L'escola en paraules 2011 Escola Sant Gregori

Escola Sant Gregori NĂşm. 11 - Estiu del 2011

COL·LABORADORS EN AQUEST NÚMERO DE LA REVISTA Elisenda Amado, professora de francès a Eso i Btx Òscar Amaya, mestre de 2n de Primària Montserrat Argemí, professora de química i matemàtiques a Eso Montserrat Baixeras, mestra de 4t de Primària Cristina Bonastre, professora d’anglès a Eso i Btx Matilde Biosca, professora de ciències naturals a Primària i a Eso, i de biologia a Btx Berta Candell, mestra de 2n de Primària Manfred Diez, professor d’història i geografia a Eso i Btx, i tutor de 1r d’Eso Glòria Farell, professora de llengua a Eso i Btx, cap de seminari de llengua i tutora de 2n de Btx Isabella Farràs, professora d’anglès a Primària i Eso, i tutora de 2n d’Eso Marta de Gispert, mestra d’Educació Infantil Xavier Ibáñez, professor de filosofia i literatura a Eso i Btx, i sotsdirector Rosa Josa, alumna de 2n de Batxillerat Alícia Mariné, professora de matemàtiques a Eso i Btx, cap de seminari de matemàtiques i tutora de 2n de Btx Laura de Mas, professora de llengua i literatura a Eso i Btx, i tutora de 4t d’Eso Isabel Massaneda, professora d’anglès a Primària i Eso, i tutora de 6è de Primària Xènia Massana, alumna de 2n de Batxillerat Eva Miraball, bibliotecària Glòria Peiró, professora de matemàtiques i ciències naturals, i tutora de 5è de Primària

L’ESCOLA EN PARAULES Publicació Fundació Sant Gregori

Duniel Pío, professor de química i matemàtiques a Eso i Btx, i tutor de 4t d’Eso

Direcció: Eva Miraball

Pablo Sandoval, professor d’història i filosofia a Eso i Btx, i tutor de 1r de Btx Laura Sans, mestra d’anglès a Educació Infantil i Primària Maria Slof, alumna de 2n de Batxillerat Usoa Sol, professora d’anglès a Primària, Eso i Btx, i cap de seminari d’anglès Consuelo Villarroya, directora pedagògica d’Educació Infantil

Consell de redacció: Elisenda Amado Óscar Amaya Luciano Aguilera Carme Bassas Albert Canals Judith Costa Manfred Díez Àlex Domínguez Begoña Echevarría Glòria Farell Montserrat Galí Assessorament lingüístic: Glòria Farell Disseny gràfic: Estudi Juste Calduch Contacte: Escola Sant Gregori c/ Carles Riba 11-15 08035 Barcelona Tel. 93 212 31 08 Fax 93 211 12 78 sgregori@santgregori.org www.santgregori.org

Anna Giménez Xavier Ibáñez Alicia Mariné Laura de Mas Eva Miraball Núria Pociello Josep Pujol Javier Rebollo Pau Torcal Consuelo Villaroya

ÍNDEX

3 EDITORIAL

4 ARTICLE DE FONS Màrius Torres, poeta clàssic, Xavier Ibáñez

14 L’ENTREVISTA a Josep Maria Llovet, Matilde Biosca, Rosa Josa, Xènia Massana i Maria Slof

17 DE LLENGUA I DE LLENGÜES Si els arbres i les bèsties creixen… Laura de Mas Las lenguas del mundo Pablo Sandoval Calligrammes Elisenda Amado The «real» stuff: are you ready for it? Cristina Bonastre, Isabella Farràs, Isabel Massaneda i Usoa Sol

26 ORDRES I MESURES Les matemàtiques a l’Escola Sant Gregori Alícia Mariné amb la col·laboració d’Òscar Amaya, Montserrat Baixeras i Glòria Peiró El pas del temps Berta Candell Demostraciones y otras herramientas en el aula de química Duniel Pío Marie Curie Montserrat Argemí

34 PROJECTES Any Maragall Glòria Farell Què entenem per projectes de treball? Marta de Gispert, Laura Sans i Consuelo Villaroya

42 RACONS DE LA BIBLIOTECA Cavall fort Eva Miraball DELS RODAMÓNS Roma Manfred Díez DE L’OCI Passatemps Glòria Farell i Eva Miraball

EDITORIAL

El curs en què finalment –i feliçment!– acabem les obres d’ampliació i remodelació de l’escola ha estat fecund també en treballs i projectes escolars. Com és habitual, esperem l’edició de la nostra revista per a presentar-los als lectors i a les famílies. Ens agrada explicar com hem celebrat l’any Maragall, parlar de Màrius Torres, poeta que hem treballat a les classes de Secundària, recordar l’exemple de Marie Curie… Són projectes que sorgeixen amb motiu d’aniversaris i efemèrides que fem entrar a l’escola perquè els nostres alumnes coneguin el passat i visquin el present.

Però al mateix temps, com si féssim un exercici de recapitulació, els professors s’han decidit a explicar alguns aspectes del nostre projecte educatiu i del treball escolar més rutinaris; com si de sobte haguéssim perdut la vergonya de tractar aquests temes amb els pares. Tenim ganes de parlar d’allò que considerem més essencial i primer en una escola, de la llengua i del pensament matemàtic. Ens passa que una vegada acabat aquest preciós vestit que hem fet a la nostra escola, ens la mirem i diem: amb vestit nou o sense, la nostra és una escola que ensenya amb rigor, paciència, feina ben feta, peus a terra i visió de futur. El vestit és bonic, però qui el porta encara és millor.

Com a novetat en l’onzè número, presentem l’entrevista al doctor Llovet, pare del Marc i l’Aina. Qui sap si amb ella inaugurem un nou costum, el d’entrevistar pares d’alumnes que per la seva trajectòria professional poden aportar coneixement, valors i idees als nostres estudiants i futurs professionals.

I, com sempre, us fem arribar la revista amb la il·lusió que sigui un veritable instrument de comunicació entre l’escola i les famílies. Desitgem a tothom, pares, alumnes i professors, que passeu una bona estona amb la seva lectura i unes merescudes vacances d’estiu.

ARTICLE DE FONS

Màrius Torres, poeta clàssic per Xavier Ibáñez

Fer poesies no era, doncs, en principi, més que una vàlvula d’escapament, una activitat forçada per les circumstàncies, un pur passatemps. Lluny de considerar-se un poeta, en els dos primers anys de producció poètica Màrius Torres es té per un simple metge que fa versos: «Si jo em considerés un poeta… però no sóc més que un metge, un ciutadà vulgar que fa versos»[2]. És per això que quan, l’any 1937, es proposa presentar els poemes escrits fins aleshores a un premi literari –més per provar que perquè pensi que tenen autèntica qualitat–, escriu a la seva amiga Mercè Figueres[3]:

El 30 d’agost de 1910 va néixer Màrius Torres a la ciutat de Lleida. Amb motiu del centenari del seu naixement, el Seminari de Llengua va organitzar unes sessions dedicades a l’estudi de la seva obra poètica. Es tractava d’aprofundir en alguns dels seus poemes per a treballar-los després amb els alumnes de Secundària, des de 3r d’Eso fins a 2n de Btx. D’aquelles sessions n’ha sortit l’article que ara presentem. Valgui com a petit homenatge de l’Escola Sant Gregori a un poeta que, a parer nostre, mereix amb tota justícia el títol de clàssic.

«[Al recull dels meus poemes] Li he posat Invencions com a títol, perquè crec que tota la meva poesia és més inventada que viscuda.

A més “Invencions” és el nom genèric d’una colla de petites peces de Bach negligides pels concertistes a causa de la seva simplicitat, però que jo estimo d’una manera particular.»

1. AQUESTA COSA ABSURDA: UN POETA LÍRIC… L’any 2010 va fer cent anys del naixement del poeta ilerdenc Màrius Torres.

Nascut el 1910 a Lleida i metge de professió, l’any 1935, quan en tenia 25, va contraure tuberculosi i va haver d’ingressar al sanatori de Puig d’Olena, al municipi de Sant Quirze Safaja. Va passar-hi els darrers set anys de la seva vida.

El 1942 la malaltia va acabar finalment amb la seva vida, a l’edat de 32 anys.

Encara el 1938 parla de la seva activitat literària com d’una distracció pròpia de tuberculosos[4]:

L’any 1935 la tuberculosi estronca, així doncs, la seva carrera professional, i provoca la situació en què Màrius Torres descobrirà la seva vocació de poeta.

Al principi, i tal com ell mateix explica en una carta al seu amic Joaquim Gili datada el 4 de novembre de 1941, fer versos era només una distracció per a combatre la inactivitat pròpia de la vida al sanatori:

«Ja veus que estic literari. Què vols fer-hi? Ja se sap; d’ençà que el món és món, que els perers fan peres, els oms fan ombra, les rapsòdies de Liszt fan mal de cap, i els tuberculosos fan literatura. Cap revolució no podrà mai canviar aquest estat de coses.»

Però aquest mateix any passarà una cosa que canviarà l’actitud de Màrius Torres respecte a la seva pròpia producció poètica. En resposta a una carta que havia enviat a Carles Riba fent-li a mans una selecció dels seus tannkas, Riba, en la seva resposta[5], comenta:

«Quan jo vaig posar-me malalt i vaig adquirir consciència de la importància de les meves lesions, vaig considerar que, probablement, la meva vida havia estat truncada definitivament i que em calia resignar a ser, per més o menys temps, un inútil –a penes un home. No em va quedar altra vàlvula que la poesia. Durant aquests sis anys he fet versos sense cap altra intenció que la de treure’m les espines que em sentia dins. Escrivint-los, t’ho dic sincerament, no aspirava a altra cosa sinó a quedar-me tranquil.»[1]

«L’epigrama –a la japonesa o a la grega, tant se val–, pot ésser intens quan s’hi va des de la gran poesia i des del sentiment ple, a tot risc; quan se’n parteix o s’hi resta com a fi, és terriblement aviciador. És l’únic advertiment que jo gosaria fer-vos després de la lectura dels vostres, i això, encara, perquè puc fer-vos-el des d’una experiència personal. Un fàcilment s’habituaria a veure i a sentir i a parlar a instants i a sospirs i a llampecs; es començaria essent breu i tibant de sentit, i s’acabaria essent petit i bonic».

[1] Totes les cartes que citarem al llarg del nostre estudi es poden trobar en l’edició de Joan Sales

de l’obra poètica de Màrius Torres: Poesies, Ariel, Barcelona, 1964 (4a edició), i també en l’edició més recent de Margarida Prats Ripoll: Poesies de Màrius Torres, Pagès Editors, Barcelona, 2010.

Amb motiu del centenari del seu naixement han aparegut també dues obres molt recomanables: Màrius Torres tradueix, Editorial Alfazeta, Barcelona, 2010, on podem comprovar el geni del poeta per a traduir al català poesies d’autors en altres llengües (Shakespeare, Keats, Milton, Shelley, Rancine, Ronsard, Valéry, Teixeira de Pascoaes, etc.), i Les coses tal com són, Editorial Acontravent, Barcelona, 2010, on podem trobar un nombre molt important d’escrits (cartes incloses) a partir dels quals ens podem fer una idea del pensament del poeta. Aquesta darrera obra podria ser una bona base per a un estudi in extenso sobre aquest pensament.

[2] Carta a Mercè Figueres del 20 d’octubre de 1937.

[3] Ídem.

[4] Carta a Helena Pereña del 25 d’octubre de 1938.

[5] Carta de Carles Riba a Màrius Torres del 8 de desembre de 1938.

4

La possibilitat que la seva poesia sigui pròpia d’un escriptor aviciat o, en altres paraules, la possibilitat de caure en la temptació de deixar-se anar a la producció de poesies «petites i boniques» com a objectes de decoració sense ànima, aquest advertiment sentit de la veu admirada de Carles Riba remou alguna cosa en l’ànima de Màrius Torres. En la seva resposta a Carles Riba[6], s’expressa així:

I ara comparem-lo amb el fragment següent d’una carta a Joan Sales datada el 4 d’agost de 1940: «Ajunteu a això [=l’enclaustrament a l’habitació després d’un petit accident] un estat d’esperit molt particular, no sé pas si és el Nirvana o embalbiment, però que em permet viure amb un mínim increïble de vida interior. Penso de vegades en un cert poema sobre una corda de llaüt. La corda potser no s’ha trencat, però certament està ben malmesa. No produeix cap so.»

«L’art no creix en el buit i la més elemental cautela ens exigeix un pacient treball d’estudi, un esforç per comprendre no tant l’art dels altres com la nostra ànima mateixa. (…) He condemnat tot el que em semblava “petit i bonic” –petit, sobretot. Potser perquè la poesia puja en la meva escala de valors, cada dia trobo menys justificable la poesia falsa –la poesia que no és poesia. Un poema perfecte seria potser una de les coses més altes que podria acomplir un home; però, per cada poema acceptable els Númens envien tants oceans de vulgaritat! I un poema mediocre em sembla més inútil que un discurs de ràdio. (…) Jo, després del tannkas he tornat a l’alexandrí i al sonet. Una poesia vasta i vàcua, ¿serà encara més de témer que aquella altra petita i bonica?»

És evident que el poema de la corda de llaüt no és, doncs, una mera invenció en el sentit d’una creació que res no té a veure amb la vida del poeta. Ben al contrari: com podria ser una buida invenció un poema que, quan el necessites, ve a socórrer-te per expressar la realitat interior que t’aclapara?

Considerem breument el contingut del poema. Es tracta d’una pregària i parla d’un home que, colpejat pels mals exteriors –ja sigui la malaltia o la guerra o el desamor o el que sigui– voldria que el seu interior no es veiés pertorbat per tots aquests embats dolorosos. La imatge boniquíssima que ens regala el poema és la de la comparació entre l’ànima del poeta i un instrument musical. La música com a imatge del viure és un dels motius que es repeteix tot al llarg de l’obra de Màrius Torres, i la idea que el poema ens ve a comunicar és que, si bé tota vida és música, hi ha vides que sonen desafinades o, per ser més precisos, hi ha moments en la vida en què desafinem.

Del 1935 al 1938 la poesia, doncs, ha pujat en l’escala de valors de Màrius Torres, i declarant que cada dia troba menys justificable la poesia falsa, confessa així la seva intenció de produir, ja en aquest moment, poesia de veritat. Màrius Torres, forçat per la malaltia a la inactivitat física, pateix, en virtut de l’activitat espiritual així activada, una conversió: de metge a poeta. L’autoconsciència com a poeta que es desperta en aquests anys li fa dir una cosa com aquesta[7]: «M’agradaria tant arribar a ser un poeta que un altre segle pogués llegir amb plaer!».

No cal creure en Déu per entendre que tot sovint sentim que no som amos de la nostra vida, que sentim que uns dits que no són els nostres polsen les cordes de la nostra ànima, que allò que ens passa ens cau com una força poderosíssima que ens aclapara; i en tals ocasions podem estar temptats de renegar de la vida, de queixar-nos de la suposada injustícia que és que haguem de patir tals circumstàncies; podem decaure i desanimar-nos o –ja que la nostra ànima és com una corda de llaüt– descordar-nos o destensar-nos i emetre grinyols desagradables en lloc «d’una sola nota, invariable, immensa». Contra aquesta temptació, contra aquesta debilitat, contra aquest defalliment, aquesta pregària que un home vençut per la malaltia eleva al cel és també l’expressió d’una esperança: l’esperança, vençut i tot, de mantenir l’enteresa i la dignitat humanes: «jo vull ésser com tu, o corda que diries que sempre et polsen uns mateixos dits»!

D’aquesta manera, si en el passat Màrius Torres havia pogut considerar els seus versos com a pures invencions deslligades de la vida, de forma progressiva els seus poemes van agafant el gruix de la vida interior del poeta. Considerem, per posar un cas, el següent poema escrit a finals del 1937:

Que sigui la meva ànima, la corda d’un llaüt per sempre igual i tensa i que el destí no em pugui arrencar, decebut, sinó una sola nota, invariable, immensa.

Una nota molt greu i molt constant. Vençut no sigui mai el clau que tiba i que defensa la viva pulcritud de la vibració d’una corda ben tensa.

La imatge de la corda de llaüt acompanya Màrius Torres, així doncs, en el viatge interior que realitza al llarg del sets anys d’inactivitat forçada per la malaltia, i és per això que, quan parla a l’amic del seu estat d’ànim en un moment donat, pot dir-li simplement, sense que calgui més explicacions perquè l’amic l’entengui, que la tal corda es troba en tanta de manera malmesa que, a hores d’ara, no produeix cap so.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda que vibra malament!

Amb ritme feixuc, engavanyat i lent, àtona, corrompuda, corda desafinada, la meva ànima ment.

Quants cops l’hauria volguda muda per no sentir la música falsa del seu accent!

Valgui aquest poema i el seu rebot en la carta a Joan Sales com a mostra que, contra el que havia dit l’any 1937 sobre el caràcter d’invencions dels seus poemes, Màrius Torres va prenent consciència del seu caràcter de poeta i, d’una manera ben manifesta, treu la matèria dels seus poemes, no pas de la inventiva o la imaginació, sinó de la seva ànima.

Senyor, ¿Tu no voldries reblar les torques dels meus extrems afeblits perquè mai no s’afluixin les seves melodies?

Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, i cantar sempre igual, ignorant les follies, els delers, els neguits, el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…

Jo vull ésser com tu, o corda que diries que sempre et polsen uns mateixos dits.

[6]

Carta a Carles Riba del 8 de desembre de 1938.

[7]

Carta a Joan Sales del 13 d’agost de 1939.

El projecte poètic esdevé així el seu projecte vital. La seva escriptura, dita amb una veu íntima i en to de confidència, es fa introspectiva. I quan –en les paraules del poeta que acabem de citar– l’ànima no emet cap so –no produeix cap poema– és perquè està, no pas trencada, però sí deteriorada. Consegüentment, a partir del moment en què Torres decideix escriure només poemes que ho siguin de veritat, és l’ànima que sona, és l’ànima que parla, és l’ànima que vibra. De manera que, si la poesia lírica és precisament aquella en què s’expressa d’una forma íntima i intensa una personalitat o una ànima, aleshores tot el que hem volgut dir fins ara queda recollit en aquesta confidència que Màrius Torres fa a Carles Riba en una carta datada el 14 de juliol de 1941: «Si volgués resumir què m’han portat aquests quatre anys darrers, us diria que, d’una banda, l’afermament en la meva vocació, la consciència que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric.»

5

uen d’aquesta set fonamental. Però la situació en què la malaltia ha deixat al poeta fa que aquesta set es faci present d’una forma abassegadora i passi a primer terme. Què queda ara a Màrius Torres? O per dir-ho com ho diu ell en una de les cartes que hem citat: què és el que el fa encara un home –a penes un home?

Tota la seva poesia és una llarga recerca que prova d’il·luminar aquesta qüestió.

2. AQUESTA OPACA, ESTÈRIL, BORDA PARAULA HUMANA… En una carta que ja hem citat, Màrius Torres diu que en aquests anys de dolor i d’inactivitat forçada, la poesia ha estat per a ell un mitjà per a «treure’m les espines que em sentia dins»[8]. I tanmateix, allò que en surt no és exactament bilis, pus i sang coagulada, com de vegades ens sembla veure en algunes poesies de Baudelaire, ni tampoc la descripció d’una dolència tan idiosincràtica que només pogués entendre el tuberculós; sinó que, ben al contrari, en la seva poesia compareix alguna cosa en la qual ens podem reconèixer tots, alguna cosa que assenyala el cor mateix de la condició humana.

Però, ja que allò de què es tracta es troba «més enllà de les formes on ens ha clos el temps i la realitat», el primer que salta a la vista és que la paraula humana resulta ser insuficient per a dir aquesta realitat última dels homes. Màrius Torres medita explícitament sobre els límits estrets del discurs humà. I potser es podria dir que tota la seva poesia tracta precisament de dir això inefable que endevinem més que no coneixem per indicis indirectes com ara la set de què hem parlat en comentar el poema anterior. Considerem, per a mostrar-ho, el següent poema:

Allò que habita el cor de l’home i defineix aquesta humana condició és, per al poeta, una set o un desig de plenitud –d’una plenitud que tal vegada no és d’aquest món:

Tenim set d’existir més enllà de les formes on ens han clos el temps i la realitat; de viure, sostinguts d’unes ales enormes, de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

ELS NOMS Si el nombre es la imagen que sustituye por cuyo es, ¿qué imagen de voz o concepto de entendimiento puede llegar a ser imagen de Dios?

Fray Luis de León

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre on tot és llibertat i tot és esperit; on la vida s’encén en ares sense cendra refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tots aquests noms obscurs, resats amb avidesa pels llavis dels covards, els folls, els moribunds, en el Nom sense nom de la teva grandesa com els rius en la mar deuen negar-se junts…

Tenim set de la llei rígida i inflexible que regeix l’infinit de la Creació i aflama els nostres cors, oferts com una cibla a l’immortal turment de la Perfecció!

Tan enlaire com ets, Senyor, ¿quin mot podria empresonar el teu infinit en el seu punt?

Però t’hem de cridar; i al teu davant, un dia, tot home és un covard, un foll i un moribund.

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?

Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

I encara t’encarnem en presagis i en faules, i el teu silenci immens profanem amb paraules que mai no poden ser paraules de tothom.

Notem primer que el subjecte del poema és un plural «nosaltres»: el poeta no parla d’ell com a individu particular, sinó que reconeix en ell alguna cosa que defineix la condició mateixa de tots els homes. Allò que ens defineix com a homes és el desig de plenitud. I si tenim aquest desig, és perquè la plenitud és precisament el que «ara» no tenim. En efecte, sovint sentim que la vida que tenim no és la que voldríem tenir; que aquesta nostra vida d’ara és una vida mancada, un «encara no», una vida en la qual encara no ens podem reconèixer com el que som (o com el qui som); que la vida que portem encara no és «la nostra»; en suma, que ens sentim encara cridats a una vida més alta, a una vida que, si arribéssim a tenir-la, per fi podríem dir que estem en pau amb el món i amb nosaltres mateixos.

Si ens fan errar l’orgull, l’amor, la impaciència, perdona’ns i somriu, arcana providència, Tu que ens has fet –o Tu que saps el nostre nom!

El poema parla de la impotència de la paraula humana per a dir allò que ens transcendeix i alhora ens crida. L’intent mateix de dir l’inefable és com una profanació, perquè els homes no disposem dels noms adequats per a dir-ho.

