De cap de creus a la franja

2

EN UN PRINCIPI VA SER LA LLUM...

Per celebrar el pas del segle XX al XXI, ens trobàvem Teresa i jo sopant a bordo del nostre vaixell L’Esquitx, amarrat al Club Nàutic de Cambrils. El sopar, extraordinari, entre el marisc d’entrada i la confecció d’un suquet de ratjada, que Teresa en té la mà trencada, va precedir al clàssic raïm al ritme de les campanades de mitja nit. A desitjarnos bona salut i felicitat mútua, seguiren les trucades telefòniques a la família... Fins aquí, el que succeeix cada any.

Mentrestant, l’espetec de focs d’artifici posava marc a aquella primera nit del segle XXI, que rebíem en el immillorable ambient de trobar-nos junt a la mar, a bord del nostre veler, plens de felicitat i bona salut.

L’espetec dels coets i les bengales, si bé es va prolongar un xic més que en altres caps d’any, poc a poc es va fer fonedís i només quedaren aquells trons aïllats, que volien recordar que ens trobàvem en el segon mil·lenni. La nit era clara amb un cel punxat d’estels. La son no es feia pas present.

Alhora, se’m va ocorre, que podríem anar fins al Cap de Creus a veure com naixia, de la Mar Mediterrània, el primer Sol del segle i des del punt més proper a ell.

Teresa no es va pas resistir a aquesta proposta i sense pensar-nos més agafàrem el cotxe: carretera i manta (la manta és feia imprescindible pel fred que es deixava sentir).

Teníem temps de sobra. Els caps d’any aporten una trista estadística d’accidents per carretera, tant per l’eufòria pròpia de la diada com pels excessos d’alcohol i velocitat, doncs són molts els conductors que s’obliden que encara falten 365 dies per arribar al 31 de desembre i sembla que tenen presa per arribar-hi o... sortir-ne. Per aquestes senzilles consideracions, el camí no ens va resultar pesat i un hora abans d’esclatar la llum del nou dia ens trobàvem aparcats a la cresta del Cap de Creus, vora del foc que amb les seves rampellades ens dóna tranquil·litat a qui hem tingut ocasió de navegar per aquella costa un xic marejada.

Aviat, l’indret es va anar emplenant de personal. No m’havia pogut imaginar, que n’hi hagués tants que també pensaven com nosaltres. El dia següent, vaig llegir que més de dos mil il·luminats ens havíem reunit allà dalt. La nit i la matinada, si bé fresca es feia suportable. Crec, que la calor humana interior va fer més tolerable la baixa temperatura.

Quan s’apropava l’hora que creiem que començaria el nou dia, ens anàvem situant en els llocs més estratègics, per no perdre’ns cap moment d’aquell naixement... i resguardar-nos del feble terral, que en aquells moment s’entaulava. Era curiós observar un cert neguit en el personal. No sé pas, si podia ser degut al procés psicològic, que ens havia portat fins en aquell punt, el més oriental de Catalunya, o el típic nerviosisme que precedeix a tot naixement.

El cel s’anava aclarint, els estels perdien la seva llum, només l’estel de l’albada es resistia... El parlar de la gent també s’apagava. Patíem perquè la boira de la ratlla no s’acabava d’aclarir, encara que minuts després s’esventis. El roig d’allà lluny, ens senyalava exactament per on apareixeria el Sol. Silenci total: no m’explico com un fet, què

3 des de tant de temps es repeteix cada dia, ens aclaparés com va passar en aquells breus moments...

De prompte, un Sol rogent treu el cap per la ratlla, ben definida, ni un núvol ni un xic de boira ens el va esmorteí: veiem néixer el Sol en el primer dia del segle XXI. Teresa i jo ens vam besar, desitjar-nos felicitat... per un segle més, i un unànime esclat d’aplaudiments va trencar el silenci que havia precedit als minuts abans, que tant llargs ens havien semblat: potser què pensàvem que el Sol no sortiria pas mai més?...

El refilar del flabiol de la cobla, situada a la plaça del far, va iniciar un seguit de sardanes, mentre es repartien xurros i bunyols de l’Empordà amb xocolata desfeta. Tot per celebrar un gran esdeveniment de la forma més senzilla. * * * Poc a poc -la quantitat de gent, de cotxes, motos i bicicletes impedien la rapidesaens vàrem retirar en processó ordenada, sortint d’aquella península del turmentat Cap de Creus, on la tramuntana i els cops de mar han configurat la seva característica imatge.

A Teresa se li començàvem a cloure les parpelles i abans d’arribar al coll de Pedrafita la son la va dominar. Potser, que també jo en tingués, però el despertar del dia em va fer obrir del tot els ulls: se’m va ocorre veient com naixia el Sol, perseguir-lo, en el seu teòric recorregut per Catalunya, tot cercant ermites i temples situats en llocs insòlits de muntanya.

De Cap de Creus a la Franja: a la setmana següent em vaig posar a la feina i n’ha sortit aquest quadern de viatge.

1er. dia del Segon Mil·lenni de la nostra Era

4 I. L’EMPORDÀ FIGUERES, la capital de l’Empordà.

A Figueres, s’hi arriba per tren i per carretera des de totes les comarques que l'envolten. És un nucli de comunicacions que permet connectar amb tot l’Alt Empordà.

Aquesta comarca constitueix una esplanada rodejada d'alts turons -el Puig Neulós, les Salines, el Bassegoda, el Mont, el Montgrí, el Pení i Sant Salvador de la Verdera-, que puntegen una sardana als acords de la tramuntana. No sé pas qui ho va dir, però ho he sentit dir en moltes ocasions.

El periodista Juli Molons, també fill de Portbou, m’havia recordat que els primers habitants de l’Empordà foren gent de vida agrícola i ramadera abans de ser pescadors.

Això m’ho deia quan tornàvem a casa sense haver pescat res, a bordo del seu llagut.

Tornant als temps reculats..., arribaren els grecs, que tenien la costum de ballar en rotllana i, aleshores, es van trobar que les muntanyes també s'agafaven les mans per ballar la sardana... De la llegenda a la història només hi ha un pas i, llavors, es fundà l'Empordà.

Figueres és un centre comercial i agrícola, que la proximitat de la frontera ha fet una ciutat turística. Com tots els pobles construïts a l'edat mitja la parteix una rambla, avui coberta i que constitueix un passeig on els coneguts hi fan cap, a la caiguda de la tarda, quan no bufa massa fort la tramuntana i els estornells es comporten sense embrutir.

5 COLERA Un cop a Llançà i aparcat el cotxe, amb la BTT, que m’ha acompanyat en tot aquest recorregut que aquí inicio, seguí en direcció a Portbou. Passades les platges de Grifeu i Garbet, s’arriba al coll de Sant Antoni, abans de baixar cap al poble de Colera.

La vila de Colera junt a la mar, va ser casi totalment destruïda en els intents de derruir el pont de ferro del ferrocarril, que passa per sobre d’ella, durant la guerra civil del 1936-1939, quan el comandant Garcia Morato, de l’aviació franquista, el va bombardejar repetidament sense l'èxit que es proposava. En aquests intents, es va utilitzar per primer cop l’atac en picat, que poc després fou utilitzat pels avions alemanys en els seus bombardeigs sobre França i Anglaterra. Sembla ser, que en la planificació del pont de ferro hi va intervenir l'enginyer francès M. Eiffel, el de la torre de París i el que va dissenyar l’estació del ferrocarril de Portbou.

A nivell del Coll de Sant Antoni, surt una pista a l’esquerra que, planera i de bon seguir-la, als 4 km. apareix una cruïlla amb un rètol que indica, a la dreta, el camí que va cap al Castell i a l'abandonat veïnat de Molinàs i, a l'esquerra, a la capella de Sant Miquel de Colera.

El Castell de Molinàs és una edificació fortificada del segle XIII, que estava baix el domini de l'abadia de Sant Quirze de Colera, com una torre de guaita en un principi, passant més tard a una unitat militar més completa al ser un dels passos de la contrada. A la façana de tramuntana s'hi pot veure encara un matacà i varies espitlleres. En el que deuria ser el pati d'armes hi resta una arc. En temps contemporani es va dedicar a masia, persistint fins avui dia i on s'estabulen les vaques que durant la jornada peixen per aquestes vessants.

A un nivell més baix i seguint la pista, s’arriba al que fou vilatge de Molinàs, que es va formar durant el segle XVIII, entre l'aiguabarreig de dos torrents, que com passa de tant en tant en aquest país, un any per la tardor, les incontrolades aigües arrasaren varies cases. Una acceptada agricultura i ramaderia donava vida a les famílies que s'hi havien establert, fins que amb l'aparició de la fil·loxera començà la decadència del poblat, que fou definitiva quan el fred va gelar els brots de les oliveres en la dècada dels 60 del passat segle XX. Aquest nucli humà estava format per masies escampades i molts dels seus habitants es traslladaren a l’actual poble de Colera, construït prop de la mar, per dedicarse en major escala a la pesca, sense deixar del tot els treballs del camp. La doble ocupació de l’home de la costa ha sigut molt pròpia de la Mediterrània i que ha perdurat fins l’arribada del turisme, quan ha entrat a les cases un treball més rentable i per altres portes.

Tornant a la cruïlla, em dirigeixo a l'ermita de Sant Miquel de Colera, a dos quilòmetres més enllà. Apareix esmentada des de l’any 1219. És d’una sola nau amb coberta de volta de canó apuntat, així com també és apuntat l’arc presbiterià que la uneix a l’absis semicircular. La volta de canó apuntada permet, en les construccions no massa grans, evitar de fer els arcs torals, mentre el gruix dels murs siguin adequats. Un banc d'obra recorre tot l'interior. La portada queda situada a migdia i presenta quatre arcs de mig punt en gradació. Hi ha dues finestres de doble esqueixada amb arcs de mig punt. El campanar, que s’aixeca sobre el mur de ponent, és d’espadanya per a dues campanes i li

6 falten els arcs. Els murs són de lloses de pissarra, en filades, i carques tallats acuradament. A l’interior i en el mur de tramuntana hi ha una gran fornícula coberta amb un arc de mig punt i pintada de color escandalós, en la recent restauració. Aquesta capella fou bastida en el segle XII. Sempre queda oberta i, guardant el corresponent respecte, pot servir de sopluig o per descansar de la jornada.

Refent el camí s’arriba a l'indicador Dolmen d'Esquers. Cal seguir la pista, un xic costeruda. Vaig intentar trobar el corriol que em menés a Sant Martí de Vallmala, sense èxit, per la manca de senyalització i de personal a qui preguntar. Fou una d'aquelles capelles que es bastiren com a parròquia d'un nucli humà dispers, arrapat a la terra per l'agricultura i els ramats, que contribuïen a la seva continuïtat. Amb el pas del temps, varen despoblar-se els masos, l'església es va empobrir i l'abandó la va esmicolar en una ruïna que, sembla ser, ha sigut consolidada en els darrers anys per donar fe d'un temps passat.

Per les referències recollides, es tracta d'una capella que queda citada en el segle IX, si bé fins al 1019 no fou consagrada. De planta pre-romànica, és a dir, un absis quadrat, nau rectangular i amb una coberta plana, avui dia enderrocada.

D'aquesta capella és la llàntia de ferro forjat dels segle XI o XII, que s’exposa a l'interior de la Torre que de la plaça Major de Llançà, junt al cep presoner medieval, que es va trobar durant les obres de restauració de l'esmentada torre.

7

LLANÇÀ Vaig baixant. Passo per davant del Mas Vell de Gonter (el nom el llegeixo en el mapa que em guia: Mapa Comarcal. Alt Empordà) i un xic més endavant hi ha un altre Mas. Tot seguit, travesso la riera pel gual i, a un quilòmetre, apareix el camí a Vilamaniscle, que deixo a la meva dreta, i arribar fins el trencall que em porta a la clotada on es troba l'ermita de Sant Silvestre, just a la vora de la riera. Aquest darrer recorregut coincideix amb el GR-11 i el seguiré fins a Llançà.

La capella de Sant Silvestre és una primitiva construcció pre-romànica, on s'observa molta diferència entre els murs de la nau i els de l'absis. Aquest és semicircular a l'exterior i ultrapassat en l'interior, cobert amb volta de quart d'esfera, dues finestres d'esqueixada senzilla i arc monolític, aparell de pedra sense tallar i alguna filada en opus spicatum. La nau, és de planta rectangular, aparell més ben polit, finestres de doble esqueixada i coberta de volta de canó.

Estaven arranjant l'interior perquè dies després es celebrava un aplec, fet que amb va permetre entrar-hi, doncs roman tancada. Un banc de pedra queda a l'entorn dels murs i en un angle es troba una pica baptismal. La portada a migjorn presenta tres arcs de mig punt. Al frontis s'aixeca el campanar d’espadanya.

Un vell jornaler que hi treballava m'explicà que durant la sortida cap a França dels que s'escapaven dels moros, hi feren moltes destrosses i els temps va acabar de fer-la malbé. Un grup d'entusiastes del romànic de Llançà, els Amics de Sant Silvestre, i amb la col·laboració econòmica de gent benestant de la Vila i d'entitats oficials, han assolit una restauració molt acurada.

A un xic més de 3 km., s'arriba a un coll, d'on surt a la dreta el camí a la capella de Sant Genis del Terrer, a 1 km. Documentada com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes en el segle X, arribava el seu domini fins a la costa, quedant d’aquelles possessions l’anomenat paratge coster de Sant Genis.

El que resta de capella és situada en un replà des d'on s'albira l'horitzó de la mar de davant de Llançà i part d'aquesta vila. Després d'anys d'abandó, només compta amb uns murs convergents, que configuren una planta rectangular capçada per un absis de planta de ferradura allargada, una finestra amb arc monolític i part de la volta. És una capella pre-romànica, que ha estat massa restaurada i de manera molt desfigurada, de com la he vist en una fotografia de temps enrera.

Entro a Llançà seguint el GR-11. És una població que està constituïda per dos barris, abans més diferenciats que avui dia, la Vila i el Port.

A la plaça Major de la Vila, cap destacar-hi l’església parroquial de Sant Vicenç, del segle XVIII i un campanar de la primitiva església romànica del segle XIII. L’anomenada Torre dels Abats és una construcció gòtica de l’antic palau dels abats de Sant Pere de Rodes, senyors feudals de la contrada, on hi feien estada amb les respectives amistançades, segons una tolerada costum d’aquells temps.

8

La Torre de la Plaça, dels segles XIII o XIV, era el campanar de l'antiga parròquia.

Molt simple, sense ornamentació de cap mena. És de planta quadrada amb una entrada d'arc apuntat. Finestres d'arcs rebaixats, dos òculs en el pis superior i coronada per merlets, en temps més proper. A més d’exposar-hi una col·lecció de fotografies històriques de certs esdeveniments de la Vila, també s’hi troba el cep de presoner medieval i la llàntia romànica que pertanyia a la capella de Sant Martí de Vallmala i que ja he esmentat.

En el centre de la plaça, s’hi plantà l’Arbre de la Llibertat, un plàtan de l’any 1684, segons una inscripció que s’hi llegeix esculpit en el basament de pedra que el rodejava.

Per ser d’una circumferència de radi petit, el basament ha sigut desplaçat al costat de les escales de l’església de Sant Vicenç, substituint-lo un altre de ciment més gran a l’entorn de l’arbre.

El sector del Port de Llançà, tenia temps enrera el seu propi caràcter, pel fet de ser un nucli de pescadors i de restaurants de menús de peix, sobretot, i que si bé no faltava l’element turístic, predominava el turisme assentat i conservador, tant dels individus com per part de l’arquitectura autòctona. Avui dia, l’individu i l’arquitectura han deixat pas a la massificació de l’estiuejant i als blocs d’apartaments, sense cap personalitat que el defineixi.

Aquesta fal·lera constructiva ha aportat que els dos barris s’unissin urbanísticament i aquells camps de conreu i el petit cementiri que els separaven han desaparegut per gràcia de la revaluació de la terra: el cementiri encara no!

A llevant del port hi quedava una illa anomenada El Castelar, però avui dia l’han transformat en una península, al construir-hi el Port Nàutic, tancant la badia dels embats de les llevantades.

Paral·lelament, s’hi pot trobar un ampli ventall de restaurants i d’hostatges, que en gran part, només obren des de Setmana Santa fins els darrers dies d’estiu. Ho dic per planejar les excursions i l’estada.

9

SANT PERE DE RODES A Vilajuïga hi vaig arribar des de Figueres en tren i amb la bicicleta facturada. Un taxi ens va portar fins a dalt del Monestir de Sant Pere, doncs són 12 km. de pujada i quan hi arribes es pot perdre l’interès per les pedres, ja que són masses quilòmetres costa amunt per la meva edat. A partir d’aquí, un es pot espavilar tot sòl. De l’aparcament de cotxes, en surt la pista, no permesa al trànsit rodat, que t’apropa al Monestir i, tot rodant per ella, es té una visió de conjunt de l’obra arquitectònica. És una edificació amb salons abandonats, corredors i cel·les destrossades. Des de que la Generalitat hi ha posat la bossa és reconstrueix poc a poc i per això gaudim de les muralles respectades i aixecades sobre els penya-segats, les torres vestides de nou amb les arquacions llombardes i els merlets recuperats a la guaita del camí.

Segons la llegenda, s'edificà el Monestir en el mateix lloc on en temps passat hi havia hagut el temple de Venus Pirenaica. El cert és que els seus orígens es perden en el temps i la primera noticia escrita no apareix fins l’any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, parla d’una petita cel·la monàstica que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, acabant amb el sotmetiment de Sant Pere de Rodes a Roma (945).

Una altra llegenda situa l'edifici damunt la cova on foren amagades les despulles de Sant Pere. M’explicaré, el Papa Bonifaci IV (608-615) davant la invasió de l’almirall de Babilònia sobre Roma, va decidir enviar les relíquies del primer Papa a un lloc segur de la costa francesa. Col·locades en una nau, un suau llevantol la portà a la badia Armin de Roda (Port de la Selva). Els monjos que acompanyaven les despulles, cercant aigua potable, trobaren una font en un paratge amagat i salvatge on traslladaren les restes de Sant Pere. En el segle VIII, hi arriben uns monjos de l’altre part dels Pirineus, que van construir les primeres dependències. Aquest Monestir és el punt de partida que inspirarà una part dels conjunts romànics dels segles XI i XII, segons afirma l’arqueòleg, i farmacèutic, de Figueres Alexandre Deulofeu (L'Empordà bressol de l'Art Romànic. 1961).

A partir del segle X les advocacions a Santa Maria, a qui s’havien arrecerat molts cenobis, és substitueixen sovint per les de Sant Pere: és la recerca de protecció pontifícia a què s'han llançat els monestirs per poder rebre els favors de Roma. I qui ho dubti, que recordi la butlla de Benet VII -l'any 979- que, a més de cedir a aquest Monestir totes les propietats des de Narbona fins als límits d'Hispània, concedia a les persones que no podien anar a orar a la tomba oficial del primer Papa ho podien fer a Sant Pere de Roda amb les mateixes gràcies.

Aquest fet corrobora la hipòtesis de què és possible que els de Roma estiguessin assabentats de l’existència de les restes de Sant Pere en aquest indret. Què passarà si la Generalitat, amb els treballs de restauració que porta a terme, troba aquestes despulles?

Roda o Rodes serà el centre de la Cristiandat? Aleshores, haurem perdut un dels paratges amb més encís del nostre Empordà! Déu faci que estiguin ben amagades.

Pel seu emplaçament sobre el golf de Lleó, durant els segles XIII i XIV va ser una magnífica talaia per advertir els moviments dels vaixells pirates i també el pas dels

10 exèrcits francesos pel coll de Panissards, encara que no va ser pas impediment perquè el Monestir fos assaltat i saquejat en nombroses ocasions.

L’any 1675 el Duc de Noailles se’n va emportar l’anomenada Bíblia de Rodes, que es conserva en la Biblioteca Nacional de París i no hi ha pas esperances que la retornin.

També Madrid utilitza el dret de conquesta: recordo els papers de Salamanca, que encara els retenen i estem en el 2002.

Si bé que amb la desamortització de Mendizabal és dispersaren els monjos benedictins, sembla que ja abans, els de Sant Pere de Roda, havien aixecat el vol, després de talar el bosc d'alzines, vendre la fusta, fer-se un bon racó i partir cap a Vilasacra, Figueres i Besalú.

D’aquesta diàspora benedictina s'ha n'aprofitaren els pobles veïns, que entraren a sac, arrasant tot el que van pogué, deixant les parets i calaixos ben buits. En algunes edificis de La Selva de Mar es veuen encastats records recollits del Monestir. Per un altre camí, han arribat al Museu Marès de Barcelona bastants elements arquitectònics que pertanyien al cenobi i que avui dia podem veure en bon estat de conservació i ben catalogats.

En el 1989, arran dels treballs de restauració que s’hi feien, prop de l'entrada i a un pam de terra, és van trobar 658 monedes d’or i de plata, entre les quals hi havia ducats i croats, que pertanyien als segles XIV al XVI i procedien de punts molt diversos d’Europa i d’una gran prosperitat comercial (Corona d’Aragó, regnes de Castella, Portugal, França, Bohèmia, Hongria, estats italians, arquebisbat de Salzburg i l’illa de Rodes).

Algunes d’aquestes monedes, que van ser confeccionades a partir de dissenys d’artistes reconeguts, mostren els retrats de governants de famílies influents d’aquelles èpoques (els Sforza, Gonzaga, Betivoglio). Pel febrer de 1999 es varen mostrar per primera vegada en el MNAC de Barcelona baix el títol El Tresor de Sant Pere de Rodes. Moneda, comerç i art a l’inici del segle XVI. Per allà l'any 1850, els Ducs de Medinacelli, hereus dels Comtes d'Empúries, van guanyar el plet contra l'Estat per apropiació indeguda. Avui, la Generalitat en té cura i sembla que la cosa va en serio.

Retornant al arrasament dels arbres per part dels monjos, es té que afegir en honor seu, que foren ells els que facilitaren el conreu de la vinya en forma de terrasses, que és el que només queda avui, les terrasses, quan fa tant sols 100 anys la fil·loxera va acabar d’espatllar-ho tot.

Només en resta un temple pel record, un silenci que ens porta imaginar els monjos que dibuixaren aquella Bíblia, passant pel mig de les arcades i murs enderrocats, pregant per un món que creien que s'acabava, doncs prop estava el primer mil·lenni.

L'església del Monestir de Sant Pere de Rodes, té unes dimensions magnífiques dins del plantejament romànic que, com afirma A. Deulofeu, fou l'origen d'aquest estil.

Tenia una portada del segle XII de la qual en queda poca cosa.

El temple té tres naus amb un deambulatori sobre l’absis de la nau central. La coberta de la nau central amb volta de canó es recolza sobre un pilars massissos, reforçats amb columnes adossades i que constitueix una estructura arquitectònica única a

11 Catalunya i excepcional a tot Europa. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta amb un robust pilar central.

El campanar de torre, del segle XII, ofereix airosos finestrals i, l’altra torre, més moderna, pràcticament no té cap obertura perquè era feta per a la defensa del monestir.

Una dependència que devia ser molt bonica era el claustre superior, del qual només en queden sis columnes amb els seus arcs corresponents. A les parets si veuen els forats que ocupaven les urnes sepulcrals.

12

CASTELL DE QUERMANÇÓ Muntat en la bicicleta, baixo de Sant Pere de Roda i poc abans d’arribar a Vilajuïga, ja es veu davant i un xic a la dreta el promontori on s’assenten les ruïnes del Castell de Quermançó. S’hi arriba per un corriol des de les afores del poble.

Fou un important centre de documentació històrica, que va portar a terme el comte Ponç I, que pel fet de citar-lo en el seu testament en l’any 1078, és considera la primera data documentada on apareix el nom del Castell.

Un successor d’aquest comte, es va enemistar amb el de Barcelona, Ramon Berenguer IV i refugiant-se a Quermançó, fou assetjat, vençut i fet presoner (1138).

D’aquest fet, en Ramon Berenguer IV el va fer enderrocar a perpetuïtat, però no sembla pas que s’hagués complert l’ordre, doncs durant els enfrontaments que els Comtes de Barcelona tingueren amb el rei de França en Felip, l’Ardit, en el segle XIII, consta que el Castell fou destruït de nou (1288). En el segle XV, quan va tenir lloc la guerra civil catalana, l’exèrcit de Joan II el va ocupar. En l’altra guerra del Francès (1802) fou reconstruït pels les forces napoleòniques i utilitzat com a polvorí, fins que al retirar-se el van desballestar (1808).

D’una manera més pacifica però sense massa transcendència, a finals del segle XIX l’ocuparen uns benedictins expulsats de França. Per la seva situació enlairada, el lloc és mol ventós i, probablement, la tramuntana els va obligar a buscar un altre indret més arrecerat.

A l’estar construït dalt d’un puig acinglerat, dominant la muntanya i el territori als seus peus, ha tingut sempre una notable importància en les diverses èpoques de la història del País, com ho demostra les distintes etapes constructives que s’hi observen.

Ceràmiques i restes de paviments han posat de manifest que els romans l’havien habitat. En una part del mur situat a tramuntana de les ruïnes hi ha unes filades en opus spicatum, que suposa (fins a cert punt) una construcció primitiva dins l’època romànica.

En un mur situat a llevant, que tanca una cambra més ampla, s’hi aixeca el que podia ser un campanar d’espadanya del segle XII. Ha quedat constància, en els documents que es guarden en els Arxiu Medinaceli, que en el Castell hi havia una capella dedicada a Sant Pere.

Destaca en el cim del turó, on fou bastit el Castell, la torre de planta quadrada i de casi set metres d’alçada. Altres dues, però de planta rodona, es troben distanciades del recinte i en direcció nord. Del segle XIII són la torre, una part de llenç del mur i la cisterna amb volta de canó.

Ha sigut un lloc on sempre els veïns de la contrada i els amants de les llegendes i del esoterisme, hi han volgut trobar enterrat un tresor d’or... sense cap èxit, en les diverses exploracions arqueològiques, particulars i oficials, que s’hi han fet.

13 De quan pertanyia als comtes d' Empúries, la muller d’un d’ells, que tenia les mans foradades i va accelerar la davallada de les seves finances, capitanejava una colla de lladres, jugant-se la vida i el prestigi en cada sortida, com tal de dissimular la mancança de l’economia del marit.

Ignorant el comte les bones intencions de la seva dama, li va arribar a les orelles, que les sortides de la dona eren per caure en braços d'un amant i sense pensar-s'ho més, la va fer emparedar... Anys després, va saber la veritat, però ja no va arribar a temps.

Ara bé, vull fer notar que en el transcurs del meu pelegrinatge del Cap de Creus a la Franja d’Aragó, cercant ermites i temples de situació insòlita, m’he trobat amb molts indrets on hi havia un Castell o Casa forta, m’han explicat una versemblant història d’economies desfetes, de marits gelosos i de mullers emparedades, emmarcat dins una mateixa corranda i tant sols canviant el nom: Per haver ignorat un dia que el pa amb nous era millor vaig perdre la senyoria del castell de Quermançó.

No he sabut mai esbrinar, quin fonament deuria tenir aquesta llegenda, perquè s’expliqui a tants diversos i distanciats llocs.

14

PERALADA De Quermançó i per una pista endreçada passo a la carretera de Portbou a Figueres i segueixo en direcció a aquesta ciutat. A menys de mig quilòmetre hi ha una cruïlla de carreteres i prenc el camí a Garriguella, que cau de seguida. Per l’antic camí ral m’apropo a Peralada, sense cap problema doncs la carretera transcorre per terres planeres i trams rectes amb poca circulació, desplaçada a la nova N-260.

Peralada era l’antiga capital comtal. El lloc, Petralatense, és documentat des del 843. Sembla, que va ser ocupat en les èpoques hel·lenística i romana amb el nom de Tolon. El Castell, que va ser el principi de la població Petra Lata, pertanyia als comtes d'Empúries-Peralada des de principis del segle XI, si bé en el segle XII hi va haver certa relació amb els Comtes de Barcelona per tractats entre ells. Per matrimoni, s’uní Peralada amb la casa Rocabertí en el segle XIII. També fou en aquest segle, concretament durant la invasió de Felip, l’Ardit, l’any 1285, que incendiaren la vila, però es va reconstruir i emmurallar: d’aquestes muralles s’han conservat alguns llenços i una torre de planta rectangular. De dates més properes, segle XIV, en resta una torre rodona amb espitlleres.

En el Castell s’hi han fet varies reconstruccions fins el segle XIX, que se li va donar el caràcter afrancesat que conserva. De propietat privada, avui dia es el conegut Casino de Peralada.

La plaça Major, en part porticada, s'hi troba la Casa de la Vila, d’estil gòtic modificat, i la casa natal d'en Ramon Muntaner, el cronista català de Jaume I. L'església de Sant Martí es del s. XVIII però té un llenç de mur i una porta romànic i un campanar gòtic.

El Monestir de Sant Domènec, fundat en el segle XI pels agustinians, fou exclaustrat arran de la llei de Mendizábal en el 1835 i d’ell només en resta el claustre romànic. És del segles XII-XIII, de planta rectangular i s'hi contemplen columnes llises amb bases quadrades i capitells amb escenes bíbliques, temes de bestiari i motius vegetals.

L’església del Convent del Carme de Peralada fou erigida el 1293 sobre un antic convent dels Germans de la Penitència. És un edifici de capçalera poligonal amb capelles entre els contraforts. Guarda els sepulcres dels Rocabertí i d’altres famílies empordaneses. Després de l’exclaustració (1835) fou recuperat el convent junt al claustre gòtic del segle XIV i, degudament restaurat, passa a ser el museu de les col·leccions i la extensa i rica biblioteca d’en Miquel Mateu i família.

En l’església del Carme de Peralada havia estat venerada una imatge de la Mare de Déu i l’Infant. La Mare de Déu està assentada en un tron escambell encoixinat i no s’hi observa cap decoració per estar cobert pels vestits. Duu alta corona florada. El vel arriba fins a les espatlles i deixa veure l’abundant cabellera arrissada. Somriu. El mantell caient per les espatlles passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda. El vestit-túnica,

15 d’escot tancat, posa de manifest la forma dels pits, és cenyit i arriba fins els peus, apareixent la punta del calçat. Plecs molt manifestos, rectes i en angle agut. La mà dreta la recolza sobre el costat dret del Fill i amb l’esquerra el sosté per les natges.

L’Infant s’asseu sobre els costat esquerra de la Mare, inclinat cap a fora i mirantla. Cabell ben acurat, vesteix una túnica que arriba fins els peus, si bé el dret ha desaparegut. Amb la mà dreta sembla voler acaronar a la Mare i amb l’esquerra sosté un ocell contra si. Les cames les té creuades. Poques imatges de l’Infant apareixen amb les cames creuades com aquesta: les altres que conec són les de Lló (Cerdanya Fr.), PratsBalaguer (Conflent), la de Vilaplana (Baix Camp) i la MD del Remei (Santa Coloma.

Andorra). És d’alabastre, dels darrers anys del segle XIV, perdent totalment el hieratisme del romànic, tant de la Mare com el del Fill (cara somrient, manca de rigidesa, formes més naturals, cabellera, mà dreta de la Mare sense simbolismes, enjogassadament del Nen i acurada cabellera) i que fa presumir com seran les imatges del gòtic que està a caure.

Pertany a la Col·lecció d’Artur Suqué i Puig.

16

AGULLANA Vaig fer nit a Peralada i de bon matí, quan encara el sol no premia massa, sortí en direcció a Cabanes i a la N - II, que la vaig seguir cap a tramuntana, per ser un camí planer. Com en altres ocasions, passo de la circulació que m’envolta escoltant la programació de Catalunya Música.

Abans d’arribar a La Jonquera i a l’esquerra, apareix el desvio a Agullana. En aquesta vila s'hi troba l’església parroquial de Santa Maria, romànica (segles XII al XIII), d’una sola nau amb capelles laterals i un absis semicircular. La porta s’obre a migjorn i amb arcs en gradació, arquivoltes acanalades sobre columnes i capitells. El campanar d’espadanya és de dos pisos per cinc campanes: quin xivarri deurien fer !

Tot passejant pel poble, m’adono de la presència de l’estil modernista de finals del segle XIX en alguns dels seus edificis: les escoles públiques, un parell de cases particulars i l’asil.

17

LA VAJOL D'Agullana em dirigí a La Vajol. Es passa per davant del Mas Perxers, on va tenir lloc el darrer consell de la Generalitat, l’any 1939, quan casi tota la plana major s’escapolia davant de la invasió franquista, gens respectuosa amb les institucions de Catalunya i els nostres dirigents.

