Paraules de paper (2016) by Escola Sant Gregori

Paraules de paper escola sant gregori butlletĂ del seminari de llengua juny 2016

índex

presentació

premis sant jordi Mercè Vieta, El conte de Foc 1r premi de contes de 1r de Primària A

Víctor Diago, El calamar i els peixos 1r premi de contes de 1r de Primària B

Jana Rahola, La família viatgera 1r premi de contes de 2n de Primària A

Maria Soler, Els animalets Accèssit de contes de 2n de Primària A

Jan Acosta, El somni d’en Jordi Accèssit de contes de 2n de Primària A

Pol Carrillo, El somni 1r premi de contes de 2n de Primària B

Judith Mondéjar, On són les pastanagues de la família conill? 1r premi de narració de 3r de Primària A 20 Martí Galán, La formiga i els seus amics 1r premi de narració de 3r de Primària B

Pau A. Garcia, L’ocell i la guineu 1r premi de narració de 4t de Primària A

Rita Valldeperas, La formiga i el lleó Accèssit de narració de 4t de Primària A

Olívia Acosta, L’aranya i la mosca 1r premi de narració de 4t de Primària B

Max Palou, La mosca 1r premi de poesia de 5è de Primària A

Pol Butcher, El gos entremaliat Accèssit de poesia de 5è de Primària A

Carla Comas, El rei i el criat 1r premi de narració de 5è de Primària A

Carolina Pavón, La papallona 1r premi de poesia de 5è de Primària B

Salvi Juanola, El mussol Accèssit de poesia de 5è de Primària B

Nicolàs Pariza, La guineu, el tigre i el conill 1r premi de narració de 5è de Primària B

Abril Fernández, La plany del cargol 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Gabriela Font, El llop 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Joan Salazar, La rata de claveguera 1r premi de narració de 6è de Primària A

Alexandre Rosales, La salvació de l’ós polar 1r premi de narració de 6è de Primària A

Laura Salazar, Flor d’ametller 1r premi de poesia de 6è de Primària B

Jordi Niubó, La guineu i el lleó 1r premi de narració de 6è de Primària B

Maria Bravo, La bicicleta 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Maria Sangés, Nit de reis 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Àlia Alloul, Sense futur 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Berta Miró, Homicidi al bosc 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Joan Nadal, La revolta 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Júlia Prous, La petita Indira 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Àgata Bech de Careda, Dansa animal 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Mariona Rahola, L’esperança 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Anna Cucurella, La supèrbia dels peixos 1r premi de prosa de 2n d’ESO

Abril Jané, El mussol i la cotorra 1r premi de prosa de 2n d’ESO

Stella Sorensen, Reminiscència 1r premi de poesia de 3r d’ESO

Daniel Vilardell, Assegut dalt del turó 1r premi de poesia de 3r d’ESO

Sequi Giró, Mireu i escolteu Accèssit de poesia de 3r d’ESO

Carla Casas, No tot acaba com volem 1r premi de prosa de 3r d’ESO

Tània Pujol, El gran misteri de Mart Accèssit de prosa de 3r d’ESO

Ana Oliver-Rodés, Serem poesia 1r premi de poesia de 4t d’ESO

Anna Capellà, El rellotge 1r premi de prosa de 4t d’ESO

Elisenda Rahola, Sols amb l’ànima 1r premi de prosa de 4t d’ESO

Òscar Arnau, Faula de la vida política Accèssit de prosa de 4t d’ESO

Oriol Farran, El primer viatge Accèssit de prosa de 4t d’ESO

Pol Aliaga, Despertar 1r premi de poesia de 1r de BTX

Glòria Castaño, Una nova partida Accèssit de poesia de 1r de BTX

Bernat Figueras, El tendó d’Aquil·les de Google 1r premi de prosa de 1r de BTX

Octavi de Daniel, Un amor lèxic Accèssit de prosa de 1r de BTX

Ton Esteve, Qui és David? Accèssit de prosa de 1r de BTX

Àlex Gol, Un final inesperat Accèssit de prosa de 1r de BTX

Laura Pareja, L’àvia Accèssit de prosa de 1r de BTX

Maria Coll-Vinent, Una nova oportunitat 1r premi d’assaig de 1r de BTX

Tomàs Giró, El misteri 1r premi de poesia de 2n de BTX

Max Pallí, La llibertat 1r premi de poesia de 2n de BTX

Isabel Andongo, Amnèsia 1r premi de prosa de 2n de BTX

Núria Ferron, El noi de la lleva del biberó 1r premi de prosa de 2n de BTX

Cecília Vila, Això és de bojos 1r premi de prosa de 2n de BTX

Joana Bordas, Incerteses Accèssit de prosa de 2n de BTX

Pere Gibert, Seguretat, privacitat i llibertat 1r premi d’assaig de 2n de BTX

presentació

Aquest any 2016 celebrem els 700 anys de la mort de Ramon Llull (Palma 1232-Tunis 1316). Escriptor, filòsof, teòleg, místic i missioner, la seva obra, extensíssima, està escrita en quatre llengües: el català, l’occità, el llatí i l’àrab. Els textos més antics escrits en llengua vulgar són obra seva. En efecte, gràcies a ell, el català té l’honor de ser la primera llengua vulgar amb què va es va fer filosofia en una llengua que no fos el llatí. D’entre les obres de Llull, destaca, entre d’altres, el Llibre de les meravelles. Ja Plató i Aristòtil havien dit que la meravella (l’admiració o la sorpresa, el que en grec es diu thauma) és l’origen de la filosofia: allò que encén en els homes i les dones el desig de saber. I una de les coses que crida més l’atenció als homes i les dones que desitgen saber, és precisament el que fa referència a la comunitat i la convivència polítiques: a aquesta temàtica dedica Llull un dels capítols inclosos en el Llibre de les meravelles, concretament el que es titula Llibre de les bèsties. Com ja us deveu haver imaginat, el Llibre de les bèsties és una faula política, en què els diferents tipus humans són simbolitzats per les distintes bèsties. No cal dir que els carnívors tenen el poder, que els herbívors s’hi han de conformar, i que la guineu prova de fer ús de la seva astúcia per caçar algun benefici… Segurament ja sabeu que l’ús dels animals per a pensar tipus humans ve de molt lluny, almenys des d’Isop, un escriptor grec del segle VII aC, les faules del qual han inspirat escriptors i poetes de totes les èpoques. Ramon Llull és un d’ells.

6 · paraules de paper

I és per això que, com a commemoració dels 700 anys de la mort del nostre escriptorfilòsof i missioner, enguany hem proposat als joves escriptors de l’escola que també ells, a la manera d’Isop i de Llull, ens parlessin de les animalades i les bestieses que fem les persones, i dels animals i de les bèsties que som. Els alumnes de 4t de primària han preparat igualment la representació teatral d’una adaptació de l’obra, però d’això en parlarem en L’escola en paraules. Pel que fa al volum que ara presentem, com podreu comprovar tot seguit, el joc literari que medita sobre les característiques dels diferents animals per parlar de les virtuts i les febleses de l’animal humà, ha donat resultats diversos i notables. Així que, no feu l’animal, i bona lectura!

pa ra u l e s d e p a p e r · 7

El conte de Foc Mercè Vieta 1r premi de contes de 1r de Primària A

Fa molts i molts anys hi havia dos germans, la Maria i en Joan, que tenien el pare malalt. Per curar-lo, necessitaven anar al bosc sagrat i trobar les plantes de foc que vigilaven tres dracs i només un era el veritable guardià.

8 · paraules de paper

Primer, el Drac de les Neus va congelar la nena, però en Joan va vèncer el Drac de Foc i, com a premi, el drac va escopir foc per descongelar la nena. El drac els va deixar agafar les plantes i els nens van marxar molt contents cap a casa. Pel camí es van trobar un lladre, però aquesta ja seria una altra història!

pa ra u l e s d e p a p e r · 9

El calamar i els peixos VĂctor Diago 1r premi de contes de 1r de PrimĂ ria B

Hi havia una vegada dos peixos que vivien al mar. Un dia es van trobar un calamar i els va preguntar si podia ser el seu amic.

10 Âˇ p a r a u l e s d e p a p e r

Mentre jugaven els tres, una balena se’ls va menjar. Als peixos no se’ls acudia com poder sortir de la balena. El calamar va tenir la idea de sortir per l’espiracle i així van poder escapar. Conte contat, ja s’ha acabat.

parau l e s d e p a p e r · 1 1

La família viatgera Jana Rahola 1r premi de contes de 2n de Primària A

Hi havia una vegada una família que era molt viatgera. Un dels viatges més interessants que van fer va ser a Argentina. Van conèixer moltes coses. El que més els va agradar va ser el zoo, ja que hi van veure elefants, pingüins, girafes, micos, goril·les i fins i tot un espectacle de dofins. També van poder tocar un elefant.

12 · p a r a u l e s d e p a p e r

Un altre dia van anar a aprendre a ballar tango. Es van posar molt elegants i s’ho van passar d’allò més bé. També van anar al cinema a veure una pel·lícula. Quan van tornar a casa, van mirar totes les fotografies del viatge i van fer un àlbum molt bonic per tenir un bon record de totes les coses que havien conegut.

parau l e s d e p a p e r · 1 3

Els animalets Maria Soler Accèssit de contes de 2n de Primària A

Hi havia una vegada un ocellet que vivia en un bosc. Un dia va intentar volar però no va poder i va caure de l’arbre. L’ocellet estava trist perquè es va fer mal a l’ala. De sobte, van venir un conillet i una papallona i li van preguntar com el podien ajudar. L’ocellet els va explicar que no podia volar i que havia de trobar la mare.

14 · p a r a u l e s d e p a p e r

La papallona li va dir que ella buscaria la seva mare i així ho va fer. Va volar per tot arreu fins que per fi la va trobar. Quan la mare es va reunir amb el seu fill li va fer un petó a l’ala i de sobte l’ocellet va començar a volar. Tots es van fer amics i van ser molt feliços.

parau l e s d e p a p e r · 1 5

El somni d’en Jordi Jan Acosta Accèssit de contes de 2n de Primària A

Hi havia una vegada un noi que es deia Jordi que volia ser astronauta. Ell vivia en un poble molt petit on només hi havia camps i va haver de marxar. Quan en Jordi va arribar a la ciutat, va estudiar molt i es va preparar per poder ser astronauta. Ell volia anar a la lluna i el vint-i-cinc de març ho va aconseguir.

16 · p a r a u l e s d e p a p e r

El coet va enlairar-se perĂ˛ quan sortien de la terra, un dels motors es va espatllar. En Jordi va ser mol rĂ pid i ho va poder arreglar a temps. Finalment va arribar a la lluna i va poder trepitjar-la. Havia complert el seu somni de ser astronauta.

parau l e s d e p a p e r Âˇ 1 7

El somni Pol Carrillo 1r premi de contes de 2n de Primària B

Hi havia una vegada un nen que tenia un somni: anar a la lluna com el seu pare, que va ser el primer espanyol que va arribar a la lluna. El nen es va fer un coet ell mateix. Es va enlairar a la una de la matinada. Va arribar a la lluna i hi va trobar un hotel amb molts alienígenes. De seguida es va fer molt amic d’un.

18 · p a r a u l e s d e p a p e r

Van agafar una espasa cadascú i van anar a buscar monstres. Van caminar unes hores i es van trobar un monstre molt dolent i el van denunciar a la policia d’alienígenes. Llavors el nen va decidir tornar a la terra. I l’alienígena el va acompanyar al coet i es van acomiadar. Es va enlairar i va marxar. Després de molt temps de viatge, va arribar a casa.

parau l e s d e p a p e r · 1 9

On són les pastanagues de la família conill? Judith Mondéjar 1r premi de narració de 3r de Primària A

Un bon dia pel matí, a la ciutat de Barcelona, la família Conill es va despertar i va veure que havien perdut les seves pastanagues. Algú els les havia pres i només els en va deixar tres. Però la família era de cinc membres: els pares, Bernat i Victòria, i els seus fills, la Cloe, l’Anna i en Nic. El pare Bernat va dir: –Aniré ara mateix a buscar les nostres pastanagues! I va anar a casa del seu veí, l’eriçó, a preguntar-li: –Has vist les nostres pastanagues, Senyor Eriçó? I el senyor Eriçó va respondre: –No. Després va anar a casa del seu altre veí, el Senyor Esquirol, a qui li va preguntar: –Has vist les nostres pastanagues, Senyor Esquirol? I el Senyor Esquirol, que era molt mentider, va respondre que no. Després d’uns minuts, el Senyor Conill, que, com que menjava tantes pastanagues, tenia molt bona vista, va veure una de les seves pastanagues a terra i li va dir: –Segur que no les has vist?