«Però t’hem de cridar», diu tanmateix el poema: malgrat la incompetència del nostre llenguatge, així i tot hi ha com una necessitat de provar de dir el nom de l’horitzó últim de les nostres vides, perquè, com hem vist en el poema anterior, la set d’assolir aquest horitzó ens constitueix. Caràcter paradoxal el de l’home, que viu colpit per un desig per a la satisfacció del qual no ha estat dotat amb els instruments adequats! Caldria alguna cosa així com un llenguatge diví per a comprendre en la paraula el neguit més fonamental que ens corprèn. I davant de l’Infinit al qual ens sentim cridats «tot home és un covard, un foll i un moribund». Un covard, perquè davant l’Infinit a voltes sentim el vertigen de trobar-nos davant l’abisme; i un foll, perquè, situats així davant l’abisme, ens sentim temptats de saltar sense pensar-hi més.

Aquesta realització plena, que és la vocació de tot home, és assolible en aquest món? Segons el poema, no. Tal plenitud es troba «més enllà de les formes on ens han clos el temps i la realitat»; i, per això mateix, de manera paradoxal, tot i sentir-nos tensats cap a ella, es tracta d’alguna cosa que escapa a la nostra comprensió, que ens transcendeix al mateix temps que ens crida. L’abisme que hi ha entre ella i nosaltres fa que, quan en aquest món sentim que per un moment gairebé l’hem tinguda, el sentiment que ve a continuació sigui el d’una distància i el d’una melancolia encara més grans: «Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara»…

Pel que fa a la imatge del moribund, per a mostrar que es refereix novament, no al convalescent en un sanatori, sinó a tots els homes, val la pena citar un fragment d’una carta que Joan Sales va escriure a Màrius Torres. Ja en l’exili després de la derrota, i encara a França abans de sortir cap a Amèrica, Joan Sales escriu al seu amic Màrius Torres per a dir-li que ha sabut de la mort d’Al-

Notem, respecte d’això, que en la vida de cada dia les coses que ens urgeixen a actuar –el treball, la casa, els fills, les responsabilitats assumides– ens distre-

[8] Carta a Joaquim Gili del 4 de novembre de 1941.

6

fons Maseras, un escriptor del qual havia fet burla en més d’una ocasió. Ara, en ocasió de la seva mort, es lamenta: «Déu meu, com ens remordeixen les paraules dites contra algú en el moment de la seva mort!». I acaba el fragment reconeixent amb veu compungida que mai no ens hauríem de riure de ningú, «perquè cap moribund no és mai ridícul i de moribunds en som tots»[9]…

La musique souvent me prend comme une mer!

Baudelaire

En el silenci obscur d’unes parpelles closes que tanca l’Univers en el meu esperit, la música s’enlaira. –Talment, en l’alta nit, puja fins als estels el perfum de les roses.–

De moribunds en som tots. No hi ha manera més simple i alhora profunda de dir-ho. Els homes, com totes les bèsties, morim; però, a diferència de les bèsties, no només morim, sinó que, a més, sabem que hem de morir; i això ens fa els únics animals capaços de considerar la nostra vida com un tot o, si es vol dir així, de pensar el nostre pas per aquest món des de l’horitzó del conjunt de la nostra vida i, per tant, des de l’horitzó dels límits de la nostra vida: des d’allò que l’ultrapassa. Si ara hi sóc però no sempre hi he estat, i si ara hi sóc però no sempre hi seré, aquest parèntesi entre no-res i no-res que és la meva vida, com l’haig d’entendre? Més i tot: tinc els mots adequats per a entendre’l?

Potser la poesia sigui aleshores la paraula humana al límit, la manera de dir que, portant el discurs humà als seus mateixos límits, fa comparèixer, en la frontera mateixa entre la paraula de l’home i el silenci de Déu, allò que no pot ser dit per llavis humans:

Ella, divina música!, en el meu cor petit fa cabre l’infinit, trencades les rescloses, i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses, més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones, jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit en la platja, jo somio –perdut en l’estreta salvatge dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

Sé que hauré d’oblidar, per poder-te comprendre, les paraules que he après amb la carn d’aquest món, o Déu silenciós, que de música i cendra ordenes un llenguatge darrera del meu front.

El poema s’obre amb l’obertura d’un univers invisible quan el poeta tanca les parpelles: en tancar els ulls s’obre un univers íntim, un món interior. I el que troba dins seu és una música que el transporta[10]. Aquesta música divina «fa cabre l’infinit» en el seu «cor petit», perquè, trencant les rescloses, se l’enduu més enllà del que pot ser dit amb el llenguatge dels homes (ja siguin les paraules –«les Coses»– o les matemàtiques –«els Nombres»–). Aquesta música divina el posseeix i, de sobte, allò que estava dins seu passa a ser l’oceà on el poeta se submergeix: si primer la música era dins seu, ara és ell qui es troba dins de l’onatge dels acords divins –allà on la plenitud vertadera ens porta la pau «més enllà del desig, quasi fins a l’oblit». A la manera del poema L’home i el mar de Baudelaire, on el poeta francès compara l’infinit del mar amb l’infinit de l’ànima humana, aquí és la música que s’assembla al vast oceà on ens perdem –per a trobar-nos plenament. I així la música –do divinal– s’eleva més enllà del que poden dir els nombres i les paraules.

I és sols a mi mateix que em sembla cega i vana com una àguila viva dintre d’un pou colgat, aquesta opaca, estèril, borda paraula humana.

Tu tal volta comprens el jou que ens has donat.

Fràgil arpegi, acord de la teva arpa immensa!

Menysprear-la potser seria més que un crim.

Però jo vull fugir d’aquests mots on morim, i somniar la llengua d’una major naixença on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor fent ritme en el torrent d’una sang que no mor.

En realitat és tota la poesia de Màrius Torres que és musical i etèria com una imatge del llenguatge diví. Volgudament –en la consciència que només alguna cosa no figurativa que acompanya l’art poètica ens pot elevar cap a un punt de mira des d’on albirar el tot de les nostres vides–, el poeta fa música amb les paraules. De vegades fins i tot la fa «a la manera de», com en aquest altre poema:

Si els mots que tenim constitueixen «aquesta opaca, estèril, borda paraula humana» –«com una àguila viva dintre d’un pou colgat»!–, tanmateix «menysprear-la seria més que un crim». Si hem de dir el que ens ultrapassa per a poder dir-nos, si aquesta és la vocació mateixa de l’home, ¿hi haurà alguna manera de dir que fugi «d’aquests mots on morim» (hi morim perquè no permeten acomplir la vocació humana més fonamental) i sigui, si més no, la imatge d’una «llengua d’una major naixença on sigui cada síl·laba com el batec d’un cor fent ritme en el torrent d’una sang que no mor»?

MOZART Enduts d’un ritme fàcil i profund també els nostres compassos voldrien, un a un, volar i somriure.

També la nostra llei és una gràcia ardent, ala d’un ordre en moviment, ràpida, lliure…

Potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure!

3. PERÒ ÉS MÚSICA, VIURE! L’art que s’apropa més a l’inefable és, sens dubte, la música. Com a art no figuratiu que és, la música no queda tancada en els límits de les belles figures sinó que ens transporta més enllà de tot límit. Beethoven diu en algun lloc que la música és l’únic camí per on podem elevar-nos fins a Déu, i és potser per això que la poesia de Màrius Torres hi fa referència tan sovint, tant en els continguts com en la forma. Per exemple, aquí:

[10] Màrius Torres compara aquesta música amb el perfum de les roses que s’eleva cel amunt.

Aquesta atribució de certes qualitats d’un sentit a un altre –com quan diem que la música és suau, o que una visió és amarga– en poesia es coneix amb el nom de «sinestèsia», i un dels poetes que fa ús més sovint d’aquesta figura, i que fins i tot parla explícitament de com els sentits es responen uns als altres en el seu poema titulat Correspondències, és Charles Baudelaire. Sens dubte és un poeta que influeix fortament sobre Màrius Torres, i també sobre Joan Sales.

[9] En relació a aquesta frase, val la pena recordar que Joan Sales titula tota la seva obra poètica

precisament així: Viatge d’un moribund.

7

El joc del poema consisteix a mirar-se el mateix dues vegades, amb un segona mirada que, tot i ser una confirmació de la primera, n’és també al mateix temps una correcció o, per ser més precisos, una perspectiva superior des d’una major amplitud de mires. La font que s’ha estroncat i el sol quan va a la posta, no cal dir-ho, són símbols de la mort: imatges visibles del terme de la vida humana, visions que enfronten l’home a la seva pròpia fi. La primera estrofa ens parla de la tristesa que l’home sent davant la mort, una tristesa que té relació amb la nostàlgia de tot el que hem viscut i amb el sentiment de pèrdua del que ha estat la nostra vida fins ara. En la segona estrofa, però, reconeix alguna cosa dolça en aquesta melangia[12]: lluny de ser un sentiment amarg, és «dolça la tristor» i «rara l’alegria que mor abans». La raresa dels sentiments humans, tan estranya que un els descobreix en ell mateix sense entendre’ls –i d’aquí el caràcter interrogatiu del poema–, fa que les imatges sensibles de la mort ens semblin tristes i belles alhora, com les ruïnes d’un castell o una font quan ja no raja.

Qui hagi escoltat Mozart reconeixerà el geni de Torres[11] per a reproduir els seus ritmes, la seva alegria, la seva lleugeresa i la seva perfecció en aquesta breu però ben acabada poesia. I la darrera paraula del poeta, jugant a fer de Mozart, sempre lluminosa: «Potser la nostra vida sigui un mal instrument, però és música, viure!».

4. TAN DOLÇA LA TRISTOR… Aquesta lluminositat es troba arreu de la poesia –de l’ànima!– de Màrius Torres, i fa sempre de contrapunt a la vivència de la finitud humana, una vivència que podria abocar-nos a un quadre molt més fosc que el que trobem en els seus poemes. Aquests contrapunts, que compensen sempre l’experiència de la mort que el poeta sent créixer dins seu amb una nota d’esperança viva, formen sovint part de l’estructura formal de les seves composicions. Mirem, posem per cas, el següent poema:

Si entristir-se per la condició de mortals que ens defineix pot ser vist com una rebel·lia contra aquell qui ha decidit que estiguem marcats per a la mort, la dolçor d’aquest sentiment fa que no hi puguem veure tanmateix un pecat contra la seva llei. Qualificant-lo de «diví Pare de la ironia», el poeta ens fa imaginar el Creador mentre ens mira i escolta, somrient en silenci davant les preguntes dels fills. Si l’aparent absurd de la condició humana podria ser vist com un sarcasme d’aquell qui ens hagi fet, en la ironia divina que creu endevinar el poeta hi ha alguna cosa així com la tendresa del pare que, escoltant el fill, somriu de veure’l fer-se gran i pensa que ja comprendrà. El desconeixement o la perplexitat davant el misteri de la condició humana, com tindrem ocasió de repetir, no duu pas el poeta a la desesperança –molt menys a la desesperació!–, sinó que en la seva veu ens sembla sentir arreu una confiança persistent en la bondat del món i de la vida humana. Per què sinó haurien d’haver estat fets «tan bells els sentiments humans»?

¿Por què é triste uma fonte que secou? ¿E o sol quando anoitece?

Teixeira de Pascoes

I Per què és trista la font que s’ha estroncat i el sol quan va a la posta? ¿És que més que el futur, Déu meu, em costa rendir-te el meu passat?

Si et sacrifico l’ímpetu de la meva esperança, si el meu timó sols navega al teu vent, ¿per què l’ala més lleu d’una recança, folla igualment, voldria sempre dur la meva nau enrere, cap al país perdut on són joves les fonts i el sol tot just nascut? ¿Què val el que m’espera?

No sóc avar sinó del que he viscut.

5. DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT… Aquesta perplexitat de l’home reflexiu quan pensa sobre el sentit del sofriment i del viure, té relació amb la paradoxa que constitueix el nucli de la nostra pròpia condició, paradoxa que Pere March ha expressat de forma sintètica en només dos versos:

II

Al punt que hom naix comença de morir e morint creix, e creixent mor tot dia.

Però l’oblit esborra la llum de cada dia.

Si en l’ànima més feta al teu servei el teixit més subtil d’orgull i melangia encara és rebel·lia contra la teva llei, ¿per què has fet, o diví Pare de la ironia, tan bells els sentiments humans? ¿Tan dolça la tristor, tan rara l’alegria que mor abans? ¿Per què els poses tan dins de l’ànima que ens costa creure en el seu pecat? ¿Per què és bella la font que s’ha estroncat i el sol quan va a la posta?

Màrius Torres encapçala el poema que comentarem tot seguit precisament amb aquests dos versos. Per entrar adequadament en el poema, i mirar-nos en la perspectiva encertada el que hem dit fins ara, cal notar que, d’acord amb el que diu Pere March en els versos citats, parlar de la mort és el mateix que parlar de la vida. La mort, com a terme o horitzó de la nostra existència, constitueix el marc dins el qual podem pensar la nostra vida de dalt a baix i de principi a fi com un sol tot: com el que som i com el que hem estat, però també com el podem ser i com el que ens sentim cridats a ser. Escoltem la veu del poeta:

[11] Que Torres tenia un cert talent musical, o si més no una extraordinària sensibilitat per a la [12] Sobre el caràcter dolç de la melangia, en una carta a Santiago Montserrat del 25 de març de

música, ho sabem per les poesies i les cartes. El seu talent per a la música i la poesia sembla, però, que no incloïa l’escultura: «Has de saber que els meus progressos en escultura són extraordinaris. Ja saps que primer vaig voler fer un Buda i em va sortir una “cantaora”. Doncs, després vaig voler fer una Venus i em va sortir una vaca. Però darrerament vaig provar de fer una tosca i només m’ha sortit una Berta Singermann. Quan en sàpiga més et faré alguna cosa, que això sí, haurà de ser el que la Sagrada Providència, d’acord amb el fang, disposi. El que és la meva voluntat, no hi intervé per res. Per ara, acontenta’t amb una abraçada de paper secant del MÀRIUS.» (Carta a Helena Pereña del 25 d’octubre de 1938)

1936, diu Màrius Torres: «Quan estic floreixent de salut, sóc més sensible a aquest sentiment de melangia, que no en èpoques més precàries. Tinc por de dir un disbarat: No podria ser degut a que aquest sentiment no és sinó un sentiment de luxe, i per tant cal un cert benestar per aconseguir-lo? La melangia, no és pas per mi un sentiment dramàtic ni terrible. És, gairebé, una cosa agradable. És allò que jo sento, i tu segurament també, quan, escoltant amb els ulls tancats una música tendra –exactament la Traumerei de Schumann– ens adonem que la música s’ha acabat, i cal obrir els ulls, i aplaudir…».

8

vida remorosa que cada instant s’esfila» i «la mort silenciosa que cada instant s’acreix» no són sinó les dues cares d’una mateixa realitat, el fons (=la mort) i la figura (=la vida) d’allò que ens constitueix, inconcebibles l’un sense l’altra.

Imaginant la mort, no només com un silenci, sinó també com un arbre interior que es nodreix de les nostres vivències marcides i arrela en cada fibra del nostre ésser, Màrius Torres ens fa pensar-la gairebé com una presència física en «l’estança més closa de la nostra existència».

ARBOR MORTIS Al punt que hom naix comença de morir e morint creix, e creixent mor tot dia.

Pere March

Déu, al primer batec de cada cor que neix, sembra dues llavors en una sola argila: la vida remorosa que cada instant s’esfila, la mort silenciosa que cada instant s’acreix.

Potser la malaltia, cada tros d’un mateix que es podreix dia a dia, la decadència viscuda minut a minut del cos, la defallença progressiva de la carn durant tots aquests anys, donen la vivència al poeta per a aquesta imatge de la mort com un arbre que creix i es nodreix de cadascuna de les nostres fibres. El que habita en «l’estança més closa» de l’ànima del poeta no és pas, però, l’horror, sinó l’esperança[13]:

En l’estança més closa de la nostra existència, allà on només habiten l’esperança o l’horror, viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior, de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Faran les teves fulles una ombra de repòs, i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí, el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.

Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi, estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

L’horror, però, és igualment una possibilitat ben humana, i és per això que ens corprèn encara més la proximitat i la familiaritat, gairebé podríem dir la confiança, amb què Màrius Torres ens parla de la mort i parla ell mateix amb la mort:

Faran les teves fulles una ombra de repòs, i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara.

Ara no temo gens el teu bes glacial, i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual.

Per entrar en la substància d’aquest arbre de la mort, permeteu-nos abans recordar encara dos versos d’un altre poema de Màrius Torres titulat Això és la joia:

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura per ben morir.

Tot allò que he estimat únicament perdura en el meu cor com una despulla de l’ahir, freda, de tan pura.

I això és la mort –tancar els ulls, escoltar el silenci de quan la música comença.

Com en el poema que ens disposem a comentar, també aquests dos versos identifiquen la mort amb el silenci. Però ho fan d’una manera peculiar: si en Arbor mortis «la mort silenciosa» és un arbre que creix dins nostre al llarg de tota la nostra vida, en aquests dos versos «el silenci» en què consisteix la mort és el «de quan la música comença». La imatge, boniquíssima, ens fa pensar la mort, no només com allò que posa el punt i final de la nostra vida, sinó també i sobretot, mirant a l’altre extrem, allò que hi ha tot just abans de començar a viure. En efecte, que la mort sigui «el silenci de quan la música comença», i no només el silenci de quan la música ha acabat, ens recorda que la nostra condició de mortals té a veure no només amb la nostra mortalitat, sinó també, si es pot dir així, amb la nostra «natalitat»: la nostra situació existencial s’assembla molt a la d’aquell que, havent-se emborratxat en una taverna, en despertar-se a l’endemà es troba embarcat en un vaixell sense recordar en absolut com hi ha anat a parar. Estem embarcats, però no tenim consciència de com hem vingut a parar en la nau que ens porta –tot i saber que s’espera de nosaltres que col·laborem en el seu pilotatge i que patim amb ella les tempestes i els naufragis que la sort ens tingui reservats. Partint de la constatació d’aquesta nostra condició temporal –ara hi som però no sempre hi hem estat, ara hi som però no sempre hi serem– el poeta pensa la mort com una força viva dins nostre.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç, en una nau sense timó, ni rems, ni vela, ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!

Tinc peresa de viure demà, encara.

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, el dolor que m’espera em fa mal…

I, gairebé, donaria, per morir ara, –morir per sempre!– una ànima immortal.

Si ajuntem les dues imatges i ens adonem que la mort és, segons el poeta, als dos extrems però també al llarg de tota la nostra vida, aleshores entendrem millor de què estem parlant. De la mateixa manera que els sons que constitueixen la música necessiten el silenci com a fons sobre el qual es dibuixen les frases musicals –si no hi hagués silenci no hi hauria música en absolut sinó només un brogit o un soroll ininterromput–, semblantment per a Màrius Torres la mort és com el fons sobre el qual construïm les nostres vides: «la

[13] Per bé que, com tothom, també hagi pogut tenir moments de defallença: «Em vas comentar,

un dia, que, fins aleshores, havies pensat poc en la mort. Et vaig dir que això em sorprenia. Jo hi he pensat potser fins i tot massa, de vegades amb horror, de vegades amb esperança, com la majoria de la gent.» (Carta a Joan Sales del 18 de desembre de 1940)

9

pugui tenir el viure és de tal naturalesa que només cadascú pot respondre-la per si mateix en la solitària intimitat del seu cor. Aquest pes de viure que ningú no pot portar per nosaltres és la llibertat mateixa - «i tota vida és camí de soledat»…

Davant la mort, doncs, el poeta no experimenta pas temor[14]. Perdut ja l’anhel de romandre en aquest món en haver sofert ja prou per a tenir «l’ànima madura per ben morir» (tement només el sofriment que està per venir), el poeta respon serenament a la veu que el crida «en la tenebra clara» (no pas fosca!) «de més enllà del gual»: la mort apareix així com una cosa dolça.

En aquesta ocasió el contrapunt a un pensament tan i tan melancòlic el trobem en una altra bellíssima poesia, que diu així:

No es tracta pas d’una acceptació tràgica del propi sacrifici en benefici de la restitució de l’ordre d’aquest món (a la manera de la tragèdia grega, com en l’Àiax de Sòfocles), ni tampoc d’una lamentació a l’estil dels existencialistes davant la pretesa buidor de l’existència present. No, no és això. Màrius Torres està en pau amb la sort que li ha tocat córrer. I ben a prop del terme dels seus dies, parla amicalment a la mort i es posa a les seves mans: «Dolç àngel de la mort, si has de venir, més val que vinguis ara»…

JOIA D’AMOR A la Maria Durch Leiden, Freude!

Beethoven

Si tingués tantes ànimes com estrelles la nit i cada una em fes llum en una amor distinta, ni jo ni les amors, errants per l’infinit, no faríem durar l’última estrella extinta…

6. I TOTA VIDA ÉS CAMÍ DE SOLEDAT… No som tanmateix tots, que ens trobarem algun dia –que ens trobem ja ara– en el mateix trànsit que descriu el poeta en la poesia que acabem de llegir?

Heus aquí una bellíssima visió torresiana de l’univers humà:

Ara, tenint una ànima per una amor només, sé que puc viure encara quan ja no hi hagi estrelles, perquè la meva vida, solitària com és, és plena de la Llum que resplendeix en elles.

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles dins l’ordenació que ha constel·lat el cel?

En la nit de la terra, de fosca més rebel, les ànimes estan ordenades com elles

Joia d’Amor, tu dónes als nervis del meu braç la força radiant que als miracles ordena!

–Si, quan estenc uns dits de tenebra i de glaç fins el laberint d’òrbites d’aquesta nit serena,

amb el silenci, entorn d’una altra immensitat; i tota vida és camí de soledat.

puc escriure, amb els astres més límpids i més alts, la joia de l’Amor que ens fa sentir immortals.

És així, vida meva humil com una espurna, que en ànimes germanes de constel·lació fulgeix, lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.

Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

Com gairebé sempre en Màrius Torres, aquest nou pensament no desmenteix sinó que només complementa l’anterior i ens el fa veure sota una llum nova.

Potser sí que allò més íntim de nosaltres mateixos (allà on habita l’horror o l’esperança) és alguna cosa que patim en solitud; però en l’amor –en donarnos lliurament a algú o a alguna cosa tot sortint així de l’aïllament– vivim –ja ara!– la plenitud de què estem assedegats –i així la nostra vida, «solitària com és, és plena de la Llum que resplendeix» en les estrelles.

cap astre no pot mai, brillant enfervorit, tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit, cada ànima és aquí perdudament llunyana com una estrella tremolant de soledat en la nit sense espai, transparència ni edat que engoleix la lluor de tota vida humana.

Per més que –com dèiem en començar aquest recorregut per l’obra poètica de Màrius Torres– allò que ens defineix és la set d’una plenitud que no és d’aquest món, ara trobem que, tot i no ser d’aquest món, aquesta vida plena en veritat ja l’hem viscuda –o ja la vivim– en «la joia de l’Amor que ens fa sentir immortals». Si tota vida és camí de soledat, aquesta constatació no ens porta tanmateix a la nàusea dels personatges existencialistes de Sartre. Ben al contrari: la llum, humil com és, és llum i no pas tenebra.

