Elfil 47

la revist a d’I P S I

M A R Ç

2 0 1 5

N Ú M .

4 7

Escola

I això, per què no es diu mai?

Oriol Blancher, director general d’IPSI

Llegeixo en un diari digital el debat obert sobre com ha de ser l’escola del futur. Emmarcat al voltant del títol The Catalan Project i assessorat per la Fundació Jaume Bofill, pretén analitzar quina ha de ser l’escola d’un futur país, amb el lema Somien un Estat català sense escoles concertades ni privades. Qüestions polítiques a part, i sense caure en el parany de dirigir-me només a aquells qui creuen que aviat estarem construint un país propi amb lleis pròpies i amb estructures pròpies que ens permetran dissenyar i corregir qualssevol dels sistemes claus d’un estat del benestar (sanitat, educació, hisenda...), llegeixo esmaperdut la pila de tòpics i de prejudicis que hi ha al voltant del sistema educatiu que s’ha anat definint al nostre entorn els últims cinquanta anys, potser els més actius en la recent història de l’educació, diguem-ne, organitzada.

S’hi poden trobar perles con “Qui vulgui fer negoci amb l’educació que s’ho pagui de la seva butxaca, altrament educació pública, gratuïta i universal”, obviant que la majoria de “negocis” educatius concertats són institucions d’iniciativa social, sense afany de lucre.

També s’hi troben comentaris com “Posats a dir parides a més a més de les escoles podríem fer que no hi hagués colmados ni peixateries ni quioscos privats, tot públic a repartir entre els amics del partit com es fa a Corea del Nord, a Cuba, etc. Posats a fer també es podrien col·lectivitzar els bordells. Segur que sortiria més barat”.

Ja veieu, doncs, que de pans i de coques n’hi ha de totes mides.

El que més preocupa, però, sobretot en aquest tipus de debats oberts, és la manca de rigor a l’hora de parlar sense embuts de quina és la situació real de l’educació a casa nostra.

ritats del servei educatiu de Catalunya.

Els que hi creiem veiem clar els avantatges: llibertat de tria de projectes als pares i mares, més diversitat, més optimització dels recursos, més flexibilitat laboral, més creativitat, autoregulació de l’oferta i la demanda, vitalitat en la creació de noves propostes, etc.

I els que no hi creuen? Alguns manifesten que són negocis (us ben prometo que no conec cap escola, de les normals, que faci negoci i doni dividends, solen ser organitzacions sense afany de lucre que amb prou feines poden dedicar els excedents pressupostaris al manteniment i a la innovació).

D’altres que es tracta d’un model elitista que selecciona els seus “clients” per tal de garantir-se l’èxit.

D’altres aprofiten els extrems del sistema (escoles segregadores, propostes religioses sectàries...) per fer generalitzacions que no són reals.

Alguns, i no els falta raó, sostenen que l’escola pública ha d’assumir molta més càrrega de l’estrat més complex (immigració, necessitats especials derivades de situacions socioeconòmiques desafavorides, etc...)

Totes aquestes coses s’hauran de treballar i d’equilibrar, amb rigor però amb exigència, veient quins són els models d’èxit que es poden copiar i, si podem, millorar-los.

Hi ha una evidència, però, que sembla que mai es fa manifesta.

Els uns per prudència, els altres per desconeixement o per mala fe, ningú sol fer esment i donar dades reals del cost de l’educació, del cost d’una plaça escolar i, per tant, del gran greuge comparatiu que hi ha entre el que costa un nen en una escola pública i el que costa en una concertada.

L’administració ha fet públic el preu, per exemple, que costa un pres, però no vol dir el que costa un nen. Hem hagut de fer estudis privats, recolzats per universitats de prestigi, per a demostrar que de mitjana, un alumne de concertada rep un finançament que s’acosta al 50% del cost d’una plaça pública.

La resta, o una mica menys, l’ha de finançar la família que, de fet, està pagant dues escoles. I aquesta realitat condiciona de forma inequívoca la desigualtat que es produeix en aquesta doble xarxa, per materialista que pugui semblar: difícilment construiràs un bon projecte educatiu, faràs una acurada atenció a la diversitat, buscaràs plans de millora, normes d’excel·lència, faràs una bona selecció del personal, oferiràs una actualització constant de les tecnologies de la informació i la comunicació, optimitzaràs el coneixement i l’ús de les llengües estrangeres, milloraràs les condicions materials de l’aula, etc, sense un finançament adequat.

I per aquells que el tenen, diguem de sèrie, difícilment milloraran si no poden fer selecció del personal, si no poden fer projectes educatius flexibles, si no tenen els recursos extraordinaris que l’atenció als més necessitats requereix, etc...

Si volem, per tant, millorar el sistema educatiu, sigui quin sigui el futur polític immediat, ens cal un compromís de finançament equivalent al que inverteixen els països que s’acosten a l’excel· lència. La resta és la quadratura del cercle. És cert que el diner no ho és tot, però ben administrat ajuda i molt a trobar el camí cap a la millora. I això, per què no es diu mai?

Si no tenim en compte el residual tant per cent de les escoles privades que no reben cap mena d’ajut per part de l’Administració, en general podríem dir que més o menys un 40% de les escoles de Catalunya són concertades i un 60% públiques.

Segons va quedar palès al Pacte Nacional per l’Educació, “Es reconeix l’existència de la xarxa de centres de titularitat privada que, acollits al règim de concert, han demostrat una voluntat social inequívoca en la prestació del servei educatiu, i que aporten al sistema un nivell destacat de pluralisme i diversitat.

Tot respectant la naturalesa jurídica de les diverses institucions que el presten, el servei públic educatiu esdevé, d’acord amb el Pacte, el marc on es concreta la concurrència entre l’escola pública i l’escola privada de caràcter social, alhora que es configura com a garantia dels drets fonamentals dels ciutadans i de la llibertat d’ensenyament.

El concepte de servei públic educatiu que s’estableix en el Pacte s’entén equivalent al model educatiu d’interès públic que es determinava en el projecte d’Estatut d’Autonomia.

En el Pacte, el Govern i els agents socials consideren que la llibertat d’ensenyament i el servei públic educatiu són dos elements centrals i no excloents del sistema educatiu que es pretén per a la Catalunya del segle XXI.” Així doncs semblava clar que no ens hauríem de barallar per això. La majoria de la societat, que està representada en la majoria que va signar el Pacte Nacional per l’Educació, hauria d’estar d’acord amb la coexistència de la doble xarxa de titula2

Etapes

INFANTIL

El treball de la família a P3

Totes les famílies de la classe són iguals?

Blanca Amorós, Elisenda López, Sara Puig i Teresa Serrat, tutores de P3 Durant diverses setmanes els nens i nenes de P3 han viscut tot tipus d’experiències relacionades amb la família, que hem utilitzat com a eix vertebrador per treballar de manera globalitzada les àrees de descoberta d’un mateix i dels altres, de descoberta de l’entorn i de comunicació i llenguatges (plàstic, matemàtic, oral…).

El tret de sortida del treball de la família és una pregunta: totes les famílies són iguals? Els nens i nenes, a la rotllana, expliquen qui hi ha a la seva família i què els agrada fer. És una tertúlia molt rica.

S’escolten, s’expressen… cadascú a la seva manera.

- Jo tinc una família molt gran que va en bicicleta i fa excursions.

- La meva família és més gran.

Abans érem tres i ara som quatre.

Però el meu germà és petit, petit, petit. I jo m’he fet molt gran.

- Jo tinc dos mames!

- Doncs jo tinc dos iaios i dues iaies!

Poc a poc, comencen a sortir similituds i diferències, algunes ben evidents i d’altres més subtils. Alguns exemples.

Constatem que no tots els pares es diuen Manel ni totes les mares es diuen Mariona però que tots els pares de la classe tenen dos ulls, dues cames i dos braços. També descobrim que totes les mares de la classe fan petons i que no tots els germans petits molesten els grans. També veiem que totes les famílies de la classe tenen telèfon, rentadora i dutxa però que, en canvi, no totes tenen televisió i Ipad. I, també, que hi ha famílies on el pare i la mare viuen separats i que alguns nens de la classe tenen dues cases.

Aquesta conversa, però, no ens fa possible organitzar les dades, fer visible als nens i nenes la complexitat i la diversitat de manera que ells la puguin entendre del tot. És per això que prosseguim el treball proposant-los fer diversos retrats de la seva família: un dibuix, una escultura i una fotografia.

En el dibuix, fet amb llapis, els nens s’esforcen amb el traç i reprodueixen l’esquema corporal. Molts d’ells van parlant mentre dibuixen. Els nens també fan un retrat de la seva família en forma d’escultura. Les mestres els presentem fotografies de diversos escenaris: un bosc, una platja, un carrer, una cuina, un desert, un

supermercat… i els demanem que triïn l’escena on volen situar la seva família. Tot seguit els oferim tot tipus de ninos (animals, éssers fantàstics, guerrers…) i cadascú fa el seu retrat.

Hi ha mares tigresses, pares pops, germans triceratops, tietes cangurs, cosins Doraimons i avis pirates. Sorprèn la seguretat amb què escullen cada personatge i van dient: “Aquest és el papa!”, “Mira, el meu cosí!”. Els demanem també que posin cadascú on creguin que està millor. Quan acaben, sovint es miren el retrat amb un gran somriure. Per acabar, les mestres fem la fotografia.

També hem demanat als pares una fotografia de la família. Els nens i nenes han compartit aquesta fotografia a la rotllana amb moltíssima il·lusió. Cada nen ha ensenyat als seus amics amb gran orgull els pares, els germans… n’ha dit els noms i, en alguns casos, també ha explicat què estaven fent quan es va fer la fotografia.

Per acabar, hem exposat els tres retrats (el dibuix, l’escultura i la fotografia de cada nen) per poder aprofundir en la diversitat de famílies de la classe. És el moment de consolidar allò que hem après. Des de matemàtiques contarem quants membres hi ha a cada família, des d’entorn comparem aficions i costums, des de motricitat escenificarem les fotografies i “jugarem a ser” la família d’un amic tot simulant les postures de tothom… i tot acompanyat de grans dosis de llenguatge oral.

Poc a poc (perquè ara els tenim molt engrescats) anem tancant. Aquestes setmanes els nens i nenes han pogut aprofundir en la pròpia família i conèixer les persones que la formen (posant especial atenció a les emocions i l’autoestima) i també descobrir la diversitat de models familiars tot apropant-se a la realitat dels seus companys. I nosaltres, les mestres, també els hem conegut una mica més.

Treballant des de les diferents àrees (descoberta d’un mateix i dels altres, descoberta de l’entorn i comunicació i llenguatges) i des d’enfocaments tan diferents (hem pogut abordar la família tant comptant elements com dibuixant com escenificant rols) hem aconseguit que tots els nens hagin pogut trobar activitats en les quals se sentissin còmodes i també hem pogut aprofundir 3

molt més allà de les capacitats corresponents a P3 (hem comptat molt més que fins a tres! Hem comparat molt més enllà del que és gran, petit o mitjà! Hem fet molt més que dibuixar el propi cos!).

I un últim pas: aquest article. Compartint amb les famílies aquest treball i fent-los arribar els retrats i fragments de conversa d’aula aquest procés arriba a casa on, segur, el fareu créixer encara més.

Etapes

PRIMÀRIA

Una experiènciaúnica amb la xocolata

El procés de la xocolata més divertit que hagueu vist mai Guillem Gibert, Jana Moral, Jordi Niebla, Aina Oliveres i Carla Roig, alumnes de 4t de Primària

El dimarts 10 de febrer de 2015, els nens i nenes de 4t de l’escola IPSI, vam anar d’excursió a la fàbrica ‘’SimónColl’’ per aprendre el procés d’elaboració de la xocolata. Aquesta fàbrica es troba a Sant Sadurní d’Anoia que és un poble i municipi de la comarca de l’Alt Penedès i que té una extensió de 19 km2 i una població de 12.484 habitants.

Primer ens van ensenyar un vídeo sobre l’elaboració i la història de la xocolata: ens hi explicaven que els maies van fer un gran pas per a la xocolata, jaque van ser els primers en fabricar-la, i que els asteques en van millorar la recepta, que Hernan Cortés va portar la xocolata a Espanya perquè el rei Moctezuma el va confondre amb un déu. Així va ser com ara tota Europa gaudeix del plaer de la xocolata.

A dins de les pinyes de cacau s’hi troben les llavors de cacau, que són de color marró. Cada pinya fa de 50 a 60 llavors, que estan recobertes per una polpa blanquinosa dolceta. Les faves o llavors de cacau fan una primera fermentació gràcies al sucre de la polpa blanquinosa. Aquesta fermentació dura de 3 a 4 dies i és molt important perquè és la causant que es formin els pre-aromes del cacau.

El cacau arribava en uns vaixells que transportaven els grans de cacau que venien de Ghana i Equador, arribaven en sacs a la fàbrica de xocolata. Quan els grans de cacau arribaven a l’espai xocolata de SimónColl els torraven, (només arribar a la fàbrica en vam sentir l’olor),i n’extreien el que anomenaven ‘’nibs’’, aquests es molien fins obtenir un líquid fosc i oliós. És el que anomenem licor de cacau, que si es deixa refredar, es converteix en la pasta de cacau. A continuació ve la mescla d’ingredients, consisteix a mesclar el licor de cacau o pasta amb un 50% de sucre d’on obtindrem la xocolata tradicional.

El refinat consisteix a batre la mescla fins aconseguir una textura fina. Si substituïm una part del cacau per llet, obtindrem xocolata amb llet. Després del refinat venia el conxat, on es feien servir unes màquines enormes les conxes, que servien per treure les aromes impròpies de la xocolata. Al final feien el moldejat on donaven forma a la xocolata. Finalment, en l’emmagatzematge, la xocolata es posava en capes per vendre.

Vam poder observar a través d’un vidre una part de la fàbrica on moldejaven i encapsaven les fulles de xocolata, també vam veure la màquina que feia les mones de xocolata. Quan ja ens van haver explicat tot el que feien les màquines, vam fer un tast de les tres xocolates i vam aprendre que cada xocolata es feia amb ingredients diferents però que també s’hi podien afegir aromes com la vainilla o la canyella.

Nosaltres opinem que l’elaboració de la xocolata sembla molt fàcilperò per als treballadors és una feina difícil i constant i hauríem de seguir el camí per trobar noves maneres de fer-la. Finalment, vam anar a dinar al menjador d’unes caves, ja queSant Sadurní d’Anoia és un poble conegut per l’elaboració del cava.

4

Etapes

IPSI, escola sostenible?

Meritxell Adrover i Oriol Mora, mestres d’Educació Primària

Seguint amb el programa d’Escoles Sostenibles en el qual estem integrats com a escola, aquest any hem dut a termes diverses actuacions.

El primer trimestre ens vam reunir amb el responsable de Parcs i Jardins, vàrem dissenyar una nova zona enjardinada, perquè el jardí aromàtic que havíem plantat en cursos anteriors s’havia deteriorat de tal manera que calia fer una nova intervenció. Per fer un nou disseny calia tenir en compte les causes d’aquest deteriorament i vam determinar que n’eren dues: el mal ús que se’n feia i el fet que un jardí aromàtic necessita moltes més hores de sol de les que es hi ha en aquest espai de la plaça Maria Mercè Marçal.

Per això, quan vam dissenyar el nou espai, vam proposar plantar espècies adaptades a poques hores de sol, situar-les a la part posterior de la zona enjardinada per evitar que fossin trepitjades i crear un espai de gespa a la part frontal. Els encarregats de dur a terme aquesta acció varen ser els alumnes de cicle inicial, que amb l’ajuda i la coordinació dels treballadors de parcs i jardins van construir aquest nou jardí. A hores d’ara encara està en procés de creixement, ja que cal que la gespa i les plantes creixin i agafin força. Davant de l’incivisme de les persones que fan ús d’aquest parc, va caldre posar una tanca, i així poder vetllar pel manteniment i la continuïtat d’aquest nou jardí.

