Paraules de paper 2014 by Escola Sant Gregori

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ JJJJJJJJJJJ

Paraules de paper 2014

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

Paraules de paper

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ JJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

escola sant gregori butlletí del seminari de llengua juny 2014

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ del seminari de llengua juny 2014

índex

presentació

premis sant jordi Joana Pons Cañellas, La princesa ballarina 1r premi de contes de 1r de Primària A

Martí Galán Gaseni, L’astronauta amb problemes 1r premi de contes de 1r de Primària B

Elsa Obradors Amat, El viatge 1r premi de contes de 2n de Primària A

Sara Bonet Malgà, El fantasma que tenia por Accèssit de contes de 2n de Primària A

Jana Bonet Freixinet, El follet de l’alegria 1r premi de contes de 2n de Primària B

Júlia Vidal Milan, El llapis mut 1r premi de prosa de 3r de Primària A

Martina Torres Balsera, La bombeta mandrosa 1r premi de prosa de 3r de Primària B

Daniela Vidal Vilaseca, L’assassinat 1r premi de prosa de 4t de Primària A

Lara Ballesteros Pedrazas, La bibliotecària Clara Accèssit de prosa de 4t de Primària B

Eduard Morera Nadal, La ploma vivent 1r premi de prosa de 4t de Primària B

Jordi Niubó Rossell, Rebel·lió a la classe Accèssit de prosa de 4t de Primària B

Ernest Bonet Candell, El pas del temps 1r premi de prosa de 5è de Primària A

Maria Sangés Pociello, Els sentiments de la baldufa 1r premi de poesia de 5è de Primària A

Gal·la Torres Munté, La bata màgica 1r premi de prosa de 5è de Primària B

Paula Garcia Bonamusa, Les ulleres que estaven fartes de mirar. 1r premi de poesia de 5è de Primària B

Àgata Bech de Careda Prat, Història d’una bala 1r premi de prosa de 6è de Primària A

Carlota Riera Piera, O unes o les altres Accèssit de prosa de 6è de Primària A

Àgata Bech de Careda Prat, Ballant pel cel 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Aureli Boncompte Moya, El regle entremaliat 1r premi de prosa de 6è de Primària B

Anna Cucurella Tuset, La màquina d’escriure 1r premi de poesia de 6è de Primària B

Anna Gassiot Goula, Barcelona ciutat 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Maria Segarra Pozuelo, Els cinc continents més lluents 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Fèlix Làzaro Ferrer, La gran aventura 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Sequi Giró Tous, La goma i el llapis 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Stella Sorensen Giró, Jo, una llibreta en blanc 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Mireia Palou Tort, Vida 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Elisenda Rahola Codina, Els nostres 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Pau Alcaide Fernández, La rebel·lió del material 1r premi de prosa de 2n d’ESO

Miquel Salicrú Llanos, La vida d’un arbre 1r premi de prosa de 2n d’ESO

Bernat Figueras Doy, La neu 1r premi de poesia de 3r d’ESO

Anna Garcia Sagarra, Ombres 1r premi de poesia de 3r d’ESO

Laura Pareja Amigó, Amb ulls d’arbre 1r premi de prosa de 3r d’ESO

Ton Esteve Guilera, Dites 1r premi de prosa de 3r d’ESO

Anna Serrarols Coletas, Sóc com sóc 1r premi de prosa de 3r d’ESO

Ferran Vila Riera, Poble 1r premi de poesia de 4t d’ESO

Humbert Blanco Quintanilla, Horror vacui 1r premi de prosa de 4t d’ESO

Jaume Gassiot Goula, Diari d’investigació 1r premi de prosa de 4t d’ESO

Laura Vila Riera, Làndia Accèssit de prosa de 4t d’ESO

Mercè Boncompte Moya, Fumar jo? Que va! 1r premi de poesia de 1r de BTX

Fernando Duffo Vilaplana, L’últim humà 1r premi de prosa de 1r de BTX

Gemma Calvet Molinas, La llum del camí 1r premi de prosa de 1r de BTX

Gina Aliaga Montané, De galeta en galeta Accèssit de prosa de 1r de BTX

Enric Pardo Cullell, La denúncia de la calculadora Accèssit de prosa de 1r de BTX

Jofre Figueras Doy, Democràcia? 1r premi d’assaig de 2n de BTX

Clara Coll-Vinent Arbat, Full en blanc 1r premi de prosa de 2n de BTX

Santi Villanova Errando, 1714 Accèssit de prosa de 2n de BTX

presentació

En una de les composicions premiades aquest any, la seva jove autora compara les sensacions que podem experimentar davant d’un full en blanc quan ens disposem a escriure un text que voldríem ben construït, amb les sensacions que podem experimentar quan considerem el nostre propi futur també com un full en blanc, en el qual ens caldrà escriure, no pas un text, sinó la nostra vida, que voldríem que acabés sent igualment ben construïda. Aquesta imatge és tan bonica, que volem aprofitar-la per fer una petita reflexió sobre la força formativa de llegir i escriure.

Avui dia, i en el context d’una certa invasió del llenguatge de la productivitat econòmica en l’àmbit educatiu, de vegades es demana a les escoles que preparem els nostres alumnes per a tenir èxits en les seves empreses futures, per a ser competents i productius. Es demana que siguem escoles de guanyadors. La vida, però, no és un argument. S’assembla en part a aquest full en blanc de la nostra jove escriptora o al llenç en què el pintor es disposa a pintar. Mai no hi ha garantia d’èxit. De manera que, si d’una banda l’escola no pot prometre tant, d’altra banda i al mateix temps ha de prometre molt més que això. Ha de saber donar una formació tan sòlida que assisteixi els seus alumnes en els seus èxits futurs, però que els assisteixi encara més en el seus fracassos. I és que els fracassos també formen part de la vida. I aquí és on entra l’escola: el més sòlid que portem amb nosaltres dels nostres anys de formació és allò que ens permet gaudir amb una sana alegria els moments d’èxits personals, però que ens permet igualment i sobretot trobar la solidesa interior que fa que puguem afrontar també els moments més difícils. I en aquest capítol, la literatura i les humanitats en general són una

6 · paraules de paper

peça clau, fonamental, perquè constitueixen aquell fons de sabers aparentment inútils que tanmateix són capaços de proporcionar-nos la profunditat i la riquesa interiors que ens mantenen en peu fins i tot en els moments de dificultats materials. A l’escola encara creiem en la utilitat de les coses inútils, i per això és per a nosaltres tot un goig poder compartir amb tots vostès, un any més, la festa literària de l’escola!

En aquesta ocasió no hem posat pas les coses fàcils als nostres joves escriptors: els hem proposat com a tema de les seves composicions que parlessin d’objectes inanimats. I, per art de màgia –la màgia de la literatura–, hem pogut veure com els nostres artistes ens portaven a un món on els estris escolars fan revolucions contra els alumnes que els maltracten, on regles entremaliats compliquen la vida dels seus amos fent que les línies que havien de ser rectes surtin tortes i on els clips d’un estoig planegen la fugida. Parlant d’objectes inanimats que prenen vida. Girin pàgina i restin a l’expectativa...

paraules de paper · 7

La princesa ballarina Joana Pons Cañellas 1r premi de contes de 1r de Primària A

Hi havia una vegada una princesa que, quan era de nit i tothom dormia, baixava al saló del palau i es posava a ballar.

Llavors, un dia al matí, el rei va veure que la princesa tenia les sabates massa gastades i es va quedar molt estranyat.

8 · paraules de paper

El rei va demanar a un servent que anés a veure què feia la princesa. Que la vigilés!

De seguida que ho va saber, li ho va dir. El rei li va explicar a la princesa que a les nits havia de dormir per estar descansada de dia.

paraules de paper · 9

L’astronauta amb problemes Martí Galán Gaseni 1r premi de contes de 1r de Primària B

Un senyor se’n va anar a l’espai amb un coet.

Quan va arribar a la lluna, s’havia quedat sense gasolina i no podia tornar a casa.

10 · p a r a u l e s d e p a p e r

Va venir un altre astronauta amb gasolina i el va ajudar.

Els dos astronautes van tornar a la terra.

paraules de paper 路 11

El viatge Elsa Obradors Amat 1r premi de contes de 2n de Primària A

Hi havia una vegada una gavina que volia córrer aventures i anar a visitar tot el món. I un bon dia, només aixecar-se, se’n va anar cap a aquells països que volia veure.

Mentre volava pel cel, es va trobar un lloro de colors que volava tranquil·lament. El lloro, en veure-la, li va preguntar on anava i, en saber-ho, la va voler acompanyar.

12 · p a r a u l e s d e p a p e r

Així que tots dos anaven volant i parlant, quan de sobte es van trobar una papallona. I ella també va decidir anar a veure tots aquells països amb ells.

Després de tots aquells països tan bonics van arribar a la punta del món. Per fi, havien visitat tots els llocs que volien i van decidir tornar feliços cap a casa.

paraules de paper · 13

El fantasma que tenia por Sara Bonet Malgà Accèssit de contes de 2n de Primària A

Hi havia una vegada un fantasma que no sabia què era tenir por. Portava una bola de ferro i l’arrossegava pel terra. Vivia en un castell però es va escapar perquè no el tractaven bé.

