Llocs, fets i ermites del coster català

1

LLOCS, FETS i ERMITES DEL COSTER CATALÀ

Enric Sànchez-Cid 2014

2

MOTIVACIÓ

Què se l’hi pot explicar al patró dels actuals quillats sobre les senyes de terra amb aquelles dues o tres línies que defineixen la situació de l’accident submarí, que els nostres pares i avis se’n servien per localitzar els farallons o les antines, per poder passar l’art sense enganxar-lo? Avui, hi ha a bord el sonar, aquesta mena de radar cap a baix, que mostra, fins i tot en tecnicolor, el que hi ha sota del bastiment.

El Servei Meteorològic de Catalunya posa a cada instant, a disposició dels mariners, l’evolució del front que s’apropa amb mala intenció... Aleshores, la roda de Santa Caterina, el foc de Sant Elm, l’ullet de la Mare de Déu del Mont o la barqueta de Sant Antoni... són només paper mullat!...

Quan per accident la barca fa aigua o un home ha caigut a Mar o la malaltia d’un tripulant s’ha fet present a bord..., els helicòpters del Servei d’Auxili Marítim, de l’aeròdrom més proper, donen la prompte solució... Ningú se’n recorda de la capa de Sant Domènec o la de Sant Ramon, ni de Sant Nicolau... que amb el seu tarannà donaven als nàufrags una mà. És trist, veure com cau en l’oblit tota una sèrie de tradicions i costums que emmarcaren la vida i la història de tantes generacions, que han estat la llavor de les següents. Crec que és per desfogar-me, el que hagi escrit sobre La Mar, Sant Pere i Companyia i que quan navego amb el meu veler L’Esquitx, em deixi a terra tot l’enrenou electrònic que s’ha inventat per fer perdre la tradició i les creences. Encara segueixo mirant cap a Déu, a sa Mare i als meus Sants mariners... confiant que em donaran una mà i, fins ara, no m’ha anat massa malament...

Només es necessita tenir fe per arribar a bon port, tenir una botella de rom a bord i esperar que la Mar deixi d'esvalotar-se, com sempre ha passat, que després de la mala maror ve la calma... com la vida mateixa.

De Portbou al Delta de l’Ebre, tot recordant l’Esquitx-5, el meu darrer vaixell, que m’acompanya’t 30 anys de la Vida.

3

Pàgina del vell quadern de bitàcola del quillat CIUTAT DE GAYÀ de l’Armador i Patró Joan Font, de matrícula de Cambrils.

S’hi veuen marcats els punts on hi han maleses al fons marí de la Mar de la Frau.

4

LLOCS, FETS i ERMITES DEL COSTER CATALÀ Quan se’m fa present la imatge de Sant Pere, a més de pensar que fou el Cap de l’Església de Roma, amb més o menys consens, no puc deixar a banda la relació existent entre ell, la Mar i alguns dels oficis relacionats amb ella, sense oblidar-me de les marededéus, sants i santes que, des de temps han donat sempre una mà als navegants quan la Mar s’enfada.

Com a territori i com a País, Catalunya ha tingut molt que veure amb la Mar al llarg de la seva història i de la seva costa. Per això, no és estrany que trobem a Sant Pere, navegant per les aigües costeres o caminant per la vorera, al costat de la Mare de Déu, Santa Eulàlia, Sant Baldiri, Sant Nicolau, Sant Ramon, Sant Elm, etc., etc.

Avui dia, queden un xic obsoletes aquells escrits apassionats dels escriptors d’ahir, que exaltaven la figura del mariner i del pescador, en una versió romàntica i, sobretot, des de terra endins. No sé pas si havien navegat en alguna ocasió. El que és cert, és que la lectura del següent paràgraf em fa dir que l’autor s’ha passat: ...el mariner té una noblesa elevada... per guanyar-se el pa de cada dia, exposa la seva vida contínuament en perill. Cada vegada que es fa a la Mar, llança el seu cos a l’abisme sense fons i es dóna als elements, que poden ser amables i bondadosos o colèrics i indomables. A l’embarcar, no sap mai si tornarà. El fet de que tingui que estar posant la seva vida en joc constantment i, en moltes ocasions, per res, li confereixen una grandesa d’esperit que el situa molt per sobre de la societat que el rodeja... És evident que aquest escriptor va viure una època que, de ben segur, resultava una incògnita retornar a les platges o cales des d’on havien salpat tants pescadors, per alimentar a la població, i marins per defensar al País o engrossir la bossa del governador. Avui dia, la tecnologia de a bord ha posat en els quillats que es fan a la Mar, un ample marge de seguretat, que ens deixa respirar amb més tranquil·litat, quan contemplem aquella imatge nostàlgica de la sortida de port de la flota pesquera, de la barquilla de la Guàrdia Civil o del vaixell d’esbarjo. * * *

5 Portbou (42° 25′ 40″ N, 3° 9′ 33″ E). He aquí un poble amb història recent, que no arriba ni als 300 anys i que es va fer a l’estil del Far West americà o de les més recents poblacions de la política de l’últim dictador (Vilanova de Franco... Vilafranca de Arriba...) però amb gran diferència! Vegem-ho.

En la cala més septentrional de la costa catalana hi feien vida, és a dir, que vivien i feinejaven un petit grup de pescadors i llurs famílies des de temps indefinit.

Només consta la seva presència, pel fet que pagaven els corresponents delmes al Monestir de Sant Quirze de Colera, exemple primitiu del renaixement monàstic de l’època carolíngia, fundat a finals del segle VIII. Abonaven al cenobi part del producte de la pesca i, anys després, als senyors feudals d’aquelles terres i, corresponents costes, que s’havien apropiat per haver col·laborat amb el Comte de torn en desplaçar més al sud, als invasors àrabs... que, per cert, mai havien posat el peu a les platges que ocupaven els nostres avantpassats pescadors.

Aquests delmes passaren el 1592 al Monestir de Sant Pere de Besalú, cenobi que posseïa en aquesta època, els drets de les cales del terme: Portbou, les Portes, Freixa i Freixenet.

Encara en el segle XVII el terreny entre Sant Miquel de Colera i la frontera era totalment deshabitat i només després del 1802 l'abat de Besalú, Francesc Melcior de Rocabruna i de Taverner, concedí beneficis a la família Budellers perquè pogués establir-se aquí (el Mas Budellers es troba a la capçalera de la riera de Portbou, tres quilòmetres terra endins de la costa).

Amb aquest primer establiment és possible que a la fi del segle XVII s'hagués construït ja a la platja alguna barraca estable de pescadors, afavorits pel pas del camí veïnal que de Llançà, pel cap de Ras, menava a França.

En el segle XVII té lloc un desembarcament de Moros de Bizerta (Tunísia), que agafaren bestiar de les muntanyes de Cervera i Portbou. Cal tenir en compte que aquesta zona era molt preuada pels pirates i corsaris per l'abundor de bestiar i matèries primeres com l'oli i el vi, degut a l’aïllament i la manca de comunicacions que no permetia intercanviar.

Les entrades a sac varen ser el motiu de bastir els castells de Querroig, al nord de la Cala de Portbou, així com el de Sant Salvador, a la carena de les dos vessants de la muntanya de la Verdera per sobre de l’actual emplaçament de Sant Pere de Rodes.

6 El municipi de Portbou és fronterer amb el Rosselló i ratlla estatal francoespanyola, després del Tractat dels Pirineus (1659). De totes maneres, mai ha sigut problema aquesta arbitrària frontera, tant pels catalans d’una i de l’altra banda.

A mitjans del segle XIX hi havia a la platja de Portbou 12 cases i 6 cabanyes, comptant-s'hi menys de 50 habitants i un petit destacament de carrabiners per vigilar els pas del contraban a l’engròs, doncs del petit feien els ulls grossos perquè també hi sucaven pa.

Pocs anys després es produirà la gran expansió de Portbou, com efecte de la construcció del ferrocarril. El 1862 es va signar l'acord hispanofrancès a Perpinyà, segons el qual el punt d'enllaç ferroviari havia de ser al coll de Belitres, doncs s’afavoria a França que volia potenciar Portvendres en establir el traçat Perpinyà - Cervera.

Els de Madrid i els terratinents de la costa de Catalunya s'inclinaven pel traçat Figueres - El Pertús, baix l’argument que el traçat era menys costós, doncs s’estalviava la construcció de túnels que s'hagueren de realitzar des de Vilajuïga fins a la frontera: què hagués sigut d’aquesta costa empordanesa sense el tren?... Part, ens contesta l’actual situació en que ha quedat la Vila de Portbou, des de l’invent del intercanviador automàtic de les vies i la discutida entrada a la CE amb el corresponent lliure trànsit de mercaderies: s’ha perdut l’activitat ferroviària i Portbou ha perdut part de la seva vida...

El 10 de juliol de 1876 s'obrí tan sols la comunicació entre els dos trams de tren dins el túnel internacional sota el coll de Belitres; i el 20 de gener del 1878 el tren arribava a Portbou. Va créixer de seguida una important població, formada especialment pels treballadors del ferrocarril i la duana. Molt aviat també sorgiren tota mena de comerços relacionats amb el trànsit de passatgers i mercaderies (hostals, restaurants, cafès, hotels).

Portbou, degut al naixement en època recent, gaudí de cases de moderna construcció i la falta d'espai urbanitzable obligà a construir-les amb dos i tes

7 pisos a més de la planta baixa. El dinamisme del poble era evident: la premsa es desenvolupava. L'any 1931 va veure néixer l'Ateneu de Portbou, Destellos (periòdic apolític, quinzenal de Literatura), Avisos y Noticias, la Voz de Portbou.

A més, el Casino España, el Cafè de El Globo, el Gran Casino la Congesta, l'Orquestrina Many’s Jazz, la CNT, el sindicat de Cambrers, etc.

L'església parroquial de Santa Maria de Portbou, situada dalt d'un turó, fou bastida a partir de l'any 1878 per la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França, a l'esplanada de l'estació, a la part més enlairada del poble, pel servei religiós dels treballadors ferroviaris residents al poble.

L'arquitecte va ser Joan Martorell i Montells. Es tracta d'un edifici neogòtic de dimensions considerables, de 20 m d'altura i 33 de llarg, d'una sola nau orientada de nord a sud i dividida en quatre trams. La façana té tres obertures apuntades amb dues columnes i una gran rosassa. L'absis, de planta poligonal, és cobert amb creueria. Sobre l'entrada hi ha una imatge de la verge. El dibuix del teulat, que es divisa des de tota la població, és decorat geomètricament. A causa de les destrosses sofertes durant la guerra civil, l'escultor Frederic Marés i Deulovol (fill predilecte de Portbou) va refer els caps i les mans de totes les imatges de l'exterior així com la realització de la talla de la Marededéu que presideix l'altar.

El campanar és una torre de planta octogonal que té un pis superior d'arcs apuntats rematat per una gran creu de ferro. No és adossat a l'església sinó que es dreça darrera mateix i molt a la vora de l'absis.

Portbou amb tots els seus problemes que ha comportat la retirada dels trens de parada forçosa, la lliura circulació de mercaderies, etc. etc., no ha deixat a banda mimar el turisme (probablement, l’única font d’ingressos que queda) i ha tingut l’encert de construir un correcte Port Nàutic, Així mateix, cal admirar l’empenta que el Sr. Alcalde va tenir de desafiar a Foment, quan feia temps s’havia construït la nova i esperada carretera directa de Colera a la Vila de Portbou, i els polítics de torn es feien els sords a l’hora de inaugurar-la: no s’ho va pensar

8 dues vegades i, a les bones, sense massa soroll (com un bon polític) treu les barreres de ciment i autoritza el pas dels cotxes… que en un no rés ens trobem amb l’espectacular entrada a Portbou. Gràcies, bon amic.

Ara bé, què passarà si els francesos fan el tram Port Vendres - frontera, esquivant les poblacions de Cotlliure, Port Vendres, Banyuls i Cervera i queda pendent corregir el pas dels cotxes pel mig de Portbou i la carretera Colera-Llançà?... De moment estarem contents pel nombre de turistes que de les dues Catalunyes ens visitaran... però, tothom ho veu clar (menys els de Madrid) que es formaran a Portbou espectaculars embussaments que deixaran molt mal record als soferts turistes!

La situació privilegiada de Portbou no és pot vendre a qualsevol preu!

Aprofitant aquella quietud que la Mar i l’aturada vida del poble en quan clareja el dia, llevo l’ancla, hisso la vela major i amb un punt de motor poso proa a Gatillepis per iniciar la singladura seguint el coster de Catalunya.

* * * A Colera, un acollidor Port em rep per esmorzar a La Gambina abans d’apropar-me al Cap de Creus, que amb la feble tramuntana de popa, que s’entaula, em farà passar prompte per les cales de la Mar d’Amunt.

Colera va ser un dels pobles més castigats pels bombardejos franquistes durant la guerra civil del 1936 amb la fracassada intenció de destruir el Pont de ferro del ferrocarril, que travessa part de la població, salvant la riera i situat a llevant prop de la platja.

9 A la segona meitat del segle XIX fou completada la via fèrria entre Barcelona i Portbou per part dels enginyers francesos. El pont del ferrocarril de Colera va ser construït per la companyia Eiffel entre 1877 i 1884.

La companyia va subministrar diversos ponts a distintes localitats de Girona, entre els que cal destacar el de Flaçà, el de la Valleta (Llançà) i el de les Peixateres Velles a la mateixa Girona. * * * Seguint amb moto per terra ferma del municipi de Colera, m’arribo al Coll de Sant Antoni, d’on surt una pista a mà dreta, que planera i de bon seguir-la, em mena (4 km.) a la cruïlla amb un rètol que indica el camí que va cap al Castell i a l'abandonat veïnat de Molinàs i, a l'esquerra, a la capella de Sant Miquel de Colera.

El Castell de Molinàs és una edificació fortificada del segle XIII, que estava baix el domini de l'abadia de Sant Quirze de Colera, com una torre de guaita en un principi, passant més tard a una unitat militar més completa al ser un dels passos de la contrada.

A la façana de tramuntana s'hi pot veure encara un matacà i varies espitlleres. En el que deuria ser el pati d'armes hi resta una arc. En temps contemporani es va dedicar a masia, persistint fins avui dia i on s'estabulen les vaques que durant la jornada peixen per aquestes vessants.

A un nivell més baix i seguint la pista, s’arriba al que fou vilatge de Molinàs, que es va formar durant el segle XVIII, entre l'aiguabarreig de dos torrents, que com passa de tant en tant en aquest país, un any per la tardor, les incontrolades aigües

10 arrasaren varies cases. Una acceptada agricultura i ramaderia donava vida a les famílies que s'hi havien establert, fins que amb l'aparició de la fil·loxera començà la decadència del poblat, que fou definitiva quan el fred va gelar els brots de les oliveres en la dècada dels 60 del passat segle XX. Aquest nucli humà estava format per masies escampades i molts dels seus habitants es traslladaren a l’actual poble de Colera, construït prop de la mar, per dedicar-se en major escala a la pesca, sense deixar del tot els treballs del camp. La doble ocupació de l’home de la costa ha sigut molt pròpia de la Mediterrània i que ha perdurat fins l’arribada del turisme, quan ha entrat a les cases un treball més rentable i per altres portes.

Tornant a la cruïlla, em dirigeixo a l'ermita de Sant Miquel de Colera, a dos quilòmetres més enllà.

Apareix esmentada des de l’any 1219. És d’una sola nau amb coberta de volta de canó apuntat, així com també és apuntat l’arc presbiterià que la uneix a l’absis semicircular. La volta de canó apuntada permet, en les construccions no massa grans, evitar de fer els arcs torals, mentre el gruix dels murs siguin adequats. Un banc d'obra recorre tot l'interior. La portada queda situada a migdia i presenta quatre arcs de mig punt en gradació. Hi ha dues finestres de doble esqueixada amb arcs de mig punt. El campanar, que s’aixeca sobre el mur de ponent, és d’espadanya per a dues campanes i li falten els arcs. Els murs són de lloses de pissarra, en filades, i carques tallats acuradament. A l’interior i en el mur de tramuntana hi ha una gran fornícula coberta amb un arc de mig punt i pintada de color escandalós, en la recent restauració. Aquesta capella fou bastida en el segle XII. Sempre queda oberta i, guardant el corresponent respecte, pot servir de sopluig o per descansar de la jornada. * * * De l’ermita de Sant Miquel de Colera s’arriba a l'indicador Dolmen d'Esquers. Cal seguir la pista, en uns 4 Km. i un xic costeruda, per trobar les restes de l’ermita de Sant Martí de Vallmala. Queda en un terreny desèrtic i consta que pertanyia al Monestir de Sant Esteve de Banyoles.

Fou una d'aquelles capelles que es bastiren com a parròquia d'un nucli humà dispers,

11 arrapat a la terra per l'agricultura i els ramats, que contribuïen a la seva continuïtat.

Amb el pas del temps, varen despoblar-se els masos, l'església es va empobrir i l'abandó la va esmicolar en una ruïna que, sembla ser, ha sigut consolidada en els darrers anys per donar fe d'un temps passat.

Documentada des de l'any 877. L'any 1019 va ser consagrada pel bisbe d'Elna, segurament després d'una reconstrucció de l'edifici precedent, del qual se'n va conservar l'absis, obra preromànica, del segle IX, de planta trapezoïdal. De fet és l'única part de la capella que es conserva sencera. La porta, restaurada modernament, és d'època tardana, de quan l'església tenia la condició de parroquial.

Durant els treballs de restauració, l'any 1987, va aparèixer sencera una valuosa llàntia de ferro forjat, d'època romànica (segles Xi o XII), que s’exposa a l'interior de la Torre de la plaça Major de Llançà, junt al cep presoner medieval, que es va trobar durant les obres de restauració de la torre.

* * * De Vallmala, tot baixant, es passa per davant del Mas Vell de Gonter (el nom el llegeixo en el mapa que em guia: Mapa Comarcal. Alt Empordà) i un xic més endavant hi ha un altre Mas. Tot seguit, travesso la riera pel gual i, a un quilòmetre, apareix el camí a Vilamaniscle, que deixo a la meva dreta.

Segueixo fins el trencall que em porta a la clotada on es troba l'ermita de Sant Silvestre, just a la vora de la riera.

Aquest darrer recorregut coincideix amb el GR-11 i el seguiré fins a Llançà.

La capella de Sant Silvestre és una primitiva construcció preromànica, on s'observa molta diferència entre els murs de la nau i els de l'absis. Aquest és semicircular a l'exterior i ultrapassat en

12 l'interior, cobert amb volta de quart d'esfera, dues finestres d'esqueixada senzilla i arc monolític, aparell de pedra sense tallar i alguna filada en opus spicatum. La nau, és de planta rectangular, aparell més ben polit, finestres de doble esqueixada i coberta de volta de canó.

Estaven arranjant l'interior perquè dies després es celebrava un aplec, fet que amb va permetre entrar-hi, doncs, habitualment, roman tancada. Un banc de pedra queda a l'entorn dels murs i en un angle es troba una pica baptismal. La portada a migjorn presenta tres arcs de mig punt en gradació. Al frontis s'aixeca el campanar d’espadanya.

Un vell jornaler que hi treballava m'explicà que durant la sortida cap a França dels que s'escapaven dels moros, hi feren moltes destrosses i els temps va acabar de fer-la malbé. Un grup d'entusiastes del romànic de Llançà, els Amics de Sant Silvestre, i amb la col·laboració econòmica de gent benestant de la Vila i d'entitats oficials, han assolit una restauració molt acurada.

* * * A poc més de 3 km., s'arriba a un altre Coll, d'on surt a mà dreta, el camí que duu a la capella de Sant Genis del Terrer, a 1 km. Documentada com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes en el segle X, el seu domini s’estenia fins a la costa: era l’anomenat paratge coster de Sant Genis.

13 El que resta de capella és situada en un replà des d'on s'albira l'horitzó de la mar d’enfront de Llançà i part d'aquesta vila. Després d'anys d'abandó, només compte amb uns murs convergents, que configuren una planta rectangular capçada per un absis de planta de ferradura allargada, una finestra amb arc monolític i part de la volta. És una capella preromànica, que ha estat massa restaurada i de manera molt parcial i desfigurada, de com la he vist en una fotografia de temps enrere. * * * Entro a Llançà seguint el GR-11. És una població que està constituïda per dos barris, abans més diferenciats que avui dia, la Vila i el Port.

A la plaça Major de la Vila, cap destacarhi l’església parroquial de Sant Vicenç, del segle XVIII i la Torre de l'Homenatge, dels segles XIIIXV, de l'antic palau fortificat dels abats de Sant Pere de Rodes, senyors feudals de la contrada, on hi feien estada amb les respectives amistançades, segons una tolerada costum d’aquells temps.

Destruït en gran part quan es va construir l'església nova, però es va conservar adossada a una façana lateral del nou temple.

Formava part de l'estructura defensiva de Llançà, juntament amb les torres de la muralla. Té una planta rectangular de dimensions notables i està feta amb uns carreus de mida petita, amb les cantoneres reforçades. Es poden veure diverses finestres gòtiques, una d'elles força ben conservada: és una finestra coronella, amb els brancals de pedra fina i el capitell de la columna decorat amb motius vegetals.

A la plaça Major queda solitària, una Torre de planta quadrada que és l'únic vestigi que resta de l'antiga església parroquial. Es va conservar perquè l'església nova, del segle XVIII, no va tenir campanar fins la segona dècada del segle XX. Va ser construïda cap a la fi del segle XIII. És un campanar de torre que estava adossat a l'església romànica, documentada des de l'any 974. Té tres nivells de finestres, el més alt dels quals s'obre amb ulls de bou i està coronat amb merlets. Els diversos pisos estan coberts amb voltes però es suposa que originalment eren de fusta. Al nivell inferior s'obre amb una gran arcada apuntada. Tot i la rusticitat de l'aparell, la tipologia de les finestres i l'arc d'accés inferior fan

14 pensar en una datació tardana però seguint encara els esquemes romànics. Les finestres d'arcs rebaixats, els òculs en el pis superior i coronada per merlets corresponen a temps més proper.

Modernament ha estat restaurada i s'han enderrocat els edificis que hi tenia adossats. A més d’exposar-hi una col·lecció de fotografies històriques de certs esdeveniments de la Vila, també s’hi troba el cep de presoner medieval i la llàntia romànica que pertanyia a la capella de Sant Martí de Vallmala.

En el centre de la plaça, s’hi plantà l’Arbre de la Llibertat, un plàtan de l’any 1684, segons una inscripció que s’hi llegeix esculpit en el basament de pedra que el rodejava. Presideix i fa ombra a la Plaça Major del poble.

Després de la Revolució Francesa, el plàtan fou considerat l'arbre que simbolitzava la Llibertat i sota aquest ideal fou plantat a molts llocs. És per això que al final de la Guerra Civil (1936-1939) un escamot de soldats dedicat a la supressió de símbols liberals l'anava a tallar, però va ser aturat pel rector, que hagué de fer valer el seu grau militar de capellà castrense per salvar el gran arbre de la plaça.

Aquest magnífic plataner estava envoltat d’un cèrcol de pedra amb l’escut de la vila esculpit i la data de 18 de setembre de 1684 que avui es conserva a redós, a l’inici de la gran escalinata que dona accés a l’església parroquial de Sant Vicenç.

Un cert nombre d’ermites marineres han sigut bastides per un casi únic motiu i, directament, relacionat amb la Mar. Sobreviure d’un naufragi o d’un mal tràngol, en que s’han salvat el bastiment i la tripulació o bona part d’ella. L’anècdota es repeteix en la història de cada una d’elles per on he passat: ...era la darreria del segle..., uns navegants de terres catalanes travessaven la Mar que des d’aquest puig s’albira amb un vaixell de mercaderies. Un fort temporal féu perillar la vida dels mariners... Aleshores, el patró prometé a la Mare de Déu que si arribaven a port segur, sans i bons, li edificarien una capella...

Quan la capella es troba prop de la cala on s’havien arrecerat, més o menys voluntàriament o per un cop de Mar, quedava baix l’advocació de la Mare de Déu, sense concretar més, i temps després apareixia un cognom.

Algunes d’elles, resulta difícil d’esbrinar el seu origen. Al resseguir-les, una per una per fer aquest treball, m’he adonat que n’hi ha algunes que han sigut reutilitzades, és a dir, que tenen un origen medieval i, concretant, militar, estratègic. Quan la frontera

15 entre cristians i àrabs s’anava desplaçant cap al sud, les construccions de guaita s’utilitzaren, mitjançà certes modificacions, com a capelles parroquials d’un habitat dispers de la contrada conquerida i repoblada pels comtes catalans. En altres ocasions, quedaren com a defensa del Castell proper, que el comte, monjos o senyor de la contrada havien bastit, i quan la inestabilitat política i bèl·lica cedí, sembla ser que només restà el temple, més o menys mantingut pels fidels.

Temps després, algunes d’elles deixaren de ser parròquies, per haver-se aglutinat la població a l’entorn de la sagrera, o semblant nucli, i la primitiva capella quedà com a ermita o es va perdre, amagada pel bosc i els esbarzers.

Precisament, d’aquestes isolades i supervivents capelles han sorgit moltes de les conegudes ermites marineres, que puntegen el nostre coster i que han sigut aprofitades pels seus propers habitants, els pescadors i mariners, i, en algun cas, pel pagès del tros proper que també s’hi arrecera.

Si l’indret ja tenia un sant, que des de temps vetllava pel personal que s’hi havia establert a prop del lloc, l’acceptaven portats per la fe dels mariners que l’hi havien fet valer l’ofici d’intermediari entre la Mar i Déu.

En ocasions, la construcció d’una nova capella marinera, o la reutilització d’una antiga, en un paratge on estaven ubicades les barraques dels pescadors, va donar pas, a que s’establiren les famílies que habitaven en el nucli urbà, un xic més endins, més allunyats de la costa. Això, va començar a succeir per enllà el segle XVIII, quan minvà el perill dels pirates (els corsaris, eren els malfactors protegits pels governants de torn), que desembarcaven sense anunciar i saquejaven el coster, emportant-se tot el bo que trobaven i les boniques minyones del poblat. Aquest va ser l’origen dels pobles en que el port queda apartat de la vila: Arenys, Premià, Cambrils, Llançà, La Selva de Mar, etc.

16

Un altre punt d’unió de la teòricament dividida població de Llançà, ha sigut sempre la Capella de la Mare de Déu del Port. Es tracta d’una de les ermites marineres construïda l'any 1691 fruit d'una promesa realitzada en alta mar durant un temporal pel mariner que es trobava en situació compromesa. Va prometre que construiria una capella allà on pogués amarrar. És una església de nau única, amb espadanya a la façana, fornícula i portal de mig punt. Al portal hi ha una llegenda amb la data i el nom del donant 1691. Sit nomen domini benedictum Jan Lluis Tresserres Aymica. Al costat de la capella hi ha l’esmentat cementiri vell de Llançà.

El sector del Port de Llançà tenia temps enrere el seu propi caràcter, pel fet de ser un nucli de pescadors i de restaurants de menús de peix i que si bé no faltava l’element turístic, predominava el turisme assentat i conservador, tant dels individus com per part de l’arquitectura autòctona. Avui dia, l’individu i l’arquitectura han deixat pas a la massificació de l’estiuejant i als blocs d’apartaments, sense cap personalitat que el defineixi.

Aquesta fal·lera constructiva ha aportat que els dos barris s’unissin urbanísticament i aquells camps de conreu i el petit cementiri aïllat que separaven el Port i la Vila (fins a cert punt, clar, doncs el record dels morts també uneix) han desaparegut per gràcia de la revaluació de la terra.

Al Port de Llançà s’hi ubica la Confraria de Pescadors, que durant certs dies dels mes de juliol, centrats pels 15 i 16, celebra les Festes del Port, un conjunt d’esdeveniments dedicada a la protectora de la gent del mar que consisteix en una processó de la Mare de Déu del Carme pel port i diverses activitats relacionades amb la cultura del mar per a petits i grans.

17 Al segle XVIII la festa de la Mare de Déu del Carme va començar a ser celebrada pels integrants de la marina catalana gràcies a la difusió d'una llegenda que explica com l'escapulari carmelità va salvar un vaixell anglès que es trobava a la deriva enmig d’una tempesta.

A la costa catalana, fou l’almirall mallorquí Antoni Barceló Pont de la Terra qui, en promocionar la festivitat entre els seus mariners, va popularitzar la devoció per la Mare de Déu del Carme. Són nombroses les localitats que li celebren festes per tal de demanar-li protecció davant dels perills del mar. La majoria celebren vistoses processons que comencen a terra ferma i que després es converteixen en marítimes, amb la imatge de la Mare de Déu del Carme col·locada en un vaixell engalanat i acompanyat per una comitiva formada per tot tipus d’embarcacions.

A Llançà és la Confraria de Pescadors qui organitzarà la tradicional festa.

A llevant del Port hi quedava una illa anomenada El Castellar, però avui dia l’han transformat en una península, al construir-hi el Port Nàutic, tancant la badia dels embats de les llevantades. * * * A la meva tia Angèlica de Llançà, en quant s’asseia a la taula, al despertar el dia i abans de prendre el bol de llet amb malta, l’hi havia sentit resar: Santa Teresa t’ofereixo aquest somni que he tingut.

Si és bo, que es quedi amb mi si és dolent, que la Mar se l’endugui.

Aquesta oració em fa prestar atenció sobre l’efecte purificador que té la Mar. No se pas, si Freud tenia idea qui era Santa Teresa. Llàstima que Viena i Àvila queden un xic separades i per aquesta raó se’ls disculpa la manca d’entesa entre els dos personatges, d’ascendència jueva tots dos i units per la psique dels seus devots. Ara bé, tant un com l’altre han sigut considerats patrons dels somiadores: clar, Freud com a científic i Teresa, cristiana.

18 Les nostres àvies i ties -que no coneixien l’horòscop ni a Freud- li demanaven a Santa Teresa que les revelés en somnis tot allò que volien saber del futur. Les endevinetes, que es dedicaven a l’art de pronosticar l’avenir i de treure conclusions dels somnis, la tenien com a advocada. A part de l’efecte purificador de la Mar, que sentia resar a la tia de Llançà, no he recollit pas cap altra relació marítima dels somnis, ni concretant, relacionar-los amb la gent de la Mar... Clar!, com són gent que no toquen pas de peus a terra... * * * Havent-me ficat entre curanderos, és a dir, personal que cura, exposaré la manera que tractaven les ferides a bord dels vaixells. Cal saber, que en tota navegació, costera o d’altura, mai ha faltat el rom, doncs amb aigua sola poden passar moltes desgràcies. Les ferides és rentaven, primer, amb rom i seguidament s’hi posava teranyina fresca i enganxosa i damunt d’ella un emplastre de farina florida i quan més verdet tenia, millor. S’acabava amb un embenat compressiu que no es tocava fins haver passat una setmana llarga.

No cal escandalitzar-se. La teranyina té un component cicatritzant de primera classe. La farina florida compta amb una alta presència de fongs versemblants als primers antibiòtics, que evitaven les infeccions i, probablement, encara que hi hagués ferida, no vol dir pas que estès infectada... com, també, no cal dubtar de l’eficàcia antisèptica del rom... pels seus graus d’alcohol.

Deixar passar dies sense tocar l’embenat, va ser l’origen de la tècnica oclusiva, que en la Primera Guerra Mundial va posar en pràctica el Dr. Orrs i en la Segona Guerra, el metge català Dr. Trueta, que exiliat a Gran Bretanya, en va fer el seu cavall de batalla en la cura dels ferits pels bombardeigs de l’aviació nazi i, més tard, el reconeixement del govern.

Els cavalls de Sant Martí, és a dir, els cavallets de Mar, pescats en el dia del Sant (11 de novembre) es considerat de molt bona sort i d’extraordinaris efectes remeiers. Sovint, la humitat de la mar i sobretot quan predominen els vents del quadrant de garbí, les marinades, molts pescadors es queixen de mal de cap, migranyes, dolor als polsos, encaparraments... tot un seguit de patologia dolorosa a nivell de la testa que, segons la fe que es tingui, desapareixen posant un d’aquests cavallets de Sant Martí sota el folre de la gorra. * * * Gaudint d’un dia sense tramuntana, ho vaig aprofitar per arribar-me al Castell de Quermançò, a tocar la carretera de Llançà a Figueres. Les ruïnes s’assenten en un promontori no lluny de Vilajuïga.

19 Fou un important centre de documentació històrica, que va portar a terme el comte Ponç I, que pel fet de citar-lo en el seu testament en l’any 1078, és considera la primera data documentada on apareix el nom del Castell.

El successor de Ponç I, el comte Ponç II d’Empúries es va enemistar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV i refugiant-se a Quermançò, fou assetjat, vençut i fet presoner (1138).

D’aquesta victòria, el va fer enderrocar a perpetuïtat, però no sembla pas que s’hagués complert l’ordre, doncs durant els enfrontaments que els Comtes de Barcelona tingueren amb el rei Felip, l’Ardit, de França en el segle XIII, el Castell fou destruït segons conten les cròniques (1288).

En el segle XV, quan va tenir lloc la guerra civil catalana, l’exèrcit de Joan II el van ocupar i restaurar. En l’altra guerra del Francès, es diu que fou reconstruït pels les forces napoleòniques i utilitzat com a polvorí fins, que al retirar-se, el van destruir de nou (1808).

D’una manera més pacifica però sense massa transcendència, a finals del segle XIX s’hi refugiaren uns benedictins expulsats de França. Per la seva situació enlairada, el lloc és mol ventós i, probablement, la tramuntana els va obligar a buscar un altre indret més arrecerat.

A l’estar construït dalt d’un puig acinglerat, dominant la muntanya i el territori als seus peus, ha tingut sempre una notable importància en les diverses èpoques de la història del País, com ho demostra les distintes etapes constructives que s’hi observen.

Ceràmiques i restes de paviments han posat de manifest que els romans l’havien habitat el promontori. En una part del mur situat a tramuntana de les ruïnes hi ha unes filades en opus spicatum, que suposa -fins a cert punt- una construcció primitiva dins l’època romànica. En un mur situat a llevant, que tanca una cambra més ampla, s’hi aixeca el que podia ser el campanar d’espadanya de la capella dedicada a Sant Pere, segons els documents que es guarden en l’Arxiu Medinaceli.

Destaca en el cim del turó on fou bastit el Castell, la torre de planta quadrada i de casi set metres d’alçada. Altres dues, però de planta rodona, es troben distanciades del recinte i en direcció nord. Del segle XIII són les esmentades torres, una part de llenç del mur i la cisterna amb volta de canó.

20 Ha sigut un lloc on sempre els veïns de la contrada i els amants de les llegendes i del esoterisme, hi ha volgut trobar enterrat un tresor d’or... sense cap èxit, en les diverses exploracions arqueològiques, particulars i oficials, que s’hi han fet.

De quan pertanyia als comtes d' Empúries, un d’ells que tenia les mans foradades i va accelerar la davallada de les seves finances, la muller capitanejava una colla de lladres, jugant-se la vida i el prestigi en cada sortida, com tal de dissimular la mancança de l’economia del marit.

Recordo a la meva avia de Portbou, la del Cafè del Globo, que quan en la guerra del 36 depreciàvem algun berenar que no era del nostra gust, ens repetia aquesta corranda: Per haver ignorat un dia que el pa amb nous era millor, vaig perdre la senyoria del castell de Quermançò.

Ignorant el comte les bones intencions de la seva dama, l’hi va arribar a les orelles, que les sortides de la dona eren per caure en braços d'un amant i sense pensar-s'ho més, la va fer emparedar...

Ara bé, vull fer notar que en el transcurs del meu pelegrinatge del Cap de Creus a la Franja d’Aragó, cercant ermites i temples de situació insòlita, m’he trobat amb molts indrets on trobant-se un Castell o Casa forta, m’han explicat una versemblant història d’economies desfetes, de marits gelosos i de mullers emparedades, emmarcat dins la mateixa corranda i tant sols canviant el nom de la ubicació. No he sabut mai esbrinar, quin fonament deuria tenir aquesta comuna llegenda, perquè s’expliqui a tants diversos i distanciats llocs. * * * El Far de S’Arnella, fa cent anys que es va encendre la seva llum per primera vegada i és el far del litoral gironí situat més al nord. Queda al bell mig del camí de ronda que enllaça Llançà i el Port de la Selva.

Actualment, S’Arnella està desposseït de l'ànima que li donava el fet de ser habitat. Entre el 1913 i el 1992 hi van residir 18 tècnics.

21 Un senyal lluminós blanc, visible a 13 milles nàutiques, i que esclata cada 5 segons. És el que tots els vespres projecta el far de s'Arnella del Port de la Selva.

A part de la bellesa del paisatge que s'hi contempla, s'hi suma l'al·licient que s'hi arriba pel camí de ronda, tot i que també s'hi pot anar en cotxe.

Es tracta d'un edifici de planta baixa, quadrat, de 15 metres de costat i que va ser agafat d'exemple per fer el de Tossa. El 1891, la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos va sol·licitar la seva construcció per senyalitzar l'existència d'un punt d'ancoratge segur per a les embarcacions que intentaven superar el cap de Creus.

Inicialment, es preveia que s'aixequés a la Lloia, on hi ha el port. La gran demanda de construcció d'obra pública de llavors, però, va endarrerir el projecte. Finalment, el 1908 es va aprovar el de l'enginyer Josep March.

De tots els tècnics que van residir al far, l'asturià Ángel Mata va ser el que hi va habitar més temps –31 anys–. Els darrers farers foren Miquel i la seva companya Marisa (1999). * * * Per la carretera de Llançà a Port de la Selva, passat el camí al Far de s’Arnella, dos quilòmetres més enllà, i poc abans d'entrar al Port de la Selva, surt de mà dreta el vial que mena a La Selva de Mar. De la vila, prop del safareig i a la vora de la riera, en surt la curta pista que mena a l'església de Sant Sebastià.

La contrada on es troba la població ja s'esmenta en l'any 974, de quan la població es situava a l'entorn de l'església de Sant Esteve de la Mata. Avui, està baix l'advocació de Sant Sebastià, doncs, probablement, es va canviar la titularitat en els anys de la pesta que assolí aquestes terres, ja que Sant Sebastià és considerat protector contra l’epidèmia.

22 Si be el Port de la Selva fou l'establiment marítim del Monestir de Sant Pere de Roda, d'on embarcaren els seus abats cap a Roma o a la Provença, ha sigut una població que durant temps no ha tingut historia coneguda. Només era punt preferit de la pirateria fins que els pescadors varen decidir retirar-se a l'interior i fundaren la vila de La Selva de Mar, veïnat que des de la mar no es veu i des del seu indret poden vigilar-la.

Es cita la donació per part del comte d'Empúries al monestir de Sant Pere de Rodes d'aquest territori. Des de llavors, el monestir es comportà envers la població amb l'habitual sistema feudal d'opressió civil, exceptuant els casos de mort: se’n rentava les mans i era el comte qui decidia...

L'església de Sant Esteve o de Sant Sebastià es va fortificar en el segle XV. Un segle després, la primitiva població es va assentar més avall, prop de la riera, i va fer necessari la construcció de la nova església. Aquesta fou bombardejada en la guerra del 36 i, posteriorment, refeta.

Com ha passat en diverses contrades del nostre País, les parròquies veïnes es disputaren molts dels minsos drets que el rector de cada una rebia i volia també la de l'altra. Així fou, entre Santa Helena i La Selva de Mar. La vila va arribar a ésser el centre de la unitat formada per la Vall de Santa Creu, la muntanya de Sant Baldiri i Santa Creu de Rodes, fins que la població que s'havia establert a la costa, va anant creixent, constituint-ne el Port de la Selva i obtenint la independència i la capitalitat a finals dels segle XVIII. La Selva de Mar ha quedat reduïda a una població d'unes tres-centes persones, però ben arranjada a l'entorn de la seva església, el seu petit riu amb els corresponents ponts de pedra, carrers empedrats, part de l'antiga muralla i una torre de defensa bastida en el segle XVI.

23 En algunes edificis es veuen encastats records recollits dels monestir de Sant Pere de Rodes, de quan varen poder fer-se'ls seus al abandonar-lo els monjos, que durant tants anys havien explotat als habitants de la Selva de Mar. L'església de Sant Salvador ha quedat separada de l'actual població i al costat del cementiri, adossat a l'absis. Es tracte d'un edifici de d'una nau rectangular, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular amb finestra de doble esqueixada. Tot ell és sobrelevat amb una matacà a la façana, merlets i sageteres, del segle XV, de quan el bisbe ho va autoritzar per defensa de la població contra les incursions de la pirateria.

La data de l'esmentat document (974) i les filades d'opus spicatum que es troben en l'absis, fan pensar que aquesta part de la construcció correspongui a l'església que es cita en aquell document: no s'està massa d'acord, perquè l'aparell on es troben les filades d'opus spicatum i la finestra de dobles esqueixada formen una unitat amb la nau, sense interrupció.

La portalada presenta tres arcs de mig punt i damunt d'ella s'obre un finestral. * * * Per la mateixa carretera d’entrada a La Selva de Mar, en surt la pista que mena a Sant Pere de Rodes, a Sant Salvador de la Verdera i a Santa Helena.

El Monestir de Sant Pere de Rodes, és un conjunt d'edificacions que el fan grandiós amb salons abandonats, corredors, cel·les destrossades... però des que la Generalitat hi ha posat la bossa és reconstrueix poc a poc i per això gaudim de les muralles respectades i aixecades sobre els penya-segats, les torres vestides de nou amb les arcuacions llombardes i els merlets recuperats a la guaita del camí.

Segons la llegenda, s'edificà el Monestir en el mateix lloc on en temps passat hi havia hagut el temple de Venus Pirenaica. El cert és que els seus orígens es perden en el temps i la primera noticia

24 escrita no apareix fins l’any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, parla d’una petita cel·la monàstica que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, acabant amb el sotmetiment de Sant Pere de Rodes a Roma (945).

Sempre he sentit dir que l'edifici es bastí damunt la cova on foren amagades les despulles de Sant Pere, doncs el Papa Bonifaci IV davant la invasió de l’almirall de Babilònia, va decidir enviar les relíquies del primer Papa a un lloc segur de la costa francesa. Col·locades en una nau, un suau llevantol la va portar a la badia Armin de Roda (Port de la Selva). Els monjos - mariners cercant aigua potable trobaren una font en un paratge amagat i salvatge on traslladaren les despulles de Sant Pere. En el segle VIII hi arriben uns monjos de l’altre part de la ratlla, que van construir les primeres dependències. Aquest Monestir és el punt de partida que inspirarà una part dels conjunts romànics dels segles XI i XII 1.

A partir del segle X cap a l’XI, les advocacions a Sant Pere són nombroses i substitueixen sovint les dedicacions a Santa Maria: és la recerca de protecció pontifícia a què s'han llançat els monestirs per poder rebre els favors de Roma. I qui ho dubti, que recordi la butlla de Benet VII -l'any 979- que concedia a aquest Monestir totes les propietats des de Narbona fins als límits d'Hispània i que les persones que no podien anar a orar a la tomba oficial del primer Papa ho podien fer a Sant Pere de Roda amb les mateixes gràcies.

Aquest fet corrobora la hipòtesis de què és possible que els de Roma estiguessin assabentats de l’existència de les restes de Sant Pere en aquest indret.

Què passarà si la Generalitat troba aquestes despulles? Roda serà el centre de la Cristiandat? Aleshores haurem perdut un dels paratges amb més encís del nostre Empordà! Déu faci que estiguin ben amagades i sort que no coneixem l’ADN de l’Apòstol!

Pel seu emplaçament sobre el golf de Lleó, durant els segles XIII i XIV va ser una magnífica talaia per advertir els moviments dels vaixells pirates i també el pas dels exèrcits francs pel coll de Panissars, encara que no va ser pas impediment perquè el Monestir fos assaltat i saquejat en nombroses ocasions.

L’any 1675 el Duc de Noailles se’n va emportar l’anomenada Bíblia de Rodes, que es conserva en la Biblioteca Nacional de París i no hi ha pas esperances que la retornin. També Salamanca utilitza el dret de conquesta.

1

A. Deulofeu. L'Empordà bressol de l'Art Romànic. (Casa del Llibre, 1961).

25 Si bé que amb la desamortització de Mendizabal és dissolgué l'ordre dels monjos benedictins, sembla que ja abans, els de Sant Pere de Roda, havien aixecat el vol, després de talar el bosc d'alzines, vendre la fusta, fer-se un bon racó i partir cap a Vilasacra, Figueres i Besalú.

D’aquesta diàspora benedictina s'ha n'aprofitaren els pobles veïns, que entraren a sac, arrasant tot el que van pogué, deixant les parets i calaixos ben buits. En el 1989, arran dels treballs de restauració que s’hi feien, prop de l'entrada i a un pam de terra, és van trobar 658 monedes d’or i de plata, entre les quals hi havia ducats i croats, que pertanyien als segles XIV al XVI i procedien de punts molt diversos d’Europa i de països de gran prosperitat comercial (Corona d’Aragó, regnes de Castella, Portugal, França, Bohèmia, Hongria, estats italians, arquebisbat de Salzburg i l’illa de Rodes). Algunes de les monedes, que van ser confeccionades a partir de dissenys d’artistes reconeguts, mostren els retrats de governants de famílies influents d’aquelles èpoques (els Sforza, Gonzaga, Betivoglio). Pel febrer de 1999 es varen mostrar per primera vegada en el MNAC de Barcelona baix el títol El Tresor de Sant Pere de Rodes. Moneda, comerç i art a l’inici del segle XVI. Per enllà l'any 1850, els Ducs de Medinaceli, hereus dels Comtes d'Empúries, van guanyar el plet contra l'Estat Espanyol per apropiació indeguda. Avui, la Generalitat en té cura i sembla que la cosa va en serio.

Retornant al arrasament dels arbres per part dels monjos, es té que afegir en honor seu, que foren ells els que facilitaren el conreu de la vinya en forma de terrasses, que és el que només queda avui, les terrasses, quan fa tant sols 100 i una mica més d’anys la fil·loxera va acabar d’espatllar-ho tot.

Només en resta un temple pel record, un silenci que

26 ens porta imaginar els monjos que dibuixaren aquella Bíblia, passant pel mig de les arcades i murs enderrocats, pregant per un món que creien que s'acabava, doncs prop estava el primer mil·lenni. * * * D’enfront mateix de l’entrada al Monestir de Sant Pere de Rodes parteix el costerut corriol que mena al Castell de la Verdera on es troba, en el punt més alt, les ruïnes de l'església de Sant Salvador.

El Castell fou edificat en el 904 i cedit al monestir pels comtes d’Empúries.

A conseqüència d’haver-se’ls hi encreuat els cables, poc després de la generosa donació el reclamaren. D’aquí, que s’inicià un plet que amb el dret de la força, les armes, retornà als comtes. De totes maneres, els abats de Sant Pere de Rodes no es quedaren quiets i utilitzant la seva força, l’amenaça de l’excomunió, recuperaren el Castell de la Verdera.

Ara bé, en arribant al segle XIII, d’aquest castell no en quedava altra cosa que ruïnes i, aleshores, el comte Ponç IV d'Empúries en fa edificar un altre, el Castell de Sant Salvador (any 1283).

