Paraules de paper 2012 Escola Sant Gregori by Escola Sant Gregori

Paraules de paper 

Paraules de paper escola sant gregori butlletí del seminari de llengua juny 2012

Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ del seminari de llengua juny 2012

índex

presentació

Part I

treballs de classe

El llapis Paula Suárez, 1r d’Eso A

L’ordinador Gemma Riu, 1r d’Eso B

Història de Cap d’Any Núria Ferrón, 2n d’Eso A

Diàleg entre en Tirant lo Blanc i l’infant Felip de França Patrícia Sánchez, 3r d’Eso B

Plein Air Clara Coll-Vinent, 4t d’Eso B

On ets? Elena da Costa, 1r Btx B

Quan tinc set de tu Lluís Muñoz, 1r Btx B

Antiaeri Robert Pallí, 2n Btx A

El árbol de la ciencia Víctor Gago, 2n Btx B

Informal email Tomás Romero, 2n Btx B

On n’est pas sérieux quand on est immortels Marta Camell, 2n Btx A

Part II

premis sant jordi

Judit Vila, La màquina del temps Premi de contes de 1r de Primària A

Cèlia Bonet, Les flors amigues Premi de contes de 1r de Primària B

Alexandre Rosales, La tortuga fa la volta al món Premi de contes de 2n de Primària A

Gabriela Font, El nen i el drac Accèssit de premi de contes de 2n de Primària A

Núria Sangès, El porquet Premi de contes de 2n de Primària B

Ernest Bonet, Els dos amics Premi de prosa de 3r de Primària A

Paula Garcia, El mocador d’or Premi de prosa de 3r de Primària B

Lluna Roura, La primavera Premi de poesia de 4t de Primària A

Jordi Escribano, El meu gos Premi de poesia de 4t de Primària B

Àgata Bech de Careda, L’aranya vegetariana Premi de prosa de 4t de Primària A

Aureli Boncompte, El pastor defensor Premi de prosa de 4t de Primària B

Ana Navarro, La formiga Premi de poesia de 5è de Primària A

Fèlix Lázaro, El paper, el llapis i la goma Premi de poesia de 5è de Primària B

Gael Torres, La fulla que no tenia color Premi de prosa de 5è de Primària A

Jaume Ferrer, Un germà inesperat Premi de prosa de 5è de Primària B

Cristina Argimon, La senyora i la baixa Premi ex aequo de poesia de 6è de Primària A

Mireia Palou, El dia de Sant Jordi Premi ex aequo de poesia de 6è de Primària A

Miquel Salicrú, La història oblidada Premi de poesia de 6è de Primària B

Maria Sierra, El nen a qui se li escapa el temps Premi de prosa de 6è de Primària A

Laura Bassó, Els meus pares són un desastre Premi de prosa de 6è de Primària B

Laura Pareja, El cel Premi de poesia de 1r d’Eso A

Maria Portavella, La glacera Premi de poesia de 1r d’Eso B

Bernat Figueras, Les aus migratòries Premi de prosa de 1r d’Eso A

Paula Martín, El problema de la Teo Premi ex aequo de prosa de 1r d’Eso B

Ariadna Munné, No ens entenem! Premi ex aequo de prosa de 1r d’Eso B

Fernando Raimúndez, Malenconia Premi de poesia de 2n d’Eso A

Víctor Barberà, El mar Premi de poesia de 2n d’Eso B

Inés-Elena López, Taques Premi de prosa de 2n d’Eso A

Laura Vila, Una vida nova Premi de prosa de 2n d’Eso B

Alejandra Isern, Tornada Premi de poesia de 3r d’Eso A

Mercè Boncompte, No siguis hipòcrita Premi de poesia de 3r d’Eso B

Anna Camps, Atrapada Premi de prosa de 3r d’Eso A

Gemma Calvet, L’absurd Premi de prosa de 3r d’Eso B

Berta Escoda, Amor Premi de poesia de 4t d’Eso A

Marta Bracons, SOS Premi de prosa de 4t d’Eso A

Laura Mansfield, Una escola asselvatjada Premi de prosa de 4t d’Eso B

Nil Rovira, Oda felina Premi de poesia de 1r de Btx A

Guillem Catasús, La guitarra Premi de prosa de 1r de Btx A

Oriol Colomé, Fugir de la Mort Premi de prosa de 1r de Btx B

David García-Borrón, Digues Premi de poesia de 2n de Btx A

Josep Monserrat, Copyright Premi de prosa de 2n de Btx A

Sergio Villanova, La intel·ligència, la nostra condemna Premi d’assaig de 2n de Btx B

presentació

En el centenari del naixement de Pere Calders, hem volgut fer un homenatge a aquest escriptor i a la seva faceta de contista. L’obra de Calders va ser descrita, en una entrevista a l’autor l’any 1978, com a “barreja de ficció i realitat en una sorpresa constant d’absurd, d’atzar i d’imprevist” (Busquets, Ll.). En aquesta mateixa entrevista, Calders parla sobre què és per a ell escriure, paraules que citem a continuació: “En alguna ocasió, he dit que envejo els escriptors per als quals, segons afirmen ells, el fet d’escriure els representa sofrir; em sembla un símbol de la transcendència del seu treball. M’avergonyeix de confessar que a mi em passa al revés, que sofreixo quan no puc escriure. I que em diverteixo molt quan ho faig. Per això, una de les meves preocupacions és aconseguir d’interessar el lector, perquè no em perdonaria mai de causar-li avorriment amb el pretext dels meus esbarjos.” El caràcter transgressor, fantasiós i original de la seva literatura és comentat en diversos estudis sobre Calders com el de Bath del 1987. Us n’oferim un fragment que ens apropa a les característiques de la seva literatura i la creació literària segons l’entenia Calders: “Calders conclou que el concepte de realisme històric s’ha vist superat. Tal com la fotografia fa molt de temps que va deslliurar el pintor del deure de representar fidelment la realitat, d’igual manera, també, la literatura fa molt que ha estat alliberada pel cinema de l’obligació de divulgar els fets. Ara l’autor és lliure d’expressar qualsevol cosa de qualsevol manera, i d’evadir del tot el realisme, i “buscar altres noms a les coses per veure si es poden expressar amb una altra profunditat o una altra dimensió”. [...] La fantasia és, de mena, una via d’escapatòria, lliure i sense entrebancs, per a fugir de la vida real, i la jugada de Calders de juxtaposar-la als conceptes diametralment oposats de l’encarcarada legislació burocràtica, el materialisme i la superficialitat de perspectiva, constitueix

6 · paraules de paper

una consistent i reeixida font d’humor. [...] Calders contempla la condició humana com l’únic tema digne de consideració en literatura, i això ha estat el seu afany i la seva joia en el transcurs de la seva carrera: projectar llum sobre la varietat i diversitat de la humanitat per bé que no ho faci des d’una posició realista. Els seus personatges, els petits homes que conformen la massa anònima de la població de la nostra civilització, habiten un món on res no és segur. Alguns es veuen condicionats per l’entorn, manipulats per aquells que controlen i, com a resultat, fallen a l’hora de respondre quan la fantasia es precipita dins la seva grisa rutina, oferint-los la possibilitat d’escapar i la invitació de veure la vida des d’una nova perspectiva. D’altres són homes amb somnis que han estat esmicolats per una realitat cruel. El pessimisme inherent, però, d’aquestes visions es veu mitigat per l’humor de l’autor, i pel seu dolç tractament dels personatges, que mai no són obertament ridiculitzats o culpats per tots els seus errors excessivament humans. Pel que fa a això, Calders es mostra com un autèntic filantrop literari.”

Bath, Amanda. Pere Calders : ideari i ficció. Barcelona : Edicions 62; 1987. p. 29, 215-241. [Consulta el 30 de maig de 2012]. Disponible a: http://www.escriptors.cat Busquets i Grabulosa, Lluís. “Pere Calders, contista, burleta i divertit”. El Correo Catalán, 20 de maig de 1978. Dins Plomes catalanes contemporànies. Barcelona : El Mall, 1980. p. 83-94.

paraules de paper · 7

Part 1

treballs de classe

La personificació és un recurs habitual en els textos literaris que consisteix a atribuir qualitats pròpies de les persones a objectes. En aquesta ocasió, un llapis i un ordinador pensen i senten com si fossin veritablement una persona. En el primer, ens ho explica un narrador en tercera persona (narrador extern); en el segon, ho fa l’ordinador mateix en primera persona (narrador intern).

El llapis Paula Suárez 1r d’Eso A

Un llapis dibuixava amb il·lusió. S’imaginava que era en una muntanya russa, i que pujava, baixava i tornava a pujar i a baixar fins que feia una obra d’art. Quan li feien punta, notava unes pessigolles molt agradables dins seu i tornava a dibuixar amb alegria. El que ell no veia és que, de mica en mica, s’anava fent petit i potser arribaria un dia en què ningú ja no el voldria. Però ell no se n’adonava, i seguia passant-s’ho bé dibuixant sense parar. Un dia va veure que ja no era igual que abans. Ja no se sentia amb tantes forces i s’anava quedant cada vegada més baixet i més poca cosa. A més, la gent el deixava marginat a un cantó de la taula i gairebé mai el feien servir. El llapis estava molt trist perquè s’adonava que ja no tornaria a muntar a la muntanya russa ni tampoc notaria mai més aquelles pessigolles, que el feien sentir tan bé… Però, d’altra banda, també se sentia orgullós d’ell mateix, de l’esforç que havia fet i dels magnífics treballs que havia aconseguit.

10 · paraules de paper

L’ordinador Gemma Riu 1r d’Eso B

Tot el meu mecanisme està ansiós per començar a treballar. Estic nerviós i fins i tot sento algun corrent elèctric. Jo ara no sé què fer, ni tampoc què hauré de fer quan estigui en marxa. Tinc dues opcions. La primera és sortir corrents cames ajudeu-me (cosa que no sé si podré fer). La segona, deixar-me manipular. Ja veig la llum… He fet tard, només he tardat trenta minuts a decidir-me… (és que sóc molt cagadubtes…). Ja estic en marxa… i m’ha tocat la rifa! La persona que m’ha tocat és d’Alemanya (lloc en què parlen estrany, no entenc ni una paraula, tu!). Ja està, el primer que diré serà: Hello! My nom és ordinador! Do you entendre? (a veure si entenen alguna cosa… resem perquè sí…). Estic veient la cara d’un pare i d’un nen, que crec que estan pensant “Què diu aquest ara…” He tingut mala sort, ja m’han apagat i empaquetat, i apa! cap a la botiga hi falta gent! No ens hem entès. Potser és per l’anglès tan bo que tinc…

paraules de paper · 11

Després de les vacances de Nadal, l’alumnat de 2n d’Eso va haver d’escriure sobre algun moment viscut durant els dies de descans. Els textos havien de transmetre’ns què passava en aquell moment i com es sentia el o la protagonista. El ritme d’aquest text ens transporta als intensos moments del final de l’any.

