Anys 14, 1714, 1914

INUTILITATS

anys 14, 1714, 1914 per Pau Torcal, Manfred Díez i Núria Pociello

ANY 14. OCTAVI, L’ESTADISTA EN ESCENA, PER PAU TORCAL

Aquest 2014 fa dos mil anys de la mort d’Octavi August, tres cents anys de la derrota catalana a la Guerra de Successió i cent anys de l’esclat de la Gran Guerra. Com cada any, donada la rellevància històrica de tots tres fets, a l’escola hem tractat aquests temes en diferents cursos, en funció del temari de la matèria d’història. Aprofitem la triple efemèride per dir-ne alguna cosa també a la nostra revista.

Un dia qualsevol de l’any 14, Octavi, envellit, està treballant en el seu auster despatx. Firma decrets i respon cartes. La salut no l’ha acompanyat al llarg de la seva vida, però amb la fermesa del seu caràcter ha mantingut el cap sempre clar. Avui és diferent, sap que li ha arribat l’hora. Reuneix les persones més properes i els diu: «he representat bé el meu paper. Acomiadeu-me, doncs, de l’escena amb els vostres aplaudiments» (MONTANELLI, I. Historia de Roma, Mondadori, Barcelona, 2004, p. 274).

Dos mil anys més tard, nombrosos actes arreu d’Europa commemoren la cabdal figura d’Octavi. A Tarragona, el Festival Tarraco Viva 2014 també es dedica a Octavi amb el subtítol August, el poder de la màscara.

Però, qui fou Octavi? Representar, paper, escena, màscara, aplaudiments... Per què aquestes al·lusions al teatre? Intentarem fer-ne cinc cèntims.

Octavi entra en l’escena política quan el gran Juli Cèsar l’adopta com a fill.

Ell i Marc Antoni seran els hereus polítics de Cèsar i seran els que reivindicaran la seva figura com a protector del poble romà davant d’un Senat corrupte que l’ha fet assassinar. Ja feia temps que la República romana, fundada l’any 509aC, feia aigües: les seves institucions havien estat pensades per governar una ciutat i Roma s’havia transformat en un vast territori que abraçava totes les ribes del Mediterrani. Les conquestes, font de riquesa durant els primers segles, arrossegaven ara molts problemes (manteniment d’un exèrcit nombrós, sublevacions als territoris fronterers, empobriment dels soldats llicenciats, etc.). En aquest context es dibuixaven dos bàndols a Roma que lluitaven per solucionar la crisi que patia la República. Un era el bàndol anomenat popular, que apostava per acabar amb el poder polític del Senat (culpable segons el seu parer de la situació) i donar molt poder a algun general que reconduís amb mà dura la República. Enfrontat a aquest, el bàndol senatorial creia que només calia fer una bona reforma per retornar a Roma l’esplendor passada.

Juli Cèsar fou qui millor encarnà els desigs del bàndol popular però, amb el seu menyspreu al Senat, aconseguí l’odi de la classe política fins que l’assassinaren l’any 44aC. Quan Marc Antoni, creient-se hereu de Cèsar, fa llegir el seu testament, Octavi pren un paper protagonista, ja que és ell el designat com a successor. Això portarà a una primera batalla entre Octavi, ajudat pel Senat, i Marc Antoni.

Octavi venç i Marc Antoni fuig. Octavi se sent fort. Es nomena cònsol i pro18

«La seva vida acabava, la seva obra perduraria.

Amb molt d’encert, dos mil anys més tard, Tarraco Viva també clou els seus actes amb la representació del funeral d’August.»

