ElFil45

la revist a d’I P S I

J U N Y

2 0 1 4

N Ăš M .

4 5

Escola

Coses que comencen i coses que s’acaben: Oriol Blancher, director general d’IPSI

Tanquem el curs amb l’edició, per primera vegada, de la revista de l’Escola, El Fil, en versió digital. No us sabria dir si ho fem per qüestions econòmiques (el preu del paper de qualitat i de gramatge, la impressió,…), per qüestions de modernitat (ara que es porten des de fa temps les TAC, o tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement), o per qüestions ecològiques (de malbaratament del paper, dels arbres que calen per a cada número o dels clorofluorocarbonats o el que sigui que porta la cola, o la grapa o…). Potser són totes alhora o una mica de cada que ens han fet decidir per l’opció telemàtica.

En cap cas, però, volem fer baixar la qualitat d’El Fil, ni la seva funció de pols escolar, de reflex de la vida del trimestre, de participació, etc. Tot el contrari. La nostra intenció és que, de mica en mica, es pugui anar fent més viva, més actualitzada en els llenguatges i la connectivitat del moment que vivim, més moderna. Llarga vida, doncs, a la versió digital d’El Fil! Hem acabat el curs amb més preocupacions de les habituals. Per un costat hi ha el neguit lògic pels resultats, tant a nivell individual, per part de famílies i alumnes, com a nivell professional, per part dels que treballem a l’Escola, (les competències bàsiques de 6è de Primària i les de 4t d’ESO, amb uns resultats que, com sempre, reflecteixen un bon nivell d’aprenentatge, o la Selectivitat, de la que encara no tenim resultats però, si les matemàtiques ho permeten, preveiem que serà exitosa). Per l’altre, seguim preocupats

per un model educatiu que, a banda de les foscors que traspua en el seu plantejament, ha deixat les escoles sense instruccions de funcionament de cara al curs vinent.

No us espanteu, però. Ho tenim tot preparat per seguir amb els projectes que entenem que han de moure l’Escola. Tots els professionals que hi treballem ja hem preparat i dissenyat el nou curs, tenim clars els objectius que ens mouen, el Projecte que dóna sentit a l’Escola i les novetats que ens calen per anar avançant sense trair l’esperit que volem que s’hi respiri: una escola exigent, oberta a tothom, disposada a aprendre, capaç d’innovar i adaptar-se, que té molt clar que el centre de la nostra funció és i ha de ser l’alumne, que creu en l’atenció individualitzada i en el treball en equip. Un projecte que respecta la pròpia cultura, la seva participació i la seva difusió, sens el menyspreament de les altres. Un model que persegueix aconseguir bons ciutadans, que es respectin a sí mateixos i als altres, que vulguin millorar el món i ser-ne partícips.

Però primer ens toca descansar a tots plegats. A partir d’ara dedicarem un temps a acabar de preparar-ho tot: a preparar-nos i preparar les coses per tal que el setembre ens retrobem amb les eines esmolades per començar el curs. I dedicarem una altra estona a descansar, a llegir, a viatjar, a passejar, a desconnectar, a romancejar, a fer la migdiada, a suar, a gratar, a jugar, a pedalar, a contemplar a… Molt bon estiu a tothom!!!!

2

Etapes

Jocs motrius a P4

INFANTIL

Tutores de P4 i mestres de motricitat

Arriba el bon temps i les tutores de les Barques, Canoes, Velers i Submarins proposem a les mestres de motricitat traslladar la classe a l’aire lliure, al parc, per ser més exactes el Parc Nou del Prat de Llobregat.

Agafem els sacs de roba, ampolles d’aigua buides, culleres i ous de plàstic de colors, pilotes petites, galledes i pales i marxem cap al Parc. Allà trobem el que anàvem buscant una pineda i un sorral.

El joc és una de les moltes activitats de la infància i un excel·lent entreteniment, jugant ens desenvolupem física i emocionalment, alhora que mantenim els nostres reflexos desperts. Però per damunt de tot, jugant ens divertim i gaudim en companyia dels amics.

Segur que podríem trobar altres objectius que ens portessin a pensar que el joc a l’aire lliure és important: Iniciació lúdica a la pràctica motriu Fomentar la pràctica esportiva-lúdica com a font de plaer i cooperació Donar a conèixer nous recursos i activi-

tats recreatives entre els alumnes Trobada festiva-esportiva de tot el nivell de P.4 Amb aquestes premisses i aquests objectius preparem la sortida. Primer pensem els jocs, carreres de sacs, de relleus amb els diferents materials que portem a la bossa, encistellar pilotes petites. Organitzem tots els alumnes en vuit equips i els expliquem els jocs, atendre i comprendre les normes és també important perquè produeix l’aprenentatge de continguts socials, expressius, comunicatius…

Quan tots han entès les regles dels jocs i estan agrupats amb els seus equips , ja estan preparats per començar a jugar , divertir-se i gaudir.

Però no tot es joc reglat, tenim un espai del dia perquè els nens puguin jugar al sorral, lliurement i proposant les seves normes pactades entre els grups formats espontàniament, on l’acció es lliure, desinteressada, imaginada i evidentment necessària.

Al final arriba l’hora de recollir i marxar, cansats, contents, amb petits tresors trobats i guardats dins la motxilla i amb sorra per tot arreu.

A P3 descobrim les fruites Sandra Terés, tutora de P3

A la recta final de P3 hem fet un treball sobre les fruites.

L’objectiu que volem aconseguir és que els nostres alumnes coneguin molts tipus de fruites, que sàpiguen d’on provenen i que s’hi familiaritzin al més aviat possible.

Creiem que treballar les fruites és adient i necessari per els nens de 3 anys, tant pels propis continguts del tema, el vocabulari i els conceptes que s’introdueixen, com perquè els nens s’interessin per les fruites i se les mengin per gust i no per obligació.

Per treballar aquest tema fem activitats vàries. Oferim als nens la possibilitat de portar fruites a l’escola, anem a una botiga del barri a comprar fruites i en fem un tast a la classe, classifiquem les llavors segons la seva mida i com a cloenda fem una sortida a El Canadell per observar els arbres fruiters i fer melmelada de poma.

La cuinera d’El Canadell, la Sra. Pometa, ens ha explicat infinitat de coses sobre la poma, com que té diferents parts, la pell, la polpa, el cor, les llavors,… i també ens ha ensenyat com havíem de tallar-la amb un ganivet sense fer-nos mal. Quan ja l’hem tingut tallada ens ha explicat que si la barrejàvem amb sucre i la posàvem al foc a bullir i remenàvem, aconseguiríem fer una melmelada boníssima de poma.

I així ha estat, tots els nens de P3 han marxat a casa amb el seu potet de melmelada.

Bon profit!

3

Etapes

PRIMÀRIA

Entre bastidors

Sandra Comas, Sílvia Escoda, Mireia Gili i Oriol Mora, tutors de 2n de Primària

S’obre el teló. Mentre sona la darrera frase “apaguin els mòvils” la Rosella i la Mariona fan callar els nens i nenes dins del quartet. Els nervis i l’emoció estan a flor de pell. Hi ha algú que pensa: Deu haver vingut la tieta? I l’avi?

La Carolina toca les primeres notes. Comencen a sortir els actors. Quan tornen d’actuar se senten alguns sospirs, sembla que la cosa rutlla…

Ja fa molts anys que a l’escola IPSI fem una obra de teatre en acabar el cicle inicial, on els alumnes de 2n preparen amb tota la il·lusió del món una actuació per tal de consolidar tot el treball realitzat a l’area de llengua castellana al llarg de 1r i 2n.

I us preguntareu, per què fer una obra de teatre?

Des de l’escola valorem el teatre com una potent eina didàctica per a treballar

un gran nombre d’habilitats comunicatives amb els nostres infants.

En primer lloc cal destacar la comunicació verbal, aspectes com la vocalització, l’entonació i el ritme, són essencials per dotar d’expressivitat el nostre discurs.

En segon lloc, hauríem també de tenir en compte les habilitats relacionades amb la comunicació no verbal o llenguatge corporal, com la gesticulació, l’expressió facial i l’actitud a l’escenari.

No cal remuntar-se a Piaget, un dels principals pedagogs del segle XX, per adonar-nos de la importància que té la imitació com a recurs d’aprenentatge.

En tercer lloc, també és important el treball propi de llengua castellana. Les cançons i poemes que s’interpreten i es representen han estat treballades durant aquests dos anys.

4

Finalment, considerem que fer aquesta representació de teatre és una bona manera de potenciar el treball en grup, ja que la feina i l’esforç de cadascú contribueix a l’assoliment d’un objectiu comú.

En el bagatge d’aquests anys comptem amb grans obres, sempre escrites per la Rosella González, mestra de primària des dels inicis de l’escola.

Muntatges com: “El principito”, “Un sueño en la selva”. “La musa del desván”, “El Quijote” o “La pequeña historia del medievo”. Aquests darrers anys s’ha incorporat en aquesta tasca la Mariona Guilera, també mestra de l’escola.

Què hi ha darrera de tot aquest muntatge?

Principalment, l’esforç de totes les persones implicades: els alumnes, que s’han après els textos, els balls i els poemes; les famílies, fent la recerca del vestuari pertinent; els tutors i tutores, supervisant els assajos; la mestra de música, la Carolina Corral, preparant els arranjaments musicals. Així mateix, la resta de tutors del cicle, que han cre at els decorats i l’escenografia, i finalment, la mestra de plàstica, la Vanessa Arriaza, que ha elaborat els accessoris i que cada any grava un DVD recordatori perquè els nens i nenes puguin rememorar, a casa seva, els moments viscuts.

Però tot aquest projecte no seria possible sense les persones que catalitzen tots aquests esforços: la Rosella i la Mariona, artífexs del text i la direcció del muntatge, són les que coordinen els assajos, donen les pautes escèniques i fan les rectificacions que corresponen en cada moment.

Per què és tan especial aquesta experiència?

Som conscients que els alumnes recorden tota la vida els moments abans de sortir a l’escenari, les petites equivocacions que no van impedir que l’obra tirés endavant i fos un èxit, l’emoció viscuda durant els aplaudiments i la cara de satisfacció de les famílies i dels seus mestres.

Tampoc oblidarem mai la implicació, l’energia i l’entusiasme de la Rosella i la Mariona. Sense elles, aquest projecte no hauria estat possible.

Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies!

Etapes

L’Escola ja té un hort!

Susanna Garcia, Miquel Gómez, M. Àngels Roig i Anna Torrens, tutors de 4t de Primària

Enguany hem iniciat un nou projecte a l’escola viculat al programa d’AGENDA 21: ens hem atrevit a fer un hort urbà!

Pensareu: però on? Si no hi cap res més dins l’escola IPSI! Doncs no, us equivoqueu, sempre hi ha algun petit raconet preparat per desenvolupar alguna idea descabellada i emocionant com aquesta que volem compartir amb vosaltres.

Per tal de poder començar l’aventura vam construir els fonaments del projecte agrícola endinsant-nos al món de les verdures, bulbs i fruites. Així doncs, l’escola va enginyar unes robustes i quadrades estructures metàl·liques al pati exterior del primer pis de “l’escola rosa”, va omplir-ne els calaixos superiors de terra amb adob i en va equipar els inferiors amb tot d’estris de jardineria: una regadora, una pala petita i un plantador.

Els alumnes de quart de primària han estat els encarregats i els responsables de conrear i tenir cura de l’hort de l’escola. D’aquesta manera, un cop va estar tot a punt, cada classe va anar a plantar una hortalissa diferent. Organitzats en grups, en primer lloc, van agafar el plantador (una eina em forma de “L” amb la punta còn ica) i se’ls va explicar que havien de fer forats: un rere l’altre, en filera i separats els uns dels altres per tal que les plantes tinguessin prou espai i quedessin disposades correctament. En segon lloc, els vam donar les plantes, que aleshores eren molt petitones i les van anar posant amb compte i delicadesa dins de cada foradet. En tercer lloc, amb l’ajuda dels dits, van anar prement amb suavitat la terra que quedava sota la planta per tal que quedés més subjecta i recta. Per últim, els mestres vam omplir les regadores amb aigua i entre tots van regar l’hort per primera vegada.

Després de la feina feta, amb les mans plenes de terra i les sabates de més d’uns quants mullades, vam fer tres passes enrere i vam observar el goig que feien les cebes, les maduixeres, i les diferents classes d’enciams que havíem plantat. Quina emoció!

Aleshores va començar la segona part del projecte que consistia en cuidar l’hort entre tots. Així doncs, per torns de diferents alumnes hem anat a regar les hortalisses un parell o tres de vegades cada setmana, segons si havia plogut o no. Durant aquestes visites regulars que hem anat fent, els alumnes han pogut observar com de mica en mica les plantes que abans eren diminutes han anat creixent. I gràcies a les maduixeres que vam plantar també han pogut veure com apareixien les flors i han pogut comprovar de viu en viu el que van estudiar durant el trimestre anterior a l’assignatura de coneixement del medi: que de les flors en surt el fruit.

Es fa palès que aquesta activitat permet als alumnes treballar de forma experimental i vivencial tot el que s’ensenya dins les aules, així com també practicar el treball en equip. Aquesta manera d’aprendre és molt positiva i enriquidora per als alumnes. A més a més, valorem que també els permet obtenir un cert respecte vers la naturalesa, ja que gràcies al desenvolupament en primera persona d’aquests tipus d’activitats, prenen més consciència del medi que els envolta.

5

Etapes

Going deeper into British English Learning a language is not an easy job. If I had to compare it to something I would probably say it is similar to losing weight. If there is no persistence and effort you can easily “lose” what you’ve achieved. It is also frustrating because it takes time to see the first results and comprehend that the time you’ve spent on it was worth it.

At IPSI we try to create the right classroom atmosphere to help kids practise spoken English. We encourage them to carry out tasks similar to the ones they will find in real life.

We constantly work so that they can get the most from the English classes. That’s why, at the beginning of this school year we decided to kindly invite Matthew Tolley, our new native English teacher, who doesn’t speak Catalan or Spanish,

PRIMÀRIA

to join our staff and work with us for a year. I still remember students’ faces the day I told them they were going to have two English teachers. They were all confused but curios to meet Matt. Now it’s been almost a year since he first started teaching year 5 primary students and it’s been a real pleasure for us to have him in class and a great experience for the kids. They have always been very interested in speaking to Matt and they know they can only do that in English. They love to tell him about their hobbies and of course about their football team Barça.

Matt has become an essential member of the class. He has taught small groups of students and has followed our methodology which involves a lot of speaking, digital resources and encouraging students to take the leading role in class.

We have taught kids how to construct sentences on their own and at the same time we have focused on pronunciation as it is essential for successful communication.

In general, it’s been a great year! We all thank Matt for all his great work and for his dedication and we hope he has enjoyed the time spent with the kids. I am sure they will never forget him!

Lubomira Ivanova, English teacher Moving to a new country where you can’t speak the local language(s) is a big change. Starting a completely new career in teaching is a big change. Combine the two and you get a very exciting, but nervous time ahead, but right from day one at IPSI, I was greeted with warmth and support.

My main task was to focus on oral activities so that the children could practise with a native speaker without assistance in Catalan. Instead of being able to ask for a translation, they had to explain what it is they were trying to say. Giving instructions at the beginning of the year was sometimes a bit difficult due to my accent, which is somehow influenced by northern English, and speed of speech. I sometimes had to explain myself a few times in a few different ways for the children to understand, but as the year has progressed, they became more accustomed to my accent. Towards the end of the year, instructions were taken on board more or less at first attempt, showing how well they had adapted.

A reason for this progress is undoubtedly the enthusiasm and curiosity of the children – enthusiasm to learn English, and curiosity of life outside Barcelona. Not a lesson went by without someone asking me about my home life, preferences and opinion on life in Catalonia.

Before arriving in Spain, I was told the children would be distant and I was told to establish a clear teacher-student barrier. From what I remember about school at home, this is how it was, but my experience here has been the opposite.

