Paraules de paper 2017 bx

Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ­ del seminari de llengua juny 2017

Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ­ del seminari de llengua juny 2017

índex

presentació

6

els premis sant jordi Arnau Pol, En Jordi inventor 1r premi de contes de 1r de Primària A

8

Víctor Miquel, La Maria 1r premi de contes de 1r de Primària B.

10

Alèxia Font, El viatge a la selva 1r premi de contes de 2n de Primària A.

12

Marc Munné, El vaixell perdut 1r premi de contes de 2n de Primària A.

14

Júlia Brugarolas, El cranc i el caragol 1r premi de contes de 2n de Primària B.

16

Laia Bueno, La peixeta Bombolla 1r premi de contes de 2n de Primària B

18

Jordi Tirado, En busca de l’Illa dels Grius 1r premi de narració de 3r de Primària A

20

Greta Ribas, El viatge de les formigues 1r premi de narració de 3r de Primària B

22

Sira Miguel, El meu primer viatge 1r premi de narració de 4t de Primària A

23

Andrea Sánchez, Un canvi de casa 1r premi de narració de 4t de Primària B.

24

Fiona Almeda, El meu somni Accèssit de narració de 4t de Primària B

25

Pau Atariki, No m’agrada viatjar 1r premi de poesia de 5è de Primària A

26

Olívia Acosta, El viatge a través del pomer 1r premi de narració de 5è de Primària A

27

Berta Castelló, L’estany gelat 1r premi de poesia de 5è de Primària B

28

Jana Bonet, Die unvergessliche Reise (El viatge inoblidable) 1r premi de narració de 5è de Primària B

29

Nora Juristo, Viatge a la Xina 1r premi de poesia de 6è de Primària A

30

Cèlia Bonet, Una tempesta de sorra 1r premi de narració de 6è de Primària A

31

Marc Carrillo, Jo, en Lucky 1r premi de narració de 6è de Primària A

34

Leo Russo, Objectiu Anglaterra 1r premi de poesia de 6è de Primària B

36

Nicolàs Pariza, El robí maleït 1r premi de narració de 6è de Primària B

37

Maria Caldart, El mar 1r premi de poesia de 1r d’ESO

38

Núria Sangés, Petit viatge 1r premi de poesia de 1r d’ESO

39

Laura Salazar, El mirall de la malenconia 1r premi de prosa de 1r d’ESO

40

Joan Salazar, Confidencial 1r premi de prosa de 1r d’ESO

44

Lina Cavaller, Què és un viatge 1r premi de poesia de 2n d’ESO

49

Maria Sangés, Ciutat somiada 1r premi de poesia de 2n d’ESO

50

Àlex Font, Acompanyat per la soledat 1r premi de prosa de 2n d’ESO

51

Berta Miró, El futur 1r premi de prosa de 2n d’ESO

53

Èric Vilardell, Un tren molt especial 1r premi de prosa de 2n d’ESO

57

Clara Serratosa, Adéu 1r premi de poesia de 3r d’ESO

59

Agatha Bech, A l’espera dels arcàngels 1r premi de prosa de 3r d’ESO

61

Aureli Boncompte, La gran batalla de cada matí 1r premi de prosa de 3r d’ESO

63

Ana Bernal, El viatge de la vida Accèssit de prosa de 3r d’ESO

65

Maria Pérez-Calvo, Esperança 1r premi de poesia de 4t d’ESO

67

Daniel Vilardell, Instant 1r premi de poesia de 4t d’ESO

68

Mariona Cuartero, Viatge dins meu 1r premi de prosa de 4t d’ESO

69

Jaume Ferrer, Un altre món 1r premi de prosa de 4t d’ESO

70

Stella Sorensen, Herois 1r premi d’assaig de 4t d’ESO

71

Miquel Salicrú, El (viatge) més important 1r premi de poesia de 1r de BTX

72

Mariona Triadú, Flors de primavera 1r premi de poesia de 1r de BTX

73

Carlotta Giovaninetti, La gran vila 1r premi de prosa de 1r de BTX

74

Jorge Isern, Camins de ferro 1r premi de prosa de 1r de BTX

75

Anna Capellà, Sense títol 1r premi d’assaig de 1r de BTX

78

Octavi de Daniel, Al·legoria de la inspiració o els cent ulls 1r premi de poesia de 2n de BTX

80

Anna García, Conversa subjectiva 1r premi de poesia de 2n de BTX

81

Lia Bailo, He caigut 1r premi de prosa de 2n de BTX

82

Ton Esteve, Oli sobre tela 1r premi de prosa de 2n de BTX

84

Maria Coll-Vinent, Viatjant amb tu Accèssit de prosa de 2n de BTX

86

Bernat Figueras, Inutilitas, ergo sum 1r premi d’assaig de 2n de BTX

88

presentació

Ανδρα μοι ἒννεπε, Μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ

(Odissea, I, 1) Mais les vrais voyageurs sont ceux-là seuls qui partent pour partir ; cœurs légers, semblables aux ballons, de leur fatalité jamais ils ne s’écartent, et sans savoir pourquoi, disent toujours : Allons !

(Charles Baudelaire, Le voyage, I, 17-20) La paraula “viatge” deriva del llatí viaticum, un derivat de via. Viaticum en llatí eren les provisions necessàries per començar el viatge. El mot designà més tard el viatge mateix.

El «mite» del viatge constitueix un dels temes més presents a la literatura occidental, tema a través del qual s’ha tractat d’explicar el sentit de la vida, entesa com un pelegrinatge continu que porta l'ésser humà-viatger a adquirir no només experiència, sinó també consciència de la seva petitesa davant de la grandesa infinita de l’univers. Els orígens d’aquest mite es troben en una de les obres més llegides i interpretades de la literatura universal: l’Odissea d’Homer.

A través del periple d’Ulisses cap a Ítaca, a través dels seus pelegrinatges, en un mar ple d’insídies, la cultura d’Occident ha elaborat l’arquetip humà que ha aguantat millor el pas el temps. Escriptors, poetes i filòsofs d’èpoques diferents han repetit, un cop i un altre, aquest recorregut de l’esperit humà, afegint-hi paraules i imatges que li han permès de continuar vigent encara avui.

6 · paraules de paper

Per tot això, aquest any el tema que fa de fil conductor a les creacions literàries dels nostres alumnes és el viatge. Com veuran els lectors, s’ha treballat a tots els nivells i des de perspectives diferents. En l’Odissea s’han inspirat les auques que els nois i les noies de 1r i 2n d’ESO han presentat aquest curs al certamen de Sant Jordi; així com, al proemi de l’Odissea, pertanyen els versos que han declamat en el marc d’aquesta celebració. Per als nostres alumnes, el viatge s’ha traduït en evolució personal, moment de retrobament familiar, reflexió sobre el valor de la vida, curiositat per allò que encara no es coneix...

Ulisses, l’heroi de la ment assenyada, ens ha acompanyat al llarg d’aquesta experiència i ens ha fet pensar que els éssers humans assolim la plenitud de la nostra natura quan perseguim el coneixement i omplim els buits de la nostra ignorància. Com deia un famós poeta florentí: fatti non foste a viver come bruti, ma per seguir virtute e canoscenza.

Alessandra Marcia Cap del Seminari de Llengua

pa ra u l e s d e p a p e r · 7

En Jordi inventor Arnau Pol 1r premi de contes de 1r de PrimĂ ria A

8 ¡ paraules de paper

pa ra u l e s d e p a p e r ¡ 9

La Maria Víctor Miquel 1r premi de contes de 1r de Primària B

.

10 · p a r a u l e s d e p a p e r

.

.

parau l e s d e p a p e r ¡ 1 1

El viatge a la selva Alèxia Font 1r premi de contes de 2n de Primària A

12 · p a r a u l e s d e p a p e r

.

parau l e s d e p a p e r ¡ 1 3

El vaixell perdut Marc Munné 1r premi de contes de 2n de Primària A

.

14 · p a r a u l e s d e p a p e r

.

parau l e s d e p a p e r ¡ 1 5

El cranc i el caragol Júlia Brugarolas 1r premi de contes de 2n de Primària B

16 · p a r a u l e s d e p a p e r

parau l e s d e p a p e r ¡ 1 7

La peixeta Bombolla Laia Bueno 1r premi de contes de 2n de PrimĂ ria B

18 ¡ p a r a u l e s d e p a p e r

parau l e s d e p a p e r ¡ 1 9

En busca de l’Illa dels Grius Jordi Tirado 1r premi de narració de 3r de Primària A

Una vegada a Bàrcino l’any 200 abans de Crist hi havia tres aventurers que es deien Jan l’arquer, Josep el guerrer i Lluc el mag.

Un bon dia a la biblioteca en Lluc el mag va veure un mapa i es va quedar bocabadat, ràpidament va dir als seus dos amics, en Jan i en Josep, que vinguessin. Els tres aventurers van veure que en aquell mapa hi havia l’Illa dels Grius. En Lluc el mag va dir que hi haurien d’anar perquè allà trobarien una espasa màgica. Tots tres, emocionats, van dirigir-se cap a l’Illa dels Grius.

Quan van arribar van veure un pirata fort i li van preguntar si els podria donar tres cavalls. Ell va contestar-los que sí, però els va posar una condició, que li donessin la meitat del tresor. Se’n van anar i de sobte van veure un griu. Un griu és un animal meitat àliga meitat lleó, i el seu menjar preferit són els cavalls. En un tres i no res, el griu es va cruspir el cavall d’en Lluc.

En Lluc el mag, doncs, va haver d’enfilar-se al cavall d’en Jan i els tres amics es van dirigir cap a la muntanya i van arribar a la seva falda.

Van escalar i escalar per arribar al cim, on hi havia un mag maleït que es deia Tadeu, que era el qui controlava els grius. Els tres amics van entrar a la cova on es trobava la porta de la torre del mag Tadeu, i a dins hi van trobar dos grius controlats pel mag. Jan l’arquer va disparar una fletxa que es va clavar al braç del mag, el qual, ferit, va deixar de controlar un dels dos grius. Després Lluc el mag va llençar una bola de gel i li va congelar l’altre braç, i aleshores ja havia perdut totalment el control dels dos grius. Josep el

20 · p a r a u l e s d e p a p e r

guerrer va anar corrents i li va donar un cop al mag Tadeu amb el mànec de l’espasa, el va deixar inconscient i van poder agafar el tresor i una espasa màgica. Finalment, tal com havien quedat, van donar la meitat del tresor al pirata fort.

Quan tots tres van arribar a Bàrcino, van submergir l’espasa a l’aigua del mar Mediterrani i van aparèixer milers de peixos i després la van enterrar a la terra i hi van començar a créixer tota mena de cultius ràpidament.

Des d’aquell dia Bàrcino no va passar més gana.

Vet aquí un griu vet aquí un mag i aquest conte s’ha acabat!

parau l e s d e p a p e r · 2 1

El viatge de les formigues Greta Ribas 1r premi de narració de 3r de Primària B

Hi havia una vegada unes formigues que vivien a un formiguer molt gran.

Un bon dia es van adonar que s’havien quedat sense provisions. Estaven mortes de gana i molt preocupades.

Com que ja s’acostava l’hivern, van decidir començar un viatge per anar a buscar menjar. Per a moure’s, anaven totes en filera d’una manera molt ordenada. De sobte, es van adonar que començaven a caure gotes d’aigua enormes dels núvols. Estava plovent! Es van espantar moltíssim però, al cap d’una estona, va parar de ploure i es van quedar molt més tranquil·les.

Després van arribar a un riu i, mentre pensaven de quina manera el podrien creuar, va aparèixer una marieta. Per sort, les va ajudar a creuar el riu transportant-les a sobre seu d’una en una. Les formigues van continuar caminant fins que es van trobar amb un tronc que els entorpia el camí.

Era impossible escalar-lo! Estaven desesperades quan una de les formigues va veure que hi havia un forat molt petit a un costat del tronc. Va ser així, a través d’aquell forat, que el van poder travessar. Al cap d’una estona, es van adonar que s’havien perdut pel bosc. Per sort, van trobar un conill que els va guiar cap a la ciutat, on els va dir que segur que trobarien menjar.

Van caminar durant hores i hores, s’animaven les unes a les altres i compartien les preocupacions. Després de tot l’esforç van aconseguir arribar a la ciutat, on van trobar moltes provisions per a l’hivern.

