L'escola en paraules 2009 Escola Sant Gregori by Escola Sant Gregori

Escola Sant Gregori NĂşm. 9 - Estiu del 2009

COL·LABORADORS EN AQUEST NÚMERO DE LA REVISTA Luciano Aguilera, professor de castellà i de llatí a ESO i BTX i tutor de 3r d’ESO B Elisenda Amado, professora de francès a ESO i BTX Matilde Biosca, professora de ciències naturals i biologia a primària, ESO i BTX Francesc Blasi, professor de física i tecnologia a ESO i BTX Toni Calvet, professor de dibuix tècnic a BTX Marta Camell, alumna de 3r d’ESO Manfred Díez, professor d’història a ESO i BTX i cap de seminari de socials i tutor de 1r BTX A Jofre Figueras, alumne de 1r d’ESO Eloi Galé, alumne de 2n d’ESO Jordi Galí, fundador de l’Escola i president de la Fundació Montserrat Galí, professora de música i directora Meritxell Giralt, directora d’educació infantil Xavier Ibáñez, professor de ﬁlosoﬁa i sotsdirector Rosa Josa, alumna de 4t d’ESO Ita Llevadot, mestra del cicle mitjà de primària i tutora de 3r de primària B Laura de Mas, professora de llengua a ESO i BTX i tutora de 4t d’ESO B L’ESCOLA EN PARAULES Publicació Fundació Sant Gregori

Eva Miraball, bibliotecària

Direcció: Montserrat Galí i Xavier Ibáñez

Imma Pérez, professora de francès i castellà a primària i ESO

Consell de redacció: Luciano Aguilera Elisenda Amado Montserrat Baixeras Carme Bassas Judith Costa Manfred Díez Glòria Farell Montserrat Galí Meritxell Giralt Xavier Ibáñez

Núria Pociello, professora de socials al cicle superior de primària i a 4t d’ESO i tutora de 6è de primària A

Laura de Mas Eva Miraball Glòria Peiró Josep Pujol Javier Rebollo Bibiana Ruestes Josep Serrarols Pau Torcal Carme Vilardaga Mercè Wangüemert

Olga Orpinell, directora d’educació infantil

Eugènia Puig, alumna de 2n d’ESO Josep Pujol, professor de religió i de castellà a primària Javier Rebollo, professor d’educació física a l’ESO, responsable de l’esport extraescolar i tutor de 2n d’ESO A Nil Rovira, alumne de 2n d’ESO

Assessorament lingüístic: Glòria Farell

Bibiana Ruestes, mestra del cicle inicial de primària i tutora de 1r de primària B

Disseny gràﬁc: Estudi Juste Calduch

Josep Serrarols, professor a l’ESO i cap de seminari de ciències naturals i tutor de 3r d’ESO A

Contacte: Escola Sant Gregori c/ Carles Riba 11-15 Barcelona 08035 Tel. 93 212 31 08 Fax 93 211 12 78 sgregori@santgregori.org www.santgregori.org

Montserrat Vilardaga, mestra del cicle inicial de primària i tutora de 1r de primària A Carme Vilardaga, mestra del cicle mitjà de primària i tutora de 3r de primària A Sergio Villanova, alumne de 3r d’ESO Mercè Wangüemert, professora d’anglès a primària, ESO i BTX

ÍNDEX

3 EDITORIAL Montserrat Galí

4 ARTICLE DE FONS Bellesguard en obres, Jordi Galí, Montserrat Galí i Xavier Ibáñez

12 L’ENTREVISTA a Jaime Coll i Judith Leclerc, Toni Calvet

16 A BELLESGUARD Somnis d’una nova escola Meritxell Giralt i Olga Orpinell El projecte Barcelona Ita Llevadot i Carme Vilardaga El placer de la poesía Imma Pérez i Josep Pujol Síntesi Luciano Aguilera, Francesc Blasi, Xavier Ibáñez i Josep Serrarols

30 HISTÒRIES El timbaler del Bruc Bibiana Ruestes i Montserrat Vilardaga Les Socials en anglès Núria Pociello i Mercè Wangüemert Mil cent onze anys de la mort de Guifré el Pelós Manfred Díez Quatre continents Marta Camell, Jofre Figueras, Eloi Galé, Rosa Josa, Eugènia Puig, Nil Rovira i Sergio Villanova

40 RACONS DEL FRANCÈS Le malade imaginaire Elisenda Amado DEL CLUB DE LECTURA Sobre l’esterilitat i les tècniques de reproducció assistida Matilde Biosca i Laura de Mas DE LA BIBLIOTECA Publiquen llibres, fem escola Eva Miraball DE L’ESCOLA A una gran mestra... Bibiana Ruestes

EDITORIAL

Des de Bellesguard, des de Bellesguard, quin goig fa de veure el mar blau i la ciutat, diu la cançó. Tot i que fa temps que les noves construccions del barri ens han robat part del bell esguard cap al mar i la ciutat, la nostra escola sempre serà anomenada Bellesguard: és un nom massa bonic com per a deixar-lo perdre! Durant uns mesos, però, deixant d’esguardar la bella vista que dóna nom al nostre edifici, hem viscut de cara a la muntanya tot veient com l’escola transformava la seva façana i la seva fesomia a cop de màquines i d’excavadores. Tot just ara anem prenent consciència de la dimensió de les obres que estem duent a terme, i estem convençuts que el resultat constituirà un pas endavant molt important per a la nostra institució que marcarà l’inici d’una nova època. Precisament de totes aquestes transformacions us volem parlar en aquest número de L’escola en paraules: d’històries passades, de somnis i d’anhels futurs que són a punt de ser realitat, del present i del curs que ara acaba. Ja que com cada any no donem per tancat el curs fins que no passem revista en aquestes pàgines d’alguns dels seus moments més rellevants. Us desitgem que gaudiu tot fent aquest repàs amb nosaltres i que, durant el període de descans estiuenc, us tornin a venir les ganes d’iniciar un nou curs escolar a Bellesguard, en els nous edificis que han de recuperar el goig de veure el mar blau i la ciutat. Montserrat Galí

ARTICLE DE FONS

Bellesguard en obres per Jordi Galí, Montserrat Galí i Xavier Ibáñez

En cert sentit, una escola està sempre en obres. Però hi ha moments en què aquesta veritat es fa present amb una evidència aclaparadora, i aleshores ve de gust prendre una certa distància, mirar-se el camí fet, i projectar també el camí a fer en els propers anys. Aquest joc entre la memòria i l’expectació és el que us proposem de fer a continuació.

El segle xvii passa a ser propietat de la comunitat de preveres de Sant Just i Pastor.

1. BELLESGUARD, UNA MICA D’HISTÒRIA

El 1871 la finca és propietat d’Antoni Campos Muntañola. El 1875 l’adquireix l’erudit d’origen francès Josep Flaquer Fraisse que va escriure, pel que sembla, una història del lloc, no editada i perduda. El 1886 o 1889 en va adquirir la propietat el prevere i arqueòleg reusenc, amic de Gaudí, Joan Grau i Vallespinós, que va ser nomenat posteriorment bisbe d’Astorga.

Perdem la pista fins al segle xix. El 1852 es construeix el cementiri de Sant Gervasi, i en un moment indeterminat del segle les aigües del torrent de Bellesguard es canalitzen cap a Barcelona.

En temps d’Alfons I el Cast es parla d’un lloc de caça que sembla coincidir més o menys amb la zona de Bellesguard. El 1408 el rei Martí l’Humà obté per a la Corona el predi que anomenarà Bellesguard (a no ser que el nom fos suggerit per Bernat Metge). El document de cessió és del 19 de desembre de 1408 i està redactat i signat per Bernat Metge. Hi ha altres documents, també signats per Bernat Metge, sobre la construcció de la residència reial i la plantació d’un hort amb “pomeres, pereres i vinya”. A Bellesguard es va casar Martí amb Margarida de Prades. Va dir la missa Benet XIII, el “papa Luna” i va fer el sermó fra Vicenç Ferrer. Estaven de dol per la mort del fill Martí el Jove a Sardenya. El matrimoni va ser “imposat” per intentar que nasqués un fill que continués el Casal de Barcelona, cosa que no va succeir.

Amb motiu de l’incendi i destrucció de la residència episcopal d’aquesta ciutat, el “Ministerio de Fomento” va demanar a l’arquitecte episcopal un pla de les obres de reconstrucció. Però no hi havia arquitecte episcopal i els mestres d’obres de la ciutat no es veien en cor de construir una residència digna. El bisbe va recórrer al seu amic Gaudí, i aquest va ser l’arquitecte del nou Palau episcopal. En morir el bisbe el 1893 va deixar tots els seus béns per a la construcció d’escoles per a fills d’obrers a Reus. Això exigia la venda de Bellesguard.

La finca anava més o menys des de l’actual carretera de les Aigües fins a Quatre Camins, i des del torrent de Bellesguard a l’anomenat torrent de Betlem, que és el que passa per sota la biblioteca de l’escola i que amb el Tanatori ha acabat de desaparèixer. És possible que comprengués també el vessant del “pi” fins a la carena que separa de l’actual avinguda del Tibidabo.

La va comprar Maria Sagués, vídua de Jaume Figueras, l’any 1900. La finca tenia, segons l’escriptura, 118.600 metres quadrats (11 illes de cases de l’Eixample!). Com que Maria Sagués era analfabeta, va firmar tots els documents Antoni Gaudí en nom seu. Gaudí va construir aleshores per a ella i els seus fills Joan i Jaume la Torre Bellesguard. Són de Gaudí també els arcs que sostenen la carretera que puja de Sant Gervasi al cementiri. També va restaurar Gaudí una part de la muralla emmerletada i una torre de l’antic palau, avui desapareguts. La Torre Bellesguard està plena d’elements simbòlics que tant plaïen a Gaudí. La planta feia 15 metres per 15 metres i les diagonals d’aquest quadrat apunten exactament als 4 punts cardinals.

Martí va morir poc després i Margarida es casà en secret amb Joan de Vilaregut amb qui tingué un fill (si el matrimoni s’hagués fet públic perdia la condició i les rendes de reina-vídua). Posteriorment es retirà a Valldonzella com a monja i morí com a abadessa de Bonrepòs, al Priorat. També Violant de Bar, vídua de Joan I es retirà a Bellesguard i allí morí.

El 1907 Maria Sagués morí i deixà Bellesguard al seu fill Joan. L’altre fill, Jaume, va heretar la fàbrica de purés que alguns hem conegut i que fou la introductora a Espanya de les “crispetes”, arròs inflat i torrat. Un fill de Jaume, Jordi, pare d’alumnes de l’escola, ha estat l’arquitecte de l’edifici Artur Martorell de l’escola.

Amb el canvi de dinastia el predi va retornar a Barcelona i el trobem propietat de grans famílies barcelonines: Vilanova, Cervelló, Cassadó, Gualbes i Vilana (que ha deixat el seu nom, “Torre Vilana”). 4

2 010

19 75

A dalt i a baix, les obres de 1974. Al mig, la nova entrada de l’Escola.

Amb la guerra i la postguerra la finca es desmembrà. La part de baix, amb la Torre Bellesguard, fou venuda el 1942 a un senyor anomenat Bordoy Pastor que la va vendre el 1944 al metge Lluís Guilera, la família del qual en manté la propietat (de fet, dos dels seus néts són alumnes actuals de l’escola). Una part de la finca anà a parar al “Patronato Nacional de la Vivienda”. La part més elevada de la finca fou venuda als marmessors de Maria Lluïsa d’Oriola Cortada que havia disposat testamentàriament que es construís una casa d’espiritualitat i repòs. Era a inicis dels anys 1960. Quedava una zona bastant indeterminada, amb una casa mig ruïnosa que no es sabia ben bé de qui era i una llenca que s’estenia al costat del torrent fins a una gossera que hi havia cap al fons de la vall. Fou aquest el terreny la compra del qual propicià un grup de pares a partir de la curiosa sessió que explico en el meu llibre Les ganes d’aprendre. Era el 1966. La compra es va fer als hereus de Joan Figueras. El coeficient d’edificació era molt baix i això explica els mitjos pisos i l’existència de la zona oberta que s’anomenà popularment “Les Termòpiles” per la perillositat del corrent d’aire que hi corre i ataca al que l’ha de travessar a l’hivern. Inicialment es preveien dos cossos d’edifici units per la zona del que és ara menjador, però dificultats urbanístiques i crematístiques van fer que només se n’edifiqués un. L’escola va continuar utilitzant doncs la torre casa-mare de Ganduxer 51 i va haver de recórrer a locals venturers, al passeig de Sant Gervasi, passeig de la Bonanova, carrer de Pujol i, evidentment, Arimon. El nou edifici va ser inaugurat el desembre de 1968 amb una conferència del senyor Alexandre Galí que portava per títol “Règim de llibertat, règim de confiança”. Era el mateix títol amb què s’havia dirigit als pares de l’escola Blanquerna el juny de 1936, just abans de l’inici de la guerra, i amb aquesta “repetició” simbolitzava el tancament d’un llarg parèntesi (1936-1968), la lligada amb una tradició pedagògica gloriosa i amb la gran generositat social d’uns pares que l’any 1924 van propiciar la creació de l’Escola Blanquerna i d’uns altres pares que el 1966 van propiciar l’expansió de l’Escola Sant Gregori. Fou la darrera conferència pública d’Alexandre Galí, que va morir el maig del 1969. Mentrestant alguns pares es movien per aconseguir la compra del terreny que anava de l’antic torrent de Betlem cap a l’avinguda del Tibidabo, i finalment el 1974 es pogué concloure l’operació i construir el segon cos, que va permetre eliminar tots els locals llogats, excepte el del parvulari d’Arimon que encara el tenim de lloguer. Tant l’arquitecte del primer cos (Jordi Bonet) com el director de les obres del segon cos (Jordi Figueras), l’aparellador (Francesc Galí) i els advocats que varen aconseguir la compra del nou terreny (Francesc Carbó i Salvador Casanovas) eren pares d’alumnes de l’escola.

L’escola certament creix, però no en el sentit d’esdevenir una escola més gran en nombre d’alumnes, sinó només perquè es dota d’unes millors instal.lacions per a mantenir i fer créixer la qualitat de sempre.

2. BELLESGUARD EN OBRES. LES NOVES INSTAL·LACIONS

Val a dir, així doncs, que l’escola certament creix, però no en el sentit d’esdevenir una escola més gran en nombre d’alumnes, sinó només perquè es dota d’unes millors instal·lacions per a mantenir i fer créixer la qualitat de sempre. I forma precisament part d’aquesta qualitat el no voler de cap manera esdevenir una escola massa gran; ben al contrari, volem vetllar per conservar la dimensió equilibrada (l’ideal es troba entre 750 i 800 alumnes) que ens permet continuar oferint un ensenyament individualitzat. En efecte, la mida que ens dóna el fet de tenir dues línies, és a dir, dues classes per curs, aquesta mida mitjana, ni massa gran ni massa petita, és el que, d’una banda, ens permet abastar amb la mirada tot el procés formatiu dels nostres nois i noies des de Llars I fins a 2n de Batxillerat, però també, i sobretot, d’altra banda, el que ens permet conèixer pel nom i cognom a tots i cadascun dels nostres alumnes i acompanyar-los en el seu creixement acadèmic i humà: el que ens permet, d’aquesta manera, exigir-los, a tots ells i a cadascun, que desenvolupin totes les seves capacitats intel·lectuals i humanes. Més grans que la família, però més petits que aquelles comunitats en què la personalitat de cada individu es perd en l’oceà format per la massa, la conservació d’aquestes dimensions de mida humana veurà ara incrementada la seva bondat amb la creació d’uns espais que afavoriran encara més la bona convivència que ha de presidir sempre la comunitat d’estudi que és i ha de ser tota escola.

