La mar, sant pere i companyia

1

2

MOTIVACIÓ

Què se l’hi pot explicar al patró dels actuals quillats sobre les senyes de terra amb aquelles dues o tres línies que defineixen la situació de l’accident submarí, que els nostres pares i avis se’n servien per localitzar els ferellóns o les antines, per poder passar l’art sense enganxar-lo? Avui, hi ha a bord el sonar, aquesta mena de radar cap a baix, que mostra, fins i tot en tecnicolor, el que hi ha sota del bastiment.

El Servei Meteorològic de Catalunya posa a cada instant, a disposició dels mariners, l’evolució del front que s’apropa amb mala intenció... Aleshores, la roda de Santa Caterina, el foc de Sant Elm, l’ullet de la Mare de Déu del Mont o la barqueta de Sant Antoni... són només paper mullat!...

Quan per accident la barca fa aigua o un home ha caigut a Mar o la malaltia d’un tripulant s’ha fet present a bord..., els helicòpters del Servei d’Auxili Marítim, de l’aeròdrom més proper, donen la prompte solució... Ningú se’n recorda de la capa de Sant Domènec o la de Sant Ramon, ni de Sant Nicolau... que amb el seu tarannà donaven als nàufrags una mà. És trist, veure com cau en l’oblit tota una sèrie de tradicions i costums que emmarcaren la vida i la història de tantes generacions, que han estat la llavor de les següents. Crec que és per desfogar-me, el que hagi escrit sobre La Mar, Sant Pere i Companyia i que quan navego amb el meu veler L’Esquitx, em deixi a terra tot l’enrenou electrònic que s’ha inventat per fer perdre la tradició i les creences. Encara segueixo mirant cap a Déu, a sa Mare i als meus Sants mariners... confiant que em donaran una mà i, fins ara, no m’ha anat massa malament...

Només es necessita tenir fe per arribar a bon port, tenir una botella de rom a bord i esperar que la Mar deixi d'esvalotar-se, doncs sempre s’ha dit que després de la mala maror ve la calma... com la vida mateixa.

De Portbou a Cambrils de Mar, estiu del 2004, tot recordant L’Esquitx-5, el meu darrer vaixell...

3

Pàgina del vell quadern de bitàcola del quillat CIUTAT DE GAYÀ de l’Armador i Patró Joan Font, de matrícula de Cambrils.

S’hi veuen marcats els punts on hi han maleses al fons marí de la Mar de la Frau.

4

LA MAR, SANT PERE i COMPANYIA Quan se’m fa present la imatge de Sant Pere, a més de pensar que fou el Cap de l’Església de Roma, no puc deixar a banda la relació existent entre ell, la Mar i alguns dels oficis relacionats amb ella, sense oblidar-me de les marededéus, sants i santes que, des de temps han donat sempre una mà als navegants quan la Mar s’enfada.

Com a territori i com a País, Catalunya ha tingut molt que veure amb la Mar al llarg de la seva història i de la seva costa. Per això, no és estrany que trobem a Sant Pere, navegant per les aigües costeres o caminant per la vorera, al costat de la Mare de Déu, Santa Eulàlia, Sant Baldiri, Sant Nicolau, Sant Ramon, Sant Elm, etc., etc.

Avui dia, queden un xic obsoletes aquells escrits apassionats dels escriptors d’ahir, que exaltaven la figura del mariner i del pescador, en una versió romàntica i, sobretot, des de terra endins. No sé pas si havien navegat en alguna ocasió. El que és cert, és que la lectura del següent paràgraf em fa dir que l’autor s’ha passat: ...el mariner té una noblesa elevada... per guanyar-se el pa de cada dia, exposa la seva vida contínuament en perill. Cada vegada que es fa a la Mar, llança el seu cos a l’abisme sense fons i es dóna als elements, que poden ser amables i bondadosos o colèrics i indomables. A l’embarcar, no sap mai si tornarà. El fet de que tingui que estar posant la seva vida en joc constantment i, en moltes ocasions, per res, li confereixen una grandesa d’esperit que el situa molt per sobre de la societat que el rodeja... És evident que aquest escriptor va viure una època que, de ben segur, resultava una incògnita retornar a les platges o cales des d’on havien salpat tants pescadors, per alimentar a la població, i marins per defensar al País o engrossir la bossa del governador. Avui dia, la tecnologia de a bord ha posat en els quillats que es fan a la Mar, un ample marge de seguretat, que ens deixa respirar amb més tranquil·litat, quan contemplem aquella imatge nostàlgica de la sortida de port de la flota pesquera, de la barquilla de la Guàrdia Civil o del vaixell d’esbarjo. * * * Si algú vol reviure temps passats en la Mar, només cal visitar les Drassanes Reials de Barcelona i en una jornada es farà càrrec del canvi radical que ha representat l’ofici i l’art de la marineria, en tot el seu ampli ventall de diverses activitats.

Les Drassanes Reials, constitueixen el més complert i antic espai industrial de l’Edat Mitjana, que ha arribat fins a nosaltres. Varen començar en el segle XIII, quan Pere II, el Gran (1240-1285) conduïa els destins de Catalunya, i no es donaren per

5 acabades fins el regnat de Pere III (1319-1387). Naturalment, que existien altres drassanes al llarg de la costa catalana, com les de Sant Feliu de Guíxols, Mataró, Blanes, Arenys de Mar, Tortosa, Cambrils, Tarragona, Sant Carles de la Ràpita..., però cap d’elles havia arribat a tenir la grandiositat de la de Barcelona.

En aquest ampli espai s’hi veuen reproduïdes grans embarcacions, com la Capitana -de la que es diu, manava Joan d'Àustria en la batalla de Lepant-, junt a un reguitzell de petits i mitjans bastiments (xabecs, llaüts palangrers, gussis, xalanes, baliques, muletes, etc.) que donen una idea de com es desenvolupava la vida en la Mar. Les Drassanes de Barcelona foren protagonistes del famós Corpus de Sang del 1640. El rei de Castella, instigat pel comte d’Olivares, va instal·lar un exèrcit a Catalunya per tal d’evitar revoltes. La concentració d’aquestes tropes castellanes també estava motivada pel fet que Europa es trobava en plena Guerra dels Trenta Anys en la qual Felip IV lluitava al costat de l’Imperi.

Quan els francesos ocuparen el Castell de Salses el juny del 1639 es va formar un exèrcit català de 15.000 homes que, l’any següent, va aconseguir reconquerir el territori envaït, més per manca de reforços francesos que per la pressió de l’exèrcit encapçalat pel diputat Francesc de Tamarit. Aleshores, els dirigents catalans demanaren al rei de Castella que retirés el seu exèrcit de les nostres terres, tant per la tensió política entre el Principat i la cort com per les males relacions de les tropes reials amb la població rural que les tenia que allotjar. El comte-duc d’Olivares es va fer el sord: és una malaltia que l’han heretat els primers ministres centralistes.

Aquesta negativa va provocar l’alçament de Catalunya. Més de tres mil camperols, mal contats, entraren a la ciutat Comtal. L’exèrcit de Felip IV ataca la costa i en la diada de Corpus Christi, un contingent de segadors assalten les Drassanes i un altre escamot mata al Virrei, comte de Santa Coloma, quan intentava escapolir-se cap a Montjuïc. Aquests fets constitueixen el conegut Corpus de Sang del 1640 i que donà principi a l’aixecament secessionista català contra la monarquia hispànica, la guerra dels Segadors (1640-1659). * * * Sort que per gràcia de Déu i virtut (fins a cert punt!) dels homes que manen, no hi ha guerra a la nostra costa. Només es veuen marins militars quan, per representació i per política, ens venen a visitar, sense ser ben rebuts, l’armada d’USA de camí a la caça de l’àrab-petroler, i els vaixells, en funcions humanitàries i de cortesia, de l’Armada Española. Les batusses pel nostre coster han desaparegut.

També avui dia, la pesca en la Mediterrània no és més que una ombra del que va ser. Hi ha un aspecte del mariner i del pescador d’abans, que l’han fet diferent dels seus conciutadans. Llegint històries i costums, hom s’ha n’adono que molts navegants del llevant català, que havien travessat l’Atlàntic en varies ocasions, no coneixien Barcelona, per exemple. Això, em fa pensar amb el poc interès que, casi sempre, han

6 mostrat els pescadors pel que no fos la Mar. En ella estaven establerts, no en la terra, i la vida a bord de la seva barca constituïa un petit estat, barreja d’absolutisme i comunisme... Un altre fet a destacar és que els navegants, en l’edat mitjana, no estaven representats en el Consell de Cent, però és que tampoc ho van desitjar mai.

Avui, estan més integrats, encara que guardant certes distàncies.

Totes aquestes característiques i altres pròpies dels homes de la mar (els gats de mar) posen en evidència una manera de ser molt concreta. Per aquest camí, s’aprecia que tenen una determinada sensibilitat, nascuda del seu món interior que, sobretot en temps reculats, l’ambient isolat i esborronador dels dies de mal temps o esperant sortir de la foscor de la nit sense lluna, allunyats de la costa amiga, feia créixer tota una predisposició d’ànim, barreja de supersticions i creences religioses. * * * Un cert nombre d’ermites marineres han sigut bastides per un casi únic motiu i, directament, relacionat amb la Mar. Sobreviure d’un naufragi o d’un mal tràngol, en que s’han salvat el bastiment i la tripulació o bona part d’ella. L’anècdota es repeteix en la història de cada una d’elles per on he passat: ...era la darreria del segle..., uns navegants de terres catalanes travessaven la Mar que des d’aquest puig s’albira amb un vaixell de mercaderies. Un fort temporal féu perillar la vida dels mariners... Aleshores, el patró prometé a la Mare de Déu que si arribaven a port segur, sans i bons, li edificarien una capella...

Quan la capella es troba prop de la cala on s’havien arrecerat, més o menys voluntàriament o per un cop de Mar, quedava baix l’advocació de la Mare de Déu, sense concretar més, i temps després apareixia un cognom.

Algunes d’elles, resulta difícil d’esbrinar el seu origen. Al resseguir-les, una per una per fer aquest treball, m’ha n’he adonat que n’hi ha algunes que han sigut reutilitzades, és a dir, que tenen un origen medieval i, concretant, militar, estratègic.

Quan la frontera entre cristians i àrabs s’anava desplaçant cap al sud, les construccions de guaita s’utilitzaren, mitjançà certes modificacions, com a capelles parroquials d’un habitat dispers de la contrada conquerida i repoblada pels comtes catalans. En altres ocasions, quedaren com a defensa del Castell proper, que el comte o senyor de la contrada havia bastit, i quan la inestabilitat política i bèl·lica cedí, sembla ser que només restà el temple, més o menys mantingut pels fidels. Un clar exemple és la situació del Castell de Montagut i prop d’ell queda l’ermita marinera de Sant Grau, avui molt modificada.

Temps després, algunes d’elles deixaren de ser parròquies, per haver-se aglutinat la població a l’entorn de la sagrera, o semblant nucli, i la primitiva capella quedà com a ermita o es va perdre, amagada pel bosc i els esbarzers (Sant Adjutori, al Vallès Occidental).

7 Precisament, d’aquestes isolades i supervivents capelles han sorgit moltes de les conegudes ermites marineres, que puntegen el nostre coster i que han sigut aprofitades pels seus propers habitants, els pescadors i mariners, i, en algun cas, pel pagès del tros proper que també s’hi arrecera.

Si l’indret ja tenia un sant, que des de temps vetllava pel personal que s’hi havia establert a prop del lloc, l’acceptaven portats per la fe dels mariners que l’hi havien fet valer l’ofici d’intermediari entre la Mar i Déu.

En ocasions, la construcció d’una nova capella marinera, o la reutilització d’una antiga, en un paratge on estaven ubicades les barraques dels pescadors, va donar pas, a que s’establiren les famílies que habitaven en el nucli urbà, un xic més endins, més allunyats de la costa. Això, va començar a succeir per enllà el segle XVIII, quan minvà el perill dels pirates (els corsaris, eren els malfactors protegits pels governants de torn), que desembarcaven sense anunciar-se i saquejaven el coster, emportant-se tot el bo que trobaven i les boniques minyones del poblat. Aquest va ser l’origen dels pobles en que el port queda apartat de la vila: Arenys, Premià, Cambrils, Llançà, La Selva de Mar, etc.

Amb el boom del turisme, aquesta situació ha sofert un gir molt notable. El port ha passat a ser el centre important on la població hi radica la seva predominant economia, el turisme, a més de la pesca. La vila ha quedat per l’agricultura i els polígons industrials...

Estiu rera estiu que passa, en els ports es nota que cada any hi manquen més barques amorrades a la sorra, per deixar pas als turistes que ho envaeixen tot i, aleshores, els nous quillats s'arreceren al moll recent construït. Es nota ja, que l’enrenou comporta un canvi en la vida del pescador i que només se’n recorden de Déu i del Sant protector, els dissabtes a la caiguda de la tarda, o el matí dels diumenges, per anar a Missa, l’església, a complir el precepte. S’haurà que trobar un sant adient al turisme... com pot ser sant Mamet, perquè protegeixi a les topless, de bon veure, i als seus embadalits admiradors.

Sant Mamet hi tenia una ermita prop de Sant Pere de Graudescales, terra endins, entre el Solsonès i el Berguedà. D’aquell temple, avui només en resten quatre pedres difícils de localitzar. Les dones que alletaven, s’hi arribaven fins allí per demanar-li al Sant de poder ser bones lleteres.

Sant Mamet feu-me tenir força llet.

Una altra ermita baix l’advocació d’aquest sant queda a Valldoreix (Vallès Occidental). En ella, en la diada del 17 d’agost, es beneïen uns panets de forma cònica, que recordaven els pits d’una dona lactant, i se’ls menjaven sucats amb llet, llet de vaca o cabra. El per què d’aquesta devoció a Sant Mamet?... Sembla ser que senzillament, ve de la fonètica del nom per la seva semblança amb el verb mamar.

8 Ara bé, cap la possibilitat que d’una història profana hagi derivat un sant ortodoxe. La història 1 és aquesta: Els Ismaelites tenen una superstició que es precursora de l’Anticrist. Té el seu origen en Ismael, nascut d’Abraam i d’Agar. També són anomenats Saracens, doncs Agar va dir-li a l’àngel: Sara me l’envia sens dubte. Els Saracens idolatraven i veneraven a l’estel del matí, Afrodita. Aquest nom significa en la seva llengua Magestat.

A partir d’aquesta època un fals profeta apareix, de nom Mameth i crea la seva pròpia heretgia i fa corre el rumor que un escrit sant li ha estat enviat del cel.

Predica que només existeix un sol Déu, que no va ser creat ni engendrat i que Crist és la paraula de Déu, que nasqué de Maria, la germana de Moisès i d’Aaron.

Diu que la Paraula de Déu i el seu esperit entraren dins Maria i Ella dóna a llum a Jesús que va ser un profeta i servidor de Déu. Afirma que els jueus violaren la seva llei i volgueren crucificar-lo, però sols crucificaren la seva ombra, doncs Crist no va ser crucificat ni mort, perquè Déu el va portar al seu costat.

Afirma Mameth que Déu al donar a Moisès les Taules de la Llei, ja li va dir que vindria el Crist, que s’encarnaria i que seria crucificat.

Segons Mameth va rebre l’escrit dormint i se’l va trobar sobre ell.

Acusa als cristians d’idòlatres, doncs adoren la Creu. Va creà una llei que obligava als homes i dones a fer-se la circumcisió, que no observin el sabbat i no fer-se batejar. Menjar el que prohibeix la Llei i d’abstenir-se del que permet. Prohibit veure vi.

Fora de l’actual frontera de Catalunya he trobat a l’altra banda de la ratlla entre la Vall d’Aran i el Luchonès el llac i les grutes de Saint Mamet. A finals de l’era glacial s’inicià un règim torrencial i la Vall va ser ocupada per les aigües creant un immens llac de casi 10 km. de llarg i un d’ample. Ha quedat una plana on avui es situa la ciutat de Luchon.

A la fi del Neolític, principi de l’edat del bronze, varen ser ocupades les grutes que es troben i donen testimoni del pas de l’home. És interessant valorar, que la succió, tant important per la humanitat, deu haver motivat que la devoció cap a Sant Mamet hagi estat molt estesa, doncs en el municipi de Vilanova de Meià, a la Noguera i bastant distant de les anteriors, també m’he trobat amb una ermita de Sant Mamet a casi 1.400 m. d’altitud, coronant l’anomenada serra de Sant Mamet. Si hom s’ho mira bé, s’hi pot veure la forma d’una mamella.

A la Cerdanya, a 2 km. de Prullans surt una pista que 2 km. més enllà, passa per la casa fortificada d’Orén i d’aquí, caminant 1 km. més, s’arriba a la casa Anes, on prop d’ella queda l’ermita ceretana de Sant Mamet. Es troba ben conservada, però dedicada 1

El capítol 100/101 del "De Haeresibus" de Sant Joan Damascian

9 a magatzem agrícola. És d’una sola nau amb volta de canó coberta per lloses planes.

L’absis a llevant presenta dues finestres, tapiades per dins. La portada, dovellada, s’obre a la façana de migjorn i les batents presenten un forrellat i ferramenta original. A ponent hi ha una finestra d’una esqueixada i s’hi aixeca el campanar d’espadanya, truncat.

La parròquia de Sant Mamet de Riumors (Alt Empordà) s’esmenta en l’any 1019 com una possessió de la Canònica de la Seu de Girona. Degué ser reconstruïda durant la primera meitat del segle XII, doncs hi ha notícia d’una consagració de l’any 1150 amb la advocació a Sancti Mameti de Rivis mortuis. Segons els historiadors, aquesta església primitiva, romànica, degué quedar destruïda després dels aiguats de l’any 1421. Hi acudien les dones joves en edat maternal, a fi que el sant les fes ser bones lleteres i llurs infants prenguessin be el pit.

Com s’observa, a aquest sant no li falten llocs des d’on el podem venerar, en cas de necessitat, tant les topless de la costa com les mares recent infantades i amb bones davanteres. * * * Un dels monestirs més mariners, a tocar Mar, i que va desaparèixer, fou el que s’havia bastit a la Meda Grossa, una de les Illes Medes, situades davant de L’Estartit.

Aquestes Illes havien estat en poder dels pirates durant molts anys, doncs era un lloc estratègic per fer-se amb els vaixells que hi navegaven per la seva Mar. Va ser el rei Martí, el primer Duc de Montblanc, qui va ordenar que s'hi establissin el cavallers de l’Ordre del Sant Sepulcre per acabar amb aquell mal són. La mort del monarca no deixà pas enrera la construcció del monestir i el rei Ferran I d’Antequera va aconseguir que es bastis el cenobi, baix l’advocació de Santa Maria i, en el 1413, va passar a mans de Sant Àngel.

La presència dels monestir murallat i l’efectivitat dels seus monjos-cavallers, proporcionaren una estabilitat al comerç de tota la costa, que s’havia ressentit per la prepotència dels malfactors. Les seves gestes foren motiu d’admiració de tot Catalunya. El quistor del monestir emprenia, de tant en tant, el romiatge per la capta en favor del cenobi. Visitava els masos propers i sempre era ben rebut i agraciat amb les almoines, doncs es creia que portava bona ventura i riquesa a les cases on feia parada i fonda, a més de fer-ho per agraïment. Com sigui que el frare voltava molt per les contrades properes, els fadrins que desitjaven casar-se el consultaven per si coneixia alguna pubilla que fes per ells.

El quistor de les Medes, augurava que la comunitat d’on procedia tenia que patir moltes calamitats i fam, pintant-ho amb tanta cruesa per promoure la compassió de la gent, que l’abat va arribar a prohibir el captiri. En el 1442, els genovesos varen fer realitat l’auguri i poc després els pirates tornaven a tenir-hi el seu cau. El poder dels monarques castellans Ferran el Catòlic, Carles I i Felip II, no pogueren desallotjar-los d’aquests illots, situats a només una milla de la costa. En el 1534, Barba-rossa arrasa tot el que troba de Cadaqués a Lloret i destrueix Palamós, vila capdavantera de la

10 comarca. Com a conseqüència l’Empordà se’n ressent, se’n pobreja i, de rebot, s’inicia la decadència de les Medes i... la fi de la pirateria. * * * Tota aquesta costa, banyada per les aigües protegides pels cavallers del Sant Sepulcre o dominades pels pirates de Barba-rossa, constitueix una plana per on transcorren els rius Ter i el Daró i en on els aiguamolls de Pals i l’estany d’Ullastret, avui dessecats, varen configurar l’actual platja entre l’Estartit i el Cap Begur. Per apropar-nos més a aquells anys reculats, cal tenir en compte que els dos esmentats rius tenien un considerable cabdal, que permetia, inclòs, la navegació.

El riu Ter li va ser modificada l’arribada a la Mar en l’edat mitjana. El Daró passava per l’assentament iber d’Ullastret i, després de canalitzar-lo, n’ha restat una riera que, per no oblidar-nos d’ell, porta el nom de Daró Vell.

A uns 2 km. de l’actual població d’ULLASTRET (Baix Empordà) es troben les restes de la ciutat pre-romana, dalt del turó de Sant Andreu des d’on s’albira el paisatge planer i tranquil de l’Empordà que toca a Mar. Són unes troballes arqueològiques que pertanyen a la transició de l’edat del bronze al ferro. Després dels ibers, la colonització grega, arribà navegant pel riu Daró. Les primeres ceràmiques gregues són del segle VI aC. No s’han trobat pas materials romans, doncs aquesta gent eren militars.

D’aquesta ciutat, barreja de cultures, destaquen les muralles, formades per llenços de mur, separats per torres quadrades i cilíndriques, portals amb ranures horitzontals de les que no s’ha trobat explicació, el temple pagà, restes d’habitatges i de sitges, el que queda d’un castell medieval i de la capella de Sant Andreu, del segle XV, avui seu del Museu d’Arqueologia d’Ullastret.

Cal recordar, que Sant Andreu, el germà de Sant Pere, es considerat el patró dels pescadors, però de riu i com sigui que tota aquesta comarca depenia la seva subsistència dels aiguamolls i dels rius Ter, Daró i Fluvià, no es estrany que en els anys medievals haguessin bastit la capella, en el seu honor, en el cim del putxet d’Ullastret.

Encara es pot veure en la que fou la nau del temple, la coberta en volta de canó apuntada i amb els seus arcs torals.

La cultura ibèrica que es va desenvolupar en aquesta terra va suposar una incorporació del territori a les cultures mediterrànies. El territori ibèric estava ocupat per diverses tribus. Els noms de les mateixes ens han arribat a través dels escriptors grecs i romans, doncs la grafia i el lèxic dels ibers és, encara, indesxifrable.

Per la literatura greco-romana (Ptolomeu. Estradó, Plini) es sap que a l’Empordà hi vivien els anomenats indigets, de notable personalitat cultural, que persistí amb l’entrada dels grecs, que fundaren la ciutat d’Emporium (segle VI aC), i dels romans, amb el seu assentament de Rhode (segle V aC). Els indigets arribaren a encunyar moneda pròpia amb la llegenda Untikesken, d’ignorat significat.

11 Però, aquest creixement cultural d’un poble autòcton no fou pas ben vist pels invasors romans, de més poder guerrer, i acostumats a fer-se seu tot territori ocupat pels exèrcits del Cèsar. Així va passar que a l’any 195 aC, el cònsol Marc Cató va reprimir la rebel·lió dels ibers, com segles després un tal Felip V de Castella va seguir el mateix procediment per dominar el poble català... i no va ser el darrer! Les armes tenen més poder que la cultura.

Prop d’aquests restes arqueològics es troba el poble medieval d’ULLASTRET. El comte d’Empúries va vendre l’indret al comte de Barcelona. Aquesta venda va ocasionar un litigi que fou fallat (1019) pel bisbe Oliba a favor de la comtessa Ermessenda, contra Hug, comte d’Empúries.

Del poble actual, destaquen les seves muralles medievals, ben conservades, dels segles XIII i XIV, amb les torres i espitlleres i els carrers estrets i costeruts que s’adrecen al cap damunt on queda situada l’església romànica de Sant Pere. Tot passejant s’arriba a la plaça coberta o Llotja i en els carrers de la Notaria, dels Bous i dels Valls apareixen façanes amb finestres gòtiques i renaixentistes. * * * Un altre poble murallat i petit que recorda a Ullastret, és el de MONTFALCÓ MURALLAT, situat en un turó de la comarca de la Segarra. Passat Cervera, s’agafa la carretera que enllaça l’A-2 amb l’Eix Transversal. Arribant a la rotonda de Les Oluges, es segueix fins trobar la cruïlla que indica Sant Guim de Freixenet, per on cal seguir.

Seguidament, a l’esquerra apareix la pista, senyalitzada, que mena a Montfalcó Murallat.

Queda situat a dalt d’un turó i s’hi entra per l’únic portal existent. Les muralles d’uns dos metres d’amplada, queden assentades a la roca viva, que constitueix l’empedrat dels carrers. Un cop traspassat el portal, apareix a mà dreta el carrer per on s’arriba a l’església de Sant Pere, envoltada per les antigues cases, que no permeten veure-la en la seva totalitat. La plaça central queda rodejada de velles edificacions i, en dos extrems de la mateixa, s’hi observen antigues cisternes a ras de terra, i una font a la banda de tramuntana. En aquesta banda de la plaça hi han uns porxos, des d’on s’inicia l’únic carrer de la població, el carrer Rodó, que dóna la volta a la vila, delimitat per les edificacions medievals, algunes d’elles malmeses i altres es van recuperant.

El Castell, primer nucli habitat d’aquest putxet, es bastir en el segle XI, quan el compte de Berga repoblà l’indret. No es descarta la possibilitat de que abans fos una fortalesa àrab.

L’església de Sant Pere està molt modificada. És d’una nau coberta amb volta de canó, i en el segle XVIII li afegiren una capella per banda. És capçada per un absis semicircular sobrealçat. La portada és d’arc de mig punt amb una arquivolta i un àbac. * * *

12 Un dels 60 i escaig promontoris coneguts com a Carall/Cavall Bernat que hi han catalogats per la geografia de Catalunya, és el de les illes Medes, les illes per on hem passat abans, l’escull conegut en les cartes nàutiques com el Carall d’en Bernat. Té 65 m. d’alçada i, en el 1923, consta que per primera vegada l’escalador Lluís Estasen, amb altres companys, varen assolir el cim. L’illot representa la darrera potent erecció pètria del massís del Montgrí a poc de penetrar la Mar. Aquest comentari l’he llegit en infinitat de referències que descriuen l’esmentat Carall, sense poder esbrinar el seu poètic origen.

De Roses, navegant, fent camí rumb a Cadaqués, es passa enfront del Cap Norfeu. En la matinada de Sant Pere, els pescadors de les platges properes s’hi arribaven amb les seves barques, tot remant, quan el rem era el motor i el vent de terral no s’havia fet present. Al trobar-se enfront del Cap, aixecaven els rems a manera de salutació al erecta roc que aflora de l’aigua, un altre Carall Bernat, doncs era creença que es tractava d’aquell xicot o, millor dit, part d’ell, que en una nit de Sant Joan, el va encantar una sirena i el priapisme no resolt va acabar transformant-lo en pedra.

Entre els mariners de vela llatina i sense motor, sortejar esculls, doblar un cap, travessar un freu, etc. era molt comú celebrar-ho per haver-ne sortit bé d’una penosa singlada. Els caps geogràfics, amb l’aiguabarreig de les dues mars, eren el lloc on es tenia que prendre més precaucions per navegar i es consideraven molt trempats els mariners que ho assolien.

La presència dels caralls bernats o ninoles, una etimologia fàl·lica d’origen grec, en el coster rocós són molt abundants. Precisament, no massa lluny del Cap Norfeu, queda la Ninola Valenta, entre la Punta de Sa Figuera i la Punta Prima, prop de la Cova del Bou Marí. Passat Llançà i abans d’arribar a la platja de Garbet, n’hi ha un altre Carall Bernat i sota el Far de Sant Sebastià (Llafranc) també emergeix de la Mar un altre. A un través de Castelló de la Plana, fent camí a Eivissa, moltes vegades he llançat el ferro dins de la Columbreta gran, que encapçala a un conjunt d’illots, entre els que sobresurt el Carallot, anomenat així pels pescadors que hi feinegen. A les muntanyes de l’interior del País, també, sobresurten varis d’ells.

Nomenar cavall bernat a aquestes formacions geològiques, sembla ser que ve de voler oblidar-se del primitiu nom com se’ls coneixia, el de Carall d’en Bernat, que encara oficialment persisteix en el de les Medes, i que per l’aproximació d’aquell tant emblemàtic de la muntanya de Montserrat al monestir benedictí, que guarda la nostra Moreneta, es va considerar més oportú canviar-li la lletra del mig. La sensibilitat humana, no té límits.

El Cavall Bernat, del massís de Montserrat, té 260 m. d’escalada i una altitud de més de mil metres. La seva silueta destaca d’entre el relleu d’aquelles muntanyes. El cim fou assolit per primera vegada en el 1935 i cada any hi ha un que altre escalador que s’hi arriba. Una representació d’excursionistes de tot Catalunya, dipositaren en el cim una imatge d’alumini, de la Mare de Déu, en el 1956.

13 Ara fa 50 anys que tres destacats escaladors del Club d’Esquí Puigmal, desafiant la gravetat van aconseguir fer el cim per la paret més escarpada: va ser la via Puigmal.

Després d’un intent frustrat, quan tant sols faltaven uns 80 m. per arribar-hi, dos dels millors escaladors del moment –en Gómez i en Santacana- ho havien intentat per enèsima vegada, però la paret llissa era infranquejable utilitzant el material de que desponien en aquella època.

Es reuniren Jordi Àlvarez, Jordi Ayats i Miquel Navarro. Eren temps de cordes d’espart i espardenyes en lloc dels adherents peus de gat actuals. Aleshores, Àlvarez va inventà la pitonissa d’expansió, aquella petita pesa metàl·lica que es clava a la paret i serveix per assegurar-se mínimament.

Després de dos caps de setmana provant la via, finalment el tres pioners, acompanyats per una cordada de recolzament i varis amics a peu de via, començaren la històrica escalada amb els primeres hores de sol del 17 d’octubre de 1954.

Varen tardar 14 hores seguides i casi totes elles sense parlar amb el company, doncs el fort vent no permetia entendres i es comunicaven per senyes. Havien menjat tant sols, sis galetes i un cafè...

L’invent de les pitonisses havia funcionat i això va permetre arribar al cim a la caiguda de la nit, considerant-se una mítica escalada i de les més compromeses de la muntanya de Montserrat. * * * El monestir de Montserrat va arribar estendre el seu patrimoni a molts i llunyans indrets de Catalunya. La protecció que els monjos reberen dels reis-comtes, tampoc va tenir límits. En el segle XIV, per exemple, Pere III el Cerimoniós, vengué al prior de Montserrat la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi de la vila d’Olesa junt amb el Castell de Sacama, mantenint els monjos aquesta propietat fins al segle XIX, quan en Mendizabal va fer efectiva la seva llei.

Sortint d'Olesa de Montserrat en direcció a Vacarisses i a uns 6 km., en un revolt, abans d’un Hostal, que hi ha a la dreta, apareix enfront, la pista de terra que mena a la capella castellera de SANT PERE DE SACAMA (Baix Llobregat). No hi ha cap mena d'indicador. És de mal passar amb un cotxe convencional i més si fa poc que ha plogut. S’hi troben varis trencalls, que fins a cert punt poden confondre amb el correcte camí a seguir. Em va semblar que els col·laterals no tenien bon aspecte per seguir-los i... ho vaig encertar (casualitat!). No cal desanimar-se, doncs la pista només té uns 2,5 km. i, al final, un planer aparcament queda baix la petita capella. Dóna gust passar-hi una estona.

