L'Acció 45

Número 45 - Juliol 2010

Publicació trimestral

Distribució gratuïta

Adela Farré, presidenta dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals

Només la ciutadania crítica i participativa pot controlar el seu futur “No es tracta de decidir quin pensament cultural és el correcte, sinó donar les opcions a cadascú perquè decideixi quina és la seva opció pròpia.” d’una determinada situació, d’una manera de fer de la societat. Les entitats culturals neixen quan, amb la revolució industrial i el treball a les fàbriques, apareix el concepte de temps d’oci —per oposició al temps del treball—, un temps que els homes omplen amb activitats culturals, al casino, a l’ateneu. Les dones, històricament, no han tingut temps d’oci perquè la família ho omplia tot, i han participat menys en les entitats. Els temps han canviat, estan canviant, i ara les dones ocupem càrrecs i seguirem veient créixer el nostre pes en les entitats i la societat.

Els Amics de les Arts tenen força seccions, oi?

En tenim set, de seccions: el Grup de Teatre, el Cor Montserrat, el Club de Jazz, la vocalia de Fotografia, el Cine-Club, el Grup d’Artistes Plàstics i Visuals i la vocalia de Literatura-Mirall de Glaç.

Les vocalies, però, no esgoten les activitats. És a dir, l’activitat musical no la fa només el Cor Montserrat. L’Assumpta Talamàs, des d’una

“

Plàstics i Visuals. El Grup disposa d’un estudi que diversos artistes utilitzen per treballar, organitza sessions de model i proposa el tema i les característiques de la gran exposició col·lectiva anual, però l’activitat de les nostres sales d’exposicions es coordina des de la vocalia d’Organització Interna. I la Fira del Dibuix, que fem cada primer diumenge d’octubre, és una activitat coordinada des de la Junta Directiva en la qual col·labora gent de diverses vocalies.

D’altra banda, des de la vocalia literària Mirall de Glaç, amb el Jordi F. Fernández al capdavant, han sorgit moltes iniciatives interdisciplinàries, com el TAC! – Terrassa Acció Creativa (2006-2008) i, més recentment, el projecte Quelcom (www.quelcom.org), que porta per subtítol “Processos de creació col·lectiva”. El 2009, dins del projecte Quelcom, es va fer una acció sobre els espais orfes de la ciutat en què es relacionava l’art i l’urbanisme; i el 2010 es treballa com a tema la privacitat.

El Jordi també ha estat un dels impulsors del Laboratori Creatiu d’Amics de les Arts (http://laboratoridelsamics.blogspot.com).

La nostra entitat té com a objectiu la dinamització cultural, la reflexió, el pensament, i també que aquestes activitats no es quedin entre les nostres quatre parets, sinó que arribin a la societat.

“

Què significa, com ho vius, ser la primera dona a presidir els Amics de les Arts?

Ser la primera presidenta només és un reflex de la societat, de l’evolució dels temps. Hi ha hagut moltes dones a la Junta i moltes sòcies.

Però també és veritat que quan les dones hem participat en les entitats, o en el món laboral, hem hagut de compatibilitzar aquesta participació amb la vida familiar. Hi ha un plus d’hores que cal dedicar a aquestes activitats que, sovint, les dones no tenim. A determinats càrrecs d’entitats en què no hi ha una competitivitat massa dura és relativament senzill poder accedir-hi. En canvi, en altres espais en què hi ha una competència més elevada, aquest plus d’hores que es requereix no pot ser assumit per moltes dones.

Les dones, per tarannà, són molt facilitadores.

Ens agrada, ens preocupa que les coses funcionin, que les coses petites funcionin. Els homes, en canvi, dominen més el discurs, el relat global. Controlar el discurs és fonamental per a la representativitat.

La dita popular afirma que els homes només saben fer una cosa alhora. Però jo penso que sempre en fan almenys dues: el que sigui que facin i explicar-ho. Els homes es preocupen molt més que nosaltres de “vendre” allò que fan. En canvi, les dones, ocupades en múltiples tasques, no tenim temps d’explicar la nostra feina.

Això ens fa ser molt eficaces, però ens allunya de la “competició” pels càrrecs de responsabilitat. Però també hi ha hagut una cultura femenina d’”estar al darrere”, d’estar movent els fils sense la necessitat d’haver de donar la cara. És una cultura de fer a través de l’altre, de la realització social sent “la dona de” o, fins i tot, en l’àmbit professional, sent la mà dreta d’un home. Essencial, però sempre un pas enrere; una cultura que ha anat canviant, però que encara no ha desaparegut del tot.

Sóc la primera dona presidenta, però dono un valor relatiu a aquest fet; que no n’hi hagi hagut cap fins ara no és més que el resultat

La política cultural pública sembla cada dia menys interessada a promoure una idea de la cultura com a reflexió, com a pensament crític, com a anàlisi de la realitat. de les vicepresidències de la Junta Directiva, coordina les diverses activitats que fem en l’àmbit de la música clàssica: com a Joventuts Musicals, participem en la programació de l’Auditori de Terrassa, i també som organitzadors, juntament amb Caixa Terrassa (ara ja Unnim Obra Social), del Concurs de Música de Cambra Montserrat Alavedra. Aquest any hem iniciat també un cicle de concerts de joves –Quarts d’una tocats–, en col·laboració amb l’Escola Municipal de Música - Conservatori de Terrassa.

Això també passa amb el Grup d’Artistes

Juliol de 2010

POLÍTICA MUNICIPAL

EDITORIAL Som una nació i Terrassa decideix!

Catalunya és un país en construcció permanent, de construcció conjunta i compartida; un projecte, a diferència de l'espanyol, modern, que busca situar el país a l'avantguarda de les polítiques socials, d'aprofundiment de les llibertats i de la qualitat democràtica. Som una nació, una nació possible, no inevitable; possible si la gent ho vol, i la gent ho voldrà o no segons el que se li ofereixi. El que li oferim des de Catalunya, i el que el que li ofereixin des d’Espanya. Doncs ara ja sabem què pot oferir Espanya. I ara ja sabem que Espanya no és possible, perquè és incompatible amb la pluralitat. Espanya ha guanyat el mundial de futbol però ha perdut el seu futur. No ha entès que no acceptant la pluralitat, no acceptant la diversitat de pobles, de nacions i de llengües el conflicte és i serà permanent. Quan des de Catalunya constatem que la nostra voluntat d'entesa no troba receptivitat a Espanya sinó rebuig, l'únic camí raonable és l'exercici del dret a decidir. Treballem, doncs, per reivindicar l’existència de Catalunya com a estat dins la Unió Europea, i fer les passes decidits cap a aquest objectiu. Des de Terrassa ho tenim clar: seguim treballant per fer de Catalunya un país nacionalment més lliure i socialment més just. Propera estació, INDEPENDÈNCIA.