The children greeted me with warmth at the beginning of each lesson, and I’d like to think I reciprocated the sentiments!

It’s truly been a pleasure working here and I’d like to thank everyone involved, both students and teachers, for making this an unforgettable year and a great experience.

Matthew Tolley, English teacher 6

Etapes

Tres Projectes per a alumnes amb bones capacitats Mariona Guilera i Rosella González, tutores de Primària Els tres darrers cursos s’han desenvolupat a Primària projectes dedicats als alumnes que mostraven molt bones capacitats acadèmiques, generals o especifiques d’alguna matèria, i també un bon rendiment escolar.

El repte era treure el màxim profit de les seves habilitats i alhora engrescar-los a compartir el seu temps amb companys d’altres cicles.

El curs 2011-12 es va dur a terme el “Projecte d’apadrinament”. Alumnes de sisè van aprofundir en la situació de nens i nenes de primer curs que mostraven dificultats en l’aprenentatge lector o als quals podien ajudar en les relacions socials. Els grans es van involucrar en els problemes que se’ls podien presentar i van dissenyar les estratègies d’ajuda que creien més adients. La relació que van mantenir entre ells va resultar profitosa per ambdues bandes i va permetre comprovar l’eficàcia de les seves actuacions.

Després d’analitzar-ne els resultats, van presentar el projecte als companys de cicle superior que el posarien en marxa el curs proper.

El curs 2012-13 es va dedicar a “L’expressió oral”. Alumnes de quart van preparar uns tallers de ràdio en els quals posaven en pràctica el que havien après en unes sessions prèvies de logopèdia i oratòria.

Tot profitant l’any Calders, van emetre a “Ràdio IPSI” una entrevista amb personatges ficticis que confegien un esbós biogràfic del personatge i van dramatitzar el conte Els nens voladors a les aules. Qui volgués escoltar-lo, tenia la possibilitat de fer-ho a Ràdio IPSI, on va quedar enregistrat.

La demostració de les seves habilitats va engrescar els companys i els va permetre copsar la importància de l’expressió oral.

Finalment, el curs 2013-14 s’ha endegat el projecte “Talent Solidari”.

Alumnes de cicle superior han anat a les aules de companys més petits per ajudar-los a progresar en la matèria que ells dominaven.

Durant un trimestre, van dur a terme activitats de suport de Llengua catalana i castellana, Coneixement del medi, 7

Matemàtiques i Ed. plàstica que, a banda d’ajudar els alumnes amb dificultats, els ha fet adonar de la importància i la satisfacció de compartir el temps i el propi talent amb els altres.

Amb el disseny i la posta en marxa d’aquests tres projectes, dues mestres que ens acomiadem de l’escola després de més de quaranta anys de treballar-hi, veiem realitzat un dels objectius que moltes vegades havíem proposat al Claustre: l’atenció als alumnes que, donades les seves capacitats, necessitaven estímuls per a optimitzar-les al mateix temps que prenien consciència de la solidaritat que els unia amb la resta de companys.

Esperem que la feina hagi resultat profitosa i pugui, si els professors ho consideren oportú, tenir continuïtat en el f utur.

Etapes

Jornades Literàries a ESO Enric Oliveras, alumne de 4t d’ESO

Amb el dia de Sant Jordi, s’inicien a l’escola IPSI les Jornades Literàries, uns dies de trencar rutines que ens endinsen en el món de la cultura i la literatura catalanes.

Museus, biblioteques, teatres, rutes per la ciutat… Existeix un ampli repertori d’activitats que pot sorprendre més d’un. A més a més, s’hi representen obres de teatre per a tots els cursos. I no només això, també han trepitjat l’edifici importants persones conegudes, com Araceli Segarra, destacant amb el seu entusiasme inesgotable; Alfred Picó, escriptor i periodista de televisió, ràdio, i premsa; i Empar Moliner, amb les seves característiques posicions, un estil flow molt seu; a més de la prometedora jove Yaiza B.G i l’espontània Iolanda Batallé.

La primera ens va presentar els llibres Ni tan alt ni tan difícil, un llibre de gran reflexió, on Araceli ens comentava els projectes i metes de la vida, els quals amb esforç i valor es poden aconseguir més fàcilment i tot del que ens pensàvem. Per part d’Alfred Picó, Nit de foc i Mètode Picó per parlar en públic eren les dues obres que ha publicat aquest any . En el primer, una intrèpida obra d’acció i aventura ens endinsa en un atac terrorista. I per als tímids, als quals els costa fer exposicions, el segon llibre dóna alguns consells que els poden ajudar. Continuem amb la jove Yaiza, que comença la seva trajectòria literària i ens presenta No te’n vagis, una novel·la d’incertesa i amor profund que li complica la vida al protagonista. I per acabar, la directora de l’editorial La Galera, Iolanda Batallé, amb l’obra Faré tot el que tu vulguis, (un títol… extravagant) que ens parla de les tan estranyes coincidències i casualitats del món, afegint-hi el toc de misteri que portarà la protagonista a fer-se unes preguntes que mai abans no s’havia fet.

Tots ells en una batalla dialèctica molt aferrissada per veure qui aconseguia tenir més èxit entre el jove públic, per tal que llegíssim els seus llibres. I això és el que agrada als alumnes, una gran varietat de temàtica per poder escollir i llibres nous que poden omplir la nostra biblioteca personal.

A més a més, tallers molt diversos per triar, dels quals destaco el gran interès que van despertar les introduccions a la llengua àrab i russa, molt complicades, però també molt interessants. És un moment únic per voler conèixer llengües, noves i exòtiques per a nosaltres, que tantes portes poden obrir avui en dia.

També s’hi oferien rutes que mostraven les zones per on vivien els grans literats barcelonins, visites a edificis il·lustrats com la Biblioteca Nacional de Catalunya, o fins i tot l’Ateneu Barcelonès.

No oblidem, però, els Jocs Florals, que volen animar els alumnes a convertir-se en escriptors i a expressar les seves imaginacions. Els guanyadors d’aquest any han estat Ramon Company, en prosa, i Quim Cuatrecasas, en poesia, que, per cert, han quedat en segona posició en els

Jocs Florals de l’Eixample. Feliciteu-los! I, a més, de deu premis que atorgaven els Jocs Florals de l’Eixample, cinc els van guanyar alumnes de l’IPSI. En un món on els llibres perden importància davant interessants tecnologies, les Jornades Literàries impulsen els alumnes a fer una ullada a les noves obres, i poder així veure un altre món, que pot ser el del costat de casa teva, o el de la idea més esbojarrada que hagi tingut l’au8

Etapes

ESO

Terra Baixa Mercè Deu, Adrià Juan i Enric Oliveras, alumnes de 4rt d’ESO En motiu de les jornades literàries, Terra Baixa, l’obra teatral catalana per excel·lència, va ser representada per alumnes de 3r i 4t d’ESO. Ambientada cap a finals del segle XIX, els actors de l’obra vam intentar plasmar al màxim les característiques de l’època. Un triangle amorós és la trama en l’obra dramàtica de Guimerà, que deixa el públic sense alè fins just al final.

Durant 3 mesos, vam sacrificar part del nostre temps escolar per poder assajar el que seria l’obra de teatre que anualment es representa a l’Escola, sabent com d’important és la cultura literària catalana per a la nostra societat.

La veritat és que els assajos, tot i ser llargs, van passar volant, entre rialles i bromes. Durant aquells mesos, tots els actors i actrius vàrem esdevenir una gran família, tot i que al principi la majoria no ens coneixíem a fons.

També és una actuació que agrada molt als alumnes de l’Escola, donat que permet veure un espectacle fora de la realitat quotidiana, però que a la vegada és molt proper, perquè els mateixos companys són els personatges que demostren el seu entusiasme en la representació teatral.

Tot i haver tingut només un dia de pràctica abans de l’obra després de la Setmana Santa, i amb la incertesa i el nerviosisme que semblaven els reals protagonistes de l’obra, la veritat és que el resultat va ser un gran èxit, a més d’haver estat una experiència molt gratificant i completament inoblidable per tots els alumnes que hi van prendre part.

Així doncs, animem a qualsevol persona, per tímida que sigui, que si alguna vegada té l’oportunitat d’actuar, que no dubti en fer-ho, o, que almenys s’ho plantegi, donat que és una gran inversió que mereix totalment la pena viure-la i compartir-la.

tor, per poder valorar com d’importants són les lletres per a tots nosaltres.

Sovint es comenta entre els alumnes de l’escola que les Jornades Culturals eclipsen les Literàries, però em sembla que la cosa no ha estat tan certa aquest any, ja que els personatges, tallers, visites i tot plegat, han fet d’aquestes unes de les millors Jornades Literàries que hem presenciat els de la nostra generació.

9

Etapes

ESO

Padrins per un any

Júlia Duran, Clàudia Fillol, Artur Ponsà, alumnes de 4t d’ESO

Els alumnes de 4t d’ESO hem tingut l’oportunitat de ser padrins de l’IPSI. Segons el diccionari el padrí és una persona que protegeix algú en els seus propòsits. Nosaltres hem tingut l’ocasió de poder apadrinar uns nens petits molt divertits i simpàtics… “monus” és la paraula que els atorguem.

Són criatures innocents, amb cara de no haver trencat mai un plat (bé, potser sí, però literalment) i una de les seves grans habilitats és fer petons i abraçades. Així doncs, la proposta de l’Escola de l’apadrinament va ser acceptada amb entusiasme per tothom.

L’arribada al mes de novembre a les aules de P3 va fer possible el nostre primer cara a cara amb el nostre fillol.

Vàrem fer servir un símbol com un banyador, un gelat o una estrella, que utilitzen ells per saber quin és el seu got, el seu penjador i el seu material, amb la finalitat que cada nen petit trobés entre aquella colla de ganàpies, el seu padrí.

El fet que el primer dia els nens se’ns tiressin a sobre fent-nos una forta abraçada ens va entendrir i el berenar que vam fer posteriorment ens va servir per començar a conèixer-nos. Si observaves a cada parella de padrins i fillols podies veure com alguns nens ja li havien agafat confiança al seu padrí i li ensenyaven les seves coses, d’altres encara no tenien clar per què l’havien aparellat amb aquell ésser desconegut i enorme per a ell. D’altres ploraven, posaven cara d’enfadats i es resignaven a parlar-li i faltaven aquells que estaven tan emocionats que no eren capaços ni de dirigir-li la paraula i es limitaven a somriure i a dir que sí a tot. Però a poc a poc tots en vam anar agafant confiança i afecte.

El dia que per fi van venir a l’edifici dels grans, tot eren preguntes, per què els lavabos de nois i noies estaven separats, per què nosaltres no portàvem pitet, per què hi ha una noia que té el cabell blau… Els veies fascinats amb el pati de fora, corrent i passant per les classes, on anaven picant una mica de crispetes, pastís, galetes, etc. Una imatge que era agradable a la vista, veure els padrins i els fillols junts i divertint-se. Algun fillol s’escapava del seu padrí per asseure’s a la taula del menjar i servir-te tot el

que li vingués de gust. Si aixecaves la vista, veies un munt de globus volant i et feien pensar que no només eren ells els petits, sinó també nosaltres.

A mitjans de maig ens vam tornar a reunir al seu edifici. Aquest cop no ens esperava un berenar, sinó uns blocs de fang que havíem d’utilitzar per fer un arbre que representava el símbol d’IPSI. Així doncs, tocava embrutar-se les mans i ajudar els nostres fillols a fer manualitats.“Bola, boleta, ben rodoneta…” és el que anàvem cantant mentre l’arbre, anava prenent forma.

Encara vam poder jugar amb ells la poca estona que ens quedava. Uns jugaven al famós “pilla-pilla”, d’altres es posaven a cantar, uns altres feien moure els trenets i n’hi havia uns quants que es divertien passant-se la pilota. Ningú diria que un nen petit et pot fer córrer, saltar i riure tant; bàsi10

cament et fa quedar sense energia. És llavors quan entenem l’esforç que fan els nostres pares dia a dia per aguantar-nos. De vegades, mirant un padrí i el seu fillol et podies adonar que en certa manera el seus caràcters encaixaven. I es veia que no només ells aprenien de nosaltres sinó que nosaltres, també apreníem d’ells.

I finalment, pocs dies abans de marxar de viatge a Berlín, vam fer el comiat d’aquesta experiència tan enriquidora que ha estat l’apadrinament. Tots els alumnes de P3 i 4t d’ESO ens van reunir al pavelló el dia de les Jornades Esportives i van estar jugant i fent esport amb el material que ens va proporcionar el Servei d’Esports de l’Escola. Quina suada! No paraven!

Això sí, prèviament ens van regalar un massatge molt relaxant a l’esquena que ens va entendrir a tots.

Etapes

Bons resultats en els concursos matemàtics on hi participa IPSI Redacció d’El Fil

El dia 20 de març, alumnes d’entre 3r d’ESO i 2n de Batxillerat van participar en la XIX Prova Cangur organitzada per la Societat Catalana de Matemàtiques. Hi van prendre part gairebé 22.000 alumnes de Catalunya, Andorra i Catalunya Nord dividits en quatre categories.

Durant 75 minuts van resoldre 30 problemes matemàtics i els resultats obtinguts per IPSI han estat excel·lents.

Quinze d’ells han quedat classificats dintre del 10% dels millors resultats i quatre d’aquests han quedat dintre del millor 2%.

El dia 8 d’abril, un equip de set alumnes de 2n i 3r d’ESO va participat en la I Copa Cangur organitzada per la Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l’Instititud d’Estudis Catalans, a la Facultat de Matemàtiques i Estadística de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Durant una hora van estar resolent dotze problemes matemàtics i, d’un total de dotze escoles i instituts de Catalunya que hi van participar, van quedar classificats en segon lloc. En total hi va haver sis concursos amb dotze equips a cada seu. Posteriorment, els primers i segons classificats de cada seu van passar a la final de tot Catalunya, on l’equip d’IPSI va participar el passat 28 de maig. Tot i l’esforç realitzat no es van classificar entre els tres primers, però l’esforç i les ganes que hi van posar a l’hora de resoldre els quinze enigmes matemàtics de què constava la prova van valer la pena. L’experiència que van adquirir de ben segur que els servirà de cara al curs vinent en les diverses proves matemàtiques a les quals es podran inscriure els alumnes d’ESO i Batxillerat organitzades per la Societat Catalana de Matemàtiques.

En el sentit del rellotge, Cèsar Arauzo, 3r d’ESO, lloc 60 de 7.865 (0,75%); Pol de Lapparent, 3r d’ESO, lloc 34 de 7.865 (0,42%); Ariadna Masot, 4t d’ESO, lloc 119 de 6.696 (1,76%) i Joan Arnalot, 1r de Batxillerat, lloc 25 de 4.517 (0,53%)

Guanyadors del VIIIè Concurs de Dibuix Naturalista del Parc Nacional d’Aigüestortes.

Dibuix i natura

Ester Fulgado, professora d’Educació visual i plàstica a ESO. El passat mes de maig els alumnes de segon d’ESO van treballar el Realisme a la classe d’Educació Visual i Plàstica mitjançant una làmina on havien de representar, amb la màxima objectivitat, un animal o paisatge del Parc Nacional d’Aigüestortes.

L’elecció d’aquesta imatge va servir, a part de conèixer la fauna i flora del Parc, per acostar els alumnes a dos objec-

ESO

tius a assimilar a l’aula: aprendre la tècnica de l’aquarel·la amb llapis de color i fer que l’alumne s’ adonés que, dibuixant, es pot analitzar i precisar una imatge.Mentre dibuixa, l’alumne és capaç d’observar allò que passa desapercebut i, un cop ho ha vist, ho pot plasmar creativament mitjançant la textura. El pelatge d’un isard no és només marró. Si s’observa amb deteniment es poden veure diferents colors: el negre, el taronja i fins i tot el groc. Cadascun d’aquests colors traçats un damunt de l’altre de manera concreta poden arribar a crear la textura del pèl de manera que sembli real.