Hi havia el Castell, que els monjos compraren al rei, i que es cita des del segle X, però la capella que s’esmena en el document no s’identifica pas amb l’actual. Anys

14 més tard, es ven el Castell al monestir de Santa Maria de Ripoll i, en aquest document, ja es cita concretament l’església de Sant Pere. L’edifici primitiu de la capella pertanyia al primer romànic, el del segle X. En el segle XVIII s’hi van fer modificacions, alçant la teulada de la nau al mateix nivell de l’absis. De finals del segle XX, és la darrera restauració.

Queda situada sobre un rocam a casi 500 m. d’altitud i el mur de tramuntana cau sobre el penya-segat i no és accessible. És d'una sola nau, allargada, capçada per un absis semicircular a migjorn, cobert amb una volta de quart d’esfera. Per a arribar fins l’absis s’ha de fer pel costat del mur de migjorn i aprofitant, el que els muntanyencs en diuen, una via ferrata. Precisament, des d’aquest punt elevat es té una fantàstica visió sobre tota la plana del Llobregat que si s’hi afegeix la tranquil·litat que l’indret proporciona i pensar amb el batibull, que pocs metres més avall pateix la resta del personal, no he desitjat pas que arreglin la malmesa pista per la que he circulat. Gaudir de la solitud i del paisatge té un preu. * * * Altres indrets geogràfics costers relacionats amb la gent de la Mar, són les coves. La citada Cova del Bou Marí, del Cap Norfeu, era el cau de la foca Mediterrània, avui dia extingida. Els besavis dels actuals mariners de Roses, portaven un tros de pell del mamífer a bordo de la barca, doncs era creença que els lliurava de les desagradables sorpreses de la Mar. Algunes de les cavitats naturals foren utilitzades en temps medievals com habitatge, tant per l’home que tenia cura de conrear l’indret, com per algun ermità que hi feia estada temporal. Ara bé, n’hi ha un munt de coves, o secrets, en tot el litoral català (del Pebre, del Gall marí, de la Lleteressa, d’Es Pelegrí, del Pirata...) que no han tingut pas cap finalitat mística, ni supersticiosa, sinó un servei ben prosaic. Durant molts anys han sigut utilitzades com amagatall del contraban del tabac i de teixits de seda.

Actualment, algunes d’elles ho són per deixar-hi la droga, que les ràpides neumàtiques transporten des dels vaixells situats al límit de les aigües jurisdiccionals.

A Tarragona, hi ha una tradició de que en les coves del Llorito, allunyades de la Mar, s’hi amagaren els primers cristians de la ciutat per fugir de les persecucions de que eren objecte i poder celebrar lliurement els oficis religiosos. Més tard, hi varen fer estada unes morisques rescatades del poder dels seus amos moros i que van donar lloc a que s’anomenés l’indret la Font de les morisques. Aquesta és la versió ortodoxa que m’ha arribat, doncs també n’hi ha d’altres... * * * Les creences religioses de l’home de la Mar, no han sigut mai incompatibles amb les supersticions i costums heretades de temps enrera i tampoc a la inversa. Era costum portar a bord un gat, negre i com més gran millor. Tenia que haver sigut reclutat amb engany, és a dir, robat i com es de suposar, s’utilitzava un tros de peix. Hi ha una parèmia que diu:

15 Farina del moliner, gat del mariner i gallina del soldat, no preguntis què han costat.

Fins hi tot, en el Llibre del Consolat de Mar, aquella col·lecció d’ordenances i costums de tipus marítim i comercial del segle XIV, es cita que l’armador d’un mercant serà penat si no proporcionava un gat a bord en cas que es demostrés que el vaixell està gastat per rates. En cas de no fer-ho, la tripulació tenia dret a una compensació. * * * En canvi, de gossos a la Mar no se’n parla massa. No sé pas per què, doncs he vist relacionat a Sant Pere amb els cans d’una manera molt amistosa. De Tremp a Isona surt de mà dreta la carretera a Sant Salvador de Toló i poc després apareix el trencall, també a mà dreta que, 7 km. carretera amunt, mena a ARANSÍS (Pallars Jussà), on es troba l’església de Sant Pere en l’extrem oposat a l’entrada al poble.

El lloc d’Aransís pertanyia a la baronia d’Orcau des del segle XIV fins al segle XVIII que passà al comte d’Erill i en el segle XIX fou un feu del comte d’Aranda.

L’església de Sant Pere queda citada en el 1314, quan la visitaren els delegats de l’arquebisbat de Tarragona. És un poble, probablement, d’origen romànic, per la disposició del carrer Major, si bé escassegen avui dia restes d’aquella època: només uns basaments i parets d’algunes cases, un arc de mig punt en una portalada refeta... i prou.

Per referències d’en Josep Mª Besora, farmacèutic de Salou (Tarragona) i que passà la infantesa a Sant Quirze de Besora (Ripollès), era norma d’aquella contrada, que quan un vailet havia sigut mossegat per un gos, el portaven fins a aquest poble d’Aransís per evitar que agafés la ràbia... He intentat esbrinar l’origen d’aquest procedir, preguntant a un vell veí que m’he trobat passejant pel poble. Avui dia, només pots trobar passejant, pels casi abandonats pobles, als vells... com tampoc es troba mainada jugant pels carrers. Tot això és senyal de que el poble s’està arruïnant, va perdent vida.

L’home d’Aransís m’ha explicat que s’utilitzava la clau de la església per curar la ràbia, posant-la damunt de la part mossegada, ben roent: he pensat que amb aquest procedir no hi ha bacteri que se’n salvi!... El Dr. Besora, m’explicà que en la seva època, només s’hi aplicava la clau, sense haver-la passat pel foc i... la víctima de la mossegada no agafava la ràbia. De totes maneres, afegia, que no hi va haver pas constància de si un vailet diagnosticat de ràbia s’hagués curat.

Aquesta particularitat antiràbica de les claus és molt comú de certes esglésies posades baix el patrocini de l’Apòstol. Es diu, que ve de quan Jesús li va encarregar a Pere que fos l’advocat de les dones i el pescador es va esparverar. Li va dir al Mestre, que es veia més capaç de tenir cura de tots els gossos folls de Galilea, que de posar a ratlla a una sola dona... El bon home d’Aransís, que em va contar aquesta faula, va

16 afegir que ell també hagués dit el mateix, doncs havia enviduat tres vegades!.. i em va fer entendre que coneixia molt bé a les dones. Ara m’explico, el perquè del celibat dels capellans...!

No sé pas si sabeu que Sant Pere es va tornar calb per haver-se casat dues vegades i s’arrencava el cabells penedit de repetí casament. Motiu més per no acceptar ser advocat de les dones.

L’església de Sant Pere d’Aransís és un edifici d’una sola nau, sobre alçada, al que s’hi afegiren posteriorment, dues capelles a migjorn. Coberta en volta de canó i teulada de dues aigües. Absis semicircular a llevant, sense cap obertura ni decoració.

En el mur de migjorn hi han 15 arquacions llombardes en dos segments separats per una arquació feta malbé. Al frontis, a ponent, s’aixeca un ample campanar quadrat amb una finestra a la banda de ponent i a tramuntana. En aquest mur s’obre la portada d’arc de mig punt amb dovelles de maó. Damunt d’ella apareix un ull de bou.

Tres espitlleres tapiades resten en el mur de llevant i de tramuntana. En aquest també s’hi observa un arc, probablement, de la primitiva porta d’entrada al temple. A mig jorn queda el cementiri.

A la paret de ponent de la capella més gran, apareix una finestra, tapiada per dins, i a la part exterior hi ha un carreu perforat a manera de gelosia amb un dibuix irregular, abstracte. Aquest tipus de carreus perforats, col·locats en forma de gelosia en una finestra, també n’he trobat en els temples de Santa Maria del Grau (Fals. Bages), de Sant Jaume d’Olzinelles (Bages), de Santa Margarida del Soler (Solsonès), de Sant Blai de El Fonoll (Conca de Barberà), Santa Magdalena del Sàlzer (Oden. Solsonès), Sant Marc de Bassacs (Bages) i en la Casa Forta de Gessa (Vall d’Aran). * * * Arribant a Gironella, per l’eix del Llobregat, s’entra al nucli de Els Bassacs.

Seguint els indicadors i... preguntant! es troba l’ermita de SANT MARC, després de passar per davant d’una Masia, on guarden la clau.

Sembla ser, que en aquest indret existia un nucli d’ermitans en els segles IX i X. En la roca que cobeja el primitiu temple hi ha forats de bigues a dos nivells i un sepulcre antropomòrfic.

L’ermita de Sant Marc, del segle X, fou excavada dins d’una de les grans roques que es troben disseminades per l’indret. La roca escollida té una forma més o menys piramidal i d’uns tres metres d’alçada, amb una finestra d’una esqueixada. En l’any 1749 s’hi afegí una nau convertint-la en un temple més gran, quedant la primitiva ermita com l’absis de l’actual capella i que es fa servir com a sagristia, mitjançà un envà que la separa de la nau. * * *

17

Quan una barca ja no servia, era un sacrilegi utilitzar la seva fusta per un propòsit no marítim i els gats de mar, els pescadors, preferien cremar el bastiment, que deixar que els fusters la desarmessin. També, aquí, ho rubrica la següent dita sobre la ventura de la barca: La barca quan és jove, a treballar i quan és vella, a cremar. * * * De costums passades n’ha quedat un xic, però el ritme de l’actual vida també afecta al pescador. Pocs mariners queden dels que en arribar a port, al desembarcar, ho facin amb el peu esquerra: Això és cosa de vells... m’han comentat!

La primera singlada d’un bastiment, no es feia mai en dimarts: quan vaig anar a recollir el vaixell, L’Esquitx 4, que m’havien construït a Calp, era dimarts i volia arribar a bona hora del dia següent a Eivissa. Doncs bé, vaig tenir que salpar després de mitjanit, ja en dimecres, perquè el constructor -bon amic meu- em va pregar de no ferho abans... No m’hi vaig oposar.

En el mes d’abril era quan més barques es batejaven i, sembla ser, que és la millor època de tirar barques a la Mar. Què n’ha quedat d’aquestes costums?... * * * El temps esborra moltes imatges que es guarden en la rovellada memòria i que dia a dia notem que s’emboiren o queden retingudes en velles fotografies, que també van prenent un to sèpia, de vell. Barrejant el que queda de la memòria i de la imatge, hom pot fer present aquella manera de vestir de molts pescadors del nostre litoral i pagesos de voramar.

Ara ja no es veuen homes amb faixa, de les que s’envolten la cintura els castellers del nostre folklore. A més de protegir la ronyonada sostenia les calces, sovint curtes. Si bé alguns portaven calçotets llargs, en realitat el que es veia sortir pel baix de les calces eren les antipares, aquelles peces de drap que cobrien la cama fins el genoll, les polaines de roba. Les de cuiro són les que apareixen descrites en la Crònica d’en Ramon Montaner, quan es refereix a la indumentària dels almogàvers. La camisa, la que s’utilitzava pels dies de festa o per anar a Missa, quedava amagada sota la jupeta o jupa.

No sé pas si és que la memòria m’ha fet perdre el record dels colors, o em resulta difícil recordar-los, veient aquestes fotografies, en blanc i negre, de que em

18 serveixo. El negre, n’estic casi segur, predominava en la vestimenta dels pescadors i, sense discussió, en el vestir de les dones.

Avui... tot s’ha tragirat i, a més, els pescadors del nostre poble arriben a la barca en cotxe!...i amb un cotxe per cada embarcat. La benzina o el gas-oil no deu ser tant car! * * * Anys enrera, per les nostres costes, les tonyines abundaven i encara no s’havien allunyat. Tampoc la indústria japonesa s’havien interessat per elles.

Tonyina per abril, per juny més de mil.

Creien els mariners de les almadraves, que els ofegats eren empesos pels túnids fins a les platges, a fi que fossin trobats i els enterressin en el fossar del poble.

Després d’haver vist el comportament dels dofins en els dofinaris dels Parcs temàtics, penso que aquest gest humanitari ho deurien porta a terme aquests mamífers i no pas les tonyines.

Quan una mola de tonyina s’arrecerava a la costa, s’avisava de la seva proximitat a toc de la campana de la capella més propera a l’almadrava. Aleshores, es despenjava del temple l’art gros, l’ormeig gran, i es calava. A l’hora de xorrar hi col·laborava el veïnat que ajudava a desemmallar el peix. Tot l’enrenou es feia enmig d’una festa a la que seguia el repartiment equitatiu de la pesquera. En la diada de Sant Pere es beneïa aquest art gros comunitari.

Un xic més al sud de Tarragona queda la platja de Salou, un antic llogaret de pescadors que també, malauradament, s’ha transformat en una població turística, que en la temporada alta no s’hi cap per les seves platges ni carrers. Els pocs antics pobladors que encara recorden aquells vells temps en que a les platges s’hi amorraven les barques de pesca, intenten forçar la memòria organitzant en la festa de Sant Pere el tirà l’arc. Es tractava de la pesca tradicional, com en el cas de les tonyines, que s’utilitzava en les platges arenoses de pendent suau del nostre litoral i que, des de la platja, els pescadors i familiars recollien la xarxa i desemmallavent el peix.

No era exclusiu de Salou aquesta pesquera, doncs es veia en moltes poblacions del nostre litoral. Ara bé, amb l’arribada de la primera barca amb motor a aquestes poblacions de platja llarga, per enllà els anys 1928 al 1930, es va deixar d’utilitzar aquest procediment ancestral de pesca costera. Només ens queda, que les oficines de turisme i els grups folklòrics se’n recordin de tant en tant. * * * A trenc d’alba, al sortir l’estelot (el lucero de l’alba, dels castellans), es deia que apareixia a la ratlla de llevant una gran nau amb les ànimes dels que havien perdut la

19 vida a la Mar. Navegava a tota vela, baix el vent d’un corn, bufat pel patró que la governava. Un só esgarrifós envoltava als atemorits mariners que la veien aparèixer... * * * Les hores que transcorren navegant donen pas a estats d’ànim que van de l’optimisme a la tristesa més extrema. Aquesta evolució es reflecteix en la imaginació dels mariners, independentment de l’estat de la Mar. D’aquí que no hi ha constància de quin tipus de Mar acompanyava ni de quin vent s’havia entaulat, quan es topaven amb una escorredissa sirena recolzada en un rocam. La seva presència feia distreure al timoner per l’exuberància de la pitrera, mig amagada per la llarga cabellera mullada que lliscava sobre ella.

Era creença general, que la millor època per sorprendre alguna de les sirenes del nostre coster, era la nit fabulosa de Sant Joan, quan coincidia amb lluna plena. Al veure-la, s’abandonaven totes les feines de a bord, i no era pas perquè es despertés la libido de la tripulació, sinó perquè s’intentava fer-se amb un vel d’ella, ja que portava sort i fortuna per sempre... i no s’estaven per romanços, doncs de dones-dones ja en tenien al poble. * * * Les gavines rialleres mostren durant l’hivern una taca al cap, però en arribar al bon temps el seu plomatge és totalment blanc menys el cap, negre. Contemplant el seu vol i les aturades que fan tot esperant el peix, que no s’endinsa massa cap al fons de la mar, m’havia preguntat de jove, per què no s’anava a la caça de la gavina, de la mateixa manera que veia com els caçadors anaven a la perdiu i demés aus de terra endins. Fou un xic més tard, quan amb l’interès que sempre he posat cercant costums i historietes, em varen explicar la següent llegenda.

A la Mar Vella, aquell tros de platja de Barcelona, que anys després amb l’arribada d’immigrants va passar a ser coneguda per Marbella, hi havia una cova on quedaven guardats els tresors caiguts a la Mar en el transcurs dels temps. Allí tot era d’or, l’únic metall que l’aigua salada no fa malbé. L’entrada a la cova s’identificava per la presència continua de les gavines, que la sobrevolaven i tenien cura del tresor, que representava un signe del valor marí a conservar. Per aquest motiu era pecat matar gavines o maltractar-les. L’altra versió, és que la carn de gavina té gust de peix... i de peix ja n’hi ha a la Mar. I... parlant d’aus, m’explicaren que una mostra del desitjat benestar de tot home que embarca, es veure el moixonet, aquell petit moixó blanc com la llet, que aixecant el vol des de l’aigua reposa quiet en l’obenc del bastiment. Indica que la pesca serà bona tot l’any. * * *

20 A la tia Angèlica de Llançà, en quant s’asseia a la taula, al despertar el dia i abans de prendre el bol de llet amb malta, l’hi havia sentit resar: Santa Teresa t’ofereixo aquest somni que he tingut.

Si és bo, que es quedi amb mi i si és dolent, que la Mar se l’endugui.

Aquesta oració em fa prestar atenció sobre l’efecte purificador que té la Mar. No se pas, si Freud tenia idea qui era Santa Teresa. Llàstima que Viena i Àvila queden un xic separades i per aquesta raó se’ls disculpa la manca d’entesa entre els dos personatges, d’ascendència jueva i units per la psique dels seus devots. Ara bé, tant un com l’altre han sigut considerats patrons dels somiadores: clar, Freud com a científic i Teresa, cristiana.

Les nostres àvies i ties -que no coneixien l’horòscop ni a Freud- li demanaven a Santa Teresa que les revelés en somnis tot allò que volien saber del futur. Les endevinetes, que es dedicaven a l’art de pronosticar l’avenir i de treure conclusions dels somnis, la tenien com a advocada. A part de l’efecte purificador de la Mar, que sentia resar a la tia de Llançà, no he recollit pas cap altra relació marítima dels somnis, ni concretant, relacionar-los amb la gent de la Mar... Clar!, com són gent que no toquen pas de peus a terra...

Havent-me ficat entre curanderos, és a dir, personal que cura, exposaré la manera que tractaven les ferides a bord dels vaixells. Cal saber, que en tota navegació, costera o d’altura, mai ha faltat el rom, doncs amb aigua sola poden passar moltes desgràcies. Les ferides és rentaven, primer, amb rom i seguidament s’hi posava teranyina fresca i enganxosa i damunt d’ella un emplastre de farina florida i quan més verdet tenia, millor. S’acabava amb un embenat compressiu que no es tocava fins haver passat una setmana llarga.

No cal escandalitzar-se. La teranyina té un component cicatritzant de primera classe. La farina florida compta amb una alta presència de fongs versemblants als primers antibiòtics, que evitaven les infeccions i, probablement, encara que hi hagués ferida, no vol dir pas que estès infectada... com, també, no cal dubtar de l’eficàcia antisèptica del rom. Deixar passar dies sense tocar l’embenat, va ser l’origen de la tècnica oclusiva, que en la Primera Guerra Mundial va posar en pràctica el Dr. Orrs i en la Segona Guerra, el metge català Dr. Trueta, que exiliat a Gran Bretanya, en va fer el seu cavall de batalla en la cura dels ferits pels bombardeigs de l’aviació nazi i, més tard, el reconeixement del govern.

Els cavalls de Sant Martí, és a dir, els cavallets de Mar, pescats en el dia del Sant (11 de novembre) es considerat de molt bona sort i d’extraordinaris efectes remeiers. Sovint, la humitat de la mar i sobretot quan predominen els vents del quadrant de garbí, les marinades, molts pescadors es queixen de mal de cap, migranyes, dolor als polsos, encaparraments... tot un seguit de patologia dolorosa a

21 nivell de la testa que, segons la fe que es tingui, desapareixen posant un d’aquests cavallets de Sant Martí sota el folre de la gorra. * * * Vaig tenir ocasió de parlar amb un vell pescador assegut al Cafè de la Marina, del Port de la Selva, en una tarda xafogosa d’un passat estiu. M’explicà, entre altres anècdotes que recullo en aquest llibre, que durant els dies de calor, la mar gemegava (vaig quedar un xic parat).

- En plena calmada i enmig del bat fort del sol, he vist passar per damunt de l’aigua una ombra blanca, una nuvolada baixa, que em recordava a una fadrina vestida de blanc... Aleshores, es quan sentia el seu gemec... Era l’ànima de la Mar que sospirava!...

Em va semblar, que s’hi feia hores que la Mar s’havia calmat i el sol premia tant, no resultava massa difícil veure fades, inclòs aquelles de les rondalles de la infantesa.

Aquesta conclusió, m’he la vaig callar. * * * Hi ha mesos, en que l’anticicló s’estanca sobre nostre i predominen les minves, és a dir, la baixada de la mar o marea baixa. Llavors, es fa present la calma i els quillats quedaven desventats. Va haver-hi un temps, que existia el cridavent a bord, aquell tripulant-bruixot que amb els seus crits, cantant o agitant el capell era capaç de fer entrar el vent. Amb la mateixa finalitat, molts pesquers s’equipaven amb les cordes de vent, que no eren més que un tros de drissa vella, que el patró feia moure en la direcció del vent que desitjava que es presentés. Altres drisses, tenien set nusos i només calia desfer-ne un o altre perquè el vent propici s’entaulés.

En els mesos d’hivern, quan arriben les barques dels pescadors al port, m’hi apropo a esperar-los, no tant sols per saber com anat la pesquera, sinó també perquè coincideix l’arribada dels quillats amb l’hora baixa en que el sol proporciona unes postes enceses, que donen ocasió a certs dibuixos del núvols, que encenen la fantasia, creant boniques llegendes.

Una d’elles, és la barqueta de Sant Antoni, que m’he la fer veure l’Anton, el cuiner del Restaurant Eugènia de Cambrils, amb qui he navegat per les Columbretes, com aquella nit que estan arrecerats dins del cràter de la Columbreta Gran va entrar una forta llevantada, que ens obligà a salpar promptament amb gran dificultat i, bastant apurats, vàrem poder refugiar-nos al port de Vinaròs... set hores després. Va ser durant aquesta travessa que vàrem jurar, el meu amic Pere Roquer i jo, de no navegar mai més de nit, perquè ho vàrem passar molt malament. Ara bé, quan ja estàvem amarrats a port, ens adonàrem que havíem jurat sobre una Bíblia mal traduïda... i vàrem seguir navegant en qualsevol hora i temps.

22 Doncs bé, l’Anton em va senyalar que quan el sol està ben a ras del Montsià o a sol post, surten les barquetes. Fou en un d’aquests petits núvols on Sant Antoni, des de Tunísia, s’hi embarcà per anar a Roma a curar malalts de lepra.

Les brises d’estiu fan corre uns altres petits núvols blancs, que abans més que avui, els mariners els anomenaven margaridetes. Tot venia, perquè una jove molt bonica va ser esclava del rei moro i no volen ser la seva muller, va demanar a una herba, que creixia en el jardí de palau, la alliberés del desig del rei. La noia es va convertir en un nuvolet blanc i la poca brisa d’aquell dia d’estiu se’l va emportar cap a terres cristianes, on recuperà la delicada figura d’una fermosa camperola. Ella va ser una Santa Margarida i l’herba es coneguda com l’herba de Santa Margarida, que té un gust amarg i de flors purpúries. Els homes de la Mar la tenen present quan, per l’edat, només queda la trempera matinera: ...la trempera matinera, no és trempera vertadera sols és pixera.

Un dels dies ventolers que els pescadors evitaven salpar és el 21 d’octubre, la diada de Santa Úrsula, la Ventosa, com així l’anomenen vora mar. Tocant el tema del vent, no puc deixar a banda la folla tramuntana, que segons conten els pescadors de la Mar d’Amunt (nord del Cap de Creus) és l’anima enfadada d’un traginer, que havent venut la mercaderia en un poble de l’Alt Empordà, el van ensarronar. Des d’aleshores, li entra de tant en tant la mala llet i envia la folla tramuntana, que tant es fa sentir per aquella costa.

Ara bé, la tramuntana sembla ser que té molts padrins. A cavall de l’Alt Empordà i de la Garrotxa s’aixeca el Santuari de la Mare de Déu del Mont (on en Verdaguer va escriure part del seu poema Canigó, conservant-se la cambra on s’hostatjava) i quan els Pirineus estan a punt de capbussar-se en la Mar, s’hi troba el monestir de Sant Pere de Rodes. Es conte, que quan el Mont estava núvol i Sant Pere restava seré, el Prior del monestir li feia l’ullet a la Mare de Déu i aquesta, contenta, feia que plogués o nevés: Quan el frare li fa l’ullet a la Mare de Déu, pluja o neu.

I, quan el Mont estava seré i Sant Pere ennuvolat, el Prior s’enfadava i bufant desencadenava la tramuntana: Quan la Mare de Déu fa l’ullet al frare, apreta la tramuntana. * * *

23 Una de les viles netejades per la tramuntana a l’Empordà és Vilajuïga. De dins d’ella en surt la carretera que mena a Sant Pere de Rodes, a Sant Salvador de la Verdera i a Santa Helena.

El MONESTIR DE SANT PERE DE RODES, és un conjunt d'edificacions que el fan grandiós amb salons abandonats, corredors, cel·les destrossades... Des de que la Generalitat hi ha posat la bossa és reconstrueix poc a poc i per això gaudim de les muralles respectades i aixecades sobre els penya-segats, les torres vestides de nou amb les arquacions llombardes i els merlets recuperats a la guaita del camí.

Segons la llegenda, s'edificà el Monestir en el mateix lloc on en temps passat hi havia hagut el temple de Venus Pirenaica. El cert és que els seus orígens es perden en el temps i la primera noticia escrita no apareix fins l’any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, parla d’una petita cel·la monàstica que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, acabant amb el sotmetiment de Sant Pere de Rodes a Roma (945).

Sempre he sentit dir que l'edifici es bastí damunt la cova on foren amagades les despulles de Sant Pere, doncs el Papa Bonifaci IV davant la invasió de l’almirall de Babilònia, va decidir enviar les relíquies del primer Papa a un lloc segur de la costa francesa. Col·locades en una nau, un suau llevantol la va portar a la badia Armin de Roda (Port de la Selva). Els monjos-mariners cercant aigua potable trobaren una font en un paratge amagat i salvatge on traslladaren les despulles de Sant Pere. En el segle VIII hi arriben uns monjos de l’altre part de la ratlla, que van construir les primeres dependències. Aquest Monestir és el punt de partida que inspirarà una part dels conjunts romànics dels segles XI i XII, segons afirma A. Deulofeu (L'Empordà bressol de l'Art Romànic. Casa del Llibre, 1961) A partir del segle X cap a l’XI, les advocacions a Sant Pere són nombroses i substitueixen sovint les dedicacions a Santa Maria: és la recerca de protecció pontifícia a què s'han llançat els monestirs per poder rebre els favors de Roma. I qui ho dubti, que recordi la butlla de Benet VII -l'any 979- que concedia a aquest Monestir totes les propietats des de Narbona fins als límits d'Hispània i que les persones que no podien anar a orar a la tomba oficial del primer Papa ho podien fer a Sant Pere de Roda amb les mateixes gràcies.

Aquest fet corrobora la hipòtesis de què és possible que els de Roma estiguessin assabentats de l’existència de les restes de Sant Pere en aquest indret.

Què passarà si la Generalitat troba aquestes despulles? Roda serà el centre de la Cristiandat? Aleshores haurem perdut un dels paratges amb més encís del nostre Empordà! Déu faci que estiguin ben amagades i sort que no coneixem l’ADN de l’Apòstol!

Pel seu emplaçament sobre el golf de Lleó, durant els segles XIII i XIV va ser una magnífica talaia per advertir els moviments dels vaixells pirates i també el pas dels exèrcits francs pel coll de Panissards, encara que no va ser pas impediment perquè el Monestir fos assaltat i saquejat en nombroses ocasions.

24

L’any 1675 el Duc de Noailles se’n va emportar l’anomenada Bíblia de Rodes, que es conserva en la Biblioteca Nacional de París i no hi ha pas esperances que la retornin. També Salamanca utilitza el dret de conquesta.

Si bé que amb la desamortització de Mendizabal és dissolgué l'ordre dels monjos benedictins, sembla que ja abans, els de Sant Pere de Roda, havien aixecat el vol, després de talar el bosc d'alzines, vendre la fusta, fer-se un bon racó i partir cap a Vila-sacra, Figueres i Besalú.

D’aquesta diàspora benedictina s'ha n'aprofitaren els pobles veïns, que entraren a sac, arrasant tot el que van pogué, deixant les parets i calaixos ben buits. En el 1989, arran dels treballs de restauració que s’hi feien, prop de l'entrada i a un pam de terra, és van trobar 658 monedes d’or i de plata, entre les quals hi havia ducats i croats, que pertanyien als segles XIV al XVI i procedien de punts molt diversos d’Europa i de països de gran prosperitat comercial (Corona d’Aragó, regnes de Castella, Portugal, França, Bohèmia, Hongria, estats italians, arquebisbat de Salzburg i l’illa de Rodes).

Algunes de les monedes, que van ser confeccionades a partir de dissenys d’artistes reconeguts, mostren els retrats de governants de famílies influents d’aquelles èpoques (els Sforza, Gonzaga, Betivoglio). Pel febrer de 1999 es varen mostrar per primera vegada en el MNAC de Barcelona baix el títol El Tresor de Sant Pere de Rodes.

Moneda, comerç i art a l’inici del segle XVI. (De quan l’entrada era lliure ens hi arribàvem amb els meus amics de Portbou.

Havíem remogut el terra del mateix lloc, sense l'èxit dels actuals arqueòlegs! En aquells temps no s’utilitzava el detector de metalls... Avui em pregunto: quin valor haguéssim donat a la troballa?)

Per enllà l'any 1850, els Ducs de Medinacelli, hereus dels Comtes d'Empúries, van guanyar el plet contra l'Estat Espanyol per apropiació indeguda. Avui, la Generalitat en té cura i sembla que la cosa va en serio.

Retornant al arrasament dels arbres per part dels monjos, es té que afegir en honor seu, que foren ells els que facilitaren el conreu de la vinya en forma de terrasses, que és el que només queda avui, les terrasses, quan fa tant sols 100 i una mica més d’anys la fil·loxera va acabar d’espatllar-ho tot.

Només en resta un temple pel record, un silenci que ens porta imaginar els monjos que dibuixaren aquella Bíblia, passant pel mig de les arcades i murs enderrocats, pregant per un món que creien que s'acabava, doncs prop estava el primer mil·lenni.

D’enfront mateix de l’entrada al Monestir de Sant Pere de Rodes parteix el costerut corriol que mena al CASTELL DE LA VERDERA on es troba, en el punt més alt, les ruïnes de l'església de Sant Salvador.

25 El Castell fou edificat en el 904 i cedit al monestir pels comtes d’Empúries. A conseqüència d’haver-se’ls hi encreuat els cables, poc després de la generosa donació el reclamaren. D’aquí, que s’inicià un plet que amb el dret de la força, les armes, retornà als comtes. De totes maneres, els abats de Sant Pere de Rodes no es quedaren quiets i utilitzant la seva força, l’amenaça de l’excomunió, recuperaren el Castell de la Verdera.

Ara bé, en arribant al segle XIII, d’aquest castell no en quedava altra cosa que ruïnes i, aleshores, el comte Ponç IV d'Empúries en fa edificar un altre, el Castell de Sant Salvador (any 1283).