PRIMÀRIA

El segon trimestre hem iniciat la posada en funcionament de l’hort escolar, sempre en estreta col·laboració amb Manolo Ruiz, responsable de manteniment de l’Escola, que ens ajuda a crear-lo, plantar-lo i cuidar-lo. Aquesta feina es posarà en marxa amb la col·laboració d’alumnes de cicle mitjà i superior. Els alumnes de 4t de Primària han començat la seva tasca amb la creació de planter de tomaquera, les varietats que hi hem plantat són: tomàquet super gros, tomàquet de penjar, tomàquet de Montserrat i tomàquet esquena verd. El fet de tenir el planter a l’aula ens permet entendre, observar i conèixer el procés de creixement de la planta, i treballar la responsabilitat de cada nen/a que ha de cuidar-la. Per poder realitzar adequadament aquesta feina han hagut de conèixer les característiques de les tomaqueres, la tècnica per fer planter i les necessitats de la tomaquera per créixer i que no emmalalteixi.

Els alumnes de cicle superior s’encarregaran de plantar diverses hortalisses com alls, cebes tendres o enciams.

El manteniment de l’hort anirà a càrrec de diferents grups de voluntaris que el visitaran setmanalment durant l’hora d’esbarjo. Aquests voluntaris també hauran de fer un seguiment de l’evolució de l’hort a partir d’un reportatge fotogràfic que en reculli tot el procés. Les imatges captades seran penjades al bloc de l’escola durant el tercer trimestre.

5

Etapes

Les Jornades Culturals a ESO

Judit Badia, Bet Barba, Laura Boràs, Marina Josa, Jaume Mayos i Martí Rubio, alumnes de 3r d’ESO Com molts ja sabreu la setmana del 16 de febrer es van celebrar les Jornades Culturals a la nostra escola. Hem preguntat a alumnes de la casa què signifiquen per a ells aquests dies.

Alguns dels entrevistats encara estudien a l’IPSI i d’altres van marxar amb el record de les jornades. Per als més joves, es tracta d’una oportunitat per a visitar llocs interessants i relacionar-se amb gent d’altres cursos. D’altra banda, un alumne que ja ha deixat l’escola, opina que les Jornades Culturals són una ocasió que aquesta institució aprofita per a plantejar el model educatiu que defensa: sense trencar el ritme de les classes, aconsegueixen potenciar l’ensenyament fora de les aules. Però nosaltres l’entenem com un espai on podem aprendre de forma alternativa, de manera més lúdica i centrant-nos en els nostres interessos.

Durant les Jornades fem diferents activitats, que nosaltres hem dividit en: l’Espai dels Alumnes, les sortides, els tallers i les xerrades. L’Espai dels Alumnes és un espectacle on els estudiants podem representar davant dels nostres companys, les nostres habilitats en grup o de forma individual.

Aquest espectacle és organitzat i presentat pels mateixos alumnes, seleccionats prèviament en un càsting, que introdueixen cada representació de l’espectacle. L’objectiu d’aquest espai és fomentar la creativitat i l’originalitat, encoratjant-nos a participar en un moment que definim com a nostre.

Als alumnes d’ESO se’ns ofereixen un ventall molt ampli de sortides, tant teòriques com pràctiques, visitant des de grans multinacionals fins a petites empreses, coneixent tant àmbits artístics com àmbits científics, passant per centres d’ajuda social, però sempre amb l’objectiu de satisfer els interessos dels estudiants. Volem destacar sortides com la visita al Refugi Antiaeri i a la Fundació Miró, la sortida al CRAM, l’excursió a la fàbrica de Coca Cola, la visita al diari Vilaweb, la sortida al Gran Teatre del Liceu, l’excursió al Parc Científic de Barcelona i la visita a la Fundació Finestrelles.

Les activitats del cicle inicial de la ESO no estan tan orientades al món laboral com les de 3r i 4t. Els alumnes de 1r i 2n realitzen tallers més enfocats al seu entreteniment i aprenentatge personal, com per exemple la fabricació de sabons, l’oportunitat de fer de timbalers o d’aprendre maquillatge de la mà d’un professional.

Per altra banda, els alumnes de cicle superior tenen l’oportunitat d’assistir a conferències protagonitzades per gent reconeguda en el seu àmbit laboral. En aquestes xerrades, professionals com Toni Albà, Santi Vidal, Alfred Picó o Germà Bel ens expliquen la seva experiència personal en l’àmbit laboral i ens ajuden a resoldre els nostres dubtes sobre el seu camp.

En aquest tipus d’esdeveniments l’organització és fonamental, però també extremadament complicada. Normalment tot esdevé com havia estat plantejat en un inici, però, en esdeveniments d’aquest gran calibre a vegades hi ha errors. Tot i així, es poden solucionar tots els problemes gràcies a les habilitats de reacció i improvització dels professors.

Per això agraïm molt el seu esforç als organitzadors i als professionals que ho fan possible any rere any.

Germà Bel parlant d’economia i crisi

L’Alfred Picó va comentar les pel·lícules del 2014

Toni Albà ens va fer riure molt 6

Etapes

ESO

Santi Vidal explicant quina és la feina d’un jutge

Taller d’arts marcials

Una tortuga a l’aula!

Hipnotitzades per un animal molt exòtic.

Terriblement maquillats!

Taller de grafits 7

Etapes

Educació Visual i Plàstica a 2n d’ESO

El graffiti com a expressió artística

ESO

Marian Miquel, professora d’ESO

Al llarg del segon trimestre, els alumnes de 2n ESO han anat treballant diferents activitats. Entre aquestes trobem el grafit.

El grafit és un moviment que va sorgir a Nova York cap a la dècada dels anys 70.

TAKI va ser la primera paraula que va donar pas a aquest estil. Actualment, una firma plena de color i expressivitat es coneix amb el nom de “tag”.

Cal dir que és més que una simple firma o un acrònim i que també s’utilitza per expressar un estil propi mitjançant un sobrenom o àlies. Les abreviatures o les sigles del nom són el que en defineixen l’estructura.

L’activitat consistia a plasmar el nom o signatura de cada alumne utilitzant les característiques que defineixen aquest moviment.

No obstant això, anteriorment ja havíem estudiat una mica el sentit de l’obra i la varietat de tipus de grafits que existeixen. El que es pretenia era transmetre un missatge escrit, que generalment es fa amb pots de pintura amb aerosol sobre portes o parets.

Nosaltres ho vam fer amb retoladors i ceres, sobre una cartolina on hi havia una imatge d’un mur. Amb aquest suport vàrem poder veure la varietat de tipografies que anaven dibuixant els alumnes, sempre mantenint el sentit únic i personalitzat de l’activitat.

L’objectiu principal era destacar, cridar l’atenció i expressar una emoció o un significat propi mitjançant la qualitat i l’originalitat de l’obra.

Moltes vegades, avui en dia, aquesta finalitat fa referència a una protesta social o política, per a reivindicar algun fet.

En l’actualitat, el moviment ha anat evolucionant cada vegada més i s’ha anat creant un nou estil under8

ground, en el qual es poden veure algunes obres d’art pintades sobre parets o fins i tot als vagons del metro de moltes ciutats.

No obstant això, molta gent no sap diferenciar l’art del grafit del vandalisme i és per aquest motiu que l’art urbà és considerat en molts casos un acte vandàlic, que es defineix com a contaminació visual.

Darrere l’art del grafit hi ha una finalitat expressiva o un contingut, en canvi, els actes vandàlics són reconeguts mitjançant gargots o pintades sense sentit en superfícies desapropiades. Aquests últims poden arribar a destruir l’entorn urbà.

Els resultats dels alumnes no pretenien en cap moment fer referència al vandalisme, sinó que el seu objectiu es centrava sobretot a barrejar formes, colores, línies i tècniques per aconseguir transmetre un missatge ordenat i un grafisme ple d’expressivitat, harmonia i contrast.

Etapes

Jornades Culturals a Batxillerat

BATXILLERAT setanta fins a principis dels noranta. Es pot veure fins el 25 de maig del 2015. El que no podreu veure, lamentablement, és l’exposició La bèstia i el sobirà. S’ha cancel·lat a última hora per culpa d’una escultura “inapropiada” del rei Joan Carles.

Qui sigui que hagi estat el censor, no ha aplicat el sisè sentit de Boetti: hi ha una cosa que es diu Efecte Streisand.

Barcelona inèdita Ariadna Torrent Una sortida per una Barcelona, aparentment no desconeguda, va fer que un grup d’uns 15 estudiants de 1r Batxillerat ens perdéssim pels carrers d’aquesta meravellosa ciutat, aprofundint en els detalls que han marcat història. Des de les Rambles fins a l’església de Sant Just, passant per Plaça de Pi, Plaça de Sant Felip Neri, i per molts més altres llocs emblemàtics.

Amb aquest petit recorregut, vam poder redescobrir la nostra ciutat natal que ha viscut innumerables històries i secrets des de fa centenars d’anys.

Sortida en bicicleta a Collserola Iñaki Vendrell Divendres 20 de febrer vam ser citats a les 9:30 un grup de nois i noies en bicicleta a la parada de la Carretera de les Aigües dels FGC. Vam haver d’arribar-hi per el nostre compte: uns vam pujar amb bicicleta i d’altres amb el cremallera. La sortida consistia en donar una volta per Collserola. En arribar a St. Pere Màrtir ens vam dividir en dos grups; un de majoritari es va quedar descansant en una esplanada i els més esportistes vam seguir el Pep i el Pere, professors de Educació Física, que ens van guiar per corriols vorejant la carena.

Escola de Disseny Felicidad Duce Mireia Vendrell Alguns de nosaltres vam anar a l’escola de disseny que va crear Felicidad Duce, a Sant Gervasi. Durant tot el matí ens vam dedicar a dissenyar i estampar una samarreta blanca, amb diferents mètodes que ens van ensenyar. Això va permetre desenvolupar la nostra creativitat alhora que obtenir coneixements bàsics sobre patronatge i estampació, fet que ens va donar un primer contacte amb el món de la moda. La sortida va ser molt entretinguda i lúdica, i vam aconseguir unes samarretes úniques.

Sant Egidi Adrià Juan Fa uns dies vàrem celebrar les Jornades Culturals, uns quants companys vàrem assistir a la xerrada de la comunitat de Sant Egidi. Al principi era una comunitat desconeguda, i sincerament el tema no era de la meva devoció, però a mesura que va anar passant la xerrada, vaig aprendre que la comunitat de Sant Egidi feia un servei molt valuós, el de l’ajuda als pobres.

La comunitat de Sant Egidi, una comunitat que existeix des del 1968, ajuda la gent del carrer, donant menjar, vivenda i serveis jurídics en cas dels extrangers. Una xerrada molt interessant, que és del que es tracta a les Jornades, sobretot de Batxillerat.

Fundació Puigvert Mònica Linares Durant les Jornades Culturals de Batxillerat alguns dels alumnes vàrem anar a la Fundació Puigvert. Primer, ens van portar a l’hospital de Sant Pau de la Sagrada Família i vam fer una petita visita per l’interior. Després d’esmorzar vam anar a la Fundació Puigvert on dos anestesistes professionals ens van ensenyar una mica de teoria sobre els massatges cardiorespiratoris i com poder salvar vides. Més tard vam fer un petit taller amb una espècie de maniquí, aplicant tots els coneixements que vam adquirir en la xerrada que ens havien fet prèviament.

Va ser molt interessant i alhora força lúdic. Gràcies a aquesta sortida vam aprendre coneixements bàsics i vitals que d’altra manera no hauríem pogut aprendre.

Espectacle de màgia del Mag Stigman Pol Siuraneta També va venir un mag a l’Escola a explicar la seva carrera mentre feia alguns trucs de màgia. El mag va explicar els seus inicis, i com va acabar decidint-se per la màgia des de ben petit. Més endavant, mentre ens impressionava a tots amb les seves habilitats, va anar relatant la seva vida professional fins al punt on es trobava aquell dia.

MACBA-Fundació Suñol Nil Capdevila El passat divendres 20 de febrer alguns alumnes de primer i segon de batxillerat culminàvem les Jornades Culturals amb una sortida artística. Primer ens vam dirigir a la Fundació Suñol, un museu que aposta per exposicions d’art contemporani. El nostre grup va visitar ITALIA. I sei sensi (Els sis sentits), obres d’artistes italians de les segones avantguardes. El títol prové d’una de les sèries realitzades per Alighiero Boetti al llarg dels anys setanta, i remarca la importància del pensament (pensare) com a ens sensible en l’art.

La segona part del matí la vam passar al MACBA. La Gala, una exalumna de l’IPSI, va ser la guia de l’exposició L’herència immaterial. AssaJant des de la Col·lecció, amb la qual el MACBA investiga críticament la seva pròpia Col·lecció, explorant els marcs polítics, les col·lisions culturals i els moments de ruptura on es van inscriure les pràctiques de l’art des de finals dels 9

Etapes

Tornem a fer la Ruta de l’Exili

Soyez propres, parlez français Nil Capdevila, Alumne de 2n de Batxillerat Passejant pels carrerons de Cotlliure, veiem un home que ens observa des de la finestra de casa seva, i li demanem, gesticulant, que ens obri. I déu n’hi do com s’obre. Coneixem l’Alouges, un senyor d’uns setanta anys que va néixer a Cotlliure i que sap parlar el català, però el seu accent afrancesat i la dificultat per construir alguna frase denota que l’utilitza poc. “Només el parlava la gent gran i estan tots morts.

Hi ha joves que l’aprenen a l’escola, però tampoc gaire.” Comprovem-ho.

Aturem dues amigues que deuen sortir de l’institut, una d’elles amb un germà petit agafat de la mà. Els demanem si estudien català a l’escola, i ens responen en francès que “a l’escola sí, a l’institut no. Dels sis als dotze anys.”

Tampoc ens volen fer cap demostració del seu nivell, se n’avergonyeixen, diuen que és molt dolent i que quasi no se’n recorden. Així doncs, li ho demanem al nen més petit. És el seu primer any, però no s’anima a dir-nos cap paraula. I ens acomiadem: “au revoir”.

L’Alouges ens explica que el problema és de l’estat francès, que no hi posa gens d’interès i es lamenta del jacobinisme: aquesta concepció centralitzadora de la República Francesa, que ha eradicat totes les llengües regionals, titllades despectivament de patois (dialecte) i considerades un element reaccionari, ja que al progrés i a la modernitat només s’hi pot arribar mitjançant l’ús del francès. I ens remunta a Lluís XIV, el monarca absolutista a qui se li atribueix la frase “L’État, c’est moi”, que va imposar un decret l’any 1700 on obligava l’ús exclusiu del francès en documents públics, i on considerava l’ús del català com un acte contra la seva sobirania. “La Revolució i la consegüent República tampoc van canviar res, al contrari.” Ens explica una anècdota: el sistema de la plaqueta, que encara funcionava a mitjans del segle XX. Quan el mestre observava un alumne que parlava català a un company, a classe o al pati, li entregava una plaqueta amb la consigna Soyez propres, parlez français(Sigueu nets, parleu francès). L’alumne afectat s’havia d’espavilar per descobrir algun company in fraganti cometent el ma-

teix pecat per tal de passar-li el senyal.

L’alumne que tenia l’objecte al final del dia quedava castigat, i s’assimilava descaradament la pràctica del català a la brutícia de la gent.

Què recorda, ell, del seu ensenyament?

“Se’ns ensenyava que el català no era una llengua, ni tampoc necessari. Se’ns arribava a castigar si parlàvem el català a l’escola. A l’època del meu avi, en canvi, tothom parlava català. Ell també.

Jo l’escoltava i l’entenia, però no sabia res d’aquesta llengua, no ens van ensenyar la història del país ni d’on provenia.” Es veu que el moment culminant del català va ser la Segona Guerra Mundial. “Al 1945, tothom es va posar a parlar el francès.” I el castellà, què? Preguntem. “Res de res.

Els únics idiomes que s’estudien són el francès i l’anglès.” Sobre el castellà, afegeix que l’únic que tenen a Cotlliure és la tomba d’Antonio Machado, i no sembla agradar-li gaire: “Qui és? Què ha fet per Cotlliure? Es va exiliar al fi de la guerra, com tanta altra gent, però no era francès ni gaire favorable a Catalunya. Que se’n torni al seu país”. No entenem l’afirmació, per això investiguem per internet quan tornem a Barcelona i descobrim que sí, que era un anti catalanista declarat: “D’aquells que diuen ser catalans abans que espanyols, desconfieu-ne sempre. Acostumen a ser espanyols incomplets, insuficients, dels quals res de profit pot esperar-se.”

