De sant joan dels arcs a l'ebre

1

Enric Sànchez-Cid

DE SANT JOAN DELS ARCS (VINYOLS) AL DELTA DE L’EBRE 2017

2 INTRODUCCIÓ.

La part de la Costa Daurada que correspon a la franja del coster des de Cambrils fins Les Cases d’Alcanar i un pam terra endins és un terreny molt apropiat per fer-hi uns recorreguts agradables en bicicleta.

De totes maneres cal prendre’ns-ho en calma, fer etapes curtes, parar-se sovint, passejar per cada poble i racó del paisatge que ens pugui sorprendre amb el pas tranquil de la bicicleta elèctrica, element molt important per sortejar carrers estrets que limiten el pas de molts cotxes convencionals.

Havent encertat en viure a Sant Joan dels Arcs, de forma definitiva i des de quan em vaig jubilar, he gaudit de seguir tota aquesta curriola de poblacions on, en moltes d’elles, m’han sorprès els valors de tota mena que guarden i es fan presents, quan el passar-hi en bicicleta o a peu, apareixen enfront del turista d’alforges.

Vaig iniciar el recorregut des del meu poble d’adopció i seguint per carreteres i dreceres asfaltades, que no m’ho posaven massa difícil circular, vaig donar per finir aquest quadern de viatge en arribar a l’últim indret de terra catalana en direcció al sud.

3 SANT JOAN DELS ARCS. VINYOLS i ELS ARCS. L'origen de la població de Vinyols se situa en una antiga masia que, el 1210, l'arquebisbe Ramon de Rocabertí va cedir a Pere de Clariana a causa de les tensions entre la mitra i Bernat dels Arcs, perquè la repoblés, quedant com a feudatari de l'església.

Sembla que el territori s'havia despoblat quan una part dels seus habitants van anar a repoblar Montblanc. Des del 1339 va formar part de la Comuna del Camp. Vinyols era de sobirania plena de l'arquebisbe, que nomenava el batlle.

L'antic municipi de Sant Joan dels Arcs apareix documentat el 1194 en una butlla de Celestí III. En un començament Els Arcs formaven part de la meitat del terme de Cambrils donat el 1152 per Ramon Berenguer IV a Ponç de Regomir, i aquest últim donà una part del feu a Ramon dels Arcs. Va dependre durant un temps de la baronia d'Alforja, quan Bernat dels Arcs es casà amb Romeva de Gavagou, hereva de la senyoria d'Alforja, i més tard al monestir de Bonrepòs quan Pere dels Arcs va deixar el poble en testament a la seva germana, abadessa del monestir. S’havia creat un gran territori sota les mans d’una única família, que s’estenia des de les muntanyes a la línia de mar.

La crisi demogràfica del segle XIV va fer que el poble desaparegués gairebé per complet, quedant unit al de Vinyols mitjançant una concòrdia firmada el 1339. Però durant anys, fins al segle XVIII, Cambrils (la Vila veïna) pledejà amb Vinyols, que comptava amb el suport del bisbe de Tarragona, per la possessió dels Arcs.

Es creu que la denominada Font Coberta, a l’entorn de la qual es bastí el poble, vora a la mar i enclavada, avui dia, dins del terme de Cambrils, és el darrer vestigi de l'antic nucli dels Arcs.

Abans de parcel·lar el terreny, l’amic Enric, el carter de Sant Joan dels Arcs, em va explicar que les pedres cobertes d'aigua presentaven taques de color de sang viva: era tradició popular que aquesta sang brollava del cos de Sant Joan Baptista quan fou decapitat pel rei Herodes. Aquest fet llegendari explicava l'origen del nom donat al terme: Sant Joan dels Arcs.

4 La documentació assenyala que la vila disposava d’una fortalesa o muralla ja l’any 1182, així com una església dedicada a Sant Joan.

L’entorn dels Arcs estava intensament treballat, ja que hi havia moltes hortes regades per sèquies amb l’aigua conduïda des de la font Coberta i la del Regueral.

Aquesta aigua donava força a almenys dos molins de gra. Els documents també citen l’existència de cultius de cereals, olivers i vinya, així com farraginars per al bestiar.

El terme va sofrir diversos reajustaments mitjançant donacions i permutes amb Cambrils. En algun moment la partida del Regueral va passar a Cambrils, per tal d’unirla amb la partida del Molí de la Torre, a l’altre costat del barranc. De manera similar, la llenca de costa que uneix Cambrils amb Vilafortuny es devia formar quan a mitjan segle XIX es va dur a terme, per una ordre governamental, la unió de Vilafortuny a Cambrils.

Sant Joan dels Arcs 1182

Encara més, a mitjan segle XVIII es va produir una disputa de Vinyols per la partida de la Llosa, que consideraven pròpia. En diferents capbreus dels segles anteriors consten diverses peces de terra de la Llosa (entre el torrent d’en Gené i la riera d’Alforja) associades a l’antic terme dels Arcs.

Durant molt de temps s’ha especulat sobre el lloc exacte on s’erigia el poble dels Arcs. L’historiador Sr. Pagarolas va escriure: “Malauradament, no podem determinar l’emplaçament exacte de l’antic nucli de població dels Arcs, tot i que el suposem sobre la font Coberta. I, dissortadament, tampoc no se’ns ha conservat cap vestigi visible del seu passat històric”.

Aquest també era el parer de la tradició oral. Els vestigis materials dels Arcs encara eren prou visibles a mitjan segle XVIII, quan en restaven algunes estructures com el cementiri i diverses parets. Uns pagesos declaraven el 1765 que encara s’hi veien restes de l’antiga església de Sant Joan i el cementiri.

El poble va creixent...

5 En aquest punt, el camí de Sant Joan es creua amb el camí de Tarragona, que, a més, es correspondria amb l’antiga Via Augusta romana, cosa que també pot suggerir la possibilitat d’un poblament anterior a la colonització medieval.

Les obres d'urbanització de la Fontcoberta, al sector de Sant Joan dels Arcs, han deixat al descobert diversos fonaments d'alguna edificació i tres enterraments, que podrien pertànyer a l'antic nucli dels Arcs, un petit hàbitat que s'ubicava en aquesta zona propera al mar.

Abans d'iniciar-se els treballs, l'Ajuntament de Vinyols ja tenia en compte que en aquesta zona podrien trobar restes arqueològiques, com així ha passat finalment. Aquestes troballes es situen a la confluència entre el camí de Vilafortuny i el camí de Sant Joan. Ara, amb el procés en estudi, estan catalogant totes les peces que troben.

La interpretació de la toponímia també aniria per aquest sentit, ja que l’escut dels Arcs prou podia fer referència a una antiga estructura arquitectònica.

Avui dia, en el sector coster de Sant Joan dels Arcs s’hi ha desenvolupat la industria immobiliari, gastronòmica, concessionaris de marques d’automòbil, serveis nàutics, de la alimentació i divers (Aldi, Lidl, Esclat) i escolaritat primària, quedant l’agrícola i serveis al nucli urbà de Vinyols.

Fent volar coloms entre el passat i el present

6 PARC SAMÀ.

Sortint del nucli urbà de Vinyols en direcció a ponent per la carretera T-314 i passats 2 km. s’arriba a l’entrada del Parc Samà.

El tràfic d'esclaus va ser el «comerç» que més guanys va proporcionar als catalans establerts a Cuba durant al menys la primera meitat del segle XIX. La tradició comercial i marinera catalana i l'afany de lucre d'uns quants ho facilità força.

El 1537 Pablo III va publicar la butlla Sublimis Deus, prohibint l'esclavització dels indis de les colònies americanes, però no va ser fins el 1839 quan de forma oficial i inequívoca l'Església es va pronunciar, a través de Gregori XVI, en contra de l'esclavitud dels negres. La postura de l'Església catòlica no va ser una excepció: els altres corrents cristians de l'època, dominants als diferents països europeus o en les noves colònies americanes van tenir una postura similar. Anglicans, hugonots, calvinistes, tots van tenir també un paper dubitatiu, o clarament a favor del comerç d'esclaus i de l'esclavitud dels negres.

Tot i que a principis de segle els nord-americans constituïen el nucli negrer més important, a partir de 1820 van ser desplaçats per catalans i criolls.

Els catalans van aprendre molt bé l'ofici i s'hi van dedicar amb ganes, especialment a partir de la prohibició anglesa del tràfic (1820). Fins al punt que, per exemple entre

7 el 1816 i el 1819, el 76% dels esclaus arribats a l'Havana ho van fer a bord d'embarcacions catalanes. Els vaixells sortien de Cuba carregats amb sucre rumb a Barcelona, on es carregaven amb aiguardent, armes de foc, etc. rumb a l'Àfrica. Allí carregaven els negres ja triats pels agents comercials contractats per a la tasca i tornaven a Cuba, on els venien al mercat. El negrer real era qui havia finançat l'expedició, habitualment homes de negoci.

Samà és sinònim de família indiana d'Amèrica, fortuna i tornada. Conservadors en política i proteccionistes en els negocis, van actuar com mecenes i van impulsar el renaixement econòmic, social i cultural de la seva ciutat d'acollida.

El seu caràcter compromès es va reflectir en els diferents càrrecs públics que van ocupar. Salvador Samà i Martí, primer Marquès de Marianao, va ser Regidor de l'Havana i Senador del Regne a Cuba.

El seu successor en el marquesat i promotor del Parc Samà, Salvador Samà i Torrents, també Marquès de Vilanova i la Geltrú i Gran d'Espanya, va ser un destacat polític espanyol, membre del Partit Liberal, Diputat a Corts, Senador Vitalici, alcalde de Barcelona i membre de les Juntes organitzadores de les Exposicions de 1888 i 1929.

Salvador Samà i Torrents va ser una persona avançada al seu temps, interessada pels moviments artístics, polítics i socials del seu entorn proper i llunyà. D'esperit obert, cosmopolita i compromès, tenia obsessió per l'estètica i pel benestar que genera la bellesa.

Va recuperar el gust exòtic de la vida a les colònies dels seus avantpassats, va trobar la bellesa en l'harmonia asimètrica del romanticisme i apostar pel modernisme català que imperava.

Al parc es fonen aventures, viatges i peces portades de Cuba, Anglaterra, França o la Xina amb anècdotes d'empenyorament i perseverança, anhels per conservar la història dels seus records.

La recerca de la perfecció troba el seu lloc en un caos elegant, dins la pròpia harmonia de la natura. A imatge i semblança dels jardins anglesos, el Parc Samà proclama la llibertat des de la seva concepció romàntica, com si d'una creació improvisada es tractés.

Sense renunciar a traçats de composició ordenada, afrancesada, el parc és principalment romàntic i poètic, més o menys dens i salvatge, compost en gran part per espais oberts i amb presència d'importants espècies botàniques.

8 Es tracta d'un jardí clarament eclèctic que combina estils que van des del renaixement italià a l'anglès, incloent en aquest últim cas els seus tres models bàsics: el paisatgista, que passa per l'eliminació d'estàtues, edificis i altres elements -aquest seria el cas de la zona de transició que va des de l'àrea posterior del Palau al llac-, el poètic, que introdueix l'artificialitat i els elements decoratius -el Llac, la Cascada- i l'abstracte -el bosc-.

Exòtiques palmeres , mediterranis margallons, eucaliptus , plataners i joncs conviuen amb glicines i buguenvíl·lies. Així com també, els parterres exòtics on predominen palmeres i heures. Robles que es consagren a la divinitat femenina de la Terra, lledoners centenaris posseïdors de qualitats màgiques.

Elegants cedres, sagrats pins i xiprers mítics envolten el llac, testimonis també de la seva ria i la seva cascada en un gest de complicitat romàntic cap a Àsia, formant la part més atractiva de l'àrea i suposen el centre de gravetat de tot el conjunt històric.

El Parc Samà es construeix en l'any 1881 coincidint amb el moviment cultural del romanticisme, una nova manera de veure el món on els sentiments prevalien per sobre de la raó. Aquest moviment també va arribar a la jardineria, així els jardins romàntics es dissenyaven amb la premissa de trencar amb la rigidesa i estructuració del jardí francès i tornar a la natura, mostrant un afany moltes vegades desmesurat pel salvatge i l'exòtic.

Dins d'aquesta variable exòtica i silvestre, molts jardins de l'època contenien col·leccions d'animals (cérvols, faisans, paons ...). En el cas del Parc Samà, i seguint amb la idea del fundador del parc En Salvador Samà i Torrens de recrear un jardí que transportés el visitant a la Cuba colonial, el parc va albergar diferents col·leccions d'animals entre les quals van destacar les aus portades de Centreamèrica.

El jardí d'avui vol recuperar aquesta dimensió, centrant-ne en l'afició del seu fundador en el col·leccionisme de les aus ornamentals procedents del nou món, però adaptant aquest concepte al segle XXI, on el benestar animal és l'absoluta prioritat. Les col·leccions animals que el Parc Samà alberga tenen vocació de servir com a aula d'educació i conservació, on el visitant pugui admirar, gaudir i comprendre de prop el meravellós món de les aus.

Invitats arribant al Parc

9 El aviari també té vocació de ser una potent eina de conscienciació social dels problemes mediambientals, la conservació d'espècies en perill d'extinció i la investigació científica.

Per a això s'han habilitat sota directrius d'experts biòlegs i veterinaris alguns dels recintes existents ja des de l'època de construcció del Parc com el Pavelló dels lloros, la Faisanera i els Dormideros de les Anàtids, dotant-los d'elements que garanteixen en tot moment la salut, protecció i benestar de les espècies que van a albergar.

La novetat la constitueix el segon aviari més gran visitable a Espanya, concebut per submergir el visitant en el món de les aus exòtiques , recreant la sensació d'estar a la selva tropical. El volador, construït sobre la base de l'antic recinte dels cérvols, de vuit metres d'altura, inclou vegetació i cursos d'aigua.

Salvador Samà va fer construir en 1881, a Josep Fontserè i Mestres , una residència de descans envoltada de jardins que evoquessin la pèrdua illa de Cuba.

El Parc Samà és la fusió perfecta entre la sensibilitat del promotor i la creativitat del seu mestre d'obres. L'insigne mestre, en Josep Fontserè i Mestres va saber traduir els anhels del Marquès de Marianao en formes i colors trobats en la pròpia naturalesa.

La seva empremta modernista es deixa veure en els seus asimetries arrodonides, en les seves verds, blaus i ocres, i en la seducció de les seves figures exòtiques. Va ser mestre de grans obres però també d'altres mestres. Va dirigir i va construir obres com el Parc de la Ciutadella de Barcelona amb la col·laboració d'Antoni Gaudí.

El màxim representant del modernisme català va participar en el Parc Samà. Aquí va treballar el ferro forjat, la ceràmica, la fusta i el vidre, materials que més tard es van convertir en les seves matèries primeres. Al parc va conviure amb l'art de lligar diferents estils, potser provocant el eclecticisme que va delinear el seu segell personal.

El Parc Samà és la fusió perfecta entre sensibilitat i creativitat, natura, estils i art: la millor llançadora a la genialitat i al modernisme eclèctic de Antoni Gaudí. * * * Però el Parc Samà també va estar testimoni de la Guerra Civil. El 1936 va tenir un ús exclusivament militar. El palau i els jardins van ser confiscats pel Comitè Antifeixista de Cambrils i el recinte va passar a convertir-se en un Centre d'Instrucció Militar per on van passar milers de soldats que després de pocs dies eren enviats a les trinxeres.

Encara es pot veure el rètol de la cuina d'intendència i l'entrada del refugi antiaeri. Es calcula que en el moment més àlgid es van situar uns 2.500 soldats en barracons i tendes de campanya disseminats per tot el recinte. La secció de metralladores es va col·locar a la Torre Angulo sota el comandament del Capità Medrano.

10 El 1938 el Parc va acollir als soldats de la Quinta del Biberó que, després de rebre instrucció militar al llarg de tan sols tres dies, van ser enviats a la línia de l'Ebre o del Segre. A finals del mateix any es va instal·lar dins el recinte un Hospital de Sang o Hospital de campanya per als ferits de guerra.

La postguerra va portar canvis i, el que va ser finca de repòs pels seus propietaris, es va convertir en finca agrícola. Es van plantar oliveres, vinya i avellaners. Es va construir un celler i una premsa on es feia vi moscatell que es venia directament.

Més de vint agricultors van treballar la terra.

En aquesta nova etapa, Parc Samà va albergar les primeres edicions del Festival Internacional de Música Clàssica de Cambrils. Salvador Samà i Coll, amant de la música, va ser l'impulsor d'aquest festival juntament amb Lluís Recasens, alcalde de Cambrils en aquells temps. Salvador Samà cedia el jardí per celebrar-hi els concerts.

11 MONTBRIÓ DEL CAMP. A la sortida de visitar el Parc de Samà, vaig seguir amb el pedalejar tranquil de la bicicleta per la carretera fins la immediata rotonda, a pocs metres. D’aquí, en direcció nord i a 2 km., s’arriba a Montbrió del Camp situat al pla de la comarca, a la zona central del Baix Camp.

Poc abans d’entrar a la població es troba l’antiga masia dels Cavallers, que havent deixat de ser un restaurant a passat a ser una sala de concerts i de les arts, baix el nom de Torre de les Arts.