Del darrer Castell, es conserva part de les muralles i dues torres. Dins del que fou el seu recinte es troba l’església de Sant Salvador, que era la capella castellera i bastida anys abans del Castell, probablement en el segle XI. Existeix una llegenda, que conte com l'emperador Carlemany va considerar que la defensa d'aquest castell feta pel comte d'Empúries, només va ser possible gràcies a la intervenció divina i, per aquest motiu, el nomenà Comte d'Empúries per la Gràcia de Déu, resultant que aquest noble era l'únic de Catalunya que havia rebut aquest títol.

Segles després, va haver-hi en la història de la Península un dictador que es va adjudicar una semblant nominació: Caudillo por la Gracia de Dios... Així es llegia en les monedes que s’havia fet encunyar.

D'aquest castell n'han sortit diverses llegendes, algunes d'elles repetides en altres indrets, com és la del Salt de la Reina Mora, que també la trobem a Ciurana (Baix Camp). Doncs bé, del castell de Verdera, s'explica que el rei moro va morir durant el setge dels cristians i l'esposa sortí disparada cavalcant sobre el seu cavall, que desbocat, s'estimbà pel cingle.

N'he recollit una altra de llegenda també relacionada amb aquest salt. La filla del comte d'Empúries, de nom Reina (d’aquí la superposició de llegendes) al fugir de les intencions no massa honestes del comte Guillem de Besalú, el Foll (usurpador del Comtat), es llançà al precipici muntada en el seu cavall que va deixar la petjada en la roca: l’indret se'l coneix amb el nom del Salt de Reina. És molt important, recordar un cop més, a qui s’hagi esforçat en arribar fins a aquest cim, no tenir presa en baixar. Siguin quines siguin les condicions climatològiques que el dia se’ns hagi presentat, albirar tant la plana de l’Empordà com la Mar d’Amunt o la d’Avall, resulta un espectacle difícil d’oblidar. Si dies abans ha plogut i ara bufa la tramuntana, la claredat de l’ambient, el detall del paisatge, el perfil de les muntanyes és extraordinari. Si pel contrari, ens cau sobre nostre una tarda d’aquelles en que s’està mastegant una turmenta, el cel s’enfosqueix i la mar reflexa la negror dels núvols, notarem l’ambient carregat d’electricitat estàtica i l’esperit s’estrenyerà dins nostre... Sort en tindrem que no hi ha cap arbre per aixoplugar-nos!

En aquestes condicions, és millor anar baixant...

26 L’església pre-romànica de SANTA CREU DE RODES i després santuari de Santa Helena es l’única edificació que queda en peu, i actualment restaurada, del poble medieval de Santa Creu de Rodes, en ruïnes. Es troba just on mor la carretera. que puja de Vilajuïga i per damunt de l’aparcament existent. S’hi té que arribar a peu: no queda massa lluny i el camí és practicable sense esforç.

El poble de Santa Creu deuria tenir una certa importància pel nombre de cases que se’n contat, trenta-sis. Estava disseminat per la rodalia i, molt probablement, depenia del monestir de Sant Pere de Roda, com és de suposar.

La primera notícia documentada és de l’any 974. Més tard apareix la data del 1097, quan Hug II reconeix els drets del Monestir sobre l’església de Santa Creu. Pel fet que en l’any 1336 s’obligà al notari, elegit per l’abat del Monestir, de residir al lloc de Santa Creu, fa pensar que encara no s’hauria iniciat la seva decadència.

Si bé no hi ha unanimitat de criteris, el despoblament sembla ser que fou degut a l’epidèmia de pesta negra que patiren a l’any 1345, que també afectà al Monestir veí, d’on consta que moriren 24 monjos en un xic més d’un any. Altres autors consultats donen com a causa del despoblament a les incursions dels pirates o que una gran part de la població participés a la repoblació de Mallorca. A Ciutat de Palma hi ha un barri anomenat de Santa Creu on es troba la parròquia de Santa Helena.

Queda històricament contrastat que l’any 1455 l’església de Santa Creu era servida per tres sacerdots i que hi vivien diversos personatges de la comarca que s’havien donat al monestir proper i formaven una petita comunitat.

A primers anys del segle XVI fou agregada a la parròquia de la Selva de Mar, fet que demostra que la població ja havia minvat. Passaren uns anys i l’antic temple va quedar com un santuari dedicat a Santa Helena, personatge històric vinculat a la Santa Creu.

L’any 1820, havent passat la comunitat de Sant Pere a Figueres, l’abat Josep de Viladecans fou enterrat a l’església de Santa Helena i dies després fou saquejada la seva tomba per la gent dels pobles veïns, creient que hi trobarien alguna que altra peça de valor. L’historiador no diu pas res més.

Al 1880 va tenir lloc el darrer aplec i l’abandono definitiu, començant la sèrie d’espoliacions i com a conseqüència s’inicià el procés de degradació que no ha parat fins avui dia.

Per les dades consultades m’he adonat que el temple té la seva importància dintre de l’estudi de l’arquitectura medieval catalana i qui ho ha posat en evidència ha sigut l’arqueòleg Joan Badia. D’ell és aquest curt resum: Si bé l’església de Santa Helena ha estat molt modificada, conserva encara la seva estructura original: és d’una sola nau, coberta amb volta de canó i, probablement, es recolzava en un arc toral. Capçalera trevolada: tres absis

27 trapezoïdals dels que només es conserva el central obert a la nau mitjançà un arc triomfal.

Modificacions posteriors determinaren una curiosa església de tres naus i un sol absis. Les naus lateral foren cobertes amb volta de quart de cercle molt rebaixades i el tot fou cobert amb una sola teulada de lloses a dues aigües.

A la façana de ponent s’hi afegí un atri i dues estances a migjorn, de dos pisos, que servien de sagristia. La portada s’obria a la façana de ponent: sembla ser que fou retirada per refer-la en una casa benestar de la Selva de Mar. Les finestres que es conserven encara es troben en l’absis i són d’una sola esqueixada.

Una torre quadrada, de la que no es conserven altres de semblants a Catalunya, s’aixeca on seria el creuer i forma una única estança coberta en volta de canó. Damunt la façana de ponent d’aquesta torre es construí un campanar d’espadanya per a dues campanes. Les finestres foren aparedades i eren d’arc de mig punt i arc de ferradura.

L’aparell original és de petits carreus i blocs allargassats de pedra de la muntanya propera, sense escairar, en filades estretes i molt irregulars. L’interior deuria haver estat arrebossat.

Santa Helena és un temple pre-romànic com ho senyalen els seus absis, les finestres i obertures del campanar. És molt possible que és construí a la meitat del segle X, anterior a Sant Pere de Rodes i que deuria ser bastit amb una voluntat monumental, no rural. * * * La tramuntana no és tant sols un vent, també és llum, perquè s’acompanya d’un cel ben endreçat i net, perfilant les muntanyes amb els seus accidents i colors naturals.

La Mar també se’n ressent, tant per l’intens color blau que adquireix, com pels maldecaps que aporta a la navegació, quan s’intenta passar de sotavent d’un cap a sobrevent. No sempre, però sovint, al capvespre la tramuntana cedeix la seva força, el cel s’enfosqueix i els estels apareixen un a un amb tota la seva nitidesa. Des de qualsevol racó lluny del batibull de la civilització, el silenci es sent.

Per les costes del nord de Catalunya on la tramuntana s’acostuma a entaular-se amb molta força, se la coneix com Maria Gavatxa i Maria de França, per part de la gent del sud de l’Albera i vent d’Espanya, en el Rosselló. A la vora de la Mar i en temps de Carnaval, s’encenia una foguera avivada amb peix, mentre les noies ballaven al seu entorn: era una manera de fer content al vent perquè no bufés tant fort i deixés pescar amb tranquil·litat als seus promesos per aquell coster.

28 De les lletres que acompanyaven als balls de platja i que encara vaig sentir cantar, quan de menut m’arribava a veure com les dones adobaven els desperfectes de les sàrcies, és aquesta cantarella, que repetien juntes amb certa monotonia: Jo te l’encendré, el tio, tio fresco, jo te l’encendré el tio de paper.

La mestressa, contestava: No me l’encendràs, el tio, tio, tio, no me l’encendràs el tio del detràs...

Un dels fenòmens atmosfèrics més habituals de l’Albera, la muntanya que fa de ratlla entre l’Alt Empordà i el Rosselló, és la rufa. És tracta d’un núvol de forma allargada que es forma al Puig Neulós quan hi ha tramuntana. La seva presència té lloc perquè es refreda i condensa la massa d’aire en els punts alts de la carena.

Trobant-me a redós del Santuari de les Salines, de Maçanet de Cabrenys, un grup d’scouts acabaven d’arribar i el capellà, que els acompanyava, explicà la següent llegenda. En una cova que no s’ha pogut trobar, hi ha una truja que quan cria, per defensar als garrins, es transforma en núvol desencadenant la forta tramuntana que no permet el pas dels homes que la cerquen. Aquest conte ha donat a interpretar, que quan a la contrada apareix un gran núvol és presagi de que aviat entrarà el vent del nord i es sent a dir ja bufa la truja de les Salines!. * * * Sota l’Albera queda Espolla (Alt Empordà), municipi, també, de la tramuntana.

De la població en surt el camí al Coll de Banyuls. A uns tres km., a mà dreta, apareix una construcció, que no fa pensar pas que es tracti d’una capella, doncs només en resta una part de la capçalera. S’ha dit si corresponia a una necròpolis on les sepultures trobades estaven delimitades per pedres sense desbastar formant un cercle.

Al mig, hi restava una olla amb les cendres del difunt i amb objectes personals (petits discs de terra cuita amb un forat al centre, una flauta?, un punxó de coure amb anella i cadeneta, etc.). Aquestes olles eren d’argila decorada mitjançà un punxó o amb els dits i cuites al foc d’una foguera (l’exterior resta ennegrit).

Pels antics topònims varen fer pensar als arqueòlegs que deuria existir un temple. Aprofitant les obres que es feien per arranjar la pista d'accés al coll de Banyuls i després d'exhaustives recerques es va localitzar, en el 1993, part de l’ESGLÉSIA DE SANT PERE DELS VILARS (Alt Empordà), capella, preromànica del segle X, que havia passat a ser utilitzada com a masia.

29 El terme municipal d’Espolla és considerat com un dels més rics de Catalunya en monuments megalítics. Entre ells, destaquen: - El dolmen del Puig d’en Torrent, entre els termes d’Espolla i de Rabós, a uns 7 km. És una cambra formada per tres grans pedres posades dretes i coberta per una llosa d’uns tres metres de llargada per dos d’amplada.

- El dolmen de la Font del Roure, situat a ponent del poble. Aquí, hi han cinc pedres d’un metre d’alçada, que contornen una cambra coberta per una llosa, que després d’haver caigut, s’ha reposat.

- el dolmen del Barranc, que queda en el barranc de la partida del Cotó. Té la forma de caixa delimitada per les pedres verticals i la superior o teulada.

Per estar situat el terme i el poble d’Espolla prop de la ratlla i, concretament, del Coll de Banyuls, els enfrontaments bèl·lics i, en el 1939, el pas de la diàspora republicana, ocasionaren nombrosos desgavells a la població i a les restes arqueològiques.

Seguint pista amunt s’arriba a les capelles de Sant Genis d’Esprac i la de Sant Martí de Baussitges, passats uns masos i una font, que resulta un bon lloc per fer un glop. Es deixa a la dreta del nostre pas, la pista que mena al Coll de Banyuls, d’on segueix per una carretera asfaltada a la Côte Vermeille (Catalunya Nord). De la cruïlla i seguint direcció a tramuntana apareix la pista que duu al mas i a l’ermita de SANT GENIS D’ESPRAC (hi ha qui l’escriu Desprac). És una capella de construcció romànica, adossada a una masia, d’una sola nau, rectangular, coberta per una volta de canó i teulada de dues vessants. Capçada per un absis semicircular, més baix que la nau, amb una finestra de doble esqueixada. La portada s’obre en el mur de migjorn, adovellada i amb un arc de mig punt. Hi ha presència de filades d’opus spicatum en els murs, que no indica forçosament, que sigui una construcció preromànica.

L’opus spicatum no és sempre una referència cronològica. Si bé és pot veure en temples preromànics, no és exclusiu d’ells. Podria ser una representació màgica, pròpia de la gent de camp, com costum és la de penjar a les portes de les masies potes de senglar o talls de cardes. Tampoc és pot oblidar, que en certes construccions podria tenir una referència cristiana, al recordar la senyal de l’espina de peix que els primers cristians fèiem a terra, amb el bastó, quan es retrobaven. De la Mesopotàmia, a Eannatum, tinc la fotografia d'un pou on els assiris havien utilitzat l'opus spicatum en la seva construcció, anomenant a aquestes filades herring bone, és a dir, espina de peix...

També es descarta que sigui una tècnica constructiva, doncs només apareix l’opus spicatum en pocs metres d’un mur i, quan és repeteix, s’aprecia en llocs molt diversos de l’edifici.

30 Deixant a banda, aquests comentaris tècnics, és evident que Sant Genis deuria ser un centre parroquial que aglutinava tota la població dispersa i on la situació enclotada de la capella i al mig d’aquesta vall, facilitaria la relació humana que es cercava mitjançà aquestes construccions. Inclòs avui dia satisfà trobar-se en aquest punt del típic paisatge de l’Empordà.

A uns 2 km. més al nord, prop de la ratlla amb França, hi ha el mas i la CAPELLA DE SANT MARTÍ DE BAUSSITGES. Va ser un exemple de parròquia per aglutinar un habitat rural dispers, característica del món rural del segle IX i X, en quan l’església parroquial atreia al seu voltant famílies de pagesos que formarien el nucli de població més o menys nombrós. Més endavant, s’anava desenvolupant per constituir, finalment, una vila, que no és el cas d’aquesta capella, que va acabar sense culte quan la població minvà (d’això en fa més d'un parell de segles) i, en el 1835, va ser subhastada per la llei de Mendizabal.

La capella havia sigut consagrada en l’any 940. Assistiren personalitats del país, entre arquebisbes, bisbes, comtes, etc. El senyor de la contrada que, a més, era el pare del bisbe d’Elne, la va protegir amb donacions.

Com a parròquia va arribar a tenir cert predicament, doncs consta que el papa Honori II (1219) li concedí el domini de l’abadia de Sant Quirze de Colera. De totes maneres deuria decaure el seu prestigi, perquè en el segle XIV es troba unida a la parròquia de Sant Miquel de Freixe, situada a l’altra vall, més a llevant. És una capella d’origen preromànic, d’una sola nau amb l’absis trapezoïdal, més baix que la nau. La portalada queda situada en el mur de migdia, prop del frontispici.

En el mur de ponent s’aixeca un campanar d’espadanya per a dues campanes, que es va bastir més tard: en les capelles preromàniques no s’hi construïen campanars. La coberta era de lloses de llicorella. Les pedres de l’absis estan col·locades, en fileres i de forma inclinada que recorda l’opus spicatum. Sembla ser que el cementiri quedava en l’espai tancat que es troba davant del mur de migdia. * * * Profunditzant un xic més amb la tramuntana, però ara atenent-me a un estudi psiquiàtric que ha realitzat la Dra. Conxita Rojo, metgessa de Port de la Selva. Va ser publicat en el mes de març del 2003. D’ell he recollit el següent resum: La tramuntana, vent fort que bufa a l'Empordà i en el sud de França, pot estimular el geni artístic i les ganes de treballar. La investigació adverteix de què la presència d'aquest vent pot provocar depressió i estats d'excitació. L'estudi, supervisat pel cap del servei de psiquiatria de l'Hospital del Mar de Barcelona, Antoni Bulbena, explica els sentiments contradictoris que provoca entre la població aquest vent sec i intens, que pot bufar durant deu hores seguides i arribar a ratxes de fins a 150 quilòmetres per hora.

31 La responsable de la investigació ha analitzat la influència de la tramuntana en uns tres-cents habitants de l'Empordà. D'aquesta manera, el 66% de la població autòctona modifica el seu comportament quan bufa aquest vent, mentre que la resta es manté impassible. A més, la investigació posa en relleu que els efectes psicològics de la tramuntana, que poden ser positius i negatius, resulten més pronunciats en les dones, en els infants i en els consumidors de xocolata i pastes. Segons la Dra. Rojo, els efectes de la tramuntana s'expliquen pel fet de què els neuro-transmissors cerebrals s'alteren davant canvis climàtics com els provocats per aquest vent... Des de sempre, la gent de l'Empordà ha atorgat a la tramuntana el poder de provocar bogeria, una mica com el Foehn dels Alps. No obstant això, sobre aquesta creença popular de què la tramuntana provocaria un augment del número de suïcidis i crims violents, la doctora assegura que no té cap fonament científic: La tramuntana no et torna boig. No existeix cap prova formal en aquest sentit, ha assenyalat. * * * A l’illa de Sardenya es venerava a la Mare de Déu del Bonaire (el seu cognom, per si sol, ja diu el per què) i fou importada la advocació a Catalunya pels mariners que habitualment feien la travessa. A Barcelona, inclòs, va donar ocasió a que li posessin el nom a un carrer. Aquesta veneració va ser molt arrelada, temps després, a la platja de Vilanova i la Geltrú. Baix la seva guia es tenia vent mesurat per poder navegar amb els quillats de vela llatina.

No lluny de Vilanova i la Geltrú queda el conjunt històric de SANT PERE i SANT MIQUEL D’OLÈRDOLA (Alt Penedès), situat en un turó de 358 m. d’altitud i rodejat per cingleres.

Del primer moment que s’hi arriba hom s’ha n’adona que es tracta d’un enclavament estratègic. S’entén, per aquest motiu, perquè fou habitat des de l’edat del bronze, fa uns quatre mil anys, seguit d’un poblat ibèric, del pas dels romans i, des del segle X fins al segle XII, pels comtes medievals.

Les primeres muralles foren aixecades pels pobladors de l’edat del ferro i pertanyen als segles VIII i VII aC. Consta, que els ibers s’hi assentaren entre els segles VI i V aC. Els romans arribaren per enllà el segle II aC. i, naturalment, establiren un campament militar, però convisqueren amb els ibers algun temps. D’ells ha quedat una muralla, la cisterna i una talaia. Quan la presència romana a Hispània es va estabilitzar abandonaren l’indret.

Probablement, s’hi van fer presents els visigots, però com ha succeït en altres comarques, no han quedat restes de la seva petjada. Tampoc no hi ha constància de l’assentament dels àrabs, si bé hi varen fer varies incursions militars en quan l’indret esdevingué frontera amb les terres cristianes.

Conquerit pel comte de Barcelona a principis del segle X, tornà a ser un centre fortificat en aquest esperó de la muntanya envoltat de cingles amb la seva muralla

32 restaurada i castell, constituint un destacat punt estratègic pel control i defensa del sud de la Marca. És, aleshores, quan es basteix la primera església, pre-romànica de Sant Miquel, a l’entorn de l’any 929 i consagrada l’any 935. Va ser destruïda per una razzia musulmana. El comte Sunifred, inicia la construcció de la segona església al costat de migjorn de l’anterior i queda baix l’advocació de Sant Pere: en aquella època, el comte o rei que no rebia la benedicció de Roma, ja podia plegar veles...

A mitjan segle XI, enmig de la revolta feudal contra el poder dels comtes, aprofitant la fràgil frontera entre la marca dels francs i els regnes de taifes àrabs, prengué protagonisme l’anomenat príncep d'Olèrdola, Mir Geribert, el més bel·licós i insubmís dels nobles vassalls del comte Ramon Berenguer I, que gairebé li va donar més guerra que els sarraïns als que intentava sotmetre.

Mir i Geribert va conquerir els castells d’Olèrdola, Subirats i Ribes (1010).

Establert en els seus dominis i actuant com un vertader príncep va negar la sobirania del papa (futut!). Immediatament, li va arribar l’excomunicació de l’Església, però li va patinar.

En el 1039, es posa d’acord amb el comte Ramon Berenguer I i li jura fidelitat, però exercint en el seu terrenys com a senyor lliure i independent. Es va aliar amb els sarraïns, creant una zona de canvi en els seus dominis, a fi de que no paguessin al comte de Barcelona els delmes a que estaven obligats. Poc a poc va anant perdent els seu prestigi i possessions fins que en el 1050 es retira a Tortosa, on es perd la seva pista...

A inicis del segle XII, amb el desplaçament de la frontera cristiana vers el sud i la pacificació del territori, s'inicià la decadència d'Olèrdola i el gradual desplaçament de la població cap a la plana, prop de les vies de comunicació entre Barcelona i Tarragona i per aprofitar les franquícies i privilegis concedits als pobladors de Vilafranca: d’aquí el nom, és a dir, una vila franca de delmes, encara que més tard, ja assentada la població de mercaders, es van tornar a exigir.

Existeix una cisterna amb capacitat per casi 400 mil litres d’aigua de pluja que data d’entre els segles II i I aC. L’aigua es recollia a través de canals fins a un recipient que feia de filtre. Unes escales tallades a la pedra permetien netejar-la periòdicament.

Han quedat restes d’una casa ibèrica del segle III aC., altres de l’època medieval, així com sitges excavades a la roca, dels segles X i XI. Del segle I aC, és la Talaia romana situada a migjorn. Està bastida amb blocs de pedra, grans i regulars. Controlava el territori i les comunicacions mitjançà la comunicació amb altres situades, també, en llocs elevats.

Al costat de la Talaia es va construir el Castell d’Olèrdola, del que només en resten uns metres de mur i la base de la torre rectangular. En l’any 991, després de les comeses dels àrabs que es repetiren freqüentment en el Penedès, es va reconstruir, motivat per les necessitats defensives.

33

D’aquest Castell s’explica, de l’existència d’una mina que arribava fins les coves on queda l’actual població de Sitges, prop de la mar. En un dels enfrontaments amb els àrabs, que havien ocupat Olèrdola, l’exèrcit cristià decidí recuperar la fortalesa i, aleshores, ho feren aprofitant el camí subterrani. Així fou, com sorprengueren a l’enemic, que no varen tenir temps de reaccionar.

Es va propicià la repoblació i d’aquí la construcció del nou temple de Sant Miquel, junt a l’anterior, pre-romànic, enderrocat per les incursions sarraïnes.

A la banda de migdia, s'edificà aquesta església, més gran, en temps de Sunifred (991) i fou consagrat pel bisbe Vives de Barcelona. Va quedar baix l’advocació de Sant Miquel i de Sant Pere, situada prop del cingle i a la part més alta. Consta de dos edificis juxtaposats.

Del temple pre-romànic, només es conserva l’absis, quadrat a l’exterior i semicircular a l’interior, cobert amb volta i una finestra d’una esqueixada senzilla al centre.

La nova església adossada a migjorn de l’anterior, és d’una sola nau, rectangular i absis trapezoïdal que comunica amb l’absis de la primitiva església mitjançà una porta. La portada, situada a ponent, fou tapiada i s’obrí una a migjorn, però en l’actual restauració s’ha recuperat la primitiva porta i, en aquest mateix mur, s’obre una finestra geminada amb columneta i capitell esculpit.

Les tombes antropomòrfiques, conegudes com olerdolanes, perquè les descobertes en aquest alti-pla d’Olèrdola foren les primeres de ser estudiades, constituint un tipus característic d’entre els segles IX i el X. Són tombes excavades a la roca, en que l’espai per al cap, tallat a la roca, sovint presenta la forma de ferradura. A Catalunya són molt freqüents, però en altres llocs són asimètriques amb el cap desviat en relació a l’eix central i sovint es troben barrejades les dels infants amb les dels adults.

Baixant del conjunt històric d’Olèrdola i en direcció a Vilafranca, prompte es trooba (senyalitzat) a mà dreta, la pista que mena a una finca particular on hi ha la CAPELLA RODONA DEL SANT SEPULCRE. Aquest temple pertanyia a un priorat del Sant Sepulcre. En un testament del segle XI, queda citat per primer cop. En el segle XIII es va vendre al monestir de Sant Cugat del Vallès. Dos segles després, va quedar com a capella. Avui dia, és de propietat privada. En el 1954, es descobriren, sota una capa de guix, varis llenç de paret amb pintures murals del segle XI, que s’han conservat in situ.

Es tracta d’una església d’una sola nau, de planta circular amb una coberta de cúpula semiesfèrica. A llevant sobresurt un absis. Aquests dos elements arquitectònics, nau i absis, estan units mitjançà un arc presbiterial. La portada és d’arc de mig punt i

34 s’obre a ponent, mentre que a tramuntana hi ha la porta que dóna pas a la casa adossada. Pel mur de migjorn s’accedeix a una capella afegida.

Les pintures romàniques del segle XI, representen personatges i escenes bíbliques. Ve a ser el principi del desplaçament de la Maiestas Domini i la Maiestas Mariae que caracteritza la pintura mural de la següent centúria. Molt semblants a les pintures murals de Sant Serni de Tavèrnoles, que també queden desplaçades les imatges de Déu i de Maria per nou bisbes.

Es considera que aquest desplaçament es degut, senzillament, a que els artistes eren persones ignorants de la transcendència que representava el Senyor i Maria. Les seves obres no foren mai registrades en cap document notarial ni s’ha trobat cap contracte en els arxius parroquials. N’hi ha que, inclòs, s’equivoquen en pintar els noms, fet que pot demostrar que no deurien saber llegir ni escriure, només sabien pintar, segons el seu gust, seguint els dictats de la seva inspiració, com tampoc tenien en compte les proporcions de les figures. A Déu i a Maria, tal com els hi presentaven els capellans de l’època, no entraven en els seus esquemes mentals i, en canvi, els bisbes i els personatges bíblics, que no els hi muntaven tanta divinitat, podien ser captats amb més facilitat i representats en el mural amb la seva senzilla sensibilitat d’artista autodidàctic i rural.

D’aquí, que el seu art surt de l’ordre natural de les formes, inventant temes i nous personatges, que no es veien fins aleshores i que posen, amb la barreja d’innocència i ignorància, la fita inicial d’una pintura que prompta s’imposarà. * * * Un altre temple de planta circular que tenim a Catalunya baix l’advocació de Sant Pere és el de la comarca de la Segarra, conegut per SANT PERE GROS. Per a arribar-hi cal sortir de Cervera per la ctra. L-214, que mena a Roquefort de Queralt i un cop passat el riu Ondara, apareix a mà esquerra un curt corriol que mena a la capella rodona, que fàcilment s’identifica des de la carretera.

A finals del segle XI el comte Ellemar i la seva muller Ermessenda intentaren que el monestir de Sant Pere de Rodes hi fundés un cenobi, però no es va arribar a terme i va passar el terreny al monestir de Ripoll, que establí un Priorat benedictí. Des d’aleshores va rebre moltes donacions, anant-se ampliant les seves possessions durant el segle XII i amb aquesta política el monestir de Ripoll tenia control sobre la parròquia de Cervera, ocasionant conflictes amb el bisbe de Vic. S’arriba al segle XIV i comença la seva decadència, quedant com a ermita mentre l’edifici i el cementiri s’anaven degradant. A mitjans del segle XV no hi residia cap monjo. En la Guerra de Successió van desaparèixer totalment el monestir, quedant tant sols en peu la isolada capella.

35 Si bé l’any 1936 el Patronat de Cervera va adquirir l’església i una part de terra del seu voltant, la guerra que va succeir en aquell any va impedir la restauració que es proposava i fins el 1960 no es va dur a terme.

El temple, de planta circular, es cobert amb una cúpula i en la part NE s’hi adossa un absis semicircular a través d’un arc presbiterià, acusat a l’exterior, i amb dues finestres de doble esqueixada. A ponent s’obre la porta d’arc de mig punt. Està coronada, en el bell mig de la cúpula, per una espadanya. Els carreus són ben ordenats i no s’hi observa decoració. La cúpula de la nau i de l’absis estan coberts per lloses de pedra. És de les més grans esglésies rodones que he trobat a Catalunya. Com a recordatori, cito algunes de les que he visitat: Sant Miquel de la Pobla de Lillet.

Capella rodona de Sant Vicenç del Castell de Lluçà (Osona), Capella de Sant Sebastià del Sull a Saldes (Berguedà), de les més antigues que es conserven a Catalunya.

Sant Jaume de Vilanova del Pla (Bages), Sant Pere del Castell de Bell-lloc (Vallès Oriental), Sant Adjutori, rera el Tibidabo prop de Sant Cugat (Vallès Occidental), Sant Bartolomé en l'antic nucli de la Baronia de Sant Oïsme (Noguera), que no essent una capella rodona li dóna aquest aspecte els tres absis disposats de forma trevolada, Església rodona de Sant Esteve (o de Sant Sebastià) del Castell de Sallent de Llobregat (Bages), Església del Sant Sepulcre d’Olèrdola (Alt Penedès), per on abans hem passat.

Capella de la Trinitat de Cuixà (Conflent) * * * La superstició i les creences religioses, tant a terra com a la Mar, no han tingut mai una ratlla massa concreta que les diferenciés. Per això, tampoc no ha faltat mai en la vida del mariner i del pescador, la seva fe amb Déu, la Mare de Déu i els seus Sants més o menys barrejada amb la cultura popular i hereva de temps reculat.

Els temporals de llevant, es presenten més habitualment en els mesos de setembre a novembre i es consideren obra del dimoni. Qui tenia fe en sant Francesc li pregava. Aquesta devoció venia, perquè quan el Maligne li enviava animalots al Sant, aquest els esquivava i, aleshores, l’infern trontollava i es desencadenava una turmenta.

Llavors, Sant Francesc es deslligava el cordó, que li feia de cinyell, i fuetejant l’espai els núvols es fonien i el cel s’aclaria. D’aquí ve, que aquestes tamborinades de la tardor se les coneix per cordonada de Sant Francesc, que és molt temuda per la gent de Mar. També, hi ha qui relaciona el cíngol que porta el d’Asís amb els caps (cordes) del bastiment i es deia que servien per dominar al Diable.

36 * * * Un fenomen que, inclòs, es veu des de la costa són les trombes marines o mànegues, que en forma d’embut es desenvolupa a partir d’un línia de cúmulus i vents humits, que poden arribar a 200 i 300 km. per hora i a desplaçar-se a una velocitat de 25 i 30 km. per hora. Això si, duran pocs minuts... però el mal ja l’han fet.

Els mariners, quan veuen una mànega viren promptament en sentit contrari, doncs conten casos de bastiments xuclats i que han anat a parar a la boira del món i no s’ha sabut mai més res. Quan s’assoleix tallar una mànega o xuclador, es veu caure a la Mar al Dimoni que la feia i, en moltes ocasions, es pescaven cues i banyes peludes i vermelles... * * * Si bé l’home de Mar s’acostuma a considerar-lo religiós, aquesta religiositat està encaminada envers Déu, la Mare de Déu i els sants de l’entorn marítim. Vull dir, que no s’amplia massa cap els capellans, que com homes de terra no saben res de la Mar. Però cal subratllar que aquest anticlericalisme no té res que veure amb la manca de fe, ni amb l’apressi personal entre rector i mariner. Molts pescadors consideren que els capellans a dalt dels bastiment porten mala sort, que atreuen el perill o allunyen el peix.

D’aquí, que els tenen a ratlla, però a terra són convidats a compartir la taula i la festa molt sovint.

S’està d’acord que en general, els mariners no són gent de missa, no freqüenten els sagraments, ni de lluny el de la confessió..., però ¡alto!... això no vol dir pas que no es confessin. M’explicaré: són homes com tots els demés i són conscients dels seus pecats o relliscades. Quan la navegació anava a maldades, es confessaven a la Mar, llançant una petita pedra, que en un racó o altre les havien amagat, per cada pecat que recordaven. Al calmar-se l’aigua, era senyal que havien sigut perdonats pel bon Déu.

