Històries i llegendes de llocs màgics

1

2 LLEGENDES i HISTÒRIES DE LLOCS MÀGICS

Hi ha llocs que desprenen una sensibilitat especial. Llocs on des de l'albada del temps l'home ha considerat màgics, poderosos, i ho ha fet notori a través de les llegendes, edificant-hi menhirs, temples, santuaris o aprofitant els recursos que la naturalesa l’hi ha proporcionat per quedar atret pel seu misteri.

N'he pogut situar uns quants als Països Catalans: alguns lligats, avui dia, amb la religió catòlica, altres que no han arribat mai a estar-hi i, potser per això, conserven encara més el seu misteri.

Segons Mn. Pere Roquer, rector de Canturri (Alt Urgell) que anys enrere va arribar-hi quan fou anomenat per dirigir la parròquia d’aquest racó de món, m’explicà la coneguda llegenda popular de com es van formar els Pirineus: sembla ser que Déu en acabar de fer aquest indret de Catalunya el va trobar que havia sortit massa pla. Aleshores, decidí empenya de d’alt a baix i de sol ixent a ponent, tota aquella planúria, quedant plegada i amb el temps en resultaria el nostre País i, en concret, els Pirineus...

Remenant papers de més enllà, em trobo que segons la mitologia grega, els Pirineus els creà Heracles, en amuntegar pedres per enterrar la seva amant, la princesa Pirena.

D’aquells replecs i d’aquest sebollament es conformaren les diverses valls, que marquen els camins de les aigües, que entrecreuant-se, menen a la Mediterrània les de la vessant sud i a l’Atlàntic les altres.

En tots aquests recons de Déu -mai més ben dit- diverses cultures s’hi han arrelat, predominant els bascos preromans, els romans, els àrabs i l’entrada definitiva del judaisme cristià. Tota aquesta humanitat es va trobar amb un paisatge de penya-segats corprenedors i de cims que es perdien prop del cel; també, amb boscos misteriosos i congostos amb coves de mai no acabar (el Forat de Sant Ou, a Mogrony, per exemple). Era un terreny propens a la fantasia per cada pas que el nou inquilí donava.

L'origen de la mitologia possiblement recull part de les creences preromanes integrades en el paganisme romà; és el cas de les feies. Els lars haurien derivat cap a les figures dels gnoms i follets; les nimfes derivarien a

3 moltes figures lligades a l'aigua com ara les aloges, o bé les dríades derivarien a esperits del bosc com ara les fades.

La crema d'objectes durant el solstici d'estiu és un ritual habitual des de temps prehistòrics al Pirineu català: el l’haro de Les, Vall d’Aran, n’és un cas.

La cristianització de l'Imperi romà, i especialment l'edicte de Milà de 313, condemnarien pràcticament aquestes manifestacions a la clandestinitat cultural.

No obstant això, la penetració fou més profunda a les zones rurals i no tan intensa a causa del bon arrelament que tingué l'arrianisme en el Regne visigot peninsular. L'aparició de l’Islam i la conquesta de la península Ibèrica importà algunes creences i llegendes pròpies dels pobles semítics i en generaren de força lligades als fets de l'ocupació sarraïna i la contesta militar del Regne franc (p. ex. la Cançó de Rotllan). Tot i així, el paganisme persistí amb força a les àrees rurals. Els rituals màgics, les rondalles i llegendes foren una forma d'entendre i transmetre coneixements sobre les herbes remeieres, la història i la moral entre les classes sense instrucció.

També fou l'època de les epidèmies de pesta negra i, com a conseqüència, es desenvoluparen les danses de la mort o danses macabres (Berga, Vergés), que foren representades en diverses localitats catalanes durant segles.

A partir de la baixa edat mitjana, els éssers mitològics foren considerats dimonis o bé entitats relacionades amb la bruixeria i perseguits per l'Església catòlica. La inquisició practicà múltiples execucions públiques i crema d'objectes per tal d'eradicar la bruixeria.

Catalunya va ser especialment precoç perseguint bruixes a principis del segle XV. Les autoritats locals, sobretot als Pirineus, van treballar amb ganes per enviar a la foguera els membres d’una suposada secta diabòlica que feien servir ungüents fabricats amb greix de voltors, sang de ratpenats i infants lactants; volaven dalt de cavalls i someres; adoraven el Diable o boc de Biterna, i entraven de nit a les cases per ofegar els infants. La precocitat, intensitat i duresa de la persecució a Catalunya no troba paral·lel en la resta de territoris peninsulars, diu l’historiador Pau Castell. És curiós, però no sorprèn, llegir que molts metges també van contribuir a blasmar i estendre la sospita sobre les dones que tradicionalment havien tingut cura de la salut dels seus veïns.

I no ens oblidem dels clergues: un dels predicadors amb més èxit de l’època va ser el dominic valencià Vicent Ferrer (1350-1419), que va exercir el

4 seu apostolat per Catalunya, València i moltes altres indrets d’Europa; alertava que era millor deixar morir els fills que acudir a una fetillera perquè els guarís... i reclamava una acció decidida per eliminar els malignes, animant a delatar i executar públicament per donar exemple; sovint deia al públic que no els faltés mai la llenya per cremar les bruixes...

La primera legislació específica documentada a Europa contra el crim de bruixeria és catalana. La van firmar el 1424 els senyors de la vall d’Àneu i el comte de Pallars, Arnau Roger IV. Dia rere dia i emulant a un d’aquells antics exploradors amb desig de conèixer món i costums, em vaig endinsar per les valls i raconades d’una Catalunya, que si bé segueix rica en pobles i temples, he comprovat que llegendes i històries hi posen el marc des de quan el temps era temps...

5 EL CANIGÓ. És un massís muntanyenc del Pirineu català situat entre les comarques del Rosselló, el Conflent i el Vallespir. El seu punt culminant és la Pica del Canigó, de 2.784 m. És la primera muntanya superior a 2.000 metres venint des de la Mediterrània i la que s'alça amb més desnivell de tots els Pirineus (2.500 m sobre les planes del Rosselló i el Conflent).

Per arribar-hi, un cop a Prada de Conflent i abans d’entrar al poble, es troba una rotonda i s’agafa la sortida en direcció Villerac. Seguint la carretera local, en alguns trams estreta, s’arriba al poble, que es travessa per la mateixa carretera fins que s’acaba i és converteix en pista forestal. Aquesta pista puja per la vall del Lech i després d’uns 23 quilòmetres s’arriba a una zona habilitada per a aparcament, on cal deixar el vehicle i continuar a peu -15 minuts-, fins al refugi de Cortalets, situat a 2.150 m d'alçada.

A Villerac és recomanable agafar un taxi 4x4 de 8 places (30,- € per persona), o bé llogar pel nostre compte un 4x4. Cal estar al cas, que depèn de la temporada, la pista queda tancada.

El refugi de Cortalets és el punt de sortida de la via clàssica d'accés a la Pica del Canigó. L’entorn és privilegiat. Disposa d’aigua potable, electricitat solar, habitacions amb lliteres, serveis compartits, dutxes, servei de bar i menjars, lliteres i llar de foc.

Contacte i reserves: tel. (0033) 04 68 96 36 19 / 067 06 55 58 8 (Thomas) 061 48 40 40 6 (Sophie) e-mail: cortalets@yahoo.fr Doncs bé, d’aquí s’agafa el camí, que està molt ben senyalitzat, i pel sender es vorejar la vall, tenint la referència del cim davant nostre.

6 En aquests primers minuts de marxa, es passa pel costat d’un llac, abans no es comença la muntanya amunt.

En pocs minuts es força el desnivell, s’entra a tenir calor i retirar les primeres capes d’abric.

El corriol transcorre entre un bosc de matolls amb flors roses i grogues que contrasten amb el verd dels prats i amb el color blau intens del cel. Val a dir que semblava que caminàvem per un jardí. En direcció a la font de la Perdiu.

El camí no ha deixat de pujar en tot moment i amb l’alçada s’albiren unes vistes meravelloses de la vall amb el poble de Prada de Conflent al fons. Després d’una mitja hora, s’arriba a la font de la Perdiu: primera parada per reposar una mica i aprofitar per beure de l’aigua fresca.

A partir de la font, el corriol puja fent ziga-zagues amb un fort desnivell que du just a la carena, per passar cap a l’altre vessant de la muntanya que dona a la cara de migjorn.

Un cop passat el vessant, el vent es fa present, la temperatura refresca i cal tornar a abrigar-se, després de la suada de la pujada del primer tram.

El camí en aquest tram és més suau, però no deixa de pujar constantment, resseguint la carena per la cara sud.

Després de 1 h.15 de pujada constant des del refugi, millor fer una parada tècnica per esmorzar una mica i agafar forces i energia per afrontar la part final de la pujada al cim. Davant, apareix el cim que s’alça imponent. El corriol de pujada en aquest tram és torna més pedregós i estret que al principi.

El corriol segueix la carena, fins arribar just a sota el pic, on comença a fer ziga-zagues pujant molt pronunciadament pel vessant sud.

Aquest tram està molt ple de pedra solta i cal estar atents per si hi ha alguna que baixi o que fem baixar nosaltres. Tot i així no té cap dificultat.

Després de 2,30 h. des de la sortida del refugi arribàvem al

7 cim, on es troba una taula d’orientació. Un cop passada la taula d’orientació, s’aixeca la creu de ferro forjat, des d’on es gaudeix de les vistes i la satisfacció d’haver assolit el cim.

Des del cim, el corriol d’arribada i el refugi de Cortalets al fons

* * * El Canigó ha inspirat nombroses llegendes, cançons populars i recreacions literàries, entre les quals destaca el poema èpic Canigó (1886), escrit per Jacint Verdaguer.

8 En ell hi ha nombroses referències a una dona d’aigua, de nom Flordeneu, que enamora al cavaller Gentil, nebot del compte Guifré. En lloc de complir la seva missió guerrera, l’amor de Flordeneu fa oblidar a Gentil el seu compromís causant una derrota dels cristians contra els musulmans, portant la conseqüència de la seva mort posterior.

Al voltant d'aquesta muntanya hi ha tot un univers simbòlic, vinculat a la identitat del poble català, fet que es concreta amb la tradició festiva de la Flama del Canigó, que té lloc cada any la vigília de Sant Joan, en el solstici d'estiu.

El patrimoni arquitectònic de la muntanya també és rellevant. En destaquen els monestirs romànics de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, així com el priorat de Santa Maria de Serrabona. Als peus del massís cal destacar els pobles emmurallats de Vilafranca i Prats de Molló, d'origen medieval, la vila termal de Vernet i la població de Prada, capital del Conflent, on cada any se celebra la Universitat Catalana d'Estiu i el festival de música Pau Casals. * * * Després del Diluvi Universal fou el primer punt que quedà per sobre les aigües.

L'Arca va encallar al Tretzevents i ara està sota la congesta de Balaig on espera el segon i definitiu diluvi. És el centre del món i si s'enfonsa ho farà el món amb ell. És, sobretot l'Olimp català: la muntanya màgica per excel·lència, poblada de fades, d’encantades i de goges, així com també de tota mena de genis i esperits. Allà hi ha el Palau dels Catorze Vents, on es congrien llamps i tempestes.

Dalt el cim un drac vigila el secret del lloc. Tots els éssers mítics van ser exorcitzats per la creu metàl·lica que van posar els monjos al cim. Però, encara ara, les enyorades, les goges, les encantades i bruixes tornen als seus cims. Remenen les aigües de l'estany de Calandrà i una boira espessa les amaga de qualsevol mirada indiscreta.

9 PUIG NEULÓS i CASTELL DE REQUESENS El Puig Neulós és un cim arrodonit des d’on s’albira un extens paisatge dels Pirineus, tant del vessant francès com de l’Empordà. La Mar es fa present delimitada pel Golf de Roses i, més proper, el Cap de Creus. A ponent podia posar nom al cim del Canigó i si bé destacaven altres pics, no els podia anomenar per ignorar la seva correcta ubicació.

Pel vessant francès el bosc de faigs arriba fins el punt més alt, mentre que per la banda de Catalunya fa pena veure la gran part de territori que es manté despullat d’arbres. És a partir del Castell de Requesens quan reviu l’esperança de tornar a gaudir d’un bosc que un dia la indústria del carbó se’l va fer seu.

Al cim del Puig Neulós, el pastor Manel hi va bastir una torre de pedres l’any 1886, de tres metres dalt. Havent passats tants homes, com anys, s’ha mantingut ben dret aquest monument senzill i elegant digne d’un home de biografia de la terra que el va veure néixer (1822) i que en el seu dia fou en Manel de l’Albera, mort els 90 anys.

No sé pas si avui dia s’ha obert la carretera, que temps enrere es prometia, des de Banyuls. El recorregut per arribar-hi el vaig iniciar al Pertús, cruïlla de la carretera nacional francesa en direcció al Coll de l’Ullat i Puig Neulós. A poc d’iniciar aquest recorregut, apareix a mà dreta la carretera que mena a Sant Martí de l’Albera, on es troba la seva església romànica, de propietat privada quan hi vaig passar.

10 Aquest nucli de població és citat sota el nom de Sant Martí de Mont-forcat el 844. El Coll Forcat, hauria donat nom a l’antic topònim (Mont Forcat). Encara al segle XVII el nom actual de Sant Martí de l’Albera (documentat l’any 1628) coexistia amb el de Sant Martí de Collforcat. Aquest petit establiment monàstic depenia, des del mateix segle IX, del monestir benedictí de Sant Hilari de Carcassona (Llenguadoc).

L’església romànica de Sant Martí és del segle XII, al seu costat hi ha el casal de Sant Martí amb la masoveria i a poca distància vers el nord-oest el petit cementiri del lloc, ombrejat per un grup d’esplèndids i vells xiprers.

Em vaig documentar, que de la paret nord de l’església parteix un camí, que per dins del bosc, mena a la Font d’en Manel i al Coll Forcat. Es baixa pel vessant català i s’arriba al veïnat de Requesens i d’aquí per una pista al Castell.

* * * Un xic més al nord del Castell de Requesens, hi habiten unes goges que són bones filadores. La xicota de la contrada que sigui afavorida amb el do d’un fil d’elles, mai no li mancarà... sempre que no digui mal del fil, ni pronunciï les paraules goja ni boja.

11 Prop del Castell hi ha l'església romànica de Santa Maria que va ser transformada al segle XVIII en una masia, coneguda com el Mas de l'Església Vella. Tot i que la major part de les estructures originals s'han conservat, les transformacions efectuades amaguen l'aspecte original de l'església, tret de la capçalera, on els dos absis són encara ben visibles.

Està documentada des del segle IX però les estructures conservades són probablement del segle XI. Pel que fa a la portalada, se sap que va ser traslladada al castell en les obres de reforma d'aquest, a la fi del segle XIX i actualment es pot veure com a façana principal del l'església del castell, dedicada a sant Romà. El timpà està esculpit amb una Mare de Déu entre dos àngels orants. És probable que en la reconstrucció s'haguessin d'afegir peces alienes a l'obra original però, en general, es considera que la major part pertany a l'església de Santa Maria.

Una noia d’aquest Mas de L’Església es va trobar una fusada (quantitat de fil enrotllat en un fus) i des d’aleshores va començar a guanyar diners venent-lo.

Al cap d’un temps, la seva néta a la que se li enredava la troca, se li va escapar de dir Vatua el fil!,,, i va endegar la madeixa i tota la seva sort a Can Pistraus: la troca i tot el negoci al darrera i les peces de roba cosides amb aquell fil es van desfer!

Castell de Requesens

12 MONTSERRAT. - Els saludadors eren uns personatges molt coneguts en ambients rurals.

Segons la tradició, eren curanderos que havien nascut a mitja nit de Nadal, tenien una creu sota la llengua i eren el setè fil d’un mateix sexe nascut d’un mateix matrimoni...

La muntanya de Montserrat té una estranya força màgica o magnètica que transmet poder als saludadors. Aquests, quan senten minvar la seva virtut, pugen a la Muntanya Santa en alguna de les seves dues diades, el 27 d'abril o el 8 de setembre, i recuperen el poder.

També s'ha relacionat Montserrat amb el Montsalvat del rei Artur, el lloc on es custòdia el Sant Graal i, per tant, és la muntanya mística, espiritual, de la mateixa manera que el Montseny és la muntanya màgica i el Canigó és el centre del món.

- La llegenda més coneguda de la troballa de la talla romànica de la Mare de Déu de Montserrat explica que els pastors del mas Riusec de Monistrol pasturaven el seu ramat per la muntanya de Montserrat quan van veure una llum resplendent que provenia d’una cova situada sota un penya-segat sobre el riu Llobregat. Els pastors van decidir fer saber aquest prodigi al clergue de Monistrol i aquest al bisbe de Vic que de seguida va voler esbrinar el que succeïa en aquell indret.

El bisbe, juntament amb els pastors, van arribar fins a la cova d’on sortia la llum i uns cants celestials i hi van trobar la imatge d’una Verge amb el nen Jesús assegut a la falda. El bisbe va decidir portar la imatge a Manresa però en arribar a la plana on està situat actualment el Monestir tots es van quedar immòbils sense poder avançar ,cosa que es va interpretar com que la Verge volia quedar-se en aquest lloc. El bisbe va manar que s’hi edifiqués una capella, lloc on des d’aleshores es venera la imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

Des de fa uns anys vaig a la recerca de marededéus romàniques i en ocasions, m'he preguntat per què va haver-hi artistes o artesans que representessin a la Mare de Déu bruna o negra.

13 Són considerades brunes o negres, pel fet de tenir la cara i les mans, les carnacions, de color negre, les úniques parts de la talla que presenten aquesta tonalitat fosca. És evident, que els models originals arribaren a Europa des d'Orient, com gran part de les orientacions artístiques de l'edat mitja i , sobretot, a través dels camins de pelegrinatge.

Si bé ha hagut imatges, que s'han enfosquit amb el pas del temps per la humitat, pols, corcs (com la desapareguda imatge de la Mare de Déu de Passanant a la Conca de Barberà), fet que no és discutible, també n'hi ha d'altres que han sigut pintades (aquesta de Montserrat) o que s'han esculpit directament sobre fusta fosca...

La pregunta és aquesta: perquè negres? No serà pas, que la Mare de Déu era negra? És evident, que la negror de certes imatges de la Mare de Déu és exclusiu d’Ella, doncs aquesta característica no es troba pas sovint en imatges de sants o de cristos.

L'exclusiva, que sembla tenir la Mare de Déu, em fa pensar que podria ser deguda a que s'hagués representat a Maria tal com era, negra. Maria era jueva, els seus avantpassats varen sortir del regne d'Egipte en la diàspora. En aquell territori hi havia, i n'hi ha encara, jueus negres, concretament els jueus falaixes d'Etiòpia, d'on es diu que corresponia el regne de Sabà (versió del text original dels Salms realitzada pels Monjos de Montserrat. Editorial Casal i Vall. 1965), que a més practiquen l'ablació del clítoris i, en algunes indrets del Sudan i Somàlia, inclòs la cleísis total (tinguem en compte, que aquest ritus va quedar establert per una tradició d'acceptació unànime, arrelada i mai rebutjada, fins ara. Un ritus que no sé pas fins a quin punt es pot comparar a la circumcisió).

Prop del 80% (més de 100.000) viuen actualment a Israel, on hi van emigrar durant els anys 80 i 90 gràcies a la Llei del Retorn de 1950. Foren reconeguts el 1975 com a descendents de les Tribus d'Israel perdudes.

Maria, segons el Nou Testament, era verge, és a dir, no havia copulat, com moltes de les dones d'aquella ètnia, abans de casar-se. Maria fou verge abans i després del part: tant miracle fou quedar embarassada sense conèixer baró, com parí a Jesús sense patir traumatisme algú.

No soc pas un estudiós de les Escriptures, però no he trobat mai cap explicació (a part de l'orde donada per l'Àngel a Sant Josep) perquè la Sagrada Família se'n va anar a Egipte i amb un Infant de poc temps, quan Herodes va portar a terme aquella matança de criatures, no demostrada històricament.

La fugida podia estar motivada com un fet familiar, és a dir, de qui cerca refugi entre els parents, aquells parents -fins a cert punt- o ètnia, arrelada al territori d'Egipte d'on procedien els avantpassats.

Mossèn Trens afirma (María, iconografía de la Virgen en el arte español.

Madrid, 1946) que es pintaven les cares de les marededéus, les brunes o

14 negres, per volgué interpretar plàsticament allò que el Càntic dels Càntics (1,4) diu de la reina de Sabà i que l'Església aplica a la Mare de Déu: Soc negra (colrada pel sol), però formosa.

De la reina de Sabà, Bilqis, tant la Bíblia com l’Alcorà donen per fet que visità a Salomó, el rei de Judea, per comprovar personalment si tenia fondament la seva fama d'home savi i just 1.

L'entrevista, de produir-se, va tenir lloc a l'entorn de l'any 950 aC. Des de l'edat mitjana la reina de Saba i Salomó, apareixen a las fatxades romàniques i gòtiques de las catedrals europees.

La imatge de Maria en pintures i talles, procedents d'Orient, és precisament l'únic document que tenim per poder parlar, en propietat, de com era la Mare de Déu i, sobretot, per fer arribar al personal analfabet de l'edat mitjana (que formava la major part de la comunitat cristiana) la informació, més o menys exacta, de la Mare de Jesús. Doncs bé, en casi tots els icones d'origen bizantí s'observa que les carnacions estan pintades de negre.

En el Museu Diocesà de Barbastro es troba la pintura mural que pertanyia a l’església de Villamana i en la part baixa apareixen unes escenes en las que queden dibuixats personatges de faccions negres, en el costat esquerra, i altres blancs, a la dreta.

Entre els negres destaca la imatge que ben bé podria ser Maria junt a Jesús, també de cara negra, en actitud de beneir.

Trobo que hi ha molts camins que em porten a preguntar: Maria era negra?...

Ja sé que això no importa. Només he considerat el tema des de la vessant antropològica.

Respecte a la nostra Mare de Déu de Montserrat, Joan Amades explica la llegenda en la qual, al segle XVIII ja es coneixia la blancor de la Moreneta: Una tradició conta que durant la guerra de Successió, temorosos els monjos de Montserrat que la imatge de la Moreneta no sofrís algun dany per efecte de la guerra, la van portar a Barcelona i van dipositar-la a l’església de sant Just, on hi havia tingut la seva primera Seu. Després de la caiguda de la ciutat i quan el rei vencedor Felip V manà cremar pel botxí els furs, llibertats i privilegis de Catalunya, tot Barcelona va omplir-se d’un fumerol persistent que va durar molts dies i que va costar d’esvair. Quan fou dissipat, la gent va adonar-se que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat que fins aleshores havia estat blanca i rosada, s’havia ennegrit i enfosquit, i diuen que, adolorida, no recobrarà la seva color natural fins que la nostre gent hagi recobrat les llibertats perdudes.

- El cim més emblemàtic de tot el massís de Montserrat és sens dubte el Cavall Bernat. La llegenda del seu origen diu que a un llenyataire que havia de 1

En el mes de Maig del 2008 arqueòlegs alemanys de la Universitat d’Hamburg varen trobar el palau de la reina de Saba, datat al segle X abans de la nostra era, a Axum-Dungur. Allà, a la ciutat del nord d'Etiòpia, capital religiosa de l'Església ortodoxa del país, sota el palau d'un antic rei cristià, va estar el santuari de la Reina de Saba.

15 transportar feixos de llenya al Llobregat el diable li va prestar un cavall anomenat Bernat, ràpid com un llampec, perquè l’ajudés en aquesta feina. ’Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat’ diu que deia el llenyataire al cavall.

Però qui fa pactes amb el diable alguna cosa ha de donar a canvi. La condició imposada pel diable va ser que al cap de deu anys el llenyataire li havia de proporcionar un altre cavall de característiques similars.

El llenyataire es va fer ric gràcies a l’ajuda del cavall Bernat però el dia que es complien els deu anys, el diable li recordà la promesa que el llenyataire ja havia oblidat. Davant d’això, la seva muller va pregar a la Verge i una llum va omplir l’indret. Després de l’ensurt, el diable i el cavall Bernat havien desaparegut i en el seu lloc s’alçava una pedra assenyalant el cel.

- El fet històric del qual parteix la llegenda del Timbaler del Bruc és la derrota de les tropes franceses manades pel General Schwartz el 6 i el 14 de juny de 1808 davant les tropes de sometents dels pobles veïns i soldats regulars. Va ser la primera derrota patida per les tropes franceses.

El jove Isidre Llussà, nascut a Santpedor, descansava a peu d’unes roques juntament amb els seus companys de sometent quan la caiguda d’unes pedres van fer sonar el seu tambor. Aquest fet els va fer sospitar de la presència de francesos i ràpidament els van poder sorprendre per la reraguarda. Les tropes franceses, que es dirigien a Manresa, van abandonar a corre-cuita la muntanya sorpresos per la presència dels catalans i sobretot pel soroll del timbal tocat per l’Isidre i amplificat per l’eco de la muntanya.

- L’ermità Fra Joan Garí va rebre l’encàrrec de deslliurar del diable el cos de la filla del comte Guifré, que estava molt bona de veure-la. Però el diable el temptà i, en lloc d’enfrontar-se al maligne, se la va fer seva, violar i assassinar.

Un cop es va adonar del que havia fet va anar a Roma a cercar el perdó del Papa. Aquest va escoltar el relat de Fra Garí i li va perdonar els seus terribles pecats imposant-li per això una penitència: Havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués ’Garí, posa’t dret, els teus pecats et són perdonats’.

Fra Garí va tornar a Montserrat complint la penitència imposada pel Papa. Hi va arribar corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home. El Comte Guifré va organitzar una cacera per Montserrat i allí van trobar a Fra Garí. Ningú el va reconèixer i es van meravellar tant del seu aspecte que se’l van endur a Barcelona dins una gàbia per exhibir-lo a la Cort. Dies després, la dona del comte Guifré va parir un fill

16 que vuit dies més tard es va acostar a la gàbia de Fra Garí i li va dir Garí, posa’t dret, els teus pecats et són perdonats.

Guifré i Garí es van dirigir a Montserrat, al lloc on Garí havia enterrat la filla del Comte. Allí van exhumar les restes per endur-se-les a Barcelona i miraculosament van trobar el cos incorrupte de la noia. Havia estat salvada per la Verge en el darrer moment.

La cova de Fra Garí es troba situada a la banda del cingle i a una vintena de metres d’alçada del Camí de Sant Miquel.

- A principis del segle XIX, un monjo, el Pare Gerard Joana (1769-1841), amb afany aventurer i explorador, a més d’un positiu esperit científic, s’endinsa per alguna cova situada al peu de la muntanya i sembla que arriba a trobar-se, quasi per casualitat, un profund barranc amb un riu que travessa pel seu fons.

Per molt que conferenciaren i pensaren, es van haver de convèncer de l’impossibilitat de salvar-les i el que més els espantà fou el gran soroll que feien les aigües que corrien pel barranc.

Sembla ser, pel que diu en D’Arbó, que a la carretera que va de Collbató a Monistrol, existeix una sortida d’aquest misteriós riu subterrani de Montserrat.

17 MOGRONY. Quan la invasió dels gots, el seu rei Euric matà el rei dels Bagaudes 2, habitants de la vall del Freser. Al termini de la batalla volgué casar-se amb la filla del derrotat, la bonica Sigiberta.

Aquesta fugí a amagar-se a les coves del Freser. En arribar al peu de la cova sentí del seu interior una gran cridòria i uns bells cants, rialles i el dringar de copes de cristall fi. En veure-la tan bella, les goges de la cova, que no eren altres les que organitzaven el sarau, la van adoptar i la van fer la seva reina.

De vegades, des de l'avenc de sant Ou, en aquest indret de Mogrony, encara es poden sentir els sorolls de les festes que organitzen, però si hi aneu i ho sentiu no us hi atanseu a escoltar-ho, doncs serieu encantats i xuclats cap endins de la cova... i ningú n’ha sortit.

De Campdevànol cal dirigir-se a Gombrèn i un xic més enllà hi ha un trencall que mena, a mà esquerra, al Castell de Mataplana i, per la dreta, s’arriba al Santuari de la Mare de Déu i a Sant Pere de Montgrony.

El Castell era un emblemàtic palau romànic i fou la residència (dubtosa) del comte Arnau i de la dinastia dels Mataplana. Hi feien estada tot una cort de poetes i trobadors, entre els qual hi havia en Ramon Vidal de Besalú. De la seva obra Judici d'Amor, segle XIII, és aquest fragment: "Era l'estiu, tornava l'estació dolça i el temps feia renéixer les fulles i les flors, perquè així que desapareixen les neus i la fredor tot seguit l'aura és més suau. El senyor N'Hug de Mataplana estava tranquil a la seva mansió, i hi havia molts rics barons que menjaven amb goig, amb alegria i amb sumptuositat per tots els indrets de la sala. Perquè hi estiguessin més agradablement hi havia jocs de taules i d'escacs per les catifes i pels coixins verds, vermells, indis i blaus. Hi havia dames molt amables i la conversa era molt cortesa i molt gentil. Us juro que jo em trobava allà quan va entrar un joglaret, agradós, gentil i ben vestit, que no semblava poc enginyós, el qual es presentà davant de N'Hug i cantà manta cançó i d'altres peces ben escollides. I tots els qui eren, després d'haver-se delitat amb el cant, tornaren a les primeres ocupacions" 2

Hi ha vegades que el passat no deixa vestigis materials o en deixa tant pocs, que passen inadvertits. És el cas d’alguns moviments socials com el dels bagaudes. N’hi ha poques evidencies i no han deixat restes materials que avui esdevindrien part del nostre patrimoni. I sense el patrimoni material la memora del passat s’esvaeix molt mes ràpid.

18 A la caiguda de la tarda, el sol baix perfila les carenes que s'albiren des d'aquest indret on s'assenta el castell. Deixant lliure la imaginació, com aquells romàntics escriptors de la Renaixença, o els trobadors del segle XIII, que han fet de la llegenda la poesia de la història, i veurem passar donzelles i joglars, mentre la dolçaina i la fíbula acompanyen les cançons d'amor...

Si bé del Comte Arnau s'ha escrit i, més, s'ha divulgat en llegendes tot un mai acabar de malifetes, també hi ha qui surt en la seva defensa i explica la cara bona del mateix fet.

Aquest és el cas quan s’explica d'ell la següent llegenda. Fou obligat a casar-se, tenint només 15 anys i per raons polítiques del seu pare, amb una dona més lletja que un pecat i que, per postres, era més gran que ell. Ara bé, com un obedient fill va mantenir l'aparent situació marital fins que el pare morí. Aleshores, abandonà a la muller (ja més vella i més lletja) i es va engrescar amb Riquilda, d'extraordinària bellesa. Però, com la noieta, de bon veure i de bona família, es va sentir premuda pels seus pares perquè això d'amistançar-se amb l'Arnau encara no era tolerat, la van recloure en el convent de Sant Joan de Ter. No estan aclarides les circumstàncies de la mort de la monja Riquilda El cert és, que en una nit de llamps i trons, encara incorrupte el cos de la bella noia, l'Arnau roba les seves despulles i a dalt del seu cavall blanc fuig muntanya amunt. Esverat per la fugida i no podent dominar el cavall, s'estimben al arribar en un cingle.

Des d'aquella nit, quan les tempestes es fan presents, per entre els llamps i trons, apareix el penat comte Arnau muntat en el cavall blanc, tot plorant la mort de la seva estimada Riquilda...

