Paraules de paper 2019 by Escola Sant Gregori

Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ del seminari de llengua juny 2019

índex

presentació

els premis sant jordi Javier Moreno, La nena i el ninot de neu 1r premi de contes de 1r de Primària A

Amàlia Güell, La salsa d’espetarrecs de foc de drac 1r premi de contes de 1r de Primària B 1r premi als Jocs Florals del Districte

Carlota Mestres, El dia que ho va aconseguir 1r premi de contes de 2n de Primària A

Ian Acosta, El cavernícola i el dinosaure petit 1r premi de contes de 2n de Primària B

Facundo Mumenthaler, Diari 1r premi de narració de 3r de Primària A

Arnau Llobet, Diari 1r premi de narració de 3r de Primària B

Nicolau Cànovas, El meu diari 1r premi de narració de 4t de Primària A

Miranda Rieradevall, El meu diari Accèssit de narració de 4t de Primària A

Júlia Brugarolas, Diari 1r premi de narració de 4t de Primària B

Lucas Font, Primavera pirinenca 1r premi de poesia de 5è de Primària A

Carla Pol, Dietari de la baronessa d’Igualada 1r premi de narració de 5è de Primària A

Lucas Font, Dietari del baró de Colera Accèssit de narració de 5è de Primària A

Anna Ventura, Els dies de pluja 1r premi de poesia de 5è de Primària B

Greta Ribas, La glicina Accèssit de poesia de 5è de Primària B

Jan Comas, Dietari del marquès de Comas 1r premi de narració de 5è de Primària B

Clara Castelló, Dietari de la duquessa de Castelló Accèssit de narració de 5è de Primària B

Sergi Llobet, Vull ser un bandoler 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Guillem Rosales, Diari d’un bandoler 1r premi de narració de 6è de Primària A

Marc Bové, Vida bandolera 1r premi de poesia de 6è de Primària B

Sofia Bogunyà, Dietari d’un bandoler 1r premi de narració de 6è de Primària B

Abril Niebla, L’arribada del nounat 1r premi de poesia de 1r d’ESO A

Mateu Vidal, Traïció 1r premi de narració de 1r d’ESO A

Maria Moreno, L’alegre primavera 1r premi de poesia de 1r d’ESO B

Rosi Campi, El somni 1r premi de narració de 1r d’ESO B

Nora Juristo, La nit 1r premi de poesia de 2n d’ESO A 1r premi als Jocs Florals de Districte

Jofre Pons, Un dia a la II Guerra Mundial 1r premi de narració de 2n d’ESO A

Sofia Zuna-Kratky, La petjada del segle XVIII Accèssit de narració de 2n d’ESO A

Judit Vila, L’amor 1r premi de poesia de 2n d’ESO B

Berta Gil, L’amiga del vent 1r premi de narració de 2n d’ESO B

Rita Morral, El baró de Maldà 1r premi de poesia de 3r d’ESO A

Victòria Montalbo, El baró de Maldà Accèssit de poesia de 3r d’ESO A

Maria Caldart, Una nova era 1r premi de narració de 3r d’ESO A

Alexandre Rosales, Al baró de Maldà, en el bicentenari de la seva mort 1r premi de poesia de 3r d’ESO B

Joan Salazar, El Concili de Trento 1r premi de narració de 3r d’ESO B

Maria Sangés, Anhels 1r premi de poesia de 4t d’ESO A

Pau Coma, La processó d’aquells temps 1r premi de narració de 4t d’ESO A

Miguel Auset, Tempus fugit o Carpe diem 1r premi de poesia de 4t d’ESO B 1r premi als Jocs Florals de Districte

Mireia Torres, Trajectes en metro 1r premi de narració de 4t d’ESO B

Aina Vidal, Requiem sensuum 1r premi de poesia de 1r de BTX A

David Esquenazi, La preocupació de cada matí 1r premi de narració de 1r de BTX A

Clara Serratosa, On van les llàgrimes 1r premi de poesia de 1r de BTX B

Àgata Bech de Careda, Esperantia? 1r premi de narració de 1r de BTX B

Clàudia Rodríguez, Aprendre a ser feliç és com aprendre a caminar 1r premi de poesia de 2n de BTX A

Olívia Garcia, Innocència morta 1r premi de narració de 2n de BTX A

Clara Esteve, Moral i religió 1r premi d’assaig de 2n de BTX A

Stel·la Sorensen, Estimat diari 1r premi de poesia de 2n de BTX B

Núria Blanco, Estimat avi 1r premi de narració de 2n de BTX B

Daniel Vilardell, Llàgrimes de colors 1r premi d’assaig de 2n de BTX B

presentació

LLIBRES VELLS, AUTORS OBLIDATS Decadent és l’etiqueta que els nostres llibres de text fan servir per referir-se a la producció literària en català dels segles xvi, xvii i xviii. Una sola etiqueta amb la pretensió de classificar tres-cents anys, durant els quals, pel que sembla, no s’escrigué res d’original o, si més no, destacable en la nostra llengua. Les etiquetes, ja se sap, són necessàries, perquè ens ajuden a classificar una realitat sovint multiforme i a fer-nos-la així més comprensible. Per contra, redueixen sovint la nostra perspectiva engabiant-la en el prejudici. Decadència és un mot que, per si, es vesteix de matisos negatius i cobreix amb la pàtina grisa de la mediocritat (o de la ignorància) tot el que queda sota el seu abast. Per això, quan algú pregunta qui era el baró de Maldà, com a molt, se sent respondre que va ser un autor de la Decadència. Ara bé, per qui ho hagués oblidat, Rafael d’Amat i Cortada baró de Maldà fou membre de la petita noblesa catalana, fill de Barcelona, i va morir fa dos-cents anys. Va ser l’autor d’un dietari de dimensions monumentals, intitulat per ell mateix Calaix de sastre, perquè, com els calaixos dels sastres de debò, conté de tot i més. L’obra és un relat de memòries que recull les seves experiències, els seus viatges i alguns fets esdevinguts entre els anys 1769 i 1816. Amb altres paraules, els escrits del baró són una crònica importantíssima de la vida de Barcelona de la segona meitat del segle xviii i dels principis del xix on es descriuen personatges, costums, festes que, d’una altra manera, no hauríem pogut conèixer tan detalladament. Aquest testimoni de gran valor històric, a més, ens llega una instantània del català que es parlava en les cases bones d’aquells temps: el català de les quatre parets, la llengua de les relacions familiars i de veïnat. Per fer literatura, hi havia el castellà, la llengua apresa per relacionar-se amb el món exterior. En aquest sentit, el baró de Maldà no constitueix pas una excepció. No tenia un esperit de reivindicació nacionalista; escrivia en català simplement perquè era la seva llengua materna. Escrivia per al seu propi plaer i per distreure els seus amics, als quals solia llegir les seves notes. No dedicà les tardes de la seva vida adulta a la redacció d’un diari perquè

6 · paraules de paper

aspirés a fer-se conèixer més enllà del seu cercle de confiança. I de fet, el Calaix de sastre no té l’envergadura de l’obra escrita per ser publicada. Tanmateix, si un es pren la molèstia de llegir-ne algun fragment, veurà que el seu autor no es limità a reportar els fets d’una manera freda, sinó que els dotà d’un aire literari, d’un filtre de ficció narrativa, molt viva i divertida, en una llengua col·loquial en la qual abunden els castellanismes de tota mena. Per això i més, el dietari va cridar l’atenció d’un estudiós que, molts anys després, mogut per la curiositat i l’afany de saber, es dedicà a la revisió de les pàgines del baró i decidí començar-ne la publicació. El 1954 Alexandre Galí, el pare del fundador de la nostra escola, publicà el primer estudi complet sobre la vida i l’obra del baró de Maldà i el salvà així de l’oblit a què estaven destinades les seves memòries. Unes memòries que són una finestra oberta a un passat que la majoria de nosaltres desconeix, un temps que ha quedat congelat entre els maons d’alguns dels edificis més destacats del centre històric de la nostra ciutat, entre els carrers que cada dia s’omplen de turistes d’arreu. Les pàgines del Calaix de sastre tenen el poder de traslladar-nos, de cop, a una Barcelona autèntica i idiosincràtica que avui s’arrisca a assemblar-se a totes les altres metròpolis d’aquest món globalitzat tan propi del segle xxi. Llibres vells, autors oblidats, dirà algú. Sí, sens dubte, es tracta d’això. Es tracta de llibres vells i d’autors oblidats, de les pàgines dels quals hem decidit treure la pols. Amb aquesta intenció, hem escollit el personatge del baró de Maldà com a fil conductor del certamen literari de sant Jordi d’aquest any. Hem proposat als alumnes de la primària i del primer cicle de l’ESO el repte de reconstruir-ne la biografia a través de la ficció literària i de les arts plàstiques. Els hem convidat a posar-se a prova com a “redactors” de diaris personals, encara que sigui només per jugar. D’altra banda, hem proposat als alumnes més grans reflexionar sobre el pas del temps - en un món en què tot passa massa de pressa mentre Chronos inexorable s’empassa els seus fills. Amb això, desitgem que tinguin clar el paper fonamental de la memòria en la construcció de la imatge d’un mateix. Perquè, al cap a i al fi, ben mirat, la vida de cadascú de nosaltres, quan és narrada a partir del record, s’assembla de forma extraordinària a la literatura. Alessandra Marcia Cap del Seminari de Llengua

pa ra u l e s d e p a p e r · 7

La nena i el ninot de neu Javier Moreno 1r premi de contes de 1r de PrimĂ ria A

8 Âˇ paraules de paper

pa ra u l e s d e p a p e r Âˇ 9

La salsa d’espetarrecs de foc de drac Amàlia Güell 1r premi de contes de 1r de Primària B 1r premi als Jocs Florals del Districte

10 · p a r a u l e s d e p a p e r

parau l e s d e p a p e r Âˇ 1 1

El dia que ho va aconseguir Carlota Mestres 1r premi de contes de 2n de PrimĂ ria A

12 Âˇ p a r a u l e s d e p a p e r

parau l e s d e p a p e r Âˇ 1 3

El cavernícola i el dinosaure petit Ian Acosta 1r premi de contes de 2n de Primària B

14 · p a r a u l e s d e p a p e r

parau l e s d e p a p e r Âˇ 1 5

Diari Facundo Mumenthaler 1r premi de narració de 3r de Primària A

Barcelona, 8 de març de 2019 Estimat diari, Avui estic molt nerviós perquè és un dia especial, i és per això que estic escrivint. Quan acabi l’escola, marxaré de viatge a Argentina a visitar els meus avis. Allà cuinaré amb la meva àvia, jugaré a atrapar-nos amb el meu pare, escoltaré la meva mare i el meu avi parlant de coses antigues, menjaré la sopa i la pizza de formatge excel·lents que sempre ens fa la meva àvia… Tot això em fa tan feliç! Quan torni d’aquest viatge, escriuré tot el que m’ha passat. Segur que serà molt divertit!