I ja som a l’any 2009. Han passat cinquanta quatre anys des de la fundació de l’Escola i quaranta un des de la construcció del segon edifici de Bellesguard que va inaugurar solemnement Alexandre Galí; fins i tot hem canviat de segle: el món en general i el de l’Educació en particular han sofert transformacions radicals. Mentrestant, l’Escola ha esdevingut una institució sòlida vehiculada per la Fundació Sant Gregori. Potser en aquests moments alguns pares es pregunten com pot ser que en un temps tan incert, de profunda crisi econòmica, ens aventurem a una reforma d’aquestes dimensions. La primera consideració a fer és precisament que aquest atreviment parla per si sol del bon estat de salut de què gaudim ara mateix. Si ens hi atrevim és, no cal dir-ho, perquè aquesta reforma era ja del tot necessària, tant per a la nostra realitat present com per a la projecció de futur. De fet, el projecte de reforma es va endegar fa gairebé deu anys, quan els plans urbanístics de la zona van obrir les portes a la Fundació Sant Gregori a la possibilitat d’augmentar la volumetria dels edificis antics mitjançant un nou pla especial. Ningú no es podia imaginar en aquell moment totes les dificultats que trobaríem referents a l’obtenció de permisos, ni tampoc que s’arribaria, a nivell mundial, a la delicadíssima situació econòmica actual; però, per bé que lentament, els projectes van anar passant tots els tràmits de forma inexorable, i hem acabat superant totes les dificultats pròpies d’una reforma de gran envergadura com és aquesta. I aquí estem: amb l’escola en condicions d’afrontar la hipoteca concedida i amb les obres que, en el moment en què escrivim aquest article, avancen de forma sonora a molt bon ritme.

Bellesguard en obres ens esperona així a ser més ambiciosos encara en allò que és el nostre objectiu, de manera que l’ampliació física reclama al mateix temps que donem un salt qualitatiu també pel que fa a l’excel·lència acadèmica. Estem a punt de tenir espais còmodes per als Racons d’Educació Infantil, aules insonoritzades per a les classes de música, un espai on fer partits encara que plogui i un auditori on celebrar les reunions de pares i els recitals i concerts dels alumnes. El nostre projecte rep així un nou impuls estimulant i engrescador, i tots i cadascun dels mestres i professors el vivim com una nova oportunitat de millora de la nostra feina de cada dia.

L’objectiu principal no era, per cert, satisfer cap caprici sinó, ben al contrari, dotar l’Escola de totes les instal·lacions necessàries per a la plena realització del projecte educatiu que constitueix la seva identitat: un espai adequat i integrat dins de l’escola per a l’etapa d’Educació Infantil; un nou aulari per a esponjar els edificis antics; una sala d’actes polivalent per a la música i l’esport; espais específics per a l’Escola de Música, i una nova secretaria, una nova biblioteca, i un vestíbul de benvinguda que esdevingui el nucli central de l’escola. Tot això implicava, a més, adequar a les normes de mobilitat els edificis vells mitjançant rampes i ascensors, retornar als edificis els seu color original i tornar a enjardinar tot l’entorn així com delimitar bé tota la finca. I finalment, també, la urbanització del carrer Mercè Rodoreda, que és el que passa per darrere de l’escola (notem de passada que el fet que l’escola es trobi situada entre els carrers de Carles Riba i de Mercè Rodoreda, els noms de dos dels grans autors literaris del segle xx del nostre país, constitueix sens dubte una afortunada coincidència que no sabem si agrair a la sort o a l’ajuntament).

Vista dels tres pins des de la nova sala d’actes.

El nostre compromís per als propers anys és mantenir aquesta ﬁdelitat a nosaltres mateixos: que el treball per l’excel.lència acadèmica no estigui renyit amb l’excel.lència humana; que la qualitat vagi de la mà de l’equitat.

3. BELLESGUARD EN OBRES. EL PLA ESTRATÈGIC PER ALS PROPERS CINC ANYS

nou sistema sofrirà amb tota probabilitat en els primers anys de la seva aplicació ens obligarà a estar atents constantment als canvis a fi d’adaptar, com convingui, els itineraris oferts a les exigències que se’ns vagin imposant des de la universitat o des de l’administració. La nova selectivitat, amb una part obligatòria i una altra voluntària per a pujar nota, així com la nova realitat universitària dins el marc de l’Espai Europeu d’Estudis Superiors (“Bolonya”), obligarà els nostres alumnes a prendre moltes més decisions pel que fa al seu futur acadèmic que fins ara, i també a ser més flexibles i intel·ligents, i això reclama també de les escoles un cert canvi de mentalitat a l’hora d’orientar els seus alumnes. La renovació del currículum que acabem de realitzar demana, així doncs, per als propers anys, una revisió anual de l’oferta curricular del centre així com una renovació intel·ligent de la mentalitat amb què orientem els nostres batxillers.

Aquest impuls renovat ens anima a explicitar un pla estratègic de l’escola per als propers cinc anys, que s’articula al voltant de quatre grans línies d’actuació. Fem-ne, a mode de compromís públic amb els nostres alumnes i les seves famílies, una relació succinta. PRIMERA: Millora d’infraestructures i equipaments Ja n’hem parlat. Pel que fa al calendari, i a la vista de la bona marxa de les obres, quedarà enllestida el proper curs 2009-2010. SEGONA: Millora contínua de la qualitat i de l’equitat pel que fa al rendiment

2. Qualitat i equitat. L’escola busca l’excel·lència humana i acadèmica, i la busca per a tothom i no només per als alumnes més dotats o acadèmicament més forts.

acadèmic Portarem a terme aquesta millora amb una triple acció: (1) renovació del currículum dins el nou marc legislatiu (loe), amb itineraris pensats d’acord amb les característiques de la nova selectivitat; (2) revitalització dels principis que informen la tasca pedagògica de l’escola des del seu ideari, a la recerca constant de l’excel·lència humana i acadèmica, i (3) introducció intel·ligent de noves pràctiques pedagògiques en aquells àmbits en què la transformació de la societat reclama que ens posem al dia. Tractem breument tots tres aspectes:

2.1. Una escola activa. Això demana que renovem cada dia el nostre compromís de ser una escola activa. A la lúcida observació de Michel de Montaigne que l’objectiu de l’ensenyament no és arribar a tenir “caps ben plens, sinó caps ben fets”, el mestre Alexandre Galí, completant sàviament aquesta bonica fórmula, afegia: “caps ben fets i vides ben plenes!”. El procés de formació demana que els alumnes tinguin un paper actiu en l’aprenentatge, que sigui sobretot el moviment dels seus cossos i de la seva ment (i no en el moviment dels mestres i professors) els que s’apropiïn de les matèries a aprendre. Els Projectes i Racons a Educació Infantil i al primer cicle de Primària són una bona il·lustració de la renovació en els mètodes pedagògics que van de la mà del nostre compromís amb l’escola activa. “Vides ben plenes”, perquè és allò que vivim el que queda incorporat a les nostres vides, i això val també per a la vida d’estudi. Repensar a cada etapa què vol dir en concret la nostra identitat com a escola activa és, de fet, un dels reptes de cada dia, que concerneix a tots i cadascun dels mestres i professors en totes i cadascuna de les matèries.

1. Reforç del currículum. El marge d’autonomia que el nou marc legal reconeix a les escoles ens permet reforçar al llarg de l’escolaritat aquelles matèries que, en cada etapa, juguen un paper més important en el moment formatiu en què es troba el noi o la noia. A Primària fem moltes més hores de llengua i matemàtiques del que marca la llei; a l’eso renunciem a l’optativitat, mantenim com a tret d’identitat europea el francès com a segona llengua estrangera per a tots els nostres alumnes, i reforcem les matèries “troncals”, de manera que, per dir-ho amb uns pocs exemples, fem 4 hores setmanals de matemàtiques (i no 3 com diu la llei) a 1r i 4t d’eso, 4 hores d’anglès (i no 3) a 1r i 2n d’eso, 4 hores de física i química (i no 3) a 4t d’eso, etc. Al mateix temps, dotem les matèries que necessiten treballar amb grups reduïts amb hores de desdoblament: l’anglès i el francès, per a poder treballar per nivells; les naturals i la tecnologia, per a poder treballar al laboratori o al taller, etc., i tot plegat, amb els ulls posat en el Batxillerat, que és la porta d’entrada als estudis superiors. Pel que fa al Batxillerat, la nova selectivitat ens ha obligat a repensar els itineraris a seguir pels nostres alumnes. En aquest moment n’oferim set: dos humanístics (llatí i grec), quatre de ciències socials i jurídiques (dos amb matemàtiques i dos sense), un de ciències econòmiques (amb economia i economia d’empresa), un científic (amb biologia) i dos tecnicocientífics (amb dibuix tècnic). Les successives adaptacions que el

2.2. Una formació d’alt nivell per a tothom. El nostre compromís amb la qualitat no exclou, sinó que inclou, el nostre mateix compromís amb l’equitat. Contra la manera de fer d’alguns centres, que proven de donar l’excel·lència acadèmica tot convidant a marxar de l’escola aquells alumnes que, segons ells, “no donen la talla”, nosaltres apostem per principi per tots i cadascun dels nostres alumnes. El repte a realitzar és mantenir en els pròxims anys una formació del més alt nivell per a tots els nostres alumnes, descartant la pràctica del rebuig dels no tan dotats. Els resultats obtinguts pels nostres alumnes a la selectivitat els darrers anys demostren, de fet, que aquesta mena de “quadratura del cercle” és ben possible. Enguany han aprovat la selectivitat el 96 % dels alumnes

Des de Llars I fins a 2n de BTX.

presentats (el curs 2007-2008 ho van fer el 100%), i els resultats han estat realment excel·lents. No només perquè hi ha alumnes que han tret resultats extraordinaris (dues noies per sobre del 9, posem per cas), sinó també, i sobretot, perquè tots s’han defensat d’acord amb les possibilitats que han demostrat al llarg de la seva vida escolar. La dada rellevant (aquella que de debò parla de la qualitat de la formació rebuda) és aquesta: la diferència entre la nota mitjana que van treure els nostres alumnes al batxillerat i la que han tret a les proves de selectivitat és només de 0,07 punts. Una prova incontestable que certament anaven molt ben preparats. En relació a això, hi ha famílies que temen que una escola que, com la nostra, aposta per tots els alumnes i posa les condicions perquè tirin endavant nois i noies que potser no se’n sortirien en un altre centre pot anar en detriment del nivell de l’escola; uns resultats com aquests a la selectivitat demostren que això és fals, que aquest temor és infundat, que els alumnes que a l’escola treuen un 9 a la selectivitat el mantenen, i els alumnes que tot just arriben al 5 a la selectivitat el mantenen, i que tots ells arriben a la universitat amb el mètode científic i els recursos acadèmics necessaris per a encarar la carrera amb garanties d’èxit. El nostre compromís per als propers anys és mantenir aquesta fidelitat a nosaltres mateixos: que el treball per l’excel·lència acadèmica no estigui renyit amb l’excel·lència humana; que la qualitat vagi de la mà de l’equitat. Compromís que suposarà, entre altres coses, un enfortiment continuat del quadre de professors, amb la incorporació de nous docents que combinin professionalitat, alta qualificació en el seu camp d’estudis i goig i passió per la seva matèria, ja que hauran de ser models de rigor i alegria en el treball intel·lectual per als nostres alumnes. 3. Innovació en els mitjans i en els mètodes pedagògics. Una escola, com totes les comunitats humanes que estiguin vives, ha de ser sempre una sàvia combinació d’innovació i tradició, o d’innovació de mitjans al servei dels objectius de sempre. En els pròxims anys tenim, pel que fa això, almenys dos reptes importants. 3.1. L’anglès com a llengua vehicular d’altres matèries. Impartir tota una matèria en anglès té el perill que els alumnes amb menys facilitat en aquesta llengua guanyin molt poc en anglès i, per contra, es perdin tota la matèria. Contra aquest perill, nosaltres, sense renunciar a la idea de fer ús de l’anglès com a llengua vehicular d’altres matèries, hem inventat un sistema per a fer-ho de forma prudent, aprofitant els avantatges d’aquesta pràctica docent però sense caure en els seus perills. L’experiència pilot l’hem realitzada en el cus 20082009 amb les Ciències Socials de 6è de Primària, i en trobareu l’explicació detallada en un dels articles d’aquest mateix número de la revista. El nostre pla és introduir aquesta pràctica, amb la mateixa prudència, en altres matèries els propers cursos. Concretament, el curs 2009-2010 la introduirem per a les Ciències Naturals de 3r de Primària.

Ara toca repensar, des dels sòlids principis enunciats en el nostre ideari, les noves situacions. Una escola intel.ligent no només ha de transmetre pensament; també l’ha de produir per a refundar-se tantes vegades com calgui.

de forma coordinada amb la direcció i amb els seminaris corresponents, en l’elaboració de llibres digitals de text en el camp de les ciències. L’experiència pilot en el camp de les lletres l’assumirà el seminari de filosofia. El nostre compromís és obtenir resultats aplicables a l’escola en un termini no més llarg de cinc anys. TERCERA: La música i l’esport en la formació integral dels nostres alumnes

El lema “caps ben fets i vides ben plenes” ens duu també a considerar les activitats extraescolars, no com un pegot a la formació acadèmica, sinó com un allargament i com un complement preciós, altament beneficiós, d’aquesta formació. L’educació de la sensibilitat i del pensament abstracte a través de la música, l’educació del caràcter i de la salut a través de l’esport, mereixen a l’escola la consideració d’activitats dignes de ser promogudes i practicades. Les noves instal·lacions permetran també en aquests dos àmbits, però molt especialment pel que fa a l’Escola de Música, un nou salt qualitatiu. Aquest és, també, el nostre compromís. QUARTA: Un nou impuls sobre el nostre ideari davant els nous reptes Una de les novetats dels darrers anys a nivell curricular ha estat la introducció de matèries de ciutadania a 6è de Primària i a 3r i 4t d’eso. Al mateix temps, la societat i el món s’han complicat fins a un extrem que de vegades es fa difícil orientar-s’hi. Quina resposta hem de donar davant les noves exigències i les noves situacions? Inspirada des del seu ideari en l’humanisme cristià, l’escola ha evitat sempre qualsevol temptació catequètica i ha procurat des de sempre que els temes fonamentals de la vida humana fossin tractats des del respecte, amb amplitud de mires, i des de la més gran llibertat d’esperit. Si el món es torna boig, és hora de ser reflexius per a no embogir amb ell. Per això ara toca repensar, des dels sòlids principis enunciats en el nostre ideari, les noves situacions. Una escola intel·ligent no només ha de transmetre pensament; també l’ha de produir per a refundar-se tantes vegades com calgui. Aquesta meditació, que anirem compartint a través de l’escola de pares, és, en fi, el darrer repte del que els volíem parlar per als propers cincs anys.

Recepció a l’ajuntament per a explicar el projecte de l’Escola.

