M'expliques 2CS. 2018-2019

M’EXPLIQUES Narracions dels avis i àvies de la Residència “Escoles Velles” de Flix transcrites i il·lustrades pels i per les alumnes de 5è i 6è de l’Escola Enric Grau Fontserè de FLIX.

6è

LA MEVA VIDA Sóc Rosa Barull de la Granadella i tinc 87 anys. La meva vida sempre ha sigut un calvari perquè sempre hagut de treballar molt de petita i de tot, he treballat al camp i al que convenia i no tenia alegria tampoc perquè el meu pare era molt vell i la meva mare molt jove es portaven onze anys i vaig tindre de cuidar als meus pares.

Els padrins del meu pare i tot, sobretot la padrina que es van morir quan jo era petita jo tenia un any.

Jo em vaig casar però el home havia de treballar molt per què no hi havia diners, vam arreglar molt la casa, a poc a poc. Un fart de treballar. Uns anys després vaig tenir fills i els ho deixat fet, i ells s’han arreglat millor la casa.

Anava al cine, a ballar també perquè era gratis, cuartos pocs i per menjar menys encara. Érem pocs germans.

Als 40-41 es va morir un germà meu i poc després un altre que tenia 9 anys menys que jo. Mai he viatjat, com a molt a Lleida i a la Granadella. No he pogut disfrutar gaire de la vida, molta gana i molta misèria. He viscut la guerra.

El meu padrí anava amb dos bastons i era una feina més. Sobretot a l’hivern anàvem al camp i ens quedàvem a dormir a la palla, tenia 7 o 8 anys. També anava a l’escola però a l’hivern no hi anava que hi havia treball. La mestra que teníem de Logroño no ens ensenyava gaire i amb penes i treballs podia escriure una carta. Ara estic bé però em falten coses que no he pogut fer i ara no les puc fer.

Rosa Barrull

EL BARRI ABANS Hola, Em dic Josefa Abelló Guasch, però tothom em coneix com Pepita.

M’han demanat que expliqui algun record de la meva vida i del que us puc explicar més coses és de la meva vida a la Colònia Fàbrica al “barri” que és com es coneix aquella part del poble.

Vaig viure allí tota la meva vida, fins que el meu home Salvador Torres, es va jubilar i vam anar a viure al “poble”.

El barri era un lloc meravellós per viure i criar a les nostres filles, Roser i Mª Teresa. Els veïns ens coneixíem tots i ens ajudàvem en tot el que ens feia falta.

Recordo amb molt de “carinyo” les tardes i les nits d’estiu a la fresca, sota d’un noguer molt gran que teníem al Jardí. Venien les amigues de les meves filles i berenaven totes juntes o jugaven pel jardí que era molt gran, més que la casa, fent gresca fins que es feia fosc.

També recordo molt bé les festes de Sant Jaume, que eren les festes Majors del barri. Eren especials, estrenàvem roba i venien cantants famosos. A més tota la gent del poble venia a les revetlles a l’envelat, que era com la carpa que us posen a vosaltres a la pista però en “palcos”, fèiem el vermut a l’ambigú, que era el bar.

Quines paraules més estranyes pensareu, però sol pronunciar-les em venen a la ment imatges inoblidables.

Els jardins del Casino, que era on es feia la festa, estaven super ben cuidats i plens de llums i paperets. De fet tot el barri estava molt cuidat ja que moltes persones treballaven a la fàbrica. Eren èpoques de bonança.

Qui ens ho havia de dir que anys després no quedaria res d’allò que va ser i per no quedar casi no queden treballadors a la fàbrica.

Però vosaltres sou joves i segur que veureu sortir de les cendres una altra vegada al poble de Flix. I tornarà a ser un poble pròsper i alegre on poder criar fills.

Josefa Abelló Guasch

Anna Llaberia Els dos germans més grans ens feien de pare i mare i ens portaven a tot arreu, després vam començar a anar a l’escola a sortir en amics i per ser tonta de mi em vaig agafar 8 novios per si em deixava algú tenia un altre de recanvi. Era un traste de veritat. Vaig treballar a una fàbrica de fer gracioses de macrame , punt de creu, bolillo , ganxet ...

Me’n recordo de la comunió, mon germà gran ens va portar a missa i després vam anar a un restaurant i vam fer un piscolabis i de prova vaig anar a Móra d’Ebre per la comunió em van regalar el llibre de la comunió mitgetes ,calcetes, visos que era molt bonic.

