Paraules de paper 2011 Escola Sant Gregori

PARAULES_2011_COBERTA_OK 24/5/11 12:19 P�gina 1

Paraules de paper 2011

C

Composici�n

M

Y

CM

MY

CY CMY

K

Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ­ del seminari de llengua juny de 2011

índex

presentació

Part I

8

treballs de classe

Quan jo era petit...

Alumnes de 1r de Primària A i B

12

La meva família Ernest Bonet i Anna Hausmann, 2n de Primària A Clàudia Samper i Robert Nebot, 2n de Primària B

15

Nota poètica: “L’adéu pàl·lid del sol a la carena” Alba Vila i Nicolás de Querol, 3r de Primària A Jaime Albalate i Mauro Rovira, 3r de Primària B

17

La nena i el llop Tània Pujol, 4t de Primària A

18

La nena i el llop Dani Vilardell, 4t de Primària B

19

Els canelons Ramon Escudé, 5è de Primària A

20

La macedònia Laura Jené, 5è de Primària B

21

El pequeño ratón y el gran tigre Juan Villanova, 5è de Primària B

22

Benvinguda, tardor Paula Alcántara, 6è de Primària A

24

La cigarra Paula Martín, 6è de Primària B

25

Un dia al circ Jordi Jené, 1r d’Eso A

26

Un dia al cel Aina Llovet, 1r d’Eso B

27

El cambio de Primaria a la ESO Gerard Ghneim, 1r d’Eso A

28

Quan jo era petita…

Júlia Jené, 2n d’Eso B

30

La vida de un portátil Martín Fanegas, 2n d’Eso B

31

Diàleg amb Bernat Metge Clara Coll-Vinent, 3r d’Eso B

32

La nina perduda Ariana Assalit, 4t d’Eso A

34

Joc de bales Lluís Muñoz, 4t d’Eso B

35

Tu ausencia Helena Vallvé, 4t d’Eso A

37

Bandidos Jaume Camps, 4t d’Eso B

38

Impressions d’una passejada pel carrer Montcada Helena Pérez, 1r Btx B

39

Roma Marta Camell, 1r Btx A

40

Amanecer prohibido Anna Galán, 1r Btx A

41

Soy Nina Sastre, 1r Btx B

42

No sabeu qui és el Barricadero?

Sara Lomas, 2n Btx A

43

¿Poesía?

Maria Slof, 2n Btx B

Part II

46

premis sant jordi

Daniela Vidal, La papallona Primer premi de contes de 1r de Primària A

50

Júlia Esteve, Un senyor amb helicòpter Primer premi ex aequo de contes de 1r de Primària B

52

Júlia Bover, El porc i el fang Primer premi ex aequo de contes de 1r de Primària B

54

Miguel Auset, Els nombres Primer premi de contes de 2n de Primària A

56

Àngel Laso, L’inventor que volia tenir companyia Primer premi de contes de 2n de Primària B

58

Montse Escudé, Nota poètica Primer premi de poesia de 3r de Primària A

60

Àgata Bech de Careda, La ginesta Primer premi de prosa de 3r de Primària A

61

Dani Alonso, Els núvols Primer premi de poesia de de 3r de Primària B

62

Georgina Artigau, La margarida Primer premi de prosa de 3r de Primària B

63

Miguel Muñoz, El riu Llobregat Primer premi de poesia de 4t de Primària A

64

Alèssia Bofarull, Les platges de Calella de Palafrugell Primer premi de prosa de 4t de Primària A

65

Ariadna Quingles, La platja, la Gola del Ter Primer premi de poesia de 4t de Primària B

66

Stella Sorensen, La gavina Primer premi de prosa de 4t de Primària B

67

Mireia Palou, El meu jardí Primer premi de poesia de 5è de Primària A

68

Cristina Argimón, La roseta Xispeta Primer premi de prosa de 5è de Primària A

69

Helena Galí, La neu Primer premi de poesia de 5è de Primària B

70

Miquel Salicrú, La via de Nicolau Primer premi de prosa de 5è de Primària B

71

Ariadna Munné, Veig els núvols Primer premi de poesia de 6è de Primària A

72

Maria Bordas, La nena que adorava els animals Primer premi de prosa de 6è de Primària A

73

Pol Aliaga, La primavera Primer premi de poesia de 6è de Primària B

74

Gerard Ghneim, Caregue Primer premi de poesia de 1r d’Eso A

75

Marc Sallés, La tardor Accèssit de poesia de 1r d’Eso B

76

Maria Colomé, El món del meu cosí Primer premi de prosa de 1r d’Eso B

77

Raimon Bullich, La rosa Primer premi de poesia de 2n d’Eso A

79

Laura Gisbert, Júlia Primer premi de prosa de 2n d’Eso A

80

Patrícia Sánchez, Una goma especial Primer premi de prosa de 2n d’Eso B

83

Berta Escoda, Sensacions Primer premi de poesia de 3r d’Eso A

85

Santi Villanova, El començament i la fi Primer premi de prosa de 3r d’Eso A

86

Clara Ibáñez, Vida Primer premi de poesia de 3r d’Eso B

88

Mireia Alcántara, Qui diu que ser hereu és tan fàcil?

Primer premi de prosa de 3r d’Eso B

89

Marc Hervàs, Sentir i escoltar Primer premi de poesia de 4t d’Eso A

91

Laura Ferrón, La moneda de plata Primer premi de prosa de 4t d’Eso A

92

Pau Hervàs, Somnis Primer premi de poesia de 4t d’Eso B

96

Jaume Camps, La llei arcana Primer premi ex aequo de prosa de 4t d’Eso B

97

Clàudia Colom, El primer Nadal Primer premi ex aequo de prosa de 4t d’Eso B

99

Marta Camell, Sonet Primer premi de poesia de 1r de Btx A

102

Marta Camell, Ciutat Primer premi ex aequo de prosa de 1r de Btx A

103

Sergio Villanova, Reubicació Primer premi ex aequo de prosa de 1r de Btx A

106

Tomás Romero, Miratge Primer premi de poesia de 1r de Btx B

109

Inés García, Haikus Primer premi de poesia de 2n de Btx A

110

Santi Sampere, El front Primer premi ex aequo de prosa de 2n de Btx A

111

Anna Rita Riba, Nina Primer premi ex aequo de prosa de 2n de Btx A

114

Marc Caballero, TabĂş Primer premi de poesia de 2n de Btx B

116

Xènia Massana, Sense nom Primer premi de prosa de 2n de Btx B

117

presentació

Fa un parell de números, obríem la revista Paraules de paper amb uns fragments de l’Elogi de la paraula de Joan Maragall. En aquesta ocasió, ens sentim fortament temptats de tornar a incidir en aquest autor, sobre el qual aquest curs l’escola ha treballat força. Us oferim, doncs, a continuació, uns altres fragments, de cartes de Joan Maragall al seu amic Josep Pijoan, per a reivindicar, amb ell, l’aclaparadora eficàcia i lluminositat del llenguatge.

«Hi ha en mi, aquesta irresistible propensió meva a suggerir un món amb una sola paraula intensa, que per a mi és l’ideal de la poesia. Ara la qüestió és tenir força per a tal intensitat. Es té? Doncs, cal sols la paraula inspirada. No es té? Doncs, endebades s’estiregassen els versos per a assolir-la. Jo comprenc que això, com a teoria, és molt discutible i és potser massa moderna, és a dir, massa nerviosa, però jo cada dia me’n sento més dominat. Trobo que els més grans poetes ho són per unes poques paraules, que apareixen de tant en tant en la llargària immensa de les seves obres, dites amb la suprema claredat, com diu vostè, de Verge en fer un miracle.»

8 · paraules de paper

«Procedeixo per intuïcions ràpides, així en el percebre com en el dir. D’un llibre me’n queden sols unes quantes paraules lluminoses, d’un fenomen viu me’n queda una esgarrifança, i tot el que així adquireixo, em va corrent per dins fins al moment que amb una mena d’inspiració m’ho sento meu i ho dono amb quatre frases encantades... i després, ja no sabria què més dir-ne, perquè hi va tota la substància de la meva possessió.»

«El topament del que un porta a dintre i del que han vist els ulls, es resol amb una forta, gran melancolia, la que domina el misteri de l’ésser, quan se’ns fa present, d’una manera o altra, aquell anhel de desfer-se de tot per a sentir-ho i comprendre-ho tot. Mes jo crec que això, en un poeta, és l’anunci de l’emoció parlant, que és redemptora d’aquest anhel perquè el realitza. Quan la inspiració ha passat deixant fixat el verb foguejant, el poeta es retroba a si mateix, es troba individualment més fort i asserenat. No és això el fenomen poesia?»

paraules de paper · 9

Part 1

treballs de classe

Els nens i les nenes de 1r de Primària han treballat el poema de Joan Maragall Sol, solet que comença amb el vers “Quan jo era petit…” i els hem fet escriure sobre algun record d’infantesa, relacionat amb la natura. Són les seves primeres expressions escrites!

“Quan jo era petit…”

1r de Primària A

... un dia vaig anar al zoo amb les meves cosines. Olívia Acuña ... vaig anar a un poble que es diu Navàs. Max Aguiló ... recordo que em banyava amb el meu pare a la platja de Lloret. Lara Ballesteros ... un dia vaig anar al Parc Güell i vaig aprendre moltes coses. Oriol Barcelona ... anava al camp amb el meu pare i la meva mare. Maria Blasi ... vaig pujar escalant, pedra per pedra, una muntanya. Pol Bonet ... vaig anar a un riu a pescar truites. Robert de Cáceres ... anava molt a la muntanya. Miquel Castells ... vaig conèixer un animal nou. Hugo Osés ... vaig anar a muntar a cavall amb els pares. Marc Fernández-Hidalgo ... vaig anar a la muntanya a recollir móres i bolets. Gabriela Font ... em banyava a la platja. Victòria Franco ... vaig anar a Andorra i vaig esquiar. Víctor Jover ... m’agradava veure volar papallones. Eugènia Pariza ... em portaven al restaurant del meu avi, que és a la muntanya. Mario Pinilla ... vaig anar a veure una cursa d’esquí. Teo Muntañola ... un dia vaig anar a casa d’un amic meu, que és molt graciós, i vàrem anar al camp. Guillem Pons ... vaig anar de viatge a Tenerife i vàrem anar al zoo. Maria Pol

12 · paraules de paper

... tenia un gira-sol al jardí que mirava el sol. Juan Cruz Quiroga ... agafava tomàquets del meu hort de Sant Julià. Agnès Riera ... feia excursions amb bicicleta amb els meus pares. Alexandre Rosales ... vàrem fer una excursió pel bosc i vaig aprendre moltes coses. Janna Torres ... m’agradava anar a veure molts animals. Joan Salazar ... vaig anar al mar de Menorca. Daniela Vidal ... un dia vaig anar al camp i vaig veure moltes flors. Àngela Vives

1r de Primària B

... vaig anar a la muntanya i em vaig banyar en un riu amb la família. Roger Alegre ... anava al camp ple de flors i m’ho passava molt bé. Manel Amat ... vaig fer un pícnic, amb el meu millor amic, al bosc. Pablo Argimon ... un dia vaig anar a un camp ple de flors molt boniques i em va agradar.

David Barcelona

... anava a una casa on hi havia un bosc i collia flors. Flàvia Bertran ... un dia vaig anar a un riu i em vaig banyar i em va agradar molt. Júlia Bové ... vaig anar a la muntanya i vaig trobar una papallona. Pol Carrillo ... anava a la platja amb la meva mare i em banyava. Júlia Esteve

paraules de paper · 13

... un dia vaig anar a la muntanya, vaig fer un pícnic i vaig veure moltes flors. Èrica Ginestà

... anava a la platja amb la meva mare i amb el meu pare. Patricia Guitart ... vaig anar a buscar flors i vaig collir un cactus. Pol Hita ... un dia vaig anar al camp i vaig veure flors i abelles. Maria Jené ... vaig anar a la platja amb els meus cosins. Ariadna Llobet ... vaig anar a la muntanya i vaig veure ovelles. Marc Llovet ... vaig anar a la muntanya i al bosc i vaig veure unes flors. Gonzalo Marín ... vaig anar a buscar bolets a la muntanya. Inés Miquel ... un dia vaig anar a un camp preciós ple de flors boniques i d’arbres.

Eduard Morera

... un dia vaig anar pel camp i vaig trobar un miler de flors de colors. Luca Niebla ... m’agradava anar a la platja a fer castells de sorra i em divertia molt.

Pablo Negreiro

... vaig anar a la platja i vaig fer un castell de sorra. Jordi Niubó ... vaig anar a la muntanya a veure arbres i flors i m’encantava. Oriol Pujol ... vaig anar a la muntanya i vaig veure un riu. Juan Ignacio Quiroga ... anava al camp de Pujal i m’ho passava molt bé amb en Joan. Laura Salazar ... un dia vaig anar al riu, em vaig banyar i em va agradar. Núria Pociello ... un dia vaig anar a un càmping a la muntanya i el paisatge era molt bonic.

Martí Torcal

... vaig anar a la platja a refrescar-me i a banyar-me amb la meva tia. Maria Vidal

14 · paraules de paper

Enguany a segon curs els hem demanat de fer una expressió escrita sobre la família. Val a dir que tothom ha sortit força ben parat!

La meva família Ernest Bonet 2n de Primària A

Anna Hausmann 2n de Primària A

A la meva família som cinc: els meus pares, la Cèlia, el Marcel i jo. La mare és molt simpàtica i ens ajuda molt a fer les coses.

El pare també, i és una mica bromista.

La Cèlia es porta bé però s’enfada una mica quan el Marcel i jo la molestem.

El Marcel quan s’enfada ens dóna cops però quan es porta bé és molt maco.

A vegades s’esvera molt perquè encara és petit.

A la meva família som quatre: els meus pares, la meva germana i jo.

El meu pare es diu Gerard. És molt alt i m’ensenya moltes coses. La meva mare, que es diu Mònica, em fa moltes pessigolles.

La meva germana es diu Núria, juga molt amb mi i ens ho passem molt bé.

paraules de paper · 15

Clàudia Samper 2n de Primària B

Robert Nebot 2n de Primària B

La meva família és molt divertida.

Un pare, una mare, un germà i jo.

La meva família és així! El meu pare és simpàtic, la meva mare és simpàtica i carinyosa i el meu germà juga amb mi.

Amb la mare m’agrada fer manualitats i amb el pare m’agrada jugar-hi.

A la meva família hi ha quatre persones: el meu germà, el pare, la mare i jo.

El meu pare és molt bromista i de vegades m’enreda i em molesta. La meva mare ho vol tot i ràpid. El meu germà em molesta o em fica el dit a l’ull… i no us en diré més.

El meu pare sempre em porta al Museu Marítim, a les golondrines i, si li preguntes alguna cosa, t’ho respon tot. És impressionant!

16 · paraules de paper

En ocasió de l’any Maragall, els nens i les nenes de 3r de Primària han estat llegint amb cura i atenció algunes “Notes poètiques” que el poeta deixà escrites. Aquest treball ens ha servit d’introducció al llenguatge poètic de Maragall, que evoca la bellesa de la natura i l’experiència dels humans en contemplar-la. Recollim aquí un treball d’expressió en el qual els alumnes proven d’explicar el significat d’una d’aquestes notes poètiques treballades a classe.

Nota poètica: “L’adéu pàl·lid del sol a la carena”

Joan Maragall ens parla que, quan el sol es pon darrere de les muntanyes, els raigs de sol no són tan forts com durant el dia i, per tant, tot queda menys acolorit. Se sent tranquil perquè la posta de sol tranquil·litza molt a tothom.