3.2. Les noves tecnologies. Així com els ordinadors, malgrat l’escepticisme inicial d’algunes escoles, s’han acabat imposant fins a esdevenir instruments imprescindibles d’ús diari, de la mateixa manera en els propers deu anys veurem com, d’una forma progressiva, els nous mitjans tecnològics, bàsicament els llibres digitals i les pissarres electròniques, s’aniran introduint en l’àmbit educatiu. L’escola no pot viure d’esquena a la realitat, i és per això que es proposa per als propers anys la incorporació progressiva d’aquests mitjans. Convé, tanmateix, prudència: no tindria sentit disposar de pissarres electròniques, posem per cas, si abans no disposem de materials de qualitat per a treballar amb aquestes pissarres i, sobretot, si abans no hem format els nostres mestres i professors per a fer-ne un bon ús. No tindrem pressa, així doncs, per a omplir l’escola de pissarres electròniques, sinó que provarem de fer les coses a poc a poc i ben fetes, començant per la formació. Pel que fa als llibres electrònics, sens dubte en el futur seran una molt bona cosa per a l’escola, perquè, fora de la despesa inicial per part dels pares, permetran introduir-hi el material elaborat per l’escola de manera que suposaran, entre d’altres bones virtuts, un estalvi considerable en llibres. Tanmateix, malgrat que se’n parla molt, la veritat és que al dia d’avui no hi ha llibres digitals amb continguts de qualitat. El projecte de l’escola és, ja des del curs 2009-2010, alliberar d’hores de classe a professors qualificats, perquè dediquin part del seu temps setmanal a elaborar material de qualitat per a un llibre electrònic (per qui no n’hagi vist mai cap, són llibres que permeten “navegar” per les seves pàgines). El professor Àlex Domínguez té ja l’encàrrec, per al curs 2009-2010, de començar a treballar,

L’any 1968, en la inauguració del nou edifici de Bellesguard, el mestre Alexandre Galí ens regalava, parlant als mestres i professors allà reunits, el lema de la nostra escola: “règim de llibertat, règim de confiança”. És la confiança que posem per principi en tots i cadascun dels nostre alumnes en benefici de la formació de la seva llibertat. És la confiança que rebem de pares i mares en la tasca compartida de tirar endavant els nostres nois i noies, tant a nivell humà com a nivell acadèmic. En el bon ús de la nostra llibertat, el nostre compromís és, en suma, un cop més i de forma renovada, no defraudar la confiança que trobem dipositada en nosaltres. Per aquesta confiança, moltes gràcies.

PlĂ nol i maqueta de la nova escola.

L’ENTREVISTA

a Jaime Coll i Judith Leclerc per Toni Calvet

Els arquitectes Judith Leclerc i Jaime Coll.

haver pensat en una solució com la de Montreal i, en canvi, no es va fer.

perquè el sistemes d’aire condicionat fan perdre molts punts en aquest concepte de sostenibilitat. A més, la ventilació de les aules, que és obligatòria, s’ha projectat de fer amb un sistema novíssim, que importem de Bèlgica, consistent a incorporar petits ventiladors als radiadors de manera que garantim la renovació de l’aire sense haver de fer ús de sistemes de tubs.

Potser un antecedent d’aquesta cultura de la complexitat funcional la podem situar en la ciutat de Nova York dels anys 30, amb el complex Rockefeller Center, que connecta el metro amb l’edifici i amb l’entorn.

Aquest sistema ha agradat tant a l’administració que, arran del nostre projecte, gisa ha decidit recomanar-ho a totes les escoles públiques de nova construcció, de manera que el govern català l’ha pres com a model per a les seves escoles.

En suma, doncs, no ens interessa una arquitectura de disseny sinó una arquitectura al servei de les infraestructures de què té necessitat en cada cas el pla urbanístic que assumim. Per això ens va interessar el projecte de l’escola...

De fet, a Catalunya ja tenim una normativa molt exigent sobre això, però fins ara la indústria no s’hi ha adaptat, i és per això que hem hagut d’anar a buscar aquesta tecnologia a l’estranger. En això països com Bèlgica, Suïssa o Alemanya són pioners. Sens dubte en breu començarà a fabricar-se també per part d’empreses locals.

Ens trobem a l’escola a començos de juliol. Parlem a la sala de professors de Batxillerat, perquè les obres ens han deixat de moment sense despatxos. Mentre parlem, sentim el brogit de les màquines com van fent la seva feina. Jaime Coll i Judith Leclerc, els autors del projecte d’ampliació i remodelació de les installacions de l’escola, acompanyats de la Marta Vélez, una jove arquitecta que treballa al seu despatx, parlen amb passió de la seva professió i del projecte d’obres de l’escola... Un arquitecte de Mallorca i una arquitecta nascuda al Canadà: què teniu en comú i quin és el segell del vostre despatx? Podem començar dient que aquest de l’escola és el primer encàrrec privat d’envergadura que assumim. Fins ara, les grans obres que hem fet han estat sempre a través de concursos públics, i, és clar, només et presentes als projectes que t’interessen. El nostre segell distintiu és que mai no ens ha interessat un plantejament icònic, centrat en el disseny, sinó que ens ha interessat sempre l’arquitectura infraestructural, que respongui a grans reptes estructurals i, doncs, que demani de l’arquitecte la solució de problemes complexos. Això potser sí que té alguna relació amb el Canadà. Aquí és habitual la rehabilitació d’edificis, però no la complexitat d’infraestructures. Potser la cosa va començar a canviar des de la creació del primer cinturó i, sobretot, a partir de la creació de l’ave, però en general no hi ha una cultura arquitectònica en aquest sentit. Montreal, en canvi, és una ciutat infraestructural per excel·lència, en la qual, posem per cas, el metro enllaça directament amb complexos comercials o fins i tot amb l’òpera. L’arquitectura i la ciutat allà són, doncs, més complexes, ja que tracten d’enllaçar espais i serveis diferents per a donar solucions arquitectòniques més integrades. Per mostrar el contrast respecte el que volem dir, penseu que quan es va reconstruir el Liceu, amb una parada de metro allà al davant, es podria

Últimament sentim a parlar de la noció d’”arquitectura sostenible”? Què vol dir exactament això? La nostra nova escola serà un edifici sostenible? I tant que sí! De fet, el projecte ha obtingut una “A” de certificació energètica. Aquesta certificació es dóna segons uns barems que van de la “A” a la “F” (de manera similar al que passa amb els electrodomèstics). Per complir amb els mínims n’hi hauria prou amb una “D”, però nosaltres hem obtingut la millor qualificació. Els motius són diversos. En primer lloc, la relació del nou edifici amb la muntanya, respectuosa amb l’entorn perquè l’edifici es troba semisoterrat, fa que constitueixi una bona mostra d’arquitectura ecològica. En segon lloc, el fet de no posar aire condicionat també ajuda força, 12

Ha influït l’edifici existent en l’elecció dels materials d’acabats de l’ampliació? L’edifici existent té uns materials molt bàsics: terratzo al paviment i formigó pintat als murs. Finestres amb lames d’alumini. La simplicitat de les solucions ens interessava, però amb el nou Codi Tècnic les façanes han d’estar formades per capes, amb aïllament per fora i si pot ser façanes lleugeres ventilades. La protecció solar per a l’orientació sud ens interessava mantenir-la i amb diversos dispositius (gelosia de fusta, voladissos, porxos, xapa perforada) que ens han permès aconseguir, com ja hem dit, una òptima resolució de l’ecoeficiència de l’edifici que ha merescut una “A” de certificació energètica.

Pel que fa a aquest punt, contra la simplicitat d’altres temps, s’ha anat imposant el model alemany, o en tot cas centreeuropeu, que busca dotar els edificis d’estructures que permetin aprofitar al màxim la radiació solar. Hi ha qui és crític amb aquest plantejament, perquè al sud d’Europa potser el problema és de vegades precisament el de protegir-nos contra l’excés de radiació solar. Sigui com sigui, i com ja hem dit, el formigó i el totxo a la vista –com feia l’arquitecte Coderch– ja no estan permesos per la normativa vigent. Amb els edificis passa com passa sovint també amb els nens a la nostra societat: estan sobreprotegits! Pel que fa a l’interior, no ha variat gaire: materials durs, terratzo i parets de cartró guix revestides amb panells compactes de color. L’objectiu és que no hi hagi superfícies pintades. A la escola de música, la fusta és predominant. Quina influència té en el disseny de la sala d’actes el condicionament acústic necessari per a les audicions musicals, tenint en compte que també serà una sala poliesportiva? La sala rectangular és bona. El volum és una mica just però suficient. Posem absorció acústica al sostre i a les parets amb panells perforats acústics que resisteixen els impactes de pilota. En general l’absorció requerida a una sala esportiva no és tan diferent de la d’una sala polivalent. S’ha d’afegir una certa absorció amb cortines. Ha estat complicat en el disseny final lligar la topografia del terreny i l’edifici existent? Com hem dit en començar l’entrevista, precisament aquesta complicació era per a nosaltres un dels atractius d’aquest projecte. Certament, la topografia i els edificis existents

suposaven un repte molt important d’integració dels nous edificis amb els vells, i de connexió tant vertical com horitzontal. La feina inicial, per a tenir una primera visualització de les dificultats a superar, va ser elaborar la maqueta, amb les línies de nivell i les actuacions a fer. La complicació la teníem en el disseny i sobretot en l’execució. L’edifici original de l’arquitecte Jordi Bonet s’esglaonava segons criteris dels anys 70, adaptant-se bé al terreny en secció i en planta amb reculades i desnivells, que malgrat el seu interès ara no són admissibles, entre altres raons pels greus problemes d’accessibilitat. Hi havia diverses condicions molt determinants: - La necessitat d’un gran pati per al cicle infantil a nivell de carrer (que obligava a un edifici reculat i estret). - Un vestíbul de benvinguda i informació amb l’administració a prop i a nivell del carrer. - L’escola de música amb entrada independent. - Dues connexions que condicionaven la secció de l’edifici nou: la del menjador a la planta segona i l’administració actual a la planta primera. - Poder incorporar ascensors per a l’accessibilitat des del nivell del carrer fins a la darrera planta de l’edifici antic sense crear recorreguts llargs ni laberíntics. L’ajuntament posava com a condició mantenir la fisonomia del lloc, respectar la volumetria actual d’un edifici reculat i no construir en façana. L’única possibilitat era substituir els bancals de la pista a la dreta i el bancal de l’administració 13

per la sala polivalent i el nou vestíbul i administració. Respectar els tres pins de l’entrada era també important per a nosaltres, com a element emblemàtic. La nostra intenció és intervenir al més discretament possible, connectar en verticalment i horitzontalment per l’interior de la manera més clara possible, i que a l’arribada a l’escola veiem, en lloc d’un mur de pedra, un espai modern, il·luminat i informatiu, a la dreta una gran sala polivalent que s’obre a l’exterior i a l’esquerra unes grades per a completar una espècie de fòrum, d’amfiteatre on poden tenir lloc activitats.

No ens interessa una arquitectura de disseny sinó una arquitectura al servei de les infraestructures. Amb quines dificultats us heu trobat a l’hora de resoldre les comunicacions interiors de l’escola definitiva per tal de complir la normativa de barreres arquitectòniques? Per resoldre les connexions des del carrer són necessaris cinc ascensors: des del nou vestíbul fins al porxo de les Termòpiles. Un a cada bloc, un muntacàrregues des de l’accés superior fins a la cuina i el darrer a l’ampliació. D’altra banda,

el forjat capiculat (el fet que l’edifici s’elevi progressivament amb mitjos pisos, per dir-ho així) determina totalment la posició dels ascensors. No hi ha lloc per al disseny, sinó que, a la manera del Museo del Prado, en la reforma del qual no s’han buscat propostes espectaculars sinó servir a la connectivitat de l’edifici antic amb el nou, de la mateixa manera en el nostre cas les dificultats d’accessibilitat han dictat totalment on havia d’anar cada element necessari per a resoldre aquestes dificultats. Si ho podem dir amb un símil, es tractava d’una operació de microcirurgia al servei de l’edifici.

Per a nosaltres l’arquitectura no pot pas ser neutra; es tracta sempre de fer un servei a l’usuari. Creieu que la vostra experiència en aquest tipus de projectes us ha ajudat a l’hora de programar l’ampliació, tant en el temps d’execució com en la coordinació amb el funcionament de l’escola? Un projecte similar en complexitat va ser l’ampliació del poliesportiu de la Bonaigua a Sant Just Desvern, amb la nova pista a sobre l’antiga, i no al costat, amb una piscina en funcionament, i amb moltes dificultats degudes a la topografia.

L’experiència en escoles va començar en 1997 amb el Conservatori Superior de Música, Dansa i Teatre a Balears (concurs nacional), el ceip Nostra Llar a Sabadell i el ceip Mallorca a Londres-Villarroel a Barcelona (guanyador del premi Ciutat de Barcelona i la Bienal Española de Arquitectura). El projecte del Conservatori presentava el repte següent. Havia d’allotjar, no una entitat, sinó quatre: l’Auditori, l’Escola de Música, l’Escola de Dansa i la seu de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. El repte va ser resoldre la necessitat d’infraestructures per a aquestes quatre entitats, no amb quatre edificis sinó amb un de sol. Salvant les distàncies, amb l’escola les dificultats a superar són comparables... Hi ha, però, una diferència important del projecte actual respecte a les altres escoles que hem fet. El que ens agrada d’aquest projecte és que tenim interlocutor. Volem dir que, quan treballes per a l’administració, t’has d’entendre amb un director tècnic i el que mana és la fitxa, però de fet no tens al davant l’usuari i, per tant, no hi ha interlocució. És quan l’obra ja és acabada que arriba el director de la nova escola, i aleshores n’hi ha que estan molt contents amb el resultats i n’hi ha que no els agrada gens, però en tot cas no han intervingut en el procés de la creació. Quan es treballa per a la cosa pública, la relació és per tant molt freda... Potser la consulta que l’ajuntament anuncia que es farà en relació a la remodelació de la Diagonal és un intent de tenir en compte els usuaris, però en general l’obra pública es fa al marge dels usuaris i tot sovint, com en el cas de la plaça Lesseps, és després que aquests opinen això 14

o allò. L’arquitectura pública és certament molt potent, però també molt freda. Així, per exemple, l’habitatge social primer es fa, i només un cop fet es presenta als seus possibles usuaris: en aquest tipus d’habitatge no es pot personalitzar mai. Per a nosaltres l’arquitectura no pot pas ser neutra; es tracta sempre de fer un servei a l’usuari, d’atendre els desitjos del client, de donar resposta a les seves necessitats, i per això el fet de tenir interlocutor és un atractiu afegit al projecte de l’escola... Ja sabem que són molt difícils de complir uns terminis molt concrets en arquitectura. Però tenint en compte la necessitat dels nous espais creats, i les ganes de poder utilitzar-los tant pels professors com per l’alumnat, creieu que aquests terminis es podran complir? De moment estem complint els terminis. La constructora és molt bona i potent. Malgrat la bona organització, l’execució és molt delicada, amb sorpreses com roca molt disgregada i canviant. Hem reforçat l’equip amb un geòleg, que se suma a l’equip dels arquitectes, aparellador, estructurista i enginyer industrial que ara estan molt a sobre del planning per a complir els terminis. Un tema que no ens sembla menor és, també, el del tancament final i enjardinament de l’escola... Aquest darrer tema l’hem delegat totalment en la Teresa Galí, que és una paisatgista que ens agrada molt com treballa i amb qui hem tingut oportunitat de treballar en altres ocasions. Pel que fa a nosaltres, l’únic que teníem clar és que calia conservar els tres pins de l’entrada

com a emblema, i plantejar tot l’enjardinament partint de zero. Ens sembla clar que al pati del parvulari seria bo que hi haguessin arbres que donin ombres, però la Teresa ja dirà... Pel que fa al tancament de la façana, el farem amb postes de fusta. L’ajuntament ens va imposar que no hi haguessin edificis tocant al carrer, i així ho hem respectat. El tancat el farem amb fusta, en harmonia amb la façana dels nous edificis.