Una altra costum, era tirar per la borda les carbasses que feien servir com a boies per fer surar la part alta de les sàrcies (suposo, que ho feien quan ja havien llevat les arts plenes de peix).

Clar, que això d’anar a missa ho tenien resolt anant-hi en el dia de Sant Pere, segons em va comentar un pescador fan de l’Apòstol: La missa de Sant Pere, és missa vertadera.

Val més la missa de Sant Pere, que tres-centes que li venen darrera.

Qui no es contenta, és perquè no vol! * * *

37 A l’Edat Mitjana, ens trobem que l’espiritualitat dels mariners girava entorn a la religió i a la fe. No era gens estrany perquè només hi havia Déu que els podia treure d’aquella misèria que els envoltava, tant a Mar com a terra. De les devocions marineres més antigues que es coneixen a Catalunya fou la de la Mare de Déu, que es materialitza, en el segle XIV, en la construcció de l’església de Santa Maria del Mar a la ciutat comtal, a part de les moltes ermites que li han dedicat els navegants a poca distància de la costa.

Confosa amb l’aiguabarreig dels noms dels Sants, Santes i Marededéus protectors de la gent de la Mar, apareix una Santa Maria, que no té res a veure amb la Mare de Déu. Em refereixo a Santa Maria dels Socors o de Cervelló. Es tracta de la filla dels Cervelló, matrimoni que ja entrat en anys i no quedant embarassada, varen demanar la intervenció de Sant Pere Nolasc, però estrictament com intermediari entre la fisiologia i el Totpoderós. Poc després d’aquesta mística relació la panxa de la senyora Cervelló es va omplir de futura santedat. Va néixer una xiqueta i ja gran, havent mort els pares, va ingressar a l’Ordre de la Mercè per dedicar-se a redimir mariners que havien sigut captivats pels moros.

Per aquest fet li tenien força tirada els navegants quan estaven en situacions penoses. Es donava el cas, que en les nits de turmenta i estant tancat el convent, ella sortia i s’arribava fins els pescadors en perill per donar una mà. De bon matí, al entrar a l’església les seves germanes d’hàbit, la trobaven resant i amb la roba ben xopa.

Aquesta col·laboració amb la gent de la Mar va fer que fos coneguda com Santa Maria dels Socors.

SANTA MARIA DEL MAR, a Barcelona -referint-nos al temple dedicat a la Mare de Déu-, es va començar a construir en el 1329 i es va acabar cinquanta anys després.

Tot un record per aquell temps. Hi varen treballar mestres d’obres i voluntaris, els bastaixos i macips de Ribera, que eren els descarregadors del moll, participant activament en la construcció del temple transportant la pedra des de les pedreres de Montjuïc. La seva imatge és constant a Santa Maria del Mar, on els podem trobar representats a les portes i als capitells del pòrtic principal i als peus de l'altar.

En aquells anys, quedava el temple a voramar i donava la impressió d’un vaixell amorrat al sorral. Allà mateix es trobava la sepultura de la donzella Eulàlia, martiritzada i morta a l’entorn de l’any 300, poc abans de publicar-se l’edicte d’en Constantí (fou una llàstima, no arribar a temps!). L’actual plaça de Santa Maria va ser cementiri fins al començar segle XV i en el 1427, un terratrèmol va fer destrosses al temple i, entre elles, la rosassa. Més tard, construïren l’actual, acabada l'any 1459-60. Els vitralls foren obra d’un vitraller de Tolosa de Llenguadoc, l’Antoni Llonye, que aleshores vivia a Barcelona. En un dels vitralls apareix Sant Pere. En els vitralls es representa la coronació de la Mare de Déu voltada d'àngels, sants, bisbes i màrtirs. Les imatges dels vidres són d'una gran qualitat, però totalment invisibles des del nivell de terra, i només es poden apreciar gràcies a les fotografies amb teleobjectiu: això sí que va ser un obra d’art pel futur, perquè el personal de a peu d’aquells dies no s’assabentaren.

38 Quan els ciutadans de la Vilanova del mar, el barri de la Ribera, demanaren permís al bisbe per construir l'església de Santa Maria del Mar, quedà ben clar que la propietat del temple i tota la responsabilitat material corresponia als feligresos. Aquest tracte ha durat fins als nostres dies, pertanyent l'edifici als ciutadans i els clergues al bisbat.

Es creà la Junta d'Obra, formada per cinc obrers i el consell de la vint-icinquena, grup de vint-i-cinc feligresos del barri que es reuneixen cada any en el dia de Sant Maties (16 de maig), per debatre tot allò necessari per l'obra.

També la seva construcció fou motivada per commemorar la conquesta de Sardenya, on l’exèrcit i els mariners catalans havien adoptat com a crit de guerra Santa Maria. A la vegada, es complia el vot que havia fet el rei Jaume I, al començar el domini de la Mediterrània, que va prometre dedicar una catedral a la Mare de Déu.

En la porta que dóna a la Plaça del Born on en el segle XVI, s’hi reunia el tribunal de la Inquisició, hi ha sempre encesa una bombeta. Es tracta de recordar el miracle de la Mare de Déu que va salvar a un pres, acusat falsament d’homicidi, al poder escapolir-se de la justícia i entrar a l’església. Els presos que ho aconseguien, era llei popular, que havien de ser alliberats. Per aquesta gràcia, aquell xic va disposar que mai li faltaria llum a la Mare de Déu i fins l’arribada de la electricitat penjava un llum d’oli. Avui, és Fecsa-Endesa qui subministra l’oli... a través del fil conductor de l’electra.

Fa uns anys, vaig anar a Santa Maria a la Missa del Gall. Abans de començar, varen representar una peça sacra medieval, que pel seu caràcter pagà va haver-hi un temps que fou prohibida i, després, s’ha recuperat. Un sibil.ler, un soprano, inicia el cant d’antics textos. Es tracta de l’anomenat Cant de la Sibil.la, que resulta molt emotiu escoltar-lo dins d’aquell bosc de columnes de pedra que, mirant-les cap a dalt, tan impressionen.

També en el 1936 Santa Maria del Mar va rebre els efectes de la revolució. El 19 de juliol de 1936 començà l'alzamiento a Barcelona. La Generalitat va perdre el control de la contrarevolució, que va passar a mans de les organitzacions sindicals reunides en Comité de Milícies Antifeixistes. Això va provocar una autèntica alteració social i molta població, identificant l'Església amb l'opressió a què tradicionalment havia estat sotmesa, va atacar i cremar tots els edificis religiosos que trobaven, ja des del mateix 19 de juliol.

Santa Maria del Mar no se’n va salvar pas. Es van amuntegar bancs i cadires al presbiteri i s'hi va calar foc. L'incendi fou espectacular, tota l'obra de fusta quedà destruïda (l'altar, el conjunt del presbiteri, les trones, l'orgue, la tribuna reial, etc.), molts panys de paret totalment ennegrits i totes les claus de volta, excepte una, sofriren greus danys. També es van destruir els arxius parroquials.

L’incendi durà prop d’una setmana i, a més, va tenir lloc la total espoliació del temple i la mofa que es feren a les despulles desenterrades dels monjos, un cop destruïdes les lloses de les tombes on reposaven en el terra de l’església.

39

* * * Per enllà el segle IV, la llegenda conte que una jove, anomenada Eulàlia, vivia al poble de Sarrià i prop de casa seva hi havia un pou que un dia s’assecà. El desconsol del veïnat, que s’hi arribava per treure l’aigua, va ser molt gran. Quan Eulàlia s’assabentà, va estendre el seu mantell damunt la boca del pou i al mateix instant va començar a brollar l’aigua, en tal quantitat que formant-se un riu, alimentà tots els pous de la Barcelona de l’època. És un riu que arriba fins a la Mar. Els pescadors de la costa, els de la Ribera, bé que el coneixen amb el nom de riu de Santa Eulàlia o riu de sota, doncs el seu curs no apareix a la superfície.

Si no és en el barri de la Ribera, la primitiva Vilanova de la Mar, el barri mariner de la ciutat comtal, no he trobat en cap dels pobles costers per on he anat recollint les dates d’aquest tema, que Santa Eulàlia (12 de Febrer) fos una patrona predilecta dels homes de la mar. És que, també n’hi ha, que dubten de la seva històrica existència.

Volent afinar un xic més, he pensat que poder seria pel fet que era dona, encara que reconec que és una opinió molt feble, doncs em contradiu la profunda devoció que els mariners li tenen a la Mare de Déu, en les diverses versions temàtiques i locals. Exposo aquell banal raonament, perquè la relació de les dones amb la vida a bord d’un vaixell no era pas habitual.

Això no inclou, que les dones de la família del pescador s’encarregaven, i avui dia encara ho fan, de remendar, adobar, els desperfectes ocasionats a una sàrcia i, sobretot, dels papers i de l’economia que porta aparellat l’actual ofici d’armador i mariner, en general.

Una altra presència de la dona en la vida del pescador és, com ho suggereix Josep Gual en el seu capítol del llibre Barques i fogons, la cuina tan variada dels homes de la mar que ha sortit, sobretot, dels fogons de les mestresses de les cases humils dels pescadors.

També es veia, temps enrera, pel coster del Delta de l’Ebre que, per anar al llagostí, s’embarcaven en la seva balica el marit i muller, a trenc d’alba quan bufa el terral, i tornaven cap a migdia, aprofitant el garbí o marinada. Durant la lluna plena de maig, era el millor temps per pescar el llagostí, doncs estan més grassos. La lluna, diuen, influeix perquè la seva claror els engreixa i la lluna minvant els aprima: Per la lluna plena de maig a pescar llagostins me’n vaig.

Precisament, el llagostí d’aquella mar de la Ràpita, de les Cases d’Alcanar, sembla ser que és el millor, sense discussions ni passions. Això és fàcil, perquè no té competidors entre els que arriben als nostres mercats procedents del Marroc o del Carib o de mar i mare desconeguts. El d’aquí, és fresc, el cap sucós i, recent pescat, transparent, molt difícil d’igualar-lo davant les moltes possibilitats de presentar-lo a la taula: bullit, a la planxa, amb l’arròs, amb el suquet...

40

Tornant a la presència de la dona prop de la Mar i del pescador, a part de conegudes excepcions, des del principi de la navegació, la Mar ha separat a les dones dels seus marits durant llargues temporades, condemnant-les a una continua ansietat.

De quan l’època del naixement de les devocions marineres i de les supersticions, nascudes dins de la boira del temps, el cançoner popular n’està ple d’advertències entre mares i filles:

...els pescadors cap a la Mora se’n van tot cantant.

- Ai, mare, quin trico-traco!, Ai, mare, quin xic tan guapo!

- No t’hi casis, filla, no, que és un pescador...

Al parlar de les dones i la Mar em ve al cap les contradiccions humanes que apareixen arreu. Per una part, com sigui que es deia que la Mar era gelosa, casi mai es deixava pujar a bord una dona per allò de que... ...la Mar i la dona no són cosa bona.

Però, per una altra part s’escoltava: La Mar es posa bona, si veu el cony d’una dona.

D’aquí, que va haver un temps que les dones i les xicotes dels pescadors, mostraven les seves intimitats a la Mar per demanar bona sort als seus homes... * * * Sant Alcí fou qui va recollir, d’amagat, el cos de santa Eulàlia, que després de martiritzar-la i morta va quedar abandonat, i li va donar sepultura. L’església de la primitiva seu episcopal de Barcelona es va construir temps després de la mort de la jove. Era l’anomenada capella de Santa Maria dels Arenys, dedicada al culte a la Santa, mentre les seves despulles no foren traslladades a la cripta de la Catedral, on actualment reposen. En el segle XVI se li va aixecar una estàtua a la plaça del Padró de la ciutat, l’hipotètic lloc on fou martiritzada amb foc, tenaces i claus. Durant el govern dels lliberals, en el segle XIX, s’intentà retirar-la. L’oposició popular -hi predominaven els mariners i pescadors-, fou tan forta, que només assoliren traslladar-la a una banda de la plaça, però poc després tornà a ocupar el centre. En el 1936, els anarquistes l’enderrocaren, restant íntegre tan sols el cap, que es va recuperar, i en el 1951, l’escultor Frederic Marès, fill de Portbou, la reconstruí seguint les fotografies que es tenien de l’estàtua.

41

* * * La devoció del Barri de la Ribera de Barcelona a Santa Eulàlia tenia lloc els divendres. Es tractava de fer tretze visites seguides al seu sepulcre de la Catedral i era segur, o casi, que els pescadors retornarien a casa amb una excel·lent pesquera.

Amb el benentès de trobar-se a la Catedral, els mariners s’arribaven a la Capella de Sant Oleguer on resta el Sant Crist de la Galera o de Lepant, aquella imatge de tronc doblegat cap a la dreta per deixar pas a la bala que l’enemic va llançar-li en la batalla afrontada entre Joan d’Àustria i els turcs. En aquesta capella hi havia un ex-vot d’una galera, penjada d’un sol cordill i si es seguia el rumb que la proa de l’ex-vot indicava, era segur l’èxit de la pesquera.

Un dia, els canonges de la Catedral varen acabar amb aquesta devoció tan innocent, doncs subjectaren la petita galera amb dos caps, un a proa i l’altre a popa, de tal manera que sempre apuntava al mateix punt de la rosa dels vents.

La devoció de la gent de Mar pel Crist crucificat va estar molt estesa durant els segles XVI i XVII. El seu origen es troba en la confrontació cristiano-musulmana que va tenir per escenari la Mar de Catalunya. La devoció venia a ser tant una afirmació de fe, com l’esperança en la mort salvadora de Crist per deixar a banda les dures condicions de la vida a bord.

Crec que aquesta devoció popular es podia transpolaritzar als anys de la postguerra, també de dures condicions de vida, que motivava la presència multitudinària de creients, el Divendres Sant a les tres de la tarda a la plaça de la Catedral, quan el bisbe, o el canonge designat, exposava a la veneració dels fidels el famós Crist de Lepant. Paral·lelament al millorament de l’status social que la ciutadania va anar prenent, aquell acte de fe religiosa va minvar... Un cop més, es fa present la parèmia: si vols orar ficat a la Mar... * * * Arran d’una conferència que l’escriptor montblanquí Josep Mª Contijoch va dictar a la biblioteca de la Capitania General de Catalunya, sobre la seva experiència en la guerra de Sidi-Ifni, vaig tenir ocasió de veure el gravat de G. A. Remondini, propietat del fons documental de Capitania, realitzat l’any 1780, que representa Barcelona des de l’espigó de la Barceloneta. S’indica amb números els diferents llocs importants de la ciutat i rodalies, tal com era en el segle XVIII (Montjuïc, Montserrat, les esglésies de la Mercè, del Pi i, concretament, la de Santa Maria i, en primer terme, el Fanal del Moll o far de la Barceloneta).

Precisament, el dia 3 de febrer de 1753 va ser batejat aquest nou poble pescador, prop de la ciutat comtal, amb el nom de la Barceloneta, que el defineix. S’ha

42 sabut aquesta data, gràcies a la troballa d’una placa en el quarter de carrabiners que existia en l’actual cruïlla del Passeig de Joan Borbó amb el carrer de la Maquinista.

Vint-i-vuit anys després, el venecià Remondini realitzava el gravat esmentat. Domingo Fernández del Monte, l’Administrador de rendes, va posar la primera pedra de la primera casa d’aquest espai urbà.

La Barceloneta, que molts anys enrera va ser una illa, l’illa de Maians, es va dissenyar en el mal recordat any del 1714, però el que llavors era Capità General de Catalunya, no va assolir començar l’obra perquè las conseqüències de la guerra eren recents i prou feina tenia en posar ordre a l’enrenou que, la invasió i destrucció subsegüent, varen ocasionar.

Més tard, l’altre Capità General, el Marqués de la Mina, va netejar aquest indret del barraquisme de pidolaires, desertors, carboners, expulsats de l’exèrcit i altres malfactors, que hi feien vida. El fundador de la Barceloneta n’estava orgullós de la seva obra i, inclòs, va voler ser enterrat a l’església de Sant Miquel del Port i les seves despulles foren dipositades rera l’altar major del temple. Un any després, varen ser exhumades i traslladades a un panteó de la mateixa església, que li va dedicar el seu successor, el Duc de Alburquerque. El panteó fou destruït en el 1936, al començar la Guerra Civil.

El comandant d'enginyers i director general del Reial Cos d’Enginyers de Madrid, Juan Martín Cermeño, fou qui va fer el projecte de la Barceloneta o barri de la platja, com l’anomenaven, després que pel recent atropellament de Felip V hagués estat destruït el barri de la Ribera. Va resultà una urbanització uniforme, monòtona, de línia recta, dins de l’estil que es feia aleshores, de cases petites, d’una planta i un pis, porta central, amb quatre finestres i un balcó. Més tard, es partiren en quatre i quedaren els quarts de casa, que prou feines arribaven a tenir uns 30 metres quadrats habitables, essent el balcó el lloc on es feia vida els capvespres de l’estiu i... en els seus filferros s’estenien les millors estovalles, que dignificaven al propietari i que no van conèixer mai una taula.

Sis anys després de començar-se les obres, hi vivien casi dos mil persones. Cap d’aquelles famílies pertanyien a la gent del temps de les barraques. El barri va estar baix la jurisdicció militar i per trobar-se prop dels canons de la Ciutadella, no es va permetre bastir més pisos fins l’any 1833, però conservant les reduïdes dimensions de l’habitacle. Fou, també en aquest any, que es construí la plaça de toros, primera de la ciutat, anomenada El Torín.

La Barceloneta resistí epidèmies, bombardeigs, tempestes, guerres... i va tirar endavant. En el 1843 es va instal·lar la Catalana de Gas i en el 1856 es fundà la Maquinista Terrestre i Marítima (la que es convertí en fàbrica d’armes en el 1936 i que va polaritzar els terribles bombardeigs sobre la ciutat per part del vaixell de guerra Canárias i dels avions franquistes): només n’ha quedat l’antic arc d’entrada. El primer vaixell a vapor d’España es construí a les drassanes Nuevo Vulcano, empresa també ubicada en aquest barri.

43 Des de principis del segle XX, la Barceloneta va ser durant molts anys un espai de lleure on es reunien, en cafès, tavernes i restaurants, tant els seus veïns com els de la ciutat. Allà, varen començar a trobar-se els primers esportistes que practicaren la natació o, millor dit, el bany de nit..., doncs no eren ben vistos i tenien que aprofitar la foscor. Ara bé, aquells joves, més homes que dones, varen fundar diversos Clubs a la ciutat comtal: Club Natació Barcelona (1907, amb predomini de socis que pertanyien a certa burgesia de la ciutat i que baixaven a l’Escullera per fer esport a vora Mar...), Club Natació Atlètic (1913), Barceloneta Amateur Club (1929). En el 1920 apareixen els banys de Sant Sebastià, l’Astillero, els Orientals i el de Sant Miquel, que persistiren fins els anys precedents de l'Olimpíada ‘92, quan les reformes d’aquesta façana marítima obligaren a enderrocar-los. No puc deixar d’esmentar en aquest punt, que el Club degà de la natació peninsular fou el Nàutic de Tarragona, fundat pel Grup dels Xiflats en el 1872 per iniciativa d’Antoni Josep Escofet Netto.

Avui, segueix sent la Barceloneta un punt de referència de la gastronomia de l'arròs Parellada o del senyoret (anomenat així, perquè l’ingredient ha sigut desossat, desespinat i escrostonat). Quan la llagosta s’hi afegeix a la cassola, la sarsuela rep el nom d’òpera. També destaquen els canelons a la barcelonina i el bacallà a la llauna.

Aquest barri és el passeig a vora Mar, de la navegació d’esbarjo i dels altres al·licients, que han apropat a la gent de l’interior a la costa urbana. * * * A la Mar i quan la gent no ho veu massa clar el què passarà, la por es fa present i no hi ha diferència entre el nostramo i el de més a baix. D’aquí, que també grans personatges de la marina d’aquells segles reculats ens han deixat mostres de la seva devoció mariana. En el Llibre dels feyts, de Jaume I, es relaten les moltes vegades que el rei pregava a la Mare de Déu quan navegava, doncs no les tenia pas totes. També es diu que quan va anar a conquerir Mallorca, portava unes relíquies de Santa Pixedis, que quedaren a l’illa, i com sigui que els paraires o cardadors, la van rebre amb catifes de flors i molta devoció, el rei els concedí el seu patronatge. * * * L’empordanès Ramon Muntaner, nat a Peralada, cita en la seva Crònica escrita a l’alqueria de Xilvella en el 1325, un miracle, sense concretar, que va ser objecte un almogàver de Sogorb, que es trobava a l’església de Sant Nicolau de Porto Pi, a Mallorca. D’aquest fet, anys després, exportaren els almogàvers a Grècia la devoció a Sant Nicolau, un dels patrons a qui tenen molta devoció la marineria d’aquell País. A Tarragona, sembla ser, que també tenia ser predicament la devoció a aquest sant, doncs en un capitell del claustre de la Catedral es troba representat Sant Nicolau salvant uns nàufrags. * * * Al costat de la Catedral de Girona i a tocar del que queda d’un llenç de muralla, es troben les esglésies de Sant Pere de Galligans i la de Sant Nicolau. Quedaven

44 situades en l’antic camí de França dins de la vall de Sant Daniel. Avui dia, en l’església i claustre de SANT PERE DE GALLIGANS s’ha instal·lat el Museu Arqueològic de Girona.

No hi ha exacte constància sobre la fundació de Galligans. Es coneix, que a finals del segle X va rebre una important donació de bens, com el mas de Santa Eugènia i terres i molins diversos a més dels domus de Salt, Canelles i Torrelles.

Anys més tard i dins del mateix segle, el nucli de la població de Galligans va ser venut pel compte Borrell a l’abat del monestir. Seguiren diverses donacions i en el segle XII es va unir amb els monestirs de Sant Feliu de Guíxols i de La Grassa. Ara bé, poc després es separaven del de La Grassa, doncs l’abat d’aquest cenobi, sembla ser, que era un malfactor que inclòs va organitzar una razzia contra el monestir de Sant Feliu.

En el mateix segle XII es construí l’església i successivament la resta d’elements que la complementen. Consta que en els segles XIV i XV, formaven part de la comunitat uns 12 monjos a més de l’abat, nou beneficiaris i alguns clergues. En aquests anys, el monestir de Sant Pere el Bosc (o de Salou o de la Mare de Déu de Gràcia) de Lloret de Mar passà a la obediència del monestir de Galligans.

Quan el rei de França Felip l’Ardit assetja Girona en el 1285, les tropes franceses destruïren el campanar i gran part del monestir. També es va veure afectat el temple, quan Pere III, en el segle XIV, ordenà que s’aixequessin les muralles. Altres deterioraments del monestir i església de Galligans foren els aiguats de sant Llorenç i de Santa Teresa, ocasionats pels rius propers, que avui han quedat reduïts a barrancs.

Més desperfectes va patir Galligans amb la Guerra del Francés, quan fou ocupat el Castell de Montjuïc i quedà entre el foc de les seus canons i la ciutat. D’aquesta desfeta va venir que els monjos no pogueren retornar fins el 1814 i en el 1835, per la llei de Mendizábal, el varen abandonar definitivament. D’aquest any és quan s’utilitzà el monestir com a caserna de la Guàrdia Civil i, encara, seguiren varies més inundacions que foren tan o més desastroses que els estralls dels militars. A partir dels anys cinquanta, del passat segle XX, s’inicien les obres de restauració i s'instal·la l’actual Museu Arqueològic de Girona.

El conjunt monàstic està format per l’església i el claustre, faltant les dependències monàstiques. L’església és un edifici de tres naus. La central es coberta en volta de canó recolzada en arcs toral i les laterals en volta de canó de quart de cercle. Les finestres de la nau central estan disposades en la part que sobresurten per damunt de les naus laterals. Les naus estan separades per columnes on s’assenten els arcs formers.

La capçalera està formada per cinc absis de planta semicircular: un de central, el més gran, dos de geminats en la banda de l’epístola, un altre a la banda de l’evangeli i el quint s’obre en el mur de migjorn, junt a l’anterior citat.

45 En el transsepte coincideixen tots els absis. El braç de tramuntana és de planta quadrada, cobert amb una cúpula sobre trompes i damunt hi ha un campanar de torre de base quadrada. En el primer pis presenta dues absiodioles. El segon i tercer pis són de planta octogonal amb finestres geminades.

Pel que es veu amb l’esquema adjunt, s’aprecia que la capçalera és d’una singularitat poc freqüent. Per aquest motiu s’han exposat dues hipòtesis, que resumeixo: - que existís una església trevolada i en una altra època s’ampliés a l’actual: no és massa probable, perquè no hi ha diferència constructiva entre els dos hipotètics elements.

- que s’hagués començat volent fer una capella trevolada i s’hagués continuat, sense interrupció, amb la que ens han deixat.

Davant de Sant Pere de Galligans queda situada l’ESGLÉSIA DE SANT NICOLAU, que fou bastida poc després de la veïna. S’utilitzava com a capella funerària dins dels cementiri del monestir i feia les funcions de parròquia del barri en el segle XII. Per la desamortització del 1835, va passar a mans particulars, utilitzant-se com a magatzem i serradora de fusteria. En el 1936, la va adquirir l’Ajuntament i entre els anys 1942 i 1980 es va restaurar. És una església trevolada, és a dir, d’una sola nau coberta amb volta de canó i capçada per un absis central i un a cada mur lateral a tocar amb el central. Presenta una cúpula central, octogonal, sobre trompes. En unes excavacions fetes en els anys 70, es va observar l’existència dels fonaments d’un quart absis, que fou substituït per l’actual nau (veure esquema). Aquest fet comporta a identificar l’església de Sant Nicolau com l’únic exemplar a Catalunya de planta tetra-absidial. * * * Es sabut que Sant Pere es considerat patró dels pescadors. La majoria de poblacions costaneres tenen confraries dedicades a aquest sant. Així mateix, era patró també dels coltellers, especialitzats a fer armes blanques i ganivets grossos d’una fulla amb un sol tall i amb un mànec de fusta formant una sola peça: són els coltells.

Va haver-hi uns anys que fou obligat als mariners a portar armes defensives per si cas el vaixell fos atacat pels pirates o corsaris. El patronatge no va ser escollit per la seva relació amb els personal que s’embarcava, sinó recordant aquell coltell amb el que se’n va servir l’Apòstol per tallar l’orella del soldat romà quan prenia Jesús. * * * Quan el plàstic encara no ho havia envaït tot i els ormeigs de pescar tenien molt de suro, eren molt apreciades les sureres de Palafrugell. D’aquí que per la diada de Sant Pere es beneïen, tenint la festa tanta solemnitat que els pescadors del costers

46 propers s’hi arribaven per recollir el suro pel seu consum. Esbrinant aquesta preferència, he sabut que fa uns dos mil anys, va passar Sant Pere per l’Empordanet i apreciant la qualitat del suro, en va rampinyar un sac. Al dia següent, i ja es trobava molt lluny, se’n va penedir i en compensació d’aquesta malifeta va beneir totes les sureres del terme. * * * Sant Pere sempre ha estat el capdavanter de la devoció dels pescadors. No sé pas si fou l’ordre de Jesús -...ara et dedicaràs a pescar ànimes...- donada a Sant Pere o l’anècdota de la pesca miraculosa, l’origen del patronatge pesquedor de l’Apòstol. Em decanto per aquesta segona versió, que la veig més materialista, més apropiada a les necessitats dels homes i dones i que encaixa més amb l’esperit dels cristians, que toquen peus a terra: ...a un pobre, primer doneu-li una samarreta (benestar social) i després parleu-li de Crist... Estic referint-me a una època en que la misèria dominava al poble, molt distant de la economia que avui assoleixen, que per ser sincer, no conec cap pescador pobre.

A la Biblioteca Episcopal de Vic es guarda una Bíblia Sacra, del 1268, on està representada l’escena evangèlica de la pesca miraculosa després de l’escepticisme de Sant Pere a la indicació de Jesús de calar les sàrcies. A més de la imatge dels dos esmentats personatges, apareix un altre apòstol, probablement Sant Jaume, que mena el timó de la barca, un model de bastiment català del segle en que es va dibuixar la miniatura, i on encara s’hi pot veure la situació del timó a estribord i dos rems.

De totes maneres, ja en el segle XII algunes embarcacions es construïen amb el timó a popa, en el codast, junt a la roda. Amb aquesta aportació a la nàutica he trobat la més antiga imatge que es coneix d’una nau amb el timó a popa: és un baix relleu de la pila baptismal que hi ha a la Catedral de Winchester, que es considera un treball belga de l’any 1180. De primitives imatges que s’hagin conservat amb aquesta situació del timó, n’és el grafit que es troba en l’església de Fide, a Gotland (Suècia) que data de principis del segle XIII. Tornant a la miniatura de la Bíblia Sacra de Vic, apareix un tercer tripulant, que xorra la sàrcia plena de peix i que no deu ser pas apòstol, doncs l’autor del dibuix l’ha deixat sense nimbe... Apreciació primitiva, per part meva, que em deu venir de la següent trista anècdota personal.

Eren els primers dies dels aldarulls del 1936, quan els elements incontrolats de la FAI i la CNT varen entrar a sac en el domicili de casa dels meus pares, a Barcelona, cercant una excusa per emportar-se’n al Pare a fer un passeig. Un dels pistolers es va fixar en un tapís que representava la Sagrada Família, penjat en la paret del passadís.

- Fíjate, camarada, este (el meu Pare era farmacèutic del Poble Nou de Barcelona i rés més) es amigo de los curas... Tiene los mismos santos que tenia la meapilas de mi tia...

47 - No te pases de listo, murciano. No te das cuenta que no tienen corona! No deben ser santos!... * * * Qui va deixar fora de la barca a aquell acompanyant no identificat en la miniatura de la Bíblia Sacra de Vic, va ser l’anomenat Mestre de Cabestany, quan del seu taller sortí el relleu La vocació de Sant Pere, que procedent de la portada de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà), es troba en el Museu Marès de Barcelona. Només hi estan embarcats Sant Jaume al timó (també situat a estribord) i Sant Pere amb un rem i a punt de saltar de la barca per apropar-se a Jesús, que camina damunt de les aigües. * * * Entre moltes costums que tenen lloc en la diada de l’Apòstol de la Mar estava la benedicció dels panets d’ofegat, on s’hi havia dibuixat una creu i fet un forat. Per trobar el cos d’un ofegat, s’hi posava una vela encesa i es llançava a la Mar. Allà on la vela s’apagava i el pa seguia surant, senyalava el punt exacta on es trobava el cadàver del mariner. Les cases tenien tants panets d’ofegat com parents pescadors hi havia a la família, el que fa pensar que no eren massa optimistes.

Una variant d’aquests panets foren els que es feien en els pobles de la ribera dels rius i que els tiraven a la corrent per evitar les inundacions. La costum venia dels pas dels romans per les nostres terres, que per fer tornar al seu llit les aigües esvalotades del riu feien un sacrifici sagnant al corresponent déu i seguidament hi tiraven els presoners de guerra.

No sé pas fins a quin punt era efectiu aquest procedir. Sembla més una manera de lliurar-se dels captius, com anys més tard ho feia en Roger de Flor amb els francesos derrotats en la batalla de les Illes Formigues, enfront de Sant Feliu de Guíxols, aprofitant el terral del capvespre, i amarrats a la popa de les seves naus, lentament s’allunyaven mar endins... * * * Entre Sant Joan i Sant Pere es fa la millor pesquera..., diu el refrany. Per aquesta raó i per festejar a tot drap la diada, era considerat pecat no menjar peix en el dia de l’Apòstol. Al no anar a la Mar minvava l’economia domèstica i no valia distreure’s. Per tant, es recorria a la pesquera dels dies passats guardada a la gelera situada a seré de la casa. * * * Era a la caiguda de la tarda quan la gent forastera s’aplegava en rotllana, més o menys ordenada, a la plaça del Pòsit del poble mariner on, poc a poc hi arribaven els pescadors amb les caixes del peix ben estibat o el pescador, que va per lliure, que també diposita les quatre sèpies i uns quants molls al costat del gros de la subhasta.

