Llibret 2023. 50 anys de passacarrers. Falla Albuixarres - Camí fondo

cinquanta anys de passacarrers

No seria Falles si no escoltarem, en algun moment que altre, la paraula passacarrer.

I no és per a menys, aquesta paraula és un dels pilars fonamentals de la nostra festa, representa allò que més visibilitat dona a les Falles, a banda dels monuments.

Fallers i falleres recorrent els carrers i barris dels pobles i ciutats, lluint la indumentària valenciana al so de la música de bandes i xarangues. Provoca que la gent, en veure que s’acosta un estendard, es quede esperant a les voreres a què les comissions vagen passant.

I és que els actes fallers més importants també van acompanyats d’un passacarrer previ o bé ho són d’amagat: per què que seria l’Ofrena, la Cavalcada multicolor i el Pasdoble si no fora un passacarrer però més adornat i formal?

Si busquem la seua definició, no fem més que confirmar el que ja hem dit:

és un acte on es recorren els carrers amb música amb motiu d’una festa o d’una celebració.

Però com bé ja sabeu, a nosaltres ens agrada donar-li una volteta, i quedarnos amb el significat textual i exacte no ens agrada massa i aquest any no anava a ser menys.

Any molt especial, perquè tenim el plaer de convidar-vos a gaudir d’un viatge a través del temps, des de l’inici de la nostra comissió fins al cinquanta aniversari. Doncs si, per fi estem de celebració.

I com si es tractara d’un viatge a través del temps, vos convidem a gaudir d’aquestes pàgines perquè conegueu qui som, d’on venim i que hem fet. Perquè com es diu, no som ningú sense la nostra història passada.

I sí, com heu pogut esbrinar, un recorregut a través dels anys no deixa de ser un passacarrer faller. Canviarem els barris i els carrers per fotografies i paraules on els

espectadors i espectadores en lloc d’esperar a les voreres veuran desfilar els nostres membres a través de les pàgines del nostre llibret.

Anys i anys de records, anècdotes i història que estem segurs i segures que gaudireu i que vos ajudaran a conéixer-nos un poc més. Perquè encara que passen els anys continuem sent la mateixa comissió humil i festera que estima la nostra festa.

Possiblement esteu pensant que queda molt bonic dir que és un passacarrer a través de la història, però que ens falta un element essencial: la música.

Doncs molt bé, ens alegrem que estigueu atents i atentes i raó no vos falta. Per això no volíem deixar de parlar d’ella, element fonamental de la nostra festa. Molt important perquè sense ella tampoc tindrien sentit les nostres festes.

Per aquesta raó, aquest any també

l’hem dedicat a la música. Art que ens acompanya en bons, roïns, alegres, tristos, rellevants, quotidians i un muntó més d’adjectius per descriure els moments que sempre acompanyem amb música.

I com si es tractara d’un passacarrer també, viatjarem a través del món musical i vos exposarem aquells aspectes que es relacionen amb la nostra festa i com no, amb la nostra llengua; és a dir, vos mostrarem la música com a la base de la nostra cultura com a valencians i valencianes.

Però bé, només hem fet que començar i no ens agradaria destapar-vos a les primeres pàgines tot allò que hem preparat. Per aquesta raó vos convidem un any més a què vos uniu a nosaltres i gaudiu del nostre llibret que amb tanta estima i cura realitzem perquè el gaudiu de principi a la fi.

Ara sí, ens toca dir el que feia temps que tant desitjàvem: benvinguts i benvingudes, un any més, al nostre llibret.

Els nostres cotxes estan totalment revisats i garantits. Inclús pots conéixer el seu historial d’ús!

Sabem que un bon finançament és essencial per a la teua economia. En ICARS t’eixiran els comptes!

Comptem

EDITA

Associació Cultural

Falla Albuixarres - Camí Fondo

DIRECCIÓ I COORDINACIÓ

Laura Donato Rubio

Marta Fernández Gálvez

REDACCIÓ I CORRECCIÓ

Laura Donato Rubio

EXPLICACIÓ FALLES

Jesús Cebrián Fuertes

IL·LUSTRADOR CO-missió aniversari

Josep Vicent Ripoll

COL·LABORADORES I COL·LABORADORS

Xavi Pérez, Anna OLiver, Pep Gimeno, Àngels Cuenca, Maria Bertomeu, Xavier Benedito, José Beteta, Mireia Matoses, Josep Pérez, Josep Vicent Frechina, Manolo Miralles, ONES, NIUSS, Esteve Tortosa, Josep Nadal, Albert Benavanent.

FOTOGRAFIES 50 ANIVERSARI

Presidents i Falleres Majors de la història de la nostra comissió.

FOTOGRAFIES I PUBLICITAT

La comissió

PORTADA I MAQUETACIÓ

Marta Fernández Gálvez

IMPRESSIÓ

Yogur de fresa

DIPÒSIT LEGAL

V-197-2012

DIFUSIÓ IL·LIMITADA EN VALENCIÀ: https://issuu.com/fallaalbuixarres-camifondo

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

Diputació de València ha concedit una subvenció econòmica per a les comissions falleres corresponent a la Convocatòria de Subvencions a les Comissions Falleres de la Província de València 2023.

L’Associació Cultural Falla Albuixarres - Camí fondo no s’identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

CO-missió anivesari

- ACTE I. Començar de zero -

(L’interior del casal, una taula muntada al fons, la barra amb les existències que s’han comprat i encara no s’han pogut guardar i entre les columnes de gots empaquetats es pot veure dos caps mirant uns fulls de papers plens d’apunts).

MARTA: Açò és molt difícil. Hem perdut el fil que portàvem aquests anys i ara, damunt, hem de pensar que fer en l’aniversari.

LAURA: Estic en blanc. Idea que pense, idea que rebutge perquè no m’agrada res gens.

MARTA: A veure, jo tinc una idea que és un poc desbaratada, però que ben pensada pot quedar-se molt bé, però clar hem de veure si és factible i podem amb ella.

LAURA: Què tens al cap? Em fas por quan la idea no la dius directament i et fa temor nomenar-la (es posa a riure nerviosa).

MARTA: Havia pensat (breu pausa per donar a entendre que busca les paraules exactes a dir) que seria una idea fantàstica si poguérem fer una obra de teatre que contara tots els anys passats fins al d’enguany.

LAURA: (La mira i a poc a poc va mostrant un somriure) M’encanta la idea! No som molt expertes en això de fer obres, però podríem intentar-ho i veure que pot eixir, no?

MARTA: Si clar, el problema el veig en què, no sé si havies pensat, que nosaltres no estàvem fa tants anys per això mateix haurem de demanar l’ajuda dels presidents a veure què ens poden contar. Que et pareix que demà que tenim reunió de la comissió d’aniversari, els preguntem?

LAURA: Perfecte! Sempre podem esperar a l’hora de sopar que ja saps que els encanta contar-nos anècdotes mentre es fan un patxaran!

MARTA: (Riu) D’acord, ens preparem per a demà. Aquesta nit pensa preguntes que els puguem fer i intentem traure un fil conductor.

(Les dues recullen els fulls, els guarden a la motxilla. S’alcen i murmuren mentre caminen cap a la porta del casal i ixen de l’escena mentre s’apaguen les llums).`

- ACTE II. Nits de falla -

(S’encenen les llums, s’escolta molt de rebombori i soroll. Hi ha una taula al fons on es troben tots i totes assegudes).

IÑIGO: (Amb to mig enfadat) Ens hem de posar les piles! Queda no res per començar l’any faller i per si se vos havia oblidat, aquest any ha d’eixir tot perfecte: és l’any de l’aniversari!

ALCAÑIZ: Es que sabia que ens anava a pillar el bou. Jo l’únic que tinc clar que vull invertir molts més diners en monument, si no ja sabeu el que toca (amb veu d’advertència).

(S’obri la porta del casal i entra una persona amb la mascareta posada. Les persones de la taula es giren totes per veure qui ha entrat al casal).

MUÑOZ: Bona nit! Feia temps que no ens veiem eh? Espere que vos alegreu de tornar a veure’m! Havia pensat a passar-me perquè com tinc molta experiència com bé sabeu jo quan vaig ser president...

(Una veu interromp el que estava dient)

CARMONA: Però home! Que és el que estan veient els meus ulls... Ja no esperàvem que aparegueres, però bé, tota pedra fa paret. Vine i seu ja a la cadira que estem a punt de decidir que fem.

(S’escolten les veus murmurant i es veuen gestos amb les mans gesticulant durant una estona).

IÑIGO: Bé! Com cada nit que hem fet reunió fins ara, no hem tret res en clar (Bufa amb resignació) La pròxima que fem si o si decidirem i fins que passe d’ací no ix ningú!

TONI: Doncs ara que hem acabat, sopem no? (Amb cara somrient)

IÑIGO: Sí soparem perquè trellat no traurem.

(Tots i totes trauen els bocates i es disposen a sopar. Un s’alça i va a la barra i acosta el patxaran i uns gotets que ompli).

ROBERTO: Com pot ser que portem quatre reunions i tinc la sensació que no pare d’escoltar el mateix? Que si insígnies, estendard, pasdoble... Sempre la mateixa cançoneta.

ALCAÑIZ: Això mateix va passar durant el 25 aniversari, un descontrol! No sé com i encara no va eixir malament...

MARTA: Ui! I que és el que féreu aquell any? Qui era president en aquell moment?

CARMONA: Jo vaig ser el president.

LAURA: Espera! Et grave i tinc material per al llibret!

CARMONA: Aleshores em toca a mi ara contar-vos? Doncs començaré dient que l’exercici va començar accidentat.

(Tots es miren uns a altres, menys Alcañiz que comença a riure)

ALCAÑIZ: Xe Carmona, encara no has pogut oblidar-ho?

CARMONA: Doncs no, va ser impactant i no m’ho esperava. (Es posa seriós i els mira a tots fent una pausa) Resulta que jo sempre havia dit que volia ser president durant l’aniversari. Com tots sabien, i en aquesta comissió estava la norma no escrita que si ja hi havia un candidat, ningú es presentava a president, pel qual cosa estava convençut que ho seria jo (pausa llarga). Menys aquell any! (pega un colp a la taula).

(El colp provoca un esglai en tots, però després riuen amb ganes)

CARMONA: No sé de què rigueu! Va ser la primera vegada que es competia per la presidència i encara com vaig aconseguir eixir jo!

MARTA: I que féreu aquell any? Perquè podríem agafar idees...

CARMONA: Doncs jo recorde que organitzarem una setmana cultural, de la que puc destacar l’exposició de fotografies d’Alfonso Rovira i on exposarem tots els nostres llibrets.

ALCAÑIZ: Com a àrea meua vos puc dir que guanyarem el primer premi amb el monument gran. (posa cara d’orgull)

CARMONA: Si, si, i quedarem primers en cavalcada! Encara que això semblava ja una constant...

LAURA: Aleshores per resumir, va ser un bon any?

CARMONA: Si, dels millors que pot viure un president.

(Continua la conversa animada, Marta i Laura continuen en el cap acatxat com si parlaren de moltes coses a la vegada, quan de sobte alcen el cap perquè escolten una conversa que sembla molt interessant)

MUÑOZ: (Rient-se molt) El que hem de tindre clar, que enguany el millor que ens ha passat és que el monument el guardem prop de casa... perquè mira, no vull parlar massa, però sols diré que és una sort que no passem cap pont!

ROBERTO: Com que no hi ha ponts? Que si hi haguera, que passaria?

MUÑOZ: Què passaria? Doncs jo recorde un any que tornant del taller de Sueca, mesurarem tots els ponts que hi havia en la carretera i allà tan feliços que anàvem convençuts que la falla passava per tots, fins que arribàrem al de Llaurí i... Sorpresa! Que no passava! Vàrem haver de descarregar-la, i en braços passar el pont i tornar a carregar-la fins a arribar ací! Quin dia... Quin dia!

(Tots esclaten a riure molt)

ALCAÑIZ: Es que mira que hem sigut desgraciaets...

(S’apaguen les llums mentre parlen entre ells i elles en veu baixa)

- ACTE III. “Desgraciats” -

(S’il·lumina l’escenari, és altre dia de reunió. Mateix decorat però amb roba diferent. Roberto i Fernando de peu al costat de la porta parlen que s’ha de demanar pressupost per pintar el casal, la resta es troba asseguda en la taula).

ROBERTO: Sé que tenim els diners limitats, però crec que una maneta de pintura sí que faria falta, eh? Crec que no pintem des que es cremà el monument aquell any.

IÑIGO: Sí? Tants anys?

ROBERTO: Ja ho crec. Era jo president i ho recorde com si fora ahir. Perquè altra cosa no (amb veu molt baixa), però crec que soc un poc gafe!

LAURA: (Gira el cap des de la cadira i els parla) Es va cremar el monument?

ROBERTO: Si... l’any 2011, el taller dels artistes es va cremar i no es va poder fer res... Si és que crec que tinc un imant per als desastres!

IÑIGO: Xe calla, quins desastres? Com si cada any ens passara alguna cosa.

ROBERTO: Cada any ja sé que no, però jo enguany em faig creus perquè no passe res... perquè amb el meu historial no me la puc jugar!

(Colomer que es troba assegut a la taula mira cap a Roberto i Fernando)

COLOMER: Que feu allí xarrant? Seieu i comencem que ja és la segona reunió i no hem tret res en clar.

(Seuen Roberto i Fernando)

ROBERTO: Estava comentant-li a Fernando que pense que hauríem d’aprofitar i adequar un poc el casal que ja és hora.

TONI: Estaria bé! Perquè crec que l’última vegada va ser quan ens quedarem sense monument per l’incendi, no? (Roberto es posa les mans a la cara frustrada i bufant) Que canviarem el sòl perquè no relliscara...

MARTA: Encara com el canviarem... Jo recorde una nit que em tombaren com si fora una bitlla! (es posa a riure).

COLOMER: Quantes desgràcies (posa dits com posant cometes per a dir desgràcies) ens han passat no?

Jo tinc una molt bona... que no ha de veure amb incendis... però que podria haver acabat molt malament . Alcañiz i Carmona no em mireu que ja sabeu del que parle...

Ah sí? Sorprén-me!

I el donàreu?

Que si el donàrem? No venguérem totes les paperetes i quin número toca? Justet un que si havíem venut! Encara com ens aplegaren els diners per comprar el cotxe i reglar-lo!

Té collons l’assumpte...

I quan Muñoz era president, teníem tres nits d’orquestra i el 17 quan dúiem mitja horeta se n’anà la llum perquè hi havia un problema amb la instal·lació?

Jo pensava que aquell any no eixies viu... Però aconseguirem arreglar-ho eh? I continuarem amb la festa!

Hi havia una vegada que es va voler fer una rifa i traure uns dinerets extres... I que se’ns ocorregué? Rifar un cotxe!

un cotxe?

Però anem a veure... Aleshores tota la feina per a res?

Efectivament, per a res!

- ACTE IV. Pòdiums -

(Fan com si continuara la reunió en veu baixa, Fernando tanca la llibreta i es posen a traure els entrepans per sopar i a Muñoz la seua amanida i el paquet de pernil dolç)

ROBERTO: Feia molt de temps que no féiem pòdium en els monuments eh?

MUÑOZ: A veure, que jo he estat repasant per a l’exposició i tantes alegries no ens hem endut, eh? La veritat que tenim un palmarés menut, i en primera ni te compte.

CARMONA: Doncs jo puc dir que he pujat diverses vegades eh? (Posa cara d’orgull i suficiència) Un primer, un segon...

ALCAÑIZ: Pareu un poquet que si a algú li teniu que donar les gràcies, és a mi que amb poc de pressupost faig meravelles!

MUÑOZ: A veure, si no m’equivoque i consultant ací la meua llibreta, que estic fent-ho en brut per a després passar a net... No fem pòdium des dels iaios d’Iñigo.

ALCAÑIZ: Ie, ie, ie, espera que estàs emocionant-te i això no és així. Hem tornat a queder tercers recentment eh.

PALACIOS: Home, no recordeu a Alcañiz plorant en la plaça de l’Ajuntament mentre Toni li mostrava el banderí? Va ser la falla que tenia aquella egípcia tan bonica.

(Mentre tots afirmen amb el cap, s’adonen que Toni està al cantó de la taula amb cara pensativa, es fa el silenci i tots i totes el miren)

ROBERTO: Toni que et passa? Estàs molt callat i estem parlant de tu.

TONI: No em passa res, però després d’haver escoltat aquestes històries m’he posat a pensar que podria destacar dels meus dos anys com a president...

IÑIGO: Però si acabem de dir que feres pòdium en la gran!

PALACIOS: I aquells dos anys ocorregueren coses importants! Recorda que en 2017, fou la primera vegada que mare i filla foren falleres majors juntes i a més en un any molt especial! Les falles foren declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat!

IÑIGO: Jo recorde que va ser l’any del tres. Ja sabeu, tercers en: cavalcada multicolor, monuments gran i infantil i pasdoble!

TONI: Ai el pasdoble! Encara recorde tots els assajos, que no hi havia manera! Però que bé ho férem... La veritat és que últimament al pasdoble ho donem tot eh?

PALACIOS: A més, aquell any també aprovarem el brusó oficial i digitalitzarem l’escut nou que tenim ara, que va quedar espectacular.

LAURA: Veus com sí que tens algunes coses què contar-nos! Jo ho apunte tot i després ja veiem com ho posem al llibret.

TONI: Sabeu el que sí que puc dir que va ser especial? Coincidir amb Clara. La meua filla presidenta infantil! La primera en la història de la falla!

ALCAÑIZ: Xe Toni! Podem resumir-ho en què els teus anys fores els de les primeres vegades!

(Toni sembla més relaxat. Colomer es gira cap a Marta i Laura i aquestes es queden mirant expectants)

COLOMER: Jo no vull sonar repetitiu, però en els meus anys també passaren coses paregudes.

MARTA: Què vols dir?

COLOMER: Doncs, que jo no seré el del tres, però pense que soc el del dos.

Cinc anys de president i tres quedàrem segons en cavalcada. Un any d’eixos ja sabeu quin és no?

(Tots comencen a riure, Marta i Laura es miren amb cara de no saber que està passant)

COLOMER: L’any dels xinesos! Serà perquè no hem contat vegades com anava el dragó...

MARTA: Ah! L’any dels xinesos! Sí que ho heu contat vegades si, però crec que mai he arribat a veure’l en fotos, em costa imaginar-meu.

ALCAÑIZ: Doncs aquells anys féiem unes disfresses espectaculars... Recordeu la dels paperets? I la de la garrafa al cap? Com vaig riure en pensar com anàvem a col·locar-nos això...

CARMONA: De les alegries més grans que he tingut com a president jo. L’any 95, 96 i 97 guanyàrem el primer premi en cavalcada, eh? (Alçant el dit per donar èmfasi) Que es diu ràpidament... El que recorde jo amb estima és que tots ens reuníem al casal i ens posàvem a fer les disfresses... quines nits aquelles...

PALACIOS: És que Carreres tenia un do. Idea que pensava idea que treia. Encara que no penseu que últimament, d’uns anys cap ací hem tornat a agafar bona marxa?

(De sobte tots els presidents comencen a parlar dels seus anys, deixant a Colomer amb les paraules en la boca)

TONI: El meu any, quins arbres férem!

ALCAÑIZ: La meua filla va ser la primera disfresa de Carreres. Espectacular.

CARMONA: Com els meus anys, no us enganyeu, cap! Natàlia espectacular, les làmpades de la presentació, sense comentaris...

PALACIOS: Amb la meua cua de paó i tots iguals, no pogueren despegar els ulls de nosaltres.

MUÑOZ: Jo he sigut l’estrela que més brilla. Menut sol.

COLOMER: El més dolç el meu, vinga caramels.

ROBERTO: A veure si enguany... No sé que tindran pensat ja l’equip de cavalcada, però espere que siga inoblidable.

IÑIGO: Eh atenció! Ara que m’he quedat pensant i no deixem parlar a Colomer. Tu també eres un poc el de les primeres vegades no? (Mirant a Colomer rient)

COLOMER: Ah sí! Per això no volia sonar repetitiu, però en 2005 férem el primer cara a cara! Que vingué a tocar la Fúmiga i la Tanga. Escolteu bé eh! Tinguérem a La Fúmiga per a nosaltres. Quina nit més espectacular, que bé que va anar... Organitzàrem la primera excursió a València per veure la mascletà. Al prinicipi no creiem que funcionara però es va apuntar molta gent.

IÑIGO: Osti sí, quin viatget en autobús, amb molta son del dia anterior, pero que bé esmorzarem. (Tocant-se la pantxa fent cercles)

TONI: (Alça la mà com demanant permís i fer-ne veure) No vull trencar aquest moment tan fantàstic... Però és la una de la matinada i demà cal treballar! Au a casa ja.

(S’apaguen les llums mentre fan com que recullen la taula)

- ACTE V. Presidents amb solera -

(Quan es tornen a encendre les llums estan tots asseguts en la taula però en diferents posicions i amb roba diferent. Fernando fa un gest amb la mà i tots i totes el miren)

IÑIGO: No vull insistir tant, però han passat ja diverses reunions i encara ens queden moltes coses per nugar...

MUÑOZ: La veritat que massa productius no estem sent... Jo recorde que quan estava en Junta i calia organitzar coses... (Calla perquè l’interrompen amb queixes en alt)

CARMONA: Ja estem igual amb les batalletes de Junta, si d’alguna cosa hem de parlar ací, serà de la falla no?

MUÑOZ: Bé, bé. Jo de la comissió recorde anys boníssims! Llevat d’alguns inconvenients que vos he contat, la resta va anar de luxe!

PALACIOS: Perquè no ens contes allò de la fallera major?

MUÑOZ: Osti! Olga, va ser fallera major en mi. I sabeu el millor? Que no vivia al poble. I pensareu que seria de prop... Doncs no! En França que estava i no s’ho va pensar massa!

MARTA: A part, vull que ens confirmes una cosa. Repassant els anys hem vist que després d’Almela eres el president que més anys ha ocupat el càrrec! Estàs disposat a batre el rècord?

MUÑOZ: (Esclata a riure) Sí que és cert que soc el segon amb més anys, però no entra dins dels meus plans tornar-ho a ser. Entre la falla i Junta pense que ja ho tinc bé!

COLOMER: (Mirant a Carmona) Parlant d’anys, i gent que en porta molts en la falla. Carmona, per què no ens parles un poc de la teua experiència? Perquè sabem que anys en dus uns quants ací...

CARMONA: Si voleu conte un poc els meus anys i potser podem traure alguna cosa que puguem usar per a l’aniversari (amb to emocionat).

LAURA: Això és el que estem intentant des del primer dia!

CARMONA: D’acord, a veure per on comence... (Fa gest de com si es posara a pensar) Sabíeu que jo també vaig ser l’últim president com a tal de la falla Albuixarres abans de la fusió? Bo, el d’abans i el de després perquè vaig tornar a ser elegit.

TONI: Podríem dir que has estat en tots els fregats no? Osti Carmona a tu que no et conten res!

IÑIGO: A mi m’han contat un pardalet que el casal que tenim és un poc gràcies a tu no?

CARMONA: Home, resulta que ens adonarem que l’Ajuntament estava repartint locals per què les comissions pogueren usar com a casal i nosaltres sols li férem veure que el llavador era un lloc perfecte per a nosaltres... (posa cara d’innocent)

ALCAÑIZ: Convidàrem l’alcalde a la inauguració i des d’aquell moment fins ara.

CARMONA: Sí! I aquell any va nàixer la tradició de convidar a l’Ajuntament el dia 16 de març a sopar com a mostra d’agraïment. Perquè ja sabeu que...

LAURA I MARTA: (Les dues alhora) Tenim molta sort de tindre aquest casal!

(Tots es queden mirant-les i esclaten a riure. Laura i Marta se separen i van cap a la barra. Mentre la resta es queda a la taula bevent i xarrant)

MARTA: A veure, en principi ja hem escoltat alguna cosa, però encara

ens falten coses importants que s’han fet en la falla com ara el teatre...

LAURA: Crec que alguna cosa ja podríem anar fent, per menudeta que fora. Però costa que arranquen a parlar no?

(Es giren a mirar-los per veure si comencen a parlar i puguen apuntar)

CARMONA: Ei! (alça la veu i fa un gest per fer-se notar), escoltant el que esteu dient m’ha vingut al cap que ja posats i posades a parlar de tot, hauríem de parlar de teatre no? La nostra comissió ha estat molt nugada a la història del teatre en falles.

LAURA: Pareix que ens lliges el pensament! Eixa era la següent qüestió! (Crida des de la barra) Nosaltres sabem que l’últim any de teatre va ser infantil amb una obra fantàstica i que Adrián guanyà el premi al millor actor!

CARMONA: Exacte. Però a què no sabíeu que el primer concurs de teatre que es va fer a Alzira se celebrà al nostre casal? Participaven les comissions de Les Basses, Caputxins, Doctor Ferran i nosaltres.

MARTA: (Amb un bolígraf i a la llibreta es prepara per a apuntar) I a quin any va ser això? Guanyàrem?

CARMONA: Clar que guanyàrem! (amb veu orgullosa) Això va ser l’exercici 94 i 95 i en el següent, que també es va celebrar ací, quedarem segons. Molt bons anys!

ROBERTO: Un dels meus anys va ser l’últim que participàrem en el teatre amb l’obra “Espanyistán”. Molt bona obra... Quedarem segons i a més s’endugué premi a la millor obra inèdita!

TONI: És que Roberto, tu no ens has contat quasi res dels teus anys... llevat de la desgràcia del monument que et té traumatitzat! (riu)

ROBERTO: Jo és que voleu que conte? Cada any que he sigut president m’ho he passat molt bé i aquest exercici passat el vaig viure amb temor. Per a mi era el de “anem a veure com van les coses”, però pense que ha eixit fantàsticament: tercer premi en la gran, primer premi en la infantil i tercers en cavalcada!

ALCAÑIZ: I molta aigua!

PALACIOS: Que sabràs tu si ens abandonares per anar-te’n a Cuba!

ALCAÑIZ: Ai... allí sí que s’estava bé (es posa les mans darrere del cap com si estiguera recolzant-se en una hamaca imaginària i somriu mentre es va tancant a poc a poc el teló)

- ACTE VI: Almela -

(S’obri el teló i continuen tots a taula)

MARTA: Pesant en tots ells... Seria bonic recordar d’alguna manera a Almela, no? Ha sigut figura clau de la història de la falla...

LAURA: Doncs sí...Aprofitem ara que els tenim ací i els preguntem a veure què ens poden contar?

(Marta s’alça de la barra, Laura la seguix i seuen a la taula)

IÑIGO: Que estàveu fent allí apartades? (Mirant a Laura i Marta)

MARTA: Doncs mira, ens falten algunes coses de les que no tenim informació. Ens preguntàvem si seria possible que ens contàreu un poc d’Almela com a president.

ALCAÑIZ: Uf! Que podem dir d’Almela? Doncs que la nostra comissió nasqué gràcies a ell, entre altres fallers i falleres... Era una persona que estimava molt el món de les Falles i al que li guarde estima perquè el considere el meu mentor.

TONI: És el president que més anys ha estat no?

CARMONA: Doncs sí! Ni més ni menys que dotze!

LAURA: Quina llàstima no haver-lo conegut perquè de segur que ens podria contar moltes coses.

ALCAÑIZ: Era molt treballador cap a la falla. Sempre disposat a ajudar i dur-la endavant.

(Van apagant-se les llums i es canvien de roba i posició)

- ACTE VII. Presidents en crisi -

(S’encenen les llums i es troben, a la zona de la barra, Alcañiz i Palacios. Apareixen Laura i Marta acostant-se a parlar amb ells)

MARTA: Mira amb tu volíem parlar. Encara no ens has contat res!

LAURA: I si no ens contes res… Se’ns queda un buit molt gran… Que no vols a aparéixer o que? Perquè ja ens coneixes... Que si hem de retallar... Serà que no hem avisat!

ALCAÑIZ: (Es posa a riure) Jo sé que les meues xiquetes no em deixarien fora. Sí vull eixir, però els meus anys foren molt normalets… Si alguna cosa podria destacar és que la crisi ens va fer una mala jugada… Em tocaren anys molt difícils…

LAURA: Vols dir? Ho notareu molt? Tant com perquè no tingues res a dir?

ALCAÑIZ: I tant… Ja sabeu que una cosa no… però jo pels monuments mate! (pausa per donar-li vehemència) I que justet que l’any que em toca ser president, d’on decidixen retallar? Del monument! (Marta i Laura riuen i neguen amb el cap) Jo no ric no… Jo crec que ho feren amb consciència... I clar després d’eixos anys durs, m’agafà el relleu Muñoz i al tercer em tornaren a buscar… La crisi no desapareixia i ser president no era gens fàcil… i no ho va ser.

MARTA: Aleshores no guardes un bon record d’aquells anys?