Havent localitzat a l’amic Dr. Antonio Piqué, nat en aquesta Vila, Professor de Psicologia de la UVP, em proposa amablement per guiar-me i visitar els diferents llocs de la població i resumir els antecedents. Ens acompanya la seva esposa salmantina de soca-rel i entusiasta de Catalunya, on han nascut les filles del seu matrimoni. Avui dia passen temporades en un poble idíl·lic de Salamanca.

Les primeres referències històriques de la població corresponen al moment en què l’arquebisbe de Tarragona, cedeix el lloc a Guillem de Jorba perquè hi construís un castell. El 1186, de Jorba va cedir part d'aquest territori a l'arquebisbe Berenguer de Vilademuls.

El 1328 el poble va arribar a un acord amb Cambrils per a la vigilància de la costa, i el 1406 va participar en la construcció de les muralles de la Vila costanera. Va formar part de la Comuna del Camp des del 1563 fins al 1710., any en què es refermà a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria. El 1868 amb la revolució de setembre, se sumà ràpidament a constituir una Junta Revolucionària. A les eleccions de 1869 hi guanyaren els federals. El 1873, a la darrera carlinada, el capitost carlí Cercós va ocupar el poble per cobrar-hi la contribució.

L'església parroquial, del 1692, dedicada a sant Pere Apòstol, és d'estil. Al seu interior es conserva un monumental orgue del segle XVIII d'estil barroc.

També destaca la Casa de la vila porticada i l'ermita de Sant Antoni de Pàdua i a prop del nucli urbà es troba un edifici conegut com a Horta Florida; va ser construït el 1634 i reformat el segle XX. Disposa d'un

12 jardí i un estany artificial. Cap als anys 1980 s'hi van descobrir pous d'aigua termal, la qual cosa va permetre als anys noranta l'obertura d'un balneari, l'Hotel Termes Montbrió.

A nivell de Museus, compte amb el Museu del Vi, Els Cups i el Museu Piqué de pintura i escultura, ubicat al carrer del Rec. Hi ha diverses cases d’interès, com Cal Recó i Cal Bargalló, del segle XVII; Cal Blay, Ca l’Apotecari i Cal Vidal, del segle XVIII; Cal Pelegrí, Cal Reverter i Cal Figuerola, modernistes. Es conserva un portal i un corredor de la muralla. Enmig del poble hi ha també l’edifici que ocupaven les monges carmelitanes, dedicades a l’ensenyament, propietat del Dr. Antonio Piqué.

Al municipi hi ha el Mas de Llamberg, amb una antiga torre de guaita, rodona, incorporada ara a l’edifici, i el Molí d’en Gallissà, dit també del Rafel.

13 MONT-ROIG DEL CAMP.

És una vila de la comarca del Baix Camp, situada al sector central de la comarca, entre les serres de Colldejou i de Llaberia; la riera de Riudecanyes i el riu de Llastres; i la mar Mediterrània.

No fa pas masses anys que es formà la població de Miami Platja a la zona costanera i a cada banda de la carretera N-340, d’una dubtosa estètica constructiva de vivendes i serveis, que no ha millorat amb el pas del temps.

Partint de Sant Joan dels Arcs i seguint pel Camí Vell de Mont-roig, que surt prop del Cementiri de Cambrils, hi arribo per aquesta drecera.

Mont-roig del Camp apareix esmentat per primera vegada el 23 de gener de 1118, en una zona denominada Montem Rubeum. Aleshores, el rei Alfons II d'Aragó va lliurar al bisbe els drets sobre el castell; drets que el 1185 van passar a l'església de Santa Tecla de Tarragona. El rei es va reservar la meitat de les rendes que més endavant va traspassar a la seva esposa Sança.

Es va originar així un enfrontament entre la reina i l'arquebisbe Ramon de Castellterçol, que reclamava els seus drets sobre les rendes. El conflicte va finalitzar el 1198 amb un acord que reconeixia els drets de la reina sobre Mont-roig i els de l'arquebisbat sobre l'Albiol i La Riba. Tots els drets van quedar a les mans de l'església a la mort de Sança.

En 1324 el poble va acudir a defensar Cambrils, que era atacat per les tropes castellanes. A Mont-roig hi hagué una comunitat jueva, que va ser espoliada pels mont-rogencs el 1391, i el poble hagué de comprar el perdó del rei aquell mateix any. Encara, el 1489, el jueu de Mont-roig Ramon Rebilles va ser processat, condemnat i reconciliat per la Inquisició de Tarragona.

Durant molts anys la Vila va patir diversos atacs dels corsaris, fent captius i enderrocant habitatges. Al 1708 va ser designat com a lloc de reunió dels sometents aplegats per la Comuna per a lluitar a favor de l'Arxiduc.

El 8 de juny de 1808 el poble de Mont-roig es va revoltar, exigint la formació d'un sometent. El dia 13 es va organitzar una junta local. Durant tot aquell any es van succeir els enfrontaments

14 entre els miquelets i les tropes napoleòniques. El 1811 el poble va sofrir un setge per part de tropes comandades pel general Suchet, que ocupà el poble i el saquejà durant dotze hores. Diversos habitants van ser afusellats i l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, incendiada.

El 1838 els carlins es van fer forts en unes pletes a la vora del poble. En el 1868 es van adherir a la Revolució de Setembre organitzant manifestacions republicanes amb gran èxit. Els federals van guanyar les eleccions generals del 1869 i el 1872, però en aquest darrer any s’hi formà una partida carlina.

De la població destaquen l’església Vella, seu actual del Centre Miró i l’església de Sant Miquel, d’estil renaixentista amb un doble portal.

A la partida de Les Pobles es troba el Mas Miró, propietat del pare de Joan Miró, on hi va residir el pintor llargues temporades des de 1911.

Obres com La masia, Poble i església de Mont-roig, Mas Romeu i Hort amb ase estan ambientades en la seva estada a Mont-roig del Camp. Avui dia s’ha establert, inclòs la nomenada ruta d'en Joan Miró, que segueix molts dels indrets que foren captats en les seves pintures, distribuïdes per arreu del mon, però no se'n guarda cap d’original d'ell a la població. * * * Partint de la Vila pel carrer del Santuari de la Mare de Déu de la Roca es passa a tocar l'ermita del Peiró.

Sembla ser que el nom de Peiró ha sigut una deformació de Pedró, com s'anomenava el lloc temps enrere. A les darreries del segle XVIII es construí una capella a càrrec del fill de la Vila, en Josep Nuet, al costat de la Creu de terme del camí a Coll de Jou. Es va construir per als qui no podien arribar al cim de la muntanya on quedava el santuari de la Mare de Déu de la Roca.

Poc temps després varen fer malbé la porta de la capella i una mestralada va abatre la Creu de terme i, aleshores, l'Ajuntament va retirar-la així com també la imatge de la Mare de Déu que s'hi venerava dins de la capella.

15

A principis del segle XX el Marquès de Mont-roig va fer reconstruir la capella a costa seva. Dels fets succeïts durant els avalots del 1936, que va quedar malmesa, no he pogut recollir cap referència. A finals dels anys 50 varen tenir lloc uns actes de reconciliació religiosa.

El temple és de planta quadrada (4,5 x 5 m.), amb la porta a migjorn i teulada piramidal de teula àrab rematada per una creu de ferro. A uns metres de la capelleta s'aixeca una Creu de terme de ciment, el peu i la columna, i de ferro forjat la Creu.

* * * Tot seguint aquest camí que m’ha menat fins aquí, arribo poc després a trobar-me amb la pista que ve de la carretera N-340, la de la costa, de Tarragona a València, que du al Santuari de la Mare de Déu de la Roca i a l’ermita de Sant Ramón,.

Els últims metres d’aquest vial es fa camí sobre el rocam roig que caracteritza l’indret, que a més és presenta costerut i em resulta penós de seguir muntat a la bicicleta. A peu i a través d’un portal amb arc de mig punt s’entra a una ampla terrassa des d’on s’albira una extensa panoràmica del Baix Camp, així com gran part de la Mar del Golf de Sant Jordi fins el Cap de Tortosa.

Aquesta visió es detalla millor, quan ha plogut a la vigília i el dia s’acompanya del mestral...

L’ermita i contorn urbanitzat queda situat a casi 300 m. sobre el nivell de la mar.

S’assenta sobre un conglomerat de roca rogent que es remunta a uns 600 milions d’anys, quan el territori formava part d’un immens oceà i on s’hi dipositaren argiles.

Seguiren temps de cataclismes, aparegueren els granits, la mar es retirà, el clima càlid s’imposà

16 i amb ell les pluges i les erosions, formant-se els rius i el nou relleu. D’aquesta gènesis apareixen les coves, on s’identifiquen filades de forats per introduir pals que servien per completar l’habitatge de l’home.

En una d’aquestes coves s’ha trobat el fragment d’una làpida dedicada a la deessa Isis, culte romà del temps de l’emperador Cal·lígula (31 dC.). Es guarda en el Museu de Riudoms.

L’anomenat Areny, llit de platja format de sorra, és situat al centre de la muntanya, en una depressió formada entre dunes fossilitzades de gres roig. Per arribar a l’Abric de l’Areny s’ha obert un accés artificial amb esglaons, denominat les escales del diable.

Utilitzat per la població humana del Paleolític fins el Neolític, s’abandonà bruscament, trobant-se mínimes senyals de l’habitatge ibèric i romà. De nou es torna a colonitzar en temps històrics moderns i contemporanis, com a pleta i s’espolià els dipòsits de sorra roja per la fabricació de vidre fumée o tintat.

D’aquesta explotació n’ha quedat les visible trilles (roderes) dels carros de tracció animal marcades damunt de la roca.

El Santuari marià de la Mare de Déu de la Roca , ermita ja esmentada en un testament de 1230, és una petita capella d’una sola nau, feta amb carreus i en part excavada a la roca, amb capelles laterals. Als peus del santuari s’aixeca un petit campanar cec. La capella presenta un cor alt i cambril a la capçalera amb una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, de fusta ennegrida, del segle XVIII, i que la tradició diu que la imatge original, destruïda el 1936, havia estat trobada per un pastor sota una palmera.

La palmera datilera prospera en casi qualsevol tipus de terra, especialment, terrenys arenosos ben drenats. Inclòs es poden regar amb aigua salada.

La imatge actual de la Mare de Déu fou costejada per una col·lecta popular el 1980, doncs l’anterior va ser cremada l’any 1936 durant la guerra civil i una fidel reproducció d’ella, feta a l’any 1940, la robaren en el 1979.

Junt al temple hi ha una hostatgeria. Las antigues quadres del convent són avui magatzem, mentre les estances dels monjos cobegen als visitants que fan nit en el refugio. Una família d’ermitans tenen cura de l’hostatgeria, per albergar a 37 persones * * *

17 Tot pujant a l’ermita de Sant Ramon es troba l’anomenat Fossar de les Monges. Fetes les corresponents excavacions no s’hi han trobat restes humanes, només roca.

Degut a la trobada d’una làpida en unes runes de la muntanya (avui col·locada als porxos de la plaça) on es llegeix Beata Maria Giberga me fet 1591, es va creure que d’una manera accidental i potser per alguna persecució religiosa, hi visqueren monges benedictines refugiades.

Consultat l’Arxiu de Montserrat a la recerca de dades que confirmessin l’existència d’una orde benedictina al Santuari, resultà negatiu. * * * Seguint l’esmentat passadís que passa pel Fossar de les Monges es puja per uns graons tallats a la mateixa roca, a la petita capella de Sant Ramon, situada al cim d'una roca i sense decoració. Fou emblanquinada per servir de guiatge als mariners de Cambrils que pagaven el cost del foc.

La imatge de Sant Ramon havia estat trobada a la mar i la primera capella fou construïda vers el 1826. Fou restaurada el 1902 per un grup de dones de Mont-roig.

Des de la capella es domina una ampla panoràmica.

Si bé no hi han molts documents on es cita aquesta ermita, cal referir l'any 1656, quan s'ordena l’inventaria de les relíquies existents. A l'any 1832, pel mal estat de l'edifici, es traslladen les relíquies a la Parròquia de Montroig, però en els avalots del 1936 desaparegueren.

Pels esglaons que s'observen a la roca fa pensar que es tractaria d'arribar a una construcció de dos pisos, doncs es situa en un lloc on podria obrir-se una porta temps enrere. En l'actualitat és una construcció de planta quadrada i teulada plana i un xic inclinada, assentada en la part més alta de la roca, que sembla desafiar les lleis de la gravetat.

Durant la primera gerra carlina l'ermita fou tancada i abandonada. Després seguiren alternant temps de bonança i d'agressivitat, paral·lelament als mateixos tristos esdeveniments que passava el santuari de la Mare de Déu de la Roca, situat a uns metres més a baix. * * *

18 LES BARRAQUES DE PEDRA SECA DE MONT-ROIG DEL CAMP.

De retorn a casa, en arribar a la població de Mont-roig, vaig seguir per la T310 en direcció a ponent, per recollir dates i imatges (fotos i dibuixos) d’algunes de les 134 barraques de camp, que s’han catalogat en bon estat de conservació en aquesta Vila.

El camps erms requerien feines preparatòries per tal de poder-los conrear. Sovint, en arrabassar-los, afloraven a la superfície pedres que servien per construir les barraques i per enlairar marges. El mètode de construcció de les barraques de Montroig del Camp consistia en posar una filada de pedres damunt d’una altra, sense l’ajut de cap material de unió. Calia que les pedres tinguessin un lleuger desnivell cap a l’exterior, per dificultar l’entrada de l’aigua de la pluja, que lliscava cap enfora.

Sovint, damunt de la coberta, s’hi posava una capa de terra i pedruscall i s’hi plantaven lliris de Sant Josep, que amb les seves fines arrels relligaven i aïllaven el sostre.

A l’interior d’algunes construccions hi observem petites fornícules; les situades a ran de terra (cocons) s’utilitzaven per conservar frescos l’aigua i el vi i, altres, situades a mitja altura, servien per protegir dels aliments.

19

La primera Barraca del recorregut, la B1, queda a mig quilòmetre de la fita 18 km. de la carretera T-310, d’on surt el camí -a mà dreta- que hi mena, situada a uns 50 m. Es tracta d’una construcció de planta circular, amb la porta d’arc apuntat, cúpula tancada per la pedra clau i recoberta de pedruscall.

La B2 presenta el portal i la part inferior interna arranjats amb argamassa. El frontal és allargat, recordant la imatge d’una masia amb teulada a dos vessants. A l’interior hi ha un armari enquestat.

Una de les barraques de més bona estampa i bon estat de conservació és la B3. De planta circular, porta d’arc de mig punt amb la coberta que sobresurt en forma de voladís a aquest nivell de l’entrada.

Recobriment amb pedruscall i lliris de Sant Josep. A l’interior, hi ha un cocó i una fornícula.

La B4 és una barraca construïda en forma espiral, és a dir, les pedres segueixen una línea ascendent i escalonada. Una gran pedra cobertora corona el sostre, deixant uns respiradors per la sortida dels fums. La porta queda formada pes dos muntants, una llinda monolítica i un arc de lloses planes en forma de dovelles de llibre.

Barraca de planta circular és la B5 adossada al marge.

En aquesta, la cúpula fou refeta amb ciment. La porta presenta dues llindes encavallades i els muntants són aixecats amb grans lloses planes.

A l’interior presenta tres cocons i dos armaris.

La B6 (propietat que comparteixo amb l’amic Francesc Barrajón) és una construcció d’aspecte imponent i monumental, de casi 4,50 m. d’alçada. Planta circular amb la porta de muntants verticals i de fàcil pas. A l’interior, es troben dos armaris i dos cocons. El cobriment es va fer acabat en punxa, amb terra i grans lloses.

20

Destaca la col·locació harmònica de les pedres, de tal manera, que està considerada com una de les tres barraques més belles de les comarques de Tarragona.

La barraca B7 es va bastir amb grans pedres i presenta una planta circular. La porta és formada pels dos muntants on s’hi recolza un arc de mig punt adovellat amb quatre pedres. Al lateral de ponent hi té una ampla rampa que arriba fins la cúpula: dóna la impressió que és de factura recent o, al menys, de diferent època de la resta de la construcció. Un cocó i una finestra es troben al seu interior. La coberta és de pedruscall i on s’hi ha plantat lliris de Sant Josep.

La barraca B8 és doble: la més antiga, és de menor alçada, amb coberta plana i planta circular. El portal és de muntants una mica convergents i suporta un arc de mig punt adovellat amb pedres de grandària irregular.

L’altra barraca, més alta. De planta irregular, amb falsa cúpula, bastida amb lloses més grans, sobretot els muntants de la porta, ogival. De pas més alt i ample. S’aprofita una paret comuna. Un gran armari es troba en el seu interior, que bé podria ser la menjadora del matxo, doncs la alçada de l’entrada fa pensar que es deuria utilitzar per aquest fi.

La B9 és una barraca que destaca, ja a primera vista, la seva entrada precedida d’un atri que abasta tota l’amplada dels murs de cada banda.

A l’interior hi ha una roca rebaixada per recollir l’aigua de la pluja; així, com també un armari i un cocó, A ponent, hi ha una menjadora i l’espai per l’animal.

