Vells pobles i temples de catalunya by Enric Sànchez-Cid

Enric Sànchez-Cid

VELLS POBLES i TEMPLES DE CATALUNYA 2015

PRESENTACIÓ De tots és conegut, que les capitals de comarca atrauen la població dels petits pobles del seu entorn. A Catalunya, per on he passejat, hi ha municipis que no tenen ni un sol menor de 15 anys. Cada temporada menys són les criatures que corren pels seus carrers silenciosos i, ja se sap, on no hi ha canalla, no hi ha futur. Resulta, aleshores, que els pobles agonitzen, casi al peu de la lletra, perquè no hi queden criatures. M’he adonat, també, que aquest buidatge no és limita només a poblets de muntanya de difícil accés, sinó en zones amb bona carretera i amb bon serveis, relativament, com és el cas, amb sorna, que em va comentar un veí de Castellnou del Montsec, senyalant una placa on es llegia que a l'octubre de 1978 arribà per primera vegada la llum elèctrica a Castellnou... i, s'hi hagués pogut afegir, que en aquell mateix any el poble va patir la més gran davallada de població... No és pot negar que a una hora de l’àrea d’influència de qualsevol capital de comarca atrau a la població dels petits veïnats, es buiden i el silenci es fa present. Aquest fet social em va passar, quan a l’entrada dels anys 60, vaig adonar-me que la presència dels 600 1 donava pas a la població de la Conca de Barberà de passar estar obligada a quedar estancada per la seva geografia, a poder utilitzar els serveis multidisciplinaris que oferien les poblacions de més enllà. Vaig fer-me el següent enraonament: si les meves pacients anaven al supermercat a Tarragona, també hi anirien per la consulta del ginecòleg... Aleshores, em vaig avençar i ho vaig encertar... professionalment. Per altres raons, segons l’Institut d’Estadística, on és pot rebre documentació d’aquesta nostàlgica realitat, hi ha molts municipis que només hi viuen de forma permanent adults... i cap menor d’edat escolar. Si un s’hi passeja per aquestes poblacions és pot observar en molts d’ells, que ni adolescents s’hi troben. Els menors creixen i marxen amb els pares o sense, a llocs on l’escola quedi més a prop i el futur pinti menys negre i menys rural. Avui, predomini l’estudi per sobre de quedar-se a conrear la terra. Per aquest mateix camí s’arriba a no formar-se parelles, ni autòctones ni d’importació, acabant en una propera data a ser un poble abandonat. No fa pas masses dies (escric a principis del 2015), l’Ajuntament de Prat del Comte (Terra Alta) ha ofert vivenda i treball a parelles amb dos fills que vulguin empadronar-se, tot motivat per evitar que el Departament d’Ensenyament tanqui l’Escola per falta de minyons. De totes maneres, s’observa que Catalunya no deixa de guanyar habitants. La pujada també es produeix, tot i de manera més moderada, en zones rurals i 1

El Seat 600 va ser la versió espanyola del Fiat 600. S’inicià la producció en el 1957 Fins al 1973, quan es va deixar de fabricar. Es van produir 790.000 unitats, amb la qual cosa es va convertir en el primer automòbil fabricat en massa a l'estat espanyol, sent considerat el cotxe que va motoritzar el país.

muntanyoses on feia dècades que registraven un procés de despoblació. Ara ja no hi ha comarca que perdi gent, però en moltes els habitants busquen el seu futur als municipis més grans o a petites ciutats... sense deixar un peu en el seu poble. D’aquesta manera, s’estan buidant pobles de la Segarra i l’Urgell. És, juntament amb la vall Fosca i els seus voltants, la zona de Catalunya amb menys nens: aproximadament el 6% dels habitants, quan la mitjana catalana és d’un 15% de menors de 15 anys. Mentre que fills i néts se’n van als nuclis amb més serveis, els avis es queden al lloc de sempre i cada vegada més sols. Únicament els caps de setmana aquells pobles envellits recobren una mica de vida, amb el retorn dels fills a les seves segones residències, és a dir, el poble dels seus pares. El fenomen, per descomptat, no és nou. El catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona, el Dr. Tomàs Vidal, va fer el 1974 la seva tesi doctoral sobre la despoblació de la Catalunya rural des del 1860. Afirma que la migració del camp és tan antiga com les ciutats mateixes. En la revolució industrial se’n van anar del camp els que sobraven, els que no hi tenien feina. Després, entre els anys 50 i 70, se’n van anar gairebé tots els altres. També vaig ser un dels que vaig creure que l’abandonament del camp seria irreversible. Però, no va ser així: arribaren els cotxes per a tothom (el fenomen del 600 s’amplià), les vacances es van imposar, els diners (els crèdits, les hipoteques i la bombolla constructiva) es van fer presents per comprar, a més, una casa al poble. Avui dia cal afegir tant per falta de sortida professional, com per modernitat o d’estar fars de la ciutat, la presència d’un nou grup de gent que s’instal·la al camp, els neorurals, a la recerca de pau... i d’un imaginari benestar, que en molts casos xoca amb la realitat no imaginada. Buscant estadístiques per situar-me en quines Comarques podria trobar pobles oblidats i alguns recuperats, m’he informat i és de tots conegut, que el turisme en totes les seves variants -platja i muntanya- ha donat una mà, de molt agrair, a la economia de la malmesa agricultura i ramaderia del nord i del coster de Catalunya. Pel contrari, hi ha zones on segueix sense haver al·licients econòmics pels joves, així dit sense embuts, però mitjançà la omnipresència del cotxe i de l’àrea d’influència de les macro indústries de les centrals nuclears i químiques, en moltes poblacions (Ascó, Vandellós, La Canonja, Morell) s’ha pogut donar pas a unes generacions que han millorat l’status social que desitjaven. Aquest optimisme, que probablement s’escorre del que acabo d’escriure, caldria concretar-ho, doncs encara hi ha zones puntuals on segueix sense haver-hi sortides econòmics per als joves. No tant sols el sud de la Terra Alta i el Priorat són les dues comarques més envellides, també s’hi troba el Pallars Jussà, amb un 25% de persones de més de 65 anys.

ALT EMPORDÀ

Adrià de Gerville fou qui utilitzà per primera vegada el nom de "romànic" l'any 1818- per explicar, en menyspreu, la degeneració de l'arquitectura romana. La proximitat semàntica entre "romànic" i "romàntic" no és pas casualitat. Becquer va intentar comprar el monestir de San Juan de Duero prop de les muntanyes de les Ànimes (Soria), i per manca de diner és va quedar amb les ganes de fer-ho. En aquest reco el poeta trobava la forja del seus somnis i l'alè romàntic de la seva sensibilitat. La tuberculosis va tindre també el seu paper: els tisiòlegs no es van posar mai d'acord sobre si la TP provocava l'esperit sensible o aquest facilitava l'incubació d'una primoinfecció tuberculosa. Becquer era tuberculós i romàntic. L'èxit de les narracions del poeta va contribuir al reconeixement de l'art romànic, doncs l'ambientació d'aquells fets que novel·lava girava a l'entorn de ruïnes de monestirs, de capelles medievals i castells del primer mil·lenni. La literatura romàntica s'assentava en l'arquitectura romànica. A Catalunya, Josep Puig i Cadafalch i el seu equip donaren la primera síntesi, encara vàlida, del romànic català. Altres investigadors han estudiat amb molt entusiasme aquest fenomen artístic: a molts d'ells hi he recorregut per documentarme per fer aquest treball pels camins que m’han apropat a pobles buidats i temples d’un romànic mig esborrat. Sembla que actualment hi ha un cert despertar cap el romànic, sigui perquè el personal es torna més sensible i romàntic o perquè la fugida de la ciutat cap el camp hagi fet ressorgir l'esperit primitiu, que tots portem dins nostre, i s'aparelli amb aquesta arquitectura senzilla, intimista, acollidora que l'home piadós i arraconat entre valls aïllades i prop de Déu, que és qui sols ens pot ajudar, va crear per lloar-lo i sentir la seva protecció. El despertar d'un sentiment religiós necessita, per produir-se, un estat de misèria material i depressió moral del individu o de la població perquè el col·lectiu pugui alçar els ulls cap l'Ideal Superior. Una vegada que el fet religiós ha arrelat en la població, el senyor feudal o qui mani, s'enfonsa i passa el poder a mans de la nova classe, sacerdotal en aquells temps que s'acostava el primer mil·lenni, o a mans dels polítics en temps d'ara, en que el capellà no té massa predicament. De totes maneres encara falten anys per arribar a la fi del Món i, és possible, que es vegi un canvi en el pensament de la humanitat, gràcies a l'amenaça d'un proper cataclisme nuclear o semblant bestiesa, que ens tenen reservats els governants de torn. Aquesta situació és la que es troba en la regió creadora de l'art romànic (l'Empordà i el Rosselló) en començar el nou procés arquitectònic. L'arquitectura romànica de l'Edat Mitja aixopluga les manifestacions artístiques de la pintura, l'escultura, l'orfebreria, l'escriptura i el miniaturisme.

El poble, amb un esforç comú, realitza l'única obra monumental de l'època: les esglésies i els monestirs. Cada serra i cada vall, cada tros de terra, cada unitat política o administrativa té el seu temple. Es difícil formar-nos la idea de l'aspecte d'aquelles comarques en què el que avui no són més que ruïnes es trobaven temples plens de riqueses, parets pintades i adornades, una munió de gent que emplenaven la casa de Déu i ho feien tant per orar com per celebrar festes i festivals i reunions públiques per expandir la cultura que naixia aleshores. Imaginem-nos per un moment el reduït Empordà -aquell petit País que ens canta el noi de Verges, en Lluís Llach- amb l'impressionant Monestir de Sant Pere de Roda, les capelletes de Sta. Helena, St. Pere de l'Arca, esglésies de Pau, Palau, Pedret, Sta. Mª de Roses, el Monestir de St. Quirze de Colera, l'església de Castelló d'Empúries, Vilanova de la Muga, Vilatenim, el monestir de Vilabertran, la desapareguda església romànica de Figueres en l'actual emplaçament de l'església gòtica de St. Pere, la petita església de Vilafant, Avinyonet, Cistella, la capella de Mirona, la de Lledó i Benda, el monestir de Sous, els temples de Besalú i Palera, etc. Es impossible fer camí per onsevulga dels que es fan pas per aquestes valls i muntanyes del Pirineus, sense topar-nos amb algun edifici d'aquest primer romànic tant característic: menuda capella d'una sola nau, rectangular, amb un absis de planta de ferradura o rectangular, apartada dels poblats, commemorativa d'algun sant particularment popular, sostre en volta de canó, murs en aparell en opus spicatum i porta a migjorn.

PORT DE LA SELVA (Santa Creu de Rodes. Santa Helena. Alt Empordà)

Al sud-oest de la població del Port de la Selva, a un quilòmetre de distància del monestir de Sant Pere de Rodes i al costat de l'església de Santa Helena es troba el poble medieval abandonat de Santa Creu de Rodes. Entre les ruïnes resten els seus habitatges, dues torres i l'església, únic edifici del nucli que es manté dempeus. El nucli deuria ocupar una zona allargada que s’estenia prop de l'església. Era travessat per un camí empedrat que enllaçava dues torres o portals situades als accessos de tramuntana i migjorn del poble. El portal de tramuntana, més ben conservat que el de migdia, està format per dos arcs de mig punt bastits amb lloses de pedra treballades. La torre conserva tres espitlleres a la part superior del mur de tramuntana, damunt del portal i sis més al mur de ponent. Actualment, la torre presenta el coronament rehabilitat. El portal de migdia conserva la façana exterior i parts dels paraments de llevant i ponent. L'arc exterior és de mig punt mentre que l'interior només es conserva parcialment, i també s'ha perdut la volta. S'ha conservat una única espitllera al mur de ponent. Els murs conservats corresponents als habitatges que integraven el nucli es localitzen al llarg del carrer central. La zona delimitada entre aquesta via i l'església de Santa Helena podria correspondre a una possible plaça. Les estructures conservades mantenen una alçada aproximada d'uns dos metres. Tot indica que el poble estava tancat per un mur que apareix clarament per la banda de tramuntana i probablement també a ponent del nucli. L'església de Santa Creu de Rodes és confirmada com a domini de la propera abadia de St. Pere de Rodes en una epístola del papa Benet VI de l'any 974; hi torna

ésser confirmada per un precepte reial de Lotari del 982 i per una epístola del papa Joan XV del 990. El juliol del 1097 l'abat Ramon Juicard signà un acord amb el comte d'Empúries que posava fi a les disputes sobre les jurisdiccions de l'església i lloc de Sta. Creu de Rodes; el comte reconeixia que pertanyia a l'abat i prometé no usurpar-la més. L'any 1113 es consagrà l'església. El novembre del 1336 l'abat Ramon establí a Bartomeu Perich la notaria de la muntanya de Sant Pere de Rodes amb la obligació de residir in loco Sancte Crucis, la qual cosa demostra que aleshores encara era el poblat més important de la contrada per a la comunitat. S’ha escrit que durant els segles XIV i XV assoleixen gran importància els seus mercats als quals s'apleguen els habitants de les poblacions de la rodalia. Tanmateix la seva decadència potser tingué un inici, o almenys un precedent, en la gran pesta de l'any 1345, quan sabem que moriren 24 monjos del proper cenobi; del poble no hi ha constància. S'ha dit també que la població ja havia minvat al segle XIII degut als atacs dels pirates i, segons una vella tradició, molts dels seus habitants participaren en la conquesta de Mallorca i s'hi establiren: sembla ser que el barri de Santa Creu de la Ciutat de Mallorca, on hi ha l’església de Santa Helena, fou fundat per la gent de Santa Creu de Rodes 2. L'any 1572 l'església de la Santa Creu va deixar de fer les funcions parroquials i esdevingué sufragània de la de Sant Esteve de Mata a la Selva de Mar. En aquest moment no hi devia viure ningú al poble. L'any 1623 l'abat intentava refer la vida del poblat obligant als habitants de la rodalia d'acudir-hi per 2

Aquesta versió consta en el memorial que l'any 1780 els veïns del Port de la Selva dirigiren el rei demanant el títol de Vila Reial i també a l'obra del viatger F. De Zamora que visità aquesta rodalia el 1790.

als afers religiosos. Quan el poble queda del tot deshabitat l'església es convertí en santuari de Santa Helena; s'hi celebrà el darrer aplec del 3 de maig l'any 1880. Les darreres intervencions arqueològiques realitzades han fet possible la confirmació de l'existència d'un poblat medieval d'entre els segles XI i XVI i d'una necròpolis datada entre el VIII i el IX. En una de les habitacions de les cases s'hi descobrí una tomba medieval de lloses i una sitja excavada a la roca, encara visible. A més s’ha documentat, en una casa de la plaça, part de la necròpolis datada entre els segles VIII-IX i excavada a la roca amb poques restes òssies i en el mateix habitatge es van trobar estris per a la vida quotidiana (una aixada, una sivella de cinturó i fragments de ceràmica).

ALBANYÀ (Pincaró. Sant Bartomeu. Alt Empordà) Sortint d’Albanyà per la pista costeruda i en mal estat que mena a Sadernes i a Montagut, apareix prompte a mà dreta el camí al Coll de Pincaró i, més enllà, a l’església de Sant Bartomeu de Pincaró. Sant Bartomeu de Pincaró és una antiga església del veïnat de Pincaró, poble del municipi d'Albanyà als vessants nordllevantins del puig de Bassegoda. Es tracta d'una construcció romànica del segle XII, d'una sola nau, coberta amb volta de canó, A llevant, té l'absis semicircular amb cornisa i finestra espitllerada i el campanar d'espadanya de dos ulls. A tramuntana els murs estan recorreguts per una cornisa. La porta d'accés, situada a migjorn, està inscrita en un arc de mig punt en degradació; han desaparegut el forrellat i altres elements romànics de forja de la porta. A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal obrada d’un bloc de pedra del terreny, que per l’aspecte em va donar la impressió de ser fàcil de treballar per les esquerdes que presenta. Té forma esfèrica, un xic ovoide. No presenta cap decoració, tret d’un cantell o doblec a la part superior. També s’hi troba una pica beneitera o, millor dit, el que queda de la pica, molt malmesa i assentada en un tenant reaprofitat.

Probablement, les piques coincideixen en els mateixos anys en que fou bastida l’església: segles XI-XIII.

ALBANYÀ (Corsavell. Sant Martí. Alt Empordà) Feia la travessa en bicicleta del Cap de Creus a la Seu d’Urgell. Al passar per Albanyà em vaig sopar i dormir a l’Hostal de Cal Tet. A les 7 h. del matí ja tenia la impressió que feia estona que gandulejava i com les noticies de la Radio repetien el mateix (corrupcions del govern d'España, èxits polítics de la Generalitat i Ajuntaments, guerres i atemptats, reunions de pau... etc.) vaig creure que millor seria aixecar-me i organitzar l'excursió d'avui, que després del esmorzar continental (tot el dolent sempre es contagia), fermades les sàrries a la bicicleta (era de preveure l'accidentada pujada i, més encara, l'esbojarrada baixada del Bassegoda), sortí de la Plaça de l'Església per la dolenta pista, que no m'abandonaria de tota la jornada. Els ànims de la mestressa de l'Hostal no van faltar-hi: ...avui si que passarà calor i, a més, tot és pujada!... Ho va encertar des de les primeres pedalejades, doncs em va caldre posar la primera i entre aquesta marxa i a peu vaig recorrem els 15 Km., de forta pendent, per arribar al Coll de Riu. Va ésser un camí de molt esforç i patiment. Sempre muntanya amunt i per un terreny pedregós i difícil de mantenir la mínima velocitat per estar en equilibri sobre la bicicleta amb un pes total d'uns 25 quilos més els meus 90...! A uns dos quilòmetres abans d'arribar al Coll i en ple revolt del camí, en surt el corriol que ficant-se en la buscaria mena a Corsavell. La torre de Corsavell, devia ésser la residència dels senyors del lloc, membres de la petita noblesa. És un edifici de planta rectangular que té grans espitlleres a les façanes. La porta, adovellada, es troba a migdia. L'interior estava dividit en dos pisos que tenien grans arcs torals de mig punt. Els darrers anys tota l'estructura interior s'ha enrunat i s'han destruït els elements medievals. La torre de Corsavell continua essent una mostra excepcional de sala romànica dels segles XII o XIII, important per l'escassetat d'edificis conservats d'aquesta tipologia. Prop d’aquesta Torre queda l'església de Sant Martí, romànica. L'indret, del qual es tenen notícies documentals des de la darreria del segle IX, fou colonitzat per monjos benedictins provinents del cenobi de Santa Maria d'Arles. Cal dir que ja se citava l'existència de l'Ecclesiam de Curcavelo, l'any 1019, quan s'efectuà la seva

cessió a la Canònica de Girona. Més tard, l'any 1171, ja s'esmentà com a Sancti Martini de Curchavello. És un edifici, bastit durant el segle XII, d’una sola nau, de la que destaca la façana de ponent, coronada per una espadanya per a dues campanes. L'aparell dels murs és d'opus quadratum de carreus de pedra. L'absis semicircular, és a llevant i fou sobrealçat en algun moment més proper, apreciant-ne encara avui dia la cornisa i llosa de la vella coberta. A les façanes nord i sud hi ha un fris senzill i una cornisa, a migdia, una finestra i, a l'interior, una cornisa corre els murs. La volta de la nau és de canó apuntada mentre que l'absis presenta una volta de quart d'esfera, i s'obre a la nau mitjançant un gran arc triomfal bastit amb carreus de pedra. Està alçat respecte al nivell de circulació de la nau i presenta tota la conca absidal decorada amb pintures murals. Una cornisa motllurada recorre els murs laterals de la nau, en el punt on es recolza la volta. Adossat també a aquests murs hi ha un banc corregut de pedra. El paviment interior del temple és bastit en pedra ben desbastada. La porta d'accés presenta un guardapols sobresortit i tres arcs en gradació, un fris que s'estén de nord a sud i un finestral de dos arcs en gradació protegits també per guardapols. Damunt seu hi ha una cornisa motllurada que divideix el parament en dues parts. Consta d'un altre fris superior en forma d'angle còncau i el citat campanar d'espadanya de doble obertura.

ALBANYÀ (Lliurona. Sant Andreu. Alt Empordà) Lliurona és un nucli de població muntanyenc de l'antic municipi fronterer de Bassegoda, el qual va ésser desagregat de la comarca de La Garrotxa per a ser agregat al municipi d'Albanyà i, per consegüent, va canviar de comarca administrativa: l'Alt Empordà. Quea situat a uns 4 km. d’Albanyà. Lliurona va ser abandonat pels seus habitants durant la dècada dels seixanta, a causa de la crisi del carbó de llenya. Al principi dels vuitanta, un grup de neorurals van decidir fer d’aquest poble aïllat casa seva, però la majoria han anat marxant i només en quedaven tres o quatre quan hi vaig passar. L'església de Sant Andreu de Lliurona és del segle XI-XII amb afegits posteriors i fa pocs anys es va restaurar. Presenta la nau romànica, però el seu absis no s’ha conservat, doncs es va enderrocar per construir-hi una sagristia. Està bastit amb grans carreus ben escairats i amb volta de canó de perfil apuntat. A la façana de ponent hi ha la portada de tres arcs de mig punt en gradació. Presenta detalls esculpits al timpà i, les impostes, s’hi troba una decoració amb boles, que es repeteix a la cornisa del mur de migjorn de la nau. Als batents de la porta hi queda un conjunt de ferramenta romànica: forrellat, tirador d’argolla i set grups de cintes amb volutes, semblant al d’altres temples de les comarques pirinenques.

ALBANYÀ (Bassegoda. Sant Miquel. Alt Empordà) Retornant al mal camí d’on m’he desviat, segueixo pujant i poc després arribo a Bassegoda o el que queda d'uns masos espargits i de l'església de Sant Miquel del segle XII. La notícia documental més antiga on es tracte de Sant Miquel de Bassegoda és de l'any 1280, essent escripturada com escclesia de Bassegoda. Més tard, 1362, consta com a Sancti Michaelis de Bassagoda en el "Llibre Verd" del Capítol de la catedral de Girona. Al segle XVII, l'antiga parròquia apareix ja agregada a la de Sant Andreu de Lliurona. Pel contrari, el topònim Bassegoti ve esmentat en el document de l'any 872, en el qual se citen diversos indrets donats al monestir de Sant Aniol d'Aguja Es tracta d'un edifici de nau única coberta en volta de canó apuntat, que arranca d'una imposta que recorre els murs laterals. L’absis semicircular a llevant, sense decoració, presenta en la part central una finestra de mig punt i doble esqueixada. La portada, que s'obre en el mur de migjorn, és d'arc i adovellat. En aquest mur s'obre, també, dues finestres de doble esqueixada i arc monolític. Unes altres finestres queden en el centre de l'absis i en el mur de ponent, on s'aixeca el campanar d'espadanya per a dues campanes. Als peus de la nau, es troben uns ressalts que sustentaven un cor elevat de fusta. S'accedia a ell per un senzilla escala, de la que en queden uns quants graons, adossats al mur sud. La porta d'accés és troba en aquest mateix mur, formada per dos arcs de mig punt en gradació.

ALBANYÀ (Carbonills. Sant Feliu. Albanyà. Alt Empordà) L'antiga parròquia de Carbonils és a l'extrem nord-est del terme, en un replà de la carena per on s'enfila el vell camí de Sant Llorenç de la Muga al mas del Bac i al Fau, en un sector muntanyós cobert d'espesses boscúries, dominant la capçalera del Rimal, afluent de la Muga i límit amb Maçanet. El lloc és esmentat el 878 i l'església el 1279. La decadència de la producció de carbó vegetal, activitat relacionada molt probablement amb el topònim i mitjà de vida bàsic d'aquesta zona, ha fet que el lloc s'hagi despoblat (el 1970 encara hi restaven 13 h que el 1996 es reduí a 1 h). La pronúncia local és Carbonils. L'església de Sant Feliu de Carbonils és romànica i a la banda nord hi ha elements de l'anterior, preromànica (capçalera i escadussers vestigis de la nau). L'església és d'una sola nau coberta amb una volta apuntada i absis semicircular. La part sud pertany a una reforma molt més tard. A l'interior, cal destacar el paviment, l'altar de pedra i columnes, la pila baptismal (malmesa, peça simple, tallada en un sol bloc de pedra sorrenca) i alguns vestigis de pintures murals, tot medievals. Al costat nord, segueix havent-hi una part de l'anterior temple preromànic (segles IX-X): l'absis trapezoïdal amb una volta de canó, l'arc triomfal de ferradura i les restes de la nau amb una porta que donava al nord. El mur de l’absis és coronat per un fris de dents de serra. Carreus grossos de pedra sorrenca i filades uniformes. En el mur de tramuntana, s’observa un antiga porta aparedada, que deuria comunicar amb el temple romànic, avui enderrocat. La porta d’entrada actua s’obre al mur de migjorn, és d’un sol arc, adovellat i rebaixat, amb un timpà fet de carreus. Més amunt d’aquest mateix mur, es troba un òcul fet amb dues peces monolítiques, que tant potser el resultat

15 d’haver-se trencat un únic bloc en dues meitats, com que fossin dos arcs de finestres de la enderrocada església romànica, que han estat reutilitzades 3. Fou retirada una làpida sepulcral romànica esculpida que es trobava al mur de migjorn i passà a Sant Pere d’Albanyà. És una peça rectangular amb un marc prominent i ampla. Mesura un metre i mig per tres pams i format per diferents peces. El relleu és molt malmès, erosionat. Decoració de tipus vegetal. Hi ha esculpida una escena mortuòria en la llosa més gran, mentre que en la petita no queden rastres de cap decoració. Les seves característiques porten a deduir que es tracta d’una mostra d’escultura romànica local, rústega, de la segona meitat del segle XII. Al sud dels edificis, la tanca que envolta el cementiri vell incorpora fragments de sarcòfags i altres elements antics. Al nord, hi ha vestigis d'habitatges d'un assentament medieval.

Cal recordar, que on es troben més carreus perforats (gelosies, finestres. òculs) és en les esglésies romàniques que es situen prop de temples preromànics enderrocats i part de les seves ruïnes són aprofitades.

SANT GENÍS D’ESPRAC (Espolla. Alt Empordà) A Espolla hi vaig aparcar el cotxe i amb la moto, per la pista que passa pels masos d’en Girarols i d’en Corbera, vaig pel vial (cau a mà esquerra) que passa per davant d’aquest darrer mas. La font Fresca, un xic més enllà, em resulta un bon lloc per emplenar la cantimplora. Pocs metres després hem trobo de nou amb una altra cruïlla: segueixo per l’esquerra que mena al mas i a l’ermita de Sant Genis d’Esprac (hi ha qui l’escriu Desprac). Les restes d’aquesta capella són motiu de certa discòrdia, acadèmica, clar està!, entre arqueòlegs (3 i 4), doncs no es posen d’acord en identificar aquest temple amb el que es menciona en diversos documents dels segles X i XI com a possessió de Sant Pere de Rodes. Per altra part, no hi ha discussió de que els documents més antics que s’hi refereixen daten del segle XIII. Em trobo amb una capella, adossada a una masia, de construcció romànica, d’una sola nau, rectangular, amb un absis semicircular on hi ha una finestra de doble esqueixada. L’alçada de l’absis és més baix que la nau que presenta una coberta amb volta de canó i teulada de dues vessants. La porta s’obre en el mur de migjorn, adovellada i amb un arc de mig punt. Hi ha presència de filades d’opus spicatum en els murs, que no indica forçosament, que sigui una construcció preromànica. Ressalto aquest punt, perquè es tingui en compte que l’opus spicatum no és sempre una referència cronològica, i si bé és pot veure en temples preromànics, no és exclusiu d’ells. Ja ho he comentat, que ben bé podria ser una representació màgica, pròpia de la gent de camp, com costum és la de penjar a les portes de les masies potes de certs animals i talls de cardes, per exemple. Tampoc és pot oblidar, que en certes construccions podria tenir una referència cristiana, al recordar la senyal de l’espina de peix que els primers cristians fèiem al terra, amb el bastó, quan es retrobaven. De la Mesopotàmia, a Eannatum, tinc la fotografia d'un

pou on els assiris varen utilitzar l'opus spicatum en la seva construcció, anomenant a aquestes filades herring bone, és a dir, espina de peix... Hi ha autors que, també, descarten sigui una tècnica constructiva, doncs només apareix l’opus spicatum en pocs metres d’un mur i, quan és repeteix, s’aprecia en llocs molt diversos de l’edifici. Deixant a banda, aquests comentaris tècnics, és evident que Sant Genis deuria ser un centre parroquial que aglutinava tota la població dispersa i on la situació enclotada de la capella i al mig d’aquesta vall, facilitaria la relació humana que es cercava mitjançà aquestes construccions. Inclòs avui dia satisfà trobar-se en aquest punt del típic paisatge de l’Empordà.

SANT MARTÍ DE BAUSSITGES (Espolla. Alt Empordà) Després del obligat repòs a redós de Sant Genís D’Esprac, torno a la moto per arribar-me a uns 2 km. més al nord, apropant-me a la ratlla amb la Catalunya Nord, al mas i capella de Sant Martí de Baussitges. Va ser un exemple de parròquia per aglutinar un habitat rural dispers, característica del món rural del segle IX i X, en quan l’església parroquial atreia al seu voltant famílies de pagesos que formarien el nucli de població més o menys nombrós que, més endavant, s’anava desenvolupant per constituir-se, finalment, en una vila, que no és el cas d’aquesta capella, que va acabar sense culte quan la població minvà (d'això en fa més d'un parell de segles) i, en el 1835, va ser subhastada per la llei de Mendizábal. La capella havia sigut consagrada en l’any 940, encara que aquesta data sembla ser que pertany a un document falsificat. Assistiren personalitats del país, entre arquebisbes, bisbes, comtes, etc. El senyor de la contrada la va protegir amb donacions, doncs era el pare del bisbe d’Elne. Com a parròquia va arribar a tenir cert predicament: el papa Honori II (1219) li concedí el domini de l’abadia de Sant Quirze de Colera i en el segle XIV estava unida a la parròquia de Sant Miquel de Freixe, situada a l’altra vall, més a llevant. Capella d’origen preromànic, és d’una sola nau amb volta de canó i un arc toral format amb pedres de disposició radial i que es recolza en dos pilars adossats al mur: això fa que la nau quedi dividida en dos trams. L’absis és trapezoïdal, més baix que la nau i queden separats aquests dos elements per un arc triomfal que comença en dos amples pilars laterals. En el centre i paret de migjorn de l’absis s’obren finestres d’esqueixada senzilla. Té altres dues finestres d’esqueixada senzilla, en els mur de migjorn i ponent, essent els arcs de lloses col•locades en falca. Aquesta mateixa disposició radial de les pedres formant un arc de mig punt també es troba a la portalada situada en el mur de migdia, prop del frontispici. Hi ha una imposta formada, senzillament, per una llosa de pissarra. En el mur de ponent s’aixeca un campanar d’espadanya per a dues campanes, que es va bastir més

tard: les capelles pre-romàniques no s'hi construïen campanars. La coberta era de lloses de llicorella. Els carreus són de mida petita i lligats molt rústicament. Les pedres de l’absis estan col·locades, en certes fileres, de forma inclinada que recorda l’opus spicatum. Sembla ser que el cementiri quedava en l’espai tancat que es troba davant del mur de migdia. Tota ella ha sigut molt restaurada. Avui dia, el pasturar no s’escau per aquests indrets, encara que de tant en tant és veuen quatre ovelles a l’entorn d’un abandonat mas, on s’arrecera un vailet esperant la caiguda de la tarda per retornar al poble. Per això m’ha estranyat veure com baixava de la muntanya tot un remat de xais amb dos pastors, més o menys distanciats, i amb quatre o cinc gossos, que semblaven molt ben ensinistrats per mantenir l’ordre de les dòcils ovelles que, com sempre passa, n'hi ha alguna que s'esgarria. Baixaven per un corriol d’entre els matolls, que cobreixen aquestes vessants casi despoblades d’arbres. Quan han arribat a la pista, ha sigut tant gran la polseguera que han aixecat, que no he tingut esma d’apropar-me al primer pastor per demanar-li detalls de la seva transhumància. Amb tot, no he tardat massa en rebre noticies del pas d’aquest remat, perquè quan, al retornar, passava per la font Fresca, he observat que en un parell de grans camions hi estaven carregant el bestiar. M’he quedat amb el dubte, si la tal operació formava part d’un contraban organitzat o que per les circumstàncies actuals de la transhumància (pas per vials de més tràfic, rapidesa, etc.) era del tot legal l’operació. Amb la moto he esquivat com he pogut al ramat i sense accelerar massa la marxa, per no pertorbar el silenci de la vall, he enfilat el darrer tram del camí de tornada. * * * L’esquellada és una cerimònia anual que tradicionalment es feia un dia del gener o febrer. Consistia en fer baixar totes les vaques de la muntanya per revisar les esquelles, fer recompte de les vaques i recollir els vedells, una part dels quals es pagaven com a compensació pel lloguer de la finca.

Com que feia falta molta gent per fer l’esquellada, tot s’acabava amb un dinar on es menjava un plat típic, la blanqueta (vedella de l’albera estofada amb farina i vi blanc, un plat fàcil i boníssim) i sempre s’acabava cantant i fent aquelles coses que es fan a les sobretaules de pagès i, sobretot, quan hi ha alegria, el temps és bo i el camp ens envolta... Avui s’aprofita per crotalar (marcatge que es posa a l’orella del bestiar per identificar al propietari) i censar animals, fer tractaments sanitaris i seleccionar els exemplars genèticament més pròxims a la vaca de l’Albera, espècie protegida i en perill d’extinció. Avui dia l’associació Viapirena juntament amb l’associació Baussitges de Vaca de l’Albera proposen fer de nou l’esquellada i gaudir d’un dia festiu per tal de salvaguardar aquesta tradició.

SANT CLIMENT SESCEBES (Santa Fe dels Solers. Alt Empordà) Situada al nord de la població de Sant Climent, molt a prop del mas Solers, a uns cinc quilòmetres de distància del nucli urbà i a uns tres quilòmetres del veïnat de Vilartolí. S'hi accedeix pel camí de Requesens i es troba en una zona deshabitada a la vall del riu Anyet. De l'ermita preromànica de Santa Fe dels Solers no es tenen referències documentals fins a finals del segle XIV, quan apareix esmentada en dos nomenclàtors coetanis com a sufragània de Sant Climent de Sescebes, però el paratge dels Solers ja és esmentat des del segle XIII. Probablement, el cos original va ser bastit entre els segles VII-VIII i l'ampliació del segon cos es situa a la segona meitat del segle X. Per les característiques de l'edifici i del context geogràfic on es troba l’origen podria ser l’establiment rural encara dins de la tradició romana. Cal esmentar la làpida sepulcral de granit que es va trobar a tocar a l'ermita, al mur meridional de l'ermita i que es va traslladar dintre de l'ermita. Aquesta està datada al segle XIV i presenta incisa una creu grega amb línies múltiples i inscrita en un cercle, a més d'una inscripció en part il·legible, però de la que es pot recuperar la part final: V DIES MARCI ANNO DOMINI MCCCLXXXII OBIT BN DOMENECH. Sembla, doncs, que fa referència a un dels sacerdots adscrits a l'església durant el segle XIV. Santa Fe dels Solers és una església d'una sola nau amb absis de planta trapezoïdal capçat a llevant. L'interior, cobert amb volta de canó, presenta dos sectors bastits en diferent època, comunicats mitjançant un arc toral situat al mateix lloc on hi havia el frontis primitiu i es recolza damunt dues pilastres adossades als murs laterals, que presenten les impostes motllurades. La volta de la nau conserva les empremtes de les llates de fusta de l'encofrat que fou utilitzat per construir-les, en canvi, la volta de l'absis presenta una notable capa d'arrebossat de morter i és força més baixa que la volta del temple.

La part més antiga de l'edifici es correspon amb l'absis i el tram oriental de la nau, resseguida per un banc de pedra adossat als murs laterals. També destaca l'enllosat de pedres desbastades de granit. L'ampliació de la nau vers ponent està disposada a un nivell més baix que la resta i també presenta bancs correguts als laterals. En aquest sector del temple cal destacar una porta de mig punt tapiada al mur de tramuntana, que conserva les pollegueres de pedra de la porta original. L'accés a l'interior de l'ermita està situat al mur de migdia de la part primitiva de la nau i es correspon amb una obertura de forma irregular oberta posteriorment. La porta d'accés original, actualment tapiada, se situa a llevant d'aquesta. Es tracta d'una obertura d'arc de mig punt adovellat amb els brancals bastits amb carreus de mida gran. L'actual frontis, orientat a ponent, presenta una altra porta d'arc de mig punt adovellat, tapiada i força degradada exteriorment. Damunt seu hi ha una petita finestra de mig punt. La construcció original està bastida amb pedra petita desbastada lligada amb morter de calç i disposada irregularment. A les cantonades hi ha pedres més grosses escairades. La part de ponent, en canvi, està construïda amb blocs de mida més gran, ben desbastats i disposats formant filades regulars, amb carreus a les cantonades. L'església presenta una tanca de pedra a la banda sud de l'edifici que podria delimitar l'antic cementiri.

LA JONQUERA (Sant Martí del Forn del Vidre. Alt Empordà) Passat el poble de la Jonquera direcció el Pertús per l’N-II i un cop passat per sota el pont de l’autopista, al primer trencant a ma esquerra, apareix sobre un turó un Mas abandonat. L’església es troba adossada a aquest Mas totalment abandonada, en ruïna total, amb restes d’haver estat ocupada, plena de brutícia i grafits ... en definitiva, a punt de desaparèixer per a sempre més. Distància de La Jonquera, 3 km. Segons la tradició aquesta l’església de Sant Martí seria manada construir per Carlemany després d'una derrota sobre els sarraïns a Rosselló. Aquest fet al·ludeix a la fundació d'esglésies per part de Carlemany; fenomen relativament freqüent a la tradició catalana de l'època i el trobem també en relació a d'altres esglésies: Santa Maria del Camp (Garriguella) i Sant Martí de Fenollar (Vallespir). S'hauria de conextualuitzar dins d'aquella exaltació tant política com religiosa a la que fou sotmesa la figura del rei carolingi que arribà a convertir-se en un personatge mític i llegendari. L’opinió de J. Badia, per contra, data aquest temple del segle X. Es tracta d'un edifici força interessant perquè les esglésies amb capçalera triabsidal, que es conserven a Catalunya, són d'èpoques més tardanes. Aquesta església mostra un notable primitivisme degut a la planta irregular de la seva capçalera. S'ha al·ludit a la possibilitat que l'església fos dedicada a la Trinitat per la presència d'un oratori, tot i que d'època molt tardana, i sobretot, pel tipus de capçalera trilobulada. La capçalera de planta trilobulada (potser una de les més antigues de la zona) consta d’un absis central i dos de laterals amb forma semicircular per fora i de ferradura per dins. Podem apreciar fragments de mur amb opus spicatum al llarg de tota la part visible del monument. Constava d'una sola nau coberta amb volta de canó, derruïda, que marca una certa ferradura, la

qual cosa fa recular la seva construcció a començament del romànic. L'única part evident des de l'exterior és l'absis semicircular i una de les dues absidioles. Al seu costat hi ha, tapiada, una de les dues portes que tenia el temple. Te dues entrades (nord i sud) que actualment estan tapades per cambres de la masia adossada. Les portes estan formades per un arc de mig punt de lloses. La coberta de la nau es en volta de canó i als absis de quart d’esfera. Aquests presenten finestres d’esqueixada senzilla. L'arc triomfal i els de les absidioles són lleugerament ultrapassats i estan formats per petites dovelles de granit que a diferència de l'aparell de la resta de la nau foren mitjanament treballades.

LA JONQUERA (Sant Julià dels Torts. Alt Empordà)

Per arribar-hi des de la Jonquera, en vehicles 4x4 és pot arribar al peu mateix de l’ermita però amb altre tipus de vehicles també es pot arribar amb certes dificultats fins al mas Pous. Cal passar de La Jonquera a la carretera N-II en direcció al Portús, i just passat el pont de l’AP-7, cap a l’esquerra, apareixen les indicacions. Passat el tram del riu i del pont de les vies del TGV, la pista cimentada arriba a la zona dels planers del Mas Morató. Es deixa enrere Cal Tronc, el Mas Llong i finalment girem a l’esquerra camí del Mas Pous, ja situat als peus de l’ermita. A partir del Mas Pous només es pot accedir a l’ermita en vehicle 4x4 o a peu. Prova de les dificultats del camí són els dos vehicles abandonats que els visitants es trobaran en el trajecte fins aquest mas... L’ermita de Sant Julià dels Torts es troba situada en un replà granític al nordoest de la Jonquera que destaca visualment d’entre una espessa massa boscosa d’alzines. Sant Julià va ser la parròquia del veïnat que porta el mateix nom i que era constituït per diverses masies escampades pel vessant de la muntanya, bàsicament entre els colls del Portell i el de Panissars. És esmentada en diferents documents del segle XIII però el més antic que s’ha trobat que en fa referència és del segle XI, concretament de l’11 d’abril de 1087. Al segle XIII, Sant Julià dels Torts s’esmenta en els homenatges que el cavaller Galcerán de Mont-Roig va retre al Bisbe de Girona per tenir en feu els delmes d’aquesta parròquia i d’altres de la rodalia. L’any 1270 Dalmau de Darnius ret homenatge al bisbe de Girona per dos masos de Sant Julià dels Torts. A finals del segle XIII apareix a la relació d’esglésies amb rendes pròpies que havien de contribuir a les croades amb l’impost de la dècima.

En el segle XIV figura com a sufragania de la parròquia d’Agullana. A les relacions de final de l’esmentat segle apareix amb l’advocació a Sant Jaume, i no a Sant Julià, segurament per transcripció errònia. Fins a principis del segle XX s’hi celebrava la festa per la diada del Sant (el 7 de gener) a la qual hi assistien els veïns de la rodalia. Uns anys abans de la Guerra Civil la festa es va traslladar a les cases del veïnat, en concret a Mas Morató fins que la Guerra Civil va tallar en sec la celebració i a partir d’aleshores se’n va perdre la tradició. L’ermita va passar per un període d’oblit per part dels veïns i va iniciar un procés de deteriorament general però més greu a la teulada. L’any 1978 s’hi van fer els primers treballs de consolidació urgent per part del Centre Excursionista Jonquerenc i per part del Grup d’Art i Treball de Figueres. Posteriorment, es van fer les tasques de neteja de l’entorn, consolidació de l’edifici i la recuperació de la festa o aplec. Així doncs a la dècada dels anys 80 s’hi va celebrar un aplec entre els mesos d’octubre i setembre. Tot i el seu èxit inicial poc a poc va anar minvant l’assistència fins al punt de deixar-se de celebrar a partir de l’any 2000. Actualment l’estat de conservació no és òptim i presenta esquerdes a la façana de ponent que fan perillar l’estructura general de la nau i de la teulada. A la part de ponent hi ha el prat on s’hi desenvolupava l’aplec i molt a prop, baixant uns pocs metres hi trobem la font del Tort. Aquesta font va ser recuperada i restaurada fa uns 20 anys però en l’actualitat (2007) el seu estat de conservació és molt precari. L’església de Sant Julià dels Torts presenta dues etapes constructives diferenciades: un edifici preromànic del segle X en el qual s’hi va fer una reconstrucció important en el període romànic tardà entre els segles XII/XIII. De l’Enciclopèdia Catalunya Romànica faig una transcripció de l’estudi que n’ha fet en Joan Boada i Homs: L’església és d’una sola nau amb volta de canó en els primers metres de la part occidental i la resta de perfil apuntat; també la volta de l’absis és de canó al primer tram i la resta apuntada; aquest absis consta d’un primer tram rectangular i després acaba en semicercle.

El paviment, de llambordes rectangulars, eleva el seu nivell vers l’absis per mitjà de graons. A migdia de la nau hi ha una finestra de doble biaix amb la particularitat de tenir un arc de mig punt en el seu vessant extern, i a l’interior pren forma rectangular. A l’exterior, damunt el mur de ponent es dreça una espadanya de tres pilars, de carreus escairats, sense arcades. Al mur de migdia hi ha la portalada amb tres arcades de mig punt amb una llinda grossa i un timpà llis i mostra una gran sobrietat. Aquesta portada i la façana de migdia corresponen a les reformes del període romànic tardà (segles XII i XIII) a l’igual que la part apuntada de la volta i la part semicircular de l’absis. En època tardana s’hi va fer un altar lateral buidat en el gruix del mur de migdia, i a aquest mateix mur s’hi adossà la sagristia que comunica amb una porta amb el presbiteri. Actualment a l’interior de l’església s’hi conserva la pica baptismal construïda en un sol bloc de pedra de granit, senzilla i sense ornamentació, sencera però erosionada. Ja a l’exterior, darrere el mur nord hi havia un petit cementiri, dels que als anys 1920/30 en quedaven les restes d’algunes tombes però actualment no en queda cap vestigi. * * * El paratge és molt tranquil, ombrívol i poc freqüentat, idoni per visitar, relaxar-se i passar-hi una bona estona.

28 LA JONQUERA (Sant Pere del Pla de l’Arca. Alt Empordà) És surt del Pertús, a peu, prop de la duana, per la banda de llevant, on comencen les primeres botigues. Es passa pel túnel per sota l’autopista i es segueix deixant a mà esquerra el Mas Rius. Al final, prenem a la dreta la pista que puja al mas Rius. Més endavant s’agafa el camí de mà dreta, tenint, també a la dreta el riu Llobregat de l’Empordà. Per una passera es travessa el riu, des d’on s’observa el Salt del Fitó. El camí s’eleva per un pendent molt fort a través d’una tartera, on es troba algun pas delicat. Arribats a dalt, carenem fins a l’ermita de Sant Pere del Pla de l’Arca. Distància, aproximada, des del Pertús, uns 3 km. L’església de Sant Pere de l’Arca és d’una sola nau amb absis de planta de ferradura. La part de migdia de l’absis i de la nau va ésser alterada en afegir-li un casal del segle XVIIXVIII, quan ja no estava dedicada al culte. En una de les portes que comuniquen l’església amb la casa es visible part de l’arc de mig punt una mica ultrapassat. Es discuteix si aquesta porta era la de l’entrada a la nau. Hi han tres finestres, una al fons de l’absis, d’una sola esqueixada, restant els muntants sense l’arc. Des de l’exterior es veuen les restes d’una altra finestra al costat de migdia de l’absis. L’arc és de mig punt i segurament també d’una sola esqueixada. Al centre del frontis hi ha una altra finestra monolítica d’arc de mig punt i de doble esqueixada. La volta de la coberta només es conserva a l’extrem occidental; és de canó, arrenca de banquetes poc acusades i, sobre aquesta, hi ha restes de l’antiga coberta de pissarra.

29 Al terra de la nau hi ha restes d’enllosat. L’absis no conserva la volta. Al frontis, no hi ha porta. El parament és de lloses de granit sense treballar i estan disposades a tota l’extensió dels murs en llargues filades d’opus spicatum molt marcades. Sant Pere del Pla de l’Arca és un monument pre-romànic, del S. X, que s’ha de contar entre les primeres esglésies empordaneses. L’escriptor i historiador empordanès Alexandre Deulofeu va escriure en el seu llibre L’Empordà bressol del romànic, que era un exemplar de l’art empordanès-rossellonenc de transició al romànic.

* * * A principis del segle XX, l’entorn de l’ermita de Sant Pere va ser motiu d’una activitat minera considerable, d’on s’extreia or i arsènic. Els seus responsables van ser els germans belgues Gascar, que van explotar la mina fins que van ser mobilitzats per la primera guerra mundial (1014). Actualment la mina és tancada en el seu accés i l’any 2001 en el seu interior s’hi van instal·lar aparells mesuradors de moviments sísmics. És una zona aïllada, solitària, bàsicament freqüentada per treballadors del bosc, excursionistes o caçadors.

LA JONQUERA (Sant Jaume de Canadal. Castell. Alt Empordà)

Del sud de la població de La Jonquera surt la pista que tot ascendint arriba a la cruïlla que mena a la capella de Sant Jaume. En un principi, aquest temple estava dedicada a Santa Cristina i depenia de la parròquia de Sant Miquel de Solans (avui Santa Llúcia). Actualment, depèn de la parròquia de Santa Maria de la Jonquera. L’església de Sant Jaume presenta testimoni d’etapes constructives diverses. Té una única nau. El sector de ponent és el més estret i és el que manté estructures més antigues. Campanar de cadireta d’un sol arc. A l’entorn de l’església hi ha un recinte tancat en pedra i un petit cementiri. L’interior del temple és completament rebossat i només en el mur de tramuntana s’hi poden observar blocs de granit, ja sigui trencat o sense cap treball, de mides i formes diverses. L’extrema rusticitat de l’edifici i les modificacions i les reformes que ha sofert al llarg del temps impedeixen una aproximació cronològica fiable, així la manca de notícies antigues sobre l’església fa que hi hagi informacions recents que la situen al segle X i altres indiquen que es data dels segles VIII a IX. El castell de Canadal es troba a ponent de l’església i formen un conjunt d’edificis. Actualment és un edifici de planta rectangular arranjada per als serveis agrícoles i, no fa massa anys com a vivenda i restaurant. A la façana de llevant hi ha una porta d’arc de mig punt, i al damunt restes d’una finestra

31 biforada gòtica d’arquets de mig punt. A la part alta del mur s’hi poden veure quatre grans cartel·les que devien pertànyer a una lladronera. En aquest mur de llevant i en el de nord hi ha espitlleres. A la part conservada del castell, les estances de la part baixa tenen voltes de forma rebaixada. Per la banda de migjorn s’hi adossen construccions pròpies d’una masia: corts, estances, magatzem, etc. Sobre un aflorament rocós situat vora l’angle nord-oest d’aquest edifici hi ha importants restes de fortificació, possiblement, d’una torre i un llenç de muralla que s’hi ajuntava. El parament de totes aquestes construccions és de pedra sense treballar, que no sol formar filades regulars. No s’hi veuen restes que es puguin considerar anteriors als segles XIV i XV. Tornant a la pista en direcció a Campmany, poc després apareix la cruïlla que mena a Canadal. El veïnat de Canadal és situat en una zona de prats, camps de cultiu i masies repartides entre alzines, oliveres i algun estanyol, tot plegat ben a prop del casc urbà de la Jonquera. Es pot dir que és un petit altiplà amb vista aèria privilegiada sobre la part sud de la Jonquera. La importància que va tenir en el passat aquest veïnat és manifesta per la presència de la que va ser l’església de Santa Cristina de Canadal, avui Sant Jaume, i per la presència del Castell que porta el mateix nom.

LLANÇÀ (Sant Martí de Vallmala. Alt Empordà) Sortint de Llançà pel GR-11 en direcció a Sant Silvestre (indicat), cal seguir per la mateixa pista en direcció nord, deixant a mà esquerra i en plena corba el camí a Garriguella i, seguidament, es passa pel Mas Gonfer i, poc desprès, apareix a mà esquerra el camí a Sant Martí de Vallmalla (indicat). A meitats del segle XIV l'església de Sant Martí apareix com a parroquial, condició que havia perdut a principis del segle XVII, sense que sapiguem exactament quan va produir-se aquest fet. Tampoc es coneix en quin moment es va abandonar el culte o quan es va ensorrar. De fet va restar oblidada fins l'any 1975, quan van aparèixer descrites les seves runes en una publicació. Deu anys més tard, el Grup d'Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès va desenrunar l'indret, posant al descobert el perímetre de l'església i van consolidar els seus murs. El temple tenia una planta rectangular. acabada a l'est per un absis de planta també rectangular però deformada. La seva volta encara es manté en peu i és de perfil ultrapassat. Aquest espai podria correspondre al primer temple edificat en aquest indret, mentre que la nau correspondria a la construcció consagrada a principis del segle XI. L'arc amb que s'obre l'absis a la nau no encaixa exactament, fet que corrobora aquesta teoria dels dos moments constructius. A banda de l'absis, es conserva gran part del mur nord i una part de l'oest. El mur sud no va tenir tanta sort i només s'han conservat algunes filades en peu. Això ha permès localitzar l'indret on es trobava la porta d'accés. Aquesta no es va conservar, tot i que ha estat reconstruïda amb els elements trobats in situ. Està formada per un arc de mig punt adovellat, que indica que va ser reformada en algun moment.

Durant les excavacions realitzades l'any 1987, sota unes pedres de la teulada esfondrada i prop de la capçalera, es va trobar una llàntia o candeler de forja romànica. Per sort, estava en bon estat de conservació, tot i que oxidada. Té un diàmetre d'uns 40 centímetres i està decorada amb les cintes i volutes característiques de la forja romànica. Està datada en el segle XII, si bé es va refer en el segle XIII. Aquesta trobada sembla demostrar que el temple es va ensorrar i a partir d'aquell moment fou abandonat i el pas dels homes (guerres, contrabandistes, guerrillers, diàspores, etc.) i el temps acabaren amb ell.

LLANÇÀ (Sant Genís de Terrer. Alt Empordà) Sant Genís del Terrer o l'església del Terrer és una església del municipi de Llançà. Per arribar-hi, és surt de Llançà pel GR-11, en direcció a l’ermita de Sant Silvestre, passant pel túnel de sota la via del tren. En arribar a un petit turó (senyalitzat), apareix a mà esquerra en camí que mena a les ruïnes recuperades de Sant Genis del Terrer. L'Església del Terrer és el nom popular actual. S’ha oblidat l'advocació a Sant Genís, sota la qual és documentada al segle X com a possessió de Sant Pere de Rodes. En el document de dotació del monestir per Gaufred d'Empúries del 974 no s'esmenta l'església, però sí els indrets del seu alou dits collum de Terrario, redeiritio de santo Genesio o sorbeirolo de sancto Genesio. Aquests topònims es tornen a citar com a límits del territori de l'abadia a l’epístola del papa Benet VI del mateix any 974, en un precepte del rei Lotari del 982 i a l'epístola del papa Joan XV del 990, uns documents que també anomenen l'església de Sant Genís entre les situades dins el terme monàstic. L'any 1091 queda documentat un litigi entre el Monestir de Sant Pere de Rodes i el de de Sant Pere de Banyoles per la titularitat d'aquesta església i altres que finalment queda resolt a favor del monestir empordanès. El petit temple del Terrer, és d'una sola nau amb absis de planta semicircular ultrapassat de ferradura. La nau, sense volta, presenta els murs perimetrals arrasats, amb una alçada màxima conservada d'uns dos metres. L'absis, en canvi, conserva la volta de quart d'esfera amb restes de l'encofrat original i dues finestres d'una sola esqueixada i arcs de mig punt, obertes als paraments de llevant i migdia. L'arc triomfal ha estat completament restituït i està bastit amb carreus de pedra desbastada.

L'església presenta la particularitat de tenir tres portes, obertes als murs de ponent, tramuntana i migdia. A l'interior de la nau hi ha un banc corregut de pedra adossat als murs perimetrals i, a la banda de tramuntana, la base d'un pilar adossat procedent d'un d'arc toral. També hi ha les restes d'un paviment de morter allisat, sota el qual apareixeren rastres d'un altre paviment de morter i picadís ceràmic. L'aparell és de grans pedres desbastades amb predomini de la pissarra, lligades amb morter de calç. A la part inferior de l'absis hi ha quatre grans filades bastides amb la tècnica del opus spicatum.

LLANÇÀ (Sant Silvestre de la Valleta. Alt Empordà)

De Llançà en surt una pista, practicable amb cotxe convencional, que coincideix amb el GR-11, i passant per sota de la via del tren un cop s’ha travessat l’aiguabarreig de les rieres del Llop i de la Valleta, mena a la capella de Sant Silvestre. En els seus orígens, al voltant del segle IX-X, havia estat una petita cel romànica que depenia del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Durant anys va ser parròquia independent del veïnat de la Valleta. Va ser consagrada l' any 1029, pel llavors bisbe de Girona, Pere Roger de Carcassona. Fins l'any 1920 va ser una església sufragaria de la parròquia de Garriguella, però a partir de l'any 1928 va passar a format part de Llançà. La notícia més antiga que es té del lloc data de l'any 854, pe quan l'abat Pere de Sant Esteve de Banyoles fa donació al seu monestir d'unes cases amb terres situades al lloc de Vallmalla, en el vescomtat de Peralada. Aquestes terres l'abat les heretà del seu pare. Anys més tard, el 877, Lluís II de França el Tartamut confirmà la possessió de la "cel·la de Sant Silvestre amb les vinyes que allí es poden veure, tot el que en depèn i totes les altres coses que pertanyen al monestir" a l'abadia de Banyoles, juntament amb la veïna de Sant Martí de Vallmala. En els documents del segle X no apareix el nom de Valleta, sinó que l'antiga riera i la vall figuren amb el nom de Budica. En una butlla del 1017 el papa Benet VIII confirmà la propietat del mas de Sant Silvestre al monestir de Banyoles. L'església i el mas es tornen a citar a l'acta de consagració de Sant Marí de Vallmala l'any 1019. Amb l'acta de consagració o dotalia, del 17 de desembre de 1029, el bisbe Pere Roger de Carcassona de Girona

acudí a consagrar l'església de Sant Silvestre "del vilar Renoall o vila Mala" elevant-la a la categoria de parròquia sense anomenar a cap monjo. Sí que s'anomenen a les persones, "bons homes" que donaren a la nova parròquia cases, vinyes i terres com també hi consta que la nova parròquia havia de donar a la Seu de Girona "dues carns de conill", és a dir, dos conills escorxats cada any: en concepte de cens per raó del sínode, un conill, i per la recepció del crisma, l'altre. En la mateixa acta el bisbe Pere també dota a l'església d'un cementiri o sagrera de superfície trenta passes al voltant del edifici detallant de quina manera havia de col·locar les cames i els peus l'home que fes els "millors passos", és a dir, el de les cames més llargues. Aquesta descripció és, segons els entesos, una singularitat en documents d'aquest tipus. El bisbe fixà les trenta passes de sagrera, li concedí els drets corresponents i establí els límits del terme parroquial. Més endavant, en documents dels anys 1279 i 1280 és anomenada ecclesia parrochialis de sancto Silvestro.

Quan els habitants de l'indret hagueren de retirar-se de la contrada, per un motiu o altre, la capella va acabar abandonada. En perdre la seva funció com a església parroquial, deixa de ser mencionada a les relacions parroquials dels anys 1606 i 1691, tot i que se sap que l'església va passar a ser sufragània de la parròquia de Garriguella fins a l'any 1920 i vuit anys després va passar a dependre de Llançà. És una primitiva construcció preromànica, on s'observa molta diferència entre la nau i l'absis. Aquest és semicircular a

l'exterior i ultrapassat en l'interior, cobert amb volta de quart d'esfera, dues finestres d'esqueixada senzilla i arc monolític, aparell de pedra sense tallar i alguna filada en opus spicatum. La nau, és de planta rectangular, aparell més ben deixat que l’absis, finestres de doble esqueixada (una d’elles amb arc monolític) i coberta de volta de canó. La porta d'accés correspon a una reforma feta en època tardo-romànica. Es troba situada en el mur sud i està formada per tres arcs de mig punt en gradació, que envolten una llinda i timpà llisos. A l’interior un banc es situat arran de les parets i en l’angle NW hi ha una pica baptismal. La portada a migjorn presenta tres arcs de mig punt. Al frontis s'aixeca el campanar en espadanya per a dues campanes i del que no es conserven els arcs.

En la diàspora republicana cap a França en el 1939, els que s'escapolien dels moros, hi feren moltes destrosses i els temps va acabar de fer-la malbé. Un grup d'entusiastes del romànic de Llançà, els Amics de Sant Silvestre, i amb la col·laboració econòmica de gent benestant de la Vila i d'entitats oficials, han assolit una restauració... però potser un xic massa acurada.

* * * Una llegenda apòcrifa explica que en Jofre, un noi, fill d'una serventa d'un mas de l’indret de la Velleta, treballava a la construcció de la capella. El noi tenia un delit per l'esglesiola, com si fos seva. Hi volia deixar la seva signatura tal com li havien dit que ho feien els picapedrers, però no sabia fer ni un gargot.