Els resultats dels treballs van ser òptims i per això vaig decidir seleccionar les millors làmines de cada classe i lliurar-les a concurs.La satisfacció va ser enorme al conèixer els guanyadors. Vuit dels alumnes presentats eren mereixedors del guardó col·lectiu del concurs a la classe de Segon D de la ESO amb el conjunt d’obres de més qualitat. El premi era pels alumnes següents: Laura Mazo, Chloé de Tienda y de Robert, Maria Pellicer, Àlex Mateo, David Camprubí, Lidia Varona, Emma López i Jaume Mayos Tanmateix, degut al’excel·lència dels treballs presentats, l’organització va decidir fer un petit obsequi al finalista de la classe de segon B d’ESO Àlex Climent Gento.

Finalment, gairebé acabant el curs, la feina ben feta realitzada a l’aula ha estat recompensada! Moltes felicitats a tots i bon estiu!

11

Etapes

BATXILLERAT

Sant Jordi 2014

Festa Major

Pau Barba, alumne de 2n de Batxillerat Temps era temps a la petita vila de Montblanc hi havia un regne que vivia tranquil·lament gaudint dels productes de la terra i el kilòmetre zero, fins que un dia va aparèixer un drac… I així comença la llegenda de Sant Jordi. Una llegenda que com ja és tradició es representa cada any per la festa major de l’escola. I correspon als més grans de la família fer el pregó més original, amb els millors decorats o que més emocioni els petits.

L’acte segueix una estructura similar al de qualsevol festa major: Primer el parlament del director, l’entreg a de l’arbre d’IPSI i les actuacions dels nostres bastoners, sardanistes i timbalers seguits d’en Borrell i la Provença: els nostres gegants.

Seguidament el plat fort del dia. El pregó és més que una simple obra de teatre, és el missatge que una generació que ja surt de l’escola vol deixar als que encara pugen. I la veritat és que sense posar-nos nostàlgics, això del pregó sempre semblava molt lluny: Aquells nois amb els quals de tant en

tant et creuaves pels passadissos, a les pastissades o l’entrenador de bàsquet,… en general figures difuses que, un cop dalt de l’escenari, feien una mena de sensació d’admiració. Una mena de -Què faran quan surtin de l’escola?- barrejat amb un - I què faria jo? Buff, sort que encara queda lluny !

Per bé o per mal, ja hi som, i aquest any el pregó era a càrrec nostre. Aquest cop, per trencar amb la tradició dels últims anys, vam decidir fer-lo bastant fidel a l’original, prenent-nos, però, unes certes llibertats a l’hora de tractar per exemple la història paral·lela del rei i la reina de la vila de Montblanc amb certes tendències corruptes. O el propi paper de la princesa que aquest any va un xic més enllà col·laborant amb Sant Jordi, ja que hem intentat reivindicar el paper de la dona. També vam posar un cert accent en el decorat, en particular el drac, ja que un drac capaç d’espantar tot un regne ha de ser realment temible ( i modèstia a part, crec que vam fer una bona feina).

12

Etapes

Intercanvis 2014

Göteborg i el Kitas Gymnasium Nil Capdevila, alumne de 1r de Batxillerat El passat mes d’abril al voltant d’uns trenta alumnes de 1r de Batxillerat vam fer un intercanvi amb una escola de Göteborg, Suècia. Els alumnes suecs ja havien vingut a Barcelona a l’octubre, així que ja ens coneixíem.

L’estada a Suècia va durar una setmana i va ser una experiència molt recomanable, ja que vam conèixer noves maneres de fer, noves perspectives, i una nova cultura, entre altres.

A Suècia, un àpat molt important és l’esmorzar que, a diferència d’aquí, és un àpat molt potent i consistent. A més, és molt comú la fika, que consisteix a prendre galetes o dolços i beure una beguda normalment aigualida.

També acostumen a beure llet en els àpats. Quant al transport, és molt popular i útil el tramvia, amb el qual és fàcil desplaçar-se per tota la ciutat de Göteborg.

Com que les condicions meteorològiques del nord d’Europa es caracteritzen per pluja freqüent, sobretot durant l’època en què vam viatjar, dur a terme activitats a l’aire lliure es fa més difícil que no pas aquí. És per aquesta raó que, durant la nostra estada, els alumnes suecs van organitzar una tarda al lasertag que és un lloc on es practica un joc entre dos equips amb pistoles de rajos làser. A més a més, durant el dia, mentre els suecs estaven a l’escola, els alumnes barcelonins vam fer diverses excursions. Una d’elles va ser donar una volta amb el transbordador per la ciutat sueca. En un primer moment vam tenir un petit ensurt quan uns alumnes es van quedar fora del transbordador i la resta van marxar, però afortunadament de seguida es va solucionar, i tot va quedar en una anècdota.

Pel que fa a l’educació, l’escola Kitas Gymnasium és molt diferent de la nostra. Allà utilitzen els iPads constantment i sovint amb aplicacions no relacionades amb el treball de classe, a més, els alumnes reben diners per anar a l’escola, com si fos una feina, en canvi aquí sovint s’ha de pagar per accedir a l’educació. Sorprenentment, els professors suecs sembla que no són molt respectats pels alumnes, cosa que provoca una mica de descontrol. Respecte

a la llengua anglesa, la comencen a aprendre al voltant dels onze anys, no obstant a la nostra edat ja la dominen quasi a la perfecció. Això pot ser degut al fet que la televisió i les pel·lícules del cinema s’emeten sempre en versió original, cosa que fa que els suecs tinguin més fàcil accés a aquesta llengua.

13

Per acabar, recomanem aquesta experiència única als alumnes de cursos posteriors, ja que creiem que és una bona manera de fer amistat amb gent d’altres països, millorar el nivell d’anglès i conèixer un país vivint amb famílies d’allà, una perspectiva que no es té fent un viatge turístic.

Etapes

BATXILLERAT

Viatge de final d’escolaritat 2014

Voyage, voyage…

Júlia Alberola i Esteve Cruanyes, alumnes de 2n de Batxillerat

A mesura que avançàvem pel moll adossat –alguns amb cotxe, altres a peu o amb taxi–, els successius creuers anaven disminuint en categoria.

El nostre era l’últim. En Joely i la tripulació ens va donar la benvinguda.

En Joely era un home que fins i tot els temes més seriosos, com les normes de seguretat, les recitava cantant i ballant. Abans de la sortida del port de Barcelona, ja estàvem tots a la coberta aprenent a ballar “El Baile Del Serrucho” que seria el leitmotiv del viatge.

També vam poder començar abusar de la targeta “Tot inclòs” amb la qual podies aconseguir menjar i beguda a qualsevol hora del dia. La paradeta de frankfurts 24/7 ens va treure de més d’un atac de gana. Al cap i a la fi, una setmana de mala alimentació no fa mal a ningú…

Cada dia visitàvem una ciutat diferent.

El primer dia vam parar a Marsella. El grup es va separar entre els qui van voler pujar a un mirador i els qui van acabar per pujar a un altre mirador.

El Port Vieux és el centre de la ciutat, el vam rodejar tot ensumant la flaire de bullabessa que sortia dels restaurants. El segon dia vàrem fondejar a Villefranche sur Mer, on unes barques ens van portar fins a port ja que el creuer era massa gran per entrar-hi.

Al arribar-hi vam descobrir que era un poble idíl·lic. Tot i estar plovent, vam voler acostar-nos fins a Niça amb el tren, però la línia estava fora de servei a causa d’una avaria. L’endemà era dia d’anar a Savona, per agafar un autocar fins a Gènova, ciutat grisa, com bé vam poder apreciar des del mirador. Tot i ser grisa, de les fonts en brolla aigua blava.

A la tarda, havent tornat a Savona, vàrem poder contemplar un intent (no pas mal aconseguit) de capella Sixtina. I va arribar el dia que ens va tocar llevar-nos d’hora per anar a Florència i Pisa, això sí, el llarg viatge amb autocar ens va permetre dormir quatre hores. Seguim defensant que és el mon sencer que està tort respecte la torre de Pisa. L’última parada va ser Roma. Va quedar 14

palès que si es va de creuer, no hi ha temps d’arribar a apreciar la ciutat, només tens temps de quedar bocabadat amb la basílica de Sant Pere, el Colisseu i la Fontana Di Trevi.

Cada tarda, al tornar de la visita, tothom agraïa una dutxa i una migdiada per agafar forces per aguantar la festa que s’organitzava cada nit a la coberta. Molts dies s’allargava fins a les cinc de la matinada. El sopar no tenia res a veure amb la resta d’àpats del dia: tothom de vint-i-un botons i asseguts a taula amb el servei dels excel·lents cambrers. Cada nit tenia assignada una temàtica diferent i tothom havia d’anar vestit d’acord amb aquest tema i la festa també s’hi basava. Les més divertides van ser la nit de disfresses i la nit de blanc.

La feinada va ser nostra i dels professors per tornar-nos a posar les piles després de dues setmanes de vacances, una la del creuer i l’altra la santa.

Serà difícil d’oblidar aquest viatge de fi de curs per a tots nosaltres.

Etapes

15 anys: El comiat

Pau Barba, alumne de 2n de Batxillerat

15 anys de classes, 15 anys de pissarres, d’apunts i fotocòpies. 15 anys de professors, 15 anys de monitors, de mitja pensió. 15 anys de patis, d’esmorzars. 15 anys d’extraescolars. En resum 15 anys d’escola.

Per molts de nosaltres una etapa que va començar aquí mateix, a l’IPSI. I per alguns fins i tot abans, a preinfantil. Per d’altres va començar molt mes tard, a les portes del batxillerat, però que per tots tenia un component comú: El final marcat per el comiat del darrer 20 de maig.

Un acte com aquest és molt més que un simple acte, marca el final d’allò que suposa la nostra educació preuniversitària i ens enfronta amb el futur, que per primer cop per a molts de nosaltres, no està escrit i espera que algú suqui la ploma al tinter. És clar que per a la majoria la resposta és la universitat però, tot i així amb la selectivitat a l’horitzó la presa de decisions pot ser un pèl atabaladora. Especialment pel fet que just abans d’una decisió d’aquestes, tal i com es veu reflectit en els meus companys sembla que n’hagi de dependre la resta de la vida. Per més que al cap i a la fi les possibilitats de reorientar-se, avui en dia encara siguin moltes: La formació de post grau és una opció molt probable per la majoria de nosaltres fet que fa que al final la importància d’aquesta tria quedi diluïda en moltes altres.

L’acte en sí va ser, creiem, molt adequat a la situació. De primer vam tenir el parlament de l’Oriol Blancher que com a director de l’escola tampoc queda indiferent davant d’una ocasió com aquesta. Ell va aprofitar per recordar-nos en un discurs amb visió de futur, tot allò que l’escola ens ha intentat transmetre i que ens han d’ajudar més enllà de la nostra formació acadèmica, no només per encarar la selectivitat o la carrera, sinó per encarar el nostra futur com a persones.

Seguit, el parlament de una de les nostres tutores de 4rt de primària, la Mariona Aguilera, que aquest any com nosaltres també deixa l’escola. És important recordar que som on som perquè tenim un passat, i la Mariona va fer una excel·lent feina recopilant els documents del nostre pas per l’escola. Sempre s’ha dit que no hem estat el curs més fàcil, això és del cert, i potser tampoc hem estat el més brillant acadèmicament. Però sempre hem estat un curs que ha posat il·lusió per la feina que hem fet, i la prova està en el nostre pregó, les nostres obres de teatre, cantates i tots aquells reculls de textos que hem escrit per Sant Jordi i que encara estan disponibles a la de l’escola. I als que des d’aquí convido a que doneu cop d’ull.

Finalment l’esperat discurs dels protagonistes de l’acte: els alumnes de segon, que aquest any en la línia habitual vam optar per fer una mena de repàs cronològic, lleuger i en clau d’humor, dels moments més destacats del nostra pas per l’escola, utilitzant les diferents cadires des d’aquelles de p3 fins les de batxillerat com a metàfora del nostre creixement. Vam dividir-lo en quatre blocs: L’infantil i primària del qual destaquen el fet d’aprendre a llegir i escriure, la cantata,… i en general el fet que (com ara mateix) ja ens creiem molt grans quan en el fons encara érem uns crios).

De segon l’etapa de l’ESO on s’assenten les bases de la

nostra identitat. Etapa de la qual destaquen les primeres males notes, els crèdits de síntesi… I per últim el Batxillerat etapa en la qual la família va créixer considerablement, i que potser encara està massa a flor de pell com per ser valorada. El discurs va ser coronat amb un últim bloc de caràcter més emotiu i en el qual es destacava el fet que se’ns obren les portes al futur. Per últim i per tancar el comiat un petit piscolabis a càrrec de les cuineres de l’escola on les mares van poder comprovar per que sempre posàvem les croquetes de l’escola a nivell de les seves.

I amb aquest discurs es tancava una de les etapes més llargues de les nostres vides, l’escolaritat. Moltes gràcies a tots aquells que la heu fet possible.

15

Activitats

Vint i cinc anys en vint i cinc preguntes: Part II

(Tot el que volia saber sobre el Cor Vivaldi però potser no s’atrevia a preguntar…) Òscar Boada, director del Cor Vivaldi 13) Què fan els vivaldians per tenir més drets que la resta d’alumnes? (pregunta formulada per un lector) Doncs, res de res, que jo sàpiga. En tot cas, el que fan és, en moments puntuals de molta feina coral i d’escola, sol·licitar algun termini més llarg o bé ajornar una prova si, per raons de concerts i activitats artístiques, no l’han pogut preparar convenientment. Però això no és un dret únic dels vivaldians, sinó que aquesta, diguem-ne, adaptació del ritme d’estudis, la podem trobar també amb d’altres alumnes que realitzen activitat esportiva d’alt rendiment o activitat artística semi-professional. L’atenció a la diversitat, ha d’incloure, forçosament també, els casos d’alumnes que paral·lelament a l’escola realitzen amb seriositat d’altres activitats que els impedeixen tenir tot el temps disponible per a l’estudi escolar.

14) El Cor assaja cada dia. Amb tants assaigs, tenen temps per fer d’altres coses?

Efectivament, el Cor Vivaldi assaja cada dia al migdia. Això vol dir que durant els migdies, només poden dinar i anar a assaig. Les tardes, però, resten lliures per poder fer allò que més els pugui agradar en qualsevol camp.

15) El fet de cantar al Cor Vivaldi en quina mesura afecta el seu rendiment acadèmic?

No l’afecta en absolut, ben al contrari.

El Cor no és un elixir màgic i no converteix en bons estudiants els alumnes als quals els costa estudiar, però sí que és clar que augmenta notablement el seu nivell de concentració, voluntat i esperit de sacrifici. De fet, per veure clarament com la pertinença al Cor no afecta gens ni mica el rendiment acadèmic, només cal mirar els darrers resultats de les quatre alumnes cantaires de segon de batxillerat: dues matrícules d’honor, dos 8,5. No està malament, oi? En paraules d’una de les mares d’aquestes noies, “amb esforç i perseverànça es poden aconseguir els objectius proposats (esperem que després de les PAU, així sigui!) i formar part del Cor Vivaldi les ha ajudat a tenir aquests valors com a principis” 16) El Cor és el resultat del talent i l’esforç dels nois i noies que l’integren?

Segur que perquè una cosa com el Cor Vivaldi funcioni, calen: Nens i nenes: Si no hi ha cantaires no hi ha cor, oi?

Esforç: Cal assajar i repetir fins a assolir la correcció. No hi ha volta de full. L’ esforç i la perseverança són inexcusa-

bles: es pot fer de manera més agradable o no tant, però sigui com sigui, cal molt de treball.

Talent: Aquesta condició, en canvi, nosaltres no la privilegiem tant com podria semblar. És evident que, com en tota agrupació, hi tenim individualitats talentoses que tenen una innata habilitat per fer el que els proposem. Però això es concentra en pocs individus, de manera que el gruix de la feina consisteix en aconseguir que tothom doni el millor d’ell mateix i aconseguir, així, una millora constant de tots i cadascun dels membres del Cor al llarg de la seva vida coral amb nosaltres. Facilíssim!