Gràcies a l’esforç i al treball en equip, les formigues van aconseguir provisions per alimentar-se durant tot l’hivern tan fred. Van aprendre que el més important havia estat ajudar-se les unes a les altres.

22 · p a r a u l e s d e p a p e r

El meu primer viatge Sira Miquel 1r premi de narració de 4t de Primària A

Hola, em dic Mònica i tinc vuit anys. Visc a Austràlia i en el meu país tothom viatja. Bé, jo també viatjo i ara us explicaré el meu primer viatge.

Estigueu atents!

Jo tenia cinc anys quan vaig fer el primer viatge al Japó. Tot va començar perquè la meva mare va guanyar tres bitllets en un concurs per anar al Japó.

Ella estava emocionada i vam decidir que hi aniríem tots: el meu pare, la meva mare i jo. Al cap d’una setmana, de bon matí agafàvem les maletes i cap a l’aeroport! Quan volàvem, jo estava nerviosa i ho veia tot molt petit, com formiguetes.

Vam arribar al Japó, tot era diferent! Vaig provar un menjar que es deia sushi, hi havia animals que jo no havia vist mai i les cases eren molt diferents, eren com castells.

Recordeu que jo visc a Austràlia, on les cases són com cabanes. Bé, jo m’ho estava passant molt bé i, sabeu què?, les persones tenien els ulls molt estirats i el cabell molt negre. Vaig conèixer unes nenes i ens vam fer molt amigues.

Tot i que eren molt diferents a mi (jo sóc rossa, molt alta i tinc els ulls ben blaus), em vaig adonar que eren com jo i feien les mateixes coses que jo: reien, jugaven...

El meu primer viatge va ser molt emocionant i encara ara m’escric amb les meves amigues japoneses per whatsapp. Segur que ens tornarem a veure quan siguem més grans.

parau l e s d e p a p e r · 2 3

Un canvi de casa Andrea Sánchez 1r premi de narració de 4t de Primària B

Quan em vaig canviar d’escola, de casa i de ciutat, vaig pensar que les coses anaven malament. Vaig deixar amics i amigues que m’estimaven molt.

Vaig deixar una casa grandiosa i preciosa. Em vaig entristir molt al saber la notícia. Per a mi això sí que és un viatge...

Però a l’arribar a casa de Barcelona, vaig dir: –Doncs no està malament.

I a l’arribar a la nova escola tots van venir a dir-me com es deien, a preguntarme com em deia jo, quants anys tenia i em vaig acomodar molt ràpid i molt contenta. Quan estic trista perquè me’n recordo de l’altra escola em diuen: –Tranquil·la, tornaràs a veure els teus antics amics. Si no haguessis vingut, no ens hauries conegut...

I ara sóc aquí. Contenta amb tots els meus amics i professors que m’ajuden si els necessito. Aquí seré feliç fins l’hora de fer el treball que vull... I ves a saber si d’aquí a uns anys ens mudem a una casa més gran i més bonica...

Espero que algun altre any puguem fer-ho perquè no m’agrada gaire la casa on vivim i jo crec que podrem mudar-nos a una casa amb una mica de jardí i potser tindrem un gosset, que és un dels meus somnis.

24 · p a r a u l e s d e p a p e r

El meu somni Fiona Almeda Accèssit de narració de 4t de Primària B

Tot va començar un dia, el 15 de febrer de l’any 2011, quan jo tenia quatre anys. Al sortir de l’escola em van dir una cosa que no em va agradar gens ni mica. Era que la meva besàvia havia mort.

Es deia Roser, però jo li deia Avieta i tenia molts bons records d’ella. Aquell va ser el pitjor dia de la meva vida. Quan vaig arribar a casa em vaig asseure al sofà i vaig començar a pensar i a pensar en els meus records que tenia d’ella. Però no em venia res al cap i em vaig posar a plorar. De cop vaig veure algú que s’acostava i m’estava dient alguna cosa, però jo no ho entenia bé. Més o menys deia: –Per què plores, Fiona?

Però jo no volia respondre, així que em vaig girar cap a l’altre costat.

De cop em vaig girar i vaig veure la meva besàvia! Em vaig alegrar molt i vaig córrer a abraçar-la. Em va explicar moltes històries. Vam jugar a jocs que em va ensenyar i després vam dibuixar. I el que em va agradar més va ser una història inventada per ella que es diu: Què fem ara? Va ser molt divertit passar aquella estona juntes.

Però després em va passar encara una altra cosa. Vaig veure que tot havia estat un somni; però, tot i ser-ho, em va alegrar molt haver passat una estona més amb la meva besàvia.

parau l e s d e p a p e r · 2 5

No m’agrada viatjar Pau Atariki 1r premi de poesia de 5è de Primària A

Volant, volant de viatge van.

Em volen convidar però no hi vull anar!

A l’avió estic (m’agafarà un tic!) una mica amb desgana: no hi vull anar, ara!

Ja hem arribat: a Brasil hem anat!

Només vull dormir –i no pas sortir!

Sóc un mandrós, no estic pas confós.

Jo ho dic ben clar: no m’agrada viatjar!

Però per fi tornem: Visca! Bé! Anem!

A casa estaré i els deures faré.

26 · p a r a u l e s d e p a p e r

El viatge a través del pomer Olívia Acosta 1r premi de narració de 5è de Primària A

Aquesta és una història molt estranya que em va passar o potser només va ser un somni...

Era un dia de primavera i jo estava a casa dels meus avis. Davant de la casa hi havia un pomer ple de pomes molt vermelles. M’hi vaig acostar i, intentant agafar una poma, vaig notar que l’arbre em succionava. Em vaig donar un cop al cap i, de sobte, estava en un món màgic a dalt d’una muntanya.

A l’horitzó veia com uns núvols negres que avançaven lentament destrossantho tot al seu pas. Vaig sentir unes veus darrere meu. De seguida vaig entendre que eren les roques discutint entre elles. «Què està passant?» els vaig preguntar.

La més gran em va dir: «Això que veus són els esperits negres que ho destrossen tot al seu pas. L’única manera de destruir-los és alliberant la rosa robí que s’amaga dins la cova dels malsons.» Jo estava disposada a fer-ho. A l’arribar a la cova, les tenebres ja ho cobrien tot. Al fons de la cova hi havia un cofre, però enlloc no s’hi veia la clau. La vaig buscar i, al final, la vaig trobar. Vaig obrir el cofre i quan vaig agafar la rosa que hi havia dins, em vaig punxar. En sortir de la cova amb la rosa a la mà, les tenebres van desaparèixer a l’instant.

Em vaig despertar al peu del pomer. No sé si tot havia estat un somni, però a la mà tenia encara la ferida d’una punxa de rosa...

parau l e s d e p a p e r · 2 7

L’estany gelat Berta Castelló 1r premi de poesia de 5è de Primària B

Caminant per les muntanyes vaig trobar un estany gelat.

Era envoltat de canyes; hi havia un arbre pelat.

Em vaig posar a patinar intentant no relliscar.

De cop el gel es trencà i vaig haver de nedar!

28 · p a r a u l e s d e p a p e r

Die unvergessliche Reise (El viatge inoblidable) Jana Bonet 1r premi de narració de 5è de Primària B

El que us explicaré és un secret, que només sé jo i la persona més simpàtica, amable i sincera del món. Tot va començar quan al pare se li va acudir anar a Alemanya. Abans de fer aquest viatge era avorrida, amargada, poruga i no entenia què era l’amistat i no volia tenir amigues.

Quan vam arribar a Alemanya vam anar a visitar un palau de Lluís Maximilià.

Tothom deia que era boig però a mi no m’importava gaire. Al palau hi havia una habitació que em va encuriosir i vaig entrar-hi. Quan ho vaig fer, va ser molt estrany perquè hi havia un nen plorant a un llit. Li vaig preguntar qui era i em va respondre que es deia Lluís. També em va dir que em vestís diferent, que tal i com anava espantaria tothom. Era un nen meravellós i em va presentar els seus pares: el rei i la reina. Va anar passant temps i ens vam fer grans amics, els millors amics de la història. Passàvem aventures genials i un dia vaig tornar a entrar en aquella habitació on tot havia començat. Vaig recordar la meva anterior vida i li vaig dir al Lluís que me n’havia d’anar.

Vam plorar molt, estava trista però me’n vaig anar. Ja havien passat deu anys.

Quan vaig tornar a casa, res no havia canviat. Jo continuava sent una nena petita, però vaig descobrir que era una altra persona, més valenta i divertida gràcies al que havia viscut.

parau l e s d e p a p e r · 2 9

Viatge a la Xina Nora Juristo 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Un estiu molt calorós vam viatjar a la Xina per descobrir nous colors i l’aigua cristal·lina.

Vam aprendre’n la cultura i vam provar el seu menjar; el millor és la tempura i la seva forma de caminar.

30 · p a r a u l e s d e p a p e r

Una tempesta de sorra Cèlia Bonet 1r premi de narració de 6è de Primària A

La senyora Arlet era una d’aquestes dones grassonetes. Tenia les galtes, les orelles i el nas vermells. Vivia al barri de Notre Dame, a París, a la porta 24 de la Rue de Nazareth. A la senyora Arlet li feia l’efecte que aquella cara rosada la feia semblar una senyora sàvia i interessant.

Sempre havia estat una arqueòloga molt important, però des de feia uns quants anys ja no li havien encarregat cap feina.

De sobte, un bon matí a les set en punt, el timbre de casa la va despertar.

Era un carter que li venia a lliurar un sobre.

Es veu que havien trobat una vintena de piràmides enterrades, concretament al desert Líbic. Al final de la carta deia que havia d’agafar l’avió de tres quarts de nou del matí. Allà l’esperaria tot un gran equip d’arqueòlegs per començar a treballar. Es va quedar callada durant uns segons, però finalment va fer un bot i va cridar: –Torno a tenir feina! Descobriré tots els secrets que guarda des de fa tants i tants anys el desert de... —va tornar a callar— el desert de... com es deia?

El desert de Líuba? Libai?... Líbia! Tornaré a ser una de les millors arqueòlogues del món! Gràcies, senyor carter, i que tingui un bon dia!

El carter se la va quedar mirant bocabadat i se’n va tornar caminant a poc a poc.

parau l e s d e p a p e r · 3 1

La senyora Arlet es va preparar ràpidament la motxilla i al cap de deu minuts ja es trobava dins un taxi ben petit anant cap a l’aeroport. Se sentia feliç, emocionada i molt il·lusionada.

Una vegada dins l’avió es va posar a mirar mapes i mapes per saber exactament on aniria, per tal de no perdre’s un cop hi arribaria.

L’avió es va enlairar. La senyora Arlet mai no havia vist tan bé França des del cel i es va quedar perplexa. La gent de l’avió era molt amable i no li va costar gens fer-se amiga de la nena que tenia al seu costat. Aquesta nena es deia Ariadna i, després d’estar una estona parlant, havia decidit que quan fos gran voldria ser arqueòloga.

He d’admetre que fins aquí tot eren flors i violes: les vistes, la gent tan simpàtica, l’emoció, l’Ariadna... Però la cosa va empitjora a la meitat del camí. Hi va haver una tempesta de sorra al desert de Líbia, i la sorra s’havia enlairat cel amunt. Immediatament, el pilot va avisar pels altaveus: – Cordeu-vos, cordeu-vos els cinturons! Hi ha turbulències!

L’Ariadna es va espantar i va començar a plorar. L’Arlet la va abraçar de seguida per consolar-la.

Tots els passatgers de l’avió estaven atemorits, hi havia gent que no parava de cridar de la por que tenia. L’avió va començar a botar i, de tant en tant,

32 · p a r a u l e s d e p a p e r

s’anaven veient llampecs... La tempesta només va durar trenta minuts, però als passatgers aquella estona se’ls va fer eterna, més llarga que un dia sense pa! Finalment va arribar la calma i van poder aterrar sense problemes.

Un cop al desert, va anar al campament on passaria les setmanes següents.

Malauradament, a causa d’aquella tempesta de sorra gairebé totes les tendes i el material s’havien malmès. Però bé, això ja és una altra història...

parau l e s d e p a p e r · 3 3

Jo, el Lucky Marc Carrillo 1r premi de narració de 6è de Primària A

Era fosc, sentia el soroll d’un motor, devia estar a dins d’un cotxe. Al cap d’una estona el motor es va aturar, veia llumetes. El món es movia i em sacsejava.