Un dia, el pobre noi es va encloure el dit entre dos carreus de la porta amb tan mala fortuna que li hagueren de tallar part del dit per quedar lliure. L'altra part es quedà entre les dues pedres. El noi es guarí, continuà treballant a l'obra i finita aquesta s'hi quedà com ermità.

L'any 1987 hi hagué un gran aiguat que destruí perillosament la capella. En una junta de la cantonada de garbí aparegué un petit os blanc, com un confit. Era la firma d'en Jofre. Des del cel, va somriure. Ell i la capella porten camí d'eternitat...

VILAJUÏGA (Quermançò. Sant Pere. Alt Empordà)

Fent camí cap a Figueres des de Llançà i un cop descrestat el coll de la Valleta, ja es veu davant i un xic a l’esquerra el promontori on s’assenten les ruïnes del Castell de Quermançò i de l’església de Sant Pere. Quermançò (de quer, pedra, roca) És un important exemple del que van ser els castells catalans alto medievals de defensa, capaç de resistir l'envestida de qualsevol multitud, molt superior als pocs que cabrien dins el seu perímetre. Fou un destacat centre de documentació històrica, que va portar a terme el comte Ponç I, que pel fet de citar-lo en el seu testament en l’any 1078, és considera la primera data documentada on apareix el nom del Castell. El successor de Ponç I, el comte Ponç II d’Empúries, net de l’anterior, es va enemistar amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV i refugiant-se a Quermançò, fou assetjat, vençut i fet presoner (1138). D’aquesta victòria, el va fer enderrocar a perpetuïtat, però no sembla pas que s’hagués complert l’ordre, doncs durant els enfrontaments dels Comtes de Barcelona tingueren amb el rei de França Felip, l’Ardit, en el segle XIII, el Castell fou, aleshores, destruït segons conten les cròniques (1288). En el segle XV, quan va tenir lloc la guerra civil catalana, l’exèrcit de Joan II el van ocupar i restaurar. En l’altra guerra del Francès, es diu que fou reconstruït pels les forces napoleòniques i utilitzat com a polvorí fins que al retirar-se el van destruir de nou (1808). D’una manera més pacifica però sense massa transcendència, a finals del segle XIX s’hi refugiaren uns benedictins expulsats de França. Per la seva situació enlairada, el lloc és mol ventós i, probablement, la tramuntana els va obligar a buscar un altre indret més arrecerat. Al trobar-se construït dalt d’un puig acinglerat, dominant la muntanya i el territori als seus peus, ha tingut sempre una notable importància en les diverses èpoques de la història del País, com ho demostra les distintes etapes constructives que s’hi observen.

Ceràmiques i restes de paviments han posat de manifest que els romans l’havien habitat. En una part del mur situat a tramuntana de les ruïnes hi ha unes filades en opus spicatum, que suposa fins a cert punt- una construcció primitiva dins l’època romànica. En un mur situat a llevant, que tanca una cambra més ampla, s’hi aixeca el que podia ser el campanar d’espadanya de la capella dedicada a Sant Pere, segons els documents que es guarden en l’Arxiu Medinaceli. Destaca en el cim del turó on fou bastit el Castell, la torre de planta quadrada i de casi set metres d’alçada. Altres dues, però de planta rodona, es troben distanciades del recinte i en direcció nord. Del segle XIII són les esmentades torres, una part de llenç del mur i la cisterna amb volta de canó. Ha sigut un lloc on sempre els veïns de la contrada i els amants de les llegendes i del esoterisme, hi ha volgut trobar enterrat un tresor d’or... sense cap èxit, en les diverses exploracions arqueològiques, particulars i oficials, que s’hi han fet.

* * * De quan el Castell de Quermançò pertanyia als comtes d' Empúries, un d’ells que tenia les mans foradades, va accelerar la davallada de les seves finances. Llavors, la muller va decidir capitanejar una colla de lladres, jugant-se la vida i el prestigi en cada sortida, com tal de dissimular la mancança de l’economia del marit. Ignorant el comte les bones intencions de la seva dama, l’hi va arribar a les orelles, que les sortides de la dona eren per caure en braços d'un amant i sense pensar-s'ho més, la va fer emparedar... Sobre les mans foradades del comte és aquesta corranda: Per haver ignorat un dia que el pa amb nous era millor, vaig perdre la senyoria del castell de Quermançò.

Ara bé, vull fer notar que en el transcurs del meu pelegrinatge del Cap de Creus a la Franja, cercant ermites i temples de situació insòlita, m’he trobat amb molts indrets on trobant-se un Castell o Casa forta, m’han explicat una versemblant història d’economies desfetes, de marits gelosos i de mullers emparedades, emmarcat dins la mateixa corranda i tant sols canviant el nom de la ubicació. No he sabut mai esbrinar, quin fonament deuria tenir aquesta llegenda, perquè s’expliqui a tants diversos i distanciats llocs. Aquesta coincidència de fets llegendaris, barrejats amb un fons històric, també apareix a la següent versió. Ja en temps més propers, la meva àvia, nadiua de Sant Pere Pescador com també n’era Na Teresa de Molins i Bach, m’explicà el que li va passar a aquesta dama. Va abandonar la vida noble i el convent de Garriguella, on havia ingressat de novícia, per capitanejà una colla de bandolers. S'amagaven entre les restes del Castell de Quermançò. Un temps desprès, sorgiren enfrontaments i gelosies entre la colla de malfactors i la comtessa i, a despit, decidí posar fi la situació una nit d'estiu de 1826. Baixà al soterrani amb una torxa i encengué la pólvora que havia quedat quan els francesos abandonaren el Castell. Amb la destrucció, quedaren ella i els bandolers sepultats sota les runes de la fortalesa. Es diu que al passat un temps, el seu germà va anar a rescatar el cadàver de la Comtessa de Molins de sota les runes del castell i el dugué al seu poble, a Sant Pere Pescador. Al poble li feren uns grans funerals, tot i que no es permeté fos enterrada a la tomba dels seus pares, a l'església, degut a la mort que va tenir. Quan, anys després traslladaren el que quedava del cementiri antic al nou, les restes de la comtessa foren guardades en una urna de plata i enterrades a la tomba familiar de l'altar de Sant Andreu.

Enric Sant Pere Pescador.

PORT DE LA SELVA (Sant Baldiri de Taballera. Alt Empordà)

Si be el Port de la Selva fou l'establiment marítim del Monestir de Sant Pere de Roda, d'on embarcaren els seus abats cap a Roma o a la Provença, ha sigut una població que durant temps no ha tingut historia coneguda. Només era punt preferit de la pirateria fins que varen decidir retirar-se a l'interior i fundaren la vila de la Selva de Mar, veïnat que des de la mar no es veu i des del seu indret poden vigilar-la. El Port de la Selva apareix com un punt blanc sobre un terreny ocre i amb el seu campanar que treu el cap d'entre les blanques cases que l'envolten: la blancor desapareix durant la guerra civil del 36 quan per camuflar el poble, recordo, que les cases foren pintades d'una barreja de verds, daurats i carmins. A partir de l’any 40, anaren blanquejant-les fins tenir l'actual aspecte, discutit pels artistes, que enyoren el que va aconsellar el pintor Matisse a la Vila de Cotlliure: pintar les cases per substituí el blanc i blau de les façanes. Quan a partir del Port de la Selva, els Pirineus estan a prop d'enfonsar-se a la mar, en l'extrem del Cap de Creus, queda a la vessant nord, el territori geogràfic de Sant Baldiri format per petits turons que alternen amb valls estretes, per on s'escorren les aigües de les pluges que, de tant en tant, cauen per aquest indret per retornar a la mar. Sembla ser, que fou un dels primers territoris que varen tenir la presència d'una població estable en el nord-est de Catalunya. Reunint-se

les cases de pagès o masies, es va constituir Sant Baldiri, el principal conjunt format a l'entorn de la capella i que, a més, tenia cementiri, presó i una torre de defensa. No em vaig voler perdre aquesta visita. Els petits detalls d'una història amagada en el temps, de la que no queda, pràcticament, rés escrit i el barrejar troballes i fantasia em va acabar de donar l'empenta per iniciar el camí. Vaig sortir del Passeig del Port de la Selva, seguint pel carrer de l'Illa fins a la plaça de Pol Nadal i la Confraria de Pescadors. D'ací pel carrer de Mar i resseguint la costa per la carretera que mena a la cala de Tavallera. Es passa un petit coll i, de seguida, se'ns presenta una cruïlla de camins al costat d’un mas: l'indicador em monstre la direcció de l'esquerra que baixa, al costat d'una paret, cap al fons d'un barranc que el segueixo fins arribar a la derruïda capella de Sant Baldiri. El recorregut ve a ser d’uns 5-6 km. D'aquells dies de la dependència feudal a l'abat de Sant Pere de Rodes, que administrava la justícia i l'economia, no ha quedat més que un terreny sec, descuidat, que no recorda de cap manera les oliveres, la vinya i l'hort que els habitants de la muntanya de Sant Baldiri (així se'ls coneixia) conreaven. A les darreries del segle XVIII va començar la davallada de la població, que a dures penes uns pocs varen sobreviure, fins que amb un decret franquista es va prohibir la ramaderia per iniciar la repoblació forestal: constituïa una zona militar del Cap de Creus i l'estratègia no permetia la presència humana que no fos l'ejército español. El conjunt arquitectònic que em vaig trobar està format per l'església, considerada com el centre religiós i econòmic de les muntanyes del Cap de Creus. Arran de les excavacions arqueològiques podem dir que Sant Baldiri va ser habitat contínuament des del segle VI fins a finals del segle XIX. Sant Baldiri es va construir en una vall arrecerada, propera al mar, amb aigua abundant, terres fèrtils per cereals i vinya, amb una pista propera

(demostrant un pas més o menys continuat de bestiar) i comunicava amb el camí que anava de Cadaqués a la Selva de Mar. Sant Baldiri no era només una església, sinó el temple de la gent dels voltants que avisava en cas d'atacs sobtats i un lloc on hi vivia gent. Estava protegit per un mur que tancava el clos amb una petita torre de vigilància que controlava el camí i les dues portes d’accés al conjunt. Una d’accés públic que comunicava amb un patí que portava a l'entrada de l'església i una altra que comunicava amb el pati empedrat de la casa del capellà. Les dues portes comunicaven amb el camí a través de dos ponts d'arquitectura popular que passaven per sobre d'una canalització d'aigua que baixava de la muntanya i anava cap a la ribera de Talavera. La Muntanya de Sant Baldiri apareix en la documentació del segle X, relacionada amb el Monestir de Sant Pere de Rodes. Té una doble advocació, la de Sant Baldiri, Sant d'origen carolingi, i Sant Joan, advocació dels primers cristians. Es troben una superposicions d'estructures de diferents èpoques. La darrera església, es va beneir el 1733. Anterior a aquest temple hi havia una altra església probablement del s. XVI-XVII i a sota una església d'origen preromànic del segle X amb reformes al segle XIV. Les excavacions arqueològiques han posat al descobert l'església preromànica, possiblement amb dos absis i dues naus. A la paret exterior nord, podem veure el parament exterior del mur amb l'absis antic, dues portes d'accés a una zona sepulcral i rengleres d'opus spicatum al mur. S’han identificat altres espais ben diferenciats. Són construccions d'arquitectura popular, amb moltes modificacions. No és pot assegurar la funció de cada espai, però hi ha la suposada casa del capellà, amb un accés a la torre de defensa, un pati empedrat i un pou. El 1787, data de la Cèdula Reial de Carles III que dóna al Port de la Selva el títol de vila, amb la conseqüent segregació de la Selva de Mar, es fa un recompte de la població i apareixen citats a Sant Baldiri el capellà i la criada. La torre rodona fou bastida en el segle XVI, pel mestre de cases Bartomeu del Mar, per vigilar l'accés marítim. Aquesta fortificació neix al mateix temps que moltes torres de vigilància i defensa de la costa per protegir la població de la pirateria. Tot i que hi ha dades d'incursions pirates dels segles IX i XI, és a partir del segle XIV fins el segle XVIII que el Cap de Creus és fortament castigat per la pirateria, amb nombrosos segrestos i saquejos. En el 1963 la Torre es va esquerdar de dalt a baix: el temps i la deixadesa dels responsables del patrimoni han fet la resta. Pel que diuen, sembla ser que el terreny del davant de la torre era el cementiri de Sant Baldiri, però les excavacions arqueològiques han demostrat que no es tracta de cap àrea sepulcral.

SOUS (Monestir de Sant Llorenç. Alt Empordà) Per anar-hi s'ha de agafar la carretera N 260 de Figueres a Besalú, i desviarse cap el nord en arribar a l'Hostal d'en Vilà, en direcció al Santuari de la Mare de Déu del Mont. L’enderroca’t Monestir de Sant Llorenç de Sous es troba abans del Santuari de la Mare de Déu del Mont i s’hi arriba a través d’una pista que surt de mà esquerra de la carretera al Santuari. Avui dia amb l'annexió del municipi de Bassegoda amb el d'Albanyà ha fet que ara pertanyi a l'Alt Empordà. L’església de Sant Llorenç de Sous fou el temple parroquial de l'antic poble de masies disperses de Sous, actualment deshabitat. La primera notícia que fa referència a la seva església és en un diploma de Carles el Calb concedit a Sant Aniol d'Aguja, l'any 871. L'església passà per diverses mans fins la mitra de Girona. L'any 1002 el papa Silvestre II concedí a Odó, bisbe de Girona, una butlla confirmant els seus béns, entre els quals apareix la cel·la de Sant Llorenç. El monestir era conegut a l'edat mitjana com Sant Llorenç del Mont. Amb el seu abat Abbo, desvinculant-se de Sant Aniol i del bisbat de Girona, al 1003, el monestir de Sant Llorenç, regit per els benedictins, començà a participar en la política del comtat de Besalú. La ruïna de l'església del monestir de Sant Llorenç del Mont, molt danyada ja en els terratrèmols del s XV, obligà a abandonar-la definitivament en el s XVIII. Per al servei religiós del poble de Sous, que fins aleshores havia utilitzat el temple del monestir, d'altra banda suprimit i annexat al de Sant Pere de Besalú el

1592, s'habilità un nou edifici parroquial en el que havia estat la sala capitular del cenobi. La nova església de Sant Llorenç de Sous fou consagrada el 1829 per l'abat de Sant Pere de Besalú, Melcior de Rocabruna i Taverner. L'església de Sant Llorenç de Sous està inclosa en les disposicions legals de protecció del patrimoni històric que afecten el conjunt del monestir de Sant Llorenç del Mont. Després de l'exclaustració al 1835, aquesta església fou servida pels capellans del santuari de la Mare de Déu del Mont, situat al cim de la muntanya.

És un temple d'una sola nau que aprofita els murs de la construcció medieval. La façana és coronada per un esvelt campanar de cadireta de doble obertura. La supressió de la comunitat monàstica i l'existència posterior d'aquesta església ha fet que modernament s'apliqui el nom de Sant Llorenç de Sous a l'antic monestir de Sant Llorenç del Mont. Durant la seva estada al santuari, l'any 1884, Verdaguer assistí a la festa major del poble de Sous, celebrada en aquesta església, i en deixà testimoni literari. Va fer una estada d'un mes i mig al santuari de la Mare de Déu del Mont, on va trobar el mirador que cercava per contemplar el Canigó i tranquil·litat per a escriure. Durant la seva estada va escriure alguns fragments del poema Canigó, que ja tenia molt avançat, alguns poemes menors i un relat de gran interès sobre el santuari, la muntanya i la seva gent (L'ermita del Mont).

ALT URGELL

L'Alt Urgell (també anomenat Urgell o Urgellet) és una comarca de Catalunya situada geogràficament als Pirineus. La Seu d'Urgell és la capital i la ciutat més poblada. Altres poblacions importants són Oliana i Organyà. L’Alt Urgell és la segona comarca més gran de Catalunya, després de la Noguera, i una de les de menys població. Un gran nombre de pobles (19), degut a la seva mida, s’han vist amb necessitat d’agrupar-se en municipis. La Seu d'Urgell ha estat sempre la capital natural, ocupa una espaiosa i estratègica esplanada de muntanya, la plana de la Seu, on conflueixen les principals vies naturals dels Pirineus. Aquesta estratègica situació i sobretot el desenvolupament d'Andorra han tingut una gran influència en la capital i una gran part dels pobles de la Comarca, que ha facilitat el despoblament, parcial o total, de molts d’ells, però n’hi ha altres que han millorat gràcies al cotxe, que ha facilitat el desplaçament als llocs de treball dels centres administratius, comercials i industrials propers. L'Alt Urgell ocupa només un sector del comtat d'Urgell abans de la seva expansió cap a la plana. L'Urgell històric era format per l'Alt Urgell, Andorra, gran part del Solsonès i una petita part de la Segarra i la Noguera. De l'època neolítica es troben els primers vestigis de poblament a la comarca, agricultors que utilitzaven per als seus enterraments els sepulcres de fossa. El fenomen megalític és molt present i s'han calculat fins a 66 megàlits al sector del Segre central. També es troben de l'edat de Bronze jaciments i necròpoli a Cabó i a Toloriu. Es coneix un poblat ibèric a Castellciutat (Arse-durgui)que fou reemplaçat per una ciutat romana (Orgiao). Pel gran nombres de noms preromans que hi ha en la toponímia local, la població bascoide fou molt impermeable a la romanització. Aquest fet, també fou un obstacle per a la penetració del cristianisme i per això la diòcesi d'Urgell no es formà fins al segle VI. La localització de l’Alt Urgell lluny dels dominis visigòtics i àrab va fer que la diòcesi, el futur Comtat d'Urgell i el de la Cerdanya es poguessin mantenir amb continuïtat i que per petició pròpia dels urgellencs passaria a l'obediència dels francs. El Comtat d'Urgell es va crear poc abans del 789, després que la ciutat de Girona passés a integrar-se al regne dels francs. Probablement el canvi de domini del Comtat d'Urgell i Cerdanya es féu d'una forma similar i sense violència, com també la invasió, a excepció del retorn del moro Abd al-Malik el 793. que devastà la Cerdanya i l'Alt Urgell. El Comtat passa a Guifré el Pilós (870-97) i comença la línia hereditària de comtes privatius. Es va trencar així el nomenament dels comtes per part dels reis francs. La primera dinastia comtal, els Ermengol, va fer avançar la frontera del

comtat fins bona part del Solsonès al llarg del segle X. Poc després de l'any 1.000, i al llarg del segle XI es reconqueria grans extensions de terreny, tant pel sud com a ponent. El 1105 es conquereix Balaguer i el centre polític deixà els Pirineus i prengué cada vegada més relleu el paper del Bisbe d'Urgell, la casa dels Caboet i els vescomtes de Castellbó. Les disputes entre els Caboet i llurs successors, els vescomtes de Castellbó, amb els bisbes d'Urgell per la senyoria d'Andorra, continuaren fins al segle XIII, quan el vescomtat pertanyia ja a la casa comtal de Foix. Aleshores, era un fet la separació de les valls d'Andorra de la resta del comtat d'Urgell, separació que esdevingué definitiva a partir de la segona meitat del segle XVI.

ALÀS (Sant Esteve, Mare de Déu de les Peces. Alt Urgell) A 4 Km. de la Seu d’Urgell, en direcció a Puigcerdà, apareix a mà dreta el trencall de la carretera que mena a Alàs. A 1,5 Km. s’arriba al poble, del que destaca de lluny el campanar de la seva església parroquial de Sant Esteve. El poble d'Alàs és el cap de municipi, però el terme comprèn també els pobles de Torres d'Alàs, Cerc, Artedó, la Bastida d'Hortons, el Ges, Vilanova de Banat, el llogaret despoblat de Lletó, el santuari de Santa Maria de les Peces, el de Sagàs. Les mencions d'Alàs documentades al segle X en parlen sempre com a Vila. L'any 979, els marmessors del vescomte d'Osona Guadall (que era germà del bisbe Guisad d'Urgell) donaren a l'Església d'Urgell l'alou que el vescomte tenia a la vila d'Alàs. L'església de Sant Esteve d'Alàs, amb les esglésies sufragànies i els alous que posseïa, fou donada el 988 al bisbe i als canonges de la Seu pel comte Borrell II. També el bisbe Sala d'Urgell, pel seu testament del 1003, deixà a Santa Maria d'Urgell un alou a Alàs. Totes aquestes donacions són a l'origen de la senyoria que el bisbe i el capítol d'Urgell posseïren a Alàs, senyoria i jurisdicció que conservaren fins a la desamortització del segle XIX. L’església de Sant Esteve és d’origen romànic, però les modificacions que s’hi han fet no permet descriure amb exactitud el temple primitiu. És d’una nau coberta amb volta de creueria i arcs torals que no arriben a terra. L’absis rodó. La porta d’entrada és situada a ponent, al frontis del temple, d’arc de mig punt i amb dovelles grans. porta adovellada, amb grans dovelles, al frontis actual. El campanar és una torre quadrada situada a la banda de l’epístola del temple fent angle amb el frontis encarat. * * *

51 Des davant de l’Església parroquial en surt el camí de les Peces, deixant a l’esquerra les darreres cases del poble. Al cap de poc, es sobrepassa el cementiri i en continuar a la mitja hora s’arriba a l’ermita de les Peces. El temple era d’una sola nau, rectangular, capçat per un absis semicircular a llevant. Va ser ampliat a expenses del mur de migjorn, transformant-lo en una ampla capella, on la primitiva coberta ha desaparegut i essent coberta, avui dia, per un embigat a dues vessants. S’aprofità l’ampliació per sobrealçar-la. L’única decoració que s’hi observa és una cornisa en l’absis i en el centre d’aquest s’obre una finestra de doble esqueixada. Altres dues finestres s’obren en la façana de ponent, damunt de la portalada adovellada. Prop de l’absis i en el mur de tramuntana s’aixeca el campanar de torre i secció quadrada. A excepció de la cara de migjorn, en les demés s’hi obren una finestra a cada una. A la de ponent s’hi ha obrat per a col·locar-hi una campana. La teulada del campanar ha estat modificada i actualment és plana i inclinada al nord. D’aquesta capella era la imatge de la Mare de Déu, que el P. Narcís Camós fa referència en la seva obra El Jardín de Maria... (1657). Diu, que va ser trobada en aquest mateix lloc, però no se sap com i que els veïns d’Alàs i de Sant Pere de Torres li tenen molta devoció, essent visitada en el divendres de quaresma... Va desaparèixer durant els avalots del 1936. Actualment n’hi ha una imatge de fusta policromada d'estil gòtic de Santa Maria de les Peces, imatge molt venerada a la comarca.

ALBET (Sant Martí. Alt Urgell) Per a arribar al poble d’Albet, cal sortir de Montferri, poc després de baixar de la Seu d’Urgell en direcció a Lleida, i dirigir-se a Castellbó. A la sortida d’aquesta població per la carretera a Sant Joan de l’Erm, apareix el desvio, a mà dreta, que mena a Albet. A 3 km. de Castellbó es troba un pont sobre el riu Albet. És d’un sol ull d’arc de mig punt, construït amb llosa disposada fent filades no gaire regulars, i arrebossat a les baranes i a l’extradós de l'arc. Em van informar a Castellbó, que la població havia davallat molt en poc temps, sense concretar, però quan m’hi vaig passejar pel poble, no em vaig trobar amb cap ànima... Al veïnat d’Albet es troba l’església de Sant Martí, que originàriament fou un Monestir (ja no tenia comunitat l'any 914). L'any 1040, en l'acta de consagració de Sant Serni de Tavèrnoles, entre les parròquies amb què fou dotat, consta la d'Albes, que s'ha identificat amb la població d'Albet.

L'església de Sant Martí és un edifici tardà (del segle XVII) amb el presbiteri arrodonit i un modern campanaret d’espedanya d’un sol ull sobre seu. La nau és coberta amb volta de canó rebaixada que sosté un llosat a doble vessant. La porta d'accés és al mur nord, pròxima a la capçalera, ressaltada per una ampla motllura arrebossada. Al mur sud hi ha una altra porta tapiada.

La imatge de Sant Martí és una notable talla barroca.

Pel fet de no trobar-me amb cap vilatà, però veure la façana de l’habitatge, del que adjunto una fotografia, tant ben guarnida de plantes i flors (a més de ser la Central de Telèfons), vaig concloure que el poble encara tenia un bri de vida...

ANSOVELL (Sant Martí. Mare de Déu del Boscall. Alt Urgell) D’Arsèguel és surt en direcció a la Serra del Cadí, per una carretera de bona pista, en corbes, costeruda i que mena a Ansovell. Al fossar o cementiri, abans d’arribar al poble, hi ha l’antiga església de Sant Martí, avui en ruïnes, amb la volta esfondrada, i mig coberta de vegetació. L’església apareix anomenada per primer cop en un document de l’any 1037, amb el nom de Sancti Martini de Nansovel. Destaca la porta d’entrada amb una arquivolta triple i tres finestres al centre de l’absis i les altres dues a la façana sud. El campanar d’espadanya s’entreveu a la façana de ponent.

Anys enrere havia sigut l’església parroquial del poble. Persisteix d’aquella època el cementiri al seu costat. D’anys més propers es va restaurar l’actual església de Sant Martí, que queda a la part alta de la població. A la sortida del poble, de cara al Cadí, es troben dues pistes que menen a l’ermita de la Mare de Déu del Boscall. La de la dreta és un corriol i la de l’esquerra és una pista de muntanya que queda tancada per un portaló de ferro a fi de que no hi passin els cotxes: oficialment, s’hi va posar perquè varen robar la imatge de la Mare de Déu... (ara, la nova imatge resta en l’església del poble: aleshores, quina imatge es pot robar?). La vertadera intenció de tancar el pas, ha sigut per evitar que els pixa-pins s’emportin els rovellons... del bosc de tothom, que no és patrimoni exclusiu d’Ansovell.

El Boscall o santuari de la Mare de Déu del Boscall és una ermita al municipi de Cava a poc més d'un quilòmetre d'Ansovell, als peus de la serra del Cadí. En aquest indret s'hi pot trobar un enorme boix de més de dos-cents anys a l'interior del Parc Natural del Cadí-Moixeró. En aquesta ermita s'hi celebra un dels aplecs més populars i concorreguts de l'Alt Urgell, l'aplec del Boscall als volts del 8 de setembre. Em vaig trobar amb neu i glaç, que m’obligà a prendre atenció per evitar les relliscades. Un cop descrestat el coll, es segueix una curta distància per arribar a la capella de la Mare de Déu, que es troba adossada a una propietat agrícola i ramadera. L’ermita de la Mare de Déu d’El Boscall, és un edifici d’una sola nau, rectangular, i coberta avui dia per una teulada de fusta, substituint a la volta de canó primitiva. És capçada, a tramuntana, per un absis quadrat diferenciat. La volta de canó es recolzava en arcs torals, que varen desaparèixer per les reformes. La portada, dovellada tota ella, és d’arc de mig punt i s’obre en el mur de migjorn, on també s’obren dues finestres laterals i, a la part alta, un ull de bou. Adossat a l’absis s’aixeca el campanar-torre de secció quadrada. Té l’entrada per l’exterior, que degut al desnivell del terreny, la porta s’obre directament al segon pis. Sembla que les espitlleres que s’hi veuen corresponen a un pis i, en l’últim, s’obren finestres d’arc de mig punt adovellat, en les cares nord i de migjorn. Aquestes característiques de les obertures (espitlleres a baix i finestres més amunt) confirmen, una vegada més, que el probable origen del campanar fou una torre de defensa o guaita (d’aquí les espitlleres) i que un cop passats els conflictes bèl·lics, es transformés la construcció en una capella i la torre en un campanar. A més, la situació en un coll, afavoreix aquesta hipòtesis. L’arribada fins a aquest indret és molt agraïda perquè el coll permet albirar les dues vessants d’aquesta serra i la seva altitud, d’un xic menys de 1500 m., dóna ocasió a albirar un ample panorama. No es pas fàcil trobarhi altres excursionistes, mentre no s’hi arribi quan els estiuejants ho envaeixen tot. El lloc té l'avantatge de trobar-se en el Parc Natural del Cadí, on no s’hi pot accedir motoritzat i menys amb els destructors 4x4 dels camacus. En el primer diumenge de setembre o el dia 8, segons s’escaigui, es celebra un aplec.

CANELLES DE FÍGOLS (Sant Marc i Santa Eulàlia. Alt Urgell) Canelles és un nucli de població del municipi de Fígols i Alinyà, a l'Alt Urgell. Actualment té només 6 habitants i es troba entre els rius de Perles i el de Canelles. S'hi troba l'església de Sant Marc i Santa Eulàlia. El lloc és citat en l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell. Pertanyé, fins a la fi de l'antic règim, al capítol de la col·legiata d'Organyà. Tanmateix, els vescomtes de Castellbó hi posseïren alguns drets. L’aigua es recull de la pluja a la Font de Santa Eulàlia. Per aquí passava el camí dels habitants de tots els pobles d’aquelles valls que traginaven les mercaderies d’Organyà a la Seu d’Urgell, així com era pas del comerç de la sal des de Cambrils. Entre Organyà i Coll de Nargó, apareix el nou Pont de L’Espí sobre el riu Segre, que deixa pas a la carretera que mena a Canelles. Per entrar al poble es fa per una pujada suau fins a la petita plaça, plena d’herba i roques. Per un camí que hi surt s’arriba a l’església de Sant Marc. L'edifici és d'una nau coberta amb volta de canó i acabada amb un absis quadrat. L'església, sense cap mena de decoració, té les característiques pròpies de l'arquitectura rural pirinenca, de línies senzilles i austeres. La portalada d'accés al temple, adovellada rústicament, es troba situada al frontis. Al mateix mur hi ha una obertura en forma d'ull de bou i, al capdamunt, el campanar de cadireta doble.

Les cases, que en el seu dia es trobaven habitades, es situen adossades a les parets de la roca que configura la muntanya que envolta al poble.

CANTURRI (Sant Vicenç. Alt Urgell) Sortint de la Seu d’Urgell en direcció a Lleida a Adrall cal desviar-se per la carretera al Coll de Cantó fins a arribar al camí que mena a Canturri. Es un petit poble situat a uns 500 m. de la carretera i queda a la part esquerra i a baix del camí que mena a Sant Joan de l’Erm. Casi totes les cases estan abandonades i només he pogut trobar-hi la família de Casa Gravador, en Josep Guilló i la seva muller, que hi passen temporades, quan n’estan farts de viure a la ciutat comtal. Molt amablement m’han rebut a casa seva, molt ben restaurada i conservada. En la conversa, ens ha sorprès que coincidíem amb la bona amistat de la Germana Josefina Arnau, que fa uns anys va morir quan l’autocar s’estimbà venint, amb altres quatre monges d’una trobada de germanes de la Sagrada Família, precisament, no massa lluny del Coll de Cantó. La malaurada monja (com jo l’anomenava) havia sigut la directora de la planta de Ginecologia de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona, del que jo era el Cap del Servei de Ginecologia. A la família Guilló els hi va fer, amb dibuixos i fotografies, l’arbre genealògic. El mas Canturri, dividit des del segle XIX en el Mas de Dalt (on s’ubica la capella de Sant Vicenç) i el Mas de Baix, situat a l’esquerra del riu Pallerols, pertanyia al municipi de Pallerols de Cantó, annexat l’any 1972 al de Montferrer-Castellbò. El lloc de Canturri figura entre les donacions fetes a l’església del monestir de Santa Cecília d’Elins quan la consagraren, en el 1080. En l’Spill de totes les coses del vescomtat de Castellbò, de Pere Targó (1519) Canturri consta com a Mas habitat per dos germans. La jurisdicció civil era del prior de Santa Maria de Castellbò, com a successor del monestir de Santa Cecília d’Elins, mentre el mer i mixt imperi era del vescomte. La jurisdicció criminal l’exercia des del segle XVI el prior de Castellbó.

59 A Canturri, l’església de Sant Vicenç fa pena de veure-la per l’estat d’abandó en que es troba, de tal manera que és impossible entrar-hi per la quantitat d’esbarzers que taponen el petit patí que la precedeix, incloent el cementiri: sort que aquí no hi ha ningú que si pugui morir... Clar, que això és un dir, doncs m’explicava la senyora Guilló -mentre esperaven al seu marit que tornès del tros-, que hi ha un únic veí que hi viu tot l’any, de casi 90 anys, que a més de ser una mica esquerp, es considera l’amo de l’església: no serà pas descendent d’un d’aquells germans citats en l’Spill... d’en Pere Targó? En el seu interior hi havia un retaule de Sant Vicens i un dia l’esmentat amo el va portar a Barcelona perquè el restauressin. Han passat els anys i no l’han retornat. A la recerca d’on l’havien restaurat, s’ha sabut que, en realitat, l’havien venut... La Sra. Guilló amb va explicar una altra anècdota sobre aquesta església. Veient l’estat d’abandó que presenta i que cada dia que passa es posa més de manifest, es va dirigir a la Cúria de la Seu d’Urgell a exposar la situació. El capellà que, finalment, la va atendre i després d’escoltar les seves lamentacions, li va contestar que si tant malmesa estava, que amenaçava ruïna, la faria enderrocar del tot... perquè d’esglésies en té de sobres el Bisbat de la Seu... Abans que la picota del bisbat arribi a Canturri he volgut donar una darrera ullada i deixar constància de l’església de Sant Vicens, que va ser un dia la parròquia, on els fidels del poble es reunien per lloà a Déu des feia més de 1000 anys. És tracte d’una construcció d’una sola nau, casi quadrada, coberta amb volta de canó i una teulada de lloses a doble vessant. L’absis quadrat a llevant. A cada banda de la nau presenta dos capelles obertes a la nau per un arc de mig punt. No hi he observat cap tipus de decoració. La petita porta d’entrada s’obre en el mur de migjorn, que dóna a un pati i al cementiri, i amb un ull de bou damunt. Als peus de la nau encara es conserva el cor de fusta. En els tres altars hi ha restat els retaules de guix, però sense les pintures que l’amo s’endu a restaurar. Una finestra en cada capella lateral amb els arcs fets de pedres petites i una altra en la part de l’epístola de l’absis. Els murs estan bastits amb pedres, sense ordre.

A la capella situada a ponent encara hi ha la xemeneia que els soldats -sense concretar bando- hi van fer estança durant uns dies de la Guerra Civil. Una vegada més em trobo davant d’una construcció que a primera ullada sembla pertanyi a una època reculada del romànic. Però, tenint en compte que en aquestes valls s’utilitzaren tècniques arquitectòniques primitives, quan en altres indrets s’havia passat a un tipus de romànic més proper, és difícil per la meva part definir-me i, a més, no contant amb suficient documentació escrita que ens parli dels orígens d’aquesta església.

CASSOVALL (Sant Pere. Alt Urgell) Per la carretera d’Adrall a Sort, pel Coll de Cantó i entre Avellanet i Pallerols apareix una pista a l’esquerra. Assentat a l’ombra, es trobava un vell pagès de la terra que em va indicar que per aquell camí arribaria a Cassovall, primer, i després a l’antic monestir de Santa Cecília d’Elins i un xic més enllà a Saulet... No sé pas si m’anava a donar un llistat més llarg de pobles que trobaria, el cert és que li vaig dir que amb aquells ja en tindria prou per acabar el dia d’avui: - ... els joves os canseu massa aviat! - Carai!, quan anys en teniu vos?... perquè de jove-jove, jo no en soc pas... (llavors en tenia 80 anys) - Vaig pel camí dels noranta... Per Sant Roc en farà setanta que em vaig escapolir de la mili, poc després em casava i la Toneta em va deixar fa un parell d’anys... la pobre era molt vella... - Més gran que vos, clar... - No, no... Quan ens vàrem casar... en tenia pocs menys que jo... després es va avançar! Em va semblar, que el millor que jo podia fer era deixar-lo amb els seus primers records de joventut i de la Toneta, més jove que ell i que per una raó o altre havia envellit massa de presa... Així fou, que vaig seguir pel camí indicat i per on tenia que prestar molta atenció, rodant amb la moto pel mig del pedregam. A prop quedava Cassovall, rodejat d’uns prats que se’ls discuteixen els cavalls que peixen i els arbres, no massa frondosos, tot vorejant el pas del riu, que posa l’aigua, com a teló de fons, que és el que hi faltava. Tant el lloc com l’església de Sant Pere queda citats des de l’any 1080 en l’Acta de Consagració del monestir de Santa Cecília d’Elins, com a donació feta al cenobi. Era possessió del vescomte de Castellbó. Una petita agrupació de cases rodeja l’església de Sant Pere de Cassovall, amb l’espadanya per a dues campanes que senyala la seva presència i tot ella arrebossada de blanc. Tampoc en aquesta església hi ha vestigis del seu primitiu romànic. * * * Fent cas al jove pagès de 90 anys, que m’ha guiat per aquests mals camins (mai tant ben dit) segueixo. A uns dos quilòmetres, em poso enfront de les restes del monestir de Santa Cecília d’Elins. El que queda de l’edifici, està molt modificat per l’actual utilització com a unitat agrícola (Cal Monestir). Segons les referències obtingudes, havia sigut

una església de tres naus i tres absis orientats a ponent. De les naus només es conserven part dels murs, algun arc former recolzat en pilars rectangulars i una finestra de doble esqueixada. Una porta, avui tapiada, en el mur de migjorn devia comunicar la nau amb les dependències del monestir. La portada d’entrada, quedava a llevant, d’arc de mig punt, adovellada i amb un extradós. Ja s’esmenta en documents del segle IX on es llegeix que els seus abats i abadesses mantingueren, durant molts anys, trifulgues amb els vescomtes de Castellbó, l’abadessa de les Puelles de Barcelona i l’abat de Tavèrnoles: si dos pardals no es poden mantenir massa temps damunt d’una espiga de blat, com volien aquells monjos i monges i el comte viure junts i en pau?... Part de l’església, fou reconstruïda en el segle XI. El monestir, benedictí, consagrat a final de l’any 1080, durant un temps fou protegit pels comtes d’Urgell fins que en els darrers anys del segle XII va iniciar la seva decadència. A principis d’aquell segle l’ocuparen les monges de Sant Pere de les Puelles, i no tardaren massa en assolir l’autonomia, separant-se del monestir-mare. En el segle següent, passa a ser un monestir mixta: és de creure que l’empresa es va iniciar amb bones intencions... o amb bones intencions espirituals. Si bé no hi ha documentació de les intencions, els historiadors suposen que havent-hi una abadessa, en la nòmina dels monjos, sembla molt natural que no hi passaven fred.

La història escrita (que no sempre cal fiar-se’n) ens parla que prompte s’oblidaren del reglament i sigui pel benestar de la soledat i l’indret que els envoltava, a més de l’altra part de naturalesa que home i dona portem amagat (gràcies a Déu!), el cert és que la disbauxa es va fer present.

63 L’abat de Sant Serni de Tavèrnoles va intentar posar ordre, però les seves directius no van arrelar, doncs consta que anys més tard, entra el monestir de Santa Cecília en una gran decadència material i moral i des de les altes esferes fou suprimit a cop de decret. Un altre fet natural, va ser el que la Comunitat (aquí, cau molt adien el mot de comunitat) es resistí en dispersar-se (s’estimaven massa) i, aleshores, es traslladen a Castellbó, on fundaren la Col·legiata secular de monges lesbianes (també està escrit...). Vaig tafanejar pel voltant del que queda del monestir i no vaig veure pas a ningú per saber detalls de com s’havia arribat a l’estat actual.

CAVA (Sant Climent. Alt Urgell) Sortint de la Seu d’Urgell en direcció a Puigcerdà, a uns 12 km. apareix el trencall que mena a Pont d’Arsèguel. Més enllà es passa Arsèguel fins trobar una cruïlla, d’on parteix la carretera a la Cava. La primera referència documental de l'església de Sant Climent de Cava ve d’un testament de 1037. Però fa referència a un temple anterior que es trobava a l'anomenat Camp Gran de Cava, a mig quilòmetre al nord de la població actual. No se sap en quin moment l'església va ser bastida en l'indret actual. Tic a mà una fotografia de l’any 1968 (Catalunya Visió de Josep Vallverdú i Ton Sirera) de l’església de la Cava, on s’aprecia que es troba feta una ruïna, poc hi resta dels murs, es manté dreta la portalada i una finestra; la coberta enfonsada i el cementiri amagat pels esbarzers...

És possible que sigui la mateixa reconstruïda, clar- que la que tinc davant?... Rondant pel poble no n’he trobat cap més. La que adjunto la fotografia és un temple d'una sola nau orientada a ponent amb capçalera plana i coberta amb volta de canó que presenta dues llunetes afrontades. Al costat de la porta d'accés hi ha un arc faixó que reforça la volta de canó i que descansa sobre les dues pilastres encastades en els murs laterals de l'església.. A la capçalera hi ha les restes d'un retaule pintat que presenta tres fornícules i les imatges exemptes que hi havia van ser cremades en la Guerra Civil. L'interior de l'església ha estat repicat i per tant es pot veure el parament intern, que és totalment irregular. La volta està arrebossada. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta.

La porta d'accés és al centre de la façana oriental, formada per un arc de mig punt adovellat i al damunt té un ull de bou. Els murs laterals estan reforçats per un contrafort cadascun. El campanar és una torre de planta quadrangular i aspecte robust adossada a la capçalera de l'església. S'hi accedeix des de la sagristia del temple comunicada amb la nau de l'església. La coberta és una teulada a doble vessant. Per la descripció feta, sens dubte, es tracta d'una església construïda en l'edat moderna possiblement en substitució de l'antiga medieval. No presenta tret estilístics que defineixin un estil concret.

COSTOJA (Santa Maria. Alt Urgell) Al deixar la carretera a la Seu d’Urgell, a nivell de Montferrer, per seguir a Castellbò (indicat) es troba la cruïlla a Aravell, que es deixa a la dreta, i cal seguir per la carretera de mà esquerra. A poca distància, apareix un nou trencall que, travessant el riu Castellbó, mena a Vilamitjana, però cal prestar atenció a un petit cartell en plena corba que indica el camí a Costoja. Seguint-lo i a uns 300 m. es troben les ruïnes de l’església de Santa Maria. Aquest lloc apareix documentat per primer cop en l’any 1015. L’església apareix en el testament de Guillem Isern de l’any 1064. Més tard fou un Priorat de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem. Sembla ser, que aquí foren enterrades les despulles d’Arnau, vescomte de Castellbó, i de la seva filla Ermessenda.

Quan la Inquisició es va fer present i perseguí a sang i foc a tot sospitós de ser heretge (als Bons homes i dones, se’ls he anomenava així), varen arribar fins aquí els botxins a desenterrar els cossos del vescomte i de la filla, i a la plaça de Castellbó els cremaren (any 1261) acusats de protegir i difondre el catarisme. El que queda de l’església de Santa Maria són només fragments de l’absis, a tramuntana, que amb dificultat pels esbarzers que l’envolten, es pot veure que tenia una base semicircular i, per la part de l’interior de la nau, estava tancat per un mur amb pas. També s’hi aprecia una filada d’opus spicatum per fora del mur de ponent on quedava la portada d’arc de mig punt, tapiada. En el mur de llevant hi resta una finestra.

GAVARRA (Sant Sadurní. Alt Urgell)

Si el terme de Coll de Nargó hi ha un indret que captiva tant la vista com l'esperit, aquest és sense cap dubte el poble de Gavarra. Tot i ser a trenta quilòmetres de la capital del municipi, la nova carretera que hi porta ofereix unes bones vistes. Sortint de Coll de Nargó en direcció a Isona, passat el Coll de la Mola i abans d’arribar al Coll de Boixons, apareix a mà esquerra la carretera, ben indicada, que mena a Gavarra. Ja arribant a Gavarra, la primera imatge que ens presenta és un turonet coronat amb unes cases de pedra tirant a rogenca i teulades també de pedra. Destaca, com un senyal d'humanitat antiga, la rodona torre del campanar, que forma part de l'església de Sant Sadurní o de Sant Serni. Amb el cementiri adossat forma un conjunt d'estil romànic de bella estampa. S’entra al poble passant pel portal. A la part més alta es troba un casal d'aspecte medieval, que podria ser alguna resta de l'antic castell de Gavarra. Aquest castell, dins el Comtat d'Urgell, és documentat el 1071 en el testament d’Arnau Mir de Tost, el qual el llegava al seu nét Guerau Ponç. En el testament d'Arsenda, muller d’Arnau, hi havia una deixa a l'església de Sant Sadurní de Gavarra. El castell confrontava a migdia amb el terme del castell de Peramola. Més endavant el lloc pervingué al capítol de la Catedral d'Urgell, al qual ja pertanyia segons els fogatjaments del segle XIV. Romangué de la dita senyoria fins al segle XIX. L’església de Sant Serni, construïda durant el segle XII, és d'una nau modificada. El segle XVII o XVIII fou allargada fent desaparèixer l'absis i el substitueix un cos rectangular. Està coberta amb volta de canó, reforçada

per un arc toral. Té campanar rodó, amb dues finestres geminades, l'una amb capitell trapezoidal i l'altre closa. Tenia un segon pis, desaparegut que fou substituït per un campanar de cadireta de dos ulls. És una construcció feta amb pedra poc treballada fent filades. Conserva en el seu interior un retaule barroc del segle XVIII, l’únic d’aquest estil conservat in situ a tota la comarca. La notícia més antiga coneguda que fa referència al lloc de Gavarra és de l'any 1046, per la venda d'un alou in castro Gavarra. Posteriorment, es documenten vendes, permutes o donacions relatives a terres situades al terme de Gavarra i el seu castell. Entre els segles XVII i XVIII, època en que s'engrandí el temple modificant la capçalera, no se'n tenen notícies.

Pep Coll en el seu llibre Muntanyes maleïdes, escriu sobre el capellà del poble, que veient que els seus feligresos no aportaven el suficient pel seu sostén va amagar la figura del sant en un camp de faves i quan el fidels demanaren per la imatge de Sant Serni els hi digué que com no li duien suficient menjar havia marxat cercant una església que fos més generosa...

MONTANISELL (Sant Joan. Alt Urgell) Montanissell és un nucli de població del municipi de Coll de Nargó, a l'Alt Urgell. El poblat s'esmenta per primera vegada el un document de l'any 988, en el que es reflexen uns intercanvis de terres que es van realitzar entre el comte Borrell i el bisbe Sal·la de la Seu d'Urgell. La següent notícia la trobem vuit anys més tard, quan apareix citat un castell en aquesta zona. Aquest va passar a formar part del vescomtat de Castellbó a partir de l'any 1253, dins el quarter d'Organyà. De l'antic nucli de població de Montanissell gairebé no queda res en peu. Entre la vegetació podem veure restes de murs d'alguns edificis, fets amb pedres sense treballar. Es desconeix el per què el nucli de població es va traslladar cap a la plana, en un lloc equidistant amb l'església romànica de Sant Joan. També es desconeix per què el temple que podem veure en el poblat també està dedicat a Sant Joan. Resulta curiós trobar dues esglésies dedicades al mateix sant i que totes dues es troben allunyades del nucli urbà. El poble actual tenia 28 habitants en el 2005 i és situat en un lloc elevat a 1.134 metres d'altitud al peu de la serra de Sant Joan. Sota mateix de la cinglera es troba l'església de Sant Joan. Des de Organyà surt una carretera en direcció a Cabó i poc després de la sortida del poble hi ha una cruïlla senyalitzada que en d’uns 12 km. hi mena. D’un extrem del nucli del poble, on es troba un restaurant, comença la pista que duu a l’església de Sant Joan.

70 És un edifici d’una sola nau de murs lleugerament convergents, encapçalat per un absis semicircular obert al costat de llevant, el qual s’uneix directament a la nau sense que hi hagi cap plec de reducció entre tots dos elements arquitectònics, diferenciats només per les mides de la nau, lleugerament més ample que l’absis. La nau és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per dos arcs torals que es recolzen en uns ressalts encastats als murs perimetrals; l’absis, atè el seu perímetre semicircular, accepta una volta de quart d’esfera. L’església és il·luminada per quatre finestres, de les quals només dues (la del centre de l’absis i la del mur meridional) semblen originals. Aquestes, d’idèntiques característiques, s’obren amb doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt, fetes amb dovelles de pedra tosca. Les dues restants, refetes, són espitlleres i s’obren al mur de ponent i a l’inici del mur meridional, a frec de l’absis. La porta, rematada amb un simple arc de mig punt adovellat, fet, com els arcs de les finestres, amb pedra tosca, dóna entrada a la capella al capdavall del mur meridional. Exteriorment la nau presenta una coberta de pissarra de doble vessant. D’altra banda, el mur de ponent és coronat amb un petit campanar d’espadanya d’una sola obertura, refet posteriorment. Els paraments presenten un fris continu d’arcuacions sobre petites mènsules que circumda la part superior de l’absis, sota el ràfec de la teulada. L’aparell és de blocs de pedra tosca, més ben escairats a les cantonades. L’edifici és reforçat per un contrafort construït per salvar la integritat de l’edifici. A l’interior de l’edifici hi ha dos suports de llàntia, de fusta, a l’arc toral més proper a l’absis. Als peus hi ha un cor de fusta que porta la data 1571. La nau i l’absis presenten un arrebossat força malmès a causa de les humitats.

SANT ANDREU DEL CASTELL (Oliana. Alt Urgell) A la sortida nord d’Oliana, apareix a la dreta l’antic camí a Cambrils (Solsonès) que mena al Castell i a l’ermita de Sant Andreu. situada al vessant meridional de la serra de les Canals: és el monument romànic més interessant d'Oliana. Antigament la vila d'Oliana estava situada dalt d'un turó, prop del Roc de les Hores. En el segle XVI el castell i el poble foren abandonats, i la població es va instal·lar en un indret de la plana. A partir d'aquest moment les edificacions es van anar enrunant. Actualment només queden alguns murs del castell i el temple de Sant Andreu, restaurat. Capella romànica documentada al segle XII, té planta rectangular, coberta amb volta de canó i reforçada amb tres arcs torals. Presenta un absis semicircular. Està decorada amb lesenes i arcs cecs. És de grans dimensiones i salva un fort desnivell de la zona.

72 Les dues portes d’accés es troben en el mur nord. Són dues petites obertures amb arc de mig punt adovellat. Un doble arc de mig punt permet l'accés al campanar. La gran torre va ser adossada al mur sud posteriorment, té planta quadrada i una alçada de tres pisos. L'inferior és un gran sòcol de pedra en el que no s’hi troben obertures, si bé hi ha els forats de la bastida. També apareixen les restes de la caseria del Castell d'Oliana, que es formà a l’entorn de l'antic castell d'Oliana. del comtat d'Urgell que després va passar a mans dels Cardona, els quals, a principis del segle XV van cedir-ne els drets al capítol de la catedral d'Urgell.

VALLDARQUES (Santa Maria de Remolins. Alt Urgell) L' església romànica de Santa Maria de Remolins es troba a uns tres quilòmetres del poble de Valldarques. S'hi accedeix per un camí que hi ha a l`entrada d’aquesta població. L’església de Santa Maria de la qual només es conserva el campanar en bon estat, va ser construïda entre la fi del segle XI i principis del XII. L' edifici és d' una nau coberta, possiblement, amb volta de canó lleugerament apuntat, que descansa sobre arcs torals, que encara es conserven els seus pilars. La capçalera, a llevant, era trilobulada, conservant-se tant sols l’absidiola nord i part de la principal. La porta principal, que es dedueix que s’obria a ponent, no es conserva ja que aquesta façana està enderrocada. El campanar és una torre prismàtica molt ben conservada, situada al mur de ponent del temple. Al capdamunt hi ha dues finestres geminades a cada cara. Sota el teulat hi ha un ull de bou a cada vent.

VALLDARQUES (Sant Romà. Alt Urgell) Seguint per la carretera Coll de Nargó a Isona i poc abans d’arribar al Coll de la Mola, surt una pista a l’esquerra que mena a Sant Romà de Valldarques. D’una vintena de cases escampades, actualment només dues són habitades. Però malgrat la dispersió dels habitatges, existeix un nucli principal, on destaca l'atrevit emplaçament de la rectoria, que presideix l'església romànica de Sant Romà amb un destacat campanar. En l’Acta de Consagració de la Seu d'Urgell, la de l’any 959, es cita la Vall d’Arques. En el segle XIV, aquesta vall pertanyia al bisbat d’Urgell. També es guarden a l’Arxiu Diocesà de la Seu, documents on es citen els capellans que hi hagueren en els anys que seguiren des del segle XIV. El temple és una construcció d’una sola nau amb l’absis orientat a llevant. La nau queda coberta amb volta de canó de mig punt recolzada en tres arcs torals que surten d’una cornisa. L’absis està cobert per una volta de quart d’esfera. El fris està format per dents en serra. Al mur de migjorn s’hi afegí la sagristia, obrint-se una porta amb un arc. L’interior de l’absis queda tapiat i, així, el presbiteri es transformà en la sagristia, probablement abans que es decidís construir l’esmentat habitacle. En el mur de tramuntana s’obre la comunicació amb el campanar de torre de planta quadrada: consta de tres pisos amb finestres als quatre vents, essent les del primer i segon pisos geminades i les del tercer són rodones i adovellades, tenint damunt d’elles dos arcuacions cegues. D’arcuacions també se’n troben damunt de les finestres del segon pis (quatre) i de les del primer (dos). La teulada del campanar és piramidal, un xic aplanada, i de lloses de llicorella.

La porta queda en el mur de migjorn, entre els dos contraforts, i és d’arc de mig punt en gradació. Els carreus són regularment tallats, disposats en filades i a trencajunt. D’una grandària més gran són els del campanar. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i amb un arc de mig punt adovellat. En el frontis, a ponent, també s’hi troba una finestra: es tracta d’un monobloc de pedra foradat en forma d’ull de bou.

SANT ANDREU DE CASTELLBÓ (Castellbó. Alt Urgell) De Montferri es segueix en direcció a Castelló, d’on surt la carretera a Sant Joan de l’Erm. A uns 8-9 km. es troba el petit vilatge de Sant Andreu. És un nucli de població del municipi de Montferrer i Castellbò, a l'Alt Urgell. Es troba a una alçada de a 1.329 metres passat el barranc de Sant Andreu i el vessant oriental del turó de l'Orri. És un poble apinyat que es va deshabitant progressivament amb els anys. La seva església, sufragània de Castellbó, dedicada a Sant Andreu dóna nom al poble. Les primeres notícies que es tenen d'aquest temple daten de l'any 914, quan fou annexionat al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Situat a la part més alta del poble es troba aquest petit temple de planta trapezoïdal. L'allargada nau està coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs de perfil apuntat. La nau va ser allargada pel costat de ponent on en aquest tram es troba la porta d'accés amb un arc de mig punt. Destaca el seu absis semicircular, sobre el qual es va bastir el campanar d’espadaya de dos ull que adopta la forma corbada de l’absis. Els murs del temple estan construïts amb petites lloses de pedra col·locades pràcticament en sec. En algunes parts del mur nord encara es poden contemplar restes d'opus spicatum. Guarda a seu interior, notables imatges barroques (sant Andreu, sant Joan Evangelista i la Mare de Déu del Roser) d'inici del segle XVIII.

77 SALLENT (Sant Maximí o Sant Andreu de Sallent d’Organyà. Alt Urgell)

A la sortida de la població de Coll de Nargó en direcció a Isona es troba, a mà esquerra, l’església de Sant Climent. Tot seguit, apareixen els trencalls que menen a Les Cases i capella de Sant Jaume (a la dreta) i a les Masies de Nargó a l’esquerra. Poc després i a mà dreta, cal passar a la pista forestal en molt mal estat que passa pels nuclis abandonats de Santa Eulàlia i les Pinyes. En aquest indret –el Mirador del Cretaci- queda el territori on s’han trobat restes de dinosaures i grups d’ous: és un entorn ben senyalitzat prop de la pista per on es circula. A pocs km. i sempre sobre un terreny pedregós i difícil de mantenir l’equilibri sobre l’scooter, s’arriba a l’església romànica de Sant Maximí de Sallent, situada en un petit turó a mà dreta. Aquesta església, també coneguda sota l'advocació de Sant Andreu, parroquial de Sallent, s'esmenta amb el nom de l’Apòstol els anys 1279 i 1280. En aquest moment ja es coneixia popularment com a Sant Maximí perquè custodiava la imatge d'aquest sant. Sant Maximí, segons la tradició, era un dels deixebles de Jesús i intendent de la família Llàtzer, el ressuscitat. Des de la mort Crist, van veure's amenaçats i van fugir de Palestina, tan Llàtzer, com Maria i Magdalena a Bethània, Maximí, la serventa Marcel·la, Celidoni, Josep d'Arimatea, Tròfim d’Arle i altres deixebles. Van embarcar-se en un vaixell miraculós que, sense timó ni veles, va travessar la Mediterrània fins arribar a les Santes de la Mar (Provença), prop d’Arles, on va embarrancà. L’església de Sant Maximí de Sallent és d'una sola nau, de murs convergents, amb una

capçalera trilobulada formada per un absis i dues absidioles. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada amb arcs torals, els absis són coberts amb voltes de quart d'esfera. A la capçalera hi ha tres finestres, una a cada absis. Dues d'elles són de doble esqueixada i rematades amb arcs de mig punt adovellats. La de ponent és espitllera i rematada per un arc de mig punt monolític. La coberta és a doble vessant amb lloses. Al campanar torre, escapçat, s'hi accedeix mitjançant una porta d'arc de mig punt situada al mur septentrional. Als peus de l'església hi ha la porta amb arcs peraltats en degradació. Es tracta d'una església romànica del segle XII. A l'interior es conserven dues piques de pedra. La pica baptismal és pràcticament ovalada i està decorada amb incisions verticals. La pica beneitera, adossada a un mur i mig amagada per un arrebossat per fora és cúbica amb els costats arrodonits i a l'interior presenta una forma ondulada. Mesura 40 cm. d’amplada per 25 d’alçada. Com a decoració presenta dues creus, una malmesa i l’altra en forma de creu grega inscrita dins d’un cercle.

SANTA CREU DE CASTELLBÓ (Alt Urgell) Santa Creu de Castellbó és un nucli de població del municipi de Montferrer i Castellbó, a l'Alt Urgell. El poble de Santa Creu es troba a l'extrem d'un serrat sortint de la vall, a 1.290 metres d'altitud. S’hi arriba des de Montferri, en direcció a Castellbó i Sant Joan de l’Erm. Poc després de Sant Andreu, passat Castellbó, apareix a mà dreta la pista en mal estat que mena a Santa Creu. Si bé, havia arribat a tenir 20 famílies i 100 habitants el 1857, des del 1960 la població ha davallat progressivament.

En el poble, força visible des de tot arreu, s’hi troba l'església de Santa Creu, citada en l'acta de consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell. És una església d'una sola nau, capçada al nord amb capçalera plana, i coberta amb volta de canó que suporta un llosat a doble vessant. A banda i banda presenta dues capelles laterals, obertes a la nau a través d'un arc de mig punt, que sobresurten de la nau en planta. La del mur de llevant està adossada a la sagristia.

La porta d'accés, a la façana meridional, és en arc rebaixat i presenta una motllura enguixada, igual que l'ull de bou circular que la corona. Hi ha un campanar d'espadanya d'un sol ull.

SEIX (Sant Serni. Alt Urgell) Les primeres notícies que es tenen del poble de Seix daten del segle XI, formant part del vescomtat de Castellbó. Per arribar-hi es surt de Montferri, es passa per Castellbó i, poc després, apareix a mà dreta la pista a Albet i a Seix. En la documentació del segle XI apareix l'esment de la llacuna de Cix com a límit de la vall de Romadriu. Són els únics esments medievals coneguts d'aquest nucli. Seix formava part del vescomtat de Castellbó. A començaments del segle XVI consta que hi havia una castlania que gaudia del benefici de sant Martí de l'església de Santa Maria de Castellbó. L'església de Sant Serni de Seix era sufragània de la parroquial de Santa Creu de Castellbó, tal com figura a la visita de l'any 1575. En la darrera reforma parroquial passà a formar part de la de Santa Maria de Castellbó. L'església de Sant Serni de Seix és de petites dimensions, formada per una única nau acabada en un absis semicircular, amb una finestra en la part central, avui cegada i una orientada al migjorn. La nau està coberta amb una volta de canó reforçada per dos arcs torals. La teulada està feta amb lloses de llicorella. La porta d'accés es troba en el mur oest. Està formada per un arc de mig punt adovellat. Corona aquest mur un campanar de cadireta d'un sol ull. En l'interior del temple, junt a l'escala que ens porta al cor, trobem una pica d'aigua beneitera. El temple està decorat amb pintures de factura posterior.