Del darrer Castell, es conserva part de les muralles i dues torres. Dins del que fou el seu recinte es troba l’església de Sant Salvador, que era la capella castellera i bastida anys abans del Castell, probablement en el segle XI. Existeix una llegenda, que conte com l'emperador Carlemany va considerar que la defensa d'aquest castell feta pel comte d'Empúries, només va ser possible gràcies a la intervenció divina i, per aquest motiu, el nomenà Comte d'Empúries per la Gràcia de Déu, resultant que aquest noble era l'únic de Catalunya que havia rebut aquest títol.

Segles després, va haver-hi en la història de la Península un dictador que es va adjudicar una semblant nominació: Caudillo por la Gracia de Dios... Així es llegia en les monedes que s’havia fet encunyar.

D'aquest castell n'han sortit diverses llegendes, algunes d'elles repetides en altres indrets, com és la del Salt de la Reina Mora, que també la trobem a Ciurana (Baix Camp). Doncs bé, del castell de Verdera, s'explica que el rei moro va morir durant el setge dels cristians i l'esposa sortí disparada cavalcant sobre el seu cavall, que desbocat, s'estimbà pel cingle.

27 N'he recollit una altra de llegenda també relacionada amb aquest salt. La filla del comte d'Empúries, de nom Reina (d’aquí la superposició de llegendes) al fugir de les intencions no massa honestes de l’esvalotat comte Guillem de Besalú, el Foll (usurpador del Comtat), es llançà al precipici muntada en el seu cavall que va deixar la petjada en la roca: l’indret se'l coneix amb el nom del Salt de Reina. És molt important, recordar un cop més, a qui s’hagi esforçat en arribar fins a aquest cim, no tenir presa en baixar.

Siguin quines siguin les condicions climatològiques que el dia se’ns hagi presentat, albirar tant la plana de l’Empordà com la Mar d’Amunt o la d’Avall, resulta un espectacle difícil d’oblidar.

Si dies abans ha plogut i ara bufa la tramuntana, la claredat de l’ambient, el detall del paisatge, el perfil de les muntanyes és extraordinari. Si pel contrari, ens cau sobre nostre una tarda d’aquelles en que s’està mastegant una tempesta, el cel s’enfosqueix i la mar reflexa la negror dels núvols, notarem l’ambient carregat d’electricitat estàtica i l’esperit s’estrenyerà dins nostre...

Sort en tindrem que no hi ha cap arbre per aixoplugar-nos! En aquestes condicions, és millor anar baixant... * * * L’església preromànica de Santa Creu de Rodes i després santuari de Santa Helena es l’única edificació que queda en peu, i actualment restaurada, del poble medieval de Santa Creu de Rodes, avui en ruïnes. Es troba just on mor la carretera. que puja de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes i per damunt de l’aparcament existent. S’hi té que arribar a peu: no queda massa lluny i el camí és practicable sense esforç.

El poble de Santa Creu deuria tenir una certa importància pel nombre de cases que se’n contat, trenta-sis. Estava disseminat per la rodalia i, molt probablement, depenia del monestir de Sant Pere de Roda, com és de suposar.

La primera notícia documentada és de l’any 974. Més tard apareix la data del 1097, quan Hug II reconeix els drets del Monestir sobre l’església de Santa Creu.

Pel fet que en l’any 1336 s’obligà al notari, elegit per l’abat del Monestir, de residir al lloc de Santa Creu, fa pensar que encara no s’hauria iniciat la seva decadència.

Si bé no hi ha unanimitat de criteris, el despoblament sembla ser que fou degut a l’epidèmia de pesta negra que

28 patiren a l’any 1345, que també afectà al Monestir veí, d’on consta que moriren 24 monjos en un xic més d’un any. Altres autors consultats donen com a causa del despoblament a les incursions dels pirates o que una gran part de la població participés a la repoblació de Mallorca. A Ciutat de Palma hi ha un barri anomenat de Santa Creu on es troba la parròquia de Santa Helena.

Queda històricament contrastat que l’any 1455 l’església de Santa Creu era servida per tres sacerdots i que hi vivien diversos personatges de la comarca que s’havien donat al monestir proper i formaven una petita comunitat.

A primers anys del segle XVI fou agregada a la parròquia de la Selva de Mar, fet que demostra que la població ja havia minvat. Passaren uns anys i l’antic temple va quedar com un santuari dedicat a Santa Helena, personatge històric vinculat a la Santa Creu.

L’any 1820, havent passat la comunitat de Sant Pere a Figueres, l’abat Josep de Viladecans fou enterrat a l’església de Santa Helena i dies després fou saquejada la seva tomba per la gent dels pobles veïns, creient que hi trobarien alguna que altra peça de valor. L’historiador no diu pas res més.

Al 1880 va tenir lloc el darrer aplec i l’abandono definitiu, començant la sèrie d’espoliacions i com a conseqüència s’inicià el procés de degradació que no ha parat fins avui dia.

Per les dades consultades m’he adonat que el temple té la seva importància dintre de l’estudi de l’arquitectura medieval catalana i qui ho ha posat en evidència ha sigut l’arqueòleg Joan Badia. D’ell és aquest curt resum: Si bé l’església de Santa Helena ha estat molt modificada, conserva encara la seva estructura original: és d’una sola nau, coberta amb volta de canó i, probablement, es recolzava en un arc toral. Capçalera trevolada: tres absis trapezoïdals dels que només es conserva el central obert a la nau mitjançà un arc triomfal.

Modificacions posteriors determinaren una curiosa església de tres naus i un sol absis. Les naus lateral foren cobertes amb volta de quart de cercle molt rebaixades i el tot fou cobert amb una sola teulada de lloses a dues aigües.

A la façana de ponent s’hi afegí un atri i dues estances a migjorn, de dos pisos, que servien de sagristia. La portada s’obria a la façana de ponent: sembla ser que fou retirada per refer-la en una casa benestar de la Selva de Mar. Les finestres que es conserven encara es troben en l’absis i són d’una sola esqueixada.

29 Una torre quadrada, de la que no es conserven altres de semblants a Catalunya, s’aixeca on seria el creuer i forma una única estança coberta en volta de canó. Damunt la façana de ponent d’aquesta torre es construí un campanar d’espadanya per a dues campanes. Les finestres foren aparedades i eren d’arc de mig punt i arc de ferradura.

L’aparell original és de petits carreus i blocs allargassats de pedra de la muntanya propera, sense escairar, en filades estretes i molt irregulars. L’interior deuria haver estat arrebossat.

Santa Helena és un temple preromànic com ho senyalen els seus absis, les finestres i obertures del campanar. És molt possible que és construí a la meitat del segle X, anterior a Sant Pere de Rodes i que deuria ser bastit amb una voluntat monumental, no rural. * * * La tramuntana no és tant sols un vent, també és llum, perquè s’acompanya d’un cel ben endreçat i net, perfilant les muntanyes amb els seus accidents i colors naturals.

La Mar també se’n ressent, tant per l’intens color blau que adquireix, com pels maldecaps que aporta a la navegació, quan s’intenta passar de sotavent d’un cap a sobrevent. No sempre, però sovint, al capvespre la tramuntana cedeix la seva força, el cel s’enfosqueix i els estels apareixen un a un amb tota la seva nitidesa. Des de qualsevol racó lluny del batibull de la civilització, el silenci es sent.

Per les costes del nord de Catalunya on la tramuntana s’acostuma a entaular-se amb molta força, se la coneix com Maria Gavatxa i Maria de França, per part de la gent del sud de l’Albera i vent d’Espanya, en el Rosselló. A la vora de la Mar i en temps de Carnaval, s’encenia una foguera avivada amb peix, mentre les noies ballaven al seu entorn: era una manera de fer content al vent perquè no bufés tant fort i deixés pescar amb tranquil·litat als seus promesos per aquell coster.

De les lletres que acompanyaven als balls de platja i que encara vaig sentir cantar, quan de menut m’arribava a veure com les dones adobaven els desperfectes de les sàrcies, és aquesta cantarella, que repetien juntes amb certa monotonia: Jo te l’encendré, el tio, tio fresco, jo te l’encendré el tio de paper.

La mestressa, contestava: No me l’encendràs, el tio, tio, tio, no me l’encendràs el tio del detràs...

30 Un dels fenòmens atmosfèrics més habituals de l’Albera, la muntanya que fa de ratlla entre l’Alt Empordà i el Rosselló, és la rufa. És tracta d’un núvol de forma allargada que es forma al Puig Neulós quan es presentarà la tramuntana. La seva presència té lloc perquè es refreda i condensa la massa d’aire en els punts alts de la carena.

Trobant-me a redós del Santuari de les Salines, de Maçanet de Cabrenys, un grup d’scouts acabaven d’arribar i el capellà, que els acompanyava, explicà la següent llegenda. En una cova que no s’ha pogut trobar, hi ha una truja que quan cria, per defensar als garrins, es transforma en núvol desencadenant la forta tramuntana que no permet el pas dels homes que la cerquen. Aquest conte ha donat a interpretar, que quan a la contrada apareix un gran núvol és presagi de que aviat entrarà el vent del nord i es sent a dir ja bufa la truja de les Salines!.

Quan la tramuntana entra els esplugabous s’amaguen. Els esplugabous són uns ocells blancs i bec groc que, com el seu nom indica, es dedicaven a esporgar els bous que abans hi havia treballant en aquestes contrades. Avui, a falta de bous i dels seus paràsits, se’ls veu empaitant ansiosos els tractors que, abans de la sembra, remouen per darrera vegada la terra dels camps.

Els tractors són ara els aliats dels esplugabous: en llaurar la terra, porten a la superfície tota mena de cucs que, abans de tenir temps de tornar endins, són engolits per aquests ocells blancs. Els esplugabous dels camps actuen exactament com les gavines que, en alta mar, empaiten els vaixells que hi pesquen.

Tocant el tema del vent del Nord, no puc deixar a banda el que conten els pescadors de la Mar d’Amunt (nord del Cap de Creus). Diuen que és l’anima enfadada d’un traginer, que havent venut la mercaderia en un poble de l’Alt Empordà, el van ensarronar. Des d’aleshores, li entra de tant en tant la mala llet i envia la folla tramuntana, que tant es fa sentir per aquella costa.

31 Ara bé, la tramuntana sembla ser que té molts padrins. A cavall de l’Alt Empordà i de la Garrotxa s’aixeca el Santuari de la Mare de Déu del Mont (on en Verdaguer va escriure part del seu poema Canigó, conservant-se la cambra on s’hostatjava) i quan els Pirineus estan a punt de capbussar-se en la Mar, s’hi troba el monestir de Sant Pere de Rodes. Es conte, que quan el Mont estava núvol i Sant Pere restava seré, el Prior del monestir li feia l’ullet a la Mare de Déu i aquesta, contenta, feia que plogués o nevés: Quan el frare li fa l’ullet a la Mare de Déu, pluja o neu.

I, quan el Mont estava seré i Sant Pere ennuvolat, el Prior s’enfadava i bufant desencadenava la tramuntana: Quan la Mare de Déu fa l’ullet al frare, prema la tramuntana.

Profunditzant un xic més amb la tramuntana, però ara atenent-me a un estudi psiquiàtric que ha realitzat la Dra. Conxita Rojo, metgessa de Port de la Selva. Va ser publicat en el mes de març del 2003. D’ell he recollit el següent resum: La tramuntana, vent fort que bufa a l'Empordà i en el sud de França, pot estimular el geni artístic i les ganes de treballar. La investigació adverteix de què la presència d'aquest vent pot provocar depressió i estats d'excitació. L'estudi, supervisat pel cap del servei de psiquiatria de l'Hospital del Mar de Barcelona, Antoni Bulbena, explica els sentiments contradictoris que provoca entre la població aquest vent sec i intens, que pot bufar durant deu hores seguides i arribar a ratxes de fins a 150 quilòmetres per hora.

32 La responsable de la investigació ha analitzat la influència de la tramuntana en uns tres-cents habitants de l'Empordà. D'aquesta manera, el 66% de la població autòctona modifica el seu comportament quan bufa aquest vent, mentre que la resta es manté impassible. A més, la investigació posa en relleu que els efectes psicològics de la tramuntana, que poden ser positius i negatius, resulten més pronunciats en les dones, en els infants i en els consumidors de xocolata i pastes. Segons la Dra. Rojo, els efectes de la tramuntana s'expliquen pel fet de què els neurotransmissors cerebrals s'alteren davant canvis climàtics com els provocats per aquest vent... Des de sempre, la gent de l'Empordà ha atorgat a la tramuntana el poder de provocar bogeria, una mica com el Foehn dels Alps.

No obstant això, sobre aquesta creença popular de què la tramuntana provocaria un augment del número de suïcidis i crims violents, la doctora assegura que no té cap fonament científic: La tramuntana no et torna boig. No existeix cap prova formal en aquest sentit, ha assenyalat. * * * El Port de la Selva apareix com un punt blanc sobre un terreny ocre i amb el seu campanar que treu el cap d'entre les blanques cases que l'envolten: la blancor va desaparèixer durant la guerra civil del 36 quan per camuflar el poble, recordo, que les cases foren pintades d'una barreja de verds, daurats i carmins. A partir de l’any 40, anaren blanquejant-les fins tenir l'actual aspecte, discutit pels artistes, que enyoren el que va aconsellar el pintor Matisse a la Vila de Cotlliure: pintar les cases per substituí el blanc i blau de les façanes.

Vaig tenir ocasió de parlar amb un vell pescador assegut al Cafè de la Marina, del Port de la Selva, en una tarda xafogosa d’un passat estiu. M’explicà, entre altres anècdotes que recullo en aquest llibre, que durant els dies de calor, la mar gemegava (vaig quedar un xic parat).

- En plena calmada i enmig del bat fort del sol, he vist passar per damunt de l’aigua una ombra blanca, una nuvolada baixa, que em recordava a una fadrina...

Aleshores, es quan sentia el seu gemec... Era l’ànima de la Mar que sospirava!...

33 Em va semblar, que s’hi feia hores que la Mar s’havia calmat i el sol premia tant, no resultava massa difícil veure fades, inclòs aquelles de les rondalles de la infantesa.

Aquesta conclusió, m’he la vaig guardar. * * * Quan a partir del Port de la Selva, els Pirineus estan a prop d'enfonsar-se a la mar, en l'extrem del Cap de Creus, queda al vessant nord, el territori geogràfic de Sant Baldiri format per petits turons que alternen amb valls estretes, per on s'escorren les aigües de les pluges que, de tant en tant, cauen per aquest indret per retornar a la mar.

Sembla ser, que fou un dels primers territoris que varen tenir la presència d'una població estable en el nord-est de Catalunya. Reunint-se les cases de pagès o masies, es va constituir Sant Baldiri, el principal conjunt format a l'entorn de la capella i que, a més, tenia cementiri, presó i una torre de defensa.

No em vaig voler perdre aquesta visita. Els petits detalls d'una història amagada en el temps, de la que no queda, pràcticament, rés escrit i el barrejar troballes i fantasia em va acabar de donar l'empenta per iniciar el camí.

Vaig sortir del Passeig del Port de la Selva, seguint pel carrer de l'Illa fins a la plaça de Pol Nadal i la Confraria de Pescadors. D'ací pel carrer de Mar i resseguint la costa per la carretera que mena a la cala de Tavallera. Es passa un petit coll i, de seguida, se'ns presenta una cruïlla de camins al costat d’un mas: l'indicador em monstre la direcció de l'esquerra que baixa, al costat d'una paret, cap al fons d'un barranc que el segueixo fins arribar a la derruïda capella de Sant Baldiri.

D'aquells dies de la dependència feudal a l'abat de Sant Pere de Rodes, que administrava la justícia i l'economia, no ha quedat més que un terreny sec, descuidat, que no recorda de cap

34 manera les oliveres, la vinya i l'hort que els habitants de la muntanya de Sant Baldiri (així se'ls coneixia) conreaven.

A les darreries del segle XVIII va començar la davallada de la població, que a dures penes uns pocs varen sobreviure, fins que amb un decret franquista es va prohibir la ramaderia per iniciar la repoblació forestal: constituïa una zona militar del Cap de Creus i l'estratègia no permetia la presència humana que no fos l'ejército español.

El conjunt arquitectònic que em vaig trobar, tot malmès, està format per l'església, la rectoria i una torre rodona. Les restes de l'església són del segle XIX, de quan es va construir sobre un edifici gòtic, però que en un pany del mur de tramuntana, s'hi aprecia un aparell de pedres sense tallar, disposades en filades i altres en opus spicatum. Hi resta una part de l'absis amb una finestra central.

La torre rodona fou bastida en el segle XVI i en el 1963 es va esquerdar de dalt a baix: el temps i la deixadesa dels responsables del patrimoni han fet la resta. * * * Les Cavorques són un conjunt de cavitats naturals, retocades artificialment.

Partint del Port de la Selva per la carretera a Cadaqués, als 2 km. i abans de creuar la riera de Rubiés (és el segon pont que es troba), a mà esquerra i en el marge dret de la riera, seguint-la en uns 100 m. es troben aquestes coves, un xic enlairades respecte a la carretera.

La notícia de les coves on podia haverhi hagut una capella, la va donar Delclòs i Sunyer, 1975 2. Probablement, fou un conjunt d’eremitoris medievals.

El conjunt, s’obre en un marge de pedra sorrenca fàcil de treballar (duna fòssil). Si bé, han estat produïdes per l’erosió natural, és evident que foren retocades a fi de fer-les més amples i profundes. S’han posat al descobert sis petites coves, molt juntes, encarades al sud-est per gaudir del sol del migdia. El marge pren una direcció més al sud, on es troben dues més però amb la coberta enfonsada.

La cova més gran (1) ha estat molt retocada i les parets allisades, fins aconseguir una planta semicircular amb coberta de canó en quart d’esfera: una capella troglodita sens dubte. Fou tancada 2

Delclós i Sunyer: Guia del romànic a l’Alt Empordà.

35 l’entrada per un mur construït amb blocs de pedra sorrenca i lloses de llicorella homogènies i tot lligat amb fang. Té uns 60 cm. d’ampla i una alçada variable de 40 cm. a 170 cm. Al costat Nord d’aquest mur s’obria la porta d’un metro d’amplada. En les peces caigudes de la volta, encara si poden veure les empremtes de l’encanyissat. Tot el conjunt estava ben arrebossat i allisat per dibuixar-hi grafits.

Aquests grafits es varen fer amb un traç gruixut i amb el morter tou. S’identifiquen tres vaixells incomplets, esquemàtics i molt ingenus, però amb detalls concrets. Destaquen les formes en que foren dibuixats: un en posició normal a la mar, un altre vertical i, un tercer, capgirat amb els dos timons laterals a la popa.

Les característiques dels vaixells (vela quadra, el cordatge, la cabina i els timons laterals) demostren que fan referència a una navegació d’altura i pròpia de l’època romana que fins la caiguda de l’Imperi (any 476 dC.) sempre utilitzaren aquest tipus de vela. La vela llatina no apareix en l’antiguitat grecoromana, doncs no s’introdueix al nord de la Mediterrània fins l’expansió de l’Islam. Les veles quadres no reapareixen fins el segle XIII, quan la llatina passa a utilitzar-la com a messana en les embarcacions grans.

Què volien representar amb aquests grafits?...D’una part cal remarcar, que les representacions de vaixells era un tema molt estès en el cristianisme, com a símbol de la fe o de l’Església.

Ara bé, també, cap la possibilitat que aquests dibuixos de Les Cavorques fessin referència al naufragi dels monjos que arribaren a aquesta costa. Conte la història, que el Papa Bonifaci IV davant la invasió de l’almirall de Babilònia, va decidir enviar les despulles de Sant Pere a un lloc segur de la costa francesa i col·locades a una nau, els vents la van portar a la badia Armin de Roda (Port de la Selva). Els monjos mariners, cercant aigua potable van trobar una font en un paratge amagat i salvatge (Les Cavorques ?) on dipositaren les preades relíquies en una de les coves properes. Anys més tard, hi arriben uns monjos de l’altre part de la

36 ratlla, que van construir les primeres dependències del que seria el Monestir de Sant Pere de Rodes a la muntanya de Sa Verdera... Els seus orígens es perden en el temps i la primera noticia escrita no apareix fins l’any 878: un document signat pel rei Carles el Calb, cita que una petita cel·la monàstica (Sant Pere de Rodes) que es disputaven els abats de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, però acaba sotmetent-se a Roma.

Les altres coves, 2, 3, 4 i 5, no demostren, clarament, l’ocupació humana, però si que foren modificades artificialment i, per tant, no s’exclou el seu us com a habitatge.

La cova 6, per la falta de retocs i estar encarada a tramuntana, és ben segur que només deuria utilitzar-la per barraca agrícola. A la cova 7 hi ha una creu al fons: dipositaren aquí les despulles de Sant Pere?... Cap arqueòleg, encara, hi ha fet prospeccions a la recerca de l’Arca, si bé han estudiat aquest indret Piñero, Badia, Bofarull, Delclòs, Quintana i Carreras en el 1982.

La cova 1 reuneix la màxima possibilitat de ser la capella de l’eremitori, doncs està arrecerada dels vents predominants de l’indret, la tramuntana i el llevant, prop del rierol de Rubiés, en un racó amagat però no gaire allunyat de camins i de la mar. * * * Si bé, com he remarcat, que les representacions de vaixells era un tema molt estès en el cristianisme, com a símbol de la fe o de l’Església, no hi ha dubte que Sant Pere sempre ha estat el capdavanter de la devoció dels pescadors. No sé pas si fou l’ordre de Jesús -...ara et dedicaràs a pescar ànimes...- donada a Sant Pere o l’anècdota de la pesca miraculosa, l’origen del patronatge pescador de l’Apòstol.

Em decanto per aquesta segona versió, que la veig més materialista, més apropiada a les necessitats dels homes i dones i que encaixa més amb l’esperit dels cristians, que toquen peus a terra: ...a un pobre, primer doneu-li una samarreta (benestar social) i després parleu-li de Crist... Estic referint-me a una època en que la misèria dominava al poble, molt distant de la economia que avui assoleixen, que per ser sincer, no conec cap pescador pobre.

A la Biblioteca Episcopal de Vic es guarda una Bíblia Sacra, del 1268, on està representada l’escena evangèlica de la pesca miraculosa després de l’escepticisme de Sant Pere a la indicació de Jesús de calar les sàrcies. A més de la imatge dels dos esmentats personatges, apareix un altre apòstol, probablement Sant Jaume, que mena el timó de la barca, un model de bastiment català del segle en que es va dibuixar la miniatura, i on encara s’hi pot veure la situació del timó a estribord i dos rems.

37

De totes maneres, ja en el segle XII algunes embarcacions es construïen amb el timó a popa, en el codast, junt a la roda. Amb aquesta aportació a la nàutica he trobat la més antiga imatge que es coneix d’una nau amb el timó a popa: és un baix relleu de la pila baptismal que hi ha a la Catedral de Winchester, que es considera un treball belga de l’any 1180. De primitives imatges que s’hagin conservat amb aquesta situació del timó, n’és el grafit que es troba en l’església de Fide, a Gotland (Suècia) que data de principis del segle XIII. Tornant a la miniatura de la Bíblia Sacra de Vic, apareix un tercer tripulant, que xorra la sàrcia plena de peix i que no deu ser pas apòstol, doncs l’autor del dibuix l’ha deixat sense nimbe... * * * Qui va deixar fora de la barca a aquell acompanyant no identificat en la miniatura de la Bíblia Sacra de Vic, va ser l’anomenat Mestre de Cabestany.

Del seu taller sortí el relleu La vocació de Sant Pere, que procedent de la portada de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà), es troba en el Museu Marès de Barcelona.

Només hi estan embarcats Sant Jaume al timó (també situat a estribord) i Sant Pere amb un rem i a punt de saltar de la barca per apropar-se a Jesús, que camina damunt de les aigües. * * * Entre moltes costums que tenen lloc en la diada de l’Apòstol de la Mar estava la benedicció dels panets d’ofegat, on s’hi havia dibuixat una creu i fet un forat.

Per trobar el cos d’un ofegat, s’hi posava una vela encesa i es llançava a la Mar. Allà on la vela s’apagava i el pa seguia surant, senyalava el punt exacta on es

38 trobava el cadàver del mariner. Les cases tenien tants panets d’ofegat com parents pescadors hi havia a la família, el que fa pensar que no eren massa optimistes.

Una variant d’aquests panets foren els que es feien en els pobles de la ribera dels rius i que els tiraven a la corrent per evitar les inundacions. La costum venia dels pas dels romans per les nostres terres, que per fer tornar al seu llit les aigües esvalotades del riu, feien un sacrifici sagnant al corresponent déu i seguidament hi tiraven els presoners de guerra. * * * Havent salpat del Port de la Selva i tot costejant amb L’Esquitx, vaig entrar a Cala Prona on vaig compartir l’esmorzar d’aquell dia amb uns pescadors que hi havien passat la nit. Era un matí de mar calma i la calor premia i invitava a no feinejar. De parlar amb els bons amics vaig recollir en el llibre de bitàcola un sonat naufragi: ...passà fa uns quants anys. Dos galions procedents de Cadis i que es dirigien a Gènova, al trobar-se amb un fort temporal a la mar d’Amunt -al nord el Cap de Creuss’estavellaren contra el rocam dels esculls.

Portaven plata en llengots, moneda metàl·lica, espècies, pedres precioses, etc. Tot seguit que fou conegut el naufragi, les poblacions properes -Cadaqués, Port de la Selva, la Muntanya de Sant Baldiri- i els monjos de Sant Pere de Roda, refugiats a Cadaqués per la invasió francesa, que en aquells dies ocupava tot l’Empordà menys la vila costera, es traslladaren al lloc de l’accident per salvar el naufragat, expressió que significava apropiar-se de tot el que els hi caigués a mà.

Els monjos de Roda al·legaren que trobant-se la nau a la Cala Taballera, pertanyia a la seva jurisdicció. El poble no els hi va fer pas cas. Ara bé, la nova arribà a les oïdes del virrei de Catalunya, que dictà que els bens d’un naufragi pertanyien al patrimoni reial i envià al seu representat perquè se’n fes càrrec i recuperés el material salvat.

Tampoc va poder controlar l’apropiació per part dels pescadors i, a més, una influent família de Cadaqués, va estar a punt d’eliminar-lo. Al mateix temps, el rector de la parròquia, que a més de mossèn era notari, va considerar

39 que dins de la doctrina jurídica romana i de l’antic dret de gens, els bens d’un naufragi són del primer que els trobi. Afegí, que si algú tenia el més petit remordiment de consciència, l’absoldria en confessió.

Poc després, i no consta pas per quina raó, fou processat i empresonat. Ara bé, també l’envia’t del virrei va anar a parar a la garjola, però en aquest cas hi ha constància testimonial que s’ha n’havia reservat una bona quantitat de monedes salvades per ell. Com es pot comprovar, sempre hi ha hagut Roldans, De la Rosas, Condes i consellers embrutits de marea daurada... * * * Durant molts anys, la Vila de Cadaqués va estar aïllada de la resta de Catalunya per la manca de bona comunicació per terra i que feia difícil accedir-hi per la seva situació geogràfica. Una mostra d’aquest fet es troba en la parla dels seus habitants, el salat, bastant diferent dels pobles veïns. La Mar resultava l’únic camí més practicable per relacionar-se amb ells i, encara així, l’aïllament existia.

No massa lluny de la població s’havien establert els grecs, que foren els primers d’introduir la moneda a les actuals terres de Catalunya: les primeres foren els divisors emporitans en el segle IV aC. Aquest fet no va afectar gens als pescadors del Cap de Creus que, durant molts anys, per les seves transaccions econòmiques, utilitzaven el mètode d’intercanviar els productes per un valor equivalent, és a dir, baratar. Clar, que va arribar un dia que els cadaquesencs decidiren utilitzar moneda en comptes de baratar.

Com a moneda feien servir les petxines que trobaven per la platja, en una reconversió que no he arribat a entendre. Tampoc ho varen entendre els pescadors de les cales veïnes, tant o més aïllats que els de Cadaqués, que passaren més anys abans d’acceptar la innovació.

La moneda-petxina fou introduïda pels mariners que retornaven de terres d’ultramar, doncs consideraven que era una millora fins, que anys més tard, la moneda de la resta del País es va imposar. D’aquell fet, abans de la Primera Guerra Mundial, la del 1914, tenia lloc, en un dels dies de la Festa Major de la Vila, admetre que els pescadors paguessin amb peix el que necessitaven. * * *

40 De tantes vegades que hi he passat, mai em vaig decidir recorre els camins costers de migjorn que delimiten la badia de Cadaqués. Aprofitant el treball que estic fent per reunir ermites i la seva història, vaig pensar que ja era hora de conèixer l’ermita de Sant Sebastià, situada damunt del far de cala Nans i que en tantes ocasions l'havia fitat des de la mar al apropar-me a Cadaqués.

Localitzat l'Hotel Rocamar, al sud de Cadaqués es surt per una pista costeruda i de bon transitar fins que continua essent un camí que travessa recs, a través de petits ponts de pedra seca. En arribar a una cruïlla, cal tenir en compte que el camí de l’esquerra passa per la Cala Sabolla delimitada pel rocam de llicorella, on en aquest indret era abundant el peix i d’aquí es deia que a la Cala Sabolla el peix hi bolla (bolla ve de bollar, per quan el peixos respiren expulsant bombolles). El de la dreta, mena al Far de Cala Nans.

El Far fou construït en el 1856 i, actualment, les plaques fotovoltaiques encenen una bombeta de 40 W cada 20 segons. A finals del passat segle es pretengué enderrocar l’edifici i bastir una torre fanal, però les protestes dels vilatans de Roses i Cadaqués ho evitaren, assolint que el restauressin.

El camí de mà dreta que s’ha deixat, senyala el pas pel Mas d’en Baltra i, tot seguit, arriba a l’ermita de Sant Sebastià, que per cert és de propietat privada.

Sembla ser que la capella fou construïda sobre la base d'una antiga torre de guaita o de senyals (molt habitual), després que en una cova propera un pastor es va topar (també, molt habitual) amb la imatge de Sant Sebastià. La traslladaren a la parròquia de Cadaqués, però al dia següent retornà (exercici, també, molt habitual), sense intervenció de cap vilatà, a la cova: això els hi va demostrar que volia quedar-se en aquell indret. Aquesta tàctica la utilitzen molts sants i marededéus trobades perquè el poble els hi basteixi un recer, en lloc de passar dia i nit sota un esbarzer (s’ho saben fer anar molt bé els nostres protectors!...).

No hi ha rés escrit que avali aquesta història, clar, només el parlar de la gent i sobretot el tarannà de la gent de mar i la seva devoció quan el temps s'esvalota.

41 Sempre he sentit dir, que la mar fa creure més en Déu, que el predicar d’un centenar de capellans.

La primera documentació que parla del temple, pertany a finals del segle XVII, de quan els de Roses discutien amb els de Cadaqués que l’ermita de Sant Sebastià pretenien que es trobava en la seves respectives demarcacions, degut l'assiduïtat dels seus vilatans en arribar-s'hi en diades sonades o després de temporals.

En el 1835 se la va fer seva l'Estat per aplicació de la llei de Mendizábal i després la subhastaren, clar: ingressaren a les arques de l’Estat 2.000,- ptes. La varen adquirir uns veïns de Cadaqués i seguiren tres o quatre altres propietaris fins l'actual mestressa, una senyora vídua d'un americà. Sempre ha permès que s'hi celebrés la popular romeria del 20 de gener i, només aquest dia és pot visitar: quan la vaig visitar, els ametllers ja feia dies que havien florit.

Per enllà als anys 40, segons la revista Empordà Federal, març 1987, Salvador Dalí s’interessà en comprar-la: ...estamos ansiosos por San Sebastián... podríamos hacer un esfuerzo final para ver si hacemos llegar la cantidad necesaria..., escrivia a la seva germana.

La capella queda integrada en els edificis del seu entorn, que en part havia sigut la casa de l’ermità.

Consta d'una nau amb planta de creu llatina, absis semicircular rebaixat respecte a la nau, i un campanar d’espadanya d'un sol ull a la façana de ponent, desplaçat cap a migjorn.

Des del replà on s'assenta el conjunt edificat, un es queda aturat contemplant la vista sobre Cadaqués i la costa retallada de la mar d'Avall, el Sud del Cap de Creus, amb els darreres estivacions dels Pirineus besant-la.

42

A Cadaqués hi vaig fer estada una setmana a bord de l’Esquitx i ho vaig aprofitar per impregnar-me de l’ambient de pintors i, alhora, fer un quants dibuixos. * * * De Cadaqués, navegant fent camí rumb a Roses, passant entre la Punta Prima i la Punta de Sa Figuera queda la Cova del Bou Marí, que era el cau de la foca Mediterrània, avui dia extingida. Els besavis dels actuals mariners de Roses, portaven un tros de pell del mamífer a bordo de la barca, doncs era creença que els lliurava de les desagradables sorpreses de la Mar.

Algunes de les cavitats naturals foren utilitzades en temps medievals com habitatge, tant per l’home que tenia cura de conrear l’indret, com per algun ermità que hi feia estada temporal.

Ara bé, n’hi ha un munt de coves, o secrets, en tot el litoral català (del Pebre, del Gall marí, de la Lleterassa, d’Es Pelegrí, del Pirata...) que no han tingut pas cap finalitat mística, ni supersticiosa, sinó un servei ben prosaic. Durant molts anys han estat utilitzades com amagatall del contraban del tabac i de teixits de seda. Actualment, algunes d’elles ho són per deixar-hi la droga, que les ràpides neumàtiques transporten des dels vaixells situats al límit de les aigües jurisdiccionals. * * * Al voltant del Cap Norfeu hi ha diverses coves, algunes d'elles submarines i molt espectaculars. És un espai privilegiat dins el Parc Natural de Cap de Creus i se'l protegeix especialment. És una Reserva Integral Terrestre, on no és permès fer cap activitat que pugui malmetre el territori. A Norfeu s'hi poden trobar moltes espècies vegetals endèmiques i és un punt excel·lent per a l'observació d'ocells, sobretot aus marines.

Segons la mitologia, Orfeus, déu de la música, era fill d’Eagre i de la musa Cal.líope. La seva dona Eurídice va morir d’una picada de serp. Orfeus, amb el cant

43 màgic de la seva lira, aconseguí que Hades deixés lliure a Eurídice, a canvi de que marxés sempre endavant fins rebre la llum del dia sense mirar a la muller. Orfeus no va poder resistir i de nou la va perdre.

Temps després, Orfeus es va enamorar bojament de Venus que l’inspirava les més boniques i líriques composicions que les oferia a la deessa, sota la seva finestra, tota la nit fins a l’albada.

Tant d’insistir l’esbojarrat amant, va arribar un dia que Venus decidí a cedir als seus requeriments.

Però, aleshores, es va presentar Júpiter que també es sentia captivat per la bellesa de la deessa, que no va dubtar en acceptar l’íntima amistat del nou amant.

Va arribar la nit, quan Orfeus ignorant la decisió de Venus, de nou li dóna l’habitual serenata, plena d’inspiració mentre els amants es trobaven junts en la cambra. Júpiter, que en el fons sentia certa inclinació cap el romanticisme, va quedar satisfet d’aquella melodia i va voler conèixer al poeta-cantor.

Quan Orfeus va veure que apareixien les barbes de Júpiter en lloc de la bellesa indiscutible de Venus, li va agafar un atac de corns i, desesperat, s’embarcà decidit a trobar la felicitat en la mar, fins que una tempesta va enforar la nau, quedant el nostre heroi a mercè de les onades, però no deixant mai la seva lira.

Finalment, en una serena nit de cel estelat arriba a un aïllat illot on de nou el seu instint poètic és manifesta interpretant un himne a la tempesta de la que s’havia escapolit. La poesia i el cant eren de tant vigor i bellesa, que fins i tot els peixos, meravellats, ho comunicaren al déu Neptú.

A l’alba, quan el sol va fer amagar la nit, Orfeus contemplà des de l’illot la grandària i majestuositat dels Pirineus. L’espectacle va propiciar que els hi dediqués una de les seves inspirades cançons amb tant sentiment i tanta divina atracció que, les muntanyes, no pudent resistir l’encant de la seva veu i música, perderen la seva

44 estabilitat i s’estavellaren sobre la Mar rendint homenatge al genial poeta: d’aquest fet en va resultar el cap de Norfeu. * * * A tocar la Cova del Bou marí s’aixeca la Ninola Valenta. En la matinada de Sant Pere, els pescadors de les platges properes s’hi arribaven amb les seves barques, tot remant, quan el rem era el motor i el vent de terral no s’havia fet present a aquella hora.

Quan es trobaven enfront del Cap Norfeu, aixecaven els rems a manera de salutació al erecta roc que aflora de l’aigua, un Carall Bernat, doncs era creença que es tractava d’aquell xicot o, millor dit, part d’ell, que en una nit de Sant Joan, el va encantar una sirena i el priapisme no resolt va acabar transformant-lo en pedra.

Ninola Valenta

Carall Bernat

Entre els mariners de vela llatina i sense motor, sortejar esculls, doblar un cap, travessar un freu, etc. era molt comú celebrar-ho per haver-ne sortit bé d’una penosa singlada. Els caps geogràfics, amb l’aiguabarreig de les dues mars, eren el lloc on es tenia que prendre més precaucions per navegar i es consideraven molt trempats els mariners que ho assolien.

La presència dels caralls bernats o ninoles, una etimologia fàl·lica d’origen grec, en el coster rocós són molt abundants. Passat Llançà i abans d’arribar a la platja de Garvet; n’hi ha un altre Carall Bernat sota el Far de Sant Sebastià (Llafranc) que també emergeix de la Mar; a un través de Castelló de la Plana, fent camí a Eivissa, moltes vegades he llançat el ferro dins de la Columbreta gran, que encapçala a un conjunt d’illots, entre els que sobresurt el Carallot, anomenat així pels pescadors que hi feinegen. A les muntanyes de l’interior del País, també, sobresurten varis d’ells.

45 Adjacent al Carall Bernat de Cap Norfeu es troba el monòlit conegut com el Gat, doncs recorda a aquest animal domèstic en posició d'estar assegut sobre les potes. El Gat i el Carall Bernat, emmarquen una de les millors immersions del municipi de Roses tant pel paisatge emergit, penya-segats de vàries desenes de metres d'alçada, com per l'atractiu fons submarí. * * * Anomenar Cavall Bernat a aquestes formacions geològiques, sembla ser que ve de voler oblidar-se del primitiu nom com se’ls coneixia, el de Carall d’en Bernat, que encara oficialment persisteix en el de les Medes, i que per l’aproximació d’aquell tant emblemàtic de la muntanya de Montserrat prop al Monestir benedictí, que guarda la nostra Moreneta, es va considerar més oportú canviar-li la lletra del mig. La sensibilitat humana, no té límits.

El Cavall Bernat, del massís de Montserrat, té 260 m. d’escalada i una altitud de més de mil metres. La seva silueta destaca d’entre el relleu d’aquelles muntanyes. El cim fou assolit per primera vegada en el 1935 i cada any hi ha un que altre escalador que s’hi arriba. Una representació d’excursionistes de tot Catalunya, dipositaren en el cim una imatge d’alumini, de la Mare de Déu, en el 1956.

Fa més de 50 anys que tres destacats escaladors del Club d’Esquí Puigmal, desafiant la gravetat van aconseguir fer el cim per la paret més escarpada: va ser la via Puigmal.

Després d’un intent frustrat, quan tant sols faltaven uns 80 m. per arribar-hi, dos dels millors escaladors del moment –en Gómez i en Santacana- ho havien intentat per enèsima vegada, però la paret llissa era infranquejable utilitzant el material de que desponien en aquella època.

Es reuniren Jordi Àlvarez, Jordi Ayats i Miquel Navarro. Eren temps de cordes d’espart i espardenyes en lloc dels adherents peus de gat actuals.

Aleshores, Àlvarez va inventà la pitonissa d’expansió, aquella petita pesa metàl·lica que es clava a la paret i serveix per assegurar-se mínimament.

Després de dos caps de setmana provant la via, finalment el tres pioners, acompanyats per una cordada de recolzament i varis amics a peu de via, començaren la històrica escalada amb els primeres hores de sol del 17 d’octubre de 1954.

46 Varen tardar 14 hores seguides i casi totes elles sense parlar amb el company, doncs el fort vent no permetia entendres i es comunicaven per senyes. Havien menjat tant sols, sis galetes i un cafè...

L’invent de les pitonisses havia funcionat i això va permetre arribar al cim a la caiguda de la nit, considerant-ne una mítica escalada i de les més compromeses de la muntanya de Montserrat.

El monestir de Montserrat va arribar estendre el seu patrimoni a molts i llunyans indrets de Catalunya. La protecció que els monjos reberen dels reis-comtes, tampoc va tenir límits. En el segle XIV, per exemple, Pere III el Cerimoniós, vengué al prior de Montserrat la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi de la vila d’Olesa junt amb el Castell de Sacama, mantenint els monjos aquesta propietat fins al segle XIX, quan en Mendizabal va fer efectiva la seva llei. * * * Les creences religioses de l’home de la Mar, no han sigut mai incompatibles amb les supersticions i costums heretades de temps enrera i tampoc a la inversa. Era costum portar a bord un gat, negre i com més gran millor. Tenia que haver sigut reclutat amb engany, és a dir, robat i com es de suposar, s’utilitzava un tros de peix. Hi ha una parèmia que diu: Farina del moliner, gat del mariner i gallina del soldat, no preguntis què han costat.

Fins hi tot, en el Llibre del Consolat de Mar, aquella col·lecció d’ordenances i costums de tipus marítim i comercial del segle XIV, es cita que l’armador d’un mercant serà penat si no proporcionava un gat a bord en cas que es demostrés que el vaixell està gastat per rates. Si no ho feia, la tripulació tenia dret a una compensació.

* * *

47 Amarrat al Club Nàutic de Roses, quedà el vaixell encarat de popa al Castell de la Trinitat, que corona la punta de la Poncella per damunt del far de Roses.

La construcció militar de la Trinitat, que data de l'any 1544, va ser edificada sota el regnat de l'emperador Carles I, com a complement essencial de la Ciutadella. Té forma d'estel de cinc puntes, amb arestes angulars pronunciades per defensar-se dels projectils enemics. Les seves dimensions són força considerables i els seus murs fan més de dos metres de gruix. Tenia tres terrasses per instal·lar-hi les bateries de canons, obusos o morters a diferents altures per defensar el port i la costa. La seva guarnició era de dos-cents homes com a màxim. Tot el conjunt és un exemple extraordinari d'una fortalesa d'artilleria de costa.

Aquella nit de juny, Roses celebrava una vetllada poètica al Castell de la Trinitat, convertint per unes hores l’antiga fortificació en un recinte ple de poesia.

Sembla ser que la vetllada poètica serà un referent per convertir-se en una cita anual i donar la benvinguda a l'estiu en aquest espai de possibilitats, com és el Castell i, també, donà pas a nous poetes i a tots aquells que gaudim de la poesia.

Com a cloenda, va haver-hi una sessió de música de jazz. * * * El Far de Roses està situat sota el recuperat Castell de la Trinitat. Està format per un cos de forma rectangular i una torre cilíndrica amb una alçada sobre el nivell del mar de 23 metres i un esclat lluminós que arriba a les 12 milles de distància. La freqüència és un senyal llarg de 6” i tres de curts d’1” amb ocultacions d’1,5” El far es remunta a l’època medieval.

Entre el 1.300 i el 1.500 va haver-hi una torre d’il·luminació. El 1544 s’hi va construir el Castell de la Trinitat, ja totalment destruït el 1814. Des de llavors es va encendre un foc de llenya a les runes del castell fins que finalment, el 1864, s’hi va construir el far.

A l’extrem nord de la Badia, molt a prop del port, es troben els millors llocs per fondejar, excepte per temporals de SW. Costejant les platges de Canyelles cal tenir cura amb unes roques que es troben a l’entrada, els

48 Brancs de Canyelles. En general, i per tota la zona, no es poden oblidar les indicacions de la carta nàutica i donar suficient respecte de la costa per tal de no tenir sorpreses.

Més amunt, entre Cab Falcó i Cab Norfeu, hi ha una entrada de mar cap a terra en direcció NW i de més d’1 milla de distància on la fondària oscil·la entre els vint i els quaranta metres i que, a mesura que ens acostem a les diferents cales, es redueix a cinc i vuit metres perfectes per fondejar en el seu fons de sorra i alga.

Entre aquestes cales trobem Cala Murtra, Cala Rustella, Cala Pedrosa o la que te més anomenada, Cala Montjoi. * * * Entrant a la Vila de Roses per la carretera de Figueres, es troba a mà esquerra la Ciutadella, un jaciment arqueològic en continua investigació on es pot gaudir d'un complet itinerari senyalitzat i conèixer les diferents ocupacions històriques del lloc a través de les restes conservades, del segle IV aC., data de la fundació de la colònia grega de Rhode, fins avui dia.

Restes d'època antiga (barri hel·lenístic) i visigòtica o tardo-romana es localitzen. De la Roses medieval són presents el monestir i el nucli urbà, que es desenvolupa al voltant amb els diferents perímetres de muralles. Finalment, de la darrera fase, l’època moderna, hi ha les restes de diferents edificis militars.

Sembla ser que el nom popular de ciutadella és tècnicament incorrecte, perquè no es tracta d'una fortalesa annexa a una ciutat emmurallada, sinó de les autèntiques muralles de la vila vella de Roses, les restes de la qual es conserven al seu interior.

Només a finals del segle XVIII i principis del XIX l'antiga fortificació passà a exercir, de fet, el paper de ciutadella en relació amb la nova població, que s'havia traslladat extramurs, però que mai no disposà d'una muralla de defensa. És molt més escaient, per tant, la també popular denominació de les Muralles.

Aquestes muralles constitueixen un exemple, relativament ben conservat, de fortificació abaluardada d'època moderna, que en més d'una ocasió s'ha salvat in

49 extremis de les apet猫ncies dels especuladors. La Porta de Mar ofereix un sobri i elegant conjunt de decoraci贸 renaixentista paral路lel a altres models italians.

Dintre del recinte es conserven les restes de: - la fortificaci贸 renaixentista i moderna - la ciutat grega i romana de Rhode - el monestir alto medieval de Santa Maria de Roses - la vila vella de Roses i les seves fortificacions medievals

* * *

50 Roses ha sabut combinar la seva antiga artesania i industria de la pesca amb el boom del turisme, si bé aquesta ambivalència ha sofert un gir molt notable. El port ha passat a ser el centre important on la població hi radica la seva predominant economia, el turisme, a més de la pesca. La vila ha quedat per les immobiliàries, l’agricultura i els polígons industrials més o menys relacionats amb la nàutica.

Estiu rere estiu que passa, en els ports es nota que cada any hi manquen més barques amorrades a la sorra, per deixar pas als turistes que ho envaeixen tot i, aleshores, els nous quillats s'arreceren al moll recent construït amb instal·lacions modernes.