La Vajol és un agradable poble, on s'hi ha establert un turisme relaxat i s'hi han obert restaurants amb força clientela estrangera, resident en les diverses poblacions d'aquesta part de l'Alt Empordà. Contrasta la tranquil·litat que avui viu el poble amb la memòria que encara guarden els que visqueren en els primers anys del 1939 arran de l’èxode republicà, passant per aquest petit municipi mils de persones al exili obligat.

Per conèixer el que va passar i visitar els llocs històrics d’aquell pas, que va convertir al poble en la capital política de Catalunya i de l’enderrocada Espanya Republicana, s’ha organitzar una Ruta de l’exili, que organitza la Comissió d’Actes Lluís Companys.

Anys enrera s'explotaven les mines de talc, sobretot, però d’elles només ha quedat el monument al Miner, situat a l'entrada de la població, i l'anomenada Mina d'en Negrín (la Canta), on existeix una cambra cuirassada d'uns 200 m. quadrats, que guardava part dels quadres del Museu del Prado i l'or del govern republicà (500 milions de dòlars?) que s'embarcaren cap a Mèxic en el vaixell Vita.

A dins del poble, vaig visitar l’església parroquial de Sant Martí, bastant modificada. D’una sola nau, sobre alçada. Està capçada per un absis, que ha sigut casi del tot tapat per unes construccions adossades. Presenta el campanar d’espadanya.

18

COLL DE MANRELLA Abans de seguir endavant, cap el Coll de Manrella, vaig voler assabentar-me si pel camí senyalat en el plànol i que surt d’aquesta carretera, arribaria al santuari de la Mare de Déu de les Salines. No tants sols m'ho van confirmar, sinó que, a més, em varen dir que recentment l’havien arranjat, per on s'hi podia passar fàcilment en bicicleta, si bé hi havia trams de forta pujada. Ara bé, com estic acostumat d’alternar la bicicleta amb el caminar, sigui per trobar camins costeruts o de mal passar, no m’ho vaig pensar dues vegades.

A un xic més d'un quilòmetre de La Vajol, en direcció al Coll de Manrella, queda el Restaurant Maurella-Comaulis i a uns 200 m. més enllà surt, a l'esquerra, la pista que mena a la Mare de Déu de les Salines, per on em dirigiré al retornar del Coll.

El que falta de camí fins arribar al Coll no és massa llarg, però me’n sobre un bon tros de costerut. El Coll de Manrella queda a uns 700 m. d'altitud i on s’aixeca el monument a Lluís Companys. Aquest monument, es promogué l'any 1979 per la citada Comissió d'Actes Lluís Companys en memòria del President afusellat i dels 500 mil espanyols, especialment catalans, que per aquests indrets emprengueren, el 1939, el camí de l'exili i, també, dels que foren víctimes de la dictadura.

El monument és obra de l'arquitecte Santiago Bosch i Folquer. Es tracta d'una font, piramidal esglaonada, realitzada amb carreus de granit, formant una creu en el centre on es llegeixen les paraules de Carles Rahola: Pau Picasso i Pau Casals coincidiren que aquest era el lloc per el temple de la Pau. En homenatge a Lluís Companys i a tots els que estimen la Llibertat. No és pas trist morir. La mort no ens ha de causar espant. El tristíssim, el que ens ha de fer por, és no haver viscut una vida en plenitud, porta una mort tranquil·la, és mor com si complís un deure.

Cada diumenge proper al 15 d'octubre, aniversari de l'afusellament de Companys, es reuneixen en aquesta esplanada gent de Catalunya Nord i Sud. Pel trasllat de fites, en el 1984, el monument es troba en territori de la Catalunya Nord: diferent nació però un mateix País.

Tot baixant no cal embalar-se massa, doncs aprofito uns miradors que es troben a la vorera de la carretera i des d’on es pot albirar tot l’Empordà i el Canigó. La qüestió meteorològica és molt important per visitar aquests indrets. El millor dia és quan ha plogut abans i la tramuntana s'ha fet present, sense molestar massa. Però, clar, que aquestes circumstàncies no es poden escollir a llarg temps...

19

MARE DE DÉU DE LES SALINES En arribant a la cruïlla on queda senyalat el camí al Santuari de la Mare de Déu de les Salines, hi meno. El primer quilòmetre, bé... encara que en dues ocasions vaig tenir que posar els peus a terra. Però a partir de llavors i durant els 5 Km. que seguiren, el camí es va anant fent més intransitable a cada metre, no tant sols per anar en bicicleta, sinó per caminar. Pensant amb el que m'havia dit l'informador, creia que només seria aquell tram per on passava i que vindrien trams de millor pis... Rés de rés. No tant sols això, sinó que de cop, en una corba, apareix una màquina que arreglava el camí: l'arreglo consistia en remoure la terra, eixamplar el camí trencant els arbres de la vorera i, molt amablement, deixar-me passar... com pogué! Vaig quedar esgotat, arrossegant la BTT pel mig d'aquella terra tova, enfangada i relliscant contínuament.

D'aquest camí, o com se'l vulgui anomenar, en surt la pista que mena al Coll de Lli, per on el 5 de febrer del 1939, el President Lluís Companys, en companyia del President basc J. Mª Aguirre es van exiliar, hores després d'haver-ho fet el President de la República Manuel Azaña. Un vertader drama estatal.

Per prendre un respir, vaig aparcar la bici en un cert replà d'on surt el corriol, a l'esquerra, que tot caminant muntanya avall, primer, i després un xic costerut, arribà a les restes del Castell de Cabrera. Queda a casi mil metres d’altitud i es bastí en el segle XI, directament damunt de la roca. No en resta massa cosa d’aquella construcció romànica: un petit llenç del que podia ser la muralla i part de dues torres.

La gent del país diu que fou un castell aixecat pels Templers, però quan per primer cop s’esmenta la data, en l'any 1003 com a Roca Cabrera, denota que és anterior a l’època de l’Orde del Temple. En el 1070 es cita el castrum Cabrera en un document del comte de Besalú. En el 1288 fou destruït pels francs i la dama Beatriu de Cabrenys, de la família dels Rocabertí, el va reconstruir en el 1337. En el segle XV, se'l fan seu els francesos però, no massa més tard, va ser definitivament abandonat.

Es diu per la contrada, que fou utilitzat en certes ocasions per gent que s'escapolia de la justícia o del servei militar (Cuba, Marroc), doncs és bastant inaccessible i es té que tenir molt estricte sentit del deure, per part de la Guàrdia Civil de llavors, per arribar fins aquesta roca i emportar-se emmanillat el malfactor o desertor.

A Folklore de Catalunya. Rondallística, Joan Amades conte que en temps dels moros, dos germans demanaren al diable que els fes sortir de la pobresa. El dimoni va posar com a condició, que quan morís un dels germans l'altre tindria que també morí.

Acceptada la proposta, els va indicar aquest lloc de Cabrera. Efectivament, trobaren un gran tresor de monedes i hi bastiren el Castell. Quan estaven a punt d'acabar les obres, un dels germans va decidir matar a l'altre, deixant caure una bastida, per fer-se amo del tresor i senyor del Castell. Mort el germà, va partir de l'indret emportant-se en un cofre les monedes d'or, sense adonar-se que el diable li havia fet un forat, per on s'escolaven les monedes... que han quedat per aquells camins en forma de pedretes anomenades diners del diable. Quan l'assassí es va veure de nou pobre, morí del disgust.

20 Més amunt i ja prop del Santuari, als casi sis quilòmetres de caminar, relliscar i empenya la bici, apareix la pista que ve de Maçanet de Cabrenys, que és la que tenia que haver pres per no passar el dolent trajecte. Ara bé, cal advertir, que de Maçanet fins aquí hagués tingut que fer 13 km. i tot pujada!...

De seguida de la cruïlla i a l'esquerra, parteix una pista -asfaltada!- que va al Coll dels Pous, al Pic Moixer (1.443 m.) i al Roc de Frausa. La deixo i poc més enllà i en ple revolt, queda l'entrada a la Santa Cova, on s'hi venera una imatge de la Mare de Déu.

Metres després hi ha l'esplanada, amb el Santuari i l'hostatgeria, que només l'obren els caps de setmana... i, clar, avui, és dilluns.

Entrant a la boira del temps, s'explica que en la Cova, un toro de banyes fines del Mas Roger, trobà una imatge de la Mare de Déu. Aleshores es va agenollar davant d’ella fent uns grans bramuls per cridar l’atenció del pastor.

El primer document que ens descriu el Santuari és a finals del segle XIII, quan un propietari d’aquesta vall fa edificar una capella en honor a la Mare de Déu trobada, afegint-hi la donació de terres de cultiu i de pasturatge. Prop de les acabades del segle XVI, un bandoler francès, el Mandra, capitanejant un grup d’hugonots, els partidaris de les doctrines de Calvi, va assassinar a l’ermità i féu grans destrosses a la capella. Fins al 1907 no es va restaurar l’església i l’hostatgeria. Durant els avalots del 1936 i la diàspora republicana del 1939 es feren malmeses. En els darrers anys del passat segle XX, s’iniciaren restauracions de la capella i es construí la sagristia.

El nom de Les Salines ve de les saleres que hi havia davant de la capella, de quan els pastors abocaven la sal pels bestiar boví a fi de que beguessin més i poder munyir-lis més llet: no es dóna res, si després no es rep.

A part d’aquestes fredes dades històriques hi ha una llegenda, força bonica, a l’entorn de la Mare de Déu. Un dia, un ós se’n va endur una formosa noia que pasturava el ramat dels seus pares en una d’aquestes valls properes al santuari. L’ós, mig home mig diable, la va retenir en una cova amb intencions poc honestes. La xicota va rebutjar-lo des d’un principi, invocant constantment a la Mare de Déu de les Salines. Al novè dia del captivi, la Mare de Déu la va alliberar, retornant a la masia dels seus pares. Quan l’ós, mig home mig diable, va veure que la bonica noia s’havia escapolit, es va enfurismar i els udols s’escamparen pels mig d’aquelles muntanyes i valls. Assossegat, en part, s’enfilà a una branca d’un surer per guaitar si veia a la seva desitjada noia. L’arbre es trobava prop d’una cinglera i el pare de la pastoreta, que havia sortit a caçar-lo, el va veure distret allà dalt, moment que va aprofitar per començar a tallar la soca i, aleshores, el pes de l’ós va fer vinclar el surer fins abatre’l del tot, caient la temuda bèstia per la cinglera.

Aquest llegenda ha motivat que en alguns pobles de l’entorn (Arles, Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló, etc.) es celebri la Festa de l’ós, barreja de sexualitat, ritus de la fecunditat i demostració viril que, des de sempre, ha encarnat la figura d'aquest animal.

El Santuari queda situat en una vall on neix la riera que dóna les seves aigües al riu Tec, al Vallespir. És un edifici d’una sola nau de coberta en volta apuntada i arc presbiterial i absis semicircular a ponent, cobert amb un quart de volta. La teulada de la nau es de dues vessants. La portada queda oberta a migjorn, aixecant-se l’espadanya, per una sola campana, en el mur de llevant.

21 Quan s’hi celebraven aplecs, es ballava l’anomenat ball dels confits i un ballet tradicional del Rosselló, comarca vinculada tant per la història com per la geografia a aquesta vall.

La primitiva imatge trobada en la cova era feta de pedra calcària, però també fou malmesa pel bandoler francès, ja esmentat, el Mandra, quan va saquejar el temple on l’havien col·locada. S’hi va posà una d’alabastre fins que, en el segle XIX, fou substituïda per una altra de fusta policromada i vestida, que es va salvar dels aldarulls del 1936 gràcies a que dos feligresos de Maçanet l’amagaren a una cova de l’altra banda de la ratlla, recuperant-se posteriorment.

Al Santuari també s’hi troben les imatges de Sant Isidre i de Santa Francesca Romana, que no sé pas per quina raó es troben aquí.

Quan vaig arribar a l’esplanada del santuari, una noia i un xicot es trobaven arranjant el material d'acampada en un petit cotxe amb el qual hi havien arribat. Estranyat que ho haguessin fet pel camí que jo havia seguit, em van aclarir que la pista des de Maçanet és molt millor i que la de La Vajol només era per arribar-hi els senderistes.

Naturalment, al retornar vaig seguir els seus consells i em va ser més fàcil, encara que en dues ocasions, la BTT em va patinar al passar els guals que desvien les aigües anant a parar, bici i jo, a la cuneta sense masses contemplacions ni conseqüències. Foren 13 km. de baixada, que a part del dolor que notava per les trompades sofertes, el paisatge que s'albira me’l va fer oblidar.

MAÇANET DE CABRENYS

22

Venint de Les Salines, a Maçanet s'entra per una urbanització, on alemanys i holandesos han situat les seves cases de segona residència o de jubilació, rivalitzant qui la fa més original i esperpèntica, amb detalls gaudians o dalinians, absents d'estètica.

D’aquest poble es conte que en Rol.là o Roldán quan va marxar a terra dels francs -el de la cançó, no el de la Guàrdia Civil-, després d'haver netejat de moros el País, va llançar des del cims dels Pirineus la seva massa de guerra i és la que es troba clavada al mig de la Plaça Major de la Vila, que es va formar a l'entorn de la pesa.

Per un carreró s'arriba a l’església parroquial de Sant Martí, d’estil romànic tardà que, en motiu de les guerres que va tenir que suportar en els segles XVII i XVIII, la fortificaren. D'aquesta església és la píxide (copa amb tapa, on es guarden les hòsties consagrades) de coure esmaltat i la lipsanoteca (reliquiari en forma de capsa o arqueta) de vidre, que el Museu d’Art de Girona guarda per la inseguretat que el temple ofereix. La porta d'entrada és ferrada amb les volutes de ferro forjat en els batents de fusta.

A poca distància de Maçanet, en direcció a Darnius i un cop passat un pont, surt la carretera que en cinc quilòmetres porta a La Vajol, per un recorregut ascendent i ple de corbes, però que l’encís de l'entorn fa que em distregui i em passa més desapercebut el penós recorregut.

Sense tenir en compte l’hora, menjo un mos. Una becaina, no lluny de la carretera i sota una ombra refrescant, em deixa recuperat per seguir, fàcilment, fins a Figueres, on poso termini a la ciclada.

ALBANYÀ

23 Al dia següent d’arribar a Figueres vaig començar la ciclada. De la capital de l’Empordà passo a la N-II i segueixo cap els Hostalets, Llers, Terrades, Sant Llorenç de la Muga i Albanyà, encara comarca de l'Alt Empordà. Havia fet només uns 30 km., sense problemes, entretenint-me, superficialment, pels pobles que havia creuat, doncs volia reservar-me per demà.

Albanyà és un petit poble d'estrets carrers de no pas de més de 2 m. d'ampla i per tant els cotxes es tenen que quedar a les afores o a la plaça, on s'aixeca l'església de Sant Pere, recentment restaurada: d'una sola nau i tres absis a la capçalera. El seu origen sembla que ve d'un Monestir fundat per enllà el segle IX i que depenia del Monestir d'Arles, però lo que resta avui no sembla pas de temps massa reculat.

Després de passejar pel poble, em dirigí a l'únic hostal de la vila on només quedava lliure una cambra per aquella nit: Hostal "Cal Tet", telèfon 972 56 91 87, tracte molt amable.

II. LA GARROTXA

24

A les 7 del matí ja tenia la impressió que feia estona que gandulejava i com sia que les noticies de la radio repetien el mateix (corrupcions del govern d'Espanya, èxits polítics de la Generalitat, nous Ajuntaments, guerres i guerrilles, reunions de pau... etc.) vaig creure que lo millor seria aixecar-me i organitzar l'excursió d'avui, que després del esmorzar continental (el dolent sempre es contagia), fermades les sàrries a la bicicleta (era de preveure l'accidentada pujada i, més encara, l'esbojarrada baixada del Bassegoda), sortí de la Plaça de l'Església per la dolenta pista, que no m'abandonaria de tota la jornada.

Els ànims de la mestressa de l'Hostal no van faltar-hi: ...avui si que passarà calor i, a més, tot és pujada!... Ho va encertar des del primer metre, doncs ja va caldre posar la primera i entre aquesta marxa i a peu vaig recorre els 15 Km., de forta pendent, fins a arribar al Coll de Riu. Va ésser un camí, per mi, de esforç i patiment. Sempre muntanya amunt i per un terreny pedregós i difícil de mantenir la mínima velocitat per estar en equilibri sobre una bicicleta i les sàrries, amb un pes total d'uns 25 quilos més els meus 90!

25 CORSAVELL A uns dos quilòmetres abans d'arribar al Coll i en ple revolt del camí, en surt el corriol que ficant-se en la buscaria mena a Corsavell on hi ha l'església de Sant Martí. Per les referències recollides aquesta església fou fundada per monjos de l'abadia de Santa Maria d'Arles a finals del segle IX o principis del segle X. Arran del mal estat de l'edifici, en el segle XVIII es prohibí el culte. De totes maneres, en les darreres misses només assistia l'escolà, un vailet del Mas d'en Perot, que anava per capellà.

Vaig seguir endavant... i, com si re, pujant... a peu. Deixo a mà esquerra el trencall a Sant Andreu de Lliurona i poc després arribo a Bassegoda o el que queda d'uns masos espargits i de l'església de Sant Miquel.

Em faltava, encara un xic més per arribar al Coll del Riu i foren els darrers 500 m. els que varen reunir totes les condicions per ser el tros pitjor de la ciclada, però ho vaig assolir: ja soc a dalt -a 1.000 m. d'altitud- i ara... què? Doncs, podia seguir per un corriol que mena a l'ermita (senyalitzada) de la Mare de Déu de les Agulles. No ho vaig fer: estava vertaderament cansat.

Vaig tenir-ne prou em el que en va explicar la mestressa de l'Hostal d'Albanyà. Es tracte d’una ermita construïda per enllà el segle XII i les dones de la contrada canviaven les agulles dels seus vestits per les que hi tenia la imatge de la Mare de Déu, perquè portava sort: d'ací el nom de Les Agulles.

La imatge primitiva que s’hi venerava, la vaig localitzar en el Museu Diocesà de Girona. És una talla de fusta policromada que amida un xic més de 3 pams d'alçada que data del segle XII. La Mare de Déu està assentada en un escambell sense decoració i mig ajupida. No porta corona. Una còfia - vel, deixant veure part de la cabellera ondulada a nivell del front, li baixa per les espatlles i arriba a mig braç. Ulls grans, ametllats, cara ovalada i insinua un somriure. El mantell li cau per les espatlles, queda separat en l'entrepit, i s'uneix més avall, per darrera del Fill, reposant sobre les cames. Els avantbraços passen per entre la caiguda lateral del mantell i queden les mans encarades entre si, mig obertes, sense tocar a l'Infant.

El vestit, de coll rodó i doble bordó, es deixa veure per la separació del mantell i li arriba fins a les sabates. Apareixen les puntes del calçat per sota del plecs a través d’una ona que fa el vora baix. No hi ha plecs massa manifests.

L'Infant és assegut entre les cames de la Mare. Tampoc està coronat i el cabell es curt. Cara d'adult, faccions rudimentàries i fetes en mala traça. Porta túnica fins els peus que es veuen nus (falta el peu dret). Damunt de la túnica queda un mantell (molt esquemàtic). Uns plecs rectilinis cauen davant de les cames. La mà esquerra es recolza damunt d'un llibre tancat sobre la cama i la mà dreta beneeix amb un gest cançoner.

En una fotografia del llibre d'Antoni Noguera i Massa Marededéus de les terres gironines es veu molt bé el cabiró amb que es subjecte el Fill a la Mare (avui dia, amb la restauració, aquest detall ha quedat cobert, doncs en la imatge del Museu no s’hi veu pas).

La posició de Jesús, en les primeres manifestacions esculturals de l'art romànic, és en el bell mig de la imatge, entre les cames de la Mare. Era la representació de la

26 Theotokos, idea feudal, en que la Mare presenta el Fill als homes, com a Domina, es a dir, la Senyora dels vassalls, que són tots els homes. Més endavant, en el segle XII, l'Infant es desplaçat respecte a un eix de simetria, situant-lo sobre el genoll esquerra. És possible que posaren al Nen sobre la cama esquerra perquè l’anterior posició resultava massa prop del sexe. Es nota que aquesta part del cos, ha preocupat sempre a totes les generacions. Es donava el cas que la figureta de l’Infant s’aplicava, en general, sobre la falda de la Mare mitjançà un cabiró i resina. Però, clar, quan la resina s’assecava es desprenia el Nen i resultava un xic escandalós veure prominent el clau o cabiró de fusta entre les cames de la Mare o, sobresortint pel mig de les del Nen (com aquesta de les Agulles) quan es perdia la pasta guixenca amb que es repassaven els defectes de la imatge.

Això no passava si la figura de Jesús quedava adossada en un esvoranc, que algunes imatges tenen fet, però aleshores la fixació no era tan segura com amb l'ús del cabiró i la prova la tenim que, d’aquestes marededéus, moltes ens han arribat sense l’Infant (marededéus d’Evol i de Nyer, en el Conflent, i la de Rus, al Berguedà, avui en el Museu Episcopal de Vic).

27

TALAIXÀ Del Coll comença la baixada cap a Sadernes. També té el seu grau de dificultat, tant per el mal estat que es trobava el terreny, com per mantenir la màquina en el seu corresponent equilibri, frenant contínuament, patinant les rodes i quedant-me les mans garrotades.

A la dreta, quan em parava per descansar, podia gaudir de l'impressionant espectacle del cingle, que hi posava la nota de risc en cas de que els frens no responguessin. La veritat és que no tenia temps mental en pensar amb aquesta possibilitat, tot sortejant les pedres del camí.

No massa lluny del Coll surt el sender que mena a Sant Feliu del Riu i que es té que fer a peu. M’hi he parat per pensar-m’ho i com que tornava a pujar i n’estava un xic cuit, ho vaig deixar per una altra ocasió.

Totes les capelles d’aquests indret, són casi d'idèntiques entre elles, d'una sola nau, absis a llevant semicircular i volta de canó. Segons el terreny on s'han bastit, la portada s'obre a migjorn o a ponent, presenten arcs en gradació i, en algunes, llinda i timpà. La portada es reforçada amb una ferramenta seguint les característiques de la forja del romànic català.

El rei Pere III, per financiar les despeses de la guerra de Sardenya, en el segle XIV, va vendre el dret de bovatge de moltes d’aquestes esglésies.

El curt descans, m'ha permès relaxar-me els braços i les mans. Amb menys tensió he seguit endavant podent valorar millor l'entorn per on circulava. La presència de les nombroses masies isolades m'han fet reflexionar com hi ha famílies, que encara avui dia viuen en aquestes condicions d'aïllament i treballant el camp a tota hora i dia (avui es diumenge i tant el masover com la seva dona seguien al peu del canó).

Tota aquesta Vall del riu Aniol i del Llierca és fantàstica. Imponent, tant per la cinglera, esglaiadora des del inestable equilibri damunt la bicicleta, que per la seva vorera circulava, com per l'alçada dels pics que no deixen de vigilar-me en tot el recorregut.

Quan es fa un xic més planera la pista, surt de mà dreta una altra que per un pont, el Pont de Sant Valentí, passa a la ribera dreta del riu Aniol. Em dirigeixo a Talaixà i, seguint el GR-11, em mena a Sant Aniol d'Aguja.

El malmès poble de Talaixà, va ser bombardejat durant la guerra del 1936-1939.

Hi resta una església malparada i per l'estiu del 1999 encara hi vivia l'únic habitant.

Aquest bon home va passar pel llogaret durant la diàspora republicana, va quedar bocabadat per la seva bellesa i, al tornar de l'exili anys després, s'hi va quedar.

28

SANT ANIOL D’AGUJA A Sant Aniol d'Aguja s'instal·laren els monjos benedictins (els benets o negres, com la gent els coneix), que fugien dels normands al atacar el Rosselló en el segle IX, construint el monestir, quan el rei Carles el Calb els hi va concedir les possessions.

L'església és del segle XI. El proper monestir de Sant Llorenç de Mont o de Sous, fou en un principi Priorat de monjos de Sant Aniol: era una època, en que hi havia monjos a dojo, tant per la por que el pas del primer mil·lenni provocava, com per altres raons no massa convincents.

Durant els segles IX i X, els monestirs tingueren certs privilegis, com els d'immunitat, per part dels reis. Però, en el segle XI, minvaren les relacions dels cenobis amb els magnats, doncs aquests es decantaren, directament, més cap a Roma. Així va passar amb el monestir de Sant Aniol d'Aguja, que només obtingué, per part reial, la confirmació dels bens... i les vocacions mancaren. És una construcció d'una sola nau i absis, decorat exteriorment amb arquacions cegues i lesenes llombardes, que ha sigut modificada posteriorment. Per una escala de cargol s'arriba a la Cova de l'Abat, que és una capella subterrània excavada a la roca.

29

SADERNES Vaig refer el camí, passant de nou pel pont de Sant Valentí i entro a la pista d'on venia des d’Albanyà. Després d’un tomb, apareix la capella de Santa Cecília de Sadernes, ben bé al front. És una església documentada des de l’any 977, però l’actual edifici pertany al romànic del segle XII. És d’una sola nau amb absis elevat, fortificat en el següent segle i amb espitlleres, presentant en el centre una finestra d’una sola esqueixada. En el mur de migjorn s’obre la portalada amb arcs rebaixats i dovelles, i damunt un ull de bou. En aquest mateix mur hi ha un campanar quadrat per a dues campanes. Es troba bastant malmesa, encara que hi ha intenció de rehabilitar-la, doncs s’hi ha penjat un cartell que demana almoines... Cal destacar, que queda un xic apartada de la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Aquí comença la pista asfaltada que passant per Montagut de Fluvià empalma amb la carretera de Figueres a Olot, poc abans d'arribar a Castellfollit de la Roca. Prop de Montagut hi ha un càmping ben arranjat: encara recordo avui, aquella nit amb la reparadora dormida, després del baldat que havia quedat per culpa de la meva fal·lera en cercar temples amagats, alguns d’ells sense assolir-ho.

Al dia següent, descansat i ben esmorzat, vaig retornar a Figueres, on havia deixat el cotxe.

30

SANT JOAN LES FONTS A Castellfollit de la Roca hi vaig arribar, al dia següent, amb la bicicleta... dins del cotxe. Deixant-lo aparcat i muntat en la BTT vaig sortir-ne per la carretera a Olot i, desviant-me poc després, agafo la que mena a Sant Joan les Fonts, municipi que dóna pas a la Vall de Bianya i, si bé no hi pertany, l’he inclòs en aquesta ciclada només per motius de ruta.

El municipi de la Vall de Bianya, al nord de la província de Girona, té una extensió de casi 100 km. quadrats i és el més gran de la comarca de la Garrotxa. Limita amb els d'Olot, Riudaura, Sant Joan de les Abadesses, Sant Pau de Seguries, Montagut i Sant Joan les Fonts. És travessat per la carretera C-153, a Sant Pau de Seguries, i amb la variant dels túnels de la vall de Sant Ponç d'Aulina, el més important dels quals té una llargada de 1.884 m. i mena a Sant Joan de les Abadesses. La Vall de Bianya compta amb diversos restaurants, càmping, benzinera, residències-cases de pagès, cases de colònies, farmàcia i dispensari mèdic. El nucli principal és l'Hostalnou de Bianya, on hi ha l'Ajuntament (Tel. 29 09 33 / Fax 29 11 47).

Té un bon nombre d'esglésies romàniques del segle XII (les esglésies subratllades són les visitades i descrites en aquest capítol): Sant Miquel del Mont, Sant Andreu de Socarrats, Santa Margarida de Bianya, Sant Pere Despuig, Sant Martí de Solanal, Sant Martí del Clot, Sant Martí de Capsec, Sant Salvador de Bianya i Sant Ponç d'Aulina. Destaca, també, per la seva arquitectura, diverses masies i s'està arranjant la via romana i medieval del Capsacosta.

A Sant Joan les Fonts no queda massa indicat on es troba l'església de l'antic monestir benedictí: cal apropar-se al riu Fluvià, sense travessar-lo, i seguint un camí descendent hi mena. No confondre'l amb una gegantina construcció, que es veu des de lluny, i que es troba a l’altra banda del Fluvià.

L'antic monestir benedictí, s'establí en el comtat de Besalú l'any 958. En el segle XI els vescomtes de Bas el donaren a l'abadia de Sant Víctor de Marsella i va ser confirmada aquesta donació pel bisbe Bernat de Girona, en el segle següent, per a construir-hi un monestir de monjos sota la direcció d'un cardenal, que a la vegada era l'abat del de Marsella: aquesta acumulació de càrrecs fou freqüent en l’edat mitja, quan un personatge destacava. Només, cal recordar a l’Abat Oliba (970 - 1046), fill dels Comtes de Cerdanya-Besalú, que exercí les funcions comtals, fou abat de Ripoll, abat de Sant Miquel de Cuixà i bisbe de Vic, a més de les activitats judicials i conciliars i va mantenir vincles directes amb Roma.

A partir d'aquella centúria s'esmenten moltes donacions (masos i bordes), que s'incrementaren en tot al llarg dels segles XII i XIII, així com certs privilegis, augmentant d'aquesta manera tant el patrimoni com l'autoritat dels monjos sobre el poble.

Aquí, mai fou massa nombrosa la comunitat i consta que en el segle XIV només n'hi havien dos monjos i anys després, cap: és quan va passar a ser regit pel cenobi de Sant Pere de Besalú i definitivament separat de Sant Víctor de Marsella. En el segle XVI, el Papa ordenà que s'unís al monestir de Sant Pere de Camprodon. Tot aquest enrenou,

31 entrats ja en els segles allunyats del pas del primer mil·lenni, ho va motivà la carència de vocacions, doncs va millorar el benestar social i, en contra del que es creu, la vida monàstica no era un plaer terrenal en molts monestirs i el treball comunitari i les privacions, no era pas planeres.

El temple fou construït en el primer terç del segle XII. De planta basilical de tres naus i dos absis semicirculars sense transsepte. L'absis central té tres finestres i només la central es decorada (columnes laterals, arquacions, lesenes i dents d'engranatge) La nau central es coberta per una volta de canó lleugerament apuntada i les laterals ho són amb volta de quart de cercle amb arrancada d'una imposta. Quatre arcs torals divideixen la nau. Els pilars són de secció en T i amb columnes adossades. És una de les característiques de les construccions catalanes del segle XII, exceptuant Sant Pere de Roda, que ja ho havien utilitzat temps enrera i que, sembla ser, que aquesta tècnica constructiva ha motivat que es considerés el bressol de l’art romànic (A. Deulofeu).

La dependència que va tenir Sant Joan les Fonts amb Sant Víctor de Marsella es posa de manifest amb aquest tipus de pilar/columna, que també es troben en les esglésies de Provença, posteriors a la construcció del monestir de l’Empordà.

La portalada que s'obre en el mur de ponent, presenta una arquivolta recolzada sobre columnes amb capitells decorats. Una cornisa amb ménsules i dents de serra ressegueix l'exterior de la nau i de l'absis central. En canvi, els absis laterals només presenten arcades. Damunt de la porta apareix una rosassa.

El campanar, que s'hi accedeix des de dins del temple, és del segle XVIII. En el Museu d'Art de Girona es troba la creu on estava adossada una Majestat i que pertany a aquest Priorat. La imatge de Crist, en canvi, resta en el Museu Episcopal de Vic: li va desaparèixer el braç esquerra i avui dia apareix restaurat. En l'any 1916, encara tenia els dos braços segons s'aprecia en una fotografia existent. La imatge i la creu tenen una gran semblança amb el Crist Majestat de Beget (Ripollès) del segle XII, que es pot contemplar en el MNAC de Barcelona, amb la mateixa inscripció en la creu i, al darrera, hi han representats els evangelistes i una decoració vegetal.

Resta en l'interior del temple de Sant Joan les Fonts, una gran pica baptismal, decorada amb figures i motius vegetals.

Dins de la població i no lluny de la carretera. es troba la Casa forta de Juvinyà, actualment (octubre del 2001) reconstruint-se. Després del canvi social que va tenir lloc a l'any 1000, aparegueren els cavallers (no, els cavalers) un nou estament social entre la noblesa i els pagesos. Els cavallers eren l'estament més fort en poder econòmic i, per tant, podien pagar-se construccions a l'estil d'aquesta casa de Juvinyà.