SOLANELL (Sant Julià. Alt Urgell) Solanell (42° 24′ 43.13″ N / 1° 20′ 38.39″ E) és un nucli de població del municipi de Montferrer i Castellbó, a l'Alt Urgell. El 1889 havia arribat als 180 habitants, l'any 1950 n'hi havia 38 i el 1970 n'hi quedaven 8. A partir de l'any 1973 ja no hi vivia ningú, però a partir del 2012 hi viuen 3 persones durant tot l'any, gràcies al projecte Reviure Solanell. Aquest projecte ha fet que al poble hi arribi l'electricitat. Pujant per la carretera des de Castellbó es troba, damunt el barranc de Solanell, la Casa d'Algons, que té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, després la carretera s'enfila fins als 1.219 metres d'altitud, on es troba el poble de Solanell. Pel seu interès i perquè en Saül Garreta, arquitecte de Tarragona, s’ho mereix, passo a copiar un interviu que va aparèixer a El Punt un dia del mes d’Octubre de l’any 2009: En Saül parla de Solanell amb la passió de l'enamorat. Ara fa cinc anys, l'esquelet d'aquell poble mil·lenari el va captivar i es va proposar reconstruir-lo i fer-lo reviure... Tenia uns diners estalviats i vaig donar la paga i senyal de la primera casa. A poc a poc, hi he anat invertint el que he pogut i ara sóc propietari de gran part del poble... La meva intenció és reconstruir les cases utilitzant els materials de la mateixa zona, amb el compromís de respectar al màxim l'essència del poble. Allò és preciós. A Solanell hi ha un riu, un molí, diversos forns de pa, cortals, l'església d'origen romànic... Als prats i als boscos hi ha cabirols, cavalls, bolets, guineus, perdius... El poble està orientat al sud i, per tant, és solejat, però també hi plou, de manera que les terres són fèrtils... La majoria de la gent m'ha ajudat quan han vist que no es tracta d'un projecte especulatiu, ni de construir una urbanització al mig de la muntanya... Des del començament he tingut molt clar què és allò que no vull per a Solanell... Un cop estigui reconstruït, m'agradaria que hi visquessin algunes famílies tot l'any, que podrien treballar en l'agricultura i la ramaderia i ocupar-se de la gestió de les cases que estaran dedicades al turisme rural...

Segons l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell, presideix el nucli l'església de Sant Julià, antiga parròquia, un edifici del segle XVIII amb campanar de torre. Té també les ruïnes d'una capella dedicada a Sant Domènec. Encara es pot reconèixer el vell camí medieval que anava de Solanell a Albet i que unia tots els pobles de la part alta de la vall de Castellbò. El camí és en part excavat a la roca. El poble de Solanell és conegut, també, per la popular Cançó del Gall Negre, lletra de l'Agustinet de Pallerols. És un poble gran, en comparació de la resta de despoblats, amb aigua i llum, i una situació increïblement privilegiada, la arribada es espectacular, doncs fins el darrer revolt de la pista no apareix, i quan ho fa ho fa tot sencer, imponent, gegant desolador i misteriós, i amb un campanar octogonal que enfila per la part del darrera del poble.

La majoria de cases estan en estat ruïnós i molts dels carrers son inaccessibles a causa de la densa vegetació, son cases grans en molts casos amb mes d’una planta. L’església totalment buida, té el sostre interior caigut, tot i que es conserva la teulada, i l’escala de fusta que puja al campanar, que ha perdut part de la teulada.

TOST (Sant Martí. Alt Urgell) De Lleida a la Seu d’Urgell i abans dels Hostalets de Tost apareix un trencall a mà dreta que, creuant el riu Tost, mena al poble de Tost i a Torà de Tost (4 km., indicat). Abans de creuar el pont, a mà dreta hi ha la pista que duu a Castellar de Tost. És un poble abandonat, amb quatre habitants, situat dalt d'un esperó rocós a 785 m damunt del nivell del mar. Actualment se'n conserven les ruïnes del castell i de l'església de Sant Martí, abandonada. De tot aquest territori de la vall per on es passa, fou senyor el vescomte Arnau Mir de Tost, propietari també de l’església i el castell. És el mateix vassall dels Comtes d’Urgell que conquerir de manera definitiva la Vall d’Àger (1048) i va reconstruir la Col·legiata de Sant Pere d’Àger. Abans de morir, el 1071, va fer un pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia. Avui dia (agost 2005), tant la Vall de Tost com el poble i l’església presenten un abandonament que fa pena. Només el temple es manté dempeus, si bé l’estat ruïnós no es pot dissimular. Els carrers han desaparegut pels carreus caiguts dels edificis propers i, alguna que altra biga, impedeixen el pas, moment que un s’ha n’adona que les cases estan nues de sostre i pis. Ningú pot sortir al balcó de la casa d’enfront de l’església... com abans ho feia la Rosa de Tost, quan algú es feia present i el lladruc del seu manyac gos l’advertia. L’església parroquial de Sant Martí, situada a casi 800 m. d’altitud, atreu l’atenció per la grandiositat de la seva fàbrica. Fou consagrada en el 1040, pel bisbe de la Seu, acompanyat pel comte Arnau i la seva muller Arsenda. És d’una sola nau i capçada per un absis semicircular a llevant. Ambdós elements estan sobrealçats. Una finestra s’obre a la façana de migjorn. A ponent queda la portada actual, de construcció més moderna i situada al bell mig d’aquest mur. Damunt d’ella un ull de bou i el campanar

84 d’espadanya per a dues campanes, a la part baixa, i una altre damunt d’aquestes. A banda i banda, tot resseguint la façana de dalt a baix, dos contraforts. El de la banda de migjorn tapa parcialment la portada d’entrada primitiva, avui paredada. Una altra porta dovellada, també closa, es troba en el mur de migjorn.

L’interior, molt més malmès, hi ha mostres d’haver estat arrancats els elements mobles que deuria haver-hi. Gran part de l’obra que s’aprecia és de l’època gòtica i fins i tot posterior. En el MNAC es guarda una taula d’un baldaquí. En el plafó central es representa la figura de Crist, voltat pel Tetramorf. Presenta unes formes molt semblants a altres taules que s’atribueixen a l’anomenat Mestre de Soriguerola. També s’hi guarden tres taules d’altar procedents d’aquesta església.

BAIX CAMP

Probablement per contrast, per veure i gaudir del paisatge del Baix Camp, la millor manera es arribar-se a l’encimbellat i abandonat poble de La Mussara. Des de casi els mil metres d’altitud es gaudeix d’un mirador excepcional sobre tos els pobles escampats en un terreny, que poc a poc, s’estén fins a besar la mar i rebre l’empenta del mestral. El mestral és un vent que persegueix als artistes, inspira als poetes i enfolleix a les persones sensibles. Però qui l’ha notat, per terra o navegant pel seu coster, se’l fa seu com un element de la nostra vida. No hi ha dubte, que tant el mestral al sud dels País, com la tramuntana al nord de Catalunya configurin el tarannà de la gent i , per on el vent s’entaula, la terra. En aquesta Comarca es troba una forma pròpia per gaudir de la natura, de la seva història i dels propis recursos. El contrast de les altituds a que em referia al principi, no s’atura pas pel fet de trobar-nos entre una vila a tocar la sorra i el Tossal de la Baltasana. Existeixen uns colors concrets i definits, que en dies següents d’haver plogut i la boirina s’ha esbandit per la neteja del vent de d’alt, posen en evidència els reflexes que ofereix el Pantà de Riudecanyes, per exemple, i els de la Mar del Golf de Sant Jordi al emmirallar-se el Cel acolorit en els capvespres. Si bé el fred no el podem deixar a banda en certs dies de l’any, el clima suau del Baix Camp permet gaudir dels esports a l’aire lliure. Inclòs la costa, vituperada en moltes ocasions i, senyalant impròpiament a la marinada, com a causa de malts de caps i semblants patologies, no deixa de ser un pas molt satisfactori per on és molt agradable seguir els senders que uneixen platges i petites cales. En alguns d’aquests racons la força de les ones de la mar i el pas de les aigües càrstiques han configurat coves, no sempre de fàcil accés per terra, però tampoc massa difícil des de les platges del Torn o de l’Almadrava. És en aquests punts, quan la sorra deixa pas a la costa rocosa i profunda, que al capbussar-se a pulmó lliure, es descobreix un món del silenci, ric d’espècies submarines sorprenents. El Baix Camp és una Comarca abocada a la Mar i agombolada per una orografia modesta, que no ens cau damunt i, sobretot, deixa pas a uns ponents mai superats. És, també, una Comarca on destaquen les patates, el peix, les avellanes, l’oli i els bolets... i, per tant, la gastronomia posa l’hora de gaudir d’una reconeguda restauració.

VANDELLÓS (Gavadà. Baix Camp) El lloc de Gavadà es troba actualment abandonat, i mai no tingué església ni cementiri propis. L'any 1787 tenia 4 focs. L'any 1850, 42 habitants; el 1900 va arribar a la màxima taxa demogràfica, 123 habitants, que l'any 1950 s'havia reduït a 25. Gavadà, actualment, és una de les cinc poblacions deshabitades del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. Inicialment, era un Mas, segons consta en documents del segle XIV, un mas que va convertir-se en un caseriu. Al darrer terç del segle XIX, a causa de l’increment d’habitants, se la va catalogar com a llogaret, un focus de població però sense jurisdicció pròpia. Es troba a uns 500 m d’altitud respecte a la mar. S’hi arriba a partir de la intersecció que es troba a mà esquerra de l’actual carretera C-44 direcció Tivissa. Aquest camí o pista, ara asfaltat, era un camí de carro. Se l’anomenava camí de Gavadà, tal com queda indicat a peu de la carretera de Vandellós. Aquesta carretera, va seguint el curs del Barranc Fondo, que busca la desembocadura al mar. Passa per un paisatge d’un gran valor ecològic: la finca la Moixera primer, el pas pel coll del Rourell i fins a arribar al mas de Genessies, al capdamunt del qual s’hi divisava la mola que ha donat nom al Mas. El camí mena al poblet de Gavadà, ubicat al vessant sud-est de la mola de Genessies i que divideix el nucli en dues parts desiguals i de manera desordenada. Seguint l’itinerari, a banda i banda del camí, s’hi trobaven casetes, masos i masets, que en el primer terç del segle XX, eren habitats pels mateixos propietaris o masovers, una manera de viure pròpia de les zones rurals però amb un tarannà conciliador. El final del Camí de Gavadà, coincideix amb l’antiga N-340, que ara passa un xic més a prop de la mar i amb una amplada i mesures de seguretat infinitament superiors a l’anomenada carretera del Perelló de la postguerra fins ben entrats als anys 80 del segle XX...

Just en la intersecció del Camí amb la N-340 es troba un antic hostal de carretera, el Mas Plater. Un antic hostal on coincidien, fa molts anys, a cavall, a peu, bicicleta, burro… gent de totes aquestes muntanyes i de la costa, que anaven fent ruta... Actualment, no és res més que una edificació en ruïnes.

Mas Plater

Gavadà era una població molt ben comunicada tot i la situació geogràfica. Per aquí hi passava gent de la vila o dels masos de les muntanyes de Tivissa, dels masos del terme de l’Ametlla, veïns dels altres llogarets propers com Fatxes, Masdevalentí o de Vandellòs mateix.

El petit poble compartia vincles socials, afectius i econòmics amb molts dels habitants dels masos que passaven per aquest camí, l’única via d’accés cap a les muntanyes de Tivissa, un llarg recorregut però amb una relació agraïda i solidària.

Prop del poble es bastí la Torre de Gavadà. És un edifici de planta circular. Es conserva encara fins una mica més amunt de la volta de la planta baixa (construïda a la manera típica de la contrada, en espiral, com les barraques de vinya), la qual sosté el primer pis, desaparegut. L'estat ruïnós general ha avançat en els darrers anys. En la part baixa de la construcció, la torre té una mena de talús, de forma bombada, per sostenir millor la part cilíndrica superior, salvant així el desnivell de la muntanya, terrassada. Té una porta a peu pla, la qual s'obre vers les ruïnes de l'edifici d'un antic mas amb el que sembla que comunicava un pas elevat. Es tracta d’una Torre de defensa bastida probablement en el segle XVI, en la mateixa època d'inestabilitat de moltes altres torres d’aquest tipus. En aquest indret, format per la casa adjunta i la torre, l'any 1606 va haver-hi un enfrontament entre uns bandolers i els habitants del mas, els pares d’en Pere Pau Revull, conegut com a Pau de Crist, que fou el fundador del Santuari de Cardó, nascut a Gavadà.

VILAPLANA (La Mussara. Baix Camp) La Mussara és un despoblat actualment agregat a Vilaplana (Baix Camp). Es troba a la serra de la Mussara, a les Muntanyes de Prades, a 990 metres d'altura, a tocar del cingle de les Airasses, des del qual es gaudeix d'una impressionant vista del sud del Camp de Tarragona. Al nucli de l'antic poble hi ha vuit edificis, tots en estat ruïnós, dels quals estan una mica ben conservats l'església de Sant Salvador (campanar de 1859) i, al costat d'aquesta, la casa anomenada Cal Cassoles. Quan plou, l'aigua queda retinguda a l'únic carrer que té el poble i és per això que la gent del lloc eren anomenats ranes. El primer document escrit que s’ha trobat en el que s'anomena La Mussara es un document de concòrdia entre el Rei d'Aragó Alfons 1er "el cast" i l'arquebisbe de Tarragona, Don Guillem de Torroja datat l'any 1173. El nom Almussara és de orígen árab. El terme municipal d'aquest petit poble del Baix Camp va deixar de existir l'any 1961 anexionan-se al poble veí de Vilaplana. L'empenta demogràfica de la Mussara no s'esdevé fins mitjans del segle XIX quan, en relacióamb un segle enrera, es triplica la població. Però nomès durant uns trenta anys la Mussara mantindrá els trescents habitants, (inclosos els masos ) Els recursos i les formes de vida sempre van ser molt complicades degut a que el terme de la Mussara sempre ha estat molt pobre d'aigua. Hi havia només algunes fonts i la majoria eren fontetes. La manca d'aigua va frenar l'agricultura i la mateixa vida del poble. No obstant aixó, els principals recursos eren la petita ramaderia (bens, cabres i bous per a llaurar); el carbó d'alzina, que baixaven a vendre a Reus amb el ruc o la

somera; l'agricultura (blat, ordi, civada, sègol farratge i "pataques"), i els productes de cada casa gallines, conills i, al menys, un porc per passar l'any i un hortet amb tomaqueres, enciams, pèsols, bajoques, cigrons, fesols, guixes i faves. També eren fonts complementàries la caça i els rovellons que igualment baixaven a vendre al mercat de Reus. I entre els fruits de muntanya, n'aprofitaven sense grans collites, els dels perelloners, dels peremays , de les pereres, d'alguna prunera o pomera, cascavelliquer, cirerers, codonyers, noguers i uns pocs ametllers i olivers. Com que a la Mussara no hi havia cap botiga, però si en certes èpoques dues tavernes, la gent baixava a proveir a Reus i desprès a Vilaplana on compraven bacallà i arengada, tonyina i rebordonits, menjars de país pobre. La vinya fins a la fil•loxera, era un altre petit recurs i cobria racons de la muntanya, com ho testimonien els marges i margets que han sobreviscut a l'abandó del conreu i a la lenta invasió del bosc. Les carboneres abandonades assenyalen la importància que, fins després de la guerra civil, va tenir aquesta petita indústria a la qual treballaven força carboners tortosins. Però el metge vivia a Vilaplana o en certes èpoques pujava amb animal des d'Alforja. Només hi havia pas de carro i la carretera no arribà fins el 1914. Aleshores fou més fàcil de treure el bosc i alguns propietaris Mussarencs van fer diners i van emigrar. L'escola va durar fins els anys quaranta i el rector fins gairebé a la guerra civil, però mes aviat vivia a Vilaplana. Cal tenir en compte que en tres cases hi moriren els propietaris i ja no s'ocuparen més i que les cases on no s'havia vist viure mai no saben si havien estat un antic habitatge, o sempre un corral o pati. La despoblació agafa una regularitat durant els darrers anys del segle XX. El trauma de la guerra civil accelerà també l'emigració. A la Mussara hi

moriren al front tres persones, ningú fou assassinat ni tampoc afusellat com a conseqüència de la repressió franquista. Un altre factor bastant estrany que ajudà a la despoblació va ser un tal senyor Dalmau, de Reus, conegut com "lo millonari", es dedicà a comprar sistemàticament terres i masos per especulà amb la possibilitat de una possible urbanització de la Mussara. Un altre factor va ser que per les muntanyes durant principis dels anys 1950, els Patacons, que eren uns emboscats que tenien a tota la comarca atemorida, i com a conseqüència a la Mussara hi havia un destacament de la Guàrdia Civil, que s'establiren al poble per a atrapar als Patacons i de pas degut a la repressió vinguda per la guerra civil s’aprofitaven dels Mussarencs. Les famílies al marxar del poble i dels masos s'establiren a Vilaplana, Reus, Alforja, la Selva del Camp, l'Aleixar, l'Albiol, Castellvell, L'Espluga de Francolí, Valls, Maspujols, Salou, Tordera i Barcelona. L’últim "autòcton” de la Mussara que marxar va ser Pere Abelló del Mas de l'Abello. Al poble hi havia vint-i-quatre cases contant l’església. La majoria de les cases del que es considerava Carrer Major, en l’actualitat estan enfonses i només queda alguna paret que ens fa imaginar la grandària que tenien i poc més. L’església encara s’aguanta tret del sostre i d’alguna pared posterior, però tot fa pensar, que no tardarà gaire a ensorrar-se ja que el campanar comença a torçar-se i la façana a inclinar-se cap al davant. Del cementiri que es al costat nomes queda una mica de la paret que l’envolta i a dins no es pot conèixer el seu estat degut a que es impossible de entrar per la gran quantitat de brossa que s’hi acumula.

BAIX EBRE Aquesta comarca es va crear administrativament l’any 1936 per la Generalitat de Catalunya, eliminada pel franquisme i restituïda el 1987. La formen 14 municipis i la seva capital administrativa és Tortosa. Les característiques del paisatge d'aquesta comarca són el curs baix del riu Ebre i el seu hemidelta, l'esquerre, així com les serres de Cardó, Cavalls i Pàndols, i la dels Ports amb el Mont Caro (1.442 m), el cim més alt de la demarcació. Els pobles de l'interior de la comarca es caracteritzen pel seu nucli antic, dins del qual es conserva encara certa part de l'arquitectura popular. D'altra banda, els pobles situats a la vora de la mar mantenen un cert aire mariner dins del nucli antic. I els pobles de creació més recent són els que es trobem en territori del Delta. El Baix Ebre alberga dos parcs naturals: el Parc Natural dels Ports i el Parc Natural del Delta de l'Ebre, dos paratges de gran riquesa paisatgística, natural i animal. El riu del Baix Ebre és l’Ebre; la resta són una sèrie de torrents i barrancs que baixen dels Ports o de les serres de Cardó i del Boix. Són curos que recullen l'aigua de conques d'escassa superfície. La majoria van sempre secs, i només porten aigua en els períodes de pluges importants. Després queden secs fins a la propera pluja abundant. N'hi ha que desguassen a l'Ebre i d'altres directament a la mar. La diversitat d'aprofitaments ha estat motiu de conflictes, ja que malgrat el riu sigui cabalós, l'aigua que hi corre és limitada. És un recurs natural renovable, però limitat. Part dels conflictes es generen a causa dels interessos entre els pobles i grups econòmics que aprofiten les seves aigües d'una o altra manera i, darrerament, els ecologistes. El canvi més gran que ha sofert l'Ebre ha sigut la regulació del seu cabal. La construcció dels embassaments ha fet possible retenir l'aigua quan el cabal és abundant i deixar-la anar quan és baix. Aquesta regulació ha estat molt positiva de cara als regadius i per a les indústries i poblacions, que d'aquesta manera veuen assegurades l'aigua durant tot l'any. Abans de la construcció dels embassaments, l'Ebre es desbordava periòdicament i inundava les planes al·luvials inferiors i el Delta. A la façana de l'església de Xerta hi ha un limnígraf de rajoles on es troben inscrits el nivells de les inundacions de l'Ebre des del segle XVII. Segons aquesta inscripció, la inundació que arribà més amunt de les registrades és la del 9 d'octubre de 1787, coneguda a la zona com la riuada grossa dia en què l'aigua assolí l'alçada de 10 metres, ben bé fins al capdamunt de la porta de la mateixa església. La diversitat de paisatges i les diferents possibilitats en l'aprofitament del terra han donat una ocupació del territori ben diferencial. Es distingeixen tres zones: El delta amb regadiu, la plana amb conreus de secà i la muntanya.

La muntanya ha estat sempre poc ocupada, gairebé un desert demogràfic, almenys com a poblament permanent. El fort pendent, la dificultat a establir-hi terres de conreu i el clima han dificultat l'establiment humà. Hi ha algun sector on van construir diverses residències secundàries, com les que hi ha al peu del Caro. La plana de secà ha estat els darrers segles força poblada, encara que els nuclis de població s'han situat a la riba de l'Ebre o a la costa. La plana al·luvial regada ha estat una de les zones tradicionalment més riques. Les terres del Delta han tingut una colonització recent, a la segona meitat del segle XIX i al llarg del XX. Els censos successius de població mostren un creixent demogràfic constant fins a finals del segle XX en que si bé el creixement no s'ha aturat, la greu crisi ha fet minvar-lo. Hi hagué períodes amb un augment destacat, d'altres amb creixement escàs, i una dècada amb descens. El gràfic de l'evolució de la població mostra aquesta tendència positiva i les variacions fins al padró de 2010. Fins a mitjan segle XIX el Delta era una terra gairebé deshabitada. Fou durant la segona meitat del segle i del XX quan es va anar poblant, a mesura que les terres es drenaven i dessecaven, i es construïen els canals de la Dreta i de Esquerra de l'Ebre. Les terres més elevades eren dedicades a horta i les més baixes, amb inundacions freqüents o amb processos de salinització, a arròs. La construcció definitiva del canal de l'Esquerre de l'Ebre, que prenia l'aigua de l'assut de Xerta, permet regar tot el marge esquerre del delta mitjançant nombroses sèquies. Les Terres de l’Ebre, són una destinació turística emergent, lluny de les aglomeracions dels circuits turístics convencionals, amb un clima estable i favorable durant tot l’any. Sens dubte, són una destinació per gaudir-ne en família i amb els amics. Les Terres de l’Ebre ressalten sobretot pels seus espais naturals.

Descans a la vorera del riu Ebre

LA FULLOLA (Santa Maria. Torre. Baix Ebre) Circulant per la carretera N-340, procedents de Tarragona, s’arriba a l'entrada del Perelló, on apareix a mà dreta la carretera TV-3022 que mena a Rasquera. Segueixo amb el càmping-car en direcció a aquesta població, fins trobar una cruïlla a l'esquerra, que indica per anar a 4 Km Abric de Cabre feixet. Aquí deixo aparcada la VW i segueixo en bici-elèctrica aquesta carretera asfaltada durant 8 km., trobant varis cartells que m’indiquen que vaig per bon camí cap a la Torre de Fullola. S’arriba -als 8 km.- a on cal aparcar la bicicleta, baix el cartell Torre de Fullola i Antiga església. D’aquí, a peu, es segueix per un camí en uns 200 metres per arribar-hi. Situació exacte de la torre: N 40º51'49" / E 0º38'44".

Es conserva molt deteriorada i no es pot accedir a l'interior. Una gran escletxa que hi ha a la part superior de la torre amenaça seriosament la seva espontània caiguda. L'única obertura que es veu a l'edificació, és l’orifici om hi havia l’antiga porta d'entrada, situada a nivell del primer pis. La torre complia més funcions de vigia que de defensa. És pot considerar bessona de les de Benixarop (Camarles) i Candela (l’Aldea). L’antic poblat de Fullola fou propietat de la nissaga dels Montcada després de la conquesta cristiana. A principis del segle XIII Ramon de Montcada hi va atorgar dues cartes de poblament a diferents pobladors. Durant l’edat moderna patí un seguit d’atacs de pirateria, que motivaren la seva desaparició com a nucli habitat. Actualment només resten en peus alguns elements del castell: l’esmentada torre circular, uns quants murs de tancament, les restes de l’església i un seguit de vells masos als voltants de l’antiga fortalesa, recuperats com industries agrícoles o de ramaderia i de caps de setmana.

L’església de Fullola està enrunada i només conserva les parets perimetrals d’una planta casi quadrada, dos arcs torals apuntats, coberta a dues aigües, actualment desapareguda i porta destruïda a migdia. Al mur de mestral i dins del presbiteri junt al pilar del primer arc toral, es troba una pica baptismal d’immersió, obrada en un sol bloc d’una pedra calcària dura de tons grisosa. No presenta cap mena de decoració exterior i té les següents dimensions: 106 centímetres de diàmetre exterior, una alçada de 62 centímetres i un gruix de 14 centímetres. Presenta un trencament de la vora superior per un cop recent. El moment en que fou construït aquest temple no està gens clar perquè falten documents, però es podria situar a finals del segle XIII o a principis del següent.

ALFARA DELS PORTS (Carles. Sant Julià. Baix Ebre)

Es surt de Tortosa en direcció a Roquetes, Els Reguers i Alfara de Carles (o dels Ports). A uns tres quilòmetres abans d’aquesta població surt, de mà esquerra d’una aguda corba, la pista que, coincidint amb el GR-171, mena a l’ermita de Santa Llúcia, i al Castell de Carles. Al peu del turó on hi ha les restes de la torre del Castell es situa l’ermita de Sant Julià de Carles. Un xic més enllà queda l’ermita de Santa Magdalena i Les Fonts del Toscar. L’actual vila d’Alfara de Carles està ubicada més al nord, seguint la carretera que hem abandonat per arribar a les ermites. Queda en el cim d’un pujol, rodejada de valls i de les muntanyes que constitueixen els Ports de Tortosa. El nom d'Alfara de Carles, és probablement d'origen àrab, ja que deriva d'Al-fakhar, teuleria, la qual cosa indica que possiblement existia en aquest lloc un nucli de població dedicat a les feines de fang. Hi ha vestigis prehistòrics, pintures rupestres i materials lítics a les serralades del terme. Això fa pensar que es trobaven habitades ja en aquell temps. El poblat de Carles, anomenat antigament Castles, es troba documentat ja l'any 1148, després de la Reconquesta, pels serveis que li havia prestat. L'any 1237 Ramon de Sentmenat atorga Carta de Poblament al lloc de Carles, el qual era regit per les Constitucions de Cathalunya o per Usatges de Barchinona. L'any 1479 el lloc de Carles sofrí una greu epidèmia i els supervivents abandonaren la població i passaren l'any següent a viure a Alfara, que per aquest motiu s'anomena Alfara de Carles. Carles va restar com un despoblat, del qual avui només resten dempeus el castell i l'ermita de Sant Julià. A principis del segle XV, Elionor de Fluvià, vídua de Pere de Sentmenat, tercer d'aquest nom, hereva del poblat i Castell de Carles, i pel fet de no tenir descendència, vengué aquestes propietats a la ciutat de Tortosa. Per aquest motiu la baronia d'Alfara i Carles, estigué des d'aleshores vinculada a Tortosa. A poc a poc s'imposaren en aquest territori les lleis del "Llibre de Costums".

En el segle XVI la Baronia d'Alfara i Carles passà a mans de mossèn Cristòfol Despuig, autor dels famosos col•loquis escrits l'any 1557. En el segle XIX, la població experimentà un fort increment demogràfic, a causa de l'existència d'importants indústries de paper, vidre i teixits, a la zona del Toscà, que aprofitaven l'abundància d'aigua que hi ha en aquella zona. L’ermita de Sant Julià de Carles fou l’església parroquial del primitiu nucli de Carles, despoblat al segle XV a causa d’una epidèmia.

L’ermita és d’estil romànic tardà, d’una sola nau de planta rectangular sense absis diferenciat, coberta amb volta de canó apuntat i recolzada sobre arcs torals. La portada s’obre en el mur de migjorn, d’arc apuntat. En el mur de llevant s’obre una finestra de doble esqueixada i s’hi aixeca un campanar d’espadanya per una sola campana. D'Alfara de Carles n’era en Joan Pujol Fontanet, el cèlebre Panxampla, un bandoler de les Terres del Sud de Catalunya. Va néixer el 23 d'abril de 1857 i morí el 16 de juny del 1883. Panxampla era famós i conegut pels pobles d'Alfara de Carles, Reguers, Beseit i per les muntanyes dels Ports i fins i tot a les terres d'Espanya. Després d'un crim de taverna que probablement ell no havia comès, fugí a la muntanya, on s'amagà i sobrevisqué uns tres anys. Finalment va passar a França on va romandre dos anys com a soldat carlí exiliat. Va conèixer Victorina i tingueren un fill. Fou pres per dos gendarmes i dos guàrdia civils a un cafè de Carcassona, el 7 de desembre de 1882. Va ser sotmès a un Consell de Guerra i sentenciat a mort i fou afusellat per un escamot de soldats al costat de la porta de Sant Antoni a la ciutat de Tarragona el dia 16 de juny de 1883 a les 8 del matí.

EL BERGUEDÀ El Berguedà està situat a l'interior de Catalunya amb els relleus enlairats del Prepirineu i del Pirineu, com dels relleus planers del nord de la Depressió Central. La meitat nord, l'Alt Berguedà, l'alta conca del Llobregat i les serres del Prepirineu, és una autèntica barrera muntanyosa, orientada d'oest a est, amb cims i carenes per sobre dels 2000 metres, els quals separen el Berguedà de la Cerdanya. La meitat meridional, el Baix Berguedà, està situada al nord de la Depressió Central de Catalunya. Hi ha municipis que es troben a l'inici del i altres que es troben plenament a les planes de la depressió central. En aquesta meitat, i especialment a Berga, Gironella i Puig-Reig, s'hi concentra la majoria de la població de la comarca. Probablement s’hi habitava en el Paleolític inferior, però és a partir del neolític, quan la presència humana està més documentada amb sepulcres de fossa, en aquests sepulcres la majoria de les restes humanes pertanyen a individus de la raça mediterrània. L'historiador romà Titus Livi parla de la tribu ibèrica dels bergistans, sotmesa primer per Anníbal (218 aC) i més tard per Cató (195 aC). Sota l'ocupació sarraïna el Berguedà esdevingué territori de frontera fins a passar a dependre del Comtat de Cerdanya, del qual se separà per esdevenir, breument, Comtat de Berga a principis del segle XI. En aquest context cal situar la figura literària més gran d'aquestes terres: el trobador Guillem de Berguedà. Durant els segles següents, el Berguedà coneixerà les epidèmies de pesta dels segles XIV i XV, el bandolerisme del XVI, i la guerra dels segadors al XVII. A partir del XVIII, després de la Guerra de Successió, s'esdevé una època de creixement econòmic i demogràfic amb el desenvolupament de la indústria tèxtil, al qual el Berguedà aporta la seva pròpia màquina de filar, la berguedana o maixerina. Durant la guerra dels set anys (1833-1840), Berga fou un centre important de la insurrecció carlina; essent seu de la Junta carlina de Catalunya que tingué com a cap el Comte d'Espanya, famós per les seves arbitrarietats i crueltat, i assassinat en circumstàncies envoltades d'una aurèola llegendària. El Berguedà va seguir essent un nucli carlí destacat en les carlinades posteriors. Destaca del segle XX la revolta anarquista de Fígols, el 1932, que s'estengué a altres poblacions de la comarca. Grups d’anarquistes també varen protagonitzar col·lectivitzacions i episodis violents durant la guerra civil. Passada la guerra, fou lloc ideal per a les activitats de contraban i també per a les accions dels maquis. La mineria i el sector tèxtil foren la clau de l'activitat econòmica, fins que les crisis econòmiques dels 70 varen portar al seu enfonsament, amb la consegüent regressió econòmica i, sobretot, demogràfica. Actualment, el Berguedà busca desenvolupar-se a través de la diversificació d'activitats i mirant de potenciar el seu paisatge com a atractiu turístic.

SORBA (Santa Maria i Sant Eudald. Berguedà) Sortint de Cardona en direcció a Solsona (C-55), apareix a mà dreta, la pista que mena a Sorba, a uns 6 km. Poc abans d’arribar-hi, queda a mà dreta la capella de Sant Miquel situada a dalt d’un serrat: va ser construïda sobre les restes d'un oppidum ibèric ocupat durant la dominació romana. L'església és una petita construcció massissa, d'una sola nau, amb un absis rectangular i un simple campanar d'espadanya, que es conserva en bon estat. El lloc de Sorba és esmentat per primera vegada el 982 en una relació dels béns del monestir de Ripoll, que havien estat donats pel comte Guifre el Pelós. L'església parroquial de Santa Maria de Sorba és un edifici que conserva elements arquitectònics de diferents etapes constructives. Documentada des de l'any 888, està formada per un conjunt d'edificis, el més antic dels quals és el Martyrium de Sant Eudald, d'època

visigòtica: de planta quadrada a l'exterior i circular a l'interior amb cúpula, fou excavada pel Dr. Manel Riu els anys 1977 i 1979. Al seu interior fou trobada una tomba d'un esquelet atribuït a Sant Eudald 4. Totes les referències documentals a la vida de sant Eudald provenen de la tradició generada a partir del culte actual de les seves relíquies a Ripoll. Segons la tradició, van arribar-hi l’any 978 portades per uns monjos que les havien manllevat a Aix dels Termes .

Riu, Manuel Santa Maria de Sorba. Cat. Romànica, vol. XII. Enciclopèdia Catalana. Riu, Manuel. El martyrium de Sant Eudald, a Sorba. L’Erol. Àmbit Recerques Berguedà, núm. 63.

100 Es va considerar que s’edificà aquest suposat martyrium del segle VI, en un lloc on ja hi hauria estat habitat en època romana. Estava format per una rotonda amb un cos de planta quadrada a l’exterior (5,25 m x 5,75 m) i circular a l’interior, coberta amb una cúpula de quatre metres de diàmetre i que semblava correspondre al lloc d’enterrament del màrtir sant Eudald. Es va prendre com a referència la inscripció, present a la tapa de calç fina que tapava el reconditori de l’ara d’un altar q ue hi havia damunt de la cambra sepulcral i al bell mig de la rotonda, on es llegia: E]UBALDIS RELIQUIAE SUNT MARTYRIS XRISTI. AMEN.

La sepultura tenia una obertura, tapada per una teula plana per on s’introduïen peces de tela amb el propòsit d’obtenir relíquies per contacte amb les restes del Sant, procediment utilitzat correntment en les tombes del màrtirs. L’estudi antropològic del suposat esquelet del Sant, realitzat per Elisenda Vives, exposa que correspon a un home adult, mort al voltant dels cinquanta anys, i afectat de reumatisme hiperuricèmic (gota), que deuria mesurar de 1,65 a 1,70 m d’alçada, de complexió robusta i destre, si bé les insercions musculars poc desenrotllades, cosa que revela que no deuria exercir una activitat física pesant. Va ser enterrat en posició de decúbit supí amb les cames estirades i els braços creuats all sota ventre. A causa de ser violada la sepultura, hi faltaven els ossos del crani, la mandíbula inferior i algunes vèrtebres i costelles. Altres tombes es trobaven prop de la del Sant, seguint la costums dels fidels de voler ser enterrats prop del Màrtir. Unes excavacions posteriors (1994) van oferir noves dades respecte a les Santa Maria de Sorba 5, com resulta la determinació de l’època de construcció de l’estructura de planta circular fins ara considerada la part més antiga de l’edifici, es situa en la darrera fase de reformes de l’edifici. Respecte a la sepultura es considera que abans de construir-la ja existia un nivell de paviment, una part del qual va haver de ser destruït per a encabir-hi l’individu inhumat; la capçalera de la sepultura va ser destruïda parcialment durant la construcció de l’estructura de l’absis, la qual cosa planteja la hipòtesi de si fou en aquest moment que van desaparèixer part dels ossos cranials i el maxil·lar inferior. 5

Pujades, Josep. Santa Maria de Sorba. Montmajor. Cat. Romànica, vol. XXVII. 1996.

101

Les excavacions han demostrat que els fonaments interiors de la rotonda (nº 5 de la planta adjunta) són de planta circular. El paviment original, d'opus signinum 6 fou trobat sota tres paviments d'èpoques posteriors, a una profunditat de 85 cm. L'alçada total de la rotonda era de 5,05 m. i el diàmetre és de 3,92 m. Exteriorment és de planta quadrada i fou reconstruït almenys en dues ocasions: al segle X i al segle XVIII. Aquesta església rodona encaixa perfectament dins el tipus d'esglésies funeràries construïdes al segle VI. Molt probablement, corresponen a un tipus senzill que seguia la tradició de les grans rotondes sepulcrals de la millor època romana 7.

Capelles de planta rodona de Catalunya

Opus signinum, de Signia (regió del Laci, Itàlia). En aquest indret hi havia fàbriques de teules i de les trencadisses s’obtenia una pols vermellosa que barrejant-la amb la cal formava un ciment dur i impermeable. Servia per revestir el paviment. 7

Sànchez-Cid, Enric: Capelles de planta rodona. Edició en pps i pdf.

102

CONCA DE BARBERÀ Una de les característiques que sorprenen d’aquesta Comarca és, que malgrat de tractar-se d’una Conca, no hi discorre cap riu Barberà. Probablement, al buidar-se la cubeta quan en temps de terratrèmols i assentament de l’actual orografia, les aigües s’obriren pas per l’estret de la Riba, es formà l’actual Conca restant els rius Francolí i el seu afluent, l’Anguera.

La comarca és una cruïlla de camins entre les terres de Tarragona, de Lleida i de Barcelona, fet fonamental per entendre el seu desenvolupament econòmic i la gran concentració d'infraestructures lineals en un espai limitat. Així, a la comarca hi ha quatre línies elèctriques d'alta tensió, un oleoducte, una autopista, una línia de ferrocarril, una línia de tren d'alta velocitat (TAV), una carretera nacional, dues comarcals i un projecte d'autovia. A la comarca es tenen dades que indiquen poblaments des del neolític, així hi ha tot un seguit de coves als vessants nord de les Muntanyes de Prades amb pintures rupestres. Les del terme de Montblanc han estat declarades Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO com a part de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica, i es poden visitar reproduccions, a mida natural, de les pintures al Centre d'Interpretació de l'Art Rupestre. La comarca passà de pèrdues demogràfiques constants i punyents durant la dictadura franquista. Des de finals de segle XX s’aprecià un augment progressiu. En el conjunt de població, hi ha un pes prou important dels grups d'edat superiors als seixanta anys degut a les millores en la qualitat de vida, la caiguda de la natalitat i el retard en la formació de noves parelles, fet comú a les societats avançades, però que a la Conca de Barberà ha estat molt més profund.

103 CONESA (Savallà de l’Abadiat. Conca de Barberà) Sortint de Montblanc cal fer camí cap a Sarral d’on surt la Carretera a Tàrrega (indicat). Als 4 km. es troba el trencall, a mà dreta, que mena a Forès. Des d’aquesta població hi ha dues rutes per arribar a Savallà. Si es prefereix una curta caminada de 4 km. es segueix el GR-7-1 en direcció nord i sense cap dificultat s’hi arriba. Anant en cotxe, és preferible seguir, des de Forès, cap a Passanant. Passat la cruïlla a La Sala de Comalats, apareix a mà dreta la carretera que mena al poble naturista de El Fonoll, d’on parteix la pista de terra, però apta per cotxes convencionals, que en tres km. mena a Savallà de l’Abadiat. Situat al cim d'un pujolet que domina la vall del Fonoll, fou poblat des de molt antic i passà a Santes Creus el 1383 arran del canvi de la batllia de Sarral amb Forès, el Fonoll, Savallà, Conesa, Torlanda i la quadra de Saladern, fet entre Pere el Cerimoniós i el monestir cistercenc. En aquesta última data Savallà només tenia nou vassalls del monestir; al començament, però, del segle XV el lloc fou absolutament despoblat a conseqüència de la Pesta Negra, de manera que el 1441 Santes Creus obtingué per comís la propietat del lloc i féu, posteriorment, noves concessions de terres a nous pobladors. La mantingué fins a les lleis desamortitzadores del segle XIX. Al començament del segle XIX hi habitaven quatre famílies i en l’actualitat és deshabitat.

104 Al costat de la pista que ve de El Fonoll, es troben les restes de l’antiga població de Sabella, consistents en una quinzena de petits habitatges al voltant d’una torre rodona —l’antic castell de Sabella—, de la qual només es conserven les rengleres de la base; el castell fou bastit probablement al segle XI. L’església parroquial de Sant Pere de Sabella fou bastida al final del segle XII i principi del XIII. Romànica d’una sola nau, amb volta lleugerament apuntada i absis semicircular amb una finestra de doble esqueixada en el centre amb arc de mig punt adovellat; cornisa amb mènsules. Damunt del presbiteri s’aixeca el campanar d’espadanya per una sola campana, rematada per tres estels funeraris recuperats, sembla ser, del cementiri situat a migjorn del temple. Al mur de migdia s’obre la portalada amb un arc de mig punt en gradació i adovellat, recolzant-se sobre dues columnes i capitells decorats. El timpà es troba buit. Al mur de tramuntana s’hi varen afegir en el segle XIV, dues construccions més baixes que la nau. Al mur de ponent s’obre una finestra d’arc de mig punt de doble esqueixada i adovellada. La teulada de la nau, de dues vessants, i de l’absis estan cobertes amb lloses de pedra. En el terreny davant de la portalada on estava situat el cementiri, queda envoltat per un mur de metre i mig d’alçada, fet de pedra seca, tallada irregularment. En aquest tancat s’hi troba un sepulcre, segle XIII-XIV, tallat d’un sol bloc de pedra d’un metre i mig de llargada i cobert per una tapa, també de pedra, de secció triangular amb dos escuts esculpits. A l’interior, s'hi conserva una imatge de pedra, de dimensions superiors a les naturals, de sant Pere, que fou molt venerada pels fidels dels pobles veïns. El 1977 fou declarada monument historicoartístic.

105

PASSANANT (El Fonoll. Sant Blai I Santa Llúcia. Conca de Barberà) Si es surt de Montblanc cal arribar a Forés passant per Sarral. De Forés es segueix en direcció a Passanant i davant del trencall de la Sala de Comalats, a mà dreta, surt el vial que mena a El Fonoll: indicadors Poble naturista. Si partint de Vallfogona de Riucorb en direcció a Guimerà, en arribar just passat el Molí de la Cadena i arrecerat a la seva paret en surt el camí, que després de 7 km., fa cap a El Fonoll. Malgrat haver-se bastit, probablement, al mateix temps que el castell de Sabella (1079- 1080), no es tenen documents del castell de Fonoll fins el 1305. En canvi l’església, dedicada a Sant Blai i Santa Llúcia, fou aixecada entres el segles XII i el XIII, si bé que els primers documents on es cita són del 1306 i depenia de Sant Miquel de Forès, però des de 1330 va quedar unida a Savallà, sufragaria de Forès. La pesta negra de l’any 1348 va repercutir molt sobre El Fonoll, accelerant el despoblament i que es va accentuar, pocs anys després (1360), quan els jurats de Savallà exigien els impostos d’acord amb el cens d’habitants d’abans de l’epidèmia. Com va succeir en mols pobles de la Conca, a mitjans del segle XIV El Fonoll va passar a dependre del monestir de Santes Creus (altres viles depengueren del monestir de Poblet). Però els monjos es van trobar en un indret poc poblat i per aquest motiu els de Santes Creus varen donar una carta de població, per tal d’aconseguir el ressorgiment de les terres. Al 1381 es crea una capellania sota l’advocació de Santa Llúcia, patrocinada pel matrimoni Galceran de Sentdomí i la seva muller Francesca. L’església de Sant Blai i Santa Llúcia és una construcció de tradició romànica d’una sola nau, de planta poc regular, amb volta de canó apuntada, que arranca d’una imposta que recorre tot el perímetre de la nau, i un absis irregular amb volta de quart d’esfera, també apuntada. Anys després es va obrir una capella en el mur de seré de la nau, que és l’única part

106

de la construcció que no es conserva el mur originari. Probablement al construir la capella, per contrarestar les empentes de l’estructura es va bastir un contrafort en el mur de migjorn. En aquest punt s’aixeca el campanar d’espadanya per una campana. Els carreus utilitzats són tallats regularment, escudejats i col·locats a la manera isòdona, trobant-se marques de picapedrer (-<-). En el mur de migjorn s’obre la portalada originària de mig punt i adovellada. Un guardapols ressegueix a les dovelles. A l’absis apareix una finestra de doble esqueixada i a la part exterior hi ha un carreu perforat en quatre punts, dibuixant una creu, a manera de gelosia 8. Data probable entre la segona meitat i la fi del segle XII. A Passanant es conserva una imatge de Sant Blai del segle XIV que sembla ser prové d’aquesta capella. És una talla esculpida en pedra calcària amb restes de policromia i que deuria estar preparada per adossar-la al mur, doncs la part de darrera ha restat sense treballar.

Deshabitat durant més de seixanta anys, des del 1999 s’establí un complex turístic naturalista amb la reconstrucció de gran part de les velles cases del poble, càmping, així com noves construccions guardant un cert ordre rural i amb diversos elements d’esbarjo (cavalls, BBT, granja avícola, ping-pong, sales de joc i de reunió, etc.) i un supermercat.

Sànchez-Cid, Enric: Finestres, gelosies i òculs en carreus perforats (2013).

107

MONTBLANC (Prenafeta. Poble vell. Castell i Església. Conca de Barberà) De Montblanc en surt la carretera que directament arriba a la pedania de Prenafeta, a 5 km. Tot seguit i passant pel carrer Major, que travessa la població, es passa just al davant de la petita església de Sant Salvador. En acabar aquest vial, d’asfalt quebrat, apareix a mà esquerra una font eixuta i comença el camí, a l’esquerra, que mena a Cabra del Camp i, n’hi ha un altre els del mig, al Poble Vell de Prenafeta i Coll de Prenafeta (indicats). El vell camí passa per entre un alzinar ben obac, on els pins també volen tenir protagonisme i, cal tenir en compte, que va pujant sense gaire descans. En arribar a una clotada (la de l’Estret) el camí passa encaixonat entre panys de roca i mostra l’antic empedrat. Pujant, s’arriba a un eixamplament on es troba una cruïlla triple. Per la dreta, el vell camí del Coll de Prenafeta; el del centre, a la Planota del Faló i, el de l’esquerra mena a l’antic assentament del Vell poblat de Prenafeta, ocupant el bosc i les bardisses gran part de les restes dels antics murs de les cases avui totes enderrocades. Les restes del poble de Prenafeta Vell es troben situades en una vall tancada a sota el mateix Castell. La història de la població, edificades les seves amplies cases a la darreria del segle XI, no es pot deslligar de la del Castell. Fou entre els anys 1970 al 1990, quan es van realitzar diverses campanyes d’excavació arqueològica i tasques de desbrossament. Aleshores, identificaren en una sitja materials dels segles XIV fins al principi dels XVI, però per les característiques dels murs, no es va descartar que hi hagué una població cap el segle XII. Pel camí que s’hi ha arribat, cal seguir-lo fins l’única construcció que queda dempeus: l’església de Sant Salvador. A l’any 1166 correspon la referència documental més antiga que es coneix sobre aquest temple. L’edifici de l’església devia ser constituït originàriament per una sola nau amb capçalera plana. Una reforma posterior, que es podria situar durant els primers anys del segle XIV, va implicar l’ampliació d’aquesta nau primitiva i s’hi afegí aleshores un nou tram,

108 d’idèntica llargada a l’anterior, comunicades per una arcada de perfil apuntat, i en la capçalera es bastí un absis. La nau, bastida al mateix temps que l’absis, es va cobrir amb una volta de canó apuntat que es construí sobre un encanyissat de canyes juxtaposades, els senyals del qual han quedat en el morter que va servir per a lligar el reble.

El portal originari s’obre a la façana de ponent de l’església i és d’un arc de mig punt adovellat. Com a únic element decoratiu es troba, a la imposta que recorre la nau i d’on arrenca la volta, un petit cap humà esculpit esquemàticament. Refent el camí fins el punt senyalat com la Planota del Faló, cal desviar-se per un senderó que porta al Castell de Prenafeta, vorejant els peus del penyal on es va edificar. Uns graons de l’antiga escala d’accés donen pas a un replà on es troben les restes de murs i parets i des d’on es té una panoràmica immillorable de la Conca. El castell de Prenafeta (Prena facta, roca trencada) conegut també com a Torre del Moro per la gent de la contrada, és esmentat a finals dels segle X, en una de les donacions que efectua el comte Borrell II als senyors del castell de Cabra. Es troba situat al capdamunt d’un esquerp penyal rocós dominant la plana que s’estén als seus peus i als vessants de l’anomenat Tossal Gros. Les restes de les construccions corresponen a dues construccions fetes en èpoques diverses: un encimbellat petit castell roquer, molt reduït i una casa forta.

109

MONTBLANC (Rojals. Cogullons. Conca de Barberà) Quan es cerquen detalls històrics, llegendaris i, inclòs, arquitectònics relacionats amb els temples de localització insòlita, que han persistit a través de les vicissituds per les que han passat, m'he trobat en moltes ocasions la barrera de la meva ignorància, no saber per on començar, i hi ha hagut pobles, amagats entre les valls i la boscana, que he sortit d'ells en blanc: no he trobat a ningú perquè m'orientés! Tot un fracàs. Per això arribar a Rojals acompanyat d’en Josep Mª Contijoch, el President de la Comunitat de veïns, és tot una garantia per rebre la correcta informació que podré utilitzar pel meu modest treball. S’agafa la carretera que surt de Montblanc i que en 12 kilòmetres salva més de 600 metres de desnivell. Els primers cinc, fins poc abans d'arribar a Rojalons, són espectaculars, plens de ziga-zagues i amb bones vistes de la Conca. Cal anar amb compte amb els nombrosos ciclistes que els dies festius gaudeixen del ràpid descens. En arribar a les envistes de Rojals apareix l’església de Sant Salvador que destaca el seu perfil en el cim de la carena. Avui dia, pocs vilatans hi resideixen tot l'any, però la constància dels veïns desplaçats per la feina, que retornen al lloc dels seus pares, i la descoberta que han fet molts amants de la natura pura, que viuen al mig del tràfec de les ciutats i pobles propers, han aconseguit tenir ben restaurada una població que s'anava esmicolant per l'abandó, dissimulat pel creixement dels esbarzers. És a dir, que d'aquell Rojals de terrer pobre amb una població que es dedicava en gran part a carbonejar i de la vila de carreus espargits, avui ens trobem amb un típic poble de muntanya, tranquil, acollidor, ben arranjat i que dóna bo arribar-hi.

El lloc de Rojals fou conquerit pels fills del comte Ponç I de Cervera l'any 1154, després de fer retirar als de l'Islam cap a les muntanyes de Prades. A més de Rojals, també van caure al domini cristià Capafonts, La Febró i Farena. La seva situació estratègica va ser el motiu pel qual s'hi va bastir un castell, que a la vegada protegia a les famílies que els comtes hi havien facilitat l'arribada

110

per la repoblació de l'indret. Aquest fet va donar lloc a la construcció de l'església (segle XII), com ho demostra la morfologia arquitectònica de la mateixa. Ara bé, la primera menció documentada que d'ella es té, segons la informació llegida a Catalunya romànica, data dels darrers anys del segle XIII. La zona de Rojals i els Cogullons ha estat habitada des del Neolític. Entre les restes que se'n conserven hi ha un gran nombre de pintures rupestres en pedres a l'aire lliure i coves. Rojals es troba documentat l'any 1151. Inicialment era municipi amb les masies dels Cogullons, la Bartra i el Pinetell de Rojals. L'any 1940 s'agregà a Montblanc. L'any 2004 hi havia censades 28 persones. Rojals, pedania de Montblanc (Conca de Barberà), està situat a 979 metres d'altitud, a l'extrem nord-est de les Muntanyes de Prades. Des de l'església de Sant Salvador (origen segle XIII) podem gaudir de la vista panoràmica de la Conca fins als cims del Pirineu. Abans de les modificacions que s'hi van fer, era una església d'una sola nau coberta amb una volta de canó apuntat i amb un absis semicircular a llevant. La teulada, de dues vessants. En una de les modificacions s'obriren dues capelles a banda i banda de la nau en el tram immediatament anterior al presbiteri. El campanar, de planta quadrada i torre vuitavada, es va bastir al mur de ponent i en data propera a nosaltres. La portada primitiva no s'ha conservat, però deuria estar en el mateix lloc de l'actual, datada en l'any 1789. En el mateix mur de migjorn s'obre una finestra de doble esqueixada d'arc de mig punt. En la restauració última es va obrir una finestra amb arc monolític en el centre de l'absis i del bon amic i plorat artista Ismael Balenyà, de Montblanc, és el mural que va pintar a la part interior de l'absis, representant la Transfiguració del Senyor.

111

Tot seguint el carrer Major es continua pel camí que passa pel costat d'unes runes, el Corral de la Marieta. Ben aviat, s’entra als Plans: pi roig, pins i més pins, paisatge ben cuidat, com una plantació. Apareix el camí, a mà dreta, que mena a la Pena, però cal deixar-lo. Poc després de passar el Coll de la Mola, es troba el camí (a l'esquerra) que travessa el Bosc del Guerxet, ombrívol fins i tot a l'estiu, un dels millors boscos de les Muntanyes de Prades. Des d’aquí, a l'esquerra i dalt d'un turó, és pot apreciar el Refugi dels Cogullons. De del seu emplaçament, si el temps acompanya, és a dir, que el dia anterior hagués plogut i un serè no massa impetuós s'hagués entaulat, és pot gaudir d'una esplèndida vista del Pirineus, de Montserrat i de la Costa Daurada. Els Cogullons (Dibuix de l’artista Antonio Pallerola)

El caseriu dels Cogullons era un nucli humà que es va anar despoblant progressivament i s'accentuà després de la guerra, en el 1940, quan els darrers habitants es van traslladar definitivament a Montblanc. Amb el temps, les poques cases que es mantenien dempeus s’esmicolaven. Aleshores, els propietaris d’un dels edificis més adients -el de la família Pilar Serrael varen cedir al Club Excursionista de Montblanc, que amb l’esforç generós dels seus socis i la col·laboració política del Dr. Joan Domènech Miró, President de la Federació Catalana, fou habilitat com a refugi de muntanya, baix la direcció tècnica del Sr. Maties Solé. S’inaugurà el dia 9 de maig de 1982, resultant ser un refugi per a muntanyencs i el millor refugi de tot el País..., segons va evocar el seu President en aquesta data.

D'un dels llibres publicats per en Josep Mª Contijoch 9 , he recollit la següent nota, que pot servir per dur a terme una petita excursió a un interessantíssim racó, 9

Contijoch, J.M. i Bayona, V.: Els Masos de Rojals. CECB, 1997.

112

que fins hi tot s'hi pot arribar en cotxe convencional, per qui el caminar se li fa passat. Em refereixo al Mas d'en Llort. És un dels pocs masos que ha resistit les inclemències del temps i el pas dels homes, que ja és dir! El Mas d'en Llort va ser, en els anys 60, l'habitatge dels vigilants que Icona havia destacat en aquest terme. Per les característiques d'estar situat en una terra fèrtil, ombrívola i dotada d'aigua, es van conrear una sèrie de terrasses, on el planter de tota mena d'arbres configurava un espai paradisíac, que s'iniciava en una gran bassa, que s'omplia de l'aigua que brollava prop d'ella. En la recerca que ha fet el Sr. Contijoch, ha trobat que el Mas s'habitava des del 1849 i seguiren diverses famílies, emparentades amb els masos propers i amb filles de Montblanc i de Rojalons. Anota, el mateix autor, que a l'any 1905 encara hi ha referències de vida al Mas en la persona de Josep Llort Òdena. Prop del Mas, queden les pintures rupestres, que no fa massa foren declarades Patrimoni de la Humanitat. Per el que conte, en el seu llibre el Sr. Contijoch, sembla ser que qui va posar fil a la troca fou el Dr. Vilaseca, metge i arqueòleg. En deuria haver sentit parlar d'elles en una de tantes passejades que feia per aquestes muntanyes de Rojals i de Prades, quan una matí de mercat a Montblanc va cercar l'amo del Mas, en Josep Llort, que esmorzava a la Fonda Colom -cal Farreró- i li demanà pels gargots pintats en una balma propera al seu Mas. L'arqueòleg Dr. Vilaseca, gràcies a la informació rebuda, va iniciar l'estudi de les pintures neolítiques junt amb el Sr. Maties Solé i Maseres, que les reproduí, en la Secció d'Arqueologia del Museu de Montblanc i Comarca. Del Mas surt un camí cap a llevant i tot descendent. A 50 metres, hi ha un corriol que s’enfila fins la part alta de la balma: en aquest punt es troben les pintures, no massa clares i, com sempre que volem observar pintures rupestres, cal remullar-les per posar-les més de manifest. També aquí, s'ha fet present el vandalisme. La curta excursió al Mas d'en Llord i la contemplació de les pintures rupestres, ens dóna una nova visió de la muntanya, on es gaudeix sens dubte de la natura i d'una minsa part de la cultura d'una població, que ens ha deixat el llegat de la seva sensibilitat.

113

MONTBLANC (Rojalons. Conca de Barberà)

Rojalons és un llogaret despoblat del municipi de Montblanc, Conca de Barberà, a les muntanyes de Prades. No hi ha habitants documentats des de 1945. Es troba aproximadament a 690 m d'altitud, a tocar la carretera TV-7042 de Montblanc a Rojals. Històricament, Rojalons ha estat adherit a la parròquia i terme de Montblanc; era a l’església de Santa Maria i, posteriorment, a finals del segle XIX, a l’església de Sant Miquel, on baixaven a batejar les criatures nascudes en aquest llogaret de muntanya. A la Conca, la població dispersa no era massa abundant. En números absoluts destacaven els termes de Rojals, Prenafeta, Montblanc i a més del nucli de Rojalons, hi havia cases habitades a l’estret de la Riba, Samuntà, ermita de Sant Joan (2), la Pasquala (pous de gel), teuleria i diferents molins fariners, com el Molí de Castellví.... Josep M. Porta el 1731 comptabilitza quatre cases a Rojalons de segona qualitat habitades per famílies pageses (3). Segons els llibres de baptismes de la parròquia de Santa Maria de Montblanc, detectem en el darrer quart del segle XVIII set matrimonis de les nissagues Ferrer, Cavaller, Escoter i Sanahüja i Soler. Segons el padró d’habitants de Montblanc de l’any 1889 a les cases de Rojalons hi residien 43 persones, de les quals quatre eren naturals de Rojals, una d’Alcover, una de Montblanc i la resta del propi nucli de Rojalons. Antoni Palau i Dulcet el 1932 afirma que vivien a Rojalons sis famílies amb uns 30 individus (5). Els seus oficis eren exclusivament agrícoles: tots es declaren pagesos menys un pastor, Joan Pàmies Nogués, vidu de 70 anys i un cec solter, Pere Andreu Caballer, de 22 anys.

114 Ja en el segle XX, l’any 1945, es localitzen a setze estadants, agrupats en tres famílies, la majoria consten com a pagesos, tret d’un pastor i una minyona (un home es declara jornaler.

Segons informació oral, els darrers habitants de Rojalons foren Vicenç Cavallé Andreu i Francesca Andreu, coneguda popularment per la tia Cisqueta. La dita popular li canta Rojalons, set cases i vuit forns correspon.....

