Piques baptismals i beneiteres by Enric Sànchez-Cid

Enric Sànchez-Cid

PIQUES BAPTISMALS i BENEITERES 2015

REMULLAT i SANTIFICAT Com sempre passa quan s’intenta trobar la etimologia més correcta a un determinat mot, s’alcen nombroses veus a favor d’una versió, que resulti més adient que l’altre. Ara bé, tractant-se d’educades discussions, entre personal educat i sobre un tema educat, tots s’han posat d’acord al trobar el camí del consens i, al final, tots contents... i puc seguir escrivint: m’estic referint a un tema important, no a una banalitat política on es barregen lletres dels partits de significats críptics, que fan impossible una bona entesa constitucional. Sobre el mot pica llegeixo en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VI, pàg. 520-522 de Joan Coromines, la següent definició: Pica, en el sentit de conques i dipòsits de líquids, és un mot cabdal del català, de tots els llocs i tots els temps, com a denominació de la peça de pedra, terrissa, etc., còncava i destinada a aigües o altres líquids. Es tracta d’una gran peça, extreta d’un bloc granític, molt abundant en la nostra terra. També n’hi ha de marbre. Era un element que es feia imprescindible en la vida diària de la població i que era natural designar-la com l'obra de pedra picada per excel·lència. D’aquí ve que essent les piques, quasi sempre de pedra, servien i serveixen per a totes les activitats més essencials de la vida obrera: la pica de rentar, la pica del molí d’oli, la pica de destriar, la pica del vi i les grans gerres de pedra on guardaven l'oli. La filiació semàntica de picar és per partida doble. D'una banda per mitjà de picar, tallar. D'altra banda es digué, també, pica als recipients que no eren de pedra, ni potser picats, però s’hi es picaven, de l'eina amb què hi picaven en deien un picó. Temps era temps i a Catalunya, quan d’una pica es tractava, volien referir-se a un sarcòfag buidat en la pedra. D’aquí, que en tot temple cristià, s’usaren els vells sarcòfags (dessacralitzats després de ser utilitzats pel transport de cadàvers de sants o de relíquies)

com a piques baptismals, per allò de les virtuts dels sants cossos que havien guardat i es traspassaven als benvinguts a la fe del cristianisme. Durant el treball que estic fent sobre Piques baptismals i beneiteres de Catalunya, m’he trobat amb una abundant nombre d’elles i, sobretot, de diferents tipus, on no hi falten les d’immersió, així que, tampoc, aquestes és limiten a un determinat indret geogràfic, que hagués pogut trobar-se baix el control de desviacions de la doctrina cristiana del moment o a un retornar a la vertadera fe de Crist. Quan l’evolució que es feia present en el segle XIV, el baptisme d'infusió anà desplaçant el d'immersió, però hi ha referències i, sobretot, grans piques que confirmen que aquest es continuà practicant en diverses diòcesis fins a mitjan segle XVI. Anys enrere i, en concret, a partir del segle IX els bisbes ja no varen esser els únics que tenien potestat per batejar. Un bisbe com tot ser humà va posant anys i reuma; els pobles segueixen enfilats a les muntanyes i arribar-hi amb el transport d’aquells temps, crea la necessitat de dicotomitzà la feina. Aleshores, arriba el moment que els sacerdots ja podien administrar sagraments i les piques baptismals varen passar de tenir forma de banyera (de copa, no de sarcòfag) on hi entrava el neòfit que volien batejar. El nom, i de retruc, el concepte, no la forma, de banyera que s’hi va donar era perquè es tractava de rentar, és a dir, s’introduïa un home brut (pecador) i el treien net (sense pecat). Per fer expressiu aquest acte del bateig, entrava a la pica o banyera mirant a tramuntana (nord), sinònim de mort i pecat, i sortia en direcció a llevant, Déu i Vida.

De piques baptismals n’hi ha de moltes formes, ovalades, poligonals, quadrades. A patir del segle XIII, a l'interior de la copa es fa un segon recipient, l’un contindrà l’aigua per el bateig i l’altre recollirà l’aigua que cau del cap de la criatura que bategen per tal d’evitar contagis i malalties. A partir del segle XV es tapen. Per abocar l’aigua sobre el neòfit s’utilitza una petxina: Sant Joan ho va fer amb Jesús. La pica d’aigua beneita o beneïda es troba a l’entrada del temple. A les antigues basíliques ja existia a l’atri una font, que els fidels utilitzaven per rentar-se mans i cara abans d’entrar-hi. En els segles XI-XII, ja es fa present una font i és, a partir del segle XII, quan es comencen a popularitzar les piques amb aigua beneïda per purificar, moltes en forma de petxina, al interior de les esglésies. La petxina neix, també, del concepte de matriu, de portadora de vida i de fertilitat. En l’estudi dels símbols, s’observa que molts cops s’associa la perla que neix d’una petxina amb la figura de Crist i la regeneració i la vida.

ALT CAMP

SANTES CREUS (Parròquia de Santa Llúcia. Alt Camp)

De Tarragona és surt en direcció a la Urbanització de Sant Pere i Sant Pau i, tot seguit a Santes Creus (senyalitzat). Santes Creus és la capital del municipi d'Aiguamúrcia, a l'Alt Camp. Està situat a la riba esquerra del Gaià, al voltant del Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, una de les joies de l'art cistercenc del segle XII a Catalunya, per la qual cosa el poble se centra en les activitats turístiques i d'estiueig i segona residència. Creat el 1843 a les antigues dependències del monestir, el poble comprèn diversos llocs d'interès relacionats amb l'edifici monàstic, com el pont de pedra fet construir el 1549 per l'abat Jaume Valls, la creu de terme gòtica (del segle XIV), la petita església barroca de Santa Llúcia (de mitjan segle XVIII) o l'antic celler cooperatiu modernista. Seguint el carrer principal, que porta al monestir, al desviament d'on surt la carretera d'Aiguamúrcia, hi ha la coneguda albereda de Santes Creus, única com a bosc de ribera de tot Catalunya, declarada espai d'interès natural per la Generalitat. Aquesta massa arbòria, que ocupa 12 hectàrees, és un dels indrets més visitats del poble juntament amb el monestir. L’església de Santa Llúcia, fora del recinte i parroquial d’Aiguamúrcia i les Pobles, sotmesa a l’abat, fou construïda el 1741 sobre les restes de l’antiga del segle XVI. En el seu interior es conservava la pica baptismal, que des del 1915 es troba en el Museu Diocesà de Tarragona (nº 1328).

Es tracta d’una peça de marbre blanc, semiesfèrica. Al segment inferior hi ha una faixa llisa d’uns 10 cm. d’ample on sobresurten vuit arestes de 6 cm. d’altura. Segueix un sector sense decoració alguna i, per damunt, es troba un fris amb dibuix vegetal format per una tija ondulant de la quan arranquen diverses fulles. El registre superior, malmès, s’hi troben senzills motius semicirculars a semblança d’anses.

ALT EMPORDÀ

CABANES (Sant Vicenç. Alt Empordà) És surt de Figueres en direcció a Peralada i, immediatament, de passar per sota la N-II, s’agafa el trencall de mà esquerra que mena directa a Cabanes. La primera referència escrita de l'església de Sant Vicenç es troba documentada l'any 1070. L'actual església no va ser construïda fins a principis del segle XIX, després que un gran aiguat destruís l'anterior, dedicada a Sant Maurici. Sant Vicenç de Cabanes és situada dins del nucli urbà de la població de Cabanes, al bell mig de la plaça de l'Església. Es d'una sola nau amb creuer, capelles laterals i capçalera poligonal. La nau, el creuer i les capelles estan coberts per voltes de canó amb llunetes i arcs faixons, mentre que el presbiteri presenta una volta poligonal amb llunetes. Les voltes s'assenten damunt d'una cornisa motllurada, sostinguda per pilastres adossades als murs laterals. L'absis està situat al centre del creuer, avançat respecte al baldaquí que recull la imatge de Sant Vicenç. La sagristia, situada al costat del presbiteri i coberta amb una. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada. La façana principal presenta un gran portal d'arc rebaixat emmarcat per dues pilastres, que sostenen un entaulament damunt del que hi ha una fornícula rematada per un frontó triangular. A l'extrem nord-oest de la façana hi ha el campanar, de planta quadrada amb el cos superior octogonal i rematat amb barana d'obra. Hi ha quatre obertures d'arc apuntat a la part superior, i un rellotge i una finestra emmarcada en pedra més avall. A l'interior del temple hi ha diverses imatges escultòriques i es conserva una pica baptismal de pedra amb peu, decorada amb motius geomètrics i vegetals, i datada al segle XVII (16?4). També cal destacar el baldaquí del presbiteri, data al segle XVIII.

CARBONILLS (Sant Feliu. Albanyà. Alt Empordà) L'antiga parròquia de Carbonils és a l'extrem nord-oriental del terme, en un replà de la carena per on s'enfila el vell camí de Sant Llorenç de la Muga al mas del Bac i al Fau, en un sector muntanyós cobert d'espesses boscúries, dominant la capçalera del Rimal, afluent de la Muga i límit amb Maçanet. El lloc és esmentat el 878 i l'església el 1279. La decadència de la producció de carbó vegetal, activitat relacionada molt probablement amb el topònim i mitjà de vida bàsic d'aquesta zona, ha fet que el lloc s'hagi despoblat (el 1970 encara hi restaven 13 h que el 1996 es reduí a 1 h). L'església de Sant Feliu de Carbonils és romànica i a la banda nord hi ha elements de l'anterior, preromànica (capçalera i escadussers vestigis de la nau). L'església és d'una sola nau coberta amb una volta apuntada i absis semicircular. La part sud pertany a una reforma molt més tard. Al costat nord, segueix havent-hi una part de l'anterior temple preromànic (segles IX-X): l'absis trapezoïdal amb una volta de canó, l'arc triomfal de ferradura i les restes de la nau amb una porta que donava al nord. El mur de l’absis és coronat per un fris de dents de serra. Carreus grossos de pedra sorrenca i filades uniformes. En el mur de tramuntana, s’observa un antiga porta aparedada, que deuria comunicar amb el temple romànic, avui enderrocat. La porta d’entrada actua s’obre al mur de migjorn, és d’un sol arc, adovellat i rebaixat, amb un timpà fet de carreus. Més amunt d’aquest mateix mur, es troba un òcul fet amb dues peces monolítiques, que tant potser el resultat d’haver-se trencat un únic bloc en dues meitats, com que fossin dos arcs de finestres de la enderrocada església romànica, que han estat reutilitzades.

A l'interior, cal destacar el paviment, l'altar de pedra i columnes; la pica baptismal malmesa, peça simple, tallada en un sol bloc de pedra sorrenca; i alguns vestigis de pintures murals, tot medievals. Fou retirada una làpida sepulcral romànica esculpida que es trobava al mur de migjorn i passà a Sant Pere d’Albanyà. És una peça rectangular amb un marc prominent i ampla. Mesura un metre i mig per tres pams i format per diferents peces. El relleu és molt malmès, erosionat. Decoració de tipus vegetal. Hi ha esculpida una escena mortuòria en la llosa més gran, mentre que en la petita no queden rastres de cap decoració. Les seves característiques porten a deduir que es tracta d’una mostra d’escultura romànica local, rústega, de la segona meitat del segle XII. Al sud dels edificis, la tanca que envolta el cementiri vell incorpora fragments de sarcòfags i altres elements antics. Al nord, hi ha vestigis d'habitatges d'un assentament medieval.

CASTELLÓ D’EMPÚRIES (Alt Empordà) La Vila Comtal de Castelló d’Empúries conserva encara els vestigis de la seva capitalitat medieval. Els carrers estrets, les muralles, l’església (la Catedral de l’Empordà) marquen el caràcter de la vila, que constantment ha sabut adaptar-se al pas del temps. De les vuit portes d’entrada que tancava el recinte murallat de la vila comtal, el Portal de la Gallarda, es l’únic que queda en peu. Aquesta porta d’entrada estava protegida per les muralles i per un pas d’aigua, el Rec del Molí i, a través d’un pont llevadís, donava accés a l’Estanc de Castelló, per on diu la llegenda, varen arribar en barca els monjos del Monestir de Sant Pere de Rodes, para avituallar-ne. En direcció al Portal Nou es troba l’edifici gòtic civil millor conservat, la Casa Gran, probablement del segle XIV. Llotja o Casa comunal o Consolat de Mar va ser un símbol de pau entre el comte Joan d’Empúries i el rei Pere III el Cerimoniós (IV d’Aragón). Pertany al gòtic civil de finals del segle XIV. Fundat l’any 1317 el palau dels Comtes o convent de Sant Domènec és situat a extramurs. L’antic convent de Santa Magdalena o de Sant Agustí, situat al final de la plaça del Gra no té l’envergadura del Convent de Sant Domènec. El Convent de Santa Clara, actualment propietat de l’Ajuntament, es un dels primers convents fundats per les clarisses a Catalunya, l’any 1260. El Barri jueu es troba dins el nucli medieval de Castelló. La comunitat jueva de la vila, junt amb les de Girona i Besalú, fou una de les més importants de les terres gironines.

El Pont Vell, que es troba fora de l’antic recinte murallat, no es pas el més antic de Castelló, doncs abans existia un altre conegut pel Pas de Sant Pere, també sobre la Muga i en el camí a Sant Pere Pescador. Només es conserva un pilar de pedra en el mateix llit del riu. A les afores de la vila, en l’antic camí de Figueres, damunt el riu la Muga es destaca l’actual Pont Vell, que s’anomenava Pont Major o Pont Nou. Aquest pont medieval de set ulls desiguals (cada any se'n feia una, més gran o més xic segon l'anyada), amb arcs de mig punt rebaixats i de diferents amplades. Només, un dels arcs és de pedra, mentre que els altres, de rajoles i pertanyen a reformes tardanes. Els pilars, foren construïts amb pedres grans sense escairar i de planta romboïdal. Sembla que va ésser edificat al segle XIV, però ha estat reparat en diferents èpoques per haver sofert desperfectes produïts per les guerres i els aiguats (1421). Un modern sistema de prospecció mitjançant georadar ha permès esbrinar, sense necessitat de fer ni una sola cala, que la basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries, construïda entre els segles XIII i XV, alberga al subsòl dues construccions més antigues. Aquest temple gòtic, que té una estructura i unes dimensions pròpies d'una catedral, guarda sota la seva planta central restes del que se suposa que és una basílica romànica, construïda al seu torn sobre una altra edificació que pot ser una cripta d'aquesta o una construcció anterior.

Les prospeccions, un georadar, els mesuraments del qual han estat interpretats per un programa informàtic pioner a Espanya. "Som la primera empresa que treballa amb aquest software. És un sistema d'anàlisi de dades que permet fer un dibuix tridimensional del subsòl i portar a terme talls transversals del terreny". Amb els resultats obtinguts no hi ha cap dubte. La basílica de Santa Maria es va construir a sobre d'una església romànica del segle X o XI, l'estructura de la qual ha quedat clarament dibuixada pels mesuraments. La radiografia del subsòl mostra la forma d'un temple amb una nau que acaba en un absis i que té una entrada pel sud, una característica molt comuna en l'època. El temple enterrat té uns 30 metres de longitud i les seves restes s'han localitzat a una profunditat d'1,8 metres. Un nivell més avall, en una cota que va d'1,8 a 2,8 metres de profunditat, els tècnics han trobat una altra construcció de forma rectangular de 13 per 11 metres. "Amb les dades del georadar no podem assegurar si és una cripta de la basílica romànica o d'una construcció encara més antiga", va precisar l'arqueòloga Anna Maria Puig, partidària que es portin a terme excavacions. La pila baptismal del segle XI és situada a l'extrem de la nau meridional a prop de la portalada. És un llegat de l'antiga església romànica consagrada l'any 1064. S'aprecia que és un sol bloc de pedra, amb dues piques enganxades, una de 1'4 m de diàmetre amb una alçada de 1'12 m; i l'altre de 0'78 m de diàmetre amb una alçada de 0'65 m. Aquesta última no toca el sòl i era per batejar el infants, mentre que la gran era pels adults. Una anella d'arcs llombards recorre tota la circumferència. Les seves tapes de fusta van ser recobertes amb cuiro per ordre del bisbe Toco l'any 1573.