Als Amics estem oberts a nous suggeriments. L’espai és per als socis, però estem oberts perquè qui tingui un projecte i el vulgui desenvolupar pugui fer-ho des de la nostra plataforma.

En una entitat com la nostra, que té tants anys i força socis, hi ha diverses sensibilitats: d’una banda, un grup que en podríem dir “tradicionalista”, que vol mantenir les coses com són, “com s’han fet sempre”; de l’altra, hi ha la voluntat de la Junta Directiva i d’algunes altres persones que volem fer coses noves i trobar noves maneres de fer les coses “de sempre”. Tenim més de 560 socis i, és clar, hi ha gent per a tot.

Nosaltres intentem gestionar la diversitat. I fer entendre a les persones de fora de l’entitat que poden participar-hi. Només demanem rigor i seriositat. És a dir, que nosaltres oferim la plataforma per desenvolupar activitats culturals que tinguin un contingut, un valor, una continuïtat. La que sigui necessària,

de continuïtat, però que no sigui un “bolet” que apareix i ja està.

Nosaltres no som com un ajuntament que dóna subvencions i es desvincula del projecte. Som una plataforma de llançament i d’impuls en el mitjà i llarg termini. Per això convidem tothom que tingui propostes a fer-se soci i aportar les seves idees per fer Amics junts.

Pel que m’has dit, els Amics fa d’ateneu popular, obert a tothom, però alhora està pensat principalment per als socis.

Voldríem tenir un esperit d’ateneu popular, però no només per fer el cafè o la cervesa. Volem ser un espai de creativitat cultural i que els

“

projectes que germinin dins dels Amics durin un temps, el que sigui necessari.

Un exemple el tenim en l’activitat teatral dels anys 70, un moment d’efervescència política en què va jugar un paper important el moviment de teatre independent com a espai de reivindicació de la nostra llengua i de les nostres llibertats.

Llavors, Amics tenia dos grups de teatre: Sis x Set, encapçalat per Feliu Formosa, i Shunk, capitanejat per Pau Monterde, que van esdevenir referents en l’àmbit teatral català del moment. Els dos grups es van fusionar sota el nom d’El Globus, però a mitjan anys 70 una part de la formació van optar per la professio-

“

2

Actualment s’avalua la cultura en funció de paràmetres en bona part econòmics

No tot està per fer i no tot és possible Les ciutats són segurament la creació més complexes de la humanitat; mai completades, mai definitives. La seva evolució està determinada per la seva ascensió a la grandesa i pel seu descens al declivi. Les ciutats són el passat, el present i el futur.

Contenen tant l’ordre com el caos. Són la manifestació física de la història i la cultura i incubadores de la innovació, la indústria, la tecnologia, l’emprenedoria i la creativitat. Les ciutats són la materialització de les idees més nobles de la humanitat, de les seves ambicions i aspiracions, i per això han d’estar ben governades i sobretot ben planificades i amb una estratègia clara.

Des d’Esquerra ens creiem els pobles i les ciutats. Pensem que la construcció nacional passa pels pobles i ciutats i tenim molt clar que Terrassa ha de tenir un paper fonamental en la construcció del país. Per aquest motiu la planificació estratègica és bàsica i ha estat l’ADN de la gestió d’Esquerra en aquests darrers anys de govern a l’Ajuntament de Terrassa. Des d’una direcció estratègica hem establert QUÈ volíem fer a partir del coneixement de la ciutat, de tenir clara la missió i els valors, els objectius i els criteris. Hem desenvolupat COM, a través dels instruments per assolir-los; AMB QUI, comprometent els actors en el procés per impulsar-los. Aquesta és la base de les polítiques públiques del segle XXI. Ja no tot està per fer i no tot és possible, i això vol dir que hem de prioritzar, escollir, decidir. On volem anar i on podem arribar i per això la planificació és bàsica. El nostre objectiu, el d’Esquerra i des de la política, passa per repensar i construir un futur millor i més sostenible, que doni respostes als grans reptes socials, econòmics i mediambientals, a la vegada que solucioni un present complex, difícil i exigent. Si som capaços de donar bones respostes a les dues variables, present i futur, haurem estat a l’alçada del que s’espera de nosaltres.

PUBLICACIÓ TRIMESTRAL D’INFORMACIÓ MUNICIPAL ESQUERRA REPUBLICANA DE TERRASSA Consell de Redacció: Isaac Albert, Ramon Arribas, Carles Caballero, Jordi Centelles, Carles Feiner, Joan Lluch, Montse Pujol, Alexandra Vallugera.

Maquetació: Alexandra Vallugera, Joan Lluch.

Correcció lingüística: Anna Parés, Núria Vilella, Quim Sierra.

Fotografies: Jordi Centelles, Alexandra Vallugera, Anna B.

D.L. B-20396-97 Els articles signats no representen necessàriament l’opinió de la redacció d’aquesta publicació.

Imprès a Catalunya.

ALEXANDRA VALLUGERA

Edita: Fundació Irla

Juliol de 2010

3

POLÍTICA MUNICIPAL

“

A Terrassa hi ha la tradició que hi hagi dos de tot: dues colles castelleres, dos casinos… l’Ateneu Terrassenc i els Amics seguirien també aquesta dualitat?

No crec que siguin dues entitats comparables: Amics va néixer i s’ha mantingut amb vocació de promoure activitats artístiques (exposicions, concerts, teatre…) i, en canvi, l’Ateneu Terrassenc és una entitat més de debats, de conferències, de sopars… Només fan una petita part de la diversitat d’activitats que fem nosaltres… Si hagués de buscar una entitat que sigui comparable als Amics, em sembla que la més semblant seria el Social.

Personalment em fixo molt també en l’activitat de l’Ateneu Candela, perquè la seva base és sobretot de gent jove i, en certa forma, penso que podria haver estat una secció dels Amics. Però les entitats neixen com a resultat dels interessos i les inquietuds de persones que, en el

Alexandra Vallugera

Quin és el vostre model cultural?

Els Amics és un espai que dóna l’oportunitat a la gent de fer coses, i les coses duren en funció de les energies que té l’equip que hi ha al darrere: tres anys, o cinquanta.