Des del 1191 apareix esmentat aquest edifici en els documents on es cita, com el senyor del lloc, a Ramon de les Fonts, que a la seva mort passà la casa a domini del seu germà i, probablement, després a la neboda d'aquest, que s'havia casat amb el cavaller Guillem de Juvinyà. Seguiren una línia herencial de pares a fills com a propietaris de l'edifici.

32 En el segle XV l'adquirí un veí de Sant Martí de Juïnyà, que durant la guerra civil catalana del 1493, li fou confiscada. En el segle XVI, consta com a propietaris una família de pagesos.

En el mes d’octubre del 2001, m’he assabentat que a l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts els hi ha arribat una aportació econòmica de la Unió Europea que ha permès desencallar la rehabilitació d’aquest edifici, un del romànic civil més antic de Catalunya.

Després de deu anys d'obres, la falta de pressupost obligà a paralitzar-les. Ara, l'immoble afronta la segona fase de remodelació amb la voluntat de convertir-se en un punt de visita obligada en la Garrotxa. Declarada monument històric-artístic en 1972, l’edifici, que conserva l'antiga estructura de molí, consta de dos elements: una torre quadrada, bastida a finals de l'any 1000 i una sala, edificada en el segle XII. La torre té tres plantes, la principal de las quals presenta un bon estat de conservació. Quan es construí la sala, la uniren a la torre i en aquest mur s'obrí la porta, que ha quedat definitiva.

La importància del recinte obligà a l'Ajuntament de Sant Joan les Fonts a iniciar la rehabilitació. En l’actual fase, consisteix en la instal·lació de un ascensor que comuniqui las tres plantes del edifici, la col·locació d'una escala para accedir als pisos superiores i dignificar la sala principal. L'alcalde de Sant Joan les Fonts, em confirmà que els 10 milions de la Unió Europea permetran completar aquesta segona fase, que té un pressupost de 30 milions. Però per acabar la remodelació de la Casa Forta faran falta 30 milions més, que aportarà l'Ajuntament i las subvenciones... que puguin arribar.

33

CAPSEC Sortint de Sant Joan les Fonts em dirigeixo cap a La Canya. Es deixa, a l'esquerra, la carretera. a Olot i es segueix per la de Sant Pau de Seguries. A un quilòmetre, surt de mà dreta la pista en bon estat i fàcil de circular amb la bicicleta, que mena a Capsec, a 4 km. Cementiri i l'església queden en el mateix tancat.

En un document subscrit pel papa Benet VIII (any 1017) referent a Sant Pere de Camprodon, s'esmenta el lloc de Capsec i, en el 1033, torna a citar-se en un testament.

En el document de la donació de Sant Joan les Fonts a Sant Víctor de Marsella per part dels vescomtes de Bas es cita l'església de Sant Martí per primera vegada: era l’any 1079.

En anys següents, apareixen diversos testaments i donacions, així com també en la relació de les esglésies de la Vall que contribuïren al sosteniment de les creuades dels anys 1279 i 1280.

També fou una de les esglésies que en el 1385, el rei Martí incorporà a la corona, com altres de la Vall de Bianya. Més tard, foren venudes pel rei de torn els drets de bovatge per fer front a les despeses que ocasionaren les guerres de Sardenya.

L'església queda en una situació enlairada que domina tota la vall. El seu origen és romànic, però ha sofert moltes modificacions al llarg del temps. D'una sola nau coberta amb volta de canó apuntada. La capçalera la forma un absis central semicircular on hi havia una finestra, que ha sigut tapiada. A la banda nord, hi ha una absidiola, mentre que a migjorn, sembla ser, que ha desaparegut al bastir-se la sagristia en el segle XVIII, quan es construïren les capelles laterals, entre els arcs torals.

El campanar, situat a ponent, deuria ser d'espadanya i es va sobre-alçar, transformant-lo en un campanar de torre i planta quadrada de dos pisos amb dues finestres per banda en cada u d’ells.

La portalada, que s'obre al mur de migjorn, és coberta amb una llinda de pedra i timpà llis. S'hi conserva una pica baptismal, suficient gran per practicar el baptisme amb el ritus de la immersió: presenta una decoració en forma de corda que ressegueix la part baixa i a la part alta hi ha una franja, arrodonida; i entre els dos elements apareixen relleus molt desgastats.

També s’hi troba una pica beneitera que es recolza sobre un pilar vuitavat decorat.

34

SANTA MARGARIDA DE BIANYA Al retornar a la carretera. d'on m'he desviat i que mena a Sant Pau de Seguries, segueixo fins a l'Hostalnou de Bianya, a uns 3 Km., d'on parteix, a l'esquerra, la pista que en dos quilòmetres mena a l’església de Santa Margarida. Prop d'ella queda el cementiri.

Des de l'any 858 ja es cita aquesta església i quan es consagrà la veïna església de Sant Andreu de Socarrats.

En el segle XIII es trobava baix la jurisdicció de la Priorat de Sant Joan les Fonts i, per la informació rebuda, el prior concedí certes prebendes a un ciutadà de Santa Margatitae de Biania.

El monestir de Sant Benet de Bages també tingué possessions en l'alou de Santa Margarida, doncs es coneix que en el 1280 va haver-hi un litigi per un mas entre aquest monestir i el Priorat de Sant Joan les Fonts. Anys més tard, el prior d'aquest darrer cenobi ven aquestes propietats.

A la segona meitat del segle XIV, s'incorpora l'església parroquial a la corona i, a finals del segle, el rei Pere III ven els drets de bovatge que sobre ella tenia, perquè necessitava diners per anivellar les despeses de les seves guerres, que no varen ser poques.

La construcció inicial del temple de Santa Margarida de Bianya és romànica, modificada amb el temps. La primera reforma, va tenir lloc en el segle XVIII. Era d'una sola nau amb volta de canó, arcs torals i triomfal; un absis central i dues capelles amb absidioles. L'absidiola de migjorn fou enderrocada per bastir-hi la sagristia i la de tramuntana va ser tapiada, en el seu interior, per adossar-li un altar (segle XIX).

L'únic que ha quedat de la construcció romànica és l'absis central on s'obren tres finestres de doble esqueixada i arcs en gradació. Una cornisa i un fris sostingut per ménsules ressegueix la part superior del mur.

L'accés de la primitiva construcció quedava a migjorn, però va ser desplaçada al mur de ponent quan es bastiren les capelles laterals. En aquest mateix mur de ponent s'aixeca el campanar de torre, quadrat.

35

DESPUIG Baixant de Santa Margarida passo de nou per l'Hostalnou de Bianya. A 1 km. d'aquesta població, en direcció a Sant Pau, apareix a mà esquerra la carretera que arriba a una bifurcació: cal agafar la pista de la dreta fins on, de nou, en surt una altra bifurcació i d’on un curt i ascendent camí mena a l'església de Sant Pere Despuig.

Em vaig equivocar hi em dirigí, en la primera cruïlla citada, per la pista de mà esquerra, a una finca particular on el seu propietari estava segant la gespa. Molt amablement em va corregir. Arran d'aquesta esmena, se'm va presentar l'ocasió de comparar dues maneres de indicar els llocs, quan m'he equivocat. El pagès, l’home del país, sobretot entrat en anys, dóna tota un seguit de fites que un pot trobar per no perdre’s com si, d'entrada, les coneguessis, a part que les distàncies entre elles no sé pas com les mesuren... En canvi, quan la persona a qui demanes orientació pertany a un estament, diria, més de ciutat (com ha sigut el cas d'avui), la persona preguntada concreta amb exactitud casi matemàtica.

De l'església de Sant Pere Despuig, també de situació enlairada, n'és la primera citació de quan la va consagrar (964) el bisbe de Girona. Aquí també consta que el bisbe li atorgà a l'església els delmes i les primícies que ell rebia del poble i els habituals trenta passos legítims, al seu voltant, per construir-hi el cementiri, transformat actualment en nínxols adossats al mur del temple.

En el segle XI, un tal Ponç Bernat de Bianya redacta un testament sacramental.

Pertanyia a una família destacada de la població i habitava en la casa que hi havia al costat de l'església, on es creu que avui s'aixeca l'anomenada Torre de Sant Pere del segle XV. Com casi totes les esglésies d'aquesta vall de Bianya, en el segle XIV passaren a jurisdicció real i al final d'aquell segle en Pere III vengué els drets de bovatge a diversos monestirs, que eren els rics del País, per eixugar les despeses de la guerra de Sardenya, com ja he esmentat. Totes les que he resseguit varen patir aquest mateix increment: cap es salvava de les necessitats reals.

Un canonge de Vilabertran portà de Roma, l'any 1695, les relíquies de Sant Desideri i Santa Clara. A principis de l'any 1700 passaren a aquesta església de Sant Pere Despuig, però no em varen saber dir per quin motiu, i s'exposaren a l'altar major.

Avui, no hi eren pas. També, s'hi venerava la Mare de Déu de la Gràcia, una imatge romànica de fusta policromada, que fou destruïda durant els avalots de 1936.

L'església de Sant Pere Despuig es bastí damunt d'un primitiu edifici del segle X i posteriorment ha sofert tantes modificacions (les típiques del segle XVIII), que ben poca cosa ha quedat del seu romànic del segle XII. Envoltant l'angle NW s'hi ha edificat una gran masia, que la desfigura del tot: això va succeir arran de la Desamortització del 1835.

36 Era d'una sola nau però amb les ampliacions que si van fer per ambdós bandes, va quedar com una nau en creu. El primitiu campanar d'espadanya, al varen convertir en un de torre i taulat de quatre vessants. La rectoria es va adossar al mur de ponent, on encara s'hi obre una finestra de l'època romànica. La portalada, situada al mur de migjorn, és d'estil barroc i on apareix en la llinda la data de 1782.

Tota aquesta vall, d'un silenci que cal respectar, queda ocupada per varies masies i si bé moltes d'elles continuen tenint una activitat agrícola, com foren els seus orígens, altres han passat a utilitzar-se com a cases de pagès dedicades a l'hostatgeria. Tampoc falten, les masies rehabilitades com a segones residències i conservant, acuradament, l'arquitectura del país.

37 SANT MARTÍ DE SOLAMAL Des de Sant Pere Despuig, retorno a la ctra. de Sant Joan les Fonts a Sant Pau de Seguries. Segueixo en direcció a aquesta població i a poca distància queda, a mà esquerra, l'Hostal de Ca la Gracieta, on és de recomanar fer-hi una parada per posar en ordre l'estómac amb la taula dels seus embotits, el pa amb tomàquet i el vi negre de la bota del racó.

Poc més d'un quilòmetre, apareix el Restaurant L'Enric, que ja és una altra parlar i no s’escau amb mi. D'aquí surt, a la dreta, una pista que també arriba a Sant Martí de Capsec, però és més recomanable la que he seguit, segons m’havien orientat.

De l'altra banda de la carretera i enfront mateix del restaurant, surt un camí cimentat. L’amable mestressa de la Masia propera m’indica: - ...tot seguint el portarà a uns contenidors i, llavors, travessa el riu i, pujant, allà mateix queda Sant Martí de Solamal.

A dos km. em vaig trobar amb els contenidors i el riu, millor dit, la riera de Santa Llúcia, eixuta del tot. A poc menys de cinc-cents metres queda la capella.

En el testament del comte-bisbe Miró de Besalú, redactat l'any 979, s'esmenta per primera vegada, quan la cedeix al monestir de Sant Pere de Camprodon i, des d'aleshores, els seus abats són els senyors del lloc amb tot aquells drets que gaudien (nomenament de batlles, provisió de rectors, dret de cuixa, etc.).

També aquesta església fou incorporada a la corona a finals del segle XIV i, més tard, venuts els drets de bovatge per eixugar les despeses de la guerra del rei Pere III: cap església se n’escapava!

Abans d'acabar el segle XVI va perdre la categoria de parròquia i l'agregaren a la de Sant Pere Despuig.

El temple és una construcció romànica d'una sola nau i, com altres esglésies d'aquesta vall, s'hi afegiren noves construccions, posteriorment: a la banda de tramuntana, la sagristia i a migjorn, un habitacle. Com a conseqüència, va quedar una nau en creu. A llevant, queda l'absis semicircular, decorat exteriorment, per un fris i ménsules i fou tapiada una finestra en el seu centre.

En el mur de ponent s'obre la portada d'arc de mig punt. Damunt d'ella hi resta una finestra, també d'arc de mig punt i de doble esqueixada. En aquest mateix mur, avui s'aixeca el campanar de torre, que va substituir al d'espadanya.

En el interior del temple es troba una pica baptismal, de les que s'utilitzaven, fins el segle XIII, per el baptisme en el ritus de la immersió. És decorada per un relleu en forma de soga gruixuda, que l'envolta en el terç inferior. Pertany al segle XII. Al quedar la capella un xic emboscada, no cal insistir que l’absència de personal és total. El silenci, un cop més, m’embolica i al retenir-me al costat d’aquestes pedres, ho aprofito per entrar dins d’ell i sentir-lo. És una bona estona, per anar prenent anotacions i repassar les anteriors: no hi ha re que em distregui.

38 SANT MARTÍ DEL CLOT o DE TORNADISSA Vaig seguir cap a Sant Pau de Seguries. A dos quilòmetres i passat el pont que travessa la riera de Sant Ponç, apareix una pista, a mà dreta, que a un km. em mena a la capella de Sant Martí del Clot o de Tornadissa. Portant la bici al costat, m'hi he arribat a peu pel camí ombrejat que voreja els prats on les vaques peixen i la quietud m’acompanya. No sé pas si l'hora o la temporada ho facilita, però el cert és que fora dels pobles, no he trobat a ningú. És un motiu per regalar-me aquesta tranquil·litat que respira tota la Vall de Bianya.

En el segle XI apareix en certs documents, el lloc de Sant Martí de Tornadissa i en el segle XIII consta per primera vegada l’església, en una escriptura arran d'una venda de masos. Anys després, es torna a citar per aquell assumpte de les arques eixutes d'en Pere III, com a conseqüència de les guerres.

El primitiu edifici de l'església de Sant Martí és del segle XII, romànica. Degut als terratrèmols del 1435 i següents, va tenir que reedificar-se i, aleshores, es va modificar substancialment. De totes maneres, seguiren més modificacions en els segles XVII i XVIII, que varen tenir lloc en molts temples, el que confirma el benestar de l’economia, en general.

Una gran masia, la Tornadissa, queda situada a uns quatre metres per davant de l'església, traient-li molt de la seva vista.

El temple romànic primitiu era d'una sola nau amb la capçalera a llevant, formada per un absis semicircular, que conserva una cornisa i en el centre una finestra tapiada. A migjorn de l'absis s'hi construí la sagristia, que tapa parcialment aquella banda. El campanar de torre, amb teulat a quatre vessants, té una campana que porta la inscripció 1649, el que fa suposar que es deuria aixecar en aquell segle XVII. La portada, del segle XVII, s'obre a migdia i en la clau de dovella apareix uns inscripció gòtica que, em digueren, feia referència als terratrèmols soferts. A les batents de la porta hi són clavades ferradures, propi de l'advocació a Sant Martí: també hi són a Sant Martí de Solamal. En aquest mateix mur hi ha una cornisa amb cinc ménsules sense decoració.

39 SANT SALVADOR DE BIANYA Anant de Sant Joan les Fonts a Sant Pau de Seguries, després de deixar a l'esquerra la carretera. a Sant Ponç d'Aulina i els túnels, es comença a pujar el coll de Capsacosta. A 1 km. d'aquesta cruïlla es troba el nucli de Sant Salvador. No m’ha costat massa arribar-hi: la ciclada d’avui em resulta molt fàcil i entretinguda.

A propòsit d'un reconeixement d'apropiació indeguda, per part de dos germans, apareix el primer document on és citada l'església de Sant Salvador. A finals del segle XII fou consagrada pel bisbe de Girona, que una vegada més li concedeix els delmes i les primícies que els fidels li feien arribar i, a més, aquells trenta passos legítims a l'entorn de la capella per cementiri, que era prescripció tenir tota església parroquial: resta a llevant del temple.

Aquí també, Pere III va vendre i, aquesta vegada, a l'abat de Sant Joan de Ter, el mer i mixt imperi i la jurisdicció, menys la criminalíssima. Com sigui que seguien escurades les arques del rei, anys després, ven, els drets de bovatge que hi tenia en aquest lloc. Tot per les guerres: amén!

L'església és un edifici romànic d'una nau rectangular coberta amb volta de canó lleugerament apuntat i amb dos arcs torals: un d'ells, el més proper a l'absis, es recolza sobre pilars i l'altre ho fa sobre columnes adossades al mur. S'hi afegiren capelles, una a cada banda i la sagristia.

L'absis, també del segle XII, és de planta semicircular, queda a llevant i separat del primer arc toral per unes capelles obertes a cada costat i que no sembla pas que siguin obrades en la mateixa època romànica. En el centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada amb arquacions en gradació, dues columnes i capitells treballats i protegida per un extradós. Un fris sota la cornisa, sostingut per ménsules, recorre tot l'absis.

La portada, que s'obre en el mur de migjorn, és d'arc de mig punt recolzat sobre columnes i capitells decorats. En el mur de ponent s'aixeca els campanar de torre amb teulada de quatre vessants. Dins de l'església, hi resta una pica baptismal romànica, ornamentada, del segle XII, i una pica beneitera de marbre, també, decorada.

Tocant a la carretera, hi queda obert un restaurant. No m’ho he pensat massa.

Després de dinar, m’ha sigut molt fàcil retornar a Castellfollit, on tenia aparcat el cotxe, posant fi a l’excursió per la Vall de Bianya.

40

III. EL RIPOLLÈS CAMPRODON Teresa, la meva muller, m’acompanyà fins a Camprodon amb el cotxe i portant la BTT a la baca. Aquí, vaig començar la ciclada pel Ripollès. En arribar a Camprodon hem esmorzat en un bar de la plaça, on una vella i amorosa propietària ens ha servit un entrepà d'embotit del país, que ens ha anat de primera. Llàstima que m'ha amargat el cafè, quant després de preguntar-me on anava i en bicicleta, m’ha aclarit les idees recordant que hi havia molta pujada i una pista desastrosa. M’he pres el cafè amb un xic més de sucre.

- Adéu, Teresa. Fins dintre d’una setmana.

Vaig passar a veure l'església de St. Pere de Camprodon. Fou consagrada a principi del segle X i, poc després construïren el monestir. Uns monjos amics del prevere que la regentava, s’ha adonaren que es trobava en un lloc molt adient, en un entorn de bosc conservat i molt agradable. En el segle XII, l’església va ser renovada i consagrada de nou. És de planta de creu llatina amb una capçalera de cinc absis quadrats, lo que confirma certa influencia del Císter. La nau està coberta per una volta de canó i té un campanar de dos pisos. Posseïa un claustre que va ser destruït al segle XV. De l’època època del segon romànic és el Pont Nou, construït entre els segles XII i XIII, sobre el riu Ter amb un gran arc de pedra i altres més petits per facilitar la pendent i unit a ell hi ha l’anomenat Portal de Catalunya.

41

LLANARS Després d'aquest començament cultural, segueixo el camí que m'ofereix una bona pujada fent-lo, casi, meitat a peu i l'altre meitat caminant. A tres quilòmetres de Camprodon, en direcció a Setcases, queda el poble de Llanars.

S’hi troba l'església de St. Esteve, consagrada al segle XII. És una construcció romànica d’una sola nau amb volta de canó, un xic apuntada, i absis circular. L’entrada, situada en el frontis i a ponent, era precedida per un porxo, que en la darrera reforma va desaparèixer. La portalada és d’arcs en gradació, amb llinda i columnes a cada costat.

Destaca la porta ferrada, romànica, en cercles en espiral sobre un eix vertical i horitzontal.

Tot l’exterior del temple està resseguit per un fris de dent de serra. El campanar de torre de secció quadrada, per a dues campanes i coberta piramidal, s’aixeca en el mur de ponent. En un altar lateral es conserva un frontal del s. XII (Pantocrator i escenes de la vida de St. Esteve).

La imatge romànica de la Mare de Déu es guarda al Museu d'Art de Girona. És una imatge d’alabastre del segle XIII. La Mare de Déu és assentada en un escambell. No duu corona i el vel arriba fins a les espatlles. De cara oval, esbossa un somriure; el nas el té malmès. El mantell, cobrint les espatlles passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda caient fins a mitja cama, amb plecs rectes, arrodonits i en angle. El vestit-túnica és d’escot rodó, apareix cenyit i arriba fins els peus, sortint la punta del calçat per les habituals ondulacions del vora baix. Amb la mà dreta deuria prémer quelcom i amb l’esquerra manté al Fill per la cintura.

L’Infant és dempeus sobre la cama esquerra de la Mare, presenta els trets de la cara malmesos, si bé s’aprecien unes galtes molsudes. Duu túnica que deixa veure els peus nus. Plecs rectes. Ha desaparegut casi per complert el braç dret i a nivell de la mà esquerra hi té un colom.

42 LA ROCA La carretera, encara asfaltada, em porta a la penjada població de La Roca. S’hi arriba per l’únic carrer que surt del revolt de la carretera. Val la pena entrar-hi, deixant la bicicleta arrecerada, i caminant pel poble visitar la petita església de la Pietat, adossada a la roca per la part de tramuntana. És una capella de planta rectangular coberta amb volta de canó. La portalada s’obre a migjorn i es tanca mitjançà un forrellat. El campanar és d’espadanya.

43 ABELLA Amb certa dificultat per la pujada per on pedalejo, arribo a Abella, uns tres km. més enllà i a sis de Camprodon. És una agrupació de quatre cases on m'entretinc, per recuperar-me de l'esforç, tant per fer cultureta com per reposar, visitant l’església de Santa Llúcia. És d’una sola nau, de planta rectangular, coberta amb volta de canó apuntat i un fris decora els murs laterals. La portada presenta una senzilla decoració ferrada. El campanar és d’espadanya A la sortida, m’he posat a parlar amb un simpàtic matrimoni, pagesos de soca i d'herència de la vida, que tampoc han sigut massa animosos al comentar el que em trobaria a partir d'aquí: evidentment s'acabava l'asfalt i començava un deixat camí de terra i pedres, que a cada pas (impossible de muntar sobre la bicicleta) augmentava la dificultat de caminar, entrebancant-me contínuament.

Això si, el paisatge que des d’aquí s’albira, és fabulós, ampli, amb les valls que conflueixen en el riu Ter, les masies disperses per arreu i que puntegen les vessants de les muntanyes, la quietud que m'embolica, trencat de tant en tant per les meves promeses de no ficar-me mai més per aquests indrets amb la bicicleta... fins el proper camí.

Em semblava que m’havia perdut, doncs la Collada Verda, m’ha tardat molt en aparèixer: 7 km.! Si bé, que a cada revolt posava l'esperança d'arribar-hi, el comptaquilòmetres no m'enganyava i em feia veure la realitat: encara em quedava un tros més de pujada.

La calor pitjava i sort en vaig tenir de l'abundor d'aigua que sovint trobava: abandonades fonts sense canalitzar, on podia veure, i baixades d'aigua gelada on em banyava a gust i a pel.

Des de la Collada Verda començo a baixar cap a Pardines. És una pista d’uns 8 km., ben senyalitzada per un rònec rètol. Però es que tot va junt en aquest mon. La pista és impressionant, tant per la pendent com pel ferm, amb rocs, revoltes, pissarra triturada, amples recs d'aigües ràpides i troncs creuats pel camí... Més d'un tros ho he tingut que fer-ho a peu i així i tot he caigut en dues ocasions: la segona vegada he quedat penjat d'un oportú tronc que no m'ha deixat arribar més avall: més avall vol dir el riu Sagadell, a uns quants metres allà baix. Al descansar, per recuperar-me de l’ensurt, m’he fixat amb el mapa: el riu, allà on hagués anat a parar queda a la cota 1100 m. i on em trobava quedava a la 1600 m. He plegat el mapa immediatament. Una font d'aigua fresca m'ha descongestionat les mans, el canells i el cap, que ho tenia tot garrotat.

He seguit baixant i frenant, però procurant no fer-ho massa fort amb el de darrera, doncs la roda relliscava, i trampejant amb el de davant, mentre el meu pandero el posava per rera del selló: tot una tècnica per mantenir l'equilibri sobre dues rodes en una de les baixades que més m'han preocupat.

44

PARDINES Per fi, veig el poble de Pardines, però encara tinc que fer l'últim esforç al pedalejar uns 500 m. per arribar-hi. La Fonda Can Serra (Plaça del Padró, 11 Tel. 972-728078) m'acull en una cambra esplèndida. La dutxa, el canvi de roba i, aprofito, abans de dinar, fer la vogada per estendre-la al sol i vent, que en aquest moment donen sobre el balcó de la cambra, orientada al migjorn.

Un reparador dinar, becaina i a mitja tarda, quan la mandra em deixa del tot, vaig a rondar pel poble. Sembla que els nous propietaris de les velles cases, poc a poc, van refent-les dins l'estil dels pobles de muntanya amb els seus carrers i edificacions anàrquiques, com el temple parroquial de Sant Esteve, de la que resta un aparell romànic dels s. XI-XII, carreus ben tallats, afegint-hi tots els estils que el temps posava de moda o segons la utilització que se li donava a l’edifici en les èpoques següents, com és la torrecampanar, semicircular d'aparell més rústic o les obertures per les campanes, on els carreus, estan més regularment disposats. Adossat a l'església, però avui forma part d'ella, s'hi troba un edifici del segle XVI. A l'Hostal, també hi he sopat: re d’especial perquè no hi ha què escollir. Des de que m'alimento per aquests indrets, m'he adonat que si bé els preus són els mateixos, en tots coincideixen per la molta quantitat de menjar que et serveixen al plat, com la botifarra a la planxa amb seques, d'aquesta nit, que a la costa seria la ració per dues persones, sense tenir en conte que el seu diàmetre hauria fet sospirar a més d'una forçada fadrina.

El personal femení (associació d’idees?) d'aquests indrets, ja no són tant fadrines i és una llàstima que aquests pobles vagin envellint. Això es comprèn, doncs la muntanya no ha facilitat en cap moment l'assentament de l'home ni de la dona, donada la ubicació dels pobles que es troben per sobre dels mil metres d'altitud.

Sembla, que la comarca va tenir el seu bon moment per allà l'any 1000, però la construcció i el posterior desenvolupament dels Monestirs de Camprodon, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses van esmunyí part de la població de la Vall de Ribes.

Quan la carretera de Barcelona a Ribes es construí i la indústria tèxtil s'establí en la conca del riu Freser, es va notar cert creixement humà i amb l'arribada del ferrocarril a Puigcerdà i el cremallera a Núria (1931) l'avenir econòmic va semblà aparèixer.

En els darrers anys del segle XX la població rural o de muntanya ha minvat força i en canvi la Vila de Ribes de Freser ha duplicat. Al pedalejar (i caminar!) per aquests corriols de muntanya, he observat grans extensions de terreny sense presència humana, lo que es comprèn, per la manca de comunicació fàcil, doncs he passat per pistes en que no ho veia massa clar que un tot terreny s'atrevís a rodar-hi. Les característiques del relleu, el fan poc apte per a ser conreats amb les màquines agrícoles d'avui dia i crec, que deu ser un altre motiu perquè restin abandonades.

45 FUSTANYÀ El cafè i la pasta industrialitzada (una madalena d'aquelles de fàbrica) m'ha permès començar a rodar amb una certa calentor per dins, doncs la fredor del dia, la velocitat que he pres (40 k/ hora) i la humitat de l'ambient, refredava per fora.

Al arribar a la cruïlla de Fustanyà, als 3,5 Km. de Pardines, m'he desviat pel camí indicat Refugi Tregurà. Cap més altre rètol i a un quilòmetre més enllà l'asfalt es feia terra, més o menys transitable. Després, en plena corba, una capelleta dedicada a la Mare de Déu de les Neus. He cregut que aviat trobaria algun nucli de població o refugi: pura fantasia! Re: sort que els que creiem en Deu mai estem sols, com em deia la monja Josefina, superiora del meu Hospital de Tarragona. Segueixo pujant: és lo meu en aquesta ciclada. No estava sol.

De cop, no sé d'on, apareix un home de camp, ben vestit, d'aquells que donen la impressió que van al mercat setmanal, a assabentar-se de com estan els preus, veure a l'altra parenta i fer una partida de botifarra amb els amics de sempre. Com es natural l'he aturat per petar la xerrada amb ell i que em fes cinc cèntims del camí que seguia.

Tant amable ha volgut ser amb les explicacions per orientar-me, que només he entès que seguís les cagades de les ovelles... això es veia molt bé... doncs ahir va passar un remat que anà fins al Serrat i d'allà hi ha tant sols un cop de pedra per arribar a Fustanyà... Entesos. Ja em veus seguint les boletes de les ovelles... però de cop, no sé pas si els hi va entrar estrenyiment o què, però de cagades-boletes ni una i aquí va començar de nou el meu calvari.

Agafo el sender que s'endinsa al espès bosc perquè em sembla que per ell m'aproparé més bé al poble. Va acabar-se a mig quilòmetre més enllà: un rierol el trencava, la vegetació ho ocupava tot, les cames m'he sagnaven, les ortigues em picaven, tant em semblava que tenia que anar cap aquí com als quatre passes, anava cap allà per acabar al mateix lloc. La foscor m’envoltava.

En aquesta forçada passejada pel mig de l’humit i foscos bosc que volia travessar, amb la BTT a coll, m’ha cridat l’atenció la quantitat de llimacs gegants que he tingut que sortejar per no trepitjar-los. Quin fàstic! Al comentar-ho amb un dels pocs viatgers que esperaven el cremallera a Queralbs, m’ha explicat que són cargols que han perdut la conquilla i es protegeixen amagant-se en els llocs humits dels boscos o, en cas de sequera, sota els troncs i l’escorça dels arbres. Arriben a tenir una llargada de mig pam, alimentant-se d’herbes i bolets. Com en tot el gènere dels cargols, destaca en ells el seu hermafroditisme. Cada dia sé més coses... però no sé pas on para el vertader camí que cerco!

Per fi, prenc la decisió de retornar a les boletes de les cabres i, desfent el 6 Km., aquest cop muntat en la bicicleta!, que havia pujat a peu i amb la bici al costat o a coll, arribo a la pista i després a la cruïlla i segueixo per la carretera a Ribes. Va ser tot un encert i descans: és molt agradable baixar una pendent en bicicleta!

En arribar a Ribes de Freser, m'adreço a la carretera que mena a Queralbs, uns set quilòmetres de bon fer i, un xic abans d’arribar-hi, en ple revolt, surt de mà dreta la carretera a Fustanyà, a 2 km., que s’endinsa entre una espessor d’arbres, per on passen

46 els raigs esmorteïts d’aquest sol de mig matí. Abans d’entrar al poble, hi ha els desvio a l’esquerra que porta al Serrat.

El poble de Fustanyà, va tenir parròquia uns cent anys abans que Queralbs n’hagués tingués, però a partir del segle XV, per motius que no he esbrinat, va deixar de tenir la seva parròquia. És diu que el primer assentament humà deuria ser en l’època romana, de quan s’explotaren les mines de coure del salt del Sastre, que es troba en el camí de Queralbs a Núria. Els comtes de Cerdanya foren els senyors del lloc i per donacions fetes al monestir de Sant Martí del Canigó, aquest hi tenia bens a la contrada de Fustanyà. Avui dia, és un d’aquells pobles que es van perdent. Relacionat amb ell, es conte la següent història: Es veu que Àngel Guimerà conegué la personalitat i la vivència de dos joves de les valls de Queralbs, que li serviren per bastir la peça teatral Terra baixa, on llops al·legòrics i reals o el poder econòmic, hi tenen paper destacat. A l’altura d’aquestes terres impera la bondat, a baix el món és dolent. El pastor Manelic ho diu: ...potser a la muntanya el món no és dolent perquè allà dalt no hi ha homes... Àngel Guimerà va estrenar Terra Baixa l’any 1896. Avui dia, hi ha llops a tot arreu: recordeu l’assassinat que hi hagué a Tor, al Pallars Sobirà.

La gent gran encara conserva la memòria oral, d’històries de llops, de la fidelitat de gossos protegits amb collars de punxes, de l’instint de les eugues que quan sentien els llops rellinaven per aplegar els pollins i feien una rotllana perquè quedessin dins, mentre les mares es posaven de cap a dins, disposades a rebre els llops a guitzes, els pastors no abandonaven mai la ramada i encenien fogueres per comunicar-se entre ells.