Una nit va decidir entrar en una casa i amagar-se dins l’armari. Quan estava dins, es va adonar que estava ple de disfresses tot i que estava molt fosc.

14 · p a r a u l e s d e p a p e r

Aleshores, va començar a posar-se diferents peces, fins estar totalment disfressat. Quan va sortir de l’armari es va mirar en un mirall i es va espantar molt.

Es va adonar que havia passat tanta por que mai més no tornaria a entrar a cap casa ni espantaria ningú més.

paraules de paper · 15

El follet de l’alegria Jana Bonet Freixinet 1r premi de contes de 2n de Primària B

Hi havia una vegada tres germans follets tan petits com una ungla. El gran es deia Forçut, el mitjà es deia Alegria i la més petita, Rosa.

Un mal dia, van picar a la porta. Era l’alcalde que els explicava que uns «trolls» havien robat totes les riqueses del poble.

16 · p a r a u l e s d e p a p e r

L’Alegria i la Rosa, en sentir això, es van enfilar sobre d’un ocell i van anar volant fins als afores del poble.

Allà van trobar totes les riqueses, les van agafar i les van tornar al poble. Tothom els va rebre amb aplaudiments i gresca.

paraules de paper · 17

El llapis mut Júlia Vidal Milan 1r premi de prosa de 3r de Primària A

En un món anomenat Escritnòpolis hi havia un munt de llapis. De tots ells, n’hi havia un que era més llest que la gana. El llapis tenia una amiga que es deia goma. Es coneixien tant que ho sabien tot l’un de l’altre. Un dia el llapis es va quedar sense punta i això volia dir que no podria parlar, i com que qui no té feina el gat pentina va anar volant pel món. Un dia va topar amb una maquineta. Ella li va preguntar a la goma què passava, i ella li va respondre que el seu amic s’havia quedat mut. La maquineta va reaccionar i va fer punta al llapis. Per sort el llapis va tornar a tenir punta. El llapis, la maquineta i la goma van ser els millors amics d’aquell món!

18 · p a r a u l e s d e p a p e r

La bombeta mandrosa Martina Torres Balsera 1r premi de prosa de 3r de Primària B

Hi havia una vegada una bombeta que li deien Mandrosa, que vivia a la cuina d’una casa. Aquella casa estava al camp on hi vivia una família amb dos fills i un gos. Un dia d’estiu el fill que vivia a la casa, que es deia Pau, va anar a la cuina i, és clar, va voler obrir el llum. La bombeta no volia obrir-se i es va quedar apagada, i en Pau es va pensar que no funcionava i li va dir a la seva mare. Més tard, la germana gran d’en Pau també va anar a la cuina i va veure que la bombeta no funcionava i va cridar al pare. El pare la va intentar arreglar però la bombeta continuava sense voler obrir-se i es va quedar apagada. Un dia, després d’estar molt temps sense llum, van portar la bombeta a una botiga de reparació, era com un hospital per a la bombeta i van intentar arreglar-la. A la bombeta, però, li feia molt de mal i al final va decidir obrir-se; i des d’aquell dia la bombeta va decidir fer la seva feina a diari. Tota la família ben contenta, van tornar a casa i van descobrir que aquella bombeta parlava i tothom hi parlava. La bombeta estava contenta, ja que per fi algú parlava amb ella i fins i tot el gos parlava amb la Mandrosa. I cata-cric, cata-crac, aquest conte s’ha acabat.

paraules de paper · 19

L’assassinat Daniela Vidal Vilaseca 1r premi de prosa de 4t de Primària A

A l’hotel d’objectes animats acabaven d’assassinar el famós esborrador de pissarra. El detectiu llapis només tenia una pista: un punt negre. No era gran cosa però el detectiu llapis pensava resoldre l’assassinat. El senyor botó negre, que era el director, li va donar permís perquè investigués les habitacions de l’única persona que hi havia. Era una senyora que odiava el famós esborrador de pissarra, però ella li va dir que per més que odiés el famós esborrador de pissarra, no el volia mort. Aleshores el detectiu llapis va anar a la seva habitació i es posà a pensar en l’única pista que tenia, el punt negre, i rumiava què podia ser... «Ja ho tinc!», va exclamar el detectiu llapis. «Ja sé qui va assassinar el famós esborrador de pissarra». Va anar corrents cap als policies i els va dir: «Deteniu el director. Ell ha assassinat l’esborrador!». El director aleshores va dir: «Quina prova tens?» «Doncs que tu ets el senyor botó negre». I així va ser com el detectiu llapis va resoldre l’assassinat.

20 · p a r a u l e s d e p a p e r

La bibliotecària Clara Lara Ballesteros Pedrazas Accèssit de prosa de 4t de Primària A

Hola, em dic Clara i sóc la porta de la biblioteca. Sóc molt maca i estic tota pintada de blanc i, com que porto tants anys treballant, m’han portat al taller del pintor per fer-me algunes reparacions. I és que a vegades m’enganxo al terra quan m’obren o em tanquen. En el taller del pintor m’he trobat amb la porta del menjador, que també estava feta una mica malbé i m’ha preguntat què és el que feia jo a la biblioteca. Jo li he dit que m’encarregava que ningú no faci soroll, que no surti cap llibre sense el meu permís, que a l’acabar els contes quedin ben endreçats i que a l’acabar el dia ningú no es quedi dins. La porta del menjador, que es deia Marina, va quedar molt impressionada amb les meves tasques. Ja han acabat d’arreglar-me i he quedat fantàstica. M’han pintat d’un rosa suau tan bonic que sembla que convidi tothom a passar. Estic molt contenta!

paraules de paper · 21

La ploma vivent Eduard Morera Nadal 1r premi de prosa de 4t de Primària B

Un dia sóc a l’escola escrivint una redacció de naturals sobre els rèptils quan, de sobte, la ploma amb què estic escrivint es mou. Jo em quedo bocabadat. Aleshores la deixo sobre la taula i li comencen a sortir ulls, extremitats, boca i nas. L’agafo i la poso dintre l’estoig perquè la meva companya no li digui a la tutora. Quan acabo l’escola, torno cap a casa i no m’acabo de creure que tingui una ploma vivent. Vaig a la meva habitació i quan la vaig a treure de l’estoig, no hi és. Surto de l’habitació per anar-la a buscar i veig que és al lavabo dutxant-se. «Les plomes vivents es dutxen?», em pregunto. Llavors la trec de la dutxa i m’explica que cada 500 anys les plomes de la seva raça tornen a viure durant deu anys i després tornen a quedar inertes. També em diu que això de recobrar la vida cada 500 anys no li agrada gaire, que prefereix ser normal, i que només el seu amo –o sigui jo– la pot alliberar si la tira al foc. A mi em fa molta pena. Encenc la llar de foc del menjador, ens acomiadem amb petons i abraçades, la tiro al foc i comença a tornar-se normal. Aleshores apago el foc, agafo la ploma i decideixo que durant els anys que vagi a escola la tindré guardada en un calaix.

22 · p a r a u l e s d e p a p e r

Rebel·lió a la classe Jordi Niubó Rossell Accèssit de prosa de 4t de Primària B

Qualsevol diria que el material de la classe no sap res ni entén res. Però aquesta esbojarrada idea va canviar un dia de classe… Els llapis, les gomes, les maquinetes i els altres utensilis escolars van formar una assemblea. A la primera i última reunió, els llapis es van queixar dels nens i nenes de la classe. Van fer un munt de comentaris grollers sobre els nens i van proposar una rebel·lió. Aquesta idea va ser aprovada per l’assemblea i es van posar a treballar. Quan els nens van arribar a la classe, no trobaren res. Però després, de sobte, va aparèixer tot de nou. Llavors, quan els nens van anar a agafar les coses, el material els va començar a pegar, punxar i esgarrapar. Allò començava a convertir-se en una autèntica «batalla campal»! Els nens vinga a defensar-se i els estris vinga a atacar. Sempre sortia algú malferit o fet presoner. Fins que la professora va intervenir enmig del camp de batalla. Va ordenar a crits que tothom parés i va fer que tothom tornés al seu lloc.

paraules de paper · 23

El pas del temps Ernest Bonet Candell 1r premi de prosa de 5è de Primària A

Tenia les agulles daurades. L’esfera era perfectament rodona d’un color una mica envellit. La corretja era de pell noble, amb una sivella que permetia lligar-lo al canell. A dins s’hi assenyalaven els números i una petita inscripció de 1920, que devia ser la data en què el rellotger el va fer. El nostre rellotge va anar a parar a les mans d’un jove promès. Mai no se separava del seu canell i, per tant, va veure i viure totes les experiències d’aquell senyor. Hi havia moments en què les agulles pesaven com el ferro, els costava avançar i les hores passaven molt a poc a poc. Eren els moments tristos de la vida d’aquell senyor. Però també hi havia moments en què les agulles corrien com el vent i voltaven molt de pressa. Eren els moments feliços de la vida d’aquell senyor. Després de tota una vida amunt i avall, el rellotge es va aturar. La nit abans ja ningú no li havia donat corda. El temps és igual per a tothom, a vegades passa de pressa i a vegades a poc a poc, però sempre s’acaba. El nostre rellotge de corda ho sap molt bé…