115

LES PILES (Sant Salvador de Figuerola. Conca de Barberà) A la Baixa Segarra, hi ha Figuerola, un antic llogaret conegut també com Figuerola de Santes Creus o Figueroleta. Sortint de Santa Coloma de Queralt per la carretera a Pontils, senyalitzada, i a 2 km. (abans del trencall, que apareix a l’esquerra per anar a Sant Gallard) es troba a la dreta la pista que, a dos quilòmetres més enllà, es localitza l’ermita de Sant Salvador de Figuerola i les cases de Figueroleta. A peu, fàcilment s’hi arriba. Es tracta d’un petit nucli de Figuerola, despoblat, amb només dues o tres cases, S’hi troba una església romànica, molt propera, i situats, el caseriu i el temple, en el terme municipal de Les Piles. Actualment, les cases estan deshabitades, i indret té molta història. Sembla ser que al lloc hi va existir alguna mena de fortificació documentada ja a l’any 1066 de la que no queda cap rastre. L’any 1277 el lloc era ja propietat del monestir de Santes Creus que el conservà fins a la desamortització de 1835. Per la documentació del 1716 10 es coneix que hi havia quatre cases, dues en bon estat i dues derruïdes.

Teixidó i Montalà, Jaume: Aplec de Treballs, Centre d’Estudis de La Conca de Barberà, nº 25.

116 Les cases habitades eren Can Corbella i Can Torner i se’n fa una descripció de cadascuna: - la primera, de Macià Corbella, consistia amb una sala cuina, tres aposentos, una botiga per posar grans, al primer sostre un solà, al segon sostre tres aposentos y una golfa, cup, celler, establia, pastador y entrada y forn y un corral de bestiar, pallissa y porxada. - la segona casa, de Joan Torner, habitada per masovers, consistia en la entrada, establia, forn de courer pa, cup, celler, a mitja escala un aposento, al primer sostre una sala cuina amb tres aposentos, de sobre una golfa, un corral per tenir bestia... A les dades del Diccionari de Pasqual Madoz de l’any 1845 es descriu el llogaret de Figuerola de la següent manera: “Llámase también Figueroleta para distinguirlo de otro pueblo de igual nombre en el partido judicial de Valls. Aldea en la provincia de Tarragona, partido judicial de Montblanch. Forma ayuntamiento con Guialmons y San Gallart. Consta de 4 Casas y una iglesia parroquial, aneja de la de Sta. Coloma de Queralt, con cuyo municipio confina por N. ; E. Sant Gallart; S. Pontíls, y O. Guialmons. El terreno es llano y de mediana calidad, produce cereales y legumbres”. Al nomenclàtor de l’any 1860 Figuerola consta com a Lugar, amb tres edificis habitats constantment i a una distancia de Les Piles de 4,9 km. Al nomenclàtor de 1887 hi figura com Aldea, amb 3 edificis i 22 habitants. No apareix als nomenclàtors de 1900 i 1920. Torna a sortir al nomenclàtor de 1930 com Aldea, amb 3 vivendes i 16 habitants. A uns centenars de metres de les cases es troba l’església romànica de Sant Salvador i entre mig de les cases i l’església hi ha una creu de terme. Les masies disseminades de Figuerola formaven part de la família Timor, emparentada amb els Queralt i aquest patrimoni passà de pares a fills per deixes testamentàries. L’església de Sant Salvador era una d’aquelles construccions que agrupava a la població dispersa. Apareix documentada per primera vegada a l’any 1150. Reformada en el segle XIV, i un clergue i donats en tenien cura d’ella.

117

Un dels darrers senyors de la contrada fou Arnau de Timor, que ho deixà al seu fill Pere de Queralt i d’aquest passà al monestir de Santes Creus fins l’aplicació de la llei de Mendizàbal. L’any 1150 ja es menciona la parròquia de Figuerola com una possessió de la Canongia de Solsona. És un edifici de planta rectangular amb volta de canó i absis semicircular, rebaixat, a llevant. Primitivament fou coberta per un encavallat de fusta, però en el segle XIV es va substituir per l’actual coberta, aplicant en l’interior dels murs uns arcs formers per descàrrega del pes de la volta. Coincidint amb aquesta reforma s’edificà en el mur de tramuntana una capella. En el centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt bordejada, per un seguit de petites boles. En el mur de migjorn, s’obre la portada d’arc de mig punt, adovellat i amb un extradós. En aquest mateix mur s’obren dues altres finestres amb arc monolític, però situades en dos sectors ben diferenciats del mur per les característiques dels carreus, tallats uns més acuradament que els altres, així com també la seva disposició, respecte a les fileres. Actualment (abril del 2000) en el mur de migjorn i prop del frontispici s’hi ha afegit una construcció, tipus capelleta, ogival, que dóna aixopluc a un sarcòfag. En el mur de ponent s’hi aixeca el campanar d’espadanya per una campana, restant només els pilars, però en la darrera restauració feta en el segle XX, es va substituir l’arc, que hi mancava, per una disposició escalonada de maons. En aquest mateix mur apareix una doble filera de forats, que sembla ser corresponen a les bigues d’una construcció coberta, sia un habitacle (clergue? donats?) o un nàrtex. Una tanca de superfície rectangular delimita el terreny exterior de l’ermita i on s’hi entra per la porta situada a tramuntana: seria, per cas, el cementiri i on es trobava el sarcòfag esmentat? 11... o, més probablement, la sagrera.

Segons J.Mª Contijoch, escriptor, president del Museu-Arxiu de Montblanc, editor i Director de la revista El Foradot, té constància oral d’aquesta suposició, però no existeixen pas referències documentals de tal cementiri.

118

SANTA COLOMA QUERALT (Santa Fe de Mont fred. Conca de Barberà) De Santa Coloma es surt per la carretera a Igualada (senyalitzada) i a uns quatre quilòmetres s'agafa el trencall de mà esquerra, la T-221, que mena a la Panadella. Poc després de passar el coll de Guixeres i a mà esquerra surt el camí que, en un km. de pista, mena al caseriu i a la capella de Santa Fe de Mont Fred. Sembla ser que en data no determinada, però abans del 1078, es va bastir el castell de Mont Fred, i que en el darrers anys del segle XI, Guerau Alemany de Cervelló el va cedir a Ermengarda a canvi de trenta unces d'or. Fins aquests fets no s'havia edificat la capella, doncs el culte de Santa Fe no passa els Pirineus fins el segle XII. Al 1195 en el testament de Guerau de Castelltort es cita per primer cop la capella de Santa Fe, que junt amb altres propietats les passa a l'Orde dels Hospitalers. Construïda, doncs, a primers del segle XII, va passar al bisbat de Vic. És una construcció d'una sola nau amb un absis semicircular al mateix nivell, però de diàmetre més curt que l'amplada de la nau. Coberta amb volta de canó i l'absis amb volta de quart d'esfera. La portada s'obre en el mur de tramuntana, de mig punt, dovellada, però sense cap ornamentació. A la capçalera de la nau, abans de l'absis, apareix un engrossiment del mur que es continua fent un arc a fi de sostenir la volta de canó.

119

Hi ha tres finestres: la del centre de l'absis, la del mur de ponent a sota de l'espadanya i la tercera que s'obre en el mur de migjorn, adovellada, que presenta la dovella central allargada, insinuant un arc monolític aplanat. En el mur de ponent s'aixeca el campanar d’espadanya per uns sola campana i de construcció més moderna.

120

LES PILES (Sant Gallard. Església de Sant Josep. Conca de Barberà) Sortint de Santa Coloma de Queralt en direcció a Pontils i a uns 2 km. hi ha a l'esquerra un curt trencall que mena a Sant Gallard, Municipi de les Piles, on només s'hi troben habitades dues cases, conservades. Queda en un turó d'uns 625 m. d'alçada. Es va originar el vilatge al voltant d'un castell documentat en el segle XII, que pertanyia als Queralt fins els segle XIII que passà, aleshores, al monestir de Santes Creus No hi ha documentació, que s'hagi trobat, sobre l'església primitiva que deuria ser del castell, i que tenia com a titular a Sant Josep. No fou mai parròquia i, avui dia, pertany a la jurisdicció eclesiàstica de Santa Coloma de Queralt. L'actual capella és una construcció d'estil romànic 12 d'una sola nau rectangular (14 x 5 mts.) a la que s'hi han adossat a cada mur lateral unes construccions a manera de capelles o transsepte. A la façana de migjorn s'obre la porta amb una gran pedra rectangular com a llinda. També en aquest mur s'hi obre una finestra d'arc monolític i s'hi aixeca el campanar d'espadanya per una sola campana. L’esglesiola de Sant Gallard està dedicada a Sant Josep, però en una de les dues capelles també s’hi venerava la Mare de Déu de la Llet. La Verge se la representava alletant el seu fill, en un quadre que fou cremat durant la Guerra Civil (aquest quadre, junt amb altres pertinences de l’església de Sant Josep, eren guardades en una caixa per la família de Cal Carraca, però es van veure obligats a entregar-ho al Comitè de Santa Coloma, el qual s’encarregà de destruir-ho). Les dones del poble i de la rodalia, que criaven nadons (les dides tampoc no hi faltaven), hi acudien perquè els augmentés o els mantingués el cabal de llet. Per tal que aquesta demanda fos realment efectiva, calia que les futures mares ensenyessin els pits a la Mare de Déu o donessin el pit als seus fills en la seva presència. Les dones lactants oferien ciris a la Verge i també exvots en forma de pits que es penjaven del sostre de la seva capelleta en senyal d’agraïment.

L’historiador i farmacèutic de Montblanc Jaume Felip Sánchez em refereix que aquesta capella no és pas romànica. Hi estic d’acord, però en la reconstrucció del temple s’hi ha tingut en compte la memòria romànica i, sembla ser, que s’han aprofitat certs elements constructius de l’anterior edifici.

121

Si per qualsevol motiu la Mare de Déu de Sant Gallard, no escoltava les pregàries d’alguna mare desesperada, sempre podia anar a Montblanquet, on s’hi venerava una imatge de la Mare de Déu de la Llet. I, posats a fer, podia atansar-se fins al monestir de Vallbona de les Monges, on s’hi conservava una relíquia que consistia en una petita ampolleta plena, ni més ni menys, que de la preciosíssima Llet de la Mare de Déu, de reconegut poder rameller. D'ella no he trobat cap representació gràfica per poder-ne fer una descripció personal. Tinc referències de que era una de les imatges en que la Mare de Déu alletava a l'Infant, tema que va tenir molt d'èxit en la pintura gòtica d'influència italiana i que es va utilitzar en escultura per trencar aquell hieratisme que assolien les imatges romàniques, però que en un principi no s'alterava la solemne majestat en que es presentaven la Mare i el Fill en el primer romànic. És evident que a partir del segle XIII en que les mostres d'aquestes marededéus van ser més abundants a Catalunya fins el segle XV, presenten aspectes més humans entre Mare i Fill. M’ha arribat la següent llegenda 13, que transcric. Un cap vespre d’hivern un llop fugia d’una masia de Bellprat, on l’havien adoptat. Al cap de poc, s’ajuntà amb un estol de llops, dels quals n’esdevén, el seu líder. Al petit caseriu de Sant Gallard (d’on n’eren nadius la branca materna d’Antoni Gaudí i Cornet) hi arribà un dia el llop escuat, afamat i ensumant menjada... Li cridà l’atenció l’olor que venia d’una casa d’aquest poble i hi entrà. A la casa hi trobà un nadó que dormia tranquil·lament al bressol i, com que la gana i l’instin de supervivència podien més que ell, no s’ho pensà dues vegades i s’emportà l’infant, per tal de matar la seva gana. Sembla ser que algú va sorprendre mentre agafava el nadó i l’animal es va escapolir. Des d’aleshores, molta gent va pensar que va ser, gràcies a la intervenció de la Mare de Déu de la Llet 14, que feu el miracle. El nen se salvà i només el rastre d’alguna ferida feia recordar aquell terrible fet. D’aquell fet ençà, la casa del fill salvat se’n va dir Cal Rosegat pel Llop. El llop s’havia quedat sol; els seus companys havien anat caient víctimes dels caçadors, però ell que ja havia viscut amb humans i els coneixia una mica, no se’n refiava i sabia de la seva traïdoria. Per tant, si trobava una ovella morta, per molta gana que tingués, mai gosava clavar-li queixalada. En canvi, quan veia qualsevol ovella plena de vida pasturant en un ramat, aleshores sí que no se’n podia estar i, alguna, se n’emportava. Un dia al pastor de Cal Cornet de Sant Gallard en estar far de posar verí i trampes, per aquí i per allà, a fi de donar mort al llop, es va posar ell mateix un 13 14

Ballabriga Clarassó, Josep: Blog de Les Piles. Abril 2015.

A l’església de Sant Josep, hi havia una capelleta dedicada a la Mare de Déu de la Llet. Del sostre d'aquesta capella hi penjaven exvots de cera, que representaven pits de mares lactants.

122 ultimàtum. Caçaria, fos com fos, aquest maleït animalot. Es posà a l’aguait i, per fi, un dia, va matar el llop escuat d’una escopetada 15. Quan es matava un llop, s'aprofitaven moltes parts del seu cos. Per exemple, tant els testicles, com el greix de llop servien per augmentar la capacitat genèsica masculina. L’esglesiola de Sant Gallard està dedicada a Sant Josep, però en una de les dues capelles també s’hi venerava la Mare de Déu de la Llet. La Verge se la representava alletant el seu fill, en un quadre que fou cremat durant la Guerra Civil (aquest quadre, junt amb altres pertinences de l’església de Sant Josep, eren guardades en una caixa per la família de Cal Carraca, però es van veure obligats a entregar-ho al Comitè de Santa Coloma, el qual s’encarregà de destruir-ho).

El 14 de març de 1864, el Salvador Tarragó Clarasó, va matar d'una escopetada el llop perseguit. Des de llavors l’indret s’anomena la Font del Llop.

123

SANTA COLOMA DE QUERALT (La Portella. Sant Miquel. Conca de Barberà) De Santa Coloma es surt per la carretera C-241 a Aguiló i a Igualada. A uns tres quilometres es troba a mà esquerra el trencall de la carretera que mena a la Panadella. A un quilòmetre més enllà, s’entra a mà dreta a la carretera vella. Pocs metres després surt de la dreta el camí que mena a la Portella, però cal tenir en compte no seguir els altres camins, que surten d'aquest, doncs no queda massa indicat sobre el terreny, cal intuir-lo. L'abandonat poble de la Portella, es troba un xic enlairat. Enfront d’ell queda l’església, en un petit turó i amagada per la vegetació. Un corriol hi mena. En la documentació existent, el lloc de la Portella només es fa referència com un topònim i és en les deixes testamentàries del segle XIV, quan es cita l'església bastida en aquell indret dedicada a Sant Miquel. No he recollit cap més referència sobre el final del poble, avui arruïnat del tot. L’església és un edifici d'una sola nau de planta rectangular -casi quadrada- sense aparent absis a l'exterior. En dates més actuals es va bastir un cor al fons de la nau. Coberta amb volta de canó i que pel debilitament dels murs va obligar a construir uns contraforts a nivell dels murs de llevant, tramuntana i ponent i a l'angle NW. Al mur de tramuntana s'obre la portalada d'arc de mig punt amb arquivoltes en gradació, que reposen en impostes, situades damunt del mateix aparell del mur. Un extradós recorre l'arc. En aquest mateix mur, hi ha una fornícula damunt de la portalada on quedà instal·lada la imatge de sant Miquel, avui absent. En el mur de ponent, s'obrí una finestra que dóna al cor i per on és surt a l'exterior i, mitjançà, per uns esglaons de ferro clavats al mur, s'accedeix a l’espadanya aixecada sobre aquest mateix mur. A sota de l'extradós de la porta hi ha esculpit Sant Miquel pesant les ànimes, la psicòstasi 16.

Español i Bertran, Francesca: El tema de la psicòstasi arran d’un portal romànic de la Catalunya Nova. Sant Miquel de la Portella. Quadern d’Estudis Medievals. 1980.

124

Per completar el treball sobre Vells pobles i temples de Catalunya, he arribat de nou a La Portella, trobant-me amb la desagradable sorpresa de l’espoliació de l’església de Sant Miquel.

1985

2015

125

SARRAL (Anguera. Sant Pere. Conca de Barberà) Sortint de Sarral per la carretera a Cabra del Camp, a dos quilòmetres més enllà i en plena corba, surt un corriol que mena a les runes de l’església de Sant Pere d’Anguera, que és l’únic que resta d’aquell antic lloc. M’he assabentat 17 que Bofill Oliva va rebre en l’any 1076 dels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i Berenguer Ramon, el Puig d’Anguera per la seva colonització. No apareix cap altra documentació escrita fins l’any 1165, quan el Pere de Puigverd fa donació dels delmes d’Anguera i altres llocs a l’arquebisbe de Tarragona, però també en va cedir a Poblet i d’ací es va originar una picabaralla entre el monestir i l’arquebisbat. Es suposar que l’edifici fou bastit a partir de l’any 1154, doncs en la butlla del papa Anastasi IV, que va dirigir a l’arquebisbe de Tarragona en aquest any, encara no hi figura. Per primera vegada queda documentada l’església de Sant Pere en el testament fet a l’any 1172 per un cavaller anomenat Pere d’Anguera. En la butlla pontifica de l’any 1194 ja hi apareix. En el segle XIV, l’església va dependre del monestir de Santes Creus, si bé abans i sense concretar dates sembla ser que depenia del monestir de Vallbona de les Monges. Sant Pere d’Anguera és un edifici de planta rectangular amb un absis semicircular a llevant. Deuria estar coberta per una volta de canó amb arcs torals, arrancant d’una imposta que recorre tota la nau. En el mur de tramuntana encara es veu una pilastra on es recolzaria l’arc toral. No és pot identificar on es trobaria la portalada. De les restes que avui dia encara queden, s’hi observen tres finestres de doble esqueixada. La de l’absis hi ha un arc monolític. La del mur de tramuntana és adovellada. Es considera que l’edifici pertany a la meitat del segle XII.

Español, Francesca: “L’arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i... “ CECB. 1991.

126 El Pont de Sant Pere d’Anguera travessa el riu Anguera prop d’aquest temple. És un pont medieval d’un sol ull d’un arc de mig punt. Tant la sola com els pilars estan molt deteriorats, si bé darrerament s’hi ha fet restauracions amb ciment. L’arc, en si, es manté molt correctament. I no queda res de barana. A 1 km. del poble apareix a mà dreta, l’entrada al camí que mena al Pont de la Salada tot seguint la indicació a la Resclosa de la Salada i a 100 metres d’aquesta. Construït per passar per sobre de la riera de la Salada, només conserva els dos pilars que iniciaven l’únic arc de mig punt que salvava el barranc i és el muntant de la riba dreta el que està amb més bon estat. Últimament han estat restaurats els dos muntants pel fet que s’anaven esmicolant. Deuria tenir una llum de 18 m. per 25 m. de longitud i l’amplada era de més de tres metres. De les restes de l’arc es dedueix que les dovelles feien dos pams, els carreus eren allargats, col·locats en filades i units amb morter. Estan a la vista les opes en el muntant de llevant. La Resclosa romana és situada a prop d’aquest Pont. La resta que d’ella queda és un mur arquejat a la vora de 8 m. de llargada, d’una amplada de casi 4 m. i un xic més de 2 m. d’alçada. Per les explicacions que m’ha donat l’amic Dr. Joan Vendrell i Anguera 18, va ser construït amb una mescla de calç, pedres, arena i còdols. Part del parament extern que es conserva s’hi distingeix molt bé els carreus ben tallats i, molts d’ells, col.locats a trencajunt. S’ha calculat una cabuda d’uns 2.200 m3. Es considerada una construcció hidràulica romana, la primera coneguda a Catalunya.

A la revista EL BALUARD de Sarral, nº 21, any 1986, s’hi troba un ampli reportatge del Dr. Vendrell sobre aquesta resclosa.

127

LA GARROTXA La Garrotxa és una comarca gironina prepirinenca. El nom "garrotxa" significa terra aspra, trencada, de mala petja. Possiblement, aquesta comarca agafa el nom de la paraula, ja que el seu relleu és molt muntanyós, amb bells paratges com els que es troben a la zona volcànica d'Olot, capital, de gran interès geològic i natural. El territori no és homogeni i es consideren, tant des del punt de vista físic com humà, dues subcomarques: el sector que s'estén al nord de la vall del Fluvià, denominat freqüentment Alta Garrotxa, i el que ocupa la part de migjorn, conegut correntment per comarca d'Olot. Al sector de ponent, és a dir, Olot i Santa Pau, pren un notable valor paisatgista per la històrica presència de materials de lava i dels quaranta cons de volcans que configuren el terreny. Una característica de la Garrotxa és la seva elevada humitat. L’abundant pluja anual contribueix accentuà el color verd amb que es topen els seus artistes pintors. Se sent a dir que si no plou a Olot, no plou enlloc. Potser un factor més al fred dels hiverns -la mínima de l’hivern a Olot oscil·la a l’entorn de 0º i, pel contrari, en ple estiu la xafogor acompanya la temperatura d’uns 30º. La vegetació -a part dels meravellosos colors- segueix les línies del clima. Hi ha un sector de caràcter mediterrani, que s'estén per l'alta Garrotxa i a llevant de la comarca, mentre que la resta és coberta per vegetació submediterrània que passa a atlàntica en els punts més humits. Predomina una població dispersa i, per tant, els nuclis-ciutats, on podria concentrarse més habitatges són molt poc importants. El progressiu establiment d’indústries diverses, s’ha imposat en els darrers anys. Actualment el sector tèxtil, sobretot el de filats i gèneres de punt, l'alimentari (la indústria càrnia) i el metal·lúrgic (la metal·lúrgia de transformació) són els més importants. En un segon lloc hi ha els sectors de les arts gràfiques, el paper, el químic i el dels plàstics. L'activitat industrial es concentra a la ciutat d'Olot i els municipis veïns de Sant Joan les Fonts i Besalú. Així i tot, és la primera comarca productora de blat de moro de secà de Catalunya. La ramaderia presenta una forta expansió i una acusada modernització tècnica, particularment pel que fa al porcí i el boví.

128

El turisme de la Garrotxa eleva, dia a dia, la promoció de la Comarca, creant-ne un ens que impulsa el desenvolupament del mateix, amb una base sostenible i respectuosa amb el medi ambient, basant-se en la Carta Europea de Turisme Sostenible. Sempre és una bona ocasió per gaudir de les cases rurals de l’Associació de Turisme Rural de a Garrotxa.

A la Garrotxa s'hi troba una mostra excepcional d'allò que representa el llegat arquitectònic de l'Edat Mitjana: s'hi concentren un gran nombre d'esglesioles romàniques, en especial a l’Alta Garrotxa i al sector de Besalú. Els terratrèmols de 1427 i 1433 van afectar molt severament la zona d’Olot, destruint moltes edificacions. Sant Joan de Balbs, situada a la Pinya, és una filigrana; la de Santa Bàrbara de Pruneres conserva una làpida sepulcral esplèndida; la de Santa Maria d'Escales està penjada d'un cingle; la de Sant Martí de Toralles; la de Sant Miquel del Corb, voltada de bosc; la de Sant Andreu de Socarrats; la de Santa Eulàlia de Begudà, la basílica del Sant Sepulcre de Palera... Un dels fets més destacats de la història de la Garrotxa el va protagonitzar Francesc de Ventallat, que va liderar l'aixecament dels remences, la pagesia, contra els senyors feudals. Els remences eren els pagesos que no podien abandonar la terra. No es podien alliberar del control del senyor ni deixar d’estar subjectes als mals usos que imposava (uns costums feudals abusius que van desencadenar la Guerra dels remences entre 1460 i 1486) sense pagar una quantitat fixada pel senyor, sota pena de dures sancions. Ventallat va dur el pes de la lluita, de la que va sortir vencedor en obtenir, per la sentència arbitral de Guadalupe, l'abolició de la remença, dels mals usos i de les injustícies. Francesc de Ventallat era originari de la Vall d’en Bas, i tan aquesta vall com la d’Hostoles van ser els principals escenaris de les revoltes dels pagesos en contra dels mals usos.

129

BEUDA (Sant Feliu. Garrotxa) Sortint de Besalú en direcció a Figueres, immediatament de passar el pont, apareix a mà esquerra la carretera que mena a Beuda. És un municipi de la comarca de la Garrotxa, situat en el vessant de migjorn de la muntanya de la Mare de Déu del Mont. Els principals recursos econòmics de la població són l'agricultura de secà (vinya, oliveres i cereals, la trilogia mediterrània), la ramaderia bovina, ovina i porcina, les pedreres d'alabastre 19 i granit, i la fàbrica de paper. La història de Beuda ve determinada pel seu castell i les esglésies que ja s’esmenten a l’Edat Mitjana. El municipi ha estat tradicionalment poc poblat. Els censos coneguts més fiables donen una línia amb dues direccions ben definides: la primera és ascendent, fins a la fi del segle XIX, i la segona clarament descendent, al llarg del segle XX. El fogatjament del poble de Beuda, comprovat documentalment de del 1553, dóna entre 51 focs, escassament 250 habitants, a 107 el 1981. Aquesta davallada es devia a l’abandonament del poble per part de la gent jove, que ha cercat feina als indrets més industrialitzats (Besalú, Banyoles i Olot). Al llarg dels anys vuitanta i noranta es registrà un cert increment de població, amb algunes oscil·lacions, i una estabilització, al 2005 amb 147 h. Són llocs destacats de Beuda: 1. L’església de Sant Feliu de Beuda és una construcció romànica del segle XII, de planta basilical amb tres naus, que es fan més estretes cap als peus de les naus, especialment la del costat de tramuntana. La nau central, més alta que les altres dues, està coberta amb volta de canó, mentre que les laterals tenen voltes de quart de cercle. Tres arcs de mig punt recolzats en grans pilars rectangulars flanquegen la nau central, separant-la així de les laterals. Totes tres naus es troben acabades a l'est 19

El monestir de Poblet deu a aquestes pedreres la construcció de les seves tombes reials, així com el retaule de l’església de Castelló d’Empúries (1483-1485) també es va fer utilitzant aquest material. Actualment aquesta pedrera ja no funciona.

130

en absis semicirculars. El central està decorat per la part exterior amb un fris de dents de serra. A ponent, hi ha la porta d'entrada formada per arcs en degradació, sostinguts per columnes i coronades per dobles capitells esculpits. En aquest mur també s’hi obren tres finestres simètricament situades, una damunt la porta i les altres, menys enlairades, a cada un dels extrems i a l'alçada de les naus laterals. El campanar era originàriament una espadanya de doble obertura, convertit en torre sobrealçada i amb teulat a dues vessants. Guarda una campana datada de l'any 1754, fosa a Torredonjimeno (Jaén). L'accés al campanar es fa mitjançant una escala de pedra adossada al mur del costat nord. La pica baptismal d'immersió data del segle XII, és la peça artística més valuosa que conté l'església. Està ornada amb elements florals, arcuacions cegues i quatre figures en relleu, relacionades aquestes amb el paisatge bíblic del pecat original.

El forrellat de la porta d'ingrés, té un acabat en forma de cap de dragó i està ornamentat amb diferents motius geomètrics.

131

2. Santa Maria de Palera. De Beuda es surt en direcció a Besalú. A mà dreta apareix el trencall que mena a Santa Maria de Palera i el de la dreta a Sant Sepulcre. L’antiga església parroquial de Santa Maria de Palera fou construïda al segle XI i, a finals del segle XVI o començament del segle XVII, passà a convertir-se en sufragània de Sant Pere de Lligordà. Ve documentalment citada l'any 1085 a l'acta de consagració del monestir del Sant Sepulcre de Palera situat dins la seva jurisdicció eclesiàstica. L’església és d'una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals, capçada per un absis semicircular a llevant, amb cornisa i una finestra espitllerada al centre. Per la banda de migjorn, en època tardana, es va bastir la sagristia. Al mur de ponent s’aixecava un campanar d’espadanya que, posteriorment, va convertir-se en torre de teulat a dues vessants. També s’hi troba una sepultura d'alabastre d'Antonius Ferrer, mort el 26 de setembre de 1789, capellà de Lligordà i Palera, oriünd de Figueres. La portalada d'entrada és a ponent i consta gravat a la fusta la data 1834. A través d’espais lliures de revossat, s’entreveu l’adovellat de pedres amb una clau al mig de l’arc de mig punt i extradós format per pedres planes. Els batents de la porta de fusta estant ornamentats amb l’habitual ferramenta de la forja catalana. Només es conserven els de la part alta dels batents i no complerts. En el batent de mà dreta, hi ha una tija horitzontal, simple, on s’hi ha aplicat el passador del forrellat i les dues anelles. Per damunt, una altra tija, llisa, que s’obre en els seus extrems per formar dues volutes completes que se separen en sentit oposat; els

132

ferros, en aquest punt, estan acanalats. En aquet mateix batent, hi ha una altra tija, però vertical i arriba fins el límit de la fusta, però només l’extrem inferior es desdobla per formar les dues volutes, que les altres es separen en sentit oposat. Al batent esquerra, la tija horitzontal simètrica a la de mà dreta, es diferència per la falta de voluta superior en l’extrem intern. El ferro forjat de tija vertical d’aquest batent, s’interromp a meitat, deixant veure la data (1834) gravada al foc sobre la llata. Al Museu Diocesà de Girona es conserva la imatge de Santa Maria, del segle XIV, d'alabastre policromat i 55 cm. d'alçada, que s'hagué de restaurar després dels fets iconoclastes de 1936. Es conserva una pica baptismal d'immersió, romànica,. Està situada al costat dret de l'única nau de que disposa el temple; no té cap mena de decoració i fa 74 centímetres de diàmetre i 72 centímetres d'alçada. La pica està formada per una copa i un peu, també circular. Superficies llises, d’evident aspecte de rodesa. Per la manca de decoració obliga, al datar-la, referint-la amb el temple que l’aixopluga, construït en el segle XI i d’aquí és considera que la pica fou obrada entre els segles XI i XII.

133 3. Església de Sant Sepulcre de Palera. De l’església de Santa Maria és fàcil arribar a aquest monestir. El priorat benedictí va ser consagrat pel bisbe de Girona Berenguer Guifré l'any 1085, amb l'assistència dels bisbes de Barcelona, Carcassona, Albi i Elna. L'any 1107 va passar a dependre del monestir de Santa Maria de la Grassa, fins a mitjan segle XVI. A partir de llavors, va comptar amb priors de monestirs com el de Besalú, Banyoles i Ripoll. Es va constituir com un gran centre de pelegrinatge, ja que es podien aconseguir indulgències com les que s'obtenien per visitar Terra Santa. La introducció de la devoció de Sant Domènec, que tenia dedicat ja un altar a l'església en el segle XVI, feu que fos conegut com a Sant Domènec de Palera. En 1936 el temple fou profanat i desaparegueren diverses figures i parts de retaules. Se'n conserva l'església i algunes dependències monacals; del claustre solament queden dos arcs i restes de capitells llaurats amb ocells i figures humanes, en bastant mal estat. L'església del Sant Sepulcre, és romànica del segle XI, basilical amb tres naus i capçalera de tres absis semicirculars, llisos. A la nau central, la volta és de canó i en les laterals de quart de cercle, separades per dos pilars de planta rectangular per banda. Cada un dels absis té una finestra central de doble esqueixada i cornisa. A l'exterior, es continua amb la mateixa austeritat interior, no hi ha cap mena d'adorn. A la façana principal, la porta està construïda amb arc de mig punt, té quatre finestres i un petit òcul, rematada amb un campanar de cadireta amb dos ulls.

134

4. Sant Pere de Lligordà. A la sortida de pista de Santa Mª de Palera i de Sant Sepulcre, entrant a la carretera a en direcció a Besalú i a 1 km. s’arriba al temple de Sant Pere de Lligordà, tocant a mà dreta de la carretera. El lloc de Lligordà és datat per primera vegada en el segle X, de quan les donacions que s’hi feien apareixen en la butlla del papa Benet VII (977) o en l’escriptura d’una donació que fa en comte-bisbe Miró-Bofill. Anys més tard el Monestir de Sant Esteve de Banyoles hi tenia propietats en el terme de Lligordà. L’església de Sant Pere de Lligordà queda documentada per primera vegada en el darrers anys del segle XI, però la seva final construcció no té lloc fins el segle XII i principis del XIII. Es tracta d’un edifici d’una sola nau de planta rectangular coberta en volta de canó de perfil apuntat, capçada per un absis semicircular sense decoració, amb dues finestres de doble esqueixada. Entre els dos elements s’obre un arc presbiterial de mig punt. Als murs de migjorn i ponent s’hi obren una finestra de doble esqueixada. Campanar d’espadanya convertit al segle XVIII en torre amb teulada de dos vessants. La portalada és situada a la façana de migjorn, formada per tres arcs en gradació, llinda i timpà amb una creu. Els batents de la porta de fusta és decorada amb aplicacions de ferro forjat: a cada batent hi ha tres tiges horitzontals, llises, que s’obren en els dos extrems en doble voluta completa i amb un solc central, que segueixen sentits oposats. El forrellat té un cap de serp a l'extrem dret del passador, que es desplaça per tres anelles amb dos solcs senzills. El mànec no presenta decoració.

135

136

CAPSEC (Sant Martí. Vall de Bianya. Garrotxa) És un municipi de la Vall de Bianya, al nord de la província de Girona i és el més gran de la comarca de la Garrotxa. És travessat per la carretera C-153, a Sant Pau de Seguries, i amb la variant dels túnels de la vall de Sant Ponç d'Aulina, el més important dels quals té una llargada de 1.884 m. que mena a Sant Joan de les Abadesses. El primitiu nom del poble era Cuilsec i l’anomenaven Culsec i ha passat a Capsec. La Vall de Bianya, on es troba la població de Capsec, compta amb diversos restaurants, càmping, benzinera, residències-cases de pagès, cases de colònies, farmàcia i dispensari mèdic. Té un bon nombre d'esglésies romàniques del segle XII: Sant Miquel del Mont, Sant Andreu de Socarrats, Santa Margarida de Bianya, Sant Pere Despuig, Sant Martí de Solanal, Sant Martí del Clot, Sant Martí de Capsec, Sant Salvador de Bianya i Sant Ponç d'Aulina. Destaca, també, per la seva arquitectura, diverses masies i s'està arranjant de nou la via romana i medieval del Capsacosta, que amb molt bona voluntat es pot identificar a muntanya través.

En el suposat de sortir de Sant Joan les Fonts es fa camí cap a la Canya. Es deixa, a l'esquerra, la carretera a Olot i es segueix per la carretera a Sant Pau de Seguries. A un quilòmetre, surt de mà dreta la pista en bon estat, que mena a Capsec: 4 km. Cementiri i l'església queden en el mateix tancat. En un document subscrit pel papa Benet VIII referent a Sant Pere de Camprodon, s'esmenta el lloc de Capsec en l'any 1017 i en el 1033 torna a aparèixer en un testament. En el document de la donació de Sant Joan les Fonts a Sant Víctor de Marsella per part dels vescomtes de Bas es cita

137

l'església de Sant Martí per primera vegada: any 1079. En anys següents, apareixen diverses cites en donacions 20 i testaments, així com també en la relació de les esglésies que contribuïren, com moltes altres de la Vall, al sosteniment de les creuades dels anys 1279 i 1280. També fou una de les esglésies que en el 1385, el rei Martí incorporà a la corona, com altres de la Vall de Bianya. Més tard, foren venudes pel rei de torn els drets de bovatge per fer front a les despeses que ocasionaren les guerres de Sardenya. L'església de Sant Martí de Capsec queda en una situació enlairada que domina tota la vall. El seu origen és romànic, però ha sofert moltes modificacions al llarg del temps. D'una sola nau coberta amb volta de canó apuntada i amb falsos nervis entre els trams que limiten els arcs torals. La capçalera la forma un absis central semicircular on hi havia una finestra, que ha sigut tapiada. A la banda nord, hi ha una absidiola, mentre que a migjorn, sembla ser, que ha desaparegut quan es bastir la sagristia. Entre els segles XVII i XVIII es construïren la sagristia i les capelles laterals, entre els arcs torals. El campanar, situat a ponent, deuria ser d'espadanya i es va sobrealçà, transformant-lo en un de torre de planta quadrada de dos plantes amb dues finestres per banda i per planta. En una fotografia de Catalunya romànica, s'aprecien les finestres de la primera planta tapiades. La portalada, que s'obre al mur de migjorn, és coberta amb una llinda de pedra i timpà llis. S'hi conserva una pica baptismal, suficient gran per practicar el baptisme amb el ritus de la immersió. Presenta una decoració en forma de corda que ressegueix la part baixa. A la part alta n'hi ha una altra franja, arrodonida. Entre les dues apareixen relleus molt desgastats. També s’hi troben en aquesta església una pica beneitera que es recolza sobre un pilar vuitavat decorat.

Una donació, en dret d’obligacions i contractes, és un acte de liberalitat pel qual una persona el donant) diposa a títol gratuït d’una cosa o d’un dret a favor d’una altra persona (el donatari). Aquesta persona ha d’acceptar la donació i, amb l’acceptació, la cosa o el dret passà a ser seu.

138

LES ESCALES (Mare de Déu. Montagut. Garrotxa)

Santa Maria d'Escales és una església de l'antiga parròquia d'Escales, al municipi actual de Montagut i Oix (Garrotxa). Els orígens d'aquest temple els trobem a principis del segle X, tot i que la primera notícia documentada no apareix fins l'any 977, en l'acta fundacional de la canònica de Santa Maria de Besalú. Des d'aleshores l'església apareixerà documentada en nombrosos escrits testamentaris i de compravenda de terres properes, dels segles XI, XII i XIII. A partir del 1598 es coneixen molts detalls de la vida de Santa Maria d'Escales, gràcies al manuscrit Llibre d'obra de Nostra Senyora d'Escales, que es conserva en l'arxiu provincial d'Oix. Les anotacions arriben fins a finals del segle XVIII. D’Oix, al límit de la Garrotxa amb el Ripollès, es parteix per una pista a l’ermita de la Mare de Déu d’Escales, a través de petits corriols que travessen valls i serres plenes de vegetació. L’escenari ideal per viure una petita aventura en plena natura. La ruta comença al mateix poble d’Oix, des de l’església, seguint pel carrer principal fins que esdevé pista forestal. S’evita el desviament que va a Beget i es segueix la riera d’Oix, durant una estona. Després de passar un pont pel riu, hi ha el primer senyal que indica la direcció que cal prendre per arribar a l’ermita. S’ha d’agafar la drecera que va pel marge esquerre del riu, passant per la palanca d’Agafa l’Ase, suspesa sobre unes roques. En acabat, cal anar per un caminet que després puja per un corriol. Entre la frondosa vegetació apareix l’ermita de la Mare de Déu d’Escales, una petita església romànica dels segles X al XIII, envoltada d’un paisatge impressionant. Un petit refugi s’ha condicionat al que fou l’antiga rectoria de l’ermita. Distància: 11 km (anada i tornada). L’església és esmentada ja el 913 però l’edifici actual és romànic del segle XII. El temple presenta diverses fases constructives, que van des del segle X fins al segle XIII.

139

Durant la Guerra Civil Espanyola va ser saquejada i profanada, com gran part dels temples de la zona i va desaparèixer l'escultura de la Mare de Déu. L'arquitectura de Santa Maria d'Escales respon a diverses èpoques del romànic. La part baixa dels murs de la nau corresponen al segle X, la part superior i la coberta de llosa daten del segle XI, la galilea adossada a la façana de ponent és del XII i l'absis semicircular, amb cornisa i finestral central, ha estat datat del segle XIII. Al mur de migdia hi ha quatre finestres i una cornisa. Els murs laterals de la nau, que van ser aixecats en el segle XI, presenten una característica única a la Garrotxa, que és el fet d'estar reforçats per arcs formers. El porxo de l'església és del segle XIII. Es troba adossat a la façana de ponent. La porta té la llinda inscrita amb la data de 1838 i la llegenda "HECE S T SCALI" dins un emmarcament. Es conserven dues piques a l'interior de l'església; una d'elles és baptismal, senzilla i sense decoració. La seva alçada és de 68 cm i té un diàmetre de 51 cm. L'altra pica és d'oli, és rectangular amb un orifici de sortida pels líquids. L'any 973, sense citar l'església, es parla ja de la "Villa Scalis". L’any 1092, el noble Berenguer Joan, senyor d'Ogassa i de la Clusa, deixa en testament al Priorat de Santa Maria del coll de Panissars dues parts del delme de la parròquia d'Escales. L’any 1160, Bernat d'Oix i la seva esposa Aksendis fan donació a la canònica de Besalú d'un molí situat dins la parròquia d'Escales. Va conservar la categoria de parròquia fins a finals del segle XVI, quan fou adscrita a Sant Llorenç d'Oix. Es pensa que en aquest canvi d’status, la imatge romànica que hi havia va desaparèixer.

140

SANT FELIU DE RIU (Montagut. La Garrotxa) La vall de Riu (on s’havien explotat jaciments de coure) s’obre pas entre els cingles i en un serrat que domina la confluència de la vall amb la de Sant Aniol. Al vessant esquerre, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Feliu de Riu. Aquesta església és situada a l’antic poble de Riu, sobre la riba esquerra de la riera de Sant Aniol. És surt de Sadernes en direcció nord, deixant a mà esquerra el Pont de Valentí, de camí a Talaixà i a Sant Aniol de Aguges. És una construcció romànica del segle XII, d’una sola nau amb volta apuntada. El campanar d’espadanya de doble obertura, el finestral i la ferramenta es troben a la façana occidental, lloc per on s’accedeix al temple per mitjà de la porta d’ingrés. Aquesta té una llinda i un timpà llis, i està formada per tres arcs en degradació, conserva en un batent, la

ferramenta original romànica, damunt seu hi ha una finestra de doble esqueixada i dos arcs en degradació, sobre els quals es pot admirar una ornamentació semicircular formada per dents de serra. L’absis és semicircular i presenta una finestra de doble esqueixada al centre i un fris senzill, sostingut per mènsules, sota la cornisa. A migdia hi ha dues finestres de doble esqueixada. En una data no determinada passà a ser possessió de Sant Llorenç de Sous o del Mont i fou incorporada a finals del segle XVI com a sufragània de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes. En aquesta església es troba una de les quatre piques baptismals rectangulars de la comarca. Amida 60 cm. d’ample per 55 cm d’alçada, amb els angles inferiors lleugerament arrodonits. La seva ubicació al

141 costat de l’Epístola fa pensar que no és l’originària i que era situada a l’esquerra de la portada d’ingrés, com era el ritual. En la seva part frontal i a la dreta de la pica, hi ha representat dintre d’un oval d’uns 35 cm. d’alt, un Calvari en baix relleu, enfonsat i treballat des de la superfície llisa, molt erosionat, sobretot dels caps.

Aquest tema remunta al món bizantí i rebé el nom de Deesi, que perdurà fins el segle XIV. La creu, ampla, acaba a la superfície de la pica pels tres costats mentre que l’inferior es difumina juntament amb els peus de Maria i Joan. Per sobre els pals del patibulum apareix el Sol i la Lluna. El Crist, amb la faç molt malmesa, estén els braços força horitzontals, duu perizònium i les dues cames son primes i paral·leles. Maria i Joan, en els llocs que els pertoca, dempeus ambdós i amb les mans dirigides al crucificat en senyal de dol. En aquesta superfície hi ha també el solc fet a la pedra per introduir-hi l’escut del pany de la fusta que el protegia.

La presència d’un Calvari en una pica baptismal romànica a Catalunya, és possible que és única. Solament trobem aquesta representació en tot el romànic europeu en una pica d’Alemanya (Freckenhorts) i dues a Suècia (Barlingbó i Ottravad). El simbolisme d’aquest tema es basa en el fet que Jesús mateix considerava el misteri de la seva passió i de la creu com un baptisme. (Marc, 10, 38).

142

Aquesta representació del Sol i la Lluna arrenca del món bizantí, la Deesi, no és una aportació del cristianisme, doncs apareixen en mosaics romans o en cicles relacionats amb el temps i en algunes religions de l’antiguitat, com per exemple, el mitraisme 21. Cal datar aquesta pica de les acaballes del segle XII, en primer lloc, per la consagració de l’església com a parròquia; en segon lloc, per incloure un Crist d’abans del segle XIII, pel paral·lelisme de cames i peus, i finalment pel forat on anava encastat l’escut, d’iguals mides i dibuix que els del pany de la porta d’entrada, coetània del temps de la consagració.

En la façana de ponent s’obre la porta d'accés al temple. Està formada per tres arcs en gradació, que emmarquen un timpà llis amb llinda. Encara conserva part de la forja romànica amb que estava decorada. També es conserva la forja romànica original en la finestra que es troba sobre la portalada. És de mig punt i de doble esqueixada. Per la part exterior està resseguida per un arc esculpit amb un fris de dents de serra.

El mitraisme era una religió mistèrica molt difosa pels territoris de l'Imperi Romà entre el segle I i el IV dC. Aquesta religió, que retia culte a una divinitat anomenada Mitra, procedia d'Àsia i va ser introduïda pels soldats romans, entre els quals hi havia molt adeptes. Existeixen testimoniatges materials de la pràctica d'aquesta religió en nombrosos llocs de l'antic Imperi Romà. La pràctica del mitraisme, com la de totes les religions paganes, va ésser declarada il·legal l'any 391 per l'emperador Teodosi.

143

SANT GRAU D'ENTREPERES (Sales de Llierca. La Garrotxa) Situat en la serra que separa les valls de les rieres de Llierca i de Borró, en la zona coneguda com Entreperes (entre pedres). Aquest indret ja s'esmenta en el testament de Ramon Oliba, de l'any 1031, quan va cedir diversos alous al monestir de Santa Maria d'Amer, un dels quals estava situat a Interpetras. Sant Grau d'Entreperes, abans Santa Maria d'Entreperes, és una església romànica del municipi de Sales de Llierca (Garrotxa), inclosa en l’Inventariï del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La referència documental més antiga fins ara coneguda de l'església de Sant Grau data de l'any 1265, on apareix esmentada com "Sancte Marie de Intraperiis", denominació que es repeteix el 1362. En temps del bisbe de Girona, Josep Taverner i Dardena, el temple era un sufragani de la parròquia de Santa Cecília de Sadernes. Sant Grau d'Entreperes és una construcció amb característiques pròpies del segle XII, parcialment modificada per afegits de centúries posteriors. Es constitueix per una sola nau que, possiblement al segle XVII o XVIII, fou sobrealçada i allargada pel costat de ponent i amb uns golfets. En aquest costat s'obrí la porta d'entrada, protegida per un porxo, i s'hi bastí un campanar de torre, amb obertures i teulat a quatre vessants.

144

L'absis semicircular es troba orientat a llevant i presenta una finestra cega, un fris sostingut per mènsules i una cornisa. La primitiva porta d'accés a Sant Grau d'Entreperes estava situada seguint la tònica general de les esglesioles de l'alta Garrotxa, al costat de migdia. Està formada per tres arcs en degradació recolzats sobre brancals rectangulars. Segurament entrà en desús i fou cegada en el decurs dels segles XVII o XVIII amb la construcció d'una nova al costat de ponent, protegida per l’àmplia porxada. Corona aquest mur l’esmentat campanar de torre. La pica baptismal, romànica, conservada a l'interior té un diàmetre de 68 cm i una alçada de 84 cm. No presenta cap decoració.

El que ja no es conserva in situ, si no en el Museu d'Art de Girona, és una pedra de forma trapezoïdal, que presenta decoració a base d'incisions. En la part central hi ha dos rombes, en l'interior dels quals hi ha una creu. La seva datació no està clara, ja que els estudiosos no es posen d'acord. Algunes fonts afirmen que les seves traces són molt arcaiques i que probablement es tracti d'un treball del segle X, però les similituds amb altres peces, de factura més tardana, trobades en temples gironins, fan pensar a altres estudiosos que es tractaria d'una pedra tallada en els segles XI o XII o fins i tot en el XIV. Tampoc està clara la seva funció. Podria tractarse d'un capitell, si bé el fet d'haver estat buidat el seu interior, fa pensar que potser podria ser una pica beneitera o una lipsanoteca. En el segle XVIII, Sant Pere d’Entreperes va perdre la condició de parròquia, passant a ser una simple sufragània de Santa Cecília de Sadernes.

145

TALAIXÀ (Sant Martí. Garrotxa) L’aïllament de Talaixà és absolut. No s’hi pot arribar amb cotxe. L’itinerari més pràctic és el que surt des de l’hostal de Sadernes on s’hi pot arribar des de la població de Montagut per 6 km de carretera asfaltada. Un cop a Sadernes i a peu, cal seguir la pista forestal que ressegueix tota la vall de Sant Aniol (senyals grocs). Un cop s’arriba (35 m.) al Pont d’en Valentí (rètol), es deixa la pista de la vall per travessar el pont romànic. Es troben les ruïnes de l’hostal de Ca la Bruta. D’aquí, per un corriol es ressegueix la vall per la banda de ponent. Als 45 m. es troba una cruïlla de corriols indicada amb un rètol de fusta. Es deixa el corriol que ressegueix la vall (la que queda senyalada per senyals grocs) i comença la pujada. Tot seguit es travessa la nova pista forestal de la Quera i de nou per un corriol es continua pujant cap a Talaixà. Als 20 m. més es torna a travessar la nova i polèmica pista forestal. Altre cop per dintre el bosc, es va pujant fortament fins arribar al capdamunt del cingle, en el collet on hi ha el llogaret de Talaixà (2 h 5 min) 22. L’actual església de Sant Martí de Talaixà es va aixecar a principis del segle XVIII quan hi havia molta vida a la contrada. L'últim acte religiós que s'hi va fer es remunta al 1971.

Més informació: “A peu per la Garrotxa“, Edicions Cossetània, 2006

146

L'església de Sant Martí de Talaixà per fi fou objecte d'unes obres de consolidació, després de tres dècades d'abandonament, que varen deixar l'edifici gairebé en ruïna. Les obres consistiren en reconstruir la coberta, refer el campanar i

consolidar l'estructura de la nau. A causa de les dificultats d'accés, el material s'hi transportava en helicòpter. L’església està orientada de nord a sud amb l’entrada del temple a migdia; a ponent de la façana principal hi ha el campanar de planta quadrangular i la teulada a quatre aigües, i a llevant, l’antiga rectoria. De planta rectangular amb volta de canó i l'absis actual semicircular. A l’interior del temple es troben dues petites capelles a banda i banda, i una pica baptismal, testimoniatge mut del passat romànic del temple. La pica baptismal romànica (segle XII) va ser descoberta en 1970 amagada darrere d'un envà. Es tracta d'una pica de les d'immersió de tipus cilíndric - troncocònica, decorada per amples arcs encegats de poc relleu i separats per petites columnetes amb capitells molt difuminats, tot rematat amb una ampla bordura a la seva part superior. A l’exterior de l’església els xiprers recorden la restes del l’antic cementeri. Les investigacions revelen un mínim de tres edificacions:

147 - una petita capella d’un romànic primitiu, datada entre els segles IX-X, i que hi ha referenciada en un document del l’any 872 com una petita cel·la benedictina fundada pels monjos del Monestir de Sant Aniol d’Aguja. - una segona construcció al segle XII, també romànica, i de la qual tan sols resta la pica baptismal. - una tercera edificació, que es va aixecar a principis del segle XVIII quan hi havia molta vida a la contrada, on desapareixeria completament qualsevol vestigi d’estil romànic i esdevé un estil arquitectònic contemporani fins la reconstrucció, que es va donar per acabada el desembre del 2011. Amb aquests darrer treballs es consolidà l'edifici, que fa tot just tres anys es trobava en molt mal estat. Aquestes obres han consistit a recobrir amb teula les cobertes de l'absis, reconstruir la volta de la sagristia, practicar un drenatge a la part posterior de l'absis i la sagristia per desviar l'aigua de pluja i substituir la porta d'entrada a la nau de l'església per una de nova que permet veure des de fora l'interior de l'església. A causa de les dificultats d'accés, el material s'hi ha transportat en helicòpter. Talaixà va tenir molta vida mentre va viure gent a Talaixà i a Hortmoier. L'últim acte religiós que s'hi va fer es remunta al 1971. Es troba la primera referència escrita del nucli de Talaixà cap a l'any 872. L'any 1918 a la zona hi habitaven prop de 130 persones, patint un fort despoblament a la segona meitat del segle XX, arribant als 10 habitants al 2009. El Coll de Talaixà, que comunica la vall de Beget amb la de Sant Aniol d'Aguja, fou un punt estratègic en el control del contraban per la seva proximitat amb la frontera francesa, d'aquí edificacions com la “Casilla”, on hi havia la caserna dels carrabiners, o la “Canova”, que es convertís en hostal donada l'afluència de viatgers de l'època. Quan en els anys 60 arriba el gas butà a les llars, desapareix la principal font d'ingressos dels garrotxins: el carbó d'alzina. Això comportà el seu despoblament massiu. Pels vols dels anys setanta, la darrera edificació habitada: La Massó, fou abandonada i Talaixà es queda buit, essent visitada tan sols pels ramaders, caçadors i excursionistes aventurers. Als anys 80 l'Alta Garrotxa passa a ser recolonitzada. Hippies i neorurals, adquireixen les antigues masies i tornen a donar vida a les valls garrotxines. Apareix llavors un personatge clau en la història recent de Talaixà: Rodrigo Gómez Rodríguez, conegut popularment com en “Rodri”. En “Rodri”, va néixer a Huelva el 1914, on va fer de miner, després de guàrdia civil, i ja a Catalunya, de paleta. Ell i un seu amic, adquireixen dues ruïnoses

148

edificacions a Talaixà amb la intenció de reconstruir-les per habitar-les i fer una cantina. El 1988, una empresa privada adquireix la totalitat de la Vall d'Hortmoier per convertir-la en un vedat de cacera. Ràpidament, centenars de metres de tanques de filferro cinegètic bloquegen el pas de veïns i excursionistes. Neix, llavors, un moviment de defensa popular per aturar la privatització de la zona. Sota el lema Si vas a Ormoier, porta alicates el Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier, que aplegava 37 entitats, entre ecologistes, polítics i sindicats, intenten aturar la privatització d'aquest indret, malauradament, sense gaire èxit. A principis dels 90, en Rodri, únic habitant de l'indret, resisteix, fins i tot sota amenaça de mort a les contínues instigacions per part dels caçadors i d'en “Racionero”, el terratinent propietari de la Vall. En Rodri, s'associa amb el Centre Excursionista d'Olot, i els hi cedeix una de les seves propietats amb la idea de fer un refugi excursionista. A canvi, en Rodri rebia una bossa d'aprovisionament cada segon dissabte de mes. S'atura d'aquesta manera la possibilitat de tancar la Vall al pas dels excursionistes. D'altra banda les gestions del Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier comencen a fer efecte, i l'ajuntament de Montagut declara l'ús públic de tots els seus camins, desapareixent les tanques que rodejaven la zona. La inclusió de tota l'Alta Garrotxa dintre del Pla d'Espais d'Interès Natural, o PEIN, per part de les institucions, protegeixen la zona de qualsevol possible agressió. Talaixà, a poc a poc, es converteix en l'aglutinador de l'excursionisme de la zona. El trànsit d'excursionistes per Talaixà es veu afavorit per la gran bellesa del lloc i perquè hi passa la ruta senderista GR-11. La idea de fer un refugi per excursionistes començà a prendre forma als anys 90. El Centre Excursionista d'Olot (CEO) va arribar a portar fins i tot carregaments de material de construcció en helicòpter. L'ajuda dels grups excursionistes arriba de totes bandes; la gent, inclòs, de Blanes organitza aplecs i camps de treball a l'estiu per ajudar de manera voluntària a aixecar el nou refugi, que a poc a poc comença a prendre forma. Però, malauradament, les desavinences entre en Rodri i el CEO sobre el projecte inicial, són cada cop més patents. En Rodri, continua lluitant per crear un refugi al nucli, sense aigua, llum i aïllat. Arriba un dia que té que ser evacuat en helicòpter un parell de cops: una per quedar bloquejat per la neu, i una altra, malalt per la picada d'una paparra. Talaixà, és cada cop més freqüentada pels excursionistes, i la lluita del "Rodri" la fa més popular, sobretot en els ambients excursionistes de Blanes i d'Olot. I és d'aquí, d'on surten dos nous personatges en la història de Talaixà: en “Jose” i en “Jordi”, els guardes del refugi de "Can Torner". Aquests, s'aferren al somni d'en Rodri i l'ajuden a aixecar el seu refugi. A poc a poc, amb molt d'esforç per part d'aquests nouvinguts acompanyats per familiars i amics, el refugi d'en Rodri pren la seva forma definitiva.

149

Degut a la seva avançada edat i a una greu malaltia, el 26 de desembre del 2000, en Rodri va morir als 86 anys d'edat. Una placa commemorativa el recorda al refugi de Can Torner.

Durant la dècada dels 2000 hi ha hagut, puntualment, alguns habitants a Talaixà. Com en Jose, un extremeny que s'hi va instal·lar a l'església durant uns mesos de l'any 2003. Al 2010 es va començar a reconstruir l'antiga casa d'en Rodri per part del Centre Excursionista d'Olot amb la finalitat de convertir-la en un refugi de muntanya.

150

LA NOGUERA La Noguera és la comarca més extensa de Catalunya, tot i que en la seva delimitació actual abasta una àrea una mica més petita que la de la divisió territorial de Catalunya de 1936, ja que se n'ha segregat tres municipis per formar part de la nova comarca del Pla d'Urgell i dos més han estat incorporats al Segrià. La ciutat més poblada i capital de la comarca és Balaguer. Els principals relleus de la Noguera són un conjunt de serres orientades en direcció estoest, i constituïdes per materials encavalcats durant l'orogènia alpina que aixecà els Pirineus, i que es disposen a la meitat nord de la comarca formant el Prepirineu: la més important d'aquestes serres és la Serra del Montsec, que separa la conca de Tremp (al Pallars Jussà) de la conca d'Àger. La comarca és travessada pels principals rius catalans de la conca del Segre: el mateix Segre, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. Com que aquests rius drenen en direcció nord-sud, tallen perpendicularment les serres del Prepirineu, formant estrets congosts, que durant el segle XX es varen construir embassaments per a l'aprofitament fluvial com són el pantà de Terradets, el de Camarasa o el de Rialb. La vegetació més habitual de la zona és el pi blanc, el faig i el roure.

151

Tot i ésser una comarca amb una gran extensió, no està molt poblada ni tampoc massa transformada. Encara conserva grans elements paisatgístics i naturals, com succeeix en tota la zona de la Serra del Montsec, que en congostos com el Pas de Terradets aconsegueix expressar tota aquesta bellesa. Un altre punt d'interès és el Parc Astronòmic del Montsec, prop del poble d'Àger.

En aquestes contrades, fruit d'èpoques passades, s'hi erigeixen construccions pròpies de l’art romànic a través de les seves esglésies, que han restat d’empeus sortejant el temps i les guerres.

152

BARONIA DE RIALB (Varis pobles i temples. La Noguera) La Baronia de Rialb, refugi formidable, antigues parròquies, fortificacions defensives, masies... i paradís ideal és un indret per conèixer l’arquitectura del segle XI i XII... De relleu accidentat, bosc mediterrani d’alzina, pins i cultius. Les blanques aigües del riu Rialb, els productes del camp... i la seva gent, hospitalària i acollidora que converteixen l’estada en un record inoblidable: ara bé, en cap dels pobles per on he passat en els dies de la meva estança (setembre del 2011), no hi he trobat a ningú, a excepció de dos propietaris de masies –molt amables- on s’hi havien bastit en el seu dia les respectives ermites del segle XII. La Baronia de Rialb és un extens municipi prepirinenc al nord-est de la comarca de la Noguera, vertebrat al voltant del riu Rialb en el seu curs mitjà (el Rialb Sobirà) i baix (el Rialb Jussà) i que s'inicia al sud, a la riba esquerra del Segre fins a la Serra de Grau de Moles, a les altures del Cogulló de Sant Quiri. El cap del municipi actual és Gualter. El terme està format per onze poblacions disperses per arreu de la vall del Rialb. Antigues parròquies que s'anaren poblant pels cims d'aquestes muntanyes, des de l'època de l’alt medieval. Fortificacions defensives, masies, esglésies parroquials i capelles puntegen tot aquest territori. Els poblets són: Gualter, La Serra, La Torre, Politg, Pallerols, Vilaplana, Bellfort, Palau, El Puig, St. Cristòfol de la Donzell i Sant Martí.

