L'escola en paraules 2012 Escola Sant Gregori

Escola Sant Gregori NĂşm. 12 - Estiu del 2012

COL·LABORADORS EN AQUEST NÚMERO DE LA REVISTA

L’ESCOLA EN PARAULES Publicació Fundació Sant Gregori

Adriana Acuña, alumna de 2n de Batxillerat

Direcció: Eva Miraball

Nil Aliaga, alumne de 2n de Batxillerat Francesc Blasi, professor de Física i Tecnologia Gabriel Bracons, alumne de 2n de Batxillerat Marta Camell, alumna de 2n de Batxillerat Albert Canals, professor de Ciències Naturals, d’Educació Física i tutor de 5è de Primària Clàudia Colom, alumna de 1r de Batxillerat Isabella Farràs, professora d’anglès Montserrat Galí, directora pedagògica d’Educació Primària i directora de l’Escola Teresa Galí, mare de l’Escola Maria Galindo, alumna de 2n de Batxillerat Maria Gisbert, alumna de 2n de Batxillerat Marta de Gispert, mestra d’Educació Infantil Gerard Hausmann, pare de l’Escola Roger Ibáñez, alumne de 2n de Batxillerat Xavier Ibáñez, professor de Filosofia, Literatura i sotsdirector de l’Escola Marta Jacob, alumna de 2n de Batxillerat Carlota Llovera, alumna de 2n de Batxillerat Laura de Mas, professora de Llengua i tutora de 2n de Batxillerat Eva Miraball, bibliotecària Josep Monserrat, alumne de 2n de Batxillerat Júlia Olagorta, alumna de 2n de Batxillerat Glòria Peiró, professora de Matemàtiques, Ciències Naturals i tutora de 6è de Primària Begoña Remolina, directora de Llar d’infants Ricardo Salguero, cap de manteniment Pablo Sandoval, professor de Filosofia, Llatí i tutor de 1r de Batxillerat Josep Serrarols, professor de Ciències Naturals i tutor de 3r d’Eso Usoa Sol, cap de seminari i professora d’anglès Pep Sort, alumne de 2n de Batxillerat Sergio Villanova, alumne de 2n de Batxillerat Consuelo Villarroya, directora pedagògica d’Educació Infantil

Consell de redacció: Montserrat Galí Xavier Ibáñez Laura de Mas Eva Miraball Pau Torcal Duniel Pío Consuelo Villaroya Assessorament lingüístic: Glòria Farell Disseny gràfic: Estudi Juste Calduch Contacte: Escola Sant Gregori c/ Carles Riba 11-15 08035 Barcelona Tel. 93 212 31 08 Fax 93 211 12 78 sgregori@santgregori.org www.santgregori.org

ÍNDEX

3 EDITORIAL

4 ARTICLE DE FONS Aproximació al rellotge calendari solar de l’Escola, Francesc Blasi

10 L’ENTREVISTA a Gerard Hausmann, Marta de Gispert i Consol Villarroya

13 BAIX CONTINU “L’arbre”, un projecte sostingut d’aproximació a la natura Montserrat Galí Traduir Xavier Ibáñez, Pablo Sandoval i els seus alumnes Adriana Acuña, Nil Aliaga, Gabriel Bracons, Marta Camell, Maria Galindo, Maria Gisbert, Roger Ibáñez, Marta Jacob, Carlota Llovera, Josep Monserrat, Júlia Olagorta, Pep Sort i Sergio Villanova “Hi havia una vegada…” Begoña Remolina

20 RICERCARE Shakespeare i Sagarra Laura de Mas L’aquari de l’Escola Josep Serrarols L’hort Albert Canals, Glòria Peiró i Ricardo Salguero i els alumnes de 2n, de 5è de primària i d’EI 5 Experiència “Joves i Ciència” Clàudia Colom

27 RACONS DE L’ESCOLA NOVA L’Escola, a les revistes internacionals d’arquitectura Teresa Galí DE LA MEMÒRIA What the Dickens Isabella Farràs DE L’ANGLÈS Three final winners of The Fonix Contest Usoa Sol DE L’OCI Passatemps Eva Miraball

EDITORIAL

Després de molts anys d’anar a l’escola, no com a alumnes, sinó com a professors o mestres, el nostre ritme biològic s’ha acostumat a una sèrie de fets i moments que apareixen inexorablement al llarg del curs. Com un rellotge i puntualment, celebrem les primeres reunions de pares, l’arrencada del curs, les avaluacions, les festes nadalenques, la tranquil·litat inicial del segon trimestre, la jornada de portes obertes, més avaluacions, Sant Jordi, les colònies, la festa de fi de curs, les avaluacions finals, el juliol per preparar el curs següent, les vacances a l’agost i, en acabat,… torna a començar.

Per als alumnes, en canvi, el curs escolar és cada any una aventura nova, una incògnita: quin professor tindré, quines matèries m’agradaran, quines em costaran més, amb quin company de taula compartiré moments de feina o de lleure, faré servir llapis o ploma, l’agenda, els llibres, les notes. Tot és nou, tot canvia.

Entremig dels dos pols, i per no caure en la rutina, cada any ens reinventem per evitar un ensenyament mecànic i buit i per posar al dia totes les activitats d’ensenyament i aprenentatge. És aquí on neix aquesta hiperactivitat característica de les escoles, que ja hem comentat en d’altres ocasions en l’editorial d’aquesta revista, però que de cap manera podem evitar perquè, com dèiem, el curs ha de ser sempre igual però sempre diferent.

Què hem fet diferent, aquest curs?

Com cada any, algunes activitats han estat les mateixes, com un baix continu que en la música barroca condueix per sota la melodia i l’harmonia, sense que gairebé es noti, però que, amb el seu ritme constant i marcat, ens fa anar endavant. I aquesta reiteració, aquestes fites dins el temps, ens van proporcionant seguretat, afany de perfecció i sentit de l’equilibri per avançar al llarg del calendari.

D’altres activitats, en canvi, han estat una invenció nova, una idea nova sorgida després d’un primer planteig, com un ricercare musical. Ens diu el diccionari de la música que aquestes peces, també barroques, permetien als instrumentistes improvisar diverses melodies, tractades en contrapunt, invitant a l’oient a cercar-les dins la trama polifònica, dins el conjunt de melodies.

Els invitem, doncs, a recercar les noves melodies que han sonat enmig de l’entramat polifònic i sobre el baix continu del curs que s’acaba, tot desitjant-los un bon estiu.

ARTICLE DE FONS

Aproximació al rellotge calendari solar de l’Escola per Francesc Blasi

1. INTRODUCCIÓ Diàriament, la majoria experimentem la pressió del rellotge i del calendari. Des del moment que ens despertem, s’activa la percepció del pas del temps i se’ns desperta l’ansietat pel domini del temps de què disposem per fer qualsevol activitat, per desplaçar-nos i fer les tasques diàries, per intentar governar algunes de les incerteses amb què convivim. És la percepció subjectiva d’un fet real. Els dies feiners, de manera automàtica, inconscient, repetim les rutines sempre envoltats d’aparells que ens sotmeten, inflexibles, al seu esclavatge: rellotges i calendaris, que ens aporten objectivitat en la percepció del pas del temps.

L’organització de les activitats de les persones, el correcte funcionament de les empreses, la planificació, l’administració, la societat, per a gairebé tot necessitem un ús racional, intencionat, no instintiu de la mesura del temps, de les escales del temps, segurament reflex del que som, de com som, de la monotonia dels cicles naturals. El batec del cor, la respiració, el dia i la nit i la successió de les estacions són els ritmes principals que ens acompanyen al llarg de la vida.

Un cop més, inevitablement, els ulls se me’n van cap amunt, per sobre de la capçada d’un dels pins que vigilen l’entrada, on apareix imponent i perfectament integrada en un plec de l’edificació, una de les joies més sublims que tenim, atribuïda a l’arquitecte que va projectar la nova escola als terrenys de Bellesguard, el Sr. Figueras. Exposat a la vista de tots però sense cridar l’atenció, un sistema de tubs i plaques metàl·liques s’estén per la paret, en tota la seva superfície, com una al·legoria de la geometria o un enigma desafiant.

Enlairat per damunt de tot i sostingut en l’espai únicament per uns cables gairebé invisibles, un tub d’acer en equilibri, un gnòmon completament recte, descomunal, cau agressivament procedent del mateix punt de fuga immaterial del feix de línies horàries del rellotge de sol. Només una mirada més atenta ens farà descobrir, més a l’esquerra, una sèrie de marques discretes, aparentment inconnexes, separades a més i més distància conforme ens allunyem de l’escena principal. L’efecte de la perspectiva m’atrapa i em resulta molt difícil reduir la bellesa de la composició, en el silenci del matí, a una explicació formal, a una mera descripció del que tenim davant dels ulls.

2. ELS MOVIMENTS DE LA TERRA Així m’he sentit sovint, i també quan em disposava a fer una petita xerrada als alumnes de 2n de primària, sobre un dels temes més importants de l’àrea del coneixement del medi: la mesura del temps.

Els dos rellotges de sol de l’Escola.

En un intent de copsar el lloc que ocupo en el món, m’agrada canviar de punt de vista i imaginar que m’ho miro tot des de fora, lluny del brogit de la ciutat, de les condicions benignes de la baixa troposfera tan necessàries per a la majoria de les formes de vida, dels efectes gravitatoris del nostre planeta i passar de la visió habitual de l’espai que ens envolta a observar la Terra i la resta del cosmos des d’algun lloc de l’espai, en repòs, en un silenci ultracongelat.

D’entrada, l’escena sembla estàtica, però en detall, de nou, els cicles astronòmics, periòdics, marquen el pas del temps. La Terra, «lentament» –a uns 30 km/s–, es desplaça seguint una òrbita aproximadament el·líptica de molt baixa excentricitat, quasi circular, a l’entorn del Sol, situat a uns 150 milions de quilòmetres; una translació que completa en un any. Amb ella, atrapada en la seva gravetat, la Lluna l’acompanya a una distància, en comparació, molt més modesta, d’uns 385.000 quilòmetres, girant-li al voltant en uns 27,3 dies (el mes lunar o període sinòdic, s’estima en uns 29,5 dies) en un pla orbital lleugerament inclinat respecte del de la Terra i mostrant-li sempre una mateixa cara per la tendència inevitable a la sincronització de moviments que imposen els efectes de marea gravitatoris, operant inexorablement al llarg dels seus 4500 milions d’anys d’història.

En realitat, qui orbita al voltant del Sol és el centre de masses (baricentre) del conjunt Terra-Lluna, atès que tots dos són atrets per la nostra estrella. Si ens hi apropem, aquesta monotonia només es trenca per la variació de la fracció

Estilet i sistema de cables de subjecció.

4

L’organització de les activitats de les persones, el correcte funcionament de les empreses, la planificació, l’administració, la societat, per a gairebé tot necessitem un ús racional, intencionat, no instintiu de la mesura del temps

del seu disc il·luminada pel Sol, la successió de les fases lunars deguda a la variació continuada de les posicions del sistema dels tres astres. Girant ara els ulls cap a la Terra, descobrim un altre dels seus moviments principals: una rotació ràpida al voltant d’un eix que la travessa diametralment entre els pols, que la divideix en dos hemisferis: un exposat a la radiació del Sol (diürn) i un altre, a les fosques (nocturn). En un dia tots els punts del planeta fan una volta sencera, conjuntament, al voltant d’aquest eix, cadascun d’ells amb un radi de gir diferent que assoleix el màxim a l’equador i, per efecte de la curvatura, la incidència de la radiació solar sobre la superfície terrestre es produeix sota diferents angles en funció de la latitud geogràfica; aquest és un dels factors principals que expliquen molts trets climàtics. L’eix de rotació esmentat, que en primera aproximació suposem immòbil, presenta una inclinació significativa, de més de 23º, respecte del pla orbital o eclíptica, anomenada obliqüitat, que trenca la simetria, i la manera com incideix la llum del Sol en la superfície varia al llarg de l’any conforme el planeta es desplaça en la seva trajectòria. De repartir l’any en quatre etapes de durada similar, en diem estacions, que s’inicien en el precís moment en què els raigs solars arriben perpendicularment als paral·lels de referència: els tròpics i l’equador.

SISTEMA TERRA-LLUNA EN ÒRBITA.

PRECESSIÓ I NUTACIÓ DE L’EIX DE ROTACIÓ.

POL DE L’ECLÍPTICA

EIX DE ROTACIÓ

MOVIMENT DE CABOTEIG (NUTACIÓ) EIX DE PRECESSIÓ

Una conseqüència immediata d’aquests moviments és que l’equador i l’eclíptica intersecten en un punt (punt Àries o vernal) que va desplaçant-se retrogradant respecte del moviment de translació, acompanyat d’un lleuger caboteig, cosa que fa variar cada any l’instant precís de l’inici de la primavera (quan el Sol se situa al punt Àries, tot superant l’equador celest). D’altra banda, en canviar la direcció de l’eix instantani de rotació, amb el pas del temps, l’estrella Polar deixarà d’indicar-nos el nord, en les nits boreals. L’òrbita el·líptica de la Terra també pateix lleugeres variacions induïdes per diverses pertorbacions gravitatòries i efectes relativistes, com ara un lent gir del periheli al voltant del Sol, que completa en uns 22.000 anys; l’oscil·lació de la seva excentricitat, destacant-s’hi un grup de cicles de períodes compresos entre 100.000 i 400.000 anys; una variació de l’obliqüitat de l’eclíptica, de gairebé 2,5º amb un període de 41.000 anys, i una basculació del pla orbital dominada per l’acció de Júpiter, que es completa en uns 70.000 anys. La combinació de tots aquests efectes de diversa periodicitat pot explicar, de manera força raonable, alguns trets dels climes de la història geològica recent del nostre planeta, on es succeïren èpoques temperades i de més fredes o períodes glacials.