24 · p a r a u l e s d e p a p e r

Els sentiments de la baldufa Maria Sangés Pociello 1r premi de poesia de 5è de Primària A

Jo no sóc ni petita ni gran, sinó més aviat de mida ideal. Tinc la punta en forma de punxa però no faig mal. M’ho passava genial. Abans em treien per tot arreu, i tots deien «mireu, mireu!». Però ara sóc guardada als altells on deixen tots els trastets vells! Els nens em feien girar i girar fins que els cridaven a sopar. Ara estic avorrida i no sé què fer, abans que bé que estava i ara per què no pot ser?

paraules de paper · 25

La bata màgica Gal·la Torres Munté 1r premi de prosa de 5è de Primària B

Hi havia una vegada una nena que era molt desendreçada. Totes les coses que tenia semblava que estiguessin cansades d’ella. Però ningú no s’imaginava que aquella nena, al fons d’un calaix ple de roba, hi tingués la bata més bruta del món. Doncs sí, aquella bata estava tota plena de pintura, de taques de menjar i de terra. Era la bata escolar que la nena es posava per anar a l’escola. Quan a l’endemà va agafar la bata per posar-la a la motxilla, una veueta va cridar: «Ei! Deixa’m estar! Ja estic farta d’estar sempre bruta!». «Ah!» – va cridar la nena en veure que aquella veu sortia de la bata –, «Que pots parlar?». I quan per fi va poder posar-la a la motxilla amb cops i puntades de peu se’n va anar cap a l’escola. Quan hi va arribar va veure que la seva motxilla vella estava oberta: la bata havia escapat i havia anat a buscar una nena que era molt elegant. La nena, en veure-la, va sentir pena per aquella bata i la va rentar moltíssimes vegades. Aquella bata estava molt contenta amb la seva nova mestressa perquè sempre estava neta i perfumada. Però hi va haver un dia que la bata es va cansar: cada dia, quan arribava de l’escola, havia de passar moltes hores dins de la rentadora... i la pobra es marejava! I un dia, pensant en la seva antiga mestressa, va decidir escapar-se i la va anar a trobar. Va recordar que no era tan greu, que no n’hi havia per tant, d’estar sempre bruta. Així que va preferir tornar amb la seva nena.

26 · p a r a u l e s d e p a p e r

Les ulleres que estaven fartes de mirar Paula Garcia Bonamusa, 1r premi de poesia de 5è de Primària B

Era una vegada unes ulleres que estaven fartes de mirar. El primer dia es queixaven de tant com les feien treballar. El segon dia es lamentaven que no les deixaven descansar. I el tercer dia rondinaven perquè no els agradava el que havien d’observar. I cada dia les ulleres tenien una queixa per dictar. El pobre home que les portava ja no les va poder aguantar i va decidir emportar-se-les per vendre-les al mercat. Però ningú no les comprava perquè no es paraven de queixar. I el pobre home que les portava se les va haver de quedar.

paraules de paper · 27

Història d’una bala Àgata Bech de Careda Prat 1r premi de prosa de 6è de Primària A

El meu nom és CB285 i sóc propietat d’un d’aquells éssers amb dues potes, un dels éssers que m’ha creat. Però, potser per sentir-me millor, relataré els dos instants que m’han marcat per sempre. Guerra: mort, bales com jo i sang. I a la guerra hi van objectes per matar. No és culpa meva, ells m’havien creat per ser assassina, i és una cosa que no puc canviar. El meu portador també era un d’ells, un mascle alt i, pel que sembla, sense cor. Jo no el tindré mai, aquest òrgan, però sí que tinc pensaments, que s’assemblen a alguna cosa relacionada amb els sentiments. Però, com que no vull impacientar-vos, continuaré el meu relat. De sobte la tranquil·litat del meu fusell es va trencar, i semblava apuntar a un objectiu. Jo ja ho sabia: m’havia arribat el moment. Però no m’hi resignaria, no ho acceptaria, no acceptaria el futur que em volien donar. I aprofitaria un avantatge: fugiria del destí que em volien donar provocant un tap per no sortir de l’arma i perquè no sortissin tampoc les meves companyes. Passaren els anys i nosaltres seguirem allà dins. Com que el fusell quedà inútil per sempre, els humans decidiren desmuntar-lo i convertir-lo en material per avions. I vet aquí que jo ja em veig fent viatges d’aquí cap a allà. I un dia, potser per casualitat, potser per sort, un dels clients del meu avió fou aquell noi, ara ja gran, a qui vaig salvar la vida. Sabia amb total seguretat que era ell. Una cara així no s’oblida. Llàgrimes de coure sortiren dels meus orificis òptics. Aquell dia fou el primer dia de la meva vida que em vaig sentir feliç.

28 · p a r a u l e s d e p a p e r

O unes o les altres Carlota Riera Piera Accèssit de prosa de 6è de Primària A

Nosaltres, dues arracades, érem a una botiga i un bon dia una nena ens va comprar, i ens vam convertir en les seves arracades preferides. Cada dia ens portava a l’escola i a tothom els encantàvem. Però un bon dia la nena va comprar unes altres arracades. En aquell moment pensàvem que ens aniríem alternant amb les altres en les seves orelles, però no va ser així: cada dia es posava les mateixes arracades, les altres arracades, i aleshores vam decidir fer alguna cosa per recuperar el nostre lloc a les orelles. Primer li vam deixar una nota al llit, però ens vam oblidar de firmar i es va pensar que havien estat les altres arracades i se les va posar amb més tendresa. A la nit trèiem foc pels queixals i vam decidir anar a parlar amb les altres arracades; els vam dir si ens podíem anar alternant per anar a les orelles de la noia, però ens van dir que no, que era impossible. Deien que elles eren les preferides. Un bon dia la nena va arribar de l’escola amb una al·lèrgia a les orelles i el metge li va dir que tenia al·lèrgia a aquell tipus d’arracades i se les va haver de treure i ens va posar a nosaltres amb molta alegria per a nosaltres durant tot l’any! I es va adonar que l’afavoríem més amb els seus ulls blaus.

paraules de paper · 29

Ballant pel cel Àgata Bech de Careda Prat 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Giravoltant i ballant pel cel, sóc un globus vermell. Planejant sobre la ciutat, l’espectacle ha començat! La lluna surt i il·lumina una baralla de gats clandestina. Sota la màscara alegre de la botiguera s’hi amaga un grapat de profunda tristesa. Els arbres xiulen, xiulen i ballen mentre en un banc dos enamorats s’abracen. I a poc a poc el sol treu el seu cap il·luminant o acariciant la infinita mar. I el fanal d’una cuca de llum, vergonyosa, ens servirà de punt.

30 · p a r a u l e s d e p a p e r

El regle entremaliat Aureli Boncompte Moya 1r premi de prosa de 6è de Primària B

Un dia en una papereria hi havia un regle, però no era un regle qualsevol, no, sinó un que tenia vida pròpia. A aquest regle li direm Ramonet. A en Ramonet feia molts anys que ningú no el comprava i ja començava a perdre l’esperança. Al dia següent, un nen que va entrar a la botiga el va veure. Com que no hi havia més regles, el va haver de comprar. Aquell noi li havia salvat la vida! El dia següent a l’escola en Ramonet s’avorria molt i quan l’infant va anar a fer el marge, ell es va torçar. El nen va provar de fer la ratlla sobre el full un cop rere l’altre, però sempre li sortia torta. En Ramonet va riure fins més no poder. Sempre que anaven a fer alguna línia recta es torçava. El nen, enfadat, va llançar el Ramonet a les escombraries. En Ramonet, amb esforços, va aconseguir sortir-ne i, fent bots, va anar a casa d’un arquitecte. L’home el va agafar, però aleshores en Ramonet, com era el seu costum, es va torçar cap a un costat i cap a l’altre. Al pobre home li va sortir un nyap d’edifici. Al dia següent va lliurar el disseny i el seu superior li va dir: «Enhorabona: el teu disseny és el millor de tots!». El disseny havia quedat tan original que semblava l’obra d’un artista. Va ser construït i el senyor va guanyar molts milions d’euros. El regle es va ofendre molt perquè pensava que el mèrit era seu. El pobre d’en Ramonet va morir de desconsol, tornant-se un regle normal.

paraules de paper · 31

La màquina d’escriure Anna Cucurella Tuset 1r premi de poesia de 6è de Primària B

Quan començo a escriure ja no puc parar. Un best-seller per riure o per fer plorar. Tragèdies, romanços, històries de por: Espanta’t, tremola... ordinador! La meva elegància no es pot comparar, el so de les tecles et farà vibrar. Gravada en el blanc la tinta negra aporta a l’escrit la sal i el pebre. Grans novel·listes han presumit però sense mi res no fóra dit!

32 · p a r a u l e s d e p a p e r

Barcelona ciutat Anna Gassiot Goula 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Des de Bellesguard, petita és la ciutat. Petita i bufona, com si es pogués agafar. A la llunyania un avió veig passar. Pintada és de gris, la meva ciutat. Des de Bellesguard, veles navegant en un mar de plata. El cor bategant. I a la llunyania olor d’alegria i tranquil·litat. Pintada és de joia, Barcelona ciutat.

paraules de paper · 33

Els cinc continents més lluents Maria Segarra Pozuelo 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Sóc un viatger de Barcelona i he viatjat una tona. He estat als cinc continents i a les ciutats més lluents.