Les esglésies i ermites visitades són: Mapa A: Santa Maria de Gualter, Sant Girbés, Santa Eulàlia, Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre, Sant Pere de Vilamoneda, Sant Miquel de Palou, Sant Pere Soler, ant Esteve de Pallerols, Sant Marc,Sant Miquel de Vilaplana; Mapa B: Sant Serni de Bellfort, Santa Maria de Palau, Sant Pere de la Donzell, Sant Vicenç de Rialb, Sant Andreu el Puig, Santa Maria Ramoneda, Sant Jaume de Cristòfol, Sant Ponç Martimà, Sant Martí Terrasola, Santa Anna Fabregada, Sant Salvador, Sant Sebastià Cerdanyès i Santa Maria de Salinoves.

153

Mapa A:

1. Monestir de Santa Maria de Gualter (Segle XII-XIII). Ponts i Gualter van ser ocupats pel comte Guifré el Pelós abans del 890. Vers el 1118, la primitiva església existent fou renovada per una altra, enllestida i consagrada el 1207.

154

El monestir va ser un petit priorat depenent de Ripoll. Aquest priorat es constituí en un centre important de vida religiosa i comunitària que quedà demostrat per les continues donacions i per l'activitat contractual i per la intervenció dels llegats papals al seu favor.

Ceferí Rocafort en la Geografia General de Catalunya (1916) dirigida per Francesc Carreras Candi en va fer una descripció que ha quedat com a testimoni d’un monument destruït després d’una explosió durant la guerra del 1936: “...església de traçat romànic, és de tres naus, trobant-se tapiades les laterals; creuer en cúpula en la seva intersecció, que sembla acusà vuit cares a l’arrencada, esdevenint tot seguit la forma esfèrica; a l’exterior, l’absis presenta senzilles finestres; la volada de la nau central té arcs forners apuntats i altres de mig punt que la seccionen en quatre compartiments; en el frontispici s’aixeca una espadanya de dues obertures i apareix la porta de punt rodó enfonsada en el mur, del que ressalta una motllura recolzada en dues columnes del mateix gruix; tocant al temple, al costat de migjorn, hi ha encara les despulles dels claustres en un estat verament llastimós, puix que sols se conserven unes arcades baixes i estretes, amb alguns capitells de rudimentària execució...” Era un gran temple del segon romànic, del qual resten els murs perimetrals i dos arcs torals que reforçaven la volta. L'església tenia tres naus i dues absidioles, una de les quals encara és sencera i l'altra mig caiguda, com la major part del gran absis central. La nau central era coberta per una volta de canó lleugerament apuntada, que descansava sobre tres arcs torals, i les laterals per una volta de canó, a un nivell més baix. El transsepte sobresortia lleugerament dels murs laterals i donava lloc a un cimbori octogonal, que cobria l'espai del creuer amb una cúpula sobre petxines. A la portada de la façana de ponent, segons una fotografia de l’any 1909 que guarda l’Arxiu Mas, s’observa a la llinda un carreu amb una perforació elongada en sentit vertical. Constava de

155 dues arquivoltes; una d’elles es recolzava sobre un capitell i, l’altra adovellada, sobre un muntant rectangular; el guardapols, adovellat, era compost per dues fines motllures semicirculars. Aquesta porta era de dimensions reduïdes, típica de les esglésies monàstiques de finals del segle XII. L’església data del s. XII - XIII. En tota la fàbrica de l'església s'hi aprecia la grandesa i la bellesa de l'estructura romànica. Actualment, es troba en fase de restauració. Aquestes obres de rehabilitació parcial de l'església basilical del monestir fa poc temps que s'han dut a terme, i com a resultat d'aquesta última intervenció, s'ha reconstruït la part inferior de la façana de ponent, s'han reforçat els arcs torals i s'han construït uns passadissos de formigó amb baranes metàl•liques que faciliten la visita i la visualització en alçada de les diferents perspectives de l'estructura. Del claustre original romànic avui només es manté alçada la galeria sud: és una estructura del segle XII amb coberta de fusta i amb uns arcs de mig punt, sostinguts per unes curtes columnes rematades per uns capitells esculpits amb temes vegetals. En el Museu de Diocesà i Comarcal de Solsona, consta que procedeix de l’església d’aquest monestir una imatge de la Mare de Déu i l’Infant. És tracta d’una talla de fusta policromada d’uns 85 cm. d’alçada i en el dors presenta un esvoranc en la part del tron, on s’hi guardaven les relíquies. Data probable a finals del segle XII o principis del XIII. La Mare de Déu seu en un escambell. Porta corona emmerlatada que sosté un vel que li cau per les espatlles i arriba fins a mitja espatlla, deixant veure part de la cabellera. De cara oval, de trets un xic hieràtics, ulls ametllats i oberts. El mantell li cobreix els braços, passa per sobre la falda fins a mitja cama. La túnica de coll rodó i amb un estret bordó li arriba fins als peus que apareixen a través d’unes obertures en V. Plecs rectilinis. La mà dreta recolzada sobre la cama, deuria prémer quelcom objecte. La mà esquerra oberta es recolza sobre la natja del Fill. L’Infant s’asseu sobre la cama esquerra de la Mare. No porta corona. Abundant cabellera arrissada i curta. De cara rodona i faccions de mal definir per la pintura aplicada en la darrera restauració. La túnica li cobreix tot el cos i sembla que deuria deixar al descobert els peus, que han desaparegut, així com també les mans. És conserva la cama esquerra que cavalca sobre la dreta. Toga a l’estil romà. 2. Sant Girvés de la Torre de Rialb (Segle XII) Església d'estructura basilical amb tres naus dins d’una planta casi quadrada amb una única teulada de dos vessants. Les naus estan cobertes amb voltes de canó, de perfil semicircular de desigual alçada. A llevant es situen els absis semicilíndrics. El desviament del parament NE és degut a voler assentar l’absis nord

156

al rocam. Les naus són separades per arcs formers que arranquen de sengles pilastres. Hi ha una finestra a cada absis lateral i dues al central. La porta, resolta amb arc de mig punt, conserva el llindar amb les traces d'obertura i tancament llises i sense ornamentació i han perdut els ràfecs originals, llevat dels absis, on es conserven fragments molt malmesos de la decoració, formada per un fris d'arcuacions llombardes. Es considera una obra singular de l’arquitectura del segle XII, però hi manquen característiques de l’època, com pot ser la unió dels absis amb la nau. El fet de tenir un pla basilical dins d’un perímetre quadrat és una solució poc emprada a Catalunya, on es troba l’exemple més monumental al Monestir de Sant Pere de Casserres.

3. Santa Eulàlia de Pomanyons (Segle XI-XII) Al vessant dret del Rialb, es destaca l'antic mas de Pomanyons, que té propera la capella de Santa Eulàlia, abandonada com la majoria del terme. Aquesta capella romànica és formada per una nau amb absis sobrealçat i una finestra cruciforme al mur de ponent. La capella és testimoni de l'antiguitat del mas, un dels antics centres d'explotació rural del terme. Església d'una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil semicircular i acabada a llevant amb un absis semicircular, precedit d'un estret tram presbiteral. La porta manté perfectament l'arc interior. Va ser traslladada, ja que quedava afectada pel nivell de l'aigua de l'embassament de Rialb.

157

4. Sant Iscle i Santa Victòria (Segle X-XI) L'església de Sant Iscle i Santa Victòria centra el petit nucli de la Torre de Rialb, situat en un esperó que domina el curs de Rialb, al marge esquerre, just davant de l'església de Sant Girvés.

Aquest edifici es del tot excepcional dins del context de l'arquitectura catalana alt medieval, que per les seves condicions constructives podria semblar una obra del segle XI allunyada dels corrents dominants en la seva època. Amb tot i això no es pot excloure una dotació anterior, a cavall entre el segle X i el començament del segle XI. L'edifici, però, es devia acabar o reformar a la segona meitat del segle XI.

5. Sant Pere Vilamoneda (Segle XII) L'església de Sant Pere de Vilamoneda esta ubicada més avall del camí de Pallerols, entre Politg i el Soler de Pallerols. Aquest edifici, està en un estat de ruïna molt avançada i actualment gairebé enrunat.

158

En conjunt, l'edifici no presenta elements rellevants que li donin caràcter o permetin establir una clara filiació estilística o cronològica, però les seves característiques constructives permeten de considerar-lo, amb seguretat una obra rural, construïda, probablement, en una data avançada dins el segle XII.

6. Sant Miquel del mas Palou (Segle XII) Del Pont nou que hi ha després de Santa Eulàlia, es segueix pel trencall de mà esquerra en direcció a Pallerols, però abans d’arribar-hi apareix l’església no massa lluny del Mas. L'església Sant Miquel de Palou evidencia les formes constructives del segle XII, ancorades en la tradició del segle XI, moment en que potser caldria situar el primer projecte inacabat.

7. Sant Pere del Soler (Segle XIV) Sant Pere del Soler es troba seguint la carretera de Gualter a Pallerols, passat Politg i a uns dos cents metres més amunt del Mas. Malgrat que no es tenen notícies documentals anteriors al 1300 sobre aquesta capella, cal dir que sempre hi ha hagut culte amb més o menys freqüència. Es una església vinculada estretament als amos de Soler que guarden documentació del principi del segle XIV. Aquesta església es un edifici d'estructura molt senzilla i te mostres evidents d'haver estat reformada. A tocar l’edifici, hi ha el cementiri on trobo que ha estat una aberració bastir-hi una ampul·losa construcció moderna per quatre nínxols.

159

8. Sant Esteve de Pallerols (Segle IX) S’hi arriba per la carretera de Gualter, es passa per Politg i Sant Pere de Soler. Apareix documentada per primer cop a l’A.C.C.S.U. de l’any 819. L’edifici va estar renovat l’any 1793, data que figura a la porta de migjorn de l’església. Aleshores fou ampliat amb una nau. Al mur de llevant es conserven dos absis semicirculars, desiguals; el del costat nord, més gran, és utilitzat com a sagristia. Una volta de canó cobreix la nau. Es suposa que deuria haver un tercer absis. Varies finestres s’obren en els seus murs.

9. Sant Marc de Pallerols (Segle X) L'església de Sant Marc es troba isolada al vessant sud del cim de la muntanya de Sant Marc, prop de la casa de Sant Marc. Per anar-hi cal prendre la pista molt dolenta que surt de la carretera de Pallerols a Peramola. És un edifici que conserva íntegra

160

l'estructura original, malgrat les redecoracions de l'interior i les reformes que les capgiren. En l'estat actual, resulta difícil d'establir una filiació cronològica o estilística per aquest interessant edifici que per la seva extrema rusticitat sembla avenir-se amb formulacions arquitectòniques anteriors a la implantació de les formes de l'arquitectura llombarda. Pot considerar-la una obra del segle X amb totes les reserves que la manca d'explotació imposa.

10. Sant Miquel de Vilaplana (Segle XI-XII) Situat en un planell de la carena. Queda a 12 km. de Gualter i s'hi pot anar per Santa Eulàlia, Sant Iscle i seguint la carretera que contorneja al pantà de Rialb. És una església romànica del segle XI- XII, força modificada, composta bàsicament d'una nau amb el seu absis. Campanar d’espadanya per a dues campanes. Sant Miquel de Vilaplana fou seu d'una parròquia. El fet de ser titular Sant Miquel i la situació encastellada son alguns indicis de la seva fundació i construcció relativament primitiva.

Aquesta parròquia te un terme gran que va des de el Segre fins al terme de Pallerols i Peramola. La caseria de Vilaplana, a 415 m. d’alçada, unida històricament a l'antiga baronia o jurisdicció de Tiurana, format per una petita agrupació de cases i alguns masos.

161

Mapa B.

11. Sant Serni de Bellfort (Segle XI) És una església d'una nau amb porta romànica tapiada a migjorn per un contrafort dels dos que reforcen el mur lateral. L'absis disposa de cinc arcuacions amb quatre lesenes té tres finestres romàniques de doble esqueixada. El mur de ponent es va reformar amb una porta de mig punt amb grans dovelles sobre una imposta. Un senzill badiu rodó il·lumina el cor, al damunt una espadanya barroca té dues obertures sense campanes, rematada per una posterior creu de ferro. La coberta de lloses de pedra va ésser aixecada amb teula àrab sobre l'absis.

162

12. Santa Maria de Palau de Rialb (Segle XI) L'església de Santa Maria de Palau es situada al caire d'un serrat; s'hi arriba per la carretera de Gualter a Folquer (C1412B), o per la d'Artesa a Folquer, i a Tremp.

L'església i la parròquia de Santa Maria de Palau de Rialb pertanyien al priorat de Santa Maria de Meià des del segle XI. Fa poc l'església ha estat restaurada i en l'actualitat es troba molt ven conservada i s'hi celebra culte algunes vegades l'any. Es un edifici que ha estat dignificat, especialment el sector de ponent on hi havia adossada la casa rectoral, cosa que havia produït importants alteracions en aquesta façana. És un edifici que s'inscriu plenament en les formes de l'arquitectura llombarda del segle XI.

L'estructura respon a una planta basilical de tres naus, dividides en tres trams, separades per tres arcades. Presenta tres absis (el de la part del N convertit en sagristia), el major decorat externament per un seguit de finestres cegues a la part alta i els menors, per arcuacions. La decoració de les façanes és resolta amb un gran rigor compositiu, que només és alterat a l'absis principal, on la finestra central interromp una lesena, resultat d'un error en la distribució dels plafons i la seva distribució amb les finestres. L'església de Santa Maria de Palau és un edifici que s'inscriu plenament en les formes de l'arquitectura llombarda del segle XI al XII, un dels edificis més notables del terme, que fou estudiat ja per Puig i Cadafalch.

163

S’hi conservava la talla d’un calvari en fusta policromada que va ser destruïda.

13. Sant Pere de la Donzell (Segle XI) L'església de sant Pere, ara convertida en dependència agrària, és a l'extrem sud del petit nucli de la Donzell, avui totalment abandonat. Aquesta església es troba ubicada entre el Palau i Sant Cristòfol, a mà dreta anant per la carretera de Sant Cristòfol. De l'església, però, no se'n tenen noticies. La descripció de l'absis s'avé perfectament a les seves condicions especials i constructives amb les formes característiques de l'arquitectura del segle XI català.

14. Sant Vicenç de les Cases de Rialb (Segle XI) L'església abandonada, de St. Vicenç es situada en el conjunt d'edificis abandonats i ruïnosos de les Cases de Rialb, que són al cim d'un turó que domina el marge esquerra del Rialb. És un edifici que va patir una profunda remodelació pel 1638, moment en què se li va donar la forma actual, d'una nau molt curta, més ampla que llarga, coberta amb embigat, i amb un absis semicircular a llevant, separat de la nau par un mur on s'obre un arc escanyat.

15. Sant Andreu del Puig de Rialb (Segle XI-XII) L'església de Sant Andreu centra el petit nucli del Puig, avui totalment abandonat. S’arriba al Puig tot seguint la pista que mena a Gavarra (l’Alt Urgell), venint de Ponts i passant per Gualter: són 20 Km.

164 És un edifici transformat a causa de canviar l’absis original per un presbiteri rectangular i amb la construcció de capelles afegides a la banda Nord. Té una sola nau coberta en volta de canó, amb dos arcs totals, un d’ells adossat al mur de ponent, i dos arcs formers. Aquesta església depenia de la parròquia de Sant Martí de Tarabau però recuperà la parròquia i Sant Martí de Tarabau es convertí en una sufragània seva. Aquesta situació es mantingué fins al segle XX. A la façana de migjorn, s’obre la porta d’arc de mig punt, dues finestres d’una esqueixada paredades i un fris de dents de serra, un altre d’arcuacions repartides en tres plafons de tres arcuacions entre lesenes. Sembla que el mur Nord també tenia semblant decoració. El campanar de torre s’aixeca a l’angle SW de l’edifici.

16. Santa Maria de Ramoneda (Segle XI) Aquesta església, romànica, es troba ubicada al costat del mas, abandonat, de Ramoneda, que es troba a uns 7 km de la parròquia de Sant Andreu del Puig. S'hi pot anar des de Sant Andreu del Puig, pel camí de la Gavarra o el de Cortiuda. L'existència d'aquesta capella abans del 1300 es manifesta en les característiques de la mateixa construcció. Cal esperar el 1335 per a tenir la primera referència directa de l'església. Segons un document recopilat en aquesta data es tenen noticies d'un rector de Ramoneda. Tot i la seva singularitat, l'església de Santa Maria de Ramoneda es un edifici que correspon perfectament a les solucions espacials, constructives i ornamentals de l'arquitectura de la plenitud del segle XI català, integrada dins les formes evolucionades de l'arquitectura llombarda. D’una sola nau amb coberta en volta de canó i reforçada per un arc toral. Absis semicircular a llevant i arc presbiteral. Actualment hi ha una paret bastida entre l’absis i la nau, quedant l’espai de l’absis com a sagristia. Al mur Nord i prop de l’arc presbiterial, s’obre dins del gruix mur un petit absis semicircular que es manifesta a l’exterior per una pretuberància: amb aquestes característiques de capçalera són les esglésies de Santa Maria de Lavansa, Santa Anna de Montadó, de Sant Salvador de Mas Barrat, Sant Pere de Savassona (Osona), entre altres.

165 Tant al centre de l’absis central com en el mur de migjorn, s’obren finestres de doble esqueixada. En aquest mur de Migjorn s’obre la porta d’arc de mig punt adovellat. Damunt del mur de ponent es dreça un campanar d’espadanya d’un sol ull. L mur de l’absis presenta arcuacions sota el ràfec bisellat, distribuïdes en sèries de tres arcuacions entre lesenes.

17. Sant Jaume de Sant Cristòfol (Segle XI) L'església de Sant Jaume de Sant Cristòfol és el centre del petit nucli de cases, abandonades, del poble de sant Cristòfol; i està ubicada entre la riba dreta del Rialb i la carretera de Gualter a Folquer i Tremp. Després del trencant de Palau, a mà dreta de la carretera es troba el camí que condueix a Sant Cristòfol (4km). Aquesta església es de tipus romànica construïda a finals del segle XI i principis del segle XII i es pot considerar pràcticament en ruïnes, però conserva prou elements perquè s'hi pugui copsar la qualitat arquitectònica original, plantejada amb un gran ambició. Tenia tres portes, doncs formava part d’un temple projectat per un us monàstic: probablement era el Monestir de Sant Cristòfol de Salinoves. D’una sola nau coberta en volta de canó, reforçada per arcs torals. Calçada per tres absis semicirculars en trèvol precedits de profunds arcs presbiterials on s’obrien nínxols semicirculars. Hi ha la possibibilitat que disposés d’una cúpula al creuer de l’absis i la nau. La porta principal amb grans dovelles que arranquen d’una imposta motllurada, s’obre a ponent. En aquest mur, al costat de la porta, hi ha un arc fet de petites dovelles extradossades per una filada de lloses planes: correspon a una segona porta de situació no explicable. A la façana nord es conserva una porta d’arc de mig punt i paredada interiorment. Al mur de migjorn, hi ha una altra porta paredada pel engruixement del mur que la convertit en un nínxol.

166

18. Sant Ponç de Martimà (Segle XI) La capella de Sant Ponç es al costat mateix del camí que porta a la casa de Martimà. És troba ubicada més amunt de la primera piscifactoria, davant del pont del camí del Puig, trobem el trencant de les cases Olivelles, Massanés i Martimà. El lloc de Martimà és documentat en una donació d'un mas del terme del castell de Tarabau. Segons aquest document , el mas, situat a l'indret de Santa Eulàlia, afrontava a migdia amb Martimà. La capella de Martimà era particular de la família del mas i no consta que fos sufragània de cap parròquia. L'església de Sant Ponç és una església romànica, un bon exemple d'edifici concebut dins els cànons de l'arquitectura llombarda pròpia del segle XI català, de forma senzilla però molt ben resolta. D’una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals, un d’ells adossat al mur de ponent. L’absis a lleant i amb un arc presbiteria. La porta a migjorn amb arc de mig punt extradossat per una filera de lloses planes. En aquest mateix mur s’obre una finestra de doble esqueixada i una altra igual al centre de l’absis. Al mur de ponent hi ha una finestra cruciforme.

19. Sant Martí de Terrassola (Segle XI) L'església de Sant Martí és al cim d'un esperó sobre el Rialb, prop de la seva unió amb el barranc de la Fabregada, a poca distància de la masia de Terrassola. Es troba ubicada a uns 40 m. sobre el Rialb, a 4Km., aproximadament, de la segona piscifactoria. Aquesta església fou durant tota l'edat mitjana el centre religiós de la zona alta de la vall del Rialb, anomenada en la documentació medieval "vall de Tarabau". Tot i els interrogants que l'estat actual de ruïna i abandó de l'església planteja, sembla clar que es tracta d'un edifici construït en dues fases. Aquesta edifici va ser reformat al segle XI, d'acord amb les formes evolucionades de l'arquitectura llombarda. És d’una sola nau, que havia estat coberta amb volta de canó reforçada per tres arcs torals i sis arcs formers. Absis semicircular amb finestra de doble esqueixada al centre i dues més al mur de migjorn.

167

En aquest mur hi ha una porta paredada amb arc de mig punt anul.lada pels pilars dels arcs formers. De la construcció posterior, el temple té dues portes més. Una al mur de migjorn i, l’altra, parcialment paredada, s’obre a la façana de ponent, on es troben les restes de l’atri. L’única manifestació ornamental es troba a l’esterior de l’absis, formada per arcuacions llombardes entre lesenes, amb una sola arcuació entre lesena, a excepció del centre on apareixen dues arcuacions. Probablement, es deuria començar en el segle X i és modificà en el segle XI.

20. Santa Anna de la Fabregada (Segle XI-XII) Santa Anna de Fabregada es troba ubicada prop del Mas de Fabregada, entre el torrent de l'Edra i el de Fabregada i per la mateixa pista del riu Rialb, més amunt de la segona piscifactoria. També s'hi pot accedir per la banda de Comiols. La masia de la Fabregada, mencionada també en el consell general del Rialb el 1669, ha estat habitada fins fa poc temps. Tot i la simplicitat de l'arquitectura, mancada d'elements rellevants, la seva tipologia i la tecnologia constructiva, unides a la solució ornamental de la porta, permeten de considerar-la com una obra concebuda dins els paràmetres de l'arquitectura del segle XI, tot i que allunyada de la seva concepció ornamental.

21. Sant Salvador del mas Barrat (Segle XI) L'església de sant Salvador es una església romànica que està ubicada a prop i a ponent del Mas. Per la pista del Rialb, uns cinc quilòmetres més amunt de les piscifactories i s'ha de caminar un quilòmetre. L'edifici de mas Barrat representa, potser,l'exemple mes tardà, ja que hom i pot veure formes constructives de la fi del segle XII o potser una mica més avançades.

22. Sant Sebastià de Cerdanyès (Segle X-XI) L'església de sant Sebastià es situada enmig del bosc, al cim del turó que domina el mas Cerdanyés pel sud, al costat de les ruïnes d'altres edificacions altmedieval, avui molt arranades; està a prop de can Batlle.

168

Aquesta església podria haver estat la principal del veïnat de Cerdanyés, tenint en compte les seves dimensions i el fet que esta situada molt a prop del mas Cerdanyés, que dona nom a la contrada. Malauradament no ha estat possible torbar cap dada documental sobre l'església, que pertanyia durant l'edat mitjana al terme parroquial de Sant Martí de Tarabau. La grandària que tenia aquest temple es una mostra més de la vitalitat religiosa i de la plenitud demogràfica durant els segles medievals. Actualment només resta la meitat de llevant d'aquest edifici. A causa de la manca d'elements arquitectònicament representatius, es pot aventurar la hipòtesi que les reformes que s'han descrit corresponen a les formules constructives d'una arquitectura rural de la segona meitat del segle XI. 23. Santa Maria del castell de Salinoves (Segle XI) Prop de l’abandonada casa Salinoves, a l’extrem d’una cinglera i al cim d’un serrat, es troba el Castell i entremig s’endevinen nombrosos habitatges. Es surt de Can Batlle en el Km. 23 de la carretera d’Artesa a Tremp pel Coll de Comiols i duu al Cerdanyès. A 5,5 km. hi ha una cruïlla senyalitzada per anar a la casa habitada de la Censada a 2 km. D’aquí, per un camí perdedor, a 2 km. s’arriba a Salinoves i a peu, en 30 m., a l’església. Aquesta església presenta problemes d'identificació. Es un edifici en estat totalment ruïnos; nomes es conserven els murs nord i oest que permeten veure quines eren les seves característiques. D’una sola nau coberta en volta de canó i reforçada per tres arcs totals, un d’ells adossat al mur de ponent. Capçada la nau per un absis semicircular amb arc presbiterial i amb una finestra de doble esqueixada al centre. Al mur de tramuntana, prop de l’arc presbiterial, s’obre un arcosoli buidat en el gruix del mur. La porta es troba a migjorn. El campanar de dos ulls s’aixeca al mur de ponent. Tot i el topònim que popularment identifica aquesta església (fruit de la relació del lloc amb el mas de Ca n'Olivelles i la proximitat del mas de Salinoves) no sembla que aquesta església correspongui al monestir de Salinoves, ja que li manquen les portes que la comunicarien amb les altres dependencies monacals i que son presents en les esglésies monàstiques construïdes durant el segle XI, moment en que es bastí l'església de santa Maria plenament integrada en les formes de l'arquitectura llombarda. Cal considerar aquesta església amb la capella castellera.

169

TIURANA (Mare de Déu de Solers. Sant Ermengol. Noguera)

De feia anys la vila de Tiurana la Vella, estava condemnada a desaparèixer sota les aigües, i el 1995 s’inicià poc a poc el seu desallotjament. Quatre anys més tard començà la retenció de l’aigua del Segre per l'embassament de Rialb, i el mateix any s’enderrocaren les cases del poble. El nucli antic de la vila, el formaven el carrer Major, en part porticat, una plaça, la del Pou, i uns carrers transversals. En un extrem del carrer Major, es mantenia un dels antics portals, del segle XV, resta de quan la vila era murallada. En aquest carrer hi havia antics casalots de pedra picada, que en les seves portalades tenien gravades les dates de construcció, moltes eren dels segles XVII i XVIII. Arran del poble hi passava la carretera C-1313, la que de Lleida anava a la Seu d'Urgell, però com a conseqüència de la construcció del presa de Rialb, fou desviada, i ara passa prop de la part alta de la serra del Pubill. La seva horta, ara sota l’aigua, era regada per un canalet, que agafava les aigües del Segre, un xic més amunt de la masia de la Vetlla, antiga fàbrica d'electricitat, que anys enrere havia donat llum a Tiurana. Un campanar d'espadanya, de quatre ulls, coronava la gran façana de pedra llisa, de belles proporcions de l’església parroquial de Sant Pere. Aquell poble, ara convertit en runa, va quedar inundat per les aigües del pantà de Rialb la primavera del 1999. Des d'aquella data, i pas a pas, alguns veïns s'han anat instal·lant a la nova Tiurana, construïda en un petit altiplà al capdamunt del turó de Solers, un dels punts més elevats del municipi que va quedar per sobre del nivell de l'aigua de l'embassament. Fins a Solers es va traslladar, abans que les aigües cobrissin les cases, el cementiri, la façana de l'antiga església, el pou que presidia la plaça Major del poble i els porxos de l'ajuntament. Actualment, a l’entorn del santuari de la Mare de Déu de Solés (Solers), s’ha construït la nova vila. A punt de començar l'estiu de l'any 2003, al nou emplaçament

170

ja s'hi havien acabat dues cases i una desena de parcel·les estaven preparades per començar a edificar més habitatges. Representava la primera fase d'urbanització de l'enclavament, que s'ha allargat fins al 2010. A la plaça, d’aquesta nova Tiurana, hi ha la vella font del 1865, que es coneix com el Pou, i al seu costat, s’ha col·locat una escultura en moviment, obra de l’escultor alemany, Christian Tobin. Es tracta de tres columnes rectangulars, d’uns tres metres, que en la part superior tenen uns blocs de pedra, també rectangular, que es mouen gràcies a la força de l’aigua. Es contempla l'edificació de 119 cases, 10.000 metres quadrats d'equipaments i la reserva de 62 hectàrees de sòl no urbanitzable per a activitats esportives. Aquesta gran zona lúdica serà el trampolí per a un projecte estrella promogut pel consistori: l'obertura d'un camp de golf. S’aposta per l'activitat turística com a motor de la nova etapa del municipi, que en l'actualitat compta amb 22 cases i un total de 69 veïns. El consistori ofereix incentius per fomentar l'obertura de cases de turisme rural. I ha proposat unir esforços a partir de la creació d'un consorci de dinamització turística que hauria de comptar amb la participació de tots els ajuntaments de la zona d'influència del pantà de Rialb i amb la implicació de la Diputació de Lleida i del Consell Comarcal de la Noguera. També està previst la construcció de tres embarcadors que permetin la pràctica d'activitats nàutiques a l'embassament de Rialb.

Al projecte de creixement i dinamització econòmica se suma la voluntat veïnal de conservar la memòria de l'antic Tiurana i mostrar el sacrifici dels seus habitants al abandonar la població que van inundar les aigües del pantà per portar riquesa a tot el territori.

171

La tipologia de la presa de Rialb és de planta recta, construïda en formigó amb un sobreeixidor mixt de cinc vasos de sortida fixa i tres amb comportes amb capacitat per regular crescudes del riu amb un cabal de 3.081 m3. La finalitat d’aquesta presa és regular el riu Segre per atendre les demandes de les zones de regadiu. Al mateix temps es reforça l’abastiment d’aigua a la població i també es controlen les riuades, normals en la zona. La instal·lació s’ha deixat preparada per poder-hi afegir una central a peu de presa amb la finalitat de produir electricitat. Aquesta construcció, ha modificat la fesomia del terme municipal de la Baronia de Rialb i Tiurana i ha creat noves expectatives turístiques a la zona. La part negativa ha estat la pèrdua d’alguns pobles com Bassella, Castellnou de Bassella i Tiurana (nou emplaçament a Solés o Solers). Al voltant de l’embassament es troba un ampli territori amb abundància d’ermites romàniques (23 en el terme de la Baronia de Rialb, que he descrit anteriorment), antics nuclis de poblament reconvertits en espais d’allotjament rural i espais naturals desconeguts. L'església romànica de sant Ermengol es troba situada sobre un penyal rocallós, al damunt d'un serrat, que domina el poble de Tiurana pel cantó sud. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular.

Anterior localització

Actual situació

L'ermita santuari de la Mare de Déu de Solers, és situada al cap del serrat, a 640 m. d'altitud, des d'on s'albira un extens panorama, des del Montsec fins a la muntanya de la Bòfia; i més proper, els veïnats de la Serra i Polig, les masies de cal Daniel de la Serra i la Pedra, de la Baronia de Rialb, i al fons el turó de Montmagastre.

172 Als seus peus, les aigües del pantà de Rialb, que cobreixen tota l’horta i els pobles de Tiurana i Miralpeix. La Mare de Déu de Solers (Solés), és la patrona de Tiurana. L'edifici de l'ermita sembla ser del segle XVI, amb posteriors ampliacions que es poden datar entre els segles XVII i XIX. L'església és de regulars dimensions, d'una nau, decorada amb pintures d'estil barroc, com també l'altar major. A la dreta de l'església, i formant un mateix cos amb l'edifici, hi ha la casa de l'ermità. Consta de planta baixa, on hi ha els estables, i dues plantes superiors com a vivenda; fou habitada fins a l'any 1950. Mare de Déu de Solés

L’estiu del 1982, és varen dur a terme treballs de reparació i consolidació dels edificis annexos de l’església, com en la casa de l’ermità i a les dependències de l’antiga confraria de la Mare de Déu. L'ermità, després de la collita, com es feia en molts santuaris, passava per les cases de Tiurana i rodalia amb una capelleta amb la imatge de la Mare de Déu, per recaptar almoina per a les necessitats de l'ermita. Ara fa uns anys s'ha restablert aquest costum, arran de la troballa de la Capelleta de l'Ermità. La imatge de la Mare de Déu, fou cremada l’estiu del 1936. Era una talla de fusta policromada del segle XVI. L’actual imatge de la Mare de Déu és una talla policromada, beneïda el dilluns de Pasqua de 1983, obra d'Antoni Serra Llorens. Aquest dia, és el de l'Aplec principal, i es fa una processó a l'entorn de l'ermita. És beneeix el terme, i tots els assistents pugen fins al cambril de la Mare de Déu. Anys enrere, quan hi vivia l'ermità, aquest dia es feia un dinar al menjador de la casa, en el qual hi participava en ple l'Ajuntament de Tiurana. També es puja a l'ermita el 8 de setembre, dia de les marededéus trobades, per donar gràcies per la collita. Anys enrere coincidia amb la Festa Major de Tiurana.

Tiurana Vell negant-se

Creu recuperada

173

ANYÀ (Santa Cecília de Torreblanca. La Noguera) Sortint d’Artesa de Segre per la carretera a Pont d’Alentorn es travessa el riu Segre i s’agafa el trencall a mà dreta que mena a Anya, tot vorejant al riu, fins a arribar al Mas d’Aulives ( Mas d’en Olives) a on per un camí a mà dreta porta a la capella de Santa Cecília que apareix enmig d’un camp. No es coneixen pas dades històriques d’aquesta capella però a les rodalies s’hi han trobat sarcòfags 23 i petits llençols de mur que situen aquestes construccions a l’època visigòtica i, probablement, fou abandonat l’indret amb l’arribada dels àrabs. Durant la reconquesta cristiana es mantingué el lloc com centre religiós i s’aixecà la capella. Molt a prop hi ha una roca amb gravats antropomorfs que fan creure en l’existència d’un paratge religiós o màgic. En una roca propera inclinada cap el riu es troben 81 gravats de diferents mides (treball efectuat per Lluís Díez Coronel als anys 1982, 1986 i 1987). Les figueres humanes, nou masculines i vint-i-cinc femenines, constitueixen la part més important dels gravats i es completa amb d’altres representacions, com formes geomètriques i recintes tancats. Els estudis efectuats permeten parlar d’un santuari religiós, amb una fase inicial d’utilització de cronologia possible entre el Calcolític i el Bronze Antic. L’actitud orant de les figures amb els braços i els dits oberts, així com d’altres simbologies de tipus religiós, permet suposar que el santuari va tenir una llarga perdurabilitat en el temps.

En el proper mas vaig observar que part d’una columna romana serveix de peu per una taula i dos sarcòfags visigots apareixen vorejant la placeta d’entrada.

174

La capella sembla ser que es troba situada en el lloc on hi havia una vila romana, doncs s’hi han trobat restes arqueològics que probablement corresponen a aquella ocupació. L’edifici és de planta rodona (diàmetre de 4 m.) coberta amb cúpula semiesfèrica sense absis diferenciat. A l’interior, el mur es fa recta cap a ponent donant pas a la porta d’arc de mig punt i adovellat. A l’exterior, uns murs de metre i mig d’alçada deurien tancar un petit espai enfront la porta. A l’exterior, presenta tres finestres circulars, però només la de migjorn dóna a l’interior doncs les altres estan paredades per dins. No hi ha pas cap ornamentació exceptuant un grafisme a l’interior de la cúpula representant uns nervis. Data probable, segle XI. Sota l’intradós de l’arc de l’entrada, adossada al mur de mà dreta, es troba una pica beneitera casi rodona, en un sol bloc de pedra granítica, sense cap decoració

175

ALENTORN (Sant Salvador. La Noguera)

Alentorn constituí municipi propi fins a la segona meitat del segle XIX, que fou agregat a Anyà. Actualment, pertany a Artesa de Segre. Hi passa la carretera d'Artesa a Vilanova de Meià, que travessa el Segre per l'antic pont d'Alentorn, destruït en la primera guerra Carlina i reconstruït després i a l'altra banda del qual hi ha la caseria del Pont d'Alentorn. Alentorn encara conserva l'aspecte de poble fortificat, amb els seus portals, els carrers porxats i els casals antics. Queda a 1 km. del riu Segre, a la seva banda dreta. L’església parroquial de Sant Salvador es menciona per primera vegada al 1053 i fou refeta al 1637, però la torre vuitavada de base quadrada es va acabar el 1925. El primitiu poble es situava en el lloc conegut del Pedregals, punt estratègic que permetia repel·lir als enemics. Però, en certa ocasió, els sarrains conquistaren la població i foren passats a tall d’espasa tots els homes, menys les dones i els infants que s’havien amagat en una cova, que des de aquella ocasió, rep el nom de la Cova de Sant Salvador. Retirats els invasors, les viudes i fills sortiren del seu cau i enterraren a les víctimes en un tossal proper. Com sigui que freqüentaven les visites de les viudes a l’improvisat cementiri, aquest indret es coneix pel Tossal de les Viudes. Prop, es troba la balma amagatall on s’hi han descobert sepultures excavades a la roca i l'ermita troglodita de Sant Salvador, abans d’arribar a la cruïlla que mena al poble i que es veu des de la carretera. Refets amb el temps i havent entrat en un període de relativa pau, planificaren fundar un nou poble a l’entorn del que havien habitat: d’aquí el nom de l’actual: Alentorn. És tradicional la fabricació de forques per a batre, de fusta de lledoner i, fins i tot, hi hagué el Sindicat Forcaire de la Verge de la Pau.

176

La forca és una eina amb un mànec llarg i amb llargues puntes en nombre generalment de 2 a 6 separades. S'utilitza per aixecar i llençar materials lleugers com palla, fulles i altres materials agrícoles. Les forques poden ser fetes de fusta o metall o la combinació de tots dos. Als Països Catalans les forques es fan tradicionalment amb fusta de lledoner a través d'un llarg procés que comença amb donar-li la forma amb les branques encara unides de l'arbre i acaba amb un procés d’adobar que implica la immersió en aigua de la forca. Encara que sigui una eina amb una certa decadència es comercialitzen forques de lledoner com objecte ornamental. Del Castell d’Alentorn només resten alguns vestigis d’un mur angular sobre el carrer del Collet, medieval, i unes voltes aprofitades com a cellers. Sembla que al segle XVII ja no era habitat. Hom fa al·lusió encara al pati del castell. L’any 1178 Bartomeu d’Alentorn deixà el castell i el lloc d’Alentorn als seus fills Guillem i Arnau. El 1705 el rei arxiduc Carles II concedí el títol de marquès d’Alentorn al seu partidari Miquel Antoni d’AlentornPinós i de Rocabertí, únic titular. Per la festa major (15 d'agost) es balla la contradansa d'Alentorn, que participa d'algunes característiques del ball rodó.

177

SANT LLORENÇ DE MONTGAI (Mare de Déu del Castell. La Noguera) A 8 km. de Balaguer, per la ctra. del marge dret del riu Segre a Camarasa, es troba el poble de Sant Llorenç de Montgai. De l’estació d’aquest poble en surt un camí que va pujant seguint la pendent de la serra per la banda de llevant fins arribar a l’ermita, situada al peu del rocall on fora bastit el castell. S’ha identificat el Castell amb citacions d’autors àrabs i és considera que fou un important centre militar de la mitja lluna que protegia Balaguer dels possibles atacs dels cristians. Per part d’aquests, figurava com a límit dels territoris dels comtes catalans. Amb l’avanç de la conquesta fou envoltat progressivament i és veié obligat a pagar paries als castells cristians propers, fins que conquerida la població de Balaguer, també va caure la fortalesa àrab. Amb aquesta darrera acció militar, la seva importància va decaure a excepció de servir de refugi al comte Guerau Ponç IV de Cabrera, quan fou assetjat i fet presoner pel rei d’Aragó. La Capella. No hi ha pas documentació que ens relati els seus inicis, però no és pot descartar que fos aquesta capella la parròquia del poble de Sant Llorenç en l’Edat Mitjana, doncs en l’any 1151 es cita en una butlla del papa Eugeni III. És una construcció d’una sola nau de planta rectangular i amb un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó apuntada a mida que s’apropa a la capçalera. Dos arcs torals, descansen sobre pilars adossats als murs. La nau és dividida en dos parts separades per dos graons, que donen pas al presbiteri. A cada mur d’aquests extrems hi han obertes una capella: la de tramuntana és de l’època de la construcció del temple. La

178 portalada és a ponent amb un arc de mig punt adovellat. Una finestra s’obre a l’absis, l’altra al mur de migjorn i, la tercera, geminada, es troba a damunt de la portalada.

Per sota de tota la teulada de dues vessants, apareix una cornisa motllurada. A la coberta de la vessant de migdia s’alça una espadanya per a dues campanes. També s’hi troben en aquest mur, dos rellotges canònics o de missa 24 La construcció del temple sembla correspondre entre els segles XII al XIII amb reformes posteriors: la capella del mur de migjorn i la finestra geminada. La descoberta de d’uns rellotges tan poc coneguts com son els canònics sempre em crida l’atenció d’aficionat a les pedres velles.... Són rellotges que no mesuraven les hores com ara les coneixem, sinó que més aviat marcaven moments rellevants per a realitzar alguna activitat religiosa o laboral, en referència a l’agricultura. Són fet de manera empírica, sense cap mena de càlcul previ per la seva senzillesa i traçats pels mateixos que els havien de llegir (monjos, ermitans, pagesos). Encarats generalment al migdia, amb el gnòmon perpendicular i amb la indicació generalment de la hora Tèrcia, la Sexta i la Nona, segons indica la regla de Sant Benet. Els d’aquesta ermita (veure fotografia amb els cercles vermells on són situats els corresponents carreus), n’hi ha un, a una alçada mitjana, gravades les tres línies ben marcades i es molt probable que la resta de marques horàries hagin estat fetes posteriorment a l’execució del rellotge amb la finalitat de donar-li l’aparença d’un rellotge de sol. Un altre, en un carreu cantoner, queda a certa alçada i mostra clarament les tres marques de les hores canòniques clàssiques, son radials respecte l’orifici del gnòmon.

A Pelagalls (Segarra) també han sigut identificats (Antonio Mora : Conèixer Catalunya) nombrosos rellotges canònics a la façana de migjorn de l’església de Sant Esteve.

179

180 SANT BARTOMEU D’OÏSME (La Noguera)

De Balaguer es surt per la carretera a Camarasa i Tremp, es passa el riu Segre i es voreja el pantà de Camarasa per la seva riba esquerra, arribant a l’església de Sant Bartomeu, prop de la carretera, en l'antic nucli de la Baronia de Sant Oïsme, arrecerada al penyal on hi ha les ruïnes del castell. Era una capella castellera que més tard fou parròquia. Si bé no consta documentalment, sembla ser que formava part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià. Segons una llegenda , quan encara hi havia el convent primitiu, un rossinyol de cant melodiós embadalí a un monjo que el va seguir. Quan tornà al monestir es trobà que en el seu lloc ja s'havia bastit el castell: havien passat mil anys. Aquesta llegenda es pot entrelligar amb dues cites: una de temps modern i l’altra bíblica. El savi i genial Eistein va arribar un dia, després de molt pensar, a dissenyar la Teoria de la relativitat que ben pocs arriben a entendre-la: un cos llançat a l’espai sideral veurà comprimit el seu temps en relació directa de la velocitat a la qual es desplaça, és a dir, que si agafa la velocitat de la llum, uns 300.000 km/segon, el temps relatiu pel qual ens guiem desapareix totalment i la matèria d’aquell cos es convertiria en energia, etc. etc... Per no quedar bocabadats els que anem a peu per la cultura, vol dir, que un viatge sideral a la velocitat de la llum, donaria la impressió al viatger, que hauria navegat tan sols unes hores, mentre que per l’espectador de la terra haurien passat prop de 300 anys. És possible, que el senyor Eistein hagués arribat a la seva Teoria de la Relativitat, després de llegir el Salm 90 del llibre IV (atribuït a Moisès) que tracte de l’eternitat de Déu i la caducitat de l’home. Diu així: Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat, com el relleu d’una guàrdia de nit (una tercera part de la nit).

181

Tornem a una altra llegenda -la poesia de la història-, però en aquesta hi ha més història que llegenda. Existeix una tradició, no confirmada documentalment, que afirma que el Castell de Sant Oïsme fou l'únic que s'escapà de l'aterrament manat per aquell Felip V d’España. Això va poder ser, perquè la castellana, una dama vídua, de bon veure i no estava per ximpleries, va ser qui va rebre als picapedrers i l'escamot militar que els acompanyaven. La senyora els invità a un bon menjar i abundant beguda que els va deixar abatuts, marejats i, molts d'ells, adormits per l'efecte del vi. Aquest moment ho van aprofitar la gent del castell per desarmar-los. Aleshores, la castellana es va encarar al capità filipista i amenaçant-lo amb una estossinada al va obligar a retirar-se i, avergonyit, va deixar intacte el Castell. Sant Bartomeu d’Oïsme no és una capella rodona, pròpiament de planta circular, però li dóna aquest aspecte els tres absis disposats de forma trevolada i per aquesta aparent forma la inclouen. És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó amb dos arcs forners adossats als murs lateral i dos arcs torals, que arranquen de pilars adossats als murs. L’absis de tramuntana s’obre a la nau per un arc triomfal, però als altres s’obren directament. El conjunt dóna la impressió que fou construït en dues fases o que la nau actual va substituir a una anterior. La portada s’obre al mur de tramuntana, doncs els murs de migjorn i de ponent són construïts a ran de penyal. Finestres de doble esqueixada al centre dels tres absis i la del mur de ponent és cruciforme. No hi ha decoració en els murs. La coberta dels absis, de llosa, queda reduïda a una sola per tots tres i sense solució de continuïtat amb la coberta de la nau. Presenta un campanar de torre amb finestres geminades sobre la volta. Hi resten a l’interior fragments de mur arrebossat i on si poden veure vestigis de pintures murals. Construcció romànica de mitjans del segle XI, però el campanar probablement sigui posterior, del segle XII (finestra geminada).

182

ORONERS (Mare de Déu del Remei. Noguera)

De Camarasa seguim per la carretera a Tremp, vorejant el pantà de Camarasa per la seva riba esquerra. Passem per Sant Bartomeu d’Oïsme i poc després, a l’esquerra, agafem la carretera a Àger, que travessa el riu, passa enfront de l’Estació, i a uns 100 m. de Casa Saura hi ha un camí, a l’esquerra, que arriba a un transformador. A uns 25 m. més avall surt en corriol esglaonat que mena fins al pont del ferrocarril, que passant per la via s’arriba a un km. llarg més enllà a les ruïnes del que fou el poble d’Oroners, despoblat per haverlo negat les aigües del pantà de Camarasa. Per sobre de la via es troba l’església troglodita de la Mare de Déu del Remei. Havia estat la capella del castell d’Oroners i en la butlla del papa Alexandre III de l’any 1179 ja es consigna. Del castell es tenen noves documentades des de 1042: són les cartes d’enfranquiment concedides per Arnau Mir de Tost. Del segle XII se sap que el castell pertanyia als vescomtes d’Àger. Al segle XV passà a dependre de la jurisdicció temporal dels arquebisbes de Tarragona. El 1831 consta que era propietat de la família Sobies de Boadella. Fa pena veure la desolació en que ha quedat tota aquesta història. Avui només en queden les lletres i la tristor d’un indret que un dia va tenir vida. El temple és una capella troglodita romànica amb un absis amb arcuacions i bandes llombardes. Queda situada a l’interior d’una llarga balma d’uns 150 m. A llevant es troba l’església i a ponent el castell.

183 L’església és d’una sola nau, adossada per la seva part nord a la roca. Coberta amb volta de canó de perfil semicircular i amb dos arcs torals. En la banda de tramuntana hi han tres arcs torals adossats a la roca. L’absis a llevant és semicircular i amb arc presbiterial.

La portada amb arc de mig punt i dues finestres de doble esqueixada s’obren en el mur de migjorn. Una tercera finestra s’obre al centre de l’absis. Aquest està decorat amb arcuacions llombardes i una lesena antre tres arcuacions. Aparell de carreus escairats, en filades regulars. Una peça ben tallada queda situada en els timpans de les arcuacions. Datada en el segle XI.

184

COMIOLS (Sant Romà i Castell. La Noguera) L’església de Sant Romà queda a l’extrem sud del cingle on s’assenta l’abandonat poble de Comiols amb la torre del Castell. Per arribar-hi, cal prendre la carretera d’Artesa a Tremp pel Coll de Comiols. just a l’alçada del punt quilomètric 28, a l’esquerra mateix hi ha un cartell indicatiu: St. Romà de Comiols. Per la pista de terra, perfectament transitable, cal seguir: apareix una senyal, a l’esquerra, que indica Poble Vell de Comiols. Es passa per on hi ha un parc de plaques solars a mà dreta. A la fi d’aquest tancat és on ens cal estar atents, doncs aquí ens podríem despistar una mica. (Fins aquí, des de la ctra. general, hi ha 1 Km. aproximadament). Cal seguir recte, deixant a mà esquerra uns quants arbres i a la dreta uns alts matolls. Aquí la pista quasi desapareix i es transforma en una ampla planura, pedregosa, que es segueix de manera intuïtiva cap avall. A la mà dreta apareix una petita torrentera i, a l’altre costat, hi ha una gran casa de tres plantes amb 2 finestres a cada planta. A uns 200 metres, més enllà, es retroba de nou la pista de muntanya que mena a les restes del poble de Comiols (aparcament): total 2,5 km. L’edifici de l’església de Sant Romà no presenta masses transformacions a destacar. D’una sola nau, coberta amb volta de canó, tres arcs forners a cada costat i tres arcs torals (un d’ells adossat al mur de ponent. L’absis, a llevant, semicircular i passat de radi, s’obre a la nau per un complex sistema d’arcs. S’hi obren tres finestres.

Emmarcats pels arcs formers de més a llevant, s’obren sengles absidioles semicirculars, més reduïdes que l’absis central, formant una capçalera trevolada. L’absidiola de migjorn ha estat sobrealçada exteriorment. Sense cap repercussió en l’espai interior.

185 La porta ampla en arc de mig punt de petites dovelles s’obre al mur de migjorn, emmarcada, a l’interior, per un dels arcs forners. A ponent, s’aixeca el campanar d’espadanya per a dues campanes i s’obre una finestra de dobles esqueixada a l’exterior i d’ull de bou a l’interior. Façanes sense decoració i carreus ben escairats amb filades uniformes i regulars. Hi ha una filada curta en opus spicatum sota el ràfec del mur de tramuntana per damunt de l’absidiola. El ràfec de l’absis central és format per tres filades de pedra tosca que formen un potent ràfec troncocònic que dóna caràcter a l’edifici, que s’avé plenament amb les formes de plenitud del segle XI. Més avall de la Capella de Sant Romà queda el Castell. És situat al cim del serrat al costat del poble deshabitat de Comiols. A banda i banda d'aquest promontori rocós i allargassat hi ha sengles espadats. En un dels extrems hi ha l'església i en l'altre s'alça el castell; entremig es devien estendre les casetes del poble medieval. El Castell s’esmenta per primera vegada en el document de dotació de la canònica de Sant Miquel de Montmagastre datat el 1010. A l’acta de dotació de la mateixa canònica, atorgada per Arnau Mir de Tost el 1054, apareix de nou el castell i també l’església de Sant Romà, parròquia de Comiols. El 1072, pel testament d’Arnau Mir, el castell va passar a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau Ponç, i d’aquesta manera es va integrar als dominis dels Cabrera, vescomtes d’Àger, família a què va pertànyer durant els segles XIII i XIV. Els vestigis del castell, envoltats de construccions en bona part més modernes, es redueixen al nivell inferior de la torre mestra, d’una alçada de 5 a 6 m. De planta circular, té un diàmetre intern de 4,2 m i un gruix de parets d’1,6 m. Originàriament, s’accedia a aquest nivell per una petita obertura lateral a la cúpula. La torre s’ha datat al segle XI.

186

FLIX (Cubells. Sant Bartomeu de Pugin. La Noguera) Les runes d’aquesta església queden a uns 200 m. del Mas Balaguer del caseriu de Flix, en el tossal de l’abandonat poble de Pugin. El topònim de Pugin apareix en dues escriptures com a límit d’altres partides o termes des de finals del segle XII. Per a arribar-hi des d’Agramunt, s’agafa la carretera L3025 a Balaguer i passat Montgai, abans de La Sentiu de Sió, apareix a mà dreta l’indicador a Flix, que cal seguir per una pista asfaltada. Es travessa el riu Sió, es passa per davant de l’edifici de Bodegues dels Costers del Segre i del Mas Balaguer. A menys de 200 metres, junt a la vora de la carretera i en plena corba, apareix a mà dreta una gran roca a la que queda adherida una barraca. Pocs metres després i també a mà dreta, una esplanada amb cinc pins és pot deixar el cotxe. D’aquí mateix ja es veu l’absis de l’ermita de Sant Bartomeu del poble abandonat de Pugin. Cal caminar, poca estona, per un desaparegut camí coster, deixant a mà dreta la pista a una granja. En el turó on es situa l’ermita rònica (com es coneguda), també apareixen vestigis del poble abandonat, del castell i, més enllà, una xarxa de trinxeres de la Guerra Civil de 1936-1939, difícil d’identificar per confondre amb rases i murs de diferents característiques. L’edifici de la capella era d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, de planta semicircular a l’exterior i de lleugera ferradura a l’interior; la coberta és de quart de volta. S’uneix a la nau per mitja d’un doble reclau que formen l’arc presbiteral i un arc toral de la volta de canó de la nau apuntada i de la que només se’n conserva una part. Tant a l’interior com a l’exterior dels murs de la nau i l’absis corre un sòcol sortit i

187 bisellat de 60 cm d’alçada. A més, a l’exterior, al mur meridional i a l’absis, hi ha un segon sòcol, molt més baix, que compleix funcions d’anivellació del terreny i de fonamentació del mur exterior. Es conserven tres finestres de característiques similars, obertes una a cada mur de la nau i l’altra al centre de l’absis. L’interior de la finestra de l’absis presenta un arc que deuria ser monolític, partit per la meitat. Vers el 1960, d’entre les runes del temple, es va trobar un bloc rectangular (98 x 66 x 47 cm.) de pedra sorrenca i de gra deslligat, que es conserva en l’I.E.I. de la capital del Segrià. Sembla ser que havia estat aprofitada en data relativament moderna per a encastar-hi una roda de molí i que presenta una perforació d’un diàmetre de 15 cm., de forma cònica, que travessa tota la pedra. En dues cares oposades s’aprecien dos relleus de tosca factura relatius a Maria, Mare de Jesús, considerada una obra del segle IX i en tres cares del bloc, apareixen figures aplanades per l’erosió del temps; una motllura llisa sobresurt en els laterals de cada cara. En una d’elles apareix una figura dempeus nua (no s’aprecia detall de vestimenta); en una altra, hi ha un personatge també dempeus, que vesteix túnica llarga i a la seva dreta -en l’angle superior- es troba representada una creu grega; en una altra cara del bloc, s’aprecia poc nítida, una figura amb túnica i un infant en posició horitzontal que l’ha travessa S’ha suggerit que podria tractar-se d’una pedra de contrapès d’un molí, d’una ara d’altar, així com de suport de la taula d’un altar o d’un muntant de l’església adossat a un mur. Per l’altra banda, la interpretació d’aquestes figures és ambigua i de lectura difícil: una ànima, un difunt, un sant, un màrtir, la Mare de Déu i l’Infant o, més probable, Sant Bartomeu, el titular de l’església de Pugin. La datació és pot considerar visigòtica, doncs sovint he trobat carreus perforats en esglésies romàniques bastides amb restes de temples visigots o preromànics derruïts.

188

Pel que fa a la tipologia de les figures i formes, semblen més adients i propis del primer romànic, coincidint amb el suposat bloc reaprofitat i, que més tard, s’ha esculpit.

Addenda: Arran de completar aquesta fitxa i l’interès per aquesta pedra foradada que he trobat de l’església de Pugis, vaig consultar al Sr. Joan Ramon González Pérez, Cap del Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i em contesta: “”Resposta formal a la teva petició. En primer lloc pensa que no és un carreu estrictament parlant, ja que és la base d’un altar romànic (molt tosc) de l’església de Pugís (Cubells); per la part del darrera, la que aniria a la paret, es va tallar de manera cònica que convertir tota la peça en un molí i el forat forma part d’aquest ús “industrial” posterior, quan ja el lloc restaria despoblat en època post medieval. La veritat és que un element no massa estudiat. Crec que a la Catalunya Romànica, a més de l’article general de Pugis hi ha esment a la peça. Ara es troba al Museu de Lleida. Diocesà i Comarcal. Bona feina! Cordialment.””

189

PALLARS JUSSÀ. D’en Pep Coll (Pessonada, 1949), he recollit aquesta nota: Segons la llegenda, el nom d’aquesta comarca (hauríem de pronunciar Pallàs, amb la erra muda), ve de palla. Resulta que fa molt temps hi hagué una sequera que afectà al llarg d’unes anyades bona part de Catalunya. El blat tot just aixecava un pam i, doncs, no tenien palla per alimentar els rucs. En aquestes valls, en canvi, es van salvar de la calamitat. La pluja va ser tan generosa, que no sabien on encabir la palla. En comptes de cremar-la o de fer-la podrir per fer fem, la llençaven al riu amb la intenció de fer dentetes a la gent de pravall. Aquests van començar a dir que el riu baixava de les valls de la palla, d'aquí ve el nom de Pallars. I d’en Josep Pla (1897-1981), aquestes lletres: El Pallars és una comarca natural prodigiosa, meravellosament construïda per la geografia. Quan des de Balaguer empreneu el viatge cap a les terres del nord de Lleida, seguint les aigües de la Noguera Pallaresa, us trobeu amb un massís muntanyós que us barra el pas. Aquest massís, que es troba encarat al sud formant un penya-segat, fantàstic, és el primer contacte que teniu amb el sistema muntanyós prepirinenc: és el Montsec. El Montsec tanca, pel sud, la comarca del Pallars. És una muralla tan perfecta que fins i tot té una porta: aquesta porta és el pas de Terradets, lloc per on passa la Noguera completament engorjada. Quan viatgeu entre les altes parets de Terradets, entre el muntanyam que s'aixeca, a dreta i esquerra, a gairebé 2.000 metres, seguint el curs remorós del riu, teniu la sensació física de deixar una comarca i d'entrar dins una altra de ben definida. El Montsec forma a Terradets una plataforma o balconada coberta per una vegetació que, per bé que no sigui exuberant, cobreix els esglaons del vessant. Terradets obre les portes a la Conca de Tremp. Ambdós notes amb van caure a les mans poc abans de visitar, el Pallars, venint de l’altre extrem de Catalunya, del Cap de Creus, que perseguint el Sol, cercava ermites i capelles de pobles oblidats i altres abandonats.

190

COVET (Mare de Déu. Pallars Jussà) Sortint d'Artesa de Segre per la carretera del Pont d’Alentorn, i un cop travessat el riu Segre cal seguir en direcció a Tremp pel Coll de Comiols: Covet queda ben indicat. Poc després de passar el Coll apareix un trencall, a l’esquerra (indicat), que mena a Covet per una pista no massa conservada, quan hi vaig passar (1998). Actualment només hi consten 2 habitants permanents, tot i que a l'estiu el nombre s'incrementa amb els estadants temporals que hi tenen una segona residència. D'aquesta manera s'ha evitat, a més, que anessin caient les cases que quedaven abandonades. L’església de Santa Maria de Covet és de planta de creu llatina amb tres absis que s’obren en el seu transsepte. L’absis central, per fora, presenta una cornisa amb caps humans i altres elements esculpits. La nau és coberta amb volta de canó apuntada, reforçada per arcs torals sostinguts per columnes amb capitells esculpits. A nivell del mur de ponent hi ha una galeria interior formada on s'hi observen quatre arcs de mig punt sobre columnes. Dues escales de cargol, interiors en el mur queden en els angles. A la façana s’obra la rosassa. La portalada principal té un timpà esculpit amb el Crist en Majestat assentat, i dos arcàngels i els símbols dels evangelistes. Arquivoltes sobre columnes amb capitells ornats. Les aplicacions de ferro sobre les batents de les portes de l’església parteixen d’un eix central horitzontal i formen dobles volutes.