16 · p a r a u l e s d e p a p e r

Diari Arnau Llobet 1r premi de narració de 3r de Primària B

Estimat diari, Avui, quan m’he llevat, no he pogut esmorzar ni beure, perquè m’havien de fer una anàlisi de sang. Hem anat en cotxe fins a la clínica i hi havia molta cua. Quan ens han cridat, m’han posat una goma al braç perquè hi hagués més sang. La mare m’ha aguantat el braç mentre em punxaven amb l’agulla. M’han posat una tireta allà on m’han punxat perquè no sortís més sang. Després hem anat a esmorzar a la cafeteria. I a mig matí m’han portat a l’escola en cotxe. A música hem tocat la Balalaica! Per dinar he pres macarrons i mandonguilles: tot estava molt bo. Al pati he jugat molta estona a futbol. A la tarda m’ha recollit la mare i he jugat una mica amb el Gerard a la muntanyeta. Després hem anat amb l’àvia a buscar l’avi. Ha estat un dia llarg però estic content, perquè la punxada de l’analítica no em fa gens de mal!

parau l e s d e p a p e r · 1 7

El meu diari Nicolau Cànovas 1r premi de narració de 4t de Primària A

Dimecres, 24 d’agost de 2020 Avui, al matí, el meu pare m’ha despertat molt d’hora. Hem esmorzat i hem marxat a la barca nova per anar a pescar. Quan hem arribat, el meu pare ha xocat contra un arbre, estava enfadat, però jo reia per dins. Una vegada se li ha passat, hem anat a la barca. Feia molt bona mar fins que hem arribat a la cala Montgó i hem tirat el fil de les canyes. El meu pare, mentre posava un cuc a l’ham, no se n’ha adonat, però un dels cucs s’ha posat dins la seva samarreta. Quan ho ha vist, s’ha tret el cuc i l’ha posat a l’ham. Quan hem tornat, hem fet un recompte de peixos i els resultats han estat els següents: dues tonyines, vint-i-quatre orades, cinquanta donzells i seixanta-un serrans. Aquesta pesca ha estat un èxit: cent trenta-set peixos en total!

18 · p a r a u l e s d e p a p e r

El meu diari Miranda Rieradevall Accèssit de narració de 4t de Primària A

Dimecres, 23 d’abril del 2019 D’aquí a uns mesos tindré una germana i estic tan contenta com un gínjol. Durant l’espera, m’han vingut moltes preguntes al cap, si serà nen o nena, com serà, quin serà el nom d’aquesta nova vida… Parlant a taula, han sortit moltíssims noms que m’encanten, uns altres als quals no els trobo la xispa i uns d’impensables. Els que més m’agraden són Uma i Celest. Com que m’havia fet tantes preguntes, vaig pensar com havia sorgit la història del meu nom. Els pares m’han explicat que em dic així perquè van llegir un article on sortia el meu nom. M’hauria pogut dir Rita o Ilona, però m’encanta el meu nom, m’hi sento identificada. A mi m’agrada “mirà” coses de la natura o coses interessants, i “anda”, de caminar. M’agrada caminar i escalar i així és el meu nom Miranda. Pot ser que el nom descrigui la forma de ser d’una persona?

parau l e s d e p a p e r · 1 9

Diari Júlia Brugarolas 1r premi de narració de 4t de Primària B

Dijous, 2 de maig Avui a la tarda he arribat a casa, he fet els deures i, després, he anat cap a la sala d’estar. Que estrany! La mare no m’ha deixat entrar-hi! De sobte, la mare ens ha cridat a tots i ens ha dit que anéssim a la sala d’estar. Hi havia un cobai petit i blanc amb taques marrons i negres. Quina sorpresa! El pare feia mala cara, perquè no li agraden els animals dins una casa sense jardí. La mare anava dient noms: Fort, Boleta, Truc… Tots comencem a dir un nom: “Truc, Truc!”. Ara som un més a la família. El pare, la mare, el Marc, l’Alba, jo i el Truc. Estic tan contenta! Aquesta nit no sé si podré dormir!

20 · p a r a u l e s d e p a p e r

Primavera pirinenca Lucas Font 1r premi de poesia de 5è de Primària A

Nit i dia vaig a passejar per les muntanyes catalanes on puc escoltar: aigua caient, ocells cantant, i també sento grills xerricant. Ara a la primavera tot és verd, menys una flor pansida que cada dia disminueix, i a mi no m’agrada perquè no creix. Un matí es va morir, allò a mi em va ferir, i ara me n’he d’anar perquè sense la flor no puc estar. A una altra muntanya he anat, no és el mateix sentiment, ara no tinc la mateixa alegria quan passejo cada dia.

parau l e s d e p a p e r · 2 1

Dietari de la baronessa d’Igualada Carla Pol 1r premi de narració de 5è de Primària A

Dissabte 16 de novembre del 1990 1. Una notícia al diari Em vaig llevar, vaig esmorzar un cafè amb cereals mentre llegia al diari una notícia que em va agradar molt. Era sobre un senyor i una senyora que feien un concert amb instruments i també cantaven. Me’l vaig mirar un altre cop, perquè semblava mentida que diguessin allò al diari, i li vaig dir al meu fill si volia anar-hi. Als dos la idea ens va agradar tant que vam decidir anar a aquell concert a la nit. 2. Una festa major de la Mercè No em vaig entretenir gaire més i vaig anar cap a la festa major del poble. Un cop allà, em va semblar impressionant perquè hi havia molta gent. Hi havia carrosses, nens i nenes amb caps grossos i altres ballant. Al cap d’una estona, vaig anar a dinar amb una noia que em va explicar acudits que em feien riure molt. Vaig menjar una sopa molt bona i, en canvi, de segon vaig demanar un pollastre que no estava gaire ben fet. Ella va demanar una sopa com jo i un peix boníssim. Quan vam acabar, vam veure un ball de bastons i la desfilada de carrosses.

22 · p a r a u l e s d e p a p e r

3. Concert de música i cant Eren tres quarts i un minut exactament. Estàvem fent cua per entrar al teatre, per veure el concert de música i cant. Com ja sabeu, m’agraden molt els concerts de música. Quan vam entrar, tot era molt maco. De cop i volta, van sortir a l’escenari els dos joves. La noia cantava i tocava el piano de meravella, i el noi tocava la guitarra i també cantava. Els dos ho feien molt bé. De sobte, quan van acabar, va ser el millor moment perquè tothom va llançar roses de tots colors. Jo vaig quedar en ridícul perquè no en vaig llançar cap. Però va ser una nit impressionant!

parau l e s d e p a p e r · 2 3

Dietari del baró de Colera Lucas Font Accèssit de narració de 5è de Primària A

Dissabte 8 d’agost de 1978 El fill es desperta refredat Em vaig despertar de molt bon humor perquè no sabia quin dissabte m’esperava. En llevar-me, ja vaig sentir unes quantes vegades atxú! Vaig deixar-me caure, em vaig agenollar i vaig dir: “Això no seran flors i violes”. Com ja sabeu, m’agrada dormir i ja eren dos quarts de dotze. Vaig anar al menjador i el meu fill em va dir: “Pare, estic refredat”. I em vaig quedar amoïnat perquè potser l’havia de cuidar tot el dia o, amb una mica de sort i medicament, se li passaria. Aleshores vaig vestir-me i vaig anar ràpidament a la farmàcia. Vaig tornar a casa amb el medicament i el vaig donar al meu fill. Per sort, dues hores més tard se li havia passat i jo vaig poder continuar gaudint del meu dissabte. Aniversari de 40 anys del meu amic Al vespre, la meva dona i jo ens havíem de vestir elegants per la festa del nostre amic. Gran part de la meva il·lusió era, efectivament, el menjar, però ho vaig dissimular, és clar… Per menjar hi havia deu safates de croquetes de sabors variats: de pollastre, de ceps, de gambes, de pernil… També hi havia amanida, fuet, xoriço, pinxos de pollastre i vint varietats de formatges! I, per últim, el plat estrella: pastís de xocolata. Per beure van servir vins i cerveses. Ens ho vam passar molt bé i va ser un dia molt bonic i divertit.

24 · p a r a u l e s d e p a p e r

Els dies de pluja Anna Ventura 1r premi de poesia de 5è de Primària B

En un país llunyà, a la muntanya on sempre plovia, les tempestes i els llamps enfosquien la nit. La gent passejava amb els paraigües xops. Els nens es mullaven de cap a peus. Les plantes somreien de l’aigua que els queia. Les muntanyes, contentes amb els torrents plens. La gent de ciutat només es queixava de l’aigua que queia a bots i barrals.

parau l e s d e p a p e r · 2 5

La glicina Greta Ribas Accèssit de poesia de 5è de Primària B

La glicina em fascina quan esclata la florida i em deixa tot el porxo pintat de color lila. Els borinots també captiva i brunzeixen tot el dia, quan arriba la calor la seva ombra és un bon racó. Quan el fred la despulla queda el tronc sense fulla, al terra un verd mantell a la festa del bon temps. És per això, que m’agrada quan floreix la glicina amb moltes ganes l’espero la propera primavera.

26 · p a r a u l e s d e p a p e r

Dietari del marquès de Comas Jan Comas 1r premi de narració de 5è de Primària B

Dijous, 10 de juny de 1998 Festa de la fruita al Mercat de Sant Antoni Aquest matí la meva dona, els meus fills i jo ens hem llevat a les dotze per anar a la festa del mercat de Sant Antoni. Hem arribat i ens hem posat unes mudes molt tropicals. Hi havia molta gent, nens, adults i vells. Els meus fills han anat a jugar i la meva dona i jo hem anat a saludar els nostres amics. La gent ja començava a tenir gana. El dinar Al dinar han portat safates gegants plenes de fruites. Hi havia síndria, meló, maduixots, cireres, plàtans i peres. Jo m’he assegut al costat de la Jana d’Espona i hem parlat de moltes coses, especialment dels camps de conreu que tenim. En un parell d’hores s’han acabat totes les safates. Després hem anat a descansar. La gran festa Al principi, han portat un pastís de fruita d’un metre de gran. Després ens han posat en rotllana i hem ballat una gran samba. Després hem continuat posant música i, al cap de vint minuts, han començat a tirar petards de fruita.

parau l e s d e p a p e r · 2 7

Dietari de la duquessa de Castelló Clara Castelló Accèssit de narració de 5è de Primària B

Diumenge, 3 de març de 1898 La festa major de Banyoles Ahir, quan em vaig despertar, vaig obrir les finestres del palau i vaig anar cap a l’estable per alimentar els cavalls. Aleshores vaig anar a passejar per Banyoles. Després, quan estava tornant, vaig veure un cartell que posava: “Diumenge 3 de març, a les 7 del vespre, gran ball a la Plaça Major de Banyoles”. “Ostres, és avui! M’he d’afanyar per posar-me molt elegant!” –vaig pensar. Vaig anar controlant l’hora per no fer tard, i vaig buscar el vestit de vellut i volants per arreglar-me. El ball Després, vaig anar a buscar el carro de cavalls per anar cap al ball. Tothom anava molt ben vestit i, quan la música va començar a sonar, tots vam començar a ballar. Al cap d’una estona, em vaig haver de treure les sabates del mal que em feien els peus! Quan ja era molt tard, vaig tornar a casa esgotada però molt contenta!