Els llobaters eren gent de fora dedicada a tenir a ratlla i perseguir aquell feram. A Terra baixa, en Manelic explica que el senyor Sebastià li prometé per cada llop que matis t’hi va un duro...

La Margarida (protagonista de la història, no del drama d’en Guimerà) era una noia de Fustanyà, germana gran de quatre fills. Els seus pares, amos, van morí quan encara eren petits i vivien a l’empara de tutors-marmessors. Al Serrat, el poble de més amunt, hi vivia en Jaume d’una casa senzilla, no sabia de lletra, com tants altres, i de sagalot entrà a Fustanyà com a mosso o pastor d’una casa benestant.

Els tutors de la Margarida la tracten durament. Per complicar més la troca, la Margarida i en Jaume s’agraden, però els tutors s’hi oposen: una nit s’escapoleixen i pel pas de la Carranca passen al Conflent fora de la jurisdicció de la Guardia Civil.

Residint a Perpinyà, en Jaume i la Margarida tenen el primer fill, en Francesc, i a l’any següent una nena, la Maria. Si bé que abans d’escapolir-se van presentar una demanda de consentiment de matrimoni, aquesta fou rebutjada i, per tant, segueixen sense estar casats quan han tingut aquestes dos primers fills.

Poc a poc les ferides obertes per uns tutors inflexibles contra la decisió de la parella, que va atrevir-se a desatendre les normes socials pel que fa a aparellar-se dues persones d’estaments econòmics distints, es van cicatritzant. Tornant a Catalunya, viuen al Serrat. Sembla ser que ja estan casats i tenen el tercer fill, en

47 Feliu. En aquests indrets, els hiverns són freds, les nits es fan molt llargues i la parella s’estima: segueixen neixen altres vailets, cinc o sis més...

No sé pas què hi ha de veritat en aquesta història, si és vertadera o un conte de la vora del foc. Tant m’ha fa, perquè a la fi és una història d’amor i l’amor dóna vida i la vida és el que la Natura necessita. Ja n’hi ha prou.

Recuperant el fil de la meva història -la ciclada tot cercant ermites-, no tant transcendent com la del conte, me’n vaig anar a localitzar l’església romànica de Sant Sadurní. Posant-me, en uns primers passos, pel mig de les cases abandonades, entrà dins els corrals, també buits, sense localitzar l’església. Vaig canviar de direcció, seguint un camí descendent (que més tard m’assabentaren que empalma amb la carretera de Ribes a Queralbs) i veié el campanar que treia el cap d’entre el mal endreçat boscam que l’amaga. És tracte d’un edifici d’una sola nau cobert amb volta apuntada i amb un absis semicircular a llevant, que queda separat de la nau per un arc triomfal apuntat, més estret i molt més baix que la nau. A migjorn, s’obre la porta d’arc de mig punt en gradació i dovellat. Els batents de la porta són guarnits amb ferramenta romànica i fermall, dels més bonics que he vist i ben conservats. Aprofitant els forats de la façana de migjorn, s’hi han col·locat les bigues pel nou nàrtex. El campanar de torre i planta quadrada s’aixeca a ponent, per a dues campanes, però tant sols una es manté. A la banda de llevant, s’hi han bastit una sèrie de nínxols de factura moderna, mentre que a la part de ponent hi resten els més primitius, on he llegit les dues úniques inscripcions existents: PROPIEDAD POR TODA LA FAMILIA DE LA CASA LLAMADA FUSTAÑÁ SOLICITADA POR JOSÉ CONSTANS i ALABAU AQUI DESCANSA EL CADAVER DE JAIME CONSTANS i RIU QUE MURIÓ EL 12 DE OCTUBRE DEL AÑO 1874 E.P.D. En el mur de ponent hi ha una finestra substituint a un ull de bou que van obrir temps enrera. Aquest mur queda més elevat que la teulada i en ell s'erigeix el campanar.

48

LA VALL DE NÚRIA De Fustanyà m’he dirigit a Queralbs per la mateixa carretera que hi havia arribat, però ara més còmodament: tot és baixada. Com sigui que no m’he atrevit a anar a Núria a peu, seguint el camí de bast per on s’hi arriba, he decidit agafar el tren-cremallera que para a Queralbs. Poc després ja tenia la bicicleta facturada, em trobava ben assentat i amb tres persones més en el vagó: avui és dia feiner pels corrants i no hi ha diumengers.

Un dels veïns de seient era professor d’Institut i em va instruir en detalls dels accidents geogràfics per on passàvem.

El recorregut és extraordinari, fantàstic, fruïa d'aquesta Vall del Freser amb els cingles i salts d'aigua -la Cua de Cavall, entre altres cascades-, veure les petites cases i ermites perdudes en aïllats cims, els vells ponts que només permeten el pas d'un sol home... (no ho he vist massa clar, que hagués pogut passar-hi amb la bicicleta). En fi, un trajecte que m'ha agradat molt fer-lo i, a més, ben situat i sense esforç de cap mena i amb el professor al costat.

Arribar a la Vall de Núria és retrobar el paisatge i la natura amb tota la seva esplendor i magnificència. La Vall de Núria està situada al Pirineus oriental, a 2.000 metres d'altitud, i està envoltada de cims que freguen els 3.000, en un ampli amfiteatre de suaus vessants en què el silenci i la pau són els protagonistes... mentre un es mantingui allunyat de les botigues i el seu entorn i dels caps de setmana.

El personal del comerç, sembla que ja en té prou d'estar aparcats en aquestes alçades i dóna la impressió que estan esperant el dia del descans setmanal, en candeletes. A l’Hotel, va tenir lloc, l'any 1931, la redacció de l' anterior Estatut d'Autonomia, prou senyalat a l'entrada d'un saló on, també, hi ha penjat el rètol només per adults. Com és dia feiner i no hi ha la invasió dels diumengers, només ens hi trobem cinc hostatgers i sembla que tot és per nosaltres.

L'església ha sigut dissenyada amb tots els elements romànics d’un temple d’aquell estil, però en versió moderna. L'obra d'enginyeria del cremallera és extraordinària.

D'un hospital de vianants i pastors n'ha vingut el complex turístic d'avui, passant per un terratrèmol i un Sant Gil amb olla i campana, invocat per les parelles estèrils.

Deixant a part l’aspecte prosaic, de l’església cal destacar la imatge de la Mare de Déu, la campana i l’olla de Sant Gil, que resten en el cambril.

La historia de la Vall de Núria està lligada a la llegenda i al excursionisme patriòtic. La imatge romànica de la Mare de Déu fou segrestada en l'època del penúltim dictador per reivindicar bisbes catalans i la tornaren quan el govern de Madrid va decidir retornar a Espanya al darrer bisbe imposat a Catalunya.

El document més antic sobre la Vall de Núria, data de 1087 sobre uns drets de pastura, que concedeix el comte de Cerdanya a l'abadia de Ripoll amb la firma dels abats de Sant Miquel de Cuixà, de Sant Martí del Canigó i del bisbe de Vic. En aquella data del 1087 no existia cap capella o ermita de Sant Gil. Com succeïa en totes les esglésies situades prop de colls per on passaven romeus, junt al Santuari es va construir un hospital, en el segle XIII, servit per donats,

49 oblats homes i dones i almenys un capellà. Des d’aleshores, la casa de Sancte Marie de Anuyria rep deixes en testaments i tenia possessions, fins i tot, a Ix. L’any 1162 el Papa Alexandre III autoritza la celebració de la Invenció de la Mare de Déu de Núria, situant la data de la Invenció per l'any 1079 (tots aquests detalls es troben en l’Arxiu de Queralbs). La imatge fou trobada en una balma junt a una creu, a una campana i a una olla... que segons es diu, havia sigut amagada per Sant Gil, quan va tenir que abandonar la cova perseguit pel rei Witiza en el segle VIII. No és pot tenir en consideració aquesta llegenda. És tant sols una tradició popular sense argumentació arqueològica ni documentació escrita. Per lo menys, fent referència a la imatge, que fou treballada a finals del segle XII o principis del XIII i la data de la Invenció és a l'any 1079: deuria ser una altra Mare de Déu...

A conseqüència de la guerra del 1936 fou dipositada en un banc de l'estranger.

En aquells dies es va treure una còpia en guix i les dues imatges varen entrar de nou al santuari al acabar la guerra: per evitar que s'ha deteriorés, l'original quedava guardada i la còpia s'exposava a la veneració dels fidels.

Pel juliol de 1962 la imatge va ser segrestada per un grup de patriotes catalans catòlics. No s’ha donat pas cap explicació perquè un any abans del segrest es va exposar a la pública veneració la original. Probablement, es deuria estar gestant l'acció reivindicativa dels catòlics catalans en contra d'un acte nacional-catòlic-franquista que, inclòs, sense l'autèntica imatge es va fer: coronació canònica amb bisbes no-catalans, autoritats falangistes i presència de la G.C. amb metralletes.

En Josep Clara ho explica en el seu llibre Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déu de Núria (1967-1972) (Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1993). La idea inicial de la retirada de la imatge fou de Xavier Polo i Ribas, un activista en estat pur, que no va intervenir directament. Llegint entre línies les cròniques de l'època, fa suposar que en el segrest hi va col·laborar, a més de l'escamot encarregat de l'acció (el formaven un flequer, un químic, dos administratius, un fuster i un estudiant de ciències: els anomenats Almogàvers), alguna persona de dins mateix del santuari. Es va acusar formalment a Mn. Enric Lahoz, organista del santuari i vicari de Ribes, si bé més tard es va sobreseure el cas per falta de proves.

La versió que en fa Josep Clara, diu que se l'emportaren a una masia del Vallès per passar, quinze dies després, a Barcelona en un forn antic del flequer Nemesi Solà, fins la seva restitució (Manen, Albert: "Retorn a abans d'ahir" Ed. Destino, 1993).

En Josep Clara explica que les persones que mantenien la imatge en el seu poder encarregaren a l'advocat Josep Benet, un dels mentors de la campanya "Volem bisbes catalans", la seva restitució. Varen posar la imatge en el cotxe del senyor Benet i ell i la seva esposa el lliuraren al capellà delegat pel recent bisbe de la Seu d'Urgell, Mn. Martí i Alanís, a Montserrat.

Així fou com la van fer arribar al bisbe Joan, el divendres dia 28 de gener de 1972, el mateix dia que el doctor Narcís Jubany, bisbe català, va prendre possessió de la diòcesi de Barcelona, després de 40 anys sense cap bisbe del País.

Un full clandestí anunciava els fets:

50

El Dr. Marcelo González surt de Catalunya, La Imatge de la Mare de Déu de Núria torna al Santuari.

La imatge romànica de la Mare de Déu de Núria -que es conserva dins del Santuari, però no és la que s’exposa a la veneració dels fidels-, amida 56 cm. d'alçada.

Seu en un rústec setial amb els dos muntants acabats en bola. A imitació dels pastors, dels quals es protectora, porta una mena de samarra per damunt de la túnica. No porta vel. Duu una corona posada sobre la cabellera partida per una ratlla al mig. El mantell, tancat al coll, li cau per les espatlles i pels genolls. El vestit arriba fins els peus, deixant-se veure la punta de les sandàlies.

L'Infant no porta samarra i està assegut sobre el genoll esquerra, beneint amb la mà dreta i portant un llibre en la esquerra. No porta corona.

A uns 300 m. del Santuari queda l’ermita de Sant Gil, junt a l’estanc.

51 QUERALBS M’havia hostatjat en l’hotel, menjat i descansat prou bé. Al dia següent, després de l’esmorzar, he facturat la bici per arribar-me amb el cremallera fins a Queralbs i seguir amb la ciclada.

En arribar a Queralbs, doncs, hem baixat del tren la bici i jo. La bici és per mi un element que no abandono per cap motiu en les meves ciclades. Tinc cura d'ella en tot moment i, en quan arribo a un hostal per passar-hi la nit, lo primer que pregunto és si tenen lloc per posar-la a sopluig. Després m'interesso per la meva cambra. Què faria sense la bicicleta en aquests indrets de Déu?...

Des de l'abaixador del cremallera a Queralbs fins a dalt del poble, hi mena una petita pujada. Com molts vilatges d'aquestes contrades, s'estan refent, però mantenint la típica construcció del país.

M'ha cridat l'atenció que hi resten moltes cases per reconstruir, deshabitades: el fet que l’Honorable Sr. President de Catalunya, tingui aquí el seu racó espiritual, no sembla pas que hagi influït per posar de moda l'indret.

L'església de Sant Jaume, del segle X, consagrada l'any 978, té un bell nàrtex de sis arcades sostingudes per columnes amb capitells esculpits, que constitueixen un conjunt ordenat i ben equilibrat. És d’una sola nau amb creuer i coberta amb volta de canó apuntada. Absis semicircular a llevant i a migjorn s’obre la portada amb batents amb ferramenta a l’estil català dels Pirineus.

En acabar el recorregut turístic surto del poble en direcció a Ribes de Freser, seguint per aquesta Vall on els cingles la limiten.

Per evitar-me els 25 quilòmetres de la pujada al Coll de Toses he pujat al tren de Puigcerdà, que minuts després arribava. El Cap d'Estació m'adreça, amb la bicicleta facturada, al furgó de la cua, amb una actitud un xic despectiva: l’home deuria creure que també era de la mateixa tribu urbana que havia pres possessió del furgó. M’explicaré.

El furgó de la cua era un furgó, clar, i que estava a la cua del tren, també està clar. Al obrir el portaló del vagó, m’han aparegut un grup de xics i xiques rapats, bruts, altres mig pelats a l'estil sioux, unes noies mig desvestides o a mig vestir, dormisquejant en un racó, una altra estirada i camaoberta, passant de tots, mentre el mascle s’estava pujant la cremallera de la bragueta, un cadell de gos pixant junt a un noi amb cua de cavall... Tot aquest contingut rodejat d’una pudor, que m'ha fet suposar que feia dies que no s'havien rentat ni la cara ni el darrera.

En un racó lliure he deixat la bicicleta i m'he assegut en un caixó al mig de tot això. Si bé aquesta posada en escena podia ser el principi d'un anguniós viatge, tinc que dir que el trajecte ha transcorregut sense problemes (a part de la pudor), amb un comportament amable, correcte, tractant-se, inclòs, entre ells i elles, amb molta delicadesa i oblidant-se de mi. Només l'aspecte i la pudor sobraven.

Quan des de la finestreta, que volia obrir per ventilar l'atmosfera i no he pogut perquè estava travada, anava veient com la carretera s'enlairava, donava revolts i més

52 revolts per arribar al Coll de Tosses, m'he dit l’intel·ligent que havia sigut en prendre la decisió de fer aquest trajecte en tren.

En arribar a Puigcerdà, he baixat i dos dels nois de la tribu, m’han ajudat a aterrar la bicicleta amb les sàrries i amb molta cura.

53 IV. LA CERDANYA Passar uns dies voltant per la Cerdanya es gaudeix d'un paisatge que poques vegades es repeteix. Al dir voltar per la Cerdanya vull concretar: es apartar-se dels eixos de circulació turística i, si parlem de l'època de l'esquí, és millor cercar altres indrets on l'aglomeració no es faci tant present.

La resta de l'any, sabent escollir els indrets tranquils on la natura s'ha sabut organitzar per si sola, sense la col·laboració dels constructors de casas pareadas, la Cerdanya posa al nostre abast tot allò que es necessita per relaxar-se i apropar-se a un món de fantasia i somnis, on el romànic es fa present en un paisatge amb qui s'identifica.

El recorregut per la Cerdanya Catalana es pot iniciar entrant a la comarca per un dels tres punts, que geogràficament són pas obligat per aquells visitants de la resta de Catalunya. La carretera que ve de La Seu d’Urgell, canalitza als procedents de les comarques de Tarragona i Lleida. Per la collada de Tossa (quan no està tallada per les nevades) o per tren, és utilitzada pels que hi arriben de les comarques de Girona i de Barcelona. Pel túnel del Cadí, hi venen els de les comarques del centre. Aquest recorregut l’inicio des de Puigcerdà, on vaig arribar-hi amb el tren i la bicicleta.

54 SANEJA A Puigcerdà cal demanar per on para el Pont de Sant Martí d’Aravó, que travessa el riu Querol i tot seguint la carretera, que coincideix amb el GR-11, es passa pel poble de Sant Martí d’Aravó, i s’arriba a Saneja. He aconsellat que es preguntés, perquè és un xic enrevessat localitzar el camí i el pont trobant-se dins de la capital de la Cerdanya. Més enllà de Saneja, queda Gils de Cerdanya, la propera població a on vull arribar.

Saneja ja existia en l’any 839, doncs figura documentalment amb el nom d’Exenegia. L’església parroquial era possessió de Sant Martí del Canigó i està dedicada a Sant Vicenç. És d’una sola nau, rectangular, coberta per una volta refeta i un absis semicircular a llevant amb una finestra d'una esqueixada. Teulada de dues aigües. Hi ha adossada una capella al mur de migjorn. El campanar, quadrat, està situat en el angle NE de la planta. La portalada, oberta al mur de ponent, és dovellada i en la dovella clau figura la data de 1897, recordant una de les restauracions, si bé la darrera fou feta en el campanar després de les destrosses del 1936. La porta està ferrada a l’estil català d’aquestes contrades. S’hi conservava un retaule del segle XVI sobre la vida de Sant Vicenç.

La imatge de la Mare de Déu de Saneja és una de les marededéus trobades que fou destruïda durant la revolució de 1936. Estava assentada en un tron de muntants cilíndrics, amb una anella central i acabats per boles llises. Portava corona emmerlatada i alta. Un vel perfilava la cara allargada i seguia el mantell que cobria els braços i part del cos fins a mitja cama. El mantell a nivell dels braços li feia petits plecs horitzontals.

Per l'entrepit i baix del mantell apareixia la túnica de coll rodó i bordó.

Quedaven lliures les puntes del calçat. Els plecs eren verticals i arrodonits. La mà dreta tenia el palmell cap enlaire i l’esquerra recolzada sobre el genoll del Fill.

L'Infant estava assegut sobre el genoll esquerre. Sense corona. També de cara allargada. Cabell curt i amb clenxa al mig. Túnica amb plecs verticals i deixava lliure els peus nus. Una toga quedava recolzada sobre l'espatlla esquerra. portava una esfera a la mà esquerra i beneïa amb la dreta. És datada aquesta imatge entre els darrers anys del segle XII i començament del segle XIII.

55

GUILS DE CERDANYA Seguint per la mateixa bona pista asfaltada, en direcció nord, arribo a Guils de Cerdanya, situat a uns 6 km. de Puigcerdà i a una altitud de casi 1.400 m. En un document de l’any 1011 apareix amb el nom d’Eguils. En el passat segle XX, hi va haverhi una fàbrica de filats d’estam i de llana, moguda per les aigües del riu Querol. És remarcable l’església de Sant Esteve, que fou consagrada pel bisbe d’Urgell Guillem Wifred en el segle XI. També pertanyia al Monestir de Sant Martí del Canigó; després passà al Monestir de Santes Creus i, més tard, al Col·legi dels Capellans de Puigcerdà. La primitiva església fou destruïda per les bandes mercenàries del vescomte Arnau de Castellbò i del comte Ramon de Foix, no pels càtars com així s’explica.

L’actual edifici és del segle XII , pertany al segon romànic, amb clara influència de la Catedral de la Seu d’Urgell reconstruïda per Raimundus Lombardus. És d’una sola nau de volta apuntada i sense arcs torals, amb un absis semicircular que presenta a l’exterior un fris de dents d'engranatge i la cornisa es sostinguda per ménsules, com també la que es troba al mur de migdia. En aquest mur s’obre la portalada formada per arquivoltes en gradació sobre tres parells de columnes, amb capitells esculpits amb temes de bestiari i fullatges, constituint un cos avançat respecte al mur. L'escala d’aquesta entrada mostra un dels millors treballs en pedra granítica que es van fer a l’edat mitja. Un ample campanar d’espadanya de dos pisos i per tres campanes (que foren col·locades a l’any 1991) s’aixeca als peus de l’església. Els murs amb carreus de granit tallats i ben treballats.

Al MNAC de Barcelona hi ha un frontal de l’altar del segle XII, amb escenes de la vida de Sant Esteve, i en el Museu del Prado de Madrid es conserva un frontal del segle XIII. De la fotografia de la imatge de la Mare de Déu i de l’Infant que he obtingut, destaca la cara serena i infantil de la Mare, sense vel i deixa veure una cabellera aplanada. El vestit-túnica li tapa part del coll i arriba fins els peus deixant al descobert la punta de les sabates a través dels plecs en V invertida en el vora baix del vestit. La resta de plecs són poc manifests. El mantell pres tant sols a nivell del coll, molt freqüent en les imatges del segle XIII, deixa veure el vestit i li volta el braç dret d’on ha desaparegut l’avantbraç.

El Nen s’assenta sobre la cama esquerra de la Mare, no té cap, porta túnica que deixa al descobert els peus nus. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre tancat. Tampoc els plecs són massa manifests. La imatge pertanyia al segle XIII, però també va desaparèixer.

56 BOLVIR La baixada es fa ràpida fins trobar la carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell.

Aviat apareix el poble de Bolvir, doncs només queda a uns 5 km. de la capital de la Cerdanya i és fàcil el recorregut.

Referint-me al nucli antic, és una població, situada a la falda d’un pujol on es va bastir l’església parroquial i la capella de la Mare de Déu de l’Esperança. La resta del terme és planer i on, abans de les noves urbanitzacions, tot eren prats, molts de regadiu, s’hi criava abundant bestiar i s’hi collien trumfes. La progressiva especulació del terreny, que ha donat pas a les urbanitzacions, està acabant amb l’autòcton: si no són d’importació, no hi ha qui mengi trumfes...

L’església parroquial de Santa Cecília també era possessió del Monestir de Sant Miquel de Cuixà. És un edifici romànic del segle XII. Consta d’una nau longitudinal i volta de canó apuntat. L’absis semicircular, a llevant, decorat amb un fris de dents d’engranatge que descansa sobre ménsules esculpides (ocells i caps d’home). A migdia queda la portalada, formada per un cos que sobresurt, presentant un fris de dents de serra i arquivoltes en gradació, amb columnes i capitells esculpits. Aquesta portalada fou reconstruïda al 1929 amb el mateix material de la construcció primitiva que havia sigut traslladada, en el 1886, a una altra part de l’edifici.

Guarda un retaule gòtic del segle XV procedent de la capella de la Mare de Déu de l’Esperança d’aquest mateix poble. De l’església de Santa Cecília procedeix un frontal que es pot veure al MNAC de Barcelona adquirit el 1921 i que el daten en el segle XIII, dedicat a Santa Cecília i a Sant Valerià (bateig d’ell i martiri de la santa) i un altar, sobre el qual reposa un baldaquí, també del segle XIII, pintat amb la Majestat i que Josep Pijoan el va trobar a Sant Sadurní de Tavèrnoles al 1906.

La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant que centrava l’esmentat retaule va desaparèixer. De la fotografia que he obtingut es desprèn que es tractava d’una d’aquelles marededéus del segle XIV, supervivents del romànic, policromada de traçat molt rústic amb abundant cabellera, ulls oberts, boca gran, vestit amb escot en punta, túnica que passa per rera el braç dret que queda lliure per aguantar al de l’Infant. La túnica li cobreix les cames i entre elles es presenten els plecs en angle agut, en V. El vestit acaba veientse quan arriba a tapar la resta de les cames, menys la punta de la sabata esquerra.

El Nen, en posició de seure, està recolzat sobre la cama esquerra de la Mare, que l’aguanta amb la mà. Pentinat amb serrell. Cara en U, s’insinua un somriure. La mà dreta, sostinguda per la Mare, beneeix i l’esquerra aguanta un llibre del que només apareix la part per sobre dels dits índex i gros.

Al sortir de l’església i baixar, per les escales de còdols de riu, es troba, a pocs metres més avall, la capella de la Mare de Déu de l’Esperança, construïda al 1347 i, actualment, molt reconstruïda i dedicada a la venda de quincalla, records i treballs manuals promogut per alguna associació benèfica. És un temple petit d’una sola nau rectangular, que no s’identifiquen elements decoratius. A la façana de ponent, on hi ha la porta d’entrada, s’aixeca el campanar d’espadanya per una sola campana. S’hi conservava el citat retaule gòtic del segle XV amb escenes de la vida de la Mare de Déu, i la imatge d’Ella. En data 3 d’agost de 1998

57 es va emetre la notícia, per TV3 (TeleNoticies del Migdia) de que s’havia sostret, però que es recuperà part d'aquest retaule, gràcies a la donació baix secret de confessió, i ara queda dipositat en l’església parroquial, la de Santa Cecília, com he dit.

58 GER Per la mateixa carretera segueixo pedalejant i, als 3 km., apareix Ger, situat al peu d’un puig. Avui dia, aquesta ubicació està desfigurada per la quantitat de noves segones residències que s’hi han construït.

L’església de Santa Coloma, romànica i molt modificada, havent arribat a un grau molt vergonyós de restauració amb ampliacions laterals, modificació del campanar quadrat per posar-hi un rellotge, noves finestres amb vitralls, parets interiors arrebossades, etc., seguint les orientacions del segle XVIII i, després del 1940, la propina.

La portalada és de marbre d’Isòbol amb arc dovellat (data de la reconstrucció en la dovella clau: 1740) reposant en muntants simples. La porta es ferrada a l’estil del romànic català.

La imatge de la Mare de Déu es troba en MNAC de Barcelona (Llegat Espona 1958. nº 65503), restaurada. Es presenta a Maria assentada en un escambell policromat i amb dos muntants rectangulars acabats en pinyes aplanades.

De cara allargada i posat hieràtic, li destaquen els ulls ametllats. El vel li cau pels braços fins els colzes amb plecs rectes i divergents. El mantell, tipus casulla, bordonat a nivell del coll i del vora baix, cobreix el cos, els avantbraços i passa pel mig de les cames (sobre on s’asseu el Nen). Els plecs són arrodonits, paral·lels en espina de peix. A nivell del coll, sobresortint del mantell-casulla, es deixa veure un galó brodat del vestit-túnica que arriba fins el calçat, que sobresurt mitjançà les ondulacions en V invertida. Les mans queden lliures i com si protegís a l’Infant sense tocar-lo. Les falangetes de totes dues mans han desaparegut.

L'Infant s’assenta al mig de la falda portant a la mà esquerra un llibre recolzat sobre el genoll i amb la dreta beneeix. Va vestit amb una túnica florada, que també porta un galó bordat a l’altura del coll, i amb una toga.

Tant a la Mare com al Fill, per les senyals que s’observen, sembla que deurien portar corona sobreposada. Quan la corona era sobreposada i, sobretot, de metall apreciat, fàcilment desapareixia.

Les imatges de tradició romànica amb el Fill al bell mig de les cames porten corona i per tant, quan apareixen sense ella és lícit pensar que en deurien portar, que foren independents i fetes d’un metall valuós que precipitaria la seva desaparició.

També n’hi havia de corones fetes amb material barato, que estaven tractades amb colradura, vernís transparent tenyit de color groguenc, que aplicat damunt d’una superfície metàl·lica, brunyida o mat, l’acoloreix de manera que sembla d’or. D’ací la facilitat de ser robades o venudes.

De la imatge destaca la puresa de les seves línies. És de fusta d’alber i pertany al segle XII .

59 ALL Sense perdre de vista les aigües del Segre, que no queda massa lluny de la carretera, faig cap al poble d’All. Els seus orígens daten del segle IX, però és difícil identificar avui dia restes d’aquella època, doncs les restauracions i noves edificacions bastides, amb més o menys gràcia, l’han desvirtuat.

Versemblant situació, també es pot aplicar a l’església de la Mare de Déu d’All. Si bé ja és mencionada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, de l’any 839, no s'ha conservat res d'aquell primitiu romànic, doncs fou destruïda per les bandes mercenàries d’Arnau de Castellbò i del comte Ramon Foix, com va succeir en moltes esglésies de la comarca. Quan Guifré el Pelós va assolir el Comtat de Barcelona, en aquesta església tingué lloc el judici contra el comte usurpador Salomó, que havia assassinat a Sunifred, primer comte de Cerdanya, en el Puig de Santa Maria , avui Puigcerdà.

Aquest és un moment per llegir un xic d’història de la comarca sense empatxar.

Cap allà l’any 790, Carlemany ocupava la Cerdanya i l’Urgell. Tres o quatre anys després els àrabs hi passaren, matant a gran part de la població, sobretot homes, i emportant-se a moltes noies de bon veure.

Anys després el comte Borrell governa les dues comarques. Li succeeixen Asnar Galí, segueix el seu fill Galí, Sunifred (posat a dit per l’emperador Lluís el Piadós), Salomó i Guifré el Pelós, fill de l’assassinat Sunifred.

Guifré és investit comte de Barcelona i Girona, i a més conquesta i repobla el Berguedà, la Vall de Lord, Osona i el Bages. D’aquí que se’l considera el pare de Catalunya, doncs d’ell esdevé la dinastia del Casal de Barcelona. Segueix la resta de la història, un xic més complicada, que és millor consultar-la en tractats adients.

Torno a on em trobava i dono un volta per All. L'església actual de Santa Maria no és pas anterior al segle XII. D’una sola nau de planta trapezoïdal, havent desaparegut la volta de canó que la cobria. Absis semicircular amb un fris sostingut per ménsules.

Campanar quadrat de dos cossos en el mur de migjorn. En aquest mateix mur s’obre la portalada, que presenta una arquivolta amb decoració de tipus vegetal i geomètric que descansa sobre columnes i capitells amb figures humanes en menys sentit teològic que en altres decoracions de temples propers. Les batents de la porta (desapareguda) eren un dels exemples de porta ferrada romànica catalana, on els ferros es distribueixen sobre la fusta segons un esquema de creu amb quatre volutes. Les capelles adossades a tot el llarg del mur de tramuntana han sigut afegides més tard.

En el MNAC de Barcelona es conserva una Majestat del segle XIV i la imatge de la Mare de Déu i l’Infant que hi havia en aquesta església.

La imatge de la Mare de Déu d'All és un exemple de l'art romànic del Pirineus, de fusta policromada, un setial amb dues columnates retorçades, motllurades i coronades per boles de forma cònica. Maria duu corona trifloral i ornada de pedres. Un vel cenyeix la cara, que es presenta allargada i de faccions hieràtiques. El mantell i túnica amb plecs verticals i rodons, a les cames, i en el bordó hi han incrustades pedres. La mà dreta amb el palmell mirant amunt, mentre que l’esquerra aguanta al Fill.

L'Infant col·locat a la falda i un xic desplaçat a l’esquerra. El vestit-túnica també es bordonat i amb pedreria i una toga li cau sobre l’espatlla esquerra que li cobreix els

60 genolls. Amb la mà dreta beneeix i l’esquerra aguanta una poma. Ambdós peus sortien de la túnica, però el dret es deuria trencar i perdre.

Amida uns quatre pams i defineix un tipus esvelt i allargat. Cal situar-la a principis del segle XIII. Segons conte Joan Amades en el seu llibre Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Ed. Selecta, 1989, un bou que pasturava en un prat la va descobrir dins d’un sot.

61 QUADRES Casi enfront d’All i abans d’arribar a Olopte, surt una pista que mena a l’ermita de la Mare de Déu de Quadres, que s’estava restaurant quan hi vaig passar, i queda situada prop del riu Segre, en un paratge planer i que, per les avingudes incontrolades, molt sovint s’inundava.

En els segles XIII i XIV era un domus hospitalis dins del camí de Sant Jaume de Galícia. Fins la revolució de 1936 l'església posseïa dues imatges de la Mare de Déu, que classifico amb el nº 1 i nº 2, en un intent de distingir-les. L’existència d’aquestes imatges a l’ermita de Quadres s’entén per trobar-se dins d’un camí de pelegrinatge i ser un lloc d’acollida de pelegrins (hospital), fet que explica perquè sovint s’hi troben imatges de la Mare de Déu i de l’Infant de característiques molt distants de les autòctones, com són els exemples de Bell-lloc (Cerdanya francesa), marededéus negres i aquestes de Quadres.

L’ermita està molt modificada a causa de les crescudes del riu que han obligat a restaurar-la. De l’antic temple romànic només es conserven dues finestres arran de terra, probablement per la terra arrossegada pels aiguats. Es sap que en el segle XVII es construí l’actual temple damunt de les restes de l’anterior. És d’una sola nau rectangular amb porta dovellada a migjorn, campanar d’espadanya en el mur de ponent i l’absis a llevant amb teulada de dues aigües i finestra baixa (romànica).