Sempre, però, les activitats han de ser a l’entorn de la cultura i les arts. És la manera que tenim de garantir la interrelació entre el soci i l’ateneu.

En qualsevol cas, a nosaltres no ens val el model cultural actual, orientat sobretot a un consum ràpid i acrític d’usar i llençar. Fa 30 o 40 anys no hi havia pràcticament oferta cultural al país. Ni privada, ni pública. Qui aleshores volia fer cultura –els artistes– ens tenia com a plataforma, i qui volia consumir cultura –el públic– ens tenia com a proveïdor (de teatre, de cinema, de concerts, d’art...). L’oferta cultural actual és enorme. Sense moure’t de casa tens accés a centenars de recursos i productes, i ara la decisió complexa és escollir la millor opció davant de tanta oferta. Això canvia el rol d’entitats com els Amics: la societat no ens “necessita” com a proveïdor.

Ara el nostre rol és ser plataforma de creació.

I per fer això necessitem socis, que les persones que vinguin a crear es comprometin amb l’entitat. Ens calen socis per poder disposar dels nostres espais, per poder pagar el lloguer i la llum, per tenir una secretaria. És cert que podem tenir accés a algunes subvencions per a les activitats que duem a terme, però les despeses bàsiques de funcionament les hem de cobrir mitjançant el suport dels nostres socis, la clau de la nostra autonomia.

dir, de demanar lleis i serveis a l’Administració que li permetin desenvolupar les seves activitats. Per posar un exemple, el carril bici, que crec que és positiu, és fruit de l’interès que van posar-hi les associacions de ciclistes i les entitats cíviques que defensen un altre model de ciutat i ara tots en sortim beneficiats.

Cada col·lectiu ha de defensar les seves necessitats (espais, recursos…), però també ha de ser capaç de pensar i proposar idees per a la construcció de la col·lectivitat.

Com a entitat hem de saber i hem de tenir la capacitat de renunciar i de somiar. Per exemple, a una nova infraestructura com el Teatre Principal ens hi podem acostar de dues maneres: demanant la possibilitat d’emprar l’espai per a projectes del nostre grup de teatre, però també aportant idees per a la seva gestió com a teatre públic. No podem fer allò tan típic de “si no ha de ser per a mi, ja s’ho faran”.

En aquest sentit, està molt bé l’intent que ha fet l’Ajuntament a través del Pacte Cívic per la Cultura de sumar a la gestió municipal de la cultura les veus de les entitats que hi treballem, tot i que caldrà veure quins resultats donarà. Els mecanismes de participació no sempre són fàcils per a entitats basades en el voluntariat. No sempre es té el temps necessari per reflexionar, ni tens els fòrums interns adients per debatre, ni, sovint, la realitat del dia a dia ens ho permet.

Joventuts Musicals ens trobem en una situació complexa, atrapats en corrents contraposats. D’una banda, volem ser un espai de creació, especialment per als joves, però tenim unes bases socials en les quals els joves són una minoria.

D’altra banda, la política cultural pública sembla cada dia menys interessada a promoure una idea de la cultura com a reflexió, com a pensament crític, com a anàlisi de la realitat, i tot ho ocupa la preocupació per l’estímul de les indústries culturals —editorial, cinematogràfica, discogràfica…— i el seu impacte en el desenvolupament econòmic. Això, i la defensa del component identitari de la cultura popular i tradicional.

Quina relació hi ha entre cultura i el seu rendiment?

Fa uns anys es mesurava el valor de les activitats i els productes culturals per l'impacte que tenia en la formació espiritual de la persona, en la conformació de la seva capacitat crítica.

Actualment s'avalua la cultura en funció d'altres paràmetres; en bona part, econòmics.

La cultura que cal promoure des de l’Administració no pot ser només l’última pel·lícula de Woody Allen, encara que la faci a Barcelona, o el ball de bastons. Entre les indústries culturals i la cultura popular hi ha moltes propostes culturals que no són ni massives ni fàcils, però que cal seguir defensant, com una lectura de poesia o una conferència de Walter Benjamin. I cal defensar també la idea del ciutadà creador de cultura i no només consumidor, un creador no professional però actiu en àmbits no tradicionals.

Per a mi, l'objectiu de la cultura és

“

nalització i, enduent-se el nom, van fer cap a l’Institut del Teatre.

Mentre, la resta es van quedar per donar origen a l’actual Grup de Teatre dels Amics, totalment amateur però amb més de 30 anys de trajectòria.

Els Amics, com la societat, hem anat canviant, evolucionant. Per exemple, als anys 70 el jazz era una activitat important artísticament, però minoritària. I en certs moments vam haver de comptar amb el suport de persones a títol personal, com en Tete Montoliu, que ens va regalar un piano per poder seguir endavant. Actualment, en canvi, tenim un model propi de festival, reconegut per tothom i amb una gran rellevància. És un model semiprofessional, un model completament diferent als que hi ha a d’altres ciutats, i és precisament aquest model el que garanteix la continuïtat del festival i el seu enorme impacte social.

El Cine-Club ara manté una activitat molt reduïda, amb una projecció mensual de pel·lícules. En canvi, als anys 80 va arribar a gestionar la Sala Regina com a cinema d’art i assaig, i hi havia un entorn d’unes 300 o 400 persones que participaven activament en totes les seves propostes. Es van arribar a fer 14 edicions de les “17 Hores de Cinema” (1975-1988), amb un èxit de públic enorme.

La nostra entitat té com a objectiu la dinamització cultural, la reflexió, el pensament

Quin paper ha de jugar la societat civil en la construcció de polítiques públiques?

En una societat democràtica, cada col·lectiu té el dret i el deure de defensar els seus interessos, és a

moment de constituir-se, no troben espai ni sintonia amb les organitzacions o entitats que ja funcionen.

Nosaltres ens movem en l’àmbit estrictament de la creació cultural i artística, i malgrat que, òbviament, hem d’estar connectats amb el pensament crític i amb les inquietuds cíviques, aquesta vinculació no està sempre present en moltes de les manifestacions artístiques que acollim. Una exposició de paisatges a l’oli, a la manera de l’escola olotina, pot ser molt interessant artísticament, però connecta poc amb els interessos dels joves o amb els reptes de la societat moderna.

Entitats com Amics de les Arts i

fomentar la participació ciutadana en la construcció social, donar eines per al pensament i la creativitat individual. I sembla que aquest objectiu ens hagi deixat de preocupar; sembla que són més importants els articles que surten als mitjans sobre una exposició i la gent que hi va que no pas la mateixa exposició i el seu contingut.

