Número 53 - Abril 2014
Publicació de la Secció Local d’Esquerra Republicana de Catalunya
Distribució gratuïta
Conversa amb Josep Maria Terricabras, candidat al Parlament Europeu per ERC
La visita de Josep Maria Terricabras a l’acte compartit amb Isaac Albert, Jordi Labòria i el president de la FAVT, Emiliano Martínez, el dissabte 1 de març, ens va permetre veure un candidat a les eleccions europees amb una gran solvència, i sentit didàctic i de l’espectacle. Fent referència a unes paraules del filòsof alemany Immanuel Kant, escrites en relació a la Revolució Francesa, el filòsof de Girona va parlar de la situació de Catalunya: “ja som majors d’edat i hem de decidir per nosaltres mateixos”. Posteriorment, vam poder gaudir de la seva bonhomia en una petita entrevista que us oferim en exclusiva, parlem amb
JOSEP MARIA TERRICABRAS Candidat d’Esquerra Republicana al Parlament Europeu el proper dia 25 de maig
JOAN LL.
«Decidirem. Perquè la societat catalana s’ha fet major d’edat»
Emiliano Martínez (FAVT), Isaac Albert (ERC), Jordi Labòria (Pacte terrassenc pel dret a decidir) i Josep Maria Terricabras (candidat d’ERC a les eleccions europees) al debat sobre el dret a decidir celebrat a la plaça del Vapor Ventalló
Fent una cervesa després de la seva participació a la taula rodona, el Josep Maria ens parlava de la dificultat de compaginar llistes electorals. Josep Maria Terricabras: (...) Cal que, en el moment de configurar les llistes, trobis gent que tingui una certa generositat. Jo, a les últimes eleccions nacionals, vaig posar-me el darrer, tancant la llista per Girona, recolzant-la, fet que implicava un compromís. Em semblava que havia de recolzar la llista d’ERC i no una altra. I mira que no tenia cap aspiració política concreta... De fet, si arriba a sortir fins al darrer ens morim tots de l’espant! Pel que fa a les llistes per les europees, no és fàcil: jo mateix tinc una vida còmoda ara i ja veurem... Carles Codina: Tu t’hi veus com a eurodiputat, Josep Maria? I no tant des del punt de vista personal, sinó des de la perspectiva del que pots aportar des de la saviesa acadèmica, fet del tot inqüestionable. Tenint en compte que aquesta saviesa és relativa i que potser importa més el saber “fer passadissos” i el tactisme que no pas els arguments? JMT: Jo penso que hi puc fer un paper, amb tota la modèstia. Crec que persones que tenim un cert
prestigi podem aportar coses. A mi em sembla que puc aportar molt amb temes que conec, com l’educació, la cultura, els drets humans... He treballat, per exemple, en temes de drets lingüístics, en dret internacional... Ep, amb l’assessorament dels companys i les companyes del grup! A escala europea, has de saber com està el tema a tots els països membres! Tot sol no ho pots fer, això! CC: Com va anar que decidissis presentar-te? Va ser una decisió personal? T’ho va proposar l’Oriol? JMT: L’Oriol m’ho va proposar a través de la Maria Mercè Roca, amb qui sóc amic. Primer, vaig quedar planxat perquè, en absolut, entrava dins dels meus càlculs. Li vaig dir que m’ho deixés pensar i, quan li ho vaig comentar a la meva dona, em va dir: “Què diu ara? Vols dir?”. Van haver-hi algunes trucades creuades més amb l’Oriol i, finalment, vam quedar que sí. I la veritat és que va ser una reflexió molt interessant, la que ens vam fer amb la meva dona. Va ser aquesta: “Si
se’t demana un pas endavant, l’has de fer”. CC: D’alguna manera, et vas sentir apel·lat al teu civisme, convidat a aportar el teu granet de sorra? JMT: Sí. Fins i tot, amb la idea que, quan tens una certa credibilitat, a la gent que et ve a trobar als actes se li confirma la seva il·lusió. A més, mai abans havia tingut cap mena de voluntat messiànica... Hi ha molta gent il·lusionada i poder aportar la meva part, bàsicament, ha estat un acte cívic. CC: A més, la teva aportació estaria molt vinculada amb la reflexió que has fet sobre filosofia política o a la part més ciutadana. Per tant, estaríem parlant de passar de la teoria a la pràctica, oi? JMT: Home, té la seva gràcia. A més, ara estic participant en diverses qüestions com “Votar és democràcia”. A veure, jo, quan vaig planificar-me el curs al setembre, no en tenia ni idea que estaria aquí, de manera que tinc les càrregues d’un
A mi em sembla que puc aportar coses en temes que conec: educació, cultura, drets humans...
professor d’universitat. Així doncs, ara vaig de bòlit: tinc doctorands, les classes, l’organització de la càtedra... Bé, tot això s’acaba al maig i ja està, siguin quins siguin els resultats. Però sí, passar a la pràctica em fa gràcia. Jo, però, no faig mítings convencionals. I això, a la gent, sembla que li agrada. S’adonen que no sóc un polític professional, cosa que no és dolenta (ser-ne)... És com si un polític anés a fer classes a la universitat: se li notaria que no n’és, de professor. CC: Un polític aniria a la universitat a convèncer... JMT: Jo no sabria fer-ho d’una altra manera. Ep, hi ha mítings molt intel·ligents. L’Oriol fa mítings molt bons, però també té un to que és molt agradable de sentir. I, la veritat, què em passa a mi? A la meva edat ja no canviaré, eh?! Hauré d’explicar les coses que sé dir com, per exemple, el que he dit avui. La idea que he extret de Kant crec que té molta gràcia: ja hem arribat a la majoria d’edat. Aquesta és la idea de fons, que hem arribar a ser majors d’edat. Aquestes petites reflexions... fer-les públiques. I com això, altres coses. I fins a l’elecció...
Carles Codina ■