19 Al costat del Santuari hi ha l’escala que superats els 67 esglaons mena a l’església troglodita de la Mare de Déu de Mogrony. Per a arribar al Pla de Sant Pere, on es troba l'església de Sant Pere de Mogrony, cal pujar altres 77 esglaons més.

Sembla ser que aquest indret fou l’únic de Catalunya que no varen ocupar els àrabs i des d’aquí es va començar l’ocupació del NE de la Península que donaria lloc als Països Catalans baix la invocació de la Mare de Déu de Mogrony.

La capella troglodita fou erigida en el segle XV, tenint en consideració que les primeres notícies d’haver-hi culte daten de l’any 1400. L’edifici modern fou bastit entre el 1650 i el 1652. Es troba adossat a la penya, tenint com a mur de tramuntana la penya nua. A l’interior es guarda la imatge de Maria i l’Infant i una reixa de ferro forjat realitzada en el 1701 tanca l’altar.

L’actual Mare de Déu de Mogrony, copia d’una del segle XV 3, és d’estil romànic, bruna, de fusta policromada, assentada en un escambell. Corona amb quatre merlets, que li sosté el vel que li arriba fins les espatlles. El mantell, amb un galó en tota la seva vora, la cobreix, tancat al mig sense cap aparent joiell: li sobresortien només les mans, que protegint al Nen no arribaven a tocar-lo. El vestit-túnica de plecs poc manifests, només deixa lliura la punta del calçat.

L’Infant, assegut al bell mig de les cames, du una petita corona senzilla, un vestit-túnica de coll tancat i bordonat i toga sobre l’espatlla esquerra. Plecs verticals. Peus nus. Beneeix amb la mà dreta i l’esquerra reposa sobre la cama.

Una llegenda compta que la imatge fou trobada per dos bous en l’any 804 i, aleshores, el comte Hug de Mataplana, senyor de Mogrony i ascendent del comte Arnau, va fer bastir una capella.

Prop del santuari hi ha la Font de la llet que fa revenir la llet a les dones que crien si en beuen o si es renten els pits. Abans, hi havia una figura femenina que dels seus ferms pits en rajava l’aigua: però un bisbe de mentalitat retorçada va imposar el seu criteri i la font va perdre l’encís que tenia.

3

Aquesta còpia fou excessivament restaurada després d’un incendi casual en l’any 1892 i dels esdeveniments dels anys 1936-1939.

20 El forat de Sant Ou (antic nom popular de Sant Eudald) es un avenc que es troba a la part oposada del Pla de Sant Pere, al vessant esquerre del torrent de Sant Ou, en un espès bosc de faigs i pins.

Segons la llegenda, alimentada al llarg dels anys pels habitants de la zona, era aquest l’avenc per on el Comte Arnau s’esmunyia per anar a fer visites a les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses i per on s’escapava, també, quan era perseguit.

No va ser fins la primera dècada del segle XX, quan Mossèn Norbert Font i Sagué, introductor de l’espeleologia a Catalunya, explorà per primer cop l’avenc, tot certificant des del fons del forat que aquest no tenia sortida ni cavitats subterrànies.

No poques dificultats va tenir. Segons la tradició, era un catau de bruixes i mals esperits i un avenc on es congriaven les pedregades. És molt comprensible l’esverament que es produí quan el sacerdot es disposà a explorar-lo. Li van suggerí que no hi baixés fins que el blat de la comarca fos segat, doncs si per atzar s’hagués produït una pedregada i la collita en orris... què?

Així, s’esperà que un cop el blat segat decidiren l’exploració el 6 d’agost del 1910. Aquell dia del descens es reuniren a Mogrony més de 300 persones les quals seguiren amb gran interès el curs de l’exploració, victorejaren i aplaudiren al Mn. I al seu equip quan sortiren de l’avenc, després de set hores de permanència al seu interior.

De llavors ençà, aquest avenc ha temptat nombrosos aficionats a l’espeleologia. La primavera del 1962, un grup de l’equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya publicaren els resultats de l’estudi segons el qual, la cova té una profunditat total de 74 metres,amb dos pous verticals de 36 i 27 metres i una sala final d’uns 13 metres de longitud i una amplària mitjana de 3.50 metres.

Malgrat tot, la seva espectacular profunditat ha estat la que ha seguit alimentant durant anys aquestes llegendes. En l’actualitat el forat es troba protegit per unes baranes de fusta que alerten del perill de caiguda.

21 EL MONTSENY. La muntanya dels senyals (Mons Signa) és una muntanya habitada per un gegant, el Pare Esme, que comparteix el seu territori amb les bruixes de la plana de Vic, el Congost i el Montseny que fan les seves reunions als cims de les Agulles, l'Home Mort, el Matagalls o el Brull.

Les dones d'aigua (també dites dones de fum, encantades, alojes, goges) són éssers de la mitologia catalana, figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs de cristall subterranis.

L’origen d’aquest mite és anterior a la dominació de Catalunya per l’Imperi Romà i és desconegut en gran mesura, arribant fins a l’actualitat influït per esdeveniments i creences posteriors.

La diversa denominació d’aquesta figura, arrelada en temps remots, depèn del lloc on existia la creença popular sobre aquesta divinitat, de l’aigua com generadora de vida i la feminitat, les quals, afavorint la fertilitat regenerant la natura.

En termes de mitologia el nom fada és posterior a l’origen prehistòric de dona d’aigua i engloba diverses figures. Es troben relats sobre aquestes llegendes en zones de la geografia de la Catalunya interior agrícola (com aquí al Montseny) i a les dos vessants de tot el Pirineu.

En tots els llocs on hi ha llegendes de les dones d'aigua són comunament éssers femenins, rodejades de misteri, que vesteixen túniques i que les renten a la nit, que es pentinen els seus llargs cabells, que són de bellesa notòria, que poden conviure amb un home quan se n’enamoren i al que afavoreixen amb riqueses fins que l’home trenca el secret fent públic que la seva parella és una dona d'aigua, moment en què deixa de ser ric, perd la seva companya i veu la seva vida convertida en una calamitat.

Es diu que se les pot observar amb facilitat a la Nit de Sant Joan, però normalment només se les pot observar d’amagat, com espiant un misteri, en nits de lluna plena.

La riera de Gualba recull les aigües des del pantà de Santa Fe fins a desembocar al riu Tordera. baixa per un enorme desnivell des dels cims de dalt del massís del Montseny fins al forat de la Tordera. Pel mig s’han generat

22 espectaculars salts com l’anomenat Gorg Negre i més endavant el conegut com a Salt de Gualba. A uns 300 metres d’altura, si ens girem tenim una bona vista del Salt de Gualba, encara que no porta massa aigua.

El llegendari gorg Negre i el salt de Gualba són exemples del que pot arribar a generar aquesta riera.

Segons la llegenda, al Montseny hi habiten bruixes i fades. Camí del poble de Gualba, mig amagat en el bosc, trobem un salt d'aigua que en caure forma un pou molt profund, que s'anomena el Gorg Negre. Normalment és un niu de pau al mig del bosc, però un cop a l'any la pau es transforma en disbauxa. Si t'apropes al gorg les nits de lluna plena del mes d'agost, a mitjanit, hi trobaràs les bruixes del Montseny banyant-s'hi. I després del bany, celebren sacrificis i aquelarres per reafirmar el seu pacte amb el diable.

El gorg Negre de la riera de Gualba és un dels llocs encisadors del Montseny. En primer lloc, la seva fama és deguda a les bruixes adoradores del diable, i a les tempestes i malvestats que causaven als vilatans de Gualba, segons expliquen les llegendes; però també és un indret muntanyenc bonic i ben interessant per fer-hi una excursió, poc freqüentat, potser perquè no és fàcil trobar aquest gorg emboscat.

23 De la pista de Gualba a Riells es passa al camí que du al Parc del RACC. D’aquí s’arriba al mirador del Salt de Gualba, d’on parteix el sender senyalitzat per passar per una central hidroelèctrica i, poc després, el Gorg de la Goja i tot seguint les orientacions senyalades, s’arriba a la creu del Gorg Negre.

De les seues aigües emergeixen dones d'aigua per pentinar-se a la llum de la lluna, dones bellíssimes i letals que enamoren aquell qui s'atreveix a contemplar-les i l'atrauen cap a la fondària, d'on ja no tornarà a eixir.

L'amo de Can Prat un capvespre, passant pel Gorg negre de Gualba, va veure una dona d'aigua mentre es pentinava, i se'n va enamorar perdudament. Li va declarar el seu amor i ella l'advertia del risc que corria, però tant va fer-se pesat, que es van casar i la goja va esdevenir mestressa de Can Prat. Van tenir un fill i una filla.

Un dia discutint sobre si era millor plantar moresc o blat ell li va retreure que no entenia res de cultius essent com era dona d'aigua. Immediatament se’n va penedir, però ja era tard: havia dit, en veu alta, la veritable natura d'ella. La dona va fugir corrents cap al Gorg Negre. No la va veure més, però a les nits la dona tornava al Mas i acotxava els seus fills i les llàgrimes, al caure, es tornaven perles, que l'amo recollia sense arribar mai a imaginar d'on venien.

24 LA MUNTANYA DE VERDERA. A la nit de Sant Joan, les goges, amb la seva reina Estarella, fan un aplec a la muntanya de Verdera i ballen al voltant de les ruïnes de Sant Salvador, damunt del Monestir de sant Pere de Rodes. D’enfront mateix de l’entrada al Monestir parteix el costerut corriol que mena al Castell de la Verdera on es troba, en el punt més alt, les ruïnes de l'església.

El Castell fou edificat en el 904 i cedit al monestir pels comtes d’Empúries i poc després de la generosa donació el reclamaren.

D’aquí, que s’inicià un plet que, amb el dret de la força, retornà als comtes. De totes maneres, els abats de Sant Pere de Rodes no es quedaren quiets i, utilitzant la seva força, l’amenaça de l’excomunió: recuperaren el Castell de Verdera.

Ara bé, en cosa que ruïnes i, altre, el Castell de les muralles i dues

arribant al segle XIII, d’aquest castell no en quedava altra aleshores, el comte Ponç IV d'Empúries en fa edificar un Sant Salvador (any 1283). D’aquest, es conserven part de torres. Dins del que fou el seu recinte es troba l’església de Sant Salvador, que era la capella castellera i bastida anys abans del Castell, probablement en el segle XI. Existeix una llegenda, que conte com l'emperador Carlemany va considerar que la defensa d'aquest castell feta pel comte d'Empúries, només va ser possible gràcies a la intervenció divina i, per aquest motiu, el nomenà Comte d'Empúries per la Gràcia de Déu, resultant que aquest noble era l'únic de Catalunya que havia rebut aquest títol 4.

Del castell de Verdera, s'explica que el rei moro va morir durant el setge dels cristians i l'esposa sortí disparada cavalcant sobre el seu cavall, que desbocat, s'estimbà pel cingle.

4

Segles després, va haver-hi en la història de la Península Ibèrica un dictador que es va adjudicar una semblant nominació: Caudillo por la Gracia de Dios... que es llegia en les monedes que s’havia fet encunyar.

25 N'he recollit una altra de llegenda també relacionada amb aquest salt.

La filla del comte d'Empúries, de nom Reina (d’aquí la superposició amb l’altra llegenda) al fugir de les intencions no massa honrades del comte Guillem de Besalú, el Foll (usurpador del Comtat), es llançà al precipici muntada en el seu cavall que va deixar la petjada en la roca: l’indret se'l coneix amb el nom del Salt de Reina. És molt important, recordar un cop més, a qui s’hagi esforçat en arribar fins a aquest cim, no tenir presa en baixar. Siguin quines siguin les condicions climatològiques que el dia se’ns hagin presentat, albirar tant la plana de l’Empordà com la mar d’Amunt o la d’Avall, resulta un espectacle difícil d’oblidar. Si dies abans ha plogut i ara bufa la tramuntana, la claredat de l’ambient, el detall del paisatge, el perfil de les muntanyes és extraordinari. Si pel contrari, ens cau sobre nostra una tarda d’aquelles en que s’està mastegant una turmenta, el cel s’enfosqueix i la mar reflexa la negror dels núvols, notarem l’ambient carregat d’electricitat estàtica i l’esperit s’estrenyerà dins nostre... Sort en tindrem que no hi ha cap arbre per aixoplugar-nos! En aquestes condicions, és millor anar baixant...

Als vessants immediats de la Verdera hi ha l’esmentat monestir de Sant Pere de Rodes, situat en un replà poc més avall del castell; l'antic poble medieval de Santa Creu de Rodes; i el de la Vall de Santa Creu. Prop de la mar, els de la Selva de Mar i el Port de la Selva. Pel SO, Palau-saverdera.

Aquest niu d'àligues serví de defensa del monestir, de talaia contra la pirateria, de santuari i de mirador residencial dels comtes d'Empúries.

Actualment, les seves ruïnes serveixen de fita entre els termes municipals del Port de la Selva, Palau-saverdera i la Selva de Mar.

26 LES ILLES MEDES.

La reina de les sirenes hi té el seu palau de vidre al que s'entra per una cova de corall roig sota la Meda Grossa. Un dels monestirs més mariners, a tocar Mar, i que va desaparèixer, fou el que s’havia bastit en aquest illot.

La presència dels monestir murallat i l’efectivitat dels seus monjos-cavallers, proporcionaren una estabilitat al comerç de tota la costa, que s’havia ressentit per la prepotència dels malfactors. Les seves gestes foren motiu d’admiració de tot Catalunya. El quistor del monestir emprenia, de tant en tant, el romiatge per la capta en favor del cenobi.

Visitava els masos propers i sempre era ben rebut i agraciat amb les almoines, doncs es creia que portava bona ventura i riquesa a les cases on feia parada i fonda, a més de fer-ho per agraïment. Com sigui que el frare voltava molt per les contrades properes, els fadrins que desitjaven casar-se el consultaven per si coneixia alguna pubilla que fes per ells.

El quistor de les Medes, augurava que la comunitat d’on procedia tenia que patir moltes calamitats i fam, pintant-ho amb tanta cruesa per promoure la compassió de la gent, que l’abat va arribar a prohibir el captiri.

En el 1442, els genovesos varen fer realitat l’auguri i poc després els pirates tornaven a tenir-hi el seu cau. El poder dels monarques castellans no pogueren desallotjar-los d’aquests illots, situats a només una milla de la costa.

En el 1534, Barba-rossa arrasa tot el que trobà de Cadaqués a Lloret i destrueix Palamós, vila capdavantera de la comarca. Com a conseqüència l’Empordà se’n ressent, se’n pobresa i, de rebot, s’inicia la decadència de les Medes i... la fi de la pirateria... però les sirenes segueixen en el seu cau.

Les illes Medes són un arxipèlag situat a la mar Mediterrània, concretament a la Costa Brava. Està format per dues illes principals, cinc illots i altres illots menors, i la seva superfície total és de 21,5 quilòmetres quadrats.

Geològicament les illes medes són una continuació del massís del Montgrí.

Les Medes han estat un indret que ha captivat l’ésser humà i l’ha motivat a acostar-s’hi, tal com revelen les restes de naufragis trobats a les aigües circumdants. De fet, s’hi han localitzat naus gregues enfonsades,

27 mentre que les illes han amagat durant segles vestigis que fan pensar que s’havien fet servir com a necròpolis.

De les Illes Medes, s’explica una antiga història d’amor. Al seu interior hi ha un palau esculpit a la pròpia roca, però que cap persona l’ha pogut trobar mai. Les seves habitants són les sirenes, uns éssers màgics que tenen cos de dona i cua de peix. Cada dia, quan el campanar de l’església tocava les dotze de la mitjanit, les sirenes sortien del seu palau a buscar pedres boniques per decorar el seu palau.

Vet aquí que un dia de lluna plena, una de les sirenes va apropar-se molt a la costa i va treure el cap fora de l’aigua. La lluna il·luminava perfectament el poble de l’Estartit. Les façanes de cal blanca reflectien la seva llum i algunes espelmes tremolaven encara a través de les finestres. Al mirar cap a la platja, veié a un noi que tenia la mirada perduda, les celles frunzides i un posat seriós i alhora melancòlic.

La Sirena va tornar cap on eren les seves companyes sense dir on havia anat. Tenien prohibit acostar-se molt a la costa, perquè havien d’evitar que els humans descobrissin el seu palau que estava excavat a la roca pura de les illes i totes les parets estaven recobertes de peces de corall i pedres precioses que els corrents marins arrossegaven fins a la costa empordanesa.

Amagaven l’entrada i impedia l’accés a qualsevol ésser que no fos una sirena.

Ella va pensar que si n’agafava quatre o cinc bocinets de roca podria fer-li un collaret a aquell noi en senyal d’amistat. Quatre o cinc bocinets no es notarien. No passaria res.

L’endemà a la nit, les sirenes van tornar a sortir del palau. Aprofitant que les seves companyes estaven jugant totes juntes, va nedar

28 cap a la costa. Tragué el cap de l’aigua per si hi havia el noi del dia anterior. I tant que hi era!

Avançà lentament sense capbussar-se i el noi la veié entre la foscor quan ja era a tocar de la sorra. No van pronunciar cap paraula. Ella sortí de l’aigua tant com pogué i li allargà el collaret que ella mateixa havia fet. Els seus dits es van fregar durant l’entrega. La pell del noi es va estremir. Aquell contacte anava carregat de sentiments, més encara que les paraules. No els calgué digué res.

Des d’aquell dia, cada nit es veien i s’intercanviaven regals. Ella li portava collarets, anells, braçalets i altres joies que feia amb el corall del palau.

Ell recollia les petxines més maques que el mar arrossegava cap a la platja i li donava a ella en una xarxa que teixia cada vespre mentre l’esperava.

Passaren, més que dies, setmanes i una nit, la Sirena no va tornar. El noi l’esperà durant tota la nit, adormit a la sorra per si arribava i el despertava.

Però foren els primers pescadors que es feien a la mar qui el despertaren amb el seu traginar d’estris, xarxes i canyes. Va tornar aquella mateixa nit i l’endemà, però la Sirena no va venir mai més…

Què havia passat?... La Sirena era a Palau, on les seves companyes la retenien. Aviat descobriren que la seva amiga agafava pedres de l’entrada i les regalava al noi de la platja.

Per les esquerdes que s’havien produït en desprendre de les parets del Palau les pedres precises que la Sirena regalava al noi de la platja, entraven alguns animalons que feien més nosa que servei i, poc a poc el Palau perdé l’esplendor que havia tingut durant tota la seva història. Alhora, va rebre el pitjor càstig que pot rebre una persona enamorada. Va haver de demanar de nou els regals que li havia fet al noi per tal de reparar els danys que havia causat.

Aquella mateixa nit, es retrobaren. El noi li explicà que l’havia trobada a faltar.

Havia estat una mostra de l’afecte que sentien l’un per l’altre. Les sirenes van reparar l’entrada del seu palau i recuperà l’esplendor que havia tingut sempre.

La Sirena tornava a ser feliç, perquè les seves companyes i ella mateixa podrien viure tranquil·les al seu palau. Però sobretot, perquè mai li van prohibir de tornar a veure aquell noi. Cada nit es trobaven a la platja i compartien les hores abans que sortís el sol. Com que no s’entenien, al principi es cantaven les cançons pròpies dels seus pobles. La música és una llengua universal.

Les sirenes viuen per sempre, però les persones es fan grans. Els anys passaren i el noi es convertí en un home alt i guapo, cobejat per totes les solteres de l’Estartit, però cap d’elles no li feia el pes. Ell estava enamorat de la

29 Sirena. No es va casar mai, cada nit tornava a la platja fes fred o calor, plogués o tronés, estigués sa o malalt. L’amor era més poderós que tot allò.

Però va arribar un dia que no tornà mai més a trepitjar aquella platja.

Havia mort per i la Sirena ho va saber tan bon punt tragué el cap de l’aigua i no el veié assegut a la sorra. Des d’aquell dia, va decidir de protegir el palau amb totes les seves energies. I potser per això, encara avui, les peces de corall protegeixen el Palau Submarí de les Illes Medes...

Maragall va sentir la contalla i va fer la sardana: A dalt de la muntanya hi ha un pastor, a dintre de la mar hi ha una sirena; ell canta al dematí que el sol hi és bo, ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta: Pastor me fas neguit.

Canta el pastor: Me fas neguit Sirena.

Si sabessis el mar com és bonic!

Si veiessis la llum de la carena!

Si hi baixessis series mon marit.

Si hi pugessis ma joia fóra plena.

La Sirena se’n feu un xic ençà i un xic ençà el Pastor de la muntanya, fins que es trobaren al bell mig del pla i de l’amor plantaren la cabanya…

Fou l’Empordà.

30 SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL FAR (Les Guillaries)

Sortint de Vic per la carretera que mena fins a Olot, poc abans del Coll de Condreu , en un trencall a mà dreta, ens deixarà a la pista que en uns 5 km ens permet accedir al Santuari de la Mare de Déu del Far. El topònim en aquest cas concret no ofereix cap mena de dubte, far com, talaia , mirador... i, també en aquest cas, sinònim de l’activitat mitjancera de Maria pel que fa a la salvació de les ànimes.

El Santuari és situat a l'extrem d'una cinglera. Els cingles del Far constitueixen l'extrem oriental de la cinglera situada damunt del riu Ter, prenent la forma d'una proa de vaixell i on es situa el temple a 1.123 metres d'alçada.

El temple original és del segle XIII i va ser destruït pels terratrèmols de 1428 i reconstruït poc després. L'edifici actual fou bastit en el segle XVII. Té una presència dominant el campanar de torre, construït l'any 1720 i va ser afectat per un llamp l'any 1754.

A l'interior del santuari del Far es venera una imatge de la Mare de Déu d'alabastre, del segle XV, que presenta Maria alletant al Nen. Té una alçada de 105 cm i se'n desconeix l'autor i la data exacta de la seva talla. Està considerada com una de les imatges més notables del gòtic tardà a Catalunya.

Prop d’aquest Santuari hi ha una encantada en forma de roca que dona a l’indret escarpat tota la força esotèrica que s’extreu de la llegenda:

31 Hi havia una vegada un matrimoni de conveniència format per un home molt vell i una jove que vivien en un Mas empobrit. Un dia ell, que estava cec i ja no podia treballar, es va assabentar que la muller l’enganyava amb el masover i li va demanar a ella que l’empenyÊs cingle avall.

Al moment de fer-ho, l'home es va ajupir i va ser ella la que es va estimbar, quedant el seu cos petrificat. La llegenda no explica pas que se'n va fer de l'home, cec i sol dalt del cingle... ni del masover.

32 LES CAVORQUES (Port de la Selva)

Són un conjunt de cavitats naturals, retocades artificialment. Partint del Port de la Selva per la carretera a Cadaqués, als 2 km. i abans de creuar la riera de Rubiés (és el segon pont que es troba), a mà esquerra i en el marge dret de la riera, seguint-la en uns 100 m. es troben aquestes coves, un xic enlairades respecte a la carretera (42° 19′ 14″ N / 3° 12′ 45.55″ E).

La notícia de les coves on podia haver-hi hagut una capella, la va donar Delclós i Sunyer, 1975 5.

Probablement, fou un conjunt d’eremitoris.

El conjunt, s’obra en un marge de pedra sorrenca fàcil de treballar (duna fòssil).

Si bé, han sigut produïdes per l’erosió natural, és evident que han estat retocades a fi de ferles més amples i profundes. S’han posat al descobert sis petites coves, molt juntes, encarades al sud-est. La més gran d’aquestes, rep el sol del migdia. El marge pren una direcció més al sud, on es troben dues més però amb la coberta enfonsada.

La cova més gran (1) ha estat molt retocada i les parets allisades, fins aconseguir una planta semicircular amb coberta de canó en quart d’esfera: una capella troglodita sens dubte. Fou tancada l’entrada per un mur construït amb blocs de pedra sorrenca i lloses de llicorella homogènies i tot lligat amb fang. Té uns 60 cm. d’ampla i una alçada variable de 40 cm. a 170 cm. Al costat Nord d’aquest mur s’obria la porta d’un metro d’amplada. En les peces caigudes de la volta, encara si poden veure les empremtes de l’encanyissat. Tot el conjunt estava ben arrebossat i allisat per dibuixar-hi grafits.

Aquests grafits es varen fer amb un traç gruixut i amb el morter tou. S’identifiquen tres vaixells incomplets, esquemàtics i molt ingenus, però amb detalls concrets.

Destaquen les formes en que foren dibuixats: un en posició normal a la mar, un altre vertical i, un tercer, capgirat amb els dos timons laterals a la popa.

5

Delclós i Sunyer: Guia del romànic a l’Alt Empordà.

33 Les característiques dels vaixells (vela quadra, el cordatge, la cabina i els timons laterals) demostren que fan referència a una navegació d’altura i pròpia de l’època romana que fins la caiguda de l’Imperi (any 476 dC.) sempre utilitzaren aquest tipus de vela. La vela llatina no apareix en l’antiguitat grecoromana, doncs no s’introdueix al nord de la Mediterrània fins l’expansió de l’Islam. Les veles quadres no reapareixen fins el segle XIII, quan la llatina passa a utilitzar-se com a mesana en les embarcacions grans.

Què volien representar amb aquests grafits?...D’una part cal remarcar, que les representacions de vaixells era un tema molt estès en el cristianisme, com a símbol de la fe o de l’Església.

Ara bé, també, cap la possibilitat que aquests dibuixos de Les Cavorques fessin referència al naufragi dels monjos que arribaren a aquesta costa. Conte la llegenda, que el Papa Bonifaci IV davant la invasió de l’almirall de Babilònia, va decidir enviar les despulles de Sant Pere a un lloc segur de la costa francesa i col·locades a una nau, els vents la van portar a la badia Armin de Roda (Port de la Selva). Els monjos mariners, cercant aigua potable van trobar una font en un paratge amagat i salvatge (Les Cavorques ?) on dipositaren les preades relíquies en una de les coves properes. Anys més tard, hi arriben uns monjos de l’altre part de la ratlla, que van construir les primeres dependències del que seria el Monestir de Sant Pere de Rodes a la muntanya de Sa Verdera... Els seus orígens es perden en el temps i la primera noticia escrita no apareix fins l’any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, cita que una petita cel·la monàstica (Sant Pere de Rodes) que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, acaba sotmetent-se a Roma.

Vaixell medieval (segle XIII)

Les altres coves, 2, 3, 4 i 5, no demostren, clarament, l’ocupació humana, però si que foren modificades artificialment i, per tant, no s’exclou el seu us com a habitatge. La cova 6, per la falta de retocs i estar encarada a tramuntana, és ben segur que només deuria utilitzar-se per barraca agrícola.

A la cova 7 hi ha una creu al fons: dipositaren aquí les despulles de Sant Pere?... Cap arqueòleg, encara, hi ha fet prospeccions a la recerca de l’Arca,

34 si bé han estudiat aquest indret Piñero, Badia, Bofarull, Delclòs, Quintana i Carreras en el 1982.

La cova 1 reuneix la màxima possibilitat de ser la capella de l’eremitori, doncs està arrecerada dels vents predominants de l’indret, la tramuntana i el llevant, prop del rierol de Rubiés, en un racó amagat però no gaire allunyat de camins i de la mar.

35 PLANÉS (Cerdanya Fr.) De Mont-Lluís es parteix en direcció a Puigcerdà i, passada La Cabanassa, s’agafa a mà l’esquerra, el trencall que mena a Sant Pere dels Forcats i a Planés.

La capella de Planés és d'una sola nau amb una cúpula sobre trompes, és a dir, que reposa sobre tres massisses parets en triangle que engloben a la nau i que estan unides per tres arcades semicirculars entre les quals s'obren tres absidioles. El campanar en espadanya és afegit i situat sobre la corba de la nau i dirigit a ponent.

Aquesta església triangular de Planés ha intrigat als arqueòlegs i ha sigut ocasió de curioses llegendes, com la que li dóna el nom de mesquita, per considerar-la un mausoleu erigit a Munusa que junt amb Tarif, Taric i Abuzara havien envaït la Península l'any 711.

Munusa era el governador de l'actual Cerdanya, allunyant-se del cabdill, i quan Abderrahman està per atacar-lo, s'alia amb el duc d'Aquitana i es casa amb la seva filla, d'extraordinària bellesa. Assetjat a Llívia es llança daltabaix d'un cingle abans de ésser capturat. La muller, capturada per Abderrahman, va ser duta a un harem de Damasc...

Una altra versió recollida ens diu que era una capella d'iniciació de l'Orde del Temple, doncs de quan la seva desfeta es va permetre als membres que ingressessin en altres ordes religiosos, si bé pocs van aprofitar aquesta invitació i alguns es retiraran al si familiar.

Una d'aquestes senyories familiars era Planés i, sembla, que hauria servit de lloc discret de reunió dels antics Templers, que tenien l'esperança de reconstituir l'Orde i, llavors, la capella es destinaria a rebre als nous iniciats.

36 La imatge de la Mare de Déu de la Mercè, de Planés, amida uns 55 cm., s'assenta en un setial de quatre pilars, salomònics els dos anteriors, acabats en pinyes treballades; porta corona emmerletada. Ulls grossos i ametllats. Un mantell, de plecs paral·lels a nivell del cap, cobreix les espatlles deixant veure la túnica de coll rodó i bordonat, li arriba fins la punta del calçat. Els plecs, a nivell de les cames, són arrodonits i verticals. La mà dreta amb el palmell a dalt està avançada i amb l'esquerra pren la posició de voler sostenir al Fill, però sense tocar-lo.

L'Infant és assegut sobre el genoll esquerre de la Mare. No porta corona i sosté un llibre amb la mà esquerra i beneeix amb la dreta. El vestit li deixa al descobert els peus nus. Una toga li cau per l'espatlla esquerra.

Es una de les marededéus trobades: a la vora d'una font, amb una olla, una Creu i una campaneta. Encara avui dia raja aigua d'aquesta font, que cura les febres i l'esterilitat femenina.

Existeix una notable semblança amb la trobada i els estris de la Mare de Déu de Núria i és que no oblidem que les dues capelles es troben en el mateix teòric camí de pelegrinatge o, simplement, de pas a través de la carena del coll d'Eina. * * * Al veure l'església de Planés em va venir a la memòria gràfica les esglésies de Santa Mª d'Eunate i de Torres del Río a Navarra, on m'hi vaig parar fent el Camí de Sant Jaume en bicicleta i, de tornada en cotxe, per la de Vera Cruz a Segòvia.

La d'Eunate és una capella aïllada, romànica dels darrers anys del segle XII. La planta és octogonal, no triangular, i de costats desiguals: en el de llevant es troba l'absis amb mitges columnes adossades. La portalada s'obre a ponent. A migjorn s'aixeca una torre-far, que deuria servir per orientar als pelegrins en aquelles hores fosques dels extrems del dia o quan la boira borra tota altra senyalització del camí.

Queda envoltada l'església per una galeria porticada, sense teulada.

Part d'ella és de construcció romànica, la corresponent al nord, i la resta del segle XVII.

37 Es diu si tenia un destí funerari per part dels Templers degut a la seva semblança amb aquella església que utilitzaren en els primers anys d'assentar-se a Terra Santa, aixecada sobre l'estructura de la mesquita de El Aqsa, la que bastiren els islàmics sobre les ruïnes del Temple de Salomó a Jerusalem: també a Planés si barregen moros i Templers.

De la seva planta octogonal destaca que no és un dibuix regular i la prolongació imaginaria geogràfica de cada costat de l'octògon va a parar a les comandes principals que els Templers tenien a la Península: Miravet, Montsò, Granyena, Castro Urdiales, Àgueda, etc.