Però, es nota ja, que l’enrenou ha comportat un canvi en la vida del pescador i que només se’n recorden de Déu i del Sant protector, els dissabtes a la caiguda de la tarda, o el matí dels diumenges, per anar a Missa, l’església, a complir el precepte.

S’haurà que trobar un sant que s’escaigui amb el turisme... com pot ser sant Mamet, perquè protegeixi a les topless, de bon veure, i als seus embadalits admiradors.

Encara que només sigui per la seva sonoritat, Santa Mamet sona molt adient quan pensem amb les senyores en topless... És un personatge, no massa conegut, relacionat amb la mama de la dona. Ara bé, com ha arribat a tenir Sant Mamet (17 d’agost) una sèrie de temples erigits a certes contrades de Catalunya i de la Catalunya Nord?... Què va motivar aquesta devoció? Sinó fos per aquests llocs on s’hi bastí un temple baix la seva advocació, ningú més el recordaria...

Les ermites que li han sigut dedicades a Sant Mamet - en clara al·lusió a la lactància -, hi acudeixen les dones joves en edat maternal. La jaculatòria, que es repeteix, diu: Sant Mamet, Sant Mamet feu-me tenir força llet.

També se'l reclama perquè faci estroncar la llet acabat el temps d’alletar i no tenir que recorre als inhibidors populars o farmacològics.

Sant Mamet hi tenia una ermita prop de Sant Pere de Graudescales, terra endins, entre el Solsonès i el Berguedà. D’aquell temple, avui només en resten quatre pedres difícils de localitzar.

Una altra ermita baix l’advocació d’aquest sant queda a Valldoreix (Vallès Occidental). En ella, en la diada del 17 d’agost, es beneïen uns panets de forma cònica, que recordaven els pits d’una dona lactant, i se’ls menjaven sucats amb llet, llet de vaca o cabra.

Fora de l’actual frontera de Catalunya he trobat a l’altra banda de la ratlla entre la Vall d’Aran i el Luchonès, el llac i les grutes de Saint Mamet. A finals de l’era glacial s’inicià un règim torrencial i la Vall va ser ocupada per les aigües creant un immens llac de casi 10 km. de llarg i un d’ample. Ha quedat una plana on avui es situa la ciutat de Luchon.

51 Al municipi de Vilanova de Meià, a la Noguera i bastant distant de les anteriors, també m’he trobat amb una ermita de Sant Mamet a casi 1.400 m. d’altitud, coronant l’anomenada serra de Sant Mamet. Si hom s’ho mira bé, s’hi pot veure la forma d’una mamella.

A la Cerdanya, a 2 km. de Prullans surt una pista que 2 km. més enllà, passa per la casa fortificada d’Orén i d’aquí, caminant 1 km. més, s’arriba a la casa Anes, on prop d’ella queda l’ermita ceretana de Sant Mamet. Es troba ben conservada, però dedicada a magatzem agrícola. És d’una sola nau amb volta de canó coberta per lloses planes.

L’absis a llevant presenta dues finestres, tapiades per dins. La portada, dovellada, s’obre a la façana de migjorn i les batents presenten un forrellat i ferramenta original 3.

A ponent hi ha una finestra d’una esqueixada i s’hi aixeca el campanar d’espadanya, truncat.

De totes maneres, el temple més proper a la Mar dedicat a Sant Mamet, cal tenir-ho en compte, és la parròquia Riumors (Alt Empordà), baix l’advocació d’aquest Sant. S’esmenta des de l’any 1019 com una possessió de la Canònica de la Seu de Girona. Degué ser reconstruïda durant la primera meitat del segle XII, doncs hi ha notícia d’una consagració de l’any 1150 amb la advocació a Sancti Mameti de Rivis mortuis. Segons els historiadors, aquesta església primitiva, romànica, degué quedar destruïda després dels aiguats de l’any 1421. Hi acudien les dones joves embarassades, a fi que el Sant les fes ser bones lleteres i llurs infants prenguessin be el pit.

Com s’observa, a aquest Sant no li falten llocs des d’on el podem venerar, en cas de necessitat, tant les topless de la costa, com les mares recent infantades i amb bones davanteres. * * * La travessa del Golf de Roses la faig tranquil·lament gràcies a una tramuntana sense problemes que m’empeny tot directe fins al Port de l’Escala, on recalo.

Pel Passeig de les Dunes, un arranjat camí d’uns 2 km., m’arribo tot xino-xano a Sant Martí 3

Sànchez-Cid, Enric: Les portes ferrades (2014).

52 d’Empúries, situat a menys de mig quilòmetre del jaciment arqueològic d’Empúries, sobre el primer nucli de la colònia focea i és, per tant, l'hereu directe de l'antiga ciutat de Empúries, que els grecs, així l’anomenaven, donada la seva vocació comercial.

Des de la alta edat mitjana queda constància del topònim Empúries o vila d'Empúries, que canviaria, a partir de 1766, a Sant Martí d'Empúries (per l'advocació del Patró de la seva església), quan l'Escala es converteix en capital del municipi. És de molt agrair, la informació històrica que em dóna la simpàtica hostessa del Museu a l’aire lliure d’Empúries. Sembla ser, que al segle VI aC. un grup de grecs, procedents de Focea, estableixen la primera colònia de Empúries en l'actual Sant Martí d'Empúries, llavors una illa unida per un estret istme a terra ferma.

Aquesta colònia, la ciutat antiga, es va traslladar posteriorment a terra ferma i, malgrat a perdre importància, mai es va abandonar totalment i, amb el declivi de l’Imperi romà a partir del segle III, va tornar a ser ocupada com a nucli principal.

Hi ha constància que Sant Martí d'Empúries va ser seu episcopal entre el 516 i el 693 , malgrat que no queda gairebé constància de cap edifici d'aquesta època. L'any 715 els musulmans conquisten tota la zona, que Carlemany va recuperar l'any 785.

Amb la reorganització dels territoris hispànics efectuada l'any 812 queda documentat que Ermenguer fou el primer comte medieval d'Empúries. Sant Martí va ser, per tant, cap del comtat fins almenys 1064, en què es va decidir traslladar la capital a Castelló d'Empúries, ciutat de la que va passar a dependre en condició de port i plaça forta. A partir d'aquest moment, tot i que la població va quedar relativament estancada, les muralles actuals són fruit de reformes posteriors, així com l'església, que data del 1507.

No s’entén visitar Empúries sense conèixer les ruïnes de la ciutat grega, de la romana i el Museu d’arqueologia.

Retornant a l’Escala, l’autèntica visita de la població es passejar pel barri antic i endinsant-nos en el món del peix, doncs és un modus i un mitjà de vida: Museu de l’anxova, una que altra fàbrica d’anxoves (n’hi ha cinc: que conformen el Salador Històrics de l’Anxova) i, tampoc pot faltar, visitar Can Cinto Xuà, que conserva l’estructura de casa típica de la Vila amb els estris de pesca que utilitzaven els seus habitants. * * * Un dels monestirs més mariners, a tocar Mar, i que va desaparèixer, fou el que s’havia bastit a la Meda Grossa, una de les Illes Medes, situades davant de L’Estartit.

53

Aquestes Illes havien estat en poder dels pirates durant molts anys, doncs era un lloc estratègic per fer-se amb els vaixells que hi navegaven per la seva Mar. Va ser el rei Martí, el primer Duc de Montblanc, qui va ordenar que s'hi establissin el cavallers de l’Ordre del Sant Sepulcre per acabar amb aquell mal són. La mort del monarca no deixà pas enrera la construcció del monestir i el rei Ferran I d’Antequera va aconseguir que es bastis el cenobi, baix l’advocació de Santa Maria i, en el 1413, va passar a mans de Sant Àngel.

La presència dels monestir murallat i l’efectivitat dels seus monjoscavallers, proporcionaren una estabilitat al comerç de tota la costa, que s’havia ressentit per la prepotència dels malfactors. Les seves gestes foren motiu d’admiració de tot Catalunya. El quistor del monestir emprenia, de tant en tant, el romiatge per la capta en favor del cenobi.

Visitava els masos propers i sempre era ben rebut i agraciat amb les almoines, doncs es creia que portava bona ventura i riquesa a les cases on feia parada i fonda, a més de fer-ho per agraïment. Com sigui que el frare voltava molt per les contrades properes, els fadrins que desitjaven casar-se el consultaven per si coneixia alguna pubilla que fes per ells.

El quistor de les Medes, augurava que la comunitat d’on procedia tenia que patir moltes calamitats i fam, pintant-ho amb tanta cruesa per promoure la compassió de la gent, que l’abat va arribar a prohibir el captiri. En el 1442, els genovesos varen fer realitat l’auguri i poc després els pirates tornaven a tenir-hi el seu cau. El poder dels monarques castellans Ferran el Catòlic, Carles I i Felip II, no pogueren desallotjar-los d’aquests illots, situats a només una milla de la costa. En el 1534, Barba-rossa arrasa tot el que troba de Cadaqués a Lloret i destrueix Palamós, vila capdavantera de la comarca. Com a conseqüència l’Empordà se’n ressent, se’n pobreja i, de rebot, s’inicia la decadència de les Medes i... la fi de la pirateria.

54 Un dels 60 i escaig promontoris coneguts com a Carall/Cavall Bernat que hi han catalogats per la geografia de Catalunya, és el de les illes Medes: apareix a les cartes nàutiques com el Carall d’en Bernat. Té 65 m. d’alçada i, en el 1923, consta que per primera vegada l’escalador Lluís Estasen, amb altres companys, varen assolir el cim.

L’illot representa la darrera potent erecció pètria del massís del Montgrí a poc de penetrar la Mar. * * * Tota aquesta costa, banyada per les aigües protegides pels cavallers del Sant Sepulcre o dominades pels pirates de Barba-rossa, constitueix una plana per on transcorren els rius Ter i el Daró i on els aiguamolls de Pals i l’estany d’Ullastret, avui dessecats, varen configurar l’actual platja entre l’Estartit i el Cap Begur. Per aproparnos més a aquells anys reculats, cal tenir en compte que els dos esmentats rius tenien un considerable cabdal, que permetia, inclòs, la navegació.

El riu Ter li va ser modificada l’arribada a la Mar en l’edat mitjana. El Daró passava per l’assentament iber d’Ullastret i, després de canalitzar-lo, n’ha restat una riera que, per no oblidar-nos d’ell, porta el nom de Daró Vell. * * * Ullà era, fins no fa gaires anys, un petit municipi de població dedicada fonamentalment a l’agricultura. Darrerament, però, la seva proximitat a Torroella de Montgrí n’ha fet créixer el nombre d’habitants i ha transformat les seves característiques.

El terme municipal s’enfila fins a la carena de la muntanya, que li fa de límit i que, en el seu punt més elevat, arriba a trescents metres d’alçària. El jaciment conegut pel nom de Cau del Duc, una cova de la muntanya situada en un punt proper a la carena des d’on es pot gaudir d’una perspectiva magnífica sobre tota la plana del Ter. Al poble d’Ullà havia existit una comunitat de monjos agustins, en un cenobi situat a la vora del Ter del qual avui dia pràcticament no en queden restes. A l’estiu de

55 l’any 1178, la comunitat fou víctima d’un atac de pirates sarraïns provinents de Mallorca que havien desembarcat a la costa propera a Ullà.

L’actual església parroquial de Santa Maria d’Ullà es va construir a finals del segle XVIII i va ser beneïda l’any 1804: es troba situada en un lloc molt dominant, d’esquenes al Montgrí i oberta a la plana. Aquell mateix any s’hi traslladà la imatge de la Mare de Déu de la Fossa, del segle XII, una talla de fusta policromada de gran interès i valor. * * * A uns 2 km. de l’actual població d’Ullastret (Baix Empordà) es troben les restes de la ciutat preromana, dalt del turó de Sant Andreu des d’on s’albira el paisatge planer i tranquil de l’Empordà que toca a Mar. Són unes troballes arqueològiques que pertanyen a la transició de l’edat del bronze al ferro. Després dels ibers, la colonització grega arribà navegant pel riu Daró. Les primeres ceràmiques gregues són del segle VI aC. No s’han trobat pas materials romans, doncs aquesta gent eren militars.

D’aquesta ciutat, barreja de cultures, destaquen les muralles, formades per llenços de mur, separats per torres quadrades i cilíndriques, portals amb ranures horitzontals de les que no s’ha trobat explicació, el temple pagà, restes d’habitatges i de sitges, el que queda d’un castell medieval i de la capella de Sant Andreu, del segle XV, avui seu del Museu d’Arqueologia d’Ullastret.

Cal recordar, que Sant Andreu, el germà de Sant Pere, es considerat el patró dels pescadors, però de riu i com sigui que tota aquesta comarca depenia la seva subsistència dels aiguamolls i dels rius Ter, Daró i Fluvià, no es estrany que en els anys medievals haguessin bastit la capella, en el seu honor, en el cim del putxet d’Ullastret. Encara es pot veure en la que fou la nau del temple, la coberta en volta de canó apuntada i amb els seus arcs torals.

La cultura ibèrica que es va desenvolupar en aquesta terra va suposar una incorporació del territori a les cultures mediterrànies. El territori ibèric estava ocupat per

56 diverses tribus. Els noms de les mateixes ens han arribat a través dels escriptors grecs i romans, doncs la grafia i el lèxic dels ibers és, encara, indesxifrable.

Per la literatura grecoromana (Ptolomeu. Estradó, Plini) es sap que a l’Empordà hi vivien els anomenats indigets, de notable personalitat cultural, que persistí amb l’entrada dels grecs, que fundaren la ciutat d’Emporium (segle VI aC), i dels romans, amb el seu assentament de Rhode (segle V aC). Els indigets arribaren a encunyar moneda pròpia amb la llegenda Untikesken, d’ignorat significat.

Però, aquest creixement cultural d’un poble autòcton no fou pas ben vist pels invasors romans, de més poder guerrer, i acostumats a fer-se seu tot territori ocupat pels exèrcits del Cèsar. Així va passar que a l’any 195 aC, el cònsol Marc Cató va reprimir la rebel·lió dels ibers, com segles després un tal Felip V de Castella va seguir el mateix procediment per dominar el poble català... i no va ser el darrer! Les armes tenen més poder que la cultura.

Prop d’aquests restes arqueològics es troba el poble medieval d’Ullastret. El comte d’Empúries va vendre l’indret al comte de Barcelona. Aquesta venda va ocasionar un litigi que fou fallat (1019) pel bisbe Oliba a favor de la comtessa Ermessenda, contra Hug, comte d’Empúries.

Del poble actual, destaquen les seves muralles medievals, ben conservades, dels segles XIII i XIV, amb les torres i espitlleres i els carrers estrets i costeruts que s’adrecen al cap damunt on queda situada l’església romànica de Sant Pere. Tot passejant s’arriba a la plaça coberta o Llotja i en els carrers de la Notaria, dels Bous i dels Valls apareixen façanes amb finestres gòtiques i renaixentistes.

En una de les torres i a un parell de metres de terra es troba una espitllera delimitada per dos grans carreus a cada costat, un altre superior i l’inferior és un gran carreu foradat 4 que ha estat encastat posteriorment.

4

Sànchez-Cid, Enric: Gelosies, finestres i òculs (2013)

57

* * * Els Clots de Sant Julià és, sense dubte, un dels elements patrimonials més emblemàtics, misteriosos, interessants i a la vegada desconeguts que hi ha al Baix Empordà, concretament a Forallac-Vullpellac.

Sortint d’Ullastret cal seguir en direcció a la Bisbal de l’Empordà, i en arribar a Vullpellac , surt de mà esquerra i enfront de la pista d’entrada a la població, la carretera a Santa Susana de Peralta que coincideix amb el GR 92. En arribar a un Mas, i senyalat, s’agafa a mà esquerra una pista de terra, ben conservada, que en uns 500 m. du enfront d’un plànol molt esquemàtic.

58 D’aquí, cal endinsar-se per un corriol –a la dreta- fins trobar l’entrada al bosc (a uns 50 m).

Seguint per corriols no pas ben senyalitzats i amb precaució de no relliscar i caure a un dels clots, es segueix un recorregut anàrquic passant per passadissos entre parets de pedra tallada que porten a grans i profundes cavitats excavades a la roca de diferent fondària i amplitud.

59 Aquests clots, alguns dels quals arriben als 20 metres de profunditat, estan excavats en la roca de gres amb les parets ben allisades, i amb la particularitat que tots hi tenen una rampa d'accés de poc més d'un metre d'amplària. En la part més elevada del turó hi ha, també, una roca en forma de capella.

El seu origen sembla ésser molt antic, ja que s'han fet troballes romanes i preromanes. S'ha especulat, fins i tot, que les muralles de la ciutat preromana del Puig de Sant Andreu d'Ullastret podrien haver estat bastides amb la pedra dels Clots. També s'ha dit que amb aquesta pedra es va construir el poble de Peratallada. És possible, doncs, que ja fossin explotats en temps anteriors a la romanització. Però, d'altra banda, cal assenyalar que la majoria d'esglésies i monuments medievals de la rodalia estan construïts amb gres. També hi ha qui diu que en aquests Clots hi va haver una població fixa, fugint del poder romà o àrab, dedicada a l'ensenyament de la religió cristiana.

Segons una antiga llegenda, en els Clots de Sant Julià hi van ser martiritzats els primers cristians del país. A l'esquerra d’un seient s'hi pot veure una superfície planera, d'aproximadament un metre de longitud i, que tal com diu la tradició oral, era el lloc destinat als sacrificis. L'existència d'una canal en forma d'U, possiblement destinada a recollir la sang, confirmaria la hipòtesi d'aquesta llegenda, que no deixa de ser una anècdota més del fosc indret. També hi apareixen dues cassoletes, semiesfèriques, potser artificials, que són idèntiques a les que molt sovint apareixen en les lloses sepulcrals megalítiques 5 (Campmany. Alt Empordà. Pedra dels Sacrificis).

La capella troglodita coneguda amb el nom de «Sitial» o «Tron de la Reina», que és un dels punts més interessants de l'indret, conté una creu en la seva part interior que sembla que vindria a representar la cristianització d'un lloc pagà o fou gravada en el dia de la consagració de la capella.

Tampoc no es descarta que el mateix nom de Sant Julià pogués significar la presència d'un lloc de culte molt antic. * * *

5

Sànchez-Cid, Enric: Els Caralls bernat i Pedres rectes. 2007.

60 Windows Rock, Arizona, EE.UU., és la capital de l’Autonomia Navajo. Hi ha un monument als soldats navajos, que lluitaren en la Segona Guerra Mundial i que transmetien en la seva llengua, impedint que els japonesos poguessin desxifrar.

El monument em va resultà molt semblant a la capella de Sant Julià de dels Clots de Forallac.

* * * La vila de Peratallada es troba a ponent de la riera Grossa, que desguassava a l'estany d'Ullastret i ara ho fa al riu Daró. La població queda assentada sobre la roca viva que s'aprofità a l'edat mitjana com a basament d'una gran muralla de fortificació al centre de la qual hi ha el castell, mentre que l'església parroquial és extramurs, en lloc despoblat.

La vila de Peratallada és un dels conjunts més importants de l'Empordà pel que fa a arquitectura medieval.

El castell de Peratallada s'aixeca sobre un basament de roca enlairat uns 4 o 5 m. sobre el terreny que l'envolta, al bell mig del poble fortificat. El castell és format per una gran torre mestra i un mur tot al voltant. Al costat d'aquest nucli fortificat hi ha el palau. La torre mestra de planta rectangular s'aixeca sobre el

61 basament de pedra natural i és coronada per merlets quadrats. Una porta adovellada dóna accés a l'interior, que avui és buit.

La muralla que envolta la torre mestra s'adapta a la forma irregular del tossal i els seus murs continuen la verticalitat d'aquest.

En la socolada de roca hi ha encaixos artificials, que també apareixen al basament de les muralles que encerclen la vila, però aquí són més nombrosos.

Al sud del nucli fortificat, als peus del seu basament rocós, hi ha els edificis, de diferents èpoques, que formen el palau de Peratallada: de planta rectangular, de dues plantes i la façana amb tres grans arcades de mig punt, dóna a la plaça del Castell, i ha estat restaurada recuperant-ne part de les antigues estructures romàniques i gòtiques, mentre que la porta és del 1745. D'una de les finestres romàniques es trobà un capitell, amb una testa a cada cara i decoració vegetal Una construcció romànica, adossada per la banda de migdia amb una gran sala, conserva finestres de mig punt. La coberta a doble vessant és sostinguda per quatre arcs de diafragma apuntats.

El palau de Peratallada es poden datar entre els segles XI i XIV. Durant el segle XV es reformaren moltes finestres i estances i, altra volta, al segle XVIII. Els comtes de Torroella de Montgrí i marquesos de Robert l'adquiriren el 1964, i el 1965 començaren les obres de restauració sufragades pels seus propietaris.

L'església parroquial de Sant Esteve de Peratallada és fora de la muralla, uns 200 m. a tramuntana d'un dels portals del recinte.

Documentada a la primeria del segle XIII, és un edifici romànic que conserva dues naus capçades per dos absis semicirculars. La nau de migdia és coberta amb volta apuntada sostinguda per tres arcs torals, la septentrional es cobreix amb volta de canó; es comuniquen per dos arcs formers sostinguts per gruixudes pilastres rectangulars. A ambdós costats té capelles laterals afegides durant

62 els segles XVI, XVII i XVIII. S'hi conserva l'ossari gòtic de Gilabert de Cruïlles, que morí l'11 de juliol de 1348, policromat i amb els escuts de Cruïlles i de Peratallada. A l'església s'havia venerat una majestat, sens dubte romànica.

La vila de Peratallada amb prou feines s'ha expandit extramurs. Fins i tot dins el recinte emmurallat hi ha espais sense edificar. Als carrers principals, d'en Bas, de la Roca, de l'Hospital i Major, que segueix el traçat oriental de la muralla, hi ha cases amb finestres coronelles i trilobulades gòtiques. A la Plaça Major, en part antigament porticada, que va ser reformada als segles XVIII i XIX; la intervenció popular i la superposició d'estructures dóna un conjunt arquitectònic molt suggestiu.

* * * El temps esborra moltes imatges que es guarden en la rovellada memòria i que dia a dia notem que s’emboiren o queden retingudes en velles fotografies, que també

63 van prenent un to sèpia, de vell. Barrejant el que queda de la memòria i de la imatge, hom pot fer present aquella manera de vestir de molts pescadors del nostre litoral i pagesos de voramar que m’he anat trobant fent camí, tant per mar com per terra.

Ara ja no es veuen homes amb faixa, de les que s’envolten la cintura els castellers del nostre folklore. A més de protegir la ronyonada sostenia les calces, sovint curtes. Si bé alguns portaven calçotets llargs, en realitat el que es veia sortir pel baix de les calces eren les antipares, aquelles peces de drap que cobrien la cama fins el genoll, les polaines de roba. Les de cuiro són les que apareixen descrites en la Crònica d’en Ramon Montaner, quan es refereix a la indumentària dels almogàvers. La camisa, la que s’utilitzava pels dies de festa o per anar a Missa, quedava amagada sota la jupeta o jupa.

No sé pas si és que la memòria m’ha fet perdre el record dels colors, o em resulta difícil recordar-los, veient aquestes fotografies, en blanc i negre, de que em serveixo. El negre, n’estic casi segur, predominava en la vestimenta dels pescadors i, sense discussió, en el vestir de les dones.

Avui... tot s’ha tragirat i, a més, els pescadors del nostres pobles mariners arriben a la barca en cotxe...i amb un cotxe per cada embarcat. La benzina o el gas-oil no deu ser tant car! * * * Tot aquest recorregut, des de l’Estartit -on tinc amarrat l’Esquitx- l’estic fent amb moto per la facilitat que em dóna de desplaçar-me pels pobles d’aquest Baix Empordà. Al capvespre retorno al meu vaixell...

A Pals, el Pedró, queda situada a la part alta del pujol d’on destaca la Torre de les Hores, únic element que resta del seu Castell.

El Castell està documentat de l'any 889 en un precepte del rei carolingi Odó, relacionat amb el monestir de Sant Pau de Fontclara (veïnat del municipi de Palau-sator). L'any 1380 Pere III va cedir temporalment la vila i el castell al senyor de Cruïlles, ja que set anys més tard tornava a figurar com a possessió reial.

64 Durant la guerra contra Joan II, al segle XV, el castell va quedar en molt mal estat. Per això, l'any 1478, el rei Joan II va donar permís de reaprofitar les pedres per a refer les muralles i l’església de Sant Pere, respectant la torre de les Hores.

La Torre mestra del castell, datada del segle XII, és de planta circular de 7 m de diàmetre, s'aixeca sobre un pòdium de roca natural. Té uns 15 m d'alçada i un gruix de parets de gairebé 2 m. A l'interior es divideix en dos pisos: l'inferior, d'uns 5,5 m d'alçada i cobert per una falsa cúpula amb una obertura central per a poder accedir-hi, i el pis superior, de 6,5 m i cobert també amb una cúpula. És una de les torres més ben conservades de l'Empordà.

A uns 7 m d'alçada de la torre —és a dir, al pis superior—, hi ha la porta d'entrada orientada a llevant. Acaba en un arc adovellat de mig punt format per deu dovelles i conserva, a banda i banda del llindar, dos forats on es devien inserir les bigues d'una plataforma de fusta que permetia l'accés a la porta mitjançant una escala de fusta o una corda. Els carreus de la torre són lleugerament escairats i de mida mitjana. El petit campanar que corona la torre es va afegir al segle XV i és el que li dóna el nom, ja que s'hi col·locà un rellotge. * * * Des de que l’escriptor Josep Pla va encunyar el terme Empordanet, es considera com a tal la part de la costa de l’Empordà orientada més a SE, on es fan presents els vents més suaus (garbí). Avui, navegaré per aquest coster, així com recordant una ciclada que anys enrere vaig fer per aquestes costes de llevant 6.

6

Sànchez-Cid, Enric: Rodant... la nostra costa vista des de la bicicleta. 1984

65 De bon matí, el dia se’m presentava favorable per fer-me a la Mar, aprofitant el terral que abans de la sortida del sol m’empenyia rumb directa al cap sa Salt, passant a una distància prudent de les goles del riu Ter, de la platja de Pals, ja desmantellades les instal·lacions radioelèctriques dels USA i de l’arrecerada cala de Sa Riera, que manté cert aire mariner enfront de les empentes de les immobiliàries.

El bloc d’un antic edifici turístic, al Cap Sa Salt, que mai hagués tingut que aixecar-se, conviu amb una extensa zona d’edificacions, amb més o menys mal gust, però sempre atapeïdes i situades en un entorn privilegiat, que des de ras de Mar s’amaguen molts defectes.

L’entrada a Aiguafreda i la agermanada cala de Sa Tuna, dóna un cert respir, on l’aigua neta, turquesa i cristal·lina em completa la navegació tranquil·la que comparteixo amb la bellesa d’uns moderats penyals que delimiten aquest indret.

66 Segueixo costejant amb cert respecte a la distància de la costa, fent rumb a l’antic semàfor de Begur, situat a l'extrem del Cap de Begur, pràcticament el punt més oriental de la Costa Brava on resta, gairebé oblidat: es tracta d’un edifici que va ser inaugurat a finals del segle XIX per servir d'orientació en el tràfic marítim, així com estació meteorològica. Avui en desús, la zona és un mirador des d’on s’albiren els penya-segats que configuren aquest Cap. Amb aquest caminar sobre la Mar que el dia em depara, arrio tot el drap per manca de vent i amb un punt de motor, vaig deixant al meu pas tot aquest garbuix de cales, com Aiguablava, Aigua Xelida, Badia de Tamariu, Pedrosa, practicables pels petits quillats, tot rumbejant al Cap de Sant Sebastià i, sota d’ell arran de Mar, el Carall Bernat. * * * En l’indret del Cap de Sant Sebastià es troba l’ermita Sant Sebastià. Un xic més avall s’hi construí el far del mateix nom, que és un dels tres o quatre més potents de la costa. Es va bastir en el 1857, durant el regnat d’Isabel II, com la major part dels fars d’Espanya, i des de llavors aquesta senyora la coneixen els mariners com La Farera.

Em recorda aquest mot el de Paco, el Rana, que li posaren al penúltim dictador que hem tingut per la seva dedicació a inaugurar embasaments i que tant profit ens han fet... ¡¡els embassaments!!!

El far de Sant Sebastià també emet un senyal aeromarítim. Des del 1970 funciona el radiofar, que forma triangle amb els de Maó i de Llobregat.

La llum del far té un abast de 58 milles, de color blanc amb llampegades cada 5 segons.

Doncs bé, en les dependències d’aquest far hi havia un llibre de visites on es podia escriure les personals impressions del visitant. En una de les seves pàgines s’havia pogut llegir, les següents lletres: La primera vegada que vaig venir aquí, ho vaig fer com a particular. La segona, vaig venir de catedràtic. El tercer cop vinc de governador. Vindré la pròxima de ministre? Qui sap! Altres més bèsties que jo ho han estat.

Benito de Endara, Governador Civil de Gerona 7

7

El visitant havia sigut catedràtic de Dret mercantil de la Universitat de Barcelona i, després, de la de Madrid.

67 És obvi afegir, que la carrera política d’aquest simpàtic governador aviat es va acabar i, no passaren masses dies, que el full on havia escrit el seu pensament fou eliminat.

Més amunt del far queda l’ermita de Sant Sebastià, que a més d’estar dedicada a aquest Sant, s’hi trobaven exvots d’un dramatisme pueril i crosses de coixos guarits...

El fet que per aquí també va passar la guerra civil, va haver-hi una neteja total. Avui tant sols hi restes exvots de vaixells de diferents èpoques i ben conservats.

A prop de l’ermita hi ha una capella aïllada amb la imatge de Sant Baldiri, protegit per una reixa. Als seus peus hi ha una de plat, fet d’obra. Qui encerta de fer-hi arribar una moneda, era auguri de bon any...

68 En èpoques reculades, les proteïnes no abundaven massa en el menjar de la gent, tant en el baix poble com en els cabdals. Aquesta alteració metabòlica comportava, entre altres afeccions, que fos freqüent la trencadura o hèrnia i d’ella no se’n lliuraven pas els mariners, en general, ni els pescadors, que per xorrar les arts ho tenien que fer amb l’esforç de la seva musculatura al no disposar de les actuals maquinetes.

Per evitar que el trencat sortís se’n faixaven fins que aparegueren els braguers.

Contra la trencadura era invocat Sant Baldiri i s’hi havia algun pescador de les rodalies que es guaria per la seva intercessió, se l’hi oferia la faixa com exvot. D’aquí ve, que a aquest sant se’l coneixia per Sant Baldiri de les faixes. Dels braguers no se’n parla pas, perquè era una peça d’ortopèdia massa cara i en tenien prou amb la faixa i Sant Baldiri.

Prop de l’ermita es troba el Poblat Ibèric de la Guarda descobert per allà l’any 1960. Amb les obres de remodelació de l'antiga hostatgeria, als anys noranta, es van fer campanyes d'urgència per poder documentar les noves troballes, ja que el jaciment arqueològic també s'estén per sota de les construccions.

El jaciment està datat entre els segles V a I aC, quan s'imposà la nova societat romana en el territori. Es poden veure fins a quatre cases ibèriques de dues habitacions cadascuna i que es disposen en diversos carrers, formant una superfície d'uns 300 metres quadrats. A més a més s'han descobert quinze sitges o dipòsits excavats a la roca i un forn.

Possiblement aquest assentament va concloure la seua activitat amb l'arribada dels romans a Llafranc. * * * Fou famosa, la cuina de l’hostatgeria annexa a l’ermita de Sant Sebastià. Entre altres plats que s’hi menjava en l’hostatgeria, vaig tenir ocasió d’assaborir un arròs de pollastre i llagosta, per llepar-se els dits. Anys després, l’Ajuntament de Palafrugell l’ha arrendat a un industrial hoteler, que molt acuradament l’ha transformat en un Hotel 3 *.

69 Parlant de plats, vull fer referència a un que preparaven al Restaurant Eugènia de Cambrils de Mar, davant del Club Nàutic de la població marinera.

Els pescadors de la nostra costa anomenen gall a un peix que es distingeix per una taca rodona i negre, a cada costat, i els radis de l’aleta dorsal, que recorden una cresta de pollastre, es prolonguen en forma de filaments. També se’l coneix amb els noms de gall faver, gall marí o peix de Sant Martí i, en els restaurants francesos, el serveixen amb el nom de poisson de Saint Pier. La seva carn és blanca, de bon gust i agrada més que els demés peixos costers.

Es pot cuinar al forn, en salsa o fregit.

Al Restaurant Eugènia el servien com a Suquet de gall de Sant Pere. M’havia agradat molt i em deixaren la recepta: 1gall marí de quilo i mig, 2 tomàquets madurs, 2 alls, julivert, estragó, safrà, 1 litre de brou de peix.

400 g de civada, uns quants alls tendres.

1 manat d’espàrrecs verds. oli d’oliva, sal i pebre.

Per fer el sofregit, es posa oli, all picat, julivert picat i tomàquet tallat a daus en un cassó i es deixa coure. Mentrestant, es posa una mica de safrà en una cullera i s’aplica una flama per sota per torrarlo. Quan estigui torrat, es tritura amb els dits i s’incorpora al sofregit, junt amb l’estragó. Quan el sofregit estigui a punt, s’afegeix el brou i la civada cuita. Es remena i es deixa bullir 5 minuts. Tot seguit, es salpebre el gall de Sant Pere tallat a trossos grossos i es cou a la planxa. Després, s’incorporen els alls tendres i els espàrrecs que prèviament s’hauran escaldat i tallat. I ja per acabar, s'empata el suquet, es col·loca el gall a sobre i s’acompanya amb els espàrrecs i els alls tendres. * * * Els recaptadors d’impostos de Roma tampoc tenien masses miraments a l’hora d’exigir-los als ciutadans, ni s’estaven de recomanacions. No sé pas com s’ho va fer Jesús: va tenir sort que encara no funcionava l’Agència Tributària. Avui, no s’ha n’escaparia pas per més que portés el DNI provisional lliurat pel Servei d’Immigració.

70

La llegenda conte, que acabava Sant Pere d’amorrar la barca, quan aparegué el recaptador exigint-li el corresponen tribut a que estava obligat pel seu primer ofici. De quan va ser anomenat Cap de l’Església no en parla pas la llegenda: llavors, aquest ofici encara no preocupava als romans.

El pobre Apòstol, amb certa resignació, no se li va ocorre altra alternativa per abonar el tribut, que cercar la solució en l’aigua del llac Tiberiàdes. Agafà amb la mà un peix i de la boca l’hi va treure una moneda que va donar a l’home de Roma... i en pau!

La llegenda no diu pas res de la cara que va posar el recaptador. La ditada de Sant Pere va quedar en el peix i es va transmetre als seus descendents, els Zeus faver, com així l’anomenen en el diccionari al gall marí o poisson de Sant Pier. * * * Quan el plàstic encara no ho havia envaït tot i els ormeigs de pescar tenien molt de suro, eren molt apreciades les sureres de Palafrugell. D’aquí que per la diada de Sant Pere es beneïen, tenint la festa tanta solemnitat que els pescadors del costers propers s’hi arribaven per recollir el suro pel seu consum.

Esbrinant aquesta preferència, he sabut que fa uns dos mil anys, va passar Sant Pere per l’Empordanet i apreciant la qualitat del suro, en va rampinyar un sac. Al dia següent, i ja es trobava molt lluny, se’n va penedir i en compensació d’aquesta malifeta va beneir totes les sureres del terme. * * * El coster em depara entrar a Calella de Palafrugell, on havent llançat el ferro en un redós de la seva cala, gaudeixo de tot l'encant d'aquest poble mariner gràcies a l'harmonia de les seves construccions. És dels pobles que semblen haver-se aturat en el temps, motiu pel qual és fàcil rememorar quan des de Calella sortien vaixells carregats de suro manufacturat a Palafrugell, ja que era el seu antic port.

71

El dia de la Festa Major de cada poble d’arrel marinera, que casi sempre coincideix amb la diada del patró o patrona, tenen lloc actes d’esbarjo. De tots és conegut les cantades d’havaneres al capvespre i a la vora de la Mar, les regates de llaüts o la típica processó marítima.

L'havanera és una cançó d'aire crioll barrejada amb la contra dansa del nostre País. En general, s’executa amb instruments de percussió (la guitarra, l’acordió i, avui dia, el contrabaix), que acompanyen a les veus (baríton, tenor i baix).

Quan d'havaneres es tracta, se'ns va la imaginació cap a Cuba, com si aquella illa del Carib li hagués donat vida. Cuba només hi té un bocí de paternitat (o maternitat).

Fa uns anys, m'hi vaig passejar per lliure i la meva decepció fou gran, quan vaig comprovar que l’havanera no la coneixien pas..., ni la joventut castrista, ni els menys castristes i menys joves.

L'havanera va néixer a Catalunya. Això si, gràcies a la Cuba dels nostres besavis o millor dit, gràcies als nostres besavis d'aquella Cuba quan tornaven. En els darrers anys d'haver passat la guerra colonial, es fan pressents en les tavernes de la costa, els mariners que traginen amb el comerç de les antigues colònies i l'enyorança de l'illa recrea el romanticisme de l'època. Queden en aquells homes, el so de la música cubana, els dansones i les contra danses i neix l'havanera..., però cantada aquí i donant-li la cadència sensual que el record desencadena. És un record mantingut per la imatge d'una arquitectura evocadora, de galeries d'arcs i de gandules a l'ombra de les palmeres, mentre el sol eixuga la pluja i la calor impregna l'aire. La pitrera i el pandero de la dona cubana, també té el seu corresponent paper somiador.

72 Col·laboren la popularitat de l'havanera els americanos. Són gent que retorna de fer les Amèriques, amb la bossa més o menys plena, i que recorden dies de glòria, oblidant-se dels seus difícils començaments... que han deixat allà. L'havanera és un medi per no trencar amb la sensualitat que aquella terra provoca i no volen desfer-se d'ella al tornar a casa.

A la costa, el pescador d'aquell segle es veu obligat a sorrar el bastiment, quan el mal temps es fa present. Llavors, les taverna és el teló de fons per una cançó fàcil i evocadora, que entri bé per l'oïda. També, a terra endins, hi han homes i dones que treballen junts en molts indrets del país: és un altre lloc on l'havanera, de fàcil interpretació coral, fa compatible la feina i les il·lusions trencades de gent que somia amb l'horitzó de la Mar. Va haver-hi una peça, en els darrers anys de la passada dictadura, que afavorí molt el ressorgiment de l'havanera. Pocs desconeixen El meu avi... Varis factors ajudaren l'èxit. L'autor, el coronel José Luís Ortega Monasterio, era un militar que ja en tenia prou. Per la seva vinculació amb la Unió Militar Democràtica va estar pres en l’any 1976 i sentenciat per un tribunal d’honor en el 1978. Hi va recórrer i la justícia civil, en el octubre de 1984, li va tornar l’honor i el grau.

La seva cançó se'ns va enganxar més que la dels Segadors i es va alçar com un crit d'alliberament dels catalans, encara que ...el Català..., el vaixell, ...fos enfonsat pels americans...

El meu avi va anar a Cuba a bordo del Català el millor barco de guerra de la flota d'ultramar.

El timoner i el nostre amo i catorze mariners eren nascuts a Calella de Palafrugell Quan el Català sortia a la mar els nois de Calella feien un cremat mans a la guitarra solien cantar: Visca Catalunya. Visca el Català!

Arribaren temps de guerres de perfídies i traïcions i en el mar de les Antilles retronaren els canons.

73 I els mariners de Calella -el meu avi enmig de totsvaren morir a coberta, al peu del canó.

Quan el Català sortia a la mar cridava el meu avi: Apa, nois, que és tard! però els valents de bordo no varen tornar, tingueren la culpa els americans A més del grup d’havaneres Cavall Bernat, fundat pel coronel retirat, apareixen altres (Mariners de terra endins, Bufa la marinada, Pescadors de L’Escala, Peix fregit, Garota d’Empordà, Havana xica, Vent fort, etc.) que ens ofereixen concerts d'havaneres i, fins i tot, compositors de música clàssica (Albéniz, Bizet, Debussy, Falla, Montsalvatge, Ravel) inclogueren l’havanera en alguna de les seves obres.

* * * Salpant de bon matí de Calella, d’on no m’he mogut del veler ancorat a la petita cala del coster de tramuntana, gaudint d’una mar i nit tranquil·la, he pres rumb sud, deixant-me portar per un suau vent. Amb el lent caminar de l’Esquitx sobre la mar plana, he passat enfront de les cales de petites dimensions, sense identificar gran part d’elles, a excepció de la platja de Port Bo, amb el seu passeig porticat, antigament refugi de pescadors en dies de tempesta i el Jardí Botànic de Cap Roig, quan he passat sota d’ell.

Es tracta d'un espaiós recinte amb grans terrasses on es pot admirar tot tipus de vegetació mediterrània posseïdora de vistosos colors. Compte amb belles vistes a la costa i s’hi troben més de 1200 espècies de plantes en diverses terrasses davant de la Mar. * * * A un través de la Cala Estreta, entre Palafrugell i Palamós, i a una milla de terra ferma es troben les Illes Formigues, que quan hi ha mala mar les cobreix l'aigua. Estan senyalitzades amb un far situat a l'illot de la Formiga Gran. El far emet llum blanca consistent en un grup de 3 flaixos cada 9 segons amb una visibilitat nominal de 6 milles.

74

El foraió o furió de fora és un escull que està una mica apartat i té mala reputació: al 1964 fou causant de l’embarranca-me’n del Newton, un butaner que és despistà i, el 8 de gener del 2014, el pesquer Nuevo Rio Verde -de 19 metres esloras’enfonsà per la popa al topar amb una roca, a un quart de vuit del matí; els set tripulants foren rescatats il·lesos.

Qui també es va despistar va ser en Felip III, l’Ardit, que fou vençut per l’estol català, comandat per l’almirall Roger de Llúria, durant el regnat de Pere II el Gran, prop d’aquests illots, el 28 d’agost del 1285.

La derrota francesa va ser seguida, com era habitual en les guerres navals de l'època, per una matança massiva: uns 300 ferits foren ofegats el dia 29, mentre que uns 260 presoners se'ls va cegar abans de retornar-los a França acompanyats per un home a qui es deixà borni. Només una cinquantena de persones notables amb possibilitat de pagar rescat salvaren la vida.

A continuació, Roger es va aproximar a Roses, i la nit del 3 al 4 de setembre enganyà l'esquadra francesa estacionada allí, disfressant-se amb els colors francesos. En mar obert, els francesos van ser derrotats. Roses va ser recapturada, així com els subministraments emmagatzemats.

D’aquests fets, es diu que en Roger de Llúria exclamà: A partir d'ara no hi haurà peix que s'atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó. * * * Hi ha mesos, en que l’anticicló s’estanca sobre nostre i predominen les minves, és a dir, la baixada de la mar o marea baixa. Llavors, es fa present la calma i els quillats quedaven d’esventats.

(Aquest apunt se’m fa present perquè em trobo amb una situació semblant i decideixo amarrar al Club Nàutic de Palamós, en espera d’un incert vent que entri demà...).

75 Va haver-hi un temps, que existia el cridaven a bord, aquell tripulant-bruixot que amb els seus crits, cantant o agitant el capell era capaç de fer entrar el vent. Amb la mateixa finalitat, molts pesquers s’equipaven amb les cordes de vent, que no eren més que un tros de drissa vella, que el patró feia moure en la direcció del vent que desitjava que es presentés. Altres drisses, tenien set nusos i només calia desfer-ne un o altre perquè el vent propici s’entaulés. * * * Les esperances de que l’endemà entrés vent, les vaig veure entrebancades per l’entrada d’una forta tramuntana. En aquesta singlada, havia decidit fer una navegació sense problemes, vorejant el coster català, tant amb vents febles, com a motor en un ralentí propi de passeig diumenger... Conclusió: guardaré l’amarratge al Club de Palamós fins que el vent del nord no em posi traves.

Com he fet en altres parades, obligades o per gust, vaig llogar una moto Honda de 125 cc. i em disposà a fer turisme. Em va anar bé la parada, perquè feia dies estava interessat per l’existència d’un claustre, probablement romànic, redescobert en la finca anomenada Mas del Vent, propietat d’una empresa suïssa.

Seguint la carretera de la Fosca... i preguntant a cada cruïlla m’hi vaig arribar. Al ser una propietat privada, no fou possible entrar-hi. De la extensa informació que ha provocat aquest monument, he fet el següent resum: La finca Mas del Vent compta amb aquest claustre des de l'any 1959. Segons el representant dels propietaris, el conjunt d'estil romànic el va comprar un particular d'origen alemany per un milió de les antigues pessetes el 23 de juliol de 1958 a Madrid, on es trobava desmuntat en un magatzem. Així ho il·lustra el contracte de compra venda que els propietaris encara preserven. Però, no ha estat catalogat com a patrimoni cultural, ni protegit.

No feia massa que m’havia assabentat, que el professor i historiador de la Universitat de Girona, Dr. Gerard Boto, va destapar la seva existència després de veure fotografies del claustre en una revista francesa d'arquitectura i disseny l'any 2010.

Aquest expert ha pogut comprovar que té clares similituds amb altres obres destacades del romànic, com és el claustre de Santo Domingo de Silos a Burgos.

El Departament de Cultura de la Generalitat en conèixer la seva existència el març del 2010, va fer diversos requeriments als propietaris de la finca per tal que facilitessin l'entrada a experts, però aquests no varen rebre resposta i mai se'ls va permetre l'accés.

76 Per això, van decidir posar el cas en coneixement de la Fiscalia de Girona per comunicar que traslladarien l'expedient als jutjats per tal de demanar al jutge que ordenés l'entrada a la propietat privada. Des de Cultura, no es qüestiona ni es posa en dubte la propietat del claustre, però volen valorar i establir el grau de protecció que li pertoca. Podria ser un Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) o Local (BCIL) o també un bé inclòs en el catàleg patrimonial català. En funció de la catalogació, el propietari tindria un tipus d'obligacions de cura i manteniment.

A part de les conclusions tècniques que arribin o no a certa segura procedència, és curiós el viatge que va fer, des de Madrid a Palamós en el 1931. En aquest any va ser adquirit per l'antiquari madrileny Ignacio Martínez Martínez que el va muntar en els terrenys de la marquesa Agueda de Martorell (districte de Ciudad Lineal) on gaudia de protecció per part d'un restaurador. El muntatge s'hauria acabat el 1943. Entre els anys 1931 i 1936 es va posar a la venda per cinc milions de pessetes, que van baixar a tres i mig després de 1939, amb la intenció de vendre'l a un americà d’USA. L’antiquari Martínez, suposadament ben relacionat amb la gent adinerada, conegué Arthur Byne, un fotògraf i dibuixant de l'art que va vendre patrimoni als seus clients americans, sobretot a William Randolph Hearst, el major comprador d'antiguitats dels anys vint i trenta del segle XX, i a Addison Mizner. Amb tot, el claustre no es va vendre.