28 · p a r a u l e s d e p a p e r

Vull ser un bandoler Sergi Llobet 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Vull ser un bandoler i de segur que no m’enxamparan, jo tenia amics obrers i segur que m’acompanyaran. Benvingut bon bandoler, benvingut a un nou dia. En ser molt més gran he après a fer pinya i amb els meus amics a robar tota la vinya. Benvingut bon bandoler, benvingut a un nou dia. Un dia em van trobar i a la presó em van portar. “Què has fet més?” –van preguntar, i ni em vaig dignar a contestar. Benvingut bon bandoler, benvingut a un nou dia.

parau l e s d e p a p e r · 2 9

Diari d’un bandoler Guillem Rosales 1r premi de narració de 6è de Primària A

Divendres, 15 de febrer de 1727 Avui al matí no m’he despertat a casa, perquè ahir em van capturar uns bandolers. Ara soc bandoler i, per molt que vulgui, no em puc escapar. El cap ens ha explicat que aquesta tarda passarà una carrossa reial amb moltes coses de valor i que, si ens afanyàvem, podríem atacar-la. Hem dinat i hem fet els preparatius. Llavors, hem anat els deu que som a cavall. Quan hem arribat, no hem hagut d’esperar gaire. Uns hem atacat per un costat i els altres, per l’altre. Tot ha sortit bé i no han capturat ningú. Hem tornat al campament contents i ara soc al llit i escric això. Dimarts, 19 de febrer de 1727 Avui eren festes de Vic i a la Plaça Major s’hi feien ofrenes. Hem intentat robar tot el que hem pogut, però hem hagut de vigilar perquè hi havia soldats entre la gent. Quan hem arribat, hem vist que hi havia moltíssima gent. Així ha estat més fàcil. Ens hem preparat i hem agafat tot el que cabia als sacs, però, quan ens n’anàvem, ens han començat a disparar. Jo, com d’altres, he aconseguit fugir, però han matat el cap. Avui és un dia trist i m’he adonat que sempre seré bandoler perquè aquests són els meus companys.

30 · p a r a u l e s d e p a p e r

Vida bandolera Marc Bové 1r premi de poesia de 6è de Primària B

Soc un malvat bandoler i robar se’m dona bé. Em feien mal els peus quan matava galifardeus. Ai! Quina agonia… ja no tinc pas alegria. Quan anava amb el cavall em perseguien per la vall. Van matar el meu company quan va caure en un parany. Ai! Quina agonia… ja no tinc pas alegria. Jo ja tinc la meva història, l’he deixada a la memòria. Per fi ja m’han agafat, d’aquí a poc m’hauran matat. Ai! Quina agonia… ja no tinc pas alegria.

parau l e s d e p a p e r · 3 1

Dietari d’un bandoler Sofia Bogunyà 1r premi de narració de 6è de Primària B

18/7/1832 Avui m’he despertat a trenc d’alba per a fer camí fins la placeta del poble. M’he hagut de vestir amb uns draps vells perquè no em reconeguessin i després he sortit al carrer. Mentre estava caminant, he vist una cosa que m’ha esgarrifat. Un cartell amb la meva cara gravada que deia “Donem una gran recompensa a qui atrapi aquest bandoler, viu o mort”. He decidit que demà me n’aniré del país quan els primers rajos de llum es reflecteixin en el cel. 19/7/1832 M’he despertat a la matinada amb el cant d’un ocell. En aixecar-me, he vist un sobre amb un missatge dins: era de la meva antiga banda, he decidit no llegir-lo per por que em facin tornar amb ells. Només acabar d’esmorzar, he sortit en direcció a la frontera amb França. Sento un temor que s’expandeix per tot el cos, però he de fer el cor fort i deixar que passi el que hagi de passar. Ja és mitjanit i encara em falta un tram per arribar al meu destí, i he decidit que acamparé al costat d’uns matolls fins que torni la claror de la llum.

32 · p a r a u l e s d e p a p e r

20/7/1832 He fet drecera fins a la frontera, però en arribar m’he trobat uns soldats que feien guàrdia i, en veure’m, m’han agafat i m’han tancat en un cotxe que m’ha portat fins a la presó. Jo no he oposat resistència. Ara estic esperant que em pengin a la forca. Suposo que aquesta és la meva fi, m’han dit que és una mort horrorosa, encara que jo no tinc gens de por perquè, per fi, em podré reunir amb els meus éssers estimats.

parau l e s d e p a p e r · 3 3

L’arribada del nounat Abril Niebla 1r premi de poesia de 1r d’ESO A

Arribo a un món nou ple de persones bones. Tothom a la sala es mou, miren les meves galtes bufones. Els meus pares em miren enamorats. Escolto la primera veu. Els metges em miren bocabadats. Algú em fa un petó breu. La meva primera olor em desperta curiositat. És la d’una bella flor que a la mare han regalat. El meu primer tacte són les mans dels pares: suavitat i dolçor en el contacte, l’amor en les carícies i els aires.

34 · p a r a u l e s d e p a p e r

Traïció Mateu Vidal 1r premi de narració de 1r d’ESO A

Avui fa cinquanta dies que soc tancat aquí, en aquesta bodega silenciosa i humida, sense poder parlar amb ningú ni menjar altra cosa que no sigui peix cru i aigua salada. L’únic company que tenia va morir fa dos dies, i em va entregar aquest diari perquè el continués i així, quan jo també falti, qui el trobi el podrà llegir. Ara explicaré per què soc tancat aquí. Tot va començar quan dos companys i jo vam entrar al vaixell fent-nos passar per soldats. Aquesta galera feia el trasllat d’un diamant de Sud-Amèrica a França. Nosaltres vam pujar-hi amb la intenció de robar-lo. El nostre pla era entrar, el meu company i jo, a la sala on hi havia el diamant i passar-lo al nostre amic que s’esperava fora. Però, quan vam sortir, en comptes de veure’l esperant-nos dissimuladament, el vam veure envoltat de soldats i assenyalant-nos: –Són ells els que volen robar el diamant! Ens havia traït i jo no m’ho podia creure. Ens van agafar i ens van tancar a la bodega. El meu company i jo feia quaranta-set dies que hi érem fins que, un matí, la nostra nau va topar amb alguna cosa. Vam notar un xoc molt violent i vam començar a sentir crits de dolor fins que, al cap d’una estona, tot va ser silenci i, des d’aquell moment, ja no hem tornat a sentir res més. L’endemà el meu company va morir i ara fa dos dies que estic al costat del seu cadàver i al mig de l’oceà. Demà espero poder escriure encara un altre capítol…

parau l e s d e p a p e r · 3 5

L’alegre primavera Maria Moreno 1r premi de poesia de 1r d’ESO B

Primavera de claror, primavera de color, només tu retornes l’alegria en brillar a la llum del dia. Oh bella primavera, oh llum severa, la teva alegria eterna el cor m’enlluerna. Les teves boniques flors i els raigs enlluernadors entendreixen el meu cor i el retornen a l’amor. Només la teva perfecta olor amb la teva eterna llum retornaran la calor i l’olor de perfum.

36 · p a r a u l e s d e p a p e r

El somni Rosi Campi 1r premi de narració de 1r d’ESO B

Aquell dia estava cansada, els ulls em pesaven i el meu cos no tenia forces. Vaig caure desplomada al llit i, tancant els ulls, vaig entrar en un son profund. El meu cos queia lentament pel cel com una ploma justament arrencada d’un gran ocell en alçar el vol. En tocar el terra fred dels carrers de Barcelona, em vaig despertar. Em veia en una plaça amb una gran església al mig, persones vestides amb robes dels segles passats i edificis semblants als de les pintures d’un museu. Estava admirant els carrers que no reconeixia, quan vaig topar amb un senyor i vaig preguntar-li a quin any érem i per quina ciutat voltejava. Aquest senyor, amb una cara estranyada, em va respondre que érem a Barcelona l’any 1770. Com dos fars, els ulls se’m van encendre d’alegria. Aquest era el meu desig: poder viatjar en el temps, al passat, per poder admirar la societat d’aquell temps de la qual ens havien parlat tantes vegades de petits. Tot seguit, vaig agrair al senyor la informació i vaig sortir disparada com un coet. El vestit blanc que portava feia onades amb el vent i volava cap enrere. Vaig seguir corrent i corrent per carrers estrets fins a arribar de nou al lloc on em trobava al principi, i va ser en aquell moment que em vaig adonar que era la plaça del Pi. Vaig mirar l’església amb gran admiració; havia canviat relativament poc. En entrar-hi, una música calmada i tranquil·la ressonava per la gran nau. Hi havia persones assegudes als bancs escoltant les melodies de l’orgue, quan els meus ulls van fixar-se en un home que escrivia. Com que en

parau l e s d e p a p e r · 3 7

sentia una gran curiositat, m’hi vaig apropar per veure el que feia. L’home escrivia un dietari on explicava, amb tot luxe de detalls, el que passava al seu voltant. En notar la meva mirada, es va girar i em va veure recolzada al banc, admirant el que feia. Em va preguntar si m’agradava i jo, convençuda, li vaig respondre que sí, a la vegada que prenia un lloc al seu costat. Vaig notar com els meus ulls es tancaven, cada cop pesaven més i més fins que vaig caure en un son profund. De sobte, em vaig veure flotant en un mar de colors formant tot tipus de degradats i tons. Altre cop em vaig sentir com una ploma que cau del cel. Quan vaig obrir els ulls era al meu llit. Tot havia estat un somni.

38 · p a r a u l e s d e p a p e r

La nit Nora Juristo 1r premi de poesia de 2n d’ESO A 1r premi als Jocs Florals de Districte

Quan el sol es pon i la nit desperta apareix la lluna, audaç, valenta. I al seu voltant, una pluja d’estrelles que pugen i baixen orgulloses d’elles. Tot just quan m’estiro al llit veig sortir espurnes en plena nit. Les seves llums m’il·luminen i els meus somnis s’activen. Són aquestes les nits que desitjo quan m’adormo i tanco els ulls. I és per això que viatjo llegint un llibre ple de fulls.

parau l e s d e p a p e r · 3 9

Un dia a la II Guerra Mundial Jofre Pons 1r premi de narració de 2n d’ESO A

El dia va començar trist, com sempre a la guerra, molt ennuvolat i amb algunes gotes de pluja. A uns cinc-cents metres al davant de la trinxera hi havia uns arbres calcinats i un poble en ruïnes. El matí va començar malament perquè el general Smith ens va cridar a formar files. Jo em vaig empipar perquè no havia esmorzat, i tot seguit li vaig preguntar: –Què passa que formem files tan d’hora, tot just són les sis! Ell em va respondre: –Els alemanys han pres Dijon, ajuntarem les forces amb les dels francesos per recuperar-la. Maleïts alemanys! Són més poderosos que nosaltres i ens superen en número. Ens enviaven a l’escorxador. Vam anar cap a Dijon a peu uns tres-cents soldats anglesos. Vam caminar durant unes quatre hores. Va ser una caminada molt feixuga, tot el fang empastifant-nos la roba. En arribar a Dijon, a les cares dels nostres soldats s’hi veia la por. S’acostava la batalla. Vam ajuntar les nostres tropes amb les dels francesos i vam començar la batalla a dos quarts de dues. Vam intentar un atac frontal, però ens el van repel·lir. La batalla va durar sis hores més i les nostres tropes anaven perdent efectius i no aconseguíem entrar a la ciutat.

