L'art polular en indrets insòlits

1

2 L’ART POPULAR EN INDRETS INSÒLITS. Introducció Els primers passos del antropoide per entrar en el món del que serà l’homo sapiens (independent del prestatge on el situen), deuria ser la sorpresa davant dels cataclismes i tempestes que el rodejaren.

Imagino, que immediatament a la sensació poc concreta de por, deuria envair-li en el seu primitiu esperit, la necessitat d’escapolir-se de la situació catastròfica que li queia damunt. No tenia masses medis per afrontar-s’hi.

Amb qui es va refugiar?...

Poc a poc i sense voler entrar en la mesura del temps, és pot donar la possibilitat que naixés dins d’ell, la dependència cap un congènere, el més fort del seu clan o veïnatge, fins comprovà que també era víctima del poder inexplicable del cataclisme i, aleshores, aquest instint de supervivència es dirigí cap un Ser Superior...

Establerta aquesta relació de dependència, homo envers / Ser Superior, no és pas estrany que s’establís un vassallatge posat de manifest pels oferiments sortits de les seves mans o escollits del seu entorn, per mitigar l’agressivitat de qui li atribuïa el do del canvi del seu petit món que l’envoltava: mort de la companya/company, dels fills, destrucció de les estructures d’habitatge, de les fonts d’alimentació, dels rius... i, sobretot, del foc dels llamps que arribaven del fosquejat sol, acompanyat d’una aigua que no brollava de la terra, la pluja i, tot seguit, les inundacions, els barrancs desbordats tot escombrant al seu pas...

L’evolució de les creences que prompte s’establien es concreta en uns oferiments, signes o conjunt de cerimònies, que tenen la seva materialització en el fang, la pedra, el ferro, el gravat, la pintura, el sacrifici d’animals o de congèneres...

Una fórmula pròpia, espontània, del ser humà en situació d’inferioritat, però que es vol fer present davant del Ser Suprem, el Desconegut.

Els anys passen i, també, passen i canvien les creences, però la motivació sempre ha sigut la mateixa: tenir por, petició i agraïment cap Aquell, sia anomenat Déu, Jehovà, Alà,...

En l’actualitat, s’han modificat d’una manera molt ràpida els sentiments espirituals, però el món rural s’ha

3 mantingut, bastant, dins de la tradició dels darrers segles, malgrat que les migracions entre comarques i països, sembla ser, que ho perjudica considerablement.

Sense voler fer un reconta exhaustiu, intento amb aquest treball endinsar-me en llocs on es respira un cert grau de misteri i d’inquietud interior i, probablement, sigui el primitiu precursor d’un Art Popular, tant per mantenir el record d’uns treballs manuals -que avui són desplaçats per la mecanització-, com per recopilar unes obres que a més de néixer de les mans d’un artista, s’acompanyen d’una empenta interior, intemporal, d’on sobresurt l’influx del marc que les ha cobejat.

En tota manifestació artística vessa la personalitat de l’autor en cada punt d’ella, com si volgués amagar-se o passar desapercebut baix el misteri del missatge que du. Serà perquè l’artista/autor rememora aquella incògnita ancestral del seu origen?...

Partint de l’epígraf que l’artista neix, no es crea, veig en les seves obres un intent de descobrir d’on parteix el seu quefer o, si més no, de renovar-se, com la mateixa manera ho fa la insòlita Natura i d’on treu la misteriosa inspiració.

4 BALCONS Introducció El balcó té la seva importància dins la llar i, concretament, en el món rural o el barri de la petita ciutat, que per més de tenir un habitacle confortable, és una peça arquitectònica que permet als inquilins de la vivenda, no allunyar-se de la vida comunitària.

Si ens fixem en l’organització de la fatxada principal de la casa, el balcó es situa al centre de la mateixa i damunt de la porta d’entrada. Si la fatxada és ampla varia el nombre de balcons, però tots tenen la funció de prolongar a l’exterior la part noble del saló de la casa o de les diverses cambres que el posseeixen.

La importància de la presència del balcó en una llar varia en l’època i el tipus de família que habita el pis. Si bé la primitiva utilitat d’aquesta sortida a l’exterior, va ser l‘ampliació de l’interior, vista i llum, a mida que la família creixia, ha sigut un element imprescindible per fer-se present en aquella societat, petita o gran, a la que es volia participar en actes de diversa índole: processons, política, exhibició d’estatus social, col·locació de damassos, senyeres, amulets, palmes de la processó de Rams, etc.

L’arquitectura de la base i la decoració de la barana del balcó, també, és un motiu per posar en evidència tant la prosperitat del propietari, com el seu gust estètic. Les mènsules, per exemple, per la seva elevada situació i la funció de mantenir el sol del balcó, dóna una major vistositat i les característiques de forma i figures antropomorfes, d’animals o vegetals, constitueixen elements destacables.

En quan el ferro per decorar la barana, té un ampli sentit d’utilització i de simbolisme. Les reixes que encara es conserven en casals de pobles dels Pirineus tenien, més aviat, una indicació de protecció total davant la falta de seguretat que sovint tenia la vila.

En altres edificis, la barana de ferro s’acompanyava d’una decoració simbòlica, tal com potser la fertilitat a través de les figures del gall, dels perfils d’homes i dones, així com una manifestació artística lliure a càrrec de l’artesà local.

No falta, en el medi rural i allunyat, la utilització del balcó com assecador del blat de moro, branques, penjolls de fruita i, naturalment, de roba...

5 BAUSEN. Vall d’Aran (42º50’4’’N / 0º43’0’’).

Passat Les i després d'una corba de la carretera, apareix el trencall d'on parteix la carretera que tot ascendint i serpentejant mena a Bausen. Poc abans d'entrar al poble hi ha el camí a l'ermita de Sant Roc i a la tomba de Teresa.

Més a prop del centre del poble s’alcen dues rústiques cases, casi aparellades, on destaquen, en cada façana principal els respectius balcons de fusta, on s’accedia per les rústiques portes que donen llum a la principal sala de la primera planta.

De l’esmentat temple de Sant Roc, no he recollit detalls de la història passada o de llegendes que es contin d’ell. Segurament amb la història de Francesc i de Teresa, ja en tenim prou!

A principi del segle XIX el vilatge va patir un incendi, afectant-lo en la seva totalitat. L'actual es construí un xic més amunt, quedant a 950 m. d'altitud. Amb el temps es va despoblant dia a dia i, per dir-ho com els veïns es planyen, ja no es veuen minyons corre pel poble.

Dins del recinte encercat de l'ermita de Sant Roc i prop de la porta metàl·lica, en part enreixada, que li dóna pas, s'hi troba la llosa que cobreix la terra, on reposen les despulles de la que fou l'amant d'aquestes valls.

Flors del país la rodegen. Potser que la meva rosa desentoni: només volia que fos un símbol d'admiració per la força de l'estimació que es tenien en Francesc i la Teresa de Bausen.

Cases amb balcons de fusta La parella d'amants refusats per l'església i, com a conseqüència immediata, pel poble dominat pel rector i les seves doctrines mal aplicades, foren els protagonistes d’aquesta historia, que en els primers anys del segle XX succeïa a Bausen.

A més de la personalitat que els protagonistes varen demostrar i la seva història, també hi vaig prestar atenció pel fet de la presència d'una ermita, l'ermita de Sant Roc, encara que fos present, en el darrer capítol del drama rural que m'explicaren.

6 Feia un grapat d'anys, que dos minyons del poble de Bausen varen formalitzar les relacions, que des de molt joves les havien iniciat, d'aquella manera en que comencen els amors en un petit poble abandonat, més que ara, que ja es dir.

Com a altres vilatges de la Vall, el poble de Bausen, es va reduí considerablement el nombre dels seus habitants, que mai fou massa nombrós i tampoc massa ample de bossa. Precisament, d'aquest fet, el no anar llarg de diners, neix el drama d'en Francesc i la Teresa, els dos joves units per un amor nascut prop de la infantesa i menyspreat per una actitud legalista i poc encertada.

La parella eren fills del poble, d'un poble que l'escàs nombre d'habitants havia fet en el temps que casi tots fossin parents o estaven emparentats. Els casaments tenien lloc gràcies a pagar unes delmes en diner contant i sonant al capellà de torn i, aleshores, es concedia la dispensa i s’oficiava el casament: com sempre, tot s'arregla pagant i el parentesc deixava de ser un problema.

En Francesc i la Teresa es podien estimar molt però no tenien ni un ral estalviat i tampoc padrins que els fiessin. El que avui sembla una ximpleria, en aquells dies constituïa un obstacle que casi tothom l'acceptava. Dic casi, perquè en Francesc i la Teresa se'l van saltar sense cap perjudici: ells s'estimaven i decidiren viure junts l'amor, creant una llar i naixent-hi dos fills...

Fins aquí, em semblava una història que no tenia res de diferència a tantes altres que avui dia transcorren, però sense la presència dictatorial d'uns personatges empoltronits. Per la misèria en que deurien viure i la presència endèmica de la TP d’aquells anys, Teresa va emmalaltir i moria als 30 i escaig anys.

Els homes de l'Església d'aquell temps, no tant sols negaren la dispensa a Francesc i a Teresa per ser pobres, sinó que ara neguen al cos mort de la Teresa la terra del cementiri del poble, on el marit i els fills volien enterrar-la prop d'ells i dels seus avantpassats: havien comès un pecat, és a dir, s'havien estimat... essent parents i pobres!

Prop del centre de Bausen queda l'ermita de Sant Roc i amb aquella constància, que va caracteritzar tota la vida d'en Francesc, no s'ha arruga pas davant de tal negació d'asil i enterra les despulles de la seva estimada dona a l'ombra de l'ermita.

Sant Roc

Tomba de Teresa de Bausen

7 Però el drama continua. Va acabar la guerra del 1936. Francesc i els dos fills partien amb la diàspora republicana cap a la veïna França, deixant per sempre a la seva Teresa sola al recer de Sant Roc: no van poder tornar mai més...

Amics lectors, quan hi os arribeu fins a Sant Roc de Bausen, recordeu d'arreplegar quatre flors del camí, perquè Teresa estigui ben embolcallada per la bellesa de la seva terra.

La seva actitud honora als que, encara, creiem amb l'Amor per damunt de les banalitats d'uns quants.

8 CORRONCUI. Santa Maria. Alta Ribagorça (N 42º20’02’’ / E 00º51’09’’).

Procedents de la localitat del Pont de Suert, i circulant per la carretera N-260 en sentit sud (La Pobla de Segur), entre els PK 333 i 332, a mà dreta, hi ha una desviació indicada que ens dirigeix a Corroncui.

Des de Corroncui arrenca una altra pista cap a llevant, la Pista de Pinyana, que mena al poble de Pinyana, on enllaça amb la Pista de Cadolla, la qual, per Cadolla i Naens, arriba a Senterada.

Dins el poble s’hi troba la primitiva església parroquial de Santa Maria de la Concepció, molt deteriorada, que en el seu dia, fou refeta amb les pedres velles.

Tot i que permanentment Corroncui no conserva cap habitant, hi ha més de mitja dotzena de cases encara senceres i en bon estat, amb habitatge esporàdic segons les èpoques de l'any.

En el carrer Únic i en dues cases, si poden veure (quan hi he passat) dos balcons de fusta en les respectives fatxades encarades a migdia.

Un d’ells, el més petit queda damunt de la porta amb una simple llinda de fusta, i dóna pas per una petita porta a l’estança de l’única planta.

L’altre balcó més gran i proporcionat a l’edifici, es trobava tot ell ocupat per les restes de desbrossar un proper bosc. La porta de sortida de la casa pel balcó, quedava oclusa per un gros feix de branques tancant el pas.

Balcó assecador de llenya Posteriorment a la meva visita m’he assabentat de l’establiment d’una empresa familiar dedicada a l’explotació d’ovelles de llet d’alta qualitat, de la qual s’elaboren els formatges de la marca Or Blanc.

9 ENCAMP i VILA. La Rectoria. Andorra (42º31’60’’N / 1º34’60’’E).

Aquest edifici, datat dels segles XVII-XVIII, és l’actual casa dels rectors de la parròquia. Hi destaquen els gruixuts murs de pedra, que encara conserven els contraforts, així com la gran balconada aixoplugada de fusta de la façana principal.

A la Rectoria de la parròquia es conserva un document molt important, l’Acta de Consagració de Sant Romà de les Bons, el dia 23 de gener de 1164. En aquest document se’ns parla que el bisbe Bernat Roger consagrà l’església en honor de Sant Romà màrtir. És gràcies a aquest document que hom pot datar l’obra del Mestre de Santa Coloma, autor de les pintures romàniques murals de Sant Romà de les Bons, Sant Cristòfol d’Anyós, Sant Miquel d’Engolasters i Santa Coloma.

Podríem dir que és el document més antic conservat a la parròquia que ens parla de la mateixa.

10 LLES. Mas Bernola. Cerdanya.

El Mas Barnola, o el casal fortificat de Lles, és una masia del municipi de Lles de Cerdanya (Baixa Cerdanya) declarada bé cultural d'interès nacional. Adossada a la masia hi ha la capella de Sant Francesc.

El mas Barnola que es troba situat en el terme de Lles, en el camí que va cap a Viliella, és la casa pairal de la família Barnola posseïdora de la jurisdicció senyorial de la baronia de Lles, que comprenia la vall de la Llosa.

L'actual edifici és una recent reconstrucció de l'antiga mansió senyorial, que assolí l'etapa més florent al llarg del segle XVIII. Es tracta d'un massís bloc rectangular, construït amb parament irregular en els seus panys, reforçat en els angles per carreuada més grossa.

El balcó constitueix el centre de la conformació estètica de la fatxada i, per tant, d’on parteix la idea arquitectònica del resta d’elements que apareixen, a la vegada que es van dissenyant els altres elements de l’interior de l’edifici.

En el Mas Barnola, el balcó situat a la primera planta ve a representar la prolongació a l’exterior de la sala noble de la casa. Les obertures queden emmarcades per blocs de pedra ben tallada i polida, que s’ha contrastat amb l'aparell dels panys.

La distribució dels buits a la façana principal, s'ajusta a un pla simètric que emfasitza un eix central determinat pel finestral del segon pis i el voladís de teules, que aixopluga la balconada de fusta, i la porta principal.

11 PARDINES. Ripollès

Pardines, es troba al centre del terme , però la seva població, es reparteix en diferents veïnats disseminats. La vall de Pardines és travessada per un antic camí ral, de Ribes a Camprodon, que segueix fins al seu origen el curs del Segadell, passant per l’anomenada Collada Verda.

Antigament fou un poble emmurallat i encara són visibles les restes d’un dels portals que donaven accés al poble. Es mantenen dempeus tres arcades i també una antiga torre circular. Hi destaquen algunes cases antigues amb balconades de fusta i ferro.

Prop de l’església hi ha unes ruïnes antigues, pertanyents a un edifici medieval, que s’ ha atribuït a un antic castell, potser sobre el casal on residien els vells vescomtes de Cerdanya, al principi del segle XI. De les muralles de l'antic recinte fortificat, anomenat castell o "força de Pardines" només es conserva un pany de paret, amb les espitlleres, a la plaça del Pedró i un altre al llarg del carrer Major. Les muralles van ser construïdes a principis del segle XIV, quan Pardines pertanyia al Regne de Mallorca.

En gran part del Ripollès, es trobava en actiu l’extracció de ferro i, d’aquí, la nombrosa presència de les fargues que va caracteritzà la Comarca.

No és pas estrany que la industria derivada del ferro s’hagués arrelat per resoldre molts dels elements constructius i decoratius.

Tant sols passejant pels carrers de Pardines, per exemple, es pot admirar aquest balcó de ferro forjat amb les seves volutes, tiges i serpentejat renaixentista, que posen en evidència la substitució de la barana de fusta pel ferro: el nou estil, la resistència i la fàcil conservació, han facilitat el desplaçament.

12 SORT. Pallars Jussà.

Sort, que conserva algunes edificacions de començaments de segle XX, s'estén bàsicament al llarg de dues vies, l'una ben antiga, el carrer Major, que corre al llarg de la població i desemboca a la plaça de Sant Eloi, i l'altra, paral·lela, és la carretera, situada enfora de la població i amb aires de passeig.

Un poc separat del nucli de la població, hi resta el castell dels Comtes de Pallars. Aquest comtat va néixer el segle X, quan va segmentar-se l'antic Ribagorça-Pallars... No va estendre's mai tan avall com el d'Urgell, sinó que restà clos en les muntanyes i en la seva forma de vida pastoral.

En el carrer Major es troba la Casa Girald, vinculada al General Moragues i Mas, que combaté contra les tropes de Felip V. Va proposar de capitular a la Seu d'Urgell el 1713. Però les condicions que els seus capturadors acceptaren de moment, no foren respectades... Això el va empènyer a tornar a la lluita: el 1714 es troba als volts de Ripoll i Bagà.

Arribada la repressió felipista, Moragues i alguns altres compromesos més intentaren de fugir a Mallorca, però foren detinguts el 1715, ajusticiats i esquarterats. El cap de Josep Moragues fou exposat en una gàbia al Portal de Mar, a Barcelona, i hi restà fins al 1727. Àngel Guimerà li dedicà un poema contundent, aflamat i macabre No es estrany que les edificacions que es basteixen en carrers estrets, són les que més aporten la presència del balcó en les seves fatxades.

També acostumen a situar-se aquestes cases en carrers benestants, on la ciutadania o el comerç els hi ha donat una qualificació superior a altres vies.

Són balcons nets, és a dir, no s’hi penja res. Si el carrer en temps passat hi havia algun palauet o hi vivia, a temporades, el canonge de la propera catedral, potser que s’hagi conservat una acurada decoració de cariàtides, mitges columnes o mènsules antropomòrfiques.

13

Però, no passa el mateix quan el balcó queda situat en una fatxada d’un carrer no tant impotant, més estret i, fins a cert punt, sorprèn que la casa presenti característiques de mansió noble: probablement, va haver-hi una època que el propietari era un destacat prohome de la població i que els anys tingueren cura d’esborar el seu historial.

Ara, veiem que uns filferros tenen la funció d’estenedors humils, d’on pengen les peces més petites i íntimes dels seus propietaris.

Ha sigut motivat per la reducció de l’espai interior: en vendre l’edifici per pissos i els pissos en quarts, la reducció de la superficie habitable no és la mateixa de quan el senyor era l’únic propietari.

A voltes, resten en certes mansions, detalls del gust modernista dels avantapassats, de record efímer, però que deixaren la emprenta del seu pas de gent benestant.

Enric

14

CABANYES, BARRAQUES. Introducció La barraca o cabanya és una construcció rural obrada en pedra seca que té diferents usos, com ara servir d'aixopluc, per guardar-hi eines o alberg de bestiar, entre altres.

Se'n troben arreu dels Països Catalans i per tot l'espai Mediterrani i altres àrees on hi hagi abundància de pedres, com ara la Península Ibèrica, França, Itàlia, algunes regions d'Escòcia, etc.

Per la construcció d'aquests habitacles s'utilitzen materials que es tenen més a l'abast: terra, canyes, fusta, pedra i la combinació d'aquests elements.

Tot i així, la majoria de les anomenades "barraques" s'han construït íntegrament de pedra i lligades en sec.

Característiques de les barraques: - de planta rodona o circular, que facilita el cobriment de la construcció amb la cúpula o falsa cúpula mitjançà la superposició de filades de forma concèntrica i de menor diàmetre fins arribar al zenit, que es tanca amb una pedra més gran o varies de menor grandària. En un racó es deixa una obertura per la fumera.

- de planta mixta, on la façana amb les primeres filades laterals es situen en angle, més o menys recte i es continua rodona per la part posterior.

- construccions de dues unitats, unides per un sol cos o separades.

- els muntants de la porta poden ser verticals, inclinats, arquejats o apuntats.

- la llinda potser una pedra més gran, allargada, que sobrepassa l’amplada de la porta; o la formada per dues de més petites; l’arquejada, és la formada per pedres planes i curtes disposades en llibre; n’hi ha d’apuntades, quan dos pedres allargades es situen encavallades que es recolzen cada una en els muntants.

15

- pel cobriment, s'utilitza bàsicament el sistema de falsa cúpula, que consisteix en sobreposar pedres planes que a cada filada aniran sobresortint dos o tres dits per damunt de l'anterior, totes amb la deguda inclinació per no deixar entrar l'aigua de la pluja al interior. Quan les filades arribin gairebé a concloure la cúpula, es tanca amb una llosa o més. Se sol recobrir amb pedruscall o també amb argila premsada. * * * Addenda (Extret de La Fura.cat, 9/03/2015) Des de fa uns dies el Penedès compte amb una nova proposta enoturística.

Es tracta de Barraca entre vinyes, una iniciativa basada en el turisme de l'experiència que ofereix la possibilitat d'allotjar-se en barraques de pedra seca al bell mig del paisatge de vinyes.

El projecte, que de moment ha arrencat amb dues barraques ubicades a l'Arboçar (Avinyonet del Penedès), pretén oferir una estada en un entorn privilegiat on gaudir de la natura i la tranquil·litat. I fer-ho en unes construccions que tanta identitat donen al territori com ho són les barraques de pedra seca, utilitzades antigament per la pagesia on guardar les eines del camp o descansar-hi en els períodes en què el treball de la vinya requeria estarhi de sol a sol.

Les barraques han estat construïdes seguint les tècniques tradicionals, amb la voluntat d'aconseguir la màxima fidelitat possible a les originals, i utilitzant materials respectuosos amb l'entorn. Cada habitacle, de 15m2, acull en el seu interior una suite que, malgrat no disposar d'aigua

16 corrent ni d'electricitat, ofereix la màxima comoditat. Es disposa d'il·luminació led, garrafa d'aigua per rentar les mans i la cara, i un lavabo biodegradable.

La nova proposta, que és pot contractar a www.barracaentrevinyes.cat o a www.enoturismepenedes.cat, té un preu de 150 euros i inclou esmorzar, un tast de vins a la taverna del Vinseum i allotjament per a una nit. La voluntat, però, és complementar l'estada amb altres activitats enoturístiques com visites a cellers i rutes per les vinyes ja sigui a peu, en BTT, amb segway, burricleta o cavall.

17 CADAQUÉS. Alt Empordà.

Les barraques que es troben a Cadaqués, principalment, als entorns del camí al Mas Duran i al Puig Ferral, no són construccions destinades a fer-hi vida, sinó que servien per guardar-hi la collita i, eventualment, com a refugi en cas de mal temps.

Aprofitant que igualment s’havia d’espedregar els camps, era lògic aprofitar les pedres per a alguna cosa útil. De totes maneres, a la construcció de les barraques es seleccionen sempre les millors pedres, i sovint s’havia de trencar roca per obtenir pedra viva, perquè la pedra del sòl (pedra morta) moltes vegades resultava poc consistent i, fins i tot, s’engrunava.

Aquesta selecció acurada dels materials fa que actualment la majoria de barraques es conservin força bé i, a més, utilitzant-les s’anaven reparant els desperfectes que s’hi produïen.

La forma bàsica de les barraques és, per dintre, rodona. La forma exterior poden ser rodones, quadrades i semicirculars, segons el terreny on es construïren.

En ocasions, s’aprofitava una cova o concavitat propera que oferia la roca.

El sostre de les barraques està format per una falsa volta, és a dir, les lloses es van posant l’una a sobre de l’altra, sortint cada vegada una mica més. Al final hi ha una llosa que cobreix el forat que ha quedat. Per deixar entrar la llum, aquest forat queda cobert per una llossa més gran i col·locada sobre quatre tacs de pedra que la sobrealça per deixar passar la llum.

En el punt lateral més adient, també es deixa un forat per on passa la fumera.

18 L’altura de l’interior és molt variable d’una barraca a l’altra, però el centre arriba a 1,80 m., malgrat que la major part dels propietaris d’aquells anys no tenien aquesta alçada. Casi totes coincideixen amb una porta baixa i amb la llinda formada per una llosa única i de l’amplada dels murs, que oscil·la entre 1,5 m i 2m.

A l’interior d’algunes barraques hi ha un banc de pedra d’un parell de pams d’alt tot al voltant, així com una o dues petites fornícules.

La màxima expansió d’aquesta mena de construccions va lligada al conreu de la vinya i l’olivera, molt extens en la zona del Cap de Creus i Cadaqués.

19 FARENA. Mas-estudi de l’artista Maties Solé. Alt Camp.

Farena és una entitat de població del municipi de Mont-ral, a la comarca de l'Alt Camp.

El poble se situa a les muntanyes de Prades en un coster a l'esquerra del riu Brugent, al nord del terme municipal. El nucli urbà presenta el desnivell característic d'un poble de muntanya, amb pujades i baixades. Dista a uns 13 quilòmetres del centre urbà de la Riba i la carretera TV-7044 és la seva principal via de comunicació. Aquest tram de carretera, entre la Riba i Farena, és un paratge natural molt destacat per la seva flora.

La cinquantena d'edificis del poble dóna testimoni de la seva importància dins del municipi, especialment en demografia, superant en alguna ocasió en població al cap de municipi, Mont-ral, i la disposició de les cases en forma de mitja rodona, seguint el traçat de l'antiga muralla que l'encerclava, fa que conservi la disposició primitiva de vila closa.

A l’entrada del poble, venint de La Riba, queda a mà esquerra el camí que mena a l’estudi i bosc on l’artista de Montblanc Maties Solé Maseres hi treballa i exposa a l’aire lliure les seves obres de pedra i gran format o, a més, hi ha construït varies cabanyes amb la clàssica tècnica de les pedres del terreny.

I on Josepa Pons, la seva muller, poetessa, s’inspira de la natura per gestar els seus poemes plens de sentiment i rima.

El fet de conviure dins la natura que envolta a Maties, extreu les formes orgàniques, que entrellaçades amb les hores de treball i sorgeixen les seves escultures.

En algunes de les obres d’en Maties, hi afegeix el reciclatge de materials, aprofitant

20 les peces sobrants de les velles masies, quan el pagès renova les eines agrícoles.

Seguint el mateix procedir d’espedregar els camps de conreu que impedeixen el sembrat, en Maties utilitza les pedres del terreny de la seva finca per a alguna cosa útil: construeix barraques. De totes maneres, selecciona el pedruscall, cercant sempre les millors pedres, la pedra viva, perquè la pedra morta moltes vegades resulta poc consistent i, fins i tot, s’engruna.

Si bé manté una forma quadrada a l’exterior de les construccions, per dintre segueixen la forma bàsica rodona i, a vegades, aprofita la concavitat que ofereix el terreny. La volta queda formada posant les pedres més planes una a sobre de l’altra, sortint cada vegada una mica més. Al final hi ha una llosa que cobreix el forat que ha quedat... o un gruixut vidre per permetre l’entrada de la llum natural.

Els muntants de la porta són bastits amb pedres de major grandària i, en un punt determinat, s’hi recolza l’arc de mig punt o ametllat, format per pedres planes i col·locades en llibre.

En les tres barraques que darrerament ha construït, les pedres que conformen el sostre sobresurten de la façana en forma de ràfec.

21 LLANARS. La Roca. Ripollès.

Per accedir a la zona de Llanars es pren la carretera que des de Camprodon porta a Setcases. Un cop al poble de Llanars, després de haver passat l’església romànica, cal desviar-se tot seguint les indicacions cap al veïnat d’Espinalba, l’Oratori de Sant Isidre i Les Planes.

Es passa el Pont del Molí i per un camí rural asfaltat mena al veïnat de masos dispersos a través d’un paisatge de cases de pagès i de marges de pedra seca que delimiten els camps.

Després de 1,5 km, s’arriba a l’indicador Oratori de Sant Isidre. Es deixa el cotxe a la vora d’unes cases.

Situada per sobre del camí entre prats de pastura i orientada al sud es troba la cabanya de pedra seca que cercava. Presenta unes mides exteriors d’una tres metres d’amplada per altres tres de llargada. És una barraca gran i d’acurada construcció. Tant la llinda com les pedres dels muntants són de molta grandària. La coberta és una falsa cúpula d’aproximació de filades, força descarnada i que presenta algun petit furat que ha sigut cobert per unes lloses planes. A l’interior hi ha una fornícula i diverses pedres per a seure.

La construcció amb pedra de la zona sense l’ús de cap argamassa o morter, es remunta probablement al Neolític, quan l’home es torna sedentari i la pràctica de l’agricultura el fixa al territori, tenint per tant la necessitat de construir habitatges, aixoplucs, recers, murs de protecció, tancats per al seu bestiar, etc.

Aquesta tècnica senzilla es basa per tant en les necessitats concretes de cada grup humà i de cada zona, aprofitant els materials a l’abast d’una forma elemental i intuïtiva.

Es desconeix en quin moment s’inicia la construcció d’aquestes estructures a la vall de Camprodon. Les característiques pròpies d’aquest tipus constructiu fan pensar en un ús i una presència des de temps immemorials. Igualment, la tradició oral ha confirmat la seva existència des de sempre. Tenim per tant amb aquestes estructures: barraques, marges, murs, fites, etc., uns elements d’arquitectura popular que formen part del paisatge d’una manera casi continuada.

Probablement la funció principal de l’element més nombrós, són les barraques de pedra o cabanyes de pastor, que seria la d’assegurar un aixopluc en cas de tempestes, tan habituals en determinades zones, atesa la distància i el

22 desnivell que hi ha fins als masos més propers. Però en l’actualitat, com a molt, serveixen per a guardar estaques, filferros, alguna eina del camp que ja no s’utilitza, llaunes d’oli de motor, etc., doncs tothom va motoritzat i el Mas no cau massa lluny...

Les barraques d’aquesta zona, són molt senzilles i rústegues, en general de petites dimensions, de forma vagament rodona, ovalada o rectangular, de entre 3 i 5 metres de diàmetre exterior, amb una alçada màxima d’uns 2 metres, i entre 1,5 i 3 metres de diàmetre interior i una alçada interior màxima de 1,5 metres.

La porta està orientada al pendent del terreny i feta amb les pedres més grosses. La construcció és sempre a base de pedra del país, pràcticament sense tallar i en ocasions de grans dimensions. La porta acostuma a tenir una llinda de llosa i aquesta és normalment grossa i plana. No hi ha cap altre element constructiu o ornamental important. La coberta és una falsa cúpula d’aproximació de filades i generalment està recoberta de terra amb tota mena de vegetació a sobre. A l’interior, hi ha alguna pedra per a seure. A les barraques més grans hi ha una fornícula al fons per a guardar algun estri, com pot ser la bossa de menjar, la bota o el càntir.

Són construccions perfectament arrapades al terreny, que amb les seves cobertes de terra amb herba sembla com si volguessin amagar-se, com si no volguessin ser vistes ni trobades. Tot i la seva senzillesa i la seva poca espectacularitat, traspuen una clara sensació de perfecte mimetisme i adaptació al terreny que les envolta.

Si bé n’hi ha moltes que encara es troben en un estat de conservació força bo, algunes que ja han anat a terra definitivament i altres estan envaïdes per esbarzers o petits arbusts que les fan casi inaccessibles. De les que romanen dempeus, algunes comencen a mostrar signes de cansament, amb descarnament de la seva coberta, petites esllavissades laterals, fins i tot, esquerdes, que si no s’hi posa remei, significaran la seva destrucció total en un termini més aviat curt. És evident que ningú ja no en té la més mínima cura, atès que els pocs pastors que hi tenen ramats per aquestes alçades ja no hi sojornen ni tan sols hi cerquen protecció en cas de tempesta, perquè tots disposen de vehicles tot terreny que els permeten fer la feina amb més comoditat i independència que uns decennis enrere.

Havent quedat definitivament abandonades a la seva sort, semblen lluitar, en una guerra ja perduda, contra el temps i els elements.

La Roca

23 MONT-ROIG DEL CAMP. Barraca B6. Baix Camp.

“El divendres 21 de novembre del 2014, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava la resolució CLT/2590/2014, per la qual s’incoava expedient de declaració de “Bé Cultural d’Interès Nacional” (BCIN), en la categoria de Zona d’interès etnològic, a cinc barraques de pedra seca de Mont-roig del Camp” Barraca del Miquel Terna (la B9) Barraca dels Comuns del Pellicer (B6) Barraca del Jaume de la Cota (B11) Barraca de l’Espiral (B4) Barraca dels Lliris (B3)

El camps erms requerien feines preparatòries per tal de poder-los conrear.

Sovint, en arrabassar-los, afloraven a la superfície pedres que servien per construir les barraques i per enlairar marges.

El mètode de construcció de les barraques de Mont-roig del Camp consistia en posar una filada de pedres damunt d’una altra, sense l’ajut de cap material de unió. Calia que les pedres tinguessin un lleuger desnivell cap a l’exterior, per dificultar l’entrada de l’aigua de la pluja, que lliscava cap enfora. Sovint, damunt de la coberta, s’hi posava una capa de terra i pedruscall i s’hi plantaven lliris de Sant Josep, que amb les seves fines arrels relligaven i aïllaven el sostre.

Les barraques d’aquest terme tenen una notable diversitat d’estils i formes.

S’han catalogat 134 en bon estat de conservació i algunes són grans. Tenen la porta orientada a migjorn, per tal d’aprofitar el sol i evitar el vent de mestral.

A l’interior d’algunes construccions s’hi observen petites fornícules; les situades a ran de terra (cocons) s’utilitzaven per conservar frescs l’aigua i el vi; i les fornícules, situades a mitja altura, servien per protegir els aliments.

24 La Barraca B6 (que vaig assolir la propietat junt amb el meu amic Francisco Barrajón) és una construcció d’aspecte imponent i monumental, de casi 4,50 m.

Planta circular amb la porta de muntants verticals i de fàcil pas.

A l’interior, es troben dos armaris i dos cocons. El cobriment es va fer acabat en punxa, amb terra i grans lloses.

Destaca la col·locació harmònica de les pedres, de tal manera, que està considerada com una de les tres barraques més belles de les comarques de Tarragona.

25 CAPELLES i ERMITES. Introducció Les característiques fonamentals de l'arquitectura romànica dels temples són: - la volta de canó, - arcs de punt rodó, - murs gruixuts, - façanes amb bandes llombardes, muntants, timpà semicircular, arquivoltes de punt rodó.

- predomini del massís sobre les obertures.

Sembla que actualment hi ha un cert despertar cap el "romànic", sigui perquè el personal es torna més sensible i romàntic o perquè la fugida de la ciutat cap el camp hagi fet ressorgir l'esperit primitiu, que tots portem dins nostre, i s'aparelli amb aquesta arquitectura senzilla, intimista, acollidora que l'home piadós i arraconat entre valls aïllades i a prop de Déu, que era qui sols el podia ajudar, va crear per lloar-lo i sentir la seva protecció.

El despertar d'un sentiment religiós necessita, per produir-se, un estat de misèria material i de depressió moral del individu o de la població perquè el col·lectiu pugui alçar els ulls cap l'Ideal Superior.

Una vegada que el fet religiós ha arrelat en la població, el senyor feudal o qui mani, s'enfonsa i passa el poder a mans de la nova classe (sacerdotal, en aquells temps que s'acostava el primer mil·lenni) o a mans dels polítics (en temps d'ara en que el capellà no té massa predicament). De totes maneres és possible que es vegi un canvi en el pensament de la humanitat, gràcies a l'amenaça d'un proper cataclisme nuclear o semblant bestiesa, que ens tenen reservat els governants de torn. La por és un sentiment molt arrelat al ser humà, intel·ligent, per creure a ulls tancats en Déu...

L'arquitectura romànica, en general, és l'art característic de l'Occident cristià entre el començament del segle XI fins els segles XIII-XIV. A diverses comarques de Catalunya Nova, no es coneix el romànic ja que els territoris tingueren la influència islàmica.

El nord-est de la península ibèrica va quedar entre la cultura àrab i la carolíngia i gràcies a aquesta situació es va desenvolupar un art propi en el territori de més avall dels Pirineus, el que serà Catalunya Vella.

Ara bé, pel fet que fou una cruïlla de camins, no va estar pas apartada de la influència dels artistes del sud, que hi

26 passaven. Queda confirmada aquesta possibilitat amb els temples, que han quedat, on es fa presents els arcs i els absis de planta de ferradura i certes manifestacions decoratives.

De totes maneres, la cultura àrab no va tenir continuïtat, doncs s'ha observat que molts edificis, concretament temples religiosos, es modificaren prenent l'estil autòcton dins del que es conegut com l'art preromànic i, després, el romànic.

Aquesta situació és la que es troba en la regió creadora de l'art romànic català en començar el nou procés arquitectònic.

El seu desenvolupament hi va ajudar molt el factor de l'aïllament de la muntanya, allunyat dels grans centres i que foren, en molts casos, uns nuclis humans autòctons i de considerable activitat artística.

L'arquitectura romànica de l'Edat Mitja aixopluga les manifestacions artístiques de la pintura, l'escultura, l'orfebreria, l'escriptura i miniaturistes.

La infraestructura de l'art en els segles XI i XII quedà establerta abans del canvi de mil·lenni. Els bisbats i monestirs foren els pilars de l'art del segle XI, afavorit per la reforma canònica i en el segle XII, gràcies a la reforma del Cister.

El poble, amb un esforç comú, realitza l'única obra monumental de l'època: les esglésies i les ermites. Cada serra i cada vall, cada tros de terra, cada unitat política o administrativa té el seu temple.

Es difícil formar-nos la idea de l'aspecte d'aquelles comarques en què el que avui no són més que ruïnes es trobaven temples plens de riqueses, parets pintades i adornades, una munió de gent que emplenaven la casa de Déu i ho feien tant per orar com per celebrar festes i festivals i reunions públiques per expandir la cultura que naixia aleshores.

Imaginem-nos per un moment el reduït Empordà -aquell petit País que ens canta el noi de Verges, en Lluís Llach- amb l'impressionant Monestir de Sant Pere de Roda, les capelletes de Sta. Helena, St. Pere de l'Arca, esglésies de Pau, Palau, Pedret, Sta. Mª de Roses, el Monestir de St. Quirze de Colera, l'església de Castelló d'Empúries, Vilanova de la Muga, Vilatenim, el monestir de Vilabertran, la desapareguda església romànica de Figueres en l'actual emplaçament de l'església gòtica de St. Pere, la petita església de Vilafant, Avinyonet, Cistella, la capella de Mirona, la de Lledó i Benda, el monestir de Sous, els temples de Besalú i Palera, etc. etc.

27 S’ha calculat que a la Catalunya Vella hi havia unes dues a tres mil esglésies romàniques, és a dir, una església per cada vuit quilòmetres quadrats, perquè, així, tothom restava obligat a complir amb el precepte de l’Església de Roma, d’oir missa els dies senyalats, lliurant-se d’ell aquells creients que tenien que caminar més de mitja hora fins al temple més proper.

Caminant per onsevulga dels camins de les muntanyes del Pirineus, és difícil de no topar-nos amb algun edifici del primer romànic tant característic: menuda capella d'una sola nau rectangular amb un absis de planta de ferradura o rectangular, apartada dels poblats, commemorativa d'algun sant particularment popular, sostre en volta de canó, mur d’aparell en opus spicatum i porta a migjorn.

Tenint en compte, que l'edificació religiosa és la unitat arquitectònica que més nombrosa ens ha arribat, s'observa que tot va començar reutilitzant la vila o altre construcció romana que encara existia en l'indret, després de l'expulsió dels àrabs.

Un altre principi de capella fou aquell element militar de guaita que s'havia avançat a la frontera del terreny conquerit i quan aquesta frontera l'havia sobrepassat, quedava inutilitzada com a us d'estratègia militar i, aleshores, amb senzilles modificacions (afegint-hi, un absidiola, per exemple) quedava com a capella: és el cas de moltes de les capelles rodones que es troben en llocs insòlits.

La transhumància i els habitats dispersos de muntanya, on s'havia establert la repoblació, fa aparèixer la petita capella que aglutina a tota aquella gent de la contrada, tant per sentir la paraula del capellà com per les reunions cíviques, origen dels posteriors aplecs.

Amb el temps, l’hàbitat s'agrupa a l'entorn de la capella i aquesta pren la funció parroquial. Tant a la capella construïda sobre la base d'una vila romana com a la bastida en la muntanya, s'hi troba el cementiri prop d'elles. Pot ser, que inclòs, la capella s'hagués bastit en un principi, on hi havia sigut enterrat un personatge local o venerat per la comunitat i que, posteriorment, va transformar-se en la necròpolis del veïnat.

De l'arquitectura preromànica, la del segle IX, ens han restat poques construccions, ja que per la senzillesa dels mètodes de construcció no han aguantat

28 ni el pas del temps, ni el deteriorament per part de l'home. En altres ocasions i més endavant, es varen substituir per noves edificacions.

Però, com es va poder arribar a aquest nivell de tècnica i cultura, que avui encara admirem per les creacions que ens han deixat?

Per força té que haver-hi en mig d'aquesta gent homes de talent, de ciència i artistes. Del domini romà reberen el bany de cultura clàssica i molt d'ells passaren a tindre la ciutadania romana arribant, fins i tot, a Emperadors (Adrià i Trajà).

Quan els visigots arribaren, s'adonaren d'aquesta cultura, els associaren a ells i ocuparen càrrecs en l'administració.

Els àrabs -la següent invasió- foren amos temporals de les terres catalanes, però no destruïen la civilització que conquerien: inclòs respectaren la religió dels indigets i aquests reberen el bany de cultura aràbiga.

A més d'aquestes cultures situades dins Catalunya, hi havia les peregrinacions a Terra Santa d'on es rebien les influencies orientals.

Aquesta confluència d'informació facilità la independència intel·lectual de l'Empordà i del Rosselló i altres valls del Pirineus, afavorint l'aparició del nou procés cultural.

El moviment artístic anomenat "estil romànic" té que definir-se tant dins el temps com dintre d'un context social, religiós i geogràfic.

L'art preromànic -entre el 850 i el 950- és un art clos, estancat, com la historia del País, però necessari perquè a partir del 950 fins el 1050 esclati el primer romànic, que seguint un estil afectat de pobresa, li treuen el màxim partit: finestres petites i en algunes d'elles amb arc monolític, arcuacions cegues, muntants aplicats a les parets laterals i les pintures, sobre parets enguixades, substitueixen als costosos mosaics clàssics.

El segon romànic desenvolupat és del 1050 a finals del s. XII. El desenvolupament del romànic català i el creixement de Catalunya van paral·lels. En el segle XII Catalunya, aïllada del Camí de Sant Jaume, estableix relacions amb Occitana, que acaben amb la mort de Pere, el Catòlic, a la batalla de Muret (1213). En el passat segle XII s’uneixen els comtats de la Marca a l’entorn de la Casa de BCN i, així fou com als darrers anys del segle només resten per ser annexionats els comtats d’Urgell, Pallars Sobirà i Empúries i, aleshores, l’expansió de Catalunya es fa present amb la conquesta de territoris sarraïns.

29

Si bé que en segle XI fou l’època de les fundacions monàstiques benedictines, en el segle següent només es fundaren priorats dependents d’aquells monestirs. Té lloc, en canvi, un creixement dels Agustins i del Cister. Els cistercencs entraren a Catalunya l’any 1150.

En aquest context es desenvolupa el segon art romànic. Amb les idees reforma promulgada pel Papa Gregori VII (la reforma gregoriana) es crearan exigències de la litúrgia, com en el segle XX, després del Concili Vaticà de XXIII, que promogueren la realització de nous elements arquitectònics modificació d'altres.

de la unes Joan i la

La coberta de volta és l'element essencial d'una construcció romànica i, per tant, no es pot considerar romànic l'edifici que no la posseeixi, encara que siguin romànics els altres elements arquitectònics.

De voltes de canó, ja se'n veuen en les esglésies de l'Empordà i del Rosselló a partir del 950 i es pot afirmar -a manca d'altres opinions millor documentades- que a la resta d'Europa totes les esglésies són amb coberta plana fins al 1050: un segle després!

Per l'altra part, m'he adonat, al fer el Camí de St. Jaume, que les peregrinacions a Compostel·la, en aquell principi del mil·lenni, no passaven per Catalunya i és possible que la influencia europea fos la llavor de l'estil romànic que és troba en la resta de la Península, quan a l'Empordà ja s'hi havia desenvolupat: les peregrinacions van començar en el segle X, però és a les darreries d'aquest segle i més endavant, quan apareix el romànic en el Camí de Sant Jaume i, aleshores, l'estil empordanès havia passat a França i Alemanya, on per la influència italiana i oriental havia arrelat.

La relació de Catalunya amb França sempre fou més present que amb la resta de la Península i per això el pas de l'estil romànic d'aquí a França va ésser un fet natural. I mitjançà el Camí de Sant Jaume va deixà la seva empremta en tots els indrets de influencia: el Camí passava en un principi pel nord i, precisament, per Astúries es on trobem esglésies preromàniques i romàniques més properes al segle X que en les altres comarques.

30

CABACÈS. Ermita de Sant Roc. Priorat.

Prenent com a punt de sortida Reus, cal agafar la carretera a Falset i arribant al trencall d’Alforja, que surt de mà esquerra, seguim en direcció a aquesta vila, es passa pel Coll d’Alforja i poc després es troba la Venta del Pubill. Aquesta Venta queda al principi de la carretera que mena a Poboleda, Escaladei, les Vielles, envolta pel sud les estribacions de migjorn del Montsant i s’arriba a Cabassers o Cabacés.

En el segle VI, s’hi va bastir un monestir on avui es troba la vila. En aquest cenobi, que seguia la regla de Sant Benet, s’hi guardaven les despulles de varis màrtirs i sants (Sant Ermenegild, Sant Fèlix, Sant Maximí) i prosseguia la lluita contra l’arrianisme i altres heretgies. En l’altar major de l’església, s’hi venerava la imatge de la Mare de Déu, que a instàncies de Sant Leandre, el papa Gregori el Gran la va donar.

La imatge era una talla de fusta de tamany natural i el poble li tenia molta devoció. El dia de la consagració li demanaren tres gràcies: l’acabament de la pesta, el fi de l’arrianisme i l’expulsió dels jueus.

La pesta desapareix a l’instant. L’arrianisme arriba a la seva fi quan mor el rei Recader. I... com sigui que no deurien apurar massa a la Mare de Déu amb el tema dels jueus (no sé pas si ja sabien que Maria també era jueva i negra), fins 25 anys després, el rei Sisebud no els proscriu, obligant-los a ser batejats o anar-se’n.

Al principi dels anys de l’arribada dels àrabs, la convivència entre les tres ètnies va ser bona, fins que un dia es posaren d’acord els moros i els jueus i atacaren el monestir emportant-se manuscrits i objectes de valor, salvant la imatge de la Mare de Déu: Maria era jueva i és respectada en l’Alcorà.

Amb tot, aquesta imatge també va passar el seu calvari junt amb els seus fidels, homes de Cabacés. Va acompanyar-los a la batalla de Muret, fent costat al rei Pere. Després de la desfeta de les tropes catalanes, els que es van poder escapolir, tornaren a les muntanyes del Montsant amb l’esperança de retrobar la pau entre els seus i penedits d’haver-se mogut. Però, els monjos d’Scala Dei els acusen d’albigeses... i prou feina varen tenir per demostrar que eren cristians de Roma!

El Pont medieval (també anomenat Pont Vell o Pont romà) s’eleva sobre el riu Montsant es situat a 4 km. del poble en direcció a La Bisbal de Falset.

31

Abans d’entrar al pont nou, surt de mà dreta una pista que mena al Pont Vell al costat del Mas de la Mora i creua el riu Montsant. És una obra medieval d’entre el segle XII i el XIII. És construït amb carreus de pedra perfectament tallats que conserven nombroses marques de picapedrer, amb un gran arc central i dos laterals de mig punt adovellats i amb tallamars escalonats en ambdós costats i una baixa muralleta o barana.