També definia l’Estatut d’atracament” i l’ensenyament “una cosa veritablement intolerable”. I confiava en una reacció a favor d’Espanya que concedís a Catalunya allò que és just: “una moderada autonomia, i res més.” Cal dir que Machado era dels progressistes.

Continuem parlant de l’estat del català a la Catalunya Nord. Pot mirar TV3, l’Alouges? “Sí, però no a través d’una antena oficial, finançada per l’Estat, sinó instal·lada per l’ajuntament i després de la reclamació d’alguns veïns.” A TV3, mira els informatius i les pel·lícules. I confessa que Polònia el fa riure. Es gira un moment per atendre un familiar, i ho fa en francès. Així que ens interessem sobre el contacte real i personal amb altres catalans del poble.

L’última vegada que l’ha parlat? “Ahir 10

mateix, amb una senyora que té 84 anys. Només puc parlar amb gent gran o amb nois com vosaltres, estudiants que veniu de Catalunya.” Cap altre contacte? “Un amic de Girona, amb qui em veig de vegades. Vam regalar una barca de vela llatina del 1908 al Museu Marítim de Barcelona. Ara al poble ja no es pot viure de la pesca, només del turisme o de la vinya.” Abans de canviar de tema, ens etziba: “Que el català perduri depèn de vosaltres, feu un Estat propi.” Ens ho apuntem.

Pel que fa a l’exili, o “retirada” (com ho anomena l’Alouges), a Cotlliure no trobem gaire gent disposada o prou informada per parlar-ne. Les poques persones que trobem que parlin català no ho fan per ser fills o néts d’exiliats.

L’Alouges reconeix que “parlo català i no sé per què, no sé d’on ve.” En tot cas, els orígens són més antics que els anys de l’exili.

Molts altres habitants no ens poden contestar perquè eren massa petits i d’altres que s’atreveixen a parlar sobre l’època vacil·len una mica i ens transmeten idees a mitges, versions que els sonen haver sentit, però que no han viscut en primera persona. Així doncs, donem més veracitat a la saviesa de l’Alouges. Sobre la consciència entre els joves del que va passar al seu poble natal fa quasi setanta-cinc anys: “Ho saben, se’n parla més que abans.

Només faltaria, si tenim el camp d’Argelers aquí al costat!”. Sobre la integració dels refugiats: “Tots s’han adaptat fàcilment. La meva família en concret va ajudar un pilot d’avió republicà, el fill del qual és un company meu i encara conserva el casc de pilot.

Ara viu a Sant Andreu.” (Entre aquest amic que ha tornat a Sant Andreu i el de Girona, deduïm que molts fills d’exiliats van tornar a Espanya després del franquisme). L’Alouges en sap molt, del que va suposar l’exili, perquè la seva família li n’havia parlat però també perquè ha llegit molts llibres sobre el tema. La seva família no va tenir cap participació directa a la Guerra Civil, però sí a la Segona Guerra Mundial. El seu pare, com molts joves de vint anys, va anar a treballar a Alemanya, després de l’ocupació de França el 1940. “For-

ça joves d’aquests, per tal de fugir de l’amenaça nazi intentaven refugiar-se a Espanya, justament, però eren detinguts i internats en camps espanyols.

I Franco, que era intel·ligent, intercanviava un refugiat francès per dos sacs de blat.” Per tant, interrogant sobre l’exili espanyol, acabem descobrint l’altra cara de la moneda: cotlliurencs buscant una vida millor a Espanya. Tota una lliçó d’història de l’Alouges, a qui li agraïm tanta generositat.

Unes hores abans, a La Jonquera, havíem visitat el MUME (Museu Memorial de l’Exili), on ens expliquen que podem considerar la guerra civil espanyola la primera guerra mediàtica.

Gràcies a això i a esperits rebels que van decidir lluitar amb la càmera de fotografies enlloc del fusell, com per exemple Agustí Centelles, avui en dia tenim material fotogràfic que demostra la brutalitat de l’època. No ho diem per dir, les condicions eren espantoses: qui es refugiava al camp d’Argelers no tenia aigua potable, però sí un mar on aprofitaven per endinsar’s-hi i fer-hi les seves necessitats. Imaginem-nos, per tant, la poca higiene de què gaudien.

O brutalitat humana que s’acabava convertint en normalitat rutinària: al matí es recollien tots els cadàvers que s’havien mort durant la nit, a causa del fred. O misèria humana dels pretesos salvadors dels refugiats: els camioners que els proporcionaven pa els el llançaven a la sorra, tractant un exiliat com un animal, i s’ho passaven bé observant com es rebolcaven per sobreviure.

El MUME ens fa ser crítics amb els conflictes que provoquen exilis, que han estat una constant al llarg del segle XX i que avui en dia segueixen essent-ho. (Per exemple, mentre realitzem aquest treball llegim que Kosovo viu un nou èxode, però aquest cop no són les armes sinó la pobresa i l’atur el que els hi empeny).

Estudiar història a classe mentalitza, però que t’expliquin el dia a dia del refugiat a partir de fotografies, documents i gravacions i, a més, des d’un museu situat al lloc dels fets et genera empatia. Ni fa tan temps del que va passar, ni va ser tan lluny ni els afectats eren gaire diferents a nosaltres.

11

BATXILLERAT

Etapes

Olimpíades de química Víctor Díaz. alumne de 2n de Batxillerat

El passat 3 de març, un grup d’alumnes de batxillerat que actualment cursem la modalitat científica es van veure immersos en un cúmul de sentiments, emocions i una gran dosis d’aprenentatge.

Després de setmanes d’esforç i treball vam poder participar en l’olimpíada de química 2015. Aquell dia en vam dirigir tots a la facultat de física i química de la UB. Allà hi eren totes les escoles de Barcelona que s’havien presentat a l’examen, amb els respectius alumnes.

Després d’una llarga i interminable espera per identificar-nos, d’un a un ens van fer entrar en aquestes aules d’universitat gegants, velles i incòmodes, però amb un encant especial. Seguidament, arribà el moment que ens donaren els exàmens. La concentració cada cop es feia més palesa en nosaltres i els nervis desapareixien. Gairebé tots vam acabar l’examen vora l’hora i mitja. Un examen difícil, que et feia raonar, però alhora divertit en la mesura que pot ser-ho. En acabar ens vam trobar a la sortida, amb cara d’extasiats,

uns més contents que els altres, però sobretot amb una bona experiència a l’esquena. Una experiència que personalment recomanem i encoratgem a les següents generacions a dur-la a terme i a intentar mantenir el llistó tan alt: Entre els 21 millors de Catalunya l’IPSI situava dos alumnes amb medalla d’or (un

d’ells el número 1), que participaran en la fase Espanyola, i dos més amb medalla de bronze. Finalment, un altre cop, recomanem aquesta experiència, el fet de fer un examen diferent en un indret diferent de les aules d’IPSI. Enhorabona a tots els alumnes, participants i especialment als classificats.

Olimpíades de Física

Anaïs Ferrara, alumna de 2n de Batxillerat

ens seguia imposant. Més de 150 estudiants catalans de segon de batxillerat es trobaven en la mateixa situació.

L’examen va consistir en quatre apartats, cadascun dels quals es centrava en alguns dels temes tractats en el temari de batxillerat. Hi havia massa coses a tenir presents.

La primera lectura de les preguntes ens va deixar una mica descol·locats. Tot i així, en tornar a llegir-les amb més calma, vam poder situar el tema i anar-les resolent poc a poc. La mitja hora posterior a l’inici de l’examen va ser la més dura, ja que ens trobàvem en un camp desconegut i els nervis ens jugaven en contra. Però a mesura que passava l’estona ens vam anar relaxant perquè hi havia temps de sobres per anar resolent els problemes sense pressa.

Després de dues hores la g ent va començar a entregar els exàmens i en sortir de la sala vam poder comentar l’experiència. Tots v am coincidir que l’examen estava molt ben pensat i era distret d’anar resolent. Hi havia exercicis de tot tipus, però els que ens van cridar més l’atenció eren aquells que demanaven un resultat numèric sense donar-nos cap dada.

Que si ens va agradar? Una setmana més tard cap de nosaltres va dubtar en apuntar-se a les Olimpíades de Química.

Vam ser cinc alumnes de l’IPSI els que el divendres 6 de febrer ens vam trobar a la Facultat de Física per començar un examen que duraria 3 hores. Havíem quedat un dia d’aquella mateixa setmana per tal de situar-nos, però el fet d’estar asseguts en una classe d’universitat, a punt d’examinar-nos,

12

Etapes

Olimpiades de biología

Albert Arnaiz, Eulàlia Capella, Palmira Llorens i Xavier Oller, al umnes de 2n de batxillerat El dissabte 7 de febrer, quatre alumnes de 2n de Batxillerat vam participar en l’Olimpíada de Biologia. Enguany, l’esdeveniment es celebrava a la Facultat de Biociències de la UAB. Un cop allà, els gairebé 400 participants vam ser distribuïts en diverses classes per tal de fer la prova teòrica.

Aquesta prova consistia en un llistat de 50 preguntes tipus test que englobaven el temari de Biologia de Batxillerat i que durava una hora i mitja. Després de la tensió de l’examen, els organitzadors van preparar un esmorzar per a estudiants i professors.Vam aprofitar per comentar amb en Jordi Dantart, el nostre superprofessor de biologia, totes aquelles preguntes que ens havien deixat encuriosits. Finalment, l’acte de cloenda: després d’una breu presentació sobre la biologia i biociències afins a les universitats catalanes, va ser el moment d’anunciar els 20 alumnes més ben classificats, que passarien a fer la prova pràctica el dimecres següent. L’espera va valer la pena, l’Eulàlia Capella i la Palmira Llorens ens vam classificar i l’Albert Arnaiz i el Xavier Oller vam quedar dins el primer quartil!

El dia 11 de febrer a la tarda,les dues noies vam tornar a anar a Bellaterra per fer la fase de laboratori. Consistia en tres proves, on cada una posaria en pràctica un camp diferent de la biologia.La primera prova era la més analítica.

Cadascú de nosaltres tenia una mostra molt diluïda de vodka, diferents reactius i tot el material de laboratori necessari. L’objectiu era determinar quin era el grau alcohòlic de la mostra inicial, mitjançant una tècnica anomenada espectrofotometria.La segona era més escrita, però no més teòrica. A partir d’unes fotografies de cèl·lules que havien estat tractades amb diferents fàrmacs, havíem de deduir quins fàrmacs havien tingut efecte realment i quins no. Per justificar les nostres respostes, calia aplicar conceptes que

se’ns explicaven en una fotocòpia però dels que mai n’havíem sentit parlar. Finalment, la tercera prova era segurament la més estranya. A cada un ens van donar tres plaques de Petri amb larves d’insectes mortes per causes diferents.

Teníem a la nostra disposició bisturís, pinces, lupes binoculars, microscopis i reactius, per tal de determinar quina havia estat la causa de la mort en cada cas. Aquí no se’ns donava cap més pista, i calia dissenyar el protocol experimental nosaltres sols!

El divendres 20 de febreres va fer el lliurament de premis.

Abans, però, als 20 classificats ens van organitzar una visita a dos centres capdavanters en la recerca científica. En primer lloc, vam anar al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. L’edifici està situat a primera línia de mar i acull entitats com el Centre de Regulació Genòmica o l’Institut de Biologia Evolutiva i col·labora estretament amb l’Hospital del Mar. Allà vam tenir el privilegi de baixar a l’estabulari de peixos i també de veure un aparell de seqüenciació genòmica. A primera hora de la tarda, vam anar a un centre que hi ha al costat del PRBB, l’Institut de Ciències del Mar, on ens van parlar de les expedicions a l’Antàrtida i vam poder observar mostres d’espècies marines i un microscopi electrònic de rastreig, entre d’altres.

Finalment, va ser l’hora de dirigir-nos cap a l’Institut d’Estudis Catalans, on hi hauria l’acte de lliurament dels premis. Va ser en aquest lloc tan emblemàtic on van anunciar que la Palmira Llorens ha aconseguit una medalla de bronze i l’Eulàlia Capella una medalla de plata! Per tant, l’Eulàlia s’ha classificat per anar a la fase espanyola, que enguany es celebra a León. Els tres companys desitgem tota la sort del món a l’Eulàlia i estem convençuts que farà un magnífic paper.

Última hora: l’Eulàlia Capella s’ha classificat -medalla de plata- per a la fase iberoamericana de l’Olimpíada, que se tindrà lloc a El Salvador el més de setembre. La més cordial enhorabona!

13

Etapes

Pràctiques de física i química a la Universitat de Barcelona Oriol Galceran, alumne de 2n de Batxillerat

BATXILLERAT

Els passats 16 i 22 de gener els alumnes de Batxillerat de ciències vam anar a les facultats de Química i Física de la Universitat de Barcelona. L’objectiu d’aquesta sortida era, a part del component didàctic, familiaritzar-nos amb la universitat i veure com funcionaven les respectives facultats des de dins.

Durant les sortides, se’ns va guiar per una sèrie de tallers impartits per alumnes i professors de la universitat que tractaven sobre fenòmens d’aquestes disciplines i ens permetien observar i experimentar des d’un punt de vista universitari.

A la facultat de física, vam assistir a cinc exposicions diferents, cadascuna duta a terme per representants de cada departament de la facultat. En aquestes exposicions ens van ensenyar com fer un núvol amb una ampolla d’aigua, com crear un holograma sobre una placa impregnada amb un producte fotosensible i una pràctica d’electrònica, entre d’altres.

Quan vam visitar la facultat de química, el format de la visita va ser molt similar, tot i que vam dur a terme experiments diferents. En el transcurs d’aquesta visita, vam aprendre el funcionament d’un producte anomenat Luminol que s’utilitza a l’escena d’un crim per determinar on hi ha restes de sang.

També vam aprendre com es determinava la composició de certs fàrmacs mitjançant la cromatografia, que pot diferenciar productes químics mitjançant l’observació de les traces que deixen quan són dipositats en un paper de filtre. Per últim, vam dur a terme un experiment que es centrava en les substàncies a temperatures extremadament baixes. Durant aquesta experiència vam utilitzar gel sec per observar canvis en l’acidesa d’una substància al incorporar-hi diòxid de carboni i també vam poder veure els efectes que tenia el nitrogen líquid, un producte que en aquest estat es troba sota un fred extrem, quan l’aplicàvem a diversos objectes.

Al cap i a la fi, van ser unes sortides molt enriquidores que, a part de permetre’ns fer pràctiques que no podríem fer a l’escola, ens van mostrar com funcionen les universitats i les seves instal·lacions i ens van ajudar a decidir la nostra vida acadèmica durant el pròxim curs, problema que ocupa la ment de molts estudiants durant aquest últim any d’escolaritat

14

Activitats

Èxits en robòtica

Mireia Ruiz , professora de l’extraescolar de robòtica

El passat diumenge 15 de febrer els alumnes de l’extraescolar de ESO de robòtica van participar per primer cop al torneig de Barcelona de la First Lego League.

Aquest torneig, organitzat des del 2006 per FLL LEGO i la Fundació Scientia, consisteix en superar unes missions “alliberades” cada setembre, que els joves han d’anar resolent de manera autònoma, programant i muntant el robot al llarg del curs. També s’allibera un desafiament educatiu que els joves han d’investigar i resoldre proposant solucions innovadores i consultant especialistes.

Enguany, en el torneig de Barcelona hi participaven 32 equips i constava de tres parts: la competició de robòtica, on s’havia d’intentar superar amb èxit en 2:30 minuts les màximes missions de 10 proposades; la presentació d’un projecte d’innovació educativa per a un problema quotidià i la demostració davant del jurat dels valors que promou el torneig.

Tot i ser el primer any que hi anàvem , els integrants del nostre equip, TOBORton, van aconseguir superar entre les diferents rondes 6 de les 10 missions proposades, i van proposar un projecte educatiu de cartes didàctiques per entendre millor la robòtica que va agradar molt al jurat. Tot i els nervis de la competició, va ser molt emocionant, i vam gaudir al màxim de la jornada, amb la sensació de estar vivint una jornada lúdica i festiva.