ALCAÑIZ: Doncs sabeu que recorde amb molta estima? A Carmona i a mi, l’any 1993, rebent la insígnia d’Or de la comissió! Però sabeu qui també sap de crisi? Palacios.

PALACIOS: Ja veus, sí que van ser temps difícils, però recorde moltes coses especials, com les disfresses que ens feren retornar la il·lusió, el Premi Especial ONCE a la solidaritat...

MUÑOZ: I que no se t’oblide dir que dels que estem ací eres l’únic que va estar present en la fundació de la falla!

PALACIOS: Ja veus, això sí que em fa il·lusió. He passat molt de temps entre aquestes quatre parets.

(Es queden els quatreparlant i a poc a poc van baixant la veu)

- ACTE VIII. Palmarés divers -

(Apareix Fernando, seguit de la resta i se situen a la taula del fons per començar la reunió)

IÑIGO: Ie! Que feu allí? Va, veniu que queden moltes coses a parlar encara...

TONI: Si és que si no visquérem en un bucle constant... potser aclariríem alguna cosa!

(Tots esclaten a riure i comencen a dir que estan d’acord)

IÑIGO: Doncs vinga, si tantes ganes teniu... Comencem o si no el bucle que digueu serà infinit.

LAURA: (Alça la mà com demanant el torn de paraula) Abans d’entrar en matèria, hem estat revisant i tenim ja algunes coses de les quals podríem parlar, però tantes fotos que tenim al casal dels nostres equips de futbet i no ha eixit el tema!

MARTA: Exacte! Cada any pagant la lliga i la copa... dic jo que alguna història pot haver-hi no?

CARMONA: Doncs jo recorde que l’any 1995 guanyàrem amb l’equip masculí la lliga i l’any següent fórem campions de lliga i copa!

ALCAÑIZ: I al 89 foren campiones de lliga les nostres falleres!

COLOMER: En 2001 i 2002 tornàrem a ser campions i campiones!

PALACIOS: Però, si vos servix, no sols quedem primers i primeres en el futbet eh? Hem guanyat moltes vegades en els encontres de jocs de saló!

CARMONA: Osti sí! Si és que a la falla tenim molt bon planter de jugadors i jugadores de parxís i truc!

LAURA: I ara que vos heu posat a recordar... Res que penseu que siga important i característic nostre? Alguna cosa que ens va fer pioners i pioneres?

ROBERTO: Home... Fórem la primera falla d’Alzira nominada als premis de solidaritat!

PALACIOS: És que hem fet prou coses eh? Recorde l’any de Colomer, férem la traca Guinness... En Roberto celebràrem una matinal motera i una fira de llibre solidària... Ah i les melmelades que venerem! Si és que idees diferents no ens faltaven!

(Amb un somriure al rostre, posen cares de pensatius i miren sense fixar-se en res)

IÑIGO: Mira que ens han passat coses eh? I sabeu que m’he adonat? Que ens ha agradat sempre fer de tot... Qualsevol excusa és bona per a ajuntar-nos i passar bons moments...

TONI: Espere que tingueu prou per a anar començant... Vos espera una feina gens complicada (amb tot irònic)

MARTA: Sí que és que el que esteu dient... Que ens agrada molt la feina i si és en companyia millor! I ara que hem tornat a traure el baül dels records... Quant al palmarés faller, res a destacar? Mira que pensàvem que dels cinquens llocs no eixíem i estem sorpreses!

PALACIOS: Sorprén-te més perquè sí! (Amb un somriure) Tinguérem un premi especial dels que no en tenim massa, un premi al millor ninot de secció primera! (tots victoregen celebrant-ho).

(Toni es gira de sobte per mirar a Fernando i amb un gest en la mà busca la seua atenció)

TONI: Fernando! Que sols faltes tu ja eh? No t’escaparàs... Has tingut molt de temps per pensar tot el que va passar.

IÑIGO: Ja sabia que no m’escaparia, però ho tinc tot preparat! M’he fet un guió i tot. (Es trau un full doblegat de la butxaca, aclarix la veu i es disposa a llegir)

ROBERTO: Xe mira que t’agraden les formalitats (es posa les mans a la cara tapant-se-la)

IÑIGO: Home, seré l’últim, però el millor preparat (guinyant un ull a Roberto) Per on comence?

ALCAÑIZ: Que tal per l’any d’especial?

LAURA: (Gira el cap ràpidament per mirar a Alcañiz) L’any d’especial? Hem tingut un monument en secció especial?

IÑIGO: Sí, en 2007. Plantàrem un monument infantil d’especial i... guanyàrem! El primer premi al monument i al millor ninot infantil. Coses que serà difícil que tornen a passar...

ROBERTO: T’importa si faig un apunt al que estàs contant? Eixe any, a més, va ser la primera vegada que canviàrem la ubicació del monument infantil perquè estiguera prop del gran presidint així els dos el nostre carrer.

CARMONA: Sí que és cert, abans la plantàvem al cantó del carrer del casal! (seguix amb el dit el full per veure on s’ha quedat) Aquell any també ens eixirem amb el teatre: primer premi en obra d’adults, millor obra inèdita i millor decorat! Els meus anys molt d’èxit en el teatre com podeu veure...

CARMONA: És que en teatre sempre hem sigut molt bons (i es trau la pols dels muscles com presumint de l’èxit i tots es queden mirant-lo)

IÑIGO: (Gargamelleja per recobrar l’atenció) Continuant al que estava dient... L’any següent, aconseguírem un primer premi en secció primera amb la falla gran. I una última cosa del que pense que podríem estar orgullosos, és que la nostra comissió va créixer moltíssim.

ROBERTO: Ara que ho dius, si us fixeu veureu que ja som una gran falla! (amb cara d’orgull).

TONI: La veritat és que sí, dona gust veure el casal ple.

IÑIGO: Això em recorda als moments previs a la quarantena en març de 2020. Ací estàvem celebrant la

setmana gastronòmica, pregant perquè la Covid no ens aplegarà... i va ser inevitable.

PALACIOS: Van ser els teus últims anys de president no? 2020 i 2021?

IÑIGO: Sí, puc dir que he viscut dels moments més feliços com a president que ja vos he contat i dels més tristos. Recorde les cares de la gent en xoc en veure que efectivament tancàvem portes.

LAURA: Jo recorde a Alcañiz, pense que reia en eixe moment per no plorar. Ens ballava amb una cançó al mòbil que li recordava al coronavirus!

(Tots es posen a riure i Alcañiz fa gest confirmant que ho recorda)

PALACIOS: Però ja està tot passat! L’últim any va ser fantàstic i tornàrem amb moltes ganes.

MARTA: Amb ganes i molta feina... Que ve l’aniversari!

IÑIGO: Sí que hi ha si, i encara no hem tret res en clar de totes les reunions que hem fet. (Els mira a tots com renegant-los) Però bé, hui ja és tard. Arrepleguem taula i ens veiem dimarts que ve?

ROBERTO: Sí, però fem una promesa hui abans per favor, que d’ací no ens moguem fins que traguem alguna cosa en clar.

IÑIGO: (Riu) D’acord, feu els deures i ens veiem dimarts. Bona nit.

TOTS: Bona nit!

(Comencen a alçar-se parlant entre ells i elles, i van recollint el que està a la taula. Quan acaben es dirigixen a la porta i a poc a poc s’apaguen les llums)

Cinquanta anys fallers

Corria l’any 1973, i al barri d’Albuixarres de la nostra ciutat ja es notava una inquietud entre els veïns i veïnes.

Hi havia ganes d’ajuntar-se i treballar tots junts per tirar endavant un projecte molt bonic, i que hui en dia hem d’estar molt agraïts i agraïdes de què prengueren aquesta iniciativa, la de crear la nostra comissió.

Menudeta en el seu inici, la primera directiva estava composta pels

següents fallers: José Martínez, Rafael

Mata, Francisco Tarrasó, Vicente

Palacios, Valeriano Chordá, José

Damiá Aparicio, José Camarena, Blas

Garrigues , Salvador Perucho, Rafael

Piquer, Antonio Ferrer, Bernardo

Fontana, Pedro Piqueras, Miguel

Ginestar, Juan Marco, Felipe Fontana, Celestino Orosia, José Orosia, Antonio

Canut, Juan Sanz, Enrique García, Vicente Tarrascón, Joaquin Gomis, Manuel Hidalgo, Francisco del Caso, José Almela.

L’artista escollit fou Eustaqui Andrés Vayá i el lema de la nostra falla fou: Mar contaminat. Un títol molt adient als temps que corren ara i que fa pensar que tants anys enrere la contaminació ja era un problema.

Els representants d’aquest any foren: Bernardo Tetuan Mons, president, Concepció Piqueras Jiménez, fallera major, Ricardo Palacios Bertomeu, president infantil, i Immaculada Sáez Martínez, faller major infantil. Aquesta ens conta que gràcies als seus oncles Rosa i Miquel va arribar a ser la representant aquest any amb només cinc anyets.

Abans d’aquest any ja s’hi va plantar un monument en 1959, el de la falla Cid-Albuixarres, però no és fins a 1974 que veritablement comença la història de la comissió, en un primer moment sent sols falla Albuixarres.

“com férem tard la muntàrem a l’any següent”

dels primers fallers de la comissió

Per què decidireu fundar la falla Albuixarres?

Va ser tot un comboi. Resulta que anàvem tots al bar Las Vegas, i en això que xarrant, diguérem de muntar una falla i decidirem quedar un dia per a sopar i parlar-ho com toca.

Quedàrem i recorde que érem uns vint, parlàrem de tot un poc i a l’hora d’elegir president hi havia molta divisió d’opinions, però va eixir Tetuan Mons com a primer president. En aquell temps no féiem votacions ni res sinó que alçàvem la mà i déiem qui volíem que exercira el càrrec. Em ve al cap la imatge de Tetuán, un poc afonat perquè alguns no hi votaren a favor, però l’animarem a continuar.

Que va passar aquell exercici a l’hora de presentar la falla?

Quan havíem aconseguit muntar una comissió molt bona, president i tot, anaren a presentar la falla i per uns dies no entrarem a plantar eixe any, perquè es va avançar Sant Andreu i com hi havia límit de falles ja no es podia constituir una nova. L’any següent ja la poguérem inscriure com a tal.

Qui van ser les falleres majors d’aquell any?

Hi havia una xica, que la seua família venia de França de cognom Piqueras, que son pare volia que fora fallera major aleshores ens preguntà si podia ser perquè els feia molta il·lusió, i així va ser. La fallera major infantil, era filla d’un sastre anomenat Sáez de l’antic carrer Sant Antonio, que també volia que la seua ho fora i a nosaltres ens va paréixer perfecte.

Com va ser el primer any? Resultà molt difícil?

Isqué tot prou bé. Entre tots organitzàvem tota la feina i féiem un poc de tot. Cuinàvem, preparàvem les taules, la loteria, monuments, l’escenari per a les presentacions, etc. Hi havia un esperit molt bo de col·laborar i està clar que sempre hi ha algú que fa més que altres, però la majoria estaven molt implicats. Va anar molt bé perquè primer any i ja tinguérem falleres majors i monument, tiràrem endavant amb tot en definitiva.

Quines coses recordes d’aquell exercici?

En el bar Trinquet estava Bernardo Fontana, que s’encarregava de repartir tota la loteria en el bar, ens feia el favor de què a café que demanaven paperetes que endossava.

Buscàrem molts fallers d’honor, que ara ja no s’estila, però eren molt importants per a nosaltres perquè ens donaven el que podia la gent en aquell temps, i nosaltres els regalàvem uns quadres com a mostra d’agraïment.

El primer lloc de reunió va ser un local d’Almela que condicionarem per poder-nos reunir, però que no podem dir que era un casal com a tal, ja que sols féiem les reunions i decidíem les coses del dia a dia.

Ens costà trobar artista?

El primer artista si no recorde mal va ser Eustaqui, un artista de Carcaixent. Costà trobar-lo perquè no volia ferla, i anàrem Almela, que encara no era president, i jo a parlar amb ell

perquè Bernardo Tetuan no podia anar, i al final va accedir a fer-la. No la va mesurar bé i ens tocà a anar de nit a ajudar-lo. Al final va eixir molt bé i acabàrem molt contents amb ell, de fet estigué dos anys amb nosaltres.

Quants anys fores faller de la falla?

Vaig ser un dels fundadors de la comissió i vaig continuar uns quants anys més fins que m’ho vaig haver de deixar en l’any 1982 perquè tenia moltes coses més importants en la meua vida que m’anaven a llevar molt de temps.

Abans havíem de fer-ho tot entre tots. Organitzàvem excursions a Moncofa, a altres pobles per vendre loteria, a banda de tota la feina de la comissió en si, d’organitzar-ho i traure-la endavant.

Jo estic molt content d’haver-hi estat i encara tinc la sort de dur-me molt bé en la gent. Després he sigut també molts anys faller d’honor que és el que podia ser.

Que ens pots contar d’aquell temps que ara no es fa?

Per exemple, quan abans sorgia un problema en la falla havien d’anar a Junta Local perquè el solucionara, ja que ells s’encarregaven de resoldre totes les discussions que hi pogueren haver. Ara els problemes se solucionen en la mateixa comissió.

Recorde també que les falleres majors del poble abans s’escollien a ditet entre les famílies amb més diners perquè s’asseguraven que podien serho i m’alegra veure ara que qualsevol es pot apuntar sense tindre en compte

el nivell econòmic de les famílies. He arribat a veure monuments vestits amb la roba vella dels fallers i falleres. Abans els vestien ja fora amb les seues camises o pantalons i no es feia tot el ninot com els que fa ara.

Ens contes alguna anècdota o record d’aquells temps?

Nosaltres féiem la presentació i buscàvem qualsevol local perquè teníem molt poques falleres.

Quan va ser la meua filla fallera major infantil, decidirem fer-la en la casa d’enfront perquè el veí tenia el baix buit. Amb fustes férem un escenari i posàrem els cobertors del llit a manera de cortines per tapar les parets i les fustes.

Una altra que recorde, és un dia estar al casal, i teníem un mur que ens molestava en mig i la zona de cuinar estava a la vista i no ens agradava. Comentant-ho entre tots, Almela va dir: això ho solucionem ràpidament. Allà que anàrem i en dues estones férem una paret i una porta i tapàrem un poc la cuina per tindre més intimitat.

Hi havia molt bon ambient, tots ens dúiem molt bé perquè no érem massa gent. Sempre hi havia discussions o problemes com en tots els llocs, però ho arreglàvem ràpidament.

Corre l’any 1975 i la nostra comissió rep una alegria enorme. El nostre monument gran, en secció segona, guanya el primer premi gràcies a les mans una vegada més de l’artista Eustaqui Andrés Vayá, amb el lema: Vaques flaques, que en aquest cas, posant de costat les ironies de la vida, ens aportà un moment de grandesa.

Després de tan sols un any al càrrec, Bernardo Tetuan passà el testimoni a José Almela Santamaria i aquest es convertix en el nostre president.

Molt ben acompanyat, en aquesta etapa inicial del seu llarg mandat, de Maria Hernandis Bohigues, fallera major, Ricardo Palacios Bertomeu, president infantil, i Eva Maria Soler.

Els quatre representants pogueren gaudir de l’honor de rebre aquest primer premi a pocs anys tan sols d’haver-hi constituït la comissió.

L’any següent, en 1976, volguérem fer un canvi dins de l’àmbit dels monuments. Acomiadàvem al nostre Eustaqui, no perquè no confiarem en ell sinó perquè es va voler donar l’oportunitat a un nou artista.

Es decidix contractar a José Luis Suñer per al monument gran que plantaria la nostra falla al carrer amb el lema: Construccions.

Amb el mateix president, és M. José Ibañez Montalvà, la fallera major, José Camarena Fernández, president infantil, i Eva Maria Piquer Gramaje, la nostra fallera major infantil.

Filla de fundador de la comissió, Rafael Piquer, Eva ha sigut fallera des de la creació de la nostra comissió. Amant de la nostra festa, i una de les poques persones que mai falta en les ocasions en els que ens reunim al casal o celebrem alguna festa.

Ens conta que el seu any el dia de la seua presentació, s’havia aprés de memòria el seu discurs, però en el moment de parlar es va quedar muda de la vergonya. Estem segurs i segures que hui el diria a la perfecció.

M. José, també participa en i ens fa arribar un record molt bonic relacionat amb el seu discurs també.

El faller Juan Marco Comas, artista de la paraula, li va confeccionar aquest

després d’haver-li demanat el favor. M. José el que tenia clar era que volia que fora molt especial.

La seua intenció, i el que esperava, era que el discurs fora senzillet de recordar perquè li feia por cometre errors a l’hora del gran moment. Ara bé, no sabem si a la fi va ser fàcil, però el que tenim clar és que va ser molt bonic i inclús hui en dia encara el recorda.

Passen els mesos, comencen altra vegada les reunions i les tasques pròpies de la falla i decidim tornar a canviar d’artistes fallers.

De la mà de Francesc Perucho Martínez i Manuel Mata Martínez, amb el lema “Món enredat” plantem la falla en 1977.

El que no canvià i es convertiria en constant, és José Almela com a president.

En aquell temps seria la seua fallera major, Empar March Gomis, la seua fallera major infantil, Eva M. Fayos Albandea, i el president infantil, Manuel Camarena Gallego.

En mans de Francesc Perucho Martínez i Manuel Mata Martínez, altra vegada, en 1978, aconseguiríem el tercer premi en secció segona amb el monument gran que tenia com a lema “La mentida”.

D’aquest premi, gaudiren com a representants d’aquell any Almela, president, Fina Almela Gomis, fallera major, Nardi Almela Gomis, fallera major infantil i Manuel Camarena Gallego, president infantil.

Fina, ens explica que aquell any el seu pare, Almela, veia com arribaven les dates per presentar falleres majors i encara no havia pogut aconseguir-ne cap. Aleshores va decidir que les seues dues filles, una de sis anys i l’altra de dotze, representaren a la comissió. Per aquell temps, les falleres majors no es presentaven voluntàriament, sinó que la directiva pensava i proposava.

A més, com a curiositat ens explica que era tradició que la cort d’honor rebera la tela fallera per part de la comissió i totes duien el mateix teixit anys i anys fins que s’esgotava i canviaven de tela. Una tradició que amb el pas dels anys va anar perdent-se.

L’any 1979, de la mà d’Almela i amb Ivette Martínez Martí, com a fallera major, M. Lluïsa Castells Garés, com a fallera major infantil i Bernardo Alcañiz Llorens, com a president infantil, tornem a veure en la nostra comissió i a treballar amb l’artista faller Eustaqui Andrés Vayá per al monument gran amb lema “Cervantes i la cultura”.

Una vegada més, un gran monument que no va defraudar i ens va fer aconseguir el segon premi de secció segona. Havíem iniciat una fantàstica ratxa de dos anys.

Però no tot van ser alegries, aquell any tal com ens explica M. Lluïsa, quan va anar a cremar la seua falleta i va procedir a escollir el ninot que més li agradava i així salvar-lo del foc, es va adonar que els havien furtat tots els menuts i no va poder quedar-se amb cap com a record.

I com si es tractara d’una maledicció, ja començà la Plantà amb inconvenients. A l’hora de traure el monument gran del taller de l’artista, s’adonaren que les orelles de Cervantes no passaven i van haver de fer el forat a les parets per poder traure el remat. Una vegada fora, que hi havia a la vorera? Un fanal.

El que els faltava. Camí cap a Alzira, amb la figura de Cervantes dalt del camió, un cable de la llum tallà el seu turbant. Un desastre més!

Amb l’ànim ja tocat, continuaren el camí cap a la comissió i mentre anaven alçant els cables de la llum amb pals, això si com podien i dubtosos de la seguretat d’aquell moment. Però ja es sap que davant situacions complexes solucions ràpides.

De sobte quan ja no pensaven que més coses els podien passar, els va parar la Guàrdia Civil, ens conten que es quedaren blancs i muts de l’esglai.

Conta la llegenda, que contant tot el que els havia ocorregut feren tanta llàstima, que foren benevolents i els acabaren deixant anar sense cap conseqüència.

I deixant aquell any enrere i pregant perquè el següent anara millor, encetarem la dècada dels huitanta i el que podem confirmar és que els tres primers exercicis foren magnífics quant a premis en monuments fallers.

De la mà dels artistes fallers, ja coneguts en la nostra comissió, Francesc Perucho Martínez i Manuel Mata Martínez aconseguirem en secció segona tres fantàstics premis.

L’any 1980 amb el lema “Valencians”, lema molt acord amb la nostra terreta, la nostra festa i cultura, els nostres artistes feren que el president José Almela, la fallera major, Olvido Caballero González, la fallera major infantil, Cristina Canut Pérez i el president infantil, Bernat Giménez Sanjuan gaudiren d’un segon premi en secció segona.

“ens va parar la Guàrdia Civil i ens quedàrem blancs i muts de l’esglai”

L’any 1981, baix la presidència també d’Almela, i la representació de la fallera major Esperanza Alcañiz Llorens, la fallera major infantil, Almudena Carmona Tolosa i el president infantil, José Camarena Fernández, tornarem a gaudir d’un segon premi gràcies a la nostra falla, el seu lema “Allò que dona la terra”.

Almudena, recordant aquell any tan especial, ens explica que ella mai s’ha considerat molt fallera, però quan li preguntaren si volia ser fallera major infantil, no s’ho pensà massa. Tenia dos bons motius per acceptar el càrrec: el poder dur dues bandes creuades i que li regalaren una màquina d’escriure que tanta il·lusió li feia.

No aconseguí realitzar el primer objectiu donat que en 1980, l’any anterior, va ser l’últim en què les falleres majors portaven les dues bandes creuades, però si aconseguí la màquina almenys.

Ens conta que ella es vestia, es col·locava les dues bandes i pujava al terrat de sa casa encara que fora un moment per lluir-les i quan sentia la banda de música apropar-se, escollia quina es posava per a desfilar.

L’any següent, en 1982, aconseguirem un tercer premi amb el monument gran i el seu lema “Allò que no volem fer”, amb Almela al capdavant junt amb Gràcia Ausina Carreres, fallera major, M. Teresa Vercher López, fallera major infantil i José Bernardo Ruiz, president infantil.

Com a curiositat d’aquell any, Gràcia ens detalla que a la seua presentació hi va haver un moment molt còmic. El president, Almela, li donava molta importància a la cloenda de la presentació i al mateix temps li produïa molt de respecte.

Per aquest motiu, i per tal que no fora un acte molt seriós, ell intentava

sempre fer-la divertida i amena i aquell any no va ser menys. En el moment del discurs, va extraure un roll de paper molt llarg simulant que el discurs anava a ser etern. Va causar el que ell tant volia, que la gent riguera molt.

Després d’uns anys molt bons, plens d’alegries i moments inoblidables, com tots i totes sabem: res no és per sempre. En octubre de 1982 va tindre lloc un dels pitjors desastres que ha patit la nostra terreta i que anomenaren: la Pantanà. I si haguérem de qualificar aquell exercici que començava amb un adjectiu seria catastròfic.

Els carrers d’Alzira s’inundaren amb tota l’aigua que es va alliberar en patir una ruptura el pantà de Tous. Molts alzirenys i alzirenyes ho perderen tot i nosaltres, a més, veiérem paralitzada la nostra festa, com no podia ser menys.

Però encara que no es van poder traure als carrers els nostres monuments, Junta Local Fallera decidí celebrar, en març del 1983, unes Falles reinventades i que tornaven un poc a l’origen de la nostra festa: plantaren una falla de trastos i ninots antics per tal de tindre una falla per cremar.

“I se m’ocurrix, ¿I SI PLANTAREM FALLA?

Che tú, que este any no devem de plantar-la.

(...)

A les poques hores hi havia una Falla plantà. ¿Falla?

Era un funeral en tot lo sentit de la paraula, puix se tractava d’una “pira” mortuòria, representà per un autèntic ataüt i quatre ciris sobre quatre puntals.

(...)

Al entrar en ma casa altra volta, puix vixc enfront, notí que tenia els ulls empanyats, ¿encara me quedaben llàgrimes?

(...)

Penses si al surgir aquell pensament aquella llampurna, va ser de Fallers, de locos o simplement de VALENCIANS.”

Juan Marco Comas, Llibret falla Albuixarres 1985.

Però ressorgiren i alçaren el cap a poc a poc i l’any següent, en 1984, davant de la impossibilitat de celebrar la nostra festa es va decidir que tornaren a repetir com a parella, de president i fallera major a més de pare i filla, José Almela i Fina Almela Gomis, junt amb la fallera major infantil, Immaculada Garcia Juan i president infantil, Antonio Canut Pérez, amb la falla i el seu lema molt adient a la situació: València a la deriva.

Es va decidir, després de la situació tan roïna que es va viure, fer un estendard nou i dur-lo a batejar a l’església de Sant Joan. Suposem que més que un acte de fe era un intent de protegirnos de futures desgràcies. Potser si no sou supersticiosos o supersticioses vos costarà entendre açò, però en aquell temps possiblement va ser un raig d’esperança.

A més, com a fita important que creguem que cal destacar, les dones prenen partit i comencen a assistir més assíduament i així intervenir, opinar i votar sobre qüestions que les podien afectar com a membres i falleres de la comissió.

Aquestes no acostumaven a anar a les reunions de la falla. Encara que ens comenten que no estava prohibit, suposem que aquestes eren considerades i mal enteses “qüestions d’homes” com moltes qüestions d’aquella època i que malauradament sovint encara veiem.

En l’equador d’aquesta dècada, 1985, el nostre president a José Almela decidix fer una paradeta en el camí de dos anys.

Aquest últim exercici el viu amb Concepción Pérez Pepiol, com a fallera major, M. Isabel Camarena Fernández, fallera major infantil i José Antonio López Boj, president infantil, es va acomiadar de la millor manera, encara que en els seus mandats ja era recurrent, aconseguint un altre segon premi en secció segona.

“s’acaba la falla com a qüestió d’homes i les dones comencen anar a al cau”

Una anècdota molt graciosa que ens fan arribar, és que el dia de la Crida, en acabar l’acte, es reuniren totes les comissions a la plaça major per inaugurar l’Exposició del ninot.

Mai els havia passat res a destacar, fins a aquell moment. Ens expliquen que just quan estaven tots i totes ja a punt de gaudir de la inauguració de l’exposició, s’alarmaren perquè el delegat infantil havia desaparegut i no el trobaven. Però tranquils i tranquil·les que va ser sols una estona i després ja aparegué sense més incidents aquell dia.

Definitivament no era el millor dia per inaugurar una exposició, tots sabem el que passa durant la Crida, i pensem que potser per aquesta raó els actes s’han separat hui en dia.

I rumb als últims anys dels huitanta, en aquestes pàgines vinents, parlarem dels anys 1986, 1987 i 1988.

Començarem contant l’esdeveniment que va tindre lloc el primer any, 1986, i que mereix una menció especial perquè va marcar la nostra història: la unió de les falles que hui en dia conformen el que som en l’actualitat: la falla Albuixarres i la falla Camí Fondo.

En l’encreuament del carrer Balmes amb el carrer Joanot Martorell, just davant del bar Industrial, la falla Camí Fondo, plantava els seus monuments.

Al mateix carrer Balmes, que abans era sense eixida, tenien el casal i posaven l’orquestra les nits de Falles. Qui conega el nostre barri podrà observar com tan sols estàvem separats i separades per escassos

metres. D’aquella comissió sols queden en l’actualitat dues falleres i un faller: Natàlia Pardo, Nardi Mata i Vicent Muñoz.

Amb la idea que dues falles tan properes, i separades per tant poc, podrien ser una més gran, després de la cremà de l’any anterior, es decidí fer una reunió en la cafeteria La Guitarra i allà que anaren per tal de parlar d’una possible fusió.

Quedaren en què la falla Camí Fondo confirmaria que efectivament acceptaven la unió i dies després arribà la bona notícia.

Un detall a considerar és que el nostre escut fou redissenyat de manera que al rat penat de la falla Albuixarres es van unir la fallera i la gerra de la falla Camí Fondo, quedant-se com el coneguem ara.

El president d’aquell any fou Francisco Carmona Pinto junt amb Empar Prats Puchades, com a fallera major, Mercé Mompó Ortiz, fallera major infantil i Josep Sanz Llorens, com a president infantil.

Ens donaria sort la fusió, a més d’altres moltes bones coses, i de la mà d’uns artistes nous, Pedrós i Beltrán, aconseguirem un segon premi de secció segona al monument gran amb el lema “Taxim, Taxim, ja estem dins”.

Ens sentíem orgullosos dels premis aconseguits fins ara, però continuàvem amb l’espineta de no poder aconseguir un primer premi, després de tants anys d’haver tastat la victòria. Desitjàvem tornar a pujar a l’escenari a la plaça de l’Ajuntament i alçar el tan anhelat banderí

L’any 1987, amb la nostra falla un poc més consolidada, i baix la presidència de Francisco Carmona, un any més, tornàrem a repetir amb els mateixos artistes, aconseguint en secció segona, un segon premi en la falla gran i un primer premi en la infantil. En aquell exercici tan ric en recompenses, seria fallera major, Susana Perelló Andrés, fallera major infantil, M. José Artes Cañete i president infantil, Xavier Fernández Esteve.