Jo em vaig casar en cosí germà meu i vam estar un any demanant al papa de Roma permís i vam tindre dos nois. El gran va caure malalt de cirrosis. El petit està aquí es diu Marcel i es bon xiquet, em portaria la lluna si convingués, tenen un gos petit i viu a Mora la Nova però treballa a Falset a la fàbrica d’ascensors.

Jo he anat moltes vegades a Lurdes, a Fàtima,... m'agrada molt viatjar, naltres en el nostre cotxe i els meus cosins en el seu i el meu home fa 35 anys que el tenim sense cap pelada, me´l volien comprar i vaig dir que no, al garatge el tinc tapadet i el vaig a veure de tant en tant. He passat ratos bons.

He treballat al camp, amb la mula, feia de tot. He sigut un bon traste, però sense mala fe.

La senyora Adriana Hola, el meu nom és Adriana i vaig néixer vuit anys abans de la guerra civil espanyola.

Els meus pares eren pagesos i vivíem al poble de Riba-roja d’Ebre.

Sempre ajudava als pares a l’estiu segant el blat, alfals, recollir les ametlles, etc. A l’hivern recollíem amb les mans i de genolls les olives del terra. Quan era jove també anava pels pobles al voltant de Reus per recollir avellanes. Després me vaig casar i ajudava al meu marit amb la terra.

Quan vaig tenir als meus dos fills i eren petits d’uns dos tres anys, els preníem amb nosaltres al camp. Anàvem amb un ruc; li ficàvem damunt del llom una sàrria (recipient d’espart o de palma en forma de senalla grossa (entre cinc i vuit pams) i llarguera, que forma bossa a cada un dels dos extrems, i que se feia servir per a transportar coses diverses al llom d’un ase, mula).

A l’interior ficava unes cadires petites de boga i als nens asseguts en elles, molt ben tapats si feia fred.

Allí, amb el balanceig del caminar de l’animal se quedaven adormits.

Adriana.

Assumpció Alentorn L’any trenta dos vaig néixer i l’any quaranta es va morir el pare en 44 anys i vam agafar tota la terra. Després havia una germana de la meva mare que no tenia fills i la meva que tenia quatre filles la més gran tenia 13 anys, la més petita 2. Vam haver de marxar. La mare va tenir tres fills així com va poder les va criar, criades per les cases però jo com que tenia una germana que no tenia fills me van donar a ella, però resulta que no em va donar per varies noticies, me van donar per treballar a la terra i he treballat a la terra, que no he tingut joventut i vellesa jo, perquè als dotze o potser catorze, encara no els tenia. La gent anaven a ballar aquí a la pista de la social de Flix i jo estava plorant al camp al damunt d’una palla, que patíem així que no puc explicar gaire cosa. Massa misèries.

La guerra la vaig passar al mas i damunt de la cova teníem un canó i mos donaven uns sacs de llenties, per això ara no en vull per dinar.

Tinc una germana i me’n cuido d’ella també, i he anat els darrers tres mesos que he fet festa d’aquí. Hauria de vindre aquí.

JOAN Tinc vàries etapes, als 7 anys començo a llegir molt i cap al mas durant 3 anys perquè hi havien els bombardeigs. Després als 11 anys tornem i amb el franquisme a la posguerra a l’escola no hi quedava material, ni diccionari ni compàs, de vegades havíem de portar la cadira o llenya, el cas és que no hi veia i quan tornava a l'escola havia de copiar tot a la pissarra i anar-ho a veure d’a prop i escriureu a la llibreta, jo tenia primer 10 diòptries quan portava ulleres i després 22 diòptries quan em van posar lentilles. No jugava mai amb ningú perquè portava gafes i em quedava a llegir tebeos. Matemàtiques no en feia i gramàtica en canvi no feia mai faltes. Qualsevol cosa que em dein ja em quedava al cap.

Venien uns cosins de la mare i li deien : -aquest xiquet l’hauríeu de fer estudiar de mestre-. El trauma és que hauria volgut estudiar de mestre o música i com no veia la solfa. Per això quan hi vaig veure una mica amb les lentilles als 25 anys, vaig escriure un llibre, vaig tocar l’harmònium 20 anys a l’esglèsia, vaig anar un mes a Mèxic amb un amic, una gran aventura per a un de poble, però m’he espavilat.

Una història negra la meva no?.

Joan Florensa

A LES ILLES CANÀRIES El meu nom és Eugènia i tinc 88 anys.

M’agradaria compartir amb tots vosaltres uns dels millors records que tinc.