Voldríem agrair a l’AMPA l’aportació dels dos robots Mindstorms, amb els quals estem aprenent a programar i anem superant setmanalment els reptes; gràcies al Joan Masanas i al Marc Giordano per la seva assistència tècnica i personal durant tota la competició, i també a l’associació Jugami per fer-nos d’esponsor patrocinant les samarretes del nostre equip.

I és clar...! Agrair l’assistència i suport incondicional dels pares i mares que ens van acompanyar durant la jornada, animant-nos, i donant-nos suport davant dels nervis ocasionals que té tota competició. Gràcies a tots i totes!

15

INFORMÀTICA

Activitats

FESTIVAL 2015

Elisabet Egea, professora de l’ Escola d’Arts Escèniques d’IPSI

El temps flueix i els dies passen i cada segon que vivim és un instant que ja no tornarà.

Malgrat això, sovint tendim a posposar les qüestions veritablement essencials per a nosaltres. Pensem que ja hi haurà temps més endavant, passem dies sencers amb el “pilot automàtic”, perquè en certa manera donem la vida per garantida.

Posposem els nostres fills, els nostres amors. Posposem expressar els bons sentiments, I ens quedem adormits esperant que allò que ens importa vingui sol.

“Inesperadament”, ens assalta un altre cop el cap d’any i, per un instant, ens adonem que la vida és ara. Aleshores, ens fem una llista de propòsits i ens diem que d’aquest any

no passa. Però moltes vegades, els propòsits se’ns queden al paper i el temps continua implacable, fins que un dia, de sobte, ja no podem compartir aquell amor que sempre havia estat allà. O bé, ja és tard per plantejar-se vivències que d’haver estat abordades a temps, haurien fet la nostra vida més plena. I és que una cosa és estar vius, i una altra ben diferent és viure.

Sembla, però, que quan inesperadament la vida ens confronta a una situació límit és quan més capaços som de despertar d’aquest embruix, i és aleshores quan, portats per una lucidesa nova, col·loquem les qüestions de veritat importants, en el primer lloc, és a dir, al lloc on van.

16

ESCENA

De cop grans temes quotidians com “tenir la raó”, guanyar més diners, aprimar-se, o que el Barça guanyi la lliga es tornen absurds davant la imperiosa responsabilitat de viure ara.

I vet aquí com la pitjor de les experiències es pot convertir en la més reveladora. Perquè curiosament, quan entrem de veritat en la idea de la pròpia finitud, la nostra vida, agafa una dimensió màgica.

Llàstima però, que aquesta lucidesa, algunes vegades, ens dura només un poc temps.

Em pregunto, com seria el món, si aconseguíssim romandre en aquesta actitud lúcida?

Com seria el món si incorporéssim en nosaltres la idea que, som aquí, únicament, per a aprendre a estimar, per a deixar la nostra empremta i per a ser feliços. Potser somriuríem més? Ens saludaríem a l’ascensor? Seríem més càlids?

Sembla que a Occident, parlar de l’inexorable pas del temps, encara ens fa una mica de por i per a protegir-nos-en, busquem l’eterna joventut i tendim a amagar el tema. Però fa segles que filòsofs i pensadors ens diuen que esquivar la qüestió ens acaba fent mal, perquè no hi ha res com la consciència del pas del temps, per a connectar amb la valentia de viure allò que em fa feliç. No hi ha res com la consciència de finitud per a responsabilitzar-me de realitzar els meus propòsits. I si no sóc conscient de l’ara, és fàcil que deixi passar la vida al davant dels meus ulls, sense agrair, cada dia, el regal que he rebut.

Deu ser que consciència i felicitat van de la mà? Deu ser que la principal diferència entre una persona feliç i una d’infeliç no té a veure amb els problemes que tenen sinó amb l’actitud amb la qual s’enfronten al que els ha tocat?

El protagonista d’aquest curs és el patró d’un vaixell mercant.

El vaixell passa setmanes a alta mar, però de tant en tant s’atura a port per descarregar i proveir-se de menjar.

Cada vegada que arriben a port, tots els treballadors del vaixell es llencen a viure aventures, es relacionen i experimenten. Tots excepte el nostre protagonista, el patró del vaixell.

Els motius que troba per a quedar-se sempre refugiat són d’allò més ben argumentats: Ja m’agradaria sortir però tinc responsabilitats. He d’estar en tot, ja hi haurà temps.”

Però el cert és que, si bé el personatge en certa mesura té raó, també és cert que utilitza aquests arguments, com a excusa sistemàtica per a viure mig anestesiat, i la vida li va passant. Fins que un dia, en ple temporal, una onada se l’emporta. El nostre protagonista viurà una experiència transformadora que el farà despertar a la responsabilitat de viure ara.

L’espectacle tindrà lloc el dissabte 6 de juny a l’Auditori de Terrassa (Rambla d’Egara, 340), a les 18 h. L’espectacle, que ha estat creat per a l’ocasió, el posaran en escena 200 alumnes de dansa, jazz, hip-hop, màgia i teatre de l’Escola.

Alumnes des de P4 fins a batxillerat que, junts, estan participant en la creació de cada detall.

17

Activitats

Cor Vivaldi: protagonistes al Liceu! Òscar Boada, director del Cor Vivaldi

No cal ser cap “connaisseur” del món de la música clàssica per saber com d’important pot ser una actuació satisfactòria en clau de protagonista al Gran Teatre del Liceu.

Doncs exactament això és el que vam poder viure en els dos concerts celebrats al coliseu de les Rambles, els dies vint i vint-i-u de desembre de 2014. En programa, la cantata composta l’any 2006 per Guinovart i Galceran per al Cor Vivaldi: Els Pastorets. En aquesta ocasió, en un “remake” molt especial: una nova orquestració del mateix Guinovart per als vint-i-cinc músics que integraven, en aquesta producció, l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu.

Molta feina per pocs assaigs, és clar, perquè aquests dos concerts estaven posats “amb calçador” enmig de les representacions de Maria Stuarda de Donizzetti, i, per tant, la sala no estava disponible a totes hores però, si hem de fer cas dels resultats finals que van acontentar tant el nombrós públic assistent a les dues funcions ( es van aconseguir dos plens!) com als propis artistes i organitzadors, els objectius es van assolir sobradament.

Explicat així, en clau de crònica, ràpidament arribem al final, però en realitat, hi va haver molt més.

Quan un concert no arriba a les expectatives previstes, inevitablement procedim a realitzar una anàlisi que ens permeti identificar quins han estat els punts que ens han portat a un nivell que no era l’esperat o el desitjat. En canvi, quan un concert és un gran èxit, rarament ens molestem a fer una anàlisi semblant.

-Ha sortit bé, oi? Doncs això és el que volíem, au, dóna les gràcies i no cal parlar-ne més!

De tota manera, quan un té la sort de poder gaudir d’una oportunitat com la que hem viscut nosaltres darrerament, és important perdre un parell de minuts a estudiar quines són les circumstàncies que possibiliten un gran èxit artístic.

En primer lloc, tenir totes les eines a lloc i el material ben ordenat i programat és de vital importància. En aquest sentit, treballar al Liceu en qualsevol de les seves produccions, equival a formar part de la tripulació d’un immens transatlàntic en el qual tothom hi té un lloc precís i, més important si cap, tothom sap la feina que li correspon i quan l’ha d’executar i de quina manera. Al Liceu, ja m’ho haureu sentit dir en alguna altra ocasió, quan s’aixeca el teló s’aixeca per a tothom! Si això és així en una òpera, en la que normalment al cor de nens li correspon un paper breu, imagineu-vos com ha de ser quan aquest mateix cor és un dels màxims

18

protagonistes de l’obra i, per tant, té l’experta tripulació del transatlàntic empenyent per darrera i donant suport musical i logístic durant tot l’espectacle. Res no es deixa a la improvisació, i, per això, la preparació prèvia de l’espectacle no és una feina menor: atrezzo, llums, regidoria... La feina de la regidora o regidor ( una mena de director general a l’ombra) és de vital importància: assabentats de tots els detalls que hom vol incorporar a l’espectacle, pren nota de tots els detalls a la partitura, assisteix als assaigs musicals, cronometra les diferents parts de l’obra i, d’acord amb el que veu, distribueix les feines, s’assegura que es facin al seu mo-

Activitats

MÚSICA

I així, el suport de tota la professionalitat del Liceu sumada a l’escalf del públic assistent va fer que aquests dos concerts esdevinguessin, tal i com vam dir a 8tv,els CONCERTS de la nostra vida, en una celebració de final de vint-i-cinquè aniversari absolutament irrepetible.

O...potser estem exagerant, perquè així de moment, i com a primícia absoluta, ens plau molt dir-vos que el Gran Teatre del Liceu ja ens ha contractat de nou per a dues funcions més d´Els Pastorets el proper mes de desembre! No us les perdeu, però abans, si voleu, ens podeu veure a Carmen de Georges Bizet, el proper mes d’abril!

AGENDA

ment, organitza les sortides a escenari, crida els protagonistes i res, absolutament res, queda a l’atzar.

El menor dels detalls, sigui element d’atrezzo, fusteria, el que sigui, es contempla i s’estudia per tal que res negatiu no alteri la feina dels artistes i que, ben al contrari, tot l’entorn els impulsi a donar el millor d’ells mateixos. I així, acostumats com estem a fer-nos-ho tot solets, sovint encarats a problemes de difícil solució per manca d’elements tècnics o bé per manca oberta de ganes ( que de tot hi ha a la vinya del Senyor...) d’un dia per l’altre, ens trobem impulsats per una mena de força que fa que tot sembli possible.

MARÇ Divendres 20 Monestir de Sant Cugat, 21.00 h Organitza: Camerata Sant Cugat Repertori: Ângel Rodamilans, Salvador Brotons, Pau Casals, Francis Poulenc, Bernat Vivancos Diumenge 29 Paranimf de la Universitat de Cervera, 19.00 h Amb la Cobla Sant Jordi, Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi Dimarts 31 Oratori de Sant Felip Neri, Barcelona a les 20.30 h Organitza: Associació d’Amics de Mozart Repertori: Pau Casals, Engelbert Humperdink, Claude Debussy, Salvador Brotons, Àngel Rodamilans, Francis Poulenc ABRIL Dies 17, 20, 23, 26, 29 22 Gran Teatre del Liceu, a les 20.00 h Carmen Diumenge 19 Orfeó de Vic, a les 19.00 h Programa a determinar

MAIG Dissabte 2 Gran Teatre del Liceu, a les 20.00 h Carmen Dissabte 9 Concert a Saldes, a les 18.00 h Programa a determinar Divendres 15 Sala Pau Gil ddel recinte modernista de Sant Pau, a les 20.30 Organitza: Maig Coral FCEC Reeprtori: Claude Debussy, Efrem Podgaits, Bernat Vivancos, Mariona Vila Dijous 28 Auditori de Sant Cugat, 21.00 h Organitza: Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran de Sant Cugat Reeprtori: Claude Debussy, Albert Guinovart, Mariona Vila JUNY Diumenge 28 Auditori Axa, 19.00 h Cicle Les Quatre Estacions del Cor Vivaldi: Chip and his dog, de Giancarlo Menotti (Òpera infantil) i El Bestiolari, d’Albert Guinovart 19

CARNA

20

a PrimĂ ria AVAL Activitats

21

Projecció

The Roald Dahl Young Learners’ Writing Competition Joan Carles Esteve, cap del department de llengües estrangeres

Com cada any, el mes de febrer es va celebrar el concurs literari en llengua anglesa anomenat Roald Dahl en honor a aquest escriptor britànic nascut l’any 1916 i que tenia com un dels seus objectiu principals fer que els joves gaudissin amb la lectura.

Al llarg de la primera setmana de febrer es van celebrar els actes d’anunci dels guanyadors d’aquest premi en les diferents categories des de 1r d’ESO a 2n de batxillerat.

Aquest curs els guanyadors han estat Paula Ramiò Mediavilla (1r ESO), Pol Plans Calvo (2n ESO), Aina Borrell Costa (3r ESO) Paula Borràs Molina (4t ESO), Elisabet Gutiérrez Pardo (1r batxillerat) i Maria Chapman Puig (2n batxillerat).

Un grup d’alumnes de cada curs escolar des de 1r d’ESO a 2n de batxillerat va organitzar un acte abans de l’anunci dels guanyadors. Emma Adam (1r ESO), Anton Bel (2n ESO), Gemma Blanch (3r ESO), Sílvia Muntanya i Núria Gurrea (4t ESO) i Clàudia Ventosa (2n batxillerat) ens expliquen en anglès en què va consistir cada representació.

In year 1 ESO a group of six students read a short story written by Sir Arthur Conan Doyle, author of all of the adventures of Sherlock Holmes, which makes us feel like real investigators. This group of students reminded us what Roald Dahl said: “All the reading we had done has given us a view of life we had never seen.”

In year 2 ESO a deepening into the story Dracula, by Bram Stoker – courtesy of a select group of students and prepared by the English teachers - was read out to the public. After the representation, the winner was announced: Pol Plans, group C. However, it was specified that, to celebrate the 20th anniversary, the delivery of the prize would happen further on, in a special, separate, ceremony. After the joy of his classmates, the lucky winner read his story to the public, signaling the end of the year 2 ESO ceremony.

In year 3 ESO our classmates gave a short presentation about Charles Dickens and his novel “A Christmas Carol”, the book that students have read this year in the English lessons. They talked about who Charles Dickens was, and gave a short performance from a selected chapter of the novel, which the audience enjoyed immensely.

In year 4 ESO what looked like a simple ceremony, turned into an act with Powerpoint, theatre and, of course, a winner! And our English teacher Oriol, who is quite a perfectionist, made us stay after class and even during some breaks to rehearse, which made us feel a bit more nervous about the ceremony.

After many rehearsals, 3rd of February arrived. At a quarter past ten, the other students started to arrive at the assembly hall, so we hid backstage. From the changing room, we couldn’t see anything, we could just hear our classmates talking and laughing happily because they didn’t have to take their regular lessons. Meanwhile, the students responsible for the performance were hiding with other students and our English teacher Oriol. They kept practising our bits of text trying (without much success) to stop feeling nervous. When the students calmed down, Oriol went on stage and the show began.

Students had seen some of their classmates working extra hours and running around the class a little bit more stressed out than usual, and they wouldn’t let the rest of the class know why. On top of that, when they were asked what was going on, they would just say: “you will see it, don’t worry”. Nobody knew what they were doing until the Roald Dahl Prize-giving Ceremony began.

When the presentation began, they could see that the students were a little bit nervous; after all, talking in front of a hundred students is never easy, but they did a really good job. First of all, they talked about Roald Dahl’s life, about his career and his most famous books. They also played some extracts from Roald Dahl’s most celebrated novels to show us the main plot of these books.

Year 2 batxillerat Palmira Llorens, Carlota Olivares and Clàudia Ventosa prepared a power point presentation about Charles Dickens’ famous novel Oliver Twist. Their presentation pointed out the fact that the novel is an early example of the social novel, the book calls the public’s attention to various contemporary evils, including child labour, the recruitment of children as criminals, and the presence of street children. Dickens mocks the hypocrisies of his time by surrounding the novel’s serious themes with sarcasm and dark humour. The novel may have been 22

Paula Ramiò, 1r d’ESO

Pol Plans, 2n d’ESO

Aina Borrell, 3r d’ESO

Paula Borràs, 4t d’ESO

Maria Chapman i Eli Gutiérrez, Batxillerat

inspired by the story of Robert Blincoe, an orphan whose account of hardships as a child labourer in a cotton mill was widely read in the 1830s. It is likely that Dickens’s own early youth as a child labourer contributed to the story’s development.

Projecció

Una reflexió potser incòmoda sobre justícia i caritat

Són necessàries les ONG?

Eduard Cantos, exdirector de Setem Catalunya i pare de l’Escola Donat que parlarem d’ONG (o organitzacions sense afany de lucre, de la societat civil o Tercer Sector) cal potser abans explicar breument què són. Molts en algun moment hi hem donat suport amb un donatiu o hem expressat la nostra opinió en una conversa de cafè. Però sovint no se sap ben bé què són.