COLERA (Sant Quirze. Alt Empordà) De Figueres és surt en direcció a Portbou fins a la cruïlla d’on parteix la carretera a Garriguella i Rabós. A partir d’aquesta població cal seguir el vial, indicat, que mena al Monestir de Sant Quirze de Colera i a l’església de Santa Maria. El monestir de Sant Quirze de Colera té els seus orígens, segons la tradició, cap a finals del segle VIII. Els germans Libenci i Assenari amb la seva família, servents i altres homes van fundar el cenobi, essent Libenci el primer abat. Un cop establert el monestir, van començar a fundar parròquies per tota la vall. El creixement i la influència que va adquirir el monestir van provocar nombroses disputes amb el comte Alaric d'Empúries. En l'any 844 el rei Carles el Calb, va signar un precepte pel qual es confirmava que el cenobi havia estat fundat amb el vist-i-plau de Carlemany.

D'aquest temple encara es conserven alguns elements de la seva capçalera, situats en l'extrem est del claustre, junt al braç sud del transsepte actual. L'absis principal era de planta semicircular o de ferradura i tenia grans dimensions. D'ell només ens ha arribat part dels seus fonaments, situats just al darrera de l'absis dret de l'església actual. L'absis estava envoltat per un deambulatori, del que s'ha conservat un petit fragment al costat de l'absidiola sud. Tots aquests elements van ser construïts amb opus spicatum i van ser reaprofitats com a dependències monacals.

Durant el segle X el monestir va augmentar els seus dominis i poder, en gran part gràcies a les donacions dels comtes d'Empúries, el que va comportar una ampliació del cenobi. L'any 935 el bisbe de Girona va consagrar la nova església dedicada a Sant Quirze, Sant Andreu i Sant Benet. El poder del monestir va seguir creixent, amb els conseqüents litigis amb els comtes d'Empúries. En 1285 les tropes de Felip l'Ardit acamparen al costat del monestir, tot preparant l'assalt al port de Roses i amb la intenció de conquerir Catalunya. Les tropes franceses havien estat aturades al coll de Panissars per l’exèrcit del rei Pere el Gran i van buscar un pas alternatiu. Algunes fonts afirmen que foren els mateixos monjos de Sant Quirze els que van ajudar als francesos a creuar els Pirineus. Pocs anys més tard, en 1288, el cenobi va patir una nova invasió, en aquest cas per part de Jaume de Mallorca al capdavant de tropes franceses. En aquest cas la invasió va provocar greus danys en el monestir i la pèrdua d'elements litúrgics. A partir del segle XV va començar el declivi del monestir, que es va agreujar l'any 1592 quan passar a dependre del de Sant Pere de Besalú. Amb la desamortització del 1835 va ser subhastat i el va adquirir el general empordanès Ramon de Nouvilas i de Ràfols. En 1994 els seus descendents el van vendre a l'Ajuntament de Rabós pel simbòlic preu de 1.000 pessetes. Des d'aleshores s'estan portant a terme diverses campanyes de restauració per tornar-li la dignitat que es mereix aquest monument medieval. L'església del Monestir és de planta basilical amb tres naus acabades en un transsepte destacat, en el que s'obren tres absis semicirculars. Per la part exterior els absis estan decorats seguint els cànons llombards amb arcs cecs i lesenes. El temple es va construir aprofitant bona part del temple construït en el segle X. Aquest també tenia tres naus i tres absis, si bé els laterals eren rectangulars. Durant les excavacions realitzades a finals del segle XX es va descobrir la capçalera d'aquesta església, que s'ha deixat a la vista. L'absis principal està decorat amb cinc arcs, que descansen en un alt podi. Els seus capitells són llisos i destaquen per la seva rusticitat. En l'arc central s'obre una senzilla finestra de mig punt i doble esqueixada. Malgrat el seu greu estat de

degradació, encara podem veure la mandorla en la que hi havia asseguda una majestat. La nau principal està coberta amb volta de canó, reforçada per arcs torals. Aquestes estan adossats als pilars rectangulars on es recolzen els arcs formers de mig punt que separen les naus. Les naus laterals, molt estretes, estan cobertes amb una volta de quart de cercle. La nova porta és de factura molt senzilla, amb un doble arc de mig punt en gradació, llinda i timpà. Coronen l'actual façana les restes d'un campanar de cadireta. L'únic fragment que queda en peu del claustre és el que està adossat a l'església. La construcció és del segle X, coetània de la basílica consagrada en l'any 935. Tenia planta quadrada de petites dimensions. Ben entrat el segle XII es van reformar les altres tres galeries del claustre d'acord amb les tendències de l'època. Els encaixos de les bigues que podem trobar en el mur de ponent ens fan pensar que aquestes noves galeries es van cobrir amb coberta de fusta, el que explicaria que no s'hagin conservat. En aquest cas tenien capitells esculpits, que van ser espoliats durant l'època d'abandó del monestir. En la galeria que s'ha conservat podem veure dues grans finestres geminades. Les petites columnes destaquen pel seu color blanquinós, ja que estan fetes amb pedra calcària. Els seus capitells són de tipus mensuliforme, de gran rusticitat. La galeria encara conserva part de la seva volta de quart de cercle. Un mur de factura posterior divideix la galeria, que previsiblement serà enderrocat durant les obres de restauració que s'estan portant a terme. A migdia hi trobem un edifici de grans dimensions. Va ser edificat en els segles XIV o XV, sobre altres estructures més antigues. Era el palau de l'abat. Destacat la torre angular de planta rectangular. Inicialment estava coronada amb merlets, que es van eliminar per augmentar la seva alçada i construir la coberta actual. A uns vint metres cap al sud hi havia una altra torre de característiques similars, de la que només es conserva la seva base.

A l’interior de la capella del Monestir de Sant Quirze es troba una pica baptismal del segle XIII. La part més baixa és llisa, mentre que la superior està esculpida amb un fris en el que podem veure alguns elements vegetals. En referència a aquesta pica, he recollit una informació de Europa Press en data 05.09.2011: Els Mossos d'Esquadra han traslladat al Jutjat de Figueres la denúncia que un terratinent de Rabós d'Empordà (Girona) ha fet perreivindicar que torni al seu lloc la pica baptismal romànica que hihavia a l'església de Sant Quirc i que el capellà va traslladar al santuari de la Mare de Déu del Camp, al municipi de Garriguella. El capellà va traslladar la pica perquè fes la funció d'altar, fet que no ha agradat a un grup de persones que consideren la pica una peça històrica vinculada al monestir de Sant Quirze de Colera, segons publica avui 'Diari de Girona'. El terratinent, Fina Nouvilas, que va fer uns anys donació a les administracions públiques del monestir de Sant Quirze de Colera iactualment és el patró d'honor del patronat que el gestiona, hapresentat una denúncia reivindicant la propietat de la pica. Fonts de l'Arquebisbat citades per 'Diari de Girona' han defensat l'actuació del capellà i han assegurat que tenen al seu poder un document de registre de la propietat on s'especifica que "l'església de Sant Quirc i el cementiri, a més de 895 metres quadrats de terrenys" de l'entorn, són propietat de la capella.

JONQUERA, LA (Sant Miquel o Santa Llúcia. Alt Empordà)

Es tracta d'una ermita romànica situada a uns quatre quilòmetres de La Jonquera. Sortint d’aquesta població en direcció a Figueres, poc després apareix a mà esquerra el trencall que mena a Cantallops. Seguint aquesta pista es troba una cruïlla: el vial de la dreta mena a Campmany i el de l’esquerra a Canadal, Sant Jaume i a La Jonquera. Cal seguir cap a Cantallops fins trobar a mà esquerra la pista a l’ermita de Santa Llúcia. Antigament el temple estava sota l'advocació de Sant Miquel de Solans. Es tenen notícies que pertanyia a l'alou de Solans, que en 947 era propietat del Monestir de Sant Pere de Rodes. Als nomenclàtors del segle XIV figura com a parròquia independent, però més tard va perdre el títol de parroquial i va passar a dependre de Santa Maria de la Jonquera. Es suposa que els segles XVII-XVIII va ser quan l'antiga parròquia dedicada a Sant Miquel esdevingué un santuari a Santa Llúcia. És un temple de grans dimensions que consta de una sola nau i absis semicircular amb coberta a dues aigües. L'accés al temple es fa pel mur meridional on hi ha la portalada formada per tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. La façana occidental és llisa i està rematada per una campanar d'espadanya d'arc apuntat. En els murs laterals i a l'absis s'han practicat finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt resseguits, a l'exterior, per un fris de dents de serra i un guardapols. En el mur de la capçalera de la nau trobem dos ulls de bou. La volta de la nau és apuntada mentre que la volta de l'absis és ametllada. Tot l'edifici ha estat realitzat amb carreus de granit perfectament escairats i disposats en

fileres. Es pot afirmar que es tracta d'una església romànica de caràcter retardatari realitzada entre els segles XII i XIII. A l’interior del temple i a banda de ponent, es guarda la pica monolítica de pedra granítica. Presenta una forma de copa sense peu, ni decoració alguna. A la part superior hi ha un fragment trencat.

Davant de l’ermita es troba una construcció dels segles XVII-XVIII) adossada: l'hostatgeria o casa de l'ermità.

MAÇANET DE CABRENYS (Sant Martí. Alt Empordà) Sortint de Figueres en direcció a La onquera, prompte apareix el trencall a mà esquerra que mena a Darnius (indicat) i seguint s’arriba a Maçanet de Cabrenys. D’aquest poble es conte que en Rol.là o Roldán quan va marxar a terra dels francs -el de la cançó, no el de la Guàrdia Civil-, després d'haver netejat de moros el País, va llançar des del cims dels Pirineus la seva massa de guerra i és la que es troba clavada al mig de la Plaça Major de la Vila, que es va formar a l'entorn de la pesa. Per un carreró s'arriba a l’església parroquial de Sant Martí, d’estil romànic tardà que, en motiu de les guerres que va tenir que suportar en els segles XVII i XVIII, la fortificaren. D'aquesta església és la píxide (copa amb tapa, on es guarden les hòsties consagrades) de coure esmaltat i la lipsanoteca (reliquiari en forma de capsa o arqueta) de vidre, que el Museu

d’Art de Girona guarda per la inseguretat que el temple ofereix. La porta d'entrada és ferrada amb les volutes de ferro forjat en els batents de fusta. A Maçanet de Cabrenys destaquen dos ponts medievals: el de Casanoves i el de Can Saguer. El Pont de Can Saguer. Per a arribar-hi es surt de la població, direcció nord, pel carrer que mena a la Urbanització Can Muntada i a nivell de la corba que hi entra, cal seguir la pista que apareix a mà esquerra fins trobar el Mas, on s’aparca el cotxe. D’aquí, surt el camí que, seguint-lo a peu pel mig d’esbarzers, s’arriba al pont peatonal. Assentat a les roques d’ambdues ribes, és d’un sol ull d’arc de mig punt,

amb una imposta de dovelles irregulars, però ben ordenades, amb els paraments fets de les mateixes pedres de la llera del diu. La distància del centre de l’arc a la sola és d’uns 50 cm. trobant-se aquesta feta malbé per deixar pas a un tub d’aigua i només en resta una part de l’empedrat. No té baranes.

El Pont de Casanova es situa sobre la riera d’Ardenya, al costat del carrer de Casanova prop de la cruïlla amb el carrer Canalejas. És de dos ulls d’arc de mig punt amb dovelles ben tallades i disposades. El parament està format per còdols de la riera per damunt de la qual es va bastir. S’assenta l’ampla pilar del mig en la llera, mentre els extrems ho fan en les roques de les ribes. La sola és planera i presenta baranes. A l’interior del temple es conserva una pica baptismal en forma de copa i peu del mateix obrador. Ambdues peces, diferenciades, tenen exteriorment sis cares elongades amb un bordó superior de perfil de mitja canya. Totes les superficies estan polides i no presenten cap ornamentació.

PERALADA (Sant Martí. Alt Empordà) Sortint de Figueres en direcció a Peralada, directa per la vella carretera, o per la carretera a Portbou, trobant-se el trencall a Peralada poc després. Peralada era l’antiga capital comtal. El lloc, Petralatense, és documentat des del 843. Sembla, que va ser ocupat en les èpoques hel·lenística i romana amb el nom de Tolon. El Castell, que va ser el principi de la població Petra Lata, pertanyia als comtes d'EmpúriesPeralada des de principis del segle XI, si bé en el segle XII hi va haver certa relació amb els Comtes de Barcelona per tractats entre ells. Per matrimoni, s’uní Peralada amb la casa Rocabertí en el segle XIII. També fou en aquest segle, concretament durant la invasió de Felip, l’Ardit, l’any 1285, que incendiaren la vila, però es va reconstruir i emmurallar: d’aquestes muralles s’han conservat alguns llenços i una torre de planta rectangular. De dates més properes, segle XIV, en resta una torre rodona amb espitlleres. En el Castell s’hi han fet varies reconstruccions fins el segle XIX, que se li va donar el caràcter afrancesat que conserva. De propietat privada, avui dia es el conegut Casino de Peralada. La plaça Major, en part porticada, s'hi troba la Casa de la Vila, d’estil gòtic modificat, i la casa natal d'en Ramon Muntaner, el cronista català de Jaume I.