D’Àsia me’n vaig anar amb el record de la ciutat de “Moscú” i del Japó em vaig emportar un clauer amb forma de bambú.

A Europa vaig estar Madrid, Londres i París vaig visitar de les quals em vaig enamorar, però me’n vaig anar per continuar.

Mentre a Austràlia surfejava i un tauró esquivava una ona em va portar fins al continent africà.

A Amèrica del Nord he arribat per veure l’estàtua de la Llibertat. A Canadà m’interessava anar, però a Amèrica del Sud vaig preferir viatjar.

I, per acabar, l’Antàrtida vaig visitar i allà em vaig congelar. Per molts i molts llocs he estat, però prefereixo la meva ciutat.

34 · p a r a u l e s d e p a p e r

La gran aventura Fèlix Lázaro Ferrer 1r premi de prosa de 1r d’ESO

La vida era sempre igual: esperar, esperar i esperar. Tots els clips estàvem abandonats a l’estoig durant l’estiu. Un dia li vaig preguntar a un clip si volia que ens escapéssim, però va dir que no. Els ho vaig preguntar als altres i tots digueren el mateix, que no. Li vaig preguntar a un que es deia Pol, que va dir que s’ho pensaria. Al cap de dos dies, el Pol em va dir que sí, però només si anàvem a un cotxe, i hi vaig estar d’acord. Vam sortir de l’estoig, i el primer obstacle, endevineu-ho!, va ser la famosa Goma Guardiana, que ens va dir que no podíem passar. Però, quan es va despistar, vam saltar de la taula i vam marxar. Vam sortir de l’habitació, cosa que ens va costar cinc hores d’aconseguir, perquè havíem de passar per la catifa, que entorpia molt el nostre pas. Al cap d’unes hores, vam sentir un soroll molt fort: era una màquina que xuclava! I ens va xuclar. Era una aspiradora. Per fi, amb penes i treballs, vam poder escapar, i arribàrem fins al jardí, on vam trobar tot el que vulgueu i més: formigues, escarabats, marietes... i un gat! Vàrem passar tanta por en veure aquella bèstia tan gran! No us la podeu imaginar! Però, per sort, era inofensiu i no ens va fer cap mal. Total, que vam esperar que algú obrís la porta d’un cotxe aparcat al carrer per poderhi entrar. Mentre esperàvem aparegué un gos. Un gos gran i pelut! Ens va olorar, ens va llepar i, sort en vam tenir, en aquell moment vam veure la porta oberta d’un cotxe. Cames ajudeu-me, vam córrer cap a dins, ens vam lligar al davant i vam viure mil aventures més. En Pol i jo vam quedar-nos en aquell cotxe per sempre més feliços que unes castanyoles.

paraules de paper · 35

La goma i el llapis Sequi Giró Tous 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Hi havia una vegada una goma que vivia amb el seu marit el llapis. Encara que s’estimaven molt, de vegades s’enfadaven l’un amb l’altre. El llapis es passava el dia escrivint, però la goma esborrava el que ell escrivia. De tant escriure i esborrar els dos s’anaven fent petits. Quan se n’anaven a dormir, el llapis, com que era tan llarg i prim que treia els peus fora del llit, volia tapar-se molt, però la goma també. Com que era tan grossa necessitava abrigar-se per no tenir fred. Les nits eren un estira i arronsa, manta amunt, manta avall. Un dia, la goma li va dir al seu marit que volia conèixer mons nous, diferents, amb més color, i que se n’anava de viatge. El llapis va aprofitar-ho per anar a visitar els seus cosins, els llapis de mina. En tornar de viatge, la goma li va explicar al llapis que el món era ple de colors: el vermell, com el foc, el blau, com el mar, el verd, com l’herba fresca, el groc, com la llum del sol, el taronja com els colors de la posta de sol... El llapis li va explicar, amb enveja, que als seus cosins mai se’ls acabava la mina, que sempre tenien la mateixa mida i que, per tant, mai no podien morir. Ell, en canvi, amb el pas del temps, cada vegada es feia més petit i tard o d’hora desapareixeria. La goma el va intentar tranquil·litzar dient-li que a ella també li passava el mateix, però que havien d’estar contents de la vida que tenien i que mai ningú no els podia treure tot el que havien viscut, escrit i esborrat. El temps va anar passant i les seves mides disminuïren fins que va arribar un moment que van desaparèixer. I aquesta és la història d’un llapis i una goma que van viure junts tota la seva vida. 36 · p a r a u l e s d e p a p e r

Jo, una llibreta en blanc Stella Sorensen Giró 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Hi havia una vegada, jo, una llibreta en blanc, on ningú mai no hi escrivia; sempre en blanc, sense històries, ni aventures, ni relats. Sempre sobre la mateixa taula, al costat de la mateixa finestra oberta, mig abandonada. Una forta ventada va aparèixer una nit i em va fer volar i volar per tota l’habitació, fins que vaig desaparèixer a través de la finestra. Mentre volava i volava, veia la gent refugiar-se i amagar-se d’aquella forta ventada. Em vaig mirar i vaig veure que mentre veia món podia observar diferents cultures i països, obres d’art i grans edificis... A poc a poc se m’anaven escrivint, amb unes paraules que semblaven d’or, uns mots que mai no se n’anirien i que quedarien literalment gravats. Vaig veure de tot, i molta gent totalment diferent, no només d’aspecte físic sinó de cultura i de forma de ser. Gent afortunada i gent que no tant, gent a palaus i gent al carrer. Vaig observar també tot d’edificis, des de temples dedicats a déus fins a petites cases de famílies nombroses. No vaig poder volar sempre. Al final vaig caure a les mans petites d’un nen, que vivia en una petita cabana, amb una gran família. Era un nen que creia que no viatjaria gaire, i el vaig fer molt feliç. No vaig tornar a ser escrita però jo ja em considerava completa.

paraules de paper · 37

Vida Mireia Palou Tort 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Néixer, créixer, morir. Les tres fases de la vida en les quals es forja el nostre destí. Néixer. Som com els titelles dels petits, la principal preocupació dels pares amb els quals tothom passa moments divertits intentant fer-nos dir algunes paraules. Créixer. Els dies van passant, any rere any ens anem fent grans, superem les nostres pors i aprenem dels nostres errors. Morir. Alguns, a poc a poc, es van apagant, altres de cop s’apaguen, però intenten viure fins l’últim moment amb l’alegria de quan no eren tan grans. Néixer, créixer, morir. Les tres fases de la vida en les quals es forja el nostre destí.

38 · p a r a u l e s d e p a p e r

Els nostres Elisenda Rahola Codina 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Una pinya com a base, una manta de fort folre la cobreix, manilles de policia els protegeixen dins quatre columnes convertides en cinc i transformades en prims sisens. Dos petits que s’enfilen i un que ho aixeca tot mentre l’anxaneta guarneix el castell, amb la mà alçada i la senyera ho fa tot més bell. Un prat ple de flors anomenades gent contempla aquest gran monument. Es fa tot seguit el procés invers i acaba amb un aplaudiment immens. La música dels màgics instruments ha parat tan sols uns moments. L’aire ha quedat ple de sentiment entre somriures i encantament. Tot això, amics meus, són els nostres castells.

paraules de paper · 39

La rebel·lió del material Pau Alcaide Fernández 1r premi de prosa de 2n d’ESO

–Ja n’estic tip, sempre igual, la gent no sap respectar-me, sempre refregant-me el cap i els peus contra un paper i sempre estic bruta, això es un escàndol, no respecten el material. Això ho va dir la goma. I el llapis va respondre tot enfurismat: –I tant! A mi tot el dia refregant-me contra el paper i vinga a trencar-me i a afilar-me, jo que era alt i guapo i ara sóc menut i lleig. De sobte van arribar els esborratintes i van afegir: –Teniu tota la raó, nosaltres érem rossos i ara ens hem quedat amb un color fosc. Al cap d’una estona va arribar el bolígraf corrents i suant i va exclamar: –I és clar que a vosaltres us fan malbé, però no m’heu vist prou bé a mi que em mosseguen, em trenquen i perden el barret. Com que les taules també formaven part del material també van voler afegir un parell de coses: –Vosaltres us queixeu molt però mireu-nos bé, estem totes ratllades i pintades amb permanent i cada dia ens han de dutxar amb alcohol i d’altres substàncies per netejar-nos, però per molt que netegin les nostres cicatrius mai no se n’aniran.