Abans, quan un noi complia 20 anys, havia de marxar de casa durant 1 any més o menys a fer el “Servei Militar” o “Mili” ,que consistia en practicar amb l’exèrcit per aprendre a ser soldat.

Al meu fill petit, que es diu Carles, li va tocar a les illes Canàries.

Al cap d’uns mesos, el seu pare i jo el que vam trobar tant a faltar que vam plantejar-nos anar-lo a veure i fer-li una sorpresa. El problema que hi havia, era que s’havia d’agafar un avió per anar-hi i nosaltres no n’havíem agafat mai cap! Ens feia una mica de por,però al final ens vam decidir a anar-hi ja que per veure al nostre fill segur que valdria la pena.

Quan vam arribar i en Carles ens va veure, ens va portar una bona sorpresa. Estava tan content, que ens va portar a fer turisme per la illa perquè volia ensenyar-nos on estava vivint.

Vam veure moltes palmeres de plàtans, que per cert eren més petites del que ens havíem imaginat.

Vam visitar unes platges amb unes dunes de sorra molt fina i vam aprendre també que a les illes Canàries a l'autobús se li diu “Guagua”.

Després d'allò i al llarg de la nostra vida, el meu marit i jo vam fer molts més viatges amb avió (a Rússia, a Portugal, etc…). Però sempre hem recordat el nostre primer viatge a les illes Canàries d’una forma molt especial.

Eugènia

Una història no molt diferent Hola, em dic Encarnación però tota la gent em diu Encarna, La historia de la meva vida no és molt diferent a la de les dones de la meva època, tinc 85 anys i moltes vivències que per desgracia no puc recordar.

Em vaig casar molt jove, massa jove, per fugir de la gana que patíem a casa ja que érem 7 germans, en època de la postguerra, el meu home no va ser bo, li agradaven coses que feien la nostra vida impossible, per sort no vaig tindre fills, em vaig separar i vaig escapar a Barcelona a treballar com a criada, al poc temps ell va morir, i vaig conèixer a l'home de la meva vida, ens vam casar i vam tenir 5 fills, encara que a un dels meus fills li van créixer ales i va volar cap al cel en 3 anyets.

Al poc temps el meu home es va ficar malalt i va volar a trobar-se amb el nostre fill, em vaig quedar sola amb 4 fills petits i em vaig posar a treballar de sol a sol per a que no els hi faltes res, però els hi faltava el principal, el carinyo del dia a dia d’uns pares i això m'acompanyarà sempre. Van créixer i van vindre els nets, lo millor de la meva vida 3 nenes i 3 nens que són la meva alegria, per ells ho donaria tot, però avui casi no els puc ni reconèixer, ni als meus fills ni a les meves filles,, la meva ment s’està fent gran també, però no pateixo, perquè sé que estan bé i m’estimen amb bogeria, i el dia que ja no i sigui, sé que em recordaran amb tant amor com el que sento jo per ells.

ENCARNACIÓN

A la plaça amb les amigues Em dic Teresina Vidal, soc una senyora gran, però de petita vaig ser una nena divertida i entremaliada. A la plaça del poble hi ha 12 arbres, al voltant de la plaça, naltres en aquells temps no teniem ni joguines i algunes tardes jugàvem sentats al forat de l'arbre jugant a un joc que es deia passa la rata, una de més endarrere tenia un mocador donant voltes al voltant de tots: cantant per la rata, la rata passa i on tirem el mocador aquella nena pagava. Un dia estant jugant vam veure un home que a un petit mur de terra va caure, i és que estava torrat, ja que a la plaça hi havia una taverna i aquest home que va caure no tenia diners i els demés li pagaven el vi per a després burlar-se d'ell. Resulta que aquest home era parent llunyà de la iaia, me’n vaig anar corrents a aixecar-lo i casi no podia, tenia 11 anys, el vaig agafar per la cintura i de la manera que vaig poder el vaig portar a la seva casa, pero estava tancada, vaig trucar a la seva mare i quan el va veure es va posar a plorar i se’l va emportar i em va donar les gràcies i vaig tornar a jugar amb les meves amigues, estan jugant al rato les meves amigues es van aixecar perquè aquells homes venien cap a nosaltres, i em van dir que no marxi no et farem res et donem les gràcies, pues una mocosa ens ha ensenyat aquestes coses a un pobre home no es fa.

Des d’aquell dia el tractaven molt bé, aquesta és una de les coses que em recordo.