Els següents compassos de l’obra voldran reafirmar les reformes ja engegades. Octavi pacificarà el territori i imposarà la Pax Augusta (en aquest capítol de la seva vida passa dos anys a Tarraco mentre acaba amb la resistència dels poble del nord de la Península Ibèrica, convertint aquesta ciutat en capital de facto del món romà durant un temps. Intentarà regenerar l’antiga moral i religió del poble romà. Fomentarà el culte als avantpassats, als déus de la llar, el respecte a l’autoritat. El seu amic Mecenes serà de gran ajuda en tot l’aparell propagandístic que Octavi vol desenvolupar. És el temps de la creació de l’Eneida de Virgili que vincula Roma amb la llegendària Troia i li dóna un origen diví i èpic; és l’època d’Horaci i de l’historiador Livi. També es restauren multitud de temples i altars i se’n creen de nous, com l’Ara pacis. L’altre gran amic d’Octavi, Agripa, ampliarà i millorarà la xarxa de comunicacions potenciant i afavorint d’aquesta manera el comerç. La Via Augusta serà remodelada i es consolidarà com una de les grans vies de comunicació d’Europa. Encara avui aprofitem parts del seu traçat. Començarà una etapa de creixement econòmic.

clama i executa la pena de mort pels impulsors de l’assassinat de Cèsar. Això comportà una autèntica depuració de la classe política. També sap que té el poble a favor.

Un detall: Cèsar, en el seu testament, deixava una generosa part de la seva fortuna al poble romà i Marc Antoni se la quedà. Octavi demana prestada la mateixa quantitat de sestercis per repartir-la entre el poble i complir així la voluntat de Cèsar. L’astúcia i el càlcul eren trets clau de la seva personalitat!

Més tard s’alia amb Marc Antoni per acabar amb l’exèrcit senatorial. Un cop fet, reprenen la lluita entre ells: Marc Antoni es troba a Egipte seduït per Cleòpatra i Octavi aprofita l’ocasió per a continuar escrivint i representant el seu guió: mostra al poble romà el presumpte testament de Marc Antoni, on suposadament es designa als fills de Cleòpatra com a hereus de Roma i a ella mateixa com a regent. Traïció ultratjant del gran Marc Antoni sobre Roma! El poble es volca a favor d’Octavi que entra en lluita amb l’antic company fins que el guanya. Amb el suïcidi dramàtic de Marc Antoni i Cleòpatra finalitzarà l’acte primer de l’obra d’Octavi.

I podríem continuar explicant com August va desenvolupant la seva acció de govern, dissenyant sempre quins eren els millors decorats i l’attrezzo més adequat per escenificar un guió que regenerà Roma durant uns quants segles. Però, en lloc de fer-ho, prefereixo convidar-los perquè siguin vostès mateixos que s’endinsin més en l’extraordinària figura d’Octavi. Potser seria un bon moment a l’agost, de vacances, ja que a ell li devem el nom d’aquest mes tant donat a la lectura (sentia gelosia que Juli Cèsar tingués el seu propi mes, el Juliol, i, per no ser menys, va voler tenir, ell també, el seu propi mes, l’Agost, amb el mateix nombre de dies que el Juliol!).

En el segon acte, Octavi ja és l’únic protagonista. Sense rivals i amb un Senat rendit a ell, creix i es fa seva l’escena: redueix a més de la meitat l’exèrcit i s’atorga l’imperium (que li dóna plens poders militars), es proclama Princeps (Primer Senador), nomena senadors a membres de l’alta burgesia, promou una autèntica burocràcia per administrar bé l’acció de govern, forma un consell d’antics senadors per ajudar-lo a governar...

Entre el 31 i el 27 aC demostra el seu gran talent com a estadista. Però necessita un cop d’efecte, un nou acte de l’obra teatral que acompanya la seva vida per acabar d’imposar-se definitivament: l’any 27aC s’adreça al Senat i dimiteix de tots els seus poders retornant-los al Senat. Diu que vol retirar-se a la vida privada! Falta temps perquè els senadors, exaltats i orfes per uns instants d’aquell que ha portat ordre a Roma, li retornin els poders augmentats i el proclamin August. Ell, «resignat», accepta. S’acaba així definitivament la República: fi de l’acte segon!