Vaig perdre el coneixement.

Estava mort de fred, en un bosc, quan vaig obrir els ulls. Vaig sentir un motor que s’allunyava. Jo, el Lucky, un gos, estava sol al bosc. Vaig continuar pel camí per on se n’havia anat el cotxe. Al cap d’una estona continuava sense trobar res, les potes em feien un dolor infernal. Ja no aguantava més. Al girar una cantonada, vaig veure cases. M’hi vaig apropar i vaig bordar una estona.

Vaig sentir un soroll estrany i em vaig amagar.

Sort d’això! En un tres i no res va sortir un conjunt de persones armades fins a les dents. Al no veure res, van tornar un a cada casa. A continuació i amb tota la valentia que em quedava, vaig travessar el poble a corre-cuita i vaig seguir el camí. Estava rebentat i em vaig adormir.

Quan em vaig despertar era ja cap al tard i no tenia més remei que seguir caminant. Al cap d’una bona estona vaig sentir un soroll al bosc, vaig girar el cap, però res, i quan vaig mirar endavant hi havia un cotxe que es dirigia cap a mi. Ho vaig intentar, però no vaig poder apartar-me a temps i el cotxe va passar per sobre la meva pota.

Del dolor, de l’horror i de moltes sensacions més, em vaig desmaiar.

Quan vaig obrir els ulls estava en un lloc de parets blanques i llums fredes.

Estava en un hospital! Pel que la meva oïda va entendre havia tingut sort

34 · p a r a u l e s d e p a p e r

i no era gaire greu. En el cotxe que m’havia atropellat hi anava una parella i quan van veure el que havia passat em van portar fins aquí. Vaig estar un temps a l’hospital i quan ja vaig poder caminar van trobar els meus amos; però jo no volia tornar amb aquesta gent: m’havien abandonat!

L’endemà, mentre parlaven la veterinària i un company seu, em vaig escapar.

Era lliure! Però quan feia una estona que caminava vaig veure un cartell.

Era jo, i hi posava que uns lladres havien entrar a casa, que jo els havia impedit el pas però ells m’havien colpejar amb una estatueta de ferro i se m’havien endut... És clar, per això no recordava res! Estava feliç i amb una ràfega immensa d’adrenalina vaig córrer travessant carrers, places, esquivant cotxes i camions fins que vaig arribar al davant de casa i vaig bordar amb totes les meves forces. De sobte, la porta es va obrir i va sortir el Blai, a qui, quan em va veure, li queien llàgrimes galtes avall. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig saltar sobre seu i li vaig fer una llepada gegant!

parau l e s d e p a p e r · 3 5

Objectiu Anglaterra Leo Russo 1r premi de poesia de 6è de Primària B

Va ser impressionant que amb un sol toc arribessin a aquell meravellós lloc.

Aquell indret es diu Anglaterra, que és el país de la bona terra.

El viatge va ser salvatge, sobretot perquè parlaven un altre llenguatge; no obstant això, vaig tenir alegria perquè estava en bona companyia.

36 · p a r a u l e s d e p a p e r

El robí maleït Nicolàs Pariza 1r premi de narració de 6è de Primària B

Fa uns anys els pirates regnaven a la terra. Sovint es veia un veler amb 100 canons, les veles brodades amb una calavera blanca que posava els pèls de punta. El seu capità es deia Morrison Espasa Escarlata, pels amics. El capità que amb ràbia saquejava totes les Illes Britàniques sense deixar-hi una sola moneda, estava desesperat perquè necessitava el tresor dels morts: el robí de la vida.

Va passar un temps recorrent mar rere mar sense sort. Va saquejar els llocs més esfereïdors de l’Europa moderna sense recompensa. Un temps després, va caure en una profunda depressió. Fins un dia que, quan atracava un vaixell pesquer, va trobar el mapa que el duria cap a la victòria. Va recórrer el món sencer fins a trobar la seva cova: la Cova Afortunada.

En arribar, va trobar per sorpresa una cova sense ànimes, sense res.

Estava completament buida, tan estreta que només hi podia passar una persona. On semblava que no hi hagués passat ningú des de feia una eternitat. Al fons hi havia un llac petitet amb una illeta i un cofre. A la vorera es va trobar una barqueta vella i atrotinada. Hi cabien unes tres persones. El capità va passar sol i quan es va disposar a obrir el cofre una mà el va tocar. Es va girar i no va veure que la tripulació no hi era i tots els mariners havien desaparegut. El cos li cremava i se li veien els ossos.

Uns homes l’estaven enfonsant. Mai ningú no en va tornar a saber res més.

parau l e s d e p a p e r · 3 7

El mar Maria Caldart 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Les nits al teu costat mai no les podré oblidar, el soroll de les onades inundant-me els pensaments, la frescor del teu aire joiós que em beneeix la ment.

Les nits al teu costat, de la ment no puc desterrar, aquell silenci tan esperat que només tu i jo sabem apreciar, les llargues xerrades que tinc amb tu, els vaixells que marxen sense rumb, les coses que tant he estimat, que han estat sempre amb tu, mar.

Mar, que alegres el desgraciat, mar, que fas estimar el qui mai no ha estimat.

Mar, mentre gaudeixo dels moments al teu costat penso que, potser, les nits sempre molt curtes semblaran, que potser a ningú no li importen, ni a ningú mai no li importaran.

Malgrat tot, jo sempre gaudiré d’aquell silenci tan esperat, dels vaixells que marxen sense rumb, de les llargues xerrades que tinc amb tu, tot allò que només tu i jo sabem apreciar.

38 · p a r a u l e s d e p a p e r

Petit viatge Núria Sangés 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Espero amb desig fugir de la ciutat i trobar muntanyes, rierols i prats.

Deixar enrere cotxes i soroll i gaudir de la natura.

Observar, olorar, escoltar...

A l’hivern, tot gelat, a la primavera, tot verd i florit, a l’estiu, tot groc de blat, a la tardor, boscos de mil colors.

Espero amb delit el cap de setmana: despertar-me amb la piuladissa dels ocells, tenir estones per jugar i córrer sense parar: temps per assaborir la llibertat.

parau l e s d e p a p e r · 3 9

El mirall de la malenconia Laura Salazar 1r premi de prosa de 1r d’ESO

En Holmes tenia deu anys. Es deia d’aquesta manera perquè els seus pares eren uns grans admiradors del famós detectiu, així com del seu autor, Arthur Conan Doyle. En conclusió, en Holmes havia crescut envoltat de les novel·les de misteri de Doyle. Aquell dimarts, se n’anava de colònies i estava molt content, ja que podria estar fora de casa seva i deslliurar-se de la quantitat de llibres que l’envoltaven, i a més a més, oblidar-se una mica de la mort del seu oncle, ara feia un mes, a causa d’un càncer. El que en Holmes no s’esperava era la sorpresa que es trobaria a l’escola.

Quan va arribar-hi, ja es va adonar que alguna cosa estranya passava.

Tot estava en un silenci absolut i no hi havia ningú. Era un fet estrany, ja que normalment hi havia molt d’aldarull, al pati.

Allò el va començar a neguitejar. Va creuar la porta d’entrada i es va dirigir silenciosament cap a la classe. Aquesta estava en una foscor absoluta, i no semblava que hi hagués cap dels seus companys. Va anar a encendre l’interruptor de la llum, però quan el va prémer no va passar res. Va pensar que els llums devien estar fosos, tot i així, no va poder evitar pensar que algú podia haver tallat l’electricitat.

Va fer un pas per entrar a la classe, però va enretirar el peu de seguida en trepitjar una substància viscosa. Va mirar el terra i es va adonar amb horror que aquell líquid era sang. Amb una ganyota de fàstic, va entrar a l’aula.

Tenia por, però la seva curiositat per saber què passava era més forta.

Va optar per veure primer d’on sortia la sang. Va anar avançant a les palpentes,

40 · p a r a u l e s d e p a p e r

esquivant els pupitres fins que va topar amb una cosa llisa i freda que li era desconeguda. Llavors es va recordar que duia una llanterna a la butxaca per a les colònies. La va encendre i va il·luminar aquella cosa. A la llum de la llanterna no es distingia molt bé, però en Holmes va fixar-se que era un mirall.

Estava enquadrat en un marc daurat amb perles incrustades. Primer no hi va veure res d’estrany, però, en fixar-s’hi més, es va adonar que la imatge dels seus pares es reflectia en aquell mirall. Tenien una cara de terror que li va posar els pèls de punta.

Instintivament, va girar cap enrere per veure els seus pares, però no els va veure. En lloc d’això, va trobar-se amb un animal mort. Llavors va entendre d’on provenia tota aquella sang. A dins de l’animal, hi havia una carta. Quan es disposava a obrir-la, una veu profunda i masculina va ressonar al seu cap.

Deia: «Aquest és el Mirall de la Malenconia, reflecteix el terror de les persones que s’hi troben atrapades. Els teus pares són reclosos allà dins, l’única manera de salvar-los és entrar-hi i treure’ls de l’interior, però el preu és que el qui vagi a salvar-los s’haurà de quedar allà dins per sempre.» A continuació, va haverhi una rialla maligna seguida d’uns crits tan forts que en Holmes es va tapar les orelles amb tota la força que li va ser possible, però tots els esforços van ser nuls i el turment li va ser inaguantable. Quan els crits es van aturar, en Holmes va sentir un alleujament monumental. Havia percebut tant de dolor en aquelles veus, que gairebé s’havia tornat boig. Seguidament, va haver-hi uns minuts de silenci i tranquil·litat que en Holmes va aprofitar per recuperar-se

parau l e s d e p a p e r · 4 1

de la impressió. Va rumiar durant una bona estona, fins que va decidir que travessaria el mirall.

Encara que no pogués sortir després, pensava que tenia el deure de salvar els seus pares. Es va allunyar uns metres del mirall per agafar impuls i va començar a córrer en la seva direcció. Hi estava a menys d’un metre quan es va aturar de cop. Acabava de recordar les paraules que li havia dit el seu oncle abans de morir. L’havia obligat a prometre que, si alguna vegada es trobava amb un mirall estrany, de marcs daurats decorats amb perles, el trenqués sense pensar-s’ho. Aleshores no havia entès res i havia decidit esperar per veure què passava, però, com que els dies següents no havia passat res d’estrany, va acabar pensant que el seu oncle ja delirava quan li havia dit allò. Per això, en aquell moment, no li va donar gaire importància i quasi se n’havia oblidat. Tanmateix, ara li va venir al cap, no sabia si per casualitat o no, però va comprendre el perquè d’aquells mots. Va acostar-se al mirall amb decisió, el va aixecar i el va llençar a terra amb totes les seves forces. Quan va impactar amb el terra, es va trencar en mil bocins i, de cop, en Holmes va ser impulsat amb força contra la paret.

Del que va passar després no se’n va adonar, ja que el cop l’havia deixat inconscient. L’únic que recordava era que, quan es va despertar, estava ajagut al llit mentre els seus pares el miraven preocupats. Quan es va intentar aixecar, va haver de tornar a estirar-se a causa del dolor provocat pel cop que havia rebut feia una estona.

42 · p a r a u l e s d e p a p e r

Va preguntar als seus pares què havia passat, com era que el seu oncle sabia de l’existència d’aquell mirall i per què hi havia vist els seus rostres reflectits.

Va haver d’insistir molt perquè li expliquessin la veritat, però, quan ho va aconseguir, va quedar molt parat. «El teu oncle va construir aquest mirall», li van dir. A continuació li van explicar la història. Resulta que una nit plujosa, quan el seu oncle ja havia acabat el mirall i volia vendre’l l’endemà, uns homes van entrar a casa i l’hi van robar. Al cap d’uns anys, havia rebut una carta en la qual es deia que el mirall havia estat maleït, de tal manera que, qui el tingués, podria empresonar-hi qui volgués. Els que eren tancats a dins del mirall estaven destinats a viure eternament en la malenconia. L’única manera de trencar la maledicció i alliberar els que hi estaven atrapats era fent miques el mirall.