L’arc central cobreix el riu i, sobre d’ell, hi ha l’esquena d’ase. A l’intradós d’aquest arc s’hi poden veure varies opes.

Tant els extrems com els pilars s’assenten en les roques de la llera del riu. Té una llargada de casi 400 m., per 3 m. d’ample; la llum de l’arc central mesura uns 10 m.

Els altres dos arcs, són més petits.

La petita ermita de Sant Roc, edificada sota una balma, data del segle XIV. Per la porta lateral s’hi accedeix a través d'un estret passadís que voreja l'ermita. A la part posterior hi ha una terrassa i es pot veure una petita basseta que aprofitava els degotalls que queien de les roques. D'aquí, per uns graons s'arriba a un nivell superior on hi havia la casa de l'ermità, que hi visqué fins l'any 1872.

També té un cloquer, avui sense la campana. Encara es pot veure a la roca els forats que sostenien les bigues del primer pis així com l'arrancada de la teulada, avui també desapareguda.

Tot i que la porta principal és tancada, pot veure’s bé l'interior de l'ermita, on tan sols hi ha un banc, l'altar i la imatge de sant Roc.

32 CANELLES. Sant Marc i Santa Eulàlia. Alt Urgell.

Canelles és un nucli de població del municipi de Fígols i Alinyà, a l'Alt Urgell.

Actualment té només 6 habitants i es situat a l'interfluvi dels rius de Perles i de Canelles. S'hi troba l'església de Sant Marc i Santa Eulàlia.

El lloc és citat en l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell.

Pertanyé, fins a la fi de l'antic règim, al capítol de la col·legiata d'Organyà.

Tanmateix, els vescomtes de Castellbò hi posseïren alguns drets.

L’aigua es recull de la pluja a la Font de Santa Eulàlia. Per aquí passava el camí dels habitants de tots els pobles d’aquelles valls que traginaven les mercaderies d’Organyà a la Seu d’Urgell, així com era pas del comerç de la sal des de Cambrils.

Per arribar al poble es fa per una pujada suau fins a la petita plaça, plena d’herba i roques. Pels camins que hi surten s’arriba a l’església de Sant Marc.

L'edifici és d'una nau coberta amb volta de canó i acabada amb un absis quadrat. L'església, sense cap mena de decoració, té les característiques pròpies de l'arquitectura rural pirinenca, de línies senzilles i austeres. La portalada d'accés al temple, adovellada rústicament, es troba situada al frontis. Al mateix mur hi ha una obertura en forma d'ull de bou i, al capdamunt, el campanar de cadireta doble.

Església de Sant Marc i Santa Eulàlia

Cases entre les roques.

33 CARBONILS. Sant Feliu. Albanyà. Alt Empordà.

L'antiga parròquia de Carbonils és a l'extrem nord-oriental del terme, en un replà de la carena per on s'enfila el vell camí de Sant Llorenç de la Muga al mas del Bac i al Fau, en un sector muntanyós cobert d'espesses boscúries, dominant la capçalera del Rimal, afluent de la Muga i límit amb Maçanet.

El lloc és esmentat el 878 i l'església el 1279. La decadència de la producció de carbó vegetal, activitat relacionada molt probablement amb el topònim i mitjà de vida bàsic d'aquesta zona, ha fet que el lloc s'hagi despoblat (el 1970 encara hi restaven 13 h que el 1996 es reduí a 1 h). La pronúncia local és Carbonils.

L'església de Sant Feliu de Carbonils és romànica i a la banda nord hi ha elements de l'anterior, preromànica (capçalera i escadussers vestigis de la nau).

L'església és d'una sola nau coberta amb una volta apuntada i absis semicircular. La part sud pertany a una reforma molt més tard. A l'interior, cal destacar el paviment, l'altar de pedra i columnes, la pila baptismal (malmesa, peça simple, tallada en un sol bloc de pedra sorrenca) i alguns vestigis de pintures murals, tot medievals. Al costat nord, segueix havent-hi una part de l'anterior temple preromànic (segles IXX): l'absis trapezoïdal amb una volta de canó, l'arc triomfal de ferradura i les restes de la nau amb una porta que donava al nord. El mur de l’absis és coronat per un fris de dents de serra. Carreus grossos de pedra sorrenca i filades uniformes.

34

En el mur de tramuntana, s’observa un antiga porta aparedada, que deuria comunicar amb el temple romànic, avui enderrocat.

La porta d’entrada actua s’obre al mur de migjorn, és d’un sol arc, adovellat i rebaixat, amb un timpà fet de carreus. Més amunt d’aquest mateix mur, es troba un òcul fet amb dues peces monolítiques, que tant potser el resultat d’haver-se trencat un únic bloc en dues meitats, com que fossin dos arcs de finestres de la enderrocada església romànica, que han estat reutilitzades. Cal recordar, que on es troben més carreus perforats (gelosies, finestres. òculs) és en les esglésies romàniques que es situen prop de temples preromànics enderrocats i part de les seves ruïnes són aprofitades.

Fou retirada una làpida sepulcral romànica esculpida que es trobava al mur de migjorn i passà a Sant Pere d’Albanyà. És una peça rectangular amb un marc prominent i ampla. Mesura un metre i mig per tres pams i format per diferents peces.

El relleu és molt malmès, erosionat. Decoració de tipus vegetal. Hi ha esculpida una escena mortuòria en la llosa més gran, mentre que en la petita no queden rastres de cap decoració. Les seves característiques porten a deduir que es tracta d’una mostra d’escultura romànica local, rústega, de la segona meitat del segle XII. Al sud del edifici, la tanca que envolta el cementiri vell incorpora fragments de sarcòfags i altres elements antics. Al nord, hi ha vestigis d'habitatges d'un assentament medieval.

35 CRESPIÀ. Sant Miquel de la Roca. Pla de l’Estany.

Es surt de Banyoles per la carretera. a Esponellà des d’on cal desviar-se cap a Crespià i a la corba que fa la carretera abans de travessar el riu Fluvià surt un vial, que porta a un Càmping i un xic més enllà a la resclosa, des d’on és pot veure a l’altre ribera l’ermita troglodita de Sant Miquel de la Roca. Retornant a la carretera es traspassa el riu i s’arriba a Crespià.

Tot just entrar al poble apareix l’indicador a Sant Bartomeu de Bassets, que per un corriol, de bon passar a peu, es troben les ruïnes abandonades de Sant Bartomeu de Bassets i més endavant baixant per un corriol esglaonat que ressegueix la part alta del cingle a uns 200 m. sobre el riu Fluvià, mena a través d’una escaleta metàl·lica a l’ermita troglodita.

No hi ha constància del seu passat, però sembla ser que l’origen d’aquest lloc de culte sigui eremític i més tard dependent del proper monestir de Sant Bartomeu de Bassets. que es esmentat a l’any 1131 en un document del molí de Portell i es torna citar en altres documents dels anys 1193 i 1196. En el segle XII el llinatge dels Cabanelles posseïen la senyoria de Portell i eren benefactors del santuari.

En el segle XIII, el santuari tenia un patrimoni territorial considerable degut, sobretot, a les donacions. En aquest segle, el germà del bisbe de Girona i senyor de l’indret, feu donació del dret de les aigües del riu Fluvià al santuari. Més endavant (1284) els drets foren venuts a la Pia Almoina de Girona.

Des de la primera meitat del segle XIV es dedueix que el santuari ja estava en decadència.

La cavitat natural de l’ermita de Sant Miquel, que constitueix el nucli primitiu, modificada amb el temps, va quedar tancada amb una edificació aixecada davant seu i els murs d’aquesta construcció queden a plomada a la vora del cim sobre l’espadat.

Sant Bartomeu de Bassets

36 Les dues naus en que queda dividit l’interior és comuniquen per una arcada gòtica apuntada. La coberta també és apuntada. La paret natural ocupa el fons i costat del santuari.

Tota la nau tenia un pis mitjançà un trespol de fusta: hi resten els forats on s’encaixava l’embigat. A migdia es troba la porta d’un arc de mig punt i dovelles.

Hi resta una cisterna que rebia l’aigua de pluja de la coberta i de la penya. L’aparell de la construcció davantera és de blocs de pedra, en fileres horitzontals i travats amb morter.

Dins del santuari, a la roca, hi ha una cavorca artificial com si fos un amagatall i fou tancada amb un mur d’obra amb una petita porta.

La construcció afegida a la cova sembla que fou aixecada entre el segle XIII i XIV. De la balma no hi constància de quan s’inicia l’habitatge, si bé és probable que pertanyi a l’època de les ermites troglodites de les que es tenen documentació en la conca mediterrània, i sobretot l’oriental, des del segles V al VIII. Aquesta ermita troglodita és una de les més grans de que es tenen constància, a part dels monestirs.

Embassament del riu Fluvià vist des de l’ermita

37 ESCART. Mare de Déu de la Roca. Pallars sobirà.

A 9 km. de Llavorsí, en direcció a Vielha, s’arriba a Escaló. Un ampli aparcament queda junt a la carretera i al peu de la seva església parroquial, del segle XVIII. És tracta d’un poble, com molts altres del Pallars, on s’aprecia la típica estructura medieval (restes de la muralla, cases adossades a la mateixa i el carrer major central) amb cinc portals i la torre El Castell, que dóna pas al carrer Major.

La seva situació estratègica en aquesta Vall, fa entendre el per què va ser un punt de gran importància del comtat del Pallars en el segle XIII, com també en temps dels Cardona, que el reberen en jurisdicció d’en Ferran II, fins que en el segle XVII passà als ducs de Medinaceli.

Del nord de la població, en direcció a Vielha, poc després de la darrera casa i a mà esquerra, surt la carretera a Escart (3 km.), ben indicada, asfaltada, però estreta (atenció!), que voreja el riu. El riu Escart és d’origen glacial i es troba encaixat.

A poc d’iniciar la pujada i dominant la Vall i la població d’Escaló s’aixeca, a prop de la carretera, una torre de guaita del segle XI de planta circular, d’uns 7 metres de diàmetre i uns 15 m. d’alçada. Sembla que estava coronada per merlets.

La portada, elevada de la seva base i avui tapiada, és d’arc de mig punt, amb dovelles de llicorella. S’hi aprecien dues espitlleres, una finestra i varis forats per encaixar-hi bigues.

Seguint carretera amunt i a 1 km. abans d’arribar al poble d’Escart hi ha un aparcament on cal deixar el cotxe. Queda immediatament a sota de l’ermita de la Roca, on es venerava una imatge de la Mare de Déu. Tot seguint a peu la carretera i a uns cinc-cents metres més a munt, surt de mà dreta el corriol, que pujant i vorejant el single, que cau en plomada, mena a l’ermita.

Com sigui que el passar pel camí pot provocar vertigen... si es mira avall, és de recomanar fixar-se on es va posant un peu i l’altre i, a la vegada, contar el passos: en vaig contar 1041... una manera com una altra per distreure’s (fins a cert punt!) i no valorar el precipici...

38 Quan s’acaba el sender apareix una escala de pedra amb 45 esglaons fins a la portada (situada a ponent de l’ermita) d’arc de mig punt, adovellada i amb la recent inscripció any 2002 en que va ser restaurada: encara hi resten en l’aparcament on he deixat el cotxe part de la maquinària que utilitzaren per pujar-hi el material de construcció i que també hi va col·laborar un helicòpter.

D’aquesta construcció no hi ha massa documentació escrita. Maria Lluïsa Cases i Loscos (Catalunya Romànica vol. XV, .pàg. 64.) en fa referència quan diu que Sant Martí d’Escart i Santa Maria d’Escart es citen en un document del 1082.

Josep Mª Gavín (Gavín i Barceló, J. M.: Inventari d’Esglésies. Vol. 9, pàg.

49, foto 74) es refereix a la capella com una construcció romànica. En canvi, en una pàgina de la WEB podem llegir: ... és una capella de reduïdes dimensions, els orígens de la qual es troben a principis del segle XVIII. El que avui (agost 2004) es pot trobar és una ermita d’estil romànic, construïda en l’època barroca sobre una base romànica. Queda adossada a la roca per la banda de tramuntana i part de la teulada. Capçada per un absis pla, sense diferenciar. En el frontis, a ponent, s’obre una espitllera i s’aixeca el campanar d’espadanya d’un sol ull a prop de la façana de migjorn, situada a la vora del penya-segat i d’un replà, delimitat per un mur sense comunicació.

L’interior és irregular per la prominència que fa la roca dins la nau. No s’hi troba cap imatge i com sigui que en el poble d’Escart tampoc es va deixar veure cap habitant, no vaig pas esbrinar què s’ha n’havia fet de la primitiva imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Per referències, tinc entès que n’hi havia una, doncs la llegenda conte la tan repetida versió de la trobada per un toro que s’agenolla i no hi ha manera de fer-lo marxar del lloc... Quan un es troba allà dalt, arrapat a la pendent de la muntanya, es pregunta com el toro s’hi podia mantenir sobre les seves quatre potes...

Ara bé, un cop més el toro ha fet acte de presència en aquest esdeveniment, sia llegenda o història modificada. Sempre hi ha la presencia d'un

39 toro amb les llegendes de les trobades. El toro ve a ser l'instrument providencial que posa al descobert la imatge de la Mare de Déu i, junt amb la font, és el principi del ressorgiment d'un Santuari.

Des de l'època dels faraons d'Egipte, el toro encarnava el poder creador del rei i en aquella cultura trobem que el sol pren la forma d'un toro d'on neix la naturalesa sencera i aquest mateix sentit, que el toro és indissociable de la creació del rei, es troba en la major part de les civilitzacions i, concretament, en els celtes, on el sacerdot menja carn de toro abans de dormir i, al despertar, elegeix d'entre els escollits al sobirà que se li ha aparegut en el somni (Jacq, Christian: "El Iniciado" Ed. Mnez. Roca, 1998).

El Cap dels seguidors de Mitra, culte que va competir amb el cristianisme en el seus principis, donava mort al toro perquè renaixés la vida i al mateix temps que un raig de sol queia sobre ell, el fidel o l'iniciat rebia la sang de la bèstia immolada.

Fent un salt més endavant, es té referència que en casi totes les catedrals hi havia esculpit un laberint (que sempre ha anat lligat al minotaure, el toro-home que Minos va tancar-lo horroritzat de veure aquell monstre) i que foren destruïts, voluntàriament, en èpoques següents: per ser imatges paganes.

Les llegendes dels nostres sants li han dedicat un ampli espai al toro. A Tolosa de Llenguadoc, l'església de Sant Sadurní (Saint Sernin) es va edificar en el lloc on fou sacrificat aquest sant lligat a un toro salvatge i, en un baix relleu de la portalada de ponent, es representa al màrtir dempeus acompanyat de l'animal.

També en la llegenda de la fundació de l'abadia de Saint Michel hi ha un toro, quan l'arcàngel li diu al bisbe que edifiqui el temple en el lloc on trobarà un toro que uns lladregots havien amagat.

40 GIRONELLA. Sant Iscle i Santa Victòria. Alta Ribagorça.

Certes advocacions, sants o santes, per la geografia catalana responen, gairebé sempre, a unes raons històriques. Té la seva importància, per l’estudi de l’alta edat mitjana, doncs conèixer l’advocació d’una església ajuda a datar-la i a interpretar l’organització del territori on es troba ubicada.

D’entre els titulars de parròquies catalanes, enmig d’una gran diversitat, hi ha els Sants originaris de Còrdova, Iscle i Victòria. Hi ha hagut busca-raons que s’han preguntat què hi fan aquests màrtirs aquí?...

Doncs, bé, aquests Sants segons la seva hagiografia, eren germans que vivien en la ciutat andalusa i van ser martiritzats l’any 313. Iscle (en castellà, Acisclo) va ser degollat prop del riu Guadalquivir, mentre que Victòria va rebre unes quantes sagetes a l’amfiteatre romà de la ciutat.

La devoció catalana als germans cordovesos prové, probablement, de l’època visigòtica. Una mirada a les diverses advocacions de les quals són titulars les esglésies catalanes més antigues, sembla indicar que només se’n troben a la Catalunya Vella on haurien perdurat dels temps anteriors a l’ocupació sarraïna. És també notori que a la Catalunya Nord, perdura la grafia Aciscle per a Iscle: Sant Aciscle i Santa Victòria de Sureda (Surède, Rosselló), documentada el 1051 i Sant Aciscle de Trullars (Rosselló) el 876.

A l’Alt Empordà es troba Sant Iscle de Bàscara, l’any 1020 i al Baix Empordà Sant Iscle i Santa Victòria d’Empordà (Serra de Daró, 1123, amb construcció romànica típica del segle XII).

A la Cerdanya hi ha Sant Iscle de Sanavastre (Das, 1018); Sant Iscle i Santa Victòria de Béixec (Montellà i Martinet) i Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre (1170, Bellver de Cerdanya).

A l’Alt Urgell, cal esmentar Sant Iscle de Senyús (Cabó). Al Pallars Sobirà, Sant Iscle i Santa Victòria de Surp (Rialp); A la Noguera hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb (1075, Baronia de Rialb).

Fins i tot a Andorra hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana (1085, La Maçana).

Al Berguedà hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars de l’Aiguadora (Castellar del Riu); al Solsonès, Sant Iscle i Santa Victòria de Casallobeta (Navès) i Sant Iscle de Miraver (Pinell de Solsonès).

Al Bages hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat (993, Monistrol de Montserrat), i Sant Iscle i Santa Victòria de Bages (950, Sant Fruitós de Bages).

També n’hi ha a la Selva, a Sant Iscle d’Arbúcies (923, probablement fos el titular d’una primitiva església del castell de Montsoriu; Sant Iscle del castell de

41 Vidreres; a la mateixa comarca hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda (Santa Coloma de Farnés).

Al Vallès Occidental, es troben Sant Iscle i Santa Victòria de Sabadell, capella existent al segle XI (l’església, actualment, forma part de les dependències de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell) i Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes (995, Cerdanyola) de la qual hi ha constància documental des del 995.

La devoció catalana a sant Iscle i santa Victòria prové d’unes relíquies d’aquests sants que haurien anat a Breda des de Sant Iscle de Vidreres, on devien haver estat dutes pels vescomtes de Girona el 1010 amb motiu de l’expedició catalana a Còrdova, comandada per Ramon Borrell III i d’Ermengol d’Urgell, en companyia dels bisbes de Barcelona, Girona i Vic. Si bé varen arribar-se a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulayman, consta que juny de 1010, la capital del Califat va ésser saquejada per un contingent d’uns nou mil catalans.

Tot i això, sembla que la devoció era ben arrelada a Catalunya quan les relíquies van ser dutes des d’Andalusia; és més, hi ha la possibilitat que la localització d’aquestes a Còrdova i posterior trasllat respongués a una acció premeditada si, com diuen les cròniques de l’expedició, tres bisbes acompanyaven l’exèrcit dels militars comtes catalans...

Trobant-se les relíquies a Breda el rector de la parròquia, en esclatar la guerra del 1936 aconseguir salvar-les dins de les imatges. * * * El veïnat de Gironella, que avui em porta fins aquí, és una minúscula entitat de població del municipi del Pont de Suert. Per arribar-hi es surt per la N-230 fins trobar la N-260, en sentit a la Pobla de Segur. Passat el túnel de Lavaix, a uns 4-5 km., apareix a mà esquerra el desvio a Malpàs per on cal seguir (LV- 5212) i a poc de circular-hi, 1 km., surt de mà dreta una pista que mena a Can Gironella: poc abans d’arribar-hi hi ha l’esglesiola de Sant Iscle i Santa Victòria.

A l’any 959 es troba una de les primeres referències documentals del lloc.

Ramon II, comte de Ribagorça fa donació al monestir de Santa Maria de Lavaix d’un indret anomenat “Penella Gironella”. Cap a l’any 1000 es torna a redactar el mateix document, per tal d’actualitzar els drets monàstics de Lavaix. Amb això, el monestir de Lavaix intentava aturar l’empenta de la nova classe feudal, ja que senyors i cavallers es dedicaven a arrabassar el patrimoni monàstic.

42 La capella és una construcció d’una sola nau, coberta amb volta de canó i amb un absis semicircular amb volta de quart d’esfera. Els dos elements són casi iguals de grandària i separats per un arc presbiterial, sense recolzar-se en cap pilar.

A la banda nord de l’absis s’obre una petita finestra amb un rústic arc monolític.

La portalada a migjorn és d’arc de mig punt adovellat, així com els muntants, casi tapats totalment per un arrebossat malmès. El cor, afegit anys després, ocupa casi la totalitat de l’interior de la nau, però es conserva, tant sols, la barana i l’escala.

43 LLANÇÀ. Sant Silvestre de la Valleta. Alt Empordà.

De Llançà en surt una pista, practicable amb cotxe convencional, que coincideix amb el GR-11, i passant per sota de la via del tren un cop s’ha travessat l’aiguabarreig de les rieres del Llop i de la Valleta, mena a la capella de Sant Silvestre.

En els seus orígens, al voltant del segle IX-X, havia estat una petita cel romànica que depenia del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Durant anys va ser parròquia independent del veïnat de la Valleta. Va ser consagrada l' any 1029, pel llavors bisbe de Girona, Pere Roger de Carcassona.

Fins l'any 1920 va ser una església sufragaria de la parròquia de Garriguella, però a partir de l'any 1928 va passar a format part de Llançà.

La notícia més antiga que es té del lloc data de l'any 854, pe quan l'abat Pere de Sant Esteve de Banyoles fa donació al seu monestir d'unes cases amb terres situades al lloc de Vallmalla, en el vescomtat de Peralada. Aquestes terres l'abat les heretà del seu pare.

Anys més tard, el 877, Lluís II de França el Tartamut confirmà la possessió de la "cel·la de Sant Silvestre amb les vinyes que allí es poden veure, tot el que en depèn i totes les altres coses que pertanyen al monestir" a l'abadia de Banyoles, juntament amb la veïna de Sant Martí de Vallmala. En els documents del segle X no apareix el nom de Valleta, sinó que l'antiga riera i la vall figuren amb el nom de Budica.

En una butlla del 1017 el papa Benet VIII confirmà la propietat del mas de Sant Silvestre al monestir de Banyoles. L'església i el mas es tornen a citar a l'acta de consagració de Sant Marí de Vallmala l'any 1019. Amb l'acta de consagració o dotalia, del 17 de desembre de 1029, el bisbe Pere Roger de Carcassona de Girona acudí a consagrar l'església de Sant Silvestre "del vilar Renoall o vila Mala" elevantla a la categoria de parròquia sense anomenar a cap monjo. Sí que s'anomenen a les persones, "bons homes" que donaren a la nova parròquia cases, vinyes i terres com també hi consta que la nova parròquia havia de donar a la Seu de Girona "dues

44 carns de conill", és a dir, dos conills escorxats cada any: en concepte de cens per raó del sínode, un conill, i per la recepció del crisma, l'altre.

En la mateixa acta el bisbe Pere també dota a l'església d'un cementiri o sagrera de superfície trenta passes al voltant del edifici detallant de quina manera havia de col·locar les cames i els peus l'home que fes els "millors passos", és a dir, el de les cames més llargues. Aquesta descripció és, segons els entesos, una singularitat en documents d'aquest tipus. El bisbe fixà les trenta passes de sagrera, li concedí els drets corresponents i establí els límits del terme parroquial. Més endavant, en documents dels anys 1279 i 1280 és anomenada ecclesia parrochialis de sancto Silvestro.

Quan els habitants de l'indret hagueren de retirar-se de la contrada, per un motiu o altre, la capella va acabar abandonada. En perdre la seva funció com a església parroquial, deixa de ser mencionada a les relacions parroquials dels anys 1606 i 1691, tot i que se sap que l'església va passar a ser sufragània de la parròquia de Garriguella fins a l'any 1920 i vuit anys després va passar a dependre de Llançà. És una primitiva construcció preromànica, on s'observa molta diferència entre la nau i l'absis. Aquest és semicircular a l'exterior i ultrapassat en l'interior, cobert amb volta de quart d'esfera, dues finestres d'esqueixada senzilla i arc monolític, aparell de pedra sense tallar i alguna filada en opus spicatum. La nau, és de planta rectangular, aparell més ben deixat que l’absis, finestres de doble esqueixada (una d’elles amb arc monolític) i coberta de volta de canó.

La porta d'accés correspon a una reforma feta en època tardo-romànica. Es troba situada en el mur sud i està formada per tres arcs de mig punt en gradació, que envolten una llinda i timpà llisos.

A l’interior un banc es situat arran de les parets i en l’angle NW hi ha una pica baptismal. La portada a migjorn presenta tres arcs de mig punt. Al frontis s'aixeca el campanar en espadanya per a dues campanes i del que no es conserven els arcs.

En la diàspora republicana cap a França en el 1939, els que s'escapolien dels moros, hi feren moltes destrosses i els temps va acabar de fer-la malbé. Un grup d'entusiastes del romànic de Llançà, els Amics de Sant Silvestre, i amb la col·laboració econòmica de gent benestant de la Vila i d'entitats oficials, han assolit una restauració... però potser un xic massa acurada.

Cada any se celebra un aplec i amb la facilitat i bellesa del seu accés la fa digne de ser visitada.

45 MARGALEF. Sant Salvador. Priorat.

Sortint de Margalef es travessa la riera i es passa pel costat de la Fonda Els Tres Pins. Es segueix per un vial ben pavimentat amb asfalt i ciment. Dels 350 m. passem als 650 m. d’altitud on és situada l’ermita després de 3 km. de camí costerut. No pas massa lluny hi ha una font d’aigües remeieres: l’aigua de Sant Salvador cura el dolor.

Per les excavacions que s’han fet a la majoria de les coves que es troben a la vorera del riu es dedueix que han estat habitades en temps prehistòrics. D’aquella utilització, és possible, que s’expliqui el perquè, fins fa poc, moltes d’elles servien per guardar el remats de bestiar o, en algunes, l’habitava l’home, aixecant davant de la balma una paret de pedra seca sense morter i amb la seva porta d’entrada.

No masses anys fa que encara s’hi destil·lava en el poble la matafaluga que es collia en el terme, per fer-ne aiguardent.

Les primeres notícies de la vila es tenen de quan el rei Pere el Catòlic, a l’any 1200, en document firmat a Tarragona, va donar el lloc a l’església de Tortosa. En el segle XIX es constituí com a municipi.

A la façana de l’església parroquial de Margalef s’hi troba una làpida on es llegeix: En memòria dels caiguts d’un i altre bàndol, en una guerra que mai no havia d’haver esdevingut.

Passejant-hi, trobarem un carrer fotogènic on s’han bastit les cases davant per davant de la roca d’una balma. Pel Montsant es canta la corranda:

La Figuera està molt alta.

Cabassers, molt amagat.

La Bisbal, dalt d’una roc.

Margalef, en un forat.

46

L’ermita troglodita de Sant Salvador queda situada dins d’una balma, a certa alçada del camí d’arribada. S’entra a través de la nova capella construïda sota de la balma, on queda recolzada a la mateixa roca pel mur de tramuntana. La portada és d’arc de mig punt adovellat i unes escales solucionen el desnivell que hi ha amb el camí. L’interior del conjunt està constituït per una nau dedicada al servei religiós de la nova capella i varies cambres, de situació irregular i ja dins de la balma, on deurien viure els ermitans.

Tot en bon estat per ajornar-hi, encara, avui dia.

47 SANT JULIÀ DE LÒRIA. Sant Martí de Nagol. Andorra.

L'art romànic andorrà és destaca en diversos indrets d'Andorra. S’ha conservat un extens llegat en els camps de l'arquitectura religiosa i civil, a més d'imatges i pintures murals i antipendis.

No hi ha referències històriques massa precises per datar els monuments romànics andorrans. Per l'estil es pot considerar que les construccions van començar a finals del segle VIII i van continuar fins al segle XIII. Una de les peculiaritats pròpies és que l'estil perdura més temps que en altres llocs d'Europa ocupant part del període correspon a l'art gòtic.

Degut a l'aïllament i a la falta de conflictes a la història d'Andorra, el pas del temps ha respectat les construccions i només en casos comptats hi ha esglésies o temples derruïts. A més, els andorrans han valorat la conservació de l'herència històrica tal com queda reflectit a la màxima 21 del Manual Digest (Compilació de la història, el govern i els usos i costums d'Andorra. 1748, Antoni Fiter i Rossell): «Conserveu les antiguitats el millor possible, i si algunes ens semblen ridícules, penseu que és perquè no sabem penetrar a fons en la seva significació més íntima» L'arquitectura romànica andorrana es caracteritza per la utilització de pedra de pissarra. Els murs i les torres són de làmines de pedra superposades i, molt poc s'utilitza el maó i la pedra tallada. Majoritàriament les construccions són esglésies de petites dimensions. Destaquen els campanars llombards de planta quadrada amb finestres geminades i arcs cecs. També es poden trobar ponts sobre la Valira i cases que mantenen l'estil de l'Edat Mitjana, com la Casa de la Vall o el conjunt de les Bons.

Les principals obres romàniques de pedra són: Esglésies: Sant Climent de Pal (la Massana), dels segles XI-XII, amb un campanar de tres pisos.

Sant Esteve d'Andorra la Vella, amb abscís del segle XIII. Sant Joan de Caselles (Canillo), dels segles XI-XII, amb el Crist Majestat.

Sant Martí de la Cortinada (Ordino), del segle XII, amb retaules barrocs.

Sant Miquel d'Engolasters (Escaldes-Engordany), del segle XII (rèplica frescos conservats al MNAC).

Sant Romà de les Bons (Encamp), dels segles XI-XII, amb restes d'antigues fortificacions.

Sant Serni de Nagol (Sant Julià de Lòria), del segle XI, erigida damunt d'una roca.

Església de Santa Coloma (Andorra la Vella), dels segles IX-X, amb un campanar rodó.

Ponts: Pont de la Margineda (Andorra la Vella), el més antic.

Pont de Sant Antoni de la Grella (La Massana).

Pont d'Escaldes-Engordany, uneix els dos pobles.

48 Pont dels Escalls (Escaldes-Engordany), on es van firmar el Pariatges el 1278.

Pont d'Ordino traslladat des del Lloser d'Ordino De l’antiga carretera de Sant Julià a Andorra la Vella en surt la pista, ben asfaltada, que tot pujant s’arriba a un revolt on apareix l’indicatiu a Sant Martí. Es segueix el corriol molt estret i per on s’hi té que caminar amb atenció, doncs en molts trams -sobretot s’hi ha plogut- fàcilment es pot despenyar-se. A uns 30-45 minuts de caminar s’arriba al penyal on s’aixeca l’ermita, situada a 1100 m. altitud.

Aquesta capella es cita per primer cop l’any 1048, quan Miró dóna a Santa Maria d’Urgell les possessions situades entre el riu Aubinyà, Sant Martí i la muntanya Bragacolls. Per les restes estudiades de la necròpolis de Sant Martí, es dedueix que es tractava d’una comunitat petita, que els individus es caracteritzaven per la robustesa física i que l’elevada mortalitat infantil era de la mateixa proporció de l’època. És una de les capelles semi-troglodites en que si bé la paret de llevant queda encaixada dins la roca, no s’utilitza aquesta com a paret. Ha sigut molt restaurada, encara que acuradament.

Nau rectangular amb coberta d’encavallades de fusta, sobre les quals foren col·locades les llates i un llosat de llicorella. L’absis semicircular, a tramuntana (per la configuració del terreny), amb una finestra de doble esqueixada, coberta de quart d’esfera i llosat de llicorella.

Porta a migjorn amb arc de mig punt i sobre aquest mur s’ha aixecat un campanar d’espadanya per una sola campana. A l’interior s’observa el presbiteri més estret i dos fornícules en els murs laterals de la nau. Fou construïda utilitzant les pedres arrancades in situ i l’argamassa.

Per les excavacions practicades sembla ser que l’accés es feia mitjançà una escala per salvà un desnivell d’uns dos metres. També s’hi han descobert tombes antropomorfes medievals (algunes d’elles saquejades i envaïdes pels esbarzers), monedes i ceràmica. Data probable calculada és del segle XI, encara que en els segles XVI o XVII s’hi practicaren modificacions en el presbiteri. No s’hi ha identificat cap imatge.

49

50 ULLDEMOLINS. Sant Bartomeu de Fraguerau. Priorat.

Venint d’Ulldemolins, cal aparcar el cotxe un xic més enllà de la cruïlla de les carreteres a Juncosa i Lleida amb la de La Granadella, Bellaguarda i coll del Grau, en l’anomenada Venta de la Serra de Llena (793 m.).

Seguint el GR-65-5, el que va de Tarragona a Sant Jaume de Galícia passant per Ulldemolins, mena a l’ermita de Sant Bartomeu.

En una altra caminada vaig deixar el cotxe a Ulldemolins i, també, seguint el GR-65-5 i passant per les ermites de Sant Antoni i la de Santa Bàrbara s’arriba a l’ermita de Sant Bartomeu.

Aquesta ermita, segons explica el Dr. Antoni Cabré i Puig (El Montsant. Cossetània edicions.

1999) va ser fundada per l’ermità Fra Guerau Miquel, que habitava en una cova propera. El 28 de juliol de 1192, obtingué la possessió d’una part de la vall del riu Montsant: la quadra de Fra Guerau. Va reunir al seu voltant a homes i dones sota la protecció de la reina Sança, muller d'Alfons I, el comte que va atorgar la carta de població als habitants d’Occulum de Molinis (Ulldemolins: no anaven massa descarrilats els de la penúltima dictadura, en voler canviar-li el nom actual pel de Ojo de Molinos...).

L'any 1210, Fra Guerau cedí aquest territori a Pere Balb que fundà amb la seva muller una comunitat femenina que, després, va passar al monestir de Bonrepòs. Quan aquest cenobi va desaparèixer, l'ermita de Sant Bartomeu passà al domini del monestir d'Escaladei.

El darrer ermità fou el pare Francesc Palau i Quer, que s’hi refugià en el 1851. Aquest sacerdot, carmelità, hagué d’exclaustrar-se a França en el 1835, per les seves tendències polítiques. Fundà la Congregació de Carmelitanes Missioneres Terciàries Descalces en el 1845 a Sant Pèire de Livron i després a Lleida i Ciutadella (Menorca). Morí a Tarragona en el 1872.

Cal destacar que prop d’aquesta ermita es troba l’eremitori del Coll dels Monecs. Destaca del lloc, una gran roca on es troben dues balmes, entre altres de l'entorn, amb restes de mur i cel·les.

L'eremitisme de la Serra del Montsant té les seves arrels en l'època visigòtica, vivent anacoretes solitaris o en comunitat en diverses coves o balmes d'aquest indret: d'aquí el nom de Coll de Mònecs (monecs - monachus - monjo).

51 Sembla ser que es va organitzar una vida eremítica aprofitant les balmes com a ús personal, mentre l'ermita de Sant Bartomeu seria d'ús comunitari per a les funcions litúrgiques.

Els ermitans en general (a excepció dels de Montserrat) no han deixat mai documentació de cap mena per fer-nos arribar detalls de la seva vida. Per aquest fet, no ha sigut possible conèixer amb massa fidelitat la seva història i, per tant, totes les explicacions que d'ells es fan són simples hipòtesis.

Les balmes són típiques de la formació geològica del Montsant. N'hi ha dos de més importants, situades damunt del congost de Fraguerau. Queden separades per una roca que les distancia uns 10 metres. Es tanquen per dos murs fets de pedra seca amb una petita porta.

L'orientació, com sempre, és a migjorn.

Cap a ponent d'aquestes dues, n'hi ha una altra de més petita, dividida en dues estances, d'uns 4 per 2 m. cadascuna.

Una altra balma es troba a llevant de la més gran. A uns 20-30 m. de la balma més gran queda la base d'un molí cisellat a la roca viva.

L’ermita de Sant Bartomeu és d’estil romànic del segle XII, d’una sola nau coberta amb volta de canó apuntat, que arranca d'una imposta que recorre tot el perímetre interior. L'absis, semicircular, queda a llevant, separat de la nau per un arc presbiterial. La portada s'obre a tramuntana i les finestres es situen a les façanes de migjorn, de ponent i a l'absis. Damunt de la façana de ponent s'aixeca un campanar d'espadanya per una sola campana, construït en la darrera restauració.

Carreus ben tallats, disposats a trencajunt i en fileres ordenades.

52 Un xiprer al seu costat s’aixeca com a signe mediterrani de benvinguda. En la llinda de la portalada apareix la data d’una de les restauracions que s’hi van fer en el segle XVIII. Al passar de nou per Ulldemolins em vaig parar enfront de l’església de Sant Jaume. Va ser construïda on hi havia un castell i la seva església castellera, romànica, no quedant cap vestigi. Els plans de l’actual edifici es deuen a Jaume Amigó, fill de la vila i rector de Tivissa, que va resultar ser un arquitecte important, renaixentista, que també va fer els plans de la capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona.

Dins de la vila d’Ulldemolins es troba el santuari de la Mare de Déu del Loreto amb la façana amb esgrafiats i pintures bizantines en el seu interior.

53 VILAJUÏGA. El Castell de la Verdera. Església de Sant Salvador. Alt Empordà.

D’enfront mateix de l’entrada al Monestir de Sant Pere de Rodes parteix el costerut corriol que mena al Castell de la Verdera on es troba, en el punt més alt, les ruïnes de l'església de Sant Salvador.

El Castell fou edificat en el 904 i cedit al monestir pels comtes d’Empúries. A conseqüència d’haverse’ls-hi encreuat els cables, poc després de la generosa donació el reclamaren. D’aquí, que s’inicià un plet que amb el dret de la força retornà als comtes. De totes maneres, els abats de Sant Pere de Rodes no es quedaren quiets i utilitzant la seva força, l’amenaça de l’excomunió, recuperaren el Castell de la Verdera.

Ara bé, en arribant al segle XIII, d’aquest castell no en quedava altra cosa que ruïnes i, aleshores, el comte Ponç IV d'Empúries en fa edificar un altre, el Castell de Sant Salvador (any 1283).

Del darrer Castell, es conserva part de les muralles i dues torres. Dins del que fou el seu recinte es troba l’església de Sant Salvador, que era la capella castellera i bastida anys abans del Castell, probablement en el segle XI. Es tracte d’una edificació d’una nau central i dos laterals. Dels tres absis que capçaven el temple, només ha pervingut el de tramuntana.

Adossada al mur de ponent hi havia una torre de planta quadrada. La porta s’obria, també, en aquest mur i avui dia ha desaparegut, restant només el forat per entrar, així com també s’hi obrien dues finestres de doble esqueixada.

Una altra finestra s’obre a migjorn amb arc de mig punt.

Existeix una llegenda, que conte com l'emperador Carlemany va considerar que la defensa d'aquest castell feta pel comte d'Empúries, només va ser possible gràcies a la intervenció divina i, per aquest motiu, el nomenà Comte d'Empúries per la Gràcia de Déu, resultant que aquest noble era l'únic de Catalunya que havia rebut aquest títol. Segles després, va haver-hi en la història de la Península un dictador que es va adjudicar una semblant nominació: Caudillo por la Gracia de Dios... es llegia en les monedes que s’havia fet encunyar.

54 D'aquest castell n'han sortit diverses llegendes, algunes d'elles repetides en altres indrets, com és la del Salt de la Reina Mora, que també la trobem a Ciurana (Baix Camp). Doncs bé, del castell de Verdera, s'explica que el rei moro va morir durant el setge dels cristians i l'esposa sortí disparada cavalcant sobre el seu cavall, que desbocat, s'estimbà pel cingle.

N'he recollit una altra de llegenda també relacionada amb aquest salt. La filla del comte d'Empúries, de nom Reina (d’aquí la superposició amb l’altra llegenda) al fugir de les intencions no massa honrades del comte Guillem de Besalú, el Foll (usurpador del Comtat), es llançà al precipici muntada en el seu cavall que va deixar la petjada en la roca: l’indret se'l coneix amb el nom del Salt de Reina. És molt important, recordar un cop més, a qui s’hagi esforçat en arribar fins a aquest cim, no tenir presa en baixar. Siguin quines siguin les condicions climatològiques que el dia se’ns hagi presentat, albirar tant la plana de l’Empordà com la mar d’Amunt o la d’Avall, resulta un espectacle difícil d’oblidar. Si dies abans ha plogut i ara bufa la tramuntana, la claredat de l’ambient, el detall del paisatge, el perfil de les muntanyes és extraordinari. Si pel contrari, ens cau sobre nostra una tarda d’aquelles en que s’està mastegant una tempesta, el cel s’enfosqueix i la mar reflexa la negror dels núvols, notarem l’ambient carregat d’electricitat estàtica i l’esperit s’estrenyerà dins nostre... Sort en tindrem que no hi ha cap arbre per aixoplugar-nos! En aquestes condicions, és millor anar baixant...

55 VILALBA DELS ARCS. Sant Pau de la Roquerola. Terra Alta.

Des de l’entrada a Vilalba dels Arcs el carrer més accessible per arribar a Sant Pau de la Roquerola és el que passant per davant de l’església parroquial de Sant Llorenç, segueix prop del cementiri, que es deixa a la dreta, i cal sempre seguir recte durant uns 10 km. (senyalitzat), trobant diversos masos (el primer és el Mas Florindo). Pista accessible a tota mena de cotxes.

La carta de població del lloc de Vilalba fou atorgada pels Templers de Miravet el 1224. El 1359 era de la comanda hospitalera d’Ascó. En el segle XVI, amb els hospitalers, fou creada la comanda de Vilalba dels Arcs i perdurà fins el segle XVIII. Durant la Guerra dels Segadors, la població fou saquejada per les tropes franceses (1640). En la primera Guerra Carlina va ser fortificada i restà favorable als lliberals. En la Guerra Civil del 1936 fou un dels llocs més afectats per la Batalla de l’Ebre, doncs la població va perdre més d’un terç dels seus habitants.

A Vilalba dels Arcs es troben les esglésies de la Mare de Déu de Gràcia del segles XIII, d'estil gòtic, i l’actual parròquia de Sant Llorenç, del segle XVI, amb elements renaixentista i barrocs i amb un campanar de vora 40 metres d'alçada.

L’església de la Mare de Déu de Gràcia, antiga parròquia, guarda alguns elements de l’època dels Templers, malgrat hagi sofert notables modificacions. De planta rectangular, presenta una coberta de dues vessants sobre tres arcs torals apuntats. Uns contraforts mantenen els murs. Si bé avui, aquest temple no presenta les proporcions àuries pròpies dels Templers, Joan Fuguet i Sans (L’Arquitectura dels Templers a Catalunya) afirma que no hi ha dubte, que inicialment, les tenia.

A la plaça Major es va reconstruir, al segle XIX, la Casa de la Vila. A la Casa Coll es pot visitar el Museu del Camí de Sant Jaume i una exposició del material dels membres del Terç de Nostra Senyora de Montserrat.

Fora de la vila hi ha les capelles de Sant Antoni o de la Mare de Déu de Montserrat, prop de El Calvari, i l’ermita troglodita de Sant Pau de la Roquerola.

A aquesta ermita també s’hi arriba des de l’entrada a la Pobla de Massaluca (no massa bona pista) i des de la Fatarella.

56 De retorn de Terra Santa un pelegrí, que probablement havia conviscut amb els Templers, la va bastir. La construcció aprofita part de les parets de la balma on s’aixopluga i queda completa al tancar-la amb pedra i argamassa. L’entrada principal es fa per una portalada d’arc de mig punt i amb dovelles. En aquest mateix mur s’obre una finestra. Una altra porta apareix en la part de ponent de l’edifici. A l’interior, hi han diverses dependències que se’n servia l’ermità, a més de l’estable i la pallissa.

Brancada esquerra

Brancada dreta

A L’Arquitectura Àuria dels Templers de Josep Gironès Descàrrega, es presta atenció sobre el gravat d’una creu damunt d’un triangle en un carreu de la brancada dreta de la portalada d’aquesta ermita. És similar al que es troba en la Pedra Àuria que hi ha en el nucli antic de la Fatarella. Segons l’esmentat autor, ambdós gravats donen les possibles claus de la secció àuria, un joc de proporcions utilitzades pels Templers per dissenyar la planta i l’alçada de la majoria de les esglésies parroquials dels seus territoris.

Fra Luca Pacioli, un monjo del segle XV, influït per les autoritats religioses que exigien que els nous coneixements científics s’adaptessin als dogmes i creences de la Església de Roma

57 o, del contrari, l’haurien cremat. Aleshores, presenta el rectangle d’or en el seu llibre La Divina Proporció, però hi fa una correspondència amb la Santíssima Trinitat, és a dir, “...que així com hi ha una mateixa substància entre las tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant, d’igual manera una mateixa proporció es troba sempre entre tres termes i mai de més o de menys”... (qui ho entengui, que ho digui... però el frare va demostrar que era intel·ligent i no el van expedientà).

En el Molí del Bonet, a Sarral (Conca de Barberà) a la brancada esquera de la portalada feta amb grans dovelles, s’observa en una d’elles el gravat que representa el símbol de la creu del monestir de Santes Creus, similar a la pedra àuria de la Fatarella i la de Roquerola.

Creu gravada en una dovella de la portalada d’un molí de Sarral.

La secció àuria no és original dels monjos guerrers. L’inici de la història de l’art i de les matemàtiques n’està ple d’exemples: sembla ser que fou utilitzada per primera vegada pels antics egipcis, però el que no està tan clar és si la usaven conscientment per presentar certes qualitats estètiques de la raó o si la seva primera aparició va ser fruit d'altres raons o l'atzar. És forma d’un dels rectangles més bells i harmònics que han escollit els estetes: és aquell que el quocient del costat major i el menor en resulta el número φ (fi), el 1,61803... o número d’or. El rectangle que dóna origen al número d’or s’obté amb aquesta construcció i fórmula aritmètica: a / b = φ (fi) = 1,618 Aquest rectangle, la coneguda secció àuria, es fa present en molts objectes d’us diari: targetes de crèdit, de l’ICS, el DNI, el carnet de conduir, en els paquets de tabac, etc., sense oblidar-nos dels nombrosos temples on el la seva planta hi queda reflectida.

Les imatges de la Creu gravades a cada brancada de la porta d’entrada de llevant de l’ermita troglodita de Sant Pau, corresponent al fet de gravar-les quan es procedia a la consagració de l’edifici, però amb aquesta suposició no exclou que la pedra de Fatarella recordi una superfície àuria. És cert que hi ha certa similitud de la Creu i el triangle sobre el qual està plantada amb la que s’observa de la Pedra Àuria de la Fatarella. El gravat de la capella troglodita de Sant Pau de la Roquerola és una simple Creu plantada en el vèrtex d’un triangle, sense estar emmarcada, ni cap més grafia.

58 CARASSES. Introducció Malgrat que presenta un ampli ventall de possibilitats parlar sobre la prostitució, el protagonista d’aquest tema que exposo, no és altre que les marques en pedra d’aquest ofici -l’ofici més vell del món- ha deixat en diferents murs dels edificis on s’ubicaven les cases de bagasses en certes ciutats de Catalunya.

Es posava una carassa de pedra a les façanes per així indicar la seva situació. No deixaven de ser anuncis de prostíbuls de l’època, però discrets. A Pompeià, no eren tan discrets.

Avui per avui no es coneix quina funció tenia, si purament decorativa o bé s'utilitzava per indicar el que es suposa. La idea més generalitzada es que aquesta carassa es va utilitzar per indicar la presència d'un prostíbul rn aquell l'edifici.

Pompeià.

Al llarg dels segles XIV i XV la prostitució a certes ciutats ja no es trobava concentrada a un determinat barri perifèric. Al centre de la ciutat hi havia cases on també s'exercia aquest ofici, però hi havia un notable problema: l'analfabetisme que hi havia a l'època feia costós d'identificar aquestes cases, així que es va generalitzar l'ús de les carasses, que no són altre cosa que representacions de rostres de pedra que es podien trobar a l'edifici en qüestió i sovint representaven un sàtir, un dimoni o una dona.