En el mirall del cel, aquesta poesia veu els homes iguals els uns als altres, humils espurnes que pateixen del mateix dolor. I ara el fons de la vida humana –el silenci de la música que som– és la tenebra sobre què fulgeix, humil, la llum que som. Malgrat ser companys de constel·lació, el que la poesia constata és que el sofriment que ens pren és sempre personal i intransferible. N’hi ha prou que ens faci mal el queixal, posem per cas, perquè en una reunió ens sentim aïllats i sols, a una distància infinita de la gent que ens envolta. El meu sofriment és només meu, per més que la gent que m’estima pugui patir el seu propi sofriment –tot un altre que el meu!– en veure’m patir. En l’estança més closa de la nostra existència estem, així doncs, ben sols, i la pregunta pel sentit que

La poesia de Màrius Torres resulta ser un cop més, com sempre i arreu, un cant a l’esperança. Però, tenim realment motius per a esperar?

[14] Compareu el que hem dit amb aquest fragment d’una carta a Joan Sales del 25 de novembre

de 1939: «Ens hem assabentat de la mort recent del vostre company. Però és un privilegi, avui en dia, morir d’aquesta manera. La mort és una gran artista; tot ho embelleix, tot ho ennobleix.

On para la vida, aquesta vida que és obra de les nostres mans i dels nostres desitjos, però que no està feta a la mesura del que hi ha de millor en nosaltres, que fa minvar i rebaixa la grandesa natural de l’home? De sempre, els infeliços han vist la mort com un alliberament, i els autènticament feliços, aquells pels qui la felicitat és una pau, mai no han tingut por de morir.»

10

persones intel·ligents ens sembla més profunda que la dels carboners, i la caritat envers els enemics és més profunda que cap altra, l’esperança a consciència és tant més divina com més difícil. Potser la finalitat que trobem a faltar en la nostra vida és aquesta: potser Déu ens ha fet perquè exercitéssim amb tota l’ànima aquesta bellíssima virtut. No siguem refractaris i esperem, encara que tota la nostra vida no hagi de ser més que això: esperar.»

7. SI JO HE DE VIURE SOLAMENT PER ESPERAR… «També fan un servei aquells que simplement hi són i esperen». Amb aquest vers de Milton introdueix el poeta aquesta poesia:

They also serve who only stand and wait.

Sobre aquest tema de l’esperança val la pena recordar el que n’explica Víctor Frankl en la seva obra L’home a la recerca del sentit[16]. Presoner a Auschwitz, aquest psicòleg alemany explica que hi havia al camp una norma que prohibia ajudar qualsevol presoner que s’estigués suïcidant: ni que el suïcida fos el teu germà, si estava ja penjant d’una corda no podies fer res per salvar-lo, perquè en tal cas eres tu que passaves a ser executat. En tals circumstàncies, Frankl procurava ajudar els seus companys abans d’arribar a aquesta situació. Meditant sobre el que portava al suïcidi, observa que el qui acabava matant-se havia començat a dir a partir d’un cert moment: «jo ja no espero res de la vida».

Segons Frankl, tot es jugava a saber girar la pregunta: per a ell, la pregunta correcta no és «què espero jo de la vida?» sinó aquesta altra: «què espera la vida de mi?». I explica que molts van aguantar precisament sostenint-se sobre aquesta pregunta. Per a un, que havia perdut ja tota la seva família excepte un sol fill que potser havia sobreviscut i l’esperava en algun lloc d’Anglaterra, la vida esperava d’ell que aguantés per a fer-se càrrec d’aquest fill. Per a un altre, la vida esperava que aguantés per a acabar una investigació científica que tenia a mig fer. Per a un tercer, la vida l’havia posat a prova per a mostrar la seva capacitat de sofriment… No importava la resposta que es donés cadascú: era la pregunta ben feta que resultava terapèutica. No cal dir que la situació d’aquests presoners era desesperada, i que si van aguantar ho van fer contra tota possibilitat versemblant de sobreviure. La força els venia de pensar, no en el que esperaven, sinó en el que s’esperava d’ells.

Milton

Jo sento en mi la música llunyana d’un goig immaculat que a vegades és lluny i a vegades s’atansa.

Com altres són per a la fe o la caritat, potser jo visc per aquesta esperança que mai, ni quan perdut al fons del meu desert la meva ànima em sembla tan vana com la sorra, no em defalleix, humil caminet sempre obert, on cada nit tota petja s’esborra.

Sols que, si en una ment poderosa la fe corprèn com un gran arbre florit fins a la cima, i mai l’amor no brilla tan noble i tan serè com quan estima aquell que no l’estima, si jo he de viure solament per esperar que sigui a ple saber del dany i la mentida; i, Déu meu, que no deixi d’esperar més enllà, si el que espero no és d’aquesta vida.

La poesia de Màrius Torres resulta aleshores certament paradoxal. El que ens ve a dir és que, per a ell, el que Déu espera de nosaltres és… que esperem! En una carta a Joan Sales datada el 7 d’octubre de 1940, el poeta ho explica així:

Novament l’anunci d’un «goig immaculat», d’una joia sense taca i, doncs, d’una vida plenament realitzada, el fa, no pas un argument que pogués articular-se amb paraules, sinó una música que el poeta sent dins seu. Més llunyana unes vegades, d’altres més propera, en tot cas aquesta esperança per a la qual ell viu mai no defalleix, ni quan se sent perdut com en un desert i tan inútil com un gra de sorra.

«I bé, mai no estan barrades totes les sortides. Fins i tot si no arribo a escriure ni un sol vers més, hi ha tantes coses fascinants a estudiar.

Filosofia… És difícil, ser un home. Cal treballar, treballar… Ah, si la meva salut millorés aquest hivern! Hi ha coses que espero, també; potser viure no és res més que esperar.»

Però, ¿quin argument ens donaria Màrius Torres per a mantenir l’esperança si parlés amb nosaltres i ens trobés desesperats? Esperar sense més, no equivaldrà potser a posar-se una bena als ulls, a voler ignorar l’evidència dels mals que aclaparen la vida humana i la derrota a la qual estem condemnats? És el mateix poeta qui, en una carta a Joan Sales[15], ens comenta les dues segones estrofes d’aquesta poesia:

És difícil ser un home. Viure potser no és res més que esperar. I quan les sortides en aquesta vida es van tancant una darrere l’altra, el que queda és potser, encara, esperar: i, Déu meu, que no deixi d’esperar més enllà, si el que espero no és d’aquesta vida.

«Aguantar ferm i esperar és també una manera de servir Déu –la sola finalitat de l’home a la terra, sigui poeta o adroguer–. Hi ha qui es consagra a l’exercici de la fe, hi ha qui es dóna a la caritat; ¿per què Déu no ha d’estimar igualment aquells que es donen tots a l’esperança? No demano pas que us poseu una bena als ulls, però així com la fe de les

[15] Carta a Joan Sales del 28 de setembre de 1941. Cal recordar que l’enclaustrament forçat al

sanatori coincideix amb els anys de la (dita) guerra civil espanyola. Màrius Torres es lamenta en més d’una ocasió en la seva correspondència amb Joan Sales de no poder servir al front en defensa de Catalunya. La derrota de Catalunya a la guerra –per a Joan Sales no es tracta d’una guerra civil sinó d’una guerra contra Catalunya– porta l’oficial republicà Joan Sales a l’exili i, ja a la República Dominicana, la melancolia i la neurastènia se’l mengen: home d’acció com és, viure en la derrota sense poder fer res, i sense cap perspectiva de canvi, no el conviden pas a l’esperança. Quan Màrius Torres li fa arribar aquesta poesia, Sales comenta que no veu com es pot viure per a l’esperança quan la situació és desesperada o, per dir-ho en altres paraules, quan potser el que toca és aprendre a viure sense esperar res. El fragment que copiem és la resposta de Màrius Torres al seu amic Joan Sales: la resposta d’un home contemplatiu a l’home d’acció.

[16] Frankl, V. L’home a la recerca de sentit: el camp de concentració viscut per un psicòleg, Edicions 62,

Barcelona, 2005.

11

La idea és semblant a la del Dolç àngel de la mort, per bé que ara el poeta es dirigeix a Déu i no a la Mort. En lloc de comentar nosaltres el poema, donarem la paraula, ja per acabar, al poeta Carles Riba parlant del conjunt de les poesies de Màrius Torres. Diu així[19]:

8. JA VENÇUT, PERÒ ENCARA SOTA EL MEU ESTENDARD… En les seves Confessions, sant Agustí parla de l’enigma del temps: «quan ningú m’ho pregunta –diu–, sé què és; quan algú m’ho pregunta, no sé què és». El misteri consisteix en el següent. Quan pensem, pensem, òbviament, sobre coses que són (alguna cosa), ja que el que no és no pot ser pensat de cap manera.

Ara bé, quan ens enfrontem a la naturalesa del temps, trobem això: el passat ja no és, el futur encara no és i el present és un continu deixar de ser, perquè, en el mateix instant en què he dit «present»… aquest instant ja ha passat i s’ha perdut en el que ja no és. Com podrà reposar la nostra intel·ligència en cap part d’una cosa que té tanta familiaritat amb el no ser? Sense que puguem entrar aquí en els detalls de la meditació agustiniana, donem només la bellíssima solució final de la seva recerca. La pregunta és: com es fan presents passat, present i futur, tenint en compte que passat i futur no són i que present és un constant deixar de ser? I la resposta: el passat es fa present en la memòria; el present es fa present en l’atenció[17], i, en fi, el futur es fa present en l’espera o l’esperança[18].

«Els poemes de vostè són els d’una solitud on Déu i la Seva acció i les Seves criatures són presents. Cap màgia d’artista no pretén omplir-la ni organitzar-la. Un home s’entén amb la Realitat Última per una mena de pacte de confiança i acceptació d’una banda, cap abús de força de l’altra. D’on el to, entre el de l’oració i el de la meravella, sempre tan estrany a tot virtuosisme, tan a mitja veu. Els qui repeteixin la seva veu, han de prendre-la també en una intimitat ben pura! Aquesta poesia brolla sempre després de la crisi; quan s’ha recobrat el sentiment de la mesura, quan s’ha acceptat constatant que s’ha pogut fer sense essencial renúncia: “ja vençut, però encara sota el meu estendard”.

Malgrat que el dolor temptava a la brillant resistència desesperada, l’home sembla haver reeixit a fer de la seva acceptació una millor transacció, a base justament de l’esperança. “El que m’estranya més de l’home és l’esperança” ve a dir (cito de memòria) el Déu de Péguy.

Agustinianament diríem: “Esperem perquè l’esperança és absurda”.

Això és, irreductible a lògica i a coneixença; és vida mateixa i ha d’ésser ella mateixa infinita perquè s’adreça a la possessió d’un infinit. Tal és, al meu entendre, el valor del prec –no en sé de més magnífic– que centra, per a mi, tots els poemes de vostè: “i, Déu meu, que no deixi d’esperar més enllà | si el que espero no és d’aquesta vida”.»

Aprofitem aquest ensenyament agustinià per acabar de pensar el paper de l’esperança en la vida humana. Dir que un home ja no espera res –que el domina la desesperança o que està desesperat– equival a dir que ja no té futur.

Un home sense futur és un home sense projectes, un home que ja no té res a fer en aquesta vida, un home que encara respira però és com si estigués ja mort. Semblaria que un malalt terminal –com és Màrius Torres– és ja, com diu ell mateix en una carta, «a penes un home», una mena de mort vivent. I tanmateix, fins i tot en el mateix moment de la mort, la vida de Màrius Torres continua plena de futur, continua plena d’esperança, és encara una vida d’una dignitat intacta, precisament perquè el poeta no deixa d’esperar «més enllà» si el que espera «no és d’aquesta vida».

9. MÀRIUS TORRES, POETA CLÀSSIC «Cal cada dia confiar en Déu; però la nostra esperança, precisament perquè és absoluta, no exclou pas els mals d’aquest món. Sols que no es deixa ofegar per ells. Em penso que és Santa Teresa que ens ensenya que “Dios sabe hacer rayas muy rectas con reglas muy torcidas”»[20]. Hi ha alguna cosa recta en la manera com la malaltia va torçar la vida de Màrius Torres? Deixem que sigui ell, amb la seva pròpia veu, qui ens respongui.

Acabem el nostre recorregut per l’obra poètica de Màrius Torres considerant una darrera poesia que ens permetrà acabar de precisar el que acabem de dir:

Així un núvol es fon i deixa el cel més blau.

Així una fulla pensa que es fa lliure quan cau, i s’apaga aquest vespre tan lent i tan segur, sobre els camps, pels camins on ja no va ningú.

Així en la fosca es perd el pas d’un vagabund…

Déu meu, estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estendard –més tard, potser seria massa tard.

«Beneeixo Déu –diu a Joan Sales[21]– que m’ha concedit el privilegi d’un treball a fer en el silenci i la intimitat, ben separat d’allò que serà un dia de la història[22]. (…) Estic ben decidit a escriure només aquells poemes que em semblin absolutament necessaris. Necessaris per a mi mateix, entenguem-nos bé. Mai cap més caprici». «Si un dia em trobés curat de repent, t’asseguro que em costaria un esforç enorme viure com les altres persones. Em penso que hi ha alguna cosa definitivament rompuda en mi –almenys en les meves ambicions.

I penso que és molt millor així»[23]. «La vida és realment una cosa molt estranya, de la qual no sabem res i que hem d’acceptar tal com ve»[24]. «La meva vida és tan buida d’esdeveniments externs que no sé mai què contar. (…) Però res no sabem del que ens és millor, i la vida no és més que aprenentatge. Quan jo vaig posar-me malalt i vaig adquirir consciència de la importància de les meves lesions, (…) no em va quedar altra vàlvula que la poesia. Durant aquests sis anys he fet versos sense cap altra intenció que la de treure’m les espines que em sentia dins. (…) Per un seguit de circumstàncies, aquests versos han estat llegits per la persona literàriament més docta del país –tot i que visqui a l’estranger. I Carles Riba n’ha fet uns elogis tan contundents que tallen la respiració. (…)

[17] Aquesta observació és ben pertinent en l’àmbit escolar. De vegades el fracàs escolar es deu

al fet que hi ha alguns alumnes que, tot i ser de cos present a l’aula, són del tot absents per manca d’atenció. Viure desperts, com a homes de món i no com a objectes presents només de cos, demana viure amb atenció –i no només dins l’aula: quants cops no passa que algú viatja com una maleta, sense aprendre res dels llocs on va?…

[18] La memòria, l’atenció i l’esperança són el que permet a l’home mirar-se les coses des del punt

de vista de l’eternitat (=com des de fora del temps). Això mateix és el que sembla fer la poesia de Màrius Torres. En efecte, que tota la seva poesia és com un mirar-se la vida humana des del punt de vista de l’eternitat, transcendint així les contingències que el dia a dia ens prepara, ho diu explícitament el poeta en una carta a Joan Sales datada l’11 de desembre de 1940: «Tens raó; és difícil de dir, si aquesta època ens és bona o dolenta; però no hi ha dubte que és certament grandiosa. Jo volia dir que en tot cas no és massa bona per a nosaltres; i encara no en sabem res! Fa setmanes que somio el següent poema; com, en altres segles, monstres enigmàtics estaven a l’aguait en els camins i, abordant els pelegrins, els plantejaven enigmes que calia endevinar o bé morir; altres monstres voraços, però invisibles, ens aborden en el camí que segueixen els nostres esperits, amagats darrera el sentit de cada mot. De vegades, ens salten al davant i ens plantegen llur enigma. El viatger que no és capaç de resoldre’l, no pot pas seguir el seu camí –s’esgarria, es perd. I el poema acabaria abruptament: i jo no sé pas què vols dir, Eternitat. Podem esforçar-nos a pensar sub specie aeternitatis, i és el millor remei a tants neguits presents» (la cursiva és nostra). El poema al qual es refereix Màrius Torres acabarà essent L’esfinx interior que, tanmateix, no conté aquest vers, sinó que acaba així: «Eternitat: ¿què fas d’aquell qui no endevina | i davant teu és com un ocell embruixat?–»

[19] Carta de Carles Riba a Màrius Torres del 7 de maig de 1942.

[20] Carta a Joan Sales del 19 de setembre de 1939. En aquest darrer apartat, com que farem servir

força cites que s’expliquen per si soles, deixarem tots els textos citats amb el format «normal», com fent part del nostre propi discurs.

[21] Carta a Joan Sales del 7 d’octubre de 1940.

[22] Recordem un cop més que els anys d’aïllament al sanatori de Puig d’Olena són els de la guerra

en què es juga el destí de Catalunya i els de l’inici de la guerra en què es jugarà el destí d’Europa.

Si Màrius Torres no arriba a estar malalt, potser no hauria arribat mai a escriure poesia.

[23] Carta a Consol Gili del 25 de febrer de 1942.

[24] Carta a Joan Sales del 9 de desembre de 1941.

12

La set última que la seva producció poètica interroga és recognoscible tant pel creient més ortodox com per l’existencialista més ateu.

Vaig tenir una alegria enorme i tan pura, que per ni un moment se’m va acudir que podia ser vanitat. Veia el pare il·luminat i satisfet fins al punt de fer el ridícul, veia que tots aquests anys que tan erms em semblaven m’havien fet donar el rendiment que era potser la meva feina en aquest planeta lamentable. Veia que no era un inútil, i que potser la meva vida hauria estat de més profit per al meu país que si hagués estat un médico práctico més o menys militaritzat, més o menys exiliat…»[25].

entusiasme davant una tasca difícil); Sales dóna la impressió d’haver viscut molt, Torres la d’haver obert els ulls per primer cop a la meravella del món i de la vida humana. Potser hi té a veure el fet que Torres descobreix una vocació nova –juvenil!– en plena maduresa vital…

Notem un cop més que no és pas la malaltia el que esdevé el tema dels seus poemes. Hi ha en això una mena de pudor: «L’ocupació del malalt, com Joan diu de la del soldat, és una cosa que cal realitzar sense parlar-ne»[28]. No, Màrius Torres no parla de les xacres més íntimes en què només pogués reconèixer-se el tuberculós. Parla, com hem vist repetidament, de la condició de tots els homes –sub specie aeternitatis, des d’un punt de vista que ens porta a veure, no l’individu condicionat pels mals d’una determinada circumstància o d’una determinada època, sinó l’ésser humà en allò que defineix la seva condició de forma perenne.

Els fragments citats són prou eloqüents: el poeta agraeix a Déu la malaltia – aquesta «regla muy torcida»– per haver donat a la seva vida més sentit que si hagués estat un simple metge –per haver-lo deixat descobrir la seva vocació de poeta i haver pogut dibuixar en els últims anys de la seva vida «una raya muy recta»–. Veiem, doncs, retrospectivament, com és de cert que la matèria de la poesia de Màrius Torres és la seva pròpia ànima, la seva pròpia vida.

«M’agradaria tant –confessa Màrius Torres– arribar a ser un poeta que un altre segle pogués llegir amb plaer!»[29]. És amb plaer que, ja al segle XXI, llegim i escrivim sobre Màrius Torres. La fondària de la seva poesia fa que digui coses noves a cada lector. La set última que la seva producció poètica interroga és recognoscible tant pel creient més ortodox com per l’existencialista més ateu.

Que l’un o l’altre hi responguin des de l’horror o des de l’esperança ja és cosa que només cadascú sap de si mateix i forma part de la intimitat en què, com diu Carles Riba, ha de tenir lloc la lectura de Màrius Torres –en «l’estança més closa de la nostra existència»…

Parlant de la poesia del seu amic Joan Sales (de la qual ens ocuparem en una altra ocasió), Màrius Torres escriu el següent: «Deies un dia que la poesia és un mitjà que tenen els homes de caràcter per a expressar-se[26]. (…) L’estil és tal vegada allò que en aquests poemes [=els de Joan Sales] resulta més impressionant, sobretot per la seva disciplina. El lector sent com si cavalqués un poltre potent, capritxós, impulsiu –i amb un ensellament perfecte. És un estil amb cos: ossos, músculs, nervis, tendons. La seva naturalesa és corpòria, no pas etèria; i més estàtica que dinàmica. La seva elegància sòbria i directa queda de vegades una mica rude, cosa que no té res de desagradable en un atleta»[27]. Doncs bé, per contrast amb el que diu de l’obra poètica de Joan Sales, la poesia de Màrius Torres, com hem vist, apareix dotada dels trets complementaris: un estil eteri més que corpori; dinàmic –temporal, musical– més que estàtic –espacial, escultòric–; delicat i amable, més que sobri i rude; obra d’un músic més que d’un atleta; la mirada d’un home contemplatiu més que la d’un soldat…

Si un clàssic és per definició aquell qui és digne de ser ensenyat a classe perquè té sempre coses noves a dir a cada generació, aleshores no és a mitja veu, sinó a ple pulmó, que voldríem acabar aquest repàs de l’obra del poeta amb aquesta senzilla declaració: Màrius Torres és, sense cap mena de dubte, un poeta clàssic.

Allò que és bonic en la poesia de Màrius Torres és, com ens diu la seva poesia El combat dels poetes, l’espectacle de la seva ànima en el seu combat per sonar afinada, en el seu combat per a donar una sola nota en qualsevol circumstància. En el cas de Sales, la sola nota és la lleialtat ultraterrestre (l’expressió la manllevo de Chesterton) a aquest món fins quan se’ns apareix estrany; la sola nota en Torres és l’esperança, que fa que els seus versos mai no tinguin un tint fosc ni quan parlen de la mort. Sales impressiona com un Aquil·les; Torres commou com un infant (com quan veiem un nen perseverant amb

[25] Carta a Joaquim Gili del 4 de novembre de 1941.

[26] En una carta a Carles Riba del 14 de juliol del 1942 el poeta fa seva aquesta observació de Joan

Sales: «Crec que la poesia no és màgia, ni joc, ni charme (=encanteri), tot i que pugui tenir de tot això. Les meves idees estètiques –banals i confuses– em fan prendre la poesia com un mitjà d’expressió de la personalitat.»

[28] Carta a Joan Sales del 3 d’abril de 1941. De fet aquesta frase va dirigida a la Núria Folch, dona

de Joan Sales, i d’aquí que es refereixi al seu amic en tercera persona.

[27] Carta a Joan Sales del 9 de desembre de 1941.

[29] Carta a Joan Sales del 13 d’agost de 1939.