40 · p a r a u l e s d e p a p e r

Tot just eren les vuit de la nit quan els generals van ordenar que paréssim el combat fins a l’endemà. Una mitja hora després, vam sentir uns tancs que arribaven al campament: eren americans. L’esclat d’alegria va ser immens: Els soldats cridàvem, rèiem, havien arribat reforços. Era negra nit i no es podien veure les estrelles. Jo em vaig adormir a terra, sobre el fang, on segurament l’endemà hauria de lluitar.

parau l e s d e p a p e r · 4 1

La petjada del segle xviii Sofia Zuna-Kratky Accèssit de narració de 2n d’ESO A

La ciutat estava destrossada pels bombardejos i tothom estava decebut, trist i abatut. Tenia 20 anys quan vam ser derrotats a Barcelona i, abans que tot això comencés, era un artesà que treballava el vidre, seguint els passos del meu pare. Dúiem una vida senzilla i vivíem del poc que guanyàvem. La sort em va acompanyar durant la batalla. La meva dona, el meu fill i jo vam poder sobreviure, però no tots van tenir aquesta sort, uns 7.000 homes van morir lluitant per la seva llibertat i els seus drets. Tot i ser derrotats, nosaltres, els catalans, no ens vam rendir. Vam anar reconstruint pedra a pedra tot allò que havia estat enderrocat. Les males notícies, però, no van tardar a venir. Uns mesos després ens van informar que destruirien el barri per construir-hi una fortalesa de vigilància. En aquest moment em vaig enfonsar, no sabia com podria sortir d’aquella situació. És injust que em treguin de casa meva? Sí. Hauria de tornar a construir una nova llar? Sí. I em costaria i hauria de treballar durament durant molts mesos o fins i tot anys. Però, valdria la pena tot l’esforç? La resposta en aquest cas també era un sí. A més a més, no tenia cap altra opció. Era això o dormir al carrer. Vaig posar-me mans a l’obra i pedra a pedra, amb molta força de voluntat i amb alguna ajuda, vaig acabar el que seria la casa de la meva família. No era el que es podria dir una obra d’art arquitectònica, però era còmoda i prou gran per a nosaltres. Tenia fins i tot un petit taller en el qual jo podria seguir treballant. Després de tot, els meus esforços havien servit per alguna cosa, sobretot per donar-li a la meva família una vida digna.

42 · p a r a u l e s d e p a p e r

Uns anys més tard, aproximadament al 1770, ja a la fi dels meus dies, vaig decidir passejar per les terres de Maldà. Em vaig trobar, per casualitat, un home jove i ben vestit endinsat en els seus pensaments. Vaig suposar que era un noble, així que vaig preferir no apropar-m’hi. Però ell em va veure i se’m va acostar per parlar. Durant la nostra conversa vaig poder veure que era un home culte i amant de les arts, així que d’alguna manera vaig decidir explicar-li la meva història. Em vaig sentir tan alleujat de poder explicar a algú tot el que havia patit durant els últims anys! Ell m’escoltava atentament i, en acabar el relat, em va dir: «Ja fa uns anys que escric en un diari i crec que la teva història mereix ser escrita perquè no es perdi. Tot el que queda escrit perdura, igual que la teva força que és un exemple per a tothom».

parau l e s d e p a p e r · 4 3

L’amor Judit Vila 1r premi de poesia de 2n d’ESO B

L’amor és una il·lusió, un misteri aclaparador. O és només un incansable desig dels qui es passen la vida perseguint-lo o bé la passen fugint-ne? Hi ha els qui volen descobrir-lo i els qui volen encobrir-lo. Què és l’amor si no un incert pensament? Un somni passat o un futur allunyat. És cosa de buscar o d’esperar? Si és tan complicat, per què uns moren per tenir-lo i d’altres, en tenir-lo, moren? Jo només sé que en l’amor no hi ha guanyadors, no hi ha perdedors. Només és cosa d’estimar perquè sense amor no es pot estar. No es pot viure sense ell. Sense l’amor, no hi ha humanitat perquè, sense esforç i voluntat, seria alguna cosa sense utilitat.

44 · p a r a u l e s d e p a p e r

L’amiga del vent Berta Gil 1r premi de narració de 2n d’ESO B

Recordo perfectament com va passar tot. Havia anat al bosc del costat de casa, com feia cada dia, per collir llenya. Aquell vespre, però, em vaig distreure observant un ocell blau que estava sobrevolant el terreny. El perseguia pel bosc, sense saber cap a on anava. No em vaig adonar que ja era de nit fins que no el vaig perdre de vista. Deambulava pel bosc sense ser capaç de trobar-ne la sortida: m’havia perdut. Tenia por, com qualsevol altra nena de set anys, i em vaig posar a plorar. Estava desesperada, no sabia què fer. Em va sorprendre la veu dolça d’una dona que em xiuxiuejava a cau d’orella: «Ves per la dreta i tornaràs a ser a casa». L’ensurt em va fer girar de cop, però no hi havia ningú al meu costat. Vaig arrencar a córrer pel camí de la dreta i, sense adonar-me’n, ja havia tornat a casa. Quan hi vaig entrar, hi havia el pare. Em va agafar a coll; el cor li anava a cent per hora. –Estava molt preocupat per tu! –em va dir. Semblava que estigués a punt de plorar– Es pot saber on eres? –Era al bosc. M’havia perdut i no trobava el camí de tornada –em vaig limitar a respondre. Vaig decidir no explicar-li res sobre aquella veu misteriosa–. Perdona, pare! –Has d’anar més amb compte! No podria suportar perdre’t a tu també. Vaig anar a la meva habitació. El pare s’havia tornat un home molt protector amb mi des de feia cinc anys. La mare tenia el costum de passejar pel bosc fins

parau l e s d e p a p e r · 4 5

a un temple que hi ha a l’altre extrem. Era una dona esvelta, molt dolça i bella. Un dia de fa cinc anys no va tornar. Vam anar a buscar-la. La mare era morta a la vora d’un rierol del bosc. El meu pare va quedar destrossat. Des d’aquell dia, té una por malaltissa a perdre’m. Un cop al llit, no podia deixar de pensar en aquella veu: Qui era aquella dona? Era real o una al·lucinació? Quantes preguntes… I em va tornar a sorprendre una càlida brisa a l’orella: «Serà millor que no pensis en res. Has de descansar». Era aquella veu. Havia tornat. –Què vols de mi? Qui ets? –vaig dir. Mirava al meu voltant, però no hi havia ningú. –Em diuen Vent, encara que en realitat no sé ben bé què soc. Vull ajudar-te i ser la teva amiga. No vaig saber com reaccionar. Mai no havia parlat amb el vent. Per un moment, vaig pensar que m’havia tornat boja. Potser era una broma pesada d’algun dels meus companys de l’escola. –Sé el que estàs pensant –em va dir–, però t’asseguro que t’estic dient la veritat. Confia en mi. No em veig capaç de mentir, i encara menys a una nena petita. Vaig rumiar una estona si havia de confiar-hi. L’acabava de conèixer, però, tot i això, havia estat la primera «persona» que havia volgut ser amiga meva. I, finalment, vaig confiar-hi.

46 · p a r a u l e s d e p a p e r

Van passar els anys i ens vam fer gairebé inseparables. Era molt agradable compartir amb algú els bons moments, els dolents, les meves preocupacions i somnis… Per primera vegada en molts anys em sentia completa. Malauradament, no tot era perfecte: la gent del poble va començar a pensar que parlava sola i que, per tant, no devia estar bé del cap. De vegades, alguns nens m’insultaven a la cara i fins i tot van arribar a tirar-me pedres. No tenia a ningú de part meva. El pare havia trucat a diversos psicòlegs de la ciutat per comprovar si havia perdut el cap. Només em quedava el Vent. Una nit vaig anar al temple del bosc. No hi feia gens de fred, però vaig sentir una brisa gelada que em va fer esgarrifar. Anava a preguntar-li a la meva amiga què li passava, quan va dir: –No puc seguir parlant amb tu –la seva veu havia sonat molt més aspre que de costum. Mai l’havia sentit parlar amb un to tan apagat–. Ho sento… Sento que la meva angoixa t’hagi portat a aquesta situació. –Què vols dir? No és pas culpa teva si alguns consideren que estic trastocada. Jo vull estar amb tu i no amb la gent que m’ofèn –vaig contestar. Tenia ganes de plorar – Som amigues, oi? –Sí, és clar, i m’agradaria estar amb tu per sempre, però no és possible. Ja és l’hora… Van sonar les campanades de les dotze. D’una ventada es va formar un remolí que dibuixà la figura d’una dona; era esvelta i molt bella. Era la mare i era allà,

parau l e s d e p a p e r · 4 7

davant meu. Les llàgrimes em queien imparables galtes avall. A ella també. Pressentia un comiat. Em va dir que, quan va morir, el seu esperit es va resistir a marxar. Feia anys que m’observava, però no volia parlar amb mi. Tenia por de com reaccionaria jo quan ella se n’hagués d’anar per sempre. Era un pensament francament comprensible; no sé què hauria fet jo. Al final, no s’havia pogut contenir més i per això m’havia començat a parlar. Vaig sentir una gran pena, però també felicitat per haver pogut estar a prop de la mare. Vaig acomiadar-me’n. Mentre marxava, va xiuxiuejar: «Encara que no em sentis, t’asseguro que sempre seré amb tu». Aquelles van ser les últimes paraules que em va poder dedicar. Tenia raó: els anys han passat, però encara la sento al meu costat.

48 · p a r a u l e s d e p a p e r

El baró de Maldà Rita Morral 1r premi de poesia de 3r d’ESO A

Rafael d’Amat i de Cortada, del carrer del Pi, parlava al matí. Un juliol, a la matinada, el cinquè dels Maldà, amb la traça dada. Un juliol a la matinada el Calaix sortí, preat com bronzí. De manera continuada –sense pausa dada–, era narrada una Barcelona cansada de l’època passada, ja prou assetjada. Alguns viatges de Cortada eren dits, ací, amb talent diví.

parau l e s d e p a p e r · 4 9

El baró de Maldà Victòria Montalbo Accèssit de poesia de 3r d’ESO A

Tota la vida escrivint del que dia a dia anava venint, és el conte de mai acabar, és el Calaix de Sastre del Baró de Maldà. Cinquanta anys del que li passava cada matí després de la xocolatada, sense gran estil literari però reflectint el costumari. Amb profund sentit religiós, bon menjador i cerimoniós, aquest noble català va escriure el que es va trobar. No era científic ni erudit, potser una mica malparit, almenys amb els francesos, a qui odiava i volia presos. Aquest compendi ens va deixar, preludi d’un periodisme orientat pel cristianisme i on de tot podem trobar.