L'església de Sant Martí és situada en la part més alta de la vila i apareix documentada per primera vegada en l'any 1002. L'actual temple és neoclàssic, però

conserva la torre campanar d'època gòtica i restes d'un mur romànic amb una finestra de mig punt adovellada i de doble esqueixada del segle XII; un timpà de l'antiga porta del temple; i una pica baptismal del segle XI-XII, semi ovoide, amb una inscripció gravada amb caràcters grans, en dues franges entre línies incises. El Monestir de Sant Domènec, fundat en el segle XI pels agustinians, fou exclaustrat arran de la llei de Mendizábal en el 1835 i d’ell només en resta el claustre romànic. És del segles XII-XIII, de planta rectangular i s'hi contemplen columnes llises

amb bases quadrades i capitells amb escenes bíbliques, temes de bestiari. motius vegetals i profanes. A l’interior de l’església de Sant Domènec es conserva una pica baptismal del segle XI-XII, en un bloc de pedra semiesfèric; en la seva meitat superior hi té un text gravat al seu contorn en dos registres; les seves dimensions són 1'15 metres de diàmetre de la boca i 13 centímetres de gruix; la seva alçada és de 78 centímetres des d'un petit peu cilíndric i el conjuntes situa damunt un bloc rectangular de marbre. L’església del Convent del Carme de Peralada fou erigida el 1293 sobre un antic convent dels Germans de la Penitència. És un edifici de capçalera poligonal amb capelles entre els contraforts. Guarda els sepulcres dels Rocabertí i d’altres famílies empordaneses. Després de l’exclaustració (1835) fou recuperat el convent junt al claustre gòtic del segle XIV i, degudament restaurat, passa a ser el museu de les col·leccions i la extensa i rica biblioteca d’en Miquel Mateu i família. En l’església del Carme de Peralada havia estat venerada una imatge de la Mare de Déu i l’Infant. La Mare de Déu està assentada en un tron escambell encoixinat i no s’hi observa cap decoració per estar cobert pels vestits. Duu alta corona florada. El vel arriba fins a les espatlles i deixa veure l’abundant cabellera arrissada. Somriu. El mantell caient per les espatlles passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda. El vestittúnica, d’escot tancat, posa de manifest la forma dels pits, és cenyit i arriba fins els

peus, apareixent la punta del calçat. Plecs molt manifestos, rectes i en angle agut. La mà dreta la recolza sobre el costat dret del Fill i amb l’esquerra el sosté per les natges. L’Infant s’asseu sobre els costat esquerra de la Mare, inclinat cap a fora i mirant-la. Cabell ben acurat, vesteix una túnica que arriba fins els peus, si bé el dret ha desaparegut. Amb la mà dreta sembla voler acaronar a la Mare i amb l’esquerra sosté un ocell contra si. Les cames les té creuades. Poques imatges de l’Infant apareixen amb les cames creuades com aquesta: les altres que conec són les de Lló (Cerdanya Fr.), Prats-Balaguer (Conflent), la de Vilaplana (Baix Camp) i la MD del Remei (Santa Coloma. Andorra). És d’alabastre, dels darrers anys del segle XIV, perdent totalment el hieratisme del romànic, tant de la Mare com el del Fill (cara somrient, manca de rigidesa, formes més naturals, cabellera, mà dreta de la Mare sense simbolismes, enjogassadament del Nen i acurada cabellera) i que fa presumir com seran les imatges del gòtic que està a caure. Pertany a la Col·lecció d’Artur Suqué i Puig. El Convent del Carme de l’any 1293 amb claustre gòtic del Segle XIV, alberga el Museu del Castell de Peralada on es pot visitar l'església gòtica, la Biblioteca amb 80.000 volums (200 incunables, 800 executòries de noblesa i més de 1.000 edicions diferents del Quixot en 33 idiomes diferents), la Col·lecció de ceràmica i vidre (una de les més importants del món feta per un sol propietari), el Museu del Vi i la cava del Gran Claustre. Accedint pel mateix museu es pot visitar el Parc històric del Castell, dissenyat per François Duvillers l'any 1877, per encàrrec dels Comtes de Peralada.

PINCARÓ (Sant Bartomeu. Garrotxa) Sortint d’Albanyà per la pista costeruda i en mal estat que mena a Sadernes i a Montagut, apareix prompte a mà dreta el camí al Coll de Picaró i, més enllà, a l’església de Sant Bartomeu de Pincaró. Sant Bartomeu de Pincaró és una antiga església del veïnat de Pincaró, poble del municipi d'Albanyà als vessants nordllevantins del puig de Bassegoda. Es tracta d'una construcció romànica del segle XII, d'una sola nau, coberta amb volta de canó, A llevant, té l'absis semicircular amb cornisa i finestra espitllerada i el campanar d'espadanya de dos ulls. A tramuntana els murs estan recorreguts per una cornisa. La porta d'accés, situada a migjorn, està inscrita en un arc de mig punt en degradació; han desaparegut el forrellat i altres elements romànics de forja de la porta. A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal obrada d’un bloc de pedra del terreny, que per l’aspecte em va donar la impressió de ser fàcil de treballar per les esquerdes que presenta. Té forma esfèrica, un xic ovoide. No presenta cap decoració, tret d’un cantell o doblec a la part superior. També s’hi troba una pica beneitera o, millor dit, el que queda de la pica, molt malmesa i assentada en un tenant reaprofitat.

Probablement, les piques coincideixen en els mateixos anys en que fou bastida l’església: segles XI-XIII.

SANT FELIU DE LA GARRIGA (Alt Empordà) Sortint de Verges en direcció a la Tallada d’Empordà, Tor i passada la cruïlla a Albons, per la carretera C-31z, cal agafar la pista, que surt de mà esquerra i abans de Viladamat, que mena a Sant Feliu de la Garriga: 2 km. L’església de Sant Feliu de la Garriga és esmentada des de l’any 889. Es va reconstruir al 943 quan els seus habitants, fagocitats pels sarraïns es refugiaren al Rosselló, retornaren baix la protecció del comte Gausbert que recuperà l’indret. L’edifici està situat al costat d'un castell, que va ser reformat totalment en el segle XVII, ja que durant la Guerra dels Segadors fou cremat. Amb la desamortització passà a mans privades i durant molt de temps va ser utilitzada com a magatzem agrícola. El castell presenta un bon estat de conservació, de planta rectangular i amb un pati centra. El temple es troba en un estat lamentable i ruïnós. Està format per una sola nau rectangular acabada en un absis semicircular amb decoració llombarda. La nau presenta un creuer, que no sobresurt en planta. La nau està coberta amb volta de canó, reforçada amb dos arcs torals recolzats en pilars rectangulars. Torre campanar a l’extrem de llevant del mur de migjorn. La porta sobre al frontis, a ponent.

Situada al centre del pati del castell es troba la pica baptismal damunt d’una mola que li fa de peu. És una peça monolítica tallada en un bloc de conglomerat sorrenc. Té la forma de copa bombada amb un per circular i no molt alt. La cara externa és llisa i a l’extrem superior presenta una faixa en relleu duns 12 cm. d’ample.

SANT JULIÀ DELS TORTS (Alt Empordà)

Sortint de La Jonquera pel nord i passant per sota de la carretera N-II, de l’autopista AP-7 i de la via de l’AVE, es troba el camí a mà esquerra que travessa el riu Llobregat i mena a Sant Julià de Torts. És esmentada en diferents documents del segle XIII però el més antic que s’ha trobat (arxiu d’escriptures de Santa Maria de Vilabretran) és del segle XI. S’hi aprecien dues etapes constructives ben diferenciades ja que es tracta d’un edifici preromànic o romànic primitiu del segle X, en el qual s’hi va fer una reconstrucció important en el romànic tardà (segles XII/XIII). El temple és d’una sola nau amb volta de canó en els primers metres de la part occidental i la resta de perfil apuntat; també la volta de l’absis és de canó al primer tram i la resta apuntada; aquest absis consta d’un primer tram rectangular i després acaba en semicercle. El paviment, de llambordes rectangulars, eleva el seu nivell vers l’absis per mitjà de graons. A migdia de la nau hi ha una finestra de doble biaix amb un arc de mig punt a l’exterior i rectangular l’interior. Al el mur de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya per a dues campanes sense arcades. A migdia hi ha la portalada amb tres arcades de mig punt amb una llinda grossa i un timpà llis (corresponen a les reformes del període romànic dels segles XII i XIII. En època tardana s’hi va fer un altar lateral buidat en el gruix del mur de migdia i, a aquest mateix mur, s’hi adossà la sagristia comunicada amb el prebisteri. A l’interior de l’església s’hi conserva la pica baptismal construïda en un sol bloc de pedra de granit, senzilla i sense ornamentació, sencera però erosionada. A l’exterior, darrere el mur nord, i havia un petit cementiri del que no en queda cap vestigi. Segle XII. Fins a principis del segle XX s’hi celebrava la festa per la diada del Sant, el 7 de gener. La Guerra Civil del 1936 va tallar en sec la celebració i a partir d’aleshores se’n va perdre la tradició... com a succeït en molts altres llocs del País.

Després d’un període d’oblit, l’any 1978 s’hi van fer els primers treballs de consolidació de l’edifici i la recuperació de la festa o aplec. Així doncs a la dècada dels anys 80 s’hi va celebrar un aplec entre els mesos d’octubre i setembre. Tot i el seu èxit inicial poc a poc va anar minvant l’assistència fins al punt de deixar-se de celebrar a partir de l’any 2000... i, en aquest cas, no podem donar la culpa a la Guerra. El paratge és molt tranquil, ombrívol i poc freqüentat, idoni per visitar, relaxarse i passar-hi una bona estona.

SANT MARTÍ D’EMPÙRIES (Sant Martí. L’Escala. Alt Empordà)

Es surt de Figueres en direcció a Girona per la N-II i poc després s’agafa la C-31 fins trobar el desvio (GI-623) de la carretera que mena a l’Escala. Poc abans d’entrar a aquesta població apareix el trencall a mà esquerra que porta a Sant Martí d’Empúries i al seu Conjunt Arqueològic. En l'alta edat mitjana els habitants de l'antiga Emporion es van traslladar a un lloc més arrecerat i elevat. Aquest nou nucli de població es va convertir ben aviat en la seu del comtat d'Empúries. En el centre de la vila es va construir un castell, del que encara es conserven alguns murs del segle XIII. Les primeres notícies del temple daten de l'any 834. Posteriorment aquest temple es va haver de reconstruir fins a tres vegades, tal i com es pot veure en les tres làpides encastades a la façana oest. La primera làpida, dividida en dos fragments, ens descriu la reconstrucció realitzada l'any 926. Posteriorment, en 1284 es va reparar el teulat, la volta de la nau, el paviment i es va construir el campanar, tal i com es descriu en la làpida funerària del sagristà Guillem de Palol. La darrera reconstrucció fou l'any 1507, després del setge que va patir la vila per part de les tropes del Duc de Lorena l'any 1468.

Les làpides es troben en el mur oest,

sobre la porta d'accés. Aquesta està formada per un senzill arc apuntat. Just al damunt podem trobar una rosassa gòtica.

L'edifici és d'estil gòtic. Està format per una sola nau coberta amb volta de creueria i acabada en un absis poligonal. A l'interior del temple es conserven alguns elements interessants. En el presbiteri es troba una ara d'altar romànica decorada amb arcs cecs de mig punt. Només entrar al temple es troba una pica baptismal romànica de forma de copa, tallada en un sol bloc de pedra calcària i la decora un fris d'arcs cecs en tot el contorn superior en una amplada de 10 cm.

SANT MIQUEL DE FLUVIÀ (Alt Empordà) Al sortí de Figueres per la N-II en direcció a Girona, quan s’arriba a Bàscara cal agafar el desvio a Calabuig, Vilaür, Sant Mori i Sant Miquel de Fluvià. El monestir de Sant Miquel de Fluvià va néixer com una dependència del de Cuixà, des del 1011, data en què ja existia un petit nucli de població amb la seva església. L'any 1045 es consagrà el terreny on s'havia de construir el nou monestir. El 1066 es consagrà l'església, a la qual s'afegí el campanar a principis del segle XII. El 1835 fou desamortitzat. Actualment només perviu l'església i alguna resta de les antigues dependències monàstiques. L'església té planta basilical amb tres naus i transsepte. Les naus estan acabades en tres absis semicirculars. La nau central i el transsepte estan cobertes per volta de canó, però les laterals la volta és de quart de cercle. L'absis central està decorat amb set arcs recolzats en columnes. Els seus capitells estan decorats amb motius vegetals, motius geomètrics o bé caps humans o animals.

A la part exterior l'absis està decorat amb quatre lesenes que delimiten cinc espais, on trobem una finestra a cadascun d'ells. Les tres centrals estan decorades amb columnes i capitells. També podem trobar un fris d'arcs cecs. Els dos absis laterals també estan decorats de similar manera. En l'època baix medieval es va fortificar tot l'edifici amb merlets i matacans. També es va substituir la portalada romànica original per una gòtica. En aquest mateix moment que es va afegir la rosassa que hi ha al damunt. El campanar és de planta quadrangular està separat de la nau lateral per uns pocs centímetres. Té tres pisos amb finestres, decorats també amb arcs cecs i dents de serra. En els dos darrers les finestres són geminades.

A l’interior es conserva una pica baptismal, de granític, llisa, que reposa sobre un curt peu cilíndric i sense cap mena de decoració.

N’hi ha una altre de forma cilíndrica amb quatre figures, cadascuna sota un arc i la corresponent columna, els centrals, i muntants pels arcs extrems. En una faixa inferior es presenten fulles fusiformes. Encastat en el mur prop de l’entrada, es troba un capitell buidat utilitzat com a pica beneitera.

SANT TOMÀS DE FLUVIÀ (Alt Empordà)

Es parteix d Figueres en direcció a Bàscara per la N-II i d’aquí, per la GI 622, es segueix cap a Calabuig, Vilaür, Sant Mori, Sant Miquel de Fluvià i poc després surt de mà esquerra el trencall que mena a Sant Tomàs de Fluvià. L'església va ser consagrada entre 1093 i 1111 i és l'únic element que ha arribat de l'antic priorat. Consta d'una sola nau amb transsepte i tres absis semicirculars. L'edifici va ser concebut amb planta basilical de tres naus, fet que explica els grans arcs cecs que hi ha a banda i banda de la nau, recolzats en pilars amb impostes bisellades i les voltes de quart de cercle dels braços del transsepte. La volta original de la nau era apuntada, però només se n'ha conservat una part, la més propera al presbiteri, la resta es va enfonsar. Aquest esfondrament va fer que s'hagués de refer la façana de ponent, on s'obre una porta de mig punt amb grans dovelles. Corona aquest mur un campanar de cadireta de dos ulls.

L'església conserva un conjunt pictòric molt important. La restauració realitzada l'any 1982 va permetre descobrir aquestes pintures sota una falsa volta que les tapava del tot. Es van descobrir quan el capellà de l'època va voler retirar la capa de calç que cobria el temple per tal que es veiés la pedra viva. Ningú no

sospitava que hi poguessin haver pintures a sota i lamentablement, abans que apareguessin restes de policromia, ja se n'havia arrencat gran part. A lâ&#x20AC;&#x2122;interior del temple i arraconada, es conserva una pica baptismal, amb un fris d'arcs cecs en baix relleu.

SANTA EULÀLIA DE PALAU (Alt Empordà) Sortint de Figueres en direcció a Girona per la N-II, en arribar a la cruïlla de carreteres a Creixell (mà dreta) i Garrigàs, a mà esquerra, es segueix per aquesta, Es passa per Garrigàs i poc després, també a mà dreta surt el trencall que mena a Santa Eulàlia, on al sud de la població es troba Palau de Santa Eulàlia. Es tenen notícies d'aquest indret, amb el nom de Santa Eulàlia, des de l'any 915, fet que fa pensar que hi existia algun temple amb aquesta advocació. L'edifici actual, però, data de finals del segle XIII o fins i tot de principis del XIV. El temple té planta rectangular amb una sola nau coberta amb una volta apuntada. La capçalera és plana, on s'obren dues finestres de mig punt d'una sola esqueixada. La porta d'accés la trobem en el mur oest. Està formada per un gran arc adovellat d'estil gòtic, protegit per un guardapols molt deteriorat. La clau de la portalada presenta una decoració en relleu formada per una torre i una flor que el temps ha desgastat força. Al centre d’aquest mateix mur, el frontis, hi ha un rosetó senzill del s. XVIII, i que aprofità l'obertura d'una antiga finestra romànica. Damunt de la façana principal hi ha el campanar que fou construït possiblement durant els segles XVII-XVIII amb planta quadrada i arcades de mig punt. La torre de campanar, situada en l'angle nord-oest, és de factura posterior. En l'interior del temple es conserva una pica baptismal romànica, en forma de copa, situada damunt d’un peu curt i circular. Presenta un fris d'arcs cecs en la part superior.