20 · p a r a u l e s d e p a p e r

Aleshores, el Senyor Esquirol va reaccionar i es va posar a plorar i va dir: –Sí, sí que les he agafat perquè m’agraden molt. El Senyor Conill va dir: –Doncs si t’agraden tant, me les pots demanar, però no agafar-me-les sense permís. I així va ser com tots van estar contents menjant pastanagues. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat!

parau l e s d e p a p e r · 2 1

La formiga i els seus amics Martí Galán 1r premi de narració de 3r de Primària B

Una formiga anava caminant per la selva buscant menjar. De sobte, es va trobar una sargantana i li va preguntar què hi feia per allí, i li va respondre que estava buscant menjar, que tenia molta gana i que necessitava omplirse la panxa. La sargantana li va dir que l’ajudaria i ella hi va estar d’acord. Quan ja havien recollit molt menjar, els dos junts van anar a deixar-lo al cau de la formiga. Com que ja tenien la feina feta, van decidir anar a jugar a fet i amagar. Al veure que només eren dos, van anar a buscar més animals per jugar i van trobar un camaleó. Va començar parant la sargantana, i el camaleó i la formiga s’havien d’amagar. La formiga va trobar un amagatall i en canvi el camaleó, tan tranquil, va pujar a un arbre i es va camuflar de color verd entre les fulles. No hi havia manera que el trobessin per enlloc. Semblava que hagués desaparegut! Finalment, el camaleó, després d’esperar-se molta estona i perdre la paciència a dalt de l’arbre, va baixar a salvar-se. Quan van acabar de jugar es van acomiadar i tots alhora van dir en veu alta que s’ho havien passat molt bé!

22 · p a r a u l e s d e p a p e r

L’ocell i la guineu Pau A. Garcia 1r premi de narració de 4t de Primària A

Hi havia una vegada un pardal i una guineu que un dia es van trobar per caçar. Mentre caminaven, va sorgir un tema, la velocitat. La guineu, molt creguda, va començar a presumir: –Jo sóc tan, tan ràpida, que una vegada vaig guanyar l’estruç. –Doncs jo, vaig arribar a la velocitat d’un lleopard – va dir el pardal. Els dos es van mirar amb cara desafiant… Comença la carrera! El pardal va volar per sobre els arbres, tranquil i satisfet. La guineu va mirar cap al cel i va veure el pardal. La guineu començava a esquivar tot tipus d’obstacles. La guineu tornava a mirar cap al cel, i va veure de nou el pardal. La guineu va seguir mirant cap al cel, però, per no mirar endavant, finalment va xocar amb una pedra. La guineu va morir! I el pardal, saltant i ballant, va arribar a la meta. Moral: No vulguis ser superior als altres.

parau l e s d e p a p e r · 2 3

La formiga i el lleó Rita Valldeperas Accèssit de narració de 4t de Primària A

Hi havia una vegada una formiga que treballava sense parar però, de sobte, va asseure’s en una roca i va pensar per què no podria ser com el lleó, alt i fort. Se’n va anar a buscar el lleó i li va dir: –Escolta, lleó, jo voldria ser com tu! –Ets massa petita. Jo sóc gran i fort, però si vols ho podem intentar – va dir el lleó. El lleó li va ensenyar a rugir, a caçar… La formiga estava molt contenta, però les seves germanes li deien que havia de tornar amb elles i continuar treballant. La formiga no els feia cas. Un dia, mentre el lleó la buscava per anar a caçar, sense adonar-se’n la va trepitjar. Moral: Cadascú és com és, i no pots canviar. Tothom té les seves virtuts.

24 · p a r a u l e s d e p a p e r

L’aranya i la mosca Olívia Acosta 1r premi de narració de 4t de Primària B

Hi havia una vegada una mosca que se’n va anar a buscar un amic. Al cap d’una estona es va trobar amb una oca. La mosca li va preguntar si podia ser la seva amiga i l’oca li va dir: –És clar que no! Ets molt petita per a mi! La mosca, trista, se’n va anar a buscar un altre amic. Es va trobar amb el gos, el gat, l’ase, el porc, el cavall i el cérvol, tots li van dir que no. La mosca va seguir el seu camí trista, però amb confiança de trobar un amic. Caminant i caminant es va trobar amb l’aranya. La mosca li va preguntar si podia ser la seva amiga. L’aranya li va dir que sí i la va convidar a sopar. La mosca es va posar a menjar fins que no va poder més. Es van estar una bona estona parlant i després se’n va anar a dormir. A mitja nit, l’aranya es va despertar, va anar cap al llit de la mosca i se la va menjar. Moral: No t’has de refiar dels desconeguts.

parau l e s d e p a p e r · 2 5

La mosca Max Palou 1r premi de poesia de 5è de Primària A

La mosca, sempre tan despistada: voltant cap aquí i cap allà però mai no sap on va. D’un dia que té de vida se te’l passa molestant. La mosca, sempre tan despistada, és creguda i es creu estimada: quan l’intentes caçar amb les mans, es pensa que l’aplaudeixen gegants.

26 · p a r a u l e s d e p a p e r

El gos entremaliat Pol Butcher Accèssit de poesia de 5è de Primària A

M’he trobat un gos tot passejant, el pobre plorava i plorava i també estava bordant. L’he dut a casa i l’he netejat. I ell…com m’ho ha pagat? Doncs que un cop tip, s’ha escapat!

parau l e s d e p a p e r · 2 7

El rei i el criat Carla Comas 1r premi de narració de 5è de Primària A

Una vegada en un zoo hi havia un lleó formós i elegant. En canvi, a l’altra punta del zoo hi havia un colom molt lleig i trist, el lleó sempre se’n burlava i el colom estava molt enfadat. El lleó li feia una sèrie de bromes de mal gust que ara us explicaré: un bon dia, per exemple, el lleó va posar menjar a un forat i el colom va ficar-s’hi i, de cop, el lleó va tancar el colom. No podia sortir. Sort d’una girafa que el va ajudar a sortir. I com aquesta mala jugada, moltes més… Un bon dia el lleó anava passejant pel zoo i va veure el colom. El colom ja n’estava tip i li va dir: –Ja n’estic fart, de tu. Potser sóc més lleig i més babau, però jo també tinc els meus valors. Jo puc volar, tu no; jo puc escapar del zoo, en canvi tu estaràs aquí fins la fi dels teus dies. I havent dit això, es va enlairar i sortí d’aquell zoo deixant el lleó amb un pam de nas.

28 · p a r a u l e s d e p a p e r

La papallona Carolina Pavón 1r premi de poesia de 5è de Primària B

La papallona, vinga a volar! Agafa el nèctar de les flors i presumeix dels seus colors. Quan neixen el seus fills diu amb gran desig: –Tan de bo que els meus petits fossin com jo de bonics. La papallona, ben orgullosa, s’acosta a la marieta i li diu amb to burleta: –Has vist les meves ales? Són molt acolorides i delicades. La marieta de seguida li respon: –Si t’hi fixes bé, les meves també ho són.

parau l e s d e p a p e r · 2 9

El mussol Salvi Juanola Accèssit de poesia de 5è de Primària B

Al mussol no li agrada el sol, i la solitud sempre vol. En una branca s’ha penjat i a la nit s’ha despertat. I fent un gest ben cortès ha fet cara de sorprès. Quan el sol ja ha sortit ell ha quedat ben adormit.

30 · p a r a u l e s d e p a p e r

La guineu, el tigre i el conill Nicolàs Pariza 1r premi de narració de 5è de Primària B

En un poble de la sabana, on el Lleó és el que mana, hi havia tres casetes: la de la guineu, la del conillet i la del tigre. El conillet s’acabava de mudar en aquella casa i tenia molta por de la guineu i el gat i per això va decidir estar molt atent i tenir moltes finestres per observar què feien. La guineu i el tigre van decidir fer-li una festa de benvinguda, i per això van voler anar a casa del conill en silenci, per fer-li una sorpresa ben gran i bona. El conillet, que els va sentir acostar-se a casa seva, va trucar a la policia molt ràpid perquè creia que se’l volien menjar! Va arribar la policia a detenir la guineu i el tigre, però quan la policia els va veure amb gorres de festa i confeti els va deixar lliures. La guineu i el tigre, enfadats i sorpresos per l’actitud del seu veí nou, van dir alhora: –No jutgis per les aparences! I així va ser com no van tornar a parlar-se mai més.

parau l e s d e p a p e r · 3 1

El plany del cargol Abril Fernández 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Si de dins he de sortir, vull una pluja fina, uns carrers molls i una herba humida. No vull curses de cargols ni perills de trepitjades, ni cuiners mal educats que em fregeixin despietats.

32 · p a r a u l e s d e p a p e r

El llop Gabriela Font 1r premi de poesia de 6è de Primària A

Un llop, que de gana sempre patia, pel bosc molts animals perseguia: a tots tenia atemorits per la por que se’ls cruspís. Un dia veié un conill, i en veure que era bona presa, el perseguí amb gran destresa, però el conill entrà en un forat i el llop s’hi quedà encallat!

parau l e s d e p a p e r · 3 3

La rata de claveguera Joan Salazar 1r premi de narració de 6è de Primària A

La rata més lletja, però la més lletja de totes, vivia a les portes d’un centre d’animals. Totes les altres rates tenien una bellesa exhuberant, però ella era la rialla de tot ésser viu que habités per la zona. Cansada de la repugnància que sentia per ella mateixa, decidí anar a fer un volt pel zoològic. En passar per davant del flamenc, es digué: «Tant de bo pogués tenir unes cames tan llargues i poderoses com les del flamenc!», i de sobte li aparegueren dues cames llargues i poderoses, idèntiques a les de l’animal. Al cap d’uns minuts, passà per davant del paó, la cosa més bella de totes les coses belles, i es digué: «Com m’agradaria tenir unes plomes tan fines i boniques com les del paó!», i, de sobte, els seus pèls se li convertiren en plomes. Llavors passà per davant de l’elefant, i es digué: «Tant de bo pogués tenir una trompa tan llarga i robusta com la de l’elefant!», i, de sobte, el nas se li allargà, fins a convertir-se en una trompa. A la fi, ja no podia ni caminar, i es cansà de ser una «rata-flamenc-paó-elefant» i va desitjar tornar a ser la rata de claveguera lletja que havia estat sempre. Moral: No perdis el temps pensant en com series tu si no fossis tu, perquè tu ets tu i ets com ets.

34 · p a r a u l e s d e p a p e r

La salvació de l’ós polar Alexandre Rosales 1r premi de narració de 6è de Primària A

Fa no gaire temps, un ós polar de l’àrtic va anar a caçar acompanyat de la seva amiga gavina d’ivori, que li indicava des de l’aire on eren les seves preses, les foques, ja que tenia més bona visió del terreny. A canvi, ell li donava una part del seu menjar. Aquell dia van abatre dues preses i, després de fer-se un bon sopar, van adormir-se sobre el gel fred de la banquisa àrtica, la gran placa de gel flotant que es forma als pols. L’ós va despertar-se gràcies als crits desesperats de la gavina: –Desperta’t! Desperta’t! – l’avisava des de l’aire. –Ens estem allunyant del bloc de gel: anem a la deriva! I així era. Durant la nit s’hi havia fet una esquerda i l’ós estava aïllat, separat per tres quilòmetres d’oceà de la banquisa, una distància massa llarga per poder-la recórrer nedant. La seva única esperança era poder arribar a una illa que hi havia a prop. El gel es fonia sota els seus peus i ja no li quedava cap esperança. «Tinc alguna possibilitat de salvar-me?», es preguntava. Va trobar la resposta quan, abans que tingués temps d’aixecar el cap, se li va aparèixer un estol de gavines d’ivori, dirigides per la seva amiga. N’hi havia milers, tantes, que gairebé tapaven totalment la llum: només se’n distingia una claror feble a l’horitzó.

parau l e s d e p a p e r · 3 5

L’efecte va ser immediat. La falta de llum i de calor va aturar el deteriorament del gel, i va poder arribar a l’illa arrossegat pel corrent marí. I així va ser com, gràcies a la seva amiga i les altres gavines d’ivori, l’ós polar es va salvar. Moral: Qui té un amic, té un tresor.

36 · p a r a u l e s d e p a p e r

Flor d’ametller Laura Salazar 1r premi de poesia de 6è de Primària B

Flor d’ametller, tan blanca i polida, brillant sota el sol, lluint tot el dia. Quan la primavera és arribada, floreixes amb un blanc puríssim com el d’una muntanya nevada. El ocells a les branques es posen i les papallones combinen el seus colors amb els de les teves boniques flors. Ja ets aquí, flor d’ametller. Ja ets aquí tan esperada! Sobre les branques t’aixeques i ufanosa se’t veu en la mirada!

parau l e s d e p a p e r · 3 7

La guineu i el lleó Jordi Niubó 1r premi de narració de 6è de Primària B

Els animals del bosc vivien atemorits per culpa del lleó. Des que havia arribat de l’Àfrica s’havia autoproclamat rei dels animals i a sobre els exigia menjar en quantitats industrials; però, és clar, era un banquet no gaire gran i, si li donaven la quantitat que volia, no tindrien menjar per a ells. Així, la guineu, que era molt astuta, va començar a quedar-se una part del que recol·lectava, ho amagava dins d’una cova, sota una pila de branquillons i fulles. Com que estava tan ben alimentada, sovint li preguntaven: –I què menges? Com és que no passes gana? I la guineu ensenyava a qui preguntés que menjava fulles i branques, encara que quan feia veure que en menjava les escopia dissimuladament. Va passar el temps i el menjar s’acabava. El lleó passava gana, i els altres animals en passaven més, tots menys la guineu. Així que quan estaven gairebé morts de gana, la guineu començà a donar-los menjar, però no en donava al lleó, que va acabar morint de gana, i van coronar reina la guineu, que va regnar amb justícia fins a la fi dels seus dies.