13

L’ENTREVISTA

a Josep Maria Llovet per Matilde Biosca, Rosa Josa, Xènia Massana i Maria Slof

Josep Maria Llovet

El Dr. Josep Maria Llovet és metge, professor d’investigació (ICREA) i dirigeix el Laboratori de Recerca Transnacional d’Oncologia Hepàtica (IDIBAPS, Hospital Clínic, Barcelona). És catedràtic de Medicina i director del Liver Cancer Program en el Mount Sinai School of Medicine de Nova York, i coordinador d’HEPTROMIC, el primer projecte europeu d’investigació transnacional en càncer de fetge. És pare de l’Aina i del Marc, dos alumnes de la nostra escola.

Ens vam trobar amb el Dr. Llovet al despatx que té al costat del seu laboratori a l’Hospital Clínic, on dirigeix un grup de professionals que investiguen sobre el càncer de fetge. Van tenir l’oportunitat de preguntar a un dels hepatòlegs més importants del món sobre el fetge, les seves funcions i les seves malalties. El doctor, que va contestar a tot això i a més, ens va explicar com es fa recerca científica en l’actualitat.

Amb el Dr. Llovet al seu despatx

Què és ICREA? ICREA és la Institució Catalana de Recerca creada per la Generalitat de Catalunya. Per ser professor ICREA, es fa una convocatòria mundial a la qual es presenten al voltant de 500 persones per 20 places anuals. No és només de medicina, sinó que aquestes places són també d’història, filosofia, economia... Jo tinc una plaça de professor ICREA aquí. Com que jo sóc metge, tinc un laboratori de recerca i després passo visita els divendres a l’Hospital Clínic i només em dedico a investigar una malaltia: el càncer de fetge. S’ha de tenir en compte que per tenir una investigació de molt alt nivell t’has d’especialitzar en un aspecte molt concret. Faig un 80% de recerca i un 20% de metge.

En el seu currículum veiem que treballa a l’Hospital Mount Sinai de Nova York. Com hi va arribar?

L’any 1995, quan vaig doctorar-me en hepatologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, me n’havia d’anar als Estats Units d’Amèrica, però l’Hospital Clínic de Barcelona, que té la millor unitat de fetge d’Europa, em va oferir quedar-m’hi i per això no vaig marxar a Nova York fins al 2003, quan ja havia nascut la meva filla Aina.

14

Vaig anar al Mount Sinai per muntar el que ja hi havia a Barcelona, el grup de recerca de càncer de fetge, del qual actualment sóc el director.

Vam estar-hi fins el 2006 i, si hi vam anar tres, en vam tornar quatre. El meu fill Marc va néixer allà l’any 2004.

Quines diferències hi ha en la manera de treballar entre Catalunya i els Estats Units?

Pel que fa a la investigació, molt poques. De fet, els dos equips de recerca que dirigeixo treballen sovint conjuntament. Això és possible gràcies a Internet. Ens reunim via videoconferència per si cal presentar alguna cosa interessant o parlar sobre algun tema. Així guanyes temps i recursos.

El que canvia és la relació laboral. A Catalunya les places són permanents, en canvi, a EUA són per 5 anys. Cada 5 anys has de renovar el funding (els diners per seguir investigant) i demostrar la teva producció. Si no és així pots perdre la plaça.

Per què va decidir tornar?

L’any 2006 vaig aconseguir la plaça com a professor ICREA per tornar a Catalunya. Als Estats Units, si els interessa el teu perfil, fan moltes ofertes econòmiques. El salari s’adapta a la persona, no a la plaça. Tot i les ofertes, la meva família i jo vam voler tornar. Si ens haguéssim quedat allà els meus fills haurien esdevingut americans ja que és molt difícil mantenir les arrels fora del país. Finalment, vam arribar a un acord amb el Mount Sinai per treballar tres setmanes a Barcelona i una a Nova York i així continuar dirigint els dos programes d’investigació.

Abans ha parlat del funding, el finançament, com s’aconsegueix?

En recerca la majoria dels diners vénen de les beques oficials dels governs. L’any passat vam

La gent que acaba reeixint i tira endavant amb excel.lència requereix una sèrie de condicions: el talent no és suficient

guanyar-ne una de la Unió Europea per finançar l’HEPTROMIC, una xarxa d’investigació entre l’Hospital Clínic i d’altres institucions europees, americanes i dues empreses, amb la finalitat de desenvolupar els descobriments científics i passar-los a la pràctica clínica.

Per aconseguir aquest tipus de beques cal donar a conèixer els resultats de la investigació perquè si no es comunica és com si no existís. I això fa que la ciència evolucioni. Hi ha dues maneres: en revistes especialitzades i a través de meetings.

En el primer cas s’ha de procurar publicar en revistes que tinguin un alt impact factor (molta difusió mundial). La millor revista del món en medicina és New England Journal of Medicine que té 200.000 subscriptors i un impacte extraordinari.

Com se sap si et llegeixen els articles?

Això se sap mitjançant un sistema americà que creua totes les citacions i cada mes s’actualitza. Jo ara tinc 12.900 citacions. Pots tenir molts articles, però si ningú no els cita, no té importància.

I això del meeting?

Quan parlo de meetings, vull dir els congressos.

Precisament, al Clínic, el Dr. Bruix i jo hem creat una Associació Mundial de Càncer de Fetge, la ILCA (International Liver Cancer Association). Ara tenim uns 800 associats i cada any fem un meeting. Del 2 al 4 de setembre ens reunirem a Hong Kong. La idea és aplegar diversos especialistes sobre càncer de fetge.

Els que ens hi dediquem ens trobàvem que els metges que fan recerca en aquest càncer tenen diverses especialitats, cirurgians, uns quants som hepatòlegs, uns altres radiòlegs, oncòlegs, patòlegs, biòlegs… i per estar al cas de la “meva” malaltia havia d’anar als meetings de tothom...

i llavors vam pensar: per què no creem una societat mundial que estigui oberta a totes les especialitats? Així ens podem assabentar de totes les novetats de l’any en una sola trobada.

Però, tot això, només del càncer de fetge?

Sí. Generalment, la gent que acaba reeixint i tira endavant amb excel·lència requereix una sèrie de condicions: el talent no és suficient. El talent és important però una de les característiques, com a mínim en recerca, és la constància en una àrea en concret. És a dir, si tu ets molt bo, però vas saltant d’una àrea a una altra, la medicina i la investigació són tan complexes que no tens temps d’avançar. Pots ser un bon metge, que és una cosa, però fer investigació n’és una altra.

He estat 15 anys estudiant aquesta malaltia. En aquest temps hem fet cinc o sis descobriments pels quals val la pena treballar. Un d’ells és la BCLC Staging Classification, és a dir, la classificació del càncer de fetge en cinc estadis, cada un dels quals té un tractament més adequat. El mèrit és que actualment aquesta classificació l’estan usant en hospitals de tot el món i l’han adoptat les guies mèdiques europees i americanes. És molt difícil que tot el món admeti una classificació.

Hem llegit que el fetge té unes 500 funcions, és exagerat o no?

El número exacte no el sé. El que sí sé és que és imprescindible per viure juntament amb el cor, els pulmons i el cervell.

El fetge és tan important perquè bàsicament realitza tres funcions: transforma els nutrients en proteïnes que l’organisme necessita i pot assimilar. Fa de filtre del que ingerim, depura la sang que arriba als budells i actua com una primera barrera immunològica.

15

El fetge no es pot substituir per cap màquina, com es pot fer amb els ronyons amb la diàlisi o amb els budells amb nutrició artificial... si no funciona només podem oferir als pacients un trasplantament.

Les malalties hepàtiques són adquirides o genètiques?

La malaltia del fetge més freqüent, l’hepatitis, és adquirida. Hi ha el virus de l’hepatitis B, que pateixen uns 200 milions de persones, i el de la C, que el tenen un 150 milions. El virus B, des del moment que s’adquireix és rebutjat per l’organisme i només un 10% passa a crònic.

En canvi, el C, és al revés. El 90% dels casos serà crònic i derivarà en cirrosi i càncer de fetge.

Actualment, també hi ha unes malalties que estan augmentant molt relacionades amb l’obesitat i l’alcohol. Als EUA un terç de la població té problemes de sobrepès i un 20% de la població és considerada obesa. La gent que té sobrepès fa dipòsits de greix, que inflamen el fetge i creen una hepatitis crònica que, a la llarga, pot produir cirrosi i tumors.

Si ens hi fixem, moltes de les malalties de fetge es poden prevenir: l’alcohol, deixant de beure, l’obesitat, mantenint un pes equilibrat, el virus B amb vacunes i el virus C, encara no tenim vacunes, però si l’adquireixes ara tenim tractaments que curen el 50% dels pacients.

Tenim moltes eines per lluitar.

Quins símptomes indiquen que un pacient té càncer de fetge?

Les malalties de fetge són molt silents, no donen símptomes fins que estan molt avançades. Pots tenir una hepatitis crònica i trobar-te perfecte i fer una vida absolutament normal. Quan tens

una cirrosi o un tumor en el fetge en fases inicials també pots fer vida normal. Es detecta en fer anàlisis de sang quan es troben les transaminases altes. Això és un símptoma que indica que les cèl·lules del fetge s’estan destruint.

Que fa que l’hepatitis es recuperi o acabi en cirrosi?

Que l’organisme no la pugui curar. L’hepatitis B l’organisme l’elimina en un 95% de casos, però hi ha un 5% que no ho aconsegueix i el virus s’integra en el genoma, en el DNA en zones promotores d’oncògens (gens que produeixen càncer). En l’hepatitis C és diferent, perquè l’organisme no aconsegueix expulsar el virus en la majoria de casos. El virus C es converteix en una infecció crònica. Amb fàrmacs aconseguim eliminar un 40-50% dels casos i, de la resta, aproximadament la meitat es convertirà en cirrosi o càncer. A tot això se li afegeixen els cofactors: si tu tens una hepatitis crònica de virus C i prens alcohol o ets obès augmenta la possibilitat de tenir càncer.

Hi ha molts casos de càncer de fetge?

Dels càncers, el de fetge és el sisè més freqüent, però és la tercera causa de mort. Això passa perquè a la majoria dels països es diagnostica en fases molt avançades perquè no dóna símptomes.

La majoria de casos de càncer de fetge es donen a Àsia perquè no hi ha recursos per fer programes de detecció precoç. Els pacients arriben quan el càncer ja està en fases molt avançades. En aquest moment ja no es pot fer res més que extreure el fetge i trasplantar-ne un altre de sa o bé tractaments amb radiofreqüència que consisteixen a introduir un tub que dóna escalfor al tumor i acaba necrosant la zona. Arriba un moment que només es poden donar tractament pal·liatius.

I com és això?

Un pacient que està malalt d’una malaltia crònica del fetge, com podria ser un tumor, ve amb un donant potencial del 60% del seu fetge.

Al pacient que té la malaltia li traiem tot el fetge malalt i li posem el que li hem extret al donant, que podria ser el seu pare, el seu germà, etc.

Aquest 60% acaba esdevenint un fetge sencer en un mes.

El mateix passa amb el 40% que li queda al donant. En un mes es regenera al 100%. En una setmana ja es pot donar d’alta el pacient perquè el fetge ja li funciona! I quan ja ha crescut les cèl·lules ho noten i comencen a donar senyals entre elles i deixa de regenerar-se. No conserva la mateixa anatomia però té del 95% al 100% del volum original.

En un fetge normal, quan fa una hepatitis aguda, es moren un 20-30% de les cèl·lules, però després es regenera.

Aquesta capacitat reproductora tan alta pot ser que influeixi en la formació de tumors?

Això va lligat a un concepte que es diu stem cells. Les cèl·lules que fan que si et treus el 60% s’acabi regenerant tot sencer són de dos tipus: els hepatòcits madurs (que es divideixen fins a 50 vegades) i unes cèl·lules molt petites que es diuen stem cells conegudes també com cèl·lules progenitores, que estan per tot l’organisme.

Són unes cèl·lules pluripotencials, és a dir, que aquestes cèl·lules en funció de l’estímul que rebin es poden transformar en un astròcit, cèl·lula del pàncrees, del fetge o muscular. És a dir, que són cèl·lules que en funció d’on estiguin ubicades i de l’estímul poden produir diferents cèl·lules.

Si aquestes cèl·lules tenen mutacions poden produir tumors.

Ara està treballant en projectes d’investigació.

Què és el que està investigant?

Volem fer la seqüenciació del DNA del càncer de fetge, aquest és el projecte més important.

El càncer és una malaltia del genoma, les mutacions poden ser per motius externs, virus, alcohol... però bàsicament, hi ha unes alteracions en el DNA. El genoma té uns 35.000 gens, d’aquests, generalment, quan mirem el DNA, mirem uns 50-100 per veure si està mutat.

Però a la majoria de càncers sòlids això no és suficient. Per això volem seqüenciar tot el genoma i identificar les mutacions que no estaven descrites. I una vegada fet això hem de veure si podem trobar fàrmacs per bloquejar aquests oncògens.

DNA o ADN? En català és ADN, però nosaltres fem servir la terminologia anglesa. No ens podem emmirallar en el que fem perquè nosaltres les sessions les fem en anglès fins i tot al laboratori de Barcelona.

La llengua mare de la ciència és l’anglès.

Que la nostra llengua sigui vehicle de ciència internacional és molt difícil, el que nosaltres podem fer per Catalunya és tenir projecció internacional.

Però cal tenir en compte que el fetge té una alta capacitat regenerativa. Els hepatòcits no són cèl·lules normals, es reprodueixen; davant d’un tòxic com pot ser l’alcohol o un virus es moren, però els hepatòcits adults es dupliquen fins a 50 vegades. Aquesta característica especial de les cèl·lules del fetge fa que nosaltres aquí al Clínic puguem fer un trasplantament d’un donant viu.

El Dr. Llovet ens va dibuixar l’anatomia del fetge per descriure’ns la donació del 60% del seu volum en un trasplantament de donant viu.

16

DE LLENGUA I DE LLENGÜES

«si els arbres i les bèsties creixen…» per Laura de Mas

«Si els arbres i les bèsties salvatges creixen, els homes, creieu-me, es modelen.»

desenvolupament. I serà aquí, a l’escola, on s’iniciarà, d’una forma lenta i gradual, el coneixement de la llengua escrita. Començarà amb l’aprenentatge dels dibuixos que són sons i, agrupats, es transformen en paraules. Descobrirà que el seu nom també es dibuixa i tots els objectes i persones poden quedar fixats en el paper. Anirà pel carrer i llegirà rètols, fet que despertarà l’admiració i la tendresa familiar: El nen ja sap llegir.

Erasme de Rotterdam, (Rotterdam 1466-Basilea 1539)

Però, ai las, no sempre serà tan simple. A mesura que passin els anys, els textos es tornaran més complexos; els aprenentatges, més abstractes i les matèries, més àmplies. Mentre s’eixamplen aquests coneixements, l’alumne ha d’anar endreçant, organitzant i classificant en el seu cervell tot el material que hi entra. Aquesta feina també la fa amb l’ajuda del mestre que li ha de facilitar aquest emmagatzematge fabulós. Però no ens enganyem, som humans i, per tant, màquines imperfectes. Això vol dir que no tothom té la mateixa facilitat per situar correctament el material nou que entra en la ment i, pot passar, que quedi una mica o molt embolicat. Aquest procés, bàsic per avançar en el món del saber, és fàcil d’entendre amb un exemple de la vida quotidiana: Imaginem que tenen unes piles de roba variada i un armari buit –o quasi buit– i tot s’hi ha d’anar endreçant i, mentre ho fan, les piles de roba creixen. Tots sabem que hi ha persones que tenen un sentit de l’ordre innat i, per tant, amb poc esforç aniran omplint lleixes i calaixos. D’altres, potser més lentes, també ho aconseguiran. I podríem seguir fins aquell que tot ho entatxona, barreja i que tant pot ser que trobi les coses com que no.

Més d’un pare[1] ha dit en alguna ocasió: «Sobta que el meu fill vagi malament a l’assignatura de català –o castellà– si és la llengua que usem sempre a casa».

O també: «Fa dos estius que fa unes colònies a Irlanda i les notes d’anglès són molt mediocres. Com s’explica?». O «Llegeix molt i fa unes faltes d’ortografia escandaloses. És normal?». Aquestes preguntes són lògiques i és una paradoxa que, una persona que parla amb total claredat i sentit comú, no arribi a assolir uns mínims de correcció en l’ús de la seva llengua materna. O després de tres mesos a Dublín, hi hagi companys que, sense haver-se mogut d’Osona o de la Cerdanya, treguin millors notes. Doncs, com s’explica? I les faltes d’ortografia? La resposta és ben simple: no és el mateix parlar que escriure.

Diuen que els nens ja capten els sons mentre són al claustre matern, per això és fàcil entendre que la veu assossegadora sigui aquella que ja coneixen. Van passant els mesos i la criatureta emet sons guturals i, més endavant, bilabials, (ma-ma, pa-pa) i, de cop i volta, comencen a dir paraules i frases breus. Tots aprenen a dir, ràpidament, no!!! D’aquesta manera es situen en el món i estableixen lligams sentimentals. Etapa meravellosa aquesta de l’inici del maneig intel·ligent de les paraules. Als tres anys tots són uns autèntics Demòstenes i eixerits com pèsols.

I el procés segueix. Tot el que aprenen i observen també ho hauran d’explicar, no només de forma oral sinó també –i cada vegada més– per escrit. I costa, costa molt. No hi ha ningú que escrigui bé i a raig; per més facilitat que s’hi tingui, s’ha de revisar, canviar paraules, capgirar-ho tot i, també, esparracar el paper. Compondre textos no és fàcil i és un procés que no s’acaba mai. Per aprendre a parlar no es necessita anar a l’escola; per aprendre a escriure, sí. Els mestres de cada etapa ajuden a avançar pel camí del domini de l’expressió escrita, però aquest no s’acaba mai. Sortiran del col·legi, de la universitat, aniran a fer algun Erasmus, entraran en el món laboral i, a l’hora d’escriure, hauran de fer una pausa i reflexionar.

La família és l’encarregada de donar afecte i educar els infants però arriba una edat, als tendres tres anys, que l’assistència a escola ja és obligada i així el cercle s’eixampla moltíssim perquè altres factors i persones intervenen en l’educació del nen: ja és la tribu que hi participa de forma activa en el seu

És feina de mestres i professors de totes les assignatures ensenyar a escriure perquè tot coneixement humà es transmet i es conserva si queda fixat en el paper, en el pen o al disc dur. I a més, quan ho fem, ajudem a endreçar les idees en el nostre cap i entenem millor els conceptes. Com podem veure és un peix que es mossega la cua: per entendre bé els conceptes els hem d’explicar per

[1] En tot l’article s’usaran els termes: pare, nen, home i d’altres, en sentit genèric. S’utilitzarà:

llengua materna i no pas, llengua paterna. No és el cas, però qui signa, usa sempre: homicidi, i no, donicidi.

17

Hi ha una regla d’or que ens pot ajudar a millorar la nostra expressió escrita, independentment de l’edat que tinguem. Abans d’iniciar un text, ens hem de preguntar: Què vull dir? Si trobem la resposta, la següent pot ser: En quin ordre ho vull explicar? I també: A qui? Aquestes tres preguntes les hem de tenir sempre present, són la base del text i permetran que aquest sigui més clar i entenedor.

I l’ortografia? Bàsicament depèn de la memòria visual. Hi ha nens que de ben petits no fan faltes perquè, per ells, veure una paraula és retratar-la. La immensa majoria milloren de forma gradual i queda un grupet als quals els costa moltíssim. Però de la mateixa manera que la fluïdesa expressiva és lenta, la millora ortogràfica, també. Demana no perdre la calma i lluitar sense pausa; el nerviosisme i el neguit són grans enemics de la feina ben feta. A vegades es classifica aquests alumnes com a dislèxics; i no, són, senzillament, disortogràfics. La dislèxia presenta unes altres dificultats les quals s’escapen a l’objectiu d’aquest article però que són perfectament salvables.

A les aules, els professors hem de ser més ambiciosos perquè els alumnes, al llarg de l’escolarització, han d’arribar a construir textos molt diversos. Han de saber, per escrit, narrar, descriure, construir diàlegs, argumentar, exposar, dominar llenguatges científics, humanístics, poètics. I en tots ells usar un vocabulari ric, variat i precís. És una feina llarga, lenta, artesanal que demana temps i calma. No es pot improvisar ni aconseguir millores en temps de «microones»; és, més aviat, una feina de «xup-xup», de cuina d’àvia.

Aquest escrit que algú, en aquests moments, està llegint, tot i no ser cap meravella de la filosofia ni de la pedagogia ni de la psicologia, m’ha representat hores d’anar pensant què volia dir i en quin ordre desgranava i escrivia les idees. El que sí tenia clar era a qui anava dirigit: a tots els que formem part de l’Escola.

A tots els que participem –pares, mestres, personal no docent i alumnes– en el procés de modelatge que Erasme de Rotterdam formula d’una manera tan sintètica i carregada de poesia:… els homes, creieu-me, es modelen.

escrit i, en fer-ho, els comprenem millor i podem explicar-ho als altres i a un mateix. No hi ha autèntic coneixement sense escriptura ni escriptura sense coneixement.

18

DE LLENGUA I DE LLENGÜES

las lenguas del mundo per Pablo Sandoval

Els alumnes de 6è han participat, com cada any, a Cantània: la preparació a càrrec dels professors de música d’una cantata per a 9 instruments i un gran cor, que després s’interpreta a l’Auditori junt amb cantaires de la mateixa edat d’escoles d’arreu del país. Aquesta vegada el text de la cantata, de molta qualitat, era obra de Màrius Serra, i tot ell consistia en un joc molt enginyós sobre els alfabets i les paraules de diverses llengües del món. Per tal de contribuir a la comprensió del text, vam demanar al professor Pablo Sandoval que fes una petita lliçó als alumnes de 6è sobre les llengües del món. La xerrada en qüestió va tenir lloc el dia 13 d’abril de 2011, dins el marc de la Setmana de les Lletres d’enguany. El que teniu a continuació són els apunts d’aquesta xerrada, convenientment ampliats, i redactats pensant ara en un públic més ampli.

HOMBRE Y LENGUA ¿Qué es el lenguaje, el hablar? En primer lugar, podríamos decir que el hablar es una determinada actividad que realiza el hombre. Por cierto. Pero, ¿es por ello el hablar sólo una actividad más del hombre entre muchas otras, como, por ejemplo, el comer, el reír, el respirar, el caminar, etc.? De ninguna manera. El habla no es una actividad cualquiera para el hombre, sino una actividad fundamental, esto es, una actividad esencial. ¿Qué significa esto? A saber, que el hablar es aquello que fundamenta nuestra esencia, aquello que hace posible nuestro modo propio y característico de ser. En otras palabras, el hablar es aquello que nos hace ser propiamente humanos y que, por consiguiente, nos distingue radicalmente de todos los demás seres, tanto de los seres vivos, plantas y animales, como de las cosas inertes y sin vida. Si careciéramos de la facultad del lenguaje, sencillamente no podríamos ser esos que somos: seres humanos.