SELVA DE MAR (Sant Esteve o Sant Sebastià)

Partint de Port de la Selva en direcció a Llançà, apareix poc després i a mà esquerra el trencall que mena a la Selva de Mar, on es troba l’església de Sant Sebastià. Antigament era coneguda aquesta església com Sant Esteve de Mata. La primera vegada que es troba documentada va ser l'any 974, quan el comte d'Empúries-Rosselló la va donar al monestir de Sant Pere de Rodes. Es va canviar l'advocació durant l'època en que va estar sota la protecció del monestir passat a anomenar-se l'indret com la Selva de Sant Romà o Mata de Sant Romà. L'església que podem contemplar data del segle XII. Es va construir amb una sola nau coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada. El temple està capçat a l'est amb un absis semicircular, que té una finestra de doble esqueixada en la part central. En el segle XIV es va fortificar el temple, doblant l'alçada dels seus murs, que estan coronats amb merlets. En la façana oest s'hi va construir un matracà.

La porta d'accés s'obre en el mur oest. Està formada per tres arcs de mig punt adovellats en gradació. En el segle XVII es va construir un nou temple dins del poble i l'església passa a ser un santuari dedicat a Sant Sebastià i capella del cementiri. Això va fer que s'adossessin al mur sud alguns nínxols i es tapés la finestra de doble esqueixada d'aquest sector. En construir el nou cementiri es van retirar aquests nínxols, retornant al temple el seu aspecte original. La seva pica baptismal de forma de copa elongada, fou obrada en un sol bloc d’una pedra calcària dura de tons grisosos. Com a decoració presenta un fris superior d’una mà d’amplada; segueix una zona de baix relleu on es troben distintes imatges d’estels, creus i rombes. La part inferior de la copa hi ha vuit arcs trilobulats recolzats en les seves respectives columnes.

VILABETRAN (Santa Maria. Alt Empordà)

De Figueres és surt directament per la ben indicada carretera C-252, que mena directament a Vilabertran on és situa la canònica de Santa Maria de Vilabertran.

Les primeres notícies d'una edificació religiosa en aquest indret les podem trobar en un diploma del rei Lotari (954-986) en el que es parla d'un petit habitacle amb la seva església dedicada a Santa Maria. Pels volts de l'any 1060, el prevere Pere Rigall, cuidador de l'església, convida a uns clergues a viure-hi en comunitat. Gràcies a diferents donacions, l'any 1080 va iniciar-se la construcció d'un nou cenobi. L'onze de novembre del 1100 va ser consagrada l'església. En l'interior de la nau es conserva el sepulcre de Pere Rigall. També es conserva l'urna on estan dipositades les despulles del rei Alfons I. Durant els segles XII i XIII la canònica va anar augmentant el seu patrimoni i el seu poder que perdurà fins el segle XV. El 1295 s'hi va casar el rei Jaume II amb Blanca d'Anjou. A finals del segle XIV el rei Pere III el va posar sota protecció reial i uns anys abans va autoritzar la construcció de les defenses del monestir. L'església, del segle XII, té planta basilical amb tres naus acabades en tres absis i un petit transsepte. Al costat de la façana es pot observar el campanar de torre d'estil llombard (segle XII). Té planta quadrada i tres pisos d'alçada. A cada pis podem trobar una finestra geminada de mig punt per cada costat. A sobre cada finestra hi ha quatre arcs cecs i un fris de dents de serra, que fa de separació entre pisos. La teulada es de quatre vessants.

La nau central està coberta amb volta de canó, reforçada per quatre arcs torals. Aquests arcs es recolzen en columnes adossades als pilars. Les naus estan separades per arcs formers de mig punt recolzats en semi columnes adossades als pilars. Les naus laterals tenen volta de quart de cercle. Els tres absis estan decorats per la part exterior amb un fris de dents de serra, sota la cornisa. Té la mateixa decoració l'arc que ressegueix la finestra de l'absis principal. En tots tres absis, podem veure dues etapes constructives. Aquesta diferència és més evident en l'absis principal, on en la seva part inferior es van construir uns pilars adossats, probablement amb la idea de dotar-lo de la decoració típica de l'estil llombard a base de lesenes i arcs cecs. Pel que fa a l'interior de l'absis central, si veuen set arcs cecs recolzats en columnes. Els absis laterals són més austers i no tenen cap tipus de decoració. La porta actual és del segle XVIII i havia de ser monumental per substituir a l'original, però no es va acabar mai. El claustre per la seva banda, de forma trapezoïdal, destaca per la senzillesa dels seus arcs i capitells simples. Es va construir entre els segles XII i XIII. Les galeries estan cobertes amb voltes de quart de cercle. Cada galeria està formada per vuit arcs de mig punt recolzades en parelles de columnes o pilars alternant-se uns i altres. A les galeries est, oest i nord podem veure un fris de dents de serra que recorre tot el mur per sobre els arcs. En cadascun dels angles trobem un arc, que permet la unió de les voltes de quart de cercle amb les que estan cobertes les galeries. Aquests arcs descansen en columnes, algunes de les quals encara conserven els seus capitells esculpits amb motius vegetals simples.

El claustre es comunicava amb l'església gràcies a una porta situada en l'ala nord, prop de l'angle nord-est. Aquesta porta va ser tapiada per construir-ne una altra en 1722, més gran i centrada respecte a la galeria. La porta original està formada per un arc de mig punt que envolta un timpà i la llinda. Al seu costat hi ha restes d'una capella del segle XVIII. En el timpà trobem les úniques restes pictòriques conservades al cenobi. Malauradament el seu estat de conservació és molt deficient i en els darrers anys s'ha deteriorat encara més, gairebé impedint per complert identificar els seus elements. Hi havia un Agnus Dei amb la creu dins d'un cercle. La resta del timpà estava decorat amb un fons vermellós sobre el que hi ha pintats motius vegetals. Hem pujat el contrast i el color de la fotografia per fer més visibles els pocs elements conservats. Destaquen per la seva simplicitat les altres dependències del voltant del claustre, com la sala capitular i l'antiga sagristia, situades en el costat est. L'accés a la sala capitular es fa mitjançant una petita porta adovellada de mig punt, flanquejada per dues finestres de similars característiques. Sobre la sala capitular i l'antiga sagristia es troba el dormitori gòtic, que té una coberta de fusta reforçada per arcs de diafragma apuntats. En l'ala sud trobem el refetor i al seu costat, en l'angle sud-oest, es trobava la cuina, de la que destaca la seva volta d'aresta, reforçada amb gruixuts nervis. En el costat nord trobem una altra gran sala. Inicialment estava destinada a rebost. En el segle XVI es va reconvertir aquesta estança en la capella de Sant Ferriol. Damunt seu hi ha una sala, que probablement era el dormitori dels llecs. Al segle XVIII s'afegí al flanc nord de l'església la nova sagristia i la capella dels dolors on fins fa uns anys es guardava una creu d'argent de principis del segle XIV. És la creu processional d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya, amb 1,60 metres d’alçada per un metre d’ample de braços. Malgrat que la seva decoració és gòtica, presenta encara la forma típica de les creus romàniques.

Està construïda en fusta de roure recoberta per fines làmines d’argent daurat . Els medallons dels braços estan decorats amb pedres precioses i alguns camafeus reaprofitats d’època grecoromana. La creu presenta la figura de Crist crucificat amb quatre petits cercles en què s’hi representen els evangelistes al voltant dels seus braços escrivint els Evangelis. També la part posterior és realment interessant. En la part central veiem esculpit un Agnus Dei. Els medallons dels braços de la Creu estan decorats amb les imatges del Tetramorf. L'any 1794, durant l'ocupació francesa de l'Empordà a la Guerra Gran, el monestir fou saquejat, les tombes de l'església destrossades i es va perdre la biblioteca i l'arxiu. Fruit de la desamortització, el palau va ser venut a particulars, que en van fragmentar les dependències per fer vivendes. Això va provocar el deteriorament del palau, especialment en les estances que es van anar quedant buides. Desprès de la guerra civil del 1936, el monestir va ser utilitzat com a caserna, moment en que es comencen a fer obres de consolidació del edifici. A partir del 1948 s'enderroquen les fortificacions situades a sobre de l'església i s'eliminen edificacions afegides del claustre. Des de fa ja alguns anys s'està rehabilitant l'edifici i restaurant les seves sales, per poder-les utilitzar per a fins culturals. En l'angle sud-oest es troba la pica baptismal monolítica i sense decoració. Sorprèn trobar una pica baptismal tan austera en un temple d'aquesta importància.

VILAJOAN (Santa Maria. Alt Empordà) De Bàscara es surt la carretera que passant per Calabuig es troba, seguidament, el vial a mà esquerra que mena a Vilajoan.

L’església de Santa Maria de Vilajoan va ser donada al priorat de Santa Maria de Lledó, a la fi del segle XI. És un temple de dues naus, edificades en diferents moments, però encara en període romànic. La nau més antiga està capçada amb un absis de ferradura, poc marcat, probablement de començament del segle XI, tot i que la coberta i les arcades cegues dels murs poden ser de meitat de segle. La segona nau, comunicada amb l'antiga amb dos arcs formers, pot ser datada ja dins el segle XII. L’absis de la primera nau era semicircular que, cap al segle XVII o XVIII, va ser substituït per l'actual capçalera poligonal. En aquesta nau s'obre la porta, estreta, amb dues arquivoltes en degradació i una creu grega inscrita al timpà. El campanar d'espadanya és encara més tardà, del segle XIX. Encastada al mur meridional hi ha una làpida sepulcral de Bernat de Pontós i de la seva esposa Garsenda, morta l'any 1270. A l'interior de l'absis hi ha restes de pintures murals romàniques, així com una pica romànica petita beneitera, obrada en un sol bloc de pedra sorrenca, de forma de copa sense peu. Les dues parts superiors de la peça són aplanades, és a dir, que cauen verticalment i la part més inferior, la de l’últim terç, s’inclina cap a la base. El terç superior té un fris de petits arcs de mig punt cecs. Sembla que sigui una pica de les que es consideren populars dins del romànic de la segona meitat del segle XII.

VILAJUÏGA (Sant Feliu. Alt Empordà)

De Figueres és surt en direcció a Portbou i abans del coll de Quermançò es troba, a mà dreta la cruïlla d’on parteix la carretera que mena a Vilajuïga. Les primeres notícies d'aquest temple que ens han arribat daten del finals del segle XI. De totes maneres, l'edifici que avui podem observar pertany bàsicament al que es va aixecar entre els segles XVIII i XIX. Aquest temple modern es va començar a construir per la capçalera i s'anava derruint el romànica a mesura que avançava l'obra. Com es pot observar, el nou temple no es va acabar, i això va fer que es conservessin alguns trams del segle XI, els més occidentals. La nau està coberta amb volta de canó, lleugerament ultrapassada, reforçada amb dos arcs torals de mig punt, que es recolzen en pilars adossats. L'element més interessant que ens ha arribat d'època romànica és la porta d'accés al temple. Està decorada amb una arquivolta que té un fris de dents de serra, que protegeixen el timpà llis. Tot el conjunt està emmarcat per un guardapols. L’església conserva una pica baptismal monolítica, senzilla de forma semioval i d’uns 120 cm. de diàmetre. La part superior presenta un voraviu que l’envolta. Descansa en un peu cilíndric. Pertany a un tipus de pica d’extrema simplicitat i d’aspecte auster, tosc molt corrent en tota l’àrea del romànic. D’aquí que resulta difícil datar-les i al fer-ho es situen en un període molt ampli: des de la segona meitat del segle XII fins als primers anys del segle XIII.

VILANOVA DE LA MUGA (Santa Eulàlia. Alt Empordà) Sortint en direcció a Portbou, N-260, en arribar poc després a la primera cruïlla, apareix la senyalització de la carretera GIP-6042 a Vilanova de la Muga. La població existia en temps dels romans, doncs hi ha restat vestigis en l’edifici de l’església. El lloc era del domini de Sant Pere de Rodes des del segle X. De quan es va consagrà la Catedral de Girona, s’esmenta l’església de Santa Eulàlia que es va edificar en el segle XI. Es tracta d’un edifici de tres naus, coberta la central per una volta de canó apuntada i les laterals per volta de quart d’esfera. Les naus estan separades per arcs formers. Capçades a llevant per tres absis semicircular, essent el central més gran que els laterals. Només les finestres del mur de migjorn són les primitives, adovellades. La portalada s’obre a la façana de ponent, amb dos arcs en gradació, llinda amb tres creus esculpides i timpà llis. En època més properes i distants, s’hi va aixecar un campanar de torre de base quadrada de la mateixa època en que es va refer la nau central. La resta del campanar octogonal és va construir posteriorment. A l’interior i a nivell de l’absis central, destaquen les pintures murals del segle XII, que foren restaurades després de la guerra civil del 36-39. Al centre de la conca hi està representat la Maiestas Domini assentada sobre un arc (l’arc del cel) dins d’una allargada màndorla. Queda rodejat pel tetramorf i dos àngels amb sis ales i una munió d’ulls (la plenitud de coneixement). En la part superior del mur del cilindre i a cada banda de la finestra central estan representats, l’entrada a Jerusalem i el Sant Sopar. Aquest darrer tema és poc freqüent de veure en la pintura mural catalana. Aquesta escena es contempla en els murals de: de l’església de Sant Andreu d’Angostrina (Cerdanya Nord), de l’església de Sant Miquel de la Seu d’Urgell (Alt Urgell), i a Sant Tomàs de Fluvià (Alt Empordà).

La part inferior del cilindre queden pintades una sanefa, que va dâ&#x20AC;&#x2122;un extrem a lâ&#x20AC;&#x2122;altre, i cortinatges.

TambĂŠ dins del temple es conserva una pila baptismal molt senzilla de la segona meitat del segle XII.

VILA-SACRA (Sant Esteve. Alt Empordà)

Es surt de Figueres per la carretera a Roses i poc després s’arriba a Vila-sacra. L'església parroquial Sant Esteve de Vila-sacra és un temple fortificat d'origen romànic ampliat en època barroca que es troba situat al centre del poble, al costat de l'antic castell de Vila-sacra. És un edifici de planta rectangular, d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntat i capçalera quadrada. Als murs laterals hi ha sis arcades cegues de mig punt, sobre pilars amb impostes motllurades; al presbiteri, les arcades cegues són dobles i s'ajunten en una mènsula. A la paret del fons de l'absis s'obre una llarga espitllera de doble esqueixada i, per sobre d'aquesta, una petita rosassa que consta de dos cercles adovellats en gradació i, al seu interior, un calat a base de lòbuls. Conserva uns vestigis del temple anterior a la part inferior dels murs de ponent i tramuntana, que serviren de basament a la nova construcció. La part que correspon a la capçalera es troba dins un jardí de propietat particular. La façana d'accés, orientada a migdia, té una portalada formada per quatre arcs de mig punt de gradació decreixent que emmarca una llinda i un timpà llisos. El guardapols continua als extrems per les impostes dels arcs, unides al seu torn, per una motllura que recorre la part superior de la llinda. Les arquivoltes conserven restes de pintures amb motius florals datades del 1700. El temple conserva un parament a la part alta que correspon a una fortificació, amb espitlleres i un matacà. El campanar, afegit durant els segles XVII i XVIII, queda situat a l'angle sudoest. És un element de base quadrada i cos octogonal, té obertures d'arc de mig punt. En el seu interior hi ha una pila baptismal, monolítica i ovoide, romànica, de l'època de construcció de l'església amb un fris d’arcs apuntats sobre bases i ressalt; el peu és cilíndric.