Aquell fet no va ser denunciat mai a la policia i els danys causats a l’escola van ser atribuïts a les accions d’una colla de delinqüents. Tot i així, l’escola va haver de tancar. En Holmes va guardar aquell record esperant, algun dia, poder-lo explicar.

parau l e s d e p a p e r · 4 3

Confidencial Joan Salazar 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Era un dia assolellat de primavera i en Kevin jeia tranquil·lament en una hamaca del jardí. Ja devia fer un parell d’hores que reposava, així que va decidir aixecar-se per anar a buscar un got d’aigua. Va vorejar tota la casa i va entrar per la porta del darrere, ja que s’imaginava com s’enfadarien els seus avis si feia soroll en passar per davant.

En el corredor que comunicava la part davantera amb la part posterior, es va fixar en una fotografia que mai havia vist, on apareixia el seu avi molt jove amb dos amics que en cap moment li havia presentat. La figura d’un home desconegut li va cridar l’atenció. Era més alt que els altres dos, i revelava una mirada freda i assassina. N’hi havia un altre que no destacava tant en la fotografia, i era més aviat gras.

Va seguir el seu camí fins a la cuina, i va omplir un got d’aigua fresca. Com que aquella mateixa tarda els seus avis anaven a la ciutat, encara no sabia com fer passar l’estona. De camí al menjador, va passar per davant de l’habitació on aquests reposaven, i va veure aquella porta de la paret esquerra, que el mantenia tan intrigat, mig oberta. Aleshores va decidir amagar-se sota el llit i esperar que els seus avis es despertessin.

Va romandre-hi estirat durant aproximadament vint minuts, quan a la fi els seus avis es van llevar. Va observar tots els seus moviments en silenci, i va veure com el seu avi tancava la porta amb una clau que tot seguit amagava rere un marc de fotografies vell i mig cremat. Al cap d’uns minuts després que els avis haguessin

44 · p a r a u l e s d e p a p e r

creuat la porta, va decidir sortir del lloc on era. Havia quedat molt sorprès davant d’aquell misteri, i va pensar que el resoldria un cop els seus avis haguessin marxat.

No va haver d’esperar gaire estona, ja que no van trigar a desaparèixer.

Ràpidament va agafar aquella clau misteriosa. La va introduir cautelosament dins el pany i, a poc a poc, va anar obrint la porta. Va quedar bocabadat en veure unes escales que conduïen cap a un soterrani, ja que ell no en coneixia l’existència. Sense pensar-s’ho dues vegades, va començar el descens.

Allà baix tot era negre, però els seus ulls ja es començaven a acostumar a la foscor. Feia uns minuts que buscava l’interruptor de la llum, però no el trobava enlloc. Era obvi, perquè mai havia visitat aquell soterrani sota la casa de muntanya dels seus avis. Ell ja sabia que ho tenia totalment prohibit, però la curiositat havia pogut amb ell.

Tot i que ja deduïa que les dimensions d’aquella habitació no eren gaire grans en palpar les parets, les seves sospites es van confirmar quan trobà l’interruptor. Uns fluorescents no gaire lluminosos van fer visible aquell espai i, sincerament, no va quedar gaire sorprès davant d’aquell búnquer; era tal i com se l’imaginava: brut, humit i amb parets de roca quasi tan negra com la foscor que l’envoltava.

parau l e s d e p a p e r · 4 5

Només una taula de fusta situada al mig de l’habitacle li va cridar l’atenció.

Un sobre mig cremat de dimensions considerables era a l’interior d’un calaix parcialment obert. Un gran rètol duia escrit amb lletres vermelles confidencial i li va fer l’efecte que aquella tinta vermella era sang, però de seguida va abandonar aquell pensament… De sobte, un gran estrèpit al capdamunt de l’escala el va posar en estat d’alerta. *** Asseguda als bancs d’un parc a l’espera del seu cap, l’Amàlia contemplava el seu rellotge, mirant com passaven els segons. Aquell home d’ulls freds i mirada assassina no va trigar gaire a fer acte de presència, però li va semblar estrany que un home gras no l’acompanyés. Les seves úniques paraules, amenaçadores, van ser: – A les 13.30h t’espera l’avió. Aconsegueix la informació abans de l’alba.

Dissimuladament, però amb prou claredat perquè ella ho veiés, es va posar la mà dins de la jaqueta, i va enretirar uns centímetres el que semblava un revòlver. Se’l va tornar a guardar i va girar cua sense acomiadar-se.

L’Amàlia es veia obligada a complir les ordres d’aquell home, així que es va dirigir cap a l’aeroport. Com ell havia dit, un avió privat l’esperava, preparat per enlairar-se en qualsevol moment.

46 · p a r a u l e s d e p a p e r

El viatge, suposadament de dues hores, se li va fer molt llarg. Ja estava farta de fer actes criminals per servir a aquella organització, però no tenia cap altra alternativa si volia mantenir amb vida la seva família.

La ciutat de destí era més extensa i s’hi respirava un aire més contaminat que la de procedència. No obstant això, la seva destinació no era aquell lloc, sinó un poblet petit d’alta muntanya. Va dirigir-s’hi ràpidament amb un cotxe llogat i, en arribar-hi, li va semblar un lloc massa discret per amagar-hi uns documents tan importants.

La casa semblava gairebé deshabitada, i no va tenir gaires problemes per accedir-hi forçant el pany. Com li havia indicat aquell home, es va anar acostant sigil·losament i obrint cada porta, però cap d’elles duia a un soterrani.

La darrera habitació, però, que era normal com totes les altres, contenia una porta mig oberta a la paret esquerra. Va acostar-s’hi i va divisar unes escales que duien fins a una claror fluorescent. Quan es disposava a baixar, va entrebancar-se amb el primer esglaó, i va caure tres metres avall provocant un gran estrèpit. S’hauria trencat uns quants ossos si no hagués estat a temps d’agafar-se a un dels barrots de la barana. Va romandre immòbil uns segons esperant que, en el cas que hi hagués algú, no l’hagués sentit. ***

parau l e s d e p a p e r · 4 7

Com que no va sentir res a continuació, en Kevin va pensar que eren al·lucinacions seves. Va ignorar-ho tot i es va concentrar en el sobre, però li van caldre uns quants segons per obrir-lo. Va quedar perplex en veure unes imatges de presos, però sobretot en veure que el seu avi apareixia entre aquells documents. A més de l’avi, hi sortien un senyor bastant gras i un home de mirada assassina.

No va tenir gaire temps de mirar-s’ho, perquè una dona que devia tenir uns vint anys va aparèixer per la porta apuntant-lo amb un revòlver. Per la seva mirada, era evident que buscava aquells documents. El seu cap anava a mil per hora, no sabia què fer en aquella situació. Els dos van quedar-se immòbils durant uns segons, però, inesperadament, els fluorescents van apagar-se i van deixar el búnquer en la foscor més absoluta.

Aprofitant aquell moment de descuit, en Kevin va fer-se a un costat, notant el frec de tres bales que quasi l’encerten. En notar que la noia avançava, gairebé inconscientment va dirigir-se a la sortida rodejant el soterrani. Va pujar al més ràpid possible les escales sense mirar enrere, sovint entrebancant-se a causa de la foscor. Quan era dalt, amb prou feines va tenir temps de tancar la porta amb clau perquè la noia no pogués escapar.

De la resta, se’n va fer càrrec la policia. Van empresonar la dona, tot i que en el seu rostre s’hi podia llegir una expressió de penediment, i no va trigar a confessar i delatar els tres delinqüents. El seu avi no expressava emocions, però, en el fons, en Kevin sabia que estava alleujat, ja que, de tot el seu passat, per fi se n’havia fet justícia.

48 · p a r a u l e s d e p a p e r

Què és un viatge Lina Cavaller 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Qualsevol viatge va més enllà del que coneixes.

Tots els viatges tenen els seus peatges.

En la mar, potser et trobaràs enmig d’una tempesta; veuràs trons i llamps del cel en senyal de guerra.

Per terra travessaràs difícils fronteres.

I, al cel, la boira et farà fer llargues esperes.

No perdis l’esperança si no saps cap a on et porta el viatge.

I quan ho descobreixis prepara’t un bon equipatge.

Així podràs sobreviure a qualsevol aventura inesperada.

Tant de bo el teu viatge tingui una feliç tornada!

parau l e s d e p a p e r · 4 9

Ciutat somiada Maria Sangés 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Vigília del meu viatge somiat i tant de temps esperat!

Canto, ric i saltirono d’alegria, tota jo soc emoció fent l’equipatge amb il·lusió.

El cor, fort em batega quan s’enlaira l’avió.

Sobrevolant núvols de cotó fluix, impacient i delerosa anhelo arribar al meu destí –joies i encants de la ciutat descobrir i veure per fi!

Immortalitzo amb fotografies palaus, jardins, racons i carrerons.

Moments i vivències d’avui, records i enyorança del demà.

Imatges, colors i olors a retenir!

Llum del capvespre sobre el Danubi argentat que m’ha ben encisat.

Temps que no espera fuig sense treva.

Arriba el jorn del retorn, farcida de sensacions, altra volta al meu petit món.

El somni s’ha fet realitat: ja hi he arribat!

Abastar-ho tot voldria, si pogués m’ho emportaria!

50 · p a r a u l e s d e p a p e r

Acompanyat per la soledat Àlex Font 1r premi de prosa de 2n d’ESO

Benvolguts pares, Des del dia que em vau deixar en aquell tren, no he parat de pensar en vosaltres en tot instant. I, abans d’explicar-vos com m’ha anat, m’agradaria fer-vos saber que mai no us he guardat rancor per aquella decisió tan difícil que vau prendre i entenc perfectament que en tot moment vau triar pensant en mi.

Justament després de sentir les portes tancar-se em vaig aixecar, vaig mirar per la finestra i vaig comprendre el que passava. En aquell moment vaig notar com lentament queien per la meva galta dues llàgrimes, i va ser just quan em vaig asseure que vaig trobar la vostra carta de comiat sobresortint de la meva butxaca. La vaig llegir amb la vista enterbolida per les llàgrimes, la vaig abraçar i em vaig adormir. Em vaig aixecar amb el soroll del tren frenant i tot seguit vaig recordar que jo no havia viatjat com a passatger, sinó com a polissó. Vaig obrir la porta del meu vagó ràpidament i vaig sortir corrents cames ajudeu-me tan lluny com vaig poder mentre deixava enrere les veus dels vigilants del tren.

No vaig trigar gaire a acostumar-me a aquella mena de vida: dormia sobre una flassada al carrer, em llevava d’hora per robar qualsevol cosa per menjar i em passava la resta del dia pidolant, però sempre acompanyat per la soledat. Aquesta va ser la meva rutina fins que un dia vaig veure un cartell a la sabateria en què s’hi llegia: «Es busca aprenent». Sense pensarm’ho ni un moment vaig entrar i, al cap d’unes hores, sortia de la sabateria

parau l e s d e p a p e r · 5 1

havent fet la primera classe. L’amo del taller em va dir que no em podia acollir a casa seva com es feia normalment, però que em podia donar menjar. Jo vaig accedir-hi sense cap problema i vaig estalviar-me la mala consciència d’haver de robar cada dia per sempre més.

Van passar els anys, i jo vaig seguir treballant a la sabateria, però va arribar el dia en què l’antic oficial va passar l’examen del gremi i vaig començar a cobrar un sou. Com que ja tenia diners, el mestre va deixar d’alimentar-me i gairebé tots els diners del sou van passar a ser destinats a la meva alimentació.

Actualment tinc un taller i sé moltes coses que abans no sabia gràcies al meu aprenent, ja que fem un intercanvi d’aprenentatges, jo li ensenyo l’ofici i ell em dona l’educació que no vaig poder rebre quan era petit.

Atentament, El vostre petit Evarist

52 · p a r a u l e s d e p a p e r

El futur Berta Miró 1r premi de prosa de 2n d’ESO

No podia dormir més, escoltava un soroll agut i constant que no em deixava descansar. Quan vaig obrir els ulls, vaig veure un munt de màquines al meu voltant, era a l’hospital. No entenia res. Segons després d’obrir els ulls, vaig començar a preguntar-me «On sóc?», «Qui sóc?». Aquestes preguntes eren les úniques que em ballaven dins del cap. Unes hores després que em despertés, va entrar per la porta un home que va dir que era l’alcalde de la ciutat.

– On sóc? – vaig preguntar-li.