La qualitat del bon arquitecte és tenir una visió molt global de les coses. S’assembla al director d’orquestra, o al metge generalista. Per acabar: algun consell per als nostres alumnes batxillers que es plantegen estudiar arquitectura? El primer és que escoltin i facin cas de la seva vocació: si no t’agrada el que fas, mai no ho faràs bé. Que ningú no estudiï arquitectura per a fer-se ric, perquè no és una professió per a fer molts diners. L’important és que t’agradi: nosaltres,

per exemple, no tenim cap hobby perquè la nostra afició és la nostra professió! Parlant dels estudis d’arquitectura, es tracta d’una carrera al mateix temps tècnica i artística, molt humanista. Malgrat que el col·legi professional distingeix moltes especialitats, en realitat els estudis d’arquitectura són molt poc especialitzats, i aquest és precisament un dels seus atractius. La qualitat del bon arquitecte és tenir una visió molt general o molt global de les coses. S’assembla al director d’orquestra, o al metge generalista... Pel que fa a aquests nois i noies, el més important és que no es deixin enganyar pels arquitectes estrella que surten a les revistes: no és una professió d’aparador, sinó una professió de servei. També han de saber que avui dia només un 50% dels arquitectes del nostre país tenen despatx propi (en altres països la proporció és encara menor). Com passa amb totes les professions liberals, és per tant una professió que et dóna la possibilitat de treballar com a autònom, però aquesta possibilitat no està ni molt menys assegurada... També podem advertir-los que l’arquitectura, segons com, no va amb els temps... Posem per cas un fuster artesà: algú encara pot necessitar-lo, però hi ha Ikea! Semblantment, l’arquitectura creativa, que busca solucions “a la mida”, encara pot ser reclamada, però la veritat és que també se’n pot prescindir... Tornant a allò que distingeix aquests estudis, el que et donen és sobretot una gran amplitud de mires. Certament els enginyers, posem per cas, tenen uns coneixements molt profunds sobre 15

determinats temes, per exemple en estructures, però l’arquitecte és més obert. Cada edifici és una aventura. Cada projecte et descobreix nous paisatges, nous edificis, noves ciutats, nous aspectes de la vida humana. Així, per exemple, quan vam fer la coberta de la cotxera amb la Teresa Galí vam tenir l’ocasió de conèixer el món dels autobusos i de la gent que hi treballa. Després, a més, quan ja has emprès una obra, cada dia és diferent, et trobes amb problemes diferents i has de pensar solucions noves sobre la marxa. Aquests estudis et donen també una gran versatilitat. Hi ha qui es dedica a dissenyar a petita escala, cascos de motos o joies, i hi ha qui arriba a planificar tota una ciutat, com és el cas de Dubai! Els enginyers tenen sens dubte el futur més assegurat. Però l’amplitud de mires, la creativitat, la versatilitat i humanisme són les raons que poden fer triar, des de la vocació, els estudis d’arquitectura. El consell més important és que facin cas de la seva vocació.

A BELLESGUARD

somnis d’una nova escola per Meritxell Giralt i Olga Orpinell

Hi haurà una finestra en forma d’estrella per veure les estrelles.

M’agradaria que hi hagués un túnel per dins de l’escola.

“Si poguéssiu parlar amb els arquitectes, què els demanaríeu?” Tots es van quedar en silenci, pensant en quines peticions podrien fer. Veient que el silenci s’allargava, les mestres els vam proposar de fer un viatge amb la imaginació que els portés del carrer Arimon ﬁns a Bellesguard per tal de descobrir l’escola que cadascú s’imaginava. En un tres i no res, els infants es van estirar a terra amb els ulls tancats i van començar a respirar profundament per tal de relaxar-se. Les mestres amb veu melosa i calmada, els vam anar guiant en l’inici d’aquest viatge. 16

Jo vull que tingui una muntanya de sorra ben gran i un vaixell de veritat, per jugar amb els amics.

Podríem posar al pati tendes d’indis, i sempre hi faria sol. També hi haurà gronxadors. . Les pissarres seran de color taronja.

Al llindar del somni, tots plegats vam sortir volant per la porta del pati de l’actual Parvulari direcció a la muntanya. Gairebé a sota de la torre de Collserola vam situar l’escola de Bellesguard. No existia ni el temps ni l’espai físic, per tant, en aterrar, cadascú es va trobar davant de l’edifici del Parvulari nou, ja construït. A partir d’aquí, cada infant va ser lliure per entrar a les aules, als patis i als passadissos, i va poder fixar-se en tots els detalls d’aquest nou edifici. 17

També hi posarem un telescopi. Mirarem les estrelles, la lluna, els planetes i el Sol.

L’Escola haurà de ser gran perquè hi seran tots els nens i totes les nenes. La classe de P5 tindrà forma de triangle, la de P4 de torre i la de P3 de cabana, perquè hi juguin sempre els més petits.

Ben aviat els infants del Parvulari podran cursar tota l’etapa d’Educació Infantil al nou edifici que s’està ja construint al carrer Bellesguard. Serà un gran canvi per a tots: més espai, noves infraestructures, millores en l’organització i instal·lacions modernes. Al llarg d’aquest curs, tant a les cases com a l’escola, se n’ha parlat molt d’aquest procés, i com és habitual, els menuts, que són presents a tot arreu, estiren les orelles i senten que s’aventuren moments de canvi... Ells també han parlat molt sobre el tema.

La participació de tots els infants és bàsica per a poder veure, entendre i viure l’Escola com ho fan en el seu dia a dia, ja que són ells qui viuen i comparteixen un gran nombre d’experiències i vivències entre totes les persones que la formem. Per aquesta raó, i reafirmant la importància de fer partícips els infants en la transformació de la seva realitat, a l’escola també vam considerar rellevant parlar amb els nens i les nenes del nou edifici i escoltar els seus dubtes i anhels. Per tal de preparar aquesta aventura i aquest canvi tan significatiu per a tots, es van preparar unes activitats en les quals els infants poguessin trobar un espai per a poder parlar sobre aquest procés. Asseguts en rotllana a terra, fent assemblea, es va començar a parlar de la necessitat de deixar l’edifici d’Arimon i del trasllat a Bellesguard.

–Per què penseu que cal que els nens i nenes del Parvulari pugem a Bellesguard i tinguem una escola nova? –els vam preguntar les mestres. –Perquè tots nosaltres ens estem fent grans i l’escola se’ns ha quedat petita –va exclamar la Maria. –I com que molts tenim germans petits, si no els deixem les classes, no podran venir a la Llar d’Infants –va respondre la Carla. Vam començar a explicar-los en què consistia el procés de construcció de l’edifici, els passos que s’havien de seguir i qui s’encarregaria de la realització d’aquest projecte.

I un tresor enterrat sota la sorra del pati.

Podem fer un volcà al pati i si premem un botó sortirà aigua de color vermell i ens esquitxarà a tots, i no podrem parar de riure.

Les finestres seran daurades, en forma de cor o pintades de tots els colors, com l’arc de Sant Martí.

–I com serà la nova escola? –va preguntar l’Oriol–. Jo voldria parlar amb els senyors arquitectes per demanar-los que en el pati hi posin gronxadors. –Bona pensada! –vam exclamar les mestres–. Si poguéssiu parlar amb els arquitectes, què els demanaríeu?

Tots restaven en profund silenci, fins que les mestres vam demanar-los que gravessin les imatges que havien vist en el seu cap com si fossin fotografies i, a poc a poc, s’anessin eixorivint. Un cop amb els ulls oberts, els vam donar fulls i colors per poder plasmar en el pla, l’escola que cada nen i cada nena havia imaginat. El resultat van ser un munt d’idees i d’escoles diferents, encara que no totes possibles. De nou asseguts en rotllana, ara sí que els infants van saber compartir els seus desitjos. Les rialles i les idees no ens van deixar durant una llarga estona. Fins i tot, vam decidir que exposaríem tots els dibuixos al vestíbul del Parvulari per tal que els arquitectes, els pares, les mares i la resta de l’escola poguessin conèixer els somnis de la nova escola.

Per això, si troben un infant del Parvulari que agafa paper i llapis i es posa a dibuixar apassionadament un edifici, no se n’estranyin... La imaginació mai no s’acaba i, per sort per a nosaltres, somiar encara és gratuït.

A BELLESGUARD

el projecte Barcelona per Ita Llevadot i Carme Vilardaga

En el segon trimestre del curs 2008-2009 hem organitzat moltes conferències entorn al tema de Barcelona. Les han realitzades els alumnes i diferents pares i mares de 3r A i 3r B de Primària. Cada nen ha impartit una conferència sobre diferents llocs rellevants de la nostra ciutat ja sigui per motius històrics, culturals, artístics, arquitectònics o d’una altra mena. Les sessions que corrien a càrrec de pares i mares ens han permès adquirir una visió molt completa de la vida de la ciutat en tota la seva riquesa i complexitat. El Sr. Sandalinas ens va parlar de la configuració de la ciutat. El Sr. Nicolàs ens va descobrir el món subterrani que hi ha sota terra en tota l’extensió que ocupa la ciutat. El Sr. Boncompte ens va preparar un joc per a situar en el mapa de la ciutat els edificis més emblemàtics. El Sr. Campos ens va explicar quines són les funcions de l’ajuntament i dels serveis municipals. El Sr. Boladeras ens va fer pensar sobre la seguretat ciutadana i ens va informar sobre els diferents cossos de policia. I, finalment, la Sra. Sans ens va parlar dels hospitals i de la seva gestió. A tots ells els volem agrair públicament els seus coneixements i la seva participació. No cal dir que els nens i les nenes han après moltes coses i, sobretot, han sentit com se’ls despertava l’interès per a saber-ne encara més. A continuació recollim una brevíssima notícia de cadascuna de les conferències impartides pels pares.

“El Sr. Sandalinas ens ha explicat l’origen de la ciutat de Barcelona des de l’època dels laietans.”

SOBRE LA CONFIGURACIÓ DE BARCELONA

Francesc Sandalinas Avui, dia 20 de gener de 2009, hem fet la primera de les diferents conferències sobre la ciutat que ens vindran a fer alguns dels pares dels nens de 3r de Primària. Ha vingut el Sr. Sandalinas, que és arquitecte. Ens ha explicat l’origen de la ciutat de Barcelona des de l’època dels laietans, els romans... fins als nostres dies. Els homes primitius construïen els seus poblats en forma de cercles, dalt d’un turó per defensar-se i a prop d’un riu. Així doncs, els laietans es van instal·lar en el lloc que avui anomenem Montjuïc. Més tard van venir els romans, que eren molt organitzats. A la ciutat, que sempre la construïen a prop d’un riu, hi feien un amfiteatre per a impressionar els altres pobles i fer-los amics seus. Als afores de les ciutats hi construïen carreteres empedrades per a poder circular fàcilment. Les ciutats tenien la plaça principal i dos carrers importants que la creuaven i, finalment, l’emmurallaven. Fora muralles, en petits turons i a prop d’altres rius que ara en diem rambles, van sortir petits nuclis urbans on ara hi ha el Carmel, el Putxet... Aquests pobles no s’organitzaven com ho feien els romans i els seus carrers feien ziga-zagues ja que seguien els camins per on passava la gent que anava a peu o a cavall. Cap al 1800 hi havia molta gent que es desplaçava amb carros. Passar pels carres tan estrets de la ciutat es feia molt perillós. La ciutat havia de créixer. Van enderrocar les muralles i el Sr. Cerdà va idear l’Eixample: carrers amples i quadriculats però amb les cantonades en forma de xamfrà per tal de millorar la visibilitat dels carruatges i dels

“Hem anat sortint per torn a la pissarra...”

cotxes que ja començaven a circular per la ciutat. Per diferenciar la quadrícula, va idear alguns carrers més amples que uns altres com el carrer Aragó, el Passeig de Gràcia.... També va idear la Diagonal que, en creuar-se amb altres carrers, li servia per a construir-hi places amb monuments per tal que la gent pogués situar-se. La nostra ciutat està formada per: la ciutat antiga i els barris que són els antics poblets que hi havia als afores de Barcelona com Sarrià, Gràcia i l’Eixample entre d’altres.

SOBRE LA BARCELONA QUE HI HA SOTA TERRA

Miguel Ángel Nicolàs El Sr. Nicolàs, pare de la Mariona, ens ha explicat la Barcelona que hi ha sota terra. Ens ha comentat que, com que altres pares ja havien explicat coses de la superfície de la ciutat, ell ens volia explicar tot el que es pot trobar a sota i que nosaltres no ens podem ni imaginar. S’ha centrat en quatre serveis imprescindibles per al bon funcionament de qualsevol ciutat: l’aigua, el clavegueram, el servei d’escombraries i el transport. Per començar, ens ha fet pensar d’on ve l’aigua neta que surt quan nosaltres obrim les aixetes; on va a parar l’aigua que nosaltres llencem per les canonades quan ens dutxem, quan tirem la cadena del vàter, o on va l’aigua bruta que surt de la rentadora de roba o dels plats. Després, per tal que ho poguéssim entendre, ens ha fet un plànol a la pissarra de les canonades que entren i surten dels edificis de la ciutat i que estan connectades a una gran xarxa de canonades molt més grossa que hi

ha al subsòl de Barcelona. Això ho ha enllaçat amb els túnels del metro que també travessen Barcelona, els refugis antiaeris que es van construir durant la Guerra Civil... També ens ha explicat el servei de la recollida d’escombraries. Hi ha carrers on els usuaris dipositen les escombraries en uns tubs que van a parar a sota terra, que s’afegeixen a la xarxa de camins subterranis. Hem pogut constatar que el subsòl de Barcelona està foradat per tot arreu i que està ple de carrers, túnels i passadissos. Finalment, ha donat a cada alumne un dossier informatiu molt complet amb fotografies i dibuixos de la ciutat sota terra i cada nen se l’ha pogut endur a casa seva.

El Sr Boncompte ens ha donat molta informació de cada un dels edificis: l’autor, l’any, l’estil, on es troba, quan es va fer i el perquè. Ens hem adonat que, en alguna zona de la ciutat, hi havia tantes fotografies d’edificis importants que les havíem de posar una a sobre de l’altra i que aquests edificis eren molt antics: estàvem observant el nucli històric de la ciutat. També hem vist la Barcelona modernista de Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i altres, situada a l’Eixample que va sorgir a causa de la gran expansió que hi va haver en enderrocar les muralles de l’antiga Barcelona. I, finalment, que els edificis més moderns estan situats a la perifèria de Barcelona i que n’hi ha molts menys que al centre. Ens ha agradat molt la manera de presentar la conferència ja que l’ha fet en forma de joc. Tots els nens han participat i han après molt.

SOBRE ELS EDIFICIS MÉS EMBLEMÀTICS DE LA CIUTAT

Josep Boncompte

SOBRE LA FUNCIÓ DE L’AJUNTAMENT

Òscar Campos El Sr. Boncompte, pare del Guillermo, ha començat la seva exposició posant un gran plànol de la ciutat de Barcelona a la pissarra. Després, ha repartit unes targetes entre els nens on hi havia fotografies de diferents edificis de la ciutat. Cada nen ha anat sortint per torn a la pissarra i havia d’anar dient de quin edifici es tractava, a quin lloc creia que es trobava de Barcelona i qui n’era l’autor. Després, ho hem anat enganxant sobre el plànol, de vegades equivocadament, però generalment amb encert gràcies a la feina prèvia que havíem fet en fer una volta amb el bus turístic de la ciutat. Cada nen també s’havia preparat una petita conferència dels diferents llocs d’interès que visitàvem amb el bus i, com els pares, ho havien exposat oralment a la classe davant dels seus companys. 21

El dia 19 de febrer de 2009 ha vingut el Sr. Campos, pare de la Carla, i ens ha parlat del funcionament dels ajuntaments. Dir ajuntament és el mateix que dir empresa pública de serveis. És una empresa perquè té estructura d’empresa, és pública perquè els diners es guanyen mitjançant els impostos i les taxes i és de serveis perquè ens presten serveis al territori i a les persones: com ara la neteja, el servei sanitari, els transports, la seguretat... L’ajuntament és el lloc des d’on es governa. El cap de l’ajuntament és l’alcalde. Després hi ha el consell d’administració que són els regidors i el personal de l’ajuntament que són els funcionaris.

“Cada nen també s’havia preparat una petita conferència...”