Teresina Vidal 81 anys

Creuant el riu de nit Soledad Ripoll, Flix 87 anys.

Un dia, després de haver estat en una cova als Bingalis per culpa del bombardeig de la guerra, tornàvem al poble per la part del riu de dalt.

Com encara no estava feta la presa, no hi havia el pont per poder travessar el riu. S’havia de fer en una barca que hi havia més o menys on està el castell (ara el poble la barca la tenim al riu de baix) i que per culpa de la guerra ens obligava passar-la de nit. Al altre costat ens esperava la família i els amics que sabien que tornàvem al poble.

Era un dia d’hivern i feia fred. Quan estàvem al mig del riu, la barca es va enganxar en unes rames o algunes i va començar a decantar-se cap al costat (era només un llagut, no com la que hi ha ara que son dos llaguts units). Afortunadament un home que venia en nosaltres va posar la mà al riu i va poder treure-les. Si no hagués sigut per ell segurament la barca hauria bolcat, i entre que era de nit i que l’aigua estava molt freda, La majoria és possible que haguessin mort ofegats al riu.

Vaig passar molta por i li estic molt agraïda a la persona que va fer que poguéssim passar sense més problemes. Al arribar a la vora del riu, ens vam abraçar plorant amb els que ens esperaven (suposo que pels nervis del moment que vam passar).

LA TRISTOR DE LA GUERRA Em dic Paquita Gironès, tinc 85 anys i sóc de la Fatarella. Jo sempre vaig viure amb els meus pares i la meva germana. No em vaig arribar a casar mai. Recordo que a la Guerra civil vam deixar totes les nostres coses al poble i vam marxar a refugiar-nos a Saragossa perquè allà la mare tenia un parent. Hi vam estar uns quants mesos fins que les coses es van calmar i vam poder tornar a casa.

Quan vam arribar a casa ens vam haver de quedar amb la robeta que dúiem al damunt, amb tot el que teníem, ens ho van prendre tot i no ens van deixar res a casa, ens van malmetre fins i tot els mobles.

Jo potser tenia uns tres anys i passada la guerra vaig poder anar a l’escola i a treballar al camp.

Jugàvem al carrer a tirar pedres, a amagar-nos per les cases... i no era massa bona estudiant.

Ens acontentàvem amb el que teníem i anàvem passant. He tingut una vida generalment tranquil·la i amb tot el que em va passar, feliç.

Paquita Gironès.

Viatges als teatres Elisabeth Flores va néixer al 1948 i te 71 anys, des de molt jove li agrada el teatre ja que els seus pares li agradava molt al teatre. Ella va començar a demanar al director per veure si trobava un paper encara sigui petit. I li deien que no havia paper tan petit però després de poc temps li va sortir una obra que se dia “Don José Pepe y Pepito” . Don Jose era el pare, Pepe representava el iaio al qual era el pare a la obra de teatre. i ella representa el nét però no podia dir de qui era la obra, però va tenir molt èxit, després va començar a sortir papes de la obra. El seu equip de teatre eren aficionats però a la llarga del temps es va fer més gran. Després va començar a treballar molt en el teatre i van arribar a ser professionals i els va sortir una obra per anar a Toulouse a una ciutat molt bonica. Alli farien tres obres més, i les persones que van anar a veure la obra a Toulouse eren 500 persones que cabien al teatre, el qual a la seva època eren moltes i després quan acabaven l’obra els acompanyaven a l’hotel on s’allotjaven i anaven a sopar, s'ho van passar molt bé. Després quan van tornar a Espanya i van seguir en el teatre i tot això, el seu germà petit que feia les decoracions, i ell es va fer professional a l'estranger i esta considerat un gran escenògraf i ella no el veia. Quasi mai lo veu perquè està fora, però s’ajunten per Nadal perquè a casa seva els fa un menjar extraordinari, ell es diu Ildefonso Torres Tarrés. Tots esperen aquest dia per a ser molt feliços.

Elizabet Flores

LA SEPARACIÓ Jo em dic Conxita Arbolí tinc 89 anys i sóc de Riba-Roja d’Ebre. A la guerra jo tenia 8 anys, llavors quan vam començar a sentir les bombes i canonades, mon pare, una cosina meva, el seu pare, i jo ens vam anar però ma mare i el meu germà de 14 anys es van quedar. Quan ja va passar un temps i va acabar la guerra vàrem tornar, i per sort la meva mare i mon germà van sobreviure. Al tornar em van apuntar a l'escola però no entenia res, llavors sempre li preguntava tot a la senyoreta. Amb aquestes circumstàncies la professora va avisar a ma mare i va dir que anés un mes al repàs.