Història de Cap d’Any Núria Ferrón 2n d’Eso A

L’últim dia de l’any, totes les cases tenen motius nadalencs. En una de les cases de la ciutat de Barcelona, hi ha una noia que no pot parar quieta, està nerviosa. La noia no deixa de preguntar si cal que faci algun preparatiu per a la nit. Li diuen que no. Es desespera, marxa, bufa, seu, s’aixeca, observa, pensa, torna al menjador, fa la pregunta, la rutina la fa fins a tres vegades. La resposta no canvia. La noia es desespera, torna a l’habitació, fa deures, passen hores. És hora de dinar. Dina ràpid. Finalment, arriben els familiars, la noia fa sandvitxos, l’àvia fa gambes, tot és a punt. Sopen, riuen, xerren, pregunten, responen i, al final, encenen la tele, TV3, com cada any. Sonen els quarts. Un. Dos. Tres. Quatre. La noia té els grans de raïm preparats. Tong!!!… Primera campanada, la noia somriu, agafa un gra, se’l fica a la boca. Dong!!!… Segona campanada. No s’ha pogut empassar el primer, ja en té dos a la boca. Pong!!!… Ja en van tres, la noia no aguanta, mira els altres i riu. Tres grans a la boca. Bong!!!… Quart. Cap dels que s’ha menjat abans se’ls ha pogut empassar. Tang!!!… Cinquè; no es pot ni moure. No sembla que a ningú li passi el mateix.

12 · paraules de paper

Dang!!!… Sisena campanada! Ja porta la meitat dels que tenia al plat. Pang!!!… Set sons, set grans de raïm. A la noia li sembla que aguantarà. Bang!!!… Vuitè. Ara, la seva germana sembla que també té problemes. Teng!!!… Novena campanada. La noia es desespera i es diu que ha d’aguantar. Deng!!!… Deu, ja en porta deu; només li’n queden dos. Peng!!!… Penúltim. Només queda el dotzè. Beng!!!… El mal tràngol acaba en el moment en què l’últim gra de raïm entra a la cavitat bucal; en aquell moment, els dotze que hi havia al plat són tots i cadascun d’ells a la boca de la noia. Miren la tele. A la una, la noia no aguanta. Se’n va a dormir.

paraules de paper · 13

Les lectures de les obres de literatura, a l’aula, tenen objectius diversos, a més de conèixer un autor, una obra i una època. També serveixen per ampliar la visió del món i el vocabulari. Així mateix, per aprendre a dominar tècniques i nivells d’ús de la llengua. Les condicions prèvies a la redacció següent eres dues. La primera: havia de ser un diàleg entre en Tirant lo Blanc i l’infant Felip de França. La segona: els personatges havien d’utilitzar el tractament de «vós».

Diàleg entre en Tirant lo Blanc i l’infant Felip de França Patrícia Sánchez 3r d’Eso B

En Tirant i l’infant Felip resten al jardí del palau de Sicília tot mirant la posta de sol. —Tirant, és ben bonic aquest lloc, no trobeu? —digué l’infant en mig d’aquell silenci. —Ja ho podeu ben dir… Sicília és una illa d’allò més bella i el rei ens ha acollit molt bé però algun dia suposo que hauré de marxar… —sospirà en Tirant mentre inspirava l’aire pur. En aquell precís instant, la infanta Ricomana apareix silenciosament darrere d’ells. —Tirant, em permetríeu parlar un moment a soles amb l’infant Felip? Així conec millor el meu futur marit —intervingué ella amb mirada desafiant. —Senyora, és una magnífica idea si no fos que no es troba gaire bé — respongué en Tirant. —Però, què dieu? Precisament, avui estic molt content i tinc ganes de ballar a la plaça Major perquè tothom em vegi! —exclamà en Felip tot animat. La infanta, sorpresa, digué: —Ballar vós sol a la plaça Major? No és cosa vista!

14 · paraules de paper

Ràpidament, en Tirant intervingué: —No us espanteu, senyora, és un costum molt normal al regne de França, anar a ballar en un lloc públic quan t’envaeix la felicitat. És més, què us sembla si hi anem tots tres? L’infant Felip començà a caminar i en Tirant el seguí, de ben a prop, però la infanta Ricomana es quedà quieta, resignada.

paraules de paper · 15

A classe, quan vam tractar el Modernisme, vam comentar alguns dels quadres més representatius de Ramon Cases i Santiago Rusiñol, i vaig demanar als alumnes que fessin una redacció inspirada en el títol del quadre i l’escena pintada. Aquí en teniu una mostra.

Plein Air Clara Coll-Vinent 4t d’Eso B

Plein Air de Ramon Casas (1900-1901)

Era una tarda qualsevol d’octubre; jo tornava de l’escola quan el vigilant d’un parc em va parar, em va ensenyar un paper i em va preguntar si havia vist l’home de la foto, però no l’havia vist. Em disposava a seguir el meu camí quan, de sobre, al fons, vaig veure un pati on hi havia una dona asseguda, prenent un refrigeri. La dona no sabia que l’estava mirant i, si se n’adonava, ho dissimulava molt bé. Em vaig quedar palplantada mirant aquella desconeguda ja que hi havia alguna cosa, no sé dir-vos ben bé què, que me’n cridava l’atenció. Potser era la seva mirada trista, distreta, com si estigués buscant algú, però al seu voltant no hi havia cap signe de moviment. Començava a fer-se fosc, feia fred i ja gairebé s’havia acabat el refrigeri, però, i tot i així ella no es movia.

16 · paraules de paper

El mateix vigilant que m’havia interrogat es va acostar a la senyora i li va dir que ja era tard i que hauria de tornar a casa. Ella, decebuda, va assentir, va agafar les seves pertinences i va marxar. L’endemà la vaig tornar a veure, i el mateix va passar durant un mes sencer, sempre a la mateixa taula i a la mateixa hora. Tot indicava que aquesta persona a qui esperava no vindria mai. Fins que un dia, mentre tornava cap a casa, vaig adonar-me que la dona no hi era i el mateix va passar tota la setmana següent. Potser s’havia posat malalta, o simplement s’havia cansat d’esperar i havia decidit afrontar la realitat.

paraules de paper · 17

Tot repassant els accents diacrítics, les paraules d’una sola síl·laba i, de retruc, la diftongació, vam posar-nos el repte d’escriure només en monosíl·labs. Primer, oracions; després, petits textos, i, per últim, poemes.

On ets?

Quan tinc set de tu

Elena da Costa 1r Btx B

Lluís Muñoz 1r Btx B

Raig de llum, sol dels meus ulls… On ets? Per què t’has ‘nat?

Quan tinc set de tu, el temps no es mou. Sóc un tou, mes vaig de dur. Ja en tinc prou; sóc dins el pou.

Carn del meu cor, cel del meu món…. On ets? Per què t’has ‘nat? Mut de dol sóc pel teu breu adéu. Que no saps que el meu cor, si no és amb tu, mor? Cec ja sóc, la mort ja ve. Que no saps que el meu cor, si no és amb tu, mor?

Si sé que tu no vols, res és bo ni bell per a mi. La mort ja ve, a poc a poc, i el meu mal no té fi. Vull tot de tu i res de mi. El sol no es pon fins que no et veig I, si no és així, tot és més fosc. Si us plau, sent el meu cor que vol ser amb tu fins a la mort.

18 · paraules de paper

Els alumnes de 2n de Btx van visitar una exposició de fotografies de Francesc Brangulí. En aquelles imatges, molt suggeridores, hi veiem retalls de la quotidianitat d’un munt de vides anònimes, però no per això menys importants. Moments tristos, moments alegres… Alguns d’una tendresa esclatant, d’altres d’un dramatisme colpidor. Les fotografies de Bragulí, com totes les obres d’art, sovint, obren més preguntes que no pas ofereixen respostes. És bo que, en aquest casos, ens deixem emportar per la imaginació… Qui eren aquests soldats?

Antiaeri Robert Pallí 2n Btx A

Després de mitja hora, la ciutat restà en calma. En Marcel va contemplar-la amb atenció i no hi va trobar res que li aportés felicitat, orgull o esperança. Aquell indret, perdut en la immensitat d’un món que ell estimava, ja no era el mateix que el que recordava. No era el de la seva infantesa, el de quan era un marrec que jugava a pilota als descampats del seu barri amb els companys, el de quan per a ell ideologies polítiques i nacionalismes no eren res i les seves ocupacions eren tan sols anar a l’escola i jugar. Tot allò ja quedava lluny, ja només era el record d’una vida que un dia va tenir, abans de tot allò, abans d’aquells últims dos anys de sang, foc i fam. Abans de perdre tot el que tenia a mans dels anarquistes, abans de la guerra, que li havia pres tot el que estimava. La seva dona i els seus dos fills van perdre la vida en un de tants bombardejos, com tantes altres persones. Tantes vides segades per la cobdícia de tan pocs i per a la desgràcia de tants. Tot el que li quedava era la vida i la terra, una terra que, encara que fumejava i estava mig enrunada, era la seva. La terra de la seva família, la seva sang i els seus records, tot el que va ser i no era, tot el que podria haver estat i ja no podria ser.

paraules de paper · 19

De sobte, va escoltar una sirena d’alarma que advertia de la proximitat dels bombarders. Tot el que havia estat pensant s’apagà com un llumí en contacte amb una gota d’aigua, i l’únic que restà a la seva ment va ser l’última paraula que va dir a la seva dona el mateix dia de la seva mort, l’últim record de felicitat que tenia: t’estimo, t’estimo, t’estimo. A poc a poc les petites siluetes dels avions s’anaven fent més i més grans, i el soroll ensordidor dels motors anava envaint la calma de la ciutat, que restava immòbil, com esperant la mort, solemne com un condemnat abans d’ésser afusellat. Quan les bombes van començar a caure, el so dels motors va ser eclipsat pel martelleig del canó antiaeri, que escopia foc cap al cel, amb un soroll indescriptible, com un crit reclamant justícia per aquells que, com anyells, esperaven ésser sacrificats sense motiu per una causa massa llunyana. Però en Marcel restava lluny de tot allò. Era a la porta de casa seva, davant la seva dona just abans d’anar a treballar, amb un somriure tendre, dient-li t’estimo.