40 · p a r a u l e s d e p a p e r

Tot seguit es van anar afegint a la conversa els altres materials. Van estar discutint una bona estona i van arribar a la conclusió que havien de fer veure al seu mestre com s’havia de tractar el material perquè fos el més útil possible i durés el màxim de temps. I així ho van fer. La goma es va posar un barret perquè no la poguessin fer servir, els esborratintes es van posar superglú als cascs perquè no els malgastessin, el llapis es va posar el tap del bolígraf, el regle es va posar un vestit rugós per tal que les seves línies no fossin rectes. Finalment, quan el noi va veure que no podia fer servir el seu material es va posar molt trist i va adonar-se que no havia de fer-lo malbé perquè sinó no el podria fer servir mai més.

paraules de paper · 41

La vida d’un arbre Miquel Salicrú Llanos 1r premi de prosa de 2n d’ESO

L’arbre situat al cim d’aquest verd pujolet en els seus temps va viure grans èpoques, però ara, vell i sense companyia, va esperant el seu final en aquest món. No tornaran a jugar amb ell, no li tornaran a sortir fulles, no gaudirà d’una nova primavera, no tornarà a ser feliç. Antigament, els nens s’hi enfilaven i feien jocs al seu voltant, sense saber que l’arbre n’era conscient, que els sentia i els notava a prop. “Els humans no es fixen en les coses que no es mouen i se’ns carreguen per fer-nos paper, ens fan mal però ells no ho saben i gairebé no ens volen per res”. La pluja el mullava la darrera nit i els raigs trencaven aquell silenci constant, i ell, volent finalitzar la seva vida però sense poder-ho fer, esperava la llum forta que el despatxaria finalment. El temps corria... i, amb un mal immens, perdut en la foscor, el travessà i, de sobte, la pluja va parar. La silueta es va marcar en la foscor reflectida per la lluna, una ombra d’última edat se’m va asseure al costat i amb l’eterna aurora deixà aquest món, amb l’acompanyant més volgut, el que va creure que aquell seria un bon lloc.

42 · p a r a u l e s d e p a p e r

La neu Bernat Figueras Doy 1r premi de poesia de 3r d’ESO

Reina hivernal, senyora de la calma, tot ho colgueu en un profund oblit, sou de l’hivern mon moment preferit i el més temut a recer d’una vauma. Sol traïdor, només pots reflectir-la, el seu encant no podràs igualar, deessa és, del blanc més pur i clar, car si fa fred, ningú pot derrotar-la.

paraules de paper · 43

Ombres Anna Garcia Sagarra 1r premi de poesia de 3r d’ESO

Encabuda en un món cruel, m’esforço per tenir-hi lloc, no m’escapo de veure cel, els meus intents són massa poc.

Ensopego amb cada obstacle, no té llum el meu camí, sé que no serà miracle que s’il·lumini el meu destí.

Dir valent a l’ignorant que no entén la crueltat, que sense por va caminant però el perill té al costat.

Innocent a la foscor, vaig errar en endinsar-m’hi, el meu voltant perdé dolçor i no vaig poder escapar-m’hi.

El temor m’encongeix, m’omple, recorrent-me les venes, veient com tothom creix sense cap pes a les esquenes.

Anhelo aquell raig que m’enlluerni la visió, cap por controlant el que faig, cap ombra enfosquint ma direcció.

44 · p a r a u l e s d e p a p e r

Amb ulls d’arbre Laura Pareja Amigó 1r premi de prosa de 3r d’ESO

Des que recordava la vida, havia estat sempre allà. No m’havia mogut. Sempre he tingut la imatge d’aquella casa gran, amb aquelles parets tan blanques i aquell jardí ample. Recordo haver estat allí des de ja fa molts i molts anys. Tantes famílies havien passat per aquella casa que ja ni recordo els seus noms. Recordo, això sí, la història d’una nena que em va marcar bastant. Es mudà amb la seva família quan devia tenir quatre anys. El seu cabell era d’un color castany clar i els seus ulls d’un verd molt especial; de fet, tota ella era especial. També tenia un germà gran, en el qual mai no em vaig fixar especialment. Els seus pares es passaven el dia barallant-se, i ella i el seu germà intentaven escapar-se dels crits com podien. Sempre jugaven al meu voltant, però era aquella nena tan dolça la que es quedava moltes tardes al meu costat, fent-me companyia. Un dia els seus pares van tenir una discussió tan forta que vingué plorant a mi. Va venir i em va abraçar com mai no ho ha fet ningú. Però el que més em va sorprendre és que em va començar a parlar i a explicar tot el que havia passat, i com de trista se sentia. I va acabar sent un costum. I per la tarda, quan tornava de l’escola, m’explicava cada detall. Tot el que feia, què li agradava o l’inquietava, què la feia estar trista. I jo l’escoltava, i m’encantava, aquella confiança que em tenia, la seva personalitat, la veu que posava quan parlava d’una cosa que realment li agradava... Però el temps passava. I ella cada vegada era més gran i bonica, i jo em feia més vell.

paraules de paper · 45

Ella feia la seva vida, i no tenia temps per recolzar-se en mi ni explicar-me res. No ho feia expressament ni amb mala intenció, però a mi em feia mal igual; em feia mal saber que ja mai res no tornaria a ser el mateix. Una nit el vent i la pluja van caure tan fort sobre mi que al mati següent estava malferit, i gairebé tocava a terra. Tenia una estranya sensació, tot s’acabava. I l’home de la casa, en el qual tampoc no m’havia fixat mai, va venir a veure’m (cosa que mai no feia) amb tota la família. I suposo que ja sabeu el que va passar. No creieu que va ser aquella destral que pretenia mutilar-me la causant que la meva vida s’acabés. Jo crec que va ser més aviat la seva mirada d’horror clavada en mi el que em va acabar de matar.

46 · p a r a u l e s d e p a p e r

Dites Ton Esteve Guilera 1r premi de prosa de 3r d’ESO

M’hi va fer pensar un anunci d’un banc a la televisió, en el qual preguntaven a diferents personatges quin era el seu refrany preferit. Va coincidir que llegia una frase del premi Nobel egipci Naguib Mahfuz, la va clavar! Tot refrany popular conté una veritat duradora. Aquesta barreja em va recordar les dites que ens han estat transmeses: Poc a poc i bona lletra. Gallina vella fa bon caldo. Home pelut o és molt savi o és molt ruc! Gat escaldat de l’aigua freda fuig… Penso que totes han estat útils durant moltes generacions, però, i ara? Qui les feia abans? Literats, vells experimentats, gent d’ofici, pastors, poetes? I ara qui en fa? Potser ningú? I no n’haurien de fer? No cal més que mai? Qui les podria fer? Bloggers, youtubers, ninis amb temps lliure i aturats? Com haurien de ser? Pintades als lavabos? Graffitis? Dites del ciber-espai? Ser choni es guay. Sábado de botellón, Domingo de resacón. Mentre hi ha VISA hi ha esperança. La esposa en el chat, el marido en Pizza Hut. No hay mail que por Internet no venga. Polític eixerit, encara és corrupte o ja és prou ric!... Mentre no tinguem ni més seny ni més imaginació acollim-nos a aquesta frase: Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, sols el just per viure bé. paraules de paper · 47

Sóc com sóc Anna Serrarols Coletas 1r premi de prosa de 3r d’ESO

Hola, em dic Bob i sóc un home. Especifico que sóc un home perquè tothom es pensa que sóc un gos. Potser sí que sóc baixet, i això ho sé perquè no arribo a veure bé la cara de la resta d’homes, però jo sóc com sóc i no per ser baixet haig de ser un gos. Potser sí que tinc les orelles grans, però jo crec que això és un avantatge, perquè puc sentir el que la gent diu de mi, tot i que això no és del tot bo perquè la gent sempre diu «Mireu quin gos més lleig!» i jo, enfadat, crido: «Mals educats, jo no sóc un gos!». Cada dia que surto a passejar al parc em passa el mateix, però jo no els faig cas i començo a jugar amb la pilota. La pilota sí que és per un gos, però jo la tinc així perquè a vegades faig jugar els gossos del parc i llavors sí que m’ho passo bé! I m’oblido que tothom es pensa que sóc un gos, encara que jo crec que fins i tot els altres gossos es pensen que ho sóc, perquè abans de conèixer-me sempre m’oloren el cul. Jo crec que l’única cosa que pot fer pensar la gent que sóc un gos és el meu costum d’aixecar una cama quan haig d’orinar, això sí que és estrany, però tampoc no crec que s’hagi de jutjar la gent per un mal costum. Pensareu que també hi ha gent que creu que sóc humà, però jo us asseguro que no. Fins i tot el meu pare diu que és el meu amo i em crida pel nom de Boby (que és nom de gos i per això em faig dir Bob) i jo, sempre a repetir-li que no em digui Boby, però ell sempre fa com si no em sentís.

48 · p a r a u l e s d e p a p e r

Però no us penséssiu que és un mal home, perquè sempre m’acaricia el cap i em dóna el meu menjar preferit, aquell triturat de llauna, i fins i tot, si em porto bé, em dóna alguna cosa del seu plat. L’únic dia que es va portar malament amb mi va ser aquell que em vaig barallar amb el seu altre fill, el meu germà vull dir, que és alt com jo i té uns cinc anys (jo en tinc dos però ja em considero adult). El meu germà em va prendre la meva pilota preferida i jo, per defensar-me, el vaig mossegar i, és clar, el pare es va enfadar i em va fer passar la nit a la terrassa. Al final la gent em farà creure que sóc un gos, perquè ara ja estic dubtant. Repassant tot el que faig i mirant-me al mirall potser sí que sóc un gos. Crec que el meu pare em va adoptar en un lloc on se sentien molts lladrucs; ben mirat, tot quadra. Bé, doncs, rectificar és de savis: –Hola, em dic Boby i sóc un gos…

paraules de paper · 49

Poble Ferran Vila Riera 1r premi de poesia de 4t d’ESO

Una terra afable t’ha acollit, encadenat pels teus temors i atrafegat per subsistir, al llarg del temps has persistit.