La imatge nº 1, és presenta a la Mare de Déu, assentada en un setial de respatller circular. No duia corona. Portava un vel-casulla que li cobria les espatlles i la part alta del cos, d’una sola peça. El mantell cobria els braços i passant per damunt de la falda li feia una ample replec on seia el Fill. El vestit arribava fins els peus, deixant-se veure tant sols les puntes del calçat. La resta de plecs eren poc evidents i els que es veuen a nivell de les cames són rectes.

L'Infant, d'aspecte adult, assegut al mig de la falda, beneeix amb la mà dreta i amb la esquerra sosté un llibre recolzat sobre el seu genoll. Tampoc portava corona.

Es trobava en el cambril i pertany al segle XII cap el XIII. La imatge nº 2, que es guardava al Santuari, seia en un cofre motllurat. Portava vel curt que deixava veure la cabellera amb clenxa al mig. Un mantell li cobria les espatlles, deixava lliure el braç dret, trencat, i passant per damunt de la falda s'arreplegava sobre la cama esquerra i queia per les cames fins casi als peus. El vestittúnica, de coll rodó amb bordó, era cenyit a la cintura, només es veu la part alta i quan surt per sota del mantell, poc abans d'arribar al calçat, del que es veu la punta. Els plecs del mantell són en angle agut. Amb la mà esquerra manté al Fill per la cama.

L'Infant, en posició assentada, recolzava els peus sobre el genoll esquerre de la Mare. Duu corona amb merlets. Abundant cabellera i cara molsuda. Vestit de coll rodó i bordonat. Portava una bola a la mà esquerra i amb la dreta beneïa.

Sembla correspondre al segle XIV, considerant-la una imatge del tipus de supervivència romànica.

Les dues imatges varen desaparèixer en els primers dies de la guerra civil del 1936.

62 OLOPTE De Quadres cal passar a la carretera de Puigcerdà a la Seu per arribar a Olopte, a 2 km. Aquest poble queda enlairat i la pista d’arribada em deixa al peu de la mateixa església parroquial de Sant Pere. És un edifici romànic situat en un terreny inclinat per conservar l’orientació cara al migdia i, aprofitant aquesta inclinació, es construir una cripta. Planta d’una sola nau amb un absis construït en dues etapes (segles XII i XIII). Té un atri amb una portalada a migjorn, formada per arquivoltes, d’arc de mig punt un xic apuntat (únic en la Cerdanya), sostingudes per pilars i columnetes amb decoració figurada (caps humans, carotes de tipus fetitxe, ídols ..., gràcies als quals el poble s’alliberava de la por a l’infern i als seus monstres) que correspon al temps de la segona etapa constructiva, després de la comesa feta per les bandes del vescomte Arnau de Castellbò i del comte Ramon de Foix. La cornisa de l’absis està decorada amb dents de serra i sostinguda per unes cartel-les o ménsules de caps humans, de llops, senglars i motius vegetals. En el mur de ponent hi ha una espadanya inacabada i s’hi obra una finestra. El campanar quadrat, construït posteriorment, és situat a la façana d’orient.

En el MNAC de Barcelona es conserva la imatge de la Mare de Déu que tenia aquesta església. És una talla daurada i policromada. La Mare és assentada en un setial de dues columnes que acaben en pinya llisa. Duu en el cap una mena de casquet que sosté el vel que deixa veure un xic de cabellera. De cara oval i posat hieràtic. El mantell queda obert al mig del cos, de plecs verticals. El vestit amb un alça-colls obert a la línia mitja arriba fins els peus, però part del calçat és trencat. La mà esquerra aguanta al nen Jesús i la dreta amb el palmell girat cap amunt.

L'Infant seu sobre el genoll esquerra de la Mare i desproporcionadament gran. La clenxa és al mig. La túnica, presenta el plecs arrodonits quan li cobreix les cames. Porta toga sobre l’espatlla esquerra. Li surt només el peu esquerra nu (el dret es deuria trencar).

A la mà esquerra duu una bola, que sembla volia ser una poma, com a símbol del pecat original, més que no pas la bola del món, com he llegit en una referència, doncs ens trobem en molts anys abans de popularitzar-se la rodonesa de la Terra. Si bé que la primera representació esfèrica a escala del globus terraqui, coneguda, és la de Crates uns 150 anys aC., en la qual anticipava els descobriments d'Amèrica i Austràlia, però compensava amb tres continents les tres quartes parts de la terra, que restaven buides.

Aquestes idees, no havien arribat, encara, al poble ni als artesans.

Respecte a la poma hi havia varis motius per representar-la en les imatges: a. fou el motiu del desacord entre Déu i Adam-Eva, b. Maria trenca la discordança entre Déu i els homes (Adam i Eva), 1 c. Paris va donar a Venus la poma d'or que provocà l'enemistat entre Atena i Hera, d. La poma de la discòrdia es deia quan existia una causa de desunió entre persones que abans estaven d'acord.

La imatge és del segle XII cap al XIII. En el segle XIV fou costum vestir les imatges i hi ha constància que en l’any 1338 va rebre una deixa en diners per comprar-li un mantell.

63 BASTANIST Passat Bellver de Cerdanya, que queda a l’altra banda del riu Segre, arribo a Martinet. Sortint de la població, a l’esquerra, s'agafa la carretera. a Montellà, però en arribar a una cruïlla cal seguir per la dreta. També es deixen les pistes a Beixer i a Estana, que apareixen a mà dreta. Els canvis de marxa de la bici, em fan més fàcil el circular per aquesta pista, doncs ja no resulta tant còmode, com fins ara ho feia circulant per la carretera nacional.

Passo pel Molí de Bramasac, a Víllec (4 km.), que fou construït el 1700 i deixà de funcionar el 1931. Més tard el feren reconstruí la família Pal-Boix per en Joan Genis Viladomat, de 90 anys, conegut per Joan Carreter, de Martinet.

A Villec queda l’església de Sant Martí, romànica, d’una sola nau, capçada per un absis on s’hi obre una finestra. Damunt de la nau s’hi ha aixecat un campanar de secció quadrada.

A 3 km. més enllà, s'arriba al Santuari de la Mare de Déu de Bastanist. Més amunt hi ha el Refugi d’Aguiló.

El Santuari està situat en un antic lloc de passatge entre la Cerdanya i Gósol a uns 1200 m. d’altitud. Deuria tractar-se d'un annexa a un hospital o hospici, per la seva ubicació vora una collada. Fou saquejada pels francesos el 1790 i el 1808. Al seu costat s’aixeca, actualment, la Casa de Colònies i el Refugi Josep Planas. En el primer diumenge de maig té lloc un aplec on es reuneixen la gent de la comarca per la gran devoció a la Mare de Déu de Bastanist.

L’actual església està molt restaurada tant en el segle XVIII com en el 1949. En aquesta darrera obrada es va descobrir la part romànica. Del segle XI es conserva el mur de tramuntana i l’absis que no es veu des de l’exterior. La porta s’obre a ponent, dovellada, i a la dovella clau hi ha una creu impresa, que la gent de l’indret diu que podia ser una mostra del pas dels Templers, però no hi ha constància documental. L’edifici és d’una sola nau rectangular amb dues finestres en el mur nord i un campanar de torre, emmertelada, amb finestres a cada vent.

La primitiva imatge de la Mare de Déu va desaparèixer en el 1936. Maria estava assentava en un setial de 4 columnes de secció cilíndrica ornats amb motllures. Bruna de carnadures, tenia una cara allargada i de mirada fixa. La mà dreta reposava sobre la cama i la posició dels dits estaven per mantenir un cilindre o similar. La mà esquerra aguantava al Nen a nivell del seu braç dret. La túnica, amb tres plecs harmoniosos, només deixaven veure la punta de les sabates i el mantell, que li feia de vel en forma de caputxa, se li encreuava davant del pit. Duia una corona ornamentada amb fulles.

L'Infant era assegut al mig de la falda i, també, portava corona. Vestit amb túnica i mantell, que deixava caure sobre l’espatlla esquerra en forma de toga. Amb la mà dreta beneïa i amb l’esquerra aguantava un llibre tancat recolzat sobre la cama.

Pel que sembla, pertanyia a la meitat del segle XII.

64 La invenci贸 de la imatge va tenir lloc en el segle XVII, quan un bou va indicar al pastor de Cal Pallar猫s de Vilec l'amagatall al peu d'un boix. Els artesans de la fusta, que fan estris de cuina, consideren que els boixos de la rodalia de Bastanist s贸n els millors.

65 PEDRA Les baixades, anant en bicicleta, sempre s’agraeixen. Em va ser fàcil de Bastanist tornar a Martinet per dirigir-me cap a Puigcerdà. No tenia presa i, aleshores, arribant a la cruïlla de Bellver, decidí desviar-me a visitar el que queda del poble i l’església de Pedra.

Passat Bellver es segueix cap a Balltraga, però abans d’aquesta població surt, de mà dreta, la carretera que mena a Pedra.

El lloc de Pedra és conegut, testimonialment, per primer cop l'any 965, quan en el testament del comte de Cerdanya, queda citat com a Villa Petra Ranesindo. Formava part del pagus Tollonensis.

Encimbellada en un petit turó, queda la petita església de Sant Julià. És de planta trapezoïdal, d’una sola nau amb absis semicircular. La part més antiga (segles X a l’XI) és la nau, que conserva intacta el mur de tramuntana amb arcs de ferradura. Mur de construcció senzilla feta amb fang i granit del país. Aixecada sobre el massís rocós, directament damunt de la mateixa pedra.

Al segle XII es cobreix amb volta de canó (ara desapareguda), i per aquest motiu les parets van ser reforçades amb arcs formers. Es construí l'absis amb una finestra de doble esqueixada i amb dues absidioles que no es veuen des de l’exterior. Al frontispici s’obre la porta actual: damunt hi ha una finestra amb arc monolític i el campanar d'espadanya per a dues campanes.

En l'any 1936 fou saquejada i incendiada per les forces desestabilitzadors del moment, destruint-se la volta de canó i el mur de migjorn. Actualment té una encabellada de fusta. És considerat un temple pre-romànic i, possiblement, es va aprofitar una antiga torre de guaita com a absis. La darrera restauració data de l'any 1984.

D’aquest temple era la imatge de la Mare de Déu que també va desaparèixer.

S’havia representat a la Mare de Déu assentada en un tron escambell. Típica cabellera abundant. Coronada. Vestit amotllat a la forma del pit. Portava un mantell, que li deixava lliure el braç dret i queia sobre les cames fins als peus, formant dos plecs en angle en forma de V, no arrodonits, com es troben en les imatges més primitives. Amb el braç esquerra aguantava al Fill. Amb la mà dreta premia quelcom.

L’Infant s’asseia sobre el genoll esquerra, un xic arronsat de cames i separats els genolls, coberts pel mantell, amb idèntics plecs que el de la Mare, i beneint amb la mà dreta. Portava corona que deixava veure el cabell que li tapava les orelles. Cara amb galtes molsudes i girat un xic el cap a l’esquerra. El conjunt, Mare i Fill, seguien tenint aquell posat hieràtic de les marededéus romàniques.

Es pot considerar una mostra més de la supervivència romànica, essent datada en el segle XIV.

66 URTX De Pedra, camí a Puigcerdà, passo per Riu, traspasso la carretera al túnel del Cadí, i segueixen Urús, Das i Alp. Aquí, vaig tenir un embolic de carretera i nous carrers de les urbanitzacions que s’hi han fet fins poder arribar a Urtx, poble situat al costat de la carretera que ve de la Collada de Toses.

La parròquia, dedicada a Sant Martí, era una possessió de Santa Maria de Serrabona (Vallespir) per enllà el segle XII. El temple original és d’aquell segle, però ha sigut molt modificat. És d’una sola nau i absis i dues capelles, en forma de transsepte, i només la del costat de l’evangeli es manifesta a l’exterior. El campanar de torre, afegit en època més propera, s’aixeca a ponent, on s’hi ha traslladat la portalada amb arquivolta ornada amb caps petits i boles, que s’obria, primitivament, a migjorn.

S’hi guardava una imatge de la Mare de Déu i l’Infant, que també va desaparèixer.

Pertanyia al tipus romànic del segle XIV, on Mare i Fill encara mantenen una majestuosa immobilitat. La Mare de Déu s’assentava en una mena de cofre-escambell, sense cap motllura ni respatller. Es cobreix el cap amb un vel que li deixava veure part de la cabellera amb clenxa al mig i portava un mantell que volta pel braç dret, que queda lliure, i arriba fins a mitja cama. Els plecs, si bé són arrodonits en part, ja és presenten en tendència a angular-se. Amb la mà dreta sosté una bola o poma. El vestit, amb un bordó a nivell del coll, cenyeix el cos i li arriba fins el peus deixant veure, per uns talls en V invertida, la punta del calçat.

L’Infant, assegut a la cama esquerra de la Mare, presentava un posat erecte i era coronat. El vestit era molt simple, cenyit per la cintura i un sòl plec vertical per entre les cames. Es deixaven veure els dits dels peus nus. Amb la mà dreta beneïa i l’esquerra reposava sobre la seva cama, no identificant-se si portava quelcom.

He fet la descripció tenint davant la fotografia obtinguda del llibre de Maties Delcor, Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent en la Història i en l'Art. Rafael Dalmau, Editor. BCN 1970.

67 SORIGUEROLA Surto d’Urtx per una curta carretera que seguint els indicadors m’he és molt fàcil arribar a Soriguerola. En el testament (1035) de Guifré II, comte de Cerdanya, apareix per primera vegada esmentada l’església de Soriguerola.

Per l’advocació a Sant Miquel, a qui estan dedicats molts temples de situació estratègica, fa suposar que deurien tenir un origen militar, abans de utilitzar-se com a centre religiós de la població que s’hi va assentar posteriorment. Inclòs la senzilla planta de l’actual temple de Soriguerola, col·labora aquesta hipòtesis. És una nau rectangular, coberta amb volta de canó un xic apuntada. Està capçada per un absis semicircular cobert per una volta de quart d’esfera. En diverses parts de l’església (absis, mur de migjorn i de ponent) s’observen fileres d’opus spicatum.

Una finestra de doble esqueixada s’obre al centre de l’absis. La porta queda a migjorn. El campanar, d’espadanya, s’aixeca a ponent per una sola campana. És un edifici romànic del segle XI. Un frontal de l’arcàngel Sant Miquel, del darrer quart del segle XIII, pintat al tremp sobre taula, de casi un metre de llargada, es troba en el MNAC de Barcelona. Destaca l’autor d’aquest frontal, l’anomenat mestre de Soriguerola, la seva capacitat narrativa, en saber contar fins l’anècdota, les històries del sant titular així com el gust decoratiu pels contrastos dels colors destacats dels fons daurats i el dibuix retallat amb què es perfilen les figures. En altres llocs religiosos vinculats històricament a la Cerdanya, també s’hi han trobat pintures d’aquest anònim artista.

Una altra malmesa artística és la que va patir aquesta església en el 1936, quan van destruir la imatge de la Mare de Déu i l’Infant, que s’hi guardava, del segle XII. M’he pogut fer amb una fotografia d’ella i per el que es pot veure, la Mare portava una corona no postissa, cara bruna, destacant els ull oberts. La túnica pintada de blanc li cobria la cama dreta i part de l’esquerra.. El vestit de coll rodó i bordó decorat li queia fins els peus que no es distingeixen. Tots els plecs eren arrodonits, propis de l’època romànica. No s’aprecia, en la foto, el braç dret i l’esquerra el recolza sobre l'espatlla del Fill.

L’Infant seu al bell mig de les cames. Li surt una estola pel costat esquerra de l’espatlla que arriba a mitja cama esquerra de la Mare. També portava corona i també està pintat de blanc. Beneeix amb la mà dreta i l’esquerra reposa sobre el mateix genoll i porta una bola o poma.

Soriguerola quedava en el camí de pelegrinatge de Sant Jaume de Galícia.

Aquest fet explica, en part, el perquè es trobava en la seva església una imatge bruna.

Són considerades brunes o negres, pel fet de tenir la cara i les mans de color negre, les carnacions, les úniques parts de la talla que presenten aquesta tonalitat fosca. És evident, que els models originals arribaren a Europa des d'Orient, com gran part de les orientacions artístiques de l'edat mitja i , sobretot, a través dels camins de pelegrinatge. Si bé ha hagut imatges, que s'han enfosquit amb el pas del temps sia per la humitat, sia pels corcs, (com va passar amb la desapareguda Mare de Déu de Passanant, a la Conca de Barberà), també n'hi ha d'altres que han sigut pintades (Mare de Déu de Montserrat) o que s'han esculpit directament sobre fusta fosca...

68 La pregunta és aquesta: perquè negres? No serà pas, que la Mare de Déu era negra? És evident, que la negror de certes imatges de la Mare de Déu és exclusiu d’Ella, doncs aquesta característica no s’ha trobat pas en cap imatge de sant o de Crist.

L'exclusiva, que sembla tenir la Mare de Déu, em fa pensar que podria ser deguda a que s'hagués representat a Maria tal com era, negra. Maria era jueva i els seus avantpassats varen sortir del regne d'Egipte en la diàspora.

En aquell territori hi havia, i n'hi ha encara, jueus negres, concretament els jueus falaxia d'Etiòpia, d'on es diu que corresponia el regne de Sabà (versió del text original dels Salms realitzada pels Monjos de Montserrat. Editorial Casal i Vall. 1965), que a més practiquen l'ablació del clítoris (no ho canten pas els Salms) i, en algunes indrets del Sudan i Somàlia, inclòs la cleisis total (tinguem en compte, que aquest ritus va quedar establert per una tradició d'acceptació unànime, arrelada i mai rebutjada, fins ara. Un ritus que no sé pas fins a quin punt es pot comparar, inclòs, a la circumcisió).

Maria, segons el Nou Testament, era verge, és a dir, no havia copulat, com moltes de les dones d'aquella ètnia, abans de casar-se. Maria fou verge abans i després del part: tant miracle fou quedar embarassada sense conèixer varó, com parí a Jesús sense traumatitzar-se. L'Església afirma la virginitat perpètua de Maria (Monjos de Montserrat: La Bíblia. pàg. 2754. Editorial Casal i Vall. 1970).

No soc pas un estudiós de les Escriptures, però no he trobat mai cap explicació (a part de l'orde donada per l'Àngel a Sant Josep) per què la Sagrada Família se'n va anar a Egipte i amb un Infant de poc temps, quan Herodes va portar a terme aquella matança de criatures.

La fugida podia estar motivada com un fet familiar, és a dir, de qui cerca refugi entre els parents, aquells parents (fins a cert punt) o ètnia, arrelada al territori d'Egipte d'on procedia la seva família, és a dir, l’actual Etiòpia.

Mossèn Trens afirma en el seu llibre María, iconografía de la Virgen en el arte español (Madrid, 1946) que es pintaven les cares de les marededéus, les brunes o negres, per volgué interpretar plàsticament allò que el Càntic dels Càntics (1,4) diu de la reina de Sabà i que l'Església aplicà a la Mare de Déu: Soc negra (colrada pel sol), però formosa.

De la reina de Sabà, Bilqis, no hi ha constància científica de la seva existència, però tant la Bíblia com el Corà donen per fet que va visitar a Salomon, el rei de Judea, per comprovar personalment si tenia fondament la seva fama d'home savi i just.

L'entrevista, de produir-se, va tenir lloc a l'entorn de l'any 950 aC. Des de l'edat mitja, la reina de Saba i Salomon, apareixen a las fatxades romàniques i gòtiques de las catedrals europees.

La imatge de Maria en pintures i talles, procedents d'Orient, és precisament l'únic document que tenim per poder parlar, en propietat, de com era la Mare de Déu i, sobretot, per fer arribar al personal analfabet de l'edat mitja (que formava la major part de la comunitat cristiana) la informació, més o menys exacta, de la Mare de Jesús. Doncs bé, en casi tots els icones d'origen bizantí s'observa que les carnacions estan pintades de negre.

69 Trobo que hi ha molts camins que em porten a preguntar: Maria era negra?... Ja sé que això no importa. Només he considerat el tema des de la vessant antropològica.

70 V. ALT URGELL Les poblacions que formen part d’aquest capítol han de visitar-se lluny dels dies en que hagi caigut la darrera nevada, doncs trobant-se en altituds a l’entorn dels mil metres o més, sempre hi han ombrades en que la neu persisteix i, en certes corbes dels camins que hi menen, el glaç és present sota l’aparent fina capa de neu.

Una bona època -i no és exclusiva d’aquests indrets- és la primavera, quan el verd esclata pintant els prats que la neu, ha cobert i cremat, en els passats dies d’hivern i, sobretot, quan les fulles dels roures, grogues i, aparentment, mortes, i les branques desmaiades, reviuen, per fer-se els arbres més gegantins en arribar els mesos d’abril i maig.

No vaig tenir en compte aquestes consideracions i, com sigui que tenia el neguit de sortir a la muntanya després d’un cru hivern, em vaig trobar amb neu i glaç. Resultat: en varies ocasions, vaig relliscar. Cap conseqüència desagradable, però tampoc em va fer massa gràcia no pogué arribar a la Cova del Moro o, relliscant cada dos per tres, fins a la Mare de Déu del Boscall.

Abans que s’aixequés el dia o, millor dit, abans que el sol despatxes la boirina del matí i al fred, d’un dia del mes de febrer que prometia ser assolellat, vaig arribar a Cal Roig (Telèfon 973.384017 Arsèguel-25722), a casi 12 km. de la Seu d’Urgell, on vaig hostatjar-me. Es tracta d’una Casa Rural, de tres espigues, molt confortable i de tracta amable. Gràcies a la família propietària m’assabentà d’anècdotes i històries de les poblacions veïnes, així com seguir per certs camins per arribar a les ermites més emboscades.

Muntat en la BTT, vaig dirigir-me al primer objectiu d’aquell dia, a la recerca de capelles en indrets aïllats o de no massa habitual pas que m’havia proposat.

71 SANT VICENÇ DELS BANYS Sortint de Cal Roig en direcció a Puigcerdà i a un km., es troba, a mà dreta, la petita capella romànica de Sant Vicenç, que queda enclavada en l’indret de l’antic balneari, avui abandonat, i que ha donat pas a una nova instal·lació hotelera.

L’antiga capella de Sant Vicenç és d’una sola nau amb l’absis quadrat, inclòs, és a dir, no diferenciat, i orientat a llevant. Coberta la nau, en el tram proper a la capçalera, amb volta de creuaria i la resta ho és amb volta de canó. S’hi aprecien dos arcs torals. Ha estat restaurada i no es pot valorar massa bé els murs originals. La portada és a ponent, d’arc aplanat, i damunt d’ella s’obre un ull de bou i s’aixeca un petit campanar d’espadanya (de l’època de la recent restauració, probablement) i d’un sol ull. La teulada és a dues aigües.

72 ARISTOT Seguint la direcció a Puigcerdà i a mig quilòmetre de Sant Vicenç del Banys apareix, a l’esquerra, la carretera a Aristot. A uns pocs metres d’iniciar-la, hi ha una cruïlla d’on parteix la pista de la dreta que mena a Aristot i per l’esquerra a Castellnou de Carcolze, primer, i més enllà a Bescaran i a Estamariu.

He pres la direcció a Aristot, distant 6 km. El recorregut, a trossos a peu i altres muntat en la bici, és molt entretingut. Envolta, per una banda i per l’altra el torrent de Removal, que aboca les seves aigües al riu Segre, que des d’aquí segueixo el seu curs.

La pista es va enlairant (feia una estona que caminava amb la BTT al costat), fins el poble que es troba en el cim de la muntanya, tot recollit i a sota del promontori on estava el Castell.

Situada la població a 1.200 m. d’altitud, s’ha urbanitzat i és de fàcil accés l’altiplà on deuria haver estat ubicat el Castell i des d’on s’albira un ample panorama de tota la vall del Segre i la serra del Cadí al fons.

El lloc ja es cita en una permuta de terrenys, en l’any 898. A principi del segle XIII, el vescomte de Castellbò va fer enderrocar el Castell que s’hi havia bastit. En un pergamí -còpia d'un del segle XIII- que la Germana Josefina (e.p.d.), Superiora de l’Hospital de la Seu d’Urgell, em va mostrar, descriu les maleses comeses pels exercits càtars d'Arnau, vescomte de Castellbò, en tota la Cerdanya. Però no eren els Càtars, sinó les forces dels comtes Arnau de Castellbò, Ramon-Roger, Roger-Bernat i Roger de Foix, els quals es van aprofitar de la lluita entre la croada vaticana, d'en Simó de Montfort, per part del rei de França, i el Papa de Roma contra el moviment càtar, el dels Bons Homes i Dones, per ferse seu el Llenguadoc i la Cerdanya. Les bandes dels comtes eren mercenaris de rapinya, iconoclastes, i en el document esmentat, es fa referència a les moltes profanacions (esglésies, objectes sagrats i d'art) i destruccions que feren, però no se’n parla de les imatges de la Mare de Déu i de l’Infant.

Com sigui que el poble té més cura dels seus sants, per més senzills que fossin, que dels temples, objectes de culte i decoracions, és molt probable que amaguessin les imatges de les marededéus i sants patrons amb els quals tenien més relació. D’aquí, que aquells exèrcits no en trobessin cap per destruir. També, sembla ser, que aquest fet d’amagar les marededéus, expliqui que anys després es trobessin i donava ocasió a l’exaltació del miraculós fet, amb la conseqüent capella, peregrinació i aplec...

El poble d’Aristot, petit, està ben arranjat. En un extrem, prop del cingle, queda l’església de Sant Andreu. És una senzilla construcció d’una sola nau coberta de volta de canó amb un absis semicircular a llevant, separat de la nau per un arc presbiterial. Els carreus, de granit, estan disposats en filades més o menys ordenades. A migjorn s’obre la portada amb muntants de pedra i d’arc de mig punt amb dovelles, ben tallades i amb un extradós que el ressegueix. En aquest mateix mur s’obren dues finestres de doble esqueixada. Al centre de l’absis s’obre una finestra d’una sola esqueixada i, a la banda de migjorn, una altra de doble esqueixada i adovellada.

El campanar de torre i planta quadrada queda dins de l’església en l’angle SW, bastit en dades més properes. S’hi observa una finestra de doble esqueixada i de dovelles, que correspon al primer replà i oberta a la cara sud. En el replà superior apareix una finestra a cada cara, d’arc de mig punt i adovellades. Avui dia, una teulada piramidal

73 cobreix el campanar, però en una fotografia de l’any 1970, he observat que quedava cobert per una teulada de dues aigües casi horitzontals.

De l’època de quan es va bastir el campanar s’hi va afegir la sagristia a l’absis, al costat de l’evangeli. L’església és del segle XII, però fins l’any 1312 no es cita per primer cop Moltes de les velles cases s’estan rehabilitant i un esperit de construcció s’aprecia pels molts paletes que hi treballen. He preguntat per la possibilitat d’anar a Castellnou per alguna drecera, però m’han convençut de no seguir-la, doncs el camí és de mal passar amb la bicicleta i l’equipatge que hi porto.

74 CASTELLNOU DE CARCOLZE Baixant i, naturalment, sense cap esforç, la bici em portat a la cruïlla d’on parteix la carretera que mena a Castellnou de Carcolze. Durant casi una hora he estat pujant per una bona pista d’uns 5 km. El poble queda situat en una cota de 1300 m. d’altitud. És una població de cases ben conservades i que en el seu dia fou una vila murallada, de la que queden restes ben notables, com el portal de sota el campanar, d’arc apuntat i dovellat.

En l’Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell de l’any 819 es cita la seva parròquia. A finals del segle X el vescomte d’Urgell va vendre el castell que hi havia.

Cal destacar, encara avui dia, l’església de Sant Gervasi. Es tracte d’un edifici de planta rectangular cobert amb volta de creuaria. L’absis, quadrat, orientat a llevant, fou prolongat, posteriorment.

Un fet que no es habitual en els poble d’aquestes valls, és que m’he trobat l’església oberta i, per tant, no he tingut que localitzar la veïna - majordoma que acostuma a guardar la clau. S’hi observen dos arcs torals i l’arc presbiterial separa l’actual nau de l’absis afegit. En el mur de la capçalera, penja una talla de Crist, de factura moderna, però d’estil romànic molt ben aconseguit.

La portada situada en el frontis, a ponent, és d’arc apuntat en doble gradació i l’arc més interior es decorat amb boles. Precisament, per aquesta decoració i el treballat de les peces de l’arcada, no sembla pas que corresponguin a la mateixa data, més primitiva, de la rústega construcció dels murs de l’edifici. Damunt de la portada s’hi obre un ull de bou refet.

El campanar de torre és de planta quadrada amb una portada apuntada per on passa el carrer i que era la porta del castell. Al campanar s’hi accedeix des de l’interior de l’església, pel cor. En el pis més elevat de la torre i a cada cara, s’obre una finestra d’arc de mig punt. Per damunt del portal que dóna pas al carrer, hi ha adossada una fornícula en un sol bloc de pedra.

75 BESCARAN De Castellnou surt una pista que mena a Bescaran. També s’hi pot arribar des de Estamariu, a través d’una pista de 7 km. i forta pujada, motiu pel qual la deixo per baixarhi després. La pista escollida és casi planera, doncs segueix la mateixa cota des d’on comença. No és pas asfaltada i es circula força bé amb la BTT, mentre no em passi de llest...

Havia fet 3 km. quan arribo a la cruïlla del camí, en mal estat, que porta a la Cabana dels Moros. Aquí, precisament, he tingut l’entrebanc de la neu i el glaç: m’he entossudit de voler passar-hi i si bé en els primer metres he anat sortejant el desequilibri que la neu i d’alguna placa de glaç em produïen, les relliscades s’han succeït amb les corresponents caigudes, sense masses conseqüències, però de cop (encara que, en veritat, ja es veia venir) en un tomb sota una espessa ombrada hi havia molta més neu, he agafat arrancada i, aleshores si, la patinada i la caiguda ha sigut de campionat, doncs he quedat estès amb neu per tot arreu, relliscant en el glaç, sense poder trobar un punt on recolzant-me per aixecar-me, etc. Després de les corresponents maniobres, he pogut agafar-me a una branca...

Prou!, amb molta més precaució he tornat a la pista cap a Bescaran.

Volia anar a la Cabana dels Moros, perquè és tracte d’un conjunt megalític, que se li calcula de més de cinc mil anys, descobert a principis del segle XX i no fos el cas que, per les gamberrades que es fan per tot arreu, també el malmetin. He llegit que es tracta d’un dolmen format per tres lloses verticals, cobertes per una de més gran, que amida tres metres per 2,80 m., formant una cambra d’un xic més d’1 m. d’alçada. He tingut que contentar-me amb aquesta informació. Un dia que no hagi nevat, faci sol i no glaci, és a dir, en ple estiu, intentaré arribar-m’hi.

Bescaran queda arrapat a la pendent de la muntanya i encarat a la solana.

Recordo haver-hi vist, anys enrera, com unes dones del poble duien cistelles plenes de xicoires i que em digueren que les fulles agradaven més que l’escarola. En els anys de després de la guerra civil del 1936, per la manca de cafè s’utilitzaven les arrels d’aquesta herba per substituir-lo o falsificar-lo. Avui, no he vist ni xicoira ni dones. Tinc entès que antigament a les xicoires les anomenaven endívies, quan les lligaven de manera que el sol no pogués arribar al seu cor i, d’aquesta manera, s’emblanquien les fulles. Quan es va importar de Bèlgica la llavor de l’hortalissa, que en flamenc rep el nom de witloof, és a dir, fulla blanca, i que avui tothom coneix com endívia, es va retornar a anomenar-la xicoira a l’hortalissa autòctona i ha quedat el nom d’endívia per la d’importació, encara que sigui conreada a l’Alt Camp.

Destaquen, des del primer moment d’arribar al poble de Bescaran, els dos campanars. El primer que veig, situat fora de la població, és el campanar-torre, pràcticament aïllat, a l’extrem d’un nou cementiri amb grans làpides que abasten dos i tres nínxols. Pertanyia a l’església d’un antic monestir, el de Sant Martí. L’altre campanar, el de l’església parroquial, treu el cap d’entre les cases del poble: és va arranjar aquesta església perquè queia més avinent arribar-s’hi en ple hivern que l’altre, que ja començava a ser un temple massa vell.

76 S’esmenta per primera vegada l’església del monestir de Sant Martí en el 914, quan el cenobi ja havia sigut abandonat i cedit a Sant Serni de Tavèrnoles. La vila fou un feu del bisbe de la Seu d’Urgell.