Només observant el planeta durant molt de temps podríem apreciar altres moviments molt més subtils, de diversa periodicitat, alguns d’ells atribuïbles a la seva manca de simetria esfèrica. La Terra no és rodona; el seu radi presenta variacions de més de 20 km, amb uns grans aplanaments polars i un important excés equatorial. Aquesta deformació general que atribuïm a l’efecte centrífug actuant sobre un sòlid no rígid és molt més remarcable en planetes gegants gasosos, com ara Júpiter i Saturn, dotats, a més, de ràpides velocitats de rotació. Hi són presents, també, altres variacions de distribució de massa destacables en latituds intermèdies, que hom ha pogut estudiar a partir de l’anàlisi del moviment dels satèl·lits artificials; de vegades diem que «la Terra té forma de pera». Les forces gravitatòries que exerceixen sobre el nostre irregular planeta els cossos més massius i més propers del sistema solar, és a dir, principalment, el Sol, la Lluna, Venus i Júpiter, expliquen bé aquesta família de moviments secundaris. El més important dels moviments de període llarg és un desplaçament pràcticament circular de l’eix de rotació de la Terra al voltant del pol de l’eclíptica (direcció perpendicular al pla orbital), anomenat precessió dels equinoccis, similar al moviment que descriu l’eix de gir d’una baldufa respecte del seu eix de simetria, quan aquesta gira inclinada. La precessió de l’eix de rotació de la Terra completa una volta sencera en uns 25.700 anys, al llarg dels quals pateix petites oscil·lacions de període més curt (uns 18,6 anys) que conformen la nutació.

5

Aquests moviments aparents de la volta celest -el diürn i l’anual-, periòdics, i en primera aproximació uniformes, ens han permès definir algunes de les principals unitats de mesura del temps

3. VISIÓ TOPOCÈNTRICA han regit les nostres activitats, les nostres vides, i el comportament de moltes de les espècies d’éssers vius que han habitat la Terra. Aquest fet no ens ha de sorprendre gaire, atès que la vida de molts d’aquests organismes –inclosos nosaltres– té una durada típica comparable amb els dos moviments principals, que també són de període més aviat curt. De fraccionar el dia en vint-i-quatre parts en diem hores i, aquestes, subdividides en 60 parts idèntiques, donen lloc al minut. Finalment, la seixantena part del minut esdevindrà el segon. S’accepta actualment que l’origen d’aquestes unitats i la seva equivalència s’estén des dels antics egipcis (l’hora) fins als astrònoms grecs (sistema sexagesimal per a les fraccions, adoptat dels antics sumeris i dels babilonis), perdent-se’n el rastre en el tercer mil·lenni abans de la nostra era.

Per causa del gir del món entorn de l’eix de rotació que passa pels pols, cada dia, Sol, Lluna, planetes, estrelles i altres cossos de la volta celest emergeixen per l’horitzó de llevant (a l’est), assoleixen la màxima alçada (culminen) en el meridià local, i desapareixen cap a ponent (a l’oest). Aquest moviment aparent de les estrelles en el cel, anomenat moviment diürn, que observem des de la superfície de la Terra, varia de manera perceptible al llarg de l’any; qualsevol nit, l’aspecte del cel a una hora determinada no coincideix exactament amb el de la nit anterior, sinó que sembla avançar-se sistemàticament poc menys de 4 minuts mercès al moviment de translació de la Terra al voltant del Sol. De dia, percebem l’efecte principal de la inclinació de l’eix de rotació en la durada diferent de les hores de llum i foscor diàries al llarg de l’any, de què gaudim, en funció de la nostra latitud geogràfica, i així, a l’estiu de l’hemisferi nord, el Sol surt per una direcció propera al NE, culmina amb una gran alçada sobre l’horitzó al migdia, es pon cap al NO i els dies són llargs i les nits curtes. A l’hivern boreal, la situació és la contrària: surt cap al SE, culmina baix, es pon cap al SO i les nits són més llargues que els dies. Els instants precisos en què l’astre rei assoleix la màxima i mínima declinació, respectivament, s’anomenen solstici d’estiu (cap al 21 de juny, amb un dia de durada màxima d’unes 15 h, a la latitud de Barcelona, 41º24’42”) i solstici d’hivern (cap al 21 de desembre, amb un dia de durada mínima, a la latitud de Barcelona, d’unes 9 h). Entre les dues situacions extremes, hi ha dos moments en què el Sol es mou per l’equador celest, sortint pràcticament per l’est i ponent-se per l’oest, són els equinoccis (de primavera, cap al 21 de març, i de tardor, cap al 23 de setembre), dies en què, en molt bona aproximació, les hores de llum i foscor coincideixen (12 h). En altres latituds, veuríem variacions similars, que manifesten el seu cas més extrem als pols, on tot el cel sembla girar al voltant del zenit (punt damunt del nostre cap) i el Sol roman per sobre o per sota de l’horitzó, segons l’època de l’any (haventhi sis mesos de llum i sis de foscor), i a l’equador, on els pols celests jeuen a l’horitzó i tots els astres giren estant exactament el mateix temps per damunt de l’horitzó. A l’equador, els dies dels equinoccis, el Sol recorre l’arc que va de l’est cap a l’oest passant pel zenit de l’observador.

4. TIPUS DE TEMPS El moviment principal de la Terra –la rotació– permet definir un sistema horari que regeix la vida civil, que els diferents estats utilitzen per fixar l’hora oficial.

Aquest estàndard s’anomena Temps Universal (TU), que correspon a l’hora del Sol mitjà en el meridià origen, que passa per Greenwich. Fixem-nos que, essent l’hora del Sol l’angle de posició del Sol mesurat sobre l’equador celest (no sobre la seva trajectòria aparent –l’eclíptica–), en un mateix instant i per raó de la curvatura del planeta, els observadors situats a diferents meridians veuen el Sol en direccions diferents: als indrets situats a llevant, el Sol ens indica un temps posterior i, a ponent, anterior. És per això que el TU es fixa en un meridià concret, aquell que passa pel famós observatori de Londres.

Considerant únicament el moviment de rotació ideal de la Terra, perfectament uniforme, cada hora que passa, els astres –el Sol inclòs– es desplacen un angle horari de 15º en el cel. De fet, el Sol, els dies dels equinoccis, es mou damunt de l’equador celest a raó d’unes trenta vegades el seu diàmetre aparent (estimat en mig grau, similar al de la Lluna plena) cada hora. Així doncs, dos punts de la Terra separats per una diferència de longituds geogràfiques de 15º presenten una diferència d’una hora en els seus temps solars locals. Lògicament, si cal ajustar de manera raonable l’hora oficial a l’hora solar local, és útil fer una divisió del món en 24 franges iguals

Aquests moviments aparents de la volta celest –el diürn i l’anual–, periòdics, i en primera aproximació uniformes, ens han permès definir algunes de les principals unitats de mesura del temps i, des de temps immemorials, Moviments diürn i anual aparents del Sol.

6

L’explicació d’aquestes darreres observacions no és gaire complicada si recordem que el Sol, pel moviment de translació de la Terra en la seva òrbita combinat amb la inclinació del seu eix de rotació, es mou amb una alçada sobre l’equador celest (anomenada declinació) que va oscil·lant, des d’un mínim el solstici d’hivern, fins al màxim el solstici d’estiu. Per tant, si volem que, cada dia, l’ombra ens indiqui correctament l’hora solar (la direcció del Sol sobre l’equador celest) només cal inclinar el bastó fins que sigui paral·lel a l’eix del món (que, de nit, apunti a l’estrella Polar, en l’hemisferi boreal). L’angle que cal abaixar-lo és exactament la colatitud del lloc (l’angle complementari de la latitud). D’aquesta manera, el Sol, ara sí, giravoltarà el bastó en cercles perpendiculars, i l’ombra apuntarà, cada dia de l’any, a la mateixa hora solar, en la mateixa direcció. Pel que fa a la diferent longitud de l’ombra, això no ho podem arreglar, i potser és preferible, perquè aquest canvi regular de mida ens permetrà establir la data (tindrem, a més, un calendari). El que he descrit s’anomena quadrant solar horitzontal i, si hi tracem marques a cada hora, tindrem una mesura de l’hora solar veritable (tal i com s’observa la direcció del Sol) en un indret concret.

segons meridians separats aquests 15º. Així és com es constitueix el sistema de fusos horaris que, amb algunes correccions, s’utilitza com a referència per fixar l’hora oficial dels territoris –hora legal en terra ferma–, mentre que l’hora legal en les àrees oceàniques ve determinada per la longitud geogràfica del lloc.

L’administració dels territoris, la navegació, l’extensió de la telegrafia al segle XIX i l’organització de la vida civil, a banda de les necessitats òbvies en càlculs astronòmics, exigien uns bons estàndards de mesura del temps i l’ús de la divisió del món en les zones horàries esmentades, per les quals es fixa una hora local (habitualment l’hora solar del centre del fus). Actualment, en la majoria de països, es fixa l’hora oficial a partir de la mitjanit del fus de Greenwich (TU=0 h) i del fus que transcorre pel territori o un de proper, com passa a bona part dels estats europeus, que comparteixen l’anomenat Temps Mig Europeu –MET– (UTC+1, en horari d’hivern, i UTC+2, en horari d’estiu). Tanmateix hi ha matisos: mentre alguns territoris extensos com Rússia, els Estats Units, Canadà o Austràlia utilitzen diferents hores oficials, a d’altres és única (Índia i la Xina) i, fins i tot, alguns prenen diferències de mitja hora o un quart amb el fus proper de referència.

Però la velocitat de rotació de la Terra no és uniforme i n’existeixen variacions periòdiques i seculars ben conegudes, com les produïdes pels efectes de marea lunisolars i planetaris (també responsables dels moviments de precessió i nutació), la frenada deguda a les friccions internes i l’arrossegament de l’atmosfera.

N’hi ha encara d’altres, d’origen i comportament encara mal establertes, com la petita oscil·lació de Chandler de l’eix de rotació (que alguns atribueixen a variacions climàtiques, moviments del material del mantell o diferències de salinitat en el mar). Finalment, hi ha canvis puntuals i sobtats, d’incidència menor, provocats per grans terratrèmols. Vista la gran quantitat de pertorbacions que afecten les mesures del temps basades en el moviment de rotació del planeta, la qüestió és, finalment, definir un estàndard precís de mesura del temps que permeti efectuar les correccions adequades a l’hora oficial, en cas que els organismes internacionals ho estimin necessari. Així doncs, el Temps Solar Mig de Greenwich (GMT), que es prenia tradicionalment com a origen del Temps Universal, de vegades s’avança o es retarda lleugerament respecte de l’hora TAI (Temps Atòmic Internacional, fixat el 1970) donada pels rellotges atòmics, que són els sistemes més estables que tenim i amb els quals hem definit el segon, de manera que fou substituït el 1972 pel Temps Universal Coordinat (UTC) obtingut sumant un nombre enter de segons al TAI, i actual referència per definir l’hora oficial arreu del món.

EXEMPLE DE QUADRANT SOLAR HORITZONTAL (Alcanar, =40o 35’36”, inscrit en quadrat de 10 u x 9 u, estilet: L=1 u).

5. QUADRANTS SOLARS Com hem exposat, definir un estàndard prou bo que permeti fixar l’hora oficial (o hores) a cada país, ha estat una tasca complexa que s’ha allargat els darrers 150 anys. Tanmateix, la qüestió de fons és ben simple: qualsevol sistema, per exacte que sigui, ha d’ajustar-se al cicle de llum, és a dir, de la posició aparent del Sol, que és allò que el sentit comú i els ritmes naturals de les persones demanen (malgrat que, cada cop més, els horaris de les activitats que realitzem es van flexibilitzant), allò de tota la vida d’arreu del món, o, com hom diria a pagès, que ens llevem a la sortida del Sol, fem un descans al migdia i ens retirem al capvespre. És natural la rellevància adquirida pels rellotges i els calendaris solars al llarg de la història de tantes cultures del món. Antigament perquè no hi havia altres sistemes més adequats i precisos i, també actualment, encara que siguin expressions artístiques de caire més romàntic.

De rellotges (o quadrants solars) n’hi ha de molts tipus. Hi destaquen els anomenats quadrants equatorials, que es construeixen amb el pla del rellotge perpendicular a l’estilet (paral·lel a l’equador), o els analemàtics, elaborats a partir d’una el·lipse traçada en el pla horitzontal i on la pròpia persona fa d’estilet.

Però un dels més presents en les façanes de masos antics, el més tradicional, ha estat el rellotge vertical orientat. Aquest rellotge es caracteritza per tenir el gnòmon dirigit cap a baix, inclinat un angle igual a la colatitud respecte de la paret i sempre orientat a sud, com la façana principal de la casa, que aprofita al màxim les condicions de llum i l’escalfor que produeix el Sol. Aquests rellotges són simètrics; té el mateix aspecte el costat de matí (la part esquerra) que el de tarda (a la dreta). L’inconvenient principal d’aquests rellotges és que, entre els solsticis de primavera i tardor (època de més hores de llum), a primera hora del matí i a darrera de la tarda no són operatius perquè la posició del Sol queda darrere de la paret. Una variació lògica d’aquests rellotges és la que es dóna quan la paret emprada no està encarada perfectament a sud, aleshores parlem de rellotges verticals declinants, manifestament asimètrics. Aquests darrers, quan estan orientats al voltant de sud-est, són rellotges de matí, que funcionen fins a primera hora de la tarda, quan el Sol deixa d’il·luminar la paret; els de tarda, mirant cap al voltant del sud-oest, cobreixen la franja des de darrera hora del matí fins a la posta del Sol.

Si situem a terra un bastó –gnòmon o estilet– vertical i n’observem les variacions de l’ombra que projecta, il·luminat pel Sol, apreciarem dos efectes perfectament comprensibles: (1) l’ombra es desplaça al llarg del dia fent un recorregut circular al voltant del bastó i (2) la longitud de l’ombra varia assolint el màxim a la sortida i la posta del Sol (ombra pràcticament il·limitada) i un mínim cap al migdia, moment en què el Sol culmina, és a dir, passa pel meridià local en direcció sud. Una observació recurrent de l’experiment, ens permetrà veure dos efectes més, no tan evidents: al llarg de l’any, en un mateix instant del dia, (3) la posició de l’ombra no coincideix en la seva direcció i (4) la longitud de l’ombra també va variant.