20 · paraules de paper

El árbol de la ciencia de Pío Baroja és una de les obres de lectura obligada per als alumnes de 2n de Btx. Preguntes sobre aquesta novel·la se’ls poden formular en la prova de Selectivitat. Per què l’autor titula l’obra d’aquesta manera? Quin sentit té?

El árbol de la ciencia Víctor Gago 2n Btx B

Andrés Hurtado es un joven estudiante de medicina que vive angustiado por el porqué de las cosas. Encuentra en su tío Iturrioz un buen compañero para discutir sobre la vida. Por eso, algunas tardes va a su casa. En una de estas conversaciones, Iturrioz formula una valoración negativa sobre la ciencia que provoca el inicio de una discusión filosófica con Andrés. Durante esta, ambos razonan sobre su visión de la ciencia en el mundo, basándose en las ideas de Kant o Shopenhauer, las cuales influyen fuertemente en la mentalidad de Hurtado. Iturrioz compara su visión de la ciencia con el Génesis, donde se encontraban el árbol de la vida y el de la ciencia del bien y del mal. Escogiendo el primero, se alcanzaría la máxima felicidad. Pero, si nos quedamos con el segundo, la fuerza de saber más y más, acabará con la vida. Este título queda justificado porque refleja la situación de Andrés: el hecho de que no encuentre las respuestas sobre la vida y el mundo a través de la ciencia acaban con él.

paraules de paper · 21

The students in 2nd year of Sixth Form have worked on the features of informal letters and have written one focusing on their layout and on the appropriate register to be used. In this example, they had to write a letter to a friend suggesting places to visit in their city.

Informal email Tomás Romero 2n Btx B

What’s, up, Paula? That was an awesome email you wrote to me, sorry for not replying until now. Schoolwork has been killing me lately. I am so excited that you’re coming to visit! Things are going great, thanks! I recently quit smoking and basketball season just started. Barcelona looks gorgeous during the fall. You’ll love it here! So since you get in on Friday morning, I’ll be at school at that time and unfortunately, I won’t be able to pick you up. I’m going to help you figure out how to get to my house: once you get to the airport, you could either take the metro or the “Aerobus”, but in my opinion, you’d be best off taking the bus. Once the bus gets going, pay attention because you need to get off at Plaça Catalunya, that’s your stop. Once you get there, ask for the metro station. You need to take the green line, L3, towards Trinitat Nova. Be sure to be careful with your stuff, as there is a lot of pickpocketing going on. Oh, and I almost forget: whatever you do, don’t say you’re an American, say you’re a Canadian. As I was saying, once you are in L3, get off at Lesseps and I’ll call my Dad, who’ll walk you home from there. I know it seems complicated, but as a matter of fact, it’s easier than it looks. Here are a bunch of suggestions of what to visit once you get here: no question about it, Sagrada Família must be in your agenda; make sure you buy tickets online, as they are cheaper that way. You should also check out

22 · paraules de paper

the Barcelona, the city beach. Honestly, it isn’t spectacular (it’s actually kind of dirty), but being in the city it’s almost mandatory to stop by. Some other day you should go up to Tibidabo or Montjuïc and have a look at the beautiful city view. You will absolutely love it, guaranteed! Since you are into sports, Camp Nou is definitely worth a visit. It has the most visited sports museum in the world and it’s the home of a great institution, F.C.B. Last but not least, you really must go to the Picasso Museum; a new exhibition was just brought from England which is supposed to be incredible. There are many more activities to do here, but these are just a few of them. So, don’t get me wrong, Paula, we are really pleased to have you with us, but due to bad timing and test week coming up soon, we won’t be able to have you after Tuesday. I hope that’s not a problem! But it that doesn’t fit in with your plans, we’ll definitely work something out! I can’t wait to see you! Have a good flight and take care!

paraules de paper · 23

Ce texte a été rédigé à partir des dessins donnés par le professeur. Il fallait utiliser les dessins librement et le texte devait être imaginaire, mais avec certaines contraintes: l’utilisation des connecteurs logiques du discours, le lexique adéquat, la longueur de deux pages et l’organisation du texte. Les élèves les connaissent très bien, car ils ont beaucoup travaillé l’expression écrite. Le résultat a été magnifique et nous avons décidé de le présenter au concours Mots Passants, du Département de Philologie Française et Romane de l’UAB.

On n’est pas sérieux quand on est immortels Marta Camell 2n Btx A 2e prix du Concours Littéraire en Langue Française Mots Passants

Il était une fois une jeune fille qui s’appelait Mathilde. Elle habitait dans un joli appartement à Paris et elle aimait sur toutes les choses du monde son chien, Lulu. C’était lundi, et selon le calendrier de la météo la journée serait ensoleillée, ainsi Mathilde avait décidé d’aller au village où ses parents habitaient. Elle a pris la voiture et elle s’est emportée le sac à dos et le chapeau pour le soleil. Quand elle est arrivée là, ses parents regardaient le match de football à la télé. Elle a décidé alors d’aller se promener avec ses patins (et un casque aussi). Le jour était splendide et il y avait des fleurs partout. Elle est passée devant une cour de recréation, où beaucoup d’enfants jouaient. Mathilde était une jeune fille très sensible et elle s’est arrêtée pour les regarder. Il y avait un petit garçon qui était tout seul dans un coin de la cour, il ne pleurait pas mais il semblait très triste. Il regardait avec larmoiement une poupée cassée qui avait été abandonnée là. Il avait, plus ou moins, dix ans, mais son visage était si sérieux qu’il pourrait sembler plus âgé. Elle l’a regardé directement aux yeux, et soudain, elle a eu un frisson dans tout le corps. Elle ne le savait pas mais sa vie avait changé à ce moment là. Malgré tout, Mathilde a continué sa promenade. Elle pensait au petit garçon triste, et à la poupée. Elle s’est rendue jusqu’au port du village, elle a regardé un instant les bateaux qui rentraient après une journée de pêche. Le soleil était en train de se coucher, le spectacle était merveilleux ! Mathilde est encore restée un peu plus de temps dans le village, mais après elle a dû rentrer à Paris. Elle travaillait dans une entreprise consacrée à

24 · paraules de paper

la publicité. Cette année-là, ils avaient beaucoup de travail parce qu’ils faisaient les affiches publicitaires des César du cinéma, le concours le plus important du cinéma français. Les collègues de Mathilde l’observaient et la trouvaient un peu différente, de même que ses amis, qui ont demandé à Mathilde pourquoi elle était si absente. Elle ne pouvait pas leur répondre parce qu’elle ne savait non plus ce qu’elle avait. Elle était très inquiète.

La seule chose qui la détendait un peu était la cuisine. Elle aimait un livre de recettes que sa mère lui avait donné il y avait deux années. Elle les savait toutes, les recettes, mais il y en avait une qu’elle n’avait jamais essayée. C’était la recette d’un gâteau au chocolat. Elle a commencé à le préparer. Pendant qu’elle regardait à la télé comme Nicolas Sarkozy donnait son opinion de Tartuffe de Molière dans un interview, soudain elle a entendu un cri horrible. Elle est allée regarder par la fenêtre, et elle a vu comme une personne avait sauté du pont d’Alexandre III et nageait dans l’eau. Elle avait la sensation que c’était une personne habillée en clown.

paraules de paper · 25

Elle est descendue rapidement dans la rue pour l’aider, mais quand elle y est arrivée personne était là. Elle a eu peur de devenir folle. Les gens la regardaient d’une façon très bizarre. Elle est retournée chez elle, mais quand elle a monté les escaliers elle a senti une odeur très forte. Elle a couru et elle a vu comme son appartement brûlait entier. Ses voisins ont appelé les pompiers qui sont venus rapidement. Mathilde ne croyait pas à ses yeux, elle ne pouvait même pas bouger. Le lendemain du malheur, elle est allée travailler. Elle regardait un film de Louise Bourgoin à partir duquel devrait faire l’affiche publicitaire. Elle n’était pas concentrée du tout. Elle a regardé par la fenêtre comme un chat se promenait dans le seuil. Soudain elle a vu un visage connu qui la regardait fixement dès la rue. C’était le petit garçon du village habillé en clown ! Elle sentait si peur, mais au même temps de la curiosité ! Tout à coup le garçon s’est enfui. Alors, Mathilde a décidé de revenir au village côtier de ses parents. Elle a pris à nouveau sa voiture. Elle avait oublié le portable à l’hôtel où elle vivait à Paris et elle ne voulait pas être dérangée par des questions sur le travail. Elle ne savait pas très bien quoi faire, où aller, mais elle savait qu’elle devait aller à la plage, c’était comme un pressentiment. Quand elle y est arrivée, elle a vu à nouveau le coucheur du soleil. Elle a couru vers la mer et elle a commencé à pleurer, parce qu’elle avait tout perdu et elle ne savait pas qu’est-ce qu’elle faisait là-bas. Mais soudain, une haute vague l’a avalée et elle s’est évanouie.