– Ets en un lloc segur, tranquil·la. Sóc en James Lewis, alcalde de Chicago.

Sé que estàs una mica marejada i tens ganes de vomitar. És el normal quan es fa un viatge en el temps. Tu descansa – va dir ell, molt tranquil.

– Jo? Viatjar en el temps?

– Sí, tu. Has estat l’escollida pel doctor Cameron per fer aquest viatge.

El teu treball és observar el futur i dir-ne als investigadors del «present» les innovacions. Quan ja ho hagis vist tot, tornaràs al teu present. Ja t’hem escollit una família d’acollida, espero que passis una bona estància.

Benvinguda al 2030!

No vaig entendre res però igualment vaig preguntar: – Vostè sap qui sóc?

parau l e s d e p a p e r · 5 3

– No personalment, però tinc una carta que et va escriure una amiga teva perquè l’obrissis quan et despertessis.

I em va donar una carta escrita a mà dins d’un sobre. Va deixar-me sola, vaig obrir aquella carta amb impaciència i la vaig llegir: 24-5-2019 Hola Emily, sóc la teva millor amiga, la Sarah Fox. Espero que sàpigues que et dius Emily Harries, tens divuit anys i sempre has viscut a Chicago. T’han escollit per fer aquest viatge per la teva iniciativa i la teva manera d’afrontar els problemes. Tens uns pares i una germana petita, que es diu Annie, que t’estimen molt. Tothom t’està esperant.

T’estima, Sarah Fox Després de llegir aquesta carta, vaig decidir enllestir aquest viatge, descobrir el que havia de saber i tornar a casa al més ràpid possible.

Dues hores després van entrar a la meva habitació un home i una dona de mitjana edat amb una nena d’uns sis anys i un noi de dotze.

– Hola Emily – va dir la dona –. Som la família Scott i som la teva família d’acollida. Em dic Megan Harries, aquests són el meu marit John i els nostres fills Summer i Alexander.

54 · p a r a u l e s d e p a p e r

– Hola –vaig incorporar-me tot el que els cables i les màquines em van deixar i vaig saludar-los.

Després els metges em van desconnectar i vam anar a casa de la família, on em van portar a la que seria la meva habitació. Vaig suposar que havia d’espavilar-me jo sola per a fer la investigació.

Quan vaig estar fora, va ser molt impactant: els edificis, blancs amb uns tocs de colors vius, trens de vies transparents a cinquanta metres d’alçada...

Vaig decidir centrar-me a investigar per la zona de la vora del llac Michigan, on els edificis també eren de color blanc, igual que les rajoles del passeig.

Estava tot netíssim, al terra no hi havia ni una pedra fora de lloc, ni un paper fora de la paperera...

Quan ja era l’hora de tornar a casa em vaig fixar en un noi que feia una pintada en els edificis. Posava: «En totes les civilitzacions sempre hi haurà la classe baixa». Vaig córrer cap a ell i vaig preguntar-li el perquè de la pintada.

Em va respondre: – Tot el que veus, absolutament tot ha estat fet per presoners, esclaus i treballadors. Tu creus que aquests esclaus són d’Estats Units? Clar que no.

Actualment els Estats Units és l’única gran potència, i saps per què? Perquè ha matat, torturat o esclavitzat els seus contrincants. Et sembla a tu això una societat justa? A mi no.

parau l e s d e p a p e r · 5 5

Em vaig quedar de pedra quan el noi em va dir que el futur és molt pitjor que el passat. Vaig pensar que calia evitar-ho.

– En quin moment creus que Estats Units va començar a actuar d’aquesta manera? – vaig preguntar.

– Després del llançament del coet espia de Rússia – va respondre.

Després em vaig dirigir directament a casa dels Scott on vaig sopar pensant en totes les injustícies que hi havia en el futur. Aleshores és quan em vaig adonar que el futur no necessàriament ha de ser millor que el present.

En el meu informe vaig escriure que primer hauríem de millorar la vida del present (per exemple les guerres, la pobresa, el racisme...) i més tard, un cop solucionats aquests problemes, millorar i crear robots que tothom pugui utilitzar.

Quan vaig tornar a casa ja tornava a recordar el present, però no se’m va oblidar el futur. Els doctors es van enfadar perquè aquell no era l’informe que s’esperaven però al final sí que em van entendre.

56 · p a r a u l e s d e p a p e r

Un tren molt especial Èric Vilardell 1r premi de prosa de 2n d’ESO

Mai no he experimentat res que s’assembli al que estic vivint, tot i la meva avançada edat. Escolto les rodes del tren, sorolloses, la gent al voltant que parla molt alt. M’enlluernen els fluorescents que s’encenen i s’apaguen, com si els túnels passessin molt seguits. A mesura que passen els segons, estic envoltat de més passatgers i el vent que m’acaricia la cara em transporta i em fa recordar aquells moments, quan anava a navegar amb els meus fills un dia de vent intens.

Ara m’agafen la mà, suaument, i sento aquells moments en què passejava amb la meva dona per la llarga platja de sorra, descalços, una tarda d’hivern abans que es pongués el sol. En mirar per la finestra, veig el paisatge que passa molt ràpid, com imatges aïllades d’una pel·lícula antiga, que s’assemblen a aquells prats verds on acostumava a passar les tardors amb el meu millor amic, quan jugàvem amb els gossos i trencàvem el gel del basalt format durant la nit.

Ara noto un flaix molt intens, com aquells raigs que m’enlluernaven quan feia windsurf i per mirar la vela no tenia més remei que enfocar cap al sol.

Anar amb tren sempre m’ha relaxat. Trobo que és un dels transports que més et fan gaudir dels viatges. Tot i la son que tinc, obro els ulls. Veig les muntanyes blanques i, tot i no ser possible, torno a sentir el fred a la cara. M’encantava anar a esquiar amb la família, tots junts i feliços. Si tanco els ulls encara puc veure els meus pares rient mentre apreníem a esquiar i quèiem de forma estrepitosa.

Els ulls ja no se m’obren, però el meu cap segueix repassant aquells instants que m’han fet sentir millor, aquells racons especials que han format part de la meva

parau l e s d e p a p e r · 5 7

vida, aquells amics que sempre ho han estat i els moments passats amb la meva família, des dels meus avis fins els meus nets, tots junts. Però ja no puc més. De cop, tot desapareix, fins i tot jo mateix.

Molt cansat començo a prendre consciència del que m’envolta. La boira desapareix a poc a poc i es dibuixa la silueta d’aquells que més estimo.

No hi falta ningú. M’agafa la mà la meva dona i al costat tinc els meus tres fills, acompanyats d’un reguitzell de nets. Tots pendents de mi, amb un gran somriure a la cara.

– Hola! Com estàs? – em diuen.

Aixeco el braç dret estirant el polze i el dit petit com quan feia windsurf. És el codi secret entre els meus fills i jo per avisar que tot va bé. Em sento molt cansat però viu i feliç d’estar amb els meus.

–T’has marejat i has caigut al carrer. T’ha vingut a buscar una ambulància que t’ha portat fins a l’hospital i amb una llitera t’han empès corrent pels passadissos fins a la Unitat d’Urgències. Ens has donat un bon ensurt!

58 · p a r a u l e s d e p a p e r

Adéu Clara Serratosa 1r premi de poesia de 3r d’ESO

M’ofego dins del mar d’imatges que m’inunden la ment.

I a poc a poc vaig malgastant l’oxigen amagat al fons dels meus pulmons.

Sento que perdo la força contra cada una d’elles.

Les mirades, les rialles, els moments i els records que, amb malícia, gaudeixen fent-me pensar en tot el que perdré si me’n vaig.

Si no torno, si simplement m’esfumo com una d’aquelles estrelles fugaces que neden sense destí capbussades dins d’un cel d’estiu...

Si em fonc com la dolça neu de març, pregonera de la mort del fred...

Si sóc oblidada com les promeses que, flotant, desapareixen per l’aire perquè no són escrites de puny i lletra...

parau l e s d e p a p e r · 5 9

Però, i si ja no queda ni una engruna d’esperança dins meu?

Les llàgrimes llisquen feixugues sobre el meu rostre de desesperació.

M’estremeixo en sentir el fred feroç del metall del revòlver sobre el front.

Respiro.

Premo el gallet molt lentament.

Tres, dos, un.

Disparo.

Un mal intens em recorre les venes.

I l’únic que sento són els crits espantats de la gent, que es van apagant a mesura que se’m tanquen els ulls, molt a poc a poc...

Adéu.

60 · p a r a u l e s d e p a p e r

A l’espera dels arcàngels Agatha Bech 1r premi de prosa de 3r d’ESO

El Xatrac Àrtic (Sterna Paradisaea) és l’au que fa l’emigració més llarga i increïble del regne animal. Cada any, a finals d’agost, un cop els pollets ja han après a volar, recorren 71.000 quilòmetres de pol a pol, de Groenlàndia a l’Antàrtida.

Assegut davant el mar, observo com les onades van i venen. «Pel plaer d’uns segons». Aquest és el motiu pel qual he realitzat aquest viatge tan incomprensible, arriscat i per alguns estúpid. «Pel plaer de veure’ls i recordar que tot continua, que tot funciona».

Ara ja farà cinc dies que vaig arribar aquí: a la salvatge i verge illa de Solaris, un tros de roca que sobresurt del mar, situada en algun punt de l’immens arxipèlag d’illes del nord de Canadà. Fa cinc dies que Solaris va rebre un visitant. S’acostava a ella lentament, des del mar, amb una barqueta de pescadors. Es va atrevir a assentar una tenda de campanya en un forat de la seva roca i, amb poc temps, ha après a estimar-la. Perquè, si fins aleshores mai ningú havia pogut apreciar la bellesa simple i innocent de Solaris, jo sí que n’he estat capaç. I he vingut amb un objectiu: veure passar l’estol de xatracs àrtics que venen a descansar a l’illa des de l’altra punta del planeta.

Un cop els hagi vist i en tingui el record guardat a la ment, recolliré la tenda i els prismàtics i marxaré en la mateixa barqueta de pescadors amb què vaig arribar, repassant dins meu una vegada i una altra el moment en què els vaig veure travessant el cel.

parau l e s d e p a p e r · 6 1

Però se m’acaben el temps i les provisions i ells continuen sense aparèixer. És clar que hi ha riscos. Si els corrents d’aire i el temps no els són favorables, hi ha la possibilitat que passin de llarg de Solaris per parar a descansar en una altra illa que els ho posi més fàcil. Aquesta idea em fa trontollar perillosament. Fa por que tot, algun cop, pugui canviar de sentit. Que la vida, amb malícia, gaudeixi frustrant el meu únic anhel i potser la poca dificultat amb la qual ens posa a lloc és el que al final em fa més por. Em fa por que els xatracs àrtics, després de més de 500 anys seguint una ruta concreta i invariable, deixin aquesta seguretat per canviar el recorregut.

He allargat la meva estada a la cova de Solaris dos dies més. I cada segon que passo aquí sembla destruir la poca esperança que encara conservo.

Però no només es tracta d’esperança. M’he de resignar a marxar.

Amb tot l’equipatge que un dia vaig carregar fins aquí, dalt de la barca que m’ha vingut a recollir de matinada, observo com, en la llunyania, els contorns punxeguts i desafiants de la roca es van desdibuixant lentament, fins a convertir l’illa en un miratge enmig del mar. Mentre m’acomiado de Solaris, em sembla veure com l’horitzó, fins ara d’un blau impecable, s’enfosqueix subtilment. En la llunyania, em sembla percebre la pinzellada blanca d’unes ales. Tots els meus sentits es posen alerta. Però la distància que s’interposa entre mi i Solaris ja és massa gran.

62 · p a r a u l e s d e p a p e r

La gran batalla de cada matí Aureli Boncompte 1r premi de prosa de 3r d’ESO

Dos quarts de set del matí: va sonar aquell despertador amb un so tan esgarrifós que, de seguida, el vaig apagar. Per un moment, vaig pensar què feia jo llevant-me a aquelles hores, tan bé que s’estava al llit. Però no, havia d’agafar un vol per anar a veure els meus tiets a París. No sabia si valdria la pena sortir del llit, fet que per a mi ja era tot un sacrifici.