En arribar el 23 de juliol de 1958 va tenir lloc la definitiva venda per un milió de pessetes a Hans Engelhorn, avantpassat de l'actual propietari. El conjunt arquitectònic, va ser numerat, desmuntat i transportat l'any següent en camions des de Madrid a la seva actual ubicació. Segons el revers de les fotografies conservades a l'Arxiu Municipal de Palamós, les arcades es van muntar el febrer i abril de 1959 mitjançant un muntatge fidel a la tècnica del segle XII. El 1966 els propietaris van fer una consulta sobre l'autenticitat de l'obra a Carmen Gómez-Moreno, especialista en gòtic italià del Metropolitan Museum of Art, que va dictaminar per carta, basant-se en material fotogràfic, que el claustre era una falsificació.

El 25 d’Octubre del 2012 el professor de la UdG Gerardo Boto va defensar l'antiguitat del conjunt romànic en una conferència al local dels Amics del Museu d'Art de Girona.

77 És fals que és fals, així de contundent va concloure el professor Gerardo Boto després que el dictamen tècnic encarregat per la Generalitat definís el claustre del Mas del Vent de Palamós –que ell va treure a la llum– com una recreació historicista i en cap cas romànic.

El Professor Boto va oferir una lliçó magistral amb la qual va defensar la tesi en què afirma que bona part del conjunt és secular, basant-se en un reguitzell de dades històriques i científiques, testimonis orals i documentació gràfica, així com amb apreciacions del mateix informe tècnic de la Generalitat. Entre altres aportacions, va recalcar l'existència d'un informe geològic i químic que demostra l'antiguitat de la pedra; va contraposar multitud de raons iconogràfiques per defensar l'origen romànic de molts elements del conjunt i, irònicament, va qüestionar la seriositat de molts detalls que apareixen a l'informe, com ara el fet que “no pot ser antic el claustre perquè és massa regular”, demostrant amb altres exemples de claustres romànics que sí que ho són.

Al final de la conferència, va reclamar que calia auxiliar l'Ajuntament de Palamós, remarcant l'oportunitat històrica que es pedreria per no protegir aquest patrimoni monumental situat en una finca privada. * * * Al segon dia d’estar retingut -fins a cert punt- al Nàutic de Palamós, la tramuntana ja va donar mostres de minvar la seva força. Pensant en salpar a l’endemà, vaig començar el dia anant a esmorzar a la Taverna de Peix-Maria de Cadaqués, on m’han servit unes sardines a la planxa que m’ha animat el dia.

Mentre em prenia el caragillo d’anís del Mono he estat passant pàgina rere pàgina al primer diari que he tingut a mà i amb sorpresa he llegit part de l’article sobre una paranoica futura Marina de Guerra de Catalunya... M’ha semblat bé no passar de llarg, com tampoc vaig fer quan navegant pel freu de Les Formigues vaig recordar els gloriosos fets (?) d’en Roger de Llúria, cap davanter d’aquella marina catalana... (malgrat, que això de les guerres no és el meu fort): ...la sectorial de Defensa de la ANC (cal començar dient que l’ANC es desmarca d’aquestes opinions) ha elaborat un document que concreta com hauria de ser la divisió naval d'un exèrcit català que pugui "controlar les aigües territorials" després d'una hipotètica independència...

L'informe estableix que el primer pas és posar en marxa una Acadèmia Naval en un màxim de tres anys després de la proclamació de la independència, i que aquest organisme

78 hauria de formar als futurs oficials i suboficials. Es planteja arribar a un acord amb algun altre Estat -assenyala el Regne Unit com a millor candidat- perquè s'encarregui de la formació d'aquests càrrecs i a llarg termini tot el personal sorgeixi de la pròpia Força Naval catalana.

Es proposa una Patrulla Litoral que defensi les aigües territorials, la protecció d'infraestructures portuàries, la lluita contra el contraban i el narcotràfic, el salvament marítim i el suport contra catàstrofes. Teixir aliances amb diferents institucions internacionals que treballen en la defensa de la Mediterrània...

La sectorial de Defensa xifra en 2.000 efectius el personal necessari perquè funcioni la Força Naval catalana, una xifra que podria augmentar o reduir segons el sistema de reservistes.

La posició oficial de ANC remarca ...que les opinions i els posicionaments de les assemblees territorials i / o sectorials expressen la seva visió sobre qualsevol tema però no necessàriament l'oficial...

* * * El canvi de temps ha estat total. Ni els pescadors i menys la Meteo ho han encertat: de nou calma total de vent i mar. A un punt de motor, començo la singladura d’avui.

Les hores que transcorren navegant donen pas a estats d’ànim que van de l’optimisme a la tristesa més extrema. Aquesta evolució es reflecteix en la imaginació dels mariners, independentment de l’estat de la Mar. D’aquí que no hi ha constància de quin tipus de Mar acompanyava ni de quin vent s’havia entaulat, quan es topaven amb una escorredissa sirena recolzada en un rocam. La seva presència feia distreure al timoner per l’exuberància de la pitrera, mig amagada per la llarga cabellera mullada que lliscava sobre ella.

Era creença general, que la millor època per sorprendre alguna de les sirenes del nostre coster, era la nit fabulosa de Sant Joan, quan coincidia amb lluna plena. Al veure-la, s’abandonaven totes les feines de a bord, i no era pas perquè es despertés la libido de la tripulació, sinó perquè s’intentava fer-se amb un vel d’ella, ja que portava sort i fortuna per sempre... i no s’estaven per romanços, doncs de dones-dones ja en tenien al poble. * * * Amb un vent favorable que m’entra per l’aleta d’estribord, prenc rumb a la platja i urbanització de Torre Valentina, que a més de la seva llarga platja limitada per palmeres, comença en l’extrem sud, el camí de ronda que permet recórrer, entre altres cales, la Cala del Racó dels Homes, la Cala del Racó de Dones i la Cala dels

79 Capellans... -crec recordar- toponímia que reflecteix la clara distinció social que hi havia a l'ús dels espais costaners bastants anys enrere: ara, per un fals pudor, aquestes antigues senyalitzacions es limiten a orientar on queda la Platja autoritzada pel nudisme.

Una construcció que avui dia perdura és la torre de vigilància, coneguda com Torre Valentina. Situada al front marítim de Sant Antoni de Calonge es va bastir amb l'objectiu de vigilar qualsevol atac dels pirates. L'accés es feia mitjançant una escala exterior, ja que la torre no té ni porta ni escales interiors.

La pirateria és una pràctica de saqueig organitzat o bandolerisme marítim, probablement tan antiga com la navegació mateixa. Consisteix en què una embarcació privada o una estatal amotinada ataca a una altra en aigües internacionals o en llocs no sotmesos a la jurisdicció de cap Estat , amb el propòsit de robar la seva càrrega, exigir rescat pels passatgers, convertir-los en esclaus i moltes vegades apoderar-se de la nau mateixa.

Juntament amb l'activitat dels pirates que robaven pel seu propi compte pel seu afany de lucre, cal esmentar els corsaris , un mariner particular contractat que servia en naus privades amb patent de cors per atacar naus d'un país enemic.

La distinció entre pirata i corsari és necessàriament parcial, doncs corsaris com Francis Drake o la flota francesa a la Batalla de l'Illa Terceira van ser considerats vulgars pirates per les autoritats castellanes, ja que no existia una guerra declarada amb les seves nacions. No obstant això, el disposar d'una patent de cors oferia certes garanties de ser tractat com a soldat d'un altre exèrcit i no com un simple lladre i assassí; a la vegada implicava certes obligacions.

Navegant paral·lelament a la llarga i poc atractiva Platja d’Aro estic a punt de demanar per telèfon a la Marina, la possibilitat d’amarrar, però immediatament ho deixo corre a l’observar la munió de vaixells ancorats... No queda massa lluny el Club Nàutic de Sant Feliu de Guíxols i em serà més còmode trobar amarratge. * * *

80

Ser optimista sempre ha estat el meu fort i, en aquesta ocasió, vaig donar mostra que no l’havia perdut: com és pot comprovar a la fotografia adjunta, només faltava posar Tot ple per convenç-se’m que millor seria retornar a la Mar... Al fer una volta d’honor vaig trobar-me amb l’Eduardo Serrano i la seva muller Montse, passant per un dels pantalans on, precisament, tenien atracat el seu veler Victòria.

Prompte, varen trobar la solució al meu problema. L’amarra veïna estava lliure i coneixent al Comodor del Nàutic s’assabentaren que el propietari havia salpat aquell matí a les Balears... Ells partien a mitja tarda cap a Cambrils, el port on tenim el nostre propi amarratge.

Com habitualment he estat fent en les estades a terra ferma, una moto llogada m’ha permès recorre els diferents indrets de l’entorn. * * * Interessat en completar part del treball sobre les portes ferrades de les esglésies romàniques, em vaig arribar a Romanyà de la Selva que pertany al municipi de Santa Cristina d’Aro, junt a les parròquies de Santa Cristina, Santa Maria de Bell-lloc i Monestir de Solius.

L’església de Sant Martí de Romanyà de la Selva, preromànica, situada al centre de la població, es va construir al segle X. La seva planta és de creu grega, amb la nau pràcticament igual de llarga que la capçalera rectangular i amb un creuer amb els braços ben destacats, els arcs de ferradura i la tecnologia utilitzada en la construcció és tradicional dels edificis preromànics, però també conté elements romànics, com per exemple les finestres de doble esqueixada.

El 1312 s’hi instal·là el sepulcre del rector Ponç de Pla. A l’època moderna, s’alçà el porxo que se sosté amb una columna de pedra, es construí la sagristia al costat nord i, segons la llinda de la finestra, el 1680 es va acabar la capella situada a banda de migdia.

81 En la restauració efectuada al final de la dècada del 1970 aparegué una porta preromànica al mur del nord.

Sobre l'ala nord del transsepte s'aixeca la torre campanar, romànica, de planta quadrada i d’un pis amb finestres als quatre vents, geminades, d'arcs de mig punt i mainells amb columnes i capitells mensuliformes. La seva coberta és apiramidada.

La portalada actual oberta al mur de migdia és d’un sol arc de mig punt i de petites dovelles, dels segles XII i XIII i està protegida pel porxo.

A l’interior s’hi conserva l’antiga porta de fusta, sense tenir utilització, només està exposada.

Els batents estan ornamentats amb la típica ferramenta de la forja catalana: quatre tiges horitzontals per batent, llises i amb els extrems que es bifurquen en dos fillols, que s’afuen i es cargolen vers els costats oposats formant volutes; a banda i banda de les tiges tenen aplicades un parell de doble volutes encarades. No tots els jocs són iguals, alguns s’han perdut, si bé la zona que correspon al forrellat, sembla que des d’un principi no s’hi van clavar. Manquen, també dos de les anelles pel passador. * * * Prop de l’anterior església es troba, a la vora de la carretera, Santa Maria de Belllloc. És una església preromànica. Té una nau i absis de ferradura, coberta totalment amb volta. Al costat de tramuntana han estat excavades les restes d'un edifici cultual de planta circular, adossat a una estreta aula rectangular que tenia comunicació amb l'església. Quan aquest edifici va caure en ruïna, s'hi va construir al mateix lloc una capella romànica amb absis de planta semicircular.

L'edifici primitiu va ser construït vers el segle VI; l'església actual, al segle X; i la capella alçada dins les ruïnes de la primitiva rotonda, al segle XI.

82

* * * La capella paleocristiana de Santa Cristina d'Aro queda situada a uns tres-cents metres a ponent de l'església parroquial.

Té una petita nau i absis carrat, envoltat per un mur rectangular. Aquesta capçalera inclou dos espais laterals, els quals recorden els pastoforia o pastophories (el conjunt de les dues dependències situades en ambdós costats de l’absis) dels temples paleocristians d'influència nord africana, però amb unes dimensions minúscules.

Es tracta, segurament, d'una capella sepulcral, o bé de la capella d'una vil·la de tradició romana que va perdurar com a església cementirial. Data, probablement, del segle VI. L’església parroquial de Santa Cristina d'Aro té les estructures bàsiques d'un edifici preromànic del segle X. S'hi combinen elements de la tradició arquitectònica (arcs de ferradura) amb elements de la nova arquitectura que aparegué al país al primer terç del segle XI (absis semicircular amb arc presbiteral, i elements decoratius llombards).

El temple té dues naus i transsepte. A la banda de tramuntana de l'església hi van ser afegides tres capelles laterals, probablement als segles XVI o XVII. L'església posseeix un relleu preromànic i una porta romànica del segle XII o XIII. La porta de la façana principal és rectangular i data del segle XVIII.

83 La torre-campanar té estructures romàniques, i ha estat coberta al segle XX amb rajoles verdes.

A l'interior de l'església hi ha el retaule de Santa Cristina, del qual és autor un mestre català del segle XVI, amb influència de l'escola valenciana.

Joan Pujades va dissenyar-ne l'estructura.

A les capelles laterals s'hi conserven igualment unes teles realitzades al segle XX per l'artista Benet Casabó. * * * Antic monestir benedictí de sant Feliu de Guíxols estava situat en l’antic comptat de Peratallada, documentant des de l'any 968. El monestir conserva restes arqueològiques del segle V. Ramon Berenguer III el va cedir l'any 1117 al monestir de la Grassa, a Narbona.

Això comportà una època de fortes convulsions, fins que es recuperà la independència.

Entre 1181 i 1203 els abats concediren beneficis a les persones que s'establiren al voltant del monestir i van rebre l'autorització del rei Pere I per construir una fortificació.

En 1835 es produeix l'exclaustració del monestir. A principis del segle XX s'inicien unes tasques de restauració que van posar al descobert la Porta Ferrada, que havia quedat oculta per altres edificacions posteriors.

L'element més important que ens ha arribat és l'església abacial. Es va construir en el segle XI, però va ser reformat pràcticament en la seva totalitat en època gòtica. Té una sola nau amb un creuer on s'obren tres absis, el central més gran que els laterals. D'estil romànic s'ha conservat el primer tram de la nau, cobert amb volta de canó i el mur oest. Aquest està decorat amb lesenes llombardes. Els arcs cecs, que de ben segur hi havia entre elles, no s'han conservat. La finestra en forma de creu és de factura moderna. A banda i banda de la façana s'alcen dues torres, que protegien l'accés al temple.

84 La del costat dret és de planta rectangular. Es coneix amb el nom de Torre del Corn. Els quatre primers metres estan construïts amb grans blocs de pedra granítica d'època romana. En el segon pis trobem una porta d'accés amb dos blocs de pedra formant un triangle en la part superior.

En el costat esquerre trobem la Torre del Fum. Té planta circular i també s'alça sobre una estructura romana. En època gòtica es va augmentar l'alçada de la torre. Avui en dia encara són visibles els merlets d'època romànica.

Però l'element romànic més destacat és sens dubte la porta Ferrada. Està separada del temple uns tres metres i es creu que formava part d'una edificació anterior, tot i que els experts no es posen d'acord a l'hora de datar-la amb exactitud.

Està dividida en dos pisos. En l'inferior trobem tres grans arcs de ferradura que descansen en quatre columnes cilíndriques mitjançant uns capitells tronco piramidals de factura molt simple. En el costat dret s'ha conservat part d'un quart arc, mentre que el petit del costat esquerre és de factura posterior.

En el pis superior trobem tres grups formats per tres arcs de mig punt cadascun.

Els capitells en que es recolzen els arcs estan decorats amb motius geomètrics.

Per sobre d'aquestes finestres triforades trobem una línia decorativa feta amb maons vermells. Corona el conjunt un fris d'arcs cecs acabat en mènsules esculpides amb motius geomètrics.

Adossat al mur oest del temple trobem un arcosoli format per un arc de mig punt adovellat, que es recolza en dues impostes esculpides amb cercles.

Sobre la part nord del transsepte s'alça una torre de defensa d'estil gòtic. És coneguda com la Torre de tramuntana o Torre dels Reis.

Durant els segles XVI i XVII es va construir una gran sagristia, que va ocultar l'absis dret i part del principal. Ja en el segle XVIII s'inicia una ampliació del cenobi, que no es va acabar mai. L'element més destacat és la nova porta d'accés barroca. Avui en dia està exempta i es coneix com a Arc de Sant Benet. * * * Quan una barca ja no servia, era un sacrilegi utilitzar la seva fusta per un propòsit no marítim i els pescadors, preferien cremar el bastiment, que deixar que els fusters la desarmessin.

85 També, aquí, ho rubrica la següent dita sobre la ventura de la barca: La barca quan és jove, a treballar i quan és vella, a cremar M’apropava al moll, quan em vaig adonar que carregaven una vella embarcació a la caixa d’una també vella camioneta. Tafanejant, és a dir, preguntant què en feien d’ella, em van sorprendre quan la anaven a trossejar per aprofitar les quadernes... per unes portes d’una Masia. * * * Encara que he dit que en general els pescadors no eren gent de missa, aquesta afirmació no inclou pas que en certes diades de sants protectors de la marineria, es bolquessin en cos i ànima a les cerimònies de missa, és a dir, de l’església, que tenen lloc per festejar-los. Són de tots conegudes les processons del dia de la Mare de Déu del Carme.

Junt a l’alcalde, es situava el caporal de la Guàrdia Civil i el Comandant de Marina, i la presideix el rector que balanceja la creu processional sobre les aigües costeres i una filera de barques recorre el Port. Fins i tot, els més incrèduls, per respecte, no es fan a la Mar en aquesta diada. * * *

86 Sembla ser que per aquesta Mar per on navego rumb SW, tot costejant, havia sigut molt castigada per la pirateria i altres naus cristianes, no massa ortodoxes. D’aquí que aparegueren punts de guaita i torres de vigilància, que més endavant es transformaren en ermites, des d’on els vigilants o ermitans donaven l’avís al veïnat.

Un sant protector dels pescadors catalans i en concret dels de la costa de Sant Feliu de Guíxols, ha sigut des de fa molt de temps, Sant Elm. És un d’aquells sants, que sense cap mala intenció, la Mare de Déu del Carme, li ha donat un cop de colze i l’ha desplaçat a un costat.

A diferència de Sant Pere, dedicat a l'abastament del peix, a Sant Elm li toca ocupar-se dels aparells del vaixell i de la fortuna dels tripulants. De totes maneres, aquests dos personatges els trobem sovint junts, com és el cas de Tortosa, on va haver-hi la Confraria de Sant Pere i Sant Elm, que reunia a més de cent vaixells de cabotatge.

Sovint, durant un temporal apareix el fenomen lluminós del foc follet, conegut amb el nom de foc de Sant Elm. Aquest efecte meteòric provocat per l’electricitat estàtica resplendeix, en les nits de tempesta, quan predominen els llamps i llampecs, a les galteres del pal major i és una bona senyal de millora... Clar, que després d’una tempesta, sempre ve la calma... es diu anant per la Mar. Rep el nom de foc de Sant Elm, perquè embarcat el Sant, una tempesta va enfonsar el vaixell. Un mariner va assolir salvar-lo i ell, agraït, va crear aquesta llumeta, i quan apareix indica que el temporal toca a la fi i el vaixell no es perdrà... si encara no s’ha enfonsat.

Hi ha llocs de la costa del nord de Catalunya, que creuen que els focs de Sant Elm son les ànimes dels mariners morts i que acudeixen per recordar als seus companys que tenen que pregar per ells. Tot sigui per recordar-nos de Déu, de sa Mare i dels seus Sants...

Durant la festivitat de Sant Elm, el dia 2 de juny, temps enrere tenien lloc jocs i rituals relacionats amb la fusta, com eren les cucanyes, que encara han persistit en molts ports pesquers, independent que festegin o no a Sant Elm.

87 El joc de la cucanya consisteix amb un pal horitzontal untat de sèu i en l’extrem distal s’hi lliga una gallina, que és el premi pel xicot o xicota que hi arriba sense caure a l’aigua.

Sant Elm era bisbe de Campania i en temps de Dioclecià, en el l’any 303, fou martiritzat. De quan el domini català a Nàpols arribà al nostre País la seva devoció en el segle XIV i, com sigui que ho feu per via marítima, d’aquí la devoció que li tenen els homes de la Mar, que també l’anomenen Sant Telm.

A Lloret, per exemple, hi ha la Confraria de Sant Telm, però a Sant Feliu de Guíxols, l’ermita està baix l’advocació de Sant Elm. Des d’aquesta ermita, el periodista Ferran Aguiló intuí la idea de batejar, al litoral de Blanes a Portbou, amb el nom de Costa Brava.

L’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols fou construïda damunt una fortificació i punt de guaita. És una petita capella de planta rectangular amb teulada a dues vessants. Destaca exteriorment la façana i uns contraforts, a la paret esquerra, de considerable volum. La façana de gran senzillesa té una porta central amb dos esglaons, dues finestres i un escut de Sant Feliu de Guíxols amb data del 1724. Sota el campanar d’espadanya s’hi obre un òcul. A més disposa d'una estança rectangular amb parets poligonals arrodonides, de sostre més baix, a la part dreta de la façana, que és una ampliació de la nau, així com un passadís lateral.

Existeix un patró dels mariners gallecs, que és San Telmo. No és pas un sant traduït. Es tracta d’un frare dominic del segle XIII, en Pedro González, fill de Frómista (Castella), que va deixar la seva vida de disbauxa per convertir-se en un home assenyat. És el patró de la vila de Tui (Galícia), celebrant-se la seva festa el 15 d’abril.

De quan vaig passar per l’Escola Nàutica de Barcelona, m’assabentaren que en aquell indret brollava una font d’aigua dolça i on s’hi arribava en processó el dia de Sant Elm. El rector de Santa Maria del Mar s’encarregava de beneir la font, mentre el seguici sortia del convent de Santa Clara (una altra església predilecta dels mariners de la ciutat comtal). Amb l’aigua recollida de la font, els mariners espargien els seus bastiments.

Aquesta costum s’havia iniciat per enllà l’Edat

88 Mitjana, però amb l’arribada de la mentalitat liberal de finals del segle XIX, el creixent escepticisme es va encarregar d’esborrar-la. Com sigui que ara la font ha quedat eixuta, per certs personal de la ciutat és una bona excusa per no començar de nou. * * * Una altre ermita d’aquest coster és la de Sant Grau. A uns 10 km. de sant Feliu per la carretera a Tossa de Mar surt de mà dreta la carretera que en 5 km. duu a Sant Grau, situada a peu de la carretera que va a Llagostera. El santuari de Sant Grau s'aixeca a 360 m d'altitud.

A l'octubre de 2009 l'Ajuntament de Tossa de Mar va comprar Sant Grau (per un milió d'euros) a Ibercaja, antiga propietària en els últims 45 anys a causa d'una hipoteca impagada.

Les 100 ha. de terreny contenen l'ermita, una antiga hostatgeria amb instal·lacions esportives i una gran zona verda amb un petit pantà. La idea de l'ajuntament, per tal de potenciar el turisme de qualitat, seria la rehabilitació integral de l'hostatgeria com Parador Nacional o, si no fos possible, com a hotel de luxe. També s'havia parlat de convertir-lo en un centre d'interpretació del massís de Cadiretes.

L'ermita va ser esmentada per primera vegada en 1452. Està consagrada a Sant Grau, patró dels fanalers i protector del bestiar. El bisbe Bernat de Pau (1436-57) afirma que un anacoreta dit Jaume Corbera restaurà aquest santuari i d'altres de la costa. Centre de devoció comarcal i abandonat des de la guerra del Francès (18081814), fou reconstruït el 1882. S'hi celebra un aplec el dia 13 d'octubre. * * * Les Cales Salions, Giverola i Pola per on passo, m’inviten a donar una volta aprofitant, que sent dia feiner, amb poques barques, tinc prou franc espai per no amoïnar-me en cas que bruscament entrés mar agitada.

Poc després entro a Tossa de Mar. És una de les poblacions emblemàtiques de la Costa Brava. La bellesa de les seves platges i boscos i

89 del seu patrimoni històric i cultural, fan d'aquest indret un punt de referència obligada per al turisme, si bé els velers no tenen una seguretat total, a menys d’estar ancorats a l’esplèndida badia i, en quant cau el dia, desplaçar-se a Blanes, a dues milles, o Sant Feliu de Guíxols, altres dues més.

Fa uns quants anys hi vaig fer parada i fonda en una ciclada de Tarragona a Sant Feliu i de la que vaig escriure i editar el llibre Rodant... la nostra costa vista des de la bicicleta amb dibuixos sobre la ruta. Pocs mesos després, l’Imma Tutusaus (e.p.d.), una bona amiga, va tenir l’amabilitat d’organitzar-me una exposició de diversos dibuixos meus.

D’aquells dies vaig tenir ocasió de visitar la Vil·la Romana dels Ametllers, una de les més importants de Catalunya. De grans dimensions, va ser fundada al segle I aC i es va mantenir activa fins als segles V o VI dC. La Vila Vella de Tossa és l'únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix a la costa catalana.

Sant Benet és una antiga ermita situada al costat de la masia del mateix nom. Gairebé amb tota seguretat fou la primitiva església parroquial de Sant Vicenç, documentada des de l'any 996, al voltant de la qual s'estructurà la Tossa alt medieval gràcies al seu emplaçament allunyat dels perills de la costa.

Vilademont és un dels indrets més enigmàtics de Tossa. La tradició hi situa l'amagatall on els habitants de Tossa, de l'Alta Edat Mitjana, centrats al voltant de la primitiva parròquia de St. Vicenç (la citada ermita de Sant Benet) es refugiaven en cas de perill abans de l'establiment de la Vila Vella al segle XII. Hi romanen les restes d'una petita església de la qual se'n desconeix l'advocació, però no s'hi ha trobat cap altre indici d'ocupació humana.

El Pelegrí és una tradició popular que se celebra cada 20 de gener -diada de Sant Sebastià-, com una prometença ancestral dels habitants de la vila. Consta d'una peregrinació d'uns 40 quilòmetres entre Tossa de Mar i Santa Coloma de Farners a càrrec d'un representant del poble, el Pare Pelegrí, i de tots aquells que el vulguin acompanyar. * * * La Platja de la Mar Menuda es troba a l'extrem nord de la badia de Tossa. És una platja de mida petita, uns cent metres aproximadament. Per les seves dimensions modestes i el fet d'estar flaquejada per roques, té un aspecte recollit i agrest i l’onatge sol ser menor.

90 Hi va desembarcar Sant Ramon de Penyafort que venia d'Itàlia. Al passar el seu vaixell a un través de la cala, va intuí que hi havia arribat un nàufrag agònic. Estén sobre les aigües la seva capa i a manera de gussi s’hi va apropar. Les roques s’obriren per deixar pas al sant i poder escoltar la darrera confessió del moribund.

Va quedar com una cala allunyada de la població i bastant protegida del pas de la gent. Va rebre el nom de banyeres de ses dones, doncs s'hi banyaven nues les xicotes lluny de l’esguard dels nois... Com és de suposar, tant els xicots com elles sabien de què anava la cosa.

Avui dia, queda dins del expansiu nucli urbà de la Vila de Tossa, rodejada per l’atapeïda urbanització que la cobeja: un altre tipus de nudisme es deixa veure...

Referint-me a la Mar Menuda m’ha arribat a la memòria, que en els darrers anys del segle XV, Diego Garcia de Herrera, procedent de Canàries, fundà al SW del Marroc actual, al litoral de l’oceà Atlàntic, un establiment comercial amb el nom de Santa Cruz de la Mar Pequeña, traducció del nom la Mar Menuda, que li varen donar els mariners catalans procedents de Tossa de Mar, que acompanyaven al marí castellà, tot recordaven aquesta cala, petita i acollidora, protegida per les roques i per una illa, que la fan versemblant a l’africana.

A principis del segle XVI l'assentament castellà a l’Àfrica fou destruït pels berebers.

Després de moltes protestes, de tractats no complerts i de guerres silenciades, aquest territori, anomenat Sidi-Ifni, passà al Marroc definitivament en el 1969.

A principi de l’any 2000, vaig acompanyar a uns ex combatents que se’n van salvar de poc de quedar-s’hi, al no tenir altre opció que defensar aquell territori de l’atac dels marroquins de Mohamed.

Evidentment, hi ha un indret, entre arena i roques, que recorda la cala de la Costa Brava: veure les fotos. Un xic cap a l’interior queda el lloc anomenat Les Palmeres, on es troben els pous d’aigua, que proveeixen la població de Sidi-Ifni.

91 Poc abans d’aquesta platja, en direcció a ponent i per damunt del torrent, es troba una balma on en temps dels darrers cristians, de quan era la província nº 51 de l’España de Franco, tenia les funcions de capella amb una imatge de la Mare de Déu sense l’Infant -la Virgen de la Mar Pequeña- i que presumeixo que tinc una còpia que vaig adquirí. Ara bé, té tant poca semblança amb el que entenem per imatge de la Mare de Déu, que crec que em van ensarronar. * * * S’anava apropant el capvespre quan entrava al Club Nàutic de Blanes on m’hi vaig quedar dos dies, a fi de fer per terra -en moto, clar- el recorregut coster de Tossa de Mar a Sa Palomera, fita final de la Costa Brava.

Una típica celebració de les festes majors dels pobles costers ha sigut, casi sempre, la processó marítima.

Una d’elles, envoltada d’anècdota, és la processó terrestre - marítima a l’ermita de Santa Cristina, que es feia per terra des de Lloret de Mar (3,5 km.), però per no fer tant llarga la caminada, decidiren sortir de la platja de la Vila, vora Mar, embarcar la imatge i sa relíquia, i arribar-se a la platja de l’ermita.

A finals del segle XVIII es feren presents a Lloret uns immigrants d’Itàlia que portaren la devoció a Santa Cristina, verge toscana, que anys després fou considerada la Patrona de la Vila. La relíquia és un petit os del crani de la verge, que es manté dins d’un reliquiari en forma de custòdia.

La curta singlada, donava ocasió a que el personal, posant-hi un gra massa d’alegria a bord de les embarcacions, es passava amb les seves irreverències, grolleries i... vés a saber què més!... davant del tros de cap de la Santa. D’aquí que el mossèn, que dirigia la vida espiritual del poble, la va prohibir. Varen seguir molts anys, que tant es donava permís com es prohibia, segons com l’anterior romeria havia anat i el tarannà del rector de torn.

Després es va optar per una solució salomònica.

92

De l’església de Lloret de Mar surt la processó amb la imatge i relíquia fins a la platja. Aquí, s’ha la col·loca dins un cofre i s’embarquen rumb a la platja de Sant Cristina: com sigui que la Santa no ho veu, sembla ser que si els aldarulls es presenten, no es consideren tant irrespectuosos. Amorrades les barques a la sorra de la platja i la patrona desembalada, la processó segueix a peu fins a l’ermita.

En aquesta festa religiosa, les dones no embarcaven (avui, es fa de més i de menys) i arribant-t’hi per terra, junt amb la major part de la població, s’encarreguen de preparar el menjar.

Des d’aquest indret es gaudeix de l’emplaçament de l’ermita, que amb el blanc de les seves parets contrasta amb el verd del bosc de l’entorn. Un airós pi, situat prop del mirador, dóna la benvinguda a la processó. * * * A uns 5 Km. de Lloret de Mar es situa la capella de Sant Pere Salou o del Bosc o de la Mare de Déu de Gràcia.

L’ermita originaria, del segles XI o XII, estava baix l’advocació de Sant Pere Salou. Uns religiosos benedictins l’habitaren fins que fou incendiada pels franceses en el 1694.

Aleshores, la comunitat es va incorporar a la de Sant Pere de Galligants (Girona).

La imatge de la Mare de Déu es va traslladar a la Parròquia de Lloret de Mar, on segueix. En el 1759 se reedificà l’ermita amb l’estil barroc de l’època. Amb la desamortització del 1835 fou adquirida per l’americano Nicolau Font i Maig, l’anomenat comte de Jaruco, que la va reformar amb diverses obres.

Els nebots del comte, en homenatge al seu oncle li aixecaren, davant del Santuari, la seva estàtua en marbre.

L’americano podia assistir a Missa a través de una gelosia des del llit. En la cripta de la capella descansen les despulles de la família en tombes de marbre.

L’actual edifici de Sant Pere del Bosc és d’estil neogòtic amb finestres ogivals i campanar puntegut i decorada interiorment per Enric Monserdà. Consta de tres naus, essent la central més alta que las laterals. Fou inaugurada en el 1898. A cada banda hi ha una construcció porticada de dues plantes i golfes, que fou residència particular de l’indiano. Dins de la finca es

93 construí un asil pels pobres, fundat pel nebot, Agustí Cabañas, el 1916 i inaugurat el 1922.

En el dia 1er. de Maig té lloc un aplec que es celebra des del 1703. Quan s’hi anava a peu, la gent es preparava des de la vigília per pujar a la Mare de Déu de Gràcia amb la intenció de passar-hi tot el dia. Després de la Missa solemne s’anava en processó fins a la Creu, on un predicador dirigia la paraula als fidels i, seguidament, el Cor de les Filles de María iniciava el càntic a la Creu de Mossèn Cinto Verdaguer, amb música del mestre Candi. * * * La primera parròquia de Lloret de Mar va ser l’ Ermita de la Mare de Déu de les Alegries des que va ser consagrada, el 1079, fins al 1522, any en el qual es va inaugurar una nova parròquia a prop de la platja.

Queda situada a la vora de la carretera de Lloret a Vidreres i, probablement, es va escollir aquest lloc perquè hi confrontaven els camins d'anada a Tossa de Mar, Maçanet de la Selva, Santa Coloma de Farners i Girona.

L'estil romànic original ha quedat molt modificat per les reformes que es van anar fent al llarg dels segles. L'element més emblemàtic de la construcció inicial és el campanar.

A partir del moment que es va traslladar la parròquia, l'ermita va rebre diferents noms com Església Vella o Mare de Déu Antiga i, posteriorment, va passar a anomenar-se Mare de Déu de les Alegries. * * * De les casi 400 marededéus romàniques que tinc estudiades, n’he classificat unes quantes com polivalents, és a dir, que el seu patronatge tant s’estén a la marineria com als pagesos. Pot ser que tinguin aquesta característica, el fet que en moltes poblacions de la costa, el treball de la pesca s’alterna amb del camp. Deu tenir la mateixa explicació que en Josep Pla, posava en solfa, quan explicava aquell plat de delicada gastronomia empordanesa en que es barreja el pollastre amb la llagosta.

La Mare de Déu del Vilar, una de les polivalents, és la patrona dels mariners i pagesos de Blanes i poblacions de l’entorn. Trobada terra endins, per un rabadà quan pasturava el remat prop d’una font

94 del Mas Vilar, en el 1012. Però l’estudi de la mateixa no permet datar-la anterior al segle XIII, en deuria ser una altra la que trobaren.

La imatge es venerava en una església de la costa, probablement on després va quedar establerta la població actual de Blanes. Per evitar que el francès s’ha n’apropiés, en una de les invasions que Catalunya va patir, l’amagaren, lluny del coster, i anys després, la pastoreta de torn la va trobar. Semblant procedir es va fer durant la iconoclàstia del 1936, que la soterraren i anys més tard, un cop recuperada, fou restaurada i retornada a la seva ermita.

La polivalència s’explica perquè tan els pagesos com els mariners s’ha l’han fet seva i quan la terra s’ha seca o tremola o la pesta s’estén, la Mare de Déu del Vilar surt del seu aixopluc i tot es normalitza. I quan els mariners de Lloret, Calella i Blanes acaben de passar-ho malament a la Mar, les peregrinacions al Vilar no poden faltar.

Prova d’aquesta devoció marinera son els exvots que s’hi troben: vaixells en miniatura, instruments nàutics, pintures de naufragis, el rem de 34 pams d'en Joaquim Ruyra, etc.

95 De totes maneres, aquesta Mare de Déu té una faceta que no he trobat en cap altra. En els goigs de l’any 1923, li demanaven protecció per l’autonomia de Catalunya: ...la beneïda autonomia, fent-la arreu florir i granar, doneu-nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar. ... i fins el 1931, no es va assolir el primer Estatut d’Autonomia de Catalunya. * * * Un fenomen que inclòs es veu des de la costa són les trombes marines o mànegues, que en forma d’embut es desenvolupa a partir d’un línia de cúmulus i vents humits, que poden arribar a 200 i 300 km. per hora i a desplaçar-se a una velocitat de 25 i 30 km. per hora. Això si, duran pocs minuts... però el mal ja està fet.

Semblant fenomen meteorològic vaig poder observar-lo tot baixant d’aquesta ermita del Vilar cap a Blanes. En altres ocasions, n’he vist pel coster del Golf de Sant Jordi, sense haver-se produït cap desgràcia.

Els mariners, quan veuen una mànega viren promptament en sentit contrari, doncs conten casos de bastiments xuclats i que han anat a parar a la boira del món i no s’ha sabut mai més res.

Quan s’assoleix tallar una mànega o xuclador, es veu caure a la Mar al Dimoni que la feia i, en moltes ocasions, es pescaven cues i banyes peludes i vermelles... però, cap d’elles s’han conservat... * * * En un lloc privilegiat de Blanes, Carles Faust comença cap a 1920 la creació del que avui és un impressionant jardí botànic amb més de 4.000 espècies, dedicat fonamentalment a la flora típica mediterrània i subtropical. Compta amb magnífiques col·leccions de flors i plantes suculentes procedents de les regions àrides d'Àfrica del Sud i Amèrica Central, a més de plantes endèmiques de Catalunya.

96 El jardí, de escarpada topografia, té un gran estany i una llarga escala que finalitza en el templet de Linné, des del qual es domina una impressionant vista de la costa i la mar.

* * * A Blanes és va afegir a la navegació el meu fill Enric, que pel seu historial nàutic, ha posat en evidència una bona capacitat de navegació en tot tipus de Mar. Quan vàrem decidir la seva incorporació a l’Esquitx, em va semblar molt correcte, tant per l’agradable companyia que em representava, com per la seva experiència en cas que anés de maldades aquestes milles que ens faltava per arribar a Barcelona.

El Maresme no ha sigut mai una comarca que m’hi hagi perdut. Probablement, no tinc res en contra puntualment, inclòs, afegiré, que hi viuen tres o quatre amics amb les seves famílies, amb les que l’amistat perdura i amb força sentiment des de fa anys.

Em sembla, que en ve la poca o nul·la tendència d’apropar-m’hi, per culpa de la navegació costera. Tant les singladures de pas cap la Costa Brava en dies que la mar és calma, com la majoria de les vegades que he recorregut aquest coster de sorra i habitatges amb una Mar inquietant, desagradable, allaventada, plujosa, creuada... i un vent de característiques paral·leles... sempre m’ha quedat entravessat el seu pas.

Per tant, la bona companyia de l’Enric ha sigut com una benedicció del Cel i..., a la vegada, molt oportuna...

La meva última singladura als 85 anys

97 Vàrem sortir de Blanes poc després d’aparèixer el sol per la ratlla, com també poc abans que desaparegués l’astre per una fosca nuvolada, que va ocupar tot el petit món on començàvem a navegar.

La Mar i el vent per l’aleta de babord, a poc a poc, s’anava inquietant..., però com el nostre proper destí era Barcelona, no ens vam preocupar massa. Dic massa, perquè sempre queda una mica d’inquietud, malgrat et sembli que domines la situació: això ho motiva la experiència que les hores de Mar ens ha donat (m’ho han confessat molts vells pescadors i valents argonautes dels clubs nàutics).

Doncs bé, a unes dos a tres milles passada Sa Palomera, la llevantada es va fer present sense compassió i molt ràpidament. A fi de no fer escorades brusques i evitar que el veler se’ns entravessés, l’Enric arrià la major fent-la ferma a la botavara, mentre jo enrotllava la gènova per reduir-la a un caminar més tranquil. La pluja forçada queia que es deixava sentir i la visibilitat arribà als límits de difícil precisió: sort en tinguérem que l’estat del temps, a aquella primera hora del dia, tant les barques dels pescadors, com els vaixells d’esbarjo, s’havien quedat a l’esguard del port, deixant-nos lliure la franja costera per on navegàvem. Els demés passen mar endins...

A set i vuit nusos vam passar lliscant pel tot seguit de les poblacions costeres, que en cap moment varem poder identificar. La navegació la férem a estima, coneixent el rumb i la corredora, fins veure les ombres, que de tant en tant apareixien, com de nou es difuminaven, de les tres xemeneies de la tèrmica de Sant Adrià de Besòs.

Sovint, l’Enric navega per aquesta Mar i coneix -a ulls tancats- el complicat port de Barcelona i, sobretot, el Port Vell on atracaríem. Un cop va embocar, al quedar-nos a sotavent, va ser tot un respir. Després... el de sempre: oblidar la mala maror i planejar la propera sortida. La droga de la navegació no és pot deixar a les golfes de casa... * * * Quan de nou em vaig quedar sol fent coberta a bordo de l’Esquitx, vaig rememorar el trajecte coster, que no havíem vist, per recollir dels meus arxius o d’internet diversos llocs, fets i ermites que he conegut en les meves escapades que faig amb el càmping-car VW i la moto Honda-100.

Per trobar-me prop de El Masnou, a unes quatre milles del Port Vell de Barcelona, vaig pensar amb les ganes que m’havien quedat de fer el camí, amb la furgo, tot seguint el Meridià Verd... Serà el proper projecte a reaitzar.

De moment, el trec de l’amagatall on el guardo dins del PC portàtil. El Meridià Verd va ser una iniciativa per commemorar la mesura del meridià de París que va servir de base per definir la unitat del metre. Va des de Dunkerque fins a la platja d'Ocata, al Masnou. En concret, és el meridià situat a 2º 20' 14,025" a l'est del meridià de Greenwich i passa pel centre de

98 l'Observatori de París. El 1718 es va fer una primera mesura entre Dunkerque i Barcelona. Per tant, aquest any (2014) en fa 296 anys d’aquella epopeia científica.

Entre 1792 i 1798 es van completar les mesures, allargant les triangulacions geodèsiques fins a les illes Balears. El 10 de desembre del 1799 va quedar fixat el metre com la deu-mil-lionèsima part de l'arc meridià terrestre comprès entre el pol nord i l'equador. Al sòl de la Sala Meridiana, o sala de Cassini, de l'Observatori de Paris es troba una representació del meridià. A les voreres dels carrers de Paris es troben 135 plaques de bronze de 12 cm. de diàmetre que segueixen l'itinerari del meridià.

L'any 2000 es van iniciar una sèrie de projectes per rememorar l'itinerari del meridià de París, anomenant-lo Meridià Verd. Entre Dunkerque i Prats de Molló i la Presta s'han plantat milers d'arbres, originant el nom de meridià verd.

A Catalunya, està senyalitzada la ruta temàtica RT-6 des del coll de Pal (Cerdanya Nord) fins al Masnou (Maresma), passant pel Parc Natural del Montseny i el Parc de la Serralada Litoral.

A la Torre del Rellotge del moll de Pescadors de Barcelona, on hi havia l'antic far que va ser un dels punts geodèsics, hi ha una placa commemorativa.

Es dóna la circumstància que la torre és el punt de encreuament de les línies que prolonguen l'Avinguda del Paral·lel i l'Avinguda de la Meridiana.

Al centre de la plaça de les Glòries de Barcelona hi ha un monument d'acer de 35 metres de llarg que representa a escala el perfil terrestre del meridià i a la platja d'Ocata del Masnou hi ha una placa commemorativa sobre una roca a pocs metres de la mar.

A la primavera del 2003 es va portar a terme aquesta senyalització i la ruta del Meridià Verd ja és perfectament practicable per a fer-se a peu i en bicicleta de muntanya.

Si bé l'itinerari de la ruta del Meridià Verd pròpiament dit comença al coll de Pal, es proposa accedir a aquest coll des del vessant francès dels Pirineus, concretament des dels Banys de la Presta, per no haver de repetir el recorregut de pujada i baixada

99 com passaria si s'accedís al coll des del vessant sud (Molt a prop del coll de Pal hi ha el refugi bivac de Costabona amb 18 places de la FEEC).

En el decurs de la senyalització i de la descripció de la ruta s'han efectuat les mesures amb el GPS, per la qual cosa, a més d'obtenir la màxima precisió en les mateixes (distàncies, temps i altituds), s'han pogut incorporar a la descripció les coordenades de cada punt significatiu de la ruta; això ha de permetre una major facilitat de desplaçaments i una millora en la seguretat personal (informació en cas d'accident).

Senyalització: Vertical. Consta d'uns suports de material reciclat de color negre amb una placa a la part superior amb una fletxa direccional. Aquests pals, d'uns 70/80 cm d'alçada, estan situats en llocs estratègics o sense suports per a pintar. En el Parc Natural del Montseny i en el Parc Natural Serralada Litoral, aquests suports han estat substituïts pels propis de cada un d'aquests espais protegits.

Horitzontal. Consta d'una fletxa direccional pintada, de color verd, al llarg de l'itinerari, situada en els suports que es troben a la ruta (pedres, arbres, etc.). Per l'interior de nuclis urbans la pintada s'ha substituït per una enganxina.

(On la manca de suports no ha permès la situació de la fletxa i on s'ha considerat que la fletxa era insuficient, s'ha pintat una creu amb el mateix color verd que indica el camí que no segueix la ruta del Meridià Verd) Itinerari: Coll de Pal, collada Fonda, coll de l'Home Mort, la Roca, Llanars, serra Cavallera, carretera C-38, coll de Sentigosa, serra de Puig Estela, coll de Canes, collet de Santa Magdalena, Ciuret, Vidrà, forat Micó, Graus del Rei, Sant Martí Sescorts, les Masies de Roda, Roda de Ter, Savassona, Sant Julià de Vilatorta, Puig de l'agulla, Viladrau, Sant Segimon, coll Formic, pla de la Calma, Cànoves, la Roca del Vallès, Sant Mateu, Teià i el Masnou - Platja d'Ocata. * * * Trobant-me tan a prop, tampoc, em vaig poder estar d’arribar-me a Les Drassanes. Si algú vol reviure temps passats a la Mar, només cal visitar les Drassanes Reials de Barcelona i en una jornada es farà càrrec del canvi radical que ha representat l’ofici i l’art de la marineria, en tot el seu ampli ventall de diverses activitats.

Les Drassanes Reials, constitueixen el més complert i antic espai industrial de l’Edat Mitjana, que ha arribat fins a nosaltres. Varen començar en el segle XIII, quan Pere II, el Gran (1240-1285) conduïa els destins de Catalunya, i no es donaren per acabades fins el regnat de Pere III (1319-1387). Naturalment, que existien altres drassanes al llarg de la costa catalana, com les de Sant Feliu de Guíxols, Mataró, Blanes, Arenys de Mar, Tortosa, Cambrils, Tarragona, Sant Carles de la Ràpita..., però cap d’elles havia arribat a tenir la grandiositat de la de Barcelona.

100

En aquest ampli espai s’hi veuen reproduïdes grans embarcacions, com la Capitana - es diu, que la manava Joan d'Àustria en la batalla de Llepant-, junt a un reguitzell de petits i mitjans bastiments (xabecs, llaüts palangrers, gussis, xalanes, baliques, muletes, etc.) que donen una idea de com es desenvolupava la vida en la Mar. Les Drassanes de Barcelona foren protagonistes del famós Corpus de Sang del 1640. El rei de Castella, instigat pel comte d’Olivares, va instal·lar un exèrcit a Catalunya per tal d’evitar revoltes. La concentració d’aquestes tropes castellanes també estava motivada pel fet que Europa es trobava en plena Guerra dels Trenta Anys en la qual Felip IV lluitava al costat de l’Imperi.