Comissió nova com a tal mereixia un bon lloc on reunir-se. Per aquesta raó, aquest exercici l’Ajuntament ens donà les claus del nostre casal i començarem a adequar-lo.

Reformes i millores vàries que vos podem contar foren: la barra amb forma de cabanya que presidix l’entrada, els servicis, la cuina i llevarem la paret que dividia en dos el nostre casal. El faller Pasqual Carreres, a més de ser un artista en les disfresses, ens va donar tota la cristalleria de la barra i la vitrina on s’exposa a les falleres majors de la nostra falla que podem veure-la a mà dreta de la porta.

La falla Albuixarres, la primerenca, des del seu inici havia canviat en diferents ocasions de casal. En un primer moment, les reunions i la vida fallera

“a l’any 1987

l’ajuntamentens va cedir l’ actual cau després d’haver-hi passat per diferents locals del barri”

es desenvolupava al carrer Abem Tomlus, en un local que propietat del president Almela.

Estigueren també al carrer Santocildes, al carrer Albuixarres en dos punts diferents i l’últim ja abans del nostre de hui en dia, va estar al carrer Balmes, enfront de la ferreteria Artés.

En aquell casal, ens conten, que el nostre faller Vicent Garcia “Mel” amb tanta generositat l’havia pintat recentment i per casualitats de la vida, guardant unes caixes de coets que no s’havien d’haver guardat, aquestes explotaren i deixaren fetes un desastre les parets. Quan Mel s’ho va veure, intentaren fer-li creure que mai havia arribat a pintar, no cal dir que no el pogueren enganyar. Conten que els va explicar molt bé les coses després de l’incident, com no podia ser menys.

Com a mostra d’agraïment per la cessió de l’antic llavador perquè fora el nostre casal, es va decidir convidar a l’alcalde i la corporació, el dia 16 de març, al nostre sopar de la torrà sense ser conscients que aquella invitació passaria a convertir-se en tradició que hui en dia encara mantenim.

El nostre estendard nou el qual batejàrem, ens va protegir durant uns anys, però si ens havíem mig oblidat de la tragèdia ocorreguda a causa de la Pantanà, l’any 1988 Alzira es va veure afectada per segona vegada per un desastre catastròfic: la Riuà.

El riu Xúquer, al seu pas per la nostra ciutat, es desbordà inundant els nostres carrers i barris. Els fallers i falleres de totes les comissions es reuniren i decidiren que aquell any no es plantarien les falles.

Per segona vegada, i en molt poc temps, la nostra comissió veia com dos dels seus exercicis es cancel·laven i no se celebraven, preludi de què seria una experiència que tornaríem a viure molts anys més endavant.

Com ocorregué després de la Pantanà, tornarem a reunir forces i ens prepararem per a celebrar l’últim exercici abans d’acomiadar la dècada dels vuitanta. El 1989, va ser un any especial donar que es va celebrar a la nostra ciutat el primer centenari de les nostres estimades Falles.

De la mà del nostre president més repetidor, José Almela i junt amb la fallera major, Paqui Alcázar Juan, la fallera major infantil, Beatriz Soler Peris i el president infantil, Juan Manuel Alcañiz Boj, celebraren aquest aniversari tan important per a nosaltres els alzirenys i les alzirenyes, els fallers i les falleres.

De la mà de l’artista, Bernat Javier Iñigo, amb el lema “L’arbre de la vida”, aconseguirem un segon premi de secció segona i un tercer premi amb el monument infantil.

Aquest va ser l’últim any en què el nostre estimat José Almela va ser president de la nostra comissió.

Després de tretze anys al capdavant sent una de les figures més visibles en la nostra festa, és el president que més exercicis, ara per ara, ha gaudit del càrrec ostentant un rècord encara no batut.

Cosa que ens fa creure que es tractava d’una persona que sense dubte estimava la seua comissió i treballava de valent perquè tirara avant.

José Almela

dotze anys com a president de la comissió

Corria l’any 1973 quan, després de diverses converses entre veïns i Veïnes del barri, decidiren muntar una falla al carrer, exactament a l’encreuament del carrer Santocildes i Albuixarres.

Va ser un dels fundadors formant part de la directiva de la comissió. L’exercici següent, el 1975, seria el primer dels

dotze anys, que va representar a la nostra falla com a president.

Al garatge de la seua propietat començaren a fer les reunions. Reunions que en acabar, en més d’una ocasió, sempre tenien una pastisseria o forn del barri que fora l’hora que fora tenien uns dolços esperant que

anaren per ells, directament tocant a la porta donat que en aquells anys, no tenien mòbils.

Quan tocava contractar la banda de música, allà que anava al costat d’altres fallers pels pobles fins que la trobava. Una de les primeres que tinguérem va ser la banda de música del poble de Chella. Qui no recorda al senyor Joaquin “el de la trompeta”? Quan arribaven les Falles sempre es preocupava que els músics tingueren on dormir, ja fora en sa casa o en casa d’altres fallers.

Arribaven les presentacions i la nit d’abans es feia el seu escrit i moltes vegades, els seus parlaments eren improvisats. Igual donava que fora un foli, que un roll de paper, com quan no portava res preparat. Sempre tenia alguna cosa a dir que no estava al seu guió i que treia els somriures a tota la gent que estava gaudint de l’acte.

Calia vendre loteria? Als pobles del voltant d’Alzira, i amb els fallers i falleres de la comissió, allà que anava. Paelles? No hi havia cap any que no celebrarem el fi d’exercici. Fins i tot un any les celebrarem al seu xalet. En una ocasió li comentaren que a París anaven a plantar una falla i allà que se n’anà a portar l’aigua de València per fer les paelles.

I quines xiquetes seran falleres majors d’aquest exercici? Es preguntava sempre donat que se sentia molt involucrat en trobar falleres majors per la seua falla. Pensava i pensava i tot seguit quan ho tenia clar, el teníem tocant a la porta de les famílies per sol·licitar a les seues filles per a ser representants i sempre mostrant la

seua bona voluntat de cuidar-les com si foren filles seues.

Les despertaes? Li encantaven, era el primer per a tirar coets. La plantà? Era un dels dies que més gaudia. Allí estava ell, amb el seu brusó negre nugat i amb la seua gorra negra de faller posada. A l’ofrena sempre el veies amb el clavell roig a la solapa i al pasdoble... Quina nit! Ell comentava: aquesta nit fan a València el castell de focs artificials i la furgoneta està a la porta! Pujava a tots els que cabien i cap a la capital del Túria que anaven.

Les falles de l’any 1989, van ser passades per aigua, per la qual cosa ens quedarem dins del casal sense poder eixir a fer els passacarrers. De sobte, parlà amb alguns fallers i a allà que anaren. Pujaren al camió de Pepe Sanz, també faller d’aquesta comissió, i amb tota la banda de música dalt junt amb els fallers i falleres visitaren les comissions veïnes.

Era una persona amb caràcter, compromesa, responsable i amant de la festa fallera. Va obtenir les màximes recompenses, que en aquell moment, s’atorgaven des de Junta Central de València, inclòs el Bunyol d’or i brillants.

El 20 d’abril de 2002 ens va deixar, però avui estem segures que estaria mot orgullós de veure a la seua falla, la qual ell va moure per a fundar-la i que tant les seues filles com les seues netes, han sigut i són falleres de la seua estimada comissió.

Hui, teniu-ho clar, tenim la seua la flama, encesa en els nostres cors.

Aleshores, encetarem dècada nova i president nou. L’any 1990 entra en el càrrec Juan Vicente Alcañiz Llorens junt amb la seua fallera major, Teresa Canet Pla, fallera major infantil, Mireia Amat Carrascosa i president infantil, Alejandro Andrés Santillana.

L’artista elegit per poder fer el monument fou Salvador Sòria Soler amb el lema “Comerç estranger”.

Fita a subratllar: les nostres falleres guanyaren el primer campionat de Futbol Sala Femení. Unes futboleres fantàstiques les que formaven aquest equip i que a més aconseguiren ser les menys golejades.

En 1991, baix la mateixa presidència és M. Isabel Camarena Fernández, fallera major, M. Carmen Palacios Serrano, fallera major infantil i José Vicente Martínez Moll, president infantil.

Canviem d’artistes i en mans de Juan i Rafa plantarem els monuments. El gran amb el lema “València en Europa” i l’infantil amb el lema “Fantasies”.

I com no podia ser menys, de la mà de l’encarregat hui en dia de les llums que decoren el nostre carrer, Alcañiz, aconseguirem un tercer premi a la millor il·luminació.

M. Carmen, recorda amb molta estima el seu any, molt agraïda amb els seus representants amb qui tants bons moments va passar i que sempre els guardarà al seu cor.

A més, va poder veure des del lloc privilegiat de fallera major infantil, com pujava el seu germà per primera vegada en mans del seu pare en la presentació. Record molt bonic i molt

desitjat per ella després de tants anys desitjant un germanet.

Encetem el 1992, canviant de president i inicia la seua etapa com a segon president que més anys ha estat al càrrec de la nostra comissió: Vicente Julio Muñoz Llorca.

La seua fallera major fou Josefa Roman Lozano, la fallera major infantil, M. Júlia Soler Garcia i el president infantil, Cristian Muñoz Ibáñez. Tornàrem a confiar en els artistes Juan i Rafa i aquell any plantarem un monument gran amb el lema “Guerra de cul... tures” i un monument infantil amb el lema “El cuineret”.

Encara que no obtinguérem premis en els monuments, aquell any guanyàrem la Copa Sant Josep Futbol Sala, on les nostres falleres tornaren a ser l’equip menys golejat i guanyàrem el concurs de Paelles Ricard. Mostra de què a la nostra falla es menja molt bé.

En 1993, amb Muñoz al capdavant i amb les falleres majors Puri Torres Vélez i Raquel Amat Carrascosa i el president infantil, José Antonio Doñate Aliseda, confiarem en l’artista Juan Armengol Armiñana que plantà el monument gran amb el lema “La por” i en Manolo Magraner Peris, artista del monument infantil amb el lema “Contes”.

Després d’algun premi aïllat, aquest any ens coronarem: fórem campions de Truc, Parxís i primers en el Campionat Truc Ricard. Ja sabeu, molt bons a la cuina i al tauler.

Muñoz, ens explica que aquell any teníem preparat un magnífic escenari per a la presentació, el qual en dur-lo veieren que no cabia per les portes.

Ho passaren molt malament i de fet assegura que no recorda si l’arribaren a muntar. El que si sap és que si no aprofitaven aquella ocasió perdien l’oportunitat de fer la presentació al Gran Teatre i això ni es pensava. Hui en dia poder fer la presentació allí continua estant molt cotitzat i de fet es fa sorteig amb les dates disponibles i cada any el gaudixen unes determinades comissions.

Després d’aquests dos exercicis, en 1994, torna a la presidència Juan Vicente Alcañiz Llorens, per un any sols, a causa de la gran crisi econòmica que estàvem travessant i que en la nostra comissió també es va fer patent.

Les falleres majors aquell any foren Nardi Almela Gomis i Tània Marco Grimaltos, junt amb Ivan Martínez Araque, el president infantil.

Juan Armengol fou l’artista del monument gran amb el lema “València en festes” i Rafa i Vicent foren els artistes de la falla infantil amb el lema “València mora”.

Alcañiz ens comenta que va ser un any molt difícil i dur. Va veure com es rebaixava la partida pressupostària que més estima: la de monuments. Mesura que s’aplicà per veure si es podia millorar un poc la situació.

Un any molt amarg, però en el que almenys va viure un moment molt especial. Junt amb Francisco Carmona foren recompensats amb la insígnia d’Or de la Comissió. Record que guarda amb molt d’orgull.

Al Ral·li faller, que aquell any celebrava el seu 50 aniversari, ho donàrem tot i aconseguirem un segon premi.

Aquells anys ja feien presagiar un poc el nostre futur, perquè guanyadors del ral·li en si no molt, però de playbacks... ja tenim experiència!

I fent camí per al qual seria el nostre 25 aniversari, en els anys previs torna a ser el nostre president Francisco Carmona Pinto que baix la seua representació la nostra comissió va viure moments molt especials.

El primer any, 1995, va estar acompanyat de la fallera major Raquel Alcañiz Boj, de la fallera major infantil, Carla Andrés Santillana i del president infantil, Carlos Carreres Camarena.

Amb els lemes “I passa el temps” del monument gran i “Somnis” del monument infantil aquell any confiarem en l’artista J. Benavent perquè creara les nostres dues falles. El lema de la infantil era molt adient perquè aquell any compliren uns quants.

Guanyàrem per primera vegada la cavalcada amb una disfressa espectacular dirigida per Pasqual Carreres que començaria aquell any a marcar una seguida de premis. Carmona recorda amb estima que tots els fallers i falleres es reuniren al casal per poder dur a terme les disfresses.

A més, férem la inauguració de la xemeneia amb tota la decoració dels taulellets obsequi també de Carreres i que s’ha convertit en un símbol de la nostra comissió.

Al mateix temps, s’inaugurà el primer concurs de teatre que se celebrà al nostre casal. Fórem amfitrions i guanyadors de l’edició, un doblet perfecte.

“amb Juan Marco començà el teatre a la nostra comissió” el primer concurs fou al nostre cau

El teatre també és un dels aspectes més importants que hi ha hagut en la nostra comissió, i és que de teatre hem fet molt i se’ns ha recorregut amb nombrosos premis. Carmona, Natàlia, Imma, David, Maria i Adrián ens conten com era en aquell temps i que s’amaga darrere de l’escenari, donat que no tot sempre és el que es veu!

Per què fer teatre? A qui se li va ocórrer?

Carmona: Juan Marco pare és qui va començar amb el teatre en la falla. Ell ja en feia i un dia ens ho va a uns quants fallers i allà anàrem. El fet de fer teatre va ser molt gran per a mi i una alegria molt bonica, hui en dia encara continue fent teatre de jubilat.

Va voler participar molta gent?

Carmona: Si, no costà massa que la gent s’apuntara. Érem els que érem això si, però quadrarem bé i a poc a poc anà apuntant-se gent fins que aconseguirem ser un grup prou gran. A més passàvem molt bons moments, assajàvem en el casal a les nits i inclús recorde que el meu fill va rebre el premi al millor actor.

Per què en les primeres edicions fórem amfitrions?

Carmona: Perquè quan decidirem organitzar el teatre volguérem que hi haguera un concurs i els ho comentarem als membres de Junta Local Fallera. Accediren i com proposarem la idea, fórem amfitrions uns anys al nostre casal.

Ens han comentat que es feien gires pels barris de la ciutat on actuàveu, és cert?

Natàlia: Va ser brutal! Teníem 15 o 16 anys i no hi havia prou hores per a practicar. Actuàrem en les festes de l’Alquerieta, del Racó de les Vinyes, en les festes de Sant Roc, a la urbanització de Sant Bernat, entre altres.

Ens pagaven per actuació i creguem que molt mal no havíem de fer-ho perquè estiguérem uns anys fent gires i a la gent els agradava molt. Quant al vestuari les mares ens ho cosien tot, i amb quatre cortines i dues coses més féiem unes vestimentes espectaculars.

Imma: Ens ho passàvem bomba perquè estàvem tot l’estiu fent gira. Gaudíem molt, que ara també, però no té res a veure en el que féiem en aquell temps.

Quins papers vos van agradar més?

Natàlia: Encara que sone a tòpic em quede amb tots, tots tenien el seu encant i alguna cosa especial. En les obres que ha escrit David sempre ha intentat posar alguna cosa meua en el personatge. Però per destacar algun, recorde el meu paper en Jurament Sagrat perquè vaig guanyar el premi a millor actriu. Al principi no estava molt clar que l’anara a fer jo perquè era un personatge masculí i no es veia massa bé que l’interpretara una dona i canviarli el sexe al personatge. Un altre també que em va paréixer un gran paper fou en l’obra Espanyistán on jo representava a Espanya i havia d’estar pràcticament tota l’obra dalt de l’escenari i tenia molt de text.

Imma: A mi em va marcar molt una obra de teatre, Santafalles. El paper que més em va agradar va ser quan vaig fer de clavariessa en eixa obra. Em vaig quedar en blanc a meitat d’una frase en l’escenari i Roberto em va ajudar, a més, em vaig equivocar de vestuari i em vaig passejar per darrere de l’escenari a mig vestir fins que ja vaig trobar el que tocava.

Anècdotes d’aquells anys.

Natàlia: Recorde una actuació que feren on no hi havia molta gent i hi havia una dona anomenada “la Güelisa” que es va plantar en mig del carrer i cada vegada que eixia a escena no parava d’insultar i va ser molt complicat lluitar entre les rialles i la vergonya. Nardi Mata en aquest cas, es posà molt nerviosa i en una escena es quedà en blanc i li tocava a Imma eixir, però aquesta li va dir que fins que no fera la seua escena no eixiria i al final Nardi va haver de tirar a Imma perquè eixirà a escena.

Imma: Eixa és la que volia contar jo també, crec que aquella dona no se’ns oblidarà a ningú mai.

Natàlia: Una altra és que les entrades i eixides a l’escenari havien de ser molt ràpides i a Carmoneta havíem de llevar-li unes orelles postisses que duia. En tallar l’esparadrap sense voler li férem un tall, queda molt realista després l’escena amb sang autèntica incorporada!

En Santafalles, el dia que la férem, van ser catastròfics el so i la llum. En un moment que havia de sonar una traca, nosaltres havíem de fer

un passacarrer. La sorpresa? Que el so no anava i no sabíem quan començar. David començà a trepitjar el sòl fort per simular els coets i ens quedàrem mirant-lo amb cara de no saber el que estava passat fins que a la fi ho entenguérem.

Recomanaríeu participar?

Natàlia: Clar que si, no és fàcil, però al final acaba atrapant un poquet. Et relaciones amb la gent de la falla d’una altra manera, és com si fórem una companyia de teatre i ens unim molt. Requerix molt de temps i molt de compromís. Sempre es pot fallar alguna vegada, però els teus companys i companyes depenen de tu i s’ha de sacrificar un poc.

Imma: Clar que si, està clar que són moltes hores de treball molt sacrificat, però al final recompensa i més si t’agrada molt.

Si poguéreu triar una escena d’una obra? Quina seria?

Natàlia: Recorde un moment de passacarrer en l’obra Santafalles i a la tornada d’aquest ens trobem en una processó de Setmana Santa. Jo feia de fallera major i Imma de clavariessa, aleshores anàvem picant-nos i ens clavarem tant en el paper que va haver-hi un moment que d’un estiró quasi la tire a terra

Imma: La mateixa escena que Natàlia, en l’encreuament quasi em tira a terra i jo després quasi li arranque la pinta! Riguérem moltíssim.

D’on es trauen les obres?

David: Buscar obres és molt complicat, és molt difícil trobar una obra on puguen participar tots els que som, que puga tindre un escenari fàcil, etc. Aleshores un dia vaig provar d’escriure i des d’allí que les obres que hem fet en aquests temps són obres inèdites meues, menys una infantil que sí que va ser estreta d’una obra de teatre.

Per aquesta raó no busque obres, les escric. Em resulta més fàcil adaptarho a la gent que tinc, inventar-me la història i anar descartant idees en la ment per acabar adequantho al possible escenari, decoració i participants.

Els decorats i la indumentària, els feu?

David: La indumentària cada u intenta i busca el vestuari del seu personatge i els decorats els fem entre uns quants a la falla i pintem el que siga necessari per a crear l’escena.

Com és el procés d’assajar una obra?

David: És molta feina. El que faig jo és que duc els guions, fem una llegida i els explique les característiques i caràcter del personatge, la veu que ha de posar, accent, les emocions del moment, etc. Després vull que s’ho memoritzen perquè després no estiguen pendents de llegir en lloc d’actuar.

Quina obra aprecies més?

David: La que més podria dir Santafalles. És la que més hem representat, amb la que més premis guanyàrem i és una obra molt divertida i amena. Però de totes guarde un gran record. Són obres que han eixit de mi, podríem dir que són filles meues i en definitiva totes les recordes en estima. Això el qui no fa teatre, no aprecia o no pot entendre la dificultat i el cost de ferla. Però la satisfacció és tan gran que fa que les aprecies totes, hagen eixit millor o pitjor.

Que esperes del teatre de l’aniversari? Per què l’elecció d’eixa obra?

David: Enguany fem doble actuació, amb els grans i els infantils. L’obra de teatre adult és inèdita meua, però ja va ser representada fa anys i després de Santafalles és la que més aprecie. La infantil també és inèdita i està creada per a enguany. L’he feta amb molta il·lusió perquè damunt amb els menuts i menudes és molt fàcil treballar. S’aprenen el guió molt més ràpid i tenen molta predisposició. A banda, el meu fill que participa i altres fallers i falleres és l’últim any que formen part de la comissió infantil. Aleshores s’havia de fer de totes totes.

Per què feu teatre?

Maria: Quan era més menuda, els meus pares em portaven molt a veure teatre. Després em contaren que ells també en feien amb la falla quan eren més joves. Ma mare gaudia molt, inclús ha guanyat premi; però mon pare... mon pare

ho passava pitjor. En algunes presentacions també es feien xicotets esquetxos, i jo vaig intentar eixir en un, però em vaig morir de la vergonya. Els anys van passar i el tio David em va proposar eixir en la primera obra de teatre infantil que féiem des de feia anys i en eixe moment vaig decidir lluitar contra la meua timidesa i vaig decidir acceptar la proposta. És una decisió que no canviaria per res.

Adrián: Faig teatre perquè m’agrada i és divertit. A més, jo veia a casa com els meus pares feien teatre. Ma mare era actriu i mon pare actor i director de les obres. Aleshores em vaig llançar a actuar i fins ara.

Què és el que més us agrada?

Maria: El que més m’agrada és la sensació d’un treball ben fet. Eixa sensació quan s’acaba l’obra i veus que tot l’esforç fet ha valgut la pena perquè ha eixit bé i ha sigut un bon treball.

Adrián: Els assajos m’agraden molt perquè són molt divertits i m’ho passe genial. Tots i totes ens divertim i ens duguem molt bé. Però el dia que hem d’actuar, també és dels meus preferits, perquè hi ha molta tensió per fer-ho i que isca tot bé i m’agrada eixa sensació.

Com són els assajos? Durs, divertits...?

Maria: Per a mi els assajos són superdivertits perquè m’ho passe genial, sobretot quan hi ha bon rotllo entre tots els actors i actrius perquè els assajos es passen volant.

Adrián: La majoria són divertits, però també són complicats. El més difícil és aprendre el guió i assetjar fins que isca bé, i més quan el director et fa repetir el mateix cinquanta vegades! Però ens ho passem bé tots i totes.

Heu rebut premis, que sentireu en aquell moment?

Maria: En guanyar el premi a millor actriu principal aquest any 2022, vaig sentir que ho havia aconseguit i que havia sigut un bon treball, ja que des de sempre havia somiat poder guanyar un premi com aquest, però la vergonya no m’ho havia permés. Així que va ser una recompensa a un gran esforç i d’una lluita contra mi mateix i contra la vergonya. Era un paper molt vistós i molt llarg.

Adrián: Els dos que he guanyat, que a més han sigut al millor actor i en les dues obres que hem fet, han sigut molt emocionants i una alegria molt gran. El primer va ser emocionat perquè no m’ho esperava i hi havia molts que podrien haver guanyat. En aquest segon tampoc ho tenia clar, però confiava perquè tenia un paper molt extens i molt canviant on havia d’interpretar a molts personatges.

El següent any, 1996, va comptar amb Natàlia Pardo López, com a fallera major, amb Tània Marco Grimaltos, com a fallera infantil i amb Vicente J. Rubio Grimaltos com a president infantil.

De les mans del mateix artista, Benavent, i amb els lemes “Les mil i una barbaritats que fan els jurats” del monument gran i “Circ” del monument infantil, guanyàrem en secció segona el primer premi amb la falla gran i el premi Ingeni i Gràcia. En aquest cas, els jurats no feren cap barbaritat i nosaltres gaudirem de les alegries més grans que puga viure una comissió, que et reconeguen en el monument la bona tasca i el treball dur dut a terme.

I per primers premis no ens podíem queixar perquè tornàrem a aconseguir la primera posició en cavalcada en mans de Carreres amb unes espectaculars disfresses i, a més, aquell any aconseguirem un primer premi al III Ral·li Humorístic de Sant Bernat amb una gran disfressa de mariners i amb una carrossa simulant un vaixell.

En el II concurs de teatre, recollirem el segon premi amb l’obra “Güelo Chufeta” i Francisco Carmona Tolosa guanyà el premi al millor actor.

Natàlia ens conta que gràcies a tot açò, donat que es va unir l’experiència de ser fallera major junt amb totes les alegries anteriors, van ser unes falles molt intenses i al mateix temps inoblidables.

En l’última despertà, el seu cos se’n va ressentir i no va ser capaç d’alçarse del llit quan van acudir els fallers i falleres a sa casa amb el so de la

xaranga. Ens comenta que ho va intentar, però li va ser impossible, li faltaven hores de son. Però com darrere d’una gran fallera major sempre hi ha un suport magnífic, les seues amigues, que sí que van poder alçar, van eixir en representació seua i es va fer la despertà sense problema.

L’exercici següent, 1997, Carmona, ens explica que, després de pensar-ho molt i bé, decidí tornar a presentarse i continuà amb el càrrec amb la companyia de Gemma Llinares Furió, com a fallera major, Vanessa Colomer Aparisi, com a fallera major infantil i Jorge Blay Pardo com a president infantil.

El mateix artista ens plantà les dues falles amb els lemes “Molt de bombo i poc de ruido” del monument gran i “Els oficis” del monument infantil.

Del que estem molt orgullosos i orgulloses i podem destacar, és que una vegada més tornàrem a aconseguir el primer premi en cavalcada, fórem campions de la copa i lliga en futbol sala i aconseguirem per segon any consecutiu, un segon premi en el concurs de teatre en valencià.

Carmona posa la vista enrere i reconeix que va ser un any molt dur i de molt treball, però del qual no es penedix i està agraït d’haver decidit continuar en el càrrec.

Va ser difícil, perquè quedava molt poc de temps per a celebrar l’aniversari, i encara que ja feia temps que estaven organitzant-lo, s’havien de confirmar molts aspectes, fer preparatoris i a tot açò se li havia de sumar dur endavant l’exercici faller. Una situació que també ens sona de l’any passat.

“L’ àrbitre ens xiulava sempre i no sabíem perquè” de copes i trofeus en tenim molts al cau

No podem oblidar els anys de futbet. Les fotos dels equips presidixen un dels pilars del nostre casal i ens fan recordar cada any que hem participat. Pastor i Alcañiz ens conten de primera mà un poquet d’aquesta història.

Quan començàrem a jugar en la falla?

Alcañiz: No recorde exactament quan, però el que si sé és que no teníem ni idea. Ens posàrem a jugar i l’àrbitre no parava de xiular-nos falta tècnica. Ens enfadàrem i li preguntàrem per què ens xiulava tant fins que ens va dir que teníem al porter jugant en xancles. Més avant ja començaren a apuntar-se gent nova a la falla que ja sabia jugar més com Carmona, i aleshores l’equip va anar millorant molt.

Quins foren els primers en jugar?

Alcañiz: Els primers, entre altres, fórem Antonio Canut, Carmona, José López, el fill de Camarena, Francisco Santapau, Pepe Badenes, i després ja va entrar també Juan Marco fill.

Recordes premis que hem guanyat?

Pastor: En primer lloc, l’equip femení, en el primer exercici que es va fer la lliga femenina foren campiones.

L’equip masculí guanyà molts trofeus de copa entre el 1991 i 1996, i en l’exercici de 1997 férem doblet, lliga i copa en primera divisió. Després ja no guanyàvem tant, fins al 2000 i 2002 que tornàrem a ser campions de lliga. Fins a la pandèmia hem continuat jugant, ja sense ser campions, però el que si hem guanyat

diverses vegades, és el trofeu a l’esportivitat.

Ara s’ha perdut, per què ho creus?

Pastor: El futbol sala tingué una època de molt d’auge, teníem molts patrocinadors; però vingué la crisi i es retallà molt açò. Aleshores, per exemple, la gent va haver de començar a comprar-se l’equipatge i ja era una molèstia. A més, començà l’època del pàdel, que amb 4 persones ja organitzes partida, i fer un equip ja depens de molta més gent. També ara ja no es juga per falta d’instal·lacions, perquè on jugàvem està molt ocupat i no tenim disponibilitat.

Has sigut molts anys delegat d’esports?