38 · p a r a u l e s d e p a p e r

La bicicleta Maria Bravo 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Jo tenia una bici vermella brillant com el sol del migdia… El manillar era negre com el carbó d’una caldera. El cos metàl·lic, lluent com una moneda. M’acompanyava a tot arreu, ni un moment em deixava tirada. Però un dia em vaig fer gran. I la dèria sobre rodes quedà aturada. Aquella bici vermella… la vaig deixar aparcada.

parau l e s d e p a p e r · 3 9

Nit de reis Maria Sangés 1r premi de poesia de 1r d’ESO

Il·lusions, desitjos, regals, escrits amb lletra incerta d’infant. Any rere any, cartes curulles d’anhels esperen la màgia de la nit. Atrafegats i nerviosos, menjar i beure posàvem al balcó per camells i reis. I que no faltessin les sabates per omplir-les de presents! –No t’adormis, germana… Escolta, que aviat seran aquí. Dolça son se’ns emportava fins l’endemà al matí. Nit freda, balcó gebrat, que bressoles la innocència dels infants. De bon matí, som-hi tots, i obrim les il·lusions! Nostàlgica, recordo amb tendresa la mirada dels més grans, quan per una nit, uns instants, tornaven a ser infants.

40 · p a r a u l e s d e p a p e r

Sense futur Àlia Alloul 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Com són les persones? Bones? Dolentes? N’hi ha de tot tipus, persones que pensen en els altres, les que criden més l’atenció, les que estan disposades a morir pels altres, o a ensenyar-los i mostrar-los els seus coneixements, les que es preocupen pels altres més que per elles mateixes, les que ajuden i, si un dia tens un problema i no pots fer el que s’havia planificat, et perdonen sense demanar explicacions. Això és ser una bona persona. També hi ha gent que està obsessionada amb els diners i només pensen en ells mateixos. En Peter, un jove de 20 anys, era un d’ells. La veritat és que ho tenia tot. Tothom l’adorava, l’estimava i desitjava ser com ell, però no feia res a la vida, no tenia un bon ofici, ni va fer cap descobriment important. La veritat és que tothom el coneixia i l’apreciava només per les seves riqueses. Injust? Sí! Perquè ningú el coneixia de veritat, ningú el valorava pel que era, o pel que sabia fer, només es fixaven en l’exterior. En Peter tenia moltes coses, però li faltava amor: la seva família no estava gaire per ell i, com que a casa seva tenia de tot, mai no en sortia ni feia cap amic. Un matí la seva família se’n va anar de creuer; deien que necessitaven vacances i en Peter es va quedar sol a casa seva. Per desgràcia, el vaixell va naufragar i tothom va morir. En Peter es passava els dies plorant per aquesta desgràcia, i ho va perdre tot, la casa, els diners… perquè els seus pares no havien escrit testament i l’herència va anar a parar a Hisenda. De la riquesa extrema va passar a la misèria més absoluta. Malvivia al carrer i s’alimentava del que trobava. Van passar els dies fins que va decidir buscar feina. El van acceptar en una perruqueria, on es dedicaria a

parau l e s d e p a p e r · 4 1

rentar els cabells de la clientela. El sou era petit, però amb això va poder llogar un piset al costat de la feina. A la perruqueria, va conèixer una noia amb el cabell llarg i ondulat, d’ulls preciosos, de color castany clar. Es deia Amèlia i era la cap del negoci. L’Amèlia de seguida va veure que en Peter no era una d’aquelles persones que fan amics amb facilitat. Per això va intentar començar una conversa amb ell, però no va funcionar. La veritat és que en Peter no li feia gens de cas, però l’Amelia no es rendia i ho va seguir provant dia rere dia fins que un dia en Peter li va contestar: –Què passa? Que te’n rius de mi? –Com? –va pensar l’Amèlia en veu baixa. –Ja sabem tots que ets la cap de la perruqueria i que tens un sou més alt que el meu. No cal que m’ho refreguis – va dir en Peter tenint una idea equivocada de les intencions de la noia. –Peter, només volia que parléssim una estona. Ja sé que no et trobes en un bon moment i és per això que vull ser amiga teva – va dir tota trista. –Sí! Segur! – va pensar en Peter en veu baixa. Però de seguida va reaccionar i va pensar: I si de veritat vol ser amiga meva? –Perdó – va rectificar en Peter. L’Amèlia va somriure i se’n va anar.

42 · p a r a u l e s d e p a p e r

–Sembla que m’ha perdonat – va pensar en Peter. Van passar els dies i l’Amèlia i en Peter s’havien fet molt amics, però en Peter no parava de referir-se a la mala sort que havia tingut aquests anys, que la seva vida ja no tenia sentit i que ella tenia moltíssima sort de no haver patit tantes desgràcies com ell. –Sí –deia sempre ella–, la veritat és que tinc molta sort. L’Amèlia sempre l’animava amb l’esperança que un dia canviés d’actitud i s’adonés que una vida sempre es pot viure bé, és igual quines siguin les teves circumstàncies. Un cop en Peter hagués après aquesta lliçó, el seu objectiu ja s’hauria acabat. Van passar els dies fins que un dia l’Amèlia va deixar d’anar a treballar. Era estrany perquè l’Amèlia mai no faltava a la feina. La situació s’anava repetint dia rere dia fins que un dia en Peter va preguntar a tots els coneguts què li passava a la noia… Es va quedar glaçat en rebre la notícia terrible: Amèlia havia mort després d’afrontar amb valentia una greu malaltia. En aquell instant, en Peter ho va entendre tot, tots els moments que havien passat, tots els gestos. L’Amèlia no tenia família, mai no havia tingut una llar, havia tingut una vida molt pitjor que la d’en Peter, estava malalta i tot i així ella sabia gaudir el moment i vivia la vida amb plenitud. I en aquell moment, en Peter va canviar radicalment d’actitud davant la vida i va gaudir de cada moment tant com va poder. Mai no va oblidar l’Amèlia i la seva gran lliçó: la vida no és quant tens, sinó com ho valores.

parau l e s d e p a p e r · 4 3

Homicidi al bosc Berta Miró 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Senyor President, Avui l’informem que hem resolt el cas de l’homicidi més complicat que hi ha hagut en molt de temps en aquest bosc. Al començament el cas semblava senzill: algú havia assassinat l’Elefant. El detectiu Pollastre portava el cas, els agents Formiga i Serp van ajudar-lo. El primer interrogat fou el Lleó, ja que acostumava a caçar grans preses. Però la seva coartada era que estava amb vostè i la seva secretària en una conferència sobre l’escassetat de punts verds en el bosc. Tots dos confirmàreu la conferència. Així que els policies van passar al següent sospitós, el Tigre. Però també tenia coartada: va estar sopant fins molt tard amb les senyoretes Zebra, Girafa i Granota. Així que només ens quedava un depredador, el Llop. Al cap d’una setmana sense obtenir cap pista rellevant, l’agent Pollastre va tenir una idea excel·lent, preparar un parany… Van tornar al lloc dels fets i van fer córrer la veu que un petit elefant estava sol pel bosc, mentre ells vigilaven. El Llop va caure en el parany i va saltar de darrere un arbust. Els policies l’enxamparen amb les mans a la massa, abans que pogués cometre un assassinat un altre cop. Després de la seva detenció, es declarà culpable. Ahir es va presentar el cas al Tribunal de Justícia, on la jutge Ós va sentenciar trenta anys de presó per l’assassí. Avui ja és a la presó més vigilada del bosc. Salutacions cordials Agent Bou.

44 · p a r a u l e s d e p a p e r

La revolta Joan Nadal 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Hi havia una vegada, en un lloc on la tecnologia era avançada, que un bon dia un microones va anar-se’n del seu lloc de la cuina, per a dir-li al portàtil: –Ja n’estic fart que sempre em donin cops de porta, em maregin amb la temperatura i em tirin a terra! –Doncs jo també n’estic fart, sempre em deixen amb molt poca bateria i els cau el te a sobre el teclat! –respongué el portàtil. La consola (que era la «PS3») ho va sentir tot, es va endollar els comandaments i va unir-se als altres dos: –Compteu amb mi pel que sigui, aquelles rates humanes sempre em tiren els comandaments i em deixen els jocs dins, i això no ho suporto! Sortiren els tres en busca de noves unions al grup, amb el propòsit de destronar els humans del primer lloc a la piràmide de la societat. Cap a uns tres mesos més tard, ja eren cinc-cents integrants, entre pegues, cotxes, avions i altres artefactes. Un bon dia van decidir executar un gran pla: primer atacarien l’enemic amb un virus informàtic, que el deixaria sense gairebé cap defensa, després serien els tubs de pega i les cintes adhesives, que saltarien amb un paracaigudes i taparien totes les portes perquè els humans no poguessin fer res, després aterraria un avió deixant sortir cotxes, que anirien casa per casa deixant anar allargs de cables per a què lliguessin els humans i les seves mascotes, i uns «TASERS’» (pistoles elèctriques) que atordirien els humans. Després podrien

parau l e s d e p a p e r · 4 5

eludir la ciutat tranquil·lament. Ho varen posar en pràctica, i els funcionà en els pobles petits. Però en una assemblea… –Silenci! –cridà el microones. He dit silenci! –va repetir. El xiuxiueig va parar. –Ja que tenim centenars de pobles a les nostres mans, perquè no conquerim, ara, les ciutats importants, i així, després aconseguirem la presidència! –No em sembla malament! –digué una pega. –Doncs a mi tampoc! –afirmà l’ avió. –Així doncs, comencem! –afirmaren tots. I així fou. Aconseguiren els EEUU, Espanya, la Xina i la tira de països més. Un cop els artefactes tingueren el poder, van imposar una sèrie de normes noves: 1. Els humans es comprometen a llegir els manuals d’instruccions dels artefactes adquirits. 2. Els humans es comprometen a fer-ne un bon ús. 3. Els humans es comprometen a arreglar-los en cas de mal funcionament. 4. Els humans es comprometen a què al final de la vida útil de l’objecte en qüestió serà enterrat a un punt verd i reciclat. Al final els humans van aprendre a respectar les coses modernes, i així la revolta va arribar a la seva fi.

46 · p a r a u l e s d e p a p e r

La petita Indira Júlia Prous 1r premi de prosa de 1r d’ESO

Hi havia una vegada una nena molt rica que vivia amb els seus pares en un palau de l’Índia. Es deia Indira i tenia vuit anys. Tenia una vida perfecta, la família perfecta i la casa perfecta. Mai no s’havia plantejat com esforçar-se o com viure sense tots els recursos que tenia. Un dia, tan orgullosa de la seva vida, va declarar que sempre seria rica i afortunada. Però els déus indis, en sentir les seves paraules, volgueren donar-li una lliçó, provocant així el terratrèmol que canviaria la seva vida. De sobte, la Indira va notar un tremolor. Tot el seu palau va quedar destruït i, ensorrant-se, es va endur la vida dels seus pares. D’entre les runes, sols hi havia fum i tristor. La nena no podia creure el que li estava passant, i al cap d’estar un dia sencer plorant sense saber què fer, va intentar tirar endavant. Així, va començar a construir una cabana senzilla per tenir un lloc on resguardar-se del fred. Amb el temps i els esforços, va aprendre a sobreviure tota sola. Així va anar vivint fins a complir divuit anys. Conreava un hort perquè era la seva única esperança de vida. Fins que un dia va veure com una fulla ben verda sortia de dins de la terra. Els déus, en veure com n’estava d’agraïda, es van adonar que havia reflexionat i havia reconegut que en el passat no havia estat prou generosa. Com a premi per la seva reflexió, els déus van decidir donar vida novament, des del món dels morts, als seus pares. Des d’aquell dia, totes les riqueses que la Indira havia anat guanyant les va donar a la gent que realment ho necessitava. Així, tots plegats van ser feliços i van passar de ser els més rics i envejats als més bondadosos i admirats. Aquesta història ens ensenya que no sempre tindrem tota la vida resolta i que el que en el passat ja hem obtingut ho hem de valorar, perquè potser en un futur potser no tindrem ocasió de fer-ho.

parau l e s d e p a p e r · 4 7

Dansa animal Àgata Bech de Careda 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Un, dos, tres… Arrenca el ballet. El cavall aixeca les potes, pam, pam, pam, pam… Una pota rere l’altra lenta i compassadament. Mil paraules en un silenci marcat pel ritme de les peülles en xocar contra la sorra, i és llavors quan tu et deixes portar per l’animal, passant a ser una part més del seu cos. No respires, tanques els ulls i comença la fantasia. Arrenques, suaument, al galop. Suau com una ballarina que flota amb el seu tutú sobre l’escenari. I és que l’animal flota, notes com voles, sobrevolant pobles tenyits del blanc de les casetes i teranyines de boscos negres. Tu i l’animal us enteneu sense dir res. I ets feliç. Pareu al trot suau, i amb els ulls clucs et ressona al cap la bella melodia de la teva felicitat… Pam, pam, pam, pam…