Quan els francesos ocuparen el Castell de Salses el juny del 1639 es va formar un exèrcit català de 15.000 homes que, l’any següent, va aconseguir reconquerir el territori envaït, més per manca de reforços francesos que per la pressió de l’exèrcit encapçalat pel diputat Francesc de Tamarit.

Aleshores, els dirigents catalans demanaren al rei de Castella que retirés el seu exèrcit de les nostres terres, tant per la tensió política entre el Principat i la cort com per les males relacions de les tropes reials amb la població rural que les tenia que allotjar. El comte-duc d’Olivares es va fer el sord: és una malaltia que l’han heretat els primers ministres centralistes.

Aquesta negativa va provocar l’alçament de Catalunya. Més de tres mil camperols, mal contats, entraren a la ciutat Comtal. L’exèrcit de Felip IV ataca la costa i

101 en la diada de Corpus Christi, un contingent de segadors assalten les Drassanes i un altre escamot mata al Virrei, comte de Santa Coloma, quan intentava escapolir-se cap a Montjuïc. Aquests fets constitueixen el conegut Corpus de Sang del 1640 i que donà principi a l’aixecament secessionista català contra la monarquia hispànica, la guerra dels Segadors (1640-1659).

* * * Sort que per gràcia de Déu i virtut (fins a cert punt!) dels homes que manen, no hi ha guerra a la nostra costa. Només es veuen marins militars quan, per representació i per política, ens venen a visitar, sense ser ben rebuts, l’armada d’USA de camí a la caça de l’àrab-petroler, i els vaixells, en funcions humanitàries i de cortesia, de l’Armada Española. Les batusses pel nostre coster han desaparegut.

També avui dia, la pesca en la Mediterrània no és més que una ombra del que va ser. Hi ha un aspecte del mariner i del pescador d’abans, que l’han fet diferent dels seus conciutadans. Llegint històries i costums, m’ha n’adono que molts navegants del llevant català, que havien travessat l’Atlàntic en varies ocasions, no coneixien Barcelona, per exemple.

Això, em fa pensar amb el poc interès que, casi sempre, han mostrat els pescadors pel que no fos la Mar. En ella hi estaven establerts, no en la terra, i la vida a bord de la seva barca constituïa un petit estat, barreja d’absolutisme i comunisme... Un altre fet a destacar és que els navegants, en l’edat mitjana, no estaven representats en el Consell de Cent, però és que tampoc ho van desitjar mai. Avui, estan més integrats, encara que guardant certes distàncies.

Totes aquestes característiques i altres pròpies dels homes de la mar posen en evidència una manera de ser molt concreta. Per aquest camí, s’aprecia que tenen una determinada sensibilitat, nascuda del seu món interior que, sobretot en temps reculats, l’ambient isolat i esborronador dels dies de mal temps o esperant sortir de la foscor de

102 la nit sense lluna, allunyats de la costa amiga, feia créixer tota una predisposició d’ànim, barreja de supersticions i creences religioses. * * * Confosa amb l’aiguabarreig dels noms dels Sants, Santes i Marededéus protectors de la gent de la Mar, apareix una Santa Maria, que no té res a veure amb la Mare de Déu. Em refereixo a Santa Maria dels Socors o de Cervelló. Es tracta de la filla dels Cervelló, matrimoni que ja entrat en anys i no quedant embarassada, varen demanar la intervenció de Sant Pere Nolasc..., però estrictament com intermediari entre la fisiologia i el Totpoderós. Poc després d’aquesta mística relació la panxa de la senyora Cervelló es va omplir de futura santedat. Va néixer una xiqueta i ja gran, havent mort els pares, va ingressar a l’Ordre de la Mercè per dedicar-se a redimir mariners que havien sigut captivats pels moros.

Per aquest fet li tenien força tirada els navegants quan estaven en situacions penoses. Es donava el cas, que en les nits de tempesta i estant tancat el convent, la monja Cervelló sortia i s’arribava fins els pescadors en perill per donar una mà. De bon matí, al entrar a l’església les seves germanes d’hàbit, la trobaven resant i amb la roba ben xopa. Aquesta col·laboració amb la gent de la Mar va fer que fos coneguda com Santa Maria dels Socors. * * * A l’Edat Mitjana, ens trobem que l’espiritualitat dels mariners girava entorn a la religió i a la fe. No era gens estrany perquè només hi havia Déu que els podia treure d’aquella misèria que els envoltava, tant a Mar com a terra.

De les devocions marineres més antigues que es coneixen a Catalunya fou la de la Mare de Déu, que es materialitza, en el segle XIV, en la construcció de l’església de Santa Maria del Mar a la ciutat comtal, a part de les moltes ermites que li han dedicat els navegants a poca distància de la costa.

Santa Maria del Mar, a Barcelona -referint-nos al temple dedicat a la Mare de Déu-, es va començar a construir en el 1329 i es va acabar cinquanta anys després.

Tot un record per aquell temps. Hi varen treballar mestres d’obres i voluntaris, els bastaixos i macips de Ribera, que eren els descarregadors del moll, participant activament en la construcció del temple transportant la pedra des de les pedreres de

103 Montjuïc. La seva imatge és constant a Santa Maria del Mar, on els podem trobar representats a les portes i als capitells del pòrtic principal i als peus de l'altar.

En aquells anys, quedava el temple a vora mar i donava la impressió d’un vaixell amorrat al sorral. Allà mateix es trobava la sepultura de la donzella Eulàlia, martiritzada i morta a l’entorn de l’any 300, poc abans de la publicació de l’edicte d’en Constantí (fou una llàstima, no arribar a temps!).

L’actual plaça de Santa Maria va ser cementiri fins al començar segle XV i en el 1427, un terratrèmol va fer destrosses al temple i, entre elles, la rosassa.

Més tard, construïren l’actual, acabada l'any 1459-60. Els vitralls foren obra d’un vitraller de Tolosa de Llenguadoc, l’Antoni Llonye, que aleshores, vivia a Barcelona.

En un dels vitralls apareix Sant Pere. En els vitralls es representa la coronació de la Mare de Déu voltada d'àngels, sants, bisbes i màrtirs. Les imatges dels vitralls són d'una gran qualitat, però totalment invisibles des del nivell de terra, i només es poden apreciar gràcies a les fotografies amb teleobjectiu: això sí que va ser un obra d’art pel futur, perquè el personal de a peu d’aquells dies no s’assabentaren.

Quan els ciutadans de la Vilanova del mar, el barri de la Ribera, demanaren permís al bisbe per construir l'església de Santa Maria del Mar, quedà ben clar que la propietat del temple i tota la responsabilitat material corresponia als feligresos. Aquest tracte ha durat fins als nostres dies, pertanyent l'edifici als ciutadans i els clergues al bisbat.

Es creà la Junta d'Obra, formada per cinc obrers i el consell de la vint-icinquena, grup de vint-i-cinc feligresos del barri que es reuneixen cada any en el dia de Sant Maties (16 de maig), per debatre tot allò necessari per l'obra.

104 També la seva construcció fou motivada per commemorar la conquesta de Sardenya, on l’exèrcit i els mariners catalans havien adoptat com a crit de guerra Santa Maria. A la vegada, es complia el vot que havia fet el rei Jaume I, al començar el domini de la Mediterrània, que va prometre dedicar una catedral a la Mare de Déu.

En la porta que dóna a la Plaça del Born on en el segle XVI, s’hi reunia el tribunal de la Inquisició, hi ha sempre encesa una bombeta. Es tracta de recordar el miracle de la Mare de Déu que va salvar a un pres, acusat falsament d’homicidi, al poder escapolir-se de la justícia i entrar a l’església. Els presos que ho aconseguien, era llei popular, havien de ser alliberats. Per aquesta gràcia, aquell xic va disposar que mai li faltaria llum a la Mare de Déu i fins l’arribada de la electricitat penjava un llum d’oli. Avui, és Fecsa-Endesa qui subministra l’oli... a través del fil conductor de l’electra.

Fa uns anys, vaig anar a Santa Maria a la Missa del Gall. Abans de començar, varen representar una peça sacra medieval, que pel seu caràcter pagà va haver-hi un temps que fou prohibida i, després, s’ha recuperat. Un sibil.ler, un soprano, inicia el cant d’antics textos. Es tracta de l’anomenat Cant de la Sibil·la, que resulta molt emotiu escoltar-lo dins d’aquell bosc de columnes de pedra que, mirant-les cap a dalt, tan impressionen.

També en el 1936 Santa Maria del Mar va rebre els efectes de la revolució. El 19 de juliol de 1936 començà l'alzamiento a Barcelona.

La Generalitat va perdre el control de la contrarevolució, que va passar a mans de les organitzacions sindicals reunides en Comitè de Milícies Antifeixistes. Això va provocar una autèntica alteració social i molta població, identificant l'Església amb l'opressió a què

105 tradicionalment havia estat sotmesa, va atacar i cremar tots els edificis religiosos que trobaven, ja des del mateix 19 de juliol.

Santa Maria del Mar no se’n va salvar pas. Es van amuntegar bancs i cadires al presbiteri i s'hi va calar foc. L'incendi fou espectacular, tota l'obra de fusta quedà destruïda (l'altar, el conjunt del presbiteri, les trones, l'orgue, la tribuna reial, etc.), molts panys de paret totalment ennegrits i totes les claus de volta, excepte una, sofriren greus danys. També es van destruir els arxius parroquials.

L’incendi durà prop d’una setmana i, a més, va tenir lloc la total espoliació del temple i la mofa que es feren a les despulles desenterrades dels monjos, un cop foren destruïdes les lloses de les tombes on reposaven en el terra de l’església. * * * Per enllà el segle IV, la llegenda conte que una jove, anomenada Eulàlia, vivia al poble de Sarrià (avui barriada de Barcelona) i prop de casa seva hi havia un pou que un dia s’assecà. El desconsol del veïnat, que s’hi arribava per treure l’aigua, va ser molt gran. Quan Eulàlia s’assabentà, va estendre el seu mantell damunt la boca del pou i al mateix instant va començar a brollar l’aigua, en tal quantitat que formant-se un riu, alimentà tots els pous de la Barcelona de l’època. És un riu que arriba fins a la Mar. Els pescadors de la costa, els de la Ribera, bé que el coneixen amb el nom de riu de Santa Eulàlia o riu de sota, doncs el seu curs no apareix a la superfície.

Sant Alcí fou qui va recollir, d’amagat, el cos de santa Eulàlia, que després de martiritzar-la i morta, va quedar abandonat i li va donar sepultura.

L’església de la primitiva seu episcopal de Barcelona es va construir temps després de la mort de la jove. Era l’anomenada capella de Santa Maria dels Arenys, dedicada al culte a la Santa, mentre les seves despulles no foren traslladades a la cripta de la Catedral, on actualment reposen.

En el segle XVI se li va aixecar una estàtua a la plaça del Padró de la ciutat, l’hipotètic lloc on fou martiritzada amb foc, tenaces i claus. Durant el govern dels lliberals, en el segle XIX, s’intentà retirar-la. L’oposició popular -predominaven els mariners i pescadors-, fou tan

106 forta, que només assoliren traslladar-la a una banda de la plaça, però poc després tornà a ocupar el centre.

En el 1936, els anarquistes l’enderrocaren, restant íntegre tan sols el cap, que es va recuperar, i en el 1951, l’escultor Frederic Marès, fill de Portbou, la reconstruí seguint les fotografies que es tenien de l’estàtua.

La devoció del Barri de la Ribera de Barcelona a Santa Eulàlia tenia lloc els divendres. Es tractava de fer tretze visites seguides al seu sepulcre de la Catedral i era segur, o casi, que els pescadors retornarien a casa amb una excel·lent pesquera. * * * Si no és en el barri de la Ribera -la primitiva Vilanova de la Mar, el barri mariner de la ciutat comtal- no he trobat en cap dels pobles costers per on he anat recollint les dates d’aquesta singlada, que Santa Eulàlia (12 de Febrer) fos una patrona predilecta dels homes de la mar. És que, també n’hi ha, que dubten de la seva històrica existència.

Volent afinar un xic més, he pensat que poder seria pel fet que era dona, encara que reconec que és una opinió molt feble, doncs em contradiu la profunda devoció que els mariners li tenen a la Mare de Déu, en les diverses versions temàtiques i locals.

Exposo aquell banal raonament, perquè la relació de les dones amb la vida a bord d’un vaixell no era pas habitual en les nostres latituds.

Això no inclou, que les dones de la família del pescador s’encarregaven, i avui dia encara ho fan, de remendar, adobar, els desperfectes ocasionats a una sàrcia i, sobretot, dels papers i de l’economia que porta aparellat l’actual ofici d’armador i mariner, en general.

Una altra presència de la dona en la vida del pescador és, com ho suggereix Josep Gual 8, la cuina tan variada dels homes de la mar que ha sortit, sobretot, dels fogons de les mestresses de les cases dels pescadors.

A part de conegudes excepcions, des del principi de la navegació la Mar ha separat a les dones dels seus marits durant llargues temporades, condemnant-les a una continua ansietat. De quan l’època del naixement de les devocions marineres i de les supersticions, nascudes dins de la boira del temps, el cançoner popular n’està ple d’advertències entre mares i filles: 8

Gual, Josep: Barques i fogons.

107

...els pescadors cap a la Mora se’n van tot cantant.

- Ai, mare, quin trico-traco!, Ai, mare, quin xic tan guapo!

- No t’hi casis, filla, no, que és un pescador...

Al parlar de les dones i la Mar em ve al cap les contradiccions humanes que apareixen arreu. Per una part, com sigui que es deia que la Mar era gelosa, casi mai es deixava pujar a bord una dona per allò de que... ...la Mar i la dona no són cosa bona.

Però, per una altra part s’escoltava: La Mar es posa bona, si veu el cony d’una dona.

D’aquí, que va haver un temps que les dones i les xicotes dels pescadors, mostraven les seves intimitats a la Mar per demanar bona sort als seus homes... * * * Les gavines rialleres mostren durant l’hivern una taca al cap, però en arribar al bon temps el seu plomatge és totalment blanc menys el cap, negre. Contemplant el seu vol i les aturades que fan tot esperant el peix, que no s’endinsa massa cap al fons de la mar, m’havia preguntat de jove, per què no s’anava a la caça de la gavina, de la mateixa manera que veia com els caçadors anaven a la perdiu i demés aus de terra endins. Fou un xic més tard, quan amb l’interès que sempre he posat cercant costums i historietes, em varen explicar la següent llegenda.

A la Mar Vella, aquell tros de platja de Barcelona, que anys després amb l’arribada d’immigrants va passar a ser coneguda per Marbella, hi havia una cova on quedaven guardats els tresors caiguts a la Mar en el transcurs dels temps. Allí tot era d’or, l’únic metall que l’aigua salada no fa malbé. L’entrada a la cova s’identificava per la presència continua de les gavines, que la sobrevolaven i tenien cura del tresor, que representava un signe del valor marí a conservar. Per aquest motiu era pecat matar gavines o maltractar-les. L’altra versió, és que la carn de gavina té gust de peix... i de peix ja n’hi ha a la Mar.

108

I... parlant d’aus, m’explicaren que una mostra del desitjat benestar de tot home que embarca, es veure el moixonet, aquell petit moixó, que aixecant el vol des de l’aigua reposa quiet en l’obenc del bastiment. Indica que la pesca serà bona tot l’any. * * * Amb el benentès de trobar-se a la Catedral, els mariners s’arribaven a la Capella de Sant Oleguer on resta el Sant Crist de la Galera o de Llepant, aquella imatge de tronc doblegat cap a la dreta per deixar pas a la bala que l’enemic va llançar-li en la batalla afrontada entre els exèrcits de Joan d’Àustria i els turcs.

En aquesta capella hi havia un exvot d’una galera, penjada d’un sol cordill i si es seguia el rumb que la proa de l’exvot indicava, era segur l’èxit de la pesquera.

Un dia, els canonges de la Catedral varen acabar amb aquesta devoció tan innocent, doncs subjectaren la petita galera amb dos caps, un a proa i l’altre a popa, de tal manera que sempre apuntava al mateix punt de la rosa dels vents.

La devoció de la gent de Mar pel Crist crucificat va estar molt estesa durant els segles XVI i XVII. El seu origen es troba en la confrontació de cristians i musulmans que va tenir per escenari la Mar de Catalunya. La devoció venia a ser tant una afirmació de fe, com l’esperança en la mort salvadora de Crist per deixar a banda les dures condicions de la vida a bord.

Crec que aquesta devoció popular es podia transpolaritzar als anys de la postguerra, també de dures condicions de vida, que motivava la presència multitudinària de creients, el Divendres Sant a les tres de la tarda a la plaça de la

109 Catedral, quan el bisbe, o el canonge designat, exposava a la veneració dels fidels el famós Crist de Llepant. Paral·lelament al millorament de l’status social que la ciutadania va anar prenent, aquell acte de fe religiosa va minvar... Un cop més, es fa present la parèmia: si vols resar ficat a la Mar... * * * Arran d’una conferència que l’escriptor montblanquí Josep Mª Contijoch 9 va dictar a la biblioteca de la Capitania General de Catalunya, sobre la seva experiència en la guerra de Sidi-Ifni, vaig tenir ocasió de veure el gravat de G. A. Remondini, propietat del fons documental de Capitania, realitzat l’any 1780, que representa Barcelona des de l’espigó de la Barceloneta. S’aprecien els diferents llocs importants de la ciutat, tal com era en el segle XVIII i, en primer terme, el Fanal del Moll o far de la Barceloneta.

Precisament, el dia 3 de febrer de 1753 va ser batejat aquest nou poble de pescadors, prop de la ciutat comtal, amb el nom de la Barceloneta, que el defineix. S’ha sabut aquesta data, gràcies a la troballa d’una placa en el quarter de carrabiners que existia en l’actual cruïlla del Passeig de Joan Borbó amb el carrer de la Maquinista.

Domingo Fernández del Monte, l’Administrador de rendes, va posar la primera pedra de la primera casa d’aquest espai urbà.

La Barceloneta, que molts anys enrere va ser una illa, l’illa de Maians, es va dissenyar en el mal recordat any del 1714, però el que llavors era Capità General de Catalunya, no va assolir començar l’obra perquè las conseqüències de la guerra eren recents i prou feina tenia en posar ordre a l’enrenou que, la invasió i destrucció subsegüent, varen ocasionar.

9

Contijoch, Josep Mª: Sidi Ifni ’57. Impresiones de un movilizado.

110 Més tard, l’altre Capità General, el Marqués de la Mina, va netejar aquest indret del barraquisme de pidolaires, desertors, carboners, expulsats de l’exèrcit i altres malfactors, que hi feien vida. El fundador de la Barceloneta n’estava orgullós de la seva obra i, inclòs, va voler ser enterrat a l’església de Sant Miquel del Port i les seves despulles foren dipositades rere l’altar major del temple. Un any després, varen ser exhumades i traslladades a un panteó de la mateixa església, que li va dedicar el seu successor, el Duc de Alburquerque. El panteó fou destruït en el 1936, al començar la Guerra Civil.

El comandant d'enginyers i director general del Reial Cos d’Enginyers de Madrid, Juan Martín Cermeño (* Salamanca, 1700 - * Barcelona, 1773), fou qui va fer el projecte de la Barceloneta o barri de la platja, com l’anomenaven, després que pel recent atropellament de Felip V hagués estat destruït el barri de la Ribera. Va resultà una urbanització uniforme, monòtona, de línia recta, dins de l’estil que es feia aleshores, de cases petites, d’una planta i un pis, porta central, amb quatre finestres i un balcó.

Més tard, es partiren en quatre i quedaren els quarts de casa, que prou feines arribaven a tenir uns 30 metres quadrats habitables, essent el balcó el lloc on es feia vida els capvespres de l’estiu i... en els seus filferros s’estenien les millors estovalles, que dignificaven al propietari i que no van conèixer mai una taula.

Sis anys després de començar les obres, hi vivien casi dos mil persones. Cap d’aquelles famílies pertanyien a la gent del temps de les barraques. El barri va estar baix la jurisdicció militar i per trobar-se prop dels canons de la Ciutadella, no es va permetre bastir més pisos fins l’any 1833, però conservant les reduïdes dimensions de l’habitacle. Fou, a l’any següent, que es construí la plaça de toros, primera de la ciutat, anomenada El Torín.

111

La Barceloneta resistí epidèmies, bombardeigs, tempestes, guerres... i va tirar endavant. En el 1843 es va instal·lar la Catalana de Gas i en el 1856 es fundà la Maquinista Terrestre i Marítima (la que es convertí en fàbrica d’armes en el 1936 i que va polaritzar els terribles bombardeigs sobre la ciutat per part del vaixell de guerra Canárias i dels avions franquistes): només n’ha quedat l’antic arc d’entrada.

El primer vaixell a vapor d’España es construí a les drassanes Nuevo Vulcano, empresa també ubicada en aquest barri.

Des de principis del segle XX, la Barceloneta va ser durant molts anys un espai de lleure on es reunien, en cafès, tavernes i restaurants, tant els seus veïns com els de la ciutat. Allà, varen començar a trobar-se els primers esportistes que practicaren la natació o, millor dit, el bany de nit..., doncs no eren ben vistos i tenien que aprofitar la foscor. Ara bé, aquells joves, més homes que dones, varen fundar diversos Clubs a la ciutat comtal: Club Natació Barcelona (1907, amb predomini de socis que pertanyien a certa burgesia de la ciutat i que baixaven a l’Escullera per fer esport a vora Mar...), Club Natació Atlètic (1913), Barceloneta Amateur Club (1929).

En el 1920 apareixen els banys de Sant Sebastià, l’Astillero, els Orientals i el de Sant Miquel, que persistiren fins els anys precedents de l'Olimpíada ‘92, quan les reformes d’aquesta façana marítima obligaren a enderrocar-los. No puc deixar d’esmentar en aquest punt, que el Club degà de la natació peninsular fou el Nàutic de Tarragona, fundat pel Grup dels Xiflats en el 1872 per iniciativa d’Antoni Josep Escofet Netto.

112 El barri de la Barceloneta va ser un dels que més canvis va patir durant els preparatius dels Jocs Olímpics de 1992. Messanes senceres van ser demolides, moltes fàbriques tancades i les platges que antany havien acollit als pescadors, banys i xeringuitos, van ser totalment renovades.

Una de les iniciatives dutes a terme al barri, va ser la instal·lació de diverses escultures d'art contemporani a l'aire lliure. La que més èxit va tenir, d'acord amb la seva aparició en postals, fotografies, records i grau de coneixement entre els barcelonins, va ser la de l'estel ferit, més coneguda popularment com els cubs torts. Obra de la artista alemanya Rebeca Horn 10.

Són un homenatge als xeringuitos desapareguts i aquelles cases que no mesuraven més de 30 m2 en què van malviure molts obrers, mariners i pescadors durant dècades. Una història que malauradament sona més actual que mai...

Avui, segueix sent la Barceloneta un punt de referència de la gastronomia de l'arròs Parellada o del senyoret (anomenat així, perquè l’ingredient ha sigut desossat, desespinat i escrostonat). Quan la llagosta s’hi afegeix a la cassola, la sarsuela rep el nom d’òpera. També destaquen els canelons a la barcelonina i el bacallà a la llauna. Aquest barri és el passeig a vora Mar, de la navegació d’esbarjo i dels altres al·licients, que han apropat a la gent de l’interior a la costa urbana. * * * El Reial Club Marítim de Barcelona (RCMB) és dels clubs esportius més antics, havent iniciat l'activitat el 1881. Les seves instal·lacions són de bona qualitat, comptant amb un port esportiu i un local social amb restaurant.

El 1911 l'arquitecte Enric Sagnier guanyà el concurs per la construcció de l'edifici del Reial Club Marítim de Barcelona, construït entre 1911-1913, amb planta octogonal coberta amb cúpula i rematada per una mena de far. Aquest edifici fou enderrocat el 1957 i, l’actual, es troba al Moll Espanya, a un extrem del Port de Barcelona.

D’aquest Club n’era soci el meu Pare per la seva gran afició a la Mar i a les competicions de Vela. A les seves aigües, a bordo d’un balandre de la classe Star fou quan per primera vegada, tenia aleshores 4-5 anys, vaig navegar acompanyant al Pare.

10

Va viure i va emmalaltir, a la Barcelona dels seixanta: «El 1964 tenia vint anys d'edat i vivia a Barcelona, en un d'aquests hotels que lloguen habitacions per hores. Treballava amb fibra de vidre, sense mascarilla, perquè ningú va dir que era perillós, i vaig emmalaltir molt. Durant un any vaig estar en un sanatori. Els meus pares van morir. Estava totalment aïllada ». Va poder, finalment, recuperar-se.

113

* * * Narcís Monturiol i Estarriol va néixer a Figueres (Alt Empordà), en el si d'una família de menestrals (el seu pare era boter). Inicià estudis de Medicina a Cervera, que decidí abandonar i cursà la carrera de dret a Barcelona, on es llicencià el 1845.

En lloc d'exercir la seva carrera, preferí dedicar a l'activisme ideològic, a la ciència i la tècnica. Formà part del nucli d'intel·lectuals catalans (J.A. Clavé, SunyerCapdevila, Ildefons Cerdà). S’afilià al Partit Republicà, exercint de redactor d'El Republicano. El 1846, casà amb la seva muller Emília i fundà una impremta amb un amic. Hi va publicar revistes i pamflets en els quals divulgava les seves idees radicals a favor del feminisme, el pacifisme i el comunisme. Simpatitzà

114 amb les idees d'Étienne Cabet, amb el qual mantingué correspondència. En difongué l'ideari icarià a través de la revista La Fraternitat (1847), la primera publicació periòdica comunista de l'estat espanyol.

Donà suport a la participació catalana a les comunitats utòpiques Icària i Nova Icària (apadrinà l'expedició de Joan Rovira el 1848 que va anar amb Cabet als Estats Units per a fundar-hi una comunitat).

Amb les revolucions de 1848 el govern espanyol tancà La Fraternitat i hagué d'exiliarse a França. Va retornar a Barcelona, acollit a una amnistia, el 1849. El govern li impedí l'activisme editorial i dirigí la seva atenció cap a la ciència i l'enginyeria, mentre, per sobreviure, imprimia material educatiu.

Refugiat a Cadaqués a causa de les seves activitats polítiques (1855), on es guanyà la vida com a pintor, observà la difícil i perillosa feina dels recol·lectors de corall. Això el va portar a reflexionar sobre les possibilitats de la navegació submarina i, quan tornà a Barcelona, el setembre de 1857 organitzà, amb amics empordanesos, la primera societat comercial de l'estat espanyol dedicada a l'explotació d'aquest tipus de navegació amb el nom de Monturiol, Font, Altadill y Cía., dotada amb un capital de 10.000 pessetes.

El 1858 presentà el seu projecte El Ictíneo o barco-pez. El seu primer submarí, l'Ictíneo I, va ser avarat al port de Barcelona el 28 de juny de 1859. El primer viatge tingué lloc el 23 de setembre d'aquell any, al mateix port de Barcelona. Davant de públic, accionistes, autoritats de la Marina i la premsa, aconseguint navegar completament submergit durant dues hores i vint minuts i tornar a la superfície. D'altres proves posteriors encara van tenir més repercussió i el govern d'Isabel II es va veure forçat a prometre ajuda, que mai no va arribar. Malgrat totes les dificultats va desenvolupar l'Ictíneo II, que va atreure un cert interès de les altes instàncies militars.

Aquest nou submarí, que estava dotat d'un sistema de propulsió anaeròbica, va ser avarat al port de Barcelona el 2 d'octubre de 1864. Tot i aquests èxits, el 1867 la seva companyia va fer fallida i, davant la manca de suport, Monturiol va decidir desmantellar el submarí i abandonar el projecte.

Quatre anys després va retornar a l'activitat política. Com a membre del Partit Federal, fou diputat per Manresa a les Corts Constituents de la Primera República Espanyola (1873) i, poc després, nomenat director de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, amb seu a Madrid, càrrec que exercí durant els mesos que perdurà el règim

115 republicà i on posà en pràctica un procés de la seva invenció per incrementar la velocitat de producció de paper adhesiu.

Seguiren altres invencions i als 65 anys (1885) va morir el 1885, arruïnat i completament oblidat, a Sant Martí de Provençals, una antiga població actualment agregada a Barcelona on els anys 1846 - 1847 un grup de cabetians catalans havien fundat una comunitat icariana. El 1972 les seves restes foren traslladades a Figueres i inhumades a la secció de personalitats il·lustres del cementiri municipal. * * * A la Mar i quan la gent no ho veu massa clar el què passarà, la por es fa present i no hi ha diferència entre el nostramo i el de més a baix. D’aquí, que també grans personatges de la marina d’aquells segles reculats ens han deixat mostres de la seva devoció religiosa... per la por que passaren.

En el Llibre dels feyts, de Jaume I, es relaten les moltes vegades que el rei pregava a la Mare de Déu quan navegava, doncs no les tenia pas totes. També es diu que quan va anar a conquerir Mallorca, portava unes relíquies de Santa Pixedis. Va ser una donzella romana que va morir martiritzada al segle II. Recollia la sang dels màrtirs cristians i els enterrava. Aquesta és la raó per la qual és representada amb l'àmfora on hi abocava el fluid vital.

Els paraires o cardadors, van rebre amb catifes de flors i molta devoció el cos, autèntic o no, de la santa, que quedà a l’illa i el rei els concedí el seu patronatge. Els seus ossos es veneren a la capella de Santa Anna del palau de l'Almudaina de Palma. * * * S’ha fet habitual, que els recitals d’havaneres tingui lloc quan el dia ha fosquejat i, sempre, amb la màgica companyia del cremat, la beguda marinera que reconforta per dins i ajuda a somiar.

Un cremat es fa posant al foc una cassola amb rom negre, grans de cafè, sucre fi, pell de llimona i un xic de canyella. Quan aquesta barreja està calenta, s’ha l’encén amb un misto i amb una cassoleta es va remenant, evitant que no s’apaguin les flames. Una estona i queda llest per servir-lo en petits bols de terra cuita.

116

Fins que el sitgetà Bacardi Massó (Sitges, 1814 - Cuba, 9 de mayo de 1886), traslladat a Santiago de Cuba no va resoldre la fórmula per fer-lo més suau, el rom era una beguda forta pròpia dels corsaris de la costa del Carib i de les travessies transatlàntiques quan la Mar es posava brava.

En el 1862 al fer-lo apte per tots els paladars va assolir una gran empresa. El logotip de la fàbrica ha sigut, des d’un principi, el ratpenat, doncs és considerat el símbol de la unió familiar, de la bona salut i de la fortuna.

Un fet molt universal, tant en aquells anys de la desintegració de l’anomenat imperio colonial de España, com en temps d’ara, molts dels descendents d’emigrants aviat perden el sentiment cap a les seves arrels per deixar pas al nacionalisme de la terra que els ha vist néixer i fet créixer, però amb un govern centralista sense estar a l’altura que li correspon. Això, també va succeir als fills d’en Bacardi Massó, que des del primer moment van intervenir en la guerra de la Independència de Cuba i, inclòs, l’Emili Bacardi Moreau arriba a ser el primer alcalde cubà de Santiago de Cuba en quan varen expulsar als espanyols no integrats. * * * En l’extrem més meridional del coster de Sitges es va bastir l’ermita de la Mare de Déu del Vinyet, que a causa del progrés urbanístic, avui dia és difícil d’identificar-la des de la Mar. Tenia el senyor de la vila de Sitges un moro esclau per al seu servei, el qual, entre d'altres serveis, s'ocupava de cavar una vinya que hi havia al lloc on actualment es troba el santuari.

Un dia, mentre hi treballava, donà un cop d'aixada al peu d'un cep i descobrí la santa imatge, quedant gratament sorprès. Prengué la imatge, la posà al cistell del dinar i tornà a casa del seu amo per ensenyar-li la troballa. Però

117 arribant al mas, restà encara més sorprès en veure que la imatge havia desaparegut del cistell. Encuriosits pel fet, els uns, i incrèduls els altres, una munió de gent s'encaminà cap al lloc on s'havia produït la troballa: la trobaren al mateix lloc on l'havia trobat l'esclau moro.

Meravellats del fet, decidiren construir al mateix lloc una capella. Molts foren els mariners de les contrades veïnes que participaren en la construcció del santuari, esperant trobar en la Verge de Vinyet una protectora contra les tempestats i les borrasques.

El santuari de la Mare de Déu del Vinyet, juntament amb l'ermita de Santa Cristina de Lloret de Mar i l’ermita de la Cisa de Premià de Dalt, formava part de la tríade de santuaris costaners catalans amb major nombre d'exvots. Encara ara guarda una de les col·leccions patrimonials més notables que fan referència a la pràctica votiva, des del segle XVIII i fins a les primeries del segle XXI. La importància del Vinyet com a santuari de gràcies queda palesada per les dues principals pintures murals que ocupen les parets laterals del presbiteri.

Confrontades, l'una mostra la intervenció celestial per salvar d'un ensurt major els ocupants d'una diligència accidentada. L'altra té com a temàtica el salvament miraculós de tripulació i passatge d'un naufragi.

Aquestes dues pintures murals contenen dos dels tres grans temes que donen origen a la presència d'elements votius al santuari: el món mariner i els desplaçaments terrestres. El tercer tema votiu és la malaltia.

* * *

118 La Mare de Déu del Bonaire (el seu cognom, per si sol, ja diu el per què), venerada a l’illa de Sardenya fou importada la seva advocació a Catalunya pels mariners que habitualment feien la travessa. A Barcelona, inclòs, va donar ocasió a que li posessin el nom a un carrer.

Aquesta veneració va ser molt arrelada, temps després, a la platja de Vilanova i la Geltrú. Baix la seva guia es tenia el vent mesurat per poder navegar amb els quillats de vela llatina. * * * El Club Nàutic de Vilanova em permet un sojorn molt agradable, tant per les seves instal·lacions com per l’atenció que ofereixen al navegant quan desitja descansar d’una navegació alterada per la Mar de llevant, que no em va deixar des de passat el Far del Llobregat.

A Vilanova i la Geltrú, rere la platja coneguda com la Platja de la Farola, s’alça el Far de Sant Cristòfol, anomenat així per la Punta en la que s’instal·là.

En aquest mateix emplaçament, hi hagué un primer far, més petit, construït el 1866.

Aquest far no estava inclòs inicialment en el Pla elaborat pel govern d’Isabel II, la Farolera, però les pressions dels patrons i els mariners de la localitat en van fer possible la seva construcció.

Es va encendre per primer cop el 12 d’agost de 1866 i va demostrar la seva utilitat, ja que era la única llum entre Salou i el Llobregat, servint de referència als vaixells que volien trobar el punt d’ancoratge de la zona del Garraf.

Amb tot, la torra inicial va resultar de poc abast i, l’1 de maig de 1905, s’inaugurà una nova torra més alta , que elevava el foc als 21 metres actuals. El far d’avui dia consta d’un edifici de planta quadrada amb una porxada cara el mar i una torra externa, rematada amb una cúpula argentada, adossada a la paret lateral.

Des del 1981, l’edifici alberga el Museu del Mar, que recull i desa tot el que quedava en les casetes de la platja de Vilanova i la Geltrú, i en les botigues del barri de mar (ormejos, nanses, xarxes, gàbies…) recollint també documentació, fotografies, etc. per a constituir una interessant col·lecció relacionada amb el mar i l’ofici dels homes del mar. * * *

119 Situada prop del Far s’eleva un putxet on s’assenta l’ermita de Sant Cristòfol. D'origen antic, va ser restaurada a partir de 1505 i va servir de llatzeret durant l'epidèmia de pesta de 1651-52.

L'actual edifici va ser consagrat el 1788. Durant el segle XIX va ser de nou rehabilitada amb fons de l’americano Joaquim Soler i Serra. Va ser de les poques esglésies del terme que no va patir els estralls de la guerra civil.

L’any 1944 va ser adquirida per Eugeni d'Ors que va fer construir un casa adossada, on va morir deu anys després. Hi va fundar l'Acadèmia del Far de Sant Cristòfol, on es reunien escriptors, filòsofs i artistes i allà va reconduir la seva relació amb Catalunya, que abans havia passat per períodes tempestuosos. * * * No lluny de Vilanova i la Geltrú queda el conjunt històric de Sant Pere i Sant Miquel d’Olèrdola (Alt Penedès), situat en un turó de 358 m. d’altitud i rodejat per cingleres.

Del primer moment que s’hi arriba s’observa que es tracta d’un enclavament estratègic. S’entén, per aquest motiu, perquè fou habitat des de l’edat del bronze, fa uns quatre mil anys, i seguit d’un poblat ibèric; després. passaren els romans i, des del segle X fins al segle XII, els comtes medievals.

Les primeres muralles foren aixecades pels primers pobladors.

Consta, que els ibers s’hi assentaren entre els segles VI i V aC. Els romans arribaren per enllà el segle II aC. i, naturalment, establiren un campament militar, però convisqueren amb els ibers algun temps. D’ells ha quedat una muralla, la cisterna i una talaia. Quan la presència romana a Hispania es va estabilitzar, abandonaren l’indret.

Probablement, s’hi van fer presents els visigots, però com ha succeït en altres comarques, no han quedat restes de la seva petjada. Tampoc no hi ha constància de

120 l’assentament dels àrabs, si bé hi varen fer varies incursions militars en quan l’indret esdevingué frontera amb les terres cristianes.

Conquerit pel comte de Barcelona a principis del segle X, tornà a ser un centre fortificat en aquest esperó de la muntanya envoltat de cingles amb la seva muralla restaurada i castell, constituint un destacat punt estratègic pel control i defensa del sud de la Marca. És, aleshores, quan es basteix la primera església, preromànica de Sant Miquel, a l’entorn de l’any 929 i consagrada l’any 935. Va ser destruïda per una ràtzia musulmana.

El comte Sunifred, inicia la construcció de la segona església al costat de migjorn de l’anterior i queda baix l’advocació de Sant Pere: en aquella època, el comte o rei que no rebia la benedicció de Roma, ja podia plegar veles...

A mitjan segle XI, enmig de la revolta feudal contra el poder dels comtes, aprofitant la fràgil frontera entre la marca dels francs i els regnes de taifes àrabs, prengué protagonisme l’anomenat príncep d'Olèrdola, Mir Geribert, el més bel·licós i insubmís dels nobles vassalls del comte Ramon Berenguer I, que gairebé li va donar més guerra que els sarraïns als que intentava sotmetre.

Mir i Geribert va conquerir els castells d’Olèrdola, Subirats i Ribes (1010).

Establert en els seus dominis i actuant com un vertader príncep va negar la sobirania del papa (fotut!). Immediatament, li va arribar l’excomunicació de l’Església, però li va patinar.

En el 1039, es posa d’acord amb el comte Ramon Berenguer I i li jura fidelitat, però exercint en el seu terrenys com a senyor lliure i independent. Es va aliar amb els sarraïns, creant una zona de canvi en els seus dominis, a fi de que no paguessin al comte de Barcelona els delmes a que estaven obligats. Poc a poc va anant perdent els seu prestigi i possessions fins que en el 1050 es retira a Tortosa, on es perd la seva pista...

A inicis del segle XII, amb el desplaçament de la frontera cristiana vers el sud i la pacificació del territori, s'inicià la decadència d'Olèrdola i el gradual desplaçament de la població cap a la plana, prop de les vies de comunicació entre Barcelona i Tarragona i per aprofitar les franquícies i privilegis concedits als pobladors de Vilafranca: d’aquí el nom, és a dir, una vila franca de delmes, encara que més tard, ja assentada la població de mercaders, es van tornar a exigir.

121 Existeix una cisterna amb capacitat per casi 400 mil litres d’aigua de pluja que data d’entre els segles II i I aC. L’aigua es recollia a través de canals fins a un recipient que feia de filtre. Unes escales tallades a la pedra permetien netejar-la periòdicament.

Han quedat restes d’una casa ibèrica del segle III aC., altres de l’època medieval, així com sitges excavades a la roca, dels segles X i XI. Del segle I aC, és la Talaia romana situada a migjorn. Està bastida amb blocs de pedra, grans i regulars. Controlava el territori i les comunicacions mitjançà la comunicació amb altres situades, també, en llocs elevats.

Al costat de la Talaia es va construir el Castell d’Olèrdola, del que només en resten uns metres de mur i la base de la torre rectangular. En l’any 991, després de les comeses dels àrabs que es repetiren freqüentment en el Penedès, es va reconstruir, motivat per les necessitats defensives.

D’aquest Castell s’explica, de l’existència d’una mina que arribava fins les coves on queda l’actual població de Sitges, prop de la mar. En un dels enfrontaments amb els àrabs, que havien ocupat Olèrdola, l’exèrcit cristià decidí recuperar la fortalesa i, aleshores, ho feren aprofitant el camí subterrani. Així fou, com sorprengueren a l’enemic, que no varen tenir temps de reaccionar.

Les tombes antropomòrfiques, conegudes com olerdolanes (perquè les descobertes en aquest altiplà d’Olèrdola foren les primeres de ser estudiades) constituint un tipus característic d’entre els segles IX i el X. Són tombes excavades a la roca, en que l’espai per al cap, tallat a la roca, sovint presenta la forma de ferradura. A Catalunya són molt freqüents, però en altres llocs són asimètriques amb el cap desviat en relació a l’eix central i sovint es troben barrejades les dels infants amb les dels adults. * * * Baixant del conjunt històric d’Olèrdola i en direcció a Vilafranca, prompte es troba (senyalitzat) a mà dreta, la pista que mena a una finca particular on hi ha la capella rodona del Sant Sepulcre.

Aquest temple pertanyia a un priorat del Sant Sepulcre.

En un testament del segle XI, queda citat per primer cop. En el segle XIII es va vendre al monestir de Sant Cugat del Vallès.

Dos segles després, va quedar com a capella. Avui dia, és de propietat privada. En el 1954, es descobriren, sota una capa de

122 guix, varis llenç de paret amb pintures murals del segle XI, que s’han conservat in situ.

Es tracta d’una església d’una sola nau, de planta circular amb una coberta de cúpula semiesfèrica. A llevant sobresurt un absis. Aquests dos elements arquitectònics, nau i absis, estan units mitjançà un arc presbiterial. La portada és d’arc de mig punt i s’obre a ponent, mentre que a tramuntana hi ha la porta que dóna pas a la casa adossada. Pel mur de migjorn s’accedeix a una capella afegida. * * * D’hàbits passats n’han quedat uns quants, però el ritme de l’actual vida també afecta al pescador. Pocs mariners queden dels que en arribar a port, al desembarcar, ho facin amb el peu esquerra: Això és cosa de vells... m’han comentat els joves!

La primera singlada d’un bastiment no es feia mai en dimarts: quan vaig anar a recollir el meu veler, L’Esquitx 4, que m’havien construït a Calp, era dimarts i volia arribar a bona hora del dia següent a Eivissa.

Doncs bé, vaig tenir que salpar després de mitjanit, ja en dimecres, perquè el constructor -bon amic meu- em va pregar de no fer-ho abans... No m’hi vaig oposar.

En el mes d’abril era quan més barques es batejaven i, sembla ser, que és la millor època de tirar barques a la Mar. Què n’ha quedat d’aquestes costums?... * * * Les platges que es fan present quan es deixa enrere el massís del Garraf, formen part de la turística Costa Daurada amb una fita destacable d’aquest principi, com és el Barri Marítim de Sant Salvador de El Vendrell.

Una de les teories sobre el nom del Vendrell explica que prové del diminutiu Venerellus (Venus).

Inicialment existia un Portus Venerisa a l'actual Barri Marítim de Sant Salvador, amb un nucli a l'interior anomenat Venerelluso, la petita Venus.

L’ermita de Sant Salvador, de tradició romànica (està documentada des del segle XI), ha sofert notables modificacions en èpoques posteriors.

123 Té una nau coberta amb volta de canó sobre un arc toral, lleugerament apuntat, que descansa sobre impostes. Degué tenir un absis, que no s'ha conservat. L'actual portada i l'espadanya són del 1900.

Aquest indret, que repasso somerament, és per endinsar-me en el record d’en Pau Casals que duu a recorre per la seva Casa Nadiua, on es fa present l'ambient familiar i humil en què el músic va viure els primers anys de la seva infantesa, passant per l'orgue barroc de l'església del Vendrell, on va començar a interpretar quan tenia nou anys, i visitar la Vil·la Casals, la seva casa d'estiueig a Sant Salvador, avui museu.

Un altre músic i, en aquest cas, amic personal meu, també nat al Vendrell, fou el Dr. Joan Sumoy i Sentís (* 1930 + 2013). A semblança del Mestre Casals, va iniciar els estudis de lectura musical a la parròquia del Vendrell amb Agustí Cohí i de piano amb Ivern i la Sra. Ribes. El 1944 va començar estudis de violoncel amb Joan Borrul i, quan es va traslladar a Nova York per ampliar estudis de l’especialitat de cirurgia ortopèdica i traumatologia, continuant del 1961 al 1964. Des del 1988 va estudiar a l’Escola Municipal de Música de Tarragona. El 1948 va compondre al piano la sardana La Joia, que fou instrumentada pel Mestre Cohí Grau.

Aquesta sardana -La Joia- junt a dotze més de altres autors vendrellencs es varen incloure en un CD arran de ser anomenat El Vendrell Ciutat Pubilla 2002. * * * El Far de Torredembarra és un nou equipament que va entrar en servei el dia 1 de gener de l'any 2000. Es tracta del darrer far construït al coster català el segle XX. Té una alçada sobre el nivell del mar de 58 metres i sobre el terreny de 38, amb un abast geogràfic de 20 milles. Aquest far és el que té la torre més alta de tots els fars de Catalunya, motiu pel qual és un bon referent per la navegació d’esbarjo de la seva proximitat.

Aquest far es va construir en aquesta ubicació per cobrir la zona d'obscuritat situada entre els fars de Salou i Vilanova i la Geltrú.

124

En facilitar al navegant amateur, que no es separa de la costa més enllà de les 20 milles, aquest far invita arrecerar-se al acollidor Port Nàutic de Torredembarra per iniciar una estada i gaudir dels oferiments turístics i culturals de la Vila: el Castell dels Icart (segle XVI), la Torre de la Vila (segle XII), l’església de Sant Pere (segle XVII), la Llotja de pescadors, la Platja Natural dels Muntanyans, el Roquer.

La Marina o barri marítim de Torredembarra s’originà, com els d’Altafulla i Creixell, en les botigues dels pescadors i comerciants del segle XVIII. La superació dels atacs de la pirateria al darrer quart del segle XX afavorí l’establiment definitiu dels pescadors, les botigues donaren pas als habitatges i el barri s’anà configurant en dos carrers principals, el primer format per les cases de primera línia arran de la platja i el segon paral·lel al primer però darrere seu. L’extensió i la distribució actual del barri és bàsicament la mateixa de fa mig segle, però les cases han augmentat l’alçada i darrere els dos primers carrers n'ha sorgit un altre, a més de tota una munió d’hotels i apartaments turístics. * * * Quan al retornar a la Mar i al tenir a un través a la població d’Altafulla, destaca, enlairat, el seu Castell ben característic, inclòs com a senya pels pescador. Si bé l’origen d’Altafulla no és conegut, ha quedat constància de l’existència del seu terme en el segle XI, per quan apareix en una donació de la Pobla de Montornès feta per Ramon Berenguer I en l’any 1066.