26 · paraules de paper

Le lendemain, elle s’est réveillée dans un bateau. Elle tentait le mouvement des vagues. Elle a entendu une voix qui disait : « Bonjour ! J’ai pensé que ces quelques fleurs te feraient plaisir aujourd’hui ! Bonne journée ! ». Elle a ouvert les yeux et elle l’a vu…il était là. Le petit garçon aux yeux aqueux, il était là. « Mais qui es-tu ? », a demandé Mathilde. « Je suis Barberousse, le pirate le plus effrayant de tous les océans et mers du monde ». Mathilde ne croyait rien de rien. « Mais tu es mort ! », elle a crié, « et pourquoi tu as l’apparence d’un garçon de dix ans ? ». « Je ne suis pas mort », il a dit. « Je suis immortel, je suis resté coincé dans ce corps il y a longtemps. Au début, j’ai pensé que j’étais vraiment un garçon mais, plus tard, j’ai découvert que j’étais Barberousse. Et tu dois savoir une chose. Tu n’es pas Mathilde, l’agente publicitaire. Tu es aussi immortelle, tu es aussi coincée dans un corps étrange depuis longtemps. » « Alors, dis-moi mon vrai nom », dit Mathilde sans rien croire. « Tu es Jeanne d’Arc ». Et, surprise, cela n’a pas été bizarre pour Mathilde. Elle a ri, « Cela n’est pas sérieux ! C’est de la folie !». Barberousse l’a regardé attentivement et il a répondu : « On n’est pas sérieux quand on est immortels ».

paraules de paper · 27

Part 11

premis sant jordi

La màquina del temps Judit Vila Premi de contes de 1r de Primària A

Hi havia una vegada un senyor que es deia Hans i era molt especialista. Va inventar-se una màquina del temps i es va apostar que si no se’n sortia, no faria més invents.

Amb la màquina va arribar a la Prehistòria. Va veure dinosaures barallant-se i com el Rex el seguia per un precipici. Va salvar-se del meteorit.

30 · paraules de paper

En Hans volia viatjar més. Després va anar a l’època dels egipcis. El faraó el va convidar a una festa i un dels seus ajudants es va enfadar i gairebé el mata.

Finalment, va anar a l’època dels romans. Juli Cèsar volia que fos soldat seu. Va tornar al present i, com que va guanyar l’aposta, li van donar cent euros. En Hans va seguir fent invents.

paraules de paper · 31

Les flors amigues Cèlia Bonet Premi de contes de 1r de Primària B

Hi havia una vegada unes flors que estaven molt juntes i que ballaven les nits de lluna plena.

També hi havia una flor que estava trista perquè no podia ballar amb les altres flors.

32 · paraules de paper

L’arbre que estava a la vora la va veure plorant i ella li va explicar el que passava. L’arbre amb la seva branca va fer un forat.

Va dur-la al costat de les altres. A la nit, quan la van plantar, va ploure i a partir d’aquell dia va estar feliç amb totes les flors.

paraules de paper · 33

La tortuga fa la volta al món Alexandre Rosales Premi de contes de 2n de Primària A

Hi havia una vegada una tortuga que volia fer la volta al món. Com que vivia a Catalunya va pensar de passar per Groenlàndia, per l’oceà Pacífic, per Amèrica del Nord, després pel canal de Panamà, per Amèrica del Sud…

Quan era a Groenlàndia, es va trobar una balena gris i li va dir que allà hi feia molt fred i que millor que marxés a Amèrica del Nord. Allà es va trobar un tauró tigre.

34 · paraules de paper

Passant pel canal de Panamà va arribar a Amèrica del Sud i passant per l’Atlàntic es va trobar una piranya. Va anar a l’oceà Antàrtic i a l’Antàrtida va conèixer un pingüí emperador que li va presentar a la seva amiga orca.

Com que feia molt fred va arribar al Sud d’Austràlia i es va trobar a un cangur. Va continuar fins al Nord d’Àsia i va saludar a un dromedari. Finalment, va arribar a Catalunya i va explicar tot el que li havia passat als seus amics.

paraules de paper · 35

El nen i el drac Gabriela Font Accèssit de premi de contes de 2n de Primària A

Una nit un drac es va fer amic d’un nen a qui li agradava molt jugar i donar la volta al món.

Un dia el drac li va dir al seu amic que podria intentar nedar amb ell a sobre i donar la volta al món.

36 · paraules de paper

El nen li demanava que anés molt ràpid i que corrés molt. De sobte, es van trobar a la bruixa Filomena a qui també l’acompanyava un gat.

Van aconseguir donar la volta al món i es van fer molt amics.

paraules de paper · 37

El porquet Núria Sangès Premi de contes de 2n de Primària B

Hi havia una vegada un porquet que es creia el més bonic del món perquè tenia el color de pell rosa, molt brillant i bonic.

Però un dia, quan es va despertar, es va quedar bocabadat mirant-se al mirall: s’havia tornat lila! Va estar molt trist.

38 · paraules de paper

Els pares porquets en veure’l tan trist, van mirar de consolar-lo perquè no estigués tan ploraner i tornés a sentir-se bé amb ell mateix.

L’endemà, sense esperar-s’ho, el porquet es va llevar un altre cop de color rosa brillant i ja va posar-se molt i molt content. Ja tornava a ser el porquet més bonic del món.

paraules de paper · 39

Els dos amics Ernest Bonet Premi de prosa de 3r de Primària A

Una vegada hi havia un nen que es deia Oriol. Tenia un bastó màgic que quan el clavaves a un lloc destruït feia que tornés a ser com abans. L’Oriol estiuejava cada any a casa dels avis. Allà al costat hi havia un bosc de roures, que era Patrimoni de la Humanitat. Un d’aquells roures era l’amic de l’Oriol. Es deia Roure, i sempre jugaven a enfilar-se i a moltes coses més. Un bon dia assolellat l’Oriol es va despertar amb un soroll molt estrany que no havia sentit mai. Va sortir a fora i… es va trobar unes màquines i unes excavadores impressionants. Va anar a parlar amb els paletes, per mirar de fer alguna cosa, però no li paraven de dir que eren ordres de l’alcalde del poble i que no hi podien fer res. Ell insistia i deia que aquell lloc era Patrimoni de la Humanitat però li tornaven a dir que eren ordres de l’alcalde del poble i que no hi podien fer res. L’Oriol, quan veia que maltractaven els roures i els tallaven les branques, pensava que era com si t’arrenquessin un braç o el maltractessin i va córrer cap a l’ajuntament. Li va dir a l’alcalde que allò no podia ser i que aquell territori era Patrimoni de la Humanitat. L’alcalde va reconèixer que tot allò que estava organitzant estava malament i va fer parar les obres. L’Oriol va tornar a casa tot content. Quan va arribar a casa seva, va recordar que no havia pensat que alguns roures ja estaven talats o morts i que un d’ells era el seu amic. L’Oriol s’ho va pensar una, dues, tres… fins a cinc vegades! I finalment, va trobar la solució. Tenia el bastó màgic amb què podia fer tot el que volgués, però només es podia utilitzar un cop. El va clavar i… va tornar a sortir tot el bosc, i el seu amic també. I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!

40 · paraules de paper

El mocador d’or Paula Garcia Premi de prosa de 3r de Primària B

En el temps dels reis i els comtes, hi havia una teixidora que va fer un mocador d’or. El rei, quan va sentir-ho, va voler el mocador d’or i va manar que el robessin i que li portessin a palau aquella mateixa nit. I així ho van fer. Després d’uns quants dies, la teixidora va descobrir que el mocador d’or li havia robat el rei i, com que s’havia passat tota la vida fent-li vestits i mocadors, li va dir que no li faria res més fins que no li tornés el mocador. Així que el rei li va tornar el mocador d’or per no haver d’anar sense roba per sempre més.

paraules de paper · 41

La primavera

El meu gos

Lluna Roura Premi de poesia de 4t de Primària A

Jordi Escribano Premi de poesia de 4t de Primària B

A la primavera, hi moltes olors perquè floreixen noves flors i comença a sortir alguna cirera.

El meu gos és molt gran. Pel jardí va voltant, corrent, lladrant o saltant.

Els insectes volen, els ocells canten, les granotes salten i les papallones mengen pol·len. Sant Jordi celebrem: regalem flors de molts colors i llibres perquè juguem.

El meu gos és dormilega. Tot el dia dormint, però l’ull va obrint. Quan arribo a casa, se’m llança a sobre i la cua mou sense parar.

A la primavera, hi moltes olors perquè floreixen noves flors i comença a sortir alguna cirera.

42 · paraules de paper

L’aranya vegetariana Àgata Bech de Careda Premi de prosa de 4t de Primària A

Un preciós dia de primavera en què les flors ja començaven a despuntar, l’aranya Rita feia una de les coses que més li agradava fer: teixir teranyines i esperar que un insecte descuidat hi caigués. Llavors, l’embolcallava amb els seus teixits i se’l menjava. Però això no donava gaires amics…. Al principi no se n’adonava, però al cap d’un temps se’n va adonar. Va recórrer a un dels animals més llestos de tot el bosc, el cargol Pol. Quan va arribar davant seu, li va preguntar per què no tenia amics. I el cargol li va respondre amb una seguretat envejable que el que feia que no tingués amics era que si es menjava els animals aquests li tenien por. Només hi havia una forma que no li tinguessin por: que es convertís en vegetariana. L’aranya va fer uns ulls com unes taronges i li va dir al cargol: —És impossible!!! Com ho aconseguiré? El cargol li va dir que ell ja mouria fils per aconseguir que es convertís en vegetariana. Quan l’aranya va tornar a casa seva, és a dir, a la seva teranyina, quasi es desmaia: tots els insectes hi passaven com si fos les Rambles, i hi anaven llançant tot de vegetals que, en aterrar a la seva teranyina, quedaven enganxats. L’aranya de seguida va comprendre què volia dir, i a l’acte va començar a menjar-se tots els vegetals que trobava. Al principi li va costar acostumar-se, però al final els vegetals per a ella eren com els gelats per als infants. L’aranya va aprendre que res és impossible.

paraules de paper · 43

El pastor defensor Aureli Boncompte Premi de prosa de 4t de Primària B

Vet aquí fa temps i temps, a la Cerdanya, hi havia un nen que cada matí s’aixecava ben d’hora i anava a pasturar les vaques. Com cada dia, es va llevar, es va posar el barret, després va agafar el bastó i se’n va anar amb el seu gosset a pasturar les vaques. Feia un dia assolellat i sense núvols. De sobte, va aparèixer el llop. El gosset ràpidament li va plantar cara, però el llop d’un sol cop el va deixar estirat a terra. El nen, tot espantat, va agafar el gos i es va posar darrere un arbre. Ell tremolava com una fulla, però, en veure el seu gosset tan valent i el seu ramat de vaques que era tot el que tenia, va saltar sobre el llop i li va donar cops amb el bastó fins que va sortir cames ajudeu-me. I va ser feliç i va menjar-se un pastís.