La pica beneitera estĂ situada junt a la porta i destaca per les seves cares humanes esculpides en els angles.

ALT PENEDÈS FONT-RUBÍ (Sant Vicenç de Morro Curt. Alt Penedès) Font-rubí és un municipi de la comarca de l'Alt Penedès situat a la part nord de la comarca, prop de l'Anoia. L'origen històric del terme és el castell de Font-rubí, que fou un lloc de vigilància del pas entre la Segarra i el Penedès. Aquest castell es troba documentat des del 983. Era propietat dels comtes de Barcelona però fou cedit en feu a la família Queralt. Va ser destruït immediatament després de la Guerra de Successió. De Guardiola per la carretera BP2126 s’arriba a Santa Mª de Bellver, d’on surt a mà esquerra el vial asfaltat Camí de Cal Cerdà que mena a la Capella de Sant Vicenç del Morrocurt i a Cal Cerdà. S’hi pot arribar perfectament amb cotxe. A pocs metres, s’agafa un nou trencall a l’esquerra (camí engravat), que deixa a la banda esquerra el camí que du a vàries cases del veïnat. Cal seguir la pista principal que puja lleugerament fins a la llera del torrent de l’Escuder, que es travessa per un pont estret. D’aquí, el camí s’empina fins que, a mà dreta, és veuen les restes de la capella de Sant Vicenç i el mas de Cal Cerdà, units per un pas elevat. La capella de Sant Vicenç del Morrocurt és annexa al mas de Cal Cerdà, hi està unida per un pas elevat des del campanar. La història de Sant Vicenç de Morrocurt data de l’any 984, en el primer document que cita el lloc de Morrocurt. No es parla expressament de la capella però se’n suposa l’existència. S’anomena posteriorment Sant Vicenç del Morrocurt en documents que daten del 1098 i el 1147. El 29 d’octubre de 1148 es cita per primer cop un acte d’advocació cap a l’església. La parròquia queda reflectida també en documents que daten dels segles XII, XIII i XIV. Es sap que l’any 1581 Sant Vicenç del Morrocurt ja no era parròquia. Passà a mans privades durant la desamortització del

segle XIX. Durant la gerra civil va sofrir desperfectes al seu interior i van desaparèixer els ornaments. Tot i així la deixadesa ha pogut més que cent guerres. De Sant Vicenç del Morrocurt en queda la meitat. El cos principal és gairebé tot a terra. En queda la paret nord, el campanar i l’absis que cobreix l’altar. Les restes estan falcades i no es pot accedir al seu interior, una tanca metàl·lica ho impedeix. L’absis, semicircular i amb volta de quart d’esfera, segueix a l’exterior el canó romànic amb coberta de teula àrab, decorat amb tres parell d’arcuacions cegues i sòcol de pedra. Al costat, també a la part de darrera, una petita finestra sagetera i una porta donen accés al campanar. Aquest, de base quadrada i coronat amb dents de maó esglaonat sembla afegit posteriorment. Quatre pilars sustentaven els arcs torals i alhora la volta. La porta a migjorn, de mig punt i amb grans pedres adovellades, i vuit escalons de pedra tallada que hi donaven accés. En un racó hi ha una pica baptismal del segle XI. De pedra calcaria, és ornada amb un fris en dent de serra que bordeja el límit superior; i a uns 20 cm. més avall un bordó soguejat que l’envolta.

ORDAL (Sant Pau. Alt Penedès) Església documentada des de mitjan segle XI, quan formava part de les possessions del castell de Subirats i depenia de Sant Sebastià dels Gorgs. L'edifici romànic va ser profundament transformat l'any 1919. En aquella reforma es va capgirar l'orientació de la nau, es va fer la capçalera nova, d'estil neoromànic, amb un absis semicircular al centre, i es va construir el campanar, reaprofitant probablement l'aparell del temple antic.

A l'interior es conserva un sarcòfag antropomorf i les restes d'una pica baptismal d'origen medieval.

SANT MARTÍ DE SARROCA (Sant Joan de Lledò. Alt Penedès) La capella o ermia de Sant Joan de Lledó es troba envoltada de terres de conreu, a les afores de Sant Martí de Sarroca. D’aquí és surt per l’Avinguda del Castell fins un lloc on apareix una sortida a mà dreta, indicada per anar a L’Artiga i un altre cartell Camí de la Font de la Salud: cal seguir aquest. A partir d’ara és un camí de terra, perfectament transitable, fins arribar a l’ermita. Es tracta d’una capella, situada enmig de vinyes, ametllers i oliveres. D’una sola nau rectangular amb una edificació lateral afegida, la sagristia, que té forma d’absis preromànic. Té contraforts laterals i absis sobrealçat, amb una finestra romànica, en època barroca. La porta s’obre a la façana de ponent amb arquivolta i al damunt, un ull de bou calat i un campanar de cadireta refet. A l’interior, es trobava una pica beneitera amb el peu de forma fusiforme i en un monobloc de pedra, obrada toscament.

TORRELLES DE FOIX (Mare de Déu de Foix. Santuari i Cova. Alt Penedès)

Torrelles de Foix és un municipi de la comarca de l'Alt Penedès. Actualment els seus habitants es troben repartits entre els diferents nuclis de població, així com diverses masies aïllades escampades per tot el terme.

Sortint de Torrelles de Foix en direcció a Pontons, a uns 500 m. i a mà dreta surt el camí asfaltat a una Urbanització i al Santuari de la Mare de Déu de Foix. Poc després un cartell confirma la correcta direcció. Apareix, al cap d’uns metres de pujada suau, un aparcament. A mà esquerra, barrat per una cadena hi ha el camí que condueix al Saltuari a on s’hi arriba per una escala de pedra. Fou parròquia de l'antic poble de Foix, a l'actual municipi de Torrelles de Foix. S'alça a 661 m d'alt damunt d'un abrupte espadat, a la dreta del riu Foix. És situada a prop del Castell de Foix, del qual queden minses restes. El temple, d'origen romànic, conserva l'estil primitiu d’una nau amb un arc lleugerament apuntat, coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada, sostinguda per dos arcs torals, amb un petit atri (segle XII). S'hi afegiren posteriorment dues capelles laterals probablement en la mateixa època que l'absis primitiu fou substituït per un de poligonal. El mur de ponent és coronat per un campanar d'espadanya de quatre ulls. La porta, amb arquivolta i grans dovelles, és situada a migdia. L'església i la rectoria són envoltades d'un mur.

A l’interior del Santuari es conserva una pica romànica d’immersió del segle XII, d’un bloc de granit, rodona amb una simple decoració simulant tres cercles equidistants. Es recolza en un curt peu de granit.

De la façana principal cal dirigir-se a llevant i es surt del recinte. En una esplanada es pren un camí a mà esquerra i es baixa a sota mateix de l’absis de l’església, on es troba la Cova de la Verge: es tracta d'una cavitat d'uns 15 m. de llargada, 4 d'amplada i 5 d'alçada. La imatge de la Mare de Déu de Foix, Patrona del Penedès, va ser destruïda el 1936 i era una talla de fusta bruna de tradició romànica, de gran veneració en tot el Penedès.

ALT URGELL CIVIS (Sant Romà. Alt Urgell) Poc abans de la frontera amb Andorra i a l’esquerra, surt el vial que travessa el riu Valira i, bifurcant-se, mena a Argolell, per la carretera de la dreta, i per la de l'esquerra, seguint per Sant Joan Fumat i Asnurri mena a Civís. És tracte d’un poble de muntanya, en que pel seu aïllament han assolit conservar la original arquitectura de les cases d’aquestes valls i on, encara, no ha arribat l’estètica d’altres indrets. El carrer Major, delimitat pels casalots amb les seves balconades de fusta, permet recorre el poble, gaudint de la seva primitiva bellesa i aturar-nos embadalits a la portada de l’església de Sant Romà.

La parròquia romànica de Sant Romà de Civís consta d'una sola nau amb la capçalera quadrada i dos absidioles igualment quadrades, de les que ha desaparegut la de tramuntana en una remodelació del temple. Té la porta en el frontis, que mira a llevant, i el campanar està situat junt l'angle nord-est. Es tracta d'una torre de planta quadrada i amb finestrals als quatre vents en el seu tercer pis. Es cobreix amb un teulat piramidal de pissarra. A l’exterior de l’església i arraconada es troba la romànica pica baptismal obrada d’un bloc granític, rodona i piriforme, amb una creu potençada i recolzada en un curt peu circular.

SANT MAXIMÍ DE SALLENT (abans Sant Andreu de Sallent d’Organyà. Alt Urgell)

A la sortida de la població de Coll de Nargó en direcció a Isona es troba, a mà esquerra, l’església de Sant Climent. Tot seguit, apareixen els trencalls que menen a Les Cases i capella de Sant Jaume (a la dreta) i a les Masies de Nargó a l’esquerra. Poc després i a mà dreta, cal passar a la pista forestal en molt mal estat que passa pels nuclis abandonats de Santa Eulàlia i les Pinyes. En aquest indret –el Mirador del Cretaci- queda el territori on s’han trobat restes de dinosaures i grups d’ous: és un entorn ben senyalitzat prop de la pista per on es circula. A pocs kms. i sempre sobre un terreny pedregós i difícil de mantenir l’equilibri sobre l’scooter, s’arriba a l’església romànica de Sant Maximí de Sallent, situada en un petit turó a mà dreta. Aquesta església, també coneguda sota l'advocació de Sant Andreu, parroquial de Sallent, s'esmenta amb el nom de l’Apòstol els anys 1279 i 1280. En aquest moment ja es coneixia popularment com a Sant Maximí perquè custodiava la imatge d'aquest sant. Sant Maximí, segons la tradició, era un dels deixebles de Jesús i intendent de la família Llàtzer, el ressuscitat. i de. Mort Crist, van veure's amenaçats i van fugir de Palestina, tan Llàtzer, com Maria i Magdalena a Bethània, Maximí, la serventa Marcel·la, Celidoni, Josep d'Arimatea, Tròfim d’Arle i altres deixebles. Van embarcarse en un vaixell miraculós que, sense timó ni veles, va travessar la Mediterrània fins arribar a les Santes de la Mar (Provença), prop d’Arles, on va embarrancà. Es tracta d'una església d'una sola nau, de murs convergents, amb una capçalera trilobulada formada per un absis i dues absidioles. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada amb arcs torals, els absis són coberts amb voltes de quart d'esfera. A la capçalera hi ha tres finestres, una a cada absis. Dues d'elles són de doble esqueixada i rematades amb arcs de mig punt adovellats. La de ponent és espitllera i rematada per un arc de mig punt monolític. La coberta és a doble vessant amb lloses.

Al campanar torre, escapçat, s'hi accedeix mitjançant una porta d'arc de mig punt situada al mur septentrional. Als peus de l'església hi ha la porta amb arcs peraltats en degradació. Es tracta d'una església romànica del segle XII. A l'interior es conserven dues piques de pedra. La pica baptismal és pràcticament ovalada i està decorada amb incisions verticals. La pica beneitera, adossada a un mur, per fora és cúbica amb els costats arrodonits i a l'interior presenta una forma ondulada.

ALTA RIBAGORÇA BOI (Sant Joan. Alta Ribagorça) Entrats a la Vall de Boi i passat la cruïlla a Erill-la-Vall, apareix el trencall que mena a Boi i més amunt a Taüll. L'església de Sant Joan de Boí és l'església parroquial romànica del poble de Boí, centre històric de la vall homònima, construïda al mateix temps que les veïnes Sant Climent i Santa Maria de Taüll i Santa Eulàlia d'Erill la Vall durant el segle XI. Té planta basilical de tres naus, originàriament acabades en tres absis semicircular. El central, però, es va enderrocar en el segle XVIII per ampliar la plaça del poble. Actualment fa les funcions d'absis el tram presbiterial. Els dos laterals estan decorats amb arcs cecs.

Les naus estan separades per quatre arcs formers de mig punt que es recolzen en columnes i pilars quadrats. La coberta es de fusta i de doble vessant.

Diferents escenes pintades es troben en els seus murs i en l’intradós dels arcs formers, tant de personatges com d’animals. Destaca la lapidació de Sant Esteve i la incògnita figura d'un coix (Sant Josep amb el seu gaiato?, un figura bastant recurrent en el romànic, com si es volgués recuperar l’oblidat personatge bíblic).

En el mur nord hi ha la portalada del temple. Estava protegida amb un porxo, avui desaparegut, que protegia la pintura mural que la decora. Com succeeix amb les pintures de l'interior, totes són una reproducció. En el mur oest es va obrir una altra porta en època moderna. Junt al mur de migjorn s'alça la torre de campanar. El darrer pis correspon a un sobre alçament que es va fer posteriorment. Els pisos originals estan decorats amb arcs cecs, lesenes angulars i un fris de dents de serra. En el pis més inferior s'obre una única finestra de mig punt a cada cara. En el segon podem trobar finestres geminades en totes les cares, excepte en la cara sud, on només n'hi ha una. Dins del temple és trobaven una pica baptismal i una beneitera. La baptismal parteix d’un bloc de poca alçada, rodó, sense decoració i amb una regata escalonada tot resseguint l’entrada del buidatge. La pica beneitera:

CARDET (Santa Maria)

Sortint del Pont de Suert en direcció a Vielha per la N-230, a uns 2 km. es troba a mà dreta un desviament cap a la Vall de Boi, d’aquest punt i per la carretera L-500, a uns 10 km, trobarem el desvio cap al poble de Cardet, abans d’arribar a Barruera.

L’església de Santa Maria és d’una sola nau amb un absis molt alt, que està decorat exteriorment amb les clàssiques arquivoltes cegues i faixes llombardes. La part superior de la façana és rematada per un campanar d’espadanya, únic en aquesta Vall, pel fet de tenir tres ulls. En el timpà de la porta d’entrada es troba un crismó. El temple es va construir sobre el fort pendent de la muntanya i s’aprofità el desnivell del terreny per construir una petita cripta, l’única de tot el conjunt de la Vall.

En el mur lateral esquerra de la cripta es troba una pica, sense decoració i amb doble tapadora, que més sembla una pica per l’oli, però no s’hi troba cap orifici per buidar.

S’hi venera una imatge de la Mare de Deu de les Cabanasses, procedent de l’ermita propera del mateix nom. En el MNAC es troba un frontal del segle XIII, on s’hi barreja la pintura i el baix relleu d’estuc sobre fust i que havia estat recobert de colradura.

COLL (Assumpció. Alta Ribagorça) S’hi arriba des del trencall de la carretera de Pont de Suert a Vielha, seguint per la Vall de Boí. L'església parroquial de Santa Maria de Coll o de l'Assumpció forma part del cementiri de la població de Coll. No és segur que pertanyés a un antic monestir benedictí, però sí que se sap que va estar relacionada amb Santa Maria d'Alaó, monestir de la Franja d’Aragó. És un temple construït amb carreus ben treballats. Va ser consagrada l'any 1110, segons es comprova per la trobada d’una llosa de pissarra a principi dels anys noranta del segle XX a l'altar de l'església, que contenia la citada inscripció. Capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó, subdividida en tres trams per dos arcs torals, un dels quals (el més allunyat de l'absis) arrenca d'unes pilastres semicilíndriques amb capitells molt senzillament esculpits al capdamunt. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera. A l'exterior, és el típic absis romànic de tambor, amb decoració llombarda (arcuacions cegues), però sense lesenes, cosa que indica que es tracta d'una obra d'un romànic ja molt avançat. El

campanar té la planta baixa oberta a l'església en forma de capella, que queda afrontada a una altra capella. Al darrer tram de la nau, a ponent, s'hi va construir un cor, per a la qual cosa es va allargar la nau. La coberta d'aquest afegit és de bigues, mentre que la resta té volta de canó. La barana del cor és gòtica, i una escala de cargol buidada a l'angle sud-oest de l'església hi mena. La il·luminació prové de dos ulls de bou enfrontats, d’una finestra coronada per dos arcs de mig punt, en gradació; d’una altra finestra al centre de l'absis, a llevant.