Anys després, es troba que la vila i el castell formen part de la baronia d’Entença, quan passà al rei Joan I. En el 1324 s’incorporà al comtat de Prades, que mitjançà la corresponent permuta, en Ramon Berenguer II va cedir al seu germà l’Infant Pere. En el segle XV dominava la vila i el Castell d’Altafulla la família Requesens.

Consta que un dels seus descendents prengué part en la batalla de Llepant en el segle XVI. L’església parroquial de Sant Martí, és un gran edifici junt a l’antic castell de la Vila, que havia pertangut al marquès de Tamarit.

125 La Vil·la Romana dels Munts està situada prop de les Botigues de Mar, limitant amb el terme municipal de Torredembarra i a la part baixa del turó dels Munts, en forma d'amfiteatre natural orientat al sud. Va ser construïda al segle I dC. En ella hi va residir un gran mandatari de Tarraco, Valerius Avitus i la seva esposa Faustina.

Aquest jaciment arqueològic es començà a excavar metòdicament el 1967, i bona part dels valuosos materials que ha proporcionat es troben al Museu Arqueològic de Tarragona. Entre les restes que es poden visitar cal destacar el jardí, el passadís pavimentat amb mosaic, les habitacions amb restes de pintura, la cisterna i les termes, considerats els banys privats més gran que es conserven a Catalunya. Amb tot, l’element més singular és el dipòsit d’aigua, conegut popularment com la tartana. * * * L’empordanès Ramon Muntaner, nat a Peralada, cita en la seva Crònica escrita a l’alqueria de Xilvella en el 1325, un miracle, sense concretar, que va ser objecte un almogàver de Sogorb, que es trobava a l’església de Sant Nicolau de Porto Pi, a Mallorca. D’aquest fet, anys després, exportaren els almogàvers a Grècia la devoció a Sant Nicolau, un dels patrons a qui tenen molta devoció la marineria d’aquell País, encara avui dia.

A Tarragona, sembla ser, que també tenia cert predicament la devoció a aquest sant, doncs en un capitell del claustre de la Catedral es troba representat Sant Nicolau salvant uns nàufrags. * * * Les brises d’estiu fan corre uns altres petits núvols blancs, que abans més que avui, els mariners els anomenaven margaridetes. Tot venia, perquè una jove molt bonica va ser esclava del rei moro i no volen ser la seva muller, va demanar a una herba, que creixia en el jardí de palau, la alliberés del desig del rei. La noia es va convertir en un nuvolet blanc i la poca brisa d’aquell dia d’estiu se’l va emportar cap a terres cristianes, on recuperà la delicada figura d’una bonica camperola. Ella va ser una Santa Margarida i l’herba es coneguda com l’herba de Santa Margarida, que té un gust amarg i de flors purpúries.

Els homes de la Mar la tenen present quan, per l’edat, només queda la trempera matinera: ...la trempera matinera, no és trempera vertadera sols és pixera. * * *

126 La superstició i les creences religioses, tant a terra com a la Mar, no han tingut mai una ratlla massa concreta que les diferenciés. Per això, tampoc no ha faltat mai en la vida del mariner i del pescador, la seva fe amb Déu, la Mare de Déu i els seus Sants més o menys barrejada amb la cultura popular i hereva de temps reculat.

Els temporals de llevant, es presenten més habitualment en els mesos de setembre a novembre i es consideren obra del dimoni. Qui tenia fe en sant Francesc li pregava. Aquesta devoció venia, perquè quan el Maligne li enviava animalots al Sant, aquest els esquivava i, aleshores, l’infern trontollava i es desencadenava una tempesta.

Llavors, Sant Francesc es deslligava el cordó, que li feia de cinyell, i, fuetejant l’espai, els núvols es fonien i el cel s’aclaria. D’aquí ve, que aquestes tamborinades de la tardor se les coneix per cordonada de Sant Francesc, que és molt temuda per la gent de Mar. També, hi ha qui relaciona el cíngol que porta el d’Asís amb els caps (cordes) del bastiment i es deia que servien per dominar al Diable. * * * En els mesos d’hivern, quan arriben les barques dels pescadors al port, m’hi apropo a esperar-los, no tant sols per saber com anat la pesquera, sinó també perquè coincideix l’arribada dels quillats amb l’hora baixa en que el sol proporciona unes postes enceses, que donen ocasió a certs dibuixos del núvols, que encenen la fantasia, creant boniques llegendes.

Una d’elles, és la barqueta de Sant Antoni, que m’he la fer veure l’Anton, el cuiner del Restaurant Eugènia de Cambrils, amb qui he navegat per les Columbretes, com aquella nit que estan arrecerats dins del cràter de la Columbreta Gran va entrar una forta llevantada, que ens obligà a salpar promptament amb gran dificultat i, bastant apurats, vàrem poder refugiar-nos al port de Vinaròs... set hores després. Va ser durant aquesta travessa que vàrem jurar, el meu amic Pere Roquer i jo, de no navegar mai més de nit, perquè ho vàrem passar molt malament. Ara bé, quan ja estàvem amarrats a port, ens adonàrem que havíem jurat sobre una Bíblia mal traduïda... i vàrem seguir navegant en qualsevol hora i temps.

127 Doncs bé, l’Anton em va senyalar que quan el sol està ben a ras del Montsià o a sol post, surten les barquetes. Fou en un d’aquests petits núvols on Sant Antoni, des de Tunísia, s’hi embarcà per anar a Roma a curar malalts de lepra. * * * Si bé l’home de Mar s’acostuma a considerar-lo religiós, aquesta religiositat està encaminada envers Déu, la Mare de Déu i els sants de l’entorn marítim. Vull dir, que no s’amplia massa cap els capellans, que com homes de terra no saben res de la Mar. Però cal subratllar que aquest aparent anticlericalisme no té res que veure amb la manca de fe, ni amb l’apressi personal entre rector i mariner. Molts pescadors consideren que els capellans a dalt dels bastiment porten mala sort, que atreuen el perill o allunyen el peix. D’aquí, que els tenen a ratlla, però a terra són convidats a compartir la taula i la festa molt sovint.

S’està d’acord que en general, els mariners no són gent de missa, no freqüenten els sagraments, ni de lluny el de la confessió..., però ¡alto!... això no vol dir pas que no es confessin.

M’explicaré: són homes com tots els demés i són conscients dels seus pecats o relliscades. Quan la navegació anava a maldades, es confessaven a la Mar, llançant una petita pedra, que en un racó o altre les havien amagat per cada pecat que recordaven. Al calmar-se l’aigua, era senyal que havien sigut perdonats pel bon Déu.

Una altra costum, era tirar per la borda les carbasses que feien servir com a boies per fer surar la part alta de les sàrcies (suposo, que ho feien quan ja havien llevat les arts plenes de peix).

Clar, que això d’anar a missa ho tenien resolt anant-hi en el dia de Sant Pere, segons em va comentar un pescador fan de l’Apòstol: La missa de Sant Pere, és missa vertadera.

Val més la missa de Sant Pere, que tres-centes que li venen darrera.

Qui no es contenta, és perquè no vol! * * *

128 Es sabut que Sant Pere es considerat patró dels pescadors. La majoria de poblacions costaneres tenen confraries dedicades a aquest sant.

Així

mateix, era patró també dels coltellers, especialitzats a fer armes blanques i ganivets grossos d’una fulla amb un sol tall i amb un mànec de fusta formant una sola peça: són els coltells.

Va haver-hi uns anys que fou obligat als mariners a portar armes defensives per si cas el vaixell fos atacat pels pirates o corsaris. El patronatge no va ser escollit per la seva relació amb els personal que s’embarcava, sinó recordant aquell coltell amb el que se’n va servir l’Apòstol per tallar l’orella del soldat romà quan prenia Jesús. * * * Però, Sant Pere sempre ha estat el capdavanter de la devoció dels pescadors. No sé pas si fou l’ordre de Jesús -...ara et dedicaràs a pescar ànimes...- donada a Sant Pere o l’anècdota de la pesca miraculosa, l’origen del patronatge pescador de l’Apòstol. Em decanto per aquesta segona versió, que la veig més materialista, més apropiada a les necessitats dels homes i dones i que encaixa més amb l’esperit dels cristians, que toquen peus a terra: ...a un pobre, primer doneu-li una samarreta (benestar social) i després parleu-li de Crist... Estic referint-me a una època en que la misèria dominava al poble, molt distant de la economia que avui assoleixen, que per ser sincer, no conec cap pescador pobre.

A la Biblioteca Episcopal de Vic es guarda una Bíblia Sacra, del 1268, on està representada l’escena evangèlica de la pesca miraculosa després de l’escepticisme de Sant Pere a la indicació de Jesús de calar les sàrcies. A més de la imatge dels dos esmentats personatges, apareix un altre apòstol, probablement Sant Jaume, que mena el timó de la barca, un model de bastiment català del segle en que es va dibuixar la miniatura, i on encara s’hi pot veure la situació del timó a estribord i dos rems.

129

De totes maneres, ja en el segle XII algunes embarcacions es construïen amb el timó a popa, en el codast, junt a la roda. Amb aquesta aportació a la nàutica he trobat la més antiga imatge que es coneix d’una nau amb el timó a popa: és un baix relleu de la pila baptismal que hi ha a la Catedral de Winchester, que es considera un treball belga de l’any 1180. De primitives imatges que s’hagin conservat amb aquesta situació del timó, n’és el grafit que es troba en l’església de Fide, a Gotland (Suècia) que data de principis del segle XIII. Tornant a la miniatura de la Bíblia Sacra de Vic, apareix un tercer tripulant, que xorra la sàrcia plena de peix i que no deu ser pas apòstol, doncs l’autor del dibuix l’ha deixat sense nimbe...

Qui va deixar fora de la barca a aquell acompanyant no identificat en la miniatura de la Bíblia Sacra de Vic, va ser l’anomenat Mestre de Cabestany.

Del seu taller sortí el relleu La vocació de Sant Pere, que procedent de la portada de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà), es troba en el Museu Marès de Barcelona.

Només hi estan embarcats Sant Jaume al timó (també situat a estribord) i Sant Pere amb un rem i a punt de saltar de la barca per apropar-se a Jesús, que camina damunt de les aigües. * * * Entre moltes costums que tenen lloc en la diada de l’Apòstol de la Mar estava la benedicció dels panets d’ofegat, on s’hi havia dibuixat una creu i fet un forat. Per trobar el cos d’un ofegat, s’hi posava una vela encesa i es llançava a la Mar. Allà on la vela s’apagava i el pa seguia surant, senyalava el punt exacta on es trobava el cadàver del mariner. Les cases tenien tants panets d’ofegat com parents pescadors hi havia a la família, el que fa pensar que no eren massa optimistes.

130 Una variant d’aquests panets foren els que es feien en els pobles de la ribera dels rius i que els tiraven a la corrent per evitar les inundacions. La costum venia dels pas dels romans per les nostres terres, que per fer tornar al seu llit les aigües esvalotades del riu, feien un sacrifici sagnant al corresponent déu i seguidament hi tiraven els presoners de guerra.

No sé pas fins a quin punt era efectiu aquest procedir. Sembla més una manera de lliurar-se dels captius, com ja he explicat que anys més tard ho feia en Roger de Flor amb els francesos derrotats en la batalla de les Illes Formigues, enfront de Sant Feliu de Guíxols, aprofitant el terral del capvespre, i amarrats a la popa de les seves naus i lentament s’allunyaven mar endins...

A les Guerres, de malifetes sempre s’ha n’han fet. Quin dia els polítics seran poetes?... * * * Sant Andreu, el germà de Sant Pere, no tenia pas la destresa d’aquest a l’hora de pescar. Si bé és un dels altres patrons dels pescadors, cal puntualitzar que ho és dels pescadors d’arts menors, dels de canya, dels que pesquen en rius i estanys, des de la vorera, tocant peus a terra, etc. Repartint el treball, no pot haver-hi motiu de discòrdia entre bons germans.

Per no distanciar-lo massa del germà gran i evitar que aquest s’enutgés el varen declarar, en el seu temps, Patró dels traginers i venedors dels peix fresc i pescat a Mar, que temps enllà, es venia pels carrers de molts pobles un xic separats de la costa.

Recordant que a Sant Andreu, al crucificar-lo li van trencar les cames, quan un mariner es trencava un os, s’encomanava a Sant Andreu, doncs l’Apòstol Pere tenia prou feina en ajudar a la maniobra de a bord i no era la seva advocacia fer de traumatòleg. * * * Era a la caiguda de la tarda quan la gent forastera s’aplegava en rotllana, més o menys ordenada, a la plaça del Pòsit del poble mariner on, poc a poc hi arribaven els pescadors amb les caixes del peix ben estibat o el pescador, que va per lliure, que també diposita les quatre sèpies i uns quants molls al costat del gros de la subhasta.

Barrejats amb els pescadors es trobaven els traginers a punt d’escoltar la monòtona cantarella del subhastador, que moments després iniciava un seguit de números acompanyats d’un llenguatge incomprensible, pels de fora. Senyalant una per una les caixes de peix, dipositava un paper amb un número, mentre l’ajudant, apuntava el nom del traginer que ha aixecat la mà o a fet un discret moviment de cap...

131

Aquesta escena, només és per recordar temps passats. Avui dia, també l’electrònica s’ha ficat en l’economia del pescador. Al principi, hi va haver-hi un xic de rebombori, però aviat tothom s’hi ha adaptat.

La plaça del Pòsit s’ha canviat per un ampli local on s’asseuen els traginers i els pescadors o familiars més directes (els de fora han sigut exclosos) en unes grades amb pupitre i botons, com els utilitzats en el Parlament a l’hora de les votacions. La diferència està que en el Pòsit només se sent flaira de peix fresc. Una cinta contínua transporta les caixes dipositades pels pescadors, que passen, una per una, per davant dels interessats... de la mateixa manera de com té lloc l’elecció d’una Miss en el Palau de Congressos de la capital de la costa. El preu del peix, ara no cantat, apareix en la pantalla i el traginer polsa el botonet i la mercaderia ja es seva. Clar i prompte enllestit!... però poc sensible. És el progrés i no hi ha res a dir, ni a fer. * * * El camí de ronda entre la platja Llarga de Tarragona i el castell de Tamarit és un paisatge coster espectacular. Els seus miradors, que a la vegada són penya-segats d’un groc enlluernador, ens permeten gaudir d’una vista de la Mediterrània, que al llarg dels anys ha estat la porta d’entrada de tota mena d’invasions militars i culturals.

Al mateix temps, aquesta franja costanera també ha estat la porta de sortida de les pedreres del voltant, dels productes agrícoles i artesanals i de personatges tan importants com Jaume I el Conqueridor, quan va conquerir Mallorca.

Mostres de la història romana d’aquest litoral es podem veure a la pedrera de la Creueta i l’embarcador dels blocs que s’extreien del Mèdol; així, com les torres de guaita medievals que puntegen aquest coster.

132 Però el més impressionant de tot és el bosc de la Marquesa, un valuosíssim patrimoni natural format per màquia del litoral típicament mediterrània, i que està molt ben conservat gràcies a la consciència i el treball de molts grups i associacions de Tarragona que estimen el seu litoral.

El camí de ronda a través d’aquest bosc et deixa bocabadat per les extraordinàries dimensions dels pins pinyers, els llentiscles i els margallons que es van trobant. Però si volem destacar una formació vegetal entre totes, hem de parlar del savinar litoral, que es troba principalment en les pedres calcàries que miren al mar. * * * Passar pel coster de Tarragona i no tenir un record pel meu amic Tomàs Forteza i Segura, crec que em seria impossible perdonar-m’ho. Era l’any 1991 -feia poc que havia obert el Consultori de Ginecologia-, i tant per la meva afició a la Mar, com pels llibres sobre art romànic que sempre he anat cercant, vaig entrar en contacte amb el que va ser un gran amic: En Tomàs Forteza, en Masso, el Jefe.

Havia fundat l’Escola d’Aprenents Mariners en el si del Reial Club Nàutic de Tarragona, els més antic d’Espanya (1878). En Tomás Forteza Segura, home de mar i llibreter de professió, que amb el suport de la directiva i un grup de socis entusiastes vàrem posar en marxa la primera escola d’aquestes característiques a tot l’Estat.

Era una escola d’inspiració tradicional, amb una estructura jeràrquica en què, a banda dels patrons, hi havia contramestres, mariners de 1ª, de 2ª i de 3ª; entre els mariners de 1ª n’hi havia uns que en deien habilitados con mando.

Aquests, tot i que encara no tenien el títol de patró, estaven facultats per comandar una petita embarcació. A més, era imprescindible que els mariners anessin d’uniforme i els professors teníem que assistir als diversos actes oficials que organitzàvem amb l’uniforme de marino i els galons a la bocamàniga corresponents als títols nàutics oficials que teníem.

L’Escola de Marineria, com tots l’anomenàvem, tenia per objectiu formar mariners i navegants, però des d’una visió clàssica i tradicional de la mar i els vaixells. Tot i que entre els seus alumnes en sortirien bons regatistes, la

133 regata no era l’interès principal dels que fèiem de professors. Cada diumenge al matí, durant tot un curs escolar, es donaven classes de Morse, de nomenclatura, de nusos i de navegació... i s’acabava el curs dominant el vocabulari mariner i fer una dotzena de nusos.

El Jefe, així distingíem a l’amic Forteza, com a cap suprem de l’Escola va posar a disposició de l’escola el seu vaixell, el mític Vent de Dalt. Era una petita balandra de sis metres d’eslora, que es va convertir en el primer buc escola de la marina esportiva espanyola. Després el va fer allargar un parell de metres i el va transformar en una goleta, a bord de la qual els mariners hi navegaven i treballaven sense parar.

Amb els amics i companys de navegació (Joaquim Navasa, Brunet, Chiapella, Barranco, Pastor i comandats per en Tomàs Forteza, el Jefe), formàvem un grup molt ben avingut, que mútuament ens fèiem augmentar l’afició a la Mar. Les reunions i les sortides acabaven de arrodonir aquest gust per la nàutica. Vam acabar, el grup, sent una de les Juntes Directives del Club Nàutic de Tarragona, en que vaig ser anomenat vicepresident, essent el President l’Alfredo Pastor, notari de la ciutat.

Durant els prop de trenta anys que va funcionar l’Escola, s’hi van impartir cursos de patró de vela, motor de 1ª i de 2ª classe i d’operadors de ràdio. Hi van passar 960 alumnes que van obtenir 750 títols. Alguns d’aquests alumnes van ingressar a les escoles de Nàutica, d’enginyers navals i de pèrits navals 11 .

11

Són dates recollides del llibre Los puertos deportivos de la provincia de Tarragona, del company de navegació i amic Emilio Mateu.

134 A més de llibreter, llop de Mar, Professor de l’Escola, Armador i Patró del Vent de Dalt, en Masso Forteza era un exquisit dibuixant, mestre no superat amb la ploma i amb un extraordinari sentit de la perspectiva que el van fer únic. Adjunto un exvot que em va dedicar amb una llegenda, al seu simpàtic estil, que ens tractava de pirates de la costa i feia esment que havia salvat la càrrega, els esclaus... * * * El Dr. Pere Mallafré, metge de Tarragona, era molt aficionat a recollir anècdotes de la seva ciutat i, concretament, dels pescadors del barri del Serrallo. Em contà, que en el 1854 va haver-hi a Tarragona importants canvis urbanístics amb el traçat de les vies del ferrocarril en direcció a València. Un considerable enrenou.

Aquest fet va desplaçar les cases dels pescadors, que es trobaven per on tenien que estendre’s les vies del tren, de la platja del Llatzaret a la desembocadura del riu Francolí. Es construïren els nous habitacles, en el 1868, en els terrenys que donà a la ciutat el que era Registrador de la Propietat i que es recordat el seu nom, Espinach, en un carrer del barri, paral·lel a la via del ferrocarril.

En el 1936, s’aprovà el projecte de la construcció d’un moll per amarrar les barques dels pescadors, que fins aleshores s’amorraven a la platja. Degut a la Guerra Civil que va seguir, varen tenir que esperar fins el 1942 per poder utilitzar el tant desitjat moll.

Al Serrallo, barri marítim i pescador per excel·lència, en el 1878 es bastí l’església parroquial baix l’advocació de Sant Pere, com era preceptiu per ser el patró de la gent de la Mar. Els fonaments d’aquest edifici havien pertangut a un antic fort que vigilava la desembocadura del riu Francolí, quan les seves abundoses aigües morien a la Mar, i constituïa un pas, riu amunt, pels exèrcits invasors. Avui, el riu només és un record de les riades de les tardors, quan ho desgavellen tot. Al començar a caure quatre gotes sense parar, a tot tarragoní amb memòria li ve al cap aquells aiguats de Santa Tecla (el 19 de setembre del 1930, que enderrocà les instal·lacions del Club Nàutic) o, més recent, el del 13 d’octubre del 1998... Qui ho diria què es posa tan valent un riu que avui només té ponts?...

L’església de Sant Pere del Serrallo és d'estil neogòtic, obra de l'arquitecte Ramon Salas i Ricomà. La va fer construir l’arquebisbe de Tarragona, Bonet, pagant les despeses de la seva butxaca i, de llavors, el seu nom es recordat en una plaça del

135 barri. Constantí Bonet havia nascut a Tamarit de Llitera (aleshores del bisbat de Lleida) i va estudiar a la capital de la terra ferma, fou professor del seu seminari i va passar a Barcelona amb motiu d’haver guanyat les oposicions a canonge penitencier de la catedral. Més tard fou designat bisbe de Girona. En el 1875 fou preconitzat arquebisbe de Tarragona. Va ser qui va remuntar el monestir cistercenc de Vallbona de les Monges i va tenir cura de crear noves parròquies a Reus, Valls i Montblanc. Va regalar a la catedral de Tarragona el pontifical de santa Tecla en agraïment d’haver sortit il·lès d’un accident. L’enterrament del Dr. Constantí Bonet i Zanuy fou una veritable manifestació de dolor a Tarragona i se li reteren els honors de Tinent General. Fou sebollit a la capella del Santíssim de la catedral tarragonina.

La diada de Sant Pere en el Serrallo de Tarragona, s’inicia la processó de amb l’arribada, a l’església, dels gegants en Paretó i la Carmeta i dels cabeçuts Jaumet de Cagueta i Neus de Serrandilla, inspirats en dos veïns del barri, un pescador i una remendedora, vinculats a la pesca i a la Mar des de la seva infantesa i que han quedat en el record de la població. Seguidament, els Xiquets del Serrallo, els gremis i veïnat s’hi afegeixen. Va haver-hi una època que la processó, presidida per la imatge de Sant Pere, arribava a la Mar i se la remullava, creient que quan més xop quedava més protecció rebrien del Patró.

Quan els pescadors expliquen quelcom, no poden escapolir-se de la seva professió. Així és, com l’amic Mallafré em va dictar la conversació d’un dels seus pacients del barri del Serrallo, com exemple d’una parla habitual del barri: - Doctor, tinc un cop de mar (estic malalt), doncs vaig embarrancar al topar amb un arbre i decidí anar a urgències del seguro. Em vaig embarcar en l’autobús i anàvem estibats com a sardines. Però, penso que no porto bon rumbo.. Per què no m’envia a un peix gros que sàpiga per on faig aigua?... * * * Sant Pere Ses Celada, dóna avui dia nom a un barri de la ciutat de Tarragona, Sant Pere i Sant Pau, i té la seva història. M’ho contà el Dr. Mallafré. Era una ermita que es trobava en un turó, la muntanyeta de Sant Pere, a les afores de la ciutat de Tarragona. Era un lloc apartat, on els malfactors s’hi amagaven (celada de celar, amagar, ocultar), molt abans de construir-ne una capella en aquell cim. Com succeeix en altres indrets de la ciutat, aquí també tenim que dir que en temps dels romans, s’hi havia bastit un temple i en el segle XVI els pescadors construïren l’ermita de Sant Pere on hi tenien la seu de la Confraria de Sant Pere i Sant Andreu.

136 Aquesta Confraria hi pertanyia l’anomenat Misteri dels Pescadors, el pas del Sant Enterrament realitzat per l’escultor Isidre Espinalt en el 1713 i que fou destruït en el 1936. Les imatges eren de les de vestir, és a dir, d’aquelles que només estaven el cap i les mans treballades i el seu interior eren travesses de fusta.

Junt a l’ermita de Sant Pere hi havia un hospital o casa de repòs, com era habitual. Avui, només hi resten els grans dipòsits d’aigua, que abasten a la ciutat, pintats de multicolors per distreure el mal impacte que produeixen.

En general les pestes s’han fet presents a Europa des d’Orient, tant per terra com per la Mar. Han passat alguns anys de quan un vaixell, que del llevant de la Mediterrània va atracar al port de Tarragona, fou el vehicle de transmissió d’una epidèmia de pesta que s’estengué per la ciutat i l’hospital de Sant Pere s’omplí d’afectats. Això va provocar que els pescadors, temorosos del contagi, abandonessin el seu local social. Va ser, aleshores, el començament del deterioro de l’ermita i el subsegüent enderrocament. D’aquell edifici resten unes columnes que es troben en la Capella del Santíssim de la Catedral de la ciutat. * * * S’estima que l’ofici de boter va aparèixer a Catalunya en el segle XI i el gremi es consolidà l’any 1257. En el segle XVIII, els boters de Tarragona constituïen una professió molt estesa, tant per l’ús de les botes pel tràfic portuari, com pel emmagatzematge del vi. Estaven establerts en la calle de San Pedro y Estuba (com encara es llegeix a les entrades del vial) on, també, es trobava la seva confraria. En aquell segle, amb una població al voltant de 6.000 habitants, el cens de boters era de 800 i això dóna una idea de la importància que el gremi va arribar a tenir.

Una altra dada recollida, explica que en el 1925 hi havia a Tarragona 20 tallers fent bótes, que donaven treball a unes 200 persones. De la importància que va prendre aquesta indústria dins del primer quart del segle XX, és reflecteix en la comparació dels salaris, que es triplicaren: de 5 pessetes (1914) passaren a 15 pessetes en el 1925.

137 Des de la dècada dels 90 del passat segle XX, sembla que s’hagi tornat a reactivar la indústria de les bótes, però més per l’Alt Penedès, degut a la proliferació dels cellers i l’empenta dels vins de criança. Els vins joves s’elaboren en cisternes d’acer inoxidable. Les bótes tenen tan sols una vida d’uns 10 anys. Fins al darrer terç

del segle passat s’utilitzava la fusta de castanyer, però el roure, com sigui que millora els vins de criança, es fa indispensable i, més, per al brandi. El roure que s’importa, el 85 % és nord-americà, de Pensilvània, i la resta, de França i Hongria.

En la construcció de les bótes, es necessita molta habilitat en el domat, quan es doblen les dogues de fusta, i en el torrat, el coure-la, per treure’n el gust de fusta. Un cop muntades les dogues i encerclades venia l’operació d’estubar la bota i que consistia en donar un bany de vapor perquè les dogues s’inflessin i tot encaixés.

Aquesta operació es feia al mig del carrer i d’aquí el nom de San Pedro y Estuba que va rebre el carrer de Tarragona on es concentraven aquells artesans. Si bé l’ofici ha passat al prestatge de la història, encara podem reconèixer l’indret, un carrer en forma de T, en la part alta de la ciutat amb el nom adossat als primers edificis.

Les botes es transportaven en els carros de torn. Amb el pas del temps, es varen substituir pels camions i així es va arribar que en el 1962 desaparegueren del tot de Tarragona. La darrera empresa d’aquesta ciutat fou Transports Alasà, S.L., que es trobava en el carrer Jaume I, baix la gerència de Joan Alasà i Potau. * * * A Sarral, població de la Conca de Barberà, també va tenir molta importància l’ofici de boter pel fet d’estar situada en una comarca vitícola per excel·lència. A més, a la Vila s’hi construïen els carros de torn, que tenien habitualment capacitat per a un o dos bocois. Però, com a cas excepcional, se’n va fer un, a l’any 1926, per a quatre bocois, a mans del carreter Anton Miquel i del ferrer Isidre Freixas.

138 Sarral queda a uns 13 quilòmetres de Montblanc, en direcció a Santa Coloma de Queralt. A redós del Castell de Forés van sorgir diferents nuclis de població com Saüc, que originaria la futura Vila de Çarreial per passar a dir-se, actualment, Sarral.

El rei Alfons el Cast va retenir (1178) per ell, en el terme de Forés, les viles de Pedrinyà (on anys més tard va haver-hi una ermita de Sant Pere, avui desapareguda), Saüc i Arenelles. Poc després, va fer cessió de la carta de població als habitants de Saüc, convertint l'indret en una Vila de protecció reial: Sarreal.

L'any 1210, l'arquebisbe de Tarragona rebia del rei Pere II la quarta part del delme de la Vila. Dos anys després la filla del rei, Constança, casada amb Ramon IV de Montcada, senescal de Barcelona, rep de Pere II la donació de les Viles de Sarral, Forès i Cabra.

A principis del segle XII es bastí una església, capçada per un absis orientat a llevant i la portada al migdia. D'aquesta construcció, només hi resta part de la portalada, situada avui dia dins de la casa rectoral (fotografia de l'Arxiu particular d'Arseni Aluja i Penedès): consta de l’àbac sobre el qual reposa l'arquivolta, sanefa de fullatge, tres nínxols (el central amb la imatge de la Mare de Déu i l’Infant) i altres dos laterals on es situen dues figures de factura més tosca, que podrien ser apòstols (Sant Joan Evangelista, un d'ells?).

A la segona meitat del segle XII es construí la següent església de Santa Maria. Quan els exercits de Joan II entraren a la Vila, segle XV, fou enrunada i més tard es basteix una nova construcció, d'estil gòtic, que més modernament fou substituïda per una de barroca. En el passat segle, durant la revolta del 1936, fou cremada i destruïda en part l'església i encara avui es pot veure, en l'arcada de pedra de la portalada, restes d'aquella foguera. En el 1939, en la retirada de l’exèrcit republicà, va ser dinamitat l'edifici, destruint-lo completament. La

139 reconstrucció s'ha fet vaig un criteri neoclàssic senzill i sense transcendència i a finals del 1997 es va col·locar una imatge de marbre de la Mare de Déu damunt de la portalada, obra de Marisa Ordoñez.

* * * Dins dels fenòmens meteorològics que la natura ens ofereix per delit de la nostra vista, no crec que n’hi hagin masses de tanta bellesa com l’Arc de Sant Martí i tant espectacular com el que vaig veure a l’escullera del Port de Tarragona. És curiós la quantitat de noms que rep: corona de Santa Eulàlia (al Barcelonès), bandera flamenca, arc del suís (Maresme), arc de Berà (Tarragona), culebra de Sant Martí, serp del cel, ratlla de Sant Martí, etc. etc.

De tots es conegut, que l’aparició de l’Arc de Sant Martí no es presentarà en els set anys abans de la fi de món i que al finir el Diluvi Universal es va fer present anunciant a Noè que ja no plouria més. D’aquí, que quan apareixia, després d’aparatoses pluges, era saludat, des de molt abans de la guerra, traient-se els homes el capell. Com sigui que avui dia es veuen tantes coses estranyes, l’Arc de Sant Martí apareix i se’n va sense que la gent li faci cas...

Potser, que una excepció la facin o, més aviat, la feien els pagesos del Penedès, doncs en el dia de Sant Pere Màrtir -29 d’abril- si es donava el cas que apareixia, l’observaven amb atenció desmesurada, per comprovar quin color predominava més. El groc, indicava que la collita de blat seria bona. Per considerar que es recolliria un vi de

140 bona graduació, era necessari que el roig predominés. El verd donava a entendre que la collita d’olives seria satisfactòria.

Com sigui que el desglaç ja ha començat en aquest principi de primavera pels cims de les altes muntanyes, on s’hi retenia la neu durant tot l’hivern, es considerava que era Sant Pere Màrtir qui feia revenir les fonts intermitents. D’aquesta coincidència, se’l va considerar l’advocat de les aigües folles. * * * Anys enrere, per les nostres costes de platges poc fondes, les almadraves (de l’àrab lloc on es colpeja o lluita), les tonyines abundaven, doncs s’aprofitava la seva migració d’una mar a l’altra i encara no s’havien allunyat. Tampoc la indústria japonesa s’havien interessat tant per elles.

Tonyina per abril, per juny més de mil.

Creien els mariners de les almadraves, que els ofegats eren empesos pels túnids fins a les platges, a fi que fossin trobats i els enterressin en el fossar del poble. Després d’haver vist el comportament dels dofins en els dofinaris dels Parcs temàtics, penso que aquest gest humanitari ho deurien porta a terme aquests mamífers i no pas les tonyines.

Quan una mola de tonyina s’arrecerava a la costa, s’avisava de la seva proximitat a toc de la campana de la capella més propera a l’almadrava. Aleshores, es despenjava del temple l’art gros, l’ormeig gran, i es calava. A l’hora de xorrar hi col·laborava el veïnat que ajudava a desemmallar el peix. Tot l’enrenou es feia enmig d’una festa a la que seguia el repartiment equitatiu de la pesquera. En la diada de Sant Pere es beneïa aquest art gros comunitari.

Un xic més al sud de Tarragona queda la platja de Salou, un antic llogaret de pescadors que també, malauradament, s’ha transformat en una població turística, que en la temporada alta no s’hi cap per les seves platges ni carrers. Els pocs antics pobladors que encara recorden aquells vells temps en que a les platges s’hi amorraven les barques de pesca, intenten forçar la memòria organitzant en la festa de Sant Pere el tirà

141 l’arc. Es tractava de la pesca tradicional, com en el cas de les tonyines, que s’utilitzava en les platges arenoses de pendent suau del nostre litoral i que, des de la platja, els pescadors i familiars recollien la xarxa i desemmallavent el peix.

No era exclusiu de Salou aquesta pesquera, doncs es veia en moltes poblacions del nostre litoral. Ara bé, amb l’arribada de la primera barca amb motor a aquestes poblacions de platja llarga, per enllà els anys 1928 al 1930, es va deixar d’utilitzar aquest procediment ancestral de pesca costera. Només ens queda, que les oficines de turisme i els grups folklòrics se’n recordin de tant en tant. * * * La constel·lació zodiacal de l’Escorpí apareix a finals d’octubre i deixa de veure’s per enllà els darrers dies de novembre. Quan el temps no estava tant alterat com ara, s’havia entrat al cor de la típica tardor i de la caiguda de la fulla, que era l’època reconeguda com molt perillosa per a les persones delicades i entrades en anys. Doncs bé, la gent de Mar considerava que tot aquest enrenou patològic que patien era degut a que sortia l’escórpora del cel (la citada constel·lació) i que llençava raigs verinosos tant pels peixos com per les persones, morint-se els parents vells i amics xacrosos.

Precisament no fa massa temps va traspuar la noticia, que la NASA havia descobert el planeta més antic i més allunyat de la nostra terra. Aquest nou planeta, dues vegades més gran que Júpiter, orbíta a l’entorn de dues estrelles i es troba en la constel·lació de l’Escorpí, entre mig d’estrelles que es formaren fa varis milions d’anys, molt abans que el Sol i els seus planetes, que ja es dir. Queda a uns 5.600 milions d’anys-llum de nosaltres. Segons informen els d’USA, es tracta d’una esfera gasosa i, per embolicar un xic més els pocs coneixements que tinc d’astronomia, el descobriment podria canviar les teories que en el Batxillerat ens van ensenyar, de com es varen formar els planetes o quan i com la vida va poder evolucionar... Deixem-ho tal com està, de moment: em resulta més fàcil acceptar el catecisme... sense intentar entendre’l.

L’escórpora, un dels peixos maleïts pels pescadors, se li augmenta el verí precisament quan coincideix l’aparició de la constel·lació de l’Escorpí amb la lluna nova d’octubre. Es diu, que quan l’agafes i et pica, el seu verí passa per la sang fins al cor i, aleshores, la mort és instantània. Clar!... sempre que et punxis la mà esquerra, que és la que està més prop del cor...

No em vaig morir pas en aquella ocasió, però si que m’ho vaig passar molt malament, quan al xorrar la petita sàrcia que havia calat a la caiguda de la tarda a la Cala Ganduf de l’illa de Cabrera, desemmallant amb poca atenció, em vaig clavar una pua d’una escórpora. El dolor que em pujava pel braç era lancinant i no crec pas que durés

142 massa temps, perquè probablement m’hauria arribat al cor... Això és el que deu passar quan l’afectat és un individu sensible, amb por de morir, que per un efecte vagotònic arriba a creure-s’ho i pot morir... de por. En el meu cas, recordo que em vaig punxar la mà dreta... i el cor el tinc a l’esquerra i no soc hipocondríac.

La Cala Ganduf, al fons de la Cala Santa Maria, queda recollida dels vents i ens trobàvem sols, embolicats pels silenci i la calma. Només el clam d’alguna gavina ens saludava des d’alt de la carena del penya-segat. Ens despertàvem en un escenari paradisíac, on res hi faltava i jo no tenia cap ganes de morir-me... i, això crec, que també em va ajudar a sobreviure de la punxada!

No pas massa lluny d’aquest punt on varem passar uns dies, es troba la Cova Blava. Es tracta d’una cova calcària excavada per la mar. Arriba a tenir un màxim de 20 m d'alçada i té una planta màxima de 120 m x 75 m. La boca té orientació nord-oest el que fa que a la tarda, la llum il·lumini l'entrada de la cova reflectint-se dins l'aigua. Això crea una aigua de color blau intens, que il·lumina al sostre de la cova.

Entre 1809 i 1814 s’utilitzà l'illa de Cabrera com a presó dels captius francesos després que perderen la batalla de Bailen. Moltes de les construccions d'aquesta etapa van acabar arrasant restes arqueològiques de passades èpoques. Tanmateix això contrasta amb el bon estat de conservació de les restes mobles i immobles utilitzats pels francesos, que es deu, probablement, a que els presoners en conèixer la decisió del seu alliberament...

Els presoners van construir una habitació de planta rectangular i van reutilitzar tres cubetes d'època antiga. En aquestes estades s'han trobat nombrosos objectes en bones condicions que donen informació sobre la funcionalitat dels espais.

A les cubetes s'han trobat diversos objectes: gerra d'aigua, una escudella, dues olles, dos gots, tapadores,banquetes sobre els quals es feia foc, una paella metàl·lica, ferros i bronzes diversos, quatre olles i dos greixoneres.

També s’ha identificat una espècie de magatzem amb una gran prestatgeria feta de pedres i fang, una olla, restes d'algun moble de fusta, un ganivet, una capseta de

143 ferro, un botó d'os o fusta, faves carbonitzades, un raspall d'os, un sivella de bronze i nou botons d'uniformes militars, és a dir, l'autèntic tresor dels soldats que l'utilitzaven com a moneda de canvi.

Un presoner francès supervivent va deixar aquest poema: Adéu penyals, adéu muntanyes, Illa d'exili i esclavitud Adéu barraques i adéu platges Era bé era hora de deixar-vos ja!

Ja no tenen més víctimes per a vosaltres Sense cap pena fugim d'aquest país aquest cel ardent i terres descarnades On setze mil dels nostres hem enterrat.

L'esquadra francesa comandada pel Príncep de Joinville, va fer aixecar el 1847, en memòria de l'estada tràgica a l'illa dels presoners de Bailèn, entre els anys 1809 i 1814, el monument de la foto adjunta. Té entre 7 i 8 m. d’alçada. * * * Ho he ressenyat en varies ocasions d’aquest relat que si vols resar, ficat a la mar. Només cal passar unes quantes hores en plena castanya i, si a més vas sol, s’entén al peu de la lletra aquesta sentència. Déu, sa Mare i els Sants que et venen a la memòria són els únics elements que un té a mà, quan el temporal domina el vaixell i t’he n’adones que encara falten unes quantes milles i hores per aixoplugar-te a port segur. Aquest estat espiritual, l’hem tingut la major part dels navegants de la nostra costa que, com es sap, no tenim massa experiència en cops de mar, però quan la Mediterrània s’enfada tampoc hi ha experiència que valgui per sortir-ne fàcilment.

L’estat d’ànim que envaeix passant la tempesta, capejant la maror i el mal temps, sense el recurs de tornar de seguida al refugi, ha donat ocasió a una extensa col·lecció de promeses a fer i d’exvots a portar a terme... si s’arriba a tocar terra ferma.

Molts d’aquests exvots, es troben penjats en la major part de les capelles que esglaonen el litoral català. Hi són en forma de miniatures de vaixells, d’elements nàutics o de pintures naïf a càrrec dels anomenats pintors de sants.

A Catalunya, el fet de lliurar un exvot o presentalla en forma de pintura sobre fusta no es remunta més enllà de l’any 1595. Es tracta d’un exvot que es conserva en el Santuari de la Mare de Déu del Miracle de Riner (Solsonès), on es representa el part, deuria ser un part difícil, d’una tal Joana Espuga, com consta en la pintura. Cal ressenyar que el part tenia lloc en terra ferma.

144

En aquest mateix Santuari hi resta un curiós exvot que recorda l’arribada en romeria dels treballadors d’una fàbrica de Cardona i on es llegeix:

Aquesta mostra de fe en favor dels llocs de treball em dóna peu a pensar que quan s’està a punt de fer fallida una de tantes empreses que avui dia es dediquen a acomiadar treballadors, valdria la pena reunir-se en manifestació cívic-religiosa, encapçalada pels sindicalistes, l’amo de la fàbrica (si és que s’atreveix a deixar-se veure) i el capellà de la parròquia... mentre no sigui massa amic de l’amo. Podrien evitar-se les pancartes amb les justes demandes, perquè són carregoses de traginar i la Mare de Déu, n’està prou assabentada del que passa aquí baix...

La Coca de Mataró és un dels exvots exemptes més interessants que es conserven. Es tracte d’un model de nau catalana de mitjans del segle XV, que rep aquest nom de l’holandès kok, per la forma de petxina que té amb un alt francbord i rectes les rodes de popa i proa. Procedeix de l’ermita de Sant Simó de Mataró.

145 De forma poc ortodoxa, clar està, va passar a Amèrica i, després, a Anglaterra, acabant en el Maritiem Museum Prins Hendrik de Rotterdam. Com a peça exempta és única al món i de les més antigues que ens han arribat, deixant a banda les trobades en les tombes dels faraons.

En les Drassanes de Barcelona hi resta una còpia molt ben feta. Amida uns 123 cm. d’eslora. Només per aquesta vegada i que no es repeteixi, tots ens alegrem que passés a mans estrangeres abans de que, en el 1936, cremessin l’ermita i els seus tresors com va succeir.

Per citar una comparació en xifres, afegiré que s’han comptabilitzat al nostre País uns dos mil exvots pintats sobre fusta i, tant sols, en l’església de la Madonna dell’Arco, a Nàpols, n’hi han 4.500... Es demostra, que per aquells indrets no ha passat pas la fúria iconoclasta com en successives ocasions ho ha fet per Catalunya, des que es va posar de moda la mala costum de cremar els convents i les esglésies, quan comença un dels períodes anarcosocials que, de tant en tant, ens esquitxen. Els incendis i avalots anticlericals tenen cura de destruir-ho tot, com si els capellans en tinguessin el mèrit de que l’art popular es guardi en les nostres ermites.

Sembla ser, que els primers aldarulls documentats varen tenir com escenari la Barcelona del 1640 (el Corpus de Sang) i el darrer episodi incendiari que afectà el nostre País de forma brutal fou en el 1936, que va superar tota imaginació, arran de la revolució franquista i la disbauxa anarquista.

Amb aquesta entrada a sac a les ermites on es guardaven els exvots, ha desaparegut una part de la cultura popular i certa sensibilitat religiosa del mariner, per deixar pas a una senzilla inscripció enganxada a la paret del cambril de la Mare de Déu o del Sant corresponent, nua de personalitat i senzillesa. També pot ser, què avui dia

146 no es trobin els pescadors i mariners tan apurats, perquè compten amb el recolzament de la electrònica i la qualitat dels vaixells i, de retop, es deixen les promeses i els exvots a banda.

* * *

147 El general Prim havia assolit èxits militars al Marroc, com per exemple, la batalla de Los Castillejos (1 gener 1860), a més dels polítics i fou un conspirador nat. Per la seva entrada a la política nacional, en moltes ciutats de la Península, donaren el seu nom a determinades vies públiques. A Tarragona, per ser fill de la província, la plaça de la Mitja Lluna, l’anomenaren Plaça del General Prim, encara que segueix essent coneguda amb el seu primer bateig, doncs sembla ser que no ha quallat el nom del general per motius obvis.

A Reus, d’on n’era nat, en Joan Prim i Prat, si que hi ha arrelat, tant com un heroi nacional, com un símbol de la ciutat. No fa masses anys l’arribada de les seves despulles, per exemple, o amb motiu de la restauració de la seva estàtua eqüestre, quedaren exposades per uns dies en el hall de la Casa de la Vila. Aquests esdeveniments varen posar en evidència l’admiració del poble cap el seu comte de Reus i vescomte del Bruc.

La personalitat del general arribà a ser molt popular i l’exclamació Pa mi, Plim!!, que diu una minyona de servei defensant al seu xicot, un quinto esmerlit que l’acompanya, de la burla que li adrecen unes companyes que també passejaven pel Retiro de Madrid, ha quedat dins del llenguatge corrent, si bé un xic deformada: Plim en lloc de Prim.

A més de l’anècdota, Plim és una marca comercial d'una beguda refrescant amb gust de banana, exclusiva de Reus. Es va inventar a Reus als anys cinquanta i va gaudir de certa popularitat consumint-se almenys a tot Catalunya, però no es va poder estendre enfront d'altres refrescs quan va arribar la televisió. La fabricava la casa Gili S.A. de Reus. Actualment encara se'n fabriquen algunes unitats pel consum local, ja que els reusencs l'aprecien com a cosa pròpia, mantenint el suport i des fa uns cinc anys s'utilitza per fer la beguda de la festa major coneguda com a Masclet, que és una barreja de vermut de Reus (una altra beguda pròpia de la ciutat) i Plim. A l'etiqueta es pot llegir la frase: Bebida refrescante sabor a fantasia de frutas.

L’autòpsia que li van practicar al militar, assassinat en el 1870, fou la primera necro transcendent que es realitzava a España. De la lectura de l’informe de la necròpsia es dedueix que els malfactors varen ser dos, un a cada costat, i li van disparar a poca distància. Degut a que portava una armilla metàl·lica, només li afectaren les espatlles i els braços, doncs va intentar defensar-se aixecant-los. A la cara

148 no hi havia cap impacte de metralla. No va morir directament de l’agressió, sinó dies després a conseqüència de la infecció de les ferides que li varen produir els trets. * * * El Campanar de Reus és una torre d'estil gòtic annexa a l'església Prioral de Sant Pere de Reus. És una torre hexagonal, de 12 metres d'amplada i 62 metres d'alçària, amb set plantes cobertes amb vota de creueria.

