial de Sant Esteve d’En Bas; el timpà de l’església de Cabestany (població prop de Perpinyà); Nova York (Museu Metropolità); Boston (Worcester Museum of Art); i altres.

El tema de es llevadores banyant a Jesús infant és un tema d'origen bizantí que té les seves fonts literàries en els Evangelis apòcrifs i poc freqüent per aquets indrets, on només s’accepta l’opinió de l’Església de Roma.

Oblidat en molts textos d’estudi de l’Art Romànic, també es troba dins la població de El Voló, la capella de Sant Antón, amb restes romàniques conservades.

Retornant a la cruïlla de la carretera d’Argelers, em dirigeixo a Sant Genís les Fonts.

Havia sigut un Monestir benedictí. A la façana del temple hi ha una placa diu: "El 24 any del Rei Robert, Guilleume abat per la gracia de Déu, ordena fer aquest monument a honor de St. Genís del Monestir de les Fonts,l'any 1020” Representa el Crist ensenyant en la Gloria adorat per dos àngels i envoltat per sis personatges, possiblement els apòstols. Una elegant sanefa de fulles enquadra el conjunt.

42 L'Església de St. Genís està dins el monestir benedictí fundat per Sentimir l'any 819. Destruït pels normands va ser reconstruït per l'abat de Cuixà. La revolució de 1789 va posar fi a la vida monàstica, la marxa dels monjos, la dispersió de les riqueses artístiques, la mina del convent i el desmantellament del claustre.

De nou sobre la bicicleta, fent camí pel món d'avui, quan ja no és fan monestirs i la gent va de pressa, no poden deixar de prémer, per una fracció de segon, l’accelerador del seu cotxe i s'oblida que encara hi ha qui passa per aquests camins de Déu a poc a poc i amb bicicleta, per voler donar constància de que va haver-hi un dia que l'home i la natura eren amics, que s'estimaven, que el temps no és té que mesurar i que l'esperit d'aquells monjos de Sant Genís sobreviu... ...però em trobo a la carretera just a la cuneta, els cotxes m’afaiten a 120 per hora, noto que els molesto amb el meu primitiu mètode de viatjar... i, així, arribo com puc, a Sant Andreu de Sureda, on el seu temple amb l'opus spicatum que un dia vaig contemplar-lo en un estat "verge", avui ja no ho és tant, doncs la dita restauració ha pogut fer més amb el ciment que el temps.

De l'opus spicatum en queda un esbós. L'interior encara conserva la seva grandiositat, tot recordant l'abadia de Sant Pere de Rodes, a escala reduïda, però molt ben proporcionades les mides.

Fent unes quantes pedalades enrere em desvio cap a Palau del Vidre on va tindre lloc el primer Parlament democràtic de Catalunya i el primer d'Europa.

Traspasso de nou pel Tech i ja soc a Elna. Val la pena haver-hi arribat per visitar el claustre, que junt al de Cuixà i de Serrabona constitueixen els exemples d'escultura i arquitectura més importants d'aquest Rosselló que travesso amb bicicleta.

Aquest claustre és l’únic que ha quedat intacte al seu lloc d'origen, situat al nord de la catedral, amb capitells decorats seguint el temps en que és construïa, segles XII al XIV, amb flors, sirenes, peixos, ocells, lleons, bocs, Adan i Eva, símbols de l'Infern, el rei i els seus cavallers, etc.

43 Retorno a la carretera, que em portarà a "l'Espagne" com m'indiquen els rètols, però abans m'aturo a Argelers. No hi vaig ser-hi, però he conegut molts veïns del meu petit País que s'hi van trobar en aquell camp de concentració que avui està esborrat pels xalets, els càmpings, les avingudes asfaltades i repel·lents, on la sorra de la platja fou besada i ensangonada pels perseguits d'una revolució, perduda entre germans malentesos.

Prop d'aquest lloc de mal record on arribaren els republicans en la seva diàspora, trobo el càmping per passar la propera nit. Després de plantar la tenda i posar en ordre el poc bagatge que tragino, m'arribo al proper snack, on menjo una queixalada per allò de reposar les calories, que en la ciclada d'avui he deixat pel camí, que si bé han sigut uns 70 quilòmetres de bon fer, la becaina a la sorra, baix un tebi sol enteranyinat, m'ha deixat com a nou.

A la caiguda de la tarda em ve a recollir el destacat pintor i amic Joan A. Escribà, que passa uns dies a Sant Cebrià. El sopar, junt amb la seva agradable i simpàtica muller resulta molt relaxant i gratificant, posant aquella nota d'entorn intimista i distés en que s'acaba la jornada d'avui. * * * El terreny del càmping està rodejat de diverses especies d'arbres de fulla caduca que és mouen a la petita brisa, bufi d'on bufi, i dona un sorollós remor que acompanya als cants dels moixons: el tot em desperta poc després del sol ixent mentre les parpelles lluiten per obrir-se escoltant el xivarri dels ocells. Sembla que n'hi ha un que trina més que els altres... No. M'ho sembla, només. Ara són els altres que retornen al seu trinar... Es parlen?... Pot ser... Es evident que m'obliguen a fixar l'atenció i poc a poc tinc els ulls ben oberts.

Al principi la carretera fou suau. Després arribo a Cotlliure rodejat d'una boirina que dona a aquesta vila templera un aspecte melangiós. Les seves barques de vela llatina sorrades pinten un antic passat de pescadors que, avui, el turisme ha desplaçat.

44 Tots son recons per prendre apunts de dibuix, que la fantasia i les ganes de robar la realitat no me’n surto amb el meu mal art.

Tornem-hi. No ha sigut rés. La carretera s'enlaira cada quilòmetre més i em porta (pedalejant jo!) per la retallada costa, "la vermella", fins a Port Vendres, on es barregen la pesca, el trafic maritim comercial i la nàutica esportiva. Avui, la mar i l’enyora’t veler queden apart.

En el passeig marítim té lloc el mercat artesà i una de les parades que m'atreu l’exposició dels petits models de vaixells construïts pels vells pescadors de la Vila, que encara els hi queda la rèmora d'haver tingut que deixar la mar i, com els seus vestiments, han quedat sorrats.

Volta i més volta. Puja i puja. Es el camí cap a Banyuls de la Marenda, que ha barrejat el vi dolç de les seves vinyes terrassades amb un turisme organitzat, que tampoc deixa a banda el tradicional mercat d'estris vells.

Cervera, també difícil d'arribar-hi. Avui està vist que la carretera em vol provar la resistència davant aquestes voltes i pujades. La costa és retallada cada quilòmetre més i dibuixa una variant de cales que, posant-hi la mar calma d'aquest matí, em retorna al navegar de temps passat per aquets indrets on els anys joves i amb altres problemes (acabar els estudis i treballant), les poques vacances d'estiu transcorrien sense donant-se comte.

Em falta poc per arribar a la ratlla i em sembla que ja no puc més de pedalar sota aquest sol de castella... La policia i els carrabiners no em posen problemes per deixar-me passar: deuen veure la cara que poso...

Descrestant, la mar d'Amunt del Cap de Creus és presenta tota ella davant meu. Fa calma. La boirina difumina tota la costa d'orient. Només el primer terme, Port Bou, és veu bé i aprofito l'espectacle i a memòria d'aquells jorns d’adolescència, per aturarme sota l'ombra d'una soca mig cremada i descansar un xic. M’ho mereixo.

Avall és fàcil anar en bicicleta i per això arribo sense problemes al Passeig de la Platja de Port Bou, que com tots el diumenges s'anima amb el francesos de la Catalunya Nord, cridaners i patuès.

45 Segueixo per la carretera, deixant sota meu al Cementiri, un dels pocs de la costa que mira a la mar. Reposo en arribar a Gatillepis, avui urbanitzat i... sense gavines!: abans era l’abocador municipal de deixalles.

Unes pedalades més i passo el Coll del Frare, de 202 mts. d'alçada: pocs metres són pel que m'ha costat pujar-lo.

El revolt del gavatxó, des d'on estimbaven pel penya-segat als francesos durant la invasió d'en Napoleó en els darrers dies de la seva sortida de Catalunya, em deixa pas per circular, a tomba oberta, carretera avall.

Sant Miquel de Colera. Durant la guerra del 36, en Garcia Morató -un comandant d’aviació franquista- intentà destruir el pont de ferro del tren, bombardejant-lo amb la seva ingeniosa (?) tècnica en picat, que poc després els alemanys perfeccionaren amb els avions "Stukes". El pilot franquista només va assolir destruir tot el poble... i el pont va seguir en el mateix lloc que avui el trobo.

Tant a Port Bou com aquí Colera la tramuntana bufa fort de debò. Tan fortes són les ratxes de vent que tingueren que construir un mur al costat de la via del tren per evitar que bolqués els vagons. En contrast, és dona el cas que no hi ha cap molí de vent com a font de energia alternativa.

Garbet i les seves cales protegides del garbí estan tant a prop de la carretera, que casi les toco al passar-hi.

Grifeu, un indret que en un temps ja lluny, és trobava sol, tranquil de sorolls i només la besada de la mar esborrava les petjades que deixàvem a la sorra en aquelles nits d'acampada en que el despertar de l’adolescència feia de les seves: nois i noies érem uns passerells!

Aquí poso fi a la ciclada d'avui. El bany s'imposa, l'aigua està freda però s'agreix.

Una becaina a la sorra mentre el calent sol em treu el fred del primer bany de l'any.

L'entorn es desagradable: no pot ser més diferent d'anys enrere; no resta ni un pam

46 de sorra sense gent. Ni els pits que les noies i no tant noies llueixen eviten el desencís que l'indret em produeix. Sort que ha entrat una boira baixa i tot queda difuminat, com el record d'aquelles nits que només la memòria em fa arribar. * * * Avui noto l'esforç d'ahir amb els casi 60 quilòmetres de revolts i pujades fins arribar aquest càmping de Llançà. No tinc esma de pujar a Sant Pere de Rodes. Arranjades les sàrries començo el camí vers Figueres, que si bé el recorregut no ha sigut llarg (només 22 Km.), pujar el coll de la Veleta m'ha costat, quan en realitat és un petit entrebanc de la carretera.

Les restes del Castell de Quermançò treuen el cap pel mig de la boira baixa i encara que tinc prou feina per descrestar el coll, no deixo de pensar amb la castellana, capitana de lladres que és jugava la vida en cada aventura i que fou emparedada pel seu marit al fer-li arribar, equivocadament, que l'aventura era amb un cavaller i no per eixugar la malversada economia del comte: "Per haver ignorat un dia que el pa amb nous era millor, vaig perdre la senyoria del Castell de Quermançó" La bici corre sola camí avall i recull una bona fresca de molt agraí. Ja tot es camí pla, hi poso poc esforç. Figueres ha canviat: des de lluny és veia el Castell de Sant Ferran i ara els gratacels (!) posen la façana de ciment. Són les 10 del matí i la ciutat pren el ritme dels dies feiners.

En arribar al Càmping La Fresca arranjo la bici a la furgo, que es l’únic que m'espera, i decideixo fer el recorregut que hagués fet des de Llançà. Les cames i els ronyons m'ho agreixen: es tant poc l'esforç el prémer l’accelerador del càmping-car i fer quilòmetres...

Vilabertran. Amb el seu claustre i el temple de Santa Maria, el del campanar cisellat, ple d'ulls que esguarden les rodalies. Guarda en el seu tresor, una creu del segle XIV amb làmines de plata i pedres precioses i, consta, que en el dia de Tots Sants de l'any 1295 s’hi casaven el rei Jaume II amb Blanca d'Anjou.

47 Més enllà i per l'antiga carretera a Port Bou m’arribo, en un no rés, a Peralada, avui prou conegut pel seu Casino dins el Castell de Rocabertí, amb el carrers propis dels pobles de l'Edat Mitja: carrerons i places amb lloses gastades, cases amb portalades i polides dovelles, finestrals gòtics i restauracions renaixentistes. La biblioteca de l' actual Castell sembla, pel que he sentit dir, que conté més de 60 mil volums i molt d'ells incunables.

L'industria del vi també el caracteritza: m'agrada molt el "Pescador", que tant bé acompanya al bon peix que menjo per Cambrils, en qualsevol dels dos cents i escaig de restaurants de la Vila marinera.

Gastronomia apart, mereix la pena entretenir-se admirant l'església i claustre de Sant Domènec -segle XI- i part de l'església del Carme, massa reconstruïda.

De Peralada n'era fill Ramon Muntaner, que després de la desfeta que va haver-hi l'any 1285, quan el mateixos vilatans destruïren la població, a fi de que no se n’aprofitessin els invasors gavatxos, no tornà mai més al seu poble.

Anant cap a Garriguella m'ha cridat l'atenció que en el putxet més alt d'aquesta plana de l'Empordà hi han plantat cinc o sis molins de vent dels més aerodinàmics que s'han vist (soc un gran defensor dels molins de vent, doncs crec que és una bona energia alternativa que els dirigents estatals ho tindrien que tindre en comte). M'ha vingut al cap preguntar-me què feria en Quixot davant d'aquest espectacle...

48 De Garriguella per camins veïnals he arribat a un altre dels Monestir de l'Empordà: Sant Quirze de Colera, antiga abadia benedictina que també fou consagrada l'any 935, aprofitant tota la parafernàlia del temple de Sant Pere de Rodes. L'indret, rodejat pel silenci de la vall, encara sembla sentir-se el mormoleig dels salms d'aquells monjos que s’allunyaven del món. Prop del Monestir s'hi troba l'església de Sta. Maria, atractiva i austera.

Vilajuïga queda a prop i em dona l'ocasió de veure la reconstruïda sinagoga del segle IX, que passà a temple cristià i on si troba l’únic confessionari romànic de pedra que es coneix.

He reposat, a més de l'aigua de Vilaguïga, de queviures per quedar-me a Sant Pere de Rodes -9 Qms. més amunt- on hi arribo després de menjar un xic, a redós de l'enderrocada ermita de Sant Onofre: el lloc és tranquil, passejant pels voltants el silenci es fa present i sols un suau garbí, que no acaba de fer aixecar la boira baixa, posa la realitat d'unes fulles que és mouen. Des d'aquí l'espectacle que ofereix el golf de Roses és extraordinari sense poder definir els seus límits imprecisos.

Passant al vessant nord de la península del Cap de Creus, la mar d'Amunt, i a un racó sota l'ermita de Santa Helena, deixo aparcada el càmping-car, encarada a Port de la Selva i al Far de S'Arnella. Enfront, queda el impressionant Monestir de Sant Pere de Rodes, que avui no pateix d’invasió del diumengers.

Des d’on em trobo es contempla una gran panoràmica de la costa nord del Cap de Creus. És una àrea inhòspita, desolada, seca, amb una escassa cobertura vegetal des que la plaga de la fil·loxera va emportarse les vinyes i els monjos se’n van anar,

49 tallant abans els arbres i emportant-se tot el valor que varen poder. Els pocs arbres que hi quedaren estan vinclats per l’efecte de la tramuntana, aquest vent que sorprèn amb ratxes endimoniades, que ha arribat a tombar trens, a fer naufragar vaixells i ha anat esculpint pacientment figures de pedra, de formes i coloracions ben originals.

Aquest monestir és en un lloc aïllat i feréstec, amb un clima particular que alterna boires, tramuntanades, tempestes... i, algun dia, hi toca el sol. Per què els monjos s’hi van instal·lar en aquest indret,? Aquí hi ha molta aigua, cosa sorprenent perquè queda a dalt de la muntanya, a poc més de 500 metres sobre la mar.

L’església és d’un Romànic molt primerenc, amb els pilars i les dobles columnes, recordant els edificis monumentals d’època clàssica. S’hi troben dos claustres: quan als monjos van considerar que el primer era poca cosa en un moment d’esplendor del cenobi, aleshores, van fer-ne un de nou, entre els segles XII i XIII. El nou claustre, situat al damunt del vell, va quedar en ruïnes quan els monjos van abandonar el monestir el 1798. Es trobaven sols i eren constantment atacats per contrabandistes, bandolers i també pels soldats francesos durant les guerres i, a poc a poc, Sant Pere de Rodes va ser espoliat en aplicar els polítics la Llei de Mendizàbal.

El nou claustre ha estat reconstruït en dues fases. La primera, als anys 70 del segle passat, imitant al màxim el claustre romànic, de manera que el visitant no reconeix el que és antic i el que és nou, cosa que avui prohibeixen les lleis de protecció del patrimoni. La segona, vint anys més tard, pensada perquè sigui reversible, per si canvia la moda, i amb materials ben diferents dels originals.

Sant Pere de Rodes va rebre nombrosos pelegrins a partir del segle X. Els pelegrins acostumaven a passar pel poble de Santa Creu, situat ben a prop de Santa Helena i del Monestir, que havia arribat a tenir 300 habitants al segle XIV. Santa Creu vivia del turisme abans que aquesta expressió existís: els pelegrins hi compraven i s’hi allotjaven.

El Monestir custodiava valuoses relíquies i atorgava als pelegrins les mateixes indulgències que es podien aconseguir a Sant Pere de Roma, com per exemple, la plenària o sigui la remissió absoluta de tots els pecats.

Ara bé, la butlla del papa Urbà II, que concedia indulgència als pelegrins que arribaven a Sant Pere de Rodes els anys sants -els que s’esqueien quan el dia de la Santa Creu, el 3 de maig, era divendres- va ser falsejada pel mateix monestir per no perdre la condició de santuari de pelegrinatge. Avui dia, en lloc de pelegrins hi ha entusiastes del Romànic Català i més de 100.000 visitants a l’any pugen fins aquí sense pretendre guanyar cap indulgència.

Existeix una llegenda historiada sobre l’origen de la Comunitat de monjos que van arribar a aquesta muntanya. No lluny de Port de la Selva per la carretera a

50 Cadaqués hi ha un conjunt de cavitats naturals, retocades artificialment. La notícia de les coves on podia haver-hi hagut una capella, la va donar Delclós i Sunyer, al 1975 5. Probablement, fou un conjunt d’eremitoris medievals. El conjunt, s’obra en un marge de pedra sorrenca fàcil de treballar (duna fòssil).

Tot el conjunt estava ben arrebossat i allisat per dibuixar-hi grafits. Aquests grafits es varen fer amb un traç gruixut i amb el morter tou. S’identifiquen tres vaixells esquemàtics i molt ingenus, però amb detalls concrets. Destaquen les formes en que foren dibuixats: un en posició normal a la mar, un altre vertical i, un tercer, capgirat amb els dos timons laterals a la popa.

Les característiques dels vaixells (vela quadra, el cordatge, la cabina i els timons laterals) demostren que fan referència a una navegació d’altura i pròpia de l’època romana que fins la caiguda de l’Imperi (any 476 dC.) sempre utilitzaren aquest tipus de vela. La vela llatina no apareix en l’antiguitat grecoromana, doncs no s’introdueix al nord de la Mediterrània fins l’expansió de l’Islam. Les veles quadres no reapareixen fins el segle XIII, quan la llatina passa a ser utilitzada com a mesana en les embarcacions grans.

Què volien representar amb aquests grafits?...D’una part cal remarcar, que les representacions de vaixells era un tema molt estès en el cristianisme, com a símbol de la fe o de l’Església.

També, cap la possibilitat que aquests dibuixos de Les Cavorques fessin referència al naufragi dels monjos que arribaren a aquesta costa. Segueix la llegenda, que el Papa Bonifaci IV davant la invasió de l’almirall de Babilònia, va decidir enviar les despulles de Sant Pere a un lloc segur de la costa francesa i col·locades a una nau, els vents la van portar a la badia Armin de Roda (Port de la Selva).

Els monjos mariners, cercant aigua potable van trobar una font en un paratge amagat i salvatge (Les Cavorques?) on dipositaren les preades relíquies en una de les coves properes. Anys més tard, hi arriben uns monjos de l’altre part de la ratlla, que van construir les primeres dependències del que seria el Monestir de Sant Pere de Rodes a la muntanya de Sa Verdera... Els seus orígens es perden en el temps i la primera noticia escrita no apareix fins l’any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, cita que una petita

5

Delclós i Sunyer: Guia del romànic a l’Alt Empordà. Aquest investigador era parent del Dr. Lluís Delclós i Soler, nat a Tarragona, amic meu i eminent oncòleg de l’Hospital Anderson de Houston.

51 cel·la monàstica (Sant Pere de Rodes) que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, acaba sotmetent-se a Roma.

Els monjos i els ermitans (per tota la muntanya és troben ermites enderrocades) consolidaren més tard l'abadia, protegida pels reis i contes, que deurien veure en aquells homes una bon element de protecció de les seves terres conquerides.

Prop d'on estic aparcat, hi queden les restes de l'ermita de Sta. Helena, que conserva l'entrada sense el portaló, part del mur de la nau amb les característiques del primer romànic (segle X).

M'he adonat, passejant pel seu interior, que no ha sigut "explorat pels entesos diumengers” i, on encara, resten molts nínxols i fornícules que segueixen tapiats com anys enrere: poden conservar valors arqueològics?... La porta d'entrada, posada per l’últim organisme oficial encarregat de vetllar per aquest patrimoni, té un cadenat fet malbé: s'hi entra sense dificultat.

El sol a ponent dóna al terreny l'ombra necessària per delimitar i fer ressaltar, sobre la foscor de la terra, el blanc de les cases de la vila de Port de la Selva, que és reflexa, aquesta hora baixa, sobre les tranqui-les aigües de la badia. El silenci del capvespre es fa present; la flaira de la natura m'envolta.

La boira desapareix per la ratlla en fer-se present un suau vent de terral. Es pot definir bé el Cap Ras de la Punta del Clapé i més enllà la Punta de l’Ocell o Vol Florit, que posa fi, avui, a la nostra Catalunya desfeta per aquell Borbó de torn.

L'entrada de la foscor va donant pas a la nit més curta de l'any, la nit de Sant Joan.

Des d’aquí s'albiren ja els primers focs, que encesos a partir de la flama del Canigó, puntegen per arreu els pobles que mantenen la flama de la Independència, de l'esperança d'una llibertat, fa temps perduda. Mai hi ha desmai! Si bé, malgrat sigui només sobre l'inconcreta poesia de les lletres, l'esperit del poble no hi ha qui l'aturi.

Les llums de Port de la Selva, La Vall, Llançà i demés habitatges dispersos de la muntanya, donen al paisatge una imatge irreal i fantàstica.

Alhora, apareix la lluna plena per rere de la muntanya de la Verdera i la llum, estenent-se per tot l'entorn, fa que

52 les roques adquireixen una presencia fantasmagòrica, els arbres s'identifiquen amb sers mitològics, mentre la costa es retalla en el mirall de la mar d'una nit calma.

Els petards i les fogueres van posant més punts de claror i els fars de Cap de Creus, de S'Arnella i de Vol Florit emmarquen aquesta nit màgica de Sant Joan, quan l'amor i l'esperança arrela en el cor dels amants i la nit no és fa mai nit... ...i, així, el sol senyor del dia, per esgotament de la lluna, apareix enlluernant la Massa d'Oros del Cap de Creus a través de la boirina de mar endins, donant la seva llum roja de la matinada.

El paisatge va prenent la seva forma definitiva, la que té sempre. La fantasia se’n va a dormir i només queda aquella hora del matí en que desitgem que el temps quedi quiet, el món encara no ha entrat en la disbauxa de la angoixa, encara es poden sentir el piular dels ocells i el remor de les fulles dels arbres.

Sembla que Déu hagi fet tota aquesta bellesa només per mil. Soc egoista.

Amb la llibertat, els ocells, les flors, els llibres, la lluna i el sol... qui no seria feliç?

53 L’ESGLAÓ D’ENTREMIG. Més d’una vegada m’he preguntat el per què dels desastres, que he assistit des que conscientment circulo per aquesta vida. Quan ho comento en veu alta, apareixen diferents explicacions que van des d’un punt de vista massa científic, que no he pogut comprendre, a una exposició metafísica on predomini el concepte religiós de la resignació davant del Ser Superior... o l’expressió de que els designis de Déu són inescrutables: aquestes respostes sempre han estat les habituals. No entra dins del meu cap que el meu Déu, el Ser Superior, pugui tenir aquestes intencions.

No em convenç, NO el Ser, sinó la explicació que li fan dir al ser Suprem.

Temps abans de emmalaltí per última vegada Joan Pau II, havia declarat que el seu agressor Ali Agca va disparar el tret amb la intenció de matar-lo, seguint les ordres que havia rebut, però la bala va ser desviada per Algú. A aquest comentari, cal afegir-hi la declaració del seu secretari que dóna per fet que, en les circumstàncies que seguiren a l’atemptat, va ser notori la mà de Déu.

Així, doncs, la mà de Déu va salvar al Papa!... Vaig quedar de pedra. M’explicaré: en el mateix Telenotícies de TV3, ens havien informat instants abans, d’un cataclisme en el sud-est d’Àsia, amb varis centenars de víctimes, com s’acostumen a acompanyar, i a Etiòpia, la fam matava a les criatures innocents... (molt propi de les cadenes de TV de fer-nos arribar aquestes notícies a l’hora del dinar).

Clar, entre una i altra notícia, em faig un embolic. No entenc com Déu no estira, tants sols un xic, la Mà - la Dextera Domini- cap aquestes víctimes (morts) de cataclismes i fam i, en canvi, es fa present la seva Mà per beneficiar al seu representant en

54 aquesta Terra. Això, no és propi del meu Déu fer aquestes discriminacions. Aquí té que haver quelcom més o, pot ser, tindríem que canviar el guió de la pel·lícula que fins ara ens han servit.

Com sigui que els desastres segueixen, al ritme d’un després de l’altre, amb el que va d’any i, la pel·lícula que ens ofereixen és la mateixa, m’ha donat ocasió a pararme de nou amb la qüestió de per què succeeixen aquests esdeveniments, deixant a part les situacions de risc que, voluntàriament, no evitem: velocitat excessiva per les carreteres, polítics que volen mantenir a qualsevol preu la seva poltrona, desig d’acaparar més diners/petroli a costa de guerres, escalar una paret vertical, fer una navegació arriscada, etc.

Al no assimilar dins meu que Déu, en el sentit còsmic del concepte, participi de forma activa en els esdeveniments tràgics que darrerament han acaparat l’actualitat, he tingut que manipular la meva consciència en una direcció diferent, no contraria, a la que he rebut per la educació judaico-cristiana on des de tants anys estic immers.

Em plantejo la manera de trobar-hi un sentit a la situació catastròfica que ens envolta (l’embolica’t clima dels aiguats, tornados, fam, terratrèmols, etc.) que deixen tants desgraciats a una misèria vergonyosa. Parteixo de l’existència de Déu, el Primer, que compartim tant els jueus, cristians, mahometans com un reguitzell de creients i, conseqüentment, religions que ens acompanyen fins avui.

Tenint a mà el Gènesi, per exemple, llegim que Jehovà, Jahvè o YHWH 6, és a dir el Primer, estableix certa distància i, inclòs, es baralla amb els Àngels dolents que envia a l’Infern. Aquest paràgraf, en diferent ambientació i personatges protagonistes, queda reflectit en els documents i llegendes de moltes de les civilitzacions antigues (grecs, romans, maies, inques, etc.) i ben disperses pel món, de la mateixa forma que altres capítols de la Bíblia, també, s’hi troben. Recordo el cas d’un Déu que camina per les aigües del llac Titicaca, segons conten els habitants d’aquell indret. Els cristians tenen semblant imatge: Jesús caminava sobre les aigües del llac Tiberíades sense enfonsar-se (Mt. 14:25).

Reflexionant, de moment sobre aquest capítol, cap la possibilitat que, el Primer (Jehovà, Jahvè o YHWH, Déu, Alà...o qui sigui) al formar l’Univers hagués fet realitat l’habitabilitat de certs móns i éssers a qui els hi hagués donat el lliure o franc arbitri. No hi ha arguments que neguin definitivament l’existència de móns habitats (sense concretar), a part del nostre. En el Gn. 6:2 es cita que els de la raça divina trobaren que les filles dels homes eren agradables, etc. Dóna la impressió aquesta lectura que hi ha un altre Món.

6

En el judaisme està prohibit dir el nom de Déu perquè no se sap com sona el vertader nom de Déu i escriuen YHWH, només amb consonants i la manera de pronunciar-ho dependrà de com es vocalitzi.

Els místics jueus, els cabalistes, es concentren en la autentica vocalització del Tetragramaton, que son aquestes quatre consonants del nom de Déu.

55 Seguim: ...què quan els de raça divina s’unien amb les filles dels homes, elles els donaven fills; que són els valents d’altre temps, homes famosos (Gn.6:4). És evident, doncs, que la raça divina (provenien d’un altre Món?) fossin uns sers que els hi fes gràcia les terrícoles i, d’on es dedueix, que existeix aquell Món. Una altra cita posa en evidència aquesta possibilitat: quan Jahvè es dirigeix a Ezequiel: ...i tu fill d’home... (Ez. 2:1 i següents).

Un d’aquests móns, podria haver arribat a tal desenvolupament tècnic que decideixen (fa milions d’anys) posar el peu al planeta Terra, de la mateixa manera que un grupet d’habitants del nostre gènere humà (els terrícoles d’USA) no paren d’intentar colonitzar la Lluna o Mart.

El Món que va posar a la Terra els primers terrícoles, ens deixen lliures... fins a cert punt, perquè creixem i ens multipliquem (segueixo llegint la Bíblia: Gn 1:22), però baix el control d’ells, unintse amb les filles dels homes, com diu el citat paràgraf del Gènesis.

El control podria ser el que la humanitat ha sofert: no menjar tal poma (Gn. 2:17), l’aiguat universal (Gn. 6:17), fer-nos un batibull de llengües per voler aixecar la torre Babel (Gn. 11:7), a Ezequiel se l’emporten ...els querubins desplegaren les ales i les rodes es posaren en moviment amb ells...

(Ez. 11:22), a Jesús el crucifiquen (Lc. 23:33) i, més tard, se l’enduen cap al cel (Lc. 24:52), i el mateix li passa a Maria (llegenda del segle VI i dogma de Roma des del 1950), etc. etc.

Aquest domini indirecta per part del Ser Superior, queda reflectit tant en la realitat, com en els llibres de diferents cultures: la Bíblia i l’Alcorà, entre les religions més importants de la Terra i del meu proper abast.

Totes les desgràcies, evidentment, no les pot permetre un Primer (Jehovà, o YHWH, Déu, Alà...). Té que ser un dominador, un colonitzador procedent d’aquell Món, com els que la història de la Terra ens ha deixat d’exemple (Adrià, Trajà i altres emperadors romans a Europa; els reis espanyols a Amèrica; la corona anglesa a Àfrica; en Bush i Aznar a l’Iraq...)

56 Podria donar-se el cas que els Àngels caiguts (sigui només per anomenar-los d’una manera o altra) o els habitants del citat Món, fossin els causants de totes aquestes desgràcies que ens rodegen i que amb resignació suportem, al mateix temps que es donen diferents explicacions més o menys científiques, més o menys religioses en el sentit de voler respectar la memòria del Primer..., de Déu..., de no comprendre perquè ens cau el Món a sobre.

Fins arribar a la cultura grega, no és considerava que Déu fos perfecte. Tampoc ha estat una idea hebrea, doncs a la Bíblia es llegeix que Déu va fent experiments amb el seu poble... i sempre falla, començant per l’Edèn i seguint amb les desgràcies del poble d’Israel, que acaba ofegat, cremat, expulsat, destruït...

No estic d’acord amb aquesta traducció. No és Déu el que falla, sinó aquest Món que va posar a la terra el primer terrícola que, seguint l’educació judaico-cristiana on hem estat educats, denominem Adam i, poc després, arriba Eva. Reconec que és un raonament molt simple, però per què tenim que fer-lo complicat?... Per fer-ho complicat estant els caps de les diferents religions, filosofies... De Déu, del Primer, venim tots. A qui anomeno Àngels caiguts no vull senyalar-los com dimonis, gent dolenta o semblant caràcter negatiu. Només els perfilo com éssers limitats en el seu poder, no inefables, no déus, però probablement amb una capacitat tècnica, que als nostres ulls humans apareixen com totpoderosos, com als pobladors de les Índies també consideraven déus als espanyols conqueridors i, en moltes ocasions, eren genocidis.

Els Objectes Volants No Identificats (OVNI) han estat presents, baix diferents formes, des de l’alba de la humanitat. Existeixen cites de misteriosos artefactes voladors tant en antics manuscrits sànscrits com en la Bíblia (el carro de foc d’Ezequiel en l’Antic Testament). No son nous en la historia de la humanitat, però la comprensió de la seva naturalesa exacta és certament ignorada pels savis de la Terra. Cal pensar que són fruits d’unes ments superdotades i amb un potencial tècnic molt més enllà del que podem imaginar.

57 La Bíblia (el llibre d’història d’una part de la Humanitat i que més a mà puc consultar) cita molts exemples de traspassos (entre ells, els citats de Jesús i Maria) com també, informacions contemporànies, ens notifiquen de desaparicions sorprenents, inexplicables.

Per nosaltres, només als nostres ulls, aquest Món superdotat vindria a ser un déu de gran potencial físic i, possiblement, psíquica, a qui admirem per la nostra ignorància, de la mateixa manera que ens sorprèn aquell primer Sputnik (1957) o l’arribada de l’home a la Lluna (L’Apol·lo XI, 1969). Ara bé, aquest Món superdotat, que ens ha posat a la Terra, al no ser déu, té esquerdes per on vessen les desgràcies que patim.

Se’ls hi ha escapat de les mans el seu invent, el complex urbanístic que anomenem Terra. Per això, aquest déu tècnic no és el meu Déu. És tant sols l’esglaó entre Déu, el Primer, i nosaltres.

58 FE, SANTS, PLUJA i PEDRADES. Passant, caminant amb bicicleta o amb moto, per qualsevol de les valls del Pallars, sempre és gratificant. No cansa mai gaudir del meravellós paisatge on es troben tants temples i pobles encisadors. No totes les esglésies i capelles han aguantat dretes el pas del temps i dels homes.

Però n’hi ha, que encara es poden aprofitar, perquè tenen característiques determinades d'aïllament o no han estat detectades massa fàcilment per qui amb la marxa ràpida del seu cotxe, passa desapercebuda la seva presència i a més, presenten problemes per arribar-hi.

En una de les sortides al Pallars Sobirà, no em va ser difícil entrar al poble d’Araós, just al costat de la carretera. Passejant-hi em vaig trobar amb una amable senyora, ben dissimulats els seus 85 anys (m’ho va dir tota cofoia) i a qui vaig preguntar per detalls de la població.

Em va comentar, que la primitiva vila quedava al voltant de la capella de Sant Lliser, situada a les Bordes o Bosc de Virós, a l'altra banda del riu i a una alçada més amunt que Araós. M’indicà com arribar-hi, travessant la carretera i casi davant mateix apareix la pista, en zig-zag, que mena a les Bordes de Virós, queda dins d'una propietat envoltada per arbres i a ponent del pla on resten les antigues bordes.

Vaig anar-hi.

Sant Lliser pertanyia a la parròquia de Tírvia. La mare d'un bisbe d'Urgell hi tenia un alou a Virós i el va cedir al seu fill, que a la seva mort passà a l'església de Sant Lliser. A la contrada de Virós hi havia una gran extensió de bosc, conreus de blat i les bordes dels seus habitants.

Sant Lliser, era advocat contra les secades i per demanar-li la pluja, els feligresos de les Bordes de Virós, d'Araós i dels pobles d’aquell indret anaven en processó fins a l'ermita, agafaven la imatge del sant i al portaven a una bassa propera, on li remullaven els peus: poc després la pluja es feia present. Al·leluia...!

De tant pediluvi, la imatge de fusta de pi, tallat en lluna vella, es va corcar i, aleshores, decidiren que un artista local n'he fes una altra. Com sigui que molts fidels no l'hi tenien massa confiança amb aquest segon sant Lliser, decidiren deixarhi a l'ermita les dues imatges.

Un any, els de Tírvia, el poble veí, varen necessitar la seva col·laboració

59 meteorològica i seguiren el mateix procedir dels d'Araós, però en lloc de la pluja va caure una forta calamarsada, destruint el que quedava de la minsa collita. Què havia passat?... Doncs, sembla ser, que varen remullar al segon sant Lliser... * * * Fent camí per la Segarra, que no precisa indicadors per delimitar les seves fronteres i, a més, en un any com aquell, la secada estava a la vista. En un dels primers pobles de la comarca, em vaig asseure a l’ombra del tendal que cobria la terrassa del Cafè de la Plaça. A prop meu uns homes comentaven els pocs dies de pluges que havien tingut... que si s’havia perdut tota la collita... es parlava, inclòs, d’un ajut de la Comunitat Europea... Vaig entrar a la conversa, comentant el que havia escoltat per Catalunya Ràdio, que aquell any, el turisme de la Costa no salvaria pas el dèficit de la secada... el camp estava mort... l’horta i els prats feien pena... També la gespa dels camps de futbol i els de golf?... (pregunta capciosa de l’intel·lectual de torn). Aquí, els tertulians van dir el que ens podem imaginar dels polítics, dels senyorets de la capital, dels constructors i altres paisans.

Quan van acabar d’esplaiar-se i quedar un xic aturada la conversa, un d’ells comentà que encara els hi quedava una solució, abans d’arribar a un dels anys en que la climatologia els escanyés del tot. Era recorre al Sant Crist de l’Ermita i passejar-lo pels carrers del poble...

Aleshores, vaig pensar: clar, el traurien, anirien en processó, el retornarien... Només per què es diu que és una tradició quan hi ha secada... o és què el poble i autoritats tenen Fe en Crist?...

A veure, quants fidels aniran a la processó amb el paraigües a punt del xàfec desitjat?... * **

60 Fins aquí aquestes dues anècdotes viscudes. Però fa pocs dies, en un diari de Madrid 7 informava d’una d’aquestes notícies de sants i fe, més carpetovetònica que universal.