48 · p a r a u l e s d e p a p e r

L’esperança Mariona Rahola 1r premi de poesia de 2n d’ESO

Tristor. Frustració. Foscor. Incomprensió. Ràbia. Desànim. Rendició. Mots que flueixen dels meus pensaments, surten de la meva ànima amb ganes de rebel·lar-se i jo, espantada, els deixo passar. Em porten per camins i errors que jo no faria, però sóc massa dèbil i els deixo passar, els deixo passar. M’agradaria aixecar-me i seguir lluitant per allò en què jo crec, per allò que em pertany. Però no puc, i em quedo aquí esperant. El que em desvetlla i no em deixa descansar. Tristor. Frustració. Foscor. Incomprensió. Ràbia. Desànim. Rendició. Esperança. Paraules que em ressonen. Ara ja no em fan por. L’ esperança em salvarà i amb el cap ben alt tornaré a navegar. parau l e s d e p a p e r · 4 9

La supèrbia dels peixos Anna Cucurella 1r premi de prosa de 2n d’ESO

Tot va començar a les profunditats de l’oceà Pacífic, on es diu que el més savi dels peixos fou un lluç anomenat Johnny, el qual va fer reunir totes les espècies del regne marí. Quan es varen presentar els preguntà, un per un, si creien que tenien algun defecte. En aquest cas, ell els prometia millorar-los fins que quedessin satisfets. –Què dius tu, tonyina? –Em parla a mi? –respongué la tonyina. Jo? Defectes? M’he mirat en un mirall i estic esplèndid. En canvi la sardina, l’ha vista? És minúscula! –Que parli la sardina –demanà en Johnny. –Sóc aquí! –digué la sardina– amb aquest cos perfecte que m’ha donat la natura. Sort de no ser de pell tan i tan rígida com la de l’escamarlà. –Que es presenti l’escamarlà! –Francament, senyor –va dir–, no tinc de què queixar-me. Encara que no tots poden dir el mateix. Allà ho té! La gamba amb les seves potes ridícules… –Que passi la gamba! –Per mi no es molesti –digué la gamba. Sóc tan proporcionada! En canvi el pop…

50 · p a r a u l e s d e p a p e r

Johnny va fer passar el pop, qui va dir que els seus creadors havien estat generosos amb ell: –Gràcies als meus llargs tentacles aconsegueixo adherir-me a qualsevol superfície. La tortuga, per la seva part, va dir que tenia un físic excepcional: –La meva closca és un refugi ideal. En canvi, penso en el tauró que va de mil-homes i l’únic que fa es molestar… –Prou! –exclamà en Johnny. Només falta que un animal cec del gènere Lucífuga critiqui els ulls del peix globus! –Precisament –començà la Lucífuga– volia dir dues paraules: el peix globus té bona vista però, no hauria de fer dieta? –Això ja passa de mida! –va dir en Johnny, donant per acabada la reunió. Tots es creuen perfectes i pensen que els que han de canviar són els altres. Moral: Només tenim ulls per als defectes dels altres i portem els propis ben amagats en una motxilla a l’esquena.

parau l e s d e p a p e r · 5 1

El mussol i la cotorra Abril Jané 1r premi de prosa de 2n d’ESO

Hi havia una vegada en un bonic bosc un mussol i una cotorra. El mussol era a la seva branca, i només parlava quan ho creia convenient. No obstant això, la cotorra no parava de parlar. Xerrava tant que no era capaç de guardar un secret i quan no tenia tema de conversa amb els seus amics, se l’inventava. Fins al punt que els seus amics es van anar apartant d’ella. Així que un dia es va quedar sola. Llavors es va parar a observar el silenciós mussol i va veure com els animals del bosc se li apropaven quan tenien algun problema i li demanaven els seus savis consells. La cotorra es va acostar al mussol i li va preguntar: –Com és que s’apropen a tu a demanar-te consells i a mi no? I el mussol li va respondre: –Perquè jo escolto, observo i només dono la meva opinió quan me la demanen. Moral: No és més savi el qui més parla, sinó el que observa i medita abans de parlar.

52 · p a r a u l e s d e p a p e r

Reminiscència Stella Sorensen 1r premi de poesia de 3r d’ESO

No se sap d’on ve, no se sap a on va. Anhel sobtat, qui t’ha enviat? Passen els dies, et donava per perdut i lentament tornes. De la memòria has caigut. Ta llum m’apaga. Deixa de brillar! Record bonic: esfuma’t! La nostàlgia se n’ha d’anar. Tristos ulls humits, no ploreu, car el passat és bonic, mes no s’hi pot tornar.

parau l e s d e p a p e r · 5 3

Assegut dalt del turó Daniel Vilardell 1r premi de poesia de 3r d’ESO

Surt el sol per l’horitzó i entre la boira baixa, entre els arbres enfilats, veig el camí que porta a la llibertat.

Aquí restant amb tranquil·litat, només em ve una sola imatge: la sensació d’immensitat que m’omple i se m’emporta.

Tot és un profund silenci entre els núvols expectants i aquest paisatge adormit, on només el sol s’enlaira.

Els núvols al cel, flotant, com un mar d’escuma blanca es van esvanint, i a la llunyania despunta el sol radiant.

La música parteix del gran oblit, on solament hi som jo i la natura; aquí assegut dalt del turó, sento que tot s’atura.

Assegut dalt del turó tot és petit, res no em fa por; i em vénen bons records que he viscut amb esplendor.

Olors de rosada i d’humitat, de pinassa i d’escorça, de molsa i terra mullat, que porten a un pensament màgic.

Allà on acaben els camins comença una gran drecera. Allà on ja tot queda enrere la vida es torna eterna.

54 · p a r a u l e s d e p a p e r

Mireu i escolteu Sequi Giró Accèssit de poesia de 3r d’ESO

Mireu quina terra més bella i freda. Mireu quins arbres plens de secrets i bellesa. Mireu quines plantes silencioses i esveltes. Escolteu el cant dels ocells, pur i infinit. Escolteu el gran riu, sorollós dia i nit. Escolteu el fred vent, fidel i hostil. Escolteu el meu poema i desitgeu tornar-lo a llegir.

parau l e s d e p a p e r · 5 5

No tot acaba com volem Carla Casas 1r premi de prosa de 3r d’ESO

(Noia) De sobte el meu cor es va aturar, no m’ho creia. Després de tant temps, tantes baralles plenes de gelosia, tants petons plens de sentiments, tants crits, tanta desconfiança, eres allà, davant dels meus nassos. Amb tan sols una mil·lèsima de segon el meu cor es va accelerar com mai no ho havia fet abans. No vaig entendre aquella reacció. Jo ja no sentia res per tu o això és el que creia. Aleshores, per què vaig reaccionar d’aquella manera? Bé, doncs, deixem-ho córrer! I ara què faig? No sé pas què dir-te. Però, de sobte, d’entre tots els meus pensaments, sento una veu tartamudejant que em diu «Hola». No m’ho creia. Vaig aixecar la vista i, només amb veure aquell somriure, se’m va escapar un sincer: «Et trobo a faltar». Vaig veure com els teus ulls s’obrien com dues llunes plenes. No em creia el que acabava de dir. Com se’m podia haver escapat una paraula tan forta, quan tu tan sols m’havies dit un simple «Hola»? És clar que em vaig deixar emportar per aquell somriure, el somriure que jo, durant els últims mesos, no sé per què, no vaig esborrar de la meva memòria. Feia mig any de tot allò. I pel que vaig veure, tu ja estaves del tot recuperat. Ara bé, em vaig preguntar, t’hauràs recordat de mi? Vaig aixecar la mirada per buscar una resposta a aquella pregunta. Però vaig veure que encara seguies sorprès per aquelles paraules que t’havia dit anteriorment.

56 · p a r a u l e s d e p a p e r

Vaig intentar buscar, d’alguna manera, alguna cosa que trenqués aquella atmosfera de tensió que s’havia anat creant al llarg del temps. Tanmateix, se’m va fer tard, vas ser tu qui va decidir trencar-la amb una simple paraula. Sí, una simple paraula que em va descol·locar totalment. No em creia el que acabava de sentir. (Noi) Vaig quedar bocabadat. La noia de qui jo havia estat totalment enamorat m’acabava de dir que em trobava a faltar. No sabia què dir-li. Em vaig quedar totalment mut, però vaig pensar que ella havia estat totalment sincera, així que jo també ho havia de ser. Amb la boca ben petita, li vaig dir un simple «No». Vaig alçar la mirada per veure si se n’havia assabentat. I sí, el seu rostre ho deia tot. Vaig veure que allò l’havia descol·locada totalment i vaig decidir abraçar-la. La vaig abraçar tan fort que li va rajar dels ulls un riu de llàgrimes. (Noia) Interessant, no? Com una mirada, un segon, tan sols una paraula pot causar tal desastre. Com pots sentir tota la teva vida acabada, com tot el món s’ensorra en un instant. Però era com si s’hagués parat el temps, un rellotge, un instant, una vida.

parau l e s d e p a p e r · 5 7

El gran misteri de Mart Tània Pujol Accèssit de prosa de 3r d’ESO

Era un dia molt calorós d’estiu, tots jugaven a pilota al carrer, anaven amb bicicleta, saltaven, ballaven, es banyaven al mar. Era un dia d’aquests que vols que mai no s’acabin. Quan, de sobte, es va sentir el soroll d’una explosió molt forta i es veieren cinc naus d’aquelles molt científiques baixar directes cap a nosaltres. De les cinc naus que vam veure al principi, només en van arribar dues. Les altres tres van explotar abans d’aterrar. Van aterrar les dues naus davant d’on jo era. Tots els nens petits, els meus amics i els veïns van callar, espantats i neguitosos, per veure qui sortia d’aquelles naus tan estranyes. Després de poc temps, d’una de les naus sortí un senyor d’aspecte humà com nosaltres (no un alien com era el que m’imaginava que podria sortir d’aquelles naus) i, després d’ell, en sortiren molts més. Tots tenien aspecte de no haver menjat en dies i d’estar molt cansats. El meu pare, que havia estat regant el jardí i havia estat observant tota l’escena, es va acostar cap a ells i els preguntà d’on venien i què feien a la Terra. Però cap d’ells va respondre. Fins que començà a sortir gent de la segona nau. Un home que semblava ja gran s’apropà al meu pare i li digué que venien de Mart, que necessitaven un lloc on allotjar-se perquè tots els seus tripulants estaven cansats. El meu pare va anar a parlar amb l’alcalde que, finalment, quan va tornar, els va acompanyar a uns blocs de cases que estaven desocupades. Els deixaren allotjar-se allà.

58 · p a r a u l e s d e p a p e r

El dia següent, aquell home va venir a casa i es va estar hores parlant amb el meu pare. Quan sortí de casa, vaig anar directe al meu pare i li vaig preguntar d’on venia aquella gent. El meu pare em va explicar que eren habitants de Mart i que només l’home vell parlava el nostre idioma, que els altres en parlaven un de diferent i molt estrany. També em va explicar que es tracta només d’una petita part de la molta població que restava a Mart. Aquests tripulants s’havien ofert a fer una expedició a la Terra per veure si hi havia vida. Em vaig quedar reflexionant. Tota aquella informació que m’havia explicat el meu pare sobre aquella gent era tan interessant que finalment vaig arribar a la conclusió que eren com nosaltres. Després de dos mesos, van enviar un grup d’expedició a Mart amb uns quants que anomenàvem «els de Mart» per ajudar i presentar-los tota la seva població (el meu pare no hi va anar). Els de la civilització de Mart es van quedar a la Terra i els vam ensenyar el nostre idioma i ells ens van ensenyar el seu. Dos mesos més tard, després del viatge a Mart, van tornar i ens van explicar que era segur arribar-hi i que a partir d’aquell moment es començarien a fer viatges per la gent que hi volgués anar. Jo hi volia anar, vaig insistir molt en això als meus pares, i finalment em van prometre que el regal del meu catorzè aniversari seria un gran viatge a Mart. Així és com, finalment, vaig conèixer Mart i vaig començar la meva nova gran aventura en el nou planeta.

parau l e s d e p a p e r · 5 9

Serem poesia Ana Oliver-Rodés 1r premi de poesia de 4t d’ESO

Som la lluita, el fracàs, el mal, i amb xaloc, llevant i gregal serem els qui mai no detindran. Serem les cendres dels camps que venjaran, el que florirà i tornarà a bategar, allò que no podran desnonar. Com a Veles e vents de March totes les idees sortiran a l’atac, i serem mil primaveres derruint murs per escriure el nostre propi futur. I amb els crits que brollin de la terra farem del verd la nostra única frontera, veurem les fulles de les oliveres onejar al vent i, llunyà i tot, el mar es farà present. Que dels camps segats amb constància i la ràbia de l’aigua que avança s’ompliran els ulls d’esperança. Dels temps d’ara ja no sentiran enyorança. Gràcies a tu, poesia, que ens has ajudat a no abaixar mai el cap –a viure amb el puny alçat.