Està coronat per una agulla amb crestes i envoltada de pinacles.

Per l'alçada es pot veure de lluny quan s'arriba a Reus des de Tarragona i, així, els tarragonins no es poden equivocar de camí. Les obres es van iniciar el 1520, al mateix lloc actual, al costat de l'església i força prop del Castell del Cambrer (castell de l'antic senyor de Reus). El campanar es va finalitzar el 1566 sota la direcció de mestre Domènec Sarobé. Actualment al campanar només s'hi conserven 4 campanes.

El campaner hi tenia una petita habitació. A la clau de volta hi ha un dels escuts de la ciutat més antics dels que es conserven: hi ha una Tau, símbol de l'església de Tarragona, al centre les claus de sant Pere i a baix una rosa, símbol de la ciutat de Reus.

Durant les guerres carlines del segle XIX el campanar es va convertir en una torre de guaita militar. És un excel·lent mirador de tot el Camp de Tarragona. Es van fer petites reformes al campanar per tal d'albergar-hi un grup de soldats, que amb banderes feien senyals a la ciutat per indicar possibles perills.

Actualment es realitzen tocs manuals de les campanes per la Festa Major de sant Pere i per les Festes de Misericòrdia el 24 i 25 de setembre, recuperant antics tocs de festa documentats.

El so del toc de festa es toca quan surten la Mulassa i els Gegants per Corpus i les Festes Majors. El toc general de festa es fa amb totes les campanes al vol, i es toca per la processó de Corpus, per la de sant Pere i per la de la Mare de Déu de Misericòrdia.

149 Pere Barrufet va fer un estudi sobre els tocs històrics de les campanes del campanar de Reus 12. * * * Si bé els campanars de les esglésies romàniques tenien la funció de convocar els fidels mitjançà el toc de les campanes, també era una manera d’ordenar la vida dels pobles i dels habitants de les seves rodalies. Cada convocatòria es feia a través de les campanes amb un to determinat i, així, es donava a conèixer una defunció, una reunió, un incendi, la presència de malfactors a la població, etc. Cada poble o indret tenia un toc determinat. A la costa, per exemple, la repicada de cordó, anunciava un naufragi. A les capitals, el toc de sang, indicava una execució. Inclòs amb el toc a morts es sabia si el difunt era un infant o gent gran, home o dona.

Avui dia, es va perdent el toc de les campanes, doncs tothom té rellotge per saber l’hora i les notícies es transmeten per la radio i la TV. A més, hi ha hagut pobles que pel fet d’haver-s’hi establert algun personatge de ciutat, que fins feia poc aguantava sense immutar-se els sorolls dels cotxes, dels clàxons... ha arribat a protestar perquè no aguantava el toc de les campanes i, per la seva influència política o social, les ha fet emmudir en nom de la contaminació acústica!... Quina barra!

Relacionat amb les campanes cal esmentar al mestre campaner, que recollia per cada poble per on passava tot el metall que els pagesos desestimaven. Després els fonia i feia les campanes.

No cal confondre’l amb el campaner. Aquest residia en el poble, s’encarregava de tocar les campanes i, també era, l'agutzil, el carter, l’enterra morts i en alguns pobles era el comunidor de les tempestes. Del seu èxit en aquest ofici depenia la collita d’aquell any i cobrava en espècies s’hi havia assolit salvar-la. En el temps de la verema, quan la collita del raïm s’havia salvat, li pagaven amb vi i d’aquí que en els següents dies tocava a tres quarts de quinze.

Però, no sempre els campanars varen tenir campanes. El que va passar fou que s’utilitzà la torre de guaita o de defensa per posar-hi les campanes, doncs estava situada en el lloc més elevat de la contrada.

12

Barrufet, Pere: Les Campanes del nostre campanar. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1953

150 Els campanars eren elements de vigilància i de defensa dels monestirs o esglésies on havien sigut aixecats. Els comtes o reis, en la seva conquesta d’un territori dominat fins aleshores pels àrabs, en les comarques que havien quedat abandonades de pobladors, intentaven la repoblació a través de les fundacions eclesiàstiques, que existien abans de la invasió àrab, en temps dels visigots, o creantne de noves.

Llavors, aquests monestirs, aïllats i amb la responsabilitat de tenir cura d’una gent, més agrícoles que guerrers, contaven amb monjos tant responsables de les ànimes dels fidels com preparats per la lluita en defensa del territori i del poble. Un element imprescindible fou la torre de vigilància, una edificació tant eclesiàstica com militar.

Es va arribar a un moment, que la frontera d’aquella contrada s’anava allunyant més cap al sud i la pacificació de l’indret es va fer estable. És quan, les torres varen deixar de tenir la seva funció militar. La població estabilitzada va organitzar-se en una comunitat cada cop més necessitada d’una política de convivència i si bé el cap de l’església local o del monestir no va deixar mai de dirigir, en tots sentits, al poble ignorant i sotmès, ara inicia el domini polític i cultural.

Entre altres aportacions, menys agressives, utilitzen les torres de guaita i defensa, transformades en campanars, perquè a toc de campana el veïnat queda unit al cap eclesiàstic -abans de tot- o al cap de la comunitat imposat per l’abat. Fixeu-se, que inclòs, l’horari de les feines del camp i la dels menjars (a part dels altres ja citats motius de convocatòria o d’avís) s’inicien i s’acaben al temps senyalat per les campanes de l’església o del monestir.

Segueix una època, que l’invent de la torre campanar, derivada de la torre defensa, ja es construeix des d’un principi com a campanar. S’aprecia molt bé aquesta evolució amb els tipus d’estructures en que es basteixen. Les torres són menys aparatoses, més lleugeres, s’eleven més altes i, per no carregar tant els basaments, apareixen les espitlleres o les finestres, d’un sol ull en els primers pisos, i geminades en els de més amunt. La forma llisa de les parets, absentes de tota decoració que no fos funcional, deixa pas en els campanar de nova planta a les finestres d’arc de mig punt, els arquets cecs entre pis i pis i les lesenes. Desapareixen els terrats amb merlets i la teulada passa a ser piramidal, simbolitzant la direcció que té la vida cap a Déu. * * * En quan es descresta el Cap de Salou, on s’aixeca el seu Far, s’entra al Golf de Sant Jordi amb les típiques platges de sorra daurada, que conformen aquesta Costa

151 fins el Cap de Tortosa. El Golf presenta un si de més de 10 milles amb 25 milles de distància entre els dos Caps.

El Far de Salou, situat a la punta Falconera, arran de mar, es va inaugurar l'any 1858. És una construcció de planta quadrada al centre de la qual hi ha la torre, aïllada de l'habitatge, amb el qual es comunica per mitjà d'un pas tancat.

Amb motiu de l'expansió del port de Tarragona, al principi del segle XIX, es considera oportú construir un far a la mateixa entrada, però la lentitud amb què es duien a terme les obres del port tarragoní es va proposar com a alternativa la construcció del far al Cap de Salou, guanyant d'aquesta manera alçada i, per tant, una major alcans de la llum: 14 milles, en aquells anys.

Les reformes i innovacions han estat constants durant els seus 150 anys. L'any 1920, amb l'objectiu de guanyar distància de visibilitat es va dotar el far d'una instal·lació incandescent per vapor de petroli a pressió. El 1924 estrena la llum blanca amb grups de quatre llampades. El 1953 es dota de llum d'acetilè, millora que va aportar a fer-lo visible a 32 milles. Als darrers anys s'ha dotat el far de totes les novetats de control remot i navegació via satèl·lit, sense perdre, però, la seva funcionalitat original: donar seguretat a la navegació costera.

En els arxius del Port de Tarragona i en el corresponent dossier es conserva una anotació en data 19 de juny del 1939, on s’explica l’aturada i, que sembla ser l’única, que ha tingut lloc: Este faro ha estado apagado desde el día 5 de octubre de 1936, que liberada Tarragona el 15 de Enero de 1939 del período rojo, previo las reparaciones necesarias en la cúpula, linterna, aparato y demás partes de la cámara de iluminación se vuelve a encender el día 23 de abril de 1939. Sin novedad en el servicio desde ese día. * * * La navegació amb vent de xaloc m’apropa, en rumb directa, al Port de Cambrils.

En temps reculat, navegant per aquestes aigües, en moltes ocasions quan el bastiment es trobava lluny d'un redós, s'intentava capejar el temporal fent rissos amb aquelles veles llatines de mal cenyir, arriant el floc i la pollacra.

Dins d'aquella maror, servant cap on el

152 vent podia afavorir el millor caminar de la barca, sovint queia damunt la foscor del capvespre tenint encara lluny la platja, més o menys protegida, on la inquieta família esperava.

Era, aleshores, quan les senyes de la costa -pics de muntanya, campanars, cases aïllades- desapareixien de la guaita i només quedava l’esperança de que els de terra encenguessin un foc de teies a fi d'orientar la difícil navegació al resguard de la platja.

Els focs s'encenien tant per orientar al mariner que s'havia fet a la mar i es temia que arribés a fosca nit, com en temps de la pirateria, per avisar als de terra endins de la presència de les naus dels malfactors.

Varen passar els anys i a la mar de la frau, entre cap Salou i el Fangar, té lloc la trobada d'una imatge de Sant Ramon. Per venerar-la es basteix, en el 1826, una capella al cim del roc on s'havia construït, anys enrere, el santuari de la Mare de Déu de la Roca, en el terme de Mont-roig. Es decideix emblanquinar el petit temple per servir de guiatge als pescadors de la costa.

Des de qualsevol punt de la costa que envolta la Marina de Cambrils s'aprecia, clarament, la presència del campanar de Vinyols, que treu el cap entre les cases que el rodegen. Aquesta visió era més notòria quan el Port de Cambrils només era la platja de Cambrils, sense tanta edificació pel mig i que terbolesa el primitiu paisatge que separa les dues poblacions.

Els pescadors decidiren pagar el gasto d'una llum en el cim del cloquer de Vinyols, perquè els hi donés l'orientació que tot mariner necessita per cercar el seu punt d'atracada, en aquells vespres de fosca negror, quan per un motiu o altre la tornada es retardava. * * * Entre Salou i Cambrils destaca Vilafortuny. En aquesta partida es troba el Mas d’en Bosc on, sense dificultat, s’identifica l’ermita romànica de la Mare de Déu i el Castell de Vilafortuny (indicats).

L'any 1076 moria el comte de BCN Ramon Berenguer I, el Vell, que havia aconseguit eixamplar la Catalunya cristiana des de l'Ordal fins els riu Gaià i TGN. En el seu testament, al deixar el comtat als seus fills Ramon Berenguer, Cap d'estopa i Berenguer Ramon, va portar moltes disputes entre els germans i, fins i tot, Cap d'estopa fou assassinat (1082). Encara que Berenguer Ramon II sempre va negar la

153 participació en la mort del germà, tothom el va considerar culpable, al menys de manera indirecta.

El crim va produir una crisis que durà quatre anys (1082-1086), durant la qual va perillar seriosament l'obra de Ramon Berenguer I, però sortosament es va imposar el seny i la conciliació i pel juny de 1086 una Assemblea de magnats van arribar a un acord amb Berenguer Ramon II, en virtut del qual aquest cedia tots els drets al seu nebot, fill del Cap d'Estopa, que a la majoria d'edat fou en Ramon Berenguer III. Berenguer Ramon II, en compliment d'una penitència va anar-se'n a Roma com a peregrí i el Papa Urbà II el va enviar a Terra Santa amb la primera Creuada (1097) on va morir. En espera de la majoria d'edat d'en Ramon Berenguer III es va fer càrrec del govern del Contat de Barcelona i de continuar la reconquesta en el Camp de TGN, el Bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, que havia rebut del Papa Urbà II el nomenament d'Arquebisbe de la Tarraconensis.

Més enllà del riu Gaià no s'havia progressat, si bé s'havia conquerit la Conca de Barberà als sarraïns de Lleida. Aleshores, l'Arquebisbe va concebre una estratègia per saltar-se les defenses del Gaià i va ordenar (es llegeix a l’Arxiu de la Corona d'Aragó) que es construís una torre forta (no un castell) i una església (després traslladada a l'actual Mas d'en Bosch) en el puig anomenat Vila Fortuny.

La idea era escollir i protegir un paratge a on es pogués desembarcar un exèrcit sense perill d'ésser atacat durant la maniobra militar i Vila Fortuny reunia les condicions idònies: - tenia una platja de terra ferma i del pinar fins al turó eren tot aiguamolls on no podia atacar la cavalleria.

- en el turó hi havia hagut una vila romana i s'aprofità la pedra tallada i els fonaments per construir la torre forta ràpidament.

- poca era la distància a Tarragona i això permetia atacar als sarraïns per la reraguarda.

Aquesta estratègia va tenir tant èxit militar com polític i en el Concili de Saint Guilles (Provença) celebrat a l'any 1095, s'acceptà la separació de la província eclesiàstica de Tarragona de la seu de Narbona. Aleshores, Tarragona deixà de formar part de la Galia a nivell eclesiàstic.

La reconquesta militar del Camp de Tarragona la va acabar Ramon Berenguer III, el Gran, i el primer bisbe que va residir a la ciutat va ser Oleguer (Sant Oleguer), 1129, que portà a terme la repoblació, anomenant Príncep de la Ciutat al cavaller normand Robert Bordet o d'Aguiló. Sant Oleguer moria a Barcelona l'any 1137.

Per l'any 1154, en Guillem de Vilafortuny funda un poblat situat a quatre quilòmetres del municipi de Cambrils, que més tard fou anomenat Vilafortuny. La construcció del Castell de Vilafortuny data de la meitat del segle. El comte barceloní vengué la seva jurisdicció a l'Arquebisbe de Tarragona, l'any 1391. Però hi ha la noticia

154 que l'any 1294, en Pere Aicart, senyor de Vilafortuny, permuta aquesta propietat pel lloc i Castell de Torrebesses a la comarca del Segrià.

A l'any 1496, la junta de fogaratjament s'afirma que només hi viu en aquest paratge en Joan Oliver en el Mas d'Oliver (l'actual Mas d'en Bosc).

El paratge sofreix els atacs dels pirates i se’n tenen noticia que en segle XV, a causa de la destrucció del Castell de Vilafortuny i de l'Església de Bareyns, l'Arquebisbe de Tarragona ordena que s'aprofitin les pedres d'aquells edificis per bastir l'Església del Mas d'en Bosc.

Al juliol de 1582, el patró sarraí Morató, capitanejant set galeres, abordà a les cales de Salou i amb la seva gent morisca incendiaren i destruïren el Castell a més de robar en l'església del Mas d'Oliver.

Vers a 1600, es té noticia que el Castell de Vilafortuny pertanyia a Angela Alentorn i ja en aquest segle els seus propietaris han sigut: - la família Miró, - la família Castellarnau, - els Marquesos de la Mesa d'Asta.

- l'any 1960, la Marquesa de la Mesa d'Asta ven a Rumasa els terrenys, entre la via del ferrocarril i la platja, per iniciar-hi un complex turístic que s'ha anat desenvolupant fins l'actualitat.

- més tard, aquesta mateixa empresa adquireix el Castell i, sembla, que amb certa relació amb l'Opus Dei, doten l'edifici d'habitacions amb serveis, restauren els salons i destinen una secció exclusiva pel personal del servei.

- l'empresari Antonio Cochs, de Cambrils, ho adquireix i, anys després, ho vent al col·lectiu format per Josep Mª Besora (Farmacèutic de Cambrils), Francisco Barrajón (Assessor Fiscal de Tarragona), Mario Trelles (Metge de Vilafortuny), que són els propietaris que el venen a Porcelanosa per fer-ne un hotel privat.

Dins d'aquest llistat es té que incloure com ocupants, no com a propietaris, al General Prim, que hi venia a descansar i, durant la Guerra Civil del 1936-1939, el Castell va estar ocupat pel Quarter General de la 5ª Divisió de les Brigades Internacionals i, entre els Oficials i amb la graduació de Capità, s'hi trobava Josip Broz (conegut per Mariscal Tito), nat a Croàcia l'any 1892, polític iugoslau, cofundador i secretari del Partit Comunista.

155 La capella del Mas d'en Bosc (abans, capella del Mas Oliver) és una construcció d'una sola nau amb teulada plana de dues vessants sostinguda per tres arcs torals i l'arc triomfal apuntat. Absis semicircular. Tres contraforts es situen en els murs laterals coincidint amb els arcs torals. A la façana nord s'hi obra la porta adovellada i un ull de bou sobre ella i un altre en el mur de llevant.

La Imatge de la Mare de Déu, de cara rodona, mentó entrat i riallera.

Asseguda en un escambell, està coronada i el vel deixa veure la cabellera. Un mantell li cobreix les espatlles, envolta el braç dret, passa per damunt de la cama dreta i arriba al peu. El vestit, vermell, de coll rodó, cenyit per la cintura mitjançà un cíngol, arriba fins els peus veient-se la punta de les sabates, estan l'esquerra malmesa. Els plecs dels mantell prenen la forma d'una V. Amb la mà dreta sosté una poma i amb l'esquerra al Fill per l'espatlla.

L'Infant, assegut en el genoll esquerra de la Mare porta un vestit, també, vermell i amb els plecs aguts. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra hi té un llibre. És una imatge de fusta policromada del segle XIV

13

.

* * *

13

Es guarda en el Museu Diocesà de Tarragona, en la Sala I (Antic refetor dels Canonges) amb el nº 29.

156 Amb en Jordi Besora i Mallafré, farmacèutic i baula d’una saga de farmacèutics, entre les poblacions de Santa Maria de Besora (Osona), Salou (Tarragonès) i Cambrils (Baix Camp), hi he navegat sovint per aquest coster. Segueix molt arrelat a les històries de Cambrils i em va donar a conèixer un dels aspectes més desconeguts i oblidats de l'evolució tècnica al nostre país com és la telegrafia òptica.

A l'any 1844 el Govern de l'Estat va decidir construir tres grans línies de telegrafia òptica per mitjà d’un sistema que permetés comunicar la perifèria amb Madrid. Aquest sistema comportava la construcció d'un seguit de torres de planta quadrangular que es començaren a estendre per totes les poblacions per on passava la línia.

Es col·locava a sobre de la torre, un mecanisme de senyals amb franges blanques i negres que, combinant-se, podrien arribar a transmetre visualment frases senceres amb pocs minuts. Es calcula que la velocitat efectiva d'aquest mitjà de comunicació era aproximadament de 0'5 bits per segon, seria a uns 20 caràcters per minut, fet que permetia arribar a una velocitat d'enviament de missatges aproximada de 60 Km/h.

Tot aquet enrenou va començar molt abans, a finals del segle XVIII, quan el francès, Claude Chappe, va inventar un sistema òptic de comunicacions terrestres. Va ser el primer sistema que va permetre la transmissió de missatges complexes.

Antigament s’utilitzava fum o foc i, aleshores, en Chappe va dissenyar un sistema de braços mecànics mòbils situats sobre una torre, de manera que es pogués veure amb la distància amb tota claredat.

Aquest mecanisme estava compost per dos braços curts articulats, i, situats en els extrems d’un altre central llarg. Fent combinacions amb totes les possibles posicions que es podien obtenir, donava suficients símbols per representar l’alfabet romà, els números i altres símbols. Els braços es movien mitjançant palanques situades dintre del edifici i unides per mig de cables. Els braços a munt reproduïen les posicions de les palanques a baix. Un observador amb un telescopi observava la torre anterior i la reproduïa a la torre següent. Els operadors anaven retransmetent segons els anava arribant el missatge, sense esperar-se ha haver-ho rebut sencer. D’aquesta manera els

157 missatges eren molt més ràpids que qualsevol persona a cavall, tal i com es feia anteriorment al invent del telègraf òptic.

Les torres estaven situades en els cims de les muntanyes distanciades entre sí segons el tipus de terreny on es trobaven i les condicions meteorològiques concretes de la zona on es situaven. La mitjana de distància d’una torre a l’altre eren de 12 a 15 Km.

Per Cambrils corresponia passar la línia Madrid-València-Barcelona-La Jonquera que es va començar a aixecar l'any 1848. Així, una de les torres que es construïren de nova planta, va ser l'anomenada de l'Esquirol o del Telègraf a la Platja del Cavet de Cambrils, que encara es manté dreta.

En Jordi em recorda que aquest edifici ha passat a mans de l'Ajuntament de Cambrils i, la seva situació privilegiada al mig del passeig marítim de Llevant, pot facilitar la seva valorització.

La línea telegràfica a la que corresponia la torre de l'Esquirol però, va ser una de les més difícils de fer funcionar, doncs existien grans zones on es produïen interrupcions.

L'arribada de la telegrafia elèctrica va significar el refús definitiu de la telegrafia òptica a la segona meitat del segle XIX. * * * L’esmentada Torre de l’Esquirol o del Telègraf de Cambrils té una altre fet, més llegendari, que explica un episodi barreja de romanticisme i de drama històric.

A les acaballes del segle XII el barranc de Maspujols, que buidava les seves abundants aigües a la Mar fent-se pas pel

158 sorral de la platja del Cavet, formava un delta, on a la seva ribera esquerra s’havia bastit una torre de guaita. Eren terres i aigües que pertanyien a la Corona i sota aquesta dependència va continuar fins l’any 1.391, en que fou adquirida per la Mitra de Tarragona.

Les torres de vigilància del litoral, conformaven un sistema d’observació i prevenció, tant d’atacs de pirates i sarraïns, com del contraban i tràfic de matèries en perjudici de la Hisenda Reial.

El regne àrab de Menorca, que pagava paries a la Corona, va ser fins a la seva definitiva capitulació, el darrer refugi de la intel·ligència, l’art i la cultura, així, com també del contraban.

En Manel, el vigilant de la torre de l’Esquirol, vivia amb la seva esposa Maria i la filla Fàtima. Malgrat de procedència morisca havien abjurat de la seva fe (aparentment, clar està, doncs a la forçà et pengen) i eren reconeguts com a cristians. Aprofitaven el seu aïllament per continuar practicant la seva fe en Ala, i en aquesta pràctica, pregant agenollats a la sorra de cara a la Meca, els havia trobat en una ocasió el Tomeu, d’Alaior. Va explicar que provenint de Menorca havia tingut un problema i li havia calgut arribar-se fins aquell coster que sa illa.

Ben aviat la conversa va permetre fer-se confidències i el Tomeu, va guanyar-se la voluntat del Manel: cada cert temps i de nit sorraria el seu bot en aquell petit delta de la Riera de Maspujols, on deixaria un carregament d’or i la plata. A cavall, dos homes el transportarien fins a Maspujols, simulant transportar canyes de riu pels conreus de l’horta. El material entraria, finalment, un parell de dies més tard a Reus, amagat sota una carrega de llenya que els burots deixaven passar sense cap despesa. La destinació final, era una joieria d’un dels millors orfebres del regne, el jueu Joseph Pelach, que així burlava el rígid control que la Corona exercia sobre aquests materials.

Amagar la bonança econòmica és tasca difícil i els bonics vestits que el Tomeu regalava a la Fàtima, van fer créixer el desig del Baró de Vilafortuny vers la jove, que havia donat ja paraula de casament al menorquí d’Alaior.

Un mal dia, el Baró va arribar-se fins a la torre de guaita i va fer saber al Manel que volia exercir el seu dret de senyor 14 amb la Fàtima. El pare, va manifestar-li que 14

El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Tot i la seva presència a fonts antigues i medievals, no és clar si era un costum real, un ritual simbòlic (trepitjar el llit nupcial per indicar possessió) o una llei d'escassa aplicació. Alguns historiadors apunten que l'abús era freqüent però no un dret i que probablement s'ha extrapolat de l'obligació dels vassalls de consultar amb el seu senyor abans de casar-se.

159 en la seva funció de vigilància depenia directament de la Corona i no pas de la Baronia i que presentaria queixa al Rei nostre Senyor pels desitjos del Baró. Aquest, va amenaçar que tornaria amb homes armats per fer la seva voluntat i, que en acabar, li complauria molt tallar-li la llengua.

Aquella nit, justament, el Tomeu arribava amb el seu carregament i un cop enllestida la feina, va anar fins a la torre, on li van explicar les intencions del Baró de Vilafortuny. Tant bon punt va sentir-ho va ordenar que la barca, anés fins al vaixell i tornes amb la resta d’homes.

Només la lluna va tenir un pressentiment de la tragèdia que estava a punt de succeir. El Tomeu i els seus 10 homes, emparats en la foscor, van escalar les parets del Castell de Vilafortuny, van degollar els tres homes de guàrdia i van donar mort en el seu propi llit a l’infame Baró. Feta la feina, van tornar a la torre, i van pregar al Manel, la Maria i la Fàtima, que marxessin amb ells cap a Menorca. Els habitants de la torre no van voler marxar, i abans de la sortida del sol, els illencs hissaven veles.

La Corona va instruir un procés on foren interrogats tots els masovers, els lliures, els vassalls i serfs i en el que també acabarien participant el Manel, la Maria i la Fàtima.

Ben aviat els mals usos que practicava el Baró difunt, foren de general coneixement, i justament el fet que la Donzella de la Torre, no hi hagués estat sotmesa, la va fer la sospitosa principal.

En aquella època els interrogatoris s’assemblaven molt als del darrer feixisme: cops, càstigs, privacions, vexacions i, finalment, la confessió de l’amor al Tomeu d’Alaior, les seves vingudes ocasionals i l’acceptació de que fou justament el seu enamorat qui dugué a terme, l’assalt i mort del Baró i els seus homes.

El Rei atendria finalment la queixa i donaria la raó al Manel quan a la seva dependència de la Corona. El temps però havia fet la seva via: proper ja el final del segle, Menorca havia caigut definitivament en mans cristianes; el Tomeu va morir defensant el port de Maó, la Fàtima havia donat terra, prop de la torre (que tothom coneixia ja com de la Torre de la Donzella) i en Manel i la Maria, a la manera àrab, foren enterrats de costat i mirant a la Meca. * * * Així és l’eslògan d’aquest port. Però, a més, de tots es reconegut com un dels millors ports de la costa. Està ben concebut. No va néixer per generació espontània, sinó de l’esforç d’aquells pescadors que arrimaven l’espatlla als vestiments a vela -i, més tard, a motor d’un sol pistó- i que no passaven totes les nits dormint tranquil·lament, doncs els cops de mar i el vent de llevant i garbí posava en perill els vestiments sorrats prop de les seves cases de la platja. Era l’època en que la Torre de foc, encara no tenia la forma de sucrera d’avui dia, posava la llum de les

160 seves teies com a senya i tranquil·litat dels mariners que s’hi arrumbaven quan encara la lluna era ajaguda.

Molts pescadors -quasi totseren de terra endins i amb el pas de les generacions s’ha fincaren a les casetes de la platja, on guardaven els estris de la pesca. Altres, van tenir que retornar al tros perquè la mar no havia sigut feta per ells.

Hi va haver-hi un pagès del Cambrils de terra endins, que tenia en el seu hort un gatell -arbre de brancam nuós i fulles fosques i dentades i les llavors tenen un plomall de pels sedosos-, que també es va embarcar.

Per ell la mar no s’havia fet i es va establir com a barber a la platja, servint al matí, primer, i més endavant tot el dia, els carajillos i esmorzars de peix i el vi de les vinyes properes a la Vila.

D’aquest fet va començar el Cambrils d’avui, que no ha deixat de banda el caràcter pesquer d’abans i, que s’ha ampliat cap el present turístic que viu Catalunya i es va fer l’esplèndid Club Nàutic, que gaudim tots els aficionats d’aquesta costa. Parellament han aparegut apartaments i hotels en més o menys fortuna, però el poble ha sabut mantenir aquella tranquil·litat marinera que li dóna vida, tant a l’hivern com a l’estiu.

A Cambrils s’hi pot arribar per molts camins. De preferència per la mar. Vinguem d’on vinguem, sigui davall, de les illes o de garbí, l’espectacle de veure el poble després de passar la bocana, és inoblidable.

Té un perfil ordenat que envolta a la blancor de les façanes. La Torre de Foc, que s’escau en un indret a propòsit, és tot un símbol de la Vila junt amb l’Ermita del Camí.

Quan arribo amb l’Esquitx mai deixo de donar una volta -la de l’honor, com deia l’amic Tomàs Forteza- per la vorera dels vestiments de pesca amarrats al moll de la costa i de ponent. Casi sempre si troben pescadors enfeinats arranjant les seves xarxes, que demà tornaran a la mar per recollir el fresc peix, que hores després passaran als restaurants de la Vila, a quin millor que l’altre.

161

Foto obtinguda des de l’helicòpter de l’amic Lluís Carro (fotògraf)

Al Club Nàutic sempre s’hi troba el mariner en el punt de l’amarratge, ben assenyat per rebre els caps que li passen les tripulacions dels vaixells que hi atraquen.

Després d’una travessa, curta o llarga, planera o acompanyada d’una castanya, sempre s’agreix els serveis que el Club pot oferir-te i és el Nàutic de Cambrils un dels que ha sabut fer de l’estada a les seves passarel·les i dependències, una fita pels que passen les vacances a la mar.

162 Junt al mariner Àngel, m’espera l’amic Jordi Piñas, que em ve a cercar per anar a esmorzar -són les 11 del matí, l’hora de sempre- al seu restaurant, com faig molts dies de festa o per les vacances. És el primer contacte amb el meu món i en veritat no pot ser millor.

A la taula de Can Piñas em retrobo amb en Josep Mª, el farmacèutic, a Sadurní Martí, l’Adolfo, el vidrier, a Josep Mª Sellarés, que té un dels millors vins de la costa, a Àngel Aguilera, a Juan Roca, a Toni... Tots ells constitueixen la diària tertúlia de mig matí, discutint de tot, sense que arribi la sang a... la mar (Cambrils no té riu).

Crec que no buscant-ho han fet d'aquestes trobades un retorn a aquells carajillos, que generacions de pescadors d’abans feien, quan la mar i el vent els aturaven a la platja. Ha canviat la feina i el nivell de vida, però el sentiment de l’arrel que es porta dins, no canvia mai. * * * La Torre del Port de Cambrils, també anomenada Torre dels Moros, és una antiga torre de guaita de defensa de la costa alçada al segle XVII. La seva ubicació al mig del port, l’ha convertit en un dels edificis més coneguts de Cambrils, ja que des de l’aparició del turisme sempre s’ha lligat amb la imatge que es vol projectar del municipi.

La torre és de planta circular amb un primer pis amb volta on es conserva la porta d’entrada original de l’edifici, defensada per un matacà fet amb carreus. Al peu de la torre, a l’exterior, és evident un eixamplament de la construcció anomenat escarpell, propi d’aquestes edificacions.

Inicialment construïda pels cambrilencs del segle XVII, va passar a mans privades al 1894. Un dels propietaris hi bastí, damunt de la torre, un segon pis l’any 1948. Després de gairebé un segle, va ser adquirida per l’Ajuntament de Cambrils el 1993, essent Alcalde en Josep Pedrell, de Can Gatell. A partir de 1995 es van dur a terme diverses obres de rehabilitació. Des de l’any 2002 s’obre al públic de forma intermitent amb exposicions temporals, especialment lligades amb el patrimoni marítim. * * * Dins de la vida familiar del pescador, també les dones es fan presents a l’hora de remendar, adobar les xarxes. D’una o altra forma, l’agulla de remendar ha estat una eina imprescindible per refer les xarxes malmeses.

163 Des de temps, es feia servir com estri, diversos elements que es tenien a mà: la canya, l’espina de peix prou dura, etc. amb les oportunes modificacions per poder sargir.

Al barri marítim de Cambrils, l'any 1953, es va posar en funcionament una fàbrica d’agulles de remendar a la ferreteria Cal Trempat (Joan Llobet Orts i anys després el seu gendre Jóse Mallol), essent l’encarregat en Fernando Garsot Grivé des de l'inici fins al seu tancament 15, havent perfeccionat la tècnica per la seva elaboració.

La fusta emprada per a les agulles de remendar havia de ser resistent però flexible per adaptar-se a l'acció de cosir la xarxa. També calia que no fes estelles amb facilitat. La fusta d'arboç té aquestes característiques i era un arbret abundant al litoral gironí, lloc d'on procedia per abastir la fàbrica de Cambrils que precisava d’unes tres tones a l'any.

Amb l'entrada de les agulles de plàstic entre 1965 i 1970, la venda de les agulles originals es va anar compartint amb les del nou material, tot i que al principi hi havia reticències per part dels compradors i usuaris de l'estri.

Aquest fet que va passar amb les agulles de remendar de Cal Trempat, és el mateix que ha passat quan ha aparegut el plàstic i les fibres sintètiques, desplaçant dràsticament tant els mètodes com els material tradicionals... * * * De Cambrils, l’amic Antonio Mora, em va informar (abril del 2013) de l’existència d’una Capella al carrer del Soldat. Havia demanat informació a l’Ajuntament, via e-mail i contestaven: - Aquesta capella és una construcció molt recent, de finals del segle XX, de caràcter privat. Esperem haver resolt el seu dubte.

Amb aquest aclariment, es va dirigir a l’Arquebisbat de Tarragona: - No en tinc cap referència d'aquesta capella. Penso que el rector de Cambrils és qui us pot orientar.

Atentament.

15

Sentís, Eva i Rabasó, Ester: La fàbrica d'agulles de remendar de Cambrils

164 L’amic Antonio Mora, advocat i prolífer escriptor a la recerca de desconeguts indrets de Catalunya, recordava que de la seva època d’estudiant de dret, tenien una assignatura de Dret Canònic i l’autorització de les Capelles Privades era potestat exclusiva del Bisbat, sense perjudici lògicament d’haver de demanar els permisos d’obres a l’Ajuntament. De les respostes rebudes deduïa: - A l’Ajuntament no se’ls va demanar cap permís d’obres per fer aquest edifici, que no és clarament de caràcter privat, atès el fet que té entrada des del carrer.

- Al Bisbat no se’ls va demanar cap llicencia eclesiàstica per aquest edifici al que qualifiquem com a Capella.

- Fa por adonar-se’n de la facilitat amb que es poden burlar les disposicions Civils i Eclesiàstiques, sense que ningú en tingui coneixement, fins que com en aquest cas, algú retrata una façana i s’ha n’adona que estem en un país original... * * * Fer una embarcació era un art i un disseny que anava des de la quilla, massissa, de roure, passant per la roda, tant de proa com de popa, la sobrequilla, les quadernes, els baus... i vestir-la amb les pots de pi, fer la cobertada i, finalment, alçà l’arbre.

El mestre d’aixa, el fuster de ribera i el calafat eren uns artesans complerts, que amb el temps han posat anys i s’han quedat sense continuïtat. El mes de juliol del 2003, va traspassar-se Isaïes Vilàs, el Solapa, el darrer de la ribera de l’Ebre.

En el darrers anys del segle XIX, van ser molt apreciats els mestres d’aixa i velers de Sant Feliu de Guíxols, de Palamós, de Vilanova i de la Ràpita. N’hi havia en poblacions més petites de la costa i quan mancava el treball, s’endinsaven per l’interior del país, estanyant les barques que s’utilitzaven pel pas dels rius.

Altres calafats i mestres d’aixa s’embarcaven en els grans velers que feien el pas del Cap de Forns, doncs era sovint que durant les tempestes es malmetessin molts elements de fusta del vaixell, així com les mures o l’arborada. És nostàlgic i bonic de veure a Portvendres, en el passeig d’enfront del port, còpies en grandària reduïda d’antics vaixells, construïts per mestres d’aixa avui ja jubilats... Però, any rera any n’hi ha menys de jubilats i més de recordats.

165

Es creu, que en el primer dia de Maig en Noè va començar a construir la famosa nau, que ha arribat a ser la més gran de la història. Ara bé, per aquesta característica de ser tant gran, resulta que quan els seus parents estaven col·locant les costelles i mampares de la popa, se li corcava la roda i part del costellam de proa, que feia dies l’havien treballat. Aquest enrenou el portava de cap, perquè no se n’han sortia pas.

Quan més preocupat estava, Déu se l’hi va presentar sense avisar-lo i al veure’l tant amoïnat li va donar la solució: Per evitar que les fustes te s’ha corquin tens que tallar els arbres de fulla caduca en lluna vella i els de fulla perenne quan la lluna és nova... i així fou com aquell navegant va poder salvar les espècies que poblaven el món del desastre ecològic que va representar el Diluvi Universal, una de tantes calamitats que li endossen al Bon Déu per desacreditar-lo.

Pels bastiments de Mar s’utilitza més la fusta d’alzina, doncs l’aigua de riu la podreix. En canvi, la fusta d’olivera i la de pi no queda tan malmesa ni per la Mar ni per l’aigua dolça.

Fent cas de la recomanació de Déu a Noè i per l’experiència en l’ofici, els mestres d’aixa ho tenien en compte a l’hora d’escollir la fusta i, a més, començaven a construir els quillats el dia 1er. de maig. Ara bé, poques drassanes trobarem avui dia que construeixin bastiments de fusta, han passat a la fibra de vidre o al metall, i comencen el dia 2, doncs entre la Festa del Treball, sindicalista, i la de Sant Josep Artesà, cristiana, no crec pas que cap mestre d’aixa s’atreveixi a serrar una quaderna en aquesta diada. * * * Els pescadors creien veure a l’entorn de la diada de Santa Caterina, el 25 de novembre, un núvol circular que rep el nom de roda de Santa Caterina, tot recordant la que va ser utilitzada en el martiri de la santa. És un núvol que atrau tota una nuvolada, desencadenant tempestes i vendavals perillosos per la navegació.

Hi ha la següent corranda: Per la roda de Santa Caterina, el bon mariner en terra a d’ésser, doncs la roda de Santa Caterina tota la mar terbolina. * * *

166 A les terres de l’Ebre, principalment, després de la guerra civil, per la desfeta que s’hi va produir a les carreteres i a les vies del ferrocarril, la navegació pel riu va tenir una notable remuntada com a camí pel transport de mercaderies. D’aquí, la gran activitat de les drassanes de ribera en aquells anys 40 del passat segle.

Però, poc després, entre els anys 50 al 70 s’inicia la decadència del mestre de ribera, quan els vials de terra són reconstruïts i apareixen les companyies elèctriques, recolzades per l’Estat totalitari, que barren el pas fluvial amb els embassaments. Per no tenir que construir les rescloses que garantissin el trànsit de les embarcacions, indemnitzaren als patrons perquè abandonessin la navegació. El riu va quedar sense barques, ni mestres d’aixa.

A semblança dels picapedrers de l’Edat Mitjana, que treballaven per les grans construccions, també els calafats o mestres d’aixa tenien les seves marques que col·locaven a tocar la roda de popa i així se’ls identificava.

Aquests ornaments eren coneguts amb el nom de mamelles o collonets. En el segle XVII, aquest gremi tenia com a patrons Santa Caterina i Sant Joan Baptista, probablement, per considerar-los que estaven ben dotats.

A la Santa, en el seu martiri, després de fer-la rodar li van extirpar els pits perquè al botxí el portaven de cap.

Sant Joan va demostrar que els tenia ben posats, al tirar-li en cara a Herodes la seva depravada vida sabent el que li passaria i, d’aquí, l’altre cognom amb que és conegut: Degollat.

En aquells temps, en que el navegar es feia a rem i a vela, els mestres d’aixa també tenien cura de la construcció dels rems, que segons la nau que es tractes, era diferent el seu disseny i material. Resultava ser tot un art la construcció d’aquests enginys i per això necessitaven un sant protector.

Com sigui que Sant Valer va ser mort a cops de rem, no dubtaren en quedar baix la seva advocació. <<<<<

* * * Casi tota la fusta que s’utilitzava en les drassanes de la costa catalana, procedia dels Pirineus i, més concretament, del Pallars Sobirà. Un dels pobles que es va veure afavorit per aquesta indústria de la costa va ser el de Tor. Els seus boscos varen

167 quedar bastant nets. Viure-hi en aquell indret representa superar el clima fred i l'aïllament, doncs, molts mesos de l'any la presència de la neu el bloqueja els camins.

D'Alins surt la carretera amb revolts i, després de 15 km., arriba a Tor, situat a 2000 m. d'altitud. Durant els primers quilòmetres encara són de bon passar (anava amb moto). És una carretera molt freqüentada pels cotxes tot terreny, tant dels passavolants com dels que hi tenen propietats. El control de la Guàrdia Civil, als quatre quilòmetres d'Alins, em confirma el comentari que en aquesta població m'han fet de que és una de les rutes més antigues del contraban amb Andorra, passant pels colls de Cabús i de la Botella. Algú deu haver volgut esquivar el control, accelerant el cotxe, doncs el guàrdia de torn té cura de les punxes metàl·liques que travessen la carretera i que obliguen a pararse els vehicles.

Passat un petit pont sobre la Noguera de Tor, la pista em fa posar en alerta de les relliscades per les roderes dels 4x4, que en ocasions són força fondes: vaig en una moto de 100 cc.

Als tres quilòmetres, apareix el desvio al poble de Norís que, trobant-se ben a prop d’ell, paga la pena arribars’hi. Queda arrapat a la muntanya i, pràcticament, està abandonat però té el seu encís.

En un revolt, poc abans de Tor, em trobo el camí ocupat per un ramat de cabres, que molt dòcilment s'aparten, enfilant-se pel roquer, mentre el seu pastor, crida al gos, que manyac s'acosta.

El pastor és un home enfosquit pel sol de muntanya i els anys que han arrugat la seva pell: entrem en conversa i aviat em diu, que en té 86. Al preguntar-li si viu a Tor, em fa saber que és de més avall, però que fa més de trenta anys que hi resideix, tenint cura de les seves cabres...

168 - A part dels dies més dolents de l'hivern, la resta de l'any si viu molt be... Aquí l’hivern dura més mesos que allà baix i, naturalment, és molt més cru... doncs hi ha menys hores de sol perquè la nit és més llarga...

Com sigui que m'he trobat pels camins a la recerca de temples de localització insòlita, amb personal que dóna entendre el seu benestar en aquests indrets tant aïllats i que molts d'ells fa temps que no s'han apropat a la dita civilització..., em pregunto, quina deu ser la seva situació davant del fisc... Estan controlats?... Renoven el DNI?...

Quan de manera més o menys indirecta, he portat la conversa en aquesta direcció, mai n'he tret l'entrellat. Casi tots els preguntats, m'han sortit per la tangent: Quan pugin els de baix, ja m'arreglaran els papers... No soc amic de la guàrdia civil... Encara conservo els papers de la mili...

Em fan enveja!!

Però, per una altra banda, alguns d'ells (concretament recordo a dos d'ells, majors de 70 anys i que viuen en enlairats pobles, mig abandonats, de la Garrotxa) m'havien explicat que havien treballat a ciutat i que ara cobraven una pensió que... la guarden els fills per quan sigui vell i la necessiti... No em digueu pas, que això no és la pura felicitat... i bona fe.

Una atrotinada església de Sant Pere queda al mig del poble de Tor, a la vora del camí que mena a Andorra. L'església no es cita fins el segle XV, quant va ser parròquia per herència de la de Sant Pere del Roc, situada més amunt, en un turó i que només en queden restes.

L'actual parròquia de Tor segueix els mateixos passos que la del cim, doncs per arreu s'obren esquerdes sense reparar, l'herba es fa present en molts racons del seu interior i els esbarzers confirmen que des de fa temps no s'hi ha habitat pas.

A peu i un cop travessat un torrent, el de Vallpeguera, cal enfilar-se pel corriol que passa per un tallat amb esglaons i tot seguint-lo s'arriba, amb certa fatiga per mi -doncs ja soc grandet-, a les ruïnes de

169 Sant Pere del Roc on hi havia un castell, que es repartien la propietat entre els Caboet i els de Pallars, segons la temporada que se'l feien seu segons qui aguantava el setge.

He observat, que en aquells segles, molts monestirs i esglésies passaven de l'advocació de Santa Maria a la de Sant Pere per agraciar-se amb Roma... que, en aquest cas, no sé pas si els de Roma sabien on quedava Tor en el mapa.

De Sant Pere de Roc, allà dalt, només en queden restes de mur i on, a l'interior, es veuen unes filades d'opus spicatum, que fa dir a molts estudiosos del romànic, que es tracta d'una construcció d'abans del segle X, afirmació que no es acceptada per tothom, doncs d’aquestes filades es veuen en molts paraments aixecats en diferents èpoques.

La divergència d’interpretació de l’opus spicatum, es presenta perquè s’atribueix la seva presència en els murs de les esglésies, sobretot, a que es referia al dibuix d’una espiga que feien, amb el bastó a terra, els primitius cristians quan es trobaven. En el territori del domini càtar, per ser un senyal dels cristians de Roma, el van suprimir dels temples i en les construccions que es bastiren, quan foren desplaçats, s’hi troben de nou filades d’opus spicatum en alguns dels temples aixecats, independent de l’època que foren bastits. * * * Ja he esmentat que aquesta Vall de Tor ha estat sempre un camí de contraban amb el País veí a través del Coll de Cabús. A més, la muntanya de Tor ha reunit un entorn d’assassinats, que em sembla que la fan única. N’he contat tres en els darrers anys... Tot sembla que va començar per un tros de més de dues mil hectàrees, que se’l disputen unes 14 famílies propietàries. Això vol dir, que els assassinats no varen estar motivats per històries d’amor, de gelosia, maltractament matrimonial o pel contraban.

La dramàtica història comença l’any 1978, quan un empresari andorrà arriba a Tor oferint muntar una estació d’esquí. El que es considerava l’únic propietari i veí, li va donar suport, però no tardaren a presentar querella uns antics propietaris que no hi viuen, però s’hi oposaren a la iniciativa. Dos dels treballadors d’un d’aquests opositors apareixen assassinats en el 1980: no tinc notícies de si es va esclarir el crim.

Tenen que passar dos anys per iniciar les diligències a fi de concretar a qui pertanyen les terres de Tor. Pensant que tots els pretendents deurien guardar les corresponents escriptures, sembla fàcil que s’arribés a posar en ordre les respectives propietats. Però, resulta que en els Estatuts de la Societat de Condomini, del segle XIX, dóna l’exclusiva propietat als veïns que visquin en el poble.

Si un dia os arribeu a Tor, estareu d’acord que el poble i l’entorn és molt bonic..., però en començar el cap vespre tornareu cap a casa. Això, és el que van fer casi tots els veïns propietaris: buscar-se la vida un xic més avall, oblidant-se dels Estatuts i no pensant pas que un senyor d’Andorra tingués la genial idea d’explotar la neu, que

170 cobreix aquella muntanya, gran part de l’any i que es fa molt difícil arribar-hi i, sobretot, sobreviure a l’hivern.

En el 1995, el jutjat de Tremp amb els estatuts a la mà, va designar amo de Torn al Ros de Cal Sansa, que apareix estrangulat en un dia del mes de juliol d’aquell mateix any. S’acusa del crim a una parella de la Seu d’Urgell, que després d’un any de presó és alliberada per manca de proves: així va la justícia!...

La sentència de propietat a favor de l’estrangulat, que dictà el jutjat de Tremp, va ser confirmada per l’Audiència de Lleida, però en el 2002 s’ha tingut que obrir de nou el procés per ordre del Tribunal Suprem, doncs un dels implicats no tenia assistència jurídica...