En una població un xic més avall i a l’esquerra del mapa de la Península, mirant al moro, les noies solteres, amb un cert interès per casar-se, confien amb San Antonio Abad per resoldre la seva situació social.

A l'entrada de l'ermita, cada any, el dia de Sant Antoni Abat -17 de gener-, l'anacoreta que sempre defensava els animals i que és conegut com Sant Antoni, patró dels animals, és tret de la seva fornícula després de la missa.

Sembla ser que les noies consideren al Sant culpable del seu estat de solteria i l’apedreguen (no massa graciós aquest acte) durant la processó de la festa del poble. Hi ha constància escrita que ja en 1490 anaven les dones al temple a demanar marit, encara que no s'ha aconseguit esbrinar l'origen de la pedregada ni el perquè de l'interès en aconseguir encertar els genitals.

El cas és que amb les tres pedres que llancen tenen que encertar els testicles, amagats baix l’hàbit de la imatge.

De totes maneres la notícia no apuntava pas si aquests estaven a la vista o la punteria la feien a ull...

Cloc!... Si l’encerten, es casen abans d’acabar l’any!

Ara bé, amb el temps que fa que practiquen aquesta devoció, la imatge va quedar un xic maltractada i va ser substituïda per una altra més resistent, made in China, com és avui preceptiu. Però... des d’aleshores, s’ha n’adonen (com els de Tírvia amb Sant Lliser), que amb els mals resultats dels darrers anys, ha baixat el nombre de casoris: aquesta segona imatge no serveix per trobar mascle... i caldrà retornar al primer San Antonio, més eficaç.

El rector està esgarrifat: la fe no té que estar dirigida a la imatge!... o, potser, els concos sospesen la punteria de les solterones... i cerquen la solució en les noies del veïnat de més enllà.

7

ABC.es 18. Gener 2010.

61 FENT CAMÍ PER CONÈIXER EL DE SANT JAUME.

Per molts el contacte amb la natura ens resulta important. Sigui a peu, en vaixell o en bicicleta, crec que són uns medis molt adients per no passar massa de presa per aquest món que, encara, té racons bonics i persones que valen la pena tractar-les.

Jaient sota una fosca nit i lluny de les llums del nostre poble, ens adonarem de la munió d'estels que van d'Orient a Ponent: és la Via Làctia, que els pobles del Vell continent, aposentats en les contrades de lo que avui es el Rosselló i l'Alt Empordà, cercaven el coneixement de la fi de la Terra: era el que en deien fer el camí a Finisterre...

L'entrada de les noves idees religioses i de la necessitat econòmica dels regnes per on passava aquell vial, van transformar el camí a la fi de la Terra en el camí de Sant Yago... de Saint Jacques... de Sant Jaume... de Santiago...

Tant un com l'altre, segons el tarannà polític i relgiós, atrauen per igual a l'home inquiet de tots els temps, que cerca l'emoció que desperta dins seu, la natura i la humanitat senzilla que l'habita. * * * Després de la mort de l'Apòstol Jaume, per allà l'any 44, els seus deixebles posen el cos dins d’una barca, que arriba a les costes d'Iria Flàvia on és enterrat.

Perquè va arribar el seu cos a Finisterre? Es possible que abans de decapitar-lo, en aquella vigília que tenia espaordits als seus deixebles, hagués expressat el desig de reposar les seves despulles a la fi de la Terra on el sol, quan s'enfonsa dins la mar a la caiguda de la tarda, deixa el cel vermell.

El que es cert, és que van passar enfront de Tarragona i al pas de la nau, servada pels àngels de la fantasia pietosa, aparta de la proa els sers mitològics, les sirenes, nereides i tritons i un remolí, per la popa, xucla el carro de Neptuni.

En arribar a les costes gallegues es troben amb les ries, vigilades per illes dentades, que sortejades amb bon pols per l’àngel patró, assoleix amarrar a Iria Flàvia, on encara queda, de la darrera estada de l'Apòstol, una població creient que canta els salms hebraics que li foren ensenyats. La pedra on van amarrar el vestiment es troba junt a la riba, això si, gastada per la pluja i el vent i cobejada per una capella que ens recorda aquell fet.

Tampoc falta qui diu que foren traslladades les seves despulles al Mont Sant Michel i que en Carlemany les va portar a Compostel·la. Tanta generositat per part del

62 magnànim Emperador, ens fa pensar que es un llegenda mastegada pels nostres bons i amigables veïns de més enllà del Rosselló.

Més que un embarcament, sembla que els erudits sobre el tema accepten la translació de les despulles degut a un fet miraculós d'intervenció divina o per un fet incontestable avui dia. Existeix certa hagiografia medieval que pot avalar aquesta hipòtesis i en un martirologi de l'any 860 es llegeix que ...els ossos sagrats de l'Apòstol foren traslladats a Hispania...

El Prof. Dr. Robert G. Plötz ho recorda de nou en la seva obra Tradiciones Hispànicae Beati Iacobi: les origines du culte de St. Jacques à Compostelle (1985).

Aquest prodigi no sembla pas que tingui massa transcendència per la gent d’aquells indrets, que s'ha n'obliden de la tomba. Anys sencers d'oblit -o de por- per part del poble sotmès, van afavorir el triomf botànic sobre el sepulcre, restant només els noms i, com se sap, aquests es pronuncien moltes vegades sense saber el seu significat.

Rodant en bicicleta pels camins de Galícia m'ha semblat, que l'encís que té, pot ser degut al bosc, que es presenta misteriós i poc accessible. Els esbarzers s'enreden de tronc a tronc i les pues i brolles impedeixen passar-hi.

Entraven llops, guineus i cérvols, però els homes per por o per els esbarzers no hi entraven pas mai. Només miraven: perquè un bosc si no es mira la seva grandesa, no és més que un aplec d'arbres. Jo mirava el bosc amb l'esperança de descobrir alguna llum, com fa anys uns homes de la terra van veure unes petites llums prop del lloc on va amarrar la barca funerària de Sant Jaume. * * * Després ve en Carlemany i descobreix la tomba i aquest fet sí que s'ho creuen tots.

Per aquelles terres és considerat el primer pelegrí que la va visitar i el bisbe Teodomir -any 825- la va identificar. Com? No ho sé pas! No cal capficar-se; és un misteri clerical.

Els esdeveniments de l'època contribuïren al desenvolupament del pelegrinatge: l'imperi creat per l'Emperador es troba unit temporal i espiritualment, tant per l'idea de la unificació dels regnes, com per la fe cristiana, baix el domini dels Papes de Roma, que es mantenen forts contra el pes de l'Imperi Bizantí.

Dins la cultura grecoromana fusionada amb la germànica creant la cristiandat de l'Imperi de Carlemany, apareix el concepte del redemptor que altera la fe d’aquells dies, renunciant a aquest món per l'altre: això produeix un xoc amb la manera del bon viure dels pobles germànics. Aquests pobles portaven a la sang un sentit pràctic

63 de la vida i, no diguem, de les relacions de l'home envers Déu (pot tenir relació en que anys més tard esclatarà el luteranisme?). De moment foren disciplinats cristians que només de tant en tant es llançaven a la disbauxa.

La personalitat de Carlemany afavoreix aquella temptativa d'unificació de l'oest en una monarquia teocràtica, però en el curs dels segles IX i X es comença a viure la intranquil·litat dels cops segregacionistes dels pobles i pels atacs dels normands, serracens i hongaresos. Els pobles giren el cap envers l'Església, com element estable, i envers Deu com ser etern: neix la credibilitat. El culte als sants i a les seves relíquies prenen unes dimensions sense precedents. L'Occident cristià inicia l'edat mitja.

Des d'aquests fets es comencen a organitzar els pelegrinatges a la tomba de Sant Jaume, que segles desprès competiran en nombre amb els que es feien a Jerusalem i a Roma des de tots els punts de la Cristiandat, però no eren populars, sinó que hi anaven els eclesiàstics i els nobles dels regnes i, a Orient Mitjà, els creuats. Dante els anomena vertaders pelegrins als que van a Compostel·la; en canvi, els de Roma son romers i els de Jerusalem palmers.

Sorprèn a la primera ullada, que sigui més habitual anar a Sant Jaume que al sepulcre de Sant Pere. Ho expliquen per una raó emotiva: la manca de vigilància per part de Roma. A més: passaren casi 800 anys ignorant les despulles de Sant Jaume i apareixen, quina casualitat!, quan els desastres a l'entorn del primer mil·lenni tenen que ser resistits només per la fe d'una Europa que s'aclivella. * * * A la fi del segle X, l'Escola creada a la ciutat de Reims pel frare Gerbert -més tard, Papa Silvestre II i professor de l'Emperador Ottó III- constitueix la gran força cultural de l'Europa, que en les dues següents generacions, guanya la partida dels estudis de lògica als àrabs.

De totes maneres no es té que exagerar pensant que tota la societat d'aquell temps fora cristiana, si bé tant sols tenia un cert vernís cristià. Tinguem en conte que molts dels eclesiàstics, es diu, que ni sabien el parenostre.

Només fins el segle XI l'Occident surt de la seva infantesa i camina pels seus propis peus. Es, precisament, en aquesta època que el pelegrinatge a Sant Jaume adquireix una dimensió europea.

El concepte nascut de l'expressió la vida es un pelegrinatge afavoreix la consideració que la vida d'aquest món es transitòria i fem el camí cap a Déu. Els monjos irlando escocesos que es posen a evangelitzar l'Europa Central viuen baix aquest ideal. Els

64 primers pelegrins a Sant Jaume tenen una certa condició espiritual i son nomenats germans. Per ells, posar-se en camí, era fer us de la creença popular de cercar la seguretat de la seva salut material, orgànica, desprès de les malalties i dels patiments físics que el viatge representava.

Els pelegrinatges augmentaven en temps de fam, de epidèmies i de catàstrofes naturals o degudes a l'home. No faltava pas qui feia el camí per complir un vot o portar una ofrena per haver-se salvat d'un mal pas o sanar d'una greu malaltia.

Sovint les autoritats de l'Estat o de la mateixa Església, que es quedaven a la trona, enviaven a algú dels seus incondicionals a fer penitencia quan havia sortit bé un tractat de reconciliació o de pau.

Altres pelegrins els trobem entre els monjos que eren pagats per fer el camí a canvi de salvar l'ànima dels senyors rics que es quedaven a bon cobert.

També es trobava el pelegrí que combinava la fe amb un viatge d'aventures o privat o en relació amb els negocis. Això no era apreciat per l'Església, clar. Avui dia si no vas a Compostel·la a peu, en bicicleta o a cavall tampoc tens dret de fer us de les instal·lacions pels pelegrins es troben al llarg del Camí. En canvi, la ideologia política o religiosa no conta pas.

De la segona meitat del segle XII es tenen noticies de pelegrins de la noblesa que feien el camí, encara que molts d'ells eren portats en la poltrona pels seus servidors.

Així ho recorden quan passes per Vega de Valcárcel, prop de O Cebreiro, on va fer nit en Carles I; i a Rabanal del Castillo on s'ajornà en Felip II. Deixem a part els monarques més propers... * * * Retornant al temps dels àrabs, tot aquest moviment, que la fe cristiana, la economia i el militarisme va activar, arriba a l'atenció del cabdill Almanzor, que organitza una incursió militar contra Compostel·la, doncs era l'única vila d'Occident que guardava les despulles d'un apòstol.

Destrueix la ciutat, menys la tomba: ningú s'ho explica. De nou la població fou reconstruïda al retirar-se el moro. Aquesta prompta reconstrucció fa reconèixer la gran influencia que Compostel·la i el seu Sant deurien tenir sobre la societat d'aquell temps.

El camí es presenta com un centre de cultura. La poesia èpica recorda les gestes de Carlemany. Passant per Navarrete i en l'actual portada del cementiri, que fora de l'antic hospital de la Vila, es pot veure esculpida la batalla d'en Roldán (el rambo de l’exèrcit d'en Carlemany) que va lliurà contra el gegant Farragut.

65 Cançons i dites d'aquells temps es conserven encara avui dia i a veu d'alguns vilatans amb qui he parlat he pogut recollir-ne fragments dispersos: Iba la pelegrina con su esclavina, con su cartera y su bordón...

Caminito de Santiago, camino de gran valor... ** Esta noche van a ahorcar al Conde Miguel del Campo por esforciar a una niña que a Santiago camina...

Entre hervores de sangre el caballero moría.

Su alma a Dios confiaba.

Su cuerpo a la romerita ** Aguárdame pastourinha que en llegando tornaré... ** Vistióse de pelegrino, calzóse fuertes sandalias, cogió bordón y escarcela y echóse al hombro una capa...

Qué condenada me veo por negar un jarro de agua a Cristo, que por la tierra como pelegrino andaba... * * * L'arquitectura, aplicant els diferents estils de cada època, es desenvolupa en els edificis religiosos, en els militars (molts d'ells disfressats de certa religiositat, sobretot en els indrets on l'ordre del Temple té la seva amplia influencia), els hospitals (el de Sant Marc de Lleó) i els hostals. Aquestes ens diuen que els escultors, els picapedrers, orfebres i demés artistes viuen del pelegrinatge a Compostel·la.

66

Els camins de tota Europa creuaven França i per dos ports de muntanya dels Pirineus (Roncesvalls i Somport) entraven a la Península Ibérica i s’unificaven a la Vila de Puentelarreina, que rebia el nom del camí francès.

En un principi aquest itinerari seguia la ruta romana a Finisterre, però els interessos dels governants el modificaren i així veiem com en Sanç III crea el Iter Sancti Iacobi per utilitzar-ho, també, com estratègia militar contra els àrabs.

Al costat d'aquest aspecte militar, no deixaren pas a banda la economia i per això resulta difícil separar la ruta econòmica del camí del pelegrí. Per ell mateix, ja representava una font d'ingressos força interessant: es llegeix en el Còdex Calixtinus -la primera guia que va aparèixerles recomanacions per passar per aquest o aquell lloc de devoció religiosa, que ens indica que l'autor, el monjo Picaud, ja coneixia els indrets... Fou el primer tour operator del boom turístic de l’Europa durant molts segles.

Aquestes recomanacions, els interessos de la estratègia militar i la dependència econòmica fa pensar que el nom de Camí del pelegrí sigui una nominació relativa i sembla més un terme creat, més endavant, pels erudits en filologia romànica i en historia de l'art, perquè aquella gent cercaven el camí que els hi era més adient i tant anaven per les rutes comercials com pels camins reials o pels camins de transhumància.

De totes maneres podem entendre con Camí de Sant Jaume aquell que s'agafava més sovint i per on caminaven amb més seguretat, trobant els llocs de sopluig.

El pelegrí a Sant Jaume seguia un itinerari que era tant important com arribar a Compostel·la. El camí de Sant Jaume si bé es un camí de penitencia -així era i es recomana que segueixi- també es un camí d’afirmació de la personalitat del individu: és molt fàcil que el pelegrí es trobi a ell mateix al termini o desprès de certes etapes d'impacte personal.

N'he parlat amb molts d'ells, que trobava en aquesta o aquella altra parada on passàvem la resta de la jornada explicant-nos les

67 nostres vivències, i tots coincidien que quelcom sentien dins seu, íntim i que no es podia explicar en masses ni poques paraules. La conclusió sempre era la mateixa: Fes-ho i ja ho notaràs! * * * Repetint el que he dit, veiem que pel segle IX, la major part de la ruta travessa el nord de la Península Ibèrica i només al apropar-nos al segle X, coincidint amb l'expansió del regne d'Astúries, el camí de Sant Jaume arriba a ser un vial interior i de gran importància pel desenvolupament del país cristià.

D'aquest anys enrere no es tenen noticies de pelegrinatges col·lectius i sembla que l'explicació estava en el gran perill que representava arribar a aquell reco de Galícia.

Aleshores tot es trobava a l'entorn de l'església de Sant Jaume, que vindrà a ser el més gran edifici construït pel romànic asturià.

I, és clar, com sempre ha passat amb aquesta raça carpetovetònica que ha dominat la pell de brau, apareix amb l'expansió militar la necessitat d’anomenar a Sant Jaume, patró del Rei i del seu regne. No podia ser menys, que l'Església sigues la promotora d'aquest patronatge i naixes l'idea de la Creuada. (Anys desprès aquesta mateixa situació es va repetir: molts, encara, ho recorden per les ferides que no han cicatritzat). Així el camí i la tomba de l'Apòstol matamoros quedava a resguard del poder de l'Islam. En l’any 1937, durant la Guerra Civil d’Espanya es va substituir la mitja lluna pel martell i la falç i no sé pas si l’Apòstol va arribar a ser anomenat matarojos...

Paral·lelament a la conquesta de la meseta castellana el traçat del camí és controlat per aquells regnes que contribueixen a l'expulsió dels àrabs, reforçant la seguretat del desplaçament de l’est a l’oest.

Sembla que fins la segona meitat del segle X -des del 950- els pelegrinatges no foren multitudinàries i, de llavors, es quan es citen els monestirs de Triacastela, baixant de O Cebreiro; de Portomarin a la vorera del riu Minho i molts altres llocs d'acolliment segur. El camí es l'artèria vial per les mercaderies, la soldadesca i pel pas dels personatges de l'època. Com es pot deduir, l'espiritualitat no ho era tot...

Tampoc oblidem que la circulació inversa, des de Compostel·la cap a França, fou molt intensa una vegada allunyat el perill que representava el Califat de Còrdova, permetent reforçar les relacions dels regnes de la Península amb la resta de la Cristiandat d'Occident: veiem que l'influencia espiritual de Compostel·la no ha estat pas l'únic factor que ha jugat un rol en l’evolució del camí.

68 A l'Alta Edat Mitja, quan el progrés tècnic i econòmic ajuden als canvis socials i jurídics i les iniciatives de l'Església ofereixen un millor acolliment als pelegrins en matèria hospitalària, ens trobem que fer el camí de Sant Jaume constitueix un notable moviment de masses. L'ordre de Cluny s'estén, els Templers fan el seu agost, els reis Alfons II de Castella i en Sanç II de Navarra i Aragó tenen cura dels vials, etc. etc.

Es viu en aquests temps un vertadera dèria general a viatjar, que arriba a totes les classes socials, barrejant-se la necessitat amb els ideals dels cavallers. Aquest es posen en camí envers l'aventura, la promesa a la seva dama o cercant el Grial. Els solitaris, els ermitans es situen en els punts més isolats de certes muntanyes sagrades (el Telene, per exemple, al SW de la Maragateria). Els frares ambulants ensenyen la fe cristiana, exaltant els prodigis viscuts o imaginats i donant testimoni de la seva vida apostòlica. I no manquen els negociants i mercaders que, d'una vila a l'altre, arriben als racons més llunyans on floreix el comerç.

Però, per lo que se sent dir, són els pelegrins d'aquesta època (segles XI-XII) qui noten el sentit més gran de la seva fe en la dura realitat del camí, veient en ell la vertadera vida cristiana. No és Crist, ni la Creu, ni l'Església el centre del culte. És Sant Jaume, el patró dels pelegrins i ell, també, es pelegrí: en moltes capelles del camí he trobat imatges de l'Apòstol representat com a pelegrí. També s'escolten cançons populars que adverteixen d'aquest desviament del comportament espiritual: ...quien va a Santiago y no a San Salvador, sirve al criado y deja al Señor...

I què direm de les imatges venerades de Crist vestit de pelegrí? * * * No passa massa temps per produir-se uns fets importants a Compostel·la: són els miracles. Una manera més d'atraure l'atenció del poble. En el Còdex Calixtinus es llegeixen detalls sobre nombrosos miracles i això fa créixer la fe popular cap a Sant Jaume, en detriment dels pelegrinatges a Roma i Jerusalem.

Més endavant apareixen els pelegrinatges per redimir condemnes i així me'n parlava un frare belga, quan ens trobàrem a Santo Domingo de la Calzada, que a Holanda hi ha una organització, Oikoten, que envia delinqüents juvenils per

69 intentar la reinserció social. No m’he decidit de recordar-li a la consellera de la nostra Generalitat.

En el segle XIII el cavaller, el noble, s'avorreix i fa el camí per passar el temps, és una aventura cortesana: "...el bon menjar ha estat la nostra millor oració i indulgència del viatge..." o "...la bonica minyoneta va jaure amb mi...", digueren els cavallers que acompanyaven al Duc saxó Henry, nomenat el Pietós.

Va passant el temps i la llei del pèndol també es fa present en el camí de Sant Jaume: li arriba la seva crisis. El Dr. Plötz, amb qui em vaig trobar un matí de fina pluja gallega sota un castanyer prop de l'Alto del Rosario, m'explicava les raons d'aquesta crisis: - la Inquisició espanyola donava certa por i va fer dissuadir a molts estrangers a visitar Compostel·la, - els conflictes bèl·lics entre França i la Casa dels Habsburgs tenien lloc en regions dels Pirineus i de la Borgonya que era per on passaven els grans vials dels pelegrinatges, - la guerra civil dels 40 anys a França (2ª meitat segle XVI), - Llenguadoc, Gascona, Bèarn, el regne de Navarra i el Comtat de Foix foren ocupats pels protestants i els colls dels Pirineus s'hi arribaven a través del territori Hugonot.

- cap el segle XVII el mapa polític i bèl·lic d'Europa es va anant complicant amb la guerra dels 80 anys i les picabaralles de sempre entre França i Castella: com es compren, aquesta situació no afavorí pas el pelegrinatge a Compostel·la.

- Al mateix temps que les guerres omplen les terres d'Europa, el poble s'empobreix, el bandidatge apareix pels boscos i colls del camí i les autoritats no diferencien massa el lladra del pelegrí. Inclòs els establiments d'acollida que trobem per l'itinerari, són aprofitats pels captaires i pòtols, que desplacen als soferts pelegrins. * * *

70 Si quieres orar métete en la mar..., diu un adagi castellà. Es ben cert. Tots aquests conflictes ajuden a l'ànima del sofert poble a tornar a mirar cap a Déu i la imatge de l'Església es renova amb el Concilis, remuntant la crisis, que no serà la darrere. Es decreten -no ens oblidem que el món roda a cops de decrets-, veneracions als sants i a les seves relíquies i com a conseqüència de cercar, per part del sofert poble, l'estabilitat perduda per gràcia dels governants que no perden pas rés, retornen les peregrinacions al mateix temps que la pau dóna seguretat als camins.

S'acosta el segle XVIII i la baixa es notable. Tornem a una Europa políticament inestable, que si bé el poble n'està fart, els de d'alt s'avorreixen... i en lloc d'anar a fer camí, se la juguen a desfer l'estabilitat de la gent i de les viles: guerres de successió a Polònia i Àustria, guerra dels 7 anys, Revolució Francesa, etc. etc.

Curiós és en aquesta època -i té la seva connotació fer-ho constar- la moda eròtica de les cortesanes i amistançades dels reis, com la Mm. Pompadour, per exemple, que es feien dir pelegrines de l'amor portant una petxina de Sant Jaume llaçada als pels del pubis.

Les lleves de joves pels exercits va fer que molts nois es fessin passar per pelegrins i per aquest motiu apareixen decrets absolutistes, perseguint a qui s'amagava baix el pretext d'estudiant o de pelegrí.

De nou el Dr. Plötz, assentats a sopluig de l'hostal de Palas do Rei, m'exposà la crisis que va comportar la Revolució Francesa pel camí de Sant Jaume: - lleves dels homes que, vivint en les regions de pas dels pelegrins, són reclutats, - les confraries del camí desapareixen silenciosament pels maldecaps que els revolucionaris produeixen, - la liquidació dels monestirs i la destrucció o la transformació dels refugis i dels hospitals que es trobaven en les diverses rutes a Compostel.la, - Sant Jaume perd terreny davant del poble pels canvis espirituals i materials provocats per la Revolució, - només a la Península Ibèrica el pelegrinatge es manté estable, encara que per la invasió napoleònica va minvar una bastant.

- dins Castella, es va notar molt que desprès de la data del 1492, Sant Jaume ja no era necessari, encara que no se sap quantes batalles va fer guanyar als conqueridors d'Amèrica: era el passat record d'en San Yago matamoros canviat al San Yago mataindios.

- l'ajuda que la Verge del Pilar va donar als aragonesos en el setge de Saragossa (1808), també va afavorir el desplaçament de Sant Jaume.

71 - encara que el fracàs napoleònic fou evident en la Península no per això desapareixen les innovacions revolucionaries que va importà el francès: supressió de la Inquisició, reducció del número de monestirs, abolició de l'impost especial dit Voto de Santiago, etc. etc.

- anys més tard té lloc la primera desamortització i desapareixen casi 300 monestirs, hostals i hospitals, que estaven a mans del clergat: el camí perd la seguretat davant la nit i de la inclemència dels indrets i del temps. * * * Com es veu, sigui per un o altre motiu, Compostel.la s'apaga. L'Estat està en lluita contra l'Església. Ni les despulles de l'Apòstol es troben des de que en els darrers anys del segle XVI foren amagades davant l'atac d'en Francis Drake. El panorama del pelegrinatge no pot ser més fosc...

Però... hi ha fe i les despulles es retroben i a tota cuita el papa Lleó XII confirma l'autenticitat de les mateixes -no em pregunteu pas com ho va fer-ho- i, a més, coincidint amb l'any Sant del 1885. De nou tenim en marxa el boom dels pelegrinatges.

Dins la història més contemporània, Sant Jaume apareix casi sempre embolicat en la política peninsular. Inclòs apareix baix el nom de Santiago, tot junt, per fer-lo més autòcton. De tots es recordat com durant l'anterior dictadura, pel decret nº 325 del juliol del 1937 se rehabilita a Sant Jaume -o millor dit, a Santiago- com a patró de l'Espanya, se reinstauren les ofrenes de les autoritats castellanes a mans del Cap d'Estat de torn o delegat d'ell.

La segona guerra europea també fora negativa pel pelegrinatge a Sant Jaume: idees nacionalistes, crisis de consciència en una Europa que es divideix en blocs ideològics diferents, secularització de la societat i aïllament de l'Espanya dominada per una dictadura.

Rés estimula a Europa anar a Compostel.la.

Cap l'any 1950, es funda a París Les amis de Saint-Jacques-de-Compostelle, que fou el començament d'una llarga llista d'associacions que han anat naixent a l'entorn del camí, sigui per revitalitzar-lo o per fomentar el seu estudi: Confraternitat de Sant Jaume de Düsseldorf Societat Alemanya de Sant Jaume Oikoten (es aquella organització flamenca que envia delinqüents juvenils per reinserció social) Centro de Estudios Jacobeos de Madrid Comisión Interdiocesana del Camino de Compostel.la Consell d'Europa: Itinerari Cultural del Camí de Sant Jaume Amigos del Camino de Estella etc. etc. * * *

72 Fer avui el Camí de Sant Jaume, independent de la formació religiosa, s’assoleix a través de l'esforç físic, un especial estat espiritual, probablement, ajudat per l'ambientació primitiva que el rodeja i per la llibertat que dóna el fet d'estar durant uns dies connectat a uns fets, més o menys aventurers i que no ens són gens habituals.

Aquest fent camí, t'exclou d'una civilització carregada d'agressivitat i et posa en contacte amb dones i homes, amb terreny i art, que semblen sortits d'un temps passat, que retorna davant nostre: es un món de pau, de bona entesa entre tothom... impropi d'avui dia! Hi ha diversitat de motivacions per fer el Camí de Sant Jaume.

Però l’important es fer-lo, no pas en cotxe o en moto, clar està! No es esgotador... si deixes el rellotge a casa. Tens que aturar-te on te desperta l'atenció aquella espadanya amb cigonyes, aquell creuer treballat, aquella capella romànica... i, sobretot, tens que deixar-te portar per la fantasia, obrir les ales i volar per sobre el que no t'agrada.

Així és com vaig tornar a Viure per damunt de tot: volant.

He pogut comprendre, fent el Camí, la raó de ser d'un mateix: espiritualitat, relax físic i psíquic, cultura, identitat europea, turisme, relació humana... tot un cercle d'estels que com els del Consell d'Europa que han sabut posar, sobre un fet històric, el misticisme de l'home, que l'hi a fet caminar a la tomba de Sant Jaume, seguint, precisament, el camí dels estels.

S'ha arribat a la fi del camí: sigui Finisterre, ahir, o Sant Jaume, avui.

73 SANT IAGO VERSUS PRISCIL·LIÀ.

Preparant fer el Camí de Sant Jaume, es vulgui o no i de relliscada, topes amb algú que et planteja la pregunta de qui està enterrat a Compostel·la: les despulles de l'Apòstol o les de Priscil·lià, morts tres segles de diferència?

Ningú està en condicions de contestar amb exactitud. Ben mirat, aquesta pregunta no té cap sentit. El creient no necessita proves, ni seguretats materials. La fe està per sobre de tot això. Es creu en tal o qual presència, independentment de qui sigui el cadàver. Tant unes restes de soldats de l’última guerra, com de personalitats de la història en sepultures mítiques, ens resulten commemoratives sense cap contingut concret.

El mateix passa amb les tombes apostòliques. La tomba de Sant Pere, al Vaticà (descoberta el 1952 és poc més que un fragment a on es pot llegir, en grec: Petros eni -aquí està Pere-... i per qui creu, així és.

La tomba de Sant Pau descoberta a Santi Paolo fuori le mura no ha obtingut el permís papal per ser oberta. No sigui cas que no hi hagi res... Però això no minva la seva importància pels creients.

La llegenda de Santiago no és - si la mirem des del punt de vista positivista - gaire versemblant. Per una banda, no hi han proves fefaents de que Sant Jaume vingués a Hispania a predicar (com tampoc es pot demostrar que Sant Pau vingués a Tarragona). En canvi, sabem que Santiago va ser decapitat a Jerusalem en temps d'Herodes Antipas (sobre l'any 42-44 dC) essent el primer apòstol que va ser martiritzat.

El periple des de Jaffa (d'on la tradició fa sortir la barca que transportava el cos del màrtir) fins a Iria Flàvia és considerable, masses milles! Si hagués vingut per terra, les aventures de la translació del cos amb una carreta de bous i del paper de la misteriosa reina Lupa encara afegeixen més de epopeia mítica, que de realitat a la narració. A més aquesta història va ser construïda a posteriori, un cop que es va descobrir la estranya tomba a Compostel·la.

Tant les peregrinacions al Finisterre, les lluminàries celestials, l’adoració a un sol que cada vespre era engolit per una mar sense fi suggereixen rituals ancestrals i màgics, o la via Làctia... fan pensar més en un culte preexistent d'origen probablement cèltic.

74 De totes maneres de qui més s'ha parlat és de Priscil·lià, autèntic protomàrtir de l'heterodòxia: va predicar la seva doctrina, defensant-se davant dels seus detractors en diversos Concilis; també, com Santiago, va ser detingut, jutjat i decapitat pel poder civil; els deixebles van recollir les seves despulles i traslladades, a través pel que després seria el camí de Santiago, les van amagar a un indret secret (Ara bé, els defensors d'aquesta teoria no poden desfer-se d'un cert tuf anticlerical i provocador).

Amb certesa, la tomba galaica de Priscil·lià no es coneix i si es parla que es localitza a Os Màrtores, a prop de Lugo, potser es diu per allunyar l'afirmació de que està a la Catedral de Compostel·la.

El paral·lelisme entre ambdues històries (separades per tres segles i mig) és realment curiós.

El gran seguiment que va tenir Priscil·lià a Galícia i el fet de que perdurés durant segles, amb rituals preexistents i identificant-se amb la mateixa ànima gallega fan versemblant la hipòtesi de que la tomba de Compostel·la podria correspondre més al bisbe heterodox que a l'apòstol romà.

Aquesta incògnita sobre l'autenticitat de la tomba de Sant Jaume està en entredit, ja que les restes allà contingudes van desaparèixer durant molts anys. En efecte, el arquebisbe Juan de Sanclemente, el 1589, tement els atacs del pirata anglès Drake va decidir amagar el cos (o els cossos, ja que són tres) de la Tomba. En 1602, va morir l'Arquebisbe sense revelar el secret de la tomba, i es va ignorar a on estaven els cossos fins que, en 1879, el Cardenal Payà i el canonge i historiador Antonio López Ferreiro van retrobar la urna a sota de l'altar major, cosa que va ser proclamada l’autenticitat de les restes pel papa Lleó XIII en 1884.

75 TOT PASSANT, EL DICTADOR ES VA ATURAR. La navegació, limitada a les nostres costes dels Països Catalans, ha estat una necessitat imprescindible, una teràpia per sortir de certes èpoques quan tot cau damunt.

El meu fill també està dominat per la navegació. Per tant, no és estrany que amb l’Enric, abans de sortir de casa, naveguéssim junts.

D’aquí, que aquell cap de setmana, decidírem posar rumb a Barcelona.

Rondava els 15 anys.

Del Club Nàutic de Tarragona vam salpar a bord del meu veler Gambina.

Temperatura i mar esplèndids, cel fosc del matí deixava pas a un sol ixen i un terral que ens va permetre navegar, tranquils i costejant, fins a Vilanova. Aquí va acabar la singlada del dia.

Al dia següent, diumenge, el temps no pintava amb el mateix caire d’ahir, però de bon matí no ens donà pas entendre que ens teníem que quedar amarrats a la passarel·la del Club. Decidits a afrontar l’aventura a fi d’entrar a Barcelona per la mar, salpàrem.

Posant rumb a la punta del Llobregat, allunyant-nos de la costa, vaig evitar la deriva que la mar de llevant ens pogués dominar, amida que ens apropàvem a BCN per quan abatíem i m'inquietava.

Vaig fer un ris de la major i amb un punt de gas del motor fora bord, ens vam mantenir sense masses problemes, deixant el far Llobregat més allunyat.

En aquest moment, la mar va passar a la categoria de maregassa. Com a mesura de previsió, vaig amarrar a l’Enric amb un cap al candeler d’estribord, no fos que per un cop de mar i estant distret, anés a parar a mar...

Maniobrant com podia per evitar escorar massa a la més petita distracció, navegàvem sota un cel fosc i rodejats de mar brava. De prompte, del mig de la boirina apareix un vaixell que s’apropa a mitja màquina.

- Sembla més aviat un iot de recreo... mira què tenen bon humor de sortir amb aquesta mar... –vaig comentar.

- I nosaltres... què naveguem per obligació?... -em va preguntar l’Enric.

76 Se’ns apropa per sobrevent i casi amb els motors parats, ens fa calmar un xic la mar evitant-nos la llevantada. Mitjançà un megàfon, un engalonat marí em demana si necessito ajuda... No massa lluny quedava la farola de l’espigó del port i amb senyals, em faig entendre que no cal, que prop tenim el port... Gràcies!...

Es va mantenir una estona donant-nos redós i, el del megàfon, seguia a la banda parlant amb un de més baixet...

Amb aquesta protecció que ens donava, el navegar es va fer més confortable i és quan l’Enric s’ha n’adona que el que mana és en Franco, moment en que el seu vaixell posa proa mar endins i puc llegir en l’espill de popa el nom del iot: AZOR. Feia dies, que el baixet s’hostatjava a la ciutat comtal, ho havíem escoltat per la radio. Més gràcia ens va fer, quan ja amarrats al Club, vàrem anar a veure a la meva Mare, que vivia a Barcelona.

Caminant pel Passeig de Colom en direcció a les Rambles ens vam adonar que ho fèiem sols pel mig de la calçada, doncs estava tancada per cada extrem, com era costum en els carrers per on passava el caudillo baixet. A més, les faroles i els balcons estaven guarnits amb banderes estatals i penjolls de festa major...

-Pare, que havies avisat que arribàvem?...

77 NAVEGACIÓ ARRISCADA. En el 1979, celebràrem la Reunió Anual de la Promoció Mèdica del 1952 a Peníscola. M’hi vaig arribar, salpant del CN Cambrils amb el meu veler L’Esquitx, a mitja nit. S’havia presentat un fort llevant que, inclòs, el guarda del Club em va insistir de no sortir a la mar a aquella hora i amb el mal temps que s’havia fet present. El risc controlat no em sembla perillós o el perill no el sé pas valorar suficient. Tenia confiança amb Déu -que sempre el tinc a prop-... si bé, caldria tenir en compte aquell aforisme: creu en Déu, però tanca la porta amb clau.

Posant rumb al Cap de Tortosa, el vaig passar a estima, doncs la pluja, la foscor i la boira no em deixaven veure terra. Degut a la mar de llevant i sense l’actual far ni cap altra senya per on navegava, preferí apartar-me de terra i posar proa mar enfora per evitar tocar fons i encallar, fet molt fàcil que em succeís degut a la proximitat del Delta de l’Ebre.

Ho vaig passar molt encongit i en dues o tres ocasions vaig tenir, inclòs, diarrea... per la mala estona que passava. Feia el diari de bitàcola en el dictàfon i, encara avui dia, quan de nou poso aquella cinta magnetofònica i m’escolto explicant la singlada, em ve de nou diarrea...

No vaig veure terra fins a un través de Vinaròs, a les 11 h. del matí. Havia navegat 12 hores amb boira i a les fosques... Finalment, vaig amarrar al port de Peníscola, sense problemes.

78 TRES MESOS SABÀTICS. BICICLETA EXPO DIBUIXOX I VELER Sempre m’havia acompanyat aquell pensament filosòfic que per la Vida es perd la Vida i, sobretot, quan vaig arribar als 60 anys i em trobar amb cert benestar social, però amb un buit a l‘entorn meu i, en concret, familiar: fills allunyats... i no tant sols físicament! És aleshores, quan se’m va ocorre aquesta espècie d’aventura d’anar per casa, fer la Volta a la Catalunya de Jaume I, part en bicicleta i, una altra, per la mar en el veler L’Esquitx.

Em serviria per fer un estudi d’interiorisme personal i de què m’ha servit entregar-me al treball ? ...