21

La barraca B10 està bastida amb pedres grans i arrodonides, a excepció de damunt de la porta, que són lloses planes i sobresurten en forma de ràfec.

A l’interior es troben un armari i quatre grans cocons arquejats.

Destaca molt la coberta, tota ella plantada d’atzavares.

Caracteritza la barraca B11, ja de lluny, la seva aparent forma esglaonada que junt amb haver estat bastida amb pedres irregulars de mitjana grandària, proporcionant una imatge de serenor i bellesa rural sobrecollidora.

Junt amb la B6, es considera de les millors barraques del camp de Tarragona. A més del gran volum, exterior i interior, destaca una alçada superior als 4 metres i un aspecte de piràmide truncada per la inclinació de les seves parets.

De planta rodona, s’hi accedeix per una porta ampla, amb muntants verticals on es recolza un arc de mig punt adovellat amb lloses mitjanes en forma de llibre i amb una aparent dovella clau.

A l’interior s’hi troben dos armaris i dos cocons arquejats. El sostre és cobert de terra i herbes. Al darrera, hi ha uns esglaons per accedir a la coberta.

22 L’HOSPITALET DE L’INFANT (Vandellós. Baix Camp).

El recorregut des de Sant Joan dels Arcs a l’Hospitalet de l’Infant no té cap problema seguint la carretera N-340 que travessa Cambrils i pel sector de ponent de la Vila, cal seguir tot recte. Als 15 km., passat el nucli urbà de Miami Platja, terme municipal de Mont-roig, s’agafa el desvio de mà esquerra per entrar a l’Hospitalet de l’Infant. És la principal població del municipi de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp), situat a la costa, a la dreta de la desembocadura del riu de Llastre, que li fa de límit amb el terme de Mont-roig del Camp.

El centre del nucli de la població de l’Hospitalet es troba damunt d'un promontori rocós, flanquejat per extenses platges.

A la part alta del promontori queden les restes de l'Hospital construït a mitjan segle XIV, per desig de l'infant Pere d'Aragó i d'Anjou , fill de Jaume II d'Aragó i que dóna nom a aquesta localitat. Es va construir per oferir allotjament a religiosos, viatgers i captaires que transitaven, per la ruta cap el sud, entre Barcelona i València , a través de l'antiga Via Augusta romana, abans de descrestar el Coll de Balaguer.

Són evidències de la presència dels romans en aquest lloc, el nom del riu Llastres (Oleaster, Ullastre) i les restes arqueològiques d’aquella època trobats al municipi.

Les raons de la fundació de l'antic hospital gòtic , per part de Pere IV de Ribagorça, des de l'any 1341 senyor del comtat de Prades i de la baronia d'Entença, obeeixen al desig d'establir les bases per a la repoblació i ressorgiment econòmic de la zona.

Mitjançant aquesta construcció fortificada assegurava el control d'una costa exposada llavors als freqüents atacs corsaris.

L'edifici fundat l'any 1344 era una estructura de planta quadrada d'uns 55 metres d'ample, amb un pati central, flanquejada per sis torres, quatre en els angles i dos en el centre dels costats nord i sud. El recinte és un excel·lent exemple del gòtic civil català, amb grans naus amb arcs torals sobre els quals descansaven les bigues de fusta. Només es podia accedir per la porta existent a la torre meridional. La construcció, que va tenir la funció d'acollir a viatgers, es va veure involucrada per ser una fortificació en la guerra civil catalana del segle XVI, la Guerra dels Segadors , la batalla del Coll de Balaguer del 1640, en els atacs corsaris i, greument afectada, durant la Guerra del Francès, que va implicar el seu total deteriorament.

23 Actualment, l'hospital s'ha consolidat i manté les seves quatre torres aixecades, l'entrada a la Plaça del Pou, tres façanes i tres arcs gòtics darrere dels patis de les cases que hi ha a l'interior.

La localitat va créixer notablement en els últims anys, com a conseqüència de l'increment de l'activitat econòmica, especialment el turisme, que s'ha convertit en la principal font d'ingressos del municipi i el cànon derivat de la Central Nuclear.

S'han construït diversos equipaments com hotels, restaurants, comerços i urbanitzacions, i un acollidor port esportiu que disposa de 575 amarratges.

Com he citat de pas, l'altra gran font dinamitzadora va ser la construcció de la Central Nuclear de Vandellòs el 1972. Després del tancament del Grup I, continua en funcionament el Grup II, situat a la costa a pocs quilòmetres dels nuclis de població properes.

Ubicada al cim de les muntanyes de la Serra del Mestral, l'ermita de Sant Roc va ser construïda durant els últims anys del passat segle XX. Disposa d’una àmplia superfície que permet gaudir d’unes vistes esplèndides del municipi i de la seva costa.

24 CALA D’OQUES...

UNA BONA PLATJA... UN BON CÀMPING... I UNA TRISTA HISTÒRIA...

Sortint d’Hospitalet de l’Infant per la Via Augusta en direcció sud, prompte s’arriba a la Cala d’Oques senyalitzada des que s’inicia la carretera asfaltada, però cal tenir en compte que es troba molt retallada en els vorals.

El càmping s'estén sobre més de dos quilòmetres de platja i prop de la serralada catalana. És una zona tranquil·la envoltada de natura, situada a pocs metres d'una platja nudista.

En relació amb aquest indret, va tenir lloc el dia el 19 de desembre de 1972 un fet luctuós i d’un final dramàtic.

Heinz Ches, el nom real del qual era Georg Michael Welzel (Cottbus, Brandenburg, Alemanya 1944 - Tarragona 1974) va ser un ciutadà alemany oriental (tot i que sempre fou presentat a l'opinió pública com a polonès).

D'acord amb les dades dels arxius de l'Stasi, la policia política del Ministeri de Seguretat de l'Alemanya soviètica, Ches havia intentat tres vegades marxar de l'Alemanya oriental-soviètica a l'occidental-capitalista (1964, 1967 i 1970). No va tenir sort i passà una bona part de la joventut empresonat. Finalment, va aconseguir de travessar la frontera amb la República Federal Alemanya a Berlín, el 16 de maig de

25 1972. Residí i treballà en una siderúrgica a Oberhausen una temporada. Es té constància que el dia 12 de desembre de 1972, Welzel va entrar a Espanya per Portbou amb un passaport robat uns dies abans a Itàlia a nom de Klaüs Hermann Sackman.

El dia 19 de desembre de 1972, Ches fa cap al bar del Càmping Cala d'Oques, de l'Hospitalet de l'Infant (el Baix Camp). Segons la policia, hi va entrar amb una escopeta -era temporada de caça- que havia robat uns dies abans al xalet d'un viticultor alemany. Poc després, entrà al local el guàrdia civil Antonio Torralbo, com cada dia ho feia en l’habitual ronda, i Ches, sense mòbil aparent, li disparà un tret mortal.

En plena fugida es va desfer de l'arma i l'endemà mateix va ser detingut a l'estació de tren de l'Ametlla de Mar (el Baix Ebre).

També fou acusat de l'intent d'assassinat d'un altre guàrdia civil, Jesús Martínez, al port de Barcelona sis dies abans. Segons uns testimonis, va ser vist en un bar portuari, el vespre del 13 de desembre de 1972 i, en sortir del local, hauria disparat amb una pistola al guàrdia civil que vigilava la zona i que va quedar ferit.

Heinz Ches va ser condemnat per l'assassinat del Guàrdia Civil de Cala d’Oques i va ser executat a garrot vil pel règim franquista el 2 de març de 1974, a la presó de Tarragona, el mateix dia que l'anarquista català Salvador Puig i Antich també l’executaven a la Model de Barcelona.

26 Heinz Ches no va revelar la seva identitat real a ningú, ni tan sols al sacerdot catòlic Joan de la Creu Badell, que va passar les últimes hores al seu costat. Aquella nit va tenir un comportament desconcertant, per la seva enteresa. No es va enfonsar, ni quan va saber que l'execució era imminent.

Va jugar al parxís amb el capellà, amb un pastor evangèlic -a qui les autoritats van convocar, perquè van pensar erròniament que Ches professava aquesta religió-, i amb un parell de funcionaris. També va parlar amb el seu advocat civil i va donar les seves escasses pertinences a un pres portuguès.

El cos de Heinz va ser introduït en un taüt de pi, tret de la presó a la furgoneta d'una fruiteria, i enterrat al dia següent a la fossa comuna del cementiri de Tarragona, sense làpida alguna. Havia anunciat a la seva mare el seu desig de viatjar cap al sud. Així ho va fer, però no va passar de Tarragona...

Després de 30 anys de la seva mort, els seus germans Peter Welzel, de 57 anys, i Monika Howack, de 56, van viatjar també fins a aquest sud, per a col·locar al cementiri una creu amb la seva veritable identitat gravada sobre el ferro : Georg M. Welzel, 1944.04.11 / 1974.03.02.

27 PLATJA DEL TORN.

La Platja Naturista del Torn queda situada dins d'un espai natural anomenat Rojales, on el mar i la muntanya s'imposen a parts iguals. Un lloc privilegiat on els turistes i autòctons es submergeixen dins les aigües cristal·lines guardonades amb la Bandera Blava.

La Platja Naturista del Torn hipnotitza als visitants més exigents gràcies a una combinació perfecta entre platja i nudistes.

L'entorn paisatgístic de la Rojala, on se situa la platja del Torn, està catalogat al Pla d'Espais d'Interès Natural. La vegetació d'aquest lloc és dunar i es caracteritza per la presència de matolls i pinedes litorals.

Es tracta d'una franja situada al sud de al Cala Oques, de 1,4 quilòmetres de longitud i de prop de 82 metres d'amplitud. És una destinació turística i naturista de primer ordre. D'una banda, la platja, de sorra fina i daurada, disposa de nombrosos serveis per als clients: des de socorrisme i senyalització fins a lloguer d'hamaques i para-sols, i llocs de beguda i gelats. És, a més, un enclavament conegut pels que practiquen el naturisme.

D'altra banda, la seva ubicació relativament aïllada fa que el grau d'ocupació del lloc i els seus voltants no sigui gaire alt, de tal manera que resulta un entorn privilegiat per a l'estudi i el gaudi de la natura.

28 En un dels extrems de la platja es troba el promontori conegut com l'illot del Torn, una elevació rocosa que encara conserva les restes d'una talaia. És un mirador perfecte des del qual es poden contemplar les formacions de penya-segats d'aquesta platja i de cala Justell.

En paral·lel a la franja litoral de la platja hi ha el camí de ronda del Torn, d'especial interès per als senderistes i excursionistes, que travessa una zona boscosa de pinedes.

29 EL COLL DE BALAGUER (40° 58′ 1.723″ N / 0° 52′ 56.84″ E) És una collada del terme municipal de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp. Es troba administrativament dins d'aquesta comarca i, geogràficament, separa les comarques naturals del Camp de Tarragona de les Terres de l'Ebre i ha estat un dels llocs de pas obligat a Catalunya.

És situat entre muntanyes de poca altura que s'alcen a la mateixa línia de costa. Malgrat la seva poca alçària (140 metres), sempre ha estat considerat com un pas dificultós.

Actualment, el trànsit circula per l’autovia A-7, l’autopista AP-7 i la N-340, i travessen un Coll de Balaguer, que no és el primigeni. Aquest es troba més a ponent, a l'oest del Castell del Coll de Balaguer i actualment ja no és un lloc de pas.

El Castell del Coll de Balaguer, datat el 1201, era la fortificació que protegia el camí del Coll. Formava un conjunt defensiu conjuntament amb el Castell de Sant Jordi d'Alfama i una altra fortificació prop d’aquell: avui es suposa situat al costat de l’antic camí del Coll de Balaguer mirant cap a l’Ametlla de Mar. Aquest punt estratègic va ser l'escenari de la Batalla del coll de Balaguer el 1640, durant la Guerra dels Segadors: La primavera del 1640, Francesc de Tamarit fou empresonat pel Virrei de Catalunya acusat de no facilitar les lleves i els allotjaments. Camperols revoltats van

30 entrar a Barcelona el 22 de maig i el posaren en llibertat. El dia 7 de juny del mateix any, durant el conegut Corpus de Sang, grups de segadors entren a la ciutat i fou assassinat Dalmau III de Queralt, virrei de Catalunya.

El setembre, l'exèrcit de Felip IV va ocupar Tortosa amb l'aliança senyorial catalana i del bisbe de la ciutat, així com també la totalitat dels bisbes que ocupaven les poltrones de les seus catalanes, políticament filipistes.

Les tropes surten en direcció a Barcelona el 8 de desembre, rebent una gran resistència al Perelló.

Dos mil catalans es fan forts al coll de Balaguer amb dos canons, però els castellans ataquen i dispersen als defensors, tot i haver rebut reforços de Cambrils i Montblanc.

L'exèrcit continua avançant saquejant l'Hospitalet de l'Infant. Assetgen Cambrils durant dos dies i els catalans resisteixen com poden sense artilleria i miren d'emboscar els assaltants als afores de la vila, atrapant la cavalleria espanyola. Els castellans descobreixen l'estratagema i envolten i dispersen les tropes catalanes.

Davant de la muralla de Cambrils s'hi va produir una topada amb la gent que entrava i sortia. Segons el cronista de la campanya, Francisco de Melo, hi van morir quatrecents catalans, però els castellans sense cap mirament bombardejant la vila. La resistència s'allarga cinc dies dins la ciutat, fins que els cambrilencs es rendeixen i pacten la capitulació el 16 de desembre.

Quan part dels vençuts surten desarmats per una de les portes de la muralla són morts pels atacants, en una espantosa matança que deixa prop de set-cents cadàvers per terra.

A més a més, els tres caps militars de la plaça (Antoni d'Armengol, Jacint Vilosa i Carles Bertrolà i de Caldés), així com el batlle i els jurats (regidors) de la vila són jutjats sumaríssimament (no cal dir que sense cap possibilitat de garantia processal ni de defensa) i aquella mateixa nit són morts al garrot vil incomplint la promesa de respectar-los-hi la vida.

El 24 de desembre els filipistes ocupen Tarragona, on ja havien arribat els primers reforços francesos.

31 Després de la guerra de successió, el 1725, Felip V va edificar en el Coll de Balaguer, el fort de Sant Felip i, el 1813, durant la Guerra del Francès, fou destruït pels anglesos.

Restes de la Guerra civil espanyola del 1936 es troben al Coll: un búnquer i el complex de nius de metralladora i trinxeres. Varen ser un dels principals focus d’atenció de l’aviació franquista.

Els atacants tenien especial interès en interrompre el tràfic entre Catalunya i el front, d’aquí que les poblacions de l’Hospitalet de l’Infant i Cambrils eren punts de primer ordre.

El búnquer existent consta de quatre construccions comunicades per un passadís que les uneix. No hi ha rastres d’ocupació ni constància històrica del seu us durant la Guerra.

Just darrera la cala a migjorn del Coll de Balaguer, on hi ha la boca del túnel del tren, es troben quatre nius de metralladora, avui dia no massa accessibles, ni conservats.

Darrera del Càmping Temple del Sol es situava (només hi queden restes) una bateria de tres cercles de ciment i una gran cambra de parets gruixudes de ciment armat.

Entre les tristes anècdotes de la guerra fratricida els 1936-1939 es té historiada la que va succeí el 21 de març de 1938, quan un camió carregat de trilita, circulava per la carretera al seu pas per l’interior de Cambrils a fi d’arribar al front.

En adonar-se el conductor que un hidroavió (un isidro, com eren anomenats: fotos), procedent de la base de Pollença, Mallorca, que s’apropava amb la clara intenció de metrallar-lo, s’escapoleix, entra a l’Hospital de Sang de la Vila, però en quan adverteix del perill que pressuposa pels ingressats en el Centre Mèdic, surt i es dirigeix al centre de la població, concretament a la Plaça de la Vila, molt

32 concorreguda en aquella hora. De nou, veu el perill en que posa als tranquils habitants, accelera i es dirigeix en direcció a l’ermita de la Mare de Déu del Camí, deté el camió en uns terrenys propers i el conductor fuig, torrent avall.

L’observador bombarder 1 no s’ho pensa més i metralla al camió ple d’explosiu: l’ona expansiva provoca el desequilibri de la aeronau i un brusc aterratge el destrueix per complert.

L’explosió del camió carregat de trilita es va notar per arreu i gran part dels habitatges del nucli antic de Cambrils, a l’entorn de l’Ermita, quedaren malmesos.

Del conductor del camió es suposa que va salvar la vida i, cal reconèixer, que la seva decisió va salvar la vida a molts cambrilencs.

Dels tripulants de l’avió, no s’explica res, però la versió oficial de la República, dóna per fet que l’acció d’abatre a l’isidro fou deguda a un caça Mosca republicà 2 que s’havia enlairat de l’aeroport de Reus, en quant detectaren la presència de l’hidroavió italià procedent de les Balears.

1

La tripulació es componia de 5 persones: dos pilots, un observador bombarder, mecànic i ràdio operador (aquests dos últims actuaven com artillers en cas de ser atacat l'avió).

2 El Polikàrpov I-16 (també anomenat durant la Guerra civil espanyola Mosca pels republicans i Rata pels nacionals), era un avió soviètic de concepció revolucionària per aquell temps, ja que era un monoplà d'ala baixa amb tren d'aterratge retràctil (que funcionava a mà).