L'altra església, que em recordava de lluny aquesta de Planés, és la de Torres del Río, en el mateix Camí de Sant Jaume, que era un centre dels Templers. També construïda amb planta octogonal, destinada a rituals on s'explicaven coneixements esotèrics i alquímics reservats als iniciats destinats a preservar la sapiència de l'Orde.

Els edificis de l'Orde del Temple foren bastits en llocs que la tradició donava per miraculós o bé era un lloc consagrat a cultes ancestrals. Tota l'arquitectura templera és transcendent, no eren edificis per celebrar els oficis religiosos tant sols, sinó edificis que per la seva estructura i decoració eren expressió, en un sentit humà, de la gran idea de Déu.

I així, al retornar de Sant Jaume en cotxe, em vaig arribar a Segòvia on, en un indret aïllat, s'aixeca l'església de la Vera Cruz, envoltada per aquell misteri que un cop més són protagonistes els Templers. Consta d'una cripta de dotze costats, dos pisos i quatre portes, rodejat per una girola. En el costat de llevant es troben tres àbsides. Consideren aquest edifici del romànic tardà i el fet del seu probable origen templer és pot veure amb la similitud existent amb la mesquita d'Omar, que els creuats identificaven amb el Temple de Salomó.

38 Aquesta església s’acompanya per la llegenda que explica que durant la vela d'un cavaller de l'Ordre Militar de Malta, en un descuit dels altres germans, que el van deixar sol el cadàver i va ser atacat per les gralles que van danyar el cos. El prior va maleir a aquestes aus impedint entrar o acostar-se a l'església. Des de llavors ningú ha tornat a veure gralles a la Vera Creu.

39 LA BALMA DE SORITA De Vinaròs cal dirigir-se a Morella. D’aquí s’agafa la direcció a Sorita. Es tracta d’una pintoresca població situada sobre un putxet a la ribera dreta del riu Bergant. L’església parroquial data de meitat del mil set-cents amb tres naus, creuer i cimbori. A cada costat de la façana queden els campanars.

Tres quilòmetres més enllà del poble i per la mateixa carretera es troba l’indicador, a l’esquerra, que per una pista asfaltada mena a sota de l’ermita i l’hostatgeria troglodites de la Mare de Déu de la Balma. Es passa pel mig del restaurant i d’ell surt el passadís que condueix a l’ermita, excavada a la pedra.

El pas es estret, allargat i voreja el precipici, tenint com a coberta la roca.

D’aquí s’albira un ampli panorama sobre la població de Sorita i la vall del Bergant.

El Santuari de la Mare de Déu de la Balma, obra del home i la naturalesa, es un dels paratges més bells del Maestrat. Penjat de la roca dóna la impressió que d’un moment a l’altre caurà sobre el riu.

Va ser excavat a la roca viva en el segle XIV, quedant meitat edifici, meitat gruta.

En la diada del 8 de setembre era portada la imatge de la Mare de Déu i l’Infant (de carnadures clares, però l’anterior era negra) en processó des de la balma fins a l’església del poble on quedava durant aquella nit i l’endemà la retornaven.

40 En arribar la gentada vora de la creu coberta, que s’aixeca al costat del camí d’entrada, trobava un Dimoni vestit amb roba de sac i pintat de sargantanes i llangardaixos i hi havia un gran espetec de coets i focs voladors i de bengales. Intentava el dimoni convèncer a la gent que retornessin la imatge de la Mare de Déu al poble, però si negava i, aleshores, el dimoni queia a terra atordit i desarmat. Un infant vestit d’angelet li posava el peu damunt i l’espasa al coll figurant que l’havia mort.

La processó seguia fins l’ermita troglodita. En aquesta diada els endimoniats o esperitats quedaven lliures de la possessió del Maligne. La llegenda diu que en el segle XIII la Mare de Déu, de carnadures negra, es va aparèixer a un pastor de Sorita, demanant-li que es construís allí mateix un temple i el pastor va quedar curat d’una paràlisis del braç.

Un cop més ens trobem amb el culte a la pedra negra, a les Venus prehistòriques, és a dir, a la mare de la Terra.

Sembla ser que des de el segle XVIII hi arribaven els endimoniats i quan els hi atacava el mal s’estiraven a terra, cridant, traient escuma per la boca, renegant i rebolcant-se...6. Es a dir, un típic quadre clínic d’atac epilèptic.

Al contrari del que es procedeix amb els endimoniats que són tractats per capellans exorcistes, a la Balma els exorcismes eren realitzats per les anomenades caspolines, dones que procedien de Casp, amb coneixement d’herbes, begudes oníriques i oracions.

Un paisà de Sorita, que m’ha indicat el camí, m’explicà que s’havien fet rituals macabres i sense sentit (no m’ho ha concretat), inclòs alguns depravats sexuals aprofitaven l’ocasió per muntar orgies, barreja de rituals exorcistes que durant molts anys va portar de cap a les autoritats de l’Església...

Al 1929, el periodista Alardo Prats 7 va observar com la gent, a la caiguda de la tarda, encenia focs en els pinars propers i, a l’entorn de les 6

Matilde Pepín en Valencia Mágica

41 fogueres, cantaven, ballaven i s’emborratxaven fins que homes, dones i animals es donaven als excessos sexuals.

Durant la dictadura, la Guardia Civil vigilava que entressin les caspolines. Avui dia acudeixen malalts cercant remei i persones agraïdes d’algun favor rebut per mediació de la Mare de Déu. En una cambra, al fons de la capella, s’exposen una munió de variats exvots.

Fins al principi del segle XX , existia la creença que certes malalties de la humanitat podien ser degudes a la possessió de les víctimes per part dels dimonis o pels esperits dels morts.

8

Aquest fenomen està documentat, del punt de vista antropològic, a partir de la informació recopilada sobre aquesta ermita de la Mare de Déu de la Balma 9.

Les víctimes notaven la intrusió de dimonis o d’esperits que podia haver-la facilitat una altra persona o forces sobrenaturals. D’aquesta manera queda referit en els relats del passat segle XX sobre els anomenats Endimoniats de la Balma d’Àlvar Monferrer i Monfort 10.

La solució era trobar espais sagrats (santuaris, ermites, monestirs) on capellans o altres personatges de l’indret feien exorcismes. Sempre eren homes, però al Santuari de la Balma en tenien cura les dones, les caspolines, que venien de Casp o d’altres llocs d’Aragó.

Susanna Anglès 11, explica que en el llibre d’Àlvar Monferrer hi ha un desglossament entre Sorita i el santuari de La Balma. Es presenta a Sorita com a poble i com viuen els seus habitants la religió i la devoció a la Mare de Déu de La Balma. Explica, clar, la llegenda de la trobada de la imatge, el santuari, la seva creu coberta, com són les festes de la Mare de Deu de la Balma i els romiatges. Seguidament, entra dins els tema dels endimoniats de La Balma, presentant els testimonis històrics i literaris i tracta de resoldre els exorcismes de la Balma descrivint els vint-i-set casos de possessió diabòlica i els exorcismes on la histèria, la depressió i la esquizofrènia són els tres síndromes més destacats perquè, efectivament, eren els que més es donaven. Segueix amb els rituals per tal de portar a terme els exorcismes i, finalment, analitza la discriminació del gènere i la condició de la dona, les possessions diabòliques com a fenomen universal i l’exorcisme com a teràpia...

7

Alardo Prats: Tres dias con los endemoniados. Editorial Alta Fulla.

Perdiguero, Enrique: Aproximación al pluralismo médico en la España de finales del siglo XIX i principio del siglo XX: el uso de elementos mágicos. Medicina & Historia nº 4 – 2005.

9 Prats Beltran, Alardo: Tres dias con los endemoniados. La España desconocida y tenebrosa.

Barcelona, Alta Fulla, 1999.

10 Monferrer, Àlvar: Els endimoniats de la Balma. València, Generalitat Valenciana, 1997 (Crítica del llibre a càrrec de la periodista Susanna Anglès).

11 Susanna Anglès, escriptora, periodista i crítica literària, fincada a Mas de les Matas.

8

42 MARE DE DÉU DE LES SALINES i EL SETÈ CAMIÓ (Maçanet de Cabrenys. Alt Empordà) Sortint de Figueres per la N-II en direcció a Els Límits i a uns 10 km. s’agafa el trencall de l’esquerra que mena al poble de Maçanet de Cabrenys, passant per Biure i Darnius.

Del carrer de Sant Sebastià de Maçanet surt el vial (hi ha un indicador) per anar al santuari.

Passada la casa de l’antic guarda de bosc, anomenada La Forestal (on hi ha la font de les Salines), apareix a mà dreta la pista que deixem i que va al castell de Cabrera i a La Vajol.

A uns 700 m. més enllà i a mà esquerra, en un petit revolt, es troba la Santa Cova. Un xic després s’arriba al santuari de la Mare de Déu de les Salines.

En el lloc on es situa la Santa Cova, un toro de banyes fines del Mas Roure, trobà una imatge de la Mare de Déu.

Aleshores es va agenollar davant d’ella fent uns grans bramuls per cridar l’atenció del pastor.

El primer document que descriu el Santuari és de l’any 1271, quan en Mascarós d’Ortal, de Llers, propietari d’aquesta vall fa edificar una capella en honor a la Mare de Déu, que fou acabada al 1275 i va donar-li terres de cultiu i de pasturatge. Al 1907 es va restaurar l’església i l’hostatgeria. Durant els avalots del 1936 i la diàspora del 1939 es feren malmeses. En les dècades del

43 40, 70 i als voltants del 1985 s’iniciaren noves restauracions de la capella i es construí la sagristia.

El nom de Les Salines ve de les saleres que hi havia davant de la capella, de quan els pastors abocaven la sal pels bestiar.

Al 1593 un bandoler francès, en Mandra, va assassinar a l’ermità Pere Sunyer i féu grans destrosses a la capella.

Es conta que un dia un ós se’n va endur una bonica noia que pasturava el ramat dels seus pares en una d’aquelles valls properes al santuari. L’animalot, mig home mig diable, la va retenir en una cova amb intencions poc honestes. La xicota va rebutjà des d’un principi, invocant constantment a la Mare de Déu de les Salines i al novè dia del captivi la Mare de Déu la va alliberar retornant-la als seus pares. Quan l’ós, mig home mig diable, va veure que la bonica noia s’havia escapolit, es va enfurismar i els udols s’escamparen pels mig d’aquelles muntanyes i valls.

Assossegat, en part, s’enfilà a una branca d’un surer per guaitar si veia a la seva desitjada noia. L’arbre es trobava prop d’una cinglera i el pare de la pastoreta, que havia sortit a caçar-lo, el va veure distret allà dalt, moment que va aprofitar per començar a tallar la soca i, aleshores, el pes de l’ós va fer vinclar el surer fins abatre’l del tot, caient per la cinglera el temible animal.

Aquest fet ha motivat que en alguns pobles de l’entorn (Arles, Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló, etc.) es celebrés la Festa de l’ós, barreja de sexualitat, ritus de la fecunditat i demostració viril, que ha encarnat des de sempre la figura de l’ós.

El temple és situat en una vall on neix la riera que dóna les seves aigües al riu Tec, al Vallespir. És un edifici d’una sola nau de coberta en volta apuntada i arc presbiterial i absis semicircular, cobert d’un quart de volta a ponent. La teulada de la nau es de dues vessants. La portada és oberta a migjorn, aixecant-se l’espadanya per una sola campana en el mur de llevant. Datat en el segle XVIII. Abans en els aplecs que s’hi feien es ballava l’anomenat ball dels confits i un ballet tradicional en el Rosselló.

44 La imatge primitiva de la Mare de Déu trobada en la cova era feta de pedra calcària, però també fou malmesa pel bandoler francès, ja esmentat, quan va saquejar el temple on l’havien col·locat. S’hi va posà una d’alabastre fins que en el segle XIX fou substituïda per una altra de fusta policromada i vestida, que es va salvar dels aldarulls del 1936 gràcies a que dos feligresos de Maçanet l’amagaren a una cova de l’altra banda de la ratlla, recuperant-se posteriorment. Al santuari també s’hi troben les imatges de Sant Isidre i de Santa Francesca Romana. * * * Abans d’enfilar l’últim tram per arribar al Santuari, he deixat a mà dreta la pista que passant pels derruït Castell de Cabrera mena a la carretera de La Vajol al Coll de Manrella.

Coll de la Manrella

La Vajol

És precisament en aquest indret, quan en la diàspora republicana del 1938 va tenir lloc un episodi de la Guerra Civil conegut com el Setè camió.

Entre els altres pobles que foren protagonistes de la diàspora republicana es troba La Vajol amb una destacada singularitat: segons expliquen els pocs vells del poble, que encara sobreviuen als fets d’aquells darrers dies del febrer 1939 de la República, el 7è. camió portava lingots d'or cap a l'exili i va desaparèixer misteriosament enmig de les muntanyes de La Vajol i Les Illes.

A mitjans del 1937, en plena guerra civil, els habitants del municipi de La Vajol vivien de la migrada economia rural i de l’explotació de les mines de talc. La guerra els quedava lluny, aleshores. Els avions bombarders sempre passaven de llarg a la recerca de zones més poblades per buidar la seva càrrega mortífera. Faltaven encara divuit mesos perquè tot l’Empordà esdevingués una marea humana d’exiliats que fugien cap a França.

Les muntanyes estaven plenes de l’anomenat sabonet, material suau al tacte, semitransparent que s’esmicola fàcilment amb l’ungla. Aquest material convertit en pols, s’utilitzava principalment per a productes de cosmètica i farmàcia. L’extracció de talc s’havia estès per tota la zona des de principis del segle XX, arribant als pobles veïns, com Darnius i Maçanet de Cabrenys.

45 La mina de la família Canta de la Vajol, fou l’escollida per transformar la seva activitat minera en el dipòsit més important de Catalunya per a guardar el tresor de la República.

Va ser el mateix Juan Negrín, primer ministre del govern d’Azaña, qui va decidir l’emplaçament del lloc com a contenidor de tot el material incautat per les Juntes Nacionals de Protecció del Patrimoni Artístic i el lingots d’or i argent del Banc d’Espanya que serien evacuats cap a la frontera.

La guerra encara no estava perduda però s’havien de preveure totes les possibilitats. Tenir la caixa de cabdals a prop de la frontera i, en aquell punt del conflicte bèl·lic, ja era una prioritat del govern d’en Negrín. A finals del 1937 el govern de la República confisca la mina de la Vajol als seus propietaris, els germans Giralt Canta.

Es construeix sobre la mina un edifici de tres plantes camuflat amb xarxes que s’agafaven en uns ganxos de la paret fins les branques dels arbres, quedant totalment tapat i dissimulat per la vegetació. També tenia generador de corrent, dos muntacàrregues que baixaven fins a les galeries i s’hi construeix una gran cambra cuirassada que s’endinsa sota terra protegida per grans bigues de ciment.

La mina estava sota la responsabilitat directe del Ministre d’Economia i Hisenda, Méndez Aspe, vigilant absolut d’aquell indret i del que s'hi guardaria.

Durant un any i mig camions del Banc d’Espanya i de la salvaguarda del Patrimoni Artístic procedents del Museu del Prado, van viatjar ininterrompudament a La Vajol per omplir la cambra cuirassada de lingots d’or i argent, joies de col·leccions particulars i objectes religiosos de gran valor, a més de les pinacoteques més importants. Era el que és coneixia com el Tresor de la República.

A finals del 1938 veient ja per on es decantava el conflicte bèl·lic i després de la davallada de la batalla de l’Ebre, la mina de la Vajol va augmentar encara més el seu protagonisme. La seva situació geogràfica tan propera a la frontera amb França, la feia idònia per evacuar fàcilment el seu contingut a l’estranger.

46 Pel gener del 1939, amb l’exèrcit de Franco a les portes de Barcelona, Azaña i Negrín s’instal·laren a Can Barris de la Vajol; el ministre d’Hisenda, Méndez Aspe, vivia en el mateix edifici de la mina; el general Rojo de l’exèrcit republicà a Can Parellada; i els Presidents Companys i Aguirre a Can Perxers d’Agullana.

Fins i tot els quadres del Museu del Prado, evacuats des del principi de la guerra a causa dels bombardejos sobre Madrid, i de camí cap a Ginebra on quedarien custodiats en la seu de la Societat de Nacions, feien parada al castell de Sant Ferran de Figueres, al castell de Peralada i a la mateixa mina.

Tot el poder polític militar, patrimonial i econòmic es va concentrar al seu voltant. Per uns dies, La Vajol va esdevenir la capital del govern republicà.

Amb tot, la guerra estava perduda per la República però encara es podia salvar el seu tresor valorat en cinc-cents milions de pessetes d’aquella època i que podia servir per sufragar les despeses d’un exili que ja es veia inevitable.

El 4 de febrer de 1939 s’ordena evacuar tot el contingut de la mina de la Vajol. Les ordres són directes i precises del mateix Negrín: …aquesta mateixa nit la mina ha de quedar buida. Tots els lingots d’or i plata, així com els objectes de valor, es van carregà en camions per passar la frontera. A França es distribuí i classificà la mercaderia per a portar-la al vaixell Vita, que esperava ancorat en aigües franceses a punt per sortir rumb a Mèxic…

Els quadres del Prado també s’evacuaren i juntament amb els que arribaren dels dipòsits de Peralada i Figueres, es traslladaren al Castell d’Aubry, a Ceret. Tots els camions sortiran de nit, amb els fars apagats per evitar els avions bombarders. Negrín ja havia pactat amb les autoritats franceses el pas dels camions pel Pertús, amb “franquícia”, sense revisar el contingut.

Però aquells camions havien de travessar aquella onada d’exiliats que fugien pel mateix pas. La nit del 4 al 5 de febrer del 1939 ningú dorm a la Vajol. És vigília d’un llarg exili. El President Azaña veu passar tots els camions per la finestra de la seva cambra de Can Barris. Ho explica així en les seves memòries:…en esa larga noche sin dormir, mi última noche en España, veo salir los camions que vacian la mina de Negrín…cada camión que veo pasar desde mi ventana és uno mas que salva nuestro Patrimonio, uno menos por evacuar…

47 Els habitants de la Vajol, també s’adonaren d’aquell canvi de ritme, quan durant tota aquella nit no deixaren de passar camions que venien de la mina i passaven de llarg pel poble.

L’endemà, a la sortida del sol, fou el darrer dia que veurien tocant terra catalana com a Presidents, Azaña, Companys i Aguirre... Passen a França des de La Vajol pel Colls de la Manrella i Lli. A la mateixa hora només set camions resten encara a Catalunya. La resta, seixanta i quatre, ja són a França amb la mercaderia. D’aquests set camions, sis avancen molt lentament enmig de la gentada que tapona el pas del Pertús fins a El Voló i el setè que venia de Peralada, veient la marxa lenta i els bombardejos permanents sobre la carretera de Figueres a França, es desvia per Biure, Darnius i La Vajol buscant els camins secundaris per arribar al Pertús.

Finalment, els sis camions que avançaven per la carretera principal, poden arribar a destí, mentre que el setè, conduït per l'oficial Alexandre Blasi, i responsable del darrer contingent d'evacuació, queda endarrerit per les bombes caigudes molt a prop del Coll de Panissars (Pertús).

Amb els vidres esmicolats el comboi del darrer camió gira cua cap a La Vajol. El camió carregat amb or, plata, tapissos i quadres del Prado s’amaga a la mina ja abandonada i espera.

Els dos següents dies, el 6 i el 7 de febrer, l’aviació feixista no va donar cap moment de respir a la zona. El dia 8 cau Figueres i Lister, en retirada, dinamita el pont d’Agullana, l’únic pas que quedava per carretera per aquell darrer camió que, amb tot el seu carregament, ha quedat atrapat en un cul de sac sense sortida.

48 El Tinent Blasi coneixia el territori pam a pam i sabia que la única via de sortida més propera per creuar la frontera des de la mina era el pas de muntanya dels Colls de La Manrella i de Lli. Aleshores, ho traslladen tot a les sàrries dels matxos d’abast d’en Manel Nou, veí del poble, i passen els Colls citats fins al primer control duaner francès de Les Illes, salvant així, en part, el darrer contingent del Patrimoni de la República.

Dic en part, perquè tant pel desordre de la gentada, com del poc control del moment amb els franquistes trepitjant els talons dels republicans, foren molts els habitants de la contrada que s’encarregaren d’alleugerar el pes dels matxos...

49 GANDESA, ELS TEMPLERS, AMÈRICA i COLOM. L'any 1153, Ramon Berenguer IV lliurà el castell de Gandesa a l'orde dels Templers, com a part integrant del terme de Miravet. Posteriorment, l'any 1192, se li atorgà carta de poblament.

Paral·lelament a la concessió de les cartes de poblament que els Templers donaren als nouvinguts, degué erigir-se el temple parroquial d’estil romànic en el lloc d’una antiga mesquita.

El primer document on es cita l’església romànica data del 1278, arran de la dècima papal recaptada pel rector: per la quantitat pagada indica que la parròquia de Gandesa gaudia de forts recursos econòmics. Aquest temple fou ampliat i modificat als segles XVII i XVIII. A principi del segle XIV, els territoris de Gandesa foren cedits a l'orde dels hospitalers, quan foren desvestits de les seves prerrogatives (1314) per la fallida dels Templers. Amb la nova organització territorial, tota la comarca era coneguda com la castellania d'Amposta, i Gandesa fou la seu del gran castellà.

L'any 1139, Gandesa va ser escenari del casament entre l'hereu de la corona d'Aragó, l'infant Jaume -fill de Jaume II- i la filla de Ferran V de Castella, Elionor. L'enllaç és conegut com la farsa de Gandesa, perquè el matrimoni mai no fou consumat, ja que l'Infant, un cop celebrada la cerimònia, marxà a correcuita de Gandesa perquè volia fer-se religiós.

Durant l'ultima guerra civil, a la Batalla de l'Ebre, la població fou l'objectiu dels republicans, que mai no arribaren a prendre-la, i s'enfortiren a les muntanyes de Pàndols i Cavalls, lloc on es van desenvolupar els més tràgics esdeveniments de la confrontació dels dos bàndols.

El patrimoni arquitectònic de Gandesa, vila que fou un nòdul de comunicació entre Catalunya, Aragó i València, conserva clars exponents de les èpoques i estils més representatives del país, com a fruit de la seva situació estratègica.

El centre del casc antic de Gandesa és la plaça de l’església.

L’església arxiprestal de l’Assumpció és d’una sola nau, probablement anava coberta amb volta de canó. L’absis, a llevant, és poligonal de set cares (tres d’elles mutilades al 1936). Ara bé, el que destaca és la Portalada principal.

Situada al nord de la planta del temple, s’emmarca en un cos quadrat que sobresurt del mur. A la part superior, hi ha una cornisa motllurada sostinguda per quinze permòdols esculturats amb carotes i figures diverses.

50 El repertori ornamental de les arcuacions ĂŠs de dents de serra, trenat de tiges, doble ziga-zaga, puntes de diamant, palmetes, arquets apuntats, motllura estriada, anellats...

51

El fris es combina amb els capitells en una decoració de temàtica bíblica, d’entrellaçats, de tiges, d’imatges exòtiques de fulles estrellades i allargassades, d’una cara grotesca, personatges diversos (un porta un llibre, dos aguanten aus sobre el cap i tres estan coronats), apareixen acròbates i contorsionistes, figures dins d’arcuacions, trenat, aus en relleu molt pla sobre

52 tiges acabades en caps d’animal, dues cares de bufó, quatre figures sota arcuacions i ocells dins d’uns cercles.

Amb un capitell apareixen un personatge coronat amb una palma, un ocell i un cap envoltat de plantes, a més, d’estels i fulles lanceolades. El sòcol motllurat i ressaltat, continua pel parament del mur.

Però, aquests relleus historiats en els frisos i capitells que es poden observar en la portalada de l’església de l’Assumpció de Gandesa, posa de manifest que si de una part és notori el treball de l’Escola de Lleida, per una altra banda, s’allunyen les representacions dels models més clàssics d’aquesta Escola. A què és degut?...

Aleshores, em vaig endinsà a la recerca de certa hipòtesis a l’entorn dels Templers, vertaders arquitectes d’aquesta i altres construccions de l’època i, sobretot, en el testimoni on em conduïa a conèixer el perquè d’unes imatges esculpides en aquest temple alienes a la nostra cultura. * * * Els Templers no s’instal·laren a Jerusalem per vetllar les rutes de pelegrinatge cristianes, doncs s’ha comprovat que ja hi eren des de molt abans de la seva oficial fundació com a defensors de la fe cristiana.

Els Templers varen ser l’eix de l’expansió del Cister amb Bernat de Claravall com a cap d’aquesta Orde Monàstica. Van erigir més de mil temples i, a Catalunya; destaca Gandesa, com a temple, i Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges com a monestirs.

A mitjan segle XII, després de quatre segles de domini, els àrabs comencen a perdre els territoris catalans de la dreta de l’Ebre i els cristians n’esdevenen els amos. El dia de cap d’any de 1148, Turtuxa (actual Tortosa) capitula i Miravet caurà el 1153.

El comte de Barcelona dóna el Castell de Miravet (el domini del qual comprèn bona part de la Terra Alta, excepte Horta, Arnes i Bot, que no seran reconquerits fins més endavant) i terrenys de Mequinensa, Flix, Ascó, Garcia, Móra i Tivissa als Templers, el 24 d’agost d’aquell mateix any 1153.

El 1134 Ramón Berenguer IV havia atorgat a l’Orde del Temple el privilegi i domini de totes les futures conquestes, a més de les rendes i els censos derivats de les terres.

Els nous senyors permeten que la població morisca es quedi on era, però atorguen terres i privilegis a famílies provinents del Pirineu disposades a començar-hi una nova vida. El reclam fou que podran deixar de ser serfs i esdevenir homes lliures i propietaris.

Costa imaginar qui podria rebutjar una oferta com aquesta. Gent de la Noguera poblarà Gandesa, Batea, Corbera, el Pinell de Brai, Bot i Vilalba dels

53 Arcs. Del Pallars vindran els pobladors d’Horta de Sant Joan, Arnes, Prat, la Pobla de Massaluca, Caseres i la Fatarella.

El poblament d’efectius de cristians comença el 1185 amb les cartes de poblament. En elles el mestre del Temple, Ponç de Rigalt, en dóna la propietat a 5 homes: Miró de Croàcia, Bonet d’Artesa, Bernat Rafard, Joan Llong i Miró Torbau (curiosament, cap d’aquests cognoms ha sobreviscut). Ells seran els encarregats de poblar tot el territori.

A cada nou habitant de Gandesa se li concedeix una finca de fins a 24 cafissades (essent la mida d’una cafissada semblant a la d’una hectàrea). La terra ha de poder produir un mínim de 24 cafissos (un cafís són 168 quilos) de gra –la meitat blat i la meitat ordi-. La 12ª part de la collita s’haurà de pagar com a cens a l’Orde del Temple.

Els senyors del Temple es reserven el dret de cridar a les armes a tots els homes d’entre 16 i 60 anys a la guerra contra els sarraïns (i un cop eliminat aquest perill, contra altres enemics). Existeixen dos tipus de reclutament: la cavalcada, que dura un dia, i a la qual els homes s’hi han de presentar immediatament, ja armats i vestits. I l’host, que pot durar setmanes o mesos i s’organitza com un exèrcit regular.

Així doncs, els nous pobladors queden a càrrec de defensar unes fronteres que ells mateixos contribuiran a eixamplar. Alguns sarraïns que es neguen a sotmetre’s es refugien als Ports, des d’on organitzaran ràtzies amb més o menys encert.

La carta també esmenta drets de caça i drets sobre garrigues i aigües corrents i discorrents. Avui només el riu Canaletes passa pel terme de Gandesa (concretament per la Fontcalda) però fa anys plovia més i l’aigua corria de forma continua i discontinua pels nombrosos barrancs ara secs. Arriba a haverhi 48 fonts documentades al terme, gairebé totes desaparegudes avui.

La carta també esmenta les fires i els mercats tot i que Gandesa no rebrà permís fins el 1235 per posar mercat (els dimarts). Fins llavors, els marxants -bàsicament jueus- van a vendre pels masos i a la plaça. I paguen el corresponent impost al Temple.

Les quintes es paguen per la venda de propietats (pugen una cinquena part del valor). I cal avisar de la venda i esperar 10 dies, temps durant el qual els senyors poden decidir adquirir ells la propietat pel mateix preu (els Templers van amassar una gran fortuna i això va ser la seva perdició: és el destí de moltes fortunes).

Amb aquest context, Gandesa, situada en plena terra dels Templers, hi fou bastida l’església de l’Assumpció, romànica original, que conserva imatges que expliquen algunes de les claus mistèriques dels Templers, que desafien conceptes històrics des de temps.

No es coneixen notícies documentals directes que ajudin a desvetllar els processos constructius de la parroquial de Gandesa o a fixar la cronologia.

54 Quant a la documentació indirecta, tot i que la presència dels Templers consta a la vila des del 1153, amb la seva inclusió del castell de Miravet, els Pobres Cavallers de Crist encara hi concedien una carta de franqueses el 1194.

Això implica una evident manca de població, que no permet suposar que hi haguessin rendes i donacions a la fi del segle XII per costejar un edifici de les característiques que aparentment tenia aquesta església, d’una sola nau, però de dimensions considerables i decoració escultòrica en totes les obertures.

La pagaren els templers... Amb quins diners?... Aquí, neix la possibilitat de rebre la plata d’Amèrica a través de les naus que arribaven al Port de la Rochelle i, seguir per terra, a Catalunya i altres Comandes.

El primer document escric de l’església de Gandesa data del 1278, arran de la dècima papal recaptada pel rector: la quantitat pagada indica que, alhora, la parròquia gaudia de forts recursos econòmics en aquells anys, és a dir, una data més que la construcció era pagada pels Templers.

Juntament amb el finestral nord i l’exterior de l’absis —mutilat el 1936— l’element primordial que sobreviu de l’edifici primitiu és la magnífica portada, oberta al mur septentrional del temple original, que fou canviat d’orientació després de la reconstrucció dels segles XVII i XVIII. Aquesta portada presenta una obertura d’arc de mig punt dins d’un bloc d’arcuacions recolzades sobre tres parelles de columnes, ornamentades. En aquesta façana, també es conserva una finestra paredada de doble esqueixada entre arcuacions sobre petites columnes.

L’estil de la portada permet situar el conjunt dins de l’arquitectura catalana del segle XIII, vinculats als tallers de l’Escola de Lleida, així com també es vincula a imatges de les cultures d’Amèrica.

La portada de Gandesa presenta una notable decoració esculpida.

En la decoració dels

55 capitells, i la seva continuació amb els frisos, és fàcil adonar-se que hi són representades figures de l’època en que es va bastir el temple cristià.

A més. prestant-hi atenció es distingeix la presència, per exemple, d’unes panotxes de blat de moro, altres elements figuratius, fulles estrellades i allargassades, formant una voluta i una gran boca en una cara grotesca.

En una altra banda, es veu la Lluna i el Sol, que simbolitzen Orient i Occident flotant damunt d’uns cactus cereus d’origen americà, de l'est d'Amèrica del Sud. Si es para atenció a una part del fris de ponent, s’observa una dona amb un vestit ritual, és a dir, una sacerdotessa maia?. Més al frontis, hi ha la representació de la creació de l’home i la dona, amb una imatge de dona embarassada i un colom, és a dir, que els Templers no s’apartaren de la cultura cristiana tant impregnada en l’art romànic.