La torre del Monestir de Sant Martí, segles XI-XII, és de secció quadrada, de sis pisos, dels quals només els tres més elevats tenen finestres, geminades. La portada, situada en el primer pis, és adovellada i quedava dins de l’església. Una decoració d’arquacions cegues i petites es situen damunt de les finestres. Queda coberta per una teulada piramidal, no massa elevada.

A finals de l’Edat Mitja molts dels edificis religiosos foren substituïts per altres més ambiciosos. També va succeir que quan la capella o l’església es derruïa, pel mal estat en que es trobava, sia per la carència de comunitat, sia per l’abandono de l’indret per part dels monjos, feia que no es reconstruís. En un o altre cas, l’únic element arquitectònic que ha persistit és la torre campanar.

El fet que el campanar no hagi seguit el mateix camí que la resta de les dependències del cenobi, es degut, a que en la seva construcció s’hi posava més atenció, doncs era un element que no podia ser bastit de manera massa elemental: en un principi era una torre de guaita i defensa i és conegut per tothom que la mà d’obra militar ha resultat sempre molt barata (encara recordo que en el campament Los Castillejos -Baix Camp-, hi havia una clotada i amb els rocs, que ens obligaven a portar a l’espatlla, la vam omplir perquè quedés formada l’anomenada Plaza de Armas: els tenien ben posats aquells militars!)

A Bescaran va succeir que el Monestir de Sant Martí fou abandonat per manca de monjos i, aleshores, el deterioro progressiu del temple s’inicià fins la ruïna final, menys la torre-campanar. Hi ha la possibilitat, que fora arranjada de temps en temps, per poder-la utilitzar com a comunidor, des d’on el prevere comunia les tempestes i, sobretot, les pedregades. El temple, fins fa una centúria aproximadament, encara feia funcions d’església parroquial. Quan es va enfonsar definitivament, els serveis religiosos passaren a la de dins del poble i el terreny s’utilitzà per cementiri.

Si bé els campanars de les esglésies romàniques tenien la funció de convocar els fidels mitjançà el toc de les campanes, també era una manera d’ordenar la vida dels pobles i dels habitants de les seves rodalies. Cada convocatòria es feia a través de les campanes amb un to determinat i, així, es donava a conèixer una defunció, una reunió, un incendi, la presència de malfactors a la població, etc. Cada poble o indret tenia un toc determinat. A la costa, per exemple, la repicada de cordó, anunciava un naufragi. A les capitals, el toc de sang, indicava una execució. Inclòs amb el toc a morts es sabia si el difunt era un infant o gent gran, home o dona.

Avui dia, es va perdent el toc de les campanes, doncs tothom té rellotge per saber l’hora i les notícies es transmeten per la radio i la TV. A més, hi ha hagut pobles que pel fet d’haver-s’hi establert determinat personatge de ciutat, que fins feia poc aguantava sense immutar-se els sorolls dels cotxes, dels clàxons..., ha protestat perquè no aguantava el toc de les campanes en els caps de setmana que s’hi arribava per descansar i, per la seva influència política o social, les ha fet emmudir en nom de la contaminació acústica!... Quina barra!

77 Relacionat amb les campanes cal esmentar al mestre campaner, que recollia per cada poble per on passava tot el metall que els pagesos desestimaven. Després els fonia i feia les campanes.

No cal confondre’l amb el campaner. Aquest residia en el poble, s’encarregava de tocar les campanes i, també era, l'agutzil, el carter, l’enterra morts i en alguns pobles era el comunidor de les turmentes. Del seu èxit depenia la collita d’aquell any i cobrava en espècies s’hi havia assolit salvar-la. Quan del temps de la verema es tractava i la collita del raïm s’havia salvat, li pagaven amb vi i d’aquí que en els següents dies tocava a tres quarts de quinze.

Però, no sempre els campanars varen tenir campanes. El que va passar fou que s’utilitzà la torre de guaita o de defensa per posar-hi les campanes, doncs estava situada en el lloc més elevat de la contrada.

Com ja he dit, els campanars eren elements de vigilància i de defensa dels monestirs o d’esglésies, on havien sigut aixecats. Els comtes o reis, en la seva conquesta d’un territori dominat fins aleshores pels àrabs (referint-nos a Catalunya, concretament) i havent quedat, en moltes comarques, abandonat de pobladors, intentaven la repoblació a través de les fundacions eclesiàstiques, que havien existit abans de la invasió àrab o creant-ne de noves.

Llavors, aquests monestirs, aïllats i amb la responsabilitat de tenir cura d’uns pobladors, més agrícoles que guerrers, contaven amb monjos tant responsables de les ànimes dels fidels com preparats per la lluita en defensa del territori i del poble. Un element imprescindible fou la torre de vigilància, així com contar amb una edificació tant eclesiàstica com militar, suficient adient.

Es va arribar a un moment, que la frontera d’aquella contrada s’anava allunyant més cap al sud i la pacificació de l’indret es va fer estable. Llavors, les torres varen deixar de tenir la seva funció militar. La població estabilitzada s’organitzava en una comunitat cada cop més necessitada d’una política de convivència i si bé el cap de l’església local o del monestir no va deixar mai de dirigir, en tots sentits, al poble ignorant i sotmès, ara inicia el domini polític i cultural.

Entre altres aportacions, menys agressives, utilitzen les torres de guaita i defensa, transformades en campanars, perquè a toc de campana el veïnat queda unit al cap eclesiàstic -abans de tot- i al de la comunitat. Fixeu-se, que inclòs, l’horari de les feines del camp i la dels menjars (a part dels altres citats motius de convocatòria) s’inicien i acaben al temps senyalat per les campanes de l’església o del monestir.

Segueix una època, que l’invent de la torre-campanar, derivada de la torredefensa, ja es construeix des d’un principi com a campanar. S’aprecia molt bé aquesta evolució amb els tipus d’estructures en que es basteixen. Les torres són menys ampul·loses, més lleugeres, s’eleven més altes i, per no carregar tant els basaments, apareixen les espitlleres o les finestres, d’un sol ull en els primers pisos, i geminades en els de més amunt. La forma llisa de les parets, absentes de tota decoració que no fos funcional, deixa pas a les finestres d’arc de mig punt, els arquets cecs entre pis i pis i les lesenes, desapareixent els terrats amb merlets i la teulada passa a ser piramidal, simbolitzant la direcció que té la vida cap a Déu.

78 Tot això, ben bé, podria haver passat a Bescaran, des de que la Vall fou donada als monjos perquè tinguessin cura de la seva repoblació, fins que per manca de vocacions va ser abandonat el monestir, esmicolant-se, poc a poc, l’església i altres dependències, restant únicament la torre de defensa, i després torre-campanar, per donar fe de com va néixer un poble que encara avui dia no ha perdut la seva identitat: la magnífica situació, encarat a migjorn, i aïllat casi per complert.

L’església parroquial actual, també baix l’advocació de Sant Martí, queda al bell mig del poble i poc queda del seu origen. És un edifici rectangular, d’una sola nau amb absis quadrat: el conjunt està cobert amb volta de canó. L’absis queda orientat a mestral, degut a la conformació del terreny on s’ha bastit l’edifici. En el frontis, al costat de l’epístola, s’aixeca el campanar-torre, de secció quadrada, amb una finestra amb arc de mig punt a cada cara. A la de migjorn, hi ha la campana.

Com a pica d’una font han utilitzat un sepulcre, probablement del segle XII, decorat amb creus i cercles. Sembla ser que pertanyia al Castell, que fou enderrocat per Arnau de Castellbò, en el segle XIII, com a conseqüència d’aquella lluita dels seus mercenaris contra la croada d’en Simó de Montfort i Roma.

Resistint al pas dels anys, un home prenia el sol en un replà davant de l’església, a qui he preguntat s’hi s’havia d’alguna sortida del poble cap a Andorra. M’ho ha aclarit: - De damunt el poble, surt una pista que passant pel mig de pollancres i a la vora d’una borda, de fàcil localització, s’arriba al Bosc de la Rabassa, ja en territori d’Andorra, i més avall arribareu a Sant Julià de Lòria. Però no és un bon camí per anar-hi vos...

Li vaig fer cas: encara tenia el record del camí a la Cova dels Moros. El bon home, va afegir, que també havia sigut un poble on el contraban era de pas i una manera de sobreviure ben acceptat.

79 ESTAMARIU Ara em toca baixar per la bona carretera de 7 km. que mena a Estamariu. El dia i l’hora m’eren propicis: el sol escalfava, el silenci d’haver passat el migdia m’embolicava, cap ànima ni els imprescindibles cotxes que trobes a tot arreu, es feien presents. Avui, és un dia feiner i els de ciutat treballen, perquè jo pugui gaudir de la pensió que el govern m’administra, i no poden fer-se presents: ja arribarà el cap de setmana! La bicicleta lliscava suaument per la bona pista avall. El paisatge ho enquadrava tot.

Prop de l’entrada al poble d’Estamariu apareix l’església de Sant Vicenç amb el cementiri, que la separa de la carretera. Era la primitiva església parroquial. Avui, són pedres d’una ruïna que les posen en ordre.

El seu origen és romànic. Consta tres naus amb pilars quadrats i uns arcs torals que apareixen entre les naus laterals i la central. Una coberta de volta de canó cobria la nau central i de quart de volta les laterals. Anys més tard, per un o altre motiu, es va substituir per una coberta amb encavallades de fusta, enfonsada en el 1950. Tenia tres absis, dels quals manca el de tramuntana junt amb la corresponen nau. L’exterior de l’absis central està decorat amb arquacions, separades per lesenes, de dos en dos, i tres finestres d’esqueixada senzilla. L’absis més petit, restant, queda situat a migjorn i fins fa poc, abans de restaurar-se, una clivella el partia de d’alt a baix. En el mur de migjorn s’obre la portalada d’arc de mig punt dovellat i s’hi arriba a través del cementiri.

D’aquesta església pertanyen un baldaquí del segle XIII i un retaule del segle XIV, que es troben en el MNAC de Barcelona. Pels carreus en que fou bastit aquest temple, allargassats i col·locats en fileres uniformes, i per la decoració de l’absis central cap datarlo en el segle XI. Seguint per la mateixa carretera i a pocs metres més avall, s’entra al poble d’Estamariu. És situat en un serrat que separa la riera d’Estamariu de la de Bescaran, prenent una forma de península.

Dins de la població es troba l’actual església parroquial de Santa Cecília, si bé el municipi comparteix el patronatge amb Sant Vicenç. És una construcció d’origen romànic, rectangular amb un absis quadrat, coberta en el seu origen amb encavallades de fusta i, avui dia, amb volta de creuaria. Ha estat molt modificada i sobre alçada. Al frontis, queda la portalada adovellada. No s’hi identifiquen decoracions i només una finestra en el mur de migjorn de l’absis dóna llum al seu interior.

El campanar de torre quadrada, atalaiada, s’hi entra pel temple. El segon i tercer pisos tenen una espitllera a la façana de llevant. Quatre finestres tapiades i d’arc de mig punt s’obren als quatre vents en el quart pis. En el cinquè pis hi ha quatre finestres, obertes.

També existia, en temps reculat, una altra església, la de Sant Serni, de la que només en resta una paret. La casa que es va edificar en el seu lloc, s’ha la coneix per Cal Serni.

Tot passejant, m’he trobat enfront de Cal Teixidó, un hotel-restaurant de muntanya, que per un reflexa, no tant espontani com això (ja eren les dues tocades), se’m va despertar el rosec en l'estómac. Després del bon àpat, menjat amb bona gana, l’he

80 anat a pair recorrent les carrers del poble en una hora en que l’absència de personal és el que més es destaca. Les cases ben arranjades ocupen tot el putxet on es situa la població i bastants són les que podem considerar de segona residència, tant per la solitud en que es troben (tancades) com per la restauració que s’hi ha fet.

Una muralla envoltava la població, de la que només n’he vist restes al costat de l’església. Un arc adovellat, en resta de la porta d’entrada d’aquell agrupament de gent que va aparèixer quan en Guifré el Pilós va iniciar la tasca repobladora de l’indret.

Antigues cases s’hi bastiren en els panys de la muralla, avui abandonades.

81 PONT DE ARSÈGUEL Partint de Can Roig, on hi havia passat la nit, a uns 13 km. de la Seu d’Urgell, surt la carretera a Arsèguel, pel pont de pedra, que permet travessar el riu Segre i passar a una agrupació de cases que se les coneix, precisament, per Pont d’Arsèguel.

Immediatament passat aquest pont hi ha l’afamada Fàbrica de Llanes d’Arsèguel: és una empresa de caire familiar que funciona amb energia hidràulica. Va ser fundada pels avis dels actuals propietaris, la família Isern, que acullen amb tot l'afecte a qui la vol visitar, ensenyant aquest petit tresor etnogràfic.

L'energia mecànica s'obté gràcies a una turbina hidràulica. L'aigua es conduïda des del riu Segre a través d'un canal d'un quilòmetre i mig de llargada fins un salt d'aigua de 10 metres. S'hi conserva, malgrat que actualment en desús, un molí del segle XVII i una singular perxadora -o cardadora de llana- elaborada amb cards de riu.

També funciona a ple rendiment el diable, una màquina que separa la llana i la deixa més flonja, així com l'espectacular Mule-Jenny, una filadora dissenyada l'any 1770, autèntica peça de museu i l'únic exemplar que existeix a tot Catalunya.

Entre els diferents productes que fabrica aquesta antiga indústria, cal destacar els mitjons de fil gruixut i molt dens, adients pel rigorós clima hivernal dels Pirineus o per a qualsevol activitat de muntanya, els típics tapa-boques, les mantes de pastor i els peücs, per tenir el peus calents en aquelles nits d’hivern d’abans, que ni dona ni calefacció servien per treure el fred dels llençols...

La Fàbrica de Llanes d'Arsèguel és un indret d'obligada visita, alhora que un exemple important de l'aprofitament dels recursos naturals, ara que tothom parla de l'estalvi energètic.

82 ARSÈGUEL Seguin cap a Arsèguel i abans d’arribar-hi, s’hi troba una capella dedicada a la Mare de Déu de Carme. Més enllà queda el poble, que no passa dels 100 habitants.

Arsèguel, és conegut arreu del país per la Trobada Anual d'Acordionistes del Pirineus, que s'hi celebra el primer dissabte d'agost. És el festival de música popular més antic dels Països Catalans. Val la pena visitar el Museu de l’Acordió, situat a la Plaça Major, i on s’hi troben infinitat d’instruments, cedits per les famílies de vells acordionistes, que amb la seva música havien fet ballar generacions d’habitants dels pobles d’aquestes valls, on eren sol·licitats.

Lloc de pas obligat cap a indrets de bellesa natural incomparables. Malgrat el reduït nombre d'habitants, compte amb restaurants de bon entaular-se i tot conservant carrers, places i cases amb el tipisme rural de muntanya, enquadrat en un paisatge extraordinari, tenint rerafons l’espectacular serra del Cadí.

Just a l’entrada del poble i a mà esquerra apareix l’església de Santa Coloma. És d’una sola nau capçada per un absis quadrat, orientat a llevant, sense finestres, i dos capelles laterals, que dibuixen una planta de creu llatina. Coberta amb volta de creuaria, reforçada per dos arcs torals i el presbiterial. L’entrada a les dues capelles es fa mitjançà un arc.

La portalada s’obre a ponent i és d’arcs de mig punt en gradació, que es recolzen en uns capitells senzills. Els batents de la porta són ferrats a l’estil del romànic català.

Només apareixen dues finestres, una en cada capella lateral i en el mur de ponent.

El campanar de torre queda dins de l’església en l’angle del frontis amb el mur de migjorn. A l’exterior i a mitja alçada apareix una motllura que l’envolta. Una altra motllura és en l’últim pis, a nivell d’on neix l’arc de mig punt de les finestres que hi ha a cada cara.

S’aprecien varies etapes en la construcció de l’església, essent la nau d’un romànic més proper i en canvi la capçalera amb els carreus no treballats, units tant sols amb rebla i sense decoració dóna la imatge d’un romànic més reculat. Aquest fet pot explicar-se perquè la primitiva nau es deuria enfonsar i, al trobar-se en una altra centúria, quan es va refer, s’utilitzà la tècnica de l’època. També, d’un altre temps pertany el campanar, que en la base del mateix s’hi obria una porta.

Passant, molt superficialment per la història, cal recordar uns fets que tenen certa relació amb aquest poble. En els darrers anys del segle XVI s’enfrontaren els anomenats cadells amb els nyerros. Eren dos bàndols que caracteritzaren el bandolerisme català entre els segles XVI i XVII. El cap dels cadells va ser Joan Cadell, cavaller i senyor d’Arsèguel, que amb els seus bandolers va perpetrà vàries accions de bandositat, destacant un sonat robatori de moneda de l’orde de Sant Joan. D’aquesta acció, el castell d’Arsèguel va esdevenir un cau del bandolerisme dels Pirineus, fins hi tot obligà a assetjar-ho pels sometents i les forces del virrei, acabant amb l’enderroc de la fortalesa.

Cadell i els seus bandolers fugiren al comtat de Foix. Però, el seu germà Galceran continuà la tasca i, sobretot, bregant contra el bisbe de la Seu d’Urgell i propietaris de terres de la Cerdanya, amb la col·laboració de bandolers francesos. Va finir els seus dies a Itàlia, on serví amb els seus homes als tercios españoles de la Llombardia.

En relació amb aquest bandolerisme dels cadells, cal concretar que no era pas un grup polític que es decantés per un o altre partit. Lluitaren, això si, en un o altre facció en

83 la guerra de la Ribagorça, a la segona meitat del segle XVI, més com a mercenaris que per patriotisme.

Per la part del Conflent, aparegueren els nyerros, nascuts sota la capçalera del senyor de Nyer i també dedicat al bandolerisme. Ara bé, sembla ser, que en territori dels comtats catalans, nyerros i cadells aparegueren com a conseqüència de les rivalitats de la noblesa local, de fortuna i recursos desigual.

Aquest tipus de lluita de classes es va anant estenent per diverses contrades de Catalunya, recollint l’adhesió tant de cavallers i ciutadans honrats com de menestrals, eclesiàstics i familiars del Sant Ofici i d’anomenats caps de quadrilla local. És nodrien del bigarrat espectre social, organitzat segons les aliances familiars i de vassallatge, essent una lluita local i lligada, en general, a la consecució d’avantatges immediates en l’ordre polític i material.

Exemples n’hi ha molts. Es recorda la pugna entre la vila de Ripoll i el monestir feudal, que prengueren els noms de cadells i nyerros, respectivament, sense cap relació amb en Joan Cadell ni amb el senyor de Nyer. També, el cas del bandoler nyerro Joan Badia Carbó (nascut a Sarral, Conca de Barberà), anomenat Tallaferro, que junt amb el seu germà bandolejava, a principis del segle XVII, pels voltants de Vilafranca del Penedès: foren morts pel noble Miquel d’Aiguaviva i en agraïment el virrei, duc d’Alburquerque, li va perdonar els seus delictes particulars... que no eren pocs.

D’aquí que amb el temps nyerros i cadells foren una denominació convencional imposada a un seguit de conflictes de naturalesa diversa.

Francisco Fernández de la Cueva, setè duc d’Alburquerque i marquès de Cuéllar (1575-1637) va arribar al Principat al ser nomenat virrei en el 1616. L’acompanyava un seguici de varies companyies de soldats espanyols per tal d’extirpar el bandolerisme i l’ús, per part dels cavallers, dels pedrenyals. Si bé, en un principi, establí un ordre, aviat va passar a una repressió desfermada, arbitrària, enderrocant cases fortes, violació de les immunitats eclesiàstiques (amb l’església hem topat, amic Santxo!...) i menyspreu de les constitucions del país. Aquests fets comportaren les protestes dels diputats catalans i de certs membres de l’Església catalana, però com sigui que a Barcelona, l’actuació fou menys cruenta, el virrei va aguantar la trona fins tres anys després.

84 ANSOVELL D’Arsèguel en sortí en direcció a la serra del Cadí, per la vall del riu, tot seguint la carretera en corbes, a fi de salvar els desnivell de cotes, i que em mena a Ansovell, no lluny del coll on s’inicia el Parc Natural del Cadí per la seva vessant nord. Cal tenir en compte que la carretera, de bon pis, és bastant costeruda i per no esforçar-me massa, en certs trams, els feia a peu... que també és una manera de fer camí.

Abans d’entrar al poble, es troba a mà esquerra les ruïnes de la capella de Sant Martí, romànica. Pel que queda, es pot endevinar que es tractava d’un edifici d’una sola nau coberta de volta de canó, esfondrada, i un absis semicircular a llevant, amb coberta de quart d’esfera, en part conservada. No hi ha cap resalt que uneixi la nau i l’absis. Dues finestres a l’absis i, en el mur de migjorn, una altra. En aquest mur s’obre la portada d’arcs de mig punt en triple gradació. En el mur de ponent, s’aixeca el que queda del campanar d’espadanya per una sola campana.

Anys enrera havia sigut l’església parroquial del poble, doncs encara persisteix al seu costat el cementiri. Més endavant, es va restaurar l’actual església de Sant Martí, que queda a la part alta de la població.

Segueixo trobant una d’aquestes poblacions de l’Alt Urgell, que conservant l’aspecte rústic de la contrada, han sabut mantenir una ben urbanitzada vila, que fa agradable passejar-hi rodejat de la serenor que dóna el paisatge del seu entorn.

85 MARE DE DÉU DEL BOSCALL Arrecerant la bicicleta a la sortida del poble, de cara al Cadí, vaig seguir el GR-3 que passa per l’ermita de la Mare de Déu del Boscall. Es troben, de seguida, dues pistes que hi menen. La de la dreta és un corriol i la de l’esquerra és una pista de muntanya que queda tancada per un portaló de ferro a fi de que no hi passin els cotxes. Oficialment, la posaren perquè varen robar la imatge de la Mare de Déu, però... un cop robada, de què serveix? La vertadera intenció de tancar el pas, ha sigut per evitar que els pixa-pins s’emportin els rovellons del bosc comunitari.

Pujant cap al Coll del Boscall vaig seguir el corriol. Aquí, també, ens vaig trobar amb neu i glaç, que m’obligà a prendre atenció per evitar les relliscades. Un cop descrestat el coll i a una curta distància s’arriba a la capella de la Mare de Déu, que es troba adossada a una propietat agrícola i ramadera.

L’ermita de la Mare de Déu del Boscall, és un edifici d’una sola nau, rectangular, i coberta avui dia per una teulada de fusta, substituint a la volta de canó primitiva. És capçada, a tramuntana, per un absis quadrat. La volta de canó estava recolzava en arcs torals, que varen desaparèixer per les reformes. La portada, dovellada tota ella, és d’arc de mig punt i s’obre en el mur de migjorn, on també hi han dues finestres laterals i, a la part alta, un ull de bou.

Adossat a l’absis s’aixeca el campanar-torre de planta quadrada. Té l’entrada per l’exterior, que degut al desnivell del terreny, la porta s’obre directament al segon pis. Les espitlleres que s’hi veuen corresponen al primer pis i, en l’últim, s’obren finestres d’arc de mig punt adovellat, en les cares nord i de migjorn.

Aquestes característiques de les obertures (espitlleres a baix i finestres més amunt) confirmen, una vegada més, que el probable origen del campanar fou una torre de defensa o guaita (d’aquí les espitlleres) i que un cop passats els conflictes bèl·lics, es transformés la construcció en una capella i la torre en un campanar. A més, la situació en un coll, afavoreix aquesta hipòtesis.

L’arribada fins a aquest indret és molt agraïda perquè la seva altitud, d’un xic menys de 1500 m., dóna ocasió a albirar un ample panorama. No es pas fàcil trobar-hi altres excursionistes, mentre no s’hi arribi quan els estiuejants ho envaeixen tot. El lloc té l'avantatge de trobar-se en el Parc Natural del Cadí, on no s’hi pot accedir motoritzat i menys amb els destructors 4x4. En el primer diumenge de setembre o el dia 8, segons s’escaigui, es celebra un aplec.

Pujant, ho vaig passar un xic incòmode. Decidí tornar per la pista dels forestals, que vaig pensar seria més planera, de millor pas i, probablement, sense el glaç i la dura neu. Tot va ser començar a baixar, que ja em vaig adonar del recorregut pitjor, però amb pas calculat i marxa moderada, aconseguí arribar fins on havia deixat la bicicleta.

86 VI. PALLARS SOBIRÀ

He agrupat en aquest excursió, tot un rosari de pobles i capelles disperses per algunes de les Valls del Pallars Sobirà, on durant uns quants dies m'hi vaig moure d'un vilatge a l'altre, per poder recollir la informació que necessitava per aquest treball de recerca de capelles i esglésies, seguint un teòric paral·lel entre el Cap de Creus i la Franja d’Aragó. Intento localitzar indrets un xic oblidats per qui té pressa. Cal deixar el control del temps a casa.

Passejar-se per qualsevol de les Valls del Pallars, sempre és gratificant i no cansa mai el meravellós paisatge on es troben tants temples i pobles encisadors.

No totes les esglésies i capelles han aguantat dretes el pas del temps i, sobretot, dels homes. M'he limitat, a descriure aquelles que avui dia, podríem dir, es poden aprofitar, que tenen característiques determinades d'aïllament o que no siguin detectades massa fàcilment per qui amb la marxa ràpida del seu cotxe, li passa desapercebuda i que, a més, no presentin masses problemes per arribar-hi, doncs les ressegueixo en bicicleta, una BTT, o a peu, doncs una caminada, sense el límit de l'esgotament físic, sempre va bé.

Localitzar-les és fàcil, tant seguint el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, el nº 29, Pallars Sobirà, com pel plànol dels indrets per on he passat i que acompanyo a la descripció.

87 TOR Amb el cotxe i portant bicicleta a la baca amb vaig aturar a Alins, a uns 11 km. més enllà de Llavorsí. Muntat en la BTT vaig iniciar la ciclada. A la sortida, hi ha la cruïlla a Àreu, que deixo a l'esquerra i per la pista de la dreta, prenc la direcció a Tor (indicat).

Durant els primers quilòmetres encara són de bon passar. És una carretera molt freqüentada per cotxes tot terreny, tant dels passavolants com dels veïns. El control de la Guàrdia Civil., als quatre quilòmetres d'Alins, em confirma el comentari que en aquesta població m'han fet de que és una de les rutes més antigues del contraban amb Andorra, passant pels colls de Cabús i de la Botella. Algú deu haver volgut esquivar el control, accelerant el cotxe, doncs el guàrdia de torn té cura de les punxes metàl·liques que travessen la carretera i que t'obliguen parar-se el vehicles. Quan m’han vist que pedalejava amb el meu pas de passeig, amb el que pujo les costes, m’han apartat l’obstacle, sense cap interrogatori, i he seguit el meu camí...

Passat un petit pont sobre la Noguera de Tor, la pista em fa posar en alerta de les relliscades per les roderes dels 4x4, que en ocasions són força fondes. Als tres quilòmetres, apareix el desvio a Norís que deixo per a arribar-hi a la tornada. A més de no ser massa bo el camí, hi ha moments que s'enlaira un xic massa i, per tant, segueixo a peu.

En un revolt, poc abans d'arribar a Tor, em trobo el camí ocupat per un ramat de cabres, que molt dòcilment s'aparten, enfilant-se pel roquer, mentre el seu pastor, crida al gos, que manyac s'ha m'acosta. El pastor és un home enfosquit pel sol de muntanya i els anys que han arrugat la seva pell: entrem en conversa i aviat em diu, que en té 86. Al preguntar-li si viu a Tor, em fa saber que és de més avall, però que fa més de trenta anys que hi resideix, tenint cura de les seves cabres...

- A part dels dies més dolents de l'hivern, la resta de l'any si viu molt be... Aquí l’hivern dura més mesos que allà baix i, naturalment, és molt més cru...

Com sigui que m'he trobat pels camins de recerca de temples de localització insòlita, amb personal que dóna entendre el seu benestar en aquests indrets tant aïllats, que molts d'ells fa temps que no s'han apropat a la dita civilització..., em pregunto, quina deu ser la seva situació davant del fisc... Estan controlats?... Renoven el DNI?...

Quan de manera més o menys indirecta, he portat la conversa en aquesta direcció, mai n'he tret l'aigua clara. Casi tots els preguntats, m'han sortit per la tangent: quan pugin els de baix, ja m'arreglaran els papers... no soc amic de la guàrdia civil... encara conservo els papers de la mili... Em fan enveja!!

Però, per una altra banda, alguns d'ells (concretament recordo a dos d'ells, majors de 60 anys i que viuen en enlairats pobles, mig abandonats, de la Garrotxa) m'havien explicat que havien treballat a ciutat i que ara cobraven una pensió... que la guarden els fills per quan jo la necessiti... No em digueu pas, que això no és la pura felicitat... i bona fe.

Des d'Alins he recorregut 14 quilòmetres fins a Tor i, entre bicicleta, a peu, esforços i parades, he tardat un xic més de dues hores. És un poble abandonat i sempre fou un dels nuclis més pobres d'aquesta comarca, doncs el clima fred i la presència de la

88 neu, queda bloquejat molts mesos de l'any. No fa massa temps va aparèixer el nom i algunes imatges del poble per les televisions del País, arran d’uns fets poc aclarits, incloent un assassinat. Ni en aquest racó de món un es pot trobar tranquil!...

Una atrotinada església de Sant Pere queda al mig del poble, a la vora del camí que mena a Andorra. L'església no es cita fins el segle XV, quant va ser parròquia per herència de la de Sant Pere del Roc, situada més amunt, en un turó i que només en queden restes.

L'actual parròquia de Tor segueix els mateixos passos que la del cim, doncs per arreu s'obren esquerdes sense reparar, l'herba es fa present en molts racons del seu interior i els esbarzers confirmen que des de fa temps no s'hi ha habitat pas. És una construcció d'una sola nau, casi quadrada, amb un embigat de fusta, tapat per un cel ras, que el deixa veure en molts punts. L'absis rectangular, queda a llevant i a la banda de l'epístola hi ha una cambra que es deuria utilitzar com a sagristia. A la banda de l'evangeli s'aixeca el campanar de torre, de planta quadrada, amb quatre nivells d'obertures i les campanes s'encabien en la part més alta. Ara no hi ha campanes i, prompte, no hi haurà ni campanar. La portada amb dovelles s'obre a ponent resguardada per un senzill guardapols. Datada en el segle X. Seguint, a peu, el torrent de Vallpeguera i un cop travessat, cal enfilar-se pel corriol que passa per un tallat amb esglaons i tot seguint-lo s'arriba, amb certa fatiga per mi, a les ruïnes de Sant Pere del Roc. Hi havia un castell, que es repartien la propietat entre els Caboet i els de Pallars, segons la temporada que se'l feien seu. En el segle XV, els Caboet, que el conqueriren, l'enderrocaren i es van acabar les picabaralles.

Com tot castell d'aquells dies, tenia la seva capella que passà a ser parròquia del disseminat nucli de la contrada, fins que amb la conquesta i destrucció per part dels Caboet, la traslladaren a la de dins del poble de Tor. Fou costum en aquell segle, passà de l'advocació de Santa Maria a la de Sant Pere, molt probablement per agraciar-se amb Roma..., que no sé pas si els de Roma sabien on es trobava Tor. De Sant Pere de Roc només en queden restes de mur que delimitaven el que havia sigut una nau i, a ponent, encara s'alça el mur amb una espadanya de dos ulls i on, a l'interior, es veuen unes filades d'opus spicatum, que fa dir a molts estudiosos del romànic, que es tracta d'una construcció d'abans del segle XI, afirmació que no es acceptada per tothom, doncs d’aquestes filades es veuen en molts paraments aixecats en diferents èpoques.

Al citar l’opus spicatum, cal recordar que s’ha atribuït la seva presència en els murs de les esglésies, sobretot, a que volia referir-se a la marca que els primitius cristians feien, amb el bastó a terra, quan es trobaven: una espiga. En el territori del domini càtar, per ser un senyal dels cristians de Roma, el van suprimir dels temples i les noves construccions que es bastiren quan foren derrotats, s’hi troba de nou filades d’opus spicatum en alguns dels temples aixecats.

89 NORIS Vaig baixar de Tor amb certa atenció, tant per precaució de no relliscar per l'accidentada pista, com pel plaer de contemplar, sense esforç, la Noguera de Tor entre els penya-segats per on es fa pas. Als 7 km., apareix, a mà dreta, l'ascendent pista que mena a Norís i que de nou m’obliga a alternar la bicicleta i el caminar.

Poc a poc es va penetrant en una esplèndida vall, formada pel barranc de la Mola.