48

Barrejats amb els pescadors es trobaven els traginers a punt d’escoltar la monòtona cantarella del subhastador, que moments després iniciava un seguit de números acompanyats d’un llenguatge incomprensible, pels de fora. Senyalant una per una les caixes de peix, dipositava un paper amb un número, mentre l’ajudant, apuntava el nom del traginer que ha aixecat la mà o a fet un discret moviment de cap...

Aquesta escena, només és per recordar temps passats. Avui dia, també l’electrònica s’ha ficat en l’economia del pescador. Al principi, hi va haver-hi un xic de rebombori, però aviat tothom s’hi ha adaptat. La plaça del Pòsit s’ha canviat per un ampli local on s’asseuen els traginers i els pescadors o familiars més directes (els de fora han sigut exclosos) en unes grades amb pupitre i botons, com els utilitzats en el Parlament a l’hora de les votacions. La diferència està que en el Pòsit només se sent flaira de peix. Una cinta contínua transporta les caixes dipositades pels pescadors, que passen una per una per davant dels interessats... de la mateixa manera de com té lloc l’elecció d’una Miss en el Palau de Congressos de la capital de la costa. El preu del peix, ara no cantat, apareix en la pantalla i el traginer polsa el botonet i la mercaderia ja es seva. Clar i prompte enllestit!... però fred. És el progrés i no hi ha res a dir, ni a fer. * * * En un poble que no recordo el nom, que té una platja molt llarga sense cap accident rocós i que treien les barques al sorral, em va estranyar que, en determinat punt, l’anomenessin el Cap de Sant Pere. No em va ser pas difícil arribar a conèixer el motiu. Es referien a on deixaven la barca de salvament i en ella hi restava la corda, el cap, propietat de la confraria, que es beneïa el dia de Sant Pere: d’aquí el cap de Sant Pere. Quan s’anava a la recerca d’una embarcació en perill, llançaven el cap a fi de fermar la nau o perquè s’hi agafessin els tripulants caiguts a la Mar i en perill d’ofegarse. * * * Sant Andreu, el germà de Sant Pere, no tenia pas la destresa d’aquest a l’hora de pescar. Si bé és un dels altres patrons dels pescadors, cal puntualitzar que ho és dels pescadors d’arts menors, dels de canya, dels que pesquen en rius i estanys, des de la vorera, tocant peus a terra, etc. Repartint-se el treball, no pot haver-hi motiu de discòrdia entre bons germans.

Per no distanciar-lo massa del germà gran i evitar que aquest s’enutgés el varen declarar, en el seu temps, Patró dels traginers i venedors dels peix fresc i pescat a Mar, que temps enllà, es venia pels carrers de molts pobles un xic separats de la costa.

Recordant que a Sant Andreu, al crucificar-lo li van trencar les cames, quan un mariner es trencava un os, s’encomanava a Sant Andreu, doncs l’Apòstol Pere tenia prou feina en ajudar a la maniobra de a bord i no era la seva advocacia fer de traumatòleg. * * *

49 A Sallent de Llobregat (Bages), temps enrere, quan el riu baixava net, s’hi pescava amb molta abundància. Passat el riu, cal localitzar a la part alta de la població, el cementiri. Poc abans d’arribar-hi surt de mà esquerra, la pista que en tres km. mena a SERRAÏMA, una agrupació dispersa de cases. Un xic abans s’identifica, a mà dreta, el campanar de la petita església de Sant Pere, situada a prop d’un mas, a menys de 100 m.

Es tracta d’un temple romànic llombard del segle XI que encara conserva la seva estructura primitiva malgrat les modificacions que ha sofert. És d’una sola nau rectangular, capçada per un absis semicircular a llevant. Decorat amb arcuacions cegues. En l’angle NW s’aixeca el campanar de torre amb finestres als quatre vents i teulada piramidal. En el frontis, a ponent, s’obre la portalada. A migjorn es situa l’antic fossar.

Baixant de Sant Pere de Serraïma es pot aprofitar per visitar la capella rodona de San Sebastià, situada a la carena de la muntanya i on es distingeix molt fàcilment a llevant, tot seguint el curs del riu per la ribera dreta.

Al final de la població es troba la carretera d’Artés, que es segueix, però tot just començada i abans de Cabrianes trobem, a l’esquerra, la que voreja la ribera del riu Llobregat. Immediatament passada la cinta transportadora de la factoria Potasses del Llobregat, hi ha la porta d’entrada. Sense cap problema, es passa fins al fons, on comença el camí de terra que mena a les ruïnes del castell i a la capella rodona de Sant Esteve. Des del 1537 es cita com església de Sant Sebastià, doncs com aquest sant era advocat contra la pesta, arran de les epidèmies dels segles XVI i XVII es va canviar l’advocació. Era l’única terapèutica que hi havia per sortir viu de la pesta negra: encomanar-se al Sant i esperar...

Hi ha referències, que en el 1023 el castell pertanyia a la vídua del compte Borrell II de Barcelona i passà a la família Gurb-Queralt i, novament, el recupera la casa comtal per arribar a Jaume I, que el cedeix al bisbat de Vic, que va mantenir la senyoria temporal del castell i de la vila de Sallent fins l’extinció d’aquelles prebendes en el 1812.

L’església de Sant Esteve o de SANT SEBASTIÀ DEL CASTELL DE SALLENT DE LLOBREGAT (Bages) és romànica, de planta circular i amb tres absis radials.

Queda dins del recinte del castell. Deuria ser l’església parroquial del terme abans de ser capella castellera. En el segle XIX se li van fer modificacions estructurals, com la d’eliminar els absis menors i aixecar un hexàgon central que servia de coberta, segons he vist en una fotografia del 1929. Al 1936 el temple fou cremat i abandonat, així com també fou cremada la imatge de la Mare de Déu que guardava.

Darrerament s’ha recuperat el que sembla tenia que ser l’estructura original.

Segueix sense coberta, però presenta les dues absidioles laterals i la nau es circular d’uns 9 m. de diàmetre. Les absidioles són cobertes amb voltes de quart d’esfera. En el mur de tramuntana hi ha una fornícula semicircular oberta en el gruix del mur. El mur de migjorn és recta i en ell s’obre una altra fornícula, rectangular, que l’han transformat

50 (febrer del 2000, data de la meva visita) en porta. A ponent, on s’obre la porta molt restaurada, també la corba del mur s’aplana lleugerament. S’hi obren tres finestres de doble esqueixada: una en cada centre dels tres absis.

En aquesta capella es posa de manifest, molt clarament, la teoria de l’origen militar de les capelles rodones, que més tard es renovaren, afegint-hi els àbsides i altres construccions, segons les necessitats del culte. La capella, en un punt extremadament estratègica, és petita, suficient per encabir-hi el personal de guaita militar i no ser vista pels estranys. Més tard, és quan deuria bastir-se el castell amb tots els elements de defensa de l’època i l’edifici inicial passà a ser la capella castellera. * * * Un altre sant a qui reclamen ajuda la gent de la costa és Sant Francesc de Paula, sobretot els que treballaven a les salines del delta de l’Ebre. Tant el terreny dedicat a l'arròs com el de les salines del Trabucador i Punta dels Alfacs, al ser pantanosos, havien sigut molt propicis a transmetre el paludisme.

Quan l’explotació de les salines es feia de manera primitiva, hi participaven molta gent de la part baixa del riu. Després d’evaporar-se l’aigua de la Mar de dins dels estanyols de poc fons, aquests quedaven coberts per una capa dura de sal que calia rompre-la i s’empilava quan quedava esmicolada. Llavors, era traginada en cabassos portats damunt del cap a un secà planer. Aquesta feina es feia al ritme de cançons, versemblants a les havaneres de la costa de llevant, que competien entre els traients o salinaires, formats per colles dirigides pel seu respectiu cap que els havia contractat.

Més endavant, es tenia que traginar la sal al carregador per embarcar-la als vaixells ancorats al port dels Alfacs i seguir cap als diversos ports de la costa, que no eren proveïts per les salineres d’Eivissa, d’on s’extreia una sal més apreciada. Precisament, l’exportació de la sal de les Pitiüses va donar lloc a l’anomenada Ruta de la Sal, portada a cap per una important flota catalana del segle XIX. Durant el mes d’octubre, quan les primeres nevades a les muntanyes dels Pirineus esmunyen les aigües cap el riu Segre que, més avall, engrandeix l’Ebre, les anguiles, que no suporten el fred, baixen riu avall. Sense adonar-se que, prop de la mar, els pescadors de les goles han parat els ormeigs... posant fi a la seva emigració. * * * L’Ebre i la seva tràgica batalla em porta fins el lloc i el Castell de CORBERA a la Terra Alta. La població s’esmenta per primera vegada al 1153 arran la donació, a l’Ordre del Temple, del Castell de Miravet. A partir de l'extinció d'aquesta ordre, passa a mans dels Hospitalers i a formar part de la castellania d'Amposta. En l’any 1279, es cita l’església de Corbera quan el capellà apareix en la comptabilitat de la dècima papal. En el 1314, hi ha documentació on es llegeix que la parròquia de Corbera, baix l’advocació de Sant Pere, fou visitada pel bisbe de Tortosa.

51 A Corbera d’Ebre o Corbera de Terra Alta hi va néixer el Dr. Jaume Ferran i Clua a meitat del segle XIX. A més de metge i bacteriòleg es dedicà a la pintura i a la fotografia, faceta aquesta última que li va permetre fixar el resultat dels seus cultius bacterians. Tant per política centralista (Madrid) i mèdica (Barcelona) com per la poca simpatia personal i de particulars punts de vista pel que fa als seus mètodes d’investigació, fou rebutjat per les autoritats peninsulars, però, en canvi, premiat i reconegut per les Acadèmies de Sciencies de París i de Portugal.

Molt abans de la història escrita, la llegenda diu que havia un comte de Matarranya que dominava tot aquestes terres, entre Camposines i Gandesa, on havia bastit el seu Castell. Un dia o, millor dit, un bon dia pels habitants de la contrada, va aparèixer mort i una volada de corbs s’emportaren les seves despulles. D’aquí que, de llavors, es coneix com el Castell de Corbera.

Per les terres de l’Ebre i, concretament, a Corbera tingueren lloc els efectes més sanguinaris de la guerra civil en l’anomenada Batalla de l’Ebre (1938) Aquests indrets queden avui dia com a símbol d’una pau desitjada i d’una condemna d’uns fets per no oblidar.

La Batalla de l’Ebre representa la lluita contra el feixisme en que intervingueren representants de moltes nacionalitats lliures, que amb el seu gest varen voler posar de manifest l’esperit democràtic que les dictadures trepitjaven. A aquesta sang vessada de les Brigades Estrangeres s’hi varen afegir la de milers de joves catalans, molts d’ells de només 18 anys -la Lleva del Biberó-, que tingueren que defensar, més obligats que voluntàriament, la Generalitat Catalana i la República Espanyola en els darrers dies en que ja es presumia la desfeta total.

L’exèrcit comandat pel general rebel, en el seu avanç cap a Catalunya, es va decantar pels bombardeigs en massa, fent una guerra de desgast a través dels seus 116 dies que durà la Batalla de l’Ebre. El terreny rocós de la serra de Pàndols, per exemple, va impedir que els republicans s’atrinxeressin i si bé en localitats com a Móra d’Ebre va haver-hi algun èxit militar, gràcies a unes metralladores amb un potencial de foc elevat, no es va poder evitar els atacs aeris, que fou la tàctica usada per Franco per aniquilar als republicans.

Era el mes de setembre del 1938 quan els rebels conquereixen Corbera, després de una lluita aferrissada. El poble va quedar tan destruït que, en la postguerra, es va considerar deixar-lo com estava i fer-ne un de nou.

En el tossal, on s'alcen les restes del poble antic, hi destaca l'església de Sant Pere, Es troba al bell mig del poble vell de Corbera, envoltada per cases enderrocades.

Es pot accedir pel carrer Calvari i carrer Raval. La seva situació ofereix una extraordinària perspectiva de l'edifici des de qualsevol punt de la ciutat i del territori que l'envolta. A més, des del campanar de l'edifici hi ha una extensa vista de les serres de Cavalls i Pàndols.

52 En el lloc on actualment queda aquesta església, existia anteriorment una altra d'estil romànic, de dimensions més reduïdes. Veient la necessitat d'un nou temple, ja que els fidels no hi cabien, es decidir bastir-ne un de nou. Segons es dedueix, tot i que es van tardar varis anys en començar, es pot datar el seu inici de construcció a finals del segle XVIII. Les obres es van perllongar moltes dècades, potser degut a la Guerra del Francès, ja que l'any 1815, retirat l’exèrcit napoleònic, l'església no estava acabada.

La portalada i l'exterior són de l'any 1804 (com es llegeix en el relleu que hi ha damunt de la porta d'accés a l'església) i la resta de l'obra no es conclogué fins la dècada dels anys 30 del segle XIX. El campanar, és de principis del segle XX, situat a la banda de l'Evangeli, es de planta quadrangular i està format per dos cossos. És un temple barroc de grans dimensions. De planta basilical rectangular amb tres naus aixecades gairebé a la mateixa altura. La capçalera té un absis central amb dues capelles situades a banda i banda d'aquest (la de la dreta amb funció de sagristia ).

A la façana principal, la portalada mostra una composició en forma de retaule amb tres pisos i una arquitectura i decoració de caràcter barroc, amb columnes, cornises i fornícules. Aquesta divisió de la façana en tres cossos amb tester semicircular i portada amb fornícula que contenia la imatge del sant titular o la verge, és característica comuna de moltes esglésies de Catalunya en aquest període. És un edifici molt compacte i d'aspecte impressionant amb aparença de fortalesa, emplaçat en un fort desnivell del terreny que l’envolta. La façana principal, situada en l'antiga plaça Major, sorprèn per la majestuositat i el sentit ascendent que donen les pilastres.

La malmesa església ha quedat, allà amunt, per voler ser tot un símbol presidint les ruïnes d’una població de la que només queda el record... De què ens serveix recordar si de nou ja ens tornem a barallar? Però el ser humà, a més d’oblidar, em sembla que sempre té quelcom que dir, girant l’espatlla a la realitat o enfrontant-se amb l’estètica o l’antiestètica, com és l’Abecedari de la Llibertat, que amb les seves lletres, disperses pel que un dia foren carrers de Corbera, han plantat homes i dones amb il·lusió i fe.

En aquell mes de setembre del 1938, els republicans deixen de rebre ajuda quan els règims d’Europa accepten les ambicions de Hitler. La República Espanyola queda sentenciada... En un intent diplomàtic, de darrera hora, es retiren les Brigades Internacionals, però no s’obtenen els resultats esperats.

Es perd la Serra de Cavalls -una de les batalles finals- i els republicans es veuen obligats a donar l’espatlla a l’enemic. És el 15 de novembre del 1938. Escampats per terra i riu avall, queden les despulles de més de 50.000 combatents de les dues parts, els germans d’ahir... perquè a partit d’ara, ja no serà igual durant unes quantes dècades.

53 Entre records i monuments, s’intenta posar vaselina a una guerra que no tenia que haver sigut. L’escenari fou molt ampla amb indrets difícils d’accedir-hi. Inclòs s’ha dissenyat una Ruta de la Pau per no perdre’s...

Com sia que la natura ens atrau i ens aparta de les cabòries, cal senyalar -per damunt- part d’aquesta Ruta: en general es segueixen els senders GR, les marques blanques i vermelles, pintades aquí junt al colom blanc, i els PR, el de les ratlles grogues i blanques també amb el colom de la Pau. Els trams van de Prat del Comte al coll del Moro, després a La Fatarella i s’arriba a Gandesa. També, hi ha un tram senyalitzat des de la Serra de Cavalls al Pinell de Brai. És interessant arribar-se al poble de La Figuera, a l’altra vessant del riu, i seguir (queda ben indicat) fins a l’ermita de la Pau (de Sant Pau) on prop d’ella i a dalt de la mola es conserva, en molt bon estat, una trinxera feta de ciment i on es trobaven els caps militars republicans. La panoràmica que s’albira des d’aquest punt, permet tenir una visió del que fou el camp de batalla més terrible de la guerra civil. El desplaçament de les línies de foc, l’avanç dels germans-enemics, la trista retirada, l’aproximació d’una aviació difícil de combatre...: deuria ser molt depriment no perdre’s cap instant de la desfeta!

Només queda una història de la que no pot néixer cap llegenda, doncs els fets que va haver-hi no donen pas a la poesia. * * * Dins dels fenòmens meteorològics que la natura ens ofereix per delit de la nostra vista, no crec que n’hi hagin masses de tanta bellesa com l’Arc de Sant Martí. Ara bé, també és curiós la quantitat de noms que rep: corona de Santa Eulàlia (al Barcelonès), bandera flamenca, arc del suís (Maresme), arc de Barà (Tarragona), culebra de Sant Martí, serp del cel, ratlla de Sant Martí, etc. etc.

De tots es conegut, que l’aparició de l’Arc de Sant Martí no es presentarà en els set anys abans de la fi de món i que al finir el Diluvi Universal es va fer present anunciant a Noè que ja no plouria més. D’aquí, que quan apareixia, després d’aparatoses pluges, era saludat, des de molt abans de la guerra, traient-se els homes el capell. Com sigui que avui dia es veuen tantes coses estranyes, l’Arc de Sant Martí apareix i se’n va sense que la gent li faci cas...

Potser, que una excepció la facin o, més aviat, la feien els pagesos del Penedès, doncs en el dia de Sant Pere Màrtir -29 d’abril- si es donava el cas que apareixia, l’observaven amb atenció desmesurada, per comprovar quin color predominava més. El groc, indicava que la collita de blat seria bona. Per considerar que es recolliria un vi de bona graduació, era necessari que el roig predominés. El verd donava a entendre que la collita d’olives seria satisfactòria.

Com sigui que el desglaç ja ha començat en aquest principi de primavera pels cims de les altes muntanyes, on s’hi retenia la neu durant tot l’hivern, es considerava

54 que era Sant Pere Màrtir qui feia revenir les fonts intermitents. D’aquesta coincidència, se’l va considerar l’advocat de les aigües folles. * * * Sortint de Vilafranca del Penedès cal agafar la carretera a Sant Sadurní d’Anoia i, en direcció a Martorell, s’arriba a GELIDA. A l’entrada de la població, queda a mà dreta una font i vora d’ella surt el trencall que mena al Castell i a l’església de Sant Pere del Castell, situats a dalt d’un rocam, però accessibles i a poca distància. A més d’una comunicació per autopista i carretera, Gelida té estació de tren amb la que es comunica per un pintoresc funicular. Per ser una població d’estiueig i segona residència des de principis del segle XX, s’hi edificaren torres modernistes.

El Funicular de Gelida fou inaugurat l'1 de novembre del 1924. Aquesta important obra va ser idea de Mossèn Jaume Via i Josep Rossell i Massana, i la direcció de l'obra fou encarregada, l'any 1922, a Santiago Rubió i Tudurí, enginyer del funicular del Tibidabo. Recorre una distància de 860 metres en un trajecte totalment recte i supera una altitud de 103 metres. En el seu traçat, el funicular travessa quatre passos inferiors i un de superior i un baixador es situat a 100 metres del final de la línia.

Els dos cotxes que circulen actualment a la línia van ser construïts l'any 1981 als tallers que FGC té a Martorell i conserven els mateixos bastidors i la mateixa disposició que els antics. Les seves mesures són 8 metres de llargada per 2 metres d'amplada.

Durant molts anys ha estat el transport predilecte dels gelidencs que anaven a treballar a les companyies papereres (La Gelidense i Guarro Casas) però l'aparició dels primers cotxes i la crisis econòmica van produir un greu dèficit que va esdevenir, l'any 1972, en el traspàs de les instal·lacions als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que va procedir a la renovació total de vagons, vies i maquinària i el van reinauguar el 3 d'abril del 1982. Aprofitant el fet, s'edità el llibre d'Enric Carafí Morera, Àlbum del Funicular de Gelida 1920-1982, que recull textos, documents i fotografies d'aquesta imatge inseparable de l'estètica gelidenca.

L’antic terme del Castell de Gelida comprenia els municipis de Gelida i de Sant Llorenç d’Hortons. El Castell ocupa tot l’esperó rocós de la Serra d’Ordal, a uns 260 m. sobre el nivell de la mar.

El lloc ja s’esmenta per primera vegada a meitat del segle X, però l’església de Sant Pere no apareix en el documents fins a final d’aquell segle. Consta que en el segle XII, els senyors de Gelida tenien el dret de patronatge del rectors. En el 1965, els Amics del Castell han recuperat l’edifici i restaurat adequadament.

El Castell es situat sobre el poble, presentant torres de defensa, un recinte fortificat i un cos de guàrdia. En el 1367 el banquer barceloní Berenguer Bertran el va comprar i esdevingué senyor de Gelida i, aleshores, passà a ser una casa forta més que un castell.

55 En el segle XVIII el Castell va ser destruït i les seves pedres s’utilitzaren per a la construcció de moltes cases del poble, marges de vinya i fabricació de calç en els forns propers. Avui dia és propietat del poble, des que el va adquirir l’Ajuntament en el 1968.

L’església de Sant Pere és un edifici del segle X molt modificat en el transcurs del temps. Era d’una sola nau, capçada per un absis del que no es coneixen les seves característiques. En els mur de migjorn i de tramuntana, hi han finestres d’una sola esqueixada. Una de geminada queda a ponent amb arcs de ferradura i mainell matusser. Probablement la coberta era d’embigat, però en el segle XII es construí una volta de canó, recolzada sobre tres arcs torals i dos arcs formers, adossats als murs laterals.

Les primeres notícies documentals referides a ampliacions i reformes a l'edifici són del segle XVI: es construeixen el campanar de pedra i les dues capelles laterals sobre el penya-segat del torrent de Cantillepa, una dedicada a Sant Roc i l'altre al Sant Crist.

El segle XVII serà el que donarà lloc al major nombre de transformacions de l'església amb la construcció de les escales i l'obertura de la porta a la façana de ponent, tapant la primitiva finestra geminada. Es construeix un absis poligonal en substitució de l'antiga capçalera. S'aixeca la capella lateral del costat nord. Es basteix un cor als peus de l'església, del qual se'n conserva encara un arc. Es reforma la teulada, que donarà lloc a una sobre-alçada i a una càrrega suplementària sobre els murs. A conseqüència d'aquesta sobrecàrrega es podria atribuir el reforçament del lateral nord de l'edifici. Es construeix la sagristia de l'església. Al segle XVIII corresponen la construcció d'una cambra sobre la sagristia i la construcció del campanar darrera l'absis.

Es precisament en un document de 1780, referit a la construcció d'aquest campanar, que ens dóna notícies complementàries d'interès. El rector, Josep Costa, s'adreça als Senyors de Gelida sol·licitant poder construir un campanar, utilitzant pedra del castell. En la justificació fa esment d'una autorització, concedida el 1757, per agafar pedra del castell per bastir una casa per l'església (rectoria ?). El document posa de relleu clarament l'estat en què es troba el castell el segle XVIII i planteja la qüestió de la ubicació de la rectoria amb anterioritat a la construcció.

L'església de Sant Pere del Castell va ser parròquia de Gelida fins a 1871, quan fou traslladada al nou edifici en el lloc que havia ocupat la capella de Sant Miquel. A l'entorn de Sant Pere del Castell, i des de l'època medieval, quedava el cementiri que fou utilitzat fins la construcció del nou en el 1889. S’hi troben tombes antropomòrfiques excavades a la roca des dels segles X i XI i cobertes de lloses de pedra. Hi foren enterrats homes, dones i nens.

A l’època medieval, a partir dels 40 anys un home ja era vell i eren habituals les morts abans dels cinquanta. Les dones tenien menys esperança de vida degut als parts, morint tant la mare com el fill. Molts dels nens que sobrevivien morien en els primers anys de vida. La fam i la pesta produïen grans mortalitats de manera periòdica.

56 No es parlava d’anticoncepció farmacològica ni mecànica: amb la natural ja n’hi havia prou!

Després de la destrucció del contingut de l'església de Sant Pere durant la Guerra Civil del 1936, l'edifici va entrar en un procés d'abandonament que el va malmetre més que els mateixos estralls de la guerra. Enderrocaments, pintades, degotalls, etc. van portar l'edifici a una ruïna deplorable, que dia rera dia s’està recuperant. * * * La constel·lació zodiacal de l’Escorpí apareix a finals d’octubre i deixa de veure’s per enllà els darrers dies de novembre. Quan el temps no estava tant alterat com ara, s’havia entrat al cor de la típica tardor i de la caiguda de la fulla, que era l’època reconeguda com molt perillosa per a les persones delicades i entrades en anys.

Doncs bé, la gent de Mar considerava que tot aquest enrenou patològic que patien era degut a que sortia l’escórpora del cel (la citada constel·lació) i que llençava raigs verinosos tant pels peixos com per les persones, morint-se els parents vells i amics xacrosos.

Precisament no fa massa temps va traspuar la noticia, que la NASA havia descobert el planeta més antic i més allunyat de la nostra terra. Aquest nou planeta, dues vegades més gran que Júpiter, orbíta a l’entorn de dues estrelles i es troba en la constel·lació de l’Escorpí, entre mig d’estrelles que es formaren fa varis milions d’anys, molt abans que el Sol i els seus planetes, que ja es dir. Queda a uns 5.600 milions d’anys-llum de nosaltres. Segons informen els d’USA, es tracta d’una esfera gasosa i, per embolicar un xic més els pocs coneixements que tinc d’astronomia, el descobriment podria canviar les teories que en el Batxillerat ens van ensenyar, de com es varen formar els planetes o quan i com la vida va poder evolucionar... Deixem-ho tal com està, de moment: em resulta més fàcil acceptar el catecisme... sense intentar entendre’l.

L’escórpora, un dels peixos maleïts pels pescadors, se li augmenta el verí precisament quan coincideix l’aparició de la constel·lació de l’Escorpí amb la lluna nova d’octubre. Es diu, que quan l’agafes i et pica, el seu verí passa per la sang fins al cor i, aleshores, la mort és instantània. Clar!... sempre que et punxis la mà esquerra, que és la que està més prop del cor...

No em vaig morir pas en aquella ocasió, però si que m’ho vaig passar molt malament, quan al xorrar la petita sàrcia que havia calat a la caiguda de la tarda a la Cala Santa Maria de l’illa de Cabrera, desemmallant amb poca atenció, em vaig clavar una pua d’una escórpora. El dolor que em pujava pel braç era lancinant i no crec pas que durés massa temps, perquè probablement m’hauria arribat al cor... Això és el que deu passar quan l’afectat és un individu sensible, amb por de morir, que per un efecte vagotònic arriba a creure-s’ho i pot morir... de por. En el meu cas, recordo que em vaig punxar la mà dreta... i el cor el tinc a l’esquerra.

57 La Cala Santa Maria, al fons de la Cala Ganduf, queda recollida dels vents i ens trobàvem sols, embolicats pels silenci i la calma. Només el clam d’alguna gavina ens saludava des d’alt de la carena del penya-segat. Ens despertàvem en un escenari paradisíac, on res hi faltava i jo no tenia cap ganes de morir-me... i, això crec, que també em va ajudar a sobreviure de la punxada! * * * En temps reculat, quan el bastiment es trobava lluny d'un redós s'intentava capejar el temporal fent rissos amb aquelles veles llatines de mal cenyir, arriant el floc i la pollacra. Dins d'aquella maror, servant cap on el vent podia afavorir el millor caminar de la barca, queia damunt la foscor del capvespre tenint encara lluny la platja, més o menys protegida, on la inquieta família esperava.

Era, aleshores, quan les senyes de la costa -pics de muntanya, campanars, cases aïllades- desapareixien de la guaita i només quedava l’esperança de que els de terra encenguessin un foc de teies a fi d'orientar la difícil navegació al resguard de la platja.

Els focs s'encenien tant per orientar al mariner que s'havia fet a la mar i es temia que arribés a fosca nit, com en temps de la pirateria, per avisar als de terra endins de la presència de les naus dels malfactors.

Varen passar els anys i a la mar de la frau, entre cap Salou i el Fangar, té lloc la trobada d'una imatge de Sant Ramon. Per venerar-la es basteix, en el 1826, una capella al cim del roc on s'havia construït, anys enrera, el santuari de la Mare de Déu de la Roca, en el terme de Mont-roig. Es decideix emblanquinar el petit temple per servir de guiatge als pescadors de la costa. * * * Des de qualsevol punt de la costa que envolta la Marina de Cambrils s'aprecia, clarament, la presència del campanar de Vinyols, que treu el cap entre les cases que el rodegen. Aquesta visió era més notòria quan el Port de Cambrils només era la platja de Cambrils, sense tanta edificació pel mig i que terbolesa el primitiu paisatge que separa les dues poblacions.

Això va fer obrir els ulls dels pescadors, que decidiren pagar el gasto d'una llum en el cim del cloquer de Vinyols, perquè els hi donés l'orientació que tot mariner necessita per cercar el seu punt d'atracada, en aquells vespres de fosca negror, quan per un motiu o altre la tornada es retardava. * * * Encara que he dit que en general els pescadors no eren gent de missa, aquesta afirmació no inclou pas que en certes diades de sants protectors de la marineria, es bolquessin en cos i ànima a les cerimònies de missa, és a dir, de l’església, que tenen

58 lloc per festejar-los. Són de tots conegudes les processons del dia de la Mare de Déu del Carme. Junt a l’alcalde, es situa el caporal de la Guàrdia Civil i el Comandant de Marina, i la presideix el rector que balanceja la creu processional sobre les aigües costeres i una filera de barques recorre el Port. Fins i tot, els més incrèduls, per respecte, no es fan a la Mar en aquesta diada.

No fa massa, em vaig assabentar que la festa de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol, s’establí, en molts ports pesquers, durant la dictadura franquista. No m’estranya pas, doncs el binomi militar-eclesiàstic, que regia la vida espiritual i material de molts de nosaltres, va decidir ampliar el terreny protector de la Patrona de la Marina Española a tota la gent de la Mar, des dels pescadors fins els remers de les ioles basques, passant pels esportistes de la vela lleugera i de creuer. Aquest proteccionisme, ha facilitat que minvessin les advocacions a gran part dels sants mariners (Pere, Baldiri, Nicolau, Ramon, Vicenç, Domènec, Sebastià, Grau) i marededéus locals, que acompanyaven als navegants. * * * Un altre sant protector dels pescadors catalans i en concret dels de la costa de Sant Feliu de Guíxols, ha sigut des de fa molt de temps, Sant Elm. És un d’aquells sants, que sense cap mala intenció, la Mare de Déu del Carme, li ha donat un cop de colze i l’ha desplaçat a un costat. A diferència de Sant Pere, dedicat a l'abastament del peix, a Sant Elm li toca ocupar-se dels aparells del vaixell i de la fortuna dels tripulants.

De totes maneres, aquests dos personatges els trobem sovint junts, com és el cas de Tortosa, on va haver-hi la Confraria de Sant Pere i Sant Elm, que reunia a més de cent vaixells de cabotatge.