La portalada d’accés al temple, a ponent, es composa de dues arquivoltes d’arc de mig punt, suportades per columnes amb capitells esculturats amb relleus de temàtica vegetal a les parts exteriors i zoomorfa i humana a les parts interiors. L’arc adovellat extern de la portalada està resseguit per un fris d’escaquer, coronat a la part central per un relleu amb un Crismó. El forrellat de la porta és d'artesania medieval i es troba en el batent de mà dreta amb tots els seus elements decorats amb incisions i solcs. El pany és presenta molt clavetejat i presenta el passador amb dos mànecs paral.lels, també, amb cabotes i solcs dobles i paral·lels, així com el mànec de mà dreta, presenta en el seu extrem distal una mosca a l’entorn del forat del pany.

El Crismó que apareix damunt la porta principal és el monograma de Crist, considerat el més bell d'entre tots els de les esglésies de l'entorn; en els angles de la pedra es veuen dos coloms i dos capets humans, un d'ells tocant una banya de caça. Fins a la edat mitjana, la inscripció “ΧΡISTUS”, on es barregen lletres greges i llatines, era usual. Així es representa a Crist amb les inicials XPS. El pal vertical de la P esta creuat per un pal horitzontal (“P”), tot recordant el patíbul de la Creu on Jesús va esser crucificat. Aquest Crismó també es representa acompanyat per les lletres “Α“ i “Ω”, penjades a la “X”, una a cada costat, recordant la frase de l’Apocalipsi: “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi”. Entre el seu mobiliari litúrgic es conserva un interessant frontal romànic que es guarda al Museu Episcopal de Vic. A l’interior de l’església encara es conserven tres piques romàniques: la pica baptismal, la pica de l’aigua beneïda i la pica de l’oli.

ERILL-LA-VALL (Santa Eulàlia)

Tot seguint la carretera de la Vall de Boí, passat Barruera es troba el trencall a mà esquerra que mena a Erill-la-Vall. L'església de Santa Eulàlia és de planta basilical d'una sola nau, acabada en un absis semicircular i coberta de fusta a dues vessants. Sembla que més tard s'afegiren dues absidioles a cada banda i prop de l'absis principal, lo que proporciona una capçalera trilobulada. En el mur de tramuntana s'obre la portalada, protegida por un pòrtic sobre tres columnes i s'aixeca el campanar de torre de sis plantes, amb finestres geminades, arcs cecs i teulada piramidal. Segle XII. Damunt d'una biga disposada sobre la línia de començament de la volta de l'absis hi anava situat el grup d'un Devallament. En el MNAC de BCN es conserven les imatges de la Mare de Déu i de Sant Joan i en Museu Episcopal de Vic la resta de les figures d'aquest Davallament

La Imatge de la Mare de Déu es troba dempeus formant part del Devallament, grup molt nombrós en les valls del Pirineus, si bé el més important d’ells és el de Sant Joan de les Abadesses (1251). Estant els artistes tancats en cada una de les valls on es trobaven, les seves característiques són pròpies de les corrents artístiques que deurien imperar en aquell moment, doncs els tres Devallaments d'aquesta vall (Erill, Durro i Boi) porten una indumentària i una posada en escena molt versemblant.

La Mare de Déu i Sant Joan són talles amb restes de policromia al tremp. La Mare de Déu porta una còfia o barret decorat que li cobreix tot el cap i, fins i tot,

emmarcant la cara. Tant les faccions de la cara com la posició del cap ensorrat entre les espatlles expressen una resignació acceptada per Ella. Un mantell túnica cobreix el cos fins a mitja cama deixant lliure els braços, que falten. El vestit li arriba fins els peus que estan molt deteriorats. Plecs ben treballats, predominant els rectilinis en el vestit. Certs elements escultòrics (per exemple, el pentinat del Crist d'aquest grup) fa suposar que l'artista pirinenc els copiés d'una escola propera (que bé podria ser la de Lleida). Com ja he citat la figura de la Mare de Déu porta una mena de barret que recorda el de la Mare de Déu de l'absis de Sant Clement de Taüll i per aquest detall es data l'obra per enllà el 1123, any de la consagració de l'església de Sant Climent. És notable el caràcter oriental que presenta aquesta imatge (i les altres del grup), no havent trobat cap semblança dins l'escultura romànica peninsular. En el mur nord es va bastir un campanar de torre. Es va prendre com a model els de Taüll, tot i que la tècnica constructiva és molt més acurada. Té una alçada de set plantes, la primera sense finestres. Les cinc darreres tenen la mateixa estructura: una finestra geminada a cada costat de la torre, emmarcada entre lesenes i un fris de dents de serra i un d'arcs cecs.

111 1

A l’interior del temple és troba una pica baptismal (1) d’elaboració tosca, rodona i sense decoració. En el porxo es conserven dues piques més, llises, de dimensions diferents: una beneitera (2) i l'altra baptismal (3) recolzada sobre quatre blocs rectangular verticals.

TAÜLL (Sant Climent) Per la carretera de la Vall de Boí, s’arriba a Barruera, d’on parteix la que mena a Boi i, a 3 km. més enllà, Taüll on es troba l’església de Sant Climent. Taüll, ata-uli, població de la porta, això és port de muntanya. Com el veí temple de Santa Maria va ser consagrat l'any 1123, segons es podia llegir en una inscripció que hi havia pintada en una columna i que actualment es troba al MNAC. Aquest temple es va edificar sobre un d'anterior del segle XI, del que encara es conserven alguns fragments, com el mur sud i la part baixa de l'absis principal. El temple té planta basilical de tres naus acabades en tres absis semicirculars. Aquests estan precedits de dobles arcs presbiterials, excepte en l'absidiola sud, en que només n'hi ha un.

Els absis estan decorats externament amb lesenes cilíndriques, un fris de dents de serra i un fris d'arcs cecs. Cada arquet té esculpits en el seu interior altres arcs en gradació. Les lesenes no arriben fins a terra, si no que s'acaben en el punt on es pot veure una distribució dels carreus molt diferent. Aquest tram més inferior dels absis correspon a l'antiga edificació. En l'absis central s'obren tres senzilles finestres en aquest espai, que no tenen continuïtat a l'interior. Passa el mateix amb els dos ulls de bou, que es van tapar en el moment de cobrir l'absis amb pintures murals. Les tres naus estan separades per robustes columnes que sustenten arcs formers de mig punt. Aquests arcs serveixen de suport a l'embigat de fusta amb que està cobert el temple. Les columnes tenen la particularitat d'estar decorades, en la seva part superior, amb dos frisos de dents de serra. Les pintures que trobem en l'absis principal són una reproducció de les que es troben exposades en el MNAC. El seu Pantocràtor s'ha convertit en una de les icones més importants del romànic català. A la volta de quart d'esfera de l'absis hi ha representat al Crist en majestat en acció de beneir amb un llibre obert on es pot llegir Ego sum lux mundi. La imatge està dins la màndorla junt amb les lletres α i ω. Al seu voltant trobem les figures del Tetramorf. En el registre inferior trobem el lleó de Sant Marc i el brau de Sant Lluc, acompanyats cadascun d'un àngel. Al seu

damunt, i adaptant-se a la conca absidal trobem dos àngels més. Un d'ells sosté un llibre, que representa a Sant Mateu i l'altre agafa a l'àliga de Sant Joan. Completen el conjunt dos arcàngels. En el pis inferior trobem a alguns apòstols com Sant Tomàs, Sant Bartomeu, Sant Joan o Sant Jaume i també la Verge Maria dins d'uns arcs de mig punt. La Mare de Déu sosté una llàntia amb la mà esquerra, símbol de la "Llum Eterna" a que fa referència el llibre que sosté el Crist.

En el MNAC conserva la imatge situada en la part central, on es representa la Mà de Déu en actitud de beneir. En la part central del segon arc triomfal hi havia un Agnus Dei, representat amb set ulls, símbol de coneixement i poder. A la part esquerre de l'intradós de l'arc hi ha l’escena del pobre Llàtzer davant la porta del ric Epuló, mentre un gos li llepa les nafres. En el museu també es conserva un fragment amb la representació d'un home assegut en actitud de meditar. Alguns estudiosos han volgut veure en aquest personatge al ric Epuló, Jacob o Sant Josep amb el seu gaiato tot capficat... La torre campanar és l'altre element més característic del temple. Té una alçada total de sis pisos més un sòcol. En el primer pis podem veure una única finestra en els murs, mentre que en la resta de plantes són finestres geminades. En la tercera planta són triforades, mentre que a la resta són biforades. Com la resta de les torres de la zona està decorada amb un fris de dents de serra i un d'arcs cecs per separar les plantes i lesenes laterals. La porta d'accés es troba en el mur oest. Es tracta d'una senzilla porta de mig punt, que es suposa estava

protegida per un porxo. En el mur sud també podem trobar dues petites portes corresponents a l'edificació primitiva.

A l'interior del temple es conserven diferents elements de mobiliari com la còpia del banc del presbiteri d'època romànica (l'original es conserva en el MNAC), les talles romàniques del Salvador, del Crist a la creu i de la Mare de Déu, així com un frontal d'altar romànic repintat al segle XVI, un Crismó i una pica beneitera amb

un solc que el bordeja per la part superior i un altre, més ample, a la seva base; de pedra granítica i sense decoració. Queda situada, damunt d’un pilar de les mateixes característiques obrades.

TAÜLL (Santa Maria) Per la carretera de la Vall de Boí, s’arriba a Barruera, d’on parteix la que mena a Boí i, a 3 km. més enllà, Taüll, on es troben les esglésies de Sant Climent i de Santa Maria. L'església actual va ser consagrada l'any 1123. Durant les tasques de restauració i de consolidació que s'han dut a terme en els darrers anys, es van descobrir els fonaments d'una construcció anterior, datada entre els segles X i XI. Va compartir la condició de parròquia de Taüll amb l'església de Sant Miquel. El temple té planta basilical de tres naus acabades en absis semicirculars. El del costat sud es va reconstruir durant les obres realitzades a principis dels anys setanta. També es van eliminar tots els elements afegits en el segle XVIII i es va rebaixar els nivells del paviment, tant interior com exterior, el que ha derivat en un problema d'estabilitat del temple. Les naus estan cobertes amb un embigat de fusta de doble vessant que es recolza en arcs formers de mig punt. Aquests estan sustentats per grans pilars cilíndrics. Les dues absidioles laterals tenen una única finestra de doble esqueixada en el centre del tambor, mentre que a l'absis central en trobem tres. Les dues més exteriors es van tapar des de l'interior del temple quan es va recobrir l'absis amb pintures murals. Exteriorment tots tres absis estan decorats amb lesenes, un fris de dents de serra i un fris d'arcs cecs. En el cas de l'absis central, podem veure també uns cercles concèntrics esculpits en l'interior dels arcs cecs. A l'absis principal podem trobar una reproducció del conjunt pictòric que el decorava. Les pintures murals originals es troben en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. En la volta de l'absis principal trobem representada la Verge Maria amb el nen a la falda, fent-li de tron, i al seu voltant els Tres Reis, adorant-lo. En la línia inferior, a l'alçada de la finestra, trobem una filera d'apòstols. Completen la decoració de l'absis un fris a figures d'animals i cortinatges.

En la part central de l'arc triomfal es va representar un Agnus Dei. També es va conservar gran part de les pintures que decoraven els murs sud i oest del temple, tot i que no són del mateix autor i presenten una qualitat inferior a les de l'absis principal. En el mur meridional es representen algunes escenes de l'Antic i del Nou Testament, sense un ordre aparent. Com en molts altres temples el mur oest estava decorat amb escenes del Judici Final, com la pesa d'ànimes o a uns pecadors cremant-se en el Foc Etern. En el registre superior es trobava Crist fent de jutge, imatge que ha desaparegut, flanquejat a banda i banda per tres figures, algunes d'elles alades. En les columnes i en els arcs també es van conservar algunes restes de pintura, que generalment representaven sants. L'altar també estava decorat amb pintures, que representaven motius geomètrics, sobre les que es va col·locar un frontal de fusta policromada. En el centre trobem la màndorla, envoltada pel tetramorf. Protegits per uns petits arquets trobem als dotze apòstols, agrupats de tres en tres. Les figures no es troben en la seva disposició original, però es desconeix quina era aquesta. En aquest museu també hi podem trobar quatre figures que formaven part d'un grup escultòric que representava el Davallament de Crist de la creu, similar al de Santa Eulàlia d'Erill la Vall o el de la Nativitat de Durro. Completen la col·lecció del museu un Crist a la creu de finals del segle XII i una imatge de Sant Joan. En el Museu Marés també hi podem contemplar algunes obres que en el passat van formar part del patrimoni del temple, com són una altra imatge de Crist a la creu, una Verge alletant al Nen i una altra Mare de Déu amb el Nen a la falda. Al temple només es conserven petits fragments de pintura en el mur sud. En la veïna església de Sant Climent es conserva un petit fragment de pintura que pertanyia a aquesta església de Santa Maria. Representa l'escena del baptisme de Jesús.

La nau sud queda tallada per la torre de campanar, la base de la qual la trobem a l'interior del temple. Aquest fet, juntament amb les dues portes d'accés que hi trobem, evidencien que el campanar va ser un element aprofitat de l'anterior temple. Es va construir durant la segona meitat del segle XI. Té quatre pisos que s'alcen per sobre la teulada del temple. En els tres superiors s'obren finestres geminades en cadascun dels murs, emmarcades entre lesenes. Els pisos estan separats per un fris de dents de serra i un d'arcs cecs. Sembla ser que els murs estaven arrebossats i decorats amb pintures murals, com succeïa també en el campanar de Sant Climent i en el de l'església de Santa Coloma d'Andorra. La porta d'accés al temple la trobem en el mur oest. Es tracta d'una senzilla porta de mig punt que al seu damunt té una finestra de doble esqueixada. En el mur sud, junt a la torre de campanar, també s'obre una senzilla porta de mig punt. A l'interior del temple es conserva l'antic retaule barroc, que durant uns segles va ocultar les pintures murals de l'absis central, dues piques baptismals i una beneitera. Totes elles obrades en blocs de pedra granítica, sense decoració i forma tosca.