També ho feien sovint pintant les seves façanes d'un luxuriós vermell llampant o senzillament posant el seu número molt més gran que la resta.

Aquests eren els signes que permetien reconèixer els prostíbuls cristians, ja que estaven diferenciats dels que feien servir els jueus i els àrabs.

Les prostitutes eren tancades els dies de guardar perquè no poguessin exercir el seu ofici.

Eren recloses a determinats convents i les monges d’aquell indret intentaven convèncer-les per tal que deixessin la mala vida i passessin a formar part de la comunitat.

Durant aquesta reclusió, evidentment, aquestes dones no treballaven. Per compensar la manca d’ingressos que això suposava, s’assignava a cadascuna d’elles un sou que sortia del lloguer dels molins públics de les poblacions. La manutenció de les presons també es subvencionaven amb aquest mètode.

59 Una altra cosa que si més no, és curiosa de recordar dins d’aquests lligams econòmics entre l’Església i la prostitució és que veient com aquests establiments promocionaven el pecat de la luxúria, i tenint en compte que era del tot impossible aturar l’ofici que molts cops s’ha considerat el més antic de la història, la institució de l’Església va passar a controlar-los, baix un canvi de consciència oportunista: així podrien reconduir els diners que provenien del pecat cap a causes pies i caritatives...

Per tal de distingir els bordells de la resta d’establiments, hi havia tot un codi de senyals, de les quals, les carasses són en l’actualitat el símbol que en més ocasions ha arribat fins els nostres dies.

Igual que les cases de jueus i sarraïns sovint eren pintades de groc per tal d’assenyalar-les, els prostíbuls estaven obligats a pintar la seva part baixa de vermell ben viu en representació de la luxúria. També tenien el número de la porta pintat notablement més gran en relació a la resta de números de les cases veïnes.

Les carasses, normalment representaven el cap d’un dimoni o un sàtir i en altres casos el d’una medusa. El costum de posar aquestes testes a les cantonades data del segle XVII i és posterior a la guerra dels segadors de 1640, en aquesta data es van adoptar aquestes mesures de marcatge dels bordells per tal que els soldats de les tropes castellanes, que en aquell moment dominaren la ciutat, poguessin trobar els prostíbuls sense problema.

60 BARCELONA. Carasses com indicadors de bordells. Barcelonès.

En el llibre Llegendes dels carrers de Ciutat Vella de Barcelona en Joan Amades explica que les carasses aplicades a les parets de certs edificis significaven la proximitat d’una casa de prostitució.

La carassa que fa cantonada entre el Carrer dels Mirallers i el Carrer dels Vigatans, carrer on posaven els traginers de Vic, és potser la més famosa.

L’agost de 1983, l’Ajuntament va fer tirar a terra l’antic edifici dins un pla de rehabilitació de Ciutat Vella, malgrat constar l’edifici dins els catàlegs de patrimoni protegit. La protesta veïnal va obligar a que la figura, un cop restaurada, es tornés a posar a l’edifici que es construiria al solar.

Avui per avui no es coneix quina funció amb exactitud tenia, si purament decorativa o bé s'utilitzava per indicar el que es suposa. La idea més generalitzada es que aquesta carassa es va utilitzar per indicar la presència d'un prostíbul a l'edifici.

Hi ha testimonis de l’any 1929 que encara identifiquen dos bordells pintats de vermell al Carrer de la Volta del Teatre, mentre que el 1934 n’hi havia al carrer d’en Roca, amb el número més gran del que és normal.

A la cantonada entre el carrer de les Mosques i el Carrer Flassaders es troba una altra d’aquestes figures. Aquesta a més té nom, se’n diu en Papamosques. Sembla que el nom és una rèplica del d’una figura de la Catedral de Burgos, que en marcar les hores sembla que mengi mosques. Es diu que durant un temps aquest estret carrer era un carreró sense sortida que menava a un bordell, en aquest cas de certa categoria, on algunes de les dones que hi treballaven havien sortit de l’ofici després que un mariner havent desembarcat provinent de fer les Amèriques, les treies a causa de la típica promesa a la Mare de Déu de fer feliç a una dona si es salvaven en algun moment de mala mar...

Al final del Carrer Mestres Casals i Martorell (Antic Carrer de la Claveguera) També s’hi troba en una cantonada a uns quants pisos d’alçada, una figura coneguda popularment amb el nom de La Caterina. No es sap pas si és símbol d’un bordell, però a jutjar pels enderrocaments que s’hi han fet a la zona i l’estat d’abandonament

61 de l’edifici, cal anar-ho a veure abans que com passa sovint, la història de pedra de les ciutats es vagi esborrant ràpidament a cops de mall i excavadora.

A un dels altres bordells de la Barcelona s’hi arriba passant per sota l’arc del petit i desconegut Carrer de les Panses venint pel Carrer de les Trompetes. Un cop passada la volta, a mà esquena es veu l’edifici en qüestió: en el balcó del tercer pis s’observa una cara barbuda amb bigoti i nas prominent.

Aquest pis té tots els números d’haver estat un prostíbul, ja que marca en concret una de les plantes, segurament per evitar confusions molestes amb la resta de veïns. No hi ha constància que actualment els seus habitants deuen estar al corrent de l’antic us de casa seva.

A la porteria de les Rambles nº 2, en el seu pedrís (actualment exposat a l’interior de la porteria) és presenta perforat i desgastat per l’acció dels talons de les sabates de les prostitutes de carrer esperant els potencials clients hores i hores...

A la façana posterior de la seu de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia (carrer Avinyó nº 44), es conserva una carassa que corresponia a un bordell i, probablement, podria ser l’edifici des del qual Pablo Ruiz Picasso es va inspirar per pintar una de les seves més conegudes obres, El Bordell d’Avinyò (o Les senyoretes d’Avinyò).

Va ser André Salmon qui, finalment, el titularia amb el nom que es coneix avui dia. Les cinc dones que hi apareixen nues mostren una escena en un bordell del carrer Avinyó, no pas de la ciutat francesa, indret on l’artista només hi va anar el 1912, cinc anys després de la data de l’obra. Sembla ser pel que es diu en el barri, les senyoretes es mostraven en el balcó de sobre de l’arc passadís del dibuix adjunt.

62 Al carrer Arc del Teatre, xamfrà Lancaster (Barri Xino) hi havia a les parets alguna senyal, avui desapareguda, que indicava on es trobava el bordell chez Madame la petita. * * * A Catalunya es coneixen els prostíbuls amb el nom de casa de barrets. Tot ve, que fa anys existia una barreteria a la Plaça Real de Barcelona. A l’entrar-hi es demanava un determinat capell i el dependent acompanyava al client a la rere botiga i des d’on s’accedia per una porta al bordell annexa...

Si bé no té cap connexió amb el treball de la pedra, m’he premés la llibertat d’incloure, també, l’anecdòtica relació de preus, la ubicació de les cases de prostitució i els barris on es trobaven situades, en aquells Feliços Anys 20 de la vida de Barcelona.

Per les dades recollides (Albert Domènech, Topografia de la prostitució a la Barcelona del final de la restauració (1918-1931). Anònim: Guia Nocturna de Barcelona (1930); Anònim: Guia nocturna. Casas de huespedes para caballeros. 1918), que es poden consultar a l’Arxiu Històric de Barcelona, ca l’Ardiaca, he pres nota que el preu més generalitzat fou el de 5 ptes. ja que hi consten un total 178 bordells que fixen aquest import com a preu base.

En la guia de 1918, la més antiga de les que es disposa, sembla ser que fou utilitzada per un usuari que en seleccionà només bordells de 5 ptes el servei. Aquest va ser la majoria de les fitxes de prostíbuls, 178, que es citen, com el del famós bordell de Madame Petit de la Volta del Teatre.

Aquesta xifra contrasta amb els 25 bordells de la categoria més econòmica (de 0,5 a 1 pta.) i, fins a la guia del 1931, no n’hi ha cap amb aquests preus.

Sens dubte aquests bordells, que es troben situats en les zones més degradades del Barri Xino devien tenir una tarifa molt propera a les de les prostitutes de carrer.

De la tarifa de 2 a 3 ptes. n’hi ha 120 bordells que s’ofereixen i pel que fa a les tarifes més cares, que són les de 10 ptes., només n’hi ha 82.

De 15 a 25 ptes. hi ha un total de 48 bordells.

En alguns casos alguns bordells ofereixen dues tarifes a la clientela en funció de la qualitat de les prostitutes que allotgen.

63 A la darrera gamma tarifària es troben tres cases que el servei el valoren en 50 ptes.

La distribució topogràfica dels bordells barcelonins no és pot seguir amb exactitud mitjançà les Guies, perquè alguns carrers han canviat de nom, altres han desaparegut amb reformes urbanístiques i d’altres han canviat l’ortografia.

D’aquests apunts es dedueix, que les tarifes barates són més aviat escasses en comparació amb la de 5 ptes. que era usual. Això pot ser degut, tant a que els bordells de 0,50 a 1 pta. fossin d’una qualitat tant minsa que entressin directament a la clandestinitat o bé la madame o el proxeneta no estiguessin interessants en anunciar-se a les guies per una qüestió de preu o perquè la seva clientela no pertany al segment de població a qui anaven adreçades les guies. També, cal remarcar que els bordells de preu tant baix eren conflictius, de poca qualitat higiènica i d’escàs personal a triar...

Es llegeix en les Guies que els tarifats a 2 i a 3 ptes. es troben dintre de la Barcelona de les muralles i, més concretament, pel anomenat Barri Xino.

Cap a la zona del barri de Sant Pere gairebé no hi ha activitat de prostitutes en les dues guies consultades, però, per altres fonts i de forma indirecta es coneix, també, de la seva existència: exemple és el cas del carrer Avinyó, que he citat per la carassa del bordell del carrer Carabassa nº 44 i origen de la inspiració de Picasso per Les bagasses del carrer d’Avinyò.

Primer carnet d’una prostituta (1908).

64 CERVERA. Ca Joanot, el mut. Segarra.

M’ha sorprès llegir el següent article d’En Guillet de Florejats i no he pogut evitar la temptació de copiar-lo descaradament. Perdó, admirat Guillet, el bon teixit no té perquè guardar-se a l’arca. “”L’any 1527, el magnífich concell municipal de Cervera ordenava tancar a pedra y obra totes les portes del darrera de la casa del pintor Joan Pau Guardiola, àlies Joanot lo Mut. Tan expeditiva acció tenia causa en la reiterada queixa dels seus honorables veïns per tota la desonestat y vellaqueria que era públic i notori que s’hi feia.

El constant tragí d’entrades i sortides d’homes, molts d’ells capellans, a totes hores i amb propòsits a totes llums poc honestos, havia acabat forçant la intervenció dels paers cerverins. Per tal de posar-hi fi, les autoritats manaven paredar els accessos secundaris a l’habitatge, anunciaven càstig a les persones que hi fossin trobades, desterraven de la vila la criada de la casa i retiraven al pintor i la seva esposa la custòdia de la filla, lliurant-la a alguna persona que miri per ella y que la guarde y aparte de tota desonestat en la qual la dita sa mare l‘ha inclinada y induyda.

No obstant, el poder exonerava de tota culpa l’artista, reputat pintor, que ja havia intervingut en retaules per les esglésies de Santa Maria de Cervera, Castellnou d’Oluges, Ivorra i la Seu d’Urgell. Potser consideraven que un home capaç de crear imatges tan pietoses no podia veure’s mesclat en negocis tan baixos i funestos i, alhora, convençuts que la seva minusvalia (sordmut de naixement), el deixava del tot a mercè de la seva esposa qui, a banda de signar per ell els seus encàrrecs professionals, també feia i desfeia al seu lliure arbitri en els afers que arrodonien els ingressos domèstics.

Sigui com sigui, s’establí que tot l’escàndol és a causa de sa muller y de sa filla y moça, es barrà tot l’accés a la casa que no fos per la porta principal, però s’evità castigar a en Joanot, perquè, fet i fet, podria suposar la pèrdua per Cervera d’un dels principals pintors de l’època (qui s’acabarà convertint, amb el pas dels anys, en un dels principals mestres lleidatans del cinc-cents).

Val a dir que, des del punt de vista municipal, el conflicte no se centrava tant en l’explotació de la dona, fins i tot en la filla, com a mercaderia sexual (al segle XIV ja trobem a Cervera regulacions fiscals i sanitàries sobre l’exercici de la prostitució), sinó en el fet que l’exercici de l’alcavoteria sí que era pràctica il·legal, en contraposició a l’hostaleria de bordell. És a dir, el proxenetisme, l’explotació de les denominades àvols fembres (dones dolentes), fembres de secle (dones públiques) o males dones canthoneres, era il·legal i durament castigat (amb penes d’escarni públic, assots i desterrament o, en cas de reincidència, execució en forca), sempre i quan no s’exercís en un bordell, supòsit en el què era considerat indústria cívica, ajuda per evitar mals majors i font d’ingressos per les arques públiques.

65 És per això que els bordells, cases de meuques o lupanars havien de ser fàcilment recognoscibles, a fi i efecte d’evitar incòmodes errors i malentesos.

D’aquesta manera, a poc a poc, es varen establir un seguit d’indicatius que permetrien al client àvid de companyia trobar sense dificultat el lloc on relaxar els instints.

D’aquesta manera, cases amb les part baixes pintades del color vermell luxúria o amb el número indicatiu del carrer de dimensions molt més grans que les veïnes o, especialment, la presència de carasses femenines a la façana o a la cantonada immediata, s’adoptaren com a identificadors inequívocs.

Un exemple d’aquestes carasses el trobem encara a Ca l’Aiguadé, al carrer del Forn de Torà, a l’alçada d’un segon pis: un rostre femení, encaixat dins uns petita fornícula, que, tot i uns trets facials molt esquemàtics, amb un ulls ben oberts i una boca amb rictus petonejant, permet albirar una invitació fugaç al paradís terrenal. És molt semblant a una altra, de llavis més molsuts, situada al barri de la Rivera de Barcelona, a tocar del port vell. Més elaborades en trobaríem també a la cantonada del carrer Mirallers i Vigatans de Barcelona, restaurada gràcies al clamor popular, o a Montblanc, a la façana de l’antiga casa de cavalleries i menjars coneguda avui com Cal Colom. En aquests dos darrers exemples, els rostres estan guarnits amb belles cabelleres pentinades amb tirabuixons, record potser de les serps que emplenaven el cap de la mitològica Medusa, paradigma de perdició pels imprudents aventurers. També en serien mostres l’efígie coneguda com “la Caterina”, desapareguda fa ben poc d’una ruïnosa casa cantonera al nucli antic de Barcelona, la carassa encara conservada a Berga als murs de l’antiga fàbrica de Cal Senyor Andreu, que fins la instal·lació fabril era l’emplaçament d’un popular bordell, o una figura femenina que està encastada a bona alçada de la paret de Ca l’Ernesto del Mercè, a Camarasa.

Avui en dia, l’ofici més antic del món segueix exercint-se amb major o menor ostentació, i encara amb un buit legal que esdevé llavor de pràctiques degradants de la dignitat i la seguretat dels i les qui l’exerceixen. Oblidades les carasses, ara són llums de neó i làsers rutilants els ginys que indiquen el camí cap a Fonolleres, Ponts, Torrefarrera i d’altres llocs.

66 CARREUS FORADATS. Introducció En qualsevol dels diccionaris que tenim a mà, es llegeix que la finestra és una obertura, generalment rectangular (no és obligatori), practicada en un mur per deixar entrar aire i claror dins una cambra o edifici i per a poder mirar de dins a fora (o de fora a dins... pels tafaners).

Una altra definició diu: és un forat, rodejat de matèria...

A més de les definicions arquitectòniques, existeixen un ampli ventall d‘acceptacions tècniques (la finestra de l’ordinador, la finestra de la TV...), literàries (La Finestra, vista per 68 escriptors i 22 dibuixants. Enric Sànchez-Cid i J.Mª Contijoch, pròleg de Jordi Pujol. Edicions Cossetània. 2002), místiques (El retaule de Gant de Jan van Eyck, any 1432), bíbliques (...després de quaranta dies d'un gran diluvi, Noè va obrir una finestra de l'arca i va deixar anar un colom... (Gènesi 8:8-12), meteorològiques (...s’ha obert una finestra a la foscor de la boira baixa...), comercials (l’aparador), etc. que ens recorden la omnipresència d’aquest element i concepte. * * * Les esglésies preromàniques tenen, en general, una sola porta al mur de migjorn, que s’aprofita per rebre la llum del dia, doncs les finestres són petites, malgrat també se’n troben en els altres murs de la nau i en l’absis.

Les finestres poden estar cobertes, per fora o per dins, amb persianes, cortines, gelosies, vitralls, etc., elements de tancament que permeten controlar la confortabilitat de l'interior.

En un principi, l'estil de les finestres fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada o deixant d’omplir una part del mur. A finals del segle XI es produeixen canvis importants a l’entorn del “forat”: pedra polida i ornamentació escultòrica, mitjançà capitells, vitralls, arcs, escultures adossades, petites columnes, etc...

Les finestres dels temples preromànics i romànics presenten diverses formes: - Arc de mig punt amb dovelles col·locades de forma radial: es troben al centre i a cada banda de l’absis. En ocasions, també s’obren en algun dels murs, sobretot, el de migjorn.

- Arc de mig punt tallat en un sol bloc de pedra: arc monolític.

- Arc de mig punt amb els muntants que arriben fins l’ampit.

- En certs arcs monobloc, s’observen falses dovelles esculpies en l’únic carreu.

67

- Dels anys del baix medieval, apareixen els òculs en els frontals de les esglésies.

- Un altre tipus de finestra són les espitlleres, que predominen més, en els campanars.

- Les finestres geminades, obertures dividides per un o dos pilars, més o menys treballats, es fan presents en totes les èpoques.

- Per fer les finestres cruciformes es retiren els corresponents carreus del mur, generalment en el frontis, per formar en el buit una creu.

Des del punt de la planimetria dels ampits de les finestres apareixen les d’una o de dues esqueixades.

Ara be. És, precisament, el preromànic i el romànic el que m’ha motivat prestar atenció a aquest element que es troba en certs edificis d’aquella època: les finestres, o millor dit, les gelosies i òculs construïts en carreus perforats.

Un carreu és una pedra tallada, comunament en forma rectangular, per a la construcció de murs, pilars, etc. Es tracta d’un bloc de maçoneria esculpit per tenir vores quadrades que encaixin millor entre si. Els blocs són generalment 30 per 40 centímetres.

Els carreus perforats pertanyen més al preromànic: perforació en una pedra, més o menys rectangular, no gaire gruixuda, situada a l’exterior del mur on s’ha deixat el forat, la autèntica finestra.

68

Cal pensar que aquests elements tenen un origen preromànic o visigot. Amb l’entrada dels àrabs les esglésies foren abandonades, encara que la falconada dels moros no va anar per aquest camí. Quan en Guifré i companyia es van fer presents, molts dels temples es construïren sobre les restes dels anteriors (tant destruïts per la guerra, com per l‘abandó i el temps) i, aleshores, aprofitaren certs elements, com és el cas de les gelosies: d'aquí que cercant temples reconstruïts, en l’època romànica, és possible que trobem aquests tipus de pedra perforada d’orígen preromànic.

Aquest ha estat el camí que he seguit per aquest treball de recopilació i, en ocasions, gràcies als amics que han conegut el meu interès per aquests carreus.

Però, en arribar a aquest punt, s’ha m’ha presentat una incògnita: el carreu perforat no tindrà pas algun altre sentit dins de la història dels pobles, a part de la seva utilització com a gelosia?... Sembla ser, com he dit, que ja en certes ruïnes dels temples de l’època dels visigots, s’hi han trobat aquests elements... Per capguardar-se del dimoni, de les bruixes, de les malalties?

També es dóna el cas, que fent camí per les valls dels Pirineus, m’he trobat diverses pedres foradades utilitzades com a amulets, preventiu de desgràcies, tan de les persones com dels animals, sobretot boví i d’ovelles, dos grups de la ramaderia que la malaltia i la mort afecta notablement l’economia del món rural.

Podria tenir el carreu foradat preromànic un origen remeier per contrarestar les forces malignes?...

Cal fixar-nos que els accessos a les cases –la comunicació entre l’interior i l’exterior- són els punts més febles dels edificis: a més de les finestres, ens trobem amb les xemeneies, que centren la llar, lloc neuràlgic de la vida familiar.

Faig esment d’aquest paral·lelisme entre el carreu foradat, la finestra i la xemeneia, perquè en l’última passejada que he fet per la comarca de Jaca (agost del 2012), vaig passar per la població de Borau, situada en un nivell més baix que la carretera on vaig parar-me i, d’aquí, tenia una esplèndida panoràmica sobre les teulades: en casi totes les xemeneies i en moltes de les finestres s’hi trobava, rematant l’extrem superior, una pedra foradada, més o menys treballada.

69 L’amic Paco Barrajón,que em guiava en l’excursió, em confirmà el caràcter preventiu que s’hi donava a moltes pedres i, en particular, a les pedres foradades i, d’aquí, que les trobaria coronant teulades, finestres i xemeneies: para espantar a las brujas!... (No era pas que ell s’ho creés, però era general aquesta creença, anys enrere, a la comarca).

Va ser, aleshores, quan vàrem decidir visitar el casi abandonat poble d’Ordovés, on es guardava una Pedra que tenia la virtut de curar als animals que havien sigut picats per un escurçó, un escorpí o enverinats accidentalment. Es submergia la pedra dins d’un cubell amb aigua...

- El agua era de una fuente, en particular?... -vaig preguntar.

No em va saber concretar. Va seguir comentant, que es donava a beure, a cullerades, als animals afectats. Aquesta aigua, que havia estat en contacte amb la Pedra, guardava el seu poder remeier durant mesos...

En la Revista Serrablo, del mes de Desembre del 1983, Volum 13, Nº 50, llegeixo un del prodigis de la Pedra d’Ordovés: ...en Javierrelatre, le dieron a las ovejas nitrato u otro abono, pensando que era sal. En seguida las ovejas empezaron a caerse y su amo comprendió que las havia envenenado. Pensó en la Piedra y vinieron a buscar agua en donde se habia sumergido la Piedra. Como pudieron, le fueron dando a cada oveja un poco de agua con una cucharada de tomar café.

Algunas ya estaban como muertas, pero al beber se arreglaron. Todas las que bebieron se curaron y las que no pudieron beber se perdieron. Cuarenta ovejas se les murieron y las otras se salvaron por el agua...

Després de rebre aquestes informacions, amb va passar pel cap l’explicació que es dóna a l’efecte curatiu de l’aigua de Lourdes, que només té aquella determinada font de la gruta. Cap la possibilitat que l’aigua d’origen càrstic, passant per entre roques, absorbeixi qualitats remeieres i brolla, més endavant, a l’exterior: seria la font d’aigua miraculosa.

Al dia següent, sense pensar-ho dues vegades, ens hi vam arribar. De Fiscal, on m’hostatjava a casa dels meus amics, ens vàrem dirigir directament a Sabiñánigo per la nova carretera que evita passar per Broto i Biescas.

Seguim en direcció a Huesca. Poc abans de creuar el riu Guarga surt el trencall, a l’esquerra, a Boltaña i Ainsa. A uns 10-11 km. apareix, a mà esquerra, la carretera que mena a Ordovés i Abenilla.

En un terreny que muntanyeja, abans d’arribar a les quatre cases del poble, es troba l’església de Sant Martín, de tradició hispano visigòtica. De primer moment

70 crida l’atenció l’absis de planta accentuadament circular que encapçala a la nau rectangular. Una torre campanar es afegida al mur nord junt a l’absis i, també, en aquest mur s’obre la porta.

Perdent-nos pel que queda de poble, vàrem estar intentant trobar qui ens pogués donar raó de la Pedra d’Ordovés, motiu de la nostra arribada a aquest indret. Tot mig matí esperant trobar alguna ànima informativa, en arribar al migdia, decidirem tornar a casa i cercar la solució a la biblioteca d’Internet.

De la pàgina del Romànic Aragonès, que dirigeix A. García Omedes, en trec aquest resum: És una petita pedra de color fosc, d’uns 10 cm. de llarg, relligada amb un fil de coure que reuneix els dos fragments amb que van partir-la. Avui dia, la guarda la família Grasa des de fa quatre generacions i procedeix del veí poble de Abenilla.

Té forma de pota de cabra i està formada per dos tipus de roca. S’explica que va sortir d’una serp i d’aquí que és anomenada la pedra de la serp d’Ordovés.

Per qui no es vol complicar la vida barrejant Lourdes amb la Pedra d’Ordovés i les corrents càrstiques, tenim a mà l’origen del prodigiós poder de la Pedra, en la versió, que ja des de la Xina es té referència que s’utilitzaven aquestes pedres de serp (procedents del cap d’una d’elles o d’un dragó) com antídot de les picadures o enverinaments...

El que és evident és que la pedra –així de simple i en general- s’ha trobat sempre al costat de la Humanitat, tan de forma espontània (els caralls bernats), com de la mà de l’home (els menhirs) quan hi ha necessitat de resoldre la seva problemàtica personal o de la comunitat (sobretot, problemes de fertilitat).

Per tant, no puc pas treure’m del cap que els carreus perforats (que m’han motivat iniciar aquest treball) deurien tenir la finalitat d’alliberar dels mals, quan la Humanitat va començar a tenir por, és a dir, a creure en un Ser Superior creador del Món on s’havia assentat el clan... i que no sabien per quin camí tiraria: Bo o Dolent.

No ens oblidem, que l’entrada del Cristianisme no va esborrar pas, de cop i volta, les creences amb que es va entrebancar. * * * Dins del terreny pràctic on es desenvolupa la població rural, s’ha trobat en el carreu foradat una utilització arquitectònica: la garronera i el garró.

La garronera o polleguera és una pedra amb un forat prop d’un extrem, que posat a la part superior o inferior d’una cantonada serveix per aguantar el pujant de la portera permetent el seu gir.

71

El garró és la pedra amb un clotet on es recolza l’espiga de ferro o de fusta del pujant d’una portera sobre el que gira la mateixa.

Garró

Les porteres de fusta de ginebre són un dels elements que han donat personalitat al nostre paisatge. Giren sobre els seus muntants que queden afermats per la gorronera i l’altre al garró. És una forma molt pràctica per tancar una pleta.

72 ARRES DE JOS, Sant Fabià. Vall d’Aran.

Arres de Sus (de Dalt) i Arres de Jos (de Baix) formen el municipi d’Arres.

Sortint de Vielha en direcció a França i immediatament passat el trencall a Arròs apareix l’indicador a Vilamós. Seguint s’arriba a una cruïlla: per l’esquerra mena a Arres de Josa o de Baix i per l’altra pista a Arres de Sus. Estan situats a la falda de la muntanya.

El lloc queda documentat a finals del segle XIII, arran d’una reunió de consols i on es posa de manifest l’existència dels dos nuclis.

L’ermita de Sant Fabià o de Sant Sebastià, a Arres de Jos, és del segle XI i de les més antigues de la Vall d’Aran. És d'una sola nau amb els murs un xic convergents i coberta per un empostissat de fusta de dues pendents. Absis semicircular a llevant precedit d’un ampli espai presbiteral, és decorat amb arquacions cegues i un fris en dents de serra.

La portada queda a ponent, d’arc de mig punt i un extradós de dovelles. Les finestres són de factura moderna, excepte la del centre de l’absis on n’hi ha una d’emparedada, de doble esqueixada i arc de mig punt. Campanar d’espadanya per una sola campana.

En el frontis d’aquest temple hi ha encastada una pedra foradada, que havia estat una estela romana, amb tres bustos humans en relleu sota un arc. Pel sentit pràctic de l’home de muntanya, quan se l’ha va trobar, probablement, fent-li la corresponent perforació fou utilitzada com a garronera pel pujant de la portera permetent el seu gir. Anys més tard, en la restauració de l’església i no ser útil la pedra per haver-la substituït per una polleguera de ferro, passà a ser utilitzada com decoració del mur o òcul.

73 BESORA. Sant Serni. Solsonès. 42º 1' 38.51" N / 1º 35' 53.44" E. Església del bisbat de Solsona, municipi de Navès, comarca del Solsonès.

S’hi arriba per la carretera de Solsona a Berga i al quilòmetre 9, a mà esquerra, surt una carretera que en 4 quilòmetres, ens hi porta. Es troba situada a 800 m d’altitud i a 200 metres més amunt, queda el castell de Basora.

Surt esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839. En els anys 1068 i 1070, Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda fan deixes a l’església de Sant Sadurní de Basora, en el seus testaments. En l’arxiu diocesà de Solsona,es conserva una consueta de l’any 1369 que porta el nom de Dodalia, en els quals consten els drets i deures del rector, sacristà i ajudants de la parròquia.

En el segle XVII, l’església debía estar en molt males condicions, ja que el bisbe de Solsona va manar construir-ne una de nova, situada al centre del terme parroquial.

Comença les obres el rector Pere Condó el dia 2 d’abril del 1651, però es va edificar només a dues-centes passes del anterior temple, aprofitant les pedres. A la façana de migjor de l’absis i a mitja alçada, es troba un carreu d’uns 40 cm. x 30 amb un forat, ben regular de 15 cm. de diàmetre, procedent de les restes de la primitiva esglésria romànica.

En el segle XVIII es construeix el campanar.

74 FALS. Santa Maria del Grau. Bages.

Circulant per la C-25 (Eix Transversal) és surt en direcció a Fals i un cop s’ha passat aquesta població, apareix, a mà esquerra, l’indicador de la pista que mena a l’ermita de Santa Maria del Grau.

El lloc i l’església apareixen citats el 1039. L’església tingué categoria de parròquia, que com a conseqüència de la despoblació, va perdre en benefici de Sant Vicenç de Fals, de la que serà sufragània amb categoria de capella rural.

Es tracta d’una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates, però força separades cronològicament: la nau correspon a una obra romànica edificada avançat el segle XII, o potser, fins i tot, al principi del segle XIII, mentre que l’atri, abans capçalera, és una construcció preromànica que s’ha aprofitat.

El santuari preromànic, que actualment és utilitzat com a atri, presenta una planta gairebé quadrada i és cobert amb una volta de falsa ferradura, bastant alta, feta amb lloses disposades a plec de llibre, sota les quals encara són ben patents les empremtes de l’encanyissat.

El mur de llevant sobresurt un bon tros dels dos restants i marca el doble vessant de la teulada.

A la façana de tramuntana hi ha una finestra d’una sola esqueixada que té una gelosia formada per un sol carreu amb una perforació. Una altra finestra, també d’una sola esqueixada, presenta una gelosia de dos perforacions

75

Deixat a terra i junt al mur de tramuntana, ha quedat abandonat una gran pedra d’un metre per metre, aproximadament, amb un forat centrat que ocupa casi tot l’espai, resseguit per un bordó d’uns 5 cm. Sembla que es tracti d’un carreu perforat per ser utilitzat con a òcul d’una façana.

D’aquest temple correspon la imatge de la Mare de Déu i l’Infant, en mal estat de conservació, que es troba en el Museu de la Seu d’Urgell. Està assentada en un tron escambell amb muntants de secció quadrada amb una bola al cap d’amunt. No porta corona. La cabellera, que no es pot precisar pel deteriorament, li arriba fins les espatlles.

De cara rodona, boca petita i ulls ametllats. El mantell passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda. El vestit de coll rodó arriba fins els peus que són una de les parts més deteriorades. Amb la ma dreta sosté una bola i, amb l’esquerra, al Fill per les natges.

L’Infant, de cara rodona i cabellera curta, en posició d’assegut queda sobre la cama esquerra de la Mare. No es distingeixen característiques del vestit. Tampoc porta corona. Allarga la mà dreta fins tocar la bola que sosté la Mare.

76 FONOLL, EL. Sant Blai i Santa Llúcia. Conca de Barberà.

Si es surt de Montblanc cal arribar a Forés passant per Sarral. De Forés ens anem a Passanant i davant del trencall de la Sala de Comalats, a mà dreta, surt el vial que mena a El Fonoll: on s’indica Poble naturista. S’hi partint de la carretera de Santa Coloma de Queralt a Tàrrega, passant per Vallfogona de Riucorb en direcció a Guimerà, en arribar just passat el Molí de la Cadena,i arrecerat a la seva paret, en surt el camí, que després de 7 km., fa cap a El Fonoll.

Malgrat haver-se bastit, probablement, al mateix temps que el castell de Sabella (1079- 1080), no es tenen documents del castell de Fonoll fins el 1305.

En canvi l’església, dedicada a Sant Blai i Santa Llúcia, fou aixecada entre el segles XII i el XIII, si bé que els primers documents on es cita són del 1306 i depenia de Sant Miquel de Forès, però des de 1330 va quedar unida a Sabella, sufragaria de Forès.

La pesta negra de l’any 1348 va repercutir molt sobre el Fonoll, accelerant el despoblament i que es va accentuar, pocs anys després (1360), quan els jurats de Sabella exigien els impostos d’acord amb el cens d’habitants d’abans de l’epidèmia.

Com va succeir en molts pobles de la Conca, a mitjans del segle XIV el Fonoll va passar a dependre del monestir de Santes Creus (altres viles depengueren del monestir de Poblet). Però els monjos es van trobar en un indret poc poblat i per aquest motiu els de Santes Creus varen donar una carta de població, per tal d’aconseguir el ressorgiment de les terres.

Al 1381 es crea una capellania sota l’advocació de Santa Llúcia, patrocinada pel matrimoni Galceran de Sentdomí i la seva muller Francesca.

L’església de Sant Blai i Santa Llúcia és una construcció de tradició romànica d’una sola nau, de planta poc regular, amb volta de canó apuntada, que arranca d’una imposta que recorre tot el perímetre de la nau, i un absis irregular amb volta de quart d’esfera, també apuntada. Anys després es va obrir una capella en el mur de seré de la nau, que és

77 l’única part de la construcció que no es conserva el mur originari. Probablement al construir-se la capella, per contrarestar les empentes de l’estructura es va bastir un contrafort en el mur de migjorn. En aquest punt s’aixeca el campanar d’espadanya per una campana. Els carreus utilitzats són tallats regularment, escudejats i col·locats a la manera isòdona, trobant-se marques de picapedrer (-<-).

En el mur de migjorn s’obre la portalada originària de mig punt i adovellada.

Un guardapols ressegueix a les dovelles. A l’absis apareix una finestra de doble esqueixada i a la part exterior hi ha un carreu perforat en quatre punts, dibuixant una creu, a manera de gelosia.

Data probable entre la segona meitat i la fi del segle XII. A Passanant es conserva una imatge de Sant Blai del segle XIV que sembla ser prové d’aquesta capella. És una talla esculpida en pedra calcària amb restes de policromia i que deuria estar preparada per adossar-la al mur, doncs la part de darrera ha restat sense treballar.

78 LLADURS. Santa Margarida del Soler. Solsonès.

Ubicada en la propietat actual del Soler, de Timoneda, aquesta església preromànica, de la que queden els vestigis de la primitiva façana, presentava una sola nau i absis trapezoïdal desviat a l’esquerra. És esmentada en una transacció de l’any 999 per Guitart i la seva esposa Enmerganda a un tal Dacó.

Originàriament era més llarga i estava coberta amb un enteixinat de fusta.

Posteriorment es va alçar el sostre al nivell actual i s’hi construí la volta de canó que es conserva actualment.

Al mur de migdia de l’absis presentava una curiositat, única en l’estructura d’aquestes esglésies: un bloc amb una sola perforació; i, en el mur de la mateixa banda de la nau, una llosa amb vuit perforacions en forma de ferradura. En realitat, no eren gelosies per cobrir unes finestres, doncs el mur no s’obria a l’ìnterior.

Varen ser traslladades a la casa de la propietària, a Solsona, a la Travessa de Sant Josep de Calasanç, nº 1.

La pedra amb l’únic forat té 38 cm. d’alçada i uns 12 cm. de gruix. Les perforacions tenen forma d’arc de ferradura. La pedra amb varies perforacions, presenta tres d’elles amb certa asimetria i amb tres creus incises.

79

La gelosia va acabar servint d’amulet. Santa Margarida, patrona de les dones que anaven de part, era també bona remeiera per al bestiar malalt. Les esquelles, amb el seu collar, de les besties malaltes es col·locaven a la pedra aprofitant els angles dels forats, invocant a la Santa: d’aquí el nom del roc de les esquelles.

Sembla ser que aquesta pedra procedia d’un temple anterior i que es va aprofitar quan el restauraren: correspon a les característiques de les obres del segle X, que coincideix amb la data del document en que surt citada l’església (999).

En la litúrgia hispànica els cancells delimitaven diversos espais d’un temple on es situaven el bisbe, els diaques i el poble. No confondre amb la funció de les cortines o vels, que tancaven els espais reservats (la sagristia, l’ofrena de les relíquies, cobertura de l’altar durant la Passió).

El roc de les esquelles, que m’ocupa, podria ser la meitat d’un cancell, rústec, d’idèntiques característiques amb forats simètrics.

Col·locades transversalment les dues peces a la nau, s’establia una separació en dos sectors, semblant l’interior de la nau de Sant Romà de les Arenes, on sota l’arc triomfal es conserva el suport del cancell que separava el presbiteri de la nau.

80

Santa Margarida Soler (hipotètic)

Santa Margarida Soler

En el 1914, Mn. Serra i Vilaró va ingressar al Museu Diocesà de Solsona, la talla romànica de Santa Margarida i un retaule gòtic que hi havia en aquesta capella.

Del retaule, la pagesia no en va fer cas que se’l emportessin, doncs sembla que estaven acostumats a les proteccions que els capellans de Solsona portaven a cap. Però, si què es varen esvalotar per la sostracció de la imatge de la Santa.

Un cop més, aquest fet per part dels sentiments de la pagesia es repeteix en el transcurs de la història: quan els exèrcits mercedaris dels Comtes protectors dels Càtares atacaren el patrimoni religiós de la Cerdanya, no van pas trobar cap imatge de la Mare de Déu o d’un Sant per destruir, a diferència del que van fer amb els temples i ornaments que trobaven. El poble havia tingut cura d’amagar-les per la devoció que sentien per elles i no permetien pas que fossin profanades. Semblant manera de procedir va passar durant els avalots del 1936, que també es salvaren moltes imatges, mentre no es varen preocupar massa per la resta del tresor de la seva parròquia...

Doncs bé, els fidels de l’església de Santa Margarida de Soler, recolzats pel propietari del Mas Soler –on es troba ubicat el temple-- varen intimidar tant al bisbe de Solsona que la va fer retornar.

Durant la disbauxa anarquista dels primers dies de la revolta dels militars el 1936, també el poble va superar l’intent de destrucció de la imatge, però en arribar el 1970, la imatge va ser robada i, clar, encara avui dia s’ignora on pot haver anat a parar...

Hipotètica situació de la imatge.

Immediatament de la sortida de Lladurs pels nord hi ha la propietat de Can Moixella. En el camí d’entrada a la finca es troba un garró en posició vertical, que temps reculat es posava a la part inferior d’una cantonada i servia per aguantar el pujant de la portera permetent el seu gir.

81

* * * A part de anomenar-se cancell l’espai de la nau proper a l’altar, també rep aquest nom la barrera de poca altura que s’utilitzava per la dita separació.

No s’han conservat elements de cancell de l’època preromànica a Catalunya, doncs, sembla ser que, no existien a les nostres esglésies. Els fragments que es conserven (de Sant Romà de les Arenes, de Pesillà al Rosselló, de la Garriga, de Sant Cugat del Vallès, de Tarragona, i altres) són anteriors del segle VIII, quan va deixar de ser utilitzada la litúrgia visigòtica, per quan els clergues de la Gàl·lia Narbonesa foren qui propagaren la nova litúrgia romana, que si bé es va difondre, va haver-hi molta resistència, sobretot, en ambients rurals.

L’estructura interna de les esglésies preromàniques, en referència a la separació de l’absis i la nau, és més arquitectònic que litúrgic. Sembla ser que només es conserven els cancells d’aquest Roc de les esquelles de Santa Margarida (hipòtesi) i les dues barreres baixes, de quatre pams d’alçada, de Sant Romà de les Arenes (Foixà. Baix Empordà), que deixa al centre de la nau un pas de menys d’un metre.

L'església de Sant Romà de les Arenes Sant Romà de les Arenes (42º 4,218' N / 2º 59,547' E) es troba a uns tres Km de Sant Llorenç de les Arenes (Foixà. Baix Empordà). Hi porta un camí veïnal que voreja el Ter. Es troba un cop passada la presa de Colomers, a la dreta del camí, dalt d'un pujol, mig amagada pels pins.

Es va construir als voltants de l'any 1000 en estil preromànic. També és coneguda per la gent de la zona com a Sant Romans de les Arenes. A partir de la segona meitat del segle XIII ja no apareix documentada la parròquia. Probablement el poble va ser abandonat a causa d'alguna de les avingudes del riu Ter, doncs en les excavacions arqueològiques del passat segle XX, van permetre desenterrar l'església i part del poble colgat totalment per la sorra.

El temple està formada per una nau rectangular, coberta amb una volta de canó, que està dividida en dos trams mitjançant un arc toral. La capçalera té planta trapezoïdal, oberta a la nau per un senzill arc triomfal, recolzat en pilastres rectangulars. Sota l'arc triomfal es conserva el suport del cancell, que separava el presbiteri de la nau.

82

Situació de la base dels Cancells

Planta de Sant Romà de les Arenes

83 MONTBLANQUET. Mare de Déu de la Llet. Urgell.

Sortint de Montblanc cal dirigir-se en direcció a Tàrrega.

Aleshores es troba a mà esquerra el desvio a Blancafort i d'aquí es segueix la carretera que indica Omells de Na Gaia.

Abans d’arribar-hi apareix el llogaret de Montblanquet.

Va pertànyer al monestir de Poblet fins a l'any 1835.

Més tard, el poble fou agregat de Vallbona de les Monges, però mai va pertànyer a la baronia de Vallbona.

El castell de Montblanquet és esmentat ja al 1156, el 1195 fou donat a Poblet.

Hi ha notícies que l'any 1407 tenia una presó i també es conserva el Llibre de la Cort de Montblanquet de 1440.

L'església romànica del segle XII, dedicada a Sant Andreu, és de línies cistercenques. D'una nau rectangular amb absis quadrat a llevant, on s'obre una finestra de doble esqueixada i amb arc monolític. En aquest mateix mur apareixen tres carreus amb perforacions per aplicar les gafes. Coberta de canó i a dues vessants d'aigües. Mènsules malmeses i varies desaparegudes.

Portalada adovellada oberta a migjorn i en aquest mateix mur s'obre a mitja alçada una rosetó gòtic: la roda està treballada en un sol carreu (també estan treballades en un sol carreu, les rodes del claustre de Vallbona de les Monges), si bé en els punts de les IX i de les III horàries hi ha un afegit de ciment, arran d’haver estat malmès durant la disbauxa del 1936.

84 La roda queda circumscrita dins d’un carreu quadrat format per quatre quarts independents i, també, afegits. En el mur de ponent s'hi troba l'espadanya per una campana.

La Imatge de la Mare de Déu (es troba a la Sala I, nº 24, del Museu Diocesà de Tarragona), de mirada llunyana, es assentada en un escambell amb coixí. La peanya està decorada. Coronada, porta vel fins l'espatlla i el mantell passa envoltant el braç dret, cobreix les cames i li arriba fins el peu dret. El vestit, de color blau, és de coll rodó, senzill, que arribant-li fins els peus, deixa veure la punta del calçat.

Amb la mà dreta prem el pit esquerra, que li surt per un trau del vestit. La mà esquerra la recolza en la cama esquerra del Fill. El vestit s'emmotlla al cos i es cenyit a la cintura. Els plecs són aguts.

L'Infant està assegut sobre la cama esquerra de la Mare, dirigint la boca al pit esquerra (només he trobat la imatge de la MD de Puigcerdà, l’original desapareguda al 1936, que donava de mamar amb el pit dret, trobant-se el Fill a l’esquerra), però sense arribar-hi. La mà dreta la recolza en el canell de la Mare. No porta corona. El vestit poc acurat. És de fusta policromada de la segona meitat del segle XIII, constituint aquell grup d'imatges en que es perdia el hieratisme de la Mare de les primeres imatges romàniques i es donava una relació més humana entre Mare i Fill (Fotografia obtinguda per amabilitat de la Sra. Sofia Mata del M.D. de Tarragona).

85 MONTELLÀ DE CADÍ. Santa Magdalena. Cerdanya.

Montellà o Montellà de Cadí, és una vila del municipi cerdà de Montellà i Martinet. Els patrons del poble són sant Serni i sant Genís.

Montellà, històricament, era el nucli important del municipi, ja que Martinet (com el seu nom indica) era tan sols una farga al costat del riu.

L'ajuntament va restar a Montellà fins al segle passat.

Aleshores, amb el creixement de Martinet gràcies a la seva situació (al costat de la carretera general que va cap a Andorra i la Seu per una banda, i cap a Barcelona i Puigcerdà per l'altra), l'Ajuntament es va traslladar al poble veí, però el nom del municipi va continuar mantenint Montellà en primer terme.

La vila de Montellà (1 158 m), o Montellà de Cadí, que és el cap tradicional del municipi de Montellà i Martinet, queda encimbellada a l’esquerra del Segre, esglaonada als vessants d’un turó. El 2001 hi havia 99 h empadronats. Els darrers anys del segle XX va recuperar la fesomia dels pobles de muntanya amb la restauració de cases antigues i la reconstrucció de l’església parroquial de Sant Sadurní, que té un campanar de torre quadrat.

L’ermita de Santa Magdalena queda situada al sud de Montellà. Es un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular i coberta amb una volta apuntada. La porta i una finestra s’obren en el mur de migjorn. Data de la segona meitat del segle XII. En el frontis, sota el campanar d’espadanya amb teulí de dos vessants i per a dues campanes, es troba un òcul quadro lobular obrat en un monobloc.

86 ODÈN. Santa Magdalena de Sàlzer. Solsonès.

Odèn es un municipi de la comarca del Solsonès, al NO de la capital comarcal que limita amb la de l'Alt Urgell. Compren també els nuclis de Cambrils i La Valldan.

Per a arribar a Santa Magdalena vaig iniciar el recorregut des Cambrils d‘Odèn en direcció a Solsona passants per la collada de Serra-Seca, on hi ha un monument (ciclista) en agraïment al Tour de França que hi va passar en la 7ª etapa del 2009 (BCN-Andorra).

Poc més endavant, surt de mà dreta, la carretera que mena a Oliana i 2 km. després, apareix l’indicador a Santa Magdalena de Sàlzer.

De l’edifici no s’ha identificat cap document sobre la seva història. Està restaurat, per l’indret abandonat. És de planta rectangular coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis que supera el semicercle i s’obre a la nau per un arc presbiterial en degradació. Una pica es excavada al mur de l’absis. La portalada, situada al frontis, presenta un arc de mig punt adovellat i, damunt, hi ha una finestra tallada en un monobloc de pedra tosca. Una altra finestra de doble esqueixada s’obre en el mur de migjorn.

87 En el mur del frontis hi ha un campanar d’espadanya per a dues campanes.

Prop de la porta arranca una paret que tanca el cementiri, situat a migjorn de l’església. Al mur de tramuntana hi ha adossada una capella en ruïnes.

Els cairons estan disposats en filades uniformes, barroeres i poc polides, tot propi d’una construcció rural del segle XI-XII. Avui dia està restaurada: comprovat amb les dues fotos.

88 SANT JAUME D’OLZINELLES. Sant Fruitós de Bages. Bages.

Sant Jaume d'Olzinelles és una església rural de construcció romànica de mitjan segle XII. Per arribar-hi es surt de la C-25 (Eix Transversal) en direcció a Navarcles i, abans d’arribar a Pont de Cabrianes, apareix a mà dreta el camí de carro, practicable per cotxe convencional, que a menys d’un quilòmetre hi mena.