A més, vaig decidir fer-ho sol i desconnectat, però sense desdenyar la companyia d’en Josep Mª que amb el seu 4x4 vàrem travessar part del Ripollès i de l’Empordà, en el primer dia de la sortida per terra; així, com també, l’agradable companyia de l’Antonio Piqué i les seves dues filles, molt il·lusionades de gaudir un parell de dies navegant. * * * 1ª part: en bicicleta El rànger d’en Josep Mª és el mòbil més adient per fer la travessa d’aquestes Valls de Bisaura, on les darreres pluges han fet malbé molt dels camins, que fan pas pel mig dels boscos. Des del rar avet al pi roig, el roure, el teix i el faig donen la nota verda i fosca d’aquests indrets.

La vida humana no es fa pas present per aquí, però a Can Masacs hi trobem en Jordi i la Begonya, que han fugit del batibull de la ciutat, sobreviuen dels fruits, que amb esgarrapades fan créixer d’aquesta terra. Feia poc que la petita Raquel va veure la llum per primer cop sota les teules del Mas, on els seus pares la cuiden com el millor fruit que l’amor i l’aparellament hagi pogut fer brostar... i tant sols a cent quilòmetres la gent s’encaixona entre parets de ciment, ignorant el verd món de la natura i el soroll dels arbres contestant al refilar dels ocells, que quasi es deixen amanyagar.

L’aigua brolla per arreu i la seva constància en el temps han forjat a la roca calcària les balmes. Avui tristes per l’absència d’aquells muntanyencs que un dia en elles sojornaven, acompanyant al remat del que tenien cura.

Sols l’aigua resta. És la mateixa caiguda en forma de cortina que un dia i un altre dia amb la pedra i els esquitxos deixen pas a la llum tamisada pel verd fosc

79 d’aquesta humida primavera.

Dins la balma hi ha que posar-hi imaginació: aleshores, es veu que en un temps no llunyà el pastor amullerat vivia aprofitant la poca obra que necessitaven fer, per acabar el sopluig, que en contrast amb l’ambient de les rodalies, donava un lloc sec i segur davant la inclemència de l’indret.

Masos abandonats i esglesioles sense culte donen pas a que el temps i la falta d’atenció de qui li pertoqui, passin a ser un enderroc molsós, humit i trist, que fa perdre la fe en una comunitat que ens diem civilitzats.

Conec a Ms. Josep, home d’aquesta terra i que el seu bisbe ha sabut deixar-lo a la terra on es troba arrelat. És un especialista dels camins i, sobretot, de les cruïlles que constantment dibuixen el terreny que l’ha vist créixer i adonar-se que l’estima.

Una de les esglésies que en te cura -la de Santa Maria- acabaven de restaurar-la... “gràcies a l’esforç del Consell Parroquial...” Així va dir-nos, però en les hores que després s’ha anava perfilant la seva forta personalitat, no vaig posar en dubte els seus dots per fer-se entendre amb el “Consell Parroquial”... * * * Els camins per sota la carena pirenaica no són pas coneguts per massa gent. És bo?... Al menys no queden destruïts per la presencia de l’automòbil ni dels diumengers, que per gràcia de les autopistes els posen en poques hores fins aquí.

Per manca de camins conservats es perden bonics racons com l’ermita de Santa Magdalena, que per la festa de Sant Isidre -la darrera d'enguany es va celebrar fa pocs dies-, va ésser el motiu de troballa dels camperols de les rodalies, que aprofiten la diada per relacionar-se de nou després de no veure’s des del passat any.

Les cases en aquestes contrades no estan massa lluny unes de les altres, però els mals camins i les voltes que tenen que fer per sortejar les valls i muntanyes, posen més distància entre elles.

Seguint un d’aquests camins enderrocats en molts punts, que ens obliguen a fer us de l’ingeni per poder passar amb el rànger d’en Josep Mª, arribem a un poble petit on ens conten la llegenda del moliner pobre, molt pobre, tant pobre que es veu obligat a ser dolent i mata per robar als caminants solitaris. Un dia va arribar prop del seu cau un d’ells, d’aspecte acurat i modals refinats, que també el va apunyalar per prendre-li la

80 bossa. Abans de morir, el jove cavaller pregà que donés part d’aquella fortuna als seus pares... “uns moliners, molt pobres que deurien estar perduts per alguna d’aquelles valls...”

La vegetació espessa i verda del Bergadà i Ripollès deixa pas a l’Empordà pel camí de Besalú i Castellfollit de la Roca, viles encara de la Garrotxa.

A l’Empordà ja bufa la folla tramuntana. Com sempre, tot ho seca a més del foc, que de tant en tant també l’ajuda. Però hi ha que trobar el seu encant: la manca de bosc deixa veure els pocs arbres i els pobles es dibuixen be i la carena del Bassegoda es perfila abans de la ratlla de França. * * * A Figueres munto a la bicicleta, mentre en Josep Mª pren l’autopista per anar a caure als braços de la seva Maria -l'apotecaria de Cambrils-, que l’espera com un d’aquells cavallers medievals que retornen de les muntanyes de la Marca.

Només vull arribar fins a Roses per comprovar com queda tot el fatu que porto estibat sobre la màquina. Demà ja m’ho prendré més seriosament el començar d’aquesta Ciclada. És diumenge. Ja és nota de seguida pel tràfic que gaudeix tota aquesta costa del golf de Roses els caps de setmana. Per sortir-me un xic de la moguda carretera passo per dins la Vila de Castelló d'Empúries, situada damunt del Puig Comtal amb l’església cardenalícia de Santa Maria i el Palau Comtal. Per més que el nom de la Vila pot confondre, no té pas castell, però posseeix grans cases senyorials amb finestrals gòtics del segle XIV. Pedalejant més enllà, passo per la marina esportiva d’Empuriabrava, deixant els aiguamolls on s'arreceren les fotges i els collverds i aquelles aus que emigren de països més freds per retornar-hi amb les cries nascudes a les nostres terres.

La tramuntana segueix bufant i quan vol em desplaça del meu camí a més de fer-me pedalejar amb més esforç. No em ve de nou -soc d’aquesta terra- i m’ha n’adono, que gràcies a aquest vent del nord, avui el cel es blau, net, es perfila be la ratlla de la mar i queden dibuixades, fent la rotllana a l’Empordà, els turons de El Pení, Sant Salvador, Puig Neulós, les Salines, Bassegoda, el Mont i el Montgrí, que puntegen una sardana als acords de la tramuntana.

Els primers habitants d'aquesta comarca foren els indigetes, gent aspra, feréstega, de vida agrícola i

81 ramadera. Més tard, una vela blanca aparegué per la ratlla del golf de Roses: arribaren els grecs i va començar la topada de dos móns ben diferents, que després d'haver-hi els ets i uts, que eren del cas, es va fer la fusió: "...la sirena es féu un xic ençà.

Un xic ençà el pastor de la muntanya fins que es trobaren al bell mig del pla" Els grecs, que tenien la costum de ballar en rotllana, es van trobar que les muntanyes també s'agafaven les mans per ballar la sardana... i del mite a la poesia, ens ha quedat la llegenda fundacional d'aquesta comarca: "...i de l'amor fundaran la cabanya. Fou l'Empordà!"

Passejar per l’Empordà es gaudir d’una íntima simfonia de colors i sensacions. * * * Roses. I perquè encara i resten els nius de metralladores de la guerra del 36?

Un cop més la trepitjada militar pot més que l’autoritat local. La ciutadella, on es troba l’armament caducat, fou el lloc de l’antic emplaçament de la ciutat grega de Rhodes. Hi queden restes d’una necròpolis i d’una esglesiola paleocristiana i, a més, els francesos, en la guerra del 1792, van destruir una abadia benedictina, portats per aquell esperit anticlerical i iconoclasta que en aquella invasió van posar de manifest l’esperit mal entès de la Revolució Francesa.

Per l’estratègia que el port i la badia de Roses tenia, fou construïda la Ciutadella en temps de Carles V i, des d’aleshores, ha sigut cobejada en totes les guerres que els polítics han organitzat. Tota aquesta història que no figura en les fulles turístiques, ha fet que la Ciutadella estigui en mans de l’estament militar i l’Ajuntament no conte per rés a l’hora d’una estètica decisió.

Va caient la tarda i des de la terrassa del cafè (ah!, no: des de l’snack bar!) s’albira un mar gris d’acord amb els núvols negres que, a la posta de sol dona la perspectiva d’un capvespre embolicat com fa dies acaben aquests darrers dies. * * * Posada a punt la bicicleta i després del cafè del matí, enfilo cap a Cadaqués pel camí de ronda, envoltant el Puig Rom per la part de seré. Trobar-me de bon hora amb una pujada, sempre ho he considerat de mal gust, doncs m’entren intencions de deixar-ho i retornar d’on he vingut. Però la muntanya te això: a mida que vas pujant t’adones que entra una satisfacció dins teu i es, llavors, quan em satisfà haver penjat aquell mal pensament de deixar-ho corre.

82 El golf de Roses i la plana de l’Alt Empordà sota la muntanya de la Verdera, encapçalada per les ruïnes del Castell de Sant Salvador, queden perfilats gràcies a la pluja d’aquesta nit passada i la feble tramuntana, que s’ha entaulat al aixecar-se el dia.

En un recolza del camí arranjat -no en puc dir “carretera”- , no lluny de la Vila, surt un curt camí de ferradura, per on no puc fer passar la bici, i que em portaria a la Creu d’En Cobertella: ací es troba el sepulcre megalític més gran del país.

Segueixo pujant i quan perfilo, un xic més enllà, el Cap Norfeu apareix la imatge nostàlgica d’una masia restaurada enganxada a una enlairada torre de foc. La mar lliure del golf, emmarcat per les Illes Medes, que es distingeixen molt be avui, i el Cap Norfeu, sembla que em dona un respir més de llibertat.

Des de que he enfilat aquest camí al deixar la Vila de Roses no m’he creuat amb ningú. El terreny és de pedra estellada i de tant en tant hi ha un arbre, que em recorda que un temps passat també hi havia bosc. Els antics planers de conreus en terrasses, on treballaven la vinya, que ara fa cent anys la fil·loxera va acabar-ho, donant fe que l'empordanès de la costa tenia cura tant del seu vestiment com de la terra, d’on menjava quan la mar no li deixava calar la xarxa.

La imatge que dona Cap Norfeu és impressionant. Em recullo en la seva contemplació a pocs metres de començar a baixar cap a la Cala Juncols i, així, la visió de la costa i de l’ampla mar s’eixampla per les dues vessants de la carena.

Travesso la riera de Juncols amb l’aiguabarreig amb la riera de la Figuera Negra. Un camí ben conservat porta a la Cala, però me’n vaig per la banda de terra, pel que queda de lo que fou un camí: rocs i més rocs! Revoltes i forts desnivells.

Sol, calor i bufades de tramuntana que, quan em ve “de proa”, no hi ha canvi de marxa que em faci moure del lloc. Primer a peu; després sense la camisa i segueix el pantalon curt.

Les sotragades que rep la bicicleta fan trontollar l’equipatge i en tres o quatre vegades ho he tingut que refer-ho tot, en plena pujada.

Era el moment de pensar amb una barreja de llimonada i cervesa ben fresca..., però no portava ni una gota d’aigua a l’ampolla: un descuit imperdonable.

83 Quan casi no podia més, apareix una generosa font d’aigua fresca: la font de la Dona Morta. Una completa remullada m’ha reconfortat i, fins hi tot, he remullat també la bicicleta perquè s’ho ben mereixia...

Poc després el Coll de la Cruïlla posa fi a la costa i mal camí, que s’ha afegit a la penosa pujada: he passat d’una cota de 50 mts. a la de 250, en un lineal de mil metres per un recorregut de cinc quilòmetres tant sols. Recordo que em deia, aleshores: pujar per un mal camí a peu es pesat; pujar-lo amb bicicleta és molt fumut i pujant a peu portant la bicicleta carregada amb vint quilos... què deu ser?

Ja em trobo enfront la Mar d’Avall, amb Cadaqués més a prop i més enllà el Cap de Creus, el seu far i la Massa d’Oros... i, tot, a la meva mà, com si ho tingués tant sols estirant el braç... Tranquil·lament i fresc m’hi acosto. * * * El Port Aguer em dona la bona arribada amb els porxos a primer terme i el campanar de l’església traient el cap d’entre les cases que envolten la petita cala.

Estem a principis de juny i és nota, gràcies a Déu!, que la Vila de Cadaqués encara segueix endormiscada. Anar en bicicleta és possible sense problemes i aquesta tranquil·litat que es respira per tot arreu, aquest retornar al Cadaqués de fa anys, em decideixen per sojornar-me en la blanca Vila.

84

És el capvespre i em trobo enfront la platja. No n’hi ha pas gent davant del xeringuito des d’on escric aquestes vivències en el paper. Cadaqués reposa. Llum reflectida per les blanques cases que l’envolten.

La mar té el color blau fort d’un passat dia de tramuntana i els pocs vaixells ancorats a la badia es mouen a poc a poc, entre la corrent marina i el feble vent que , amb les hores que passen, va caient per acabar en un vespre calma i estelat. * * * Sortint de Cadaqués només tinc que esforçar-me cinc quilòmetres per arribar, no tant fresc com he sortir, al Coll de Perafita. Mentre vaig pujant val la pena aturarse, doncs des de certs revolts es pot veure com s’allunya la Vila i enquadrar-la, cada cop, en una visió sempre més bonica.

La baixada al Port de la Selva és fàcil i al trobar-me més a prop de la terra, avui abandonada, dels conreus de vinya en terrassa i veure enllà les restes del Monestir de Sant Pere de Roda, em porta a una època feudal, de monjos guerrers, dominant per la por a tot un poble, etc. etc. Ara el poble és lliure... (així ho diuen). Sols depenen del turisme i d’hisenda... és lliure?

I el turisme ha emplenat de xalets tota la costa retallada que la carretera segueix fins a Llançà, deixant veure entre una i altra urbanització, des del far de S’Arnella, tota

85 aquesta mar d’amunt, la del nord del Cap de Creus, que s’albira fins el Cap de Bear, a la Catalunya francesa. * * * En arribant a Llançà sempre passo enfront de l’arbre de la Llibertat, a la plaça Major, que segons a qui ho preguntes té un o altre origen. Avui, mentre l’estava mirant, se m’ha acostat un veí i sense que li preguntés, m’ha explicat que fou plantat en temps dels carlins... i no m’ha sabut dir-me rés més d’aquest gegantí plàtan, quan ombra fa agradable el descans.

Prop de l’arbre es troba la Torre de l’Abat, avui dia lliurada de les edificacions que l’ofegaven. És una antiga torre gòtica del Palau dels Abats, que quan es trobaven massa tristos allà dalt entre els espadats de Roda i les muralles del seu castell monestir de Sant Pere, baixaven a retrobar-se amb les seves amistançades.

A la mateixa Plaça Major, l’escalinata em porta a l’església de Sant Vicenç a través d’una porta barroca. * * * Els cosins Joan i Mª Dolors i Benet i Mª dels Àngels no han pogut ser més amables i gentils em rebrem a les seves cases. A casa d’en Joan i de la Mª Dolors, a Grifeu, m’hi he sojornat, trobant el caliu d’un fi de jornada amb el redós d’una família, que sempre s’agreix i, més, quan per aquestes contrades un va sol, per lliure, i els pensaments es fan monòlegs i el parlar amb un mateix es confon amb el silenci de l’entorn. * * * No massa lluny de Llançà i abans de començar el Coll de Quermançò, hi queda el llogaret de La Veleta amb les seves quatre cases. Per un camí cuidat s’arriba a l’esglesiola de Sant Silvestre, d’estil romànic amb restes d’un absis preromànic.

Mitjançà el Patronat existent a la Vila de Llançà, té lloc en un cap de setmana del mes de Maig, l’aplec que fa reviure el temple i les rodalies, a més de no pedrers l’estimació per les velles pedres, símbol d’una cultura que ens pot ajudar a sobreviure avui dia.

Sigui per l’esforç de la pujada o per somniar amb temps de llegendes i contes d’infantesa, sempre que arribo al Castell de Quermançò tinc que passar-hi una estona entre les seves

86 ruïnes, despulles d’una època llunyana, de la que formaven part aquells nobles senyors i dames, que avui ningú recorda.

Pot ser que també ajuda a aturar-me l’esperança de trobar el tresor, que la castellana va amagar quan el castell va ser conquerit després de descobrir-se les sortides de bandoler que feia per poder afrontar la dissipada vida del marit.

Recordo que la meva avia de Portbou em recitava: ... per haver ignorat un dia que el pa amb nous era millor, vaig perdre la senyoria del Castell de Quermançò.

Sense tresor però espavilat pel repòs, retorno al camí ral que em condueix cap a Garriguella, desitjant trobar un bar on pugui prendre el cafè del matí, doncs tant a Llançà com a La Veleta ho he trobat tot tancat.

Volia anar a Sant Quirze de Colera passant per Vilamaniscle, però abans de posarme al camí ho he preguntat a un guarda rural, que m’ho ha desaconsellat per trobarse molt malmesa la pista degut a les darreres pluges.

La meva intenció era fer aquesta travessa pel Coll de Banyuls -un dels passos de la diàspora republicana en la desfeta del 39- i entrar a França oblidant-me de la frontera política.

Amb l'estómac buit passo per Delfià (església romànica de Sant Romà), Rabós de l’Empordà (cases del segle XVIII i església fortificada de Sant Julià), Espolla i les seves vinyes, Sant Climent de Sescebes (amb records de fa 50 anys per haverhi passat la guerra del 36 i el despertar de la meva adolescència), Capmany (amb els seus dolmens i menhirs) i entro a la carretera N-II... la disbauxa!... Direcció a França ... i segueixo amb l'estómac buit, per no trobar una mísera taverna oberta.

No havia passat masses quilòmetres dins la tabalada carretera, quan m’he creuat amb un cotxe dels feliços anys 20 amb els ocupants guarnits a l’estil de l’època, anglesos, als que he saludat amb tocs de la botzina, que porto al manillar de la bicicleta en lloc del carrincló timbre reglamentari. L'entusiasme d’aquells viatgers

87 també s’ha semblat al meu i el posat flegmàtic dels cromosomes britànics s’ha esvaït per uns moments.

A la Jonquera, 40 i pico de quilòmetres de la sortida, he pogut trobar un bon entrepà de pernil amb tomàquet i un “xampú”, que m’han fet aixecar l’ànim deteriorat fins aleshores.

Poc després de la Jonquera i a la vista del la Bellaguarda (el fort de Vauban a el Pertús) he cercat la font de l’hort de la Canal, on m’hi he banyat a gust amb aquella aigua fresca i abundosa, que aquesta primavera ens regalen les aigües de muntanya.

Com sempre els guardians de la frontera, d’una i altra banda de la ratlla, m’han deprecia’t olímpicament: anava en bicicleta i he passat sense aturar-me. Encara rai, puix no porto mai cap document d'identificació quan faig aquestes ciclades...

* * * A partit del Pertús ha sigut un passeig fàcil i gens d’esforç. Passant per Sant Genis de les Fonts i per Sant Andreu de Sureda ho he aprofitat per contemplar, un cop més, els respectius temples parroquials, obres mestres de l’art romànic.

Més enllà, Argelers i el Càmping, on he trobat al seu simpàtic propietari que m’ha introduït dins la seva família al conèixer el meu catalanisme. He tingut que fer de ginecòleg (de la seva dona), de psicòleg (per relació pare - filleta única... de 27 anys i de bon veure) i de planificador familiar, naturalment, d’aquesta filleta de 27 anys, de bon veure i, segons sembla, té dificultats de controlar les hormones...

88

També m’ha fet quatre lletres pel seu cunyat, batlle de Sallagossa, a la Cerdanya Francesa, que ...et rebrà molt bé i content sabent que fas la Ciclada seguint la antiga frontera catalana... i una altra nota per un caporal de la policia de París (...però, monsieur, no tinc pas intenció d’arribar-hi!), que escriu les cançons de Gilbert Becaud...

Amb tot això, eren les tres, apres midi, i encara no havia menjat res més des del entrepà de la Jonquera i portava uns 80 quilòmetres a les cames com qui no fa rés.

Argelers no deixa de ser avui dia el Salou d’aquesta costa de sorra, on tants catalans van deixar-hi la pell, reclosos en aquells camps de concentració, que els francesos de París van organitzar en el 1939. * * * Abans de pujar a la bicicleta, el bon jan del càmping m’ha invitat a prendre un cafè-cafè francès amb galetes que... t’aniran molt bé per l'exercici...

Hem acabat d’arrodonir la conversa i pel camí de la costa amb sorra em portarà, pedalejant jo, a Salses, primera fita d’aquesta Ciclada a l’entorn dels Països Catalans de Jaume I. De Barcarès he enfilat la carretera interior, passant per Sant Hipòlit, que conserva trossos de muralla amb l’opus spicatum. En certes construccions noves d’aquesta població intenten reviure l’opus spicatum, encara que no pas amb massa encert.

Per fi, Salses el Castell. Es la Vila del nord dels Països Catalans, és la “Porta Catalana” on he arribat, poc a poc, amb la bicicleta, barrejant un cert romanticisme amb fantasia, de molt poc tocar peus a terra, però que gaudeixo molt al veure de prop la gent i el paisatge on es desenvolupen, entre el contrast del bosc i la sorra, la vila desperta i la quieta, adormissada al peu d’un penya-segat amb roques que no s’aparten.

Salses el Castell. Neta i polida Vila que ja té connotacions afrancesades: Cafè de la Paix, Hotel de la Loge, cafè du Comerce, plaça de la Repùblique...

Em trobo amb l’amabilitat del seu Batlle, del Tinent d’Alcalde, del personal de l’Hotel de la Ville, que em posen unes lletres,

89 segell de la Vila i firma per donar fe de la meva arribada a la Porta Catalana, que em repeteixen molt cofois les simpàtiques autoritats que m’han rebut en el pompós Saló d’Actes de la Mairie. He ací l’escrit:

De Fraga à Maó, de Guarda Mar à Salses méme si l’on nous a fait des frontieres sur les Pyrenneés, nous sommes et voulons rester Catalans. Mémes racines, mémes Fréres et nous sommes fiers Roudieres Georges adjoint au Maire de Salses La nostra Vila si anem pel mon un dia sabreu el que ella val com es dolça, l’ombra del porxo paternal * * * Es nota molt l’empenta que té aquesta Vila per no apartar-se del fet Català.

M’ha explicat Monsieur Rondieres, que han fundat l'Associació Porta Catalana de la que és Vicepresident l’Honorable Senyor Jordi Pujol i que el proper dia 27 tindrà lloc una reunió constitucional amb missa en català i un dinar de germanor. Tot aquest moviment es fa per aixecar un monument-porta per donar fe que ací comencen els Països Catalans i que, es vulgui o no acceptar, nosaltres som catalans...

Només faltava, com a taló de fons, el cant dels Segadors i ja la tenim muntada per fotre fora als botiflers de torn mitjançà un cop de falç...

90 Ara bé, no puc dissimular l’esgarrifor, que em passà per la pell, al apreciar aquest sentiment d’una català i dins el marc d’un Ajuntament on la bandera francesa i el bust de la República, encapçalaven aquest moment, per a mi històric, emotiu i ple de nostàlgia cap a un temps llunyà i que no tornarà mai més. * * * El Castell-Fort de Salses. És una construcció que, a part de certes consideracions a fer alienes a les intencions que porto, em crida l’atenció el fet de que es troba enfonsat respecte al terrenys que l’envolta. No n’he vist cap més amb aquesta situació tant poc estratègica.

Per un dels camins que em retornen a la Vila, m’he arrecerat a una font on estant esculpides aquestes lletres: “II Congrés Internacional de la Llengua Catalana El seu doll arruixa l’herba al rodador i mai no s’afluixa sa viva abundor” Josep S. Pons No sé pas si aquesta font és la que va donar lloc a la situació de la Vila en temps dels romans, la Salus Fontis. Tampoc es perd rés si un s’ho creu i s’embolica en boniques històries que es conten i no fan mal. * * * Encara resta de l’estada a Salses, l’Hotel de la Loge on m’allotjo. Té un regust d’Art Nouveau, amb els seus grans miralls, part d’ells pintats, plafons de fusta treballada, cariàtides aguantant part del sostre que també té enteixinats que el guarneixen.

Per uns esglaons es puja al menjador, limitat per unes cancells de ferro treballat i boles daurades. Prop de la meva taula s’hi troben plats penjats a la paret on llegeixo: Les femmes comme les diputees font leurs fortune à la chambre En amour, il faut une préface plus lungue que l’ouvrage Fair l’amour avec una femme en chemise c’est savourer une orange sans l’èplucher

91 No he arribat a conèixer a l’amo de l’Hotel, però em sembla que deu ser molt caxondo.

Eren les deu de la nit quan m'han invitat a sortir del restaurant perquè anaven a tancar. He anat a donar un tomb pel poble i cap ànima en pena he vist. Assegut a un banc de la Plaça de la República (no faltava més!), la tranquil·litat m’envolta. Un gos manyac se m’acosta i més enllà una parella es petonegen sense deixar espai per prendre un xic d’aire: enfocant fisiològicament la situació, crec que és la forma més adient per acabar al paller...

Tot és silenci que invita a retirar-me. Bona nit, Salses el Castell! * * * Cel gris i tot molt enfosquit. Però sempre hi ha algunes clarianes a migdia, que em donen la impressió que m’arribarà una mica de sol.

Amb tot i per precaució del xàfec anunciat pels núvols i pel fred que fent camí en bicicleta vaig agafant, em poso el impermeable de plàstic i així quedo resguardat.

Els primers quilòmetres sempre em resulten pesats, noto les cames dures i se m’encarcaren un xic amb el fred humit del dia d’avui.

Al passar per Ribesaltes entro a saludar al Mariscal Jofre: té el seu monument a la Plaça Major muntat a cavall, que em recorda al general Prim empunyant l'espasa al mig de la seva Plaça de Reus. Per què es fan monuments als militars? Per què han perdut o guanyat aquella batalla?

En les guerres no hi ha herois, només supervivents.

Aprofito el pas per aquesta plaça per canviar sous espanyols per francs, ja que el banc es troba enfront del cavall d’en Jofre, el supervivent. * * * Vaig fent camí per aquests terrenys on es conrea la vinya i en cada Vila s’han format els cellers i cooperatives on casi regalen el vi: i, doncs, per què és tant car en els restaurants?

El pas per les carreteres veïnals és tranquil, però en quan passo a la N-116, la que enllaça Perpinyà amb Montlluís, qué Déu m'empari! Només em queda aquell tros d’asfalt que hi ha entre la ratlla blanca de la vorera i la cuneta: i no discuteixis, perquè pots anar-hi a parar sense contemplacions. * * *

92

No hi trobo res d'interès i em manca el factor humà de l’entorn en aquesta carretera de pas, que m’obliga a portar una marxa massa accelerada i com sempre vaig pujant, sempre estic pedalant. Em canso i m’aburreixo.

En arribar a la Vila de Vinçà decideixo anar a cercar el Càmping Municipal, situat en un bonic indret, al costat del llac, artificial, amb molts arbres ploraners i espès bosc barrejant l’oma, la moixera i el faig amb les cervellines, violes boscanes, crespinells i algun botó d’or, que fa joc amb les roselles i gencianes, que han deixat créixer per fer més bonic.

A més, estic sol. Avui l’han obert: principi de temporada i dóna bo anar als càmpings perquè es troben ben pintats, nets, tot al seu lloc, no hi ha gent i els serveis estan de primera, no manca l’aigua calenta i puc triar el racó més adient per estar-hi millor.

La Vila de Vinçà és petita, sembla de bon viure i no si veuen problemes. També té la seva església amb retaules a les capelletes laterals, que si desitges veure-ho millor, només cal que posis dues monedes de 2 F i el retaule escollit queda il·luminat.

És pot admirar la Mare de Déu dels Dragons, d’acusada influencia francesa, del segle XV. És un exemplar únic entre les marededéus pirenaiques pels dos rèptils

93 posats als seus peus (la Mare de Déu del Claustre, de Solsona, esculpida en pedra, Maria posa els peus sobre dos animals fantàstics, no identificats, i la Mare de Déu del Museu Episcopal de Vic, de fusta, té sota els peus dues bèsties tampoc identificades).

La de Vinçà és de fusta i daurada amb tela aplicada. La túnica de la Verge, cenyida a la cintura, perfila la forma dels pits en un gran naturalisme; vel blanc i testa coronada. L’Infant es troba assegut sobre el genoll esquerra amb els peus descansant sobre la falda de la Verge. Porta corona, beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra sosté un llibre tancat recolzat en el genoll.

A la Casa Durant d’aquesta Vila, s’hi troba una Verge romànica del segle XIII que pertanyia a la Capella dels Preveres. Està asseguda, porta túnica, vel i mantell verd.

No té pas corona i els braços estan trencats. El Nen està assegut al bell mig de la falda, com casi totes les imatges romàniques. * * * El Cafè de la Paix (nom molt repetit a França) guarda aquell regust de molts cafès de poble francès amb els seus vells bevent un got i altre got de vi del país, mentre altres juguen al canari o a la botifarra i cap parla de política ni de capellans. A mida que les hores passen i els jocs decauen, coincideix en que entra més personal al local, les converses es fan curtes, sense lligar.

El capvespre ha quedat trist, el cel enfosquit: no podré veure els estels reflectits al llac que m’han posat enfront de la tenda de càmping. Aquest llac té el seu encant.

Tot l’indret s’ha construït a l’entorn d’un embassament que li han fet al riu Tet i una prolongació de les aigües retingudes s’ha ficat dins el poble, creant un terreny del que han sabut treure’n molt bon profit, tant per la urbanització que s’hi ha fet com pel parany, mig salvatge, que s’ha donat al bosc càmping.

A l’hora francesa m’he deixat caure en el restaurant, l'únic que he trobat. No té cap interès arquitectònic. La petita filla de la mestressa fica els dits a tots els plats de crudités situades en el carret on s’ha mostren. M’han caigut molt bé: no he deixat que la nena s’hi acostés i, a més, no havia dinat. L’steack que m’han anunciat no era més que una hamburguesa, amagada per la muntanyeta de patates fregides que l’acompanya. Per postres, flam de la casa i demano “una copeta d’anís del mono”...

La mestressa em posa cara estranya...

- Al menys, que sigui un anís català...

- Serà anís d’Andorra!...

- Bé, també és un País de parla catalana...

Estic paladejant els graus d’alcohol d’aquest anís d’Andorra, quan de cop es trenca l’encís quiet del saló menjador, en arribar set femelles de mitja edat per amunt, un barbut amb cara d'intel·lectual i un jovenet que no pare de anar petonejant a les femelles. Un galliner esperonat per un gall de pota negra no tindria rés que veure amb el parlar sorollós d’aquest grup de parisencs, que no comprenen que és la salade catalana... o perquè es parla català en aquest poble... És ben veritat, que per tot arreu couen faves: sense cap més comentari, doncs vaig per aquest món en so

94 de pau; veig que París i Madrid pateixen el mateix mal de ventre i cauen lluny de Vinçà.

Un xic més enllà i en una taula raconera seuen una parella molt discreta. Si no fos que ella té una expressió molt bonica, no hi hagués caigut amb la seva presència. A més de ser bonica, té un posat trist, no diu rés en tota l’estona ni li contesta al seu company. Deuen haver tingut una brega. Pot ser que tot s’acabi amb aquest sopar. És trist pensar amb un amor que s’acaba. De totes maneres, no crec que l’amor s’acabi. Si així succeeix, és que no hi havia amor. L’amor no se sap pas quan ve, ni quan se’n va...

- Bah!, noi, canvia de rotllo..., em dic a mi mateix. És fàcil fer-ho. El riure parisien i agrícola de les femelles de la taula gran posa la música de fons, que fa desagradable l’ambient. Per això demano la nota i me’n vaig al Càmping. * * * A darrera hora d’ahir, vaig recordar que d’aquí a la frontera hi havia el tren groc i quina idea més bona vaig tenir!

Així és que aquest matí a 2/4 de 9 tenia el bitllet i muntava, bici i jo, a un formidable tren, que feia enveja a molts de castellans.

- No es permès pujar-hi la bici, però... pugi, pugi... - m’han dit tant el cap de l’estació (una xicota ben eixerida) com el cap del tren - Merci!

Val la pena viatjar amb aquest tren que recorre el Vallespir i la Cerdanya Nord. Es gaudeixen d’uns paisatges que de cap manera ho hagués pogut fruir des de la bicicleta. Ressegueix tota la muntanya, corbes i més corbes, passant per estrets congosts, caigudes d’aigua, terreny verd i amb bosc, però els arbres no tapen la perspectiva que des d’aquestes altures s’albira.

En arribar a Vilafranca del Conflent he fet transbordo al veritable tren groc, típic de muntanya, pocs passatgers, net i on també m’ha dit el cap que no era permès pujarhi velos, però que la pugés prompte perquè ens anàvem...

- Merci, merci! ... i de pressa tornava estar assegut.

95

Vilafranca del Conflent, amb el seu castell allí amunt, el vam contornejar per la banda de tramuntana, perfil que no es pot veure passant per la carretera.

Avui era un dels privilegiats, pocs, que he pogut fruir d’unes vistes, que sempre recomanaré als amics que passin per aquí... en bicicleta: - Agafeu el tren groc.

Fins a Oleta, el massís del Canigó ha estat a la guaita del nostre recorregut. Encara una mica de neu s’hi troba en el cim. Penjat a la muntanya d’enfront queda Jujols, que com totes aquestes viles de per aquí dalt, la seva església romànica de l’escola d’Arles, treu el cap.

Anava d’una banda a l’altre del petit tren volen captar tant sorprenent paisatge i no donava l’abast.

Ara passem pel Pont Sejourné, que és un elegant viaducte que porta el nom del seu enginyer-dissenyador. Per aquests indrets s’acaben les vinyes i apareixen els cables de les explotacions de les mines de fluorita.

-----

Travessem una gran vall sobre el Tet, després de passar per les viles enfilades de Sant Tomàs i Prats-Balaguer i es passa pel pont suspès de Gisclard, que fou l’altre enginyer que el va idear i dirigir la seva construcció fins que morir d’accident en una de les proves abans de passar el primer tren de la inauguració, amb les autoritats de sempre, que emocionats o no al recordar-lo, es va exterioritzar el seu mèrit assentant una pedra-monument a la carretera on passen els cotxes sense adonarse’n.

96

A ritme de tren anem pujant fins a la vila de Bolquera, on es recorda que és l’estació més alta de la França: 1592 m. Em entrat a la Cerdanya Nord. El paisatge és ampli, l’avet és el primer arbre i els terrenys pedregosos, amb aparença mítica per la grandària dels rocs deixats al descobert, fan presència fins arribar a La Guingueta, on baixo content d’haver agafat el tren groc, doncs l’esforç de la pujada no m’hagués deixat assaborir el paisatge.

* * * La Guingueta, Bourg-Madame dels “Francesos de París”: turisme de pas i per això també passo de llarg i per la frontera, un cop més, no hi ha ningú que em faci cas: policia o duaners.

Puigcerdà. Vila molt atabalada per ser cruïlla de camins catalans i francesos i, per si fora poc, a través del túnel del Cadí els barcelonesos si perden sovint. M’hi passejo. La torre del Moro és lo que queda de la demolició de les fortificacions fetes pel Duc de Noailles durant la guerra dels Segadors. A la Plaça de les Monges s’albira bona part de la Cerdanya des del mirador i tot pedalant passo per la Plaça Major, porticada i amb cases renaixentistes. M’he aturat en el Museu de l’Institut d’Estudis Ceretans on s’exposen documents, restes arqueològics, gràfics i noticies per conèixer la vida i el passat de la Vila i de la seva comarca.

He entrat a l’església de Sant Domènec on es venera la imatge de la Mare de Déu de la Sagristia, o “de la Llet”, que és una copia de la imatge que fou destruïda el juliol del 1936. El tipus iconogràfic de les marededéus lactants estan representades per la de Meranges, la de Tarragona, la pintada en l’església de Palau de Cerdanya, la de la Pobla de Claramunt i la de Puigcerdà entre moltes més.

La de Puigcerdà seia en un setial amb quatre muntants acabats en poms. Portava túnica i mantell que la cobria del tot, no deixant veure més que el pit dret que premia amb la mà dreta, mentre que amb l’altra aguantava el Fill, que seia de perfil sobre el genoll esquerra de la Mare i premia el pit. Es datava l’escultura a finals del segle XII o principis del segle XIII.

97

És migdia i encara no he menjat rés des d’ahir el vespre. És nota que vaig per lliure i l’estómac també passa de tot...

Al retornar a la carretera m’aturo a la vorera del llac -artificial i de postal!- i un xic més enllà trobo un restaurant, que per reflexa, soc molt primitiu, se’m desperta la gana: entro.

* * * El Càmping de Bellver m’acull amb totes les comoditats que té la dita baixa temporada, és a dir, poca gent i amable, propis de cap de setmana.

Després de la dutxa i de la becaina és capvespre i, aleshores, aprofito per anar amb la bicicleta, descarregada de les sàrries, a donar una volta per la Vila on celebren la Festa Major. Intento retrobar-me amb l’amic Ramon i m’adono que no ha deixat el costum de treballar: em diu la veïna que no vindrà fins el primer de juliol.

M’arribo al pla de Talló on s’aixeca l’església de Santa Maria, que fou seu d’una canongia agustiniana entre els segles XI i XIV i lloc de residència del Degà de la Cerdanya. Edifici romànic del segle XII amb torre del segle XVI. Apareix el lloc en l’acta de la consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell l’any 839 i per la seva situació geogràfica sembla que tenia importància estratègica al trobar-se prop del Castell del Puig de Tallo, l’actual Vila de Bellver.