Quan estic redactant aquestes línies, tant les morts com la definitiva propietat, segueixen pendents del que digui la justícia... i ja fa 25 anys!

Per si d’aquests desconcertats focs d’artifici, en sortissin algunes espurnes, en quan he recollit les notes més puntuals, per més o menys entendre de que anava la cosa, la moto a tot gas s’ha sabia el camí de tornada... * * * A la caiguda de la tarda d’aquell dia d’hivern, m’arrecerava a redós del vent fred de mestral que s’esmunyia pel coll de Balaguer en el bar de l’amic Jordi Piñas, pescador jubilat dels temps dels bastiments a vela. Recollits a l’escalfor de la seva llar, m’explicaria coses de la Mar. Si la singlada adquiria un to advers, desesperat, i es trobaven amb dificultats per governar la barca, essent el patró conco, sempre li quedava el recurs de jurar a Déu, a sa Mare del Camí i al Sant de la parròquia, que en aquest cas era Sant Pere, en veu molt alta perquè en poguessin donar fe la tripulació acoquinada, que si s’aconseguia eixir-ne d’aquella situació, es casaria amb la primera dona que es topés al pas en quan trepitges terra ferma...

D’aquí, que en el poble, sabedor d’aquests habituals promeses que acostumaven a complir els supervivents, en arribar la notícia de que tal bastiment havia sortit bé de la tempesta i es veia la blanca vela llatina aparèixer per la ratlla, l’anaven a esperar totes les solteres i vídues que no tenien un home que les fes patir...

M’ha alertava per s’hi navegant, aparegueren uns nuvolets petits i arrodonits, blancs i en colles no massa nombroses, però tot seguint a un de més gran... Aleshores, no em tenia que fiar. Atenció!

171

Es tracta, de la moltonada o ramat de cabretes. Si es mantenen quiets i van a la seva, tranquil manyac, no passa res, però si s’esvaloten la cosa acabarà plovent: cel empedrat, terra mullat... per la semblança que es tenia d’un carrer amb llambordes.

Si bé, encara avui dia s’utilitza la sal de diverses maneres i de forma aleatòria per al consum humà (condiments, salar) o pel bestiar boví (augmentar la llet), va haver una època que el seu us era imprescindible per la conservació d’aliments, sobretot a vora mar, pel peix, quan es presumia la possibilitat de quedar varis dies varades les barques a causa dels temporals de llevant del mes de setembre.

La manca de neveres de gel, feia més necessari salar el peix. Apropant-se els mesos d’hivern, era freqüent veure el traginers que de Cardona o de les Salines del Delta proveïen als pescadors d’aquesta costa.

Anys més enrere, qui es veia més sovint mercadejar de forma ambulant eren homes que menaven un ruc o una somera amb una sàrria i es feien present cantant la seva mercaderia; en un cornaló portaven sal picada i engrunada; i, a l’altre, sal aterrossada.

Citant Cardona, em ve a la memòria, que passant-hi un dia per dibuixar el seu Pont Trencat 16 , em contaren que va haverhi un temps que es creia que la carn salada amb sal de Cardona es guardava molt més i que tenia més bon sabor. Aquesta idea (el màrqueting sempre s’ha fet present en el venedor), va portar a un major consum de sal i es deia que un dia el seu salí s’enfonsaria i, com a conseqüència, es quedarien sense sal.

Per aquest motiu els traginers de camí cap a Cardona, per saber si encara el salí hi era, tastaven l’aigua de les fonts salades que trobaven. Com sigui, que res s’havia 16

Sànchez-Cid, Enric: Catalunya a través dels seus ponts medievals.

172 alterat, continuaven xino-xano, però procurant arribar-hi en dijous, perquè aquell dia la sal no tenia amo i tothom podia collir la que volia...

Un altre sant a qui reclamen ajuda la gent de la costa és Sant Francesc de Paula, sobretot els que treballaven a les salines del delta de l’Ebre. Tant el terreny dedicat a l'arròs com el de les salines del Trabucador i Punta dels Alfacs, al ser pantanosos, havien sigut molt propicis a transmetre el paludisme.

Quan l’explotació de les salines es feia de manera primitiva, hi participaven molta gent de la part baixa del riu. Després d’evaporar-se l’aigua de la Mar de dins dels estanyols de poc fons, aquests quedaven coberts per una capa dura de sal que calia rompre-la i s’empilava quan quedava esmicolada. Llavors, era traginada en cabassos portats damunt del cap a un secà planer. Aquesta feina es feia al ritme de cançons, versemblants a les havaneres de la costa de llevant, que competien entre els traients o salinaires, formats per colles dirigides pel seu respectiu cap que els havia contractat.

Més endavant, es tenia que traginar la sal al carregador per embarcar-la als vaixells ancorats al port dels Alfacs i seguir cap als diversos ports de la costa, que no eren proveïts per les salineres d’Eivissa, d’on s’extreia una sal més apreciada. Precisament, l’exportació de la sal de les Pitiüses va donar lloc a l’anomenada Ruta de la Sal, portada a cap per una important flota catalana del segle XIX. Durant el mes d’octubre, quan les primeres nevades a les muntanyes dels Pirineus esmunyen les aigües cap el riu Segre que, més avall, engrandeix l’Ebre, les anguiles, que no suporten el fred, baixen riu avall.

Sense adonar-se, prop de la mar, els pescadors de les goles han parat els ormeigs... posant fi a la seva emigració.

El fred, segons em deia en Jordi Piñas, és degut a la rèmora, perquè si bé durant el bon temps viu a les mars fondes, en arribar a la tardor, busca les agües menys foneres i escampa la fredor. Sembla ser que procedeix de les aigües d’allà dalt amb gel durant força temps... s’exclamava. Afegia, que amb un petit tros de la seva pell apagava una foguera i, en temps passats, se’n servien per curar les cremades...

De cop, una ratxa del mestral d’aquell dia, que el foc escalfava, va rebufar i tinguérem que obrir una finestra per ventilar el local pel fum... Alhora, ens confirmà,

173 sense cap dubte, que la tardor havia arribat. Per en Piñas, aquesta època de l’any era mal temps per la pesca.

El xaloc i el migjorn porten pluges que sovint s’acompanyen, també, de temporal: La tardor, temps de xaloc.

De xaloc, ni molt, ni poc.

Quan bufa el xaloc diu el pescador: de casa, no em moc.

El matrimoni Piñas són uns experts cuiners de l’anomenada i poc ponderada cuina del pescador, que dia a dia va deixant pas a les modernitats de la sofisticada cuina dels mediocres alumnes, que no han digerit prou bé les ensenyances de les Escoles d’Hostatgeria.

D’aquells anys, abans de jubilar-nos, recordo l’extraordinari suquet de rajada, que no puc estar sense transcriure la recepta que m’han passat en Jordi i la Lluïsa: 1 kg. de rajada (per 4 persones) patates 1 nyora 1 tomàquet 1 llesca de pa 4 alls un tros de bitxo pebre vermell un xic de farina Es fa la picada amb la nyora, el tomàquet, la llesca de pa, el alls i el tros de bitxo. Es fregeix i es passa pel morter. S’hi afegeix la farina i el pebre vermell. A part, una cassola amb oli d’oliva es posa al foc i quan està calent s’hi tira la picada i un xic d’aigua, suficient per aigualir-la. Es remena i s’hi afegeix un grapat de patates. Mentre esperem que casi estiguin cuites, s’escalda la ratjada trossejada (tres a quatre talls per cap) i, en el seu moment, s’hi afegeix. Es controla la cocció, de 10 a 15 minuts, a fi de que no s’aferri la rajada a la cassola.

Bon profit! * * *

174 El temps, a la mar, dirigeix als navegants que no volem passar maldecaps. Per això, a mig matí quan la mar es trobava calma i la boirina d’aquest dia d’estiu amagava la ratlla, vaig salpar del Port de Cambrils cap a garbí.

En aquesta costa, garbí es anar al SW, d’on ve el vent d’aquest nom. Anar a vall es salpar cap a llevant 17.

Acompanyat per l’Antonio Piquè i les seves filles Ana i Luisa ens dirigim al port de l’Hospitalet de l’Infant, navegació que ens facilita el feble vent de xaloc, que poc després de salpar s’ha fet present. Caminem per la Mar sense problemes, fet que ens proporciona benestar a la tripulació que m’acompanya.

Aprofito la singlada per fer-los entrar dins els principis de la nàutica esportiva i familiar que té aquesta sortida a la mar: nusos, termes nàutics, maniobres, etc.

Els nusos sempre han sigut el que més capfica a tot aficionat que trepitja per primera vegada la coberta d’un vaixell. El garbuix de voltes i passades que el cap, la corda, pren per fer l’as de guia o el nus pla, per exemple, em dóna la impressió que estic fent un número de mag per la cara que posa l’atenta tripulació.

Encara que sigui una travessia que he repetit molts cops, sempre produeix una agradable sensació navegar -a vela, clar està!- per aquest litoral de vents favorables i que el centralisme del comitè de la capital olímpica del 92 no va voler acceptar com a subseu de les proves de vela.

L’entusiasme del bon navegar que estem gaudint a bord de l’Esquitx és reflecteix en l’ànim de la tripulació, que encara que anem un xic escorats, s’aprecia tranquil·litat en els seus moviments i en saber estar sobre coberta.

La mar que banya l’ampla platja de fina sorra, a garbí de Cambrils, la tallem pel camí més curt, fent rumb directe al Port de l’Hospitalet. Passem enfront la fita de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca on no manca mai, en aquesta mar que es troba al seu través, l’encalmada que es nota més quan bufa el mestral i s’agraeix, encara que sigui per uns moments tant sols. * * *

17

Savall Rom, Josep Lluís: El vocabulari dels pescadors de Cambrils. Estudis reusencs, 1991.

175 A la muntanya que cobeja la població de Mont-roig es troba l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, penjada al cim de roques rogenques, arrodonides i erosionades per la pluja i el vent, que en els dies de mestral bufa ben fort. Junt al temple hi ha una hostatgeria.

Des d'aquí dalt s'albira un extens paisatge del Baix Camp i la Mediterrània entre el Cap de Salou i el de Tortosa.

La construcció de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, avui regentada per un Patronat fundat en el 1980 i format por quatre homes i quatre dones, a més de l’alcalde i del capellà de Mont-roig, es remunta a finals del segle XII, i encara es conserven a l’entrada restes de la muralla del original castell feudal del segle anterior, que s’aixecava sobre aquest turó de pedra roja a uns 292 metres sobre el nivell de la mar.

És una petita capella d'una sola nau quadrangular, feta amb carreus, en part excavada a la roca de pedra sorrenca vermella. Té un petit campanar cec i un cor al frontis i el cambril, a la capçalera, amb la imatge de la Mare de Déu negra.

La imatge de la Mare de Déu de la Roca va ser trobada per un pastor de Montroig del Camp sota la roca d'un cingle, segons explica Joan Amades 18.

La imatge actual fou costejada per una col·lecta popular el 1980, doncs la original, trobada l’any 1153, va ser cremada en 1936 durant la guerra civil i una fidel reproducció d’ella, feta després de la guerra, la robaren en el 1979. * * *

18

Amades, Joan: Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya (Ed. Selecta 1989).

176 Tot seguint el mateix rumb i, exactament a un través nostra, enfilem l’esmentada ermita de la Mare de Déu de la Roca amb el Castell d’Escornalbou recolzat casi al cim del Puigpedrós.

L’indret l’ocupava una fortalesa àrab fins que va ser conquerida per Alfons I (1166), que el va cedir a Joan de Sant Baldiri, canonge de Tarragona, que va bastir-hi una canongia dedicada a Sant Miquel i baix la regla de Sant Agustí. Al trobar-se el temple en un indret molt feréstec el van fortificar.

Al 1198 l'arquebisbe Ramon de Castellterçol va establir que els priors serien elegits amb la intervenció de la mitra tarraconense i podrien participar en el nomenament dels arquebisbes. En arribar l'any 1219 els canonges anomenen prior perpetu a l'arquebisbe Aspàreg de la Barca i als seus successors.

Com a molts altres monestirs, la disbauxa i el relaxament de la vida monacal es va posar de manifest i en el segle XIV al no poder fer-se una reforma planejada i, progressivament, va anant perdent el seu status i en l'any 1574 fou secularitzat, quedant tant sols un canonge que se'n feia càrrec dels serveis religiosos.

Al 1580, només sis anys després, s’instal·laren una comunitat de franciscans que varen tenir cura del canonge fins a la seva mort. A més, aquests frares fundaren un seminari per les missions d'Amèrica i varen tenir una gran activitat apostòlica i centre de difusió de la literatura religiosa popular (catecismes, poesia, llibre de pietat, etc.). La comunitat també va intervenir en la guerra del Francès (1811) i al 1835 es van enclaustrar arran de la desamortització de Mendizabal. Des d'aleshores s'enrunà ràpidament.

Al 1911 el va adquirir el diplomàtic i escriptor Eduard Toda, transformant-lo en una residència senyorial.

Prop del monestir i a dalt del cim de la muntanya, s'aixeca la petita ermita de Santa Bàrbara, construïda en el passat segle sobre les restes d'una antiga torre de guaita a 700 m. d'altura sobre el nivell de la mar.

177 L'església del Monestir és romànica i, com sigui que fins el segle XIII no es va acabar, resulta que part d'ella presenta un estil romànic de transició. És d'una sola nau, d'absis quadrat amb una finestra d'una sola esqueixada i sense transsepte, de volta de canó i només amb arc triomfal. Posseeix una cripta a on s'hi entrava des de la capella, i un claustre amb arcs i columnetes damunt del penya-segats de migjorn. A la façana principal s'obre la portalada amb arquivoltes sense decoració notable i recolzades en senzilles columnes, i un extradós simulant dents de serra; dues finestres d'una sola esqueixada i la rosassa en el cap d'amunt de la façana. * * *

Passem per la muralla de construccions antiestètiques de la Urbanització Miami platja. I perquè la tripulació es distregui amb el coster que resseguim, assenyalo les fites de les muntanyes de més enllà, que serveixen als vells pescadors per identificar els fons marins on creuen que s’hi troba més peix.

Avui va caient l’ús d’aquesta estratègia, al tenir a bord dels actuals vestiments, el radar i en colors, que de forma exacta situen els baixos que busquen.

Amb tot m’agrada sempre que navego per aquí, recordar per banda de terra les senyals de la mola, les tegells, el més alt, la mamella plana, el cavall bernat, el pa de sucre, el monell i molts altres que se m’escapen de la memòria i que ben enfilats identifiquen els baixos de el majerdà, el cabero, el vapor de monell, la roda d’en manel, els ferros, la roca de Vila-seca, l’esgarràç, el pi, les maleses de la cabra, etc.

La riera de Llastres limita els termes i comença el de Vandellòs-l’Hospitalet, que disposa d’una bona infraestructura per poder contar com a localitat de gran avenir turístic. A part de la favorable influència econòmica i social que ha representat la construcció de les dues centrals nuclears, la personalitat i la tossuderia dels prohoms de la Vila -el Dr. Capella i el seu equip, per exemple- han pogut fer realitat el port esportiu, seu de proves internacionals de la vela lleugera i lloc d’amarratge de tots els aficionats al creuer pel golf de Sant Jordi.

Aquest ben organitzat port, torna a ser avui el terme de la singlada, trobant-nos amb els companys de navegació en conserva amb qui ens ho passem molt bé, entre el creuer tranquil i el de castanya, que a cops se’ns presenta sense desitjar-lo.

178 El “Victoria”, el “Diamond”, el “Mistral”, el Chufas”, “Aldebarán”, el “Bocazas”, “Ismarc”, el “Rodamon”, el “Ruixim” i el “Bethania” son els que avui, patrons i tripulacions -les seves gentils mullers i filles- farem de l’arrossada al capvespre una reunió de les que ens queda el bon record d’uns amics i fi d’una singladura tranquil·la. * * * Al dia següent, tenint com a base el Port de Sant Jordi d'Alfama hem estat navegant baix un feble mestraló durant el matí i, la resta de la jornada, fent una curta excursió a peu per les rodalies d’aquest port quasi natural.

Aprofitant la riera de Sant Jordi s’ha construït -apart d’una urbanització- el port esportiu. Però s’aparta dels que estem acostumats a veure: s’ha respectat l’entorn on està ubicat. El ciment queda dissimulat per la pedra natural del país i dóna la imatge d’un promotor, l’Enric Nomen (company de col·legi de Can Culapi de Sarrià), que té un gran respecte a la senzillesa del natural i que no té perquè estar renyit amb els interessos econòmics.

El Port i l’entorn és un lloc de retiro, lluny dels sorolls de la civilització i trobar-te el vaixell amarrat aquí es sentir-se lliure... per més que sembli una contradicció de paraules i conceptes. Lliure, clar està, per qui cerca o té la llibertat interior, que no necessita altra cosa que els espais oberts que el vaixell i la mar proporcionen. * * * Al dia següent vàrem amarrar a l’Ampolla, on havíem deixat el cotxe de l’amic Piquè abans de salpar de Cambrils, doncs ell i filles tenien que retornar a Tarragona.

Aprofitàrem aquesta bona entesa per remuntar el riu Ebre per terra ferma i assentar la memòria en els indrets de la seva tràgica batalla del 1938.

El record d’aquells dies ens porta fins el lloc de Corbera i del seu Castell a la Terra Alta. La població s’esmenta per primera vegada al 1153 arran la donació, a l’Ordre del Temple, del Castell de Miravet. A partir de l'extinció d'aquesta ordre, passa a mans dels Hospitalers i a formar part de la castellania d'Amposta. En l’any 1279, es cita l’església de Corbera quan el capellà apareix en la comptabilitat de la dècima papal. En el 1314, hi ha documentació on es llegeix que la parròquia de Corbera, baix l’advocació de Sant Pere, fou visitada pel bisbe de Tortosa... Abans, no consta cap visita pastoral: però Sant Pere sempre l’he trobat a tot arreu.

179

A Corbera d’Ebre o Corbera de Terra Alta hi va néixer el Dr. Jaume Ferran i Clua a meitat del segle XIX. A més de metge i bacteriòleg es dedicà a la pintura i a la fotografia, faceta aquesta última que li va permetre fixar el resultat dels seus cultius bacterians. Tant per política centralista (Madrid) i mèdica (Barcelona) com per la poca simpatia personal i de particulars punts de vista pel que fa als seus mètodes d’investigació, fou rebutjat per les autoritats peninsulars, però, en canvi, premiat i reconegut per les Acadèmies de Sciencies de París i de Portugal.

Molt abans de la història escrita, la llegenda diu que havia un comte de Matarranya que dominava tot aquestes terres, entre Camposines i Gandesa, on havia bastit el seu Castell. Un dia o, millor dit, un bon dia pels habitants de la contrada, va aparèixer mort i una volada de corbs s’emportaren les seves despulles. D’aquí que, de llavors, es coneix com el Castell de Corbera.

Per les terres de l’Ebre i, concretament, a Corbera tingueren lloc els efectes més sanguinaris de la guerra civil en l’anomenada Batalla de l’Ebre (1938). Aquests indrets queden avui dia com a símbol d’una pau desitjada i d’una condemna d’uns fets per no tenien que haver succeït.

La Batalla de l’Ebre representa la lluita contra el feixisme en que intervingueren representants de moltes nacionalitats lliures, que amb el seu gest varen voler posar de manifest l’esperit democràtic que les dictadures trepitjaven. A aquesta sang vessada de les Brigades Estrangeres s’hi varen afegir la de milers de joves catalans, molts d’ells de només 18 anys -la Lleva del Biberó-, que tingueren que defensar, més obligats que voluntàriament, la Generalitat Catalana i la República Espanyola en els darrers dies en que ja es presumia la desfeta total.

L’exèrcit comandat pel general rebel, en el seu avanç cap a Catalunya, es va decantar pels bombardeigs en massa, fent una guerra de desgast a través dels seus 116 dies que durà la Batalla de l’Ebre. El terreny rocós de la serra de Pàndols, per exemple, va impedir que els republicans s’atrinxeressin i si bé com a Móra d’Ebre en localitats va haver-hi algun èxit militar, gràcies a unes metralladores amb un potencial de foc elevat, no es va poder evitar els atacs aeris, que fou la tàctica usada per Franco per aniquilar als republicans. mes de setembre del els rebels conquereixen Corbera, després de una lluita aferrissada. El poble va quedar tan destruït que, en la postguerra, es va considerar deixar-lo com estava i fer-ne un de nou.

1938

Era el quan

180

En el tossal, on s'alcen les restes del poble antic, hi destaca l'església de Sant Pere. Es troba al bell mig del poble vell de Corbera, envoltada per cases enderrocades.

Es pot accedir pel carrer Calvari i carrer Raval. La seva situació ofereix una extraordinària perspectiva de l'edifici des de qualsevol punt de la ciutat i del territori que l'envolta. A més, des del campanar de l'edifici hi ha una extensa vista de les serres de Cavalls i Pàndols.

En el lloc on actualment queda aquesta església, existia anteriorment una altra d'estil romànic, de dimensions més reduïdes. Veient la necessitat d'un nou temple, ja que els fidels no hi cabien, es decidir bastir-ne un de nou. Segons es dedueix, tot i que es van tardar varis anys en començar, es pot datar el seu inici de construcció a finals del segle XVIII. Les obres es van perllongar moltes dècades, potser degut a la Guerra del Francès, ja que l'any 1815, retirat l’exèrcit napoleònic, l'església no estava acabada.

La portalada i l'exterior són de l'any 1804 (com es llegeix en el relleu que hi ha damunt de la porta d'accés a l'església) i la resta de l'obra no es conclogué fins la dècada dels anys 30 del segle XIX. El campanar, és de principis del segle XX, situat a la banda de l'Evangeli, es de planta quadrangular i està format per dos cossos. És un temple barroc de grans dimensions. De planta basilical rectangular amb tres naus aixecades gairebé a la mateixa altura. La capçalera té un absis central amb dues capelles situades a banda i banda d'aquest.

A la façana principal, la portalada mostra una composició en forma de retaule amb tres pisos i una arquitectura i decoració de caràcter barroc, amb columnes, cornises i fornícules. Aquesta divisió de la façana en tres cossos amb tester semicircular i portada amb fornícula que contenia la imatge del sant titular o la verge, és característica comuna de moltes esglésies de Catalunya en aquest període. És un edifici molt compacte i d'aspecte impressionant amb aparença de fortalesa, emplaçat en un fort desnivell del terreny que l’envolta. La façana principal,

181 situada en l'antiga plaça Major, sorprèn per la majestuositat i el sentit ascendent que donen les pilastres.

La malmesa església ha quedat, allà amunt, per voler ser tot un símbol presidint les ruïnes d’una població de la que només queda el record... De què ens serveix recordar si de nou ja ens tornem a barallar? Però el ser humà, a més d’oblidar, em sembla que sempre té quelcom que dir, girant l’espatlla a la realitat o enfrontant-se amb l’estètica o l’antiestètica, com és l’Abecedari de la Llibertat, que amb les seves lletres, disperses pel que un dia foren carrers de Corbera, han plantat homes i dones amb il·lusió i fe.

En aquell mes de setembre del 1938, els republicans deixen de rebre ajuda quan els règims d’Europa accepten les ambicions de Hitler. La República Espanyola queda sentenciada... En un intent diplomàtic, de darrera hora, es retiren les Brigades Internacionals, però no s’obtenen els resultats esperats.

Es perd la Serra de Cavalls -una de les batalles finals- i els republicans es veuen obligats a donar l’espatlla a l’enemic. És el 15 de novembre del 1938. Escampats per terra i riu avall, queden les despulles de més de 50.000 combatents de les dues parts, els germans d’ahir... perquè a partit d’ara, ja no serà igual durant unes quantes dècades... i ja hem arribat a l’any 20014...

Entre records i monuments, s’intenta posar vaselina a una guerra que no tenia que haver sigut.

L’escenari fou molt ampla amb indrets difícils d’accedir-hi. Inclòs s’ha dissenyat una Ruta de la Pau per no perdre’s...

Com sia que la natura ens atrau i ens aparta de les cabòries, cal senyalar -per damunt- part d’aquesta Ruta: en general es segueixen els senders GR, les marques blanques i vermelles, pintades aquí junt al colom blanc, i els PR, el de les ratlles grogues i blanques també amb el colom de la Pau. Els trams van de Prat del Comte al coll del Moro, després a La Fatarella i s’arriba a Gandesa.

També, hi ha un tram senyalitzat des de la Serra de Cavalls al Pinell de Brai. És interessant arribar-se al poble de La Figuera, a l’esquerra del riu, i seguir (queda ben indicat) fins a l’ermita de la Pau (de Sant Pau) on prop d’ella i a dalt de la mola es conserva, en molt bon estat, una trinxera feta de ciment i on es trobaven els caps militars republicans. La panoràmica que s’albira des d’aquest punt, permet tenir una visió del que fou el camp de batalla més terrible de la guerra civil. El desplaçament de les línies de foc, l’avanç dels germansenemics, la trista retirada, l’aproximació d’una aviació difícil de combatre...: deuria ser molt depriment no perdre’s cap instant de la desfeta!

182

Només queda una història de la que no pot néixer cap llegenda, doncs els fets que va haver-hi no donen pas a la poesia. * * * Poc després de acomiadar-nos, vaig salpar de l’Ampolla, en quan el mestral entrava amb empenta, però el rumb que dono per enfilar l’entrada a la gola de l’Ebre, em permet rebre el vent per l’aleta d’estribord i el bon navegar del veler em fa arribar als sis nusos en una mar que a cada milla que guanyo es fa més encrestada.

Quan identifico les boies de l’entrada al riu, aleshores la mar dóna respecte i s’afegeix la forta corrent que porta el riu: el desglaç que l’estiu provoca als Pirineus es nota amb l’augment del cabdal. Aquest situació em preocupa, doncs amb l’intent de apropar-me a la gola per dues vegades he tocat fons amb la quilla, tot el vaixell sembla que s’estavelli i virant en rodó i accelerant el motor (ja havia arriat veles per precaució) poso rumb mar endins, allunyant-me d’un nou ensurt. * * * Temps enrere, pel coster del Delta de l’Ebre es veia que, per anar al llagostí, s’embarcaven en la seva balica el marit i muller, a trenc d’alba quan bufa el terral, i tornaven cap a migdia, aprofitant el garbí o marinada.

Durant la lluna plena de maig, era el millor temps per pescar el llagostí, doncs estan més grassos. La lluna plena, diuen, influeix perquè la seva claror els engreixa i la lluna minvant els aprima: Per la lluna plena de maig a pescar llagostins me’n vaig.

Precisament, el llagostí de la mar de la Ràpita, el de les Cases d’Alquenar, sembla ser que és el millor, sense discussions ni passions.

Això és fàcil, perquè no té competidors entre els que arriben als nostres mercats procedents del Marroc o del Carib o de mar i mare desconegudes. El d’aquí, és fresc, el cap sucós i, recent pescat, transparent, molt difícil d’igualar-lo davant les moltes possibilitats de presentar-lo a la taula: bullit, a la planxa, amb l’arròs, amb el suquet... * * *

183 L’enginyer de camins i arquitecte Lucio del Valle y Arana (Madrid, * 2 de març de 1815 / + 17 de juliol de 1874), va ser qui va dirigir la construcció dels tres fars metàl·lics del Delta de l'Ebre: el Far del Fangar, el Far de Buda i el Far de la Banya. Els fars metàl·lics de la costa de l'Ebre van ser adjudicats a John Henderson Porter (18241895) de Birmingham (Anglaterra).

El Far del Fangar és una torre lluminosa que indica als vaixells la proximitat de la punta del Fangar. La llum que projecta, blanca, es veu intermitentment cada 12 segons i té un abast de fins a 12 milles mar endins. També es veu des de bona part del delta de l'Ebre, especialment des de les platges properes com la dels Eucaliptus, l'Aluet o la Marquesa.

Té una alçada de 20 metres i un diàmetre de 3. La construcció actual data de l'any 1972. Per a fer-hi tasques de manteniment s'hi pot accedir per una petita porta annexa a la base de la plataforma que inclou un petit tram d'escales.

Per la seva singularitat i com destaca en l'entorn àrid, el far del Fangar constitueix un dels símbols arquitectònics i paisatgístics més característics de les Terres de l'Ebre. A certes hores del dia amb sol i calor i en determinades condicions de visibilitat cal tenir en compte, sobretot navegant pel seu coster, amb els miratges que distorsionen les ubicacions i distancies.

El Far de Buda és un dels més recordats per la gent de la zona. Es construí a l’any 1860 una primera torre de fusta provisional fins l’entrada en servei, el 1864, del la torre de ferro que era la més alta del mon en la seva època, set metres més que el far de Florida que havien construït els americans .

El far restar en servei fins l’any 1950, després de suportar bombardejos durant la guerra i forts temporals, es va esfondrar l’any 1961. El 1962 es va posar en funcionament una altre far de 48 metres d’alçada, però a conseqüència de

184 l’emplaçament i de les característiques de la construcció, el 1965 es va inclinar i finalment va caure pràcticament sense haver estat en servei.

Al 1983 es construí una plataforma al Cap de Tortosa, a unes dues a tres milles de la costa en el seu punt més proper.

L'Illa de Buda, que és una illa marítim fluvial que conforma un dels aiguamolls més ben conservats d'Espanya, està situada a l'extrem oriental del Delta de l'Ebre, i pertany al municipi de Sant Jaume d'Enveja, a la comarca del Montsià. Amb 1.000 hectàrees i uns 5 km. de longitud, és l'illa més gran de Catalunya. És d'origen al·luvial ja que s'ha format a partir dels sediments que deixa el riu Ebre just abans de la seva desembocadura. La seva forma és la d'un triangle invertit amb el vèrtex al sud, i està envoltada pels dos braços del riu, el principal (la gola de Llevant) al nord, que la separa de l'Illa de Sant Antoni, i el secundari (la gola de Migjorn) a l'Oest. A l'Est limita amb la platja de Buda banyada pel mar Mediterrani, i culmina a l'extrem oriental amb el cap de Tortosa, prop del qual es va alçar el citat far de Buda.

L'any 1924 l'illa de Buda va ser adquirida per la família Borés, sent l'altra meitat meridional propietat del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

185 Va arribar a tenir uns 200 habitants durant la dècada de 1950, quan unes quaranta famílies es van instal·lar per conrear arròs. En el seu interior queda la Masia construïda a finals del segle XIX, amb una capella que feia també les vegades d'escola.

L'antic far de la Banya, fou traslladat del seu emplaçament primigeni i situat al dic de Llevant del Port de Tarragona. La necessitat de dotar d'un major abast al far i la impossibilitat de recréixer la torre va obligar a projectar un nou far de major altura: torre de formigó armat estandarditzat, de 23,7 m d'altura i 3 de diàmetre; a la torre, pintada a bandes blanques i negres, es va col·locar l'òptica originària. El far va entrar en servei l'1 de novembre de 1978.

S va decidir l'electrificació l'any 1985: dues llampades blanques i un abast nominal de 12 milles.

Posteriorment es van reemplaçar els llums per d'altres halògens de 150 W 24 V de més rendiment lluminós.

L’actual far de la Banya està situat en l'inici de la petita península dels Alfacs, a la zona sud del delta de l'Ebre.

La platja del Trabucador forma una barrera natural que origina el port natural dels Alfacs, on hi ha la població, i el port de Sant Carles de la Ràpita. Per arribarhi cal emprar un vehicle tot terreny i travessar la llarga llengua sorrosa que forma la platja del Trabucador. A les rodalies hi ha les importants salines. A causa dels temporals de la zona, a vegades es nega i no és possible accedir-hi. En aquests casos cal utilitzar una embarcació des del veí port de Sant Carles de la Ràpita Des de l'estiu de 1990 el Far de la Banya, reconstruït al Port de Tarragona, va tornar a entrar en funcionament i és Museu de Fars com a extensió del Museu del Port de Tarragona i exhibeix una col·lecció de senyals marítims a l’antic habitatge del torrer per tal de donar a conèixer la història de les ajudes a la navegació en general, i dels fars de la demarcació de Tarragona en particular. * * *

186 Epíleg.

A la primavera, quan l’any encara és jove i la blancor de les cases de la costa no enlluerna, els dies són plàcids. Si no es pot anar a la Mar, les barques queden amorrades a la platja (avui, abarloades al pantalà del Port), els homes tavernen i les dones sargeixen les xarxes a tocar els bastiments.

Una part del poble, el que depèn del turisme, espera l’estiu en candeletes, doncs és una indústria que dóna prosperitat i és rentable. Altres, els de professions més estables o lliberals, ho veuen com un mal son, que fa perdre la vaga inactivitat que senyoreja pels carrers tranquils de la vila... Ara bé, tots se’n gaudeixen, a ser sincers, perquè... només són tres mesos!..., i la població va creixent any rera any i... la paret de ciment, les urbanitzacions i els alts edificis, s’interposen entre la Mar i la muntanya. El diner s’ha fet present.

La pela és la pela!

Què en resta d’aquell nucli de pescadors tant encisador i que trobàvem pel coster de Catalunya?...

D’aquell reguitzell de històries, costums i sants mariners, que donaren vida a un temps passat, també han desaparegut i només queden les parèmies, els contes de la vella gent de Mar, els goigs que trobem en els llibreters de vell o en abandonades sagristies.

187 Molts dels joves pescadors no en saben res de l’ermita, de quan la Mar s’enfadava, dels sants i marededéus, de les festes del barri mariner, dels precs i de les creences...

Temps enrere, i com ara, tampoc es confiava amb la política per posar ordre en el País i d’aquí que les dones, més pràctiques que els homes, li pregaven al cavaller Sant Jordi: Sant Jordi, Patró de Catalunya, feu aclarir la nostra terra d’aquest món, doncs tinc la bugada estesa i la pasta al forn.

188 INFORMACIÓ ORAL * i BIBLIOGRAFIA BÀSICA * Alasà i Potau, Joan: Els darrers carros de torn de Tarragona.

Albareda, Anselm M.: Història de Montserrat. Abadia de Montserrat. 1972 * Aluja i Penedès, Arseni: Sarreal, anys enrere.

Amades, Joan: Costumari Català. Salvat Editors. 1982 Imatges de la Mare de Déu trobades Catalunya. Selecta 1989 Barral i Altet, Xavier: L'Art preromànic a Catalunya, s. IX-X. Ed. 62, 1981. * Besora, J.Mª: La hidrofòbia i les claus de Sant Pere. * Besora Mallafré, Jordi. La Torre de la Donzella.

Bolòs, Jordi: Catalunya Medieval. Pòrtic. 2000 * Bordell, Pere: L’ocupació de Sidi-Ifni * Bosch, Benet: El coster de Llançà.

Buron, Vicenç: Esglésies i Castells romànics del Pirineus Català i Andorra Garsineu Edicions, 1994.

Esglésies romàniques catalanes. Guia. Ed. Artestudi. 1977.

Cabré Puig, Antoni: Excursions des de la Costa Daurada. Cossetània Ed. 2002.

Camós, N.: Jardin de Mª plantado en el Principado de Cataluña. Girona. 1772.

Camps, J. i Català Roca, F.: Les Cases Pairals Catalanes. Ed. Destino, 1965 Carbonell, E. i Gumí, J.: L'Art Romànic a Catalunya, s. XII. Edicions 62. 1975.

Carreras Candi, Fcesc.: Geografia General de Catalunya. Ed. A. Martín, 1916 Castellví Martí, Lluís: L’ofici de carreter. Museu de Montblanc i Comarca. 1998 Català Roca, Pere: Llegendes de Castells Catalans. Rafael Dalmau, editor. 1998 Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana. Edicions 62 Ciurana i Sans, Jaume: Ciurana. Reus. 1993 Contijoch, J.Mª: Sidi-Ifni 57. Cossetània Edicions. 2002 * Cornellà, Pere: Sant Pere Galligans i Sant Nicolau.

Dalmases, Núria de: Història de l’Art Català, segles XI, XII i XIII. Ed. 62. 1988 Delcampo i Jordà, Ferran: Castells Medievals. 88 guaites de l'Alt Empordà.

Ed. Carles Vallés. Figueres, 1989 Delcor, Maties: Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent.

Rafael Dalmau, Editor. 1970 Descobrir Catalunya. Revista mensual (anys: 1987 al 2003) Deulofeu, A.: L'Empordà bressol de l'Art Romànic. Casa del Llibre, 1961 Durliat, Marcel: Roussillon roman. Zodiaque. 1958 * Escoda, Joan: Els pous d’aigua de Sidi-Ifni. * Escribà Treig, Joan: Corbera de l’Ebre.

Español, F.: L’Arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i..

C.E.C.B. 1991 * Font, Joan: Les senyes de la Mar de la Frau.

Fort i Cogul, E.: L’ermita de Sant Pere del Puig. Ed. Analecta Selvatana. 1953 Sant Bernat Calbó. Monografies de Vila-seca. 1979 García Sanz. Arcadi: Història de la Marina Catalana. Ed. Aedos. 1977 Gasch, Sol i Lobo, Ricard: La Cerdanya. Garsineu Edicions. 1996 Gavín, J Mª.: Inventari d’Esglésies. Volums I, VI i XI Grabar, A.: Les voies de la création en iconographie chretiénne. Flammarion.

Gran Enciclopèdia de Catalunya. Edicions 62

189 Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Enciclopèdia Catalana.

Gual, Josep: Barques i fogons. Capítol III. La Mar fonda. Ed. El Mèdol. 1990 Hughes, Robert: Barcelona. Editorial Anagrama. 1992 Hurtado, Víctor i cols.: Atles d'Història de Catalunya. Edicions 62. 1995 Iglésies, Josep: Contalles de Mas Calbó. Barcelona, 1958.

Ivern i Figuerola, Joan: Ermita de la Mare de Déu de la Roca. 1987 Junyent, Eduard: Catalunya Romànica, Segle XI i XII. Ab. de Montserrat. 1976 Landström, Björn: El Buque Editorial Juventud. 1964 * Mallafré. Pere: Tarragona.

Marsal i Bonet, Antoni M.: Sarral. Cossetània, edicions. 1998 * Miquel, Daniel: Els carrers de Tarragona. * Molons, Juli: Llegendes de l’Empordà. 1954 * Monsó, Joaquim: Sant Mamet Museu Frederic Marès: Catàleg d'escultura i pintura medievals. BCN. 1991 Noguera i Massa, Antoni: Marededéus romàniques gironines. Artestudi 1977 Oliva, Joan: Tot el Pallars Jussà. Amunt i Avall, editors. 1995 Tot l’Alt Urgell, II. Amunt i Avall, editors. 1994 Orséolo, Marie-Pierre: L’Abbaye de Saint Martin du Canigou. Comet Ed. 1952 Palau i Dulcet, Antoni: Guia de Montblanc. Barcelona, 1931.

París i Bou, Lluís: Història de la Serra. Montblanc, 1981. * Pedrell, Josep i Geni: Plats mariners del Restaurant Eugènia.

Pijoan, José: Summa Artis, vol. VIII i IX. Espasa-Calpe, 1966 * Piñas, Jordi i Lluïsa: Xerrades vora mar.

Plujà i Canals, Arnald: El Cap de Creus. 2000 Porta i Balanyà, J Mª: Montblanc. Cossetània, edicions. 2000 Rodríguez, À.: Maria. Santuaris del bisbat de Girona. Bisbat de Girona, 1998. * Roig, Mariano: Històries de Mar endins. * Salvat, Joan: L’ermita del Port de Llançà. * Salvà, Jordi: El Dret davant d’un naufragi.

Sànchez-Cid, Enric: En bicicleta pel camí de Santiago. 1991 Ermites i Temples insòlits de Catalunya. Cossetània 2001 Del Cap de Creus a la Franja d’Aragó. Cossetània, 2003 Savall Rom, Josep Lluís: Vocabulari dels pescadors de Cambrils. Associació d’Estudis Reusencs. Reus, 1991. * Sendra, J. Mª i Cabré, Caty: La navegació per la Mar d’Amunt * Sentandreu, Rafel: De Tremp a la Vall d’Aran.

Solé i Maseras, Maties: Principals restauracions del Santuari de la Serra.

Aplecs de Treball nº 14, 1996. * Solé i Mallol, Ramon: Converses amb l’avi Mallol de Portbou.

Taylor, J., i col.: Voyages Pittoresque et romantiques dans l'ancienne France: Le Roussillon", 1835 Vallverdú, Josep i Sirera, Ton: Catalunya Visió. Editorial Tàber. 1969 Vayreda, Montserrat i Casals, Jordi: L'Empordà màgic (L'Alt Empordà).

Ed. Nou Art Thor. Figueres. 1987.

Vigué, Jordi i Bastardes, Albert: El Berguedà. Artestudi edicions. 1978.

Whitehill, W.M. i Gumí, J.: L'Art Romànic a Catalunya, s. XI. Edicions 62, 1973

190

ÍNDEX Motivació Quadern de bitàcola Ciutat de Gayà Llocs, fwts i ermites Portbou Colera. Pont de ferro.

Sant Miquel de Colera Sant Martí de Vallmalla Sant Silvestre de la Valeta Sant Genís del Terrer Llançà Efecte purificador de la Mar La teranyina i altres cures Quermançò Far de S’Arnella La Selva de Mar Sant Pere de Rodes Castell de la Verdera Santa Creu de Rodes i Santa Helena La Tramuntana Port de la Selva Sant Baldiri Les cavorques Sant Pere embarcat Panets d’ofegat Cala Prona Cadaqués Far Cala Nans, Ermita Sant Sebastià, Dibuixos Cova del Bou Marí Cap Norfeu Ninola Valenta, Carall Bernat, el Gat Caralls Bernat i Cavall Bernat de Montserrat Els gats a bord Roses. Castell de la Trinitat. Punta Poncella El Far de Roses Ciutadella Sant Mamet i les topless L’Escala. Empúries. Sant Martí Les Illes Medes. Monestir Rius Ter i Daró Ullà Ullastret. Ciutat preromana i poble medieval Els Clots de Sant Julià Windows Rock. Arizona. USA. Peratallada

2 3 4 5 8 9 10 11 12 13 17 18 18 20 21 23 26 27 29 32 33 34 36 37 38 39 40 42 42 44 45 46 47 47 48 50 51 53 54 54 55 57 60 60

191 El vestit dels pescadors Pals L’Empordanet. Sa Riera, Cap Sa Salt, Aiguafreda, Sa Tuna, Begur, etc.

Sant Sebastià: far, ermita Sant Baldiri, poblat ibèric De la Guarda Hostatgeria de l’ermita de Sant Sebastià Suquet de gall de Sant Pere (Restaurant Eugènia) La ditada de Sant Pere i els recaptadors Sant Pere i les sureres de Palafrugell Calella de Palafrugell i havaneres Port Bo i Jardí Botànic de Cap Roig Illes Formigues Les minves i el crida vens El Claustre de Palamós Marina de Guerra de Catalunya Sirenes Badia de Palamós, Torre Valentina i cales Club Nàutic de Palamós Sant Martí de Romanyà de la Selva Santa Maria de Bell-lloc Santa Cristina d’Aro (església paleocristiana i parroquial) Sant Feliu de Guíxols Barca a cremar La Processo Sant Elm i l’ermita, el foc.

Ermita de Sant Grau Tossa de Mar. Expo dibuixos.

Mar Menuda. Sidi-Ifni Blanes. Ermita anta Cristina Lloret de Mar. Capella de Sant Pere Salou o del Bosc Lloret de Mar. Mare de Déu de les Alegries Blanes. Mare de Déu del Vilar Trombes marines o mànegues Blanes. Jardí Botànic Blanes - Barcelona i l’Enric Meridià Verd . Ocata Drassanes Reials de Barcelona. Corpus de Sang.

Castell de Salses.

Idiosincràsia de l’home de la Mar, els pescadors Santa Maria dels Socors o de Cervelló Barcelona. Santa Maria del Mar Barcelona. Santa Eulàlia La Dona i la Mar La Mar Vella i les gavines Barcelona. Catedral. Capella Crist de Llepant La Barceloneta. Capitania. JMª Contijoch

63 63 65 66 68 69 69 70 70 73 73 74 75 77 78 79 80 80 81 82 85 85 85 86 88 88 89 91 92 93 93 95 95 96 97 99 101 102 102 105 106 107 108 109

192 Reial Club Marítim Narcís Monturiol. Ictíneu La devoció i la por. Santa Pixedis Un cremat. Bacardi Massó.

Sitges. Ermita MD Vinyet Vilanova i La Geltrú. MD Bonaire Far de Vilanova Vilanova. Ermita Sant Cristòfol Sant Pere i Sant Miquel d’Olèrdola Capella rodona del Sant Sepulcre 1ª singlada d’un vaixell El Vendrell. Ermita de Sant Salvador. Pau Casals.

Joan Sumoy i Sentís El Far de Torredembarra Altafulla. Castell. Vil•la romana dels Munts Tarragona. Sant Nicolau en un capitell Catedral Herba de Santa Margarida Cordonada de Sant Francesc La barqueta de Sant Antoni Aparent anticlericalisme del pescador Els coltellers i Sant Pere Sant Pere embarcat Penets d’ofegat Sant Andreu, el germà. Traginers La Plaça del Pòsit Camí de ronda Tamarit - Tarragona L’Escola de Marineria i Tomàs Forteza Dr. Mallafré, el Serrallo i petites històries Confraria de Sant Pere i Sant Andreu Ofici de boter (Tarragona) Sarral Arc de Sant Martí Tonyines Constel·lació d’Escorpió, la NASA i l’escórpora pescada a l’Illa de Cabrera Exvots El General Prim. La beguda Plim El Campanar de Reus Els campanars romànics, el mestre campaner i els campaners El Far del Cap de Salou Ermita Sant Ramon i Campanar de Vinyols Vilafortuny: Castell i Ermita Mare de Déu del Bosc Telegrafia Óptica. Jordi Besora i Mallafré Torre de la Donzella Port i C.N. de Cambrils.

Torre del Port

112 113 115 115 116 118 118 119 119 121 122 122 123 124 125 125 126 126 127 128 128 128 130 130 131 132 134 135 136 137 139 140 141 143 147 148 149 150 151 152 156 157 159 162

193 Agulla de remendar Capella del carrer del Soldat Calafats Santa Caterina, Sant Joan i Sant Valer Fusta del Pallars. Tor. Conflictes, assassinats a Tor (Pallars Sobirà) A la caiguda de la tarda... parlant amb Jordi Piñas el conco la moltonada Cardona i divers...

Sant Francesc de Paula, les salines Anguiles, la rèmora, el xaloc i el migjorn... la cuina del pescador Mont-roig i l’ermita de la Mare de Déu de la Roca Escornalbou L’Hospitalet de l’Infant, Club Nàutic Port de Sant Jordi d’Alfama L’Ampolla Corbera d’Ebre, Dr. Ferran, la Batalla de l’Ebre No assoleixo passar de la gola de migjorn de l’Ebre La pesca del llagostí Els tres Fars del Delta Epíleg Informació oral i Bibliografia índex

162 163 164 166 166 169 170

175 176 177 178 178 178 182 182 183 186 188 190