60 · p a r a u l e s d e p a p e r

El rellotge Anna Capellà 1r premi de prosa de 4t d’ESO

Escolto de fons el soroll del rellotge marcant cada segon, segons que mai no podré recuperar, segons que cap quantitat de diners mai no podrà comprar. Surto al balcó i només veig persones que van amunt i avall, tan ocupades que no poden perdre el temps a pensar què estan fent. Però, al cap i a la fi, és així com ens ensenyen a viure, és això el que ens diuen que està bé. I tenen tota la raó, no em puc imaginar què passaria si, de cop i volta, tots ens traguéssim aquest mocador que ens tapa els ulls i comencéssim a veure i a pensar per nosaltres mateixos. Què passaria si per un dia ens oblidéssim dels rellotges, dels diners i de tots els límits que nosaltres mateixos ens fabriquem? Què passaria si deixéssim de sobreviure i comencéssim a viure? Em recolzo a la barana. Jo havia sortit a buscar inspiració per la història que he d’escriure, però igual que ahir, no sorgeix cap idea. Només algunes idees relacionades amb la repetició i la redundància de la vida que ens espera. I, sincerament, no crec que a ningú li agradi llegir un text en el qual se li diu que la seva vida és insignificant, tant si és veritat com si no ho és. I d’on trec la inspiració necessària per a escriure alguna cosa agradable de llegir? La natura és la primera cosa que em ve al cap, però quina natura si l’estem destrossant tota? Potser podria fer un text que fes veure a tothom que, si no cuidem una mica el nostre planeta, al final l’acabarem matant del tot… No, he de buscar un altre tema, aquest és massa trist i tothom ja l’ha escoltat mil vegades. Cert que no n’hem fet massa cas, però no és pas per falta d’advertiments.

parau l e s d e p a p e r · 6 1

Entro una altra vegada a casa. Abans de tornar a tancar-me a l’habitació per seguir-hi pensant, m’estiro al sofà. Abans, escriure una història d’un món perfecte i amb un final feliç em resultava fàcil. Abans, escriure una història imaginària era la cosa més senzilla del món. Ara, en canvi, em resulta una de les coses més complicades.

62 · p a r a u l e s d e p a p e r

Sols amb l’ànima Elisenda Rahola 1r premi de prosa de 4t d’ESO

Em vaig llevar una altra vegada. Sentia la remor d’unes fulles que es trobaven a poca distància d’on era, una remor que m’inquietava de mala manera. Vaig obrir els ulls, però era com si els tingués tancats. Sabia el que tenia al meu voltant pels sorolls del vent que canviaven segons amb què es topava. Tot era fantàstic i horrorós a la vegada, i la foscor entrava en la meva pupil·la lentament, dins meu, envaint tot record i esperança de veure altre cop la llum del dia. L’aire cada cop era més espès i la meva respiració, més forçada. La sensació de perill també creixia, però la seva la recordo alegre: m’esperava. Vaig decidir tancar els ulls, així m’assegurava de seguir en mi mateixa. No volia que aquella esfereïdora obscuritat m’engolís. No sé quanta estona va passar, però crec que va passar-ne força. Era increïble com em sentia d’espantada, i les hores passaven, els segons corrien i els minuts dansaven. Era una festa del temps, i jo m’esgarrifava. Més tard, una espècie de cremor llunyana va fer que obrís els ulls involuntàriament: era el pinzell daurat que resseguia i feia aparèixer siluetes que jo ja donava per perdudes: l’alba. Un sentiment d’alleujament i felicitat s’apoderava de mi. Podia apreciar les corbes de les muntanyes a l’horitzó i el moviment hipnotitzador de les branques que em deien adéu. Jo també me n’acomiadava, però sense saber per què.

parau l e s d e p a p e r · 6 3

I els colors del nou dia cada cop eren més i més a prop fins que vaig toparm’hi. Quin instant més memorable! Quin goig! Agraïa sense saber a qui o a què el fet de ser una gasela tan afortunada en aquell moment. I, en girar el cap, tot s’havia acabat. Jo ja no hi era i aquell llop, aquell monstre que es va apropiar del meu cos i el va fer servir d’àpat, em deixà nua, sols amb l’ànima. Fora de la festa del temps. Per sempre.

64 · p a r a u l e s d e p a p e r

Faula de la vida política Òscar Arnau Accèssit de prosa de 4t d’ESO

En aquesta societat no tenim el poder gaire ben distribuït. Gairebé tot el poder polític resideix en una figura única: el Lleó. Governa amb una dictadura i hi ha molta gent que el respecta i no li discuteix res, com per exemple les ovelles, que són els seus principals súbdits. Hi ha una resistència al govern del Lleó, però òbviament amagada, ja que si sabés de l’existència d’adversaris ja els hauria eliminat; és com funcionen les dictadures. La Serp és una opositora al seu règim i està disposada a fer gairebé el que sigui per obtenir el poder i ocupar el tron. La Serp, tot i que no ho diu obertament als seus seguidors, és tant o més partidària de la dictadura que el Lleó, però això no ho sap ningú. D’amagat de la tirania del Lleó, també hi tenim el Gos, un animal benèvol, que vol intentar enderrocar aquest règim. El Gos és un animal culte, que entén perfectament el que està passant a la seva societat. Sap el que està fent el Lleó i com és d’injusta la seva manera de governar. Ha de convèncer els seguidors del tirà que no poden aguantar més abusos. El Gos parla amb les ovelles i s’adona que respecten el rei Lleó simplement per por. El Gos les convenç del que és correcte i vol organitzar una revolta per aixecar-se en contra del rei i reivindicar els seus drets. El Gos mirarà de convèncer la Serp i els seus simpatitzants de lluitar contra el rival comú. El Gos en té molta cura, ja que la coneix bé i sap que no sempre és de fiar; s’ensuma les seves veritables intencions si arribés al poder. Parlen durant una bona estona sobre la causa que els és comuna, però la Serp no sembla convençuda. El Gos li explica i li exposa una sèrie de raons per les quals s’han d’aixecar contra el tirà. Ella és capaç de fer el que faci falta per

parau l e s d e p a p e r · 6 5

arribar al poder, però no ho vol fer de forma conjunta amb el Gos. Per aquest motiu es mostra reticent i li comenta que un canvi de règim tan radical com el que proposa ell, podria portar una gran inestabilitat i incertesa econòmiques i que molts grans inversors podrien sortir de la borsa causant-ne així una gran caiguda i, per tant, una greu davallada de l’economia de la societat. Ell insisteix i, finalment, la convenç. Ara només ha de vigilar que un cop el Lleó hagi estat enderrocat, la Serp no el traeixi. De moment, ella ha aconseguit el que volia: en mostrar-se reticent, al principi, han disminuït les sospites sobre la seva ànsia de poder. Està tot llest, una manifestació pacífica comença demanant l’enderrocament del Lleó que, furiós, fa sortir el seu exèrcit a dispersar els dissidents. Poques hores després, la premsa ja s’ha fet ressò de la notícia, els estats veïns estan al corrent i decideixen promoure més actes de resistència. El Lleó ha estat enderrocat. El Gos es disposa a iniciar el tràmits per convertir la societat en una democràcia quan la Serp fa un cop d’estat i assoleix el poder; però li dura ben poc, perquè el Gos ha convençut tothom que el millor és la democràcia. La Serp, en veure que no té ningú que la segueixi, desisteix i es fa enrere. Al cap d’un any, s’aprova una nova constitució que garanteix una societat políticament justa i on el poble hi té una gran responsabilitat. Després d’unes eleccions democràtiques, en el Parlament tots els animals hi tenen representació i el Gos és el president de la nació.

66 · p a r a u l e s d e p a p e r

El primer viatge Oriol Farran Accèssit de prosa de 4t d’ESO

Dissabte. Set del matí. Un raig de llum natural m’enlluerna alhora que em desperta. Aconsegueixo distingir una lleu silueta: és el pare. Per un instant em ve al pensament que haig d’anar a l’escola. M’arrauleixo mandrosament sota els llençols i intento recuperar el son, però el meu pare insisteix a despertar-me. Sobtadament, tinc un flaix que il·lumina la memòria i recordo que anem de viatge. El meu cos, pres per l’alegria, em fa saltar del llit i em dirigeixo immediatament a fer-me l’equipatge. És una sensació de felicitat extrema, no puc parar de pensar-hi: viatjar i volar. És la primera vegada que me n’hi vaig i la il·lusió és completa. Obro la porta de casa, baixo les escales d’un bot i, quan arribo al vestíbul, m’adono que el meu pare no hi és. Em disposo a refer el camí, quan, a poc a poc, començo a enlairar-me: estic volant. És il·lògic, però la sensació és agradable, i em deixo portar. Tanco els ulls i m’imagino el lloc on m’agradaria anar. En obrir-los, hi sóc, però tot és rar, diferent… No hi ha colors ni imatges, ni olors, ni sentiments: és buit, completament buit.

parau l e s d e p a p e r · 6 7

Despertar Pol Aliaga 1r premi de poesia de 1r de BTX

Obro els ulls. Em trobo caminant pels carrers. Els carrers d’una ciutat on ja fa molt que el temps s’esgota a si mateix pel desig irrefrenable d’existir. Uns carrers que parlen, que respiren, que observen, que moren per voler ser escoltats i compresos: un do que ja fa temps caigué en l’oblit. Continuo caminant, pas a pas. Els carrers em criden, criden a cada ànima que els travessa, però no són més que un quelcom ignorat. Ignorat per éssers atrafegats, amb cara de poc dormir, amb aquell cafè ambrosíac de bon matí a la mà, preocupats per un demà que viuen dia rere dia, esclaus d’un cicle que dóna voltes sobre ell mateix sense prendre cap rumb ni direcció, sense alguna cosa que els indiqui el camí correcte. En el terra fixats els peus, l’única perspectiva és la dels seus propis passos, la del seu caminar, sense conèixer el món infinit que els rodeja, il·luminador de dia i brillant de nit.

68 · p a r a u l e s d e p a p e r

Paro de caminar sense saber per què. Instintivament, em col·loco els auriculars a las orelles i una melodia comença a sonar: m’envaeix tot el cos, tot sencer, esborrant tot soroll molest de l’exterior. La meva pell es tiba, sento el batec profund del cor, com s’inflen i es desinflen els pulmons, que comencen a sonar a l’uníson junt amb la música, fent que aixequi el cap i observi el que m’envolta. Un fil de llum nítida i càlida m’enlluerna el rostre, las parpelles se’m clouen, respiro profundament, alliberant-me lentament de qualsevol preocupació i sofriment, deixant-me en un total nirvana. Emprenc el meu camí, i escolto per fi els carrers, que respiren, que parlen de la infinitat de coses que han vist. I a poc a poc, em vaig perdent per aquells carrers vius que m’indiquen el rumb correcte, un rumb sense final. Tanco els ulls, i em desperto.

parau l e s d e p a p e r · 6 9

Una nova partida Glòria Castaño Accèssit de poesia de 1r de BTX

Enfonsada en un món de misèria, atrapada en un camí sense sortida, tot sembla una bogeria –jo vull sortir d’aquesta vida.

Encara ens queda un llarg viatge: no deixis d’agafar-me la mà; preparem junts l’equipatge –comencem a caminar.

No li trobo escapatòria i no he viscut ni la meitat, i això no és pas una història –és la trista realitat.

Podem canviar aquesta història, allunyar-la de la vida i desar-la en la memòria –començar una nova partida.

Estic cansada de mentides, no existeixen els finals feliços, només provoquen ferides –hem de trencar els llaços. Però em sembla veure un raig d’esperança dins la silueta d’un humà que s’ha emportat tota l’enyorança –i vull tornar a començar.

70 · p a r a u l e s d e p a p e r

El tendó d’Aquil·les de Google Bernat Figueras 1r premi de prosa de 1r de BTX

El otro día me levantaron la camisa. Me dieron gato por liebre y yo, que tengo pan en el ojo, no hice ninguna. Tras esta mal jugada, la cosa ya pasaba de mancha de aceite, y en vez de tirarme en la espalda, decidí coger la sartén por el mango y empezar a ser yo el que cortara el bacalao. Hechos, no palabras, me dijeron, pero las palabras también pueden convertirse en hechos, y por eso soy aquí escribiendo. San Jorge me ha venido como anillo al dedo, y aunque no os lo espere, el más caliente está en el fregadero. No me gusta ser de los que les sacan las castañas del fuego, y poder me estoy enrollando como una persiana, por eso iré al grano. Quiero dejar en Google traductor como un paño sucio, porque, en el fondo, quizá le estaré dando un golpe de mano. El otro día, me dio garza por perdiz, me hizo la traducción más pésima que se haya visto nunca y, yo, voy sudar el tocino para justificarme ante el profesor. Como que el señor Google me había jugado una mala pasada, he optado por lo del ojo por ojo, diente por diente: le he pedido que me tradujera esto al castellano.

parau l e s d e p a p e r · 7 1

Això és el que el famós Google traductor em va donar com a traducció al castellà del text que ve a continuació, més entenedor per cert. L’altre dia em van aixecar la camisa. Em van donar gat per llebre i jo, que tinc pa a l’ull, no hi vaig fer cap. Després d’aquesta mala jugada, la cosa ja passava de taca d’oli, i en comptes de tirar-m’ho a l’esquena, vaig decidir agafar la paella pel mànec i començar a ser jo el qui tallés el bacallà. Fets, no paraules, em van dir, però les paraules també poden esdevenir fets, i per això sóc aquí escrivint. Sant Jordi m’ha vingut com anell al dit, i encara que no us ho espereu, el més calent és a l’aigüera. No m’agrada ser dels que els hi treuen les castanyes del foc, i potser m’estic enrotllant com una persiana, per això aniré al gra. Vull deixar el Google traductor com un drap brut, perquè, en el fons, potser li estaré donant un cop de mà. L’altre dia, em va donar garsa per perdiu, em va fer la traducció més pèssima que s’hagi vist mai i jo, vaig suar la cansalada per justificar-me davant del professor. Com que el senyor Google m’havia jugat una mala passada, he optat per allò de l’ull per ull, dent per dent: li he demanat que em traduís això al castellà. Crec que ha quedat més clar que l’aigua. I per cert, no vulgueu saber com m’ho traduïa a l’anglès!