Pastor: En la falla pràcticament des que vaig entrar he sigut delegat d’esports, des de l’any 2007-2008 fins fa uns anys, i en Junta Local també ho he sigut molt de temps.

Ens podríeu contar anècdotes?

Pastor: He tingut la gran il·lusió de jugar en els meus dos fills i en tres nebots meus. Més de mig equip era família meua. Em donava molt de gust compartir açò amb ells.

Alcañiz: En aquella època com he comentat, en els partits els àrbitres continuaren xiulant-nos i no sabíem tampoc per què era, fins que ens cridaren l’atenció perquè el porter estava fumant. El protagonista dels dos casos, l’inconfusible Mel. A més, recorde una temporada que teníem la millor equipació del món. Ens patrocinaren i tinguérem inclús millor

equipatge que el València C.F. Era espectacular.

Quan començàreu a jugar vosaltres?

Pastor: Jo vaig entrar a jugar en l’època en què es formaren dos equips. El principal que jugava en primera divisió i el de segona. Aleshores jo vaig entrar a jugar en el segon fins molts anys després.

Alcañiz: Jo vaig començar a jugar des del principi que la falla va voler participar en el torneig. Sense idea cap però amb ganes.

Us preparàveu els partits?

Alcañiz: Que anàvem a preparar? Ens deien que havíem de jugar i allà anàvem. Ja et pots imaginar els primers partits com isqueren.

L’equip femení jugà des del principi?

Alcañiz: La falla nostra va ser de les primeres comissions amb equip femení i quan es començà a organitzar el torneig ens apuntàrem. L’equip estava format per la meua filla Raquel, Imma, Natàlia, Montse, Amparo, Gemma, entre altres.

Hi havia algú que s’enfadara perquè no es jugava bé?

Alcañiz: Si hi havia, a nosaltres ens donava igual. Anàvem a passar-ho bé i passar una estona. A més hi havia molt de nivell entre les altres comissions; Sants Patrons i Camí nou sempre estaven per damunt de tot. Però jo era defensa eh? Qui volguera que passara!

L’any 1998 fou un any molt especial per a la nostra comissió. Carmona, esperava que aquell any no es presentara ningú a president perquè ell ja havia manifestat el seu desig de ser-ho en aquest any tan bonic.

La sorpresa fou que no va ser així. No obstant això i sort per a ell, va tornar a ser elegit en assemblea i va poder repetir en el càrrec. Un any que va suposar, a més, el seu acomiadament com a president tancant així una bonica etapa.

Les nostres falleres majors foren Elena Almela Gomis i Carla Martínez Araque junt amb el seu president infantil Juan Miguel Araque Capella. Un any increïble el que van viure i que pocs fallers i falleres ho viuran des d’eixe lloc privilegiat.

La comissió organitzà una setmana cultural amb diferents actes, dels quals podem destacar: una exposició de fotografies d’Alfonso Rovira anomenada “Una mirada cap a darrere”, una mostra d’indumentària valenciana i una exposició dels llibrets editats per la nostra comissió i Junta Local Fallera.

El 28 de gener, fou el dia en què es decidix commemorar aquest aniversari i presentar el llibret que recollia amb molta cura els primers vint-i-cinc anys de la nostra falla. Dirigit i escrit en la seua majoria pel faller Juan Marco Comas, comptava a més amb escrits de diferents persones que volgueren aportar el seu gra d’arena.

Un any que molts i moltes recordaran amb molta il·lusió pel gran treball que es dugué a terme i la gran celebració que va suposar.

En mans de Guti, artista que ens donaria molta sort i que va fer un treball impecable, amb el lema “La nostra tradició” ens veiérem recompensats amb el primer en secció segona i el premi Ingeni i Gràcia.

El monument infantil, creat per l’artista Hucan, dugué com a lema “Els somnis... somnis són”. Un lema que anà perfecte perquè aquell any es complí un somni que poques comissions tenien el gust de complir: celebrar el 25 aniversari de dues falles unides pel mateix sentiment faller.

I, com ja era tradició, aconseguirem el primer premi en la cavalcada multicolor, sent així el tercer any consecutiu que guanyàvem.

Les nostres falleres majors pogueren desfilar i lluir unes meravelloses disfresses les quals portaven una estructura en blanc a l’esquena que mostrava cert simbolisme. Carreres, i la seua ment tan privilegiada per al disseny, va recrear l’estructura usada per a l’escenari de la presentació que tan majestuós lluïa aquell any.

La resta de falleres que conformaven la cort portaven altra disfressa, no menys espectacular si cap. Simularen ser els rams de flors que decoraven els escenaris i es regalen com a mostra d’homenatge a totes les falleres.

Es podria pensar que vint-i-cinc anys són molts, però ací estem altra vegada celebrant-ne 25 més. Amb molts dels fallers i falleres que estigueren en l’època, amb altres que ens acompanyen en el record i amb els i les que hui en dia formen part de la segona etapa cap al 50 aniversari i que desitgen viure aquesta celebració.

“Enrere queden lletres escrites per al foc, per això els poetes fan història en aquest lloc”

Pasdoble

Falla Albuixarres-Camí Fondo

en honor als cinquanta anys de la comissió

Som dels i de les que pensem que sense música no existirien les Falles i per tant un element que creiem que no podia faltar era la composició d’un pasdoble nostre. Un pasdoble que amb les seues notes ens fera recordar aquest camí fins al dia de hui i que en escoltar-ho en un futur, ens transportara a aquest moment tan especial.

De les mans d’un gran compositor alzireny, Alberto Sánchez Castillo, ens endinsem en el món de la música i per fi podem dir que comptem amb un himne que commemora i celebra els nostres cinquanta anys.

Aquest presidirà musicalment el nostre acte de celebració i acompanyarà als nostres representants en cada acte als quals estiguen convidats, deixant en la memòria de la gent aquesta peça musical que reflectix el nostre esperit faller.

En un antic llavador, que convertírem en el nostre casal, seguirà sempre endavant, esta falla del meu cor.

I en aplegar les festes canta, riu, somia i balla, perquè dels menuts als majors, ací tots junts fem fala.

Albuixarres-Camí Fondo una família fallera!

Albuixarres-Camí Fondo, comboi, música i festa!

En la Cremà el foc renovador ens fa seguir nostra il·lusió, crear moments de molta emoció, per aconseguir alegria i satisfacció.

Després de molt de temps fent germanor, seguim formant una gran comissió, nostra missió és seguir estimant, la tradició de fer festa per a tot el món. (bis)

Albuixarres-Camí Fondo, ací tots junts fem falla!

Guió

Falla Albuixarres-Camí Fondo

Pasdoble dedicat a la comissió en la celebració del seu cinquanta aniversari.

& & & ? & & & & & & & & & & ? ? ? ? ?

©albersan81music@gmail.com

Alberto Sánchez Castillo

Amb l’alegria del que suposà el nostre vint-i-cinc aniversari començàrem dos nous exercicis de la mà del president Vicente Julio Muñoz i Llorca.

L’any 1999 els nostres representants foren Immaculada Garcia Juan, fallera major, Rosa Gómez Enguix, fallera major infantil, i el nostre president infantil, Pere Amat Blasco.

Un any enrere s’havia produït un fet que encara no ens havia passat. Per a les Falles de 1998, es presentaren tres candidates a fallera major: Leonor, Elena i Imma. Com marquen els estatuts, i davant d’igualtat de condicions, es va procedir a fer l’elecció per sorteig amb la condició que la resta seria en els anys següents.

L’atzar va marcar aquests tres anys de fallera major. Mitjançant un sorteig amb paperets, va ser Imma la

representant aquest any, Elena la de l’aniversari i Leonor la del 2000.

Fallera de cap a peus que ho va donar tot el seu any, ens conta que la nit del 18 de març, l’última nit de festa, decidiren aprofitar-lo al màxim. Tant ho feren, que aparegueren sa casa al mateix temps que la falla arribava en la despertà. Encara com estaven les mares preparant-ho tot perquè eixira perfecta.

La disfressa dissenyada, ja com era tradició per Carreres, representava el sol i les estreles. Feren també una magnífica carrossa, tota feta amb milers de paperets de colors, on anaven asseguts els menuts i menudes de la falla amb Rosa i Pere en el més alt. Imma i Vicent desfilaren al carrer: ella amb un carro completament decorat en forma d’estrela i ell amb un sol enorme a l’esquena.

De les millors disfresses que hem vist en la nostra comissió.

Els artistes d’aquell any foren en el monument gran, Guti i en l’infantil, Rubén Gómez Aranda. Aquest va suposar el segon any de l’artista Guti, qui fou l’encarregat de la falla de l’aniversari que tantes alegries ens va donar.

I encetant la dècada dels 2000, la fallera major d’aquell exercici fou Leonor Carreres Pau, la fallera major infantil ja la coneixíem de l’any anterior, Rosa Gómez Enguix i el nostre president infantil fou Pau Amat Blasco, germà del nostre també anterior president.

La disfressa escollida aquells anys feia al·lusió a les sevillanes. Amb carros enormes completament decorats en forma semicircular amb molt de color, elles portaven una reinterpretació

del vestit típic amb unes faldes voluminoses plenes de volants.

En relació amb els monuments, Guti, fou el nostre artista de confiança per al monument gran i l’artista del monument infantil fou Vicente Giménez Sánchez, que va decidir aquell any dedicar la falleta a les nostres festes valencianes.

Leonor ens fa arribar un record molt bonic i especial i al mateix temps símbol molt valencià de la nostra cultura. Ens explica que per primera vegada tota la comissió estava convidada a l’acte de nomenament.

Abans els actes de nomenament es feien en casa de la fallera major i no tots i totes acudien. Era un acte íntim on es rendia homenatge a les falleres majors i que no tenia res a veure en el que s’ha convertit hui en dia.

Continuant amb la història, conta que la seua tia Pepita va organitzar una actuació sorpresa de danses valencianes amb dolçaina i tabalet. Quan arriben els ballaors i ballaores, provinents de València, al destí es trobaren que no hi havia ni un sol fanal!

Van haver de desfilar cantant i ballant baix la lluna de València. Tots i totes es quedaren bocabadats en escoltar i contemplar aquell meravellós espectacle que ningú s’esperava.

I amb l’arribada dels anys 2001 i 2002, donàrem la benvinguda a un nou president: José Rafael Colomer i Vives.

Amb tan sols tres anys a la nostra comissió i com diu ell, amb tan sols una insígnia de coure, va fer un pas endavant i decidí presentar-se per desenvolupar aquest càrrec tan

important i que tanta responsabilitat comporta. Però hem de dir que el president mai està sol, sempre tindrà una directiva, almenys en la nostra comissió, que es repartirà la feina i farà que la falla tire endavant. És a dir, un gran equip de feina imprescindible.

Un any especial que va viure junt amb la seua fallera major, Alícia Badenes Pérez, que ho tornaria a ser l’any següent convertint-se així en la primera fallera major que repetiria en el seu càrrec.

Carla Alcañiz Martínez, fallera major infantil i Andreu Vidal Alcañiz, president infantil foren els dos representants infantils que gaudirien aquest any junt amb Alícia i José.

A més, Carla i Andreu compartien un vincle molt especial donat que eren cosins germans.

L’artista faller d’aquell any fou José Gutiérrez, en qui confiarem perquè ens fera els dos monuments que presidirien els nostres carrers.

Guanyàrem el campionat de lliga i copa en primera divisió de futbet i aconseguírem el primer en jocs de saló en la modalitat d’escacs.

I com no, en la cavalcada multicolor amb disfresses que evocaven la terra del sol naixent, la Xina, amb un drac enorme que portaven diferents fallers i falleres perquè donara l’efecte d’estar viu, aconseguírem un segon premi.

L’any següent, canviem de president i fallera major infantil i donem la benvinguda a Maria Sánchez Esteve i a Javi Palacios Serrano.

Amb canvi d’artistes també, les mans de Víctor Giner ens modelaren la

falla infantil i l’artista Piera ens va fer aconseguir un tercer premi en la falla gran en secció segona.

En la cavalcada multicolor, i mirant les fotos d’aquell any que ens han fet arribar, podem observar que estàvem de celebració. Els nostres presidents i falleres majors anaven disfressats de ciri aniversari i la carrossa simulava un pastís gegant.

A més aquell exercici, tornaríem a tindre la sort de guanyar un primer premi en el concurs de teatre gràcies a l’esforç i treball dur de tots els fallers i falleres que es deixaven la pell en els assajos, i per segon any consecutiu tornàrem a ser primers en futbet.

Dos anys molt bons que ens aportaren premis que feia temps que no gaudíem. Gens mal per a un president tan novençà.

En 2003 i 2004 tornem a donar la benvinguda com a president a un dels ja veterans nostres: Vicente Julio Muñoz Llorca, que reprenia aquest càrrec amb molta il·lusió i que marcaria ja un acomiadament molt pròxim, donat que s’aproximava una època molt important per a ell.

Junt amb Carla Andrés Santillana com a fallera major, repetiren en el càrrec un any més, Carla Alcañiz Martínez, com a fallera major infantil i Andreu Vidal Alcañiz com a president infantil. Sembla que l’experiència els va agrada moltíssim.

Amb dos homes ja coneguts en la nostra comissió, plantàrem els nostres monuments en mans de Vicent Piera, artista de la falla gran amb un lema molt adient a la nostra festa, les Falles, i en mans de Víctor Giner, plantàrem falla infantil.

Carla Andrés, ens fa arribar una anècdota i ens conta que la disfressa d’aquell any és la que més recorda amb molta il·lusió. Amb una forta crítica social, fórem capaços de donarli una volta i criticar la pirateria que en aquell temps estava tan present i es veia molt en la societat.

Amb carros adornats amb discs i disfressats i disfressades de pirates desfilaren pels carrers d’Alzira, sent una imatge molt original.

L’any següent donaríem la benvinguda a qui seria la fallera major que més vegades ha gaudit d’aquest càrrec: Inés Torres Vélez, que gaudí del seu any junt amb Andrea Roman Alcázar, fallera major infantil i Rubén Pastor Piquer, president infantil.

L’artista Víctor Giner, seria enguany l’encarregat de fer-nos els dos

monuments després d’uns quants anys amb nosaltres sent l’encarregat de la nostra falla infantil.

Rubén ens explica, que a ell li encanten els passacarrers, i si ens fixem perquè tots el coneguem, ell mai falla a un ballant amb la xaranga mentre visitem les falles veïnes.

Però aquell any, cal dir que era molt més menut, li donà un disgust molt gran a la seua mare.

No volia desfilar al costat d’Andrea per la vergonya que li tenia. Va caminar durant molta estona per la vorera, fins que es va animar i s’uní a ella. Hui en dia podem assegurar que ja no es tenen vergonya i han compartit molts moments junts.

Això no obstant, pocs dies abans de celebrar la nostra festa gran

ocorregué un dels episodis més negres de les nostres vides i que hui encara recordem amb molta tristesa.

L’11 de març, a Madrid, es produí un dels pitjors atemptats de la nostra història recent. Atemptat que es cobrà centenars de víctimes i que ens marcà com a societat en aquell moment.

Com a conseqüència, amb motiu de solidaritat i mostra de condol cap a les víctimes, la nostra festa es va paralitzar.

No es podia celebrar un acte amb tanta alegria i color com és la cavalcada multicolor havent-se produït un episodi tan negre.

Sí que es pogueren celebrar les Falles dies després, però amb un regust molt amarg.

I en 2005 el nostre president Muñoz enceta el seu acomiadament definitiu com a president de la nostra comissió i anys després el veuríem presidint un dels càrrecs més importants en la nostra festa: el de president de Junta Local Fallera.

Al costat de la nostra fallera major, Inés Torres Vélez, la nostra fallera major infantil Victòria Aragón Sánchez i el nostre president infantil, Rubén Herraiz Piquer, visqué un dels moments irrepetibles de la nostra trajectòria fallera.

El dia de la cavalcada multicolor, convidaren als representants infantils de l’any anterior, Rubén i Andrea, a desfilar amb ells donat que l’any anterior no va ser possible a causa de la suspensió per l’atac terrorista. La disfressa escollida aquell any estava relacionada amb l’educació viària.

L’artista elegit per a aquests dos anys, i com ja anava sent constant, fou Víctor Giner que amb el seu talent i esforç ens va plantar els monuments al nostre carrer.

Aplega el 2006 i fem canvi de falleres majors i president infantil. I un gran canvi, perquè per primera vegada en la nostra comissió la fallera major no vivia a Alzira, ni més ni menys que la buscàrem a França.

Olga Pla Valiente, la fallera major, ens explica que un dia li va sonar el telèfon i quan el va agafar, la seua sorpresa fou que a l’altre costat li parlava Nardi Almela.

Després d’una curta salutació, Nardi li comentà que estava en una reunió al casal perquè estaven buscant qui podia ser fallera major i que havien pensat amb ella. Amb els pèls de punta,

tota emocionada els va contestar que s’ho havia de pensar i quedaren que els donaria una resposta. L’endemà Olga ja estava telefonant de tornada per confirmar el càrrec.

La seua fallera major infantil fou Anna Fillol Canet i el seu president infantil, Alejandro Iñigo Vila. Junt amb Muñoz, tots tres gaudiren d’un any fantàstic i aquell exercici, en la cavalcada multicolor, es disfressaren de prínceps i princeses de conte.

Continuant amb la nostra història, el president dels següents exercicis, Fernando Iñigo Luís, va tindre la sort de compartir el càrrec en 2007 amb el seu fill Alejandro Iñigo Vila, com a president infantil.

Les falleres majors que gaudiren amb ells dos, foren Anna Fillol Canet, fallera major infantil i Olga Díaz Hernández, la

nostra fallera major. Any molt especial i molt màgic perquè tinguérem la sort de poder plantar el monument infantil en secció especial en mans de l’artista faller Carlos March.

Amb el lema “Un dia en el mercat”, el somni se’ns va complir i guanyàrem el primer premi i el premi a millor ninot infantil, davant la sorpresa de tots i totes.

El nostre artista, Víctor Giner fou l’encarregat un exercici més de plantar el nostre monument gran, que per primera vegada veia molt a prop l’infantil donat que aquest any es va decidir canviar la ubicació del mateix i passà a estar en el lloc de hui en dia.

Tornàrem a gaudir d’un primer premi en el teatre i, ja que ens posàvem, a més aconseguírem el premi a millor obra inèdita i millor decorat.

un president especial “ningú s’esperava el que plantàrem”

Per què es va decidir plantar en especial?

Perquè vaig ser el president, el meu fill també ho era i volia que eixe any fora especial. Ara com ara, a la falla som els únics que, sent pare i fill a banda de presidents, hem pogut viure aquest moment de primera mà i poques falles en Alzira ho podran dir també.

La comissió com va rebre la notícia? Com i quan ho diguéreu?

Va ser una sorpresa molt gran. Ni ho sabien ni s’ho esperaven. Aquell any passarem d’estar en segona secció a estar en especial. Ho vaig dir quan isqué nomenat el meu fill president infantil, els vaig donar la notícia i l’alegria va ser enorme.

Com buscàreu l’artista?

Jo sempre tenia la idea d’anar a buscar primer que tot a Julio Monterrubio. El que passava és que ell ja li havien encomanat la falla de Nou Campanar i aleshores no podia agafar-nos a nosaltres. Contactàrem a Estela, però com havia deixat la falla Pintor Andreu perquè necessitava descansar un any, tampoc ens la va poder fer. Buscàrem altres fins que vaig suggerir a Carlos March. Ell formava part de l’escola d’Estela i decidirem confiar en ell.

La temàtica de la falla l’escollireu?

Carlos ens va presentar diferents esbossos i nosaltres escollirem la que més ens va agradar. A més, ell tenia molta il·lusió i es notava que tenia moltes ganes de fer la falla infantil perquè encara no era un artista molt reconegut i sabia que podia obrir-se portes amb un bon resultat.

Sabíeu que anàveu a guanyar?

No ho sabíem però si confiàvem. La falla era perfecta, estava molt ben feta. Tocaves les figures i pareixien figuretes de Lladró, una perfecció. En el fons ho esperàvem i ens feia molta il·lusió, però érem conscients que estava molt difícil.

Com es va viure eixe moment en escoltar que érem primers?

Nosaltres estàvem baix de l’escenari esperant que ens cridaren per a pujar. Arriba el torn de la secció especial infantil i l’emoció que se sent no es pot explicar en paraules. Per a mi el monument és el més gran de les falles i estar allí en eixe moment, era

molt emocionant. Va ser una mar de llàgrimes.

Escoltar el quart premi, el tercer i veure que no eres tu, diuen el segon i tampoc és la teua falla, i aleshores escoltes com esclata l’alegria i saps que el primer premi és teu. A més, veure pujar allí dalt al teu fill és indescriptible.

Va eixir tot com planejareu o va sorgir alguna cosa que va fer que pensàreu que no anava a eixir bé?

Va estar tot molt ben estudiat i planificat. Es va treballar molt també la decoració de la falleta que ens va quedar molt bé i la veritat és que va eixir tot rodat, però perquè treballarem molt perquè no fallara res. Aquell any, a més, també guanyàrem el millor ninot de secció especial.

Teniu algun record o anècdota d’aquell any que volguéreu contar-nos?

Eixe moment, el de l’entrega de premis. Eres la penúltima falla que desfila perquè només darrere de tu està la comissió que ha guanyat el monument gran en secció especial. Camí a la falla t’acompanya Junta Local Fallera, la fallera major infantil d’Alzira i el regidor de festes a posar el banderí. A més, aquells dies va haver-hi un riu de gent visitant la nostra falleta. Ningú s’esperava el que plantàrem, molts creien que ho féiem per dir: mira un any que podem estar en especial encara que siga un quart premi. Mai hem tingut tanta gent al nostre carrer com per aquell temps.

L’any següent, 2008, amb Iñigo també al capdavant, gaudírem de la representació de M. José Mompó del Caso, com a fallera major, Sara Iris Aragón Sánchez, com a fallera major infantil i Òscar Pastor Piquer com a president infantil.

Un gran exercici en relació amb el monument gran. Ens canviem a primera secció i guanyem el primer premi. L’artista d’aquesta fita fou Vicent Chaveli amb el lema “Passa temps”, una falla molt tendra amb la imatge de dos avis com a remat.

En el monument infantil, també a primera secció, amb el lema “Ansommis”, l’artista Enrique Tur ens va fer gaudir d’una falleta molt bonica.

Iñigo ens conta una fita també molt important d’aquell any i que sempre és motiu d’alegria per a una comissió.

Augmentarem el cens faller en un 40%. Nosaltres, els fallers i falleres d’aquesta comissió, no hem deixat mai de ser una falla de barri humil, però que cada vegada s’anava fent més gran.

Gran en capacitat i gran en empatia i solidaritat. Aquest any començà la nostra trajectòria amb els projectes solidaris en benefici sempre d’alguna persona o associació que necessitava visibilitat i tot el nostre suport. Projectes que es van estendre en els anys posteriors.

I com no hi ha persones que més celebren la victòria del seu equip que els animadors i animadores, aquell any decidirem disfressar-nos en la cavalcada d’aquest motiu.

Fernando Iñigo, s’acomiada en aquests dos següents anys d’aquesta

etapa com a president, fins un temps més endavant que tornaria a exercir el càrrec.

En 2009, repetix amb M. José Mompó, i com va ocórrer en anys anteriors, viu aquest any en companyia de dos cosins germans: Bernat Alcañiz Martínez i Míriam Alcañiz Serrano.

Els germans Parra foren els artistes elegits per a plantar la nostra falleta infantil i Vicent Chaveli, un any més, l’elegit de modelar el nostre monument gran.

Amb la il·lusió que caracteritza l’acte de la plantà i la preocupació i tensió que comporta als fallers i falleres que s’acosten per a ajudar els artistes, acabàrem de plantar i decorar els monuments, però aquell any no anava a ser com la resta, no sabíem ni esperàvem el que ens venia.

El remat del monument gran, es tractava d’un romà en l’aire subjectat de les seues mans a un carro de carreres amb un cavall. Un remat com podeu llegir espectacular.

A causa de l’enorme risc mateix que suportava aquest, tinguérem la mala sort què es partira i acabara caient, no podent ser valorada pel jurat com es mereixia.

Tot va girar entorn d’aquesta temàtica, la falleta infantil contava les aventures d’Astèrix i Obèlix i la seua lluita contra els romans i la disfressa de la cavalcada multicolor va reflectir aquesta idea.

Es va decidir fer un quadre amb la imatge de la falla plantada en els nostres quatre cantons. Aquest presidix una de les parets del nostre casal per recordar la nostra il·lusió que no va poder ser.

“viure la crida des del balcó de l’ajuntament és indescriptible” huit anys al capdavant de JLF d’Alzira

Durant quants anys fores president de Junta? Quants anys fores president de la falla?

Vaig ser huit anys consecutius, des del 2008-2009 fins a l’exercici 20162017. Els mateixos que he sigut en la falla, però en aquest cas no seguits, la primera vegada va ser l’any 1992 i l’any següent. Tornaria en els anys 1999 i 2000 i l’últim tram de presidència va ser del 2003 al 2006.

Que et va animar a presentar-te?

Em va animar allò que anima a qualsevol persona que vol superar-se i l’apassiona el món de les falles. Això va fer que em presentara i continuara tots eixos anys. Perquè els quarantacinc anys que soc faller, he tingut multitud de càrrecs i volia aspirar al màxim que es podia: ser president de Junta Local. A més, tinc l’orgull de dir que he sigut l’únic, per ara, que ho ha sigut huit anys seguits.

Fas balanç positiu d’aquells anys?

Un balanç molt bo i molt positiu. Sempre hi ha coses que et fan enfadar i discussions, però no roïnes sinó discussions que són creades a conseqüència de dur avant la Junta Local i organitzar les Falles, però sense dubte una experiència molt bonica, si no, no haguera repetit tants anys.

Quines coses recordes del que has fet com a president?

Vaig poder complir tot el que portava en els meus programes a l’hora de presentar-me a les eleccions. Tot menys dues coses: una que no poguérem fer per diners i l’altra,

era que volíem que es plantara un dia abans i així poder votar el dia 16, tenint tot el dia per poder ferho i d’aquesta manera no perdre’t un dia de falles per anar a votar els monuments.

Vaig ser fundador del G6, establirem molt bona relació en tots els pobles de voltant i inclús amb la província de Múrcia. Aconseguirem que en una presentació de la fallera major d’Alzira es reuniren les tres màximes representants de les Falles, la Magdalena i les Fogueres, vàrem fer que els mantenidors foren persones de renom, i així, aconseguir que es parlara d’Alzira per tot arreu.

Quant a coses pròpies de la festa, reiniciarem el ral·li que hui ja està molt consolidat, crearem la globotà que inclús un any s’aplegaren a unflar 20.000 globus, durant tres anys poguérem fer el concurs nacional de mascletaes de set dies, i vaig ser qui va fer que Sant Josep vinguera un dia a la mascletà.

Resumidament, vaig mantenir el que hi havia i vaig intentar millorar-ho i realçar-ho per donar-li més renom.

Què hagueres canviat del teu pas per Junta?

No haguera canviat res, però em vaig quedar en les ganes de poder aconseguir partir l’ofrena en dos dies, perquè és molt llarga a causa de la gran quantitat de fallers i falleres. Però estic molt content del meu pas i molt orgullós del que férem. Aconseguirem més subvenció per part de l’Ajuntament i rebaixarem, quasi eliminant, el deute adquirit que es portava arrossegant.

Treball dur però que compensa?

És molt de treball dur i sacrificat. Jo, malauradament, vaig perdre la feina molt jove i no vaig tindre la sort de poder tornar a treballar. Açò va fer que em poguera dedicar exclusivament al món de les Falles. És molta feina perquè s’havia de buscar moltes publicitats i patrocinis per poder dur endavant molts projectes perquè encara que rebem molta subvenció, moltes vegades es queda curta.

Tornaries a presentar-te?

Si parlem d’il·lusió i ganes, sí que em tornaria a presentar, però no em vec ja. No tinc ja una edat per donar eixe 100% que donava abans.

Que es sent en tornar a la comissió i gaudir d’un aniversari com aquest?

Et venen molts records a la ment, de molts anys que vaig ser faller. Jo soc faller des de la fusió perquè jo era de la falla Camí Fondo. És molt bonic i emocionant viure aquests moments, perquè un aniversari és un any molt especial.

Conta’ns anècdotes o coses curioses que t’han passat sent president.

La més curiosa per a mi i que encara riguem molt en recordar-la és quan en Madrid, tornàvem del FITUR a l’hotel i crec que Antena 3 inaugurava estudis amb la presència del Rei i el centre estava pràcticament tancat al trànsit. El navegador GPS ens feia donar voltes fins a tornar sempre al mateix lloc. L’hotel es trobava prop de la Puerta del Sol, i aleshores vaig

baixar a preguntar com aplegar al destí, tot açò vestit de faller, mentre la gent em mirava estranyada. Una altra és la reelecció a president. Va ser l’elecció més treballada i llarga. En aquell temps començaven a agafar força les xarxes socials i es comentava que jo seria el menys votat. Quan va aplegar l’hora de la votació, jo em trobava en la comissió i amb el telèfon en mà anàvem comptant vots i quan confirmàrem el vot número 19 començà la gran festa.