L’alcalde s’escull per elecció. Es vota una llista i guanya un partit polític. Tots els regidors escullen a qui ells volen que sigui el futur alcalde. La funció de l’alcalde és: • Fer decrets d’alcaldia, com per exemple fer urbanitzar un carrer... • Presidir la junta de govern local. • Presidir els plens municipals, que és la reunió de tots els regidors. Els regidors tenen les regiduries: d’esports, de sanitat, de serveis socials, de cultura i festes... L’ajuntament també té equipaments: llocs per a prestar serveis com una piscina, un teatre... o coses com camions d’escombraries... Preguntes dels nens Què es fa en un ple? Decidir les coses que s’han de fer: propostes d’acord. Uns proposen, es discuteix i es vota. Els acords es prenen per majoria. Què es pot demanar a un ajuntament? Construir més escoles, més vehicles per a recollir la brossa, que hi hagi més metges, que hi hagi més parcs, que hi hagi més policia.... Què s’ha de fer per ser regidor? Apuntar-se a una llista d’un partit polític que t’agradi per tal que et votin. Qui recompta els vots? Els qui formen la mesa electoral. S’obren les urnes i es compten. És el mateix un president que un rei? L’alcalde presideix el ple de l’ajuntament del poble que representa.

SOBRE LA SEGURETAT A BARCELONA

SOBRE ELS HOSPITALS DE BARCELONA

Jordi Boladeras

Mònica Sans

A Barcelona hi ha dues classes de policia: la guàrdia urbana i els mossos d’esquadra. En total hi ha uns 5.000 policies.

La Sra. Sans, mare de l’Helena, ha vingut a l’escola per parlar-nos dels diferents hospitals que hi ha a la ciutat de Barcelona, on es troben i com funcionen.

La policia treballa les 24 hores del dia repartit en tres torns: matí, tarda i nit. Els dies de festa i en èpoques de vacances també treballen. Els mossos s’encarreguen de: • Seguretat Ciutadana. • Investigació: policia secreta. • Policia administrativa: per exemple, controlen que els bars tanquin a l’hora... • Vigilància d’edificis: Palau de la Generalitat, jutjats, presons, trasllat de presos... • Treball a la Sala: és el lloc on es reben totes les trucades. • Ordre públic: vigilen un partit de futbol per tal que ningú no es faci mal... • Policia de metro o de ferrocarril. Tot el dia van de paisà per tal que no els reconeguin i puguin vigilar millor. Van circulant sempre per dins dels recintes. Tot el metro està controlat per càmeres. • Els Grup Especial d’Intervencions (gei): són els que fan operacions molt especialitzades, molt delicades i perilloses. La guàrdia urbana fa les mateixes funcions que els mossos però la seva àrea d’actuació és més limitada: patrullen pels carrers, fan serveis assistencials com ara atendre la gent que dorm al carrer, la gent que fa soroll als pisos.... També hi ha la policia administrativa, només per les lleis de l’Ajuntament i la policia de circulació que vigilen la velocitat dels cotxes, gestionen els accidents i coses per l’estil.

Ha començat l’exposició preguntant a cada nen on havia nascut i ha apuntat a la pissarra els diferents noms de clíniques i hospitals que els nens han anat anomenant. Aquesta introducció li ha anat bé per a poder explicar la diferència que hi ha entre una clínica i un hospital, el lloc on estan ubicats aquests edificis i veure si estan gaire a prop els uns dels altres. També ens ha explicat la diferència que hi ha entre un lloc públic i un lloc privat. Ens ha fet adonar de la quantitat de gent que pot treballar en un hospital: els metges, les infermeres, els camillers, el personal de neteja, el personal de cuina, els guàrdies de seguretat, el personal de laboratori, el personal d’administració i secretaria i un llarga rècula més. Es pot dir que en un hospital gran com el de la Vall d’Hebron, hi poden treballar unes sis mil persones. Després també cal comptar tots els malalts que hi ha ingressats, gent que hi va a visitar-se o la gent que acompanya els malalts. Ben bé podem dir que cada dia hi passen unes vint-i-cinc mil persones. Només per la gent que hi ha en un hospital podríem dir que és com una petita ciutat. Finalment s’ha centrat en explicar-nos un nou projecte anomenat Maggis que dóna suport psicològic i confort a tots aquells qui han d’estar hospitalitzats per un període llarg de temps, normalment amb malalties importants com el càncer.

A BELLESGUARD

el placer de la poesía por Imma Pérez y Josep Pujol

Nos proponemos a continuación exponer brevemente alguna de las experiencias que venimos llevando a cabo desde hace algunos años en la clase de Lengua Castellana del Ciclo Superior de Primaria. La historia de la poesía es la historia de los sentimientos de los hombres a lo largo de los siglos. Aunque las composiciones han ido variando, siempre permanecen unos temas constantes: el amor, la nostalgia, el dolor, la muerte… Y no podemos olvidar que tras los sentimientos de cada poeta subyace una determinada concepción del mundo, un modo particular de enfrentar los problemas de cada época. Nuestra finalidad y único objetivo no es otro que el de aproximar a nuestros alumnos de 5o y 6o de Primaria al gusto por la poesía y al placer que puede transmitirnos su comprensión. Para ello, hemos hecho una selección de poemas y poetas que creemos más adecuados para esta edad, pero evidentemente sin profundizar en las figuras retóricas ni en los movimientos literarios o sobre consideraciones sobre el género, temas propios de cursos superiores. A continuación explicaremos la experiencia de estos últimos años a partir de fragmentos de algunos de los poemas trabajados en clase. A veces, la poesía puede ser fuente de diversión y alegría, y pretender únicamente un entretenimiento como en las simpáticas descripciones de animales de Gloria Fuertes y Celia Viñas:

La serpiente inofensiva

La carcoma

de Gloria Fuertes

La serpiente se siente, la serpiente se presiente se siente –se siente cansada–, la serpiente se sienta, se sienta, entre matas de menta. La serpiente se sienta, cansada y hambrienta…

La carcoma es un bichito que sólo come madera.

Cómo se dibuja un elefante de Gloria Fuertes

Por las patas de la cama del testero, la carcoma carcomiendo, la carcoma sin querer, hace música al comer. (…)

El ciempiés yé-yé Tanta pata y ningún brazo. ¡Qué bromazo! Se me dobla el espinazo, se me enredan al bailar. ¡Qué crueldad! Por delante y por detrás, sólo patas nada más.

(…)

Su cuerpo es un corpachón tamaño de camión; grandes las patas y orejas, cuatro pelos en las cejas. Y la trompa ¡qué trompazo! Un elefante sin trompa es como trenza sin lazo. Descomunales colmillos curvados como cuchillos. Todo es grande (al ﬁn y al cabo tan sólo tiene pequeños los ojos y el rabo). Arrugas en el pellejo –aunque no es viejo– (…)

La abeja de Celia Viñas

Del clavel a la rosa, de la rosa al clavel, cuatro curvas de miel. Abejita de cristal, una estrella dorada sobre el sueño del rosal.

Espronceda

Calderón de la Barca

Gustavo Adolfo Bécquer

Durante esta etapa no podemos olvidarnos de La Canción del pirata de José de Espronceda, representación de la imagen típica del poeta romántico. Los alumnos escuchan una grabación de nuestra fonoteca literaria e intentan imitar la entonación, mejorar la dicción y, sobre todo, poner el mismo énfasis y expresividad que el que oyen en la audición al tratar el tema de la libertad.

Otra poesía totalmente distinta es la de Calderón de la Barca: Una lección para el sabio. Esta historia aleccionadora nos presenta un comportamiento típico de los seres humanos, pues a veces pensamos que somos los más desgraciados del mundo, pero si miramos a nuestro alrededor encontramos a personas que se conformarían con lo que desechamos.

Los alumnos pueden apreciar con esta rima sobre el amor no correspondido que el lenguaje poético es muy especial. Bécquer juega con la musicalidad de las palabras y con el ritmo de los versos.

Con diez cañones por banda, viento en popa a toda vela, no corta el mar, sino vuela, un velero bergantín.

Cuentan de un sabio que un día tan pobre y mísero estaba, que sólo se sustentaba de las hierbas que cogía. –¿Habrá otro –entre sí decía– más pobre y triste que yo?

(…) Que es mi barco mi tesoro que es mi Dios la libertad, mi ley la fuerza y el viento, mi única patria la mar. (…)

Y cuando el rostro volvió halló la respuesta, viendo que iba otro sabio cogiendo las hojas que él arrojó.

Rima LXXXV a Elisa

Para que los leas con tus ojos grises, para que los cantes con tu clara voz, para que se llene de emoción tu pecho hice mis versos yo. Para que encuentren en tu pecho asilo y les des juventud, vida, calor, tres cosas que yo no puedo darles, hice mis versos yo. Para hacerte gozar de alegría, para que sufras tú con mi dolor, para que sientas palpitar mi vida, hice mis versos yo. Para poder poner ante tus plantas la ofrenda de mi vida y de amor, con alma, sueños rotos, risas, lágrimas hice mis versos yo.

Lope de Vega

Rubén Darío

El siguiente poema, Los ratones de Lope de Vega, basado en las famosas fábulas de Esopo, nos presenta una historia sobre unos ratones cuya moraleja sería: “Una cosa es predicar y otra dar trigo”. Aquí el vocabulario es un poco más complicado, pero les resulta al mismo tiempo divertido de memorizar.

Otra poesía trabajada es A Margarita de Rubén Darío. El poeta explica, a través de una leyenda de origen indio, la enfermedad de su hija mayor.

Juntáronse los ratones para librarse del gato; y después de un largo rato de disputas y opiniones, dijeron que acertarían en ponerle un cascabel, que, andando el gato con él, librarse mejor podrían. Salió un ratón barbicano, colilargo, hociquirromo, y, encrespando el grueso lomo, dijo al senado romano, después de hablar culto un rato: –¿Quién de vosotros ha de ser el que se atreva a poner ese cascabel al gato?

Las fábulas de Esopo

Margarita, está linda la mar, y el viento lleva esencia sutil de azahar: tu aliento. Ya que lejos de mí vas a estar, guarda, niña, un gentil pensamiento al que un día te quiso contar un cuento.

Antonio Machado Los alumnos de 5o han estudiado este bello poema descriptivo Verdes jardincillos de Antonio Machado cuyo contenido nos muestra un compendio infinito de colores, formas, objetos y movimientos para hablarnos de un determinado paisaje.

¡Verdes jardincillos, claras plazoletas, fuente verdinosa donde el agua sueña, donde el agua muda! resbala en la piedra!

Durante el tercer trimestre, los alumnos de 6o han leído el libro de Las fábulas de Esopo y han podido comprobar que la mayoría de ellas eran protagonizadas sólo por animales que se comportaban como las personas y que terminaban con una lección moral que comentábamos en clase.

Y por último, los alumnos de 6o también han estudiado este mismo autor a partir de las canciones interpretadas por Joan Manuel Serrat basadas en sus famosas poesías Proverbios y Cantares, A un olmo seco y La saeta. A partir de su biografía, hemos explicado sus poesías: su exilio en Colliure, la muerte prematura de su amada Leonor, su trabajo como profesor de francés en Soria y el significado de la última poesía cuyo sentido religioso relacionamos con la Semana Santa. En resumen, todas estas poesías han sido leídas, comentadas, escuchadas, recitadas y, como última actividad, los alumnos han consolidado la temida ortografía haciendo un autodictado de cada una de ellas. Tal vez pueda parecer que estudian demasiadas composiciones, pero nuestra experiencia nos ha demostrado que es la edad adecuada para despertar en ellos el interés por la poesía, como también lo es para permitirles que disfruten al recitarlas delante de toda la clase. Por ello, hemos considerado oportuno explicar esta experiencia y deseamos compartirla con aquellas personas que se sientan interesadas por el mundo de la poesía.

A BELLESGUARD

síntesi per Luciano Aguilera, Francesc Blasi, Xavier Ibáñez i Josep Serrarols

1. PREÀMBUL: UN PETIT EXERCICI D’ETIMOLOGIA. DELS TREBALLS DE SÍNTESI ALS PROJECTES DE RECERCA A L’ESO

Entenem, doncs, que el que la llei ens demana no és pas que demanem impossibles, sinó que endeguem amb previsió d’anys –i amb astúcia– un camí que porta, en l’horitzó d’una vida d’estudi prolongada, al domini d’una capacitat en el treball intel·lectual que pertany a la plenitud d’una intel·ligència madura i ben formada. És amb aquest esperit que a l’escola hem programat el treball de síntesi des d’una perspectiva que atén a l’edat intel·lectual de cada curs però que pren cura al mateix temps del lligam del treball a fer en els distints cursos a fi de conduir els nostres alumnes cap a un domini progressiu del treball de síntesi.

El mot “treball”, del llatí tripalium, literament “tres pals”, era en el seu origen el nom d’un instrument de tortura: es tractava, com diu el nom, d’una estructura formada per tres pals en la qual, seguint tècniques diverses fruit de la creativitat del botxí, es penjava en posicions diferents la dissortada víctima a fi de castigar-ne les articulacions, els músculs i el cos tot. Això és, doncs, el que ens evoca l’etimologia: no hi ha treball sense fatiga, sense esforç, sense patiment; treballar demana, en efecte, exercitar cos i ment, sotmetre’ls a prova, forçarlos, enfrontar-los a penes i treballs.

3. MANS A L’OBRA: EL PROGRAMA DE TREBALLS DE SÍNTESI DE L’ESO A L’ESCOLA SANT GREGORI

“Síntesi”, per la seva part, no ve pas del llatí, sinó del grec. Literalment significa posició (-tesi) conjunta (syn-). Quan es tracta de treball intel·lectual, “fer síntesi” significa aleshores posar a treballar junts coneixements, habilitats i destreses que primer hem adquirit separadament en la feina sobre camps o matèries distintes. Un treball de síntesi és, en suma, l’esforç consistent a posar en joc el que hem après des de matèries diverses per a dominar un sol tema; o en una altra fórmula: consisteix a fer ús de tots els recursos i de tots els coneixements necessaris, pertanyents a camps diversos, per a dominar un objecte d’estudi que demana aquesta perspectiva interdisciplinària per a ser copsat i guardat ordenadament en la memòria.

En un any d’obres, que han de millorar qualitativament les instal·lacions de l’escola, també en el treball intel·lectual hem hagut de posar mans a l’obra, per tal de pensar un projecte coherent i integrat de les feines a realitzar al llarg de tota la Secundària a fi d’adquirir progressivament allò que es demana sota el títol de “treballs de síntesi”. I això, també aquí, amb la vocació de no deixar de millorar any rere any la formació acadèmica dels nostres alumnes. No és potser el lloc d’entrar en tots els detalls de la feina a fer, però sí que podem esbossar les línies de força del nostre plantejament, en una consideració cronològica curs per curs. El criteri bàsic és no voler fer-ho tot de cop. Vegem.

Si comencem tot explicant això, és perquè la legislació vigent en matèria educativa (loe) ens demana que entrenem els nostres alumnes en aquesta competència ja des de 1r d’eso, en un esforç continuat, al principi molt dirigit però cada cop de forma més autònoma, que ha de culminar en la realització d’un projecte de recerca, a elaborar en grup i sota la tutela d’un director de recerca durant el 4t curs de l’eso.