Alba Vila 3r de Primària A

En Joan Maragall ens diu que el sol va perdent la llum i a la vegada va descendint per les muntanyes. El poeta se sent tranquil, relaxat, descansat i bé, perquè el moment en què el sol es pon és bonic per a ell.

Nicolás de Querol 3r de Primària A

El sol diu adéu quan s’amaga, quan es pon, abans que es faci de nit.

El seu adéu és pàl·lid perquè, quan el sol s’amaga, quasi no es veu el color.

Jaime Albalate 3r de Primària B

El sol se’n va quan comença a fer-se de nit i s’amaga entre les muntanyes.

L’adéu del sol és pàl·lid perquè ja quasi no hi ha llum i els colors no es poden veure gaire bé.

Mauro Rovira 3r de Primària B

paraules de paper · 17

A 4t de Primària s’han treballat les rondalles. En especial, La princesa i el pèsol de Hans C. Andersen. Es va proposar als alumnes que n’inventessin una, en què hi intervinguessin una nena, un llop, un bosc i... un helicòpter!

La nena i el llop Tània Pujol 4t de Primària A

Hi havia una vegada una nena molt guapa que anava pel bosc recollint flors.

Mentre anava a casa de la seva àvia per donar-li el ram, va aparèixer un llop negre i la nena es va espantar tant que va anar pel camí equivocat. Després de córrer molt, es va trobar uns caçadors que tenien un helicòpter i els va dir si la podien ajudar. Van anar amb l’helicòpter a buscar el llop per matar-lo i, quan el van trobar, amb un cop d’escopeta, llop mort. Sí, el llop era mort!

Visca! Després, els caçadors van acompanyar la nena amb helicòpter fins a casa de l’àvia.

I conte contat, conte acabat.

18 · paraules de paper

La nena i el llop Dani Vilardell 4t de Primària B

Hi havia una vegada en un país molt llunyà i enmig d’un bosc, una caseta abandonada. A dins hi vivia un llop ferotge. A pocs quilòmetres n’hi havia una altra, de caseta, i en aquesta hi vivia una família.

Un dia la nena de la casa se’n va anar a buscar flors però es va perdre pel camí. Després de caminar força estona es va trobar amb la casa abandonada i hi va entrar.

De cop i volta, es va trobar amb el llop, que estava dormint. Es va espantar i va començar a cridar: -Socors! Que algú m’ajudi! El llop es va despertar i la va atacar. En aquell moment va passar l’helicòpter d’uns caçadors que la van veure i van baixar a buscar-la. Mentre la nena corria com una bala per fugir, els caçadors van disparar el llop i el van matar.

Els caçadors van acompanyar la nena a casa seva amb l’àvia, la mare i el pare.

I van ser feliços i van menjar anissos.

paraules de paper · 19

El mes d’octubre, a tots els cursos de Primària, vàrem dedicar una setmana a l’Alimentació. El tema es va tractar en totes les matèries. A català, després de llegir diverses poesies de Miquel Martí i Pol sobre els menjars, els alumnes de 5è varen fer les seves.

Els canelons Ramon Escudé 5è de Primària A

Uns canelons ben calentons, a l’hivern poden ser rebons!

De guarniment, una amanida, te l’acabaràs de seguida.

Si ets de can Lleó, un caneló pot ser el millor.

Però si ets de can Mosquit, amb un ja quedaràs ben tip.

Els canelons els pots farcir de carn, verdura o pernil.

Els canelons, que en són de bons, agraden a grans, a mitjans i a minyons.

20 · paraules de paper

La macedònia Laura Jené 5è de Primària B

Un tall de síndria vermella i el dolç caramel de meló, trossos de préssec fan festa, ja comença la frescor.

El kiwi no triga a venir, la poma demana ser l’estrella, però el plàtan amb gran gust és el director de l’orquestra.

La pera sempre arriba tard, sigui d’aigua o de conferència, i deixa pas al raïm, que garanteix l’èxit amb la presència.

Aquest combinat de fruita fresca s’ha convertit en un menjar deliciós per si un convidat golós es llepa els dits i fa gresca.

paraules de paper · 21

Després d’estudiar el conte com a gènere literari de narrativa breu, de llegir-ne i d’assenyalar-ne les parts i l’estructura, vam proposar a la classe de castellà que en fessin un de curtet.

El pequeño ratón y el gran tigre Juan Villanova 5è de Primària B

Érase una vez, un ratón que vivía en un montoncito de paja. El ratón salía cada noche a pasear, a ver las estrellas y a correr por los campos. Pero una noche, cuando iba a salir, vio fuera de su casita una pata con grandes garras afiladas.

El ratón decidido salió de su casita y vio que era un tigre. El tigre dijo: –Te voy a comer, ratón.

Y el pobre ratón contestó: –Ten piedad de mí. ¡Sólo soy un pequeño ratón!

–Te voy a dejar ir pero si te veo otra vez por aquí te comeré –y destrozó el hogar del ratón.

Y el ratón, muerto de miedo, se fue corriendo.

Una semana más tarde, volvió y él ya estaba allí. De repente, un grito ensordecedor resonó por toda la zona. El ratón fue a ver qué pasaba y vio que era el tigre que le había perdonado la vida y le había destrozado su hogar. Estaba atrapado en una red. ¡Habían sido los cazadores!

22 · paraules de paper

Y el ratón dijo: –¡No te pienso ayudar, tú destrozaste mi hogar!

–Por favor, ayúdame –dijo el tigre.

El ratón sintió lástima de él y le ayudó royendo las cuerdas. Una vez fuera, el tigre ayudó al ratón a construir un nuevo hogar y se hicieron amigos para siempre.

paraules de paper · 23

Quina estació de l’any prefereixes? Aquesta és la pregunta que adreçàvem als nois i noies de 6è de Primària que els servís de tema per fer un text de lliure creació.

Benvinguda, tardor Paula Alcántara 6è de Primària A

Adéu a l’estiu i… benvinguda, tardor !

Estic estirada en un camp, sola, mirant com cauen les fulles dels arbres: verdes, vermelles, grogues, marrons, ocres…

Des que ho puc recordar, quan arriba la tardor, la meva mare ens porta al bosc a gaudir dels colors i olors de la terra humida. És la seva estació preferida… M’agrada caminar i recollir els rovellons que s’amaguen, els camagrocs, pinatells, peus de perdiu, pets de llop, carreretes, ceps, peus de rata i molts d’altres… s’hi amaga algun follet? Em preguntava quan era petita. Ara, per si de cas, els recullo amb uns ulls ben oberts i amb molt de compte…

A la tardor, arriba la Castanyada i a Barcelona, cada dijous, quan tornem de teatre, comprem castanyes en una paradeta d’una senyora castanyera que… ens avisa que arriba l’hivern.

24 · paraules de paper

Després de treballar La cigala i la formiga de Samaniego, una recreació de la faula clàssica d’Esop, els alumnes de 6è varen haver d’inventar-se un altre final de la història.

La cigarra Paula Martín 6è de Primària B

La cigarra volvió a su casa, pasando un invierno horrible. Tal era su desesperación que tuvo que comerse todas las cosas que encontraba por ahí: sus instrumentos, arena e incluso piedrecitas.

A duras penas vivió para ver la llegada de la amapola y del campo verde.

Sin dudar ni un segundo, se puso a cantar bajo el sol y el buen tiempo.

Por allí estaba la hormiga, sin cesar en su labor y le dijo: –Deberías trabajar, pues sino se quedará el mundo sin piedras el próximo invierno, y tú, sin vida, al llegar al campo verde.

La cigarra trabajar no quería, pues era holgazana de nacimiento.

Tras pensar mucho, tuvo una idea. Sacaría provecho de cada canción y, cada vez que cantara, alguien le daría algo de comer.

paraules de paper · 25

Un dia especial, un dia diferent, un dia original. A partir d’aquest tema els alumnes de 1r d’ESO havien d’escriure una narració breu que tingués tot tipus d’oracions: exclamatives, interrogatives, enunciatives i imperatives.

Un dia al circ Jordi Jené 1r d’Eso A

Un dia, al circ, mentre estava practicant amb el meu lleó, vaig veure que al costat hi havia el pallasso Popi plorant desconsoladament, i m’hi vaig acostar.

–Què et passa? –li vaig preguntar encuriosit.

–Doncs que m’han robat el somriure… –va dir el pallasso entre sanglots.

Jo, al principi, no ho vaig entendre però, en veure el disgust del pallasso, vaig decidir ajudar-lo.

–Què ha passat? –li vaig preguntar per intentar entendre-ho tot.

–Doncs que aquest matí m’he despertat, m’he mirat al mirall, i no m’he vist el somriure! –va respondre’m el pallasso, sanglotant.

Aleshores vaig pensar que el problema que tenia el pallasso era que havia perdut el sentit de l’humor i que ajudar-lo no seria fàcil, i que l’única manera que recuperés l’humor, era donant-li confiança en si mateix.

Vaig pensar que si feia riure tots els membres del circ, se li aixecaria la moral, així que vaig convocar una reunió.

Abans de l’actuació de les 11:00h, el pallasso Popi ens va fer riure molt i se li va aixecar la moral. Tots vam sortir a escena de bon humor.

Al final li vaig dir: –Popi, no ploris mai més.

26 · paraules de paper

Un dia al cel Aina Llovet 1r d’Eso B

L’últim que vaig veure va ser una llum encegadora d’un cotxe; després d’això Déu sabrà el que va passar entre el cotxe i jo. Em vaig trobar en un lloc obscur quan vaig… despertar? No, o potser sí, no ho sé… Volia esbrinar on era. El fet que hi hagués un àngel esperant-me davant una porta gegant va confirmar les meves suposicions: era a les portes del Cel. Em vaig acostar, silenciosament, cap al formós àngel: –Ho… hol… hola -vaig aconseguir dir amb veu tremolosa.

–Causa de la seva mort? –va preguntar com si res– Què fas aquí parada?

Vinga, respon!

La seva reacció em va sobresaltar. Estava seguríssima que el mirava amb una cara de babau… juraria que em queia la bava. Mirant-lo perplexa, vaig reunir forces per contestar: –Tot va passar molt ràpidament… crec que… hum… sí, vaig deixar l’altre món atropellada.

Potser només era un somni, o estaria al·lucinant? Sabia que aquella tarda no hauria d’haver menjat tanta xocolata…

–De pressa, senyoreta! Afanyi’s que hi ha cua, caram! Passi per aquí –em va assenyalar la porta increïblement gegant.

Vaig dubtar entre si entrar, o no. De fet, no hi perdia res, entrant-hi. Vaig fer una passa endavant per entrar al nou món que m’esperava amb els braços oberts, on viuria feliç eternament.

paraules de paper · 27

Què ha suposat per a tu començar l’Educació Secundària Obligatòria? Potser una certa enyorança de Primària, potser una mica de por, però de ben segur força canvis. Vegem-ho en detall.

El cambio de Primaria a la ESO Gerard Ghneim 1r d’Eso A

En primero de Primaria teníamos mucha libertad; en clase nos levantábamos cuando queríamos, jugábamos al Lego y a otros juegos de mesa. Teníamos tres patios: uno a la once, otro a la una del mediodía y, el último, antes de salir de la escuela. No teníamos ni deberes ni exámenes; fue el mejor curso.

En segundo trabajábamos más, leíamos más, sumábamos, restábamos y en el último trimestre ya multiplicábamos. No jugábamos tanto, pero aún teníamos tres patios e íbamos a la piscina por la tarde.

En tercero empezamos a dividir, nos quitaron el tercer patio, pero no teníamos exámenes, como mucho nos preguntaban las tablas de multiplicar; fue el último año de piscina.

En cuarto, empezamos a tener deberes de todas las asignaturas, aunque no cada día, y más profesores. Algún día hacíamos exámenes, muy cortos y casi todos orales; teníamos mesas individuales para poner los libros debajo.

Empezamos a tener libreta de matemáticas, catalán y castellano. Los profesores nos enseñaron a escribir con pluma.

En quinto las cosas cambiaron: cada día teníamos deberes, casi de todas las asignaturas; ya teníamos algún examen escrito; empezamos a tener preevaluaciones y los profesores nos exigían buena presentación en los trabajos; escribíamos mucho en las libretas, y teníamos un profesor por asignatura.

28 · paraules de paper

En cambio, en sexto, siempre teníamos deberes, también muchos exámenes y menos tiempo en el patio de la comida.

Ahora, en primero de la ESO, han cambiado las libretas, que pueden ser grandes o pequeñas, y no hace falta que sea de la escuela; algunos profesores nos dejan escribir en bolígrafo; tenemos más libertad, también más responsabilidades, y no llevamos bata, pero tenemos nuevas asignaturas, muchísimos exámenes y deberes y menos patio. De momento, primero de la ESO es difícil y un poco agobiante, y a veces aburrido. Me gustaría volver a la Primaria: sin deberes ni tantos exámenes, siempre jugando y divirtiéndome. Antes era mejor ir a la escuela; ahora no tanto, pero como no hay más remedio, pues me aguanto.

paraules de paper · 29

El primer poema que van memoritzar els alumnes de 2n d’Eso en començar el curs va ser el de Joan Maragall Sol, solet.

Després de treballar-lo des de diferents punts de vista, se’ls va encarregar que escrivissin una redacció de dos paràgrafs en què el primer comencés per “Quan era petit” i el segon, per “Ara que he crescut”. Aquí en teniu una bona mostra.

Quan jo era petita…

Júlia Jené 2n d’Eso B

Quan jo era petita, els meus pares em van regalar una casa de nines.

Jo estava encantada amb la meva caseta, i em passava les hores jugant i jugant, sense fer cap altra cosa, sense adonar-me de què passava al meu voltant. La casa de nines va viatjar a tot arreu amb mi, m’acompanyava a tot arreu i no la deixava per res del món.

Ara que he crescut, ja no jugo amb la meva caseta de nines, però encara la conservo com un bell record. De vegades, quan tinc temps, em poso a restaurar-la amb la meva mare i compro accessoris antics per a deixar-la nova, com a recompensa d’haver-me fet tan feliç en la meva infància.

La hi podria haver regalat a la meva cosina perquè la fes tan feliç com a mi, però ella ja en té una altra, i així jo m’he pogut quedar amb aquest bell record de la meva infantesa.

30 · paraules de paper

En aquesta ocasió, els alumnes de 2n d’Eso havien d’explicar la vida d’un objecte en primera persona. Què pensaria?

Què diria? Què sentiria?

La vida de un portátil Martín Fanegas Salesa 2n d’Eso B

Mi nombre es Vaio, Sony Vaio. Estoy aquí para explicaros mi historia.

Todo empezó en una fábrica humeante y maloliente de cuyo nombre no me quiero acordar. Fue entonces cuando tuve mi primera imagen y sensación de vida: vi cómo una máquina me trasladaba de arriba a abajo para acabar en unas cajas de cartón junto a mis compañeros. Después, nos transportaron durante unas horas. Íbamos apretados y no nos daban de comer, todo era oscuro. De repente un hombre abrió nuestro recinto y nos sacó cuidadosamente. Acto seguido estaba expuesto en una estantería.

Tres días y tres noches pasaron hasta que pude advertir a un niño exclamando: –¡Este este, quiero este!

Seguidamente me manoseó un rato -hasta me hizo cosquillas allí donde la tecla ñ-, me envolvieron en un cómodo papel de burbujas y me colocaron en otra habitación oscura. Cuando se volvió a abrir la caja estaba en mi nuevo hogar, y con una familia que disfrutaba mirándome y acariciando mis teclas.