33 GAVADÀ (Vandellós. Baix Camp) D’Hospitalet de l’Infant s’agafa la carretera C-44 en direcció a Vandellós i Móra d’Ebre . Passat Vamdellós, cap del municipi, i abans d’arribar al Coll de Fatxes, surt de mà esquerra la carretera de bon paviment, que mena a Gavadà: senyalitzat com Camí a Gavadà. Tot seguint-la, també, s’arriba al Perelló i a l’Ametlla de Mar. Gavadà, actualment, és una de les cinc nuclis deshabitats del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

Inicialment, era un Mas, segons consta en documents del segle XIV, un mas que va convertir-se en una masada. Al darrer terç del segle XIX i a causa de l’increment d’habitants, se la va catalogar com a llogaret, un focus de població, però sense jurisdicció pròpia.

Aquest estatus el va compartir amb altres pedanies municipals no només durant el període en què el poblet va pertànyer al terme de Tivissa, sinó també quan va incorporar-se al de Vandellòs en produir-se la segregació.

L’itinerari fins al nucli permet observar un paisatge d’un gran valor ecològic: la finca la Moixera, el pas pel coll del Rourell, el mas de Genessies (al capdamunt del qual s’hi divisava la mola,que ha donat nom al mas), convivint entre arbustos, matolls, pinedes, bancals d’ametllers, avellaners, sembrat, vinya, un itinerari que ens transporta, indubtablement, a un altre temps.

El camí iniciat porta (5 km.) al poblet abandonat de Gavadà, dividit en dues parts desiguals i de manera desordenada: s’hi trobaven casetes, masos i masets, que en el primer terç del segle XX, eren habitats pels mateixos propietaris o masovers, una manera de viure pròpia de les zones rurals però amb un tarannà conciliador.

A l’esquerra, queda una esplanada on és fàcil aparcar. A l’altra banda de la carretera per on he arribat, apareix una renglera de cases de recent construcció o restaurades, que en l’extrem distal s’ha instal·lat una mini-capella dedicada a Sant Martí de Porres, inclosa a la part baixa d’una torre de base quadrada.

34 Per damunt d’aquest nucli es troba l’antiga torre de guaita, mol malmesa i una mica amagada per la vegetació, sense camí traçat..., però a curta distància.

És un edifici de planta circular, construït en espiral a la manera com es construïen les barraques de camp. Junt a la torre deuria haver el Mas que es comunicaven per un pas. Bastida probablement en el segle XVI, en la mateixa època d'inestabilitat política que va obligar la construcció de la majoria d'aquest tipus de torres.

Sigui com sigui, és, en aquest període, quan els senyors feudals i els reis obligaven a bastir els masos amb torres de defensa o bé se’n construïen de manera aïllada.

També feien la funció de salvaguardar la població del bandolerisme al llarg dels segles XVI i XIX o bé dels saquejos dels vaixells que arribaven a les costes.

Amb el temps, les torres van perdre la seva utilitat i han quedat, actualment, com a testimoni d’aquella època.

Per tant, encara que tots els masos formen part de la memòria personal i sentimental de les famílies que hi van viure, només alguns tenen catalogació històrica, ja que les torres de defensa adherides al mas són considerades patrimoni arquitectònic, estiguin actualment en peu o en procés d’enrunament. És el cas de les torres dels masos de Genessies (que he passat) i les d’Aumet, d’en Sedó, d’en Panxot i de Frauques (ja en terme de Tivissa).

En aquest indret, l'any 1606 va haver-hi un enfrontament entre uns bandolers i els habitants del mas, els pares de Pere Pau Revull, conegut com a Pau de Crist. Revull fou el fundador del Santuari de Cardó, i sembla que hauria nascut en la casa pairal de Gavadà. El lloc de Gavaldà mai no tingué església ni cementiri propis.

35 Gavadà era un nucli de població molt ben comunicada tot i la ubicació geogràfica on es troba situada. Per aquí hi passava gent de la vila o dels masos de les muntanyes de Tivissa, dels masos del terme de l’Ametlla, veïns dels altres llogarets propers com Fatxes, Masdevalentí o de Vandellòs mateix.

Així, doncs, la vida tranquil·la de Gavadà s’alternava amb el moviment de carros, rucs i mules que passaven pel camí proper i donaven un to d’atrafegament propi dels pobles. Per tant, el poblet compartia vincles socials, afectius i econòmics amb molts dels habitants d’aquests masos que passaven per aquest camí, i per molts, l’única via d’accés cap a les muntanyes de Tivissa i que anava a parar fins al Mas Plater, un llarg recorregut però amb una relació agraïda i solidària.

Segons els historiadors, els masos, des de l’edat mitjana, tenien una funció molt important arreu del territori, sobretot, en zones de muntanya on el pagès es trobava lluny, moltes vegades, del poblament on vivia. És per això que necessitava dependències pròximes a la zona de conreu per guardar-hi la collita o per residir-hi en certes èpoques de l’any. Per tant, els masos, petits o grans, eren explotacions agràries amb tot allò necessari per subsistir. S’hi desenvolupaven multiplicitat d’activitats, totes orientades a reproduir i mantenir la qualitat de la terra.

El mas organitzava el territori, era el reflex de la història d’un país i mostrava, sens dubte, la puixança o el retrocés econòmic de la família propietària. Anys enrere aquest camí de carro, connectava amb diferents termes municipals i existien camins de ferradura que donaven al poble de Vandellòs. El camí de Burrià era un pas estret, es travessava el barranc Fondo i només hi podien accedir animals de càrrega o vianants. A l’altura del mas de Genessies, n’existia un altre, el camí del bosc d’en Garré, que era més llarg.

36 Al capdavall del camí de Gavadà s’arribava fins al Mas Plater, del terme municipal de l’Ametlla de Mar, connexió directa amb l’antiga carretera N-340. Allà hi convivien algunes de les finques més importants de la costa: com Pons, amb fileres de cases on vivien centenars de jornalers amb les seves famílies durant tot l’any.

37 L’ALMADRAVA (Ametlla de Mar).

Territori del mestral. Hi ha dies que el vent deixa net el perfil de la ratlla i de les muntanyes quan la pluja ha netejat, dies enrere, la contaminació que de tant en tant embruta el paisatge.

Avui decidí passejar amb la moto per aquesta costa gaudint d’un dia solejat i vent en calma: els condons de bisbe 3 pengen dels seus respectius pals a la vora de la carretera, caient en vertical... destrempats.

Com sigui que tenia que recorre per la carretera N-340, molt atapeïda de camions, he sortit de casa, Sant Joan dels Arcs, tocades les deu del matí, quan el tram direcció a València queda més lliure del trànsit i controlat per una velocitat limitada a 80 km/h., a càrrec dels Mossos d’Esquadra, que ha estalviat molts accidents.

A menys de 2 km. després de passada la Central Nuclear de Vandellós, apareix la indicació i el desvio a l’Almadrava.

Forma part d'un nucli de població que es va assentar a la zona en la dècada de 1920, integrat sobretot per famílies de pescadors. La seva toponímia prové d'un conjunt de xarxes que, en aquella època, s'utilitzaven per a la pesca de peixos migratoris que, a bancs, arribaven a la platja.

La platja forma una zona extensa, de prop de 800 metres de longitud i 40 metres d'amplitud, que s'estén entre el coll de Balaguer i el Cap de Terme, al límit amb l'Ametlla de Mar. És una platja de sorra fina i daurada, però en el tram sud abunden els còdols; de onatge moderat . D'accés fàcil i bastant concorreguda, gaudeix d'un ampli catàleg de serveis : llocs de begudes i gelats, lloguer de para-sols i hamaques, dutxes, servei de socorrisme i salvament, accés per a persones amb mobilitat reduïda, àrea esportiva i parc infantil... i la Central Nuclear a 2 km.! És també un lloc bastant preuat pels amants de la pesca, tant en la mateixa línia de mar com des d'una embarcació. No obstant això, cal estar atent a les condicions meteorològiques, ja que aquesta platja acostuma a ser batuda pels vents del quart quadrant, de força intensitat i pot ser difícil el retorn a terra dels surfistes o petites embarcacions a motor.

3

Nom popular amb que és conegut el catavents colorit i de forma cònica truncada.

38 Segons m’indicaren, tant sols un centenar o menys de veïns habiten l’indret de l’Almadrava. Sembla ser que aquesta limitació és deguda a la presència de la Central de Vandellós II i, a pocs metres més, el reactor adormit, que el 19 d'octubre de 1989 va posar en escac a tota la indústria nuclear internacional.

No a tots afecta aquesta situació i per l’altra banda la presència de la nuclear ha mantingut verge la zona i els fons marins estan entre els millors de tot Catalunya: una cosa va per l’altra...

Amb els pocs veïns que hi he parlat (Joan, Carles i l’alemany Volker) no mostraren preocupació per si un terratrèmol o maremoto pogués produir-se un accident semblant al del Japó... No es donen aquestes catàstrofes en la Mediterrània, em comenten. Més bé pensen, quan hi pensen, en un error humà, com el que va causar l'accident de Vandellòs I, amb les decisions negligents, com la d’haver detectat defectes en els controls de seguretat, però van voler esperar a la parada tècnica, prevista uns dies més tard.

No ho vaig considerar graciós, però és evident que el comentari d’un dels tres veïns quan preníem una canya al Bar (em sembla que era en Carles), afirmava convençut que no sé si és pitjor estar en primera línia i que acabi tot ràpid o viure una angoixa lenta pels efectes de la radiació... Tarragona... fins i tot, Barcelona...

En arribant a casa em vaig posar a buscar informació sobre aquest tema. Hi ha qui no té tan clar que les centrals catalanes estiguin fora de perill dels capricis de la natura. He llegit un informe encarregat per l'anterior govern de la Generalitat sobre el cost del tancament de les nuclears catalanes, on s’alerta sobre el risc sísmic en l'àrea d'Ascó: el pla d'emergències no contempla la ruptura dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa.

Altres comentaristes insisteixen que en el disseny d'Ascó I i II es va preveure un sisme de 8,5 graus i els reactors es van situar per sobre de la cota màxima prevista en cas de ruptura de les preses citades. Vandellòs II queda a 21 metres sobre el nivell del mar com a precaució davant un improbable sisme submarí a la Mediterrània.

La controvèrsia sobre els efectes d'una catàstrofe natural desapareix quan s'analitza el desfasament dels plans d'emergència. Tothom coincideix en la falta d’informació que hi ha. El Pla d'Emergència Nuclear de Tarragona (Penta) no funciona. Les carreteres no són les adequades per a una evacuació. Què caldrà fer?... De moment, vaig posar en marxa la moto i me’n vaig anar a dinar a casa dels meus amics Alex i Maria Àngels que passen llargues temporades al seu xalet de Sant Jordi d’Alfama... a només 5 km. de la Central Nuclear.

39 SANT JORDI D’ALFAMA (L’Ametlla de Mar. Baix Ebre) En sortir de l’Almadrava en direcció a València per la carretera C-340 i a uns tres quilòmetres apareix l’indicatiu a Sant Jordi d’Alfama. Cal girar a mà esquera, direcció mar, i desprès de passar per un túnel sota la via del tren, s’arriba prop del port esportiu i, més enllà, a ma dreta i bordejant la costa, al Castell d’Alfama.

El Castell de Sant Jordi d'Alfama és una fortalesa de defensa construïda a la primera meitat del segle XVIII a un dels caps de costa del golf de Sant Jordi. Conjunt situat entre el coll de Balaguer i la desembocadura de l'Ebre que constitueix un indret de pas forçós, tant per a la via terrestre com per a la via marítima. És format per les restes d'un castell d'origen medieval i d'una fortalesa d'època moderna.

La primera notícia documental que tenim sobre el lloc data del segle XIII (1201), quan Pere I i Ramon de Montcada cedeixen el lloc d'Alfama a Joan d'Almenara, Martí de Vidal (sotsdiaca) i als seus germans i successors en l'Orde de Sant Jordi

40 d'Alfama. La condició era que aquells hi aixequessin un convent i un hospital, en honor a Déu i sant Jordi, depenent de l'església de Tortosa. Aquest grup de religiosos s'organitzà en orde militar, la de Sant Jordi d'Alfama, reconeguda pel papa el 1373.

Aquesta fortalesa, va ser abandonada el 1650, després de ser bombardejada fins al seu ensorrament per les galeres espanyoles, a fi que no fossin ocupades per les tropes franceses. D'aquesta primera fortificació encara queden alguns fonaments a prop de la platja. Els carreus de l'antiga fortalesa, que no es van esmicolar, van ser aprofitats per construir l'actual fortalesa, però en un altre emplaçament, una mica més a l'interior. Aquest nou fortí marítim va ser edificat entre 1732 i 1733 amb l'objectiu de vigilar rutes marítimes. Es va fer durant el regnat de Carles II. El sentit de l'establiment estava en relació amb l'interès per repoblar l'extensa zona desèrtica que separava Tortosa de la resta de Catalunya i per protegir la costa dels atacs marítims de la pirateria. En funció d'això es van concedir per part dels monarques diversos privilegis, però els intents d'atreure nous pobladors van resultar inútils.

El segle XIV sembla que va ser l'època de major prosperitat de l'orde. Cap al 1400 l'Orde de Sant Jordi es va incorporar al de Santa Maria de Montesa, el qual a les darreries del mateix segle va abandonar la fortalesa, que romangué sota la jurisdicció de Tortosa. El lloc restà reduït a priorat. Tanmateix, el 1575 i després d'un plet, l'orde de Montesa recuperà el control del castell d'Alfama i un any més tard era restaurat el priorat.

L'antic castell de Sant Jordi d'Alfama, segons un inventari del 1576, tenia un cos quadrat d'uns 20 m de costat aproximadament; les seves parets exteriors feien uns 56 pams i encara en sobresortia una torre, a manera de talaia. En un costat del claustre, a l'interior, hi havia el dormitori i a l'altre l'església; la descripció també menciona les altres estances del convent, el capítol, el refetor, etc.

L'any 1985 es va realitzar una campanya de restauració i conservació, per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, consolidant-ne alguns punts i netejant-ne l'interior. * * * Torre de telegrafia òptica de Sant Jordi d’Alfama.

Davant mateix del castell, a tocar la mar, hi ha les restes de la torre nº 48 de la línea de Telegrafia òptica València – Barcelona, en un estat lamentable.

La xarxa catalana de telegrafia òptica militar per a transmetre senyals amb un telègraf òptic va ser ideada pel Capità General de Catalunya Manuel Pavía i fou impulsada i acabada pel seu successor en el càrrec, el General Manuel Gutiérrez de la Concha. La

41 raó de la seva construcció era la de facilitar la comunicació amb els pobles de l'interior del país i així poder combatre més eficaçment els rebels carlins.

El disseny i la construcció de la xarxa fou encomanat al brigadier José Maria Mathé, el mateix que estava construint la xarxa de telegrafia òptica civil a l'estat espanyol.

Per aquesta xarxa ideà un nou sistema de comunicació i va fer unes torres també diferents. Sembla que la direcció pràctica de la construcció la portava la Comissió Auxiliar Telegràfica formada per membres del cos d'enginyers de l'exèrcit sota el comandament del coronel Manuel Ramón García.

En la xarxa catalana de telegrafia òptica militar el telègraf estava situat al terrat de les torres (en altres llocs era a sobre un campanar o alguna construcció elevada).

Tenia una bola que es podia moure verticalment i ocupar 5 posicions diferents i una barra situada a mitjana altura que podia girar i disposar-se en quatre orientacions.

Cadascuna de les 20 combinacions resultants tenia un significat numèric. La successió de valors numèrics constituïa el missatge que era traduït amb un diccionari o codificador que només tenien les autoritats militars pertinents. Les torres de la línia anaven reproduint successivament les disposicions del telègraf que observaven (amb un petit telescopi) en les torres veïnes i així el missatge circulava fins al seu destí.

El disseny i construcció de la xarxa es va fer en els 1848 i 1849. Es va fer tan ràpid perquè es construïren poques torres de nova planta (la d'Avinyó n'és una d'elles) i molts telègrafs es col·locaren sobre campanars (a Artés, per exemple) i construccions situades estratègicament en llocs elevats.

La xarxa arribà a tenir unes 80 torres i una longitud de 800 km. Estava estructurada en línies radials que sortien de Barcelona. Les principals eren: la línia de Lleida, la de Solsona, la del Lluçanès (per Manresa), la de Vic i la de Girona-La Jonquera.

Algunes d'elles estaven intercomunicades, com la de Lluçanès amb Vic i Vic amb Girona. Funcionà durant 14 anys: des del 1848 fins al 1862 (molts més que la xarxa civil espanyola).

La línia de Barcelona a Lleida s'iniciava al castell de Montjuïc i continuava cap a la torre de Sant Pere Màrtir, la torre de Sant Pere del Romaní i la torre de Castellbisbal, situada a tocar de Martorell.