Guardes bon record de les teues falleres majors i cort d’honor?

Puc donar gràcies que després d’haver conegut i haver conviscut amb huit falleres majors i huit falleres majors infantils i amb les seues corts, quan veig com han crescut em sent molt orgullós de totes. No tinc queixa de cap i si va sorgir algun problema, va ser normal, perquè convius amb totes elles durant un any. Sols em queda agrair a totes la seua estima cap a mi i cap a la meua dona.

Què és el més emocionant que es pot viure com a president de Junta Local?

Una de les coses més emocionants és viure la Crida des del balcó de l’ajuntament. No es pot descriure eixa sensació. I després també puc destacar el moment quan aplega el dia 20 de març i comproves que hi ha hagut coses que s’han fet mal, però confirmes que la gent està contenta i en resum ha eixit tot bé. Eixa era la millor satisfacció.

HISTÒRIC DE CÀRRECS EXERCITS EN LA DIRECTIVA DE JLF

1989 | Juan Marco Comas. Delegat de cultura i col·laborador del llibre del centenari de Junta Local Fallera.

1994 i 1995 | Juan Marco Argente. Tresorer de Junta Local Fallera.

1996 i 1997 | Juan Marco Argente. Vicepresident primer de Junta Local Fallera. | Vicente Julio Muñoz Llorca. Delegat de festejos.

2002 | Fernando Iñigo Luis. Tresorer de Junta Local Fallera.

2003 - 2005 | Javier Carreres Camarena. Tresorer de Junta Local Fallera.

2004 | Fernando Iñigo Luis. Secretari general de Junta Local Fallera.

2009 - 2016 | Vicente J. Muñoz Llorca. President de Junta Local Fallera.

2013 i 2014 | Fernando Iñigo Luis. Secretari general de Junta Local Fallera.

HISTÒRIC DE FALLERES A LA CORT D’HONOR D’ALZIRA

1989 | Amparo Canet Pla. Cort d’honor de la fallera major d’Alzira.

1992 | Nardi Almela Gomis. Cort d’honor de la fallera major d’Alzira.

1992 | Beatriz Soler Peris. Cort d’honor de la fallera major infantil d’Alzira.

1995 | Tània Marco Grimaltos. Cort d’honor de la fallera major infantil d’Alzira.

1996 | Natàlia Pardo López. Cort d’honor de la fallera major d’Alzira.

1997 | Elena Almela Gomis. Cort d’honor de la fallera major d’Alzira.

1997 | M. Carmen Giménez Esquer. Cort d’honor de la fallera major infantil d’Alzira.

2010 | Anna Fillol Canet i Carla Herraiz Piquer. Cort d’honor de la fallera major infantil d’Alzira.

2017 | Laura Galan Pla i Marina Peña López. Cort d’honor de la fallera major infantil d’Alzira.

2020 - 2022 | Aitana Jara Jáquez. Cort d’honor de la fallera major d’Alzira.

En 2010, la fallera major per aquell exercici fou Joana España González, fallera molt recent de la nostra comissió, i altres dos cosins i de la mateixa família: Crisitina Alcañiz Montagud i per segona vegada, Bernat Alcañiz Martínez.

Ens llevàrem un poc l’espineta de l’exercici anterior, i amb els artistes d’Art en Foc, guanyàrem un tercer premi en la falla infantil, i Chaveli s’acomiadà de la nostra comissió amb el seu últim treball en la falla gran.

Després d’uns anys de pausa, tornàrem a portar a la comissió dues activitats que ja no solíem fer. Iñigo, ens va portar a celebrar el dia de les Paelles amb totes les comissions, donat que teníem com costum celebrar-les al nostre casal i tornàrem a reunir-nos tots i totes per fer una disfressa casolana.

Com un engranatge perfecte, férem cadenes de treball: es repuntaven les disfresses amb les màquines de cosir, quan estaven cosides es passava a les següents mans que omplien les boques i es passava la disfressa ja mig acabada perquè apegaren els ulls i posaren les antenes. Tots aquests passos per finalment acabar disfressats de Trancas i Barrancas de manera molt encertada, treball de formiguetes molt treballadores.

Canvi d’any i canvi de president. De la mà de Roberto Ruiz Roig, iniciem una nova etapa i no de la millor manera possible en 2011.

El destí va voler que tan sols dos anys després, caiguera altra desgràcia sobre el monument gran. La mala sort va fer que el taller de l’artista Palacios i Serra es botara foc i junt amb altres monuments estava el nostre també.

Al final, pensàrem que no ens podíem quedar sense res i decidírem plantar un remat en forma de xemeneia realitzat pels artistes de la nostra falla infantil: Art en Foc.

Un símbol de gran tristesa, però que al mateix temps ens va demostrar que sí que existix la germanor fallera, donat que entre tots i totes i amb l’ajuda de falles veïnes que ens donaren ninots, poguérem plantar una falla molt decent.

Aquell any, fou fallera major la nostra veterana en el càrrec, Inés Torres Vélez, acompanyada de la fallera major infantil Maria Martín Almela i el president infantil, Josep Carreres Fluixà.

Encara que va ser el primer any com a president de Roberto, gràcies a la seua iniciativa, duguérem a terme

moltes tasques. Continuàrem amb la labor solidària fent al nostre casal una donació de sang, que hui en dia encara mantenim, i obrírem les nostres portes a tots i totes que volgueren acostar-se a contribuir amb roba i menjar.

Tornàrem a participar en el concurs de teatre amb l’obra “Anatòmic” i per primera vegada celebràrem la nostra ja tradicional festa eivissenca que dona la benvinguda a l’estiu.

La disfressa d’aquell any va ser d’allò més original. Amb anelles forrades de teles de colors simularem ser un gran conjunt de marionetes que va omplir de color els carrers de la nostra ciutat.

I amb un sabor de boca agredolç pel monument, però al mateix temps havia resultat a la fi un molt bon any, començarem els preparatius per a l’exercici següent.

Inés, durant aquest exercici, s’acomiadaria del càrrec de fallera major gaudint d’aquest amb la companyia de Paula Pantoja Garcia i Marc Montagud Espada. Amb Roberto, al capdavant, celebraríem aquest any la primera fira del llibre solidària.

A la plaça major, muntàrem unes paradetes on exposàrem tots els llibres que tan generosament ens havien donat, a preus simbòlics i amb ajuda dels fallers i falleres venguérem les obres i destinarem els diners a l’associació de familiars de malalts per l’Alzheimer i a l’hospital de la Ribera.

Com si es tractara d’un joc dut a la vida real, ens disfressàrem del tradicional Monopoly i desfilàrem amb barrets i bastons a la mà i l’equip de cavalcada recreà al protagonista principal que presidí el nostre camió durant tot el trajecte.

I per intentar llevar-se el regust amarg, Palacios i Serra tornà a plantar el monument gran en el nostre carrer i els artistes d’Art en Foc, la infantil.

En 2012 va ser l’últim any en què interpretàrem una obra de teatre adult. Amb el títol “Espanyistán” ens acomiadàrem dels escenaris amb un segon premi i amb el reconeixement a la millor obra inèdita.

Refrescant memòries, recordeu com era el sòl del casal abans? De segur que sí, perquè més d’un i una l’hem tastat. Doncs perquè no tornara a passar, reformàrem el casal, pintàrem i li posàrem el sòl que tenim ara.

Paula també ens fa recordar i ens explica que aquell any la cançó que més sonava era “Ai se eu te pego”. La recorda amb estima perquè sempre la ballaven els quatre junts. A més,

ens conta una anècdota molt graciosa d’aquell març. Quan arreplegaren el banderí de la falla infantil, s’adonaren que el set que figurava se semblava més a un u, aleshores decidiren creure que era un primer amb molta alegria.

Amb una crisi econòmica molt dura que travessàvem en aquells temps, l’any 2013 va ser complicat i a la nostra comissió es va notar molt. Tinguérem baixes i haguérem de retallar, però tiràrem endavant.

Davant del repte, es presentà com a president Francisco Javier Palacios Bertomeu, faller de tota la vida de la nostra comissió i que estigué present en la fundació d’Albuixarres.

Visqué les Falles junt amb Melisa Navasquillo Pelufo, fallera major, Paula Pla Mata, fallera major infantil i Daniel Fillol Canet, president infantil.

Amb una forta crítica social cap a una pràctica que hui en dia està més present que mai: el joc, i al mateix temps criticant els projectes faraònics de l’època i el seu “Eurovegas”, allà que anàrem i amb disfresses de taules de joc i de crupiers mostrarem el nostre desacord davant aquestes pràctiques.

Melisa ens conta que va ser un any molt especial donat que va complir el seu somni de ser fallera major.

Un dels records que guarda amb més estima, va ser l’entrega dels premis solidaris ONCE a València, on ens atorgaren un accèssit que tots i totes apreciàrem moltíssim.

Aquell any celebràrem l’eivissenca en companyia de la nostra falla veïna i amiga, Cantereries. Una nit molt agradable i de la que gaudírem tots i totes.

Els nostres artistes fallers per al 2013 i 2014 foren: Palacios i Serra en el monument gran i donàrem la benvinguda a Juanjo Tarrasó a qui li confiaríem els dos monuments infantils.

Aquest últim any, el 2014, comptàrem amb representants ja amb experiència repetint en el càrrec. Palacios com a president, Paula com a fallera major infantil i Daniel com a president infantil.

Tots tres donaren la benvinguda a Mª Carmen del Caso Martín, que seguint els passos de la seua filla va fer un pas endavant i volgué gaudir de l’any com a fallera major, any inoblidable per a aquesta i que segur que guarda molt bon record.

Aconseguírem el primer premi al ninot de l’exposició en secció primera

i encetàrem una etapa que dura fins al dia de hui: tornàrem a sentir el nom de la nostra comissió en el lliurament de premis de la cavalcada multicolor.

Com heu pogut veure, anys enrere Carreres usava uns carros perquè les falleres majors pogueren desfilar amb ells i la disfressa fora més espectacular.

Aleshores l’equip de cavalcada aquell any no s’ho pensà massa i amb ajuda dels fallers i falleres es posaren mans a l’obra i tornaren a crear aquells carros .

Un matí al casal amb un bon esmorzar, aquests ja estaven preparats per a ser decorats. I allí no es va quedar la cosa. La disfressa escollida aquell any era la de paó i després de diverses proves amb materials diferents, decidiren fer una bogeria que al final donà molt bon resultat. Tintàrem el cotó-en-pèl

perquè simulara les seues plomes de colors. S’aconseguí una merescuda recompensa, aquell any tornaríem a guanyar un premi en cavalcada, el tercer.

Amb un president, ja conegut per tots i totes, visquérem en els exercicis 2015 i 2016 moltes alegries i noves situacions.

El primer any, de la mà de José Rafael Colomer Vives, foren fallera major, Amparo Canet Pla, fallera major infantil, Andrea Oliver Vives i president infantil, Joan Fuster Pardo.

Cal destacar d’aquell exercici, un repte molt important. Amb una tasca solidària molt bonica, preparàrem centenars de pots de melmelada per vendre’ls en benefici d’un faller molt especial per a nosaltres: Josep. Gran tasca la de tots els fallers i falleres

que es bolcaren per poder obtenir la quantitat més gran de diners possible i poder ajudar-lo en allò que poguera necessitar.

A causa d’això guanyàrem el Premi Especial en els Premis Solidaris de l’ONCE i els representants anaren a València a la gal·la per recollir el banderí del qual estem molt orgullosos i orgulloses.

Any de moltes novetats perquè aquest exercici, gaudírem del primer Cara a Cara de la nostra comissió. Acabat l’estiu, donàrem la benvinguda als fallers i falleres i veïns i veïnes del barri amb una magnífica festa amb xarangues.

Al carrer Albuixarres muntàrem dos escenaris on la xaranga La Fumiga i la xaranga La Tanga, per delectar-nos amb una batalla musical.

Continuàrem amb Palacios i Serra amb el monument gran i tornàrem a donar la benvinguda a la nostra comissió a l’artista Carlos March que ens plantà el monument infantil.

Va ser la primera vegada també que es va organitzar una excursió fallera a València per veure la mascletà. Amb una primera parada per esmorzar pujàrem a l’autobús i gaudírem d’un magnífic dia.

Per tancar un any redó, l’equip de cavalcada amb les ganes renovades per l’èxit de l’any anterior, decidiren fer una disfressa inspirada en l’espai exterior, una disfressa molt galàctica.

Disfressats de cap a peus, amb un barret enorme i unes fantàstiques botes, desfilàrem pels carrers de la nostra ciutat, omplint-los de color i aconseguint un segon premi.

I com no podem estar quiets i quietes, després de tota la feina de l’any necessitàvem fer alguna cosa més. Allà que anàrem i preparàrem un pasdoble per al 19 de març. Tan malament no ens va eixir donat que ens premiaren amb un tercer premi.

L’exercici següent iniciat, al mes d’octubre, com a acte solidari, ens embarcàrem en una fita molt important: intentar batre el rècord Guinness a la traca més llarga.

Al recinte de Tulell estenguérem metres i metres de traca i els representants l’encengueren com si una traca de la cremà es tractara.

Tot aquest treball tenia un molt bon objectiu, tots els diners recaptats es donaren a l’entitat ASPANION.

Aquell març de 2016, cremarien els monuments Amparo León Benavent, com a fallera major, Laura Galan Pla, fallera major infantil i Carles Peris Paredes, president infantil. Tots tres acompanyats un any més de Colomer com a president.

Ens acomiadàrem així, després de molts anys treballant junts i juntes, de Palacios i Serra que ens plantà una última falla molt bonica i donàrem la benvinguda a la nostra comissió a José Puig, artista de la falla infantil, amb la que guanyàrem un tercer premi en secció primera.

La disfressa d’aquell any, va ser elaborada per un nou equip de disfressa que va fer molta feina per aconseguir un treball molt bonic que simulava uns ruscos, i on nosaltres érem les abelles treballadores. I fem èmfasi en treballadores, perquè va ser un treball molt laboriós amb molts detalls i quedà molt encertat.

Però el moment sense dubte que marcà aquell any fou el del pasdoble. Comencem a ballar i de sobte comença a ploure.

Les falleres comencen a llevar-les bandes i amb un acord silenciós decidim continuar amb el trajecte com si res passara.

A escassos metres d’acabar el recorregut, ens adonàrem que estava desfilant sols la nostra comissió i en volta d’amagar-nos perquè plovia en gana decidírem donar-ho tot.

Acabàrem davant les falleres majors d’Alzira, demostrant als i les nostres representants que volíem acabar per ells i elles l’acte.

“guanyàrem el premi especial ONCE dues vegades seguides” férem projectes molt ambiciosos

Quan parlem de la nostra falla, no podem deixar a banda la solidaritat. Durant aquests anys hem fet nombrosos actes i projectes per intentar posar un granet d’arena i contribuir a aquelles causes que pensàvem que ho necessitaries. Modesto, M. José Espada i M. José Galan, ens recorden en aquestes pàgines tot el que férem.

Com va sorgir la idea d’iniciar-nos amb els projectes solidaris?

El primer projecte de solidaritat inicià en Fernando com a president i en aquell any donàvem a causes solidàries el 0,07 del pressupost de les quotes. Amb ell també començaria la recollida de roba i menjar dues vegades a l’any que dúiem a Càritas i féiem les donacions de sang al casal cada any.

Quins són els actes que hem fet?

Volguérem fer més actes solidaris i el primer que férem va ser la fira solidària de llibres. Al quiosc de Toni, a la plaça major, muntarem una paradeta i els beneficis foren destinats a l’AFA d’Alzira. La segona ja la férem a la plaça major i els beneficis foren per a Aspanion.

Els següents projectes foren les melmelades de Josep. Ens mobilitzarem i anàrem per tots els pobles del voltant per vendre el màxim possible de melmelades possible. Posarem una paradeta en el mercat els dimecres, en la fira medieval d’Alzira i en l’hospital de la Ribera.

Férem després una la traca amb la qual volguérem batre un rècord

Guinness. El que aconseguirem recaptar ho destinarem a Aspanion també.

Per a Beteta, férem una representació benèfica de l’obra de teatre “SantaFalles” i venguérem entrades per poder comprar-li un ordinador perquè l’ajudara a comunicar-se.

Férem un circuit, en col·laboració amb l’ONCE, en el casal amb gossos guia i obstacles per donar a conéixer com és el dia a dia de les persones invidents.

I hem fet una matinal motera a la plaça de la Generalitat en nom d’Agustí Pérez per poder aconseguir-li un vehicle adaptat.

Quin cregueu que ha sigut el més espectacular fins a la data? I el més bonic?

La traca és el més espectacular i perquè va ser el més costós. Però la motera pel que fa a esdeveniment multitudinari perquè va congregar molta gent.

Josep també va ser molt especial perquè et tocava la fibra sensible. Antich no donava coll a fer les melmelades de tantes que venguérem. Recorde que allí en el casal venia encara la melmelada calenta i la posàvem en pots per decorar-los i dur-los a la venda.

Canviaríeu alguna cosa que penseu que es podria haver fet millor?

Canviar com a tal no, perquè sempre es fa el millor que pots. Està clar que millorable és tot, però dins de

la inexperiència que teníem pensem que va eixir tot prou bé. La gent de la falla participà molt i per exemple, en la traca a les 6 del matí ja estava al recinte de Tulell per tallar els carrers i vigilar perquè isquera tot bé.

Va ser un projecte molt ambiciós i complicat i que va costar molts diners, per la qual cosa haguérem de fer un esforç doble en buscar patrocini per poder obtenir beneficis. La llàstima és que el dia que ho havíem de fer plovia i es va haver de cancel·lar i ajornar-ho en preses i per això no poguérem fer tot el que teníem pensat.

Amb quines associacions hem treballat?

Hem treballat per ajudar, en la manera que hem pogut, a Aspanion, a l’ONCE amb les jornades de visibilització, a l’AFA d’Alzira i a la Creu Roja en les donacions de sang.

A més, sempre ha sigut un plaer treballar amb ells perquè sempre s’hi han bolcat i ens han ajudat perquè davant dels prejudicis de la gent que pensa que els diners no les aplegarien, sempre han comunicat que estàvem col·laborant amb ells i ara per ara quan els veiem, per exemple a Reme la presidenta d’Apanion, sempre és una alegria.

Penseu que tornarem a aquell camí?

Sí que es podria tornar a fer, però necessitem a gent que tinga molt de temps lliure i que tinga un esperit de tirar cap avant i d’estirar el carro per motivar a un gran equip i dur endavant la feina que hi ha molta,

molt bonica perquè es fa amb molta il·lusió però amb molta feina.

Pensàveu quan començareu que arribaríeu fins al punt que hem arribat?

Jaime era la ment pensant i anava sempre per davant, nosaltres érem els qui l’ajudàvem en tot i tiràvem endavant ja siga fent cartells, fent entrevistes en la ràdio per donar publicitat i visibilitat.

Mai haguérem pensat aplegar on aplegàvem, de fet sempre hem pensat que mai trauríem diners. En la fira solidària creiem que no tindríem prou llibres per a poder muntar-la bé i quan ens adonarem hi havia més de tres mil llibres per vendre!

Amb què vos quedeu?

En el fet que hem arreplegat molts diners i pensem que hem ajudat a molta gent. A més, en la falla es creà un sentiment de solidaritat i de germanor que poques coses ho fa sorgir d’eixa manera.

Els exercicis 2017 i 2018 també vingueren carregats de novetats i molts bons sabors de boca.

Al capdavant de la comissió, trobem per a aquells a dos anys a Toni Garci-Caballero Pérez, com a president infantil a Pau Canet Garcia i per primera vegada en la història de la comissió mare i filla foren les representants com a falleres majors. Parlem de Patrícia Gimeno Giménez i Alba Badenes Gimeno.

Cremem les Falles anteriors, comencem any faller i fem una primera parada al Ral·li Humorístic. Els i les nostres artistes guanyaren el segon premi amb la cançó “Que festín”, de la banda sonora de la pel·lícula la Bella i la Bèstia.

Decidírem aprovar un brusó oficial i en mans de Marta Fernández, es va

redissenyar i digitalitzar el nostre escut i per commemorar-ho, es regalaren insígnies a tots i totes.

Guanyàrem el Premi Especial ONCE a la solidaritat i el premi Pont de ferro de la nostra ciutat com a reconeixement de totes les tasques solidàries que havíem dut a terme.

Pau ens explica que en la presentació, després de pujar tots els xiquets i xiquetes era el torn del seu germanet Àlex. Portava un regalet per a ell, però en arribar el moment no va voler donar-lo i començà a córrer per tot l’escenari.

En mans de Fede Alonso, encarregat del monument gran, i dels dos monuments de l’any següent, i José Antonio Puig, artista de la infantil, aconseguim un doblet fantàstic de tercers llocs.

Any redó i molt marcat pel número tres. Aconseguírem un tercer premi en la cavalcada multicolor, disfressats d’arbres magnífics.

El següent exercici, 2018, va ser molt especial per a Toni. La seua filla Clara Garci-Caballero Canet, va fer un pas endavant i es presentà com a presidenta infantil, convertint-se en la primera i única presidenta que ha tingut la nostra comissió fins a la data.

Les falleres majors aquell any foren, Nardi Mata Ferrer, qui va deixar bocabadades a les seues amigues en presentar-se per sorpresa perquè ningú s’ho esperava, i Aitana Rubio Pellicer, qui l’any següent entregaria la seua banda de fallera major infantil a la seua germana.

I marcant ja una seguida, els nostres artistes aconseguir un tercer premi

al concurs de playbacks dins del Ral·li faller amb una meravellosa actuació amb un popurri de cançons de la pel·lícula el Gran Showman. Patirem aquella nit un poc perquè pareixia que hi havia un menut problema de so, però ho saberen defendre de la millor de les maneres.

Aquest any va ser la primera vegada que aconseguíem premi al concurs de Llibrets d’Alzira i la Generalitat Valenciana va premiar el nostre esforç amb un 72é premi. Ací començaria la nostra aventura a través de les pàgines i treball que amb tanta cura fem.

Altra vegada la pluja va ser protagonista a Falles, però no va impedir que el dia del pasdoble, en veure a Aitana un poc trista, decidírem anar a l’inici del recorregut i ballar encara que fora tan sols un moment el pasdoble que tant havíem assajat.

I anem finalitzant aquest viatge a través del temps i ens parem en aquest exercici 2019.

Començàrem el camí cap a les Falles de la millor manera possible i res feia presagiar el que acabaria ocorrent l’any següent.

De la mà de Colomer com a president, gaudiren de l’exercici, Mireia González Diente, fallera major, Andreu Vidal Gallego, president infantil i Anna Rubio Pellicer, fallera major infantil.

Un any en el qual veiérem molta complicitat entre els representats i que ens va demostrar que ho gaudiren moltíssim tot.

Però com en tots llocs, sempre hi ha alguna cosa que no sabem i que Andreu ens vol comentar d’amagades. Ens assegura que en quasi totes les presentacions, Anna i Alícia, la seua mare, acabaven canviant-se les sabates. Una pel comboi de dur tacons i l’altra per continuar ballant més còmoda i així acabar la nit perfecta.

Mireia ens explica que va ser el seu aniversari 48 hores abans de la seua presentació i els seus amics i amigues li van preparar una sorpresa en la sala al so del Mandanga Style, cançó que tots i totes sabem que és de les preferides seues als dies de Falles.

Una altra curiositat i de la que se sent molt orgullosa, és que en un sopar amb les falleres majors de diverses poblacions, es trobava la fallera major de València, Marina Civera. Aquesta s’acostà a companyes seues falleres majors i els va dir que li digueren que li encantava el seu vestit i que tenia molt bon gust! La cosa va estar en el fet

que dies després, que va ser la Crida a València, ella duia el mateix vestit però en diferent color. Mireia duia un espolí d’autèntica reina fallera.

Va ser un any fantàstic en molts sentits. En la cavalcada multicolor aconseguírem un segon premi amb una disfressa plena de color i de detalls. Amb faldes fetes amb tubs usant els tapets dels nomenaments, amb desenes de caramels fets amb goma eva i un barret altíssim, omplírem els carrers d’alegria perquè ja se sap que els caramels sempre endolcixen la vida.

Guanyàrem el tercer premi en llibret menut en la nostra ciutat, i la nostra sorpresa fou que un any més estàvem dins del llistat de la Generalitat Valenciana que atorga els premis de promoció de l’ús del valencià, però aquesta vegada aconseguint un 43é lloc.

Respecte a monuments, Fede Alonso, fou l’artista encarregat de plantar les dues falles i aquell seria l’últim any que compartiríem aquests moments.

Alcañiz, delegat de monuments, ens podria contar mil i una anècdotes del dia de la plantà i que estem segurs i segures que mai oblidarà, com per exemple la guàrdia que férem fins ben entrada la matinada perquè veiem que no aplegàvem. Tot un esglai.

Al concurs de playback, aconseguírem un primer premi amb una actuació espectacular. Els més menuts i menudes foren capaços de portarnos amb la seua actuació a la ciutat d’Ágrabah i fer-nos gaudir d’un fantàstic príncep Alí, un divertidíssim geni i un cos de ball envejable.

“amb tan sols paperets de colors era capaç de crear disfresses originals” sis anys seguits sent primer premi

Color, art i saber fer s’unixen a l’hora de fer les nostres disfresses i podem dir, i els anys ho demostren, que a la comissió ens agrada fer bones disfresses. Per aquesta raó Mati, Lídia, Andrea i Marta, delegades de cavalcada en diferents temps ens conten que hi ha darrere d’una disfressa.

Com va nàixer la idea de demanar que Carreres fera les disfresses?

Mati: Ell ho va decidir, ens va dir que tenia una idea per a la cavalcada en una reunió. La primera disfressa que va fer va ser, si no m’equivoque, quan va ser Carlos, el seu fill, president infantil.

Qui formava part del seu equip?

Mati: Uns quants. Recorde a Tere Canet, Pepe, Contxín, i jo. Hi havia més gent que ara no em ve al cap. A veure, ell volia un equip en el qual confiar i que tirara avant. Ell ens contava la idea que portava, ens explicava com havíem de fer-ho i allà que anàvem. Sempre tenia molt clar com fer les coses, però també es deixava aconsellar, quan veiem alguna cosa que no estava clara li ho comentàvem i ho solucionàvem.

D’on treia la inspiració?

Mati: Ell s’imaginava el que volia fer. En agost ens convidava al seu xalet i ja ens contava el que anàvem a fer aquell any. Ell s’encarregava de buscar-ho tot, teles, els papers, i els materials necessaris. Era molt artista, tenia un do, li anava molt bé tot el que feia, i això que era daltònic! Inclús així, quedaven espectaculars els colors.

Recordeu alguna anècdota?

Mati: Una anècdota com a tal no, però recorde que a ell se li va quedar clavà una espineta perquè deixà de fer disfresses un any abans de ser la meua filla, Alícia, fallera major. Ell sempre em deia: quina llàstima, que mal em sap, que enguany que és la teua filla i sempre heu estat per a mi ajudant en les disfresses i ara no puc. No obstant això, no em va fer la disfressa, però si em va decorar la sala on exposarem els vestits de fallera major.

A més que sempre hem guanyat la cavalcada quan ell ha fet les disfresses, fins al punt que la gent anava a veure’ns a nosaltres desfilar i acabàrem dient-nos la falla dels paperets perquè en totes les disfresses hi havia.

Es bolcava molta gent a l’hora d’ajudar a fer les disfresses? On les féiem?

Mati: Sí, hi havia molta germanor. La gent s’implicava moltíssim i entre tot féiem les disfresses de tots. La llàstima és que arribà a un punt en què la gent ja es va començar a cansar de fer totes les disfresses i sumant que ell ja es trobava malalt, paràrem de fer aquests. Passàvem moltes hores al casal, portàvem berenar i sopar i a poc a poc anàvem fent. Eren molt bons moments.

Perquè reprendre la idea de fer disfresses?

Marta: Perquè es recordava molt la feina que feia Carreres i un dia decidirem que seria bona idea tornar

a fer disfresses elaborades com aquelles i allà anàrem.

Quina disfressa de les que heu fet recordeu més espectacular?

Andrea: La disfressa que recorde amb més estima sense dubte és la primera meua que anàvem d’arbres, perquè començarem com a principiants i les meues cosines, Patri i Alba, foren les falleres majors. Esther, Anna i jo ens encarregàrem de la cavalcada perquè volíem que fora un regal per a elles.

Lídia: La que més recordem amb estima, les meues acompanyes de cavalcada i jo, és la de la sargantana perquè va ser la primera, aconseguirem fer motles i fer-ho fàcil per a la gent i després la disfressa de les falleres majors i presidents es quedaren molt bonics i les prepararem amb molta il·lusió.