44 · paraules de paper

La formiga

El paper, el llapis i la goma

Ana Navarro Premi de poesia de 5è de Primària A

Fèlix Lázaro Premi de poesia de 5è de Primària B

La formiga és molt menuda, però molt intel·ligent. Ha de ser prou moguda perquè no la trepitgi la gent.

Un dia hi havia un paper, i un llapis li digué: —Tranquil, paper, jo t’escriuré i també et dibuixaré! El llapis s’equivocà i es digueren: —Què podem fer? I la goma els digué: —Jo us ajudaré. Les errades, jo les esborraré!

Li costa trobar menjar, ha de sortir del cau. No el pot anar a comprar per por que la trepitgi un babau. Diuen que és molt forçuda. I us preguntareu com és que sent tan menuda pot aixecar un gran pes.

paraules de paper · 45

La fulla que no tenia color Gael Torres Premi de prosa de 5è de Primària A

Hi havia una vegada un nen a qui li agradava molt la naturalesa. Un dia estava caminant pel bosc i va veure una fulla que era vermella, tot i que la resta de fulles eren verdes. El nen es va estranyar una mica, però va seguir caminant. Va fer dues passes i la fulla es va transformar: era de color blau. Llavors, la va agafar. El dia següent a l’escola la va ensenyar però tothom es reia d’ell perquè la veien verda. Va decidir portar-la al professor i ell també la veia de diversos colors. I va dir: —Només si t’agrada la naturalesa, veuràs la fulla de diferents colors.

46 · paraules de paper

Un germà inesperat Jaume Ferrer Premi de prosa de 5è de Primària B

Recordo que fa temps, tothom d’allà on jo vivia era un sac de nervis i d’il·lusió. Estava esperant un germanet! No calia que fes res, havia d’esperar i pensar en ell. Tothom esperava que fos un nen normal, intel·ligent, responsable, amic de tothom… El germanet necessitava la companyia de tots per ajudar-lo a sortir i després a fer-se gran. Així que va córrer la notícia. Tots els éssers estimats estaven envoltant la meva mare que patia però també estava contenta. Jo me l’estimava moltíssim, la meva mare, perquè ens ha fet néixer i per la seva manera de fer. Finalment, vam veure aquella criatura. Molta gent plorava, la meva mare estava emocionadíssima. Jo també. Tenia ganes de tocar aquella criatura plena de plors i de suor. Era el meu germanet i me l’estimava molt. Però em vaig quedar amb la boca oberta quan vaig saber que era diferent, que tenia una discapacitat. Es va anar fent gran; jo també. Vam jugar molt, tothom se l’estimava, li volíem dir Raimon però, en saber que era diferent, vam pensar que Pau li esqueia més i finalment em vaig adonar que me l’estimava igual que me l’hauria estimat.

paraules de paper · 47

La senyora i la baixa Cristina Argimon Premi ex aequo de poesia de 6è de Primària A

Una senyora va anar al metge per veure si tenia malament el fetge. No li van trobar res per més que ella ho demanés. Ella no volia treballar, i per això tant es va empipar; volia que li donessin la baixa per no treballar a “La Caixa”. Per tant com va cridar, el tema va empitjorar, exigint al metge la baixa donar. I tot això va acabar, provocant a la senyora plorar i insults cridar. I sense baixa es va quedar.

48 · paraules de paper

El dia de Sant Jordi Mireia Palou Premi ex aequo de poesia de 6è de Primària A

Avui, quan m’he despertat, he vist una cosa al meu costat, una rosa vermella com la sang i un llibre marró com el fang. Primer m’he dit, què és això que hi ha al costat del llit? No m’esperava aquesta sorpresa: avui és el dia dels enamorats, del cavaller i la princesa. No me n’havia recordat! Aquest dia va morir un ferotge drac, que va estar a punt de devorar, una princesa que Sant Jordi va rescatar. Avui és Sant Jordi, quina il·lusió! Celebrem la festa del nostre patró.

paraules de paper · 49

La història oblidada Miquel Salicrú Premi de poesia de 6è de Primària B

Hi havia una vegada… quin conte anava a explicar? Em podries ajudar? Va, no siguis tossut, ajuda’m a fer aquest conte, de princeses, prínceps o comtes… Ai! Per què em fas un ensurt? Has sigut dolent amb mi i ara m’he enfadat. Va! Tranquil·litat! Que vols barallar-te amb mi?

Quan estiguis més tranquil, vine a jugar aquí. I, si t’han comprat un pingüí, vés a Groenlàndia, que molt bé s’ho passarà. Si te n’has d’anar, adéu, que t’acompanyi Déu.

Les bromes no m’agraden, em fan posar de mal humor. Si vols ofendre el meu cor, vés-te’n amb aquells que passen.

50 · paraules de paper

El nen a qui se li escapa el temps Maria Sierra Premi de prosa de 6è de Primària A

Cada matí el Mateo es despertava amb molta son. Sempre volia quedar-se una estona més al llit. Però aviat va recordar que havia d’anar a perseguir el temps. Es llevava, es posava les sabates, obria la porta de casa i… Apa, a córrer en busca del temps! Quan el trobava, intentava trobar-lo amb les mans, però el temps fugia. I en Mateo tornava una altra vegada corrents cap a casa. I es passava així tots els dies, perseguint el temps, que mai no podria agafar.

paraules de paper · 51

Els meus pares són un desastre Laura Bassó Premi de prosa de 6è de Primària B

La Laura es va llevar el dilluns abans que els seus pares, la Malu i en Carles. Tenia uns pares a qui els agradava molt poc matinar i sempre havia de despertar-los a còpia de crits. Per fi va aconseguir-ho i va insistir que calia que es rentessin les dents com ho feien cada dia. Mentrestant, la Laura, que ja estava vestida, va preparar l’esmorzar dels pares i el va deixar sobre la taula. Va caldre de nou, com cada dia, que espavilessin i deixessin de mirar el programa preferit de televisió que té com a escenari una estranyíssima escola mexicana. La Laura, com sempre, va haver de comprovar després que la mare no s’oblidés el portàtil i que el pare preparés la cartera de la feina. A les vuit en punt, per fi, van baixar a l’aparcament on va posar en marxa el cotxe per deixar tant la seva mare com el pare al lloc on treballaven de dilluns a divendres. Després d’haver-ho fet, es va quedar tranquil·la i va respirar a fons mentre es dirigia a l’escola on va arribar a temps per poder parlar amb els amics abans de l’inici de la primera classe del dia. En acabar, tornaria, com cada dia, a recollir-los a la feina i… a tornar a començar amb les dents, la televisió i les amenaces de deixar-los sense mòbil o sense ordinador castigats.

52 · paraules de paper

A fi de mes, cobraria el sou que li donava l’escola; així podria pagar els rebuts de les feines del pare i de la mare, el lloguer del pis i mirar d’estalviar alguna cosa per a les colònies dels pares del proper estiu. La Laura voldria tenir temps per anar al gimnàs, però els pares li donen massa feina. Que dura és la vida dels fills! Però tot es fa a gust per a l’educació dels pares.

paraules de paper · 53

El cel

La glacera

Laura Pareja Premi de poesia de 1r d’Eso A

Maria Portavella Premi de poesia de 1r d’Eso B

Guarnit d’ocells i avions, desitjos i il·lusions, que algú demana ràpidament quan veu un estel passar corrent.

He pujat a la glacera, perduda en un desert blanc que no s’acaba, infinit i radiant.

I cada estrella del firmament, ens recorda alegrement, la presència d’un ésser estimat que fa temps que se n’ha anat. Quan dels núvols cauen gotes, la felicitat ens omple a totes, ja que un dia ben plujós, més que bonic, és preciós. I quan cauen flocs de neu? L’alegria és pertot arreu!

Camino pel mantell blanc, trepitjo cristalls de neu, que es fonen sota els meus peus, mentre el sol es va ponent. L’horitzó és una línia de gel que es confon amb el cel. Sembla el no-res. La brisa lleugera m’acompanya mentre baixo pel pendent suau, perduda en un desert blanc.

Qui no pot estar content quan la neu ho cobreix tot? Qui no pot evitar somriure quan al nas li cau un floc?

54 · paraules de paper

Les aus migratòries Bernat Figueras Premi de prosa de 1r d’Eso A

Jo vivia en un pis d’estudiants amb en Rossi. Ja era mitjan octubre i començàvem a preparar-nos per tornar a la universitat quan un dia, inesperadament, en Rossi no tornà a casa. El primer que vaig pensar fou que se n’havia anat de festa però, quan ja havien passat tres dies i seguia sense respondre’m cap trucada ni aparèixer per casa, vaig decidir avisar els senyors Rossinyol, els seus pares. Però tampoc no responien i, donades les circumstàncies, vaig avisar la policia. Quan els vaig explicar que la família Rossinyol semblava que hagués desaparegut, em van dir: —Ja hauria de saber que els Rossinyol agafen la forma humana durant l’estiu, ja que els és més còmoda i, ara que ve el fred, es tornen a convertir en ocells per volar cap al sud. Quan comenci l’estiu, ja tornaran, no s’amoïni. En tornar cap a casa, vaig obrir el sobre que m’havia enviat el meu pare i vaig veure que era el nostre arbre genealògic finalitzat. I, fullejant-lo, vaig descobrir que la meva rebesàvia es deia Oreneta de segon cognom.

paraules de paper · 55

El problema de la Teo Paula Martín Premi ex aequo de prosa de 1r d’Eso B

Estimat diari, Ja saps que sóc la Teodora; però em diuen Teo, perquè a mi, Teodora, no m’agrada gens. Sóc una nena de quatre anys; m’agrada el color rosa, les princeses, vull tenir un gos, jugo a nines i a papes i mames… Saps també que em considero totalment normal. Compleixo les característiques bàsiques d’una nena de quatre anys, oi? I tant! Però tinc un greu problema. Fa poc temps vaig decidir que de gran volia ser fada. Més que res, per ser original, perquè totes les nenes volen ser professores, i no sé què hi troben, a això de ser professora. També vaig pensar que, com a fada, m’havia de casar amb un follet. Però els follets són lletjos i malhumorats; i per tant, vaig triar que el meu marit seria Peter Pan. Tenint en compte que havia pres una decisió important per a la meva vida, ho vaig comunicar als papes. I saps què van fer en sentir-ho? Esclatar a riure! I s’hi van estar una bona estona, rient! Em vaig enrabiar i vaig arrufar el nas com un follet rondinaire, com faig sempre. És més, l’altre dia vaig sentir que la mama ho explicava a la iaia i a la tia Lluïsa, i altre cop, vinga a riure! Els meus “plans de futur” (que diuen els grans) també es van escampar per l’escala de veïns, i em vaig veure obligada a oblidar-los perquè tota l’estona em comentaven coses sobre Peter Pan i la meva ex futura professió. Un altre dia, vaig inventar-me un amic imaginari. Moltes nenes ho feien, això, i em semblava una bona idea: una persona invisible a qui tot el que