No es tracta tampoc de decidir quin pensament cultural és el correcte o el que és oportú, sinó donar les opcions a cadascú perquè decideixi quina és la seva opció pròpia.

Perquè només els ciutadans i ciutadanes crítics i participatius poden controlar el seu futur.

Alexandra Vallugera

Els Amics de les Arts estan d’aniversari...

Bé, més o menys. Estem en una campanya de reivindicació del nostre local, on hi som des de fa quasi 80 anys. De fet, però, l’entitat va néixer el 1927 a l’estudi de l’Isidre Òdena, el pintor, al carrer Sant Pere, on hi mantenia una tertúlia artística. Al cap d’uns anys es va traslladar al local on encara som avui dia, al carrer del Teatre, cantonada amb Sant Pere, on hi havia hagut el Centre dels Dependents, el casino dels botiguers. Ara ja fa 77 anys que hi som, des del 1933. Parlem de 80 anys per arrodonir, però vaja, la qüestió és que nosaltres estem de lloguer i ara tenim una polèmica amb els propietaris.

El nostre contracte de lloguer era per 25 anys, amb una clàusula de renovació per 25 anys més. Els propietaris actuals, que són els fills i néts de Ramon i Miquel Àngel Onàndia i de la senyora Paquita Pont, que és qui ens el va llogar, volen que es renunciï no només a la clàusula dels 25 anys de renovació, sinó que a més ens volen apujar el lloguer 4 vegades el preu que paguem ara. Ens el volen llogar a preu de mercat i nosaltres no hi estem d’acord. I no hi estem d’acord per diversos motius. En primer lloc, perquè mai no han fet la inversió en el local que hagués calgut. Sempre ens n’hem hagut de fer càrrec nosaltres, de les millores i de les actualitzacions del local. Per exemple, fa uns anys vam fer un concurs artístic per pintar la façana (un disseny del pintor Pere Alavedra). Però la vam pintar buscant espònsors per finançar-ho, perquè la façana queia a trossos.

De fet, no només la vam pintar; la vam restaurar.

Com et deia, actualment negociem amb els fills i els néts. Ells hi veuen bàsicament un negoci i nosaltres hi veiem una responsabilitat amb la ciutat. No han volgut entendre les nostres raons i arribar a un acord, i han preferit portar-nos a judici, que està fixat pel dia 20 de juliol.

Nosaltres només volem que es compleixi el contracte que tenim signat, de la mateixa manera que nosaltres l’hem complert. Hem pagat puntualment i vam avisar amb més d’un any d’antelació que el volíem renovar, acollint-nos a la clàusula que ens ho permet.

Crec que els drets van acompanyats de responsabilitats, i els hereus han heretat no només el dret a la propietat del local, sinó també la responsabilitat amb els seus llogaters i amb la ciutat de Terrassa.

4

MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL A BARCELONA

Juliol 2010

FOTOS: ANNA B.

Som una nació, no

El Tribunal Constitucional ha estat quatre anys potinejant els recursos d’inconstitucionalitat contra l'Estatut de la Moncloa que va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. L’única actitud admissible hauria estat la inadmissió d’aquells recursos.

Però no ha estat així. Finalment, la sentència del TC ha arribat i s’ha traduït en una tercera i severa retallada, passant per damunt de la voluntat expressada per la ciutadania a les urnes.

La sentència del TC ens situa en una cruïlla que no admet vacil·lacions. Per un costat, la legitimitat del poble de Catalunya ja expressada a les urnes en referèndum. Per l’altre, 10 magistrats d’un tribunal desprestigiat i convertit en camp de batalla d’interes-

sos inconfessables dels dos grans partits de l’Estat espanyol. I que demostra, una vegada més, que l’anticatalanisme és un element de centralitat política a Espanya.

Aquesta és la qüestió essencial. Els magistrats del TC s’han erigit en inquisidors de la voluntat popular. No és que l'Estatut del Parlament (el del 30 de setembre de 2005, aprovat pel 90% dels diputats) no tingui cabuda a la Constitució Espanyola, és que tampoc hi té cabuda l'Estatut aprovat per les Corts espanyoles i per la ciutadania catalana en referèndum. El que demostra que Espanya és incompatible amb la pluralitat. I el que ha d’entendre Espanya és que si no accepta aquesta pluralitat, si no accepta la diversitat de pobles, nacions i llen-

gües, el conflicte és i serà permanent.

La sentència del TC ha estat un atac a la dignitat i a la llibertat de tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya que ha aconseguit una resposta democràtica, unitària i coherent amb els valors que ens han mantingut vius com a país al llarg de la història.

No és que el TC hagi sentenciat l'Estatut, és que, a la fi, ha sentenciat la via estatutària, atorgant-se un paper pel qual no havia estat concebut i establint així un funest precedent.

Davant d’aquest xoc de legitimitats i del greuge del TC, totes les forces del catalanisme vam ser capaces de donar una resposta unitària, serena i contundent d’acord amb el que el poble de

Catalunya ens demanava. La manifestació del 10 de juliol a Barcelona va ser un moment històric que va tancar la porta a la Catalunya autonòmica per obrir la porta a un futur nacional ple de sobirania per a poder viure millor. La manifestació de Barcelona va reunir, segons la Guàrdia Urbana, més d’un milió cent mil persones, que van desafiar la calor d’un dissabte de juliol per fer sentir la seva veu com a poble. “Som una nació.

Nosaltres decidim” és un lema que ens uneix a tots i totes. El dret a decidir és un dret inalienable de

les persones i, per extensió, dels col·lectius. La manifestació va superar totes les expectatives, tant les dels organitzadors, amb Òmnium Cultural al capdavant, com dels qui deien que no era viable aquesta convocatòria. El gran èxit de la convocatòria va ser el fet de sumar: cadascú duia la seva bandera i cadascú tenia el seu motiu per ser-hi. Tothom hi era benvingut, hagués nascut on hagués nascut, parlés el que parlés. I aquest ha estat un dels motius de l’èxit: no demanem que ningú renunciï a res, sinó que se sumi al projecte.

Les actuals circumstàncies reclamen doncs, una iniciativa

Juliol 2010

5

MANIFESTACIÓ DEL 10 DE JULIOL A BARCELONA

nosaltres decidim!

política que superi el sostre autonòmic a partir d’una consulta ciutadana que permeti als catalans pronunciar-nos democràticament sobre la conveniència de seguir vinculats a Espanya o participar amb veu pròpia a la Unió Europea.