ANDORRA ARINSAL (Sant Andreu. Andorra) Partint d’Andorra la Vella cal dirigir-se a La Massana i a Erts, on s’agafa el trencall de mà dreta que mena a Sant Andreu, on al mateix costat de la carretera es troba l’església al bell mig de la població. Petita església del segle XVII de planta quadrangular, construïda directament sobre la roca. Una de les seves cantonades està aixamfranada per adaptar-se a la forma de la penya i per permetre el pas del carrer. Es cobreix a dues aigües, amb un sòlid embigat d’encavallades de fusta i llosa de llicorella. És de planta quadrangular, amb un cor de fusta als peus de nau on s’obra la porta per accedir al campanar. No presenta cap tipus d’arrebossat i l’aparell constructiu és molt irregular, de pedra lligada amb morter de fang. El campanar, de planta quadrangular, està adossat a la façana de l’església i a la de la casa del costat. Per la part inferior presenta un pas que permet vorejar l’església. És de tipus torre, té una obertura d’arc de mig punt a cada lateral i està cobert a quatre aigües. La façana principal està orientada al sud. Presenta una porta senzilla de fusta i un òcul sota el trencant de la teulada. Del seu interior, pertany la pica baptismal que és troba a la petita plaça davant del frontis de l’església. Es tracta d’un bloc de pedra granítica, buidat i piriforme, sense cap decoració. Queda situada damunt d’un curt peu polièdric.

BONS, LES (Sant Romà. Andorra) A la sortida del poble d’Encamp, direcció a França, es troba a l’esquerra l’Av. de Rouillac, l’antiga ctra. de Les Bons. En arribar al riu cal deixar el cotxe, degut als estrets carrers que trobem a partit d’ací i seguint a peu s’arriba a l’ermita. El primer document escrit, l'acta de consagració, on apareix l’ermita data de l’any 1164, però el poble de Les Bons és anterior al segle XII. A Andorra només hi ha aquesta edificació romànica i la de Sant Serni de Nagol en el 1055 que tenen data documental de consagració. S’ha relacionat aquest temple amb la probable existència d’un castell, possiblement propietat de la família Caboet, senyors de les Valls d’Andorra: no hi ha indicis documentals per poder-ho afirmar. L’església de Sant Romà es situada damunt d’un promontori roquer. De planta rectangular i un xic irregular, volta de canó i coberta de dues vessants fetes amb lloses de llicorella. Dos arcs torals damunt de columnes i dos arcs formers a la part més propera de la nau a l’absis, que és semicircular i elevat, el seu terra, en referència a la resta dels pis. Dues finestres de doble esqueixada i arc de mig punt es situen en aquest absis: una central i l’altra en la part lateral de l’epístola. Té una decoració exterior de bandes llombardes i arcuacions cegues. En el mur de migjorn de la nau s’obren altres dues finestres, també de doble esqueixada. Per raons d’ubicació del temple, la porta es oberta en el mur de ponent, on s’aixeca també un campanar d’espadanya per a dues campanes. La portada, modificada en las restauracions, conserva una arquivolta amb un fris de dents de serra. En el MNAC es conserven pintures romàniques arrencades d’aquest temple entre 1919 i 1923 per Arturo Cividina, el restaurador italià que arrencà altres murals pel col·leccionista Lluís Plandiure. En temps de la República, els negocis d’aquest li varen obligar a vendre la seva col·lecció d’art i el MAC les va comprar i ingressaren com a donació. En el 1936, al quedar el Museu dins la zona militar de Montjuïc, passaren a Olot i al maig del 1938 a Darnius. En acabar la guerra, totes les obres del Museu hi retornaren i el 12 de juny del 1942 es reobrí la Sala del Romànic.

A sota de l’ara de l’altar s’hi va trobar una lipsanoteca on s’hi guardava l’acta de consagració de l’església. A la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat es guarda el liber misticus de la missa i de l’ofici diví, que s’havia trobat en aquesta capella l’any 1806: el dibuix, on apareix el Crist d’aspecte triomfant, no sofrint, pertany a l’època anterior al romànic: barbat amb nimbe crucífer, vestit amb perizoni, clavat amb quatre claus i representat viu. Al segle XII es consagra i es situa la imatge de la Maiestas Domini i els Apòstols en l’absis. Al segle XV, darrera l’altar, s’hi col·loca un retaule que amaga el mural romànic, però en l’espai lliure de l’absis es pinta un mural amb característiques romàniques. En arribar al segle XVI, es col·loca un altre retaule que cobreix les últimes pintures i, al mateix temps, que amb fusta també es cobreix l’altar de pedra. A l’any 1785, es pinta de cal tota l’església, desapareixen els murals, quedant tant sols els de darrera el retaule de l’absis. Al passat segle XX es pinta una decoració damunt de la cal, però a la vegada es descobreixen els murals amagats pel retaule de l’absis. A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal de granit romànica molt simple de planta casi circular i d’un gruix d’uns 19 cm. Alçada exterior d’un parell de pams i d’uns 20 cm de fondària. Queda situada dins d’una petita fornícula obrada en el mur de migjorn. Malgrat que fou utilitzada, a l’exterior, com a abeurador per el bestiar, al recuperar-la es comprovà el seu bon estat. No presenta decoració alguna (segle XII) i, a la part frontal, presenta un possible encaix per col·locar una tanca.

CANILLO (Sant Serni. Andorra) L’església de Canillo es situa a la part més alta del poble. Les primeres notícies que es tenen de Canillo corresponen a l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell. L'església s'esmenta per primer cop el 20 de gener de l'any 1092, en el testament de Miró Bonfill de Canillo. Del temple romànic no en queda pràcticament res, només alguns petits fragments de mur en el sector de llevant. El temple actual és del segle XVII i té el campanar més alt de tot el principat d'Andorra (28 m. d'alçada). En l'interior del campanar, a l'any 1980 es van trobar una base i dos fragments de fust de columna d'època romànica que fa suposar que formaven part d'alguna finestra del campanar.

A la porta del temple es troba la pica baptismal romànica, de meitat del segle XII, avui convertida en font. Té un gruix de paret d’uns 20 cm. És llisa a excepció de quatre forats, probablement per una tanca. No és pas que sigui l’original peu, però l’actual on avui dia s’assenta és d’obra contemporània.

CORTINADA (Sant Martí. Andorra) Per la carretera d’Andorra la Vella al Serrat s’arriba al poble de la Cortinada. A tramuntana i a prop de la sortida queda l’església de Sant Martí. El temple ha sofert moltes modificacions des de l’època romànica en que fou bastit. Les pintures murals que es conserven in situ, daten del segle XII, però l’edifici primitiu fou construït temps enrere, si bé no han aparegut documents que confirmin l’existència d’un nucli de població abans del segle XII, que és quan els seus habitants firmaren les Concòrdies d’Andorra dels anys 1162 i 1176. L’actual edifici és una nau quadrada, coberta amb volta de canó conservant-se dos arcs torals. Es capçada per un absis, també quadrat, a llevant. Amb les ampliacions que s’hi feren adossant capelles, va passar l’orientació a nord-sud, quedant la portalada en el mur de migjorn: és d’arc de mig punt amb grans dovelles, recolzades en una imposta que les separa dels muntants.

En les batents de la porta hi ha aplicacions de ferro forjat en forma de quatre tiges horitzontals i ambdós extrems acabats en flor de lis. Fins que en el passat segle XX fou robada, es conservava en aquesta església una clau de ferro forjat amb decoracions incises amb burí a nivell de l’anella. Aquesta era de forma triangular, molt pròpia del segle XIII. Feia 25 cm. de llarg. La tija adquiria una forma helicoïdal. La pala, rectangular, presentava una entalladura oberta a cada costat lateral de la mateixa i l’entalladura interna era cruciforme.

No és freqüent en el romànic andorrà trobar el campanar a ponent del temple. És de torre de base quadrada, té dos pisos amb finestres geminades i amb diferent ornamentació per cada una d’elles. Del mur de tramuntana de la nau, només en queda el corresponent fragment a nivell del presbiteri, on resten els murals.

Situats a banda i banda de la portada d’accés a l’església, hi ha dos piques beneiters. En el Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra es troba un Crist romànic, de talla de fusta i policromat que pertanyia a aquest temple. Es tracta d'un Crist Crucificat, del segle XIII, que va ser serrat per dotar-lo d'una certa inclinació i creuar-li les cames.

A llevant de la primitiva església, es van trobar pintures murals. Només són una petita part de les que recobrien els murs.

El conjunt de l’obra posa de manifest la introducció de conceptes nous dins del convencionalisme formal existent, com és la frontalitat dels personatges, la introducció del moviment i la posició de tres quarts, tot seguint els cànons de l’anomenat Mestre de la Seu d’Urgell. A banda i banda de la porta d'accés es conserven dues piques beneiteres del segle XII. Són del pedra granítica, i es troben recobertes de pintura blanca. No presenten cap mena de decoració i de superfície basta. Si bé tenen la mateixa forma semiesfèrica, les mides són diferents i la del mur de mà dreta queda encastada dins d’ell en bona part.

ENCAMP (Santa Eulàlia. Andorra) No hi ha cap document d'abans del segle XIV que parlin d'aquest temple. Les primeres notícies que tenim del lloc d'Encamp corresponen a l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell. Aquesta església de Santa Eulàlia, que conserva una part de l'arquitectura original, de la primera meitat del segle XII, ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles. Les primeres importants es van produir en el segle XVII quan es van eixamplar la nau pel costat nord, tal i com encara es pot veure en el mur de ponent, on hi havia una finestra de mig punt i doble esqueixada, que va restar cegada durant molts anys. A l'absis, destruït en el 1925, hi havien unes pintures murals que representaven als apòstols. Només hi ha constància de l'existència de l'absis gràcies a les excavacions que es van fer en 1988, abans d'ampliar novament el temple i que van permetre deixar al descobert el seu perímetre. El campanar es va afegir en el segle XI. És de tipus llombard i és el més alt de tot el Principat d'Andorra d'aquestes característiques amb vint-i-tres metres d'alçada. Interiorment està dividit en quatre pisos, l'inferior molt més alt que la resta i sense cap obertura a l'exterior. En el segon i tercer pis trobem una parella de finestres geminades en cada mur, a excepció del mur nord del segon pis, emmarcades entres lessenes cantoneres i un fris de quatre arcs cecs. A la quarta planta trobem una única finestra de mig punt, on hi ha les campanes, excepte en el mur oest on trobem una finestra geminada. La porta d'accés al temple es troba en el mur e migjorn, protegida per un porxo del segle XIV. Està format per un senzill arc de mig punt adovellat.

Sembla ser que hi pertanyia un Crist sofrent de fusta policromada, del que només n'ha quedat una fotografia, que malgrat ser difícil el seu estudi, fa suposar que correspon al segle XII o XIII, fruit d'un artesà local i poc hàbil.

Hi resta la pica baptismal romànica de granit, del segle XII. Té gravades unes creus dins uns arquets cecs. Durant molts anys havia estat utilitzada com a font en l'exterior de l'església.

FONTANEDA (Sant Miquel. Sant Julià de Lòria. Andorra) De Sant Julià de òria parteix la carretera que mena a Fontaneda, ben senyalada, travessant el riu, passant en una corba davant del Cementiri i més enllà deixa a mà esquerra Sant Mateu de Pui Oliveras per seguir al Santuari de la Mare de Dé de Canólic. Abans, apareix el trencall que mena a Fontaneda on es troba l’església de Sant Miquel. Sant Miquel de Fontaneda és una església romànica situada en una terrassa sobre el poble de Fontaneda, a la parròquia andorrana de Sant Julià de Lòria. No hi ha cap document que permeti la datació, però l'arquitectura correspon al final del segle xi o principi del xii. La construcció és austera, sense ornamentacions. Els murs són de pedres de mides diverses sense una distribució uniforme. La nau és petita i rectangular, amb un absis semicircular a l'est més baix i estret que la nau. L'absis no té cap finestra central com és habitual. Està il·luminat per una finestra de mig punt al costat sud coberta per una motllura de secció circular i flanquejada per dos blocs quadrats. En l'interior de l'arc de la finestra de l'absis hi ha restes d'unes pintures romàniques amb motius florals. Són obra del Mestre d'Anyós. La porta d'accés és en el mur de migjorn. Està coberta amb un arc de mig punt fet de pedra calcària i amb muntants que alternen lloses de pissarra amb blocs més grans. El mur de ponent està coronat per un campanar d'espadanya de dos ulls. Al centre del mur s'obre una espitllera alta i estreta, i al seu damunt un òcul.

A l’interior, en el fons de la nau i en un angle de la banda de l’evangeli es troba una pica baptismal amb tapadora articulada. És una peça semiesfèrica de pedra de granit sense cap decoració que la caracteritzi. Un suport d’obra actual la fixa a les dues perats de l’angle on hi està aplicada.

LA MASSANA (Sant Iscle i Santa Victòria. Andorra) D’Andorra la Vella es surt en direcció nord i, immediatament, apareix la senyalalització a La Massana. En el nucli antic de la població es troba l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, però sense cap resta romànic, malgrat és possible que l’actual temple s’assenti en una primitiva església esmentada per primera vegada en un document del segle XI. El temple d’avui dia és del segle XVII: a la portada apareix la data de 1622. Es tracta d’un edifici d’una sola planta, força ampla, amb dues capelles laterals a banda i banda i una capçalera monumental rectangular, tot cobert amb volta de canó. La coberta de la nau és a dues aigües, la de les capelles laterals del costat sud a un sol vessant, i la del campanar a quatre aigües. la portalada coberta amb un porxo de dues aigües i un òcul sobre d’aquest. Al costat nord hi ha adossat el campanar de torre. L’interior s’hi troben una pica d’oli i una baptismal ambdues molt tosques i en forma de cubeta. De pedra granítica.

MERITXELL (Santuari. Andorra) Situat a 1527 metres d'altitud, en la riba esquerra de la Valira d'Encamp. Les primeres notícies que tenim de Meritxell daten de l'any 1176, si bé no tenim cap document antic que parli de l'església. Segons el filòleg Joan Coromines el nom de Meritxell prové de merig, del llatí meridiem, és a dir migdia, que és un terme utilitzat pels pastors per anomenar una zona de pastura de cara al sol. El temple romànic era molt senzill i va ser totalment reformat en el segle XVII. Aquest és el temple que va arribar sense gaires més alteracions fins l'any 1972. La nit del del 8 al 9 de setembre, poques hores més tard d'haver celebrat la festivitat de la mare de Déu de Meritxell, es va declarar un incendi que va destruir totalment el santuari, quedant només en peus part dels seus murs laterals. Això va permetre veure part dels antics murs romànics. Malauradament durant l'incendi també es va cremar la imatge de la Mare de Déu de Meritxell. Era una imatge del segle XII, tot i que alguns estudiosos l'han catalogat com una imatge del segle IX o fins i tot del segle VIII per la seva rusticitat i senzillesa. La Verge estava asseguda i tenia el Nen a la seva falda, un infant que es mostra ja força crescut. Com succeeix en altres imatges andorranes, en Nen no té corona i en canvi si que en té la Verge. En construir el nou santuari, es va fer una nova imatge, que recorda a la original romànica. Es conserven tres rèpliques fidels de la imatge: una a l'església de sant Esteve d'Andorra la Vella, una altra a la Clínica Meritxell i una tercera va ser regalada pel Consell General al bisbe de la Seu Ramon Iglesias l'any 1968 per celebrar els vint-i-cinc anys com a co-príncep d'Andorra.

Detall d'un motiu escultĂ˛ric en forma de cap. Es troba gravat o esculpit sobre una de les piques beneiteres del Santuari de Meritxell.

Creu gravada sobre una de les piques beneiteres del Santuari de Meritxell.

PAL (Sant Climent. Mare de Déu del Remei. Andorra) S’hi arriba per la ctra. d’Arinsal, a uns 5 quilòmetres de la Massana i a dos quilòmetres d’Erts. La primera notícia que esté del lloc de Pal data del 1112, si bé el temple no apareix documentat fins dos segles més tard. D’ aquesta església de Sant Climent només es conserven part dels murs romànics de migjorn i de ponent. És d’una nau baixa i estreta i l’absis, que després de la darrera restauració (segle XVIII), fou eliminat per una capella rectangular. Campanar quadrat (segle XIII), de tres pisos i finestres geminades i arquacions llombardes. Porxo davant la portalada (segles XII al XVI).