Entre una cosa i l’altra, vaig decidir tornar a mirar l’hora. Les set. M’havia semblat que tan sols haurien passat cinc minuts. Al llit el temps passa molt més ràpid. No hi ha res a fer... Havia perdut mitja hora, però sort que havia posat el despertador una hora abans perquè sabia que em quedaria adormit.

Finalment, amb coratge i decisió, vaig treure’m l’edredó que em cobria tot el cos. Un aire fred em va envair i se’m va posar la pell de gallina. Era massa dur per a mi. Em vaig incorporar i, a causa del mareig que això em provocava, semblava que l’habitació donés voltes. Passats uns segons, les giragonses s’havien aturat. El següent pas ja era sortir del llit. No sabia si podria amb allò. Primer un peu. El terra era fred. Vaig començar a buscar les sabatilles arrossegant el peu per la superfície dels voltants. No la trobava. Em vaig rendir: devia estar sota el llit, com sempre. Amb l’altre peu va ser més fàcil.

Ara sí, em vaig ajupir per buscar les maleïdes sabatilles sota el llit, i com no, estaven ben al fons, tocant la paret. No sé qui les deu posar allà cada nit, perquè jo no recordo haver-ho fet. Amb un moviment atlètic de gimnàstica artística que quasi em trenca l’esquena, vaig aconseguir agafar-les. A l’hora de posar-me-les, així com per variar, me les vaig posar al revés. I torno a

parau l e s d e p a p e r · 6 3

treure’m les sabatilles... Amb les sabatilles ben posades, ja estava llest per aixecar-me. Amb tot el meu esforç, vaig impulsar-me amb els braços mentre forçava els músculs fins a posar-me dret. Em vaig dirigir cap a l’interruptor per encendre el llum però, quan estava a punt de prémer-lo, em vaig adonar que si l’encenia aquell sol que penjava del sostre em deixaria cec. Em va anar d’un pèl.

Finalment, vaig poder sortir per la porta de l’habitació tot satisfet i gloriós, com un guanyador. Després de superar tots aquells obstacles, què més podia témer?

64 · p a r a u l e s d e p a p e r

El viatge de la vida Ana Bernal Accèssit de prosa de 3r d’ESO

Hi ha qui diu que la vida és un viatge, ple d’aventures i dificultats que travessar. Però no tots tenim el mateix tipus de viatge, ja que cada vida és diferent i única.

Uns són més afortunats que d’altres i tenen la sort de néixer en països desenvolupats, on no s’han de preocupar per les seves necessitats bàsiques, tals com una medecina per al mal de cap, una ampolla d’aigua per a la hidratació... D’altres, en canvi, tenen vides molt més complicades. Alguns s’enfronten a guerres interminables, altres moren de gana...

Però, de vegades, les diferències entre els tipus de vida no depenen del lloc on es neix. Dues persones que viuen en la mateixa ciutat no tenen per què tenir una vida similar, ja que això dependrà de la seva família, dels amics que tinguin, dels seus estudis, etc.

El que està clar és que el viatge de tothom comença amb el seu naixement.

Durant la infantesa, el nostre món se centra en l’escola i la família, i som aliens a la resta. També som més innocents i això ens porta a tenir una vida més feliç, lluny de preocupacions importants.

Amb l’adolescència el nostre món s’amplia, obrint noves portes que poden redirigir el nostre viatge. Coneixem gent nova, ens interessen altres llocs, ens plantegem el nostre futur... En aquesta etapa, totes les decisions que comencem a prendre són significatives de cara a les persones que serem.

parau l e s d e p a p e r · 6 5

Quan un es fa gran les prioritats canvien i augmenten les responsabilitats, ja que, en la majoria de casos, tenim una feina, una família, una casa que mantenir...

Finalment, quan ets vell t’adones que la vida ha passat més ràpid del que hauries volgut, quan sembla que era ahir...

Cada obstacle que trobes al llarg del viatge et fa més fort i t’ajuda a créixer com a persona. La manera en què t’enfrontes a les dificultats és la que defineix com seràs. Per això, és important no rendir-se mai, intentar de superar-ho tot de la millor manera possible i ser feliç sempre que es pugui.

66 · p a r a u l e s d e p a p e r

Esperança Maria Pérez-Calvo 1r premi de poesia de 4t d’ESO

Esperança pàl·lida i blanca, reina perfecta i admirable, guia d’una immensitat negra i fosca, domines les estrelles i la nit, somnies desperta sense dormir, ens vigiles i estàs sempre de guàrdia.

Reina de marfil, que ens ets fidel i sàvia, confessa, per què segueixes immòbil amb la boca tancada, sense dir paraula?

Tu que ho has vist tot, tu que ho veus tot, tu que ets testimoni de desgràcies, per què prefereixes continuar callada?

parau l e s d e p a p e r · 6 7

Instant Daniel Vilardell 1r premi de poesia de 4t d’ESO

Caminant pels carrers de Barcelona, no sé per què, però tothom sembla perdut; històries passades no em remouen, puc dibuixar un nou futur.

Gent mirant per la finestra darrere d’un vell vidre entelat; jo rapto la llum del dia i em quedo en la dolça intimitat.

Tanca els ulls i veuràs la llibertat, salta ben alt per arribar mes enllà, obre la ment per fer un pas endavant.

Aprofita el temps, que la vida és fugaç.

68 · p a r a u l e s d e p a p e r

Viatge dins meu Mariona Cuartero 1r premi de prosa de 4t d’ESO

– Mariona, Mariona...

Jo sentia com la professora em cridava, però m’era impossible atendre. Era com si una força sobrehumana m’ho impedís, com si estigués en un altre món.

Jo només pensava en les meves coses, els meus records, sense fer cas al que passava en el món real.

No és curiosa la capacitat que tenim de pensar en tot i en res a la vegada?

De parar el temps per a nosaltres tot i que en veritat va passant? És sorprenent i fascinant la llibertat i el poder dels records de viatjar quan i on vulguin, d’anar i tornar en l’instant que vulguin i sense que siguis conscient d’aquest viatge.

Aquell dia jo estava pensant en això i en la capacitat que tenen els records de fer-te viatjar al passat i tornar al present en un instant. Ells són els únics que ens poden fer anar d’un lloc a un altre sense la necessitat de planificar, sense haver d’agafar un avió ni de reservar hotel.

Poden fer-te canviar d’estat d’ànim, tornar-te a llocs fantàstics quan ho necessites o fer-te passar una mala estona quan menys t’ho esperes.

Els records poden estar tota la vida en el cervell sense moure’s i començar a viatjar quan alguna cosa els desperta, igual que nosaltres, quan alguna cosa que veiem ens fa tenir la necessitat de viatjar a un lloc concret.

Aquell dia em vaig adonar que potser el millor viatge que es pot fer a la vida és a través dels records, una espècie de màquina del temps personal que ens pot transportar al passat quan nosaltres vulguem.

parau l e s d e p a p e r · 6 9

Un altre món Jaume Ferrer 1r premi de prosa de 4t d’ESO

Tenia por, i no em podia moure. Gairebé no podia ni respirar i contenia el cos amb una tensió inimaginable. Sentia el moviment de la nau. Estic segur que no havia anat tan ràpid en tota la meva vida. Tenia por, però era feliç.

Havia estat esperant aquest moment des que la meva mare me la va ensenyar per primer cop, quan era molt petit. Sempre m’havia semblat fascinant. Com hem pogut fer les coses tan malament al voltant d’una cosa tan bonica?

Des d’aquell dia, cada nit la contemplava abans d’anar a dormir i pensava en com devia ser trepitjar-la per primer cop. Des de lluny, a vegades veia una figura que em recordava la primera lletra del nom del meu avi i em feia recordar els moments que vam passar junts abans que morís. A vegades, també la veia sencera, blanca, perfecta. M’agradava recordar què havia après aquell dia, què m’havia fet sentir malament, i cada nit, amb aquesta sintonia, m’hi unia cada cop més.

Tenia realment moltes ganes de viatjar-hi, o si pogués, a quedar-m’hi a viure. Volia descobrir què hi havia fora d’aquest món tan dur, així que m’ho vaig plantejar com a objectiu de vida. Sentia que el meu destí era aquest.

I aquest dia, aquest minut, aquest segon, havia arribat: havia allunat.

70 · p a r a u l e s d e p a p e r

Herois Stella Sorensen 1r premi d’assaig de 4t d’ESO

Ja tots donem per sabuda la llegenda d’aquell cavaller que, amb suor i valentia, derrotà un enorme drac i aconseguí arrencar de ses urpes la segrestada princesa. Però, i si només fos una metàfora? Què se celebra veritablement el dia de Sant Jordi?

Tots nosaltres som Sant Jordi. Tots tenim un drac i una princesa, una lluita i un motiu pel qual lluitar. Potser no portem una espasa lluent o la nostra princesa no porta un vestit tan bell. Potser el drac no sempre perd, sinó que guanya, i potser no surten boniques roses de la seva sang. Ja sigui des d’intentar fer el major descobriment de la història fins a aconseguir salvar un negoci, des d’un escriptor davant d’una pàgina en blanc fins a qui vol arribar a la nota que necessita per la carrera que sempre ha volgut, tots tenim un impuls per continuar batallant.

El cas és que, porti el nom que porti la nostra causa, tant si vencem el drac com si se’ns menja, avui és el sant de tots aquells que tenim un motiu per lluitar, perquè un vertader heroi és aquell qui lluita i batalla. Són els herois quotidians, els herois de cada dia.

Sant Jordi va existir, existeix, som tots nosaltres, i tant de bo existeixi sempre.

parau l e s d e p a p e r · 7 1

El (viatge) més important Miquel Salicrú 1r premi de poesia de 1r de BTX

Sabent des del primer dia que la vida, i molt, ens fuig, no en facis una agonia, el temps no es mereix rebuig.

No em vinguis amb excuses, el que ets és un mandrós; les distraccions confuses comporten massa repòs.

Aprofita’l bé perquè, tot i que no ho sembli ara, després faltarà l’alè a tothom qui el desempara.

I si no, fes altra ruta, ningú et priva de crear; diuen que aquell que debuta la sort li neix en idear.

Pren primer consciència de tot allò que fas; vés, clar, amb prudència o te’n penediràs.

No sóc jo gaire persona per manar-te què has de fer; simplement consell se’t dóna, te’n recordaràs potser.

Tingues ben clar cada dia objectius que et marcaràs; opta per la millor via i controla el següent pas.

La vida és un gran viatge en què no pots desistir, afronta-la amb fort coratge per a poder-ne gaudir.

72 · p a r a u l e s d e p a p e r

Flors de primavera Mariona Triadú 1r premi de poesia de 1r de BTX

Asseguda al camp, congeles la mirada i, sense pensar, agafes la guitarra.

Amb un fil de veu recites aquest himne que et reclama, no abandonis mai la força de la calma.

L’últim dia d’hivern penetra en tes mans gelades que volen fer sonar la cançó desitjada.

Que de tant esforç en neixi l’esperança i que amb tant dolor en neixi una gran força.

El càlid so del foc que s’encén i s’apaga ens escalfa del neguit en acabar la tarda.

No perdis el somriure que t’omple la cara perquè quan torni et faré una abraçada.

parau l e s d e p a p e r · 7 3

La gran vila Carlotta Giovaninetti 1r premi de prosa de 1r de BTX

La vila no havia estat habitada des de feia temps. Les finestres, grans i altes, estaven cobertes de pols i les persianes pujades. El temps havia ennegrit els enteixinats i la major part de la pintura s’havia desprès de les parets. Quedaven senyals d’un cartell que fins feia poc temps havia estat davant del balcó; ara estava trencat, tot i que quedaven els suports.

La llum de l’espelma il·luminava el contorn d’una sala més aviat quadrada, de parets de pedra nues. Un saló còmode i modern presidia gran part de la planta baixa d’aquella vila d’esbarjo. Jo em trobava assegut en una butaca blanca. Davant meu, àmplies vidrieres amb una porta corredissa donaven pas a la terrassa amb vistes a la platja. Una majestuosa aranya de vidre, plena de pols i amb només set bombetes regnava el sostre. A la dreta, una llibreria encastada, d’un color fusta una mica gastada pel pas del temps, plena de llibres de diferents temes i autors, ocupava gran part de la paret. A l’esquerra, la llar de foc. A sobre d’aquesta, una lleixa amb espelmes aromàtiques, fotografies, estatuetes de vidre i trofeus de plata.