La línia civil de telegrafia òptica Madrid-València-Barcelona entrava a Catalunya i passava per indrets com la torre de la Guàrdia damunt de Sant Carles de la Ràpita; la de les Guàrdies del Perelló; la torre de Salim al costat del castell de Sant Jordi d'Alfama; l’actual del Sol a Miami Platja, prop del Càmping nudista; la torre de l'Esquirol de Cambrils; la de la Tossa a Salou; la torre del Pretori de Tarragona; la de Sant Antoni a Altafulla; la dels Masos a Coma-Ruga i las de l'Arboç, Vilafranca del Penedès, de la Guàrdia (Subirats), la de l'Ordal i damunt de l'ermita desapareguda al cim de Sant Pere Màrtir, finalitzant al castell de Montjuïc.

42

Habitualment la distància entre les torres era d'uns 10 km., a excepció d’entre les de Sant Pere Màrtir i la de l'Ordal que era de 18 km.

Exemple de torre vigilada

* * * El Club Nàutic de Sant Jordi forma part del complex turístic de Sant Jordi d’Alfama, que d’uns anys cap aquí ha estat tot ell modificat incloent-lo a la nova urbanització que s’ha construït, després de la davallada de l’anterior complex turístic que se n’havia fet càrrec.

43

Resultava un agradable petit port on ens hi trobàvem molts dels amics que navegàvem, partint de Cambrils, fèiem sortides pel Golf de Sant Jordi o de retorn de llargues singlades, ens servia per posar en ordre el veler abans d’amarar-lo al nostre Club Nàutic.

Era un racó de la Costa, tant per resguardar-nos al capvespre d’una mestralada o, senzillament, passar el cap de setmana, amb bona companyia, abrigats per les qualitats del port i del seu entorn.

44 L’AMETLLA DE MAR (Baix Ebre)

L'Ametlla de Mar, anomenada la Cala pels seus habitants, és un municipi declarat Territori Català Lliure des del 28 de setembre de 2012, pertanyent a la comarca del Baix Ebre.

Està situat al bell mig del golf de Sant Jordi, al sud de Catalunya. Entre petites cales rocoses on els pins toquen suaument les aigües de la Mar Mediterrània, allà on la natura i el cel es fusionen.

Hi ha poques dades documentals dels principis de poblament de l'Ametlla de Mar. Només és fins al segle XVIII, quan sorgí el poble modern com a nucli pescador adscrit al municipi del Perelló.

Coincidint amb l'arribada de pescadors, que procedint de Benidorm i el Grau de València, feinejaven pel Golf de Sant Jordi, tingueren que buscar refugi a la Cala, l’actual Ametlla de Mar. Establerts definitivament, fou creixent amb xifres importants durant el segle XIX i aconseguí començar el segle XX amb 2.500 habitants.

No obstant això, tot i no haver-hi gaires dades documentals, podem dir que el naixement de la Cala es remunta més enllà del segle XII. Va ser un punt estratègic per defensar les costes de la Catalunya Nova: un exemple fou la platja citada de Sant Jordi d'Alfama, un orde religiós i militar creat per defensar les terres catalanes de possibles noves conquistes i evangelitzar les noves terres reconquerides.

El poble, el nucli urbà actual, va anar creixent a poc a poc fruit de les numerables cales que hi ha per refugiar-se dels temporals. Des de ben al principi, la pesca va ser el comerç clau de L'Ametlla.

A la Guerra Civil Espanyola, la República, va instal·lar dos grans fortificacions per si els franquistes ataquessin Catalunya des de les Illes Balears. Afortunadament pel poble, no va ser així, les fortaleses mai van ser usades. No obstant, L'Ametlla va patir alguns bombardeigs, com el que va destrossar el pont d'entrada al poble.

45 Després de la guerra, la població es va veure sotmesa en una crisi. Es produïren importants moviments migratoris a Palamós i, en menys mesura, a Roses. Aquests moviments es concentraren des de la postguerra civil fins a la dècada dels seixanta, en què els corrents incipients d'immigrants i turistes transformaren els nuclis de poblament del poble.

A principis dels anys cinquanta es va iniciar la segona fase del port principal pesquer, i aquest fet va donar al poble una prosperitat econòmica fins a obtenir actualment una de les flotes pesqueres de tonyines més gran de tota la península.

La pesca continua sent una de les principals activitats del poble. El recinte portuari de l'Ametlla compta amb un ampli estol de barques que es dediquen a les arts de l'arrossegament, l'encerclament, el tresmall, etc., i que compta també amb la primera flota de tonyinaires del Principat.

L'altra activitat econòmicament potent del poble és el turisme i el sector serveis, que impulsen, conjuntament, la creació de nous establiments locals per donar un millor servei a tots els turistes de l'Ametlla de Mar.

46 EL PORT DE L’ESTANY GROS.

L'Estany Gras fou durant molts anys el port on atracaven les barques de la Cala. De fet a través d'aquest recer s'obre pas la riera, i sorprèn que al voltant d'un lloc tan petit es formés un nucli pesquer de tanta entitat com el de la Cala. És probable que, tant o més que el refugi, allò que influeix més en l'assentament dels pescadors en un determinat espai geogràfic sigui el règim de vents. A la Frau, i en concret en aquest tros de costa que va de la Cala al cap Roig, hi bufa, a la matinada, el vent de terra. Això permetia en el temps de la vela córrer el bou cap a fora i, al migdia, amb el tomb del vent a ponent o llebeig, fer-ho cap a terra. Aquesta varietat de fluxos tenia molta importància en una època en què la navegació de les parelles de bou es feia només a vela.

L'Estany ara és un lloc on s'han instal·lat alguns paraments turístics.

S'hi troba algun norai plantat a la roca i velles argolles rovellades que encara recorden que aquest havia estat el recer dels mariners de la Cala.

En els meus primers viatges per aquesta costa, res no estava potinejat i ara ni els espadats s'han lliurat de les construccions d'estiueig, però la pressió de l'allau turística en aquest bocí de la Frau no ha estat tant abassegadora com en altres punts de la costa Daurada.

Més enllà de l'Estany la costa vermelleja, amb taques d'ocre i de verd, penya-segats de roquissar calcari, amb margues ferruginoses, esventats, batuts per l'oratge. Els darrers espadats abans d'arribar a les platges del Delta.

El port natural de l'Estany, a l'Ametlla de Mar, recuperarà el seu encant natural després d'anys de suportar l'acció del temps i de les persones. El Departament de Territori i Sostenibilitat invertirà uns quants euros en un projecte de recuperació ambiental del port.

47

L'objectiu del projecte és la millora ecològica i paisatgística de l'entorn de l'Estany Gros. Això inclou la demolició de construccions, amarratges i accessos, la retirada de material guanyat a l'estany i altres restes de construcció. En clau mediambiental, es recuperarà la zona humida per introduir espècies com el fartet o el samaruc. També es netejarà el fons de l'Estany de petites embarcacions i dels llastres, es col·locaran boies de fondegi ecològic, s’eliminaran espècies invasores, es faran plantacions i es mantindrà i restaurarà una petita edificació de pedra. D’altra banda, s’actuarà per millorar i integrar la carretera d’accés a la platja i l’adaptació del camí GR-92.

Per integrar el dic del port de l’Estany, es demolirà la superfície de formigó existent i es pavimentarà, alhora que es millorarà el dic sec i es repararà un mur contigu exterior. S’inclouran tasques de millora de la platja; concretament, la neteja, descompactació i cribatge de la sorra, l’anivellació i redistribució de la sorra i graves, la col·locació d’un cordó de dissuasió per evitar l’aparcament a la platja i plantacions.

Finalment, s’instal·laran senyals indicatives referents a l’accés i al medi natural. * * * Com a altres municipis, la costa de l’Ametlla de Mar va ser fortificada durant la Guerra Civil Espanyola, sobretot a partir del 1937, dates en què es sospitava d’un possible desembarcament del bàndol Nacional arribat des de Mallorca. Tot i mai produir-se aquest desembarcament, el procés de fortificació no es va aturar mentre va ser possible, podent trobar les fortificacions del Port de l’Estany en l’actualitat en cert bon estat, degut a la qualitat de material i disseny en que es varen bastir.

Al Port de l’Estany hi construïren un búnquer d’artilleria per una bateria de tres canons, amb passadissos i sales comunicats entre si, permetent resguardar tant el material com les dotacions d’artilleria.

Aquestes fortificacions solien ser fets per batallons de treball o de fortificació, a vegades ajudats per gent del municipi per a serveis no estrictament militars, com pot ser

48 transport d’aigua, material; en aquest cas, els treballadors civils cobraven un sou de deu pessetes diàries. A tot això hi hauríem de sumar el personal militar necessari per dotar la resta de defenses complementàries, donant com a resultat un gran moviment de persones que segur es nota al poble que els acull.

Al 1936 va esclatar la Guerra Civil Espanyola. L’aviació i la marina de guerra revoltada, amb l’ajuda dels seus aliats italians i alemanys, bombardejaren amb atacs continuats i sistemàtics tant la població civil com els objectius militars republicans.

Aquest nou model de guerra va propiciar la construcció de defenses antiaèries i de costa en tot el litoral mediterrani.

La Bateria de Costa de l’Ametlla de Mar, popularment coneguda com Les Fortificacions, s’emmarcava dins de la fortificació del litoral català durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), per part de la Generalitat de Catalunya i la II República Espanyola. L’emplaçament d’aquest complex militar ve donat per la seva privilegiada situació dominant tot el Golf de Sant Jordi. Era capaç de controlar un possible desembarcament a tot el golf de Sant Jordi, cosa que mai va ocórrer ...

El més espectacular d'aquesta construcció és la seva part subterrània que compta amb 4 accessos, 2 al camí principal per abastir el polvorí i 2 en els extrems de les plataformes per proveir de munició als canons ... en el seu interior també es trobaven sales de recanvis i durant els bombardejos servia de refugi.

A destacar també el pou on es rebutjaven les beines utilitzades i al qual s'accedeix des de les plataformes, la caseta de control d'accés al complex i el lloc de comandament des del qual es vigilava tota la costa. La bateria comptava amb un sistema de drenatge en forma de trinxera per conduir l'aigua de pluja al mar.

El 13 de gener de 1939 quan l’exèrcit franquista ocupà l’Ametlla de Mar desmantella l’armament republicà, tot i que des de finals de l’any 1937 la Bateria de Costa Les Fortificacions ja estava en desús.

49 EL PERELLÓ (Baix Ebre) El dia s’ha despertat amb pluja, força pluja. És el tercer dia que plou a bots i barrals, després de quatre mesos de sequera. Les poblacions de la costa on les urbanitzacions mal dissenyades quan el turisme es va fer present, pensant només amb el diner fàcil gràcies a la venda massiva d’apartaments i casas pareadas, han sigut un cop més víctimes de les destrosses que l’aiguat ha provocat.

Ara que el mal s’ha fet, tots els responsables –constructors, gendres, polítics, ajuntaments, bancs, arquitectes, etc.- es renten les mans i, inclòs, ignoren on es situen en el mapa els indrets afectats. Aquests maldrestes, naturalment d’importació, no varen tenir cap interès per la nostra costa catalana: per ells només els importava engreixar el seu c/c i l’escalafó polític.

Tinc una certa atracció per l’aigua, sobretot per la mar, i no em molesta trobar-me amb un fort aiguat, però... a una distància prudent.

S’anuncien fortes precipitacions pel sud de Tarragona -Costa Daurada i Delta de l’Ebre- i decideixo anar-me’n al Perelló, que situat un xic enlairat, puc quedar resguardat dels efectes d’una inundació no prevista.

Sovint m’arribo a aquesta població per comprar mel, doncs és un centre de notable producció acreditada. Poques vegades m’he entretingut en visitar el poble i, per aquest motiu, he contactat amb l’amic Josep Duran, que si bé no es nat a la població, hi viu des de que es va casar amb la Georgina Vives, filla d’una nissaga que d’anys es dedica al comerç dedicat a l’exportació de la mel.

En Josep és Professor d’Història Medieval de la URV de Tarragona. Quan li vaig parlar del meu projecte d’anar a prendre el cafè de les 11 en diferents poblacions com excusa per fer una modesta incursió en alguna de les característiques de

50 l’indret o de determinat personatge, va manifestar tot el seu entusiasme en col·laborar.

Ens vam trobar prop de les onze a la Cafeteria Caballe’s, junt a l’antiga carretera (l’actual Avinguda de Lluís Companys), que ens ha portat a la memòria aquell tràfic tant escandalós i difícil d’imaginar avui dia per l’estreta carretera, la N-340a, amb tantes corbes i camions.

El Perelló entrà en l’estudi de la Prehistòria al descobrir-se les restes d’aquella època a la Cova de la Medalla i les pintures, de la Balma de la Cabra Feixat.

A la Cova m’hi vaig arribar dies després amb l’scooter, seguint el GR-92, des de la carretera del Perelló a Rasquera. Fou descoberta el 1953 i on trobaren puntes de fletxa fetes amb sílex i altres útils de la mateixa pedra difícil de catalogar. Es calcula, que el pas de l’home pel lloc fa 35.000 anys. Prop de la Cova brollava una font, la caça era abundant així com les herbes remeieres i les fruites silvestres: un vertader paradís... Aquesta Cova, venia a ser el santuari del clan, per aquell sentit màgic que es donava a les figures del caçador, de l’animal i penetrar a l’interior de la Terra.

A curta distància queda la balma de Cabra Feixet on resten les pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO l’any 1998.

La Via Augusta, la més antiga que ha quedat de les que van construir els romans, al segle II, unia Roma amb Cadis i passava per El Perelló. Es pot comprovar per les restes que d’ella han quedat, uns 4 km., prop de la capella de Sant Cristòfol. A l’altra costat de l’actual carretera, la N-340- hi ha l’anomenat Pont del Barranc dels Garridells, també construït pel romans.

A les entrades de la vila es construïren mines i pous per aprovisionar d’aigua als viatgers i animals que paraven a la població per descansar i de pas: l’Abeurador, la Cuitora, la Panavera i el Pounou.

Del segle XIV, apareix documentació de quan la reina Blanca d’Anjou, muller de Jaume II, fundà l’Hospital de la Font del Perelló (circa locum fontis Perilionis), edifici alçat prop de les cases del coster (avui, l’Hospitalet de l’Infant) a fi de recollir als pelegrins i malalts que recorrien el camí de Tortosa a Tarragona.

51 Al 1294, Jaume II va donar la Carta de Població als veïns. La Parròquia del Perelló apareix documentada al 1327 i les seves rendes contribuïren al sosteniment de l’esmentat Hospital. Les naus dels corsaris ancorades a redós del coster del caseriu de l’Hospitalet, arrasaren en varies ocasions el poble del Perelló. Al 1640, en la Guerra dels Segadors, la població fou atacada per les tropes de Felip IV baix el comandament del Marquès de Vélez: només 13 homes pogueren protegir el poble, oferint resistència als enemics, fins que vençuts, foren penjats al Coll de les Forques, l’actual carrer de l’Espigó, on s’aixeca un monument.

El Perelló, també, va prendre part en la Guerra de Successió, no quedant massa ben parat, així com tampoc en la Guerra civil del 1936-1939, que fou bombardejat per l’aviació franquista de forma despietada.

L’ermita coneguda de Sant Cristòfol (patró dels conductors de vehicles a motor), va començar a ser bastida a finals del segle XIX baix l’advocació de Sant Roc (protector contra les epidèmies).

A l’entrada de migjorn del Perelló, apareix el majestuós Molí de Vent, construït al segle XVI com a molí fariner. Reconstruït, s’inaugurà al 2001. És una torre de 6 m. d’alçada amb quatre aspes.

I tractant-se de molins, cal ressenyar que en els últims anys d’aquesta centúria s’han aixecat a les Colladetes (a on s’hi arriba per la carretera a Rasquera; ben senyalitzat) i a uns 250 m. sobre el nivell de la mar, una munió de aerogeneradors de casi 50 m. d’alçada i 47 m. de diàmetre del

52 rotor. Entre ells, però un xic apartat, es troba l’aerogenerador més gran de Catalunya, de fabricació nacional, amb 140 m. d’alçada i amb un diàmetre de les aspes de 100 m.

La Fira de la Mel i l'Oli del Perelló se celebra tots els anys en el mes d’abril i posa en relleu la importància d’aquesta indústria del Baix Ebre i, en particular, del Perelló com a primer productor de mel a Catalunya. Paral·lelament, a la Fira s’organitza un concurs de mel on participen apicultores de tota la Península. Hi ha quatre categories: mel de taronger, de romer, de mil flors i d’alta muntanya. Es dóna el trofeix L’Abella d’Or als premiats. A més, entre els visitants que hagin comprat mel durant la Feria es sorteja el seu pes en mel, així com 100 litres d’oli són sortejats als compradors d’aquest apreciat fruit.

Ha sigut un plaer conèixer tota aquesta informació que l’amic Josep m’ha comentat sobre el Perelló, per on han passat cultures que han deixat la seva petjada, així com agressions que s’intenten oblidar per la bonhomia heretada.

Durant tota aquesta estona la pluja no ha deixat de caure amb gran plaer per part de la pagesia: ja era hora!

53 LA FULLOLA (El Perelló. Baix Ebre) Circulant per la carretera N-340, procedents de Tarragona, s’arriba a l'entrada del Perelló, on apareix a mà dreta la carretera TV-3022 que mena a Rasquera.