Perquè quan es constata que la voluntat d’entesa de la part catalana no troba receptivitat a l’espanyola sinó rebuig, l’únic camí raonable és l’exercici del dret a decidir. Perquè, parlem clar, a partir de la sentència el debat s’ha desplaçat. Ja no és entre autonomisme i federalisme. Ara és entre un federalisme plurinacional de debò o la creació d’un estat propi. I la veritat és que no hi ha gaire marge. La constitució espanyola, l’única vegada que parla de federació és

per prohibir-la.

Així doncs, aquesta sentència dicta l’acte de defunció del federalisme a Espanya, i això vol dir que som davant del fracàs d’Espanya, perquè no té futur. I em dirigeixo amb tot el respecte i complicitat als federalistes. El federalisme va de Pi i Margall a Maragall. Els únics projectes federalistes que han estat capaços de dibuixar una Espanya diferent han nascut a Catalunya. Més enllà de les nostres fronteres no hi ha cap federalista. L’únic camí raonable és l’exercici del dret a decidir, després de constatar que la voluntat d’arribar a acords de Catalunya només

troba rebuig, menyspreu i indiferència.

Companys, companyes, el TC, les seves batusses i la seva sentència ja formen part del passat. El futur immediat passa per donar la paraula a la ciutadania. I aquest no és un dret abstracte sinó que s’ha d’exercitar com un acte de plena i sobirana normalitat democràtica.

Isaac Albert i Agut Tinent d’Alcalde i Portaveu del GM ERC

LA TIRA

ACUDIT DE MIQUEL FERRERES PUBLICAT A EL PERIODICO DE CATALUNYA

6

Juliol de 2010

SECCIÓ LOCAL

Congrés extraordinari de la federació comarcal del Vallès Occidental Jesus Viñas, escollit conseller nacional

CEDIDA

El passat 20 de maig va tenir lloc l’assemblea extraordinària per triar una nova executiva de la secció local d’Esquerra. L’acte es va celebrar al casal de barri de Sant Pere amb l’assistència d’una trentena de militants, la presidenta comarcal d’Esquerra, Glòria Ullés, i el secretari de Política Municipal d’Esquerra, Marc Sanglas.

L’assemblea va començar amb la presentació de l’informe de gestió i l’informe de finances de l’executiva sortint, que va ser aprovat per la majoria de vots.

Tot seguit es va donar a conèixer l’única candidatura que s’hi havia presentat. Ho va fer en Cesc Poch, que l’encapçalava com a president.

Poch va presentar la seva proposta–programa, calendari, idees de futur i una executiva renovada–, amb la qual es vol accentuar el nostre perfil d’esquerres i independentista a la ciutat.

Els integrants de la nova executiva van explicar el seu projecte de treball, la necessitat de reafirmar-lo, la proposta política d’Esquerra a Terrassa i els seus elements ideològics de reelaboració del model de ciutat que vol Esquerra, i també consolidar el paper d’Esquerra de Terrassa en la definició de l’independentisme “metropolità”.

Per aconseguir aquests objectius, la nova presidència va presentar un model organitzatiu de tres nivells: el comitè polític, òrgan de debat i creació de discurs; l’executiva, amb responsabilitats executives; i una permanent amb responsabilitats sobre el treball del dia a dia. La seva proposta va ser aprovada quasi per unanimitat dels assistents, amb només dos vots en blanc.

Final del Congrés Extraordinari d’Esquerra-Vallès Occidental

El passat divendres 11 de juny, va tenir lloc a Vacarisses el Congrés Extraordinari d’EsquerraVallès Occidental, amb l’objectiu d’aprovar la llista de candidats i candidates de la comarca per les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i també per escollir un representant al Consell Nacional d’Esquerra.

La militància de la comarca va ratificar pràcticament per unanimitat la candidatura de Marc Sanglas, amb només 5 vots en blanc, així com la resta d’integrants de la llista, entre els quals podem trobar, en tercer lloc, el tinent d’alcalde de la nostra ciutat, Isaac Albert.

La llista està integrada per Arés

Tubau, actual tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Rubí; Isaac Albert, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Terrassa; Helena Solà, candidata a l’alcaldia de Cerdanyola del Vallès; Juli Fernàndez, de Sabadell, director de l’Agència Catalana de la Joventut; Rosa Rovira, tinent d’alcalde de Santa Perpètua de Mogoda; Marcel Coderch, de Sant Cugat del Vallès, vicepresident de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions; Lourdes Serra, de Ripollet; Lluís Soler, portaveu d’Esquerra a l’Ajuntament de Viladecavalls; Txell Ricart, regidora de medi ambient de Vacarisses, i Joan Ballbé, exalcalde d’Ullastrell.

Nova Executiva local d’Esquerra Republicana de Terrassa

Jesús Viñas, escollit conseller nacional

La nova executiva d’Esquerra de Terrassa està integrada per les següents persones:

Jesús Viñas, vicepresident d’Esquerra Terrassa, va ser escollit en aquest mateix Congrés nou conseller nacional d’Esquerra.

L’única candidatura presentada, la d’en Viñas, va obtenir un ampli suport, amb només 10 vots en blanc.

La clausura del Congrés Comarcal va anar a càrrec del secretari general d’Esquerra, Joan Ridao, que va encoratjar els militants presents a seguir treballant pel projecte d’Esquerra sense defallir.

Presidència: Cesc Poch Vicepresidència: Carles Massallé Vicepresidència i portaveu: Jesus Viñas Secretaria d’Organització i Finances: Jordi Centelles Secretaria d’Imatge i Comunicació: Joan Lluch Secretaria de la Dona i polítiques d’igualtat: Montse Pujol Secretaria de Política municipal: Isaac Albert Secretaria de creixement, acollida i militància en xarxa: Jordi Navarro Secretaria d’Acció Política i programa: Ramon Arribas Secretaria de polítiques culturals i de medi ambient: Màrius Massallé Secretaria de polítiques socials: Cèlia Ros Secretaria responsable d’AGIT-PROP: Rafael Boada Secretaria de campanya web 2.0 i moodles debat: Mireia Bercial Secretaria de ciutat i moviments socials: Carles Caballero Portaveu JERC: Eduard González Vocals: Josep Maria Sans i Nöel Climent Secretaria tècnica administrativa: Gemma Flò

MPS

Nit de la República 2010 El Premi Gorra Frígia, que premia la defensa dels valors republicans, va ser per a Pepe Ruiz, i el Premi Guillotina va recaure a l’empresa elèctrica ENDESA per la seva activitat en contra de Catalunya.