De 1r a 3r d’eso, tots els alumnes, al llarg del curs, han de fer dos treballs de síntesi: un de l’àmbit de les Ciències Socials, un altre de l’àmbit de les Ciències Naturals. A 1r d’eso comencem a poc a poc. En aquest curs els alumnes tenen adjudicada una hora setmanal del treball de síntesi, amb un professor que, per tant, coordinat amb els diferents seminaris, els acompanya setmanalment en aquest treball. En el primer trimestre hi fan tècniques d’estudi i adquisició de mètode en el treball acadèmic. En el segon, realitzen un treball de ciències socials, consistent en l’elaboració de l’arbre genealògic dels seus avantpassats més pròxims. Aquest treball, a més de fomentar la sana tafaneria pròpia de l’esperit científic, dóna l’ocasió per a resseguir els propis orígens, prendre consciència de la pròpia identitat i, en la posada en comú, prendre així consciència de la realitat diversa –tant pel que fa als llocs de procedència com pel que fa a l’estructura familiar de cadascú– dels companys de la classe. Per fi, en el tercer trimestre realitzen un treball titulat “Científics i recerca. Iniciació a la investigació”, que situa l’alumne davant de la seva primera investigació en l’àmbit de les ciències, i que consisteix a recercar informació i elaborar un dossier sobre algun dels científics més prestigiosos de la història de la ciència, com Narcís Monturiol o Thomas Alva Edison.

2. CONSIDERACIÓ PRÈVIA SOBRE L’ADQUISICIÓ D’AQUESTA DESTRESA INTEL·LECTUAL Podria semblar que el legislador ha estat massa optimista. Pretendre, en efecte, que un alumne d’eso realitzi un treball de síntesi pròpiament dit, i, per tant, que en el domini d’un sol objecte d’estudi sigui capaç de recórrer als coneixements i habilitats intel·lectuals adquirits des de totes i cadascuna de les matèries, podria semblar una pretensió vana. Ho argumentaríem així: un alumne d’eso no té pas encara prou maduresa intel·lectual per a realitzar un esforç de síntesi d’aquestes característiques –una maduresa, sigui dit de passada, que amb propietat només s’acaba d’adquirir en els anys dels estudis universitaris. 26

A 2n i 3r d’eso seguim l’estructura que ja vam explicar en la revista del curs 2007-2008 (vegeu L’escola en paraules 8, p. 26): un treball que lliga totes les matèries del camp de les Ciències Socials i Humanes (sobre el Romànic a 2n, sobre el Renaixement i el Barroc a 3r), i un treball de síntesi centrat en les ciències experimentals (sobre les matemàtiques, base de totes les ciències naturals, a 2n, sobre les ciències experimentals a 3r). El que ja vam explicar referent als treballs humanístics continua vigent, perquè l’experiència repetida ens confirma que es tracta d’un plantejament reeixit. Pel que fa a les ciències, la novetat d’enguany ha estat la de deslligar aquest treball de les sortides de final de curs i proposar una activitat a realitzar a l’escola, a la manera del treball de lletres. Donada la novetat, en el punt 4 expliquem amb un cert deteniment, i com a botó de mostra, l’activitat científica realitzada enguany pels alumnes de 3r d’eso.

“Resultava sorprenent veure les classes de 3r d’eso plenes de safates amb el menjar...”

Pel que fa, en fi, a 4t d’eso, aquí ja no es tracta de fer treballs de síntesi, sinó de concentrar tots els esforços, al llarg d’un any, en la realització d’un projecte de recerca. Els diferents seminaris de l’escola proposen als alumnes diferents treballs d’investigació a realitzar. Com en els cursos anteriors, el treball s’ha de fer en grup, però aquesta vegada, per primer cop, són els mateixos alumnes que trien els grups i que elegeixen el tema a investigar de la llista proposada pels professors. A cada grup se li adjudica un director de treball, amb el qual es reuneixen setmanalment, durant tot el curs, a l’hora de tutoria. Aquesta tutela constitueix un instrument preciós i eficaç per ensenyar els alumnes a realitzar el treball intel·lectual de forma responsable i autònoma. Acabat el curs, els alumnes han de fer una defensa oral de la feina feta davant d’un tribunal format per professors i amb l’assistència dels seus companys com a públic: primer entrenament per al que serà el treball de recerca a elaborar entre 1r i 2n de batxillerat.

“...del dinar del dia i els alumnes provistos de balances de precisió i jocs de pesos...”

Acabem fent la llista, per satisfer la possible curiositat dels lectors, dels temes que els alumnes que han cursat 4t d’eso van triar en les seves respectives investigacions. Del seminari de socials: “La batalla d’Stalingrad al cinema”, “La vida a la rereguarda a la Guerra Civil”, “Aspectes del nazisme en El gran dictador” i “La vida quotidiana a la postguerra”. Del seminari de Llengua: “Anàlisi de textos periodístics” i, conjuntament amb el seminari de Filosofia: “Frankenstein de Mary Shelley” i “Miguel Hernández i el Manifest comunista”. Del seminari de Matemàtiques: “El nombre d’or”. I, finalment, del seminari d’Experimentals: “Construcció d’un ascensor”, “Construcció d’un motor elèctric”, “Construcció d’un robot” i “Per què neteja el sabó?”. Alguns dels treballs fets han donat resultats magnífics. Felicitem des d’aquí els seus autors, i passem ja, per acabar, a exposar amb un exemple la novetat introduïda en el plantejament del treballs de ciències. 27

Ha estat un treball rigorós en què els alumnes han pogut copsar de primera mà la complexitat d’un treball cientíﬁc, i on les dades, el treball estadístic i els conceptes matemàtics han jugat un paper rellevant i imprescindible.

4. UN BOTÓ DE MOSTRA: EL NOU TREBALL DE SÍNTESI DE CIÈNCIES A 3r D’ESO

4.4. Procediment Càlcul de la despesa energètica diària Els alumnes de manera individual van calcular les kcal que gastaven en un dia feiner normal, en funció de les hores dedicades a caminar, estar drets, estar asseguts, fer esport, dormir, etc. Fent la mitjana de tots els alumnes es va obtenir una estimació força fiable de la despesa calòrica diària d’un alumne de 3r d’eso.

Durant tres tardes del mes de maig els alumnes de 3r d’eso van realitzar el treball de síntesi de l’àrea de ciències, amb el títol de “La dieta del menjador de l’escola, és energèticament equilibrada per a un alumne de 3r d’eso?”[1]. 4.1. Justificació del treball Per tal d’ajustar el treball de síntesi a la programació real de les ciències naturals de 3r d’eso i adequar-lo plenament al temari d’anatomia i fisiologia humana donat a classe, hem dissenyat un treball que integri els coneixements de nutrició i alimentació apresos a l’aula, amb la vida quotidiana de cada alumne, per afavorir d’aquesta manera la motivació i la posada en pràctica dels aprenentatges teòrics, tot i aplicant un mètode científic rigorós.

Es van veure clares diferències entre els alumnes, ja que n’hi ha que dediquen força temps a les activitats esportives extraescolars, mentre que d’altres porten una vida molt més sedentària. Càlcul de l’aportació energètica dels aliments ingerits en l’esmorzar, el berenar i el sopar Després havien de calcular l’aportació energètica dels aliments que ingerien durant el dia, en l’esmorzar, el berenar i el sopar, això els va portar força feina i enrenou, ja que en cada àpat van haver d’estar amb la bàscula de cuina, pesant les quantitats d’aliment que ingerien. En alguns casos això els va resultar força simple, però en d’altres la cosa es complicava una mica; pensem en la laboriositat que comporta destriar tots els ingredients d’una pizza i pesar-los per separat, o bé fer una estimació de la quantitat de mozzarel·la o de salsa de tomàquet que porta.

Amb aquest treball, doncs, es pretén que l’alumne aprengui i entengui el funcionament del mètode científic aplicat a la resolució de qüestions lligades a la vida real i pràctica. 4.2. Objectiu general del treball En aquest treball intentàvem esbrinar si la quantitat donada en cada ració del menú escolar diari satisfeia, una vegada complementat amb l’esmorzar, berenar i sopar, les necessitats energètiques diàries d’un alumne de 3r d’eso. 4.3. Realització del treball Aquest treball es va desenvolupar en cinc fases:

També havien de tenir en compte les kcal de les begudes carbòniques ensucrades i les llaminadures consumides durant el dia. També calia pesar el peix sense les espines, la carn sense els ossos, o la fruita pelada i sense llavors, i fer estimacions sobre les quantitats d’oli ingerit.

• Fase A: Càlcul de la despesa energètica diària, en kilocalories (kcal), d’un alumne de 3r d’eso. • Fase B: Càlcul de l’aportació energètica dels aliments ingerits en l’esmorzar, el berenar i el sopar. • Fase C: Càlcul de la quantitat de kilocalories presents en els aliments del dinar del menú de l’Escola. • Fase D: Posada en comú, discussió dels resultats obtinguts i conclusions finals. • Fase E: Elaboració d’una taula amb un full de càlcul (Excel) per tal de confeccionar una dieta equilibrada des del punt de vista energètic.

Càlcul de la quantitat de kilocalories presents en els aliments del dinar del menú de l’Escola A continuació van haver de fer el mateix, però amb el menú escolar del dia. Resultava sorprenent veure les classes de 3r d’eso plenes de safates amb el menjar del dinar del dia i els alumnes provistos de balances de precisió i jocs de pesos, pesant tots i cadascun dels aliments que els havien posat en cada safata. Val a dir que no vam tenir gaire sort amb el primer plat, ja que es tractava de puré de verdures, i és clar, els alumnes havien d’anar a la cuina a preguntar pels ingredients que duia, i fer-ne les estimacions oportunes sobre les quantitats de porro, mongeta tendra, pastanaga, pèsols, patata i carbassó que duia, i a continuació buscar les kcal que portava cadascun d’aquests ingredients.

[1] En tot el treball hem utilitzat la paraula pes com a sinònim de massa, tot i ser conscients que són dos conceptes totalment diferents. Que ens perdonin, doncs, els físics, però estem segurs que el context, tractant-se d’un treball de dietètica, salva en cada cas la possible confusió.

El segon plat va resultar més fàcil: pollastre al forn amb patates xips. En primer lloc calia barallant-se amb el ganivet i la forquilla per intentar deixar els ossos ben nets i poder pesar només la carn consumible. Després s’havia de pesar les patates xips i el pa, i per acabar es va fer una estimació de l’oli associat que portaven tots aquests aliments.

Elaboració d’una taula amb un full de càlcul (Excel) Per acabar els alumnes van elaborar una taula amb un full de càlcul (Excel) que permetia confeccionar una dieta equilibrada energèticament, tenint en compte la diversitat dels aliments i les quantitats que, de cadascun d’ells, hi anéssim introduint. 4.5. Conclusió

Finalment les postres: poma, va ser el moment de poder observar tota mena d’estils i estratègies sobre com pelar-ne una sense llençar-ne la meitat. Mitjançant factors de conversió van esbrinar, segons la quantitat de cada aliment, les kcal ingerides de cada un. Fent la mitjana entre 10 menús es va treure una dada estimativa força fiable de les quantitats i les kcal que ingerien en un menú diari de l’escola.

Pensem que ha estat un treball rigorós, alhora que entretingut, en què els alumnes han pogut copsar de primera mà la complexitat d’un treball científic, i on les dades, el treball estadístic i els conceptes matemàtics hi jugaven un paper rellevant i imprescindible per a poder treure qualsevol conclusió i per a corroborar o desmentir qualsevol hipòtesi. També ha resultat particularment interessant i oportú fer veure als alumnes la necessitat de qüestionar qualsevol mètode experimental pel que fa a la recollida de dades, a fi de detectar possibles errors i fer-los reflexionar sobre la fiabilitat de les conclusions finals.

Al mateix temps, també es van comparar les quantitats en grams que portava cada safata, per tal de veure si el repartiment d’aliments en cada una d’elles era equitatiu. La diferència de pes entre les safates va resultar mínim. Després es van fer els càlculs sumant totes les kcal ingerides durant el dia, exceptuant el dinar, per mirar si el desfasament que hi havia entre aquestes i les gastades en totes les activitats diàries de la fase A, eren compensades per les kcal ingerides en el dinar de l’escola. Ens vam trobar que no, i això ens va sorprendre ja que la descompensació era molt elevada: ens faltaven unes 990 kcal per tal que la dieta diària ens resultés equilibrada energèticament. Posada en comú, discussió dels resultats obtinguts i conclusions finals Finalment, es va fer la posada en comú entre tots els grups, i es van discutir els resultats de l’estudi per tal de treure’n unes conclusions finals. En principi partíem d’una hipòtesi: pensàvem que ingeríem més kcal que les que gastàvem, ja que a priori teníem la sospita que en una societat com la nostra hi ha una tendència a ingerir més kcal que les que es gasten. Però els nostres resultats la contradeien; vam intentar treure’n algunes conclusions. Les dades dels càlculs obtinguts a casa sobre les quantitats de kcal ingerides en el sopar, l’esmorzar i el berenar, podien no ser del tot fiables, ja que en la majoria dels casos les quantitats de kcal consumides eren sospitosament baixes. Pensem que això podia ser degut a la complexitat i laboriositat a l’hora de pesar i fer els càlculs (fet comentat anteriorment), a més del factor que les bàscules de cuina són poc precises, de tipus diferents i mal calibrades. També hem trobat que, en molts casos, els alumnes berenen i sopen molt poc, i això també feia disminuir molt les quantitats de kcal ingerides.

“...pesant tots i cadascun dels aliments que els havien posat en cada safata.”

HISTÒRIES

el Timbaler del Bruc per Bibiana Ruestes i Montserrat Vilardaga

Diu la llegenda que un jove santpedorenc va dur a la victòria un grup d’afèrrims lluitadors. D’aquí uns anys, bé podria fer referència aquesta cita a la fita aconseguida enguany pel Barça. Però no, no és aquest el tema que ens ocupa. En aquesta ocasió ens referim a la llegendària història del Timbaler del Bruc. A principi de curs, l’Eva Miraball, bibliotecària de l’Escola, ens va proposar a les mestres de Cicle Inicial de Primària participar en l’activitat Llegendes, narracions i contes del nostre país promoguda per l’Associació Aula Maria Rúbies.

Aquesta activitat consistia a donar la possibilitat als nostres alumnes de viure i conèixer una mica més de prop les històries i llegendes més emblemàtiques del nostre país a partir d’un seguit de narracions. La veritat és que ens va costar poc engrescar-nos a participar-hi, i ben aviat ens vam trobar decidint quina seria la llegenda escollida per treballar a fons una petita part de la història de Catalunya. Per les privilegiades característiques de la nostra escola pel que fa a l’entorn, i pensant en aprofitar-les al màxim, vam escollir la llegenda del Timbaler del Bruc. El primer pas per treballar la llegenda va ser donar a conèixer la història als nostres alumnes. El professor Josep Pujol, mestre de formació religiosa, es va oferir a fer una petita

representació, amb indumentària inclosa, per tal que els nens es fessin seva la història. Tot seguit en van fer uns dibuixos d’allò que més els hagués agradat. Però la feina no acaba aquí. Per tal de fer la història més propera, vam recrear al polivalent l’entorn de la llegenda, les conegudes muntanyes de Montserrat i els seus principals protagonistes, el timbaler i els soldats francesos. Com he citat anteriorment, les mestres teníem en ment aprofitar la muntanya que envolta l’escola per tal de simular el moment en què el timbaler espanta els soldats tot tocant el seu instrument. Però per això, necessitàvem ser veritables timbalers, i ens havíem de confeccionar la nostra disfressa.

Cada nen va portar una caixa de galetes daneses que va transformar en timbal, es va construir unes baquetes amb plastilina i un bastonet de fer broquetes, i finalment es va fer una barretina amb cartolina i paper pinotxo. Ara sí, ja estàvem preparats per a fer una bona simulació de la llegenda. Però amb la feinada que havíem tingut, per què no aprofitar-ho tot pel final de curs?

La culminació d’aquesta aventura timbalera ha estat la festa del final de curs, ja que els nostres alumnes de 1r i 2n de Primària han cantat les cançons apreses vestits de timbalers.

Tal dit, tal fet. La Maria, mestra de música de l’escola, ens va ensenyar dues cançons associades a la temàtica de la nostra llegenda: Napoleó tenia cent soldats i Els tres tambors.