L’església està presidida per la imatge de la Mare de Déu,

98 l’única de la Cerdanya que es venera en el seu lloc. Amida 89 cm. i està asseguda en un tron amb quatre muntants de secció quadrada amb un adornament polièdric, portant vel, túnica i mantell-casulla. L’Infant, proporcionalment massa gran, seu al bell mig de la falda i porta una corona adornada de lliris estilitzats. La mà dreta sembla que hagi estat restaurada doncs porta els dits recollits quan, habitualment, deurien de beneir.

Aquesta probable restauració se suposa perquè la descripció que fa Camós, en la seva obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña. Girona, 1772.“, sobre la Mare de Déu de Talló, no és correspon pas amb l’actual. Podria ser datada entre els segles XII al XIII. Retornant a la Vila, passejo pels seus racons ben conservats, encara que es nota que sobre la torre de comunicacions en un edifici de ciment i ferro encapçalat per una antena parabòlica del més antiestètic que és pot dissenyar.

Els gegants i els nans posen la nota tradicional a la Festa Major, que es celebra en aquests dies, amb firataires, curses maratonianes i tir al colom... Els concursos de pesca de la truita ho deuen deixar per quan arribi l’amic Ramon Monegal.

La tarda s’acaba. El paisatge de la Cerdanya va prenent la foscor d’una propera tempestat de muntanya com tots els darrers capvespres m’ha ofert aquesta primavera pel Pirineus. Em crida l’atenció uns cirrus tenyits de rosa. Els cúmuls en resclosa descarreguen l’aigua i aprofito el recer d’un hotelet prop del càmping per sopar en mig fels caliu dels nois de Berga, que han portat els gegants i capgrossos a la Festa de Bellver. El cafè i l’anís el prenc a fora, per allunyar-me un xic del batibull de la gresca de germanor.

La tenda en el Càmping m’acull després d’una jornada plena de sensacions i experiències molt satisfactòries. * * * El cel blau de la Cerdanya, quan els núvols han fugit deixant entrar l’esperança d’un dia assolellat, dóna un optimisme a l’esperit, que arriba a tots els racons del cos. Em sap greu anar-me’n d’aquest indret on em trobo bé i es acollidor, però vull aprofitar el bon dia per avançar uns quilòmetres més, doncs hi ha perspectives meteorològiques d’una setmana plujosa, en tot aquest Pirineus, que em desfarà el programa embastat que tinc fet.

La carretera que voreja al riu Segre està feta de nou des de Bellver i la bona pista em permet una marxa regular, que és nota pels pocs canvis de plats i corones que tinc que fer. Això dóna lloc a poder-me perdre pel

99 paisatge, que des de la bicicleta o reposant en un racó bonic, el gaudeixo a gust. És diferent del de la vessant nord del Pirineus, però també té el seu encís amb els jocs d’aigua que el Segre, abundós en aquesta època de l’any, rega als xops, desmais roquers i tot l’enquadra natural que aquesta Vall posseeix.

Fins i tot és discutible el nou Poble de Bar, que fou arrasat pel darrer aiguat que va patir la comarca. No quedà pas rés de l’antic llogaret i ara han fet un nou veïnat, funcional, campanar de ciment i ferro vist.

Queda bé? Tampoc hagués estat bé construir una vila a l’estil del “Pueblo español” de BCN, imitant construccions primitives amb tècnica moderna i, sobretot, per mans de personal d’importació, alienes a les característiques de la gent del país. Però... uns racons on fer créixer plantes i arbres pel mig de tant ciment fred i gris, hagués fet perdre un xic de la fredor que respira aquesta nova vila. És sorprenent l’estranya sensació que dóna trepitjar els carrers d’un poble deshabitat. Sols en uns baixos hi restava tancat un gos cridaner. Encara no deu haver sigut lliurat oficialment als seus habitants... M’agradaria tornar-hi de nou, quan la vida retorni a aquestes carrers, limitats per parets de ciment que encara es nota tendre...

Per tota aquesta ribera del Segre s’hi troben habitatges amb vida, sigui penjats a les vessants de la muntanya o a prop de la carretera, a la vorera del riu, esperant que un altre aiguat els esborri. És trist veure els Banys de Sant Vicenç. És un imponent edifici de principis de segle, buit de vida però es noten les petjades d’un temps, que no perdona l’abandono en que s’ha deixat. * * * La Seu d’Urgell té llocs per admirar mentre passeges pels seus carrers. El claustre romànic, l’edifici del Deganat, l’església romànica de Sant Miquel i, si entres a la Catedral, es pot veure la imatge romànica de la Mare de Déu d’Andorra. Molt a prop s’hi troba la restaurada església de Sant Domènec que, actualment, forma part del Parador. No he pogut identificar el carrer on hi ha la Farmàcia Mallol de línies racionalistes.

Llàstima que en els pobles, i perquè no a les ciutats?, s’han deixat de fer carrers porticats, doncs dóna un ambient acollidor. El preu que es paga avui dia el terreny per metre quadrat deu imposar al propietari/constructor la norma en que es construeix avui dia. Sense adonar-me’n i mentre ho estava pensant, m’he assegut al vetllador d’un dels cafès del carrer Major... porticat.

100 És evident que la ciutat necessita un desviament de la carretera que ve i va a Andorra. Clar, que és diumenge i cotxes, motos i autocars passen cap a les Valls sense consideració. He tingut el poc seny de dinar en un restaurant a la vorera de la carretera i he viscut la seqüència d’una pel·lícula neorealista... de mal gust: a tongades el menjador s’omplia de gent xarnagada, desagradables olors -barreja de perfum recent comprat a baix preu i suor de dona-, indiferència a la capacitat del local, crits per parlarse, anècdotes de contraban d’anar per casa, etc. I quan es buidava el local, abans d’estabilitzar-se l’atmosfera, una nova tongada de carn fofa era de nou reposat per un altre autocar, que deixava el motor en marxa per facilitar la contaminació...

En quan he pres el darrer mos he fugit d’aquest decorat i m’he refugiat a un cinema que he trobat sense cercar-lo. Era el més vell dels assistents a aquella sessió: ple de mainada. Hi he entrat no sabent quina pel·lícula projectaven i al veure’m rodejat de tanta criatura m’he disposat a passar l’estona fent una becaina. Però no ha sigut així, doncs m’ha distret molt l’americanada tipus Disney que han projectat. M’ho he passat molt bé i crec que he sortit més nen d’esperit que molts d’aquells noiets. * * * La nit ha plorat. Deuria estar molt trista. El fi gotejar de la pluja, sorollava sobre la tenda protegida amb un plàstic durant tota la foscor. La temperatura ha baixat a 4º -ho he sentit per l'emissora local- i la humitat era del 100%.

Dins del meu cau estic bé, calent, resguardat pel sac de ploma, tranquil no hi ha ningú més en aquesta part del càmping- i la música suau que escolto acaba per ambientar-me. Això fa que fins que el sol no escalfa l’entorn i eixuga la tenda, no trec el cap.

Les 9 del matí amb el cel blau sense núvols de cotó, em donen ànim per seguir en aquesta ciclada, que poc a poc recorro el camins de la Catalunya, tant diferent d’una part a l’altre i tant canviant de personal i manera de fer, que em sembla que traspasso tantes fronteres com pobles he creuat. És nota molt aquest canvi en el personal d’importació, que amb la seva idiosincràsia i veure’s sol·licitats, no controlen certa agressivitat envers el país on han trobat el redós i el treball que cercaven. Del resultat ens queda una barreja de mal gust i de manca d’entesa entre dos pobles i dues cultures. Dóna la impressió, en certes

101 comarques on es van buidant d’indigetes, que els que queden tenen totes les de perdre (cultura, costums, arquitectura local, idioma, etc.) davant la massa de fora.

Els governadors locals ho toleren per allò “una persona, un vot” i el govern de més amunt ho fomenta: es treuen un pes de sobre.

El passar per la Cerdanya Nord i el Vallespir he observat com aquella gent te cura del terreny, de la cultura autòctona, de fins on poden arribar els estrangers... i, penso, que son pobles civilitzats i estimen la democràcia, tan o més que nosaltres... * * * Només son vint quilòmetres els que em separen d’Andorra la Vella sense cap respir de baixada per deixar de pedalejar. Els racons amb les esglesioles romàniques, els salts d’aigua i els vells ponts respectats i apartats de l’asfalt gris de la carretera, em donen el repòs per neutralitzar el petit esforç, agradable fins i tot, per arribar a aquestes Valls.

Avui no és diumenge i els carrers casi buits de gent i cotxes deixen pas a l’home tranquil, encara que sempre n’hi ha de diumengers endarrerits que s’obliden que els ciclistes també tenim dret de circular.

Coneixia el Càmping, que es troba a la vorera esquerra del Valira. Està ben cuidat i com sempre en aquest temps d’entre dues temporades, no hi ha massa gent. Penso quedar-m’hi algun dia més per reorganitzar l’equipatge, neteja a fons, reposició de material, repàs de la màquina, etc.

La tarda i la nit fou remullada del tot, sense una clariana per deixar que s’eixugués la bugada. Tot el terreny a l’entorn de la tenda és un llac i l’interior de la mateixa m’ha quedat inundat, trobant-se els paquets i les sàrries “en remull”. Veient-me en el deplorat estat en que em trobo, m’he ficat a la dutxa, vestit i amb les xiruques dins d’ella i, així, tot ho tingut net de cop.

No hi ha perspectives de que el temps millori: “...una gota d’aire fred està situada sobre Catalunya i no deixa entrar l’anticicló de les Açores...” Traduït aquest part meteorològic vol dir que estarà plovent tres o quatre dies més.

He dedicat part del matí perdent-me pels comerços d’Andorra veient les repetides ofertes del mateix material i diversos preus. També m’he adonat que se sent parlà més castellà que català en les botigues. Es possible que dins d’uns quants anys no s’arribarà a parlar català: els homes del país se’n van de les Valls i les dones, que es queden, es casen amb forasters i els fills d’aquests matrimonis parlen la llengua dels invasors

102 d’Amèrica... Tot s’explica! Així és com arribarem a la castellanització d’Andorra... i de Catalunya? Déu ens empari.

Em trobo que el talonari de xecs no em serveix a Andorra i al no disposar de fondos en metàl·lic i al tornar-se a posar fosc el cel, amenaçant pluja i pedregada, com ho ha fet, decideixo anar-me’n a cercar terres més seques, on no tingui que repetir una altra nit com la passada amb la tenda inundada. * * * Començo a rodar carretera avall, quan de cop aigua i calamarsa cauen d’un núvol fosc que feia estona no treia l’ull de sobre meu. Pocs quilòmetres han sigut, però renoi! he quedat ben xop.

Com sempre la duana i la policia no s’han fixat del meu passar amb la bicicleta: no deurien pas saber aquell acudit de la frontera, la bicicleta i el sac de sorra.

El camí és bo, tant per la pista com per les poques pujades que trobo, ben dosificades i de poca pendent. Així és, com sense presses, a una mitja de 20 quilòmetres per hora, arribo sense problemes a la vall de l’embassament d’Oliana, on encara queden racons que se’ls hi pot treure el seu profit, deixant a banda els enquadraments de postal acaramel·lats. L’aigua, posada per fer bonic... i fer electra, dóna reflexes molt cridaners i ben perfilats que quan els núvols de cotó fluix treuen el nas per la carena de les muntanyes, també fan bonic en aquest capvespre.

Aquest recorregut per la vorera del pantà d’Oliana l’he arribat a fer pels tres darrers camins que l’han creuat: per la carretera d’abans de l’embassament; quan l’aigua va anant inundant el paratge es va fer la “nova” carretera (que només fou “nova” quan aquell caudillo la va inaugurar); i, avui, amb la rectificació que s’ha fet pensant (quines il·lusions em faig!) amb els ciclistes com jo, posant-nos voreres per no prendre mal... Gràcies Honorable Conseller o Ministre de Carreteres!

Després del pantà em paro a un Hostal del camí on em donen “taula i llit per aquesta nit”. * * * El menjador de l’Hostal. Difícil de ficar el nas en cada persona que entra i s’entaula amb una rutina que sembla que són de la parròquia. Quasi tots parlen castellà i donen la impressió que pertanyen a un estament oficial.

El primer que s’ha entaulat és un mestre i és maño, que ha fet el reciclatge. Sembla tocar peus a terra i hagués pogut ser un executiu agressiu i amb empenta. No em resulta simpàtic (perdoni: no puc evitar-ho). També és el primer que s’aixeca de la taula i amb un gest d’adéu, molt suficient, traspassa la porta, se’n va.

103

En una altra taula de més enllà s’hi han assegut tres homes. Castellans? Andorrans, tampoc. Un d’ells parla català de tant en tant: deu ésser d’aquesta terra. No sembla pas que estiguin aficionats al futbol, perquè l’amo de l’Hostal ens ha vingut a donar la noticia televisiva de que Itàlia guanya per 1 a 0... i tots ens hem quedat sense immutar-nos: m’ha sabut molt de greu pel gest amable de l’hoteler.

En una altra taula hi mengen dues persones. També homes. És que les dones no viatgen per aquestes contrades?... No sé pas qui poden ser. Tampoc m’hi he fixat massa perquè la cambrera entra i surt i poso més els ulls en ella, que les orelles en aquells homenots.

La cambrera. De moment és l’única dona que passa i torna a passar pel voltant meu.

No està malament, per veure-la, vull dir! Una mica gros el pandero i més amunt, la cintura, va augmentant el diàmetre. Encara més amunt, els pits ja donen lo seu.

Quant m’ha dit el que hi havia per sopar, no he entès el segon plat i al fer-li repetir: - És vostè un xic curt?

- Què se’m nota molt a primer cop d’ullada?

Després no he sigut tant curt i ja l’he entès: carn o sardina. He triat la carn al fixar-me més a prop amb ella, doncs sempre em porto més pels reflexes subliminars.

Vaig quedant-me sol en aquest espaiós menjador, que amplien pel fons. Un a un s’aixequen i s’han van com si entre ells no hi hagués res que els uneixi. Hem quedo com quan he arribat: en blanc sobre la vida i miracles dels companys de menjador.

Ara surt del cau de la llar familiar la mestressa. Se li nota que és la mestressa...

Pleneta, alta, ben plantada i posada. No fot res, passa sense dir tampoc res i al caminar, dissimula malament que l’artrosi ja l’hi ha fumut mà. No, clar, és la ronyonada de les dones... De cop es fa vent amb un ventall de colors de fira: deu haver entrat a la menopausa. Quan es troba amb el marit -l’amo- no es diuen res: com passa amb les parelles “normals”, deu fer masses anys que estan casats.

Tothom triturat... i, jo?

Em trobo be, content i sense maldecaps. Desconec a la gent que em rodeja i em desconeixen. Ara el temps és estable. El cel es veu punxat pels estels que llueixen clars per entre els pocs núvols, que ajuden a pensar que demà potser no plourà. No he sentit la previsió del temps: així podré anar a dormir més tranquil. Noto els quilòmetres a les cames i el vi del sopar a les parpelles. Em desitjo bona nit: estic sol.

104 * * * - Esmorzar continental?

- Si. Em va be...

Dues llesques de pa de pagès torrades, magdalenes, mantega en paquet petit, dos paquetets de melmelada i un cafè amb llet. Tot ho he digerit molt bé i sobretot al saber que era un “esmorzar continental”... (en un moment me he assabentat de les avantatges d’haver entrat a la C.E.E.).

Arranjada la bicicleta he tornat a la carretera, que es presentava tranquil·la a aquesta hora del matí, prop del riu Segre, que des de l’embassament d’Oliana les aigües baixen netes, havent perdut aquell color argilós que tenien a causa de les pluges dels dies anteriors. El fang s’ha quedat dins l’embassament.

Passo per la suau pujada de Bassella i Castellnou sense massa esforç. circulant tranquil·lament fins a Pons, on avui té lloc el mercat setmanal i la pagesia de la comarca es retroba, com cada setmana, fent les contractacions que a ambdues parts fan contents, a la fi de la jornada i a l’hora de donar explicacions a la mestressa que s’havia quedat a casa.

Ara bé, avui dia, també baixen les mestresses a mercat i les faixes i cotilles per aguantar tot allò que es té que aguantar, han deixat pas als texans i xandalls, amb marca, que revistes, TV i perruqueria posen a l’abast de les xiques i menys xiques. No sé si es degut a una manca d’observació correcte, però m’ha donat la impressió haver vist més dones que homes en el mercat de Pons... o és que no tinc afecció pels homes i em passen de llarg?

Poc després de Pons la carretera comença a crear-me problemes. s’enlaira poc a poc i l’esforç en el pedalejar em pren tota l’atenció i no tinc esma per anar detallant l’entorn.

Amb l’excusa de localitzar el Monestir de Santa Maria, d’estil neogòtic, faig un descans, respiro més normal i gaudeixo del lloc i de la vista de l’antiga col·legiata.

Un pagès del tros m’informa que per la festa del Roser es canta el “bon jorn” i s’hi fa “el ballet de Déu”... Doncs, molt bé amic!... Gràcies.

El terreny va canviant i la verdor, que fins ara l’hi donava l’arbre, deixa pas al secà i prompte em trobo amb el Canal de l’Urgell, manca d’arbres, la calor i les pujades, que a cada quilòmetre és noten més a les meves cames. Per fi, apareix el campanar de Cubells, traient el cap per la cresta del Coll, lo que em dóna ànims per arribar-hi. * * *

105 La Vila de Cubells es troba en plena feina de recollida del gra i els tractors, camions i màquines-artefactes per la recollida i tria del gra, no deixen de passar a cada moment.

Això fa que els jubilats de la vila s’encauin, aprofitant la frescor de la tarda, a l’Hostal de la carretera. No hi ha qui no tingui quelcom que explicar, com tampoc hi falta l’avi que sempre pren la paraula: és el menys afectat per l'arteriosclerosi, però... quantes bestieses diu, entre deixar repassats als polítics i envejar el que cobren els futbolistes!...

He decidit fer nit aquí, tant per l’Hostal Roma, que m’ha semblat molt bé, com per les meves cames. La veritat és que no em trobo massa cansat, però porto fets més de 60 quilòmetres i noto que no em fixo tan amb l’entorn. Això no m’interessa pas, perquè no estic capficat en fer carretera, sinó que vull digerir el que veig, doncs m’agrada ficar-me dins per on passo, com quan m’he trobat amb el bonic que feien aquells cardes, envoltats per les espigues de blat, per les roselles, pels botons d’or i pel fonoll florit. El color barrejat d’aquestes plantes donava a la vista la ficció d’un entorn bucòlic, virgilià... molt lluny de la realitat d’aquell moment, quan eren els darrers metres abans d’arribar al Coll de Cubells i la manca d’aire, el pols accelerat i el joc de canvis de marxa de la bicicleta han desfet l’encís i han acabat en decidir-me pels cargols a la llauna del restaurant de l’Hostal on m’allotjo. * * * A mida que vaig apropant-me a casa, faig repàs del passat i com tindria que enfocar la propera ciclada (l’optimisme mai el perdo!).

Hi ha detalls que es tenen que tenir en compte. Un d’ells és el temps, la temporada, i relacionat amb el terreny per on vull passar. No és lo mateix fer una Ciclada per la costa, que per l’interior o pel Pirineus. Quan fa bo, tot va bé. En canvi, el mal temps ho posa tot gris, fosc i... mullat.

Altera el camí que m’havia proposat fer.

106 Mai es té que dependre d’un horari fixa, ni menys d’un quilometratge, perquè no hi ha relació entre els 20 quilòmetres que em separaven Roses de Cadaqués, pel camí de la costa, que em van deixar desfet, i els 80 quilòmetres de Llançà a Argelers, passant pel Coll del Pertús i que vaig arribar ben fresc. Tot depèn dels accidents orogràfics, de l’estat del camí i del moment com un es troba (la pàjara, per exemple, que és pot presentar sense demanar-te permís).

El temps que faci també té la seva importància, doncs si fa dolent, tot es torna gris i quan plou, el vent ve de cara i el fred s’enganxa a les cuixes i als panxells, i aleshores és millor prendre una decisió i canviar de camí, encara que sigui tornar enrere. Ser tossut en aquests casos farà desagradable la ciclada i antipàtica la bicicleta.

El càmping, d’un principi, és un bon recurs, perquè dóna la llibertat de no dependre dels quilòmetres a fer per arribar a trobar un lloc on passar la nit. Si portes la tenda, tens la possibilitat de plantar-la sota qualsevol lloc en cas que es trobi massa lluny el proper hostatge. Però és recomanable dormir sempre sota cobert, doncs l’endemà entres a la carretera més fresc i pots gaudir del paisatge amb tots els seus ingredients que això comporta i no quedar-te a la fi de la ciclada, en que es fet tants quilòmetres sense haver vist aquella floreta o aquell racó de riu amb el seu desmai a mà dreta sota les runes d’una abandonada esglesiola. El càmping amb bicicleta té uns límits donats tant per l’època en que es fa la ciclada i el lloc d’acampada, doncs a l’estiu els de la costa i Pirineus estan plens i en els altres mesos estan tancats. Respecte al cost, avui dia casi resulta igual dormir en un càmping (persona, tenda i bicicleta), el menjar t’espaviles (fer-ho en un hostal sense pretensions) o decidir-te a pensió completa.

L’hostal és el lloc adient per entrar de ple i en poc temps dins el factor humà que cerco. Es comença pel bar on entra i surt tota mena de gent plena d’individualitat del moment, de pas, sense o amb problemes que no vomiten i que per la mateixa porta se’n van. És el lloc on els que han acabat o van al treball treuen part del que no han pogut fer, sia davant de l’amo, sia amb el company de barra. En el cas dels jubilats i vells és l’únic racó on ningú els hi discuteix les seves experiències o aventures de la mili, doncs tots els altres parroquians estan tallats amb la mateixa mida i mai coincideixen en el bar amb els parents que els tenen que aguantar a casa seva.

La política que s’exposa a la tertúlia de la cafeteria de l’hostal no hi ha qui se la prengui en serio, perquè així han estat educats pels polítics, que en els mítings, que cada dos per tres, fan per aquests pobles només cerquen el vot a canvi de promeses... i, avui dia, la gent ja no se l’estafa tant fàcilment.

I de religió, què? De religió no se’n parla en els bars, mentre no entri un anticlerical de soca-rel, doncs s’ha perdut el límit del fet moral i del immoral i ningú s’atreveix a posar-hi les fites.

107 En quan a les dones, els joves, nois i noies, ja ho tenen resolt. Els menys joves homes i dones- fan el que poden. Els vells, homes, no tenen cap auditori perquè avui dia les històries que poden explicar es queden a la planta baixa dels gratacels de l’actual realitat, plens d’una sana enveja del que no s’acaben de creure pensant amb la gana que van passar en aquella llunyana joventut.

Crec que això és el ventall que he observat tant al home com a la dona que entra en una cafeteria de poble. En aquests bars, avui dia, hi ha tantes femelles com mascles i elles, de bon veure, no deixen de beure. Aquesta particularitat fa que no hi hagin diferències entre el camp i la ciutat.

Un altre lloc de l’hostal on es pot passar una bona estona és el menjador. Tota la parròquia que s’hi troba es comporta de la mateixa manera. S’entra en posat de bon comportament social. El “què aprofiti”, el “bon dia” o “bona nit” mai no falta. Fer quelcom acudit amb el cambrer/a que li dicta els plats del dia, també és freqüent. Si és cambrera, els homes s’ho guarden per tirar-li alguna floreta, quan el vi negre ja anat fent el seu treball a mida que les mongetes o el conill han anat engreixant l’estómac.

El silenci que es present en els primers plats es trenca de cop a partir del segon i, a més, si tarden en servir-lo, detall que té molt en compte l’amo del restaurant per afavorir el consum de begudes, més despeses, i l’eufòria de la parròquia afavoreix que després es parli millor d’on s’ha menjat.

Als postres, la verborrea es troba en ple desenvolupament i, aleshores, ningú fa cas de la televisió i, a més, si parla algun dels polítics que ens tenen acostumats a treure el físic per l’aparell. En el darrer sopar que he fet en aquest hostal he observat, mentre llegia el llibre que m’acompanya en la ciclada, com es prolongava una sobretaula on l’únic que parlava era un home de mitja edat, que encara s’atrevia a explicar les aventures de la mili i em va venir a la memòria que sempre acostuma a estar acompanyat, per subordinats o per fills d’aquells que en queden pocs, que encara tracten al pare de vostè o que voten a la dreta (es nota per l’ètica que defensen).

Arriba l’hora del cafè o del descafeïnat amb sacarina, si s’ha fet un bon menjar i amb l’estómac ple se’n recorden, aleshores, del colesterol, dels quilos de més o de la panxa que els s’hi fa nosa quan pixen o intenten, d’un any per l’altre, fornicar. Els que tenen problemes en agafar la son demanen una copeta d’anís...

S’ha entaulat un cert silenci. Fins hi tot, sembla que escolten les darreres paraules que un clergue, vestit d’home de carrer, intenta fer-nos creure en coses molt boniques a través de la pantalla de TV, quan per aquesta mateixa pantalla han

108 ensenyat com els soldats israelites trencaven els braços d’un palestí, uns minyons amb pell i ós demanen almoina, o al director de la Banca Catalana li obren la porta del Volvo...

En realitat el silenci entaulat no s’ha fet per poder entendre el que mai hem entès, sinó per fer una pausa i esperar aquell rot indecís, alhora, la TV es posa de colors de la bandera d’España..., fa bonic i, a més, quan apareixen els Borbons... De fons, sona una música i la TV s’apaga.

Es demana la “nota”. Ha funcionat el subconscient: bandera, govern, impostos, pagar... Alguns fan el gest de voler pagar i sempre acaba pagant el mateix. Després el menjador queda buit.

El cambrer o la xicoteta va recollint el servei i només resta el soroll del vidre, la darrera vida d’un dia com l’altre, que en aquest o aquell poble, retornarà demà, doncs l’home i el seu entorn estem condemnats a seguir... * * * Neix el dia remullat i la perspectiva de millorar en aquestes contrades son, pel que fa el cel, tan poques que més aviat sembla que empitjoraran. Em faig el despistat i com si no m’hagués adona’t de la foscor que hi ha a les 9 del matí, ni que la carretera estigui xopa i grans tolls neguin els carrers, vaig preparant el fat damunt la bicicleta com un altre dia qualsevol.

I així, amb aquest posat de qui creu que després duna tempesta sempre ve el bon temps, em trobo rodant costa avall en un començament de diada ben fàcil per anar en bicicleta. Només el fred humit i la fina pluja em fan la punyeta.

L’enrampament dels panxells poc a poc va passant, però és desagradable i fins que no he fet alguns quilòmetres tinc que pedalar amb més esforç i dolor.

El terreny per on rodo és de secà, de collites de gra. Sovint es troben tallers per grans tractors i per aquelles màquines tant monstruoses i estranyes, que semblen les protagonistes de la darrera pel·lícula de la Guerra de les Galàxies. A mida que m’apropo a la Terra ferma (ho diu l’eslògan de Lleida) apareixen per migdia clarianes i els negres núvols de tempesta i calamarsa els deixo enrere. Em trec el vestit d’aigües amb que estava preparat per si agafava pluja i de tant en tant un raig de sol em ve a veure.

Balaguer té el seu interès si es veu molt de prop. Per allà el segle IX fou fortalesa d’un àrab i després residència dels Comtes d’Urgell i des d’aleshores tota pedra vella i racó històric es troba baix el record d’aquella gent. Al passar per la plaça del Mercadal crida l’atenció la seva construcció porticada, així com els porxos del carrer

109 del Pont. He deixat per un altre dia el Santuari de Sant Domènec, doncs en queden molts quilòmetres per davant. * * * Al retornar al camí de Lleida per la vorera del riu Segre, es nota molt el canvi de conreus. L’horta apareix, els canals d’aigua tenen les seves trobades amb el camí i el verd torna a tenir presència deixant enrere el groc del secà.

La humitat de la carretera ha desaparegut i el sol emplena tot el blau del cel. Aquesta situació m’aixeca l’ànim per seguir endavant i amb un rodar fàcil “entro i passo de llarg” per Lleida, on el tràfec de camions i de cotxes desesperats no em deixen triar cap altre camí que... “Direcció Madrid”... ALTO! Un moment de reflexió, torno enrere... “Fraga”... això és una altra cosa, doncs no vaig documentat per anar a l’estranger. * * * Esgarrifós. En sortir de Lleida hi han uns terrenys que son la barreja d’agricultura i la indústria de l’agricultura, a més de ser la carretera un pas de camions i més camions i més camions... (Per més detalls, passeu-hi un dia feiner i m’estalviareu fer-ne un descripció més exhaustiva. Gràcies) Poc després apareix de nou la terra de secà i amb un sol de propera tempesta em deixa ben eixut. És trist aquest contrast: de cop i volta -el límit el dibuixa la població d’Alcarràs- el secà ja no té discussió i no s’ha m’acudeix altra cosa que pensar que em trobo pels Monegros passant-los en bicicleta.

La carretera puja i puja. Tinc que posar la primera. Com poques vegades ha esdevingut, apareix un arbre a un redós de la carretera i amb l’excusa de fer una foto, amb el perfil del toro d’en Domecq (és l’únic arbre que es veu) em paro i recupero el ritme normal que anava perdent per la pujada.

Un xic més d’esforç i passaré el “forat”, un túnel que hi ha, i entro a la Ciutat de Fraga. Aquest darrers quilòmetres se’m fam molt costa amunt, però passat el forat tot es baixada.

Què se li va perdre al Comte de Catalunya en aquest indret? Tinc que ser sincer. Els catalans d’avui no vam perdre rés quan aquesta franja de ponent va passar al regne -avui Comunidad- d’Aragó.

110 Al primer hostal amb que m’he entrebancat he entrat. N’estava fart dels darrers 27 quilòmetres. De l’Hostal en parlaré després de dutxar-me i relaxar-me. És millor.

La Vila de Fraga, la que m’interessa, la històrica, fa fàstic. Així mateix de clar. No m’ho podia imaginar. Per la inclinació en que estan posats els carrers no deu haver cap fragatí que pateixi del cor: tots es deuen haver mort... Cases arruïnades, altres mig desfetes, cap edifici a destacar ni racó “per fer bonic”...

El personal és diferent. A més de parlar català (més aquí, que en moltes poblacions de Catalunya per on he passat), la gent presenta una personalitat aragonesa, manya, ferrenys, amagant un sentiment d’ajuda fins que han passat els primers moments de l’encarament i, aleshores, t’oblides del marc. Són manyos i macos.

Això m’ha passat també al passar per l’Ajuntament. Fraga era per mi la segona fita d’aquesta ciclada (la primera havia sigut Salses el Castell, el nord del Països Catalans) i desitjava tenir en lletra impresa la certificació de la meva arribada al límit de Ponent.

El Batlle i cap regidor de l’ajuntament hi eren. Clar. M’ha atès un guàrdia de la Policia Municipal, que en un principi em semblava que passava del que li explicava sobre les motivacions, el recorregut i interès que tenia per la certificació de la meva estada o pas per Fraga.

- Torni més tard... o a les sis de la tarda... (expressió molt coneguda quan et trobes davant d’una finestreta oficial) He seguit voltant per l’esgarrifosa població. Hi he tornat a les sis de la tarda i m’he trobat amb el mateix guàrdia, però completament diferent: des del primer moment m’ha tractat com un antic amic... doncs havia reflexionat sobre el que li havia explicat i se li han despertar els sentiments catalans, ho trobava una idea estupenda, de molt mèrit en els temps d’avui dia, etc. etc. A més ha resultat que també és un radioaficionat (EA 2 ALT) i en aquest cas ja no cal dir rés més: sempre he cregut que els radioafeccionats som una màfia... civilitzada, que es trobi un allà on es trobi, sempre que hi hagi un “boig de la radio”, ajuda. ...i ja hi som. La nostra vida i miracles han aparegut i aquella part humana que tots tenim ha sortit un cop més entre dues persones que mai ens havíem vist i que tant sols ens coneixíem de feia pocs minuts.

M’ha fet pensar que si tots anéssim en bicicleta d’un lloc a l’altre i ens paréssim a parlar amb el veí, el mon aniria donant voltes sense fer tanta fressa, ens coneixeríem millor amb més amabilitat i comprensió pels nostres problemes, que una mà amiga sempre pot alleugerar la nostra pena. Perquè, en realitat, no som tant dolents com volem aparentar.

111 M’ha dolgut arribar a l’hora de l’adéu. M’he acomiadat d’ell amb sentiment i promesa de que el passaria a veure en una propera sortida... encara que sigui per anar a Fraga.

Aquestes han sigut les lletres que m’ha escrit per donar fe del meu pas pel límit de Ponent de la Franja: En fecha de hoy en esta Ciudad de Fraga, llegó en bicicleta Enrique Sanchez Cid, en su recorrido por las historicas tierras Catalanas de lo que doy fe él que suscribe agente de la Policia Local Fernando Puigvert Sabate. Fraga 16 de Junio de 1988. (firma) EA 2 ALT * * * L’Hostal. Fou el primer que em vaig trobar després dels 75 km de ciclada d’avui, però més pels darrers 27 dins del traüll de la carretera i els gegantins camions. Potser que un dia havia sigut un “hotel” o una “societat”. No ho puc negar perquè té aquesta traça, però...

Avui ha quedat reduït a un desastre d’edifici, com si fes poc hagués passat la guerra.

Brut, barreja de cafè de pas i casa d’acolliment amb un dit de pols per tot arreu, els vidres es deurien haver rentat el dia de la inauguració, etc.

En canvi la mestressa em va sembla una persona molt amable, pendent de que em trobés bé i que hagi menjat millor. No és de Fraga, però si aragonesa. També és bruta i molt donada a la feina.

Des de fa pocs dies passo d’una comarca a l’altra i és curiós com és nota la diversitat entre el personal. Part del recorregut que he fet l’havia fet en cotxe i mai havia tingut aquesta impressió que ara tinc, palpejant el sentiment de la gent a nivell de terra o, millor dit, des de la bicicleta, des d’on tot es veu millor al posar-hi il·lusió. * * * Enllestida la segona etapa de la ciclada entorn als límits del que foren els Països Catalans, només tinc que posar a punt la bici i tornar a casa per seguir perfilant aquesta utopia, però a partir de Cambrils ho faré per Mar, a bord de l’Esquitx, el meu vaixell de 28 pams.

Un mig quilòmetre tinc que recorre per la pendent al 7% (està escrit al costat de la carretera) per sortir de Fraga. Un cop al cim, el terreny que s’albira no presenta diferència amb el desert del sud de l’Atlas Marroquí: putxets que donen ombra a l’extensió infèrtil que arriba fins a la ratlla.

Em desvio cap a Serós i a mida que entro a Catalunya, el camp es veu més conreat i la imatge de terreny sec canvia al verd de l’arbre fruiter. És la ribera del riu Segre que baixa ple. Bonic l’espectacle de l’aigua agressiva, que corre netejant les voreres i a l’ensopegar amb les pedres, l’escuma perleja la llisa superfície del riu.

112

Com pot ser que no hi hagi més canals de regadiu? Amb el Segre i l’Ebre, que es troba més avall, sembla que n’hi hauria prou d’aigua per rentabilitzar una bona canalització, que ferien d’aquestes terres el que els jueus han fet amb la terra dels palestins... a cop de destruir els seus habitatges.

Sempre que em faig aquestes preguntes capcioses penso amb la meva ignorància: no deu ser per falta de diners, que no ho han fet, doncs fa poc el Ministeri de Guerra de Madrid han pagat no sé pas quants milions de dòlars per comprar avions de guerra... Contra qui?

Des del pont per on travesso el riu, la carretera torna a pujar, no de manera forta, però continua i amb revoltes que maten el ritme del pedalar.

Passo per Serós i allà dalt es va retallen, després d’una i altre corba, el poble de Maials, d’on parteix la nova carretera que em portarà a Flix, sense pedalar, durant 25 quilòmetres, que em permeten veure i seguir amb tot detall un paisatge, que fins fa poc només era creuat per un camí de mal passar i sense bicicleta.

Aquesta ampla i bona carretera s’ha fet per escapolir-se de les nuclears d’Ascó i Vandellòs, en cas de que algú toqui un botó per l’altre i la central salti pels aires: fins a quin punt arriba la demagògia dels capitalistes i polítics constructors, com si en cas d’explosió es tingués temps d’agafar el cotxe i tots a la vegada enfilar la carretera...

De moment el camí que faig està tranquil i gens transitat. Aquestes terres respiren més benestar, hi ha menys immigració, millor renta per càpita que en terres passades, apareixen més restaurants de carretera i “la caseta i l’hortet” (del President Macià, l’Avi) es fa més present. I tot això no ha sortit del conreu de la terra, sinó dels pobles “afectats” per la presencia de les nuclears, que són els que menys

113 protesten de la seva presència i obliden el perill de l’àtom incontrolat, que pot escapar-se per una escletxa del formigó que envolta l’aparatosa central nuclear.

A l’entrar a la Comarca de la Ribera de l’Ebre (encara baixo per la nova carretera nuclear) i enganxada a la mateixa ratlla que la separa de la Comarca del Segrià, apareix la primera vinya conreada. És, aleshores, que recordo no haver-ne vist des de feia molts dies, probablement des de que vaig deixar el Conflent.

Poc després i a la vista del Castell de Flix, del que queden les ruïnes d’una torre i els atalussats murs, apareix el riu Ebre, que baixa ple com poques temporades s’havia vist. És sorprenent l’espectacle del pantà al travessar-lo. La impressió que m’ha donat és que està format l’embassament per varies rescloses de ferro i que les baixen o no, segons la necessitat que hi hagi de buidar-lo. Al passar-hi amb la bicicleta, n’hi havia una de més baixa i l’aigua que es despenjava, creava una imatge impressionant que produïa vertigen i la gran bromera que creava em feia sentir impotent davant d’aquella aigua lliurada.