Però tornem a l’any 14, quan el cos sense vida d’Octavi August és transportat per tota Roma a llom dels senadors fins que l’incineren al Camp de Mart. La seva vida acabava, la seva obra perduraria. Amb molt encert, dos mil anys més tard, Tarraco Viva també clou els seus actes amb la representació del funeral d’August.

19

«Tota interpretació de la Guerra de Successió ha de partir del fet que l’enfrontament tenia una dimensió internacional… Amb la seva resolució els territoris hispànics deixaven d’ésser governats per una monarquia composta, i passaven a ser-ho per una altra de caràcter absolutista.»

ANY 1714. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ VISTA PER JOAQUIM ALBAREDA, PER MANFRED DÍEZ

aquesta expressió, volia destacar el paper de les Corts, en tant que detentores d’un veritable poder legislatiu, així com a l’elevada participació dels estaments populars en els òrgans de poder municipals. Pel que fa a això, posà l’exemple que els nobles no tenien permesa l’entrada als municipis, pel simple fet que no pagaven impostos, i explicà que els consells que els governaven no eren de nomenament reial. Albareda comparà aquesta mena de republicanisme amb el que succeïa a Castella, i afirmà que en aquest altre regne les Corts no tenien capacitat legislativa, capacitat que només residia en el rei, i que els consells municipals no gaudien d’autonomia ja que depenien del rei. En aquest sentit, conclogué que en el debat sobre qui havia de succeir Carles II al tron de Castella, la figura de Felip d’Anjou resultava més adequada a la societat castellana, més avesada a un tipus de règim autoritari, que no pas a la societat catalana.

El dia 25 d’abril de 2014 ens va visitar a l’escola el professor Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna a la universitat Pompeu Fabra. Va impartir una conferència sobre la Guerra de Successió, adreçada als alumnes de 3r i 4t d’ESO i de 1r i 2n de Batxillerat, en la qual es conjugaren ben oportunament la visió sintètica i la cura pel detall. La seva explicació girà sobretot al voltant de quatre qüestions. Una, la primera: que tota interpretació de la Guerra de Successió ha de partir del fet que l’enfrontament tenia una dimensió internacional; la segona, que amb la seva resolució els territoris hispànics deixaven d’ésser governats per una monarquia composta, i passaven a ser-ho per una altra de caràcter absolutista; tercera, que l’afirmació segons la qual les lleis catalanes, les constitucions i llibertats de Catalunya eren un llast per al desenvolupament i la modernització del país, i que, amb la seva eliminació (mitjançant el Decret de Nova Planta de 1716) és féu un favor als catalans (tesi defensada per alguns historiadors espanyols que identifiquen absolutisme amb modernitat), és totalment falsa; i la que fa quatre, que la decisió catalana de resistir fins al final, tot i no tenir gairebé cap opció a la victòria, responia a una lògica. Expliquem, doncs, què ens va dir el professor al voltant d’aquestes quatre qüestions.

El tercer aspecte en el qual ens va fer parar l’atenció el professor Albareda, el constitueix el tòpic relatiu als efectes beneficiosos de la derogació de les lleis i constitucions catalanes. Sobre aquesta qüestió, remarcà que els darrers estudis constaten que ja a finals del segle XVII es posa de manifest un procés d’especialització de la producció de l’economia catalana (l’aiguardent era un producte destacat). Una especialització que conduïa cap a un sistema de mercat de tipus capitalista. Aquest procés anava acompanyat de l’ascens d’una nova burgesia comercial, emprenedora i dinàmica, i amb connexions amb els Països Baixos i Anglaterra. Una elit que contemplava amb més bons ulls els plantejaments polítics propis de la monarquia parlamentària o constitucional defensats per aquests dos països –on també hi havia una burgesia influent–, que no pas l’absolutisme dels Borbons. Prova d’això en són les Corts de 1706, celebrades sota l’auspici de l’arxiduc Carles, i que van suposar l’enfortiment dels llaços econòmics amb Holanda i Anglaterra, així com la introducció de mecanismes de control sobre l’autoritat del monarca. En un moment de la seva exposició, el professor concretà que alguns dels components de l’anomenat grup dels vigatans, protagonistes del Pacte de Gènova de 1705, pertanyien a aquesta elit burgesa, i que els socis comercials d’Anglaterra pressionaren el partit Whig (liberal), que aleshores ostentava el govern en aquell país, per a què busqués l’aliança amb els catalans en la Guerra de Successió. De la càrrega ideològica que hi ha rere l’afirmació que les disposicions del Decret de Nova Planta suposaren un gran avantatge per Catalunya, en donà proves Albareda referint-se al cas ben concret de l’administració municipal. Els càrrecs municipals, abans objecte d’elecció, amb el Decret van passar a ser de nomenament reial i exercits per militars. Junt amb això, que ja de per si sol constitueix un greuge per la limitació de les llibertats que comportava, l’historiador explicà que el nou sistema administratiu anà seguit d’un increment de