Marta: Em costa decidir-me per la meua disfressa preferida. Tinc sentiments enfrontats en dos anys. El primer el del paó perquè pense que va marcar un abans i un després, perquè retornà la il·lusió de tornar a fer disfresses elaborades. Plantejàrem la cavalcada d’una altra manera i la majoria de disfresses que vingueren després són així també perquè veiérem que teníem molt de potencial. A més, va ser una idea original que es va dissenyar des de zero i veure com la gent a pesar de l’esforç que va ser, va eixir en la cavalcada amb molta actitud. Recorde estar en el garatge del Xato, perquè guardàvem allí els carros de les falleres majors, i veure com començava aparéixer la gent disfressada em va emocionar molt. Però si he d’elegir una disfressa

com a tal, doncs hauria de dir la disfressa de l’any de Mireia. Encara que no pertanyíem a la delegació de cavalcada, ajudarem a fer-lo i molta gent va estar implicada en el procés posant tot el seu amor en la creació dels carros de les falleres majors, que per a mi va ser dels més bonics que s’han fet.

Es nota la evolució en els materials? És més fàcil ara?

Marta: Des del meu punt de vista si, perquè ara eixsitixen materials que ara estan a l’abast com les gomaeves, fieltros, i molts materials que ajuden a embellir la disfressa. Fa anys, i sobre tot en el poble, no hi havia tanta varietat per el que sempre moltes vegades les falles acabaven amb els mateixos colors i estils.

El segon any que ens proposàrem fer la disfressa, partírem d’un disseny i una idea espectaculars. Aquell any havíem decidit anar de tribu, començàrem a fer la prova i cada vegada ens agradava més i quin va ser el problema? Doncs que quan anàrem a Manisses a per els materials per a tots i totes ens adonàrem que era impossible perquè no hi havia material suficient.

D’on tragueu les idees? Sou de dissenys originals o de reinterpretar?

Andrea: Les idees les tréiem d’internet, però primer pensàvem en la crítica que volíem fer. Aleshores ja buscàvem quina disfressa es podia acoblar més a la crítica que havíem escollit i que volíem que fora el tema. Lídia: Depén, les dues primeres sí que foren reinterpretacions d’imatges

que veiem per internet, però la d’aquest any ve d’una idea que teníem i començarem a fer proves i errors fins que aconseguirem el resultat d’enguany.

Disfressa amb crítica o primer la crítica i ja es dissenya la disfressa?

Lídia: També depén, perquè hi ha hagut any que primer teníem la crítica i després hem buscat una disfressa com és la d’enguany i les dues dels anys anteriors, primer trobàrem les disfresses que volíem fer i a partir d’eixe moment, construirem una crítica que poguera acoblar-se al disseny.

Sempre ix tot bé a la primera? O hi ha inconvenients en el procés?

Andrea: Les disfresses no sempre van com ho planeges, sempre acabàvem canviant alguna cosa o improvisant perquè no sempre ix a la primera tot.

Heu descartat disfresses que algun dia voldríeu veure fetes?

Andrea: Sí i les hem descartat sobretot pel pressupost, perquè hem de trobar alguna que puga a acoblar-se a la butxaca de tot el món. No hem descartat per complicat sinó més perquè els costos es disparaven molt.

El carro a les falleres majors: Imprescindible o depén de la disfressa?

Andrea: Per a mi és imprescindible i ha d’estar. Crida molt l’atenció i dona molt de joc a l’hora de què destaquen sobre la resta, ja que és el seu any també.

El disseny de la carrossa, cada vegada es valora més. És un

apartat difícil a complir?

Lídia: És molt complicada, tant de dissenyar com de fer-la. Sembla que es valore molt aquesta, però no valoren realment la feina que fas, sinó sols el resultat final. Però nosaltres cada any ho intentem i cada vegada a més.

Alguna anècdota d’aquests anys?

Andrea: En tinc moltes, però el que més recorde és el segon any que férem els lloros. El dia de la cavalcada era fantàstic, feia el sol al matí i ja havíem fet la carrossa. De sobte, després de dinar es va posar a ploure. Totes de pressa començarem a demanar borses de fem grans per intentar tapar-la i poder salvar-la. Acabàrem xopades, però aconseguirem que no es banyara!

Lídia: La primera disfressa, la de la sargantana, quan isquérem a desfilar una de les rodes de la plataforma que duia la carrossa es va desintegrar per complet i ens van haver de deixar una transpaleta per poder eixir. Creguem que no va acabar de lluir tot el que tocava i ens va saber molt mal que es trencarà perquè havíem fet molta il·lusió. Recorde que quan em digueren que s’havia trencat jo no sabia on amagar-me, però encara com en la falla sempre hi ha gent que troba idees i t’ajuda en tot el que pot que al final poguérem traure-la i fer una cavalcada molt bonica.

Les Falles 2020 seran recordades durant molt de temps. Ens arriben notícies llunyanes de què ha nascut un focus a la Xina d’una malaltia desconeguda però molt contagiosa anomenada Covid-19.

A poc a poc va estenent-se per Europa fins que el 14 de març de 2020, pocs dies abans de plantar els monuments i donar inici a les Falles, s’establix un estat d’alarma i una quarantena. De sobte ens veiem tancats i tancades a les nostres cases i amb la nostra festa paralitzada.

De primera mà ho visqueren, Fernando Iñigo com a president, Tara Grimaldos Chover, fallera major, i Clara GarciCaballero Canet, fallera major infantil. Tara recordarà aquest any per sempre perquè va notar com es pausaren les nostres vides i veia com el seu somni no anava a fer-se realitat.

Però encara que ens veiérem a casa, intentarem dur endavant unes Falles casolanes: férem brindis virtuals i inclús ballàrem el pasdoble, que al final es va recollir en un vídeo perquè no caiguera en l’oblit.

Això no obstant, alguna cosa sí que poguérem gaudir aquell exercici, abans de tancar-nos a casa.

Poguérem desfilar en l’últim acte faller, el de la cavalcada multicolor, formant files com l’exèrcit Sargantana que creàrem. Amb gomaeva de purpurina i molts colors, recreàrem la silueta d’una sargantana per posar fi a la plaga de mosquits que assolava Alzira.

En llibret, estàvem d’enhorabona, aconseguirem quedar en segon lloc

en format menut en la nostra ciutat i, encara més increïble, un 13é premi en els premis de la Generalitat. Banderins que no poguérem recollir i que trobem molt a faltar.

I si fora poc, tornàrem a fer teatre de la mà també dels més menuts i menudes. Amb Misteri a la Murta, obra inèdita de David Vidal, demostraren que són autèntics actors i extraordinàries actrius. Un plaer veure’ls en escena sent així que Adrián Vidal Garcia va guanyar el premi al millor actor.

El 2021, tampoc va ser un any faller. La nostra festa es veia suspesa altra vegada a causa de la Covid-19, però els nostres representants, Fernando, Tara i Clara pogueren realitzar algun acte per llevar-se un poc l’espineta.

Tara, ens conta que amb mascareta obligatòria, l’únic acte que teníem permés fer, era encendre una traca a l’hora de la despertà al carrer Albuixarres on havien d’estar plantats els nostres monuments.

Pogueren celebrar l’ofrena amb un acte d’entrega de flors a la Verge, anant sols els representants amb brusó a l’ermita de Sant Salvador.

Però lluny de quedar-nos parats i parades, decidírem fer Falles a casa i organitzàrem diferents actes telemàtics per mantenir la flama encesa.

Celebràrem concurs de maquetes de monuments, de paelles i pasdoble. En acabar el dia 19, començàrem a posar cada dia una foto a les xarxes socials per fer camí cap al 2022 amb el desig de poder celebrar la nostra festa i de llevar-nos un poc l’espineta de la festa.

Retrobament de presidents i falleres majors sopar representants 50 aniversari

17 de novembre de 2022, data que serà recordada per molts i moltes. Foren convocats i convocades totes les falleres majors i presidents de la nostra comissió, i es retrobaren sota les parets del nostre casal. Va ser una nit molt màgica. Assistiren persones que feien molts anys que no acudien a la falla i que no es veien entre ells i elles.

Després d’un magnífic sopar on les històries, records i anècdotes foren les protagonistes, es feren milers de fotografies per poder recordar aquest encontre tan especial. Les reunions d’aquest tipus són un dels aspectes que donen sentit a celebrar un aniversari. Coincidir amb antics i antigues membres de la comissió i celebrant amb molta estima tota la nostra trajectòria.

Encreuant els dits i veient l’èxit que va suposar les Falles a octubre, ens preparàrem per a celebrar les Falles 2022 i ens posàrem mans a l’obra per adequar el casal a la normativa establerta. Amb ànims recuperats veiérem que a poc a poc anava a ser possible tindre un març faller.

Aleshores, arribà la Crida del 2022, i la poguérem celebrar per fi. Amb Roberto com a president i en companyia de Tara i Clara donàrem la benvinguda finalment a les Falles 2022 de manera oficial.

Els nostres artistes Carlos Vayá i Margarita Bartolomé per fi pogueren plantar aquells dos monuments que guardàvem des de 2020.

Unes falles impressionants que ens portaren moltes alegries i algun esglai Just la nit del 16, poques hores abans que passara el jurat per la comissió per valorar el treball fet, a causa de la pluja incessant d’eixos dies, el nostre monument va patir desperfectes que gràcies a l’enginy d’alguns membres de la comissió es van poder solucionar salvant així un poc l’estampeta.

La jugada va eixir molt bé i encara que ens banyàrem sota la pluja aquella nit, tornàrem al casal un poc més tranquils i tranquil·les, però al mateix temps impacients per la visita dels jurats l’endemà.

La pluja ens va fer reinventar i passàrem moltes hores al casal mentre la xaranga amenitzava les llargues estones.

Les despertaes les férem sota la carpa del nostre casal i els passacarrers els canviàrem per fer voltes al barri. Algun

sí aconseguirem fer, però la pluja no ens perdonà cap complet.

Però sens dubte, un dels moments més màgics d’aquell any fou l’entrega de premis. Feia molt de temps que la nostra comissió no gaudia d’una vesprada tan especial.

Amb tota la comissió al Palau d’esports, amb un ambient d’eufòria i germanor, entre ona i ona de tots els fallers i falleres que havien assistit a l’acte, veiérem com aconseguíem un tercer premi en el monument gran i un primer premi en la falleta infantil.

Moments d’alegria i plors d’emoció, trobant a faltar a un faller a qui hem d’estar molt agraïts i agraïdes pels premis, Alcañiz, qui es trobava gaudint d’unes merescudes vacances. Això si li férem arribar les bones notícies.

En la cavalcada multicolor aconseguírem un fantàstic tercer premi gràcies a una carrossa molt bonica simulant una piràmide asteca i a la gran tasca duta a terme per l’equip de cavalcada, que un any més ens va transformar de cap a peus.

Una civilització antiga que desfilà pels carrers d’Alzira amb molta purpurina i color, perquè ja sabem que quan es fa de nit, això lluïx molt.

Arribà la nit del 19 tan esperada i per fi cremàrem els monuments que tant ens havien esperat, i en acabar mentre els bombers apagaven el poc de foc que quedava, férem l’encesa oficial del cartell del 50 aniversari que donava la benvinguda a aquest any tan especial i anhelat per molts i moltes. Un cartell que membres de la comissió decidiren fer amb tota l’estima.

Fallers, falleres, amics, amigues, veïns i veïnes.

Em dirigisc de nou a tots vosaltres com a president de la nostra comissió, però aquest any d’una forma especial, ja que celebrem el nostre 50 aniversari. Cinquanta anys d’història, de tradicions, de cultura i de festa.

Cinquanta anys durant els quals hem viscut de tot. Moments per a oblidar com són la pantanà, riuades, incendis al nostre casal, tristos acomiadaments de fallers, falleres, amics i amigues, i fins i tot, la recent pandèmia. Però també hem gaudit de moments feliços, que a la fi, són amb els que ens hem de quedar.

Hem vist formar-se parelles i unions matrimonials sorgides a la falla, naixements de xiquets i xiquetes, que hui ja són grans i que segueixen fent “història fallera” juntament amb nosaltres; menudets i menudetes que encara van als carros, però que són el nostre futur.

Hem pogut celebrar junts els diferents premis aconseguits a la cavalcada, al teatre, al pasdoble, amb els nostres llibrets, i com no, als nostres monuments. També hem tingut l’honor de ser una de les falles més solidàries de la nostra ciutat i de la província de València.

Grans fallers, inclús alguna fallereta, han sigut els meus antecessors en aquest càrrec. Gent que igual que jo, hem procurat fer sempre el millor per a la nostra falla i que hem intentat en tot moment, que més que una comissió, pugem sentir-nos una família. De vegades ho hem aconseguit, i altres vegades no, però l’interés i l’esforç, no ens ha faltat mai.

Per això vos anime a tots i totes a què continuem amb aquesta tasca, sumant bons moments i fent més gran el món de les falles i sobretot, el nom de la nostra estimada comissió.

Les nostres falleres majors Anna i Maria, el nostre president infantil Adrian i jo mateix, intentarem, juntament amb tots vosaltres, que aquestes falles superen a les falles de l’any passat i fer del nostre 50 aniversari, un exercici mot especial.

I com dirien a una coneguda pel·lícula: “Que la força (i el bon oratge) ens acompanyen!”

Per cinquanta anys més! Tots junts fem falla.

Fallers, falleres, amics, amigues, veïns i veïnes. Ja s’apropen altre any les nostres volgudes falles, festa on el carrer s’ompli de llum i de color. I com no, aquest any tinc l’honor d’escriure unes paraules com a representant d’aquesta comissió.

Com ja sabeu, per a mi és un somni fet realitat el fet de poder representar la nostra falla un any tan especial com és aquest, on la comissió celebra cinquanta anys d’alegries, somnis i sobretot molta estima per aquestes festes que són les Falles. Una comissió, que viu aquesta festa des del cor i que amb el seu suport i estima estic de segura que viurem unes Falles meravelloses.

I que millor que compartir i viure aquesta experiència tan intensa i magnífica que amb unes grans persones, els nostres representants infantils: Maria i Adrián i el nostre president Roberto. Espere que junts gaudim i no ens oblidem de guardar tots eixos moments que vivim al llarg d’aquest any, que estic segura que seran molts.

I com deia un gran faller i poeta d’aquesta comissió: “Les Falles són un món d’alegria i il·lusió per als nostres fallers i familiars, que en veure desfilar a les persones volgudes en eixa indumentària nostra tan especial amb les nostres gal·les més brillants i sempre acompanyat de música, de flors i de poesia, exaltant els nostres valors històrics-festius i recordant aquelles persones que han passat per la nostra falla, i que totes elles seguiran vives en els nostres cors i en els nostres records, quan la nova Falla alce les flames i les llampurne fins al món de les estrelles. La nostra falla s’ompli d’abraçades, besos, flors i dels somriures de felicitat dels nostres fallers.” (Juan Marco).

Sols em queda desitjar que tots junts i juntes gaudim d’aquestes meravelloses festes josefines.

La nineta dels meus ulls, és dolceta com l’arrop amb trossets de carabassa.

La nineta dels meus ulls, és fresca com la rosada d’una matinada valenciana.

La nineta dels meus ulls, batega pólvora en la sang d’una despertà xocolatada.

La nineta dels meus ulls, engalanada lluïx arracades, pinta i vestit de valenciana.

La nineta dels meus ulls, hui més que mai, és la regina de la festa valenciana.

Ara més que mai, no deixes de somiar, no deixes mai de volar.

Benvinguts i benvingudes a l’explicació del nostre monument. Amb el lema “Un món de somnis” les mans dels nostres artistes Carlos Vayá i Margarita Bartolomé ens endinsen i ens fan viatjar a través de les escenes per un món de fantasia, color i imatges valencianes.

Traurem a passejar l’amor de les peces des del taller fins al lloc de destinació del nostre barri, les quals ens mostraran i trauran, molt finament, un dolç somriure amb cadascun dels colors de cada somni del món faller.

Dedicada a la nostra festa, la protagonista somia amb el món de les Falles. Somia poder eixir a l’Ofrena, on fallers i falleres amb molt de sentiment porten als seus braços ofrenes i rams de flors a la nostra Verge.

Somia desfilar a la Cavalcada multicolor, on els carrers d’Alzira s’omplin de disfresses, art, música i color i somia estar en la tradicional plaça del Regne que any rere any ens convida a tots i totes a gaudir d’un espectacle pirotècnic que ens fa eriçar la pell.

Tot un somni, com ja hem dit, que naix del desig faller de pertànyer a aquesta meravellosa i estimada festa. Sentiment que compartim tots i totes els i les que pertanyem a aquest món. I que com a fades, els fallers i falleres cada any, amb la seua tasca màgica, construïxen a poc a poc el que serà el somni faller de tots i totes.

Somni també és el que viu enguany aquesta humil comissió. Somni de complir cinquanta anys contribuint al món de les Falles. Somni el de molts i moltes que esperaven amb il·lusió que aplegara aquestes dates i somni que hui podem dir que per fi s’ha fet realitat.

I si d’un món de somnis parlem, la Murta no podia no aparéixer. Paratge natural estimat i amb el que molts i moltes somiarien comptar. Protegintnos de tots els mals s’alcen les muntanyes convertint-nos en vall i fent que milers de persones s’endinsen en visitar-la en un món meravellós, com si d’un somni es tractara.

Però no us volem desvelar massa i sabem que els somnis, somnis són, però qui sap, potser tots es faran realitat en aquell any tan nostre, tan esperat i tan estimat.

Benvinguts al permís que oferix el nostre barri, un desig faller als somnis que transmetem a diari.

Benvinguts a les cinquanta regles d’un aniversari, on el cor sempre ens conta les il·lusions d’un nou temari.

Juguem amb el blanc sobre les dites en negre, s’ha de ser molt franc i gaudir-les ben alegre.

Un moment en el somni plaer que passa i es perd, faller que buscarà ser l’idoni per a poder dormir despert.

De la quota i de la glòria és l’heroi faller i sectari, on s’engrunsa la història per ser pagador i usuari.

S’omplin els parlaments de Festa d’Interés Turístic, es queda sense increments i amb verborrees de polític.

Treballa la festa en el somni sense poder quedar immòbils, però, també li dona insomni les cercaviles i discomòbils.

Als peus de la seua lluna totes les falleres dormen, vida d’un somni com ninguna perquè les d’Alzira ho saben.

La fallera del segle XXI ja està al comandament, i el faller va demanant plans d’igualtat al moment.

La fada treballa cada nit les emocions i l’autoestima, en el somni no posa límit creant fantasia en rima.

Tota ella té nom de dona perquè Alzira és una dama, la falla és més guapa i bona si el bressol és d’alta gamma.

En l’alta societat fallera que ben bé retola i dibuixa, tant se val ser galanera com conviure amb una bruixa.

Les noves generacions són somiadores de festers, en un any de celebracions tots volen ser coctelers.

Tots volen lluir ben plantats en l’exercici de l’aniversari, enrere queden desfasats aquells fallers sense vicari.

És un cinquanta aniversari i el celebra molta gent, com més es fa rebombori més calla l’ajuntament.

Somien les falleres majors el bon treball dels presidents, renovant-se repetides labors que cada d’any són diferents.

Preparats per a anar de gala d’un somni ple d’emoció, el món faller de nou xala amb el canvi de proclamació.

El món protocol·lari sembla que va canviant, la norma està al diari i la solera acabant.

Pentinats i en mantellina els alzirenys són fidels, com el truc i la manilla tot s’aprén des de bolquers.

Sang que corre per la vena i per la Mare Lluca i Patrona, amb flors li fem ofrena amb la màgia de la dona.

Poblatanes i poblatans, falleretes i fallerets.

Tots al crit tots en la seu: Visca la Mare de Déu!

De valencià i ben mudat el Diego ens ha fet l’ofrena. Ja es veurà si l’electorat deixa escrita aquesta feina.

La festa espenta i engalana al matí, nit i vesprada, somnis d’il·lusió i gana arran de compondre cavalcada.

Cada any en Albuixarres dels premis fan referència, enguany pesaven més les arres fent-li a Venècia reverència.

Amb el ball corresponent dels espectacles en festes, sense els punts d’avituallament tenen per malsons les festes.

Bones noves i aventures en un any meravellós, on no només les falleres el seu somni fan glamurós.

Les FF.MM d’Albuixarres més Les FF.MM d’Alzira, són les més dignes festeres del somni que el poble admira.

President de la Junta cregut per la nova etapa, en el somni se li adjunta una xapa a la solapa.

El somni d’aquest regidor és un malson sense festes, i és actuar ben complidor encara que li tiren pestes.

Amb el somni de voler pujar en lluir-se d’una mascletada; és l’alcalde qui s’ha de jugar en baixar-se’n d’una patada.

Set, huit, nou o quatre, a la gepa de la representació, aquesta llotja és un catre on fan cua sense menció.

Els fallers de la democràcia mai ho han vist ni un poquet, un no faller per la gràcia i que l’anomenen cacauet.

D’un somni a un malson i qui li ho havia de dir; fumat i cagat pel colom sense homenatges que rendir.

Llaurador d’aquest Regne en la redona de les conquestes, pirotècnic que veu indigne somiar una plaça amb finestres.

És un centre neuràlgic assetjat pel món faller, i passa de ser lloc estratègic a deixar-li molles al coeter.

El somni que ens correspon és transmetre sense plors. Alzira sempre ens respon amb masclets, música i flors.

Preparades tres generacions d’aquest súpersomni faller, són les dignes devocions de l’amor, l’estima, i el bon fer.

Sempre es demana jutjar amb el cor, i es mesura amb desgana el que per altres és un tresor.

El somni se’n va de romeria i al cap del camí està la Murta, no cal perdre en la memòria que aquesta verge, res ens furta.

I amb molta expectació somien fallers, amics i obrers, volent treballar la restauració si algun dia arriben els diners.

L’ajuntament i el pla d’usos, els Amics i la societat civil, no es compartixen els gustos perquè ningú vol ser servil.

Fallerets i falleretes, amics i amigues, veïns i veïnes de la nostra comissió.

És un orgull i un gran honor per a mi representar a la nostra falla en un any tan important com és el cinquanta aniversari. Des de ben menut era un somni per a mi poder arribar a ser president infantil i després de molts anys d’espera que per fi s’ha fet realitat.

Vinc d’una família molta fallera on la nostra festa és de les coses més importants. Gaudim de tots els actes i participem en tot allò que fem durant tot l’any. I per fi serà un orgull ferho des d’aquest costat, passant a formar part de la història de la comissió.

Aquest exercici és molt especial, donat que també comptaré amb la millor companyia possible. Amb Maria que, igual que jo, és fallera des que va nàixer; i com no, també compte amb la companyia de Robert i Anna, fallers de solera amb els que tinc molt bona relació. Estic segur que els quatre junts representarem la nostra falla com cal i que guardarem en el record moments molt bonics.

Només em falta convidar-vos perquè gaudiu de les falles d’Alzira i de la nostra festa. A més vull recordar-vos que les portes del nostre casal estan sempre obertes per a tothom.

Un somni complit

Eren les Falles del 2009, quan Adrián anava a la panxa de sa mare visitant les falles i acompanyant-la per a fer de jurat. De segur que des d’allà dins, ja li va arribar l’olor de pólvora dels coets i la música de les xarangues, perquè més faller, no ens podia haver eixit.

Poc després d’aquelles falles, concretament al mes de juny, emocionats, et vam veure la careta, i des del primer dia, ja vas formar part d’aquesta família fallera anomenada Albuixarres-Camí Fondo.

Els anys anaren passant i tu, vas anar creixent al si de la comissió. No et volies perdre ni un acte, ni una reunió de divendres, ni una festa a la falla, ja siga una paella, un playback, una festa de disfresses, una obra de teatre o una presentació. L’esperit faller va calar en tu, i tu, calares al cor de la nostra comissió.

A poc a poc, quasi sense adonar-nos, et vas fer major i després de cada any, des de xicotet, ens feies la mateixa pregunta: jo puc ser president? I sempre et déiem, quan sigues més major. Però per fi arriba la resposta esperada… Ara sí campió!

Però, de vegades les coses venen com venen i una maleïda pandèmia et va allunyar de fer realitat el teu somni. El que no pensàvem que podia passar mai, va passar. Ens quedàrem tancats a casa un mes de març.

Però la vida continuà, i ens vam refer i amb les cendres d’una falla i començàrem una altra vegada. L’esperit faller ressorgia amb més força que mai. La il·lusió fallera tornava a lluir i la pregunta va tornar a rondar la teua ment: jo puc ser president? I mira per on, es va presentar per a tu una nova oportunitat de ser el que tu tant desitjaves, ser president infantil de la teua volguda comissió.

Així és que ha deixat de ser un somni i s’ha convertit en realitat, ara sí que podem dir: Adrián, eres el president de la falla Albuixarres-Camí Fondo. I en un any tan especial com aquest, ja que podràs compartir-ho en el tio Roberto, Anna i Maria.

De segur que gaudiràs aquest any i sabem que vas a viure’l amb tota l’emoció i tota la il·lusió que ha estat continguda des que eres menut i nosaltres al teu costat de veure’t gaudir-ho.

Et volem moltíssim, els teus pares.

Benvolguda comissió, És per a mi un orgull dirigir-me a tots vosaltres com a fallera major infantil de la comissió Falla Albuixarres-Camí Fondo.

Enguany és un any molt especial, perquè és el 50 Aniversari de la nostra benvolguda falla i em sent una xiqueta molt afortunada de tenir al meu costat, com a president infantil, al meu amic i faller de tota la vida Adrian Vidal Garcia. Estem segurs que representarem a la nostra comissió el millor possible.

A més, he de dir-vos que presidir la comissió al costat de Roberto i Anna, el nostre president i fallera major, és tot un orgull. De segur serà un any inoblidable.

Parlar de falles en ma casa és una cosa quotidiana i parlar de la nostra falla encara més. Forma part de la meua vida i des que vaig nàixer he crescut al voltant d’aquesta festa.

Des d’ací vull animar a tots els xiquets i xiquetes de la comissió a viure unes falles com mai abans; amb més festa i més diversió per a passar-ho d’allò més bé tots junts.

Per això vull desitjar-vos a tots i totes unes bones festes falleres.

La vostra amiga i fallera major infantil.

Hem vist a una fallera radiant de felicitat. El que fou un somni en espera hui se li ha fet realitat.

Ix al carrer engalanada i amb el teu somriure brillant, la gent gaudirà encantada com el teu somni estàs disfrutant.

Com a l’horta el taronger, tu i la teua comissió menuda ballareu i lluireu al carrer en aquesta festa ben volguda.

En les primeres llums del dia el vent bufa amb fortor, per dir-te a tu, Maria que d’aquesta comissió eres fallera major.

Quatre elements tots i totes coneixem. Quatre elements que a la nostra festa acompanyen i amb els que els nostres artistes enguany ens han volgut delectar.

La terra, element necessari. Amb ella es construïx la base que manté en peu el nostre monument. Terra que dona vida als elements que constituïxen els ninots que engalanaran el nostre carrer els dies de març.

Aire, que fa ondejar els estendards, que fa que sonen els instruments al compàs, que empenta els nostres peus i ens fan desfilar per tots els actes celebrats.

Aigua, la nostra última aliada i al mateix temps la nostra enemiga no tan esperada. Amb ella s’acaba la nostra festa, però enceta una nova i bonica etapa.

Foc, l’element imprescindible. Sense ell no es comprén la nostra festa. Purificador en el seu inici, és el qui reduïx a cendra el nostre idil·li, qui ens provoca llàgrimes als ulls en veure que acaba el nostre exercici, però que com au fènix ens fa ressorgir. No sempre és dolent, sense ell la pólvora no ens faria gaudir al complet del nostre sentiment faller.

Però nosaltres hem trobat, unint tots aquests, un cinqué element. L’element faller. És aquell que tenim més patent. De generacions a generacions aquest es transmet i manté viva la flama d’un sentiment.

Evita que l’aigua i el vent, en el seu vessant més dolent, no puga acabar amb les ganes de les falleres i fallers i és el qui fa que trepitgem la terra amb orgull de pertànyer a la tradició més bonica que hi puga haver.

Cinc elements que ens acompanyen en la nostra festa, la nostra tradició i la nostra vida. Que conformen tot allò que ens fan especials i ens diferencien de la resta.

I en aquest any tan especial, tampoc podien faltar. Elements que ens fa sentir vius i vives i que ens han acompanyat durant aquest llarg viatge a través del temps fins a aplegar al nostre cinquanta aniversari i que ens ajuden a escriure aquelles pàgines que encara estan per arribar.

Amb l’aigua i l’aire la terra i el foc, ací és on el rimaire pot entrar al joc.

En un món de fades amb vareta i sopera, van oferir onades al cor de la ribera.