L'aigua es veu allà baix, destacant el seu reflex argent sobre la foscor de les roques per on llisca. De cop, arrapat a la muntanya, apareix Norís amb l'església de Sant Serni, un xic separada de les derruïdes i abandonades cases. El camí per a arribar-hi passa pel carrer Major, tot serpentejant, on a banda i banda, les cases es van esmicolant. La BTT, la he deixat a l’entrada del poble, perquè m’hagués fet més nosa que servei.

L'edifici primitiu de l'església de Sant Serni és una construcció romànica, d'una sola nau coberta amb volta de canó i amb un arc toral. L'absis, semicircular, queda unit a la nau per un arc presbiterial i, a l'exterior presenta unes arquacions cegues separades cada dues per una lesena, agrupant-se tres d'elles en el centre. En una de les modificacions fetes varen adossar-li, al mur de tramuntana, una capella. A la façana de migjorn queda la portada, que per trobar-se oberta, vaig poder entrar-hi sense caldre cercar qui tenia la clau que, per cert, no vaig veure persona alguna per enlloc. El campanar es va aixecar en el mur de ponent, deixant un pas sota d'ell.

Si bé no hi vaig trobar ningú, la presència de cavalleria i de femta remoguda recentment em va fer suposar que no quedava del tot deshabitat aquest encisador indret situat al fons de la vall.

90 MARE DE DÉU DE LA TORRE Trobant-me de nou a Alins, segueixo per la vall de la Noguera de Vallferrera en direcció a Àreu. No vaig tardar massa en arribar a l’alçada de la capella de la Mare de Déu de la Torre, que queda a l'altra banda del riu. Temps enrera va donar nom a la farga que hi havia.

No es tenen notícies d'aquesta capella fins el segle XIII, de quan fou cedida als canonges d'Urgell. En el segle XVIII es va reparar. Segurament, després va venir la desamortització i, segons En Joan Lluís, (El meu Pallars) en el 1979 estava habilitada per a estable. Avui dia, el temple s'ha recuperat i ha quedat restaurat.

Des de quan es va suprimir el culte en la capella es guardava la imatge de la Mare de Déu a la parròquia de Sant Climent d'Àreu, però l’esmentat Joan Lluís, cita que va desaparèixer.

Com passa amb algunes d'aquestes esglésies i capelles que estic visitant, també la de la Torre la vaig trobar tancada i sense que ningú de les rodalies em pogués fer cinc cèntims on localitzar qui tenia la clau. Per aquest motiu no he pogut aclarir aquest punt de controvèrsia.

El poble d'Àreu, on no vaig arribar-hi, és el més septentrional de la Vallferrera. En ell es pot visitar el Museu de la Fusta i en el nucli vell, la Força, hi resta l’església de Sant Feliu. En el seu municipi s'aixequen els cims més importants de Catalunya, com la Pica d'Estats, que es troba a la mateixa ratlla amb França, d'una altitud d'uns 3.115 m. aproximadament. Dic aproximadament, perquè ho he vist escrit amb tres diferents xifres.

També s'hi troba el pic de Sotllo amb 3084 m. Ambdós pics queden a uns 30 km. d'Àreu.

Més al sud hi ha el pic Monteixo de 2.904 m. i així en citaria uns quants, que tant entusiasmen als caminadors de l'alta muntanya.

D’aquests excursionistes i sense pretendre descobrir-ho, destaco a Mossèn Cinto Verdaguer, que en el 1883 va arribar al cim de la Pica d’Estats en solitari, vestit amb sotana, amb una maleta a la mà i el paraigües a l’altra. Tot un personatge.

91 SANT QUIRI A la mateixa sortida d'Alins, anant cap a Llavorsí, hi ha el camí costerut que mena al cim d'un petit turó on s'aixeca la capella de Sant Quiri. Queda a l'altra banda del riu. Es trobava molt enderrocada, com es veu en una fotografia de temps enrera. Els aficionats locals del romànic, varen tenir cura d'apuntalar el que quedava de la volta de canó, que sembla ser original. No fa massa temps ha sigut restaurada molt acuradament.

La primitiva construcció pertanyia al segle XII, si bé hi resta un arc, probablement d’origen visigot. Hi ha qui diu que era la capella del Castell d'Alins, que en el segle XVI fou destruït per un duc de Cardona, que el recuperà als gascons. La capella va seguir en peu i, inclòs, fins a principi del segle XX encara s'hi celebraven funcions religioses. Des de la guerra del 36-39, que es va abandonar, el deteriorament fou progressiu fins la recent restauració.

Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb coberta d'embigat de fusta. L'absis a llevant i a l’exterior és decorat amb un fris d'arquacions llombardes. La portada s'obre en el mur de tramuntana amb un arc de mig punt. Els murs han sigut bastits amb pedra llosenca.

Avui és un dia clar. La passada nit va ploure i aquest matí els núvols s'han escampat pel fresc vent que baixa del Salòria. Això em permet albirà, des d'aquest punt, la Vallferrera encaixonada per les serres que la delimiten i on s'arreceren pobles, molt d'ells abandonats, però els campanars de les seves esglésies, treuen el cap pel mig de les arruïnades cases donant fe d’una existència minsa i, molts d’ells, només es mantenen mirant al cel per no ser menys que els arbres del voltant, que moren drets, a diferència dels vells habitants que tenen que morir en els llits de l’hospital més proper. La il·lusió que tinc en aquests moments de la meva vida es poder morir com els arbres i els campanars dels poble envellits i abandonats. De peu, dret i mirant cel amunt.

Per la carretera, clar, segueixo el curs del riu, que en un temps llunyà, les seves aigües mogueren les fargues que l'escalonaren. També forma part d’una història passada i oblidada per molts.

92 BESAN A mig camí d'Ainet de Besan a Araós queda, a mà dreta de la carretera, l'anomenada Borda d'en Felip. Anava amb Teresa i en el cotxe dúiem les bicicletes. Em vaig a arribar fins dins la finca on es trobava la masovera, per preguntar-li pel camí al poble de Besan. Havia llegit que n’hi havia un que sortia de darrera de la borda, però com sigui que recentment han arranjat la carretera, han aprofitat el benentès per fer l’entrada al camí a uns 800 m. de la propietat. Un cartell ho indica ben bé, però fent referència al poble: Besan 0,800. És una manera de començar la caminada amb optimisme. Es tracta d’un camí costerut en la seva major part, fent zig-zag per anar recuperant alçada i quan vam caminar una hora, amb els seus corresponents descans, apareix un pal metàl·lic on hi deuria haver-hi els indicadors corresponents, que han desaparegut. Seguim unes senyals de color blau i butà, que de tant en tant són pintades a les roques i que orienten força bé.

Poc a poc, vàrem anar guanyant alçada fins arribar a un tossal. Es descresta i, no massa lluny, apareix el trencall que mena a l’ermita de Sant Miquel de Besan. De moment, ho deixem per la tornada i seguim el descendent camí al poble de Besan, que queda al fons de la vall que el cobeja i per on discorre el riurot. A uns 500 m. tenim que travessar-lo a través d’una passarel·la, força còmode de passar.

S’entra immediatament al poble, completament abandonat. La solitud es fa present, encaixonada entre els murs de les cases que cauen poc a poc. Cap presència de persona..., si bé que en una balconada hi ha roba estesa: casa Joanet, on vivien els darrers habitants. Una vaca peix pels voltants i dues cabres s’enfilen per unes roques i matolls a l’altra banda, quan ens hi apropem.

Els murs de llicorella, que encara es mantenen en peu, delimiten l'únic carrer que s'acaba amb la presència altiva d'una església, que vol donar fe de la història d'uns homes i dones que varen formar una comunitat i que avui reposen en el petit cementiri enfront del temple.

Casi no m’ho crec el que em va dir la masovera de la Borda d’en Felip, que segons havia sentit contar, les Festes Majors que s’hi celebraven reunien molta gent de la contrada, eren invitats pels vilatans a la taula i quedaven a ballar fins que les cames feien figa. A les envoltes dels anys 70 va quedar abandonat.

A l'església parroquial, hi restava la imatge de la Mare de Déu de la Candela, que ja és citada pel pare Narcís Camós en la seva obra El Jardín de Maria, plantado en el Principado de Catalunya, on diu que l’església havia sigut convent dels Templers: no hi ha qui ho pot assegurar, doncs falten papers, no consta en cap document.

Segons el P. Camós, en aquesta església de Besan s’havia situat un eixam d'abelles en el pany de la porta i els veïns les van treure i les col·locaren en arnes, aprofitant la seva cera pel servei del temple. És un edifici modificat, d'una sola nau però allargada, coberta de volta d'aresta en els trams de llevant i en el darrer tram queda coberta en volta de canó. Tota ella és sobrealçada. L'absis, semicircular, és a llevant, però avui dia paredat, i junt amb el primer i segon tram formava la primitiva capella. Dues finestres de dobles esqueixada s'obren a

93 l'absis i altres dos en el mur de migjorn properes al presbiteri. Al frontis, a ponent, s’obre la petita porta dovellada i protegida per un aleró de pissarra. El campanar de torre s'aixeca en l'angle sud-est de la planta amb un pas inferior que em recorda els de Norís i a Farrera de Pallars.

Un cop més, val la pena no tenir presa. El lloc és encisador. Tot queda lluny. No serà mai un indret de pas, doncs la possibilitat d’una carretera o d’una pista per facilitar l’arribada em sembla que es una quimera. Aquest aïllament de poble abandonat invita a pensar que, en les altures del nostre segle XXI, ja no deu viure cap dona o home, que hagués habitat en ell... L'amagada situació i l'accés poc clarificat, ajudaran a que les herbes i els esbarzers acabin en amagar-lo encara més.

Em queda l'esperança, que en una propera generació, el descobreixin i, pot ser, el rehabilitin de nou: el lloc s’hi presta i confio amb els joves que saben engrescar-se: això és el que necessita el poble de Besan.

Retornant, seguim el corriol que tot pujant arriba a les restes de l'ermita de Sant Miquel, entre les alzines que en part l'amaguen i, per tant, el camí és un xic perdedor. És tracta d’una capella d’una nau de planta casi quadrada, un xic allargada, coberta amb encavallada de fusta a dues vessants i capçada a llevant per un absis semicircular independent adossat al mur de la nau. En ell s’hi obren una finestra central i l’altra a la banda de l’epístola. Altres dues finestres corresponent a la nau: mur de migjorn i frontis. En aquest queda la porta, molt rústica.

94 SANT FRANCESC D’ARAÓS A l'esquerra de la carretera de Llavorsí a Alins queda el vilatge d'Araós. Passejant pel poble que, per cert té el seu encís, em vaig trobar amb una amable senyora de 85 anys, ben dissimulats, a qui preguntà per detalls de la població. De seguida es va engrescar i, entre altres comentaris m’explicà que la primitiva vila d’Araós quedava al voltant de la capella de Sant Lliser, situada en les Bordes o Bosc de Virós, a l'altra banda del riu i a una alçada més elevada que Araós. Serà l’altra capella que passaré a visitar.

Quan li vaig fer esment de que, també, cercava l'ermita de Sant Francesc, va quedar molt cofoia pel meu interès i amb el seu eixerit caminar m'acompanyà fins el principi del camí que hi mena i que surt de l'extrem del poble i passa per damunt del cementiri, que queda arran de la carretera.

L'ermita de Sant Francesc es situa damunt d'un putxet i domina tota la vall i des d'on es pot veure l'antiga ubicació d'Araós. El lloc contava amb un castell, avui dia arruïnat, que deuria ser una bona fortalesa.

Comparant amb altres indrets semblants en que junt a les ruïnes d'un castell es troba una capella, fa suposar que Sant Francesc deuria ser la capella castellera situada a extramurs. És tracta d'una edificació de planta rectangular d'uns 9 m. per 5 m., actualment molt restaurada, doncs tinc una fotografia del llibre de Joan Lluís El meu Pallars, de l’any 1972, en que només queda en peu l'arc en ferradura i part del mur de migjorn. Avui, es coberta de dues vessants. Els murs estan aixecats amb pedres irregulars i fragments d'aparell en opus spicatum, que es manifesta tant a l'exterior com a l'interior. En el mur de llevant s'obre la porta amb arc de mig punt en ferradura i les pedres de l'arc i les dels muntants presenten la disposició radial i concèntrica, pròpies de l'arquitectura preromànica. En el mur de migjorn s'obre una finestra d'una sola esqueixada en el lloc on s'obria una porta, avui tapiada, i més a llevant queda una petita fornícula.

L’arc de ferradura deuria ser l'arc presbiterial que separava la nau d'un hipotètic absis quadrat, doncs queden restes dels murs laterals d'aquesta possible construcció. La porta principal es deuria trobar en el mur de migjorn.

Quan tornava al cotxe aparcat a la vorera de la carretera, s'ha m'apropa a corre cuites, l'amable cicerone per insistir-me que no deixes de visitar la capella de Sant Lliser i amb va indicar amb detalls com arribar-hi.

95 SANT LLISER DE VIRÓS Vaig treure la bicicleta del cotxe i només em va caldre sortir d'Araós, travessar la carretera i, casi davant mateix, apareix la pista que, en zig zag i tot pujant, mena a les bordes de Virós. La vaig seguir, alternant el caminar i la bici en els trams que el costerut camí m’ho permetia. Portant la BTT, encara que sigui al costat, em va bé perquè em permet baixar sense esforç ni fatiga.

De moment vaig quedar despistat, perquè si bé s'indicava la capella, no la veia.

Queda dins d'una propietat envoltada per arbres i a ponent del pla on queden les antigues bordes, una d'elles recuperada per allotjar-hi un servei de menjars, que estava tancat.

Sant Lliser pertanyia a la parròquia de Tírvia. La mare d'un bisbe d'Urgell hi tenia un alou a Virós i el va cedir al seu fill, que a la seva mort passà a l'església de Sant Lliser.

A Virós hi havia una gran extensió de bosc, conreus de blat i les bordes dels seus habitants, és a dir, una comunitat dispersa que feia goig.

Sant Lliser és advocat contra les secades i per demanar-li la pluja, els feligresos d'Araós i dels pobles de l'indret anaven en professo fins a l'ermita, agafaven la imatge del sant i al portaven fins a una bassa, on li remullaven els peus: poc després la pluja es feia present.

De tant pediluvi, la imatge de fusta de pi, tallat en lluna vella, es va corcar i, aleshores, decidiren que l'artista local n'ha fes una altra. Com sigui que molts fidels no l'hi tenien massa confiança amb aquest segon sant Lliser, decidiren deixar-hi a l'ermita els dos sants.

Un any els de Tírvia varen necessitar la col·laboració meteorològica del sant i seguiren el mateix procedir dels d'Araós, però en lloc de la pluja va caure una forta calamarsada, destruint el que quedava de la collita. Què havia passat?... Doncs, sembla ser, que es van equivocar i remullaren al segon sant Lliser...

La població de les bordes de Virós va passar a l'actual Araós, com ja m'havia dit la guia. Hi resten, actualment, algunes bordes i l’esmentada ermita, que en el 1985 es va restaurar. És una construcció de planta rectangular, d'uns 9 m. per 5 m., sense capçalera independent. Deuria estar coberta de fusta abans de la restauració. Presenta dues finestres d'esqueixada senzilla a migjorn i a llevant. La portada és a ponent, d'arc de ferradura amb dovelles amples i altres estretes, col·locades en sentit radial. En aquest mateix mur hi ha gravada una creu. Al restaurar-la s'hi aixecà el campanar d'espadanya per una sola campana. Els murs són bastits amb pedres irregulars.

Data probable, segle X: tant aquesta ermita de Sant Lliser com la de Sant Francesc d'Araós són les capelles més antigues que es conserven en aquestes valls.

96 SANTA EULÀLIA D’ALENDO De Llavorsí i a nivell de l'aiguabarreig de les dues Nogueres, es deixa la Vall de la Noguera Pallaresa a l’esquerra i s'entra a la Vall de la Noguera de Cardós. Poc després es segueix per la vorera de la Noguera de Vallferrera i, no massa lluny d’aquest començà, hi ha la cruïlla que travessant el riu mena a Alendo, situat a casi 10 Km. més enllà, passant per Tírvia, Burg i Farrera. Fins a Farrera, la pista es asfaltada. La vaig resseguir en cotxe, aparcant-lo en aquest darrer poble. Aleshores, muntat en la bicicleta continuà la petita excursió d’aquella tarda.

Seguint, doncs, la pista de terra de poc més de dos quilòmetres, en bastant males condicions de conservació des de quan s’acaba l'asfalt, vaig fer cap a Alendo, que és un grapat de cases on es troben algunes de ben arranjades.

A l'entrada del poble, surt de mà dreta el corriol que descendent suaument arriba a un promontori on s'assenta la capella de Santa Eulàlia, que també pateix de poca atenció. La precedeix un tancat, que acull el cementiri, on les làpides i creus que senyalen els enterraments, estan cobertes per l'abundor d'herba, que les pluges del passat hivern han ajudat a créixer. No s’hi aprecia cap enterrament recent: tampoc aquí, el personal mor i, en canvi, el poble està ferit de mort.

Per una donació del bisbe d'Urgell en l'any 1173, queda citada aquesta capella i, el llogaret de Lendo, es cita quan va passar a ser propietat del vescomte de Castellbò a l'any 1272. Res més de història he trobat escrit sobre el poble i la capella.

La capella de Santa Eulàlia és una construcció d'una sola nau coberta amb un embigat sobre encavallades de fusta. L'absis, semicircular, dirigit a llevant, queda separat de la nau per un arc presbiterial apuntat. En aquest nivell, hi han dos contraforts en cada mur lateral, que em fa suposar que deuria tenir una coberta en volta de canó, que es va ensorrar i quan la restauraren li van col·locar l'embigat. Hi ha un campanar d'espadanya per a dues campanes. Una imatge, contemporània, de colors kirsch i factura olotina, de Santa Eulàlia (la de Barcelona, probablement, perquè porta la creu de Sant Andreu) presideix l'altar.

La portada, a migjorn, sembla que era precedida per un porxo, doncs hi resten els caps de biga. Carreus petits de pedra llosenca i murs arrebossats. Pot ser es tracti d'un edifici del segle XII. A la sortida de la capella em vaig trobar amb un xicot que s'interessà per la meva visita. Al comentar-li, que sap greu que aquests temples, com el de Santa Eulàlia, quedin tant abandonats, a més de posar cara de molestat, em va replicar que pitjor es trobava el de Santa Maria de la Serra, que des d'aquest serrat on estaven es veia sota el poble de Farrera. Com es refuta aquest argument?... Al donar-se el cas que els dos temples tenen una construcció molt semblant, no vaig trobar necessari -pel seu manifest patriotismepreguntar-li quin va ser la còpia de l'altre: tinc entès que el de Farrera és de finals del segle XI.

97 FARRERA DE PALLARS La pista de retorn a Farrera, on he deixat el cotxe, es la mateixa que he seguit per arribar a Alendo. Entra a Farrera, per una petita pujada i passa per sota del campanar de planta quadrada acabat amb un cos vuitavat i adossat al temple: recordo que a Norís i a Besan també es repeteix aquesta solució viària.

L’església estava dedicada a Santa Eulàlia, segons consta en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. No he localitzat els motius pels quals es va canviar l'advocació per la de Sant Roc, però en fa suposar que deuria ser per haver estat lliurat el poble d’una que altra epidèmia de pesta... o perquè els d’Alendo tenien el monopoli de la santa. És una construcció d'una sola nau i no hi resten mostres del romànic. En el MNAC de Barcelona es conserva el frontal de l'altar, pintat en el segle XIII, que hi havia en aquest temple.

Al aturar-me, per prendre apunts i fotografies, em passà pel costat un noi a qui pregunto per l'ermita de la Mare de Déu de la Serra, doncs el serrats que ens envolten no em permetien veure-la, encara que n'estava orientat per haver-la localitzat des d'Alendo.

Em va acompanyar a un replà limitat per una forta baixada, des d'on es veia transcorre el corriol, serpentejant, fins amagar-se darrera d'un turó: la capella quedava allà baix i si bé no es veia, em va assegurar que fàcilment la trobaria. S'estranyà que m'interessés per ella i, sobretot, com sabia què en aquell cul de sac del món es trobava l'ermita...

Aquesta pregunta m'he l'han repetit en diverses ocasions, quan poso el meu interès en temples poc coneguts i que en molt poques ocasions són visitats. A més de donar-li l'explicació adient, vaig afegir-hi que en el meu poble de Montblanc, a la Conca de Barberà, també hi ha una Mare de Déu de la Serra a qui tinc molta devoció. Abans de sortir escopetejat, era d'aquelles persones que sempre tenen presa, afegí que fou la comtessa de Pallars, Dª Làscara, que va tenir cura d'aquesta capella...

Si bé vaig quedar un xic parat al sentir el nom de la dama, vaig començar a baixar amb precaució pel corriol, sortejant el pedram tal com em venia bé, procurant no relliscar.

Em preguntava com s'ho va fer la Mare de Déu d'escollir aquest lloc, quan al putxet de la Serra de la Ducal Vila hi tenia un santuari ben a mà i que resulta tot un passeig, molt d'agrair, anar-la a visitar...

Dona Làscara -amb qui el comte de Pallars, Arnau Roger I, s’hi va casar en segones núpcies l'any 1281- probablement portada pel seu caràcter independent i enèrgic, deuria sentir, des d'aquest serrat isolat, la serenor que en els darrers anys de la seva trafegada vida acabà vivint a l'ombra del silenci d'una institució monàstica.

La comtessa Làscara era filla de la princesa Eudòxia de Làscara, que passant per Montblanc va deixar la imatge de la Mare de Déu, en el lloc de la Serra, i temps després fundà (1296) el monestir, on es diu que s'havien manifestat i trobat les virtuts dels sants.

98 La princesa Eudòxia, exiliada del seu país, casada amb el comte de Ventimiglia, va arribar a Salou des de Gènova, acompanyada de les tres filles i un noi. La primera filla, portava el nom Làscara, que era el cognom de la família de Dona Eudòxia.

Làscara de Ventimiglia, la comtessa de Pallars, que amb molts aspectes tenia una personalitat semblant a la seva mare, barreja de llibertat i misticisme, situada en el replà on resta l'ermita de Farrera, deuria voler rendir-li homenatge posant l'indret baix l'advocació de la Mare de Déu de la Serra, que havien portat de Gènova: què hi va deixar una còpia de la imatge de Montblanc, ho ignoro, doncs no he trobat cap referència d’aquesta suposició ni de cap altra imatge.

La petita capella, des d'on vaig recordant aquests apunts d'història, barrejats de llegenda, queda situat en l'únic planer que deixa el rocam on s'assenta. No hi ha documents que permetin aclarir l'origen històric de la capella. Només he trobat, que a principis del segle XIV van arribar-hi uns delegats de l'arquebisbe de Tarragona. Fou la primera i l'última vegada que autoritats, d'aquesta graduació, hi han posat els peus.

Vertaderament, en certs departaments de la cúria no tenen ànim excursionista, doncs trobar-se en aquest turó, tenint tota la Coma de Burg a l'abast, proporciona un plaer, que ben bé justifica l'accidentada arribada.

La construcció és d'una sola nau, coberta per un embigat i es formen dues vessants. Un arc presbiterial separa la nau de l'absis semicircular situat a llevant amb una motllura que ressegueix tota la corba i, en el centre, s'ha produït una clivella de dalt a baix.

L'actual portada d'arc de mig punt queda al sud, però n'hi havia una altra al mur de ponent, avui tapiada. En el mur de migjorn de la nau s'hi obren finestres com, també, en l'absis. Ara bé, fa pena la deixadesa en que es troba tot el conjunt.

L'arqueòloga Maria Lluïsa Cases i Loscos, a Catalunya Romànica, es sorprèn que un edifici aïllat com aquest i en la ubicació on es troba, d'arribada difícil, tingués la condició de parròquia fins el primers anys del 1300, essent després absorbida per la de Farrera de Pallars.

Aquest fet em fa pensar que deuria ser forta la influència de la comtessa Làscara sobre el bisbe de torn, per obtenir aquest nomenament a favor de la seva protegida ermita. Però, en el 1288, mor a Jaca el comte Arnau Roger I. Ella encara restà al Pallars fins el 1297 o 1299 (segons quin historiador es llegeix).

A l'entorn d'aquestes dates, l'estel de la comtessa Làscara declina. Han aparegut diferències amb la seva filla Sibil.la, recent casada amb Hug de Mataplana amb qui comença la tercera dinastia que governa el Pallars. Si bé se li designà el govern de les possessions del Berguedà, va passar definitivament a Barcelona en el 1303 i inicia una relació sentimental amb l'almirall Bernat de Sarrià, que no és ben vista per la cort i obliga a una intervenció personal del mateix rei Jaume II. Va se un bon argument a tenir en compte per la cúria, per abandonar la protecció sobre l'ermita de Farrera i passar-li a l'església del poble la categoria de parròquia, començant de llavors l'abandono de la capella roquera.

Aquestes consideracions del proteccionisme de la comtessa Làscara de Pallars sobre la capella de Santa Maria de la Serra són compatibles amb el fet de que és una obra de molta ambició. Per exemple, no es veu el motiu de la doble porta, que deuria

99 obligar fer-se quan en dates posteriors a la primitiva construcció, es van executar reformes. Foren manades aquestes reformes per la comtessa de Pallars, arran d'instaurar l'advocació a la Mare de Déu de la Serra?...

Quan hi he baixat, em preocupava no relliscar. Ara, al pujar, em preocupa el costerut camí: el cor em batega i sembla que no pot passar de més batecs, els pulmons s'eixamplen fins el límit, en un intent d'acaparar tot l'aire possible per no ofegar-me... Mare de Déu!, qui os va orientar per passar aquí una temporada?... Dona Làscara?...

A més, la imatge de la Mare de Jesús fa temps que ha desaparegut... Què trista es deuria quedar Dona Làscara de Pallars si veies avui dia aquest deteriorament!

100 VII. VALL D’ARAN Sense intenció de molestar a ningú, ni als de Era Val d’Aran ni als del Principat, em dóna la impressió que sempre que hi entro, ho faig a una comarca que no pertany a Catalunya. Probablement, m’ho deu semblar pels noms que apareixen en certs indicadors de carretera, en els establiments o en els pòsters enganxats arreu. També afavoreix aquest primer cop d’ull el fet que, com passa a Andorra (units per la història i la llengua), casi només es sent parlar en castellà i, apropant-me a la frontera, en francès. He observat que el català i, molt menys, l’aranès tenen una minsa sortida en la gent del carrer, a no ser, que un entri dins els nuclis de família de tota la vida, nascuts o residents a la Vall: amb aquests aranesos m’hi entenc millor.

De totes maneres, passo d’aquestes subtileses, doncs és conseqüència d’una evolució que no es pot frenar i que, personalment, no hi puc fer res. La meva còmode posició em permet trobar-me molt a gust quan visito la Vall d’Aran i em delecto amb els seus paisatges, els seus monuments romànics, la vida que es palpa, sobretot lluny del comerç i de les pistes d’esquí... en l’època de neu, clar, que no deixa de ser un element més del comerç, que cal aprofitar-ho per aixecar el nivell de vida, que fins no fa masses anys estava decaigut.

El túnel de Vielha, que comunica l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran, el Coll de la Bonaigua i la pista per Montgarri són les entrades des del Pallars Sobirà. Casi sempre ho he fet per un o altre d’aquests darrers passos: anant en cotxe no té pas cap dificultat (sempre que no es passi en l’època d’esquí) i el paisatge i el seu silenciat entorn em satisfà més.

El túnel de Vielha és una manera comercial d’entrar a la Vall. Tots els camions industrials i els de la carn (autobusos turístics) hi passen i trobar-te’ls, tant per la carretera com passant els 5 km. de túnel, no m’és agradable. Només recordo haver-ho fet, quan vaig anar a Lorda en bicicleta, que per evitar la costeruda carretera de la Bonaigua, decidí passar per Pont de Suert i en arribar a l’entrada del túnel vaig pujar a l’autobús de línia fins a Vielha, des d’on seguí la ciclada. El pas pel túnel és vedat als vianants i ciclistes.

Aquesta carretera, que des de meitat del segle XIX havia sigut considerada pel corresponent ministeri del govern central, no va ser efectiva fins el 1948, data en que s’obrí el túnel de Vielha. L’obertura al trànsit ho va propiciar el general Moscardó, per la necessitat de traslladar l’exèrcit repressiu d’en Franco a la Vall, amb l’intent d’exterminar als maquis, que portaven de cap al dictador.

Fins, aleshores, la més fàcil sortida dels aranesos era el pas de Pont de Rei amb França, doncs presenta una altitud que no arriba als 1000 m. Menys utilitzat és el pas de Portilló, per on passa la carretera que de Bossòst mena a Banheras de Luchon. Els altres accessos, pels ports de muntanya es fan difícils, perquè gran part de l’any queden tancats per la neu. A través d’ells i en bon temps, es poden fer magnífiques excursions als llacs i a les muntanyes que contornen a la Vall, però això és cosa dels senderistes.

La geografia d’aquesta comarca ha determinat un xic la seva història, la gent, el seu art i la llengua. Des de qualsevol entrada de les citades, un s’ha n’adona que es tracta d’un territori on totes les seves aigües s’esmunyen cap el Garona, el riu que mor a la costa atlàntica.

101 Un pas més, és la toponímia, que ens posa de manifest el seu origen celta i bascoide, molt propi de la Gascunya veïna.

La història de la Vall d’Aran no ha estat aliena del costat septentrional dels Pirineus. Tant en l’època romana com en la dominació visigòtica tenia com a centre polític Comenge i, inclòs, aquesta ciutat fou la capital cristiana fins el segle XIX, quan els aranesos s’ha n’apartaren, unint-se a la Seu d’Urgell.

Els musulmans no tingueren massa estada en la Vall. El duc d’Aquitana reorganitzà als aranesos, que s’havien mantingut amb certa anarquia i independència i, en els segles IX i X, ja es trobaven integrats al domini dels comtes de Tolosa i buidat el territori de moros.

Segueixen anys en els quals la Vall d’Aran perd la seva personalitat política al passar del rei d’Aragó al senyors de la Gascunya de manera alternativa. Però, amb el casament (1137) de Ramon Berenguer IV amb la filla de Ramir II d’Aragó, Peronella, la comarca passa definitivament als comtes de Barcelona i reis d’Aragó.

Després de la mort del rei Pere I, a Muret, la diàspora càtara es va fer notar en la Vall, però sense mostres massa documentals de la seva presència i que ha evitat que ens arribés detalls històriques objectius del seu desenvolupament aranès.

Els intents de la monarquia francesa d’ocupar, tant per la via diplomàtica (tractat de Corberes en el segle XIII) com per la força de les armes en els segles XIV i XV, van propiciar la necessitat de bastir castells-fortaleses, dels que tan sols resten algun record escadusser.

Durant la Guerra del Francès, Napoleó va envair la Vall d’Aran fins el 1815, que va ser expulsat i, pocs anys després, quedava inclosa la comarca a la dita província de Lleida.

Avui dia, a través de la Generalitat es reconegut l’antic Conselh Generau i, entre altres elements autonòmics, gaudeixen de l’ensenyança de l’aranès, la seva ancestral llengua derivada del gascó, de la família lingüística de l'occità.

L’alterada història de la Vall d’Aran, fa presumir que les restes d’edificacions militars, així com també civils, són molt minses. En pocs llocs es troben ruïnes de fortaleses, on uns i altres, es feien forts per defensar el tros de terreny que creien seu o volien conquerir-lo.

Per una altra banda, és molt probable, que al trobar-se la població en una comarca aïllada, sense massa amplitud per desenvolupar-se degut a l'agressivitat del clima en la major part de l’any, l’aranès elevés cap a Déu -el cel de la Vall- aquell diàleg que l’home premut per les circumstàncies li dirigeix des de la solitud del seu destí. I, per això, destaquen les nombroses esglésies medievals repartides en els nuclis de població, que esglaonen els vials o es situen a les vessants de les muntanyes que cobegen l’Aran.

Però només s’arriba a manifestar aquest diàleg entre Déu i l’home a través de la pedra, quan el règim polític s’estabilitza un xic. Alhora, s’inicia el delit de la construcció religiosa. Sembla ser, que no s’han trobat edificis anteriors al segle XI, quan encara els

102 ducs d’Aquitana i els comtes de Tolosa no s’havien fet seva la Vall. A Vilamòs queda l’únic temple que es considera bastit en el segle XI: Sant Miquel (Sant Miquèu).