Esta es mi historia, ya me mandarás la tuya.

paraules de paper · 31

Treball interdisciplinar: llengua catalana i literatura, història i medi geogràfic. A 3r d’Eso, dins el programa de literatura, s’estudia Bernat Metge, humanista català del XIV. Nascut a Barcelona al carrer dels Especiers –avui Llibreteria–, escrivà de Joan I, el Caçador, exercí a la Cancelleria Reial –plaça del Rei– i fou acusat i tancat a la presó medieval que estava situada sota la Baixada de la Presó –avui Baixada de la Llibreteria–. Els alumnes havien de recórrer aquests espais de la ciutat de Barcelona, tot dialogant amb Bernat Metge.

Diàleg amb Bernat Metge Clara Coll-Vinent 3r d’Eso B

–No sé quan podré sortir d’aquesta presó –digué Bernat Metge–. Si el rei Joan I no hagués mort, encara conservaria el meu lloc a la Cancelleria i viuria feliçment.

–Ara ja no us serveix lamentar-vos -li vaig dir- si haguéssiu facilitat la confessió del rei, ara no estaríeu mort de gana, tancat en aquesta cel·la d’on no hi entra la llum del sol. O potser és que amagueu alguna cosa i per això no el vau deixar confessar?

–Això no es veritat! –cridà enfurismat–. Jo sempre he sigut un súbdit lleial i servicial i ho demostraré!

–Com ho demostrareu? Ningú us creurà perquè sou un dels principals sospitosos i no només heu de convèncer els guàrdies o qui us ha tancat a la presó, sinó que heu de recuperar la confiança del poble i això és molt difícil.

–Dons faré el que sigui per recuperar-la.

Bernat Metge estava molt enfadat. Durant una estona cap dels dos va parlar. De sobte, se li va il·luminar la cara i, dirigint-se a mi, va dir: –Escriuré un llibre explicant la veritat i la meva innocència. La gent tornarà a confiar en mi. Seré lliure un altre cop.

–Esteu segur que amb un simple llibre…

32 · paraules de paper

–Sí! Tot depèn de com sigui aquest llibre que escriuré. Serà una gran obra i amb una mica de sort em guanyaré la confiança del nou monarca i recuperaré el meu càrrec a la Cancelleria reial.

–I com es dirà aquest llibre? –li vaig preguntar–. I esteu segur que us deixaran publicar-lo?

–Es dirà Lo Somni i quan l’hagin llegit no tindran més remei que publicarlo perquè els agradarà molt. Com que aquí a la presó tinc tot el temps del món per escriure’l serà força llarg, constarà de quatre volums i estarà molt ben escrit i explicat. I, gràcies a ell, per fi tornaré a ser lliure.

paraules de paper · 33

En el llibre de text de llengua catalana de 4t d’Eso hi ha una fotografia que ens va impactar: corrues de carros plens de gom a gom en marxa cap a la frontera, la fugida i l’exili de milers de catalans muntanyes enllà. Vam fixar-nos-hi molt: el paisatge, la llum, les indumentàries, els rostres de la gent: mainada, gent gran, moltes dones i pocs homes. Vam proposar als alumnes de triar alguna d’aquelles persones i d’escriure la seva història. Molts van triar nens i nenes com a protagonistes del relat.

La nina perduda Ariana Assalit 4t d’Eso A

Sempre recordaré aquella tarda. Va venir la mare a l’habitació, preocupada.

Jo era allà jugant amb la meva nina. De sobte em va dir que havia d’agafar totes les meves coses. Jo no l’entenia, tenia cara de desesperació i jo no sabia què fer.

Va començar a desar les meves coses dins d’una bossa, i em va dir que agafés les més importants per a mi. Jo vaig obeir. Vaig agafar la nina i quatre coses més. De sobte, vaig sentir un soroll molt fort, el meu pare entrà corrents i va dir-nos que havíem de marxar ràpidament. Jo vaig fer el que em van dir sense preguntar. Al carrer estava ple de gent, que corria, cridava i plorava. Per què era jo l’única que no sabia res?

Vam córrer cap a un carro, on tot de persones hi pujaven. Mentre ens hi dirigíem, algú em va empènyer i la meva nina va caure. Jo intentava buscar-la, no la veia i la mare m’estirava del braç… Vam pujar precipitadament, quasi no hi havia llocs per asseure’s. A dins, tot eren cares tristes, amb llàgrimes que queien galtes avall i en els carrers només hi havia desesperació. Quan el carro va arrencar, la meva mare em va explicar tot el que passava, i la raó per la qual marxàvem. Va ser aleshores que ho vaig veure tot clar. Ja no tornaria al meu poble, ja no tornaria a jugar a la plaça amb els meus amics ni tornaria a dormir en el meu llit… Ho estava deixant tot enrere: les persones que estimava, la meva vida, els meus amics, la meva nina…

Tot això em va fer plorar, ara ja ho entenia. Ja entenia la reacció de la gent.

El món era injust, per què ens havia de passar a nosaltres? Tenia una nova vida per començar, potser m’esperava un món nou per descobrir, però no estava contenta. No volia pensar més. Vaig intentar dormir amb l’esperança que, quan obrís els ulls, allò hagués estat només un malson.

34 · paraules de paper

Joc de bales Lluís Muñoz 4t d’Eso B

La mare el va despertar amb moltes presses. Li va dir que aquell seria un dia molt dur i que el recordaria tota la vida. Era el 17 de gener de 1939, feia molt de fred i en Jordi no entenia per què no es quedaven a casa amb la llar de foc encesa i unes mantes ben gruixudes per estar ben abrigats. Varen recollir les coses imprescindibles i ell, sense que els pares el veiessin, va agafar les seves bales per a jugar amb els amics. En Jordi va haver de pujar a la furgoneta d’en Joan, que era el seu veí; aquest treballava al camp i tenia una furgoneta grandiosa. En Joan tenia un fill que es deia Pere, que era molt simpàtic, i, tot i que tenia un any més que en Jordi, sempre s’havien entès força.

Tothom estava molt trist i espantat; la gent a mesura que passava el temps anava deixant els seus records i mobles pel camí. Eren uns afortunats de poder anar en furgoneta perquè hi havia molta gent que anava caminant, carregant la seva casa a les esquenes i amb els peus i sabates destrossats de tants quilòmetres recorreguts.

En Pere i en Jordi anaven parlant de com seria França; el seu amic era molt optimista i deia que serien veïns i que tindrien cases amb jardí… En Jordi no ho veia tan clar i pressentia que el seu amic li deia tot allò per donar-li ànims.

En Jordi l’únic que volia era tornar a casa i quan abans millor.

L’àvia d’en Pere es deia Maria i anava asseguda al seu costat; cada cop que deien algun acudit o ximpleria els mirava amb una cara de sorpresa; era una dona molt estranya i quasi mai deia res.

paraules de paper · 35

Hi havia molta gent a la carretera i de vegades en Joan els deixava baixar per a jugar una estona i estirar les cames, i com que en Jordi portava les seves bales feien curses i així passaven les hores.

De sobte, uns avions van aparèixer per darrere les muntanyes. Tothom cridava i la gent deixava els cotxes i corria. En Pere i en Jordi eren lluny de la carretera perquè estaven jugant als exploradors mentre que els cotxes estaven aturats i no es movien. Els avions van descarregar, tot va esclatar…

36 · paraules de paper

Romanticisme, corrent artístic del s.XIX. Com són els seus textos? Quins temes tracten? I l’estil? De quina manera els podem reconèixer? Han de ser «ensucrats»? Passionals? Sanguinaris? Malenconiosos? Vibrants? Revolucionaris?…

Els alumnes de 4t d’Eso han buscat respostes a totes aquestes preguntes.

Tu ausencia Helena Vallvé 4t d’Eso A

Tu ausencia… me hace daño.

Ya no estás a mi lado.

Parece que fue ayer cuando el mundo giraba a nuestro alrededor.

Cuando la casa triste estaba llena de ti, de tus risas y tu luz.

Y ahora ya no estás.

Tu tumba, cubierta de musgo y hojas, me dice que el otoño ya llegó.

Pero mi corazón sigue helado en el invierno de mi alma.

Yo no olvido, mi pena es grande.

Pero mientras te recuerde seguirás vivo en mi pensamiento.

Y vivirás para siempre, en mi corazón muerto.

paraules de paper · 37

Bandidos Jaume Camps 4t d’Eso B

Con el ruido del silencio a los viajeros despreocupados robo las bolsas de dineros ganados con el sudor y el desprecio.

A los malos ricos les tomamos sus ganancias, conseguidas con muy innobles tratos, de manos de almas perdidas.

Sólo un rumor entre las gentes, un mal recuerdo a olvidar pero un ciego miedo en las mentes de los que por mi bosque han de pasar.

Sin embargo cuando cantamos, ellos tiemblan en sus carretas, mientras en el cielo la luna va brillando y en el suelo la sangre se seca.

Yo estoy libre de leyes, que el mundo han de regir, mi comida y mis armas son mi único patrón a seguir.

El pendiente collar de cuerda, la mirada desafiante, hacia vosotros, como mil bocas que muerdan allí estamos los bandidos, nosotros.

Y cuando con los otros me reúno, en torno a un fuego en la árida estepa, cantando y rompiendo el ayuno diciendo con las bocas resecas:

38 · paraules de paper

Barcelona, una ciutat cosmopolita, visitada per milers de turistes que recorren el barri gòtic i observen els edificis modernistes. Els barcelonins visiten la seva ciutat? La coneixen? L’admiren? Els alumnes han recorregut el carrer Montcada, de Santa Maria del Mar a la capella Marcús. Del gòtic al romànic. I han hagut d’explicar les sensacions viscudes.

Roma, destinació del viatge de 1r de Batxillerat, caòtica, poc racional, potser fins i tot bruta però, potser com cap altra, amb una gran capacitat per fer-nos meravellar, per reconèixer-nos a nosaltres mateixos, per redescobrir-nos.

Impressions d’una passejada pel carrer Montcada Helena Pérez 1r Btx B

Quan vaig anar a visitar el carrer Montcada, em vaig adonar que era Barcelona en miniatura. Hi havia molts edificis antics, construïts seguint el tipus de palau residencial característic del gòtic i, també, edificis renovats, cosa molt comuna a la nostra ciutat. Els canvis que al llarg dels segles ha sofert la zona no han malmès la seva estètica, sinó que l’ha enriquida.

Un dels racons turístics de Barcelona és el carrer Montcada, on et pots creuar amb gent de tot arreu, immigrants que han vingut a viure a casa nostra o turistes que passen uns dies coneixent-nos. Per aquests darrers, el carrer Montcada té un atractiu molt preuat que és el museu Picasso, tant pel valor històric de l’edifici, com per la col·lecció que ens mostra d’aquest famós artista. La barreja de gent és impressionant i dóna idea del caràcter cosmopolita d’aquesta ciutat. A tota aquesta amalgama històrica, arquitectònica, artística i humana, li acaba de donar vida el comerç de la zona, la majoria pensat per als turistes, però també hi trobem galeries d’art dedicades a creadors joves.

Després de fer aquesta visita, recomanaria a un amic que només tingués cinc minuts per estar a Barcelona i conèixer-la, que passegés pel carrer Montcada. Es podria fer una idea força completa del que ha estat i del que és avui la nostra ciutat. Com he dit abans, una Barcelona en miniatura.

paraules de paper · 39

Roma Marta Camell 1r Btx A

Durant cinc dies vaig caminar per carrers aparentment desconeguts, veient gent aparentment llunyana a mi i a la meva vida. Tot i així, en finalitzar el viatge, en caminar per últim cop per un carrer romà, vaig tenir l’estranya sensació que tot m’era familiar. És cert que, quan és el teu primer cop a la capital italiana, les teves expectatives no s’ajusten gens ni mica a la realitat que t’hi trobes. Almenys no ho van fer les meves. Vaig trobar-me amb una ciutat que podria qualificar de caòtica, poc racional i fins i tot una mica bruta. Però de sobte tot això va passar a ser irrellevant. L’essència de Roma no es trobarà mai en les formes, sinó en aquesta emoció espontània de topar-te de cara amb San Pietro in Vincoli o el Panteó. I encara més emocionant és quan no havies entrat mai en contacte amb un art com el Barroc. L’emoció que sents no prové exactament de la magnificència de la ciutat, ni de la seva gloriosa pompositat.

L’emoció prové precisament d’adonar-te, de sobte, que tu formes part d’aquell monument o d’aquell altre. Part de la teva història s’hi troba representada, per tant sents com si una part de tu i dels teus orígens fossin allà. Aquesta és l’emoció que em va corprendre quan per primer cop vaig entrar al Colisseu, quan vaig observar meravellada la cúpula del Vaticà i en tants altres moments del viatge. Les cares dels romans ja no em semblaven desconegudes, i els carrers em parlaven. Roma s’havia convertit en una mena de segona casa per a mi. Agraeixo de tot cor la possibilitat d’un viatge com aquest perquè m’ha pogut mostrar molt de mi i de la meva societat mostrant-me’n l’origen.

Vaig marxar de Roma creient que part de mi s’hi quedava, però que, de fet, aquesta part de mi sempre hi havia estat.

40 · paraules de paper

Albes i cuaderna vías, temes i estrofes molt antics, de l’inici de la literatura castellana. La primera, el prec dels amants perquè no es faci de dia i puguin continuar d’amagat el seu amor. La segona, amb el seu ritme tan marcat, gairebé recorda el modern ritme musical del rap.

Amanecer prohibido Anna Galán 1r Btx A

Susurros nocturnos queridos, besos y abrazos prohibidos.

No despiertes, amado mío, no quiero que llegue el día.

Recuesta tu regazo en el mío y no dejes que el amanecer viva.

Luna imponte al sol que ya ilumina desplaza el alba a una esquina.

No permitas que el día te aleje de mi vida.

paraules de paper · 41

Soy Nina Sastre 1r Btx B

Mi mirada escode lo que debería hablar, dicen que soy un poco singular.

Sé de mis grandes virtudes y de mi gran callar, sonriendo consigo el conflicto acabar.

Siempre honestidad; así puedo ir de frente. no me importa nada lo que diga la gente.

Que me importará siendo clara mi mente.

El azar está a favor, bendita sea mi suerte.

Intento disfrutar porque la vida es corta, no miro el físico, eso ya no me importa.

Valoro a los demás; ellos son mi apuesta.

Llegaré a la cima subiendo esta cuesta.

42 · paraules de paper

Els alumnes de 2n de Batxillerat han treballat enguany la novel·la de Narcís Oller La bogeria. Després d’haver-la llegit i comentat a bastament, ja li tenien l’estil agafat. És per aquest motiu que se’ls va proposar d’allargar un capítol de l’obra que acaba en una conversa. En aquest “nou” final de capítol, inventat per ells, hi havien de fer participar un altre personatge important de la novel·la, el doctor Giberga, que no apareixia en la conversa original.

No sabeu qui és el Barricadero?

Sara Lomas 2n Btx A

–I encara no us he parlat de les peripècies del Barricadero? –afegí l’Armengol.

–El Barricadero? Qui és aquest? –preguntà la Matildeta amb ganes de continuar rient.

–El Barricadero és en Serrallonga. –vaig contestar-li a la meva dona.

De sobte algú trucà a la porta.

–Ja obro jo! –va saltar la Matildeta encara deixant anar les seves rialles.

Era el doctor Giberga.

–Hola a tots! Que em puc afegir a fer el cafè amb vosaltres? No m’hi he pogut estar, se us sentia riure des del carrer! Que celebreu alguna cosa?