De seguida, el riu tornava a la seva calma aparent, com si hagués tornat a dormir, baixant sense dir rés més fins a la mar, on el tornaré a trobar dins de pocs dies, quan amb L’Esquitx entri per la gola nord del seu espectacular delta.

Flix i aigua més avall Ascó es passen de llarg amb les seves indústries químiques i nuclears. Per l’altre pont, el d’Ascó, travesso de nou l’Ebre i arribo a Vinebre on ens trobem Michelin i Joan Escribà, el pintor de Móra d’Ebre, per dinar.

A casa d’ells passo la resta de la diada amb aquest ambient relaxat que dóna la seva companyia. En Joan amb els seus olis de colors clars i rics de matisos, reflecteixen la seva terra assolellat i tallada pel riu i on els ametllers florits del passat febrer fan sentir l’optimisme propi de l’esperit de l’artista i que coincideix amb la seva generosa amistat.

Micheline, plena de fantasia eteri, sura en mig dels teixits de les dames i cortesanes, de les estores i catifes i dels personatges d'il·lusió que tan bé posa dins les seves miniatures, pintades a l’oli. La contemplació de l’obra d'ambdós dóna a l’esperit la satisfacció de veure com dues personalitats diferents, Joan i Michelin, estimen i viuen l’art.

114

* * * Si passo el Coll de Fages -el darrer obstacle que la carretera em posa davantja puc dir que he arribat a casa, doncs després tot és baixada i planer fins a Cambrils.

De nou passo el Pont de Móra sobre l’Ebre (dissenyat pel Pare del meu amic Eduardo Serrano), que per les precaucions que ens fan tenir dóna la impressió que si no l’arreglen o en fan un altre, veurem un accident irreparable.

Enfilo el desvio a Tivissa on s’hi troba en el seu terme el Castellet de Banyoles, que fou construït per emmagatzemar el blat que es baixava per l’Ebre i des d’ací, amb carruatges fins a la costa, d’on partien els vaixells que el transportaven a BCN: així evitaven el control i pago del pas per Tortosa. Com moltes vegades succeeix, els tresors arqueològics trobats en el poblat ibèric o en el Castellet han anat a parar, també, a BCN però sense passar pel riu.

Amb aquella mateixa política que anteriorment he exposat de donar facilitats per fugir de les centrals de Vandellòs en cas de posar-se ximple el nucli d’urani, s’ha millorat el traçat i pista de la carretera, però en el algun tram no han tingut en compte que tenia que passar en bicicleta i amb les pendents s’han passat un xic.

Arribo, sigui com sigui -vull dir: panteixant- al Coll de Fages. Baixant a “tomba oberta” travesso Vandellòs (un dels municipis més grans en extensió) i Masderiudoms fins que ensopego amb la carretera de la costa. Amb un pedalar sense esforç sols atent al tràfec intens de València a BCN, deixo l’Hospitalet de l’Infant i el seu acollidor port esportiu, apresso una mica més la marxa al passar per l’esguerrada urbanització de “Miami playa” (vist des de la carretera) i per fi la Vila de Cambrils, on abans d’iniciar la Ciclada vaig deixar preparada una exposició de dibuixos al Club Nàutic de la Vila.

La tranquil·litat de presentar l’expo -amb molt bon resultat econòmic- em va permetre preparar la següent part de les vacances amb L’Esquitx per continuar aquest entorn als Països Catalans, però ara per la Mar, * * * 2ª part. En veler.

El temps, a la mar, dirigeix als navegants que no volem passar maldecaps.

Per això, a mig matí quan la mar es trobava calma i la boirina d’aquest dia d’estiu amagava la ratlla, vam salpar del Port de Cambrils cap a garbí.

115

En aquesta costa, dir cap a garbí es anar al SW, d’on ve el vent d’aquest nom. Anar a vall es salpar cap a llevant (argot dels percadors de Cambrils).

Ens dirigim al port de l’Hospitalet de l’Infant, navegació que ens facilita el feble vent de xaloc, que permet caminar per la Mar sense problemes, fet que proporciona el benestar de la tripulació que m’acompanya: el Dr. Antoni Piqué i les seves filles Ana i Luisa.

Aprofito la singlada per fer-los entrar dins els principis de la nàutica esportiva i familiar que té aquesta sortida a la mar: nusos, termes nàutics, maniobres, senyes de la costa, etc.

Els nusos sempre han sigut el que més capfica a tot aficionat que trepitja per primera vegada la coberta d’un vaixell. El garbuix de voltes i passades que el cap pren per fer l’as de guia o el nus pla, per exemple, em dóna la impressió que estic fent un número de mag per la cara que posa la tripulació.

Encara que sigui una travessia que he repetit molts cops, sempre produeix una agradable sensació navegar -a vela, clar està!- per aquest litoral de vents favorables i que el centralisme del comitè de la capital olímpica del 92 no ha volgut acceptar com a subseu de les proves de vela.

L’entusiasme del bon navegar que estem gaudint a bord de l’Esquitx és reflecteix en l’ànim de la tripulació, que encara que anem un xic escorats, s’aprecia tranquil·litat en els seus moviments i en saber estar sobre coberta.

La mar que banya l’ampla platja de fina sorra, a garbí de Cambrils, la tallem pel camí més curt, fent rumb directe al Port de l’Hospitalet. Passem enfront la fita de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca i l’enlairada de Sant Ramon on no manca mai, en aquesta mar que es troba al seu través, l’encalmada que es nota més quan bufa el mestral i, que tant s’agraeix, encara que sigui per uns moments tant sols.

116 Passem per la muralla de construccions més antiestètiques que es poden dissenyar: Miami platja. I perquè la tripulació no passi un mal moment assenyalo les fites de les muntanyes de més enllà serveixen als vells pescadors per identificar els fons marins on creuen que s’hi troba més peix o per evitar algun fons que pugui fer malbé les arts. Avui va caient l’ús d’aquesta estratègia, al tenir a bord dels actuals vestiments, el radar i en colors, que de forma exacta situen els baixos.

Amb tot m’agrada sempre que navego per aquí, recordar per banda de terra les senyals de “la mola”, “les tegells”, “el més alt”, “la mamella plana”, “el cavall bernat”, “el pa de sucre”, “el monell” i molts altres que se m’escapen de la memòria i que ben enfilats identifiquen els baixos de “el majerdà”, “el cabero”, “el vapor de monell”, “la roda d’en manel”, “els ferros”, “la roca de vilaseca”, “l’esgarràç”, “el pi”, “les maleses de la cabra”, etc.

Les urbanitzacions de Mont-roig tenen més dignitat i des de xalets amb gust de bon viure, sense fer malbé la costa fins la darrera construcció hotelera -el “Pi Alt”-, tenen la dignitat que podíem esperar d’aquests indrets.

La riera de Llastres limita el terme i comença Vandellòs-l’Hospitalet, que disposa d’una bona infraestructura per poder contar com a localitat de gran avenir turístic. A part de la favorable influència econòmica i social que ha representat la construcció de les dues centrals nuclears, la personalitat i la tossuderia dels prohoms de la Vila el Dr. Capella i el seu equip, per exemple- han pogut fer realitat el port esportiu, seu de proves internacionals de la vela lleugera i lloc d’amarratge de tots els aficionats al creuer que naveguem pel golf de Sant Jordi.

Aquest ben organitzat port, torna a ser avui el terme de la singlada, trobant-nos amb els companys de navegació en conserva amb qui ens ho passem molt bé, entre el creuer tranquil i el de castanya, que a cops se’ns presenta sense desitjar-lo.

El “Victoria”, el “Diamond”, el “Mistral”, el Chufas”, “Aldebarán”, el “Bocazas”, “Ismarc”, el “Rodamon”, el “Ruixim” i el “Bethania” son els que avui, patrons i tripulacions -les seves gentils mullers i filles- farem de l’arrossada al capvespre una reunió de les que ens queda el bon record d’uns amics i fi d’una singladura tranquil·la. * * * Al dia següent, tenint com a base el Port de Sant Jordi d'Alfama hem estat navegant baix un feble mestraló durant el matí i, la resta de la jornada, fent una curta excursió a peu per les rodalies d’aquest port quasi natural.

Aprofitant la riera de Sant Jordi s’ha construït -apart d’una urbanització- el port esportiu. Però s’aparta dels que estem acostumats a veure: s’ha respectat l’entorn on està ubicat. El ciment queda dissimulat per la pedra natural sobreposada del país i dóna la imatge d’un promotor, l’Enric Nómen (company de col·legi de “Can Culapi”

117 de Sarrià en els nostres anys del Batxillerat), que té un gran respecte a la senzillesa de la Natura i que no té perquè estar renyit amb els interessos econòmics.

El Port i l’entorn és un lloc de retiro, lluny dels sorolls de la civilització i trobar-te el vaixell amarrat aquí es sentir-se lliure... per més que sembli una contradicció de paraules i conceptes. Lliure, clar està, per qui cerca o té la llibertat interior, que no necessita altra cosa que els espais oberts que el vaixell i la mar proporcionen. * * * Poc després de salpar de Sant Jordi, els mestral entra amb empenta, però el rumb que dono per enfilar l’entrada a la gola de l’Ebre, em permet rebre el vent per l’aleta d’estribord i el bon navegar ens fa arribar als sis nusos en una mar que a cada milla que guanyem es fa més encrestada.

Quan identifico les boies de l’entrada al riu, aleshores la mar dóna respecte i s’afegeix la forta corrent que porta el riu. Aquest navegar em preocupa, doncs amb l’intent de apropar-me a la gola per dues vegades he tocat fons amb la quilla, tot el vaixell sembla que s’estavelli i virant en rodó i accelerant el motor (ja havia arriat veles per precaució) poso rumb mar endins, allunyant-nos d’un nou ensurt.

Faig un altre intent d’entrar i en aquest cop, estant lluny de les boies, també toco el fons i em convenço de deixar de pujar per l’Ebre per un altre dia més tranquil...

Prenc rumb cap el far enfonsat i poc abans d’arribar-hi la mar s’ha fet calma, pel que dedueixo que la corrent del riu era el que donava aquella mar encrestada pels fons embarrats que vigilen l’entrada al riu, gelós de la tranquil·litat que gaudeix el Delta i que no vol que se’l trepitgi.

Passarem la costa de migjorn de les boques de l’Ebre amb aquella monotonia de sempre, empitjorada avui per la forta calor i la manca de vent, no esborrant-se la

118 boira baixa que limita la visibilitat a una mica més enllà de la sorra d’aquestes platges de l’illa de Buda, la gola sud i del Trabucador.

El poc vent i molta tela no és suficient per passar dels dos nusos. Quan no podem més calor i monotonia- un punt de motor ens ajuda a agafar un xic d’aire i ens deixa respirar millor.

Tenim llançat per popa el curri, però avui gens de peix pescat menjarem. Encara recordem la bona pesquera del darrer dia amb aquella daurada que per sopar vam assaborir.

Al tenir el far de la Banya a un través, poso rumb a les Cases d’Alquenar, mentre el vent de xaloc, que s’ha fet present, ens fa caminar millor, ens notem més relaxats, podem prendre el sol i mantenir conversa amb l’amic Antonio, que sempre té quelcom que explicar, fer-te rumiar i el que diu mai cau en sac sense fons. * * * Les Cases d’Alquenar. El turisme en aquests indrets de la costa es mantén dins dels límits de la bona convivència, amb molta tranquil·litat, doncs per exemple al port només hi som atracats nosaltres. La nit, més fresca, emplena més les terrasses dels bars i pubs.

L’entorn del Port de les Cases d’Alquenar em recorda aquells petits embarcadors que es troben per les illes gregues i on és tan agradable sojornar-nos, amb aquell personal -cada dia menys- de poble que es vol aturar en el seu primitivisme i en el treball de la mar que els envolta.

Menjar a ca’l Pescador s'imposa per gaudir de la cuina de peix i llagostins, que dóna a la diada la cloenda més adient. * * * De lluny, poc després de salpar, es veu Peníscola com si es trobés assentat en un illot, separat de la terra ferma. Com més t’acostes ens adonem del poc

119 respecte que es té pels entorns que són història per tots nosaltres, menys pels depredadors urbanístics. Tampoc és ara una península sinó tot un garbuix d’edificacions pocasoltes, turístiques, que eixamplen aquell istme que un dia va donar nom a la Vila.

Ens ve el record d’aquell Papa conflictiu i -segons sembla- víctima de la política de la Roma encara més conflictiva. Ho aprofitem entre tots per fer un repàs a aquella història del Cisma.

Fou una escissió entre els cristians d’occident, provocada per l'existència, durant 39 anys (1378-1417), de dos i tres papes simultanis, residents a Roma, Avinyó i Pisa.

Aquesta situació comportà la divisió, per raons d'obediència religiosa, entre nacions, ordres religioses i fidels.

120

A partir de Bonifaci VIII, l’Església pateix una crisi, especialment arran de l’estada dels papes a Avinyó (1305-1376), en la relaxació de la cúria pontifícia, aferrada al luxe, a les riqueses i al nepotisme.

A la mort de Gregori XI el conclave elegeix a l’arquebisbe de Bari el qual prengué el nom d’Urbà VI, que reduir els ingressos dels cardenals i amplia el col·legi cardenalici. El grup de cardenals francesos declaren haver votat a Urbà VI coaccionats i elegeixen al cardenal francès Robert de Ginebra, que amb el nom de Climent VII, s'instal·la a Avinyó. A més, és transforma un problema religiós en polític.

La Itàlia del nord i central, l’imperi alemany, l’Europa central i nòrdica, Anglaterra, Irlanda, Flandès i Portugal obeïren el papa de Roma. Savoià, Escòcia, França, Castella, Navarra, Catalunya-Aragó i Nàpols s’adheriren al d’Avinyò.

Hi havia ordres religiosos amb dos superiors generals, un romà i un altre de clementí. Diòcesis, abadies i parròquies eren disputades pels dos bàndols. Hi hagué Sants i beats en cada sector, com Catalina de Siena i Vicent Ferrer. Els papes s’excomuniquen recíprocament, crearen nous cardenals i incrementaren la política fiscal i propagandística.

En el concili de Pisa (1409) deposaren als papes Gregori XII i Benet XIII, l’anomenat Papa Luna, que es retirà a Peníscola, i elegiren a Alexandre V, el qual anà a Roma.

Joan XXIII, veritable artífex de la unitat convocà el concili de Constança (1414-1418), que va acabar amb el cisma amb la deposició de Joan XXIII, de Benet XIII i de Gregori XII i l’elecció, en el conclave de l’any 1417, de Martí V. El cisma comportà la minva de l’autoritat pontifícia, la doctrina de la superioritat del concili sobre el papa, la profusió de visionaris, falsos profetes, místics i, en darrera instància, l’aparició del protestantisme.

Tinc que reconèixer que Antonio és un pou de ciència i ens ha deixat bocabadats. Mentre, l’Esquitx ha anat fent la seva marxa vorejant aquesta costa, que no té massa a destacar. El vent de migjorn ens fa caminar bé i sense problemes atraquem al Port de Las Fuentes, d’Alcossebre, per organitzar la despesa, fer neteja del vaixell i de la poca vestimenta que embrutim, llegir, escriure aquestes vivències i records de la singladura. * * *

121 La mar plana. La nit punxada d’estels, que a mida que s’enfosca apareixen més per donar la seva tèbia llum a la travessia que fem cap a les Illes Columbretes.

De moment els fars de Peníscola i Oropesa acluquen els seus llampecs per donarnos seguretat que el rumb que he pres el seguim bé. Poc després, per proa, apareix de tant en tant el parpellejar del far de l’Illa Grossa.

La mar queda cada cop més tranquil·la, com “una bassa d’oli”, on s’ emmirallen els estels d’aquesta nit d’estiu, càlida, no fa vent, i al trobar-me sol a coberta pensant en aquesta mar que m’envolta, em quedo menut i al veure damunt meu totes les llumetes, que obren camí en la foscor, perquè pensar que només estem nosaltres, tant poca cosa, per tanta meravella de Creació?

Els estels... n’hi ha tants!

Assegut a la banda, veig les tres Maries, en fila de dalt a baix i més o menys a llevant: són Castor i Polux de la constel·lació dels Bessons, i Procyon... que no recordo a quina pertany. Més a la ratlla, brilla molt, Sírius i aquella més vermella crec que és Aldebaràn de la constel·lació del Brau.

Casiopeia amb el seu zig-zag mirant a la Polar em fa passar a veure l’Ossa Major i d’aquesta a la Petita. Després em vaig aturant per les que no conec pels seus noms, garbuix d’històries i mites. És igual, són també estels que estan a la meva mà. No m’ho mereixo. Soc molt poca cosa per tanta meravella junta. Em sento feliç!

Crec que no hi ha ningú que pugui dir el mateix. Tampoc ho puc dir-ho a ningú. Estic sol a coberta del meu vaixell, enmig de la mar i dels estels i del silenci, que sempre em dóna la raó. Enfront, el parpellejar del far de les Columbretes posa en dubte el que penso. No li faig cas: el far toca terra i no sap somniar. * * * Arribar a Les Columbretes ha sigut tot un plaer. Entràvem quan el Sol no s’havia aixecat i la claror de l’alba donava la imatge fantasmagòrica d’una illa misteriosa, deshabitada que, posant-hi la fantasia que mai falta, apareixien mil històries originals o copies de lectures adolescents, amb el teló de fons dels crits de les gavines, barreja de clam d’au i de plor de minyó.

La mar plana deixava veure el fons rocós, on l’ancora té cura de l’Esquitx, mentre baixem a terra respectant el paratge protegit per evitar la total extinció de les espècies que allí nien, sobretot els escorpins i les sargantanes.

A llom de les dues vessants que conformen la resta del cràter volcànic enfonsat, s’hi troba el cementiri que guarda les despulles de pocs nàufrags, que de tant en tant la mar llança a les roques, i dels nadons que veien la primera llum en aquesta illa i que

122 les condicions de vida dels farers d’abans, no deixaven pas arribar més lluny del pit de la mare. És molt emotiu aixecar un record per ells, al costat d’aquestes pedres gravades amb noms que foren un dia història per uns i esperança aturada per altres.

Hem pujat a saludar als vigilants voluntaris d’aquesta Illa protegida. Els vigilants d’aquesta quinzena són autènticament voluntaris, doncs l’actual pressupost de la Generalitat Valenciana no dóna per tot el mes. Els altres dos que vindran a reemplaçar-los cobraran 80 mil pessetes.

Cobrant, inclòs, es té que reconèixer que són nois plens de bona voluntat, capficats en la idea ecològica més pura, lluny d’interessos partidistes, que en la major part de les vegades enfosqueixen la seva tasca.

El meu pas per la volcànica Illa ha sigut signada per aquests trobadors de la natura com a confirmació d’haver arribat a una terra més d’aquells Països Catalans, que avui en vaixell i, dies enrere, en bicicleta, vaig seguint per fites característiques, aprofitant l’avinentesa del meu pas per ficar-me dins el terreny i les persones que li donen vida. És una experiència molt encoratjadora, però a vegades fa pena saber, per primera mà, els inútils que són els que fan de governants, deixant a l’home-poble i el seu entorn sols de la mà de Déu, per després d’exprimir-los amb promeses sense realitats.

* * * El grup de roques disperses al voltant de l’Illa Grossa té noms propis: la Foradada, la Farrera, Gravina, la Senyoreta, Cerqueró i el Bergantí.

123 Aquesta darrera és més conegut, pels homes de la mar, com el “Carallot”, degut al seu perfil fàl·lic. Totes elles les hem resseguit i a mida que ens allunyàvem és van difuminant per popa fins, que la boirina, les esborra de la ratlla.

Poso rumb a Castelló per arribar-hi al capvespre a amarrar al Club Nàutic, i quan el silenci i el bressolar de la llitera de l’Esquitx ajuda a pensar amb les fets del dia, m’emplena de satisfacció al recordar una singlada com la feta avui. * * * Hem passat una jornada “social” a Castelló. Ens han explicat que un Catedràtic d’Arquitectura d’una Universitat del país va organitzar un viatge d’estudis a aquesta capital, per fer veure als seus alumnes com no es tenia que dissenyar una ciutat... No entenc pas res d’organització urbanística però és nota molt que qui va fer els plànols de Castelló es va aixecar aquell dia d’un mal son.

No passa el mateix amb les persones: estan ben “dissenyades”. L’amabilitat i gentilesa de les que hem pogut gaudir durant aquesta estada en terra valenciana ens han fet de la diada un record molt agradable.

* * * Aprofitem el llevant, que ens empeny per l’aleta de babord, i dóna bona marxa al vaixell sense el soroll del motor, que agraïm molt. La costa només ens serveix per fer les marcacions de situació.

La mar de llevant ha anat en augment, i al arribar al Port de Farnals amb la barra de sorra que el flanqueja, toquem fons. Li faig prendre una forta escorada a l’Esquitx i enfilant la bocana evito quedar esquellats. Aquest fet ens ha donat mal presagi de l’estat del port, que poc després s’ha confirmat la mala conservació en que el tenen.

124 L’estada i el port han anat conjugats. El dia fou gris, humit, mar i vent de llevant. El part meteorològic afegeix que els pescadors de la costa valenciana tenen que deixar els seus vaixells amarrats als ports respectius. No hem dubtat pas un moment més i també hem quedat quiets al pantalà d’aquest desbaratat port “fent coberta”.

* * * Dos dies després ens fem a la mar de nou. Les primeres milles foren tranquil·les després de passar la barra de la bocana, on vaig tocar fons al entrar-hi i, en veritat no és pas una sensació agradable, encara que te’n surtis ben parat.

Segueixen unes milles mogudes que acaben de cop amb una calma xixa, que precedeix, com sempre passa, a una turbulència local que ens agafa de ple, encara que minuts abans vaig tenir la precaució d’arrissar la vela major i canviar la gènova per un floc.

La forta moguda passa i ens queda una mar de gargal, força 4, que no ens deixa fins veure el parpellejar del far de Sant Antoni d’Eivissa, el de l’illa Conillera.

És fosca nit quan entrem al port i no massa lluny de la passarel·la del Club llancem el ferro assegurant-lo amb l’ancorot per quedar ben tranquils després d’aquesta jornada de 85 milles, sense un moment de navegació descansada com ens mereixem per estar de vacances.

125 El gussi ens posa a terra, mentre mentalment estem fent varis menús al notar l’estómac buit, després de la poca ingesta que hem fet i de l’esforç que la travessa ens ha obligat. Reconec que ens van despatxar bé sopant: sortíem del restaurant prop de les dues de la matinada.

De nou, remant a poc a poc, vam retornar a l’Esquitx. Nit sense problemes, reposant baix el suau balanceig del vaixell. * * * El matí a la badia de Sant Antoni és de bon recordar quan el despertar d’avui, el cel blau fosc va aclarint-se a mida que el sol ixen dóna llum, la calma és total i l’aigua neta, plana que emmiralla l’entorn adormit. Sap greu posar el motor en marxa per no despertar aquest moment: voldríem aturar el temps i el caminar del Sol. A punt de motor costegem cap a la Vila d’Eivissa i entre les illes de Conillera i l’Espardell -no fa vent- parem la marxa del vaixell i prenem el primer bany del dia en una mar de postal, retallada la costa despenyada i vetllant, un xic més enllà els illots de les Bledes.

Les cales, buides en aquesta hora matinera, sorgeixen una darrera d’altra sense saber triar quina és més encisadora, amb construccions ben posades damunt dels penya-segats, que van del típic estil eivissenc a l’àrab d’importació recent amb l’arribada pacífica -aquest cop- dels xecs del petroli. Una vegada més es demostra que l’Illa d’Eivissa és la cruïlla de races d’ahir i d’avui.

El perfil dels illots del Vedrà i del Vedrellot posa fi a la mar plana, per entrar a prendre un vent del SW feble, que ens infla les veles fins el freus, després de descrestar els caps del Jueu i Llentrisca, i apropar-nos a l’illot del Penjats per passar a la badia d’Eivissa, des d’on albirem la Vila Vella escalona.

126 Els vaixells, que faran estada durant el dia a les platges d’Espalmador i de Ses Illetes, salpen del port en processó cívica fins aquells paradisíacs indrets, mentre les seves tripulacions femenines no perden el temps i prenen el sol a coberta amb els pits i cul a l’aire, que ens obliga a bocabadar. Estem en plena abstinència de carn... doncs tant sols ahir ens vam menjar un entrecot al pebre.

L’entorn, l’encís del moment, l’estimulació eròtica i la imaginació conformen la nostra personalitat a l’atracar al port nàutic. * * * Tinc consciència que no descobreixo res al esmentar els carrers d’Eivissa quan la nit obra els bars, pubs, restaurants i en certes cruïlles són punt de trobada d’una joventut -i de menys joves, que no volen perdre el darrer tren- amb aire de passota i ad lib.

De moment Antonio i jo no perdem el temps i el que ens queda de joventut esclata dins nostre des de la taula del restaurant on sopem, situat en un dels carrers que fan de passarel·la dels elements pintorescs de la fauna eivissenca, que va des del pit despenjat a l’erotisme teatral d’un sexe esvaït, passant per les top models d’un modista que es vol fer present.

Tot té una sola intenció: sorprendre i proclamar la llibertat. S’aconsegueix a primera vista, si no ets massa exigent. Només en queda d’Eivissa aquella primera essència “ad lib” que va fer d’aquesta illa la capdavantera de les virtuts d’una humanitat esclafada per l’ordre i el consum. Es té una sensació de llibertat que t’envolta i que ens queda al retornar al vaixell. És una llibertat que no fa mal, que s’agreix i que es comparteix sense esforç... Però, actualment, i any darrera any, va perdent “espontaneïtat”.

127

* * * Eivissa també té un turisme de terra i deixant amarrat l’Esquitx, anem amb el petit “tot terreny” llogat, per l’interior de l’Illa. El bosc de pi mediterrani s’estén per arreu fins a les cales retallades, tranquil·les avui, plenes de natura i quina millor que l’altre.

El retorn pel costat pla de l’Illa no ens complau massa: indrets turístics al 100%, on es nota que de tant en tant els avions i més tard el bus aboquen tones de carn blanca del nord d’Europa, per emplenar aquests amplis hotels i nius d’apartaments, aixecats entre la sorra i l’aeroport, que no para de rebre els sorollosos avions gegantins. * * * La intenció era bona: fer rumb a l’illa de Cabrera, però a unes 20 milles d’haver salpat d’Eivissa, ja n'estàvem tips de tenir la mar de proa i de tenir que avançar fent bordos. En una d’aquestes virades vaig observar que navegàvem més tranquils i que portàvem rumb a Andratx. No ens ho vam pensar dues vegades...

I així fou com hores després arribàvem a Mallorca. Es nota que és un club nàutic “reial” i es paga per tot: amarratge, aigua, aixeta, endoll, electra, clau per fer pipí... (però, clar, em pixat a la mateixa tassa que acabava de fer-ho S.M.) La travessa un xic moguda ens ha deixat baldats, però un bon sopar i el dormir tranquils va fer que l’endemà no recordéssim res dels mals moments passats.

Amb cotxe vam passejar la major part de l’Illa corresponen “a la muntanya”. És d’acceptar que Mallorca gaudeix també de tot, amb indrets de l’interior que acaben a la costa, retallada del nord, poc trepitjats pel turisme de masses i que el sojornar en ells ens entren poques ganes de retornar a la bogeria de la costa. * * * Feia poc que la nit s’havia aclarit amb la llum d’un sol que prometia calor.

Salpàvem rumb a Cabrera amb mar plana i vent suau del tercer quadrant, el mestraló del nostre Golf de Sant Jordi. Una travessa creuada pel tràfic comercial de Palma i algun veler, que aprofita el bon temps per passar un dia més de vacances a la Mar.

128 A hora baixa entrem a la Cala Galduf, passant enfront de la mítica Cova Blava, que ha motivat llegendes i dites, unes més fantàstiques que altres, però totes ingènues i que deixen afegir-hi tots els ingredients dels contes de la infantesa.

La Cala Santa Maria queda recollida dels vents i, avui, buida de navegants i pescadors. És un indret meravellós. Calma i silenci embolica l’entorn. El clam d’alguna gavina ens saluda des d’alt de la carena que voreja la cala.

El ferro per proa i un cap per popa amarrat a la roca punxeguda d’una cova, fixen el veler prop de la costa i a redós dels vents, que ens poden sorprendre durant la nostra estada.

Aquesta cova a on ens arrasem, forjada pels cops de mar, té un replà de terreny on els pescadors d’abans construïren una taula i els seus bancs i, entre ella i el gran finestral, hi passa un braç de mar. És habitable perfectament.

Al arribar a la nit, la lluna en el seu quart creixent, amaga amb la seva llum quasi tots els estels de migjorn. L’alçada del penya-segat que s’aixeca davant nostre encara ens deixa veure l’Ossa Major i la Polar: no estarem sols aquesta nit.

L’estada a coberta mentre la xerrada, més o menys intranscendent, va matant el temps i el cava posa certa llibertat al parlar, que es nota en el fàcil dir de les nostres passades experiències d’una vida que s’apaga, fins que les parpelles donen l’hora de posar fi a una jornada marítima.

A punta de dia xorrem la calada que ahir vespre vam fer entre la popa i el rocam de la costa: hem tingut prou per fer un bon esmorzar: dues daurades, dues escorpes i dues petites sípies. Regat amb bon vi de casa nostra (la bodega del vaixell no n’hi falta pas mai), cafè i una faria... “Què pesada és la vida del sofert mariner...!” * * * Quan el garbí se’n va a dormir, llevem l’ancla i posem proa cap a Santa Eulàlia del Riu, a Eivissa, en una travessa amb vent favorable, que ens permet gaudir d’unes hores a vela i d’una nit de clima suau amb lluna i estels fent-nos companyia.

La llum del dia mitigada per la boirina ens ha deixat veure l’Illa de Tagomago. Entre la llosa senyalada i l’Illa de Santa Eulàlia entrem a la badia on es troba un dels altres ports sense acabar, que van fitant aquest rosari de matusseries urbanístiques, sense cap infraestructura i que a mig fer, entre

129 raons burocràtiques i econòmiques, es paren i poc a poc es fan malbé. Aquest es el problema del port de Santa Eulàlia, segons ens ha explicat el guarda. Ni anelles ni norais per poder amarrar l’Esquitx. Tampoc, ni aigua ni electra. Això si, i amb “rebut”, sense data ni concepte, ni signatura per 700,- ptes...., de què?

Em sembla que la vila té que ser un racó molt bo pel descans i relaxar-se en plena febre turística del mes de juliol. Es troba en el Puig de Missa des d’on s’albira un panorama general de boscos de pi mediterrani i horts, que encara resten conreats en espera de les propostes dels constructors d’apartaments i hotels. Damunt d’aquest panorama verd es distribueixen blanques cases d’estils acurats que no desdiuen del clàssic eivissenc.

Més enllà, la desembocadura de l’únic riu -sec, clar està- que tenen les Illes Balears.

No cal baixar del Puig de Missa per veure que al nord es troba la platja d’Es Canar, després de passar la vista per les baladres -les de petita fulla-, pins, ametllers, figueres i oliveres. Les aigües d’aquesta Cala són d’un color clar, més tirant a verd que la resta: probablement alguna deu subterrània hi desemboca.

Dins la Vila es descobreixen carrers estrets amb cases de vells pescadors (no n’hi ha pas de “joves” pescadors) i molts d’ells passats al turisme, mitjançà la transformació de l’antiga llar casolana en “típiques” tasques i restaurants, que donen vida i llum en arribar a la nit.

La nit. El Passeig de la costa està limitat per nous restaurants, gelateries i cafeteries amb disseny que no fa mal a la vista i que no estem acostumats a veure per les costes turístiques per on hem passat. * * * El vent ens és favorable per poder navegar a vela i, així costejant i fent bordos anem perfilant l’Illa d’Eivissa envers els freus, a la vegada que paro en comte de no envestir i, sobretot, que no ens envesteixin les motores i altres “camions de la mar”, que amb el dret dels seus cavalls de potència i l’esnobisme de conduir a velocitats suïcides passen sense respectar el dret de prioritat de la vela i d’estar amurats a estribord.

Després del pas pel freu entre Formentera i Eivissa, la mar

130 queda lliure de tota aquesta fauna i motor i ens arribem a la Cala Llentrisca, a redós del garbí, que deixa la mar en calma i ancorats podem fruir del bany i de menjar un mos.

Al cap vespre, deixem la cala per passar sota l’alçada de l’illot del Vedrà i seguint la retallada costa a punt de motor per evitar que el soroll del metàl·lic ingeni faci malbé el silenci, que en aquesta hora aixa, es sent, passem per les diferents cales fins entrar a Cala Vedella, plena de velers i motores, on ens espera una nit clara de lluna plena. Volem matinar i l’entorn tranquil ens ajuda a anar a dormir un xic massa tard. * * * El Sol encara no s’havia llevat i amb un bon terral per l’aleta caminem cap a la península. Veure matinar el Sol des de la mar i que tregui el cap per darrera d’Eivissa és tot un espectacle, que encara que navegant per aquesta mar és repeteix sovint, no deixa d’emocionar i si te’n vas d’aquest paradisíac indret et corprèn.

Aquest estat d’ànim no et deixa pas fins hores després. És l’encís que tenen les Illes Pitiüses i el record que d’elles ens emportem.

La travessa resulta bona: vent i mitjana de cinc nusos. El Mongò és el primer que es veu, difuminat per la xafogor de la terra assolellada. El Cap de Sant Antoni i el seu far i més al sud l’imponent Cap de la Nao, tanquen la gran badia oriental de la Península. Ens dirigim a Dénia portats per un fort llevant que acaba d’entrar.

El Port de Dénia, sempre que es pot, s’ha d’evitar. D’ací salpen els ferris a Formentera: vull dir que el tràfic és intens. Més del 50% de l’espill d’aigua del port queda per sota del calat de seguretat pels vaixell quillats i, a més, mal senyalitzat i com no disposo de sonda electrònica -faig servir el clàssic escandall- no cal estendrem massa per explicar els problemes que vam passar. Per fi, tocant fang i algues, llenço l’àncora i amollant uns 30 metres de cap i cadena puc fixar-la i aguantar les ratxes de vent de força 5 que marca l’anemòmetre.

Naturalment el Club Nàutic no disposava d’amarratges lliures: és la plètora estiuenca, coincidint aquest Club amb el punt de saltar de la Península a les Illes per molts navegants que arribant a aquesta època es fan a la mar.

La resta de la tarda és fàcil de passar-la tant per el treball a coberta com la sempre poc ponderada companyia i conversa amb l’amic Antonio, que ja està fent les

131 darreres milles del seu bateig de nauta i que ha sabut sortir-ne molt bé. Ha sigut una companyia molt estimable a més d’una ajuda -no s’havia embarcat mai- molt envejable per “experimentats” nautes que he conegut amb més hores de navegació que ell.

Passada la mitja nit i en contrast amb la arribada, la calma de la mar i del vent voltaven al veler. Cercant la canal per on passen els ferris hem sortit a la mar lliure, posant proa a Poble de Farnals. Travessa monòtona, sense massa vent. Costa avorrida amb construccions d’habitatges paral·lels a la platja i amb edificis de gratacels antiestètics aixecats per la dèria de l’especulació.

De lluny es perfila l’illa de Manhattan..., perdó, vull dir el complex d’edificis de Farnals, que donen la falsa imatge de la ciutat novaiorquesa, tant difosa per arreu.

Sortejant els geps de sorra de l’entrada al port, amarrem a on ens sembla millor. Cap control. Feia 48 hores que no baixàvem a terra i aquest fou el motiu perquè vam entrar en aquest port.

Antonio se’n torna a Tarragona mitjançà el bus que el portarà a València i amb tren fins a la vora de la seva Lluïsa, la Penèpole d’aquesta història que l’espera teixint hores d’angoixa i esperança. En ell, se li nota massa que l’enyora... * * * Em quedo sol. Però no per massa temps. Retrobo a una parella -en Paco i la Manoli- de Tarragona, que fa anys vaig assistir al part de la primera filla. Em presenten a Jaume i Carles i a les seves respectives mullers. Tots viuen per la mar i, precisament, tenim idèntics vaixells. Crec que no cal dir res més.

Fins entrada a la matinada no ens retirem a dormir, parlant de la mar, aventures nàutiques, vaixells, projectes i d’innovacions a fer... És la vida de passarel·la, de gent que no podem sortir d’aquest “mono” que hem agafat estimant la mar i el nostre vaixell. Ells s’acompanyen sempre per les seves mullers, també entusiastes d’aquesta felicitat que dóna la navegació...

Me’n vaig a dormir enyorant una companya que tingui aquest mateix sentiment i que no vulgui fer-me aterrar. * * *

132 Tot ahir va bufar llevant de força 4-5. També ahir fou lluna plena i per això crec que tindré vent i mar per dies.

Prop de la sortida del sol em desperto. La mar està plana i no fa pas vent. No hi poso pas massa confiança amb aquesta observació, però de totes maneres salpo aprofitant la calma del moment i... ja veuré el que passarà!

No feia pas mitja hora que havia sortejat la bocana, quan entrà de nou el llevant, primer arrissant la mar i no tardà massa en que les ones passaven per coberta i el vent es va entaular a força 5-6. El portar un rumb contrari, em vaig posar a fer bordades i amb la major arrissada i a mil rpm del motor, per mantenir el rumb, assoleixo marcar sis nusos a la corredora.

Al trobar-me enfront del Port de Burriana decideixo entrar: n’estic far d’aquest navegar que no considero pas compatible amb el meu tipus de vacances que m’he proposat fer. Han sigut prop de set hores de no parar per fer tant sols vint milles que en rumb directe separen la Pobla de Farnals de Burriana.