Segueixo amb el càmping-car en direcció a aquesta població, fins trobar una cruïlla a l'esquerra, que indica per anar a 4 Km Abric de Cabre feixet.

Aquí deixo aparcada la VW i segueixo en bicicleta aquesta carretera asfaltada durant 8 km., trobant varis cartells que m’indiquen que vaig per bon camí cap a la Torre de Fullola.

S’arriba -als 8 km.- a on cal aparcar la bicicleta, baix el cartell Torre de Fullola i Antiga església. D’aquí, a peu, es segueix per un camí d’uns 200 metres per arribar-hi. Situació exacte de la torre: N 40º51'49" / E 0º38'44".

54 Es conserva molt deteriorada i no es pot accedir a l'interior. Una gran escletxa que hi ha a la part superior de la torre amenaça seriosament la seva espontània caiguda.

L'única obertura que es veu a l'edificació, és l’orifici on hi havia l’antiga porta d'entrada, situada a nivell del primer pis.

La torre complia més funcions de vigia que de defensa. És pot considerar bessona de les de Benixarop (Camarles) i Candela (l’Aldea).

L’antic poblat de Fullola fou propietat de la nissaga dels Montcada després de la conquesta cristiana. A principis del segle XIII Ramon de Montcada hi va atorgar dues cartes de poblament a diferents pobladors. Durant l’edat moderna patí un seguit d’atacs de pirateria, que motivaren la seva desaparició com a nucli habitat.

Actualment només resten en peus alguns elements del castell: l’esmentada torre circular, uns quants murs de tancament, les restes de l’església i un seguit de vells masos als voltants de l’antiga fortalesa, recuperats com industries agrícoles o de ramaderia i de caps de setmana.

L’església de Fullola està enrunada i només conserva les parets perimetrals d’una planta casi quadrada, dos arcs torals apuntats, coberta a dues aigües, actualment desapareguda i porta destruïda a migdia.

Al mur de mestral i dins del presbiteri junt al pilar del primer arc toral, es troba una pica baptismal d’immersió, obrada en un sol bloc d’una pedra calcària dura de tons grisosa. No presenta cap mena de decoració exterior i té les següents dimensions: 106 centímetres de diàmetre exterior, una alçada de 62 centímetres i un gruix de 14 centímetres.

Presenta un trencament de la vora superior per un cop recent.

El moment en que fou construït aquest temple no està gens clar perquè falten documents, però es podria situar a finals del segle XIII o a principis del següent.

55 EL DELTA DE L’EBRE El Delta de l’Ebre es la zona humida més important del Principat amb els 320 Kms. quadrats d’extensió. És una immensa planúria inundada de llum i sembrada de cases emblanquinades.

La formació geològica del Delta és, relativament, moderna.

Va tenir lloc gràcies a les grans quantitats de sediments que arrossegava el riu Ebre, dipositats durant segles a les goles. En el segle IV encara no existia, doncs segons els romans la desembocadura formava una badia.

Tres quartes parts d’aquesta superfície està dedicada al conreu de l'arròs i als horts i d’ací s’entén la importància que l’activitat agrícola té en l’economia dels habitants del Delta.

L’altre font de l’economia és la pesca, arribant-se a capturar el 20% del valor total de tota Catalunya.

Amb tot hi ha que destacar la fauna i més concretament el grup d’aus, reconegut internacionalment per acollir importants poblacions nidificants i hivernants, a més de les mils aus que travessen aquesta terra durant les migracions.

S’ha calculat que més 300 espècies diferents han sigut observades en aquest medi aquàtic de la nostra costa.

Un altre hàbitat característic són les llacunes amb les corresponents orles de vegetació que les rodegen i els boscos de ribera.

56 Des dels primeres referències que ens han arribat, el riu Ebre ha sigut una important ruta comercial, que ha marcat l’economia d’aquesta regió i ha obligat que per tota la seva ribera es construïren torres, moltes d’elles una enfront de l’altra, per vigilar i protegir i, també, controlar la producció de la sal. En general, eren de construcció cilíndrica i coronades per merlets. Si bé s’utilitzaven les grans pedres sense treballar, per bastir els angles i parts destinades a la defensa es feien servir carreus.

Les finestres, quan n’hi havia, estaven a la part alta, així com la porta que obligava a utilitzar una escala.

Al veure, al guaitar, una embarcació sospitosa o gent de mal fiar feien senyals, que es passaven d’una torre a l’altra i en poc temps tot el Delta sabia d’aquella presencia. Aleshores, Tortosa enviava la seva contraofensiva.

Per completar aquestes referències que he anat transcrivint sobre el Delta de l’Ebre, ho he completat amb l’estudiós article de Marc Pons (El Nacional, 9 juliol de 2017), que intercalo en els apunts d’aquest treball.

Va ser l’enginyer Carles Sabater qui va projectar el primer intent seriós de colonització del Delta de l’Ebre. D’aquella estampa de maresmes, aliança entre riu i mar, es va passar progressivament a un paisatge de conreus ordenats i de pols planificats. El delta de l'Ebre, que es presenta al món amb la marca cultural La Catalunya insòlita és, també, l'entorn paisatgístic i humà que explica més bé l'essència mediterrània del país.

Observant els esquemes exposats de l’evolució del Delta, sorprèn la velocitat que adquireix el procés de formació del Delta a partir del segle XVI. Algunes teories ho relacionen amb la devastadora desforestació i erosió dels Monegres -el bosc comunal més gran d'Europa-, iniciada en temps de l’Armada Invencible i culminada a bombo i plateret pel ministre Aranda, sobre les cendres dels fueros aragonesos, liquidats a sang i foc pel primer Borbó.

Al 1983 el Delta de l’Ebre fou declarat Parc Natural per la Generalitat de Catalunya, per preservar aquests valors naturals de la zona i per l’altre part no malmetre els interessos dels habitants, que aquí habiten i treballen.

57 PERSONATGES DEL DELTA. Els caçadors del Cérvols: estan representats en l’avenc prehistòric de la Serra de la Pietat (Ulldecona).

Els ilercavons: eren els membres de la tribu ibera que controlava la part baixa de l’Ebre fins a l’arribada dels romans.

Els romans: la seva fortalesa militar era Dertosa, l’actual ciutat de Tortosa.

Abderrahman III: construí el castell de la Suda, a Tortosa.

Ramon Berenguer IV: reconquerí Tortosa i Miravet als àrabs i va cedir el castell de Miravet als Templers Jaume I: es va servir del castell de Miravet com a base de les operacions militars per a la conquesta de Mallorca i València.

Jaume II: posa fora de la llei al Templers, essent Miravet l’última propietat templera que es rendí a Catalunya el 28 de desembre de 1308: van ser degollats tots els Templers que el defensaven en el Pati de la Sang menys uns pocs que es van poder escapolir.

Jeroni de Santa Fe: teòleg jueu convertit al cristianisme.

Francesc Oliver de Boteller: eclesiàstic i polític tortosí que fou abat del monestir de Poblet i president de la Generalitat de Catalunya.

Ramon Cabrera i Grinyó: tortosí, que va deixar el seminari per unir-se als carlins: l’anomenat Lleó del Maestrat.

Carles III d’Espanya: va manar la construcció de la vila de Sant Carlos en el lloc de la Ràpita.

Benet d’Alguaire: mestre d’obres de la catedral de Tortosa.

Francesc Gimeno i Arasa: pintor tortosí Cristòfor Despuig: literat català més interessant del segle XVI. Antoni Altadill: escriptor i fundador del diari El Pueblo de Madrid.

Sebastià Juan Arbó: novel·lista nascut a Sant Carles de la Ràpita.

Josep Antoni Martí: músic tortosí, compositor i mestre de la capella de l’Escolania de Montserrat.

Felip Pedrell: el musicòleg més important de la història catalana: professor d’Higini Anglès, Manuel de Falla, Robert Gerhard i Enric Granados.

58 Jaume Ferran i Clua: metge i microbiòleg, nascut a Corbera d’Ebre, investigador de la vacuna contra el còlera, la ràbia i la tuberculosis.

Joan Perucho: escriptor.

Joan Antoni Escribà: artista pintor nascut a Móra d’Ebre. Iniciat a la pintura cap el 1943 participa des de 1953 en exposicions nacionals i internacionals i la seva obra es troba en moltes col·leccions particulars i museus d’arreu del món. Empedreït viatger resta, a la maduresa, en la vila nadiua junt als dos amors de la seva vida, la seva esposa Micheline i la pintura. Afeccionat als motius urbans, ferrocarrils, nàutica i al paisatge, la seva obra es plena de llum i pinzellades impressionistes, que tant el caracteritzen. No oblida el retrat de personatges de les finances, de la cultura i artistes que amb el seu estil destaca els caràcters dels models. S’han publicat monografies i realitzat varies pel·lícules d’ell i de la seva extensa obra.

Micheline Agreige: artista pintora nascuda a París on passa temporades alternant amb la seva residència de Móra d’Ebre. Cultiva la miniatura i si bé ha destacat en la reproducció d’obres d’artistes de temps reculat, no ha deixat el paisatge i les marines, tractant la perspectiva i la composició amb gran sensibilitat dins del format mínim que la fan indiscutible. Muller de Joan A. Escribà.

Jordi Gràcia-Sancho: Investigador de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer. Ha obtingut un ajut de l’empresa Gilead dins el seu programa de financiació de projectes de recerca d’excel·lència, per a desenvolupar un projecte de dos anys de durada en recerca bàsica o clínica en el camp de les malalties hepàtiques i només se’n concedeixen tres a nivell internacional, rebent l’ajut de forma oficial el 15 d’abril en el marc del Congrés Europeu d’Hepatologia, organitzat per la European Association for the Study of the Liver (EASL).

59 L’AMPOLLA. L'Ampolla és un municipi de la comarca del Baix Ebre. El nom de l'Ampolla es deu a la forma de l'antiga desembocadura del riu Ebre i, de fet, tots els components del Delta participen de la fisonomia de la Vila: el mar, la badia, l'aigua, la terra i les dunes.

Els seus orígens es remunten a l' època ibèrica . Els historiadors situen l'Ampolla a la ciutat hel·lènica de Lebedontia, habitada per la tribu ibera dels edentants o erdets.

S'han trobat vestigis de l'època romana i preromana (monedes i àmfores) que confirmen l'antiguitat de les arrels de la vila.

D'altra banda, tenim la confluència d'elements paisatgístics que ens brinden escenaris d'allò més diversos, passant del terreny pla d'al·luvió a la costa escarpada, del fang a les roques, dels oliveres als arrossars i dels marges a les llacunes en qüestió d'escassos quilòmetres.

La mar Mediterrània es concentra en la badia del Fangar, oferint miratges de llum i color únics.

La tarda l'11 de maig de 1917 el paquebot Medjerda, un vapor correu de bandera francesa, navegava amb temps gris enfront del Cap Tortosa, rumb a Portvendres (sud de França). A bord del vaixell, d'uns 90 metres d'eslora i 1918 tones, viatjaven 575 persones: 59 homes de la tripulació, 48 passatgers civils (homes, dones i nens) i 468 soldats francesos i algerians destinats a Europa. El vapor havia salpat del port d'Orà (Algèria) el 10 de maig de 1917.

A unes 11 milles a l'est del far de Cap Tortosa, el paquebot va rebre l’impacta sobtat d'un torpede per l’aleta d'estribord. En uns instants, el vapor es va escorar i finalment es va enfonsar totalment per la popa. Gairebé més de 300 persones no varen poder arribar als bots salvavides.

En superfície hi hauria un gran desconcert. Una estona després de l'enfonsament va emergir el submarí alemany que havia disparat un sol torpede. Era el submarí O34 del tipus U31, comandat per Johannes Klasing. Després d'un reconeixement visual i

60 de registrar l'incident en el seu quadern de bitàcola, Klasing decidir allunyar-se de la zona de l'enfonsament abandonant als supervivents.

Després de catorze penoses hores en un mar molt mogut, a unes 6 milles de Cap Tortosa, la major part dels supervivents van ser recollits per un vaixell carboner de bandera britànica, el Batten Hall que va acudir al rescat dels nàufrags, malgrat exposant-se a un atac del submarí alemany.

Un bot amb 18 supervivents va ser rescatat el dia següent per veïns de l'Ampolla enfront de Cap Roig a gairebé 20 milles de l'última posició registrada del Medjerda. Tal com es relata en la premsa de l'època, en aquest bot es van salvar el Capità del vaixell francès, el català Josep Got, set tripulants, vuit soldats francesos, un algerià i una dona civil, que abraçava desconsolada el cadàver de la seva filla.

Davant del port de l'Ampolla s'alça l'estatueta d'un guerrer recordant els tristos successos esdevinguts en 1917. Fou regalat pel govern francès al poble de l'Ampolla per l'auxili prestat als nàufrags del paquebot torpedinat pel submarí alemany l'11 de maig de 1917 a aigües del cap de Tortosa.

L’actual estàtua és una rèplica de l'original que fou sostreta l’any 1993.

Les restes del Medjerda descansen per sempre sobre un fons de fang a 105 metres de profunditat en la posició 40 º 44.185 N / 1º11.094 E.

61 LA BASSA DE LES OLLES. És la llacuna més petita del Parc Natural del Delta de l'Ebre. Un lloc on gaudir de la natura en tot el seu esplendor. Fàcil d’arribar-hi: he deixat la VW just en iniciarse la Badia del Fangar, sortint pel sud de l’Ampolla. Amb la bicicleta he fet el recorregut Les llacunes són un dels ecosistemes més característics del Delta de l'Ebre. Són basses litorals connectades directament amb la mar i envoltades d'arrossars. El cicle productiu de l'arròs condiciona les oscil·lacions en el nivell de salinitat de la terra, la qual cosa té una incidència molt estreta amb la gran diversitat de vegetació, peixos i ocells que l'habiten.

L'espai en conjunt ocupa més de 100 hectàrees que inclouen tant la bassa com les extenses zones de vegetació que l'envolten i que es troben fragmentades en diverses unitats a causa de la construcció de canals de drenatge per als arrossars i la presència de l'estació de bombament de les Olles que es troba al mig de l'àrea.

Aquesta àrea de la Bassa de les Olles comença a la platja de l'Arenal i s'estén fins al Goleró, comunicant amb la badia del Fangar i vorejada, per l’interior, d'arrossars i, a la part marina, d'una franja de dunes ben conservada. És una de les zones del Delta de l'Ebre amb més riquesa i varietat d'ambients.

Aquesta llacuna sembla ser l'antiga desembocadura del riu Ebre. En l'actualitat acull una important població nidificant d'aus aquàtiques com flamencs, ànecs reals, garsotes, blauets o xanquers.

Fauna, vegetació, platja, aiguamolls, arrossars... i la badia del Fangar, un lloc privilegiat, on es gaudeix de la natura amb tot el seu esplendor. Amb miradors

62 integrats al paisatge amb fà cil accÊs per a tothom i camins per passejar i veure la llacuna des de diferents punts sense alterar el silenci i la tranquil¡litat dels ocells.

63 EL FANGAR. Seguint els indicadors a la sortida de l’Ampolla en direcció a migjorn, s’arriba a la Platja de la Marquesa on cal aparcar el cotxe, la moto o la bicicleta junt al bar Los Bascos, i d’aquí seguir caminant, paral·lel a la Mar i tenint al nord el Far. Sempre que no hagi fet temporal de mar és pot trobar una pista de sorra compacte. Cal de tenir molt en compte la senyalització que prohibeix el pas per les dunes que es troben tot al llarg del camí, doncs és zona de nidificació d’aus.

Com sigui que la badia del Fangar i la Mar voregen a cada banda del pas, a certes hores del dia apareixen miratges molt espectaculars: a quatre passos l’aigua... caminants sobre la Mar... etc.

El far del Fangar és una torre de foc que indica als vaixells la proximitat de la punta del Fangar i navegant amb un vaixell quillat, val la pena prestar-li atenció, doncs la seva aproximació pot per-nos topar amb una duna massa a flor de l’aigua.

La llum que projecta el far, blanca, és intermitent cada 12 segons i té un abast de fins a 12 milles mar endins. També es veu des de bona part del delta de l'Ebre, especialment des de les platges properes com la dels Eucaliptus, l'Aluet o la Marquesa.

L’alçada del Far és de 20 metres i un diàmetre de 3.

La construcció actual data de l'any 1972. Per a ferhi tasques de manteniment s'accedeix per una petita porta annexa a la base de la plataforma que inclou un petit tram d'escales.

Per la seva singularitat i com destaca en l'entorn àrid, el far del Fangar constitueix un dels símbols arquitectònics i paisatgístics característics de les Terres de l'Ebre.

La història del far original es remunta anys enrere, tot i que hi ha poca documentació al respecte. Es té constància d'un primer far l'any 1864. Però aquella primera estructura va patir la deterioració per les inclemències meteorològiques i la posterior destrucció durant la Guerra Civil Espanyola, quan va ser incendiat.

Posteriorment, s’hi va construir una petita torreta de ferro d'uns vuit metres d'alçada, pintada a franges blanques i negres.

Aquella torreta va modernitzar-se donant pas al far actual.

64 PLATJA DE LA MARQUESA. Retornant al punt on s’ha començat a caminar cap el Far, el Bar Los Bascos, val la pena endinsar-se a la Platja de la Marquesa: seguir recte.