–I tant que t’hi pots quedar, endavant!–vaig dir jo animat– i no celebrem res, anàvem a comentar les peripècies d’en Serrallonga, que es veu que n’ha fet de noves!

–Que vol un cafè, doctor Giberga, abans que això es posi més interessant?–va intervenir la Matildeta.

–Doncs l’acceptaré amb molt de gust, molt amable!–va contestar-li el metge mentre s’acomodava.

–I bé, segueixo amb els rumors que corren últimament sobre el Barricadero…

–prosseguí l’Armengol.

paraules de paper · 43

–Justament d’aquest tema en volia jo parlar!-va saltar en Giberga, entusiasmat.

–Doncs, com que segurament vostè ho deu saber millor que jo, li dono la paraula, senyor Giberga –va contestar l’Armengol amb ganes de escoltar la seva versió.

–Bé, almenys això és el que m’han fet arribar els veïns de Vilaniu i la dona del mateix Serrallonga. Es veu que ja fa uns dies que està actuant de forma estranya. Hi ha qui ha vist que es passa el dia regirant la casa amunt i avall, del dret i del revés, escridassant la seva pobra dona i llençant coses per la finestra amb cara de pomes agres i cridant com un desesperat.

–I això, a què es deu, si es pot saber? –preguntà la Matildeta amb ganes de saber-ne més per xafardejar encara una bona estona.

–Doncs pel que he sentit, està furiós amb la seva dona per haver-li amagat o per haver-li llençat els escrits. Com recordareu, durant l’època que es trobava reclòs a la presó de la Ciutadella es va dedicar a escriure uns articles incendiaris i revolucionaris, que creia que eren publicats en una revista clandestina. Encara que tots sabem que aquests articles no varen ser mai editats, ell no ho sap i pensa que és la dona qui els té.

–Ai mare, que això no acabarà bé… –va afegir de seguida la Matildeta compungida.

–Sí, tot plegat fa de mal portar –vaig dir jo.

44 · paraules de paper

–Què vols dir amb això, fill? –van intervenir els meus pares després d’un llarg silenci per haver estat atents al que comentàvem.

–Doncs que aquesta pobra dona… amb aquest marit… –vaig aclarir.

–Pobra dona, deu estar ben espantada, però és que aquest home és boig, ben boig –va opinar en Giberga–. No és normal que reaccioni com un energumen.

–Sí… deu ser difícil veure com el teu marit es torna boig buscant uns papers que no té –va dir la Matildeta sospirant.

–En realitat, és boig. Pateix la mateixa malaltia que el seu pare. I per això té aquests rampells tan agressius i estranys com el de regirar tota la casa, llençant mobles i tot el que troba per la finestra i deixant-ho tot “patas arriba” –sentencià el doctor.

–Doncs encara serà veritat.. que està completament boig! –va dir la Matildeta pujant el to de veu, ja mig espantada.

–No hem d’especular sense saber, Matildeta –vaig intervenir una mica empipat.

–També pot ser que tot això hagi estat un mal moment i que s’arregli aviat, que no podem estar amb aquesta intriga per molts dies! –vaig afegir amb un to més tranquil per treure ferro a l’assumpte.

Hi hagué un llarg silenci. Tots ens vam quedar pensatius, però de mica en mica vam començar a parlar de nou, tot prenent el cafè.

paraules de paper · 45

Una selecció de poesies de Rubén Darío i d’Antonio Machado són de lectura obligada per l’examen de selectivitat.

Un cop llegides, els alumnes han hagut d’explicar l’estil i els temes dels dos autors en una suposada trobada en un cafè –a Roma o a París– amb l’autor de l’escrit.

¿Poesía?

Maria Slof 2n Btx B

Como todos los días de verano en el París del 1902, me encontraba tomando el desayuno en el delicioso café Des fleurs rouges et noirs situado en la Rue de Varenne. A diferencia de otros días, en aquella cálida mañana me acompañaban Rubén Darío y Antonio Machado. El porqué de esa compañía es una historia larga pero lo importante era que estaba tomando un cruasán y un café au lait con ellos. Estaba nerviosa, tenía una pregunta en mente y no me atrevía a hacerla, pero después de reflexionar y pensar que quizá esa era la única vez que tendría la oportunidad de hablar con ellos, decidí formularla: –Y… para ustedes, ¿qué es la poesía?

Cuatro ojos se fijaron en mi cara mientras pasaban tres largos segundos de silencio.

–Música –dijo Rubén Darío al fin–, la poesía es música.

–¡Tonterías! –exclamó rápidamente Machado–. La poesía no es música, no es una buena rima ni importa su forma.

–¿Ah, no? Y ¿qué es entonces? –le preguntó Darío con un tono burlón.

–La poesía es una honda palpitación del espíritu.

–¡Sinsentidos! –profirió Darío–. Como Paul Verlaine decía: De la musique avant toute chose.

–No estoy de acuerdo. La poesía debe contar algo íntimo y personal, sin importar su musicalidad.

46 · paraules de paper

Mientras discutían yo no hacía otra cosa que escuchar atentamente. Cada argumento me parecía increíble y no sabía a quién darle la razón. Aunque la discusión iba aumentando y no sabía cómo pararla. Hasta que, de repente, hubo una pausa y Darío empezó a hablar: –Querido Antonio, nos estamos precipitando. La verdad es que creo que tiene un poco de razón, la poesía debe contar algo íntimo del poeta. Mas, aunque quizá usted no lo vea, la música de su verso va en su pensamiento.

–Tiene usted razón, quizá nos hemos precipitado un poco –respondió Machado, y su mirada se dirigió nuevamente a mi. Y tú, jovencita, ¿qué crees que es la poesía?

A su mirada se le sumó también la de Darío. Los cuatro ojos volvían a mirarme y esperaban con ansia mi respuesta. Parecía que cada vez se me acercaran más y más y mi nerviosismo aumentaba.

Y, de repente, abrí los ojos y le vi a él, al hombre que me quiere y quiero, sentado junto a mí, esperando mi respuesta.

–¿En qué estabas pensando todo este tiempo con los ojos cerrados? ¿Tienes una respuesta? « ¿Qué es poesía?, dices mientras clavas en mi pupila tu pupila azul: ¿qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?

–Poesía… eres tú.»

paraules de paper · 47

Part 11

premis sant jordi

La papallona Daniela Vidal Primer premi de contes de 1r de Primària A

Hi havia una vegada una papallona que va sortir a buscar menjar.

Pel camí, però, va començar a ploure i se li va mullar el polsim de les ales.

50 · paraules de paper

Va començar a perdre força i va caure. De sobte, va aparèixer un unicorn.

L’unicorn la va portar a coll fins que se li van eixugar les ales.

Va salvar-la.

paraules de paper · 51

Un senyor amb helicòpter Júlia Esteve Primer premi ex aequo de contes de 1r de Primària B

Hi havia una vegada un senyor que anava amb helicòpter perquè volia mirar el paisatge.

El motor va fallar i va començar a caure fins al mar.

52 · paraules de paper

Va venir un vaixell que passava a prop d’allà i, en veure com queia des del cel, es va acostar.

El van rescatar i se’l van endur al metge, que el va curar.

paraules de paper · 53

El porc i el fang Júlia Bover Primer premi ex aequo de contes de 1r de Primària B

Hi havia una vegada una vegada un porc que sempre saltava pel fang.

Un dia el seu granger li va dir al porc que parés de saltar perquè ho embrutava tot.

54 · paraules de paper

El porc, que era molt trapella, no li feia cas. El granger es va enfadar, va decidir tancar-lo dins de la seva cort.

I per molt que ho intentava no aconseguia saltar la tanca.

paraules de paper 路 55

Els nombres Miguel Auset Primer premi de contes de 2n de Primària A

Aquesta és la història dels nombres.

L’u, el dos, el tres, el quatre, el cinc, el sis, el set, el vuit, el nou i el deu eren molt amics i un dia es van comptar.

I van començar a comptar-se però el cinc, que era una mica despistat i sempre tenia gana, va decidir marxar sense que cap altre nombre el veiés.

56 · paraules de paper

Se’n va anar al bosc a buscar pomes mentre els altres es comptaven i veien que faltava el cinc. Es van preocupar molt i van sortir a buscar-lo.

Van preguntar a un porc senglar i ell els va dir on eren les pomeres.

Quan van trobar-lo es van posar tots molt contents. Ara ja es podien comptar.

paraules de paper · 57

L’inventor que volia tenir companyia Àngel Laso Primer premi de contes de 2n de Primària B

Hi havia una vegada un inventor que es trobava molt sol i va pensar i pensar fins que se li va acudir una idea.

Va pensar que inventaria un animal de companyia: un conill, un gat, un gos, un cavall… fins que va decidir inventar un gos!

58 · paraules de paper

Va pensar que seria fàcil de construir i que seria el millor amic de l’home. Va començar per les rodes per poder caminar, minicàmeres de vigilància com a ulls, una antena petita per moure’s…

Va trigar tres dies fins que el va acabar. Se’l va estimar molt i per fi ja va tenir companyia. Sempre el protegia del que li passava.

paraules de paper · 59

Nota poètica Montse Escudé Primer premi de poesia de 3r de Primària A

He vist una flor d’un lila forçat, d’un rosa abaixat.

Té forma d’un gall amb una cua elegant. És divertida, fa goig, li dóna el sol i està quieta com un mussol.

60 · paraules de paper

La ginesta Àgata Bech de Careda Primer premi de prosa de 3r de Primària A

La ginesta que he fet servir per fer aquesta descripció és al mig de la muntanya del Tibidabo.

La ginesta és una planta que té el tronc llarg i prim. Té les fulles d’un color verd intens. I les seves flors són de color groc amb uns pètals molt grans. Els capolls de la ginesta fan forma de mitja rodona. La ginesta no té moltes flors però les poques que té destaquen molt. La ginesta fa una olor molt bona.

paraules de paper · 61

Els núvols Dani Alonso Primer premi de poesia de 3r de Primària B

Núvols de cotó amb formes molt estranyes que es mouen a poc a poc com una fulla empesa quan respira suau el vent.

62 · paraules de paper

La margarida Georgina Artigau Primer premi de prosa de 3r de Primària B

La margarida és una flor que podem trobar al camp, a la falda d’una muntanya o en un jardí.

Té una tija molt llarga i de color verd. De la tija surten moltes fulles també de color verd.

La flor té uns pètals molt llargs i de color blanc. En mig dels pètals el pol·len s’ajunta en rodona i és de color groc. Sobre el pol·len a vegades hi ha insectes com per exemple l’abella.

paraules de paper · 63

El riu Llobregat Miguel Muñoz Primer premi de poesia de 4t de Primària A

L’aigua del riu, del riu Llobregat, va amunt i avall, buscant el mar.

L’aigua del riu, del riu Llobregat, és transparent, amb peixos nedant.

A Castellar de n’Hug, el riu no està brut i, mentre va baixant, el riu es va embrutant.

64 · paraules de paper

Les platges de Calella de Palafrugell Alèssia Bofarull Primer premi de prosa de 4t de Primària A

La sorra de les platges de Palafrugell és molt fina. Hi ha barquetes sobre la sorra. Són molt petites i de molts colors. Les barquetes estan lligades.

Les platges són petites i allargades.

Les roques que hi trobem són molt grans i, si t’hi puges, et fan mal als peus.

Són perilloses. Hi ha algues i petxines que es mengen. L’aigua de les platges de Palafrugell és molt freda i d’un blau viu.

S’hi pesca molt bé, perquè hi ha molts peixos de colors.

A la nit s’encenen els fanalets dels restaurants i il·luminen tota la platja i les onades van amunt i avall.

Són molt maques les platges de Palafrugell.

paraules de paper · 65

La platja, la Gola del Ter Ariadna Quingles Primer premi de poesia de 4t de Primària B

Saps on està la Gola del Ter? A l’Empordà, quilòmetres enllà.

Quan arribes a la sorra, petxines per tot arreu hi ha.

Mirant al fons del mar una illa hi trobaràs.

Quan fa vent, tothom se’n va; onades, onades molt grans hi ha.

Quan el sol comença a marxar, la platja de l’Empordà encara brillarà i sola quedarà.

66 · paraules de paper

La gavina Stella Sorensen Primer premi de prosa de 4t de Primària B

Les gavines són blanques amb el bec i les potes taronges. Tenen unes ales molt grans i boniques. La punta de les ales és negra i la resta del cos, blanc.

Les gavines joves són de color gris. Totes volen molt bé, com un avió.

També saben nedar i submergir-se una mica al mar per poder agafar el menjar, és a dir, els peixos.

Tenen un caràcter molt sensible. Si les molestes poden picar-te. No tenen ni vergonya ni por ni res; normalment, s’apropen als vaixells per veure si els donen alguna cosa o l’agafen sense permís. El seu crit ens crida molt l’atenció i sempre volen en companyia.

paraules de paper · 67

El meu jardí Mireia Palou Primer premi de poesia de 5è de Primària A

Quan m’aixeco al matí, vaig a veure el meu jardí: la farigola, el roser, el romaní i l’estany de color blau marí.

La granota saltadora, el pi, el perer, el xiprer, el periquito amb la seva menjadora prop de les tulipes, margarides i el taronger.

A la nit, abans de dormir, rego el meu jardí.

Quin goig tenir-lo per a mi!

68 · paraules de paper

La roseta Xispeta Cristina Argimón Primer premi de prosa de 5è de Primària A

Hi havia una vegada, una família de roses que es cultivaven per Sant Jordi.

Un dia la més petita de totes, la Xispeta, es va assabentar que d’aquí a poc la podarien per vendre-la per Sant Jordi, i es va escapar cap a la ciutat.

De sobte, es va trobar un noi plorant pel carrer, i la Xispeta li va preguntar: –Per què plores?

–Ploro perquè no tinc diners per comprar-li una rosa a la noia que m’agrada.

–No passa res, si li dius que no tenies diners per comprar-li una rosa, segur que ho entendrà.

–No, el que passa és que un noi molt dolent també li vol regalar una rosa.

En aquell moment, la Xispeta es va adonar de l’important que eren les roses, i li va dir al noi: –Com que no tens diners, talla’m i regala’m a la noia que t’agrada.

–N’estàs segura?

–Sí, m’he adonat que les roses som molt importants.

I així ho va fer. Va podar la rosa i la va regalar a la noia que li agradava.

I van viure feliços i van menjar perdius.

paraules de paper · 69

La neu Helena Galí Primer premi de poesia de 5è de Primària B

Des de la finestra vaig veient com va nevant.

La muntanya queda blanca, el meu poble, tot tapat.

Al voltant de la llar de foc, tots ens cobrim amb llanes. És hivern, temps de fred, al voltant el blanc mana.

Cada mirallet que va caient, cada floc de neu que va cobrint, junts formen tota una massa que de blanc tot ho va envaint. És hivern, temps de fred, temps de neu i gelada.

La posta de sol la fa brillar i deixa la muntanya ben il·luminada.

70 · paraules de paper

La via de Nicolau Miquel Salicrú Primer premi de prosa de 5è de Primària B

Volíem anar d’excursió. Anàvem en cotxe i vam veure un pont molt gran.

Era una ruta. Vam anar a buscar el principi del camí. Al costat es veia un barranc molt llarg i, al fons, es veia un riuet. Vam començar a llançar pedres, que baixaven fins al riu i, al final, es sentia i es veia un “pataxaf !”. Hi havia unes vies amb vagonetes, eren d’antigues mines de carbó. A l’horitzó, una xarxa vermella que es bellugava: era el pont que estava fet de cordes i fustes.