Com que no vaig millorar res em van des-apuntar i la meva mare em va ensenyar a brodar i llavors em va fer perfeccionar en un taller de roba de Barcelona brodant camises, vestits i jerseis. Una mica després d’això mon germà s’havia de casar i jo li vaig brodar tot el esmòquing i així em vaig guanyar la vida. Desprès vaig tenir una bona vida, anava molt al ball i vaig tenir amistat amb dos nois, però no vaig tenir cap relació. I al final he arribat aquí.

Conxita Arbolí

Festes a Flix Me'n recordo molt d'aquells anys de vida, jo no me’n recordo quants anys tenia però això si, tenia força per fer-ho, i em vaig embarcar a l’aventura, de fer una festa major al carrer, i la bai fer amb tota la gent que allí vivia i va sortir bé.

També que se cuidava de la festa major de el poble el regidor de festes va vindre, Antoni Sabater que el pobre descansa en pau, se va fixar en mi i em va fitxar per la comissió de festes on vaig treballar 25 anys.

Recordo molts records bonics i agradables, les persones que allí vivien que me van acollir molt bé i que me van tractar molt carinyosament i jo els estimava, i treballava molt ho feia tot compràvem lo que necessitàvem durant l’any, i principalment per les pubilles de cada any, les feia companyia en tots els actes i les mimava i la seva família me adorava, perquè ells poden estar tranquils, no estaven sols encara avui alguns que quan em veuen me recorden amb carinyo i jo em sento feliç. Després ajudava amb tot lo que feien a les festes de tot l’any, i havia molta tela però, a mi m’agradava tindre experiència de tot i quan vaig i quan la meva forca se va anar amb molt pesar me vaig retirar. Però recordo aquests anys amb molta alegria i felicitat, i ho feia amb molta il·lusió i cansament però m’agradava molt aquella experiència (que bonica va ser) viure amb la joventut i fer el pasillo per el carrer major. Ell primer dia me vaig negar de fer-ho però el regidor me va dir: Salut tens que fer-ho perquè ho recordaràs amb molta alegria i il·lusió i li vaig donar les gràcies per que tenia raó era emocionant, vaig feliç durant aquells anys que van ser molt bonics i fer respectar i un somni perdut.

.

JUANITO PERLES Sóc Juanito i tinc 92 anys. El meu pare era de Calp (Alacant) i la meva mare de Riba-Roja d’Ebre. Es van conèixer a Sitges (Barcelona), on la meva mare treballava de dona de fer feines i el meu pare a la fàbrica de ciment de Vallcarca (Barcelona). El meu pare a la fàbrica va tenir un accident en què va perdre el peu dret. A causa d’aquest accident van venir a viure a Riba-Roja d’Ebre, ja que la meva mare tenia habitatge familiar al poble.

Quan jo vaig néixer, el meu pare, a part de cobrar per invalidesa, es cuidava de les terres d’altres a canvi d’un salari i productes del camp en espècie. Com en aquells temps la vida era difícil a casa hi havia molta necessitat de tot. No obstant això, ells van procurar que jo anés a l’escola per poder aprendre alguna cosa, però a les més mínima procurava escapar-me amb altres nois, anar me'n al camp a agafar nius d’ocells, passar el riu i anar a les sènies a agafar algun altre meló de les hortes.

Quan vaig tenir l’edat de treballar vaig començar a fer-ho a l’empresa Miró i Trepat (Fàbrica de Flix) on anava i venia caminant cada dia. Allà vaig treballar, al principi, d’ajudant portant d’aigua, llenya i altres estris a les cases dels encarregats de la fàbrica. Així em vaig guanyar la seva confiança i vaig evitar fer treballs de pic i pala.

Anys més tard, quan acabava el meu treball a la fàbrica de Flix, anava a les tardes, dissabtes i diumenges a recollir caixes buides i netejar la botiga del Sr. Bartolomé Sabaté. Així vaig estar bastants anys fins que un dia em van proposar treballar tot el dia a la botiga, ja que el comerç cada vegada es feia més gran degut a la construcció de la Presa de Riba-Roja d’Ebre. Com el treball s’acabava tard, a poc a poc vaig començar a quedarme sopar i dormir a casa del Senyor Bartomeu i Emilia, que jo ja els deia tiets.