I fem-ho començant per allí on va iniciar el conferenciant la seva lliçó. La guerra es produí en part com a conseqüència de l’estat de fallida en què es trobava la monarquia hispànica a principis del segle XVIII. Exhausta després d’haver estat protagonista dels grans esdeveniments de la política europea del segle anterior, al 1700, les potències del moment, Anglaterra, França i Àustria, es disposaven a treure profit del moribund i a repartir-se les despulles. És a la llum d’aquest fet que cal situar la decisió del cardenal de Portocarrero, home de confiança del rei, d’optar per Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, com a successor al tron de Castella, i pressionar Carles II per a què testés en favor del pretendent francès. Li semblà que aquest podria garantir millor la defensa dels interessos hispànics dins el context internacional. D’altra banda, a França se li obrien de bat a bat les portes del comerç amb les places espanyoles del continent americà, que no era poca cosa.

Fins aleshores a Espanya hi havia una monarquia composta: la monarquia hispànica, fins al regnat de Carles II, comprenia diferents ordenaments jurídics. El rei administrava els territoris d’acord amb les lleis que cadascun d’ells tingués, i s’hi havia de sotmetre. Parlant del cas català, el professor Albareda utilitzà l’expressió aparentment contradictòria de republicanisme monàrquic. Amb 20

la corrupció. Es tracta del sistema de corregiments, copiat del que hi havia a Castella. La manca de control públic afavorí la venalitat: els càrrecs de corregidor es venien al millor postor, el qual sempre es podia rescabalar amb escreix de la despesa beneficiant-se de l’exercici de la seva funció.

La quarta qüestió destacada en el desenvolupament de la xerrada fou la relacionada amb els motius que dugueren les autoritats catalanes a una resistència tan pertinaç. Com a mostra del desequilibri de forces assenyalà que mentre les forces borbòniques comptaven amb uns 90.000 soldats repartits per tot el territori, les forces catalanes resistents a penes arribaven als 10.000, uns 5.000 atrinxerats rere les muralles de la ciutat de Barcelona. Per a explicar-ho, recordà que amb la caiguda de València, esdevinguda el 1707, i d’Aragó, el 1711, es derogaren les lleis i llibertats d’aquests dos territoris, lleis i llibertats la defensa de les quals havia estat el motiu fonamental de la lluita. Pactar una solució no havia de comportar el manteniment del sistema de govern propi del Principat. D’altra banda, es confiava en la diplomàcia. Els mateixos que havien propiciat l’acord de Gènova miraven d’influir sobre els governs d’Àustria i Anglaterra, per a què aquests evitessin la derrota definitiva i l’abolició de l’autogovern que l’acompanyaria. Albareda contà que, a darrera hora, quan Jordi I, de la dinastia de Hannover, va succeir la reina Anna, aquell, pressionat pels membres del partit Whig, impulsors del pacte de Gènova, decidí oferir un ajut. L’ajut havia de consistir en enviar una força militar que garantís un cordó de seguretat al voltant de la ciutat de Barcelona i evitar la seva conquesta per part de les tropes de Felip V. La decisió arribà tard, ja que es prengué el 18 de setembre de 1714. Feia una setmana de la caiguda. Coses del correu de l’època.