17) Les vocalitzacions i classes de cant ens foraden les orelles. Per què no insonoritzen d’una vegada la sala d’assaig i ens deixen treballar? (pregunta formulada per un lector) La sala d’assaig actual, així com els despatxos que ocupem just davant, són fruit d’una reforma que es va fer de l’antiga sala d’actes de Borrell 2, que abans era gairebé el doble de gran que ara i arribava fins a la sala d’informàtica i l’escala de pujada a les aules. Quan vam començar a assajar, la sonoritat era tan i tan seca, que gairebé no s’hi podia cantar ni tocar un instrument sense agafar una depressió. Durant les obres realitzades per tal de reforçar l’estructura de l’edifici, vam poder comprovar que, sense el sostre, al tenir un major espai disponible, la sala era una mica més còmoda. Clar, al suprimir l’aïllament del sostre, el so es desplaça amb més llibertat i es fa present a la sala d’informàtica (gràcies per la vostra paciència, nois!) i també a les aules de la primera planta que donen a la terrassa. Solució? No n’hi ha, perquè qualsevol mesura que es prengués de tipus acústic tindria com a resultat una reducció de l’espai i, conseqüentment, el so que es produís dins la sala se’n veuria afectat, i ara encara és una sala molt seca, molt poc agraïda.

Lamentablement, no hi ha solució, més enllà que en moments puntuals puguem anar a alguna altra aula a fer les classes. Som conscients que sentir vocalitzacions és molest, però és que a IPSI no ens sobra l’espai i, per tant, trobar espais idonis, resulta gairebé missió impossible.

18) El meu fill i la meva filla estan tot el dia Cor Vivaldi amunt, Cor Vivaldi avall. Què té el Cor Vivaldi que enganxa tant?

Com que ja vam quedar a l’anterior capítol que no érem una secta, no cal que m’allargui massa, encara que 16

jo m’atreviria a dir que el que fa que alguns nois i noies es sentin “enganxats” a la nostra activitat, és una barreja de coses, entre les quals: tracte familiar (si t’haig de renyar, et renyo i si t’haig de felicitar, també), passió per fer les coses ben fetes, la disciplina com a valor imprescindible, la música, quan més gran i més ben feta millor, bon clima de convivència… i segur que un munt de coses més que els vivaldians i vivaldianes ens dirien en un instant, però que… els haurem de preguntar a ells i elles!

19) Quins sòn els “números” del Cor Vivaldi?. Al llarg dels anys, el nombre de “vivis” ha variat molt, però no la seva excel·lència. Quin és el nombre de vivaldians òptim i cap a on es vol anar? És cert que el nombre de cantaires ha estat variable, però, en canvi, hem mantingut un nivell estable. El primer any, vam arribar a ser 47 i des de llavors mai havíem tornat a ser tants fins al curs passat, en què vam sobrepassar aquella quota històrica. En aquests moments, som 44 cantaires, després de començar només amb 19 (!) l’any 2009. És millor ser més que menys?

Com tot, hi ha els seus pros i contres.

Per repertoris, com més gran és el Cor, més obres grans es poden assumir (per exemple repertori a doble cor o obres a moltes veus, però en canvi, quan el cor és més nombrós costa més de controlar, i no parlo només musicalment, sinó també a nivell humà en desplaçaments, concerts i viatges. No és el mateix 26 necessitats que 44, per entendre’ns, no és el mateix fer 26 pentinats que 44!!

20) Quins han de ser els valors d’un/a “vivi”? (pregunta formulada per un lectora) Doncs… jo ho resumiria en una de les meves frases favorites: Vincit Perseverantia, aquest hauria de ser el “leit motiv” d’un/a “vivi”. És clar que, si a més de perseverança

MÚSICA

23) Quan temps es necessita per construir una bona veu?

La construcció d’una bona veu, depèn molt de cada cantaire. Hi ha nois i noies que, des del principi, per intuïció, entenen el procés d’emissió de la veu, senten d’una manera natural la música i s’hi posen sense problemes, però, no ens enganyem, són molt pocs, aquests!

La majoria, en entrar amb 10 anys, segueixen un procés de fabricació de la seva veu, que sol començar a donar resultats a partir dels 13-14 anys. Dels 14 fins als 17, si tot ha anat bé, és l’època en que es pot gaudir d’autèntics cantaires professionals.

24) Qui decideix el repertori?

El repertori el decideix el director del Cor. Per això, ha de tenir en compte, com a la mili: a) El terreny: el calendari, b) l’enemic: aquí no hi ha enemic, més aviat al contrari, però en aquest apartat posaríem el nombre de cantaires que tindrem per treballar durant aquell curs, c) les forces de que es disposen: s’ha de calibrar la qualitat i possibilitats dels cantaires: hi haurà solos? qui els farà?

Després de tenir clar tot el precedent, s’ha de buscar quatre repertoris que convinguin al cor i el facin créixer, tot i aportant novetat a la programació i evitant repetir obres: que ningú no pugui dir: sempre canten el mateix. Res més fàcil, creieu-me!

25) Al concurs Oh, happy day hi sortien repertoris molt modern i engrescadors! Per què no canteu música més moderna com ara Gospel? (pregunta d’una lectora) Doncs, la veritat és que no fem aquest tipus de repertori, sobretot perquè des d’un punt de vista de tècnica coral, no aporta gaires elements que facin evolucionar el cor, no al menys des d’un punt de vista coral “clàssic”. Pot ésser un repertori atractiu per a una part del públic (també em consta que hi ha gent que el detesta…)però per a un cor com el nostre que s’ha de formar cons17

tantment, ens cal varietat de repertori ( ja fem jazz, contemporani, romàntic, barroc…). I és que, després de tot, tal i com deia Robert Schumann als seus “Consells per a la joventut”: L’ alimentació de l’esperit ha de ser tan rica com la del propi cos. Nodrint els nens amb caramels no aconseguirem tenir homes i dones forts el dia de demà!

AGENDA

hi posem: Desig de millorar constantment, passió per la música, civisme, altruisme, ambició de saber i conèixer més i més, humilitat franciscana… tindríem els valors ideals per a un/a vivi… o potser directament, ja estaríem parlant d’un sant, no ?

21) I després del Cor Vivaldi, què?

Després de la jubilació, un vivaldià o vivaldiana pot fer el que més li plagui!

N’hi ha que deixen de cantar. D’altres, amb aspiracions musicals, audicionen per al Cor Madrigal i d’altres, desitjosos de cantar en un cor mixt, proven sort al Cor Jove de l’Orfeó Català. Per què no fem un cor de ex-vivaldianes? S’han fet diferents intents, fins i tot vam tenir durant un temps un cor mixt de cambra que ho feia molt bé, però fallava molt l’assistència (és molt difícil trobar un dia que vagi bé a tothom) i faltava la necessària continuïtat, imprescindible en qualsevol activitat musical.

22) Que han de saber els pares abans d’acceptar formar part del Cor? La primera cosa és saber que el Cor Vivaldi és una activitat extraescolar amb una trajectòria exitosa de 25 anys de vida i que les condicions del Cor no es poden adaptar a les individualitats, sinó molt al contrari. El Cor demana el compromís de presència dels seus membres en tots els seus assaigs i actuacions i, per tant, es vulgui o no, limita notablement la vida familiar. També la dinàmica del Cor fa que, a vegades, els seus membres no puguin assistir a algunes classes escolars per raó de concerts, viatges, assaigs. Cantar al Cor i gaudir de les seves actuacions és molt plaent, però no és gens fàcil. Assolir l’excel·lència demana molt treball i molta voluntat de superació. Michel Corboz, el legendari director de cor suïs, m’ho va deixar ben clar en una entrevista: l’orchestre, l’orchestre, tout le monde veut devenir chef d’orchestre, mais… le choeur , oh-la-la le choeur! c’est trés dur… Quanta raó tenia!

SETEMBRE Diumenge 14 Centre de Convencions Internacional.

Cançons catalanes en clau de jazz Diumenge 21 Hospital de St. Joan de Déu. A Cap-pela OCTUBRE Dimecres 22 Hospital de St. Pau. A Cap-pela Dissabte 25 Festival de Calella. En clau de jazz i A Cap-pela

NOVEMBRE Dissabte 8 Amer. Programa a determinar Dissabte 15 Auditori AXA. Programa a determinar, amb la Cobla St. Jordi

DESEMBRE Divendres 12 Sabadell. Els Pastorets Divendres 19 Auditori AXA. Nadal IPSI Dissabte 20 Gran Teatre del Liceu. Els Pastorets Diumenge 21 Gran Teatre del Liceu. Els Pastorets Sagrada Família. Programa a determinar, amb la Cobla St. Jordi Dilluns 22 Palau de la Música. Cançons de Nadal

Activitats

INFORMÀTICA

iPad a 1r i 2n d’ESO

Més TAC!

Eloi Gabriel, responsable d’informàtica d’IPSI Ens hauria agradat arrencar abans aquest projecte. Hem assistit a conferències i congressos, hem conegut algunes de les poques experiències pioneres que hem trobat a Barcelona i estem convençuts de fa temps que aquest és un camí necessari: les tauletes han d’entrar a l’escola.

La llista de raons és cada vegada més llarga, però resulta especialment interessant obrir una porta a professors i alumnes a les tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement (TAC).

Volem formar alumnes competents amb les eines del món present i futur, i volem que aquesta formació no sigui només

tècnica. Volem que aprenguin a ser crítics amb la informació de les xarxes i amb l’ús de les eines digitals, que obrin noves vies de comunicació que els permetin treballar en equip, compartir coneixement o relacionar-se amb el món que és fora de l’escola, des de dins i des de fora de l’aula.

També som molt conscients que les capacitats tecnològiques dels alumnes ens superen, és el seu medi natural i ens porten hores d’avantatge, per això pretenem estar molt atents, conèixer el seu medi i aprendre per aprofitar la seva inèrcia.

Aquest projecte podria haver arrencat abans, dèiem, però ara sabem que el millor moment era aquest. Hem volgut tenir-ho tot ben lligat, i aquest “tot”, com acostuma a passar, era molt més gran del que ens imaginàvem al principi: Hem estat un curs sencer provant tipus de tauletes diferents amb tipus de sistemes operatius diferents i, finalment, ens hem decantat per l’iPad, ja que destaca per autonomia, estabilitat i per la qualitat i varietat de les aplicacions.

Hem adaptat l’estructura de les comu nicacions de l’escola per tal que tots els alumnes, més de 200, i els professors corresponents que disposaran de tauleta no tinguin cap problema a l’hora de connectar-se a Internet.

Disposem d’un sistema de control integral de dispositius que ens ajudarà a fer un seguiment de l’estat de les tauletes.

Hem estudiat totes les editorials que ofereixen recursos educatius per a l’iPad i hem acabat triant Vicens Vives perquè té una bona usabilitat, una qualitat de continguts que ens satisfà i ofereix el ventall de matèries que ens interessa.

Ens hem format tant en l’ús com en la gestió i en les aplicacions per a iPad, fent cursos a centres formadors d’Apple oficials, i hem definit un calendari per fer aquesta formació de manera continuada.

A banda de molts altres detalls, com el gravat dels noms als iPads, les fundes protectores, la creació d’Apple IDs, la configuració inicial de tots els dispositius, la compra d’apps per volum (VPP), la definició de la normativa d’ús dels dipositiu, l’elecció d’una bona assegurança… també estem treballant algunes idees, que arrodoniran aquest projecte. Per exemple, s’hi involucrarà els alumnes, amb la creació d’una comissió d’experts en iPads, professors de diferents departaments de l’escola conformaran un grup d’investigació de noves apps i, el departament d’informàtica, aportarà millores tècniques i orientarà sobre els avantatges que l’iPad pot facilitar a nivell de gestió.

Estarem molt atents, com sempre, a tota la informació que arribi de tots els àmbits de l’escola, pares, alumnes, personal, col·laboradors externs... i supervisarem tot allò que puguem millorar. En aquest sentit ja han sorgit algunes iniciatives arran de comentaris que alguns pares han fet a les reunions. Així, estem buscant la manera que els alumnes que facin activitats extraescolars i no puguin passar per casa abans, puguin deixar l’iPad en un lloc segur.

Estem il·lusionats, amb ganes de treballar amb aquesta nova eina, satisfets per les millores que això suposarà per a tothom i esperem mantenir la complicitat que ja ens han demostrat pares i alumnes en aquest projecte.

18

Activitats

La realitat de la Black Comedy Júlia Duran i Ariadna Masot, alumnes de 4t d’ESO

Sóc incapaç de descriure el que vaig sentir quan vaig ser dalt de l’escenari.

Es tracta d’una sensació impossible d’explicar o d’entendre si no ho has experimentat. Abans de sortir se sentien rialles per escenes a les que nosaltres ja no trobàvem cap gràcia de tantes vegades com les havíem sentit.

Veia passar les escenes en instants, veient que s’acostava el moment de sortir. I per fi va arribar. Em vaig quedar en blanc, però tan bon punt vaig sentir la rèplica que tantes vegades m’havia donat peu a començar, les paraules em sortien soles de la boca, com si d’un simple diàleg es tractés.

Tot i que durant els assajos teníem la sensació que l’obra durava una eternitat, un cop amb el públic davant, semblava que tot passés a càmera ràpida.

No sentíem por per la possibilitat que no agradés, sinó més aviat de quedar-nos en blanc, avançar-nos o oblidar el peu de la nostra entrada. Semblava mentida. Portàvem mesos preparant-nos, però no hi havia manera d’estar llestos per una cosa com aquella.

Tot va començar quan el Manel, el

ESCENA

nostre professor, va preguntar-nos què volíem fer durant aquest curs. La resposta va ser ràpida: un obra. No vam decidir de seguida quina seria, però la idea de fer una representació seriosa ens il·lusionava. Quan va sorgir la oportunitat de representar-la davant de tota l’ESO, a més de les nostres famílies i amics, la primera reacció va ser de pànic; bé, potser tampoc tant, però la sensació era similar. Tot i això, de seguida ens hi vam apuntar.

No diré que fos una feina fàcil, és com veure un gran ballarí ballant. Pot semblar que és molt fàcil, però al darrere hi ha hores i hores d’esforç i treball. Va ser més o menys igual. No es tracta només d’aprendre’t un paper, sinó d’interpretar-lo, sentir el personatge.

Pot semblar una ximpleria, però és veritat.

Al principi no ens ho acabàvem de creure, ja que encara ho vèiem molt lluny, i potser és aquesta la raó que moltes vegades en Manel hagués de fer que ens concentréssim. He de reconèixer que vaig arribar a tenir por que no ens ho sabéssim prou bé pel dia

19

de la representació. No va ser fins que realment ens vam adonar que l’obra era imminent que ens vam posar les piles.

Faltava energia als assajos, o com a mínim això és el que el Manel sempre ens repetia (i encara ho fa ara).

Un parell de dies abans de l’estrena van començar els problemes. El Capità estava tenint un inici d’angines, teníem una col·leccionista d’art que no tenia veu, i un multimilionari amb la mà cremada. Però tot i aquests petits inconvenients, tot va sortir bé. O gairebé tot. Quan ja havíem començat l’obra va sonar un telèfon. I on era el telèfon? Doncs bé, ja us podeu imaginar al nostre professor llançant-nos el seu telèfon entre les cames d’una encara no borratxa senyoreta Ferrer, que ni tan sols se’n va adonar. A més, hi havia una col·le ccionista d’art anomenada Susanna Guzmán a qui li van caure gairebé tots els mistos. Per si no fos prou, tenim el despistat Kowalski, un electricista que s’oblida la llanterna.

Si hagués de resumir aquesta experiència en una sola paraula, aquesta seria inoblidable.

Família

El plaer de córrer en grup

Mot Montoriol i Carlos Vázquez, IPSI Runners.