De totes les platges del parc natural del Delta de l’Ebre, aquesta de la Marquesa és una de les més apreciades. Té una longitud de més d’un quilòmetre de sorra pràcticament verge. Les dunes de la Marquesa es troben entre les més ben conservades del Delta. Curiosament, no són només a la platja, sinó que s’endinsen uns quants metres a la mar.

La seva sorra daurada i les seves aigües tranquil·les fan que esdevingui una platja còmoda per a tots els públics. Té diferents àrees on es practica el nudisme sense problemes.

65 La platja de la Marquesa pertany a la Reserva natural de fauna salvatge de la punta del Fangar. Es tracta d’una zona de platja que limita pràcticament amb la platja de Riumar. En aquesta zona es localitza el Riet de la Zaida o Riu Fondo, una antiga desembocadura de l’Ebre. És una zona emprada per ocells nidificants: el cames llargues i els fumarells carablancs.

Cama llarga

Fumarell

Sirena varada

66 DELTEBRE (la Cava i Jesús i Maria).

A través de camins perdedors que acompanyen a les sèquies que travessen aquesta part baixa del Delta, des de la Marquesa s’arriba a la carretera que connecta Amposta amb la Urbanització de Riumar a tocar a Mar. Transcorre aquesta carretera paral·lela al Canal Esquerra del riu Ebre i, en part, a una ruta ciclista de molt fàcil fer.

Un cop a la carretera, seguint-la en direcció Nord, s’entra a la població de Deltebre. És un municipi de la comarca del Baix Ebre, el més extens del Delta de l'Ebre. El 20 de maig de 1977 es van separar del municipi de Tortosa les poblacions de Jesús i Maria i la Cava, i es van constituí com úni municipi amb el nom de Deltebre.

Essent un municipi extens i pla és habitual que gent de totes les edats utilitzi la bicicleta com a mitjà de transport, malgrat que s’està imposant el cotxe utilitari. Entre el 1927 i el 1967 va funcionar una línia ferroviària entre Tortosa, la Cava i Jesús i Maria, el Carrilet de la Cava. Deltebre és el municipi més proper a la desembocadura de l'Ebre.

En el 2010 es va inaugurar el Pont Lo Passador per travessar el riu entre Deltebre i Sant Jaume d'Enveja: s'anomena així en honor a la figura del patró de les barcasses que, fins a la seva inauguració, permetien el pas del riu entre les dues poblacions enfrontades geogràficament.

Entre ambdós centres urbans només hi ha una distància de 2 km i les cases més properes es troben a menys de 500 m. Però entre un poble i l’altre, els més de 200 m. d’amplada del riu Ebre han significat una barrera històrica que, durant molts

67 segles, només es podia superar amb barques transportadores que han funcionat fins a l’actualitat.

El patró d’una de les barques transbordadores, Martí Esteban, explicava que feia vuit viatges per hora, de 6 del matí a 10 de la nit, i, segons l’època de l’any, havia arribat a portar fins a quaranta cotxes alhora. La seva embarcació donava servei a transportistes, treballadors, avis que anaven de passeig, feligresos que anaven a missa, joves per estudiar a l’Institut, ciclomotors, bicicletes i, fins i tot, autocars. Ara bé, els dies de fort vent i riuades el servei quedava suspès.

Els enginyers Diego Cobo i Jiri Strasky van dissenyar un pont amb una llargada de 250 m i una amplada de 19 m. La plataforma del pont té un espai central per als vehicles de motor (8 m), amb un carril per sentit, mentre que s’ha reservat un espai gairebé tan ampli (7,8 m) per a vianants i ciclistes en els laterals, amb bancs i miradors per contemplar l’Ebre. Val la pena asseure’s i contemplar l’espectacle del paisatge riberenc i, concretament, a la posta del sol...

Per facilitar el pas de les embarcacions per sota del pont, té un gàlib nàutic (la distància entre la part inferior del pont i el nivell mitjà del riu) de 12 m en el tram central. Els dos pilars centrals, que s’enfonsen 45 m sota el riu, concentren el pes de l’estructura a través d’uns cables metàl·lics, cosa que permet estalviar la construcció d’altres pilars.

Les obres per a la construcció d’aquesta gran infraestructura van començar amb la formació d’una península artificial a la riba esquerra que serviria de suport per a la instal·lació dels fonaments dels pilars. L’operació es va repetir a l’altra riba al cap de 6 mesos.

A final i durant tot un dia, Capitania Marítima va prohibir la navegació al voltant del nou pont en motiu del trasllat de la part central del pont, una peça de 530 T i 63 m de llarg, arrossegada per petits remolcadors. La peça es va hissar amb gats col·locats als extrems dels dos trams construïts prèviament. Després d’aquesta operació, considerada el punt culminant de les obres, només restava soldar el tram central als laterals, enganxar i tesar els cables, formigonar la llosa i pavimentar la superfície.

Quan es van acabar les obres, es van iniciar les proves de càrrega, que van ser un èxit, ja que el pont va respondre tal com

68 s’esperava quan se’l va sotmetre al pes de 42 camions de 35 T, amb un total de gairebé 1.500 T. Col·locar les baranes, l’enllumenat i pavimentar la calçada central van ser els darrers detalls abans de l’esperada inauguració, dos anys després que comencessin les obres.

Dins dels límits del seu terme municipal hi ha tres espais d'interès natural: la descrita Punta del Fangar, la llacuna del Canal Vell i el Garxal.

A Deltebre hi ha l'Ecomuseu del Parc Natural del Delta de l'Ebre, el Museu de l'Arròs Molí de Rafelet i la Masia Tinet.

* * * Anecdotari del turisme de la riba esquerra del baix Ebre.

Tot començà l’any 1973, la Sra. Nuri Puell Franch va tenir la idea de posar un Xeringuito al pas de l’Illa de Buda, ja que sovint la gent s’esperava per a passar a l’altra banda de riu.

Sis anys després, junt amb la seva filla Nuri González Puell i el seu gendre Batista Gilabert Curto, van comprar La Gavina, una barca de pescadors que van convertir amb turística.

69

Anys més tard, compraren una extensió d’arròs que hi havia molt prop per fer-ne un restaurant, el conegut Casa Nuri. Poc a poc la gent va anar coneixent-la i els menjadors del restaurant es van anar ampliant per a reduir el temps d’espera dels clients.

Al mateix temps els creuers també es van anar ampliant, oferint un ventall de diverses embarcacions que van des de llanxes ràpides fins a embarcacions de 150 passatgers, incloent el vaixell restaurant Santa Susana amb un menjador de capacitat per a 80 persones, realitzant trajectes per tot el tram navegable del Riu Ebre i per la badia dels Alfacs i l'Ampolla.

La última ampliació s'ha realitzat en posar en marxa el nou restaurant Mas de Nuri, situat a poca distància del vell port dels primigenis creuers pel riu Ebre i envoltat d'arrossars.

Així, ha anat creixent, aquesta empresa familiar que tingueren cura de posar la primera fita pel desenvolupament del turisme del Delta de l’Ebre.

70 RIUMAR. Urbanització situada a 10 km. de Deltebre que, any darrera any, si veu aparèixer una nova edificació, més típica de terres llunyanes que del Delta.

Disposa d’un Càmping, l’Aude, molt ben dotat de serveis i, en certes èpoques de l’any, de mosquits...

Es caracteritza l‘indret per la seva immensitat i tranquil·litat, on es pot gaudir del sol i la platja, sense massificacions, al mig d'un bell paratge natural.

La platja de Riumar és de sorra fina i d'aigües tranquil·les, amb poca profunditat, situada al davant mateix de la urbanització i gairebé tot a primera línia de la mar. Cap al sud limita amb el riu i es troba a escassos dos quilòmetres del Port fluvial del Deltebre i del moll fluvial dels creuers del riu. Així, mateix en aquesta mateixa zona es troben la zona d'esports d'aventura on es poden llogar barques recreatives de pesca i tota mena d'elements per als esports nàutics.

71 EL GALATXO O GOLA NORD. De l’extrem de ponent del Passeig de Riumar i abandonant la costa cal seguir un vial asfaltat que passant pel Càmping Aude s’arriba a la vorera dreta del riu Ebre.

D’aquí cal seguir paral·lel al riu cap a la bocana del riu, on hi ha un ziggurat de fusta des d’on s’observen esplèndides vistes del Delta.

Anys enrere el Garxall era un extrem del món, ple de barraques, un atrotinat bar 4, el tram de riu més aviat brut, molt transitat pels pescadors d’entre dues aigües i buit de turistes. Ara és un indret net i endreçat, urbanitzat i molt més freqüentat per terrícoles de terra endins...

Pel camí de retorn, paral·lel al riu i contracorrent es passa enfront del muntell de les Marededéus. És una vella duna d’uns 7 m. d’alçada, entre el port de pescadors, que es troba poc després i l’abandonat semàfor del Garxall.

El muntell de les Verges és el punt més alt del Delta. Aquí, s'inicia el Camí de Sant Jaume de l'Ebre. El monument, avui molt deixat, de quatre columnes de granit coronades per quatre marededéus lligades al curs del riu Ebre: la de Montesclaros (Fontibre); la del Pilar (Saragossa); la de Valvanera (Rioja) i la de la Cinta (Tortosa), dues de les quals han desaparegut del tot, presideix l'indret.

És, doncs, el lloc indicat per llegir una prosa de Ramon Gomis que descriu una navegació solitària per aquestes aigües somes del Delta: ... he entrat a l'Ebre, a motor. El paisatge que es veu al voltant resulta espectacular. En alguns moments els vaixells que naveguen per les aigües somes semblen circular pels sorrals. La reverberació de la llum, l'escalfor de les aigües, provoca miratges sorprenents. Un estol d'ànecs s'alça cridaner. Als aiguamolls es veuen llençols de nenúfars. A banda i banda del riu, uns canyissars de boga i xisca borda. Un llagut surt a la mar. L'aigua del riu sembla mansa, endormiscada, sense corrent. La lluïssor, la pàtina empastifada, humida, de l'atmosfera convida a la calma. Entre unes jonqueres d'espartinars de l'illa de Sant Antoni vola un agró. L'arbreda és escassa, alguns salzes isolats, tres o quatre àlbers a frec de riu.

4

On vaig descobrir la utilització de les bosses de plàstic transparents plenes d’aigua i penjades dels pals de la cabanya, repel·lien les mosques i mosquits molt abundants en aquets indrets.

72 He fet bé de no seguir corrent amunt. A prop de la mar passa una mica més de fresca i hi ha menys gent. En els darrers anys els forasters vénen més sovint al Delta. Hi ha un vaixell que els passeja fins a la barra de sorra que tanca la sortida, i als restaurants de l'embarcador hi mengen el xapallo, i l'allipebre. Són les dues maneres que té la gent d'aquest país de cuinar un peix comú, l'anguila. Quan minvi la llum ja em mouré, potser cap a la gola de migjorn, a donar un cop d'ull a l'illa de Buda.

Sens dubte és la zona més interessant de Catalunya per l'observació de la dinàmica litoral. És l’exemple d’un procés sedimentari de degradació ràpid que s’ha format en menys d'un segle. La desembocadura actual es va formar a finals dels anys 40, per trencament de l’antic canal que desembocava al Cap de Tortosa (gola est), prenent una direcció cap al N. Durant aquells anys, la gairebé total regularització de l'Ebre mitjançant embassament va minvar fins a nivells testimonials l'aportació de sediments continentals.

L’erosió i retrocés de l’antic front (l’anomenat Cap de Tortosa), ha sigut d'uns 2 km en els darrers 65 anys, tal com es pot apreciar observant la posició de l'antic far de ferro forjat, un dels més alts i bells de la seva època i que la seva base es trobava abandonada mar endins. Avui dia, es gaudeix d’un modern foc situat a 5 milles del Cap de Tortosa (Far de Buda o de Tortosa), evitant embarrancar tot tipus de vaixells, que la mar grossa de llevant, la foscor de la nit, la densa boira i el semàfor situat terra endins varen facilitar nombrosos accidents marítims.

Semàfor Far de Buda o De Tortosa

De fet, el màxim retrocés tingué lloc entre els anys 50 i 70 i sembla que el perfil s'hagi estabilitzant bastant. Els materials erosionats de l'antic cap de Tortosa han sigut transferits per deriva litoral a ambdós hemideltes. Cap el sud, les illes de Buda i Sant Antoni han quedat unides per un cordó a la banda de la platja, mentre el canal abandonat, lo Riu Vell, bastant reblert, fou aprofitat per ubicar-hi una piscifactoria avui abandonada.

73 Lo Riu Vell és, probablement, un dels indrets més salvatges del Delta. Cap el nord, els sediments de deriva en absència d'aportacions fluvials, han format barres i baixos frontals en la desembocadura a redós de les quals hi les basses o Galatxos.

Aquí reposen les mulases, les barques dels pescadors de l’Ebre, que quan la barra de la gola ho permet surten a la mar lliure, per retornar plens de peix fresc en els pallols del bastiment. Avui, el turisme també hi ha fet peu amb les seves petites embarcacions fora borda i els estris de pesca esportiva.

Tota aquesta costa que va del Far del Fangar, la platja de la Marquesa, la boca nord i les illes de Sant Antoni i de Buda, constitueixen el Parc Natural de l’Ebre.

Si bé cal respectar les nidacions de les aus del Parc, també hi ha que respectar l'estómac del observador de la natura: per això, s’han obert en aquest indret diversos restaurants on ens espera la taula parada i a punt per gaudir el que la mar i el riu ens ofereixen.

74 L’ILLA DE BUDA I LA BARRA DE MIGJORN. Sortejant de nou camins perdedors (és una afició que se’m escau), retorno a Deltebre per traspassar lo Riu...

Seguint, doncs, pel carrer Girona de Deltebre traspasso el riu Ebre pel Pont de Lo Passador, sense aquella mínima inquietud, vulguis o no, que suposava fer-ho amb la barcassa de l’Olmo...

Situats a la vorera dreta, és fàcil seguir els indicadors per arribar al Delta de Migjorn.

Vaig deixar la VW-càmping al final de la carretera que uneix el municipi de Sant Jaume d’Enveja (Montsià) amb el sector meridional de l’illa de Buda i amb la bicicleta em dirigir pel vial, barreja de sorra i asfalt fet malbé, cap a la Mar, sense deixar a mà esquerra les aigües tranquil·les d’aquest braç de riu, la gola de Migjorn, que mor a 40 metres de la platja sense arribar a desguassar a la Mediterrània.

Prop d’aquest final i des de la Torre d’Observació gaudeixo descobrint la gran varietat d’ambients naturals de l’entorn: llacunes, arrossars, platges i marges fluvials habitats per tota mena d’ocells aquàtics i una infinitat d’espècies vegetals, així com també s’albira l’interior de l’illa de Buda on les basses del Calaix Gran i del Calaix de Mar comparteixen protagonisme amb arrossars i palmeres que inspiren un aire tropical.

L’oratge, les riuades i els corrents marins modulen l’estructura del Delta. És un procés lent però continu i perceptible, sobretot, al tram final de la desembocadura.

Una visita a la Gola de Migjorn ens permetrà copsar aquesta realitat única i canviant.

La Gola de Migjorn, precisament, és una de les antigues desembocadures del riu Ebre, actualment obstruïda per una barrera de sediments.

Em trobo a uns 13 km. de Sant Jaume d’Enveja.

L’illa de Buda és un dels indrets més emblemàtics i recomanables al Delta de l’Ebre.

La seva entrada és restringida i cal una autorització per accedir-hi, això l’ha preservat i la converteix en un lloc molt especial. Està situada a l’extrem oriental del Delta, té més de mil hectàrees de superfície i uns cinc kilòmetres de longitud. És l’illa més gran de Catalunya.

75 Envoltat de misteri, un territori d’ocells, arròs, eucaliptus i cavalls. D’origen al·luvial, ja que s’ha format pels sediments que deixa el riu Ebre a la seva desembocadura, té forma d’un triangle invertit i està envoltada pels dos braços del riu, el principal és la gola de Llevant, que la separa de l’illa de Sant Antoni, i el secundari, que és la gola de Migjorn.

A l’interior de l’illa hi ha les llacunes del Calaix Gran i el Calaix de Mar que són l’hàbitat d’un gran nombre d’ocells.

Actualment encara s’hi conrea arròs i s’hi poden veure cavalls adaptats al terreny que procedeixen de la regió francesa de la Camarga, el delta del Roine. L’Illa de Buda forma part del Parc Natural del Delta de l’Ebre.

Els creuers pel riu Ebre que arriben a la desembocadura permeten vorejar part de l’illa i veure els seus altíssims eucaliptus, també s’organitzen excursions amb caiac.

Pels volts de Sant Pere, a finals de Juny, s’organitza des de Sant Jaume una romeria fins l’Illa de Buda. Una de les millors formes d’arribar-hi és fent la Ruta de l’Angula, un passeig d’una hora i mitja seguint l’antic camí de sirga i refent el periple final de les angules en el seu viatge riu amunt. La ruta surt de Lo Passador i voreja el riu fins l’Illa de Buda. A la petita ermita de Sant Pere ja a l’interior de l’illa culmina la romeria amb una missa i una menjada de germanor. Alguns fan l’anada a l’Illa de Buda en cavall i la nit abans ja surten cap a la platja de Migjorn on passen la nit. L’endemà tots es troben a Buda. La caminada és una experiència magnífica que permet conèixer els antics camins fluvials i el cor de l’Illa de Buda.