50 · p a r a u l e s d e p a p e r

Una nova era Maria Caldart 1r premi de narració de 3r d’ESO A

Vaig intentar analitzar l’escena objectivament, intentant oblidar el cos de la persona a qui contemplava estirada a terra. Científic, geni, milionari, cap d’aquestes qualitats li havien servit davant la mort inevitable: en Harry Spectar romania inequívocament a terra i, ja sigui per bé o per mal, havia deixat aquest món. En Harry Spectar és, o més aviat era, un dels personatges més influents del segle xxi. Fa 30 anys, el 2034, el creador del primer QWBot va canviar radicalment el món a causa del seu nou invent, un robot en el qual havia aconseguit recrear la capacitat de fer les connexions neuronals humanes. Des d’aleshores que el seus invents han anat substituint els humans en diverses feines, des de netejar un edifici fins a tasques que requereixen anys sencers d’estudi. Actualment, són poques les feines que encara no utilitzen robots, i acostumen a ser les més emocionals, o les que impliquen la capacitat de prendre decisions, o aquelles on és preferible, per motius polítics, que no hi treballi ningú que pertanyi a Harry Spectar, a causa de la seva política de privacitat. Jo pertanyo a aquest tercer grup, perquè com a detectiu de la policia en cap de la ciutat acostumo a portar casos especialment influents a nivell polític i social, on és necessària una discreció que els robots d’Spectar no poden proporcionar. Per tant, acostumo a investigar els assassinats de persones emblemàtiques, tot i que, de tots els casos amb els quals m’he trobat, aquest d’ara és el més insòlit.

parau l e s d e p a p e r · 5 1

L’inventor ha mort a la seva oficina, a la planta més alta dels seus laboratoris. Els seus robots guàrdies romanen inutilitzats a terra davant de l’entrada. Qui ha fet això estava preparat. El QWBot de la neteja, que passa cada quart d’hora, és el que ha donat l’alarma i testifica que no ha vist ningú, per tant l’assassí només ha trigat un quart d’hora o menys a cometre el seu crim. La cinta de gravació del moment de la mort ha desaparegut, així que l’assassí coneixia l’existència de les càmeres ocultes de l’edifici. No aconsegueixo deduir res més de l’escenari en què em trobo; per tant, torno a centrar-me en el cos. Aparentment, la causa de la mort és un tret de bala al cap, i hi observo restes de pólvora, així que la pistola ha hagut de ser recolzada en aquest lloc. Això, en un principi, m’inclina cap al suïcidi, però, després que netegin la sang del cos, observo un detall que m’havia passat per alt: al coll de la víctima es distingeixen unes marques, aparentment de mans. Aquesta nova pista em porta a pensar en una mort provocada per estrangulació i, per tant, en la possibilitat que un assassí l’hagi estrangulat i després li hagi disparat per aparentar un suïcidi. L’únic motiu per fer això seria intentar excloure’s de la investigació, la qual cosa descarto de seguida perquè Spectar no tenia familiars ni amics ni coneixia ningú que pogués ser sospitós del crim, o que volgués que públicament se sabés que s’havia suïcidat. Esbufego. Hi ha milions de persones que culpen Harry Specter, probablement amb raó, de la crisi mundial actual i del fet que no tinguin feina ni menjar per alimentar les seves famílies. Puc assumir que qualsevol persona amb una mica de preparació prèvia el podria haver mort.

52 · p a r a u l e s d e p a p e r

Però, més tard, pensant més profundament, la idea que hi ha d’haver un motiu especial pel qual hagi mort precisament ara, que algun fet recent ha desencadenat la seva mort, comença a arrelar profundament al meu cap. L’únic en el que puc pensar és que estic fent una estupidesa, però, en lloc de tancar el cas com hauria d’haver fet, em dirigeixo amb una resolució renovada a les plantes inferiors de l’edifici, a la recerca d’alguna cosa que recolzi la meva hipòtesi. Els QWBots de la policia han buidat l’edifici, tal com havia demanat, així que passejo lliurement per les plantes, totes iguals. A banda i banda, hi ha fileres i fileres de robots que, estant l’edifici en un silenci sepulcral i quasi totalment a les fosques, li donen un aspecte macabre. A mesura que registro plantes, el meu entusiasme es redueix més i més per la falta d’avenços i pel cansament. A cada planta que baixo la idea d’abans se’m fa cada cop més irracional i insensata, però, per una broma del destí, abans de rendir-me i tornar a la planta de dalt, registro una última planta que em crida l’atenció pel cartell de “Planta tancada” que puc llegir-hi a l’entrada. Quan hi entro, de seguida veig que aquesta és diferent. En lloc d’estar distribuïda en passadissos, està dividida en diferents blocs de formigó. Entrant als blocs, veig que les parets són del color gris fred del formigó que, inevitablement, dona un aire d’abandonament a l’estança i crea la il·lusió que la planta està descuidada. Cada bloc té un robot diferent amb un petit laboratori al seu voltant i ordinadors i cablejats acuradament col·locats i

parau l e s d e p a p e r · 5 3

distribuïts. Malgrat l’aparença general, és obvi que aquesta planta ha estat en funcionament fins fa poc, els ordinadors mostren a l’historial activitat recent dels últims dies. A més a més, no hi ha cap motiu aparent pel qual la planta hauria d’estar tancada, els ordinadors funcionen perfectament, el sistema elèctric també, no hi ha senyals de cap enderrocament i els robots semblen en bon estat, així que decideixo analitzar cada bloc a fons. La planta és més gran del que havia imaginat en un principi, podrien haverhi centenars de blocs i sé que, si tardo gaire estona, decidiran enviar-hi els robots. No sé què farien si trobessin algun indici d’importància, ja sigui relacionat amb l’assassinat o amb l’empresa, així que prefereixo evitar la situació. M’acabo decidint per recórrer els blocs per fora i veure si algun em crida l’atenció. Em perdo entre les files de blocs, paro en un parell que em semblen més grans que la resta i encenc els robots respectius, però, deixant de banda la millora d’algunes prestacions, no semblen gaire diferents als que estem acostumats. Arribo al final del passadís i veig una porta que dona entrada a un bloc, aparentment sense res destacable, però en el qual, no sé per què, m’hi fixo particularment i veig que, a la diferència de la resta, té una plaqueta al costat del pom. Trec la tapa i hi descobreixo un teclat de marcatge numèric. Podria intentar endevinar la contrasenya, però decideixo que és més fàcil tirar la porta a terra i entro dins. Aquest bloc és diferent, té un robot igual que a la resta, però només està equipat amb un escriptori senzill,

54 · p a r a u l e s d e p a p e r

un ordinador, un cable que connecta l’ordinador amb el robot, i, el més important, una cadira. Els robots no utilitzen cadires, per tant, un ésser humà treballava aquí, possiblement el mateix Spectar. Encenc el robot i tot sembla normal, però aleshores el robot obre els ulls i m’observa, i noto que té alguna cosa diferent a la resta, la manera amb la qual em mira sembla… humana. El toco i llavors diu unes paraules insòlites: –No em toquis. Em quedo de pedra, sense dir res, fins que a poc a poc una idea se’m va formant al cap. Mai no ho hauria imaginat, mai se m’hauria passat pel cap una cosa així, és impossible. Em quedo mirant el robot, que em mira amb les celles arrufades, fins i tot podria dir amb una expressió preocupada, ignorant que, un robot com ell, un robot amb voluntat pròpia i, per tant, amb sentiments, està destinat a canviar el món.

parau l e s d e p a p e r · 5 5

Al baró de Maldà, en el bicentenari de la seva mort Alexandre Rosales 1r premi de poesia de 3r d’ESO B

Rafael d’Amat i de Cortada era integrant de la petita noblesa; desconfiava dels burgesos així com dels gavatxos o francesos.

A l’església del Pi molts cops anava i, d’apuntar-ho bé, no se n’estava. A més, va ser mecenes, gran ajuda dels homes que estimaven la cultura.

Ell va escriure, posant-s’hi cada dia, potser amb algun error d’ortografia, -li ho perdonem, va viure abans que Fabra-, allò que anomenem Calaix de sastre.

Però el més important encara no he dit: i és que va tractar de deixar-ne escrit, al seu pas pels pobles i les ciutats de Catalunya, un retrat ben detallat.

Això es diu ràpid, però són cinquanta anys narrant les experiències personals; i, sent-ne observador, amb memòria gran, no s’oblidava mai de cap detall.

Vivia part del temps a Barcelona, estiuejava a Esplugues, Badalona, o bé a l’Hospitalet de Llobregat, i va viatjar a altres llocs que no he contat.

Es fixava en si feia sol o núvol, en si el dia era ventós o potser rúfol, i anotava, ja fes fred o calor, la corresponent observació.

El baró, cronista de la seva vida d’escriptura no bella, però precisa, maldà, sense saber-ho, per transmetre part del que avui sabem d’aquesta terra.

Tampoc ningú s’hauria d’oblidar del gust que sentia pel bon menjar; i, quan el convidaven a un banquet, descrivia el lloc de cada cobert.

56 · p a r a u l e s d e p a p e r

El Concili de Trento Joan Salazar 1r premi de narració de 3r d’ESO B

En aquests darrers mesos hi ha hagut nombroses desaparicions que no han pogut ser explicades. Només a la ciutat de Roma més de vint funcionaris de l’estat han desaparegut sense deixar rastre. I de tots, absolutament tots, se n’ha perdut el contacte a les set i sis minuts de la tarda. Els investigadors han trobat penjats a les portes de casa de les víctimes uns misteriosos documents retallats. Cada un d’aquests missatges era una de les noranta-cinc tesis en contra de les indulgències del Papa que Martí Luter penjà a la porta de l’església de Wittenberg a principis del segle xvi. Escrit amb la sang de cada víctima, tapant el text, hi deia “TSIM”. Dos dies més tard de l’última desaparició, l’inspector en cap de la policia de Roma, Elio Morelli, es trobava davant d’un cas lleugerament diferent a la resta. El missatge de la porta havia estat arrencat i en principi no s’hi veien signes de violència. No obstant, l’escena que mostrava el rebedor era desconcertant. Un gran esquitx de sang, possiblement a causa de l’impacte d’una bala, havia tacat la paret blanca del fons, on jeia mig incorporat el cos de la víctima, que amb la mà aferrava amb força la noranta-quatrena tesi de Luter. Inevitablement, en faltava una per completar les noranta-cinc. A la paret que li quedava a l’esquerra, hi havia deixat escrita amb la sang de la seva pròpia ferida abdominal una paraula amb lletres mal fetes. Amb prou feines s’hi podia llegir “Trento”. Van suposar que aquest home havia oposat més resistència que la resta i havia mort a causa d’un tret de l’agressor. No obstant això, havia fingit morir abans d’hora perquè el deixessin on era i poder després recuperar la tesi i escriure el missatge sense que se n’adonessin.

parau l e s d e p a p e r · 5 7

D’acord amb les afirmacions de la doctora en Història moderna i catedràtica de la Universitat de Roma Francesca Adamo, a Trento s’havia celebrat un concili a mitjan segle xvi on es discutiren i resolgueren afers relacionats amb la doctrina cristiana, els quals s’usaren com a resposta contrareformista a la reforma protestant. A part, es fundà el Tribunal de la Santa Inquisició Romana amb el fi de perseguir els que s’allunyessin de la doctrina cristiana per jutjar-los i fins i tot cremar-los a la foguera en els anomenats “actes de fe”. Seguint aquests raonaments, Morelli s’adonà de què tractava tot això. Tots aquests crims havien estat comesos per una gran secta religiosa italiana que havia tornat a les pràctiques catòliques del segle xvi i lluitava contra aquelles persones que treien poder al Papa i a d’altres entitats eclesiàstiques. També havia descobert què significaven les sigles que apareixien escrites amb sang tapant les tesis de Luter. Es tractava d’un acrònim del nom de l’organització: el “Tribunal de la Santa Inquisició Moderna”. A més, que tots desapareguessin a les 7:06 de la tarda feia referència a “l’hora del dimoni”. En realitat es referien a les 6 i 66 minuts, i el 666 és el nombre del diable. Arribats a aquest punt, Morelli avisà ràpidament la seu central del perill real al qual s’enfrontaven: una secta que faria tot el possible per defensar els seus ideals religiosos. Seguidament, i escortat per una patrulla de quatre cotxes, marxà cap a Trento sense perdre temps. Després de dues hores de viatge, que se li feren eternes, arribaren a la ciutat ja massa tard per evitar l’última mort. El cos de la víctima descansava davant