Por eso desde muy antiguo ya los griegos comprendieron y definieron al ser humano como aquel ser vivo que, a diferencia de los demás seres, puede hablar: ζῷον λόγον ἔχον [zôon logon ekhon], «el animal que tiene el habla». Esta definición, sin embargo, entraña aún un doble sentido decisivo, pues la palabra con la que los griegos nombran el lenguaje, λόγος [logos], puede significar también otra cosa, y no una cosa cualquiera, sino una

fundamental: el pensamiento. Logos significa entonces tanto habla como pensamiento, de manera que en la definición griega del ser humano, ambos, habla y pensamiento, y por cierto en una secreta y profunda unidad, constituyen nuestro ser más propio. El hombre es así el ser vivo que puede hablar y pensar. Por eso los romanos, que fueron con respecto a los griegos –como dice Horacio– «conquistadores conquistados» [Graecia capta ferum victorem cepit], es decir, que conquistaron a los griegos pero fueron a su vez conquistados por su cultura y civilización, siguieron fielmente la definición griega del hombre, diciendo: homo est animal rationale: «el hombre es el animal racional».

Desde los romanos, la esencia del hombre reside entonces en la ratio, la Razón.

Ahora bien, una vez que hemos comprendido que el lenguaje no es una actividad humana cualquiera, sino aquella actividad fundamental que nos determina y nos define como seres humanos, tenemos que preguntar: ¿qué hace el lenguaje? Se suele decir y enseñar a los niños que el lenguaje es un «medio de comunicación». Por cierto. Sólo que esta caracterización del lenguaje es tan correcta como vacía, tan innegable como llana y superficial. ¿Por qué? Porque no toca lo esencial. El lenguaje ciertamente es también algo así como un medio de comunicación, pero únicamente puede ser semejante cosa, porque el lenguaje es desde 19

antes algo mucho más hondo y más simple. ¿Qué hace entonces el lenguaje? El lenguaje muestra las cosas; el lenguaje hace que las cosas puedan primeramente aparecer, y, por cierto, como eso que en cada caso son: árbol, estrella, río, hombre, luna, etc. Es en la palabra en donde cada cosa se manifiesta como eso que es. Por eso Platón, un antiguo filósofo griego, enseñaba que las palabras tienen como función principal el mostrar la esencia de las cosas, esto es, el hacer aparecer qué es y cómo es cada cosa. Y por eso también las palabras, ante todo las palabras comunes –como se enseña en gramática–, pueden designar algo general, es decir, algo universal que vale para muchas cosas. Por ejemplo, cuando digo «árbol», no pienso concretamente en un pino, en un alerce o en un castaño, sino que me represento algo del todo diferente, pero que les corresponde también, de una manera misteriosa, a todas estas «especies» o tipos de árbol; a saber, me represento aquello que todas estas especies particulares son: árbol.

Así pues, si entendemos que las palabras nos presentan el ser de las cosas, entonces jamás podremos volver a considerar que el lenguaje es –como se enseña–«un mero sistema de signos», los cuales serían fundamentalmente indiferentes a las cosas mismas, como algo impuesto por el mero consenso y la convención humana. Antes bien, las palabras, así como las relaciones que éstas mantienen entre sí, son un espejo en el que viene a relucir y a manifestarse el mundo. Mejor aún, el lenguaje es el mundo mismo, en la medida en que es primariamente en el lenguaje en donde se organiza y se ordena la estructura del mundo, es decir, la estructura de la totalidad de las cosas reales y posibles en sus relaciones respectivas. El lenguaje constituye el mundo, y cada lenguaje, cada lengua, lo hace de una manera propia y particular, es decir, diferente de las otras. Cada lenguaje es

El lenguaje constituye el mundo, y cada lenguaje lo hace de una manera propia y particular así un mundo propio y único. «Propio» se dice en griego ἴδιον [idion], y por eso todo lenguaje es también un idioma, esto es, una manera propia a cada pueblo de entender y manifestar el mundo.

LAS LENGUAS DEL MUNDO No obstante, aun cuando cada lengua surge necesariamente de la experiencia del mundo que tiene cada pueblo en particular a lo largo de su historia, podemos hallar también entre las diversas lenguas que existen –o existieron– una infinidad de parentescos y similitudes. Tales similitudes entre las lenguas nos señalan que ellas provienen de un origen común, así como las diversas ramas de un árbol surgen de un solo y mismo tronco. Estas lenguas que se parecen entre sí forman lo que se suele denominar una «familia lingüística». Las grandes familias lingüísticas del mundo son, de manera esquemática y resumida, las siguientes: las lenguas de Asia y Oceanía, las lenguas de África, las lenguas de América y las lenguas indoeuropeas.

1. Entre las lenguas de Asia y Oceanía encontramos, por ejemplo, las lenguas de los pueblos altaicos, el mongol y el turco, así como también las lenguas que se hablan hoy en día en el extremo Oriente: el chino, el japonés y el coreano, para nombrar sólo algunas de las más importantes.

2. Entre las lenguas de África, además de los más de mil trescientos dialectos hablados hoy en este continente, podemos hallar también las lenguas semíticas, que resultaron fundamentales en la conformación de las grandes religiones monoteístas: el árabe y el hebreo.

3. De entre las lenguas de América, muchas han desaparecido, siendo substituidas en la era moderna por lenguas europeas, principalmente, por el castellano, el inglés y el portugués. De todos modos, podemos nombrar aún el azteca, la lengua de los indígenas pobladores del actual México; el quechua, hablada aún hoy por los descendientes del imperio Inca, en el actual Perú; el aymara, lengua hablada por los habitantes de las alturas de la cordillera de los Andes, entre los actuales Bolivia, Argentina y Chile; y, también, el mapuche o mapudungún («el hablar de la tierra»), que es la lengua propia de los pueblos araucanos que habitaban el sur de mi país: Chile.

Finalmente, tenemos la familia de lenguas indoeuropeas, que por su importancia histórica trataremos ahora con mayor detalle.

LA FAMILIA INDOEUROPEA Como lo indica su nombre, la familia indoeuropea es una familia de lenguas que abarca desde la India hasta las islas británicas en el océano Atlántico, y desde Escandinavia, en el norte, hasta el mar Mediterráneo, en el sur. Casi todas las lenguas habladas actualmente en Europa se remontan al tronco originario indoeuropeo –con la notable excepción del euskera–, y entre ellas destacan, por su enorme importancia histórica en la cultura y la civilización occidental, el griego y el latín.

Tales lenguas provienen de un grupo de pueblos, los indoeuropeos, que habitaron entre el 5000 y el 4000 a.C. las regiones de la Europa central y alrededores del mar Báltico –aunque sobre este punto no hay acuerdo entre los especialistas– y 20

que luego se dispersaron hacia el este y el oeste, extendiendo así su lengua por todos los rincones de Europa y buena parte de Asia. Las principales ramas que surgieron entonces del tronco indoeuropeo son las siguientes: 1. La rama indoirania: es un grupo de lenguas que se desarrollaron en los territorios de la India y la antigua Persia. En este grupo encontramos el sánscrito, el idioma de la antigua literatura india y de sus libros sagrados, los Vedas; el hindi o indio moderno; el palí, la lengua de Buda; el persa y el iranio.

2. La rama griega: por su trascendencia para la literatura, la poesía, la filosofía, la ciencia y la política, es quizás el grupo más importante, aun cuando hoy en día sólo se hable en la actual Grecia (griego moderno). No obstante, el griego antiguo, es decir, el dialecto jónico de Homero y Hesíodo; el ático de Platón, Sófocles, Esquilo, Eurípides y Aristófanes, entre muchos otros; el eólico de la poetisa Safo; el dórico de Píndaro y los espartanos; todas estas lenguas, que en algún sentido están ciertamente «muertas» (no son la lengua materna de nadie), viven empero, en el corazón mismo del Occidente, con un vigor y una vigencia que ninguna lengua hablada actualmente podrá jamás alcanzar. La obra escrita en griego antiguo es y permanecerá viva e inagotable mientras haya humanidad sobre la Tierra.

3. La rama germánica: es un conjunto de lenguas del cual provienen el antiguo idioma de los godos, el gótico, así como las lenguas nórdicas actuales, el sueco, el noruego, el danés y el islandés, y las lenguas germánicas occidentales, el alemán, el inglés, el holandés y el flamenco.

4. La rama eslava. Las lenguas eslavas son aquellas que se desarrollaron y predominan ampliamente hoy en día en el este de Europa. Entre los más importantes y fructíferas se puede destacar el ruso, el polaco, el checo, el lituano y el serbo-croata, entre muchas otras.

5. La rama ítalo-céltica: junto con la rama griega, la rama ítalo-céltica es la más importante y decisiva para la historia occidental, porque de aquí procede la lengua de los antiguos romanos, habitantes del Latium y conquistadores del mundo: el latín. En efecto, en la medida en que el imperio romano se extendía por toda Europa, empezó a acentuarse la diferencia entre el latín clásico, hablado en Roma y usado en la literatura por Virgilio, Horacio, Cicerón, Ovidio, Séneca, Tito Livio, Julio César, entre otros, y el latín vulgar (sermo vulgaris), hablado por el pueblo (vulgus) en las distintas provincias del vasto imperio romano, hasta el punto que a partir de este latín vulgar o vernáculo comenzaron a aparecer lenguas enteramente peculiares a cada región: las así llamadas «lenguas romances», entre las que se cuentan el catalán, el castellano, el francés, el rumano, el italiano y el galaico-portugués. Por otra parte, en esta rama de lenguas hallamos también el idioma de los antiguos pueblos celtas, que habitaban las islas británicas y los territorios occidentales de Galia e Hispania: el celta, lengua de druidas y de personajes no menos notables como Astérix y Obélix.

INDOEUROPEO

*menot

*mater

*neu-o-

*noqt-

Latín

Mensis

mater

novus

nox

Griego

μήν [mên]

μήτηρ [meter]

νέος [neos]

νύξ [nyx]

Sánscrito

Mās

matar

nava

nakt

Persa

Māh

mādar

nau

shab

LENGUAS ANTIGUAS

LENGUAS ROMANCES Catalán

Mes

mare

nou

nit

Castellano

Mes

madre

nuevo

noche

Italiano

Mese

madre

nuovo

notte

Galaico-Portugués

Mês

mãe

novo

noite

Francés

Mois

mère

nouveau

nuit

LENGUAS GERMÁNICAS Inglés

Month

mother

new

night

Alemán

Monat

Mutter

neu

Nacht

Holandés

Maand

moeder

nieuw

nacht

Sueco

Månad

moder

ny

natt

Islandés

Mánuður

móðir

nýr

nótt

Checo

Měsíc

matka

nový

noc

Polaco

Miesiąc

matka

nowy

noc

Ruso

Mesyats

mat’

novy

noch’

Lituano

Mėnuo

motina

naujas

naktis

Irlandés

Mí

máthair

nua

oíche

Galés

Mis

mam

newydd

nos

LENGUAS ESLAVAS

LENGUAS CELTAS

Los cuatro ejemplos de la tabla sirven para mostrar como todas estas lenguas surgen de un mismo tronco, el indoeuropeo.

21

DE LLENGUA I DE LLENGÜES

jouons avec les mots per Elisenda Amado

Le Calligramme a été inventé après la première guerre mondiale par le poète Guillaume Apollinaire. Hérité des termes idéogramme et calligraphie, il désigne des symboles graphiques joliment tracés, représentant des unités de sens, comme on peut utiliser en langue chinoise par exemple.

Un calligramme, qu’est-ce que c’est?… Nous, les enseignants, nous nous demandons souvent comment aborder la poésie avec nos apprenants. Utiliser le calligramme en classe de FLE avec des apprenants de niveau B1 est de l’ordre du réalisable.

Le texte disposé sous forme de dessin laisse apparaître plus qu’un texte poétique, car les lignes et l’écriture font sens.

Mais que peut-on faire de ces calligrammes en classe? Comment les utiliser?

D’abord, on leur a demandé d’observer plusieurs calligrammes authentiques d’après Apollinaire, et on leur a fait dire ce qu’ils représentaient (certains ont été plus évidents et faciles à décoder que d’autres).

Ensuite, ils ont dû lire les phrases, retrouver l’enchaînement possible et reconstruire le poème dans son entier.

Puis, les apprenants ont choisi un sujet et ils ont écrit sans limite tout le vocabulaire qu’ils ont pu à l’aide d’un dictionnaire. Il faut souligner que certains élèves ont préféré écrire un texte en prose tandis que d’autres, en vers. Après, ils ont dessiné sur une affiche le texte et ils ont travaillé la partie manuscrite de leur plus belle écriture, en utilisant des feutres à couleur.

Bref, le produit final a été exposé pour que tous les élèves de l’École, les profs et les parents puissent apprécier les magnifiques travaux réalisés par les élèves de 4rt d’Eso.

22

23

DE LLENGUA I DE LLENGÜES

the «real» stuff: are you ready for it?

by Cristina Bonastre, Isabella Farràs, Isabel Massaneda and Usoa Sol

This year, in the English Department, we have set out to focus on using real English in class and to introduce our secondary students to texts written by and for native English speakers. In our quest to show students the extent to which English is present in our lives, we have endeavoured to work on a series of texts spanning different genres to bring it home to students that English is indeed used by real people the world over.

For the time being, we have introduced this approach from Eso 3 all the way up to Batxillerat. The projects have encompassed a wide range of activities, from conferences to poetry readings, as well as newspaper articles and short stories by English-speaking authors. If we have tweaked your interest and you wish to find out more about each of the projects undertaken, then read on!

In Eso 3, students have had their first experience Down Under, as they have been reading a book entitled Australia and New Zealand. Availing of this opportunity and in order to fully exploit their Aussie experience, Peter Caristino, a native Australian, came to delight us with a talk about his homeland, which he illustrated using a PowerPoint presentation.

Students thereby became acquainted with life in Australia as well as with the delicate issue of Aborigines. Thanks to Mr Caristino’s visit, the students had the chance to hear real Australian lingo for the very first time. One perplexed student even asked if that was English! All in all, it was a great experience and it trained the students’ ears to different English accents and variations.

In keeping with this topic, the students watched a real news item from the BBC related to current affairs in Australia. The video dealt with the floods that affected the state of Queensland earlier this year (coincidentally, where Mr Caristino is originally from!). This unfortunate natural disaster provided the perfect opportunity for real issues in the Englishspeaking world to be brought into the classroom!

In Eso 4, several activities have been carried out to expose students to real-life English and up-to-date topics that may spark their interest. Taking advantage of the Oscars Awards Ceremony taking

place in Los Angeles, the red carpet was also laid down at Sant Gregori! The students got to watch ten trailers of the nominated films (in English without subtitles) and a poll was organised for them to guess the winners. Not only were students extremely engaged in the activity but they were also really eager to voice their opinions on the films.

Another successful activity has been the reading of a book on the life of Nelson Mandela. Thanks to this book, the students have had the opportunity to delve into South Africa, unravelling a great deal of facts regarding its history, geography and culture.

The students have also become familiar with the inspirational figure of Nelson Mandela and have learned to appreciate his charismatic leadership and his key role in the history of humankind.

To round off the project, students created a Glog (a digital poster) to illustrate the different stages in Nelson Mandela’s life. The students designed the posters in groups and presented them to the rest of the class, therefore becoming well-versed on the milestones in the life of one of the most influential people in the 21st century. Last but not least, the icing on the cake was the talk for Eso 4 students that the English Department scheduled as the final activity related to the project. The onehour long conference was held by Izak Meyer, a 24

well-known South African researcher and Science and Technology teacher living in Catalonia. He kindly gave up his time to talk to our students and shed light on some of his own experiences of apartheid and the languages spoken in his region as well as to point out a number of cultural differences between South Africa and Europe.

He was warmly welcomed by our students, who were both excited and nervous because it was the first time that they had ever met a South African.

They even learned the meaning of some words in Afrikaans.

When it comes to Batxillerat (both in years 1 and 2), we have carried out several activities to familiarise students with authentic unadapted texts in English. First of all, we have initiated a project we have called Current Affairs. This project, which had a two-fold objective, aimed to address cultural issues in class (in this case, the US midterm elections), as well as to make the students aware of the fact that what is happening in other countries in the world might also exert an impact on our lives. Several classes were devoted to the pro ject, which was planned as an extended sequence of activities. In the two introductory sessions, the students were divided into groups and each group was responsible for telling the rest of the class about their specific topic (the midterm elections, the US Congress, the main parties in the political arena, Obama’s Reform and the Tea Party Movement). Once all the students were acquainted with the general context surrounding the US midterm elections and with political terms such as Republican, Democrat, the Healthcare Bill, the American Recovery Act and the United States voting system, the full article from The Guardian on the United States mid-term elections results was read in class and exploited in terms of content as well as for vocabulary purposes. The students

Izak Meyer

were amazed to see how much you can get out of one single text and, though they found it difficult, they found it really rewarding to be able to read real texts addressing real issues. The last step of the project was watching Barack Obama’s speech in the wake of the elections. Despite not being used to listening to the voice of Mr. Obama, the students were pleasantly surprised by the fact that they could follow the speech without major difficulties (“yes, we can” was their mantra too!).

Apart from this news item, Batxillerat 2 students also read an interview with an autistic savant whose name is Daniel Tammet, taken from The Guardian.

Linked to unit 11 in the course book, which deals with the mind, the interview was read in class and also fully exploited in terms of language. Students then watched an actual interview with Daniel Tammet from the David Letterman’s Show and a short debate was held in class for students to give their opinion on the topic. Again, despite the initial difficulties, students felt really proud to have been able to actually understand both the written and the spoken interview!

Also in Batxillerat 2, we had a unique class recently, as we decided to hold a poetry reading at school.

The chosen poem was Funeral Blues, by W.H. Auden, which might ring a bell with you if you have seen Mike Newell’s film Four Weddings and a Funeral. The students were fascinated by the poem’s magnetism and were very eager to discuss their views on the meaning of life and death, the theme explored in the poem. As a teacher, it was really gratifying to see students (both science and letters-oriented alike!) so engrossed in their work and deriving pleasure from such a difficult text in terms of the language used therein. The activity was such a success that we are considering incorporating other short literary texts in classroom

activities. We have already been looking into the short stories Marionettes, Inc. by Ray Bradbury and Telling Stories, by Maeve Binchy. We’ll keep you posted as to any new developments!

Below are some of the comments made by students when asked to give their opinion on the use of authentic texts in class: “I reckon that this kind of activity helps us to improve our English, so I think that we should work on authentic texts more often in English class.”

(Marc Caballero) “I believe that authentic texts are a good way to improve our fluency and our range of informal vocabulary, which English course books don’t usually focus on.”

(Sergio Alegre) “I totally think that using authentic texts in English class is a good idea because this way we can become familiar with what we are going to find outside of school in the real world.”

(Natàlia Español) “We would like to do more of these ‘experimental’ lessons because we feel we have learned a lot in a different way.”

(Júlia Puigbó and Sandra Sánchez) “The poem we read in class was less difficult to understand than the other authentic texts we worked on in class and we were really motivated by it. We would love to do more of these activities because they are fun and educational.”

(Mariona Edo and Marta Costa)

25

Finally, in Btx 1 we have also worked on real spoken English and we have watched an episode of a TV series in its original version. The Advanced group watched the episode The Scare of Dawson’s Creek (translated into Spanish as Dawson Crece) and the Standard group watched a Friends episode called The One with the Jellyfish. Apart from watching it, the students performed several activities to work on the language used in the episode and could see at first hand that phrasal verbs (one of the key language points covered in class students are not overly enamoured with) are very often used in spoken English. As a result, students had concrete proof that what we do in class is actually applicable to real language used in English-speaking countries!

All in all, we are very pleased with the students’ feedback as regards the use of authentic language content in the classroom. What’s more, we believe that in the long run, the approach we have set in motion will help students improve their English writing and speaking skills by leaps and bounds.

The progress thus far has proven very promising indeed and the future is even brighter. Just you wait!

ORDRES I MESURES

les matemàtiques a l’escola Sant Gregori per Alícia Mariné amb la col·laboració d’Òscar Amaya, Montserrat Baixeras i Glòria Peiró

LA MESURA DEL TREBALL ESCOLAR I LA REORIENTACIÓ DE LA PRÀCTICA DOCENT. EL CÀLCUL COM A EXEMPLE

QUATRE CONSIGNES I UNA MÀXIMA PER A LA BONA PRÀCTICA DOCENT

A la nostra escola hem cregut des de sempre que les Matemàtiques formen part del gruix de les matèries que constitueixen els fonaments de la formació acadèmica dels nostres alumnes. És per aquest motiu que els mestres hem dedicat i dediquem moltes hores a pensar el què i el com de l’ensenyament de les matemàtiques. Pel que fa al com, tenim una tradició d’escola que ve de lluny, i que està regida per les idees pedagògiques d’un bon pensador de l’ensenyament, Jordi Galí, qui, a través de les seves paraules, però també, com per osmosi, a través del seu exemple en la pràctica docent, ens va fer arribar unes poques consignes que tenim molt presents en el dia a dia de l’activitat escolar, i que podem resumir en quatre idees: 1. No feu classe ni per lluir-vos ni per lluir els vostres coneixements (que els teniu cal donar-ho per descomptat), sinó perquè els alumnes els facin seus.

2. Observeu els alumnes i comproveu si el que volíeu transmetre els ha arribat.

3. Avalueu objectivament fins a quin punt els alumnes han fet seu un concepte.

4. Elaboreu estratègies i, si cal, canvieu-les per tal que el missatge arribi al major nombre possible d’alumnes.

Des del Seminari de Matemàtiques igualment tenim present una de les màximes que també hem après de Jordi Galí, i que diu així: «La major receptivitat dels nens i nenes es dóna fins als 12 anys». Això significa que cal vetllar molt per la Primària i pels primers cursos de l’Eso. És, en efecte, en el treball que fem amb els alumnes en aquest període que podem desvetllar-los el gust per aprendre, despertar-los curiositats, millorar la seva agudesa en el càlcul i, sobretot, fomentar en ells els hàbits que els seran necessaris ja per sempre, com ara el gust pel treball ben fet i ben presentat. I aquest darrer punt és avui més important que mai, perquè vivim en un món d’imatges.

Tot això no significa que descuidem els temps de l’adolescència i de la postadolescència, sinó només que tenim molt clar que aquesta significa un autèntic terratrèmol en la vida de molts nois i noies, un sotrac trasbalsador que pot fins i tot arribar a destruir una part de l’edifici construït, però que, quan això passa, de les runes restants sempre es podrà tornar a fer una casa nova, a poc a poc i amb paciència, si els fonaments que havíem posat anteriorment eren prou sòlids.