Finalment, a fi de situar bé les coses i entendre els motius d’una lluita tan obstinada, l’historiador destacà la tipologia dels resistents. Qui hi havia a la ciutat els darrers mesos, després del Tractat d’Utrecht i de la marxa de les forces aliades? Els més radicals, els més decidits a lluitar. Els moderats, per exemple, davant la difícil situació, preferiren marxar cap a Mataró, des d’on s’afanyaren a fer proclames desmarcant-se de la posició dels resistents. Foren els sectors burgesos i populars els qui protagonitzaren sobretot aquesta resistència final, amb el Consell de Cent com a òrgan de direcció política, encapçalat aleshores per Rafael de Casanova, i la Coronela com a braç militar. El segon format per la gent dels gremis (argenters, mercers, taverners, blanquers, etc.) sota el comandament del gallec Antoni de Villarroel. En la seva defensa heroica, més que la bogeria, doncs, hi alenava una esperança, l’esperança que les coses podien anar d’una altra manera.

L’Onze de Setembre de 1714.

Setge de Barcelona, 1713-1714.

21

Metralladora anglesa preparada per atacar els alemanys. Foto: John Warwick Brookke.

Europa 1914.

ANY 1914. LA GRAN GUERRA, PER NÚRIA POCIELLO

Europa 1920.

guerra de posicions i de desgast (predomini de tàctiques defensives, guerra de trinxeres); el 1917 és un any clau i representa el punt d’inflexió del conflicte (Revolució Russa i entrada dels EUA en la guerra, que resultarà decisiva per als interessos dels aliats); finalment, en la darrera fase (1918), grans ofensives finals que portaran la victòria als aliats.

La Primera Guerra Mundial ha estat un episodi que ha deixat una gran petjada en la història de la humanitat. Ara fa cent anys del seu esclat, i suposà una profunda bretxa que separa el segle XX de tot el que el va precedir. Els seus orígens cal buscar-los en el segle anterior i les seves conseqüències van donar lloc a un seguit de ressentiments que vint anys després van dur el món a una nova guerra, més destructiva, que ha determinat la sort de l’Europa contemporània.

No és d’estranyar doncs, que sovint s’esmenti aquest esdeveniment com el començament d’una nova època.

A nivell de tecnologia militar va suposar un enorme salt qualitatiu (metralladores, tancs, gasos verinosos), guerra submarina i l’inici de l’aviació com a eina al servei de la guerra. També fou un conflicte en què la rereguarda va tenir un paper importantíssim.

Les conseqüències de la guerra foren terribles: pèrdues humanes (més de deu milions de morts i vint milions de ferits), desmoralització, destrucció (ponts, camps de conreu, infraestructures devastades), inflació (originada per l’enorme endeutament dels estats bel·ligerants) i la pèrdua definitiva de l’hegemonia europea en el terreny econòmic a favors dels grans creditors, EUA i Japó.

Aquesta fou una guerra Gran, o una Gran guerra, tal com deien els seus coetanis i com se’n va dir fins al 1945, que va sacsejar Europa i el món entre 1914 i 1918. La més cruel i dramàtica de totes les guerres conegudes fins aleshores!

Heus ací una breu síntesi dels aspectes més destacats: A partir del 1870 les relacions internacionals van ser cada cop més complicades i tenses. La competència capitalista, les rivalitats colonials, els conflictes nacionalistes i territorials i el desig de protagonisme en el concert internacional van donar lloc a una cursa d’armaments i a la creació d’uns blocs antagònics.