Enhorabona timbalers!

L’Associació Aula Maria Rúbies, promotora de la iniciativa, ha felicitat l’escola per totes les activitats que s’ha dut a terme al voltant de la llegenda.

Amb les cançons apreses i ben equipats amb els timbals, les baquetes i les barretines, vam pujar a la muntanya i tots a la una, talment Timbalers del Bruc, vam fer ressonar els nostres instruments.

HISTÒRIES

les Socials en anglès per Núria Pociello i Mercè Wangüemert

Vivim en una societat on el domini de les llengües és essencial. Conscients d’aquesta realitat l’escola ha començat un nou projecte: introduir a poc a poc l’anglès com a llengua vehicular en d’altres matèries. Així, aquest any, per primera vegada i a partir del gener, hem treballat una hora a la setmana la matèria d’història en anglès. No cal dir que aquesta nova aventura ha provocat entre els alumnes, d’una banda interès, però de l’altra una certa por. Era un repte nou per a tots, i especialment per als alumnes de 6è, que s’havien d’enfrontar a treballar l’anglès no com a llegua estrangera sinó com a llengua de comunicació. Malgrat tots els temors i dubtes, els alumnes s’hi han engrescat i han intentat treure’n el màxim profit. Les sessions en anglès les vam enfocar de dues maneres: A. Com a revisió dels continguts treballats a la classe d’història en català El treball de revisió consistia a refrescar continguts prèviament assolits a la classe de socials, però afegint-hi vocabulari “útil” en anglès. Per “útil” entenem aquell vocabulari que en algun moment podrem utilitzar en anglès, per exemple no té massa sentit insistir en l’aprenentatge de mots com escorbut: scurvy en anglès, perquè les vegades que en la nostra vida parlarem d’scurvy en anglès són força limitades, mentre que mots com malaltia: illness tenen un significat més ampli i més rentable.

Els nostres alumnes han pogut comprovar que, amb una mica d’ esforç, són capaços de seguir un altra assignatura en llengua estrangera.

B. Com a ampliació de continguts Les sessions d’ampliació consistien a estudiar algun tema relacionat amb els treballats a la classe d’història, sense que s’hagués tractat prèviament en català. Per exemple després d’estudiar la cultura inca a la classe d’història, en anglès vam estudiar el Machu Picchu, o quan treballaven l’Espanya dels Habsburg ho vam ampliar amb temes d’art com El Escorial (s. xvi) i Velázquez (s. xvii). La metodologia emprada en totes les sessions de manera sistemàtica i per aquest ordre ha estat: • Esbrinar oralment què sabien i recordaven del tema a treballar. • Situar-se en el temps i en l’espai. • Treballar el vocabulari essencial per a entendre els conceptes bàsics i poder-lo utilitzar de forma adequada en la vida quotidiana.

• Observació i anàlisi d’una obra d’art. Hem treballat tres pintures de Velázquez de temàtiques diferents: Les Menines, La rendició de Breda i Vella fregint ous. En primer lloc vam visualitzar i comentar les obres. A continuació, cada alumne havia de respondre un petit qüestionari d’aspectes tècnics de l’obra i, posteriorment, seguint unes pautes, fer-ne un redactat senzill. • Treball en equip. Com a activitat aglutinadora del “Segle d’or espanyol” vam elaborar pòsters de Murillo, Zurbarán, El Greco i El Escorial. I per a plasmar tota la feina feta durant els últims dos trimestres hem fet, a manera de mural, l’eix cronològic de la matèria amb alguns temes treballats. • A través del tema de la revolució industrial hem fet una petita aproximació al medi físic i cultural anglès. Hem relacionat els orígens de la revolució industrial a Anglaterra i el seu desenvolupament a Catalunya.

En funció dels continguts s’han realitzat diferents activitats, com per exemple:

Com que enteníem que estudiar història en anglès podia resultar difícil i potser descoratjador, i a més intuíem que els alumnes patien en pensar en l’avaluació, vam optat per qualificar la matèria a partir dels treballs de classe i petits controls.

• Lectura i traducció del text per fer un bon treball de comprensió. Aquests exercicis eren variats. A tall d’exemple: a) Exercicis de resposta múltiple. b) Ordenar cronològicament esdeveniments. c) Redactar oracions senzilles. d) Exercicis de traducció.

En conjunt, malgrat haver disminuït en una hora les classes d’història en català i l’esforç que ha suposat coordinar i compensar continguts, estem satisfets dels resultats i de la feina feta. Els nostres alumnes han pogut comprovar que, amb una mica d’ esforç, són capaços de seguir un altra assignatura en llengua estrangera.

Ens sembla oportú acabar aquest article amb alguns comentaris dels nostres alumnes, alguns crítics, d’altres divertits...

Història en anglès és una experiència nova que em feia molta il.lusió començar. Marc Gol

La classe d’història en anglès està ben pensada, ja que repassem història i aprenem d’altres coses. Hi ha activitats que són més divertides que d’altres... Julià Coronas

A mi la història en anglès m’agrada bastant tot i que hi ha coses que no entenem.

La professora ens parla en anglès i després no ho tradueix i això m’agrada perquè així ens hem d’espavilar a saber què vol dir en català... El que és xulo és que repassem tot el que fem a història en català, però en anglès. Georgina Segarra

Irene Casañé

Els pares, els professors, els avis i les àvies diuen que és molt important l’anglès i que s’aprèn escoltant i parlant. A mi personalment no m’agrada... i com passa gairebé sempre sobre això que és molt important no hi fem gaire cas... Laura Gisbert

HISTÒRIES

mil cent onze anys de la mort de Guifré el Pelós per Manfred Díez

sobre fons groc. Els escuts de València, les Balears, Andorra, l’Aragó, la Provença, l’Alguer, Sicília, la vila occitana del Millau, i molts d’altres es van exposar en un gran mural, que va guarnir l’espai polivalent de les classes de 6è.

El passat 11 del mes 11 de 2008 s’escaigué el 1111 aniversari de la mort del nostre Guifré el Pelós. Tanta coincidència en una mateixa xifra, l’onze, i respecte d’un fet tan important per a la nostra història, la mort del fundador de la dinastia del Casal de Barcelona, mobilitzà les ments dels professors i professores d’història del Seminari de Ciències Socials. Calia commemorar tal efemèride en una data tan poc rodona i no gens ortodoxa? I, si ho fèiem, quina mena d’activitats hauríem de realitzar que resultessin escaients?

1r d’ESO, seguint la veta artística, i sota l’atent guiatge de la professora de plàstica Dolors Valls escometé la tasca d’elaborar una gran senyera. Aquesta es va fer a base de tota mena d’objectes de reciclatge, vermells i grocs, és clar, aportats pels alumnes de 5è i 6è. En va sortir una mena de collage gegantí. Collage que va engalanar la façana de l’edifici de l’escola durant aquest dia, i també en la diada de Sant Jordi.

Poc temps vam trigar a respondre la primera qüestió: sí, commemoraríem l’esdeveniment, i en aquesta data, precisament per la manca d’una raó que ens hi obligués. Fidels a la idea que l’estudi neix d’un desig, el de conèixer, la satisfacció del qual no necessita de cap justificació especial, per què no dedicar una estona d’un dia a conèixer millor la figura de Guifré el Pelós?

Els alumnes de 2n d’ESO, per la seva banda, van tenir l’oportunitat d’escoltar les explicacions del professor d’història de batxillerat, Manfred Díez, sobre el rerefons històric que s’oculta en la llegenda. Després d’aquestes explicacions, fetes en un to amè i entretingut, però no mancat de rigor, tingué lloc un torn de preguntes, que va servir per acabar d’aclarir les qüestions.

I, dit i fet, ben aviat professors, mestres i alumnes ens vàrem posar a organitzar i preparar l’efemèride. En el dia assenyalat, l’onze de novembre de 2008, en tots els cursos de l’escola es va dur a terme un petit acte que serví de recordatori.

3r i 4t d’ESO van veure un vídeo elaborat pel Departament d’Educació sobre la figura de Guifré el Pelós i el seu significat històric. El visionat anà precedit d’una, també breu, presentació, a càrrec del professor Manfred Díez on es va fer parar l’atenció dels alumnes en el sentit que els mites i les llegendes tenen per als pobles.

Els alumnes de 1r i 2n de Primària van poder gaudir de l’escenificació de la llegenda de les quatre barres que van fer els més grans de 3r. A partir d’un text que la professora de català, Laura de Mas, va adaptar per a l’ocasió, un vestuari modest, però d’acord amb la història, i uns quants assaigs vam reviure els fets de la llegenda. Els més menuts, doncs, van començar a familiaritzar-se amb els noms de Guifré el Pelós i Carles el Calb.

I, finalment, els alumnes de Batxillerat van gaudir d’una conferència sobre el context històric en què va viure Guifré el Pelós. La conferència fou impartida per un professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, reconegut especialista en la matèria, el doctor Josep Enric Ruiz Domènec. En la seva exposició el professor Ruiz Domènec va destacar la importància de l’estudi de la genealogia en la història, i de comprendre els fets a través dels cicles generacionals més que de l’abstracta periodicitat històrica.

4t i 5è l’emprengueren pel camí de les avantguardes artístiques i realitzaren una Performance. Distribuïts per grups, mentre uns llegien el text de la llegenda del llibre de Ferran Soldevila, uns altres l’escenificaven, sense cap assaig previ, i uns tercers elaboraven una senyera amb tota mena de materials i de pintura. La història aquí s’aprenia barrejada amb la llegenda i l’art.

Aquests van ser tots els actes que es van dur a terme al llarg del dia 11 ressenyat. Un modest, respectuós i alegre recordatori de la figura llegendària i històrica del comte Guifré.

6è ens va regalar una mostra dels nombrosos escuts en què hi apareix el motiu de les quatre barres vermelles

1111

HISTÒRIES

quatre continents per Marta Camell, Jofre Figueras, Eloi Galé, Rosa Josa, Eugènia Puig, Nil Rovira i Sergio Villanova

En el marc de la Setmana de les Lletres els alumnes d’Educació Secundària Obligatòria han tingut l’oportunitat d’assistir a un cicle de conferències pronunciades per professors especialistes. El cicle, pensat per a complementar la matèria de geografia, ha constat de quatre sessions, en cadascuna de les quals el ponent s’ha referit a aspectes de la cultura, la població, l’economia i la política d’alguns països representatius dels continents d’Àfrica, Àsia, Amèrica i Europa, respectivament. L’experiència, ja realitzada durant el curs anterior, és molt enriquidora per als alumnes, perquè, d’una banda, els possibilita l’adquisició d’un coneixement molt detallat d’una realitat concreta, i, d’una altra, els permet gaudir d’unes explicacions fetes amb el llenguatge precís i rigorós propi dels qui són especialistes en una matèria. Per tal que es tingui una mostra del que ha estat aquest cicle, a continuació oferim quatre ressenyes, una per conferència, elaborades pels mateixos alumnes, com a part del treball que havien de realitzar a classe.

Àfrica ressenya de Jofre Figueras, 1r d’eso REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO: GEOGRAFIA, HISTÒRIA I ECONOMIA a càrrec del professor Jordi Sant

Centrant-nos en el cas de la República Democràtica del Congo, un país situat al centre del continent, cal dir que posseeix una font gairebé inexhaurible de recursos, especialment coltan. Aquesta és la matèria que s’utilitza per tal d’elaborar els programes d’ordinadors, mòbils i consoles, per exemple. Després d’haver patit la dura dictadura de Mobuto Sese Seko (de 1965 a 1997), molts grups guerrillers es disputen el poder. Alguns d’ells dominen algunes zones del país, com la regió dels Grans Llacs, on hi ha importants reserves de coltan, i aconsegueixen monopolitzar els recursos que s’hi troben. Hi fan treballar nens, dones i presoners de guerra en unes condicions ínfimes i venen el producte molt barat. Producte que és comprat per empreses del primer món. Països veïns també han tret benefici d’aquesta situació, com Ruanda i Uganda, que exerceixen la seva influència sobre aquesta regió, protegint els grups guerrillers, i comerciant-ne els recursos.

Actualment, a nosaltres, per mitjà de la televisió, ens arriben moltes notícies negatives sobre Àfrica: que si fam, guerres, malalties, etc. D’acord, això no es pot negar, però cal tenir en compte que el continent africà no és només això. En aquest continent podem trobar persones ben simpàtiques, agradables i hospitalàries. Malgrat que és el continent més pobre del món, és cert, Àfrica té una gran quantitat de recursos naturals, molt apreciats per les grans potències mundials. Llavors, si gaudeix de tants recursos, se’ns planteja una qüestió: com és que hi ha tanta pobresa? Doncs, perquè tots aquests recursos, com ara el petroli (a Nigèria i a Guinea Equatorial, per exemple), or i diamants (al Congo i a SudÀfrica) i coltan (molt apreciat actualment, i del qual hi ha importants mines al Congo), només beneficien els països de l’anomenat primer món. En veure els conflictes que envolten molts dels estats africans, les potències desenvolupades sovint miren de treure’n profit i, en lloc de posar fi o d’intentar resoldre els problemes, se n’aprofiten per comprar els recursos desitjats a un preu més barat, sense que ningú s’atreveixi a actuar.

El pitjor de tot és que, després de la descolonització belga i del govern del rei de Bèlgica, Leopold II, propietari de l’empresa que explotava el marfil i el cautxú, sense cap mirament pels treballadors africans (feia tallar les mans a aquells que es negaven a enfilar-se a l’arbre del cautxú), el país segueix igual de dividit i cap potència mundial es decideix a actuar per a buscar solucions. 36

D’una altra banda, la professora ens va explicar que més del 60 % de musulmans viuen en països asiàtics. Ni Turquia, ni Bangla Desh, ni Pakistan són països àrabs, per exemple, però sí musulmans. L’arribada i el desenvolupament de l’Islam en aquests països estan relacionats amb l’expansió dels àrabs que va tenir lloc al segle vii, aprofitant la decadència de l’imperi persa. La revelació d’Alà a Mahoma, el principal profeta de l’Islam, la trobem en un llibre sagrat que inspira la vida social, política i jurídica dels musulmans: l’Alcorà. L’Islam està considerada una religió molt dura per les prescripcions que imposa als seus fidels (com el mes de Ramadà, en el qual durant les hores de sol no es pot menjar res). I és una religió que té una forta influència del judaisme i el cristianisme, basada en els textos bíblics de l’Antic i el Nou Testament.

Àsia ressenya d’Eugènia Puig, Eloi Galé i Nil Rovira, 2n d’eso L’ISLAM A L’ÀSIA a càrrec de la professora Mercè Amor

Dins de l’Islam destaquen dos grans grups: els sunnites i els xiïtes. Els primers diuen que el descendent de Mahoma i veritable califa era el membre d’una de les tribus que li van ser fidels, en canvi els xiïtes pensen que el veritable descendent fou Alí (gendre de Mahoma).

En la conferència la professora Mercè Amor ens va parlar del pes que té l’Islam a l’Àsia. Algunes de les coses que vaig entendre, entre moltes altres, és que els musulmans, d’acord amb la doctrina compresa en els Cinc pilars de l’Islam, tenen l’obligació de resar cinc cops al dia, i de fer-ho en grup el divendres. Una altra cosa que he après és que no tots els àrabs són musulmans, ni tots els musulmans són àrabs. I que “Alà” pels musulmans és una paraula que vol dir Déu.

Finalment, ens va explicar que, tot i que l’Islam és una religió en general tolerant, alguns musulmans radicals, una minoria, creuen que la cultura d’Occident és ofensiva envers la seva religió i, interpretant a la seva manera un mandat de l’Alcorà (la Jihad), contraataquen fent-se terroristes. És per això que algunes persones consideren que l’Islam és una religió perillosa.

Àfrica explicada pel professor Jordi Sant.