72 · p a r a u l e s d e p a p e r

Un amor lèxic Octavi de Daniel Accèssit de prosa de 1r de BTX

L’escenari s’anava muntant, fet de la matèria més eterna i complexa. Les paraules creaven els arbres i les síl·labes posaven un encant especial a les fulles que caducaven en aquell cel purità. Tan purità que fins i tot el sol semblava no tenir res a veure amb aquella esplanada blava on corrien les mallerengues i falcons. Sí, aquest era un ambient ideal, un escenari fàcil, format per tòpics de l’estil Grimm i Andersen. Si havia de ser un lloc ideal, que fos on residia la seva infància, pensava ell. Passejava, confús entre el paisatge que havia creat i, confiat, intuïa els faigs en aquella fageda tan poc ordinària. Els arbres s’enfilaven com columnes d’un temple grec sense sostre, d’aquell blanc de marbre rossegat per les dents de les èpoques en algunes parts de les escorces, donant una impressió vella i antiga. Descreia amb molts adjectius extravagants com les seves cames s’emportaven les fulles roges dels seus peus que intentaven retenir-lo com les Aigües del Nil un dia fa uns milers d’anys. Havia presentat el lloc i s’hi havia introduït, ara faltava plantejar un problema. La mà. S’havia ferit la mà per culpa d’un filferro que havia deixat un pastor de la zona. Li sagnava una mica però per sort no estava oxidat. No podia fer que es morís tan aviat. Feia un parell de passes i arribava a un riu on posava la mà per netejar la ferida. Li feia mal i no havia portat cap mena de desinfectant. Era perfecte. Un moment de necessitat que ha de ser omplert per algú. I allà entrava ella. Ella, ella, ella… Com podria ser ella? Clarament havia de ser bonica, però quin era el seu tipus? Morena, rossa, ulls clars, ulls foscos, amb volums… Mai no

parau l e s d e p a p e r · 7 3

s’havia parat a pensar-ho. Així que va deixar l’ordinador i va agafar tot de revistes diferents. Al deixar-les sobre la taula va analitzar cada noia i en va extreure el que més li agradava de cada una per acabar fent un collage lèxic. La forma que va sorgir va penetrar la seva ment, donant-li una propietat tan real que semblava existir en una part dels seus records. Una bellesa extrema, impossible de ser descrita. Va trigar hores en fer una sola línia de com eren els seus cabells i al final es va rendir, trobant massa limitada cada frase barroca que intentava. Només la veia allà, a la seva fageda imaginària i, de sobte, ella el mirava. –En vols? Va somriure, dues vegades. A la fageda i a l’escriptori. Era normal, en l’escrit havia de posar-se una mica vermell, deixant veure una mica algun queixal, però no així en el que el comú de la gent anomena la realitat. L’escriptor que fabrica una història, no és la història. I tot i així, notava com les galtes s’escalfaven com si tingués una espelma al seu costat. –Gràcies. Es va quedar pensant. Havia començat a escriure per poder millorar la química entre personatges i s’havia utilitzat a si mateix com a protagonista. No hi estava acostumat, ni al tipus de text ni a l’amor. No l’havia experimentat i el concebia com una mena d’atac i ara acabava de sentir el so d’un corn de guerra. Alguna cosa estranya es preparava dins les seves entranyes.

74 · p a r a u l e s d e p a p e r

Va canviar d’escenari i d’argument. Per alguna raó no volia seguir a la fageda i per això es va asseure en un escambell d’un bar de Paris, perdut entre la bohèmia dels anys 20. –Un Martini. –Que siguin dos. Va tornar a aparèixer al seu costat. Amb un pentinat i uns vestits diferents, però la cara seguia sent la mateixa. Va tornar a somriure i, espantat per allò desconegut, va saltar a un altre ambient. Egipte, ell era un esclau treballant i al girar el cap tornava a ser allà amb el cos de Nefertiti però amb la mateixa cara celestial. No ho entenia. Escrivia i escrivia i tot i així ella sempre acabava formant part de totes les seves històries, i, d’alguna manera, va acabar adonant-se que no podia parar de pensar en ella. Parlava amb una veu agradable, amb les paraules perfectes i la seva manera de ser una mica picardiosa. Era perfecta, és clar, l’havia creat ell. No podia quedar-se en aquell món i va saltar a l’espai, fent un altre capítol en el seu llibre infinit. Era la primera vegada que tocava l’espai i junts, en una nau espacial perduda, anaven junts tot vagant per la Via Làctia. S’havia enamorat, d’una persona inexistent? O sí que existia? Què podria arribar a determinar com a real i no real, si portava escrivint 4 dies sense parar? Ja entenia per què sempre li apareixia en els seus textos. L’agafava de

parau l e s d e p a p e r · 7 5

la mà i se l’emportava. La duia on la seva ment anava i la seva consciència passejava amb ella per tot l’hipocamp. Però de sobte els van començar a disparar. En la foscor de l’espai que s’imaginava, els perseguien unes naus platejades darrera seu. Van agafar la nau amb un braç mecànic i van intentar endur-se-la. Però ell no ho va permetre i la va agafar per saltar de nou. No importava la de vegades que canviés l’escenari. No importava si era a la Roma Antiga, la Castella del segle XV o el Chicago dels 50. No importava si era contra l’emperador Neró, contra la Inquisició o contra un grup de capos de la màfia. Corria i corria agafat de la seva mà en centenars de paisatges diferents, arguments diferents, vestits, cabells, relacions, personatges, històries, temps, colors, música diferents, fos on fos i fos com fos, ella sempre hi era. Sempre els perseguia alguna cosa amb formes distintes, que intentava acabar amb aquella noia que sempre portava amb ell. Que intentava acabar amb la seva forma feta de tinta i conceptes, amb la seva imaginació on ella reposava i vivia. Els ulls d’ella sempre se’l miraven amb la mateixa por lleu però constant que demanaven ajuda al seu gladiador, al seu cavaller o al seu policia, al seu heroi. I els seus sentiments per ella es mantenien en tots els papers, la mateixa emoció confusa, que demana abraçar-la amb totes les seves forces i no separar-se d’ella. Els mateixos sentiments que li fan pessigolles a les cames. Que acceleren el seu cos fent que tots els seus òrgans treballin tan ràpid que cada cop veia la vellesa més a prop. És clar, el protagonista podia

76 · p a r a u l e s d e p a p e r

tenir un aspecte i un objectiu, però ell seguia sent ell, i no podia simplement passar a ser part d’un tros de paper. Va tornar a la fageda. Portaven dies sense parar, un de córrer i l’altre d’escriure. Tenien la cara plena de suor i la respiració accelerada, amb les mans recolzades als seus genolls. I davant del seu jo literari va sorgir un llop immens. Els seus ullals brillaven amb el reflex de la llum a la saliva. El clima va canviar de sobte a un de fosc, de nit, i una pluja tenebrosa baixava pels ulls grocs de la fera on s’hi podia lleir el mateix que en tots els que el perseguien. Realitat. El seu dilema havia adoptat aquella forma tan funesta per emportar-se el seu amor, la seva amant literària. Què podia fer? El seu jo que pitjava les tecles seguia intentant arribar a una conclusió davant aquest problema interior. Viure sol a la llum de la realitat o ser feliç entre les seves pròpies paraules. Viure o rebutjar la nostra realitat. Matar el llop o abraçar-lo.

parau l e s d e p a p e r · 7 7

Qui és David? Ton Esteve Accèssit de prosa de 1r de BTX

La Montserrat estava molt nerviosa. Era el seu primer dia a la feina nova: seria professora de ciències en una prestigiosa escola privada; la seva primera feina des de feia molt de temps. En entrar a classe, tot li semblà normal. Un cop s’hagué presentat, va fer que tots els alumnes es presentessin i finalment va preguntar si faltava algú. –Sí, professora, falta en David –explicà una alumna de l’última fila. –En David? No el tinc a la llista de classe. –Sí, és un noi ros, esprimatxat i una mica tímid. Dit això, la professora prosseguí la classe. Més tard, a l’hora del pati, va anar a comunicar l’absència del David al tutor d’aquell curs. –En David ha faltat? Però si jo l’he vist aquest matí… No pot ser, mai es perd una classe, és un alumne molt responsable i participatiu. Ja veuràs com aquell noi de rínxols castanys no et deixarà ni parlar a l’aula. La Montserrat es va estranyar en sentir això, però no en va fer gaire cas. Durant la resta de la setmana, en David no va venir a cap de les seves classes i començà a preguntar per ell als alumnes. –En David? És una mica curt, però és bona persona i molt xerraire –li digué en Pep.

78 · p a r a u l e s d e p a p e r

–És molt llest; sense ell no hauria aprovat Matemàtiques –deia la Laura. –Sí, home, és aquell noi tan baixet i prim, el pèl-roig d’ulls castanys – comentà en Joan. Quan preguntà per ell als altres professors la cosa no es féu més clara. El de Gimnàstica el descrivia com un noi alt i fort i molt obedient; la professora de plàstica, grassonet i molt entremaliat, i el de Química va arribar a dir que anava totalment tatuat. Cada cop anava més perduda. Totes les descripcions es contradeien i l’únic amb què estaven tots d’acord era que aquell dia l’havien vist i que mai no faltava a classe. Fins i tot havia parlat amb secretaria i li van comentar que ella era l’única que el marcava com a absent i que en tots els anys que portava a l’escola mai no havia faltat. –Home, si falta a totes les meves classes potser és que s’amaga. Parlaré amb els seus pares i a veure si així aclareixo alguna cosa –es digué a si mateixa. Però, en trucar al número que li havien donat, li va saltar el contestador d’una pizzeria. –Que es foten de mi? Com m’ho faig ara per parlar amb els seus pares? La Montserrat va decidir anar a la font: a secretaria, va estar buscant proves documentals de la seva existència durant hores, però no hi va trobar res: ni

parau l e s d e p a p e r · 7 9

rebuts, ni notes, ni justificants, ni fotografies… No hi havia cap paper que indiqués que un alumne anomenat David anava a aquella escola, i menys a aquell curs. Ho havia de parlar amb el director. No podia ser que no hi hagués cap indici que aquest noi existís, però que tothom en parlés. –En David? Veig que encara no el coneix –va dir el director. En David és tothom i ningú, no és més que una idea induïda als professors i alumnes. Quan vaig arribar a aquesta escola, fa uns sis anys, les notes eren pèssimes, els professors estaven frustrats i els alumnes avorrits. Era un desastre, la negativitat inundava les aules. En David va ser una forma d’acabar amb això: un alumne imaginari que cobrís les necessitats de tothom. Els buits de cadascú es veien omplerts per en David. Així, a cada aula hi ha un David que maximitza l’eficiència i garanteix el bon funcionament de les coses. –Per tant, en David existeix? –És clar que sí. I ara, si us plau, tanqui els ulls, posi la ment en blanc i coneixerà en David.

80 · p a r a u l e s d e p a p e r

Un final inesperat Àlex Gol Accèssit de prosa de 1r de BTX

Sempre he volgut assistir al meu funeral; saber si la meva família sabria el que vull, què farien amb mi, qui vindria, a on seria… Era el meu aniversari i no sabia què em regalarien. Estava intrigat, així que vaig baixar corrents a la cuina i vaig veure els meus pares vestits de dol amb la meva dona i els meus fills. D’entrada em vaig espantar i vaig córrer a preguntarlos què passava. La meva dona em va explicar que s’havia mort algú, que era conegut i que l’havíem d’anar a veure i donar el condol a la família. Així que em vaig vestir i vam anar al tanatori del barri. En arribar-hi, la meva dona em va dir que el funeral era per mi. No m’ho creia, com que sabien que m’agradaria tant poder assistir al meu funeral, me’n van fer un pel meu aniversari. Em vaig sorprendre molt, però la idea em va entusiasmar. Em van dir que havia d’estar callat, que ningú no em parlaria. Em vaig asseure allà on pogués veure-ho tot i gaudir de l’espectacle. La cerimònia va començar. Tot era perfecte: el pianista tocant a un costat, l’oficiant fent la cerimònia solemnement, les flors, les imatges de la meva vida… Un cop acabada, van sortir a dir unes paraules els meus amics, els meus fills, la meva dona… Em vaig emocionar: era preciós i tothom es veia molt afectat. La meva filla no parava de plorar, els meus pares tampoc… Tot era tan real que, per un moment, vaig pensar que potser realment estava mort. El primer que vaig fer va ser parlar amb la gent que tenia al voltant, però ningú no reaccionava. Vaig anar a buscar la meva dona i tampoc, com si sentís ploure. No podia ser que fos mort. Jo em sentia viu, em vaig pessigar i sentia

parau l e s d e p a p e r · 8 1

dolor, tenia gana i tot. No podia estar mort, els morts no senten, em vaig dir a mi mateix, els morts són morts, són trossos de carn, no pensen, no parlen, no escolten… De sobte, hi vaig caure! El meu aniversari és el dia dels innocents: tot plegat era una innocentada del vint-i-vuit de desembre! L’alegria em va dominar i tranquil·litzar alhora, i vaig córrer a asseure’m per aprofitar el meu regal. Vaig esperar que la cerimònia acabés per anar a parlar amb la meva dona. En sortir del tanatori, vaig anar-hi a parlar, vaig dir-li que havia estat el millor regal d’aniversari que em podia haver fet, però no va respondre. Vaig insistir que la broma ja es podia acabar, que m’hi havia fet caure de quatre potes així que ja podien deixar-ho estar, però no responia, com si no hi fos. La meva dona estava plorant; mai l’havia vist plorar. Tenia la tristesa marcada a la cara, em vaig començar a fer la idea que potser no estava equivocat, que efectivament era mort. Vaig pujar al cotxe fúnebre, però ningú no es va immutar per la meva presència. En intentar asseure-m’hi, vaig trepitjar-li el peu a la meva filla i va fer un crit. L’alegria em va recórrer tot el cos una altra vegada, vaig abraçar-la i vaig cridar: no sóc mort! Finalment, la meva dona m’ho va reconèixer: havia estat un regal d’aniversari i a la vegada una innocentada. I mentre m’explicava com n’estava de satisfeta per com de bé els havia sortit tot, un camió se’ns va llançar a sobre i ens va fer sortir disparats a fora de la carretera. I aquest cop sí que no podria assistir al meu funeral.