Cosa d’altra banda explicable quan, d’entrada, les seves sigles fan referència a una negació: Organització No Governamental. Doncs bé, de les ONG es podria dir que són iniciatives privades amb una funció de bé públic. Estan doncs entre les empreses i els governs. Busquen la manera de respondre a les necessitats de la comunitat sense tenir en compte el benefici (que no vol dir que es pugui permetre tenir pèrdues). Sovint, i desitjable, tenen en el voluntariat un dels principals valors. I tenen -o haurien de tenir- independència econòmica per tenir la màxima llibertat d’actuació.

D’ONG n’hi ha de moltes menes i mides. ESADE, el Casal d’Infants del Raval, la FAES i Greenpeace són ONG. Harvard, el Metropolitan Museum o el British Council també ho són.

N’hi ha de molt grans i de petites. Progressistes i conservadores. Les podem trobar en gairebé cada sector (educació, serveis socials, promoció econòmica, salut,...). La frontera entre on comença una ONG i una empresa no sempre és nítida. I cada vegada menys amb l’esclat del fenomen de l’emprenedoria social. La línia entre el que és responsabilitat d’una ONG o de l’Administració no sempre està prou delimitada.

Davant d’una teranyina de sigles, sovint no es percep la diferència entre una ONG i altra. Molta gent no acaba d’entendre per què n’hi ha tantes i tan poc coordinades. Aleshores hom es pot preguntar Bé, doncs quines són “les bones”? La resposta podem imaginar que no és trivial, quan darrere hi ha un sector ampli i complex. El risc de caure en simplificacions i imprecisions és obvi. Amb totes aquestes premisses, però, i sempre segons la modesta opinió del que escriu, subratllar d’entrada la importància que les ONG no siguin complaents amb una societat sovint desigual i unes institucions que no sempre estan al servei de la ciutadania.

Més enllà d’assistir i estar amb les persones que pateixen la pobresa, la injustícia o la discriminació -cosa evidentment important i necessària- cal que vagin a les arrels que provoquen aquestes situacions. Apostin per la mobilització social i la incidència política. Vagin més a les causes i menys a les conseqüències. Un bon exemple d’això va ser quan, ja fa uns anys, Metges Sense Fronteres va decidir implicar-se a nivell internacional en la condemna de les mines antipersones, tips d’atendre persones amb cames amputades sense denunciar un armament dirigit principalment contra la població civil. És aleshores quan promou un acord internacional per l’abolició d’aquest tipus d’armament i una àmplia condemna internacional. És important que fugin de la zona de confort de l’assistencialisme i no defugin la denúncia pública. Que siguin altaveu dels drets de les persones a qui se’ls nega. Que esdevinguin lobby en favor del bé comú. Seria desitjable que les ONG siguin veritables motors de canvi per una societat més equitativa. Que actuïn com a gos guardià davant la injustícia. Que no caiguin en pràctiques de pura caritat, que poden acabar tenint un efecte contrari sobre els objectius últims de canvi. Que no promoguin una solidaritat indolora que endormisqui més que desperti de la letargia, la indiferència i la passivitat. Que evitin caure en el parany de

promoure campanyes de caritat mentre es van liquidant els drets i les llibertats.

En aquest sentit, i sense ànim de ser esgarriacries, convidar a reflexionar sobre algunes de les sovint benintencionades campanyes que es promouen –i a les que segurament donem suport, amb les millors de les intencions-, que no fan més que desresponsabilitzar els que han de vetllar perquè tothom tingui els drets que les lleis li reconeixen. No és una contradicció que es facin maratons per recerca de malalties quan es retallen polítiques de R+D o, directament, la sanitat pública? Com diu el refrany, de bones intencions l’infern n’és ple.

Avui en dia molta gent posa en qüestió la raó de ser de les ONG. És cert que moltes s’han burocratitzat en excés i han perdut capacitat de reacció davant de fenòmens socials que evolucionen molt ràpidament. Ha estat un inconvenient que en el procés de professionalització, s’hagin deixat els voluntaris enrere i no s’hagi prioritzat la construcció d’una sòlida base social, esdevenint d’aquesta manera excessivament dependents d’empreses i governs i perdent així autonomia i actitud crítica. És un fet que l’esclat de moviments socials com el 15M les han deixat fora de joc. La crisi econòmica i financera ha estat massa freqüentment una oportunitat perduda per transformar les seves estructures i construir noves aliances.

Arribats a aquest punt ens podríem preguntar: Són necessàries les ONG? La resposta no és senzilla i alguns casos es podria respondre amb un depèn. En qualsevol cas, però, es pot afirmar que moltes fan una feina lloable i rellevant en termes d’impacte social. Sense moltes de les ONG existents, les societats i el planeta en el seu conjunt serien pitjors. Els Drets Humans serien menys respectats, alguns conflictes al món més oblidats. El consum més compulsiu o el comerç més injust. El medi ambient més degradat. O la pobresa i les desigualtats més esteses.

M’agradaria acabar donant una pista a una pregunta que molta gent de vegades ens fem: A quina ONG haig de donar suport? Diria, donem suport -amb temps i/o diners- a aquelles que realment fan de para-xoc de polítiques públiques desastroses i pràctiques empresarials depredadores.

A aquelles que aposten per ser motor de canvi i altaveu dels que no tenen veu. A les que s’arrisquen i són capaces de dir coses incòmodes. Apropem-nos a aquelles que ens interpel· len a ser ciutadanes i ciutadans més crítics, compromesos i responsables. Acceptem el repte?

23

Família

Tres excursions per fer en família Jordi Oliveres, excursionista i pare de l’escola

nuts arribem a l’Ibon. En arribar ens podem relaxar o bé, si en tenim ganes, us proposo fer un recorregut circular de 20 minuts més. Al final de la volta podem continuar i tornar al refugi de Lavasar per un camí ple de blocs de pedra, o desfer el camí inicial. En total poden ser uns 5km/1hora/30m de desnivell. Si no teniu pressa, que no n’hauríeu de tenir, podeu aprofitar per fer un bon pícnic. I si a més teniu sort, com nosaltres en vam tenir, podreu trobar alguns cavalls amb els seus poltres. En definitiva: un entorn idíl·lic, fàcil d’arribar-hi.

Us presentem tres sortides familiars al Pirineu d’Osca amb tres nivells diferents de dificultat: des d’un passeig d’alta muntanya fins l’ascensió a un cim de més de 3000 m, el cim de Pavots de 3.121 m.

L’Ibon de Plan o Bassa de la Mora.

Aquesta bassa o llac és un racó on se sent la pau, on el desig d’estirar-se a l’herba veient passar els núvols és un encanteri tan màgic que només veure’n una foto el desig d’anar-hi esdevé irresistible.

Es surt en cotxe per una pista de 14 km que té com a origen el poble de Saravillo, a la Vall de Plan. Aquesta pista ens portarà fins el refugi de Lavasar, on s’arriba amb alguna dificultat segons l’estat de la pista. Des del refugi agafem un còmode caminet sense gairebé desnivell i en uns 20 mi-

El Coll de Barrosa La segona sortida ja representa una caminada d’unes 4 hores de pujada amb tranquil·litat. Us proposo pujar al port de Barrosa amb un desnivell de 1.135 metres, tot per un camí molt ben marcat, el PRHU-187.

Des del poble de Bielsa prenem la carretera en direcció a França. L’inici de la pista es troba passada l’antiga duana, a l’esquerra, i tot just abans de creuar un pont amb baranes de ferro. Es pot aparcar en aquest punt o una mica més enllà del pont.

Sortim caminant de la cota 1400 m per una pista ampla. Al començament, abans d’entrar a la vall, remuntem els pendents més forts; però un cop a la vall el camí ja planeja més.

Atenció! Caldrà estar molt atent on posem els peus ja que el camí és ple de tifes de vaca, i lògicament també de vaques. Aproximadament en 1’15h arribarem a una cabana de pastors a 1.745 m. Per accedir-hi, però, caldrà travessar el riu que pot anar força ple. Com que no hi ha pont us reco24

Família

mano el següent: deixant la cabana una mica enrere i quan el riu gira hi ha un punt on hom pot descalçar-se i creuar sense risc. En front ja veureu un petit corriol cap a la cabana de pastors. És un bon moment per prendre algun ganyip.

A partir d’aquí el camí continua sense possibilitat de pèrdua i en 2’15h aproximadament s’arriba al coll. Just uns metres abans d’arribar es pot gaudir d’una espectacular vista del pic de la Géla. Ara bé, quan arribem definitivament al cim del coll de la Barrosa aquesta queda superada per les panoràmiques al Circ de Barroude. Insuperables!

Des del cim es pot baixar als llacs o pujar cap els cims propers, però això ja pot ser una altra història. Si per internet escriviu ‘Puerto de Barrosa’, la primera ressenya explica molt bé i amb moltes fotos tot el recorregut.

Aquesta sortida sempre ha estat un repte i un gaudi més paisatgístic que no pas el sol fet de fer uns cims. Personalment, hi he estat tant en ple hivern, fent nit a la cabana de pastors amb la llum d´una espelma, com al mes d’octubre.

Sempre buscant un paisatge diferent gràcies al to de llum que tot ho canvia. És un dels paratges on repetir no cansa, perquè també et transmet un plus de solitud que fa viure més intensament tot el que t’envolta.

xes però si es ple es pot deixar a la pròpia pista. En aquest punt, a 1550 m i amb vistes a una cascada, comença el camí cap al refugi d’Angel Orús a 2095m. Segons les guies de muntanya es triga 1’50 h fins el refugi, però donem-nos més temps, calculem 2’30 h. El primer tram puja amb força, el segon planeja més i en arribar al fons de la vall puja per fortes llaçades.

Dormir amb nens al refugi i viure l’ambient, sempre és per ells una bonica experiència.

Per l’ascens al cim des del refugi podem calcular 5 hores en el cas d’anar amb nens. Sortim del refugi pel camí cap al cim de Posets, segurament força acompanyats. El camí, molt ben marcat, té, fins i tot, zones empedrades. En arribar a 2.450 m, després d’un petit tram on anem encaixonats entre pedres, trobem un indicador on hem de girar a l’esquerra.

Poc després el camí es torna a obrir i es divideix en dos, un s’enlaira en diagonal cap a la canal fonda (el nom ho diu tot), cap el com de Posets, però nosaltres agafarem l’altre, cap el nostre cim de Pavots, i seguirem pujant per un llom herbós fins arribar a la capçalera de l’estany de Llardaneta (2.676m.)

En aquest punt girarem a la dreta també per un llom herbós i en arribar a dalt veurem a la nostra esquerra un coll molt pla i obert. Cal dirigir-se cap allí seguint el nas (3.097m). En aquest punt la vista el coll és impressionant: veiem just al fons i amb un desnivell de 1.360 metres les granges-refugi de la vall de Viadós, a la dreta la cresta del Pic d’Espadas, el cim de Posets, un dels més reconeguts i espectaculars. I... ja tenim a la nostra esquerra el cim en només 5 minuts.

Com que els tres recorreguts són d’anada i tornada pel mateix camí és una bona oportunitat perquè els nens es fixin en el màxim de detalls possible. Mentre l’adult els guia en el camí d’anada ells han d’anar buscant punts de referència per poder refer ells sols el camí de tornada, això, si GPS prohibits.

El Cim de Pavots (3121 m) La tercera sortida ja planteja fer un cim de més de 3000 m, durant tot un cap de setmana tot fent nit en l’excel·lent refugi Àngel Orús. Tot i el desnivell total cal aclarir que aquesta sortida no representa cap risc ni té associada cap dificultat tècnica. La vam fer un adult i dos nens de 7 i 12 anys. Ara bé, el camí és llarg, cal paciència i, sobretot, és imprescindible marcar molt bé els temps de descans.

L’excursió comença per una pista que surt del poble d’Eriste poc abans de Benasc. Hi ha un cartell a l’esquerra que ho indica. Existeix un aparcament per una quinzena de cot25

Exalumnes

Una exalumna a Shanghai

Una aventura de dos anys a 中国 Irene Josa, exalumna d’IPSI

Penso que a tots, tard o d’hora, ens arriba un moment en què necessitem un canvi. A mi aquest moment em va arribar fa vora un any, i vaig prendre la decisió d’embrancar-me en la que seria una de les majors aventures que he viscut mai: marxar dos anys a la Xina a realitzar-hi part dels meus estudis en Enginyeria Civil.

N’estàs completament segura?, no deixava de repetir la meva mare. ¿Te lo has pensado bien?, el meu pare. I no eren els únics que, fins i tot un cop presa la decisió i assignada la plaça, em comentaven amb neguit els mil i un estereotips que havien sentit dels xinesos.

Però cap d’ells va aconseguir que em fes enrere i ara fa ja sis mesos que visc a Shanghai.

I... per què a la Xina?

Aquest itinerari acadèmic bianual es tracta del que, en el farragós llenguatge universitari, s’anomena un programa de doble diploma. El Grau en Enginyeria Civil s’obté en quatre anys; posteriorment, el Màster en Enginyeria de Camins, Canals i Ports és de dos anys de durada. Així, amb aquest programa, els tres primers anys es cursen a la UPC de Barcelona, el 4t any de Civil i el primer any de Màster es cursen a la Tongji University de Shanghai i, finalment, l’any que tanca els estudis es torna a fer a Barcelona. L’interès d’aquest itinerari és que un acaba amb tres títols universitaris: el Grau en Enginyeria Civil, el Màster en Enginyeria de Camins Canals i Ports de la UPC i el Màster en Estructures de Tongji.

De totes maneres, tot i que està clar que els beneficis acadèmics que pot oferir aquesta experiència són bastant elevats, la decisió d’encetar aquesta aventura va ser influïda sobretot per la il·lusió de marxar a un lloc completament desconegut i aprendre a viure d’una manera i amb gent del tot diferent i per l’entusiasme d’encetar un grandíssim i apassionant nou projecte: submergir-me en la cultura xinesa i aprendre’n l’idioma.

Però, com és la vida a Shanghai?

En tres paraules? Frenètica, saturada i grisa.

No crec que sigui exagerat pensar que els xinesos mai descansen. Fins i tot els diumenges, el ritme de la ciutat no varia.

Si no fos perquè m’ho diu el rellotge seria absolutament impossible saber quin dia és. Cada dia surts al carrer i et trobes

el mateix, el campus ple, els carrers amb moviment humà i de cotxes, el centre amb les botigues a vessar de gent.

Shanghai és la ciutat més gran del món –o això he llegit a vegades– i, malgrat això, vagis on vagis, a l’hora que sigui sempre hi trobes xinesos. I no un, ni dos, ni tres. Molts! Moltíssims!

Finalment, tot i que trobo que es tracta d’una ciutat de gran bellesa, són poquíssims els dies en què el cel es veu blau i diàfan. No és que el sol no brilli per a Shanghai, sinó que tan elevada és la contaminació que molt sovint dóna la impressió que un es trobi enmig d’una espessa boira que deixa un regust metàl·lic a la boca.

I, els xinesos, com són?

Les primeres impressions solen ser força negatives. En alguns aspectes, els xinesos no són gens pudorosos: no dubten en escopir al mig del carrer, recreant-s’hi i fent tot el soroll possible; tractar amb ells comporta, en general, una gran dificultat per la seva aversió a la gesticulació i la impassibilitat del seu rostre, a través del qual mai, en cap cas, serà possible saber què pensen. El fet que no parlin anglès sol ser causa d’exasperació, perquè és impossible agafar un taxi si no saps dir 请带 我去同济大学 o comprar al mercat si no domines el 多少钱?

Però si un s’ho pren amb calma i deixa de banda aquests trets negatius, es tracta de gent molt cordial i amable, disposada a ajudar-te en qualsevol cosa i que a la mínima que li dius un 你 好! et felicita pel teu meravellós ús de l’idioma.

Recomanaries aquesta experiència?

Sens dubte! És un viatge molt enriquidor: embafar-se d’altres cultures, conèixer gent d’altres països, adaptar-se a nous ritmes, obrir la ment a altres punts de vista,... A més, des del punt de vista laboral, cal dir que actualment moltes empreses busquen perfils d’estudiants internacionals que hagin estat en universitats estrangeres.