Les demés esglésies medievals pertanyen als segles XII i XIII, amb la particularitat que es bastiren amb elements arquitectònics d’èpoques reculades, com pot ser les arquacions cegues i lesenes d’inspiració llombarda, però amb volta de canó apuntada, la central, i de quart de cercle per les laterals, que resulten ser elements propis de l’arquitectura religiosa dels anys en que foren construïdes.

103 MONTGARRI Amb tot aquest bagatge, vaig sortir del Pallars Sobirà acompanyat d’en Jordi Salvà, advocat de Tarragona, amb qui he fet varies sortides al camp a bord del seu Suzuky. Travessàrem el Pont de Marimanha, límit entre els Pallars i l’Aran, arribàrem a Montgarri, situat a 1.645 m. d'altitud. A partir d’aquí, vaig començar la ciclada aranesa.

Part del recorregut que hem fet és paral·lel al curs del riu Noguera Pallaresa, que neix a les terres de la Vall d’Aran. És un dels paisatges amb més força del Pirineus: boscos de pi negre, avetars, cims nevats... M’havien dit que podia sorprendre algun isard o albirar alguna de les parelles d'àguiles reials que habiten en aquests paratges, però no n’he vist pas cap.

Tot aquest territori era una mata d’avetosa, que va anar minvant a mida que els seus troncs s’utilitzaren per construir els màstils dels vaixells de l’armada castellana.

Montgarri va ser un poble pròsper de la Vall d'Aran. A principis del segle XX, un incendi el destruí, però les cases van ser bastides de nou ràpidament.

Una pista de terra, que traspassa per un gual el riu, mena al santuari de Montgarri. Quan es va fundar la població de Montgarri, l’any 1117, hi fou edificada una petita capella dedicada a la Mare de Déu, de la que es conserva una part d'un mur, una porta closa formada per tres arcs sostinguts per columnetes amb capitells sense ornamentació i muntada en el interior de l'actual temple. Aquest, és d’estil renaixentista, sense cap caràcter a destacar. Nau espaiosa i campanar de torre vuitavada i amb teulada piramidal. És un lloc de devoció per a tots els aranesos, ja que la Mare de Déu de Montgarri és la patrona d'aquesta vall. Verdaguer en parla, en Excursions i viatges, de la capella i de l’entorn i, com moltes vegades ho fa, amb la seva exaltada prosa envers la natura: ...poques ermites conec més ben situades; prats de color d'esmaragda i blats encara verds com ells la volten per tots cantons, fins a les pinedes que baixen des del cim de les dues branques de serra que l'abriguen per nord i migdia.

Mossèn Cinto també descriu la celebració de l'aplec, de la indumentària dels fidels i que quasi tots pertanyen a l'altra banda del Pirineus.

El comandant d’un emplaçament d’enginyers militars, assentat a la Vall d’Aran, Juan Avilés (El Pallás, Arán y Andorra. Recuerdos e impresiones de un viaje. Barcelona, 1893) va escriure: ...sus habitantes arrastran una vida precaria y llena de privaciones y no pocas veces se ven amenazados por el hambre.

La Vall de Montgarri resultava ser l’accés natural entre l’Aran i el Pallars. Era freqüentat pels pastors, pelegrins i contrabandistes, ja que el Port de la Bonaigua estava tancat molts mesos de l’any per l’acumulació de neu. Per aquest motiu es disposava, a més de l’església, d’un hostal i corrals amb pallisses.

104 La darrera persona que va abandonar el poble ho va fer l’any 1962, quan va morir la seva muller, en un dia de tanta neu que va que tenir que deixar les seves despulles soterrades baix la primera capa de neu i, fins el desglaç, no va poder donar-li sepultura adequada.

La Mair de Diur de Montgarri és la patrona dels pastors de la Vall d’Aran. Fou descoberta a Pla de Beret, ran de la Noguera Pallaresa. En el dia de l’aplec, s’hi reunien pastors de les dues vessants de la ratlla i oferien el pa, vi i formatge en una vaixella de plata que es guardava en el temple.

Avui dia, aquesta imatge ha desaparegut i només en resta la còpia dels seus goigs.

De la primitiva capella de Montgarri, sembla que hi pertanyia el Crist crucificat, d’un parell de pams d’alçada, que es conserva en el Museu Frederic Marès de Barcelona (Catàleg del 1991, pàg. 136). S’ha discutit la seva procedència fins que es va trobar una fotografia del Servei Fotogràfic de Museus de Barcelona, en que apareixia el Crist abans d’una restauració.

La pista des d’aquí, tot baixant fins a Vaqueira, té alguns trams en mal estat, però s’hi roda bé.

105 BAUSEN Una mica més enllà del poble de Les, queda la desviació cap a Bausen, poble situat a 945 metres d'altura, i que ofereix una meravellosa vista panoràmica del Baix Aran.

Quan amb la bicicleta vaig arribar a Les, les condicions meteorològiques no em foren pas favorables per seguir pedalejant aquell dia, rebent el fang que cotxes i camions em llançaven, arraconat jo a la vorera de l’estreta carretera. Vaig decidir aturar-me i deixar passar la jornada baix el sopluig de l’Hotel Canejan.

La tarda d'aquell dia gris i plovent, a bots i barrals, la vaig passar retingut una estona a la cambra de l'hotel i, al cap vespre, em refugià en un acollidor bar situat a la part del nucli antic del poble, prop de la plaça de l'Haro.

M'estava entretenint posant en ordre els apunts sobre la ciclada, recollits en els darrers dies, rodejat dels mapes de la comarca i una guia de la Vall. De reüll, em fixava com m'estava observant un xicot, entrat en anys, que sense aparent massa atenció llegia L'Arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra tarragonina de Francesca Español: coneixia el llibre i em va ser fàcil identificar-lo. Aleshores, se'm va ocorre preguntar-li si era oriünd de Tarragona. No, no ho era, però estava molt aficionat per les pedres romàniques i a tot el que feia referència a aquella època.

Clar està, que aquesta posada en contacte va donar lloc que ens passéssim la resta de la tarda parlant del tema, doncs no desaprofito moment, en que si trobo algun ciutadà que em demostri, també, semblant afició... ja tenim rotllo per hores!

En Pere, així se’m va presentar, em va informar de molts racons i d'indrets d'aquesta parcel·la de terreny de la Vall d'Aran per on transcorre eth Garona, perquè essent fill d'aquí, s'havia patejat tots els camins. Havia estudiat dret a Barcelona, però no havia exercit mai d'advocat, doncs va preferir més seguir amb els negocis immobiliaris que havia iniciat el seu pare... per ser més rentables i que li deixaven més temps lliure per dedicar-se a les seves excursions i recerques. Havia estat casat i de la mateixa manera que va fer amb la carrera, ho va deixar corre... Em va semblar que no era una persona per aguantar entrebancs en aquesta vida.

Tenia una paraula fàcil i eren molt entenedores les seves explicacions a la més petita curiositat que jo li apuntava. Així fou com em va fer prestar atenció sobre aquell fet protagonitzat per una parella d'amants, refusats pel rector i les seves doctrines mal aplicades, que va tenir lloc, en els primers anys del segle XX, a Bausen, no gaire lluny d'on ens trobàvem.

A més de la personalitat que els protagonistes varen demostrar en la història, també hi vaig prestar atenció per haver-hi, com a taló de fons, una ermita, l'ermita de Sant Roc, encara que es va fer present, en el darrer capítol del drama rural que m'explicà.

Feia un grapat d'anys, que una parella del poble de Bausen varen formalitzar les relacions, que des de molt joves les havien iniciat, d'aquella manera en que comencen els amors en un petit poble abandonat, més que ara, que ja es dir.

Bausen queda a l'esquerra i apartat de la Garona, en la vessant del migdia de la muntanya anomenada Vacanera, prop d'un torrent que desaigua un estany de més amunt

106 i flueix al Garona. Prop d'ell hi ha Pontaut, un petit nucli poc habitat, situat a la vorera del riu i a tocar de la ratlla, en un dir d'en Pere, el meu informador.

De la guerra del 36, no em va semblar pas que tenia ganes de parlar-me'n, però em va referir les vicissituds que va passar el poble, quan els franquistes varen alliberar -dit amb un xic de reticència- la Vall d'Aran. Molts dels seus habitants van escapolir-se cap a la França, més per por, que per tenir la consciència bruta. Després van aparèixer els maquis, que si bé tenien bones intencions de recuperar una nació que la varen tenir que abandonar a la força, va ser un fracàs total al no comptar amb la infrastructura i la estratègia necessària per lluitar contra l'exèrcit comandat pel general franquista Moscardó.

Molts maquis deixaren la pell, però molts aranesos també quedaren estesos en les vessants de Vaqueira i de la Bonaigua.

Tot aquest batibull bélic va trasbalsar, com a altres vilatges de la Vall, al poble de Bausen, reduint considerablement el nombre dels seus habitants, que mai fou massa nombrós i tampoc massa ampla de bossa. Precisament, d'aquest fet, el no anar llarg de diners, neix el drama desconegut d'en Francesc i la Teresa, els dos joves units per un amor que aparegué prop de la infantesa i menyspreat per una actitud legalista i poc encertada.

La parella eren fills del poble, d'un poble que l'escàs nombre d'habitants havia fet en el temps que casi tots fossin parents o estaven emparentats. Els casaments tenien lloc gràcies a pagar unes delmes en diner contant i sonant a l'Església i, aleshores, es concedia la dispensa i el capellà oficiava el casament: com sempre, tot s'arregla pagant i el parentesc deixava de ser un problema per obra i gràcia del Banc d'Espanya.

Els protagonistes d'aquesta història, podien estimar-se molt, però no tenien ni un ral estalviat i tampoc padrins que els fiessin. El que avui sembla una ximpleria, en aquells dies constituïa un obstacle que casi tothom l'acceptava. Dic casi, perquè a Francesc i a Teresa se'l van saltar sense cap perjudici: ells s'estimaven i decidiren viure junts l'amor, creant una llar i naixent-hi dos fills...

Fins aquí, em semblava una història que no tenia res de diferència a tantes altres que avui dia transcorren, però sense la presència dictatorial d'uns personatges empoltronats entre lleis i lluny de la sensibilitat humana. Acompanyant amb comentaris de cert ressentiment, en Pere la va acabar: com sigui que la Teresa va emmalaltir, moria als 33 anys.

El rector del poble i companyia, no tant sols negaren la dispensa per casar-se a Francesc i a Teresa per ser parents i pobres, sinó que ara neguen al cos mort de la Teresa la terra del cementiri del poble, on el marit i els fills volien enterrar-la prop d'ells i dels seus avantpassats. Havien comès un pecat: s'havien estimat... essent parents i pobres!

A llevant de Bausen, queda l'ermita de Sant Roc i amb aquella constància, que va caracteritzar tota la vida d'en Francesc, no s'arruga pas davant tal negació d'asil i enterra les despulles de la seva estimada Teresa un xic més enllà de l'ermita solitària, en un forat fet a la terra, a la vessant del sol ixen.

107 Però el drama continua. Va acabar la guerra del 1936. Francesc i els dos fills partien en la diàspora republicana cap a la veïna França, deixant per sempre a la seva Teresa sola al recer de Sant Roc: no van poder tornar mai més...

Esperonat per aquesta història, per la solitud en que va quedar aquella dona, que junt amb el seu marit no va claudicar del seu amor, vaig decidir que un dia m'arribaria fins a Bausen a dipositar en la tomba solitària, la única del recinte del improvisat cementiri, una rosa vermella.

Al mes següent, en cotxe i acompanyat de la meva muller, que també es diu Teresa, ens hi vam apropar. Passat Les i a un quilòmetre en direcció a la França, apareix el trencall a mà esquerra, d'on parteix la carretera, que tot ascendint i serpentejant, mena a Bausen. Ens agrada caminar i seguint trams de carretera i trams de corriol arribarem al poble. És una població típica d'aquestes valls, arrapada a la muntanya i encarada a migjorn, amb carrers arranjats però molt costeruts.

El primitiu poble de Bausen s'esmenta amb el nom de Bolson en un document de l'any 1278. Com moltes de les poblacions properes als comtats, passaren les seves vicissituds entre un senyor i l’altre, fins que en el segle XIV, consta que els consols de la Vila juraren fidelitat i prestaren homenatge a Guillem de Castellnou, representant del rei Jaume II. A principi del segle XIX el vilatge va patir un incendi, era el quart!, segons em contà una mestressa, que esperava que vingués del tros el seu home: - Amb el temps, ens quedarem sols. El poble s'ha va despoblant dia a dia i ja no es veuen minyons corre pels carrers...

En canvi, hi vaig veure arribar molts forasters amb els seus estris d'excursió de muntanya. Vaig preguntar per l'antiga església de Santa Eulàlia.

- Només en queda una porta d'aquell edifici. Avui dia es troba dins la propietat d'una casa particular. L'actual parròquia, està baix l'advocació de Sant Pere...

En la porta de l'entrada de l’església parroquial, del segle XVIII, hi ha una placa de marbre amb tres bustos en relleu de l'època romana, sota uns arcs de ferradura: no em van saber dir d’on procedia.

El carrer Major, s'inicia després d’un carrer que fa un tomb en angle agut, en direcció a llevant, fins el camí a l'ermita de Sant Roc. Una barrera de troncs ens tancà el pas, però és fàcil de traspassar-la i els dos pagesos, poc enfeinats, que hi eren varen ser molt amables.

De l'ermita de Sant Roc, no en sabien detalls de la història passada o de llegendes que es contin del temple. De molts anys l'havien vist aquí, prop de les seves terres, de les que no s'havien mogut mai. Per la Mare de Déu d'agost es celebra un aplec... Segurament amb la història d'en Francesc i de la Teresa, ja en tenien prou, doncs em repetiren els detalls que en Pere, de Les, m'havia contat, afegint amb molta passió, que el poble va bastir les quatre parets que envolten la tomba en dos dies, enrabiats per la intransigència del capellà.

108 Tocant a l'ermita de Sant Roc hi ha un turonet i des d'ell baixa un corriol pel mig del bosc i de l'herbam fins trobar els quatre murs i la porta metàl·lica, que delimiten i tanca el petit terreny on queda la tomba de la Teresa. És un lloc quiet, respira tranquil·litat i serenor, només la natura l'acompanya.

Prop de la porta metàl·lica, en part enreixada, que li dóna pas, s'hi troba la llosa que cobreix la terra, on reposen les despulles de la que fou l'amant d'aquestes valls.

Llegeixo esculpit a la làpida: Recuerdo A mi amada Teresa que falleció el 10 de Mayo 1916 a la edad de 33 años Flors del país la rodegen. Potser que la rosa que vàrem deixar-hi desentoni: només volia que fos un símbol d'admiració per la força de l'estimació que es tenien en Francesc i la Teresa, de Bausen.

Amics lectors, si un dia os arribeu fins aquí, recordeu d'arreplegar quatre flors del camí, perquè Teresa estigui ben embolcallada per la bellesa de la seva terra. La seva actitud honora a tots els que encara, creiem amb l'Amor per damunt de les banalitats d'uns quants.

109 SANT BLAI Retornant a casa i passant per Les ens vam arribar a visitar l'ermita de Sant Blai (o de Sant Blas, com es diu en aranès..., segons em varen rectificar). Aparcat el cotxe abans del pont, s'entra en el nucli antic del poble després de travessar el riu. Arribats a la plaça de l'Haro, s'agafa el camí (senyalitzat) que mena a la capella de Sant Blas.

Era el dia després de Sant Joan, quan encara hi quedaven restes de l'Haro, que havia cremat la nit abans, i que espargirien les seves cendres pels camps de conreu, seguint un antic ritual, per esperar una bona collita. Prop de la resta de les cendres, ja es trobava el nou Haro, que en la diada de Sant Pere el plantarien en el centre de la plaça, on restaria tot l'any fins la propera revetlla de Sant Joan.

L'ermita de Sant Blai és una construcció que poc li falta per considerar-la rodona, doncs té una nau curta, casi quadrada (5 x 5 m.) i un absis semicircular que forma part de la nau sense cap arc que els separi. Una volta de canó cobreix la nau i una de quart de volta l'absis. La teulada cobreix sense interrupció les dues parts de l'edifici i és de dues vessants i quart de volta per la capçalera.

La portada queda a NW amb un arc dovellat. També en aquest mur s'aixeca el campanar d'espadanya per una sola campana. Probablement hi deuria haver un atri davant la portalada, doncs s'hi troben restes d'un mur enderrocat. Tres finestres s'obren a l'absis i una altra al mur del SW. L'actual edifici podria correspondre a l'absis del temple primitiu. Pot pertànyer al segle XII. Quan ens trobàvem a l'ermita, prenent fotografies, mesures i detalls arribà la processó de Sant Blas. Uns minyons portaven la imatge a l'espatlla i presidida per les autoritats de torn, mentre la banda de música, amb instruments de vent, interpretaven una peça que no vaig saber identificar. Algunes xicotes lluïen els vestits típics de la comarca.

Tot forma part de la cultura del País: pedres, històries i costums. Que Déu faci que no es perdi amb la col·laboració de la bona fe dels homes, que de tota mena n'hi ha en aquest món.

110 VIII. LA FRANJA El paisatge per on transcorre la meva ciclada per la Franja, no hi ha dubte que té un particular interès tan per la seva orografia, com per l’assentament de la seva història i l’arquitectura medieval, a la que hi vaig rera seu.

A l’orografia, cap incloure-la dins la que caracteritza l’Alta Ribagorça, en general, amb les seves muntanyes on destaquen pics de més de tres mil metres, que delimiten valls per on s’escolen els rius menors, afluents de la Noguera Ribagorçana.

Del curt pedalejar per la Franja que he escollit, m’ha impressionat el Congost d’Ovarra. És un espectacle de la natura que si bé no és magnificant, impressiona com l’aigua s’encaixona entre les roques que, avui dia, el delimiten, després de fer-se l’escletxa en el massís que li barrava el pas.

Sobreposa un xic, la seva contemplació des de la carretera. on m’he parat una estona. Veia i imaginava. No he pogut esbrinar per on deuria passar l’antic camí, que molt probablement ho faria per una cota més alta, doncs des d’on passa l’actual carretera (a través de foradar la muntanya unes 4 vegades) no s’aprecia la possibilitat de cap camí de ferradura.

Amb aquest frustrat i inútil intent de trobar-me immers en la vida del poble medieval, m’he anat apropant a la història del comtat de Ribagorça, tant unit als comtes de la casa de Barcelona. Ribagorça és alliberada del domini sarraí pels comtes de Tolosa i a principi del segle X es separa del comtat de Pallars, inclinant-se cap la banda d’Aragó, sense perdre la seva personalitat.

Els comtes, que en aquell segle es succeïren, varen tenir en consideració la restauració eclesiàstica com a principal fita del seu govern, doncs veieren que era un mitjà per reafirmar del seu poder temporal. Així fou com els monestirs d’Alaó, Lavaix i Ovarra arribarien a ser els més importants d’aquells propers segles: el bisbe sant Ramon, de Roda d’Isàvena era un fill del comte Ramon III. En el segle següent, 1025, passa el comtat de Ribagorça a mans del comte de Pamplona i un fill seu es anomenat rei. A la seva mort (1043) s’incorpora a la corona d’Aragó i després al casal de Barcelona, però mantenint una certa autonomia.

Probablement, d’aquí va venir l’anomenada guerra de la Ribagorça, que no fou altre revolta que una picabaralla entre cases comtals, on hi van intervenir senyors i bandolers, cadells i nyers, fins al final del segle XVI que passà definitivament a la corona.

En tots els pobles per on he passat hem parlat en català, si bé que pel personal d’importació, es nota molt la presència de la parla castellana-trencada, és a dir, la del sud de Castella. Un cop més, m’esborrona pensar com s’està aniquilant el català del mapa de Catalunya. Entre els de més a baix, l’anglès tècnic i el dels yupis... em sembla que només parlarem en català en la intimitat, com aquell de Madrid...

De moment, públicament segueixo escrivent en català, que fou la primera llengua que vaig escoltar, mentre mamava i la Mare, joiosa, no recordo pas que em deia.

111 RODA D’ISÀVENA És un poble que queda apartat de la carretera, a l’esquerra anant cap a tramuntana, i situat en un turó. S’hi mena per un camí ben arranjat. S’entén, d’un principi, perquè va ser escollit pel bisbe, tota la seva clerecia i part del feligresos de Lleida per refugiar-s’hi, al escapolir-se del invasor àrab, encara que més tard varen tenir que desplaçar-se a Viu de Llevata, esperonats per la ràtzia musulmana. L’existència de la catedral de Sant Vicenç prové de l’obligada estada.

El topònim de Roda ve de la roda de l’antic molí d’oli, a la vorera del riu Isàvena, afluent de l’Essera on s’hi barreja a prop de Graus.

De l’any 956, consta que es va consagrà la primitiva catedral. Roda, era una plaça fortificada, dels comtes de Ribagorça, per fer front als àrabs i, per tant, va patir molts dels seus atacs, com el que va portà a terme Abd el Malik, fil d’Almanzor, en l’any 1006, que va empresonar al bisbe i destruí la primitiva catedral. Quatre anys després els cristians van recuperar la població i es va edificà de nou el temple, consagrant-se, com a Catedral, l’any 1030. Quan es va reconquistar la taifa musulmana de Lleida, el bisbat va retornar a la capital i Roda d’Isàvena va entrar en una precipitada decadència (1149).

Des d’aleshores el seu patrimoni monumental i artístic va ser sistemàticament deteriorat degut a les espoliacions que facilitaren les guerres de Secessió, Successió, del Francés, carlistes, la desamortització i, darrerament, la guerra de 1936. Cal afegir, que si quedava quelcom d’interès, en l’any 1979, va patir un robatori de grans proporcions, del que només es van poder recuperar algunes peces.

L’actual Catedral és una construcció del segle XI de tres naus, cobertes amb volta de canó que és recolzen en pilars de secció cruciforme. Capçalera de tres absis. La portalada és del segle XIII, amb arquivoltes que descansen sobre columnes i capitells historiats. La torre-campanar fou reformada en el segle XVIII. Sota el presbiteri, es troba la cripta amb deu columnes i on s’hi guarda el sarcòfag que conté les despulles de Sant Ramon, bisbe de Roda. El sarcòfag és decorat amb escenes de l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat, l’Epifania, la fugida a Egipte i Sant Ramon. En els murs de la cripta hi resten pintures del segle XIII. En el Claustre hi ha una capella on s’hi observen fileres d’opus spicatum i en l’absis hi ha murals, que fan pensar que són del mateix autor dels murals de les esglésies de la vall de Boi, l’anomenat Mestre de Taüll. Aquest claustre està format per arcades sobre columnes i capitells florals i zoomòrfics.

En el Museu, situat a la sala capitular, s’hi troba la cadira-tisora de Sant Ramon, de boix, un baldaquí i varies talles de fusta policromada.

Pertanyia a aquest temple, la imatge de la Mare de Déu d’Estet, del segle XIII, que segons em va explicar la guia, es conserva avui dia en la parròquia de la Puebla de Roda.

Val la pena donar-se una volta per la petita població, avui dia ben restaurada i conservada. M’he hostatjat en el Mesón de Roda - Casa Simón, que si bé tenen el

112 restaurant a la mateixa Plaรงa de la Catedral, els apartaments es troben en una antiga casa molt ben arranjada, que si presta per fer una estada llarga i visitar la comarca.

113 SANT ESTEVE DEL MALL A Roda, vaig deixar-hi el cotxe a la plaça de la Catedral, on no més hi aparquen els veïns. Sortí amb la bicicleta per recorre la Vall del riu Isàvena. La primera parada fou Sant Esteve del Mall, perquè em van parlar que era un dels pobles abandonats de la comarca i per on passava el camí per anar a una ermita... Per arribar-hi, vaig passar per Puebla de Roda, poc més enllà de Roda d’Isàvena, per una pista de terra d’uns cinc quilòmetres: hora i mitja.

D’un extrem del poble en surt un corriol que, tot pujant, arriba a l’ermita de la Mare de Déu del Tossall. M’ho vaig estar pensant s’hi hi anava o no, i com ho he vist molt costerut... ho he deixat per un altre dia. Em sembla que tenia la pàjara.

El poble de Sant Esteve del Mall queda completament abandonat i arruïnat, amb una església que té tots els seus murs esquerdats i, probablement, no s’ha acabat d’enfonsar gràcies als esbarzers que, envaint-la, sembla ben bé que la subjectin. Les cases, també, segueixen idèntic destí, amb trossos de biga, teules i carreus emplenant els patis, que l’enfonsament ha format. Passejar-s’hi, pel que resta de carrers, et cau l’ànima als peus. El poble s’ha quedat sol.

Ara bé, abandonat del tot, no ha quedat! Després del recorregut, quan estava a punt de començar la baixada i retornar a la carretera de Vielha, m’he adonat que des d’un balcó, bastant deteriorat d’una casa deteriorada del tot, m’estava guaitant una dona no massa jove... encara que l’edat de les persones de d’alt de la muntanya és molt difícil de concretar des de certa distància. L’he saludada amb tot respecte i amb interès d’establir diàleg amb ella per conèixer detalls del poble i de la seva església.

M’he quedat de pedra. M’ha interrogat de mala manera: ... per què em trobava allí ... què hi venia a fer .... què no hi havia res que em pogués interessar ... què millor seria que m’ha anés de seguida...

Clar, m’ha convençut. Com estava preparat per iniciar la marxa, no m’ho he pensat massa i la he deixat amb les seves preguntes, abans que pels efectes de l’alçada i la soledat, no passés a major agressivitat. Soc home de pau i accepto les meves limitacions.

114 LA VILETA i EL BARRI Carretera a Vielha (senyalitzada). Aviat es troba Serraduí, d’on destaca el pont medieval, sobre del riu Isàvena. A la mateixa entrada del poble, passat el pont, s’aixeca la capella de Sant Llorenç de construcció moderna o, probablement, restaurada del tot. Prop del riu, aprofitant una balma, han arranjat un espai de lleure i han construït una casa, troglodita, que s’utilitza com a punt d’informació.

He seguit carretera amunt i poc després de passar l’Hostal Peix, surt de mà dreta la carretera que mena a la Vileta. Pista en bon estat, no pas planera, però sense massa esforç he pogut seguir-la muntat en la BTT. Abans d’arribar a la població apareix un desvio a l’esquerra senyalitzat com El Barri. La pista s’ha fet més costeruda i he decidit pujar-la a peu. S’hi troben quatre cases (una d’elles ben restaurada: El Español) i l’església de Sant Martí casi del tot enderrocada, embolicada pels esbarzers i el que queda del campanar de torre a punt de caure.

Hi estaven treballant dos joves netejant l’indret, preparant el terreny per poder entrar les màquines a fi d’arranjar l’entorn i recuperar l’església. Un gabinet d’arquitectes de Barcelona ha comprat el temple i el volen restaurar. Pel que he comprovat, més que restaurar el que tindran que fer serà començar de nou... Admiro, un cop més, aquest esperit de recuperació del Patrimoni Nacional, que com en aquesta ocasió, es troben per molts punts del país treballant en condicions gens favorables.

Passo per una cruïlla, que per la dreta condueix a Riguala, una altra agrupació de cases, i seguint uns 600 m., per l’esquerra, arribo a La Vileta. Pertany al veïnat de Serraduí. S’hi troba l’església de Sant Martí, restaurada. És ara la parròquia de Serraduí.

Construcció d’una sola nau i capçada per un absis diferenciat on s’hi obre una finestra. La portada actual queda a ponent, mentre que la primitiva s’obria a migjorn.

115 ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE LA FEIXA De La Vileta i del costat d’una masia, en surt el camí que mena a l’ermita de la Mare de Déu de la Feixa, situada a menys de 2 km. més enllà i un xic enlairada a redós del massís muntanyós que la cobeja. Per la curta distància no m’ha sigut fatigós i és molt gratificant arribar-hi, sense tenir pressa, doncs un cop més, el silenci de la vall es sent, et rodeja i, sobretot, les muntanyes t’emboliquen. D’aquí estant, s’albira tota la vall d’Isàvena.

L’ermita de la Mare de Déu de la Feixa (Feja, en el dir del país) és una construcció romànica d’una nau coberta amb volta de canó, recolzada sobre arcs torals. L’absis pertany al primitiu temple pre-romànic: és de planta trapezoïdal amb volta de canó. En el mur de migjorn es construí una capella, on hi havia la portada, quedant aquesta desplaçada. També en aquest mur s’obre una finestra de doble esqueixada. Al frontis hi ha una finestra geminada amb columna.

116 SAN CRISTÓBAL DE VERACRUZ Com sempre, anant en bicicleta, les baixades són agradables. A uns 900 m. de la cruïlla per on he vingut de La Vileta amb la carretera a Vielha (o Viella: estic en una carretera de l’estado español), seguint cap al nord i a mà dreta, tot tocant a la vorera, s’estan fent prospeccions arqueològiques, patrocinades per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, en el jaciment on fa uns 50.000 anys hi deuria haver viscut l’home de Neardenthal i on s’han trobat restes de fauna i flora d’aquell període.

Un xic més enllà, també hi resta del que queda d’un hàbitat troglodita: la balma i un mur d’un metre d’alçada per dos de llarg que en part la tanca. No sé pas definir a quina època pertany.

117 MONESTIR D’OVARRA i CAPELLA DE SANT PAU Segueixo i a uns sis km. i escaig del jaciment i abans d’entrar al Congost d’Ovarra queda, a mà dreta, l’església de l’antic monestir d’Ovarra. Una porta metàl·lica i una cadena, tanquen el camí que, passant per un pont romànic amb esquena d’ase, hi mena.

El motiu de la porta i la cadena és per evitar l’entrada de cotxes, no de caminants.

Reiterades vegades han esbotzat la porta d’entrada de l’església per robar-hi el poc tresor artístic que hi resta i posar de mal humor a la bona persona del rector, Mn. Laureano Monclús. M’hagués agradat saludar-lo, doncs l’havia conegut mesos enrera, arran d’una excursió que havíem organitzat el Club de Metges Jubilats de Tarragona, donant-nos extensa informació de l’església i de l’indret. A aquella hora, passat el migdia, feia presumible que no el trobaria.

Del que fou monestir d’Ovarra, només en resten les ruïnes del palau de l’abat i altres dependències. Fou fundat entre els segles IX i X. En canvi, l’església, si bé restaurada, es conserva dempeus. És d’estil llombard, del segle XI. De planta basilical dividida en tres naus amb teulada de lloses. La nau central queda coberta en part de volta de canó i les altres en aresta. A les façanes de tramuntana i mig jorn apareixen arquacions cegues i lesenes. Al mur de migdia s’obre la portada i les finestres. A l’exterior de l’absis central, semicircular i a llevant, s’hi obren tres finestres entre les lesenes i els absis laterals presenten arquacions i finestres tapiades.

Un retaule romànic que hi havia es guarda en el Museu Diocesà de Barbastre. En canvi, un retaule gòtic que també s’hi trobava, va desaparèixer durant els avalots del 1936.

Enfront mateix d’aquesta església hi ha l’ermita de Sant Pau, que formava part del conjunt del monestir, i era el temple destinat als pelegrins a fi de no alterar la tranquil·litat del cenobi. És d’una sola nau amb un absis a llevant amb una finestra. Dues finestres més s’obren al mur de migjorn i són de doble esqueixada. La portada queda a ponent i presenta una doble arquivolta i, també, en aquest mateix mur s’obre una espitllera.

118 IX. EPÍLEG El camí, que fins aquí he seguit, s’amagava per dins dels túnels d’Ovarra. El mateix feia el sol, que posant fi al dia quedava a darrera de la carena.

Amb bicicleta o caminant he seguit el camí tenint sempre el sol enfront, donant-me la direcció que tenia que prendre per poder arribar a tot el seguit de temples, petits o grans, que del Cap de Creus, allà on neix el sol, fins a la Franja, on es pon, he recorregut.

Ha sigut un itinerari que m’ha permès conèixer una part de Catalunya. No tan sols el camí trepitjat, sinó també, la gent que l’habita.

Molts d’aquells homes i dones, que han sigut l’arrel del nostre País, volen donar fe del seu basament, quedant-se entre les pedres de les seves cases que, com ells, s’esmicolen poc a poc. Altres, han anat a fer País, més enllà d’on arribava el seu paisatge.

Però, molts tornen a la terra que els ha vist néixer, sia per vida, sia pels caps de setmana, aquest nou element de la vida d’allà baix, inventat probablement, perquè Catalunya no és quedi sense pobles de muntanya i les seves ermites sense pregàries.