Si teniu més de 40 anys pertanyeu a un grup de risc. Tant és que mai hagueu fet cap tipus d’activitat física ni que porteu una vida totalment sedentària o que no disposeu de temps lliure; simplement pel fet de tenir més de 40 anys en qualsevol moment podeu encomanar-vos del “running”. Us hem avisat!

El primer contacte ens arriba des del cinema de la mà de Rocky Balboa equipat amb un xandall gris. Ens ha quedat gravada per sempre més l’escena de les escales del museu d’art de Filadelfia. En deiem “footing”, després “jogging”; tot i que el boom del fenomen ha coincidit amb el nom del “running”. Tres noms anglesos diferents per una mateixa cosa: Córrer.

Aquest article no pretén descriure els avantatges que comporta per a la salut córrer amb regularitat. Per això ja existeixen nombrosos llibres i publicacions, escrits per especialistes. En aquest sentit és altament recomanable la lectura del llibre Canvia de vida. Posa’t a córrer de la Dra. Eva Ferrer (i mare de l’escola). Però malgrat l’extensió de recursos i material sobre el tema, ningú mai ha desvetllat què significa córrer en grup!

Cal desmitificar la transcendència del córrer. Aquesta no és l’activitat adequada per evadir-se dels problemes diaris ni per fer reflexions profundes. Córrer no és una activitat transcendent. Diu Haruki Murakami en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer: “Quan corro, corro i prou. Corro en un buit. O dit d’una altra manera, corro per estar en un buit.”

Certament, quan es corre sol rarament es pensa en res més que no sigui concentrar-se en les pròpies sensacions, a seguir el ritme, a respirar i trepitjar correctament, etc.

Córrer en grup és una activitat social de gran intensitat i profunditat.

Pertànyer a un grup comporta un compromís. No hi ha excuses que puguin fer endarrerir el moment de sortir: a l’hora establerta hi ha algú que està esperant calçat amb les esportives i saltironejant rítmicament en el punt de trobada.

Sigui l’hora que sigui (els “runners” tenen una tendència natural a quedar a hores intempestives), encara que plogui, faci vent o que jugui el Barça, els companys “runners” esperen. Però com que no esperen eternament (els 5’ de cortesia) arribar tard comporta córrer una mica més ràpid per enxampar el grup!

Córrer en grup, però, no segueix del tot la lògica descrita per Murakami.

Mentre es corre en grup es comparteixen sensacions, ex-

periències, temps i fins i tot intimitats. S’aprèn de les recomanacions dels altres, del que fan, de com corren…

Sempre s’espera el “runner” que queda enrere, no es queda mai ningú sol.

Amb el grup es comparteixen reptes, somnis possibles i impossibles, es gaudeix dels progressos propis però també dels progressos dels altres.

En definitiva córrer en grup crea vincles d’amistat.

El “runner” i el seu grup conreen la cultura de l’esforç personal i col·lectiu. Precisament en una societat tan orientada als resultats on es prioritzen les recompenses immediates amb la mínima despesa energètica, el corredor sap de primera mà que sense esforç i constància no hi ha resultats.

En essència, els resultats no són el primer objectiu del “runner”, són una conseqüència natural de l’esforç. Davant una cursa o un nou repte l’objectiu és sempre el mateix: acabar amb un somriure de satisfacció! La satisfacció d’haver-ho aconseguit. I, si el repte és col·lectiu, el somriure serà encara més gran!.

Precisament tot això, i molt més, és el que compartim un grup de mares i pares de l’IPSI que sortim a córrer en grup.

Som els IPSI RUNNERS, els IR. Els IR som un grup jove, només fa 3 anys que vam començar, impulsat per uns pares atacats de la febre del “running”, però que, alhora, pensaven que una bona manera d’assolir reptes personals era compartint-los amb un grup amb interessos comuns. La procedència de tots nosaltres és heterogènia: alguns són corredors experimentats que acumulen molts km a les cames - fins i tot milers -, d’altres tot just han començat fa poc, i n’hi ha d’altres que ho havien deixat i ara han decidit recuperar un bon hàbit…Tots compartim un mateix plaer; el plaer de córrer.

Els IR tenim unes samarretes amb disseny propi, un logo i un eslògan que ens identifica This is not an ordinary runner, un grup de correu electrònic i, lògicament, compartim un grup de whatsup “on fire”. A les inscripcions de les curses, a la casella de Club omplim amb orgull: Ipsi Runners. Fins i tot el llibre Running BCN (Angle Editorial), on es proposen diferents circuits per córrer per la ciutat, ha batejat una de les rutes amb el nom d’Ipsi Runners, atès que és un dels circuits que habitualment fem.

Però, per què tota aquesta parafernàlia? Per què aquesta identitat de grup? La resposta és simple: pel plaer de COMPARTIR. Canvia de vida, posa’t a córrer i, per poc que puguis, fes-ho en grup.

20

Família

Festa de l’AMPA i de l’esport Anna Enjuanes, representant de l’AMPA a ElFil

El diumenge 18 de maig al matí vam celebrar la festa de l’AMPA i de l’esport.

A un quart d’onze va començar la cursa open davant de l’edifici de Borrell I i, uns vint minuts més tard, la cursa familiar.

Després la Provença, el Borrell i les gralles ens van indicar el camí cap a l’espectacle d’animació infantil amb Fefé i companyia a la placeta.

Tot seguit van començar les competicions de basquet al pati verd, el circuit de pista americana al gimnàs, les partides de tenis de taula a la sala polivalent i els jocs tradicionals a la mateixa placeta.

No hi van faltar ni la pastissada a càrrec dels alumnes de Batxillerat, ni les sessions de maquillatge a càrrec dels alumnes de l’escola Cazcarra.

Cap a un quart d’una va ser l’hora de ballar Zumba amb la classe col·lectiva que van impartir els mestres de l’Escola Memory. Mares, pares, nenes i nens tots vam seguir el ritme de la música llatina i els moviments que ens marcava el professor. Després va venir un petit aperitiu i, tot seguit, l’hora d’acomiadar la Festa i, gaire bé, el curs.

Vocabulari indispensable del “runner”: Marató: 42.195 metres que divideixen el món en dos grups de persones, els que han fet una marató i la resta de mortals. k: unitat que mesura la distància entre el principi i el final, segons el sistema mètric dels “runners”. Equivalent al quilòmetre del sistema mètric decimal. Els últims “k” són sempre més llargs que els primers.

Sèries, farleck, tirada llarga: diferents tipus d’entrenaments, gens estimats pels corredors, però necessaris per preparar una cursa.

Trail running: evolució natural del corredor que, fugint de l’asfalt, busca noves sensacions a la muntanya.

Finisher: és la principal recompensa dels corredor, acabar una cursa. Cap de nosaltres mai guanyarà cap cursa, tot i així, ens esforcem per acabar-les, encara que molts hagin arribat abans que nosaltres.

Lesions: el teu cos et recorda que no ets en Kilian Jornet Algunes de les frases per entendre els Corredors “Un atleta no pot córrer amb diners a les butxaques. Ho ha de fer amb fe en el seu cor i somnis al cap”. Emil Zatopek “Només aquells que s’arrisquen podran saber fins on són capaços d’arribar”. T.S. Eliot, poeta.

“La majoria de corredors no corren perquè volen viure més. Ho fan perquè volen viure al màxim”. Haruki Murakami, escriptor.

“No em parleu de posicions i marques de temps. Jo dec la meva felicitat a ser part del pilot.” William Shakespeare, Epistle to David Garrick “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”, Jean Cocteau, poeta, dramaturg i escr iptor francès.

“L’èxit és la suma de petits esforços repetits dia sí i dia també”. Robert Collier, escriptor americà.

“El dolor és passatger, l’orgull és per sempre”. Marató de Barcelona, km 35.

“Ets el meu heroi”. La meva dona, km 42 marató de San Sebastià 2012.

Per trobar els Ipsi Runners IR M: Tots els dimarts a les 21 h en un circuit de 15 km per la muntanya de Montjuïc. Els dijous a les 21:30 per la Diagonal. Puntualment per la platja o per corriols de Collserola.

IR F: Els dilluns o dimecres per la Diagonal, a quarts de nou del vespre Slow IR: dissabtes matí una agradable sortida fins al Mirador de Montjuïc.

Els caps de setmana: cadascú allà on pari.

21

Família

Comiat dels alumnes de 2n de Batxillerat

Per darrera vegada Pep Bada i Núria Ortoll, pares

El passat dia 20 de maig vam assistir a l’acte de comiat dels alumnes de 2n de Batxillerat, dels nois i noies de la generació del 1996. En Francesc, el nostre fill petit, ha arribat al final de la seva etapa a l’escola. No era la primera vegada que vivíem aquest acte, l’any 2011 ja el vam viure amb l’Albert, el nostre fill gran. Però el passat dimarts era diferent, potser perquè era el nostr e darrer acte com pares d’IPSI. Durant la tarda es va repetir sovint aquesta cantarella: per darrera vegada…

Tot va començar el curs 1998-99, quan els nostres fills van començar el seu camí a l’escola. Primer a l’escola rosa amb la Neus al jardí d’infància, on alguns dels que vam veure a l’acte de comiat, com en Francesc, l’Esteve, la Clara, l’Elisabet, l’Anna, l’Alba, la Laura o l’Andreu, van compartir les bicicletes del pati i aquells fantàstics dibuixos on ja es

perquè començava una nova etapa a l’escola dels grans. De nou vam tornar a ser els pares dels petits de l’edifici, però per alguns no era un lloc desconegut, ja que era com tornar als orígens. Aquí vam viure les primeres assignatures optatives i la preparació de maletes per als crèdits de síntesis, des del primer fins al darrer, amb el viatge a Berlín. Durant tots aquests anys vam anar de la mà dels tutors, persones que miraven de guiar i orientar els nostres fills i omplir vessants del seu creixement. Finalment, va arribar Batxillerat.

Ara sí que vam notar un canvi. Per començar, en la primera reunió, hi faltava gent de “tota la vida”, però veiem cares noves, una gran oportunitat per conèixer gent nova. Era el principi dels dos últims anys a l’escola, que han passat com en un tres i no res. Per un costat el Treball de Recerca: que lluny quedaven les nostres paraules de primària! Després de mesos de preparació, encara es va córrer a última hora, els últims dies o l’última nit perquè s’havia de repassar l’ortografia, corregir la bibliografia o imprimir i enquadernar: semblava que no havíem après res, ni nosaltres com a pares ni ells com a alumnes. I després, vam viure com s’iniciaven les pastissades, les obres de teatre, el pregó de Sant Jordi, la festa major de l’escola, la venda de roses i, finalment, el gran viatge tan esperat, el creuer pel Mediterrani!

I després de tot això hem tornat al principi del nostre escrit.

Ara sí que podem dir que el camí arriba al seu destí. Aquest any, en començar el curs escolar, a la reunió de presentació, ja es va sentir “és la darrera vegada que vindrem a una reunió d’inici de curs”. La darrera entrevista amb la tutora, les darreres notes que s’havien de tornar firmades. Finalment, l’acte de comiat dels nostres fills on crec que tots els pares, mestres i altres membres de l’escola ens vam sentir orgullosos dels nois i noies. Aquells nens i nenes, que van plorar en entrar per primer cop a l’escola, van recordar el seu camí amb moltes anècdotes que van fer la vetllada molt amena i divertida, i qui sap si se’ls va escapar alguna llagrimeta. Crec que més d’un i d’una vam tenir en algun moment de l’acte un nus a la gola, recordant alguna de les situacions evocades.

I ara, que per darrera vegada tindrem a casa la revista El Fil, volem aprofitar l’avinentesa per donar les gràcies a totes les persones de la institució que han participat, d’una manera o altra, en la formació i la cura dels nostres fills. Potser tot això ha semblat una mica trist, però per nosaltres no és així. És tan sols una mirada melancòlica d’uns anys passats, d’uns bons anys on hem vist créixer els nostres fills i els seus amics. Uns anys on ens han sortit cabells blancs i alguna arruga. Uns anys plens de bons records que formen part de les nostres històries personals, familiars i col·lectives. Uns anys on l’escola ha entrat a casa amb els amics dels nanos i l’hem pogut gaudir amb uns altres ulls. Uns anys que només podem mirar amb agraïment i que han estat fonamentals per donar als nostres nois i noies unes bases sòlides per encarar una nova etapa de les seves vides. Uns anys on hem superat altres darreres vegades que només van significar que anaven creixent. També ara seguirem fent camí. Per darrera vegada: Gràcies a tots!

començava a perfilar la seva personalitat. Després, a Borrell I, on recordem l’avís per la megafonia a l’hora de recollir els nens i com esperaven que la Julita els donés el vistiplau perquè l’avi, la mare, la cangur o la tieta recollís la personeta en qüestió. Molts dels nois i noies que ara s’acomiaden segur que recorden el pati de dalt, l’ordre i el silenci per baixar i pujar les escales o la piscina Sant Jordi, on aprenien a nedar. Amb el temps van anar reafirmant les velles amistats i en van anar forjant de noves, ja que cada dos anys tenien un canvi de companys i un nou tutor que els animava a seguir treballant. A quart vam viure per darrera vegada la cantata a l’Illa i les primeres vegades en que repetíem “serà l’última vegada que deixes per última hora la preparació d’aquest treball”. I, finalment, va arribar la darrera vegada que havíem de preparar la bata; l’any següent ja no caldria 22

Projecció

Jocs Florals 2014

Per a la Mariona i la Rosella Redacció d’ElFil

Enguany l’acte dels Jocs Florals de l’Escola ha tingut un moment emotiu perquè és l’última representació que fan els petits de la mà de la Rosella i la Mariona. Sempre s’ha dit que l’Escola és el conjunt de creacions col·lectives i individuals que creen l’imaginari identitari, referent i de prestigi. I ara, en el moment del vostre acomiadament, volem agrair-vos el vostre mestratge, la complicitat dels vostres projectes i el vostre llegat, patrimoni de luxe per a l’Escola.

Moltes gràcies.

Jocs Florals d’IPSI 2014 Guardons Premis de Prosa A - Spring. Ona Griera, 2n de Primària A- Els secrets del castell. Joan Ferrer, 2n de Primària A - Les lletres parlants i la lluita contra en “Patato m”. Maria Fondevilla, 2n de Primària A- L’ascensor. Martí Nájar, 2n de Primària B - Quí parla? Anna Mateo, 4t de Primària. 2n Premi als Jocs Florals de l’Eixample.

C - La Llibreta. Ona Gimenez, 6è de Primària D - Tot ve d’un instant. Jaume Mayos, 2n d’ESO. 1r Premi als Jocs Florals de l’Eixample, ens representa als Jocs Florals de Barcelona.

E - Petits superherois. Ramon Company, 4t d’ESO. 2n Premi als Jocs Florals de l’Eixample.

F - Jo, Jasmina. Emma Gené, 2n de Batxillerat G - Els Kapkots. Carlos Vázquez Premis de Poesia A - Les maduixes. Víctor Calatayud, 1r de Primària A - El calamar. Àlex Farré, 1r de Primària A - Carn arrebossada. Àlex Sánchez, 1r de Primària A - Arròs a la cubana. Joel Tudela, 1r de Primària B - El Cuc. Bernat Anglada, 3r de Primària. 3r Premi als Jocs Florals de l’Eixample.

C - La Clau. Sara Cerdán, 6è de Primària D - Simples paraules. Anna Pallerola. 2n d’ESO (Accèssit) E - Manual per poetes. Quim Quatrecases, 4t d’ESO. 2n Premi als Jocs Florals de l’Eixample. 2n Premi als Jocs Florals de l’Eixample.