58 · p a r a u l e s d e p a p e r

el seu escriptori amb el cap caigut sobre la taula. Un tret de franctirador li havia perforat el crani, i la seva mà, agafada encara al ratolí de l’ordinador, estava a punt de publicar documents a internet que revelaven l’existència de la secta. A la pantalla, encara s’hi veia un mapa del barri amb una gran creu vermella sobre la catedral. Deixant l’escena de banda, anaren i entraren a la força a la gran seu de Trento. A dins es mostrava una imatge esfereïdora: noranta-tres cossos calcinats romanien immòbils, com si resessin, asseguts en fileres de bancs, amb el cap baix i els braços sobre el respatller del banc del davant. A l’altar hi havia un gran cartell on, amb lletres ben grans i visibles, hi posava “Primer acte de fe, 22 de febrer de 2007”. De fet, tot acabava de començar.

parau l e s d e p a p e r · 5 9

Anhels Maria Sangés 1r premi de poesia de 4t d’ESO A

Cerco mots escaients per enfilar versos; mirall de pensaments, engrunes de sentiments. Desitjo albirar una espurna de llum enmig de la foscor. Refer el trencaclosques d’un camí que s’esmicola. Preservar els records i els somnis que s’esvaeixen… Abraçar, nostàlgica, el passat: els jocs, les rialles, la il·lusió i la innocència del temps de la infantesa. Aturar el rellotge, trencar la teranyina.

Sortir del capoll i esdevenir papallona. Poder volar pel cel blau, ser acaronada per la brisa suau i la llum de la vesprada. Confio recobrar el coratge, l’esperança i el somriure. Esbandir la tenebra, recuperar la rialla i la joia de viure. Gaudir de cada instant, no témer créixer. Esperar l’endemà, caure, aixecar-me i tornar a començar!

60 · p a r a u l e s d e p a p e r

La processó d’aquells temps Pau Coma 1r premi de narració de 4t d’ESO A

Dia 23 de març del 1807 Devien ser cap a dos quarts de set quan el repugnant gos de la veïna m’ha despertat tot de sobte. La Teresa, la meva criada, de seguida que ha sentit el rebombori dins la meva cambra quan m’he llevat tot renegant, m’ha portat la bata i m’ha acompanyat a esmorzar amb la família. Maria Esperança, la meva muller, ja m’esperava asseguda i ben arreglada a taula mentre em portaven la diària tassa de xocolata desfeta vinguda de les Amèriques. Un cop a lloc, la meva esposa m’ha comunicat que ha arribat un anunci de la parròquia del Pi segons el qual aquest matí el seguici festiu recorrerà els carrers del barri tot celebrant la beatificació del difunt Doctor Josep Oriol. Jo l’havia tractat força. Era un home bondadós, caritatiu; ajudava i curava miraculosament els malalts. Estic content pensant que ara tindrà un lloc, d’allò més digne, dins la nostra església del Pi. Fent cas de l’anunci rebut, he anat a la meva cambra per arreglar-me de valent. “Hi serà present tot el barri!”- he pensat jo, -“He de quedar bé davant els ciutadans, que soc un Maldà!”. Així doncs, m’he posat una de les meves millors robes: l’americana d’un color verd intens amb passamaneria feta amb fil d’or que em regalà el meu sogre quan ens vam casar la Maria i jo. Arribant l’hora assenyalada i sentint gran rebombori al carrer, m’he atansat al meu balcó de la façana del carrer del Pi per no perdre’m cap detall d’aquesta esperada processó. De fons, se sent l’anunciador de la parròquia que crida als quatre vents que les comparses són a punt de sortir.

parau l e s d e p a p e r · 6 1

Eren cap a dos quarts de nou quan les primeres banderes gremials treien cap per la porta gran de la basílica del Pi. Al davant, el bou tot desmanegat, i no gaire en bon estat, espantava amb petits salts els més menuts. La figura següent era la mulassa, la més trapella de totes. Aquesta tirava fuets i petards per la boca al capdamunt del seu llarg coll. El jovent que per allà rondava xisclava i fugia foragitat veient venir la bèstia embogida. Vaig pensar, en veure aquells dos elements, que els preparatius de l’església per a aquesta processó no havien anat tal i com volien i havien acabat per prescindir d’una reparació de les figures. Tot seguit era el torn dels gegants. Aquelles quatre figures es notava que havien estat prèviament preparades per a l’ocasió. Davant hi anaven els gegants xics, ell vestit a la moda actual i ella vestida, com diríem vulgarment, a la “gavatxona”, ja que segueix més aviat la moda francesa. Aquesta parella de petits gegants dansen d’una manera lleugera, graciosa; i també amb aires afrancesats. Però la parella que més expectació té és la gran. Aquests dos altíssims personatges, ell vestit amb una porra, casc i escut, i ella guarnida amb joies i un ram de flors a la mà, deixaven bocabadats per allà on passaven tot dansant pausadament. A causa de les quinze arroves de pes que deuen pesar aquestes figures, els portadors canvien reiteradament a les deu o quinze passes per donar lloc a un nou portador i descansar. Tots els carregadors duien barretines morades, molts dels quals les passaven pel públic embadalit i en rebien algun cèntim de tant en tant.

62 · p a r a u l e s d e p a p e r

Darrera d’aquestes impactants figures, arribà el torn de l’Àliga acompanyada dels seus aligons. Més tard, els de Santa Maria i els de Sant Cugat del Rec. Finalment, davant de tot el seguit de símbols eclesiàstics, han dansat els gegants de la Ciutat amb les seves gracioses danses i tentines. Igualment, els portadors municipals porten barretina per recollir almoines. Aquestes figures tenen una escultura impressionant. Des del balcó els podia mirar directament als ulls mentre giravoltaven. Després ha vingut tota la comitiva religiosa. Com que ja estava cansat d’estarme quasi dues hores dempeus, entro al saló de casa a jeure una estoneta, ja que, als meus seixanta-un anys, les meves cames comencen a fallar al cap d’una estona. Només he tornat a treure el cap pel balcó quan ha passat el rector de la parròquia, al qual he saludat amb el cap fent un gest de felicitació per la processó organitzada. Llavors hem dinat amb la família un garrinet a la brasa que la cuinera ha fet per a l’ocasió. Més enllà d’això, no he fet res més. Rafael d’Amat i de Cortada

parau l e s d e p a p e r · 6 3

Tempus fugit o Carpe diem Miguel Auset 1r premi de poesia de 4t d’ESO B 1r premi als Jocs Florals de Districte

Sobre la tauleta de nit es troba un rellotge de sorra, hi cau un fi polsim d’or, amb vida curta i preuada. Sobre la porta del jardí es troba un rellotge de sol que neix i mor com els núvols, com les ombres, com el temps. Sobre el prestatge es troba un rellotge de saló, que recorda, i avisa, el nostre temps. Sota el meu pit es troba un rellotge, que anuncia l’últim batec, l’últim alè, l’últim moment. Tempus fugit, Carpe diem…

64 · p a r a u l e s d e p a p e r

Trajectes en metro Mireia Torres 1r premi de narració de 4t d’ESO B

Fins feia unes setmanes, el trajecte en metro fins a plaça Urquinaona era la meva estona d’estudi. M’asseia en un dels seients del vehicle, recolzant el cap a la finestra, amb música relaxant, i em disposava a estudiar matemàtiques, la matèria que mai no entenia del tot i, en aquella hora de trajecte, sempre em sorgien dubtes en intentar resoldre les eternes inequacions que suposava fer la carrera d’Econòmiques. Però fa uns dies que no puc concentrar-me, sigui per estrès o per falta de motivació. Així que em passo el trajecte observant les persones del meu voltant, imaginant-me com són les seves vides paral·leles, a què es dediquen, què els fa feliços… intentant evadir-me per una estona de la meva pròpia vida. Al metro sempre coincideixo amb un avi d’uns vuitanta anys, que va acompanyat de la que deu ser la seva neta, una nena rossa d’ulls blaus, pentinada amb trenes tibants. El somriure d’aquell home és contagiós, la seva mirada en observar la seva neta transmet orgull. Tinc la sensació que és vidu i se sent sol, així que imagino que cada dia a dos quarts de cinc de la tarda es presenta davant l’acollidora escola de la petita, esperant aquella abraçada que li fa oblidar totes les penes. Avui, agafades a la barra del metro, veig tres adolescents que deuen tornar de classe. Semblen cansades, però riuen dels comentaris que fa la més alta de totes. En observar-les, no puc evitar posar-me melancòlica i pensar que

parau l e s d e p a p e r · 6 5

mai més tornaré a sentir la llibertat i el plaer de ser adolescent, sense tants problemes ni responsabilitats. En canvi, ara em trobo perduda cursant la carrera d’Econòmiques, sento que no acaba d’omplir-me del tot, i això, tot sovint, em fa perdre la concentració. També em fixo en un noi d’uns quinze anys amb ulleres verdes de pasta que, recolzat a la finestra, llegeix un llibre titulat El món de les ciències. Sembla la típica persona solitària que gaudeix d’estones de silenci envoltat de llibres. Arruga el nas en notar una frenada, com preguntant-se si el conductor és novell, i aquesta és l’única gesticulació que fa fins a baixar a la seva parada, Llucmajor. A prop de la porta de sortida, una dona que sembla que vulgui aparentar menys edat de la que realment té, no separa els ulls del seu telèfon mòbil. Què hi té allà dins que acapara tota la seva atenció? Rep una trucada, i al cap d’uns instants la seva expressió és trista, moixa, angoixada. Potser li han comunicat que aquell piset amb tant encant situat al barri Gòtic, que estava estalviant tant per a poder llogar-lo, ja no està disponible, o potser la seva parella, amb qui desitjava compartir-lo, li truca per dir-li que s’ho ha repensat i que no era bona idea tornar a iniciar la seva relació. M’aixeco del seient del metro pensativa, i busco per la finestra el nom de l’estació: Urquinaona. Calculo que en deu minuts seré a casa. Quan arribi, penso, enviaré un correu a la universitat per anul·lar la meva inscripció, i ho

66 · p a r a u l e s d e p a p e r

faré sense pensar en les conseqüències, com ho hauria fet anys enrere, quan era adolescent. Però encara és aviat, tinc temps de fer un altre trajecte en metro! Faré transbordament a la línia vermella. És aquella on sempre em trobo la noia que dorm, esgotada de tantes hores de feina, i sovint es passa de parada. I on aquell músic tan rialler canta cançons antigues, i jo imagino que ha vingut de lluny i es guanya la vida com pot per enviar diners al seu país. Ah! I on sempre veig a aquell noi d’ulls verds. Avui li preguntaré com es diu, i si a ell també li agrada, com a mi, imaginar les vides de les persones que veig al metro de Barcelona.

parau l e s d e p a p e r · 6 7

Requiem sensuum Aina Vilal 1r premi de poesia de 1r de BTX A

Estimat diari, Si hagués sentit la mirada de criatura més perfecta, de fit a fit sobre el meu esperit, tingueu per cert que els nervis del meu cos no serien prou eixerits per anotar les paraules del següent escrit. Mira endins, busca la llum que il·lumina la teva essència. Brilles i desprens, amb ta presència, l’escalfor que deixa els sentits en absència. Fins el sol, no gosaria fer competència amb ta magna excel·lència. Si les paraules parlessin, quedarien mudes davant teu. Si et sentissis, mai no s’encallaria la teva veu. Si se’t tastés, res no tindria el mateix sabor, res no estaria a l’alçada, La fam passaria de llarg per admirar la teva aparença desitjada. No podria cap equació tenir en compte la curvatura del teu somriure, alegre i simple, que dona sentit al viure. En els somnis, els meus dits amb els teus, lleugerament es toquen, només les puntes, només per uns segons. Suficient.