…és així com fem que les Matemàtiques siguin vives i ben vives a l’Escola.

Avui dia no hi ha cap govern que a l’hora de fer una revisió del seu sistema d’ensenyament no faci unes proves pròpies o tingui present els resultats d’informes internacionals com ara l’informe PISA. Pel que fa a nosaltres, ja fa molts anys, en realitat des del mateix naixement de l’Escola, que realitzem sistemàticament a cada curs unes proves per avaluar el nivell dels nostres alumnes en certes àrees del coneixement de les Matemàtiques com ara el càlcul: són les «proves del Sr. Galí», ideades per Jordi Galí seguint les passes del treball realitzat pel seu pare, el mestre Alexandre Galí, sobre la mesura objectiva del treball escolar.

Des de fa temps, a més, hem incorporat noves eines d’avaluació amb una doble finalitat: avaluar, d’una banda, la forma en què els alumnes posen en pràctica les seves destreses en la resolució de problemes, i veure, d’altra banda, fins a quin punt la tasca dels professors acompleix eficaçment els seus objectius.

Aquestes noves proves a Primària s’anomenen «d’avaluació interna», i dels resultats en tenim un registre per anys i també per alumne. A Secundària distingim dos tipus de proves: les «proves objectives», que se centren exclusivament en els procediments de càlcul, i les proves «d’avaluació interna», que ens serveixen per a avaluar el com ensenyem un dels temes més rellevants a la Secundària, les funcions.

Els resultats obtinguts cada any ens permeten tenir una imatge fidel actualitzada de l’estat de la qüestió, de manera que la reflexió sobre les possibles causes d’allò que veiem ens permet prendre en conseqüència les decisions oportunes a

26

fi d’introduir novetats en la programació, o en la didàctica, o els èmfasis posats en cada tema, a fi d’esmenar allò que no ha sortit prou bé i reforçar allò que ha sortit com era desitjable; i tot això d’una manera àgil i concreta.

En els darrers anys les dades semblaven anunciar una davallada general en l’agilitat de càlcul dels alumnes, i el fet de poder preveure-ho ens ha permès reaccionar tant a la Primària com a la Secundària. A Primària hem elaborat nous materials de càlcul mental, problemes i operacions en tots els nivells. Hem volgut vetllar per la continuïtat en els diferents cursos i dins d’un mateix nivell, i ens hem esforçat, per tant, per no prioritzar involuntàriament una qüestió en detriment de les altres. A Secundària hem buscat estratègies per fomentar l’agilitat mental, com ara demanar exercicis que els alumnes han de fer sense calculadora en els exàmens, però ha estat en aquest darrer curs que s’ha introduït una eina desitjada des de feia molt de temps i que esperem que doni fruits ben aviat. És un programa informàtic dissenyat per un professor de l’escola, Àlex Domínguez, que porta el nom de Matheutikos, i que els alumnes poden practicar tant com vulguin des de casa. El programa permet practicar diferents exercicis de càlcul, de tipus ben diversos i de diferents dificultats, i permet també a l’alumne comprovar els seus avenços en les diferents parts del càlcul, ja que, a mesura que incrementa els seus encerts, veu com augmenta en una barra el seu percentatge de respostes correctes. A més, els professors poden accedir a aquesta informació per a cadascun dels seus alumnes, de manera que poden veure fins a quin punt ha practicat cadascun d’ells i amb quin percentatge d’èxit i, per tant, els progressos fets per cada alumne.

A 4t de Primària hem treballat el perímetre i la superfície fent mesures d’objectes en espais propers a la realitat de l’alumne, com la pista de bàsquet o la classe, i utilitzant diferents eines i unitats de mesura: pams, passes, cinta mètrica, metres, metres quadrats, etc. Després hem buscat figures geomètriques planes que ens envolten i hem observat diverses obres d’art on hi ha diferents elements geomètrics. Hem treballat el quadrat i el rectangle amb l’estudi de tots els seus elements.

Hem ampliat els conceptes de rectes paral·leles, rectes perpendiculars i angles fent servir el plànol de l’Eixample de Barcelona. I, per acabar, hem introduït els cossos a l’espai observant des de l’Escola les diferents formes dels edificis de la ciutat.

Ens hem centrat en l’estudi del cub i del prisma amb tots els seus elements.

A 5è i a 6è de Primària hem treballat les piràmides i els cons a partir d’objectes reals i d’ús quotidià.

A 6è hem estudiat amb deteniment els elements que conformen la Piràmide del Museu del Louvre.

Els alumnes han portat objectes amb aquestes formes i n’hem anat estudiant tots els elements matemàtics. Els hem obert amb les tisores i hem obtingut els desenvolupaments plans. Hem calculat l’àrea lateral i total de la piràmide i també el volum de la piràmide i del con. Hem observat les figures des de diferents angles i les hem projectat sobre una cartolina. Abans hem pintat la part que hi estampem i hem obtingut la projecció en planta i alçat. Hem buscat quadres de pintura en els quals hi apareguessin aquests elements i també edificis o elements arquitectònics que els continguessin.

A 5è hem seguit la mateixa metodologia però aplicada només als prismes i cilindres. Els alumnes han aportat objectes diversos de la vida quotidiana amb aquestes formes: embolcalls, capses, maons, gomes, contenidors de CD, etc. Han observat

4t 5è Mesurem amb passes

Retallem per mostrar…

Mesurem amb cinta mètrica

…el desenvolupament pla d’un prisma

Mesurem amb el regle

Treballs de classe

LA REVISIÓ ANUAL DE CONTINGUTS I PROCEDIMENTS. LA GEOMETRIA A PRIMÀRIA Des del Seminari de Matemàtiques es vetlla pel compliment de les directrius que es fixen a principi de curs, és així com fem que les Matemàtiques siguin vives i ben vives a l’Escola. Cada any es revisen o es modernitzen, si cal, continguts i també procediments, ho fem des del projecte curricular de centre, on hi ha, no solament què ensenyem, sinó també com ho ensenyem.

Aquest curs li ha tocat el torn a la geometria. Hem volgut adaptar els continguts perquè fossin molt més propers a l’alumne, ens ha guiat la idea de buscar la geometria en la realitat i de veure quin ús en fem en la vida quotidiana. Els mestres Òscar Amaya i Montserrat Baixeras a 4t de Primària, i Glòria Peiró a 5è i 6è de Primària, han treballat amb els seus alumnes en aquest sentit de la manera següent.

27

posar molts exemples, però ens conformarem, per acabar, amb un de sol. A 1r de Batxillerat vam fer calcular als alumnes el temps que cal per reduir un bloc d’urani radioactiu a la meitat (que és aproximadament d’uns 1800 anys)… i la casualitat va fer que mentre ho treballàvem tingués lloc l’accident a la central de Fukushima poc després del terratrèmol al Japó. Que consti, però, que d’això no en tenen cap culpa les matemàtiques!

les cares, arestes, vèrtex i n’han elaborat una fitxa.

A partir d’aquí els han classificat en prismes rectangulars, cub, prisma triangular i cilindre. Algunes d’aquestes capses s’han obert per tal d’entendre el desenvolupament pla en les seves formes diverses. Com a 6è, han fet la projecció en planta i alçat estampant-los sobre una cartolina.

A més, han treballat el quadre «Horta de Sant Joan» de Pablo Picasso, per tal de buscar-hi els elements estudiats. Després han retallat les figures i n’han fet una nova composició. Els nens i nenes també han aportat fotografies d’edificis de l’arquitectura moderna que contenen aquestes figures. D’aquesta manera han pogut copsar la relació que la geometria té amb la vida real, tant en el vessant més pràctic com en l’artístic i tecnològic.

Totes aquestes activitats han estat exposades en diferents murals a les classes.

CONSIDERACIÓ FINAL: L’EIX VERTICAL DE L’ESCOLA Picasso, Horta de Sant Joan

Hem volgut mostrar amb uns quants exemples concrets el sentit general d’una part de la feina feta diàriament des del Seminari de Matemàtiques. Si les tutories ens donen l’eix horitzontal de l’escola, que coordina totes les matèries d’un mateix nivell, els Seminaris venim a constituir el seu eix vertical: la mirada de conjunt que ens permet dotar de coherència la feina feta dins una mateixa àrea –en el nostre cas les Matemàtiques– des d’EI3 fins a 2n de Batxillerat.

6è Deconstrucció de l’Horta de Sant Joan

LA MATEMÀTIQUES I EL CONEIXEMENT DEL MÓN A SECUNDÀRIA

Un decímetre cúbic conté un litre

Construim piràmides

Calculem el volum de la piràmide

A més de seguir les directrius acordades a principi de curs, el Seminari de Matemàtiques treballa també al llarg de tot el curs a fi d’ajustar i millorar aquestes directrius sobre la marxa concreta de cada curs. A Secundària, en efecte, fem reunions periòdiques que serveixen per a coordinar la tasca educativa, per a intercanviar opinions, per a refer les programacions i per a discutir noves formes d’ensenyar que ens permetin millorar la nostra eficàcia.

Aquest curs, a 1r d’Eso hem volgut acostar les Matemàtiques a la realitat i ho hem fet mitjançant treballs en grup, un dels quals ha estat sobre les eleccions al Parlament de Catalunya. Els alumnes havien de ser capaços de llegir una informació i reordenar-la estadísticament. Va ser així com es van adonar que hi havia partits que, tot i tenir menys vots, tenien més escons. Com hem dit, volíem lligar estadística i realitat, però també volíem fer veure als nois i noies que els nombres també es poden manipular. Aquest no ha estat l’únic treball que hem fet. En arribar a la geometria, hem volgut continuar el treball fet a Primària i mostrar com les Matemàtiques i la bellesa poden anar –i tot sovint van– plegades.

A la resta de cursos de Secundària hem treballat també en aquesta línia, amb l’objectiu d’acostar els temes teòrics als alumnes i fer-los veure la seva utilitat en la comprensió del món. Podríem 28

És des de la clara consciència d’aquesta responsabilitat, i amb l’ajut dels instruments de mesura objectiva del treball escolar de què ens hem dotat –uns instruments que ens permeten reorientar permanentment la nostra acció pedagògica a la recerca i preservació de bones pràctiques docents–, que plantegem, en definitiva, les matemàtiques a l’Escola Sant Gregori.

ORDRES I MESURES

El Sol és com una bola de foc grandiosa. La Terra és un planeta que gira al voltant del Sol. El Sol il·lumina un costat de la Terra. A mesura que la Terra va girant, aquest costat va quedant sotmès a la foscor. Sempre hi ha una part de la Terra il·luminada pel Sol. Diem que en aquesta part és de dia. L’altra meitat de la Terra està fosca. A aquesta part és de nit. A la nit és fosc perquè en aquest moment el Sol està il·luminant l’altra part del món. A la nit, mentre dormim, a l’altra banda del món és de dia.

el pas del temps per Berta Candell

Per entendre-ho millor, hem representat el Sol i la Terra nosaltres mateixos.

Mentre un nen simbolitzava el Sol, un altre era el planeta Terra i aquest girava sobre ell mateix i alhora girava al voltant del Sol. Hem après que el Sol surt cada matí per l’est i es pon per l’oest. Al matí, va pujant cada vegada més amunt fins al migdia, que és quan el Sol arriba al seu punt més alt en el cel (no hi ha ombra). A la tarda, el Sol comença a baixar. Al vespre, el Sol es pon i comença a enfosquir-se i a la nit ja no es pot veure. A partir d’aleshores, tota la llum prové de la Lluna i de les estrelles.

El rellotge de sol és el més antic que es coneix. Consistia en un pal que es clavava al terra; a mesura que el Sol es movia pel cel, el pal projectava una ombra al terra que indicava l’hora que era. El rellotge de sol es va inventar aproximadament fa 3000 anys.

Nosaltres, aquí a l’escola, hem col·locat un pal a dins un test i hem observat al llarg d’un dia la mida i la posició de l’ombra.

Els alumnes de 2n de Primària hem treballat «El pas del temps» dins l’assignatura de Coneixement del Medi Social. Hem vist que el temps ens porta del passat al futur. No podem fer que vagi més de pressa ni aturar-lo, però sí que podem mesurar-lo amb un rellotge per planificar la nostra vida. Els paisatges, els objectes i les persones també canviem amb el pas del temps.

També hem vist que l’Escola Sant Gregori té un rellotge de sol però que a causa de les obres, que han provocat que s’hagi desprès un cable, aquest any no ha funcionat. Ens diuen que l’arreglaran ben aviat.

A classe hem fet un gran museu d’objectes antics que els nens han portat de casa seva. Ens ha permès veure que els objectes també canvien i evolucionen amb el pas del temps.

Més tard va aparèixer el rellotge de sorra, que està fet amb dos recipients units per una mena de passadís. Mesura el temps gràcies al pas de la sorra d’una banda a l’altra. El rellotge de pèndol es va començar a utilitzar a les torres dels castells i de les esglésies fa uns 500 anys. Recentment s’ha inventat el rellotge d’agulles, que ens indica l’hora segons la posició que marquen aquestes, i el rellotge digital ens indica l’hora amb números.

També hem portat diferents fotografies de quan érem petits, i en elles hem pogut veure que les persones creixem perquè el temps passa. El nostre cos creix i es va transformant. I així tenim les diferents etapes de la vida: bebè, nen, jove, adolescent, adult i vell.

Nosaltres hem estudiat el rellotge d’agulles. Hem fet servir rellotges petits de fusta, un rellotge que ens vam confeccionar nosaltres mateixos, fent un gran mural al polivalent i situant-nos en diferents moments del dia.

Veient, també, imatges de la ciutat de Barcelona de fa uns anys, i comparantles amb d’altres d’actuals, hem après que les ciutats també creixen i canvien amb el pas del temps. Es construeixen barris nous i, alhora, els barris antics es reformen i s’adapten a les noves situacions i a les persones que hi viuen.

Ara ja sabem que comencem l’escola a tres quarts de nou del matí, que a les onze en punt sortim al pati i que juguem trenta minuts que és el mateix que dir mitja hora, que a la una del migdia dinem i que podem gaudir de la muntanya que tant ens agrada una hora després de dinar. No ens és fàcil, però cada vegada ens situem millor en el temps!

Hem treballat igualment els anys, les estacions, els mesos, les setmanes i els dies fins arribar a l’estudi del rellotge, i per fer-ho ens hem hagut de situar en el temps.

A la prehistòria, el cel feia molta impressió a la gent: no entenien pas què hi passava i es pensaven que els fenòmens que veien eren missatges enviats pels déus.

Fa més de 5000 anys, a l’antic Egipte i a l’antic Iraq, els savis intentaven explicar el que veien al cel. Així va néixer l’astronomia, la ciència que estudia els astres i tots els objectes de l’Univers. Actualment, els astrònoms observen el cel amb telescopis i ordinadors molt potents.

Fa molt de temps, els savis es pensaven que la Terra era plana i que era el centre de l’Univers. Tot i així, fa més de 2000 anys els astrònoms grecs ja havien pensat que devia ser rodona i que les esferes del cel giraven al seu voltant.

Els primers astrònoms es van adonar que el Sol i la Lluna canvien de posició segons l’hora i l’estació de l’any.

29

ORDRES I MESURES

demostraciones y otras herramientas en el aula de química per Duniel Pío

Coincidiendo con el centenario de la concesión del premio Nobel de química a Marie Curie, el año 2011 ha sido declarado Año Internacional de la Química por la UNESCO, con el objetivo de concienciar al público (y, por consiguiente, a nuestros alumnos en particular) sobre las contribuciones de esta ciencia al bienestar de la humanidad. A nadie pasa desapercibido el papel principal que ha jugado la química para mejorar nuestro modo de vida y enfrentar los problemas más importantes de la humanidad como la alimentación, la salud, el agua y la energía. Es por eso que se remarca con sabiduría el lema «La Química: nuestra vida, nuestro futuro» para exponer que la química es capital en el desarrollo de nuestra sociedad y para promover entre los jóvenes el interés por esta ciencia y generar así entusiasmo por su conocimiento y, en suma, para exhortarlos a ser parte en el futuro de todo el potencial creativo que está al alcance de todos bajo el nombre de QUÍMICA. Dado que esta asignatura forma parte del currículum de los alumnos de Eso y Bachillerato, y puesto que, como profesores de química, constatamos día a día las dificultades de los alumnos para llegar a entender muchos de los conceptos científicos que tratamos de transmitirles, este artículo se propone como objetivo recomendar el uso de demostraciones sencillas en clase que pueden ser muy esclarecedoras para los estudiantes y que coadyuvan a la comprensión de los conceptos y fenómenos que los profesores necesitamos que los alumnos conozcan para garantizar la adquisición de las competencias básicas en esta ciencia. Todos los que enseñamos asignaturas de la rama de las ciencias experimentales seguramente estaremos de acuerdo en utilizar demostraciones y situaciones contextualizadas para ejemplificar aquello que queremos explicar. Es un tema ampliamente tratado en la literatura especializada, pero no por eso se ha de dejar de insistir en su utilización en clase y en la posibilidad de crear y compartir nuevos ensayos que nos lleven a alcanzar nuestro objetivo dentro del aula: enseñar y educar.

Un ejemplo de lo expresado anteriormente lo podemos encontrar en el tema de mezclas y soluciones.

Aquí es común que los profesores utilicemos diferentes mezclas con las que interactuamos en la vida diaria como pueden ser la leche, la mayonesa o el agua de mar para explicar qué es cada uno de estos sistemas, sus características y las diferencias que hay entre ellos; de éste modo se puede verificar in situ cada una de las propiedades a las que nos referimos. Lo mismo pasa con las disoluciones no saturadas, saturadas, sobresaturadas y el efecto que tiene la temperatura sobre la solubilidad de las sales. Son ejercicios demostrativos sencillos y cuya peligrosidad es tan baja que se pueden llevar al aula y realizarlos ante los estudiantes.

Es muy difícil entender lo que es un sistema sobresaturado si no lo hemos visto. Lo podemos explicar muy bien, pero el ejercicio visual no nos dejaría a ninguno indiferente ante su espectacularidad. Se puede lograr una solución sobresaturada en poco tiempo disolviendo una sal como el sulfato de cobre (II) pentahidratado y hacer lecturas de la temperatura del sistema mientras la explicación continúa. Los alumnos entrarían en contradicción con los datos tabulados de la cantidad de sal que se puede disolver por cada 100 gramos de disolvente. Es el momento de decirles que nos encontramos ante una disolución sobresaturada y que cualquier alteración mecánica del sistema (como rascar las paredes del recipiente o añadir un cristal de la sal) provocaría la cristalización de la sal que está disuelta en exceso: sería un momento como para no olvidar, un momento para aprender.

En el ámbito de los cambios químicos podríamos comenzar demostrando que es cierto que en un sistema cerrado la masa se conserva después de haber ocurrido un cambio químico. No se trata de pedir a 30

ternet muy logrados y otros no tanto, aunque de cualquier manera sería bueno someterlo a la valoración de nuestros alumnos porque les puede ayudar a la comprensión de un determinado modelo, dada la fuerza que tiene en la enseñanza el poder mostrar aquello que se explica. Asimismo puede proporcionarnos una valiosa herramienta para discutir sobre los aciertos y desaciertos del modelo visual presentado y de esta manera llevarnos a un punto donde pueda haber estudiantes que se atrevan a desarrollar su propio modelo visual sobre la base de lo aprendido, modelo que a su vez puede ser defendido por su autor y valorar nuevamente en el grupo sus puntos fuertes y sus deficiencias.

los alumnos que crean porque se lo estamos asegurando, sino que podemos disponer en nuestro entorno de sistemas que cierran herméticamente y permiten realizar experiencias sencillas donde la masa de la mezcla reactiva permanece constante. En su momento histórico crear un sistema cerrado fue todo un reto para Lavoisier; su instrumental está expuesto en el Musée National des Techniques en París. Han transcurrido poco más de cien años desde entonces y está a nuestro alcance su utilización. Para nosotros encontrar sistemas cerrados es tan fácil como cerrar una botella de agua carbonatada o utilizar un globo de cumpleaños, materiales desconocidos en aquella época, previa a la Revolución Francesa. El postulado de la Ley de Conservación de la Masa es la base de la química moderna y es el punto de partida para todo el desarrollo de la estequiometría de las reacciones y la aplicación que tiene, por ejemplo, en el proceso de obtención de determinados productos en la industria, así como la previsión de la cantidad de gases contaminantes que pueden generarse en un período de tiempo, entre otras aplicaciones.

Es aquí cuando llega el momento de disfrutar para el profesor, porque tenemos a nuestro alcance en el laboratorio escolar una serie de reactivos que nos permiten realizar muchísimos ensayos a pequeña escala, donde los alumnos empiezan a constatar que los cambios químicos tienen una serie de manifestaciones que nos ayudan a su reconocimiento. Es cuando podemos hacerles entender qué es un precipitado, cuando pueden tocar y sentir que las reacciones químicas están siempre acompañadas de desprendimiento o absorción de energía. Podemos y debemos aprovecharnos de todos los cambios de coloración, desprendimientos de gases y todos los cambios visualmente explícitos que podamos para captar

la atención de los estudiantes para que acaben entendiendo qué está ocurriendo en el sistema en estudio.

Todos estas experiencias que se pueden compartir en clase se pueden convertir en ejercicios donde los alumnos tengan la posibilidad de predecir qué es lo que pasará, que discutan entre ellos y que defiendan sus predicciones sobre la base de los conocimientos previos de los que dispongan.

No necesariamente han de acertar en la respuesta, sino que se les ha de animar a participar y a exponer sus ideas. Todo esto nos puede ayudar a corregir los errores que vayan entrando en contradicción con un análisis lógico y finalmente llevarnos a una puesta en común donde ellos hayan aportado lo más posible y el profesor se encargue de canalizar todas las hipótesis para finalmente observar qué pasa en realidad en el sistema en estudio y explicárselo de manera que ellos se sientan partícipes y/o testigos de aquello sobre lo que se ha discutido. Es bueno resaltar en este punto que todas las aportaciones de los estudiantes pueden ser válidas y que ellos han de dar rienda suelta a su imaginación y creatividad porque la ciencia está llena de modelos teóricos que son fruto de creaciones de muchos científicos para dar explicaciones a determinados fenómenos.