Seguint aquesta mateixa directriu religiosa, no passa desapercebut la imatge de Salomó amb el seu ceptre i el falcó. Naturalment, tampoc podia faltar la figura del rei Balduí de Jerusalem amb la creu del Temple. En aquests frisos

56 de Gandesa és notori trobar junt a la lletra α (alfa) i la Ԓ (tau) hebrea i, al costat, un súmmum sacerdot (jueu?).

A la imposta de la dreta que sosté l’arc d’entrada es distingeixen sis personatges:

- el que ocupa l’angle, porta un llibre, - a cada banda d’aquest, n’hi ha dos que mantenen aus sobre el cap, - en la cara frontal, apareixen tres personatges coronats.

A la imposta de l’esquerra, apareixen acròbates i contorsionistes, figures dins d’arcuacions, trenat, aus en relleu sobre tiges. En el capitell de l’angle apareixen tija acabades en caps d’animal.

En el fris de l’esquerra s’aprecien dues figures amb cara de bufó d’estranyes proporcions, sobre fulles lanceolades. A més, quatre figures dins d’arcuacions i uns medallons entrellaçats de tiges on hi són representats ocells.

En el capitell de l’altre angle apareix un personatge coronat amb una palma i una au i un cap envoltat de vegetació. Segueixen flors de 5, 6 i 7 puntes i fulles lanceolades.

57

Però, hi ha que tenir en compte que l’existència dels relleus historiats en frisos i capitells descrits, allunya a l’església de Gandesa dels models més clàssics de l’anomenada Escola de Lleida, i, per tant, no s’han extret de models autòctons. Qui van esculpir aquestes pedres foren artesans de Lleida, sens dubte, però que reberen les instruccions del Mestre de l’Orde a Provença provingut d’Amèrica del Sud. Els secrets que el Temple havia reunit no acostumaven a guardar-lo en el mateix lloc per evitar que fossin descoberts. Amb aquesta intenció, escolliren, entre altres llocs puntuals dels seus territoris, l’església de l’Assumpció de Gandesa: resultava trobar-se en l’altre extrem geogràfic d’on es desenvolupava la seva tasca de defensors -fins a cert punt- de la fe cristiana.

Considerant, que varen ser les naus de Colom qui al 1492, portaren el blat de moro a Europa (entre altres importacions) és molt demostratiu aquest exemple de Gandesa i, probablement, també, Escòcia, on es descobrí, a la capella de Rosslyn, una panotxa de blat de moro esculpida.

Tenint en compte que Amèrica no es va descobrir fins a 1492, ¿com és possible que aparegui aquí aquesta figura tants anys abans? Podria ser que fos afegida després, però també hi ha una llegenda historiada que diu que el cavaller Sant Clair va viatjar a Canadà a 1398...

Però, també és molt probable, que Cristòfol Colom utilitzés les cartes nàutiques que li proporcionaren, a través de tercers, els guardians o hereus

58 dels tresors dels Cavallers del Temple, com a complement a l’aportació econòmica que va rebre dels banquers de la desfeta Orde del Temple.

Immediatament, sorgeix la falta de coordinació de dates. Cal tenir en consideració, que si bé la desfeta del Temple s’inicià al 1312, la persecució dels seus membres i la requisa dels seus temples, castells, terres, etc. etc., no inclou les extraordinàries sumes de diners que es guardaven en els seus Bancs, com per exemple la Taula de canvi de Barcelona...

El Banc de Barcelona va ser especialment notable pels importants esdeveniments i institucions amb les que va estar connectat. Fou el Banc de Barcelona, el que va proveir de fons el segon viatge de Colom, així com mantenia i desemborsava les finances dels Cavallers Templers, després de la seva desfeta del 1312 i, entre altres ordres de cavalleria, les finances dels Hospitalers, dels Cavallers de l'Ordre de Malta i de Montesa.

En el descobriment d'Amèrica es troba l’aportació dels bancs que es fonamentaven gràcies el capital rebut dels templers, allunyat de la rapinya dels Reis i de l’Església. Aquell capital dipositat pels Cavallers del Temple, esborrats de la societat, va ser la principal font financera dels regnes europeus, fins i tot, anys després d’haver desaparegut oficialment el Cavallers Pobres de Crist.

Cristòfol Colom va intentar, en quatre entrevistes, que els Reis Catòlics s’interessessin pel seu projecte. No fou fins el 2 de gener de 1492, quan els monarques finalment donessin la seva aprovació al projecte atlàntic de Cristòfor Colom i començar les negociacions i els preparatius per a la realització del viatge a les Índies.

Es va concretar, el 17 d’abril del 1492, amb les Capitulacions de Santa Fe, un document molt favorable als interessos de Colom, tant en termes econòmics com en privilegis i honors. És lògic que Colom demanés el màxim de beneficis per la realització de la seva empresa, però resulta sorprenent que els Reis hi accedissin amb tanta generositat.

No és comprensible que després de 7 anys de posposar i rebutjar l’empresa colombina els monarques es mostressin de cop i volta tant generosos amb el navegant. En part, ho justifiquen apel·lant a la generositat d’Isabel i el pragmatisme de Ferran, però no té sentit. Si fos així, per què no van aprovar el projecte des d’un primer moment?... No és comprensible el fet que, després de 7 anys de desconfiança, els monarques es convertissin en uns convençuts de l’empresa colombina i accedissin a les seves pretensions amb aquesta generositat, un dia per l’altre...

Tanmateix, un cop van veure la transcendència real que suposava el descobriment colombí per a la monarquia, aquests van començar a ignorar sistemàticament bona part de les concessions inicials, i gradualment van anar retallant (aquest verb no l’han oblidat mai els governants) les demandes de l’almirall i els seus descendents. Així, succeeix, que després de múltiples plets judicials, els hereus de Colom van renunciar, el 1556, a moltes de les concessions de les Capitulacions, quan aquestes ja eren paper mullat.

59 Ara bé, quina era la base geogràfica de la insistència de fer el viatge cap a ponent d’en Cristòfol Colom?

Segons els testimonis existents, el jove Colom no només va viatjar per tota la Mediterrània, sinó que va anar més enllà de l’estret de Gibraltar, arribant a les illes britàniques i a la remota illa de Thule (Islàndia). Igualment, en el vessant sud de l’Atlàntic, hauria arribat fins a les Açores, Madeira, Porto Novo, Cap Verd i el Golf de Guinea. Tot això, segons la biografia oficial, seguint les rutes i factories genoveses, de gran tradició marinera, que configuraven una sòlida xarxa financera i comercial que s’estenia des del Mar Negre fins als ports de la Mar del Nord.

Colom, en una carta de 1495, dirigida als Reis Catòlics, reconeix que va ser corsari. A partir de les dades biogràfiques que exposen el seu fill Hernando i el monjo De Las Casas, podem deduir que Colom va practicar l’activitat corsària en una data no determinada (entre 1472 i 1476 o potser abans?) al servei de Renat d’Anjou.

L’agost de 1476, quan Colom navegava a les ordres del corsari Casanova Colom el jove, protegint un comboi mercant genovès que realitzava la ruta entre Gènova i Flandès, el seu vaixell va ser atacat, incendiat i enfonsat per una esquadra francesa a un través del Cap de Sant Vicenç. Colom hauria estat a punt de morir en l’incident, però va ser capaç d’arribar nedant, o agafat a alguna resta de fusta, fins a la costa portuguesa de l’Agarba, a unes dues llegües de distància d’on s’havia produït l’atac. Recuperat de les ferides resultants del combat i el naufragi, Colom emprendria el viatge cap a Lisboa.

La principal font per a documentar aquest episodi la trobem en la narració del pare Bartolomé de las Casas a la seva Historia de las Indias: El Cristóbal Colon era muy gran nadador y pudo haber un remo que a ratos le sostenía mientras descansaba, y así anduvo hasta llegar a tierra, que estaría a poco más de dos leguas… Así que llegado Cristóbal Colon a tierra, a algún lugar cercano de allí, y cobrando algunas fuerzas del tullimiento de las pernas de la mucha humedad del agua y de los trabajos que había pasado, y curado también por ventura de algunas heridas que en la batalla había recibido, fuese a Lisboa que no estaba lejos.

Cristòfor Colom va arribar a Portugal el 1476 després del incident marítim del cap de Sant Vicenç. Aquí és on realment comença la història coneguda del descobridor d’Amèrica, més enllà de les incògnites que ens amaga el seu passat i que ell va ocultar envoltant la seva figura de misteri.

Igualment, aquest període tampoc està mancat d’incògnites per resoldre: Colom va relacionar-se estretament amb el rei Joan II de Portugal, va navegar per les costes africanes, va arribar a Islàndia, i alguns autors asseguren que va pre-descobrir Amèrica: no hi ha pas massa confirmació històrica creïble.

Si, que està confirmat, que instal·lat a Portugal, Colom va viure durant nou anys en aquest país i en aquest temps va navegar amb diferents armadors per multitud de països, fonamentalment amb naus genoveses. No coneixem amb certesa les causes que van impulsar el navegant a quedar-se en terres

60 portugueses, però aquesta estança va resultar fonamental per a la seva formació i per a la forja de les idees que l’impulsarien a intentar la quimera del viatge cap a les Índies a través de l’Oceà Atlàntic.

Des de Lisboa, Colom va treballar al servei dels mercaders genovesos i, així, Colom va poder navegar per les costes occidentals d’Àfrica en un moment en el qual els portuguesos estaven a punt de fer el salt cap a l’Índic en la seva recerca de la ruta de les espècies. Igualment, el 1482, participant en l’expedició de Diego Câo, va navegar pel Golf de Guinea i va arribar fins a la fortalesa de San Jorge da Mina, un dels principals punts del comerç d’or africà.

Durant aquests viatges, realitzats en plena efervescència de la navegació i les exploracions mediterrànies i atlàntiques, el navegant va conèixer a Bartolomeu Perestrello, capità i governador de l’illa portuguesa de Porto Santo. Com a conseqüència de la seva relació amb aquest marino, Colom va casar-se amb Felipa Monis de Perestrello, la seva filla, el 1481, quan el governador ja havia mort. Felipa era una dama portuguesa amb un llinatge nobiliari i les dades ens indiquen que va tractar-se d’un casament de conveniència. Poca cosa més sabem sobre la seva relació, exceptuant que el matrimoni va tenir un fill, Diego, nascut a Porto Santo.

El matrimoni va viure entre Porto Santo i Madeira, fet que va permetre a Colom l’accés a la documentació del seu sogre: mapes, relacions de navegants, cartes, relats i restes de canyes i fustes desconegudes a l’Europa medieval que havien recollit en les proximitats de Porto Santo i les Açores, arribades gràcies als corrents marítims. Això explica que Colom abandonés Lisboa per passar a Porto Santo, on hauria realitzat el pre-descobriment d’Amèrica i elaborat el seu projecte.

En aquest sentit, Hernando Colom va escriure que el seu pare li havia explicat com fins a les Açores havien arribat dos hombres de rasgos muy distintos a los cristianos, probablement indis americans que des de l’Amazones haurien navegat sense rumb per l’oceà fins arribar a terres portugueses. Això hauria succeït cap a 1482-83.

També hi ha alguns autors que donen per fet que en aquells anys Colom va trobar-se amb un nàufrag castellà o portuguès, el qual és identificat com a Alonso Sánchez Silva, segons el relat de l’inca Garcilaso, que hauria estat arrossegat pels corrents marítims fins a l’altre extrem de l’Atlàntic, predescobrint Amèrica, i que hauria explicat a Colom el seu secret abans de morir.

Això hauria succeït cap a 1477-78. En el relat de Bartolomé De las Casas també consta aquest episodi.

Un altre dels tresors indispensables per al descobriment d’Amèrica i que Colom hauria adquirit en aquest període seria un mapa del geògraf i astrònom florentí Paolo del Pozzo Toscanelli. Sembla ser que Toscanelli hauria enviat al rei Enric V de Portugal, anomenat El Navegant, un informe que afirmava l’existència d’un camí cap a Catay (Xina) si es navegava cap a ponent. En aquest mateix camí es trobarien també la mítica illa Antilla i Cipango (Japó). Colom s’hauria fet amb aquest mapa ja fos mitjançant el propi

61 Toscanelli o gràcies a que els mercaders florentins Bartolomeo Marchionni i Lorenzo Berardi van aconseguir fer-se amb una còpia del document a Lisboa.

La carta nàutica de Toscanelli, basada en les teories del geògraf alexandrí Ptolomeu va permetre a Colom arribar fins al continent americà gràcies a alguns errors que s’incloïen: Toscanelli calculava que la circumferència de la línea equatorial tenia una longitud de 30.000 quilòmetres, una quarta part inferior a la real (40.000 qiolòmetres). Gràcies a aquesta errada de càlcul, Colom va poder topar-se amb Amèrica en comptes d’arribar a l’extrem oriental asiàtic com va pensar que havia fet fins a la seva mort.

En referència a la presència dels Templers al continent americà abans de l’arribada oficial de Cristòfol Colom, s’explicava per les immenses riqueses dels templers especialment relatives a la possessió de plata, mineral que efectivament va presentar un notable esgotament com a conseqüència del tancament de les mines germàniques cap al segle XIII. També hi ha el testimoni de la Duquessa de Medina Sidonia, la Senyora Álvarez de Toledo, que afirma tenir als seus arxius la prova documental de l’explotació d’una mina al Brasil abans de Colom, segons ha declarat moltes vegades.

Probablement, el coneixement d’una ruta cap Amèrica, el Secretum Templi, la clau del poder dels templers, amb que va poder arribar a Colom a América gràcies als hereus catalans dels Templers i hauria obtingut, a més, les dades sobre aquesta ruta a través d’una informació jueva mallorquina, relacionada especialment amb Cresqués Abraham.

Per una altra part, la tradició posttemplera dels Colom de Barcelona bé comprovada pel fet de que familiars del propi

62 Colom eren membres destacats de les ordres hereus dels Templers: així trobem que Elionor Colom i Bertran era dona de Joan-Lluis de Gualbes, germà de Bartomeu-Cristòfor de Gualbes i Setantí, prior de Santa Anna de Barcelona el 1487 12 i vicari general de l’orde del Sant Sepulcre de Jerusalem el 1500. Un altre familiar i d’aquest i per tant relacionat amb Colom era Lluis de Gualbes, prior de Catalunya a l’Orde de Sant Joan.

Un altre aspecte és el símbol de la Creu dins la descoberta d’Amèrica: no pas la creu grega o la llatina, sinó la patada es present als propis vaixells d’en Colom i per suposat clarament a l’ús de la X grega al seu nom, Cristòfor.

12

La presència d’aquest Prior en la història de Cristòfol Colom ha sigut motiu perquè l’escriptora Maria Carme Roca l’incloïes en la seva novel·la L’enigma de Colom (Columna, 2014).

63 CADAQUÉS (La Ninola Valenta. L’Alt Empordà)

La població de Cadaqués, una de las localitats més emblemàtiques de la Costa Brava, és situa en plena península del Cap de Creus. Té un coster rocós, recorregut per tranquil·les platges i tancades cales, que li donen un gran atractiu. La vila històrica oberta a la esplèndida badia conjuga l’elegància mediterrània amb un profund sabor mariner.

Font d’inspiració de pintors durant moltes dècades, aquest nucli continua gaudint d’una intensa vida cultural: museus, galeries de art i la Casa Museu de Salvador Dalí.

Cadaqués pot ser el punt de partida ideal per conèixer part de l’Alt Empordà, amb les seves localitats històriques, insòlits espais naturals i abundants jaciments arqueològics.

El famós poble de pescadors amb 2000 i escaig habitants fixes, és considerat la joia de la Costa Brava nord. Durant els anys 50, el turisme es va establir aquí, com altres pobles de la costa catalana, però cap altre va rebre tants artistes famosos com aquest, el poble de Dalí. A més, Matisse, Picasso, Duchamps, Man Ray, Max Ernst, André Derain..., foren alguns dels primers que deixaren la seva petjada.

La badia de Cadaqués forma el port natural més gran de Catalunya on hi fondegen vaixells de totes les eslores... si bé, la manca d’una escullera, no permet el pas directa entre el vaixell i la terra ferma.

Per entre les blanques cases que escalonen la clàssica imatge del poble, treu el cap la no menys típica església parroquial, construïda en el segle XVII i amb un notable retaule barroc que, en les nits d’estiu, posa la nota de fons als acurats concerts que s’hi organitzen.

El clima suau s’agraeix en la temporada d’estiu, si bé a l’hivern el vent del nord, la tramuntana, dóna un ambient no massa agradable durant els dies que s’entaula.

Més al nord del Cap Norfeu, entre la Punta de Sa Figuera i la Punta Prima, prop de la Cova del Bou Marí, s’aixeca la Ninola Valenta.

Per a arribar-hi es segueix la carretera en direcció a Jóncols, que s’inicia a l’Hotel Rocamar de Cadaqués. Havent recorregut uns 2,5 km. i passat el Mas d’en Bartra, s’agafa el trencall de mà esquerra en direcció a una antiga

64 caserna militar, deixant a mà dreta el camí que mena a un antic abocador.

Després de la caserna es segueix fins els espadats, els més espectaculars de la costa, on la verticalitat és absoluta.

Arrecerada a la paret costera queda l’anomenada illa Mallorca, d’incerta etimologia, si bé, segurament té el seu origen al record de la participació de la gent de Cadaqués a la conquesta de les Balears en temps de Jaume I. Prop d’aquesta petita illa, emergeix el rocam monolític conegut per la Ninola Valenta, una etimologia fàl·lica d’origen grec, semblant a Cavall Bernat. En aquest mateix indret, sorprèn l’entrada, via marítima, a la cova del Bou Marí. La cavitat, amb basament d’esquistos i graves, s’endinsa una vintena de metres fins a una petita platja sorrenca, mancada de llum.

Aquesta Cova, d’aigües de color turquesa, recorda l’antiga existència de la foca Mediterrània, la Monachus monachus, coneguda pels pescadors del Cap de Creus i part de la Costa Vermella, com el bou marí. Es tractava d’una espècie de grans dimensions, d’uns dos metres i més de 200 quilos de pes, que s’alimentaven dels mateixos peixos que l’home pescava. Per aquest motiu se’ls perseguia i amb esquers de pops i calamars. A més, l’extinció dels pocs exemplars fou deguda al lent procés reproductiu de les femelles, que només parien una cria en anys alterns.

El darrer exemplar que es va veure en aquest coster, sembla ser que fou a prop de Banyuls, a les darreries del segle XIX. Actualment, hi ha el projecte d’establir algunes colònies de foca mediterrània en diferents indrets de la costa (Cap de Creus, per exemple), cerclant-les dins de petites cales, sense coves on amagar-se, i que es desenvolupin protegides de l’agressió humana.

65 LLAFRANC (Cap de Sant Sebastià. Baix Empordà) Emplaçada a la Serralada Litoral catalana, la muntanya de Sant Sebastià s’alça a la comarca del Baix Empordà. Sant Sebastià forma part del massís litoral de Begur, separat del massís d’Ardenya i de les Gavarres.

La orografia del cordó litoral de la Costa Brava està caracteritzada per l’entroncament directe de la serralada amb el mar, configurant una línia de costa molt articulada amb nombrosos entrants i sortints, dominada per una forta pressió dinàmica del mar. Aquest fenomen geològic dóna lloc a una costa característicament retallada, sent el tram de cala Pedrosa a Sant Sebastià un dels més abruptes de la Costa Brava al Baix Empordà.

A la muntanya de Sant Sebastià de la Guarda és documentat un assentament d’època ibèrica que tindria una activitat aproximada de mitjans del segle VI aC. fins arribar a un moment situat a finals del segle II aC. i principis de segle I aC. El poblat es troba emplaçat a 170 metres sobre el nivell del mar, de fàcil defensa natural, amb unes condicions excepcionals que permeten la vigilància i el control de bona part de la zona costanera i una important part del territori situat a la plana. La gent que va viure en aquest indret pertanyia a la tribu dels indigets que ocupava el territori situat entre les Alberes i la riera Tordera.

No va ser fins a l'any 1984 que es van iniciar les primeres intervencions arqueològiques tot just davant de l'Oratori de Sant Baldiri. L’any 1998 l’Ajuntament de Palafrugell i l’Institut del Patrimoni Cultural de la UdG van iniciar de nou la recerca arqueològica amb resultats molt positius. Així, en aquesta zona s’ha localitzat una filera de cases situades al costat nord-oest. Aquests edificis es combinen amb altres elements de l’activitat quotidiana del poblat com forns, llars, sitges per guardar cereal, etc. Actualment, la UdG porta a terme un estudi d’aquest assentament.

66 L’1 d’octubre de 1857 s’inaugurava el far de Sant Sebastià amb tota solemnitat. Abans de començar a funcionar s’havia donat a conèixer un Aviso a los navegants (7-7-1857) per tal que es pogués identificar. Aquestes eren les seves característiques del Libro de Faros año 1857: El aparato es giratorio de primer orden, cuya luz se eclipsa de minuto en minuto. Latitud 41º 53’30’’ N Longitud 9º 24’38’’ E. del Observatorio de Marina de San Fernando.

Alcance aproximado, 22 millas Elevación 167’13 m (599’9 pies) Era per tant el far de més abast de la costa catalana. La font de llum era una làmpada amb cinc metxes que utilitzava l’oli d’oliva com a combustible.

El sistema de rotació de les lents funcionava gràcies a un mecanisme de rellotgeria.

L’edifici s’estructura en diferents cossos d’una sola planta que creen un conjunt rectangular amb un espai central, en el qual hi ha la torre de senyals.

Aquesta estructura inicial aviat va ser reformada adaptant les instal·lacions a les necessitats del personal al servei del far i els equipaments s’actualitzarien en els aspectes tècnics (canvis en les làmpades, l’òptica, el sistema de rotació, el combustible utilitzat...). Les reformes més importants es varen portar a terme d’abril de 1963 a juliol de 1966: es va desmuntar l’antiga torre i es va construir l’actual, instal·lant una llanterna aeromarítim; mentre varen durar les obres un aparell universal emetia un senyal d’avís. L’11 de desembre de 1970 s’afegia un radiofar, el qual començava a llançar a l’aire les lletres SN en Codi Morse. El seu funcionament és continu, i facilita la situació als vaixells que naveguen fora de l’abast del far o en dies de poca visibilitat. Aquest radiofar forma triangle amb els de Maó i de Llobregat. Finalment el setembre del 2000 es van iniciar les proves amb l’equipament DGPS, el qual permet una localització exacta dels usuaris que disposen de l’adequat receptor.

Després dels canvis efectuats, les característiques actuals (2000) que identifiquen el far de Sant Sebastià són: Latitud 41º 53’ 70’’, longitud 3º 12’ 10’’ (d’acord amb el meridià de Greenwich).

Elevació 167’13 m. Altura sobre el terreny 12 m.

Torre blanca sobre edifici blanc amb teulat vermell.

Llum blanca, esclats de llum de 0’3”, ocultació de 4’7” i abast de 32 milles (aproximadament 50 km).

Lletres SN en Codi Morse.

Número Registre de fars i senyals de boira 31250 E0470.

Continua essent el far que té un pla focal més alt i el més potent de tot el litoral català. Hi ha hagut, però, un canvi important fruit de les modernitzacions tècniques i la progressiva automatització: s’ha anat reduint el personal. L’últim faroner de Sant Sebastià va marxar l’1 d’agost de 1999.

Actualment un mateix equip de tècnics en senyals marítims de l’Autoritat Portuària de Barcelona s’ocupa dels fars des de la frontera amb França fins a Tarragona. El funcionament dels fars és automàtic, i tots disposen de sistemes

67 de reserva; el control s’efectua, en temps real, des del port de Barcelona gràcies a un sistema de supervisió remota de senyals marítims.

En les dependències d’aquest far hi havia un llibre de visites on es podia escriure les personals impressions del visitant. En una de les seves pàgines s’havia pogut llegir, el següent comentari: La primera vegada que vaig venir aquí, ho vaig fer com a particular. La segona, vaig venir de catedràtic (el visitant havia sigut catedràtic de Dret mercantil de la Universitat de Barcelona i, després, de la Central). El tercer cop vinc de governador. Vindré la pròxima de ministre? Qui sap! Altres més bèsties que jo ho han estat.

Benito de Endara, Governador Civil de Gerona.

És obvi afegir, que la carrera política d’aquest simpàtic governador aviat es va acabar i, no passaren masses dies, quan el full on havia escrit el seu pensament, fou arrencat.

Un xic més amunt del Far es troba l’ermita de Sant Sebastià situada des d’on s’albira gran part de l’anomenada Costa Brava. Fou bastida en el segle XIV per un ermità, en Jaume Corbera, sobre els fonaments d’unes abandonades construccions medievals utilitzades com a guaita per la seva situació estratègica. A més de la seva activitat espiritual, pregant a Déu, a la Mare de Déu i als Sants mariners, l’ermità Corbera vigilava i informava del pas per la ratlla dels vaixells pirates, tant pagans com cristians, i, sobretot, quan la Mar s’esvalotava donava un avís a la gent del coster.

68 Dins de l’ermita es trobaven exvots d’un dramatisme pueril i crosses de coixos guarits. El fet que per aquí també va passar la guerra civil, hi va haver-hi una neteja total. Avui tant sols hi resten exvots de vaixells de diferents èpoques i ben conservats.

A prop de l’ermita hi ha una capella aïllada amb la imatge de Sant Baldiri, protegit per una reixa. Als seus peus hi ha una safata, fet d’obra. Qui encerta de fer-hi arribar una moneda, era auguri de bon any...

En èpoques reculades, les proteïnes no abundaven massa en el menjar de la gent, tant en el baix poble com en els cabdals. Aquesta alteració metabòlica comportava, entre altres afeccions, que fos freqüent la trencadura o hèrnia inguinal i d’ella no se’n lliuraven pas els mariners, en general, ni els pescadors, que per xorrar les arts ho tenien que fer amb l’esforç de la seva musculatura per quan no disposaven de les actuals maquinetes. Per evitar que l’hèrnia s’estrangulés es faixaven fins que aparegueren els braguers.

Contra la trencadura era invocat Sant Baldiri i s’hi havia algun pescador de les rodalies que es guaria per la seva intercessió, se l’hi oferia la faixa com exvot. D’aquí ve, que a aquest sant se’l coneix per Sant Baldiri de les faixes. Dels braguers no se’n parla pas, perquè era una peça d’ortopèdia massa cara i els homes amb trencadura (herniats) en tenien prou amb la faixa i Sant Baldiri.

Doncs bé, exactament sota el promontori on s’aixeca el Far de Sant Sebastià, sobresortint de la mar i un xic separat del roquer, es troba un altre dels Carall Bernat que esglaonen la nostra costa.

69 ALÓS D’ISIL (Pallars Sobirà)

El riu em serveix de guia i, per tant, no hi ha problema per arribar a Alós d’Isil a pocs quilòmetres més amunt d’Isil. Es tracta del darrer poble del Pallars Sobirà tocant a França.

Després d’Alós d’Isil la carretera es transforma en pista, passa per Montgarri i entra a la Vall d’Aran.

A l’entrada de la població apareix el pont romànic, d’un sol ull, sobre la Noguera Pallaresa.

La història d’Alós, des del segle XI, queda vinculada al monestir de Santa Maria de Gerri. El poble estava format per dos barris: el Sobirà, avui despoblat i en ruïnes, i el Jussà.

L’església parroquial de Sant Lliser, és citada per primera vegada el 1090, quan els comtes donen la Vila al monestir de Gerri amb delmes i oblacions. Es troba enlairada i situada a l’esquerra de la carretera, presentant pocs elements romànics, doncs l’actual edifici és de temps més proper.

Destaca la portada, a migjorn, del segle XII o principi del segle XIII, d’arc de mig punt i guardapols, tres arquivoltes, columnes amb capitells esculpits amb cares humanes i animals. Fou incorporada a una construcció preexistent. El temple és capçat a tramuntana.

A cada banda de l’arc de la portalada hi estan encastats un baix relleu. El de l’esquerra està ben conservat, essent representats un home i una dona que s’agafen del braç. L’home porta unes calces curtes. La dona està tota nua a excepció d’un capell. Els rostres són semblants. Els peus de l’home estan encarats i la dona presenta les cames cargolades amunt a banda i banda. Entre els apareix una creu llatina. Al costat de cada rostre es llegeix ARNAL (home) i RIKER (dona) si bé sembla trencat el pal de la R. A la dreta de la portalada hi ha l’altre relleu amb dues figures casi idèntiques i

70 mutilades les parts del sexe a principi del segle XX. Els caps són poc acurats, les mans es recolzen en la cintura, mentre que el de la dreta passa el braç per darrera de l’altre. Els rodegen, una roseta de sis pètals a cada angle inferior, un crismó amb les lletres XPTS i la A i la W i dos estels de cinc puntes de forma diferent, així com una flor de quatre pètals. A sota de la làpida hi ha dues mènsules en forma de cara, molt probablement, aprofitades.

Aquestes dues làpides, casi segur sepulcrals, es consideren una novetat del segle XII i es relacionen amb els enterraments de personatges importants. L’actual situació no és l’original, si bé per les referències de Ceferí Rocafort 13 en el 1900 ja es trobaven en l’actual emplaçament.

Hi ha diverses interpretacions d’aquestes figures de la darrera làpida descrita tenint en compte la nuesa dels personatges, el crismó, els estels i les rosetes de sis pètals relacionant aquests elements amb la puresa de l’anima, l’església de Crist, l’Univers... respectivament.

Ara bé, en el cas de la làpida de mà dreta en que els dos personatges són versemblants i formen parella, cal suposar que eren homes i per ser més notori el sexe masculí, varen ser mutilats (el sexe aparent de la dona escandalitza menys o suggereix i agrada més: veure el rostre i la vulva del permòdol de Salardú, fotografia adjunt).

Al ser parella de dos homes i fent-me ressò de la veu pública que atribueix aquest temple als Templers (com cita Ceferí Rocafort), no descarto que pogués ser una làpida d’un sebollament templari: aquells monjos guerrers anaven en parella, hi està representada la rosa templera, defensaven a l’Església de Crist (el crismó) i la nuesa en que foren representats significava la puresa que els caracteritzava.

13

Carreras i Candi, Fcesc. : Geografia General de Catalunya (Ceferí Rocafort).

71 Ha estat un vertader sacrilegi artístic aquest acte de vandalisme, perquè constituïen dos interessants exemples de l’art primitiu, doncs no és fàcil trobar motius reproduïts amb la forma tant càndida com foren concebuts.

Aquest vandalisme és pot atribuir a un personatge dirigent, doncs al restaurar el temple en el segle XVIII, s’abandonaren entremig del ompliment dels murs del campanar, dos fragments d’unes figures humanes. Una d’elles, representa un home amb la mà pròxima a l’exagerat penis. L’altra figura és la part inferior d’una dona que té la mà prop del sexe, però tapada per una faldilla.

Un cas semblant de sacrilegi artístic és el que presenten els baix relleus que també es troben encastats a la façana lateral de l’església de Sant Joan d’Isil, situats prop del ràfec. En aquest cas les quatre figures han estat mutilades de cintura per avall.

Casi tota la façana de Sant Lliser d’Alós ha estat arrebossada, a excepció de la part baixa, que permet veure els carreus ben tallats propers a la portada, a diferència de la pedra llosenca de la resta.

L’interior del temple és senzill, amb un altar presidit per la figura mitrada de Sant Lliser, i quatre altars laterals. A l’entrada apareixen dues piques d’oli compartimentades i la pica baptismal amb decoració geomètrica, cares humanes i animals.