191

La data de la construcció del temple és del segle XII, probablement cap els darrers anys. Es troba en el MNAC de BCN una imatge de la Mare de Déu i de l'Infant que la van adquirir de la col·lecció Plandiura, en l'any 1932 i ha quedat catalogada amb el nº 4395. La imatge és de fusta d’alber policromada al tremp i amida 83 x 31 x 24 cm. La rusticitat, el color i l'expressivitat fan d'aquesta obra un naïf de l'escultura romànica popular catalana. Datada al segle XIII de marcat caràcter popular, tant pel treball escultòric com per la policromia que la recobreix. La Mare de Déu, assentada en un cofre escambell, presenta la cara allargada. Una còfia li cobreix el cap per mantenir el vel que li deixa veure part de la cabellera amb clenxa al mig. El mantell, bordonat i tancat a nivell del coll, deixa el braç dret lliure i amb la mà aguanta una peça rodona. Amb la mà esquerra sosté al Fill. Els plecs del vestit són verticals i arrodonits, deixant els peus lliures. El Nen es assegut a la cama esquerra, presentant faccions de la cara allargades. La túnica, de coll rodó, és senzilla, li arriba als peus, deixant-se veure els dits i a nivell de les cames estan representats de manera molt simple quatre plecs arrodonits. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre.

192

MASOS DE SANT MARTÍ Després de la visita a l’extraordinari temple de Covet és pot seguir el camí que surt d’enfront de l’església per apropar-se, a 3 km. més enllà, al poblat d'Els Masos de Sant Martí per visitar la petita ermita de Sant Martí. No hi ha pas documentació històrica. Els Masos de Sant Martí és un poble de l'antic terme municipal d'Isona. Actualment està despoblat, llevat d'alguna casa aprofitada per a estiueig o caps de setmana: gairebé tots els seus antics habitants viuen avui dia a Isona. Pren el nom de la seva església, dedicada a Sant Martí. És tracta d’una rústica construcció romànica d'una sola nau, rectangular, coberta, en un principi, amb un embigat i teulada de dues vessants. Posteriorment, es va substituir l'embigat per una volta de canó i, aleshores, es reforçaren els murs amb tres contraforts: era el que es feia quan es substituïa un embigat per una volta de canó, doncs els murs no resistirien la força de separació. Quan el constructor ho preveu, els contraforts s'aixequen abans de la volta de canó, però s'ha observat en moltes capelles que la previsió no la tenien en compte i varen esperar a l'aparició de les esquerdes per adonar-se de la fallida i, d'aquí, que els contraforts d'aquestes esglésies han sigut construïdes amb molt diferent material i tècnica de la resta de l’edifici. L'absis a llevant es cobert amb lloses de llicorella i queda separat de la nau per un arc presbiterial. A l'interior de la nau hi han dues fornícules, una a cada banda, prop de l'absis. La porta és a ponent, d'arc de mig punt i adovellat, i una finestra de doble esqueixada s'obre a la paret de migjorn de l'absis Els murs són bastits amb pedra del terreny sense treballar, cap ordre en la grandària ni en la disposició dels carreus i, com ja he senyalat, amb diferent material i tècnica s'han construït els contraforts. Es considerat un edifici rural del segle XII.

193

BISCARRI (Sant Andreu. Pallars Jussà) A uns sis km. del Coll de Comiols, es situa Biscarri queda indicat. Es tracte, en realitat, de dos nuclis de població. El més antic, és el més allunyat, i va quedar abandonat fa anys. En ell es situa l’antiga església parroquial de Sant Andreu. Com moltes de les propietats d’aquesta comarca, pertanyia a la família d’Arnau Mir de Tost, concretament a la seva muller Arsenda. L’església de Sant Andreu és un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó apuntat en el tram de ponent, recolzada en un arc toral. Queda capçada per un absis semicircular situat a llevant, que pel seu interior queda tancat per un envà i és decorat, a l’exterior, amb arcuacions i lesenes i on s’obre una finestra de doble esqueixada. A la banda de migjorn s’obre un petit absis de planta semicircular i a tramuntana una capella de planta rectangular. La portada queda en el mur de migjorn i és d’arc de mig punt. L’actual campanar s’aixeca en l’angle SW i és en forma de torre cobert per una teulada d’una sola aigua. Els carreus estan ben disposats i tallats regularment. El nucli de població més modern, simplement Biscarri, queda més a prop de la carretera. Durant el segle XX, després de la Guerra civil, es construí una nova església parroquial de Sant Andreu, més a prop dels dos principals nuclis de població del poble, ja que l'antiga quedava desavinent a l'extrem de ponent, sense cases en el seu entorn. A més de l'església de Sant Andreu, el poble de Biscarri té el seu origen en el seu castell. També havia tingut l'església de Sant Pere, de la qual se n'ignora l'emplaçament, i només se'n sap que el 1080 fou donada com a dot a Santa Cecília d'Elins (Pallarols. Alt Urgell) en el moment de la consagració d'aquest monestir. * * * El Monestir benedictí de Santa Cecília d’Elins, consagrat pel bisbe Bernat Guillem a final de l’any 1080, fou protegit pels comtes d’Urgell fins que en el segle XII va iniciar la seva decadència. En el segle XII l’ocupen les monges de Sant Pere de les Puelles, i no tardaren massa en assolir l’autonomia, separant-se del monestirmare. En el segle següent, passa a ser un monestir mixta: és de creure que l’empresa es va iniciar amb bones intencions... o amb bones intencions espirituals.

194 De totes maneres, no hi ha documentació d’aquesta dualitat, només els historiadors ho suposen perquè havent-hi una abadessa, en la nòmina, amb els monjos, sembla molt natural que no hi estigués sola. La història escrita si que ens parla que prompte s’oblidaren del reglament i sigui pel benestar de la soledat i l’indret que els envoltava, a més de l’altra part de naturalesa que home i dona portem dins (gràcies a Déu!), el cert és que la disbauxa es va fer present. L’abat de Sant Serni de Tavèrnoles va intentar posar ordre en el 1134, però les seves directius no van arrelar, doncs consta que anys més tard, el monestir de Santa Cecília entra en una gran decadència material i moral i des de les altes esferes fou suprimit a cop de decret. Un altre fet natural, va ser el que va seguir. La Comunitat (aquí, cau molt apropiat el mot de comunitat) es resistí en dispersar-se i, aleshores, es traslladen a Castellbó, on fundaren la Col·legiata secular. * * * Biscarri entraria, a més, en els circuits de la Catalunya màgica: existeix la brama de la presència del diable al Pedró (el lloc des d'on es beneeix el terme). Un bon dia, quan el capellà en fer la benedicció, s'alçà una flamarada amb olor de sofre del lloc: sembla ser que algú havia deixat un xai que havia trobat pel camí, era el mateix dimoni, que es feia passar per una bestiola innocent. També es parla de l'existència de bruixes, que van haver de ser foragitades amb la construcció d'una capella. Per l'abundor de fonts en els entorns de Biscarri aparegueren les llegendes de les encantàries o dones d'aigua, que vivien en unes coves damunt del poble. No eren dolentes, però eren capaces de llençar terribles malediccions si els humans actuaven malament i, de gran generositat, si ho feien de forma caritativa.

195

RUA (Sant Antoni. Pallars Jussà) De la carretera d’Isona a Bóixols i Coll de Nargó, surt del Coll de Faldella la pista que en uns 4 km. mena al poble de La Rua. A llevant d’aquest abandonat vilatge queda l’església de Sant Antoni. Si bé el poble queda citat en un document de donació en el segle X, l’església no apareix. És en el segle XI, quan queda documentada arran de la compra per part del bisbe d’Urgell de l’alou del Brull i l’església de Sant Andreu, que és com abans es coneixia. Es tenen notícies de la Rua des del 997. El 1900 es comptabilitzen a la Rua 38 habitants, amb 13 cases habitades. En l'actualitat al poble no hi ha cap habitant permanent. L’actual església de Sant Antoni és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular amb decoració externa llombarda (arcuacions i lesenes). La portada s’obre a ponent. En aquest mur s’aixeca el campanar d’espadanya per una sola campana. Es tracta d’un temple del segle XI.

196

BÓIXOLS (Sant Vicenç. Pallars Jussà) Per la carretera d’Isona a Coll de Nargó, a uns 9 km. es troba el poble de Bóixols i dins d’ell es situa l’església de Sant Vicenç. La primera notícia coneguda del lloc data del segle X, per una donació del comte Ermengol. Després, apareix quan en un document del segle XI, relatiu al Castell de la Rua, es cita el pont de Bóixols. Bóixols forma part del municipi d'Abella de la Conca, vila a la qual ha estat unit al llarg de la història, a causa de llur pertinença des d'antic a la Baronia d'Abella. El 1812 es promulga la Constitució de Cadis. En aquell moment es crea el municipi modern de Bóixols i Casas de Carreu, que el febrer del 1847 fou unit al d'Abella de la Conca pel fet de no assolir els 30 caps de família. Així doncs, el municipi de Bóixols comprenia el poble i la vall de Carreu. El poble és a 1.162 m. altitud, té una quinzena de cases i un sol carrer que el recorre de nord a sud. La carretera d'Isona a Coll de Nargó passa a ran de l'església, i separa el poble en dos sectors. Des de l'absis de l'església, baixa fortament el carrer fins que troba la darrera pallissa del nucli. L’església de Sant Vicenç que per la seva situació geogràfica està a cavall de vàries demarcacions, resulta que hi ha hagut èpoques que depenia del deganat d’Urgell (segle XIV), en el segle XVI formava part d’Organyà i en el segle XVIII de Tremp. A partir del 1904, fou segregada de l’Abella de la Conca i unida a Organyà, però geogràficament, pertany a la comarca del Pallars Jussà, on em trobo situat, recollint anotacions dels seus pobles, alguns d’ells oblidats i altres abandonats. El temple és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó apuntat i separada de l’absis semicircular a llevant, per un arc presbiterial també apuntat. A cada mur lateral de la nat s’hi ha afegit una capella rectangular. El campanar de torre de secció quadrada s’aixeca damunt de l’absis.

197 Per l’aparell (carreus ben tallats en peces quadrades, posades en filades uniformes i regulars) i la configuració interior del temple, fan definir que es tracta d’una construcció del segle XII o principis del segle XIII. Quan hi vaig passar el febrer del 2014 em trobà amb l’enderrocament de part del frontis i del mur de tramuntana i, no semblava pas que l’esvoranc fos recent...

Sortint del poble de Bóixols, en direcció a Isona, entre les fites quilomètriques 14 i 15 de la carretera, apareix el camí 25 al Pont medieval de Bóixols. La pista, que baixa fins al riu, queda ben senyalada a la vorera de la carretera, mitjançà un pal indicador i una capelleta que, actualment, fa les funcions de bústia (veure la foto). S’arriba fins una passarel·la sobre el riu, des d’on s’inicia el camí d’abast, a mà esquerra, ascendent per acabar planer a l’entrada del Pont. Aquest, és d’un sol ull amb un arc de mig punt que s’assenta sobre les roques que conformen aquesta part més estreta del riu que, inclòs, forma una cascada. La imposta està formada per dovelles ben tallades i ordenades. Discreta espatlla d’ase i la sola empedrada. Els paraments formats per grans i petites pedres del mateix entorn. Baranes d’uns tres pams. La llum de l’arc mesura uns 6 metres, l’alçada des de l’ampit fins la llera del riu és de 15 m. i té una amplada, en el centre de pas, de 1,50 m. Per aquest pont hi passava el camí d’Isona a Coll de Nargó passant per La Rua i Siall.

Al preguntar a una bona pagesa del poble per quin dels dos camins que hi ha per a arribar al Pont, ha dubtat un moment i, si bé m’ha recomanat el de la carretera, ha afegit que, el primitiu camí és el que surt del costat de l’església, per on també... hi passen els animals de casa...

198

EL PALLARS SOBIRÀ

He agrupat en aquest recorregut, tot un rosari de pobles i capelles disperses per la Vallferrera, la Vall de Cardós i la Vall de la Noguera Pallaresa i de més petites valls, on durant uns quants dies m'hi vaig moure d'un vilatge a l'altre, per poder recollir la informació que necessitava per aquest treball de recerca de pobles i temples romànics que es van oblidant i es fan vells. Molts d’ells, només es mantenen drets gràcies als esbarzers. Aquesta ruta l’exposaré seguint l’ordre en que em queia més adient. En realitat, va ser un vertader desordre, doncs quan en tal o qual lloc feia estada, m’indicaven que n'hi havia un aquí o un altra allà, que en moltes ocasions es trobaven prop de l’indret que ja havia vist en l'anterior jornada, però no per aquest motiu deixava d'anar-hi. Aquest fet no fou pas massa inconvenient, perquè passejar-se per qualsevol de les valls del Pallars, sempre és gratificant i no cansa mai el meravellós paisatge on es troben tants temples i pobles encisadors. No totes les esglésies i capelles han aguantat dretes el pas del temps i dels homes. M'he limitat, a descriure aquelles que avui dia, si bé tenen característiques determinades d'aïllament o que no siguin detectades massa fàcilment per qui amb la marxa ràpida del seu cotxe, li passa desapercebuda i, a més, no presentin masses problemes per arribar-hi, encara que una caminada, sense arribar al límit de l'esgotament físic, sempre va bé. Localitzar-les és fàcil, tant seguint el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, el nº 29, Pallars Sobirà, com pel plànol de l'indret que acompanyo a cada descripció.

199

VIRÓS (Sant Llíser. Pallars Sobirà) Situat a Llavorsí, per la carretera a Alins, ben senyalitzada i amb bona pista per circular en bicicleta, moto o cotxe. Poc després de passar el trencall d’Araós, a mà esquerra, apareix a la dreta la pista que, en zig-zag, mena a les bordes de Virós. De moment vaig quedar despistat, perquè si bé s'indicava la capella, no es veia fàcilment. Queda dins d'una propietat envoltada pel bosc de Virós, amb espècies de pi roig i d’avet, considerat un dels més espectaculars i més ben conservats dels Pirineus catalans i a ponent del pla on queden les antigues bordes, una d'elles recuperada per allotjar-hi un servei de menjars. Sant Llíser, l’ermita, pertanyia a la parròquia de Tírvia. La mare d'un bisbe d'Urgell hi tenia un alou a Virós i el va cedir al seu fill, que a la seva mort passà a l'església de Sant Llíser. A Virós hi havia una gran extensió de bosc, conreus de blat i les bordes dels seus habitants. Sant Llíser, el Sant, és advocat contra les secades i per demanar-li la pluja, els feligresos d'Araós i dels pobles de la rodalia anaven en processó fins a l'ermita, agafaven la imatge del sant i la portaven fins a una bassa, on li remullaven els peus: poc després la pluja es feia present. De tant pediluvi, la imatge de fusta de pi, tallat en lluna vella, es va corcar i, aleshores, decidiren que l'artista local n'ha fes una altra. Com sigui que molts fidels no l'hi tenien massa confiança amb aquest segon sant Llíser, decidiren deixar-hi a l'ermita els dos sants. Un any els de Tírvia (la població de més avall) varen necessitar la seva col·laboració meteorològica i seguiren el mateix procedir dels d'Araós, però en lloc de la pluja va caure una forta calamarsada, destruint el que quedava de la collita. Què havia passat?... Doncs, sembla ser, que varen remullar al segon sant Llíser...

200

La població de les bordes de Virós, en una època indeterminada, va passar a l'actual Araós. Resten, actualment, algunes bordes i l’esmentada ermita, que fa uns anys varen restaurar abans d’esmicolar-se.

Avui dia és una construcció de planta rectangular, sense capçalera independent. Deuria estar coberta de fusta abans de la restauració. Presenta dues finestres d'esqueixada senzilla a migjorn i a llevant. La portada és a ponent, d'arc de ferradura amb dovelles amples i altres estretes, col·locades en sentit radial. En aquest mateix mur hi ha gravada una creu. Al restaurar-la s'hi aixecà el campanar d'espadanya per una sola campana. Els murs són bastits amb pedres irregulars. Data probable, segle X: tant la primitiva ermita de Sant Llíser, com la de Sant Francesc d'Araós són les capelles més antigues que es conserven en aquestes valls.

201

ALENDO (Santa Eulàlia. Pallars Sobirà) De Llavorsí es deixa la Vall de la Noguera Pallaresa i s'entra a la Vall de la Noguera de Cardós, tot seguint per la carretera de la dreta, al sortir de la població pel nord i a nivell de l'aiguabarreig de les dues Nogueres. Trobant-me ja en la carretera, que segueix la vorera de la Noguera de Vallferrera, no massa lluny de la cruïlla que he deixat, apareix el trencall que travessant el riu mena a Alendo, situat a casi 10 Km. més enllà, passant per Tírvia, Burg i Farrera. Fins a Farrera, la pista es asfaltada. Vaig preferir arribar primer al darrer poble, Alendo, i tot baixant fer les corresponents parades en els vilatges que escalonen el recorregut. Alendo és un grapat de cases on es troben algunes de ben arranjades i que per arribar-hi es segueix la pista de terra, de dos quilòmetres, en bastant males condicions de conservació des de quan s’acaba l'asfalt. Però, anava amb la moto i no vaig tenir cap problema. A l'entrada del poble, surt de mà dreta el corriol, que descendent suaument, arriba a un promontori on s'assenta la capella de Santa Eulàlia, que pateix de poca atenció. La precedeix un tancat, que acull el cementiri, on les làpides i creus que senyalen els enterraments, estan cobertes per l'abundor d'herba, que les pluges del passat hivern han ajudat a créixer. No s’hi aprecia cap enterrament recent: tampoc aquí, el personal mor i, en canvi, el poble està ferit de mort, no es veuen jugar nens pels carrers... Per una donació del bisbe d'Urgell en l'any 1173, queda citada aquesta capella i, el llogaret de Lendo, es cita quan va passar a ser propietat del vescomte de Castellbó a l'any 1272. Res més he trobat escrit sobre la història del temple. La capella de Santa Eulàlia és una construcció d'una sola nau coberta amb un embigat sobre encavallades de fusta. L'absis, semicircular, dirigit a llevant, queda separat de la nau per un arc presbiterial apuntat. En aquest nivell, hi han dos contraforts en cada mur lateral, que em fa suposar que deuria tenir una coberta en volta de canó, que es va ensorrar i quan la restauraren li van col·locar l'embigat. Hi ha un campanar d'espadanya per a dues campanes.

202

Una imatge de Santa Eulàlia (la de Barcelona, probablement, perquè porta agafada per la mà la creu de Sant Andreu) presideix l'altar: de factura olotina, contemporània i de colors kirsch. La portada, a migjorn, sembla que era precedida per un porxo, doncs hi resten els caps de biga. Carreus petits de pedra llosenca i llençols del mur arrebossats. És tracta d'un edifici del segle XII. El poble d'Alendo és un dels documentats des de més antic de la Coma de Burg, a la qual pertany. Posseïa un castell, bastit des de la segona meitat del segle XI, del qual no en queda res. A la sortida de la capella em vaig trobar amb un xicot que s'interessà per la meva visita. Al dir-li, que em sabia greu que aquests temples, com el de Santa Eulàlia, quedin tant abandonats, a més de posar cara de molestat, em va replicar que pitjor es trobava el de Santa Maria de la Serra, que des d'aquest serrat on estaven es veia sota el poble de Farrera. Com es pot refutar aquest argument?... Al donar-se el cas que els dos temples tenen una construcció molt semblant, no vaig trobar necessari -pel seu manifest patriotismepreguntar-li quin va ser la còpia de l'altre: tinc entès que la capella de la Mare de Déu de la Serra de Farrera és de finals del segle XI

203

FARRERA DE PALLARS (Sant Roc i Mare de Déu de la Serra. Pallars Sobirà)

La pista per on vinc d'Alendo entra a Farrera per una petita pujada i passa per sota del campanar de planta quadrada acabat amb un cos vuitavat i adossat al temple de Sant Roc: recordo que a Norís i a Besan també es repeteix aquesta solució viària. El poble de Farrera presenta un nucli bastant compacte de cases arrenglerades i esglaonades als peus de la Roca de Castellar, on hi havia hagut el Castell de Farrera, documentat al llarg de l'edat mitjana, però ja desaparegut al segle XVI. L'església de Sant Roc és a l'entrada del nucli de població. Aquesta església estava dedicada a Santa Eulàlia, segons consta en l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. No he localitzat els motius pels quals es va canviar l'advocació per la de Sant Roc, però en fa suposar que deuria ser per haver estat alliberat el poble d’una que altra epidèmia de pesta... o, potser, que els d’Alendo tenien el monopoli de la santa. És una construcció d'una sola nau i no hi resten mostres del romànic.

En el MNAC de Barcelona es conserva el frontal de l'altar, que hi havia en aquest temple, pintat en el segle XIII. L’autor d’aquest Pantocràtor deuria haver viscut a finals del romànic i, probablement, es va influenciar per les pintures de Sant Pau de Fontdara. No deuria ser un pintor massa estricte amb els cànons imperants en aquell moment, doncs es dóna el cas que Sant Felip treu la mà del seu corresponent marc.

204

El conjunt és molt eclèctic, tant pels símbols dels Apòstols com pel marc. Tot ell, sembla més influenciat pel miniaturisme gòtic. Es creu que és una de les característiques del bizantinisme tardà que encara es manté a mitjans dels segle XIII. Les taules romàniques catalanes no són pas obres d’artistes consumats, sinó rurals, que imiten els frontals i els retaules de les grans esglésies i monestirs. Moltes de les taules que tenim són exponent de la corrent bizantí, que arriba d’Itàlia, a través de França per enllà l’any 1200 (Orellà-Oreilla i Sant Genis de les Fonts, Conflent / Sant Andreu de Baltarga, Cerdanya). Els filacteris que sostenen els apòstols en la taula de Farrera són una mostra més de cert caire bizantinisme com és la seva verticalitat, tal com és habitual en les inscripcions d’origen grecobizantí. * * * Al aturar-me, per prendre apunts i fotografies, em passà pel costat un xicot a qui pregunto per l'ermita de la Mare de Déu de la Serra, doncs el serrats que ens envolten no em permetien veure-la, encara que n'estava orientat per haver-la localitzat des d'Alendo. Em va acompanyar a un replà limitat per una forta baixada, des d'on es veia transcorre el corriol, serpentejant, fins amagar-se darrera d'un turó: la capella quedava allà baix i si bé no es veia, em va assegurar que fàcilment la trobaria. S'estranyà que m'interessés per ella i, sobretot, com sabia què en aquell cul de sac del món es trobava l'ermita... Aquesta pregunta m'he l'han repetit en diverses ocasions, quan poso interès en temples poc coneguts i que en molt poques ocasions són visitats. A més de comentar-li l’afició pels temples romànics, vaig afegir que en el meu poble de Montblanc, a la Conca de Barberà, també hi ha una Mare de Déu de la Serra a qui tinc molta devoció. Abans de sortir escopetejat -era d'aquelles persones que sempre tenen presa-, afegí que fou la comtessa de Pallars, Dª Làscara, que va tenir cura d'aquesta capella... Si bé vaig quedar un xic parat al sentir el nom de la dama, vaig començar a baixar amb precaució pel corriol, sortejant el pedram tal com em venia bé, procurant no relliscar. Em preguntava com s'ho va fer la Mare de Déu d'escollir aquest lloc,

205

quan al putxet de la Serra de la Ducal Vila hi tenia un santuari ben a mà i que resulta tot un passeig, molt d'agrair, passar a visitar-la... Dona Làscara -amb qui el comte de Pallars, Arnau Roger I, s’hi va casar en segones núpcies l'any 1281probablement portada pel seu caràcter independent i enèrgic, deuria sentir, des d'aquest serrat isolat, la serenor que en els darrers anys de la seva trafegada vida va acabant vivint a l'ombra del silenci d'una institució monàstica. La comtessa Làscara era filla de la princesa Eudòxia de Làscara, que passant per Montblanc va deixar la imatge de la Mare de Déu, en el lloc de la Serra, i temps després fundà (1296) el monestir, on es diu que s'havien manifestat i trobat les virtuts dels sants. La princesa Eudòxia, exiliada del seu país, casada amb el comte de Ventimiglia, va arribar a Salou des de Gènova, acompanyada de les tres filles i un noi. La primera filla, portava el nom Làscara, que era el cognom de la família de Dona Eudòxia. Làscara de Ventimiglia, la comtessa de Pallars, que amb molts aspectes tenia una personalitat semblant a la seva mare, barreja de llibertat i misticisme, situada en el replà on resta l'ermita de Farrera, deuria voler rendir-li homenatge posant l'indret baix l'advocació de la Mare de Déu de la Serra, que havien portat de Gènova La petita capella, des d'on vaig recordant aquests apunts d'història, barrejats de llegenda, queda situat en l'únic planer que deixa el rocam on s'assenta. No hi ha notícies que permetin aclarir l'origen històric de la capella. Només he trobat, que a principis del segle XIV van arribarhi uns delegats de l'arquebisbe de Tarragona. Fou la primera i l'última vegada que autoritats, d'aquesta graduació, hi han posat els peus. Vertaderament, en certs departaments de la cúria no tenen ànim excursionista, doncs trobar-se en aquest turó, tenint tota la Coma de Burg a l'abast, proporciona un plaer, que ben bé justifica l'accidentada arribada. La construcció és d'una sola nau, coberta per un embigat i es formen dues vessants. Un arc presbiterial separa la nau de l'absis semicircular situat a llevant amb una motllura que ressegueix tota la corba i, en el centre, s'ha produït una clivella de dalt a baix. L'actual portada d'arc de mig punt queda al sud, però n'hi havia una altra al mur de ponent, avui tapiada. En el mur de migjorn de la nau s'hi obren finestres com, també, en l'absis.

206

Ara bé, fa pena la deixadesa en que es troba tot el conjunt. L'arqueòloga Maria Lluïsa Cases i Loscos, a Catalunya Romànica, es sorprèn que un edifici aïllat com aquest i en la ubicació on es troba, d'arribada difícil, tingués la condició de parròquia fins el primers anys del 1300, essent després absorbida per l’església de Sant Roc de Farrera de Pallars. Aquest fet em fa pensar que deuria ser forta la influència de la comtessa Làscara sobre el bisbe de torn, per obtenir aquest privilegi a favor de la seva protegida ermita. Però en el 1288, mor a Jaca el comte Arnau Roger I. Làscara encara resta al Pallars fins el 1297 o 1299 (segons quin historiador es llegeix). A l'entorn d'aquestes dades, l'estel de la comtessa Làscara declina. Han aparegut diferències amb la seva filla Sibil.la, recent casada amb Hug de Mataplana amb qui comença la tercera dinastia que governa el Pallars. Si bé se li designà el govern de les possessions del Berguedà, va passar definitivament a Barcelona en el 1303 i inicia una relació sentimental amb l'almirall Bernat de Sarrià, que no és ben vista per la cort i obliga a una intervenció personal del mateix rei Jaume II. Va ser un bon argument a tenir en compte per la cúria, per abandonar la protecció sobre l'ermita de Farrera i passar-li a l'església del poble la categoria de parròquia, començant de llavors l'abandono de la capella roquera. Aquestes consideracions del proteccionisme de la comtessa Làscara de Pallars sobre la capella de Santa Maria de la Serra són compatibles amb el fet de que és una obra de molta ambició. Per exemple, no es veu el motiu de la doble porta, que deuria obligar fer-se quan en dades posteriors a la primitiva construcció, es van executar reformes. Foren manades aquestes reformes per la comtessa de Pallars, arran d'instaurar l'advocació a la Mare de Déu de la Serra?... Quan hi he baixat, em preocupava no relliscar. Ara, al pujar, em preocupa el costerut camí: el cor em batega i sembla que no pot passar de més batecs, els pulmons s'eixamplen fins el límit, en un intent d'acaparar tot l'aire possible per no ofegar-me... Mare de Déu!, qui os va orientar per passar aquí una temporada?... Dona Làscara?... A més, la imatge de la Mare de Jesús fa temps que ha desaparegut... Què trista es deuria quedar Dona Làscara de Pallars si veies avui dia aquest deteriorament!

207

GINESTARRE (Mare de Déu. Pallars Sobirà) Prenc Llavorsí com a base de les excursions del dia d’avui per visitar la Vall de Cardós. Surto amb la moto en direcció a Tavascan (senyalitzat) i em desvio cap a Arròs, Esterri de Cardós i Ginestarre, per començar des d'aquí l'estudi de les esglésies i capelles que queden més apartades de la dita civilització, degut a la seva situació un xic insòlita pel dia d'avui, però que segles enrere foren centre d'una població que es trobava dins del que va ser la història del nostre País i, en moltes ocasions, protagonista. La història a què em refereixo, no tant sols arranca ara fa mil anys, sinó també a la que passaren els Pallaresos durant la guerra civil del 1936 al 1939. A l'entrada nord del poble de Ginestarre he deixat la moto per passejarme pels estrets carrers plens de quietud i, aparentment, deshabitat. De les afores del mateix, es fan presents els sorolls de les màquines agrícoles: no em trobo tant sol com m'ha semblat. Poc després, apareix a l'extrem del carrer un home de mitja edat, que amb facilitat entrem amb la conversa a què s'arriba, quan les dues parts desitgen comunicar-se. - M'agrada el poble, però fa por que sigui prompte abandonat del tot. - Sembla que no hi ha remei. Insisteix, l’espontani amic, de que vegi l'església parroquial on havia estat venerada la Mare de Déu. - Se l'emportaren els de la Seu... Va a cercar la clau i m'acompanya a visitarla. El temple, és un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular a llevant i un arc presbiterial que separa els dos elements. L'absis es cobert amb una volta de quart d'esfera i la nau amb llates de fusta. A cada costat s'hi construïren dos capelles i una sagristia, a més d'un campanar de torre al mur de ponent amb coberta

208

piramidal. La portada es situa a migjorn, on queda un porxo bastit en data més propera que la resta del temple. Una finestra de doble esqueixada s'obre al centre de l'absis. L'altra finestra situada als mur de ponent ha estat modificada, així com també han estat modificats els murs. El veí no han sap res de les pintures que s'arrancaren i es conserven en el MNAC de Barcelona, com tampoc del frontal, dedicat a la Mare de Déu, que es troba en el Museu dels Claustres de Nova York. No semblava pas que ho sentia: fa cara de desenganyat de tot el que passa per aquest món i, concretament, pel seu poble. En la part baixa de la torre campanar es conserva una pica baptismal, decorada amb arcuacions en les que trobem unes figures humanes de difícil interpretació. També, junt a la porta d'entrada, hi ha una pica beneitera de característiques similars a la baptismal.

M'ha n'adono que encara s'ha pogut salvar, d'aquesta espoliació les piques i l'home, de vida trista i indiferent, no el batejaren, em diu, quan em refereixo a la pica baptismal... - Vaig néixer a l'exili, a Foix, on els meus pares tingueren que escapolir-se quan en Franco envaí el Pallars, doncs el pare era de la FAI... Només va escarmentar a un parell de capellans... Era un bon jan...

209

Vaig fer-me el distret i no vaig preguntar quin escarment els hi va aplicar. Podia haver-se produït una situació desagradable en cas que m’hagués confirmat el que jo pensava. En el Museu Diocesà d'Urgell es troba la imatge de la Mare de Déu i el Nen. És una talla de fusta policromada d'un metre d'alçada. La Mare de Déu es assentada en un escambell, sense muntants. Duu corona de quatre florons que manté un vel que deixant veure part de la cabellera, cau sobre les espatlles. De cara ovalada, mirada llunyana i faccions hieràtiques. Nas allargat i boca premuda. El mantell cobreix els braços, passa per fora d'ells i s'arreplega sobre la falda, cobrint part de les cames. El vestittúnica de coll rodó, arriba als peus i per unes ondulacions del vora baix apareixen les puntes del calçat. Els dos braços estan en angle recta. Amb la punta dels dits de la mà dreta sosté una petita bola i amb la mà esquerra al Fill per la natja. Només hi han plecs en el baix del vestit, fets amb molta atenció. L'Infant s'asseu prop de la cama esquerra de la Mare. També porta corona, semblant a la d'Ella. Cabellera curta. Cara rodona. A la túnica, que deixa veure els peus nus, apareix un plec en V a nivell de les cames. Una toga cenyida al cos no li cobreix les espatlles. Beneeix amb la mà dreta i amb l'esquerra agafa una bola apropant-la contra si. Data probable: segle XII cap el XIII. Mentre tancava la porta amb la clàssica clau de ferro, gran, donant-hi un parell de voltes, he observat que no era tant vell com per estar jubilat. M'ha dit, sense concretar massa, que era funcionari i que tenia certa llibertat per poder moure's pels pobles de l'entorn. Tampoc he insistit. M'ha recomanat que també visiti l'església d'Esterri de Cardós, quan li he fet saber el motiu que em trobava aquí i li he mostrat la targeta d'investigador emesa pel Departament de Cultura de la Generalitat, no fos cas que es creies que soc un de tants depredadors d'obres d'art, que es passegen per aquestes valls... No ha fet cap comentari. Des d'on ens trobem s'albira tot el verd paisatge de la Vall de Cardós, que invita a aturar-s'hi i deixar passar el temps, un temps que no està marcat per les hores, doncs ni el veí ni jo, sembla que no tenim presa. Ell perquè és un funcionari que gaudeix de certa llibertat...; jo, perquè soc un obligat jubilat.

210

ÀRREU (Mare de Déu de les Neus. Pallars Sobirà) A nivell d’un pont medieval, que travessa la Noguera Pallaresa, a uns 2 km. d’Isavarre, en surt un camí perdedor que per camps s'arriba al poble abandonat d'Àrreu, on encara en els anys 50 del passat segle XX hi havia set cases habitades. Per apropar-s’hi cal passar pels esglaons de l'anomenada escala d'Àrreu. És un llogaret, tan encisador com mal comunicat, situat en una de les poques valls verges que resten avui a Catalunya. Molt probablement perquè és impossible accedir-hi amb cotxe i això fa, també, que sigui l'únic de la vall deshabitat del tot.

Segons Pascual Madoz el poble d’Àrreu era més amunt de l’actual, a les Bordes d'Àrreu, però que el 1803 es va desprendre un gran allau de neu que s'endugué les 10 cases i va matar 17 persones. L’actual poble d’Àrreu va ser abandonat cap als anys 1980. Les buides cases del poble miren al sol naixent i es troben arrenglerades en dos carrers

211 L’església de Sant Serni d’Àrreu no té culte. S’hi conserven tres piques: beneitera, baptismal i d’oli. De migjorn de la població, surt un corriol que mena a unes bordes i seguint en direcció a l’ermita de la Mare de Déu de les Neus, que ja es veu, es travessa el riu per una palanca al costat d'una abandonada serradora hidràulica, que es feia servir per tallar la fusta del veïnat. En 10 minuts de més caminar s'arriba a l'ermita de butxaca, com la defineix l'escriptor Ferran Rella, per les reduïdes dimensions que té. Vora de l'ermita s'aixeca la Torre de la Minyona, on segons la llegenda, fa una garbella de llunes que enmig de les esbatussades entre cristians i àrabs, va néixer l'amor entre un sarraí i la filla del noble cristià. El pare de la jove la va tancar en la torre que havia fet construir per evitar aquells amors, però l'obstinació del jove va poder rescatar a l’estimada i endur-se-la a la seva terra. L’ermita és una construcció romànica d'arquitectura rural del segle XII, d'una sola nau amb un absis semicircular sobre alçat. Coberta amb embigat de fortes pendents que abasta tant la nau com l'absis. Portada d'arc de mig punt situada a tramuntana i presenta un crismó de pedra sobre ella. En aquest mateix mur s'obre una finestra esbiaixada entre la portada i l'absis. A l'absis hi han dues finestres de doble esqueixada. Campanar d'espadanya a ponent per una sola campana. La Imatge de la Mare de Déu alletant a l'Infant (1) datada en el segle XIII, ha sigut completament restaurada pel Servei de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya a Sant Cugat i que juntament amb el Sant Pere de Sorpe són les úniques talles del romànic aneuenc que quedaren després de l'ensulsiada del 1936.

212

La importància de la Mare de Déu de la Llet d'Àrreu és força significativa perquè, a banda de les representacions sobre taula, solament queden a Catalunya dues talles més del segle XIII: la Mare de Déu de Montblanquet (2), de l'escola lleidatana i la Mare de Déu de l'Hospitalet (3), de la parròquia de Puigpelat (l'Alt Camp). Totes dues (2 i 3) es troben en el Museu Diocesà de Tarragona. Dels treballs de restauració de la talla d'Àrreu, se'n desprenen tot un seguit d'informacions força precises i molt interessants. La imatge del segle XIII, fou construïda en fusta de noguera, d'una peça, amb l'afegitó del nen, rebaixada per la part posterior des de l'alçada del pit fins a la base. Presenta algunes de les característiques de la meitat d'aquell segle: endolciment en el rostre de la Mare, l'intent d'una lleu inclinació del cap a l'esquerra i la disposició de l'Infant, accentua certes reminiscències arcaïtzants de la tradició romànica. Les tasques de restauració consistiren, bàsicament, a retirar les quatre capes pictòriques afegides en èpoques diferents damunt de la policromia original. La més superficial i realitzada, possiblement, a mitjan aquest segle és de caire popular, feta al tremp i envernissada posteriorment per donar-li un aspecte brillant, presenta poques varietats de colors: blau cel per al vel i mantell i rosa per a la túnica. Els trets de la cara són molt senzills. La segona capa, sense cap mena d'interès, és un repintat groller realitzat amb tremp de color blau marí per al vel i mantell i taronja per a la túnica. La capa contigua a la romànica és de bona qualitat i s'identifiquen els trets estilístics gòtics: base de pa d'or amb laminats pel damunt. Malgrat tot, aquesta capa policroma apareix només en alguns punts de la talla que un cop documentada s'ha optat per enretirar-la. A més d'aquestes representacions de Maria lactant, Girona posseïa tres talles de la mateixa època, avui desaparegudes: Santa Pau de Girona (4), Mare de Déu de la Sagristia de Puigcerdà (5) i la de Meranges (6). Es conserva, però, la Mare de Déu del museu de l'Empordà de Figueres (7), donada per Frederic Marès, que és del segle XIV.

213

La Mare de Déu d’Àrreu es troba asseguda en un escambell tallat en el mateix tronc, decorat amb franges horitzontals i verticals de color damunt d'un fons d'argent colrat. Porta corona llisa i el vel li cobreix el cap, en deixa veure els cabells i cau darrera les espatlles. El mantell baixa fins als peus per la banda dreta, s'arrodoneix a l'altura del braç dret i puja en diagonal arreplegant-se per sota del genoll esquerre. La túnica cenyida i arrapada al cos baixa fins als peus. Tant el vel, la túnica com el mantell estaven policromats damunt d'un full d'argent i colradura dels quals en queden restes una mica malmeses. Els peus punxeguts han perduts tot rastre de policromia. L'Infant es troba mig assegut sobre el braç esquerre de la Mare que el sosté amb la mà estesa mentre que amb la mà dreta, dibuixada, agafa el pit i amb l'esquerra sosté una esfera. Porta túnica fent plecs i per sota li surten els peus descalços. La policromia és la mateixa que la de Ella. L'any 1987, Hidroeléctrica de Cataluña encomanà a l'artista de Gavàs, David Marzo, la realització d'una còpia de la imatge. Aquell Nadal fou la portada de la felicitació de l'empresa. Actualment podem admirar-la a l’església parroquial de Sant Martí de Borén.

214

ARESTUI (Capella de Sant Jaume. Pallars Sobirà) De Llavorsí es surt en direcció nord. Immediatament després de passar un túnel i a mà esquerra apareix la pista que mena a Arestui i Baiasca (3 km.). Passat Arestui surtde mà esquerra un camí amb mal estat que a 2 km. arriba a una clariana: al costat de l'espadat es troba la capella de Sant Jaume. D’aquest temple no és citat en cap document històric. L'edifici és d'una sola nau amb coberta d'embigat de fusta sobre encavallades. L'absis a llevant, és rectangular, cobert amb volta de canó i de menor amplada que la nau. A cada mur lateral de l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada. La portada s'obre a tramuntana i és d'arc de mig punt adovellat. En dates més properes es construí un cor a l'extrem de ponent de la nau. L'aparell en que ha sigut bastida la capella és de grans carreus ben tallats i pertany al segle X, si bé restaurada recientment.

215

BAIASCA (Sant Serni. Pallars Sobirà) Cal refer el camí d’on s’ha vingut i, arribant a la cruïlla girar a l’esquerra per seguir fins a Baiasca. Petit poble emplaçat sobre la penya al final d'una vall secundària. Destaca per la bellesa del seu entorn, els seus boscos i els seus prats. Les cases de Baiasca estan disposades longitudinalment en un coster, formant nivells diferents, entre els quals no discorren uns carrers urbanitzats, sinó uns espais entre les cases que fan de carrer. L'església de Sant Serni és al cap d’amunt de la població, a l'alçada de la línia de cases més enlairada. Enmig i als dos extrems del poble hi ha restes de les cases que han anat caient amb el pas del temps i haver estat abandonades.

Fins el segle XVIII, de quan una visita pastoral, no apareix cap document on s'esmenti la capella de Sant Serni, de Baiasca. L'única part romànica que resta de la capella de Sant Serni és l'absis (segles XI al XII), que queda orientat a llevant, amb unes arcuacions en series de dues i tres lesenes, a dos nivells, que coincideixen amb els dos nivells interiors de l'absis: la planta i la cripta. La resta de la construcció és producte de transformacions posteriors amb una base romànica. A l'interior es conserva un retaule major barroc que cobria la part de l'absis, i que en ésser retirat 26, es van descobrir restes de pintures murals que es conserven in situ. Aquestes pintures estan presidides per un Pantocràtor dintre d'una màndorla, que sosté un llibre a la mà esquerra, mentre que els seus peus descansen sobre un 26

Gurri Serra, F.: Un valioso descubrimiento en el Pallars Sobirà. Pinturas Románicas en Baiasca. La Vanguardia, 30 gener del 1977.

216

semicercle. Hi ha una franja decorada i, a sota, es representen els apòstols. Tots tenen el cap amb una aurèola i a la policromia emprada ressalten els colors vermells, blau i blanc. S'han datat les pintures cap a la meitat del segle XII, relacionades amb el taller del Mestre de Pedret, església del Berguedà. El campanar es troba adossat al mur que tanca la nau pel seu extrem oest; va cobert per un agut capitell de llicorella. L'entrada es fa per una senzilla porta situada en el mur de migdia. Dues finestres de doble esqueixada s'obren a l'absis, una a cada nivell.

217

En el Museu Diocesà d'Urgell es guarda la imatge de la Mare de Déu que es venerava en aquesta església. És una talla de fusta policromada. La Mare de Déu és assentada en un setial-escambell amb motllures a cada banda de dibuix senzill. Porta corona de quatre florons que deixa veure la cabellera arrissada a nivell del front. De cara rodona, un xic molsuda, nas llarg. d'ulls ametllats, aspecte de dona del país i amb certa pèrdua del hieratisme. El vel baixa per cada costat de la cara i queda cobert, a nivell de les espatlles, pel mantell. Aquest cobreix els braços i acaba a meitat de les cames i tot ell bordonat. El vestit-túnica és de coll rodó i arriba fins els peus que es deixen veure a traves de les típiques ondulacions. Els plecs són rectilinis. Amb la mà dreta deuria sostenir una bola i amb l'esquerra, que li falta, sostenia al Fill. L'Infant és assegut al bell mig de les cames de la Mare. Duu corona semblant al d'Ella, que deixa veure els cabells ondulats. La cara oval, té trets més seriosos que els de la Mare de Déu. El vestit-túnica, de coll rodó amb bordó, li arriba als peus nus. Una toga es recolza en l'espatlla esquerra i l'embolica. Plecs verticals i, entre les cames, en angle agut. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra sosté un llibre obert recolzat sobre els genoll. El llibre obert que sosté l'Infant es troba també en les imatges de les marededéus d'Ix (Cerdanya), Gerri de la Sal (desapareguda), Palera (Garrotxa), Sant Esteve d’En Bas (Garrotxa), Santes Creus nº 2 (Alt Camp. llibre obert de cara a Ell), Torrents (St. Martí de Correà. Berguedà), Truc (Vinaixa. Segrià), Tuixén (Alt Urgell), Vauclair (Molompize. Fr., llibre obert de cara a Ell) i Veciana (Anoia). Es tracta d'una imatge del segle XII cap el XIII, doncs el Fill encara queda situat al bell mig de la falda de la Mare, però ja manca aquell hieratisme primitiu i es fa present una certa humanització.

218

BAÉN (Sant Andreu. Pallars Sobirà) Abans d’arribar a Gerri la Sal, venint de Pobla de Segur, apareix la pista (indicada) que en uns 9 km. mena a la capella de Sant Andreu de Baén. Aquest camí és bastant planer i passa a una cota més amunt del barranc que recull les aigües d’aquesta vall un xic encaixonada. Baén té 16 cases habitades i 2 en ruïnes i només té 4 habitants fixos tot l'any. També conserva l'església romànica de Sant Andreu i un cementiri de la mateixa època. Hi ha un únic carrer que connecta totes les cases i una plaça de dimensions reduïdes situada al centre del poble. El poble es va deteriorant progressivament al compàs del seu abandono humà. inclòs he trobat dues cases obertes i saludant, des del carrer, desitjant l’habitual bon dia!, ningú m’ha contestat... ni el lladruc d’un gos. Des del segle X, tant la vila com el castell de Baén apareixen documentats, però no l’església de Sant Andreu, que ha estat unida, recentment, a la parròquia de Gerri. L’església és d’una sola nau de planta rectangular amb un absis semicircular a llevant on s’hi obre una finestra de doble esqueixada i arc monolític. la portada original, paredada, s’obria a migjorn i era d’arc de mig punt adovellada. L’actual s’obre en el mur de ponent. el campanar s’alça en tota l’amplada del frontis amb dos ulls d’arcs de mig punt. Tant el campanar com la resta de l’edifici ha sofert modificacions. En el mur de tramuntana hi havia un absis lateral del que només en resta l’arc de mig punt, avui paredat, que donava pas des de la nau. En el mur de migjorn encara es conserva l’absis lateral. Aquestes capelles foren bastides en el segle XVII, sobre l’obra rural del segle XII. Al nord-est del poble, hi ha les restes d'un possible poblat medieval, amb la seva església parroquial de Sant Sebastià del Rial. Era una església d'una sola nau amb absis a llevant. El conjunt és en ruïnes i, a més, les restes de l'església serviren de cleda, magatzem i borda. Tot i l'abandonament i la degradació del lloc, encara es pot apreciar perfectament la planta de l'església, així com una part dels murs, que denoten un aparell del segle XI.

219

BESAN (Mare de Déu de la Candelera. Sant Miquel. Pallars Sobirà) A mig camí d'Ainet de Besan a Araós queda, a mà dreta de la carretera, l'anomenada Borda d'en Felip. Assegut prop d'un camí, que surt del costat de l'edifici, es trobava un home, que em va rebre amb un ample somriure, cosa que em va estranyar: però només era un tic. A la pregunta, si era aquell el camí a Besan, no tant sols m'ho confirmà, sinó que a més em va desinflar. - En primer lloc -m’ho diu en veu seca i com volent assentar ben clara la situació-, el camí és molt costerut i com sigui que en el poble ja no hi viu ningú i encara no és el temps en que hi van els excursionistes de l'estiu, és molt fàcil que es perdi. M'ho vaig estar pensant uns minuts per acabar encomanant-me a la meva mala orientació: - Ja m'he perdut en diverses ocasions cercant llogarets abandonats, però si no hi ha un xic de risc, no hi ha aventura, la vida és trista, tova i la veritat és, que no pertanyo a cap tribu urbana assentada a l’entorn d’una tassa de cafè Era mig matí i com em va dir que tardaria un parell d'hores a arribar-hi, vaig pensar que molt seria la meva pèrdua si abans del capvespre no estaria de tornada. No anava mal encarrilat el bon home, doncs de costerut n'era el camí. En canvi, no deuria fer massa temps que alguna colla d'excursionistes o tafaners com jo, haguessin passat, doncs el corriol no es deixava perdre i amb el meu pas cansat, poc a poc, vaig anant guanyant alçada fins arribar a un tossal des d'on s'albira el poble de Besan i la vall, que el cobeja en el seu fons. Encara em quedava una altra pujada on es troben les restes de l'ermita de Sant Miquel, entre les alzines que en part l'amaguen.

220 L’ermita de Sant Miquel és de planta rectangular i coberta amb un embigat de doble vessant. L'absis, semicircular a l'exterior i trapezoïdal a l'interior amb una finestra d'una sola esqueixada. A ponent queda la portada. Tots aquests detalls em fan suposar que es va iniciar la seva construcció per enllà el segle XI-XII.

Sant Miquel

El camí segueix i davalla fins al barranc abans d'entrar al poble de Besan, completament abandonat. El silenci es fa present encaixonat entre els murs de les cases que s'esmicolen. Ni mena de la presència de cap persona o animal. Els murs de llicorella, que encara es mantenen en peu, delimiten l'únic carrer que s'acaba amb la presència altiva d'una església, que vol donar fe de la història d'uns homes i dones que varen formar una comunitat i que avui reposen en el petit cementiri enfront del temple. L'església parroquial, on hi restava la imatge de la Mare de Déu de la Candela ja és citada pel pare Narcís Camós en el seva obra El Jardín de Maria, plantado en el Principado de Catalunya, on diu que aquesta construcció havia sigut convent dels Templers: no hi ha qui ho pot assegurar, doncs falten papers. Segons el P. Camós en aquesta església de la Mare de Déu de Besan hi havia un eixam d'abelles, que s'havien situat en el pany de la porta i els veïns les van treure i les col·locaren en arnes, aprofitant la seva cera pel servei del temple.

221

És un edifici modificat, d'una sola nau però allargada, coberta de volta d'aresta en els trams de llevant i en el darrer tram queda coberta en volta de canó. L'absis, semicircular, és a llevant, però avui dia paredat, i junt amb el primer i segon tram formava la primitiva capella. Dues finestres de dobles esqueixada s'obren a l'absis i altres dos en el mur de migjorn properes al presbiteri. El campanar de torre s'aixeca en l'angle sud-est de la planta amb un pas inferior com els que hi ha a Norís i a Farrera de Pallars.

Besan era un poble petit, però molt característic, amb les balconades de fusta que decoraven les façanes de les cases. Les cases formaven un nucli allargassat i poc compacte, amb un únic carrer central i l'església de Santa Maria al lloc més baix. Durant el caminar de retorn, no he deixat de pensar, amb tristesa, amb el poble abandonat de Besan que quedava a les meves espatlles. Potser, que en les altures del nostre segle XXI, ja no visqui cap dona o home, que hagués habitat en ell... L'amagada situació i l'accés poc clarificat, ajudaran a que les herbes i els esbarzers acabin en amagar-lo encara més, però em queda l'esperança que en una propera generació el descobreixin i, pot ser, el rehabilitin de nou: el lloc és encisador i confio que hi ha joves que saben engrescar-se: això és el que necessita el poble de Besan. Des de que em vaig jubilar no porto rellotge. M'oriento, en més o menys encert, amb la posició del sol i... amb la sensació de gana que l'estómac em dóna. La gana ja es feia notar i el sol feia estona que havia passat el migdia, quan de nou tornava a estar on havia deixat la moto, no lluny de la Borda d'en Felip. L'home del tic, del permanent somriure, ja no hi era pas.

222

ESTARON (Sant Sebastià. Pallars Sobirà) De Llavorsí, seguint riu amunt i passat el túnel, apareix a mà dreta la pista i el pont que travessa la Noguera Pallaresa. Aquesta pista, tot pujant, mena a Estaron. El poble, situat als 1000 m. d’altitud conserva les restes del Castell d’Escart, del segle XI a més de la seva església parroquial de Sant Sebastià. L’església, situada al nord del poble, en el lloc més elevat, és d’una sola nau seguida d'un ampli espai presbiteral diferenciat i rematat per un absis semicircular. A l'exterior l'absis apareix compartimentat per cinc lesenes, que no arriben a nivell del sòl, amb sèries de tres arcuacions. A la banda central s'obre una finestra d'arc de mig punt. La coberta de la nau és d'encavallada de fusta, el presbiteri té volta de canó i l'absis de quart d'esfera. Es conserva part del paviment original de còdols. La porta d'accés d'arc de mig punt es troba al costat de migdia on també s'obre una finestra de doble esqueixada en el tram presbiteral. En el mur de ponent, en el que fóra el vèrtex de la primitiva coberta hi ha dos caps esculpits encastats en el mur.

Al costat de migdia s'aixeca un robust campanar d'espadanya amb tres arcs per campanes, adossat perpendicularment a l'església i amb una arcada de pas a la base. La coberta, de llicorella a dues aigües. Han anat a parar al MNAC de Barcelona les pintures murals dels primers temps de Sant Pere de Burgal, que es van trobar a l'estiu de 1997 en aquesta església de Sant Sebastià.

223

ESCALÓ (Sant Pere de Burgal. Pallars Sobirà) A 9 km. de Llavorsí, en direcció a Vielha, s’arriba a Escaló. Un ampli aparcament queda junt a la carretera i al peu de la seva església parroquial, del segle XVIII. És tracta d’un poble, com molts altres del Pallars, on s’aprecia la típica estructura medieval (restes de la muralla, cases adossades a la mateixa i el carrer major central) amb cinc portals i la torre El Castell, que dóna pas al carrer Major. La seva situació estratègica en aquesta Vall, fa entendre el per què va ser un punt de gran importància del comtat del Pallars en el segle XIII, com també en temps dels Cardona, que el reberen en jurisdicció d’en Ferran II, fins que en el segle XVII passà als ducs de Medinaceli. Prop del restaurant Castellarnau, parteix el sender que, passant per un petit pont, puja per la muntanya fins arribar a les ruïnes restaurades del monestir de Sant Pere de Burgal. Arran de l'atorgament que féu Lluís el Piadós al bisbe d'Urgell l'any 814 concedint-li terres per fundar-hi monestirs, té lloc durant la segona meitat del segle IX una veritable febrada de fundacions de tradició visigòtica, que s'estenen per les valls dels rius del comtat, complint una funció colonitzadora a més de les seves funcions religioses. Un d'ells és aquest de Sant Pere de Burgal. És en l'any 859 quan es cita per primer cop aquest monestir, si bé l'actual construcció sembla ser del segle XI, a part, la restauració recent. Baix la invasió dels àrabs, la seu de Tarragona va desaparèixer i, aleshores, els poders eclesiàstics veïns (Occitana i concretament el monestir de La Grassa) varen dominar aquest territori. Més tard, el monestir de Santa Maria de Gerri va aconseguir fer-se amb aquest domini pledejant amb Sant Maria de La Grassa, utilitzant els monjos de Gerri documents falsos per demostrar la propietat, que tenien ben definida però poc documentada.

224

Sembla ser que Sant Pere de Burgal no arribà pas a consolidar-se com a monestir independent. Per exemple, hi ha un document del 908 on es llegeix que l'abat de Gerri permuta amb el comte Ramon de Pallars l'església de Sant Pere de Burgal a canvi d'unes terres, vinyes i 100 sous, sense que els afectats donin la seva opinió. També en aquest document, consta que els dos últims monjos de Sant Pere el varen lliurar al monestir de Santa Maria de Gerri. Al 1905 Josep Pijoan va visitar per primera vegada Sant Pere del Burgal. L'església era un estable sense teulada. Les bèsties s'acorriolaven per aixoplugar-se sota l'absis, que tenia encara les parets i les voltes pintades. Trepitjant el fang dels fems i apartant el bestiar va poder contemplar les figures dels Apòstols allà representats. Gràcies a ell i a Domènech i Montaner, aquestes pintures i moltes més de les capelles del Pirineus se'n pogut salvar al traslladar-les al Museu del Parc de la Ciutadella de Barcelona, en un principi, i passaren anys més tard a l'actual Museu Nacional d'Art de Catalunya, ubicat a Montjuïc, el MNAC. Les pintures murals d'aquest monestir fan pensar que pertanyen al taller del mestre de Pedret pel domini dels colors ocre, els vermells i els tons obscurs. La figura femenina que apareix en el mural de l'absis de Sant Pere de Burgal porta la inscripció LUCIA CONMITESA, identificant-la amb la comtessa Llúcia de Pallars, que vídua del comte Artal I va tenir el poder del comtat del Pallars des de la mort del seu marit (1081) fins l'any 1090. D'aquí que les pintures es poden datar en la darrera dècada del segle XI. El primer Museu de Catalunya es va instal·lar en el edifici de l'Arsenal de la Ciutadella, després d'una lluita entre lerrouxistes (que eren republicans) i monàrquics de l'Ajuntament, lluita que els catalanistes resolgueren al seu gust proposant que l'Arsenal servís de Museu. L'Arsenal, el Palau del Governador i l'església foren els edificis que hi hagueren a la Ciutadella, a més de les casernes, quan en temps d’aquell Felip V els enginyers militars de l'època la construïren. Aquesta fortalesa junt amb el castell de Montjuïc havia d'acabar amb les revolucions dels catalans i passar a l'obediència del rei absolut i dels següents governs de Madrid que el seguiren fins avui dia... i em sembla, que tenim que aguantar-nos uns quants anys més.

225

Abans de ser el Museu de Catalunya, com que era propietat de l'Ajuntament i en ell dominaven els regidors monàrquics, al van cedir a la Reina Regent, per quan aquesta senyora visités Barcelona. El temple de Sant Pere de Burgal és un edifici de tres naus amb tres absis semicirculars a llevant, coberts en volta de canó i amb finestres centrades. A ponent de la nau central es troba un altre absis, sense finestra. D'aquesta nau central i de la del nord queden alguns pilars. La portada quedava a ponent de la nau lateral de tramuntana: hi ha vestigis d'altres dues portes a migjorn. La coberta d'embigat de fusta, desapareguda amb el temps d'abandons a que ha estat exposat, es sostenia sobre pilars quadrangulars, sistema dominant durant al llarg del segle X i en part del XI, però limitat a les comarques de l'Alta Ribagorça i de la Vall d'Aran fins, inclòs, el segle XII. Els murs no presenten ornamentacions i els carreus són de pedres de llosa, propi del terreny.

226

ESCART (Mare de Déu de la Roca. Pallars sobirà)

A 9 km. de Llavorsí, en direcció a Vielha, s’arriba a Escaló. Del nord de la població, en direcció a Vielha, poc després de la darrera casa i a mà esquerra, surt la carretera a Escart (3 km.), ben indicada, asfaltada, però estreta (atenció!), que voreja el riu. El riu Escart és d’origen glacial i es troba encaixat. A poc d’iniciar la pujada i dominant la Vall i la població d’Escaló s’aixeca, a prop de la carretera, una torre de guaita del segle XI de planta circular, d’uns 7 metres de diàmetre i uns 15 m. d’alçada. Sembla que estava coronada per merlets. La portada, elevada de la seva base i avui tapiada, és d’arc de mig punt, amb dovelles de llicorella. S’hi aprecien dues espitlleres, una finestra i varis forats per encaixar-hi bigues. Seguint carretera amunt i a 1 km. abans d’arribar al poble d’Escart hi ha un aparcament on cal deixar el cotxe. Queda immediatament a sota de l’ermita de la Roca, on es venerava una imatge de la Mare de Déu. Tot seguint a peu per la carretera i a uns cinc-cents metres més a munt, surt de mà dreta el corriol, que pujant i vorejant el single, que cau en plomada, mena a l’ermita. Com sigui que el passar pel camí pot provocar vertigen... si es mira avall, és de recomanar fixar-se on es va posant un peu i l’altre i, a la vegada, contar el passos: en vaig contar 1041... una manera com una altra per distreure’s (fins a cert punt!) i no valorar el precipici... Quan s’acaba el sender apareix una escala de pedra amb 45 esglaons fins a la portada, situada a ponent de l’ermita, d’arc de mig punt, adovellada i amb la recent inscripció, any 2002, en que va ser restaurada: encara hi resten en l’aparcament on he deixat el cotxe part de la maquinària que utilitzaren per pujar-hi el material de construcció i que també hi va col·laborar-hi un helicòpter.