Demano, per radio, entrada i ajuda al Club Nàutic, doncs el vent m’empeny per popa i no se pas si podré parar-me en arribar-hi. Molt amablement acudeixen a detenir al vaixell i quedo amarrat a una petita palanca prop de l’edifici social.

L’amabilitat del personal d’aquest Club és per tenir un bon record. Des del mariner de la passarel·la, la bonica secretaria, el conserge, etc. em donen aquesta satisfacció que tant agraeix el navegant solitari, fumut per la castanya passada i que necessita una mà.

Acabava d’arranjar la maniobra d’amarratge, quan una bonica noia amb un dos peces de color verd, m’ajuda a prendre el cap de popa per fer l’espring i fixar millor el vaixell. Des d’aquest moment no ens hem separat de tot el dia: el Port de Burriana és fantàstic!! * * * La Vicenteta fou molt amable des del primer moment. Va fer-me d’hostessa.

Amb el seu cotxe -un Ford Fiesta- em va fer conèixer les rodalies, tot passant per Burriana, Nules, aturant-nos al Castell d’Almenara i poc més enllà a les ruïnes del

133 Temple de Venus. Vam dinar a Vall d’Uxò, prop de les grutes, que vaig evitar visitarles, doncs n’estava fart de pedres i antigalles i era més interessant veure a la Vicenteta a plena llum i sentir la seva amabilitat i gentilesa en tot el que em deia i em feia sentir.

A mitja tarda la calor es feia notar. Havíem dinat tard i la segona botella de vi negre ajudava a sentir-nos bé. Passant per la vorera d’un dels rius, vam veure que s’havia format un toll, d’aigua neta, que ens invità a prendre un bany refrescant i més propi d’un conte de Bocaccio que de la crònica d’unes impressions turístiques: per això no segueixo cap altre comentari.

No fou gens estrany com la companyia de la Vicenteta em va fer canviar la desagradable situació que va obligar-me a refugiar en aquest Port. La manera d’estar d’ella era tendra. La conversa agradable, catalana d’Olot, mai va caure en un silenci buit. Quan aquests es feien presents eren més expressiu el seu fer que qualsevol paraula. La pell fina, tensa, encara jove, es deixava tocar amb gust de nina enyorada.

A bordo de l’Esquitx, i ja de fosca nit, vam menjar un mos i cava fresc, que mai em falta a la petita gelera de L’Esquitx. Música suau. La calor del dia deixava pas a la bona i fresca temperatura, que a la vora de la mar i prop d’ella, feia molt agradable aquesta nit d’estiu.

Però... arribà la mitja nit i com aquella ventafocs del conte de la nostra infantesa, la Vicenteta se’n va anar... * * * Quan el matí següent desperto, després d’un agitat dormir, no vaig trobar cap sabata de vidre...

El record d’aquelles hores felices passades amb ella, que no podia concretar, van fer que m’arrasares a l’estat del dia, nuvolós, sense vent, mar de fons... i decideixo quedar-me amarrat en aquest port... Esperant... Què?...

134 També com en el conte de la ventafocs, m’entrà un deler de trobar a la Vicenteta i en el bus m’arribo fins al poble de Bor-i-Anna (primitiu nom de la Vila; avui, Borriana) i anant per un carrer i per altre no he trobat pas la felicitat d’ahir. Tot ha quedat en un somni d’un dia que no oblido.

El retorn al veler ho vaig fer a peu, en un intent d’espavilar-me un xic, car el meu esperit en baixa forma, s’havia empitjorat al no cercar a la gavina, que em va fer reviure unes hores, garbuix de realitat i fantasia. * * * Tota la platja està vorejada per “viles” noucentistes, més o menys retocades i que conserven el seu jardí, el porxo i l’escalinata en corba. Mai manquen les flors, els ploraners, les acàcies i, en les més antigues cases, hi he vist xops centenaris, difícil de trobar-los en indrets on no abunda l’aigua.

La gent d’aquí és tot un llibre que vulgui tractar de les cruïlles de races, de costums, de parla. És amable, no es pot dubtar. Com tenen aquesta parla que en diuen “valencià”, constitueix un dir sec, poc flexuós i que en la sonoritat sona adust, no coincidint en res amb l’amabilitat que tenen quan els tractes.

El gust que exterioritzen és carrincló, no ofèn, una mica passat de moda amb excepcions, que per aquest motiu destaquen bé.

En la Vila és nota un gust d’ahir, que ha passat d’una generació a l’altre sense canvis, amb una estructura de la ciutat clàssica amb jardí cuidat i estàtua del “pròcer” en el seu lloc, amb rètol dedicat i simbolismes mítics, hel·lènics, que l’envolten.

Respecte al Club Nàutic de Borriana és de reconèixer que destaca molt dels altres del veïnat marítim per on passo en el pelegrinatge per aquestes costa Mediterrània.

Té un gust seriós, tot en el seu lloc, no hi manca res i el que té, està construït sense improvisació, de qualitat i ben aprofitat: crec que tot això fa que tingui èxit, doncs sempre s’hi troben socis, sobretot, pescadors que donen un caire d’activitat.

El turisme de fora comarca no té pas massa tirada. Algun francès -no faltava més!s’hi pot trobar en els càmpings escampats per la llarga platja que s’estén pel nord.

Entre el Port i la Vila s’hi troben terrenys de conreu de la taronja creuats per una veritable ret de sèquies, que de tant en tant entollen un tros, segons correspon el dia. La canalització és molt acurada i les petites comportes, que es fan servir sovint, estan ben conservades i funcionen. * * *

135 El dia s’alçà amb la mar calma, el cel buit de núvols i per la ratlla el color roigtaronja del matí assenyalant per on sortirà el Sol. No deixa cap dubte per preveure que serà un dia amb molta calor, sense vent i que tinc que espavilar-me si no vull patir els efectes d’un veritable dia d’estiu.

Són 2/4 de 7 quan passo la bocana del Port de Burriana camí a Las Fuentes d’Alcossebre. No em toca cap més remei que anar amb el motor i tan sols hisso la major per estabilitzar al vaixell.

Navegació sense problemes per una mar amb aspecte de bassa d’oli. Castelló es va perfilant fins fer-se reals les dues xemeneies de la petroquímica i els duc d’Alba on amarren els petrolers. Poc després, el Grao. Platja i edificis van seguint, alternativament, fins Benicàssim, que ja és un conglomerat de construccions antiestètiques a que tant estan aficionats els arquitectes i els constructors, que són els qui paguen, del País Valencià amb el permís de les autoritats.

El Port d'Orpesa dóna la impressió que està fent el mateix fi que altres que he visitat.

No es veu una ànima que treballi. Ni màquines. S’ha construït l’escullera de protecció i tres vaixells, de pas, ho aprofiten per estar-hi ancorats a la rada. El passat hivern hi vaig passar amb càmping-car VW i es trobava igualment parat.

El Far d’Orpesa és una bona fita quan es passa pel seu abast, anant a Les Columbretes, per exemple, d’on disten tant sols 27 milles.

Entra vent de mar i em precipito a parar el motor i a hissar la gènova, que amb la major ja hissada embossen molt bé el xaloc que s’entaula definitivament. És, aleshores, quan la navegació té tot el sentit de ser-ho. La mar no moguda. El vent suau i agradable. Corredora a 3 nusos. Al piano (a través de la FM) Mozart. Acabo

136 de fer pis per sotavent. Amb un got de vi negre a la mà estic flairant l’aroma d’una faria... Què puc desitjat més?

Què trista és la vida del sofert mariner!...

Després de descrestar el Capicorp, on s’hi troba un castell-torre i a prop una esglesiola blanca i de construcció senzilla, poso rumb al Port de Las Fuentes, d’Alcossebre, que de lluny s’identifica per una edificació en forma de veler.

Com casi sempre passa, no m’estranya que al intentar l’amarratge no hi trobi cap mariner per recollir-me un cap. M’ho tinc que fer sol i, aleshores, amarro un cap a les maneguetes de proa i popa d’una mateixa banda, m’abarloo al moll, salto a terra i aconsegueixo els norais respectius i queda vaixell amarrat. Uns turistes, que s’havien parat, només parat, a veure com ho feia, s’han posat a aplaudir-me... Quina jeta!

Deuria ser al migdia de l’hora del Sol, perquè la calor era de meseta castellana.

Endollada la mànega de l’aigua, la dutxa ha estat el remei molt agraït. Neteja de la coberta i arranjar la resta. Poc després menjava a la taverna del moll.

A la caiguda de la tarda vaig passejar per la platja per veure el fenomen geològic dels aqüífers que caracteritzen aquest nucli de la costa.

El temps se m’escurça sense donar-me’n compte. La foscor envaeix el meu estar a la banyera del vaixell. Els altaveus de les tasques competeixen qui fa més soroll amb la seva estrident música. La FM clàssica del meu aparell la faig imperar sobre aquelles estridències i en aquest racó de món, puc somniar sota els estels quiets i de la lluna minvant, que es deixa veure de tant en tant per entre la boirina baixa d’una nit d’estiu. El darrer glop de rom... i me’n vaig a dormir. * * *

137 Quan un es desperta mandrós no hi ha res que fer. Avui fou un d’aquests dies.

M’he espavilat un xic amb la dutxa. Després, el parell d’ous amb cansalada virada, un got de vi negre i un fort cafè.

Eren prop de les vuit , quan he lliurat les amarres i he salpat. L’ambient del port es trobava estancat, la vida semblava aturada. El vent tampoc s’atrevia a donar la cara.

El Sol, rodó i vermellós, s’aixecava per la ratlla emboirada.

Peníscola em passa per la banda de babor ràpidament: millora així la seva maltractada imatge actual per les construccions que li han fet al seu entorn. El Castell i el far inviten a pensar de nou amb la seva història.

Passat Benicarló i veient el caire calmós i calorós que està prenent el dia, decideixo posar rumb al Delta. Aprofito la tranquil·litat i la visibilitat que tinc de la costa per entretenir-me a fer marcacions i situacions d’estima, mentre deixo passar el far de la Banya, la platja del Trabucador, el far fonejat...

Havia passat el far de la Banya i la plataforma de xuclar petroli, quan el vent de migjorn m’anima a hissar tot el drap i a parar el motor: quin descans, Déu meu!

Són hores de bona mar i bon vent. No passo dels tres nusos. Dóna temps de fer moltes coses a bord, però la mandra pot més i com sigui que pensar m’és fàcil, deixo el moure’m per una altre ocasió i estirat i bocabadat a coberta em passa la costa i el temps i... un dofí.

No sé pas en què pensava, però el temps i l’Esquitx no s’han parat pas i amb el garbuix de pensaments, de projectes, de sentir lliscar el vaixell per la mar... he arribat enfront del Port de Sant Jordi d'Alfama.

Era el capvespre. Tot respirava quietud. Pocs velers amarrats. M’ha sabut greu entrar-hi amb el motor i fent filigranes he assolit arribar al punt d’amarratge amb la gènova tensada a mà, doncs no volia trencar l’encís d’aquella hora.

Un cop arranjat el veler -no hi he pas dedicat massa temps, doncs tenia l’estómac buit- m’he dutxat i he anat a sopar... peix! Des de l’Illa de Cabrera no he pescat res encara que sempre

138 he portat el curri. Em quedava cada dia ganes de menjar peix, però fresc i sempre me’l oferien industrialitzat o mal descongelat. El darrer restaurant que semblava que l’oferta era de fiar per l’aspecte “social” del local, va ser una graellada de peix... congelat. Aquesta nit, en el restaurant del Club Nàutic he arribat a menjar, per fi, peix fresc i d’aquesta costa... pescat per l’amic Moixonet. * * * Dia de repòs a Sant Jordi... però d’esgotament: he deixat el vaixell més bé que nou. Neteja, reparacions, vogada. No ha fet un excés de calor i el poder-me remullar de tant en tant ha sigut un gran alleujament. He tingut temps per tot, em sento lent, digereixo els pensaments i el que vaig a fer ho faig poc a poc, com si tingués por d’acceptar la realitat, que no tardarà massa en caure. No em sento d’aquest món que m’arriba per la “finestra” de la radio: cap noticia agradable, accidents, embussaments a la carretera, justícies injustes, polítics trapelles, guerres estúpides... Per què tot això? Per què no miren més el nostre entorn que és tant bonic? Per què desitjar més i més?

Tal com vaig per aquest món em trobo lliure, no tinc res més que lo que porto damunt i... sota els meus peus, l’Esquitx. Sense cadenes ni lligams. No soc l’únic.

També s’hi troben altres i si ens necessitem correm a donar-nos una mà. Després, altre vegada dins el nostre territori, tant ampla com és la nostra llibertat.

Què deu ser tornar a la dita civilització?... Amb els seus sorolls, els llums vermells, les direccions obligades, no poder parar quan vols, no poder caminar per on vols, disgustos amb els amics, cops baixos... Treballar a una hora fixa, menjar quan toca menjar... encara que no es tingui gana... pagar impostos per mantenir persones i idees equivocades... sentir la televisió del veí... i tantes altres agressions que hi deu haver-hi i que pel temps que fa que n’estic lluny, tinc la sort de no recordar-me’n.

Pot ser que tot això sigui massa per aguantar-ho sense esclatar. Procuraré entrar-hi pas a pas. No em serà tan dolorós. Noto que estimo molt el silenci del navegar. El vent, les gavines, els cops de mar, les veles esventades, el concert de les drisses...

Reconec que tinc els ulls tenyits per la llum dels estels i que terra endins només hi ha claror per trepitjar l’asfalt i al veí.

Ho tindré molt costa amunt acceptar la vida que m’espera, després de viure en llibertat total durant tres mesos. Però, no em tocarà cap més remei! Em quedarà el consol del record d’aquests mesos, de lo que he après, de que entre un temps i un altre es poden fer moltes coses o no fer rés, que la llum dels estels donen prou claror per veure’s dins d’un i pensar sobre el que un ha fet i pot fer i que viure lliure té la seva virtut, mentre no em senti estrany entre els que han perdut la llibertat... * * * El temps és presenta inestable. A la matinada ha entrat una llevantada que m’obliga a retirar el tendal amb que em protegeixo del Sol i que ahir nit la vaig deixar per evitar la humitat del vespre. El nivell de la mar ha pujat (sobre nostre hi deu haver-hi una baixa pressió) i les corrents dins el port es noten molt.

139 A mig matí rola el vent a mestral (la borrasca s’ha desplaçat cap al golf de Lleó, diu la mèteo) i s’entaula definitivament amb ratxes de força 5-6, comprovades pel anemòmetre, i pròpies d’aquesta costa de garbí. Els pocs vaixells que ens trobem aquí reforcem les amarres i ningú surt a passejar. Som gent de pau, poc valents o massa prudents. Fem passarel·la... que també té el seu encant.

A la caiguda de la tarda encara no amainat el vent i “Catalunya Mar” pronostica que demà tindrem mestral fort i tramuntana a la Costa Brava. Considero que estic de vacances i aquí em trobo bé.

A mitja nit les ratxes del mestral es presenten a cada moment més intenses i duren més. Els vaixells que les agafen per la banda, arriben a escorar considerablement, encara trobant-se dins el port amarrats. Tothom es mou afermant més les amarres.

Quina nit passaré! * * * He dormit tota la nit, en contra del pronòstic que havia fet. Dec tenir l’esperit d’un infant. El temporal de vent mou l’Esquitx com si fos un bressol. Crec que això deu ser el motiu perquè em trobo feliç dins d’aquest cau, part d’ell sota l’aigua i que resisteix les sotragades del mestral, que no baixa de força 5.

Sembla que tindrem vent per tot el dia d’avui. Serà una bona oportunitat per anar fent, tant a dins del vaixell com a coberta. He estat dissenyant petits detalls a fer, que encara tinc pendents des de fa deu anys, quan vaig comprar el vaixell. No apareix mai el dia en que no tindré res més que fer-li. * * * Era migdia quan el mestral ha amainat i he decidit posar termini a l’estada al Port de Sant Jordi. Costejant, amb un risso de la major i amb la gènova, he gaudit d’aquesta costa neta de boirina i delimitada, com sempre que bufa el vent de dalt. He arribat al Port de L’Hospitalet de l’Infant en ple boom turístic del mes d’agost.

Penso que em convé d’anar prenent contacte amb la gent, perdre aquest aire salvatge que he agafat a gust i deixar de tancar-me dins el feliç món de les meves coses i els meus pensaments.

Em recordo sovint, que em falten pocs dies per adaptar-me de nou al terreny d’entrenament per on passem, si volem gaudir d’un feliç traspàs a la bona vida que ens espera...

140 Estic ben encoratjat per afrontar-ho bé, sense mal gust de boca, amb aquell ànim amb que agafo totes les activitats que faig (confesso que només faig el que m’agrada).

Avui és de les darreres hores d’aquestes vacances a la mar. Cambrils cau a 16 milles de navegació i segons el vent que trobi, màxim em queden tres hores. He avisat a la Secretaria del Club, pel canal 9 de la VHF, que em tingui preparat el meu amarratge. El vaixell el tinc en condicions de tornar-hi al primer benentès que es presenti, car encara que penso anar-me’n amb moto pels Pirineus en aquests pocs dies que em queden de vacances, no crec que pugui estar massa temps sense fer sortides a la mar, encara que només sigui per ventilar les veles. * * * Port de Cambrils, tot l’any.

De tots es reconegut com un dels millors ports de la costa. Està ben concebut. No va néixer per generació espontània, sinó de l’esforç d’aquells pescadors que arrimaven l’espatlla als vestiments a vela -i, més tard, a motor d’un sol pistó- i que no passaven totes les nits dormint tranquil·lament, doncs els cops de mar i el vent de llevant i garbí posava en perill els vestiments sorrats prop de les seves cases de la platja. Era l’època en que la torre de foc, encara no tenia la forma de sucrera d’avui dia.

Molts pescadors -quasi tots- eren de terra endins i amb el pas de les generacions s’ha fincaren a les casetes de la platja, on guardaven els estris de la pesca. Altres, van tenir que retornar al tros perquè la mar no havia sigut feta per ells.

Hi va haver-hi un pagès del Cambrils de “terra endins”, que tenia en el seu hort un gatell -arbre de brancam nuós i fulles fosques i dentades i les llavors tenen un plomall de pels sedosos-, que també es va embarcar. Per ell la mar no s’havia fet i es va establir com a barber a la platja, servint al matí, primer, i més endavant tot el dia, els carajillos i esmorzars de peix i vi de les vinyes properes a la Vila.

D’aquest fet va començar el Cambrils d’avui, que no ha deixat de banda el caràcter pesquer d’abans i, que s’ha ampliat cap el present turístic que viu Catalunya i es va fer l’esplèndid Club Nàutic, que gaudim tots els aficionats d’aquesta costa.

Parellament han aparegut apartaments i hotels en més o menys fortuna, però el poble ha sabut mantenir aquella tranquil·litat marinera que li dóna vida, tant a l’hivern com a l’estiu. * * * A Cambrils s’hi pot arribar per molts camins. De preferència per la mar.

Vinguem d’on vinguem, sigui davall, de les illes o de garbí, l’espectacle de veure el poble després de passar la bocana, és inoblidable. Té un perfil ordenat que envolta a la blancor de les façanes. La Torre de Foc, que s’escau en un indret a propòsit, és tot

141 un símbol de la Vila junt amb l’Ermita del Camí. Quan arribo amb l’Esquitx mai deixo de donar una volta -la de l’honor, com deia l’amic Tomàs Fortesa- per la vorera dels vestiments de pesca amarrats al moll de la costa i de ponent. Casi sempre si troben pescadors enfeinats arranjant les seves xarxes, que demà tornaran a la mar per recollir el fresc peix, que hores després passaran als restaurants de la Vila, a quin millor que l’altre. * * * Al Club Nàutic sempre s’hi troba el mariner en el punt de l’amarratge, ben ensenyat per rebre els caps que li passen les tripulacions dels vaixells que volen atracar.

Després d’una travessa, curta o llarga, planera o acompanyada d’una castanya, sempre s’agreix els serveis que el Club pot oferir-te i és el Nàutic de Cambrils un dels que ha sabut fer de l’estada a les seves passarel·les, una fita pels que passen les vacances a la mar.

Junt al mariner Àngel, m’espera l’amic Jordi Piñas, que em ve a cercar per anar a esmorzar -són les 11 del matí, l’hora de sempre- al seu restaurant, com faig molts dies de festa o per les vacances. És el primer contacte amb el meu món i en veritat no pot ser millor.

A la taula de “Can Piñas” em retrobo amb en Josep Mª, el farmacèutic, a Sadurní Martí, l’Adolfo, el vidrier, a Josep Mª Sellarés, que té un dels millors vins de la costa, a Àngel Aguilera, a Juan Roca, a Toni... Tots ells constitueixen la diària tertúlia de mig matí, discutint de tot, sense que arribi la sang a... la mar (Cambrils no té riu, té rieres que s’enfaden de tant en tant).

Crec que no buscant-ho han fet d'aquestes trobades un retorn a aquells carajillos, que generacions de pescadors d’abans feien, quan la mar i el vent els aturaven a la platja. Ha canviat la feina i el nivell de vida, però el sentiment de l’arrel que es porta dins, no canvia mai.

Segueix el dia. S’apropa la fi de les vacances. Aprofito el temps, planejant el demà: treball i lleure.

A l’entorn dels Països Catalans, Juny, juliol i agost del 1988.

142

ELS AMANTS DE L’ALTA MUNTANYA.

Al voler fer la ciclada de Vinyols a Lourdes, vaig tenir que interrompre-la en el poble de Les, doncs les condicions meteorològiques no em foren favorables per seguir pedalejant per les carreteres inundades de França.

En la tarda d'aquell dia gris i plovent a bots i barrals la vaig passar retingut una estona a la cambra de l'hotel i, al cap vespre, en un acollidor bar situat a la part del nucli antic del poble, prop de la plaça de l'Haro.

M'estava entretenint posant en ordre els apunts sobre la ciclada, recollits en els darrers dies, rodejat dels mapes de la comarca i una guia de la Vall. De reüll em fixava com m'estava observant un xicot, entrat en anys, que sense aparent massa atenció llegia L'Arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra tarragonina de Francesca Español: coneixia l'edició i em va ser fàcil identificar-lo. Aleshores, se'm va ocorre preguntar-li si era oriünd de Tarragona. No, no ho era, però estava molt aficionat per les pedres romàniques i a tot el que feia referència a aquella època.

Clar està, que aquesta posada en contacte va donar lloc que ens passéssim la resta de la tarda parlant del tema, doncs no desaprofito moment en que si trobo algun ciutadà que em demostri, també, semblant afició... ja tenim rotllo per hores!

En Pere -aquest era el seu nom- em va informar de molts racons i d'indrets d'aquest terreny de la Vall d'Aran per on transcorre la Garona, perquè essent fill i vivint a Les, s'havia patejat tots els camins. Havia estudiat Dret a Barcelona, però no havia exercit, doncs va preferir més seguir amb els negocis immobiliaris que havia iniciat el seu pare... per ser més rentables i que li deixaven més temps lliure per dedicar-se a les seves excursions i recerques.

Tenia una paraula fàcil i eren molt entenedores les seves explicacions a la més petita curiositat que jo li apuntava. Així fou com em va fer prestar atenció -entre altres històries que em contar- sobre la parella d'amants refusats per l'església i, com a conseqüència immediata, pel poble dominat pel

143 rector i les seves doctrines mal aplicades, que en els primers anys del segle XX succeí a Bausen.

A principi del segle XIX el vilatge va patir un incendi, afectant-lo en la seva totalitat.

L'actual es construí un xic més amunt, quedant a 950 m. d'altitud. Amb el temps es va despoblant dia a dia i, per dir-ho com els veïns es planyen, ja no es veuen minyons corre pel poble.

Feia un grapat d'anys, que dos minyons del poble de Bausen varen formalitzar les relacions, que des de molt joves les havien iniciat, d'aquella manera en que comencen els amors en un petit poble abandonat.

La parella eren fills del poble, d'un poble que l'escàs nombre d'habitants havia fet en el temps que casi tots fossin parents o estaven emparentats. Els casaments tenien lloc gràcies a pagar unes delmes en diner contant i sonant a l'Església i, aleshores, es concedia la dispensa i el capellà oficiava el casament. Com sempre, tot s'arregla pagant i el parentesc deixava de ser un problema legal, però no genètic (això no l’importava al rector o a la seva Església).

Els protagonistes d'aquesta història que en Pere em va narrar, podien estimar-se molt, però no tenien ni un ral estalviat i tampoc padrins que els fiessin. El que avui sembla una ximpleria, en aquells dies constituïa un obstacle que casi tothom l'acceptava. Dic casi, perquè en Francesc i la Teresa se'l van saltar sense cap perjudici: ells s'estimaven i decidiren viure junts l'amor, creant una llar i naixent-hi dos fills...

Fins aquí, semblava una història que no tenia res de diferència a tantes altres que avui dia transcorren, però sense la presència dictatorial d'uns personatges asseguts a la poltrona. Acompanyant amb comentaris de cert ressentiment, en Pere la va acabar: la Teresa va emmalaltir, moria als 30 i escaig anys.

Els homes de l'Església d'aquell temps, no tant sols negaren la dispensa per casarse a Francesc i a Teresa per ser pobres, sinó que ara neguen al cos mort de la dona la terra del cementiri del poble, on el marit i els fills volien enterrar-la prop d'ells i dels seus avantpassats: havien comès un pecat, s'havien estimat essent parents i pobres!

De sobte, tot el poble i sense que ningú se’n quedés al marge, aquell 10 de maig de 1916 van començar a construir, a uns 400 metres del poble un nou cementiri. Tots hi van treballar amb

144 ganes, si bé alguns amb ressentiment per aquella decisió del capellà. Els veïns no fan un senzill forat, una tomba amb una làpida i flors, sinó un cementiri, amb el seu mur aixecat en una nit.

No n’ha sobreviscut cap document, ni partides de naixement ni el certificat de mort de Teresa. Però la tomba és allà, i hi ha escrit: A la meva estimada Teresa, que va morir el 10 de maig de 1916 a l’edat de 33 anys

* * * De la guerra del 36, no em va semblar pas que en Pere tenia ganes de parlarme'n, però em va referir les vicissituds que va passar el poble, quan els franquistes varen alliberar la Vall d'Aran -dit amb un xic de reticència. Molts dels seus habitants van escapolir-se cap a la França, més per por, que per tenir la consciència bruta.

Després van aparèixer els maquis, que si bé tenien bones intencions de recuperar una nació que tingueren que abandonar-la forçosament, va ser un fracàs total al no comptar amb la infraestructura i la estratègia necessària per lluitar contra l'exèrcit comandat pel general franquista Moscardó. Molts maquis deixaren la pell, però molts aranesos també quedaren estesos en les vessants de Vaquèira i de la Bonaigua.

Però el drama continua. En acabar la guerra al 1939, Francesc i els dos fills partien en la diàspora republicana cap a la veïna França, deixant per sempre a la seva Teresa sola al recer de Sant Roc: no van poder tornar mai més...

Esperonat per aquesta història, per la solitud en que va quedar aquella dona, que junt amb el seu marit no va claudicar del seu amor, vaig decidir arribar-hi fins a Bausen a dipositar en la tomba solitària, la única del recinte de l'ermita de Sant Roc, una rosa vermella.

145

Potser que la meva rosa desentoni: només volia que fos un símbol d'admiració per la força de l'estimació que es tenien en Francesc i la Teresa de Bausen.

Amics lectors, quan hi os arribeu fins a Sant Roc de Bausen, recordeu d'arreplegar quatre flors del camí, perquè Teresa estigui ben embolcallada per la bellesa de la seva terra. La seva actitud honora a qui, encara, creiem amb l'Amor per damunt de les banalitats d'uns quants. * * * * * Feia la ciclada de Sant Pere de Rodes a la Seu d’Urgell, quan en arribar a Queralbs em vaig desviar a Fustanyà.

El poble de Fustanyà va tenir parròquia uns cent anys abans que Queralbs. A partir del segle XV fou sufragaria d’aquesta parròquia, però anys més tard va tornar a tenir rector propi. És diu que el primer assentament humà deuria ser en l’època romana, de quan s’explotaren les mines de coure del salt del Sastre, que es troba en el camí de Queralbs a Núria. Els comtes de Cerdanya foren els senyors del lloc i per donacions fetes al monestir de Sant Martí del Canigó, aquest hi tenia bens a la contrada de Fustanyà.

Tant sols entrar al poble, em vaig asseure junt al Sr. Francesc Aguiló (així se’m va presentar). Molt atent, em va preguntar què hi feia amb bicicleta per aquells indrets, etc. etc. Entre una pregunta i una explicació per part meva, em donà un escrit perquè me’l llegís i que per la seva història, vertadera o imaginària, em va cridar l’atenció.

Deia, més o menys: L’Àngel Guimerà conegué la personalitat i la vivència de dos joves de les valls de Queralbs.

Aquestes informacions li varen servir per recrear-les i bastir una peça teatral (Terra baixa) on llops al·legòrics i reals o el poder econòmic, hi tenen paper destacat.

A l’altura d’aquestes terres impera la bondat, a baix el món és dolent. El pastor Manelic ho diu: ...potser a la muntanya el món no és dolent perquè allà dalt no hi ha homes...

Avui la gent gran conserva viva la memòria oral d’històries de llops, de la fidelitat de gossos protegits amb collars de punxes, de l’instin de les eugues que quan sentien els llops rellinaven per aplegar els pollins i feien una rotllana perquè quedessin dins, mentre les mares es posaven de cap a dins, disposades a rebre els llops a guitzes, els pastors no abandonaven mai la ramada i encenien fogueres per comunicar-se entre ells.

A Queralbs hi ha Cal Llobater. Els llobaters eren gent de fora dedicada a tenir a ratlla i perseguir aquell feram. A Terra baixa, en Manelic explica a la Marta que el senyor Sebastià li prometé per cada llop que matis t’hi va un duro...

146 La Margarida (protagonista de la història, no del drama d’en Guimerà) era una noia de Fustanyà, germana gran de quatre fills. Els seus pares, amos, van morí quan encara eren petits i vivien a l’empara de marmessors. Al Serrat, el poble de més amunt, hi vivia en Jaume d’una casa senzilla, no sabia de lletra, com tants altres, i de sagal entra a Fustanyà com a mosso o pastor d’una casa benestant.

Els tutors de la Margarida la tracten duramente y con tanta immoralidad que es insoportable, segons la denuncia que Margarida i els seus germans adrecen al jutge de Queralbs. Per complicar més la troca la Margarida i en Jaume s’agraden, però els tutors s’hi oposen: una nit s’escapoleixen i pel pas de la Carranca passen al Conflent fora de la jurisdicció de la Guardia Civil.

Residint a Perpinyà, en Jaume i la Margarida tenen el primer fill, en Francesc, i a l’any següent una nena, la Maria. Si bé que abans d’escapolir-se van presentar una demanda de consentiment de matrimoni, aquesta fou rebutjada i, per tant, segueixen sense estar casats quan han tingut aquestes dos primers fills.

Després de passar per Narbona, on en Jaume treballa de pagès, van tornar a Catalunya i anaren a viure al Serrat. En el registre civil de Queralbs, ja consta que estan casats i tenen el tercer fill, en Feliu. En aquests indrets, els hiverns són freds, les nits es fan molt llargues i la parella s’estima: segueixen neixen altres vailets, cinc o sis més...

Poc a poc les ferides obertes per uns tutors inflexibles contra la decisió de la parella, que va atrevir-se a desatendre les normes socials pel que fa a aparellar-se dues persones d’estaments econòmics distints, es van cicatritzant. Àngel Guimerà va estrenar Terra Baixa l’any 1896 i podria haver-se inspirat amb aquest matrimoni.

En Jaume va morí el 22 d’abril de 1929 a casa seva del llogaret de Casanova, on anaren a viure. La Margarida moria el dia de cap d’any del 1937, a la vora del foc, a causa d’una hemorràgia cerebral, segons consta en el registre civil de Queralbs.

* * * El Sr. Francesc Aguiló me’l va deixar llegir i copiar sense interrompre’m i en acabar em va preguntar què em semblava. No em va deixar temps a contestar. Em va dir que estava a punt de complir 91 anys i que havia conegut a la parella... i tot seguit, s’aixecà i se’n va carrer amunt.

Encara vaig seguir una estona assentat en aquell pedrís amb la mirada perduda sobre les muntanyes, on feia anys van ser el teló de fons d’una història d’amor i argument d’un drama teatral.

147 ZELOTIPIA O SÍNDROME DE ‘MOU’.

Fent una escapada per entre Castella i el Cantàbric em vaig situar en terres de Burgos. Estic interessat per les capelles troglodites i coves, en general. D’aquí que a 15 km. d’Espinosa de los Monteros, no vaig dubtar en arribar al monument natural del Ojo de Guareña, on són característiques les coves, llacs o corrents subterrànies, que amb el temps han dibuixat els rius Guareña i Trema.

Des de la prehistòria es coneguda la naturalesa cavernosa d’aquest paratge, però fins al 1955, no es va descobrí per casualitat una de les entrades per un grup de criatures entremaliades.

En aquest indret es troba l’ermita de Sant Tirs i Sant Bernabé. És considerada como una vertadera capella sixtina dels santuaris troglodites de la Península.

L’amplitud de la galeria subterrània ha guardat diverses manifestacions culturals des del Paleolític fins l’Edat Mitjana: gravats, pintures, armes, ceràmica, enterraments, sitges…

També, s’hi observen (en la Sala de las Huellas) les petjades dels peus d’unes 10 persones sobre el fang, que es conserven des de fa més de 15 a 20.000 anys. Aquesta grandiosa cavitat de l’actual ermita va despertar un interès esotèric en el transcurs dels segles: rituals de bruixeria, aparicions, màgia sobrenatural, reunió (segle X) del Concejo de las siete Merindades baix l’alzina sagrada que havia crescut sobre la gruta…

Va arribar el Cristianisme i, de moment, sega l’alzina. Després, apareix Sant Bernabé amb la prèdica. Des del segle XVIII, es fa present la devoció a Sant Tirs amb la seva imatge i les pintures murals que posen de manifest la seva vida i el martiri que va patir vaig el domini del romà Daci. Una de les seves mans, es venera com preuada relíquia al Monestir de Sant Esteve de Banyoles (no em van saber dir perquè havia anat a parar aquí).

148

Es desconeix la data exacte de la seva construcció; uns la situen entre els segles VIII-IX. Estava dedicada a San Tirs. Però en el segle XVIII reuneix les dues advocacions.

Las reformes de condicionament comencen a meitat del segle XVII. Les voltes presenten pintures, algunes deteriorades per les filtracions de l’aigua. Las pintures murals en la volta natural representen els martiris de San Tirs i San Bernabé són dels segles XVIII y XIX. En l’altar de es troba una talla de San Tirs del segle XIII. L’ermita és de nau única.

Però, el que em va cridar l’atenció és el mural de la gran sala on apareixen varies escenes del martiri de Sant Tirs i, concretament un d’ells, on es manifesta l’acció de posar el dit índex de la mà dreta d’un dels botxins a l’ull del pacient i bon jan Sant Tirs, que se’l mira de reüll…

Evidentment és una exacta acció de celotipia del botxí envers el màrtir, tenint en compte en aquest cas, la reacció gelosa d’un malvat envers la bondat d’en Tirs…

La paraula celotipia prové del llatí zelotipia i aquest del grec ζηλοτυττία, que significa passió de gelosia. També es coneix com síndrome o complex d’Otel.lo (Els psiquiatres seguidors del Barça, l’anomenen síndrome de Mou).

Des del punt de vista de la psicologia clàssica es considera que la gelosia té un origen biològic. El síndrome dura, al menys, un mes per poder diagnosticar-lo como celotipia i, malgrat ser un trastorn crònic, sobre tot en el tipus persecutori (entrenador de futbol, per exemple), sovint es produeixen oscil·lacions en la intensitat dels deliris: d’aquí que el seu curs es variable… segons guanyi o empati el Barça.

149 El tractament requereix que l’interessat ingressi en un centre psiquiàtric. És un tractament llarg, doncs és un trastorn primitiu originat en la infància i en la relació amb la confiança bàsica que no va existir amb la seva mare, encara que sigui una bellíssima persona.

No tan sols pateix l’interessat, sinó també les persones amb les que conviu… (el socis del Manchester i Barça, per exemple).

150 MAESTRAT, GUERRES I MAQUIS.

De fa temps conec a Sussanna Anglés Querol, escriptora, periodista i editora que viu i desenvolupa la seva tasca literària des de Mas de la Mata (Terol). En una de les últimes visites que vaig fer-hi, em va parlar de l’ermita del Llovedor, de Castellote.

Entrant ja el bon temps, un dia vaig decidir arribar-hi. Abans de passar el túnel carreter que desemboca a la localitat de Castellote, primera localitat del Maestrat de Terol, hi ha el camí a l’ermita que cercava..

Pel camí que hi mena, es filtra per la paret de roca, l'aigua que es recull en una mena de estany. El lloc per on cau l'aigua és l'anomenat Llovedor.

En 1405 Castellote estava patint una dura sequera i, llavors, 11 mossos del poble van anar en romeria a l'ermita de la Balma a Sorita (Castelló) per demanar a la Mare de Déu la seva intercessió perquè plogués. Com la gràcia demanada els va ser concedida, els mossos de Castellote van prendre per tradició aquest pelegrinatge anual. Així va ser fins que en una de les seves romeries el bisbe de Tortosa va negar l'accés al temple.

Davant d'aquesta situació, els mossos van decidir erigir una ermita prop del seu poble on, segons s'explica, la Verge s'havia aparegut antigament. L'actual ermita és

151 del segle XVIII tot i que la portada bé podria datar d'una reforma posterior realitzada al segle XIX. A partir de la construcció de l'ermita es va instaurar un romiatge, l'1 de maig, que només feien els homes en record d'aquells primers onze mossos. El romiatge comença de matinada i finalitza al vespre quan els homes tornen amb torxes i es troben amb les dones que porten espelmes. Després de fer la salutació de les banderes entre ells se celebra la missa a l'església de la Mare de Déu de l'Aigua, de la població, recordant als confrares morts i nomenant als nous confrares.