Per als més indecisos, no cal marxar dos anys a l’altra punta del món per viure una experiència similar. Per exemple, la UPC té convenis de mobilitat des de mig any fins a dos anys i des de llocs molt propers com Portugal o França fins al Brasil, la Xina o el Japó.

Des que estic per Àsia no m’he repensat en cap moment la idea d’haver emprès aquest llarg viatge. Per a tots aquells que llegiu aquest article, us recomano fermament que quan us arribi l’oportunitat fugiu ni que sigui per uns mesos de casa vostra i visqueu la vostra pròpia aventura!

26

Alumnes

Els cavalls i jo

Sílvia Torrents, alumna d’IPSI

Tenia dos anys i mig el primer cop que vaig pujar a un cavall, des de llavors vaig estar fent passejos fins als 7 anys, a partir de llavors vaig començar a fer classes de doma i salt i als 12 anys vaig començar amb el T.R.E.C. a l’hípica Les Tanques. El T.R.E.C. (Tècniques de Rutes Eqüestres de Competició) és una disciplina hípica que tracta de reunir en una competició totes les habilitats i dificultats que un cavall i el seu genet han de dominar, per gaudir al màxim d’un llarg passeig o ruta pel camp.

Per això la primera prova és la Prova d’Orientació i Regularitat (P.O.R.) on el genet ha de copiar en un plànol verge un itinerari de 30-45 km. El binomi, genet i cavall, han de recórrer l’itinerari i passar per controls secrets que van trobant.

Entre dos controls se li assignarà una velocitat a seguir.

La segona és la Prova d’Aires i Rectitud (P.A.R.) on el genet amb el seu cavall ha de recórrer un corredor de 150 metres de llarg i aproximadament 2 metres d’ample. Primerament al galop el més a poc a poc possible i després, al pas el més ràpid possible.

La tercera prova, Prova en Terreny Variat (P.T.V.) consisteix a superar una sèrie de dificultats naturals o simulades que els jutges puntuaran tenint en compte l’efectivitat i estil amb què cavall i genet resolen l’obstacle.

Vaig tenir molta sort de trobar en Pau Dorca, campió d’Espanya de T.R.E.C., com a entrenador que des de llavors m’ha ajudat a progressar notablement. Als 14 anys vaig concursar i guanyar la lliga catalana i fins fa poc vaig seguir concursant a Catalunya, ja que sense cavall propi no es pot concursar fora de nivell territorial. Això fins a l’any passat que vaig comprar-me una euga, Nymeria. L’any passat les competicions van pujar de nivell, vaig començar la temporada a Riocabado, Àvila. Després vaig anar al Campionat d’Espanya a Càceres i, finalment els Mundials a Itàlia. Mentre la competició a Àvila va resultar fàcil, i vaig aconseguir emportar-me l’or, a Càceres el nivell era més alt i ja vaig anar amb la meva euga, a qui en aquell moment no havia tingut temps d’entrenar. Tot i així vaig quedar quarta Espanyola i, aquest fet va fer que em seleccionessin per anar amb la selecció als Mundials.

Els Mundials van ser una experiència increïble, el nivell d’organització, les desfilades, definitivament va ser una experiència inoblidable. Pel que fa a la classificació, Espanya va quedar cinquena tant en categoria sènior com júnior. Igual d’inoblidable va ser la concentració abans dels Mundials, que és quan els seleccionats queden dues setmanes seguides per entrenar tots junts, compartir consells i, si no es coneixen ja, per fer equip.

Per concloure m’agradaria compartir el que per mi significa hípica. L’hípica és un esport de sentiments, és un esport on t’has de coordinar amb un altre ésser viu. És un esport on has d’entendre que com tu, el cavall també té mals dies.

Però també hi ha molts bons dies, dies que fan que cada mal dia quedi oblidat, que cada cop que vas a entrenar hi vagis amb un somriure i impaciència. I és que quan estàs amb el cavall t’oblides de tots els maldecaps, dels exàmens, la feina, fins i tot la son i la gana.

27

Cultura

Sant Jordi 2015

Vida i mort, memòria i oblit.

Roser Lorenzo, cap de la Mediateca d’IPSI. De tot n’has fet literatura, i encara jugues amb les grans paraules com vida i mort, memòria i oblit.

Francesc Garriga La primavera és a tocar, carregada de mots, dibuixos, personatges i històries de tota mena i per a totes les edats.

Contes per a fer pensar i emocionar, històries que ens parlen del nostre passat i de llocs emblemàtics del país, o que recreen móns nous i en altres dimensions?, mòbils que fan de narradors i novel·les que ens acostaran al món de la ciència. Atur, immigració, multiculturalitat. La realitat esmunyint-se a la ficció. Una mica de tot. Amb protagonistes grans i petits. I obres pòstumes d’autors que ens han deixat fa poc, des d’aquí volem recordar entre d’altres el novel·lista Joan Barril (La dona immòbil, de Edicions 62) i el poeta Francesc Garriga (Swing, de Labreu: Perquè després de molts anys d’una obra contínua, d’un poema unitari que ha anat progressant llibre a llibre, calia fer el cim abans d’abandonar).

Encara som al març i encara estem tancant un sant Jordi ple de novetats i de vells amics amb títols nous, qüestions de calendari, què hi farem!

Enguany tindrem presentacions fins i tot per als més petitons, a partir de P3, que els agraden els contes a ells també. Tornarem a tenir la nostra exalumna Núria Homs que amb Quin avi que tinc! i Quina àvia que tinc! (Barcanova) retrà homenatge als avis que són tan

importants a l’Escola, i amb Un lleó a l’atur (Edebé), un lleó creatiu que busca solucions enlloc d’ensorrar-se. I la il·lustradora i escriptora Mercè Arànega amb en Tupi i la banyera o algun dels altres títols d’aquesta simpàtica col·lecció i altres històries.

Ja per a Primària, il·lustradors i escriptors per a diverses edats, Roser Calafell que il·lustra l’últim llibre de Toni Soler: Catalunya, quin país més estrany!

(La Galera) i d’altres; i la nova aventura de la Tina de la il·lustradora i escriptora Araceli Segarra a La Tina a Montserrat (La Galera) qui amb un mapa misteriós comença a explorar la muntanya màgica. Amb Pors, manies i vergonyes (Bambú), de Lluís Farré, exalumne nostre, coneixerem la Rita que duu una càrrega ben feixuga, l’endevineu? I els contes de Les mil i una nit (Combel ) amb il·lustracions de Mercè Canals. I en Lluís il·lustrador amb el recent l’Hug el poruc que aprèn a conviure amb les seves pors amb històries de bruixes i fantasmes. I Cristina Losantos i Elisenda Roca, amb Pim! Pam! Pum! (Bambú), ens presenten les dificultats del Nil que, a més d’una nova escola, s’enfrontarà a unes bestioletes i entre tots, pares, mestres i nens, hi trobaran la solució. I això els ajudarà a créixer, com La petita Amèlia es fa gran, d’Elisenda Roca. I les il·lustracions de Cristina Losantos a Jo aquí només sóc el gos de Jutta Richter (Cruïlla), un simpàtic gos d’atura que troba que som molt estranys els homes.

I per als més grandets, també Cristina Losantos il·lustra poesia: El llibre dels

28

oficis de Tomàs Lluch (Abadia de Montserrat), 44 poemes d’oficis diversos fugint dels tòpics. I també d’Elisenda Roca Misteri a Montmort (Cruïlla) ens conta les històries de la Martina, la Daniela i el Joan de vacances a una masia dels afores de Montmort, amb passadissos subterranis, sorolls misteriosos i un castell. I el premi Folch i Torres 2014, Hachiko. El gos que esperava de Lluís Prats (La Galera), una commovedora història d’amistat i fidelitat entre el professor Ueno i un gos ben especial. La presentarà als alumnes de 3r.

Ja per als de 4t i 5è noves i conegudes històries de Josep Lluís Badal, amb Jan Plata, Tros de Sabre i la resta de personatges de l’Estrella del mar: Jan Plata 3. La mort i la violeta i Jan Plata 4. Els senyors del mar (La Galera).

Els personatges, com aquells de vosaltres que ja sou els seus amics, van creixent i en Jan també, i si bé al primer tornarà a mar amb la seva amiga i això li farà perdre molt de temps ‑a l’escola no es concentrava‑, a l’últim aquest li passarà factura perquè a la realitat no hi ha pirates, ni espases poderoses, ni sirenes que roben el cor, a la realitat si no estudies suspens. Què li succeirà a Jan Plata en aquesta darrera aventura?

Llegiu-lo i escolteu en Josep Lluís Badal quan vingui.

Cultura

I encara per 6è: Max Picard i l’enigma dels dinosaures, de Marc Boada (La Galera). El protagonista passa l’estiu a la masia del seu avi. En plena natura, sembla que té tots els números per avorrir-se mortalment. Fins que un dia, passejant, trobarà fòssils de dinosaures! I uns personatges misteriosos, liderats per una científica d’aspecte malèvol. I en una altra línia La fàbrica de petons (Edebé), de Joan de Déu Prats. Era una fàbrica feta de maons vermells i tenia els finestrals pintats de blanc, amb dues xemeneies que treien paperets de colors a tota hora. Allà inventaven petons de tota mena. Us imagineu espionatge industrial per fabricar i vendre el millor petó del món?

Ja per a ES0 i per als més grans tindrem Susana Vallejo, mare de l’Escola, qui per als més petits signarà Entre Dimensiones (Hidra), en què el protagonista no s’adona del canvi fins que ha de fugir d’uns estranys éssers i d’increïbles perills. Ja per més grans presentarà als alumnes de 1r i 2n la divertida novel·la El móvil que guardaba en su interior el secreto de la chica de la camisa color naranja (Ediciones B), una història narrada pel mòbil que s’admira de determinades maneres de fer nostres. Espionatge i corrupció, en què es veurà immers Toni, el protagonista gairebé addicte al mòbil.

I una estranya detectiu que acaba descobrint el perquè de tot plegat. Un thriller divertit, us en riureu. I per als grans Madre de dragones. Como ser una frikimama i no morir en el intento (Timunmas), un divertit manual que us mostrarà com conjugar frikisme amb la vida dura dels muggle i que els fills t’admirin per això.

Enguany el premi Joaquim Ruyra 2014 és un crossover, Un fill (La Galera), d’Alejandro Palomas. La història d’en Guillem, un nen introvertit i hàbil lector, que només té una amiga, la veïneta pakistanesa del supermercat de baix.

I un pare a l’atur, una mare absent, la professora intrigada i l’orientadora, primer desorientada, que mira de recompondre el puzle. Una història tendra i corprenedora que ajudarà a trencar motlles. I la sorprenent primera novel· la d’un bioinformàtic: Més o menys jo, de Miquel Durán (La Galera).Tu saps qui ets? Jo tampoc parla d’una edat en què la confusió és fàcil; un viatge de tornada a un món que ja no és el teu; una terra que de tan real resulta gairebé màgica, on les metàfores són reals i tangibles. Un “ritus de passatge” on unes experiències quotidianes canvien la vida del protagonista i potser la del lector.

I també trobareu El càsting. Adolescents.cat (La Galera), dels autors d’Adolescents.cat, Ernest Codina, Roger Carandell i Núria Codina, que van venir a gravar una escena del curt per a la promoció, amb extres nostres. Desengany amorós d’una relació a distància que el Facebook permet descobrir que s’ha acabat abans de començar i la tornada a classe de la protagonista, el primer dia a l’institut amb l’al·licient que en Pol Nubiala, l’actor de serials de TV3, anirà a la seva classe i porta l’encàrrec de fer un càsting.

I l’Àngel Burgas de nou amb Noel et Busca (La Galera), per petició popular, i Kamal i els alfabetistes (Edebé), una història urbana al barri de Kreuzberg, alemanys, turcs, monstres, ocupes, punks, il·luminats, nazis, un amic incorpori ressuscitat. Entre Berlín i Istambul, amb ironia, humor i intriga, tot farcit d’una estranya secta, els membres de la qual tenen tots una lletra de l’alfabet otomà, i en Kamal a qui li encomanen la missió de salvar el món. Se’n sortirà? Podran conviure?

I a més , en el castellà de los pelaos del Faro de Jericó, Kalimán en Jericó (Bambú), la ficció basada en les terribles històries reals dels nens i nois ferits i maltractats per la vida, que 29

n’han viscut de tots colors, però que han abandonat el carrer i les drogues per mirar el futur amb esperança. Molt recomanable.

Els límits de la vida (La Galera) de David Bueno, Salvador Macip i Eduard Martorell, que presentaran “una novel·la sobre el que som”, la història de la Lara que sense tenir ni quinze anys està de tornada de tot. A la UVI, sola, sabent que la nit que l’espera pot ser decisiva, enfadada amb la vida i els metges, però amb la companyia de la Carme, una metgessa que no havia vist mai, i que per a impulsar-la a lluitar comença a explicar-li una història apassionant: la història de la vida mateixa a través d’un diàleg molt especial i significatiu per a la Lara i per als lectors. No us la perdeu!

I el 50è llibre de Maria Carme Roca, La Merla Blava (La Galera) que ens trasllada a la Barcelona de 1715, després de la derrota, amb dues dones protagonistes: Caterina, una jove orfena acollida de petita al convent de Santa Clara, que es veurà obligada a refugiar-se a casa dels seus oncles quan estan a punt de construir la ciutadella per ordres de Felip V i de enderrocar bona part del barri de la Ribera. I l’espia Mariana de Copons, amb qui la confondrà la Merla Blava, una organització antiborbònica, i per la qual cosa l’acollirà a les seves files. I el misteriós cavaller negre.

I enmig de la resistència, amor i gelosia entre dues dones tan diferents. Descobrirem per què són tan semblants?

Un any més la Maria Carme serà entre nosaltres.

I llibres i més llibres, autors i il·lustradors amb molts premis, que ja em perdonareu però no m’hi caben. I signatures i presentacions que pels temps de la revista encara no hem pogut acabar de tancar. Us esperem a tots, nosaltres i els pares i mares que ens ajuden a fer possible la Fira, i els autors i il·lustradors que ens acompanyaran.

Cultura

Pepe Serra, director del MNAC

El Museu ha de ser un espai obert, multidimensional…

Joan Cararach i Roser Lorenzo, professors de Batxillerat

molt la idea del museu social, és a dir, un espai més aviat de participació. Ho dèiem al Picasso, també, un espai crític, un espai de discussió, que, per tant, no és l’espai de l’acadèmia. Tenim un centre d’estudis, podem fer articles especialitzats, no en tinc cap dubte, però és un espai per a la societat, i el noranta-nou per cent de la societat no és especialista, llavors el Museu no pot tenir un únic relat perquè ja no hi ha un públic, hi ha milions de petits públics, i per tant el Museu el que ha d’oferir són oportunitats de diàleg molt variades, sense malbaratar el patrimoni, sense frivolitzar-lo. És evident que podem tenir una discussió de gènere a partir de les col·leccions medievals, i és el que fem amb l’ Institut Català de la Dona, podem fer que l’escola Eina estudiï el color a les nostres col·leccions, i per tant en aquesta discussió no és rellevant l’època i l’estil ni tan sols l’autor; o podem, a través del cinema, recrear alguns dels móns de context com per exemple Casagemas, els baixos fons barcelonins de principis de segle… El cinema ens ho ensenya perfectament, i això capta uns públics diferents i converteix el museu en un lloc més complex, més sofisticat en el bon sentit de la paraula, és a dir la societat és complexa i sobretot li treu aquesta pedanteria dels museus, que a mi em posa malalt, de ser el museu que es fa una pregunta a si mateix, se la contesta i dóna per fet que tothom està interessat en allò que ell s’ha preguntat. No, miri, la gent té preguntes pròpies que no són les mateixes. Llavors una Nit Casagemas o aquesta activitat que dieu de les dones és un exemple molt bo, que posa en valor la col·lecció des d’un altre punt de vista.

- T’hem sentit dir alguna vegada que el MNAC hauria de ser proper als catalans, que s’hauria d’aconseguir que se’l sentissin seu i tingués tants usuaris com les biblioteques. Quines activitats has començat a endegar per promoure que el club del MNAC sigui més gran i engrescador?