Vam començar a passar, i el pont es balancejava amunt i avall. Al principi feia una mica de por però, després, un per un, el vam anar creuant. Després vam arribar a una esplanada on es veia una cova. Vam entrar dins la cova, tot era negre i després es veia la sortida. Bu!, al principi ens fèiem bromes, però després van sortir ratpenats. Sense pensar-s’ho: a córrer! Vam arribar esbufegant a la sortida de la cova i la por s’havia acabat. Es veia un llac molt avall i hi vam llançar una pedra. Era fang. El camí s’havia acabat.

Jo us recomano aquesta ruta divertida, a la comarca del Berguedà, a Bagà.

paraules de paper · 71

Veig els núvols Ariadna Munné Primer premi de poesia de 6è de Primària A

Anant pel carrer, veig un núvol, un núvol al bell mig del cel.

Sabeu quina forma té?

Té la forma d’un ocell.

Remant pel riu, veig un núvol, un núvol gris i potent.

Sabeu quina forma té?

De muntanya o turonet.

Anant pel bosc, veig un núvol, un núvol ben maco veig.

Sabeu quina forma té?

Té la forma d’un clavell.

Per tot arreu, veig molts núvols amb formes molt diferents.

Potser són d’un altre món.

O potser d’aquest mateix.

Nedant pel mar, veig un núvol, un núvol entre els vaixells.

Sabeu quina forma té?

Té la forma d’arbre fruiter.

72 · paraules de paper

La nena que adorava els animals Maria Bordas Primer premi de prosa de 6è de Primària A

Hi havia una vegada una nena que vivia en una tribu de l’Àfrica negra.

La nena tenia onze anys i es deia Hulimathu, però tothom li deia Huli.

L’Huli adorava els animals i, per Nadal, va demanar com a regal poder entendre l’idioma dels animals. Li van portar una llibres perquè aprengués l’idioma i, quan ja el sabia, se’n va anar a la selva.

Allà va poder comprovar que entenia els animals i que hi podia parlar.

A poc a poc, es va anar fent molt amiga de tots i aviat va ser molt admirada i estimada per tots.

Fins que un dia va topar amb el lleó, que se sentia amenaçat per la nena.

Com el lleó volia seguir sent el rei de la selva, va proposar un tracte a l’Huli: –Podem quedar aquesta tarda per lluitar i qui guanyi serà el rei de la selva –va dir el lleó–. L’Huli ho va acceptar.

A la tarda, a punt de començar la lluita, la pantera va interrompre i va dir: –Si lluiteu, vol dir que un dels dos morirà i, si és així, prefereixo no tenir rei.

Tots els animals hi van estar d’acord.

La girafa va proposar que els dos fossin reis de la selva i el lleó va acceptar, però l’Huli va dir que per això s’havien de fer amics.

D’aquesta manera, es va resoldre la situació i tots estaven molt contents i van fer una festa per celebrar-ho.

paraules de paper · 73

La primavera Pol Aliaga Primer premi de poesia de 6è de Primària B

La primavera és arribada, puntual com cada temporada.

L’hora ja és avançada per gaudir de claror cada vesprada.

Barcelona ja n’és plena, d’ocells de tota mena.

I els ocells que van marxar, ara ja són a punt de tornar.

Ben aviat, Pasqua, ja està arribant.

I Sant Jordi n’és al voltant.

Adéu, amics poetes.

I visca la primavera.

74 · paraules de paper

Caregue Gerard Ghneim Primer premi de poesia de 1r d’Eso A

Els meus avis són d’allà, d’on el cim de la muntanya toca el cel.

Des del poble, veig la vall immensa; quina pau!

No sento res, només la remor del vent, que em toca la cara.

El sol es va ponent, veig el poble enmig de la vall.

Els llums de les cases s’encenen allà baix, insignificants...

No sento res, només la remor del vent, que em toca la cara.

paraules de paper · 75

La tardor Marc Sallés Accèssit de poesia de 1r d’Eso B

Els colors de la natura amb els seus prats de pastura em fan sentir emocionat quan l’estiu és ben entrat.

La calor ja no em fa por, queda poc per la tardor: tot comença a envermellir i fa goig veure-ho venir.

El dia es va escurçant, els insectes es van amagant, i als boscos del voltant els bolets hi van brotant.

El raïm ja és madur: falta poc per la verema, el pagès prepara el vi que més tard podrem gaudir.

76 · paraules de paper

El món del meu cosí Maria Colomé Primer premi de prosa de 1r d’Eso B

Mai havia vist a ningú meravellar-se tant en veure coses tan senzilles com ara les seves mans. Feia pocs dies que les havia trobat per primera vegada.

El meu cosí petit, en Jan, és la persona amb més capacitat per aprendre coses que conec. El dia que va descobrir que podia fer sons, no parava de xisclar i de fer sorolls de tota mena. Li era molt divertit poder cridar i ho feia a tota hora fins a fer-nos desesperar. Pensàvem que si continuava així es quedaria sense veu aviat. Però això no ha succeït mai.

En Jan passa les hores imitant els altres; sobretot el seu germà. Vol fer tot el que fa ell. El segueix a tot arreu. La mare també és un exemple a seguir: quan la veu fregant el terra, es posa a cridar fins a aconseguir que a ell també li donin un pal de fregar petit, de joguina, fet a la seva mida, per poder fer el mateix que ella.

En Jan és un nen feliç, que té la mirada neta i tranquil·la. El seu món és molt petit: només vol jugar, menjar, dormir i que l’acariciïn. Pot estar-se hores jugant amb l’adhesiu d’una mandarina, passant-se-la d’un ditet a l’altre com si fos un tresor. Només l’he vist ensopit quan està malalt; però, fins i tot quan té febre, troba algun moment per somriure.

Fa poc ha fet un altre descobriment: pot posar-se dret i ha après que, quan posa una cama davant de l’altra, pot arribar a tot arreu. Els meus tiets estan esgotats per haver-lo de perseguir tot el dia: un nen petit porta molta feina però també molta alegria i vida.

paraules de paper · 77

En Jan per a mi és alguna cosa més que un cosí: jo sóc la seva padrina i és per això que em toca cuidar-lo de tant en tant. Aquesta feina no m’és gens pesada perquè m’encanta el fet de tenir-lo a coll i fer-li carícies perquè s’adormi. Llavors el miro i el veig tan relaxat i tranquil!

Quan sortim a passejar pel carrer, tot és una novetat per a ell. Es pot passar hores mirant els coloms o les fulles dels arbres que es mouen i cauen per culpa del vent. Si es creua amb un gos té moltes ganes de tocar-lo. Però, quan el gos s’hi apropa, li agafa una por terrible. Sempre fa el mateix.

Jo sempre havia pensat que els nens petits ho aprenien tot de la gent gran.

Però, des que en Jan va néixer, m’he adonat que ell també m’ha ensenyat coses a mi: a tenir paciència, a pensar abans en els altres que en mi i a saber cuidar-los.

En Jan tot just ha començat el seu camí i em sento molt afortunada de poder-lo acompanyar. Ell no ho sap, però no només ha fet feliços els seus pares i el seu germà, sinó a tos els que l’envolten: els avis, els tiets...

Crec que ja us ho he explicat tot sobre el Jan però potser em deixo una cosa molt important: que em sento orgullosa de ser la seva cosina.

78 · paraules de paper

La rosa Raimon Bullich Primer premi de poesia de 2n d’Eso A

Pètal rogenc, color d’amor, dóna felicitat a l’estimat.

Tija verdosa, punxes esmolades, fulles descansades, essència harmoniosa.

La lluna plena brilla, el vent bufa silenciós, i mou la bella flor amb un aire calmós.

Pètal rogenc color d’amor, dóna felicitat a l’estimat.

paraules de paper · 79

Júlia Laura Gisbert Primer premi de prosa de 2n d’Eso A

La mort dels seus pares era molt dura de suportar. No parava de plorar, les llàgrimes queien soles i els ulls no paraven de brillar. La mort dels éssers més estimats és la cosa més trista del món. I aquella nena era petita i havia tingut una vida plena d’alegria i emocions. Però ara en aquell petit i bufó cos de set anys d’existència no hi havia més que tristesa. I no entenia res, es feia mil preguntes i cap tenia resposta. Vivia envoltada de persones que li repetien constantment que l’estimaven... però no hi havia manera que aconseguís trobar la felicitat. Les emocions s’esfumaven, no tenia rumb, no tenia somnis, no entenia el perquè de viure; semblava que la seva existència fos anodina.

Un dia a la nit, quan tots dormien, la Júlia tancava els ulls, no podia dormir.

I de sobte va començar a somiar..., els pensaments fluïen sols, li sortien de dins i ella en podia gaudir; per primera vegada en molt de temps va saber-se escoltar, semblava com si els sentiments fossin fàcils d’interpretar.

Va imaginar-se que queia en un pou on es trobava amb un món diferent.

Allà la gent somreia i podia ballar, és més, tots ballaven. En aquell món sabia estimar els seus familiars, que tant l’estimaven a ella. Se sentia lliure i d’alguna manera podia cridar i volar. Els dies no eren sempre iguals, o almenys no ho semblaven. Allà se sentia feliç. Però va obrir els ulls, i se’n va adonar que tot era mentida i que vivia en una realitat molt diferent, una realitat molt trista i avorrida. Tot i així, sense marxar d’aquest món en què vivia, havia pogut conèixer el mateix món des d’un punt de vista completament diferent i tot era fruit de la seva imaginació i dels seus pensaments. Aquest món imaginari l’havia fet somriure.

80 · paraules de paper

De sobte, la seva àvia va entrar a la seva habitació, com feia cada nit mentre ella dormia. De seguida l’àvia se’n va adonar que la nena no dormia i que estava neguitosa. Va encendre el llum i li va preguntar que què li passava: –Què et passa, petita meva?

–Res, àvia, estava pensant i aquets maleïts pensaments no em deixen dormir.

–I per què ho són tant de maleïts aquets pensaments?

–Tu ho has dit, perquè són pensaments, no són pas realitats.

–I per què no són realitats?

–Ai! Àvia, doncs perquè simplement són pensaments!

–I qui t’ha dit a tu aquesta mentida que els pensaments no poden tornar-se realitat?

Aleshores la Júlia va apagar el llum i va fer que dormia.

–És cert que els pensaments i les il·lusions no es poden fer realitat? Per què?

Jo vull estimar la gent que m’estima. Vull saber-la estimar. Vull somriure. Vull aprendre a saber viure amb les coses que tinc i no vull trobar a faltar les que no tinc. Vull somiar lliurement i sense tenir por que els somnis no es facin realitat, tot i que m’agradaria que acabessin sent-ho. No vull estar més trista. La tristesa se’m menja. M’agradaria viure en un món com aquest que he imaginat.

paraules de paper · 81

La nena no parava d’imaginar-se coses boniques i sense saber per què ja no tenia por que totes acabessin sent mentida. Potser perquè s’havia cregut que els somnis i les il·lusions sí que es poden fer realitat? Doncs sí, era per això.

Tot el que s’imaginava ho traslladava a la realitat. Finalment, es va adormir entre les mantes gruixudes i suaus que l’abraçaven de manera tan tendra.

Semblava difícil, molt difícil. Però ho va aconseguir, la seva vida va canviar per complet i senzillament perquè ella volia que canviés. Seguia recordant i enyorant els seus pares cada nit amb tristesa però ja sabia que tal com la vida dels seus pares havia acabat, la seva també tindria un final tard o d’hora i que, per tant, la millor opció era aprofitar-la i gaudir-ne, limitar-se a viurela i estimar-la com el tresor més gran de tots.

I és que certament, la vida és el tresor més gran, la vida ens convida a viure tot tipus de sentiments i emocions que fan que construïm una petita història, la nostra història.

82 · paraules de paper

Una goma especial Patrícia Sánchez Primer premi de prosa de 2n d’Eso B

Us explicaré la meva història, la d’una goma que va viure moments durs pel fet de ser diferent de les altres. Tot va començar quan em vaig extraviar; era a la fàbrica a la secció de gomes d’esborrar com jo, de color rosa, i anàvem a la caixa més petita, però gràcies a un home que es veia que no tenia gaire experiència, em va col·locar a la caixa gran, la de les gomes blanques.

Ja us podeu imaginar, la por que tenia jo, ja que moltes companyes meves, m’havien dit que les gomes blanques eren les més antipàtiques i orgulloses, les que es creien més importants ja que eren “naturals”, és a dir, sense cap tipus de colorant especial que els canviés el color. Els primers dies van ser durs, sempre estava sola, en un racó de la capsa, on cap goma es dignava a parlar-me i des d’on podia sentir els xiuxiueigs desagradables de les meves companyes parlant de mi. I així vaig estar durant deu dies, els dies que va durar el viatge cap a una botiga de la ciutat de Barcelona on seríem comprades per la gent que ens necessités. A la mestressa de la botiga, tampoc li vaig fer molta gràcia jo, perquè es veu que odiava les gomes de colors i em va tirar amb força al calaix des d’on vaig esperar impacient que algú em tragués d’aquell botiga on no havia estat gens benvinguda.

Van passar unes quantes setmanes, potser un mes, no n’estic segura, quan un home molt alt, forçut i amb barba va obrir el calaix, va remenar totes les gomes blanques i finalment, amb molta cura em va agafar i em va comprar.

Per fi sortia de la botiga per tenir alguna utilitat i esborrar línies! Em vaig passar unes quantes hores en un tren amb el Sergi, el meu nou amo, i aquest es va passar tot el viatge dibuixant un riu i altres paisatges molt bonics, i quan em necessitava, li esborrava tot el que ell m’ordenava. En baixar del tren,

paraules de paper · 83

vam agafar una caravana i vam passar per uns camins fins arribar a la Selva; ja ho entenia, havia estat dibuixant la Selva tota l’estona durant el trajecte amb tren! La caravana es va aturar, i vam arribar a l’entrada d’una casa molt gran i molt moderna. En el seu despatx hi havia una taula amb tot d’estris per escriure i difuminar, colors de diferents tipus, aquarel·les… Vaig arribar a la conclusió que en Sergi era pintor. Li encantava fer tota mena de dibuixos i era un gran artista com vaig poder comprovar: dibuixava animals, captava la llum i els colors… i sobretot el riu que era a deu minuts caminant des de casa. Era un riu cabalós, amb aigües cristal·lines; cada dia ens assèiem a la seva vora i jo contemplava com el Sergi triava els llapis i els colors. Es pot dir que el meu estimat amo, es passava el dia pintant i dibuixant, i feia uns quadres tan magnífics, que cada dia que passava estava més orgullosa d’ell i feia la meva feina d’esborrar encantada, perquè així eliminava els traços dels quals no en quedava satisfet.

Era feliç, simplement era feliç perquè la vida i la feina que tenia m’encantava, i més en aquell lloc tan extraordinari en què em trobava: a la Selva en una casa amb totes les comoditats que qualsevol persona desitjaria tenir, amb un senyor que per a mi era la millor persona del món i amb un ofici del qual gaudia.

Què més podia demanar? En aquest punt de la meva vida, quan pensava en com va començar tot, en com de desgraciada m’havia sentit i en el menyspreu que havien mostrat al principi cap a mi, pensava que aquell home sense experiència que em va posar en aquella caixa per equivocació m’havia fet molt feliç, perquè si no s’hagués equivocat, on seria ara?

84 · paraules de paper

Sensacions Berta Escoda Primer premi de poesia de 3r d’Eso A

Papallones a la panxa, mans suades, ulls com purpurina, dia de claror.