L'ermita del Llovedor de Castellote es troba en el vessant de la muntanya abans d'arribar al túnel carreter que mena a Castellote. Partint de Mas de les Mates per la carretera A-226 en direcció al Maestrat, es passa la localitat de Abenfigo, que es deixa a l'esquerra, i es continua fins a la cruïlla de Molins i Coves de Cañart. Es pren el desviament i ens fiquem pel primer encreuament a l'esquerra fins a una esplanada on cal aparcar el cotxe.

Ara s’agafa el camí, es passa un monòlit i es segueix fins a l'Ermita. La paret per on es filtra l'aigua és l'anomenat Llovedor. Hi ha zones preparades per menjar amb taules i bancs d'obra, així com una zona habilitada per a barbacoa.

Situada a la cara nord de la mateixa paret rocosa, l'ermita fou bastida el segle XVIII, de nau única coberta amb un sostre pla. Tant el presbiteri com la sagristia aprofiten una esquerda de la roca per endinsar dins de la muntanya (ermita troglodita). * * * Castellote va ser escenari d'una de les més dures i cruentes batalles de la Primera Guerra Carlista. Després de l‘abraçada de Vergara, els governamentals van concentrar les seves tropes a l'est peninsular. En aquest context, el General Espartero va establir la seva caserna general a la veïna població de Mas de les Mates i, després de la conquesta de Segura, va ordenar l'avanç sobre Castellote. El dia 23 de març de 1840 , els liberals van atacar l'ermita de Sant Macari i Sant

152 Cristòfol, decidint els defensors replegar-se en el castell. Espartero va enviar un parlamentari perquè es rendissin, prometent-los que se'ls respectaria la vida, al que els assetjats van respondre amb una negativa. La contesa va continuar durant els dos dies següents, i els isabelins van aconseguir prendre l'edifici oriental del castell; en intentar després entrar a la torrassa, últim reducte, van ser rebutjats.

Finalment, els assetjats, havent donat compte de la seva desesperada situació, es van rendir el dia 27. Espartero es va ocupar que als assetjats se'ls respectés la vida i els va elogiar davant de les seves tropes per com havien defensat la plaça.

En el transcurs de la Tercera Guerra Carlina, Castellote va ser l'escenari d'un important intercanvi de presoners entre l'exèrcit isabelí i el carlista. * * * La Guerra Civil del 1936 , igual que en altres llocs d'Aragó, va comportar nombroses destrosses del patrimoni amb la crema de retaules, imatges i arxius de l'església parroquial, així com de les ermites.

Quan la Guerra Mundial ja estava decidida, els exiliats creuen que havia arribat el moment de recuperar la llibertat i la República. És el moment de la guerrilla, dels maquis i, aleshores, el PCE decideix les invasions de la Vall d'Aran, que fracassen.

Davant d’aquest fracàs, no s’entén perquè el PCE no iniciés en el 1947 la retirada dels guerrillers i, per contra, els caps volen convertí als seus homes en instructors dels pagesos: demostraren poc coneixement de la lluita a través de la muntanya i dels seus habitants.

Amb les lleis de bandidatge, de terrorisme i la tradicional llei de fugues, la Guardia Civil té ordre d’aniquilar als maquis, que es troben acorralats en una terra molt difícil de sobreviure... És a partir de 1952 que el maquis desapareix de la muntanya i només resten les llegendes i els seus mítics protagonistes de ficció. * * * El Maestrat va ser escenari de l'activitat del maquis, per mitjà de la Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA), tenint el nucli d’un dels seus sectors la població propera de Aiguaviva.

Ara bé, a Castellote i als pobles veïns es viu en una continua agressivitat per ambdues parts: quan es presentaven els

153 maquis, els alimentaven per por i no donar part a la Guàrdia Civil; però si aquests s'assabentaven del silenci, podien acusar de simpatitzants de la guerrilla i, aleshores, apallissaven al sofert pagès, l’empresonaven i, fins i tot, l’afusellaven.

Però, si per contra es donava part, eren els maquis els que prenien represàlies.

Aquesta onada de violència per ambdues parts acabarà el 1952 quan es dóna l'ordre d'evacuació del Maquis. Només dos guerrillers van seguir alguns anys més: Francisco Serrano i Teresa Pla.

A Mas de les Mates es trobaven empresonats els maquis Rabós i el Petrol per les tropes franquistes quan arribaren a fer-se amb la població d'Aiguaviva.

El 17 de juny de 1947 es va perpetrar l'assassinat del cap de la Guàrdia Civil de Mas de les Mates i lamentablement també va caure el metge del poble, en aixecar el cadàver del propietari del mas Centelles de Mont-roig, sota el qual havien col·locat un artefacte explosiu.

A un pagès de Castellote el torturaren per conèixer el parador de Paco el Serrano a qui culparen de les morts d’un guarda jurat i del sometent de la població.

"Paco el Serrano", renom de Francisco Serrano Iranzo , vivia a la Masia de Vallbona amb el seu Pare Isidre, coneguts arreu del Maestrat. Al 1947 es va tirar a la muntanya fins a la seva captura. Natural de Villarluengo, van sabotejar la central elèctrica a Pitarque i va organitzar el 23º sector de l’Agrupació Guerrillera.

La Masia, propietat de la família Serrano, va acabar saquejada i cremada per les autoritats i un sometent, els qui també van apressar a la dona i van maltractar als seus fills.

“Paco el Serrano" va seguir sent el guerriller autòcton per excel·lència, invicte fins a la seva mort el 1954 -dos anys després de l'evacuació i retirada del maquis-, a la finca Xalet Nomen, al terme de Reguers (Tortosa). El van acusar d'un intent de segrest i no van permetre a la família veure el cadàver.

Teresa Pla Messegué, també coneguda com a Florencio, La Pastora, Teresot, el terror del Caro o Durruti, va ser una maqui. La seva història ha estat convertida per l'escriptora Alicia Giménez Bartlett en una novel·la anomenada Donde nadie te encuentre (Premi Nadal, 2011).

Pasturava ovelles per les muntanyes dels Ports. Tenia molt mala fama: deien que era un monstre, mig dona i mig home, que matava les famílies de les masies i que no tenia mirament a l’hora de matar homes, dones, criatures, tot aquell que se li posava davant, de tan cruel com era. De la seva història es dedueix el contrari.

154 Era l’última de set germans. Quan va néixer van veure que tenia una malformació als genitals: tenia els dos sexes. El seu pare volia que la inscrivissin com a home, la seva mare volia que ho fessin com a dona. Va guanyar la mare perquè deia que si l’inscrivien com a home seria la burla de tothom i, com a dona, ningú se n’adonaria del que li passava. La van batejar amb el nom de Teresa Pla Messegué. El seu pare va morir quan ella tenia tres anys. La seva mare havia de treballar molt rentant roba blanca per als rics del poble. Com la mare tenia dificultats per a alimentar tantes boques i les germanes de la Pastora la tractaven tan malament, la van donar a una masia. La van agafar perquè els serviria com a pastora dels seus ramats d’ovelles.

Abandonada per la seva mare i marginada per les seves germanes, es va dedicar en cos i ànima a les ovelles, els gossos que l’acompanyaven, les muntanyes i la natura: ella en aquell món se sentia molt bé, era tot el que tenia i ho acceptava ja que es conformava amb poc.

Teresa, Teresota, Teresot, què tens entre les cames? Ensenya-ho! ... Se li’n burlaven al poble, criatures, xiquets, grans... Ella els espantava cridant. Marxaven tots rient i burlant-se’n d’ella i ella pensava: “Ja sé que se’n riuen de mi, però a mi no m’importa”. Sempre portava faldilles ben llargues i el coll del vestit una mica alt per a que no se li veiés la nou del coll, que tenia com un home.

Amb el temps van anar morint la majoria dels seus germans. En van quedar dos, un que va marxar a França i allí va morir de malaltia i la Vicenta, que era una de les germanes que més la maltractava. Teresa va conèixer els maquis a les serres on ella pasturava el ramat. Parlava moltes estones amb ells perquè la tractaven bé i no se li’n burlaven. Va treballar per diferents famílies a diverses masies fins que, al final, es va quedar a la Pobla de Benifassà, amb una família que l’acceptava molt bé i va viure de manera habitual amb ells. Els maquis anaven a buscar menjar a aquesta masia perquè els coneixien i eren molt bona gent. Un dia va arribar la Guàrdia Civil i van matar els masovers perquè ajudaven els maquis. I la Pastora es va quedar sola.

Els maquis li van proposar que anés amb ells a les muntanyes ja que ella coneixia molt bé les coves, els camins, les senderes, les serres i els ajudaria a amagar-se dels guàrdies. A canvi li van dir que l’ensenyarien a llegir, cosa que a ella li feia molta il·lusió.

Va marxar amb ells, però Teresa no entenia de política. Va marxar per a aprendre i per no estar sola ja que no li quedava ningú. La van vestir d’home, li van tallar els cabells i es va afaitar. Se sentia més bé vestida d’home. A les nits baixaven a les masies a demanar menjar, aliments de primera necessitat, fideus, pa, farina, sucre, mistos, sal, una mica de tocino de la matança... i sempre demanaven una mica de diners.

Va estar amb els maquis molt de temps. Anaven recorrent les masies demanant per a poder subsistir. Els maquis li van posar el nom de Florencio. Se li atribuïen vint-inou assassinats. Com sabien que era ella qui havia matat aquelles persones? És que anaven darrera de la Pastora comptant els morts? Quan anaven a les masies ell sempre es quedava a la porta fent guàrdia: no va matar mai ningú, només va pegar unes bones pallisses a dos masovers que quan ella era dona (o anava vestida de dona), se li’n burlaven i es reien d’ella.

155 A la majoria de maquis, els va anar matant la guàrdia civil i els que van poder escapar van marxar cap a França. La Pastora es va quedar sola amb en Francisco, Paco el Serrano, i els dos sols, anaven per les serres dels Ports, dormint en coves que ella coneixia de quan anava amb els ramats, sempre amb la guàrdia civil darrera seu.

Una nit van baixar als Reguers, on hi havia el Xalet Nomen i allí van matar el seu amic Francisco i es va quedar sola altra vegada. Va viure als Ports sola durant dos anys, sense parlar amb ningú. Al final va fugir cap a Andorra, sempre per les serres perquè era el seu àmbit natural. A Andorra va trobar feina als camps de tabac i també de pastora. Un company de feina la va denunciar, la van arrestar i va ser extraditada a Espanya.

Després de passar per diverses presons, finalment van traslladar-la a València on va complir una llarga condemna. Un funcionari de presons li dóna la seva confiança i la Pastora li conta la seva amarga història. La van visitar metges especialistes i van dictaminar que tenia més trets d’home que de dona. Li van fer un canvi de sexe sobre el paper i Teresa es va convertir oficialment en Florencio Pla Messegué.

Quan la van traslladar a la presó de El Dueso, a Santander, tenia cinquanta-un anys.

Només la visita el funcionari de presons que havia conegut a València. Amb l’ajuda del funcionari la posen en llibertat quan tenia seixanta-un anys. No tenia on anar i el funcionari amic, Mariano Vinuesa, li obre les portes de casa seva i és acollit per la família Vinuesa.

La Pastora, ara ja Florencio, va marxar cap a Olocau (València) i allí va viure la resta de la seva vida. Va morir el dia 1 de gener de 2004, acabant de sopar, mentre es menjava una pera com a postres.

La Pastora era una persona a qui agradava molt la natura i els animals i no tant les persones perquè li van fer molt de mal.

* * *

156

Quan la Guerra Mundial ja estava decidida, els exiliats creuen que havia arribat el moment de recuperar la llibertat i la República. És el moment de la guerrilla, dels maquis i, aleshores, el PCE decideix les invasions de la Vall d'Aran, que fracassen.

Davant d’aquest fracàs, no s’entén perquè el PCE no iniciés en el 1947 la retirada dels guerrillers i, per contra, els caps volen convertí als seus homes en instructors dels pagesos: demostraren poc coneixement de la lluita a través de la muntanya i dels seus habitants.

Amb les lleis de bandidatge, de terrorisme i la tradicional llei de fugues, la Guardia Civil té cura d’aniquilar als maquis, que es troben acorralats en una terra molt difícil de sobreviure... És a partir de 1952 que el maquis desapareix de la muntanya i només resten les llegendes i els seus mítics protagonistes de ficció.

Els maquis van existir des del 1937 al 1952, encara que l'existència efectiva de la guerrilla només del 1945 al 1947. Van arribar ser comptabilitzats uns 5.000 i escaig guerrillers dels quals la meitat van morir a la muntanya, altres es van entregar o van ser capturats i afusellats. Només hi va haver uns 500 supervivents que varen fugir d'Espanya.

157 SUPERVIVÈNCIA A CABRERA I EL FORTUNA DEL BORBÓ.

Amb la col·laboració de Daniel Miquel Passar una estona amb els amics en la banyera del veler L’Esquitx amb els amics que en moltes ocasions naveguem junts, ho hem fet molts dies de l’any, quan el sol comença amagar-se per darrera de la Serra de Llaberia i el cel es presenta amb aquelles imatges de postal de colors, trossejat pels núvols fins i poc abundants, suficients per fer bonic i pronosticar, amb el seu cromatisme, l’exactitud del temps del dia següent: Cel roent, pluja o vent o sol calent... Clar, sempre s’encerta.

Avui, sigui que la política no ens fa perdre cap hora de son i que només ens interessa el futbol quan juga un difícil partit el Barça, comencem i acabem tractant de temes de nàutica i recordant incidències que ens han passat en les nostres singladures.

No sé pas com ha anat que la sortida a les Balears, a l’estiu del 1986, s’ha fet present per reviure aquells dies de navegació que desconnectats del món i els seus problemes passàrem dies tranquils i farcits d’anècdotes, agradables de recordar.

A mitja nit d’un dia d’aquell estiu, embarcarem a bordo de l’Esquitx i estibats amb bona voluntat en Daniel, Jose, les nostres respectives dones i, clar, jo com a Patró del veler.

Vàrem posar rumb al Cap de Formentor, al nord de l’Illa de Mallorca. Aprofitant un terral que s’havia fet present, hissàrem les veles major i gènova. La navegació es presentava amb bon pronòstic que va continuar durant tota aquella nit, entretinguts amb la conversa, amb el pica-pica que les contraries ens preparaven i el cava que ens acompanyava. Ens repartíem els torns de guàrdia, a la guaita dels grans vaixells que no respectaven la nostra preferència per anar a la vela, moment que teníem que prescindir del pilot automàtic, per evitar el rumb de coalició.

Ningú es va voler perdre la sortida del sol, encara que després de rebre’l amb l’habitual expectació que el nou dia ofereix, molts retornaren als seves lliteres. Malgrat que des de que salparem teníem llançat el curri, cap captura varem fer i la il·lusió de fer un esmorzar de peix recent pescat se’n va anar en orris. De totes maneres, portàvem una bona reserva de queviures.

El dia seguia el seu curs, el sol cada cop imposava el bany més freqüent, que alleugerava la calor, sense oblidar-nos de les reserves de cava, tòniques i aigua fresca que la nevera ens proporcionava. En resum, una navegació de bon recordar.

Les hores passaven sense problemes de navegació i de concòrdia amb aquest ritme indolent que el bon caminar per la mar ens donava el vaixell. Quan el sol ja prenia el camí de retorn a darrera de la ratlla i ens trobàvem a un través del port de Soller, marcant la corredora casi les 80 milles recorregudes i en una posició de 40º N / 2º

158 30’ E, varem identificar a poc més d’una milla a estribord un petit vaixell que hissava i arriava la vela major contínuament, que ens va semblar com si volés cridar la nostra atenció.

No dubtarem en arriar les veles, posar en marxa el motor i dirigir-nos cap ell, que quan va veure la nostra maniobra, va deixar de fer senyals. Per la distància que ens separava, no tardarem en arribar al seu costat, adonant-nos que hi havia una noia d’uns 30 anys, una altra de més jove, un infant de pocs mesos i... un gat.

El veler, no tenia més de 6 m., sense cabina, es trobàvem a unes 10-12 milles del Port de Soller a on volien arribar, portaven un motor fora borda de pocs cavalls... i s’havien quedat sense benzina! La mar en calma d’estiu. No vam treure aigua clara del perquè d’aquella situació. Ens demanaren de remolcar-les fins a Soller, que ens separava per complert del nostre rumb...

Immediatament, vam decidir canviar el projecte inicial, els hi llençàrem un cap i els remolcàrem a Soller. La nit es va fer present ja abans d’entrar al Port i, en quan passem la bocana, desnuen el cap i mentre nosaltres dirigíem L’Esquitx cap el pantalà de babord, elles sense fer cap comentari de cap mena, enfilen a estribord, perdent-les de vista per la foscor d’aquella hora. Cap mostra d’agraïment i d’acomiadament...

Tot molt estrany. En el port no hi havia personal per comunicar el cas.

Decidirem sopar baix aquesta incògnita que l’anècdota ens oferia i, així, és com acabàrem la jornada: demà ja veurem que haurà passat.

Sigui perquè som matiners o perquè volíem esbrinar que s’havien fet d’aquells mosses que ens van deixar amb un pam de nas, resulta que de bon despuntar el dia donàvem una volta pels pantalans cercant el petit vaixell i les ingrates nàufragues (ingrates, perquè varen ser unes mals educades; nàufragues, per posar-hi un xic d’èmfasis). No vàrem trobar cap rastre d’elles, ni del vaixell... ni del gat!

Ho vàrem deixar corre, no fos que ens empastiféssim i ens fes malbé les vacances, que en aquell moment era el més important per nosaltres. No ens va ser difícil decidir-nos per costejar l’entorn de l’Illa de Mallorca, seguint les agulles del rellotge, i s’hi s’esqueia, passar a Cabrera i... ja procediríem. Encara teníem 20 dies més de mar.

159 Sense pensar-nos més, salpàrem i costejant entrem a Cala Calobra on llancem el ferro i ens arribem nedant a la platja per resseguir l’espectacular Torrent de Pareis.

Aquesta parada a una hora indeterminada perquè no tenim necessitat de portar rellotge, ho aprofitarem per passejar per les roques, desanimats que a les illes Balears no s’hi fan muscles, ni carquilles... Sort en tenim de les provisions de boca, que les nostres dones han sabut organitzar-se.

Després, seguírem navegant passant les Puntes de la Galera i de les Coves Blanques, fins entrar a la Cala Sant Vicenç, on protegits d’una probable entrada del vent del nord (en aquesta zona de Mallorca la tramuntana pega fort), llancem l’ancla engalzada amb una segona per evitar que la primera garregi. Aquí passàrem la nit, que de moment, sembla serà tranquil·la, amb una lluna plena...

L’esmorzar s’imposa abans de tornar a la mar lliure però gaudim de la vista propera de les roques que configuren la Serra de Tramuntana de l’illa de Mallorca.

Descrestat el Cap de Formentor posem rumb directe al Cap des Freu, travessant la Badia d’Alcúdia amb un vent favorable del NW, que ens ve per l’aleta d’estribord i, sense apurar-nos, lliure la proa, ens dediquem a la mínima expressió d’esforç físic... Només, en passar la Punta de Capdepera, ens apartem un xic de la costa en atenció als illots que denoten la seva presència per l’escuma que els delata. Enfilem l’entrada de Cala Ratjada... que està a tocar...

Ens havien advertit, que el port de Cala Ratjada, resultava molt difícil de trobar un punt d’amarratge, degut a l’alta concentració de vaixells, que en aquesta època de l’any, mes d’agost, hi fan cap. D’aquí, tenen tendència de salpar cap la Mediterrània de llevant...

Tot el contrari. Vàrem trobar tot el pantalà per nosaltres i, així, poguérem amarrar sense problemes, disposar d’una mànega d’aigua per baldejar la coberta i dutxarnos amb aigua dolça, que sempre és d’agrair.

Havent enllestit a bona hora aquests treballs domèstics, ens dirigírem a donar una volta per la població, renovar les vitualles i fer un bon àpat. A la caiguda de la tarda, de nou ens aproparem a l’Esquitx i no puc explicar la cara que vam posar, quan veiem la massificació de vaixells rodejant el nostre petit veler... Quina gran raó tenien els bons amics que ens havien advertit d’aquest overbooking!

160 No va haver cap problema. Només que els tripulants dels tres o quatre vaixells que s’havien abarloat al nostre, ens donaren la corresponen murga fins que a altes hores de la nit decidiren anar-se’n a dormir... També, a l’hora de salpar vàrem tenir que esperar que ens deixessin maniobrar... Sort que tots estàvem de vacances, relaxats i, en general, la gent de la mar som molt tolerables i ben educats.

Durant la següent etapa la dedicàrem a resseguir les cales o ports de Porto Cristo, Porto Colom i fent escala a Cala d’Or, una atapeïda urbanització + port esportiu que ens obligà a cercar amarratge a l’original Cala d’Or, a la banda nord de la turística, menys massificada i tranquil·la.

A la posta de sol, recuperats de la jornada de navegació costera, sense problemes a destacar, asseguts a la banyera de l’Esquitx, prenent el corresponent cava abans d’organitzar el sopar, l’Enric es despenja amb una de les seves insòlites propostes, que quan no sap què fer, no dubte en exposar-les.

Ens ofereix la idea d’arribar-nos a la Illa de Cabrera i entrant a la Cala Galduf (en general casi sempre absenta de navegants, segons ell), situada abans de la Badia de Cabrera, on hi ha el Port, ancorà el veler i fer supervivència a l’estil Robinson... Abans de que ens decidíssim, ja va avançar que teníem que estar-hi quatre o cinc dies, arribar-hi sense queviures, esgotar el poc líquid (una botella de cava i dos litres d’aigua) que ens quedava a la bodega, etc. etc. Cal recordar que érem sis tripulants...

Per uns moments, els silenci es va imposar a l’Assemblea..., però de seguida va haver-hi unanimitat en acceptar l’esbojarrada idea. Què vols fer-hi!...

Salpant de Cala d’Or vàrem posar proa a l’Illa de Cabrera –a unes 20 milles- en rumb directe SWS, si bé que per les condicions, no massa favorables, del vent de garbí, vàrem que fer algunes bordades que ens obligà a retardar l’arribada al punt d’ancorar: la cala Santa Maria a llevant de

161 la Cala Galduf, un indret molt protegit i de fondària superior al nostra calatge, que inclòs ens permetia passar a terra ferma sense fer us del gussi. Prop, hi teníem un finestral obert a una petita cova on hi havia una taula i sallents de pedra.

Ara l’Enric ens explica que a Cabrera, molt abans de nosaltres, clar, hi arribaren els fenicis, cartaginesos, romans i bizantins en busca de refugi, aliment i aigua. També hi va haver-hi un monestir i els monjos ho deixaren corre per falta d’aliments i aigua... Al segle XIV, s'hi construí el Castell per a guaita i protecció contra els atacs dels pirates: cap dels dos bans es van barallar i el Castell va caure en desús.

Durant la Guerra del Francès, l'illa va ser camp de concentració dels sis mil presoners francesos vençuts a Bailén pel General Castaños i només 3.600 presoners retornaren a França: moriren de malalties, accidents, suïcidis, gana i set...

Hi ha constància, que es practicà l’antropofàgia...

En arribar a aquest punt, la submisa tripulació ens vam posar un xic alterats, mirantnos entre nosaltres, com si decidíssim quina part del cos del veí ens cruspiríem primer per oferir-nos més calories...

Com sigui que l’indret escollit era molt adient per imaginar que ens trobàvem en un Paradís, l’angoixa prompte va desaparèixer. Mentre unes parelles es disposaren a passar a terra i explorar..., altres fórem a visitar la Cova Blava amb el gussi.

Es tracta d’una cova calcària excavada per la mar. Arriba a tenir un màxim de 20 m. d'alçada i té una llargada de casi 120 m per 75 m. d’amplada. L’entrada està encarada a NW, fet que en aquella hora, que la Mercè, la Lupe, en Jose i jo (en Daniel) la visitàrem, la llum es reflectia dins l'aigua i li donava un color blau intens, que es distribuïa per les parets de la cova.

Doncs bé, en aquesta Cala de Santa Maria hi tenim que passar tres, quatre o cinc dies, sense que ningú ens amoïni, gaudíem de no tenir comunicació amb l’exterior, doncs encara no s’havia massificat el mòbil, teníem els suficients estris per pescar i com l’illa no hi arribaven els pescadors, ens resultaria fàcil menjar peix fresc dia si, dia... també.

162 En tot grup ben avingut, sempre hi ha qui s’ofereix a fer les tasques més feixugues i, sobretot, si són xicots del Nord. Això va per en Jose, basc de soca rel, que ja de bon matí del dia següent s’enfilà per la muntanya amb la sana intenció de portar-nos un conill o altre petita bestiola per fer-nos un plat a l’estil del seu País. Res de res!

Menys pesat era pescar asseguts a la banda del vaixell o arrecerats entre dues roques i esperar que piquin. Res de res!

Mentrestant, el que quedava d’un tub de llet condensada que algú va trobar en un calaix de la cuina, va desaparèixer per encant. L’últim got d’aigua, l’Enric se’l anava a beure, s’entrebanca i got i aigua varen anar a parar a mar...

Però, ningú –de moment- mostrava signes d’inquietud, tot rutllava bé... però amb gana i set tolerada.

L’únic procediment primitiu –fins a cert punt- que va tenir èxit, fou encendre les fàries amb un petit espill convex que recollia i centrava els raigs del sol...

No tinc record (deuria influir la gana?) quin dia era, quan a mig matí, estant tots sis robinsons asseguts a coberta a la banda, en silenci i bocabadant, veiem que s’apropa un d’aquests vaixells de nou rics o, millor dit, propi d’un àrab o amic seu amb petrodòlars. Para els motors a pocs metres de la nostra minúscula barca. Amb les maniobres, encara la matrícula cap a nosaltres i llegim Fortuna.

- Cony!... -no sé pas qui m’ho va recordà- el Borbó!...

Efectivament, davant nostre, encarats uns amb els altres ens trobàvem nuets els sis tripulants de l’Esquitx davant de la família del rei, al complert en aquells dies, abocats al passamà de l’amura de estribord del Fortuna i saludant-nos educadament, però sense retirar-se de guatar des de la coberta...

163 Abans de parar els motors, veiem i sentim com l’àncora va baixant lentament, s’enfonsa a la mar i, de cop, tota la cadena també segueix el mateix camí, deixant al Fortuna lliure d’amarratges. La família rient i mirant-s’ho des de la banda i nosaltres enfotent-se’n davant d’ells des de L’Esquitx. No tant content deuria trobar-se el mariner que es va oblidar de posar el grillet.

Un xic més enllà de la popa del vaixell del rei havia ancorat el guardacostes de la Marina Ordoñez PC 14, que li donava escolta, i d’immediat varen desplaçar una zodíac amb un parell o tres d’homes granota, que mitjança un cap hissaren l’extrem lliure de la cadena, el que s’havien oblidat de fixar-lo al molinet del Fortuna... No hi va faltar la presència d’un helicòpter... per si calia evacuar als passatgers del iot, no fos que L’Esquitx amagués un escamot independista català...

No varen tenir cap problema amb els visitants estrangers, però el parell d’hores que la maniobra ens va ocupar, va ajudar-nos a oblidar-nos dels nostres estómacs i de la progressiva debilitat que començava a fer-se present, tant en el físic, com en el caràcter... És, aleshores, quan l’Enric notant un cert malestar en la tripulació, ens anuncia que a la posta de sol salparíem cap a Eivissa (70 milles) per atracar en el seu Port unes 14 hores després... Respir general: va entendre que, en general, el personal li agrada més morir fart i en el llit de casa.

Eren més o menys les nou del vespre, poc abans d’amagar-se el sol, quan sortíem de la Cala Galduf, passàvem per sota del Far d’Ensiola i arrumbàvem directes a l’Illa d’Eivissa.

Singladura sense problemes, vent favorable, tranquil·litat a bord... malgrat trobar-nos amb gana. Tal com havia planejat el Patró, encara ens vam poder guiar pel Far de l’illa de Tagomago que es mantenia encès fins el sol ixen.

164 Costegem l’Illa d’Eivissa, passant per davant del port de Santa Eulàlia i entrem al d’Eivissa, al cap vespre, amarrant a la Marina Ibiza Nueva: el primer que vàrem fer en saltar a terra fou llogar uns scooters i anar-nos a Sant Rafel, a meitat de camí entre Eivissa i Sant Antonio, on sabíem d’un restaurant molt bo!...

Ens vàrem atipar com uns afamats per culpa de la genial idea de l’Enric... El sopar va durar unes tres hores i la factura... vam decidir pagar i estripar-la...

En acabar, per fer la digestió, vam entrar a la macro discoteca Ku, no pas massa lluny del restaurant, on el ball, les gogos, la piscina, la dutxa-assecador d’aire calent, etc. etc. etc. ens va arrodonir la nit. De matinada retornàvem a bordo. Ningú es va desvetllar.

A Eivissa ens hi vàrem quedar tres dies per recorre-la, dos de nosaltres amb Vespa i les altres dues parells en un petit cotxe Fiesta.

No va faltar l’escapada a Formentera amb el ferri i on amb les sis mobilets que allí llogàrem recorreguérem l’illa.

I arribà el dia de l’última singladura.

Salparem, com és habitual, del Port de Sant Antoni, a la costa Nord de l’Illa. Foren casi 26 hores de navegació, doncs la mar i el vent del nord ens obligà a fer bordades i la lentitud de la marxa en molts trams, es va notar per l’abatiment, que no el vam corregir amb atenció: arribàrem a enfilar la llum del Far de Tortosa i, en adonar-nos, vàrem arrumbar cap al de Salou, atracant sense problemes al Port de Cambrils.

Es Vedrà

165 VULLPELLAC (Clots de Sant Julià. Baix Empordà) L'actual municipi de Vullpellac comprèn, a part el poble de Vullpellac, cap de municipi, algunes masies disperses, el veïnat de la Bordeta, el del Pla, i la urbanització del Puig de Sant Ramon.

Es suposa que el topònim de Vullpellac pot derivar del gentilici llatí Vulpilius, però Joan Coromines creu que és d'origen cèltic. Cal assenyalar, en aquest sentit, que la gent del país pronuncia Urpellac.

Un dels elements patrimonials més emblemàtics, interessants i a la vegada desconeguts del Baix Empordà, són els Clots de Sant Julià, un complex de cavitats excavades a la roca que es troben situats a llevant de Vullpellac, enmig d'un frondós bosc de pins i alzines.

Sortint de la Bisbal de l’Empordà cal seguir en direcció a Palafrugell, però a la primera rotonda es segueix cap a Peratallada (senyalat). Poc metres després i a mà dreta i enfront de Vulpellac, surt la carretera a Santa Susana de Peralta que coincideix amb el GR 92.

En arribar a un Mas, i senyalat, s’agafa a mà esquerra una pista de terra, ben conservada, que en uns 500 m. du enfront d’un plànol molt esquemàtic.

D’aquí, cal endinsar-se per un corriol –a la dreta- fins trobar l’entrada al bosc (a uns 50 m). Seguint per corriols no pas senyalitzats i amb precaució de no relliscar i caure a un dels clots, es segueix un recorregut anàrquic passant per passadissos entre parets de pedra tallada que porten a grans i profundes cavitats excavades a la roca de diferent fondària i amplitud.

Aquests clots, alguns dels quals arriben als 20 metres de profunditat, estan excavats en la roca de gres amb les parets ben allisades, i amb la particularitat que tots hi tenen una rampa d'accés de poc més d'un metre d'amplària. En la part més elevada del turó hi ha, també, una roca en forma de capella.

166

El seu origen sembla ésser molt antic, ja que s'han fet troballes romanes i preromanes. S'ha especulat, fins i tot, que les muralles de la ciutat preromana del Puig de Sant Andreu d'Ullastret podrien haver estat bastides amb la pedra dels clots.

També s'ha dit que amb aquesta pedra es va construir el poble de Peratallada. És possible, doncs, que ja fossin explotats en temps anteriors a la romanització.

Però, d'altra banda, cal assenyalar que la majoria d'esglésies i monuments medievals de la rodalia estan construïts amb gres. També hi ha qui diu que en aquests clots hi va haver una població fixa, fugint del poder romà o àrab, dedicada a l'ensenyament de la religió cristiana.

Segons una antiga llegenda, en els clots de Sant Julià hi van ser martiritzats els primers cristians del país. La capella troglodita coneguda amb el nom de «Sitial» o «Tron de la Reina», que és un dels punts més interessants de l'indret, conté una

167 creu en la seva part interior que sembla que vindria a representar la cristianització d'un lloc pagà.

Tampoc no es descarta que el mateix nom de Sant Julià pogués significar la presència d'un lloc de culte molt antic.

Aquest «Tron de la reina», conegut també com «Pont de la Bruixa», presideix el conjunt. A l'esquerra d'aquest seient s'hi pot veure una superfície planera, d'aproximadament un metre de longitud i que, tal com diu la tradició oral, era el lloc destinat als sacrificis.

L'existència d'una canal en forma d'U, possiblement destinada a recollir la sang, confirmaria la hipòtesi d'aquesta llegenda, que no deixa de ser una anècdota més de l'indret. També hi apareixen dues cassoletes, semiesfèriques, potser també artificials, que són idèntiques a les que molt sovint apareixen en les troballes megalítiques (Pedra dels Sacrificis. Capmany. Mas Martí. Alt Empordà)

Capmany. Pedra del Sacrificis

Pedra dels Sacrficis

168 TERÀPIA ANTI-HIDROFÒBIA. LA CLAU D’ARANSIS. Sortint de Tremp (Pallars Jussà) en direcció a Isona, s’arriba al trencall de la carretera a Sant Salvador de Toló que cal seguir-la. A uns 7 km. s’entra al poble d’Aransís: és un poble del terme municipal de Gavet de la Conca.

Nasqué com un poble clos, amb doble recinte murat. El superior, que no conserva cap vestigi d'un possible castell, sí que serva una plaça que hauria pogut correspondre al pati d'armes del castell.

En l’extrem oposat a l’entrada es situa l’església de Sant Pere, d'origen romànic. És un edifici d’una sola nau, sobre alçada, afegint posteriorment, dues capelles a migjorn. Coberta en volta de canó i teulada a dues aigües. Absis a llevant sense cap decoració no obertura. En el mur de migjorn hi ha 15 arcuacions llombardes. El frontis, a ponent, s’aixeca un ampli campanar i, en aquest mur, s’obre la portalada d’arc rebaixat amb dovelles de maó, un ull de bou i, en la part més alta, dues finestres per les respectives campanes.

La capella romànica de Sant Fruitós es troba a 500 m del poble, a uns 200 de la carretera. És un edifici molt senzill, sense cap ornamentació, d'una sola nau amb volta de canó.

Data del Segle XI. La imatge de Sant Fruitós fou traslladada a l'església de Sant Pere a causa del mal estat de la capella.

Com passa també en altres pobles, hi ha una llegenda per tal d'explicar l'origen del nom del poble. Diuen que en fer el fogatjament del 1553, l'encarregat de deixar constància dels habitants de la comarca, en passar per Aransís demanà quants caps de casa eren. Li respongueren que ja n’eren molts... ara sis. D'aquest ara sis, diuen que procedeix Aransís.

Continuant en el mateix tema, es diu que els d'aquest poble, per tal d'evitar l'acció dels lladregots de camí ral, es desplaçaven a mercat de sis en sis, i quan els veien venir deien ara vénen els de sis, i d'aquí el nom del poble...

169 Una tradició atribueix a la clau de l’església del Sant Patró una protecció miraculosa envers els possibles afectats pel mal de la ràbia (hidrofòbia).

L'única opció mèdica de tractament és subministrar immunoglobulina i injectar una vacuna contra el virus, la qual cosa només és eficaç durant la fase d'incubació i es recomana instaurar un tractament profilàctic preferentment durant les primeres hores després d'una possible exposició. És una malaltia aguda causada per la infecció per part del virus de la ràbia, un Rhabdovirus, que infecta el sistema nerviós central causant encefalitis. El virus de la ràbia es troba difós a tot el planeta i ataca els mamífers domèstics i salvatges, incloent-hi els humans. Es troba en la saliva i en les secrecions dels animals infectats i s'inocula a l'home. En atacar i hi provoquen alguna lesió per mossegada. A més, pot ser transfós quan un individu que té algun tall a la pell (via d'entrada del virus) té contacte amb les secrecions salivals d'un animal infectat.

Però milers de devots, de tots els temps, es constitueixen en testimonis de la protecció dispensada pel Sant d’Aransís o la seva clau als afectats, en les seves persones o en els seus bestiars, per les adverses conseqüències que provoquen aquest mal.

La tradició que Sant Pere d’Aransís cura la ràbia m’he l’ha confirmat en Josep Mª Besora, farmacèutic de Salou i fill de la població de Sant Quirze de Besora (Ripollès): era norma en la seva comarca, que quan un vailet havia sigut mossegat per un gos, el portaven a Aransís per evitar que agafés la ràbia...

Aleshores, li aplicaven sobre la ferida la clau de la porta de l’església, treta de les braces del foc... rogent com el foc de l’infern... No crec que amb aquesta teràpia, pogués sobreviure cap virus! Pel que sembla, casi totes les aplicacions eren preventives, quan encara no s’havia diagnosticat la malaltia. Cap la possibilitat que no havia estat infectat.

He intentat esbrinar l’origen d’aquesta expeditiva tradició, preguntant als únics tres veïns que m’he trobat passejant pel poble i cap m’ha donat raó. Cal subratllar, que no passaven més enllà de mitja edat i es dedicaven a l’agricultura mecànica.