La Imatge de la Mare de Déu del Remei, datada en el segle XIII, és una talla policromada de 54 cm. d’alçada, ben conservada i amb la policromia original. La Mare de Déu s’assenta en un tron-escambell, que té com a única decoració unes motllures horitzontals a la part alta. Porta una corona que deuria ser florada, però que només se’n conserva una sola peça. De cara rodona, aplanada, que recorda el tipus de dona de pagès d’aquelles contrades. El vel s’arreplega a l’espatlla i amaga la cabellera. El mantell passa envoltant el braç dret, per una part, i per l’altra baixa per l’espatlla esquerra, passa pel davant del cos i cobreix la falda fins a mitja cama. El vestit-túnica, d’escot tancat i rodó amb un fi galó, queda cenyit a la cintura per un cinyell que es prolonga cap avall, arribant al peus, deixant veure la punta del calçat a

través de dues ondulacions del vorabaix; entre elles hi ha un plec en forma de flor de lis. Els plecs són horitzontals i amb certa tendència a angular-se. La mà dreta la té dirigida cap amunt i prem una bola: món? poma?. La mà esquerra la té posada a sota les natges del Fill. L’Infant s’asseu damunt del genoll esquerra de la Mare. També porta corona emmerletada. De cara molsuda i molt semblant a la d’Ella. Duu túnica i mantell. Queden els peus nus. Amb la mà dreta sembla que beneeix, encara que no és ben clar per la falta de traça que ha demostrat l’artista. Amb l’esquerra sosté un llibre recolzat sobre el genoll. És conserva en el seu interior una pica baptismal i, a la sagristia, una altra pica destinada a emmagatzemar oli. Ambdues són de granit i del segle XII, sense cap decoració.

SANT JULIÀ DE LÓRIA (St Julià i St. Germà. Mare de Déu Remei. Andorra) Sant Julià de Lòria és la primera Vila gran d’Andorra que es troba entrant per Catalunya, a la riba esquerra del riu Valira, a 939 m. d’altitud. En el centre de la població es troba l’església parroquial de Sant Julià i de Sant Germà, tocant a la carretera principal. Del temple només en resta de romànic del segle XI el campanar de torre, mig amagat per les construccions modernes que han crescut al seu entorn. És situat al nord de l’església. És una torre quadrada bastida amb un aparell de blocs de pedra de mides regulars i disposades en filades desiguals i a trencajunt, lligades amb morter de calç. Per sobre de la teulada de la nau s’hi troben els tres pisos de que consta el campanar amb finestres d’una sola obertura i geminades, als quatre vents. Per damunt de cada finestra hi han quatre arcuacions cegues. Acaba la torre amb una teulada piramidal de quatre vessants cobertes amb lloses de llicorella. La imatge de la Mare de Déu del Remei i l’Infant, del segle XII, és una talla de fusta policromada de uns 70 cm. d’alt que ha estat repintada diverses vegades i, darrerament restaurada pel Patrimoni Artístic Nacional d’Andorra. És una de les imatges reliquiari existents en diversos indrets, però amb la particularitat de tenir dos caixons en el seu dors. Maria està assentada en un tron senzill, amb muntants cilíndrics a davant que acaben amb boles llises. Duu corona amb merlets arrodonits. Fa cara de fàstic amb una tendència obliqua cap a baix de totes les faccions de la cara que es presenta allargada. El vel-casulla és d’una sola peça, cobreix els braços i li arriba a mitja cama acabant de forma rodona. El vestit-túnica apareix, per la part alta, essent d’escot rodó amb un galó (dibuixat) i per sota de la casulla arriba al peus recta i horitzontal. La mà dreta la presenta amb el palmell mirant a dalt i com si amb els dits polze i l’índex premés quelcom. Amb la mà esquerra agafa al Fill. No són manifestos els plecs.

L’Infant s’asseu al mig de les cames de la Mare. És presenta un xic allargat. També porta corona i abundant cabellera amb clenxa al mig. De cara triangular i faccions serioses. El vestit el cobreix totalment i entre cames apareixen, poc accentuats, dos plecs rectilinis. Per sobre l’espatlla esquerra hi passa un mantelltoga que l’envolta. La mà dreta hi manca però sembla que deuria beneir i amb l’esquerra sosté un llibre. Procedents del temple es conserven dues piques baptismals de granit, reaprofitades com a fonts ornamentals. La més bella es troba en els jardins de la Casa de la Vall. La vora està decorada amb baix relleus que representen un escut, molt deteriorat, una grega emmarcada en un rectangle, i una clau. L'altra pica es va instal·lar en 1983 en la plaça que es va construir en el solar on abans hi havia una sala de catequesi. En aquest cas és molt més senzilla, sense cap tipus de decoració.

ANOIA

MASQUEFA (Sant Pere i la Santa Creu. Anoia) D’Igualada es surt en direcció a Capellades, Piera i Masquefa. Arribant-hi, es travessa la via del tren per un pont i, immediatament, apareix un carrer a l’esquerra que porta al cementiri nou. D’aquí, es segueix per un camí que surt del seu costat esquerra, traspassa un barranc, i es puja cap a la capella i al vell cementiri. S’hi pot arribar amb cotxe convencional. Un home del poble, que sortia del cementiri, em va explicar que allà baix (referint-se a baix del penya segat) era el lloc preferit dels xicots de la seva quinta per passar-hi l’estona i magrejar a la xicota a la caiguda de la tarda. Vaig adonar-me, que a l’horitzó els vetllava la Moreneta, senyada per l’esplèndida vista que oferia la muntanya de Montserrat. - Hi veniu sovint fins aquí? - Hi tinc la meva dona adormida, que fa anys que m’espera. Amb ella vaig passar bones estones allà baix. Tenia uns pits ben ferms, per això va poder criar als nostres cinc fills, ben sans!... - Pel que digueu, vos també dauri-ho ser un xicot ben ferm! - A l’hivern els dies són curts i les vespres es fan molt llargues i a la masia no teníem la televisió d’avui dia. L’església del cementiri vell de Sant Pere i la Santa Creu pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès per donació del senyor del castell de Masquefa, terme on és situada. Més tard, però en el mateix segle X, el castell, l’església i els delmes foren permutats pel castell de Gelida. En les butlles papals dels anys següents s’esmenta la parròquia de Sant Pere. En els segles XVI i XVII s’hi feren modificacions i a finals del segle XIX, passaren les funcions parroquials a l’església bastida a la població de Masquefa i, també, baix l’advocació de Sant Pere.

L’església Vella de Sant Pere queda al costat de l’antic cementiri, al caire d’un espadat. És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó apuntada, recolzada en tres arcs torals i una cornisa en tot el llarg dels murs. La teulada és de lloses de pedra. L’absis, a llevant que queda en part tapat per una construcció aliena, es cobert amb volta de quart d’esfera feta amb filades concèntriques. Es decorat amb un fris en dent de serra, arquacions cegues monolítiques i mènsules esculpides. Una finestra s’obre en el centre.

A migjorn s’obre la portada dins del cementiri, petita, de dues arquivoltes en gradació i arc de mig punt. Al frontis, a ponent, hi ha una rosassa formada per una estrella de sis puntes. Una capella es va bastir en el mur de tramuntana. El campanar de torre presenta finestres als quatre vents i s’encasta a la façana de migjorn, comunicant amb la nau. És una construcció que pertany als segles XII, però amb modificacions fetes en el XIII. A seu interior hi havia una pica baptismal on hi ha l'escut de Barcelona i la data de 1562, que es guarda a l’església nova de Sant Pere

SANT PERE DESVIN o PUVIN o VIN (Anoia) De Jorba es segueix cap a Copons. Després de varies corbes, que les estan adreçant, s’arriba a la cruïlla d’on surt la carretera en bon estat que mena a Sant Pere Desvin. Quasi davant de l’església m’he trobat a una bona senyora que feia herba. - ...pels conills, pels quatre conills o millor dit pels tres conills que tinc... L’hi he demanat si podria visitar l’interior de l’església. De seguida ha deixat l’herba recollida i anat a cercar la clau. El poble és un nucli sorgit a l’edat mitja a partir de la sagrera, aquell espai sagrat delimitat al voltant de les esglésies, protegit de la violència senyorial i on els habitants de la contrada s’hi arreceraven. Si el Cap tenia una tirada per les normes de l’Església Catòlica ho respectava, doncs del contrari li queia la excomunió, el missil de Roma, que mantenia a ratlla a alguns senyors feudals. Sovint, com va succeir en aquest lloc, acabaven convertint les sagreres en una població al voltant de l’església. La senyora dels conills i, ara, de la clau, m’ha anat donant tot una sèrie d’explicacions sobre les troballes que darrerament s’havien fet en el temple i que es conserven dins d’ell. Sembla que s’oposen frontalment, que els del bisbat s’emportin una estàtua de pedra de Sant Pere, que si bé li falta el cap, és ben clar que es tracta d’ell, per les claus que reté amb la mà esquerra. Unes esteles funeràries serveixen de peanya a diversos testos amb flors artificials. M’ha explicat que un artista de renom s’ha compromès a esculpir el cap del Sant Pere decapitat. El temple es remunta a la primera meitat del segle XI, dins del terme del Castell de Miralles. A finals del segle XI formava part del bisbat de Vic i, més tard, els

senyors de la contrada donaren aquestes propietats a la canònica de la Santa Creu de Barcelona. En el segle XIII pertanyia a l’Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, passant després al Monestir de Montserrat. Es tracta d’un edifici romànic del segle XI d’una sola nau trilobada o trevolada: un absis central i dos absidioles laterals. A l’exterior de l’absis central es decorat amb arcuacions i lesenes llombardes. Les arcuacions es repeteixen en els murs laterals. L’absidiola de migjorn queda envoltada per una construcció aliena que s’hi adossa.

Al centre de l’absis s’obre una finestra d’una esqueixada. La portada, d’època més recent, queda al frontis i sense interès arquitectònic. Damunt d’ella apareix una finestra i s’aixeca el campanar d’espadanya convertit en una torre quadrada. En els murs lateral i prop del frontis s’hi obrien unes finestres de dobles esqueixada, avui tapiades. Tant la nau com l’absis central foren sobrealçats en temps proper. Com en molts altres temples visitats, es va arribar a tancar els espais de l’absis i de les absidioles per la part interior del temple amb la finalitat d’encastar-hi retaules i guanyar un espai, com a sagristia o versemblant. En les darreres reformes s’han derruït els envans. Aquest procedir de tancar l’absis, també el va provocar l’entrada dels nous estils per amagar les pintures murals existents, posant un retaule més modern (barroc, per exemple). Això, ha comportat que moltes de les pintures murals amagades es conservessin millor amb el pas del temps o quan els avalots revolucionaris entraven a sac a les esglésies i destruïen tot el que feia olor a missa, no s’ha n’adonessin de la seva existència (murals de l’església de la Mare de Déu del Roure, a Ceret, per exemple)

Des del 4 de juny de 2010 l’església de Sant Pere del Vim torna a lluir les pintures murals descobertes l'any 2001, que a partir de 2006 van ser objecte de restauració. En una primera fase es va consolidar el conjunt i es va fer un estudi per determinar com s’havia de restaurar. La última fase dels treballs ha pogut recuperar completament les pintures i ha comptat amb la col·laboració de la Direcció General del Patrimoni Cultural. A l’interior, em vaig trobar arraconada a la banda de l’epístola, una pica baptismal en forma de copa, de pedra granítica laborada molt tosca, amb una decoració molt primitiva i recolzada en una pilastra del mateix material. Segle XI-XII.

BAGES SANT JAUME D’OLZINELLES (Bages) Sant Jaume d'Olzinelles és una església rural de construcció romànica de mitjan segle XII. Per arribar-hi es surt de la C-25 (Eix Transversal) en direcció a Navarcles i, abans d’arribar a Pont de Cabrianes, apareix a mà dreta el camí de carro, practicable per cotxe convencional, que a menys d’un quilòmetre hi mena. Amb una única nau sobrealçada i allargada, coberta amb volta de canó i rematada per un absis semicircular amb finestra de doble esqueixada a llevant. A la part nord hi ha un capçal preromànic rectangular, de doble vessant sobre la volta i finestra central. Es una obra romànica bastida cap a la meitat del segle XII, al mateix indret on abans s'havia alçat un temple preromànic. L'església de Sant Jaume d'Olzinelles va ser abandonada l'any 1803, quan es va aixecar una nova església nova, prop del mas Bertran, al Pont de Cabrianes. Quan es va construir una fàbrica tèxtil uns centenars de metres més amunt del Pont de Cabrianes, i cases pels treballadors a banda i banda de la divisòria del terme amb Sallent, es va construir una nova església prop d'aquest nucli, on es van traslladar les funcions parroquials amb la mateixa titularitat que l'església antiga. El tancament de la fàbrica tèxtil va determinar la despoblació d'aquesta zona. Al costat de l’església, annexa a la capella, s’entreveu un Mas de dimensions considerables el qual amenaça ruïna total, conegut com el Mas d’Olzinelles. Abans del Juliol 2012:

A finals del segle XV la família Mas el va habitar i engrandir-lo en el segle XVIII, com és desprèn de la llinda (amb la data inscrita de 1752). El seu estat actual és lamentable, la teulada està completament malmesa i les parets s’estan caient per moments. Per entrar-hi, cal prestar molta atenció, tant per on posem els peus (forats dissimulats, filferros, foscor), com per l’amenaça que algun trespol ens caigui damunt. Hi ha varis desnivells que es salven –també am precaució- mitjançà esglaons desgastats.

El que queda de l’interior de la capella conjuga amb el desastre general del Mas. Es conserva el Cor a on s’hi arriba per una malmesa i perillosa escala. Del Cor en surt el passadís elevat i cobert que comunica la capella amb el Mas. A l’exterior de la capella i a la banda de migjorn, deuria haver el cementiri. Adossada al mur de la capella es troba la làpida mortuòria del darrer propietari, en Jaume Mas, any 1749 , i, en un angle del mateix terreny, apareix una altra làpida, de Na Francisca de Bertran y Tapies, any 1781, damunt d’una gran cripta a la que no m’atreví a baixar... per prudència, és a dir, un xic acollonit: era a la caiguda de la tarda, anava sol, no m’havia trobat amb cap persona pels entorns... i tot el conjunt explorat (m’hi vaig passar més d’una hora) constituïa una veritable posada en escena per fer la propera pel·lícula de terror a presentar al Festival de Sitges...

Interior de la Capella i passadís elevat i cobert entre el Mas i el temple.

Al costat nord de l’església es troba un absis rectangular amb volta de canó irregular de carreus desgruixats amb martell. Dóna la impressió, que deu haver estat reconstruït amb materials aprofitats de l’edifici preromànic, alhora, que al mig del mur de tramuntana hi ha una finestra d’esqueixada senzilla protegida per una gelosia en un únic bloc de pedra. Avui dia (juliol 2012), l’espoli que el Mas i el temple han sofert, també ha afectat aquesta finestra: ha estat arrancada.

1981

La gelosia Arrancada

2012

En un angle de l’interior de l’església, encara es pot trobar encastada una tosca pica beneitera de granit, sense cap decoració.

24 de Juny del 2015