- Sí, jo sempre poso d’exemple la biblioteca perquè és una institució que jo crec que socialment està més legitimada des del punt de vista cultural, les bibliotecàries se’t queixen perquè diuen falta això, falta allò, però Catalunya em sembla que té tres milions d’usuaris de biblioteques i jo sempre dic el mateix, si proves de tancar una petita biblioteca no sé on, potser tindràs un problema greu amb els veïns, però si tanques un museu potser no es queixarà ningú. Crec que el Museu ha de ser usat intensivament per la gent, i això vol dir que tenim una col·lecció i tenim molts punts de vista, i que aportant valor afegit podem fer un cicle de cinema, podem relacionar les disciplines, la música, la dansa, el teatre… amb aquestes obres, i podem analitzarles diferent; un cicle, per exemple l’últim, que ha portat al Museu molta gent que no havia vingut mai. Aquest cicle sobre les col·leccions medievals, amb una sèrie d’especialistes, cap dels quals era historiador de l’art -­una condició que vaig posar jo, que no entressin els historiadors de l’art a explicar la nostra històriaera un cicle sobre el mal, magnífic, pleníssim, amb antropòlegs i filòsofs que parlaven del mal, i aquí et fas un fart de trobar-te el mal pertot arreu; aquesta és la manera d’eixamplar la taca d’oli que el Museu pot donar.

També tenim una associació d’amics que fomenta això, però sobretot és a través de les activitats; al final una exposició és una cosa molt grossa que té poc marge, en canvi amb una activitat pots provar, pots fer una cosa amb algú altre, un escriptor, i si no surt bé ho tornes a provar. Té més agilitat.

Parlem amb Pepe Serra, exalumne nostre, a qui ja vam entrevistar quan dirigia el Museu Picasso (ElFil 29), director del Museu Nacional d’Art de Catalunya des de 2012.

- El MNAC té un ventall enorme d’activitats, ens pots parlar de les exposicions temporals? Ara hi ha la de Casagemas.

- Sí. Tot i que ara els museus estan intentant canviar i fem coses diferents per a captar públics nous, l’exposició temporal segueix sent l’instrument de difusió més gran que té el Museu, al marge de les col·leccions. En el nostre cas, clarament, el pal de paller són les col·leccions. Les col·leccions del Museu són el que nosaltres hem situat al centre, el que estem renovant. Ja no en diem permanents sinó que en diem col·leccions que canvien. Però també hi ha un programa de temporals que està molt orientat a dialogar amb la col·lecció, no programem res que d’una manera o altra no hi pugui establir un diàleg. Com que hi ha les restriccions econòmiques que hi ha, al Museu on més ho nota és a les exposicions temporals. Perquè les grans exposicions temporals costen molts diners, i es fan amb molts anys d’avançada.

El que hem fet és ser molt selectius, tenir molt clares les prioritats i, per exemple, una línea molt clara és la recuperació d’autors del país que creiem que tenen nivell fins i tot internacional, i que per la raó que sigui no s’han pogut posar en valor adientment. Jordi Casagemas n’és un exemple molt bo, un artista de primera línia que se suïcidà amb vint anys, tapat sempre per Picasso i per la seva història tràgica. És la primera exposició que se li fa des que va morir el 1901. Ho vam fer amb Tapiró, que n’és un altre, ara ho fem amb un fotògraf dels anys trenta que es diu Gabriel Casas. Per tant, hi ha una línia d’exposicions temàtiques més grans, però és veritat que el programa de temporals el tenim una mica limitat, perquè els diners sobretot són en les grans col·leccions, que són el primer factor d’atracció.

- I les activitats complementàries? Ens pots parlar de la Nit Casagemas, de les intervencions de Clandestines per destí o de les Pantomimes lluminoses?

- Això respon a una idea, que jo crec que és molt clara i que alguns museus s’hi han posat i altres no, però jo estic completament convençut que el museu és un lloc de coneixement, de generar idees, però a nosaltres a més ens agrada

30

home, hi ha museus, doncs les escoles van als museus, ens posem d’acord amb el currículum i mirem què fem. Jo diria que això és el mínim, que podríem arribar una mica més lluny.

-Tafanejant el vostre web hem vist que també esteu oberts a la col·laboració amb universitats o altres entitats, per exemple amb la UOC organitzeu un curs titulat Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals. En un món tecnològic voleu recuperar una visió de l’art i la literatura com a part del pensament de l’època?

-Amb això no parem, una cosa que també hem intentat explicar és que el Museu no és només allò que el Museu té i fa, sinó allò que possibilita que passi; a més és un Museu Nacional, una institució pública, en el sentit més ampli de la paraula. La vocació de servei aquí sí que hem volgut accentuar-la molt i per tant si nosaltres identifiquem a l’entorn del Museu grups de recerca, grups d’interès, col·lectius que tenen una determinada disciplina que a nosaltres ens pot semblar rellevant, per què ho hem de fer nosaltres si ells ja ho fan? Potser ens hem de sumar a les iniciatives amb la idea de no duplicar. En aquest sentit sí que amb les universitats això funciona molt bé, ja tenim grups universitaris mixtes, moltes experiències on fan una cosa que per a nosaltres és bona per a alimentar els discursos de la permanent, i en canvi ells la fan en relació a les jornades, o els seus professors i els nostres historiadors junts intercanvien informació.

Els museus hem tendit a tenir coneixement i no deixar-lo circular, i és erroni, perquè al final el punt de vista bo quasi sempre és a fora, té una distància més crítica. Això funciona molt bé, amb la UOC i amb totes les universitats, amb la UB, amb la Pompeu i amb l’Autònoma.

- El lloguer d’espais ha resultat polèmic. Cal ser imaginatius i cercar finançaments complementaris quan el diner públic sembla tenir altres prioritats que la cultura? Ens han de caure els anells perquè el nostre Museu Nacional llogui els seus magnífics espais per a celebracions i altres activitats i que ho faci públicament? Quins són els límits que hi poses?

- Crec que aquí hi ha un canvi de model, teníem una situació més o menys estable en els museus on hi havia unes aportacions públiques que es retornen en forma de programes, etc. Als museus se’ls demanava un volum d’autofinançament relativament baix i, molt sobtadament, han dit no, no, és que vostès han de guanyar molts més diners dels que guanyen perquè nosaltres els deixem de fer aportacions demà passat.

Això és un error perquè, si ho traspasséssim a qüestions

Això estem intentant publicar-ho perquè ha sortit molt i molt bé, hem convidat a persones peculiars, poc convencionals, gent que té unes visions molt particulars, que obren els ulls sobre els jueus, tot el tema de la seva persecució és a les nostres col·leccions però no és tan visible fins que algú no t’ho senyala. Són coses molt maques.

- Acostar el MNAC a la gent vol dir començar pels nens i les escoles. Què els contaries als lectors si et diem Robatori del Bestiari o Veig veig molts capells? Com han canviat les activitats (didàctiques)- o el seu esperit- des que en Pepe Serra és director del MNAC? - Aquest aspecte està situat al centre del Museu i li donem molta importància, jo entenc que el Museu és una educació, tot visitant té dret a una mena d’experiència d’aprenentatge, però si ens referim a la comunitat educativa, que és molt important, no sé quina pila de milers de nens a l’any passen per aquí, i totes les escoles del país. Diria que és on encara hem d’innovar més. Tenim aquestes activitats i d’altres que funcionen molt bé, hi ha molta participació, però penso que som un país que hem viscut poc la cultura, molta tradició cultural però poca tradició de situar la cultura en el centre, més aviat al revés, i per tant si a les generacions més joves els la situem al centre potser aconseguirem que quan tinguin trenta anys entenguin que la cultura no és una cosa accessòria ni de luxe sinó una cosa molt important. Jo crec que nosaltres, amb innovació -una cosa que afrontarem aquest any i el següent- farem una gran renovació de com ens dirigim i com dialoguem amb les escoles perquè diria que els museus estem en un punt massa convencional, que les oportunitats són més grans, el tema digital…

- Parla’ns del programa Museu Espai comú d’integració?

- Aquest programa funciona molt bé, està orientat a col·lectius determinats que per la raó que sigui tenen barreres, dificultats d’accés al Museu, ja no físiques sinó a vegades d’actitud, de coneixements, o fins i tot barreres socials; hi ha gent que per entrar aquí diu: jo aquí què hi faig, què hi puc fer? Aquestes activitats funcionen molt bé, són amb petits col·lectius.

Hem fet coses amb persones amb malalties mentals, amb gent amb problemes d’exclusió, coses de tota mena, però el gran gruix de les persones tenen entre tres i disset anys.

Jo diria que hem de repensar completament com els donem joc aquí, com fem que per a ells això sigui realment un actiu.

Mentre jo dic que s’hi està treballant, però encara estem en aquell model primer, que ja hauríem de superar, que és dir: 31

aquells anys presten un valor, per exemple aquest és un acord que van fer molts anys abans que jo arribés entre l‘estat espanyol i Catalunya i en aquest cas el Museu té en dipòsit una part de la col·lecció Thyssen, que moltes vegades es confon amb la baronessa Thyssen i no hi té res a veure.

Històricament la col·lecció és en aquest museu i justament ara ha caducat i s’ha renovat automàticament, i és una bona fórmula, els quadres no són nostres però són al Museu i ara ja hi porten més de deu anys, vull dir que ja és una perspectiva de temps que si tu els has vist i li has dit a algú que els vingui a veure pot venir i trobar-los. Amb els dipòsits s’ha d’anar amb compte de no fer-los per a terminis molt curts, perquè l’únic que fas és posar en valor el preu de l’obra, fins i tot si és d’un privat i tu has fet de promotor.

- Quins relats destacaries dels del Museu Nacional? Des que n’ets el director hi has introduït canvis? Com t’han condicionat les fortes retallades en aquest treball?

- Jo crec que és important el projecte que hem fet per al Museu, el pla que vam dissenyar quan vaig arribar, un museu és un projecte sempre, no s’han d’assemblar gens els uns als altres i tu has d’identificar bé la teva singularitat.

Què és allò que et fa diferent dels altres i què és allò que justifica que vagis a aquest museu i no a un altre. I és això, que té aquest abast per la seva singularitat. Durant molt de temps el Museu havia dit allò dels mil anys d’art, jo no crec que siguin tant els mil anys sinó que, com m’agrada més singularitzar, la millor col·lecció de pintura romànica és en aquest Museu,. Com diuen els francesos mérite le voyage, això justifica el viatge. La millor col·lecció de Modernisme -en una ciutat on tu tens set, vuit o deu llocs arquitectònics de màxima rellevància, casa Batlló, Parc Güell, Sagrada Família…- és al Museu, això és un atractiu, no? Té la tercera o quarta millor col·lecció europea d’art gòtic, molt bé, doncs endavant, tenim una gran col·lecció d’ aquests actius, jo crec que en aquest sentit, amb les col·leccions medievals, i ara amb la col·lecció d’art modern hem fet un gran canvi a la secció de la Guerra Civil, aquest és un espai que hem passat a ocupar que era molt important, atès que l’única exposició de Guerra Civil que hi ha és al Museu Nacional, això ens dóna un altre lloc.

- Les col·leccions del Museu s’allarguen des del Romànic fins el Modernisme. Quin és el lloc del MNAC en la galàxia europea de museus?

- Jo crec que en el panorama de museus nacionals europeus, aquest ha de ser un dels vint o vint-i-cinc grans museus nacionals, que tenen aquesta vessant enciclopèdica i que tenen un aspecte sempre diferent que els altres.

- A París conviuen en sana competència el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris i el Beaubourg. La relació del MNAC i el MACBA a casa nostra pot resultar igual de positiva?

- La primera cosa que vam demanar en arribar va ser que ens alliberessin d’aquesta limitació, és a dir el MACBA i el Museu tenen una relació pràcticament permanent, ja quasi no distingim, les coses transiten d’un museu a l’altre amb

industrials, una reconversió industrial es fa planificant la reconversió i invertint per a reconvertir. Aquí es retiren els diners i jo amb el que sóc més crític no és tant amb què no ens donin diners -si no hi ha diners per a guarderies o per a beques menjador, com n’hi ha d’haver per al Museu-, sinó que a canvi no es donin els instruments per aconseguir-ne d’altres, això jo ho trobo gravíssim. És a dir, les administracions ens han retirat els diners però no ens han donat beneficis fiscals, no ens han donat res, per tant els museus estan empesos a incrementar -que jo hi estic totalment d’acord- el finançament privat. El taquillatge és molt menor, encara que creixi el nombre de visitants, que ha crescut, perquè al final el museu té una vocació social, és a dir els estudiants no paguen, no han de pagar, ni els aturats, ni els grans, i les famílies menys, i a més em sembla fantàstic que sigui així, i per tant això no ho hem tocat i tot arriba pels serveis, restaurants, botigues, i per aquest museu que té uns espais molt, jo no diria carismàtics però sí singulars, el lloguer d’aquests espais és una font d’ingressos molt important que col·lideix directament amb la funció museu; la funció museu i la funció lloguer es compatibilitzen amb penes i treballs i amb moltes dificultats, moltes. I ens encantaria llogar la meitat del que lloguem, però hauríem de tancar o acomiadar mig equip, i per tant aquí jo ho tinc clar, la reflexió sobre això només es pot fer des de la cadira on jo estic assegut, tota la resta són opinions. En aquests moments al pressupost del Museu hi ha una dada que és aclaparadora, jo vaig entrar el 2012, el pressupost del Museu el 2008 era de vint milions d’euros, el 2014 de tretze milions, que és pràcticament la despesa d’obrir, els sous, la seguretat, la llum, la neteja i res més. És un pressupost de línia vermella completament; llavors aquí el Museu ha incrementat molt tots aquests ingressos perquè per l’altra banda no s’incrementa res, ja veurem quan millori la situació. Un museu nacional amb les connexions del MNAC i de la importància més o menys del MNAC ho és el Reina Sofia, nosaltres tenim trescentes mil obres d’art, moltes més que el Reina Sofia, que té quaranta i escaig milions de pressupost, i el Prado en té cinquanta i escaig. Tretze és una dada, vaja, no hi ha cap museu nacional important que tingui aquest pressupost. Tot i així estem encantats i tirem endavant, però no ho vull deixar de dir.

- Pots explicar als nostres lectors què vol dir tenir el dipòsit Thissen Bornemisza al MNAC ?

- Bé, quan gestiones un museu públic el normal és tenir una política també d’adquisicions, els museus compren i milloren les exposicions, aquest és un aspecte que ara està en un perfil molt molt baix, i hi ha una fórmula que és el que es coneix com el dipòsit, tu has d’estar disposat (cada cas és molt particular) a rebre les obres d’algú, que no renuncia a la propietat d’aquestes obres, però que durant un nombre d’anys important el museu pugui posar-les en valor i afegeixin valor a la institució, tu te’n fas càrrec, per tant en el fons és una despesa perquè les vigiles, les il·lumines, les neteges, perquè creus que són prou importants com perquè, encara que al cap d’uns anys les hagis de tornar, durant 32

Cultura paradoxal, perquè l’altre és una caixa. Això fa cinquanta mil metres quadrats però, curiosament, fem molt curts d’espai, necessitem més espai, tan de bo surti endavant això. És complicat.

- Fa temps, en una altra entrevista, vas dir que el MNAC era un transatlàntic difícil de menar, però que quan agafés inèrcia seria difícil de parar. Ara hi deu haver poc fuel, però segur que sabeu on aneu. Quins són els vostres objectius a mitjà i llarg termini?