227 D’aquesta construcció no hi ha massa documentació escrita. Maria Lluïsa Cases i Loscos 27 en fa referència quan diu que Sant Martí d’Escart i Santa Maria d’Escart es citen en un document del 1082. Josep Mª Gavín 28 es refereix a la capella com una construcció romànica. En canvi, en una pàgina de la web podem llegir: ... és una capella de reduïdes dimensions, els orígens de la qual es troben a principis del segle XVIII. El que avui (agost 2004) es pot trobar és una ermita d’estil romànic, construïda en l’època barroca sobre una base romànica. Queda adossada a la roca per la banda de tramuntana i part de la teulada. Capçada per un absis pla, sense diferenciar. En el frontis, a ponent, s’obre una espitllera i s’aixeca el campanar d’espadanya d’un sol ull a prop de la façana de migjorn, situada a la vora del penya-segat i d’un replà, delimitat per un mur sense comunicació. L’interior és irregular per la prominència que fa la roca dins la nau. No s’hi troba cap imatge i com sigui que en el poble d’Escart tampoc es va deixar veure cap habitant, no vaig pas esbrinar què s’ha n’havia fet de la primitiva imatge de la Mare de Déu i l’Infant. Per referències, tinc entès que n’hi havia una, doncs la llegenda conte la tan repetida versió de la trobada per un toro que s’agenolla i no hi ha manera de fer-lo marxar del lloc... Quan un es troba allà dalt, arrapat a la pendent de la muntanya, es pregunta com el toro s’hi podia mantenir sobre les seves quatre potes... Ara bé, un cop més el toro ha fet acte de presència en aquest esdeveniment, sia llegenda o història modificada. Sempre hi ha la presencia d'un toro amb les llegendes de les trobades. El toro ve a ser l'instrument providencial que posa al descobert la imatge de la Mare de Déu i, junt amb la font, és el principi del ressorgiment d'un Santuari. Des de l'època dels faraons d'Egipte, el toro encarnava el poder creador del rei i en aquella cultura trobem que el sol pren la forma d'un toro d'on neix la naturalesa sencera i aquest mateix sentit, que el toro és indissociable de la creació del rei, es troba en la major part de les civilitzacions i, concretament, en els celtes, on el sacerdot menja carn de toro abans de adormir-se i al despertar elegeix d'entre els escollits al sobirà que se li ha aparegut en el somni 29. 27

Catalunya Romànica vol. XV, .pàg. 64.

Gavín i Barceló, J. M.: Inventari d’Esglésies. Vol. 9, pàg. 49, foto 74.

Jacq, Christian: "El Iniciado" Ed. Mnez. Roca, 1998.

228 El cap dels seguidors de Mitra 30, culte que va competir amb el cristianisme en el seus principis, donava mort al toro perquè renaixés la vida i al mateix temps que un raig de sol queia sobre ell, el fidel o l'iniciat rebia la sang de la bèstia immolada. Fent un salt més endavant, es té referència que en casi totes les catedrals hi havia esculpit un laberint (que sempre ha anat lligat al minotaure, el toro-home que Minos va tancar-lo horroritzat de veure aquell monstre) i que foren destruïts, voluntàriament, en èpoques següents: per ser imatges paganes. Les llegendes dels nostres sants li han dedicat un ampli espai al toro. A Tolosa de Llenguadoc, l'església de Sant Sadurní (Saint Serni) es va edificar en el lloc on fou sacrificat aquest sant lligat a un toro salvatge i en un baix relleu de la portalada de ponent es representa al màrtir dempeus acompanyat de l'animal. També en la llegenda de la fundació de l'abadia de Saint Michel hi ha un toro, quan l'arcàngel li diu al bisbe que edifiqui el temple en el lloc on trobarà un toro que uns lladregots havien amagat. Amb tot això veiem que en el món cristià el toro és l'intermediari del qual Déu es serveix per a introduir el culte a la Mare de Déu en aquell determinat putxet o vall.

Mitra: divinitat irànica que apareix en un text del segle XIV aC. i en la religió de Zaratustra deixa d'ésser una divinitat. Posteriorment el seu culte es difongué per Occident i es representava en el moment de matar el toro còsmic, que morint dóna origen a la vida. Era una religió reservada al homes i a partir del segle I dC. comença la seva gran difusió, arribant a ser la religió oficial de l'Imperi romà fins al segle V en que es fa present la seva decadència oficial.

229

CORTSCASTELL (Santa Anna) A la sortida nord de Gerri la Sal, apareix la carretera que mena a Peramea. Poc desprès surt, de mà esquerra, la pista que en uns 2 km. mena a Cortscastell on queda l’església de Santa Anna. La vila està documentada des de l’any 834 (llegint a Ramon d’Abadal). Avui, hi ha ruïnes i tristor per tot arreu, doncs l’abandono i la desolació són la causa. Només aguanta l'església de Santa Anna, restaurada. És d'una sola nau amb volta de canó i arcs torals apuntats. L'absis, semicircular, queda a llevant. El campanar de torre s'aixeca a ponent i la portada s'obre a migjorn. D’aquesta església és la talla policromada de fusta del segle XI-XII, que es troba en el Museu Diocesà de la Seu d'Urgell. La Mare de Déu es assentada en un tron escambell amb quatre muntants acabats en pinya estreta. No porta corona i la cabellera fa un gruixut acabat frontal, tot ell ondulat. De cara allargada, ulls aclucats, nas i boca petita. El mantell li cobreix el cap, espatlles passa per fora dels braços i cau, pels costats, fins a meitat de les cames. El vestit és d'escot rodó, s'insinua cenyit i arriba fins els peus, sortint la punta del calçat per entre les ondulacions del vora-baix. El braç dret el té flexionat pel colze i pel canell, sostenint la mà amb els dits separats una bola. La mà esquerra, mig entreoberta, la té prop del Fill sense tocar-lo. Plecs rectilinis. L'Infant es assegut al bell mig de les cames de la Mare. Tampoc porta corona. Cabells curts i arrissats. Cara allargada i d'adult. Un vestit-túnica li cobreix tot el cos fins els peus que es veuen nus. El braç dret el té en posició de beneir, però li falta la mà. Amb la mà esquerra sosté el llibre. Plecs rectilinis, casi absents, si bé estan pintats.

230

BERNUI (Mare de Déu. Pallars Sobirà)

Sortint de Sort en direcció nord apareix prompte la carretera a Llessui, LV5223, passant per Altron, Sorre i el desvio a Caregue. Poc abans d’arribar a Llessui surt de mà esquerra la pista que mena a Bernui. Bernui no és un poble compacte. Les seves cases, set i la rectoria, estan esteses a l'extrem d'un planet, sota del qual hi ha un coster bastant acusat. L'església de Santa Maria és a l'extrem nord de la part central del poble. De Gerri procedeixen uns documents coneguts com a falsos, on s'esmenta aquesta església per primera vegada a l'any 930, quan el comte Isar la donà a l'abat Ató de Gerri. Sembla que quan ens podem refiar més dels fets documentats és quan Ot, els bisbe de la Seu d'Urgell, restitueix a Gerri algunes esglésies que li foren usurpades i, entre elles, la de Santa Maria de Bernui. Des d'aleshores, sempre més ha quedat vinculada al monestir de Gerri. L’església parroquial de Santa Maria està molt modificada i només es conserva part del mur de tramuntana i tot el de migjorn. Tampoc resta res de la capçalera. A la façana de migjorn s’hi obria la portalada avui tapiada, que era d'arc de mig punt, adovellat, i amb un extradós de llosetes planes. També en aquest mur s'aixeca el campanar d'espadanya per a dues campanes i per sota s'obre una finestra d'una sola esqueixada adovellada. L’actual portalada és a ponent. Aparell de carreus ben tallats i ordenats. Data probable: segle XI.

231

Es conserva in situ una imatge de la Mare de Déu, patrona de la Vall d’Àssua. Es tracta d’una talla de fusta policromada 31. Fou trobada per uns pastors de Bernui però en el terme de Saurí i d’ací que es va establir una picabaralla entre els dos pobles que es va resoldre a favor dels de Bernui al no trencar-se el canti engegat muntanya avall. Els rosaris que portava la Mare de Déu se’ls cenyien a la cintura les gestants a l’hora del part per tenir una hora ben curta 32.

31 32

Buron, Vicenç: "Esglésies i Castells romànics del Pirineus Català i Andorra" Garsineu Ed. 1994. Amades, Joan: “Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya” Ed. Selecta 1989.

232

ENSEU (Sant Esteve. Pallars Sobirà) Sortint de Gerri de la Sal en direcció sud, apareix l’indicador a Baen. Un cop travessat el riu hi ha a mà esquerra la pista que mena a Enseu. Enseu està situat en un coster, amb les cases disposades longitudinalment quasi totes a la mateixa alçada. Formen una mena de carrer, amb l'església de Sant Esteve situada a l'extrem de llevant del poble. El 2002 hi habitaven dues persones d’una mateixa casa, però no de forma permanent. Probablement seria la mateixa vila de Enferorum que apareix citada en un document del segle X, de quan el monestir de Gerri vent diversos bens. En el segle XIII, la vila d'Enseu apareix en una venda entre dos germans i al final d’aquesta centúria, de nou el poble pertany al monestir de Gerri junt amb l'església. Ara bé, entrat en el segle XI, la justícia i les rendes es divideixen entre el monestir de Gerri i els comtes de Pallars, que comencen a tenir l’economia malparada. L’església de Sant Esteve és una construcció de planta casi quadrada amb un absis semicircular a llevant, separats els dos elements per un arc presbiterial. Ha estat modificada en varies ocasions. Coberta de volta de canó, que va substituir a una coberta plana de fusta i, aleshores, es van engruixir els murs laterals i bastir un arc toral i un petit cor. La portada s'obre a ponent i queda un xic desplaçada cap a migjorn: és d'arc de mig punt, fet de pedres planes. En aquest mur de ponent també s'obre una finestra de creu i s'alça el campanar d'espadanya per una campana. El mur de tramuntana queda adossat al camí d'entrada al poble en casi tota la seva extensió.

233

Carreus irregulars, més grans en els angles. El paviment interior és de llosa. La primitiva construcció sembla que pertany al segle XI, si bé que la volta de canó es deuria fer en el segle següent. Altres modificacions corresponen al temps del barroc, com és habitual veure en moltes esglésies d’aquesta època.

234

TOR (Sant Pere. Pallars Sobirà) Amb el càmping-car i la moto dins amb vaig aturar a Llavorsí. Des d'aquí decideixo iniciar el recorregut amb moto, deixant aparcada la VW, per poder recorre més lliurement per entre els camins i els pobles de carrerons estrets. De bon principi ja em vaig trobar amb una carretera que l'estaven arreglant, però, clar, de moment era un camí d'alta muntanya que, si no hagués estat per la moto no hagués pogut passar per les obres i el material. Em dirigeixo, directament, a Alins, a uns 11 km. més enllà de Llavorsí, on a la sortida hi ha la carretera a Àreu que, deixant-la a l'esquerra, segueixo en direcció a Tor. Durant els primers quilòmetres encara són de bon passar. És una pista, en diuen carretera, molt freqüentada pels tot terreny, tant dels passavolants com dels veïns i contrabandistes. El control de la Guardia Civil, als quatre quilòmetres d'Alins, em confirma el comentari que m'han fet de que és una de les rutes més antigues del contraban amb Andorra, passant pels colls de Cabús i de la Botella. Algú deu haver volgut esquivar als civils, accelerant el cotxe, doncs el guàrdia de torn té cura de les punxes metàl·liques que travessen la carretera i que t'obliguen a parar. Un cop apartat l’obstacle, sense cap interrogatori, he seguit el meu camí. Passat un petit pont sobre la Noguera de Tor, la pista em fa posar en alerta de les relliscades per les roderes, que en ocasions són força fondes. Als tres quilòmetres, apareix el desvio al poble de Norís que deixo per visitar-lo a la tornada. A més de no ser massa bo el camí, hi ha moments que es fa costerut i la petita moto, una Honda-100, en prou feines pot superar el desnivell, es calenta massa i se’m para: descanso uns minuts i de nou segueix funcionant, però... empenyent-la de tant en tant. En un revolt, poc abans d'arribar a Tor, em trobo el camí barrat per un ramat de cabres, que molt dòcilment s'aparten davant de la meva presència motoritzada, enfilant-se pel roquer, mentre el seu pastor, crida al gos, que manyac s'ha m'acosta. El pastor és un home enfosquit pel sol de muntanya i els anys que han arrugat la seva pell: en quan iniciem la conversa em diu, de prompte, que té 86 anys. Al preguntar-li si viu a Tor, em fa saber

235

que és de més avall i que fa més de trenta anys que hi resideix, tenint cura de les seves cabres... - A part dels dies més dolents de l'hivern, la resta de l'any si viu molt be... Aquí l’hivern dura més mesos que allà baix i és molt més cru. Com sigui que m'he trobat pels camins per on passo a la recerca de temples de localització insòlita, amb personal que dóna entendre el seu benestar en aquests indrets tant aïllats, que molts d'ells fa temps que no s'han apropat a la dita civilització..., és a dir, la ciutat... em pregunto: quina deu ser la seva situació davant del fisc... Estan controlats?... Renoven el DNI?... Quan de manera més o menys diplomàtica, he portat la conversa en aquesta direcció, mai n'he tret aigua clara. Casi tots els preguntats, m'han sortit per la tangent: - ...quan pugin els de baix, ja m'arreglaran els papers... no soc amic de la guàrdia civil... encara conservo els papers de la mili... Em fan enveja!! Però, per una altra banda, alguns d'ells (concretament recordo a dos d'ells, majors de 60 anys i que viuen en dos enlairats pobles, mig abandonats, de la Garrotxa) m'havien explicat que havien treballat a ciutat i que, ara, cobraven una pensió... - ...la guarden els fills per quan jo la necessiti... No em digueu pas, que això no és la pura felicitat. Des d'Alins he recorregut 14 quilòmetres fins a Tor. És un poble abandonat i sempre fou un dels nuclis més pobres, teòricament, d'aquesta comarca, doncs el clima fred i la presència de la neu, queda bloquejat molts mesos de l'any. Una atrotinada església de Sant Pere queda al mig del poble, a la vora del camí que mena a Andorra. No es cita l’església en cap document fins el segle XV, quan va passar a ser parròquia per herència de la de Sant Pere del Roc, situada més amunt, en un turó i que només en queden restes.

236

L'actual parròquia de Tor segueix els mateixos passos que la del cim, doncs per arreu s'obren esquerdes sense reparar, l'herba es fa present en molts racons del seu interior i els esbarzers confirmen que des de fa temps no s'hi ha habitat pas. És una construcció d'una sola nau, casi quadrada, amb un embigat de fusta, tapat per una teulada que deixa veure el blau del cel en molts punts. L'absis rectangular, queda a llevant i a la banda de l'epístola hi ha una cambra que es deuria utilitzar com a sagristia. A la banda de l'evangeli s'aixeca el campanar de torre, de planta quadrada, amb quatre nivells d'obertures i les campanes s'encabien en la part més alta. Ara no hi ha campanes. Sembla, que podria ser del segle XI. La portada d’arc de mig punt i amb dovelles s'obre a ponent resguardada per un senzill guardapols. * * * L’any 1997 va aparèixer el nom i algunes fotografies del poble de Tor per les televisions del País 33, arran d’uns fets poc aclarits, incloent tres assassinats (fins a cert punt relacionats entre si) i dos morts més: un noi que es va ofegar al caure al riu i un altre que aparegué penjat per suïcidi: els hippies que m’ho van explicar no els hi faltava l’humor negre, doncs m’aclariren que el cadàver d’aquest últim el van rescatar del riu i el penjarem perquè s’assequés... No que s’hagués suïcidat!... (anècdota inventada baix l’efecte dels porros?) La Vall de Tor ha estat sempre un camí de pas a través del Coll de Cabús, tant pel contraban amb el País veí, com pas de persones: maquis, jueus i nazis. Això, clar, ha comportat competència comercial, reaccions guerreres frustrades, escapades ètniques i fugides de polítics compromesos. Cal afegir-hi una probable inversió immobiliària. Conseqüència immediata: robo i assassinats. El contraban és un medi de vida molt propi de la gent fronterera i que, sembla ser, es va desenvolupar en major escala des de que les nacions van dibuixar en els mapes, amb un traçat més gruixut, les fronteres dels respectius governs. Mai ha estat malvist pels veïns de la ratlla, només la gendarmeria o la guàrdia civil l’ha perseguit... fins a cert punt. Quan no s’han posat d’acord aquests dos contrincants, contrabandistes i guàrdies, o dues colles de contrabandistes es disputaven un mateix pas, la sang s’ha fet present, però cap bàndol ha escarmentat.

TV3: Tor, la muntanya maleïda. “Trenta minuts” del dia 20 d’abril 1997.

237

Després de la diàspora republicana en el 1939 i quan els franquistes donaven per fet que dominaven el País, conquerit per les armes i era exclusivament seu, aparegueren en diversos punts dels Pirineus grups de guerrillers, els maquis, formats a França i Andorra que, amb més bona voluntat que efectivitat guerrera, de tant en tant feien moure a l’exèrcit del dictador. Sovint, el personal dels pobles de l’alta muntanya es trobava entre els dos focs, no tant sols el de les bales, sinó també el simpatitzant. Les colles de contrabandistes es van veure barrejades amb els escamots d’alliberació, els maquis. Les baixes, d’una i de l’altra banda no foren poques. Aleshores, aparegueren les revenges, tant partint dels mateixos interessats com dels veïns dels pobles que rebien les conseqüències d’aquella guerra silenciada. He recollit de Josep Playà Maset, de Perpinyà (La Vanguardia, 17 d’agost del 2014) la següent versió sobre un tal Anastasio Sánchez Monroy, que durant la guerra civil va participar en el setge de l’Alcázar de Toledo i que fou el responsable de la columna de maquis que entrà per la Vall d’Aran. S’explica, que els dies 19, 20 i 21 d’octubre del 1944 la brigada 15 dirigida per aquest maqui (conegut com a tinent Monroy) ocupa Tor i Alins, però després d’enfrontar-se amb la Guardia Civil es veuen obligats a retirar-se. Anys més tard, l’escriptor Javier Cercas el va treure de l’anonimat en citar-lo en el seu llibre Soldados de Salamina, “considerant possible que un tal Monroy donés ordre d’afusellar els presos del Colell (Garrotxa), obeint ordres del SIM”.../... “un paio jove i dur que dirigia la presó i que a Barcelona havia dirigit també txeques i camps de treball”.../... Al 8 de febrer del 1939, quan la guerra s’havia perdut per part de Catalunya, arriba a passar la frontera per Portbou amb la dona i una filla de menys d’un any. En Monroy va morir el 1986, d’un atac al cor, just després de la mort d’un dels seus fills nascuts a l’exili. Al mateix temps, l’ocupació de mig Europa per part dels nazis i la persecució que patiren els jueus, va fer que Andorra i Catalunya aparegueren com a receptors d’aquells perseguits. La majoria contractaven a les mateixes colles contrabandistes per fer-los passar pels colls de muntanya que coneixien pam a pam. Ara bé, consta que els guies coneixien les possibilitats econòmiques dels seus pupils i que, molts d’ells, no varen arribar al destí pactat per haver estat assassinats i robats.

238 Un altre punt de fricció de bon tros del Pirineus ha estat l’especulació immobiliària. Si bé no està comprovat que la presència d’un assassinat hagués fet canviar d’opinió a més d’un propietari poc dòcil davant de les propostes urbanístiques d’un grup financer. Si s’ha donat la coincidència, que l’aparició d’un foc espontani en tal o qual indret puntual ha fet entrar en raó a més d’un pagès que, a continuació, ho ha vist clar. De tot aquest tràngol que la muntanya de Tor ha sofert, s’ha comptabilitzat un nombre d’assassinats oficials, que la fan única. He dit assassinats oficials per diferenciar-los dels anònims, fins a cert punt: els maquis, contrabandistes, guàrdies, jueus i nazis... Un grup a part, el constitueixen els anomenats hippies que, pels indrets apartats del País, són els coneguts neorurals o perduts. D’aquests, també, es comptabilitzen algunes baixes sia per excés de consum de droga o altercats i accidents fortuïts baix l’efecte de la barreja de les herbes i l’alcohol. La dramàtica història de Tor comença –de cara al públic- en els anys en que la presència dels maquis sovinteja per la Vall, hi ha la corresponent fricció amb les colles dels pacífics contrabandistes i la necessitat per la supervivència dels guerrillers va a càrrec, amb exigències, dels soferts veïns del poble. La Guàrdia Civil intenta tallar l’aportació econòmica i la intendència a que es veu obligada la població a participar a contra cor, en moltes ocasions. Arriba un dia, que un veí –no localitzat-, cansat de la presència incòmode dels exigents guerrillers, col·labora amb la Benemèrita i fa el corresponent xivataso, desencadenant una batalla campal quedant malparats la major part dels maquis i algun que altre civil. El poble també rep. S’han cremat cinc cases i com sigui que la por es fa present i les condicions d’habitabilitat cada dia són menys favorables (l’accés ha quedat malparat, no hi ha escola pels pocs infants, és fa difícil la convivència, no sempre tenen a mà al metge, etc.), i dia rera dia les famílies abandonen els habitatges, si bé no la propietat. Dels pocs membres dels maquis que varen poder escapolir-se, salvant la vida, de l’enfrontament amb la Guàrdia Civil, alertada pel veí de Tor, n’hi ha un parell que juren venjar-se. Foren ells, qui encertant o trobant-lo sol assassinaren a sang freda a la tercera víctima de Tor?... Semblant versió, recollida allà dalt, fa autor del crim a un reajust de comptes per una fallida de tràfic d’armes... La versió més popular sembla ser aquesta. Anys enrera, a finals del segle XIX, es va establí el Codi Civil, quan encara el poble i la muntanya de Tor era un indret idíl·lic i el caps de casa d’aquells anys estaven ben avinguts. Per ser el Codi un grapat de lleis que podien fer perillar la propietat de les seves terres, les tretze famílies residents i propietàries de Tor, constitueixen l’anomenada Sociedad de

239

Condueños, amb la condició que per ser amos de la muntanya es tenia que tenir encès el foc tot l’any, és a dir, viure-hi. A l’any 1976, apareix un empresari andorrà a Tor oferint muntar una estació d’esquí com a continuació de la de Pal i d’Arinsal. Dos veïns que es consideren els únics propietaris perquè al·leguen que hi viuen tot l’any, li van donar suport i li arrenden la muntanya. No es tarda massa en presentar querella per part dels altres copropietaris que no hi viuen i que s’hi s’oposen a la iniciativa. Cada part, tira pel dret amb les seves iniciatives. L’andorrà construeix la carretera de Pals al Coll de Cabús; un altre interessat impedeix el pas pel camí de La Rabassa al Coll doncs passa per la seva finca particular; per part de la majoria dels veïns es venen la fusta de la muntanya; cada cacic es presenta amb el seus guardaespatlles particulars (entre ells, un ex-guàrdia civil armat), etc. etc. Amb aquest clima, s’escalfa l’ambient social del petit poble i s’arriba un dia de l’any 1980 que, accidentalment, els dos guardaespatlles de l’andorrà maten a dos dels treballadors del cacic de Tor, que encapçalava l’oposició. Foren condemnats a set i vuit anys de presó i a indemnitzar a les famílies de les víctimes. La disbauxa legal i els recursos segueixen i tenen que passar 15 anys perquè el jutge de Tremp concreti a qui pertany les terres de Tor. La sentència dóna l’exclusiva propietat a qui ha demostrat que hi viu tot l’any, en Josep Montané, Sansa. Cinc mesos després, apareix mort i podrit a casa seva: l’havien apallissat, escanyat amb un cable metàl·lic i fracturat el crani. Acusen a dos hippies perdularis que són condemnats, però als catorze mesos queden absolts perquè no s’ha demostrar la veracitat de l’acusador, un pastor, solitari, extret del submon de perdularis de la Seu d’Urgell. Aquí, és quan apareixen altres possibles autors: revenja del maquis?... frau en el pas d’armes?... venjança per part d’una cordada de jueus o nazis que sobrevisqueren a l’extermini quan s’escapolien de França?... Els veïns de Tor interposen un recurs contra la sentència de Tremp. L’Audiència de Lleida (1977) determina que la muntanya és comunal. Nou recurs davant del Suprem que per defectes de forma anul·la la sentència (anys 2000). S’arriba a l’any 2002, quan de nou l’Audiència de Lleida considera que la muntanya és dels hereus d’aquella Sociedad de Condueños, però els propietaris més afectats, perquè consideren que ells hi viuen tot l’any, presenten nou recurs... I, ara si, en el 2005 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ratifica la sentència de l’Audiència de Lleida de l’any 2002. Legalment, la propietat de la muntanya de Tor ha quedat definitivament situada. Però, segueix sense aclarir qui va matar al Sansa.

240

NORIS (Sant Serni. Pallars Sobirà) Baixava de Tor amb certa atenció, tant pel perill de les patinades que pogués fer la moto per l'accidentada pista, com pel plaer de contemplar, sense esforç, la Noguera de Tor entre els penyasegats per on es fa pas. Als 7 km. apareix, a mà dreta, la pista que mena a Noris. Poc a poc es va penetrant en una esplèndida vall, formada pel barranc de la Mola. M'he parat en dues ocasions d'aquest curt recorregut. L'aigua es veu allà baix, destacant el seu reflex argent sobre la foscor de les roques per on llisca. De cop, arrapat a la muntanya, apareix Noris amb l'església de Sant Serni, un xic separada de les derruïdes i abandonades cases. El camí per a arribar-hi passa pel carrer Major, tot serpentejant, on a banda i banda, les cases es van esmicolant.

L'edifici primitiu de l'església de Sant Serni és una construcció del segle XI, d'una sola nau coberta amb volta de canó i amb un arc toral. L'absis, semicircular, queda separat de la nau per un arc presbiterial i, a l'exterior presenta unes arcuacions cegues separades cada dues per una lesena, s’agrupen tres d'elles en el centre. En una de les modificacions fetes varen adossar-li, al mur de tramuntana, una capella. A la façana de migjorn queda la porta i el campanar es va aixecar en el mur de ponent, deixant un pas sota d'ell.

241

Si bĂŠ no hi vaig trobar persona alguna, la presĂ¨ncia de cavalleria i de femta remoguda recentment em va fer suposar que no quedava del tot deshabitat aquest encisador indret situat al fons de la vall.

242 PLA D’URGELL Comarca de Catalunya amb capital a Mollerussa, que fou creada per llei l'any 1988 (Llei 5/1988), juntament amb l'Alta Ribagorça i el Pla de l'Estany. Antigament s'havia anomenat Mascançà. El topònim actual s'explica pel fet que era el territori més pla de l'antic Comtat d'Urgell. Fins a la creació de la comarca l'any 1988, els seus municipis havien estat repartits per les comarques veïnes de la Noguera, l'Urgell, les Garrigues i el Segrià. Tot comença amb la construcció del canal d'Urgell. Mollerussa s'ha convertit en una població molt dinàmica que es troba gairebé en el punt central de les capitals de les quatre comarques limítrofes. El Pla d'Urgell se situa al bell mig de la plana, amb accidents de relleu molt poc destacats, cosa que ha permès l'establiment del regadiu. La vida econòmica gira entorn de l'agricultura i ramaderia, amb les nombroses activitats industrials i comercials que s'han derivat. El relleu tan suau i planer és conseqüència de les aportacions de materials per les aigües torrencials, les quals des de les muntanyes veïnes han arrossegat gran quantitat de terra de tota mena. Aquests materials s'estenien pel fons de la Depressió Central en forma de ventall. El resultat ha estat la formació d'un relleu planer, enmig del qual quedaren sectors tancats. Com si els materials arrossegats per les aigües salvatges fessin de barrera. A més, la plana se situa en cotes baixes, entre 200 i 300 metres d'altitud, i a pocs metres per sobre del curs del riu principal, el Segre. Aquest fenomen de formació de zones tancades, en les quals l'aigua d'escolament queda retinguda al seu fons i no té sortida cap a un riu o a la mar, s'anomena endorreisme. L’acumulació d'aquests materials arrossegats per les aigües salvatges poden arribar a tancar un fons de vall, fent de resclosa a un llac petit i allargassat, un estany. El fet real és que gairebé totes les zones enclotades han estat destruïdes o drenades, de cara a la seva transformació en terres de conreu. Algunes han estat terraplenades, i ara ja no són àrees endorreiques. D'altres han estat drenades, és a dir, s'han obert canals artificials que faciliten l'escolament de l'aigua a un riu. La zona endorreica més important era fins fa pocs anys la que ocupava l'antic estany d'Ivars d'Urgell. L'estany d'Ivars o d'Utxafava es troba entre els termes d'Ivars d'Urgell i Vila-sana (poble anomenat Utxafava fins al 1930). Antigament era una zona endorreica ocupada per aiguamolls, que en èpoques de sequera quedava gairebé seca. Al seu fons es formava una crosta endurida i trencada. Com que l'aigua de l'estany i aiguamolls era molt salada, en assecar-se formava una capa blanquinosa superficial de sal, que en alguns moments havia estat explotada pel veïnatge. L'estany fou dessecat vers l'any 1950, i el seu fons va estar transformat en camps de regadiu, on hi havia fruiters, alfals i cereals.

243

Durant tota la primera meitat del segle XX l'estany d'Ivars era gran, i es convertí en un important refugi per a nombrosos ocells aquàtics. L'estany fou aprofitat per activitats d'oci i de caça. Des de fa pocs anys, l'estany d'Ivars s'ha tornat a recuperar perquè sigui altra volta refugi d'aus, i torni a la seva antiga particularitat mediambiental.

Les condicions naturals de l'actual comarca del Pla d'Urgell no permetien una població gaire elevada abans de la construcció del canal d'Urgell. Era una terra seca i plana. Els conreus de secà i la ramaderia eren la base de l'economia dels seus habitants. L'evolució de la població segons els censos moderns mostren un creixement demogràfic notable durant els anys que seguiren a l'extensió del regadiu. Després el creixement ha continuat d'una manera més lenta fins a l'actualitat. Tot va canviar amb el canal. El regadiu donà feina i vida als pobles de la plana. A partir de la dècada de 1880 es registra un augment demogràfic notable: 14.064 habitants (1887), 16.783 habitants (1900), 19.470 habitants (1910) i 23.558 habitants (1920). Entre 1880 i 1920 la població es dobla. El creixement afecta a tots els municipis, ja que tots tenen un predomini de terres regades. A partir de la dècada de 1920 la població total comarcal registra un petit descens, que dura fins després de la guerra civil. Mollerussa comença a destacar-se i es va convertint en el centre d'atracció d'una rodalia cada vegada més gran. La tendència continua fins a la dècada de 1970, en que s'inicia una aturada demogràfica, amb una pèrdua lleugera de població en alguns municipis. Al 2002 torna la població del Pla d'Urgell a pujar quasi un 5%, doncs la comarca registra 30.393 habitants i la seva capital Mollerussa arriba als 10.184 habitants amb més d'un 20% d'augment.

244 MARGALEF (Sant Bartomeu. Pla d’Urgell)

Des de Montblanc, per la carretera N-240 en direcció a Lleida. A 5 k. passat Juneda s’agafa la carretera a Puigverd de Lleida i a 600 m. apareix a l’esquerra un o més camins que travessant camps fruiters s’arriba al turó on es troba la façana de la destruïda església de Sant Bartomeu, 41° 34′ 13,41″ / 0° 45′ 56,06″, que ja des de la carretera és veu. Resta a la partió dels termes de Torregrossa i Puigverd. El lloc de Margalef té un origen àrab. En el segle XIII formava part de les senyories de Margalef i Torregrossa. Poc a poc es va despoblar fins a l’inici del segle XV en que ja figura deshabitat del tot. El vilatge tenia una superfície d’uns 30 mil metres quadrats i sembla ser que corresponia a l’època d’un assentament cristià després de la conquesta pels comtes catalans. Avui dia no hi resta cap estructura concreta. Un fossat d’uns 4 m. de fondària, a llevant, protegia el turó on hi resten les boques de les sitges i la façana de Sant Bartomeu. L’església també fou coneguda per l’advocació de Sant Pere i la primera referència documentada data de finals del segle XIII: la contribució pagada pel capellà de Margalef.

En el segle XIV el senyor del lloc fundà la capella de Santa Maria en aquesta mateixa església. De quant es va despoblar (segle XV-XVI) els retaules i ornaments foren traslladats a la parròquia de Castelldans. De l’església medieval només es conserva la façana que és a ponent del que fou l’edifici. És coronada per una espadanya de dos pisos amb quatre ulls. En aquesta façana s’obre la portada d’arc apuntat, adovellat i amb guardapols.

245

A la part interior s’hi veuen els forats que ens fan suposar que el temple era cobert amb bigues. Els carreus són escodats, disposats a trencajunt, en filades uniformes i regulars.

Anys després, durant la Guerra del Francès, Margalef fou l’escenari d’una batalla cruenta que enfrontà les tropes del general O’Donnell amb les del mariscal Suchet. Era el dia de Sant Jordi de 1810, O’Donnell, el Capità general de Catalunya sortí de la vila de Juneda amb la intenció d’aixecar el setge a què era sotmesa Lleida per part de les tropes napoleòniques. A l’alçada del cap de pont del riu Segre, O’Donell topà amb els francesos i els castellans tingueren que retirar-se desordenadament. El general Musnier, al capdavant de cinc batallons d’infanteria polonesos i tres esquadrons de cuirassers, se’ls llançà pel flanc dret a cop de baioneta pels envolts de Margalef: 300 soldats hi deixarien la pell i 5.167 foren fets presoners. L’allisada fou brutal. Al bell mig d’aquell paisatge, s’alçava el frontispici de Sant Bartomeu. Amb el pas inexorable del temps, l’església de Sant Bartomeu acabaria per passar a l’oblit, malgrat que de ben segur la Guerra Civil del 1936 hi va deixar la seva maldreste petjada... amb una continuació pelicul.lera, com fou La fiel Infanteria (1959) que dirigí Pedro Lazzaga.

246

SEGARRA

La Segarra, comarca de l'interior de Catalunya, la capital de la qual és Cervera, es troba a l'àmbit del territori de Ponent. Està situada en un altiplà i la seva extensió històricament era més extensa que l'actual. La vegetació predominant és els camps de cereals amb clapes de bosc de pins, alzinars i rouredes. L'origen dels pobles de la comarca de la Segarra, tal com avui l'entenem, ha de buscar-se en el període de temps que va des del segle X al segle XII. Això no vol dir que anteriorment no hi hagués hagut habitants i pobles en aquestes terres. De fet, des del període anomenat Neolític (aprox. 3.000 aC.), hi ha constància dels primers assentaments humans a la zona, vora els cursos d'aigua, però en aquells moments el poblament encara era escàs. Aquest poblament va augmentar durant les èpoques anomenades l'edat del Bronze i del Ferro (aprox. 2.000- 500 aC) i els antics pobladors, organitzats en tribus, van començar a establir-se en els turons i a fortificar els seus pobles per defensar-se dels veïns. En el 200 aC., els romans van arribar a aquestes contrades i van sotmetre tots aquests pobles i tribus. La principal mostra del domini romà es troba a Guissona, on va ser fundada una important ciutat que devia exercir de capital de totes aquestes terres. Aquesta ciutat va tenir el seu màxim apogeu durant els primers segles de la nostra era, però devia decaure a partir del segle V quan l'Imperi Romà va desaparèixer, víctima de les invasions de pobles bàrbars procedents del Nord d'Europa. Malgrat tot, l'herència romana no va desaparèixer de la comarca, fins i tot, últimament, alguns historiadors han aventurat la possibilitat que Guissona fos l'antiga capital del bisbat d'Urgell, que s'hauria traslladat a les muntanyes pirinenques a causa de la invasió musulmana de la península ibèrica. Aquesta invasió va produir-se durant el segle VIII dC. i, inicialment, tampoc devia suposar la despoblació de la comarca, ja què els musulmans van avançar molt ràpidament i no van parar fins que van ser derrotats pels francs a Poitiers, el 732. Així doncs, aquestes terres van estar sota domini islàmic i, com va passar a molts altres llocs, els seus habitants degueren convertir-se a la nova religió (muladís) o van conservar les creences cristianes (mossàrabs). Poc desprès, els francs van fer retrocedir els musulmans i, entorn a l'any 800, ja havien ocupat Girona i Barcelona. Va ser llavors quan la comarca va despoblar-se i va convertir-se en zona de frontera entre el regne franc i el califat de Còrdova: era una ampla franja plena de runes, boscos i perills que incloïa el que avui coneixem com a Segarra. A una banda, els francs van crear uns districtes fronterers sota el comandament d'uns comtes (els comtats) i, a l'altra, els musulmans van disposar una xarxa de fortificacions que depenien de les ciutats de Lleida i Balaguer.

247

Aquesta situació es va perllongar fins el segle X, quan els comtes cristians, aprofitant les lluites internes a Còrdova, van aconseguir avançar fins a la línia que marca el riu Llobregós. Els castells de Sanaüja, Ribelles o l'Aguda són d'aquella època, encara que l'exemple més espectacular és la Torre de Vallferosa. Quan els comtats cristians avançaren cap al Sud a la Segarra van irrompre el comtat d'Urgell (al nord), el comtat de Barcelona (al Sud) i, entremig, el comtat de Cerdanya (que ocupava la zona dels actuals pobles de Castellfollit, Portell, Viver, Gospí, Malgrat, la Prenyanosa, La Cardosa i moria a les portes de Tàrrega. A mitjan del segle XII és conquerida Lleida i desapareix el perill islàmic, la comarca estava fragmentada en múltiples senyories que tenien un o mes castells i pobles, sobre els quals detectaven un poder quasi absolut: l’anomenat sistema feudal. No és pot deixar a banda el poder que van aconseguir els ordres militars al Sud de la comarca, concretament la comanda templera de Granyena (la primera que el Temple va fundar a la península ibèrica) i l'hospitalera de Cervera. També cal recordar els senyorius eclesiàstics com el monestir de Santes Creus, Poblet, Montserrat, la canònica de Solsona o el bisbe d'Urgell, que es van beneficiar de nombroses deixes testamentàries i donacions dels senyors laics. En aquest context, el castell, en altre temps símbol de protecció contra els musulmans, va esdevenir una eina de control senyorial sobre la població pagesa. Avui dia, la Segarra es una comarca de eminent caràcter rural, amb les úniques excepcions de Cervera (capital comarcal) i Guissona, entre las quals, concentren a més de la meitat de la població. Malgrat no guardà monuments romànics de primaríssim ordre, en canvi n’hi ha de construccions romàniques conservades, la majoria d’elles de tipus rural, religiós i militar.

248

MONTLLEÓ (Santa Maria. Segarra)

Montlleó és un nucli de població deshabitat i enrunat, del municipi de Ribera d’Ondara, a la comarca de la Segarra. Malgrat trobar-se la porta d’entrada malmesa i entretancada, es pot accedir lliurament a l’interior de l’edificació. Circulant per l’autovia A-2 en sentit a Lleida, és surt en direcció als Hostalets de Sant Antolí i Rubina i, d’ací, a Briançó. A la sortida d’aquest nucli es segueix el camí indicat per anar a Santa Maria de Montlleó, que es tracta d’una pista de terra, no fent cas dels trencalls que van apareixen. Es pot aparcar davant de l’església. L'església de Santa Maria apareix esmentada per primera vegada com a part de les parròquies del bisbat de Vic durant els segles XI i XII, i va estar dins d'aquest bisbat fins el 1957, moment en què passà al bisbat de Solsona. Amb el temps va adquirir la categoria de Santuari Marià i molts pobles hi anaven amb processó. Al seu interior s'hi venerava una talla de fusta de la Mare de Déu de Montlleó, que va desaparèixer l'any 1936, i que actualment es venera una imatge de terrissa. Aquesta església es presenta molt modificada respecte l'edifici primitiu, amb constants reformes que han anat desdibuixant la seva estructura inicial. Amb tot, l'edifici conserva elements prou significatius per situar la seva construcció primitiva al segle XI, visibles a la façana nord, seguint formes constructives i ornamentals de l'arquitectura llombarda, i finalitza al sector sud, amb l'ús d'un aparell més acurat i mantenint les lesenes, cap a finals del segle XI o principis del segle XII. L’església queda situada a l'entrada del poble i presenta notables transformacions que van afectar l'estructura del primitiu temple. Es tracta d'un edifici de planta basilical, de tres naus cobertes amb volta de canó, menys un tram de la nau central que és de volta apuntada. La nau lateral sud està compartimentada per capelles cobertes amb voltes d'aresta. La separació entre les naus queda solucionada per tres

249

arcs formers de mig punt, sustentats per dos pilars cruciformes, que malauradament tan sols es conserven els situats més a ponent. La primitiva capçalera de l'església tenia tres absis semicirculars. L’absis de la nau sud ha desaparegut i només es conserva l'arc presbiteral i les traces del seu perímetre. L’absis central ha vist alterada la seva estructura primitiva per la construcció d'un nou presbiteri, a principis del segle XX, i l'afegit d'una sagristia, actualment en ruïnes, a la part exterior. L’absis nord fou sobrealçat i només conserva romànica la part baixa del cilindre. L'edifici disposa de finestres de doble esqueixada, ambdós absis conservats de l'edifici, així com a la seva façana sud, i d'una obertura, a la façana de ponent del mateix. La presència de contraforts situats a la façana oest i sud de l'edifici, responen a la necessitat de restablir els seus problemes d'estabilitat. El seu campanar s'alça a l'extrem de ponent de la nau nord i es presenta en forma de prisma octogonal obert a quatre ulls d'arc de mig punt, amb l'escala d'accés a l'exterior de l'església. El seu parament exterior està realitzat amb carreus disposats amb filades a través presentant un treball més acurat als costats sud i oest que a la banda nord on la posició de l'aparell i l'estat de erosió del mateix li donen un caràcter més primitiu. L'edifici presenta dues portes d'accés i corresponen al temple primitiu. Hi ha una porta a la façana nord, d'arc de mig punt refós del parament i extradossat amb una filada de lloses planes. La portalada principal amb estructura d'arc de mig punt adovellat i arquivolta, s'obre a la façana de ponent i conserva els batents de fusta amb una decoració feta de ferro forjat. Constava de 14 jocs de tiges planes horitzontalment aplicades, sense decoració, repartides set per batent i que avui dia es van reduint pel pas de l’home depredador... Totes són idèntiques amb el clàssic disseny de dividir-se les tiges en els extrems i formar dues volutes que es separen en sentit oposat. El conjunt del forrellat ha desaparegut per complert i l’entrada és lliure...

250

TORÀ (Sant Miquel de Fontanet. Segarra) Fontanet és un petit poble dispers d'uns 17 habitants, que depèn del municipi de Torà. L’església de sant Miquel de Fontanet, del bisbat de Solsona, però Comarca de la Segarra, està situada a dos quilòmetres de la vila de Torà, anant cap a Solsona, al trencant d’Ardèvol, seguint el curs de la riera de Llanera. És una església romànica, d’una sola nau, amb un absis rodó amb tres finestres. Nau coberta amb volta de canó i dos arcs torals de mig punt i un arc preabsidal, reformat i apuntat. Es contempla l’ampliació que es va fer el segle XVII: es va allargar un tram per la part de ponent i es va construir l’actual campanar d’espadanya de dos finestrals i l’acollidor porxo davant de l’actual porta, que no és romànica. L’interior de l’església fou també reformat al segle XVII, obrint-hi dues grans capelles a cada banda i construint-hi un retaule-altar de guix, amb tres capelles a la part mitjana. A la capella central del retaule, que és més gran, hi ha una imatge d’estuc de Sant Miquel Arcàngel, patró de la parròquia, a la dreta sant Isidre i a l’esquerra sant Roc. Totes tres reposades després de l’any 1939; les primitives eren de talla de fusta policromada de l’edat mitjana.

Dins de la nau hi han tres lloses sepulcrals: dues pertanyen a masos de la població, el Solà i el Molí, i la tercera pertany als rectors de la parròquia, entre els quals destaca Jeroni Giribets (1678-1744) autor de diversos panegírics i escrits. El cementiri es troba adossat a l'església i s'hi accedeix a través d'una petita i estreta porta de ferro sempre oberta. Al fons, s'hi han situats dotze nínxols agrupats en columnes de tres, arrecerats sota una porxada coronada per una creu de pedra.

251

Davant dels nínxols, completament aïllada, hi trobarem l'única tomba a terra: és la sepultura del Metge Jordi Cantó de Torà, mort l'abril de 1938. La humitat i l'abandó ha emplenat la pedra de molses, fins al punt que el text gairebé no és fàcil de llegir: Jordi Cantó Font Metge de Torà assassinat vilment a Llanera el ... d'abril de 1938 per les hordes marxistes Vivas in Deo

252

SEGRIÀ El Segrià és una comarca de Catalunya amb Lleida per cap de comarca. És la setena comarca més poblada de Catalunya. El nom de la comarca no prové del Riu Segre com es pot pensar, si no que ho fa de la clamor de Segrià, nom d'un reguer documentat al segle XII a l'Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, promulgada el 1168 pel bisbe Guillem Pere de Ravidats i on establia la divisió eclesiàstica coneguda com la Prepositòria de Segrià. Aquesta clamor es forma amb barrancs de pluja, entre els termes d'Alguaire i La Portella, i discorre per Vilanova de Segrià i Benavent, on desguassa al Segre. És, per tant, un petit afluent del Segre, el nom del qual prové del llatí Sicoris. El Segre és el riu principal. Té un règim pluvial, actualment molt modificat pels embassaments. Al seu pas per Lleida, el Segre ja no és tant cabalós i és més irregular. Les aigües creixien en èpoques de pluges intenses als Pirineus o durant el mesos que dura la fosa de la neu. Avui dia, els embassaments d'Oliana, de Canelles, de Santa Anna, de Talarn, de Camarasa i últimament el de Rialb, que negà el poble de Tiurana, regulen el cabal del Segre i dels seus afluents principals, les Nogueres. A més, molta aigua és desviada pels canals i utilitzada per a regar i abastir els pobles. Tot plegat fa que el règim real i actual del Segre al seu pas pel Segrià tingui ben poc veure amb el règim natural de fa unes dècades. L'aprofitament més important de les aigües del Segre al seu pas pel Segrià és a través del canal de Seròs. El canal de Seròs es forma en una resclosa situada al nord de la ciutat de Lleida, segueix un recorregut de 27 km. gairebé paral·lel al curs del Segre, fins a l'embassament d'Utxesa o de Secà. Aquest embassament es construí per a retenir l'aigua per a la central hidroelèctrica de Seròs, una de les més antigues de Catalunya (1912): continua fent el mateix servei i l'embassament s'ha convertit en un lloc important de reserva de fauna amb la presència d'ànecs, fotges i bernats pescaires.

253

LLARDECANS (Adar. Sant Marc. Segrià) El poble i cap de municipi de Llardecans (la creença popular atribueix el nom al lladrar dels gossos) és l’únic nucli de població agrupada del terme. De Lleida es parteix en direcció a Maials (indicada) fins el poble de Llardecans. Amb la col·laboració dels veïns es localitza la pista de terra, un xic malmesa, que mena a Sant Marc ( a l’Arcada, com el coneixen els del poble). La vila closa de Llardecans fou emmurallada (modernament només en resta un sector de murs medievals, aprofitats en la construcció de cases posteriors). Desaparegut l'antic castell (que encara serví durant la guerra del Francès), l'edifici més important és l'església parroquial de Santa Maria, grandiosa obra del segle XVIII (1763), de façana barroca i porta molt ornamentada, campanar de torre i interior neoclàssic. Conserva un altar major barroc dedicat a l'Assumpció de Maria. De l’època moderna ha desaparegut la bassa gran i al seu lloc es bastí una àmplia plaça. Dins el mateix nucli hi ha antics casals de pedra fets en l'època de prosperitat (segle XVIII) i a tocar de la vila hi ha la capella de la Mare de Déu de Loreto, també del XVIII, amb retaules i una imatge gòtica. Cal destacar la Farmàcia Tomàs Piñol, inaugurada el 1846, en servei fins el 1988. La farmàcia s'integra dins la casa de la família Piñol. És la única part de la casa que no ha patit cap transformació estructural significativa des de la seva construcció el 1846. S'hi conserva un conjunt extraordinàriament complet i homogeni d’elements propis d’una oficina d’apotecari: des de la distribució i tipologia del mobiliari a les pintures murals que la decoren, als conjunts de ceràmica i vidre

254

que es conserven als productes farmacèutics, fins a la magnífica biblioteca farmacològica que es troba in situ. El sostre, parets i porta de la farmàcia estan decorats amb pintures a l'aigua. S'hi representen elements botànics, el cel, la lluna, un àngel amb trompeta amb un escapulari fimbrant amb la inscripció Salus infimorum. Tot forma part d'un conjunt d'elements que s'han anat configurant de generació en generació. Al NW del terme hi ha el tossal on es situa el Poblat d’Adar en un esperó destacat que domina la vall. La seva superfície és gairebé plana i fa uns 80 m de llargada per 40 m d'amplada. Al bell mig destaca la capella de Sant Marc, que podria datar del segle XVIII. Darrere seu hi ha l'element més singular del lloc: es tracta d'un Arc de diafragma apuntat que resta dret sense cap estructura a la vora. Fa 3.60 m d'alçada i 6.30 de llum, i les dimensions dels seus carreus són 54 cm per 38 cm. Hi ha indicis a l'est i a l'oest de l'existència de murs que podrien correspondre a l'edifici del qual forma part aquesta arcada. Com sigui que no s’explica el motiu pel qual no apareix al document Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis del bisbe Guillem Pere de Lleida, hi ha autors que defensen l’origen àrab del lloc, però consideren l'Arc com d'un edifici posterior (segle XIII). En el planell que hi ha el cim del turó, es troben nombroses restes de murs dels habitatges del poble que hi hagué a l'època medieval. S'endevina l'existència de set o vuit parets paral·leles, separades entre elles uns 3 o 4 m i que tancaven, a banda i banda, uns espais rectangulars que corresponen a uns habitatges. El gruix dels murs, fets amb carreus, és d'uns 70 cm. La petita capella de Sant Marc, romànica, mig esfondrada, de planta rectangular de 6 m. per 10 m. d’àrea i els murs de 60 cm. de gruix. D’absis quadrat. Pel perfil corb que s’observa a la part alta dels murs de la capçalera i del frontis, devia tenir una coberta de volta de canó i, probablement, amb dos arcs torals per suportar el pes: en resten les columnes, de secció rectangular, adossades als murs laterals. Aquesta construcció deuria haver tingut un origen visigot (capçalera plana i encarada al NW); després esdevingué una mesquita musulmana i amb la conquesta

255

del comte català passà a un temple cristià romànic (no es pot considerar preromànic, perquè fins a mitjan del segle XII, encara era un territori àrab).

256

SOLSONÈS

Solsona, la capital, és situada en el centre de la comarca, en la zona de contacte entre el sector pirinenc i el de la Depressió Central. A Solsona convergeixen totes les carreteres principals que travessen la comarca. La comarca del Solsonès actual difereix una mica de la que s'establí el 1936. La comarca actual del Solsonès es compon de 15 municipis, quatre dels quals amb més de 100 km² de superfície. Precisament els dos municipis més petits són els que tenen més població, Sant Llorenç de Morunys i Solsona. Una quinta part del territori del Solsonès és ocupat per terres de conreu. A la resta hi ha boscos o pastures, a part, dels nombrosos espais rocosos i erms. Hi ha una clara diferència entre els conreus del sector meridional i els del sector de muntanya. Al Solsonès hi ha poca indústria, amb una població activa d'entre 800 a 900 treballadors ocupats en activitat industrials, sense contar la construcció. El relleu i la situació marginal de la comarca respecte a les vies de comunicació han dificultat l'expansió d'una activitat industrial, que tingué un començament molt dinàmic. Hi va haver-hi diverses petites indústries que no van tenir continuïtat en temps moderns. Destaren les indústries tèxtils, en especial a Sant Llorenç de Morunys on s’havia arribat a 5.160 fusos o màquines de filar. Primer es fabricaven draps de llana, els draps piteus, draps ordinaris blancs, negres o blaus, que servien principalment per a fer peücs, capes de pastor i mantes de traginer. Però a mitjan segle XIX la indústria del cotó ja havia substituït gairebé la de la llana. La indústria actual més característica del Solsonès és la relacionada amb la fusta. Fins als anys 1970 era una indústria local dedicada a la primera transformació dels recursos forestals de la comarca: serradores. Però des de finals de 1980 hi funcionen dues grans indústries que concentren molta activitat del sector de la fusta. Les produccions van destinades sobretot a la fusta de serra, caixes d'embalatge i taulells d'aglomerat. La indústria de la fusta va generar en la comarca una gran activitat en el transport de camions. Altres indústries són una factoria de construccions metàl·liques i diverses fàbriques de productes agropecuaris. També s'està promocionant molt el turisme de la neu i la gastronomia per tota la comarca. El Solsonès és i ha estat una comarca poc poblada. El relleu i el clima no han afavorit gaire l'establiment humà. El gràfic de l'evolució de la població comarcal, segons els censos moderns, mostra que la població hi és escassa amb un despoblament notable els darrers 150 anys i amb una concentració demogràfica cada vegada més gran a Solsona.

257

ANSERESA (Santa Fe. Mare de Déu amb Infant a la cama dreta. Solsonès) Sembla ser que no existeix cap document sobre aquest indret on es devia d’haver bastit l’església de Santa Fe, malgrat consta documentalment la seva existència, quan es cita que l’any 1561 el rector d’Olius anava a celebrar missa a Santa Fe, temple del que tenia cura l’hereu d’Anseresa. En l’Acta de Consagració de Sant Esteve d’Olius, del 21 de desembre de 1079, apareix la dependència a que estan sotmesos els temples de Sant Pere de Cercs (també anomenada d’Alger, Cerco o Cerch), Sant Just de Joval, Sant Miquel del Camp, Sant Ermengol, Santa Maria de Suciats i la d’Anseresa (també citada d’Auvereda) 34. Inclòs, procedent d’aquesta església, una imatge de la Mare de Déu i l’Infant ha arribat als nostres dies. Es conserva en el Museu Episcopal de Vic. És una talla de fusta d’uns 4 pams i un xic més d’alçada. La Mare de Déu està assentada en un setial escambell amb dos muntants motllurats. Deuria porta corona doncs hi ha la senyal que hi resta com un casquet, que no és tal. El vel-mantell, que perfila la cara i cau per les espatlles, deixant veure part de la cabellera, li cobreix l’espatlla dreta, passa per fora del braç dret, abriga mig tòrax, cobreix la falda i cau un plec arrodonit per entre els genolls. La túnica de coll rodó i bordonat arriba fins els peus, deixant-se veure la punta del calçat per dues ones en el vora baix. Els plecs de la part alta de la túnica són rectilinis i a nivell de les cames tenen tendència a fer angle. La mà dreta és recolza en la cama del Fill i l’esquerra, prement un objecte rodó 35, la flexiona cap amunt. L’Infant és assegut a la cama dreta de la Mare. També deuria portar corona, doncs apareix un semblant casquet on s’hi deuria encastar la peça, que acostumava a ser de metall 36. Cara inexpressiva. Una toga, recolzada a l’espatlla esquerra i per damunt de les cames, deixa veure la túnica de coll rodó que li arriba fins els peus, nus. Plecs rectes i arrodonits. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre, tancat, recolzat sobre el genoll.

No figura pas la dedicació a Santa Fe, doncs la devoció a aquesta Santa d’origen francès, no entrà a Catalunya fins el segle XII. 35

Al restaurar-la quan va entrar al Museu Episcopal de Vic 1893, nº 1959, li col·locaren aquesta bola. Les imatges de tradició romànica quan apareixen sense corona és lícit pensar que en deurien portar, que foren independents i fetes d’un metall valuós que deuria precipitar la seva desaparició. També n’hi havia que estaven tractades amb colradura: vernís transparent tenyit de color groguenc, que aplicat damunt d’una superfície metàl·lica brunyida o mat l’acoloreix de manera que sembla d’or. D’ací la facilitat de ser robades o venudes. 36

258

La Mare de Déu assentada en un tron i amb corona, tot venia de la influència bizantina. El Fill està assegut en el bell mig de les dues cames de Maria en les imatges d'abans del 1100. Però a partir d'aquesta data, l'Infant s'asseu sobre la cama esquerra, portant a la mà diversos atributs (pinya, llibre, bola o poma) i pintat amb els mateixos colors de la Mare: vermell, verd, blau, groc. Aquesta situació asimètrica de Jesús és característica del segle XII endavant, exceptuant aquelles imatges dels segles XIV i XV, que apareixen com a supervivència del romànic.

Doncs bé, aquesta representació de la Mare com a setial del Fill de Déu la trobem en totes les imatges medievals fins al segle XII, data a partir de la qual la relació entre Mare i Fill es fa més humana. L'Infant passa a assentar-se sobre la cama esquerra de la Mare (exceptuant les imatges d’Anseresa i de Veciana del Museu Episcopal de Vic, la nº 275 del MD Solsona, de Betlan de la Vall d’Aran i la de Durro a la Vall de Boí), que tenen el Fill assegut sobre la cama dreta), es perd aquella simetria que s’havia conservat fins llavors i, a més, el Nen va deixant de mirar al poble per establir, fins i tot, un contacte visual amb la Mare, posant-se més de manifest aquesta relació amb les marededéus lactants. És possible que retiressin al Nen de la falda de Maria perquè resultava massa prop del sexe 37 i donat el cas que la figureta de l’Infant s’aplicava, mitjançà un cabiró i resina (es pot veure molt bé en la desapareguda imatge de LloretSalvatge, a les Guillaries i prop del riu Ter), quan s’assecava es desprenia la imatge i resultava un xic escandalós veure prominent el clau o cabiró de fusta entre les cames de la Mare o sobresortint pel mig de les del Nen, quan es perdia la pasta guixenca amb que es repassaven els defectes de la imatge. Això no passava si la figura de Jesús quedava adossada en un esvoranc, que algunes imatges tenen fet, però aleshores la fixació no era tan segura com amb l'ús del cabiró i la prova la tenim que, d’aquestes

Delcor, Maties: “Les Verges Romàniques de la Cerdanya”. 1970

259 marededéus, moltes ens han arribat sense l’Infant (marededéus d’Evol i de Nyer en el Conflent i la de Rus 38 al Berguedà). Al situar l’Infant a la cama dreta, s’adonaren que el braç dret d’Ell sobresortia massa de la Mare i, fàcilment, es trencava en desplaçar la imatge. D’aquestes imatges on el Fill s’assenta sobre la cama dreta de la Mare només se’n troben cinc a Catalunya. El següent pas, va ser el definitiu, de col·locar el Fill sobre la cama esquerra de la Mare. A part de les explicacions que es poden donar, el cert és que a finals del romànic apareix el desplaçament del Nen des de l’eix central de la Mare cap el genoll esquerra. Pel que respecta al fet que Maria sostingui la bola del Món, símbol del poder de Jesús sobre la humanitat, és degut a que el Fill té les mans ocupades, en que beneeix amb la dreta i sosté el llibre amb l’altra 39.

En el Museu Episcopal de Vic: nº 25.

Trens I Rivas, Manuel: María. Iconofrafía de la Virgen... Ed. Plus Ultra, Madrid. 1946.

260

BARONIA DE VALLFEROSA (Solsonès) Vallferosa és un petit poble disseminat en masies i situat pràcticament al centre geogràfic de Catalunya, dins la província de Lleida, partit judicial de Solsona. Per arribar-hi, sortint de Solsona per la carretera a Torà, en el km. 19 i a mà esquerra, apareix la pista que mena al Mas Clavells, d’on surt el camí, que en 30 minuts a peu, porta fins a la Torre de Vallferosa i a l’església de Sant Pere.

Masia Clavells

Quan a la població o repoblament d’aquestes terres, cal situar-se a l’època de la reconquesta. És en aquest moment quan es comencen a construir moltes de les masies d’aquí, algunes aprofitant restes de poblats ibers, vil·les romanes. En aquesta terra de ningú va ser freqüent donar terra en propietat als pagesos (alou) perquè no hi volia viure cap família, degut al perill que corrien. Més tard, però, els privilegis es van anar perden i el sistema feudal s'imposà, ja sia sota el poder del senyoriu, ja sia sota el poder del clero, pràcticament tots els pagesos van deixar de ser lliures convertint-se en vassalls (havien jurat fidelitat) o serfs (pràcticament esclaus). De les aproximadament 40 cases que havien estat habitades, ara només en queden quatre o cinc. En una extensió d'uns 25 km2. hi ha tan sols 17 habitants, convertint-se així en una de les zones més despoblades de tot Catalunya. En la segona meitat del segle XX és quan aquesta zona pateix els moments més crítics: és el fenomen de l’emigració cap a les ciutats degut a la industrialització.