Una part de l’Illa de Buda és propietat privada i pertany a la mateixa família des de l’any 1924. La casa pairal i familiar és una de les més antigues del Delta i està condicionada com allotjament de turisme rural en el que el coneixement del medi i el respecte per l’entorn són fonamentals.

76 CASA DE FUSTA VERDA. Sortint de Sant Jaume d’Enveja per vials que em dirigeixen i per entre parades de cultiu de l’arròs, arribo a l’anomenada La Casa dels Senyors, també coneguda com La Casa de Fusta Verda.

Situada a la vora de la llacuna de l'Encanyissada, a l'interior de la casa es troba ubicat un museu ornitològic que exposa una important col·lecció de les espècies més destacades de la fauna del Delta de l'Ebre, que està formada per 182 exemplars de 134 espècies diferents, representatives dels diferents ecosistemes de la zona.

Alhora, també hi trobem un centre d'informació. És una casa prefabricada que es troba elevada mig metre per sobre del terra mitjançant petits pilars de formigó. La seua estructura és rectangular, i està formada per planta baixa i primer pis. A la planta baixa trobem la porta central amb un ràfec triangular de teula plana i escales d'accés. I l'interior està totalment revestit de fusta.

Molt a prop de la Casa de Fusta trobem un mirador des d'on es pot observar i contemplar la magnificència de la llacuna de l'Encanyissada, la seua vegetació, i la fauna.

Els propietaris de la casa eren tres benestants de Barcelona, molt interessats en els ocells aquàtics, que van crear una societat de cça l'any 1926, i que mitjançant un pagament d'arrendament i contracte per deu anys adquirien l'autorització necessària per caçar a la llacuna de l'Encanyissada. Per això, necessitaven un habitatge al Delta per a la temporada de caça. Però, com que no tenien terreny en propietat a la zona deltaica, van fer portar la Casa de Fusta des de Canadà, lo qual va significar un important cost econòmic de 350.000 pessetes. Amb un estil popular canadenc, la Casa de Fusta tingué la funció de refugi de caçadors. La concessió fou renovada, en períodes de deu anys, fins el 1966, quan el Ministerio de Cultura (Patrimonio Forestal del Estado) va assumir la protecció de llacunes i al mateix temps gestionà el patrimoni de la Casa.

77 Prop d’ella es troba un lloc estratègic, la llacuna de l’Encanyissada, un dels principals valors ecològics del Parc. Un recorregut molt senzill i apte per a totes les edats permet vorejar la llacuna, a peu o amb bicicleta, tot passant per la població de Poblenou del Delta i per observatoris alçats (des d’on observar el paisatge del Delta des d’un punt elevat) i amagatalls de fusta des dels quals veure de prop els ocells que viuen o s’hi aturen per descansar en les seves rutes migratòries. I no només això: el camí passa també per la pantena, un antic art de pesca fix en forma d'embut.

A simple vista, o millor encara amb l'ajuda d'uns bons binocles, es poden albirar flamencs o altres ocells, com ànecs collverds, bernats pescaires, camallargs o martinets blancs.

També és molt recomenable guardar una estona per fer un tomb en una típica barca de perxar pels canals de la zona.

En aquesta partida de l’Encanyisada es troba el Restaurant L’Estany que va nèixer de la necessitat de donar de dinar als caçadors que durant la temporada de caça venien al municipi.

Actualment el Restaurant disposa d'un gran menjador amb capacitat per a 200 comensals, amb zona de cafeteria, terrassa i zona jocs per als més petits

78 DELS PESCADORS DE L’ALBUFERA AL POBLE NOU DEL DELTA. L'habitatge tradicional del delta es la barraca típica de les zones lacustres de la Mediterrània. Aquest fenomen s'explica per les singulars condicions físiques del territori, però també per l'origen dels primers colons. Molt abans de completar el projecte es va produir una important immigració de famílies de pescadors procedents de l'Albufera valenciana, que serien el pioners del procés colonitzador. Llavors l'Horta valenciana era una olla de pressió a un bull d'esclatar per la superpoblació i per les salvatges crisis econòmiques de fàbrica borbònica que castigaven, especialment, les classes més humils. Aquella immigració es va convertir en una vàlvula d'escapament amb un resultat més que discutible. La primera colonització del delta va tenir tots els ingredients d'una tragèdia, amb els insectes i les malalties pròpies de les zones pantanoses com a protagonistes destacats. La necessitat i l'adaptabilitat, però, acabarien imposant-se.

Després dels pescadors de l'Albufera es produiria un degoteig constant d'assentaments que es perllongaria durant tota la centúria del segle XIX. La continuació i la culminació d'una lluita titànica, farcida d'episodis dramàtics, pel domini del medi natural. Pagesos de l'Ebre català i ramaders del Baix Aragó se sumarien a una remota població primigènia i als pescadors valencians pioners, i constituirien una societat complexa i compacta que donaria forma definitiva al paisatge natural, social i econòmic actual El Poble Nou del Delta és un poble dintre del terme municipal de la ciutat d'Amposta a la comarca del Montsià. Es va inaugurar (1957) amb el nom oficial de Villafranco del Delta. Fins ben entrada l'època democràtica (2003) la Generalitat de Catalunya no li va canviar el nom oficial franquista. L'any 2003 es va crear l'Associació de Veïns com a pas previ a constituir el poble en Entitat Municipal Descentralitzada i així tenir un cert grau d'autonomia.

79 El poble es caracteritza pels seus carrers enjardinats, les cases típiques amb un pati interior dintre amb les seves façanes blanques.

Les referències més antigues de la zona són del segle XVI i parlen sobre la pesca, l'aprofitament de la sosa i sobre les pastures dels ramats que per mitjà de lligallos 5 baixaven a hivernar des de les muntanyes. Les notícies més antigues de l'àrea on s'ubica el Poble Nou del Delta fan referència a la recol·lecció de la sal i la pesca. Al llarg dels segles XVI-XVII es desenvolupen altres activitats com l'aprofitament de sosa i les pastures.

En el segle XIX, la Comandància de Marina va autoritzar, mitjançant concessió temporal, la posada en conreu de petites extensions en la zona marítimo-terrestre compresa entre la Ràpita i l'Encanyissada. D'aquesta manera, l'ampliació de terres cultivables per part dels colons era constant.

En aquesta zona, es trobaven llocs on hi havia muntanyes d'arena, i d'altres on hi havia gorgs (una forma de pou) o galatxos (una forma de canal erosionat pel mar quan pujava i baixava). Llavors la gent que va començar a habitar aquest terreny, van haver de transformar-ho tot en pla. Aquesta tasca va comportar molt d'esforç i molt de temps. A mesura que passava el temps, augmentava el nombre de famílies que vivien disperses en barraques que havien construït als seus propis terrenys.

L'Institut Nacional de Colonització, va ser un organisme creat a Espanya durant l'octubre de 1939, dependent del Ministeri d'Agricultura. El seu objectiu era reformar social i econòmicament la terra, mitjançant la reorganització i reactivació del sector agrícola i l'increment de la producció agrícola encaminada cap als plans autàrquics de l'època mitjançant l'augment de terres de conreu i la superfície de reg.

Per complir la seva funció, l'Institut Nacional de Colonització era posseïdor de terres, les quals eren transferides en arrendament o en altres formes de tinença als colons, petits productors agropecuaris, els quals havien de pagar un arrendament, fins que finalment adquirien la propietat.

L'Institut Nacional de Colonització va realitzar ambiciosos projectes de parcel·lació per tota Espanya, construint poblats de colonització alguns dels quals encara subsisteixen en l'actualitat, com el Poble Nou del Delta.

5

Comunitat ramadera.

80

Per tal de millorar la qualitat de vida dels colons que cultivaven arròs en les terres desermades per ells, aquest organisme va començar a construir l'any 1954 Villafranco del Delta. Es va considerar que tot i que la major part de terreny pertanyia a Amposta, la seva proximitat amb Sant Carles de la Ràpita amb millors vies de comunicació i el fet de pertànyer allí la major part dels colons de la nova zona, el poble quedava agregat al terme municipal de Sant Carles de la Ràpita.

L'emplaçament fou fixat en el Delta dret de l'Ebre, a un quilòmetre de la mar. Els terrenys on s'havia d'edificar el poble eren plans i al·luvials, per la qual cosa en no trobar-se ferm a l'excavar el terra es van haver de cimentar amb plaques de formigó armat. Es construïren 96 cases per als colons, a més d’ església, casa rectoral, edifici de l'administració, casa del secretari, edifici social, sala de cinema, bar, escola amb classe per als nens i nenes i dues cases per als mestres.

A principis de juny de 1994 una modificació en la llei de reforma i desenvolupament agrari va posar de manifest que els propietaris de les 96 vivendes del Poble Nou tenen la possibilitat de posar les seves propietats en venda. Fins al moment, aquestes cases i propietats annexes només podien ser heretades.

Les vivendes van rebre una subvenció per part de la Generalitat per a remodelar-les, donats els desperfectes que s'havien produït a causa de la defectuosa qualitat dels materials amb què foren construïdes i per la humitat i la salinitat que va afectar a les cases al llarg dels anys.

81 EL TRABUCADOR, ELS ALFACS, LA BANYA. Surto del Poblenou del Delta en direcció sud fins a trobar la carretera de Sant Carles a la Platja del Eucaliptus i seguint vorejant la Badia dels Alfacs, que queda a mà dreta, passo per les antigues salines de Sant Antoni. D’aquí, faig camí a través de la barra del Trabucador.

El Trabucador és un apèndix de sorra que s’endinsa en el mar en direcció SE a través de 6,5 quilòmetres de longitud fins a la Punta de la Banya, en ple parc natural del Delta de l’Ebre. Es tracta d’un esplèndid exemple de platja salvatge, un autèntic redós de tranquil·litat per al visitant.

Aquest immens corriol de sorra fina i daurada té la seva peculiar bellesa. Casi encerca la Badia dels Alfacs de la resta del mar. Aquesta badia és un dels ports naturals més importants d’Europa i lloc de peregrinatge de nombroses espècies d’aus aquàtiques.

L’istme que forma el Trabucador disposa d’un camí que permet seguir fàcilment el decurs de la platja fins a arribar a les Salines de la Trinitat. Al llarg de tot aquest recorregut es pot gaudir d’unes aigües tranquil·les i d’un pendent lent i suau, fet que

82 les dota de gran calidesa. És recomanable, però, els mesos forts d’estiu i hivern, parar esment de les crescudes de la marea.

El paratge és també un indret molt apreciat pels amants del naturisme. A la llunyania, com una boira matinal es distingeix la silueta inconfusible del far. Mirat a través dels prismàtics, apareix la seva imatge que oscil·la vacil·lant com un miratge, a causa de l'escalfament de l'aire.

No massa lluny on em trobo hi han basses amb grans quantitats de sal. A prop podem veure els edificis de "Les Salines".

El far, situat a la Punta de la Banya, té una alçada de 23,70 m i 3 m de diàmetre.

Està a 30 cm sobre el nivell del mar. S'empraven panells fotovoltaics que donen uns 26 o 25 A i alimenten una bateria elèctrica d'acumuladors de 700 A·h de capacitat, que accionen un llum elèctric de 150 watt/4 V, que té un abast de 12 milles. La torre és de formigó i els senyals diürns d'identificació són unes ratlles gruixudes blanques i negres a tot el seu voltant. Els antics habitatges dels treballadors estan enrunats.

Els fars d'aquesta zona van ser projectats el 1860. El que hi havia abans tenia una alçada de 18,70 metres, amb una torre de ferro, una mica cònica, pintada de color groc amb llanterna poligonal i cúpula de coure. Aquest primitiu far fou traslladat, els anys 80, al port de Tarragona. En l’any 2003 el far de la Banya va ser restaurat i adequat com a extensió del Museu del Port de Tarragona. A l'antic habitatge del torrer -un espai hexagonal de 52 m2-, una exposició permanent, on es mostra els diferents objectes relacionats amb el món dels senyals marítims.

El Vell Far

L’actual Far

El vell desplaçat a TGN

Refent el camí, em dirigeixo amb la VW-càmping a Sant Carles de la Ràpita, passant prop de la Tancada, la llacuna que no té comunicació directa natural amb el mar, però sí que entra en contacte amb la badia dels Alfacs per les sèquies i canals construïts pel camperol del terreny. Presenta abundant vegetació, sobretot bons exemplars de jonqueres.

83 TORRE DE SANT JOAN. Apropant-me a la Ràpita passo per la Torre de Sant Joan: és una antiga torre de defensa. Degut als moviments de terres en el delta de l'Ebre, actualment la torre és a uns 50 metres mar endins, en una zona de poca profunditat a la badia dels Alfacs. S'hi s'accedeix amb dificultat per un terraplè anegat de pedres soltes.

És de planta quadrada de grans dimensions i poca altura, de forma tronco piramidal (peraltada) i paraments lleugerament convexes. Actualment només queda la part inferior i massissa de la torre. Ha desaparegut la planta (destinada a quarter de la tropa) i la terrassa superior (on es situava la bateria), així com tots els elements de defensa originals.

L'any 1576, el rei Felip II va ordenar construir el conjunt de les Torres dels Alfacs per protegir aquest port contra la pirateria sarraïna. De les quatre torres previstes es van fer la del Codonyol (a ponent de l’actual vila de Sant Carles) i aquesta de Sant Joan.

Va estar en funcionament durant uns 250 anys, amb una guarnició de 12 persones, vivint diversos episodis durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) i durant la Guerra del Francès (1808-1814), quan fou probablement destruïda per l'armada britànica, per trencar la línia de comunicació costanera de l'exèrcit francès, o volada pel mateix exèrcit francès durant la retirada.

Entre el març i maig del 1938, algunes famílies de Sant Carles de la Ràpita s'hi van refugiar davant l'avanç del front de Guerra Civil Espanyola. En la dècada del 1950 es van desmantellar les grans peces de carreu emprant-les per a la construcció dels edificis de Poblenou.

84

LA NAVEGABILITAT DE L’EBRE I LA BASE NAVAL DELS ALFACS. Després de la privatització i desforestació dels Monegres, i dels beneficis que això va representar per les llustroses butxaques dels ministres il·lustrats de Carles III, van plantejar un projecte de recuperació de la navegabilitat de l'Ebre des de la Mediterrània fins a Saragossa, més enllà del trànsit dels tradicionals llaüts.

Embriagats de poder polític i d’èxit econòmic, encara varen anar més enllà i se'ls va acudir la poca-soltada d'amputar a Catalunya: Tortosa y su puerto, és a dir, tota la vall de l'Ebre catalana- i transferir-la a l’Aragó, amb la peregrina excusa d'impulsar l'activitat comercial de Saragossa. En aquest projecte, afegien convertir el port natural dels Alfacs en una Base Naval.

Era l'any 1780 i Carles III va posar els ulls i els ullals sobre el delta de l'Ebre. Aquella maresma de fang i de tolls havia dibuixat un capriciós recer que formava un gran port natural: els Alfacs. I en el seu particular concepte de progrés il·lustrat, va imaginar una gran base naval destinada a ser la gendarmeria de la Mediterrània.

On hi havia un petit poble de pescadors hi va planejar una gran ciutadella amb edificis monumentals. També en la seva particular megalomania devia considerar que el nom del poble, La Ràpita dels Alfacs, no era prou digne per al seu projecte monumental, tant per català com per popular: va decidir canviar el nom pel de San Carlos. Bàsicament, en honor a la seva augustíssima persona. L'afegit de la Ràpita s'incorporaria posteriorment, quan el projecte, per qüestions econòmiques, es va quedar en els principis i el caprici del rei va desaparèixer sobtadament.

Un altre fet destacat de la història de la Ràpita és el desembarcament de Carles Lluís de Borbó i de Bragança i Ferran de Borbó i de Bragança, pretendents carlins, per organitzar un cop militar contra la reina espanyola Isabel II. Foren detinguts i se'ls féu renunciar als seus drets.

85 INDEX Introducció Sant Joan dels Arcs i Vinyols Parc Samà Montbrió del Camp Mont-roig del Camp L’Hospitalet de l’Infant Cala d’Oques Platja del Torn Coll de Balaguer Gavadà L’Almadrava Sant Jordi d’Alfama L’Ametlla de Mar Port de l’Estany Gros El Perelló La Fullola Delta de l’Ebre Personatges del Delta L’Ampolla La Bassa de les Olles El Fangar La platja de la Marquesa Deltebre (la Cava i Jesús i Maria) Riumar El Galatxo o Gola Nord L’Illa de Buda i la Barra de Migjorn Casa de Fusta Verda Dels pescadors de l’Albufera al Poble Nou del Delta El Trabucador, els Alfacs i la Banya Torre de Sant Joan La navegabilitat de l’Ebre i Base Naval dels alfacs

2 3 6 11 13 22 24 27 29 28 37 39 44 46 49 53 55 57 59 61 63 64 66 70 71 74 76 78 81 83 84