Amb una única nau sobrealçada i allargada, coberta amb volta de canó i rematada per un absis semicircular amb finestra de doble esqueixada a llevant. A la part nord hi ha un capçal preromànic rectangular, de doble vessant sobre la volta i finestra central. Es una obra romànica bastida cap a la meitat del segle XII, al mateix indret on abans s'havia alçat un temple preromànic.

L'església de Sant Jaume d'Olzinelles va ser abandonada l'any 1803, quan es va aixecar una nova església nova, prop del mas Bertran, al Pont de Cabrianes.

Quan es va construir una fàbrica tèxtil uns centenars de metres més amunt del Pont de Cabrianes, i cases pels treballadors a banda i banda de la divisòria del terme amb Sallent, es va construir una nova església prop d'aquest nucli, on es van traslladar les funcions parroquials amb la mateixa titularitat que l'església antiga. El tancament de la fàbrica tèxtil va determinar la despoblació d'aquesta zona.

Al costat de l’església, annexa a la capella, s’entreveu un Mas de dimensions considerables el qual amenaça ruïna total, conegut com el Mas d’Olzinelles.

Abans del Juliol 2012.

89 A finals del segle XV la família Mas el va habitar durant bastants segles i engrandir-lo en el segle XVIII, com és desprèn de la llinda (amb la data inscrita de 1752). El seu estat actual és lamentable, la teulada està completament malmesa i les parets s’estan caient per moments.

Per entrar-hi, cal prestar molta atenció, tant per on posem els peus (forats dissimulats, filferros, foscor), com per l’amenaça que algun trespol ens caigui damunt. Hi ha varis desnivells que es salven –també am precaució- mitjançà esglaons desgastats.

El que queda de l’interior de la capella conjuga amb el desastre general del Mas. Es conserva el Cor a on s’hi arriba per una malmesa i perillosa escala. Del Cor en surt el passadís elevat i cobert que comunica la capella amb el Mas. A l’exterior de la capella i a la banda de migjorn, deuria haver el cementiri.

Adossada al mur de la capella es troba la làpida mortuòria del darrer propietari, en Jaume Mas, any 1749 , i, en un angle del mateix terreny, apareix una altra làpida, de Na Francisca de Bertran y Tapies, any 1781, damunt d’una gran cripta a la que no m’atreví a baixar... per prudència, és a dir, un xic acollonit: era a la caiguda de la tarda, anava sol, no m’havia trobat amb cap persona pels entorns... i tot el conjunt explorat (m’hi vaig passar més d’una hora) constituïa una veritable posada en escena per fer la propera pel·lícula de terror a presentar al Festival de Sitges...

90

Interior de la Capella i passadĂ­s elevat i cobert entre el Mas i el temple.

91 Al costat nord de l’església es troba un absis rectangular amb volta de canó irregular de carreus desgruixats amb martell. Dóna la impressió, que deu haver estat reconstruït amb materials aprofitats de l’edifici preromànic, alhora, que al mig del mur de tramuntana hi ha una finestra d’esqueixada senzilla protegida per una gelosia en un únic bloc de pedra.

Avui dia (juliol 2012), l’espoli que el Mas i el temple han sofert, també ha afectat aquesta finestra: ha estat arrancada.

1981

2012

La gelosia arrancada.

Altres imatges per la història (doncs no dona pas la impressió que aquest vell monument es mantingui com a mostra d’una afortunada vida de menestrals agrícoles) són aquestes:

92

Juliol 2012

93 VALLDARQUES. Sant Romà. Alt Urgell.

Seguint per la carretera Coll de Nargó a Isona i poc abans d’arribar al Coll de la Mola, surt una pista a l’esquerra que mena a Sant Romà de Valldarques.

M’han dit que d’una vintena de cases escampades, actualment només dues són habitades. Però malgrat la dispersió dels habitatges, existeix un nucli principal, on destaca l'atrevit emplaçament de la rectoria, que presideix l'església romànica de Sant Romà amb un destacat campanar.

En una altra Acta de Consagració de la Seu d'Urgell, la de l’any 959, es cita la Vall d’Arques. En el segle XIV, aquesta vall pertanyia al bisbat d’Urgell. També es guarden a l’Arxiu Diocesà de la Seu, documents on es citen els capellans que hi hagueren en els anys que seguiren des del segle XIV. El temple és una construcció d’una sola nau amb l’absis orientat a llevant. La nau queda coberta amb volta de canó de mig punt recolzada en tres arcs torals que surten d’una cornisa. L’absis està cobert per una volta de quart d’esfera. El fris està format per dents en serra.

Al mur de migjorn s’hi afegí la sagristia, obrint-se una porta amb un arc.

L’interior de l’absis queda tapiat i, així, el presbiteri es transformà en la sagristia, probablement abans que es decidís construir l’esmentat habitacle.

En el mur de tramuntana s’obre la comunicació amb el campanar de torre de planta quadrada: consta de tres pisos amb finestres als quatre vents, essent les del primer i segon pisos geminades i les del tercer són rodones i adovellades, tenint damunt d’elles dos arcuacions cegues.

D’arquacions també se’n troben damunt de les finestres del 2º pis (quatre) i de les del primer (dos).

La teulada del campanar és piramidal, un xic aplanada, i de lloses de llicorella.

La portada de Sant Romà queda en el mur de migjorn, entre els dos contraforts, i és d’arc de mig punt en gradació. Els carreus són regularment tallats, disposats en filades i a trencajunt. D’un tamany més gran són els del campanar.

94 Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i amb un arc de mig punt adovellat.

En el frontis, a ponent, també s’hi troba una finestra i sota d’ella hi ha un bloc de pedra foradat en forma d’ull de bou.

Òcul en carreu foradat.

95

COMUNIDORS Introducció En diversos temples eclesiàstics del nostre entorn es troben construccions, annexes o independents, que reben el nom de comunidors. Aquests elements arquitectònics, ara en desús, tenien una funció ben especial en segles passats: acollien el sacerdot que, mitjançant les oracions adequades per a comunir o conjurar el mal temps, intentava combatre els efectes de tempestes i altres pertorbacions de l’atmosfera.

Cal tenir en compte que per a una comunitat rural, poques amenaces havien de preocupar tant com la de perdre en pocs moments la collita a causa de la tempesta i veure’s condemnats a la fam durant un any.

En els pedrons es feia, de forma periòdica i habitual, una acció preventiva davant el mal temps. Anualment, es procedia a les benediccions de terme que solia fer-se, especialment, el dia de la Santa Creu (3 de maig) i fins al dia de l’Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre).

La benedicció del terme tenia com a finalitat principal conjurar el perill de les temibles pedregades, la imminència de les quals augmentava dins el període de maig a setembre.

Aquest ritual se solia fer al pedró situat en un lloc preeminent de l’entorn i s’hi anava en processó col·lectiva. El pedró és un pilar de pedra al damunt del qual s’hi troba una creu de ferro forjat inserida en una llosa plana que, a mena de taula, restava damunt la pilastra.

Els pedrons tenien la utilitat pràctica de sostenir la Veracreu, el ritual, el salpasser i la caldereta de l’aigua beneïda en l’acte de benedicció. Igualment, quan aquest pedró era situat en lloc proper a l’església, servia pels fragments dels evangelis relacionats amb la Passió de Crist i que eren llegits, cadascun, en una direcció dels punts cardinals amb la finalitat que Déu protegís les collites.

Quan es temia la imminència d’un temporal, amb possibles efectes nocius, es desenvolupava una acció més contundent i amb intencionalitat pal·liativa. D’aquests rituals se’n deia comunir o conjurar.

Comunir és la devoció pública que va unida amb una benedicció per tal d’allunyar el mal temps i les males conseqüències que d’ell es segueixen per als fruits de la terra i, segons el Ritual romà, únicament s’ha de practicar quan amenaça un mal temps.

Consisteix amb citar les lletanies de tots els sants, d’una llarga sèrie de versets, de cinc oracions i acaba el ritu amb una aspersió amb aigua beneita.

96 En els segles XIV i XV no sempre van estar lliures de supersticions i, des del primer quart del segle XX, les benediccions del temps amb el ritual actual són abreviacions de formularis de la darreria de l’edat mitjana.

Amb aquesta direcció, ja es troba en el sacramentari de Vic, del 1038, ja es contemplava una missa contra fulgura et tempestate. De la mateixa època, el Sacramentari de Ripoll, apareix esmentat, entre les misses votives, una pro tempestate. I, així, amb el transcurs dels anys apareixen diferents documents descriptius per prevenir o conjurar tempestes i altres calamitats que maltractaven l’agricultura i la vida dels vilatans.

Per part dels Bisbes es tenia molt en compte que no surtis del temple l’Eucaristia, ni posar en perill els objectes més preuats, sobretor en les inundacions, incendis o tempestes del cel... En aquests casos, més valia tocar les campanes o posar l’Eucaristia sobre l’altar.

També els Bisbes havien dictat recomanacions. Per exemple, que els capellans no abandonessin la parròquia entre la festa de la Santa Creu del mes de Maig fins a la festa de la Santa Creu de Setembre...

El comunidor o conjurador és la petita construcció amb teulat i oberta als quatre vents, situada vora l’església o a la seva part superior, des d’on el sacerdot, posat a aixopluc, feia les pregàries contingudes en el ritual per comminar les tempestes.

També com a comunidor s’utilitzava la finestra en forma de balconet que hi ha en el campanar, on s’exposaven la veracreu i relíquies de sants per conjurar les tempestes.

El mateix toc de les campanes tenia les propietats indicades per desfer les nuvolades. D’aquest fet se’n deriva la dita popular “tocar a bon temps” o “tocar de mal temps” o, fins i tot, “tocar a comunir”. La població seglar creia fermament en el poder del seu toc, doncs la cultura popular rural construïa al voltant de la campana tota una devoció pel seu suposat caràcter infalible per desfer mil nuvolades.

D’aquesta fe en determinada campana, es cita el cas de Sant Pere de Casserres, que en voler substituir-la quan es trobava trencada es presentà una multitud de gent que amb armes a les mans amenaçaren de matar a qui s’atrevís de treure-la del campanar...

Per aquesta finalitat de comunidor que es donava a certs campanars, hi ha el fet que en alguns d’ells es destinava els pis de sota les campanes per aquesta funció religiosa i, aleshores, es construïen les quatre finestres dirigides als quatre punts cardinals.

El toc de campanes, dissortadament, també duia un perill: l’atracció de llamps. En plena tempesta podia esdevenir un autèntic perill ser-hi a prop. De fet, són ben coneguts els casos de campanars afectats per les descàrregues elèctriques. És molt possible que per aquest motiu, els comunidors s’allunyessin del cloquer per assolir entitat arquitectònica pròpia.

97 ESTANYOL. Sant Andreu. Bescanó. Gironès.

Sant Andreu d'Estanyol és l'església parroquial del poble d'Estanyol, entitat del municipi de Bescanó (Gironès), inclosa en l’Inventariï del Patrimoni Arquitectònic Català.

L’edifici és d'una sola nau de quatre trams amb volta de canó d'arestes, sis capelles laterals i capçalera semicircular. Als peus hi ha el cor. El parament és emblanquinat a excepció dels arcs i angles de carreus ben escairats. La façana és senzilla amb portalada rectangular i frontó partit i una creu, al capdamunt hi ha un rosetó. A la dreta s'alça el campanar de planta quadrada, dos pisos d'arcuacions i coberta piramidal.

Al seu interior destaca una pica baptismal realitzada en pedra de Girona. Té forma de copa cilíndrica amb el seu peu corresponent. Està ornada amb relleus que representen la flor de lis i garlandes i motius geomètrics. Conté la data de 1589. Fa 1,6 m d'alçada i la boca fa 69 cm de diàmetre.

El comunidor es troba dins del conjunt parroquial. Es tracta d’una construcció de planta quadrada (2,40 x 2,40 m aprox.), amb un mur de maçoneria d'uns 40 cm que s'aixeca gairebé un metre a l'interior. Als angles hi ha quatre columnes cilíndriques de pedra, una de les quals té la base escalonada, sostenen un embigat de fusta amb teulada a quatre vents. Al centre hi ha una peanya amb una creu de ferro forjat. El comunidor és un dels pocs exemplars que queden d'un tipus de porxo molt habitual a totes les comarques muntanyenques de la Catalunya Vella.

La rectoria, fortificada (1621) pels rectors carlins, té una mina o refugi amb sortida al pou.

98 FOGARS DE LA SELVA. Sant Cebrià. La Selva.

Una carretera local comunica el poble de Fogars de la Selva amb Tordera, on entronca amb la carretera N-II de Barcelona a Girona. Malgrat que Fogars forma part de la Comarca de La Selva, pertany a la província de Barcelona. Va pertànyer al Maresme fins a la distribució territorial del 1936.

A l'Edat Mitjana depenia del castell d'Hostalric, dins de les possessions dels vescomtes de Cabrera.

A 600 metres del nucli urbà hi ha l'església parroquial de Fogars, dedicada a sant Cebrià, es troba en un indret aïllat, a la riba de la Tordera. L'edifici actual va ser construït l'any 1590, data que figura a la llinda de la porta. Substituïa una església romànica documentada des de l'any 974.

El temple consta d'una nau única capçada amb un absis semicircular, amb contraforts i un campanar de torre centrat damunt la façana. La porta és senzilla, de llinda recta i amb una fornícula semicircular al damunt.

A la sagristia es conservava, fins que fou destruït el 1936, un notable retaule de la fi del segle XVI, gòtic tardà, amb el Davallament de la Creu al centre i Sant Sebastià i Sant Roc a banda i banda Al costat de l'església hi ha el cementiri, un comunidor quadrat, amb teulada a quatre aigües sobre columnes i, a la part del darrera, la rectoria.

99 PORQUERES. Santa Maria. Pla de l’Estany

Des de Banyoles, contornejant el llac pel sud i sense deixar la vorera, s'arriba a Porqueres.

Es té noticia documental d'aquesta església des del segle IX, entre el 812 i 822, al fundar-se el Monestir de Sant Esteve de Banyoles del qual depenia, encara que després passà al de Ripoll per tornar al 1175 al de Banyoles. És una església, consagrada a l'any 1182, d'una sola nau rectangular i absis semicircular. Els carreus són de pedra tavertínica, de Banyoles. Coberta de volta de canó que s'apoia en arcs torals. L'absis origina unes arcades sobre pilars que formen capelletes. L'arc presbiterià està recolzat sobre columnes amb capitells de decoració vegetal i personatges. Els àbacs d'aquest capitells també estan decorats profusament: en un d'ells, al costat de l'Evangeli, es troba esculpit la Mare de Déu i l'Infant, que sembla ser que junt amb el de Sant Esteve d'En Bas són de les primeres representacions de les marededéus en relleu, no exemptes, treballades amb el mateix material en que foren bastits els temples: pertanyen al taller del Mestre de Cabestany.

Una cornisa senzilla adorna l'exterior. La portalada forma part d'un cos afegit a la façana i està feta amb tres arcs de ferradura: el gran es recolza sobre pilars i els dos inferiors sobre columnes decorats per elements vegetals.

L'imposta està per sobre d'un fris decorat. L'actual campanar és un afegit del segles XVIII. La imatge (de l'àbac) de la Mare de Déu porta corona i un vel curt treballat. La cara oval amb ulls ametllats i molt junts. Nas deteriorat. Vestit casulla d'escot rodó amb un galó, La mà dreta apareix pel costat de la casulla i amb l'esquerra sosté al Fill pel braç.

L'Infant, també coronat, es troba en posició d'assegut en el costat esquerra de la Mare. Cabells curts i pentinats en ratlles paral·leles versemblant als caps clàssics. Orelles grans i posades de manifest en el pla

100 frontal. Ulls ametllats i nas triangular. Porta un mantell amb mànigues que deixa veure els vestit amb plecs en angle que arriba fins els peus que apareixen nus. La mà dreta en acció de beneir queda davant de la Mare. Segle XII. El comunidor de Porqueres és un petit edifici amb funcions religioses que es troba obert als quatre vents. És una construcció simètrica, sòlida i permanent.

Presenta un gran arc obert a cada punt cardinal i està fet de pedra amb teulada a quatre vessants. Dins d'aquest edifici tenia lloc rituals religiosos, amb un fort caire del folklore ancestral, per comunir les calamitats com tempestes, aiguats excessius i plagues. * * * Segons Joan Amades (1890-1959), totes les nits de Nadal la vila enfonsada de Porqueres recobra vida, les campanes de l’església repiquen i convoquen a la festa els seus habitants. Àngel Vergés explica a les anotacions del seu llibre que Anna Sitjà va verificar la vigència de la llegenda: «Quan es va formar l’estany de Banyoles l’església de Porqueres es va enfonsar. En dies en què bufa molt la tramuntana, és possible escoltar les campanes d’aquesta església que es troba al fons de l’estany de Banyoles, ben bé al mig de l’Estany. L’església actual va ser construïda anys després».

Amades explica que l’origen d’aquest enfonsament es deu al fet que els habitants de Porqueres no van donar allotjament a Jesús mendicant, tal com es repeteix en altres llegendes del país. El folklorista també comenta que les teulades i els parallamps dels edificis enfonsats poden representar greus perills per als banyistes de l’Estany.

101 SON. Sant Just i Sant Pastor. Pallars Sobirà.

L'església romànica de Sant Just i Sant Pastor està situat en el poble de Son del municipi d'Alt Àneu, en el Pallars Sobirà. Aquest temple va ser construït entre els segles XI i XII i apareix citat per primer cop l'any 1076 en una acta de donació dels alous de Son a Santa Maria de la Seu. Consta d'una sola nau amb afegiments posteriors de capelles laterals. La nau està capçada per un absis amb decoració llombarda, arcuacions i lesenes, i està il·luminat per tres finestres repartides de forma desigual.

L'element més destacat és sens dubte l'esvelt campanar quadrat amb una escala interior.

Consta de quatre nivells de finestres separats per arcuacions llombardes amb lesenes als costats i rematat amb una teulada de pissarra i una agulla força alta. Les finestres del primer pis són d'esqueixada recta, les del segon geminades, i la resta triforades. Les finestres estan separades per columnes de fus cilíndric llis amb capitells amb forma de mènsules.

A l'exterior hi ha un interessant comunidor de planta de ferradura, probablement edificat entre el segles XIV i XVI. En aquest lloc s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades. Els comunidors eren petites edificacions en forma de porxo obert a tots quatre vents, cobertes i situades prop de l'església. La seva funció, quan els capellans anaven a les processons sota el pal·li, era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que les disperses i les allunyessin...

El comunidor de Sos es remata en la taulada amb un bonic penell de ferro forjat que representa un pastoret...

102 VALLFOGONA. Sant Julià. Ripollès.

El lloc de Vallfogona es documenta per primera vegada l'any 900 en nombrosos contractes de compravenda i donacions a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses. És precisament la seva abadessa Ranio, que va manar construir el temple de sant Julià.

En el segle XII es construeix un nou temple, amb el patrocini del senyor de Pinós. Estava format per una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada per arcs torals. Aquesta es va enfonsar parcialment per culpa del terratrèmol de l'any 1428. Ràpidament es va reconstruir però ja en format ogival.

L'any 1355 es construeix el castell de Vallfogona. Molt a la vora hi ha el Campanar de Pòpul. Són les restes de l’església dedicada a la Mare de Déu de Pòpul, feta edificar pels senyors del castell.

Contràriament al que va passar a la majoria de pobles de la Catalunya Vella, el nucli de població no es va formar al voltant de l’església i la seva sagrera, sinó propiciada pels senyors de Milany, a redós de la Sala o castell. El petit nucli emmurallat tenia el centre a la plaça, avui plaça de la Vila. S’hi podia accedir a través de tres portals.

Degut a un augment demogràfic a la zona va provocar que en l'any 1756 es decidís refer el temple de Sant Julià d'acord amb els gustos estètics de l'època i dotant-lo de tres naus. Es va iniciar la construcció per la capçalera, però les obres no es van acabar. El conjunt ofereix un aspecte singular, ja que la capçalera barroca és de grans dimensions i contrasta amb la sobrietat de mides de la part romànica, corresponent als peus de la nau.

L'església va ser incendiada durant la Guerra Civil, perdent-se l'altar major, que a principis del quaranta va ser substituït per un tabernacle.

Posteriorment, a finals dels anys seixanta un llamp va provocar l'ensorrament parcial de la part barroca, deixant el temple en un estat lamentable. De d'aleshores es traslladà la condició de parròquia a l'església de la Salut.

103 La porta d'accés es situa en el mur oest. És un dels pocs elements romànics que ha sobreviscut al pas dels anys. Està formada per cinc arcs de mig punt en gradació. Les arquivoltes senars són adovellades, mentre que la quarta està esculpida amb pinyes i la segona és llisa. Les dues arquivoltes parelles es recolzen en quatre columnes amb els seus capitells esculpits. L'erosió fa que costi reconèixer les figures humanes i animals que s'hi van esculpir.

A l’extrem del replà del terreny de l’antic temple de Sant Julià hi trobem un comunidor o conjurador que es va ensorrar cap als anys 80, però va ser reconstruït l’any 1985, aprofitant moltes de les parts originàries. Sota el cobert hi ha una creu de ferro com és perceptiu.

104 CRISMONS Introducció Una creu dins un cercle feia referència al déu Odin. Prové de la creu solar neolítica, que simbolitzava el pas del temps per les estacions de l'any.

A partir del segle IV dC, gradualment, la representació més important del cristianisme va ser el crismó, que es va usar profusament per a decorar els llocs sagrats. Sobre les tombes dels màrtirs es representaven crismons amb una branca de palmell en lloc de la lletra P, simbolitzant la victòria de Crist, i amb un triangle en el centre expressaven el misteri de la Trinitat.

El crismó va començar a aparèixer en les monedes romanes després de l’Edicte de Milà (313) quan Constatin establia la llibertat de culte pels cristians (en el mur de migdia del recinte murat d’Empúries es va trobar (1896) un crismó sobre marbre blanc, que pertanyia a un fragment de làpida paleocristiana, probablement, del segle IV).

El Crismó, com a representació del monograma de Crist, és format per les lletres X i la P, abreviatura de CRISTOS en grec (), doncs era l’idioma més utilitzat en la època.

També, el crismó se’l representa acompanyat per les lletres Α i Ω (la primera i la última lletra de l’alfabet grec), penjades a la X o del pal horitzontal, una a cada costat, recordant la frase de l’Apocalipsi (Ap. 22,13): Jo soc l’alfa i l’omega, el primer i el darrer, el principi i la fi.

Quan la P es substituïda per un triangle, el crismó pertany a la tomba d’un màrtir, significant, la figura geomètrica, el misteri de la Trinitat.

Al començament del cristianisme, s’ignorava totalment els significats d’aquests símbols.

Concretament, no hi ha història escrita sobre qui va iniciar aquests logotips propis de la nova religió.

Així mateix, també es considera crismó el format per les lletres gregues I (iota) superposada a l’X (ics), recordant les inicials de ἸΗΣΟῦΣ ΧΡΙΣΤΌΣ (Jesús Crist). De vegades, el pal vertical de la P o de la I, està creuat per un pal horitzontal, una titlla, a fi de recordar el patíbul de la creu on Jesús va ésser crucificat.

En els sarcòfags paleocristians el crismó es troba, sovint, inscrit dins d’una corona de llorer. En el transcurs del tems, aquesta corona es simplificarà en una simple circumferència a l’entorn de l’anagrama, formant una roda de sis o vuit radis, amb tota una carrega simbòlica que això porta: l’angle solar del lloc?

105 En alguns temples romànics el crismó es troba en una llosa aprofitada d’un edifici visigòtic: en ells s’aprecia la disposició arcaica dels signes A i Ω penjats dels extrems de l’X a la manera arriana (l’arrianisme sobrevisqué al 2n. Concili de Constantinople, 381, i no fou fins al 589, amb Recared, quan els visigots acceptaren el cristianisme ortodox en el 3r. Concili de Toledo.

En general, els crismons del romànic, porten de tot: l’X , la P, sovint la titlla horitzontal (el patibulum de la creu llatina), l’A i l’Ω i, en alguns temples, comença a afegir-se l’S per completar l’abreviació de Cristus, XPS, o bé, Spiritus: és l’anomenat Crismó Trinitari, equivalent a la Santíssima Trinitat. Es possible que sorgís com afirmació contra les heretgies que posaven en dubte el Dogma de la Trinitat o de la naturalesa Divina de Jesús. Quan l’S s’enrosca com una serp al voltant de l’stipe de la creu, s’ha interpretat també com la victòria de Crist (XP) sobre el mal (l’S, la serp).

En moltes esglésies s’observa el crismó situat en els timpans de les portes de l’entrada principal, ja que al representar a Crist es recorda que: Jo soc la porta, si algú entra a través meu, se salvarà (Jn. 10,9). Ara bé, és a partir del primer mil·lenni quan es fan més presents en el timpà dels temples i, en particular, els del Camí de Sant Jaume.

Donat que, en aquests segles, la iconografia es considera un element il·lustratiu, és a dir, l’anomenada bíblia dels pobres, apareixen en certs esglésies (sobretot les del Camí de Sant Jaume) una explicació escrita al voltant, però... que només era llegida per les persones lletrades... (una contradicció!): hac in scvlptvra lector si gnoscere cvra: P pater a genitvs duplex est XPS almus: hii tres ivre qvidem dominvs svnt vnvs etp idem (En aquesta escultura, lector, has d’interpretar el següent: P Pare ha engendrat doble (natura) l’Esperit de Crist. Aquests tres son en veritat, per dret propi, un únic i mateix Senyor) El Camí de Sant Jaume un cop més ha posat en evidència que ha sigut un camí de cultures (a més de militar i religiós), tant per transferir coneixements com per unir centres d’estudi i desenvolupament de l’art. Per exemple, entre molts altres, les obres de restauració de la torre campanar del Monestir de Sant Zoilo, a Carrión de los Condes (Palència) han deixat al descobert un Crismó trinitari de finals del segle XI, que s’ha mantingut tapiat durant cinc segles i que és l’únic de la província (foto).

106

Aquest crismó data de la mateixa època en que se situen els orígens del Monestir, quan estava dedicat a Sant Joan Baptista i que passà a nomenar-se Monestir de Sant Zoilo quant va rebre les despulles del màrtir cordovès. La peça coincideix amb una altra semblant que es troba en la basílica lleonesa de Sant Isidre: El crismó, demostra que existeix una relació directa entre Jaca, Frómista i Carrión de los Condes a través del Camí de Sant Jaume. Aquesta relació és confirma en comprovar que el Monestir de Sant Zoilo tingués, en els seus orígens, una planta semblant a la del Monestir de Sant Martín de Frómista: tres naus i dues torres del més pur estil romànic a cada costat de la porta principal. El crismó es localitza en el timpà de la porta de la nau lateral dreta del temple, ubicació que coincideix amb el citat crismó de Sant Isidre de Lleó.

Als darrers anys del romànic i dins ja del gòtic, els espais entre els radis que formen el crismó es buiden i s’omplen amb vidre de colors: del crismó es passa al vitrall, transformant-se així en una rosassa.

Les lletres (X i P) són inscrites en un cercle per manifestar el costat solar de Crist o potser el crismó havia derivat d’un culte Solar.

Les sis seccions, que no són obligatòriament iguals, podrien estar relacionades amb una hipotètica signatura còsmica en el moment de la fundació del temple: el cercle, el sol, l’angle d’obertura de les aspes de l’X, correspondria a l’eix solar d’aquell dia...

Si bé els crismons en els timpans té lloc, en un principi, en els temples del Camí de Sant Jaume, encara que no és exclusiu dels vials principals, no s’exclou, la possibilitat que fossin signes utilitzats, a partir del primer mil·leni, pels francmaçons (els constructors) o altres societats secretes o, senzillament, que foren signes que permetessin orientar als pelegrins, com avui dia la petxina.

Hi ha elements rodons que a primera vista semblen crismons, però no tenen les lletres que a aquests els caracteritza. S’han definit com a rodes i sembla ser que han estat representacions del disc solar pròpies d’altres religions de temps passats. De totes maneres, algunes esglésies, fen us de la seva habilitat de sincretisme, els han fet seus amb tant sols afegint-hi l’A, l’Ω, la P i l’S. A Loarre (Osca) hi ha un exemple de crismó amb lletres afegides que s’interpreten com a còpia de les monedes d’or bizantines.

A Begastri, a meitat del segle VI (552 y 554 dc.), quan Justinià desembarca a la Hispània visigòtica, va ser una important ciutat bizantina com a línia de defensa

107 fronterera i seu episcopal. al front dels territoris bizantins hi va estar un dux que reunia el poder militar i civil. més tard, un magíster militum spaniae, encarregat per l‘emperador per enfrontar-se als visigots. la ciutat tenia una muralla de 5 metres de grossor i un aqüeducte de casi 10 km.

Suintila, general visigot, va expulsar als bizantins entre els anys 621 i 624. la capital bizantina d’Spania, Cartagena, va quedar destruïda pels propis visigots i la capitalitat visigoda del sud-est peninsular es trasllada a Orihuela.

En referència al període hispano-visigot, no hi ha dubte que la peça més significativa és la trobada a Begastri: es tracta d’una creu que penja d’un crismó. En les cerimònies de consagració d’esglésies i altars era freqüent l’ús de creus de bronze com aquesta de Begastri. Se sap, per restes epigràfics, que la Basílica de la ciutat fou consagrada a Sant Vicenç pel bisbe Acrusminus, essent aquesta creu testimoni excepcional de tal consagració. Probablement fou elaborada en un taller hispano-romà del segle VI. Mesura 40 cm. d’alçada. El cercle es connecta amb la creu mitjançà una cadena. La P apareix a la part superior de la creu on s’hi ha afegit una petita pestanya. A cada extrem de l’stipe pengen l’A i l’Ω.

Els dos dofins són idèntics i deurien estar soldats a la creu. És de suposar que tenint el dofí el simbolisme de salvador de nàufrags, també admetés la ja citada lectura cristiana: amic de l’home...

TIPOLOGIA DELS CRISMONS (segons la classificació de Matarredona-Olañeta) 1. JAQUÉS: Crismons de vuit braços, amb les lletres Alfa i Omega pengen, desganades, dels braços horitzontals i no dels superiors de l’aspa, la X. 2. OSQUENSE: Crismons de sis braços i titlla (-) sota la P.

108 3. NAVARRÈS: Crismons que tenen la titlla (-) de la creu a l’interior de la P. 4. CRISTOLÓGIC: Crismons sense la S. 5. RIBAGORÇÀ: Crismón de sis braços sense titlla (-) de creu, però les parròquies de la Vall de l’Esera li afegiren la V i la E, com signe de propietat del Monestir de Sant Victorià (se XII).

6. CASTELLÀ: En aquest tipus de crismó la S apareix tombada.

Poc divulgat en pedra, apareix en les monedes castellanes.

7. PRIMITIU: Crismons de quatre, sis i vuit braços, caracteritzats per la irregular i dispersa col·locació de les lletres, que en certs exemplars, falten.

8. TRINITARI Crismons de sis braços, sense titlla sota la P amb la S i, en algun cas, s’hi observa una roseta central.

9. RODES: No són essencialment crismons, doncs falten els símbols que els defineixen. Probable enllaç amb el ideograma pagà solar.

109 ALOS DE ISIL. Sant Llitzer. Pallars Sobirà.

Alós d’Isil queda a pocs quilòmetres més amunt d’Isil. Es tracta del darrer poble del Pallars Sobirà tocant a França.

Després d’Alós d’Isil la carretera es transforma en pista, passa per Montgarri i entra a la Vall d’Aran.

El poble estava format per dos barris: el Sobirà, avui despoblat i en ruïnes, i el Jussà. En l’Acta de Consagració de la Seu d’Urgell queda citat el lloc d’Alós.

L’església parroquial de Sant Llitzer, és citada per primera vegada el 1090, presenta pocs elements romànics, doncs l’actual edifici és de temps més proper, barroc. Destaca la portada, a migjorn, del segle XII o principi del segle XIII, d’arc de mig punt i guardapols, tres arquivoltes, columnes amb capitells esculpits amb cares humanes i animals.

Fou incorporada a una construcció preexistent.

A cada banda de l’arc de la portalada hi estan encastats uns baix relleus. El de l’esquerra està ben conservat, essent representats un home i una dona que s’agafen del braç. L’home porta unes calces curtes. La dona està tota nua a excepció d’un capell. Els peus de l’home estan encarats i la dona està escamarlada i amb les cames dirigint-les cap a la cintura. Entre ells apareix una creu llatina patent.

Al costat de cada rostre es llegeix ARNAL (home) i PIKER (dona).

A la dreta de la portalada hi ha un altre relleu amb dues figures casi idèntiques i, a principi del segle XX, foren mutilades les parts del sexe. Els caps són poc acurats, les mans es recolzen en la cintura, mentre que el de la dreta passa el braç per darrera de l’altre.

110

Els rodegen, una roseta sexifólia a cada angle inferior, dos estels de cinc puntes de forma diferent, així com una flor de quatre pètals i un crismó circular, de vuit braços. L’A i l’Ω estan permutades i penjades del braç horitzontal. El pal superior esquerra de la X es creuat per una petita titlla. La P és allargada. L’S, tombada i queda darrera del pal vertical inferior. A sota de la làpida hi ha dues mènsules en forma de cara, molt probablement, aprofitades.

Aquestes dues làpides, probablement sepulcrals, es consideren una novetat del segle XII i es relacionen amb els enterraments de personatges importants.

L’actual situació no és l’original, si bé per les referències de Ceferí Rocafort (Carreras i Candi, Fcesc. : Geografia General de Catalunya. Provincia de Lleida), en el 1900 ja es trobaven en l’actual emplaçament.

Hi ha diverses interpretacions d’aquestes figures de la darrera làpida de mà dreta tenint en compte la nuesa dels personatges, el crismó, els estels i les rosetes de sis pètals... relacionant aquests elements amb la puresa de l’anima, l’església de Crist, l’Univers... respectivament. Sent els dos personatges versemblants i formen parella, cal suposar que eren homes i per ser més notori el sexe masculí, varen ser mutilats (el sexe aparent de la dona escandalitza menys; cal veure el rostre i la vulva del permòdol de Salardú, fotografia adjunta, que es manté íntegre; així com el sexe de la dona del baix relleu d’aquesta façana).

Al ser parella de dos homes i fent ressò de Ceferí Rocafort que atribueix aquest temple als Templers, no es descarta que pogués ser una làpida d’un sebollament templari: aquells monjos guerrers anaven en parella (com la Guardia Civil de fa anys), hi està representada la rosa templera, defensaven a l’Església de Crist (el crismó) i la nuesa en que foren representats significava la puresa que els caracteritzava.

L’interior del temple és senzill, amb un altar presidit per la figura mitrada de Sant Lliser, i quatre altars laterals.

A l’entrada apareixen dues piques d’oli compartimentades i la pica baptismal amb decoració geomètrica, cares humanes i animals.

111 BOSSÒST. Assumpció de Maria. Vall d’Aran.

Bossòst està situat a 710 metres d’altitud. És el segon municipi en població del territori aranès i un dels centres turístics més importants, així com el més comercial.

El seu monument principal és l'església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu d'origen romànic, del segle XII. És un harmònic conjunt de planta rectangular amb tres naus i tres absis, el central ogival i els laterals són de quart de cercle.

L’exterior dels absis estan ornats de lesenes, arquacions cegues i cornises que es perllonguen pels murs de la nau. El campanar, adossat al mur de llevant, és de torre de tres plantes amb finestres geminades en les plantes segona i última. La portalada del mur de tramuntana presenta tres arquacions de mig punt en degradació, sostingudes per columnes i capitells amb motius vegetals i llaçaries. La llinda presenta una decoració amb escacats i el timpà, de marbre, s’hi representa el Pantocràtor en actitud de beneir, voltat pels símbols dels evangelistes, pel sol i la lluna.

Interrompent el centre de la llinda es troba un crismó, circular, de sis braços dins d’un cercle. La P té una pestanya superior i titlla. L’A i l’Ω tenen la forma de cor invertit i és presenten permutades i penjades de l’X. La S, ampla, es recargola en el pal de la P i el signes I i V es situen damunt dels extrems inferiors de l’X. Data probable, segle XII.

En el mur de migdia, s’obre una altra porta datada en el segle XII, que dona pas a l’església. Consta de tres arquivoltes amb arcs llisos i en degradació. Un

112 estret guardapols escacat els ressegueix, així com una línia de petites boles. Els arcs es recolzen sobre les sòbries impostes que es continuen amb la llinda decorada per un ramatge acurat. El timpà està ocupat per un crismó circular, també de sis braços que arriben al cercle que els envolta. La P presenta una pestanya superior i una titlla o patibulum. L’A i l’Ω pengen dels extrems superiors de l’X i es troben permutades. La S invertida queda per darrera del pal de la P. També, en aquest crismó i apareixen els signes I i V adherits als extrems inferiors de l’X. Completen la decoració del timpà unes boles buidades situades en els triangles inferiors. Data probable, segle XIII.

A l’interior del temple s’hi guardava una imatge primitiva romànica de la Mare de Déu, que ha estat substituïda per una moderna.

113 CARDET. Mare de Déu de Cabanasses. Alta Ribagorça)

Sortint del Pont de Suert en direcció a Vielha per la N-230, a uns 2 km. es troba a mà dreta un desviament cap a la Vall de Boi. D’aquest punt i per la carretera L-500, a uns 10 km, hi ha el desvio cap al poble de Cardet, abans d’arribar a Barruera.

L’església de la Mare de Déu de Cabanasses és d’una sola nau amb un absis molt alt, que està decorat exteriorment amb les clàssiques arquivoltes cegues i faixes llombardes. La part superior de la façana és rematada per un campanar d’espadanya amb tres ulls, únic en aquesta Vall. S’hi venera una imatge de la Mare de Deu de les Cabanasses, procedent de l’ermita propera del mateix nom.

En la clau de l’arc de la portalada de ponent hi resta un crismó poc definit, circular, de sis braços dins d’un arc. Una titlla es situa per sota de la P que presenta una pestanya. L’A i l’Ω són molt petites i, en canvi, la S gran. Es una peça molt imperfecta del segle XII i molt semblant a l’altre crismó que apareix en el timpà d’aquesta mateixa portalada.

En el MNAC es troba un frontal on s’hi barreja la pintura i el baix relleu d’estuc sobre fust i que havia estat recobert de colradura. El treball d’estuc es limita al marc, la divisió horitzontal i el final de cada registre.

En el registre central hi ha la Mare de Déu i Jesús dins d’una màndorla oval, fina i negra. El Fill està assegut damunt de la cama dreta de Maria, beneint amb la mà dreta i amb l’esquerra sosté un llibre recolzat sobre la cama. La Mare, a part del nimbe de color vermell, duu una corona florada (flor de lis, símbol de castedat). Un nimbe daurat rodeja el cap de l’Infant. A les carcanyoles hi són representats els símbols dels quatre evangelistes.

114

La resta del frontal està repartit en quatre compartiments. En el superior esquerra L’Anunciació i la visita a Santa Anna. En el situat a dalt i a la dreta, l’Infant ha nascut, la Mare està allitada, Sant Josep al seu costat i els pastors, visitats, per l’àngel, s’apropen. En els registres inferiors, apareixen els Mags i Herodes, els infants, una mare desconsolada i la fugida a Egipte.

Data del frontal, segle XIII.

Cripta de l’església de la Mare de Déu de Cabanasses .

115 CASARILH. Sant Tomás. Vall d’Aran.

Casarilh és un poble de la Vall d'Aran que forma part del municipi de Vielha e Mijaran. Junt amb Escunhau forma l'entitat municipal descentralitzada d'Escunhau e Casarilh. És un monument protegit com a Patrimoni Arquitectònic Català.

Destaca l’església de Sant Tomàs (abans, Sant Martí) d’una sola nau, capçada per un absis semicircular i un presbiteri reduït. Si bé la primitiva estructura era romànica del segle XII ha sofert moltes transformacions en els darrers anys.

L’absis ha quedat ocult des de l'exterior per una construcció quadrada que fa les tasques de sagristia. Per comunicar aquests dos espais, es va obrir una porta al bell mig del tambor absidal.

En el mur de tramuntana prop del cementiri, junt a la porta que dona pas a la torre i casi a ras de terra, hi ha una llosa sepulcral d’entre els segles V i VI. Procedeix del frontal d’un sepulcre paleocristià.

S’identifiquen tres cercles tangencials. El del centre és un crismó de sis braços amb un marc circular. Les lletres han sigut acuradament realitzades i és defineixen bé. La P presenta només una titlla sota d’ella. L’A i l’Ω són permutades, i penjades del braç de l’X. La S serpenteja pel pal de la P. Una titlla creua obliquament l’extrem esquerra inferior de la X.

El cercle de la dreta conté una creu grega situada sobre un curt pal. El cercle de l’esquerra guarda una estrella de quatre pètals. A la part superior de la làpida hi són presents dos flors de lis i, a la part baixa, dos caps (home i dóna) situats sota respectius arcs escalonats.

Les flors o estrelles de puntes podria correspondre a un element iconogràfic antic, probablement de l’art ibèric o celta. S’utilitzà durant el període paleo-cristià, en

116 el visigot i preromànic com elements de caràcter funerari. D’aquí que, també, es suposa que aquest bloc de Casarilh procedeixi d’un sarcòfag, si bé no explicaria l’existència del crismó.

Com sigui que a la Vall d'Aran el crismó sempre s’ha utilitzat en els timpans o llindes de les portalades dels temples, és possible que aquest bloc correspongués a la desapareguda porta romànica.

Dins del temple es conserva una lipsanoteca de ceràmica, amb una forma que recorda més a un gerro, degut a la seva forma arquejada. Està decorada a base de dobles cercles que es reparteixen per totes les seves cares.

No es conserva en el temple la imatge d'un Crist Crucificat i coronat, si no que es troba en el Musèu dera Val d'Aran. Es tracta d'una talla de fusta de finals del segle XII o principis del XIII i que conserva bona part de la policromia del segle XIV.

117 COLL. Mare de Déu de l’Assumpció. Alta Ribagorça.

La Ribagorça va començar a fer-se patent a partir del segle VIII, quan Sant Guillem, compte de Tolosa i cosí Carlemany, va prendre baix la seva protecció el Pallars i Ribagorça. Es va formar un comptat independent de la Marca Hispànica com a defensa davant una possible invasió musulmana, fins que Ramir I, aprofitant la debilitat de l’imperi franc es proclamà primer compte independent.

Posteriorment va pertanyé a Navarra, Corona de Aragó, Regne de Aragó i Comptat de Barcelona.

L’església, ubicada en un extrem del poble de Coll, és una construcció d'una sola nau i capçada per un absis semicircular amb una decoració exterior d'arcuacions cegues resseguint la part superior de tot el perímetre de l'edifici.

Campanar de torre quadrada, els dos darrers nivells són d'estil gòtic.

Portada, amb porta amb forrellat de forja medieval, decorada amb doble joc de columnes, capitells esculpits, arquivolta amb escacat.

L’arquivolta adovellada s’envolta per un escacat, i damunt té un crismó en un carreu rectangular, molt treballat, circular, de sis braços, doble cercle essent l’exterior compost per una garnalda de branques i fulles. La P té una mínima

118 pestanya. L’A i l’Ω penjades dels extrems superiors de l’X. L’S s’enrosca en la part inferior del pal de la P. Una titlla es situa en l’encreuament de les aspes de l’X. En els angles superiors del bloc on es troba esculpit el crismó, hi ha sengles coloms encarats cap el crismó i, en els inferiors, dos caps de possibles donants: home i dóna, ella amb un crucifix. A cada banda del cercle engalanat, apareixen dues rosetes tetrapètals.

119 ESCORNALBOU. Sant Miquel. Baix Camp.

Prop del cim de la muntanya de Santa Bàrbara, en el terme de Riudecanyes, es troba el monestir d'Escornalbou, avui dia propietat de la Generalitat i on es conserven en la seva biblioteca més de 60.000 volums, col·leccions de ceràmica i mobiliari, a més de materials d'arqueologia local. Havia sigut habitat l'indret des de l'època prehistòrica.

Sembla ser que fou, en un principi, una fortalesa àrab fins que va ser conquerida per Alfons I (1166), que el va cedir a Joan de Sant Baldiri, canonge de Tarragona, que va bastir-hi una canongia dedicada a Sant Miquel i baix la regla de Sant Agustí. Al trobar-se el temple en un indret molt feréstec el van fortificar.

Al 1198 l'arquebisbe Ramon de Castellterçol va establir que els priors serien elegits amb la intervenció de la mitra tarraconense i aquell podria participar en el nomenament dels arquebisbes. En arribar l'any 1219 els canonges anomenen prior perpetu a l'arquebisbe Aspàreg de la Barca i als seus successors.

Com a molts altres monestirs, la disbauxa i el relaxament de la vida monacal es va posar de manifest i en l'any 1574 fou secularitzat; després, s'instal·laren una comunitat de franciscans que fundaren un seminari per les missions d'Amèrica i varen tenir una gran activitat apostòlica i centre de difusió de la literatura religiosa popular (catecismes, poesia, llibre de pietat, etc.). La comunitat també va intervenir en la guerra del Francés (1811) i al 1835 es va enclaustrar arran de la desamortització de Mendizàbal. Des d'aleshores s'enrunà ràpidament. Al 1911 el va adquirir el diplomàtic i escriptor Eduard Toda, transformant-lo en una residència senyorial.

Prop del monestir i a dalt del cim de la muntanya, s'aixeca la petita ermita de Santa Bàrbara, construïda en el passat segle sobre les restes d'una antiga torre de guaita a 700 m. d'altura sobre el nivell de la mar.

L'església del Monestir és romànica i, com sigui que fins el segle XIII no es va acabar, resulta que part d'ella presenta un estil romànic de transició. És d'una sola nau, d'absis quadrat amb una finestra d'una sola esqueixada i sense transsepte, de volta de canó i només amb arc triomfal. Posseeix una cripta a on s'hi entrava des de la capella, i un claustre amb arcs i columnetes damunt del

120 penya-segats de migjorn. A la façana principal s'obre la portalada amb arquivoltes sense decoració notable i recolzades en senzilles columnes, i un extradós simulant dents de serra; dues finestres d'una sola esqueixada i la rosassa en el cap d'amunt de la façana.

En el timpà de la portada es situa un crismó circular de sis braços, que no arriben al cercle, i de línies molt fines sense cap ornamentació. La P insinua una petita pestanya i, sota, hi ha una titlla que travessa el pal. L’A i l’Ω pengen dels extrems dels pals superiors de l’X. L’S, situada darrera del pal vertical inferior, té la corba superior més gran.

121 ESCUNHAU. Sant Pere. Vall d’Aran.

A 3 km. de Vielha, direcció al Port de la Bonaigua, es troba el poble d’Escunhau, a 1049 m. d' altitud.

L’església parroquial de Sant Pèir, que si bé s’esmenta per primer cop en el segle XIV, el seu origen pertany al segle XI, fet insòlit en la Vall d’Aran. Queda ubicada damunt el poble. Ha sofert modificacions posteriors. És d' una sola nau, coberta actualment de fusta, quan la original era de volta de canó. Algunes finestres són tapiades, però hi han uns finestrals gòtics. El campanar és de torre, base quadrada i adossada al mur de ponent.

La portalada, a tramuntana, és d’una peça que sobresurt amb tres arcs de mig punt, dovellats, que es recolzen sobre impostes, decorades i situades damunt de capitells i columnes (dues a cada costat) amb una base esculturada. La llinda presenta una decoració escacada i en el timpà, hi està representat Crist a la creu.