Mercè Amor parlant d’Àsia.

Amèrica ressenya de Sergio Villanova i Marta Camell, 3r d’eso BOLÍVIA: HISTÒRIA I GEOGRAFIA a càrrec del doctor Ferran Gallego Comencem referint-nos a Bolívia com un país d’Amèrica del Sud que té com a capital la ciutat de La Paz. Dintre del seu territori es poden distingir dues grans regions: l’oriental, amb capital a Santa Cruz, i l’occidental, amb capital a La Paz. La població es divideix en indígenes i mestissos, a la part occidental, i blancs, a l’oriental. Les principals fonts de recursos d’aquest país, sobretot al llarg dels temps moderns, han estat l’or i la plata, extretes de la terra pels grups socials més humils, els indígenes i els mestissos. Aquesta plata s’exportava a d’altres països a través del riu de la Plata (d’aquí el seu nom), que travessa Argentina i desemboca a Buenos Aires, la qual ha esdevingut un important punt de comerç. El cas és que, quan l’or i la plata van començar a escassejar, la gent que treballava a les mines hagué de readaptar-se a la vida del camp, que és la vida de molta de la gent de l’oest de Bolívia. A més a més, el fet que es tracti d’un país sense sortida al mar n’ha dificultat l’exportació i, per tant, la seva expansió i desenvolupament. Cal dir, a més a més, que és un país que ha perdut tots els enfrontaments bèllics que ha mantingut amb els seus veïns, fet que li ha comportat veure reduït el seu territori, i una cosa molt important, com abans dèiem, la seva sortida al mar (perduda durant una guerra amb Xile). També ha sostingut conflictes amb Brasil i amb el Paraguai. D’altra banda, la seva història recent està plena de dictadors i cops d’estat. Durant un temps, un cop cada quatre mesos, fins al punt que s’ha creat un verb, “golpear”, per a referir-se a aquest fet. En la guerra amb el Paraguai, Bolívia va perdre la zona d’estepa de El Chaco on hi van morir durant el conflicte 2 milions de persones. La majoria eren pagesos indígenes de La Paz que, a partir d’aleshores, van començar a prendre consciència de país i a demanar drets i a sentir-se bolivians. L’any 1952 hi va haver una revolució per part d’uns militars joves que van acabar amb l’oligarquia de les famílies, que dominaven els recursos del país, i van imposar polítiques socialistes en contra de les liberals, que s’havien desenvolupat fins aquell moment. El líder d’aquesta revolució va ser Víctor Paz, el qual va tenir en compte la reivindicació de drets dels indígenes i els va atorgar terres. Víctor Paz va agrupar una majoria nacional i va proposar una estratègia de desenvolupament per a crear indústries, carreteres, etc. Per aconseguir-ho, va ser molt autoritari. No va ser fins el 1980 que s’establí la democràcia, coincidint amb una època difícil per a Bolívia, ja que es va veure afectada per una gran inflació que va devaluar molt la seva moneda.

Es podria dir que Bolívia no és un país desenvolupat. A la regió de Santa Cruz, però, sí que hi ha hagut un important creixement econòmic (al voltant del gas i el petroli), creixement que s’ha produït sense el suport de La Paz. Els habitants d’aquesta regió, els cruzeños, creuen que paguen massa impostos. Impostos que, en el fons, ells pensen que només serveixen per a mantenir la burocràcia i la gent pobra i poc desenvolupada de La Paz. També hi ha una gran diferència de climes entre els dos territoris, així com cultural (els cruzeños són blancs i mestissos descendents dels primers exploradors que es van endinsar a la selva a la recerca de riquesa). Per això, els cruzeños intenten independitzar-se, però, per fer-ho, necessiten l’ajut d’un país veí més gran, com ara el Brasil.

Europa ressenya de Rosa Josa, 4t d’eso UNIÓ EUROPEA: PASSAT, PRESENT I FUTUR a càrrec del senyor Andrés Tobías El passat dilluns 9 de maig vingué a l’escola un funcionari de la Unió Europea (ue), que treballa al programa de cooperació i desenvolupament, i ens explicà diverses coses sobre el funcionament d’aquesta institució. Per començar ens digué que la Unió Europea es creà per evitar una Tercera Guerra Mundial, ja que Europa ja n’havia patit dues; també per fer front als gegants del Japó i Estats Units. En un primer moment la ue la van formar França, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Luxemburg i Holanda fins arribar a l’Europa actual dels vint-i-set. En el temps previ a la seva fundació hi va haver la ceca (Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer) perquè la font d’energia i la matèria fonamentals de la indústria eren el carbó i l’acer. I no va ser fins més tard que es digué Unió Europea, concretament el 1992 a les reunions de Maastricht. Un problema que es planteja avui dia entre els estats membres és el dels límits de la ue. No saben fins a quin punt és bo que entri Rússia, país que arriba fins a l’extrem oriental d’Àsia, o si pot entrar Turquia, que té una part important del seu territori a l’Orient Mitjà i la seva població és de religió musulmana.

Ara, en el present, la ue és una institució molt gran composada per diferents òrgans com la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell de Justícia. Actualment pateix problemes perquè els processos s’alenteixen molt i, sovint, són obstaculitzats per alguns països, que defensen interessos propis. Països petits, com Malta, per exemple, poden aturar alguna decisió d’uns altres països, encara que siguin més grans i tinguin majoria, perquè cal que en les votacions hi hagi unanimitat. Això fa que es busquin aliats i les decisions s’adoptin entre passadissos per assegurar-se’n el resultat.

Europa està elaborant l’anomenat Tractat de Lisboa. Aquest tractat deixarà enrere, quan Irlanda, Polònia i la República Txeca l’acceptin, els acords anteriors (Amsterdam i Niça). Cada cop que es produïa l’entrada d’un país es feia un tractat nou, reformant algun aspecte dels que l’havien precedit, sobretot pel que fa a la representació en els òrgans gestors de la ue. El tractat de Lisboa és molt ambiciós perquè té com a objectiu fer més àgils i eficients els processos. També pretén tenir un president de la ue i conformar un bloc entre tots els estats membres que permeti desenvolupar una política exterior, ja que si no cadascú va a la seva i es perd capacitat d’influència.

A alguns països l’entrada a la ue els ha beneficiat molt. Aquest és el cas de Finlàndia, que com que tenia relacions comercials molt bones amb l’antiga Unió Soviètica, quan aquesta desaparegué veié com la seva economia entrava en crisi i gràcies al fet de formar part de la ue va aconseguir recuperar-se més ràpidament. També es pot esmentar el cas d’Àustria, que patia una crisi quan va fer el seu ingrés.

El professor Pau Torcal presenta el Dr. Ferran Gallego.

Un moment de la xerrada del Sr. Andrés Tobías.

RACÓ DEL FRANCÈS

le malade imaginaire per Elisenda Amado

On raconte qu’un jour Molière a dit: Dans un futur, les gens ne diront pas “parlez-moi en français” mais “ parlez-moi dans la langue de Molière” et c’est ce qu’on a fait! Les élèves de 4t d’eso ont travaillé en classe, Jean-Baptiste Poquelin “Molière”. Après avoir regardé un film sur sa vie, la pièce de théâtre et avoir réalisé un travail sur l’auteur, les élèves ont appris par coeur le texte de Le malade imaginaire. Après quelques répétitions, les deux groupes ont joué la pièce en étant eux-mêmes les spectateurs. Donc, nous avons fait comme Molière car il était, à lui seul, l’écrivain, le directeur et l’acteur de ses pièces. C’est-à-dire, les élèves ont été les écrivains du nouveau texte, les acteurs et les spectateurs. Il faut dire que cela a été une très bonne expérience pour les élèves et, certains d’entre eux, ont appris à partir de cette activité à aimer un peu plus “la langue de Molière”. Bref, on ne nous reste que remercier les élèves de 4t d’eso… Félicitations!

MO MOLIÈRE

RACÓ DEL CLUB DE LECTURA

sobre l’esterilitat i les tècniques de reproducció assistida per Matilde Biosca i Laura de Mas

Què tenen en comú Matilde Biosca, Laura de Mas, Pau Torcal, Francesc Blasi i Xavier Ibáñez? Doncs que tots cinc han impartit una masterclass al Club de lectura organitzat per Eva Miraball, bibliotecària abrandada i infatigable de l’escola, amb la collaboració de Laura de Mas com a representant del Seminari de Llengua. En aquestes sessions no es parla de l’obra en si; el que s’explica és algun aspecte que s’hi relacioni directament o indirecta. Per exemple, Matilde Biosca, per a la lectura de la novel·la d’Aldous Huxley Un món feliç, ens explicà els problemes d’infertilitat i els sistemes de reproducció assistida; Laura de Mas parlà sobre l’actual barri de Ribera en re-

lació amb el que ens descriu Santiago Rusiñol a L’auca del senyor Esteve; Pau Torcal sobre les noves tragèdies d’inspiració clàssica per a presentar El legado del rey Tsongor de Laurent Gaudé; Francesc Blasi, sobre les mesures geodèsiques que permeteren el naixement del sistema mètric decimal, aspecte important de La mesura del món de Denis Guedj, i Xavier Ibáñez ens féu reflexionar sobre els dos “jos” que porta l’home dintre en un món que ha perdut la fe en Déu i en la ciència per tal d’introduir-nos en la lectura de L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde de Robert L. Stevenson. En aquesta ocasió, i com a mostra de la feina feta en el Club, presentem el contingut, resumit, d’una

d’elles: la que pronuncià Matilde Biosca abans de la lectura d’Un món feliç. En aquesta obra de ciència-ficció, publicada els anys 30, se’ns descriu un món en el qual es fabriquen els éssers humans al laboratori, en uns tubs d’assaig que avancen en una cadena de muntatge. Se’n produeixen, segons les necessitats, de diferents tipus: el dels dirigents, els alfa; els quadres superiors, els beta, i es va descendint pels gama, delta, etc. fins al lloc més baix, els èpsilons. I com es manté la felicitat? A còpia de droga i música estrident. (Sense comentaris). La professora també comentà que en l’actualitat, des del punt de vista del mètode reproductiu, el que explica Huxley continua sent ciència-ficció.

La professora Matilde Biosca també comentà que en l’actualitat, des del punt de vista del mètode reproductiu, el que explica Huxley continua sent ciència-ﬁcció.

Masterclass sobre l’esterilitat humana i les tècniques de reproducció assistida En l’actualitat es calcula que entre un 10 % i un 15 % de les parelles que ho desitgen no poden tenir fills. S’ha de remarcar que les causes de l’esterilitat es reparteixen a parts iguals entre homes i dones. En el moment en què s’utilitza alguna tècnica mèdica per a aconseguir un embaràs, parlem de reproducció assistida. Tres són les tècniques utilitzades: la inseminació artificial (ia), la fecundació in vitro (fiv) i la maternitat substitutòria (en el nostre país aquesta última no està permesa per la legislació vigent). Inseminació artificial (ia) Consisteix a obtenir esperma mitjançant l’autoestimulació i, posteriorment, introduir-lo a les vies genitals femenines. Els bancs de semen mantenen congelat l’esperma a -195°c. Aquesta tècnica s’utilitza quan l’home produeix un semen amb una concentració baixa d’espermatozoides, quan tenen poca mobilitat o quan la dona presenta vaginisme o alguna anomalia en el mucus. Si s’utilitza el semen normal d’un donant, l’èxit és del 60% i d’un 25% si s’utilitza el semen del cònjuge.

Fecundació in vitro (fiv) En aquest cas s’obtenen oòcits madurs d’una dona i es fecunden amb espermatozoides al laboratori. Posteriorment, s’introdueixen els embrions obtinguts a l’úter. Per obtenir els oòcits, s’aplica un tractament hormonal perquè en madurin desenes, que seran retirats per via vaginal amb observació ecogràfica. La fiv es realitza en una placa de vidre on s’hi posen uns quants oòcits i desenes de milers d’espermatozoides. La fecundació es realitza amb rapidesa i passades 24 o 48 hores ja es disposa d’embrions en estat de blàstula. L’èxit augmenta si es transfereixen a l’úter dos o tres embrions, fet que provoca més embarassos múltiples. Els embrions sobrers es guarden congelats durant un temps que varia segons la legislació de cada país. La fecundació in vitro s’utilitza en el cas d’obstrucció de les trompes de Fal·lopi –la causa més freqüent d’esterilitat femenina– i també en casos d’oligoespèrmia –pocs espermatozoides. L’èxit de la fiv oscil·la entre el 20 % i el 30 % dels casos.

Maternitat substitutòria Consisteix a introduir els embrions mitjançant tècniques mèdiques a l’úter d’una altra dona (no de la parella que desitja fills) perquè aquesta tiri endavant l’embaràs i el part. Les dones que duen a terme la maternitat substitutòria es coneixen com a “mares de lloguer”. Al nostre país la legislació vigent no permet aquest mètode de reproducció però en altres països sí, com és el cas dels eeuu.

RACÓ DE LA BIBLIOTECA

publiquen llibres, fem escola per Laura de Mas i Eva Miraball

Els laberints de la llibertat: vida de Ramon Trias Fargas Jordi Amat La Magrana, 2008

El llibre de les meravelles Joan Fontcuberta Institut de Cultura / Actar, 2008 www.fontcuberta.com

Petita història dels humans Jordi Casanova i Roca La Campana, 2009

Al llarg del curs hem tingut notícia de la publicació d’uns llibres els autors dels quals són exalumnes del Sant Gregori: Jordi Amat ha publicat la biografia de Ramon Trias Fargas per la qual ha guanyat el Premi Gaziel; Joan Fontcuberta, fotògraf, ha exposat al Palau de la Virreina una part de la seva obra i se n’ha editat un catàleg; i en Jordi Casanova ha escrit un assaig, Petita història dels humans, en què explica com els canvis científics alteren la nostra visió del món. Els felicitem i encoratgem a continuar aquest treball extraordinari en camps tan diversos com són la política, la ciència i l’art.

RACÓ DE L’ESCOLA

a una gran mestra… per Bibiana Ruestes

ràcies g s e t l o M rat. Montser em r Et troba . a faltar

Algú ha pensat alguna vegada quines qualitats ha de tenir una gran mestra? Jo que n’he tingut una de ben a prop, us en puc dir unes quantes... Una bona Mestra ha de ser Optimista i Natural; sempre ha d’intentar trobar les coses positives dels infants i ha de saber-ne afrontar les mancances. També ha de ser Tolerant amb tothom i molt Sàvia. I això de la saviesa en la docència, sovint va associat a tenir Experiència en el camp. La Rigorositat davant la feina i la Responsabilitat per a fer-la ben feta cal que hi siguin ben presents. Autoexigència i Tossuderia no van mai malament per dur a terme la nostra tasca (o qualsevol) i moltes vegades són qualitats que van unides. Vitalitat i Implicació en tot el que es fa ajuden a viure el dia a dia amb els infants amb ulls diferents, amb ulls de nen. La Llibertat i l’Autoritat poden semblar qualitats que no lliguin en la mateixa persona, però són bàsiques per a exercir la tasca d’educar amb estima. Una bona mestra també cal que sigui Riallera i amable i a la vegada Diligent amb els infants. Tampoc hi poden faltar Ànims per a superar tots aquells entrebancs que pot suposar la nostra professió i Generositat per saber compartir tots els sabers i experiències viscudes amb els companys. Per acabar, i pensant que la nostra feina és una feina en equip, l’Amistat i l’empatia vers els qui treballen amb tu podrien ser també qualitats importants en una gran mestra. Per ser així, una gran mestra i millor persona, moltes gràcies Muntsa. Et trobarem a faltar.

La Montserrat, entre la Bibiana i la Begoña.

imprimeix arts gràfiques orient s.a. d.l.

ESCOLA SANT GREGORI

Fundació Sant Gregori