Al cementiri dins del que era la sagrera a l’entorn del temple, hi ha una placa dedicada als maquis que perderen la vida en el seu fracassat intent d’envair Catalunya i alliberar-la de la dictadura franquista.

D’aquesta església procedeix el frontal d’altar, decorat amb estuc i pintura, que es conserva en el MNAC. La Mare de Déu i l’Infant es situen en el centre rodejats per la màndorla i quatre àngels en les carcanyoles. En cada un dels quatre registres laterals apareixen dos personatges separats per fines columnes. Tots ells porten nimbe, mantell i túnica, així com també un llibre, a excepció de les dues figures superiors i prop del compartiment central: són Sant Martí i el seu diaca Sant Briç.

La Mare de Déu, en aquest frontal, s’aparta de l’habitual hieratisme, sostenint a l’Infant amb les dues mans. Està asseguda damunt d’un arc 14. El Fill es troba assegut a la cama dreta de la Mare en posició ¾, beneeix amb la mà dreta i subjecte el llibre amb l’esquerra. Es calcula que pertany als finals dels segle XII i principi del segle XIII. 14

Aquest assentament de Maria no és freqüent i, en canvi, és sovint en les representacions de Crist.

72 Arran de solucionar el problema d’humitat que afectava el mur de ponent de l’església, propicià el descobriment d’una necròpolis. Sembla ser que era original de l’època romànica i utilitzada fins el segle XVIII. Després dels estudis i planimetria que s’hi van fer, es cobrí novament, a excepció de la primera tomba descoberta, excavada a la roca.

L’antiga església romànica de Santa Eulàlia, en ruïnes, es situa a uns 20 minuts de la població, seguint el camí que surt de la plaça davant de casa Sastre. Probablement, era la parròquia del barri d’Alós Sobirà. El sender s'enlaira a través de graons de pedra ben disposada que condueixen fora de la població. Unes quantes pedres marquen ben just la configuració de l'absis.

A la sortida del poble, tocant de la Noguera Pallaresa, en el camí que mena a Perosa i els boscos de Bonabé hi ha la serradora hidràulica que tenia, com sol ésser habitual, la mola annexa, que es troba totalment transformada.

73 BENIFALLET (Eremitori de la Serra de Cardó)

Per la ctra. de TGN a Amposta. Del Perelló surt la carretera, senyalitzada, que mena a Rasquera (Ribera d'Ebre), 19 km. D'aquí, parteix la carretera que es dirigeix al balneari de Cardó, 10 km., situat en el cingle de Sallent, des d'on s'albira tota la vall de Cardó.

La carretera acaba a l'entrada del que fou, primer, santuari, i, després passar a ser balneari, per acabar (de moment) en planta embotelladora d'aigua mineral, que també ha tingut la seva fi.

Davant d'aquesta entrada hi ha un espai per aparcament on es pot deixar el cotxe i on apareix un indicador que ens senyala per anar a l’Eremitori de Cardó. Una cadena barra l'entrada a la pista apta per cotxes 4x4, que si bé sembla que estigui prohibit passar-hi, en el transcurs de la caminada vaig observar el pas de tres d'ells en diferents trams.

L'esmentat indicador és la única senyal que hi ha en tot el recorregut, fet que no permet identificar cap de les ermites que es trobar. En aquesta serra de Cardó, sembla ser que foren tretze les bastides en el primer terç del segle XVII, quan feia poc que s’havia fundat el Monestir i on residien els religiosos que apreciaven més la vida eremítica que la monàstica.

La vida de l’ermità, que només aspirava a viure pel seu esperit en plena naturalesa, compaginava amb aquell entorn feréstec que el rodejava.

A semblança de les ermites dependents del Monestir de Montserrat, per exemple, no eren ermites troglodites dels antics anacoretes, que es retiraven a una balma o cova i vivien de la manera més primitiva en que pot viure el ser humà.

74 Les de Cardó i Montserrat, entre altres, reunien unes certes condicions d’habitabilitat i benestar, si així es pot dir, com era la presència d’un jardí-hort, regat amb l’aigua de la propera font, una cambra amb el seva cuina o foc a terra amb la corresponent xemeneia i el seu oratori. L’edifici estava rodejat per un grup de xiprer, amb que s’indicava la presència de l’ermità i, en algunes, una espadanya on en el seu ull, la campana posava el to metàl·lic de l’hora d’una oració.

També, a diferència d’altres Ermitoris més primitius i a semblança de les ermites de Montserrat, existeix un manuscrit 15 on es cita la fundació de les de Cardó, la vida dels ermitans i com desenvolupaven la seva activitat, tant espiritual com laboral, per exemple, conrear els prats que havien delimitat prop d’ells.

He recollit 16 el nom d’algunes d’elles, que en el seu dia es trobaven per la muntanya del Cardó i que després de l’exclaustració han quedat les seves despulles per donar fe d’uns anys passats: Sant Bernat, Sant Josep, Ermita de l'Àngel, Ermita de La Columna, Santa Teresa, Sant Jerònim, Mare de Déu del Carme, Santa Anna, Sant Onofre, Sant Joan Baptista, Sant Elies i Santa Inés.

S’han conservat, tant l’edifici com el culte, les ermites de Sant Domènec, de la Trinitat i de Sant Roc, que probablement no varen ser bastides amb la mateixa finalitat anacoreta de les primeres.

15

Fray Juan de Sant José, historiador: ”Anales de les Carmelitas Descalzos de la Província de Sant Joseph/”. Llibre II, cap.IX. Any 1707 (Biblioteca de la Universitat de Barcelona).

16 Beguer Pinyol, Manuel: El Valle de Cardó, Algueró i Baiges. Tortosa, MCMLVIII.

75

El massís de Cardó està integrat per les serres de Cardó i de Boix. La serra de Cardó és la més coneguda ja que s'hi troba la mítica vall de Cardó de gran bellesa paisatgística i amb un patrimoni històric i cultural força rellevant.

Queda situat a les comarques de la Ribera d'Ebre i del Baix Ebre.

La pau i la tranquil·litat que els frares de Cardó cercaven, no sempre ho assoliren, doncs els plets amb els veïnat dels pobles de l’entorn, incloent la ciutat de Tortosa, acabaven en incendis i robatoris de la ramaderia.

Tampoc varen estar lluny de les espurnes de les guerres de Catalunya dels anys 1640 i de 1708, doncs baix l’empara dels conflictes es va fer present el bandolerisme que va envair el país amb les seves treparies. Per tant, també va arribar els dies, que fins al Monestir de Carbó (l’anomenaven el desert) la disbauxa dels conflictes, moderada per la situació d’aïllament, pels pocs camins que hi havia i pel difícil pas que oferien els boscos.

Es conte que en una ocasió un escamot de bandolers varen cercar la casa del pare del frare fundador del Monestir a Gavadà (Municipi de Vandellòs.

Baix Camp), on s’havien refugiat uns partidaris del ban lliberal enfrontats amb els carlins i capitanejats per dos cosins que s’odiaven a mort. Quan el frare va arribar-hi el pare ja l’havien alliberat, però el setge continuava a càrrec dels

76 veïns, que es volien venjar de les malifetes que havien estat víctimes darrerament.

Fou cremat el Mas, però per la intervenció del frare i del seu acompanyant, varen concedir als assetjats que sortissin de la casa, fossin confessats pels clergues i seguidament afusellats...

En una altra ocasió quan tingué lloc una sagnant batalla prop del Convent, el Prior es va posar en contacte amb el general dels carlistes, que li va ordenar que no es moguessin de dins de l’edifici i els hi va garantir que no els hi passaria res. De tot el personal retingut, va haver un frare que desobeint al superior, va escapar-se per allistar-se amb el ban dels carlistes. El pare Prior el va castigar declarant-lo apostata.

Durant la invasió napoleònica hi van arribar al Cenobi avançats de l’exèrcit francès, demanant menjar i veure, sobretot vi, però sense provocar cap destrossa en els camps cultivats pels frares ni en el mobiliari, ni edificis.

Coincidint amb aquest ambient revolucionari, es va anar embolicant la troca i, aleshores, els centres religiosos començaren a patir la fúria de la revolució, que s’inicià a Reus i Barcelona.

Assabentats els frares d’aquestes cremes dels centres religiosos, decidiren iniciar una diàspora en espera de millors vents per retorna a Cardó. Molts d’ells es distribueixen pels pobles d’on eren fills, mentre que altres es van refugiar a Rasquera i Tivenys, per no apartar-se massa del Convent. Es va poder conservar la integritat física de tots ells.

No va passar el mateix amb l’abandonat Monestir. Els miquelets baix les ordres d’en Franquet operà en la comarca. Al saqueig va seguir la destrucció i, des d’aleshores, el Monestir de Cardó va quedar abandonat i començà la progressiva destrucció.

Amb la normalització del País, va seguir un gran buit a les arques d’Hisenda i el Govern decidí, sense més, que expropiar els bens del clergues regulars, que no eren pas pocs. Aquest gran lladronici, com el va considerar Menéndez y Pelayo, va afectar de ple al Cenobi de Cardó. Així, l’Estat s’apropià de tots els elements de valor com també dels edificis que comprenien l’anomenat Desert carmelità de Cardó. Després es passà a la subhasta i, aleshores, la gent de quartos va aprofità la desvaloració del paper-moneda i va invertir adquirint immobles i objectes de gran valor a preus de saldo.

Any rere any el Monestir i les terres de conreu s’anaven degradant fins que un dia uns empresaris de Tortosa decidiren renovar-lo i fer-ne un Balneari, que va tenir el seu èxit, gràcies a contar amb un públic poc exigent. Ara bé, un

77 dels clients que es va sanar del poder remeier de les aigües de Cardó va tenir la idea de organitzar un Balneari dotat de tot confort.

Per assolir aquesta idea va comprar a l’Estat les terres veïnes i els edificis del que havia estat el Monestir. Va fer analitzar les seves aigües pel farmacèutic de Barcelona, Dr. Codina Langlin, resultant de bona qualitat i millors efectes per determinades malalties de la pell. En el 1887 foren declarades d’utilitat pública. El primer metge director va ser el Dr. Emili Sacanella, de Tortosa, que posteriorment, exercí d’uròleg a Barcelona.

L’èxit de l’empresa va ser notable i seguiren moltes modificacions i renovacions de les dependències del edifici, així com de determinades ermites que puntejaven la muntanya de Cardó. Degut al considerable augment de la clientela, es va tenir que bastir una nova capella.

Seguiren als anys amb canvis normalitzats de la propietat i millora de les instal·lacions, fins arribar a la guerra civil del 1936. Des del mes d’agost d’aquell any, el Balneari del Cardó va quedar buit de clients i requisat. Una de les forces militars que el varen ocupar foren les Brigades Internacionals per descansar, fins que passaren a la batalla de l’Ebre quan es va consolidar el front. A continuació va ser ocupat pel V Cos de l’Exèrcit, manat pel Coronel Modest. El coronel Lister va establí un Hospital de Urgència Divisionari. No consta pas que haguessin malmès les instal·lacions, a part d’haver retirat l’altar de l’església.

Consolidada la derrota republicana i la victòria revolucionaria del general Franco, el Balneari va tornar a obrir al públic en el 1940. Tot té un fi i, definitivament, el Balneari de Cardó va tancar passant la propietat a un empresari de Tortosa que va explotar les seves aigües fins fa poc. * * * A les ermites es retiraven els frares del Monestir de Cardó, quan desitjaven una major abstracció i una vida més penitent, canviant l’estada monàstica per la d’anacoreta.

Cada una d’elles tenia el seu hort i jardí, que regava amb l’aigua de la font de cada ermita. Una somera ensinistrada els hi portava cada dia les provisions de boca, passant per totes elles, amb la seguretat que li caracteritzava, una després de l’altra i retornava al Convent 17.

També s’hi trobava la capella o oratori i, en algunes d’elles, penjaven de les seves parets tapissos pintats amb les imatges de Santa Inés i Santa Anna, principalment, malgrat ser intransigents amb les dones, que no podien entrar en tot el recinte muntanyós del Monestir.

De la bibliografia consultada he trobat la següent referència de l’ermita de Sant Bernat.

17

Diari de Tortosa, nº 10.052, del dia 14 d’agost de 1915.

78 Va ser la primera que es va construir i, probablement, la primera que fou destruïda. Estava situada a uns 500 m. del Coll de Murtero, prop del barranc d’en Pouet de Sant Bernat.

Venia a ser la primera que es trobava venint pel camí de Tortosa i no es veia des del Monestir. Per la llunyania, va acabar afectada en moltes ocasions pels incendis i d’aquí que va rebre el nom de l’ermita cremada. També hi ha aquesta altra versió: D’ella es conte, que una nit, quan al toc de campana del convent anunciava el rés de maitines i al que contestaven sempre les campanes de les ermites, senyalant així que els respectius ermitans estaven disposats a resar, la campana de Sant Bernat no va contestar. Acabat el rés i tornà a tocar la campana del Monestir, tampoc es va tornar a sentir.

Alarmats els frares i capçats pel Prior del convent es dirigiren a la silenciosa ermita. En arribar-hi, a través de l’espès bosc i esbarzers que la protegien, varen trobar a l’ermità recolzat amb una pagesa d’un mas de més avall, tant entusiasmats que ni la campana varen sentir, ni els resos dels frares en processó que s’apropaven...

El final de la història va ser l’expulsió de la parella, retirar la imatge del Sant titular, que havia assistit a aquella eròtica escena, i netejar l’estança amb el foc purificador de la torxa del Prior. Mai més fou restaurada.

79 BIURE D’EMPORDÀ (Anys amb escut equivocat) Biure d'Empordà forma part de la comarca de l'Alt Empordà, província de Girona. Es suposa que durant l’Alta Edat Mitjana devia ser possessió d’algun monestir de la contrada; els primers documents sobre Biure són de l’any 1233.

S’hi arriba sortint de Figueres per la N-II en direcció a La Jonquera.

Poc després de passar la cruïlla a l’antic Campament de Sant Climent Sescebes (situat a la dreta), apareix a mà esquerra la carretera que en pocs quilòmetres mena a Biure.

L’any 1888 ja es té coneixement d’una entitat de Socors mutus: La Fraternitat. A finals del segle XIX la fil·loxera corsecà les vinyes i a principis del segle XX les guixeres deixaren de ser rendibles, per la manca d’industrialització i de modernització del transport.

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939) l’església fou utilitzada com a magatzem de material de guerra i al final fou cremada. El 1986 el terme de Biure queda molt afectat per un gran incendi.

Les cabanes de la Vinya són construccions de pedra seca que estan repartides per tot el terme municipal.

L'església de Sant Esteve de Biure surt esmentada en documents dels anys 1279 i 1280. L'actual edifici és una reconstrucció dels anys 1702-1703. És d'una sola nau i té capelles laterals.

El Pont de Biure, creua el riu Ricardell, un afluent de la Muga que només porta aigua quan plou molt. Es troba a la sortida del poble en direcció a la N-II. És una petita construcció d’un sol ull d’arc de mig punt aplanat, que s’assenta sobre la roca d’ambdues ribes. Les dovelles de la imposta són grans, tallades barrudament i els carreus del parament són pedres i còdols col.locats sense ordenar ni considerar la grandària.

El 23 de maig de 1998 es va inaugurar a Biure un monument en memòria del timbaler Pierre Bayle, nascut el 8 de febrer de 1783 a Tourreilles (França) i mort en combat, durant la batalla de Montroig (també anomenada del Voló), en el terme municipal de Biure, el dia 1 de novembre de 1794, a l’edat

80 d’onze anys. El monument, promogut per Le Groupement des Anciens Enfants de Troupe de l’Aude et des Pyrinees Orientales, s’ha instal·lat en el lloc on, segons documents i segons la memòria popular, estava situat el comandament del General Dugommier i on el timbaler Pierre Bayle va ser ferit de mort.

Pierre Bayle consta inscrit al llistat del vuitè batalló de l’Aude, com a voluntari, l’1 d’abril de 1793 a Limoux i restà en ell fins la data de la seva mort. Va prendre part en la conquesta dels Pirineus Orientals igual que el seu pare, lloctinent d’infanteria, el seu germà, caporal tambor i la seva mare bugadera al batalló. Va ser el primer infant pertanyent a la tropa que va morir en combat. Pel seu comportament heroic, va ser citat a l’ordre de l’exèrcit del General Dugommier, que va obtenir per a ell i per a la seva família el Dret al Reconeixement Nacional, per ordre de la Convention.

Té altres records erigits al seu honor: a Tourreilles, el seu poble natal, hi ha una placa commemorativa del sacrifici del petit timbaler i al Voló, al centre de la vila, hi ha una estàtua en bronze del petit timbaler i el seu nom hi figura dins l’Arc de Triomf de París, per recordar la batalla (1793-1794).

Al cap de 24 anys a Biure d'Empordà s'adonaren que el seu escut és el mateix de Biure del Gaià (Conca de Barberà).

Els veïns de Biure d'Empordà havien estat considerant com a propi l’escut que no els pertocava i que en realitat és el símbol oficial de Biure de Gaià. L'error va començar el 1979, quan el consistori va voler incorporar l'escut en la seva correspondència i va consultar el llibre oficial de la Generalitat, on sortia l'escut equivocat.

81 Ningú se’n va adonar fins que el govern català va detectar l'error. La Generalitat quan advertí l'error, va proposar un escut amb tres torres que volia recordar un antic castell de Biure del qual no hi ha amb prou feines documentació. Es va descartar. El consistori va aprovar el nou símbol que inclou un burro, un grup de còdols i el riu Ricardell.

L’Alcalde i el poble consideren que tot plegat es quedarà amb el temps en una mera anècdota i treu importància a l'error. No teníem escut i en consultarho ens vam trobar amb el que deia la Generalitat, que ha resultat ser erroni, justifica l'alcalde de Biure d'Empordà, el qual opina que no hi ha d'haver cap problema per girar full. S’han fet consultes i comentaris amb la gent i en principi a tothom li sembla bé. Fins i tot s’ironitza amb la possibilitat d'aprofitar aquest galimaties amb l'escut per promoure l'agermanament entre Biure d'Empordà i Biure de Gaià. El consistori encara no ha decidit què farà amb les plaques col·locades amb el símbol erroni, que podria ser tapat amb el nou o mantingut com a respecte a l'escut que s'ha utilitzat durant els darrers 24 anys.

El fet que en el símbol municipal es ressalti la figura del burro pot comportar algun comentari sarcàstic, però assenyalen que aquest animal ha tingut una gran transcendència històrica a l’àmbit local, de quan s’utilitzaven per a la comercialització del guix. També es van utilitzar aquests mateixos animals per portar vinyes noves de l'altra banda de la frontera quan hi va haver la fil·loxera, segons explica Pere Coromines a Les gràcies de l'Empordà, de 1919.

82 LA BALMA HOSPITAL DE LA BISBAL DE FALSET.

Vàrem quedar amb en Joaquim que al passaria a buscar a la Universitat Laboral on exercia de Professor. No feia gaire temps que em va parlar d’aquest hospital per referències, em sembla recordar, que tenia del seu germà, metge de l’Hospital Clínic de Barcelona on havia connectat amb un col·lega, parent d’un dels metges republicans que hi havia treballat..., és a dir, una cadena d’informacions confuses.

Decidirem informar-nos per conèixer de primera mà l’escenari on el personal sanitari de l’exèrcit de la República i de les Brigades Internacionals hi van posar tot el seu coratge.

De Tarragona per la T11 passàrem a Reus, Borges del Camp, Coll d’Alforja, Poboleda, Vilella Baixa, Cabacés i la Bisbal de Falset.

Aproximadament a un quilòmetre del poble en direcció a la Palma d’Ebre, apareix l’indicador que senyala la pista que mena a la Balma-hospital , en la qual es venera una imatge de santa Llúcia. De fet, a l’interior de la cova no hi ha cap tipus d’edificació, només dues imatges de la santa: una de petita, que és la que hi havia al lloc des de fa molts anys i protegida dins una capelleta i, altra de més gran, posada dins una mena de gàbia que penja del sostre de la cova i... un parell de taules de ciment, utilitzades avui dia per quan s’hi celebren els habituals aplecs, però que em recorden les taules del Departament d’Anatomia Patològica del Clínic on practicàvem les autòpsies.

La Balma-hospital de Santa Llúcia és una ampla i poc profunda concavitat a la roca, utilitzada per l'home des de l'antigor, que prengué un relleu molt important durant la Guerra Civil espanyola en esdevenir un hospital, l'estiu del 1938, a la Batalla de l'Ebre.

Aquesta cova fou escollida per disposar d’un hospital de campanya al comprovar la impossibilitat de ser destruïda per l’aviació de les forces

83 revolucionàries, així com per la seva relativa proximitat a la zona de la vall de l'Ebre on s'havia de dur a terme l'ofensiva republicana el 25 de juliol del 1938.

La pràctica de tenir a mà hospitals avançats molt propers a la primera línia del front per a dispensar els primers auxilis era habitual en l'exèrcit republicà, evitant el trasllat dels ferits a llargues distàncies i en condicions molts dures.

L'atenció sanitària era, bàsicament, pels soldats republicans ferits a la Batalla de l'Ebre, molts d'ells brigadistes internacionals. Però també s'hi atengué presoners de guerra i població civil ferida pels bombardejos a la reraguarda.

L'equip mèdic que hi treballà havia estat enviat per l’Spanish Medical Aid Committee de la Gran Bretanya. Aquest equip, com molts d'altres, fou coordinat pel Dr. Len Crome, oficial mèdic en cap de la XI i XV Brigades Internacionals.

Metges, infermeres i voluntaris que hi treballaren foren, entre altres: Miquel Gras, metge de Reus, Reginald Saxton, metge encarregat de la transfusió de sang, Douglas Jolly, metge neozelandès, Lilian Urmston, infermera, Patience Darton, infermera, Ava Hodson, infermera, Nan Green, administrativa, Joan Purser, infermera, Aurora Fernández, infermera, John Kozar, tècnic de manteniment, etc.

A la Cova de Santa Llúcia hi van morir més d’una setantena de republicans. El cementiri de la Bisbal de Falset hi ha la placa que els recorda: A la memòria d'aquells que van morir a l'hospital de la cova i que estan enterrats aquí: catalans, espanyols i brigadistes internacionals que van lluitar junts en la Batalla de l'Ebre en defensa de la República.

El soldat Yale Stewart era americà i lluitava amb els Brigadistes Internacionals, concretament al batalló Lincoln, amb el càrrec de relacions públiques. Durant la Batalla de l'Ebre, el soldat Stewart va rebre atenció mèdica en aquesta cova de Santa Llúcia. Ara el seu historial mèdic s'ha fet públic gràcies a l'important arxiu del doctor Miquel Gras, fill del metge del mateix nom. El seu pare va formar part de l'equip mèdic que tenia cura dels soldats ferits que hi arribaven a la cova hospital. La història d’aquest soldat americà, però, no tindrà un gran recorregut molt més

84 enllà de la seva estada a la cova hospital, on li van haver d'amputar el braç, i que acabaria morint més tard al no superar la posterior infecció. Aquesta cita és part de la història amb noms i cognoms, que està recuperant l'associació No jubilem la memòria, amb seu a Marçà, i que presideix la doctora en Historia per la Universitat d'Essex, Àngela Jackson, qui, des de fa cinc anys resideix en aquest petit poble del Priorat, on encapçala una tasca important per la recuperació de la memòria de la guerra civil espanyola.

El darrer avanç ha estat la recuperació dels set llibres on s'hi condensa la vida de l'Hospital de Móra i també el d’aquesta Balma-hospital de la Bisbal de Falset: dia a dia el doctor Miquel Gras recollia amb les seves anotacions, tot un conjunt de detalls sobre els tractaments que rebien cadascun dels soldats, molt ben identificats amb els corresponents noms dels batallons d’on procedien, l'alimentació amb tres àpats al dia, i on predominava el conill, etc. etc.

El Priorat és una comarca molt activa en aquest procés de recuperació de la història registrada durant el període de la guerra civil espanyola. Cada vegada hi ha més gent interessada en saber més i ara, és especialment curiós com molts néts mostren interès en saber què els va passar als seus avis, explica Angela Jackson. La investigadora va arribar al Priorat mentre estava confeccionant la seva tesi doctoral titulada British women and the spanish civil war, i confirma que mica en mica es van superant les dificultats existents per poder parlar sobre el conflicte bèl·lic espanyol. La població és més oberta...

85 LA COVA URBANA DE TARRAGONA. Passava pel carrer Gasòmetre de Tarragona, quan vaig veure que l’amic Tomàs sortia de la Cova Urbana de Tarragona, on l’havia explorat amb els seus companys espeleòlegs. M’hi vaig parar i en quan me’n va parlar amb va interessar molt el tema i, sobretot, tenia l’oportunitat de que en Tomàs em documentés, de primera mà, sobre aquesta desconeguda obra natural de la geologia subterrània de la ciutat.

Varem quedar en trobar-nos al dia següent, festiu, al barri del Serrallo, al bar de Can Joan, per prendre el cafè de les 11 i explicar-me detalls de la Cova.

Resulta que és un dels enigmes més grans de l’espeleologia catalana.

En el llibre Tarragona Monumental del 1849, apareix un croquis parcial de la cavitat, redescoberta el Novembre del 1996 per la constructora BENSO, S.A. mentre efectuava una excavació per la construcció d’un bloc de pisos. Es troba per sota dels carrers Gasòmetre, Pons Icart, Mendez Nuñez, Rambla, Fortuny, Reding, Lleida i Plaça Ponent.

La sorpresa la va tenir l’arquitecte quan s’ha n’adona que el pou descobert deriva cap una cova natural que desemboca en un petit llac que es troba sota del seu edifici en construcció. Seguidament, la constructora contacta amb un grup d’espeleòlegs perquè de nit i sense fer soroll, explorin la cavitat i si és pot determinar, amb l’ajuda d’un geòleg, si aguantarien els basaments de tres pàrquings i set plantes de vivendes.

Amb aquest plantejament i discreció és va iniciar l’exploració nocturna. Tot anava bé fins que una bona senyora d’un edifici veí, veu les llums de carburo dels espeleòlegs iniciant el descens: preocupada i pensant que eren uns malfactors, avisa al 112.

86 La noticia es va estendre com una taca d’oli i, de cop, es fa present a la ciutadania el fosc núvol de la devaluació de les propietats veïnes davant la possibilitat de que cedeixi el terreny que fa de cúpula a la cova, etc. etc. Els ordinadors de les agencies periodístiques es van escalfar al emetre l’extraordinària notícia i les línees telefòniques es van col·lapsar. Tots els diaris de Catalunya i part de l’estranger encapçalaren les primeres pàgines amb la notícia com si la cova s’hagués format a la vigília...

Passats uns dies, els habitants de les finques properes, així, com també, la població de Tarragona, ja rebia les correctes informacions dels tècnics, arqueòlegs i historiadors que posaren en ordre la inquietud: es veien engolits per un gran esvoranc.

- Creus, Tomàs, que pot haver un enfonsament massiu del subsòl on s’assenten avui dia els edificis damunt del límits de la cova?...

- No hi ha probabilitats que aquest fet es produeixi, doncs, repassant la història de Tarragona, des de quan és citada des del primer documents, en escrits i gràfics, que d’ella ens han arribat, no apareix cap referència de moviments de terra o semblant catàstrofe.

Des d'aleshores, l’accés es realitza a traves del pàrquing d’aquest edifici del carrer Gasòmetre. El grup SIET ha conduit els treballs realitzats, descobrint galeries aèries, altres inundades i la part més extensa a dins d’un gran sifó accessible exclusivament amb tècniques d’exploració subaquàtica.

D’aquests meritoris treballs, s’han anunciat xifres de recorregut fantasioses, tant pel tram aeri, clarament sobre dimensionat, com per la part subaquàtica que sembla exagerada respecte al conjunt de la caverna. Que les mesures s’hagin comptabilitzat d’una manera poc ortodoxa, no resta importància a la cavitat, que probablement mereix un treball més acurat, tant pel seu interès estrictament espeleològic, hidrogeològic, arqueològic, etc. e inclusiu urbanístic, doncs no podem oblidar que es desenvolupa a pocs metres de fondària sota un tram de la ciutat densament edificat.

Durant els següents anys i amb l’ajuda d’experimentats exploradors es va arribar al anomenat Pou de les nimfes que puja a la superfície per una xemeneia a galeries inexplorades. També s’hi ha trobat una galeria d’uns 60 metros de llarg i una amplada entre un i dos metres.

Falta de delimitar amb exactitud les dimensions, les noves sales que presenten aparentes altures superiors a 15 metres i en capacitat superior als

87 5.000 m. cúbics. Sovint, l’aigua bruta i els pous estrets són un problema per poder donar detalls més concrets.

Les cavitats trobades sembla que queden per sota del carrer Fortuny, molt proper a la Rambla Nova, però cal reconèixer que són apreciacions difícils de concretar. Per una altra banda, l’exploració es fa molt complicada, doncs es veuen obligats a mobilitzar prop de 20 membres: calculen sis persones per cada bussejador i l’exploració és molt arriscada, tant pel cas de rescatar un accidentat, com per poder fer un estudi més detallat a causa de l’excés de fang.

El recorregut, fins ara apamat, s’estén baix els carrers Pons d’Icart, Fortuny, Reding, Lleida, la Plaça Ponent i la Rambla Nova. La anomenada Sala del Tren, sota el carrer de la Unió, té 2.000 metros quadrats.

Les altres sales (Congressos, Maginet i els Gorks) consten de uns mil. És a dir, un immens Gruyère tenim en el subsòl tarraconense, que guarda des de temps el llac subterrani més gran de Catalunya.

Persones afins a SIET han comentat que quan es va fer el pàrquing de la plaça Corsini, s’hagués pogut perforar el sostre de la cova si haguessin baixat una planta més...

Quan l’alcalde Nadal va plantejar la construcció d’un túnel pel ferrocarril que passés per sota la ciutat, tècnics en topografia i mines de Renfe, baixaren a la Cova i, al veure-la, sortiren sense pensar-s’ho més i manifestaren que era impossible perforar el subsòl de la ciutat... Haguessin tingut masses problemes per evacuar la gran quantitat d’aigua que s’acumula, provinent del Gayà.

L’amic Tomàs amb les seves explicacions tècniques i comentaris adients em va deixar callat i molt pensatiu, sobre les característiques on s’assenta des de fa mil·lennis d’anys la Cova Urbana de Tarragona.

Sort en tenim que per aquest penyal on l’Emperador August en va fer, per un temps, la Capital del seu imperi romà, no passa (que s’ha sàpiga) cap falla, com la de Sant Andrés a Califòrnia o el forat hagut a Colònia (març 2009), per on tot l’edifici de l’Arxiu Històric ha desaparegut.

88 L’ARTISTA - ERMITÀ DE FARENA.

En Maties Solé Maseres es nat, crescut, desenvolupat, etc. etc. a Montblanc i Fill Predilecte de la Vila, d’on no es desprèn ni una mota de la seva personalitat montblanquina indiscutible. Ha estat la persona que més interès, coneixement i preocupació pel patrimoni arquitectònic i urbanístic de la Ducal Vila hi ha hagut.

Fa uns anys, dissenyà i es construí el seu estudi entremig de pins, roures, bedolls, roques i avencs, a una certa distància de Farena, envoltat pel silenci i la quietud. Així, és com crea i neix la seva obra, de pedra treballada i ferro polit, que per la seva grandària s’escau en el bressol que ha escollit.