Adrenalina a cent, cames en tensió, ulls alerta, foc a l’interior.

Ulls humits, tot perdut, dia negre, tot foscor.

Així és la vida, tot sensacions sense dia de descans, tot pot ser claror o foscor.

paraules de paper · 85

El començament i la fi Santi Villanova Primer premi de prosa de 3r d’Eso A

Encara me’n recordo del meu major èxit com a Creador. Llavors només era un infant i vaig tenir un somni que es deia Vida. En aquell mateix moment vaig començar a crear-lo. Dels cels vaig fer baixar pols estrellada mesclada amb la meva carn i la meva virtut. En aquell precís instant vaig saber que el acabava de fer era un element, el qual vaig anomenar Terra.

Al cap d’un temps d’experiments per iniciar la vida en aquell tros de terra, em vaig adonar que faltava alguna cosa, i amb el meu alè vaig crear el Vent.

Els experiments, en aquest segon cas, tampoc no van sobreviure.

Em vaig adonar que aquells dos elements no eren suficients per a la vida.

Fixant-m’hi bé em vaig adonar que la terra podia donar fruits, que podia contenir vida. Però necessitava un subjecte capaç de mantenir-la humida.

Llavors, amb la suor del meu front, vaig crear l’element Aigua.

Malauradament, els experiments següents tampoc no van funcionar.

Llavors ho vaig veure clar, allà no hi havia res, era un món monòton, obscur i mort. Però Jo l’estimava de debò i amb tots els meus sentiments sincers i tota la força més pura vaig crear el quart element: la Llum, la qual va donar vida i puresa a aquell món mort.

Durant els següents mil·lennis, vaig agafar el gust per fer d’aquells “experiments”, éssers de ple dret, i així sorgiren les plantes i els animals.

86 · paraules de paper

Aquell món ja no es deia Terra, sinó Paradís.

Però Jo no sóc perfecte, i un dia de tremenda còlera, els meus pitjors sentiments i desitjos es van escapar, i allà, en un racó obscur del Paradís, una estranya criatura fou creada.

El Paradís estava regit de tal manera que mai ningú sobrepassés a ningú en res. Però aquella estranya criatura tenia part de la meva intel·ligència i una maldat la qual no coneixia límits. Al principi no destacava en res, perquè era petita, esquifida i sense pèl, i per aquesta última raó els animals van decidir marginar-la. Aquell acte la va ferir tan profundament que, en la recerca de la venjança, cada cop era més poderosa ja que trencava l’estabilitat d’aquell món perfecte. Aquella criatura es va acabar convertint en una plaga destructora. La seva venjança va ser absoluta: arrencava les pells dels animals per fer-se’n la seva pròpia, els tenia presoners per menjar-se’ls quan volgués i també tallà la llengua a totes les plantes, i es per això que avui ja no tenen el do de la parla.

Ell va ser la causa de la destrucció del Paradís: era l’Home.

paraules de paper · 87

Vida Clara Ibáñez Primer premi de poesia de 3r d’Eso B

Néixer és morir, morir és tornar a néixer, és com tocar el violí dues vegades la mateixa peça.

Però el que sí que podem fer és viure al màxim la vida, recordar els bons moments, i els dolents, deixar-los lliures.

És com l’aigua del riu, dolça i transparent, que transcorre un llarg camí i mor a un mar imponent.

Néixer és morir, morir és tornar a néixer, és com l’arc de sant Martí, que surt per desaparèixer.

No podem evitar néixer i no morir. És cosa natural, que tots hem de patir.

88 · paraules de paper

Qui diu que ser hereu és tan fàcil?

Mireia Alcántara Primer premi de prosa de 3r d’Eso B

Assegut al sofà del menjador, el coronel Benson mirava les muntanyes.

El cigarret ja gairebé s’havia consumit i, un cop apagat, va agafar el llibre de la tauleta i va passar les pàgines fins arribar a l’últim capítol. Es posà les ulleres i es tornà a submergir en la lectura, recordant que ho havia deixat quan el senyor Crawford va rebre una carta després de la mort del seu pare, el Sr. Colin Crawford: –Senyor, ha arribat una carta del seu pare –va dir el majordom.

«Estimat fill: Com ja saps, jo he estat un important matemàtic, i per saber com he repartit les meves possessions entre els meus dos fills, hauràs de resoldre dos endevinalles. El dia 30 de desembre les hauràs de tenir resoltes i dir-les al meu majordom per reclamar la teva part de l’herència.»

El senyor Crawford va posar-se ràpidament a llegir les endevinalles.

«Tinc dos terrenys de mides diferents; un és quadrat i l’altre rectangle. No obstant això, els seus perímetres són iguals, a més, el costat llarg del terreny rectangle és el doble del curt. Si ajuntem els dos terrenys, el perímetre és de 720 m2. Quina és l’àrea de cada terreny?. Qui el dia 30 comuniqui la resposta primer, s’endurà el terreny més gran.»

El Sr. Crawford es va posar a pensar en l’endevinalla, i al cap d’unes hores ja l’havia resolt, així que va continuar llegint la carta:

paraules de paper · 89

«La distància del teu poble, Bristol, al meu, Stamford, és de 60 Km; imagina que vas de Bristol a Stamford a 5 Km/h. A les dotze del migdia surt el primer tren, i a partir d’aquest, cada 10 minuts a 80 Km/h. ¿Quants trens que viatgen de Bristol a Stamford veuràs passar durant la teva caminada si també surts a les dotze?

En l’últim tren que veuràs passar hi ha tres quartes parts de la meva fortuna, i per aconseguir-la, el dia 30 hauràs de pujar i demanar-la al maquinista. Compte no t’equivoquis de tren!»

Es posà a pensar en l’endevinalla, i com que era més difícil, trigà un dia a resoldre-la.

Es va adonar que ja era dia vint-i-nou, així que va decidir esperar.

«Aquestes són les dues endevinalles, molta sort.

Del vostre pare, Colin Crawford» El Sr. Crawford va resoldre malament la primera endevinalla, i s’emportà el terreny petit, però pel que fa l’endevinalla dels trens, el seu germà es va equivocar i ell es va quedar la major part de l’herència.

El coronel Benson va tancar suaument el llibre, el va deixar sobre la tauleta, va encendre un altre cigarret, va mirar de reüll el llibre, i va somriure per si mateix.

90 · paraules de paper

Sentir i escoltar Marc Hervàs Primer premi de poesia de 4t d’Eso A

Camino sol pel carrer i sento gent que parla, però jo no sé de què parlen perquè no els estic escoltant.

Paro atenció a les paraules i intento sentir la conversa, però quelcom m’impedeix entendre el que estic intentant escoltar.

Per què a vegades no puc escoltar?

Per què alguna cosa no em deixa sentir el que realment estic desitjant?

Per què a vegades no vull escoltar?

Per què acabo sentint igualment el que estic intentant evitar?

paraules de paper · 91

La moneda de plata Laura Ferrón Primer premi de prosa de 4t d’Eso A

Les portes del tren, acompanyades d’un so estrident es van tancar. Dreta davant el vidre veia tot allò que malauradament, havia de deixar enrere: una ciutat, plena de sentiments, emocions viscudes, plena d’amor, amistat, riures, i ara llàgrimes i dolor. La ciutat on havia crescut, après i madurat dia rere dia, experiència rere experiència. La ciutat que m’havia ensenyat a celebrar les victòries i somriure a les derrotes a fi de fer-me més forta, on les paraules decepció i frustració no eren benvingudes i les experiències negatives servien per extreure’n de positives. El lloc on ser feliç semblava una tasca fàcil.

El tren engegava els motors, preparant-se per un llarg viatge, un més per a ell, un punt d’inflexió per a mi. L’angoixa s’apoderava de mi, reduint-me, fent que em sentís buida. Els segons transcorrien a compàs de les llàgrimes que, plenes de records eternament feliços, queien per la meva pell gèlida.

Ella, sense gaire èxit, ho intentava dissimular. Dreta a l’andana, davant el vagó, s’esforçava a somriure mentre petites gotes d’aigua salada li inundaven els ulls segon rere segon. Des que li vaig explicar que marxava, havia ignorat el tema, es negava a acceptar l’evidència, la realitat, i creia que si no ho parlàvem, el temps passaria més lent i la idea de separar-nos quedaria com una anècdota, un intent fallit d’arruïnar-nos la vida. Però, per sort o per desgràcia, tot allò que estem destinats a viure, encara que costi acceptar-ho, no és com un conte per a nens, on sempre es fa feliç a tothom. La realitat és dura i si volem aprendre a viure, no podem fer més que enfrontar-nos-hi i creure que tot passa per alguna cosa, que després de la tempesta ve la calma

92 · paraules de paper

i que al final del camí descobrirem que tot allò contra el que hem lluitat és el que ens ha portat fins a la meta.

El temps es va parar. Les dues sabíem el que venia després d’aquesta pausa.

Em passaven mil coses pel cap i, igual que ella, em vaig limitar a tocar el vidre de la finestra amb la mà. Una sensació freda va recórrer el meu cos. Dubte, incertesa, melancolia i por, sobretot por. Por a allò que no coneixia i era incapaç d’imaginar, por a l’oblit, a la soledat i a la falta de tot el que havia sigut tan essencial per a mi. Les nostres mans quedaven separades per un vidre.

Tant ella com jo érem conscients que aquella finestreta, sense importància per a tots el passatgers amb qui compartia destinació, representava, per a nosaltres, un principi i un final. El principi d’un nou començament, una nova vida, ni millor ni pitjor, simplement diferent. El final de moltes altres coses, el final de tots els moments que desitjàvem que no haguessin acabat mai.

Des de l’andana, l’encarregat va donar el senyal. Va alçar una bandera vermella, indicant al maquinista que, finalment, podia arrencar. El senyal que ens indicava a nosaltres, que allò que encara no havíem acceptat, allò que no ens havíem atrevit ni a anomenar, era real, totalment real. Mai ens havíem adonat de com de cruel era la realitat, del mal que podia fer afrontar-s’hi, de com de fort i valent s’ha de ser per admetre que no tot els passa als altres, que, evidentment, tots i cadascun de nosaltres tenim la mateixa probabilitat que ens toqui viure una situació insòlita, nova, a la qual cal fer un esforç per adaptar-se amb la finalitat de poder seguir.

paraules de paper · 93

El tren es va posar en marxa. La mateixa inèrcia va obligar-la a treure la mà del vidre. Paralitzada, freda i sola a l’andana va eixugar-se una llàgrima, que ara sí, queia pel seu rostre absolutament compungit.

La distància entre nosaltres creixia cada vegada més i la seva silueta, a la vegada, s’anava fent més i més petita, més i més imperceptible, fins al moment en què vaig deixar de veure-la, a ella i al seu somriure que l’acompanyava a tot arreu, a les seves ganes de viure i de tirar endavant, a la seva despreocupació i a tot allò tan magnífic que em feia sentir cada segon que transcorria mentre estàvem juntes.

Amb les llàgrimes encara als ulls, vaig seure al costat d’un estranger que semblava indiferent a tot allò que passava al seu voltant. Acabava de deixar-ho tot enrere i aquest pensament m’envaïa constantment, provocant, fins i tot, que em faltés una mica d’aire i causant, per tant, una respiració retallada que em destrossava. Vaig inspirar profundament i a la vegada vaig tancar els ulls.

La vaig veure, divertida, alegre, amb un somriure, com sempre. Un 12 de febrer de fa cinc anys. Portava el jersei blau elèctric, el seu preferit. Va venir a buscar-me a casa, per donar-me el meu regal d’aniversari. Érem l’una davant de l’altra i em va agafar la mà. “Això és per sempre”, em va dir i a la vegada em va donar una petita caixa, embolicada amb un paper daurat, preciós. En treure’l, amb molta cura, vaig trobar-me amb una caixa gris, on hi havien escrites unes paraules precioses, que no em vaig atrevir a llegir per vergonya

94 · paraules de paper

de posar-me a plorar abans d’hora. Amb la seva veu suau i a la vegada segura de si mateixa em va dir que ho obrís. Dins hi havia una moneda de plata, que segons ella tenia un significat especial. “Agafa la moneda i tira-la amunt, si surt cara tot allò que et preocupi i no et permeti ser totalment feliç, sortirà.

Si surt creu...”. No m’acabava de convèncer el joc que em proposava, però confiava en ella. Tremolant, vaig agafar la moneda i la vaig llançar. No m’atrevia a mirar el que havia sortit, així que li vaig demanar a ella que ho fes per mi. “Pots estar tranquil·la, tot sortirà bé, ha sortit cara”, va dir-me rient.

Aquella era una moneda de dues cares, de manera que les coses, per molt difícils que fossin, sempre sortirien bé.

Un record antic, vell, fred, encara que a la vegada segueixi viu. Un record que guardava dins meu, encara que em fes mal. Un record, que em mantenia prop seu, unida a tot el que vam viure. Un record que durant una dècima de segon em va fer somriure.

Vaig obrir els ulls. Instintivament i sense pensar-m’ho vaig ficar-me la mà a la butxaca on sempre duia la moneda. Tornar-la a veure em va donar forces.

Vaig tancar la mà i, com la primera vegada al seu costat, vaig llançar la moneda enlaire. Cara; tot sortirà bé.

paraules de paper · 95

Somnis Pau Hervàs Primer premi de poesia de 4t d’Eso B

Realitat perfecte.

Felicitat inabastable.

Desig de trencar cadenes.

Ser lliure i poder volar.

Paradís irreal.

Amor sense fronteres.

No voler despertar mai.

Què més volem?

Però despertes.

La vida és dura, la realitat, la que és.

Limitacions, lluites, plors, decepcions...

Llavors, reflexiones, i per què no somniar?

Somniem…

96 · paraules de paper

La llei arcana Jaume Camps Primer premi ex aequo de prosa de 4t d’Eso B

Una gasela corre alegrement per la sabana. No té cap preocupació. Sent com totes les gaseles darrere seu pasten tranquil·lament i calmadament. Però comet un error. Un error que pot ser fatal. S’allunya en direcció oposada al ramat. És jove, impacient, impetuosa i inexperta, amb moltes ganes de veure què hi ha més enllà dels seus iguals.

Quan porta ja una bona estona corrent i trincant, comença a sentir una sensació nova. Se sent completament lliure, sense les velles gaseles i els seus advertiments carques. Comença a pasturar a la vora d’un bassal envoltat de joncs. Veu a l’altra vora un ramat de bisons que pasten amb la seva habitual parsimònia. Però veu alguna cosa que pertorba aquell paisatge aparentment idíl·lic. Tres lleons, d’aquells majestuosos, amb els seus músculs poderosos, la pell turgent sobre el seu cos atlètic, amb aquelles majestuoses cabelleres, aquelles que els donen el seu posat imperial.

S’acosten molt lentament als bisons, però aquests se n’adonen i comencen a fugir. Quan sembla que allò es posa interessant, la gasela sent un levíssim espetec rere seu. Abans d’arrencar a córrer ja sap que l’està perseguint un d’aquells lleons amb la mirada acerada, freda, letal.

Llavors comença una boja persecució. La gasela corre a una velocitat endimoniada, però no deixa enrere el lleó. Comença a pensar a tota velocitat en els consells de la seva mare. Primer, mai lluitis. És el que ha fet.

Segon: segurament, abans dels primers arbres, el lleó ja s’haurà cansat de

paraules de paper · 97

perseguir-te i t’abandonarà per a anar a buscar alguna presa més senzilla.