Sovint, durant un temporal apareix el fenomen lluminós del foc follet, conegut amb el nom de foc de Sant Elm. Aquest efecte meteòric provocat per l’electricitat estàtica resplendeix, en les nits de tempesta, quan predominen els llamps i llampecs, a les galteres del pal major i és una bona senyal de millora... Clar, que després d’una tempesta, sempre ve la calma... es diu anant per la Mar. Rep el nom de foc de Sant Elm, perquè embarcat el sant, una turmenta va enfonsar el vaixell. Un mariner va assolir salvar-lo i ell, agraït, va crear aquesta llumeta, i quan apareix indica que el temporal toca a la fi i el vaixell no es perdrà... si encara no s’ha enfonsat. Hi ha llocs de la costa del nord de Catalunya, que creuen que son les ànimes dels mariners morts i que acudeixen per recordar als seus companys que tenen que pregar per ells. Tot sigui per recordar-nos de Déu, de sa Mare i dels seus Sants...

Durant la festivitat de Sant Elm, el dia 2 de juny, temps enrera tenien lloc jocs i rituals relacionats amb la fusta, com eren les cucanyes, que encara han persistit en molts ports pesquers, independent que festegin o no a Sant Elm. El joc de la cucanya consisteix amb un pal horitzontal untat de sèu i en l’extrem distal s’hi lliga una gallina, que és el premi pel xicot o xicota que hi arriba sense caure a l’aigua.

59 Sant Elm era bisbe de Campania i en temps de Dioclecià, en el l’any 303, fou martiritzat. De quan el domini català a Nàpols arribà al nostre País la seva devoció en el segle XIV i, com sigui que ho feu per via marítima, d’aquí la devoció que li tenen els homes de la Mar, que també l’anomenen Sant Telm. A Lloret, per exemple, hi ha la Confraria de Sant Telm, però a Sant Feliu de Guíxols, l’ermita està baix l’advocació de Sant Elm. És des d’aquesta ermita, que al periodista Ferran Aguiló intuí la idea de batejar, al litoral de Blanes a Portbou, amb el nom de Costa Brava.

Existeix un patró dels mariners gallecs, que és San Telmo. No és pas un sant traduït. Es tracta d’un frare dominic del segle XIII, en Pedro González, fill de Frómista (Castella), que va deixar la seva vida de disbauxa per convertir-se en un home assenyat. És el patró de la vila de Tui (Galícia), celebrant-se la seva festa el 15 d’abril.

De quan vaig passar per l’Escola Nàutica de Barcelona, m’assabentaren que en aquell indret brollava una font d’aigua dolça i on s’hi arribava en processó el dia de Sant Elm. El rector de Santa Maria del Mar s’encarregava de beneir la font, mentre el seguici sortia del convent de Santa Clara (una altra església predilecta dels mariners de la ciutat comtal). Amb l’aigua recollida de la font, els mariners espargien els seus bastiments. Aquesta costum s’havia iniciat per enllà l’Edat Mitjana, però amb l’arribada de la mentalitat liberal de finals del segle XIX, el creixent escepticisme es va encarregar d’esborrar-la. Com sigui que ara la font ha quedat eixuta, és una bona excusa per no començar de nou.

Del citat convent de Santa Clara, hi resta un retaule en el Museu Diocesà de Vic on apareix Sant Domènec salvant uns nàufrags (1414) del que és autor Lluís Borrassà.

Un altre pintor del segle XV, en Lluís Dalmau, procedent de València i que havia estat a Flandes, estudiant l’estil de Van Eyck, va decorar el mur de la capella de Sant Elm, de la Confraria dels Mariners, de l’esmentada església de Santa Clara.

De l’edifici del convent, no ha quedat pedra sobre pedra doncs aquell Felip V, portat per un dels seus actes de patejar-se la victòria sobre els catalans, va procedir a enderrocar-lo i construir-hi la Ciutadella, com a signe d’advertència perquè el barcelonins no fessin massa soroll en les seves justes reivindicacions. * * * Els nàufrags i Sant Domènec, m’han fet arribar a la memòria que en els darrers anys del segle XV, Diego Garcia de Herrera, procedent de Canàries, fundà al SW del Marroc actual, al litoral de l’oceà Atlàntic, un establiment comercial amb el nom de Santa Cruz de la Mar Pequeña, traducció del nom la Mar Menuda, que li varen donar els mariners catalans procedents de Tossa de Mar, que acompanyaven al marí castellà. Recordaven aquella cala de la Costa Brava, petita i acollidora, protegida per les roques i per una illa, que la fan versemblant a l’africana. A principis del segle XVI l'assentament castellà a l’Àfrica fou destruït pels berebers. Després de moltes protestes, de tractats no complerts i de guerres silenciades, aquest territori, anomenat Sidi-Ifni, passà al Marroc definitivament en el 1969.

60 Fa un parell d’anys, que vaig acompanyar a uns ex-combatens que se’n van salvar de poc de quedar-s’hi, al no tenir altre opció que defensar aquell territori de l’atac dels marroquins de Mohamed. Evidentment, hi ha un indret, entre arena i roques, que recorda la cala de la Costa Brava. Un xic cap a l’interior queda el lloc anomenat Les Palmeres, on es troben els pous d’aigua, que proveeixen la població de Sidi-Ifni. Poc abans, a mà dreta i per damunt del torrent que la separa de la carretera, hi ha una balma on en temps dels darrers cristians -quan era la província nº 51 de l’España de Franco- tenia les funcions de capella amb una imatge de la Mare de Déu sense l’Infant -la Virgen de la Mar Pequeña- i que presumeixo que tinc una còpia que vaig adquirí.

Ara bé, té tant poca semblança amb el que entenem per imatge de la Mare de Déu, que crec que em van ensarronar.

En la cala Mar Menuda, la de Tossa de Mar!, hi va desembarcar Sant Ramon de Penyafort que venia d'Itàlia. Al passar el seu vaixell a un través de la cala, va intuir que hi havia arribat un nàufrag agònic. Estén sobre les aigües la seva capa i a manera de gussi s’hi va apropar. Les roques s’obriren per deixar pas al sant i poder escoltar la darrera confessió del moribund.

Va quedar com una cala allunyada de la població i bastant protegida del pas de la gent. Va rebre el nom de banyeres de ses dones o bany de Diana, doncs s'hi banyaven nues les xicotes lluny de l’esguard dels nois... Com és de suposar, tant els xicots com elles sabien de què anava la cosa. Avui dia, queda dins del expansiu nucli urbà de la Vila de Tossa, rodejada per l’atapeïda urbanització que la cobeja: un altre tipus de nudista es deixa veure... * * * Les ermites marineres de Sant Sebastià, Sant Grau i Sant Elm, situades en punts estratègics, des d’on s’albira gran part de l’anomenada Costa Brava, foren bastides en el segle XIV per un ermità, en Jaume Corbera, sobre els fonaments d’unes abandonades construccions medievals utilitzades com a guaita per la seva situació estratègica. A més de la seva activitat espiritual, pregant a Déu, a la Mare de Déu i als Sants mariners, l’ermità Corbera vigilava i informava del pas per la ratlla dels vaixells pirates, tant pagans com cristians i, sobretot, quan la Mar s’esvalotava donava un avís a la gent del coster.

L’ermita de Sant Grau queda prop del Castell de Montagut a uns 500 m. d’altitud i a cinc quilòmetres de la carretera de Sant Feliu a Tossa. Es troba en l’indret on aquest sant feia penitència i, temps enrera, hi havia una gerra amb aigua, que tenia propietat remeiera. La gerra pertanyia al sant i on guardava l’aigua, que mai s’acabava. Durant uns anys, de quan les tradicions no s’oblidaven, la gent de Tossa de Mar s’hi arribava a l’ermita per recollir aigua d’aquesta gerra en la festa del sant, després que el capellà la beneís.

Una altra ermita de la Costa Brava és la de Sant Sebastià, situada a Llafranc. Un xic més avall s’hi construí el far del mateix nom, que és un dels tres o quatre més potents de la costa. Es va bastir en el 1857, durant el regnat d’Isabel II, com la major part dels fars d’Espanya, i des de llavors aquesta senyora la coneixen els mariners com

61 La Farera. Em recorda aquest mot el de Paco, el Rana, que li posaren al penúltim dictador que hem tingut per la seva dedicació a inaugurar embasaments i que tant profit ens han fet... ¡¡els embassaments!!!

El far de Sant Sebastià també emet una senyal aero-marítima. Des del 1970 funciona el radiofar, que forma triangle amb els de Maó i de Llobregat. La llum del far té un abast de 58 milles, de color blanc amb llampegades cada 5 segons.

Doncs bé, en les dependències d’aquest far hi havia un llibre de visites on es podia escriure les personals impressions del visitant. En una de les seves pàgines s’havia pogut llegir, les següents lletres: La primera vegada que vaig venir aquí, ho vaig fer com a particular. La segona, vaig venir de catedràtic (el visitant havia sigut catedràtic de Dret mercantil de la Universitat de Barcelona i, després, de la Central). El tercer cop vinc de governador. Vindré la pròxima de ministre? Qui sap! Altres més bèsties que jo ho han estat.

Benito de Endara, Governador Civil de Gerona. És obvi afegir, que la carrera política d’aquest simpàtic governador aviat es va acabar i, no passaren masses dies, que el full on havia escrit el seu pensament fou arrencat.

Més amunt del far queda l’ermita de Sant Sebastià, que a més d’estar dedicada a aquest Sant, s’hi trobaven ex-vots d’un dramatisme pueril i crosses de coixos guarits.

El fet que per aquí també va passar la guerra civil, hi va haver-hi una neteja total. Avui tant sols hi restes ex-vots de vaixells de diferents èpoques i ben conservats.

A prop de l’ermita hi ha una capella aïllada amb la imatge de Sant Baldiri, protegit per una reixa. Als seus peus hi ha una espècia de plat, fet d’obra. Qui encerta de fer-hi arribar una moneda, era auguri de bon any...

En èpoques reculades, les proteïnes no abundaven massa en el menjar de la gent, tant en el baix poble com en els cabdals. Aquesta alteració metabòlica comportava, entre altres afeccions, que fos freqüent la trencadura o hèrnia i d’ella no se’n lliuraven pas els mariners, en general, ni els pescadors, que per xorrar les arts ho tenien que fer amb l’esforç de la seva musculatura al no disposar de les actuals maquinetes.

Per evitar que el trencat sortís se’n faixaven fins que aparegueren els braguers.

Contra la trencadura era invocat Sant Baldiri i s’hi havia algun pescador de les rodalies que es guaria per la seva intercessió, se l’hi oferia la faixa com ex-vot. D’aquí ve, que a aquest sant se’l coneixia per Sant Baldiri de les faixes. Dels braguers no se’n parla pas, perquè era una peça d’ortopèdia massa cara i en tenien prou amb la faixa i Sant Baldiri.

Fou famosa, la cuina de l’hostatgeria annexa a l’ermita de Sant Sebastià, que ha estat construïda al costat de les restes d’un poblat ibèric, el de La Guarda. Entre altres

62 plats que s’hi menjava en l’hostatgeria, vaig tenir ocasió d’assaborir un arròs de pollastre i llagosta, per llepar-se els dits. Anys després, l’Ajuntament de Palafrugell l’ha arrendat a un industrial hoteler, que molt acuradament l’ha transformat en un Hotel de ***.

Parlant de plats, vull fer referència a un que preparaven al Restaurant Eugènia de Cambrils de Mar, davant del Club Nàutic de la població marinera, abans que els meus amics Josep i Geni es retiressin de l’ofici.

Els pescadors de la nostra costa anomenen gall a un peix que es distingeix per una taca rodona i negre, a cada costat, i els radis de l’aleta dorsal, que recorden una cresta de pollastre, es prolonguen en forma de filaments.

També se’l coneix amb els noms de gall faver, gall marí o peix de Sant Martí i, en els restaurants francesos, el serveixen amb el nom de poisson de Saint Pier.

La seva carn és blanca, de bon gust i agrada més que els demés peixos costers.

Es pot cuinar al forn, en salsa o fregit.

Al Restaurant Eugènia el servien com a Suquet de gall de Sant Pere.

M’havia agradat molt i em deixaren la recepta: 1gall marí de quilo i mig, 2 tomàquets madurs, 2 alls, julivert, estragó, safrà, 1 litre de brou de peix.

400 g de civada, uns quants alls tendres.

1 manat d’espàrrecs verds. oli d’oliva, sal i pebre.

Per fer el sofregit, es posa oli, all picat, julivert picat i tomàquet tallat a daus en un cassó i es deixa coure. Mentrestant, es posa una mica de safrà en una cullera i s’aplica una flama per sota per torrar-lo. Quan estigui torrat, es tritura amb els dits i s’incorpora al sofregit, junt amb l’estragó. Quan el sofregit estigui a punt, s’afegeix el brou i la civada cuita. Es remena i es deixa bullir 5 minuts. Tot seguit, es salpebre el gall de Sant Pere tallat a trossos grossos i es cou a la planxa. Després, s’incorporen els alls tendres i els espàrrecs que prèviament s’hauran escaldat i tallat. I ja per acabar, s'empata el suquet, es col·loca el gall a sobre i s’acompanya amb els espàrrecs i els alls tendres.

Bon profit! * * * Els recaptadors d’impostos de Roma tampoc tenien masses miraments a l’hora d’exigir-los als ciutadans, ni s’estaven de recomanacions. No sé pas com s’ho va fer Jesús: va tenir sort que encara no funcionava l’Agència Tributària. Avui, no s’ha

63 n’escaparia pas per més que portés el DNI provisional lliurat pel Servei d’Immigració.

La llegenda conte, que acabava Sant Pere d’amorrar la barca, quan aparegué el recaptador exigint-li el corresponen tribut a que estava obligat pel seu primer ofici. De quan va ser anomenat Cap de l’Església no en parla pas la llegenda: llavors, aquest ofici encara no preocupava pas als romans.

El pobre Apòstol, amb certa resignació, no se li va ocorre altra alternativa per abonar el tribut, que cercar la solució en l’aigua del llac Tiberiàdes. Agafà amb la mà un peix i de la boca l’hi va treure una moneda que va donar a l’home de Roma... i en pau!

La llegenda no diu pas res de la cara que va posar el recaptador. La ditada de Sant Pere va quedar en el peix i es va transmetre als seus descendents, els Zeus faber, com així l’anomenen en el diccionari al gall marí o poisson de Sant Pier. * * * Quan es tracta de galls que caminen cal anar en compte en fer-ne un menjar en la festa de Sant Pere! Molts dels nostres avis consideraven que no era correcta cruspirse un pollastre en tal dia, perquè podia molestar al vell Apòstol, ja que li recordaria l’anècdota del gall, quan va negar conèixer a Jesús. En canvi, matar un gall en el dia d’avui, podia aportar la simpatia del Sant... i, aleshores, se’l menjaven l’endemà. * * * Fer una embarcació era un art i un disseny que anava des de la quilla, massissa, de roure, passant per la roda, tant de proa com de popa, la sobrequilla, les quadernes, els baus... i vestir-la amb les pots de pi, fer la cobertada i, finalment, alçà l’arbre. El mestre d’aixa, el fuster de ribera i el calafat eren uns artesans complerts, que amb el temps han posat anys i s’han quedat sense continuïtat. El passat mes de juliol del 2003, m’he assabentat del traspàs d’Isaïes Vilàs, el Solapa, el darrer de la ribera de l’Ebre.

En el darrers anys del segle XIX, van ser molt apreciats els mestres d’aixa i velers de Sant Feliu de Guíxols, de Palamós, de Vilanova i de la Ràpita. N’hi havia en poblacions més petites de la costa i quan mancava el treball, s’endinsaven per l’interior del país, estanyant les barques que s’utilitzaven pel pas dels rius.

Altres calafats i mestres d’aixa s’embarcaven en els grans velers que feien el pas del Cap de Forns, doncs era sovint que durant les turmentes es malmetessin molts elements de fusta del vaixell, així com les mures o l’arborada. És nostàlgic i bonic de veure a Portvendres, en el passeig d’enfront del port, còpies en grandària reduïda d’antics vaixells, construïts per mestres d’aixa avui ja jubilats... Però, any rera any n’hi ha menys de jubilats i més de recordats.

Es creu, que en el primer dia de Maig en Noè va començar a construir la famosa nau, que ha arribat a ser la més gran de la història. Ara bé, per aquesta característica de ser tant gran, resulta que quan els seus parents estaven col·locant les costelles i

64 mampares de la popa, se li corcava la roda i part del costellam de proa, que feia dies l’havien treballat. Aquest enrenou el portava de cap, perquè no se n’han sortia pas.

Quan més preocupat estava, Déu se l’hi va presentar sense avisar-lo i al veure’l tant amoïnat li va donar la solució: Per evitar que les fustes te s’ha corquin tens que tallar els arbres de fulla caduca en lluna vella i els de fulla perenne quan la lluna és nova... i així fou com aquell navegant va poder salvar les espècies que poblaven el món del desastre ecològic que va representar el Diluvi Universal, una de tantes calamitats que li endossen al Bon Déu per desacreditar-lo.

Pels bastiments de Mar s’utilitza més la fusta d’alzina, doncs l’aigua de riu la podreix. En canvi, la fusta d’olivera i la de pi no queda tan malmesa ni per la Mar ni per l’aigua dolça.

Fent cas de la recomanació de Déu a Noè i per l’experiència en l’ofici, els mestres d’aixa ho tenien en compte a l’hora d’escollir la fusta i, a més, començaven a construir els quillats el dia 1er. de maig. Ara bé, poques drassanes trobarem avui dia que construeixin bastiments de fusta, han passat a la fibra de vidre o al metall, i comencen el dia 2, doncs entre la Festa del Treball, sindicalista, i la de Sant Josep Artesà, cristiana, no crec pas que cap mestre d’aixa s’atreveixi a serrar una quaderna en aquesta diada. * * * També a dalt d’una muntanya, a semblança del Sinai on va embarrancar la nau d’en Noé, es troba al Berguedà el SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE QUERALT i sota d’ell l’ERMITA DE SANT PERE DE MADRONA. Un cop s’ha entrat a Berga cal cercar, directament, la carretera a Guardiola i prompte apareix la que mena al Santuari del Queralt. Si hom s’ha ficat dins de la població (des d’on també s’hi pot arribar) és fàcil perdre’s. Amb tot, cal no oblidar-se dels indicadors, doncs les cruïlles a Solsona, a Sant Llorenç de Morunys i a Rasos de Peguera poden desorientar i marrar-la.

De la darrera cruïlla, la de Rasos de Peguera, fins l’aparcament de cotxes, a sota mateix del Santuari de la Mare de Déu de Queralt, hi ha quatre km. Està situat a uns 1.174 mts. d’altitud i domina part de la comarca amb boscos i abundants fonts. És de construcció propera (1741), on abans hi havia una ermita fundada al 1386 per Francesc Garreta, mercader de Berga. Prop del santuari queda la cova on diuen fou trobada la imatge de la Mare de Déu per un pastor de Vilaformiu en el segle XIV. Al mig del pla de Campllong o Camp-Llonc resta del que queda del Pi de les tres branques, després que uns anticatalans el cremessin. El propietari del tros on es troba, en Tomàs Campà, el va cedir en el 1901 a la Unió Catalanista i fou considerat un

65 símbol pels Països Catalans. Tenia, aleshores, casi 30 m. d’alçada i era l’únic exemplar triforcat de pi que es coneixia a Catalunya.

En l’altar major de l’església del Santuari de Queralt, s’exposa la imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Es tracta d'una talla de fusta policromada. La Mare de Déu, assentada en un setial-escambell de muntants rectes acabats en pinya quadrada llisa, té les faccions molt marcades i ben disposades. La corona actual no és pas original: per la retallada que porta feta al cap sembla ser que deurien d'encastar-li una corona de metall i, com sigui, que les pintaven amb colradura i donava la impressió d’or, prompte va desaparèixer. El cos és proporcionadament més petit que el cap (cànon de quatre caps). Amb la mà esquerra sosté al Fill i amb la dreta prem les potes d’un moixó, que obre les ales com per volgué volar. El peu esquerra es recolza sobre un petit animal (gos? rata?), que segons l’historiador Ramon Huch representa l’heretgia nestoriana, la que sosté que hi ha dues persones en Crist, divina i humana, i fou defensada per Nestori (segle V) patriarca de Constantinople. L’Infant de la imatge de Queralt està dempeus damunt el genoll esquerre. Beneeix amb la mà dreta i la esquerra sosté un llibre.

Pels plecs del mantell i la col·locació del Nen fa dubtar sobre si és romànica. Si ho fos no seria anterior al segle XIV i, per tant, es pot considerar com una d’aquelles imatges supervivents del romànic d’aquesta centúria. Fou restaurada a l’any 1916.

En el Santuari s’hi troba un adequat restaurant i hostatgeria per a fer-hi estada, doncs és un adient lloc d’inici d’excursions per la serra de Queralt i principi del Camí dels Bons Homes, que al llarg de 190 km. mena al Castell de Montsegur, tot recordant la ruta que utilitzaren els Càtars en el segle XIII i XIV escapolint-se de la croada dels Inquisidors de Roma i dels exèrcits del rei de França.

Retornant cap a Berga, a dos km. i en ple revolt de la carretera, surt de mà dreta el corriol de fàcil caminar, que mena a l’ESGLÉSIA DE SANT PERE DE MADRONA, distant uns 385 passes. Queda situat damunt d’un rocam, sota el Santuari de Queralt i des d’on s’albira l’extens panorama de la vall on s’assenta la població de Berga.

L’església no s’esmenta fins el segle XI en un testament. Les rendes foren elevades en els anys següents i, aleshores, el bisbe d’Urgell decretà en el 1229, que tenien que passar al sagristà de la Catedral de la Seu d’Urgell: era un bisbe espavilat.

Seguiren anys que l’ordre no es va complir i va comportar maldecaps entre el bisbe i la capellania. En arribant al segle XVII, l’església de Sant Pere passa a dependre de la parròquia de Berga i el sagristà d’Urgell va interposar un plet, que segurament guanyà, doncs consta que es pagaren unes rendes fins a finals dels segle XIX, quan va dependre de Sant Bartomeu de Valldam.

L’església de Sant Pere de Madrona és un edifici del segle XII, d’una sola nau, restaurat en la dècada dels 60 del passats segle XX, cobert amb volta de canó apuntada i amb un absis de planta semicircular ultrapassada, cobert per una volta de quart d’esfera. A cada banda del presbiteri s’obren dues capelles dins del mur. En el mur de migjorn hi han finestres d’arc de mig punt dovellat i en el frontis, a ponent,

66 s’obre una finestra cruciforme sota el campanar d’espadanya per una sola campana. La portada queda a migjorn i és d’arc de mig punt dovellat d’una arquivolta.

A la banda de ponent de la portada apareix un esgrafiat, que no he vist citat en cap tractat d’arqueologia romànica que estudiés aquesta capella. En la llinda d’una finestra d’un casalot del poble de Gessa, a la Vall d’Aran, enfront de l’església de Sant Pere, també apareix un grafisme semblant i on es manifesta clarament un símbol curial. * * * A les terres de l’Ebre, principalment, després de la guerra civil, per la desfeta que s’hi va produir a les carreteres i a les vies del ferrocarril, la navegació pel riu va tenir una notable remuntada com a camí pel transport de mercaderies. D’aquí, la gran activitat de les drassanes de ribera en aquells anys dels 40 del passat segle.

Però, poc després, entre els anys 50 al 70 s’inicia la decadència del mestre de ribera, quan els vials de terra són reconstruïts i apareixen les companyies elèctriques, recolzades per l’Estat totalitari, que barren el pas fluvial amb els embassaments. Per no tenir que construir les rescloses que garantissin el trànsit de les embarcacions, indemnitzaren als patrons perquè abandonessin la navegació. El riu va quedar sense barques ni mestres d’aixa.

A semblança dels picapedrers de l’Edat Mitjana, que treballaven per les grans construccions, també els calafats o mestres d’aixa tenien les seves marques que col·locaven a tocar la roda de popa i així se’ls identificava. Aquests ornaments eren coneguts amb el nom de mamelles o collonets. En el segle XVII, aquest gremi tenia com a patrons Santa Caterina i Sant Joan Baptista, probablement, per considerar-los que estaven ben dotats. A la Santa, en el seu martiri, després de fer-la rodar li van extirpar els pits perquè al botxí el portaven de cap. Sant Joan va demostrar que els tenia ben posats, al tirar-li en cara a Herodes la seva depravada vida sabent el que li passaria i, d’aquí, l’altre cognom amb que és conegut: Degollat.

En aquells temps, en que el navegar es feia a rem i a vela, els mestres d’aixa també tenien cura de la construcció dels rems, que segons la nau que es tractes, era diferent el seu disseny i material. Resultava ser tot un art la construcció d’aquests enginys i per això necessitaven un sant protector. Com sigui que Sant Valer va ser mort a cops de rem, no dubtaren en quedar baix la seva advocació. * * * Casi tota la fusta que s’utilitzava en les drassanes de la costa catalana, procedia dels Pirineus i, més concretament, del Pallars Sobirà. Un dels pobles que es va veure afavorit per aquesta indústria de la costa va ser el de TOR. Els seus boscos varen quedar bastant nets. Viure-hi en aquell indret representa superar el clima fred i l'aïllament, doncs la presència de la neu el bloqueja molts mesos de l'any.

67 D'Alins surt la carretera amb revolts, que després de 15 km. arriba a Tor, situat a 2000 m. d'altitud. Durant els primers quilòmetres encara són de bon passar (anava amb moto). És una carretera molt freqüentada pels cotxes tot terreny, tant dels passavolants com dels que hi tenen propietats. El control de la Guàrdia Civil, als quatre quilòmetres d'Alins, em confirma el comentari que en aquesta població m'han fet de que és una de les rutes més antigues del contraban amb Andorra, passant pels colls de Cabús i de la Botella. Algú deu haver volgut esquivar el control, accelerant el cotxe, doncs el guàrdia de torn té cura de les punxes metàl·liques que travessen la carretera i que obliguen a parar-se els vehicles.

Passat un petit pont sobre la Noguera de Tor, la pista em fa posar en alerta de les relliscades per les roderes dels 4x4, que en ocasions són força fondes. Als tres quilòmetres, apareix el desvio al poble de Norís que, trobant-se ben a prop d’ell, paga la pena arribar-s’hi. Queda arrapat a la muntanya i, pràcticament, està abandonat però té el seu encís.

En un revolt, poc abans de Tor, em trobo el camí ocupat per un ramat de cabres, que molt dòcilment s'aparten, enfilant-se pel roquer, mentre el seu pastor, crida al gos, que manyac s'acosta. El pastor és un home enfosquit pel sol de muntanya i els anys que han arrugat la seva pell: entrem en conversa i aviat em diu, que en té 86. Al preguntar-li si viu a Tor, em fa saber que és de més avall, però que fa més de trenta anys que hi resideix, tenint cura de les seves cabres...

- A part dels dies més dolents de l'hivern, la resta de l'any si viu molt be... Aquí l’hivern dura més mesos que allà baix i, naturalment, és molt més cru... doncs hi ha menys hores de sol perquè la nit és més llarga...

Com sigui que m'he trobat pels camins a la recerca de temples de localització insòlita, amb personal que dóna entendre el seu benestar en aquests indrets tant aïllats i que molts d'ells fa temps que no s'han apropat a la dita civilització..., em pregunto, quina deu ser la seva situació davant del fisc... Estan controlats?... Renoven el DNI?...

Quan de manera més o menys indirecta, he portat la conversa en aquesta direcció, mai n'he tret l'aigua clara. Casi tots els preguntats, m'han sortit per la tangent: Quan pugin els de baix, ja m'arreglaran els papers... No soc amic de la guàrdia civil...

Encara conservo els papers de la mili... Em fan enveja!!

Però, per una altra banda, alguns d'ells (concretament recordo a dos d'ells, majors de 60 anys i que viuen en enlairats pobles, mig abandonats, de la Garrotxa) m'havien explicat que havien treballat a ciutat i que ara cobraven una pensió que... la guarden els fills per quan sigui vell i la necessiti... No em digueu pas, que això no és la pura felicitat... i bona fe.

Una atrotinada església de Sant Pere queda al mig del poble de Tor, a la vora del camí que mena a Andorra. L'església no es cita fins el segle XV, quant va ser parròquia per herència de la de Sant Pere del Roc, situada més amunt, en un turó i que només en queden restes.

68

L'actual parròquia de Tor segueix els mateixos passos que la del cim, doncs per arreu s'obren esquerdes sense reparar, l'herba es fa present en molts racons del seu interior i els esbarzers confirmen que des de fa temps no s'hi ha habitat pas.

A peu i un cop travessat un torrent, el de Vallpeguera, cal enfilar-se pel corriol que passa per un tallat amb esglaons i tot seguint-lo s'arriba, amb certa fatiga per mi doncs ja soc grandet-, a les ruïnes de Sant Pere del Roc o hi havia un castell, que es repartien la propietat entre els Caboet i els de Pallars, segons la temporada que se'l feien seu segons qui aguantava el setge.

He observat, que en aquells segles, molts monestirs i esglésies passaven de l'advocació de Santa Maria a la de Sant Pere per agraciar-se amb Roma... que, en aquest cas, no sé pas si els de Roma sabien on quedava Tor en el mapa.

De Sant Pere de Roc, allà dalt, només en queden restes de mur i on, a l'interior, es veuen unes filades d'opus spicatum, que fa dir a molts estudiosos del romànic, que es tracta d'una construcció d'abans del segle X, afirmació que no es acceptada per tothom, doncs d’aquestes filades es veuen en molts paraments aixecats en diferents èpoques.

La divergència d’interpretació de l’opus spicatum, es presenta perquè s’atribueix la seva presència en els murs de les esglésies, sobretot, a que es referia al dibuix d’una espiga que feien, amb el bastó a terra, els primitius cristians quan es trobaven. En el territori del domini càtar, per ser un senyal dels cristians de Roma, el van suprimir dels temples i en les construccions que es bastiren, quan foren desplaçats, s’hi troben de nou filades d’opus spicatum en alguns dels temples aixecats, independent de l’època que foren bastits.

Ja he esmentat que aquesta Vall de Tor ha estat sempre un camí de contraban amb el País veí a través del Coll de Cabús. A més, la muntanya de Tor ha reunit un entorn d’assassinats, que em sembla que la fan única. N’he contat tres en els darrers anys... Tot sembla que va començar per un tros de més de dues mil hectàrees, que se’l disputen unes 14 famílies propietàries. Això vol dir, que els assassinats no varen estar motivats per històries d’amor, de gelosia, maltractament matrimonial o pel contraban.

La dramàtica història comença l’any 1978, quan un empresari andorrà arriba a Tor oferint muntar una estació d’esquí. El que es considerava l’únic propietari i veí, li va donar suport, però no tardaren a presentar querella uns antics propietaris que no hi viuen, però s’hi oposaren a la iniciativa. Dos dels treballadors d’un d’aquests opositors apareixen assassinats en el 1980: no tinc notícies de si es va esclarir el crim.

Tenen que passar dos anys per iniciar les diligències a fi de concretar a qui pertanyen les terres de Tor. Pensant que tots els pretendents deurien guardar les corresponents escriptures, sembla fàcil que s’arribés a posar en ordre les respectives propietats. Però, resulta que en els Estatuts de la Societat de Condomini, del segle XIX, dóna l’exclusiva propietat als veïns que visquin en el poble.