7

5. EL RELLOTGE DE SOL DE L’ESCOLA

ESQUEMA DE SITUACIÓ D’UN RELLOTGE VERTICAL DECLINANT

El nostre rellotge particular o, més ben dit, els dos rellotges i el calendari de l’Escola pertanyen al tipus de quadrants que hem anomenat «verticals declinants», en no tenir cap d’ells orientació cap al sud. En el pany frontal, just a sobre del corredor exterior del segon pis («pas de les Termòpiles»), tenim el rellotge de matí, amb un azimut proper als 70º, mirant cap a SSE, aproximadament de cara a la muntanya de Montjuïc. De dimensions reduïdes, les cinc marques planes s’escampen en una peça rectangular d’uns 7,50 m de longitud per mig metre d’alçada, corresponents a les línies horàries: -4, -3, -2, -1 i 0 h (hores civils aproximades: 8, 9, 10, 11 i 12 h) i destacant-s’hi especialment la del migdia (Hv=0) feta de dues làmines d’alumini verticals paral·leles i molt pròximes.

Adjacent a l’anterior, el rellotge de tarda se’ns presenta a la paret que tanca el costat sud-oest de l’edifici Artur Martorell, un tancament molt gran, de 5 m de base i gairebé 13 d’alçada, orientat amb un azimut de poc menys de 160º (en direcció O-SO). En aquest segon rellotge, les línies horàries apareixen com a làmines planes disposades des de la cantonada superior esquerra obrint-se cap avall a la dreta; es tracta de les línies: 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7 h (hores civils aproximades: 13, 14, 15, 16, 17, 18 i 19 h). El conjunt cobreix l’interval de les -4 a les 7 h, és a dir, gairebé 12 hores d’insolació, fent-lo operatiu moltes de les hores que el Sol és per sobre de l’horitzó al llarg de l’any, amb permís de la nuvolositat i dels obstacles, excepte a primera hora del matí i darrera de la tarda dels mesos d’estiu. Els set tubs corbats amb forma d’hipèrboles que completen el quadrant són el feix de línies zodiacals, que ens indiquen la longitud de l’ombra segons l’època de l’any. Aquestes línies es determinen a partir de la declinació del Sol dels dies al voltant del 20 de cada mes, d’acord amb les dades proporcionades pels anuaris astronòmics. La més alta, correspon al Sol més baix, el solstici d’hivern (cap al 21 de desembre), la més baixa al solstici d’estiu (cap al 21 de juny) i la central, perfectament rectilínia, als equinoccis de primavera i tardor. Les altres quatre, dues per damunt i dues per avall, són les que marquen la declinació del Sol els mesos d’octubre/febrer i novembre/gener, i abril/ agost i maig/juliol, respectivament. Així doncs, la posició de l’ombra d’una marca situada en el gnòmon, relativa a les línies, permetria estimar el dia de l’any amb un error, posem pel cas, inferior a la setmana.

En qualsevol cas, sorgeixen dues preguntes importants; primer, quina hora indica realment el rellotge de Sol? I, segon, com podem determinar l’hora oficial a partir de l’observació del rellotge? L’hora solar veritable és la direcció del Sol, mesurada sobre l’equador celest, que és la direcció de l’ombra del gnòmon, per tant aquesta mesura del temps és local (varia en funció de la longitud geogràfica) i vàlida per a un únic indret del planeta: l’emplaçament del rellotge. Pel que fa al canvi que hem de fer per esbrinar l’hora oficial, hem de tenir presents algunes correccions: a. Com que el baricentre del sistema Terra-Lluna descriu al voltant del Sol una òrbita el·líptica, la velocitat varia entre un mínim a l’afeli (màxima distància Terra-Sol, a primers de juliol) i un màxim al periheli (mínima distància, a primers de gener), de manera que el nostre planeta avança i es retarda en l’òrbita respecte del moviment circular uniforme (moviment «mig»). Per a l’observador terrestre, el Sol es mou per l’eclíptica, de vegades més de pressa (entre l’abril i el juny i, molt marcadament, entre setembre i desembre) i de vegades més lentament (entre juny i setembre i, molt marcadament, entre desembre i abril). Les diferències màximes es donen al voltant de l’11 de febrer (el Sol es retarda poc més de 14 minuts) i el 4 de novembre (el Sol s’avança gairebé 16 minuts i mig). Aquesta diferència entre el temps solar veritable Hv i el temps solar mig Hm (que permet definir un temps més útil per ser uniforme al llarg de l’any) s’anomena equació de temps (E=Hv-Hm) i es pot obtenir de les taules dels anuaris o amb fórmules de càlcul. Corregint l’hora del rellotge de Sol, tot restant-li aquesta equació, obtindrem l’hora solar mitjana (Hm).

Per últim tenim el gnòmon, l’estilet que projecta l’ombra, format per la unió de dos segments de tub d’acer d’uns 7 cm de diàmetre, soldats, que s’allarga uns 12 m, suspès per tres punts de fixació i subjectat per tres feixos de tirants d’acer que es distribueixen en tres ancoratges situats al proper edifici Artur Martorell i un altre, molt més allunyat, ubicat a l’edifici Alexandre Galí.

b. El temps civil, base del càlcul de l’hora oficial, es defineix com l’hora solar mitjana (Hm) augmentada en 12 h. Aquest canvi en l’origen té com a finalitat situar el migdia solar a les 12 h i no a les 0 h (quan el Sol «mig» travessa el meridià local superiorment, és a dir, per sobre de l’horitzó).

VISTA AÈRIA DE L’ESCOLA, AMB LES DIRECCIONS FONAMENTALS

DIRECCIÓ DE LA PARET DEL RELLOTGE DE TARDA

c. Cal descomptar la diferència entre les longituds geogràfiques del lloc i del meridià de referència (aquell fixat per les autoritats en l’establiment de l’hora oficial, habitualment al centre del fus horari). En el cas de Catalunya, totes les posicions són a l’est del meridià zero (de Greenwich), entre 0,5º i poc més de 3º, que correspon a un interval de 2 a 12 minuts de temps, aproximadament, que hem de restar al temps civil per obtenir el Temps Universal (TU). Concretament, a Barcelona, la correcció seria de 8,5 minuts.

RELLOTGE DE MATÍ

ap≈160 o

Edifici Artur Martorell

RELLOTGE DE TARDA

d. Finalment, hem d’adoptar l’horari europeu –el MET–, és a dir, hem de sumar una hora (en horari d’hivern) o dues (en horari d’estiu) respecte del fus del meridià de Greenwich, per obtenir una bona aproximació a l’hora oficial.

GNÒMON

Edifici Alexandre Galí

Amb tot això, sense considerar tots els altres efectes explicats en apartats anteriors (per ser molt menors o per tenir períodes extraordinàriament llargs), encara hauríem d’esperar que l’orientació de l’estilet i la determinació de l’azimut de la paret (angle horitzontal respecte de la direcció sud) fossin prou precises, i això ja és una altra història…

DIRECCIÓ DE LA PARET DEL RELLOTGE DE MATÍ

ap≈70 o MERIDIÀ LOCAL (DIRECCIÓ SUD)

8

6. CLOENDA

RELLOTGE VERTICAL DECLINANT DE MATÍ (Barcelona, =41o 24’42”, ap=66o, inscrit en rectangle de 200 u x 275 u, marge superior: 25 u, estilet: L=80 u).

Les importants reformes efectuades a la nostra escola i que han significat una millora en moltes instal·lacions i una gran ampliació en el flanc sud-oest, van requerir del muntatge de bastides i grues i d’elements provisionals de protecció, que no es van planificar respectant tots els objectes que conformen el conjunt del rellotge. El fet és que, en ser retirats tots els accessoris, van quedar a la vista les lesions que havia patit el sistema de subjecció del gnòmon, la part més crítica pel delicat equilibri que mantenia. En conseqüència, la descompensació de les forces ha provocat una deformació que caldria valorar. D’altra banda, per error, les marques del rellotge de matí van ser pintades del color blanc de la paret, apareixent poc visibles en l’actualitat. És per això que, sent com és un dels símbols més destacats de la imatge exterior de l’escola, tan aviat com sigui possible, n’abordarem la restauració. Serà, també, un homenatge a l’autor, el Sr. Figueras; a les persones que van considerar la idoneïtat d’encarregar-li aquesta tasca gegantina; als tècnics experimentats que, amb cura, van saber treballar en la seva instal·lació; a tantes contribucions a la matemàtica i a l’astronomia, sabers acumulats en les seves línies i marques; a la bellesa de la composició, que ens recorda la proximitat entre la ciència i l’art; a tothom qui s’ha sorprès de la seva precisió o, senzillament, n’ha gaudit per l’estètica. En fi, un homenatge al bo de l’ésser humà, que es realitza, també, en el coneixement de la Terra i del Sol, els principals astres que marquen els cicles de les nostres vides.

RELLOTGE VERTICAL DECLINANT DE TARDA (Barcelona, ap=156o, inscrit en rectangle de 200 u x 275 u, marge superior: 25 u, estilet: L=80 u).

Analema de l’equació de temps sobre la línia horària de les 2 h solars del rellotge vertical declinant de tarda

A la línia horària de les 2 h (solar), la segona del rellotge de tarda, hi ha traçada una forma que recorda un número 8 inclinat o a la banda de Moebius, no gaire simètrica, que anomenem analema. Aquesta figura indica l’avançament o retard del sol veritable (el que veiem) respecte del Sol fictici que es mouria de manera uniforme. Recordem que això es deu a la forma de l’òrbita de la terra, que no és perfectament circular. En la seva instal·lació, el dissenyador del rellotge va tenir cura d’utilitzar segments corbats i tenyits de colors diferents, un per a cada estació de l’any, que ajuden a corregir l’hora solar per aquest efecte orbital: el tram superior esquerre (gris) correspon als mesos d’hivern, quan el Sol es retarda; a continuació, un tram més curt a sota i a la dreta (verd) a la primavera, que, inicialment, el Sol va retardat i després s’avança; en el tram de l’estiu (groc), el Sol comença endarrerint-se i acaba avançant lleugerament; i, finalment, el darrer tram (vermell) per als mesos de tardor, que el Sol va avançat. La corba acaba tancant-se amb el gris el dia del solstici d’hivern. És doncs una manera gràfica d’indicar els valors de l’equació de temps, explicada a l’apartat anterior.

Rellotge de matí, dissimulat per la pintura

Deformació de l’estilet

9

Estilet amb part dels tensors malmesos

L’ENTREVISTA

a Gerard Hausmann per Marta de Gispert i Consol Villarroya

Gerard Hausmann

Ara fa uns pocs mesos el CLUB SUPER3 de TV3 va complir vint anys de vida. En uns temps inconstants en què les coses ens cansen i tendim a consumir-les fins a no deixar-ne rastre, que una realitat com aquesta hagi durat ja vint anys és, sens dubte, un motiu excel·lent de celebració i d’alegria. Les realitats que duren, i que passen a formar part de la memòria col·lectiva d’un seguit de generacions entre les quals s’estableix, d’aquesta manera, un lligam intergeneracional, són una sòlida contribució al projecte de fer del nostre país un país normal. Ara bé, les tasques col·lectives tenen sempre al darrere –o al davant!– noms i cognoms concrets, i per això hem pensat que una bona manera de sumar-nos a la celebració podia ser aquesta que veieu aquí, la d’entrevistar un dels principals responsables del SUPER3 que, a més, resulta que és exalumne i pare de l’Escola: en Gerard Hausmann.

Ens vam trobar un dia assolellat de primavera, el 14 de maig d’enguany, a la Biblioteca de l’Escola.

Quin record tens de l’Escola Sant Gregori?

El meu record de l’Escola és boníssim, tant des del punt de vista acadèmic com des del punt de vista humà. La majoria de les coses que sé, les vaig aprendre aquí. Ara fa poc vaig assistir a una trobada d’exalumnes, i em vaig adonar de dues coses. Primera, que la gent no canvia tant com pensem. I segona, que el tipus de formació que vam rebre a l’Escola, que cuida tant la part humana, ha fet que entre nosaltres s’hagin mantingut uns vincles molt importants… ...vas anar sempre al Sant Gregori? ... Sí, des dels tres anys. Fins i tot he compartit alguna professora amb les meves filles!... com la Marta Presas.

I després; quina va ser la teva formació en acabar l’escola?

Vaig estudiar Periodisme –Ciències de la Comunicació–, i després coses diverses: idiomes i altres que tenen a veure amb la meva feina.

Quants anys portes al Super3?

Ara fa set anys vaig entrar al Super3 amb l’encàrrec de part de la direcció de TV3 de renovar-lo. Així van sorgir els personatges actuals, les noves cançons…

Com és el teu dia a dia com a editor del Canal Super3?

El Super3 no és només un canal: és un web, un club amb més d’un milió de súpers que tenen el carnet, una Festa dels Súpers que cada octubre aplega més de 400 mil assistents... El meu dia a dia té a veure amb els continguts i els equips de totes aquestes finestres i considero que tinc molta sort perquè no hi ha dos dies iguals...

Com van ser els inicis d’aquesta aventura, ara fa vint anys? Què queda i què ha canviat del projecte inicial?

Tot va començar amb un programa de televisió.

Al principi era un programa molt artesanal que va llançar la idea de crear un club al seu voltant, i la sorpresa va ser que aquesta idea associativa de seguida va funcionar molt bé, potser per la vitalitat que tradicionalment ha tingut la vida associativa del nostre país. Una altra idea filosòfica fonamental dels inicis que s’ha mantingut sempre, va ser la de tractar el públic infantil com un públic intel·ligent.

A partir d’aquell producte artesanal, la cosa va anar creixent i així van sorgir el web, la Festa, fa tres anys el canal... Mirem de renovar-nos 10

contínuament però mantenint l’essència de sempre i d’aprofitar les possibilitats que ens donen els nous temps, com ara internet, però al servei dels mateixos objectius del primer dia. I aquests objectius no són altres que oferir continguts de qualitat en la nostra llengua i alhora ser motor d’integració, cohesió i identificació del nostre país. I això, tenint en compte un concepte molt important: els pares ens confien allò més valuós que tenen, de manera que som dipositaris d’una confiança que no podem trair; i és per això que amb els continguts que oferim busquem, no només que siguin de qualitat i que agradin, sinó també que tinguin uns valors afegits: la convivència, el respecte, la diversitat, i també l’esport, la natura, la cultura...

Quin perfil professional tenen els membres de l’equip actual del Super3?

Molt variat! Ja des de sempre. Entre els guionistes, per exemple, tenim un professor, un veterinari i fins i tot una exdetectiu! Aquesta diversitat ens dóna molta riquesa i, si necessitem assessorament sobre un tema concret, com l’alimentació, per exemple, anem a cercar experts que ens assessoren.