También es cierto que hay temas como la estructura del átomo, la teoría cinético-molecular entre otros donde se precisa de la creación de modelos que son totalmente teóricos. También para estos casos hay una serie de aplicaciones desarrolladas mediante el uso de herramientas informáticas, que son muy eficaces para la comprensión visual de aquello que nos vemos obligados a explicar desde un punto de vista totalmente abstracto. Es cierto que existen materiales de este tipo en in31

Son todas estas actividades de capital importancia en la enseñanza de la química. Es necesario despertar el interés de los alumnos en ampliar sus conocimientos porque todo está compuesto por sustancias. Nosotros mismos estamos hechos de sustancias y todos los cambios que se producen en nuestra interacción con el entorno tienen de una u otra manera una causa o una consecuencia en la que la química se ve involucrada. Tenemos estudiantes que están ávidos de encontrar explicaciones a muchos de los fenómenos cotidianos que observamos y muchas veces estas explicaciones se las podemos dar a través de la enseñanza de la química como ciencia experimental y ellos han de ver que experimentándolas en primera persona pueden acercarse a las explicaciones que buscan.

Hay al respecto un peligro a evitar. A veces se conciben las «prácticas» de laboratorio como un complemento, como una simple mostración de lo que ya ha sido explicado en las clases «teóricas», como si lo teórico y lo práctico pudieran ir por separado en la impartición de una asignatura del área de las ciencias experimentales. En realidad, y esto es lo que hemos venido defendiendo a lo largo de este artículo, las prácticas deberían ir siempre incorporadas a las clases teóricas o, para decirlo mejor, no debería haber ninguna diferencia entre la práctica y la teoría ya que, cuando de ciencias experimentales se trata, es precisamente en el experimento o la experiencia que lo teórico salta a la vista y puede ser comprendido de verdad.

Todo ello no obsta para que también tengamos que hacer énfasis como profesores en que la ciencia está llena de aspectos aún por resolver, modelos establecidos por superar y todo un mundo donde descubrir nuevos materiales, con lo cual es un amplio campo donde sumergirse para investigar y poner todos esos avances en función del desarrollo del bienestar de la sociedad. Todos estos conocimientos e inquietudes hacen su aparición desde muy temprana edad y nos corresponde despertar esa ansia de saber y ese deseo de creatividad desde las edades más tempranas de nuestros alumnos.

ORDRES I MESURES

Marie Curie per Montserrat Argemí

L’any 2011 ha estat declarat Any Internacional de la Química. L’elecció no ha estat feta a l’atzar: el 2011 es compleix el centenari de l’atorgament del Premi Nobel de Química a Marie Curie. És festa grossa a la galeria dels científics il·lustres, més encara quan l’amfitriona és un dels seus pocs rostres femenins.

«Dans la vie, rien n’est à craindre, tout est à comprendre»

Qui és la dona a qui homenatgem en aquest 2011?

gran que ella, decideixen ajudar-se per poder estudiar a la Sorbonne. Maria treballa tres anys com a institutriu per costejar la carrera de Medicina i l’estada a París de Bronia. Però, quan arriba el seu torn de marxar, Maria dubta. Els anys d’espera ja gairebé li havien fet oblidar París i la universitat. Finalment, però, la insistència de la seva germana la convenç. I Bronia, que ja és metgessa, és qui es fa càrrec dels estudis de Maria.

Maria Skłodowska neix a la ciutat de Varsòvia (Polònia) el 7 de novembre de 1867. La seva infància i joventut transcorren en una Polònia dominada pel poder rus, que imposa l’anul·lació de la identitat polonesa. Això no obstant, creix en un entorn que vetlla clandestinament per la transmissió de la història de Polònia i la conservació dels valors culturals del seu poble.

Maria fa propi el somni d’ajudar a enfortir i fer avançar el seu país a través de l’educació. Lluny d’ambicions personals, la jove només vol ser útil a la societat polonesa. No deixa de ser paradoxal que aquella a qui la història recordarà amb el nom de Madame Curie iniciés el camí cap a París, la ciutat que li obre les portes a la universitat, amb el ferm desig d’ajudar a socórrer Polònia al seu retorn. Cap de les actuacions que trobem en la vida de Maria podrà ser entesa sense el rerefons d’aquest somni humanitari i patriòtic amb què tot va començar.

Ben mirat, tot comença amb un somni… i un pacte. Maria i la seva germana Bronia, tres anys més

Marie Curie

El novembre de 1891 inicia les classes a la Facultat de Ciències de la Sorbonne.

Són l’inici de quatre anys totalment consagrats a l’estudi, una heroïcitat que recordarà com l’època més feliç de la seva vida ja que, malgrat les nombroses dificultats que troba, se sap afortunada de poder introduir-se en la immensitat i la bellesa del saber científic.

Al seu deler per aprendre s’uneix una gran capacitat d’esforç, dues qualitats que es mantindran constants tot al llarg de la seva vida.

Convençuda de la magnitud de la feina que té entre mans, la precarietat de mitjans i la soledat no l’espanten; al capdavall, hi ha cap ideal que pugui ser aconseguit defugint les dificultats?

32

El 1893 obté la llicenciatura en Ciències Físiques i un any més tard en Matemàtiques. És en aquest final de l’etapa universitària quan coneix Pierre Curie, un físic francès de trenta-cinc anys que ja ha fet importants aportacions en l’estudi del magnetisme. Maria i Pierre descobreixen l’un en l’altre una total afinitat de caràcter i interessos i la insistida oferta de matrimoni per part de Pierre acaba vencent la resolució de Maria a tornar a Polònia.

Esposa i mare, Marie Curie s’interessa pel descobriment del físic francès Henri Becquerel, d’uns raigs de naturalesa desconeguda que emeten les sals d’urani. Decideix orientar la seva tesi doctoral a l’estudi dels raigs urànics i descobreix que hi ha altres elements a més de l’urani que presenten aquest fenomen; per això proposa canviar-li el nom i anomenar-lo radioactivitat.

A l’estudi de la radioactivitat segueixen una cadena de descobriments que culminen en la identificació de dos nous elements presents en un mineral d’urani anomenat pechblenda. Es tracta de dos elements molt radioactius als quals Pierre i Marie donen el nom de poloni i radi. Però si el decurs de la recerca ha convençut els esposos de la presència d’aquests elements, la comunitat científica no els pot acceptar fins que no s’aconsegueixi aïllar-los.

Obtenir una fracció de radi requerirà quarantacinc mesos i una tona de residus de pechblenda,

ja que el mineral pur és massa car. Pierre i Maria saben que tenen entre mans un gran descobriment però els caldrà costejar la recerca sense ajuda de cap institució i, no podent aconseguir un laboratori, s’instal·len a l’hangar abandonat de l’Escola de Física i Química Industrials de París, on Pierre treballa com a professor.

Gairebé quatre anys de treball ininterromput en condicions miserioses i, finalment, un decigram de clorur de radi confirma la hipòtesi que els havia empès a iniciar aquesta odissea. Un any més tard, el 1903, reben juntament amb Henri Becquerel el Premi Nobel de Física pels seus descobriments sobre la radioactivitat.

Comença el reconeixement internacional als mèrits científics del matrimoni Curie. Una fama que els sobrevé i acaba prenent un to amarg: la mort prematura de Pierre Curie en un accident l’any 1906 deixa Marie sola amb dues filles. El trist destí farà que sigui ella qui reculli molts dels fruits de la feina conjunta que Pierre no haurà estat a temps de veure.

Marie es fa càrrec de les classes de Pierre a la Sorbonne i continua treballant. Es dedica a l’aïllament del radi pur a partir del clorur de radi. És gràcies a aquest treball, i en reconeixement a la brillant tasca científica que ha dut a terme d’ençà de la mort del seu marit, que l’Acadèmia de Ciències d’Estocolm li concedeix el Premi Nobel de Química l’any 1911, ara fa cent anys.

Són molts els guardons i condecoracions que Marie va rebre per la seva labor científica i això per si sol ja posa de manifest que el món sencer li va reconèixer, ja en vida, la seva vàlua professional.

Però, a banda dels títols rebuts, Marie i Pierre Curie personalitzen per damunt de tot l’entrega a la ciència en bé de la humanitat i convé que siguin

recordats en la proesa del seu esforç i la rectitud de les seves actuacions. Probablement ells mateixos no s’haurien atribuït cap altre mèrit. I al capdavall, això sol ja pot ser considerat un gran èxit.

No hem de deixar d’esmentar que poc abans de rebre el Premi Nobel i presenciant els inicis d’un bon futur comercial del clorur de radi, els esposos no han volgut patentar-ne el procediment d’aïllament. Estan d’acord: «això seria contrari a l’esperit científic!»; i han deixat que aquest mateix esperit pel qual van optar fa temps, decideixi entre la pobresa i la fortuna.

Més tard, quan el 1914 esclata la Primera Guerra Mundial, Maria crea un dispositiu de cotxes radiològics, unes ambulàncies equipades amb aparells de raig X que provenen de tots els laboratoris parisencs. A la capital francesa se les coneix com a «les Petites Curies» i la mateixa senyora Curie en condueix una, a més d’ocupar-se de la formació del personal sanitari i d’encapçalar la unitat de radiologia en el front.

La Gran Guerra no ha impedit que Maria continuï treballant a l’Institut del Radi de París, inaugurat el mateix 1914. Cap al final de la seva vida, Marie veurà acomplert el seu somni en la inauguració d’un altre Institut del Radi a Varsòvia, una entitat dedicada al tractament del càncer en una Polònia lliure.

En vida de Pierre i Marie només s’han conegut els efectes beneficiosos i terapèutics del radi, però de fet els materials radioactius tenen uns efectes molt perjudicials per a la salut, si es manipulen sense precaucions. La il·lustre investigadora mor el 4 de juliol de 1934 d’una anèmia perniciosa, resultat de l’exposició continuada a radiació.

Aquest 2011 ens dóna ocasió de celebrar el seu Nobel de Química centenari i el seu exemple.

L’exemple d’una jove polonesa que hauria pogut defugir les dificultats però que va preferir lluitar.

L’exemple d’aquella de qui Albert Einstein va afirmar: «la senyora Curie és, de tots els éssers cèlebres, l’únic a qui la glòria no ha corromput».

Marie i Pierre Curie personalitzen per damunt de tot l’entrega a la ciència en bé de la humanitat

33

PROJECTES

any Maragall per Glòria Farell

Aquest curs hem dedicat part dels nostres esforços a estudiar el poeta Joan Maragall, com en el curs anterior ho vàrem fer amb Carles Riba. Ho hem fet aprofitant un doble aniversari: els cent cinquanta anys del seu naixement i el centenari de la seva mort. La novetat d’enguany ha estat el fet d’obrir l’experiència no només a Primària sinó també a l’Eso, al Batxillerat i a Educació Infantil.

Joan Maragall va néixer a Barcelona el 10 d’octubre de l’any 1860 al barri de la Ribera. Per aquell temps aquest barri era ple de petites fàbriques, sobretot tèxtils, i tenia molta vida: era bulliciós i atrafegat. Els carrers eren estrets i foscos, a penes hi entrava el sol. Santa Maria del Mar el presidia, com encara ho fa ara.

Maragall va escriure un poema que du per títol el nom d’una famosíssima cançó popular per a la mainada. I això no té res d’estrany, perquè aquesta poesia rememora els seus anys d’infantesa: Sol, solet.

L’estudi dels clàssics de la literatura constitueix un dels puntals de la feina del Seminari de Llengües. L’estudi d’un bon text, sigui del gènere que sigui, marca des de ben aviat el dia a dia de les classes de català i de castellà de l’Escola.

Sol, solet

Aquesta és una feina imprescindible, se celebrin o no aniversaris. Però també és bo, i bonic m’atreviria a dir, que la feina a l’Escola no quedi aïllada i es pugui sumar a d’altres iniciatives i que, entre tots, tinguem present aquella personalitat que és o ha estat benèfica i important en la nostra tradició cultural i fer-ne memòria, i una memòria viva.

Quan jo era petit vivia arraulit en un carrer negre.

El mur hi era humit, però el sol hi era alegre.

A més de Maragall, dins del Seminari de Llengües, hem tingut present també altres aniversaris i altres poetes: Màrius Torres i Luis de Góngora.

Per allà Sant Josep el bon sol, solet, lliscava i lluïa pel carreró estret.

A partir d’una selecció de poesies, cada mestra o cada professor n’ha triat una per a treballar-la a l’aula. La gran riquesa de temes de Maragall ha permès que a cada curs se’n pogués treballar almenys una: des dels nens i nenes de EI 3 fins al Batxillerat.

I en mon cos neulit llavors jo sentia una esgarrifança de goig i alegria.

A 1r de Primària hem fet un dibuix, hem treballat el vocabulari i hem recitat el Sol, solet

34

Aquest és el poema treballat a 1r de Primària. Després de llegir-lo força cops i de treballar-lo, els alumnes n’han acabat fent la memorització i la recitació.

N’han treballat el vocabulari, relacionant una llista de paraules triades amb el seu significat. Ara ja saben què vol dir arraulit, lliscar o neulit. Com que estan treballant les majúscules, els noms propis, la r fluixa (bategant), la r forta (vibrant) i la r muda, les han pogut buscar en el text. Després han fet la seva primera expressió escrita sobre un record d’infantesa lligat a la natura (aquests primers textos els trobareu a Paraules de paper). No hi ha faltat tampoc un dibuix.

deure més a la seva ploma com a assagista que no pas com a poeta i a la seva participació i col·laboració en diverses institucions culturals i nombrosíssimes iniciatives cíviques. També traduí força, sobretot de l’alemany, autors que a casa nostra ens eren desconeguts. Sense oblidar-nos d’aquestes consideracions, ens hem centrat en la seva vessant de poeta.

A Maragall li agradava estudiar, llegir i escriure. A casa seva, volien que treballés al negoci familiar i el continués, però ell no ho tenia gens clar. El pare va accedir, després que el noi demostrés ser bo en els estudis, a deixar-lo anar a la universitat a estudiar Dret amb l’esperança que, després de la carrera, entomés la responsabilitat de la fàbrica tèxtil. La universitat li va obrir un món: un món de coneixements i de relacions. Allà va conèixer alguns estudiants que, com ell, s’entusiasmaven llegint, escrivint, escoltant música i parlant de llibres. Maragall llegia voraçment tot el que li queia a les mans i començava a escriure poemes i a traduir al català autors estrangers.

Maragall estimava la natura, la paraula, la poesia, el país, Déu. Amb ells hi mantenia una relació intensa, de vegades calmosa («quieta, aquietadora»), de vegades apassionant, flamejant.

Malgrat tenia clar que no volia seguir el negoci del pare, va haver d’entomar-lo atès que la família va passar per un mal moment econòmic per unes inversions que no van anar bé i gairebé el van arruïnar. Tenia vint-i-sis anys. A les seves Notes autobiogràfiques hi podem llegir: «un fet, la pèrdua de la fortuna de casa, me converteix de jove a home. Edat la més hermosa de la vida, adéu per sempre! Il·lusions d’amor i de glòria, adéu siau!».

Això ens el fa ben proper: qui, després d’una caminada per la muntanya, no es meravella de veure la blavor i la quietud del mar? Qui no es deixa impressionar per un bosc ben espès i verd? Aquest mateix sentiment el corprenia a ell i, pres per aquesta emoció ben pura i sincera, escrivia. La poesia per a ell era el resultat d’aquest sentiment de plenitud que ens dóna la felicitat de contemplar alguna cosa bonica de debò.

Superat el mal moment, quan la família es va recuperar de l’ensurt i la fàbrica va tornar a rutllar, Maragall va poder dedicar-se a allò que volia: llegir i escriure.

Potser tots ens podem meravellar d’un paisatge, d’una flor, d’una paraula... però no tothom té la gràcia de saber escriure i encara menys de fer-ho de manera bonica i senzilla. Maragall no és un poeta complicat ni pretenia ser-ho.

Parla amb paraules que s’entenen perquè sinó no ens podria transmetre ni l’emoció ni la bellesa que ell sentia en la contemplació de la natura. Els seus poemes diuen les coses molt directament sense gaires artificis ni enfarfegaments perquè la seva missió, la feina de poeta tal i com ell l’entenia, és trobar «la paraula viva» que sigui capaç de fer-nos sentir allò que ell sentia: tot sovint alegria i meravella, però també plany i tragèdia, com en el famosíssim poema La vaca cega, treballada a 2n d’Eso.

MARAGALL, POETA ENAMORAT

Maragall era un enamorat del paisatge. Hi admirava meravellat des de la majestat del mar, dels boscos i de les muntanyes a la més humil de les floretes de bosc. També el fascinava la gent de muntanya, lligada a la terra, la seva parla i les seves contalles (rondalles, cançons...). Ben sovint les seves poesies reflecteixen aquest enamorament, aquesta fascinació i admiració per la natura.

En aquests anys, va escriure un poema preciós: L’Oda infinita, el primer poema, a manera de pròleg, del seu primer llibre de Poesies (1895), que hem treballat a 3r d’Eso: Oda infinita Tinc una oda començada que no puc acabar mai; dia i nit me l’ha dictada tot quant canta en la ventada, tot quant brilla per l’espai.

I així sempre, a la ventura, sens saber si lliga o no, va enllaçant la mà insegura crits de goig, planys d’amargura, himnes d’alta adoració.

Va entonar-la ma infantesa entre ensomnis d’amor pur; decaiguda i mig malmesa, joventut me l’ha represa amb compàs molt més segur.

Sols desitjo, per ma glòria, que, si algú aquesta oda sap, al moment en què jo mòria, me la digui de memòria mot per mot, de cap a cap.

De seguida, amb veu més forta, m’han sigut dictats nous cants; pro, cada any que el temps s’emporta, veig una altra esparsa morta i perduts els consonants.

Me la digui a cau d’orella esbrinant-me, fil per fil, de la ignota meravella que a la vida ens aparella el teixit ferm i subtil.

Ja no sé com començava ni sé com acabarà, perquè tinc la pensa esclava d’una força que s’esbrava dictant-me-la sens parar.

La vaca cega Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb mala traça el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel. La vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia; mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot mentre pasturen l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada... Però torna i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set... Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna orfe de llum, sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.

I sabré si en lo que penses, -oh poeta extasiat!hi ha un ressò de les cadences de l’aucell d’ales immenses que nia en l’eternitat.

A partir d’aquest poema, comença la trajectòria de Maragall.

Maragall no només fou poeta. Al llarg de la seva vida escriví moltíssims articles, sobretot al Diari de Barcelona, el Brusi. De fet la seva influència social es va 35

Maragall estimava la natura, la paraula, la poesia, el país, Déu.

Joan Maragall vist pels alumnes de 2n de Primària…

De poesies sobre la natura n’hem treballat moltes, sobretot a Educació Infantil i a Primària.

…i per Cavall Fort

Els mestres de 3r de Primària s’han proposat de fer de Maragall un pilar important del treball de llengua catalana de tot el curs. Els seus alumnes s’han après Les roses franques, per a recitar-lo el dia de Sant Jordi. Però abans d’això, durant el primer trimestre han treballat El cim, Pirinenques I i Els Reis (explicació, memorització i recitació). En el segon s’han fixat, sobretot, en les notes poètiques de Maragall (podeu llegir-ne els resultats a Paraules de paper), que ha permès de fixar-se en com el poeta fa les descripcions, en el seu llenguatge poètic, l’adjectivació, les metàfores, les comparacions. Ha estat una feina minuciosa, s’han comentat les notes vers a vers. Després, els alumnes n’han hagut de triar un, l’han hagut d’explicar i de dibuixar-lo esquemàticament. Els treballs de poesia per a Sant Jordi ha consistit en aquest curs en la redacció d’una nota poètica de tres versos com a molt. El dossier de la revista Cavall fort dedicat al poeta i, en especial, l’auca de la seva vida, s’han tingut ben present sobretot en aquest curs.

Els alumnes de 2n de Primària han treballat Vistes al mar. Amb el poema copiat a l’àlbum n’han fet un dibuix i han resolt tot un seguit de fitxes que el que han pretès és aconseguir una bona comprensió del poema. No hi fa res que el text s’hagi de llegir dues vegades; el més important és arribar a entendre’l bé; només així el podrem gaudir. Aclarit tot el vocabulari (esberlar, ressonar, abrillantar, inquieta, serè, adreçar, avençar, escumejant, enlluernar, aquietadora, immòbil, desferma, agegantar, eternament…), s’han repassat algunes qüestions d’ortografia del curs (quina és la paraula del poema que té més síl·labes?, per què totes aquestes paraules s’escriuen amb b? blavor, blau, abrillantar, brava) i de gramàtica (Escriu l’article a aquestes paraules: onades, poema, cel, presseguer, escuma, verdor, pins. La paraula cor és femenina o masculina?). A més, han après, juntament amb els seus companys de 1r, una cançó, el poema de Seguit de vistes al mar, a la classe de música. I és clar, al final de tot, els nens i nenes de 2n s’han après de cor Vistes al mar.

Les roses franques He vist unes roses – d’un vermell pujat, d’un vermell negrós – d’un vermell morat.

Penjaven gronxant-se - del mur d’un jardí; ningú les pot heure - no es poden collir; són les roses lliures - de la servitud, són les roses franques, - no paguen tribut.

Ni de baix s’abasten - ni de dalt estant: el gipó o el gerro - no se’n gaudiran.

Brillà el sol veuran-les – des de lluny la gent, donaran la flaire - de bon grat del vent; mes cap mà atrevida - les apomarà ni alenada humana - les mustigarà.

Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.

Passaran la vida - gronxant-se i rient i abrusades se les emportarà el vent.

Vistes al mar Vora la mar eternament inquieta floreix immòbil la pomera blanca i el presseguer vermell, que riu i brilla prop la mar inquieta aquietadora.

El cel ben serè torna el mar més blau, d’un blau que enamora al migdia clar: entre els pins me’l miro...

Dues coses hi ha que al mirar-les juntes em fa el cor més gran: la verdor dels pins, la blavor del mar.

A 4t de Primària, La fageda d’en Jordà i a 5è de Primària, El cim. Entendre bé el poema i fixar-se bé en les seves paraules. Us heu fixat que si afegim el sufix –eda a un nom d’arbre en surt el nom del bosc?: fageda, roureda, pineda.. qüestions com aquestes a mig camí entre l’observació de la llengua i el seu ús comunicatiu i creatiu marquen una certa manera de fer pel que fa al seu aprenentatge.

A través de la Fageda també s’han treballat altres qüestions: els adjectius gentilicis (olotí, reusenc, lleidatà, barceloní...), ortografia (comte, conte, compte, exercicis amb s, ss, c i ç), accentuació diacrítica, una mica de sintaxi (distinció de subjecte i predicat) i de morfologia. Un cop acabat aquest treball, els nens van buscar a casa una poesia que parlés de la natura. Van llegir-les a classe i es van fixar en què ens explicaven (descripció física, sentiments…) i quines eren les paraules que utilitzava l’autor (adjectius, comparacions…). La majoria de poesies treballades van ser de Maragall.

El vent se desferma i tot el mar canta.

Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

L’onada s’adreça, venint s’ageganta, avença i s’acosta callada que espanta.

L’escuma enlluerna, el sol l’abrillanta, l’onada l’esberla i cau ressonanta.