Tot i parèixer ocult al món, tens un posat majestuós. Vist de lluny, hi sembles còmode. No t’enganyis, vius submís.

Malgrat romandre entre gegants, amb més discreció que presència, t’has nodrit, amb intel·ligència, de fonts sàvies i abundants.

Així has restat, oh pobre poble, passiu i ignorat però noble; eternament has esperat. T’aixecaràs mai, vell estimat?

El teu passat i extensa història t’han fet ferm, mes no atrevit. No ets ferotge ni sumptuós, car la desventura t’ha amansit.

Ara ja pots, poble assenyat! T’has tret les pors, t’has rebel·lat. Trepitja fort, el món t’observa. El vespre és seu. L’albada, teva.

50 · p a r a u l e s d e p a p e r

Horror vacui Humbert Blanco Quintanilla 1r premi de prosa de 4t d’ESO

Un foli en blanc és l’enemic més gran de tot artista. Escriptors, dibuixants, guionistes, poetes, tots s’hi han hagut d’enfrontar: un món d’idees on, a vegades, no n’hi apareix cap. No és en si el que és, sinó el que representa. Pot ser un llenç, un paper o fins i tot un document Word en blanc, el concepte és el mateix. És el got d’aigua on tot artista és capaç d’ofegar-se en intentar trobar la perfecció, que connecta èpoques, històries i autors. Da Vinci, Cervantes, Poe, Llull; tots ells s’hi han hagut d’enfrontar. Un foli en blanc és el llast de l’artista, l’enemic contra el qual ha de lluitar tothom qui vulgui convertir el buit en art. I és que, a vegades, les idees baixen com un riu cabalós per la muntanya i es plasmen ràpidament en el paper però, en altres ocasions, sobre el full només hi ha el blanc, el silenci i la foscor interior més absoluta, representada irònicament per un tros de paper del color de la claror. Sense més idees sobre un foli de paper.

paraules de paper · 51

Diari d’investigació Jaume Gassiot Goula 1r premi de prosa de 4t d’ESO

Dilluns, 4 d’abril de 2003 Hola, em dic Martí i tinc 8 anys. De gran, m’agradaria ser científic i descobrir alguna cosa interessant, però de moment investigaré una cosa molt estranya que m’ha passat avui. També he decidit apuntar tots els fets aquí, en aquest diari, per tal de no oblidar res, tal com vaig sentir que ho feia el meu veí. Començo, doncs. Avui m’ha semblat deixar la sucrera a la taula de la cuina on normalment esmorzo i recordo també haver vist la cullereta del sucre al calaix dels coberts. Al cap d’una estona, he anat a vestir-me i, quan he tornat, la cullera no era on jo l’havia deixada, sinó a la sucrera! Estic segur que durant aquesta estona ningú no ha entrat a la cuina. Dimarts D’aquí un temps vindrà a viure amb nosaltres l’àvia. Intentaré preguntarli alguna cosa sobre això, perquè crec que, en alguna ocasió, me n’havia parlat, però no en recordo quasi res. Dimecres Crec que les coses en aquesta casa s’ordenen soles. Sempre que deixo una cosa en algun lloc que no és el seu, s’endreça. La part bona és que no cal que ho faci jo, això d’endreçar.

52 · p a r a u l e s d e p a p e r

Dijous Ara fa unes hores acaba de marxar un amic meu. Els dos hem estat testimonis no visuals del fenomen. Som molt desordenats i no hem endreçat l’habitació després de jugar. Però en arribar la meva mare ens ha felicitat per deixar-ho tot tan endreçat. Divendres Finalment ha vingut l’àvia a viure amb nosaltres. De moment no li he preguntat res sobre aquest misteri, perquè tothom està molt enfeinat pel canvi de casa. Dissabte Crec que els meus pares també ho noten, això de les coses que s’ordenen soles... Per sort, no sóc només jo. Tot i això no n’hem parlat. Diumenge Avui he fet 9 anys i estic molt content. Ja sóc gran! M’han regalat una lupa per mirar insectes i un puzle. El que ha passat ha estat que quan li he dit al meu pare que estava molt content per ser gran, m’ha contestat: –De moment ets feliç creixent, i jo sóc feliç que creixis, però quan siguis gran de veritat voldràs ser jove perquè, quan ets un adult, t’adones que les coses no sempre són com ens sembla que són.

paraules de paper · 53

M’ha semblat una mica embolicat. La veritat és que no he entès res... O potser parlava d’això dels objectes? Dilluns Aquesta tarda se m’ha acudit la idea de fer-li alguna pregunta al meu veí, que està estudiant per ser científic. Li he preguntat què faria ell per intentar resoldre un misteri científicament i m’ha contestat: –Com quin? Jo li he contestat: –Com el dels objectes que es mouen. S’ha quedat parat durant uns segons i m’ha dit que ja tornaria per parlar-ne més tranquil·lament, però que tranquil, que m’ajudaria a treure’n l’entrellat. Dimarts Cap a les set de la tarda ha vingut el veí a donar-nos explicacions perquè està fent un projecte de la universitat. Està investigant els «efectes motrius» que es produeixen en els objectes quan «aquests estan disposats a un determinat radi de distància». Ja ha fet alguns experiments i es veu que, llavors, no sé quines «forces» «interactuen» i els objectes s’ordenen sols. (He hagut d’apuntar-me les seves paraules perquè tinc por d’oblidar-les i seria llàstima ara que ja tenim una bona explicació de tot aquest desgavell). De moment també ens ha dit que està estudiant com trobar la manera de «contrarestar-ne els efectes». Però els meus pares li han dit que no se’n preocupi, de trobar una solució, perquè preferien tenir la casa endreçada i fantasmagòrica abans que desendreçada i científicament investigada.

54 · p a r a u l e s d e p a p e r

Làndia Laura Vila Riera Accèssit de prosa de 4t d’ESO

Làndia. Sembla que tot el que acabi amb aquest sufix estigui fet de màgia, com el País del Mai Més, com Nàrnia. Això era almenys el que m’imaginava quan, encara amb la mirada encuriosida d’una nena de sis anyets, la mare em va anunciar que aniríem a Finlàndia. De seguida vaig pensar que ens passaríem nits i dies, dies i nits, viatjant en un enorme vaixell de pirates en alta mar, travessant grans oceans a la recerca d’aquell lloc gairebé imaginari. I és que Finlàndia, en aquells temps, em semblava el regne de les fades i els follets, on els rens volaven pel cel i els nens viatjaven amb trineus... on tot el que desitjaves es feia realitat. I mentre anava girant les pàgines d’aquell petit àlbum, anava revivint petits moments, observant detalladament cada fotografia mentre em venien al cap tot de records i anècdotes del meu primer viatge... El meu germà intentant mossegar una magdalena congelada, les guerres de boles de neu que fèiem tots tres, quan jugàvem a fet i amagar... I, de mica en mica, em submergia en la memòria de la nena que havia estat feia vuit anys, quan la vida era tan senzilla com respirar i, on malgrat les dificultats, sempre semblava haver-hi el final feliç dels contes que m’explicava la mare a la vora del llit abans d’anar a dormir. Amb ulls de nen, cada detall, per minúscul que sigui, és màgic. Més tard és quan t’adones que Finlàndia no es troba a l’altra punta del món, que forma part del teu propi continent i que no és necessari recórrer

paraules de paper · 55

fatigosament mars i muntanyes, que amb un avió n’hi ha prou per arribar-hi. Que de rens sí que n’hi ha, però no volen pas pel cel, i que, si hi ha neu per tot arreu, no és per cap fenomen extraordinari ni màgic. Suposo que aquest és un dels inconvenients de fer-se gran: deixar d’emocionar-te per coses insignificants i de somiar en mons fantàstics, i haver-te d’encarar a la realitat. Però, per sort, també, quan madures, t’adones que per molt gran que siguis, sempre hi haurà instants, moments viscuts, que més tard seran records, que fan redescobrir aquesta màgia. Una màgia que no es troba ni al principi ni al final, sinó durant tot el camí.