En realitat, el Llibre blanc del Super3, que en marca la filosofia i els continguts, és el resultat de l’experiència sumada de tots aquests anys, i ens dóna un full de ruta sobre la base d’uns fonaments molt sòlids. Com ja he comentat, el secret és recolzar-se sobre aquests fonaments però essent conscients igualment del repte que tenim d’evolucionar d’acord amb la mateixa societat. Tenim un exemple en un dels nostres últims projectes: “Supercrac d’internet”.

Es tracta de donar als nens uns consells clau per a una navegació segura a internet. I com ho fem perquè el missatge arribi? Ho fem amb els

Una idea fonamental dels inicis que s’ha mantingut sempre va ser tractar el públic infantil com un públic intel.ligent.

nostres personatges, una família molt particular, i emprant sempre l’humor. La clau és aquesta: generar continguts de qualitat que captin l’atenció dels nens i que promoguin uns valors positius.

Una qüestió espinosa: Les estadístiques diuen que avui dia els nens passen entre 3 i 4 hores davant la televisió. Els experts afirmen que veure massa la televisió afavoreix el sedentarisme, la falta d’esperit crític i uns valors poc saludables...

Res d’«espinosa»! Ser conscients dels avantatges i els riscos forma part de la nostra responsabilitat. Sobre aquesta qüestió, penso que no hi ha una veritat absoluta. Quantes hores cal deixar veure la televisió als nens?

Nosaltres volem participar d’aquest debat.

A diferència d’altres cadenes, nosaltres limitem la programació infantil fins a dos quarts de 10, però la decisió de l’estona que els fills han de passar davant la televisió és principalment cosa de cada família. La recepta contra el sedentarisme que comentaves és la pràctica de l’esport i l’adquisició de bons hàbits alimentaris, dos dels eixos de la nostra programació. En aquesta lluita contra el sedentarisme, nosaltres tenim una cançó que fins i tot convida a tancar la tele i sortir fora a fer activitat...

Com amb tantes coses, que la televisió sigui una cosa bona o dolenta depèn de l’ús que se’n faci.

El que jo recomanaria és que els pares vegin la televisió amb els fills sempre que puguin, que la comentin amb ells per fer-los espectadors crítics.

D’altra banda, la manera com veiem la televisió també està canviant. Abans cada sèrie s’havia de veure en una hora determinada, però ara, amb la xarxa, podem veure el que ens interessa a qualsevol hora. Per descomptat, nosaltres fem recomanacions sobre les edats adequades de cada programa, però el que cal és desenvolupar

el sentit crític dels nens. Sobretot perquè la nova manera de mirar la tele fa que ja no puguem identificar franges horàries amb franges d’edat.

El món canvia, i cada nova possibilitat ens obliga a preguntar-nos com fer-ne ús. Pel que fa a les novetats tecnològiques, nosaltres sempre mirem de ser capdavanters però alhora tenim un punt de prudència. El tema dels mòbils és un bon exemple. Hem començat a fer coses en aquest camp però recomanem que, si ha d’existir, el consum de mòbils i tauletes es faci sempre en un entorn familiar, sota la supervisió dels pares.

En aquest tema, com en tants d’altres, no perdem el cap i de vegades hem deixat passar algun tren que a curt termini ens podia haver donat un alt rendiment perquè hem considerat que no encaixava en la nostra filosofia de continguts de qualitat i en la confiança que les famílies han dipositat en nosaltres.

Quin ha de ser el paper dels pares?

Els pares prou fan, pobres... i ara parlo com a pare també... Està clar que el paper dels pares és fonamental però el que m’agradaria deixar clar és que com a mitjà de comunicació ens sentim absolutament responsables de tot el que fem i de l’ús i consum que se’n fa. La majoria de problemes que genera la televisió en relació als nens té a veure però amb cadenes que no es dediquen específicament a programes infantils. Els qui ens hi dediquem tenim molt clar conceptes com el dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge, per exemple. Habitualment són els programes no infantils que la vessen quan s’ocupen de temes infantils o directament de determinats menors. Com ja he dit abans, la millor recomanació que podem fer és que els pares acompanyin els fills en el consum del mitjà.

Pel que fa a nosaltres, assumim el compromís d’oferir continguts de qualitat que, 11

en determinats moments, fins i tot serveixin a pares i a la comunitat educativa en la seva tasca. Teniu exemples com el “Mic”, l’informatiu “Info-K” o el programa “Una mà de contes”, dels quals en fan ús moltes escoles...

Què pot oferir el vostre canal a diferència dels altres?

En primer lloc, som el canal infantil de la Televisió de Catalunya i això vol dir una llengua i una cultura, i també vol dir proximitat, ser presents al territori amb les nostres propostes i activitats més enllà de la pantalla. Un cap de setmana som a Vic, i el següent a Lleida... I en segon lloc, com a televisió pública, ens mantenim fidels a la idea d’oferir qualitat i valors. Les dades i el suport social que obtenim sembla confirmar que la gent valora positivament l’oferta del Super3. ...altres cadenes us han copiat la idea?

A nivell espanyol, no ha acabat de funcionar mai.

Segurament té a veure amb un conjunt de factors com la dimensió del territori, la tradició associativa i, vull creure, l’encert en determinats continguts.

Al Super3, per exemple, ens podem reunir un cop l’any a la Festa dels Súpers, i hi ve gent de tot el país; però seria més difícil que una festa com aquesta feta a Madrid reunís gent de tots els llocs d’Espanya. I, per sobre de totes les coses, tenim la sort que la gent s’ha fet seu el Super3. Forma part de la infantesa de molta gent, i gent de la mateixa generació té com a referents els mateixos dibuixos i personatges, les mateixes cançons... ... Sí! Ens sortia quan preparàvem l’entrevista: «Te’n recordes del Petri?»... «Te’n recordes del Tomàtic?»..., i aleshores intervenien les mestres i cadascuna hi deia la seva... ... És que ara ja hi ha pares que són súpers!

Ja han passat vint anys!...

... i els fills veuen la tele com nosaltres... És aquesta continuïtat! La continuïtat fruit d’una confiança que només s’aconsegueix amb la feina ben feta de molta gent durant molts anys.

Parlant de pares i fills, tens dues filles en edat escolar: el teu paper com a pare influeix sobre alguna decisió presa a la feina?

Intento que no però segur que d’alguna manera influeix. Per fer bé la feina t’has d’abstraure de la teva situació personal i pensar en tots els públics i totes les edats. Alguna vegada puntual hem convertit la sala d’estar en “laboratori” però ha estat l’excepció. El criteri bàsic que segueixo és no barrejar la vida familiar i la feina.

Quin consell donaries a un alumne que ara acaba el batxillerat i que vol dedicar-se a la teva professió?

Que sigui molt curiós. Les ganes d’aprendre: això és el més important. No s’acaba amb l’escola, ni amb la universitat; dura tota la vida. El món és canviant, pateix una evolució vertiginosa, i cal viure atents perquè el món ens obliga a renovar-nos amb la seva transformació.

L’important és no tancar-se, tenir una ment oberta. I aprendre sobre qualsevol cosa... sobre els bonsais, si t’agafa per aquí! De la curiositat que se’ns va despertar un dia sobre això, en va sortir un personatge del programa. ... i sortir fora d’Espanya?... És clar que pot ser un complement molt bo!

Però insisteixo que el més important és aquesta actitud que us deia. Naturalment que saber idiomes –l’anglès, el francès...– és fonamental, i és bo sortir també per veure una altra cultura, per eixamplar el teu món... Els Estats Units continuen marcant el camí al nostre sector, també es fan coses molt interessants a Europa, i Àsia creix més i més en uns mercats cada cop més globals.

Has de pensar que cada 5 anys, cada 10 anys, la teva professió haurà canviat i tu t’hauràs de reinventar. Les generacions que pugen al llarg de la seva vida professional treballaran de maneres i en coses molt diferents. ... i l’anglès a TV3?...

A TV3 cuidem especialment aquest aspecte i mirem d’oferir el màxim de programes i sèries amb la possibilitat de veure’ls en versió original i

fins i tot en els subtítols en anglès. Jo recomano que mai no es faci servir l’anglès com un preu a pagar per poder veure després una altra cosa en català: si el nen aguanta un «rotllo» en anglès perquè després podrà veure el que voldrà en català, l’anglès queda senyalat i la cosa no resulta útil. És millor veure un programa en versió original de forma natural, provant primer a veure què passa, i convertir-ho a poc a poc en un hàbit.

Fins a quina edat poden tenir el carnet de súper?

Dels 0 als 14 anys. A partir dels 12 hi ha un canvi, però, entren en una altra etapa. Potser alguns continuen fent ús del carnet fins als 14 perquè dóna accés gratuït a més de 200 activitats però és un tema més pràctic... que s’ha de dir que ara amb la crisi no és un tema menor... un pare em deia l’altre dia que és el carnet més útil de tots els que tenen!

De quina manera teniu un feedback sobre el que feu?

Per començar, contestem totes les cartes i correus electrònics que rebem. I ho fem amb un equip que és més petit del que us pensaríeu. A banda de la relació habitual amb els telespectadors, tenim un nombre molt gran de súpers i ens cal dimensionar bé les propostes que fem perquè no ens “ofeguin”. L’experiència en això és un grau. Ara bé, fem el que fem, els nens sempre ens sorprenen. Recentment hem demanat que facin un ball i ens enviïn un vídeo.

En el moment de pensar la idea amb l’equip i una coreògrafa, debatíem si els passos no serien massa complicats... però finalment han sortit coses genials, des d’uns avis fins a tota una classe realitzant la coreografia! Per tot aquest contacte amb els nens i nenes el web super3.cat, ha resultat ser una eina poderosíssima per a canalitzar la comunicació d’anada i tornada i ara els personatges parlen amb els súpers també a internet.

Posa’ns, per acabar, un exemple de com es concreta en un contingut determinat la filosofia que ha definit el Super3 durant tots els seus vint anys de vida.

Posem per cas, la Família del Super3: són uns dibuixos animats que ara viuen al món dels humans amb un cos de carn i ossos i miren d’adaptar-s’hi. No se’n surten gaire i, sempre en clau de comèdia, ens serveix per crear molta empatia amb els nens que, de la mà de la família, també descobreixen moltes coses i alhora se les qüestionen. El nostre humor és sempre blanc però té nivells diferents. Un mateix gag, per exemple, pot tenir una primera lectura visual que entenen els nens més petits, a un segon nivell pot contenir acudits que capten nens a partir de 7 o 8 anys, i de vegades piquem l’ullet als més grans, i fins i tot als pares, amb alguna broma que només capten ells... Quan pensem les situacions, quan ens preguntem si farà gràcia als nens o no, el primer que ens demanem a l’equip és si ens en fa a nosaltres.

L’humor és una eina fantàstica per a comunicar i per a arribar als nens.

Mantenim també contacte permanent amb pares i mares i la veritat és que, afortunadament, puc dir que no rebem gaire cartes amb crítiques negatives, però totes les opinions ens interessen molt perquè ens fan reflexionar i millorar en la nostra feina.

Han passat anys des d’aquell Tomàtic que recollia el suggeriments dels súpers en un contestador...

Com us deia, canviem amb el món.

La millor recomanació que podem fer és que els pares acompanyin els fills en el consum de la televisió. Que la comentin amb ells per fer-los espectadors crítics.

12

BAIX CONTINU

«l’arbre», un projecte sostingut d’aproximació a la natura per Montserrat Galí

L’any 2007-2008 encetàvem a l’Escola un projecte nou, L’ARBRE, projecte d’aproximació per als alumnes de l’Escola Sant Gregori, que naixia amb aquest títol amb l’objectiu d’educar la mirada dels nostres alumnes en la seva relació amb l’entorn. El vam presentar en la revista d’aquell mateix any, la número 8 de L’escola en paraules, i de seguida direm per què hem pensat que tocava tornar-ne a parlar.

Molt sovint les escoles, com les persones, iniciem projectes amb il·lusió i ganes de renovar la nostra pròpia vida, però també massa sovint ens falten després la continuïtat o la constància necessàries en la seva execució, de manera que de vegades la cosa queda només en això: en projectes. Contra aquest perill, el «Projecte d’arbre» va començar amb el propòsit que, més enllà de la il·lusió i la renovació inicials, l’activitat es mantingués precisament amb aquella continuïtat i constància que fan que les coses encertades es converteixin en un hàbit, en un bon costum. Si ara en parlem és, doncs, perquè, després d’aquests anys, podem celebrar que, en efecte, el costum de realitzar aquest projecte s’ha instaurat fins al punt que les mestres que hi participen parlen amb tota naturalitat de «L’arbre» i tots ens entenem. Això és, sens dubte, un símptoma de la bona salut del projecte que ens porta a rebatejar-lo i canviar l’inicial de «Projecte d’arbre» per un més planer i natural «L’arbre», nom d’una activitat d’aproximació a la natura amb mirada intel·ligent i atenta que culmina amb un dibuix.

I és que, en efecte, la consolidació de «L’arbre» és un fet! Perquè, excepte l’any endimoniat de les obres –o millor dit, excepte l’any de les endimoniades obres!–, curs rere curs, el projecte s’ha anat realitzant puntualment, per bé que ha patit alguns canvis atesa la necessitat d’adaptar-se any rere any a les transformacions sofertes als patis i a l’entorn.

En l’actualitat els arbres han quedat repartits en tota la primària de la manera següent:

Primer

XIPRER Segon

PI PINYONER Tercer

POLLANCRE Quart

AMETLLER Cinquè

LLEDONER Sisè

MIMOSA ¿Quins són els hàbits que volem inculcar d’aquesta manera als alumnes de l’Escola que cada any es troben davant d’un arbre amb una cartolina blanca i els seus estris de dibuixar?

13

1. En primer lloc, l’observació, la mirada sobre l’arbre. Tot sovint mirem però no veiem res; ens cal paciència i temps. El dia que ens asseiem a terra per dibuixar-lo, els mestres donem aquest temps als nostres alumnes perquè fixin els ulls i transformin el que veuen en una forma pròpia; els fem pensar: han de saber-la estructurar damunt d’un full blanc. Finalment, ells el dibuixen. Les explicacions de les mestres acompanyen aquest gest de dibuixar, amb les seves indicacions sobre l’estructura o els detalls, sobre com moure la punta del llapis, sobre els colors, sobre les formes del tronc, les branques i les fulles. Conjunt i detall, un bon exercici conceptual, doncs.