56 · paraules de paper

fas li sembla bé. Li vaig posar de nom Ou Ferrat, perquè m’encanten els ous ferrats. Era un noi tan alt com una girafa i amb el cabell rosa, perquè m’encanta el rosa. Quan en vaig parlar als meus pares, un altre cop l’Ou Ferrat va esdevenir un gran tema de conversa a la família i a l’escala de veïns. Tot i això, no el vaig oblidar, perquè me l’estimava molt, l’Ou Ferrat. Un dia, em va dir que ell necessitava una estrella i que, si no li’n portava una, no ens tornaríem a veure més. Després de rumiar, se’m va acudir de pujar a un arbre ben alt i estirar tot el cos ben amunt per palpar el cel i poder-ne agafar una. Quan ja era a dalt de tot, abans que pogués agafar res, vaig relliscar i vaig caure a terra. És clar, la mama va venir i em va preguntar per què havia pujat a l’arbre i, quan li vaig explicar el motiu, van tornar les rialles de la família i els comentaris dels veïns. Per què tothom se’n riu de mi? Què he fet, jo, que els sembli tan estrany? Doncs, res! Són els altres, els estranys! N’estic ben farta que es comportin així. Tant de bo l’Ou Ferrat m’ajudés, però va marxar perquè no li vaig portar l’estrella. Ara estic soleta, sense ningú que m’entengui. Sort que et tinc a tu. Teo

paraules de paper · 57

No ens entenem! Ariadna Munné Premi ex aequo de prosa de 1r d’Eso B

Aquest matí ha sonat la ràdio despertador a les set, com cada dia, però no he entès el que deien els locutors ni tampoc les lletres de les cançons. Aleshores, m’he llevat i he preguntat a la meva mare si a ella li passava el mateix, i m’ha respost: —Allif suid on, euq cnetne’t. No he entès el que m’ha dit i m’he fet un pessic a la cuixa per veure si estava somiant o no, però l’únic que n’he tret ha sigut tenir la cuixa adolorida una bona estona i el convenciment que sí, que estava ben desperta. Per la cara que feien els meus pares, he intuït que ells tampoc m’entenien a mi. He començat a moure els braços i les mans dient-los coses com ara “hola” o “bon dia”, però ells em seguien mirant com si fos boja… fins que el meu pare m’ha preguntat: —Le suid on euq cnetne. Tnemalam te sebort? La slov rana egtem? —No t’entenc, pare. I tu, que m’entens a mi? Després d’una llarga estona, en què hem intentat entendre’ns sense èxit, ens hem donat per vençuts, i hem optat per usar un llenguatge no verbal. Ara entro a l’escola, però només sento sons i sorolls estranys, i no entenc res. No sé què faré avui. Només em queda el consol d’entendre’m a mi mateixa.

58 · paraules de paper

Malenconia Fernando Raimúndez Premi de poesia de 2n d’Eso A

Estic aquí pensant per escriure una poesia. Per rumiar sobre el passat i per què a la gent viure-hi els agradaria.

Espero que us hàgiu adonat al llarg d’aquesta poesia, que els temps han canviat ja que abans pitjor es vivia.

Recordo les nits estivals en què la meva àvia m’explicava les seves històries tradicionals que ella sempre recordava.

El passat l’hem de recordar, el present l’hem de viure, el futur l’hem d’esperar i, si t’hi adaptes, seràs lliure.

Que si el pa durava més dies, que si el menjar era més bo, que si amb menys, millor vivies, que si el sabó feia més bona olor… Els mals tràngols passats que potser vivien, no els pensem ni els recordem. Només rememorem els temps d’alegria i els bons moments en què estem.

paraules de paper · 59

El mar Víctor Barberà Premi de poesia de 2n d’Eso B

Quan bufa el vent, és ferotge i sorollós, però quan es tranquil·litza, és suau i relaxant.

Del sol, cau un vel daurat sobre el blau del mar; de nit, la pàl·lida lluna, sobre el negre intens en la foscor.

D’un blau marí tacat de blanc, es vesteix quan es remou, però d’un blau més transparent es torna quan es calma el vent.

Estirat damunt la sorra calenta, mentre sento les onades fondre’s a la vora del mar, em trasllado a un univers d’on no marxaria mai. Això és el mar!

Dins, el múltiples colors dels peixos donen vida a les profunditats, però conforme vas baixant, els colors es van apagant.

60 · paraules de paper

Taques Inés-Elena López Premi de prosa de 2n d’Eso A

Tothom ha tingut una taca a la seva vida. Quan era més petita i els dissabtes em llevava, em passava temps i temps observant el sostre on hi havia una taca que s’assemblava a la cara d’una guineu. Recordo estar soterrada entre coixins i mantes, amb una gran sensació de tranquil·litat, placidesa i calma, com si el temps no passés i només hi hagués allò: la taca. M’estic adonant que quan érem nens ens fixàvem en petites coses que formaven el nostre entorn, i deixàvem volar la imaginació. La meva germana, per exemple, tenia por de l’ombra que projectava la porta de l’habitació que hi havia a casa de l’àvia, com si fos un hipopòtam ajagut. La meva mare, en canvi, es fixava en la llum que passava per sota de les persianes i jugava a comptar les ratlles una vegada i una altra. Crec que tothom ha estat en un cotxe quan plou i que, irremeiablement, algun cop ha jugat a seguir una gota de pluja que lliscava pel vidre, veient com s’associava amb una altra o que no tenia prou força i es desfeia. O triar-ne alguna i apostar per la seva rapidesa respecte a les altres gotes sentint el fred o malestar de fora i notant l’avorriment en el cos, sobretot en els viatges llargs. Quan era petita i anava pel carrer, volia jugar a qualsevol joc, com ara a paraules encadenades. Ara, mentre camino, vaig pensant en les meves coses. He vist que la gent que m’envolta ja no té temps per perdre, que tenen els horaris massa plens, sense dissabtes de taques ni d’imaginació. Van massa cansats i tristos. Fer-se gran és potser, entre d’altres coses, deixar de veure les taques que hi ha a les parets. paraules de paper · 61

Una vida nova Laura Vila Premi de prosa de 2n d’Eso B

Em vaig despertar. Tenia mal de cap i tenia tot el cos adolorit com si m’hagués passat una estampida d’elefants per sobre. Notava una sensació estranya i desconeguda. Vaig fer l’esforç d’obrir els ulls, lentament, sense forçar-me massa. De sobte, em vaig adonar que estava estirada a terra, envoltada de gespa. L’escalfor del sol i la llum que es produïa em va poder confirmar que el que estava vivint no era un somni. Tot seguit em vaig posar a pensar. Estava desconcertada i no entenia què hi feia en mig del camp, tota sola i de matinada. Després d’una llarga estona de reflexió, vaig començar a recordar alguns fets que havien succeït l’altre dia. Anava pel carrer, en sortir de l’escola, i estava parlant pel mòbil amb una amiga. Estava tan concentrada en la conversa que no em vaig adonar que el semàfor s’havia posat vermell i vaig creuar tota decidida. Aleshores, una moto conduïda per un noi d’uns 20 anys aproximadament, va avançar a tota velocitat, i perdent el control de la situació, va colpejar-me tan fort que vaig caure a terra immobilitzada. Encara recordo el xiscle d’una bona dona, que devia haver viscut el meu accident de molt a prop. En conclusió, havia estat atropellada per una moto. Però el que realment em preguntava tota l’estona era el perquè l’endemà de l’accident em trobava en mig del camp. Així que, per resoldre els meus dubtes, vaig reunir totes les meves forces i em vaig intentar aixecar.

62 · paraules de paper

De sobte, em vaig sobresaltar, m’aguantava de quatre potes! Com podia ser? Aleshores vaig fer una passa seguida d’una altra; estava caminant com un animal!? Estava molt espantada, tot allò era molt estrany. A més, les mosques no paraven d’empipar-me i me les vaig treure de sobre amb un cop de… cua!? Vaig intentar cridar. No, no podia ser real… però, en comptes de crits, l’únic que vaig poder aconseguir va ser bordar. Tenia el cap fet un embolic. Mai m’havia succeït una cosa igual, m’havia transformat així com així en un gos!? Vaig passar uns deu minuts amb molta tensió, no parava d’anar amunt i avall donant voltes, fins que vaig aconseguir tranquil·litzar-me. Després d’una estona de pensar-hi, vaig trobar una resposta. Per sort o per desgràcia, el que m’havia passat era fruit de d’hinduisme, una religió que diu que quan morim ens reencarnem en un animal. Mai havia cregut en religions, i menys encara en d’hinduisme. ¿M’havia de sentir afortunada pel fet de començar una nova vida sent un gos i no pas un cargol? Això no ho sé, l’únic que sí que sé del cert és que m’espera una nova vida d’obediència, fidelitat i amor.

paraules de paper · 63

Tornada Alejandra Isern Premi de poesia de 3r d’Eso A

Mare model, que tens cura de mi, tendra, exigent, per l’educació meva, molt bons consells em dónes perquè creixi. T’estimo molt, sempre al meu cor seràs.

No siguis hipòcrita Mercè Boncompte Premi de poesia de 3r d’Eso B

Àngel del cel, si no vols el meu cor, res més teu vull, ni tan sols cal que em parlis. No em miris més, tampoc vull que em somriguis, davant meu no, que moriré d’amor.