JORDI CENTELLES

el català com a primera llengua, però que l’han adopEl passat 15 d’abril va tenir lloc la Nit de la tat com a llengua habitual.

República, que organitza des de fa 7 anys la secció En Pepe Ruiz va recollir el premi dient que estava local d’Esquerra Republicana de Catalunya per com“molt emocionat”, ja que part de l’homenatge van ser memorar la proclamació de la II República. S’hi van les paraules d’admiració i respecte de persones conelliurar els premis Gorra Frígia i Guillotina. gudes de l’àmbit educatiu, veïnal i del conservatori de El Premi Gorra Frígia s’atorga a persones o entitats música, i també per la interpretació amb violí de dues que s’hagin distingit durant l’any pel seu compromís peces a càrrec de la seva filla. i treball en defensa dels valors republicans: llibertat, solidaritat i democràcia, concretats actualment en la D’altra banda es va lliurar el Premi Guillotina, que s’asolidaritat entesa com a fraternitat i per basar el contorga a les persones i/o entitats que s’hagin destacat cepte de ciutadania en la llibertat i legalitat. Enguany per tot el contrari: per les seves activitats en contra de aquest premi ha recaigut en el Josep Ruiz, en base Catalunya, la seva economia, el seu benestar social, la als mèrits contrets al llarg dels darrers anys en l’exerseva cultura i els seus habitants. I enguany ha recaigut cici de la seva professió i, especialment, per la seva en la companyia elèctrica Endesa. Els motius del jurat gran activitat solidària als barris de la ciutat i entre van ser molt nombrosos: el deficient estat de les seves els nouvinguts. En Josep Ruiz va arribar a Terrassa instal·lacions, manteniment i reparacions, cosa que es l’any 1953 i des d’aleshores va treballar en diverses va poder comprovar després del temporal de neu del escoles i instituts de la ciutat; va exercir durant 13 passat mes de març i que va provocar un greu perjudianys com a director de l’escola Agustí Bartra; a l’IES Montserrat Roig feia de professor i era responsable de Moment de l’entrega del Premi Gorra Frígia 2010 a en Pepe Ruiz per la seva feina en defensa de ci al nostre país; la manca d’eficiència i d’inversió en la llengua i de la integració dels nouvinguts, entre d’altres mèrits per part d’Isaac Albert. el nostre territori, etc. Tot i que els membres del jurat les tasques de delegat sindical. Es va jubilar l’any van adreçar una carta al director general del consell d’admiplexa situació de la immigració del barri, lluitant per la cohepassat. La trajectòria com a mestre ha anat sempre acomnistració d’Endesa, fent-li saber que havia rebut aquest sió i la integració des de la humilitat i, per sobre de tot, amb panyada de la faceta més activista de Ruiz, que va ser prepremi, no es va rebre cap resposta. les ganes d’ajudar als altres. Actualment és al capdavant de sident de l’AAVV de Ca N’Anglada entre el 1974 i el 1977, MPS l’associació Veu Pròpia, formada per persones que no tenen on va desenvolupar una important tasca fent front a la com-

Juliol de 2010

QUI SÓN Acció Teatre va néixer l’any 1997, tot i que no es va inaugurar fins a un any després, arran del gran interès que tenien el seu promotor, el desaparegut Lluís Barón, i la seva companya i ànima d’Acció Teatre, Rosa Aguado, per vincular teatre i ensenyament. La seva va ser la primera escola de teatre de Terrassa. Tots dos feia molts anys que estaven dins d’aquest món i tenien moltes ganes de fer un pas més. D’aquesta inquietud i passió va néixer Acció Teatre, que va trobar un emplaçament únic en un dels locals del Vapor Ros, al carrer Portal Nou. Després de l’arrencada, l’escola va anar incrementant el nombre d’alumnes i, actualment, durant el curs escolar hi ha tallers de teatre totes les tardes, dos vespres a la setmana i alguns dissabtes.

Paral·lelament a la posada em marxa de l’escola, l’Ajuntament, sobretot el PAME, es va interessar en el projecte i així va començar una col·laboració que s’ha mantingut fins als nostres dies: donar a conèixer els museus als més petits a través d’activitats i jocs. Amb el departament de Turisme i el Museu de Terrassa van començar a oferir visites teatralitzades. També col·laboren amb La Xarxa.

QUÈ FAN Acció Teatre té tres objectius primordials: la pedagogia, el teatre com a recurs per aprendre a afrontar la vida, i el foment de l’assistència al teatre. L’essència de l’escola és l’ensenyament, però vol anar més enllà. El teatre obre un camp de possibilitats per aprendre a afrontar diferents situacions de la vida, per saber com comportar-se o perdre la vergonya. En definitiva, dóna eines a les persones per desenvolupar-se en societat, i aquesta és una tasca molt important per a la Rosa Aguado, que creu que el teatre hauria de ser una assignatura obligatòria a les escoles, ja que ens dóna instruments per poder afrontar situacions quotidianes com una entrevista de feina o una exposició oral. I el tercer objectiu es basa en la idea que quan una persona coneix el teatre per dins té més interès per anarhi, i a més a més, gaudeix més de les obres ja que valora millor el treball que està veient.

Els tallers de teatre que organitza l’escola van en paral·lel al curs escolar, de setembre a juny, i cada taller prepara dues obres. Una es representa a final de curs. Al finalitzar cada taller l’escola lliura un diploma als alumnes per la seva assistència.

COM HO FAN Acció Teatre és una entitat i es financia majoritàriament amb les quotes dels alumnes, tot i que també té altres ingressos puntuals (com la col·laboració amb l’Ajuntament, amb el Museu de Terrassa, o la participació en muntatges d’altres grups).

MONTSE PUJOL I SOLER

Economia i ecologia.

L’economia verda Vivim uns temps convulsos, estranys, inquietants pel que fa a l’economia. La crisi econòmica és global, però ens afecta directament a nosaltres i no sembla que tingui aturador. Es presenta més com una crisi de l’economia financera i bancària que no pas de l’economia productiva i de mercat.

I no hi acabem de trobar la sortida. Algú parla d’oportunitats i de la necessitat cada vegada més urgent d’un canvi de model. Segur que sí, necessitem un canvi de model econòmic que potencïi els sectors productius i resti poder als sectors més especulatius. I necessitem una banca i un sistema financer al servei del sistema productiu, i no a l’inrevés.