2. En segon lloc, l’aproximació a la natura, la gran oblidada, imprescindible però desconeguda.

Volem ensenyar-los el seu funcionament com a generadora de vida, els seus canvis i transformacions, la seva fesomia bella i espectacular (qui no queda enamorat de l’esclat lluminós d’un ametller florit en ple hivern?), però també la seva delicadesa, el seu caràcter efímer, canviant, viu.

3. Finalment, l’arbre com a excusa per a un cert tipus de treball lliure en què les mestres relacionen l’arbre amb la literatura, la música, l’economia, la geografia o la plàstica: tant és, el que ells o elles vulguin! Al voltant dels arbres aprenem poesies, contes mitològics o tradicions ancestrals que ens amplien des d’un altre punt de vista el coneixement sobre aquests éssers vius meravellosos tan imprescindibles per a la nostra supervivència.

El temps dirà si aquests nobles objectius que perseguim s’hauran assolit. En tot cas, alguns alumnes de primària ja s’han assegut a terra cinc vegades davant d’un arbre i ja tenen en el seu repertori artístic cinc arbres de diferents formes i colors i realitzats amb diferents tècniques de dibuix. Vegem-ne, doncs, alguns exemples.

Els

ança r F e d s amins, pollanc

c vora els dins, ança de r F dels jar s la c e n d a ll s o c p n , a Poll prades costat, s de les er cada p t. n e pollanc y n quadra n, s’allu o fan un n e s’acoste s s e v que tra arner n’hi ha Josep C Arbres

Primer

XIPRER

Segon

PI PINYONER

Tercer

POLLANCRE

14

De la natura als ulls; dels ulls a la cartolina; de la cartolina a la imatge en la memòria que conforma la nostra visió del món i eixampla l’horitzó del viure: l’exercici resulta ser, en fi, una mostra del que els mestres de començos dels segle passat van anomenar «escola activa».

Sisè Quart

AMETLLER

MIMOSA

Cinquè

LLEDONER 15

BAIX CONTINU

traduir per Xavier Ibáñez, Pablo Sandoval i els seus alumnes Adriana Acuña, Nil Aliaga, Gabriel Bracons, Marta Camell, Maria Galindo, Maria Gisbert, Roger Ibáñez, Marta Jacob, Carlota Llovera, Josep Monserrat, Júlia Olagorta, Pep Sort i Sergio Villanova

SANT AGUSTÍ Les Confessions (liber X)

Diu l’adagi: «traduir és trair». I tanmateix, potser no hi ha exercici més eficaç per a dominar un text, i dominar així mateix la llengua en què va ser escrit, que l’exercici de la traducció. El privilegi de ser al mateix temps professor de llatí i de filosofia a 1r de Batxillerat va portar el professor Sandoval a pensar que, lluny de limitar els seus alumnes a les artificioses i buides frases de manual d’introducció al llatí, el repte d’enfrontar-se a un clàssic del pensament en la llengua pròpia de l’autor, i sobre una temàtica tan difícil i profunda com la de la memòria, podia donar als alumnes una ocasió immillorable per a activar tota la musculatura de la seva ment en el domini del pensament i de la llengua.

Serveixi l’exercici que aquí presentem com a mostra de la feina feta. Teníem la temptació de presentar íntegres les quatre traduccions realitzades pels quatre grups en què es va dividir la classe; però, encara que observar-ne les variacions hauria estat del màxim interès per a l’especialista, ens ha fet por que la repetició per quadruplicat d’un mateix text (ni que fos amb les variacions) frenaria massa lectors. En lloc d’això, hem seleccionat un fragment de cadascuna de les traduccions, de manera que, al costat del text original en llatí, el lector pugui consultar la traducció feta pels nostres alumnes. Si, com diu sant Agustí en la traducció oferta, «l’ànima és massa estreta per a contenir-se a ella mateixa», no és menys cert que també les paraules són massa limitades per a donar notícia de l’esforç atlètic i delicat al mateix temps de la ment –«l’ànima» en la terminologia d’Agustí– en el domini del pensament treballat i de la llengua amb què el filòsof d’Hipona l’articula. Deixem per a un altre dia la lliçó de filosofia que escauria de fer per portar a la llum les parts més difícils de la meditació agustiniana.

[1]

agna ista vis est memoriae, magna nimis, deus meus, penetrale amplum et infinitum. Quis ad fundum eius pervenit? Et vis est haec animi mei atque ad meam naturam pertinet, nec ego ipse capio totum, quod sum. Ergo animus ad habendum se ipsum angustus est, ut ubi sit quod sui non capit? Numquid extra ipsum ac non in ipso? Quomodo ergo non capit? Multa mihi super hoc oboritur admiratio, stupor adprehendit me.

Et eunt homines mirari alta montium et ingentes fluctus maris et latissimos lapsus fluminum et Oceani ambitum et gyros siderum, et relinquunt se ipsos nec mirantur, quod haec omnia cum dicerem, non ea videbam oculis, nec tamen dicerem, nisi montes et fluctus et flumina et sidera, quae vidi, et Oceanum, quem credidi, intus in memoria mea viderem spatiis tam ingentibus, quasi foris viderem.

At vero, cum audio tria genera esse quaestionum, an sit, quid sit, quale sit, sonorum quidem, quibus haec verba confecta sunt, imagines teneo et eos per auras cum strepitu transisse ac iam non esse scio. Res vero ipsas, quae illis significantur sonis, neque ullo sensu corporis attigi neque uspiam vidi praeter animum meum et in memoria recondidi non imagines earum, sed ipsas.

[2]

Quae unde ad me intraverint dicant, si possunt. Nam percurro ianuas omnes carnis meae nec invenio, qua earum ingressae sint. Quippe oculi dicunt: «Si coloratae sunt, nos eas nuntiavimus»; aures dicunt: «Si sonuerunt, a nobis indicatae sunt»; nares dicunt: «Si oluerunt, per nos transierunt»; dicit etiam sensus gustandi: «Si sapor non est, nihil me interroges»; tactus dicit: «Si corpulentum non est, non contrectavi, si non contrectavi, non indicavi».

[3]

Unde et qua haec intraverunt in memoriam meam? Nescio quomodo; nam cum ea didici, non credidi alieno cordi, sed in meo recognovi et vera

16

[ 1 ] Gran és la força de la memòria, massa gran, oh Déu [2] meu, un santuari vast i infinit. Qui pogué abastar-ne el fons? Aquesta força pertany al meu esperit i a la meva natura, mes jo mateix no ho abasto tot, no abasto tot el que sóc. L’ànima és massa estreta per a contenir-se a si mateixa en la seva totalitat, així que, on es troba allò que de nosaltres mateixos no comprenem? És que es troba fora de nosaltres mateixos, i no en el nostre interior? Com pot ser que no s’abasti a si mateixa?

L’admiració i l’estupor s’apoderen de mi a causa d’això.

Tanmateix, quan escolto que hi ha tres tipus de [3] qüestions, si és, què és, quin és, d’aquestes paraules ressonants, les quals estan finalitzades, certament retinc les imatges, i aquests sons sé que travessen l’aire amb soroll i ja no són. Però les coses mateixes que són significades per aquells sons, no les vaig assolir amb cap sentit del cos, ni les vaig veure enlloc, excepte en la meva ànima, i les vaig guardar en la memòria, no les seves imatges, sinó les coses mateixes.

Els homes admiren els cims de les muntanyes i les grans onades del mar i el curs ample del riu i les costes de l’oceà i el fulgor de les estrelles, i s’obliden d’ells mateixos, allò que és més admirable, i fent referència a totes aquestes coses que he anomenat, noto que no les veia amb els ulls, i tanmateix no les podria anomenar si no les hagués vist en la meva memòria; muntanyes i tempestes i rius i astres, que certament he vist, i l’oceà, en el qual crec; tot això ho he vist en un espai tan gran, com si ho hagués vist realment a l’exterior.

Les quals des d’on van entrar en mi, que ho diguin si poden. Ja que recorro totes les portes del meu cos i no trobo per on van entrar. En efecte, els ulls diuen: “si són color, nosaltres ho anunciem”; les orelles diuen: “si van sonar, a nosaltres ens han estat indicades”; el nas diu: “si fessin olor, haurien passat a través meu”; diu també el sentit del gust: “si no té sabor, no m’interroguis de res”; el tacte diu: “si no té cos, no ho vaig tocar, si no ho vaig tocar, no ho vaig indicar”.

Adriana Acuña, Carlota Llovera, Sergio Villanova

Gabriel Bracons, Roger Ibáñez, Marta Jacob, Josep Sort

Des d’on i per on aquestes coses van entrar a la meva memòria? No sé de quina manera, ja que quan les vaig aprendre no vaig creure un altre cor, sinó que ho vaig reconèixer en el meu i vaig aprovar que són veritats. Per tant existien abans que les hagués apreses, tot i que no hi eren a la meva memòria. Aleshores, on i per què, quan les vaig dir, vaig poder reconèixer i afirmar: “així és, és veritat”, si no haguessin estat ja a la meva memòria, però tan remotes i tan ocultes, com en les coves més profundes, de manera que, si no haguessin estat desenterrades per algú que me les va fer recordar, potser no les hagués pogut pensar?

Per la qual cosa trobem que aprendre aquestes coses, de les quals no tenim imatges a través dels sentits, sinó que sense les imatges, les distingim per elles mateixes al nostre interior tal com són, no és res més que, aquelles coses que la memòria contenia arreu i desordenadament, reunir-les pensant i tenir-ne cura prestant-los atenció, per tal que estiguin a disposició a la memòria mateixa, on primerament s’ocultaven disperses i negligides, i es mostrin ara fàcilment a una atenció acostumada.

Nil Aliaga, Maria Galindo, Maria Gisbert

esse approbavi. Ibi ergo erant et antequam ea didicissem, sed in memoria non erant. Ubi ergo aut quare, cum dicerentur, agnovi et dixi: «Ita est, verum est», nisi quia iam erant in memoria, sed tam remota et retrusa quasi in caveis abditioribus, ut, nisi admonente aliquo erverentur, ea fortasse cogitare non possem?

Quocirca invenimus nihil esse aliud discere ista, quorum non per sensus haurimus imagines, sed sine imaginibus, sicuti sunt, per se ipsa intus cernimus, nisi ea, quae passim atque indisposite memoria continebat, cogitando quasi colligere atque animadvertendo curare, ut tamquam ad manum posita in ipsa memoria, ubi sparsa prius et neglecta latitabant, iam familiari intentioni facile occurrant.

[4]

Rideat me ista dicentem, qui non ea videt, et ego doleam ridentem me.

Ego certe, domine, laboro hic et laboro in me ipso: factus sum mihi terra difficultatis et sudoris nimii. Neque enim nunc scrutamur plagas caeli aut siderum intervalla demetimur vel terrae libramenta quaerimus: ego sum, qui memini, ego animus. Non ita mirum, si a me longe est quidquid ego non sum: quid autem propinquius me ipso mihi? Et ecce memoriae meae vis non comprehenditur a me, cum ipsum me non dicam praeter illam.

Magna vis est memoriae, nescio quid horrendum, deus meus, profunda et infinita multiplicitas; et hoc animus est, et hoc ego ipse sum. Quid ergo sum, deus meus? Quae natura sum? Varia, multimoda vita et inmensa vehementer.

Ecce in memoriae meae campis et antris et cavernis innumerabilibus atque innumerabiliter plenis innumerabilium rerum generibus sive per imagines, sicut omnium corporum, sive per presentiam, sicut artium, sive nescio per quas notiones vel notationes, sicut affectionum animi – quas et cum animus non patitur, memoria tenet, cum in animo sit quidquid est in memoria – per haec omnia discurro et volito hac illac, penetro etiam, quantum possum, et finis nusquam: tanta vis est memoriae, tanta vitae vis est in homine vivente mortaliter!

[ 4 ] Que es rigui de mi, que anomeno aquestes coses, qui no les veu; i jo el planyeré perquè es riu de mi.

Jo, certament, Senyor, treballo aquí i treballo en mi mateix. M’he fet una terra de dificultat i suor en excés. De fet, ara no escrutem ni mesurem els espais del cel i les estrelles, ni busquem els equilibris de la Terra. Jo recordo; jo, és a dir, l’ànima. No és tan sorprenent si qualsevol cosa que no sóc estigui lluny de mi; però, què és més proper a mi que jo mateix?

Vet-ho aquí, no comprenc l’essència de la meva memòria, tot i que no em podria anomenar a mi mateix fora d’ella. És gran l’essència de la memòria; desconec aquesta cosa tan terrible, Déu meu, profunda i d’infinita multiplicitat que és l’ànima, i jo mateix existeixo gràcies a ella. Llavors, què sóc, Déu meu? Quina és la meva natura? Sóc una vida variada, multiforme i d’una immensitat prodigiosa.

Vet-ho aquí, en innumerables camps i grutes i cavernes de la meva memòria, innumerablement plenes de coses de tota espècie, ja sigui per imatges, com ara de tots els cossos, ja sigui per presència, com ara dels coneixements, ja sigui per no sé quines nocions o senyals, com ara dels sentiments de l’ànima –els quals, fins i tot quan l’ànima no els pateix, la memòria els reté, ja que si qualsevol cosa és a l’ànima, també és a la memòria–, a través d’aquestes coses les recorro totes, i voletejo per allà, i a més penetro tant com puc, i no acabo enlloc: tanta és la força de la memòria! Hi ha tanta força vital en l’Home, que viu per morir!

Marta Camell, Josep Monserrat, Júlia Olagorta

17

BAIX CONTINU

«hi havia una vegada…» per Begoña Remolina

Als nens i nenes de dos anys, els agraden molt els contes, sobretot aquells que expliquen els pares en les estonetes abans d’anar a dormir. Per això a l’Escola també expliquem un munt de petits contes al llarg del curs. Cada trimestre en treballem un de manera diferent. Voleu que us ho expliquem?

A l’hora de Plàstica, vam explicar als nens i nenes que els pastors sempre porten un paraigua quan van a la muntanya per si plou; i per això nosaltres vam fer un paraigua obert amb trossets de tovallons de paper de colors i al costat en vam posar un altre de tancat.

Sabeu el conte d’El pastor mentider? Els nens i nenes de Llar II ara ja sí! Voleu que us expliquem de quantes maneres l’han treballat? Pareu atenció.