64 · paraules de paper

Atrapada Anna Camps Premi de prosa de 3r d’Eso A

Cansada del dia de feina que havia tingut, per fi era a casa. Vaig obrir la porta de l’entrada, mitja volta i cap a dins. Com que vivia al segon pis vaig decidir pujar per les escales, quan vaig mirar cap a dalt per assegurar-me que fos el meu replà, veig que hi posava tercer. Vaig pensar que m’havia passat i, estranyada, baixo al pis de sota i veig que a la placa metàl·lica indica que aquell és el primer pis. Em vaig començar a neguitejar i baixo a l’entrada però, en comptes d’aquesta, em trobo en un altre pis ple d’aigua i amb un fluorescent trencat penjant. Vaig començar a pujar escales amunt i avall i cada cop més nerviosa, sense trobar el meu. Devia d’haver pujat cinc-centes escales quan veig una porta on hi posa “sortida” i l’obro ràpidament. Aquell sospir d’esperança que tenia va desaparèixer de cop; em vaig trobar amb un paisatge aliè al meu. Els edificis eren tots rodons i el cel era verd, tal com si hagués entrat en un altre planeta. Vaig girar cua i vaig veure que aquest cop la porta tenia un rètol brillant on hi posava “segon”. Desconfiada, vaig obrir-la però, quan vaig veure els mobles que m’eren tan familiars i aquella olor a vainilla que tant m’agradava, vaig entrar-hi sense pensar i vaig tancar la porta amb clau decidida a no obrir-la en molt de temps.

paraules de paper · 65

L’absurd Gemma Calvet Premi de prosa de 3r d’Eso B

Va arribar el dia d’anar a l’oculista. Quan ja era a la consulta, hi vaig veure una llitera, així que m’hi vaig estirar i tot seguit em van anestesiar. Em van operar el genoll i jo, ja despert, estava tot estranyat, però he de reconèixer que, en sortir de l’oculista, sí, hi veia molt millor. Tenia hora al dentista aquella mateixa tarda perquè em traguessin el queixal dret, així que, quan hi vaig arribar, de seguida em van anestesiar. Però, per mala sort, ho van fer malament i em van posar l’anestèsia a l’altre costat! Quan va acabar l’operació, va venir el metge tot satisfet i em va dir: —L’operació ha anat molt bé. L’apèndix ja és fora!

66 · paraules de paper

Amor Berta Escoda Premi de poesia de 4t d’Eso A

Què és l’amor ben mirat? La mirada dolça d’una mare, la carícia esperançadora d’un amant o bé només un sentiment que ens fa volar? Què és l’amor ben mirat? Una mirada intensa, un petó robat, un murmuri a cau d’orella o bé només una sensació? Què és l’amor ben mirat? Realment no se sap.

paraules de paper · 67

SOS Marta Bracons Premi de prosa de 4t d’Eso A

Era un matí normal per a en Josep, Pep per als amics. Va llevar-se puntualment a dos quarts de vuit per dutxar-se, esmorzar, vestir-se i sortir ràpidament cap a la feina, a Manresa. Era a punt de sortir de casa seva quan va sentir una remor de mar i pensà com n’estava de violent, el mar, aquell matí; mai l’havia sentit així. Va obrir la porta i gairebé cau a l’aigua, però va aconseguir mantenir l’equilibri i mantenir-se a casa seva. Primerament, es va trobar en una fase de confusió però, en marxar-li les cabòries, va decidir anar a veure què havia passat i per què casa seva era… en alta mar! Va anar corrent cap la tele, la va engegar i el presentador li va aclarir la situació. Hi havia hagut un terratrèmol i casa seva, que era vora del mar, havia anat a parar al Mediterrani. —Bon dia, en què puc atendre’l? —Bon dia, em dic Josep Aigüestortes i casa meva a conseqüència del terratrèmol s’ha separat de la resta de Barcelona i ara volto pel mar sense rumb —vaig dir esperant una resposta al problema. —Entenc la seva situació, però Josep… —Pep, si us plau, digui’m Pep. —Doncs Pep, el problema és que vostè és en aigües internacionals i és competència de les Nacions Unides, vol que li passi la trucada?

68 · paraules de paper

—Sí, si us plau —vaig dir esperant la solució. —Bon dia. Nacions Unides, en què puc ajudar-lo? —Bon dia, em dic Josep Aigüestortes i sóc ciutadà espanyol. Casa meva, a conseqüència del terratrèmol, s’ha separat de la meva ciutat, Barcelona, i ara volto pel mar sense rumb. —Molt bé, però ara veig en pantalla que vostè és en aigües marroquines… Vol que li passi la trucada? —Sí, si us plau. Després d’haver de voltar per aigües i més aigües i visitar diferents països, vaig ser rescatat en aigües egípcies ja que casa meva havia entrat al canal de Suez il·legalment. Després de resoldre un seguit de malentesos, vaig ser repatriat a Barcelona sense casa meva, que va quedar confiscada.

paraules de paper · 69

Una escola asselvatjada Laura Mansfield Premi de prosa de 4t d’Eso B

Aquell matí em vaig llevar com cada matí per anar a l’escola. Era un dia qualsevol i estava molt contenta i relaxada perquè havia aprovat tots els exàmens de fi de curs. Era un dia assolellat i la llum penetrava per la gran finestra de la meva habitació. Em va despertar l’estimulant olor de les torrades amb melmelada que cada matí preparava la meva mare per esmorzar. Vaig aixecar-me a contemplar per la finestra; gairebé no hi havia núvols. Primer de tot, vaig anar a dutxar-me i vestir-me per estar preparada abans que vingués l’autobús per anar a l’escola. No tenia cap pressa, per tant, vaig estar una bona estona arreglant-me perquè era l’últim dia d’escola. Vaig pujar a l’autobús molt contenta de veure els meus companys de classe per últim cop, perquè després aniria de viatge al poble dels meus avis. En arribar a l’escola, vaig observar que no hi havia ningú davant la porta. Vaig mirar el rellotge per assegurar-me que era l’hora d’entrada; sí, eren les vuit en punt del matí. A mesura que caminava cap a la porta, em va començar a entrar un gran neguit perquè no sentia cap soroll. Normalment era tot ple de veus i crits de nens i nenes jugant al pati, però aquell matí no se sentia res, excepte el cant dels ocells. Vaig obrir la porta de l’escola amb una mica de curiositat i preocupació, lentament. De cop, va sonar un rugit de lleó, que em va espantar tant que vaig tancar la porta ràpidament. Em vaig quedar darrere la porta pensant què era allò i per què era tan estranya la meva situació. Potser era una broma dels meus amics… Amb aquesta idea al cap, vaig agafar forces

70 · paraules de paper

per tornar a obrir la porta. Lentament vaig ficar primer un peu, després mig cos i finalment el cap. Déu meu! Em vaig quedar bocabadada i no em podia moure. Davant meu tenia una selva espessa, plena de vegetació i ocells volant al meu voltant. Vaig tancar els ulls i vaig pensar que potser estava malalta i tot això eren imaginacions meves. Vaig respirar fons com la meva mare em deia que fes quan tingués por. Amb l’esperança de pensar que, quan obrís els ulls, tornaria a ser en el passadís de l’escola, un ocell cridaner va passar volant sobre el meu cap. Em vaig ajupir i, en mirar a terra, vaig descobrir unes grosses potes amb urpes molt a prop. En aixecar la mirada, un enorme lleó em mirava atentament. Vaig cridar i vaig notar que una mà m’agafava el braç. En girar-me, vaig descobrir que era el meu professor Mateo, que em feia un senyal de silenci amb el dit. —Quiet, quiet! Si us plau, confia en mi! —Professor, què està passant? On som? On és l’escola? —No ho sé… Jo he vingut com cada dia i he trobat aquesta selva, he caminat donant voltes per sortir i sempre torno al mateix lloc. —La porta és aquí darrere, professor! I quan em vaig girar, on era la porta, hi havia tota mena de vegetació. —Què fem, professor?

paraules de paper · 71

—Tranquil, ens en sortirem, d’aquesta! Mira! El lleó se’n va; el seguirem. Vàrem caminar darrere el lleó una estona. Pel camí ens vam creuar amb serps, sargantanes, ocells de molts colors, i les fulles es movien com si altres animals fossin darrere vigilant-nos. El professor em va agafar la mà i vàrem córrer en veure un camí en què al final hi havia molta llum. Vaig córrer mirant només el terra per no caure; la mà del professor m’agafava ben fort. Les llàgrimes em van començar a caure. Tenia por i volia tornar a casa. Quan vam arribar al final del camí, una llum encegadora ens va enlluernar. Vàrem haver de tancar el ulls i, quan els vam tornar a obrir, oh!, sorpresa! Érem en el pati de l’escola i tots els meus companys estaven jugant i rient. Com podia ser? Què havia passat? El professor i jo ens vàrem mirar atònits, sense entendre res. El professor em va tornar a fer el senyal de silenci amb el dit i em va fer l’ullet. —Shhh! No diguis res… ningú ens creuria. Això és un secret i només el sabrem tu i jo.

72 · paraules de paper

Oda felina Nil Rovira Premi de poesia de 1r de Btx A

Felis catus és el nom taxonòmic que se t’ha assignat, quadrúpede endotèrmic més conegut pel nom de «gat», carnívor per naturalesa i amb els sentits d’una gran agudesa. La cua és essencial per al teu talent per a l’acrobàcia, contrapès sense el que no et mouries amb tanta gràcia i que també et serveix per expressar emoció quan no l’uses en el procés de locomoció. És també interessant un dels teus mètodes de comunicació, una rítmica, curiosa i subvocal oscil·lació que utilitzes per demostrar afecte; l’esbufec té el contrari efecte. Oh gat, sempre he trobat extraordinari el teu complex comportament, que demostra un ben format sistema de pensament, i sempre és bona per a mi la companyia d’un espècimen d’aquest tipus de felí.

paraules de paper · 73

La guitarra Guillem Catasús Premi de prosa de 1r de Btx A

Divendres a la tarda. Estem tu i jo, un davant de l’altre. L’habitació és plena d’un silenci dens. Decideixo trencar-lo creant una infinitat de melodies. Però, abans de començar, he d’assegurar-me que estàs preparada. Començo a tocar-te, a poc a poc, apreciant cada part de la teva constitució. Estàs freda; deu fer molt que ningú et toca com ho estic fent. Assajo una i altra vegada els meus moviments per tal d’assegurar quin és el més correcte. Les teves corbes em permeten una millor fixació del meu cos vers el teu. Ets perfecta, estàs feta perquè la gent et toqui i et gaudeixi. Pobre d’aquell que no hagi gaudit d’una sensació així. Per fi, ha arribat el moment. Els meus sentiments estan al descobert; a tu no et puc amagar res. Improviso noves formes de tocar-te, així pot ser que oblidi els problemes. En el fons t’utilitzo com a forma d’aïllar-me de l’exterior, d’oblidar-me de tot allò que em produeix dolor. Em sap greu, però suposo que és evident i ja te’n deus haver adonat que només recorro a tu quan estic malament o molt exaltat.