I en tot aquest panorama, l’anomenada economia verda està cridada a jugar-hi un paper importantíssim. No només perquè configura nous sectors de producció, nous clústers, com ens agrada dir-ne, sinó perquè el respecte al medi ambient i la lluita global per la mitigació del canvi climàtic són valors que impregnaran a partir d’ara qualsevol activitat econòmica. I perquè, a més, la faran més sostenible i més eficient, també econòmicament. Economia i ecologia poden avançar juntes, han d’avançar juntes a partir d’ara. I l’ecologia ens ha d’ajudar també a aquest canvi de paradigma en el camí cap al progrés econòmic i social. L’ecologia ha de formar part de l’estratègia per definir una nova economia mundial.

En efecte, m’atreviria a afirmar, en aquest sentit, que la feina de les diferents administracions referida a la protecció del medi ambient i a la lluita per la mitigació del canvi climàtic resulta ara més fàcil que fa uns anys, atès que ara troba una consciència col·lectiva respecte dels problemes mediambientals que ens afecten. Fer avui de regidor de Medi Ambient a Terrassa, per exemple, és més fàcil que no ho era abans. Les evidències dels efectes del canvi climàtic han empès a la conscienciació d’àmplies capes de la ciutadania respecte a buscar solucions, a canviar usos i costums i a assumir responsabilitats per mantenir la nostra qualitat mediambiental. És evident la importància que la qualificada com a Economia Verda, en el seu sentit més ampli, té en aquest procés de lluita per la mitigació del canvi climàtic. El mateix secretari general Ban KiMoon recordava a València que els acords per lluitar contra el canvi climàtic han d’anar acompanyats d’incentius als països en desenvolupament. Millors condicions financeres per tecnologies energètiques més eficients i poc contaminants, ajuts als països més vulnerables al canvi, transferència de tecnologies no contaminants, etc., i “noves i millors maneres de produir i consumir”, en paraules

seves. Ha arribat el moment, doncs, de posar en pràctica una economia que faci compatible el desenvolupament econòmic i el respecte al medi ambient.

Això ens ho va fer palès l’Informe Stern: “Si la comunitat internacional no pren mesures, el canvi climàtic provocarà en el futur una retallada d’entre un 5% i un 20% del PIB mundial”. Per contra, invertir ara l’1% del PIB actual ens evitaria molts maldecaps. L’informe Stern aborda la qüestió del canvi climàtic a bastament tractada pels científics i pels moviments ecologistes, però les seves conclusions van a parar allà on fa mal, allà on hi ha el moll de l’os de tota la societat capitalista: l’economia.

I en aquesta dimensió econòmica de la qüestió, allò que importa són les conseqüències en el creixement, però també les noves opor-

“

de la resta de fonts d’energia.

Des d’una perspectiva històrica, el desenvolupament del capitalisme verd ha anat de la mà de l’increment de la pressió mediambiental (o ecologista, com ens agradava dir-ne abans) sobre les actuacions de les empreses.

En una primera fase, la resposta del món empresarial als nous plantejaments mediambientals és contundent: nega el problema, acusa els ecologistes de tremendistes, de crear problemes inexistents. Aquestes empreses, l’únic canvi que introdueixen en la seva activitat és la despesa en publicitat per vendre els seus productes com a respectuosos amb el medi ambient.

En una segona fase, i després de superar la primera (per això parlo de fases, com un procés dinàmic), les indústries admeten amb mati-

“

Acció Teatre

CEDIDA

7

MEDI AMBIENT

Economia i ecologia han d’avançar juntes

tunitats de negoci que es perfilen.

Aquesta economia verda encara s’ha vist més esperonada després de confirmar-se l’aposta de la Unió Europea per les energies renovables. En el seu document del gener de 2008, Una política energètica per Europa, la UE es marca l’objectiu del 20% el 2020, és a dir, que les energies renovables (hidràulica, solar, eòlica, biofuel i biomassa, principalment) hauran de representar el 20% del consum total d’energia el 2020 (enfront del 7% actual), millorar l’eficiència energètica i, per tant, l’estalvi d’energia un altre 20% i fer possible, així, una reducció del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

El document obre bones perspectives al sector emergent de les energies renovables i els augura un llarg recorregut. Hi ha camí per córrer… S’obren nínxols de negoci els pròxims anys en energies netes, en el mercat dels cotxes híbrids i elèctrics, en la gestió dels residus, en eficiència energètica als habitatges i a les indústries, però també en sectors més allunyats com el de les assegurances i els productes de gestió de risc enfront de les oscil·lacions de preu o les incidències del clima. I si les energies netes encara tenen poc pes relatiu en el total, cal tenir present que el creixement que experimenten és quatre vegades superior a l’increment mitjà de la producció

sos l’existència del problema i la necessitat de trobar-hi alguna solució. Deixen de culpabilitzar els ecologistes i treballen per aportar solucions en dues direccions: pal·liatives (filtres i depuradores al final de la línia de producció) i de substitució de matèries primeres i tecnologies contaminants per d’altres de menor impacte ambiental.

Al mateix temps, aquestes empreses milloren la seva gestió de residus.

La tercera i darrera fase és molt emergent i inclou un bon grup d’empreses, molt permeables a la conscienciació ambiental, que persegueixen l’eficiència industrial i l’energètica, mitjançant la innovació, l’ecodisseny i l’assumpció dels costos ecològics dins l’estructura productiva de l’empresa.

Potser avui encara en tenim poques, d’empreses, en aquesta tercera fase. Però segur que són aquestes les que estan més ben posicionades i les que poden augurar una sortida de la crisi general que ens afecta. Ecologia i economia no només no es contradiuen una a l’altra, sinó que es reforcen i es complementen. El progrés social i econòmic del nostre país i del món l’hem de buscar, a partir d’ara, de la mà de l’economia verda.

MÀRIUS MASSALLÉ I BAINAD, regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat

8

Juliol de 2010

ENTREVISTA

Parlem amb Artur Martínez, xef del restaurant Capritx de Terrassa

Parlaves del moviment SlowFood i de com modifica els productes que s’utilitzen a la cuina dels restaurants...

Tenir petites economies comarcals i un rendiment molt localitzat. També cal fer molta formació als mateixos professionals. Des de SlowFood estem treballant molt per aconseguir que a la gent li faci mal als ulls una carta de restaurant que sigui totalment atemporal. Una carta de temporada demostra que hi ha una preocupació per part del professional de donar-te un producte bo. I aquest és el primer pas.

El producte ecològic, que no sempre és més car, és més bo, en la majoria dels casos. Però moltíssima gent no està disposada a fer aquesta petita inversió de més perquè no té en compte el valor afegit que suposa aquest producte. De la mateixa manera s’ha perdut l’ús del producte autòcton i de temporada.