Crec que és una bona metàfora, que ja hi ha una certa inèrcia, la notem, comencem a notar resultats, la presentació nova d’art modern ha estat molt bé, ha generat més públic, ha donat més notorietat al Museu i nosaltres seguim, justament perquè hi ha pocs recursos, però sobretot perquè la bèstia es mou poc a poc i per tant no ens podem equivocar, no podem anar rectificant perquè llavors mai la mourem cap a enlloc, sí que intentem ser una mica coherents amb què volem fer, i els objectius segueixen sent els mateixos; és a dir, des del punt de vista de les idees és convertir el Museu, no en un espai per a l’acadèmia, sinó en un espai obert, multidimensional, on hi cap el coneixement, hi cap l’estudi, però hi cap també la participació social, el debat, l’educació; i això vol dir que hi ha altres vies, la primera posar molt més en valor la col·lecció, aquest Museu té una col·lecció enorme i el vuitanta per cent és al soterrani, per tant s’ha de renovar, s’ha de revisar, s’ha de reexplicar, s’ha de criticar, s’ha de viure d’una altra manera; i la segona, científicament més rellevant, seguir amb la idea de crear un gran centre d’estudis a través de la biblioteca. La tercera és la internacionalització, al Museu li falta la dimensió internacional, té el potencial però no està desplegat… I encara hi ha una quarta via que és l’eix nacional, aquest és un Museu Nacional, no és un museu de Barcelona. Només hi teníem tres seccions, el Museu d’Olot, el de Sitges i el Cau Ferrat, i justament aquest any hem introduït una xarxa on ja n’hi ha quinze. Hi ha el Museu de Manresa, el de Girona, dos a Lleida, un a Reus, a Figueres… això s’ha multiplicat per mil i aquesta estructura que permet que l’exposició viatgi per tot el país i que fa que altres museus se’n beneficiïn també, és un dels objectius, això ens donaria un Museu que si es projecta més internacionalment és capaç de generar més coneixement i a més té més influència social, que en aquest territori està més arrelat, doncs el 2009 es veia bastant diferent que el 2012, i en això estem, ens aniria bé que hi hagués una restitució econòmica perquè ara estem en un moment en què no sabem com traduir-ho a euros. Vull dir que ho fem, és veritat que per entusiasme no queda, però tan de bo millori una mica.

Diuen que ara hi ha brots verds, a veure si és veritat…

una facilitat absoluta, però el MACBA és un centre, un museu contemporani que dialoga constantment amb aquesta contemporaneïtat i aquest present. I el Museu, que pot fer el que vulgui, intenta oferir relats amb una màxima perspectiva; és absurd que ens quedem al 1939, a la Guerra Civil, sobretot quan als anys cinquanta, seixanta, i setanta, fins i tot als vuitanta aquesta avantguarda nostra -la que es va exiliar, no tant la que es va quedar aquí- l’únic referent que tenia eren les col·leccions medievals del Museu, llavors hi ha una relació molt directa, i aquí estem escapçant un cercle, Tàpies remet al romànic directament. El MACBA no sols va estar d’acord, va estar encantat, perquè el MACBA no exposa mai Dau al Set i nosaltres el tenim exposat permanentment. On és la col·lecció del MACBA? Doncs ara tenim una sala aquí dalt. I què ens ha passat? que ens hem quedat sense espai, per això ocupem l’espai d’aquí baix. Tu pots veure Cuixart, Pons, Sucre, Tàpies, Brossa, això ho pots veure al Museu Nacional, hauries de continuar i veure Guinó, veure Ràfols, veure Pijoan, veure Pere Portabella, i els anys aquests complicats en què el disseny i els poetes i els artistes es barrejaven, tota aquesta transició politicoartística, això li toca al Nacional, mentre que el MACBA, lliurement, fa el que vol, i són dues intel·ligències diferents que funcionen molt bé, funcionen de manera extraordinària, vaja. Jo crec que hauríem de ser més valents amb les fronteres. El dia que ens donin l’espai nosaltres seguirem, hi farem els cinquanta, els seixanta, i els setanta, perquè aquesta perspectiva està furtada ara, la gent no la pot veure.

- Els pavellons d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia són molts metres quadrats. Ens pots dir què hi posareu? Part de la col· lecció permanent, exposicions temporals, fotografia…?

- Aquí també és molt important, dins de les nostres modestes possibilitats, aclarir perquè el Museu va fer un projecte de dir, mireu, nosaltres volem fer això, volem explicar això, volem arribar fins a la segona meitat del vint. Tenim unes sales temporals que són uns soterranis molt difícils, que en realitat són uns antics magatzems i són molt incòmodes, i perquè no tenim bones sales temporals i ens falta espai, volem més espai. Aquest espai nosaltres el visualitzem en aquests espais de baix, però ni molt menys per cobrir-los, justament per això hi ha aquí un reguitzell d’iniciatives que no controlem, i que ja veurem com acaba. Què ens agradaria fer a nosaltres? Primer acostar-nos més a la ciutat, tenim un acord important amb Caixafòrum que està aquí al costat i amb el Mies Van Der Rohe, amb el qual ja fem moltes coses plegats, per tant donaríem sentit a tota aquesta zona. Aquí darrere hi ha la fundació Miró, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure; és una àrea cultural tremenda i l’Ajuntament només ofereix un autobús que et fa donar la volta i et tira a l’Estadi Olímpic. La ciutat diu que ho defensa, però no es concreta res, l’alcalde diu que ho creu però després costa molt concretar res. Si fem aquesta aposta potser això guanyaria molta força. Llavors nosaltres baixaríem algunes exposicions temporals perquè els espais són molt incòmodes, i una part de les col·leccions, de manera que el Museu tingués dos estadis, un a dalt i un a baix, i així connectés d’alguna manera aquests dos espais que ara no estan organitzats; ho veiem també com un tema de guany d’espai públic, la gent aquí ara no pot passejar, no està il·luminat, està ple de forats, si això s’urbanitza i es guanya cultura també hi ha un benefici objectiu per a la ciutat, ara és un espai com residual. Aquest edifici és molt gran, té cinquanta mil metres quadrats, però té molt poc espai útil; és molt curiós, si mireu una planta, la planta baixa, veureu que l’espai més gran és buit, que és el saló blau, i hi ha unes saletes, però són uns racons, i si mireu la planta de dalt, hi ha la cúpula, uns grans patis, i l’espai d’exposició; només amb un pavelló de baix hi ha més metres d’exposició que en tot el museu junt. És 33

Entorn

Barcelona

Familia Lioumpi Fournari, grecs

Barcelona… Existen varias leyendas sobre el origen de su nombre. Una de ellas da una explicación mitológica: Heracles -el más célebre de los héroes de la mitología griega, el Hércules romano- se ve obligado a realizar una serie de doce trabajos ordenados por Euristeo, rey de Tirinto, ciudad de Peloponeso, como penitencia por haber matado a unos miembros de su familia. Heracles, tras acabar con su cuarto trabajo se une a los argonautas de Jasón, para ayudarles a buscar el Vellocino de Oro; pero, al pasar cerca de la actual costa catalana una tormenta dispersó sus embarcaciones. Al conseguir reagruparse, Jasón se dio cuenta de que faltaba una de las nueve naves que conformaban la expedición, y ordenó a Heracles que fuera a buscarla. Después de una intensa búsqueda, Heracles encontró los restos del naufragio de la «barca nona» (novena barca) muy cerca del lugar donde hoy en día se ubica la montaña de Montjuic. El lugar les pareció tan acogedor que con la ayuda del dios Hermes -el dios mensajero, de las artes, del ingenio y del comercio,el Mercurio romano-decidieron fundar una nueva ciudad a la que darían el nombre de la embarcación que les había llevado hasta allí: Barcanona, y que con el paso del tiempo pasaría a denominarse Barcelona.

Pasando de la mitología a la historia, podemos encontrar varios puntos de encuentro e intercambio entre los dos pueblos de Cataluña y de Grecia. Durante los siglos VIII y VII a.C. se inició un período de establecimiento de colonias griegas a lo largo del Mediterráneo. Durante este período, llegaron a la costa catalana griegos procedentes de la isla griega de Rodas y fundaron Rhode, la actual ciudad de Roses. Más tarde, en el siglo VI, llegaron de nuevo griegos, esta vez de Focea, ciudad griega de Asia Menor, a esta misma comarca y fundaron Emporion, que en griego quiere decir «mercado», la que hoy en día se llama Empúries.

Desde esta ciudad, los griegos empezaron los primeros contactos con la población indígena de la zona, contactos basados sobre todo en el mercado pero desarrollando también el intercambio cultural entre los dos pueblos.

Siglos más tarde, fueron los catalanes esta vez los que viajaron hasta Grecia: fue la época de la Gran Compañía Catalana, una compañía de soldados mercenarios -conocidos con el nombre de almogávares-creada por el caballero Roger de Flor a comienzos del siglo XIV d.C. y contratada por el emperador bizantino Andrónico II Paleólogo para ayudarle contra el creciente peligro de los otomanos a lo largo del Imperio Bizantino. Así los catalanes llegaron a Grecia al principio como mercenarios pero a continuación se instalaron y tomaron posesión de varias zonas de Grecia en nombre de la Corona de Aragón, como el Ducado de Atenas, Beocia, Ftiótide, la isla de Egina o el sur de la isla de Eubea hasta finales del siglo XIV d. C. Esta presencia catalana en Grecia dejó su huella en la historia, cultura, arquitectura, tradición popular y literaria griega.

Quizás, por todos estos encuentros mitológicos e históricos entre los dos pueblos, nosotros nos sentimos desde el primer día que llegamos a Barcelona como en nuestra casa.

Pero puede ser también por el clima de la ciudad que se parece tanto al clima de Atenas, con el sol brillante y el calor -insoportable muchas veces- en verano, las flores y la luz transparente en primavera, las hojas muertas en otoño,

el frío suave en invierno, el azul del cielo que se refleja y se une con el color del mar en el horizonte; es decir, el clima mediterráneo, ya que Atenas y Barcelona son dos ciudades bañadas por el Mar Mediterráneo. Y como pueblos que habitan en las costas del mismo mar tienen muchas características similares, son y somos gente muy abierta, extrovertida, espontánea y alegre; con la única diferencia, que en Barcelona existe una mezcla de culturas más viva y activa que la convierte así en una ciudad más atractiva, acogedora y solidaria por su tolerancia a la diversidad personal y cultural.

Por nuestra propia experiencia, como una familia enteramente griega, nuestra adaptación en la sociedad barcelonesa no ha sido nada difícil tanto para nosotros como para nuestras hijas aunque al principio no hablábamos ni entendíamos el catalán.

Sin embargo, existen características de Barcelona muy singulares que la distinguen como una ciudad especial: como sus únicos rasgos que combinan playa con montaña, aunque nosotros como típicos griegos preferimos la playa; su arquitectura y su arte urbanística del Eixample, con las características manzanas octogonales y los edificios emblemáticos de Gaudí, que es nuestro arquitecto favorito; sus numerosos jardines y parques donde nos relajamos sin preocupaciones y juegan nuestras hijas tranquilamente estando en el centro de la ciudad; sus amplias avenidas, plazas y calles donde paseamos, vamos corriendo al cole o al trabajo o paramos para observar y sacar fotos de los monumentos y las esculturas al aire libre o incluso las placas con el nombre científico colocadas en cada árbol; su casco histórico, las Ramblas y la Boquería, aunque ahora no vamos tanto como al principio ya que ahora nos sentimos más habitantes que turistas en esta ciudad; sus gigantes y castellers que nos encantaron desde la primera vez que los vimos en la plaza de Sant Jaume hace ya tiempo y a los cuales seguimos los domingos que podemos porque nos divertimos mucho y al mismo tiempo damos un ejemplo muy vivo y didáctico a nuestras hijas para entender el sentido de la conservación, protección y promoción de la tradición popular.

En conclusión, queremos decir que para nuestra adaptación e integración desempeñó y sigue desempeñando un papel muy significativo IPSI, el colegio que elegimos para la educación de nuestras hijas, por su carácter tan representativo de la lengua, cultura, sociedad y realidad catalana y barcelonesa. Desde el principio nos llamó la atención el énfasis que pone en los idiomas, en la creación artística, en los deportes, en las ciencias, en el aprendizaje experiencial, en el desarrollo de los valores, que se entrelazan con las prioridades de la ciudad. Y lo más importante del todo es el enfoque que da a la persona, esta visión humanística que nos llena de satisfacción y orgullo porque, si la vida nos deja vivir aquí más tiempo, nuestras hijas serán unas ciudadanas europeas libres de fronteras lingüísticas y étnicas, preparadas para vivir en un mundo en constante cambio.

34

El Temps El temps

Sumari

El temps a Barcelona

Joan Carles Esteve. Observatori de Rius i Taulet Mitjana del Mitjana Mínima Mitjana Màxima mes mínimes absoluta màximes absoluta

Pluges (l/m2)

Desembre 14

11 (10,5)

8 (8)

3 (-4)

14 (13)

18 (21)

28 (45)

Gener 15

10,5 (9,5)

7 (6)

5 (-6))

14 (13)

18 (23)

11 (31)

Febrer 15

9,5 (10,5)

6 (7)

2 (-7)

13 (14)

18 (21)

12 (39)

(Entre parèntesi les dades corresponents als darrers 50 anys)

El període entre l´1 de desembre de 2014 i el 28 de febrer de 2015 s’ha caracteritzat a la ciutat de Barcelona per unes temperatures lleugerament més altes a les mitjanes a les mitjanes per l’època, excepte el mes de febrer quan una entrada d’aire fred que va durar una setmana va portar neu fins a la mateixa ciutat, i va fer que les temperatures d’aquest mes es quedessin 1º C per sota la mitjana. La quantitat de precipitació total del període va ser d’un 44 % inferior a la mitjana.

Jeux et divertissements Élèves de baccalauréat

Les élèves de 1er de baccalauréat ont créé en début d’année des mots-valise.

C’est quoi un mot valise? Un mot à l’intérieur d’un autre.

Voici quelques définitions qu’il faut associer au mot inventé: 1.

2.

3.

4.

5.

6.

7.

8.

Autruche où l’on peut garder les crayons.

Mourir à cause d’un amour malheureux ou non partagé.

Partie qui sort de la forme sphérique de l’oignon et où on a enlevé les feuilles vertes.

Mélange de deux moments chronologiques dans l’histoire.

Nuage qui provoque de fortes chutes de neige.

Nain décoratif du jardin.

Dinosaure explosif.

Bêtise dangereuse.

a. b. c. d. e. f. g. h.

montoignon (oignon + montagne) nueige (nuage + neige) autrousse (autruche + trousse) amourir (amour + mourir) dynomite (dinosaure + dynamite) jardinain (jardin + nain) préhisent (présent + prehistoire) bombêtise (bombe + bêtise )

35

2 ESCOLA

I això, per què no es diu mai?

3 ETAPES Infantil El treball de la família a P3 Primària Una experiència amb la xocolata IPSI, escola sostenible?

ESO Jornades Culturals a ESO El graffiti com a expressió artística Batxillerat Jornades Culturals a Batxillerat La Ruta de l’exili Olimpíades de física. química i biologia

Pràctiques de física i química

a la UB 15 ACTIVITATS Informàtica

Èxits en robòtica Escena

Festival de dansa Música

Protagonistes al Liceu 20 PROJECCIÓ Carnaval a Primària Premis Roald Dahl

Son necessàries les ONG? 24 FAMÍLIA Tres excursions per fer en família 26 EXALUMNES Una exalumna a Shanghai 27 ALUMNES Els cavalls i jo 28 CULTURA Sant Jordi 2015 Entrevista: Pepe Serra 34 ENTORN Què li trobo

Familia lioumpi Fournari, grecs El temps Jeux et divertissements

E-mail:

elfil@ipsi.cat

Amb el suport de l’AMPA d’IPSI

Serveis centrals, Educació infantil i Educació Primària: Comte Borrell, 243-249 Educació Secundària Obligatòria: Comte Borrell, 212-216 Batxillerats: Provença, 107-109 Departament d’Administració: Comte Borrell, 230 1r 3a Tel.: 93.444.90.00 Fax: 93.452.65.41 08029 Barcelona E-mail: ipsi@ipsi.cat www.ipsi.cat E-mail AMPA: junta@ampaipsi.cat www.ampaipsi.cat

agafa’t al fil, col·labora amb la revista!

Direcció:

Neus Alcarraz Secretaria de redacció:

Pilar Sanou Consell de redacció:

Albert Arnalot

Pau Barba

Oriol Blancher

Oriol Galceran

Roser Lorenzo

Ariadna Masot

Jordi Miralles

Sandra Terés

Joana Urrea

Carlos Vázquez Assessorament lingüístic:

Glòria Amigó

Anna Martínez

Pilar Sanou Direcció d’art i compaginació:

Joan Cararach Fotografia:

Lourdes Barceló

Christine Connor Col·laboracions fotogràfiques:

Professors, alumnes i famílies d’IPSI