A damunt del guardapols escacat, hi ha un fris amb un crismó central i tangencial a l’arc superior i dues estrelles de vuit fulles encerclades, acabant a cada extrem amb unes creus gregues patents. Per sobre de d’elles, apareixen dos caps en forma de mènsules.

El crismó és circular de sis braços. La P té pestanya i una titlla transversal sota la corba. L’A i l’Ω penjades dels extrems superiors de l’X. La S serpenteja a l’entorn de la tija de la P. Una titlla creua l’extrem inferior dret de l’X.

122 A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal de marbre del segle XIII, decorada amb elements vegetals, escultures simbòliques, que componen quatre compartiments delimitats per tres cercles i un rectangle.

El primer compartiment, des de la nostra dreta, el forma un crismó circular amb la P petita i una titlla sota d’ella. L’A i l’Ω pengen dels extrems de les tiges superiors de l’X. L’S es sobreposa al pal vertical a nivell del seu segment mig.

A la banda dreta del crismó apareix una petita flor de lis.

Segueix al crismó un altre cercle i entre els hi ha una barra vertical i un cap ovalat. En aquest segon cercle s’inscriu una figura humana molt ingènua amb els braços estirats i prenent amb la mà dreta un martell i amb l’altra una destral.

El tercer cercle queda unit amb l’anterior mitjançà una columneta salomònica que per la part superior hi ha una flor de lis. Dins del cercle s’inclou l’Anyell de Déu mirant a la dreta amb una creu patent vertical.

El següent compartiment és un rectangle que conté una figura humana semblant a la del segon cercle: sosté, amb els braços flexionats, un pal coronat per un ocell i, a l’altra mà, prem un objecte no identificat. El vestit deixa veure l’espatlla esquerra.

123 També a Escunhau pertany una creu: té forma potençada amb eixamplaments addicionals als extrems. Li manca un fragment del braç superior i en els extrems dels altres braços hi ha restes de les representacions dels símbols dels evangelistes. Al llarg del patibulum apareix una inscripció. A l’encreuament dels braços hi ha el monograma de Crist circular: un ample cercle format per tres de diferent colors, centrat sobre fons blau l’anyell, nimbat, en direcció a l’esquerra i mirant a la dreta; una creu grega patada i amb tija creua per darrera i és subjecta per el peu davanter i dret de l’anyell.

124 MONT D’ARAN. Sant Llorenç. Vall D’Aran.

El poble agregat de Mont (23 h el 1991) és a 1.237 m. d'altitud, als vessants de la muntanya i enlairat a la dreta de la Garona, en una situació oberta als vents de ponent. L'uneix a la carretera general un brancal que prové de Vilac.

El petit nucli té una mica apartada la seva església de Sant Llorenç, obra de reduïdes dimensions i rústica, és d'estil modern construïda sobre una precedent església romànica, de la qual només queda el portal. Té una nau amb volta de canó. El campanar és de torre quadrada.

De l'època romànica també s'ha conservat una pica baptismal i una creu processional del segle XVII. En una font pública de la Plaça es troba un crismó, circular de sis braços, inclòs en la pedra on al costat esquerra apareix, molt difuminada, una figura mitrada amb bàcul. Tot ell està molt malmès. Sota la P hi una titlla. L’A i l’Ω pengen dels braços superiors de l’X. La S està invertida i serpenteja el braç vertical.

Data probable: segle XII.

125 SALARDÚ. Sant Andreu. Vall d’Aran.

Municipi de la Vall d'Aran unit el 1952 amb el de Tredòs. El 1968 fou creat el nou municipi de Cap d'Aran o Alt Aran, amb capital a Salardú, que fusionava aquest municipi amb els de Bagergue, Tredòs, Gessa i Arties. Aquest terme comprèn, a més de Salardú i de Tredòs, els pobles d'Unha, Garòs i Cap d'Aran, els despoblats d'Eth Dossau i de Pujò i el santuari de Montgarri i el de Sant Martin de Corilha.

La vila estigué fortificada i conserva part de les muralles, amb la notable porta de Pallars, d'arc apuntat (s XIII); al costat de l'absis de l'església resten les ruïnes de l'antic castell de Salardú, de planta quadrada. Per la seva situació fronterera sofrí nombrosos atacs militars. Durant la guerra de Successió fou presa per les tropes filipistes.

L’església romànica de Sant Andreu és de transició del segle XII i XIII, situat a la part alta, en una terrassa tancada per un mur, del municipi de Naut Aran. La portada lateral, oberta al mur de migdia, té cinc arquivoltes treballades que descansen sobre columnes i capitells. Al mateix mur està ornat amb dues arcades. El campanar és octogonal i afegit, de dos pisos (segle XV), forma un cos a part de l'angle sud-oest, és molt esvelt i està proveït de sageteres que li donen un caràcter defensiu. La capçalera està formada per tres absis semicirculars ornats amb permòdols i coronada per un campanar de cadireta. A l'interior, la planta és basilical, rectangular, de tres naus, la central coberta per volta apuntada sostinguda per pilars i les laterals, per voltes de quarts de cercle reforçades amb arcs torals.

126 Damunt de la portada, tangencial al guardapols, hi ha un crismó format per un cercle (quatre mosses a les deu horàries) i dins d’ell s’hi troben les lletres. La X, que no arribant els extrems al cercle apareixem amb pestanyes corbes per la banda superior i amb una titlla el braç inferior esquerra, mentre que l’altre és eixamplat. La P amb una pestanya. L’A i l’Ω penjades dels braços superiors de la X. La S inclinada i en part amagada darrera del pal vertical.

El famós Crist de Salardú, talla romànica del segle XII, presideix l'altar major, amb pintures al fresc restaurades recentment. És obra del mateix autor del Crist de Mig-Aran.

Crist de Salardú

Crist de Mijaran de Vielha.

127 TAÜLL. Sant Climent. Alta Ribagorça.

Per la carretera de la Vall de Boí, s’arriba a Barruera, d’on parteix la que mena a Boi. A 3 km. més enllà, Taüll on es troba l’església de Sant Climent (Sant Climent fou bisbe i successor de Sant Pere).

Aquest temple va ser consagrat pel bisbe Ramon de Barbastre el 10 de desembre de 1123, data gravada en la primera columna del costat de l’Evangeli. És probable que els Erill, senyors de la Vall de Boí, haguessin volgut fundar un monestir a Sant Climent de Taüll per fer-s’hi enterrar, doncs abona aquesta hipòtesis la magnificència de les pintures murals, el seu campanar (el més alt de la Vall) i la construcció dels dos temples (Sant Climent i Santa Maria) amb molt pocs anys de diferència.

Quan la Vall passà a la diòcesis d’Urgell, els Erill deurien perdre l’interès per aquesta idea de temple-mausoleu, perquè vinculats com estaven a la diòcesis de Roda, devien preferir fer-se enterrar a Lavaix, abadia que havien ajudat a recuperar pels seus bisbes.

Sant Climent de Taüll és un edifici de tres naus, separades per arcs torals que es recolzen sobre columnes massisses. Coberta de fusta i pissarra de doble vessant. Dos absis laterals i un central encapçalen l’edifici. Els absis estan coberts amb volta i l’exterior estan ornamentats amb arcuacions cegues de tipus llombard i un fris de dents de serra. Tres portades d’entrada donen pas al seu interior: una en el frontis i les altres dues en el mur de migjorn.

Les pintures murals de l’absis de Sant Climent de Taüll, conservades en el MNAC, són una de les millors obres d’aquest estil de tot Europa. El seu autor, l’anomenat Mestre de Taüll, probablement procedent d’Itàlia, va crear una línia ben diferent del de Pedret, que el va precedir, accentuant el bizantinisme d’aquest i certa influència de l’escola d’escultura de Tolosa. D’aquí la

128 relació del Mestre amb el bisbe de Roda, que havia estat prior de Sant Serni de Tolosa i, probablement, fou qui li va proporcionar el programa iconogràfic, doncs destaca el sentit eclesiològic i escatològic amb implicacions dels esdeveniments i situacions locals.

També en el MNAC es conserva un frontal amb escenes de la vida de Sant Climent, del segle XIII. Pertanyia a l’altar de l’absis de tramuntana i procedeix de l’anomenat Taller de Ribagorça: fons d’estuc i ornamentació amb rombes. Hi predomina la proximitat del gòtic per sobre de la tradició romànica. Un altre frontal, que es va trobar en aquesta església, és l’anomenat del Sant Sepulcre.

A l’interior del temple es troba un crismó circular de sis braços, malmès a nivell de les IX i les IV horàries. Els de l’X arriben al cercle que fa de marc. La P té una pestanya i el seu cercle és completament rodó. L’A queda penjada a l’extrem de l’X i duu, damunt, una titlla. L’Ω queda penjada del braç superior dret de l’X. La S serpenteja sobre l’eix vertical inferior del crismó. Data probable: segle XII.

129 TREDÒS. MD d’Aran. MD Roser. Sant Esteve. Vall d’Aran.

El poble de Tredòs es troba a 1.348 m d’altitud, a la dreta del riu Garona. Té tres esglésies romàniques.

La capella de la Verge del Rosari, petita capella rectangular sense absis tocant al pont sobre el Garona, amb un petit campanar adossat al mur nord. A l’interior ressaltar la pica beneitera del vestíbul, L’església de Sant Esteve, es una petita capella de la primera meitat del segle XI a l’esquerra del riu amb un campanar barreja de torre i espadanya, amb una original pica beneitera.

L’església d´Era Mare de Diu d´Aran, al N de la població, abans d’arribar a Tredòs des de Salardú. És un temple de proporcions considerables, exemplar romànic del segle XI. Té planta basilical de tres naus paral·leles amb els tres absis.

Té dos campanars, un de cadireta i l’altre és una torre exempta. Dins el temple destaca el paviment del presbiteri central, que és més elevat que el de la resta de l’església a causa d’una petita cripta que s’allotja sota seu on fou trobada la imatge de la Mare de Diu de Cap d’Aran, patrona del lloc, talla romànica que fou destruïda el 1936.

Damunt de la portada de Ponent es troba un crismó circular, de sis braços, emmarcat dins d’un cercle i amb petits adorns en cada angle del bloc. El contingut del cercle és sobri, sense més decoració que la P, l’A i l’Ω. Aquestes dos lletres penjades dels braços superiora de l’X. Datada al segle XII.

130 En el timpà de la portada de migjorn se’n troba un altre de crismó, també circular, de sis braços, dins d’un cercle. La P té una doble pestanya. L’A i l’Ω ben definides i conservades, mentre que la S s’inclou dins la tija de la P. Els extrems superiors de l’X tenen dos ganxets i, els inferiors, acaben amb una base. Data: segle XII.

L’església romànica de Santa Maria, era l’antic convent dels templers, que assoliren el estar exempts del pagament del Galin Reiau, tribut que els aranesos hi estaven obligats.

Al 1930 varen ser descobertes les seves pintures murals, datades als segles XI i XII, atribuïdes al Mestre de Pedret. Passaren al museu The Cloisters de Nueva York.

En el MNAC es conserva un crucifix que va arribar-hi en el 1929, formant part de la col·lecció Plandiure i estava catalogat sense concretar el seu origen. A través d’unes fotos del 1917 es va confirmar que procedia de Tredòs.

131 UNYA. Santa Eulàlia. Vall d’Aran.

Església és situada en la part més alta del nucli urbà. La seva planta, basilical, és de tres naus acabades en tres absis semicirculars. L'absis central està unit a la nau a través d'un ampli tram presbiterial. Les naus estan separades de la central per quatre arcs formers de mig punt que es sustenten en pilars circulars, dels que també arrenquen els arcs torals. La nau central està coberta amb volta de canó i les laterals amb quart d'esfera.

La decoració de la capçalera és del tipus llombard amb arcs cecs, lessenes i un fris de dents de serra.

També hi podem trobar algunes pedres amb dibuixos gravats com espines de peix o flors i fa suposar que són aprofitades d’altres construccions.

La decoració exterior es completa amb els permòdols que recorren els murs laterals. En alguns d'ells encara es poden veure els elements esculpits, que són bàsicament caps d'animals i escuts amb les barres catalanes.

La majoria de finestres que té en l'actualitat el temple no són de l'època en que es va construir. Només en queden algunes de la capçalera. La resta són de factura posterior: una gòtica i la resta modernes.

La torre de campanar està situada en l'angle nord-oest i es va alçar en el segle XVIII, possiblement sobre un d'anterior. En la capçalera hi podem trobar un altre campanar, en aquest cas de cadireta.

132 Les pintures d’Unha han estat descobertes no fa gaires anys i, actualment, són en ple procés de restauració. Les pintures de la volta de l’absis, pertanyen al segle XII, ens mostren un Crist en majestat envoltat pels símbols dels evangelistes; les de la zona del cor són pintures gòtiques que representen diferents episodis bíblics.

La porta s'obre en el mur sud i és molt senzilla. Està formada per un arc de mig punt adovellat. Encara s'hi poden veure alguns elements de la forja romànica original en els batents. Damunt d’ella apareix en un carreu, gravat, un crismó, molt malmès. El cercle és difícil de resseguir-lo. Sota la P s’aprecia una titlla. Les lletres A i Ω pengen dels pals superiors de l’X. La S és juxtaposa al pal vertical i barrejada amb altres gravats. Unes flors, també de difícil interpretació, s’observen a l’entorn.

133 VILAC. Mare de Déu. Sant Feliu. Vall d’Aran.

Poc després de sortir de Vielha, a 3 km. en direcció a Les, apareix el trencall que mena a Vilac.

L’església de Sant Feliu és de tres naus dividides per tres pilars circulars a cada costat, on reposen els arcs formers i la volta de canó per la nau central i de quart de volta per les laterals. L'any 1824 s'hi bastí una cúpula octogonal. En el mur de migjorn, s’obre una finestra amb una arquivolta ornada amb elements geomètrics. Campanar gòtic.

La portada és romànica amb arquivoltes llises, dues columnes i capitells. En el timpà és esculpit el Pantocràtor i els evangelistes.

Damunt del guardapols hi ha un crismó centrat entre dos rosetes de vuit fulles dins dels respectius cercles del mateix diàmetre que el del crismó. La P presenta una pestanya i una titlla en el pal. L’A i l’Ω estam permutades i penjades dels extrems dels pals superiors de la X. La S està invertida. En el braç inferior esquerra es creuat per una titlla recta, mentre que l’altre és curvilini de concavitat interna.

134

Es conserven dues piques de finals del segle XII al XIII. Una d’elles és beneitera amb decoració geomètrica i boles. El peu sobre el que es recolza està format per un nucli central envoltat per quatre petites columnes amb base i capitell comuns.

L'altra pica, baptismal, està formada per un vas semiesfèric de marbre, que es recolza en un peu cilíndric. Aquest té adossades quatre petites columnes cilíndriques. El vas està decorat externament amb una sanefa, situada a la part superior, on hi ha esculpit un drac, la cua del qual es transforma en una tija ondulant, que recorre tot el perímetre de la pica. Els espais que deixa lliures la tija estan ocupats per fulles i pinyes. La part inferior de la pica presenta una decoració a base d'arquets, en la unió dels qual hi ha una flor de lis. Just a sota del drac trobem una figura femenina, totalment nua, llevat del cap, que sembla cobert amb una còfia.

La base també està decorada amb semiesferes i un cap humà.

135 VILAMÒS. Santa Maria i Sant Miquel. Vall d’Aran.

La població queda es situa a 12 Km. de Vielha. Aquest poble és encara avui en dia un dels exponents més típics del Pirineus combinant l’autenticitat de la tradició amb la vida dinàmica.

A llevant de la vila hi ha l'església romànica de Sant Miquèu de Vilamòs, que segons la tradició va ser la primitiva de la vila i la primera de la Vall. És un petit edifici del segle XI, d’una sola nau coberta amb volta de canó, recolzada sobre dos arcs torals. L’absis a llevant amb arquacions cegues i on s’hi obren dues finestres amb arc de mig punt. La portalada queda al mur de migjorn.

També destaca de la població la Casa Joanchiquet, situada al carrer Major del poble de Vilamòs, actualment és museu etnològic.

La vila està dominada per l'església parroquial de Santa Maria, de tres naus separades per arcs formers de mig punt que es recolzen en pilars circulars, excepte els més propers al presbiteri que tenen adossades unes columnes. Durant l'època gòtica es va modificar la capçalera, eliminant els tres absis semicirculars i substituint-los per un gran cos quadrangular.

L'element que més destaca del temple és la seva torre de campanar. Té una alçada de vint-i-quatre metres. Prop de la capçalera s'alça un altre campanar, en aquest cas de cadireta. En els murs del temple podem veure encastades alguns fragments de làpides funeràries romanes.

136

Damunt de la portada hi ha un crismó circular treballat en un bloc independent de pedra. Dins del cercle, els radials, en nombre de sis, arriben al límits. La lletra P, petita. L’A i l’Ω estan adherides als extrems superiors de la X. La S, invertida es sobreposa damunt de pal vertical inferior.

Piques beneitera i baptismal

137 VILANOVA DE LA MUGA. Santa Eulàlia. Alt Empordà.

Sortint de Figueres en direcció a Roses i a uns 10 km., s’arriba a Castelló d’Empúries, d’on surt la carretera que mena a Vilanova de la Muga (3-4 km.)

La població existia en temps dels romans, doncs s’hi han trobat vestigis en l’edifici de l’església. El lloc era del domini de Sant Pere de Rodes des del segle X. De quan es va consagrà la Catedral de Girona, s’esmenta l’església de Santa Eulàlia.

Es tracta d’un edifici de tres naus, coberta la central per una volta de canó apuntada i les laterals per volta de quart d’esfera. Les naus estan separades per arcs formers. Capçades a llevant per tres absis semicircular, essent el central més gran que els laterals. Només les finestres del mur de migjorn són les primitives, adovellades. La portalada s’obre a la façana de ponent, amb dos arcs en gradació, llinda i timpà llis. En època més properes i distants, s’hi va aixecar un campanar de torre de base quadrada i a continuació octogonal.

A l’interior i a nivell de l’absis central, destaquen les pintures murals del segle XII, que foren restaurades després de la guerra civil del 3639.

Al centre de la conca hi està representat la Maiestas Domini rodejat pel tetramorf i dos àngels amb sis ales i una munió d’ulls (la plenitud de coneixement).

En la part superior del mur del cilindre estan representats, l’entrada a Jerusalem i el Sant Sopar.

138 A nivell del zenit de l’arc triomfal s’hi troba un crismó pintat amb un cercle vermell pàl·lid i un altre de perles blanques que rodegen el fons negre on destaquen, en vermell, les lletres P i X. Penjant dels braços de l’X, l’A i l’Ω. En la part inferior de la tija de la P destaca la S sobreposada. Data, principi del segle XIII.

139 VIU DE LLEVATA. Santa Maria. Alta Ribagorça.

De Pobla de Segur en direcció a Pont de Suert, poc després de passar el Coll de Perves, s’arriba a Viu de Llevata, on es situa l’església de Santa Maria.

D’un principi, era una capella castellera, propi de la seva estratègica ubicació i on es van refugiar el bisbe i canonges de Roda d’Isàvena, al escapolir-se de la invasió musulmana, que ja els havien tret de Lleida.

En el segle XII, amb l’agrupament de la gent de la contrada, que vivien en balmes, es va fundar l’església actual de l’antic monestir benedictí baix el domini dels senyors de Montanyana.

L’església és d’una sola nau coberta amb volta de canó i dos arcs torals que descansen sobre mitges columnes amb capitells, adossades als murs laterals. Presenta un absis semicircular cobert amb quart d’esfera. Un arc presbiterial separa la nau de l’absis i damunt de l’arc s’obre un ull de bou.

A l’exterior, sota la cornisa, arcuacions cegues, que també s’hi troben en els murs laterals de la nau.

La portalada a migjorn, presenta arquivoltes amb decoració escacada que es recolzen sobre dos pilars amb capitells. Per sobre de l’arquivolta adovellada hi ha un crismó.

El campanar de torre adossat a tramuntana prop a l’absis, és de planta quadrada però la part més superior és vuitavat amb finestres als quatre vents.

S’hi accedeix per una porta des del presbiteri i seguidament l’escala de cargol. La teulada és de dues aigües amb teula per la nau i pissarra per l’absis. Carreus ben tallats, de manera uniforme i en filades.

El crismó està treballat en una pedra sorrenca que el temps ha malmès considerablement. És circular i compren fins els límits del carreu. Els vuit braços són

140 molt afectats. La P té una pestanya. L’A i l’Ω es conserven acceptablement i pengen dels braços superiors de la X. L’S queda pràcticament esborrada.

141 EXVOTS Introducció En la religió catòlica, un exvot és un objecte que s’ofereix a un Crist, a la Verge, a un Sant, en compliment d'un vot, i que sovint es penja a la paret o del sostre del temple.

Vot (votum , promesa o compromís) és una promesa solemne o jurament.

Actualment la paraula vot s'utilitza principalment en relació a la política, en referència a l'acte individual de votar. Tradicionalment, l'ús fonamental de la paraula vot era dins dels contexts religiosos.

El fet que l'ús principal de la paraula vot al llarg dels segles hagi perdut importància, mentre que el significat d'aquesta paraula per descriure el vot polític hagi passat a primer pla, es deu principalment a la descristianització de la societat.

Aquest fenomen ha tingut lloc a partir de la darrera meitat del segle XX. Oferir exvots en cas de dificultats extremes era una pràctica molt arrelada, especialment a les zones rurals catalanes. Existeix documentació de la pràctica ja en època ibèrica.

Els exvots més antics documentats als Països Catalans són oferiments de cera fets a Montserrat al segle XII; aleshores era costum d'oferir el pes en cera d'un infant i d'un adult, probablement a base de ciris. Una altra forma de presentar l'exvot de cera era sota la forma del donant o de l'objecte agraciat (membres del cos humà, animals, vegetals, naus, instruments musicals, etc.); aquestes figures tenien el valor de testimoniatge de gràcia i agraïment, que se certificava davant notari, es predicava al poble i s'inscrivia en els llibres dels miracles (se'n conserven alguns, com els de Montserrat, de Núria, de Lluc, etc.).

142 També s'han conservat alguns exvots medievals de matèries consistents, com metalls preciosos (llànties) o fusta, com la notable nau votiva dita la Coca de Mataró, del segle XV, o altres exemplars més tardans exhibits al Museu Marítim de Barcelona.

Exvot realitzat per Tomàs Forteza Segura (Col·lecció pròpia)

Un tipus d'exvot freqüent fou també el retauló pintat; els més antics conservats són del segle XV (catedral de Mallorca). L'exvot s'ha mantingut en les formes més simples (ciri, fotografia, etc.), però tendeix a desaparèixer.

Al llarg de la segona meitat del segle XX ermites i santuaris han anat fent desaparèixer les presentalles emmagatzemades en els seus recintes, condemnantles a la foguera, com si de bruixes es tractessin, o bé desempallegant-se d'elles per altres camins.

De fet el foc sempre ha estat un element purificador i el pas de les guerres ha sigut determinant per eliminar-ne molts de les presentalles penjades als temples de Catalunya.

De sempre i periòdicament, quan l'excés d'exvots acumulats començava a ser molest, el rector de torn n'eliminava una quantitat per fer lloc als que poc a poc s'anaven incorporant. Sempre eliminava els més vells, els ja oblidats, per no ferir els sentiments dels parroquians.

Però ara aquest cicle s'ha trencat, s'ha fet neteja general i es controlen molt les noves incorporacions.

143 ANIMALS

Bolcada d’un carro

La Verge i el matxo salven al pagès

Per no haver quedat malferit

144

Salvades les mules caigudes a una bassa

Poder arribar al Mas sense entrebancs

La mula va sortir benparada dâ&#x20AC;&#x2122;una caiguda

145

Per haver pogut acabar de llaurar el tros

Ningú va prendre mal de l’accident de la diligència

Els animals tossuts cedeixen gràcies a Sant Galderic

146 GUERRES I MALIFETES

Alliberats de ser afusellats

Atac a una caravana de carros

CarlĂ­ assaltat per lliberals

147

Carlí fet presoner

Es va salvà d’un tret

En sortí ben parada d’una agressió

148

Home amenaçat

Intent d’assassinat

Lliurat d’anar a la guerra del Marroc

149

Lliurant-se d’uns facinerosos

Maten a un facinerós

Salvat d’una execució

150

Soldats a la guerra

Sortit ben parat de la Guerra del 1936

Tres carlins maten a tres paisans i un es salva

151 MAR i RIU

Aiguat

Premià de Dalt. Capella de La Cisa.

Fragata la Conxita a punt de naufragar.

Cercant refugi a redós d’una cala

152

Naufragi i nom茅s es salva la tripulaci贸

Foc a bord del vapor correu

...el meu Avi va anar a Cuba a bordo del Gambina... ...salvant el carregament.

Any 1871.

153

Mala maror

Crist de Mont Calvari Arenys de Mar

NĂ ufrags en una balsa

154

Sortint-ne ben parats dâ&#x20AC;&#x2122;una tempesta

Tempesta i salvats

Xabec entrant amb mala mar a Arenys

155 METEOROLOGIA

El Sr. Rector de Castelltort lliurat d’un llamp

NEGOCIS

Fàbrica de Cardona

156 PERSONES AGRAÏDES

Accident de cotxe

De Zulema, la Chula, Puta de la Ciutat de Mèxic (1999)

Salvat d’un aiguat, amo i matxo

157

Restablert d’una pendicitis

Aixafat per roda de molí i sense conseqüències.

Caiguda de cavall en travessar el riuet prop de l’ermita de la Mare de Déu.

158

Caiguda al pou entremaliat infant

d’un

Caiguda d’un arbre en esporgar-lo.

Caiguda de Sor Maria Gertrudis per l’escala del Convent, prop del pou.

159

Caiguda del batlle en un cup

Coix curat

GrĂ cies per curar-me el mal dâ&#x20AC;&#x2122;orina.

160

Nena de 5 anys curada

Refeta dâ&#x20AC;&#x2122;una malaltia

Malaltia curada

161

Un soldat guarit

Pulmonia d’un nadó

Utrillo es va salvar d’un accident de cotxe (exvot pintat per Picasso)

162 MAREDEDÉUS RELIQUIARIS

Introducció L'anomenat preromànic és l’art que apareix a Catalunya abans de l’any 1000. El preromànic destaca la manca d’optimisme (“el món tenia els dies contats”, es deia). Ara bé, fet el traspàs de segle es va perdre la por i s’entra amb un esperit obert. Comencen a bastir-se esglésies i monestirs per arreu. El monjo de Cluny, Raül Glaber, va deixar escrit (Gaya Nuño,J.A.: "Teoria del románico" Col·lecció Mediodia. Madrid. 1962): “...el món expulsava els seus parracs i es revestia de la blanca túnica de les esglésies repartides per tots els indrets...” (apart de ser molt poètica aquesta frase, no deixa de reflectir la realitat d’aquell nou mil·lenni).

L’art romànic és l’exponent de senzillesa arquitectònica i la manifestació més transcendent del món medieval, sobresortint les escultures, les talles, els murals i els antependis. De les talles, destaquen les verges o, millor dit, les marededéus (varis han sigut els noms que s’han donat a Maria: Theòkopos, Deípara, Maiestas, Domina, Nostra Dama, etc.), tal com els catalans les denominem, ja que pel que fa a anomenar-la Verge, es té que recordar que no s'utilitzava en aquells anys, perquè el dogma de la Immaculada no es va proclamar fins l'any 1854, si bé en el sermó del monjo Garcias de Sant Miquel de Cuixà, a l'any 1040 (Junyent, E.: "Le sermon du moine Garcies" La Tramuntana, 1951), fent referència a la decoració de la cripta del Pessebre del monestir, descriu als àngels, que anuncien la concepció de l'Infant, proclamant la plenitud de la glòria virginal de la Mare.

El romànic, com ja es coneix, és un conjunt d’estils a mesura que és traspassa el mil·lenni: s’hi troba la grandesa romana, a la que si afegeix la nova fe, el cristianisme, influencies germàniques i, fins i tot, bizantines i aràbigues.

A part de la meva desviació personal (soc empordanès) que m’acosta a la teoria que el romànic català va néixer a Sant Pere de Roda (A. Deulofeu: "L’Empordà, bressol de l’Art romànic", 1961), es té que acceptar que hi ha una certa influència oriental, doncs en ser un art monàstic, existeix un paral·lelisme amb la filosofia oriental. Afegint-hi que és un estil artístic inspirat en el cristianisme i que aquesta religió és com una taca d’oli que s'estén per tota l’Europa, s’accepta que va tenir un origen multi focal i, així, ens trobem amb el romànic llombard (Nord d'Itàlia, Catalunya, Sud de França, nord i oest de la Península Ibèrica), el romànic francès (Europa dels segles XI al XIII) amb les seves peculiaritats (Borgonya, Normanda), les escoles provençals, el romànic de Llenguadoc, el d’Auvernia, el d'Aquitana, el de Perigord, el romànic asturià (primer Camí de Sant Jaume), etc.

163 Dient-ho així, crec que no es poden enfadar qui no comparteixen la tesis de que l'Empordà és el bressol de l'art romànic. Amb tot, val la pena passejar un dia per Sant Pere de Roda i observar detingudament tot aquell testimoni d’art romànic que s’hi pot trobar: no haurem pas perdut el temps deixant les obligacions que empobreixen l’esperit.

El desenvolupament del romànic català i el creixement de Catalunya van paral·lels. En el segle XII Catalunya, aïllada del Camí de Sant Jaume, estableix relacions amb Occitana, que acaben amb la mort de Pere, el Catòlic, a la batalla de Muret (1213). En aquell segle XII s’uneixen els comtats de la Marca a l’entorn de la Casa de BCN i, així fou com als darrers anys del segle XII només resten per annexionar els comtats d’Urgell, Pallars Sobirà i Empúries i, alhora, l’expansió de Catalunya es fa present amb la conquesta de territoris sarraïns.

Al conquerir Lleida (1149) per Ramon Berenguer IV es converteix aquesta ciutat en capital de la Catalunya occidental i centre de l’expansió catalana per Aragó.

Al 1118 Tarragona rep la dignitat metropolitana concedida pel papa Gelasi II, confirmada pel papa Anastasi IV i, llavors, les diòcesis de Catalunya -menys Elna- i les d’Aragó depenen de l’església de Tarragona.

Si bé que en segle XI fou l’època de les fundacions monàstiques benedictines, en el segle següent només es fundaren priorats dependents d’aquells monestirs. Té lloc, en canvi, un creixement dels Agustins i del Cister.

Els cistercencs entraren a Catalunya l’any 1150, a Valldaura (Vallès Occidental) passant definitivament a Santes Creus el 1160.

Poblet es fundà l’any 1152 i poc després Vallbona de les Monges. Al 1110 s'estableix l’Ordre de l’Hospital i vint anys després l’Ordre del Temple. Els del Sant Sepulcre ho feren a l’any 1150.

Doncs bé, dins d’aquestes dates i de la seva història es desenvolupa l’art romànic a Catalunya.

Un altre factor relacionat amb l'evolució del romànic fou la formació i l'expansió de la Catalunya medieval, amb la Marca Hispànica, és a dir, la progressiva independència dels comtats pirinencs, la consolidació del comtat de Barcelona i amb la confederació amb Aragó, València i Mallorca, observant que cada una de les etapes històriques del País va unida a noves influències i modificacions de l'art.

De les construccions romàniques cal distingir, d’una part, l’aspecte monumental dels Monestirs, Col·legiates i Catedrals i que foren l’exponent de la

164 teocràcia medieval. Però hi ha, també, l’aspecte romànic rural i menestral, sobri, senzill i que dóna caràcter a l’estil amb més mesura i més a mida dels homes. És una arquitectura que gaudeix de total llibertat i tant construeixen temples de planta circular (Sant Miquel de la Pobla de Lillet, Capella del Castell de Lluçà, Capella de Sant Sebastià del Soll (Saldes), Sant Pere el Gros (Cervera), Sant Jaume (Vilanova del Pla), Sant Pere del Castell (Bell-lloc), Sant Adjutori (Vallès Or.), Sant Bartomeu d’Oïsme (Noguera); com triangular (Planés, Cerdanya Nord); poligonal (Eunate, Torres del Rei, Vera Cruz... als regnes cristians de la resta de la península) o rectangular a infinitat d'indrets...

Sant Sebastià de Sallent

Santa Maria d’Eunate

Santa Maria de Planes

Torre del Rio

Els temples romànics han restat més nombrosos en el Pirineus degut a que no van ser derruïts per fer-ne de gòtics, doncs la població de muntanya va minvar i, coincidint amb les epidèmies i la manca de diners, el romànic pirinenc no ha tingut el mateix final que les esglésies de la plana.

165 Habitualment eren de nau única i absis semicircular o quadrat (alternant aquestes dues formes geomètriques per l'interior i exterior), de pedres lligades amb fang i coberta de fusta a doble vessant. Aquesta primera mostra és una vivència de l’estructura de tradició visigòtica. Del sostre embigat es passa més tard a la volta de canó (darreries del segle X), així com també, els arcs i les finestres.

Precisament dins d’aquests temples romànics és on es troben les imatges de la Mare de Déu amb el Nen, presentant algunes variants de tipologia i, sobretot, moltes diferències en la tècnica d'execució.

Tot fa pensar que els tallers on es feien a aquestes imatges eren diferents i sense contacte amb els tallers d’escultura de pedra, que arriben a tenir una influencia, podríem dir d’escola, sobre un determinat grup de temples: exemples són l'Escola de Arles del Tec, la del Mestre de Cabestany, la de Girona, la de Lleida i, probablement derivada d’aquesta, la de Boi, etc.

Col·lecció privada

Cavet

Mogrony

Els artesans de les talles eren fidels a un o varis models, treballant amb correcció o amb poca traça i que arribaren amb aquella artesania passat l'any 1200.

166 Vull recordar que també en el segle XIV, i en part en el segle XV, es troben imatges d'estil romànic, són les anomenades supervivències romàniques (Delcor, Maties: "Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent..." Cap. XI Rafael Dalmau, 1970), és a dir, que només en tenen la copia d'aquell estil, no són pas de l'època romànica. En quan al tipus rústic que s'observa en moltes d'elles, fa dubtar si la rudesa és símptoma d'antiguitat o manca de tècnica. Es passa per alt les característiques pròpiament romàniques de la imatge de Maria i el Fill.

Les marededéus foren l'expressió més abundant de l'escultura d'aquell poble que havia espolsat de la seva ànima la por del traspàs de mil·lenni. En el Pirineus, el seu protagonisme en quantitat i qualitat és extraordinari: n'hi ha unes dues mil d'historiades i documentades. Però poques d'elles es troben ens els llocs apareguts, havent anat a parar als Museus i a col·leccions particulars i, en molts casos, sense que s’exposi d’on les han tret: donacions anònimes?... producte de robatori per part de l'intermediari?... venda per part del mossèn de torn per necessitat d’arranjar el temple?...

Aquestes marededéus romàniques foren les primeres representacions escultòriques de Maria, Mare de Jesús, que es feien per cristianitzar, en les valls del Pirineus, a les deesses paganes. El cristianisme no podia esborrar de cop la representació formal de la religió autòctona, que seria desplaçada i, en la majoria dels casos, la cristianitzava, com anys més tard es va instaurà la festa de Sant Josep treballador, el dia 1er. de Maig, per cristianitzar la diada de la Festa del Treball, d'origen civil i reivindicatiu.

Però aquestes marededéus, realitzades la major part amb fusta policromada, tenen que diferenciar-se de l'escultura arquitectònica amb la qual hi ha poques connexions. En els àbacs d’un dels capitells de les esglésies de Porqueres (Pla de l’Estany) i de Sant Esteve d’En Bas (Garrotxa) es troba esculpida la Mare de Déu i l’Infant, que sembla ser que són de les primeres representacions de les marededéus en relleu, treballades amb el mateix material en que foren bastits els temples. Els autors pertanyien al taller del Mestre de Cabestany (Cabestany. Rosselló).

No existeix un tipus mestre o d’escola per les imatges exemptes i la seva evolució durant el segle XII, per exemple, és molt lenta: això, comporta un gran problema a l'hora d'establir la data del treball. Cal afegir que moltes de les talles que he localitzat han estat realitzades per artistes desconeguts, molts amb falta de tècnica, i que treballen sota la influència de variants anecdòtiques. Quan, més endavant, l’artista o l’artesà utilitza com a model a la pagesa de la contrada, indica amb aquest fet una humanització de la figura de la Mare de Déu, s’entra en un naturalisme del romànic que amb els següents anys dóna pas a l’estil protogòtic.

Casi totes les talles romàniques s'han trobat de forma misteriosa, donant-hi un caràcter paranormal: per un bou que no vol seguir endavant (Font Romeu, Vilanova del Capcir, Bell-lloc de la Cerdanya Nord, Bastanist, Er), un pastor perdut en una vall (Núria) o en un a cova on s'arrecera la coloma perseguida pel falcó (Nágera. Logroño). Però en anys més propers no n'hi ha de troballes d'aquesta mena: les marededéus conegudes es tallen en els tallers dels artesans.

167 En la Vall de les Mòmies -oasis de Bahriyya. Egipte- es va trobar (1996) en una tomba, una petita imatge, d’argila, d’una mare amb el fill, que fa suposar que sigui una de les primeres representacions de la Mare de Déu, doncs aquest cementiri s’havia utilitzat fins el segle IV (National Geographic, Vol. 5, nº 4, 1999).

Les imatges romàniques de les que s'afirma que foren amagades en temps dels moros, són posteriors al segle VIII, ja que d'abans no se'n coneix cap Mare de Déu exempta a Catalunya. Les primeres representacions que de Maria ens han arribat són les que es feien d'Ella en els mosaics, murals, frontals d’altar o pergamins (els Beatus).

També tenim en compte que és poc probable que els àrabs les hagin volgut destruir, especialment les representacions de Maria, Mare de Jesús, quan a l’Alcorà se li dedica una gran veneració: aleshores, no hi havia motiu per amagarles.

Més aviat sembla que fou el fet polític dels Càtars (no els Càtars) l'esdeveniment històric dels segles XII i XIII, que va provocar que s’amaguessin les imatges de la Mare de Déu, sobretot en el Pirineus (Ventura Subirats, J.: "El catarismo en Cataluña" Bol. Real Ac. Buenas Letras de Barcelona, 1959-196O / Lafont, Robert: "Les cathares en Occitanie". Fayard, 1982 / Mestre i Godes, Jesús: "Els Càtars. Problema religiós, pretext polític" Ed. 62, 1994 / Verjat, Alain: "El mite càtar" Nexus, juliol 1995).

En un pergamí -còpia d'un del segle XIII- que la Germana Josefina (e.p.d.), Superiora de l’Hospital de la Seu d’Urgell, em va fer veure, descriu les maleses comeses els anys 1198 i 99 pels exercits càtars d'Arnau, vescomte de Castellbó, en tota la Cerdanya. No eren Càtars, sinó les forces dels comtes (Arnau de Castellbó, Ramon-Roger, Roger-Bernat i Roger de Foix) els quals es van aprofitar de la lluita entre la croada vaticana, d'en Simó de Monfort i el rei de França, contra el moviment càtar, el dels Bons Homes i Dones, per fer-se seu el Llenguadoc i la Cerdanya.

Aquelles bandes eren mercenaris de rapinya, iconoclastes, i en el document esmentat, es fa referència a les moltes profanacions que feren (esglésies, objectes sagrats i d'art), però no diu rés de les possibles malmeses que haguessin fet a les imatges: sens dubte perquè no van trobar imatges per esbocinar o cremar, doncs el poble les havia amagat.

Això és pot comprendre per l'experiència, que molts hem viscut en la revolució del 1936, quan la gent creient, senzilla, no tenia cura de protegir el patrimoni ric d'una església, sinó el sant o la Mare de Déu per qui sentien més devoció, sense massa valor extrínsec en moltes ocasions, però de gran estima: crec que és pot transpolaritzar als segles anteriors i, així,

168 s'explica que amaguessin les imatges que ornaven les esglésies, especialment la de la Mare de Déu, que sovint presidia la capella d'aquell indret: la Mare de Déu petita de la Serra, de Montblanc, o la Mare de Déu de les Neus, de l'església de Sant Just de Barcelona, en són un bon exemple.

Per tant, es podria afirmar, que les imatges trobades, de manera poc o molt extraordinària, que daten dels segles XI i XII foren amagades quan la invasió dels exercits mercenaris.

Les imatges dels segles XIII o XIV no foren amagades, sinó que són copies d'aquelles que un dia desaparegueren per una o altra raó i, algunes d'elles, no se'n trobat: tenim en els darrers anys d'aquella dictadura que va imperà en el nostre País entre el 1939 i 1975, el cas de la Mare de Déu de Núria, que va desaparèixer gràcies a un escamot catòlic nacionalista i passat un temps es va retornar quan fou acomiadat el darrer bisbe no català que ha tingut Catalunya.

Seguint amb el tema de les marededéus amagades, hi ha un fet que no té cap transcendència en el moment que les amagaven o, millor dit, les endreçaven: quan en aquella casa, capella o centre religiós es decidia renovar la imatge exposada, fins aleshores, per una altra adquirida més moderna, era llavors que la deixaven en el traster, perquè es donava el cas, que estava prohibit la destrucció de les imatges, és considerava un acte iconoclasta. No tenien cap més remei que soterrar-les, emparedar-les o arraconar-les a les golfes (En el soterrani de casa l’Àvia de Portbou vaig trobar-hi una petita talla de fusta de santa Magdalena, obra de joventut de Frederic Marès, que havia estat enterrada perquè no sabia què fer-ne d’ella la meva Àvia, quan pel juliol de 1936 es practicaven escorcolls a càrrec dels comitès desestabilitzadors de la FAI i CNT).

Anys més tard, per un o altre motiu es feien obres en aquell edifici i apareixia la marededéu de la que s’ha n’havia sentit parlar i, en moltes ocasions, se’n feia una gra massa d’aquella troballa i ja tenim el miracle servit en safata per les mentalitats més sensibles de l’indret.

Els soldats romans varen estacionar-se a una i altra vessant del Pirineus important de Roma el culte a Cibeles, mare dels déus. Es fàcil comprovar-ho al Museu dels Frares Agustins de Tolosa de Llenguadoc on t'ensenyen un altar amb la inscripció A la mare dels déus. Cn. Pomp. conservador del temple, provenint de l'església d'Alet (Alet-les-Bains. Aude) que va ser construïda sobre un antic temple de Cibeles.

El culte a Cibeles es troba casi sempre al costat d'una font a la que ha estat consagrada, perquè també era venerada com la mare fecunda de la Terra. I aquesta veneració la tornem a veure en certes marededéus associades al prodigi de la fecundació de parelles estèrils, com és el cas de la Mare de Déu de Planés i el conegut de la Mare de Déu de Núria, que es recorda en un dels seus goigs: A vostres plantes postrada, si pregueu amb devoció, troba sempre la casada fruit de benedicció.

169 La representació de les marededéus romàniques que ens han arribat coincideix amb la de la Mare de Déu més antiga coneguda, que fou pintada en una paret de la catacumba de Priscil.la, a Roma, exactament a la capella grega, adornada en frescos de l'Antic i Nou Testament (segle II) i on es troba la coneguda fracció del pa.

Per les dates recollides, no crec que tenim que parlar d'una herència, sinó d'una entrada del cristianisme que desplaça a una arrelada cultura (política i religió) amb una certa coincidència de creences: Cibeles, divinitat de Frígia, era una deessa de la Terra i era venerada com la mare fecunda de tot i d'aquí que les fonts li foren consagrades de la mateixa manera que molts santuaris dedicats a Maria tenen el seu origen en una font, aquella Font Salutis que em visitat a Font Romeu, a Vilanova del Capcir, a Núria, a Planés, a Bell-lloc de Cerdanya a 1900 mts. d'altitud i que avui resta seca, etc. etc.

Aquest tipus iconogràfic de la Mare de Déu fou acceptat a la sortida del Concili d'Efes (any 431, essent Papa Celestí I i Emperador Teodosi II), que proclamà la maternitat divina de Maria: la presenten d'un hieratisme impressionant, quasi sacerdotal, el posat d'Ella i de Jesús són solemnes, de mirada fixa, ni un somriure ni expressió de tendresa. Es a dir, cap semblança amb les escultures de les deesses romanes.

La Mare de Déu assentada en un tron i amb corona: tot venia de la influència bizantina. El Fill està assegut en el bell mig de les dues cames de Maria en les imatges d'abans del 1100. Però a partir d'aquesta data, l'Infant s'asseu sobre la cama esquerra, portant a la mà diversos atributs (pinya, llibre, bola o poma) i pintat amb els mateixos colors de la Mare: vermell, verd, blau, groc. Aquesta situació asimètrica de Jesús és característica del segle XII endavant, exceptuant aquelles imatges dels segles XIV i XV, que apareixen com a supervivència del romànic, que he esmentat.

Doncs bé, aquesta representació de la Mare com a setial del Fill de Déu la trobem en totes les imatges medievals fins al segle XII, data a partir de la qual la relació entre Mare i Fill es fa més humana. L'Infant passa a assentar-se sobre la cama esquerra de la Mare (exceptuant les imatges de Veciana, de Santa Fe d’Anseresa, la nº 275 (las tres en el MD Solsona), de Betlan (vall d’Aran) i la de Durro (vall de Boí), que tenen el Fill assegut sobre la cama dreta), es perd aquella simetria que s’havia conservat fins llavors i, a més, el Nen va deixant de mirar al poble per establir, fins i tot, un contacte visual amb la Mare, posant-se més de manifest aquesta relació amb les marededéus lactants.

En les imatges romàniques es presenta a la Mare de Déu assentada sobre un escambell, un seient petit sense braços ni respatller, limitat per quatre columnes motllurades o no, que acaben en pinyes llises o treballades. La M. de D. de Bell-lloc, a la Cerdanya Nord, s'assenta en una senzilla banqueta fixada a un tauler vertical.

Al principi de l'època gòtica, si bé no hi ha un canvi radical, la Mare de Déu passa a tenir un tron més motllurat i, a vegades, proveït d'un respatller, però Mare i Fill

170 continuen guardant una certa rigidesa, encara que més endavant Ella esbossa un cert somriure. També es troben imatges en que la marededéus s'assenta en un coixí (Montblanquet).

La Mare de Déu de Matadars, Bages, en el MNAC de BCN: nº 4392, del segle XII, està assentada en un tron que al darrera hi ha representada la senyera catalana, que junt amb la bandera danesa són les més antigues de l'Europa occidental.

Per tant la decoració heràldica en general i, particularment, la de la Mare de Déu de Matadars, en aquest cas, constitueix un document històric de primera mà.

Existeix un tipus iconogràfic de Mare de Déu que constitueix la imatge-reliquiari: darrere de l'escultura presenta una esvoranc on podien ser ficades relíquies. L'ús de practicar a les estàtues una cavitat existia des de l'època preromànica, a l’entorn de l’any 1000 i es va acabar als darrers anys del segle XV. Aquestes imatges-reliquiaris varen ser la primera motivació per realitzat imatges exemptes de la Mare de Déu on es guardaven les seves relíquies. Sembla ser que a l’any 959 el bisbe de Clarmont-Ferrand fou el primer que se li va ocorre aquesta solució.

En els llocs on les deesses romanes havien tingut més arrelament en temps reculats, les imatges-reliquiaris de la Mare de Déu varen tenir una presència substitutiva d’aquelles deesses desplaçades pel cristianisme, barrejant-t’ho amb la idolatria, arribant a tal punt, que dins d’algunes imatges s'introduïen ídols adorats pel poble.