68 · p a r a u l e s d e p a p e r

Em travessen, com un llamp, les espurnes que el teu cos desprèn. La meva realitat s’esvaeix, tu ets el meu present. Bategant a l’uníson els nostres cors, accelerats, avancen. No. Passes endavant, tu vas fent. Fuges de mi? És el destí, no vol fer-me sentir l’amargor de no aconseguir-te, la tristesa d’oblidar-te, la por de perdre’t; el meu final.

parau l e s d e p a p e r · 6 9

La preocupació de cada matí David Ezquenazi 1r premi de narració de 1r de BTX A

Tot podria semblar com qualsevol dia de la setmana anterior, o fins i tot com el dia d’ahir. Però aquest matí m’he aixecat confús, aspre, i sense saber bé el motiu de la meva existència. És la primera vegada que em passa, però no només em sento diferent, sinó que enyoro un dia normal, com la resta de dies que han acompanyat la meva vida. Acabo de posar la meva tassa de cafè a la taula de marbre, com cada matí, i intento donar els mateixos passos que faig dia rere dia en sortir del meu llit, com jo en dic, el meu santuari. Intento recordar què vaig patir la nit anterior per despertar d’aquesta manera tan particularment estranya. Segueixo sense trobar-ne el detonant. Tot i així m’esforço perquè tot sembli normal, preguntant-me si és un sentiment a causa de no tenir la consciència tranquil·la, si per alguna raó que em passa per alt podria haver provocat dany o vergonya a una altra persona. El meu cap no para de donar voltes recorrent cada racó de la meva memòria, però segueixo sense trobar-hi res. Tot i així, em segueixo sentint malament, confús, perdut i frustrat. Ja han passat dues setmanes, en què he pensat en totes les possibilitats existents, en què m’he posat a la pell de cada persona a qui li importo o que m’hagi importat i, tot i així, em segueixo consumint a poc a poc, pel simple fet del dolor per la ignorància, el no conèixer. El propòsit de cada ésser humà és adquirir el coneixement i estar estancat en ell li impedeix avançar en tots els dominis que engloba la vida plena i humana. Arriba un moment en què a cada flor li toca florir, però soc d’aquelles flors que no troba un

70 · p a r a u l e s d e p a p e r

raig de sol, i trigaré molt a créixer per assolir-lo. Tot i així, faig l’esforç de pensar en altres coses, d’envoltar-me del que comporta el meu dia rere dia, la meva tassa de cafè de cada matí sobre el marbre agrisat i envellit, les tardes que dedico a submergir-me en la música, o les sortides nocturnes al mirador del Tibidabo mentre que el fum de la meva cigarreta omple la meva cara i em provoca més llàgrimes de les que han caigut. De vegades sento que soc una mica massa sensible per a una societat tan freda com la de segle xxi, una societat en la qual, si algú mor en el metro de Barcelona o en qualsevol gran ciutat, el cadàver seguirà allà assegut sense que ningú pregunti per aquella persona. No puc canviar el que igual vaig fer en el seu moment, però he de ser un ésser pensant, és a dir, actuar respecte al passat en el present per canviar el futur. Sé amb seguretat que he de passar d’aquest estat que em provoca tant patiment, però no oblidar-ho, sinó saber que el temps s’encarrega d’això, ja que no és el temps el que passa, sinó nosaltres que passem a través d’ell.

parau l e s d e p a p e r · 7 1

On van les llàgrimes Clara Serratosa 1r premi de poesia de 1r de BTX B

Satanàs em bressola cantant cançons de pecat i blasfèmia. Les flames van cremant lentament la meva pell tendra. Crido, crido sense parar, amb l’esperança d’alliberar-me del que em té atrapada. És curiós com la meva veu sintonitza a la perfecció amb totes les altres, formant un cor, un cor de crits, el cor de l’Infern. La meva desesperació és música per als dimonis. Deu ser dolça a la seva oïda, potser fins i tot calmant. Em tranquil·litzo pensant que la meva agonia és a punt d’acabar-se.

72 · p a r a u l e s d e p a p e r

No falta gaire. D’aquí poc ja no hi seré. Una remor suau, serena, em recorre tot el cos. Em buida. El foc m’abraça fins que els seus braços són els meus, fins que la seva escalfor és la meva, fins que ell és jo i jo soc ell. Soc flames. Soc infern. Soc fi. I soc mort.

parau l e s d e p a p e r · 7 3

Esperantia? Àgata Bech de Careda 1r premi de narració de 1r de BTX B

El tercer informe del doctor, sociòleg encarregat de la colònia, va arribar al cap de dos mesos de ser enviat, el temps exacte que la sonda Venera-351 tardava a recórrer la distància entre el planeta Esperantia i la Terra. L’informe recopilava les anotacions de tres dies en forma de diari. La informació que se’n desprenia era pessimista. Dia 215 He confirmat el que a l’anterior informe era només una sospita. Efectivament, les tres llunes tenen un efecte molt poderós sobre les criatures terrestres. Les fases dels tres satèl·lits són divergents, i a totes les hores del dia n’hi ha almenys una de visible. Els tres cicles lunars han afectat, en menys o més gran manera, tots els éssers que habiten la base: animals, persones i plantes. Així, la producció vegetal s’ha reduït a un terç, la d’ous de gallines ha anat minvant i, des de fa dues setmanes, ha desaparegut completament. Els cicles menstruals de les dones s’han vist alterats amb conseqüències emocionals molt evidents, que en la majoria de casos s’han manifestat en una tendència més acusada a l’individualisme; moltes busquen la solitud i es mostren menys empàtiques, la qual cosa ha afectat molt negativament la cohesió del grup. Respecte als homes, els canvis han estat menys dràstics, però s’observa un augment d’impulsos violents i de comportaments erràtics. L’índex previst d’embarassos no serà possible. La subsistència de la colònia es veu fortament amenaçada.

74 · p a r a u l e s d e p a p e r

Dia 220 A causa de l’escassetat d’aliments s’han produït els primers enfrontaments, i el que hauria de ser un grup d’individus treballant units per al bé comú s’ha convertit en un conjunt de bàndols enfrontats. El fet que estiguem tots reclosos dins la base, per qüestions de supervivència, augmenta cada cop més aquest clima hostil. Actualment, l’expansió a la recerca de nous territoris per intentar noves colònies humanes dins el mateix planeta ja no té sentit, ja que la influència de les llunes seguirà sent la mateixa. La permanència dins la base es percep, per tant, sense cap altra opció. Dia 223 Un grup està valorant la possibilitat d’utilitzar el coet accelerador sòlid per emigrar a un altre planeta, proper a la mateixa estrella, però que només tingui un satèl·lit. Detecto un cert grau d’optimisme davant la idea. La humanitat estarà forçada, doncs, a una fugida permanent a la recerca d’un lloc on assentar-se? Els observo, i el que veig és un grup format per tan sols vuit individus, ebris d’entusiasme, realitzant els últims preparatius per fugir a l’espai per buscar una llar que probablement no existeixi, i de sobte em ve al cap el moment en què nosaltres mateixos pujàrem a la nau que ens ha dut fins a Esperantia. És el final, però, ben mirat, qui soc jo per acabar amb l’esperança?

parau l e s d e p a p e r · 7 5

Aprendre a ser feliç és com aprendre a caminar Clàudia Rodríguez 1r premi de poesia de 2n de BTX A

Aprendre a ser feliç és com aprendre a caminar. Aprendre el pas a pas i creure en el dia a dia. Caure per aixecar-te i arriscar-te per arribar. Veure el més enllà ple de possibilitats. Impregnar d’energia tot allò que trepitges! Somriure a les fosques per poder obrir noves portes. Curar les ferides que la vida són dos dies! Aprendre a ser feliç és com aprendre a anar amb bicicleta. Aprendre com girar a dreta i esquerra i aixecar-te de terra.

76 · p a r a u l e s d e p a p e r

Innocència morta Olívia Garcia 1r premi de narració de 2n de BTX A

Com lliurar-nos dels llops vestits d’ovelles, l’odi amagat en un somriure, l’enveja disfressada d’amor i la falsedat dissimulada d’un amic. Com roses d’un rosal que floreixen en primavera, tan pures, tan dolces que voldràs olorar-les. No ho facis. Roses amb espines, roses mentideres que floreixen sense primavera i ja no tenen color ni olor, les roses del rosal marcides avui son artificials. Tots com Sant Jordis insegurs però temeraris us poseu l’armadura. Espases d’acer rectes i tallants que protegeixen un cor de ferro forjat, en veritat tan fràgil, que per això el voleu amagar. Princeses ingènues? Noies rivals, geloses, perverses que es destrueixen entre elles, més valentes que qualsevol soldat i que no necessiten cap espasa per ferir a ningú, bruixes posseïdores de les claus dels cors més ben guardats. Éssers inquiets pel que volen i no poden tenir. Impulsats pels desitjos, homes i dones vessant sang per aconseguir la rosa més bonica i amb les espines més punxants. Pobre drac espantat, criatura indefensa que no entén per què no agrada. Més alt, més fort, més magnífic que cap altre individu, bèstia desperta, enveges en les ànimes insensibles dels guerrers atemorits. Drac, amb un amor tan poderós que de la teva sang broten roses, com una mort que ens porta tanta tristesa com la de qualsevol altre home pot ser més valuosa que la teva? Tots tan bojos i incompresos que necessiten viure dels altres. Roses de tardor. Solitud millor amiga.

parau l e s d e p a p e r · 7 7

Moral i religió Clara Esteve 1r premi d’assaig de 2n de BTX A

Avui dia més que mai predomina en la nostra societat una mentalitat liberal basada en la tolerància i el respecte a la diversitat de pensament, de manera que, malgrat oposar-se al principi del liberalisme i tot sent, per tant, contradictori, sembla haver estat rebutjat tot allò que pugui ser relacionat amb el dogmatisme, ja que es considera erròniament que limita la llibertat de pensament. N’és un clar exemple la religió, que sembla ja no tenir cap pes. Tanmateix, si examinem la història d’Europa, podem constatar que la moral, és a dir, el conjunt de normes o costums que regeixen una societat, ha estat sempre lligada a la religió, en tanta de manera que aquesta determinava o, en cert sentit, influïa a l’hora d’establir què està bé i què està malament. Ara, emperò, considerant que la religió resta al marge, qui té el poder d’establir el Bé i el Mal? És evident que ens trobem davant d’un problema de difícil solució. En efecte, la religió com a quelcom tradicional constitueix una acumulació de coneixement en què han participat múltiples generacions que s’han enfrontat al problema moral i l’han estudiat en profunditat, per la qual cosa té un fonament més sòlid que no pas si, de forma individual, cadascú tracta d’establir les seves pròpies normes, ja que el coneixement per a fer-ho serà inevitablement més limitat en la mesura que s’estaran obviant estudis anteriors de notable rellevància.