261

De l'antic nucli del poble de Vallferosa només en queden les runes de les cases, dos cementiris, una tomba medieval, restes de difícil trobar d'una església romànica, l'església de Sant Pere i la Torre-Castell de Vallferosa, que ho presideix tot. L'antiga església parroquial de Sant Pere de Vallferosa, construïda de nou el 1698 i sense culte des del 1940, s'alça a la vora de la riera del seu nom. L’església fou cedida el 1109 a Santa Maria de Solsona per Guerau Ponç i Ramon Rotllan amb la seva muller Adalgarus, amb els delmes i serveis que havien de fer els homes. L'església i les seves terres continuaren en mans dels bisbes d'Urgell (després de Solsona), però la Baronia de Vallferosa era el 1603 de Josep Ferrer Ferrera i al segle XVIII de Cristòfol de Gironella, ciutadà honrat de Barcelona. Prop seu hi ha la Torre de guaita o de defensa, circular (de 32m d'alçada), molt ben conservada. A part de ser única, en moltes de les seves característiques, està considerada l'obra mestra de l'arquitectura militar europea del segle X. Ha arribat als nostres dies en un estat que encara permet la seva restauració, rehabilitació i estudi. D'aquesta època, i concretament de l'art preromànic i romànic, hi ha poquíssimes obres que hagin sobreviscut sense haver estat modificades. No és pot dir el mateix de les demés dependencies del Castell de Vallferosa de les quals pràcticament no en queda ni rastre i que amb tota probabilitat es va aprofitar la pedra per construir l'església i cases del poble. La Torre va evolucionar a residencia senyorial. Tot el conjunt formava el Castell de Vallferosa. Com la major part dels Castells dels anys 1000, aquest era compost bàsicament d’una torre i alguna dependència secundària. A la torre primerenca s’hi afegí una altra de circular, més gran. L’aparell constructiu de la primera era d’opus spicatum. La Torre afegida, que és l’única que ha quedat, l’aparell constructiu és irregular. La part baixa hi ha grans pedres sene gairebé treballades i a mesura que l’obre s’enlaira, els carreus són més regulars.

262 La porta fou oberta a llevant a uns 10 m. d’alçada. Presenta una llinda monolítica i muntants formats per cinc carreus. La paret fa uns 90 cm de gruix i el pou vertical uns 100 cm. d’ample fins arribar a una sala alta i d’un diàmetre de casi 4 m. Els darrers 7 m. el diàmetre és més estret. La torre està coronada per 15 merlets i, situats a dos nivells, es troben dotze obertures. Aquests darrers metres, probablement, corresponen a una ampliació de l’època gòtica. L’anomenat Cementiri Vell correspon a una sepultura buidada a una roca situada al costat on, possiblement, hi havia la medieval església de Sant Pere. L’enterrament excavat sembla que correspongués a un infant. Queda ben diferenciat el cap i les espatlles dins la capçalera, prpi de les sepultures religioses dels segle X a l’XI. Les tombes excavades a la roca sense el cap diferenciat es troben allunyades d’indrets sagrats cristians i daten de l’any 700, no pas de l’any 1000. L'alt domini del Castell de Vallferosa (esmentat ja el 1052) fou dels comptes d'Urgell i després del comtat i ducat de Cardona, on s'integrà posteriorment a la batllia de Torà. En foren feudataris Ramon de Camporrells (1166) i Ramon de Ribelles (1196), que la vengué a bernat de Granyena (durant alguns anys la comanda templera de Granyena en rebé els fruits). Al segle XIV s'hi establí la nissaga dels Brull: es conserva un sarcòfag de Bernat del Brull al Museu Diocesà de Solsona. Es tracta d’una arca sepulcral del segle XIV, amb una caixa de pedra de 55 x 65 x 48 cm. i una tapa, també de pedra, on hi ha una estàtua jacent treballada en relleu vestida de militar, amb l’espasa entre cames i dos gossos situats un a cada peu.

263

BESORA (Castell. Sant Serni. Solsonès) S’hi arriba per la carretera de Solsona a Berga i al quilòmetre 9, a mà esquerra, surt una carretera que en 4 quilòmetres, hi mena. Es troba situada a 800 m d’altitud i a 200 metres més amunt, queda el castell de Besora.

Castell de Besora

Sant Serni

El Solsonès, terra fronterera, s'organitzà en termes de castells. Besora fou un dels castells de la frontera cristiana en l'ocupació musulmana. A finals del segle IX, Guifré el Pilós va establir posicions a Cardona, a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord. La frontera del comtat passava pel nord de Solsona segurament pel terme de Besora. El lloc de Besora surt esmentat a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell del segle IX. L'any 982, ja surt esmentat en un document un «chastro Besora» situat al comtat d'Urgell. L'any 1128 n'era senyor Pere de Besora, el qual, amb la seva muller Berenguera, féu en aquella data l'establiment d'un mas. El darrer dels senyors de la casa de Besora fou Berenguer que féu testament l'any 1273, establint que el castell de Besora i els feus que tenia a la vall de Lord i a Clariana havien d'ésser venuts pels seus marmessors. L'any 1312, trobem que Ramon de Jorba ven al paborde de Solsona les castlanies de Besora i de Navès. La fortificació de Besora consta també, juntament amb molts d'altres, entre els castells inclosos al comtat de Cardona (1375). L’església de Sant Serni de Besora surt esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839. En els anys 1068 i 1070, Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda fan deixes a l’església de Sant Sadurní de Besora, en el seus testaments. En l’arxiu diocesà de Solsona, es conserva una consueta de l’any 1369

264

que porta el nom de Dodalia, en els quals consten els drets i deures del rector, sagristà i ajudants de la parròquia. En el segle XVII, l’església deuria estar en molt males condicions, ja que el bisbe de Solsona va manar construir-ne una de nova, situada al centre del terme parroquial. Comença les obres el rector Pere Condó el dia 2 d’abril del 1651, però es va edificar només a dues-centes passes del anterior temple, aprofitant les pedres. L’actual retaule del altar major, dedicat a Sant Sadurní, va ser executat pel escultor Joan Balius de Solsona, per un preu de sis-centes lliures entre els anys 1684 i 1688 i va ser daurat per Joan Andreu de Sant Llorenç de Morunys. En el segle XVIII es construeix el campanar. Sobta veure l’església actual, de grans proporcions, aixecada en un indret on sobra espai, quasi engolida pels afegitons de la casa annexa. Probablement, bastida amb la pròspera economia d’aquells anys de comerç amb les Amèriques, sobretot, amb el tràfic d’esclaus. Al la façana de migjorn de l’absis i a mitja alçada, es troba un carreu d’uns 40 cm. x 30 amb un forat, ben regular de 15 cm. de diàmetre, procedent de les restes de la primitiva església romànica que, en el segle XVII, el bisbe felipista José Laínez la va fer bastí ne nou.

265

BESORA (Santa Magdalena de les Planes. Solsonès) Seguint per la carretera de Solsona a Berga i en el km. 9, apareix el trencall a mà esquerra que mena a Besora (Castell i Sant Serni). A uns 700 m., a l’esquerra del vial es troba la Masia de les Planes i més enllà, a uns 15 minuts a peu, l’església rodona de Santa Magdalena de les Planes. Queda situada a dalt d’un petit turó entre els arbres que l’envolten (cal tenir-ho en compte per localitzar-la). Al Mas és guarda una imatge de la Mare de Déu i l’Infant, de factura barroca. Més enllà del trencall a les Planes s’arriba al poble de Besora on es situa el Castell. Documentat el 982. és un casal de tres cossos rectangulars medievals en forma de torre allargassada, sobre un penyal, amb murs de protecció i habilitat ara com a masia. Fins al segle XIII fou possessió de la família Besora i formà part dels béns dels Cardona i de l'Església de Solsona. Al segle XVI hi tenien un cert domini la família dels Ventoldrà. El 1992 fou adquirit per un nou propietari que el restaurarà totalment. La capella de Santa Magdalena de les Planes s’esmenta per primera vegada a l’any 1369 com Santa Maria Macdalena, però no hi ha documentació que deixi constància del seu origen. A l’edifici s’hi observen dues etapes constructives ben diferenciades, però no pas massa separades pel temps. La nau, del segle XI, casi quadrada, coberta en volta de canó i capçada per un absis que despassa, àmpliament, el semicercle. Ambdues construccions queden unides per un arc presbiteral en degradació.

266 L’arc presbiteral és de mig punt adovellat. En els brancals hi ha dos blocs de pedra esculpits, en baix relleu que, probablement, pertanyien a la porta de la part de

la rotonda eliminada. A la cara frontal del bloc de migjorn es troba un motiu vegetal acanalat en forma de creu amb lòbuls a cada braç i una tija vertical llisa. L’altra cara d’aquest bloc de pedra s’hi esculpí un castell i, sota d’ell, dos lleons encarats. Al bloc de tramuntana, només està treballat per una sola cara, la de l’intradós, amb un castell i dos animals, també, però no tant pulcres com l’altra. En el mur de migjorn de la nau hi ha la porta amb un arc adovellat. A l’actual absis, situat a llevant, s’hi obren dues finestres: una al centre amb arc monolític i de doble esqueixada; l’altra a migjorn, senzilla. De la coberta primitiva no en resta massa, però és evident que la rotonda deuria presentar una teulada cònica de lloses de pedra. L’espadanya, de recent construcció, s’aixeca al mur de ponent. La construcció, que avui dia és l’absis de la capella, correspon a la primitiva capella de planta circular datada entre els segle IX al X. No s’entén massa el motiu de trobar-se aquesta capella a l’indret on es situa, ja que habitualment estan ubicades a redós d’un monestir (Santa Maria de Lillet / capella de Sant Miquel de Lillet); d’un castell (castell de Lluçà / capella de Sant Vicenç del Castell); com a oratori d’una comarca (Planés / Mare de Déu de la Mercè); Anya / Santa Cecília de Torreblanca) i resulta que cap d’aquestes condicions es dóna a la capella de Santa Magdalena de les Planes. Arran d’una restauració del sol de la capella es trobà una tomba antropomorfa sota l’altar amb el cos d’un minyó, fet que porta a creure que el temple primitiu, el circular, hagués tingut un origen funerari i el cos de l’infant, mort prematurament, fos considerat com a relíquia i l’altar al centre de la construcció rodona. Aquesta capella i les altres 16 que tinc estudiades 40 són les úniques de Catalunya, considerades de planta rodona, d’origen medieval. 40

Sànchez-Cid, Enric: Capelles de planta rodona. Edició en pps i pdf.

267

CASES DE POSADA (Santa Eulàlia. Solsonès)

Les Cases de Posada és una de les nou entitats de població del municipi de Navès (Solsonès). No té cap nucli de poblament agrupat. Per a arribar-hi, sortint de Solsona, cal dirigir-se a Sant Llorenç de Morunys, passant per la pressa del pantà, i tot resseguint la banda esquerra d’aquest, prompte s’arriba a un trencall de mà esquerra que mena a l’ermita (indicat). A finals del segle X, el comte Ermengol I, féu donació al Monestir de Sant Llorenç, de la parròquia de la Posada amb les seves esglésies, primícies i delmes. La Comunitat de clergues del Monestir exerciren una tasca de colonització i cristianització important durant els segles següents. L’ermita de Santa Eulàlia, queda situada al despoblat de Cases de Posada, en una plana a mà esquerra de l’embassament de la Llosa del Cavall. L’ermita de Santa Eulàlia és una construcció de planta rectangular amb un encapçalament triabsidal, que si bé ha estat refet, encara hi són visibles elements romànics. Presenta diferents tipus de paraments: angles dels murs de grans blocs escairats, blocs treballats a cop de maceta a l’absis central, els carreus de l’absis de tramuntana no segueixen filada, etc. Al frontis, situat a ponent, s’obre la portalada d’arcs de mig punt amb gran dovelles. Els batents de la porta de fusta conserven l’ornamentació de ferro de l’època romànica, habitual de la forja catalana dels segles X al XII. Aquí, les tiges es situen verticals al batent esquerra amb incisions rectilínies i es bifurquen als extrems, on s’afuen i

268 cargolen en sentit oposat; al centre d’aquestes tiges arrenquen dues volutes en sentit horitzontal. En el baten de mà dreta hi ha la

mateixa decoració, però es disposen les tiges de forma horitzontal. També, s’hi troba en aquest batent una finestra enratjada, que deixa veure l’interior del temple, sobre la qual s’ha aplicat una tija horitzontal creuada per una altra en forma d’S que uneix els dos extrems. El forrellat amb el passador, tres anelles, mànec i pany estan inclosos en el baten dret. No hi falta, tampoc, en aquest batent la gatera.

L’absis de tramuntana presenta una finestra d’una esqueixada. Al frontis, ponent, se n’obra un altra, també rectangular, de doble esqueixada. De la construcció nova destaca el campanar de torre quadrada, de dos pisos. En el segon pis, s’obren als quatre vents, una finestra d’arc adovellat de mig punt. Les Cases Altes de Posada és una masia de principis del segle XIV que va servir de posada en el camí ral que comunicava Cardona amb la Seu d’Urgell.

269

LLADURS (Santa Margarida del Soler. Solsonès) A Lladurs s’hi arriba des de Solsona per la Carretera que mena al Coll de Jou. El desvio apareix a mà esquerra i a pocs metres es troba l’Ajuntament, on molt amablement informen del camí a seguir per a arribar a la Capella de Santa Margarida de Soler: fins a La Moixella la pista és bona, però a partir d’aquesta Masia, cal tenir en compte el dolent terreny si s’hi arriba amb una moto scooter de 100 cc... La Capella es troba ubicada en la propietat actual del Soler, de Timoneda. És una església preromànica, de la que queden els vestigis de la primitiva façana. És d’una sola nau i absis trapezoïdal desviat a l’esquerra. S’esmenta en una transacció de l’any 999 per Guitart i la seva esposa Enmerganda a un tal Dacó. El venedor Guitart, és un antecessor dels Portell i, per tant, de Ramon Nonat, el Sant nascut de cedària. Originàriament era més llarga i estava coberta amb un enteixinat de fusta. Posteriorment es va alçar el sostre al nivell actual i s’hi construí la volta de maó que es conserva actualment. Al mur de migdia de l’absis presentava una curiositat, única en l’estructura d’aquestes esglésies: un bloc amb una sola perforació; i, en el mur de la mateixa banda de la nau, una llosa amb obertures en forma de ferradura. En realitat, no eren gelosies per cobrir unes finestres, perquè el mur no s’obria a l’interior. Varen ser traslladades a la casa de la propietària, a Solsona, a la Travessa de Sant Josep de Calasanç, nº 1. La pedra amb l’únic forat, te 38 cm. d’alçada i uns 12 cm. de gruix. Les perforacions tenen forma d’arc de ferradura. La pedra amb varies perforacions, presenta tres d’elles amb certa asimetria i amb tres creus incises.

270 La gelosia va acabar servint d’amulet. Santa Magdalena, patrona de les dones que anaven de part, era també bona remeiera per al bestiar malalt.

Les esquelles amb el seu collar, de les besties malaltes es col·locaven a la pedra aprofitant els angles dels forats, invocant a la Santa: d’aquí el nom del roc de les esquelles. Sembla ser que aquesta pedra procedia d’un temple anterior i que es va aprofitar quan el restauraren: correspon a les característiques de les obres del segle X, que coincideix amb la data del document en que surt citada l’església (999). En la litúrgia hispànica, els cancells delimitaven diversos espais d’un temple on es situaven el bisbe, els diaques i el poble. No confondre amb la funció de les

271 cortines o vels, que tancaven els espais reservats (la sagristia, l’ofrena de les relíquies, cobertura de l’altar durant la Passió) 41. El roc de les esquelles podria ser la meitat d’un cancell, rústec, d’idèntiques característiques amb forats simètrics. Col·locades transversalment les dues peces a la nau, s’establia una separació en dues naus, semblant l’interior de la nau de Sant Romà de les Arenes 42.

Santa Margarida Soler (hipotètic)

Sant Romà de les Arenes

En el 1914, Mn. Serra i Vilaró va ingressar al Museu Diocesà de Solsona, la talla romànica de Santa Margarida i un retaule gòtic que hi havia en aquesta capella. Del retaule, la pagesia no en va fer cas que se’l emportessin, doncs sembla que estaven acostumats a les proteccions que els capellans de Solsona portaven a terme. Però, si què es varen esvalotar per la sostracció de la imatge de la Santa. Un cop més, aquest fet per part de la gent de pagesia amb els seus sentiments, es repeteix en el transcurs de la història: quan els exèrcits mercedaris dels Comtes protectors dels Càtars atacaren el patrimoni religiós de la Cerdanya, no van pas trobar cap imatge de la Mare de Déu o d’un Sant per destruir, a diferència del que van fer amb els temples i ornaments que trobaven. El poble havia tingut cura d’amagar-les per la devoció que sentien per elles i no permetien pas que fossin profanades. Semblant manera de procedir va passar durant els avalots del 1936, que també es salvaren moltes imatges, mentre no es varen preocupar massa per la resta del tresor de la seva parròquia... 41

Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte. Ramon Vall i Rimblas: Restes preromànics a l’ermita de Santa Margarida del Soler de Timoneda a Circular Amics de l’art romànic. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. 1988, XL, p. 126-128. 42

Sant Romà de les Arenes (42º 4,218' N / 2º 59,547' E) és una església preromànica, a uns tres Km de Sant Llorenç de les Arenes (Foixà. Baix Empordà). S’hi arriba per un camí veïnal que voreja el Ter. Es troba un cop passada la presa de Colomers, a la dreta del camí, dalt d'un pujol, mig amagada pels pins. La volta està esfondrada i pel costat nord és mig ensorrat.

272 Doncs bé, els fidels de l’església de Santa Margarida de Soler, de Timoneda, recolzats pel propietari del Mas Soler –on es troba ubicat el temple- varen intimidar tan al bisbe de Solsona que la va fer retornar. Durant la disbauxa anarquista dels primers dies de la revolta dels militars, el 1936, també el poble va superar l’intent de destrucció de la imatge, però en arribar el 1970, la imatge va ser robada i, clar, encara avui dia s’ignora on pot haver anat a parar...

L’esquella és una campana lligada al coll del ramat que es deixa pasturar lliurement. Les esquelles serveixen perquè les peces de ramat, típicament vaques o cabres, no s'allunyin sense que el pastor les pugui sentir. La menció més antiga d'una esquella és a un document alemany del segle XIV. A Catalunya la paraula "esquella" va ser immortalitzada amb el setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, fundat l'any 1872. Aquesta publicació duia el subtítol

273

següent: Periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana. S'anomena borromba a l'esquella grossa que es penja al coll de les eugues, vaques o ovelles que porten el ramat.

Escriptura de veda de l’any 999 (Arxiu de la Catedral de Solsona.

274

ODEN (Santa Magdalena de Sàlzer. Solsonès)

Odèn es un municipi de la comarca del Solsonès, al NO de la capital comarcal que limita amb la de l'Alt Urgell. Compren també els nuclis de Cambrils i La Valldan. Per a arribar a Santa Magdalena vaig iniciar el recorregut des Cambrils d‘Odèn en direcció a Solsona passant per la collada de Serra-Seca, on hi ha un monument (ciclista) en agraïment al Tour de França que hi va passar en la 7ª etapa del 2009 (BCN-Andorra). Poc més endavant, surt de mà dreta, la carretera que mena a Oliana i 2 km. després, apareix l’indicador a Santa Magdalena de Sàlzer. De l’edifici no s’ha identificat cap document sobre la seva història. Està restaurat, si bé l’indret abandonat. És de planta rectangular coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis en semicercle del mateix diàmetre que l’amplada de la nau. L’absis s’obre a la nau per un arc presbiterial en degradació. Una pica es excavada al mur de l’absis. La portalada, situada al frontis, presenta un arc de mig punt adovellat i, damunt, hi ha una finestra tallada en un monobloc de pedra tosca. Una altra finestra de doble esqueixada s’obre en el mur de migjorn.

275 En el mur del frontis hi ha un campanar d’espadanya per a dues campanes. Prop de la porta arranca una paret que tanca el cementiri, situat a migjorn de l’església. Al mur de tramuntana del cementiri hi ha adossada la capella de Santa Magdalena. Els cairons estan disposats en filades uniformes, barroeres i poc polits, tot propi d’una construcció rural del segle XII.

276

TERRA ALTA La comarca de Tarragona que constitueix l’anomenada Terra Alta és la situada al marge dret de l'Ebre. El nom li ve per la situació de territori enlairat respecte a les comarques veïnes de la Ribera d'Ebre i del Baix Ebre. La Terra Alta és una comarca sense rius importants, malgrat que de relliscada toca el curs de l'Ebre en la punta de l'extrem nord, en l'aiguabarreig amb el Matarranya, en ple embassament de Riba-roja. Els rius restants són de cursos intermitents, que només porten aigua en períodes de pluges importants. El Matarranya i el seu afluent més important, el riu d'Algars, tenen un cabal regular i un recorregut amb nombrosos meandres. Són rius que tenen part del seu llit encaixat en congostos o estrets, sobretot quan travessen territoris amb roca dura i compacta. El riu d'Algars ressegueix durant un llarg recorregut el límit de la comarca amb terres d'Aragó. S'uneix al Matarranya poc abans que aquest aboqui les seves aigües a l'Ebre. La base econòmica dels habitants de la Terra Alta és l'activitat entorn del camp i la transformació dels productes agrícoles. La manca d'aigua per a regar les planes enlairades fa que hi predomini el secà, dedicat majoritàriament als conreus llenyosos. Respecte a la població cal tenir en compte la seva situació marginal, el relleu accidentat, encara que no molt enlairat, el clima sec i calorós a l'estiu i fred a l'hivern que han fet de la comarca un indret poc poblat. Segles enrere no era pas una comarca tan poc poblada com en l'actualitat. Era un territori com qualsevol amb una intensa activitat agrícola i ramadera. A mitjan segle XIV tenia una població de més de 4.000 habitants. Els sectors de Gandesa i Batea eren els que tenien més habitants. Després vingué un període de pestes i guerres que feren perdre la població. I ja no es refarà bé fins avançat el segle XVIII: es comença el segle amb menys de 4.000 habitants i s'acaba amb més del doble. Hi ha constància que en el 1857 hi havia una població de 19.071 habitants. La tendència demogràfica es va l'estabilitzar amb un lleuger creixement a la darreria del segle XIX i principis del segle XX, fins a arribar al sostre demogràfic l'any 1920 amb un cens de 23.365 habitants. Tret de Caseres i Prat de Comte, tots els altres municipis superen el miler d'habitants, però a partir del 1920 el despoblament és la tònica generalitzada dels pobles de la Terra Alta: forta davallada entre el 1936 (21.457 habitants) i 1940 (17,571 habitants), a causa de la Batalla de l'Ebre que provocà moltes morts en la gent de la Terra Alta. Actualment, la Comarca continua despoblant-se. Gandesa, la capital, no passa dels 3.500 habitants. Batea en té més o menys dos mil.

277

ALGARS (Castell i Ermita de Sant Joan. Terra Alta)

Sortint de Batea en direcció a Maella (Aragó) i a uns 8 km., apareix un camí a l’esquerra que mena al peu d’un turó, on es troba, en primer lloc, l’ermita de Sant Joan i, al capdamunt del turó, les restes del Castell d’Algars. Durant el planer recorregut, només es veu una casa a mà esquerra, allunyada del camí, amb una galeria porticada. El castell ja és perfectament visible dalt d’un turó proper. El camí de pujada al Castell està en dolentes condicions de pas per un vehicle convencional i cal ascendir per un camí roquer. En el terme de Batea es situa el poblat ibèric del Coll del Moro, testimoni significatiu que ja en temps reculat estava habitat. En el

segle XII, Ramon Berenguer IV donà als Templers el Castell de Miravet, incloent els llocs de Batea, Algars i Pinyeres on l’Orde va fer una bona organització colonitzadora. A principis del segle XIV, arran de la desfeta dels Templers, aquests llocs passaren a l’Orde dels hospitalers. A meitat del segle XIX, el terme d’Algars va ser agregat a Batea. Del Castell d’Algars es tenen noticies des de l’esmentada donació del de Miravet a l’Orde del Temple, feta per Ramon Berenguer IV. A principi del segle XIII, s’hi va establir una Subcomanda a la fortalesa i abans de finir el segle, per intentar augmentar el nombre de pobladors, els frares cediren el lloc d’Algars. El Castell està documentat des del segle XII. De les ruïnes en queda la sala, més o menys rectangular. Al mig de la mateixa encara es manté íntegre un arc de

278 diafragma apuntat. També es troben restes de la muralla i dels habitatges de l’antic poblat. L’arc supervivent, imatge representativa del castell, presenta una factura impecable. Llevat d’alguna bretolada, potser aguanti forces anys de vida. Per tots els voltants hi ha un munt de pedres, ben tallades i de bona mida. En el seu temps, aquest edifici deuria d’haver estat una bonica fortificació. De l’església, l’actual ermita de Sant Joan, es tenen pocs elements documentals. Gràcies a les picabaralles entre el bisbe de Tortosa i el de Saragossa, han arribat els primers documents on es cita la parròquia, que va quedar sota el domini del bisbat tortosí. Anys més tard, va ser abandonada. Hi passà, també per ací, la Guerra Civil del 1936 i gràcies a aquest desgraciat fet, en el 1942 es va restaurar, quedant com l’ermita de Sant Joan d’Algars. És un edifici de planta rectangular i capçada per un absis quadrat a ponent. Està coberta per una teulada a dues vessants de lloses de pedra a saltcavall, que es recolza sobre arcs torals apuntats. La portada, d’arc apuntat adovellat, s’obre a llevant i, damunt d’ella, hi ha una làpida que recorda la reconstrucció feta en el 1610. L’envolten restes de construccions medievals malmeses. En cinc pedres de les brancades del portal hi ha gravat, en cada una d’elles, una rosa templera. L’interior està arrebossat amb guix i pintat al tremp amb motius florals barrocs, tant els arcs com les parets. Dues d’aquests murals són com exvots: una representa la Mare de Déu del Carme i, l’altra, a Sant Miquel. En una reparació recent de l’arrebossat es perdé part de les pintures. En una petita pica baptismal hi està esculpida una Creu de Malta, que deixà constància del pas de l’Orde de l’Hospital per aquest indret, després de la desfeta dels Templers. La data probable de la construcció correspon al segle XIII amb les característiques pròpies de les construccions dels Templers, entre elles, les proporcions àuries i del número fi.

279 CASERES (Santa Anna d’Almudèfer i Castell. Terra Alta)

De Gandesa es surt per la ctra. N-420 i es segueix en direcció a Caseres, on poc abans d’arribar-hi es troba l’església parroquial, baix l’advocació de Santa Magdalena, de planta rectangular i coberta de volta de canó apuntat i absis de volta apuntada i creueria. Al sud i a les afores de la població de Caseres, al final d’un petit passeig de frondosos plataners i, per una pista de terra, és surt del mateix poble de Caseres, seguint el curs del riu Algars. En un moment donat trobarem, degudament indicada una desviació a mà dreta que allunyant-se una mica del camí ens dirigeix a una petita zona de pícnic, amb barbacoes, bancs i taules, a tocar de les aigües del riu. A la part final del recorregut, a l’esquerra del camí, dalt d’un turó, ja són perfectament visibles les restes del Castell i de la torre. Una mica més endavant, es veu la silueta de l’església de Santa Anna. Cal anar en compte perquè l’indicador és de mal veure i el conjunt queda un xic apartat del camí i dins d’una propietat agrícola. És distingeix, per l’espadanya a la que s’ha li ha adossat un petit molí eòlic i per les ruïnes del Castell que queden en el putxet on s’arrecera la capella. L’estat de runa del Castell és total, per tant es fa difícil establir la planta original. Resten tan sols alguns trossos de parets d’èpoques diferents, des de zones amb carreus perfectes i marques dels picapedrers medievals, fins altres de maçoneria de reformes i ampliacions posteriors. Ocupa un petit monticle al costat del riu Algars i dominant l’antic poblat d’Almudèfer. La part millor conservada són les restes d’una petita torre que està una mica més avall del nucli del castell (avui conegut com “la presó”) i molt probablement obrada aprofitant pedra del castell. Es tractava d’un Castell termenat. Documentat el 1267. No se sap si el seu origen és templer o hospitaler. Quan la donació de Miravet al 1153 no apareix nomenat, per tant pertany a l’època de la dominació cristiana. Es parla per primer

280

cop del lloc al 1280, com Mudéfer, a la donació del comanador de Miravet a dos veïns d’Horta i ja al 1358 hi havia quinze focs. Al 1319 apareix inclòs dins la comana de Miravet. Ocupa un lloc estratègic dins la línia divisòria amb l’Aragó, que fou molt temps frontera cristiano-àrab. Similars condicions té el Castell d’Algars. De l’església de Santa Anna es conserva la meitat posterior de l’església original i un parell d’arcs. La part del davant ha estat aprofitada i refeta com a vivenda. El tros interior s’utilitza com a magatzem. L’estructura original era d’una nau de tres trams separats per arcs apuntats més l’absis poligonal que té nervis que surten de la paret (mènsules) i es troben a la clau. D’un gòtic molt senzill. Els arcs són de menys alçada que el sostre, de volta apuntada al primer i únic tram conservat. La construcció original és de carreu, de façanes llises i dues petites obertures a l’absis. La coberta que resta és de lloses de pedra acabada per una cornisa motllurada. També hi ha una petita espadanya canviada del lloc original. Hi ha una fornícula amb una imatge de gran proporció de Santa Magdalena. També hi ha un altar de pedra abarrocat posteriorment. La clau que recull les nervadures té un escut que representa dos animals (cabres o burros). Probablement, és del segle XIV o XV. Fou església parroquial d’Almudèfer (municipi propi fins 1842). Aprofitant el mal estat, consta segons veu del poble, que parts de la façana i altres carreus foren utilitzats per bastir l’església se Santa Magdalena de Caseres o per fer-hi una ampliació. En la desamortització del 1835 va passar a propietat privada.

281 CORBERA D’EBRE (Poble Vell. Església de Sant Pere. Terra Alta) El lloc i el Castell de Corbera són esmentats per primera vegada al 1153 arran d’una donació del Castell de Miravet a l’Ordre del Temple. A partir de l'extinció d'aquesta Ordre, passa a mans dels Hospitalers i a formar part de la castellania d'Amposta. En l’any 1279, es cita l’església quan el capellà de Corbera apareix en la comptabilitat de la dècima papal. En el 1314, hi ha documentació on es llegeix que la parròquia de Corbera fou visitada pel bisbe de Tortosa. Però, la llegenda conta que molt abans de la història, havia un comte de Matarranya que dominava tot aquestes terres, entre Camposines i Gandesa, on havia bastit el seu Castell. Un dia o, millor dit, un bon dia pels habitants de la contrada, va aparèixer mort i una volada de corbs s’emportaren les seves despulles. D’aquí que, de llavors, es coneix com el Castell de Corbera. Per les terres de l’Ebre i, concretament, a Corbera tingueren lloc els efectes més sanguinaris de la guerra civil en l’anomenada Batalla de l’Ebre. Aquests indrets queden avui dia com a símbol d’una pau desitjada i d’una condemna d’uns fets per no oblidar. La Batalla de l’Ebre ha quedat com un símbol de lluita contra el feixisme en que intervingueren representants de moltes nacionalitats lliures, que amb el seu gest varen voler posar de manifest l’esperit democràtic que les dictadures trepitjaven. A aquesta sang vessada de les Brigades Estrangeres s’hi varen afegir la de milers de joves catalans, molts d’ells de només 18 anys -la Lleva del Biberó-, que tingueren que defensar, més obligats que voluntàriament, la Generalitat Catalana i la República Espanyola en els darrers dies que precediren a la desfeta total. L’exèrcit comandat pel general rebel, en el seu avanç cap a Catalunya, es va decantar pels bombardeigs en massa, fent una guerra de desgast a través dels seus 116 dies que durà la Batalla de l’Ebre. El terreny rocós de la serra de Pàndols, per exemple, va impedir que els republicans s’atrinxeressin i si bé en localitats com a Móra d’Ebre va haver-hi algun èxit militar, gràcies a certes metralladores

282

amb un potencial de foc elevat, no es va poder evitar els atacs aeris, que fou la tàctica usada per Franco per aniquilar l’enemic. Pel setembre del 1938 el general rebel conquereix Corbera, gràcies a l’artilleria i a la aviació, després de una lluita aferrissada. El poble va ser tan destruït, i es va considerar, en la postguerra, deixar-lo com havia quedat i fer-ne un de nou. En el tossal, on s'alcen les restes del poble antic, hi destaca l'església de Sant Pere. Es troba al bell mig del poble vell de Corbera, envoltada per cases enderrocades. Es pot accedir pel carrer Calvari i carrer Raval. La seva situació ofereix una extraordinària perspectiva de l'edifici des de qualsevol punt de la ciutat i del territori que l'envolta. A més, des del campanar de l'edifici es veuen unes magnífiques vistes de les serres de Cavalls i Pàndols. En el lloc on actualment podem veure l'església de Sant Pere, existia anteriorment una altra d'estil romànic, de dimensions més reduïdes. Poc a poc es va veure en la necessitat d'un nou temple ja que la gent no cabia dins l'església. Segons es dedueix, tot i que les obres van tardar uns anys en començar, es pot datar el seu inici de construcció a finals del segle XVIII. Aquestes es van perllongar moltes dècades, potser degut a la Guerra del Francès, ja que l'any 1815 l'església no estava acabada. La portalada i l'exterior van acabar-se l'any 1804 ( com es veu en el relleu que hi ha damunt de la porta d'accés a l'església) i la resta de l'obra no es conclogué fins la dècada dels anys 30 del segle XIX. El campanar, però és de principis del segle XX. És un temple barroc de grans dimensions. De planta basilical rectangular amb tres naus aixecades gairebé a la mateixa altura. La capçalera té un absis central amb dues capelles situades a banda i banda d'aquest (la de la dreta amb funció de sagristia). A la façana principal, la portalada mostra una composició en forma de retaule amb tres pisos i una arquitectura i decoració de caràcter barroc, amb columnes, cornises, i fornícules. La divisió de la façana en tres cossos amb tester semicircular i portada arquitravada amb fornícula que conté la imatge del sant titular o la verge, és característica comuna de les esglésies de Catalunya en aquest període.

283

El campanar, situat a la banda de l'Evangeli, es de planta quadrangular i està format per dos cossos. És un edifici molt compacte i d'aspecte impressionant amb aparença de fortalesa, emplaçat en un fort desnivell del terreny. La façana principal, situada en l'antiga plaça Major, sorprèn per la majestuositat i el sentit ascendent que donen les pilastres d'orde gegant. Aquesta l’església malmesa ha quedat, allà amunt per voler ser tot un símbol presidint les ruïnes d’una població de la que només queda el record... De què ens serveix recordar si de nou ja ens tornem a barallar? Però el ser humà, a més d’oblidar, em sembla que sempre té quelcom que dir, girant l’espatlla a la realitat o enfrontant-se amb l’estètica o l’antiestètica, com és l’Abecedari de la Llibertat, que amb les seves lletres, disperses pel que un dia foren carrers de Corbera, han plantat homes i dones amb il·lusió i fe. En aquell mateix mes de setembre del 1938, els republicans deixen de rebre ajuda quan els demòcrates d’Europa accepten les ambicions de Hitler. La República Espanyola queda sentenciada... En un intent diplomàtic, de darrera hora, es retiren les Brigades Internacionals, però no s’obtenen els resultats esperats. Es perd la Serra de Cavalls -és una de les batalles finals- i els republicans es veuen obligats a retirar-se. És el 15 de novembre del 1938. A terra i riu avall, queden les despulles de més de 50.000 combatents de les dues parts, els germans d’ahir... perquè a partit d’ara, ja no serà mai més igual. Entre records i monuments, s’intenta posar vaselina a una guerra que no tenia que haver sigut. L’escenari fou molt ampla amb indrets difícils d’accedir-hi. Inclòs s’ha dissenyat una Ruta de la Pau per no perdre’s... Com sia que la natura ens atrau i ens aparta de les cabòries, cal senyalar -per damunt- part d’aquesta Ruta: en general es segueixen els GR, les marques blanques i vermelles, pintades aquí amb el colom blanc, i els PR, el de les ratlles grogues i blanques també amb el colom de la Pau. Els trams van de Prat del Comte al coll del Moro, després a La Fatarella i s’arriba a Gandesa. També hi ha un tram senyalitzat des de la Serra de Cavalls al Pinell de Brai.

284 És interessant arribar-se a La Figuera, a l’altra vessant del riu, i seguir (queda ben indicat) fins a l’ermita de la Pau (de Sant Pau) on prop d’ella i a dalt de la mola es conserva, en molt bon estat, una trinxera feta de ciment i on es trobaven els caps militars republicans. La panoràmica que s’albira des d’aquest punt, permet tenir una visió del que fou el camp de batalla més terrible de la guerra civil. El desplaçament de les línies de foc, l’avanç dels germansenemics, la trista retirada, l’aproximació d’una aviació difícil de combatre..., deuria ser molt depriment, des d’aquí, no perdre’s cap instant de la desfeta! Després d’aquestes vagues consideracions m’he aturat enfront de la segona església de Sant Pere de Corbera, la bombardejada, que havia sigut edificada on hi havia el temple romànic, que per una altre revolució, aquesta vegada i fins a cert punt pacífica, l’edificaren amb l’estil barroc. Només queda una història de la que no pot néixer cap llegenda, doncs els fets que va haver-hi no donen pas a la poesia. * * * En el dia 8 de setembre del 2006, he llegit en el periòdic de La Vanguardia, fascicle Vivir pàgina 5, que “Corbera no va ser destruïda pels bombardejos, ni republicans ni franquistes. El que va passar és que la població va passar a viure més a baix, utilitzant el carreus i teules de les seves cases d'allà dalt i, així, el poble es va buidar poc a poc. S'hi va afegir que es filmà la pel·lícula España otra vez de Jaime Camino (en el 1968 i nominada a la Palma de Oro del Festival de Canes del 1969); aleshores, varen tenir que dinamitar algunes cases i parets que quedaven (els dinamiters eren del poble)... L'ajudant del dinamiter certifica aquesta història real, que com molts de la seva generació varen viure i jugaren en una Corbera d'Ebre que segueix carregant amb la seva històrica fallida... en benefici d'uns intel·lectuals i d'un turisme d'anar per casa...” * * * En la revista Sapiens del mes de febrer de l’any 2014, en un comentari d’un lector a l’article sobre el Poble Vell de Corbera d’Ebre, escriu: “Jo sóc fill de Corbera

285

d'Ebre. Hi vaig néixer el 1948, al Poble Vell. Us dic això, perquè fent honor a la veritat, quan es va acabar la guerra el poble vell, com apunteu més amunt, no va quedar destruït del tot, ni molt menys. S'hi va viure durant força anys, si bé és cert que, de mica en mica, es va anar abandonant. El pas del temps sí que se n'ha encarregat d'esfondrar-lo, bàsicament per abandonament. Les pedres de moltes cases del Poble Vell van ser carretejades per construir el poble nou.

286

PINYERES (La Transfiguració. Batea. Terra Alta)

Al nucli de Pinyeres, avui deshabitat, s’hi arriba des de Batea, en direcció a Maella (Aragó). A uns 9 km. apareix a mà dreta el trencall que hi mena, després de deixar a l’esquerra la pista al Castell d’Algars i a l’ermita de Sant Joan. Al nucli de Pinyeres, avui deshabitat, s’hi arriba des de Batea, en direcció a Maella (Aragó). A uns 9 km. apareix a mà dreta el trencall que hi mena, després de deixar a l’esquerra la pista al Castell d’Algars i a l’ermita de Sant Joan. L’antic poble de Pinyeres, avui deshabitat, està situat a la vora del riu

d’Algars. A causa d’aquesta proximitat, s’hi varen establir poblats des dels temps dels ibers i, avui, hi queden les restes d’un antic poble. Hi destaca l’església de la Transfiguració del Senyor, del segle XIII. Pertanyia a la Comanda de Miravet i, més tard, a la Subcomanda d’Algars. De quan el bisbe de Tortosa la va visitar en els primers anys del segle XIV, data el primer document on es cita l’església de la Transfiguració. Ara bé, la repoblació del terme s’inicià en el segle XIII de forma continuada, després del fracàs d’Alfonso II d’intentar-ho en el segle anterior. En la centúria del 1300 ja tenia 13 focs. En el 1841 es va agregar a Batea quan contava amb una població de 900 persones espargides en diverses masies. Hi havia bastant conreu de regadiu, però pel mal estat de les

287 aigües hi sovintejaven les febres intermitents i, d’aquí, que s’inicia l’èxode. La importància i independència de Pinyeres la veiem reflectida en el fet que tingué una carta de poblament pròpia, concedida pel Temple de Miravet al segle XIII. El poble estava presidit per dos edificis singulars: per una banda, l’església de la Transfiguració del Senyor, un bell exemplar de les esglésies de reconquesta, de transició al gòtic, que encara avui podem admirar; i per l’altra, el castell, que fou destruït i veié desmuntats els seus carreus, aprofitats pels habitants per edificar les seves cases. Era un poble envoltat de terres amb bon regadiu, fet que afavoria els cultius i els horts. Però la mateixa proximitat al riu i el fet de ser un lloc enclotat feien que les epidèmies fossin més violentes i duradores. D’aquesta manera, el poble es desocupava en èpoques de malalties i temperatures elevades, distribuint-se la seva població per municipis propers com Batea, Favara o Nonasp. I es tornava a agrupar un cop passades les males temporades. Aquest fet, i posteriorment l’annexió a Batea al segle XIX, va portar al despoblament continuat i definitiu de Pinyeres. L’església de la Transfiguració és un edifici del segle XIII, d’una sola nau de planta rectangular, capçada per un absis quadrat a llevant, sense diferenciació exterior amb la nau. Els arcs torals apuntats, que arranquen de pilars amb impostes, sostenen una teulada de dues vessants de lloses a saltacavall. El mur de tramuntana està reforçat per quatre contraforts. La portada s’obre a migjorn i és d’arc de mig punt adovellat, resseguit per un guardapols motllurat que es lliura al fris de les impostes. En el segle XVII s’aixeca el campanar d’espadanya de tres ulls, coronat per un teulí de dues vessants i es construeix la sagristia. En el mateix mur de migjorn s’obre una espitllera que dóna llum a l’altar.

288

Aquesta església, més gran que les habituals de la Terra Alta, segueix amb les proporcions, pròpies de les construccions del Temple: 16 m. de llarg x 6,25 m. d’amplada x 4 m d’alçada, és a dir, la secció àuria o nº fi = 1,618. A l’interior es guarda una pica baptismal d’immersió, de granit i sense decoració. La pica està obrada amb un únic bloc de pedra sorrenca de color groguenc i mesura 98 centímetres d’alçada per 103 centímetres de diàmetre; el gruix és de 10 centímetres. La peça està situada enfront de la porta d’entrada i adossada a un dels arcs diafragma de l’edifici junt al mur de tramuntana. Presenta una base treballada en el mateix bloc de la conca on eren submergits els infants en el moment de rebre el baptisme. No presenta cap decoració epigràfica ni escultòrica més que una senzilla motllura aplicada a la vora.

Sembla que fou obrada durant el segle XIII, ja que durant aquest segle fou construïda l’església de Pinyeres, a l’entorn de l’any 1280, quan el comanador de Miravet hi va atorgar un carta de poblament a aquell lloc.

Sortint de Pinyeres

289

VILALBA DELS ARCS (Les Ocates. Terra alta)

De Corbera surt la carretera que mena a la Pobla de Massaluca, passant pels Quatre Camins i s’arriba a Vilalba dels Arcs. A part de donacions territorials fetes pel rei Alfons el Batallador, no és fins el 1.149 quan es conquesta definitivament la zona de Vilalba pels exercits comandats pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, procedents de Tortosa i que es dirigeixen a la conquesta de Lleida. Pocs anys després es conquereix el castell de Miravet, i el 24 d'agost de 1.153 el mateix Ramon Berenguer IV en fa donació, amb els seus termes, a l'Orde del Temple. Amb aquesta donació del castell i termes de Miravet, inclou els termes que després seran de Vilalba, la Fatarella i la Pobla de Massaluca fins al riu Matarranya. L'actual lloc de Vilalba té el seu origen en la Carta de població concedida el 10 d'abril de 1.224, per el preceptor de l'Orde del Temple de Miravet i el comanador d'Ascó a favor de Ramon de Pere, Arnau i Ramon Serrano, Pere de Malfet i altres. Però sembla que amb anterioritat existia un altre emplaçament de Vilalba, situat a l'actual partida del seu terme, coneguda com Les Ocates, al lloc popularment anomenat Vilalba la Vella, establert entre 1.185 i 1.224, moment en que s'atorga la Carta de població esmentada. D’un treball documentat (Butlletí nº 17 del Centre d’Estudis de la Terra Alta) d’En Joan Serret i Soriano he extret el següent resum: Diferents historiadors ens parlen d'un altre poble situat a diferent lloc que I'actual. També la tradició oral coincideix amb aquestes afirmacions, basades en un nucli de restes de muralles i edificis, situat a uns 6 Km. de l’actual Vilalba, en direcció al nord-est a la partida coneguda d’Ocates (E 230525,5 m N 456165,5 m). És en un lloc que

290 sempre l’han anomenat Vilalba la Vella, on encara es troben colgats trossos de murs de pedra treballada i enllosat... semblen les restes d’una fortalesa o santuari que deuria trobar-se prop d’un nucli poblat. Resulta que aquest nom, Ucates, figura en un document de l’arxiu parroquial de Vilalba dels Arcs com a llogaret ocupat per una població que devia ser minsa, però que devia formar parròquia apart de Vilalba, per quant hi han partides de sagraments rebuts de l’església d'Ocates. Podria ser que aquests documents fessin cap a la Parròquia al despoblar-se el vilatge. El primer nucli de població que dona origen a I'actual vila de Vilalba dels Arcs fou Ocata?... Per què va desaparèixer aquell llogaret?... La tradició oral diu que ho motivaren les pestes. És cert, que durant anys, es construïren o refeien les cases de Vilalba dels Arcs amb pedres treballades i llindars del poblat abandonat de les Ocates. Són exemples: - el llindar de la porta del carrer del primer edifici del “Rossinyol”,que menava al primer pis on estava el cafè (any 1919), - el de la porta gran, testimoniat per Roc Sampé, de Cal Gamo, que fou un dels que els porta amb el seu carro, - també procedeix del llogaret d’Ocates un rosetó lobulat que està incrustat a la paret de Cal Blanc, a la part de la façana que dóna al carrer de l’Àngel, testimoniat per en Josep del Blanch, que era el paleta i amo de la casa. Segons aquests testimonis i altres (Josep Vidal, el Frare, Vicenç de Ca Pey) havien vist a on s’indicava l’indret del poblament de Les Ocates restes d'arc i dovelles, runes de parets de l’alçada d'una persona, ocupant bona extensió entre mig de la vegetació salvatge. * * * A prop de l’indret de Les Ocates (veure el mapa i esquema) es trona l’ermita troglodita de Sant Pau de la Roquerola. A aquesta ermita també s’hi arriba des de l’entrada a la Pobla de Massaluca (no massa bona pista) i des de la Fatarella. De retorn de Terra Santa un pelegrí, que probablement havia conviscut amb els Templers, la va bastir. La construcció aprofita part de les parets de la balma on s’aixopluga i queda

291 completa al tancar-la amb pedra i argamassa. L’entrada principal es fa per una portalada d’arc de mig punt i amb dovelles. En aquest mateix mur s’obre una finestra. Una altra porta apareix en la part de ponent de l’edifici. A l’interior, hi han diverses dependències que se’n servia l’ermità, a més de l’estable i la pallissa.

Brancada esquerra

Brancada dreta

A L’Arquitectura Àuria dels Templers de Josep Gironès Descarrega, presta atenció al gravat d’una creu sobre d’un rectangle en un carreu de la brancada dreta de la portalada d’aquesta ermita. És similar al que es troba en la Pedra Àuria que hi ha en el nucli antic de la Fatarella. Segons l’esmentat autor, ambdós gravats donen les possibles claus de la secció àuria, un joc de proporcions utilitzades pels Templers per dissenyar la planta i l’alçada de la majoria de les esglésies parroquials dels seus territoris. Pedra Àuria de la Fatarella

Fra Luca Pacioli, un monjo del segle XV, influït per les autoritats religioses que exigien que els nous coneixements científics s’adaptessin als dogmes i creences de la Església de Roma o, del contrari, l’haurien cremat. Aleshores, presenta el rectangle d’or en el seu llibre La Divina Proporció, fent-hi una correspondència amb la Santíssima Trinitat, és a dir, “...que així com hi ha una mateixa substància entre las tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant, d’igual manera una mateixa proporció es

292 troba sempre entre tres termes i mai de més o de menys”... (qui ho entengui, que ho digui... però el frare va demostrar que era intel·ligent). Aquesta secció àuria no és original dels monjos guerrers. L’inici de la història de l’art i de les matemàtiques n’està ple d’exemples: sembla ser que fou utilitzada per primera vegada pels antics egipcis, però el que no està tan clar és si la usaven conscientment per presentar certes qualitats estètiques de la raó o si la seva primera aparició va ser fruit d'altres raons o l'atzar. És un dels rectangles més bells i harmònics que han escollit els estetes: és aquell que el quocient del costat major i el menor en resulta el número φ (fi), el 1,61803... o número d’or. El rectangle que dóna origen al número d’or s’obté amb aquesta construcció: a/ b = φ (fi) = 1,618 Aquest rectangle, la coneguda secció àuria, es fa present en molts objectes d’us diari: targetes de crèdit, de l’ICS, el DNI, el carnet de conduir, dels paquets de tabac, etc., sense oblidar-nos dels nombrosos temples on el la seva planta hi queda reflectida.

Les imatges de la Creu gravades a cada brancada de la porta d’entrada de llevant de l’ermita troglodita de Sant Pau, corresponent al fet de gravar-les quan es procedia a la consagració de l’edifici. Hi ha certa similitud de la Creu i el triangle sobre el qual està plantada amb la que s’observa de la Pedra Àuria de la Fatarella. El gravat de la capella troglodita de Sant Pau de la Roquerola és una simple Creu plantada en el vèrtex d’un triangle, sense estar emmarcada, ni cap més grafia.

293

A més, observant amb atenció la Pedra de la Fatarella (no excloent una superfície àuria, doncs és evident que a/b dóna 1,636 molt proper al nº φ), suggereix la imatge d’un crismó (a semblança del gravat trobat a Empúries) emmarcat dins d’un perfil, en un carreu de la façana d’un temple.

294

URGELL L'Urgell o el Baix Urgell (per oposició a l'Alt Urgell) és una comarca a la depressió central, a Catalunya. La comarca actual de l'Urgell es compon de vint municipis, que comprenen una superfície total de 579,73 km². amb una població de 36.670 habitants (2012). La base econòmica de l'Urgell gira entorn de l'agricultura, ramaderia i elaboració i transformació dels productes agropecuaris. Tàrrega cap comarcal i centre comercial, de serveis i de comunicacions d'un sector de la plana, és el centre més important, a més d'un terç de la població comarcal i nombroses indústries. La comarca de l'Urgell és un territori de transició. És a la part central de les planes de Ponent, dins la Depressió Central Catalana. Forma part de quatre unitats de relleu que configuren quatre unitats geogràfiques ben diferenciades: el pla d'Urgell, la ribera del Sió, la conca d'Ondara i la vall del Corb. Aquestes quatre unitats s'estenen més enllà dels límits de l'actual comarca d’Urgell. Des del segle XVI es destaquen diverses poblacions, que durant tres segles seran les que centraran l'activitat econòmica i política. Les dus més importants són Tàrrega a la conca d'Ondara i Agramunt a la ribera del Sió. També destaquen Verdú a la conca d'Ondara, Guimerà a la vall del Corb i Bellpuig d'Urgell i Anglesola al pla d'Urgell. Des del segle XVIII ja es mostren el paper preponderant d'Agramunt i Tàrrega, seguit de Verdú, Anglesola, Bellpuig d'Urgell i Guimerà. La població gairebé es triplica durant el segle per tots els municipis, però hi ha municipis que en el 1960, la població és menor que el cens de 1787 i ja no s’aturarà. Cal fer atenció a la gran divergència entre l'evolució de la capital i dels municipis de regadiu, i els de secà i situats a les serres de l'extrem sud o de l'extrem nord. Les terres dels tossals i sense regadiu es despoblen, mentre que les de regadiu, la capital i les ben situades en les vies de comunicació prosperen. El poblament actual es caracteritza per la forta concentració demogràfica en la capital i en dos altres municipis. Tàrrega inclou actualment més d'un terç de la població total de la comarca. Segueixen en importància Agramunt i Bellpuig d'Urgell. Només altres quatre municipis superen el miler d'habitants, tots amb terres de regadiu: Anglesola, Castellserà, la Fuliola i Verdú.

295

ALMENARA ALTA (Urgell) Almenara Alta és un poble agregat a Agramunt. Es troba a 7 km d’aquesta població, al peu de la carretera a Bellpuig. El canal d’Urgell passa per sota mateix de les cases. L’estructura urbana és formada per algunes edificacions a l’entorn de la placeta rectangular oberta només per la banda de migdia. Al cim de la serra d’Almenara, damunt el poblet, s’aixeca la torre de guaita o defensa dita el Pilar d’Almenara . Es surt de Tàrrega per Agramunt i, arribant a una rotonda, s’agafa local LV3231, que mena a Tornabous. A uns 4,8 km. d’Agramunt hi ha un cartell indicant la ubicació de la Torre. D’aquí, surt una petita pista, sense asfaltar, i tancada al final, on podem aparcar el vehicle. La torre ja és visible, al fons. A sobre mateix d’aquesta pista, i en la mateixa direcció, neix un camí, que en uns 10 minuts ens portarà a la torre, sense cap dificultat. El topònim d’Almenara prové de l’àrab al-menara, lloc on posen el llum o torre de guaita. No hem de confondre'ns amb la localitat d'Almenara, situada a la comarca valenciana de la Plana Baixa. Destaca de l’indret, la Necròpolis que data de l’edat del bronze final i es va començar a construir entre el 800 i el 650 a C. És una de les poques necròpolis que resta d’aquesta època a Catalunya. Hi ha vuit túmuls formats bàsicament per un anell exterior i petites lloses horitzontals i l’interior amb lloses planes i concèntriques. El Castell, allunyat del poble actual, ja s’esmenta l’any 1061. D’aquest castell només en queda la torre cilíndrica de més de 14 metres d’alçada. Es tracta de la torre mestra del castell. Feia les funcions de defensa i vigilància, la mateixa que feien les torres defensives cristianes de la zona de muntanya lleidatana. Té els seus paral·lels en les torres de Verdú i Guimerà per vigilar les incursions sarraïnes.

296

Edificació de probable origen àrab, si bé va ser construïda damunt les ruïnes d'un poblat anterior tardo romà o visigòtic, el qual també tindria una torre de guaita. Sembla que en un primer moment el castell d'Almenara fou subsidiari del d'Agramunt i, com aquest, estigué sota el domini superior dels comtes d'Urgell que l'infeudaren a diversos castlans. El lloc és documentat per primera vegada l'any 1037 en la venda del castell d'Artesa per part del comte Ermengol II d'Urgell i la seva muller Belasqueta a Arnau Mir de Tost on, en les afrontacions, s'anomena la serra d'Almenara, segurament encara sota domini sarraí. L'any 1061, Pere Miró de Pons, castlà major d'Almenara pel comte d'Urgell, esmenta el castell en el seu testament. El 1063, el comte d'Urgell Ermengol III encomana el castell d'Almenara a Arnau Dalmau, castlà. El 1139, els comtes d'Urgell Ermengol VI i Elvira donaren a Ramon Arnau i els seus fills una torre que havien bastit dins el terme d'Almenara amb l'obligació que hi bastís una fortalesa. La família Almenara és ben documentada fins al segle XIV. S'esmenta el castlà Pere de Puigverd l'any 1164 en el seu testament. Ramon de Subirats, també castlà, el deixa a la seva filla Ermessenda l'any 1167. A partir del segle XIII hi ha menys notícies. Pere el Gran el féu custodiar per Ramon de Gironella. L'any 1706, l'austriacista Carles de Fivaller, capità de la Coronela de Barcelona, portava el títol de cavaller d'Almenara. Durant la guerra civil espanyola de 1936-39, s'hi construí una xarxa de trinxeres aprofitant part dels materials del castell i degut al valor estratègic del lloc. Ubicat en la finca Mas de Muntada, és propietat actualment per herència de Josep Ball i Papiol. L'any 1987 es realitzà l'obra de restauració de la torre segons el projecte de l'arquitecte Jaume Fresquet amb seguiment arqueològic a càrrec de Joana Xandri del Servei d'Arqueologia de l'Institut d'Estudis Il·lerdencs. Per visitar-lo. és pot deixar el cotxe vora el cartell indicador, situat poc abans d’arribar al coll de la serra i per un camí es puja (5 minuts) al peu de la torre. Unes escales permeten l’escalada fins a dalt de tot del Pilar, des d’on es divisa un magnífic paisatge.

297

Del castell en queda, fonamentalment, la Torre. És de planta circular amb una alçària de 14 metres i 7 metres de diàmetre en la base. Gruix de paret de 2,10 a la part inferior que disminueix en guanyar alçada. L'aparell és de petits carreus ben escairats. A l'exterior són visibles dues seqüències de forats a 3 i 7,5 m de terra usats per recolzar la bastida en el moment de construir. La porta, a 6 m d'alçada al sud, presenta un arc de mig punt que es projecta en forma de volta de canó. La Torre té tres nivells, l'inferior, cec, cobert per una cúpula avui molt derruïda, el segon, a nivell de la porta d'entrada, té una cúpula semblant que fa de base al terra del tercer nivell fet de petites lloses cobertes de calç. El seguiment arqueològic va permetre recuperar detalls constructius, fragments ceràmics i metàl·lics i restes de fauna. Un fossar semicircular aïllaria la fortalesa de la resta de l'altiplà on fou construïda. La Torre es data el darrer terç del segle XI. És un punt de referència geogràfic de la comarca i des d’on es domina una magnífica panoràmica de la plana de l’Urgell, fins i tot, en un dia ben clar es pot observar la catedral de la Seu Vella de Lleida. Prop de la torre es situen les ruïnes de l’ermita romànica de Sant Vicenç. Les ruïnes d'aquesta església romànica són a uns 300 m i a llevant de la torre, en el mateix tossal. Se'n té una primera referència en la concessió en feu del castell d'Almenara que feren el comte d'Urgell Ermengol III i la seva muller Llúcia a Arnau Dalmau, el 1063. Es concedia a Arnau Dalmau que tingués un clergue que pregués per l'ànima dels comtes i que rebés la meitat del delme i de diverses primícies. El 1391 s'esmenta que el capellà d'Almenara havia de contribuir amb 19 sous a la dècima de la diòcesi d'Urgell. Durant la Guerra Civil Espanyola, la majoria de carreus s'aprofitaren per a bastir nius de metralladores per les tropes republicanes.

298

És una església de nau única capçada per un absis semicircular orientat a llevant i cobert per una volta de quart d'esfera, desapareguda, amb una finestra de doble esqueixada a migjorn. Hi havia una coberta de volta de canó semicircular sostinguda per dos arcs torals, avui dia esfondrada. Del sistema constructiu podem apercebre dues parets de carreus ben escairats amb espai entremig farcit de pedretes petites i irregulars ben ajustades amb argila. De la porta, que obre a ponent, se'n veu l'interior de l'arc rebaixat. A fora, hi havia un arc de mig punt adovellat que arrencava d'impostes. A l'interior, els pilars són de secció rectangular. El més proper a la porta és semicircular coronat per una mena de bloc pla i trapezoïdal, com un capitell barroer. A la part central del mur sud encara s'aprecien unes quantes mènsules llises. En l’època gòtica, s'obrí una capella al sud que canvià la fisonomia exterior original. L'església és datada en un moment avançat del segle XII o potser en la primera meitat del segle XIII.

Sant Joan dels Arcs, juny 2015

Enric Sànchez-Cid