171 ARGOLELL. Santa Eugènia i Mare de Déu de Feners. Alt Urgell.

A Argolell s'hi va per la carretera de La Seu d’Urgell a Andorra. Poc abans d’arribar a la frontera i a l’esquerra, surt el vial que travessa la Valira i, bifurcant-se, mena a Argolell, per la carretera de la dreta, i per la de l'esquerra a Asnurri i Ars. Aquestes carreteres i, després, els camins que s'endinsen per les valls, són passos del contraban i, aleshores, sovintegen els controls dels Mossos d'Esquadra, sense cap conseqüència mentre un no es passi de llest.

Un cop s'ha arribat al poble d’Argolell es surt per un camí cap a tramuntana i a 1 km. es troba la capella de Feners dins un camp. És una construcció de planta rectangular coberta amb encavallades de fusta i un absis semicircular a llevant amb volta de quart d’esfera. Una finestra de doble esqueixada s’obre en la paret de migjorn de l’absis. En el mur de migjorn de la nau queda la porta amb un arc rebaixat i un altre, interior, de mig punt. La coberta, la part d’ella no enfonsada, apareix amb lloses de llicorella, L’exterior es arrebossat i l’interior enguixat.

La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant va ser trobada per un pastor en un fener (terreny on l’aigua aflora sense veure’s un punt concret per on ho faci: el terreny sempre està humit), prop del veïnat i la va traslladar a l’església parroquial. Però com sigui que a l’endemà la Mare de Déu tornava estar en el lloc de la trobada, varen comprendre que se li tenia que bastir una capella allí mateix. Va estar-hi fins els avalots del 1936, que va poder ser salvada portant-la a Sant Julià de Lòria (Andorra). Al final de la guerra i retornar-la, es van trobar que l’ermita no reunia les condicions per sojornar-ne i decidiren exposar-la al culte a l’església de Santa Eugènia d’Argolell.

Així i tot, la seguretat no era total i davant les espoliacions que altres imatges del País havien sofert, es decidí que la família de Can Caminal la guardessin al seu mas.

L’església de Santa Eugènia és la parròquia d’Argolell i on es venera -en dades escollides- la Mare de Déu de Feners. Aquest temple el trobem esmentat a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell en l’any 819. És un edifici de planta un xic trapezoïdal, d’una sola nau, cobert de fusta i l’absis semicircular a llevant amb coberta de volta de quart d’esfera. S'hi aprecien tres arcs torals i un presbiterial. La

172 portada a migjorn. Té un campanar de planta quadrada fins el tercer pis, des d’on passa a ser octogonal amb quatre finestres.

La Mare de Déu de Feners és assentada en un tron escambell de quatre muntants de secció quadrada rematats per pinyes quadrades, punxegudes i llises.

Duu corona amb decoració pintada simulant pedres precioses i en els quatre punts cardinals apareix la flor de lis. El vel arriba fins a les espatlles i deixa veure una part de la cabellera a nivell del front. Faccions fines, ben perfilades per la pintura posterior al treball de l’escultor i que sembla recent (m’asseguren que des de que es guarda a Can Caminal no ha sigut pintada). El mantell cobreix el cos, els braços i la falda. A nivell de l’entrepit deixa veure els vestit-túnica amb galó ample i amb un tall al centre, arribant fins el peus, que pels habituals talls en V invertida, sobresurten les puntes del calçat i entre elles el vestit-túnica fa un plec semblant a una flor de lis. La resta de plecs són rectes i verticals. Amb la mà dreta deuria prémer un objecte (qualsevol dels atributs simbòlics que caracteritzen la iconografia mariana del romànic: flor, fruit, pom, ceptre, vareta...) i amb l’esquerra manté al Fill per l’espatlla.

En la part posterior de la imatge apareix un esvoranc, tancat per una tapadora en que la frontissa està feta de teixit i guix, on s’hi guardaven relíquies.

L’Infant s’asseu a la cama esquerra de la Mare. Porta corona llisa emmerletada i el cabell es curt i acurat. Cara d’adult i amb les faccions posades de manifest per la pintura. La túnica, amb coll de punxa, arriba al peus que els deixa veure nus. Toga sobre l’espatlla esquerra i envolta el cos. Amb la mà dreta, posada a davant de la Mare, beneeix. Amb la mà esquerra sosté un llibre obert recolzat sobre la cama.

La posició de la mà dreta, beneint, davant de la Mare sembla ser que sigui una de les característiques que es veuen en les imatges del territori del bisbat d'Urgell i principalment de les que s'han trobat a les Valls d'Andorra. Per les característiques que presenta és pot datar-la a finals del segle XII o principis del segle XIII. En el MNAC de Barcelona s’hi troben fragments de les pintures murals (meitat del segle XII) que foren extretes de l’absis de l’església. Són pintures que de

173 forma llunyana es manifesta la influència del Mestre de Pedret, però no tenen la seva qualitat. Cap destacar, una certa relació entre la figura de Sant Pau i les pintures murals de Sant Pau d’Esterri de Cardós.

En el mur del cilindre de l’absis es conserven les figures de la Mare de Déu i els Apòstols, així com la decoració de la finestra central de l’absis de tipus geomètric i vegetal de diferents colors.

174 CIURANA. Mare de Déu de l’Assumpció. Priorat.

Sortint de Cornudella en direcció a Ulldemolins i abans del desvio a Prades, surt de mà dreta el trencall que per una pista molt ben arranjada -1999- mena a Ciurana.

Els orígens de Siurana es remunten a èpoques prehistòriques. Tot i que no es coneixen petjades de construccions prehistòriques, a la zona s'hi han trobat nombroses pedres de sílex polimentades. Va ésser un taller de fulles, és a dir, de làmines llargues i estretes, de secció triangular o poligonal, amb una cara inferior més o menys plana.

Els musulmans penetraren a la península Ibèrica cap a l'any 711. El 714 ja eren instal·lats al nostre país, seguint les antigues vies romanes com a itinerari de conquesta.

L'ocupació efectiva del territori es devia fer més endavant, de manera progressiva, donat que és possible que la primera població musulmana fos nòmada, i la seva població no s'organitzés definitivament a l'assentament fins a mitjan segle IX. El territori de Siurana sembla que no va començar a tenir importància fins el segle XI, quan es va convertir en una defensa de primera línia de l'Islam, principalment a partir de mitjans de segle, a causa dels primers intents del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, d'ocupar la ciutat de Tarragona, cosa que va provocar la retirada dels musulmans cap a fortificacions més segures a les muntanyes, retirada definitiva que no va tenir lloc fins que el comte Ramon Berenguer II va fer un primer intent seriós de restaurar la seu de Tarragona, a les darreries del segle XI. La situació estratègica de Siurana, militarment era molt important, i va retardar durant molt de temps l'avanç cristià, que va haver de fer un gran esforç per reconquerir Siurana.

El castell de Siurana era el centre de la vida del seu territori, que comprenia una extensíssima zona baix el seu control: bona part de l'actual comarca del Priorat, així com també del Baix i Alt Camp, Conca de Barberà i Garrigues.

Siurana restava en un indret pràcticament inexpugnable per a les armes i mitjans de l'època. El 1151 els cristians estaven en els mateixos límits del valiat de Siurana, havent conquerit tota la zona de les Garrigues. La Siurana musulmana restava, doncs, reclosa i rodejada pels quatre costats, i només era qüestió de temps.

La ocupació dels territoris de Siurana va començar per la banda de la Conca de Barberà. L'any 1153 els cristians eren a l'entorn de Siurana, i era assetjada en una operació dirigida per Bertran de Castellet. La data exacta de la conquesta del

175 castell no és segura fins el mes de setembre de 1154, quan consta que Siurana ja portava un cert temps en mans de Bertran de Castellet, per la qual cosa la data final cal situar-la entre 1153 i 1154.

El setge del Castell va donar lloc a llegendes inspirades en els grans esforços (esforços ben reals) que els millors guerrers catalans van haver d'afrontar per conquerir Siurana, fortificada i situada en un indret del tot inexpugnable per als guerrers i mitjans de l'època, fet que justifica plenament el caire èpic de la conquesta de l'últim reducte musulmà de Catalunya.

Segons la llegenda, poc a poc els cristians van anar conquerint el regne fins que va arribar un dia que només restava indòmita la fortalesa més encimbellada, gairebé a mig camí del cel: Siurana.

Fins allí havien d'arribar els cristians si volien treure per a sempre més els moros de les terres catalanes.

Traïts els musulmans per un jueu que coneixia el camí d’entrada, Ciurana fou ocupada pels cristians. La bella reina mora que no s’ho esperava, abans de caure en mans dels conqueridors, munta sobre el seu cavall blanc i, tapant-li els ulls, es va llançar pel cingle, però en el darrer moment del salt, el cavall s'adonà del que passava i va intentar frenar, clavant les potes a terra fins enfonsar-les a la roca, però tot i així no va poder evitar la fatalitat. El senyal inesborrable d'aquesta acció desesperada recorda encara avui dia la gesta.

Uns dies després de la conquesta, el cos de la dissortada reina va ser portat novament a Siurana i sebollit amb honor dins d’un sarcòfag, que es conserva adossat al mur de l’església de Santa Maria.

L'església parroquial de l'Assumpció és romànica del segle XII d'una sola nau, que amida 27 metres de llargada per 20 d'ampla i una alçada de 10 metres. Té dues capelles que formen una creu que no es manifesta a l'exterior. És de volta de canó apuntada. El absis semicircular, llis, sense decoració i en el centre s'obra una finestra emmarcada per dues columnetes de capitells florejats. El campanar, adossat, és de planta quadrada amb coberta

176 piramidal i una finestra a cada vent. La portalada, situada a seré, té tres arquivoltes reposades sobres tres columnes a cada banda amb capitells de decoració vegetal i zoomòrfica els més externs; guardapols en doble zig-zag. En el timpà es presenta el Crist crucificat amb quatre figures per banda, dos lleons enfrontats, el sol i la lluna.

Carreus de pedra treballada i disposats en trencajunts. Els murs amiden 10 pams de gruix.

La Imatge de la Mare de Déu i l’Infant era una talla policromada d'uns 90 cms. d'alçada, ofrena del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Degut a que pesava i no podia ser portada a la processó ni a cavall pels guerrers cristians, va ser serrada de dalt a baix seguint el pla frontal i, per tant, li mancava la part posterior (Sembla ser que va ser serrada per aplicar-la en un retaule i on s’hi hagués fet un esvoranc per guardar-hi relíquies).

En el 1930 el cardenal Vidal i Barraquer va manar que fos venerada sense els vestits sobreposats i, aleshores, els veïns es van posar en contra del rector, creient que hagués sigut una idea d'ell.

En el 1936 desaparegué l'armari on es guardaven aquells vestits; en aquests dies dels fets, la imatge fou traslladada al Museu de Tarragona i, posteriorment, va passar a l'estranger en ignorat lloc. Al 1940 es va retornar. En la nit del 15 de març de 1979 fou robada junt amb dos retaules del segle XVI i en la data d'avui (gener de 1999) encara no ha sigut recuperada.

La Mare de Déu estava assentada en un tron escambell, treballat. No portava corona i la cabellera amb clenxa al mig arribava a les espatlles. D'ulls ben oberts i mirada llunyana. Galtes un xic eixutes. El mantell li passava per fora del braç dret i cobrint-li la falda arribava fins a mitja cama. El vestit-túnica de coll rodó portava una decoració rectangular en l'entrepit i arribava fins als peus, deixant-se veure la punta del calçat, que reposaven sobre un coixí. Pels plecs, prop de la cintura, volia donar a entendre que el vestit estava cenyit. Tots els plecs eren rectes i arrodonits. La mà dreta sostenia una bola i el braç i la mà esquerra quedaven amagats pel mantell.

L'Infant assegut sobre la cama esquerra de la Mare, tampoc portava corona.

Cabellera llisa i curta. El vestit de coll rodó, cenyit per un cinturó, li arribava fins els peus que apareixien nus. Plecs rectes. Amb la mà dreta beneïa i amb l'esquerra premia una bola contra si.

Data: segle XII.

177 CONQUES. Abadia de Sainte-Foy. Occitània. França.

Sortint d’Albi per la N-88, cal dirigir-se a Baraqueville i Rodez; d’aquí surt la carretera N-140 i a uns 15 km., a mà dreta, s’agafa la que mena a Valady, les Gorges du Dourdou i Conques.

L'abadia de Santa Fe és una Església abacial romànica situada al municipi de Conques (al Migdia-Pirineus).

Està considerada una obra mestra del romànic occità, especialment pel timpà de sobre la porta principal. El Temple conté un tresor amb peces d'orfebreria úniques, de l'època carolíngia.

Fe d'Agen (Agen, Òlt i Garona, Aquitània, segle III - entre 287 i 303), en llatí Sancta Fides i en francès Sainte-Foy, fou una jove cristiana, morta com a màrtir durant les persecucions dels romans. És venerada com a santa per diverses confessions cristianes.

La llegenda diu que era cristiana i fou detinguda durant les persecucions del tombant del segle III; en refusar fer sacrificis als déus pagans fou torturada a una graella, fins a la mort, que podria haver estat cap al 287 o 290, o en temps de Dioclecià, al 303.

L'Abadia es va bastir dedicada a Santa Fe d'Agen. El cos de la santa, molt venerat en la ciutat, fou robat pels monjos de Conques el 866. De fet, és té constància de la veneració en aquest lloc de les relíquies de Santa Fe des del 884.

La imatge anomenada Majestat de santa Fe fou creada per a conservar el crani de la santa. Existia una imatge anterior, que arran de la devoció despertada per un dels seus miracles, l'any 985, fou refeta profundament.

La peça que ara es pot veure tenia ja aquest aspecte al segle XI. Es tracta d’una estàtua reliquiari important. L’interior és de fusta i està recoberta totalment d’or, plata y joies de distinta època, ubicades des dels segles X al XV, constituint una valiosíssima col·lecció de pedres (esmeraldes, rubles, safirs, topazis, òpals, cornalines, varis camafeus) i s’identifiquen materials del baix Imperi Romà, bizantins i carolingis.

El cap podria ser una màscara gal·loromana, inclòs d’una màscara funerària d’un emperador romà, doncs té tot l’aspecte de correspondre a un soldat.

178 L’Abadia formava part de la ruta de pelegrinatge del camí de Sant Jaume i com a tal està lligada a altres quatre edificis religiosos que formen part del camí i que comparteixen trets arquitectònics comuns. Els altres quatre són Sant Martí de Tours, Sant Marcial de Llemotges, la basílica de Sant Serni de Tolosa i la catedral de Santiago de Compostel·la.

Un altre reliquiari a Conques és l’anomenat Reliquiari de Pipí o de la Circumcisió: d'or, pedres precioses i esmalts. És del segle VIII amb moltes modificacions fins al segle XVI. Tradicionalment s'admet que es tracta d'una donació del rei Pipí, el Breu o d'Aquitània, i d’aquí el renom que rep per difuminar el que servia per designar que guardava la relíquia del Sant Prepuci: és una de diverses relíquies atribuïdes a Jesús, en aquest cas el prepuci producte de la circumcisió del Fill de Maria.

Les relíquies del prepuci van començar a aparèixer a Europa durant l'edat mitjana. La primer referència que hi ha correspon al 25 de desembre del 800, quan Carlemany li va donar al papa Lleó III, en el moment que el papa el va coronar emperador.

Carlemany va afirmar que un àngel li havia dut mentre pregava al Sant Sepulcre, encara que un informe més prosaic diu que va ser un regal de noces de l'emperadriu bizantina Irene. El Papa el col·locà en el Sancta Sanctorum de la basílica del Laterà a Roma amb altres relíquies. Posteriorment, la seva autenticitat va ser considerada confirmada per una visió de Santa Brígida de Suècia... i per Santa Catalina de Siena (aquesta Santa va tenir una experiència mística en la que Jesús li regalava un anell realitzat amb la pell del Sant Prepuci).

En algun moment, però, la relíquia es va perdre i va romandre perduda fins a 1856, quan un obrer reparant l'abadia de Charroux va assegurar haver trobat un reliquiari ocult dins d'una paret, que contenia el prepuci perdut. Cal tenir en compte, que es van arribar a comptabilitzar fins a 14 prepucis repartits en diverses esglésies.

El redescobriment de Charroux va donar lloc a un enfrontament teològic amb el prepuci establert a Calcata, que havia estat oficialment venerat per l'Església des de fa centenars d'anys. El 1900, l'Església Catòlica va resoldre el dilema en dictaminar que qualsevol persona que, des d'aquell moment, escrivís o parlés del Sant Prepuci seria excomunicat.

El Concili Vaticà II (anunciat pel Papa Joan XXIII el 1959) va retirar més tard el dia de la Circumcisió de Crist del calendari de l'Església romana.

179 CORNELLÀ DE CONFLENT. Conflent. França.

Per la carretera de Perpinyà a Puigcerdà: en arribant a Vilafranca de Conflent s'agafa, a l'esquerra, la carretera que mena a Cornellà i, més enllà, a Vernet i a Sant Martí del Canigó.

La Vila de Cornellà de Conflent tenia la seva importància dins el Comtat de Cerdanya: el 1004, ja s'hi menciona un palau; el 1020, la Mare de Déu ja era venerada; el 1025 el Comte Guifré es fa càrrec del patronatge sobre l'església de Cornellà; el comte Guillem-Ramon i la seva muller Sança adquireixen, al 1081, una casa, terres, vinya i horts a Cornellà; al 1095, aquest mateix comte vincula l'església de Cornellà a una comunitat religiosa i li deixa el Castell de Vilafranca del Conflent i els "terçons" (quatre mesures de vi, vuit de blat i els cens) que obté del poble de Fillols.

Al 1097 el comte Guillem Jordà, fill d'en Guillem-Ramon, funda el Priorat amb canonges de la regla de Sant Agustí, coincidint amb la reforma gregoriana al nostre país (final del s. XI).

180 L'església de Cornellà és un de les joies artístiques del romànic. Del període constructiu del segle XI subsisteix tan sols el campanar quadrat d'estil llombard. La nau central restà coberta amb volta de canó apuntada i les naus laterals adoptaren la corba d'un quart de cercle. Posteriorment el sol fou elevat 1,50 mt.

A la capçalera s'hi obren cinc absis. L'absis central està coronat per una cornisa formada per petits arcs de mig punt sostinguts per modillons decorats amb monstres i màscares humanes. Els capitells de les finestres estan decorats amb fullatges, lleons, sirenes... i es comprova el pas progressiu de la fulla al monstre.

Al segle XII presenta una nova etapa constructiva que és quan es decora la façana i el pòrtic compost de llinda i timpà i arquivoltes que reposen sobre pilastres i columnes. També cap destacar del conjunt artístic romànic d'aquesta església la taula d'altar, els treballs de ferro forjat de la porta d'entrada i les imatges de la Mare de Déu, que es comenten a continuació.

La Imatge reliquiari, de fusta policromada, que ocupava l'absis romànic del segle XII, és la més venerada de les quatre existents. La Mare de Déu és assentada en un tron amb quatre columnes de motllures salomòniques que acaben amb pinya. Porta una túnica llarga que deixa veure el vestit a nivell del pit i per baix les puntes de les sabates. Els plecs que li cobreixen les cames són verticals i arrodonits. El vel deixa part de la cabellera destapada i cau per sobre la túnica. Les mans sobresurten i estan situades presentant al Nen. L'Infant s'assenta sobre el genoll esquerra de la Mare, amb un aspecte d'adult. Porta una túnica en forma de toga, que a nivell de les cames li deixa veure el vestit amb plecs arrodonits. Beneeix amb la mà dreta.

Presenta aquesta imatge de la Mare de Déu una cavitat a l'esquena destinada a guardar relíquies: de Maria? de la Vera Creu?...

181 ESPIRÀ DE CONFLENT. Mare de Déu de l’Assumpció. Conflent) Sortint de Perpinyà en direcció a Andorra, poc després de passar Vinçà apareix a mà esquerra en trencall que mena a Espirà de Conflent.

Santa Maria d'Espirà de Conflent va ser un monestir de canonges regulars del Sant Sepulcre fundat al costat d'una església romànica ja existent.

Se'n conserva el temple, en servei com a seu de la parròquia de la Mare de Déu de l'Assumpció d'Espirà de Conflent.

Al segle XIII, els canonges de Santa Maria de Marcèvol fundaren a Espirà un priorat que ràpidament prengué una gran influència al Conflent. Fou secularitzat el 1592, i el prior es convertí en rector de la parròquia d'Espirà de Conflent.

L'església de Santa Maria és un edifici romànic del segle XII. Consta d'una nau única coberta amb volta de canó i l'absis té una decoració infreqüent, en forma de dentat d'engranatge, com la que també és pot veure a Santa Maria de Marcèvol.

Capçalera triple, transsepte i un porxo més modern, del segle XVII.

182

La portalada és d’un arc de mig punt amb dovelles petites disposades en llibre i recolzades en els muntants fets amb carreus més grans que els del mur. Una reixa tanca l’entrada al nàrtex, que protegeix la pròpiament portalada, formada per tres arcs en degradació de dovelles simples que es recolzen en els senzills capitells i pilars per cada arc. La reixa es tanca mitjançà un forrellat que en l’extrem lliure del passador acaba amb forma de cap de gos mirant enfora.

Els batents de la porta d’entrada es troben ornamentats amb elements de forja catalana: tiges aplanades que acaben pels dos extrems en desdoblar-se en sendes volutes en sentit contrari; alguna de les tiges s’acompanya de una doble voluta geminada a cada banda. En total quatre jocs per batent. Al batent dret es troba el forrellat complert amb el passador, tres anelles, mànec i pany.

Del 1145 consta una consagració del temple, probablement de resultes d'unes obres de restauració importants.

En els seus fonaments s’hi va trobar un sepulcre visigòtic del segle VIII.

Una marededéu és tot el que resta del primitiu mobiliari romànic, que si bé presenta caràcters del segle XII, s’aprecia una forta tendència naturalista, pròpia de principi del segle XIII. La imatge de Maria amida casi un metre d’alçada i és presenta en posició assentada i, al darrera, apareixen dues cavitats, la inferior dividida per un prestatge, on s’hi guardaven les relíquies. Carnadures enfosquides. Li falten les dues mans. El vestit de coll rodó i amb un bordó que es perllonga per l’entrepit, queda ben ajustat al cos, deixant endevinar la forma dels pits. La cabellera acaba en dues trenes. Els plecs de les robes són verticals i el vora-baix arrodonit. Mànigues amples.

El Fill està assegut al mig de la falda. Porta corona i una toga damunt del vestit.

183 GUALTER. Santa Maria. La Noguera.

Després de Ponts i en direcció a Andorra surt de mà esquerra la carretera que mena a Gualter, a la part de ponent del riu Segre.

L'indret el donà el 1069 Armengol IV, comte d’Urgell, a Ripoll que feia provisió per a la construcció d’aquesta església, que fou iniciada el 1118 i consagrada en temps d'Armengol VIII, al 1207. El Priorat s’extingí el 1593.

Actualment, el temple és un bloc de ruïnes després d’una explosió durant la guerra del 1936.

Però anys abans en Ceferí Rocafort va fer-ne una descripció ("Geografia General de Catalunya" 5 vol. BCN. Ed. Alberto Martín, 1916): “...església de traçat romànic, és de tres naus, trobant-se tapiades les laterals; creuer en cúpula en la seva intersecció, que sembla acusà vuit cares a l’arrencada, esdevenint tot seguit la forma esfèrica; a l’exterior, l’absis presenta senzilles finestres; la volada de la nau central té arcs forners apuntats i altres de mig punt que la seccionen en quatre compartiments; en el frontispici s’aixeca una espadanya de dues obertures i apareix la porta de punt rodó enfonsada en el mur, del que ressalta una motllura recolzada en dues columnes del mateix gruix; tocant al temple, al costat de migjorn, hi ha encara les despulles dels claustres en un estat verament llastimós, puix que sols se conserven unes arcades baixes i estretes, amb alguns capitells de rudimentària execució...”

Quant la vaig visitar (juliol del 1998, en procés de restauració) vaig observar que la planta utilitza blocs de pedra grossos i ben tallats. Era un temple de tres naus, la central en volta de canó apuntat i les laterals de canó seguit. A la capçalera havia un gran absis semicircular sense ornamentacions exteriors i amb tres finestres. Al tenir un llarg període de construcció es fa de manifest en els carreus de la part de

184 ponent que són més grans i regulars. La porta d’entrada estava formada per dues arquivoltes. Hi havia un claustre molt rústic a migjorn de l’església.

En el Museu de Diocesà i Comarcal de Solsona, consta que procedeix de l’església d’aquest monestir una imatge de la Mare de Déu i l’Infant. És tracta d’una talla de fusta policromada d’uns 85 cm. d’alçada i en el dors presenta un esvoranc en la part del tron, on s’hi guardaven les relíquies. Data probable a finals del segle XII o principis del XIII. La Mare de Déu seu en un escambell. Porta corona emmerletada que sosté un vel que li cau per les espatlles i arriba fins a mitja espatlla, deixant veure part de la cabellera. De cara oval, de trets un xic hieràtics, ulls ametllats i oberts. El mantell li cobreix els braços, passa per sobre la falda fins a mitja cama. La túnica de coll rodó i amb un estret bordó li arriba fins als peus, que a través d’unes obertures, apareixen en V. Plecs rectilinis. La mà dreta recolzada sobre la cama, deuria prémer quelcom objecte. La mà esquerra oberta es recolza sobre la natja del Fill.

L’Infant s’asseu sobre la cama esquerra de la Mare. No porta corona. Abundant cabellera arrissada i curta. De cara rodona i faccions de mal definir per la pintura aplicada en la darrera restauració. La túnica li cobreix tot el cos i sembla que deuria deixar al descobert els peus, que han desaparegut, així com també les mans. És conserva la cama esquerra que cavalca sobre la dreta. Toga a l’estil romà.

D’aquest temple es conserva en el MNAC una pintura al temple sobre taula que s’atribueix a Jaume Serra, que va tenir obert el seu estudi a Barcelona entre el 1358 al 1389, junt al seus germans Francesc, Joan i Pere.

185 Consta de tres registres a la mà esquerra (ordenació de Sant Esteve, el protomàrtir a la sinagoga i la lapidació), tres més a la dreta (sebollament del Sant, Esteve allibera a Glaçarà de Pinós, invenció del cos de Sant Esteve) i dos al centre (el Calvari i Sant Esteve amb dos donants agenollats al seus peus).

186 LLAÉS/LLAERS. Sant Bartomeu. Balma del Teixidor. Ripollès)

De Sant Quirze de Besora es surt en direcció a Santa Maria de Besora. Poc abans d’entrar al poble apareix a mà esquerra un trencall que mena a Llaés, passant per la Masia dels Feners i segueix cap el torrent i el Molí de Vallfogona i arriba a la Casa de l’Hostolet, situada al peu de la parròquia de Sant Bartomeu en el terme del Castell de Llaés, que apareix esmentat en el 919, baix el domini del Monestir de Sant Joan de les Abadesses.

L’agrupació de cases de dedicació agrícola i ramadera queda per sota de la pista d’arribada. Entremig d’elles es troba la capella de la Mare de Déu del Roser, d’estil romànic però bastida en el segle XVIII. En una de les cases, l’escriptor Pérez Galdós hi va residir una temporada i va escriure part dels Episodios Nacionales.

L’església, situada en el clos del Castell, fou consagrada l’any 960 pel bisbe Ató de Vic i fou la següent construcció que, en el 1025, la va consagrà el bisbe Oliba. En el 1428 va ser destruïda en part per terratrèmols i fou restaurada, en anys següents, fins el 1594, data en que s’instal·la un retaule pintat per Rafael Andreu. Durant l’ocupació francesa va ser destruït.

L’antic Castell de Llaés, ara rectoria, és en un turonet prop de la gran Masia de la Vila.

En els segles XI i XII formava part del comtat de Besalú.

De l’església de Sant Bartomeu es guarda en el MEV una imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Maria s’asseu en un tron sense respatller amb dos muntants a cada banda acabats en bola. La bola del muntant més alt de l’esquerra ha desaparegut. No duu corona, si bé sembla que deuria portar-ne una de postissa per l’encaix que presenta en cap. De cara ovalada amb els trets facials poc definits pel deterioro que amb el temps ha sofert: ulls un xic oblics, nas allargat, boca fina. Un vel-mantell li cobreix el cap i baixa per les espatlles. Els vestit-túnica, de coll rodó i bordó ample, li cobreix tot el cos fins els peus que, per unes ondulacions en el vorabaix, apareixen les puntes del calçat. El vestit presenta plecs en V i altres

187 arrodonits. Les mans sobresurten de la túnica i guarden a l’Infant sense tocar-lo. Li manquen dos dits de la mà dreta, amb la que sosté una bola, i presenta escapçats els dits de l’esquerra.

En el bell mig de les cames està assegut el Fill, que conserva la corona. Cara allargada i nas i ulls semblants a la Mare. Una túnica li cobreix tot el cos, amb plecs a cada banda de la part baixa, i deixant veure els peus nus. Li manquen els braços.

A la part posterior de la imatge de la Mare, s’hi observa un esvoranc per guardar relíquies. Era un procedir freqüent, més per guardar relíquies que per devoció, però va ser l’inici de la imatgeria mariana, encara que més endavant es va mantenir aquesta obertura.

Aquesta marededéu pertany al tipus popular romànic de Maria com a Sedes Sapientiae, és a dir, com a tron de la saviesa i es manté dins les influències bizantines. I entra en la classificació ripollesa, ja que presenta una frontalitat absoluta i, pel que fa a la proporcionalitat del conjunt, no gens estilitzada.

En quan a la seva datació, considerant que aquesta imatge no ha assolit un refinament en els trets facials o en la composició, i en la qual tampoc no es detecta cap tendència a la humanització, es creu que no pot ser posterior als últims anys del segle XII. * * *

A uns 500 m. més enllà de la pista per on s’arriba a Llaés, surt un corriol a mà dreta on s’indica Monument. Seguint-lo, és fàcil arribar a un prat, a l’esquerra, on s’ha bastit un monòlit dedicat a les forces lliberals que foren executades pels carlins en l’any 1878. Al peu de la creu es llegeix:

Siendo Teniente General Gasset i Mercader, Marqués de Benzú, del Cuerpo de Carabineros, erige este monumento a la memoria del Alférez de Carabineros Saturnino García Valenciano y sus 72 compañeros fusilados por los carlistas en este sitio el 17 de julio de 1874. * * * De Llaés surt la pista que passant per la Masia del Teixidor mena a la Balma.

La balma del Teixidor és un indret situat al cor del Ripollès. És una gran balma natural on fins a mitjans de segle passat encara hi vivien persones.

188

La pista per anar-hi surt sota el castell de Llaés (Llaers) i s'arriba a la masia del Teixidor. Si es fa el camí amb vehicle (uns 5 minuts) cal demanar permís per aparcar-lo, ja que és una propietat privada, i cobren l'aparcament (3 euros). Des de la masia del Teixidor el camí a la balma (uns 2 Km) està perfectament indicat. Es triga aproximadament una mitja hora per baixarhi, i uns tres quarts d'hora per tornar a la masia.

Quan s’arriba a la balma el primer que sobta són les seves dimensions. Sota ella hi havia diverses cases, que no eren més que parets que separaven unes estades de les altres i tapaven l'accés a l'exterior, aprofitant la paret de la muntanya i el sostre de la balma.

Actualment és un lloc ombrívol, entre arbres alts que tapen els raigs de sol.

Tanmateix, entre aquests s’hi descobreixen antics prats, pomeres bordes, avellaners i altres fruiters, senyal de que temps era temps aquells boscos havien estat camps; testimoni d'uns moments no gaire llunyans en la història en què es podia viure del camp i del bosc.

El camí de tornada a la masia del Teixidor es pot fer per un altre indret, travessant un petit rierol amb un salt d'aigua pintoresc.

189 SANT JULIÀ DE LÓRIA (Sant Julià i Sant Germà. Mare de Déu Remei. Andorra) Sant Julià de Lòria és la primera Vila gran d’Andorra que es troba entrant per Catalunya, a la riba esquerra del riu Valira, a 939 m. d’altitud. En el centre de la població es troba l’església parroquial de Sant Julià i de Sant Germà, tocant a la carretera principal.

Del temple només en resta de romànic del segle XI el campanar de torre, mig amagat per les construccions modernes que han crescut al seu entorn. És situat al nord de l’església. És una torre quadrada bastida amb un aparell de blocs de pedra de mides regulars i disposades en filades desiguals i a trencajunt, lligades amb morter de calç. Per sobre de la teulada de la nau s’hi troben els tres pisos de que consta el campanar amb finestres d’una sola obertura i geminades, als quatre vents. Per damunt de cada finestra hi han quatre arquacions cegues. Acaba la torre amb una teulada piramidal de quatre vessants cobertes amb lloses de llicorella (Vigué i Viñas, Jordi: “Andorra romànica” Govern d’Andorra, 1989).

La imatge de la Mare de Déu del Remei i l’Infant, del segle XII, és una talla de fusta policromada de uns 70 cm. d’alt que ha estat repintada diverses vegades i, darrerament restaurada pel Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra. És una de les imatges reliquiari existents en diversos indrets, però amb la particularitat de tenir dos caixons en el seu dors : l’un a la pat alta del respatller i l’altre a la part baixa del tron, molt més gran que l’anterior i, encara, sense obrir (Les imatges reliquiari corresponen, la major part d’elles, als primers temps del romànic).

Maria està assentada en un tron senzill, amb muntants cilíndrics a davant que acaben amb boles llises. Duu corona amb merlets arrodonits. Fa cara de fàstic amb una tendència obliqua cap a baix de totes les faccions de la cara que es presenta allargada. El vel-casulla és d’una sola peça, cobreix els braços i li arriba a mitja cama acabant de forma rodona. El vestit-túnica apareix, per la part alta, essent d’escot rodó amb un galó (dibuixat) i per sota de la casulla arriba al peus recta i horitzontal (A. Noguera i Massa: “Les marededéus gironines”). La mà dreta la

190 presenta amb el palmell mirant a dalt i com si amb els dits polze i l’índex premés quelcom. Amb la mà esquerra agafa al Fill. No són manifestos els plecs.

M. D. Del Remei

M- D. Canòlich

L’Infant s’asseu al mig de les cames de la Mare. És presenta un xic allargat.

També porta corona i abundant cabellera amb clenxa al mig. De cara triangular i faccions serioses. El vestit el cobreix totalment i entre cames apareixen, poc accentuats, dos plecs rectilinis. Per sobre l’espatlla esquerra hi passa un mantelltoga que l’envolta. La mà dreta hi manca però sembla que deuria beneir i amb l’esquerra sosté un llibre.

També es conserva en la parròquia de Sant Julià de Lòria la imatge de la Mare de Déu de Canòlich, procedent del Santuari. Es tracta d'una talla de fusta de finals del segle XII, tot i que la tradició diu que va ser trobada en 1223. La imatge és molt austera, de tipus rural. Tant la Mare com el Fill porten corona.

191 TUIXÉN (Mare de Déu. Sant Esteve. Alt Urgell) S’hi pot arribar des de la carretera de Berga, passat el túnel abans d’arribar a Guardiola de Berguedà, s’agafa la carretera a Saldes, Gósol i Tuixén.

La parròquia de Sant Esteve és citada a l’Acta de Consagració de la Catedral de La Seu d’Urgell. Ha sigut molt modificada en el pas del temps. És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó. A la façana de migjorn s’obre una finestra de doble esqueixada. El campanar de torre té un sol nivell de finestres a la part alta. La portalada es troba al mur de ponent; en arc de mig punt.

La imatge de la Mare de Déu i l’Infant és de fusta policromada del segle XII, romànica, i resta a la parròquia. Diuen que va caure del cel, enmig d’una calamarsada

192 Maria és assentada en un tron escambell sense cap mena de decoració. De costat allargada i faccions aparents i posat hieràtic. Duu corona senzilla que manté un vel-mantell que cobreix les espatlles i els avantbraços deixant veure , per l’entrepit, el vestit-túnica amb un fi bordó. El vestit-túnica li arriba fins als peus, apareixen les puntes del calçat per unes ondulacions del vorabaix i, entre elles, presenta una ondulació en flor de lis. Amb la mà dreta sosté una bola i l’esquerra la recolza sobre l’espatlla del Fill. Presenta al dors una obertura per a guardar relíquies.

L’Infant s’asseu en el bell mig de les cames de la Mare. També duu corona de les mateixes característiques que la de la Mare i el mateix posat de cara. Un vestittúnica li cobreix tot el cos, quedant lliure els peus nus. Per damunt l’espatlla esquerra li cau una toga. Amb la mà dreta, alçada i en el mateix pla frontal del seu cos, beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre obert recolzat sobre el genoll. El detall del llibre obert només l’he trobat en les imatges de Ix, Gerri de la Sal (desapareguda), Palera, Sant Esteve d’En Bas, Santes Creus nº 2 (llibre obert de cara a Ell), Torrents (St. Martí de Correà. Berguedà), Truc (Vinaixa), Vauclaire (Molompize. Fr.) i Veciana (Anoia).

193 VINÇÀ. Mare de Déu dels Dragons. Conflent)

Per la carretera de Perpinyà a Puigcerdà a la vorera d'un llac artificial i abans de Prada de Conflent es troba la població de Vinçà: 42° 38′ 42″ N / 2° 31′ 43″ E.

Aquesta imatge de la Mare de Déu i l’Infant, esculpida en una fusta molt dura, acusa netament la influència francesa i és del segle XV. Es un exemplar únic entre les marededéus pirenaiques pels dos rèptils posats als seus peus (La Mare de Déu del Claustre de Solsona, esculpida en pedra, Maria posa els peus sobre dos animals fantàstics, no identificats; la Mare de Déu del Museu Episcopal de Vic, de fusta, té sota els peus dues bèsties tampoc identificades. Les dues imatges són d'influència francesa, del segles XIV-XV). Aquesta imatge de la Mare de Déu de Vinçà duu corona amb uns florons romboïdals. El vel arriba fins l’espatlla. El mantell passa per fora del braç dret i s’arreplega damunt la falda.

El vestit-túnica, cenyida a la cintura, perfila la forma dels pits en un gran naturalisme i li arriba fins els peus recolzats sobre els dragons i amb plecs verticals i

194 aguts. La mà dreta lliure i flexionada cap a dalt, prement tot els dits com si oferís una flor. Està asseguda sobre un cofre escambell, que al darrera hi ha un esborranc amb porta on guardar-hi les relíquies.

L'Infant seu sobre el genoll esquerra amb els peus descansant sobre la falda de la Mare. Porta corona sense decoració, beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra aguanta un llibre tancat sobre el genoll.

195 MÈNSULES Introducció La mènsula, també anomenada cartel·la, modilló o permòdol, és un element arquitectònic encastat i sobresortint d'un mur, la funció principal del qual és la sustentació d'altres elements com arcs, cornises, bigues, prestatges, els extrems d'una llinda, etc.

Hi ha varis tipus de mènsula, totes amb el mateix principi: element arquitectònic de sustentació. En el romànic feien de punt de trobada de les arcades cegues, dins de l'ornamentació denominada llombarda.

De vegades, eren pedres trapezoïdals llises, altres esculpides, sovint amb caps humans o d'animals. Una derivació d'aquest darrer concepte fa que, a voltes, apareguin mènsules simplement ornamentals.

També, n’hi ha que sostenen l'arc i la tija de la columna, formant un suport del sostre respecte del mur d'on arrenca; o quan l'església no era coberta amb volta de canó, sinó amb un embigat de fusta.

Seguint aquella orientació que es deia que s’utilitzava la imatge perquè el poble no sabia llegir, hi ha esglésies que les mènsules representen imatges notablement sexuals... per educar, segons es diu...

De la mateixa volta que en les pintures es representaven les cares o els posats de personatges coneguts dins de la parròquia, també les imatges que veiem en les mènsules de molts edificis de tal o qual Vila,

196 s’esculpiren amb la intenció de deixar constància d’una o altra autoritat civil o eclesiàstica. No sempre eren representades en posats dignes.

197 BARCELONA. Carrer Pietat.

Així com si res, s’entra a la Plaça de Sant Felip Neri. Esquivant als turistes cridant i fent-se selfies, és pot gaudir de la pau d’aquest espai on el temps sembla haver-se detingut: l’aigua que brolla de la font, les façanes del segle XVIII i XIX i l’església barroca maltractada pel bombardeig franquista del 30 de gener de 1938, un dels més cruels amb la mort de 42 persones, moltes d’elles criatures que jugaven.

Cal seguir pel carrer de Montjuïc del Bisbe on es fan presents els grafits de les portes obra de mentalitats que potser un dia seran artistes... En una paret es manté, encara, l’escut de pedra del Bisbe que li va prestar el nom a aquest carrer.

D’aquí es passa al carrer de la Pietat, on es troba una finestra amb mènsules una mica maltractades pel temps.

198 CERVATOS. Sant Pere. Cantàbria.

Al sud de Cantàbria, a la comarca de Campoo d'Enmedio, a 5 km de Reinosa, es troba el petit poble de Cervatos.

Cervatos sempre va ser pas de comunicació obligat entre la Meseta i les Valls Càntabres. Des dels romans s’utilitzava la ruta que anava de Pisoraca (Herrera de Pisuerga) fins Portus Blendium (Suances) passant per Cervatos, per emportar-se per mar les riqueses de la Península Ibèrica.

Aquesta població apareix per primera vegada esmentat documentalment l'any 999.

A la part alta del poble, seguint els seus cuidats i empedrats carrers, es troba la romànica església de Sant Pere de Cervatos.

Sembla que Sancho i Urraca van ser els qui, al segle X, van fundar el monestir de Cervatos i el van convertir en Panteó familiar al enterrar allí als seus fills.

El monestir va viure una època d'esplendor econòmic, sota la regla de Sant Benet, recolzats pels reis, perquè fomentessin la tasca de repoblació.

Durant el segle XII, el monestir es transforma en col·legiata, i comencen les obres d'edificació d'un nou temple que és el que avui coneixem, amb el suport dels reis Alfons VII i Urraca És un moment de ple auge del Camí de Santiago i, aleshores, el romànic es difon a través dels camins de peregrinació i les col·legiates, com aquesta de Cervatos, convertint-se en focus difusors del romànic. Poc temps després, deixa el govern l'orde dels benedictins i passa a mans dels agustins, fet que suposa més autonomia econòmica, deixar la clausura i les obligacions comunitàries.

La Col·legiata de Sant Pere de Cervatos és una de les joies del romànic de Cantàbria, amb un excel·lent estat de conservació. Per a alguns, és considerada la catedral del romànic eròtic espanyol, per la riquíssima col·lecció de permòdols de realista iconografia de caràcter eròtic. Va ser declarada Bé d'Interès Cultural en 1895 i Monument Nacional en 1931.

199 A la façana sud de l'església apareix inscrita la data d'inici de la construcció de l'actual temple (1129) i s'acaba a 1199, com també ho indica una altra inscripció a la portada. En concloure les obres del temple, finals del segle XII, es comença la torre campanar en la qual ja es veu algun arc apuntat, anunciant que el gòtic està arribant.

Els segles XII i XIII van ser els de major esplendor de la col·legiata, i a partir del segle XIV comença una època de decadència i abandonament d'aquestes terres.

En l'actualitat la seva funció és la de Parròquia.

L'exterior de l'església és totalment romànic i sense modificar des que es va aixecar en el primer terç del segle XII, per això es pot dir que, artísticament parlant, el més interessant està en el seu exterior.

Té una sola nau, de tres trams amb absis semicircular a l'est, que és per on surt el sol (la llum, Déu) i torre als peus, per on es pon el sol (l'infern, la foscor).

Quatre contraforts columnates divideixen l'absis en cinc carrers. Queda cobert per un quart d'esfera, té tres finestrals de mig punt amb guardapols i una imposta de escacat que el recorre per sobre de les finestres.

Els capitells d'aquesta finestra són els més fotografiats per qui s'acosta a Cervatos. Es tracta d'una finestra que porta una arquivolta interior i un voladís escacat sobre la finestra.

L'arquivolta es recolza en dues dues columnes petites amb capitells historiats.

El capitell de l'esquerra ens mostra una dama casada, ja que porta toca al cap, que manté les seves cames elevades subjectant-les amb les mans i mostrant el seu sexe a la figura del capitell de davant. Al capitell de la dreta es veu un home itifàl·lic (que té el fal·lus erecte) desproporcionat, posant-se les mans al cap. De manera que ens ensenyen, desvergonyits, una preparació al coit.

200 La decoració dels àbacs dels capitells (la part superior del capitell) és de palmetes, que es veuen amb gran profusió en la decoració d'aquesta església.

Sustentant la cornisa, sota el ràfec de l'absis tenim una col·lecció de permòdols plens d'escenes de temàtica eròtica de gran realisme:

Una parella copulant; escena del part d'una dona, que es tira les mans al cap suposem en senyal de dolor i el nen s'agafa als peus de la seva mare. Una figura monstruosa amb banyes i, en un altre dentell, el que podria ser una representació arcaica de l'esport de les bitlles, doncs veiem el personatge en actitud de llançar una bola que té a la mà dreta.

amb

Continua la sèrie de permòdols, de bona mida i gran treball de pedra picada, representacions luxurioses, monstres amb les gargamelles obertes,

201 contorsionistes i l’Espinario, l’home amb la cama creuada, que és la representació masculina de la luxúria en època romànica.

Al centre del mur sud es troba la portada amb teuladell propi, destaca tant per la seva abundant decoració com per el seu timpà i llinda. Aquest mur sud té dos finestrals.

La portada es compon de set arquivoltes, en arc de mig punt, que es recolzen en tres parells de capitells historiats (tots animalístics) i tres parells de columnetes de fust llis. Per fora de la portada, un fris semicircular, adornat amb palmetes, fa de guardapols En els carcanyols del mur van encastades sis figures, molt malmeses, amb temes bíblics: Sant Pere amb bàcul i claus, David entre els lleons, figura angèlica, àguila amb la seva presa, la Verge amb el nen i una representació del pecat original.

El timpà i la llinda de traceria són una autèntica filigrana en pedra, ple de palmetes entrellaçades, que ens recorden les gelosies musulmanes.

Tant en la cornisa del teulat de la portada, com a la cornisa de tot el mur sud hi ha una rica profusió de permòdols historiats amb escenes eròtiques.

Són 13 els permòdols historiats de la volada de la portada i, en l’espai entre dues mènsules, apareixen esculpits animals copulant o afrontats, com al·legories de la luxúria.

202 Als peus del temple s'aixeca la torre campanar, de finals del segle XII: és de planta quadrada i prismàtica, de tres cossos, el primer cec, el segon amb arcaria cega, i el tercer amb un parell de finestres per costat. En els arcs de les obertures ja s'aprecia un lleuger apuntament que delata que és una mica posterior a la nau i l'absis.

Entre els segles XIII i XIV es van afegir dependències i el baptisteri (espai on es troba la pila baptismal) a la cara nord del temple L'absis i l'arc triomfal, que separa l'única nau de l'església de la capçalera, són els originals romànics, ja que les voltes de creueria amb tercelets de la nau són del segle XVI. La meitat inferior de l'absis està ocupat per deu arquets cecs que baixen en capitells de rica decoració, d'animals afrontats o d'elements vegetals.

Sobre una imposta escacada que recorre l'absis s'obren tres finestres i, a partir de la segona imposta, es situa la volta de canó semicircular que cobreix l’absis.

Els capitells dels arcs cecs, fan fàcil la seva contemplació doncs queden a l'altura dels nostres ulls. L'escultura d'aquests no és tan atrevida com la de l'exterior de l'edifici, predominen lleons, aus, motius vegetals i com a curiositat destacar que entre les escenes solen aparèixer caparrons humanes.

Aquest capitell és el primer per l'esquerra, mostra dos lleons afrontats sota els que apareix un cap humà

203 Un altre, dels onze capitells de l'absis, ens mostra a Sant Pere amb bàcul i claus, darrere apareixen dues serps mossegant els pits d'una dona, en al·legoria de la luxúria, i també aquí apareixen tres caparrons. El àbac una mica deteriorat sembla tenir la mateixa decoració de entrellaçats de la resta de capitells.