Precisament, en aquest entorn, vàrem quedar per prendre el cafè de les 11, junt al foc de la llar, que a més d’escalfar el fred ambient d’un matí de boira a les portes de hivern, ens donava la calor que la nostra conversa distesa escalfava l’amistat que d’anys seguim mantenint.

Josepa, la seva muller Maties en ple treball d’artista

Vaig començar a contactar amb en Maties quan ja havia sortit d’aquell període d’aprenentatge, quan la seva vocació s’anava modelant al costat dels professors artistes de les diferents Escoles de Montblanc, Barcelona i París, li obrien la teoria de l’Art que ell cobejava.

89 Avui, no ens trobem aquí per fer un repàs del seu llarg i dens currículum que es pot trobar, molt simplificat, en les múltiples biografies que li han editat, com també en el corresponent capítol de la Cruïlla d’Amics, que vaig publicar fa dos anys en format multimèdia.

Maties, superada aquella edat oficial de l’anomenada jubilació, segueix treballant amb la mateixa intensitat, si bé amb major llibertat, tant per trobar-se al marge de compromisos oficials (per exemple, el de Director del Museu-Arxiu de Montblanc), com el sentir-se lliure, física i psicològicament.

Ell dibuixa, pinta, grava i esculpeix el que li ve de gust. Em diu, que no pensa en exposicions, la seva actual dèria és l’exposició permanent de la seva obra en aquesta sala sense límits, en plena Natura, que rodeja l’estudi.

La pedra del terreny o la importada d’Holanda li dóna, l’impregna, d’aquella particularitat, que sense una determinada intencionalitat, s’escau perfectament entre aquells dos pins que fins el moment, no eren més que dos arbres...

En un racó, mostra com amb la rehabilitació de material de rebuig ha aconseguit maridar un banc per reposar amb la imatge, sense ser imatge formal, situada sobre una peanya de ficció. Seguint amb aquest bosc, on el treball d’escultor d’en Maties creix per entre mig dels pins i bedolls, ha assolit una conjunció ben diferenciada, nascuda de la seva personalitat, on la llibertat del propi pensament es manté allunyat del que podria semblar un esperit anàrquic.

No llegeix novel·les... No veu televisió... No li arriben els diaris...

Escolta música clàssica i quan la foscor de la caiguda de la tarda, no li permet treballar a l’aire lliure, el llapis, el paper, l’esquadra... entren en acció per fer d’aquell apunt mental, una mitja realitat gràfica, que en dies següents transformarà en la definitiva obra d’art.

90

Amb el poc temps que he tingut el plaer de conviure amb en Maties, en aquest racó del seu bosc de Farena, m’he pogut fer càrrec de com viu un artista, que prem com a cosa seva, el temps i la forma de viure... per poder parir l’obra. No veu un vi corrent i, del bo, és limita molt. El cafè... descafeïnat, per poder dormir. No talla les branques sobrants dels arbres amb la serra elèctrica, sinó a cop de destral... com li va ensenyar –ja fa anys- un llenyaire i, sempre, aprofita la llenya petita per mantenir el foc de la llar, construïda entre el menjador-cuina i la sala d’estar... repleta de les últimes escultures que a fet, però que no dóna per acabades buscant els darrers retocs que creu necessiten.

Entre passejar pel bosc, fer les corresponents fotos –tant per aquest reportatge, com per l’extens arxiu gràfic que de l’obra d’en Maties tinc de fa anys- i xerrar de tot, ens arriba l’hora d’entaular-nos. És un artista primmirat quan seu a taula. Res improvisat, li agrada cuinar i compra directament a pagesia, quan des de Tarragona, on viu amb la seva esposa i exímia poeta Josepa Pons, al passar per Alcover, camí del seu estudi, es para a una botiga especialitzada en la venda directa del camp al

91 consumidor; res de llaunes, ni d’embotits dels Supers... D’aquets, els compra a Montblanc, com des de fa anys i panys, tant ell, com la seva família ho han fet a la mateixa botiga. ...i, finalment, aquest fotograma, ens recorda la seva interpretació en la pel·lícula Via 4. Tren a Montblanc, que en l’any 1956 vàrem realitzar tot un grup d’amics aficionats al teatre i al cinema.

Gràcies, Maties.

92 ESCART (Mare de Déu de la Roca. Pallars sobirà) A 9 km. de Llavorsí, en direcció a Vielha, s’arriba a Escaló. Un ampli aparcament queda junt a la carretera i al peu de la seva església parroquial, del segle XVIII. És tracta d’un poble, com molts altres del Pallars, on s’aprecia la típica estructura medieval (restes de la muralla, cases adossades a la mateixa i el carrer major central) amb cinc portals i la torre El Castell, que dóna pas al carrer Major.

La seva situació estratègica en aquesta Vall, fa entendre el per què va ser un punt de gran importància del comtat del Pallars en el segle XIII, com també en temps dels Cardona, que el reberen en jurisdicció d’en Ferran II, fins que en el segle XVII passà als ducs de Medinaceli.

Del nord de la població, en direcció a Vielha, poc després de la darrera casa i a mà esquerra, surt la carretera a Escart (3 km.), ben indicada, asfaltada, però estreta (atenció!), que voreja el riu.

El riu Escart és d’origen glacial i es troba encaixat.

A poc d’iniciar la pujada i dominant la Vall i la població d’Escaló s’aixeca, a prop de la carretera, una torre de guaita del segle XI de planta circular, d’uns 7 metres de diàmetre i uns 15 m. d’alçada. Sembla que estava coronada per merlets. La portada, elevada de la seva base i avui tapiada, és d’arc de mig punt, amb dovelles de llicorella. S’hi aprecien dues espitlleres, una finestra i varis forats per encaixar-hi bigues.

Seguint carretera amunt i a 1 km. abans d’arribar al poble d’Escart hi ha un aparcament on cal deixar el cotxe. Queda immediatament a sota de l’ermita de la Roca, on es venerava una imatge de la Mare de Déu. Tot seguint a peu la carretera i a uns cinc-cents metres més a munt, surt de mà dreta el corriol, que pujant i vorejant el single, que cau en plomada, mena a l’ermita.

Com sigui que el passar pel camí pot provocar vertigen... si es mira avall, és de recomanar fixar-se on es va posant un peu i l’altre i, a la vegada, contar el passos: en vaig contar 1041... una manera com una altra per

93 distreure’s (fins a cert punt!) i no valorar el precipici... Quan s’acaba el sender apareix una escala de pedra amb 45 esglaons fins a la portada (situada a ponent de l’ermita) d’arc de mig punt, adovellada i amb la recent inscripció any 2002 en que va ser restaurada: encara hi resten en l’aparcament on he deixat el cotxe part de la maquinària que utilitzaren per pujar-hi el material de construcció i que també hi va col·laborar un helicòpter.

D’aquesta construcció no hi ha massa documentació escrita. Maria Lluïsa Cases i Loscos 18 en fa referència quan diu que Sant Martí d’Escart i Santa Maria d’Escart es citen en un document del 1082. Josep Mª Gavín 19 es refereix a la capella com una construcció romànica. En canvi, en una pàgina de la WEB podem llegir: ... és una capella de reduïdes dimensions, els orígens de la qual es troben a principis del segle XVIII. El que avui (agost 2004) es pot trobar és una ermita d’estil romànic, construïda en l’època barroca sobre una base romànica. Queda adossada a la roca per la banda de tramuntana i part de la teulada. Capçada per un absis pla, sense diferenciar. En el frontis, a ponent, s’obre una espitllera i s’aixeca el campanar d’espadanya d’un sol ull a prop de la façana de migjorn, situada a la vora del penya-segat i d’un replà, delimitat per un mur sense comunicació.

L’interior és irregular per la prominència que fa la roca dins la nau. No s’hi troba cap imatge i com sigui que en el poble d’Escart tampoc es va deixar veure cap habitant, no vaig pas esbrinar què s’ha n’havia fet de la primitiva imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Per referències, tinc entès que n’hi havia una, doncs la llegenda conte la tan repetida versió de la trobada per un toro que s’agenolla i no hi ha manera de fer-lo marxar del lloc... Quan un es troba allà dalt, arrapat a la pendent de la muntanya, es pregunta com el toro s’hi podia mantenir sobre les seves quatre potes...

18 19

Catalunya Romànica vol. XV, .pàg. 64.

Gavín i Barceló, J. M.: Inventari d’Esglésies. Vol. 9, pàg. 49, foto 74.

94 Ara bé, un cop més el toro ha fet acte de presència en aquest esdeveniment, sia llegenda o història modificada. Sempre hi ha la presencia d'un toro amb les llegendes de les trobades. El toro ve a ser l'instrument providencial que posa al descobert la imatge de la Mare de Déu i, junt amb la font, és el principi del ressorgiment d'un Santuari.

Des de l'època dels faraons d'Egipte, el toro encarnava el poder creador del rei i en aquella cultura trobem que el sol pren la forma d'un toro d'on neix la naturalesa sencera i aquest mateix sentit, que el toro és indissociable de la creació del rei, es troba en la major part de les civilitzacions i, concretament, en els celtes, on el sacerdot menja carn de toro abans de dormir i, al despertar, elegeix d'entre els escollits al sobirà que se li ha aparegut en el somni 20.

El Cap dels seguidors de Mitra 21, culte que va competir amb el cristianisme en el seus principis, donava mort al toro perquè renaixés la vida i al mateix temps que un raig de sol queia sobre ell, el fidel o l'iniciat rebia la sang de la bèstia immolada.

Fent un salt més endavant, es té referència que en casi totes les catedrals hi havia esculpit un laberint (que sempre ha anat lligat al minotaure, el toro-home que Minos va tancar-lo horroritzat de veure aquell monstre) i que foren destruïts, voluntàriament, en èpoques següents: per ser imatges paganes.

Les llegendes dels nostres sants li han dedicat un ampli espai al toro. A Tolosa de Llenguadoc, l'església de Sant Sadurní (Saint Sernin) es va edificar en el lloc on fou sacrificat aquest sant lligat a un toro salvatge i, en un baix relleu de la portalada de ponent, es representa al màrtir dempeus acompanyat de l'animal. També en la llegenda de la fundació de l'abadia de Saint Michel hi ha un toro, quan l'arcàngel li diu al bisbe que edifiqui el temple en el lloc on trobarà un toro que uns lladregots havien amagat.

Amb tot això veiem que en el món cristià el toro és l'intermediari del qual Déu es serveix per a introduir el culte a la Mare de Déu en aquell determinat putxet o vall.

20

Jacq, Christian: "El Iniciado" Ed. Mnez. Roca, 1998.

Mitra: divinitat irànica que apareix en un text del segle XIV aC. i en la religió de Zaratustra deixa d'ésser una divinitat. Posteriorment el seu culte es difongué per Occident i es representava en el moment de matar el toro còsmic, que morint dóna origen a la vida. Era una religió reservada al homes i a partir del segle I dC. comença la seva gran difusió, arribant a ser la religió oficial de l'Imperi romà fins al segle V en que es fa present la seva decadència oficial.

21

95 SANT MARTÍ DE NAGOL (Sant Julià de Lória. Andorra) De l’antiga carretera de Sant Julià a Andorra la Vella en surt la pista, ben asfaltada, que tot pujant s’arriba a un revolt on apareix l’indicatiu a Sant Martí.

Es segueix el corriol molt estret i per on s’hi té que caminar amb atenció, doncs en molts trams -sobretot s’hi ha plogutfàcilment es pot despenyar-se. A uns 30-45 minuts de caminar s’arriba al penyal on s’aixeca l’ermita, situada a 1100 m. altitud.

Aquesta capella es cita per primer cop l’any 1048, quan Miró dóna a Santa Maria d’Urgell les possessions situades entre el riu Aubinyà, Sant Martí i la muntanya Bragacolls. Per les restes estudiades de la necròpolis de Sant Martí, es dedueix que es tractava d’una comunitat petita, que els individus es caracteritzaven per la robustesa física i que l’elevada mortalitat infantil era de la mateixa proporció de l’època. És una de les capelles semitroglodites en que si bé la paret de llevant queda encaixada dins la roca, no s’utilitza aquesta com a paret. Ha sigut molt restaurada, encara que acuradament.

Nau rectangular amb coberta d’encavallades de fusta, sobre les quals foren col·locades les llates i un llosat de llicorella. L’absis semicircular, a tramuntana (per la configuració del terreny), amb una finestra de doble esqueixada, coberta de quart d’esfera i llosat de llicorella. Porta a migjorn amb arc de mig punt i sobre aquest mur s’ha aixecat un campanar d’espadanya per una sola campana. A l’interior s’observa el presbiteri més estret i dos fornícules en els murs laterals de la nau. Fou construïda utilitzant les pedres arrancades in situ i l’argamassa.

96

Per les excavacions practicades sembla ser que l’accés es feia mitjançà una escala per salvà un desnivell d’uns dos metres. També s’hi han descobert tombes antropomorfes medievals (algunes d’elles saquejades i envaïdes pels esbarzers), monedes i ceràmica. Data probable calculada és del segle XI, encara que en els segles XVI o XVII s’hi practicaren modificacions en el presbiteri. No s’hi ha identificat cap imatge.

97 SANT PAU DE ROQUEROLA (Vilalba dels Arcs. Terra Alta) Des de l’entrada a Vilalba dels Arcs el carrer més accessible per arribar a Sant Pau de la Roquerola és el que passant per davant de l’església parroquial de Sant Llorenç, segueix prop del cementiri, que es deixa a la dreta, i cal sempre seguir recte durant uns 10 km. (senyalitzat), trobant diversos masos (el primer és el Mas Florindo). Pista accessible a tota mena de cotxes.

La carta de població del lloc de Vilalba fou atorgada pels Templers de Miravet el 1224. El 1359 era de la comanda hospitalera d’Ascó. En el segle XVI, amb els hospitalers, fou creada la comanda de Vilalba dels Arcs i perdurà fins el segle XVIII. Durant la Guerra dels Segadors, la població fou saquejada per les tropes franceses (1640). En la primera Guerra Carlina va ser fortificada i restà favorable als lliberals. En la Guerra Civil del 1936 fou un dels llocs més afectats per la Batalla de l’Ebre, doncs la població va perdre més d’un terç dels seus habitants.

A Vilalba dels Arcs es troben les esglésies de la Mare de Déu de Gràcia del segles XIII, d'estil gòtic, i l’actual parròquia de Sant Llorenç, del segle XVI, amb elements renaixentista i barrocs i amb un campanar de vora 40 metres d'alçada.

L’església de la Mare de Déu de Gràcia, antiga parròquia, guarda alguns elements de l’època dels Templers, malgrat hagi sofert notables modificacions. De planta rectangular, presenta una coberta de dues vessants sobre tres arcs torals apuntats. Uns contraforts mantenen els murs. Si bé avui, aquest temple no presenta les proporcions àuries pròpies dels Templers, Joan Fuguet i Sans (L’Arquitectura dels Templers a Catalunya) afirma que no hi ha dubte, que inicialment, les tenia.

A la plaça Major es va reconstruir, al segle XIX, la Casa de la Vila. A la Casa Coll es pot visitar el Museu del Camí de Sant Jaume i una exposició del material dels membres del Terç de Nostra Senyora de Montserrat.

Fora de la vila hi ha les capelles de Sant Antoni o de la Mare de Déu de Montserrat, prop de El Calvari, i l’ermita troglodita de Sant Pau de la Roquerola.

98 A aquesta ermita també s’hi arriba des de l’entrada a la Pobla de Massaluca (no massa bona pista) i des de la Fatarella.

De retorn de Terra Santa un pelegrí, que probablement havia conviscut amb els Templers, la va bastir. La construcció aprofita part de les parets de la balma on s’aixopluga i queda completa al tancar-la amb pedra i argamassa.

L’entrada principal es fa per una portalada d’arc de mig punt i amb dovelles. En aquest mateix mur s’obre una finestra. Una altra porta apareix en la part de ponent de l’edifici. A l’interior, hi han diverses dependències que se’n servia l’ermità, a més de l’estable i la pallissa.

Brancada esquerra

Brancada dreta

A L’Arquitectura Àuria dels Templers de Josep Gironès Descàrrega, es presta atenció sobre el gravat d’una creu damunt d’un triangle en un carreu de la brancada dreta de la portalada d’aquesta ermita. És similar al que es troba en la Pedra Àuria que hi ha en el nucli antic de la Fatarella.

Segons l’esmentat autor, ambdós gravats donen les possibles claus de la secció àuria, un joc de proporcions utilitzades pels Templers per dissenyar la planta i l’alçada de la majoria de les esglésies parroquials dels seus territoris 22.

Pedra Àuria de la Fatarella

22

En el Molí del Bonet, a Sarral (Conca de Barberà) a la brancada esquera de la portalada feta amb grans dovelles, s’observa en una d’elles el gravat que representa el símbol de la creu del monestir de Santes Creus, similar a la pedra àuria de la Fatarella i la de Roquerola.

99 Fra Luca Pacioli, un monjo del segle XV, influït per les autoritats religioses l’hi exigien que els nous coneixements científics s’adaptessin als dogmes i creences de la Església de Roma o, del contrari, el cremarien.

Aleshores, presenta el rectangle d’or en el seu llibre La Divina Proporció, però hi fa una correspondència amb la Santíssima Trinitat, és a dir, “...que així com hi ha una mateixa substància entre las tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant, d’igual manera una mateixa proporció es troba sempre entre tres termes i mai de més o de menys”... (qui ho entengui, que ho digui... però el frare va demostrar que era intel·ligent i no el van expedientà).

En el Molí de Bonet, a Sarral (Conca de Barberà) a la brancada esquera de la portalada feta amb grans dovelles, s’observa en una d’elles el gravat que representa el símbol de la creu del monestir de Santes Creus, similar a la pedra àuria de la Fatarella i la de Roquerola: la Creu assentada en un pedestal.

Creu gravada en una dovella de la portalada d’un molí de Sarral.

La secció àuria no és original dels monjos guerrers. L’inici de la història de l’art i de les matemàtiques n’està ple d’exemples: sembla ser que fou utilitzada per primera vegada pels antics egipcis, però el que no està tan clar és si la usaven conscientment per presentar certes qualitats estètiques de la raó o si la seva primera aparició va ser fruit d'altres raons o l'atzar. És forma d’un dels rectangles més bells i harmònics que han escollit els estetes: és aquell que el quocient del costat major i el menor en resulta el número φ (fi), el 1,61803... o número d’or. El rectangle que dóna origen al número d’or s’obté amb aquesta construcció i fórmula aritmètica: a / b = φ (fi) = 1,618 Aquest rectangle, la coneguda secció àuria, es fa present en molts objectes d’us diari: targetes de crèdit, de l’ICS, el DNI, el carnet de conduir, en els paquets de tabac, etc., sense oblidar-nos dels nombrosos temples on el la seva planta hi queda reflectida.

Les imatges de la Creu gravades a cada brancada de la porta d’entrada de llevant de l’ermita troglodita de Sant Pau, corresponent al fet de gravar-les quan es procedia a la consagració de l’edifici, però amb aquesta suposició no exclou que la pedra de Fatarella recordi una superfície àuria.

100 És cert que hi ha certa similitud de la Creu i el triangle sobre el qual està plantada amb la que s’observa de la Pedra Àuria de la Fatarella. El gravat de la capella troglodita de Sant Pau de la Roquerola és una simple Creu plantada en el vèrtex d’un triangle, sense estar emmarcada, ni cap més grafia.

101 VALLDARQUES (Sant Romà. Alt Urgell) Seguint per la carretera de Coll de Nargó a Isona i poc abans d’arribar al Coll de la Mola, surt una pista a l’esquerra que mena a Sant Romà de Valldarques.

D’una vintena de cases escampades, només dues són habitades avui dia.

Però malgrat la dispersió dels habitatges, existeix un nucli principal, on destaca l'atrevit emplaçament de la rectoria, que presideix l'església romànica de Sant Romà amb un destacat campanar.

La ubicació del que fou important nucli és un indret bastant feréstec, on l’hàbitat humà no s’hi fa present avui dia, però s’aprecia el silenci del seu aïllament, així com resulta a l’actual entendre la importància que va arribar a assolir en segles passats.

En una Acta de Consagració de la Seu d'Urgell, la de l’any 959, es cita la Vall d’Arques. En el segle XIV, aquesta vall pertanyia al bisbat d’Urgell. També es guarden a l’Arxiu Diocesà de la Seu, documents on es citen els capellans que hi hagueren en els anys que seguiren des del segle XIV. El temple és una construcció d’una sola nau amb l’absis orientat a llevant. La nau queda coberta amb volta de canó de mig punt recolzada en tres arcs torals que surten d’una cornisa.

L’absis està cobert per una volta de quart d’esfera. El fris està format per dents en serra.

Al mur de migjorn s’hi afegí la sagristia, obrint-se una porta amb un arc. L’interior de l’absis queda tapiat i, així, el presbiteri es transformà en la sagristia, probablement abans que es decidís construir l’esmentat habitacle.

En el mur de tramuntana s’obre la comunicació amb el campanar de torre de planta quadrada: consta de tres pisos amb finestres als quatre vents, essent les del primer i segon pisos geminades i les del tercer són rodones i adovellades, tenint damunt d’elles dos arcuacions

102 cegues. D’arcuacions també se’n troben damunt de les finestres del 2º pis (quatre) i de les del primer (dos). La teulada del campanar és piramidal, un xic aplanada, i de lloses de llicorella.

La portada de Sant Romà queda en el mur de migjorn, entre els dos contraforts, i és d’arc de mig punt en gradació. Els carreus són regularment tallats, disposats en filades i a trencajunt. De major grandària són els del campanar.

Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i amb un arc de mig punt adovellat.

En el frontis, a ponent, també s’hi troba una finestra i sota d’ella hi ha un bloc de pedra foradat en forma d’ull de bou.

103 ELS COMUNIDORS. En diversos temples eclesiàstics del nostre entorn es troben construccions, annexes o independents, que reben el nom de comunidors. Aquests elements arquitectònics, ara en desús, tenien una funció ben especial en segles passats: acollien el sacerdot que, mitjançant les oracions adequades per a comunir o conjurar el mal temps, intentava combatre els efectes de tempestes i altres pertorbacions de l’atmosfera.

Cal tenir en compte que per a una comunitat rural, poques amenaces havien de preocupar tant com la de perdre en pocs moments la collita a causa de la tempesta i veure’s condemnats a la fam durant un any.

En els pedrons es feia, de forma periòdica i habitual, una acció preventiva davant el mal temps.

Anualment, es procedia a les benediccions de terme que solia fer-se, especialment, el dia de la Santa Creu (3 de maig) i fins al dia de l’Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre).

La benedicció del terme tenia com a finalitat principal conjurar el perill de les temibles pedregades, la imminència de les quals augmentava dins el període de maig a setembre.

Aquest ritual se solia fer al pedró situat en un lloc preeminent de l’entorn i s’hi anava en processó col·lectiva. El pedró és un pilar de pedra al damunt del qual s’hi troba una creu de ferro forjat inserida en una llosa plana que, a mena de taula, restava damunt la pilastra.

Els pedrons tenien la utilitat pràctica de sostenir la Veracreu, el ritual, el salpasser i la caldereta de l’aigua beneïda per l’acte de benedicció. Igualment, quan aquest pedró era situat en lloc proper a l’església, servia per llegir els fragments dels evangelis relacionats amb la Passió de Crist i fer-ho en una direcció dels punts cardinals amb la finalitat que Déu protegís les collites.

Quan es temia la imminència d’un temporal, amb possibles efectes nocius, es desenvolupava una acció més contundent i amb intencionalitat pal·liativa. D’aquests rituals se’n deia comunir o conjurar.

Comunir és la devoció pública que va unida amb una benedicció per tal d’allunyar el mal temps i les males conseqüències que d’ell es segueixen per als fruits de la terra i, segons el Ritual romà, únicament s’ha de practicar quan amenaça un mal temps.

Consisteix amb citar les lletanies de tots els sants, d’una llarga sèrie de versets, de cinc oracions i acaba el ritu amb una aspersió amb aigua beneita.

104 En els segles XIV i XV no sempre van estar lliures de supersticions i, des del primer quart del segle XX, les benediccions del temps amb el ritual actual són abreviacions de formularis de la darreria de l’edat mitjana.

Amb aquesta direcció, ja es troba en el sacramentari de Vic, del 1038 i es contemplava una missa contra fulgura et tempestate. De la mateixa època, el Sacramentari de Ripoll, apareix esmentat, entre les misses votives, una pro tempestate. I, així, amb el transcurs dels anys apareixen diferents documents descriptius per prevenir o conjurar tempestes i altres calamitats que maltractaven l’agricultura i la vida dels vilatans.

Per part dels Bisbes es tenia molt en compte que no surtis del temple l’Eucaristia, ni posar en perill els objectes més preuats, sobretot en les inundacions, incendis o tempestes del cel... En aquests casos, més valia tocar les campanes o posar l’Eucaristia sobre l’altar També els Bisbes havien dictat recomanacions per que els capellans no abandonessin la parròquia entre la festa de la Santa Creu del mes de Maig fins a la festa de la Santa Creu de Setembre...

El comunidor o conjurador és la petita construcció amb teulat i oberta als quatre vents, situada vora l’església o a la seva part superior, des d’on el sacerdot, posat a aixopluc, feia les pregàries contingudes en el ritual per comminar les tempestes.

També com a comunidor s’utilitzava la finestra en forma de balconet que hi ha en el campanar, on s’exposaven la veracreu i relíquies de sants per conjurar el possible mal temps.

El mateix toc de les campanes tenia les propietats indicades per desfer les nuvolades. D’aquest fet se’n deriva la dita popular “tocar a bon temps” o “tocar de mal temps” o, fins i tot, “tocar a comunir”. La població seglar creia fermament en el poder del seu toc, doncs la cultura popular rural construïa al voltant de la campana ha creat tota una devoció pel seu suposat caràcter infalible per desfer mil nuvolades.

D’aquesta fe en determinada campana, es cita el cas de Sant Pere de Casserres, que en voler substituir-la quan es trobava trencada es presentà una multitud de gent que amb armes a les mans amenaçaren de matar a qui s’atrevís de treure-la del campanar...

105 Per aquesta finalitat de comunidor que es donava a certs campanars, hi ha el fet que en alguns d’ells es destinava el pis de sota les campanes per aquesta funció religiosa i, aleshores, es construïen les quatre finestres dirigides als quatre punts cardinals.

El toc de campanes, dissortadament, també duia un perill: l’atracció de llamps. En plena tempesta podia esdevenir un autèntic perill ser-hi a prop. De fet, són ben coneguts els casos de campanars afectats per les descàrregues elèctriques. És molt possible que per aquest motiu, els comunidors s’allunyessin del cloquer per assolir entitat arquitectònica pròpia.

Totes les cultures compten amb els seus mites sobre els orígens del foc. A la nostra, el foc s’associa al cel i a l’infern. El llamp és l’esclat imparable que porta el foc del cel a la terra. Encara avui, els llamps són causa de no pocs incendis al bosc, i fou possiblement amb el llamp que la humanitat entrà en contacte amb el foc i va descobrir la seva utilitat.

El llamp és la manifestació del poder diví, una creença prou vigent al llarg de la història que encara hom troba reflectida en la tradició oral.

«Ho explicava la mare, que el dia de la festa major hi havia anat un capellà a predicar, foraster, que per lo general sempre feien venir a un de foraster a predicar. I diu que els hi va dir: —En aquest poble hi ha una casa que té un passat bastant fosc, no? I los hi cauran tres càstigs de Déu: lo primer, los hi caurà un llamp; lo segon, que se’ls moriran totes les bèsties que tenien a casa. I el tercer, que s’acabaria la generació.»

Per a la nostra informant, de Bellmunt del Priorat (el 2004), això va passar a Garcia fa molts anys, però deien que el capellà va encertar la desgràcia d’una casa i que ni ell mateix recordava haver fet aquesta mena de profecia.

«I els hi va caure un llamp. I encabat se’ls hi va morir un gat, un gos, tots los animals, un passarell que tenien, tot. I últimament, lo fill que tenien, que estava

106 a punt de casà’s li va venir, diu que no podia anar de ventre, que era lo miserere, que en deien abans, que ara en diuen la pendis.»

Protegir-se del llamp, doncs, ha estat una preocupació en tot temps que ha motivat pràctiques parareligioses, amb oracions a sant Marc, santa Bàrbara o al nom de Jesús i creences com les pedres de llamp.

«I com a extensió, sense cap mena de dubte, del culte a la pedra, també foren objecte de veneració les destrals de pedra prehistòriques. Pedres del llamp, les anomenaven al Camp i a la Conca, perquè creien que les duien els llamps en produir-se. Per això, els pagesos, quan en trobaven alguna pel camp o allà on fos, solien guardar-la sota la teulada o bé a la lleixa de la xemeneia de la llar, per tal que els guardés la casa del llamp.»

107 PART DEL QUE QUEDA D’UNA BARALLA ENTRE GERMANS.

Trobar-nos al final de la guerra civil del 1936-1939 refugiats a Sant Climent Sescebes, vaig conviure amb la diàspora republicana d’aquella trista època.

El fet que un xiquet trobés una bomba de mà de la Guerra Civil, prop del poble va ser notícia que precedí la recerca del material militar i civil, que desmoralitzats abandonaven a les cunetes de l’entrada del poble i en el Parc Cusí, vora la riera i la Font pudosa, la munió d’exiliats que cercaven la pau als País de més amunt: l’acollidora França.

Al haver sigut un indret on no s’enfrontaren les parts bel·ligerants, restes de material bèl·lic usat no abundaren pas, però si alguna que altre bomba de mà, íntegra, que com record o en cas de necessitat podrien tenir que utilitzar-la, algun que altre nostàlgic ressentit se l’havia guardat al vell sarró.

Tant de dia com de nit, els paisans i soldats desvinculats de les seves respectives unitats militars, malmeses per batalles perdudes, feien una parada de descans en les cases situades, a peu del camí ral i que els nostres familiars els oferien algun que altres queviures i sopluig. Tots miraven enrere temorosos dels moros que precedien al gros de l’exèrcit invasor.

Les imatges d’una Guerra Civil poden ser palpades, però també s’han fet presents en una memòria esbiaixada per la por. Encara costa parlar de la guerra, sobretot dels fets més propers. Massa persones han callat quan s’ha

108 volgut parlar o recordar aquella interminable processó a la recerca del Coll de Banyuls; mentre altres, seguien cap a Requesens i traspassar el Coll Forcat o el Pas del Pertús... o els Colls de Lli i de la Manrella, que utilitzaren els Presidents Companys, Aguirre i Negrin... tot confiant en assolir la Llibertat..., que per molts, fou només una quimera.

Enguany, que fa vuitanta anys de l’inici del conflicte, pot ser un bon moment per anar recuperant la memòria dels fets amb voluntat d’interpretar -no quedar-nos amb els tòpics- i explicar cada situació. Des d’aquest coneixement, necessàriament crític, la memòria pot ser-nos útil per al present... i pel futur.

D'exilis, n'hi ha hagut molts en l'atribolat transcurs de la Història humana, i en concret el poble català s'ha vist immers en més d'un d'aquests processos dolorosos. Però, no hi ha dubte que per molts catalans que visquérem el seu pas, l’Exili, en majúscula i sense cap additiu, el tenim a la mollera com aquell trist episodi a la fi de la Guerra Civil de l'any 1939, que tant em va impactà.