Amb l’aigua de la fada, vida va donar un riu, regalant-nos per amada, bons fruits i regadiu.

La fada del foc ens fa sentir vius, i ens balla al joc siguen hiverns o estius.

La fada dels vents de riquesa l’ha establit, des dels primers temps posseint-la del seu bufit.

Té un entorn Alzira que sempre ens meravella, un lloc que s’admira com la dona que és ella.

Alzira estimada plena en devoció. Terra idolatrada plena de composició.

Passejant el Déu pel món glorificat, va crear esta seu on regalar felicitat.

El senyor de l’univers va voler fer un rondo, regalant-nos dites en vers a Albuixarres-Camí fondo.

Va crear els planetes en esta nova galàxia i només en estes terres ens va untar de gràcia.

Des del Mercuri al Saturn, la Venus, la Terra i Mart, el Júpiter, l’Urà i el Neptú i un Plutó de gas a part.

I va crear la Terra i dins d’ella La Ribera, un jardí que no erra per ser rica i festera.

D’aigua, terra i vent i el foc per a la festa. Ser ben conscient que Alzira és la gesta.

Un cabàs de palma ple de festes fins al pirri, i paratges en desgana com la Pileta del Martiri.

També sants i verges en cada cantó resador, però no hi ha conserges en la de Sant Salvador.

Amb quatre elements Alzira va ser batejada, amb terra, foc i vents, i aigües per a ser inundada.

Se li’n va anar la mà al Déu de l’Univers, per donar-li a l’humà una terra de plaers.

Veure córrer les aigües el que més li agrada, la vida a les riberes va nàixer d’una riuada.

Quan ve de la Casella per les pujades de Bru; aigua tenen en Vilella com és ben comú.

També va fer bon joc pujant al Pas del Pobre i voler un Pas del Llop amb sendes de pi i roure.

El Pont de l’Estret no calia fer-lo al Plutó, li contava a un xiquet en el mirador de l’Eixavegó.

Una Font del Garrofer a l’esquena de la serra i en el Xúquer un viver per l’enveja de Corbera.

I allí se li va fer curta l’estança al manyà, només anava a la Murta a menjar-se la reganyà.

Està en perill de caure i volem acostar els lloms, però no hi ha qui restaure la torre dels Coloms.

Un altre milió d’euros els déus han adjudicat, passen i passen els anys i res s’ha contemplat.

De tots els planetes en joc, ací la terra, l’aigua i el vent. Com en una nit del foc, naix el quint element.

Zels d’estimes i bondats per una festa la fallera, àngels i coloms ha enviat per ser rica i riallera.

Ara traguem l’estendard pel cinquanta aniversari, transmetre’l és un art el que vivim tots a diari.

DIRECTIVA

President:

Roberto Ruiz Roig

Fallera Major:

Anna Fillol Canet

Vice-President Primer:

José Vte. Rubio Plaza

Vice-President Segon:

Juan Carlos Oliver de la Merced

Vice-President Tercer:

Fernando Íñigo Luis

Vice-Presidenta Quarta:

Melisa Navasquillo Pelufo

Vice-President Cinqué:

Juan Vicente Alcañiz Llorens

Vice-President Sisé:

Juan Marco Argente

Secretària:

Sara Paredes Silvestre

Vice-Secretària:

Mages Montagud Costa

Tresoseria i Loteries:

Francisco Carmona Argente

Patricia Gimeno Giménez

Delegada de JLF i Recompenses:

Inés Maria Torres Vélez

Delegada de Jurídic i Incidències:

Sara Paredes Silvestre

Delegats de Monuments:

Jesús Cebrián Fuertes

Héctor Martinez Pelufo

Marc Montagud Espada

Francisco Javier Palacios Bertomeu

José Vicente Pastor Cogollos

Delegades de Cultura i Llibret:

Laura Donato Rubio

Marta Fernández Gálvez

Delegació de Casal:

Javier Alcañiz Llorens

Toni Garci-Caballero Pérez

Enrique Martínez Pardo

Modesto Montagud Pellicer

Paco Peris Ferrero

Delegats de Pirotècnia:

Pepe Badenes Valentín

Raúl González Sangil

Delegades d’Activitats Diverses:

Elena Amat Blasco

José Badenes Pérez

Lorena Castany Tortosa

Mª José Espada Ausina

Mª José Galan Pla

Inma Garcia Juan

Serafina Giménez Depit

Vicente Muñoz Llorca

Natalia Pardo López

Mati Pérez Gonzalez

Delegació de Festejos:

Javi Alcañiz Llorens

Anna Fillol Canet

Modesto Montagud Pellicer

Ester Pineda López

Andrea Roman Alcázar

David Vidal Blasco

Delegació de Cavalcada:

Alicia Gallego Lairón

Noelia Garcia Pellicer

Paqui Garcia Pellicer

Lidia Pellicer Garés

Dolores Vives Panadero

Delegat d’Esports:

Ruben Pastor Piquer

Delegats de Comunicació:

Núria Alcañiz Montagud

Carles Peris Paredes

Delegades de Secció Femenina:

Bàrbara Doménech Fayos

Mª José Fayos Berenguer

Mireia Gonzalez Diente

Jessica Grimaldos Chover

Amparo León Benavent

Laura Picot Pereira

Delegats d’Infantils:

Gemma Grau Cuñat

Alba Pla Sanjuan

Delegació de Teatre:

Josep Miquel Albert Gómez

David Vidal Blasco

Delegació de Gastronomia:

Borja Chafer Torres

Jaume Vidal Blasco

VOCALS

Alberola Escrivà, Adrià

Alcañiz Llorens, Bernardo

Alcañiz Llorens, Esperanza

Alcañiz Martínez, Bernat

Alcañiz Martínez, Carla

Alcañiz Montagud, Cristina

Alcañiz Serrano, Míriam

Alcázar Juan, Paqui

Almela Gomis, Elena

Angulo Borrero, Ismael

Angulo Martínez, Leticia

Araque Santiago, Isabel

Atienza Bono, Trinidad

Badenes Gimeno, Alba

Badenes Pérez, Alicia

Ballester Gómez, Zaida

Barbero Calleja, Jessica

Bautista Moya, Alba

Berenguer Cortés, Maite

Bertomeu González, Mario

Bohigues Pardo, Juan

Bono Balaguer, Sofia

Borrás Abans, Paula

Brines Albuixech, Àlex

Calabuig Manuel, Javi

Canet Colomer, Miguel Àngel

Canet Garcia, Pau

Canet Pla, Amparo

Canet Pla, Teresa

Carrasco Motilla, Rubén

Cebrian Ucher, Míriam

Chiva Doñate, José

Colomer Almela, Blanca

Colomer Almela, Marta

Colomer Aparici, Vanesa

Colomer Vives, José Rafael

Contelles Lechuga, Víctor

Cortada Ortique, Saül

Cuñat Cuñat, Gemma

De Llanza Matínez, Sandra

Del Caso Martí, Ma Carmen

Díaz Córcoles, Ma Ángeles

Dolz Amat, Alexandra

Dolz De Llanza, Izan

Domènech Fayos, Josep

Dominguez Martínez, Alvaro

Donet Peris, Inmaculada

Duato Sanblancat, Ricardo

Durà Romero, Míriam

España Luis, Adriana

Esquer Angulo, Marc

Esquer Angulo, Nerea

Esteve Collado, Mireia

Fayos Casterà, Francisco

Ferragut Colomer, Manuela

Ferrer Corts, Sara

Fillol Canet, Daniel

Fillol Ruiz, Daniel

Fita Santamaria, José Rafael

Fortes Rodríguez, Pablo

Fuster Pardo, Neus

Galan Pla, Laura

Garcia Cortes, Amparo

Garcia Cortes, Vicente

Garcia Lozano, Samuel

Garcia Tormos, Zaida

Garcia Valiente, Montse

Garci-Caballero Canet, Clara

Giménez López, Eduard

Gimeno Sala, Vicente

Goig Luis, Candela

Gómez Cuervo, Raúl

Gómez Escrihuelas, Alicia

Gómez Francés, Christian

Gómez Muller, Yolanda

González Requena, Míriam

González Requena, Soraya

Grande Garcia, Esther

Grande Pla, Ferran

Grau Melo, Emilio

Grimaldos Chover, Tara

Grimaltos Gascon, Pilar

Guerrero Soler, Consuelo

Hurtado Rigo, Carlos

Iñigo Bono, David

Íñigo Bono, Luis Vicente

Iñigo Luis, Vicente

Jordà Todolí, Adela

Jordán Climent, Núria

Laporta Muñoz, Ruth

Lefter, Christian

Llinares Furió, Gemma

VOCALS

Llinares Rama, Enrique

Llorente Sanjuan, Celia

López Pascual, Josefina

Luis Sánchez, Diego

Marco Grimaltos, Tania

Marín Arranz, Clàudia

Martí Garcia, Enric

Martí Romero, Esther

Martínez Ferrer, Vicente

Martínez Giménez, Jennifer

Mata Ferrer, Nardi

Mata Navarro, Salvador

Minier Minaya, Milagros

Mompó Del Caso, Maria José

Montalban Chulià, Pilar

Moreno López, Claudia

Motilla Martínez, Belén

Moya Argente, Pepita

Moya Argente, Toniquin

Núñez Duato, Paula

Oliver Sifre, Bernardo

Oliver Vives, Andrea

Palacios Serrano, Fco Javier

Pantoja Garcia, Paula

Pardo Castillo, Raquel

Pardo López, Fernando

Paredes Boluda, Maria

Pastor Cogollos, Juan Carlos

Pastor Molina, Julia Qianyu

Pastor Monzonis, Carlos

Pastor Piquer, Òscar

Pastor Suñer, Carles

Pastor Suñer, Carmina

Paton Carrero, Manuel

Pellicer Julio, Cristina

Pérez Espí, Helena

Peris Ferrero, Ma José

Perona Pellicer, Empar

Piera Morillo, Juan José

Pineda López, Isabel

Piquer Gramage, Eva Maria

Pla Cortell, Rafael

Pla Mata, Paula

Prats Garcia, Núria

Prats Garcia, Silvia

Presència Sanchis, Isabel

Ramiro Peris, Noemí

Redal Casterà, Daniel

Reig Fernández, Cristina

Ribas González, Paco

Rodríguez Díaz, Israel

Rodríguez Ramirez, Israel

Roman Lozano, Maria José

Rubio Pellicer, Aitana

Rubio Pellicer, Anna

Sadouki Pons, Fàtima

Saez Ruiz, Silvia

Salas Castro, Marco

Salvador Martínez, Laura

Sánchez Martínez, Miguel

Sánchez Ortiz, Cyndi

Santapau Lorente, Jennifer

Selfa Cuñat, Mar

Serrano Garcia, Maria

Soler Melero, Carla

Soler Reig, Maria

Sospedra Fontana, Alejandro

Suñer Oltra, Carmina

Suñer Oltra, Lourdes

Torres Albelda, Judith

Torres Martinez, Daniel

Ucher Serrano, Pilar

Ull Garcia, Àngela

Valentín Bolinches, Izarne

Vélez Fernández, Ana Maria

Vidal Alcañiz, Andreu

Vidal Gallego, Andreu

Vidal Gallego, Mar

Villamayor Madrid, Nerea

VOCALS INFANTILS

Albert Vallet, Marc

Amargós Badenes, Àngela

Amargós Badenes, Hugo

Amat Gallart, Adara

Arquerman Alcañiz, Ana

Badenes Gimeno, Iker

Baldoví Oliver, Lucia

Ballesteros Marco, Leo

Bertomeu Esteve, Eric

Canet Garcia, Àlex

Canet Mompó, Enzo

Carrasco Motilla, Adriana

Chorda Dominguez, Alvaro

Clemente Oliver, Belen

Cortada González, Enzo

Domínguez Gómez, Clàudia

Domínguez Gómez, Martina

Fortes Alcázar, Alba Lucía

Garrido Marco, Xavi

Gimeno Garcia, Héctor

Gimeno Garcia, Laura

Gómez Palacios, Paula

González Caballero, Adrián

González Caballero, Martina

Hurtado Colomer, Liam

Hurtado Colomer, Noah

López Peris, Elena

Martinez Suñer, Alex

Martinez Suñer, Alvaro

Mata Ferragut, Alma

Mata Ferragut, Axel

Oliver Montalbán, Bernat

Oliver Vives, Maria

Palacios Pla, Andreu

Palacios Pla, Carles

Pardo Sáez, Bruno

Pardo Sáez, Carlos

Pascual Llinares, Alberto

Pascual Llinares, Alejandra

Pastor Donet, Luca

Piera Almela, Elena

Redal Minier, Aitana

Ribas Grimaldos, Hugo

Ródenas Marco, Clàudia

Rodriguez Díaz, José

Ruiz Pardo, Maria

Samper Ferrer, Blanca

Samper Ferrrer, José Maria

Sánchez Picot, Lara

Sancho Alonso, Estela

Torres De Llanza, Laia

Torres De Llanza, Marc

Vidal Garcia, Adrián

Vila Castany, Dorian

Vila Castany, Izan

Resum fotogràfic d’exercici faller 2022-2023

Cremàrem els nostres monuments i el següent dia, 20 de març, obrirem termini de presentació per a falleres majors i president infantil de la comissió i el dia 1 d’abril de 2022, a reunió de divendres, va tindre lloc una elecció de fallera major molt emocionant.

Es presentaren tres candidates a fallera major infantil i dues per a fallera major. Després d’un sorteig doble, Anna Fillol i Maria Oliver foren les afortunades. Junt amb Roberto Ruiz i Adrián Vidal encetaren aquest exercici tan especial.

Férem les paelles de l’apuntà ja tradicionals i posarem rumb amb una primera parada per gaudir d’Eurovisió al nostre casal. Nit de molta diversió

i de bona companyia. I continuàrem amb els preparatius, ens férem samarreta nova per commemorar aquest any i el 2 de juliol celebràrem altra tradicional festa: l’eivissenca. Vestides i vestits de blanc, sopàrem tots i totes i gaudirem d’una fantàstica nit.

I l’eivissenca donà pas a un dels actes que més ens agraden de juliol: el Playback i el Ral·li Humorístic. Amb la cançó “Don’t Go Yet” de Camila Cabello, els i les nostres artistes de l’escenari ens delectaren amb una gran actuació i aconseguiren un altre primer premi. Dies després, celebràrem el Ral·li participant en les proves del matí i disfressant-nos d’equip de futbol americà amb el nostre dorsal número 50 amb motiu de celebració.

Arribà setembre i celebràrem dos actes: el mig any faller i, per fi després de tant de temps, el nostre Cara a Cara. De la mà de les xarangues CVinticinc i els nostres volguts Els Sombra ballàrem tot el que el cos va poder, i com no, la pluja ens acompanyà una estoneta, però poguérem donar la benvinguda ja seriosament al nou exercici faller.

L’1 d’octubre per fi va aplegar i celebràrem el nomenament de les nostres falleres majors, Anna i Maria. Acte on elles són les protagonistes i la comissió els rendix homenatge. Després gaudirem d’un bon sopar i acabàrem la nit com nosaltres sabem, al ritme de la música. Amb el nomenament passat ja podíem continuar amb la resta de preparatius per a tot el que estava per vindre.

Com es tracta d’un any especial, els fallers i falleres endreçaren un poc el casal, pintàrem i decidírem que un mural presidirà la façana del cau i que la figura d’un faller i d’una fallera decoraren les portes d’aquest. El 9 d’octubre celebràrem les tradicionals paelles i va ser el dia escollit per fer la inauguració d’aquestes novetats. El 28 d’octubre, cedirem l’estendard a la falla Germanies, passant el testimoni de ser amfitrions del nostre sector i totes les falles que el conformem, passàrem un fantàstic dia ple d’activitats, gaudint així de la germanor que es viu en el nostre sector. Per finalitzar octubre, el dia 31, majors, menuts i menudes visitàrem les cases del barri per arreplegar caramels, férem activitats i soparem tots junts disfressats per celebrar la festa de Halloween.

Col·locàrem els cartells lluminosos als balcons de les falleres majors i arribà el 5 de novembre, i la nostra fallera major Anna Fillol acompanyada de Roberto vivia un dels moments més bonics del seu any, el dia que per fi l’imposaven la banda com a fallera major. L’endemà, seria el torn de Maria Oliver, acompanyada d’Adrián i de segur que també va ser un dia molt especial i que enceta de manera oficial el viatge cap a la nostra festa.

Els nostres representants obriren les seues cases i ens mostraren a tots i totes, la bellesa de la indumentària que formarà part del seu any tan especial. Convidaren a tota la comissió i allà que anàrem i gaudir així de tot el que ens van mostrar.

El 17 de novembre, es visqué una de les nits més especials que puguem recordar. El nostre casal obrí les portes i acudiren les falleres majors i presidents dels anys anteriors des de la fundació de la comissió. Recordant molts moments i anècdotes es va respirar un ambient d’enyorança i alegria per retrobar-se en una data tan assenyalada com és un aniversari.

El 3 de desembre, tingué lloc al Gran Teatre d’Alzira l’acte de recompenses per la trajectòria fallera! I estàvem d’enhorabona, falleres i falleres de la comissió reberen les distincions vivint així un dels moments més emotius de la vida fallera. A banda, d’aquestes dues falleres i faller de la nostra comissió, Noelia, Melissa i Modesto recolliren la Insígnia d’Or de la falla.

Insígnia d’Or de la Falla

Noelia García Pellicer

Modesto Montagud Pellicer

Melisa Navasquillo Pelufo

Flama d’Or, Murta i Brillants

Adela Jordà Todolí

Juan Marco Argente

Jesús Cebrián Fuertes

Vicente Garcia Cortés

Pepe Badenes Valentín

Teresa Canet Pla

Vicente Iñigo Luis

Flama d’Or i Murta

Alicia Badenes Pérez

Ana Maria Vélez Fernández

Dolores Vives Panadero

Elena Almela Gomis

Isabel Araque Santiago

Maria José Roman Lozano

Flama d’Or

Rubén Pastor Piquer

Pablo Fortes Rodriguez

Bernardo Alcañiz Llorens

Marta Fernández Gálvez

Mireia Gonzalez Diente

Flama d’Argent i Murta

Andreu Vidal Alcañiz

Cristian Gómez Frances

Vicente Gimeno Sala

Òscar Pastor Piquer

Anna Fillol Canet

Flama d’Argent

Daniel Redal Casterà

Marc Montagud Espada

Víctor Contelles Lechuga

Lorena Castany Tortosa

Isabel Pineda López

Mar Vidal Gallego

Saül Cortada Ortique

Bàrbara Doménech Fayos

Cyndi Sánchez Ortiz

Gemma Cuñat Cuñat

Claudia Marín Arranz

Josep Doménech Fayos

Laura Picot Pereira

Jessica Grimaldos Chover

Enric Martí Garcia

Jessica Barbero Calleja

Toniquin Moya Argente

Serafina Giménez Depit

Maria José Mompó Del Caso

Tara Grimaldos Chover

Leticia Angulo Martinez

Coet d’Argent

Adriana Carrasco Motilla

Enzo Ferragut González

Xavi Garrido Marco

Alma Mata Ferragut

Axel Mata Ferragut

Claudia Rodenas Marco

José Rodriguez Diaz

Izan Vila Castany

El 4 de desembre, el grup de teatre infantil van actuar al Gran Teatre amb l’obra inèdita Climàtic 2022. Si ja teníem clar que comptàvem amb un planter d’artistes, no ens defraudaren i ens feren gaudir d’una vesprada plena de rialles i al mateix temps ens feren reflexionar. Una actuació de deu! El 8 de desembre, a la vesprada, tornàrem a visitar el Gran Teatre per veure als nostres membres de la comissió fer una actuació perfecta. Gaudírem de l’obra Abèria, i els i les nostres artistes feren una actuació magnífica també. Dies després tingué lloc al Gran Teatre l’entrega de premis i estàvem d’enhorabona. Maria Ruiz i Adrián Vidal guanyaren el premi a la millor actriu i al millor actor, i l’obra infantil aconseguí un segon premi, a més del reconeixement a la millor obra inèdita. A banda dels premis, també tinguérem diverses nominacions a millors actors i actrius.

PROGRAMA D’ACTES

dènou de gener

Inauguració de l’exposició de l’aniversari

vint-i-un de gener

Acte de celebració del cinquanta aniversari

quatre de març

Crida onze de març

Cavalvcada del ninot

dos de febrer

Presentació dels esbossos de primera secció

dotze de febrer

Exaltació de la nostra Fallera Major Infantil Maria Oliver

Vives

díhuit de febrer

Exaltació de la nostra Fallera Major Anna

Fillol Canet

vint-i-tres de febrer

Inauguració de l’exposició del ninot

vint-i-cinc de febrer

Concurs de paelles

vint-i-sis de febrer

Gala cultura

dotze de març

Globotà infantil

catorze de març

Arreplegada de la falla al taller de l’artista

quinze i setze de març

Plantà de la falla gran i infantil

dèsset de març

Entrega de premis

díhuit de març

Ofrena a la Mare de Déu del Lluch

dènou de març

Pasdoble i Cremà de les falles

Sona en valencià!

Benvinguts i benvingudes un any més al nostre llibret. Emocionats i emocionades de tornar a retrobar-nos i que pugueu gaudir d’una vegada més del nostre treball que amb molta cura hem realitzat enguany. I per començar us farem una pregunta: què és la música?

És una de les anomenades Belles Arts, és un gènere artístic que consistix a aconseguir efectes estètics a través de la manipulació dels sons vocals o instrumentals, conforme a estàndards culturals de ritme, harmonia i melodia.

És una de les majors formes d’expressió artística i que constituïx una de les bases de la nostra cultura. És una de les expressions més fantàstiques de l’ésser humà donat que aconseguix transmetre de manera immediata diferents sensacions. Amb ella podem expressar les nostres pors, alegries, sentiments, pensaments, etc.

I com a ferramenta que ens permet expressar-nos, creguem que la música és de vital importància no sols per la seua bellesa i valor artístic sinó també com a ferramenta que podem usar per a comunicar-nos entre nosaltres.

Part del que ens fa ser humans i humanes és la música. Totes les cultures, des de les primeres civilitzacions fins a les actuals, han creat música. S’han trobat restes d’instruments antics de milers d’anys inclús molt més antics que les manifestacions escrites, per la qual cosa hi ha teories que indiquen que la música és la precursora evolutiva del llenguatge.

La música ha estat sempre present en les nostres vides. És un dels rituals més antics i a més suposa un important element de coneixement i transmissió de la nostra cultura.

Ens permet anar més enllà del mateix llenguatge parlat i emprat. Ens parla i ens conta coses sense paraules moltes vegades i transmet significats que, la interpretació dels quals varien segons la societat que l’escolta. S’han creat i es creen manifestacions culturals i d’identitat a través de les melodies, ritmes i cançons que sense dubte representen un element fonamental en el desenvolupament dels pobles al llarg de la història.

Des de les danses i melodies més tradicionals fins als estils més moderns com el jazz, rock i el pop, la música ens ha acompanyat durant tota la nostra existència, definint-la.

Per aquesta raó que creguem convenient adreçar el nostre llibret d’enguany a la música. I per què? Perquè dins de tots els àmbits en la qual està present, definint-nos com a societat, ajudant-nos a comunicar-nos i creant cultura, també pensem que és a la nostra festa on gaudix d’un protagonisme sense igual.

Què seria de les nostres Falles sense la música? En la nostra opinió perdria molt de magnetisme, sentiment i en si el seu caràcter propi de festa.

No es pot cremar un monument sense sentir la xaranga tocar El faller, com acompanyaríem els actes com l’Ofrena sense que les bandes tocaren els meravellosos pasdobles que tenim? I per descomptat, que seria dels nostres passacarrers sense música? Un sense sentit a la fi.

I no sols són un acompanyament festiu, són cultura. Gràcies a ella s’han mantingut vives tradicions, les cançons ens conten vivències d’altres temps i per a nosaltres són un instrument imprescindible perquè la nostra llengua continua viva.

Els grups de música i cantants que decidixen fer música en la nostra llegua han contribuït a crear un món i un canal de transmissió que hui en dia creguem que és el més important a l’hora de difondre la nostra cultura. És la ferramenta que més fàcil arriba al públic i que amb les seues melodies fan que aprengues sobre la societat que t’envolta, sobre les emocions, les pors, les alegries i tot açò, mitjançant la nostra llengua.

Potencien que aquells que no la parlen o no la saben s’interessen, perquè es normalitza el seu ús mentre es gaudix, ja siga de festa, als concerts, al cotxe o a casa.

A través d’aquestes pàgines gaudirem de persones i dels seus testimonis per entendre en quin moment es troba la nostra música i raó per la qual decidiren formar part d’aquest món.

Descobrirem si la música en valencià ha de ser o és reivindicativa o sols és un estereotip, que la música tradicional no és arcaica i és una font de riquesa a punt de desaparéixer, que a la nostra ciutat comptem amb artistes meravellosos i que en definitiva amb música tot és millor, inclús aprendre en la infantesa.

Per aquesta raó no farem un viatge, sinó que farem un passacarrer a través de la música en valencià. I ho farem d’una de les maneres que pensem que transmet millor aquesta música: a través d’un programa de ràdio, denunciant d’aquesta manera irònica la poca presència en els mitjans de comunicació del patrimoni musical tan ric que tenim.

No us fem esperar més i comencem.

Xavi Pérez i Juanes

Músic de la SMA i regidor de Festes i Comunicació

La Falla Albuixarres-Camí Fondo

d’Alzira em convida al fet que escriga sobre la música en valencià, un tema de gran actualitat i que a hores d’ara ens ve de molt a prop amb el grup alzireny La Fúmiga, icona actual d’aquesta moguda i que a tots els alzirenys ens enorgullix.

Però crec que li donaré una volta al tema i he pensat com a músic, que soc des de fa quaranta-cinc anys, tractar d’explicar com en temps de la Dictadura i fins ara el valencià és la llengua en la qual ens comuniquem socialment el col·lectiu musical.

Des de fa moltíssims anys ha existit una eina que ha vertebrat el nostre territori mitjançant la música, els músics i les societats musicals. Sense adonarse, les bandes de música estàvem conservant la nostra llengua, des dels seus faristols, els seus concerts i com no, des de les escoles de música o la participació en certàmens nacionals i internacionals.

Cal recordar que en plena dictadura de Franco, en les escoles de bàsica s’ensenyava la gramàtica en castellà, però quan s’acabava l’escola, molts xiquets i xiquetes anàvem a l’Acadèmia a aprendre solfeig i tocar un instrument en valencià.

L’acadèmia, tal vegada, era un dels pocs llocs on es parlava valencià a escala social, i no cal dir, en els assajos de les bandes, on la convivència, la cultura, el saber fer i les bromes formaven part del món musical valencià. Les societats musicals, en aquest aspecte, han servit per a conservar la llengua, una llengua que es transmetera de pares a fills i de mestres a alumnes.

Així les societats musicals valencianes configuren un projecte social, educatiu i artístic sense precedents ni parangó en el món. Una xarxa de masses socials, juntes directives, escoles de música, bandes, orquestres i altres grups que reunixen més de 300.000 persones a la Comunitat Valenciana componen actualment aquest moviment associatiu.

La implantació del col·lectiu musical en el 97% dels municipis és un moviment de tipus social. Som una realitat social que dona l’oportunitat de participació fins al poble més xicotet del nostre territori. A banda d’eixe fenomen social, porten una oferta educativa d’ensenyament musical a llocs que ni el mateix govern, ni inclús els mateixos ajuntaments serien capaços de donarla.

I d’aquestes societats musicals han eixit molts músics, artistes i grups del “boom” de l’anomenada “Música en valencià”, i com a exemple més pròxim està La Fúmiga, un grup d’amics que s’han format en la Societat Musical d’Alzira i que duen el nom del nostre poble per tot arreu, essent un dels grups Top del panorama musical valencià.

Música, cultura, festa i llengua van lligades de la mà en un moviment impressionant que vertebra de forma transversal als pobles i a les persones.

Venen Falles i pels nostres carrers sonarà la música i les cançons de La Fúmiga o la Gossa Sorda, en un any molt especial per a la comissió Albuixarres-Camí Fondo que enguany celebra el seu 50 aniversari.

Al meu país, la pluja no sap ploure

Acció Cultural del País Valencià

Les cançons ens transporten al món de les emocions, tant fa l’estil, que siga instrumental o amb lletra. Si és en aquest segon cas, en moltes ocasions ens trobem amb les paraules que descriuen el que volem dir i que potser no sabem expressar.

O sí, però la cançó ho diu tan bonic que la prefereixes. En altres casos les cançons són un reforç, com les bandes sonores de les pel·lícules que emfatitzen l’acció. Hui, que vivim a un món hiperconnectat, qui no ha triat una música concreta, una part de la cançó per acompanyar una història d’Instagram, un vídeo a TikTok o qualsevol muntatge a les xarxes?