69

Si un dia os arribeu a Tor, estareu d’acord que el poble i l’entorn és molt bonic..., però en començar el cap vespre tornareu cap a casa. Això, és el que van fer casi tots els veïns-propietaris: buscar-se la vida un xic més avall, oblidant-se dels Estatuts i no pensant pas que un senyor d’Andorra tingués la genial idea d’explotar la neu, que cobreix aquella muntanya, gran part de l’any i que es fa molt difícil arribar-hi i, sobretot, sobreviure a l’hivern.

En el 1995, el jutjat de Tremp amb els estatuts a la mà, va designar amo de Torn al Ros de Cal Sansa, que apareix estrangulat en un dia del mes de juliol d’aquell mateix any. S’acusa del crim a una parella de la Seu d’Urgell, que després d’un any de presó es alliberada per manca de proves.

La sentència de propietat a favor de l’estrangulat, que dictà el jutjat de Tremp, va ser confirmada per l’Audiència de Lleida, però en el 2002 s’ha tingut que obrir de nou el procés per ordre del Tribunal Suprem, doncs un dels implicats no tenia assistència jurídica...

Quan estic redactant aquestes línies, tant les morts com la definitiva propietat, segueixen pendents del que digui la justícia... i ja fa 25 anys! * * * Els pescadors creien veure a l’entorn de la diada de Santa Caterina, el 25 de novembre, un núvol circular que rep el nom de roda de Santa Caterina, tot recordant la que va ser utilitzada en el martiri de la santa. És un núvol que atrau tota una nuvolada, desencadenant tempestes i vendavals perillosos per la navegació. Hi ha la següent corranda: Per la roda de Santa Caterina, el bon mariner en terra a d’ésser, doncs la roda de Santa Caterina tota la mar terbollina. * * * Des de la navegació històrica dels fenicis, grecs i romans per la Mar Mediterrània fins fa poc, tots han deixat moltes de les seves embarcacions, i alguns la pell, en el fons de tot el coster català. Les trossades de vaixell o pecis del Cap de Creus (Cala Culip, l’Encalladora, Tavellera) i els de la costa tarragonina, donen bona mostra d’aquells enfonsaments. Molts mariners i pescadors de les dues darreres centúries també resten al fons de la Mediterrània... tan bonica i calmada en certs dies de l’any. Però aquests homes que viuen de la Mar, tenen que sortir o sortien cada dia... i és, aleshores, quan la Mar no està per romanços i els hi juga una mala passada.

70 Citant el Cap de Creus, tinc recollit en el llibre de bitàcola de les singlades que per aquell coster he fet, un sonat naufragi que em contaren uns pescadors de Cala Prona amb qui vaig compartir l’esmorzar en un matí de calma xitxa: ...passà fa uns quants anys. Dos galeons procedents de Cadis i que es dirigien a Gènova, al trobar-se amb un fort temporal a la mar d’Amunt -al nord el Cap de Creus- s’estavellaren contra el rocam dels esculls. Portaven plata en llengots, moneda metàl·lica, espècies, pedres precioses, etc. Tot seguit que fou conegut el naufragi, les poblacions properes -Cadaqués, Port de la Selva, la Muntanya de Sant Baldiri- i els monjos de Sant Pere de Roda, refugiats a Cadaqués per la invasió francesa, que en aquells dies ocupava tot l’Empordà menys la vila costera, es traslladaren al lloc de l’accident per salvar el naufragat, expressió que significava apropiar-se de tot el que els hi caigués a mà.

Els monjos de Roda al·legaren que trobant-se la nau a la Cala Tavellera, pertanyia a la seva jurisdicció. El poble no els hi va fer pas cas. Ara bé, la nova arribà a les oïdes del virrei de Catalunya, que dictà que els bens d’un naufragi pertanyien al patrimoni reial i envià al seu representat perquè se’n fes càrrec i recuperés el material salvat.

Tampoc va poder controlar l’apropiació per part dels pescadors i, a més, una influent família de Cadaqués, va estar a punt d’eliminar-lo. Al mateix temps, el rector de la parròquia, que a més de mossèn era notari, va considerar que dins de la doctrina jurídica romana i de l’antic dret de gens, els bens d’un naufragi són del primer que els trobi. Afegí, que si algú tenia el més petit remordiment de consciència, l’absoldria en confessió.

Poc després, i no consta pas per quina raó, fou processat i empresonat.

Ara bé, també l’enviat del virrei va anar a parar a la garjola, però en aquest cas hi ha constància testimonial que s’ha n’havia reservat una bona quantitat de monedes salvades per ell. Com es pot comprovar, sempre hi ha hagut Roldans, De la Rosas, Condes i consellers embrutits de marea daurada... * * * Durant molts anys, la Vila de Cadaqués va estar aïllada de la resta de Catalunya per la manca de bona comunicació per terra i que feia difícil accedir-hi per la seva situació geogràfica. Una mostra d’aquest fet es troba en la parla dels seus habitants, el salat, bastant diferent dels pobles veïns. La Mar resultava l’únic camí més practicable per relacionar-se amb ells i, encara així, l’aïllament existia.

No massa lluny de la població s’havien establert els grecs, que foren els primers d’introduir la moneda a les actuals terres de Catalunya: les primeres foren els divisors emporitans en el segle IV aC. Aquest fet no va afectar gens als pescadors del Cap de Creus que, durant molts anys, per les seves transaccions econòmiques, utilitzaven el mètode d’intercanviar els productes per un valor equivalent, és a dir, baratar. Clar, que

71 va arribar un dia que els cadaquerens decidiren utilitzar moneda en comptes de baratar.

Com a moneda feien servir les petxines que trobaven per la platja, en una reconversió que no he arribat a entendre. Tampoc ho varen entendre els pescadors de les cales veïnes, tant o més aïllats que els de Cadaqués, que passaren més temps abans d’acceptar la innovació.

La moneda-petxina fou introduïda pels mariners que retornaven de terres d’ultramar, doncs consideraven que era una millora fins, que anys més tard, la moneda de la resta del País es va imposar. D’aquell fet, abans de la Primera Guerra Mundial, la del 1914, tenia lloc, en un dels dies de la Festa Major de la Vila, admetre que els pescadors paguessin amb peix el que necessitaven. * * * Si sortim de Palafrugell, en direcció nord, anirem a parar directament a PALS. La vila emmurallada, el Pedró, queda situada a la part alta del pujol d’on destaca la Torre de les Hores, únic element que resta del seu antic Castell. Des d’aquí s’albira una extensa part de l’Empordà, que anys enrera era ocupat pels aiguamolls i estanys i d’on deriva el seu primitiu nom de Palus, terreny pantanós. És una terra d’al·luvió per les riades del Ter i el Daró, principalment, que s’han fet pas entre les serres de Begur i Montgrí.

Del segle IX, resta la primera data en que es citada la vila de Pals, arran d’una confirmació per part del proper monestir de Sant Pau de Fontclara. En canvi, l’església parroquial de Sant Pere no apareix documentada fins a principis del segle XIII. En el segle XV, consta que es reconstruí amb les pedres recuperades de l’enderrocament del Castell, amb l’estil gòtic d’aquella centúria, restant de la primitiva església part de la façana.

Precisament, en el solar on s’assentava el Castell, es va bastir una casa amb un caire de casal gòtic-renaixentista, propietat del Dr. Pi i Figueres, principal promotor de la recuperació de la Vila de Pals.

L’església de Sant Pere és d’una sola nau capçada per un absis poligonal. Hi resten pocs elements romànics de la primitiva construcció. En el centre de la façana s’obre la portada d’estil barroc i, un xic desplaçada a la banda de tramuntana, una finestra d’arc de mig punt dovellat. A damunt de la portada hi ha un ócul.

El campanar, que en un principi era d’espadanya per a dues campanes, reutilitzant-se posteriorment els tres pilars per incloure’ls en l’actual campanar de torre, de secció quadrada i estil gòtic.

En diferents indrets de la població s’hi han trobat sepultures excavades a les roques, que daten de l’època visigòtica. Es poden veure davant de Ca la Pruna, a la Placeta, en el carrer Major -sota una volta- i vora la Torre de les Hores. Les muralles

72 que envolten el nucli antic de Pals daten del segle XIII, havent sigut modificades posteriorment. Varies torres de planta quadrada sobresurten espaiadament del llenç de la muralla.

L’esmentada Torre de les Hores s’aixeca a migjorn de la vila: es tracta de la torre mestra del que fou el Castell de Pals. La Torre té una planta circular de 7 mts. de diàmetre i una alçada d’uns 15 m. S’hi entra per una porta de construcció moderna. En el seu interior s’hi troba una planta baixa i un pis superior separats per una poc pronunciada cúpula amb una obertura que comunica les dues estances. En el pis superior, s’obre la porta original, que s’accedia des de l’exterior per una escala postissa. El conjunt, logotip de la vila de Pals, ha sigut coronat modernament amb un campanar.

Diverses cases, excessivament restaurades algunes d’elles, esglaonen els carrers de la població emmurallada i, en el terme, compte amb antigues masies fortificades o casa forta, com són el Mas del Puig, el Mas Roig, el Molí de Pals. * * * De tots es conegut l’adagi de si vols resar, ficat a la mar. Només cal passar unes quantes hores en plena castanya, i si a més vas sol, s’entén al peu de la lletra aquesta sentència. Déu, sa Mare i els sants que et venen a la memòria són els únics elements que un té a mà, quan el temporal domina el vaixell i t’he n’adones que encara falten unes quantes milles per aixoplugar-te a port segur. Aquest estat espiritual, l’hem tingut la major part dels navegants de la nostra costa que, com es sap, no tenim massa experiència en cops de mar, però quan la Mediterrània s’enfada tampoc hi ha experiència que valgui per sortir-ne fàcilment.

L’estat d’ànim que t’envaeix passant la tempesta, capejant la maror i el mal temps, sense el recurs de tornar de seguida al refugi, ha donat ocasió a una extensa col·lecció de promeses a fer i d’ex-vots a portar a terme... si s’arriba a tocar terra ferma.

Molts d’aquests ex-vots, es troben penjats en la major part de les capelles que esglaonen el litoral català. Hi són en forma de miniatures de vaixells, d’elements nàutics o de pintures naïf a càrrec dels anomenats pintors de sants.

A Catalunya, el fet de lliurar un ex-vot o presentalla en forma de pintura sobre fusta no es remunta més enllà de l’any 1595. Es tracta d’un ex-vot que es conserva en el Santuari de la Mare de Déu del Miracle de Riner (Solsonès), on es representa el part, deuria ser difícil, d’una tal Joana Espuga, com consta en la pintura.

En aquest mateix Santuari hi resta un curiós ex-vot que recorda l’arribada en romeria dels treballadors d’una determinada fàbrica de Cardona i on es llegeix pera alcansar de Nra. Senyora del Miracle las benediccions del Cel a favor de la industria.

14 Maig de 1911.

73 Aquesta mostra de fe en favor dels llocs de treball em dóna peu a pensar que quan s’està a punt de fer fallida una de tantes empreses que avui dia es dediquen a acomiadar treballadors, valdria la pena reunir-se en manifestació cívic-religiosa, encapçalada pels sindicalistes, l’amo de la fàbrica (si és que s’atreveix a deixar-se veure) i el capellà de la parròquia... mentre no sigui massa amic de l’amo. Podrien evitar-se les pancartes amb les justes demandes, perquè són carregoses de traginar i la Mare de Déu, n’està prou assabentada del que passa aquí baix...

La Coca de Mataró és un dels ex-vots exemptes més interessants que es conserven. Es tracte d’un model de nau catalana de mitjans del segle XV, que rep aquest nom de l’holandès kok, per la forma de petxina que té amb un alt francbord i rectes les rodes de popa i proa. Procedeix de l’ermita de Sant Simó de Mataró.

De forma poc ortodoxa, clar està, va passar a Amèrica i, després, a Anglaterra, acabant en el Maritiem Museum Prins Hendrik de Rotterdam. Com a peça exempta és única al món i de les més antigues que ens han arribat, deixant a banda les trobades en les tombes dels faraons. En les Drassanes de Barcelona hi resta una còpia molt ben feta. Amida uns 123 cm. d’eslora. Només per aquesta vegada i que no es repeteixi, tots ens alegrem que passés a mans estrangeres abans de que, en el 1936, cremessin l’ermita i els seus tresors.

Per citar una comparació en xifres, afegiré que s’han comptabilitzat al nostre País uns dos mil ex-vots pintats sobre fusta i, tant sols, en l’església de la Madonna dell’Arco a Nàpols n’hi han 4.500... Es demostra, que per aquells indrets no ha passat pas la fúria iconoclasta com en successives ocasions ho ha fet per Catalunya, des que es va posar de moda la mala costum de cremar els convents i les esglésies, quan comença un dels períodes anarco-socials que, de tant en tant, ens esquitxen. Els incendis i avalots anticlericals tenen cura de destruir-ho tot, com si els capellans en tinguessin el mèrit de que l’art popular es guardi en les nostres ermites.

Sembla ser, que els primers aldarulls documentats varen tenir com escenari la Barcelona del 1640 (el Corpus de Sang) i el darrer episodi incendiari que afectà el nostre País de forma brutal fou en el 1936, que va superar a tota imaginació, arran de la revolució franquista i la disbauxa anarquista.

Amb aquesta entrada a sac a les ermites on es guardaven els ex-vots, ha desaparegut una part de la cultura popular i certa sensibilitat religiosa del mariner, per deixar pas a una senzilla inscripció enganxada a la paret del cambril de la Mare de Déu o del Sant, nua de personalitat i senzillesa. També pot ser, què avui dia no es trobin els pescadors i mariners tan apurats, perquè compten amb el recolzament de la electrònica i la qualitat dels vaixells i, de retop, es deixen les promeses i els ex-vots a banda. * * * No lluny de la Mar, en el terme de Vila-seca, prop de Tarragona, hi ha el Mas Calbó on va néixer Sant Bernat. Ja de molt infant, va evidenciar els seus dots de santedat a través d’un que altre miracle per posar de manifest el camí per on aniria. Un

74 dia jugant en els jardins del Mas, li va caure una sabateta al pou del mig de la parada i, per recuperar-la, fa fer pujar el nivell de l’aigua. Entremig dels jocs, els miracles d’aquell espavilat infant portava de cap als companys. Tot una criatura entremaliada!

De més grandet, és a dir, essent bisbe de Vic, tornava d’acompanyar al rei Jaume I i passat el Coll de Malla, camí de la seva diòcesis, va maleir el fort vent de seré que li impedia avançar. En arribar a la capital de la terra plana, les campanes no van tocar, soles, com ho feien quan s’hi apropava. Recordant la maledicció que va fer, va llançar el seu anell al riu Ter, prometent que no tornaria a Vic fins que el recuperés, senyal que el bon Déu l’havia perdonat. Al cap de tres dies d’haver fet penitència, en obrir un peix per menjar, es va trobar dins d’ell l’anell bisbal... i tornà a la seu episcopal, convençut d’haver sigut perdonat: les campanes varen tornar a tocar soles. * * * Precisament de Vic, sortint per la carretera. a Roda de Ter es creua la C-25, l’Eix Transversal, i als 4 km. s’agafa, a la dreta, el trencall que passa per Tavèrnoles, Sant Feliu de Savassona, Sant Pere de Savassona i arriba al Parador de Sau : total 13 km.

Abans de l’entrada al Parador apareix a mà esquerra la pista que mena al MONESTIR DE SANT PERE DE CASSERRES, situat en l’extrem d’una península sobre el riu Ter. Boniques vistes sobre el pantà, que a primeres hores del dia acostuma a estar emboirat.

En aquest indret hi havia un castrum, que tancava la península. Els comtes d’Osona erigiren un monestir benedictí (1006) arran del naixement d’un fill del matrimoni que va parlar, prematurament, anunciant la seva mort i demanant l’edificació d’un cenobi en el lloc de la seva sepultura, que fou indicada quan portant les despulles sobre una mula, aquesta es dirigí a Casserres, s’atura i mor. El cos momificat del Sant Infant es conservava i quan en temps de sequera es portava en processó fins al riu Ter i s’immergia l’arca que el contenia, alhora, plovia. De totes maneres, n’hi ha una altra d’història-llegenda.

Mn. Junyent, conegut arqueòleg i historiador, explica que a finals del segle VIII, Lluís el Piadós va fer fortificar un Castell en aquesta serralada i que al assentar-se la població, casi un segle després, s’edificà l’església de Sant Pere. En el segle XI, la comtessa d’Osona va restaurar-la i decidí fundar el cenobi amb intenció votiva, probablement pel fet descrit en la citada llegenda. Un cop més, el poder de la influència es va fer present a l’hora de la fundació monàstica, doncs un tercer fill de la comtessa era l’ardiaca i abat de Sant Feliu de Girona i bisbe de Vic. La nora d’aquesta comtessa va també contribuir-hi molt en el progrés de Casserres, destinant-hi importants llegats i donatius.

Però la comunitat que l’ocupà, no el va fer progressar com a monestir important i en l’any 1080, formà part de l’Abadia de Cluny. Des d’aleshores es mantingué afavorit pels senyors de la contrada i pels eclesiàstics que s’hi retiraven, així com moltes famílies nobles de Catalunya, s’hi feien enterrar, doncs eren protectores del mateix.

75 Al començament del segle XIV s’inicià la decadència del cenobi tant per la manca de monjos com per la mala administració del mateix i la poca atenció per les restauracions que si tenien que fer al pas del temps. En el segle XV es va extingí la comunitat i l’edifici passà als jesuïtes de l’església de Betlem de Barcelona com a granja, fins que foren expulsats d’Espanya en el 1767. Els terratrèmols del 1400, havien destruït part d’aquesta església, concretament la nau de tramuntana i el claustre.

Va estar en mans d’una família de Roda, essent utilitzades les dependències com a masia i uns pastors hi estabulaven el seu ramat a l’església, que cada dia estava més envoltada pels esbarzers. Després de la darrera reconstrucció, a l’any 1998, fou inaugurat al públic com a destí turístic. Des de l’ any 1991 es propietat del Consell Comarcal.

Actualment, és un conjunt format per l’església, les restes del claustre i les antigues dependències monacals. Casi tot ell és romànic, menys les reformes fetes posteriorment en el segle XV (gòtic) i, actualment, que s’hi han afegit elements estranys, però obligats. La majoria dels capitells i sarcòfags han passat al Museu Episcopal de Vic, per la seva millor conservació.

L’església basilical, és un edifici de planta rectangular, de tres naus amb arcs torals i triomfals i tres absis. Dos pilars massissos separen les naus. Prop del precipici on és situada i a llevant, es troba la capçalera. S’hi accedeix per quatre portalades. El campanar torre és de planta quadrada amb finestrals en el darrer pis.

S’explica que en el temps de trobar-se abandonat el temple, s’hi havien celebrat misses satàniques. El historiador mossèn Antoni Pladevall, autor de la Guia del visitant, té constància de que el 3 de novembre de 1973 s’hi va celebrar una missa negra. Un dels assistentes a la missa, explicà a Mn. Pladevall, que se sacrificaren dos gallines, una negra i l’altra blanca, i amb la seva sang untaren a una dóna nua damunt de l’altar.

Un intens fum, provocat per l'encens, ambientava la posada en escena. Es pintaren símbols satànics en las parets i un sacerdot del dimoni invocava les forces del mal.

Com a mínim va haver-hi dues misses més. Una d’elles va tenir lloc la nit de Sant Joan de 1982.

Al recuperar-se pel culte cristià, els bisbes Josep Maria Guix, Jaume Camprodon i Antoni Deig. celebraren la Santa Missa de reconciliació, després de 150 anys de la darrera funció religiosa cristiana. Va haver-hi processó, seguida de la benedicció del recinte i de una missa cantada. La festa va acabar amb un sopar a l’aire lliure...

La reconciliació no es un culte tipificat per l’Església. Va consistir en beneir, senzillament, el temple fruit d’una profanació. Es tracte d’una cerimònia insòlita, doncs a excepció dels anys que seguiren a la guerra del 1936-39, poques vegades s’ha tingut ocasió de celebrar-ne alguna. El bisbe de Vic, Mn. Guix, va explicar que era la primera que celebrava en la seva diòcesis d’entre les 247 parròquies de les que en tenia cura.

Des d’aquesta península sobre el pantà, tenim un punt de sortida per visitar l’entorn. No és pot passar per alt l’anomenat Salt del Cabrit, quan la riera de Sant Martí

76 es precipita sobre el Ter. Cal visitar l’ermita de Sant Pere Pescador, construïda pels pescadors de Roda de Ter i Manlleu, i l’església romànica de Sant Esteve de Tavèrnoles amb el seu campanar de torre, amb arquacions i bandes llombardes.

Si bé els campanars de les esglésies romàniques tenien la funció de convocar els fidels mitjançà el toc de les campanes, també era una manera d’ordenar la vida dels pobles i dels habitants de les seves rodalies. Cada convocatòria es feia a través de les campanes amb un to determinat i, així, es donava a conèixer una defunció, una reunió, un incendi, la presència de malfactors a la població, etc. Cada poble o indret tenia un toc determinat. A la costa, per exemple, la repicada de cordó, anunciava un naufragi. A les capitals, el toc de sang, indicava una execució. Inclòs amb el toc a morts es sabia si el difunt era un infant o gent gran, home o dona.

Avui dia, es va perdent el toc de les campanes, doncs tothom té rellotge per saber l’hora i les notícies es transmeten per la radio i la TV. A més, hi ha hagut pobles que pel fet d’haver-s’hi establert algun personatge de ciutat, que fins feia poc aguantava sense immutar-se els sorolls dels cotxes, dels clàxons... ha arribat a protestar perquè no aguantava el toc de les campanes i, per la seva influència política o social, les ha fet emmudir en nom de la contaminació acústica!... Quina barra!

Relacionat amb les campanes cal esmentar al mestre campaner, que recollia per cada poble per on passava tot el metall que els pagesos desestimaven. Després els fonia i feia les campanes.

No cal confondre’l amb el campaner. Aquest residia en el poble, s’encarregava de tocar les campanes i, també era, l'agutzil, el carter, l’enterra morts i en alguns pobles era el comunidor de les turmentes. Del seu èxit en aquest ofici depenia la collita d’aquell any i cobrava en espècies s’hi havia assolit salvar-la. En el temps de la verema, quan la collita del raïm s’havia salvat, li pagaven amb vi i d’aquí que en els següents dies tocava a tres quarts de quinze.

Però, no sempre els campanars varen tenir campanes. El que va passar fou que s’utilitzà la torre de guaita o de defensa per posar-hi les campanes, doncs estava situada en el lloc més elevat de la contrada.

Els campanars eren elements de vigilància i de defensa dels monestirs o esglésies on havien sigut aixecats. Els comtes o reis, en la seva conquesta d’un territori dominat fins aleshores pels àrabs, en les comarques que havien quedat abandonades de pobladors, intentaven la repoblació a través de les fundacions eclesiàstiques, que existien abans de la invasió àrab, en temps dels visigots, o creant-ne de noves.

Llavors, aquests monestirs, aïllats i amb la responsabilitat de tenir cura d’una gent, més agrícoles que guerrers, contaven amb monjos tant responsables de les ànimes dels fidels com preparats per la lluita en defensa del territori i del poble. Un element imprescindible fou la torre de vigilància, una edificació tant eclesiàstica com militar.

77

Es va arribar a un moment, que la frontera d’aquella contrada s’anava allunyant més cap al sud i la pacificació de l’indret es va fer estable. És quan, les torres varen deixar de tenir la seva funció militar. La població estabilitzada va organitzar-se en una comunitat cada cop més necessitada d’una política de convivència i si bé el cap de l’església local o del monestir no va deixar mai de dirigir, en tots sentits, al poble ignorant i sotmès, ara inicia el domini polític i cultural.

Entre altres aportacions, menys agressives, utilitzen les torres de guaita i defensa, transformades en campanars, perquè a toc de campana el veïnat queda unit al cap eclesiàstic -abans de tot- o al cap de la comunitat imposat per l’abat. Fixeu-se, que inclòs, l’horari de les feines del camp i la dels menjars (a part dels altres ja citats motius de convocatòria) s’inicien i s’acaben al temps senyalat per les campanes de l’església o del monestir.

Segueix una època, que l’invent de la torre-campanar, derivada de la torredefensa, ja es construeix des d’un principi com a campanar. S’aprecia molt bé aquesta evolució amb els tipus d’estructures en que es basteixen. Les torres són menys aparatoses, més lleugeres, s’eleven més altes i, per no carregar tant els basaments, apareixen les espitlleres o les finestres, d’un sol ull en els primers pisos, i geminades en els de més amunt. La forma llisa de les parets, absentes de tota decoració que no fos funcional, deixa pas en els campanar de nova planta a les finestres d’arc de mig punt, els arquets cecs entre pis i pis i les lesenes. Desapareixen els terrats amb merlets i la teulada passa a ser piramidal, simbolitzant la direcció que té la vida cap a Déu. * * * El Dr. Pere Mallafré, metge de Tarragona, és molt aficionat a recollir anècdotes de la seva ciutat i, concretament, dels pescadors del barri del Serrallo. Em contà, que en el 1854 va haver-hi a Tarragona importants canvis urbanístics amb el traçat de les vies del ferrocarril en direcció a València. Un considerable enrenou. Aquest fet va desplaçar les cases dels pescadors, que es trobaven per on tenien que estendre’s les vies del tren, de la platja del Llatzaret a la desembocadura del riu Francolí. Es construïren els nous habitacles, en el 1868, en els terrenys que donà a la ciutat el que era Registrador de la Propietat i que es recordat el seu nom, Espinach, en un carrer del barri, paral·lel a la via del ferrocarril.

En el 1936, s’aprovà el projecte de la construcció d’un moll per amarrar les barques dels pescadors, que fins aleshores s’amorraven a la platja. Degut a la Guerra Civil que va seguir, varen tenir que esperar fins el 1942 per poder utilitzar el tant desitjat moll.

Al Serrallo, barri marítim i pescador per excel·lència, en el 1878 es bastí l’església parroquial baix l’advocació de Sant Pere, com era preceptiu per ser el patró de la gent de la Mar. Els fonaments d’aquest edifici havien pertangut a un antic fort que vigilava la desembocadura del riu Francolí, quan les seves abundoses aigües morien a la Mar, i constituïa un pas, riu amunt, pels exèrcits invasors. Avui, el riu només és un

78 record de les riades de les tardors, quan ho desgavellen tot. Al començar a caure quatre gotes sense parar, a tot tarragoní amb memòria li ve al cap aquells aiguats de Santa Tecla (el 19 de setembre del 1930, que enderrocà les instal·lacions del Club Nàutic) o, més recent, el del 13 d’octubre del 1998... Qui ho diria què es posa tan valent un riu que avui només té ponts?...

L’església de Sant Pere del Serrallo és d'estil neogòtic, obra de l'arquitecte Ramon Salas i Ricomà. La va fer construir l’arquebisbe de Tarragona, Bonet, pagant les despeses de la seva butxaca i, de llavors, el seu nom es recordat en una plaça del barri. Constantí Bonet havia nascut a Tamarit de Llitera (aleshores del bisbat de Lleida) i va estudiar a la capital de la terra ferma, fou professor del seu seminari i va passar a Barcelona amb motiu d’haver guanyat les oposicions a canonge penitencier de la catedral. Més tard fou designat bisbe de Girona. En el 1875 fou preconitzat arquebisbe de Tarragona. Va ser qui va remuntar el monestir cistercenc de Vallbona de les Monges i va tenir cura de crear noves parròquies a Reus, Valls i Montblanc. Va regalar a la catedral de Tarragona el pontifical de santa Tecla en agraïment d’haver sortit il·lès d’un accident. L’enterrament del Dr. Constantí Bonet i Zanuy fou una veritable manifestació de dolor a Tarragona i se li reteren els honors de Tinent General. Fou sebollit a la capella del Santíssim de la catedral tarragonina.

La diada de Sant Pere en el Serrallo de Tarragona, s’inicia la processó de amb l’arribada, a l’església, dels gegants en Paretó i la Carmeta i dels cabeçuts Jaumet de Cagueta i Neus de Serrandilla, inspirats en dos veïns del barri, un pescador i una remendedora, vinculats a la pesca i a la Mar des de la seva infantesa i que han quedat en el record de la població. Seguidament, els Xiquets del Serrallo, els gremis i veïnat s’hi afegeixen. Va haver-hi una època que la processó, presidida per la imatge de Sant Pere, arribava a la Mar i se la remullava, creient que quan més xop quedava més protecció rebrien del Patró. * * * El general Prim havia assolit èxits militars al Marroc, com per exemple, la batalla de Los Castllejos, a més dels polítics i fou un conspirador nat. Per la seva entrada a la política nacional, en moltes ciutats de la Península, donaren el seu nom a determinades vies públiques. A Tarragona, per ser fill de la província, la plaça de la Mitja Lluna, l’anomenaren Plaça del General Prim, encara que segueix essent coneguda amb el seu primer bateig, doncs sembla ser que no ha quallat el nom del general per motius obvis.

A Reus, d’on n’era nat, en Joan Prim i Prat si que hi va arrelar, tant com un heroi nacional i com un símbol de la ciutat. No fa masses anys l’arribada de les seves despulles, per exemple, o amb motiu de la restauració de la seva estàtua eqüestre, quedaren exposades per uns dies en el hall de la Casa de la Vila. Aquests esdeveniments varen posar en evidència l’admiració del poble cap el seu comte de Reus i vescomte del Bruc.

La personalitat del general arribà a ser molt popular i l’exclamació Pa mi, Prim!!, que diu una minyona de servei defensant al seu xicot, un quinto esmerlit que

79 l’acompanya, de la burla que li adrecen unes companyes que també passejaven pel Retiro de Madrid, ha quedat dins del llenguatge corrent, si bé un xic deformada: plim en lloc de prim.

L’autòpsia que li van practicar a aquest militar, assassinat en el 1870, fou la primera necro transcendent que es realitzava a España. De la lectura de l’informe de la necròpsia es dedueix que els malfactors varen ser dos, un a cada costat, i li van disparar a poca distància. Degut a que portava una armilla metàl·lica, només li afectaren les espatlles i els braços, doncs va intentar defensar-se aixecant-los. A la cara no hi havia cap impacte de metralla. No va morir directament de l’agressió, sinó dies després a conseqüència de la infecció de les ferides que li varen produir els trets.

Va haver-hi un altre militar de l’època, que també va sortir-ne victoriós a terra dels moros. Portats per l’eufòria i el patriotisme del moment, l’Ajuntament de Tarragona va posar al Barri Marítim de la ciutat el nom marroquí d’aquella batalla, Serrallo, guanyada per l’exèrcit espanyol i, el govern de Madrid, per no ser menys, va anomenar al general Marqués del Serrallo. Tots contents?... Caldria preguntar-ho a les mares d’aquells soldats que hi varen deixar la pell!... Anys després, amb una simple firma en un paper, varen retornar aquelles terres als moros del Marroc. * * * Sant Pere Ses Celada, dóna avui dia nom a un barri de la ciutat, Sant Pere i Sant Pau, i té la seva història. M’ho conte el Dr. Mallafré. Era una ermita que es trobava en un turó, la muntanyeta de Sant Pere, a les afores de la ciutat de Tarragona.