Quan el comerç va anar malament, degut als deutes que van deixar de pagar els bars i les persones que van venir amb la construcció de la Presa de Riba-Roja d’Ebre, Bartomeu i Emilia van decidir anar-se’n a Barcelona a casa de la seva filla Emilia. I aquí començo la meva estada en aquesta casa Bartomeu i Emilia, perquè vaig haver de decidir si tornava a casa de la meva mare o anar-me’n amb ells a Barcelona, vaig decidir anar-me’n amb ells.

Als pocs anys de ser a Barcelona, al marit de la seva filla el van traslladar a la Central Nuclear d’Ascó i vam tornar amb ells cap a Riba-Roja d’Ebre. Els meus tiets van morir passats uns anys i jo vaig seguir estant a casa de la seva filla Emilia (la meva cosina), que es va ocupar de mi com si jo fos un més de la família, fins el dia d’avui. I aquesta és la meva petita història...

Juanito Perles.

LA COVA DE LES BRUIXES Els meus records són de la guerra, jo era jovenet potser tenia 6 o 7 anys. Recordo que els maquis eren els que no volien a Franco i feien tot el mal que podien.

Durant la guerra vam marxar a les coves a amagar-nos perquè tiraven bombes, recordant-ho i explicant-ho ara tremolo i tot només de pensar-ho.

Recordo que el padrí va vindre i va dir:''No sortiu ningú perquè els maquis volten per aquí''. No feien res de bo, arrasaven en tot el que trobaven i amb el que volien.

D'això si tinc un bon record; recordo que tenen pots de llet fora la cova i jo estava allí i vam sentir: ''boom!!'' i vaig fer un bot! Encara recordo la mama que va vindre corrents cap allí perquè es pensava que m'havien tocat. D'una serra a l'altra van tirar un tret amb el fusell i van tocar el pot! Al mig del pot! I a mi no em van tocar, em va anar ben just! Estava jugant i em va anar de poc. Era com si haguessin tirat una bomba allà al mig. Després d'això la mare em va entrar cap a dins a la cova, jo feia uns crits... (El Manolo recorda la història i la explica plorant...) Quan el padrí va vindre va dir amb uns crits: ''No vull veure ningú a fora de la cova.

Estàvem a una cova molt ben resguardada. Li deien ''la Cova de les Bruixes'' i estava més a lluny de Bovera. No recordo quant de temps hi vam estar però que hi vam estar molt segur que sí.

Recordo que vam agafar la mula i vam posar un sac de farina a cada costat. La mare era pastissera i a la cova vam fer un forn i allà fèiem el pa. En aquella època no hi anàvem ningú a l'escola. Jo era una mica més gran i ajudava a la mare a enfornar.

A la cova hi vivíem de 8 a 10 persones; nosaltres i una altra família. Era una cova gran, no sé si ara encara es conserva. Dormíem allà dins, al damunt de la passa. Per menjar al papa li agradava molt l'escopeta i matava conills o el que podia o trobava per menjar.

La Guerra per això va ser un desastre per la pobresa i perquè vam patir molt.

Manolo Masip

Paquita Bové Em dic Paquita Bové, estic casada amb Jaume Gilarm, ara tinc 83 anys i resulta que hem sigut molt sortidors, perquè el meu home sempre li ha agradat ballar. I anàvem a ballar a Tarragona al camp de futbol que era el d’abans. I resulta que allí érem tres parelles i ens posàvem a la mateixa taula, que era davant de l'escenari, això és on venien les orquestres, i allí venia Guardiola a Tarragona, i vam agafar amistat.

I un dia va baixar de l’escenari, i va baixar baix en naltros. Va començar a parlar en nosaltres si ens agradava, si… I vam dir que sí, que si ens agradava el ball i tot, va cantar una cançó pels tres i va estar molt bé. També tenia una filla com naltros i és deia Niuau. El meu home tenia la mateixa edat, ens va agafar una relació i vam començar a fer molta amistat. I resulta que es un bon record i jo recordo d'ell però no sé si ell recorda de nosaltres. Encara viu, però no se si recorda perquè està a Barcelona, però nosaltres sí.

Perquè les meves amigues viuen a Tarragona i jo vaig a les seves cases i diem: Recordes quan anàvem allí baix, ballàvem i venia Guardiola allí en nosaltres?- Era un amic que venia amb nosaltres i tenia una mica de relació, però després un s’ha marxat, un s’ha mort i son records de la nostra joventut que són molt bonics.

Paquita Bové