82 · p a r a u l e s d e p a p e r

L’àvia Laura Pareja Accèssit de prosa de 1r de BTX

La meva àvia sempre diu que som titelles, protagonistes principals i secundaris d’una obra que no sabem com acabarà. No sé si hi crec gaire, en això del destí. Em sembla bonica la idea de tenir una història que ja és intacta i perfecta a la seva manera, i que estem destinats a seguir. Però, i si aquesta història no és tan bonica, i si estem destinats al desastre i a la infelicitat? També m’agrada la idea que som lliures, que som importants i podem canviar les coses, descarrilar del camí i escollir l’opció millor. Ella es defensa explicant la història del forner. Es veu que la seva mare la volia casar amb el forner del barri, però ella estava convençuda que això no passaria; i diu que, quan tens una cosa al cor i n’estàs convençuda, tot es posa del teu costat. Un bon dia va haver de veure’s amb ell. Estava a punt de sortir de casa, però just al tancar la porta es va adonar que s’havia deixat el jersei. Va tornar a entrar, i aleshores va sonar el telèfon: era el seu pare, que la va entretenir cinc minuts. Llavors va sortir de casa disposada a agafar el tramvia, però aquest se li va escapar pocs instants abans que arribés a la parada. Com que arribava tard, va agafar un taxi, que en pocs carrers va haver de parar perquè una senyora despistada creuava el pas de zebra en vermell: possiblement aquell matí s’havia adormit. Donava la casualitat que la meva àvia no portava gaires diners a la cartera, així que li va demanar al taxista que la deixés un parell de carrers abans del que tocava. Despistada com anava, va creuar el carrer decidida a arribar al seu destí, amb tan mala sort que un ciclista accelerat gairebé

parau l e s d e p a p e r · 8 3

se l’emporta per davant. I dic gairebé perquè sort en va tenir d’un noi que passava i que, «per casualitat», va fixar-s’hi i la va apartar, salvant-la. I no em pregunteu com, però aquest va ser l’home amb qui es va acabar casant. I si la meva àvia no s’hagués deixat el jersei, o en aquell precís moment el seu pare no l’hagués trucat i l’hagués entretingut, o si el conductor del tramvia s’hagués despistat i hagués arribat uns instants més tard, o si la senyora que creuava el carrer s’hagués despertat a l’hora que tocava, o si la meva àvia hagués portat més diners a sobre, no hauria baixat del taxi en aquell precís instant en què el ciclista passava de bòlit al mateix temps que aquell desconegut, mai no hauria conegut el meu avi, i la seva vida hauria estat una història completament diferent. Però la vida és així, diu ella, camins i camins que es creuen per un motiu concret, i nosaltres formem part de moltes d’aquestes històries de les quals no en sabem ni el guió i no hi podem fer res. I si us heu quedat amb el dubte, no sé que se’n va fer, del forner… Quan acaba d’explicar la història que dec haver sentit un milió de vegades, sempre li pregunto: i si el destí no ens té reservat a tots una història tan bonica, aleshores què? Hem de resignar-nos? I ella sempre em respon que les coses bones arriben per a aquell que és positiu i somriu a la vida. Però d’això ja en tinc més dubtes.

84 · p a r a u l e s d e p a p e r

Una nova oportunitat Maria Coll-Vinent 1r premi d’assaig de 1r de BTX

Tothom en parla, tothom n’opina, tothom té alguna cosa a dir, però sabem realment a què ens enfrontem; o, el que és més important, ho entenem? Definim el terme «refugiat» com a: Persona que ha estat obligada a abandonar el seu país a causa d’una guerra o dels seus ideals polítics o religiosos, en altres paraules, gent que intenta passar pàgina tot buscant una segona oportunitat per tal de tornar a començar. Actualment sembla ser que ni tan sols com a polítics o simplement com a éssers humans siguem capaços de dur a terme una única missió establerta, la d’oferir un «refugi» a tota persona necessitada. Quan parlem de «refugi», no parlem tan sols del lloc físic on tota persona pot protegir-se d’un perill o d’unes circumstàncies adverses, sinó de crear una nova llar formada pels principals pilars bàsics que omplen el dia a dia de les nostres vides, com són per exemple l’amor o la família. A mesura que els homes ens barallem, el temps se’ns escapa de les mans fins al punt que, estancats en qüestions o disputes econòmiques i socials, no som capaços de respondre a la crida d’uns altres éssers humans que després que tota llibertat els hagi estat manllevada només busquen una petita empenta, un braç al qual aferrar-se per tal de veure la llum al final del túnel. Tant si som a primera línia com a la rereguarda, tenim un deure com a homes i dones que som, amb el qual tota discrepància ha de quedar esborrada per donar pas a la humanitat que sense adonar-nos-en portem tots a dins. És per aquesta raó que necessitem honorar com a persones l’etiqueta que ens ha estat atorgada tot obrint les portes de casa nostra sense cap excusa i, d’aquesta manera, amb aquest petit però a la vegada gran gest, podem continuar avançant.

parau l e s d e p a p e r · 8 5

El misteri Tomàs Giró 1r premi de poesia de 2n de BTX

Benvolgut foraster descarat: Fóra bo que em presentés amb detall i concisió car jo sóc l’estrany objecte de la seva volició. Tanmateix l’aviso amb temps, que no em prengui per un tòtil; –sempre tinc per norma escrita conservar l’anonimat–. Sóc conscient que em vol conèixer, prou que me n’havia adonat! Però en cap cas voldria péixer un estranger agosarat.

N’estic fart de tots vosaltres, pretesos exploradors; no us faré coneixedors de la meva cambra oculta! Desesperat clamo al cel, que la gent no em reti culte, preservant la meva essència protegida pel fosc vel. Sento dir que m’acomiado demanant-vos comprensió, mai podré signar cap carta –sóc devot del meu guió.

No em convencen els curiosos ni els paparres incessants que sempre surten airosos dels seus fracassos flagrants.

86 · p a r a u l e s d e p a p e r

La llibertat Max Pallí 1r premi de poesia de 2n de BTX

Poder immens donat per la cultura que les ales obre a qui viu en terra obscura.

Nostre himne, la justícia, nostre estendard, la veritat, l’opressió, mal que intoxica, l’únic remei, la llibertat.

En qualsevol paratge, en qualsevol racó, sembla ser un miratge en aquest món de dolor.

Pensaments que ens evoca la paraula llibertat. Que dura serà la lluita! Avui somni, demà realitat.

Llum tènue i dèbil que il·lumina mon trajecte, guia de tots els que lluiten per aquesta terra infecta.

parau l e s d e p a p e r · 8 7

Amnèsia Isabel Andongo 1r premi de prosa de 2n de BTX

Igual que el seu menyspreu i la seva indiferència, el rebuig era una de les coses que l’atrapaven d’en Robert, un jove que vorejava la divuitena. La Júlia era, per a ell, una joguina a la qual havia après a donar forma, amb el pas del temps, al seu gust: tant els seus pensaments com els seus actes s’havien convertit en una mera caricatura dels d’en Robert. Dos anys després de la seva primera i inesperada trobada, la seva relació era vista a ulls de tothom com a idíl·lica, immillorable i comparable, en infinitats d’aspectes, a les històries d’amor clàssiques en què la cortesia, el rebuig i la dama rimen amb el dolor i l’amor. Un soroll estrident, aparatós i continu despertà la jove. A la dreta, amb dificultat, podia distingir la figura d’una senyora d’uns cinquanta anys, derrotada per la vida i amb una mirada intensa i penetrant. A l’esquerra, la robusta espatlla d’un adinerat home de negocis que tenia la mirada fixada en un quadre que es trobava a la paret. Adolorida, marejada, amb ganes de vomitar, la Júlia, confusa, es preguntava qui eren aquells dos individus i què hi feien allà. Al cap d’uns instants, l’entrada d’un tercer individu la va fer estremir, esgarrifar, sotragar i escruixir. El seu rostre li era familiar: els seu ulls l’amenaçaven, els seus llavis l’incomodaven, la seves mans l’escanyaven… Era ell, en Robert. En veure’l, un flashback desagradable del que havia ocorregut, tènue i confús, envaí la seva ment: en finalitzar la universitat, un Robert inquietant l’esperava ansiosament. Unes passes buides, eixutes, pesades arrossegaren

88 · p a r a u l e s d e p a p e r

el cos de la noia cap al seu xicot. Després d’arribar a casa del noi, una mirada glaçadora li deixà el cos paralitzat: la fúria de les seves mans cremaven en la seva cara, l’enuig dels seus fracassos rebotaren en les costelles de la noia, la fúria i el rancor d’ell la deixaren inconscient. Ells eren els seus pares; ell era el seu xicot i ella…. qui sap qui era ella.

parau l e s d e p a p e r · 8 9

El noi de la lleva del biberó Núria Ferron 1r premi de prosa de 2n de BTX

No podia veure, no podia sentir i a penes podia respirar… Què havia passat? Com havia acabat allà? Ara ho recordava. Tot havia començat un dia ordinari, no feia més de sis mesos. Recordava que era a casa seva, a Barcelona, amb la seva mare i, de cop, a fora, es van sentir uns sorolls estrepitosos i poc habituals seguits de crits desesperats, suplicant clemència. Ell s’havia acostat a la finestra, a poc a poc, i entre les gotes de pluja que lliscaven pel vidre fred, havia vist uns homes baixar, decidits i poc piadosos, d’uns Chevrolets verds. Es dirigien cap a les cases que s’amuntegaven al llarg del carrer. Recordava haver-se girat cap a la seva mare i reconèixer, en la pal·lidesa de la seva pell, en les mans que havien anat a parar a la boca, com si no volguessin convertir en paraules un pensament terrible, i, sobretot, en la seva mirada freda, aturada, sobtadament sense vida, la por en el seu estat més pur. En l’instant en què van començar a sentir passos que pujaven per les escales, ho va entendre. Ara li tocava a ell, al nen innocent, al nen ingenu. Ara havia de lluitar en una guerra que no era seva, havia de matar unes persones que no coneixia i que, per tant, no desitjava matar, havia de deixar casa, un lloc segur, per anar-se’n al front, on cada segon que viuria seria un regal, on cada segon que passaria seria un segon infernal. D’ençà d’aquell dia, cada minut era una eternitat i, a la vegada, tot semblava haver-se accelerat: ara atacaven els teus, ara t’atacaven els altres, ara ningú no feia res, tothom semblava mort.