Mar brava, mar verda, mar escumejanta!

36

Lectura de Vistes al mar pels alumnes de 2n de Primària

“Les roses franques”, treballat a 3r de Primària

Finalment vam proposar de fer una poesia que parlés de la natura a més d’un text descriptiu. La poesia guanyadora del concurs de Sant Jordi d’aquest curs té tot l’aire de La fageda d’en Jordà, ja que comença imitant-la. A més, a classe d’Educació Plàstica van fer un dibuix d’un ram de mimosa, una altra forma d’expressar la natura; a Coneixement del medi van recordar oralment les parts d’una planta i els fruits que fan, i a Coneixement de medi social, van buscar la comarca de la Garrotxa en el mapa de comarques de la classe i la ciutat d’Olot.

“La fageda d’en Jordà”, treballat a 4t de Primària

Maragall va ser un poeta que, a més d’estimar la natura, també va estimar profundament la paraula, el seu ofici de poeta, el país i Déu. Va estimar la vida, en definitiva. Recordem el seu emocionat Elogi del viure, treballat a 1r d’Eso.

Elogi del viure Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel que serveixes, allò en què realment ets un entre els homes.

Esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dónes, en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regeix automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el que governa.

Pots desdenyar tot això i l’adobament del món.

El món s’adobaria bé tot sol, només que cadascú fes el seu deure amb amor a casa seva.

La fageda d’en Jordà Saps on és la fageda d’en Jordà?

Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla, trobaràs un indret verd i profond com mai cap més n’hagis trobat al món: un verd com d’aigua endins, profond i clar; el verd de la fageda d’en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc, comença a caminar-hi a poc a poc; compta els seus passos en la gran quietud: s’atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot lo món en el silenci d’aquell lloc profond, i no pensa en sortir, o hi pensa en va: és pres de la fageda d’en Jordà, presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Al cim El sol se n’anava quan jo hi he arribat.

La copa dels pins ja era negra però el tronc, tot daurat.

El cim, tot vermell del sol que es ponia, una mica a ponent de Montserrat; i la muntanya santa resplendia d’un encès morat.

Però, malgrat era un gran vitalista, tot sovint pensava que a la societat que li havia tocat de viure hi havia moltes coses que no giraven prou rodones: que la seva classe social, en moltes situacions, no estava prou a l’alçada de les circumstàncies; que els polítics no hi veien prou clar i no sempre l’encertaven; que els catòlics eren massa conformistes i sovint es quedaven a mitges de les seves expectatives, que el poble tot sovint també s’equivocava... La seva poesia es fa ressò del seu compromís envers Catalunya i envers Espanya. La seva impressionant Oda a Espanya, de la qual encara avui en podem aprendre, ha estat treballada a 4t d’Eso. L’encoratjament, la moral de victòria, l’esperança il·lusionada pel redreçament de Catalunya, com a part fonamental de la seva tasca literària, l’hem vist a través del Cant dels joves, treballat a 6è de Primària.

Mes el sol ha tombat la carena i tot s’ha apagat.

He baixat per la terra enfosquida, no restava ni un rastre de sol; i al bell fons de la Vila Joana començava a cantar un rossinyol.

37

Cant dels joves

Oda a Espanya

L’hora nostra és arribada: tots ens hem desensonyat amb el front il·luminat per la llum d’una altra albada.

Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana: parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra: en aquesta llengua pocs t’han parlat; en l’altra, massa.

I esperem que surti el sol per cantar-ne l’alegria: quan veurem que s’alça el dia, alçarem, cantant, el vol.

Com aucells ens alçarem, movent l’aire amb la volada; com a núvols creixerem, amb remors de pedregada.

I en les serres avials remourem la gran tempesta, fins que el sol, veient-nos alts, ens vesteixi amb llums de festa.

I per l’aire, llavors pur, de la pàtria rabejada, baixarem amb vol segur a repòs de migdiada.

D’altres vegades és al mateix Déu a qui pregunta i interpel·la, amb qui vol resoldre les qüestions que no veu clares, que com a creient no acaba de resoldre prou bé. A el Cant espiritual, el poeta pregunta a Déu per què les coses són com són, alhora que expressa, una vegada més, la seva fascinació per la vida.

El Cant espiritual, treballat a 1r i 2n de BTX, és l’última poesia del seu darrer poemari Seqüències.

Cant espiritual

T’han parlat massa dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries i els teus records, records i glòries només de morts: has viscut trista.

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Jo vull parlar-te molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes, vida és la sang, vida per als d’ara i per als que vindran: vessada és morta.

Amb quins altres sentits me’l fareu veure, aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau.

Massa pensaves en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies a mort els fills, te satisfeies d’honres mortals, i eren tes festes, els funerals, oh, trista Espanya!

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t» sinó al mateix que li dugué la mort, jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria aturar tants moments de cada dia, per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l’ombra només del temps que passa, la il·lusió del lluny i de l’a prop, i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Jo he vist els barcos marxar replens dels fills que duies a que morissin: somrients marxaven cap a l’atzar; i tu cantaves vora del mar com una folla.

On són els barcos? On són els fills?

Preguntar-ho al ponent i a l’ona brava: tot ho perderes, no tens ningú.

Espanya, Espanya, retorna en tu, arrenca el plor de mare!

Tant se val! Aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal; aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, és ma pàtria, Senyor; i no podria ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura per tot quant puga creure i esperar: si ma fe i ma esperança aquí s’atura, me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles i encara allí voldria ser-hi hom: si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença en què s’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!

Salva’t, oh!, salva’t de tant de mal; que el plor et torni fecunda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre els teus fills?

Adéu, Espanya!

38

Maragall no és un poeta complicat ni pretenia ser-ho. Parla amb paraules que s’entenen…

MARAGALL A EDUCACIÓ INFANTIL Els nens i nenes de 3, 4 i 5 anys saben perfectament què és un aniversari.

Saben que, quan celebrem que algú fa anys, hi ha alegria, amics, família... No ens ha semblat, doncs, forasenyat explicar-los que aquest any tota l’escola estem contents i celebrem l’aniversari del naixement de Joan Maragall. Aquesta alegria és tanta i tan gran que no només a l’escola ho fem, sinó que a molts indrets del país també se celebra.

També poden entendre que a Maragall li agradava molt la natura. Li agradava passejar per la muntanya i mirar les vistes. De fet, com que vivia prop de Collserola, al barri de Sant Gervasi, hi passejava tot sovint sol o amb amics.

Se sentia tan content i feliç mirant el mar, el cel, les muntanyes, les plantes i les flors que ho volia dir a tothom. I ho deia de manera especial: triant molt bé les paraules (que no en faltés cap, que no n’hi sobrés cap...), que fossin paraules boniques que també fessin sentir bé a tothom qui les escoltés.

A Educació Infantil s’han treballat els poemes: un fragment de Vistes al mar (EI 3), Ai caminet, caminet (EI 4) i un fragment de La ginesta i L’ametller (EI 5).

Seguint una mica la metodologia dels projectes, hem dedicat un racó a cada poesia. Els nens hi han aportat fotografies de Maragall i també imatges de la poesia treballada: camins, ametllers, ginestes... En el cas de les plantes, n’hem tingut a l’aula i també les hem pogut veure al natural (tenim caminets i ginestars a la muntanyeta de l’escola). De cada poesia se n’ha explicat bé tot el vocabulari, se n’ha fet un dibuix i una manualitat i, per últim, s’ha memoritzat i recitat.

Vistes al mar (fragment)

Ai caminet, caminet

El cel ben serè torna el mar més blau, d’un blau que enamora al migdia clar: entre els pins me’l miro...

Dues coses hi ha que el mirar-les juntes em fa el cor més gran: la verdor dels pins, la blavor del mar

Ai! Caminet, caminet.

Ai! Caminet de muntanya tot carregat de sentors, dret per la costa solana no tens més ombra que els pins ni més flor que l’argelaga.

La ginesta (fragment)

L’ametller

La ginesta altra vegada!

La ginesta amb tanta olor! És la meva enamorada que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada he pujat dalt del serrat: de la primera besada, m’ha deixat tot perfumat.

A mig aire de la serra veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca, dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps, però en tens tota l’alegria.

MARAGALL, NATURALMENT Els nens i les nenes de 5è de Primària, sota la direcció de la Srta. Carme Bassas, han realitzat un espectacle dedicat a la poesia de Joan Maragall sobre la natura.

Ha estat un muntatge de poemes, alguns musicats, altres recitats pels alumnes, i d’imatges ja que s’anaven projectant els dibuixos que, a les classes de Educació Plàstica de la Srta. Dolors Valls, havien fet els mateixos alumnes sobre els poemes, editats i projectats a l’Auditori de l’escola, amb gust i destresa per la Srta. Eva Miraball.

Cal destacar que a més dels poemes musicats, alguns per Jaume Arnella (L’ametller), altres seguint una cançó popular alemanya (La ginesta), la Srta. de Música de 5è i 6è d’EP, Lluïsa Lucas, va compondre una música original per a La fageda d’en Jordà. En diversos moments del muntatge van sonar, a manera de música de fons, Frederic Mompou i Pascal Comelade. Poesia, música i dibuix: una bona combinació!

39

PROJECTES

què entenem per projectes de treball? per Marta de Gispert, Laura Sans i Consuelo Villarroya

hi ha una comunicació i coordinació permanents entre la mestra especialista i les tutores per tal de donar forma i coherència al treball que es duu a terme amb els alumnes.

A continuació, exposem un exemple concret del treball que s’ha dut a terme durant el primer trimestre d’aquest curs des de l’àrea d’Anglès.

LA CLASSE DELS DOFINS CONEIX LA WINTER Durant el primer trimestre, la classe de EI 5 A va fer el projecte de l’animal que dóna nom a la seva classe: el dofí.

Ja que els alumnes ja coneixien tots els ets i uts sobre les característiques i la vida dels dofins, des de la classe d’Anglès es va voler enfocar l’aprenentatge des d’un altre punt de vista. Concretament, el d’una història real protagonitzada per un dofí femella anomenat Winter.

QUÈ ÉS UN PROJECTE DE TREBALL?

COM S’ESTRUCTURA EL PROJECTE?

Un projecte de treball és un treball d’investigació que parteix de la curiositat i les inquietuds dels alumnes i que fa referència a la manera com es proposen, s’aborden i s’elaboren alguns dels nuclis temàtics que es treballen a l’aula.

1. ELECCIÓ: Els nens escullen el tema entre tots mitjançant una votació i n’informem a les famílies. En una conversa col·lectiva se’ls pregunta «què sabem» del tema. D’aquesta manera les mestres perceben els seus coneixements previs.

Es tracta d’una metodologia que emprem a l’etapa d’Educació Infantil des de ja fa uns quants anys i que pretén, en primer lloc, que els alumnes siguin els principals protagonistes dels seus aprenentatges i, per tant, que puguin triar el tema a treballar segons els seus interessos reals.

Això permet als nens i nenes prendre un paper actiu en el seu procés educatiu i construir el nou aprenentatge a partir dels seus coneixements previs. Es procura, doncs, generar un ambient d’aula on els infants puguin expressar-se i compartir les seves vivències i les seves inquietuds, fomentant un model de treball cooperatiu.

Aquesta manera de treballar els ajuda, doncs, a responsabilitzar-se i a comprometre’s davant el grup a dur a terme accions i tasques de forma autònoma.

A la vegada, els permet aprendre el que realment és significatiu i funcional per a ells, obrir les fonts d’informació al seu entorn més proper (família, mitjans de comunicació, serveis…) i compartir el procés d’aprenentatge amb els altres. Representa, alhora, una molt bona manera d’incorporar i d’implicar la família i l’entorn com a agents educatius.

Cal afegir que la importància no rau en el tema escollit i els conceptes que es treballaran a partir d’aquest, sinó en la riquesa i autenticitat del mateix procés d’elaboració del projecte.

2. PLANIFICACIÓ: En una segona conversa es pregunta «què volem saber» (s’introdueix a EI 5) i «què podem fer per aprendre» sobre el tema (s’introdueix a EI 4). Les mestres, en funció de les inquietuds de l’alumnat i amb la intenció de satisfer-les, dissenyen les activitats que es duran a terme. Els alumnes i les mestres aporten material de tot tipus, que es troba en un lloc concret de l’aula i a l’abast dels nens, per tal que el puguin consultar quan sigui necessari.

Quan només tenia tres mesos i vivia en llibertat, la Winter va quedar atrapada en una trampa per a crancs. Va poder ser rescatada pels cuidadors del Clearwater Marine Aquarium, però malauradament la seva cua va quedar greument ferida i amb el temps li va caure. Per sort, va aprendre a nedar sense ella al recinte de l’aquari. Tanmateix, els seus cuidadors es van adonar que no ho feia prou bé, motiu pel qual van construir-li una cua protètica.

La història d’aquest dofí i de com ha superat les adversitats gràcies als cuidadors d’aquest aquari de Florida (EUA) ha donat la volta el món i finalment ha arribat també a la nostra escola. Els alumnes de la classe dels dofins van escoltar fascinats la història de la Winter a través d’un conte.

També en van veure vídeos i van poder observar com li posaven la cua protètica i com nedava.

UNA METODOLOGIA INTERDISCIPLINÀRIA

La iniciativa que va prendre aquest grup d’infants per comunicar-se amb els veterinaris i cuidadors de l’aquari va ser sorprenent. A l’estona de Projectes, van pensar en què els volien dir, però ells mateixos van comprendre que a Florida haurien d’escriure en anglès o no els entendrien. Fent un gran exercici d’escriptura significativa –ja que no es tractava d’escriure per escriure, sinó d’escriure amb un objectiu concret–, els nens van redactar la carta durant la classe d’Anglès. Alguns alumnes van proposar d’enviar també dibuixos inspirats en la història de la Winter i així es va fer.

Els projectes faciliten i preveuen un treball interdisciplinari, de manera que pot fer referència a les diferents àrees del currículum i fins i tot als àmbits de coneixement que no figuren en ell de forma explícita. Enguany, als tres cursos d’Educació Infantil s’ha volgut unificar els continguts i les activitats amb l’ensenyament de l’Anglès, de manera que

La primera setmana de desembre, va sortir de l’escola un sobre molt gran i gruixut, ple de dibuixos, fotografies i una carta, amb destinació als Estats Units. No va ser fins l’últim dia de febrer, però, que vam saber que el missatge havia arribat al seu destinatari. Els alumnes i pares de la classe dels Dofins n’estaven encantats!

3. DESENVOLUPAMENT: Es duen a terme les activitats programades, amb una certa flexibilitat en funció de les necessitats que vagin sorgint.

4. AVALUACIÓ: Els nens, en una última conversa de grup, expressen «què hem après» i es fa una valoració general sobre el desenvolupament del projecte.

40

41

RACÓ DE LA BIBLIOTECA

Cavall Fort per Eva Miraball

Cavall Fort es publica a Catalunya des de desembre de 1961, quan els Secretariats Catequístics de Vic, Solsona i Girona van recolzar la publicació d’una revista per a joves escrita íntegrament en català. És a dir, aquest any en fa 50.

Podria semblar que una revista com Cavall Fort, que prima el còmic de línia clara, la il·lustració clàssica i la narrativa curta, està demodé i és veritat que els gustos lectors dels nens d’avui dia han canviat, però l’experiència ens diu que els clàssics i la qualitat continuen vigents entre els nostres alumnes. És per això que Cavall Fort encara es publica (i amb èxit) i, naturalment, la rebem quinzenalment a la Biblioteca de l’Escola des de sempre.

Per molts anys, Cavall Fort!!!

42

RACÓ DEL RODAMÓN

Roma per Manfred Díez

Aprofitant alguns dels dies de la Setmana Blanca d’aquest curs, amb una part dels alumnes de 1r de Batxillerat, vam anar de viatge a Roma, del 4 al 8 de març. Fou una experiència amb molts aspectes positius, amb una justa combinació de gaudi i diversió i d’aprenentatge i formació. Per a cada dia, hi havia un recorregut previst, puntejat de visites a places, esglésies i monuments. Es tractava de visitar el patrimoni cultural, però també de conèixer i trepitjar la ciutat, perdent-se per la trama de carrers i carrerons.

La mateixa ciutat de Roma hi féu molt perquè el viatge anés bé. Els segles d’història se’t fan presents pràcticament a cada racó, i això li dóna un aire entre enigmàtic i misteriós que la fa atractiva d’entrada. També cal reconèixer que l’actitud amb què els alumnes es prengueren el viatge hi ajudà molt. Dos moments ens vénen al cap quan recordem aquells dies.

proporcions de la cua que calia fer per entrar. No tindríem prou temps. Ens calia ser puntuals al lloc de sopar. I vet aquí que es féu el miracle! –mai més ben dit–. Tot va ser girar-nos d’esquena per escoltar algunes explicacions sobre la plaça i la basílica, que la filera desaparegué. Un alumne li ho digué a l’altre i al final als professors. El temps just. Anarhi corrent i estar-nos-hi mitja hora. Un cop feta la visita, cap al Trastevere a gaudir del sopar de comiat. Va pagar la pena. Resultava emocionant comprovar la cara de goig de molts dels alumnes quan sortien de la basílica. Havien quedat admirats per la magnificència, grandària i solemnitat de l’edifici.

al viatge i suposava un moment formatiu. Els nois s’havien d’espavilar a fer-se entendre i s’havien d’adaptar als menjars del lloc. I les converses que s’encetaven entre professors i alumnes, un cop sopats, amb l’estómac ple, i amb la tranquil·litat que dóna trobar-se de viatge i al final de la jornada, difícilment es podrien donar en un altre ambient. El fet d’haver passat el dia passejant pels monuments de la plaça Navona, deixant-se impressionar per l’arquitectura del Panteó d’Agripa o per l’amplitud i l’alçada de les naus de Sant Pere del Vaticà, posem per cas, feia que, tot naturalment, s’elevés el to i el contingut de les converses.

No volem acabar aquest petit escrit sense un record per als sopars i als passeigs de nit de tornada a l’alberg. Al vespre menjàvem en algun local cèntric, més o menys a prop dels llocs que havíem visitat durant el dia. Això afegia un encant especial

En la tornada, sota la llum de les estrelles i amb els monuments entre penombres, fluïen les anècdotes del dia i encara, curiosos, aprofitàvem per a conèixer una mica més les interioritats d’aquesta gran ciutat.

El primer, al fòrum. Era un dia gris i fred de pluja persistent. Anoracs, paraigües i al nostre davant les restes arqueològiques, callades: un garbuix de ruïnes de períodes diferents, sovint basaments de paret que no arribaven a mig metre d’alçada i bases de columnes que tot just s’aixecaven del terra.

Un autèntic trencaclosques que feia molt difícil imaginar-se com haurien d’haver estat les coses en l’origen, i, per tant, gaudir-les. Els nois aguantaren. Fent honor a l’estoïcisme romà es mantingueren atents a les detallades explicacions de la guia durant les dues hores de visita sota la pluja.

El segon moment memorable es produí a la plaça de Sant Pere del Vaticà, el dia abans de marxar. En aquesta ocasió brillava el sol. Al matí havíem visitat el museu del Vaticà i a la tarda ens disposàvem a veure la basílica de Sant Pere. Gran va ser la decepció de molts dels alumnes en adonar-se de les 43

RACÓ DE L’OCI

passatemps per Glòria Farell i Eva Miraball

MOTS ENCREUATS

SOPA DE LLETRES

Intenteu trobar els termes que es defineixen a continuación. Tots són paraules compostes, adjectius per a ser més precisos, que podem habilitar com a substantius.

Troba les paraules en negreta dels poemes de Joan Maragall:

Q

I

J

F

R

A

N Q U

E

S

C

F

A

G

E

D

A

O

A M E

T

L

L

E

R

I

T

L

M

L

M V

R

T

E

L

B W

S

N

C M R

O

S

E

S

X

D

T

X

Y

U H

I

Y

H G W K W X

R

J

A

X

Z

K

F

Q

J

H

R M B

J

J

D

P

Q

X

O

J

Z

T

L

Y

E W K W P

K

V

F

T

S

V

D

R

V

O

F

E

C

N

T

O Q

I

Y

K

S

L

R

Z

S

N

K

N U D

V

N

X

C

H

B

Y

R

O M A

N

I

V

A

C

A

S

G

A

Y

I

N

F

I

N

I

T

A

A

U

J

F

O

Z M B

G

I

N

E

S

T

A

D

Z

E

F

D

L

W

P

T

K

K

I

R

I

B

Q O

R

H

E

H N Q

G

F

R

O H

T

F

V

A

K M A

T

F

E

D

G

L

N H

C

B

C

I

N

B M T

N

S

T

T

E

S

P

R

I

T

U

A

L

M U M S

F

G

T

P

V

L

I

J

HORITZONTALS: 2. Llepaculs 4. Rodamón 6. Tocacampanes 7. Tastaolletes 8. Escalfacadires

MOTS ENCREUATS

A

I

VERTICALS: 1. Cagadubtes 3. Perdonavides 5. Llepafils

I

G

N

I

Y

B

S

K

V

S

O

X

Z

X

X

T

E

T

R K N F R L D J K Y L

O H K E I

I S N

T R T I

O M A R R Z F

Z V T Q

U H B W

O L J I S

T

A M E

N Q U

R

F

V

E

A I

S

L

S

T

L E

F I A T N N F Y H Y N E E S

V B D A I K E

A

L

A V

E U A

R F J C

N U D C

L

K M A

Q O Z

V

B M T A

N

H D F A V T

E W K W P R M B

I

J

M U M S N T E L O S N

R S T

I C

T F

O L A

Q Q U

S M G T

F

K J E L E V

T E

T D

H N Q W

I

J

Z M B G X

O Q

H G W K W X C M R

S V D R S

A C I F P J X

M V D Q

A I

Y H Y T

8. No marxa mai.

A

7. Comença moltes coses i no n’acaba mai cap.

I

N

5. Escrupulós en el menjar.

V

I

6. Parla sense solta ni volta.

T

U

3. Fanfarró.

Q Q U

T

1. Indecís.

4. Vagabund.

T

C

VERTICALS

2. Pilota.

S

I

HORITZONTALS

E

B

8

T

R

7

S

C

6

I

I

5

V

P

4

E

N H

3

L

2

• La vaca cega • Oda infinita • Cant espiritual

Vistes al mar Les roses franques La fageda d’en Jordà El cim

S

1

• • • •

E

Exemple: S’il·lusiona fàcilment per coses impossibles: somiatruites.

Ai, caminet, caminet La ginesta L’ametller Sol, solet

G

• • • •

Q À D R O J

SOPA DE LLETRES

SOLUCIONS PASSATEMPS:

44

imprimeix arts gràfiques orient s.a. d.l.

ESCOLA SANT GREGORI

Fundació Sant Gregori