Costa trobar unes pomes Reineta,

que són pomes d’hivern, al desembre al Mercat però podem trobar tranquil·lament cireres de Xile al desembre al Mercat de la Independència, això sí, a 12Euros. I la gent està disposada a comprarles. Però en canvi, no volen apostar més per un producte de major qualitat, com els ecològics. Es paga per desitjos, no per qualitat.

Les verdures de temporada, igual que les fruites, no són casuals. No és per casualitat que els cítrics siguin d’hivern i en canvi les fruites amb més contingut d’aigua siguin d’estiu.

També estem treballant per millorar els menús escolars, per introduir-hi productes, de manera que els nens i nenes coneguin nous sabors, noves textures i, també, d’on vénen, aquests productes, a través de tallers amb aquests mateixos infants.

“

da: Tolosa, Santiago de Compostel·la, ... M’agradava molt el que feia al restaurant, però pensava que no oferia res als meus clients que els vinculés a Terrassa, al Vallès. És a dir, que si tancaven els ulls i menjaven els meus plats, no podien

ció, són una manera d’oferir valor afegit.

Efectivament. La innovació, la investigació, la reintroducció de productes que ja existien però que actualment no es troben... en definitiva, la creació de sinèrgies per a oferir valor afegit a la cuina, sí, però també a la ciutat.

Et posaré un exemple: la poma del ciri. És una poma d’hivern que actualment no es troba. Estem parlant amb l’Ajuntament per veure si és viable poder utilitzar alguns espais periurbans per a poder cultivar aquesta poma del ciri. La poden cultivar gent gran o joves aturats, amb la qual cosa generem ocupació. I aquests horts ecològics podrien ser visitats pels nens i nenes de les escoles, que així també aprendrien els cicles vegetatius, i els processos de cultiu i recol·lecció. I aquestes pomes les podríem fer servir als restaurants com a peculiaritat gastronòmica local, però també altres gremis, com el de cansaladers o el de forners. Es pot fer una botifarra de poma del ciri, o pastís de poma del ciri. I de la mateixa manera també se’n podria beneficiar la gent del Mercat, que vendria un producte de la terra i fet a la vora de casa...

Així se’n beneficia tothom, d’una

“

De quines xarxes, nacionals i internacionals, participes? I què t’aporten a tu i a la teva cuina?

Ara mateix estic a Cuina Vallès, que vol impulsar el producte i la gastronomia comarcals; al Parc a Taula, que és un projecte de la Diputació, que promociona els restaurants i els productes al voltant dels Parcs Naturals; i a SlowFood, un moviment internacional que defensa el consum de productes bons, nets, justos i sostenibles. Va néixer a Itàlia en contraposició del FastFood, i està implantada a diferents llocs del món. Cada país té un àmbit, que intenta agafar les peculiaritats de cada zona. Per exemple, és diferent la cuina d’aquí, que la del Garraf o la de la Vall d’Aran. Parlem pràcticament d’una cuina comarcal, molt localitzada, d’una cuina que evidentment tota ella és cuina catalana perquè té uns principis comuns, però en canvi a nivell de productes és molt diferenciada. La mateixa riquesa del país ens permet parlar de cuines catalanes.

Ara, per exemple, cada comarca té una cervesa. Està molt bé que puguis anar a un restaurant del Berguedà i que et posin una cervesa feta allà.

Hi ha elements comuns a tota la cuina catalana i la diferència està, entre d´altres, en el producte i en els sistemes de cocció. Parlem de cuina catalana per la utilització d’unes elements bàsics, uns estris concrets. Hi ha cinc pilars de la cuina catalana que són la picada, el sofregit, la samfaina, el romesco i l’all i oli, que ells sols composen, juntament amb els brous, el 8085% de la cuina catalana. Amb la combinació d’aquests elements, tens bona part de la base de la cuina catalana. Els estris, com els tupins, el morter, les cassoles de fang... Les tècniques de cocció com l’escalivat, l’ast..

CEDIDA

La cuina és identitat, és cultura

Oferir una bona gastronomia és una aposta per l’economia

Com va néixer la botifarra terregada? L’entens com a element d’identitat i de creació de cultura gastronòmica i de país?

La cuina és identitat, és cultura. Fa un parell d’anys vaig reflexionar molt professionalment. Amb els col·lectius de cuina dels que participo vaig començar a viatjar a llocs on tenen una gastronomia molt arrela-

endevinar on eren. També em va néixer una preocupació com a pare del què menjaven els meus fills.

Això em va dur a fer recerca, a investigar, en dues línies: la via del producte i del productor i la via antropològica. Per la via antropològica vaig veure que Terrassa no té un plat típic més enllà de la terregada i, pràcticament, el Vallès tampoc. Però és un aliment que per la seva composició era difícil de posar a taula. Així, amb un mestre cansalader, en Xavi Casanovas, vam crear la botifarra terregada, que és una manera molt versàtil i molt agraïda per poder recuperar aquests gustos, aquest producte de Terrassa.

Ara, tothom que visiti la nostra ciutat pot trobar un element gastronòmic únic al món. No es fa botifarra terregada a cap altre lloc!

La innovació i la investigació, tant en el menjar com en la presenta-

feina de recuperació d’un producte tradicional.

Com veus el sector a Terrassa? Es pot allargar cap al turisme, cap a la qualitat de vida?

Menjar bé és l’exemple més clar d’autoestima. Jo quan veig a la gent menjar sé quant s’estima la gent a ella mateixa. La priorització de la despesa en una bona alimentació crec que és una aposta personal i col·lectiva. Menjar bé vol dir cultura.

I oferir una bona gastronomia també és una aposta per a l’economia.

Des de Catalunya s’ha utilitzat poc el reclam gastroturístic que poden suposar el boom de cuiners com l’Adrià o la Ruscalleda. No s’ha utilitzat aquest boom per llençar internacionalment el que és la cuina catalana, la cuina catalana creativa. El que va passar amb els Estats Units amb la cuina italiana o la francesa, que fins i tot si apareixen en una pel·lícula hi ha un maître parlant francès o un clar referent culinari, amb la cuina catalana no passa.

Pel turista és molt difícil trobar cuina catalana de qualitat a la capital de Catalunya i a les altres grans ciutats. Estic fent un llibre sobre la cuina vallesana. És el primer recull seriós sobre la història de la cuina vallesana, sobre els productors, sobre l’ecologisme. També hi ha un receptari, es diu Als albors de la proximitat, i sortirà en breu.

AVB