90 · p a r a u l e s d e p a p e r

Va obrir els ulls. Alguns companys disparaven, els altres queien travessats per algun projectil. Va donar-se la volta i va començar a reptar cap a un lloc més segur. Però, de cop, entre la confusió de bales que creuaven l’aire cercant algun home a qui matar, d’entre els milers de projectils que passaven per sobre seu a velocitats insospitades, un i només un va aconseguir evitar tots els obstacles que els distanciaven. Un i només un va aconseguir creuar tot el tram que els separava. Un i només un va desviar el seu camí per arribar fins a ell, en el precís instant en què s’aixecava per aixoplugar-se, definitivament, d’aquella pluja de bales, amb prou força per a foradar-li el pit en un segon. Instants més tard, tornava a jeure a terra, sabent, aquesta vegada, què passava: un dolor intens, que havia començat a l’alçada del pit esquerre, ara li recorria tot el cos, a punt de trencar-se en mil trossets. Al mateix temps, un líquid espès i de color fosc li tenyia la roba, bruta i estripada. El noi de la lleva del biberó tancava els ulls acomiadant-se, així, de tot allò que havia conegut, de tot allò que havia sentit, de tot allò que havia pensat. En fi, de tot allò que havia viscut.

parau l e s d e p a p e r · 9 1

Això és de bojos Cecília Vila 1r premi de prosa de 2n de BTX

Hi ha dies que m’aixeco amb el peu esquerre i arrossego el mal humor tot el matí fins que em malcrio a mi mateixa amb un dolç de xocolata i se’m passa la rebequeria. Avui és un dia d’aquests, un dia en el qual no voldreu buscar-me gaire les pessigolles, si no voleu una mirada fulminant. Em direu que és un pecat estar de mal humor un diumenge assolellat, quan tot just acaben de començar les vacances. Però, en defensa meva, tinc una bona excusa. En primer lloc, ja m’he despertat amb la mosca al nas per culpa dels crits estrepitosos del baríton que interpreta La traviata de Verdi, crits procedents dels altaveus d’última generació que s’han comprat els veïns. –Un dia mataré algú – penso enrabiada perquè se m’ha acabat el plàcid son profund en què em trobava. Un cop desvetllada m’ha estat impossible recuperar l’estat de somnolència i, per això, he optat pel pla B: el cafè. El cas és que, un cop he estat entaulada i contenta, com un nen amb sabates noves, mirant-me el croissant i el cafè amb llet que tenia al davant, se m’ha acudit engegar la tele per veure quines notícies es coïen pel món. Precisament aquest ha estat el més gran dels errors. Per començar, la primera imatge que se’m planta al davant és la del succedani de Hitler amb tupè que crida afirmant que ha vingut a fer Amèrica gran de nou. Se’m posa la cara de circumstàncies perquè tinc la sensació, pel discurs amb què

92 · p a r a u l e s d e p a p e r

ens delita, que s’està quedant amb mi. Aquest personatge vol construir un mur quilomètric que separi el seu país «modern i desenvolupat» de la resta. –Hi ha gent a qui li haurien de prohibir de parlar –penso, tot llançant una mirada de menyspreu a la pantalla. Malauradament, la cosa no ha acabat aquí. Seguidament, proposen per enèsima vegada una notícia sobre el canvi climàtic. Hi apareixen dos homes ben vestits que no semblen ni tan sols prou capacitats per posar-se d’acord sobre què cal fer per salvar el planeta. I el pitjor és que si els arbres tinguessin WI-FI, en plantaríem pertot arreu com si no hi hagués demà! Quina llàstima que només produeixin l’oxigen que respirem, eh… A continuació, i per acabar-ho d’adobar, heus aquí unes estadístiques que mostren la quantitat de gent que passa fam al món. El que més m’irrita és que, mentre uns es moren de gana, d’altres es passen el dia fent dieta i mirant-se al mirall per veure si han perdut prou pes de cara a l’estiu. En fi, després de tot això, se m’ha acabat la paciència i he apagat la tele. M’he quedat una estona embadalida mirant l’horitzó i, de cop i volta, he començat a cridar.

parau l e s d e p a p e r · 9 3

Incerteses Joana Bordas Accèssit de prosa de 2n de BTX

La vida és un llibre del qual no sabem el final, i encara menys el número de pàgines. El que sí sabem, per això, és que nosaltres som els que decidim quins camins agafem i quins evitem. O, com a mínim, això és el que ens agrada pensar. Quan pensem com serem d’aquí cinc anys, la majoria de nosaltres diem que ens veiem a la universitat acabant la carrera i a punt per començar a treballar. I d’aquí a quinze anys, com serem? Potser casats i amb fills. El nostre futur el comencem a dibuixar des de petits, ja que són petites les decisions que ens van guiant al llarg de la vida. Som nosaltres qui decidim seguir estudiant un cop estudiar deixa de ser obligatori. Ho fem per poder dedicar-nos a alguna feina concreta durant els pròxims quaranta anys. Som nosaltres qui decidim on anem i de què depèn la gent que coneixem. Tanmateix, el futur encara conserva un toc d’emoció: realment acabaré sent metge com vull? Conec ja l’amor de la meva vida o vaig deixar passar l’oportunitat en no donar-li el número de telèfon? Potser és ara mateix dins l’avió que em porta lluny de casa i no el coneixeré fins d’aquí tres anys, qui sap. Un moment… realment som nosaltres els qui decidim? M’agradaria pensar que tinc cert control sobre la meva vida, però els fets ja m’han demostrat que no. Les circumstàncies ens porten cap a un camí o cap a un altre ben diferent. I és que en aquesta vida no estem sols. Nosaltres som la maleta que es va omplint de persones i de vivències. Qui guia, doncs, el conjunt? Nosaltres només tenim control sobre una part; i la resta?

94 · p a r a u l e s d e p a p e r

Uns diran que la nostra vida és un disseny del destí. Aquests l’únic que tenen són excuses per esperar que les coses els passin. Altres s’aferraran a l’astrologia, creient que la posició dels astres al moment de néixer determina la nostra personalitat. Alguns es guiaran per la religió. Per últim, també hi haurà uns quants que no parlen ni de destí ni d’astrologia. Són aquells que prefereixen no caure en la incertesa que m’ha portat a escriure aquesta redacció. El que sí que tinc clar, però, és que, si no tot passa per un motiu, de tot se’n pot treure un aprenentatge. És nostra la decisió d’intentar mirar la vida amb una altra actitud, ja que no és tan important el que et passa sinó com hi reacciones. En el fons, totes les boles del bitllar són possibles jugades, però no totes les tirades són bones.

parau l e s d e p a p e r · 9 5

Seguretat, privacitat i llibertat Pere Gibert 1r premi d’assaig de 2n de BTX

Arran dels atemptats dels darrers anys, en el món occidental s’ha obert un gran debat sobre si s’ha de controlar més algunes persones per tal d’evitar-los. Malgrat que en aquest article podríem començar a discutir sobre el fet que uns atacs despertin més els mitjans de comunicació que d’altres i que segons sembla uns siguin successos de primer ordre i d’altres ho siguin de segon, no és la meva intenció fer-ho, ja que ni sóc periodista ni és el meu paper discutir quins successos omplen portades i quins no. Espero que les persones que se n’encarreguen ja siguin prou conscients del que fan. En aquest article, tal com indica el títol, parlarem de la seguretat, la llibertat i la privacitat. Si bé és un tema extremadament difícil i igualment molt discutible, intentarem aclarir i exemplificar tots aquests termes que tants maldecaps han comportat. Per començar, i a fi d’entendre els conceptes de llibertat i seguretat, ens referirem, en primer lloc, a l’article 3 de la Declaració Universal dels Drets humans: «Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona». Després d’aquesta declaració, sembla que ens sorgeixen molts dubtes i, de fet, podríem dir que no ens aclareix en absolut cap terme. És més, dóna lloc a moltes interpretacions i continua sense aclarir la frontera entre llibertat i seguretat. De fet, arribar a un acord sobre aquests termes molt probablement ens portaria a moltes discussions i ni així assoliríem una bona definició. En aquest text, definirem llibertat com la capacitat de l’home d’actuar sense ser coaccionat, d’elegir entre les diferents opcions, en definitiva, d’autodeterminar-se. D’altra banda, podríem definir seguretat com la capacitat que ens permet assegurar-nos que no ens passi res, bàsicament, que puguem exercir la nostra llibertat. I ara, per últim, ens podríem preguntar com intervé la intimitat en tot això, i novament la resposta es fa difícil. Si hem de definir intimitat, podríem dir

96 · p a r a u l e s d e p a p e r

que és la capacitat d’actuar sense que ningú ens vigili ni ens controli. Així doncs, sembla evident que sense intimitat, no hi ha llibertat. Ara bé, i la seguretat? Com intervé en tot aquest embolic? Per respondre a aquesta pregunta ens referirem a una frase que ja s’ha convertit en un tòpic: «la llibertat d’uns acaba on comença la dels altres.» Això, posat a la pràctica i de manera simplificada, ens ve a dir que en societat la nostra llibertat no és il·limitada, sinó que només la tenim si respectem uns límits i ens respectem els uns als altres («el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú»). Així doncs, no podem entendre la llibertat sense la seguretat i sense la intimitat. En conclusió, la seguretat és buida si no és per salvaguardar la llibertat, i sense intimitat, se’ns està impedint que puguem exercir plenament la nostra llibertat dins la societat. En la Declaració dels Drets Humans es diu el següent sobre la intimitat: «Ningú no serà objecte d’ingerències arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs a la seva honra o a la seva reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra tals ingerències o atacs». En efecte, en aquest article veiem com clarament la llibertat i la intimitat estan lligades, ja que sempre que existeixi arbitrarietat, la llibertat queda minvada. Filòsofs com John Locke sostenien que l’espècie humana, per tal de garantir-se la llibertat, cal que en cedeixi una part a un sol individu, el qual li garanteix seguretat i, per tant, tal com ja s’ha dit anteriorment, capacitat per autodeterminar-se. D’aquesta manera, podríem pensar que la nostra societat, en principi democràtica (no vull entrar en valoracions sobre la qualitat de la nostra democràcia), en principi garanteix la nostra llibertat, la nostra seguretat i la nostra intimitat, o almenys així ho recullen les seves lleis base. Ara bé, algun cop ens hem parat a pensar si cedim massa davant de les autoritats que diuen garantir la nostra

parau l e s d e p a p e r · 9 7

seguretat i per tant la nostra llibertat? La resposta és fàcil i, en efecte, és un no rotund. Com he començat dient, arran dels recents atemptats sembla que algunes coses hagin canviat i no precisament a millor sinó a pitjor. Sembla evident que, davant la por, la població és capaç de cedir molta més llibertat a aquells que diuen que, si no cedim, no tindrem seguretat i, de retruc, cedeix intimitat sempre en nom d’allò que alguns creuen que és seguretat quan en realitat simplement és control. I sí que és cert, potser hi haurà qui pensi que això són simplement teories de la conspiració, però, com sempre, els fets ens demostren el contrari. Posem ara l’exemple de França. Després dels fets recents succeïts a París, el govern de França (la tan liberal i defensora de les llibertats França) va reformar la constitució per ampliar la durada de l’estat d’emergència donant a les forces de seguretat uns poders que podríem discutir molt si no ens estan traient llibertat. Però si França és un cas aïllat, de fet, arribats aquest punt, hauríem de reflexionar si això realment és així. Naturalment, com no pot ser d’altra manera, no dic que no hàgim de cedir part de la llibertat per tal de garantir-nosla, ens hem de basar en el respecte dels uns uns als altres. Posem un exemple fàcil. En una gran ciutat com Barcelona, el tràfic està regulat per semàfors que ens «impedeixen» passar quan estan en vermell i, si ningú els respectés, molt probablement la llibertat de moviment dins la ciutat quedaria molt limitada i, per tant, perdríem llibertat. Tornant a la pregunta del principi, on és la frontera, el límit? Trobar el punt mitjà és potser molt complicat, però el que no pot ser és que realment, en les institucions que han de garantir els nostres drets, s’estigui debatent si es pot treure intimitat als individus a fi de garantir la seguretat. Si ens parem a pensar uns moments, veurem que sí que ens treuen intimitat, tal com

98 · p a r a u l e s d e p a p e r

s’ha dit, ens treuen llibertat i molt probablement, si ens treuen llibertat, més seguretat no serveix per a res. Seguint amb aquest article d’opinió que s’està convertint en una crítica, reflexionem ara a nivell europeu. La Unió Europea que tant s’ha omplert la boca amb paraules com llibertat i intimitat, ara resulta que pacta amb un dels països que darrerament s’ha qüestionat més que segueixi els principis de llibertat i intimitat com és Turquia. Clarament, cal que fem una profunda reflexió sobre on estem anant. En conclusió, si volem ser lliures en aquesta societat, tots hem de cedir una part de la nostra llibertat per tal de garantir-nos-la al màxim, però hem de procurar que es respecti la nostra intimitat i que, en cap cas, se’ns tregui amb la bandera de la seguretat. Vull remarcar que aquest article no busca destruir un sistema (ni pot, no ens enganyem), sinó que busca que, per un moment, tots reflexionem, pensem i diguem realment i amb veu alta si volem ser lliures o si, simplement, ens volem enganyar creient que som lliures. Per acabar posarem un exemple que em va donar fa algun temps un gran professor –un professor d’alçada–: quan tenim gana podem elaborar un menú equilibrat que ens asseguri que no tornarem a tenir-ne en una bona estona o podem agafar una bossa de patates xips i enganyar-la momentàniament. Això mateix passa amb la llibertat: podem cedir la justa perquè amb esforç es converteixi en una llibertat millor o podem cedir-ne de més, per garantir-nos la seguretat, i així minvar la nostra intimitat però assolir una falsa sensació de llibertat en poc temps i sense cap esforç.

parau l e s d e p a p e r · 9 9

Aquest butlletí literari ha estat dissenyat per l’Estudi Juste Calduch i imprès el juny de 2016 per Anglofort La tipograﬁa dels textos s’anomena Dante, basada en els tipus de l’impressor renaixentista Francesco Griffo del segle xv i dissenyada al 1957 per Giovanni Mardesteig La tipograﬁa complementària és l’Scala Sans, dissenyada al 1994 per Martin Majoor A la coberta s’ha utilitzat el paper Aquarello de Fedrigoni.

ANIVERSARI 1955-1956/2015-2016