78 · p a r a u l e s d e p a p e r

Aquesta teoria s’aplica perfectament també a la ciència. Prendrem com a exemple la construcció d’avions. El millor enginyer del moment no seria capaç de cap de les maneres de construir un avió amb les característiques pròpies dels actuals sense centrar prèviament la mirada en la primera avioneta dels germans Wright de 1903. A continuació, considerarem una cita de Bernard de Chartres que, tot i fer referència als antics, pot tenir certa relació amb el tema tractat ara. “Nosaltres som com nans asseguts a les espatlles de gegants, de tal manera que podem veure més coses i més lluny que ells, però no per l’agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura”. Per a comentar-la, cal dir que naixem en el temps, gairebé com si algú ens afegís sobtadament a l’eix cronològic sense que aquest es vegi alterat de cap manera. Així doncs, prescindir del passat seria tan absurd com saltar de les espatlles dels gegants i perdre, en conseqüència, l’alçada que ens permet veure lluny. Amb tot, és indubtable que sense religió és possible també actuar segons el Bé, donada la quantitat d’ateus extraordinàriament bondadosos. Això no obstant, aquesta situació deu donar-se perquè, a part de la religió, hi ha altres factors que influeixen en el nostre comportament. Sense anar gaire lluny, la llei i l’opinió pública demanen una manera d’actuar molt concreta a la qual tots hem de donar resposta necessàriament.

parau l e s d e p a p e r · 7 9

Finalment, podríem preguntar-nos què passaria en una societat sense arrels religioses, ni policia ni opinió pública. És per tal d’evitar la foscor a què ens condueix aquesta pregunta, que la religió o, si més no, la tradició són fonamentals a l’hora d’establir una moral que garanteixi la pau. De fet, si parlem d’una moral laica no ens trobaríem davant d’una moral pròpiament dita, sinó, més aviat, es tractaria d’una ètica gairebé sense fonament. Tot i així, val a dir que la raó juga un paper crucial en la nostra presa de decisions i podria arribar a permetre, d’alguna manera, una societat pacífica. Però, com ja hem dit anteriorment, recolzar-nos en la tradició no és necessàriament negatiu, sinó que podem examinar-la críticament i mantenir els seus punts forts i rebutjar-ne els febles, si és necessari.

80 · p a r a u l e s d e p a p e r

Estimat diari Stel·la Sorensen 1r premi de poesia de 2n de BTX B

Veig el temps passar. Miro enrere i veig borrós. Què ha quedat, a banda de l’impactant? Potser el primer bany d’estiu, un xiuxiueig a cau d’orella o la xocolata fonent-se al paladar. Potser el record del primer petó, la tendresa amb què enraones o la calor d’una abraçada. Potser els riures forts fins plorar, l’últim timbre de divendres o arribar al cim d’una muntanya. I se’m posa la pell de gallina en veure que el temps ha volat, que tenim tota la vida al davant.

parau l e s d e p a p e r · 8 1

Estimat avi Núria Blanco 1r premi de narració de 2n de BTX B

Estimat avi, Feia temps que no pensava en tu, però avui, en passar per la vora del mar m’he recordat dels nostres passejos, dels riures interminables… Potser és veritat que era petita, potser és veritat que ho tinc idealitzat o que, de vegades, me n’oblido. Però avui me n’he recordat. I l’emoció de veure’t, encara que tan sols fos el teu espectre, de veure’t córrer pels passadissos de la meva memòria, m’ha fet somriure i, ho admeto, també m’ha fet plorar. Fa temps que no et parlava i potser t’agradarà saber que avui he vist l’àvia. Que hem dinat juntes i que m’ha preparat el teu plat preferit. Suposo que ja s’hi ha acostumat i que deu començar a oblidar els teus costums. És molt espavilada, però, sincerament, que te n’anessis va ser un cop fort per ella. Me l’estimo molt i pensar que algun dia se n’anirà i finalment estarà amb tu em fa molta por. Sé que és natural i sé que és necessari, però… el meu egoisme em fa aferrar-me a la vida, al conegut, al passat, a tu. Ja no dibuixo. Des que te’n vas anar no he trobat raons per tornar-ho a fer, però avui, en arribar a casa, ens he dibuixat. Recordes aquelles caricatures que sempre regalaves? Recordes aquells pobles i muntanyes que sempre retrataves? A mi em costa, em comença a costar trobar la teva cara entremig dels meus pensaments. Em terroritza la idea de perdre els nostres moments junts, la teva olor, les teves bromes, els teus dibuixos… però amb el temps tot es va esvaint i és inevitable perdre. Sempre es perd.

82 · p a r a u l e s d e p a p e r

I et vaig perdre. No volia que te n’anessis, però crec que a tots ens va anar bé. Va arribar un punt on, encara que físicament hi eres, la teva essència ja no. L’àvia, la mama i tots ho vam passar molt malament fins que, de cop, vas desaparèixer i finalment vas poder descansar. Se’m va fer molt difícil acceptar que te n’havies anat, que allò era real, que mai més tornaries. Crec que dins meu encara continuo esperant que em recullis a l’escola i em portis al parc, que m’ensenyis les teves aquarel·les i que els dijous a la tarda vinguis amb mi a pintar… Ho sé. Sé que ja no hi ets però, en observar de reüll el menjador, la teva butaca buida encara irromp brutalment a la meva ment i, d’alguna manera, m’urgeixen les ganes de tornar a trobar-te, d’abraçar-te, de sentir-te… I, doncs, et veig allà. La foto del cantó de la finestra m’observa cada cop que goso passar-hi per davant. I sempre somric i revisc instants, records i experiències compartides. I penso en tot el que hauria d’haver-te dit, en totes les excuses que em posava, en tots els “t’estimo” que ens van faltar. Com m’agradaria que veiessis com les coses canvien, com les coses… que l’Humbert ja té barba o que segurament jo seria molt més alta que tu. Dedicar-te aquestes paraules em fa pensar en totes les cartes que em queden, en totes les que hauré de dedicar.

parau l e s d e p a p e r · 8 3

Vaig començar en una nova escola i crec que t’agradarà saber que soc molt feliç. He conegut un munt de gent meravellosa que comparteix passions, somnis i il·lusions amb mi. He explorat mil i un racons de la ciutat, aquells dels quals constantment parlàvem que havíem de descobrir junts i que mai no vam poder arribar a trobar. Si poguéssim parlar, et diria que tinc molta por, que el futur m’angoixa i que alhora m’entusiasma, que la por de la indeterminació em congela però que les aventures desconegudes m’inciten a continuar. Si hi fossis, et preguntaria de manera reiterada “com em veus en un futur?” i fart de la pregunta em respondries que és el meu camí, que ja veuré on em porta la vida, però que, sobretot, faci el que em faci feliç. Ja fa més de tres anys, tres anys esperant tornar-te a veure… que ràpid passa el temps! Et seguiré escrivint, T’estimo molt avi. Núria

84 · p a r a u l e s d e p a p e r

Llàgrimes de colors Daniel Vilardell 1r premi d’assaig de 2n de BTX B

Hi ha persones que no es poden permetre somiar. S’espanten amb la simple idea d’imaginar alguna cosa millor. Ja des de petits els ensenyen a no fantasiejar, a no tenir fites ni desitjos, a tallar-se les ales ells mateixos, a saber quan parar per no xocar contra la realitat… I sembla ser que, com més alt es vola, més forta pot ser la caiguda, la qual cosa aleshores fa pensar que és millor llençar la tovallola i oblidar-se’n. Aquestes són persones sense somnis, somnis que donen sentit a la vida, aquells que t’empenyen a aixecar-te un dia a les 7 del matí per agafar el tren de “i-mitja”. El tren amb el captaire a la porta, amb el vell vigilant mosquejat. Ja tothom sap la història del captaire i la seva pèrdua anys enrere, però l’alcohol que l’acompanya dia rere dia no l’ajuda en la seva recapta. Acompanyat d’alcohol per substituir els somnis perduts en acceptar que la seva situació no tenia sortida. Així com el trist vigilant que ja no saluda en pujar al tren ni es gira per revisar que validis el tiquet, ja sap que ho faràs, igual que ho has fet totes les altres vegades. Se sent melancòlic pensant en el seu passat i com només canviant poques decisions ja preses, tot seria diferent. Aquests no són més que un parell dels infinits exemples que es podrien donar de persones que no van poder aconseguir els seus somnis, homes i dones als quals, ja des de petits, havien dit de no capbussar-se a la piscina gran, perquè només servien per a la petita. Però aquest és el punt: la vida són aquestes dues piscines, la gran i la petita. Pots decidir - o poden obligar-te - de nedar a la petita tota la vida, limitant-te,

parau l e s d e p a p e r · 8 5

dient-te que no estàs preparat per a la gran, que t’hi ofegaries. No faràs més que començar donant voltes, després rectes fins que et coneixeràs tots els racons, totes les rajoles i imperfeccions de la petita. Sempre et quedaràs nedant allà, plorant llàgrimes transparents que es tornaran invisibles. Podries passar a la gran però és massa tard, no t’hi atreveixes, ja ets vell i tens por. D’altra banda, hi ha aquell nen que van deixar llançar-se a la immensitat blava des d’un bon principi. Aquest sí que potser s’empassava aigua en un principi però, al final, va aprendre a nedar per totes bandes. Mai no se sabria tota la piscina de memòria, però decidiria anar allà on volgués, exploraria i seria lliure. Les seves llàgrimes serien de color i aquestes sí que es barrejarien amb l’aigua i la canviarien. Per això escric aquest assaig. Jo he estat a la vora de les dues piscines cada vegada que prenc una decisió: si seguir amb el piano, si anar als Estats Units o a França, si acabar una regata o rendir-me. Per sort sempre he tingut una família que m’ha motivat i ensenyat a buscar aquesta piscina, aquesta llibertat. Però hi ha gent que no té aquest suport i perd oportunitats perquè no té un entorn favorable que l’acompanyi. I no només parlo dels que són frenats, sinó també dels que no són empesos o motivats a buscar el seu millor “jo”. Tal com va dir T. S. Eliot “Només aquells que s’arrisquen a arribar massa lluny poden descobrir com de lluny poden arribar.”

86 · p a r a u l e s d e p a p e r

parau l e s d e p a p e r Âˇ 8 7

Aquest butlletí literari ha estat dissenyat per l’Estudi Juste Calduch i imprès el juny de 2019 per Gràfiques Cuscó La tipograﬁa dels textos s’anomena Dante, basada en els tipus de l’impressor renaixentista Francesco Griffo del segle xv i dissenyada al 1957 per Giovanni Mardesteig La tipograﬁa complementària és l’Scala Sans, dissenyada al 1994 per Martin Majoor A la coberta s’ha utilitzat el paper Aquarello de Fedrigoni.

88 · p a r a u l e s d e p a p e r