Els tractats de pau van donar lloc a canvis territorials (desapareixen l’Imperi Turc i l’Imperi austrohongarès; creació d’una gran Romania i Polònia amb l’objectiu d’aïllar una Rússia nova i revolucionària; cessions territorials per part d’Alemanya, Àustria i Rússia; nous estats a la zona dels Balcans), pagaments en concepte de reparacions de guerra i desmantellament de l’exèrcit alemany. De tots els tractats, fou sens dubte el de Versalles el que, en lloc de crear un clima de reconciliació entre les nacions, va fomentar la humiliació i el ressentiment.

Fou un esdeveniment bèl·lic internacional que va començar a finals de juliol del 1914. Els Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) es van enfrontar als Aliats (França, Gran Bretanya i Rússia). Posteriorment, en aquests bàndols s’afegiren altres països: amb els imperis centrals, Turquia i Bulgària; a favor dels aliats, Japó, Itàlia, Romania, Portugal, EUA i Grècia.

La novella organització de la Societat de Nacions, que havia de fomentar la cooperació internacional, garantir la pau i vigilar l’acompliment del tractats, va fracassar. L’absència dels EUA i Rússia la van debilitar des del començament.

Les fissures d’aquest nou ordre internacional van donar lloc a un període convuls i tens que aboca el món a la Segona Guerra Mundial.

La guerra va passar per quatre fases: en una primera (1914), guerra de moviments (predomini de tàctiques i estratègies ofensives); després (1915-1916),

«La Primera Guerra Mundial suposà una profunda bretxa que separa el segle XX de tot el que el va precedir.»

22

Senderos de Glòria (1957).

Acabem recordant-ne els versos més coneguts:

Conèixer en profunditat aquest episodi de la història és un dels objectius que tenim a 4t d’ESO dins del Currículum d’Història. Després de les explicacions pertinents hem fet diferents tipus d’exercicis per tal de consolidar els diferents continguts, posant èmfasi en les conseqüències d’aquesta guerra:

They shall grow not old, as we that are left grow old; Age shall not weary them, nor the years condemn.

At the going down of the sun and in the morning We will remember them.

• Comparar dades sobre el potencial bèl·lic a principi de la guerra en relació a la població, superfície i producció industrial (Pau armada).

• Anàlisi a través de textos de les arrels dels conflictes nacionalistes (rivalitats França-Alemanya, tensions i guerres als Balcans).

Ells no envelliran com envellim nosaltres; l’edat no els pesarà i no seran condemnats pels anys.

Tant de nit com a plena llum del dia nosaltres els recordarem.

• Interpretar mapes diversos: Europa durant la Primera Guerra Mundial (països bel·ligerants, països neutrals, tipus de règim polític); diferents episodis militars i fronts ( guerra de moviments, de trinxeres); canvis territorials a Europa després de la guerra (tractats de Versalles, Trianon, Saint Germain i Neully) i al Pròxim Orient ( tractat de Sevres).

• Lectura, comentari i qüestions de documents de la guerra de trinxeres i la vida en la rereguarda.

• Sintetitzar les idees principals del text «Els Catorze Punts de Wilson: La utopia de la Pau».

• Elaborar i interpretar gràfiques amb les víctimes de la Primera Guerra Mundial.

• Analitzar el Tractat de Versalles i extreure’n les conseqüències que se’n deriven, claus per entendre després l’ascens del feixisme i l’esclat de la Segona guerra Mundial.

• Visualització, comentari i exercicis de la pel·lícula Senders de Gloria de Kubric (l’ofensiva per prendre el turó de les Formigues a qualsevol preu, l’ambient de tristesa i de por que es vivia a les trinxeres, la crueltat i la ferocitat de la guerra, la manipulació interessada del patriotisme per part de la jerarquia militar, la guerra com a mecanisme de promoció personal, el menyspreu per la vida dels soldats, el debat entre el deure i l’ètica personal).

• Lectura, coincidint amb el dia Internacional de la Poesia, del poema Als caiguts de Laurence Binyon, que és llegit a les cerimònies del «Remembrance Sunday-2» (diumenge del record) que se celebra cada any al Regne Unit, el diumenge més proper a l’onze de novembre, dia de l’aniversari de l’armistici.

23