A banda i banda de la llar de foc, dues butaques d’orelles de pell amb dues mantes fetes a mà i un tamboret, també de pell, per recolzar els peus. Una tauleta baixa, de fusta massissa de roure amb revistes d’art contemporani, un llibre obert a mig llegir i un got de whisky, presidia el centre de la sala. Envoltada de dos sofàs blancs i una butaca del mateix color i textura. Darrera meu, una porta corredissa que donava pas al menjador.

El fred que regnava en aquella habitació tallava la respiració, congelava els ossos i feia que romangués encongit en aquella butaca de grans dimensions des d’on recordava una vida que havia mort per sempre.

74 · p a r a u l e s d e p a p e r

Camins de ferro Jorge Isern 1r premi de prosa de 1r de BTX

No sé com ni per què, però m’he enamorat o almenys això és el que crec. Tot ha passat molt ràpid, tant com el tren en què et vaig veure per primera vegada.

Era el 28 d’octubre de 1848, l’ambiciós projecte de l’empresari Miquel Biada ja estava finalitzat. Malauradament aquest va morir abans de poder veure el primer ferrocarril peninsular partir de Barcelona a Mataró. Me’n recordo com si fos ahir; va ser un dia estranyament fred, la gent estava embogida.

Tothom volia veure a primera línia aquella monstruosa màquina passar pel davant. Van venir a la ciutat importants personatges polítics, militars i eclesiàstics. Jo hi vaig anar amb el meu amic i company de feina, en Pere, ja que el patró ens va deixar sortir una estona abans de la fonda. Em sembla que els tiquets per pujar al ferrocarril van volar i òbviament se’ls van quedar els més adinerats de la ciutat, així que nosaltres ens vam limitar a mirar des de la multitud.

Eren tres quarts de dues de la tarda quan la vaig veure. Va baixar del carruatge solemne, recta, seguida pel seu marit i dos guardes urbans, els quals formaren un passadís entre la gentada a fi que poguessin arribar a l’entrada del vagó. Jo en aquell instant estava a uns tres metres d’ella i, en veure-la, una sensació càlida em pujà dels peus fins al pit, el temps s’aturà i només hi era ella, elegant i absent sense ser conscient d’haver reverdit cada racó de la meva ment. Ella, caminant indiferent, feia que la gent aparegués com un conjunt d'estàtues inertes davant la vida que desprenia...

parau l e s d e p a p e r · 7 5

Amb un imperfecte sospir penso que ella és la perfecció a què aspiro.

No vaig tardar a preguntar-li a en Pere qui era aquella dona perquè ell coneixia a gairebé tothom de Barcelona i em va dir que era la Sra. Millet, la dona d’un important mercader de les colònies i gran inversor en la nova línia ferroviària. Després que la locomotora comencés a moure’s en direcció Mataró i de veure la gent emocionada, saludant els passatgers, però alhora espantats per la potència d’aquella maquinària, tornàrem a la fonda. Aquell dia no vaig poder pensar en una altra cosa que no fos ella, no parava de preguntar-me com és possible sentir tot allò sense saber-ne res.

No va ser fins dos mesos després que vam tornar a coincidir. Ja era quasi l’hora de plegar i no hi havia ningú quan la Sra. Millet va entrar a la fonda i va asseure’s en una taula tota sola. Vaig restar uns segons immòbil i li vaig prendre nota, ara no me’n recordo què va demanar exactament però me’n recordo que em va demanar si la volia acompanyar. Vaig seure amb ella i vam parlar durant molta estona fins que s’aixecà i em besà. Dissimuladament, em va donar la mà i pujàrem a una habitació.

L’endemà al matí em vaig despertar completament sol. En aquell moment tenia una barreja d’emocions al cap. Em sentia estrany amb mi mateix, confús i, d’una manera rara, alliberat i alleugerit.

La resta del dia el vaig passar pensant en ella, on era, què feia. Volia veure-la, les coses no podien quedar així. Em vaig posar les meves millors gales

76 · p a r a u l e s d e p a p e r

i vaig decidir anar a buscar-la a casa seva i declarar-li els meus sentiments.

Però el resultat no va ser l’esperat i en poques paraules em va dir que no.

Estava ferit, desconsolat, trist, amb els somnis trinxats.

Però sempre em quedarà aquell moment, el moment quan la vaig veure pujar al ferrocarril, el moment on em vaig oblidar de pensar per només sentir. Sóc un il·lús de pensar que una dona com ella em correspondria.

Ella és inabastable, com el passat, i ara llunyana per sempre més.

Corro fins a l’estació, m’aturo just al davant de la via i em quedo mirant els rails. De fons se sent la locomotora que s’acosta. Fa fred, i salto.

parau l e s d e p a p e r · 7 7

Sense títol Anna Capellà 1r premi d’assaig de 1r de BTX

Cada any es talen 15.3 mil milions d’arbres però és igual, en cent anys no es moriran tots els arbres i quan ho facin nosaltres ja estarem morts.

En el que portem d’any més de 20 dones han estat víctimes mortals de la violència masclista, però és igual, nosaltres estem vius. Al dia es maten uns 345 milions d’animals per alimentar a l’ésser humà, però és igual, a qui li importa això? Qui deixa de menjar carn quan aquesta és tan bona? Estats Units l’any passat va llençar més de 26 mil bombes, la major part a Síria i a Iraq, però a qui li importa això? Nosaltres estem molt lluny d’aquests països!

Per aquesta raó és molt més important anar a classe durant la setmana per saber fer una derivada, saber que és un pleonasme o saber definir la teoria del coneixement i al cap de setmana sortir de festa amb els amics, al cap i a la fi no és culpa nostra que passin aquestes coses i tampoc és el nostre problema. O sí que ho és?

No és culpa nostra estar asseguts al sofà a la vegada que el govern (ja sigui nord-americà o espanyol) està tirant bombes a altres països? No és culpa nostra fer la vista grossa quan algú està maltractant (psicològicament, verbalment o físicament) a una altra persona o animal? No és culpa nostra tenir un estil de vida on no respectem els altres animals amb els quals convivim en aquest planeta i el planeta mateix? No és culpa nostra que davant d’aquestes injustícies nosaltres estem aquí amb els braços creuats?

La resposta a aquestes preguntes és que sí, sempre ens pensem que tot el que veiem a les notícies no és culpa nostra perquè nosaltres personalment

78 · p a r a u l e s d e p a p e r

no hem matat o personalment no hem donat les ordres de bombardejar una ciutat, però som nosaltres amb la nostra actitud i passivitat davant aquestes coses que permetem que passi tot això.

Però tot i així és molt més important parlar de qui va marcar els gols a l’últim partit de Barça, de quin model de mòbil és millor o de quin color està de moda vestir aquest mes. I no ens descuidem de comprar les revistes que expliquen la vida privada d’unes persones que ni coneixem ni de comprar aquell cotxe que pot anar a 400 km/h però que igualment per la carretera com a màxim podrem anar a 120 km/h. Al cap i a la fi ja és prou complicat triar de quin color ens volem comprar les noves sabates que encara ens haguem de preocupar de si les altres persones estan patint!

parau l e s d e p a p e r · 7 9

Al·legoria de la inspiració o els cent ulls Octavi de Daniel 1r premi de poesia de 2n de BTX

Ja són cent ulls indis els que em captiven, flora tan íntima, sa regió verge per on aquell blau imponent es passeja difuminat entre terres d’ortigues.

No hi ha més que verd que mirar de te i olis, cafè i ordi -serè l’odi d’aquells ulls únics a centenars que hipnotitzen amb la pupil·la, amb una rima,

No necessita creuar les barbes d’Urà per elevar-se de la pinzellada verda.

I tan elevada que està d’aquesta gran tela que en fondre’s igualment sobre Gaia caurà.

Ja són cent ulls indis els que em captiven des de les portes d’alts castells on grosses cúpules d’un or d’anells s’alcen com columnes que m’inspiren.

els estranys.

I de la imatge tota llum i de la llum surt l’escuma d’una bellesa sortida d’un conte de broma i de tu en trec sempre tan dolça aroma i del teu somrís, en trec la tinta i del teu ocell

80 · p a r a u l e s d e p a p e r

la ploma.

Conversa subjectiva Anna García 1r premi de poesia de 2n de BTX

Si em coneixes bé sabràs que callo, perdo la vista, desperto i, a contra compàs, exclamo una llarga llista

La tremolor del meu suport desequilibra l’esquinçat prejudici i caic lliurement amb l’angle tort que fa pecat al meu vici.

d’indefinits punts no tractats en la conversa que el meu cap ha posat junts mentre semblava dispersa.

Els dits immaculats d’un sofista recullen les meves restes i amb temperament d’artista ressegueixen les arestes

Amb un desesperat «En realitat...» desendreço l’ordre aparent del pensament ofuscat que surt de la meva ment.

del concepte de discrepància, sempre lliscant en la superfície, fins que amb la seva falsa elegància se’n desentén amb set d’avarícia.

I, malgrat la sorpresa inicial, els gèlids ulls del receptor s’il·luminen cap a un portal més dolçament acollidor.

I assedegat, però reconegut, carrega la suposada veritat.

Tot meritós, cregut astut, s’atenua de la meva realitat.

Els comptables grans de sorra em sostenen en l’abisme, fins que un desgast ocorre en el preconcebut cinisme.

parau l e s d e p a p e r · 8 1

He caigut Lia Bailo 1r premi de prosa de 2n de BTX

He caigut. Com tu, com a tots ens ha passat. No és la primera vegada que caic. I porto aixecant-me sola des de fa temps. M’he acostumat a no mirar amunt per veure si m’estenies la mà. M’he acostumat a fer sempre el mateix: asseure’m amb calma, aturar l’hemorràgia, reflexionar i, lentament i amb una empenta de seguretat, alçar-me.

Aquesta vegada és diferent. No trobo les raons per moure’m. El terra fred, com de costum, se’m presenta més acollidor que la realitat. No ho he pogut evitar, he caigut a la trampa. He pensat que aquesta vegada, en ser al teu costat, potser tu... He mirat amunt, i no, no m’allargaves la mà. A poc a poc, com la pluja d’abril, les llàgrimes han relliscat per les meves galtes, deixant la pell de la cara plastificada i els ulls enganxifosos i cansats. Cansats d’haverme advertit mil vegades de no confiar mai en algú que em tibés, cansats de no fer-me cas.

Amago el cap entre les cames i els cabells em cauen en forma de cascada, una cascada que refusa demostrar on s’acaba, difuminant les puntes, que s’esvaeixen com les puntes afilades dels ganivets de la decepció. M’has fet sentir poca cosa.

Qualsevol hauria pensat que, per les venes d’un cos mortal com el meu, no hi hauria pogut viatjar cap altra molècula de devastació. Però, tristament, sí que és possible. I es va cavant en el meu pit un pou, que no busca aigua, sinó ferir les arrels dels arbres centenaris.

82 · p a r a u l e s d e p a p e r

M’enfado. Trobo la raó per aixecar-me: fer-te caure. Aquesta vegada, d’un rampell, em poso dreta i m’armo per ferir. T’esgarrapo amb les urpes de la realitat, de la que jo concebo, de la que creia concebre. Et tiro dels cabells i et porto davant del mirall. Busco amb la violència una reacció. Una reacció prova de vida, d’afecte, d’importància. T’importo?

No ho aconsegueixo. Estàs morta. M’has fet sentir poca cosa. Caic. Altra vegada. El mateix terra fred d’abans m’obre el llavi. Potser amb la sang...

I sí... torno a caure. Miro amunt. Hi ets. Em mires. M’observes. I te’n vas.

Em dones l’esquena. El ressò dels teus talons em trepitja el pit. Quant temps fa que estic sola?

Torno a buscar en mi raons per bellugar-me. Raons deslligades d’ella.

Em convenço que puc jo sola, que si he arribat fins aquí, doncs, puc arribar on vulgui. Sense temps, distreta, m’aixeco. Camino endavant, però després ho veig clar: la resposta mai no havia estat la violència, sinó la vulnerabilitat.

No la seva. La meva.

Ploro. Ploro, però que ho vegi. Que em vegi patir. I ho veu i no s’allunya.

Diu que comprèn el meu dolor, que el meu cap li contesta: «Tan fàcil d’evitar...»