F - Per qui vulgui escoltar. Laura Oliva, 1r de Batxillerat (Accèssit)

23

Projecció

ESCENA

Teatre a Batxillerat

Carroll, Belbel, Goldoni…

Nil Capdevila, alumne de 1r de Batxillerat Des de primer de primària fins a quart d’ESO, cada any veus una obra de teatre a la sala d’actes (adequada a l’edat corresponent), sense pensar que hi haurà un dia que et tocarà a tu haver de fer que la gentada present rigui, plori, pateixi i s’emocioni. Fins que aterres a primer de batxillerat i enmig d’un calendari prou intens d’exàmens i treballs, et recorden a classe de Tutoria que aquest any nosaltres som els protagonistes. Hi ha moltes reaccions: la de la por, que et fa pensar en com t’ho vas passar de bé anys enrere des del teu seient i

com de difícil serà igualar-ho des de l’escenari. Aquest sentiment acostuma a durar poc, i de seguida n’arriba un altre: els nervis. Perquè el mateix dia que et recorden que aquest-anytu, els tutors anuncien que al cap d’uns minuts ja es fa el sorteig que dictaminarà el públic que tindrà cada classe, i això inevitablement va lligat amb l’estil d’obra que oferiràs. Per exemple, no representaràs Hamlet a nens de sis anys, però tampoc El Flautista d’Hamelín a qui li comença a créixer barba. Així que el delegat de cada classe s’encamina cap a la

seu del sorteig (la classe del costat), i la tensió s’escampa per l’aula de l’Anna Balleró i la de l’Adela Zapata.

La del Jordi Dantart, en canvi, roman tranquil·la i en silenci, pendents d’una sentència final que coneixen abans del judici, ja que a la seva classe sempre li toca el públic més adult: els dos últims cursos de l’ESO i els dos de batxillerat. Els responsables tornen i comuniquen el veredicte: a la classe de l’Adela li toca el públic més menut (i més agraït) i a la classe de l’Anna li toca la franja mitjana, que inclou els grans de primària i els petits de l’ESO. A la classe del Jordi, el de sempre. Opinions de tot tipus, algú que presumeix de públic pels passadissos de l’edifici, i tornem a treballar que aquí no ha passat res. Abans de Nadal totes les classes ja han decidit mitjançant votacions internes l’obra que els portarà a la famaescolar i més o menys s’han adjudicat els personatges i papers, però no és fins després de les festes que començaran els assajos, les disputes per qui es queda la Sala d’Actes i un compte enrere que primer es feia etern, però al cap d’uns mesos i amb una agenda atapeïda, a ningú li hauria fet res que s’aturés uns dies. És sa reconèixer que als alumnes del C ens va costar motivar-nos. L’elecció de representar Alícia al País de les Meravelles no es va decidir per unanimitat, o sigui que va causar discrepàncies, però finalment la democràcia es va imposar i els perdedors van afegir-se al carro sota la direcció d’una experta, l’Anna Serra, que va saber gestionar espai i temps per acabar construint-ne una versió curta però simpàtica, més d’una desena de seqüències on hi van participar la majoria d’alumnes (si no tenien altres funcions, com tècnics de so i llum, o encarregats del decorat) i que els més petits van acabar aplaudint efusivament. A la sessió vespertina, els pares tampoc hi van voler faltar. Més d’un va admetre que no sempre veus

Alícia al País de les Meravelles, entre bastidors 24

Els Feréstecs

el teu fill adolescent disfressat de Conill Blanc o de Gat de Cheshire, o d’Ocell Babau.

Encara planyo els éssers masculins que els hi va tocar veure l’obra “Homes!”, que va representar la classe de l’A. Aquesta versió de l’obra escrita de Sergi Belbel i que ja van convertir en espectacle les actrius de la companyia de T de Teatre és una dissecció contínua (i irònica) dels homes, que a través de quatre esquetxos es carreguen de raons per compartir una visió molt negativa sobre els mascles.

Des d’aquest humil article d’El Fil, i com a “home” que sóc, una salutació i molts ànims al públic masculí que va haver de patir aquesta dissecció en cos present. Un record també pel KikeLucea que, com podeu comprovar a la imatge, i encara que com a Ramon, no va poder evitar la bronca unànime de quatre actrius (i companyes de classe). Esperem que tot plegat no anés més enllà de l’escenari.

semblar el contrari, perquè la posada en escena d’“Els Feréstecs” va ser impecable. Tot el treball i esforç que es desprenia va valer la pena. Que els actors i actrius s’obliguessin a estudiar i aprendre dialectes com el valencià i el lleidatà per donar-li més personalitat a l’obra, a part d’un inqüestionable mèrit propi, confirma (i t’ho confirmen tots els assistents) que la feina ben feta no té fronteres. Pel que vaig entendre, dues famílies amb pares retrògrads acorden el matrimo-

Per la seva part, la classe del B i gràcies a la iniciativa del seu tutor van tenir la sort de viure en directe, al Teatre Lliure, l’espectacle que ells mateixos van representar. Sí, el van anar a veure després, tot i que podia

ni dels seus fills, però no volen que es coneguin fins al mateix dia del casament. Però l’esperit més liberal de les dones i l’empenta dels dos joves, que desitgen veure’s amb antelació, mesurarà la serenor (i les cordes vocals) dels mascles, que com a bons feréstecs que són, no s’ho prendran gaire bé. Però no faré espòiler, perquè confio que algú l’editi i el posi a la venda en format CD (i així augmentem caixa de cara al viatge del curs vinent). Jo el compraria. Figuraté.

Homes 25

FESTA

Projecció

1r Granja 1

1r Granja 2

2n A

2n D Tinta Xina

3r A Spa

3r B

4t A Contruïm Xapes

4t B Perruqueria

4t C E

5è C Missió Ipsipossible

6è A Futbolí Humà

6è B Hotel D

26

a P r i m à r i a !

A MAJ OR

A Racó Zen

2n B Sushi Express

2n C Ombres Xineses

B Mini-Golf

3r C Disco Karaoke

3r D Ping-Pong

El Cinéma

4t D El Casinet

5è A Supermercat Esbojarrat

Del Temps

6è C Terror A L’aula 27

6è D Viatge A Hogwarts 27

Opinió i creació

El Treball de Recerca: una oportunitat Marcel Pozo, alumne de 2n de Batxilerat

Per què s’encomanen els badalls?

On s’origina el vent? Per què veig que giren al revés les rodes dels cotxes quan van a alta velocitat?

Aquestes preguntes, o d’altres de més simples o de més creatives, ens les fem diàriament. La gran qüestió, però, és per què no intentem buscar la resposta, a la majoria d’elles? Si no ens fem preguntes, poc conscients estem sent de la vida que estem vivint; però si no les intentem respondre, poca és la importància que li estem donant… És important fer-ho, i tots en som capaços si realment en tenim ganes.Cal endinsar-nos en el món de la recerca, un món apassionant en què no només desconeixes el que t’espera, sinó que tu ets l’encarregat de fer-hi el camí.

La recerca, doncs, és el que ens ha d’enllaçar pregunta amb resposta.

No deixa de ser el procés pel qual tu, com a subjecte, passes de la ignorància al coneixement, encara que sigui només parcial. Definiria, així, la recerca com un art, en el qual l’individu explotarà el seu potencial per aproximar-se el màxim a allò que s’ha plantejat, sigui de l’àmbit que sigui.

Des del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya s’intenta potenciar l’esperit recercador,

i es fa a través del tòpic (i en molts casos polèmic) Treball de Recerca, que desenvolupen els alumnes de Batxillerat de tots els centres de Catalunya durant part dels dos cursos que componen l’etapa. En aquest treball, l’alumne parteix d’un tema, comunament una pregunta o hipòtesi, a la qual haurà de buscar la resposta o confirmar la seva certesa o falsedat.

La recerca ha de ser, òbviament, pròpia, i… bé, “ja t’ho faràs”!

L’escola, per la seva banda, permet l’elecció del tema del treball per part del mateix alumnat (sempre i quan, és clar, aconsegueixi l’aprovació del centre, qui en valora la possibilitat d’investigació), fet que permet elegir una temàtica que et motivi. El problema, però, com és habitual, no es troba tant en aquest procés d’aprovació del tòpic, sinó en la manca d’inspiració que sorgeix quan un més la necessita.

Com s’acostuma a dir, el tema del treball se t’acudeix quan menys ho esperes; i aquest va ser el meu cas, quan, de sobte, em trobava preguntant-me a què es devia el fracàs de Leonardo da Vinci en els seus intents per aconseguir volar. Conscient del potencial que podia tenir aquell tòpic, calgueren uns minuts de concentració per acabar formulant la pregunta definitiva sobre

la qual giraria tot el treball. La resultant era, “simplement”: Per què no va volar el cargol aeri de Leonardo da Vinci?.

Que aquell aparell no havia aconseguit volar era quelcom que tothom tenia molt assumit, però fins el moment no havia sentit ningú capaç d’explicar-ne el motiu: la gent, vaig comprovar, s’acostuma a quedar amb els arguments més lògics i superficials, sense aprofundir-hi, i ja es dóna per satisfeta.

Era el moment d’endinsar-s’hi i trobar, finalment, un raonament amb bons fonaments.

El procés de recerca és dur, i pot arribar a resultar pesat o, fins i tot, frustrant. En el meu cas, la informació de la qual partia era un únic esbós del model, i una referència sobre les seves dimensions. Res més. Era conscient que m’esperava uncamí lent, i que m’hauria de carregar de paciència, però hi estava disposat.

Partint del no-res, com ho faria per començar la meva investigació? Vaig considerar que un recurs molt còmode seria veure el fenomen a estudiar en directe, poder experimentar amb ell. I així va ser: a partir de l’observació d’una recreació del model a escala, vaig anar descobrint qüestions que en cap cas se m’haguessin acudit a partir d’un dibuix en un paper.

Maqueta a escala i motoritzada del model de Leonardo 28

La metodologia del meu treball va consistir, per tant, en buscar explicació als fenòmens que observava.

No sé si deu sonar fàcil o difícil, però igual que us puc dir que alguns ben aviat els podia argumentar, també us puc assegurar que,amb d’altres, vaig necessitar setmanes, o fins i tot mesos, per treure’n l’entrellat. A més a més, per aconseguir entendre el que estava succeint, em vaig haver d’endinsar en el camp de l’aeronàutica a fi de tenir coneixença dels principis físics que la regulen. En cap cas, però, hi havia cap pàgina a cap llibre que expliqués els principis que hi havia presents en l’hèlice del cargol aeri…

Aconseguir relacionar el meu model amb tota aquella teoria va ser la part més densa del projecte.

I, finalment, em trobava amb un llistat d’aspectes que havien impossibilitat el vol al model. Havia acabat? Sí, l’objectiu l’havia assolit, però no en tenia prou: haver arribat fins aquell punt i donar-lo per acabat no em satisfeia suficientment. Vaig optar en aquell moment per portar la recerca més enllà del pautat itambé inclourel’ampliació dins el projecte que entregaria. Començava, així, la part més interessant del treball.

La qüestió era: d’acord, ara ja tinc les

causes que no van permetre al cargol aeri emprendre el vol; ara és moment d’intentar arreglar tot aquest ventall de defectes, i dissenyar un nou cargol aeri en què tots aquests aspectes quedin rectificats. No va ser fàcil, i tampoc la reproducció del prototip en maqueta però, al cap d’uns intensos dies, ja només quedava posar-lo a prova…

Uns dies després de l’entrega i la pertinent exposició del treball, ja valorat i puntuat, l’escola em comentà que allò que havia fet podia tenir potencial fora de l’escola, i em van proposar presentar-lo a concurs. A concurs? Sí. Jo ho desconeixia: n’havia sentit a parlar, cert, però no sabia de què es tractava.

En resum, el fet és que diverses universitats organitzen premis per a treballs de recerca de batxillerat. Buscàrem quin era el que més s’adequava a la temàtica del meu treball i, finalment, el vam acabar presentant al premi que organitzava la Universitat Pompeu Fabra sobre treballs basats en enginyeria i matemàtica aplicada.

Al cap d’unes setmanes es publicaren els finalistes. N’eren més de seixanta! El meu títol, entre ells, quedava en segon terme quan el comparaves amb d’altres, a quin més complicat.

Ens convocaven el 28 de març a l’auditori de la facultat.

Maqueta a escala del model nou model, el cargol aeri del S XXI

Tot i que sense cap mena d’esperança, i amb presència de família i representants de l’escola, la UPF desvelava en el mateix acte que acabava considerant el titulat Per què no va volar el cargol aeri de Leonardo da Vinci? com el millor treball de recerca en enginyeria i matemàtica aplicada de l’edició.

Posteriorment, la satisfacció va ser òbvia, però sobretot pel fet que allò que havia dut a terme havia estat una investigació que, encara que circumscrita a un projecte obligatori, havia fet per pròpia passió. I això, com tot, t’aporta una lliçó: en primer lloc, que aquelles coses fetes amb il·lusió són les que et duran més lluny; però en segon lloc, que les més gratificants són aquelles que, després d’un significatiu esforç, aconsegueixen aportar-te un canvi que et millora com a individu, encara que sigui incorporar un “simple” coneixement sobre el camp més anecdòtic.

M’agradaria concloure, per tant, fent una crida a aquells que heu de fer una recerca, encoratjant-vos a investigar aquelles qüestions que us plantegeu, per simples que siguin; sobre allò que més us fascini. Encoratjant a tothom a la recerca; a la recerca de la veritat.

Artefacte que intenta ser un túnel de vent 29

BIBLIO Un any més, gràcies a La Galera i als autors i il·lustradors que ens han visitat, a les mares i pares que hi heu col·laborat i a tots els que ens vàreu acompanyar en aquest dia dedicat al llibre i la lectura. Moltes gràcies a tots!

Aquí teniu les novetats bibliogràfiques que en són els fruits. Recordeu que el préstec és obert a tots: alumnes, pares i personal de l’Escola.

CICLE INICIAL BASSAS, Àngels; Pedro RODRÍGUEZ (il.). El fals Sol. Barcelona: La Galera, 2014. (Patatu; 8).

BASSAS, Àngels; Pedro RODRÍGUEZ (il.). La fada bruixa Llumeta. Barcelona: La Galera, 2013. (Patatu; 5).

BASSAS, Àngels; Pedro RODRÍGUEZ (il.). La pinya pinyonera. Barcelona: La Galera, 2014. (Patatu; 7).

BASSAS, Àngels; Pedro RODRÍGUEZ (il.). L’avaria del tractor. Barcelona: La Galera, 2013. (Patatu; 6).

BASSAS, Àngels; Pedro RODRÍGUEZ (il.). Panys, castells i enxanetes. Barcelona: La Galera, 2013. (Patatu; 4) HOMS, Núria; Mercè CANALS. Un lleó a l’atur. Barcelona: Edebé, 2013.

PFISTER, Marcus. El peix Irisat. Barcelona: Beascoa, 2013.

ROCA, Elisenda; Cristina LOSANTOS (il.). ¡Esto es mío!.

Barcelona: Bambú, 2014. (Primeros lectores; 21).

ROCA, Elisenda; Cristina LOSANTOS (il.). ¡Fuera pesadillas!. Barcelona: Bambú, 2012. (Primeros lectores; 16).

ROCA, Elisenda; Cristina LOSANTOS (il.). ¡Hola! ¡Gracias! ¡Adiós!. Barcelona: Bambú, 2013. (Primeros lectores; 20).

ROCA, Elisenda; Cristina LOSANTOS (il.). Això és meu!.

Barcelona: Bambú, 2014. (Primers lectors; 22).

ROCA, Elisenda; Cristina LOSANTOS (il.). Hola! Gràcies! Adéu!. Barcelona: Bambú, 2013. (Primers lectors; 21).

SIERRA, Esperança; Xavi TEIXIDOR. De què vas, Sam?. Barcelona: Mediterrània, 2014. (Els Cacaus d’en Sam; 2).

SIERRA, Esperança; Xavi TEIXIDOR. Els amors de la Melissa. Barcelona: Mediterrània, 2014. (Els Cacaus d’en Sam; 3).

SIERRA, Esperança; Xavi TEIXIDOR. Quin cacau de Nadal. Barcelona: Mediterrània, 2013. (Els Cacaus d’en Sam; 1).

CICLE SUPERIOR BOADA, Marc; Pere MEJAN (il.). Max Picard i el maleït pèndol de Foucault. Barcelona: La Galera, 2014.