Ara bé, des que Demòcrit -450 anys aC- i Aristòtil -350 aC- descriviren la ràbia, recomanaren que s’havia d’extreure immediatament el verí i tot seguit cauteritzar la ferida. Cas de no fer-ho, la mort seria del tot inevitable.

Quan una persona era víctima de l’agressió d’un gos o animal suposadament rabiós, l’adopció de mesures -erròniament considerades eficaces- per a evitar l’aparició de la malaltia, eren molt variades i per suposat immediatament adoptades. Entre elles, la de recórrer al saludador al qual se li atribuïa el do de poder guarir o prevenir certes

170 malalties solament amb el seu contacte. Estava singularment predisposat a ser saludador, ja en temps més propers, qui havia nascut la vetlla de Nadal, el dia de Sant Judes Tadeo (29 d’octubre) o ser el setè de set germans. Es creia que els saludadors tenien marcada una creu al paladar. N’hi havia que estaven especialitzats en guarir malalties concretes. Els qui ho feien contra la ràbia eren coneguts com xucladors i la seva actuació consistia en xuclar la ferida produïda per l’animal considerat rabiós.

Les mateixes virtuts xucladores de verí de la ràbia, la tenia la pedra escurçonera, donada a conèixer pel metge d’Olot, Pau Estorch i Siquer, que va néixer el 23 de novembre de 1805 i estudià Medicina a Cervera, València i Barcelona. Estorch divulgà el seu mètode, eficaç no solament per evitar l’aparició de la ràbia a qui havia estat mossegat per un animal rabiós, sinó que fins i tot arribà a afirmar que la guariria a qui ja la patia.

En realitat, la pedra escurçonera era un tros de mineral cristal·litzat de silicat hidratat de magnesi, d’estructura molt semblant a la del caolí i de color generalment verd. El seu ús consistia en aplicar-lo sobre la ferida on diu que s’adheria fermament fins que havia xuclat tot el verí, moment en el qual es desprenia espontàniament.

Les mateixes virtuts protectores de la pedra escurçonera havia tingut tradicionalment contra la ràbia, la pedra betzoar, que és un càlcul que podia trobar-se a l’estómac d’alguns animals remugants, especialment de les cabres. S’emprava directament sobre la ferida sospitosa, de la mateixa manera que la pedra escurçonera.

Com ja he apuntat, el suposat èxit obtingut per aquest mitjans presumptament guaridors o protectors de la ràbia, s’ha de creure que és degut a que molts dels gossos considerats rabiosos, en realitat no ho eren. Era suficient que un d’aquests animals anés perdut, especialment si el seu aspecte era malaltís, perquè es considerés rabiós i per tant perseguit fins a la mort.

(Drs. Manuel Camps i Clemente / Manuel Camps i Surroca: La ràbia i la seva incidència a Lleida. Gimbernat, 2006)

Anotació final: va ser Louis Pasteur qui, després de les seves experiències amb medul·les de conills morts de ràbia, descobrí que al deixar-les dessecar, deixaven de ser virulentes i que al injectar-les a gossos sans, quedaven immunitzats contra la malaltia.

171 DOCTOR, EL PARE ESTÀ MOLT GREU... PARLA CASTELLÀ.

A Argolell s'hi va per la carretera de La Seu d’Urgell a Andorra. Poc abans d’arribar a la frontera i a l’esquerra, surt el vial que travessa la Valira i, bifurcant-se, mena a Argolell, per la carretera de la dreta, i per la de l'esquerra a Asnurri i Ars. Un cop s'ha arribat al poble d’Argolell es surt per un camí cap a tramuntana i a 1 km. es troba la capella del Fener dins d’un camp. És una construcció de planta rectangular coberta amb encavallades de fusta i un absis semicircular a llevant amb volta de quart d’esfera La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant va ser trobada per un pastor en un faner (terreny on l’aigua aflora sense veure’s un punt concret per on ho faci), prop del veïnat i la va traslladar a l’església parroquial. Va estar-hi fins els avalots del 1936, que va poder ser salvada portant-la a Sant Julià de Lòria (Andorra). Al final de la guerra i retornar-la, es van trobar que l’ermita no reunia les condicions per sojornar-la i decidiren guardar-la a casa d’un veí.

La Mare de Déu del Fener, de finals del segle XII o principis del segle XIII, es presenta assentada en un tron escambell de quatre muntants de secció quadrada rematats per pinyes quadrades, punxegudes i llises. Duu corona amb decoració pintada simulant pedres precioses i en els quatre punts cardinals apareix la flor de lis. En la part posterior de la imatge apareix un esvoranc tancat per una tapadora en que la frontissa està feta de teixit i guix: era el lloc on s’hi guardaven relíquies, sobre tot del pessebre o de la Vera Creu.

L'ús de practicar a les estàtues una cavitat (marededéus de Vinçà, de Formiguera, d'Espirà de Conflent, d'Ur, la nº 67 del MFM, aquesta de Faner-Argolell, etc.), existia des de l'època preromànica. La de Santa Foy de Conques (prop de Tolosa de Llenguadoc), a l’entorn de l’any 1000, contenia el cap d'un màrtir...

Fins els darrers anys del segle XV no es va acabar aquest costum.

Les imatges reliquiari van ser la primera motivació per realitzat imatges exemptes de la Mare de Déu on es guardaven les seves relíquies: sembla ser que a l’any 959 el bisbe de Clermont-Ferrand fou el primer que se li va ocorre aquesta solució. En els llocs on

172 les deesses romanes havien tingut més arrelament en temps reculats, les imatges relíquies de la Mare de Déu varen tenir una presència substitutiva d’aquelles deesses desplaçades pel cristianisme, barrejant-lo amb l’idolatria, a tal punt s’arribà que dins d’algunes imatges cristianes s'introduïen ídols adorats pel poble.

Aquesta Mare de Déu de Feners, amb la mà dreta deuria prémer un objecte (qualsevol dels atributs simbòlics que caracteritzen la iconografia mariana del romànic: flor, fruit, pom, ceptre, vareta...) i amb l’esquerra manté al Fill per l’espatlla i assegut a la cama esquerra de la Mare, porta corona llisa emmerlatada i, amb la mà dreta, posada a davant de la Mare, beneeix. Amb la mà esquerra sosté un llibre obert recolzat sobre la cama.

La posició de la mà dreta, beneint, davant de la Mare sembla ser que sigui una de les característiques que es veuen en les imatges del territori del bisbat d'Urgell i, principalment, de les que s'han trobat a les Valls d'Andorra. * * * A Argolell m’hi vaig arribar a indicació del Dr. Besora que havia exercit en aquest poble i que des de la jubilació residia a Cambrils de Mar. Em comentà que, anys enrere, molts dels pagesos d’aquells indrets no havien tingut pas ocasió d’aprendre el castellà, la llengua dels invasors d’Amèrica. Això no incloïa pas que quan els franquistes es varen fer forts a Catalunya, després de la desfeta del 1939, tant els intel·lectuals com els pagesos teníem que expressar-nos en castellà, en sabéssim o no, i a més ho imposaven els botiflers: hable en cristiano!..., quan per distracció en dirigíem en català a la finestreta d’alguna entitat oficial (abastos, hisenda, policia, universitat...).

Però per més obligats que varen ser els pagesos de la contrada, mai entraren en aprendre a parlar en castellà. No per tossuts, sinó senzillament, perquè això dels idiomes no se’ls hi donava... i seguien amb el seu català, més heretat dels seus pares i vilatans, que aprés a l’escola, on hi havien assistit fins l’edat d’incorporar-se al treball familiar del camp o de la modesta indústria.

Era aquell temps que el metge de poble, fàcilment, es transformava en un amic confidencial de la família i, a la recíproca, tenia molt bons amics entre els seus pacients. Al trobar-se a prop del malalt quan més el necessitava, creava un llaç de convivència i de confiança, que tant ajudava a millorar la salut del pacient, com de ser el confident de molts dels problemes, que en totes les cases es fan presents un dia o altre.

Ara són els fills d’aquells que no parlaven castellà, que havent pujat uns quants esgraons més de la cultura i el benestar, tenen cura de la hisenda familiar i de la salut dels seus pares, que han entrat en una vellesa irreversible. Alhora, de ser uns

173 bons fills, no tant sols parlen català, la llengua de Catalunya i de la família, sinó que també dominen el castellà, l’anglès... i qui sap quantes més!, han mantingut amb el vell metge, aquell grau d’amistat que va néixer a la capçalera del llit, quan el xarampió o la tos ferina preocupava als grans de la casa.

El Dr. Besora -al matí d’aquell dia de tardor, arrecerats a la bonança del sol de casa seva-, em va explicar que un dia, l’hereu de casa Trilla del poble d’Argolell, on havia exercit durant uns anys, s’hi va arribar per comentar-li l’estat de salut del seu pare, ingressat a l’Hospital de la Seu d’Urgell per una malaltia, que donava entendre, que no en sortiria d’ella.

Sia per l’estimació que tenia per aquella família, sia pel seu habitual optimisme davant de les patologies, procurava dissimular els símptomes, cada cop més greus, que l’hi anava relatant l’hereu. L’endemà va passar per l’Hospital a visitar-lo i quan es dirigia a la cambra del vell amic, en surt el fill, i li diu: -

Doctor, no hi ha res a fer! Fixi’s si déu estar malament, que fins hi tot parla en castellà!!...

L’endemà, l’enterraven.

174 SANT PAU DE LA ROQUEROLA (Vilalba dels Arcs. Terra Alta) Des de l’entrada a Vilalba dels Arcs el carrer més accessible per arribar a Sant Pau de la Roquerola és el que passant per davant de l’església parroquial de Sant Llorenç i segueix prop del cementiri, que es deixa a la dreta, i cal sempre seguir recte durant uns 10 km. (senyalitzat), trobant diversos masos (el primer és el Mas Florindo). Accessible a tota mena de cotxes.

La carta de població del lloc de Vilalba fou atorgada pels Templers de Miravet el 1224. El 1359 era de la comanda hospitalera d’Ascó. En el segle XVI, amb els hospitalers, fou creada la comanda de Vilalba dels Arcs i perdurà fins el segle XVIII. Durant la Guerra dels Segadors, la població fou saquejada per les tropes franceses (1640). En la primera Guerra Carlina va ser fortificada i restà favorable als lliberals. En la Guerra Civil del 1936 fou un dels llocs més afectats per la Batalla de l’Ebre, doncs la població va perdre més d’un terç dels seus habitants.

A Vilalba dels Arcs es troben les esglésies de la Mare de Déu de Gràcia del segles XIII, d'estil gòtic, i l’actual parròquia de Sant Llorenç, del segle XVI, amb elements renaixentista i barrocs i amb un campanar de vora 40 metres d'alçada.

L’església de la Mare de Déu de Gràcia, antiga parròquia, guarda alguns elements de l’època dels Templers, malgrat hagi sofert notables modificacions. De planta rectangular, presenta una coberta de dues vessants sobre tres arcs torals apuntats.

Uns contraforts mantenen els murs. Si bé avui, aquest temple no presenta les proporcions àuries pròpies dels Templers, Joan Fuguet i Sans (L’Arquitectura dels Templers a Catalunya) afirma que no hi ha dubte, que inicialment, les tenia.

A la plaça Major es va reconstruir, al segle XIX, la Casa de la Vila. A la Casa Coll es pot visitar el Museu del Camí de Sant Jaume i una exposició del material dels membres del Terç de Nostra Senyora de Montserrat.

Fora de la vila hi ha les capelles de Sant Antoni o de la Mare de Déu de Montserrat, prop de El Calvari, i l’ermita troglodita de Sant Pau de la Roquerola.

175

A aquesta ermita, també s’hi arriba des de l’entrada a la Pobla de Massaluca (no massa bona pista) i des de la Fatarella.

De retorn de Terra Santa un pelegrí, que probablement havia conviscut amb els Templers, la va bastir. La construcció aprofita part de les parets de la balma on s’aixopluga i queda completa al tancar-la amb pedra i argamassa.

L’entrada principal es fa per una portalada d’arc de mig punt i amb dovelles. En aquest mateix mur s’obre una finestra. Una altra porta apareix en la part de ponent de l’edifici. A l’interior, hi han diverses dependències que se’n servia l’ermità, a més de l’estable i la pallissa.

Brancada esquerra

Brancada dreta

176 A L’Arquitectura Àuria dels Templers de Josep Gironès Dascarrega, presta atenció sobre el gravat d’una creu sobre d’un rectangle en un carreu de la brancada dreta de la portalada d’aquesta ermita. És similar al que es troba en la Pedra Àuria que hi ha en el nucli antic de la Fatarella. Segons l’esmentat autor, ambdós gravats donen les possibles claus de la secció àuria, un joc de proporcions utilitzades pels Templers per dissenyar la planta i l’alçada de la majoria de les esglésies parroquials dels seus territoris.

Fra Luca Pacioli, un monjo del segle XV, influït per les autoritats religioses que exigien que els nous coneixements científics s’adaptessin als dogmes i creences de la Església de Roma o, del contrari, l’haurien cremat. Aleshores, presenta el rectangle d’or en el seu llibre La Divina Proporció, però hi fa una correspondència amb la Santíssima Trinitat, és a dir, “...que així com hi ha una mateixa substància entre las tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant, d’igual manera una mateixa proporció es troba sempre entre tres termes i mai de més o de menys”... (qui ho entengui, que ho digui... però el frare va demostrar que era intel·ligent).

Pedra Àuria de la Fatarella

Aquesta secció àuria no és original dels monjos guerrers. L’inici de la història de l’art i de les matemàtiques n’està ple d’exemples: sembla ser que fou utilitzada per primera vegada pels antics egipcis, però el que no està tan clar és si la usaven conscientment per presentar certes qualitats estètiques de la raó o si la seva primera aparició va ser fruit d'altres raons o l'atzar. És un dels rectangles més bells i harmònics que han escollit els estetes: és aquell que el quocient del costat major i el menor en resulta el número φ (fi), el 1,61803... o número d’or. El rectangle que dóna origen al número d’or s’obté amb aquesta construcció: a/ b = φ (fi) = 1,618 Aquest rectangle, la coneguda secció àuria, es fa present en molts objectes d’us diari: targetes de crèdit, de l’ICS, el DNI, el carnet de conduir, dels paquets de tabac, etc., sense oblidar-nos dels nombrosos temples on el la seva planta hi queda reflectida.

177 Les imatges de la Creu gravades a cada brancada de la porta d’entrada de llevant de l’ermita troglodita de Sant Pau, corresponent al fet de gravar-les quan es procedia a la consagració de l’edifici.

Hi ha certa similitud de la Creu i el triangle sobre el qual està plantada amb la que s’observa de la Pedra Àuria de la Fatarella. El gravat de la capella troglodita de Sant Pau de la Roquerola és una simple Creu plantada en el vèrtex d’un triangle, sense estar emmarcada, ni cap més grafia.

A més, observant amb atenció la Pedra de la Fatarella (no excloent una superfície àuria, doncs és evident que a/b dóna 1,636 molt proper al nº φ), suggereix la imatge d’un crismó emmarcat dins d’un doble perfil en un carreu de la façana d’un temple d’Empúries.

178 LA FREIXNEDA.

En les sortides que faig, sovint queden creuades per un altre camí que em desvia de la primera idea que he tingut al sortir de casa. No hem sap greu, doncs no estic aferrat a ser immobilisme, ni de pensament ni obra.

Així va ser que en entrar a la població la Freixneda, de camí a les terres de l’Ebre, vaig altera el meu primitiu projecte. Si que hi havia passat en altres ocasions, però no m’hi havia parat a passejar pel seus carrers, observar, fotografiar i llegir, detingudament, la història i descripció de La Freixneda, població del Matarranya.

Per començar, vaig saber que el territori fou conquerit per Alfons I de Catalunya i Aragó i el donà a l’Orde de Calatrava, que en successives donacions va arribar a Pere III, el Cerimoniós, i d’ell passà a les famílies de La Freixeneda, suposadament pel favors rebuts en les lluites guerreres, però, clar, els bens quedaren baix protecció reial.

Sigui perquè el poder reial es va afeblir, apareix un temps en que la vila patí dificultats econòmiques, que els jueus d’Alcanyís intentaren resoldre, però evidentment sense perjudici per ells. Aquesta ajuda per part de la Banca jueva, va ser freqüent en molts períodes de la història des regnes de la Península.

Entre els successos que els temps aporta del passat de La Freixneda, em va assabentar en Rafel Sentandreu (que per motius cinegètics freqüentava els vedats propers), que en la Guerra del Francès es presentà a la Vila el Governador d’Alcanyís, amb l’amistat dels gavatxos. En un descuit del seu seguici, fou mort pels veïns en un acte de fervor patriota i reivindicació independent. Ningú s’atrevia a enterrar-lo. Passats uns dies, quan fou portat al cementiri, els gossos li havien destrossat la cara.

Del drama al ingeni del poble, quan al 1812 en proclamar-se la Constitució de Cadis, varen retocar un quadre de Sant Ferran per convertir-lo en un retrat del rei Ferran VII i fou portat en processó per la Vila.

En la Guerra Carlina, que no va escatimar reaccions desafortunades per cada part, destacà en Cabrera, quan s’apoderà de La Freixeneda. Reuní a la plaça Major als alcaldes de dues poblacions veïnes per haver-lo delatat als lliberals i els va fer afusellar davant dels habitants obligats a assistir. No quedant satisfet, en abandonar la població (1839) va enderrocar el castell per evitar que els enemics l’utilitzaren: fou refet, però només en resten els basaments i la cisterna.

Quan es va iniciar la revolució feixista del 1936, el govern de la Vila es mantingué fidel a la República i al perdre el poder al 1939, a l’acabament de la guerra civil, molts paisans emigraren, altres foren assassinats pels vencedors i molts passaren a

179 les guerrilles de les muntanyes, els maquis, sobrevivint com van poder, fins la desaparició d’aquesta força clandestina i mal organitzada. És molt d’anècdota pròpia de tots els temps, també trobar a La Freixneda dues presons, però, clar, una d’elles fa pena i vergonya i l’altra més amplia per a gent acomodada, controladors de caixes d’extracomtabilitat.

En aquesta garjola s’han trobat grafits a les parets de marededéus, creus, vaixells i fusells.

Al cim del turó que presideix la població hi ha les ruïnes del Santuari de Santa Bàrbara, refet el 1766.

El Castell: és una construcció d'origen àrab que actualment es troba en ruïnes des que en Cabrera el va fer enderrocar. Va ser la residència habitual del comanador durant força temps, conserva algunes restes de la torre i l'emmurallament pertanyents a l'antic castell. L'edifici comptava amb una torre Homenatge a la qual s'accedia a través d'una escala de cargol. A la façana principal, la porta conserva un escut de l'Ordre de Calatrava i de diferents comanadors.

El Portal de Xifré: situat al costat del consistori i que antigament era la porta d'entrada al municipi és l’únic que queda dempeus de l’antic recinte emmurallat.

La Casa de la Vila: és un clar exemple de casa consistorial del Baix Aragó construïda a finals del segle XVI (1576). La seva arquitectura conjuga elements gòtics i renaixentistes i la seva bellesa li ha valgut per ser reproduït en el Poble Espanyol de Barcelona, a més de ser declarat Bé d'Interès Cultural el 2002.

La Casa de la Comanda de l’Orde de Calatrava: edifici renaixentista.

L’església de la Mare de Déu de les Neus o de Santa Maria la Major : és situada a la part alta de la població.

L’església de la Mare de Déu del Pilar : d’estil barroc, està situada a la Plaça del seu nom, és dels segles XVII-XVIII, període de gran puixança econòmica relacionada amb el tràfic comercial amb les colònies americanes.

La capella de la Mare de Déu de Gràcia de la Cova fou bastida aprofitant una balma com a absis de la nau. En el 1581 els mínims prengueren possessió del lloc i construeixen un convent que fou abandonat 14 anys després. En resten els murs i els de l’hostatgeria annexa.

180 La primitiva imatge de la Mare de Déu i l’Infant fou trobada per un pastor, segons la llegenda. En una fornícula damunt la portalada d’accés hi ha una imatge de la Mare de Déu, que no té res que veure amb la primitiva trobada.

L’ermita troglodita de Sant Joan Baptista es troba en el camí per accedir a la Capella de la Mare de Déu de Gràcia.

També malmesa i que degut al seu trogloditisme no n`ha quedat cap testimoni escrit, si bé fa pensar que pertanyia a un Eremitori d’abans d’establir-se la comunitat de la Gràcia.

181 NAVEGANT PER LA COSTA BRAVA

Embarcats Laia, Mercè, Lupe, Daniel, Jose i jo com a patró, salpàrem al cap vespre del port de Cambrils, després de caure la marinada: a les 7, el garbí se'n va a dormir.

Les quatre llampades del foc de Salou ens donaren el rumb que L’Esquitx tenia que prendre per navegar cap a llevant. Tarragona, Altafulla, Torredembarra, etc. passaren com si totes elles fossin Viles enfilades per un mateix rosari de llums.

Els estels en una nit sense lluna es deixaven veure de tant en tant, mentre la boira baixa volia trencar-se, empentada pel capvesprol, que inflava les veles i un punt de gas ens mantenia a una constant marxa sobre aquesta mar.

La claror de l’alba ens trobar a un través de Cubelles, que distingíem per la seva fàl·lica xemeneia, havent fet fins aleshores una bona singlada en temps i milles. Per aquesta raó decidirem seguir fins Arenys de Mar, on atracarem a mitja tarda. * * * L’endemà la mar picada, va donar a la travessia una agitació que no ens deixà de tot el dia. Passarem la Palomera i la Palomereta de Blanes, recordant que enguany fa 75 anys del nom de Costa Brava, que s’ha donat aquest litoral, que motiva les nostres vacances.

A Cala Falconera llancem el ferro a redós del fort gregal que aquelles hores del migdia premia lo seu. Aprofitem per menjar

182 entaulats, després de banyar-nos i passejar per les roques que donen caràcter aquests indrets.

Poc després de mitja tarda, abans que augmentés el vent de proa, arribem a Port d’Aro, deixant a garbí el paisatge de S’Agaró, un dels pocs que es conserven verges de la Costa Brava. La nit ventosa amb la seva negror acompanyà el repòs a una jornada de mar. * * * A sol ixen salpàrem amb mar grossa cap a Cala Mongó. A mida que el dia s'aixecava, el vent de gregal augmentava la seva força, la mar s’agitava més i la navegació prenia un caire que no corresponia a les nostres desitjades vacances.

Aleshores, passades les tranquil·les cales de Xelida (on dinarem i férem la migdiada protegits per el rocam de llevant), de Sa Tuna i de Sa Riera, decidirem passar la nit a L’Estartit, on el port protegit i proveït, ens donà amarratge després d’una singlada ben moguda.

Sort en tinguérem d’haver aprofitat aquest abric, doncs la forta tramuntana (aquí predomina el component nord) que ahir s’estava mastegant, esclatà amb la força de costum i, per comoditat, ens quedarem tot el jorn a port.

En els fons ho vàrem agrair, perquè aquestes hores mortes, quan es té l’esperit de gandul, sempre cau bé fer neteja general del vaixell, comprar queviures, carregar de gasoil, conèixer el poble...

183 A darreres hores del dia no semblava pas que el vent del nord volgués amainar i ja fèiem cabòries per passar el dia de demà visitant terra endins motoritzats. * * * Amb el desig de sortir a la mar, de bon matí vaig treure el cap pel tambutxo per fer-me càrrec de la incerta navegació: un feble vent, que no feia xiular els estais, em donaren la tranquil·litat de trobar-nos davant d’una bona jornada.

Va ser molt bona! La navegació a vela ens va retornar a les vacances que volíem.

Vent a favor amb totes dues veles hissades, passant per cala Mongó, L’Escala, travessarem el golf de Roses i ancorem a Cala Montjoi: bany, un pica pica, comentaris,...

Més tard (no portem control de l’hora) salpem de nou i seguim de nou a vela: el Cap Norfeu, far de Sant Sebastià i entrem a la badia de Cadaqués, enfilant la seva típica imatge blanca a redós de la despullada muntanya del Peni i l’església, allà al mig, treien el cap darrera de les primeres cases sorreres.

Vam tirar el ferro prop d’una escala del passeig de tramuntana: ens va semblar que l'havíem deixat ben ferm..., si bé, tinc que confessarho, que em va quedar certa intranquil·litat doncs el veia massa a pic. Ja retornaré a l’ancla més endavant.

Un cop arranjat el vestiment (tinc que recordar que també hi ha dones a bordo), ens arribem a terra mitjançà el

184 gussi, que deixem amarrat a la vorera. Visitem la Vila de Cadaqués, que com sempre deixa veure racons nous i una fauna humana, cada any més humanitzada, encara que els espècimens estranys no manquen mai. Sopar a gust i beure un xic massa: tot propi dels homes i dones de mar...

Prop de mitja nit tornàvem a L’Esquitx i de nou el vespre i la son posa fi a una altra jornada de mar i felicitat. * * * Eren passades les sis del matí, quan la veu de tro d’en Jose ens dóna l’avís per veure un espectacle insòlit.

Tots recordem que durant la nit el terral havia premut força. Hi ha que diu haver sentit cops... la mar i el vi, facilita el dormir... Gens clar!...El que si era clar, aquella hora del matí, que estàvem a uns 20 metres d’Els Farallons i l’àncora ben fermada a les roques. Havíem estat llaurant de nord a sud pel mig d’una trentena de vaixells, sense que ningú s’ha n'adonés i, el més estrany!, fou que l’àncora no quedés pressa en alguna de les cadenes de fondejar dels altres vaixells.

Sortits de la sorpresa vam decidir quedar-nos com estàvem, fer l’esmorzar de reglament (ous ferrats amb cansalada virada i un carajillo d’anís del mono) i, passat el temps de la neteja personal i del vaixell, vam posar proa a Port Lligat, deixant a babord Es Cucurucù, doncs no sabia si podia passar pel seu freu: després vaig saber que hi havia 4 m. de sonda!

Arribant a Punta Oliguera em vaig obrir per passar pel nord de l’Illa Fernera, que s'aparella amb l’Illa de Port Lligat al sud. El pas de les Boquelles, sols deixa navegar als bots de menys d’un metre de calat.

La badia de Port Lligat, sempre plena de velers en aquesta època de l’any, té un altre aspecte des de la mar. És nota més capaç d’acceptar els vaixells, sempre que no calin més de tres metres. Protegida de tots els vents, menys de la tramuntana: a no ser que llancis el ferro a redós del putxet que es troba enfront del petit embarcador i de cal Dalí.

Sortirem de Port Lligat deixant a estribord l’Illa de Masina amb els illots satèl·lits i ens dirigim a Cala Guillola amb les seves petites cales, resguardades del vent del primer quadrant, que avui ens acompanya de manera minsa i sense aixecar mar.

185 Fondegem a la platja d’en Novas, on hi passem tota la jornada: en Daniel, cercant musclos; la Mercè i la Lupe pescant amb el volantí; en Jose guaitant el fons del rocam, mentre jo tinc cura del manteniment de L’Esquitx, en aquells detalls que la navegació o les males mans de la tripulació han alterat el normal funcionament.

Un altre entreteniment que proposo es fer l’experiència de subsistir amb els darrers queviures: només ens resten quatre llaunes de conserva, mitja dotzena de botelles d’aigua potable i els culs de botella de conyac i d’anís... I així pensem aguantar fins passat demà, que arribarem a Port de la Selva... si el temps ens és favorable.

Quan s’ha fet la calma, a la caiguda de la tarda i el sol queda esborrat pels núvols d’una llunyana tempesta, llevem l’àncora i tot costejant passem per punta Codera, Cala Seca, punta de la Creu fins entrar a Cala Bona, formada per penya-segats verticals, que ens donen un bon calat pel ferro a proa i un cap per popa, amarrat a les punxegudes roques. Pensem passar-hi la nit després de sopar, és un dir, aquelles quatre llaunes de conserva que resten en la bodega.

Amb el gussi ens arribem a terra i escalant per les roques d’aquest Cap de Creus tant imponent, cerquem el cim per gaudir del paisatge de l’entorn, millorat per l’hora del cap vespre amb la mar encalmada.

Retorn a L’Esquitx. La foscor de la nit entra a la cala i sols la llumeta del quinqué de petroli ens deixa endevinar la satisfacció que tots sentim en aquestes hores de calma, que es respira a la banyera del vaixell, mentre la cadència de tres per quatre d'una havanera ens acompanya. * * * La intenció d’avui era trobar una altra cala ben resguardada per passar la diada com ho vam fer ahir, però de nou la forta tramuntana ens va donar el bon dia, en quan començàvem a descrestar el Cap de Creus.

186

Al no conèixer les cales reials vam resoldre arribar-nos, tot servant prop de la costa, fins el Port de la Selva, on passarem la resta del dia, recorrent la Vila, que constitueix l’únic refugi natural de la mar d’Amunt. En la Taverna del Port (recordant a Segarra) va acabar la prova de sobre vivència que ens havíem proposat fer.

* * * Diumenge. La diada va començar entortolligant-se el cap de la gambina, que havíem calat la nit anterior, a l’hèlice en posar el motor en marxa. El chicarrón del norte, en Jose, ho va resoldre ràpida i eficaçment llançant-se a l’aigua i a pulmó lliure arribar a la carena, desenrotllar el cap i recuperar la gambina, que per cert la trobàrem buida d'esquer i de peix...

Amb bon vent ens arribem fins a la platja del Pi, de Portbou. Bany, passeig pel camí de ronda, sol, menjar, sol, bany, migdiada, menjar...

A darrera hora retornàvem a Port de la Selva per acabar el dia en un sopar de comiat, doncs demà se’n van Lupe i Jose, dos dels tripulants que ens acompanyat

187 fins ara en aquesta singlada per la nostra costa catalana, diferent de la seva llunyana terra del nord, Euskadi. * * * La jornada ha començat amb la grisor del núvols que han pinzellat el blau del cel que tots esperàvem veure. Prop del migdia hem retornat a Pot Bou, on han agafat el tren Lupe i Jose.

Volíem de tornada amarrar a Llançà, però les males condicions del port ens han fet desistir i hem posat proa a Port de la Selva. El trist dia no dóna ànims per seguir endavant i ens dediquem a fer coberta, preparant el vaixell per retornar demà al Cap de Creus i passar-hi un parell de dies fruint d’aquelles cales. * * * Després de les darrers provisions cercades en el mercat de la Vila hem salpat rumb al Cap de Creus, però en arribant al Golfet i dins la Cala Taballera, llancem el ferro a redós de la tramuntana (que premia lo seu!), prop de la paret de llevant on amarrem un cap.

L’indret resultava molt bonic. La platja donava fi a un conjunt de valls, que no te imagines pugui reunir aquesta darrera península dels Pirineus. * * * La tramuntana no ens deixa. La mèteo ens anuncia vent de força 4-5 i marejol per tota aquesta costa, on naveguem. A Palamós s’han enfonsat 40 petits vaixells...

Al sortir de la Cala Taballera ens adonem d’aquesta situació anunciada, però no perdem l’optimisme i pensem que sempre després del mal temps apareix la calma.

El pas entre l’Illa Encalladora -la Rata- i terra ferma te els seus moments de certa angoixa.

Comprenem perquè hi han

188 enfonsats tants vaixells sota nostre. La prudència em fa posar un punt de motor per controlar millor L’Esquitx en quan passem per la canal.

Doblem per fi el Cap, comprovant que en aquesta mar d’Avall s’ha fet la calma i el vaixell camina més estabilitzat. A cua d’ull veiem, molt de pas la Cova de l’Infern, cala Fredosa, la Jugadora i entrem a Platja Guilol, on pensem passar la darrera nit en el Cap de Creus.

Estem sols. Tirem el ferro on millor ens sembla i amarrats per popa a terra, creiem que hem trobat el Paradís. Per poca estona: poc després, quan ha amainat el vent, els estiuejants de Cadaqués (vull dir, els camacos, els gavatxos, els alemanys d'Alemanya) envaeixen amb les seves zodíacs i motores a tota pastilla, la petita i discreta platja. Sort de la fina pluja que a mitja tarda els fa fugir, retornant la tranquil·litat.

De nou la música d'una havanera envaeix la coberta i deixem lliure els pensaments, ja poc controlats dins d’aquesta primitiva vida que fem.

Plou i no fa vent. L’aigua de la badia queda en calma i el reflexa de L’Esquitx en mig d’aquest entorn, dóna una imatge de fotografia de postal per a turistes.

Hi ha prop del vaixell un escull que vetlla i en aquest instant una Gavina es posa sobre ell: quieta, tolera la nostra presència fins que torna el cap, el mou i pren el vol cel amunt... * * * Un bon repòs de nit ajuda a matinar i el dia rendeix més: no sé pas qui ho ha dit, però té molt d'encert.

La mar plana, un terral infla les veles mentre veiem com el sol neix per la ratlla.

L’Esquitx agafa el rumb del Cap Norfeu: una navegació per recordar sempre, doncs tots aquests tòpics difícilment els tornarem a veure junts.

Passem el Cap deixant els baixos de la Punta de la Creu i entrem a Cala Montjoi, apropant-nos als espadats de la Cala Pelosa, on ancorem per prendre un mos, ja que havíem salpat tant sols amb un cafè perfumat al païdor.

Ens resta travessar el Golf de Roses amb vent favorable, gregal, que mitjançà el pilot automàtic ens permet passar aquesta singlada per la mar d’Avall amb tota tranquil·litat, prenent el sol i deixant de tenir escrúpols perquè avui tampoc hem fet rés pels demés...

189 De nou el port de L’Estartit posa termini a aquesta jornada i aprofitem el contacte amb la civilització, per cercar els queviures, gel, begudes i altres necessitats primàries que ens manquen. * * * El bon temps ens acompanya. Ahir va canviar la Lluna. La platja de Pals, Sa Riera, Cap Sa Sal, Aiguafreda, Sa Tuna i Cap Begur amb el Castell més endins, que es deixa perfilar a través de la boirina, són les primeres fites d’una travessia que ens dóna diferent impressió de la que fa quinze dies, quan pujàvem i el temps no ens va ser favorable. Avui la mar calma ens ofereix la possibilitat de gaudir d’aquesta retallada costa amb perites cales que ofereixen un espectacle insòlit.

Les resseguim. Cala Fornells, Aigua blava, Port de l’Esclany, Cova d’en Gispert, cala Llonga...

Per les vessants de la muntanya s'han bastit xalets que no desentonen, havent sabut conservar el paisatge. Més enllà... el turisme de masses ha fet destrosses.

Després de Tamariu i a la volta de Sa Punta ens trobem amb la Cala Pedrosa, on llancem el ferro per descansar unes hores... Estem esgotats de tanta meravella... i de no fer rés!

El Cap de Sant Sebastià posa punt a la tranquil·la travessia: el cel s’enfosqueix per ponent, la mar perd la seva calma i apareix la mala maror.

Cala Llafranc i Calella de Palafrugell encara es deixen veure amb certa tranquil·litat de navegació, recordant les nits de les cantades d’havaneres baix els porxos d’aquesta darrera Vila.

Enfilo cap les Illes Formigues, deixant a sobrevent els esculls que velen de El Furió: si té que passar-hi molt despert, doncs si la mar està calma, fàcil es tocar-los i en cas de mar moguda, com avui, es poden confondre amb l’escuma del seu entorn.

El cel segueix ennegrit. La mar comença a bullir. El vent rola sense entaular-se.

Estem entrant a la badia de Palamós, fent rumb a Port d’Aro, que la tanca per ponent. Tinc la impressió que estem en el centre d’una mànega: tot és silenci, calma... i poc després una forta caiguda d’aigua m’ho confirma. No dura molt.

Arribem a Port d’Aro amb bon temps, on no hi ha plogut ni una sola gota. La mar de fons ens acompanya tota la nit, resultant molt desagradable per les sotragades que dóna en vaixell en el amarratge. * * *

190 Fins i tot un pacium i un bon raig d’anís abans d’intentar dormir no ens ha deixat aclucar els ulls. Per això en entrar la primera claror del dia hem llevat les amarres i com perseguits pels mals esperits hem fugit d’aquell recer.

Passem per Cala Sa Conca, que per mi és la millor platja de la costa i que amb la de Sant Pol, limiten tot el terreny coster de S’Agaró. Després, Sant Feliu de Guíxols amb les seves cales de Sant Elm, Canyet, Salions, Gibarola, etc.

Esmorzem a Cala Bona on s’hi arriba, després d’obrir-nos, passada la Punta Pola, deixant a Er. la cala Pola, massa concorreguda de turisme, i enfilant una antena de microones: a sota i entre parets de roca fondegem.

El bany i la recerca de musclos a cura d’en Daniel, donen un temps de relaxació que bé ens mereixem després de la nit del lloro que hem passat.

Estem en els darrers indrets de la Costa Brava. L’Illa de la Palma -L’Illa, com la coneixen aquí- ens ofereix un redós a la Mar menuda, que tanca pel nord la badia de Tossa. La Vila Vella amb les torres i muralles emmerletades i, després de la Torre de l’Homenatge, la Cala d’Es Codolar, que ja ha perdut els vells llaüts, que fins fa poc reposaven sobre els seus còdols.

No dic rés de Lloret: ho diu prou la muralla de rajoles i ciment que han desplaçat aquelles boniques cases modernistes que aixecaren els indians al retornar de les Américas.

Es va perdent l’alçada de les roques i la terra endins es deixa veure... i, així, arribem a Blanes on de nou la Palomera i la Palomereta posen el límit de la Costa Brava.

Nosaltres, la Laia, la Mercè, en Daniel i jo seguim costejant, fent nit a Arenys de Mar i a Aiguadolç, per acabar aquestes vacances al Port de Cambrils.

La llibertat és un do de la humanitat