En una nova sessió de Psicomotricitat, vam fer una rotllana asseguts tots a terra per cantar una cançó, Obrir i tancar. Els alumnes, tot cantant-la, van anar obrint i tancant les cames, la boca, les mans… S’ho van passar d’allò més bé!

Primer vam explicar el conte. Tots estaven molt atents i en acabar van demanar: «Més, més!». Els havia agradat molt i volien tornar-lo a escoltar. Aquell dia després del pati vam cantar una cançó nova: Pastoret, d’on véns? Vam ensenyar fotos d’ovelles grans i petites, un ramat menjant herba, un anyell amb la seva mare bevent llet… Era molt interessant! Els alumnes van poder tocar i mirar aquestes fotos uns quants dies i després les vam posar al suro de la classe.

A la tarda, a l’estona de joc lliure vam cantar i jugar fent aquest joc.

Toca fer música! Vam presentar als nens una campaneta petita i una altra de molt més gran (un esquellot com el de les ovelles) i van escoltar el so tan diferent que fan l’una i l’altra. Després les van tocar d’una en una per poder-les sentir bé.

El mateix matí vam fer un tast de formatge d’ovella. Els va agradar tant que tots volien repetir una vegada i una altra; «més, més!» deien. Però és clar, el formatge es va acabar i el tast també.

En una nova sessió, vam jugar amb roba d’hivern que els nens havien portat de casa (bufandes, gorres, guants) i llana, explorant objectes de materials i textures diverses. (D’això els grans, per fer-nos els savis, en diem «joc heurístic»!).

Tots ens vam abrigar de valent!

Dimecres vam tornar a fer plàstica i vam fer una cosa molt diferent: fang! Els va agradar tocar-lo perquè estava fred i, mentre hi treballaven, s’anaven mirant les mans, ja que de seguida es queden de color marró i molt finetes. «Fem una ovella!». Vam clavar tot d’escuradents pel cap i trossets de porexpan al damunt.

Va quedar molt divertida!

Vam plantejar una nova sessió del conte a través de la plàstica. Vam fer un sarró de pastor amb cotó fluix i a dins hi vam posar un formatge, una barra de pa, una taronja, aigua... tot el dinar per al pastoret que vigila el seu ramat!

El dijous fem Psicomotricitat. Als nens i nenes de Llar II, els agrada anar a l’aula de Psicomotricitat on poden córrer, saltar... sense que les senyoretes els diguin res! Aquell dia, però, va tocar jugar amb cercles: es posaven ara a dins, ara a fora… També els van llançar enlaire i els van agafar amb una mà, i els van fer rodar… (això és una mica difícil!).

Un matí els vam ensenyar un dibuix d’una mare i un nen petit que havia fet un senyor que es deia Picasso. I també vam mirar una fotografia d’una ovella mare que estava amb la seva filleta. Després vam parlar de les nostres mares i amb pintura vam fer un quadre de la mare i el nen i un altre de l’ovella amb la seva cria. Era una mica difícil però ens en vam sortir!

Com que fa molts dies que ja han escoltat el conte d’El pastor mentider, avui han estat els nens qui han explicat el conte. Després els hem ensenyat una cançó que es diu Oh, be negre i, com que els ha agradat molt, l’hem cantada unes quantes vegades.

A l’aula de Psicomotricitat, van riure molt fent el so de l’ovella i saltant i corrent per tot arreu com ho fan les ovelles per la muntanya….

I vet aquí un gos, vet aquí un gat… aquest conte ja s’ha acabat.

Vam fer una altra sessió a través d’una experimentació: un tast de llet d’ovella sola, i no els va agradar a tots… i després la vam barrejar amb xocolata i vam fer un petit esmorzar a la classe.

Esperem que us hagi agradat conèixer algunes de les maneres en què treballem els contes a l’Escola!

18

1

2

3

Nota per als grans Els grans, a qui els agrada fer servir expressions molt sàvies, parlen d’«àrees d’aprenentatge».

En el seu argot, el que hem explicat ve a mostrar que, en aquesta manera de treballar, abastem d’una forma unitària totes aquestes àrees:

1 LLENGUATGE ORAL: els nens i nenes aprenen paraules noves a través del «sac de paraules»

2 MATEMÀTIQUES: conceptes de quantitat (una-moltes), espacials (dins-fora, obert-tancat), mesura (gran-petit)

3 PLÀSTICA: modelatge, observació d’un quadre, psicomotricitat fina

4

4 MÚSICA: tons agut /greu, cançons 5 EXPERIMENTACIONS: tast per treballar els sentits

6 PSICOMOTRICITAT GRUIXUDA I EXPRESSIÓ CORPORAL

7 JOC HEURÍSTIC: l’entorn natural i social

7

6 19

5

RICERCARE

Shakespeare i Sagarra per Laura de Mas

PREÀMBUL

CRONOLOGIA DE LA PERFORMANCE DE SHAKESPEARE

Els aniversaris, siguin de qui siguin, sempre són un bon moment de record i celebració. A l’Escola ens serveixen perquè, alumnes i professors, descobrim, estudiem, gaudim o reinterpretem músics, científics, pintors, arquitectes o escriptors. A cada curs, amb el calendari a la mà, es valora quins poden ser els personatges commemorats. Com que al 2011 feia cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra (1894-1961), es començà la tria de poemes i com es repartien entre els diferents cursos de primària. Fora de l’Escola tots hem pogut seguir, a través de la premsa o en directe, els diferents actes públics, en teatres i ateneus, on es feien lectures del seu poemari o del seu teatre i representacions de L’hostal de la Glòria, El cafè de la Marina o El poema de Nadal.

També s’ha recordat el periodista barceloní, satíric i sarcàstic. Però, en canvi, el traductor de Shakespeare ha passat desapercebut.

MAIG 2011. 8:15 minuts d’un dia indeterminat a Secretaria Carme Bassas: Laura, el curs vinent commemorarem els cinquanta anys de la mort de Sagarra i ja tinc pensat què faré a 5è i 6è però no tinc clar quins poemes podem dramatitzar a 4t. Em pots donar alguna idea?

Laura de Mas: Ara no sabria dir-te…(la tutora de 4t d’ESO està esperant els pares d’un alumne), deixa’m pensar i et dic alguna cosa…però, espera, Sagarra traduí quasi totes les obres de teatre de Shakespeare…i si fem una tria dels fragments més representatius…?

Carme Bassas: Ja m’agrada, però vols dir? Ho veig complicat. (la Directora de l’Escola que havia sentit la conversa) Montserrat Galí: Endavant!!! Els nostres alumnes coneixeran Shakespeare.

Ja ens podem posar a treballar.

Molts de nosaltres –per no dir la totalitat– no hauríem pogut llegir L’Odissea, Guerra i pau, Romeu i Julieta, El guepard o tantes altres obres de la literatura universal si no hagués estat per uns escriptors, més o menys anònims, que han fet el transvasament d’una llengua (una manera d’entendre el món) a una altra. I aquest curs, a l’escola, hem volgut recordar, també, el traductor. Sagarra traduí vint-i-vuit obres teatrals de Shakespeare. Aquest fet és un regal diví i democràtic que ha permès que nosaltres puguem entendre el gran mural de la vida humana que pintà el geni anglès.

MAIG-JULIOL 2011 Ja teníem l’embrió i ara començava tot un procés en el qual hi participaríem moltes persones. De moment, en aquesta etapa del curs anterior ja teníem clar que la Carme Bassas dirigiria la representació, la Laura de Mas era l’encarregada de triar les obres i els fragments representatius i els mestres de 4t treballarien les presentacions i s’assegurarien que els alumnes havien entès els fragments i les obres a representar.

Bona part dels lectors de L’Escola en paraules segurament haurà vist la representació teatral que han fet els alumnes de 4t de primària, aprofitant la festa de l’Escola, que ha estat el resultat final d’un any de feina. Però, com ha estat el procés? Com s’ha arribat a la posada en escena? Què han rebut els alumnes? Què han après i transmès? Quins Seminaris de l’Escola hi han participat?

Potser és el moment d’explicar com s’ha gestat aquest projecte i d’intentar transmetre’ls la il·lusió i la màgia que hem viscut tots.

Iniciada la tria, descobrim que Sagarra no traduí Hamlet, la més coneguda de totes, el ser o no ser… Només perquè els fragments havien de ser traduccions de Sagarra, havíem d’eliminar la més coneguda? No senyor, els alumnes aprendrien el fragment més famós… en anglès! Faria goig allò del to be or not to be. I això volia dir que s’hi incorporava el Seminari d’Anglès.

Reunions, tries, presentació de l’esborrany de projecte a la direcció, dubtes, neguits; però acabem convençuts que, amb l’ajut que els donem la intel·ligència dels alumnes captarà l’esperit de Shakespeare.

A mig juliol el projecte ja estava acabat. Els fragments triats i els resums dels arguments adaptats a alumnes de 4t. El director de Secundària (abrandat 20

lector de Shakespeare) afegí una nova idea: i per què no feien les presentacions professors de Secundària?

Les obres escollides eren tres comèdies i sis tragèdies: Comèdies El mercader de Venècia COMÈDIES TRAGÈDIES Les alegres comares de Windsor Molt soroll per no res Otel·lo El mercader

de Venècia

Hamlet

Tragèdies Les alegres Macbeth Othello comares Hamlet de Windsor Macbeth Romeu i Julieta Molt soroll Romeu i Julieta Ricard III per no res Ricard III Juli Cèsar Juli Cèsar

La Carme Bassas aprofitaria l’estiu per a fer-se seus els textos i les obres a fi de poder transmetre als alumnes l’ànima de cadascun dels fragments triats.

SETEMBRE 2011 - ABRIL 2012 La idea d’implicar professors de Secundària havia tingut èxit i, en una de les reunions de preparació del curs, vam repartir les obres segons el gust de cadascú i s’establí un calendari que permetés la inclusió d’aquesta activitat en la programació. La Montserrat Baixeras i l’Òscar Amaya, mestres de 4t, s’encarregaven de preparar cada sessió amb els seus alumnes.

També es pensà que fóra bo situar en un mapa d’Europa les diferents ciutats on transcorren les accions. Ara incorporàvem el Seminari de Socials. I els nostres alumnes viatjarien pel vell i bell continent de la mà de Hamlet, de Macbeth o de Julieta. I si algun dia anaven a Dinamarca, a més de veure Legoland, podien també anar a Helsingor i visitar el famós castell on Hamlet passejava els seus dubtes.

La directora de l’obra dedicà els mesos d’octubre i novembre a fer classes d’interpretació (relaxació, respiració, improvisació), i a finals de novembre ja començà a repartir papers i escenes, de manera que tots els alumnes hi participessin. La veu dels actors és bàsica però també s’hi podia incorporar música en directe. Així sorgí la idea de fer participar tres violins de l’Escola de Música.

Els assajos continuaren fins l’estrena de l’obra.

ESTRENA I el 27 d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, s’estrenà l’obra a l’Auditori davant d’un públic format per companys de primària, alguns de 2n de batxillerat i professors. Tots els alumnes de 4t hi participaven, tots sense excepció. Vestits de negre, serens, austers, valents i decidits anaven desgranant les paraules de Shakespeare i unien, amb bon ritme, les diferents escenes de les obres triades.

Entre fragment d’obra i obra, explicacions en viu i en directe i, també, gravades.

Projeccions al fons de l’escenari de frases sublims de Shakespeare; i percussió i violins i emoció.

Ovacions, bravos, alegria. I els actors demanen a la directora de l’obra que pugi a escena i tots l’envolten agraïts i contents del que han aconseguit. Talment semblava que a l’escenari esclataven focs artificials.

I en aquell moment tots ens vam sentir Shakespeare.

21

RICERCARE

l’aquari de l’Escola per Josep Serrarols

Una de les matèries que els alumnes de 4t d’Eso han de superar és el Projecte de Recerca, que realitzen en grup. Enguany, el grup format per Clara Coll-Vinent, Andrea González, Júlia Lliberia i Carla Llongueres n’han realitzat un de ciències, titulat «L’aquari de l’Escola o com aprofitar una caixa plena d’aigua per a aprendre Ecologia».

—Mira... els peixos estan estressats i no mengen!

—Comprova el pH! —El tenim lleugerament bàsic, però això no representa, de moment, cap problema greu.

—Cal, doncs, revisar els nivells de nitrits.

—No pot ser! Els tenim a més de 2,0 mg/L! Crec que després de posar els bacteris nitrificants, vam trigar massa a introduir els peixos i, és clar, sense les seves excrecions nitrogenades d’amoníac i amoni, segurament els bacteris van morir d’inanició, i ara tenim els nivells de concentració disparats...

—Vinga, ràpid, fem un canvi parcial d’un terç de l’aigua de l’aquari i tornem a sembrar les nitrosomes i les nitrobacter.

—Buf...encara bo!, sembla que ho estem aconseguint. Per fi ho tenim més o menys sota control. Tot està relativament estabilitzat: els peixos excreten, els bacteris van degradant l’amoníac, l’amoni i els nitrits produïts, i les plantes s’aprofiten de la producció de nitrats per a créixer amb normalitat...

—La desviació del pH és poc significativa, es manté força neutra i per tant innòcua. La quantitat de carbonats dissolts és la correcta. Això de fer servir aigua embotellada per obtenir una aigua menys dura ha estat un encert, encara que, si disposéssim d’una bomba d’osmosi inversa, ens estalviaríem haver de traginar garrafes.

—La temperatura ideal, a 26ºC. —La bomba d’aireació amb el seu suau rum-rum va a la perfecció i els filtres es van posant marrons, senyal que l’aigua circula perfectament per tot el sistema de filtratge. Aviat haurem de tornar a canviar el filtre de carbó actiu.

22

—Les fibres sintètiques de perlon funcionen i van filtrant totes les impureses i els residus orgànics que estan en suspensió.

—De moment no caldrà canviar les càpsules de ceràmica microporosa siporex fins d’aquí a força temps, ja que hi tenim les colònies de bacteris nitrificants perfectament establertes i assentades.

—Ara ens cal aspirar meticulosament la grava del fons ja que, els Botia striata que s’alimenten de les restes de menjar sobrant dipositats al fons no donen l’abast. Cal treure el màxim de deposicions de tots els peixos i altres restes de matèria orgànica que s’hi acumulen.