CANALS, Cuca; José CASTRO (il.). La professora que feia faltes d’hortografia. Barcelona: Edebé, 2014.

MONTAÑÁ, Rubèn; Mercè LÓPEZ (il.). La nena de l’arbre. Barcelona: La Galera, 2014. Premi Josep M. Folch i Torres 2013.

POU, Gisela; Francisco RUIZGE (il.). L’edat del lloro.

Barcelona: Edebé, 2013.

ESO BADAL, Josep Ll.; Zuzanna CELEJ (il.). Els llibres d’A. Barcelona: La Galera, 2014.

BIDARI, Bono. Jo, Elvis Riboldi i el fals culpable. Barcelona: La Galera, 2013.

BIDARI, Bono. Jo, Elvis Riboldi i la família Blood. Barcelona: La Galera, 2014.

BIDARI, Bono. Jo, Elvis Riboldi i la màquina del temps.

Barcelona: La Galera, 2014.

BIDARI, Bono. Jo, Elvis Riboldi i Murfi, l’extraterrestre.

Barcelona: La Galera, 2013.

BOSCH, Lolita. El nen que volia matar. Barcelona: La Galera, 2013. Premi Guillem Cifre de Colonya 2013.

CABRÉ, Jaume. La història que en Roc Pons no coneixia. Barcelona: La Galera, 2013. Premi de la Crítica Serra d’Or 1981. Llista d’Honor del Premi de la CCEI 1981.

CARMONA, Rocío. Robinson Girl. Barcelona: Montena, 2013. Premio Jaén de Narrativa Juvenil 2013.

FERNÁNDEZ GARCÍA, César. Bajo control. Alzira: Algar, 2014.

MARTÍN, Andreu. Cicatrius de 1714. Alzira: Bromera, 2013. Premi Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil 2013.

ROCA, M. Carme. Dedica’m un poema encara que sigui teu. Barcelona: Barcanova, 2013.

RUIZ, Ricard; Álex HINOJO; Pedro RODRÍGUEZ (il.). El Llibre de Morfeu. Barcelona: La Galera, 2013. (Guardians de somnis; 1).

SANTOS, Care. No preguntis qui sóc. Barcelona: La Galera, 2014. Premi Joaquim Ruyra 2013.

YAIZA B.G. No te’n vagis. Barcelona: La Galera, 2013.

CICLE MITJÀ BADAL, Josep Ll.; Jordi LAFEBRE (il.). Jan Plata. El sabre de Serapió. Barcelona: La Galera, 2014.

OLIVIERI, Jacopo; Matteo PIANA (il.). La serp emplomallada. Barcelona: Animallibres, 2014.

SKÁRMETA, Antonio; Maria ESPLUGA (il.). Chispas.

Barcelona: Edebé, 2013.

30

OTECA CONEIXEMENTS INFANTIL HOFFMAN, Mary. El gran llibre de les famílies. Barcelona: Intermón Oxfam, 2010.

SOLER, Toni; Roser CALAFELL. La meva primera Història de Catalunya. Barcelona: La Galera, 2014.

POESIA BATXILLERAT i ADULTS CASASSES, Enric. T’hi sé. Barcelona: Edicions de 1984, 2013.

GIMFERRER, Pere. El castell de la puresa. Barcelona: Proa, 2014.

VINYOLI, Joan. Poesia completa. Barcelona: Edicions 62, 2011.

NARRATIVA BATXILLERAT I ADULTS BATALLÉ, Iolanda. Faré tot el que tu vulguis. Barcelona: Columna, 2013. Premi Prudenci Bertrana.

BOFILL, Hèctor. Germans del sud. Barcelona: Edicions 62, 2014. XXXV Premi Joanot Martorell de narrativa 2013 CALVINO, Italo. Els amors difícils. Barcelona: Edicions 62, 2014.

JÒDAR, Julià de. El desertor en el camp de batalla. Barcelona: Proa, 2013.

LÓPEZ MASSÓ, Antoni. L’home dels ulls grisos. Barcelona: Proa, 2014. III Premi Carlemany per al Foment de la Lectura.

MANFREDI, Valerio Massimo. Odiseo : el juramento.

Barcelona: Grijalbo, 2013.

MIRALLES, Francesc. Wabi-sabi. Badalona: Amsterdam, 2014.

MUNRO, Alice. Estimada vida. Barcelona: Club Editor, 2013. Premi Nobel 2013.

MUNRO, Alice. Massa felicitat. Barcelona: Club Editor, 2013. Premi Nobel 2013.

PAGÈS JORDÀ, Vicenç. Dies de frontera. Barcelona: Proa, 2014. Premi Sant Jordi 2013.

PÀMIES, Sergi. Cançons d’amor i de pluja. Barcelona: Quaderns Crema, 2013.

PICÓ, Alfred. Nit de foc. Barcelona: Base, 2013.

ROMERO, Sílvia. El plagi. Barcelona: Proa, 2014. XV Premi “El Lector de l’Odissea”.

SAMPEDRO, José Luis. Sala de espera. Barcelona: Plaza & Janés, 2014.

SANTOS, Care. Desig de xocolata. Barcelona: Planeta, 2014. Premi Ramon Llull 2014.

SIMÓ, Isabel-Clara. Tota aquesta gent. Barcelona: Edicions 62, 2014.

SOLÉ, Jordi. Conspiració a Tàrraco. Barcelona: Columna, 2013. Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica.

TRIGO, Xulio Ricardo. El somni de Tàrraco. Barcelona: Edicions 62, 2009.

CONEIXEMENTS BATXILLERAT i ADULTS Adolescents.cat : el manual 2. Roger CARANDELL … [et al.]. Barcelona: La Galera, 2013.

Exposició Mediterrani. Del mite a la raó (2014 : Barcelona). Mediterrani. Del mite a la raó. Barcelona: La Caixa, 2014.

FEIXAS, Daniel; Ernest CODINA; Roger CARANDELL. Com triomfar a YouTube. Barcelona: La Galera, 2014.

GARCIA ESPUCHE, Albert. Una societat assetjada.

Barcelona 1713-1714. Barcelona: Empúries, 2014. XVI Premi Octavi Pellissa.

LURI, Gregorio. Mejor educados. Barcelona: Ariel, 2014.

MACIP, Salvador; Chris WILLMOTT. Jugar a ser déus.

Alzira: Bromera; València: Universitat de València, 2014.

XIX Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2013.

PIQUER, Eva. Catorze de cara al 2014. Barcelona: Acontravent, 2014. Entrevistes amb Albert Sánchez Piñol, Joan Triadú, Lluís Llach, Montserrat Abelló, Salvador Giner, Jaume Cabré, Mònica Terribas, Joan Margarit, Joaquim Maria Puyal, Josep Maria Espinàs, Anna Veiga, Josep Carreras, Montserrat Carulla i Isona Passola.

SEGARRA, Araceli. Ni tan alt ni tan difícil. Barcelona: La Galera, 2013.

31

Cultura

Entrevista amb Germà Bel

La llei Wert enyora el passat, i no ens serveix per preparar millor Neus Alcarraz, directora d’ElFil

Germà Bel i Queralt, Les Cases d’Alcanar, 1963, doctor en economia i catedràtic de la UB, ha rebut guardons internacionals, és Premi Catalunya d’Economia 2011, ha publicat articles i diversos llibres, entre d’altres Espanya, capital París, Anatomia d’un desengany… especialitzat en temes d’economia política, transports i infraestructures, ha tingut l’amabilitat de respondre a les nostres preguntes:

mic sucessivament a la Diputació de Barcelona, el Ministre d’Administracions Públiques i el d’Obres Públiques i Transport. El 1993 vaig tornar a la UB i vaig reprendre la recerca de la meva Tesi Doctoral, i fins a l’any 2000 vaig donar prioritat a les meves tasques acadèmiques. Entre 2000 i 2004 vaig servir com Diputat en el Congrés d’Espanya.

Des de 2004 he estat continuadament a la UB, de la qual sóc Catedràtic d’Economia, i en la darrera dècada he passat un parell de cursos acadèmics en universitats d’EUA (Cornell, Harvard i Princeton), fent allí tasques docents i, sobretot, de recerca.

- En alguna ocasió vostè ha manifestat que els economistes acostumen a fallar en fer prediccions, malgrat això, es podria aventurar i dir-nos com veu el futur del país?

- No puc fer cap predicció precisa, perquè ningú sap com serà el futur. Dit això, si aconseguim que les institucions i els ciutadans de Catalunya aprenguem a ser més flexibles millorarà la capacitat d’adaptar-nos a unes circumstàncies tan ràpidament canviant com les que han caracteritzat el passat recent, i seguiran caracteritzant el futur. I la capacitat de canviar i adaptar-nos al context serà determinant en aconseguir un millor benestar per nosaltres i els nostres fills. Crec que estem en un bon camí en aquest aspecte. Ens està costant i ens costarà molts esforços; ara bé, estic convençut que entre tots serem capaços de fer un país millor, amb més i millors oportunitats i un millor equilibri social.

- Vostè és expert en infraestructures, com creu que han de ser en un país “normal”? Com creu que han de ser gestionades i qui les ha de gestionar?

- El que és més normal en els països del nostre entorn, i amb els que ens hem de comparar, és que les infraestructures es gestionen de la forma més propera possible al territori al qual serveixen. Això és molt clar en el cas d’equipaments com els ports i aeroports, i de les infraestructures terrestres (ferrocarril i carretera) que serveixen a les àrees metropolitanes i a la mobilitat regional. En el cas dels ferrocarrils que serveixen a més llarga distància, les seves característiques de xarxa física obliguen a un grau major de coordinació entre governs. Pel que fa a qui les ha de gestionar, aquest és un àmbit en què hi ha un paper important pel sector públic, per les pròpies característiques econòmiques i socials de les infraestructures. Aquest paper el pot fer el sector públic sent el responsable directe de la gestió, i també regulant la forma en què les pugui gestionar alguna empresa privada. Sobre si la gestió concreta la fa una empresa pública o privada, em sembla que ha de ser una decisió molt pragmàtica i que, a més, pot tenir respostes diferents segons el mode d’infraestructura (aeri, marítim, terrestre), i també segons el tipus concret d’infraestructura dins de cada mode. No hi ha una recomanació universal sobre qui és el gestor apropiat, i s’ha d’anar cas per cas.

- Transport públic o privat? Segons vostè, quina xarxa s’hauria de potenciar més? Cap on marxen les tendències?

- En la resposta anterior ja m’he referit a la gestió de les infraestructures i el dilema públic-privat. Pel que fa a l’ús de serveis de transport públic (col·lectiu) o mitjans privats

- Sr. Bel, vostè és economista, professor, polític, comentarista… amb quina faceta d’entre totes aquestes activitats, se sent més identificat?

- Totes aquestes facetes m’agraden molt. Ara bé, amb la que em sento més identificat personalment i la que em dóna més satisfacció és la de professor amb forta especialització en la recerca. Sóc molt curiós i m’agrada molt entendre les coses que no entenc, el que em fa gaudir la recerca. I m’agrada compartir-ho, el que s’aconsegueix mitjançant la publicació de la recerca.

- En algun moment ha trobat incompatibilitats entre unes i altres?

- Crec que és molt difícil compatibilitzar la política institucional i el paper de comentarista de qüestions polítiques, perquè quan analitzes allò del que ets protagonista és inevitable que tinguis un biaix molt fort. Així mateix, de vegades no és fàcil compatibilitzar la política institucional amb la recerca, però es pot fer sense massa problemes si no se centra la recerca en les mateixes matèries temàtiques en què se centra l’activitat política institucional. Per cert, faig èmfasi en ‘política institucional’, perquè política –en sentit més anglosaxó, d’intervenció en les coses públiques- en podem fer de moltes formes, no només per les vies que sovint s’entenen com a activitat política, que acostuma a associar-se a la política institucional.

- Ens podria explicar la seva trajectòria professional?

Ha estat poc lineal, per dir-ho d’alguna forma. La meua primera tasca professional va ser la de professor ajudant de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona (UB) a 1986-1987, després d’obtenir la llicenciatura, i a continuació la realització d’un Màster d’Economia a la Universitat de Chicago, finançada amb una beca Fulbright. En tornar d’EUA, entre 1989 i 1993 vaig servir com assessor econò-

32

ENTREVISTA

el futur…

(individuals), crec que tant el transport públic com el privat tenen el seu paper i funció. En aquest context, crec que és important garantir l’existència d’una oferta de transport col·lectiu potent i eficient, perquè el transport col·lectiu és més apropiat des del punt de vista de la sostenibilitat mediambiental, de la mobilitat urbana i de l’accidentalitat, entre altres. Per això és apropiat tant des del punt de vista teòric com pràctic que el transport col·lectiu, especialment el que serveix àrees metropolitanes i el que permet l’articulació regional, tinguin una part del seu finançament des dels pressupostos. I també que quan es fa ús del transport privat es paguin els costos integrals que s’imposen, inclosos els mediambientals, etc.

- Què en pensa del corredor mediterrani?

- Algunes persones han descobert fa poc la importància del corredor mediterrani (CM). Tanmateix, ja es tenen notícies de la seva importància estratègica i comercial des de fa molt temps. Si es permet l’expressió, això ja és conegut des que Aníbal i els seus cartaginesos el van usar per desplaçar les seves tropes que es dirigien a envair la península itàlica pel nord, i poc més tard pels Romans, que el van usar per ocupar militarment i comercialment la mediterrània peninsular i hi van construir la Via Augusta. Des de llavors el corredor mediterrani ha estat una via de prosperitat per a les comunitats humanes de la mediterrània peninsular. Però l’obsessió radial de la política d’infraestructures a Espanya des de 1720 l’ha postergat sistemàticament, amb escasses excepcions com les autopistes, perquè quan van començar a fer-se les havien de pagar els usuaris. I així hem arribat a una situació com l’actual, en què tothom sap, aquí i a Europa, que el CM és la principal via peninsular pel comerç i l’exportació, però que es troba relativament subdesenvolupat si el comparem amb altres corredors molt menys usats. En conclusió, portem molt –massa- temps en què les necessitats

d’infraestructures del corredor mediterrani es resolen tard i malament. Això ens resta oportunitats de desenvolupament econòmic i social.

- I de l’AVE? - Depèn. Hi ha llocs, encara que molt pocs, on l’alta velocitat ferroviària ha tingut sentit econòmic i social, com és el cas de les línies entre Tokio i Osaka, al Japó, i entre París i Lió-Marsella, a França. Però, més en general, una tecnologia com la de l’Alta Velocitat, que genera uns costos molt elevats d’inversió i operació, requereix un volum d’ús molt elevat per tenir rendibilitat econòmica i social (el que inclou també la mediambiental, i la d’accidentalitat, per exemple). En el cas concret d’Espanya, no hi havia –ni hi ha- cap corredor que tingui un volum de demanda present ni futur suficient perquè aquest gran volum de costos sigui compensat per beneficis econòmics i socials derivats del seu ús. A Espanya li hauria convingut més una estratègia de modernització ferroviària com la d’Alemanya, que ha posat més atenció a la relació entre costos i ús, i ha prioritzat la modernització de les parts més importants de la xarxa convencional de ferrocarril, a més donant molt èmfasi al seu ús per al transport de mercaderies. A més, en el cas d’Espanya, el costum ja centenari d’haver de connectar-ho tot amb Madrid costi el que costi i s’usi més o menys, ha agreujat el problema. Encara a 2014 es continuen invertint quasi 4.000 milions d’Euros en la construcció de noves línies d’alta velocitat que tindran un nivell d’ús menys que baix, paupèrrim. I això suposa molta pèrdua de benestar social.