La taula de l'altar està sustentada per quatre capitells, que tenen els mateixos motius que apareixen en la resta dels capitells de l'absis, animals afrontats i caparrons.

El significat de tota la iconogràfica de caràcter eròtic, té encara desconcertat als estudiosos del tema que no es posen d'acord.

Hi ha qui veu una ostentació de llibertat de l'artista,que per estar en un lloc apartat fa el que vol, però també les grans catedrals tenen escultures de caràcter eròtic... amb control eclesiàstic, sense cap dubte.

Altres veuen intenció moralitzant, a través de les imatges se li diu al poble el que no han de fer. Però aquesta teoria s'ensorra, doncs sent així, sol aparèixer també una figura representant el càstig (serps menjant el pit d'una dona) junt a dos personatges copulant explícitament.

N’hi ha que consideren que era una manera d'incitar a la procreació, en un època de guerres i pestes. A l’edat medieval l’índex de natalitat era molt baix i la despoblació un autèntic problema; aleshores, una forma de fomentar el que la gent procrearen seria a través de la estimulació sexual, mostrant, descaradament escenes eròtiques.

No hi ha que oblidar-nos que en la societat medieval la repressió sexual era bastant menor per part de l’església i els artesans de la pedra mostraven aquestes escenes sexuals a través de seves talles com una part més de la societat en la que vivien. La veritat és que no podem entendre amb mirada del segle XXI, el comportament sexual de l’Edat Mitjana que, segons sembla, es veia de forma més normal del que nosaltres creiem i, potser, només reflectien la seva quotidiana vida.

A tall de recordatori: el casament dels sacerdots es va prohibir l'any 1059...

204 CERVERA. Ajuntament. Segarra.

A la Ciutat de Cervera destaca la façana de l'Ajuntament amb les cinc mènsules que sostenen els balcons. Si s’observen amb atenció s’aprecia que hi ha una unitat conceptual.

En efecte, totes miren cara a la Plaça del Mercat, que era la més important de Cervera i, també, l'espai que tancava la façana on es van configurar aquestes escultures.

Cada balcó té el seu propi tema: el mercat, els sentits corporals i la presó, observant-los de dreta a esquerra.

Cal reconèixer que, estilísticament aquestes figures són pesades, massisses, fa la sensació que s'ha buscat no tan sols la seva representativitat simbòlica, sinó que realment estan posades aquí per complir la missió de sostenir les balconades.

També s'ha intentat fugir de la uniformitat i que, per tant, cada personatge ha estat caracteritzat de manera diferent tant pel que fa a la seva fesomia, com a la llargària dels seus cabells, o als seus barrets, sobretot el que representa l'olfacte que va tocat amb una barretina que li cau sobre el costat dret.

Les del balcó de l’esquerra, la presó, van ser dissenyades per l'escultor manresà Jaume Padró, adients a les ja existents i de no repetir-ne cap.

Les va executar el mestre d'obres Marc Gaudier l’any 1786, tal com es veu en la llinda de la nova porta. L'escultor Francesc Puig va ser qui realitzà els altres dos conjunts, i per tant qui havia dictaminat el gènere i l'estètica de les escultures.

El Mercat està representat en el balcó de mà dreta:

205

Un personatge que podria reproduir qualsevol de les actituds que es poden donar en un mercat, com fóra controlar les mercaderies, la millor compra, regatejar el preu, però no hi té cap distintiu que ho doni a entendre. Un altre, ensenya la llengua, és a dir, la capacitat d'oratòria que ha de tenir un venedor per poder convèncer el possible comprador. També s’hi representa el que es fica la mà al cap indicant els problemes que representa ser un bon comerciant. Hi ha el que mostra de la possibilitat de perdre quan es tracta de fer negocis. No falta el camàlic negre que transporta les mercaderies més pesants.

Els sentits corporals en el balcó central: El personatge que s'aguanta les ulleres per no perdre cap detall del mercadeig.

El que es toca l'orella, per no perdre cap notícia que li pugui representar uns guanys.

El gust, és a dir, la competència a l'hora de decidir-se per un projecte o un altre...

El que es toca el nas, l'olfacte, pot tractar-se de la intuïció pels guanys.

206 Qui amb les mans sobre la barba, el tacte, posa de manifest poder fer un bon negoci, estirant-se la barba, és a dir, pensant-s'ho bé.

La presó en el balcó de mà esquerra: Les mènsules d’aquest balcó, que foren construïdes un segle més tard, estan integrades en la mateixa unitat simbòlica de les anteriors.

Aquesta part de l’edifici va ser bastit per allotjar les instal·lacions de la presó i les mènsules representen personatges que hi estan relacionats.

Cal imaginar-se que durant el mercat s'ha produït un robatori i, aleshores, la primera mènsula representa la víctima, que té la bossa buida a la mà dreta mentre crida el que li ha passat. El carceller, per això porta les claus de la presó en la seva esquerra. El lladre que ha estat emmanillat.

Un segon delinqüent que és transportat a la presó amb els braços lligats al darrera.

El dels dits a la boca, és qui ha xiulat donant l'alarma.

207 LLEIDA. La Seu Vella. Segrià.

En un lloc realment privilegiat i al bell mig de la ciutat de Lleida, s’alça el conjunt monumental del Turó de la Seu Vella.

Diferents edificis el configuren: la Seu Vella o catedral antiga, el Castell del Rei/Suda, la fortificació militar que envolta tot el turó i diverses restes arqueològiques que ens ajuden a entendre el present.

El joc de volums i perfils que generen són un compendi de la història de Lleida i del turó en particular. La posició estratègica d’aquest tossal, enlairat en un paisatge de plana, ben comunicat en totes direccions i amb la proximitat del riu Segre, va permetre, des de l’antiguitat, una ocupació ininterrompuda.

La molt probable Iltirta ibèrica, la Ilerda romana i la Larida musulmana s’amaguen sota el seu subsòl, així com l’excel·lent barri gòtic que s’hi anà gestant de forma majestuosa a l’època medieval. La Seu Vella i el Castell del Rei en són els testimonis més destacats.

Les pèrdues irreparables i els usos indesitjables arribarien amb l’època moderna i els conflictes bèl·lics d’abast europeu, quan tot el turó fou arrasat i en el seu lloc es bastí, de forma progressiva, una fortificació militar.

Els dos únics edificis no enderrocats, catedral i castell, foren transformats en tristes casernes militars, ús que malauradament es perllongaria fins a l’any 1948.

S’iniciava llavors una lenta i encoratjadora restauració, encara vigent.

La Seu Vella és definida com una de les millors produccions artístiques de l’arquitectura catalana del segle XIII, i per extensió de l’arquitectura medieval europea. És una catedral singular que no deixa indiferent ningú. L’arquitectura comparteix protagonisme amb una escultura d’altíssima qualitat conservada en capitells, cornises, mènsules, portalades... Les importants restes de pintura mural conservades o les capelles construïdes per il·lustres nissagues o destacats membres eclesiàstics són, alhora, el reflex d’un edifici prestigiós amb un passat esplèndid.

Malgrat la pèrdua d’una importantíssima part del patrimoni artístic que ornamentava la catedral, l’església conserva una escultura d’altíssima qualitat que permet situar-la com la producció catalana més destacada del segle XIII. Si bé el claustre és escenari d’una eclosió de motius vegetals, florals i animals, en canvi els capitells concentren bona part de l’escultura sense oblidar, però, les portalades, les cornises, les mènsules o les claus de volta, moltes d’aquestes amb restes de policromia.

208 Destaca de la Porta de l’Anunciata, anomenada així per la inscripció esculpida sota la cornisa, amb lletra del tipus gòtica, de la salutació evangèlica: AVE MARIA GRATIA PLENA DNUS TECUM BENEDICTA TU IN MULIERIBUS Es troba situada en el costat sud del braç del creuer.

Consta d'un cos rectangular sobresortint del mur, segons la tipologia de les portalades romàniques, amb una cornisa amb mènsules representant caps humans de forma ovalada i amb gests grotescs.

209 La porta està formada per arquivoltes sostingudes per pilars i columnes sobre un sòcol, amb capitells. A les arquivoltes, capitells i impostes es troben decoracions amb motius geomètrics i vegetals vinculades a un origen tolosà i que es relacionen amb elements escultòrics de la catedral de Tarragona.

A tots dos costats de la porta es troben dos fornícules amb corones lobulades que contenien imatges al·lusives a l'Anunciació i de l'arcàngel Sant Gabriel i que es conserven al Museu Diocesà de Lleida.

Sobre els arcs de la porta es pot veure un crismó amb el monograma de Crist i a la part dreta de la porta hi ha una làpida amb la data de la seva construcció de l'any 1215 que diu així: «10 de les calendes de maig de 1215.»

210 SALLAGOSA. Església de Santa Eugènia. Catalunya Nord.

L'església de Santa Eugènia de Sallagosa és citada a l'Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell de l'any 839, quan la zona era un amortidor entre l'imperi carolingi i els territoris sota domini dels àrabs. Centra la part antiga de la població, a la dreta del riu Segre.

Fou consagrada el 3 de juny del 913 pel bisbe d'Urgell Nantigís, i s'indica un edifici preromànic, segons sembla, amb reminiscències visigòtiques.

La façana exterior de migjorn de l'actual edifici és l'únic que es conserva de l'edifici romànic, aproximadament, dels segles XII i XIII, i consisteix en un fris de dents de serra sostingut per unes petites mènsules esculpides amb rostres humans.

Al 1659, d'infaust record, el tractat dels Pirineus reparteix la Cerdanya entre Espanya i França. La tradicional capital cerdana, Puigcerdà, queda en la banda espanyola, fet que provoca que a la part francesa s'hagi de buscar una capital a la nova realitat, lloc que ocuparà Sallagosa. En un dels llocs en què es nota aquesta promoció és a l'església, ja que la població opta per donar-li unes noves dimensions, més grans, i la prosperitat econòmica de la Cerdanya del segle XVIII dóna els mitjans. Això provocà que l'absis romànic fos destruït el 1774 i reemplaçat per una nova façana, a llevant; el cor pentagonal, amb volta d'ogives, és també producte d'una refecció, com les capelles laterals, dues per banda. El campanar, aixecat a llevant vora la nova façana en dues etapes constructives, porta a la part inferior la data de 1757. La volta de la nau, reforçada per arcs torals, és apuntada.

211 Al 1659, d'infaust record, el tractat dels Pirineus reparteix la Cerdanya entre Espanya i França. La tradicional capital cerdana, Puigcerdà, queda en la banda espanyola, fet que provoca que a la part francesa s'hagi de buscar una capital a la nova realitat, lloc que ocuparà Sallagosa.

En un dels llocs en què es nota aquesta promoció és a l'església, ja que la població opta per donar-li unes noves dimensions, més grans, i la prosperitat econòmica de la Cerdanya del segle XVIII dóna els mitjans. Això provocà que l'absis romànic fos destruït el 1774 i reemplaçat per una nova façana, a llevant; el cor pentagonal, amb volta d'ogives, és també producte d'una refecció, com les capelles laterals, dues per banda.

El campanar, aixecat a llevant vora la nova façana en dues etapes constructives, porta a la part inferior la data de 1757. La volta de la nau, reforçada per arcs torals, és apuntada.

El millor retaule que conserva l'església és el retaule major, de la primeria del segle XVIII, d'un estil semblant al de Josep Sunyer.

En el Centre d’Art Sacré de l’Illa es guarda el frontal romànic que procedeix d’aquesta església de Santa Eugènia de Sallagosa, datat al segle XIII. És de tela pintada sobre fusta. En el centre de la màndorla hi ha el Crist i, en els carcanyols els signes dels quatre evangelistes. A cada banda, sis compartiments dedicats als apòstols.

Aquest frontals vol imitar una obra d’orfebreria, però recorda més a un mural.

212 UNHA. Santa Eulàlia. Vall d’Aran.

Església situada en la part més alta del nucli urbà d'Unha. La seva planta és basilical amb tres naus acabades en tres absis semicirculars. L'absis central està unit a la nau a través d'un ampli tram presbiterial. Les naus estan separades de la central per quatre arcs formers de mig punt que es sustenten en pilars circulars, dels que també arrenquen els arcs torals. La nau central està coberta amb volta de canó i les laterals amb quart d'esfera.

La decoració de la capçalera és del tipus llombard amb arcs cecs, lesenes i un fris de dents de serra. També hi podem trobar algunes pedres amb dibuixos gravats com espines de peix o flors.

La decoració exterior es completa amb els permòdols que recorren els murs laterals. El mur de migjorn està recorregut per una sèrie de mènsules amb decoració de caps d'animals i una mènsula eròtica.

213 La majoria de finestres que té en l'actualitat el temple no són de l'època en que es va construir. Només en queden algunes de la capçalera. La resta són de factura posterior: una gòtica i la resta modernes.

La porta s'obre en el mur sud i és molt senzilla. Està formada per un arc de mig punt adovellat. Al capdamunt hi ha un carreu amb el relleu d'un crismó. Encara s'hi poden veure alguns elements de la forja romànica original.

La torre de campanar està situada en l'angle nord-oest i es va alçar en el segle XVIII, possiblement sobre un d'anterior. En la capçalera hi podem trobar un altre campanar, en aquest cas de cadireta.

Les pintures d’Unha han estat descobertes no fa gaires anys i, actualment, són en ple procés de restauració. Les pintures de la volta de l’absis, pertanyen al segle XII, ens mostren un Crist en majestat envoltat pels símbols dels evangelistes; les de la zona del cor són pintures gòtiques que representen diferents episodis bíblics.

214 PORTES FERRADES, PANYS i CLAUS Introducció Dels objectes romànics dels segles XI i XII, els elements metàl·lics ocupen un lloc preferent, tant en metalls preuats com dels més corrents. Dins d’aquets últims, considerats de segona categoria, cal destacar els de l’art de la forja.

De l’inici de l’època romànica, el ferro forjat fou un dels treballs característics de les Valls dels Pirineus, formant part de la farga catalana.

D’aquesta industria es produïren abundants mostres de ferro per tot Catalunya entre els segles XII i XIII, si bé, es desconeix el moment en que el ferro s’obtingué amb la tecnologia específica de la farga catalana, és a dir, amb el martinet i la injecció d’aire per acció hidràulica.

Entre la seva producció destaca, en particular, la ferramenta, és a dir, el conjunt de ferros de forja que ornamenten les batents de fusta de les portes romàniques dels segles XII i XIII. Fent una passejada per les esglésies romàniques de Catalunya, és freqüent trobar les seves portes amb els batents ferrats, posant en evidència l’art del ferro forjat treballat en els esmentats segles. En moltes ocasions recolzen l’arquitectura de les portalades dels petits i grans temples que es bastiren en aquella època i són l’admiració de posteriors generacions.

La portalada, en els temples de l’alta edat mitjana, es situava normalment a migjorn, per gaudir de l’escalf del sol. També, era corrent construir un porxo, que servia per protegir-se de les inclemències del temps: es tractava d’una construcció lleugera de fusta i els cabirons s'engalzaven en el mur, on encara hi ha temples que els mantenen amb les mènsules de suport de la biga de la teulada, malgrat que molts d’ells no són els originals a causa de la seva feble primera construcció.

De totes formes, en algunes esglésies, sobretot en construccions del segle XIII, es troba la porta a la façana de ponent, així com en altres temples la porta està situada a tramuntana, obligat en moltes ocasions per la disposició del terreny on es construïren.

La forma de la portalada, habitualment, era d'arc de mig punt i a les esglésies petites i tenien un metre d'amplada per dos d'alçada. Les construïdes amb pocs

215 recursos, l’arc era de dovelles de pedres planes posades en llibre i, resseguint l'extradós de l'arc, es situava un cercle de pedres allargades. En algunes esglésies preromàniques que han persistit, l’arc és ultrapassat (l’arc de ferradura dels visigots).

La portalada amb arc ogival (Montellà, Olopte) no sovintejava pas en les esglésies romàniques primitives, com tampoc era freqüent el timpà i, en les poques ocasions que hi són presents, és llis i molt rudimentari (Talltendre).

Passant els anys i les portalades adquireixen una certa ornamentació arquitectònica: es decoren amb elements escultòrics, apareixen les arquivoltes amb els muntants rectangulars (els pilars) o les columnes, amb motllures dispars, on s’hi recolzen.

A més de l’ornament arquitectònic, el ferro forjat s’aplica als batents de les portes de les esglésies romàniques, com a reforç de la fusta.

Predomina el dibuix de tiges aplanades que s’obren, en els seus extrems, en volutes, en espigues, en flor de lis, en llança, etc.

De les ferramentes que es troben en les esglésies del Pirineu i Prepirineu català només un terç pot atribuir-se al període romànic. Hi ha moltes esglésies amb decoracions de ferro, que pertanyen al segle XVII, segons queda gravat en els batents de fusta, en la llinda o escrit a les fonts documentals: és un memòria estètica del temps passat.

216 Quan la presència d’aquesta ornamentació es fa present en temples bastits en anys més properes i no és pot concretar documentalment, cal pensar en un forjat modern, molt d’ells d’una acurada còpia i realització meritosa.

217 DETALLS DE LA FERRAMENTA DE LES PORTES FERRADES. 1. Les tiges.

Són unes barres de ferro d’uns 4 a 5 cm. d’amplada per 5 a 10 mm. de gruix, que a nivell dels seus extrem, poden separar-se en dues tiges, de la meitat de l’amplada mare, i seguir en sentit oposat formant les volutes.

La llargada de les tiges no sempre tenen l’amplada del batent on s’han aplicat; altres, tenen amagats els extrems darrere dels muntants de la portalada, quan la porta queda tancada.

En certes portes, s’observen tiges curtes clavades per ocupar un espai lliure i, n’hi ha, que ocupen la totalitat de l’amplada del batent visible, malgrat estar tancada la porta.

La superfície de la tija és molt variable: plana, còncava, convexa, amb solcs, estriada, acanalada, etc.

Es veuen tiges -si bé, no abunden- que presentes incisions gravades de traçat simple i repetitiu, altres amb incisions que recorden els senyals dels picapedres, com també es veuen gravats molt complicats barrejats amb altres de senzills.

2. Les volutes.

Provenen de la meitat de l’ànima d’una tija, que es divideix, en un o ambdós extrems, seguint sentits oposats per formar les espires.

L’efecte típic i estètic que s’aprecia en les volutes, depèn del nombre, grandària, traçat i, fins i tot, dels claus de cabota que s’han utilitzat per fixar-les a les llates de fusta de la porta.

218

La voluta és caracteritza pel nombre d’espires que la forma, oscil·lant entre una i mitja a dues espires, si bé hi ha excepcions que donen tres voltes i mitja (Sant Joan de les Abadesses). També, se’n veuen que no donen cap volta i apareixen com a ganxos.

La forma en que acaba l’extrem lliure de l’espira, quan la tija s’ha dividit, presenta notables variacions: escaire, biaix, en punta, bec o cap d’ocell (en aquests casos morfològics, un petit clau amb cabota llisa és situat en el lloc de l’ull). En quan les meitats de la tija mare es separa per formar les volutes i segueixen sentits oposats, apareixen certs elements decoratius en el carcanyol (Maçanet de Cabrenys).

Casi sempre es veu que les volutes es formen a partir de la tija mare amb continuïtat respecta a aquesta, però també se’n veuen que d’una manera brusca s’han separat.

3. Els claus.

219

La manera de fixar els elements de ferro forjat als batents de la porta de fusta es feia mitjançà els claus, suficients llargs per travessar les llates i doblegar la punta per la part interna de la porta.

Una característica destacable dels claus és la cabota, com element decoratiu a afegir. Però, a més, destaquen molts d’ells per la complicada forma que els hi van donar i, sobretot, el delicat treball de la seva confecció, tenint en compte la petitesa de la peça.

Les cabotes que més destaquen, tan per la senzillesa, com per la quantitat, són les rodones. Algunes d’elles, presenten perfils, que si bé senzills, demostren per part de l’artesà un sentit de diferenciació notable per afegir-hi un detall estètic que les caracteritza.

Altres claus tenen les cabotes quadrades en la seva base, però amb l’afegitó d’un acabat en forma de tac quadrat, piramidal, cúbic, polièdric o escacat. Aquets claus es veuen més en les portes ferrades del segle XIV endavant (supervivències del romànic).

4. El forrellat.

Penélope va pujar per l'alta escala que portava fins a la seva estança i va agafar amb mà ferma la clau de bronze de suau curvatura i mànec d'ivori ... va deslligar la corretja de l'anell, va ficar la clau al pany i va córrer el forrellat amb decisió.

Homer, Odissea , cant XXI. Segle VIII aC. El forrellat (la informació i les imatges d’aquest apartat ho he obtingut del corresponent treball del Dr. J. Mª Besora, farmacèutic i investigador medievalista de Cambrils) és el conjunt d’elements per mantenir la porta tancada.

Entre aquests elements es troben el passador, les anelles, el mànec, el pany, el guardapany, la clau, el tirador, l’escut, l’argolla i l’anella. De quan la civilització es va fer sedentària es va començar a tenir aquell sentit de possessió i de poder que

220 ha perdurat, afegint-hi la defensa contra els rapinyaires: fins als anys 50 del passat segle XX, les cases de poble mantenien sempre la clau al pany...

El primer pany del qual es té notícia va ser inventat pels xinesos fa, almenys, quatre mil anys. Però, Egipte el va millorar: els panys egipcis eren de fusta molt dura i s'obrien amb claus, també de fusta. Es dóna la particularitat que durant els anys que van des del III mil·lenni aC. fins la Roma del segle V, la clau obria mitjançà un moviment de translació i, per tant, les claus de tots aquells anys no giraven (J.Mª Besora).

És a l’entorn del segle V dC. quan apareix el pany amb la clau que gira sobre si mateixa, però limitant-se a fer només mig gir. La clau de rotació completa fa la seva aparició en el segle IX, tal com

221 s’aprecien, per exemple, en certs murals de les esglésies romàniques catalanes, entre altres representacions gràfiques.

Tan els panys com les claus evolucionen tècnicament en el transcurs dels anys, paral·lelament, amb l’ús de nous materials: fusta, bronze, ferro...

El passador és l’element horitzontal sostingut per tres o quatre anelles. Del passador parteix un mànec amb una baga darrere, que entrant dins del forat del pany, el pestell hi penetra en girar la clau, quedant immobilitzats els dos batents de la porta.

L’extrem distal del passador acaba arrodonit o tallat a escaire. L’extrem proximal, el de la dreta, en molts d’ells es doblega cap enfora i, sovint, acaba amb un engruiximent o en forma de cap de gos, serp, monstre i, poques vegades, cara humana.

Aquests extrems del passador que s’han corbat i acabats amb una imatge zoomòrfica, poden haver estat treballats entre els segles XIV i el XVII. En algunes portes, s’aprecia que el forrellat s’ha clavat per entremig de la ferramenta de manera una mica forçada, fent-se pas, suprimint elements que feien nosa -es podria dir-, sense tenir en compte l’estètica que va dirigir l’obra de l’artesà: era necessari tancar a pany i clau el temple, sigui com sigui.

El mànec parteix de la meitat del passador i és, aproximadament, de la meitat de llarg d’aquest. Alguns mànecs estan decorats amb incisions semblants a les que presenta el passador: línies o motius d’enreixats.

222

Només a la porta de l’església de Santa Maria del Coll (Alta Ribagorça), pengen del passador dos mànecs geminats.

A la porta del Santuari a la Trinitat de Bellpuig (Rosselló) s’hi troben, al batent de mà dreta, dos forrellats.

Les anelles per on llisca el passador tenen dos o tres solcs anulars, o incisions en zig-zag, o són llises. El forat fet a la porta, a nivell del pany situat a la part de darrere del batent, per introduir-hi la clau, sovint queda protegit per un guardapany, més o menys quadrat i amb els angles allargats i decorats amb bordejat d’incisions, cabotes, etc.

5. El tirador.

Per apropar un batent de la porta a fi de tancar l’edifici, s’utilitza el tirador que en les portes ferrades de l’edat mitjana és una anella penjada de l’argolla.

L’anella, l’argolla i l’escut o corona formen el conjunt clavat a la post de fusta de la porta.

L’anella és de secció rodona, quadrada o aplanada i d’un diàmetre extern variable, però casi sempre, definit per poder introduir la mà i fer tracció fàcilment.

223 Si bé, n’hi ha de llises, sovint estan decorades amb incisions, punts, zigazagues, nusos intercalats amb espais llisos, canals paral·leles, rectangles, ratllat tipus corda, etc.

L’anella, que pot moure’s en sentit vertical, està unida al clau que penetra a la posta de fusta de la porta, mitjançà una ampla argolla decorada amb solcs circulars i gravats geomètrics.

També pot trobar-se soldada a la corona que s’interposa entre l’argolla i la post de fusta de la porta. La corona, d’un pam de diàmetre, presenta diverses imatges treballades (reixat, curtes escletxes, petits forats rodons) o, simplement, llisa. El cantell de l’escut o corona pot ser llis, dentat o arrodonit.

6. Les ferradures.

La ferradura és una peça en forma d'U, construïda exclusivament de ferro en l’edat mitjana. Es claven en els cascs dels cavalls i malgrat aplicar-les, també, als bous i vaques però d’una altra forma que s'adapta a les seves peülles de dues ungles a cada pota. S'utilitzen per a protegir la formació còrnica dels mamífers ungulats contra el desgast i la ruptura.

S’apliquen mitjançà claus.

Tot cavaller o propietari d’una cavalleria o animal de peu rodó que precisava d’una ferradura, demanava la protecció divina, a través del favor de Sant Martí, per prevenir o guarir de malalties i accidents als seus animals. Per aquesta devoció, es va arribar a oferir les ferradures, desgastades, a tall d’exvots als temples i, en particular, on es venerava el sant bisbe de Tours.

Per ser un element fàcil de sostraure de les portes de la corresponent església, poques presentalles s’han conservat, però la devoció d’aplicar una ferradura a la porta de la masia o de la pleta (ja no de l’església) ha persistit amb molts llogarets.

Les esglésies on, encara, es troben ferradures clavades són a La Nou (Berguedà), Ur, Casafabre, Pelalda, Toralles, Vinçà (Catalunya Nord), El Far, Caçà

224 de Pelràs (Empordà) i Beuda (Garrotxa) i, probablement, a moltes altres que no he visitat.

CONJUNT D’ELEMETS D’UNA PORTA FERRADA

225

226

227 ANES. Sant Mamet. Cerdanya.

A la Cerdanya, a 2 km. de Prullans surt una pista que, 2 km. més enllà, passa per la casa fortificada d’Orén i d’aquí, caminant 1 km. més, s’arriba a la casa Anes, on prop d’ella queda l’ermita de Sant Mamet. La primera referència és de l'any 949: és cita en l’ACCU del segle X, formant part del Pagus Tollonensis.

Sant Mamet de Cesarea de Capadòcia actualment Turquia ( a.

259- 275) és un personatge semi llegendari, màrtir del segle III. Venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Els seus pares van ser empresonats i executats per ésser cristians. En presó va néixer el nen Mamet, que en quedar orfe va ser criat per una vídua rica que va morir quan el nen tenia 15 anys. Detingut com a cristià va ser torturat pel governador de Cesarea que l’envià a l’emperador Aurelià que novament el martiritza. Va ser llançat als lleons però les besties no el van atacar: Mamet predicar al lleons i un va quedar-se amb ell com a company. Aleshores en companyia del lleó va visitar al duc Alexandre, que el condemnà a mort. Li van travessat la panxa amb un trident; ferit, el van enterrar en un sot proper on morí.

El culte es difongué a la Península Ibèrica des de França, sobretot arran de les peregrinacions del Camí de Sant Jaume (diversos pobles de la província de Burgos el tenen com a patró). A Bilbao hi havia un convent de San Mamés, a la capella del qual hi ha encara una relíquia atribuïda al sant, un os del crani. Als terrenys del convent s'aixeca l'estadi del club de futbol Athletic Club de Bilbao, anomenat Estadi de San Mamés; els jugadors del club són popularment anomenats lleons.

A l'església de Santa María Magdalena en Saragossa es deia que hi havia el crani del sant.

La semblança del seu nom amb el verb mamar va fer que s'associés el sant a aquesta acció. Així, es desenvolupà la tradició que d’adolescent va restar en plena natura sense cap aliment i les femelles de bèsties salvatges l’havien mantingut amb la llet dels seus pits. Joan Amades diu que era invocat per les mares que alletaven per tal de tenir més llet, dient Sant Mamet, feu-me tenir força llet. Una dita catalana diu Per sant Pancraç i sant Mamet s'acaba el fred.

228 Moltes vicissituds va passar aquest sant per tenir una ermita guardada per les vaques del mas d’Anes. Propera a aquesta situació hi ha la coneguda cova d’Anes.

L’actual edifici és una capella, construïda, segons els indicis, a mitjan segle XII. Conserva l'estructura original i no té cap cos afegit. De planta trapezoïdal, coberta amb volta semicircular i encapçalada per un absis rodó amb dues finestres.

Les finestres són de doble esqueixada.

El campanar, reconstruït l'any 1987, és d'espadanya de dos ulls.

La portalada, adovellada, s’obre a la façana de migjorn, és de pedra vermella i les dels muntants són més grans.

Els batents de les portes de fusta presenten una decoració típica de la forja catalana: les vuit peces que la composen es disposen amb certa simetria que permet un espai per incloure el forrellat, pany i dos tiradors. Les tiges, horitzontals, ocupen l’amplada del batent i s’obren en els extrems en dos i quatre volutes no massa grans i donant un tomb i mig. Es subjecten amb claus de cabota aplanada de factura moderna.

El forrellat amb el passador, les anelles i el mànec són d’artesania rústega, feta amb aquesta intenció en quan va tenir lloc la reconstrucció de l’ermita (1987). El passador, amb incisions, és doblega en angle a nivell del seu extrem dret. Els tiradors, dues argolles, queden clavats a la fusta directament sense escut.

Queda ben conservada dins d'una propietat privada, motiu pel qual s’ha protegit la porta amb una reixa.

229 BERGA. Sant Pere de Madrona. Berguedà.

Sant Pere de Madrona és una església romànica situada al terme municipal de Berga, a la comarca del Berguedà.

Per a arribar-hi cal agafar el cam, que surt a l’esquerra de la carretera que mena de Berga al santuari de Queralt.

La primera referència documental de l’ecclesiam Santi Petri quae est fundata in Castro Matronae data del 13 de juliol de l’any 843, quan el vescomte Deilanus va vendre a l’església un alou situat a prop del castell de l’Estret. El 1183, Ramon de Madrona feia constar en les clàusules del seu testament que volia ser enterrat a l’església de Sant Pere de Madrona.

El temple està format per una nau coberta amb volta de pedra en canó apuntat, encapçalada, a llevant, per un absis semicircular –que s’alça sobre una base quadrangular- cobert amb volta de quart d’esfera. La unió entre la nau i el absis es realitza a través d’un arc triomfal de mig punt que no es manifesta volumètricament a l’exterior.

La portalada, en forma d’arc de mig punt i amb els batents de la porta amb aplicacions de ferro forjat, s’obre a migdia, on es crea una plataforma a la manera d’atri.

Les aplicacions de ferro forjat consten de sis jocs a cada batent, formats cadascun per una tija horitzontal que s’obre en els extrems en dues volutes de direcció oposada. A la meitat de cada tija hi té adherida, per banda, dues volutes encarades. Les espires de les volutes no són completes.

230 BOLVIR. Santa Cecília. Cerdanya.

Seguint per la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà i a uns cinc km. abans d’arribar a Puigcerdà es troba la població de Bolvir. El poble antic és presidit per l’església de Santa Cecília, que era una antiga possessió del Monestir de Sant Miquel de Cuixà. Situat a la falda d’un pujol diferenciat de la resta del terme que és planer i on, abans de les noves urbanitzacions, tot eren prats, molts de regadiu, s’hi criava abundant bestiar i s’hi collien trumfes.

La progressiva especulació del terreny, que a donat pas a les urbanitzacions, està acabant amb la autonomia local.

L’església de Santa Cecília és un edifici romànic del segle XII. Consta d’una nau longitudinal i volta de canó apuntat amb absis semicircular decorat amb un fris de dents d’engranatge que descansa sobre mènsules esculpides (ocells i caps d’home).

A migdia es troba la portalada formada per un cos que sobresurt presentant un fris de dents de serra i arquivoltes en degradació, amb columnes i capitells esculpits. Aquesta portalada fou reconstruïda al 1929 amb el mateix material de la construcció primitiva que havia sigut traslladada (1886) a una altra part de l’edifici.

Els batents de la porta de fusta estan ornamentats amb tiges horitzontals en diferent disposició. N’hi ha tres per cada batent que pels seus extrems es bifurca en dues que es cargolen vers els costats oposats. Dues més, una per sobre de la gatera (batent dreta) i l’altra a meitat de cada batent, són llises per complert.

A la part més alta dels batents, les tiges per banda tenen el dibuix més complicat del conjunt: els extrems de les tiges es bifurquen en dues, que s’afuen i es cargolen en volutes més recargolades i, a més, altres volutes parellades arranquen del centre de les tiges, sense guardà massa simetria. Les tiges són acanalades.

231

A la meitat del batent dret es situa el forrellat, amb el passador completament llis, però amb l’extrem dret corbat i acabant amb cap de serp i subjectat per tres anelles. El sobrepany quadrat es situa en aquest mateix batent. Al batent esquerra es trona el tirador-argolla de la que penja l’anella amb incisions semicieculars.

D’aquesta església procedeix un frontal que es pot veure al MNAC de BCN, datat vers el 1200, dedicat a Santa Cecília i a Sant Valerià (bateig d’ell i martiri de la santa) i un baldaquí del segle XIII pintat amb la Majestat i que Josep Pijoan el va trobar a Sant Sadurní de Tavèrnoles al 1906.

Va desaparèixer una imatge de la Mare de Déu.

De la fotografia que he obtingut es desprèn que es tractava d’una d’aquelles imatges de tipus romànic supervivents en el segle XIV, policromada de traçat molt rústic amb abundant cabellera, ulls oberts, boca gran, vestit amb escot en punta, túnica que passa per darrera el braç dret, que queda lliure per aguantar al de l’Infant.

La túnica li cobreix les cames i entre elles es presenten els plecs en angle agut, en “V”. El vestit acaba veient-se quan arriba a tapar la resta de les cames, menys la punta de la sabata esquerra.

El Nen, en posició de seure, recolza els peus sobre la cama esquerra de la Mare. Pentinat amb serrell.

Cara en U, s’insinua un somriure. La mà dreta, sostinguda per la Mare, beneeix i l’esquerra sosté un llibre del que només apareix la part per sobre dels dits índex i gros.

232 CASTELLAR DE N’HUG. Santa Maria. Berguedà.

A Castellar de N’Hug s’hi pot accedir des del Berguedà passant per Guardiola del Berguedà i la Pobla de Lillet. Des del Ripollès, per la carretera que passa per Gombrèn, desviant-nos direcció Castellar de n’Hug i Montgrony (que es deixa a la dreta) i els antics dominis dels senyors de Mataplana, les restes del castell dels quals es troben a la vora de la carretera , al costat de l’esglesiola de Sant Joan de Mataplana. Des de la Cerdanya passant per la Molina, el coll de la Creueta i el Pla d’Anyella.

El poble de Castellar de n’Hug es troba quasi tot restaurat, respectant l’antiga estructura i arquitectura tradicional del municipi.

Construït esglaonadament adaptantse al relleu, als peus d’un cingles.

Documentada al segle X, a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. Hug de Mataplana i la seva esposa Elisenda, l'any 1229 van prendre sota la seva protecció l'església, la van dotar de diversos béns, així com van fer construir un altar dedicat a sant Miquel.

La població s’aplega al voltant de l’església parroquial de Santa Maria, d’origen romànic com el campanar, de torre quadrada de quatre pisos amb finestres (n’hi ha dues de tapiades) d’arc adovellat de mig punt. Al costat del campanar, al mur sud, s'obre la portalada, del segle XII, de dos arcs de mig punt en gradació i la porta és ferrada.

Els ornaments de ferro no es distribueixen simètricament a cada batent. Tots consten d’una tija plana i llisa amb els extrems que es bifurquem i prenen la forma de voluta en sentit oposat. Cada conjunt està format per una tija llarga, creuada per una altra de més curta, però de semblant disseny.

Cada batent té set jocs de volutes.

Per sota on deuria trobar-se el desaparegut guardapany i part de la fusta, hi ha el tirador-argolla amb l’escut i l’anella sense decoració i clavat directament al post de fusta.

233

Hi havia una imatge de la Mare de Déu i l’Infant, romànica que amb els avalots del 1936 va desaparèixer: avui s’exposa una imatge moderna a la que s’hi ha volgut representar-la amb trets romànics que no s’escauen.

Les Fonts del Llobregat és el naixement del riu del mateix nom. És digne de ser visitat per la seva espectacularitat, sobretot en temps d’aigües abundoses.

Passades les Fonts del Llobregat apareix una zona de lleure i l’antic Molí fariner de les Fonts, actualment convertit en central hidroelèctrica. Seguint avall hi ha l’hotel, la Farga Vella, on antigament s’obtenia ferro.

Sortint de Castellar de N'Hug, en direcció a Guardiola de Berguedà es troba El Pont de la Farga al costat de l'hostal Les Fonts. És un Pont gòtic d'un sol ull amb un arc de mig punt lleugerament apuntat que travessa el riu Llobregat. Amb esquena d’ase, presenta les dovelles ben tallades i disposades. S’assenta al terra de les dues bandes. La sola és empedrada i té baranes.

234 CASTELLNOU DE CARCOLZE. Sant Gervasi. Alt Urgell.

Seguint per la carretera de la Seu d’Urgell a Puigcerdà, un cop passat les cruïlles a Arsèguel i Banys de Sant Vicenç apareix el trencall de la carretera que mena a Aristot i Castellnou de Carcolze, tot pujant per una bona pista d’uns 5 km.

El poble queda situat en una cota de 1300 m. d’altitud. És una població de cases ben conservades i que en el seu dia fou una vila murallada, de la que queden restes ben notables, com el portal de sota el campanar, d’arc apuntat i adovellat.

En l’Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d’Urgell de l’any 819 es cita la seva parròquia. Cal destacar, l’església de Sant Gervasi. Es tracte d’un edifici de planta rectangular cobert amb volta de creuaria. L’absis quadrat, orientat a llevant, fou prolongat, posteriorment, a la primitiva construcció.

Un fet que no es habitual en els poble d’aquestes valls, és que m’he trobat l’església oberta i, per tant, no he tingut que localitzar la veïna que acostuma a guardar la clau. S’hi observen dos arcs torals i l’arc presbiterial separa l’actual nau de l’absis afegit. En el mur de la capçalera penja una talla de Crist, de factura moderna, però d’estil romànic molt ben aconseguit.

El campanar de torre és de planta quadrada amb una portada apuntada per on passa el carrer i, em diuen, que era la porta del castell. Al campanar s’hi accedeix des de l’interior de l’església, pel cor.

En el pis més elevat de la torre i a cada cara, s’obre una finestra d’arc de mig punt. Per damunt del portal que dóna pas al carrer, hi ha adossada una fornícula en un sol bloc de pedra.

La portalada situada en el frontis, a ponent, és d’arc apuntat en doble gradació i l’arc més interior es decorat amb boles. Precisament per aquesta decoració i el treballat de les peces de l’arcada, no sembla pas que corresponguin a la mateixa data, més primitiva, de la rústega construcció dels murs de l’edifici.

Damunt de la portalada s’hi obre un ull de bou refet.

235

Els batents de la porta estan creuats horitzontalment per tres tiges, sense cap altra decoració que presentar els extrems oberts enfora, a semblança de la creu paté dels templaris. El forrellat, s’aplicà entre la segona i tercera tija, amb l’extrem intern del passador doblegat.

Poc després de sortir de Castellnou en direcció a Bescaran, apareix a mà esquerra el camí a la Cova dels Moros, com és conegut el Dolmen que s’hi troba a un parell de quilòmetres més enllà.

236 CERET. Mare de Déu del Roure. Vallespir.

De Ceret es surt en direcció al Banys (Amélie-les-Bains) i poc després es troba Pont de Reynes, però abans d’arribar-hi apareix a mà dreta el trencall que, passant per un pont de ferro, mena a Tellet (indicat, Taillet). A mig camí (també està indicat) surt de mà dreta la pista que duu directament a la capella de la Mare de Déu del Roure.

Total 4 km.

D’ella es té notícia per primer cop en un llegat que rep en el segle XIII i, en el segle XIV, apareix en els documents dependent de la parròquia de Tellet.

Es tracta d’una construcció d’una sola nau coberta per una volta canó apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular que presenta una finestra oberta en el centre.

Al mur de ponent, s’aixeca el campanar d’espadanya, que avarca la casi totalitat del frontis.

A

l’interior de l’absis hi resten fragments de pintures murals, del segle XII, malmeses. El conjunt queda amagat per un retaule del segle XVI, com aleshores va ser costum, però que gràcies a aquesta protecció ens ha arribat fins a nosaltres les restes de mural que es poden veure in situ, encara que amagades.

S’hi representa l’entrada de Jesús a Jerusalem, uns cortinatges amb ocells i decoració geomètrica.

237 Al frontis s’obre la portalada, sense pas cap interès arquitectònica, amb un arc de mig punt rebaixat i en els batents de la porta d’amples llates de fusta s’hi aprecia una ferramenta romànica formada per tiges horitzontals de diferent llargada (més curtes les de la batent esquerra, doncs és menys ampla) que acaben, en els seus extrems, en dues volutes -totes elles d’espires iguals- i en sentit oposat.

Aquesta decoració deixa un espai a meitat de la porta pel passador, el mànec i tres anelles del forrellat, que queda fermat pel pany amb un sobrepany quadrat.

Més avall hi ha el tirador-argolla amb l’escut clavat amb quatre claus de cabota rodona i tant l’argolla com l’anella són llises.

Al batent esquerra no pot faltar la gatera...

238 COLL (Assumpció de Maria. Alta Ribagorça) L'església parroquial de Santa Maria de Coll o de l'Assumpció forma part del cementiri de la població de Coll, a la Vall de Boí. S’hi arriba des del trencall de la carretera de Pont de Suert a Vielha, seguint per la Vall de Boí.

No és segur que pertanyés a un antic monestir benedictí, però sí que se sap que va estar relacionada amb Santa Maria d'Alaó, monestir de la Franja d’Aragó. És un temple romànic del segle XII construït amb carreus ben treballats.

Va ser consagrada l'any 1110, segons es comprova per la trobada d’una llosa de pissarra a principi dels anys noranta del segle XX a l'altar de l'església que contenia la citada inscripció.

Santa Maria de Cóll és una església romànica del segle XII, de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó, subdividida en tres trams per dos arcs torals, un dels quals (el més allunyat de l'absis) arrenca d'unes pilastres semicilíndriques amb capitells molt senzillament esculpits al capdamunt.

L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera. A l'exterior, és el típic absis romànic de tambor, amb decoració llombarda (arcuacions cegues), però sense lesenes, cosa que indica que es tracta d'una obra d'un romànic ja molt avançat.

El campanar té la planta baixa oberta a l'església en forma de capella, que queda afrontada a una altra capella. Al darrer tram de la nau, a ponent, s'hi va construir un cor, per a la qual cosa es va allargar la nau. La coberta d'aquest afegit és de bigues, mentre que la resta té volta de canó. La barana del cor és gòtica, i una escala de cargol buidada a l'angle sud-oest de l'església hi mena.

239 La il·luminació prové de dos ulls de bou enfrontats, d’una finestra coronada per dos arcs de mig punt, en gradació; d’una altra finestra al centre de l'absis, a llevant.

La portalada d’accés al temple, a ponent, es composa de dues arquivoltes d’arc de mig punt, suportades per columnes amb capitells esculturats amb relleus de temàtica vegetal a les parts exteriors i zoomorfa i humana a les parts interiors. L’arc adovellat extern de la portalada està resseguit per un fris d’escaquer, coronat a la part central per un relleu amb un Crismó.

El forrellat de la porta és d'artesania medieval i es troba en el batent de mà dreta. El passador és de secció quadrada i d’ell penja dos mànecs amb cabotes i solcs longitudinals, dobles i paral·lels i, el de mà dreta, presenta, en el seu extrem distal, una mosca per deixar pas a la clau. El guardapany quadrat està molt clavetejat i els laterals còncaus.

El Crismó que apareix damunt la porta principal és el monograma de Crist, considerat el més bell d'entre tots els de les esglésies de l'entorn; en els angles de la pedra es veuen dos coloms i dos capets humans, un d'ells tocant una banya de caça. Fins a la edat mitjana, la inscripció “ΧΡISTUS”, on es barregen lletres greges i llatines, era usual. Així es representa a Crist amb les inicials XPS. El pal vertical de la P esta creuat per un pal horitzontal (“P”), tot recordant el patíbul de la Creu on Jesús va esser crucificat. Aquest Crismó també es representa acompanyat per les lletres “Α“ i “Ω”, penjades a la “X”, una a cada costat, recordant la frase de l’Apocalipsi: “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi” Entre el seu mobiliari litúrgic es conserva un interessant frontal romànic que es guarda al Museu Episcopal de Vic.

240 GER. Santa Coloma. Cerdanya.

Per la carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell queda Ger, situat al peu d’un puig i a uns 8 km. de Puigcerdà. Avui dia, aquesta ubicació està desfigurada per la quantitat de noves segones residències que s’hi han construït.

L’església de Santa Coloma, romànica i molt modificada, havent arribat a un grau molt vergonyós de restauració amb ampliacions laterals, modificació del campanar quadrat per posar-hi un rellotge, finestres amb vitralls, parets interiors arrebossades, etc.: en el segle XVIII i després del 1940 foren les èpoques d’aquestes dites restauracions.

Els fets de l'any 1936, van transformar en destrucció la coberta, el retaule i dues campanes, així com la façana de migdia i part de la ponent van ser malmeses.

A la postguerra fou restaurada, amb el sistema de prestació, és a dir, que tots els veïns havien de participar i els benestants, monetàriament.

En els anys cinquanta la família, propietaris d’uns grans magatzems de Barcelona, van fer construir una capella lateral. El 2012, es restaura la coberta del campanar amb pissarra, es col·loca una barana a l’escala d'accés a les campanes, es reconstrueix l’estructura de coberta i es posa nova pissarra a la nau esquerra de l’església.

Resta la portalada de marbre d’Isòvol amb arc de mig punt amb grans dovelles (data de la reconstrucció en la dovella clau: 1740) recolzat en impostes simples i amb els muntants de grans carreus.

Els batents de la porta de fusta es ferrada a l’estil de la forja catalana.

Presenta quatre tiges horitzontals, repartides en dos jocs diferents per batent,

241 formats pels fillols que es separen pels seus extrems en espires completes, a més de situar dues volutes per banda de cada tija, juxtaposades en sentit oposat. En el terç superior de la porta, retallat seguint la corba de l’arc de la portalada, una tija creua obliquament l’espai, al mateix temps que una més curta la creua; dues parelles de volutes neixen d’aquesta curta tija.

A nivell del segon espai en que estan dividits els batents, en el de mà esquerra es troba el guardapany en forma de cor, aplicat mitjançà tres claus de cabota rodona; s’ha perdut un quart clau.

La imatge de la Mare de Déu, que hi havia en aquest temple, es troba en MNAC de Barcelona (Llegat Espona 1958. Nº 65503), restaurada. Es presenta assentada en un escambell policromat i amb dos muntants rectangulars acabats en pinyes aplanades. De cara allargada i posat hieràtic, li destaquen els ulls ametllats.