Va començar en els darrers dies del més de gener del 1939, quan una munió de ciutadans motivats, en gran part per haver fet costat a la defensa de la legalitat institucional, es veuen empesos a creuar la ratlla a la recerca de seguretat: militars, combatents voluntaris i forçats, polítics, intel·lectuals, gent d'estrats socials diversos, dones, vells i nens integren tota una població humana que s'amuntega pels portals de sortida de Catalunya.

Ara bé, no tots estaven implicats en la causa republicana i és, aleshores, quan passen davant nostre militars sense graduació, civils i, sobretot, ancians, dones i mainada, que multipliquen la magnitud de la tragèdia que no arribem a entendre.

La sensació de terror s’aprecia en les seves cares i que empenya a tota aquella quantitat ingent de persones pels camins de l’Exili, impregnats del sentiment de derrota total i de desmoralització d’un col·lectiu dispar, però units -catalans i espanyols-, tots junts, fent el mateix camí.

109 Prop de 500.000 persones procedents de tota la zona republicana passen, neguitoses, exhaustes però esperançades, a l'altra banda. Però el suplici només ha començat.

Argelers, Barcarès, Sant Cebrià, Rivesaltes, Gurs, Bram, Agde, Setfonts, Vernet d'Arieja... Tots aquests topònims puntegen els camps de concentració o, per dir-ho més suaument, l'agrupament del contingent de fugitius que passen la frontera durant l'hivern dels Pirineus de l'any 39. Els que arriben a terres del Conflent, el Vallespir i el Rosselló, progressivament són portats més al nord del Migdia francès i no tenen una rebuda acollidora degut el deficitari dispositiu de les autoritats franceses que es veu desbordat per la realitat.

Els fugitius topen, doncs, amb un comitè de rebuda integrat per 50.000 agents armats: Una primera línia d'escamots de guàrdies mòbils i una segona línia integrada per soldats d'infanteria senegalesos encarregats d'aplegar i distribuir els nouvinguts en els diferents camps. Cal fer esment especial del camp dels catalans, un dels tres recintes bastits a Agde, prop de Seta, on s'agruparan, després de fer una recollida de signatures, els refugiats de Catalunya.

Molts són els refugiats catalans. He trobat escrit en un cens realitzat sobre el terreny per la Generalitat que aconsegueix registrar la xifra de 100.000 persones procedents de nostre País d'un cens de 3 milions d'habitants abans de l'inici de la Guerra Civil. Una proporció brutal!

Ara bé. Després ens vam assabentar: els que fugien d'una guerra estaven a punt d'entrar en una altra.

Els exiliats es varen trobar amb una França en procés de desintegració institucional sota l'amenaça cada cop més inevitable de l'alemanya nazi. És per aquest motiu que la diàspora catalana no serà un fenomen geogràficament estàtic fins a la fi de la conflagració internacional (1945).

Els exiliats es trobaren, pocs mesos després d'haver entrat a la terra d'acollida, amb nou esclat d'horror: la Segona Guerra Mundial.

110

111 UNA POETESSA ENTRE PASTILLETES I FLAIRA DE MAR. Les vostres mans m'escalfaran del fred, i la mar, com sempre, serà la nostra casa.

Així, la poetessa Maria Josepa Pons acaba un vers d’un dels seus poemes on posa de manifest, molt sutilment, d’on procedeix en gran part la seva intimitat poètica: el foc de l’amor als pares i la sal de la Mar amb que adoba la seva inspiració.

Si bé era un estiu que va néixer al despuntar al dia mentre els homes del Serrallo s’embarcaven, ella amb esperit de gavina voladora, remunta el Francolí riu amunt, volteja les velles torres de la Ducal Vila i acompanya al seu marit en la tasca artística que els ha caracteritzat.

No se’n lliure pas de la seva vocació universitària i, per aquest motiu o pel subconscient que la professió de farmacèutica dóna pel tracte personal que hi va afegit, creix en ella el foc de l’inspiració poètica, humana.

Entre pedres treballades per en Maties i colors de vida sincera, matisats per l’encertat moviment de les seves mans, Josepa viu l’esclat de vida d’un Món d’art que rodeja a la parella.

Cercaré per l'aire un senyal, una gavina que faci d'esma el dibuix del teu nom al penyal, que tingui una ombra com la teva.

Entre la fragància del romaní, el remoreig de les fulles i el bransolejar del bosc que la rodeja, l’agombolen dins del marc d’una casa de fantasia situada en el bosc de Farena.

Ell, en Maties, l’artista plàstic, ella Josepa, la poetessa de somnis, són els personatges d’un conte de fades, que en apropar-te a la casa de pedra i els veus aparèixer a la porta, no pots evitar recordar aquells versos de Josepa:

112 Cercaré la ona color d'or per caminar-hi nua dalt la cresta, perquè banyi tota l'esplendor que em neix i brolla a dins el cor.

Seré Penélope, la més bella, i nostra l'illa i el seu port.

Com bona filla del Serrallo, tant en la seva parla com en els seus sentiments, la Mar sempre es fa present. Els somnis tampoc s’absenten, però hi ha moments impregnats de tristor: no hi ha cap dubte que té ànima de poeta.

La meva illa solitària m'espera, per si no desperto, quan tanco els ulls.

En aquest any del 2016 ha publicat un poema Clara és la nit en un recull d’entre altres poetes i poetesses, en homenatge a la poeta Josepa Massanés i Dalmau (1811 - 1887). No he pogut evitar extreuen aquests interessants versicles: ... Carn de nou esberlada dins jocs antics d’un vell palpitar, tebior inicial del punt d’anada que busca el viu toc d’encisar el meu pit. Jo soc la teva amada, tu només mans pel nostre folgar. *** Ets una falda de seda que em rellisca a la pell de la cuixa, un serrell que guarneix la meva gerra. *** No soc pas cap crític per emetre impunement la meva opinió sobre la poesia... i altres manifestacions de la sensibilitat humana. Però, si que m’atreveixo a dir, sense vergonya (potser, no en tinc), que la poesia de Josepa té una presentació real dins d’un muntatge poètic, ve a ser com una prosa feta poesia on, a través d’ella, és palpa la trama d’una història dita en boniques paraules que suren per entre les petites onades d’un capvespre d’estiu.

La Mar sempre en la seva obra apareix un moment o altre: La meva pell, porta la sal D’una mar desfeta en cants.

113 POSAR ENTREBANCS A L‘AMOR (Bausen. Vall d’Aran)

A causa del seu peculiar relleu, les comunicacions de la Vall d'Aran amb l'exterior són difícils, exceptuant la sortida natural d'Eth Pònt de Rei (a 580 m d'altitud) a través de la qual la Garona s'obre pas vers la plana tolosana. El municipi de Bausen comprèn, a més, el nucli de Pontaut i el lloc fronterer, actualment despoblat, de Pont de rei.

La caseria de Pontaut es troba a la vora esquerra de la Garona, a 630 m d'altitud, davant l'aiguabarreig del riu de Toran. A l'altre costat del riu, dins el terme de Canejan, hi ha alguna casa i una central elèctrica. És el darrer nucli habitat abans d'arribar, a 2 km de distància, al lloc limítrof de Pont de Rei, la principal sortida de la vall vers terres franceses.

Antic tramvia de la Vall d’Aran

El Pont de Pontaut, sobre la Garona, uneix els municipis de Bausen i de Canejan. Es tracta d’una construcció d’un sol ull d’arc de mig punt, recolzat en els dos extrems sobre les roques de ambdues ribes. Les dovelles, estretes, són ben tallades i ordenades, Els carreus del parament són de pedra petita col·locada en fileres horitzontals Té baranes i la sola és empedrada.

El Pont de rei que dóna nom al lloc, segons la tradició, el va fer construir el rei Renat i, modernament, reconstruït. S’aprofita que la Garona s'estreny en aquest indret i, aleshores, s’assenta entre dos penyals. El riu forma, encara, un petit tram de la frontera amb França fins a la desembocadura del barranc d'Eth Tèrme.

El cap del Municipi, Bausen, s’hi arriba per una carretera costeruda que surt de la N-230, un xic més enllà del Pont dera Lana (municipi de Les) i abans de Pontaut. A principi del segle XIX Bausen va patir el quart incendi conegut de la seva història. És un d’aquells pobles que es va despoblant dia a

114 dia i prompte quedaran només els més vells, doncs ja no es veuen minyons corre pels carrers.

De l'antiga església de Santa Eulàlia només en queda una porta, que es troba dins la propietat d'una casa particular. L'actual parròquia de Sant Pere és del segle XVIII. Té encastada una estela funerària romana de marbre amb tres busts en baix relleu sota uns arcs de ferradura. Es tracta de dues dones i un home i la forma de ferradura dels arcs remet a les esteles pròpies de l'alt Imperi Romà.

Pel carrer Major, en direcció a llevant, s’arriba al camí que mena a l'ermita de Sant Roc. Una barrera de troncs tanca el pas, però és fàcil traspassar-la. Tocant a l'ermita hi ha un turonet i des d'ell baixa un corriol pel mig del bosc i de l'herbam fins trobar els quatre murs i la porta metàl·lica, que delimiten i tanca el petit terreny on queda resguardada una tomba. És un lloc quiet, s’hi respira tranquil·litat i serenor, només se sent el silenci de la natura que l’acompanya.

Prop de la porta metàl·lica, en part enreixada, que li dóna pas, s'hi troba la llosa que cobreix la terra, on reposen les despulles de la que fou l'amant emblemàtica d'aquestes valls. A la làpida, esculpit, es llegeix: Recuerdo A mi amada Teresa que falleció el 10 de Mayo 1916 a la edad de 33 años

La història de Teresa que em van explicar és la següent:

115 Feia un grapat d'anys, que dos joves del poble de Bausen varen formalitzar les relacions, que des de molt minyons les havien iniciat, d'aquella manera en que comencen els amors en un petit poble abandonat, més que ara, que ja es dir.

El no anar llarg de diners, neix el drama desconegut d'en Francesc i la Teresa, els dos joves units per un amor que aparegué prop de l’adolescència i menyspreat per una actitud legalista i poc encertada.

La parella eren fills del poble, d'un poble que l'escàs nombre d'habitants havia fet en el temps, que casi tots fossin parents o estaven emparentats.

Els casaments eclesiàstics consanguinis tenien lloc gràcies a pagar unes delmes en diner contant i sonant a l'Església i, aleshores, es concedia la dispensa i el capellà oficiava el casament: com sempre, tot s'arregla pagant i el parentesc deixava de ser un problema per obra i gràcia del Banc d'Espanya o d’un altre prestamista.

Els protagonistes d'aquesta història, podien estimar-se molt però no tenien ni un ral estalviat i tampoc padrins que els fiessin. El que avui sembla una ximpleria, en aquells dies constituïa un obstacle que casi tothom l'acceptava. Dic casi, perquè Francesc i Teresa se'l van saltar sense cap perjudici: ells s'estimaven i decidiren viure junts l'amor, creant una llar i naixent-hi dos fills...

Fins aquí, em semblava una història que no tenia res de diferència a tantes altres que avui dia transcorren, però sense la presència dictatorial d'uns personatges empoltronits entre lleis i lluny de la sensibilitat humana. Com sigui que Teresa va emmalaltir, moria als 33 anys.

El rector del poble i companyia, no tant sols negaren la dispensa per casar-se Francesc i Teresa per ser parents i pobres, sinó que ara neguen al cos mort de la Teresa la terra del cementiri del poble, on el marit i els fills volien enterrar-la prop d'ells i dels seus avantpassats. Havien comès un pecat: s'havien estimat... essent parents i pobres!

Amb aquella constància, que va caracteritzar tota la vida d'en Francesc, no s'arruga pas davant tal negació d'asil i enterra les despulles de la seva estimada Teresa un xic més enllà de l'ermita solitària de Sant Roc, en un forat fet a la terra, a la vessant del sol ixen. El poble, unit pel menyspreu i enrabiats per la intransigència del capellà, va bastir en dos dies les quatre parets que envolten a la tomba.

Però el drama continua. Va acabar la guerra del 1936. Francesc i els dos fills partien en la diàspora republicana cap a la veïna França, deixant per sempre a la seva Teresa sola al recer de Sant Roc: no van poder tornar mai més...

116 ESTÀ MOLT GREU... PARLA CASTELLÀ... (Alt Urgell) A Argolell s'hi va per la carretera de La Seu d’Urgell a Andorra. Poc abans d’arribar a la frontera i a l’esquerra, surt el vial que travessa la Valira i, bifurcant-se, mena a Argolell, per la carretera de la dreta, i per la de l'esquerra a Asnurri i Ars. Un cop s'ha arribat al poble d’Argolell es surt per un camí cap a tramuntana i a 1 km. es troba la capella del Faner dins d’un camp. És una construcció de planta rectangular coberta amb encavallades de fusta i un absis semicircular a llevant amb volta de quart d’esfera La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant va ser trobada per un pastor en un faner (terreny on l’aigua aflora sense veure’s un punt concret per on ho faci), prop del veïnat i la va traslladar a l’església parroquial. Va estar-hi fins els avalots del 1936, que va poder ser salvada portant-la a Sant Julià de Lòria (Andorra). Al final de la guerra i retornar-la, es van trobar que l’ermita no reunia les condicions per sojornar-la i decidiren exposar-la al culte a l’església de Santa Eugènia del mateix poble.

La Mare de Déu del Faner, de finals del segle XII o principis del segle XIII, es presenta assentada en un tron escambell de quatre muntants de secció quadrada rematats per pinyes quadrades, punxegudes i llises. Duu corona amb decoració pintada simulant pedres precioses i en els quatre punts cardinals apareix la flor de lis.

En la part posterior de la imatge apareix un esvoranc tancat per una tapadora en que la frontissa està feta de teixit i guix: era el lloc on s’hi guardaven relíquies. Amb la mà dreta deuria prémer un objecte (qualsevol dels atributs simbòlics que caracteritzen la iconografia mariana del romànic: flor, fruit, pom, ceptre, vareta...) i amb l’esquerra manté al Fill per l’espatlla i assegut a la cama esquerra de la Mare. També porta corona llisa emmerlatada. Amb la mà dreta, posada a davant de la Mare, beneeix. Amb la mà esquerra sosté un llibre obert recolzat sobre la cama.

La posició de la mà dreta, beneint, davant de la Mare sembla ser que sigui una de les característiques que es veuen en les imatges del territori del bisbat d'Urgell i, principalment, de les que s'han trobat a les Valls d'Andorra.

A Argolell m’hi vaig arribar a indicació del Dr. Sentandreu que havia exercit en aquest poble i que des de la jubilació residia a Prullans. Em comentà que, anys enrere, molts dels pagesos d’aquells indrets no havien tingut pas ocasió d’aprendre el castellà, la parla dels invasors d’Amèrica. Això no incloïa pas que quan els franquistes es varen fer forts a Catalunya, després de la desfeta del 1939, tant els intel·lectuals

117 com els pagesos teníem que expressar-nos en castellà, en sabéssim o no, i a més ho imposaven els botiflers: hable en cristiano!..., quan per distracció ens dirigíem en català a la finestreta d’alguna entitat oficial (abastos, hisenda, policia, universitat...).

Però per més obligats que varen estar els pagesos de la contrada, mai entraren en aprendre a parlar en castellà. No per tossuts, sinó senzillament, perquè això dels idiomes no se’ls hi donava... i seguien amb el seu català, més heretat dels seus pares i vilatans, que aprés a l’escola, on hi havien assistit fins l’edat d’incorporar-se al treball familiar del camp o de la modesta indústria.

Era aquell temps que el metge de poble, fàcilment, es transformava en un amic confidencial de la família i, a la recíproca, tenia molt bons amics entre els seus pacients. Al trobar-se a prop del malalt quan més el necessitava, creava un llaç de convivència i de confiança, que tant ajudava a millorar la salut del pacient, com de ser el confident de molts dels problemes, que en totes les cases es fan presents un dia o altre.

Ara són els fills d’aquells que no parlaven castellà, que havent pujat uns quants esgraons més de la cultura i el benestar, tenen cura de la hisenda familiar i de la salut dels seus pares, que han entrat en una vellesa irreversible. Alhora, de ser uns bons fills, no tant sols parlen català, la llengua de Catalunya i de la família, sinó que també dominen el castellà, el francès... i qui sap quantes més!, han mantingut amb el vell metge, aquell grau d’amistat que va néixer a la capçalera del llit, quan el xarampió o la tos ferina preocupava als grans de la casa.

El Dr. Sentandreu -al matí d’aquell dia de tardor, asseguts al jardí de casa seva-, em va explicar que, feia poc, l’hereu de casa Trilla d’Argolell, on havia exercit durant 15 anys, s’hi va arribar per comentar-li l’estat de salut del seu pare, ingressat a l’Hospital de la Seu per una malaltia, que donava entendre, que no en sortiria d’ella.

Sia per l’estimació que tenia per aquella família, sia pel seu habitual optimisme davant de les patologies, procurava dissimular els símptomes, cada cop més greus, que l’hi anava relatant l’hereu. L’endemà va passar per l’Hospital a visitar-lo i quan es dirigia a la cambra del vell amic, en surt el fill, i li diu: - Doctor, no hi ha res a fer! Fixi’s si déu estar malament, que fins hi tot parla en castellà!!...

Evidentment, l’endemà, l’enterràvem.

118 CONTRABAN i MERCEDES (Bescaran. Alt Urgell) De la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà i després d’haver passat els Banys de Sant Vicent, surt la pista que passant per Castellnou mena a Bescaran. La pista no és pas asfaltada i poc recomanable per cotxes convencionals.

A 3 km. de Castellnou surt un camí, en mal estat, que porta a la Cabana dels Moros.

Aquí, precisament, he tingut l’entrebanc de la neu i el glaç: m’he entossudit de voler passar i si bé en els primer quilòmetre he anat sortejant el desequilibri que la neu i d’alguna placa de glaç em produïen, les relliscades s’han succeït amb les corresponents caigudes, sense masses conseqüències, però de cop (encara que, en veritat, ja es veia venir) en un tomb sota una espessa ombrada hi havia molta més neu, he agafat arrancada i, aleshores si, la patinada i la caiguda ha sigut de campionat, doncs he quedat mal atrapat sota la moto, amb neu per tot arreu, relliscant en el glaç, sense poder trobar un punt on recolzant-me, etc. Després de moltes maniobres, he pogut treure la cama de sota la màquina, agafar-me a una branca i m’he aixecat. Prou!, amb molta més precaució he tornat a la pista cap a Bescaran.

Volia anar a la Cabana dels Moros, perquè és tracte d’un conjunt megalític, que se li calcula de més de cinc mil anys, descobert a principis del segle XX i no fos el cas que, per poc temps, ell desapareix-hi abans que jo... Segons llegeixo, és un dolmen format per tres lloses verticals, cobertes per una de més gran que amida uns 2 metres. He tingut que contentar-me amb aquesta informació.

Un dia que no hagi nevat, no glaci i faci sol, és a dir, en ple estiu, intentaré arribar-m’hi.

Bescaran queda arrapat a la pendent de la muntanya i encarat a la solana.

Recordo haver-hi vist, anys enrere, com unes dones del poble duien cistelles plenes de xicoires i que em digueren que les fulles agradaven més que l’escarola. En els anys de després de la guerra civil del 1936, per la manca de cafè s’utilitzaven les arrels d’aquesta herba per substituir-lo o falsificar-lo. Avui, no he vist ni xicoira ni dones. Tinc entès que antigament a les xicoires les anomenaven endívies, quan les lligaven de manera que el sol no pogués arribar al seu cor i, d’aquesta manera, s’emblanquien les fulles. Quan es va importar de Bèlgica la llavor de l’hortalissa (en flamenc, witloof, és a dir, fulla blanca) i que avui tothom coneix com endívia, es va retornar a anomenar-la xicoira a l’hortalissa autòctona.

119 Destaquen, des del primer moment d’arribar al poble de Bescaran, els dos campanars. El primer que veig, situat fora de la població, és el campanar-torre, pràcticament aïllat, a l’extrem d’un nou cementiri amb grans làpides que abasten dos i tres nínxols.

Pertanyia a l’església d’un antic monestir, el de Sant Martí. L’altre campanar, el de l’església parroquial, treu el cap d’entre les cases del poble: és va arranjar aquesta església perquè queia més avinent arribar-s’hi en ple hivern que l’altre, que ja començava a ser massa vella.

La torre del que fou Monestir, segles XI-XII, és de secció quadrada, de sis pisos, dels quals només els tres més elevats tenen finestres, geminades. La portada, situada en el primer pis, és adovellada i quedava dins de l’església.

Una decoració d’arquacions cegues i petites es situen damunt de les finestres. Queda coberta per una teulada piramidal, no massa elevada.

El fet que el campanar no seguís el mateix camí de la resta de les dependències del cenobi, es degut, a que en la seva construcció s’hi posava més atenció, doncs era un element que no podia ser bastit de manera massa elemental: en un principi era una torre de guaita i defensa i s’és conegut per tothom que la mà d’obra militar ha resultat sempre molt barata, si bé el pressupost de Defensa ha estat superior que el de Cultura: mà d’obra més barata (com s’explica aquest fet?).

A Bescaran va succeir que el Monestir de Sant Martí fou abandonat per manca de monjos i, aleshores, el deterioro progressiu del temple s’inicià fins la ruïna final, menys la torre campanar. Hi ha la possibilitat, segons m’explicaren, que fora arranjada de temps en temps, per poder-la utilitzar com a comunidor, des d’on el prevere comunia les tempestes i, sobretot, les pedregades.

L’església parroquial actual, també baix l’advocació de Sant Martí, és situada al bell mig del poble i poc en queda del seu origen. És un edifici rectangular, d’una sola nau amb absis quadrat: el conjunt està cobert amb volta de canó. A la Plaça, com a pica d’una font, han utilitzat un sepulcre, probablement del segle XII, decorat amb creus i cercles. Sembla ser que pertanyia al Castell, que fou enderrocat per Arnau de Castellbò, en el segle XIII, a conseqüència d’aquella lluita dels seus mercenaris contra la croada d’en Simó de Montfort i Roma.

Quan m’apropava al poble em va cridar l’atenció trobar pel camí i a diferents cruïlles, homes assentats en cadires de platja, tenint davant seu cistelles plenes de pomes, que posaven a la venda.

Em sembla que fou en la segona parada, que deixant aparcada la moto, m’hi vaig apropar amb la intenció de comprar-li unes quantes pomes, apurat un xic per

120 aquell rosec que tenia a l’estómac, prop de l’hora del migdia. També ho vaig aprofitar per xerrar amb el bon home, que amb cara de satisfacció, amb rebé al seu costat.

La conversació va ser intranscendent, doncs no semblava massa interessat en ser explícit a les preguntes d’un de ciutat, com de tant en tant m’anomenava. Ell volia parlar, no contestar. Em vaig assabentar, que el poble distava a pocs quilòmetres... que a l’entrada hi trobaria el cafè amb poca gent a aquella hora, doncs era a punt del menjar del migdia... que mantenien una minsa agricultura d’arbres fruiters... que la joventut fugia cap la capital... etc. etc.

Casi vaig passar mitja hora amb aquest repòs informatiu que, no donant més de si, em vaig acomiadar d’ell. De nou muntat en la moto, em sorprèn veure darrera seu i sota l’ombra d’un arbre, un Mercedes recentment matriculat. La sorpresa em va venir perquè en l’anterior parada, que més avall havia trobat, també tenia el bon home un Mercedes no lluny d’ell, però no n’hi havia fet cas. Ara, amb el segon, ja em va fer un xic estrany i no encaixava aquest signe extern de benestar amb l’entorn i els protagonistes...

Si bé hi vaig pensar, no m’hi vaig capficar massa, posant més atenció pel pis del camí per on circulava. Vaig localitzar l’església pel campanar, que treia el cap per entremig de les cases. Per cert, en contra del que m’esperava del poble per la seva localització allunyada de la capital de la comarca, em va parèixer molt ben arranjat, amb cases restaurades i, naturalment, tots el carrers asfaltats a excepció de la plaça de l’església que estava empedrada amb llambordes i molta cura.

No m’havia menjat cap poma de les comprades i, per tant, seguia amb el rosec a l’estómac.

Així fou, que em dirigí directament al Bar, que m’havia recomanat l’home de la parada de fruita.

Era el típic dinar que avui dia t’ofereixen en molts dels pobles dels Pirineus, quan no es volen trencar el cap. L’abundant amanida catalana, on es posa de manifest la matança del porc. Segueix la carn de corder amb patates fregides o la botifarra amb seques. Vi negre de més avall i, com és de suposar, em van oferir pomes, al natural o compota, a més de mel i mató o flam de la casa... El cafè, força bo (ens se’l porten d’Andorra... em va aclarir la mestressa).

Tant les majordomes que tenen cura de l’església i del capellà, quan n’hi ha, com moltes de les dones que em trobo pels pobles, coincideixen que els hi agrada molt la conversa, s’entusiasmen explicant detalls de la seva passada i actual i, clar, arraconada vida. Ho he interpretat com un fet d’esbravar-se, perquè la conversa amb l’home, el marit, fa temps que ha quedat limitada a una temàtica de rutina, que es saben de memòria. Amb el foraster, ja és una altra cosa...

Gràcies a aquesta verborrea desencadenada, la mestressa del Bar em va donar ocasió de preguntar-li per la meva sorpresa dels mercedes que havia vist pel camí d’arribada. La bona dona, va estar uns instants com si reflexionés o estès madurant la contesta... Finalment, m’ho va aclarir sense masses embuts.

121 - La venda de les pomes, no té cap importància. Com haurà pogut veure, masses camps no estan conreats i pertanyen a una petita cooperativa que ens amaga l’altre economia...

- No he vist pas cap tipus de fàbrica o magatzem industrial...-vaig dir de la forma més innocent.

- No, no. L’altre economia, la que ens fa viure bé, és el contraban!... Els homes del poble s’alternen situant-se en punts estratègics per controlar les patrulles mòbils de la Guàrdia Civil i mitjançà les xerradores, es posen en contacte amb els altres homes que passen el tabac, televisors, droga... i no sé què més!... Els senyors de baix ho paguen molt bé... i, a més, també proporcionen els cotxes...

Vaig quedar atrapat entre mut i amb cara de badoc.

Qui és el que avui no s’espavila?... És nota que tenim bon exemple en certs polítics!

122 BORÍS I, REI D’ANDORRA. Borís Mihailovich Skossyreff Mawrusow, nascut a Vilnius (en aquells temps Rússia) el 12 de gener de 1896, pertanyia a una família de la petita noblesa russa que s'havia distingit en els exèrcits del tsar.

Es tenen poques notícies de la seva vida aventurera abans de l’arribada a Andorra. Se sap que, en esclatar la revolució russa del 1917, busca asil polític a Anglaterra, on s'enrola per dos anys a l'Armada britànica.

Més endavant, treballa pel Foreign Office en diverses missions, més o menys secretes, que el portaren a Sibèria, al Japó i als Estats Units.

L’ascendència familiar, la seva distinció personal, l’empatia i el seu do per les llengües li aportaven fàcilment una gran simpatia.

El 1925 renuncia al seu treball d'espia i, proveït d'un passaport Nansen -el que s'entregava als apàtrides- es trasllada als Països Baixos, però es desconeix què hi feia. Anys més tard, Borís pretenia haver treballat al servei de la Casa Reial Holandesa -sense especificar en qualitat de què- i assegurava haver estat recompensat per S.M. la Reina Guillermina I amb el títol de comte d'Orange, títol que no va poder demostrar i, sembla, que s'inventà ell mateix.

Es casa (21 de març de 1931) amb una marsellesa adinerada, Maria Lluïsa Parat, divorciada d'un sastre i deu anys més gran que ell. A l’acta de matrimoni, apareix amb els cognoms canviats, declarant-se fill de Michel d'Skosyrew i d'Elisabeth Mawrusow.

Probablement, per la diferència d’edat, Borís s'allunya ràpidament de la seva esposa i, enamorat d'una bella adolescent anglesa, entra per primer cop a Andorra. S’estaleix a Santa Coloma, en una casa que encara es conserva i que s'anomena la Casa del russos, per aquest mateix personatge i per un altre rus que també s'hi va establi i que, segons diuen, va introduir el primer cultiu del tabac a Andorra. * * * El poble de Santa Coloma d’Andorra queda a la dreta de la Valira, a poca distància de la carretera general de Sant Julià de Lòria a Andorra la Vella.

L’església és de les més antigues del Principat, doncs apareix citada en l’ACC de la Seu d’Urgell.

S’explica que quan el visitador arquebisbal va arribar-hi en l’any 1312, va trobar les sagrades formes dins d’una caixa feta malbé i embolicada amb un

123 drap de seda; només hi havia un sol vestiment sacerdotal, brut i desfilat... i el rector no vivia gaire canònicament.

L’església de Santa Coloma, pre-romànica i refeta al segle XII, és de nau rectangular (5,90 x 8,20 m.) i absis quadrat però irregular. Adossat al mur de migjorn hi ha el campanar rodó (segles XII - XIII), poc freqüent, amb quatre pisos i finestres geminades amb separacions llombardes (segle XII) d’un pis a l’altre. La imatge de la Mare de Déu del Remei i l’Infant és una talla policromada de 53 cm. d’alçada. Està cataloga entre els segles XII-XIII. En aquesta església hi havien pintures murals que, abans de 1939, foren arrancades i venudes a un antiquari de BCN. Després les adquiriren uns traficants d'art francesos i passaren a un aristòcrata de Canes. Durant la segona guerra mundial (1940-1945) es traslladaren a Alemanya, on es trobaven en el Museu Estatal Prussià de Cultura de Berlín. Al febrer 2007 tornaren a Andorra d’acord amb el Govern alemany.

In situ es conserva, un fragment del mural on es representat l’Agnus Dei dins d’un medalló, sostingut per dos àngels. Havia quedat protegit per un retaule que tapava l’entrada a l’absis. * * * Borís, trama el seu pla. Mantén converses amb tota mena de personatges i, sobretot, amb els responsables de la política andorrana.

Prompte s'adonà de què la revolta juvenil d'uns mesos abans de la seva arribada podia acollir favorablement les idees progressistes que garantissin una millora del nivell de vida.

El 17 de maig del 1934, Borís presentà un document al síndic i a d'altres consellers del Govern andorrà en què justificava les seves intencions. Però la resposta que li donen fou adversa: ...que no se introdueixi en assumptes polítichs de les Valls, lo que en cas de reincidència aquest se reserva lo dret de elevar las queixas a l'Autoritat competent perquè aquestas li apliquin les sancions que serà mereixedor lo citat recurrent...

No passaren masses dies (el 22 de maig), rep l'ordre fulminant d'expulsió del territori andorrà, decretada pel veguer francès (l’administrador de justícia) i firmada, també, pel seu homòleg episcopal.

No li toca cap altre solució que anar a viure a l’Hotel Mundial de la Seu d’Urgell (Sant Ot, 2). Es comporta com un monarca exiliat i comença una

124 campanya d’atracció personal a través de la Premsa, tant amb entrevistes personals com telefòniques als diaris The Times i The Daily Herald, que pels seus serveis en el Foreign Office fou fàcil connectar.

Part d’aquell estiu el passà a Torredembarra, on es planteja una nova ofensiva. En una entrevista al diari madrileny Ahora, ell mateix confessava: ...no tinc cap dret històric per a la meva pretensió. Ho faig únicament com a cavaller per entendre que defenso els drets dels espanyols que resideixen a Andorra i són vexats per la República veïna.

Cal afegir, que cap español, ni català es va donar per assabentat de la seva defensa.