—També hem de netejar amb cura els vidres i les plantes, tant per treure les persistents algues verdes incrustades al vidre, com l’excés d’algues filamentoses que insistentment formen teranyines al voltant de les plantes aquàtiques. De totes maneres, des que vam adoptar la decisió de limitar la quantitat d’hores de llum mitjançant un temporitzador acoblat a una font de llum artificial, i sobretot des de la introducció de peixos bàsicament herbívors i, per tant, menjadors d’algues, com els molly, val a dir que la producció d’algues filamentoses ha minvat considerablement.

—Sembla que les plantes aquàtiques que hi tenim són suficients per anar absorbint el CO2 produït en la respiració dels peixos. Gràcies a aquest CO2 , als nitrats i a la llum que hi tenim, poden fer tranquil·lament la fotosíntesi i desenvolupar-se correctament. Potser fins i tot aviat n’hi haurà massa, i n’haurem de treure.

—Per cert, mentre no substituïm la tapa de l’aquari que se’ns va trencar, podríem calcular el nivell d’evaporació de l’aigua.

DADES TÈCNIQUES PEIXOS Botia striata (botia) Hemigramus rhodostomus (“borrachito”) Poecilia reticulata (guppy) Beta splendens (beta) Cheirodon axelrodi (tetra neó) Pterofhyllum scalare (escalar) Poecilia sphenops (“molly balón”) PLANTES AQÜÀTIQUES Anubia heterophylla Cryptocoryne undulata Glossostigma elatinoides ALGUES FILAMENTOSES Cladophora sp.

Pithophora kewensis

Dimensions: 45 x 28 x 30 cm Capacitat/volum: 45 L Temperatura: 26°C Potència de la bomba d’aireació: 300 L/h (5,2W) Il·luminació elèctrica: 18 W (6.500 °K) durant 4 h al dia.

Escalfador: Resistència de 75 W amb el termòstat a 26°C ANÀLISI QUÍMICA DE L’AIGUA: pH 7 Bicarbonats: 144 mg/L Sulfats: 15,8 mg/L Clorurs: 13 mg/L Calci: 35,5 mg/L Magnesi: 8,6 mg/L Sodi: 11,9 mg/L Conductivitat elèctrica: 280 S/cm

PROJECTE DE RECERCA DE 4t D’ESO REALITZAT PER: Clara Coll-Vinent · Andrea González · Júlia Lliberia · Carla Llongueres

—Vine, que calcularem la superfície d’evaporació que té. Si posem 1000 mL d’aigua dins d’una proveta graduada, després de 15 dies podrem veure el volum d’aigua evaporat. Així doncs, si mesurem l’àrea de la boca de la proveta podrem establir una certa equivalència amb l’evaporació de l’aquari destapat. Ens caldrà, però, tenir en compte que serà una estimació aproximada, ja que l’aigua de l’aquari és a 26ºC i la de la proveta, a temperatura ambient, uns quants graus per sota. L’àrea del rectangle... fàcil!, la del cercle, com era?... ah, sí! r 2.

—Escolta! podríem agafar les algues filamentoses que hem tret i mesurar la seva massa pesant-les amb la balança electrònica. Després les tornem a posar altra vegada en un recipient petit de vidre amb aigua per tal que continuïn creixent com si fossin a dins de l’aquari. Si les traiem al cap de 15 dies i les tornem a pesar, podríem fer una estimació de la seva taxa de creixement i producció.

—D’acord, però haurem de procurar que el recipient tingui els mateixos paràmetres fisicoquímics que té l’aigua de l’aquari, per això caldrà posar-hi una petita bomba d’aireació i omplir-lo amb la mateixa aigua de l’aquari perquè tinguin una bona provisió de nitrats. El que veig més problemàtic és com proporcionar la dosi necessària de CO2 , imprescindible per a realitzar la fotosíntesi...

Sense peixos; això serà complicat...

—Qui ens hauria dit, fa tres mesos, al començament del nostre treball, que parlaríem amb tanta naturalitat i amb aquest vocabulari de tots aquests paràmetres tan complicats! La veritat és que ha estat divertit i molt més fàcil del que ens va semblar d’entrada!

23

RICERCARE

l’hort per Albert Canals, Glòria Peiró, Ricardo Salguero i els alumnes de 2n i de 5è de primària i d’EI 5

I sí, amb l’escola nova... ja tenim l’hort! Però, desenganyem-nos, sense un bon hortolà, un hort no seria res. Perquè l’hort demana dedicació, cura, temps, paciència, sol, aigua. I tot això ens ho proporciona el nostre hortolà, el Ricardo.

potser massa tard (ho havíem d’haver fet el setembre!), també amb l’ajuda dels alumnes de 2n de Primària i d’E.I.5, hi vàrem plantar ceba, bleda, enciam, escarola i espinacs; però el fred intens de l’hivern, les gelades i la nostra inexperiència van retardar-ne el creixement fins a un punt alarmant. Aleshores, vam determinar adobar millor el terreny i fer una rotació en el reg per tal d’aportar-li aigua amb més freqüència: els dimarts regaven en grups de dos els alumnes de 5è de Primària, i els divendres, els de 2n.

En algunes classes hi hem anat i hi hem treballat una mica. Però encara estem lluny de trobar el temps i la manera de convertir-nos nosaltres, els alumnes, en petits hortolans, cosa que, si seguim vivint en aquesta crisi econòmica permanent, potser serà d’una gran vàlua per al nostre futur!

Sembla que amb l’arribada del bon temps les coses ens van millor, però ara tenim massa insectes! No val a badar! Buscarem una nova solució, potser prescindint de les bledes. Malgrat les dificultats, estem molts animats i aquest abril hem plantat tomaqueres i pebroters per a l’estiu.

I és pensant precisament en aquests futurs hortolans, que l’objectiu dels mestres és utilitzar l’hort com a eina educativa. Perquè, com que constitueix un ecosistema petit que podem observar amb els ulls i tocar amb les mans, ens dóna el lloc i l’ocasió privilegiada per a l’aprenentatge del medi natural, per a estudiar les propietats de les plantes i la qualitat de la terra, les regularitats estacionals de la natura i els cicles de la vida vegetal.

Pel que fa als cursos vinents, i amb l’experiència acumulada, ens proposem:

Fa temps, ja abans de les obres, a l’Escola volíem tenir un hort per a estudiar en viu el creixement de les plantes i el cultiu de les hortalisses, com a part del treball de la classe de Ciències Naturals.

1. Millorar la qualitat del sòl, ja que l’actual és massa sorrenc.

2. Ampliar el tipus de reproducció: per esqueix, germinació, etc.

3. Elaborar compost a partir de les deixalles orgàniques del menjador de l’Escola.

4. Adquirir més eines per treballar l’hort.

No cal dir, d’altra banda, que forma part d’aquest aprenentatge l’educació per a la salut, i també en això feinejar a l’hort ens proporciona l’ocasió propícia. Primer, perquè és un context en què els alumnes poden aprendre la bondat del treball en equip i la importància de la planificació i l’ordenació de les tasques a fer. I segon, perquè els mestres podem aprofitar el cultiu de verdures i hortalisses per a incidir en els bons hàbits alimentaris: el fet de plantar i collir aquests vegetals és un camp abonat (mai més ben dit!) per a fer «campanya» a favor del seu consum.

5. Plantar herbes aromàtiques i medicinals (sàlvia, romaní, orenga, espígol...)

6. Ampliar l’hort a una zona propera de la muntanya.

7. Resoldre problemes de càlcul bàsic a partir de l’hort.

8. Calcular l’àrea del quadrat i rectangle a partir de les mesures de l’hort.

Com a primer any de dedicació al nostre hort, hem alternat encerts amb errors i alegries amb decepcions. Heus aquí el relat dels fets.

I si voleu aprendre amb nosaltres més coses sobre com fer funcionar un hort, estudieu-vos la graella i el calendari que el Ricardo va elaborar per a tots nosaltres!

Els alumnes de 5è vam començar plantant bulbs cap a mitjan octubre, i ja el mes de gener van aparèixer les primeres tulipes i jacints. Cap allà el novembre,

24

BLEDA ORIGEN

La bleda és una hortalissa d’origen mediterrani.

PROPIETATS

Conté vitamina A, C i K. És rica en minerals (potassi, calci i magnesi). És útil per a la prevenció de l’osteoporosi.

Conté àcid fòlic i flavonaoides útils per prevenir el càncer.

Té un elevat contingut en fibres, i per tant, propietats laxants.

CONREU

Es pot conrear a partir de llavor o de planter, durant la primavera o la tardor (depenent de les varietats). El cultiu dura de 50 a 70 dies.

S’han de plantar a uns 40-50 cm de distància.

MALALTIES

Normalment no presenta problemes.

El pugó a la primavera. L’oïdi a la tardor.

ENCIAM ORIGEN

Sembla que van ser els egipcis els primers a cultivar-lo.

PROPIETATS

Té propietats tranquil·litzants. Conté vitamina A i B i algunes varietats de la C. També conté potassi i calci.

CONREU

A partir de planter. Es pot cultivar quasi bé tot l’any, però a la primavera i a la tardor són les millors èpoques. El cultiu dura de 45 a 90 dies depenent de la varietat. S’han de plantar a uns 20 cm de distància.

MALALTIES

Mosca blanca i pugó.

VARIETATS

* Enciam romà: és el més tradicional. Cal lligar-lo 15 dies abans de

collir-lo.

Enciam trocader: de fulles llises i molt saborós.

Enciam iceberg: textura molt consistent. * Enciam meravella: és la varietat que dóna més bon resultat per a cultivar en jardineres. Molt saborós.

Enciam fulla de roure: de fulles vermelles i ondulades. Dóna color a les amanides.

CONSELLS PER CULTIVAR-LO EN JARDINERA

A l’hora de collir-lo podem tallar les fulles de fora i deixar la resta per a un altre dia. Si collim tot l’enciam, el millor és tallar-lo perquè desprès traurà alguna fulla més.

CEBA ORIGEN

És una de les hortalisses més antigues de la cultura mediterrània.

PROPIETATS

Conté vitamines, glúcids, fibres i substàcies fito químiques.

CONREU

És cultivada a partir de planter. Si plantem a finals d’hivern la collita serà de ceba seca a l’estiu. Si plantem a final d’estiu la collita serà de ceba tendra al hivern. Si es vol conservar el bulb sec cal deixar que s’assequin les fulles 3 o 4 mesos.

MALALTIES

Pocs problemes.

ESPINACS ORIGEN

Els àrabs van ser els primers a cultivar-lo. El van introduir a Europa al segle XI.

PROPIETATS

És una verdura que conté major quantitat de vitamines i antioxidants. Va bé per a prevenir malalties cardiovasculars i l’excés de colesterol, i és molt bo per als ossos.

CONREU

Es cultiva a partir de llavors o de planter. Cal fer-ho a la primavera o la tardor. Pot ser a finals d’estiu per fer la collita a la tardor-primavera, o pot ser a finals d’hivern per collir durant la primavera. La duració del cultiu és d’uns 40 dies.

CALENDARI HORTA

Pugó, cargols, llimacs i fongs.

BLEDA

MALALTIES

G

M

A

M

J

J

A

S

O

N

D

CEBA COLLITA ESTIU

ESCAROLA Originària de l’Índia, al s. XIX es va desenvolupar un cultiu forçat en cambres climatizades i fosques a per obtenir les fulles blanques.

Aquest cultiu és l’endívia.

COL

PROPIETATS

Rica en potassi, ferro, calci, magnesi i antioxidants i vitamina A i B.

ENCIAM

CONREU

Es cultiva a partir de llavors o de planter, a la tardor o a la primavera.

El cultiu dura una mica més que els enciams, de 60 a 90 dies.

ESCAROLA

MALALTIES

És un cultiu que no sol presentar problemes.

ESPINAC

ORIGEN

F

COLIFLOR

* enciam plantat a l’escola.

25

Transplant

Collita

RICERCARE

experiència «Joves i Ciència» per Clàudia Colom

L’estiu passat va començar una experiència única per a mi. Vaig començar a formar part del projecte «Joves i Ciència». Aquest projecte, de la Fundació de Catalunya Caixa, selecciona cada any 50 estudiants de 4t d’Eso de tot Catalunya per viure una experiència de recerca científica.

Tot va sorgir a principi de l’any passat, el dia en què una amiga em va parlar del programa, del qual ella en tenia notícia perquè a la seva escola els n’havien parlat. Així és que vaig decidir entrar a internet per informar-me’n una mica. De seguida em va agradar la idea, així que em vaig dirigir a la senyoreta Montserrat Argemí, la meva professora de química, per demanar-li ajuda amb la sol·licitud.

Tant ella com el professor Duniel Pío s’hi van implicar de seguida, i em van ajudar amb les cartes de presentació i recomanació i amb tots els passos necessaris per a presentar-me al programa.

Un cop enviada la sol·licitud calia esperar que es publiquessin els preseleccionats. A principi d’abril, vaig rebre la comunicació que havia passat a la segona fase, moment en el qual vaig haver de passar per una entrevista personal amb els científics que més tard serien els meus professors en les estades científiques. Al cap d’unes setmanes, un dia que no havia pogut anar a escola perquè estava malalta, vaig rebre una trucada de la senyoreta Laura de Mas, la meva tutora, que em felicitava per haver aconseguit entrar al programa. Aquell dia va ser molt emocionant per a mi, ja que em va fer molta il·lusió poder formar part d’aquesta experiència.

Un cop feta la selecció, tots els alumnes ens vam poder conèixer en una trobada que va tenir lloc a finals de juny. I al cap d’una setmana ens trobàvem de nou, aquest cop per donar inici a les estades científiques. Vam passar dotze dies al centre Món Natura Pirineus, a les Planes de Son: durant aquests dies el centre es va transformar en uns laboratoris una mica improvisats. Érem cinquanta estudiants, dividits en cinc grups de recerca diferents: Biologia i Genètica molecular, Astronomia, Sons, Fotònica i Energia solar.

26

Jo formava part d’aquest últim. El projecte consistia en l’estudi i construcció de cel·les solars de Grätzel, però també ens van ensenyar diferents tècniques de laboratori, sobretot de separació de dissolucions. El grup era fantàstic, els companys molt simpàtics i els professors ens van ensenyar un munt de coses. Ara recordo aquells dies i m’adono que realment van ser molt intensos, vam aprendre moltíssim, i el més important per a mi, vam treballar com autèntics científics. Tot i que passàvem moltes hores al laboratori, també teníem estones per a relaxar-nos i divertir-nos, jugant a cartes, a escacs, al trivial o fent concerts improvisats. A més, vam poder assistir a conferències relacionades amb els diferents àmbits de la ciència, ofertes per científics com Maciej Lewenstein, expert en òptica quàntica. He de dir que van ser uns dies fantàstics.