- Pel que fa als aeroports, en especial el de Barcelona, creu que s’hauria de replantejar el seu funcionament? Com? - Si fóssim un país normal, els aeroports es gestionarien de forma individual, aeroport per aeroport. Així es fa a Alemanya, Gran Bretanya, fins i tot a França, on els únics aeroports que controla el govern central són els de París, i la ð 33

Cultura

ð resta es gestionen a nivell local, alguns per empreses pú-

bliques i altres per privades, a partir de les decisions que prenen les autoritats locals. En aquesta matèria no hauríem d’inventar massa i hauríem d’adoptar les millors pràctiques que hi ha al nostre entorn, que tenen en comú la individualització de la gestió d’aquests equipaments. Aquesta seria la via per aconseguir que el seu funcionament fos el més eficient possible, i aportés el major valor afegit possible als territoris als quals serveixen.

- Les retallades en general i en especial en educació i sanitat estan fent sang. Creu que s’haguessin pogut evitar?

Què s’hauria de fer per tal que no torni a passar?

- Crec que era impossible evitar retallades en pràcticament totes les àrees dels serveis finançats pel sector públic, amb independència de la forma pública o privada de producció o de gestió. El creixement de despesa pública que es va produir al llarg dels 2000s es va basar en un augment dels ingressos tributaris fonamentat sobretot en els impostos derivats de la construcció, que estava en plena bombolla.

Eren uns ingressos transitoris, que s’esvairien en algun moment, quan esclatés la bombolla. I quan va esclatar, es van desplomar l’economia i els ingressos tributaris, cosa que ens va posar en una via insostenible d’endeutament públic. Dit això, crec que les retallades en els serveis bàsics que una societat moderna i decent ha de garantir, com l’educació i la sanitat, han anat més enllà del que era desitjable i estrictament necessari, arribant a punts de deteriorament dels serveis. Això no ha esdevingut insuportable només gràcies a la dedicació i professionalitat de les persones que treballen en aquests serveis.

Què fer? De forma immediata, és necessari reassignar recursos públics en detriment de despeses que deterioren el benestar social i l’economia (recordin, per exemple, els 4.000 milions de l’AVE de fa un parell de respostes) i en benefici dels serveis bàsics universals. Així mateix, suprimir duplicitats administratives i ajustar l’administració central, l’única que ha escapat en gran mesura dels ajustos pressupostaris, segons totes les dades que coneixem. A més llarg termini, necessitem entendre que, primer, hem de tenir uns serveis públics que funcionin amb costos ajustats al servei que fan. Segon, hem d’entendre que el nivell de serveis públics que tenim ha de ser coherent amb la disposició col·lectiva que tinguem a pagar impostos. Perquè, i aquesta és una de les grans lliçons d’aquesta crisi, no podem tornar a millorar o expandir serveis finançats públicament sense associar-hi ingressos impositius estables i menys sensibles als daltabaixos de l’economia. En aquest marc, la meua preferència personal és tenir uns serveis d’educació i sanitat adequats a una societat moderna, que proporcionin cohesió social i també cuidin l’excel·lència, i assumir que això requereix un nivell d’impostos més proper al dels països del centre i nord d’Europa, que han tingut més èxit que nosaltres.

- Què en pensa de “la llei Wert”?

- Els Estats que funcionen bé tenen lleis educatives que són vigents durant molt temps. Posen èmfasi en la formació en matèries instrumentals, i en l’adquisició de capacitats metodològiques, el que capacitarà els xiquets i xiquetes per ser més flexibles i a adaptar-se al canvis, renovant coneixements de forma regular en la seva vida.

Així mateix, es posa gran èmfasi en l’estímul de les capa-

citats crítiques dels estudiants, perquè la capacitat crítica permet diagnosticar problemes i buscar-hi solucions, que és el procés mitjançant el qual es produeix la innovació. Tot això és absent de la llei Wert i de la política educativa del govern central. És una llei –una més- que ve darrera d’una altra molt recent i que durarà el que durarà. Està obsessionada per augmentar el reglamentisme i el control, i obsessionada per continguts legítims però excèntrics al sistema educatiu –com la religió-. I, a més a més, pel que ens toca singularment, obsessionada en imposar models lingüístics diferents dels desitjats de forma molt majoritària pels ciutadans de Catalunya i per les comunitats educatives. La sobre reglamentació, l’hipercontrol, i la imposició són característiques del passat, no del futur. La llei Wert enyora el passat, i no ens serveix per preparar millor el futur.

- Per acabar, una curiositat: què el va decidir a portar el seu fill a l’IPSI? - L’Anton va fer la major part de la primària al CEIP Diputació, que és un centre de primària fantàstic i del qual en guardarem sempre un gran record. Havíem de buscar un nou centre per la seva nova etapa formativa, i vam valorar sobre tot dos factors. En primer lloc, l’excel·lència i l’exigència –que sovint són ben bé el mateix-, perquè volem que tingui estímuls i creixi molt i bé com a persona i com estudiant. En segon lloc, la proximitat física a casa, perquè sempre hem pensat que no té sentit que es perdi massa temps en desplaçaments quotidians per motius d’estudi. I perquè creiem que aquesta proximitat permet establir relacions personals i socials que també formen part -i molt- del procés de maduració. A partir d’aquests criteris, ens vam informar sobre l’oferta de centres i les seves propostes educatives, i ens vam decidir per IPSI. Ens vam posar molt contents quan ens van notificar que havia estat admès. I seguim molt contents.

- Moltíssimes gràcies per la seva col·laboració.

34

Cultura

ART

Exposició al CCCB

METAMORFOSIS

Mireia Bruguera i Ana de la Mora, alumnes de 2n de Batxillerat Metamorfosis, visions fantàstiques de Starewitch, Svankmajer y els germans Quay és una exposició del CCCB, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (del 23-3-14 al 7-9-14) en la qual es presenta l’obra de quatre figures essencials del cinema animat, Ladislas Starewitch (1882–1965), Jan Svankmajer (1934) i els germans Quay nascuts l’any 1947. L’exposició, dividida en quatre zones diferenciades per colors, mostra tant els objectes emprats en l’elaboració de les animacions com el resultat final de la pel·lícula, a més d’objectes relacionats amb les inspiracions de cada artista.

La primera de les sales, de color verd, manté una estreta relació amb la segona, tot i que la temàtica, l’objectiu o la finalitat són clarament diferents els vincula la fascinació per la natura i la integració d’aquest aspecte a les seves animacions D’altra banda la relació que s’estableix entre la segona sala, de color rosa, i la tercera no ve donada per la influència o la inspiració sinó per la finalitat, la intenció crítica manifestada a través de la perversió del cos humà.

Malgrat l’evident independència de cada artista respecte de la temàtica, l’objectiu o la influència, totes les obres parteixen d’un punt comú, la creació de pel·lícules inferint vida a objectes inanimats que es transformen, cobrant vida, per a la presentació de situacions amb propòsits diferents.

Ladislas Starewitch, en la primera de les sales, ens exposa una sèrie d’animacions infantils creades a partir d’objectes també presents a l’exposició. Només entrar sents com si tots aquests objectes al teu voltant cobressin vida.

Starewitch et submergeix en un món de fantasia que et retorna a una infància no viscuda directament per la nostra generació, però en la que podem reconèixer trets que van inspirar les nostres pel·lícules infantils. Un bon exemple, sens dubte basat en la fascinació que sentia Ladislas Starewitch per la naturalesa, seria The Lord of the rings, amb una evident semblança a Puppets and Clay, l’ùs d’animals, insectes com a protagonistes d’accions, moviments i situacions relacionat amb

pel·lícules com A bug’s life n’és un altre exemple.

La segona part de l’exposició ens impacta, fent que l’espectador passi de la innocent infància (el plaer infantil), a l’erotisme adult (el plaer adult) Aquest tram de l’exposició es subdivideix en dues secions, la zona blanca on s’exposen objectes d’infulència per Svankmajer i la sala rosa on s’exposa el material de les seves animacions.

A partir de perversions del cos Jan Svankmajer aconsegueix violentar l’espectador. Elaborant composicions del cos humà amb diferents objectes, majoritàriament orgànics, fa constants alusions al sexe. És com entrar en la ment d’un ninfòman: màquines masturbadores, desagradables imatges de descomposicions, aliments, metabolisme, infància, por, l’absurd, l’humor negre… tot allò que incomoda la societat burgesa d’avui en dia.

I finalment, els germans Quay, amb el seu enginy i la seva indubtable perspicàcia, aconsegueixen arrossegar l’espectador al seu món, dins les seves pel·lícules, i arriba un moment en el qual ja no et preguntes el per què de les coses que veus, senzillament és així perquè ha de ser així.

Amb la pel·l´cula Street of cocodriles (1986) els genis cinematogràfics denuncien la societat. Tot i així aquestes brutals imatges són una simple còpia de cartró, mai seran tan cruels com la pròpia i veritable realitat ni igual de corruptes.

De la mateixa manera, Jan Svankmajer viola el cos humà fent relacions entre home i monstre, però amb imatges més científiques i mèdiques per tal de donar-los un sentit més empíric i versemblant.

L’espectador es manté en constant tensió a causa de la música i els sons tètrics que l’envolten. Et crivellen amb imatges desagradables. Fins i tot aquestes representacions es reflecteixen en els vitralls de les exposicions més inofensives.

El misteri, el lúgubre entorn i la foscor semblen ser els components bàsics de les seves idees. Tot i així, insistim, malgrat que tot sembla màgicament real només són ninots moguts per stop-motion, la realitat sempre és pitjor.

35

Entorn

Què li trobo…

… es que soy de aquí!

Yulia Dobrovolskaia, russa

Me hace mucha gracia cuando la gente que no me conoce dice un día frío de febrero: “debe parecerte verano, es que en Rusia estaréis acostumbrados a vivir a bajo cero” o, cuando la ciudad se derrite de calor, comentan: “estarás disfrutando, en tu país los veranos serán distintos”. Los comentarios me divierten no solo porque en realidad los inviernos en mi ciudad natal rara vez son tan helados o porque últimamente Rusia bate los récords térmicos cada año, sino porque después de veintidós años en Barcelona me siento más de aquí que de cualquier otro sitio. Llegué el 6 de septiembre de 1992, Barcelona aún estaba saboreando el triunfo de Olimpiadas. El día 7, a las 9 de la mañana, estuve en las oficinas de Chupa-Chups. En gran parte mi percepción de Barcelona se acerca a aquella primera impresión: una mezcla de gente de varios países, trabajando juntos en un entorno moderno y de diseño. Y todo gracias a espíritu aventurero de un catalán, Enrique Bernat Fontlladosa. Un emprendedor nato que decía que un empresario solo logra el

éxito si sus pies no acaban de tocar el suelo. Poco a poco han ido sumándose los descubrimientos: el barrio chino que todavía recuerda a Jean Genet, la eficacia y esterilidad de ESADE, el jardín botánico del edificio de la UB en la Plaza Universidad, las estrechas calles del barrio Gótico donde, por muy increíble que parezca, en plena temporada turística se puede encontrar uno que otro rincón despoblado, las formidables señoras curtidas por el sol en la Barceloneta… Bueno, la lista es interminable. Sinceramente, hay solo una cosa que para mí es inalcanzable por mucho que viva aquí: nunca podré disfrutar de Barcelona como lo hacen diariamente miles de turistas: es que soy de aquí.

Claro está, hay cosas, y no pocas, que irritan, que quisieras cambiar: el ruido, la polución, las obras en la misma acera cada año, la cola en el Clínic, el coste del billet senzill, el examen de mates de las PAU, y, cómo no, aquel vecino que cada verano pone la misma música muy alto, pero ¿acaso sería diferente si viviera en París, Berlín, Roma? Lo dudo, esta

36

clase de molestias son cosas nuestras.

Confieso que lo que más me ha costado y, de hecho, todavía no me he acostumbrado del todo son las relaciones entre la gente y el tiempo, con el reloj.

“Llámame mañana a primera hora”, “quedamos a la hora de comer”, “la reunión es a última hora”… ¿cuándo es todo esto? ¿Por qué estoy esperando desde hace veinte minutos si el ensayo debería haber empezado ya? Tengo mi propia teoría que me reconcilia con este desbarajuste. Es la otra cara de la tremenda capacidad de disfrutar de cada momento de la vida con la que nacen los barceloneses. El reloj, o sea, el mecanismo, las agujas, el disco graduado no son más que convencionalismos aparatosos, no sirven para medir el tiempo de la vida humana. Plenitud de la vida, asombro ante el milagro de estar vivo, responsabilidad ante uno mismo de vivir esta vida única y disfrutarla por muy difícil que sea. Realmente creo que es la esencia de la vida en Barcelona, lo que hace única a esta ciudad, lo que atrae. Lo que espero aprender un día.

El Temps El temps

Sumari

El temps a Barcelona

Joan Carles Esteve. Observatori de Rius i Taulet Mitjana del Mitjana Mínima Mitjana Màxima mes mínimes absoluta màximes absoluta

Pluges (l/m2)

Març 14

13,5 (12,5) 10 ( 9)

6 ( 0)

17 (16)

24 (24 ) 14 (48 )

Abril 14

16 (14,5)

13 (11)

11 (4)

19 (18)

23 (28)

53 (43)

Maig 14

17,5 (17,5) 15 (14)

13 (5)

20 (21)

24 (32)

49 (54)

(Entre parèntesi les dades corresponents als darrers 45 anys) El període entre l´1 de març i el 31 de maig de 2014 s’ha caracteritzat per unes temperatures dins de les mitjanes durant el mes de maig però de més d’un grau als mesos de març i abril. Pel que fa a les precipi tacions, aquestes han estat sensiblement inferiors a la mitjana del període donat que el mes de març va ser força sec.

Jeux et divertissements Guillem Turmo, alumne de 2n d’ESO Vêtements

1. blouson 2. echarpe 3. chapeau 4. escarpins 5. chaussures 6. maillot de bain 7. chemisier 8. robe 9. cravate 10. veste 11. debardeur 12. baskets

Solucions: 37

2 ESCOLA Coses que comencen i coses que s'acaben 3 ETAPES Infantil Jocs motrius a P4 A P3 descobrim les fruites Primària Entre bastidors L'Escola ja té un hort Going deeper into British English Tres projectes per a alumnes amb bones capacitats ESO Jornades Literàries a ESO Teatre: Terra Baixa Padrins per un any Premis Kangur Premis de Dibuix Naturalista Batxillerat La Festa Major Intercanvis 2014: Göteborg Viatge de final d'escolaritat Comiat de la promoció de 2014 16 ACTIVITATS Música 25 anys en 25 preguntes: part II Informàtica Més TAC. iPad a ESO Escena La realitat de la Black Comedy 20 FAMÍLIA El plaer de córrer en grup La Festa de l'AMPA i de l'esport Per darrera vegada 23 PROJECCIÓ Jocs Florals 2014 Teatre a Batxillerat La Festa Major a Primària 28 OPINIÓ I CREACIÓ El TR, una oportunitat 30 CULTURA Novetats Biblioteca Entrevista: Germà Bel Metamorfosi al CCCB 36 ENTORN Què li trobo Yulia Dobrovolskaia, russa El temps Jeux et divertissements

Amb el suport de l’AMPA d’IPSI

Serveis centrals, Parvulari i Educació Primària: Comte Borrell, 243-249 Llar d’infants i Educació Secundària Obligatòria: Comte Borrell, 212-216 Batxillerats: Provença, 107-109 Departament d’Administració: Comte Borrell, 230 1r 3a Tel.: 93.444.90.00 Fax: 93.452.65.41 08029 Barcelona E-mail: ipsi@ipsi.cat www.ipsi.cat E-mail AMPA: junta@ampaipsi.cat www.ampaipsi.cat

agafa’t al fil, col·labora amb la revista!

Direcció:

Neus Alcarraz Secretaria de redacció:

Pilar Sanou Consell de redacció:

Pau Barba

Oriol Blancher

Anna Enjuanes

Marta Galindo

Roser Lorenzo

Ariadna Masot

Jordi Miralles

Sandra Terés

Montse Ventura Assessorament lingüístic:

Glòria Amigó

Anna Martínez

Pilar Sanou Direcció d’art i compaginació:

Joan Cararach Fotografia:

Lourdes Barceló

Christine Connor Col·laboracions fotogràfiques:

Professors i alumnes d’IPSI E-mail: elfil@ipsi.cat