56 · p a r a u l e s d e p a p e r

Fumar jo? Que va! Mercè Boncompte Moya 1r premi de poesia de 1r de BTX

Tan sols el de «bon dia», el del «cafè del matí» i el d’«abans de ficar-se al llit». El de mentre espero, el de quan m’avorreixo, el de quan estudio, cuino, i el de quan llegeixo. El de després de discutir, el de després de plorar, el d’«algú m’acompanya?» en un restaurant o el de «sortim fora» en una festa. El del cafetó amb aquella amiga que fa tant temps que no veus, i el que no és més que una excusa per escapar-te un moment. El que va acompanyat d’un tros de xocolata, el de quan fa sol a la terrassa o el de quan fa fred mirant per la finestra. El de quan canto al cotxe amb les finestres baixades, el que et convida aquell noi que tant et mira i el de «me’n deus un» d’aquell amic que mai no en porta. Només de tant en tant, ho veus?

paraules de paper · 57

L’últim humà Fernando Duffo Vilaplana 1r premi de prosa de 1r de BTX

Aquesta és la història d’un noi que es deia X2, i que, tot i semblar ser un noi normal i corrent del segle XXII, tenia una peculiaritat, la seva ment i la seva natura era diferent a la resta de persones. Des de petit, X2 havia donat problemes a l’hora de ser programat correctament. En aquell temps, quan un nen naixia, els metges el connectaven a un ordinador per ser programat com la resta de persones, però ell va arribar al món amb la diferència que encara tenia ànima igual que en l’antiguitat i la tecnologia no podia controlar-lo. L’any en què X2 va complir disset anys, cansat de veure com la resta de la gent era esclava d’aquella programació, que la gent ja no parlava, no es comunicava, que la gent ja no sentia, va decidir fugir i anar a la terra prohibida, terra lliure de tota manipulació tecnològica. Allà X2 va passar durant molts anys una vida solitària i tranquil·la, però s’hi trobava a gust de viure lliure i de poder ser ell mateix. Quan X2 va complir quaranta anys, la situació començava a incomodar-lo, la impotència que sentia de saber que la gent estava dominada i esclavitzada per aquella maleïda programació no el deixava viure tranquil. Va decidir actuar. Va decidir tornar al lloc d’on anys enrere havia escapat, per tal de trobar la manera d’alliberar totes aquelles ànimes connectades. Tenia l’objectiu de mostrar-los que estaven atrapades i que no tenien per què malgastar la seva vida d’aquella manera. La sorpresa va ser horrible per a ell. Quan va arribar a la ciutat ja no hi havia ningú, tothom era mort. Tot el que quedava eren robots i màquines que havien aconseguit manllevar a les persones el poder de la raó. La humanitat havia desaparegut. 58 · p a r a u l e s d e p a p e r

La llum del camí Gemma Calvet Molinas 1r premi de prosa de 1r de BTX

Era una nit de juliol calorosa i tranquil·la. El sol ja s’havia post, la lluna desprenia una gran claror. De sobte, la marea va començar a pujar, i cada cop l’aigua s’acostava més. Estava espantat, no volia anar allà, tot era molt fosc i no m’agradava la foscor. Tot seguit, sense poder evitar-ho, una onada se’m va emportar. Cada cop estava més preocupat, estava endinsant-me en la profunditat del mar, i ja no en podria sortir. Van passar hores i la meva por no desapareixia. Mantenia els ulls tancats amb força per tal d’allunyar-me de totes les preocupacions, però no ho aconseguia. Després d’intentar tranquil·litzar-me, vaig entreobrir els ulls i vaig mirar tot allò que m’envoltava. Vaig començar a distingir sorolls, sorolls que abans la por m’havia prohibit. Eren forts i no els distingia prou bé, així que vaig tornar a tancar els ulls; ara, però, per poder-me concentrar en ells. Quan vaig saber què eren, em vaig meravellar. Eren veus, veus de grans de sorra com jo, parlant de la lluna plena que aquella nit s’havia alçat, eren peixos que nedaven en comunitat, eren algues, eren milers d’éssers diferents. Quan vaig veure que no estava sol, vaig obrir els ulls i vaig mirar el cel. Una llum m’il·luminava, una llum que mai no havia vist, una llum que arribava al fons del mar, potent, i aleshores vaig entendre les paraules que havia sentit, els grans elogis cap a la lluna, gran i rodona; els nervis i la por havien fet que m’oblidés d’ella. Va anar passant la nit i cada cop m’agradava més estar allà, era un ambient tranquil, on convivien una gran diversitat d’animals i algues, entre d’altres, i jo m’ho havia perdut durant tots aquells anys, sempre havia intentat escapar-me de l’aigua, i ara ja no voldria tornar-ne a sortir mai.

paraules de paper · 59

Finalment, es va fer de dia, va sortir el sol i una gran llum va començar a créixer. Havia patit durant els primers instants, però la llum de la lluna m’havia ajudat a superar els meus temors i m’havia acompanyant tota la nit, mostrant-nos el camí, a mi i a tots els altres éssers, per les profunditats dels mars. Quan la lluna no em pogués il·luminar més, aleshores la llum del sol m’acompanyaria i d’aquesta manera mai no em sentiria perdut. Amb una sola nit havia descobert la claror que traspassava tot aquell gruix d’aigua, tota aquella gran profunditat on jo mai no hagués imaginat que pogués existir un món tan espectacular, il·luminat per aquells dos grans astres.

60 · p a r a u l e s d e p a p e r

De galeta en galeta Gina Aliaga Montané Accèssit de prosa de 1r de BTX

Lola, una dona de negocis de vint-i-sis anys, es dirigia cap a l’estació per tornar a la seva estimada ciutat, Barcelona, que portava dos mesos sense veure. Tornava d’un llarg viatge de negocis. Va arribar a l’andana i allà van informar que el tren en el qual ella viatjaria portava dues hores de retard. Allò l’empipà molt, però decidí no enfadar-se i buscar la part positiva –«així tindré una estona per relaxar-me», pensà amb un somriure a la cara–. Comprà una revista al quiosc de l’estació, després anà a una pastisseria del costat on comprà un paquet de les seves galetes preferides, juntament amb una ampolla d’aigua. Passejà fins que va trobar un banc a l’andana central, va seure, va obrir la revista i començà a llegir-la. Mentre la fullejava, un jove, de dos o tres anys més que ella, es va asseure al seu costat i començà a llegir un diari que portava. Dissimuladament observava el noi, veia com la mirava de reüll i això la posava bastant nerviosa. De sobte, aquell estrany del seu costat, amb un somriure tímid i burlesc i sense dir cap paraula, estirà la mà, agafà el paquet de galetes, l’obrí i n’agafà una, la mirà, somrigué i es menjà la galeta despreocupadament. Lola, en veure-ho, es molestà, no volia ser grossera però tampoc deixar passar aquella situació o fer com si res no hagués passat; així que, amb un gest exagerat, agafà el paquet, en tragué una galeta, l’exhibí davant del jove i se la menjà mirant-lo fixament als ulls. Com a resposta, el noi va fer el mateix, sense deixar aquell somriure tan atractiu que mostrava. Ja enfurismada, Lola tornà a agafar una galeta i, amb expressió d’enuig, se la va anar menjant mantenint la mirada penetrant cap a aquell individu que no la deixava llegir tranquil·lament.

paraules de paper · 61

El diàleg de mirades i somriures continuà entre galeta i galeta, cada cop estava més irritada i el noi cada cop més somrient. Finalment, quan ja només en quedava una, la noia la mirà fixament –«no serà tan descarat», pensava. Aleshores amb tota la calma del món el noi allargà la mà i agafà l’última galeta supervivent, la partí per la meitat amb suavitat i amb un gest amorós li va oferir la meitat a ella –«gràcies», va respondre Lola mentre l’agafava violentament. El tren anuncià la seva arribada, Lola es va aixecar furiosa del banc i quan es dirigia cap al tren, de sobte es girà, es dirigí altre cop cap al jove i digué: «espero que t’hagin agradat les meves galetes. Ah! Per cert: “de res!”». Va fer un somriure irònic, donà la volta i pujà al tren. Des del seu vagó observava el noi encara assegut al banc de l’andana amb el paquet de galetes buit al seu costat, el mirava encara amb rancor quan s’adonà que el noi mostrava sorpresa, estava perplex, com si no estigués entenent res. Lola encara s’enfurismà més en veure’l així, com si no hagués succeït res. «Que insolent i mal educat!», continuava pensant indignada. El tren engegà, Lola obrí la seva bossa i agafà la botella d’aigua, tenia la boca resseca pel disgust que li havia provocat aquella situació; de sobte, en tornar a guardar l’ampolla, la seva cara canvià completament; allà, dins la bossa, hi havia el seu paquet de galetes, intacte, les seves galetes preferides sense obrir. La seva cara passà d’un to rosadet clar a un rogent potent, la seva mirada es va perdre en la llunyania i es quedà totalment immòbil,

62 · p a r a u l e s d e p a p e r

se sentí molt avergonyida, amb ganes d’amagar-se sota el seient. «Pobre noi» deia; encara no s’ho creia, se sentia fatal per com havia actuat amb aquell desconegut que, amb tota la seva honradesa i amabilitat, havia compartit amb ella les seves galetes sense dir paraula, a canvi de mirades assassines, gestos bruscos i violents i sarcasmes. «Era jo la mal educada!».

paraules de paper · 63

La denúncia de la calculadora Enric Pardo Cullell Accèssit de prosa de 1r de BTX

Hola, em dic TI-84 Plus i sóc una calculadora de Texas Instruments. El meu pare es diu Natural Display i la meva mare Elsi Mate, ells ja estan jubilats però, en canvi, jo estic en el meu auge laboral. Treballo per a un noi de l’Escola Sant Gregori. Aquest ja m’ha marcat per tots els llocs, que si a la tapa, a la pantalla, fins i tot a les piles. Us estareu preguntant per què us explico tot això. Doncs és senzillament perquè vull denunciar el noi pel qual treballo. És un inútil, no sap fer res. Ja estic farta de calcular les operacions més simples i que m’enganxi xuletes a la carcassa. Sóc una calculadora programada per ajudar la gent que em sap usar, i si no és per això només seria un munt de ferralla que només serveix per aguantar papers. Llavors, m’he preguntat el perquè de tot això, i anar rebuscant i meditant, he arribat a una conclusió: som les meves companyes i jo mateixa les culpables de la meva desgràcia. Estem creant una generació acomodada i gandula, que no sap pensar per si sola. La solució és ben senzilla, hem de fer un esforç tots plegats per fer que els nens sentin el mateix amor per les matemàtiques que sento jo, que entenguin la màgia dels números i la seva perfecta sintonia amb el món, que vegin la utilitat dels càlculs que ens envolten. Dit això, només espero que hi reflexioneu i que us sumeu a la meva lluita per a complir el meu somni.