Però l’experiència no s’acaba aquí, ja que el programa dura tres anys. Un cop finalitzada l’estada, vaig haver de començar a treballar per a l’any següent: vaig haver d’escriure el meu propi article científic, ja que era una condició indispensable per a poder continuar. Escriure l’article va ser força costós, ja que vaig haver de fer molta recerca i realitzar una sèrie d’experiments, però tot l’esforç va merèixer la pena, perquè aquest estiu tindré l’oportunitat de treballar al costat de científics de debò a l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ). A més, durant tot el curs es van organitzant xerrades de divulgació científica, en què ens retrobem tots els companys de promoció i coneixem també els d’altres promocions.

Aquesta experiència és un somni per a mi. Sense el suport dels professors de l’Escola que d’una manera o altra m’han ajudat, i de la meva família, no ho hauria aconseguit. Senzillament, no hagués estat possible.

RACÓ DE L’ESCOLA NOVA

l’Escola, a les revistes internacionals d’arquitectura per Teresa Galí

La reforma i ampliació de l’Escola s’ha fet esperar, però el resultat ha valgut tant la pena que, no només pares, alumnes i exalumnes queden admirats del resultat final, sinó que també ha gaudit d’un reconeixement internacional com ho demostren els articles publicats en dues revistes d’arquitectura de prestigi.

ARQUITECTURA VIVA En el monogràfic 152, es dóna una visió global de com l’arquitectura de nivell afronta la resolució d’espais, la implantació en l’entorn i esdevé el medi físic on els alumnes i mestres desenvoluparan la seva activitat en escoles d’arreu del món: Japó, Colòmbia, Espanya, Itàlia, Afganistan, Palestina, França, Portugal, Cambodja, Sud-àfrica, Síria i Regne Unit. A la revista, ens dediquen sis pàgines que descriuen les solucions adoptades en fer la reforma.

TECTÒNICA Tectònica és una revista que descriu minuciosament i tècnica els detalls i sistemes constructius d’obres d’arquitectura exemplars, tant pel disseny com per la resolució tècnica del projecte. El número 37 està dedicat a l’aïllament acústic i trobem vint-i-dues pàgines dedicades a la reforma i ampliació de l’escola amb una anàlisi detallada posant èmfasi en les solucions constructives de l’aïllament acústic de les aules de l’Escola de Música així com de l’Auditori.

27

RACÓ DE LA MEMÒRIA

what the Dickens?

by Isabella Farràs

modern times. Through this activity, the students could see for themselves that Dickens’ description of society is still tangible today.

It is widely known that Charles Dickens exerted a profound influence on world literature, as well as on the English language. A clear example of this is the expression «What the Dickens?», which is still commonly used in Britain to express a state of puzzlement or awe, in other words «What the earth is going on?».

The year 2012 is the bicentenary of Charles Dickens’ birth. To mark the occasion, a wide spectrum of activities have been organised in Englishspeaking countries. The British Council is also working with over 50 countries worldwide to coordinate a whole host of Dickens-related events.

Students also worked on the key vocabulary related to Dickens’ life and times and read a text to get an overview of his work and of the Victorian England he lived in. They also became familiar with English geography by learning about Dickens’ hometown of Portsmouth and about Chatham, the town near London he moved to as a child. They discovered some of the key facts in Dickens’ biography, such as his early beginnings as a self-taught shorthand writer, which got him a job as a newspaper reporter. Thanks to this, he started writing articles under the pen name Boz. The students also had an overview of Dickens’ first novel, The Pickwick Papers, and of his main works, ranging from David Copperfield, to Great Expectations and Oliver Twist. They gained an insight into the social commentary underpinning his novels, which often dealt with issues such as poverty, social conditions, child labour and his traumatic experience as a child worker in a factory, and became aware of Dickens’ contribution to world literature.

The English Department at Sant Gregori is no exception and has availed of this wonderful opportunity to work on Dickens within the curriculum, especially in Year 6 of primary.

In addition, the students took a second quiz to activate their knowledge before watching a short BBC cartoon, which brought to life Dickens’ biography and everything they had previously learnt about in class.

As you all already know, our school is very much aware of the current importance of English as a world language and that is why we have been integrating the use of the language and British culture in other subjects, such as History. Since 2010, Year 6 students have had one extra hour of English every week, called «History through English». In this extra hour, students not only revise the content of what they have learnt in their own language in History class, but also expand on it by means of quizzes, projects, presentations and audiovisual materials in English. Therefore, the students not only enhance their historical knowledge, but also use English as a means of communication and study.

After that, students read extracts taken from Charles Dickens’ Hard Times and Oliver Twist to give them an idea of the conditions in which children used to live in the 19th century, which they found really shocking. Here is an example of what the students have read, which illustrates the vividness of Dickens’ descriptions. It is an excerpt from Hard Times in which a northern town called Coketown is portrayed.

Indeed, the word «Dickensian», derived from Dickens’ name itself, is often employed as a descriptive adjective to depict the unpleasant conditions of abject poverty often portrayed in his novels. The word Dickensian sums up the essence you find in Dickens’ novels, namely, the atmosphere, mood and settings described, in many cases London during the 19th-century Industrial Revolution.

It was a town of red brick, or of brick that would have been red if the smoke and ashes had allowed it; but as matters stood, it was a town of unnatural red and black like the painted face of a savage. It was a town of machinery and tall chimneys, out of which interminable serpents of smoke trailed themselves forever and ever, and never got uncoiled. It had a black canal in it, and a river that ran purple with ill-smelling dye, and vast piles of buildings full of windows where there was a rattling and a trembling all day long, and where the piston of the steam engine worked monotonously up and down like the head of an elephant in a state of melancholy madness.

This year, to coincide with Dickens’ anniversary, Year 6 students have worked on Victorian times and the Industrial Revolution in many different ways: first of all, they did a quiz on Charles Dickens’ life to ascertain how much they already knew about him. Students were really amazed to learn that he started working at the age of 10 and that that his dad was imprisoned because he could not pay his debts and went bankrupt. Unfortunately, this is a recurrent issue in

28

A walk through the life of Charles Dickens Hard Times is published

Dickens is employed as a reporter on the Mirror of Parliament Dickens leaves school and goes to work in a solicitor’s office

Dickens 1854 publishes the magazine Household Words

Catherine has her first child.

Oliver Twist is published

1831

1827

Sketches by Boz is published

1865

Dickens is involved in the Staplehurst railway crash

1867 1868 1846

1837

1843

Charles Dickens marries Catherine Hogarth Dickens works at Warren’s Blacking Factory. John Dickens is imprisoned in the Marshalsea prison

1858

1850

A Christmas Carol is published

1836

Dickens and Catherine separate. Dickens falls in love with the actress Ellen Ternan

Dickens publishes the Daily News

1842

Dickens returns exhausted from a reading tour in America

Dickens and Catherine visit America

1824

Dickens’ family move to London 1822

Dickens’ family move to Chatham, Kent 1817

Dickens is born on 7 February, in Portsmouth, Hampshire

On 9 June, Charles Dickens dies of a stroke

1870

1812 Contents taken from: Extraordinary Lives: Charles Dickens, by Peter Hicks. ISBN 978 0 7502 6050 3

the poverty of London in the Victorian era. Sent to the workhouse at an early age, Oliver is punished merely for asking for more food. In fact, «Please Sir, can I have some more?» is one of English literature’s most famous quotations.

Charles Dickens has been accused of being overly sentimental by employing happy endings and the triumph of good over evil in his novels. However, it is also true that his inspiration was drawn from the reality of his time and place, exploring the least salubrious places in society, such as the sanatorium, the cemetery and the workhouse. His humanity and ability to write a good story struck a chord with the Victorians, and led to international acclaim during his lifetime.

All in all, the English Department is delighted with the outcome of the activities undertaken in class and with the students’ positive reactions. To quote the title of one of Dickens’ novels, Great Expectations are what we all have at some point in our lives. Great Expectations are what we have for all our students.

Finally, the students watched a fragment of the film Oliver Twist, which tells the tale of the poor, beaten orphan, Oliver, who suffers as much as anyone from

29

RACÓ DE L’ANGLÈS

three final winners of the fonix contest

by Usoa Sol

The Fonix Contest, which is currently in its 5th edition, is an interschool English competition organised by International House Barcelona together with Fundació Catalana de l’Esplai. It also receives support from the Catalan Government’s Department of Education.

In our mission to make students aware of the importance of English for their future professional careers and to encourage them to get really far in their language learning, this year we have started a new iniciative in the English Department: Eso students in Sant Gregori have taken part in The Fonix Contest for the first time.

On the whole, The Fonix seeks to promote English learning in schools and to motivate students to improve their language skills, which will be fundamental for their future studies and later for their professional lives in the world of work.

40,000 students from schools all over Catalunya have participated in this year’s edition, which was divided into three stages.

The first stage, called the preliminary stage, took place at the school in the month of February and consisted of a written test comprising grammar, vocabulary and some reading tasks. The students with the best score in each of the courses were selected as the school representatives for the next stage.

Here are their names: • Paula Martín (who got 8 points out of 10)[1] • Aina Llovet (who got 9,6 points out of 10) • Helena Casademunt (who got 9,7 points out of 10) • Ramon Forn (who got 10 points out of 10)

Our three final winners. Congratulations!

The second stage, called the territorial stage, also consisted of a 60-minute written test. It was held on March 3rd in Barcelona, Tarragona, Lleida and Girona and aimed at selecting the finalists from each of the regions. Three of the four school candidates got the best mark within their categories in Barcelona: • Paula Martín (with 118,8 points out of 120) • Helena Casademunt (with 114 points out of 120) • Ramon Forn (with 115,2 points out of 120)

[1] Llorenç Fortuny was the student with the highest mark in ESO 1 (he actually got 9 points out of 10), but for personal reasons he preferred not to attend the territorial stage and he therefore handed over his place to the student with the second best mark, Paula Martín.

30

These three students then moved on to the last stage, called the final stage, which consisted in a 60-minute written text as well as a short spoken interview.

It took place on May 6th only in Barcelona and out of this stage, were selected the 112 final winners of the 2012 Fonix contest.

We are really proud to announce that three out of the three candidates that attended the final stage were final winners of the contest. Paula Martín was 2nd best in Catalunya (within the ESO 1 category), Helena Casademunt was 10th best in Catalunya (within the ESO 3 category) and finally Ramon Forn was 3rd best in Catalunya (within the ESO 4 category).

On May 25th, the students together with their families and the Head of the English Department at the School went to the award ceremony, which was held in Montjuïc. The ceremony, hosted by Llucià Ferrer, included a brief music show by the band Green Duo and a speech by the Consellera d’Educació, Irene Rigau, who congratulated the students for their effort and the teachers for their commitment and contribution to students’ learning. The three students from our school also got a chance to take a photo together with the Consellera, who was very happy to learn that Sant Gregori had three finalists in the contest.

Prizes were awarded for each of the categories, ranging from summer camps both in Catalunya and abroad to online learning courses hosted by NetLanguages and English learning materials by Cambridge University Press. All the students were also given a diploma as a reward for their hard work and enthusiasm.

Helena Casademunt, Paula Martín and Usoa Sol (Head of the English Department)

Needless to say, we are really proud that our students got this far in the contest and are absolutely delighted with their results. Overall, this has been a wonderful learning experience both for students and teachers alike, and has shown that all the work done was without a doubt worth it.

See you in the 2013 edition of The Fonix!

Ramon got a chance to talk to the Consellera d’Educació and tell her about his futur career plans

31

RACÓ DE L’OCI

passatemps per Eva Miraball

NONOGRAMA L’objectiu és descobrir quin dibuix s’oculta a la quadrícula pintant de negre el quadres adequats a partir de les dades que es donen: cada número de cada fila i columna indica una successió de quadres negres consecutius en aquella fila, separats d’altres quadrets negres per, almenys, un espai blanc a cada costat. Els números es donen en el mateix ordre en què van els grups de quadres negres sense deixar-se’n cap.

22 3 10 50 50 50 50 50 9

3 1 4 2 5 1 1 2

5 1 5 5 5 5 1 5

5 2 3 5 1 3 2 4

4 2 1 1 4 1 2 3

5 5 5 4 2 4 2 4

6 5 5 5 6 3 1 8 8 5 1

3 3 1 3 1 1 3

4 3 3 1 2 2 1

2 2 1 1 2 2 3

1 3 3 3 3 3 3

7 1 1 6 4 4 3

2 2 4 6 4 3 3

2 2 2 5 2 2 3

3 2 2 2 1 1 2

2 2 2 2 3 2 2

6 6 6 4 6

6 5 2 5 6 2 5 5 3 2 1 2 6 2 2 2 2 7 2

6 6 4 1 1 7 6 6

2 4 3 2 3 2 1

2 5 6 1 1 2 2

6 7 2 9 8

6 1 1 7 1 2 8 3 7

6 1 1 7 1 8 5 7

6 1 2 7 2 7 7 8 36 2 2 5 3 12 9 7 7 22 23

6 1 1 7 2 9 7

7 2 9 9 2 10

7 3 12 8 2 9

9 16 8 8

7 24 3 7

7 4 8 22

6 4 7 12 7

52 52 52 52 52 52 13 12 12 11 11 11 10 10 52 52 52 52 52 52 52 22 24 24 24 24 24 24 52 52 52 52 52 52 52 52 4 4 4 4 4 4 4 52 52 52 52 52 52 52

32

6 4 9 11 7

7 4 12 9 2 2 7

21 8 2 2 7

8 9 8 5 7

7 2 25 10

7 4 7 15 8

6 4 7 14 3 7

7 4 7 8 5 7

7 2 8 14 5 7

8 9 14 36 6 3 3 6 23 7 7 36 9

12 22 1 8

12 22 4 7

12 22 5 7

12 22 5 7

9 23 3 7

6 1 7 12 36 36 36 25 1 9 22 2 2 1 36 8 38 37 7 10 8 7 50 50 7 50 50 50 50

imprimeix arts gràfiques orient s.a. d.l.

ESCOLA SANT GREGORI

Fundació Sant Gregori