Borís no abandona el seu paper i es posà en contacte amb diverses agrupacions legitimistes del sud de França: el príncep Joan d'Orleáns, duc de Guisa, pretendent al tron de França entenia que com Cap de l'Estat francès continuava tenint els drets i funcions de co-príncep d'Andorra, domini privat de la Casa d’Orleans, hereva legítima de la dinastia de Foix. A partir d’aquest moment Borís ja es titulava, indiferent, lloctinent del rei de França.

Concedí visites, féu recepcions oficials i organitzà nombrosos actes com ara una missa pel president Francesc Macià, traspassat per Nadal del passat any 1933. Va publicar per arreu la seva imatge mitjançà postals tocat amb la barretina, treballant al seu despatx reial, passejant amb monocle i bastó... És a dir, un imatge i posat de monarca exiliat.

Escriví diversos articles: - Sa Altesa el Príncep ha concedit entrevistes al diari la Nación, de Buenos Aires, i Ahora, de Madrid.

- Amb l'assistència de Sa Altesa el Príncep, es celebrarà una missa pel descans de l'ànima d'Ermessenda de Castellbò, comtessa de Foix. Les honorables corporacions del país estaran representades en l'acte - Sa Altesa Reial el duc de Guisa demana als tribunals que li siguin restituïts els béns i drets situats fora de França que li foren llegats pels seus antecessors, com a hereus dels comtes de Foix i de Bearn, prínceps d'Andorra.

- Els andorrans es senten administrats contra la seva voluntat pel senyor Lebrun, president de la República francesa, que es fa dir copríncep i no és l'hereu de la Corona de França.

- Redactà una innovadora Carta Constitucional andorrana que modificava substancialment el sistema polític andorrà tradicional. El Coprincipat tindria llibertats, modernització, diners, inversions estrangeres i el reconeixement de paradís fiscal.

125 Borís I imprimí deu mil exemplars d’aquesta Constitució i els va trametre a les personalitats espanyoles i franceses. Entre elles el bisbe d'Urgell, monsenyor Justí Guitart, desencadenant les hostilitats per part del prelat, que desautoritzà totalment el pretendent en unes declaracions a la premsa lleidatana, on deia que els únics Coprínceps d'Andorra eren ell i el senyor president de la República Francesa.

El diumenge 7 de juliol del 1934, el Síndic General de les Valls d'Andorra convocà el Consell General de les Valls a la Casa de les Valls i on va exposar el revolucionari canvi de les estructures econòmiques del Principat a semblança del que havia passat a Mònaco, Liechtenstein, San Marino o Luxemburg -els restants principats europeus-, paradisos fiscals on els impostos eren quasi inexistents o sensiblement reduïts, a més de convertir Andorra, en un dels centres empresarials més importants del món on bancs, entitats financeres i companyies internacionals, no trigarien a instal·lar-hi el seu domicili social aprofitant-se del règim fiscal.

A canvi d'assegurar la felicitat i el benestar del poble andorrà, Borís demanà que el Consell General el proclamés Príncep d'Andorra...

La proposta de Borís tingué la quasi total adhesió de la Cambra excepte un representant, el batlle d'Encamp, en Cinto, qui oposà un ferm vet.

Però, amb només un conseller en contra de vint-i-quatre que formaven el Consell, la monarquia andorrana quedà instituïda.

Acompanyat d'un fidel grup de col·laboradors addictes (la seva jove amant anglesa, la milionària nord-americana Florensa Mazmon i el conseller Pere Torras Ribas) el candidat al tron andorrà s'establí, primer, a la Fonda Calons de Sant Julià de Lòria. Mentre el batlle Cinto, l’únic conseller opositor, s’arribà al bisbe d’Urgell i l’hi exposà, amb detall, tota la trama.

Paral·lelament, aquell mateix dia, França va comunicar oficialment que no intervindria a Andorra, que deixava les decisions al Consell General i que consideraria com a vàlida la monarquia de Borís I, si s'aprovava. Fins i tot el Consell de Ministres d'Espanya va debatre el tema per aclarir-se una mica davant de tot aquell assumpte andorrà.

Als primers dies d’aquell mes de juliol del 1934 s'anuncia el Govern provisional i la nova Constitució, alhora que es decretà absoluta llibertat política, religiosa i d'impremta. En una nova votació del Consell, l'adhesió monàrquica es repetí amb igual resultat (23 a 1). El pla que es volia impulsar al nou regne es resumia en la protecció al necessitat, ensenyament per a tothom i esport, molt d'esport. Però res de jocs prohibits.

L’únic que es va moure va ser el Bisbe d’Urgell: el 21 de juliol, quatre guàrdies civils espanyols i un sergent, emmanillaren al Monarca Borís I i traspassaren la frontera camí de la Seu d’Urgell, sense que els seus súbdits

126 mogueren un dit. L'endemà fou traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge especial, senyor Bellón, encarregat dels casos relacionats amb la Ley de Vagos y Maleantes. Després passa a Madrid i, finalment, és expulsat d'Espanya via Portugal.

Segueixen pistes del seu pas no massa concretes i, algunes fonts, indiquen que morí el 1944.

Amb l’expulsió de Borís I no es van acabar les disputes sobre el Principat d'Andorra, doncs el mateix dia 21, en què el monarca fou detingut, es va presentar als jutjats un home que reclamava la documentació requisada. Quan li van demanar qui era, va respondre: Jo? Borís II. Al dia següent, alguns diaris de Madrid van rebre una carta de la Secretaria Política del Comtat d'Urgell, Assumptes d'Andorra, que criticava l'intent de Borís I, traient-l’hi legitimitat.

El dia 27 apareixia al diari Informaciones una entrevista a un suposat Conde de Urgel, que després de desqualificar l'aspirant, afirmava que només ell tenia dret a reclamar el tron d'Andorra...

Recentment, el mateix rei d’España Joan Carles va ser instat a substituir el bisbe d'Urgell altra vegada i convertir-se en copríncep promogut per tres andorrans. Divendres 24 de juny del 1988, el periòdic Poble Andorrà publicava a la portada, amb grans titulars: “”Tres andorrans, les seves persones, famílies, interessos morals i materials es posen baix la protecció personal i directa de l'actual comte d'Urgell, Sa Majestat Joan Carles de Borbó. Així mateix requerien que es notifiques el contingut de la declaració al comte d'Urgell”” L'argumentació d’aquests andorrans va ser la següent: el bisbe copríncep es ciutadà espanyol i la Constitució espanyola no preveu cap privilegi a favor seu. És un anacronisme, doncs, que des del territori espanyol es legisli sobre Andorra. Per altra banda, França hauria de poder comptar amb un interlocutor, a l'altre cantó de la frontera, que tingués similar estatut jurídic i tingués legitimitat democràtica. I la persona que a Espanya reuneix els requisits de cap de l'Estat, és Joan Carles I. En ell podria abdicar el bisbe amb tota tranquil·litat.

A la Zarzuela la proposta fou molt ben acollida, doncs és un viatge feliç i proper per assegurar-se una sortida elegant el dia que a España es proclami

127 la República... També s'adduïa que per dret de successió dels comtes d'Urgell, el rei d'Espanya era la persona correcta que aquells tres andorrans estaven cercant.

Van passar quatre anys i diumenge 9 de febrer del 1992, el diari El Mundo anuncià que el Bisbe de la Seu d’Urgell es negava a cedir al rei els seus drets de copríncep d’Andorra. Afegia que el Rei don Joan Carles I manifestà fa ja mesos al bisbe de la Seu d'Urgell, Joan Martí Alanís, que veuria amb interès que renunciés al càrrec de copríncep d'Andorra en benefici de la Corona espanyola. No obstant això, monsenyor Alanís no pensa renunciar de cap manera a aquest privilegi feudal, un dels pocs que encara posseeix l'Església amb significat polític.

Borís Skossyreff no va morir a Poblet, on suposadament el va descobrir Antoni Morell als anys 70, ocult rere la personalitat del porter del monestir. La realitat podria ser una mica més prosaica: va morir de vell a la ciutat alemanya de Boppard, prop de Coblenza, el 1989, als 93 anys.

Bandera del Regne d’Andorra

Bandera del Principat d’Andorra

Boris I, autoanomenat Rei d’Andorra

128 BELLVER DE CERDANYA i G.A. BECQUER.

Passar uns dies voltant per la Cerdanya es gaudeix d'un paisatge que poques vegades es repeteix. Al dir voltar per la Cerdanya vull concretar: es apartar-se dels eixos de circulació turística i, si parlem de l'època de l'esquí, és millor cercar altres indrets on l'aglomeració no es faci tant present.

La resta de l'any, sabent escollir els indrets tranquils on la natura s'ha sabut organitzar per si sola, sense la col·laboració dels constructors de casas pareadas o urbanitzacions pels pixa pins, la Cerdanya posa al teu abast tot allò que es necessita per relaxar-se i apropar-se a un món de fantasia i somnis, on el romànic es fa present en un paisatge amb qui s'identifica.

El recorregut per la Cerdanya Catalana es pot iniciar entrant a la comarca per un dels tres punts, que geogràficament són pas obligat per aquells visitants de la resta de Catalunya. La carretera que ve de La Seu d’Urgell, canalitza als procedents de les comarques de Tarragona i Lleida. Per la collada de Tossa (quan no està tallada per les nevades), és utilitzada pels que hi arriben de les comarques de Girona i pel túnel del Cadí, quan es ve de les comarques del centre.

Bellver és una de les poblacions més emblemàtiques de la Cerdanya. El municipi és un conglomerat de diferents pobles, masies aïllades i llogarrets diversos que conformen un dels més grans municipis de la comarca. Bellver és el principal nucli de la subcomarca de la Batllia, que inclou els municipis de Prullans i Riu de Cerdanya. Els lligams històrics i geogràfics la vinculen estretament a Puigcerdà, capital de la comarca, a La Seu d'Urgell.

De la població en surt la carretera a l'ermita de Talló, ben senyalitzada. Per la seva situació geogràfica sembla que tenia importància estratègica al trobar-se prop del castell de Sant Martí i del Puig de Talló, el veïnatge de l'actual Bellver.

Al segle XIII hi habitaven una comunitat de canonges regulars. És un edifici romànic del segle XI, d’una sola nau amb arcades laterals de reforçament i un absis ornat amb arcuacions llombardes i d’arquets cecs propis del segle XI. Té un massís campanar de torre del segle XVI i la precedeix un

129 atri amb una porta ferrada romànica. En aquest mateix mur s’aixeca un campanar d’espadanya. Pertany al segle XIII i sembla ser, que és l’única imatge romànica de la Mare de Déu de les que han existit a la Cerdanya que es troba in situ.

La descripció que fa el frare Camós (segle XVIII) de la Verge de Talló 23 no és correspon pas amb l'actual, però les diferències poden ser degudes a la restauració posterior que s’hi ha fet.

A Bellver, Gustavo Adolfo Bécquer va passarhi uns dies a Cal Patanó en el 1860: es troba pujant cap a l'església pel carrer de l'Amargura. A més d’intentar refer-se de la tuberculosis que patia, va escriure una de les seves proses poètiques, La cruz del diablo, amb base d’una llegenda antiga de la població.

Aquesta llegenda amb la que es va inspirà el poeta, diu així: "...El senyor del Segre era l'amo de Sant Martí dels Castells i era tan ambiciós i despietat amb els seus súbdits que estaven tots atemorits. El cavaller va marxar a lluitar contra els moros i la població va viure tranquil·la durant tres anys, però ell tornà i reclamà els tributs endarrerits. Tot el poble decidí fer front al malvat; amb esforç i astúcia van aconseguir guanyar la batalla i matar el senyor. Ningú no va tornar a trepitjar el castell, les males herbes esborraren els camins i l'ocultaren a la vista del viatger.

Ja havien oblidat els mals temps quan uns bandits tornaren a sembrar el temor entre els habitants de la zona. Varen agafar presoner el cap de la banda, que portava l'armadura del desaparegut senyor del Segre. Es van reunir els veïns més respectables del poble per jutjar-lo i tota la gent de la comarca per veure-ho; la sorpresa fou general en descobrir que l'armadura era buida.

Per acabar de posar fi al malefici, van fondre l'armadura i van construir una creu amb el seu metall. Aquesta és la coneguda com la creu del diable..."

Alguns dels llocs més destacats de Bellver de Cerdanya relacionats amb l’escriptor són: El casc antic: la plaça del Portal, el carrer del Mig, la plaça Major i l’església de Sant Jaume, escenaris que surten reflectits a l’obra.

La Torre de la Presó és un dels torricons que es troben al llarg d’una muralla.

Sant Martí dels Castells va ser en un altre temps un minúscul poble amb alcaldia pròpia i la seva església romànica com a parròquia. Avui hi resten les ruïnes, tant de l'església com del castell, a més de les de la masia del mateix nom, habitada.

23

Camós, Narcís: "Jardin de Maria plantado en el Principado de Cataluña" Girona, 1772.

130 CAREGUE i EL SEMINARISTA (Pallars Sobirà) Sortint de Rialp s’agafa la carretera a Escàs i a Caregue. Prop de Caregue es troba, al costat de la pista, la capella de Santa Anna.

Respecte a l’església de Sant Martí, de la població, es té notícies d’ella per primer cop quan fou visitada al 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. Al 1575 era inclosa a l’oficialitat de Sort. En el 1758, l’església es trobava en pèssimes condicions i, aleshores, es va traslladar a l’actual ubicació.

En el Museu Diocesà d’Urgell es guarda la imatge de la Mare de Déu i l’Infant que es trobava en aquesta església de Sant Martí de Caregue. És una talla policromada. Maria seu damunt d’un senzill escambell que ha perdut la coloració. Porta corona florejada, un velmantell que li cau per l’espatlla i, rodejant el braç dret, passa per la falda i segueix cobrint les cames, deixant veure part del vestit. Aquest és de coll rodó amb un fi bordó i una fíbola al mig del vestit a l’altura del coll. Amb la mà dreta sosté una bola (poma?, l’antítesi d’Eva, element molt utilitzar pels artistes de l’època romànica). La mà esquerra la recolza a l’espatlla del Fill.

L’Infant s’asseu en la cama esquerra de la Mare. També duu corona florejada que deixa veure part de la cabellera. Porta túnica que tapa tot el cos excepte els dits dels peus.

Com sigui que es troba el Fill assegut al genoll esquerra, mostrant una fisonomia agradable i somrient, apartant-se de la rigidesa dels inicis del romànic, fa situar aquesta imatge a la meitat del segle XIII. La citada capella de Santa Anna és una petita construcció d’una nau, amb pedra del terreny sense cap disposició ordenada, a excepció de la portada, situada a ponent, d’arc de mig punt amb dovelles de pedra en disposició radial de llibre. Absis pla. Coberta de pedra amb arc semi apuntat. Parets emblanquinades. En l’interior de la paret absidal, en una senzilla capelleta, hi ha la imatge de Santa Anna, vestida de monja, que acompanya a la petita Maria. La teulada de la construcció és de lloses de pissarra, cavalcades, i de dues vessants.

131 Precisament, assegut junt a la porta de la capella vaig trobar-hi al jove mossèn del poble. Així, m’ho vaig pensar. Però, no. Si que aquell xicotàs era un capellà o, millor dit, un aprenent de capellà (vestia sotana!), que tenint vacances al Seminari, va demanar permís per tenir cura de l’església de Sant Martí de Caregue i fer-se càrrec com podia ser la vida sacerdotal en un poble allunyat. Deuria haver tret bones notes, semblava un tipus de noi estudiós i per la conversa que mantinguérem, em va donar entendre que tenia ganes de ser tonsurat i ordenat sacerdot, per continuar els seus estudis a Lovaine o Roma... Ara bé, també titubejava sobre el què faria a fi de curs...

Fins aquí, el seminarista es va esplaiar a l’entorn d’una conversa, podríem dir, normal, sense que jo l’inquirís en cap qüestió que ell, espontàniament, em va exposar. Varen seguir trossos de temps, que de forma tímida (que contrastava amb la seva ruda i forta personalitat) em preguntà què venia a fer per aquell terreny...

Crec que va ser, més per tafaneria meva, que desitjant treure l’entramat psicològic que traspuava la seva conversa, li vaig servir en safata gran part de la meva vida (estava a prop de complir els 80 anys), de les meves inquietuds, els fracassos, desil·lusions... Sempre – amb certa malícia- posant un accent negatiu.

Clar, em va ser fàcil, que el futur Mossèn també s’alliberés de les contradiccions que l’edat, la vocació i els estudis havien entrat en l’escena de la seva vida, que de manera massa ràpida madurava. Si bé em va sorprendre la conclusió a que va arribar després d’aquell psicoanàlisi d’anar per casa, prompte ho vaig entendre pel fet que feia casi un mes s’havia retirat a aquest cul de sac, només amb companyia de la seva soledat mental i els llibres. Necessitava trencar el seu monòleg, malgrat que en tota l’hora i escaig que va durar la segona part de la conversa, jo no vaig obrir boca.

Fins a cert punt, el pitjor d’aquella jornada va ser el mal de ventre que en va acompanyar tot baixant amb la moto fins a Sort, pensant si jo havia tingut un paper protagonista a la seva conclusió: aquella mateixa tarda se’n tornaria a Lleida i comunicaria al Rector del Seminari que ho deixava corre...

132 CASTELLBÒ, COSTOJA i ELS INQUISIDORS (Alt Urgell) Sortint de la Seu d’Urgell en direcció a Lleida, als quatre km. apareix, a mà dreta i enfront de Montferri, el trencall que mena a Castellbó, a uns 9 km.

El vescomtat de Castellbó que comprendria la Vall de Castellbó estava molt poblada entre els segles X i XII amb gran nombre de viles. Abans del segle XI es coneixia l’indret per Castro Leonis i, sense cap explicació documentada, apareix de cop en els pergamins dels Arxius de la Seu d’Urgell amb el nom de Castellbó.

Per casament del vescomte Arnau amb Arnaldeta de Caboet, viuda i de bon veure, va passar a posseir també la vall de Cabó. Els seus dominis s'estenien pels termes d'Organyà, Fígols, Coll de Nargó, Adraén, les valls de Sant Joan i els drets sobre la vall d'Andorra en qualitat de feudataris de l'església d'Urgell.

Sigui per convicció religiosa o per aprofitar-se del fet polític dels càtars, el cert és que Arnau col·labora en la lluita en defensa dels Bons Homes i Dones. La croada contra ells va servir perquè el papat i les ànsies expansionistes de França fessin avortar el projecte d’una Nació Occitana, que hauria comprès el sud de França i el que a principis del segle XIII era la Corona d’Aragó.

El papat va començar a considerar sospitosos els càtars en el moment que els senyors feudals van fer una plantada impositora, negant-se a pagar els delmes a Roma. El rei francès aprofità la croada de Roma per reclutar fàcilment un exèrcit de soldats mercenaris, doncs el botí estava assegurat perquè Occitània era la perla del desenvolupament occidental.

La batalla de Muret (1213) amb la mort del rei Pere I, va significar el final d’Occitània, que va ser envaïda, arrasada, espoliada i annexionada a França. La croada fou promulgada tant per combatre el catarisme com per acabar amb l’esmentat projecte de Nació Catalana que podia bloquejar l’expansió francesa i el poder del papat.

A l’entrar a Castellbó es veu treure el cap, per entre les cases, l’església de Santa Maria. La col·legiata de Santa Maria es va fundar el 1436. A l'església, d'una nau, són clarament perceptibles diversos moments constructius. Corresponen a l'època romànica

133 els tres absis rodons, amb forats de bastida ben perceptibles al central. La façana, en canvi, és d'estil gòtic, amb un fris decorat amb pans de vida, flors i caps humans. És especialment remarcable el treball de forja de la portalada.

Al nord de la Vila i travessant el riu Turbias es troba el Pont medieval d’un sol ull, d’arc de mig punt amb lleugera esquena d’ase i sola empedrada.

Tant les baranes con les dovelles de l’arc han estat restaurades.

Anys després, quan la desfeta del catarisme es consolida, els delegats de la Inquisició, s’arriben fins a Castellbó, aplicant aquella criminal justícia, a tort i a dret, fan exhumà les despulles del vescomte, enterrades a l’església de Santa Maria de Costoja i les cremen a la plaça de Castellbó (any 1261) junt amb les de la seva filla, Ermessenda, que també estava baix la sospita de ser una addicta als càtars.

El poble, fidel a Arnau es torna contra el delegat en cap, Fra Pere i el mata a pedrades. Poc després, l’Església de Roma el canonitza... (sembla que cada u, a casa seva, fa el que vol).

Per la carretera de la Seu d’Urgell a Castellbó es troba la cruïlla a que mena a Vilamitjana, però cal prestar atenció a un petit cartell en plena corba, que indica el camí a Costoja. Seguint-lo i a uns 300 m. es troben les ruïnes de l’església de Santa Maria, on foren sebollats pare i filla de Castellbó.

El que queda d’aquest temple són només fragments de l’absis, a tramuntana, que amb dificultat pels esbarzers que l’envolten, es pot veure que tenia una base semicircular i, per la part de l’interior de la nau, estava tancat per un mur amb pas. També s’hi aprecia una filada d’opus spicatum per fora del mur de ponent on quedava la portada d’arc de mig punt, tapiada. En el mur de llevant hi ha una finestra.

134 VALL D’ORA (Solsonès)

Al peu dels impressionants cingles de Busa, dins del terme municipal de Navès i al nord-est de la comarca, el riu Aiguadora forma una àmplia vall amb uns paratges de gran bellesa.

Aquest esplèndid indret, que ha estat des de sempre lloc de pas i de refugi, va créixer al llarg dels segles al voltant del magnífic i aleshores important monestir romànic de Sant Pere de Graudescales del segle X. A l’església del que fou Monestir de Sant Pere de Graudescales s’hi arriba des de Manresa, per l'eix del Llobregat fins a Berga.

D’ací, s'agafa la direcció a Sant Llorenç de Morunys. Passat el túnel de la Foradada apareix el camí a Sant Serni de Terres i a Sant Llorenç dels Porxos, que cal deixar-los, i seguint tot dret menem al límit del Berguedà i s’entra al Solsonès.

Immediatament (Km. 19,5 de Berga) apareix a mà dreta el camí que porta a un càmping i a l'ermita de la Mare de Déu de la Mata. Enfront mateix d'aquest trencall es troba l'indicador a Sant Pere de Grau d'Escales. A menys d'un quilòmetre es pot deixar el cotxe convencional, doncs a partir d'aquest punt o s'hi va a peu o en un tot terreny, però amb molta precaució, sobretot si fa poc que ha plogut: atenció a les relliscades de la pista!

Tot ascendent s’arriba a la cresta. En aquest punt, al començar el descens, cal prestar atenció a la vista que se'ns presenta de l'església allà baix: val la pena aturar-nos i gaudir, des d’aquesta talaia, del temple i de la vall que el cobeja.

Un gual sobre el riu Vall d'Ora dóna entrada a l'explanada amb font, àrea de picnic, descans de cavalleries i les restes del monestir i l'església de Sant Pere de Grau d'Escales, restaurats baix els auspicis de l'Ajuntament, de la Generalitat i del senyor De Muller, segons una placa que hi ha al costat de l'entrada.

Habitualment, és un lloc on no trobarem excursionistes: tot això s'ho han perdut!

135 Per les dades recollides, sembla ser que la primitiva església fou bastida l’any 913 a fi que esdevingués un monestir benedictí. Es tenen referències que l’any 960 el bisbe Guisad (942-980) consagrà l’església, però com en altres monestirs de l’època, hi ha una manca de notícies dels temples que s’aixecaren en la segona meitat del segle XI. Es deuria concebí com a unitat de repoblació i organització del territori. Borrell, el comte de Barcelona, deixà a la comunitat, en el seu testament (993), dos cavalls i dues vaques...

Deuria ser una bona aportació per aquells aïllats monjos!

En el segle XI, començà la construcció del temple actual i un segle després la comunitat va decaure per manca de vocacions. La situació m’ho feia suposar. El monestir va patir el pas del temps sense les adequades atencions.

Va haver-hi un intent de reedificar-lo, però amb desaparèixer la vida monacal, només hi restaren un o dos preveres i algun servent.

En el segle XV va passar a ser parròquia fins la creació del bisbat de Solsona, que passa la titularia a Sant Cristòfol de Busa, encara que segueix el culte fins la llei de Mendizabal (1835). Aleshores, és quan traslladen a la nova parròquia el retaule de l’altar major que es trobava aquí. Poc a poc es va arruïnant el monestir i el temple. Entre els anys 1962 i 1967, té lloc la reconstrucció de l'església pels esmentats patrocinadors i en el 1975 la Generalitat hi posa la seva part.

La història i, sobretot, la llegenda conten que és ben cert que el comte Guifré el Pelós va mantenir la seva última lluita contra les tropes musulmanes del cabdill Muhammad ibn Llop en aquesta vall, lloc on va ser ferit de mort. En memòria d’aquest fet, s’hi troba un petit monument a peu del camí. També s’explica, que va ser en aquest indret i quan ja es trobava moribund, que va marcar damunt d’un escut daurat amb els seus dits tacats de sang, formant les quatre barres de la que seria la nostra senyera.

Els seus habitants, dispersos en masies i en altre temps mal comunicats, han mantingut intactes la imatge natural de la vall i l’esperit d’autosuficiència. És per aquest motiu que a la vall d’Ora es pot conèixer tota una forma de viure diferent visitant la serradora i el molí de Ca l’Ambròs, activats per la força de l’aigua. A pocs metres es pot admirar un petit però bell pont romànic, que consta de dues arcades, i també l’antiga escola, que acull una mostra dels estris que havien estat utilitzats per dur a terme diverses activitats.

136 SANT BARTOMEU D’OÏSME I LA FÓRMULA E = MC2 (La Noguera)

De Balaguer es surt per la ctra. a Camarasa i Tremp i vorejant el pantà de Camarasa per la seva riba esquerra, s’arriba a l’església de Sant Bartolomé, situada al costat de la carretera, arrecerada al penyal on hi ha les ruïnes del castell de l'antic nucli de la Baronia de Sant Oïsme.

Era una capella castellera que més tard fou parròquia. Si bé no consta documentalment, sembla ser que aquesta capella formava part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià.

No és una capella rodona però li dóna aquest aspecte els tres absis disposats de forma trevolada 24. És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó amb dos arcs torals, que arranquen de pilars adossats als murs. El conjunt dóna la impressió que fou construït en dues fases o que la nau actual va substituir a una anterior. La portada s’obre al mur de tramuntana, doncs els murs de migjorn i de ponent són construïts a ran de penyal. No hi ha decoració en els murs i les cobertes dels absis, de llosa, queden reduïdes a una sola per tots tres i sense solució de continuïtat amb la coberta de la nau. Sobre la volta, té un campanar de torre amb finestres geminades. És romànica, vers mitjan segle XI, però el campanar probablement sigui del segle XII. Segons una llegenda 25, quan encara hi havia el convent primitiu, un rossinyol de cant melodiós embadalí a un monjo que el va seguir i quan tornà al monestir es trobà que en el seu lloc ja s'havia bastit el castell: havien passat mil anys.

24

Si bé la planta de creu fou utilitzada a Catalunya per poder gaudir de tres àbsides sense les despeses d’una església de tres naus, les esglésies de planta trevolada, suprimint el transsepte permetia simplificar-ho més amb menys cost.

25 Català i Roca, Pere: "Llegendes de Castells Catalans" Rafael Dalmau, Editor. 1988

137 Aquesta llegenda la vaig entrelligar amb dues cites: una de temps modern i l’altra bíblica. El savi i genial Einstein va arribar un dia, després de molt pensar, a dissenyar la Teoria de la relativitat: E = MC2, és a dir, un cos llançat a l’espai sideral veurà comprimit el seu temps en relació directa de la velocitat a la qual es desplaça, és a dir, que si agafa la velocitat de la llum, uns 300.000 km/segon, el temps relatiu pel qual ens guiem desapareix totalment i la matèria d’aquell cos es convertiria en energia, etc. etc...

Encara que no ho entenem els que anem a peu per la cultura, vol dir, que un viatge sideral a la velocitat de la llum, donaria la impressió al viatger, que hauria navegat tan sols unes hores, mentre que per l’espectador de la terra haurien passat prop de 300 anys. És possible, que el senyor Einstein hagués arribat a la seva Teoria de la Relativitat, després de llegir el Salm 90 del llibre IV (atribuït a Moisès) que tracte de l’eternitat de Déu i la caducitat de l’home. Diu així: Cert, mil anys són als vostres ulls com el dia d’ahir, que ja ha passat, igual que una vetlla nocturna (una tercera part de la nit).

Tornem a una altra llegenda -és a dir, la poesia de la història-, però en aquesta hi ha més història que llegenda. Es diu, que el Castell de Sant Oïsme fou l'únic que s'escapà de l'aterrament manat pel primer de la nissaga dels Borbó a l’Espanya, un tal Felip V, de mal record.

Va succeí, que la castellana, una dama vídua i de bon veure, va rebre personalment als picapedrers i l'escamot militar que els acompanyaven. La senyora, els invità a un bon menjar i abundant beguda que els va deixar abatuts, marejats i, molts d'ells, adormits per l'efecte del vi. Aquest moment ho van aprofitar la gent del castell, baix les ordres de la dama, per desarmar-los.

Aleshores, la castellana es va encarar al capità filipista i amenaçant-lo amb una estossinada al va obligar a retirar-se, avergonyit i deixant intacte el Castell: d’aquí que es va mantenir sencer.

138

...i el MĂłn segueix voltant sobre el mateix eix de la fantasia i els misteris de la Natura i dels homes, que no paren de malmetre-la.

Enric SĂ nchez-Cid Desembre 2016

139 ÍNDEX 1. PRESENTACIÓ 2. El Canigó 3. Puig Neulós i Castell de Requesens 4. Montserrat 5. Mogrony 6. Montseny 7. La Muntanya de la Verdera 8. Les Illes Medes 9. Mare de Déu del Far (Les Guillaries) 10. Les Cavorques (Port de la Selva) 11. Planés (Cerdanya francesa) 12. La Balma de Sorita (Mestrat) 13. Mare de Déu de les Salines (Alt Empordà) 14. Gandesa, Templers, Amèrica...

15. Cadaqués. La Ninola valenta 16. Llafranc. Cap de Sant Sebastià 17. Alós d’Isil (Pallars Sobirà) 18. Benifallet (Eremitori de la Serra de Cardó) 19. Biure. 24 anys després (Alt Empordà) 20. La balma Hospital de la Bisbal de Falset 21. La Cova urbana de Tarragona 22. L’Artista-ermità de Farena 23. Escart. Ermita de la Mare de Déu de la Roca 24. Sant Martí de Nagol. Andorra 25. Sant Pau de Roquerola. Vilalba dels Arcs 26. Valldarques. Sant Romà 27. Els Comunidors 28. Part del que queda d’una baralla...

29. Una poetessa entre pastilletes i flaira de Mar 30. Posar entrebancs a l’Amor 31. Està molt greu... parla castellà.

32. Contraban i mercedes 33. Boris I, rei d’Andorra 34.Bellver de Cerdanya i Gustavo A. Becquer 35. Caregue i el Seminarista (Pallars Sobirà) 36. Castellbó, Costoja i els inquisidors (Alt Urgell) 37. Vall d’Ora (Solsonès) 38. Sant Bartomeu d’Oïsme i formula E = MC 2 39. EPÍLEG 40. Índex

2 5 9 12 17 21 24 26 30 32 35 39 42 49 63 65 69 73 79 82 85 88 92 95 97 101 103 107 111 113 116 118 122 128 130 132 134 136 138 139