El vel li cau pels braços fins els colzes amb plecs rectes i divergents. El mantell, tipus casulla, bordonat a nivell del coll i del vora baix, cobreix el cos, els avantbraços i passa pel mig de les cames (sobre on s’asseu el Nen): els plecs són arrodonits, paral·lels en espina de peix. A nivell del coll, sobresortint del mantell-casulla, es deixa veure un galó brodat del vestit-túnica que arriba fins el calçat, que sobresurt mitjançà les ondulacions en V invertida. Les mans queden lliures i com si protegís a l’Infant sense tocar-lo. Les falangetes de totes dues mans han desaparegut.

L'Infant s’assenta al mig de la falda portant a la mà esquerra un llibre recolzat sobre el genoll i amb la dreta beneeix. Va vestit amb una túnica florada, que també porta un galó bordat a l’altura del coll, i amb una toga.

Tant a la Mare com al Fill, per les senyals que s’observen, sembla que deurien portar corona sobreposada.

Quan la corona era sobreposada i, sobretot, de metall apreciat, fàcilment desapareixia. Les imatges de tradició romànica amb el Fill al bell mig de les cames porten corona i per tant, quan apareixen sense ella és lícit pensar que en deurien portar, que foren independents i fetes d’un metall valuós que deuria precipitar la seva desaparició. També n’hi havia de corones fetes amb material barato, que estaven tractades amb colradura, vernís transparent tenyit de color groguenc, que aplicat damunt d’una superfície metàl·lica brunyida o mat, l’acoloreix de manera que sembla d’or. D’ací la facilitat de ser robades o venudes quan el capellà necessitava arranjar el temple.

De la imatge destaca la puresa de les seves línies. És de fusta d’alber i pertany al segle XII .

242 LA NOU DE BERGUEDÀ. Sant Martí. Berguedà.

Seguint la carretera C-16 de Berga a Guardiola de Berguedà, hi ha un trencant a mà dreta (poc després de passar el branc que va a St. Corneli i Fígols) que porta a La Nou. L'església es troba al centre del poble.

L’església de Sant Martí de la Nou és un bell exemplar romànic. L'edifici consta d'una nau central coberta amb una volta lleugerament apuntada i rematada amb un absis central llis i dos absis laterals, disposats a manera de creu llatina. A l'interior guarda un retaule renaixentista. L'església ha estat restaurada amb encert, es troba en bon estat de conservació.

La portalada s’obre en el mur de ponent en forma d’arc de mig punt format per tres arquivoltes adovellades que es recolzen en sengles pilars de grans carreus.

243 Els arcs arranquen d’una petita imposta, la qual depassa l’espai de la portalada i, a manera de sòcol, s’estén per tota l’amplada del mur. Corona la portalada un guardapols.

Els batents de la porta estan guarnits en ferramenta clàssica de la forja catalana alternant les volutes amb tiges que es repeteixen en tres jocs a cada batent, formats cadascun d’ell per un parell de tiges llises, paral·leles, juxtaposades i llargues, col·locades horitzontalment; de cada extrem afloren dues volutes que es cargolen en sentit oposat. Al centre de les tiges s’hi afegiren -a damunt i a sota- un parell de volutes més, semblants i més curtes, fixades entre si per un petit cenyidor.

Casi totes les voltes tenen un solc al centre. Al batent de mà esquerra deuria haver el forrellat complert del que en resta tant sols les anelles i en el batent de mà dreta queda el guardapany. A cada batent hi ha aplicat un tirador-argolla: el de mà esquerra té la corona decorada amb perforacions triangulars i tant l’argolla com l’anella són llises; el de mà dreta presenta la corona ondulada en quatre punts horaris i, també, tant l’argolla, com l’anella són llises.

Hi són aplicades tres ferradures.

244 NYER. Sant Jaume. Conflent.

Poc després de sortir de Mont Louis, en direcció a Perpinyà, apareix a mà dreta la carretera que va a Nier (Nyer), direcció sud i, més endavant, la vall del riu Mantet. S’hi troba el Castell de Banyuls.

L’església de Sant Jaume està situada en el nucli urbà, a la part baixa del poble. És romànica, del segle XI, i ampliada en el segle XVII. D’una sola nau amb dues petites capelles, d’obra posterior. Absis semicircular amb arcuacions cegues. La coberta de la nau és de volta de canó reforçada per arcs torals, mentre que la de l'absis és de quart d'esfera. El campanar, de torre quadrada, és més modern, del segle XIX. Només hi resten, com elements romànics, la portalada, l'absis i el seu basament fet de pedres i argamassa de forma irregular.

A la façana de ponent hi ha la portalada d'entrada, de marbre blanc amb tres arcs de mig punt en degradació i decorat amb un fris en dents d'engranatge. Els batents de la porta hi són aplicats elements de forja en tres rengles de volutes i tiges horitzontals.

S’hi guarden dues imatges de la Mare de Déu: la de Nyer (segle XV) i la d'En (segle XIII), ermita situada un xic més enllà.

La imatge de la Mare de Déu de Nyer, segle XIV, és de fusta i en molt mal estat, faltant els dos avantbraços de la Mare. Porta corona que deixa veure l’abundant cabellera. Faccions de la cara humanitzats i esbossa un cert somriure.

Vestit amb escot rodó. Túnica cenyida que li motlle els pits i li arriba fins els peus amb plecs verticals i aguts. Assentada en un tronc sense apreciar-se motllures.

245

L’Infant no es reconeix a excepció de mig cos, molt deteriorat, que s’assenta en la cama esquerra de la Mare.

La imatge de la Mare de Déu d’En és una mostra més de les imatges que pertanyen al tipus de supervivències romàniques dins dels segles XIV i XV, prenent un caire més humanitzat i perden el hieratisme del segle anterior. Grans ulls, ametllats, nas camús i boca petita. Asseguda a una banqueta, presenta abundant caballera, duu corona,vestit cenyit amb bordó a nivell de l’escot rodó. La túnica deixa lliure el braç dret i li passa per damunt de les cames. Els plecs del vestit a nivell de es cames prenen la forma de V (a les imatges romàniques pròpiament dites, aquests plecs estan arrodonits).

L’Infant, situat a la cama esquerra, no està assegut sobre ella, però si en posició assentat. Abandant cabell i acurat. Vestit cenyit que li arriba fins als peus, l’escot és rodó i bordejat. Insinua un somriure. Amb la mà dreta MD de Nyer beneeix i a l’esquerra porta un llibre.

Mare de Déu i Ermita d’En.

246 OLÈRDOLA. Sant Sepulcre. Alt Penedès.

Per la carretera de Vilafranca del Penedès a Vilanova, es passa per Sant Miquel d’Olèrdola (a mà dreta) i poc després, a mà esquerra i senyalitzat, s’arriba a la cruïlla que mena a la finca particular on es troba l’església de planta rodona del Sant Sepulcre.

Aquesta església fou la seu d’un priorat de canonges del Sant Sepulcre.

El lloc és conegut amb aquesta advocació en una donació efectuada l’any 1058 i la seva fundació s’hauria efectuat poc abans. La primera referència a l’existència del priorat depenent de Santa Anna de Barcelona és del 1175, quan el comanador de Santa Anna, era al mateix temps prior de la casa d’Olèrdola.

El 1287 la capella i la finca foren venudes al monestir de Sant Cugat del Vallès, però més tard va tornar als canonges. Al segle XV era una simple capella.

En el segle XV l’edifici es va modificar, encastant-hi un nínxols en els murs de l’absis i l’obertura de l’actual porta d’accés al temple i de la que comunica amb l’edifici annexa. En el segle XVII s’obren dues capelles amb els seus corresponents altars. En el 1936 els avalots la van fer seva. És un edifici construït bàsicament, sobre una planta més o menys circular.

Està cobert amb una cúpula i, des de l’exterior, s’aprecia l’absis orientat a llevant.

Avui dia, en el mur d’aquest absis s’hi troben varis nínxols que, probablement, no

247 son originals. Al costat de la primitiva porta situada a migjorn, es trobava el cementiri. A l’interior de la nau rodona hi ha quatre nínxols, situats un a cada banda de les tres portes i coberts per una superfície plana lleugerament corbada.

No s’hi observen finestres. Al costat de migjorn i a l’indret de l’antiga porta d’entrada fou construïda una sagristia polièdrica.

Guarda pintures murals romàniques del segle XI amb personatges i escenes bíbliques: ve a ser el principi del desplaçament de la Maiestas Domini i la Maiestas Mariae en la pintura mural del segle XII. Responen a una concepció popular, plena d’arcaismes, de cares ingènues i sense proporcions.

L’actual portalada té un arc de mig punt amb grans dovelles que es recolzen en els muntants.

La porta és d’un sol batent amb ferramenta d'inspiració romànica. Consta de sis jocs d’una tija horitzontal, que a nivell dels extrems es desdobla en dos fillols que separant-se en sentit oposat formen dues volutes.

Al centre de la tija i a cada banda d’ella, hi ha dues volutes geminades i encarades, unides a la tija per un cenyidor.

Probablement, perquè la capella té accés des de l’interior de la propietat, no s’hi observa cap element del forrellat a la porta de la façana.

248 ROMANYÀ DE LA SELVA. Sant Martí. Baix Empordà. És surt de l’autopista AP-2 per Vidreres i es segueix per la carretera a Llagostera i Sant Feliu de Guixols. Passat Llagostera, apareix a mà esquerra el trencall que mena a Bell-lloc i, tot seguit, a Romanyà de la Selva.

L’església de Sant Martí, al centre del nucli de Romanyà de la Selva, es va construir al segle X en un estil anterior al romànic.

La seva planta és de creu grega, amb la nau pràcticament igual de llarga que la capçalera rectangular i amb un creuer amb els braços ben destacats, els arcs de ferradura i la tecnologia utilitzada en la construcció és tradicional dels edificis preromànics, però també conté elements romànics, com per exemple les finestres de doble esqueixada.

El 1312 s’hi instal·là el sepulcre del rector Ponç de Pla. A l’època moderna, s’alçà el porxo que se sosté amb una columna de pedra, es construí la sagristia al costat nord i, segons la llinda de la finestra, el 1680 es va acabar la capella situada a banda de migdia.

249 En la restauració efectuada al final de la dècada del 1970 aparegué una porta preromànica al mur del nord.

Sobre l'ala nord del transsepte s'aixeca la torre campanar, romànica, de planta quadrada i d’un pis amb finestres als quatre vents, geminades, d'arcs de mig punt i mainells amb columnes i capitells mensuliformes. La seva coberta és apiramidada.

La portalada actual oberta al mur de migdia és d’un sol arc de mig punt i de petites dovelles, dels segles XII i XIII i està protegida pel porxo.

A l’interior s’hi conserva l’antiga porta de fusta, sense tenir utilització, només està exposada. Els batents estan ornamentats amb la típica ferramenta de la forja catalana: quatre tiges horitzontals per batent, llises i amb els extrems que es bifurquen en dos fillols, que s’afuen i es cargolen vers els costats oposats formant volutes; a banda i banda de les tiges tenen aplicades un parell de doble volutes encarades. No tots els jocs són iguals, alguns s’han perdut, si bé la zona que correspon al forrellat, sembla que des d’un principi no s’hi va clavar. Manquen, també dos de les anelles pel passador.

250 POSAR REMEI Introducció He aprofitat llegir el treball d’en Josep Martí i Pérez La Medicina popular en Cataluña, a internet, per endinsar-me en la forma tradicional del Poble quan precisa posar remei a les seves dolences, coincidint amb el capítol Posar remei que hi estic treballant tenint, com a base, la meva modesta experiència de Metge rural després d’acabar de la Facultat de Medicina..

Els remeis que s’utilitzen en certes ocasions i, amb més freqüència, en indrets aïllats, comprenen aquelles pràctiques que tenen com a fonament tant l’experiència com les creences que la població ha posat a la pràctica per mantenir la salut, així com la prevenció de la patologia que el ser humà pot assolir.

Els sistemes curatius naturals, que segueixen una tradició, tenen un origen mil·lenari, en contraposició de la Medicina al·lopàtica, que utilitza mètodes de diagnòstic i tractament sofisticat i cars, de difícil accés per una gran part de la població, tan en anys enrere i com en determinats pobles encara avui dia.

Però, es dóna el cas, que en l’actualitat, malgrat l’avanç científic, té lloc un notable retorn a les medicines tradicionals.

Probablement, per aprofitar els coneixements que hem rebut de gran part de la població històrica que ha viscut amb un estret contacte amb la naturalesa.

A més, aquests coneixements provenen del bon saber de persones que han aplicat les formes naturals de cura durant molts anys i amb un èxit a tenir en consideració. És de reconèixer que a vegades es passen.

Un altre factor a afegir, és el fet notori de que la indústria farmacèutica, no ha fet més que estudiar remeis naturals i explotar-los comercialment baix la forma de medicaments. És de tots coneguts, que l’àcid acetilsalicílic (l’analgèsic més utilitzat en el món), fa tres mil anys, que els pobles egipcis i de la Mesopotàmia utilitzaven l’escorça i la saba del salze (Salix alba) per calmar el dolor dels pacients i que avui dia es presenta com un específic de farmàcia, l’aspirina.

La medicina popular, en general inclou aquelles pràctiques remeieres que les famílies han tramés a través de varies generacions. Si bé, amb l’entrada de la medicina moderna, la medicina popular s’ha fet menys comú en molts països, però cal tenir en compte que fins els primers anys del passat segle XX, era molt més estesa la seva pràctica, que el tractament dictat per un Metge acadèmic.

Hi ha un punt de recolzament molt present en la pràctica de la medicina popular, com és la presència de creences religioses, sobretot cristianes en el nostre

251 territori, sense oblidar-nos que molts dels curanderos que han exercit a Catalunya, procedeixen de terra endins i barrejant-hi oracions terapèutiques de tradició.

Situats en el temps passats, on en part de la meva vida vaig estar-hi involucrat, em vaig adonar, que sovint el mateix metge acadèmic es deixava portar per l’empirisme de la sanitat popular que el rodejava, sobretot en subcomarques on es tenia que desplaçar per atendre a pacients que les circumstàncies patològiques i les geogràfiques no permetien el ràpid transport.

D’això, n’exposaré algun cas personal.

Dins del camp de la medicina popular, la fitoteràpia ocupa un primer lloc.

Catalunya és un país amb una gran diversitat paisatgística. La seva flora tant potser del tipus mediterrani como atlàntic o alpí, de manera que no és estrany que la varietat de remeis d’origen vegetal que es troben en la medicina popular catalana sigui molt extensa.

La manera més usual de administrar les plantes medicinals és la ingestió, especialment amb las tradicionals infusions, les inhalacions, les fregues, cataplasmes i banys.

Entre els productes derivats del món vegetal usats en la medicina popular catalana es troben l’oli, el vinagre i alguns productes alcohòlics (vi i aiguardent).

Especialment l’oli, s’utilitza com ingredient imprescindible de nombroses receptes.

Altres elements tenen un poder terapèutic polivalent (ceba, romaní, all, les fulles del tabac, julivert, rosella, les fulles de figuera...)

Segons les teories mèdiques de l’Edat Mitjana, les propietats terapèutiques d’una determinada planta vendrien donades per alguna de les seves característiques externes, com pot ser el color i la forma, principalment.

L’ofici de trementinaire va néixer en el moment en què la pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va provocar l’èxode estacional de molts homes i dones de les valls de l’Alt Urgell cap a zones més riques del Principat.

La coneixença de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, varen ser els factors que motivaren que les dones, tot caminant i carregades d’herbes i olis, anaven guarint tots els mals d’aquella Catalunya.

252

Aquest ofici va ocupar a la major part de la població femenina durant més de cent anys i l’última trementinaire fou la Sofia d’Ossera, del Ripollès, que sortia per darrera vegada l’any 1982.

Les trementinaires sempre anaven per parelles: una dona gran i una altre de més jove. El seu nom de trementinaire ve de la trementina, el remei que més popularitat tenia.

L’ús més freqüent que és dóna a la trementina és en forma de pegats sobre la zona afectada pel trauma i el conseqüent dolor. També era bo per les picades d’aranya o d’escurçó, per a les nafres i grans infectats...

Els remeis d’origen mineral són també una font important para la farmacopea popular catalana. D’entre aquestes substancies destaquen la sal (mal de queixal) i el sofre (diftèria, gota, herpes. etc.).

Existeixen, també, certes pedres amb propietats remeieres, triturades a pols, s’ingereixen barrejats amb aigua, vi, llet,... (el cas de la Pedra d’Ordovés, que descric en aquest treball).

No podem oblidar-nos de les abundants aigües sanadores que degoten de tantes fonts que es troben en qualsevol indret del nostre País, per on les aigües càrstiques s’han fet pas fins a l’exterior: balnearis (Rocallaura, Vallfogona, Caldes de Montbui, Vichy, Caldes de Boí, etc.), fonts miraculoses (Sant Magí de la Brufaganya, Lourdes, Rubinat), etc.

253 PATOLOGIES i MÈTODES TERAPÈUTICS POPULARS. Erisipela.

- la fulla de la figa de moro, simplement com resultat d’una utilització empírica amb aplicacions en forma de cataplasmes.

- el monograma INRI escrit en un paper, pel seu contingut religiós: aplicació directa sobre la pell.

Patir sovint mal de coll (faringitis crònica?).

- poma beneïda el dia de sant Blai i menjar-la el dia de la Candelera.

- realitzar bafs varies vegades al dia d’haver bullit fulles d’eucaliptus.

- En una infusió de farigola s’hi afegeix una cullerada de mel i unes gotes de suc de llimona i se’n fan gàrgares tantes vegades com calgui.

Feridura.

- ingestió en dejú de tres cullerades d’aigua on s’hi hagi bullit una ceba blanca.

- ingestió de suc de ceba barrejada amb fonoll.

Mal de cap.

- inhalacions de ceba.

Afeccions dels ulls.

- ingestió de suc de cebes en dejú.

Càlculs en el trajecte urinari.

- ingestió en dejú i durant 9 dies de cada mes d’un vas d’aigua on s’haurà exprimit una llimona.

Pneumònia - Pulmonia.

- excrement de bou fregit i aplicat sobre els pulmons, la caixa toràcica.

- aplicació a les plantes dels peus d’una pomada feta amb cargols de terra trinxats (sembla ser que en els cargols es troba un principi actiu, l’helicidina, amb gran poder bactericida).

Cataractes.

- herba desfeta, trèvol, aplicació local, durant 3 mesos.

Febre (independent del tractament etiològic).

- untar les plantes dels peus del pacient amb una barreja de caps d’arengada, alls i vinagre.

Inflamacions de la pell i articulacions.

- aplicar a la part dolorosa un oli on s’hagi deixat macerar durant un mes (mínim) una serp o llangardaix.

Hemorràgies.

- per aquesta patologia a causa d’un accident traumàtic s’utilitza la llet, els ous, la mel, la cera i la teranyina (homes de la Mar).

254 Metrorràgies.

- s’explica que en l’antic Egipte, els Faraons es feien acompanyar per l’anomenat home hemostàtic. Degut que molts d’elles eren fills d’un nucli endogàmic per evitar trencar la suposada herència divina que creien posseir. Aleshores, amb facilitat es transmetien malalties hereditàries, en particular l’hemofília. Doncs bé, a part dels remeis naturals que el metge de la Cort disposava segons els seu criteri, es feia present l’esmentat Home Hemostàtic i... s’aconseguia l’hemostàsia, mentre el trauma no afectés un vas sanguini important en diàmetre i, alhora, entrava en acció el metge-cirurgià...

Aquest paràgraf històric ve al cas d’haver estat present davant d’una pèrdua sanguínia important en una pacient, no menopàusica, que en reiterades ocasions repetia les metrorràgies i tan sols la presència d’un amic seu i metge de confiança, li estroncava la hemorràgia. Havent-li practicat posteriorment un exhaustiu estudi hematològic i ginecològic amb resultat negatiu de patologia, es decidí practicar una histerectomia total, resultant, també negatiu l’examen histopalógic.

Epistaxis (sang pels orificis nasals).

- una grossa clau aplicada al clatell.

Ferides.

- abans d’embenar, neteja amb els propis orins com a desinfectant.

- fulles de romaní.

Beguda accidental de productes fitosanitaris en ovelles.

- la Piedra de Ordovés (Jaca): a Revista Serrablo, del mes de Desembre del 1983, Volum 13, Nº 50, llegeixo un del prodigis de la Pedra d’Ordovés: ...en Javierrelatre, le dieron a las ovejas nitrato u otro abono, pensando que era sal. En seguida las ovejas empezaron a caerse y su amo comprendió que las havia envenenado.

Pensó en la Piedra y vinieron a buscar agua en donde se habia sumergido la Piedra.

Como pudieron, le fueron dando a cada oveja un poco de agua con una cucharada de tomar café. Algunas ya estaban como muertas, pero al beber se arreglaron.

Todas las que bebieron se curaron y las que no pudieron beber se perdieron.

Cuarenta ovejas se les murieron y las otras se salvaron por el agua...

Hernia estrangulada inguinal.

- s’agafa una fulla de col o de figuera havent-la passat sobre els vapors d’aigua bullent; s’ha l’aplica damunt la prominència de l’hernia fins que es refreda.

Es repeteix aquesta operació nou vegades i, aleshores, en facilitat es redueix l’estrangula-me’n. Atenció: per evitar que no hi hagués hagut alguna lesió intestinal (necrosis), és important que l’accident herniari sigui recent i millor baix la valoració d’un facultatiu.

Berrugues.

- es posen tants grans de sal, pedretes o boles de ginebró (arbre de l’encens) com berrugues es tenen dins d’una petita capsa i es tira al carrer al mateix temps que es diu:

255

Berruguetes tinc, berruguetes venc, Aquí les deixo i me’n vaig corren.

I, aleshores, qui primer reculli la capseta es contagiarà les berrugues.

- d’un tros de verdolaga net (herba de fulles suculentes, sovint ingredient en amanides), sense altra preparació i es frega la berruga fins que deixi anar el suc.

Cal realitzar l’operació 3 dies seguits.

Alopècia en l’home.

- fregar la zona calba en el genitals de la dona (el pagès que m’ho va dir i en els seus 72 anys lluïa una acceptable quantitat de cabell es sentia cofoi i, tot burleta, també la seva dona).

Afonia.

- de la part central de l’espiga de blat de moro, se’n tallen dues o tres rodanxes fines i se’n fa una infusió. Es pren calent abans d’anar a dormir.

Cremades.

- gel damunt la cremada.

- oli d’oliva i un pessic de sal damunt de la cremada.

Cucs.

- es barregen una cullerada d’oli, de vinagre, de suc de ceba i una d’anís i es prenen en dejú durant nou dies Diarrea.

- Es bat una clara d’ou amb dues cullerades d’oli i s’ingereix el resultat.

Artràlgies.

- Es macera mig litre d’aiguardent amb tres-quatre bitxos durant 15

dies a sol i serè. Es fan fregues amb aquest líquid.

Fongs als genitals (home i dona).

- Després d’un rentat amb aigua i assecat suaument amb la tovallola, cal assecar-se amb l’assecador d’aire calent (a distància prudencial per poder-lo tolerar còmodament). Amb un parell de dies de fer-ho cada vegada que es precisa rentarse, desapareixen els fongs. Sempre que no creia problemes cal evitar la roba interior.

Mal de cap i febre inespecífica.

- Amarar rodanxes de pa amb vinagre i aplicar-les als temples i els canells.

Renovar les rodanxes sovint, fins que hagi desaparegut el mal de cap i la febre. Si persisteix més enllà de 2-3 hores cal avisar al Metge.

256 Mal d’orella.

- es daura un gra d’all amb oli d’oliva i tebi es col·loca l’all dins del conducte de l’orella.

Mal de ventre.

- es prepara una infusió de camamilla amb un grans de comí, s’hi afegeix una culleradeta de mel i es pren tebi.

Ungles Trencadisses.

- pintar-les amb oli de ricí i deixar-les eixugar.

Herba polivalent (aigua de borratges).

- dietes d’aprimament, per depurar, capacitat diürètica, hipertensió, gota, pedres al ronyó, infeccions respiratòries (facilita l’expectació), beneficia el sistema immunològic.

257 RELLOTGES DE SOL CANÒNICS Introducció El rellotge de sol o quadrant solar és l’aparell més antic conegut i utilitzat per a mesurar el temps. Es creu, que és el primer instrument científic que la humanitat posseeix: podria ser que hagués aparegut per primer cop a l’entorn de l’any 3000 aC.

El seu fonament depèn del moviment de la Terra a l’entorn del Sol, que gràcies a l’ombra que dóna un pal és pot calcular l’hora d’aquell instant del dia.

Si bé el conjunt megalítica d’Stonehenge és considerat el primer conjunt de rellotges solars d’Europa, foren els egipcis qui van fer la primera mesura del temps, en 24 hores entre dia i nit i 365 dies per un any.

Avui, s’utilitzen rellotges que mesuren el temps en mil·lèsimes de segon i dels quals es depèn per realitzar de forma puntual les accions de cada dia, sia pel menjar, la universitat, els viatges, els afers econòmics, l’amistat, etc.

Val reconèixer, que sempre s’ha depès del temps, doncs tant era imprescindible per conrear el camp, plantar els esqueixos, reunions, com començar i acabar les hores de treball i de resar i, més tenint en compte, els horaris estrictes de les ordres religioses. D’aquí que apareixen els rellotges canònics.

Per assenyalar les hores s’utilitza l’ombra d’un gnòmon clavat dins d'un quadrant on hi ha marcades les línies horàries. El gnòmon sempre cal situar-lo paral·lel a l'eix de rotació terrestre, en canvi el quadrant pot adoptar diferents posicions, igual que les línies horàries.

La ciència encarregada d'elaborar teories i reunir coneixement sobre els rellotges de sol s'anomena gnomònica.

Allà l’any 1500 aC. (en l’època del faraó Tuthmosis III), es dissenya un petit rellotge solar (el sexat) per mesurar el temps mitjançant la longitud de les ombres de dues peces d'uns trenta centímetres de longitud, perpendicularment, col·locades on una tenia marcades les hores i una altra servia de agulla . Va haver de ser un

258 instrument molt popular entre els sacerdots egipcis, doncs, per les seves dimensions, permetia que fos un instrument portàtil.

Amb els anys, gràcies als governants i als intel·lectuals, la mesura del temps amb diferents instruments tenen la seva puntual evolució, evolució que s’estanca en els primers segles de l'era cristiana. La gnomònica, feblement il·luminada pels estudis de l'astronomia hel·lènica, entra en una decadència com la que caracteritza tota la ciència de l'Europa cultural i econòmica de l’edat mitjana.

En arribar al segle VII, prenen rellevància les ordres benedictines. En el primer terç del segle VI, concretament el 529, el fundador d'aquest orde religiós, Benet de Núrsia, prescriu des del seu monestir, unes Regles precises per les quals tots els monjos benedictins d'Europa s'han de regir.

Ja des dels seus orígens, l'Església Catòlica va voler santificar determinades hores del dia amb una oració comuna. Benet de Núrsia denominà a aquestes hores d’oració, les hores canòniques, i, així, es va fer des de llavors. El nom prové de les normes o cànons dictats per l'Església.

D’aquesta idea de l’Abat de Núrsia va derivar la construcció de rellotges de missa o canòniques, on s'hi indicaven les hores d’oració. Aquests rellotges es troben ubicats generalment en les façanes de migjorn d'esglésies o monestirs. És a dir, l’hora canònica és l’hora que marcaria un rellotge de sol orientat cap el migdia amb el seu gnòmon perpendicular i amb les línees horàries corresponents a cada activitat o oració del dia.

En els rellotges canònics, l’arc diürn es divideix en quatre parts iguals per senyalar les hores d’oració diürnes, és a dir, entre prima i vespers. L’espai de temps entre cada hora canònica no era sempre igual, sinó que depenia de l’època de l’any.

259 Les hores canòniques, regulades per la regla de Sant Benet, eren: Matines o Vigília. En la meitat de la nit.

Laudes o Matutina. Entre matines i prima.

Prima. Quan el Sol comença a aparèixer per la ratlla.

Tèrcia. Entre prima i sexta.

Sexta. Migdia.

Nona. Entre sexta i vespers.

Vespers. A la posta del Sol. Completes. Abans d’anar a dormir, en plena nit.

prima

tèrcia sexta nona vespers

Hores canòniques diürnes Sembla ser que en moltes poblacions rurals s’utilitzava un símil de rellotge canònic per senyalar l’horari de les feines del camp als obrers, sense massa relació amb l’horari solar: el carreu gravat es troba, gran part del dia, a l’ombra...

260 CALONGE DE SEGARRA. Santa Fe de Calonge. Anoia.

Per arribar-hi, de l’Eix transversal, la C-25, és surt a nivell de Calaf en direcció nord, per la C-1412, a Torà. Després de passar el desvio a Dusfort, apareix a mà dreta el trencall a Calonge de Segarra.

L’església de Santa Fe està situada dins l'antic terme del castell de Calonge, del qual n'era la parròquia, condició que encara manté.

En l'any 1040, apareix documentada per primera vegada en l'acta de consagració de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, a la qual va ser donada pels vescomtes de Cardona, senyors del castell de Calonge. És un dels temples de majors dimensions de la zona. Té planta de creu llatina amb una sola nau, acabada en un transsepte on s'obre un absis principal, de planta quadrada i dos absis semicirculars en els braços.

La nau i el transsepte estan cobertes amb voltes de canó, que en la seva intersecció es transformen en una cúpula semicircular. Posteriorment, en el segle XVIII es va construir al seu damunt una torre campanar hexagonal.

En el mateix segle XVIII es va reformar l'interior del temple, adequant-lo als gustos de l'època.

Es van decorar les voltes i la nau amb elements florals barrocs.

També es va tancar l'absis principal per allotjar-hi la sagristia.

Recentment s'ha eliminat aquesta separació, permeten de nou la contemplació de l'absis.

Precisament és en aquest espai on es conserva un dels pocs elements decoratius romànics que té el temple. Flanquejant el gran finestral de mig punt i doble esqueixada trobem un fris d'arcs cecs. Sorprèn l'existència d'aquest element únicament per la part interior, doncs l'exterior es totalment llis.

La nau estava il·luminada amb dos finestres situades en el mur sud, actualment cegades. Es tracta d'una obertura estreta, acabada en un arc monolític i protegida per un arc de mig punt. En els braços del transsepte s'obren finestres de

261 característiques similars. si bé en aquest cas encara estan obertes. En l'absis sud encara podem veure l'empremta de la finestra de mig punt que s'obria en la part central. L'absis nord ha estat molt modificat al llarg dels segles i per aquest motiu resulta més difícil identificar l'obertura i la finestra. També per que amb el pas dels segles ha quedat parcialment ocult.

L'accés al temple es realitza per dues portes. Una d'elles es troba en el mur sud i es va construir en el segle XVIII. L'altra s'obre en el mur oest i malgrat que ha patit nombroses reformes, encara conserva elements originals. Està formada per dos arcs de mig punt adovellats i en gradació. Entre els dos arcs trobem una arquivolta de secció cilíndrica, que molt probablement es recolzava en dues columnes, ara desaparegudes. També es desconeix si en algun moment va haver un timpà.

Corona el frontis una estela funerària, reaprofitada del cementiri annex.

Destaca per que té forma antropomorfa, amb una cara esculpida en la bola que fa de cap.

També resulta curiós un carreu que es troba en el braç sud del transsepte. En ell podem veure esculpits a un cérvol i un floró, envoltats per dos marcs, l'interior té forma de corda en tres dels quatre costats.

En un carreu cantoner del mur de migjorn, hi ha un rellotge canònic. Una pica baptismal, ubicada en l'interior del braç sud del transsepte, apta per al baptisme per immersió, és decorada amb simples motius geomètrics i amb unes flors de sis pètals, molt estilitzades, amb la tija que arriba fins a la base de la pica.

262 MONT-ROIG DEL CAMP. Església Vella. Baix Camp.

Partint de Cambrils i circulant per la N-340 en direcció a València, als 5 km. apareix a mà dreta la carretera que mena, a 5 km. més, a Mont-roig (indicada).

El terme municipal de Mont-roig té una àmplia façana marítima d'uns vuit kilòmetres de llargada de costa plana i arenosa, amb apartaments, càmpings i hotels, sorgits anàrquicament.

Hi destaca l'església nova de Sant Miquel, d'estil gòtic renaixentista i amb un doble portal totalment renaixentista, que va ser construïda entre 1574 i 1610.

Sobre un penyal de roca molt erosionat s'alça l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, amb la capella de Sant Ramon. Al mas Miró, propietat del pare de Joan Miró, hi va residir el pintor llargues temporades des de 1911. Obres com La masia, Poble i església de Montroig, Mas Romeu i Hort amb ase estan ambientades en la residència de Montroig del Camp.

Església vella de Sant Miquel és un edifici de paredat i carreus, d'estructura gòtica tardana, popular, amb façana renaixentista de pedra amb columnes laterals, frontó triangular i una rosassa. Es tracta d'un edifici rectangular al qual es va afegir un absis i una façana àmplia, reformant-se igualment la torre annexa.

La torre és quadrangular de 6,20 x 6,30 metres de base, situada en el costat sud de l'església. La seva altura aproximada és de 24 metres. Damunt de la decoració de la porta d’entrada hi ha un rellotge de sol, probablement, canònic, però tant per la situació elevada en que es troba, com per la inclinació del gnòmon i els varis sectors horaris, més sembla un simple rellotge de sol rural

263 PELAGALLS. Sant Esteve. Segarra.

A Pelagalls s’hi va per la carretera de Tàrrega a Guissona. En arribar a la cruïlla de Concabella, s’agafa el trencall de mà esquerra que mena a Les Pallargues (Castell) i a l’ermita de Santa Magdalena. Abans d’arribar-hi apareix el trencall, a mà esquerra, que mena a Pelagalls passant per Sisteró.

L'església de Sant Esteve està situada al nucli de Pelagalls, a llevant del poble, damunt d’un turó. La primera notícia de l'església prové de l'acta de consagració de l'església de Guissona, el 1098, on es fa referència a Sant Esteve de Pelagalls. Fou reconstruït en el segle XII del primitiu edifici romànic.

La nau és orientada en direcció EW, amb la porta a ponent, segons la norma clàssica de l'estil romànic. Posteriorment, al segle XVIII, s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega.

A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.

L’actual temple és de planta basilical, d'una sola nau, amb el mur de carreus regulars de mitjanes dimensions i coberta a dues aigües.

La portada és la part més notable de l'església, formada per tres arquivoltes.

Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col·locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols

264 corbats i un altre de prismàtic. La portada pròpiament dita és feta de vuit columnes, quatre a cada banda, coronades per sis capitells que sostenen les tres arquivoltes, amb l'espai semicircular que queda situat entre aquestes i la llinda ocupat per un timpà treballat en baix relleu.

Les columnes són exemptes i de fust monolític, llis i uniforme, quatre situades als angles que formen els brancals de la porta, i les altres quatre apariades, amb un capitell comú a ambdós costats. No tenen base i es recolzen directament sobre el basament.

Els capitells, amb forma de piràmide truncada invertida, estan decorats amb motius geomètrics, vegetals i zoomòrfics i enllacen les columnes i els capitells d'un costat amb els de l'altre a través de les arquivoltes.

El timpà, és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la Maiestas Domini.

Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una màndorla que està sostinguda per dos personatges drets, apòstols o àngels, un a cada banda, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la màndorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat, d'interpretació imprecisa.

L'absis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular, mes estret que la nau, sense cap tipus d'ornamentació. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.

Al petit cementiri contigu a l'absis de l'església es conserven sis esteles discoïdals, que es poden datar al segle XII, probablement encara es troben en el seu lloc originari.

El 1968, quan es procedia a una restauració de l'edifici, es trobà sota l'altar un reliquiari de fusta amb forma esferoïdal a manera d'una petita carbassa, policromada amb bandes horitzontals de color taronja i amb cercles

265 grocs al centre i una tapa de casquet esfèric, sense pom. Guardava el pergamí de l'acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens.

El document anava acompanyat d'unes relíquies, etiquetades, de sant Ermengol, sant Llàtzer i d'altres Sants.

En aquesta església s'hi han trobat carreus gravats, tant de signatures dels picapedrers, com de rellotges de sol primitius. En realitat, més que rellotges de sol, tal com s’entén, assenyalaven l'horari de feines que tenia marcat cada persona, on tenia calculat el temps que tenia que utilitzar en fer cadascuna de les tasques que tenia assignades: molt semblant als rellotges canònics de les ordres religioses.

266

En aquesta darrere fotografia es confirma que certs gravats no són rellotges de sol, com s’han comptabilitzat, doncs està situat a l’ombra de l’edifici. * * * Nota del Consell Comarcal de la Segarra: Miquel Dorca, un expert en rellotges de sol antics, va fer una gran troballa: 11 rellotges de sol primitius gravats a les parets de l’església de Pelagalls.

Davant el dubte de l’autenticitat de tres d’ells, Miquel Dorca va fotografiar els 11 rellotges i va consultar a diversos experts, entre ells el Sr. Tony Wood, d’Oxford, expert de la “British Sundial Society” i el Dr. Manuel Maria Valdés, membre de la “Asociación Española de Amigos de los Relojes de Sol”, a Madrid. Tots dos van corroborar la teoria de Dorca.

L’Associació Catalana de la Gnomònica (ciència que estudia els rellotges de sol) ha concreat la intenció de visitar Pelagalls. La data d’aquesta visita (encara per concretar) es calcula que tindrà lloc cap el 6 de novembre.

Aquesta troballa és un fenomen únic a Catalunya ja que els rellotges de sol anomenats rellotges de missa o canònics són poc habituals i, si es troben, acostumen a ser 1 o 2, no com en aquest cas que la troballa s’eleva a 11 rellotges en un mateix lloc.

267 SANT LLORENÇ DE MONTGAI. Ermita de la Mare de Déu del Castell. La Noguera.

A 8 km. de Balaguer, per la ctra. del marge dret del riu Segre a Camarasa, es troba el poble de Sant Llorenç de Montgai. De l’estació d’aquest poble en surt un camí que va pujant seguint la pendent de la serra per la banda de llevant fins arribar a l’ermita, situada al peu del rocall on fora bastit el castell.

S’ha identificat el Castell amb citacions d’autors àrabs i és considera que fou un important centre militar de la mitja lluna que protegia Balaguer dels possibles atacs dels cristians.

Per part d’aquests, figurava com a límit dels territoris dels comtes catalans.

Amb l’avanç de la conquesta fou envoltat progressivament i és veié obligat a pagar paries als castells cristians propers, fins que conquerida la població de Balaguer, també va caure la fortalesa àrab. Amb aquesta darrera acció militar, la seva importància va decaure a excepció de servir de refugi al comte Guerau Ponç IV de Cabrera, quan fou assetjat i fet presoner pel rei d’Aragó.

La Capella. No hi ha pas documentació que ens relati els seus inicis, però no és pot descartar que fos aquesta capella la parròquia del poble de Sant Llorenç en l’Edat Mitjana, doncs en l’any 1151 es cita en una butlla del papa Eugeni III.

És una construcció d’una sola nau de planta rectangular i amb un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó apuntada a mida que s’apropa a la capçalera. Dos arcs torals, descansen sobre pilars adossats als murs.

268 La nau és dividida en dos parts separades per dos graons, que donen pas al presbiteri. A cada mur d’aquests extrems hi han obertes una capella: la de tramuntana és de l’època de la construcció del temple. La portalada és a ponent amb un arc de mig punt adovellat. Una finestra s’obre a l’absis, l’altra al mur de migjorn i, la tercera, geminada, es troba a damunt de la portalada.

Per sota de tota la teulada de dues vessants, apareix una cornisa motllurada.

A la coberta de la vessant de migdia s’alça una espadanya per a dues campanes.

També s’hi troben en aquest mur, dos rellotges canònics o de missa.

La construcció del temple sembla correspondre entre els segles XII al XIII amb reformes posteriors: la capella del mur de migjorn i la finestra geminada.

La descoberta de d’uns rellotges tan poc coneguts com son els canònics sempre crida l’atenció del aficionat a les pedres velles.... Són rellotges que no mesuraven les hores com ara les coneixem, sinó que més aviat marcaven moments rellevants per a realitzar alguna activitat religiosa o laboral en referència a l’agricultura.

Són fet de manera empírica, sense cap mena de càlcul previ per la seva senzillesa i traçats pels mateixos que els havien de llegir (monjos, ermitans, pagesos). Encarats generalment al migdia, amb el gnòmon perpendicular i amb la indicació generalment de la hora Tèrcia, la Sexta i la Nona, segons indica la regla de Sant Benet.

Els d’aquesta ermita (veure fotografia amb els cercles vermells on són situats els corresponents carreus), n’hi ha un, a una alçada mitjana, gravades les tres línies ben marcades i es molt probable que la resta de marques horàries hagin estat fetes posteriorment a l’execució del rellotge amb la finalitat de donar-li l’aparença d’un rellotge de sol. No conserva el gnòmon i el seu orifici, entre la junta de dos carreus, apareix en la part superior del cercle.

269 Un altre, queda a certa alçada, apareix gravat sobre un carreu que forma part de la cadena cantonera, mostra clarament les tres marques de les hores canòniques clàssiques, son radials respecte l’orifici del gnòmon (no es conserva) en el centre del carreu.

270 VECIANA. Església de Santa Maria. Anoia.

Per la N-II de Igualada a Lleida, passat Jorba s'agafa la carretera a Copons.

Sortint d'aquesta població i a mà esquerra surt la carretera a Veciana: abans del pont que travessa el riu Anoia i que ens portaria a la població de Veciana, es troba a mà dreta la capella de Santa Maria a on s'hi arriba per una curta pista.

De les 336 imatges romàniques de la Mare de Déu que he estudiat, només he trobat la posició d’assegut del l’Infant a la cama dreta de la Mare, en aquesta de Veciana, en la de Santa Fe d’Anseresa (ambdues guardades en el Museu Episcopal de Vic), la de Durro (Alta Ribagorça), la que es troba en el Museu de Solsona, nº 275) i la de Betlam.

Les imatges de Veciana i la d’Anseresa s’assemblen tant en els vestits com en els plecs, en la manera de beneir i sostenir el llibre el Fill i en la posició de les mans de la Mare. Això porta a situar-les a la mateixa data: principis del segle XIII. La Mare de Déu de Veciana procedeix de l’església parroquial de Santa Maria d’aquesta població, situada dalt d’un turó.

L'església és una construcció romànica amb coberta gòtica del s. XVII, d'una sola nau amb absis i volta de canó i teulada de dues vessants. Campanar d’espadanya per a dues campanes. Carreus ben ordenats. La primitiva porta, inutilitzada però no tapiada, s'obre a migjorn amb arc decorat i flanquejada per dues columnes llises. L'actual porta d'entrada s'obre a ponent i queda protegida per un porxo afegit posteriorment. Dues finestres al mur de migdia, una altra al de tramuntana i al mig de l'absis, situat a llevant, una tercera amb arc adovellat i extradós.

També, en el mur de migjorn i a mitja alçada de

271 terra, es troba un carreu amb el gravat d’un rellotge de sol canònic.

La Imatge, és una talla de fusta d'alba. S'endevina la policromia. Datada entre el 1230 i 1260. La Mare, coronada, porta vel i un mantell que arriba fins a meitat de les cames amb plecs rodons. El vestit deixa veure la punta del calçat i té els plecs verticals. Sosté al Nen amb la mà dreta i a l'esquerra té una bola.

L'Infant, assegut sobre la cama dreta. Porta un capell i beneeix amb la mà dreta, mentre que l'esquerra aguanta un llibre. Vestit de coll rodó i plecs verticals que arriben fins els peus, que queden lliures. La túnica en forma de toga recolzada sobre l’espatlla esquerra cobreix els dos genolls.

En el 1999 (National Geographic, Nov. 1999), quan es traslladen les talles del Museu Episcopal de Vic, degut al seu enderrocament, el canònic arxiver del museu Miquel Gros i el doctor Tomàs Pinós, metge aficionat a la història, practiquen en el ganivet de radiologia del Dr. Duran de Sabadell un escàner a aquesta imatge i a cinc més: - no s’hi va observar cap amagatall, - s’observaren anelles de creixement anual de la fusta d’àlber de les talles.

272 Amb aquests darreres dates es va creure, en un principi, que podrien ser útils per realitzar treballs de datació, però degut a que a Catalunya existeixen microclimes molt diversos, és molt difícil aplicar un model de datació dendrocronològica uniforme.

El mapa dels anells de creixement de la fusta de les talles pot resultar útil en zones de meteorologia uniforme.

Independentment d’aquest intent per definir l’any o segle en que una talla fou executada, les citades imatges de Maria amb el Fill assegut a la cama dreta presenten certa incògnita que ens du a diverses hipòtesis.

De tots, es conegut que el tipus iconogràfic de la Mare de Déu fou acceptat a la sortida del Concili d'Efes (any 431, essent Papa Celestí I i Emperador Teodosi II), que proclamà la maternitat divina de Maria: la presenten d'un hieratisme impressionant, quasi sacerdotal, el posat de Maria i de Jesús són solemnes, de mirada fixa, ni un somriure ni expressió de tendresa.

La Mare de Déu assentada en un tron i amb corona: tot venia de la influència bizantina. El Fill està assegut en el bell mig de les cames de Maria en les imatges d'abans del 1100. Però a partir d'aquesta data, l'Infant s'asseu sobre la cama esquerra, portant a la mà diversos atributs (pinya, llibre, bola o poma) i pintat amb els mateixos colors de la Mare: vermell, verd, blau, groc. Aquesta situació asimètrica de Jesús és característica del segle XII endavant, exceptuant aquelles imatges dels segles XIV i XV, que apareixen com a supervivència del romànic, però no es consideren romàniques.

Doncs bé, aquesta representació de la Mare com a setial del Fill de Déu la trobem en totes les imatges medievals fins al segle XII, data a partir de la qual la relació entre Mare i Fill es fa més humana. L'Infant passa a assentar-se sobre la cama de la Mare i es perd aquella simetria que s’havia conservat fins llavors i, a més, el Nen va deixant de mirar al poble per establir, fins i tot, un contacte visual amb la Mare, posant-se més de manifest aquesta relació amb les marededéus lactants.

Al retirar al Fill del bell mig de les cames, s’explica perquè la petita imatge es fixava amb resina. Passat un temps, aquesta es ressecava i la figura del Nen es desprenia. Es passà a fer un buidament de la falda per encabir-hi la figura exempta de Jesús: d’aquestes imatges, tots els Fills han desaparegut (exemples: Evol, Nyer, Roda de Ter, Rus, etc.).

273 La següent solució va ser unir l’Infant amb la Mare mitjançà un petit cabiró (a més de la resina). Però, quan la pega es secava o el guix aplicat per dissimular el cabiró que sortia pel mig de les cames del Nen es desprenia, apareixia el brot de forma notòria i, potser, escandalitzava massa a les ànimes sensibles, que de tota mena n’hi ha en aquest món... (exemple: Lloret-Salvatge).

Aleshores, posaren l’Infant a la cama dreta, però no tardaren massa temps (la prova és que només s’han recuperat les cinc imatges exemptes esmentades) en adonar-se que el braç dret amb que Jesús beneïa al poble fidel, sobresortia del cos de la imatge i, amb facilitat és malmetia, motiu pel qual decidiren passar-lo a la cama esquerra i, amb aquesta solució el conjunt Mare-Fill quedava perfilat dins un perfecte requadre.

274

ÍNDEX

Introducció Balcons Cabanyes, barraques Capelles i ermites Carasses Carreus foradats Comunidors Crismons Exvots Marededéus reliquiaris Mènsules Portes ferrades, panys I claus Posar remei Rellotges de sol canònics

002 004 014 025 058 066 095 104 141 162 195 214 250 257

275