Era un lloc apartat, on els malfactors s’hi amagaven (celada de celar, amagar, ocultar), molt abans de construir-se una capella en aquell cim. Com succeeix en altres indrets de la ciutat, aquí també tenim que dir que en temps dels romans, s’hi havia bastit un temple i en el segle XVI els pescadors construïren l’ermita de Sant Pere on hi tenien la seu de la Confraria de Sant Pere i Sant Andreu. A aquesta Confraria pertanyia l’anomenat Misteri dels Pescadors, el pas del Sant Enterrament realitzat per l’escultor Isidre Espinalt en el 1713 i que fou destruït en el 1936. Les imatges eren de les de vestir, és a dir, d’aquelles que només estaven el cap i les mans treballades i el seu interior eren travesses de fusta.

Junt a l’ermita de Sant Pere hi havia un hospital o casa de repòs, com era habitual. Avui, només hi resten els grans dipòsits d’aigua, que abasten a la ciutat, pintats de multicolors per distreure l’impacte que produeixen.

En general les pestes s’han fet presents a Europa des d’Orient, tant per terra com per la Mar. Han passat alguns anys de quan un vaixell, que del llevant de la Mediterrània va atracar al port de Tarragona, fou el vehicle de transmissió d’una epidèmia de pesta que s’estengué per la ciutat i l’hospital de Sant Pere s’omplí d’afectats. Això va provocar que els pescadors, temorosos del contagi, abandonessin el seu local social. Va ser, aleshores, el començament del deterioro de l’ermita i el subsegüent enderrocament. D’aquell edifici resten unes columnes que es troben en la Capella del Santíssim de la Catedral de la ciutat.

80

* * * Quan els pescadors expliquen quelcom, no poden escapolir-se de la seva professió. Així és, com l’amic Mallafré em va dictar la conversació d’un dels seus pacients del barri del Serrallo, com exemple d’una conversa habitual de l’indret: - Doctor, tinc un cop de mar (estic malalt), doncs vaig embarrancar al topar amb un arbre i decidí anar a urgències del seguro. Em vaig embarcar en l’autobús i anàvem estibats com a sardines. Però, penso que no porto bon rumbo.. Per què no m’envia a un peix gros que sàpiga per on faig aigua?... * * * S’estima que l’ofici de boter va aparèixer a Catalunya en el segle XI i el gremi es consolidà l’any 1257. En el segle XVIII, els boters de Tarragona constituïen una professió molt estesa, tant per l’ús de les botes pel tràfic portuari, com pel emmagatzematge del vi. Estaven establerts en la calle de San Pedro y Estuba (com encara es llegeix a les entrades del vial) on, també, es trobava la seva confraria. En aquell segle, amb una població al voltant de 6.000 habitants, el cens de boters era de 800 i això dóna una idea de la importància que el gremi va arribar a tenir.

Una altra dada recollida, explica que en el 1925 hi havia a Tarragona 20 tallers fent bótes, que donaven treball a unes 200 persones. De la importància que va prendre aquesta indústria dins del primer quart del segle XX, és reflecteix en la comparació dels salaris, que es triplicaren: de 5 pessetes (1914) passaren a 15 pessetes en el 1925.

Des de la dècada dels 90 del passat segle XX, sembla que s’hagi tornat a reactivar la indústria de les bótes, però més per l’Alt Penedès, degut a la proliferació dels cellers i l’empenta dels vins de criança. Els vins joves s’elaboren en cisternes d’acer inoxidable. Les bótes tenen tan sols una vida d’uns 10 anys. Fins al darrer terç del segle passat s’utilitzava la fusta de castanyer, però el roure, com sigui que millora els vins de criança, es fa indispensable i, més, per al brandi. El roure que s’importa, el 85 % és nord-americà, de Pensilvània, i la resta, de França i Hongria.

En la construcció de les bótes, es necessita molta habilitat en el domat, quan es doblen les dogues de fusta, i en el torrat, el coure-la, per treure’n el gust de fusta. Un cop muntades les dogues i encerclades venia l’operació d’estubar la bota i que consistia en donar un bany de vapor perquè les dogues s’inflessin i tot encaixés.

Aquesta operació es feia al mig del carrer i d’aquí el nom de San Pedro y Estuba que va rebre el carrer de Tarragona on es concentraven aquells artesans. Si bé l’ofici ha passat al prestatge de la història, encara podem reconèixer l’indret, un carrer en forma de T, en la part alta de la ciutat amb el nom adossat als primers edificis.

Les botes es transportaven en els carros de torn. Amb el pas del temps, es varen substituir pels camions i així es va arribar que en el 1962 desaparegueren del tot de

81 Tarragona. La darrera empresa d’aquesta ciutat fou Transports Alasà, S.L., que es trobava en el carrer Jaume I, baix la gerència de Joan Alasà i Potau. * * * A Sarral, població de la Conca de Barberà, també va tenir molta importància l’ofici de boter pel fet d’estar situada en una comarca vitícola per excel·lència. A més, a la Vila s’hi construïen els carros de torn, que tenien habitualment capacitat per a un o dos bocois. Però, com a cas excepcional, se’n va fer un a l’any 1926, per a quatre bocois, a mans del carreter Anton Miquel i del ferrer Isidre Freixas.

Sarral queda a uns 13 quilòmetres de Montblanc, en direcció a Santa Coloma de Queralt. A redós del Castell de Forés van sorgir diferents nuclis de població com Saüc, que originaria la futura Vila de Çarreial per passar a dir-se, actualment, Sarral.

El rei Alfons el Cast va retenir (1178) per ell, en el terme de Forés, les viles de Pedrinyà (on anys més tard va haver-hi una ermita de Sant Pere, avui desapareguda), Saüc i Arenelles. Poc després, va fer cessió de la carta de població als habitants de Saüc, convertint l'indret en una Vila de protecció reial: Sarreal.

L'any 1210, l'arquebisbe de Tarragona rebia del rei Pere II la quarta part del delme de la Vila. Dos anys després la filla del rei, Constança, casada amb Ramon IV de Montcada, senescal de Barcelona, rep de Pere II la donació de les Viles de Sarral, Forès i Cabra.

A principis del segle XII es bastí una església, capçada per un absis orientat a llevant i la portada al migdia. D'aquesta construcció, només hi resta part de la portalada, situada avui dia dins de la casa rectoral (fotografia de l'Arxiu particular d'Arseni Aluja i Penedès): consta de l’àbac sobre el qual reposa l'arquivolta, sanefa de fullatge, tres nínxols (el central amb la imatge de la Mare de Déu i l’Infant) i altres dos laterals on es situen dues figures de factura més tosca, que podrien ser apòstols (Sant Joan Evangelista, un d'ells?).

A la segona meitat del segle XII es construí la següent església de Santa Maria.

Quan els exercits de Joan II entraren a la Vila, segle XV, fou enrunada i més tard es basteix una nova construcció, d'estil gòtic, que més modernament fou substituïda per una de barroca. En el passat segle, durant la revolta del 1936, fou cremada i destruïda en part l'església i encara avui es pot veure, en l'arcada de pedra de la portalada, restes d'aquella foguera. En el 1939, en la retirada de l'exercit republicà, va ser dinamitat l'edifici, destruint-lo completament. La reconstrucció s'ha fet vaig un criteri neoclàssic senzill i sense transcendència i a finals del 1997 es va col·locar una imatge de marbre de la Mare de Déu damunt de la portalada, obra de Marisa Ordoñez.

Sortint de Sarral per la carretera a Cabra del Camp, a uns tres quilòmetres i en plena corba, surt de mà dreta un corriol sense cap indicació, que mena a les runes de l’ESGLÉSIA DE SANT PERE D’ANGUERA.

82 En Bofill Oliva de Santes Creus, en els darrers anys del segle XI, va rebre del comte de Barcelona, Ramon Berenguer, el Puig d’Anguera per la seva colonització. No apareix cap altra documentació escrita fins a meitat del segle XII, quan en Pere de Puigverd fa donació dels delmes d‘Anguera i altres llocs, a l’arquebisbe de Tarragona, però també en va cedir a Poblet. D’aquest fet de generositat a dues bandes va originar una picabaralla entre el monestir i l’arquebisbat. En el segle XIII, Anguera pertany al senyor de Sarral, però en el següent segle, degut als episodis de pesta i a la guerra civil entre la Generalitat i Joan II, queda abandonat l’indret.

L’edifici fou bastit en la segona meitat del segle XII, doncs en la butlla del papa Anastasi IV, que va dirigir a l’arquebisbe de Tarragona en els primers anys del segle, no hi figura i si que hi apareix a finals del segle XII. Per primera vegada queda documentada l’església de Sant Pere, en el testament fet a l’any 1172 per un cavaller anomenat Pere d’Anguera.

En el segle XIV, l’església va dependre del monestir de Santes Creus, si bé abans i sense concretar dates sembla ser que depenia del monestir de Vallbona de les Monges, també del Císter, però de la rama femenina.

Es tracta d’un edifici de planta rectangular amb un absis semicircular a llevant.

Deuria estar coberta per una volta de canó amb arcs torals, arrancant d’una imposta que recorre tota la nau. En el mur de tramuntana encara es veu una pilastra on es recolzaria l’arc toral. No és pot identificar on es trobaria la portalada. De les restes que avui dia encara queden, s’hi observen tres finestres de doble esqueixada. La de l’absis hi ha un arc monolític. La del mur de tramuntana és dovellada. * * * De les casi 400 marededéus que tinc estudiades, n’he classificat unes quantes com polivalents, és a dir, que el seu patronatge tant s’estén a la marineria com als pagesos. Pot ser que tinguin aquesta característica, el fet que en moltes poblacions de la costa, el treball de la pesca s’alterna amb del camp. Deu tenir la mateixa explicació que en Josep Pla, posava en solfa, quan explicava aquell plat de delicada gastronomia en que es barreja el pollastre amb la llagosta.

La MARE DE DÉU DEL VILAR, una de les polivalents, és la patrona dels mariners i pagesos de Blanes i poblacions de l’entorn. Trobada terra endins, per un rabadà quan pasturava el remat prop d’una font del Mas Vilar, en el 1012. Però l’estudi de la mateixa no permet datar-la anterior al segle XIII. La imatge es venerava en una església de la costa, probablement on després va quedar establerta la població actual de Blanes. Per evitar que el francès s’ha n’apropiés, en una de les invasions que Catalunya va patir, l’amagaren, lluny del coster, i anys després, la pastoreta de torn la va trobar. Semblant procedir ho van fer durant la iconoclàstia del 1936, que la soterraren i anys més tard, un cop recuperada, fou restaurada i retornada a la seva ermita.

83 La polivalència s’explica, com he dit, perquè tan els pagesos com els mariners s’ha l’han fet seva i quan la terra s’ha seca o tremola o la pesta s’estén, la Mare de Déu del Vilar surt del seu aixopluc i tot es normalitza. I quan els mariners de Lloret, Calella i Blanes acaben de passar-ho malament a la Mar, les peregrinacions al Vilar no poden faltar. Prova d’aquesta devoció marinera son els ex-vots que s’hi troben: vaixells en miniatura, instruments nàutics, pintures de naufragis, el rem de 34 pams d'en Joaquim Ruyra, etc.

De totes maneres, aquesta Mare de Déu té una faceta que no he trobat en cap altra. En els goigs de l’any 1923, li demanaven protecció per l’autonomia de Catalunya: ...la beneïda autonomia, fent-la arreu florir i granar, doneu-nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar. ... i fins el 1931, no es va assolir el primer Estatut d’Autonomia de Catalunya. * * * El dia de la Festa Major de cada poble d’arrel marinera, que casi sempre coincideix amb la diada del patró o patrona, tenien i tenen lloc actes d’esbarjo. De tots és conegut els cants d’havaneres als capvespres i a la vora de la Mar o les regates de llaüts o la típica processó marítima.

L'havanera és una cançó d'aire crioll barrejada amb la contra dansa del nostre País. En general, s’executa amb instruments de percussió (la guitarra, l’acordió i, avui dia, el contrabaix), que acompanyen a les veus (baríton, tenor i baix). Quan parlem d'havaneres, se'ns va la imaginació cap a Cuba, com si aquella illa del Carib li hagués donat vida. Cuba només hi té un bocí de paternitat (o maternitat). Fa uns anys, m'hi vaig passejar per lliure i la meva decepció fou gran, quan vaig comprovar que l’havanera no la coneixien pas..., ni la joventut castrista, ni els menys castristes i menys joves.

L'havanera va néixer a Catalunya. Això si, gràcies a la Cuba dels nostres besavis o millor dit, gràcies als nostres besavis d'aquella Cuba. En els darrers anys d'haver passat la guerra colonial, es fan pressents en les tavernes de la costa, els mariners que traginen amb el comerç de les antigues colònies i l'enyorança de l'illa recrea el romanticisme de l'època. Queden en aquells homes, el só de la música cubana, els dansones i les contra danses i neix l'havanera..., però cantada aquí i donant-li la cadència sensual que el record desencadena. És un record mantingut per la imatge d'una arquitectura evocadora, de galeries d'arcs i de gandules a l'ombra de les palmeres, mentre el sol eixuga la pluja i la calor impregna l'aire. La pitrera i el pandero de la dona cubana, també té el seu corresponent paper somiador.

84 Col·laboren al creixement de l'havanera els americanos. Són gent que retorna de fer les amèriques, amb la bossa més o menys plena, i que recorden dies de glòria, oblidant-se dels seus difícils començaments... que han deixat allà. L'havanera és un medi per no trencar amb la sensualitat que aquella terra provoca i no volen desfer-se d'ella al tornar a casa.

A la costa, el pescador d'aquell segle es veu obligat a assorrar el bastiment, quan el mal temps es fa present. Llavors, les taverna és el teló de fons per una cançó fàcil i evocadora, que entri bé per l'oïda. També, a terra endins, hi han homes i dones que treballen junts en molts indrets del país: és un altre lloc on l'havanera, de fàcil interpretació coral, fa compatible la feina i les il·lusions trencades de gent que somia amb l'horitzó de la Mar. Va haver-hi una peça, en els darrers anys de la passada dictadura, que afavorí molt el ressorgiment de l'havanera. Pocs desconeixen El meu avi... Varis factors ajudaren l'èxit. L'autor, el coronel José Luís Ortega Monasterio, era un militar que ja en tenia prou. Per la seva vinculació amb la Unió Militar Democràtica va estar pres en l’any 1976 i sentenciat per un tribunal d’honor en el 1978. Hi va recórrer i la justícia civil, en el octubre de 1984, li va tornar l’honor i el grau.

La seva cançó se'ns va enganxar més que la dels Segadors i es va alçar com un crit d'alliberament dels catalans, encara que ...el Català..., el vaixell, ...fos enfonsat pels americans...

El meu avi va anar a Cuba a bordo del Català, el millor barco de guerra de la flota d’ultramar.

El timoner i el nostramo i catorze mariners, eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell...

A més del grup Cavall Bernat del coronel retirat, apareixen altres (Mariners de terra endins, Bufa la marinada, Pescadors de L’Escala, Peix fregit, Garota d’Empordà, Havana xica, Vent fort, etc.) que ens ofereixen concerts d'havaneres i, fins i tot, compositors de música clàssica (Albéniz, Bizet, Debussy, Falla, Montsalvatge, Ravel) inclogueren l’havanera en alguna de les seves obres.

S’ha fet habitual, que el recital tingui lloc quan el dia ha fosquejat i, sempre, amb la màgica companyia del cremat, la beguda marinera que reconforta per dins i ajuda a somiar.

Un cremat es fa posant al foc una cassola amb rom negre, grans de cafè, sucre fi, pell de llimona i un xic de canyella. Quan aquesta barreja està calenta, s’ha l’encén amb un misto i amb una cassoleta es va remenant, evitant que no

85 s’apaguin les flames. Una estona i queda llest per servir-lo en petits bols de terra cuita.

Fins que el sitgetà Bacardí Massó, traslladat a Santiago de Cuba no va resoldre la fórmula per fer-lo més suau, el rom era una beguda forta pròpia dels corsaris de la costa del Carib i de les travessies transatlàntiques quan la Mar es posava brava. En el 1862 al fer-lo apte per tots els paladars va assolir una gran empresa. El logotip de la fàbrica ha sigut, des d’un principi, el rat-penat, doncs és considerat el símbol de la unió familiar, de la bona salut i de la fortuna.

Un fet molt universal, tant en aquells anys de la desintegració de l’anomenat imperio colonial de España, com en temps d’ara, molts dels descendents d’emigrants aviat perden el sentiment cap a les seves arrels per deixar pas al nacionalisme de la terra que els ha vist néixer i fet créixer. Això, també va succeir als fills d’en Bacardí Massó, que des del primer moment van intervenir en la guerra de la Independència de Cuba i, inclòs, l’Emili Bacardí Moreau va arriba a ser el primer alcalde cubà de Santiago de Cuba en quan varen expulsar als espanyols no integrats. * * * L’altra típica celebració de les festes majors dels pobles costers ha sigut, casi sempre, la processó. Una d’elles, envoltada d’anècdota, és la processó terrestre marítima a l’ermita de Santa Cristina, que es feia per terra des de Lloret de Mar, però per no fer tant llarga la caminada, decidiren sortir de la platja de la vila i per Mar, embarcada la imatge i sa relíquia, arribar-se a la platja de l’ermita.

A finals del segle XVIII es feren presents a Lloret uns immigrants d’Itàlia que portaren la devoció a Santa Cristina, verge toscana, que anys després fou considerada la Patrona de la Vila. La relíquia és un petit os del crani de la verge, que es manté dins d’un reliquiari en forma de custòdia.

La curta singlada, donava ocasió a que el personal, posant-hi un gra massa d’alegria a bord de les embarcacions, es passava amb les seves irreverències, grolleries i... vés a saber què més!... davant del tros de cap de la Santa. D’aquí que el mossèn, que dirigia la vida espiritual del poble, la va prohibir. Varen seguir molts anys, que tant es donava permís com es prohibia, segons com l’anterior romeria havia anat i el tarannà del rector de torn. Després es va optar per una solució salomònica. De l’església de Lloret de Mar surt la processó amb la imatge i relíquia fins a la platja. Aquí, s’ha les col·loca dins un cofre i s’embarquen rumb a la platja de Sant Cristina: com sigui que la Santa no ho veu, sembla ser que si els aldarulls es presenten, no es consideren tant irrespectuosos. Amorrades les barques a la sorra de la platja i la patrona desembalada, la processó segueix a peu fins a l’ermita. En aquesta festa religiosa, les dones no embarcaven (avui, es fa de més i de menys) i arribant-t’hi per terra, junt amb la major part de la població, s’encarreguen de preparar el menjar.

86 Arribar-se a aquell indret es gaudir de l’emplaçament de l’ermita, que amb el blanc de les seves parets contrasta amb el verd del bosc de l’entorn. Un airós pi, situat prop del mirador, dóna la benvinguda a la processó. * * * A uns 5 Km. de Lloret de Mar es situa la capella de SANT PERE SALOU o DEL BOSC o de la MARE DE DÉU DE GRÀCIA. Pertanyia al segle XI o XII. L’ermita originaria estava baix l’advocació de Sant Pere Salou. Es diu, que els religiosos benedictins l’habitaren fins que fou incendiada pels franceses en el 1694. Aleshores, la comunitat es va incorporar a la de Sant Pere de Galligans. La imatge de la Mare de Déu es va traslladar a la Parròquia de Lloret de Mar, on segueix. En el 1759 se reedificà l’ermita amb l’estil barroc de l’època. Amb la desamortització del 1835 fou adquirida per l’americano Nicolau Font i Maig, l’anomenat comte de Jaruco, que la va reformar amb diverses obres.

Els nebots del comte, en homenatge al seu oncle li aixecaren, davant del Santuari, la seva estàtua en marbre. L’americano podia assistir a Missa a través de una gelosia des del llit. En la cripta de la capella descansen les despulles de la família en tombes de marbre.

L’actual edifici de Sant Pere del Bosc és d’estil neogòtic amb finestres ogivals i campanar puntegut i decorada interiorment per Enric Monserdà. Consta de tres naus, essent la central més alta que las laterals. Fou inaugurada en el 1898. A cada banda hi ha una construcció porticada de dues plantes i golfes, que fou residència particular de l’indiano. Dins de la finca es construí un asil pels pobres, fundat pel nebot, Agustí Cabañas, el 1916 i inaugurat el 1922.

En el dia 1er. de Maig té lloc un aplec que es celebra des del 1703. Quan s’hi anava a peu, la gent es preparava des de la vigília per pujar a la Mare de Déu de Gràcia amb la intenció de passar-hi tot el dia. Després de la Missa solemne s’anava en processó fins a la Creu, on un predicador dirigia la paraula als fidels i, seguidament, el Cor de les Filles de María iniciava el càntic a la Creu de Mossèn Cinto Verdaguer, amb música del mestre Candi. * * * A la caiguda de les tardes d’hivern, quan el fred mestral s’esmunyia pel coll de Balaguer, m’aixoplugava en el bar Can Piñas de Cambrils, propietat d’en Jordi, pescador jubilat dels temps dels bastiments a vela. Recollits a la vora de l’estufa, m’explicava coses de la Mar. Si la singlada adquiria un to advers, desesperat, i es trobaven amb dificultats per governar la barca, essent el patró conco, sempre li quedava el recurs de jurar a Déu, a sa Mare i al Sant de la parròquia, que era Sant Pere, en veu molt alta perquè en poguessin donar fe la tripulació acoquinada, que si s’aconseguia eixir-ne d’aquella

87 situació, es casaria amb la primera dona que es topés al pas en quan trepitges terra ferma...

D’aquí, que en el poble, sabedor d’aquests habituals promeses que acostumaven a complir els supervivents, al arribar la notícia de que tal bastiment havia sortit bé de la turmenta i es veia la blanca vela llatina aparèixer per la ratlla, l’anaven a esperar totes les solteres i vídues que no tenien un home que les fes patir.

En Jordi i la seva muller Lluïsa són uns experts cuiners de l’anomenada i poc ponderada cuina del pescador, que dia a dia va deixant pas a les modernitats de la sofisticada cuina dels mediocres alumnes que no han digerit prou bé les ensenyances de les Escoles d’Hostatgeria.

D’aquells anys, abans de jubilar-nos, recordo aquell extraordinari suquet de rajada, que no puc estar sense transcriure la recepta que m’han passat en Jordi i la Lluïsa: 1 kg. de rajada (per 4 persones) patates 1 nyora 1 tomàquet 1 llesca de pa 4 alls un tros de bitxo pebre vermell un xic de farina Es fa la picada amb la nyora, el tomàquet, la llesca de pa, el alls i el tros de bitxo. Es fregeix i es passa pel morter. S’hi afegeix la farina i el pebre vermell. A part, una cassola amb oli d’oliva es posa al foc i quan està calent s’hi tira la picada i un xic d’aigua, suficient per aigualir-la. Es remena i s’hi afegeix un grapat de patates. Mentre esperem que casi estiguin cuites, s’escalda la ratjada trossejada (tres a quatre talls per cap) i, en el seu moment, s’hi afegeix. Es controla la cocció, de 10 a 15 minuts, a fi de que no s’aferri la rajada a la cassola.

Bon profit! * * * A la primavera, quan l’any encara és jove i la blancor de les cases de la costa no enlluerna, els dies són plàcids. Si no es pot anar a la Mar, les barques queden amorrades a la platja (avui, abarloades al pantalà), els homes tavernegen i les dones sargeixen les xarxes a tocar els bastiments.

Una part del poble, el que depèn del turisme, espera l’estiu en candeletes, doncs és una indústria que dóna prosperitat i és rentable. Altres, els de professions més estables o lliberals, ho veuen com un mal son, que fa perdre la vaga inactivitat que

88 senyoreja pels carrers tranquils de la vila... Ara bé, tots se’n gaudeixen, a ser sincers, perquè... només són tres mesos!..., i la població va creixent any rera any i... la paret de ciment, les urbanitzacions i els alts edificis, s’interposen entre la Mar i la muntanya. El diner s’ha fet present. Què en resta d’aquell nucli de pescadors tant encisador i que trobàvem pel coster de Catalunya?...

D’aquell reguitzell de històries, costums i sants mariners, que donaren vida a un temps passat, també han desaparegut i només queden les parèmies, els contes de la vella gent de Mar, els goigs que trobem en els llibreters de vell o en abandonades sagristies. Molts dels joves pescadors no en saben res de l’ermita, de quan la Mar s’enfadava, dels sants i marededéus, de les festes del barri mariner, dels precs i de les creences...

Temps enrera i com ara, tampoc es confiava amb la política per posar ordre en el País i d’aquí que les dones, més practiques que els homes, li pregaven al cavaller Sant Jordi: Sant Jordi, Patró de Catalunya, feu aclarir la nostra terra d’aquest món, doncs tinc la bugada estesa i la pasta al forn. ...i si les nostres dones, tornessin a pregar-li a Sant Jordi, encara que només fos un dia a la setmana?

89

INFORMACIÓ ORAL * i BIBLIOGRAFIA BÀSICA * Alasà i Potau, Joan: Els darrers carros de torn de Tarragona.

Albareda, Anselm M.: Història de Montserrat. Abadia de Montserrat. 1972 * Aluja i Penedès, Arseni: Sarreal, anys enrera.

Amades, Joan: Costumari Català. Salvat Editors. 1982 Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Selecta 1989 Barral i Altet, Xavier: L'Art pre-romànic a Catalunya, s. IX-X. Ed. 62, 1981. * Besora, J.Mª: La hidrofòbia i les claus de Sant Pere.

Bolòs, Jordi: Catalunya Medieval. Portic. 2000 * Bordell, Pere: L’ocupació de Sidi-Ifni * Bosch, Benet: El coster de Llançà.

Buron, Vicenç: Esglésies i Castells romànics del Pirineus Català i Andorra Garsineu Edicions, 1994.

Esglésies romàniques catalanes. Guia. Ed. Artestudi. 1977.

Cabré Puig, Antoni: Excursions des de la Costa Daurada. Cossetània Ed. 2002.

Camós, N.: Jardin de Mª plantado en el Principado de Cataluña. Girona. 1772.

Camps, J. i Català Roca, F.: Les Cases Pairals Catalanes. Ed. Destino, 1965 Carbonell, E. i Gumí, J.: L'Art Romànic a Catalunya, s. XII. Edicions 62. 1975.

Carreras Candi, Fcesc.: Geografia General de Catalunya. Ed. A. Martín, 1916 Castellví Martí, Lluís: L’ofici de carreter. Museu de Montblanc i Comarca. 1998 Català Roca, Pere: Llegendes de Castells Catalans. Rafael Dalmau, editor. 1998 Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana. Edicions 62 Ciurana i Sans, Jaume: Ciurana. Reus. 1993 Contijoch, J.Mª: Sidi-Ifni 57. Cossetània Edicions. 2002 * Cornellà, Pere: Sant Pere Galligans i Sant Nicolau.

Dalmases, Núria de: Història de l’Art Català, segles XI, XII i XIII. Ed. 62. 1988 Delcampo i Jordà, Ferran: Castells Medievals. 88 guaites de l'Alt Empordà.

Ed. Carles Vallés. Figueres, 1989 Delcor, Maties: Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent.

Rafael Dalmau, Editor. 1970 Descobrir Catalunya. Revista mensual (anys: 1987 al 2003) Deulofeu, A.: L'Empordà bressol de l'Art Romànic. Casa del Llibre, 1961 Durliat, Marcel: Roussillon roman. Zodiaque. 1958 * Escoda, Joan: Els pous d’aigua de Sidi-Ifni. * Escribà Treig, Joan: Corbera.

Español, F.: L’Arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i..

C.E.C.B. 1991 * Font, Joan: Les senyes de la Mar de la Frau.

90 Fort i Cogul, E.: L’ermita de Sant Pere del Puig. Ed. Analecta Selvatana. 1953 Sant Bernat Calbó. Monografies de Vila-seca. 1979 García Sanz. Arcadi: Història de la Marina Catalana. Ed. Aedos. 1977 Gasch, Sol i Lobo, Ricard: La Cerdanya. Garsineu Edicions. 1996 Gavín, J Mª.: Inventari d’Esglésies. Volums I, VI i XI Grabar, A.: Les voies de la création en iconographie chretiénne. Flammarion.

Gran Enciclopèdia de Catalunya. Edicions 62 Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Enciclopèdia Catalana.

Gual, Josep: Barques i fogons. Capítol III. La Mar fonda. Ed. El Mèdol. 1990 Hughes, Robert: Barcelona. Editorial Anagrama. 1992 Hurtado, Víctor i cols.: Atles d'Història de Catalunya. Edicions 62. 1995 Iglésies, Josep: Contalles de Mas Calbó. Barcelona, 1958.

Ivern i Figuerola, Joan: Ermita de la Mare de Déu de la Roca. 1987 Junyent, Eduard: Catalunya Romànica, Segle XI i XII. Ab. de Montserrat. 1976 Landström, Björn: El Buque Editorial Juventud. 1964 * Mallafré. Pere: Tarragona.

Marsal i Bonet, Antoni M.: Sarral. Cossetània, edicions. 1998 * Miquel, Daniel: Els carrers de Tarragona. * Molons, Juli: Llegendes de l’Empordà. 1954 * Monsó, Joaquim: Sant Mamet Museu Frederic Marès: Catàleg d'escultura i pintura medievals. BCN. 1991 Noguera i Massa, Antoni: Marededéus romàniques gironines. Artestudi 1977 Oliva, Joan: Tot el Pallars Jussà. Amunt i Avall, editors. 1995 Tot l’Alt Urgell, II. Amunt i Avall, editors. 1994 Orséolo, Marie-Pierre: L’Abbaye de Saint Martin du Canigou. Comet Ed. 1952 Palau i Dulcet, Antoni: Guia de Montblanc. Barcelona, 1931.

París i Bou, Lluís: Història de la Serra. Montblanc, 1981. * Pedrell, Josep i Geni: Plats mariners del Restaurant Eugènia.

Pijoan, José: Summa Artis, vol. VIII i IX. Espasa-Calpe, 1966 * Piñas, Jordi i Lluïsa: Xerrades vora mar.

Plujà i Canals, Arnald: El Cap de Creus. 2000 Porta i Balanyà, J Mª: Montblanc. Cossetània, edicions. 2000 Rodríguez, À.: Maria. Santuaris del bisbat de Girona. Bisbat de Girona, 1998. * Roig, Mariano: Històries de Mar endins. * Salvà, Joan: L’ermita del Port de Llançà. * Salvat, Jordi: El Dret davant d’un naufragi.

Sànchez-Cid, Enric: En bicicleta pel camí de Santiago. 1991 Ermites i Temples insòlits de Catalunya. Cossetània 2001 Del Cap de Creus a la Franja d’Aragó. Cossetània, 2003 Savall Rom, Josep Lluís: Vocabulari dels pescadors de Cambrils. Associació d’Estudis Reusencs. Reus, 1991. * Sendra, J. Mª i Cabré, Caty: La navegació per la Mar d’Amunt * Sentandreu, Rafel: De Tremp a la Vall d’Aran.

Solé i Maseras, Maties: Principals restauracions del Santuari de la Serra.

Aplecs de Treball nº 14, 1996. * Solé i Mallol, Ramon: Converses amb l’avi Mallol de Portbou.

91 Taylor, J., i col.: Voyages Pittoresque et romantiques dans l'ancienne France: Le Roussillon", 1835 Vallverdú, Josep i Sirera, Ton: Catalunya Visió. Editorial Tàber. 1969 Vayreda, Montserrat i Casals, Jordi: L'Empordà màgic (L'Alt Empordà).

Ed. Nou Art Thor. Figueres. 1987.

Vigué, Jordi i Bastardes, Albert: El Berguedà. Artestudi edicions. 1978.

Whitehill, W.M. i Gumí, J.: L'Art Romànic a Catalunya, s. XI. Edicions 62, 1973