Quan ja porta força estona corrent, s’adona que no el deixarà enrere, i després de superar alguns penyals i esquivar uns baobabs, comença a cansar-se, ja que és tan jove que no pot mantenir una cursa amb un lleó durant molta estona. El depredador s’acosta tenaçment: ja pot sentir la seva entretallada respiració a prop. Deu tenir moltes cries per alimentar, i una presa tan sucosa no s’escapa fàcilment. La tercera llei de la mare: creua un llac; els lleons detesten l’aigua. Allà a prop hi ha una gran extensió d’aigua, són en una zona molt pantanosa.

Quan l’ha travessat, mira enrere, i aquella demoníaca bèstia encara l’està perseguint. Ja quasi no té alè. Creu que li ha arribat l’hora, sí aquella maleïda hora, que diuen les velles gaseles. Supera l’últim turó i es troba de cara al dilema més gran de la seva curta vida: la seva mare jau tranquil·lament, vella i feble, sota un petit arbust. La gasela no s’ho pensa dos cops: arrenca a córrer un altre cop, amb les últimes forces que li queden. Ja sap quin és l’objectiu de les seves ensenyances, ja sap quina és la quarta llei: saber decidir, saber decidir entre les mandíbules del depredador o la vida. Aquesta és la llei imperant a la sabana, llei evolutiva o llei arcana.

98 · paraules de paper

El primer Nadal Clàudia Colom Primer premi ex aequo de prosa de 4t d’Eso B

Il·luminada només per unes poques bombetes que feia temps, de tant en tant, sense saber ben bé com, s’apagaven i al cap d’uns segons tornaven a fer aquella llum dèbil, com la del Sol quan ja quasi s’ha post i tan sols se’n veu una petita línia que s’amaga per l’horitzó, en mig de centenars de milers de llibres d’aventures, històries d’amor i misteri, entre fades, pirates, prínceps, dracs i molts altres éssers fantàstics que algun dia havien sorgit de la inspiració d’uns pocs, la sala principal de la biblioteca avui tenia un aspecte estranyament solitari. De fet, era veritablement estrany que en Jaume la veiés així, ja que feia molts anys que hi treballava com a bibliotecari. A ell sempre li havia agradat molt aquell lloc; era el seu refugi, aquí se sentia valorat i en certa manera estimat, podia dir amb tota seguretat on tenien qualsevol llibre que busquessis, se sabia de memòria tots els títols, els autors i el lloc de tots els textos que hi havia en el recinte. Allà en Jaume se sentia còmode i tranquil, era com si el temps s’aturés i tots els canvis que havia fet la ciutat durant els anys no poguessin passar per la porta d’entrada.

Però aquella vigília de Nadal era diferent per a en Jaume. Era l’última que passava en aquell edifici, ja que l’any vinent per aquestes dates, ja s’hauria jubilat.

Les coses estaven canviant, s’estava fent gran i li costava imaginar-se què seria d’ell un cop hagués plegat; i no és pas que estigués malalt ni que estigués cansat, simplement sentia que havia arribat l’hora. Però la vida fora d’aquelles quatre parets no tenia sentit per a ell, el món exterior era salvatge, immensament desconegut, i en Jaume sabia que se sentiria molt sol quan no pogués amagar-se allà dins; per aquest motiu era com si fos el seu darrer Nadal. Últimament notava que aquella porta que abans no deixava passar tots els canvis de la ciutat, ara s’havia obert de bat a bat, les coses no eren com abans, tot i que

paraules de paper · 99

la biblioteca físicament seguia tal i com l’havia vist per primer cop. Els lectors que hi anaven eren ben diferents, cada cop es veia més jovent voltant-hi. A les tardes, s’omplia de nens que passaven la tarda escoltant i mirant contes, i fins i tot els seus companys eren molt més joves que ell, i semblava que en comptes de gaudir de la seva feina fos una càrrega, i estiguessin tot el dia desitjant plegar i marxar cap a casa quan abans millor. Per això en Jaume s’oferia a quedar-se els dies de festa o quan s’havia de fer inventari, ja que feia molts anys que a casa seva no l’esperava ningú. I tot i que els seus companys eren amables i afectuosos amb ell, quan el convidaven a esmorzar o a fer un cafè a mig matí, ell ho rebutjava de mala manera perquè sentia que no encaixava en aquell món i que mai no tenia res de què parlar.

La tarda passava molt lentament, i la biblioteca seguia buida. Els petits flocs de neu que queien al matí ara s’havien convertit en una nevada important. Cap allà dos quarts de vuit, la neu començava a tenir un gruix considerable i el seu company va decidir plegar.

–Cregui’m, senyor Jaume, tanqui i vagi-se’n cap a casa, que en un dia com avui i amb aquesta nevada que cau ja no vindrà ningú –li repetia una vegada i una altra, el seu company.

Ell, però, tot i la insistència del seu company, es va quedar per complir el seu horari. I ja totalment sol a l’edifici, va començar a remenar pels prestatges, a treure i tornar a guardar un munt de llibres. Es va passar una bona estona remenant, fins que al final, a un quart de deu del vespre, va decidir marxar. En arribar a la porta, es va adonar que la neu s’aixecava més d’un metre de terra, i la porta no es podia obrir. Va intentar sortir per alguna de les finestres però es va trobar

100 · paraules de paper

amb la mateixa situació. No hi havia cap manera de sortir i s’havia tallat la línia telefònica. Era evident que s’hauria de quedar a dormir allà. Va decidir anar a la sala on hi havia els contes per a nens, ja que tenia uns sofàs força còmodes on podria estirar-se i dormir-hi; abans va anar al seu despatx a buscar l’abric per poder tapar-se i no passar fred, però quan va voler anar al pis de dalt la porta no s’obria i per acabar-ho d’adobar se’n va anar la llum i la calefacció tampoc no funcionava. S’havia quedat atrapat i ara venien dos dies de festa, què faria allà tancat durant dos dies sense menjar ni beure? Tot i el neguit que sentia, la son, el fred i la foscor van poder amb ell.

De cop i volta unes veus el van despertar. –Sr. Jaume! Sr. Jaume! On és? Era en Marc, el seu company, que preocupat per com l’havia deixat a la tarda va decidir anar a casa seva, i en veure que no hi havia ningú, es va dirigir a la biblioteca.

Quan hi va arribar la neu encara cobria mitja porta, així que va demanar ajuda als seus companys. La veu va anar corrent i al cap de poca estona tot el barri era allà per ajudar. Minuts després ja havien aconseguit desbloquejar la porta.

En sortir, en Jaume es va trobar amb un munt d’amics que ignorava tenir, i que s’havien preocupat molt per ell. Hi havia un munt de gent que se l’estimava molt i que li estaven molt agraïts per tota la feina que havia fet sempre.

Aquella nit va sopar a casa del seu jove company; va ser el primer cop en molts anys que se sentia dins d’una família. En Marc i els seus també el van convidar a dinar-hi el dia següent, i la resta de Nadals que li vingués de gust acompanyarlos. En aquell moment es va adonar que el món de fora tenia moltes coses que valia la pena viure i gaudir. I aleshores va pensar que aquell no era l’últim Nadal, sinó que era el primer de tots els que vindrien.

paraules de paper · 101

Sonet Marta Camell Primer premi de poesia de 1r de Btx A

De l’olivera que plora, tan nova, després d’una cançó de gel i neu, de la vinya seca i despullada en rellisca una aura que al món pren l’alè.

I puja i baixa sense més remor la mare blava cuidant la plana d’aquest meu racó banyat en dolçor, i en aquell horitzó imposa la calma.

D’allà al meu cor hi arriben paraules; viuen sense control, indiferents a la boira que turmenta la gent.

Plora la plana després de l’hivern, però aquesta sal la bellesa no amaga, mes la fa més noble, pura i decent.

102 · paraules de paper

Ciutat Marta Camell Primer premi ex aequo de prosa de 1r de Btx A

A les ciutats, les postes de sol passen inadvertides. Hi ha molta gent en una gran ciutat. Per a la majoria no resulta rellevant que, en acabar el dia, els carrers i les places siguin inundades per un color rogenc. Potser ja estem acostumats al color vermell, aquell mateix que observem als diaris cada dia, aquell mateix que ens fa lluitar per un lloc al tramvia i que corre per la nostra sang sense descans.

Una jove camina per la vorera d’un ample carrer esquivant la gent. Els seus cabells són rossos, o potser són castanys. Els seus ulls s’aixequen, de tant en tant, per observar les gavines damunt seu. Quines raons tenen per ser allà; ella les desconeix. Tot i així li sembla entendre-les enmig de clàxons i converses llunyanes al seu cor. La noia no vol fugir lluny, ni desaparèixer, no anhela sentir-se lliure ni esvanir-se darrere un tren. De moment només camina i oblida, encara que inconscientment, quina és la veritat de la seva vida. Si n’hi ha alguna. No anhela res. O potser sí, potser un cigarret. No para de caminar mentre regira la seva bossa per trobar-hi el tabac. De sobte s’adona que no té llumins per encendre-se’l. Aixeca la mirada sorpresa i busca entre la gent una cara convincent. Para un senyor elegant que tragina un maletí i porta un barret negre al cap. Li demana foc. Ell l’observa, primer la seva roba, després les seves mans. Seguidament li encén ell mateix el cigarret amb un llumí. I torna a caminar amb pressa.

L’home segueix esquivant persones per la vorera d’un ample carrer. Li fa molt mal el peu. Ahir va estar jugant a tenis amb el seu veí. Sí, el seu veí és

paraules de paper · 103

un miserable i ningú no el suporta, però l’educació que pretén posseir l’impedeix refusar una invitació. Van anar al Club a les nou del matí amb el seu cotxe. El pit se li omple d’orgull quan pensa en el seu cotxe. És vermell.

Sempre en va voler un d’aquest color. Dóna una imatge d’elegància i alhora de joventut que l’atrau. Ara, però, arrufa les celles quan es torna a preguntar com pagarà la hipoteca d’aquell mes. Tot i així, l’home continua dirigint-se a la sabateria, a comprar uns nous mocassins. Quan hi arriba gairebé topa de cara amb un noi d’uns quinze anys que en surt espitat.

No pot evitar escridassar-lo mentre aquest marxa corrent amb la seva cartera plena de diners. Avui no es podrà comprar les sabates.

El noi corre i corre sense parar. Fins que no arriba tres carrers més avall no dóna pausa a la seva triomfal fugida. Observa la cartera que té entre mans i, inquiet, l’obre. Hi descobreix sis mil pessetes. La seva alegria és immensa. Desitja menjar, però finalment entra a l’estanc i compra els puros d’importació més cars que troba. Es divertirà molt fumant amb els seus amics. Surt de l’establiment encara amb gana, però satisfet de la seva brillant idea. I tira la cartera a la primera paperera que troba. Mira des de fora el rellotge que penja a la paret de la farmàcia i veu que ja són les vuit del vespre. Torna a córrer, aquest cop per atrapar el tramvia. Hi grimpa destrament, alça els ulls i busca un lloc per seure.

La jove repenja el cap al vidre de la finestra, observant com el sol abandona la ciutat aquella tarda d’abril. Els cotxes del carrer fan molt soroll, tot i així

104 · paraules de paper

un gos borda per sobre el brogit i les dones del mercat s’expliquen la vida a crits. Homes i dones elegants, algun desgraciat, i ella es sap una mera espectadora d’una posta de sol invisible a tants ulls. D’aquí a uns minuts ja serà fosc. Però mentrestant, és reconfortant aquella tènue llum hipnotitzant. Les gavines segueixen allà dalt, al cel, batent les gegants ales.

El noi seu en un dels bancs del tramvia mentre somriu satisfet, ja que aquest ha estat un dia afortunat per a ell. Es mira les mans amb un gest rialler i inamovible als llavis. Sent xopa de suor la seva camisa de lli després de tant moviment aquesta tarda d’abril. Al seu costat una jove plora. És bonica. I mulla el vidre de la finestra amb les seves llàgrimes. És molt bonica. Porta un vestit blanc estampat amb petites flors, cenyit a la seva juvenil figura. El noi es posa vermell i sent encara més calor. Les sabates de la noia semblen cares. Porta un llaç blau lligat als seus cabells rossos... o potser són castanys.

El sol ha desaparegut, ha aparegut la nit.

paraules de paper · 105

Reubicació Sergio Villanova Primer premi ex aequo de prosa de 1r de Btx A

Em trobava rentant els plats després d’un sopar realment embafador quan, de sobte, sonà el telèfon. Empipat, vaig eixugar-me les mans a corre-cuita i vaig despenjar l’auricular.

–Digui? –vaig inquirir.

–Bona nit, disculpi per l’hora de la trucada, parlo amb el titular de la línia?

–em preguntà una veu d’home realment estrident.

–Sí, per què?

–Veurà, treballo per al Ministeri de Repartiment Demogràfic Universal, i es tracta d’un assumpte molt urgent que requereix tota la seva atenció. Podria reunir-se amb mi el dimecres cap a les tres de la tarda?

Em donà les indicacions pertinents per arribar a la seva oficina, el lloc on anava a esdevenir la reunió, i jo, com a bon ciutadà, vaig arribar puntual a la cita tot i no tenir-les totes amb el ministeri del qual m’havia parlat.

M’hi esperava un homenet entaforat en una americana negra, amb unes ulleres amb muntura de plàstic molt gruixudes.

–Bon dia, –digué l’ homenet– vam parlar per telèfon diumenge, espero que no li sàpiga greu que vagi directe al gra.

–No, i ara –vaig respondre jo, encuriosit.

106 · paraules de paper

–Entesos, la veritat és que vostè no hauria d’existir.

Se’m dibuixà una rialla d’escepticisme a la cara. De qualsevol altra persona m’hauria espantat sentir això, però provinents d’aquella espècie de follet vestit de dol, aquelles paraules sonaven ridícules.

–Per la seva expressió dedueixo que no m’ha pres seriosament –continuà el follet–. Procediré a explicar-li la situació perquè entengui quin assumpte tenim entre mans.

Jo vaig assentir i l’homenet començà la seva explicació: –Bé, sóc Director General del Departament de Reubicació i Reinserció Mundial del Ministeri de Repartiment Demogràfic Universal, i resulta que vostè no hauria de pertànyer a aquest món –en aquell moment, el senyor director inflà el pit; i em recordà a una d’aquelles granotes que inflen la papada per semblar més grosses del que en realitat són–. El problema és que en el moment de ser enviat als seus pares, una cigonya amb un cert historial relacionat amb l’alcohol s’equivocà de món amb vostè i el dugué a la Terra, en lloc de portar-lo al planeta XRS388 de l’Univers Felausí, que és el que li pertocava.

Arribats en aquest punt, vaig concloure que una història tan increïblement estrafolària per força havia de ser certa. Tímidament, vaig preguntar: -I, vaja, això té algun tipus de conseqüència significativa per a mi?

paraules de paper · 107

–No, tranquil, de fet el seu cas és molt corrent, –va respondre el molt respectable senyor director– només ha de signar un certificat d’Acceptació de la Defunció que li enviarem per correu i se’l citarà d’aquí a un parell de mesos per ser executat. Pensi que tornarà a néixer en un altre món, així que consideri’s afortunat per haver viscut més anys dels que li pertocaven.

Em digué adéu molt educadament i, d’una forma impecable, em convidà a sortir del seu despatx.

Vaig quedar dempeus una bona estona al passadís de l’oficina, amb una expressió d’aturament similar a la que et queda quan et claven una plantofada i no saps per què.

El certificat d’Acceptació de la Defunció arribà dos dies més tard, com a prova fatídica que el que havia viscut no era producte de la meva imaginació turmentada.