74 · paraules de paper

Un dit rere l’altre recorren les parts més delicades del teu tors. Sé com acabarà això, millor dit, com acabaré jo, amb els dits marcats pel teu rastre. Tots aquests moviments fan que vibris i reprodueixis diferents sons, uns més aguts i altres més greus segons on vagi tocant. Llisco la meva mà pel teu coll, arrencant murmuris, omplint silencis. El premo i el marco amb la meva mà, mentre que amb l’altra t’acaricio. Ràpids i precisos són els meus moviments, que acompanyo amb paraules expressives. M’encanta la manera que tens de transmetre i entendre tot allò que dic només tocant-te. Potser només ets un entreteniment que fa que ho oblidi tot per uns instants, però, malgrat això, t’aprecio, amiga meva, pels innombrables moments que hem compartit entre aquestes quatre parets. Tots dos sabem que això no pot durar eternament però que hi haurà una altra trobada en què ens donarem l’un a l’altre. I així guitarra i home tornaran a crear melodia.

paraules de paper · 75

Fugir de la Mort Oriol Colomé Premi de prosa de 1r de Btx B

Jo estava estirat a la butaca de casa meva quan un corrent d’aire agità les cortines i féu tancar portes i finestres de cop. Les bombetes es van apagar. El vent era fred, s’entelaren els vidres i el silenci es podia tallar. Aleshores aparegué: —T’ha arribat l’hora… —va dir en to sinistre. Sí, era la Mort, amb el seu vestit negre i la seva dalla. Venia a buscar-me. —D’acord, doncs anem —li vaig dir sense protestar. Semblava sorpresa. —Anem? Així… sense més? No vols intentar… fugir? O amagar-te? —em va dir, desconcertada. —No. M’agafaria igualment, n’estic segur… —Si vols, et deixo avantatge … —gairebé m’ho suplicava. Aleshores, la Mort es desplomà al sofà. Semblava compungida, així que li vaig portar un got de whisky amb gel, disposat a fer-la petar una estona. —El meu home s’està cansant de mi i sospito que m’enganya amb algú. T’imagines que dur que és això? —Sí, sí, duríssim… —li vaig dir, fent veure que m’interessava.

76 · paraules de paper

—A més… —en tenia una altra de preparada— la meva filla gran em desafia constantment. Fuma i porta a casa tots els dropos del barri… Ja no sé què fer —comentava, cada vegada més trista i enfadada. —I la petita! La petita ha arribat a casa amb dos gossos! Sí, amb dos! Només em faltaven dues bèsties! Ah, i la feina…, per culpa de víctimes com tu ja no em sento realitzada! I seguia, i seguia… Per més que jo intentava anar per feina, ella seguia lamentant-se de la seva trista vida. Fins que vaig dir prou, ja enutjat per la seva cantarella. —Senyora Mort, si us plau, calli, aixequi’s, agafi la dalla i segueixi’m cap a l’infern! Prefereixo morir de cop que aguantar aquesta tortura; ara entenc això de fugir de la Mort.

paraules de paper · 77

Digues David García-Borrón Premi de poesia de 2n de Btx A

Digues si és millor somiar mons imaginaris, idealitzats, o obrir els ulls de bat a bat. Veure el món que ens envolta, ésser d’una vegada desenganyats. Digues si és millor donar-ho tot per perdut o esperar sense resposta. Adonar-te que no esperes res i que res mai t’ha esperat. Digues si és millor començar de nou o tancar-se en vells records, quan tot s’acaba, però mai res ha començat. Digues si és millor lluitar per allò que t’importa o, just al primer embat, donar-te per vençut.

78 · paraules de paper

Anava cap a les oficines de l’ajuntament per resoldre un fet curiós. Caducaven tots els meus carnets: el d’identitat, el sanitari, el de conducció… Pretenia no estar-m’hi més de deu minuts, no perquè tingués pressa, sinó perquè tenia la impressió que aquests tràmits eren d’allò més pesats. Mentre omplia tot de fulls amb les meves dades, el buròcrata em mirava atentament. No m’incomodava, però m’hagués agradat tornar-li la mirada i veure com reaccionava. Finalment vaig acabar d’omplir els papers que m’havia donat i em disposava a començar el procés que més em distreia, el de les empremtes dactilars. —Ep, mestre! —va exclamar el buròcrata—, no ha posat res en aquest full. Vaig quedar-me abatut; ja començàvem… Vaig donar un cop d’ull al paper que em va donar i vaig quedar-me astorat. —Què se suposa que és això? —vaig preguntar-li. —És, potser, el document més important. Faci el favor de ser totalment sincer i ompli’l. Veient que això no responia a la meva pregunta, el funcionari prosseguí: —No sé si n’haurà sentit a parlar, del control de plagi i còpia —exclamà, i veient que era evident que no, va dir:

paraules de paper · 79

—Sí, home, el nou control impulsat per l’actual govern, que vigila que ningú copiï a ningú, una cosa que preocupa molt en aquests temps. —Com? —Veurà, suposo que sí que sabia que està penalitzat copiar. De fet, és un delicte. Abans copiar en els exàmens era una cosa que, com que ningú la sabia, acabava sent premiada; plagiar autors coneguts i rebre premis era una cosa ben normal, i què en deriva de tot això? Doncs una societat que no respecta la intel·ligència, els serveis ni els invents dels altres. Veu, amb el nou decret que regula el plagi ja s’ha acabat tot això, tot! Hem de tornar a esforçar-nos, vés per on. Això no agrada, està clar, però encara que la gent es queixi, s’ha de reconèixer que és just. —Sí que ho és, però què puc fer per denunciar un plagi? —És molt fàcil. Si em permet, li’n mostraré la manera…—i posant una pila d’impresos sobre la taula, continuà— Només cal que ompli aquests papers i els entregui a la policia. Van molt ràpid, s’ha d’admetre. Jo ahir vaig estar corrent per la platja amb la meva veïna i a la tarda ja tenia una denúncia per plagi de recorregut! Això és la guerra, vaig pensar, i la vaig denunciar per fer els macarrons amb la mateixa salsa que jo, un secret de família que li vaig confessar ja farà uns quants anys. El sistema és eficaç.

80 · paraules de paper

Vaig omplir l’imprès sobre el plagi i la còpia; mentint, evidentment. També vaig agafar uns quants fulls de denúncia i vaig donar les bones tardes al buròcrata. Tornant cap a casa anava rumiant sobre tot allò que he après dels meus pares, dels famosos… Ja m’imaginava la bústia plena de cartes i el telèfon ple de trucades perdudes de la policia. Vaig entrar cuita corrents a casa; de reüll vaig veure la bústia embussada. Això m’enrabià de valent. Com creia des de bon principi, m’esperava una bona estona d’omplir papers. Però se m’acudí una bona pensada i d’una revolada vaig agafar el telèfon i vaig trucar a l’ajuntament. M’atengué una veu de noia; la vaig tallar ràpidament. —Bon dia, m’agradaria patentar-me. De seguida em van posar en espera.

paraules de paper · 81

La intel·ligència, la nostra condemna Sergio Villanova Premi d’assaig de 2n de Btx B

L’home és un animal molt particular, que compensa les seves mancances físiques, ja que no té ni urpes ni dents fortes per caçar les seves preses i tampoc té una pell gruixuda que el protegeixi de les inclemències del temps, amb una racionalitat que li permet imposar-se sobre la resta d’éssers que poblen la Terra com un ésser superior, com si es tractés d’un semidéu. Aquesta intel·ligència permet que solucioni amb relativa facilitat les seves necessitats primàries més bàsiques, com són nodrir-se i mantenir-se viu. Tanmateix, aquest intel·lecte superior comporta una sèrie de condicions, un preu a pagar. La ment humana té una característica singular que la diferencia de totes les altres i que, possiblement, sintetitzi totes les diferències que trobem entre nosaltres, éssers que ens autodenominem racionals, i la resta d’éssers vius: la nostra ambició il·limitada. Els homes mai en tenim prou. Sempre desitgem més; som insaciables. Milers de milions enrere, el que avui dia és un home no era gaire diferent de la resta dels animals pel que fa a intel·ligència, però el que el diferenciava era que no es conformava amb cobrir només les seves necessitats més senzilles, i desitjava més; creixien noves necessitats. En l’actualitat, l’home té tantes necessitats que resulta realment difícil sadollar-les totes; estem adulterats pel costum. Francament, algú de nosaltres podria viure sense aigua corrent? No. El costum ja ha estat adquirit i ara és una necessitat de ple dret; potser d’ella no en depèn la

82 · paraules de paper

nostra supervivència, però ens segueix semblant fonamental (i pensar que és un invent que ni tan sols té dos segles!). Aquesta ànsia que pateix l’home és la seva condemna. Mai podrem estar del tot satisfets perquè sempre hi haurà alguna cosa millor que, tal com ens mana la veu imperiosa de la naturalesa, desitjarem. Som uns éssers que no coneixerem mai la plenitud. Qui no desitjaria viure preocupant-se només per sobreviure? Una vida autèntica sense problemes o complicacions, no és desitjable? No. Els homes som uns éssers incomplets i profundament imperfectes, però mai canviaríem aquesta imperfecció per res del món.

paraules de paper · 83

Aquest butlletí literari ha estat dissenyat per l’Estudi Juste Calduch i imprès el juny de 2012 per Anglofort La tipografia dels textos s’anomena Dante, basada en els tipus de l’impressor renaixentista Francesco Griffo del segle xv i dissenyada al 1957 per Giovanni Mardesteig La tipografia complementària és l’Scala Sans, dissenyada al 1994 per Martin Majoor A la coberta s’ha utilitzat el paper Aquarello de Fedrigoni.

Paraules de paper 

Paraules de paper escola sant gregori butlletí del seminari de llengua juny 2012