La situo davant d’un mirall. «Mira’t. Mira’m.» Em trec l’armadura que s’havia encarnat en mi, que m’havia fet forta, que m’havia infectat ferides, ara ja massa profundes per curar. Però ho intento igualment. «Sóc aquí, jo també estic sola...»

I m’escolta, i no s’allunya. Però llavors veig que, mentre jo he anat caient i aixecant-me, ella ha estat immòbil sobre el mateix terra fred, que li ha glaçat el cor.

parau l e s d e p a p e r · 8 3

Oli sobre tela Ton Esteve 1r premi de prosa de 2n de BTX

Ja feia una bona estona que mirava el quadre, aquell quadre que l’havia fascinat des de petit. No li feia falta mirar-lo per conèixer-ne els detalls, els havia anat memoritzant amb els anys.

Recordava aquell home vigorós, la blancor de la pell contrastant amb l’obscur del fons, i aquells cabells tallats curts d’un color cendrós que li donaven un aire de solemnitat. I també es recordava a si mateix amb divuit anys, la llarga melena castanya i la pell bruna dels estius a la platja, escoltant música, contraposant la seva mirada de safir als penetrants ulls pintats d’un to grisós darrere unes petites ulleres de muntura platejada.

I la nit que, cabrejat amb el món, s’havia rapat els cabells mirant aquell mateix retrat, resseguint el bigoti atapeït i l’americana gris marengo amb corbata carmesí que ara admirava.

El dia que va aconseguir la seva primera feina, el seu pare li havia regalat un conjunt igual.

Sempre l’havia guardat com la seva roba predilecta, fins i tot s’havia casat portant-la. Va ser just aquell dia, el dia que es va casar, quan es va decidir a deixar-se el bigoti, mentre sotjava el rellotge daurat que esgrimia orgullós el cada cop més familiarment desconegut.

No va ser fins el seu vint-i-cinquè aniversari de casat, quan la seva dona el va sorprendre amb un regal esbalaïdor, un rellotge antic d’or que ja havia vist

84 · p a r a u l e s d e p a p e r

milers de cops de forma més plana, quan va començar a preguntar-se qui era aquell home que es retallava sobre un fons obscur en un retrat antic.

I ara, pel seu cinquantè aniversari, mentre s’arregla davant el mirall, pentinant-se els curts cabells cendrosos i retocant-se el bigoti atapeït, rentantse la pell blanca empal·lidida pels anys, posant-se l’americana gris marengo amb corbata carmesí i el rellotge d’or, començava a prendre’n consciència.

Va sortir de l’habitació i es va apropar al quadre, va posar-se les petites ulleres de muntura platejada i va tornar a mirar-lo com havia fet de jove, atent a qualsevol detall que pogués haver oblidat o mal interpretat.

Encara quedaven diferències entre ell i l’home de la pintura: algunes arrugues a la cara i les mans, una agulla de pit a la solapa de l’americana i un bastó de caoba amb mànec de llautó. Encara quedaven secrets per al futur i temps per descobrir-los.

I mentre baixava les escales, es va girar per fer una última mirada preguntantse com s’acabaria convertint en aquell home vigorós que tant havia admirat i què el portaria fins a aquelles arrugues, fins a aquella agulla de pit o fins a aquell noble bastó.

Però, mentre relliscava i rodolava cap avall de les escales, es va adonar que no trigaria gaire a estrenar el bastó.

parau l e s d e p a p e r · 8 5

Viatjant amb tu Maria Coll-Vinent Accèssit de prosa de 2n de BTX

Sempre he associat la paraula «viatger» amb tu. De petita, quan encara no era conscient del rerefons que amagava realment aquest mot, et veia com l’Indiana Jones català senzillament perquè aquest viatjava sense parar cap a aventures i indrets desconeguts com feies tu quan encara eres jove.

Venir-te a veure era com un joc per a mi, en el moment en què entrava al menjador aquest es convertia en un museu particular farcit d’experiències i records forjats durant els teus viatges.

Quan no em veies, aprofitava per asseure’m a la teva butaca, inaccessible, ja que era de l’Avi, tancar els ulls i somiar desperta que tornaves a viatjar, aquest cop, però, amb mi.

Recordo com les pintures de la paret em traslladaven al Carnaval de Rio, com les talles de fusta del moble em feien pensar en l’Oest americà o simplement com els colors vius de les catifes i els tapissos provinents del Perú em feien imaginar que pujàvem el Machu Pichu amb llames.

Amb el temps, però, notava com amb la gran varietat de souvenirs no n’hi havia prou i que, per tant, necessitava informació de primera mà que només tu em podies aconseguir. És per aquest motiu que les llargues sobretaules de diumenge s’acabaven transformant en relats d’anècdotes que comprenien la nit a Belfast, on un grup de l’Ira va posar una bomba que va fer saltar tots els vidres de

86 · p a r a u l e s d e p a p e r

l’habitació de l’hotel on dormies, fins a Hong Kong, quan eres incapaç de distingir els diferents integrants de la fàbrica, ja que tots et semblaven iguals.

Malauradament, la malaltia va provocar que ens abandonessis massa aviat, al mateix temps que la meva il·lusió de viatjar plegats s’esvaïa.

Tot i així, encuriosida, decideixo desplegar un mapa mental pensant en quina seria la destinació que hauries triat per començar una nova aventura amb mi al teu costat, sense acabar de decidir-me. M’adono que no necessito triar-ne cap, ja que, gràcies a tu, he pogut fer la volta al món, conèixer diferents cultures i viure aventures sense moure’m de casa. En cas de dubte, però, sempre puc tornar a asseure’m a la teva butaca, tancar els ulls i esperar a tornar a viatjar plegats.

parau l e s d e p a p e r · 8 7

Inutilitas, ergo sum Bernat Figueras 1r premi d’assaig de 2n de BTX

«Ets un inútil!» em van dir l’altre dia. Un insult força recurrent, almenys entre aquells que encara parlen el català. Un insult que fa pensar.

Sis classes, dues extraescolars, deures, i estudiar molt. Jornada laboral, hores extra, guanyar diners, comprar moltes coses, invertir i gastar, dormir poc i malament. Avui dia, sembla que l’únic que s’hi val és fer moltes coses i pensar molt poc. Si t’atures a reflexionar, deixes de produir i, si deixes de produir, ets un inútil.

A nosaltres, els alumnes de segon de Batxillerat, ens toca prendre una decisió que serà clau per a les nostres vides. I és curiós, perquè, quan explico què vull estudiar, hi ha dues preguntes que mai no fallen: «En què consisteix aquesta carrera?» i «Quines sortides té?» Sovint una segueix l’altra. La qüestió important és, per tant, com et guanyaràs la vida, com faràs calers. «I el coneixement?» em pregunto jo. «Bah! Tant se val el coneixement! El que no et lucra no serveix per a res!»

Sembla que és per aquest motiu que les humanitats (allò que ateny justament a l’home!) cada cop tenen menys adeptes. La idea que predomina és que les humanitats no serveixen per a res. És per això que les separen de les ciències, aparentment molt més útils, creant una divisió innecessària que només perjudica a aquell que vol conèixer. La ciència, en la seva essència, és tan (o tan poc) inútil com les humanitats. La física, com la química, la biologia i la resta de ciències cerquen el coneixement pel coneixement. És després, en un segon lloc, que la medicina, l’arquitectura o la tecnologia l’apliquen amb funcions pràctiques.

88 · p a r a u l e s d e p a p e r

L’home renaixentista, amb Leonardo da Vinci com a paradigma, estava format en tots els camps del coneixement. En els escrits de da Vinci s’hi han trobat descobriments i reflexions sobre tot, des de botànica fins a arquitectura, passant per la física, la pintura i l’escultura entre d’altres.

Per a ell, dividir el saber entre ciències i humanitats hauria estat un absurd, perquè el saber és un tot i obligar els joves a escollir és una aberració.

Però això és justament el que interessa: crear competència i especialitzar els coneixements. Així, el que només sap de tecnologia industrial no pensarà gaire sobre moral i política, ni tampoc ho farà el que només entén de publicitat. L’objectiu: que treballem i siguem productius, però, d’altra banda, que no pensem gaire. Les humanitats, súmmum de l’inútil (tal com l’entenem avui dia), ens fan pensar i pensar ens fa ser humans. Però això no interessa.

Una altra d’aquelles coses que sembla que ha esdevingut tabú és avorrirse. L’avorriment és necessari i sovint és gràcies a aquest que sorgeixen les grans idees que mouen el món. Els grecs van ser una societat d’una riquesa cultural espectacular, però l’aparició de la filosofia no hauria estat possible sense una societat fonamentada en l’esclavitud. A causa d’aquest sistema, gent com Sòcrates podien passar-se el dia preguntant i escoltant sobre coses «inútils.» D’aquesta manera, amb gent a qui sobrava el temps, es van posar les bases del pensament europeu.

parau l e s d e p a p e r · 8 9

Actualment treballem massa. Amb l’afany de diners i de créixer il·limitadament no parem de treballar. Alguns diran que el mercat s’autoregula, però això ja no és veritat. Amb l’aparició de la publicitat el procés espontani de l’oferta i la demanda ha quedat a mans de les empreses que primer creen la necessitat i després la produeixen. Així, produïm sense parar i anem fent girar una roda que cada cop ens obliga a més i ens ofereix menys. Cada dia tenim menys temps per a pensar, per a estar amb la família, per a xerrar amb els amics, en definitiva, per a ser humans.

Estic parlant molt de la nostra humanitat però, què és el que ens fa ser humans? Les diferències amb la resta d’animals són moltes i molt diverses però n’hi ha dues que vull remarcar: la música i la literatura. És indiscutible que aquestes són dues matèries que van intrínsecament lligades a l’ésser humà i sembla evident que cap de les dues tenen un objectiu utilitarista. És veritat que ambdues es poden utilitzar per a fins propagandístics o, fins i tot, per a enriquir-se. Ara bé, ni la literatura ni la música proporcionen avenços tècnics, ni tampoc tenen cap utilitat en la supervivència humana. Tot i això, un món sense aquestes dues disciplines seria un món absolutament deshumanitzat.

Si seguim pel camí de l’utilitarisme acabarem sent màquines, deslligats totalment de la nostra condició humana, dedicats únicament a produir.

90 · p a r a u l e s d e p a p e r

En lloc de cultivar la producció en massa, hauríem de cultivar el pensament.

Així, amb la tecnologia actual es podria reduir la jornada laboral de forma dràstica, produint només allò realment necessari, que tindria un cost de vida molt menor. Perdríem poder adquisitiu i guanyaríem temps, i amb aquest temps ens podríem dedicar a la conquesta de l’inútil, és a dir, a la conquesta de la nostra pròpia humanitat. Amb això no vull dir que s’hagi d’aturar el desenvolupament tecnològic, el que vull dir és que aquest no hauria de tenir una finalitat fora de si mateix (diners i control) sinó que el propi desenvolupament hauria de ser el fi.

Ben mirat, la inutilitat de l’inútil és una fal·làcia. Anomenem inútil allò que no produeix diners o control. Ara bé, el coneixement, com ja deien els molt estimats grecs, és el fi. Qui estudia filosofia, història, matemàtiques o física ho fa perquè sí, perquè allò té un valor intrínsec que no va més enllà de si mateix.

Si l’home retorna a la senzillesa de la vida plena d’improductivitat i avorriment, potser aconseguirem fer un tomb en la història. En lloc d’avançar cap a l’automatització de l’home, encara podem apostar per una societat que vol conèixer per conèixer i que es fonamenta en el saber pel saber.

En definitiva, convido el lector a retornar a la curiositat incansable del nen, que no es pregunta pels beneficis que pot treure d’allò que pregunta sinó que tan sols ho vol saber.

«Jo sóc un inútil, vols ser-ho tu també?»

parau l e s d e p a p e r · 9 1

Aquest butlletí literari ha estat dissenyat per l’Estudi Juste Calduch i imprès el juny de 2017 per Anglofort La tipografia dels textos s’anomena Dante, basada en els tipus de l’impressor renaixentista Francesco Griffo del segle xv i dissenyada al 1957 per Giovanni Mardesteig La tipografia complementària és l’Scala Sans, dissenyada al 1994 per Martin Majoor A la coberta s’ha utilitzat el paper Aquarello de Fedrigoni.