64 · p a r a u l e s d e p a p e r

Democràcia? Jofre Figueras Doy 1r premi d’assaig de 1r de BTX

Per parlar de democràcia ens podem remuntar molt enrere en el temps, potser des que les primeres tribus escollien on anar a caçar fins que, ja definitivament amb l’arribada dels grecs, es van desenvolupar els inicis del model actual. Caldria preguntar-nos per què, amb els pas de tants segles, la humanitat no ha aconseguit legitimar el sistema democràtic? I això ens portaria a pensar que potser no és el més adequat a seguir. Com a mostra, ens podem fixar en els molts règims totalitaris que s’han succeït al llarg de la història, i sense anar més lluny, en el descrèdit generalitzat que sofreixen les democràcies avui dia. En resposta a la qüestió podria sortir la coneguda frase de Churchill, «la democràcia és el és pitjor dels sistemes polítics, si exceptuem tots els altres», però això no significa que ens haguem de resignar a acceptar-la bonament i sense crítica. Cal tenir un ideal perquè aquest sistema progressi, ja que sense utopies la vida mancaria de sentit. Centrem-nos, ara, en allò que s’entén per democràcia, perquè és un terme que trobem de ple en l’ordre del dia de la nostra actualitat, amb expressions com «democràcia real», que potser acabarà sent, si no ho és ja, un tòpic polític. Simplificant del tot, la democràcia fa referència al govern d’acord amb les majories. I sí, és molt senzill de dir, però la pràctica i la teoria sabem que poques vegades són bones companyes de viatge.

paraules de paper · 65

Cal destacar que la principal raó per la qual s’ha incomplert aquesta premissa ha estat sempre la desigualtat entre individus, ja sigui directament davant la llei i de forma oberta o només econòmicament i de forma encoberta. Sense més abstraccions, hauríem de fixar-nos en allò que no funciona d’aquest sistema en l’actualitat. Per començar, la crítica principal que rep és que la població no se sent representada per aquells qui haurien de ser els seus representants, fet que resulta contradictori ja que teòricament han estat escollits per ells mateixos. Lògicament, això també inclou unes minories que no sempre són petites. Respecte a aquest distanciament de la població amb el poder cal considerar el sistema de votació i la participació. D’una banda, els vots en unes eleccions van destinats a triar una llista de persones tot sovint molt allunyada del votant, fet que provoca un sentiment de desengany en veure que molt difícilment el resultat repercutirà favorablement sobre ell mateix. I de l’altra, a causa d’això, la participació es veu reduïda i, per tant, els governants no prioritzen en la seva acció política el que s’opina al carrer. Potser per mirar de corregir aquesta distància, seria necessari que cada individu pogués escollir, a més d’un representant general, un altre en l’àmbit local i proper al lloc de residència en funció del nombre d’habitants, al qual fos possible accedir fàcilment per expressar qualsevol objecció, crítica o proposta.

66 · p a r a u l e s d e p a p e r

Així doncs, pel que fa a la gestió del territori, caldria seguir un model d’autonomies més petites i menys centralitzat, de manera que els interessos de cada col·lectiu fossin escoltats des d’una posició més pròxima. Segons aquesta idea, la creació de nous estats de dimensions més reduïdes resultaria positiva, sempre entenent les fronteres estatals com un límit merament administratiu i no territorial i limitador. En conclusió, la gran virtut de la democràcia ha estat sempre que es pot adequar al màxim possible als interessos generals de la població, però en tot moment segons el poder de les majories. Per això mateix, és indispensable la realització de pactes amb les minories, perquè sense aquest requisit mai no podrà tendir a la millora que sempre cal cercar i que només pot sorgir de cultivar bé la llavor des dels seus inicis.

paraules de paper · 67

Full en blanc Clara Coll-Vinent Arbat 1r premi de prosa de 2n de BTX

Va, pensa. Qualsevol tema, qualsevol cosa que et passi pel cap. Vinga va, Clara, no és la primera vegada que fas una redacció; no t’hauria de costar tant. Sobre què la puc fer? És que no se m’acudeix res de res... Deu passar-te allò que diuen del «pànic al full en blanc», vés a saber. O no, això només els passa als escriptors i... siguem realistes, Clara, tu no ets cap escriptora. De fet, se suposa que ets més de números. Llavors de què la faig, sobre l’examen de matemàtiques que acabo de fer a l’hora anterior? Sobre un sistema d’equacions? Realment això és el que sembla, una equació sense solució, o una d’infinites solucions i no saps per quina decantar-te. M’haurà anat bé l’examen? Les solucions als problemes que he escrit seran les encertades? He fet bé de triar el que he triat? Potser m’he precipitat... Tenia una idea tan fixa que potser no m’he parat a considerar bé tot el ventall de possibles solucions. Realment sóc de números? Potser no, potser he estat equivocada tot aquest temps. Una altra vegada el «pànic al full en blanc», però ara al full blanc no hi haig d’escriure cap redacció, sinó el meu futur, que se’m presenta bastant incert i confús. I si acabo triant una cosa que resulta que al final no m’agrada? I si el que acabo escrivint en aquest full en blanc acaba sent un xurro? Sigui el que sigui has de fer el pas, Clara, arriscar-te a les conseqüències. Però és que queda molt poc temps i no em sento preparada. Apa, Clara, queden vint minuts i encara no has escrit res. Llença’t a la piscina! I si l’aigua està freda?

68 · p a r a u l e s d e p a p e r

I si allò que semblava tan desitjable acaba sent la meva perdició? Potser no m’hauria d’arriscar tant amb la piscina. De fet, potser millor i tot conformar-me amb alguna cosa més suau com ara una dutxa. I si faci el que faci, el paper s’acaba mullant i la redacció acaba en no-res? Vinga va, Clara, deixa’t de ximpleries i para de pensar com acabaràs la redacció, que encara l’has de començar a escriure.

paraules de paper · 69

1714 Santi Villanova Errando Accèssit de prosa de 2n de BTX

Jo era allà, a primera línia, esperant, juntament amb els meus companys, que l’assaltant borbó llancés les seves tropes infames contra la meva Barcelona estimada. Era el matí de l’11 de setembre de 1714. Aquell dia feia fred i regnava una calma estranya, una calma capaç de gelar la sang a l’home més fort i valent de tots, ja que fins i tot el nen més petit reconeixeria aquella tranquil·litat com la que precedeix la tempesta. Però això no era el pitjor; el pitjor eren les sinuoses trinxeres borbòniques per les quals inevitablement desfilarien, amb aire majestuós, els meus enemics, si el combat, potser l’últim, resultava a favor seu. No es van fer esperar gaire. En poques hores, tota la infanteria enemiga es trobava parapetada davant el meu baluard esperant l’ordre decisiva, que no va tardar. Aquells centenars d’enemics començaren a escalar el baluard mig derruït.

70 · p a r a u l e s d e p a p e r

El suor em queia pel front revelant el meu esgotament, el mosquet em pesava a les mans i l’uniforme estava completament enfangat. Però res no va malmetre la meva determinació, que encara restava intacta, malgrat que no podia evitar pensar que, si jo queia i els borbons entraven a la ciutat, tot allò que tenia importància a la meva vida, tot allò que estimava, quedaria reduït a cendres. Aviat van començar els trets per sobre la barricada. L’enemic ja era davant nostre. Amb un crit de «Visca Catalunya» em vaig disposar a combatre’l però, en aixecar-me, un fred glacial va entrar pel mig dels meus ulls i va convertir en negre tot allò que estimava i que lluitava per salvar. Negre, com la nit més fosca.

paraules de paper · 71

Aquest butlletí literari ha estat dissenyat per l’Estudi Juste Calduch i imprès el juny de 2014 per Anglofort La tipograﬁa dels textos s’anomena Dante, basada en els tipus de l’impressor renaixentista Francesco Griffo del segle xv i dissenyada al 1957 per Giovanni Mardesteig La tipograﬁa complementària és l’Scala Sans, dissenyada al 1994 per Martin Majoor A la coberta s’ha utilitzat el paper Aquarello de Fedrigoni.

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ JJJJJJJJJJJ

Paraules de paper 2014

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

Paraules de paper

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ JJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

escola sant gregori butlletí del seminari de llengua juny 2014

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ

JJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