108 · paraules de paper

Miratge Tomás Romero Primer premi de poesia de 1r de Btx B

La sorra nòmada es mou i forma les dunes, lentament.

La suau brisa, de vegades enfadada, desplaça la sorra com si per un déu fos escombrada.

Moviments hipnòtics capten la meva mirada, aleatòries curses de granets, on acaben?

Clima àrid, mar sòlid, solitud en la immensitat, deliris d’aigua.

Horitzó imponent, traçat a mà alçada, contrast harmònic, pau i calma.

paraules de paper · 109

Haikus Inés García Primer premi de poesia de 2n de Btx A

En somnis, feliç, jo m’adormo en els teus braços.

El llit està fred.

Quan les il·lusions reben gerres d’aigua freda, la flama es fon.

El cel plora i la terra se n’alegra.

Jo penso en tu.

Dorm tranquil, amor.

Tanca els ulls i somnia.

Tot és possible amb tu.

El piular dels pardals, el dolç perfum de mimosa.

El cor em batega.

110 · paraules de paper

El front Santi Sampere Primer premi ex aequo de prosa de 2n de Btx A

L’aire gèlid em tallava la cara. Amb prou feines podia pensar amb claredat i no podia parar de tremolar. En mirar cap als costats només veia el baf que sortia entre les reixetes dels cascs dels meus companys. Tot el paisatge estava cobert d’una neu tan purament blanca que em sabia greu de tacar-la per uns motius tan estúpids.

De res servien els crits d’ànim del general, que cavalcava d’una banda a l’altra del front, vociferant l’orgull que havíem de sentir pel simple fet de ser allà. Que si l’amor per la pàtria, que si faríem créixer l’imperi del nostre rei... Tot allò era completament irrellevant per a mi. L’única raó per a mi era que al rei li faltaven soldats pel seu exèrcit i jo, com era pobre, m’havia de resignar al que em manaven, deixant família i amics enrere. El viatge havia sigut llarg i tots els soldats estaven esgotats, però no hi havia temps per descansar. El perill era imminent.

De sobte, un tens silenci es va imposar en el camp de batalla. Només se sentien les respiracions accelerades i nervioses dels soldats, amagats sota aquelles pesades armadures. L’exèrcit enemic era a uns dos-cents metres de la nostra posició, però tot i així, en els seus rostres es podia distingir la mateixa por i desesperació que sentíem nosaltres. Vaig posar la mà sobre la freda empunyadura de l’espasa i vaig estrènyer fortament l’escut.

Un crit inesperat va ressonar per tot el camp de batalla, seguit d’unes trompetes que indicaven l’inevitable. Era l’hora de la veritat. Vaig veure

paraules de paper · 111

com els meus companys van començar a córrer ansiosament contra l’exèrcit enemic i, sabent que no em podia quedar enrere, vaig avançar intentant seguir el ritme de la resta de soldats. La cara em cremava i tenia una forta sensació al meu estómac que mai havia sentit abans. A mesura que ens anàvem acostant a l’enemic, vam anar desembeinant espases i el fort soroll de les botes impactant bruscament amb el terra va ser substituït per l’estrident soroll que produïen les fletxes enemigues, que xiulaven per sobre nostre. Vaig entendre que en aquesta situació la pietat no servia de res: era o jo, o ells. L’instant abans de xocar amb l’exèrcit enemic va ser etern. Podia distingir per sota d’aquells robusts cascs les cares dels soldats enemics i vaig comprendre que no eren diferents de mi. Molts havien deixat les seves famílies enrere, eren persones normals que, potser com jo, estaven involucrades on no volien. Estaven aterrats i el seu objectiu no era fer feliç el rei per una petita porció de territori, sinó tornar a casa amb la seva gent.

Una fracció de segon més tard, vam impactar contra l’exèrcit enemic. Quan em vaig adonar, la meva espasa havia travessat a un soldat enemic en un acte involuntari. Vaig observar la seva expressió de terror, de desesperació i d’impotència mentre anava relliscant arrapat al meu cos fins arribar a terra.

Em vaig quedar gelat però no em podia permetre sentir llàstima pels soldats enemics, ja que sabia que si ho feia, em faria feble davant d’ells. L’esperança de tornar a veure la meva família em donava forces per continuar. Quan tot semblava anar malament, va aparèixer la cavalleria. En un acte confiat, vaig girar-me i vaig somriure als meus companys mentre cridava “victòria!”...

112 · paraules de paper

El meu crit va quedar ofegat per un dolor agut a la part inferior de l’esquena i que anava destrossant-me per dins. De la punta de la espasa gotejava la meva sang, que es perdia en arribar al terra tacant la neu. Horroritzat, sentia el fred acer de la espasa i com la mort s’acostava. Vaig caure desplomat i em vaig quedar a escassos centímetres de la cara d’un soldat enemic. Podia veure el buit dels seus ulls sense vida, com un mirall que reflectia el meu pròxim futur.

Al meu voltant sentia cada vegada més lluny les passes i les veus que em cridaven i demanaven auxili però anava sentint més a prop una altra veu que cridava el meu nom cada cop més i més fort.

Sobtadament vaig cridar. Vaig mirar amb nerviosisme al meu voltant i vaig trobar la meva dona, que em mirava amb cara de preocupació. Tenia l’esmorzar en una espècie de placa de fusta sobre el llit, cosa que era inusual. Llavors la vaig mirar confús, i ella, amb tendresa, digué : “Menja... t’esperen al front...”

paraules de paper · 113

Nina Anna Rita Riba Primer premi ex aequo de prosa de 2n de Btx A

Ara que sents el repic de l’aigua rere els vidres entelats, ara que els llençols blancs respiren la teva, la seva, la vostra flaire, i ara que estan banyats per l’escalfor dels vostres cossos, ara et sents sola, el sents lluny... Les seves carícies dolces et semblen fiblades doloroses, i el teu cor s’encongeix rere el pit panteixant i el balanceig dels vostres respirs. No el mires als ulls, però saps que ell t’observa, al ritme de les seves mans càlides resseguint-te la silueta. I el teu esguard fuig per la finestra, fuig amb l’horitzó, perquè ja no pots tornar enrere i et pesa, et pesa molt. «Nina, nineta...». Sents la seva veu greu, aspra al fons de la consciència, demanant-te un cop i un altre: «nina, nineta...» I prems el cap contra el coixí per no sentir-la, però és pitjor: «nina, nineta...» que hi torna i hi torna i hi torna! I es transforma en la veu de la vostra infància, en la veu sense carícies, en la veu sense pecat, en la veu dels jocs de la innocència que el temps us ha manllevat... «nina, nineta...»

Per què? Per què ell? «Quan sigueu grans us casareu». Grans, grans... i ho diuen les veus dels grans!, de sobte, com un eco en la llunyania del record; les veus del mal, les veus sense somriures, les veus sense il·lusió, les veus del pecat... Per què? Per què ell? Per què l’amic d’infància, l’amor dels dies de sol, dels dies de nina? Què et queda ara? Què? Has canviat els records de disset anys de somriures pel gat vell de la luxúria, la maleïda luxúria que a tots ens pren... li has entregat l’amor pur, l’amor net de la innocència i ara veus, massa tard per les llàgrimes, que no et queda res: que mai més podràs tornar a parlar amb els àngels, ni somniar els petons a les galtes rosades del príncep blau del conte; mai més tornaràs a baixar l’escalinata com la nina

114 · paraules de paper

dels llavis carmins del palau d’arena blanca, ni cantaràs les cançons dels ocells de colors; mai més pujaràs al vaixell volador dels pirates dels cels infinits, ni seràs digna del teu nom de nina; mai més, mai més... Perquè, ara, quan miris els seus ulls –aquelles finestres als dies sense rancúnia, als dies dels records– et semblaran tancats, perquè mai més no te’n parlaran, de tot això...

paraules de paper · 115

Tabú Marc Caballero Primer premi de poesia de 2n de Btx B

Cau embranzida pel vent, fugaç, –tres mirades: odi, solitud, por–, una imatge sense llum, paraules trencades pel silenci de la foscor.

Somriure irònic, fred, amagat, la pluja pinta el rostre desorientat, mirada perduda, seriosa, muda.

No hi ha pau –diu el cor.

El crit ofega el seu desig i il·lusió i alça amb la veu el que sent amb por; ningú escolta, ningú respon, les paraules resten en el simple esforç.

Melancolia, lluny de possibles raons, només n’hi ha un de veritable temor el qual fa desitjos i plors a partir de somriures i amors.

Ple d’angoixa, tristesa i amor.

Dèbil, insegur; regna el temor d’un secret, la seva veritat pura; la llibertat dóna per perduda.

Negació absoluta, societat absurda, fan de la seva vida el pitjor malson; realitat innocent imposada per l’atzar que trenca amb conflictes sense jutjar.

Segueix el camí, pensa desorientat, la seva mirada ha perdut el rumb de tota realitat.

Ell calla, quiet, i somriu, ningú pregunta, quin és el motiu?

Societat hipòcrita, ells imposen l’error de veure amb mals ulls allò que és amor, de veure amb bons ulls allò que és comú.

Realitat inculta, sense opinions de ningú, tanquen el tema, tema tabú.

116 · paraules de paper

Sense nom Xènia Massana Primer premi de prosa de 2n de Btx B

Suava i plorava. No es distingia una cosa de l’altra en la humitat del seu rostre. Sentia fred i tremolava mentre les galtes li bullien al ritme dels batecs del cor. Com va poder es va posar la mà a la butxaca, va treure un paquet de tabac i es va posar una cigarreta als llavis. Abans d’encendre-la va llegir el que irònicament posava al paquet.

–Fortuna...

El va guardar i va treure un encenedor. La flama va il·luminar els voltants de la seva boca mentre es movia al ritme de la brisa de la nit. Va inspirar amb desesper i els seus pulmons es van inundar d’un fum blavós. Una llàgrima va fer perillar la vida d’aquella cigarreta i ell instintivament es va eixugar la cara amb la mà que li quedava lliure. En busca de consol va mirar al seu voltant, només un trist fanal il·luminava el que en altres temps hauria sigut una fàbrica.

Va entrar dins la nau per protegir-se d’aquell fred que li calava els ossos i per un moment es va alegrar de trobar la companyia d’unes rates sarnoses i d’aspecte demacrat; va pensar que li eren molt afins. Es va repenjar a la paret i va mirar cap amunt tot deixant anar el fum de l’última calada.

–Està tot fet un fàstic...

Ho digué en veu alta com si tingués algú que el pogués escoltar. Semblava que per un moment tremolava menys però, com un corrent elèctric que li naixia als peus fent-li tremolar els genolls i la barbeta, va tornar a engendrar en el seu pensament sentiments de pànic. Va encendre un altre cigar i acte seguit va sortir fora a retrobar-se amb la llum del fanal i el fred. El seu Seat León vermell seguia intacte davant els muntacàrregues greixosos. Va obrir la

paraules de paper · 117

guantera i en va treure una ampolla de whisky. Tenia el nas congestionat i com més plorava més li costava respirar. Va obrir l’ampolla tot tirant la cigarreta i va fer-ne un glop que li serví com un ungüent per a les ferides del seu interior. Per un moment va sentir-se més calmat. Va accedir al cotxe i introduí un CD que no tenia aparentment títol. Dels altaveus van començar a sortir les notes del Canon en Re major de Pachelbel. Va sortir fora del cotxe i, deixant la porta oberta per viatjar amb la música, es va deixar anar tot asseient-se a terra amb l’ampolla al costat. Es va tapar els ulls amb la mà esquerra i quan notà els mocs i les llàgrimes caient pels seus llavis va fer dos glops de whisky. Tenia la boca pastosa del fum del tabac, l’alcohol i el fet que feia més de dotze hores que no menjava res. Li feia mal la panxa però el fred havia anestesiat tots els dolors físics deixant desperts únicament els pitjors: tots els que s’ocupaven de mantenir la intranquil·litat del seu pensament. Va mirar-se les ungles i encara es va sentir més repugnant en descobrir la negror d’aquestes i la sang en algunes que s’havia mossegat amb descontrol. Llavors s’enrecordà de quan era petit, de la seva mare i de la genial olor que feien els pastissos que ella preparava mentre ell jugava al jardí.

–Mare, sóc un desgraciat...

Ho digué mentre donava un cop de puny a l’asfalt que li encetà els artells de la mà fent que un fil de sang quedés dibuixat a terra, com si es tractés d’un artista que, acabant la seva obra magistral, la signa. S’eixugà de mala manera els mocs amb la màniga de la seva jaqueta i s’omplí la boca amb whisky. Tot i que disposava de poca llum va veure la ferida de la seva mà i s’hi va tirar alcohol per netejar-la. Li cogué moltíssim i agraí aquell dolor com una senyal que el seu cos reaccionava.

–Estic sol...

Certament estava sol. La seva mare havia mort feia dos anys i el seu pare els havia abandonat quan ell en tenia disset. Encara recordava les pallisses que li

118 · paraules de paper

havia propiciat mentre escopia paraules amb la fortor de l’alcohol.

–Ets un merda, fill meu... i et faré ser un desgraciat com vaig ser-ho jo per culpa teva.

No havia oblidat mai aquelles paraules que el temps havia gravat a la seva ment com un ferro calent en un tros de carn tendra. Recordava també que eren menys doloroses quan el seu pare decidia pegar-lo a ell en comptes de la seva mare. Els seus dies eren així fins que un dia el pare va marxar al bar i no va tornar mai més.

Els lladrucs d’un gos a la llunyania el van fer tornar en si. L’Adagio d’Albinoni va empènyer Pachelbel cap al silenci per deixar que la suavitat dels violins inundessin l’ambient. Va deixar l’ampolla al seu costat i va buscar per l’infern de la seva jaqueta fins que va trobar una bosseta amb tres pastilles. Se les va posar sota la llengua i el whisky les va fer entrar dins seu. S’assegué al seient del conductor i mirà de reüll la pantalla del reproductor de música.

–Cinc minuts i deu segons de cançó...

En aquell precís instant la vista va començar a fallar-li i les mans no li responien.

L’estomac era una bola de foc que li cremava les entranyes i cada cop era menys conscient de les sensacions del seu cos. Sentí com la sang li ascendia fins a la boca i li feia vomitar grumolls de no sabia ben bé què. Començava a palpar l’alliberament acompanyat de l’himne de la seva anunciada inexistència.

El somriure de la seva mare se li va aparèixer com una imatge divina que el convidava a acomiadar-se de la vida. Cada cop hi havia més sang al seu voltant i la seva mobilitat s’anava reduint. La seva pell era com una coberta de paper amb la seva silueta per culpa de la quantitat de sang perduda. La música d’Albinoni, però, no el deixava i seguia fent-li companyia en aquells moments.

Caigué contra el volant i juntament amb el seu últim sospir, un violí dibuixava a l’aire les últimes notes de l’Adagio i de la seva insignificant vida.

paraules de paper · 119

Aquest butlletí literari ha estat dissenyat per l’Estudi Juste Calduch i imprès el juny de 2011 per Arts Gràfiques Orient La tipografia dels textos s’anomena Dante, basada en els tipus de l’impressor renaixentista Francesco Griffo del segle xv i dissenyada al 1957 per Giovanni Mardesteig La tipografia complementària és l’Scala Sans, dissenyada al 1994 per Martin Majoor A la coberta s’ha utilitzat el paper Aquarello de Fedrigoni.

PARAULES_2011_COBERTA_OK 24/5/11 12:19 P�gina 1

Paraules de paper 2011

C

Composici�n

M

Y

CM

MY

CY CMY

K