Les cançons i les seues lletres lliguen, a més a més, a diferents generacions, i es converteixen de vegades, de forma inesperada, en himnes que enllacen reivindicacions i mobilitzacions. Si estirem tots, ella caurà… l’Estaca, de Lluís Llach, ha superat totalment la seua època. Sense saber quin fou el motiu, l’origen de la seua creació, la gent la canta a les més diverses mobilitzacions al carrer, en concentracions i actes per a expressar la convicció que és possible aconseguir el que reclamen si hi ha un esforç col·lectiu.

Cauen quatre gotes i llegim i escoltem allò que cantava Raimon de voler dur la pluja a l’escola, perquè al nostre país no sap ploure, que igual és cert… o igual el nostre caràcter mediterrani que ens du a viure festivament al carrer no és compatible amb la pluja, siga com siga. És veure la pluja i expressar

el disgust musicalment, que ja és una cosa bonica.

Com ho és trobar els versos de Maria Mercé Marçal a les cançons de Pau Alabajos o El Diluvi, dos estils i formats totalment diferents per a transmetre’ns el valor de la poesia i l’empoderament de les dones, que seran tres voltes rebel, perquè ella i sols ella (permeteume la llicència) podrà moure cinc continents.

Els exemples serien -sóninnombrables, perquè cada persona té uns gustos i les lletres li evoquen uns moments i pensaments, des de la nostàlgia, la reivindicació o l’estima, però també la festa i la frase feta, com ara que al costat de la coneguda li falta un regonet, tenim la de li falta un tobogan, extreta d’un dels èxits de Zoo.

És indubtable que la música és una gran transmissora de valors, com també ho és la necessitat de comptar amb diversitat d’estils i artistes. Per això, per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sempre ha estat important atendre a eixa faceta cultural i impulsarne projectes. Als anys noranta fou el Tirant de Rock, el certamen que promogueren per a què grups de joves que començaven en la música es feren un lloc; grups emergents que tocaven a la plaça de bous de València al costat d’altres grups ja consolidats o que feien gira pel país, tot guanyant experiència. Són infinits els actes organitzats a totes les comarques, on la música ha estat, i està, present.

Afortunadament, a hores d’ara l’escena musical valenciana és diversa, les possibilitats d’actuar s’han multiplicat, no deixen d’aparéixer grups i cantants que se’n fan lloc i enriqueixen la nostra cultura. Del rap al cant d’estil, de la cançó a la banda, de l’electrònica a la música infantil, del jazz al rock. Una riquesa inabordable I malgrat tot, en el nostre 50 aniversari volguérem rendir tribut a tants cantants i lletristes que han fet la banda sonora del País Valencià i crearem el Mural Sonor, un macroprojecte musical amb l’edició de quatre discos diferents que fan l’antologia de la música en valencià dels darrers cinquanta anys. Cançons de la memòria col·lectiva, dutes al segle XXI per cantants actuals.

Cal recordar que durant molts mesos els i les artistes, però també tot el personal tècnic vinculat al món musical, veieren com la seua activitat es frenava en sec. Cuidar-los, cuidar-les fou el nostre objectiu, perquè no sols en el temps del confinament rebérem molt d’aquest sector, sinó que l’aportació és i ha estat constant, al llarg de la història. Com digué el músic Dani Miquel en rebre un premi, apostar per la música en valencià, i en concret per la familiar, és una aposta pel futur de la llengua. I és també una realitat que la música en valencià travessa fronteres físiques i mentals, i que a un concert desapareix

el conflicte, i la gent gaudeix de la música i la llengua.

I pensant en eixa gent més jove hem posat en marxa el cicle Amb veu de dona, per a xalar de cantautores. Un cicle on hem tingut la sort de poder presenciar el darrer concert en solitari d’Eva Dénia, i veure triomfar a Kela, que a l’edició dels Premis Ovidi Montllor, acaba de rebre el premi a l’artista revelació. Fent bona la cita de per què fórem, som, i perquè som, serem.

Amb eixa estima pel valencià, professionals que treballen la música per als més menuts, han col·laborat en un projecte educatiu d’ACPV perquè la xicalla aprenga a fer bon ús del valencià, i ho faça d’una manera divertida i gratuïta, ja que les escoles poden accedir als recursos oberts a la nostra web: https://acpv.cat/ estimaelvalencia

Perquè com canta la rapera Tesa, som els rebesnets del Tio Canya, i amb la música expressem la nostra visió del món, particular, pròpia i tan vàlida com la de qualsevol altre poble. Uns valors, uns afectes i una voluntat de pervivència, des de la diversitat i les arrels.

Cuidem la cultura. Entre el bé i el mal, aspirem a l’alegria (també musical).

La música tradicional

Benvinguts i benvingudes al que serà el vostre programa de ràdio preferit.

Aquest naix de la necessitat de crear un espai on es gaudisca de la música en valencià, un espai lliure, diferent i que promocione aquesta forma de cultura tan nostra.

És un plaer per a nosaltres participar en aquest projecte tan bonic que espere que us agrade.

Som principiants en açò de la ràdio, però estem segurs i segures que amb estima i cura podrem aconseguir un programa que aplegue a tots i totes.

Poc més a dir, gaudiu amb nosaltres de: Ràdio Fondo, el programa que aplega al fons de la música i dels nostres cors.

El programa de hui, el primer com ja hem dit, l’hem volgut de dedicar a la que pensem que és la música més nostra: la música tradicional.

Comptarem a diferents artistes que ens contaran la seua experiència, trajectòria i a la fi perquè decidiren dedicar-se a aquesta música tan nostra i que encara com, perdura en el temps gràcies a persones com ells i elles.

Però anem al gra que de segur voldreu saber qui és el nostre primer invitat. La música, com diu ell, la del poble que no recull cap color polític, és l’expressió més pura de la nostra cultura.

Tenim el plaer de poder parlar amb un home molt humil, però gran artista que de ben menut ja es llançà a recórrer els pobles per gravar a les persones majors i així poder rescatar i tindre cura d’una música destinada a desaparéixer

Ha col·laborat amb grans artistes valencians com Al Tall, Obrint Pas, Feliu Ventura i Mireia Vives. Amb nombrosos discs al seu darrere, ha rebut també nombrosos premis i reconeixements com el premi Ovidi, el premi Enderrock, el premi Carles Santos i la distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana, entre altres.

Heu endevinat de qui parlem? Doncs si, correcte, no és cap altre que Pep Gimeno “Botifarra”.

Aquest ens contarà la seua trajectòria, si sempre ha volgut dedicar-se a la música i d’on naix la seua fascinació per aquesta.

Sempre t’has dedicat a la cançó?

Des dels onze anys i en tinc 62. Als onze vaig començar a gravar a la gent major i anava pels pobles de la meua comarca. En el 1976 i 1977 començaren les albaes en Xàtiva, perquè abans no els deixaven cantar, i allí també ho vaig fer jo. Després me’n vaig anar a la mili i vaig entrar en un grup que es dedicava a recuperar cançons i des d’aquell moment fins hui.

On va nàixer el teu interés cap a la nostra música tradicional valenciana?

En ma casa. Em vaig criar amb la meua àvia materna, que era una dona que cantava moltes cançons i romanços i jo no soc creient, però em sé totes les oracions que cantava. Però al ser molt menut no entenia tot el valor que tenia. Quan em vaig fer més fadrí em vaig adonar que la gent es moria i no quedava res escrit d’aquesta música en valencià.

Sempre has pogut interpretar i cantar aquestes cançons valencianes? Has patit algun tipus de censura?

Parlem amb Pep Gimeno

Sí, per exemple a l’escola no ens deixaven parlar valencià i ara encara escoltes alguna cosa dolenta i et titllen de coses que a la fi no eres, però bé jo amb la consciència molt tranquil·la. Cantar en valencià ha estat molt de temps mal mirat.

Què és el cant de batre?

El cant de batre naix mentre les dones agranaven l’era perquè es quedara neta i els homes preparaven la terra. I, després, elles començaven a batre i eren les cançons que cantaven. Són cants dels més antics que tenim ací i normalment es lamentaven perquè era una feina molt dura. També els hem trobat cantats en castellà perquè per aquells

“Cantar en valencià ha estat molt de temps mal mirat”

temps parlar en castellà pareixia que donava més nivell. En definitiva és un dels cants més antics i bonics que tenim.

Una tasca de recuperació de la nostra cultura. Podem donar gràcies que t’hages dedicat a conservar-ho?

Jo he fet el que he pogut i no m’ho he cregut mai. Des de menut ja sabia que no s’hi havia de perdre i no ho he fet mai en cap intenció oculta ni buscant reconeixement. He pogut fer el que he pogut, perquè en aquells temps no ens deixaven massa, però jo estic molt content. Sí que m’alegre molt quan veig a la gent jove que ho valora i agraïx que ho conservem.

El nostre folklore, té similituds amb altres?

Sí que té relació perquè és tot el mateix. En la meua comarca, La Costera, estem molt a prop de Castella i la gent d’Andalusia venia molt a segar, aleshores el folklore anava passant-se d’uns a altres i al final la cultura popular en totes les comunitats és la mateixa, el cant i la música del poble en les seues variants no té color polític, sols és del poble.

Quina és la causa per la qual la música tradicional haja caigut tant en l’oblit que cal fer un gran procés de recuperació?

No hi ha un suport real. Vas a altres llocs i li donen el doble de suport i ací, encara que som rics en música, a l’hora de la veritat ni es protegix ni se li dona importància i no ho puc comprendre.

Viu la música en valencià el seu millor moment?

Ara es canta molt i és una alegria perquè jo he anat a València i només per parlar valencià ja pregunten si eres de poble com si fora un insult. Quan a molta honra soc de poble i vinc d’una família de llauradors i des que vaig obrir els ulls escolte i parle en valencià. Però açò està canviant, hi ha molta gent jove que està tractant molts estils. Pense que la música viu un dels millors moments. A la plaça de bous de València, al concert últim que feren hi havia moltíssima gent parlant i cantant en valencià. Fa trenta anys era impossible de creure i és molt bonic açò.

Hi ha relleu generacional?

Sí, i això és el que vull, que isca gent jove perquè pa uelos ja estem nosaltres. Jo em faig major i si m’ho enduc tot al cementeri, qui s’encarregarà de conservar-ho? Per això és bonic que tiren endavant i que n’isquen molt més. Tinc molta esperança.

Tot un gran plaer haver comptat amb un artista d’aquesta talla i a més molt estimat per tots i totes els que aprecien aquesta música.

Us deixem amb una cançó de Pep Gimeno perquè gaudiu de la nostra música amb la seua veu.

Us ha agradat l’entrevista? Doncs prepareu-vos perquè açò no ha fet més que començar.

Continuem aquest programa dedicat a la música tradicional, i no podíem no parlar de la següent artista.

Cantaora alzirenya per excel·lència que sempre ens delecta amb la seua preciosa veu i et posa els pèls de punta quan comença a cantar una albà.

Des de menuda ja va tindre clar que ella volia cantar quan veia com anaven a les cases, durant les nits

Què són les albaes?

d’albaes a cantar als festers i festeres dels barris.

Amant d’aquesta música nostra es va formar en cant i va voler dedicar-se a què aquesta música tradicional no desapareguera. I el més important, quan la sents parlar et transmet la seua estima i al mateix temps la seua impotència per veure que aquestes no estan més protegides.

Donem la benvinguda i les gràcies per haver volgut participar amb nosaltres a Àngels Cuenca, que ens contarà un poc de la seua experiència.

Són un cant molt antic que es canta per alabar, criticar, i com a mostra d’agraïment. És en la comarca de l’Horta on més tradició hi ha i puc dir que és un dels cants més tradicionals que tenim.

Parlem amb Àngels Cuenca

“recorde que li vaig dir: això he de fer-ho jo algun dia.”

I en Alzira, en fem?

No se solen escoltar. És una espineta que tinc clavada, perquè Alzira és molt gran i té una gran quantitat de falles, les quals podrien promocionar molt aquesta música.

Sempre heu d’anar acompanyats de dolçaina i tabal?

Sempre. Amb un dolçainer, un tabaleter, un o dos cantaors o cantaores, un versador i un llister. Jo cante molt amb una companya meua, amb qui porte quasi vint anys cantant juntes, Alícia Cebolla, d’Albalat.

Qui és el versador i qui és el cantaor?

El més bonic d’una albà és que el cantaor mai sap que és el que va a cantar. El versador li diu les estrofes a cau d’orella i aquests versos són completament improvisats. Tu arribes a cantar-li a la persona i depenent del que se li vulga cantar, el versador fa un vers o altre. I el llister és la persona que dona informació al versador per fer les lletres.

El cantaor aleshores, una vegada escoltats els versos, és qui ha d’entonar-los. Sempre dic que jo soc cantaora, no m’agrada fer els versos perquè jo no vull saber que és el que vaig a cantar. A banda que el

versador té una gràcia i una habilitat per fer-los que jo no tinc.

És molt difícil poder cantar-les?

Jo supose que com tot en aquesta vida, quan no saps fer alguna cosa, resulta difícil. Però quan aprens i li poses passió perquè t’agrada molt, al final et resulta fàcil. A mi com m’agrada cantar-les és en un versador, perquè ací és on està la gràcia de l’albà, en la improvisació.

Com decidires cantar-les?

És molt curiós. Mon pare i ma mare eren festers de Sant Judes. Sant Judes és dels pocs barris d’Alzira que mantenen les festes i la tradició de cantar albaes. Aleshores, una nit vingueren a casa i a mi em va encantar. Imagineu, a la matinada, en la taula parada, amb molt de comboi i escoltant les coses boniques que et canten, aleshores vaig saber que això havia de fer-ho jo. La pena que tinc és que mon pare no arribà a veure’m cantar. Però recorde que li vaig dir: això he de fer-ho jo algun dia.

On sols cantar?

Doncs, en Alzira, el dia de la dona ens conviden sempre a cantar-ne, per exemple. A més, el dia 16 de març, a Sant Josep, quan se li obri el dosser fet pel gremi de fusters d’Alzira, les

“Sempre dic que jo soc cantaora, no m’agrada fer els versos perquè jo no vull saber que és el que vaig a cantar”

falleres majors estan convidades i nosaltres li cantem.

Falta visibilitat o suport?

Si fa falta més visibilitat i suport. Sense anar més lluny, al nostre poble no tenim costum de fer-les. Per exemple, jo he anat a fer albaes a Gandia i és al·lucinant l’ambient que hi ha. Totes les falles en fan i em dona molta malícia perquè pense, per què en el meu poble no es fa açò? Allí s’organitzen i cada falla té les seues. I les falleres majors de Gandia van passant per totes les comissions i acaben la nit cantant-li a les falleres majors. Molt d’ambient, ple de música de dolçaines i tabals.

Agraïts i agraïdes amb tot el que ens ha contat podem dir que ja sabem un poc més d’aquest tradicional cant.

Des d’ací secundem les seues paraules i fem una crida ben forta perquè aquesta tradició es visibilitze i no es perda.

I abans de continuar amb la següent artista, fem una paradeta per escoltar la veu d’Àngels Cuenca.

Avançant en aquest primer programa dedicat a la música tradicional i arribant al seu equador volíem donar una volteta i contactar amb una persona que ha revolucionat les xarxes i que ha “modernitzat” un poc aquesta o almenys ha ajudat al fet que tot un públic més jove, el qual no acostuma a escoltar aquestes cançons, les descobrisquen.

Parlem de La Maria, com no. Va començar pujant versions de cançons a les xarxes socials. Aquestes, com podrem veure més avant, s’han convertit en un instrument que en l’actualitat està ajudant a molts artistes a tindre visibilitat, i és així com La Maria aplegà a l’escena musical.

En novembre 2021 i gràcies a una fantàstica versió de la cançó “Arranquen vinyes” es va fer viral i aplegà a un gran públic que encara no tenien el plaer de conéixer-la.

Estudiant de cant valencià al conservatori, podem veure que a poc a poc està aconseguint aplegar a un públic que desconeixia la nostra música tradicional i fins inclús li està obrint les portes a fer col·laboracions amb grups com Auxili.

Amb un reconeixement de la Generalitat Valenciana a la divulgació del cant valencià, creguem fermament que açò sols és un gran punt de partida per a un futur prometedor i que tant ajudarà a preservar la nostra cultura tradicional des d’un vessant més actualitzat i una imatge més jove.

I hui acudix al nostre programa perquè ens conte qui és La Maria i d’on va nàixer aquesta vocació pel cant.

Qui és La Maria, i perquè aquest nom?

La Maria realment és una persona que s’ha anat configurant a poc a poc a mesura que ha anat aprenent música, ha anat cantant i creixent com qualsevol persona, i el nom vindria perquè les meues dues àvies es diuen Maria i com a mi també em posaren el nom, en ser tan comú, vaig voler donar-li un poc mes de joc i destacar un poc més.

Com va nàixer la idea de publicar a les xarxes les teues cançons? Pensaves que tindrien tanta repercussió?

A les xarxes, vaig penjar unes versions perquè vaig començar a cantar i experimentar amb la meua veu i vaig començar a tocar tots els palos que coneixia sense entrar en la música tradicional. Aleshores, em vaig separar un poc del saxo, instrument que toque, i vaig veure que hi havia moltes altres coses. Per aquesta raó, a poc a poc, em vaig interessar per les albaes i en la música tradicional en si.

“Arranquen vinyes” es va fer

Parlem amb La Maria

viral, com ho visqueres?

Doncs va ser molt bonic perquè eixa cançó me la va donar el meu professor del conservatori, Xavier de Bétera i com m’agradava molt, vaig decidir pujar-la a xarxes per veure com reaccionava la gent. Tenia l’esperança molt baixa que la gent l’escoltara, però quan vaig veure que va tindre molt bona resposta em vaig alegrar molt, ja no per mi sinó perquè veia que es valorava aquesta música tan nostra i tan rica. Va ser una victòria a escala musical i concretament folklòrica.

Cant tradicional o eres la veu d’un folklore més modern?

Sincerament les meues bases d’estudi sempre seran les arrels de cant valencià i de cant d’estil purament i després jo seguiré cantant als carrers les albaes i aprenent tots els estils que puga. A partir d’ací, ja podré construir una trajectòria més renovada però mai sense deixar de banda el cant més tradicional, perquè des de la mateixa puresa és quan puc arribar a un estil més renovador.

Com vas començar a interessar-te pel cant valencià?

Jo vaig començar amb sis anys a l’escola de música d’Oliva amb el saxo, vaig fer els meus estudis elementals i pel meu compte vaig continuar anant a l’escola com una afició. A poc a poc, em van fer aproximar a aquest món i vaig conéixer i aprendre altres instruments i coneixements musicals fins a arribar a cantar. En l’àmbit tradicional em vaig impregnar d’aquesta per les Falles, realment elles han sigut el detonant que em va catapultar a la música tradicional perquè en casa no són músics i no eren seguidors d’aquesta música, no per cap motiu, perquè sinó al meu territori no es promociona massa.

Has rebut moltes ofertes per fer col·laboracions, actuacions, etc.?

A partir d’aquell moment, tot va ser molt sobtat, aparegueren moltes propostes de concerts, d’entrevistes i va ser com un poc saturador perquè clar em va catapultar a un món que, ni havia estat ni havia conegut anteriorment. Mai havia pujat a un escenari i vaig haver de madurar en eixe aspecte molt ràpidament, però al mateix temps vaig ser molt feliç.

Com veus el teu futur? T’agradaria dedicar-te a la música?

A mi m’encantaria poder dedicar-me a la música, i si va tot bé com ha anat, perquè hem fet unes trenta dates en un any sense tindre cap cançó ni disc, em consideraria molt afortunada i quan tinga el disc, espere que es multiplique i poder estar tranquil·la

econòmicament. Així i tot, jo continue esperant que em criden de la borsa com qualsevol interina!

Amb Auxili, formares part de la cançó “Guaret”. Com et sentires quan t’oferiren participar?

Jo pensava que era broma. Quan vaig veure a Esteve en Instagram que em parlava, em vaig dir: Xe! Si jo a aquests els he vist en primera fila als concerts! Va ser un moment molt gran de felicitat perquè em preguntava que estava passant i com podien confiar en mi perquè li fera una col·laboració. És molt fort i estic molt agraïda perquè m’han obert moltes portes.

Quina cançó ens recomanes perquè t’escolten i puguen conéixer el gran treball que fas?

Doncs recomane “Arranquen vinyes” que es va fer viral a Twitter que encara està penjada, i d’ací molt prompte les meues pròpies que no tardaran res a eixir.

No es parle més i amb moltíssimes ganes d’escoltar el seu nou treball, us deixem amb la cançó “Arranquen Vinyes” perquè gaudiu d’uns minuts màgics amb la seua veu.

Arranquen vinyes

I per finalitzar aquesta emissió que desitgem que us haja agradat molt, parlarem amb un artista que ens oferirà una visió més àmplia del cant d’estil i ens contarà un poc des de dins, ja que és mestre de conservatori, la situació d’aquest cant.

Parlem de Xavier Benedito, més conegut com a Xavier de Bétera, que amb tan sols set anys s’inicià en el món del cant d’estil valencià de la mà

de Vicent Izquierdo, el Naiet de Bétera.

En l’any 2019, es llança i enceta un nou repte en la seua trajectòria i grava el seu primer disc en solitari “Empremtes”.

Es convertí en el primer professor de cant valencià de la història en el Conservatori Professional de Música de Catarroja i impartix classes de cant valencià en diferents associacions.

Entrevistem a Xavier de Bétera

Com començares en aquest món de la música i en aquest estil?

Jo soc més cantant de cant d’estil que de cant tradicional. En la meua família estava el Xiquet de Bétera que era l’oncle del meu iaio i aleshores, quan jo era menut en volta de cantar-me cançons de moda ell em

cantava albaes i cant d’estil. Sembla que sempre m’ha agradat i es veu que de nano en una espècie de processó, em vaig arrancar a cantar alguna cosa pareguda a una albà i la mare d’un amic em va veure i, com era professora, li ho va comentar a la meua mare i sobre l’any 97 ja vaig començar a rebre classes de

cant d’estil com a tal amb el Naiet de Bétera. També em dedique de manera professional perquè done classes al conservatori d’aquest cant.

Com arribares a cantar a la Fira Mediterrània a Catalunya? Va suposar un abans i després en la teua trajectòria?

En l’any 2012, entra un nou director a la Fira Mediterrània i volia d’alguna manera programar gent jove perquè cantara. Va veure un vídeo meu cantant a Bétera i va telefonar a l’Ajuntament per proposar-m’ho. Jo no tenia meu res fet perquè el que jo feia era col·laborar amb gent i aleshores vaig contactar amb Paco Lucas que em va dir que confirmara la meua assistència a l’esdeveniment. Muntàrem dotze temes que ja coneixíem i alguna lletra la modificàrem, com el “Romanç del Facebook” i el “Fandango del Whatsapp” que en aquell temps era moda. A partir d’ací, me’n vaig pujar als escenaris, he fet altres espectacles i vaig produir per primera vegada el meu primer disc.

Va ser molt diferent pujar a un escenari que cantar al carrer?

Sí perquè mai havia pujat a un escenari, i no tenia facilitat de paraula suficient per a fer un espectacle d’una hora i em vaig haver de fer un guió perquè estiguera tot controlat. Estava acostumat a tindre el meu versador o

versadora que em diu a cau d’orella el que he de cantar en el moment i no he de saber-me de memòria res. Va ser tot un poc a contracorrent.

Què és el cant tradicional valencià? Quina diferència hi ha entre el cant d’estil i les albaes?

El cant d’estil és un gènere dins del cant valencià, és a dir, la mare és el cant valencià i a partir d’ací es dividix en dos grans grups: cant col·lectiu i cant individual. Dins de l’individual hi ha un peça que és el cant d’estil i aquest cant està format per les albaes, l’ú i el dos i l’ú i dotze. Tenen la peculiaritat de ser cantats pel carrer amb una lletra improvisada al moment, i és açò últim el que el diferencia de la resta, on les lletres ja estan pactades.

És important la formació per poder cantar cant d’estil? O és un do?

Cantar pot cantar qualsevol persona, però sí que és cert que per a despuntar cal tindre actitud. La formació també és fonamental, però més que la formació, s’ha de tindre interés cap a aquest estil de música. Per tant el més rellevant és que cal tindre afició i preocuparse per la música nostra. Ara bé, el que sí que veig necessari és que en els conservatoris li han de donar la mateixa importància i pes que a altres disciplines, i sobretot que estiga salvaguardat per les institucions.

“de nano en una espècie de processó, em vaig arrancar a cantar alguna cosa pareguda a una albà”

Fins a l’any 2015, no et vas convertir en el primer professor de cant d’estil de la nostra comunitat. Per què abans no hi havia aquesta figura?

Si haguera sigut altra comunitat, potser sí que haguera estat més cuidat. Hem de tindre en compte la nostra història i que molts cantautors i cantautores van ser perseguits i d’alguna manera estava castigat. Veiem que açò no ha passat, per exemple, amb el flamenc donat que la música andalusa està molt protegida i molt salvaguardada. Antigament la gent per a aprendre cant valencià havia de seguir les cantades i escoltar-les, perquè la primera escola va ser creada l’any 56, per Manolo Marzal, el xiquet de Mislata, en la Junta Central de València. Aquestes escoles es crearen per iniciativa privada per part de Falles i altres associacions i moltes vegades no tenien cap suport, però si és de veres que l’Associació d’Estudis del cant Valencià en el 2010 o 2011 començà a lluitar per crear l’especialitat de cant valencià a les escoles. Aleshores el primer conservatori que es va aplicar fou al de Catarroja que és on vaig entrar jo.

En quina situació es troba el cant tradicional?

En l’àmbit educatiu i acadèmic està millor perquè hi ha moltes

escoles, més disposició d’horaris, moltes d’elles són municipals i per tant l’alumnat paga molt poc. Als conservatoris ara també es pot estudiar com qualsevol altra disciplina i té el mateix valor que altres, quan abans sols ho podies fer de manera amateur. Jo l’únic que veig pitjor és la quantitat d’actes i d’esdeveniments en la qual s’empra el cant tradicional valencià. Hi ha moltes localitats on hi havia moltes festes on s’anava a cantar, però clar, eixa gent mor i moltes institucions no ho fomenten i es comença a deixar de fer-ho.

El cant d’estil notes que no està tan apreciat?

El problema és que el cant d’estil de la manera que està pintat hui en dia és com si fora sols de gent major. De manera que fins que no es visibilitze que el que fa Zoo, La Maria, Tesa en l’últim disc i el que faig jo entre altres, partix la música tradicional, no es normalitzarà. S’ha de visibilitzar que l’antic no és arcaic i que es poden fer coses boniques.

On crec que cal ficar pes és en l’àmbit d’ajuntaments perquè programen festes on es puga cantar cant d’estil i ho estimulen des de dins. Que s’adonen que cantar de manera itinerant és molt personal, bonic i assequible i que la gent ho aprecia molt.

“Cantar pot cantar qualsevol persona, però sí que és cert que per a despuntar cal tindre actitud.”

Ens recomanaries cançons per a la gent que no conega la música tradicional puga acostar-se a aquest món?

El que veig interessant per a la gent que vulga a apropar-se a aquesta música, és l’arxiu sonor de Fermín Pardo. A la pàgina Wikimèdia, el Museu Valencià d’Etnologia ha penjat tot el cançoner que va arreplegar Fermín. Hi ha més de 800 arxius de música i és una font molt interessant per la gent que busque descobrir la música tradicional. I meues podria dir que la que més estima li tinc és l’”Havanera dels treballadors”, però supose que, per reflectir d’alguna manera la modernització del que parlàvem, diria el “Fandango del Whatsapp” i el “Romanç del Facebook”.

Fantàstica entrevista la que ens deixa Xavier de Bétera que des de la seua visió com a docent i entés del cant d’estil, ens ha aproximat un poc més a conéixer-ho i entendre en quina situació està.

Hem aprés que la música tradicional, molt present en la nostra vida des de sempre és la que més desprotegida es troba i la que més perill té a desaparéixer i creguem que no s’ha de permetre.

Mostra d’açò són les paraules dels i de les nostres entrevistats i entrevistades, qui ens han contat que no se li dona visibilitat, que moltes persones no la coneixen i que a poc a poc aquesta està deixant d’aparéixer en l’escena musical, ja siga perquè no s’organitzen actes on puga estar present o perquè la tradició de cantar als carrers com

les albaes va a poc a poc morint amb les i les nostres majors.

Amb aquests testimonis estem segurs i segures que voldreu gaudir d’una bona nit d’albaes o escoltar a La Maria i a Pep Gimeno, interpretarnos aquestes magnífiques cançons nostres.

Està en les nostres mans valorar més, tindre cura i potenciar aquest art, la música moderna ens acompanya cada dia, però hem de trobar-li espai a la més tradicional també. Qui sap? Potser a partir d’ara podem organitzar una nit com fan a Gandia, no cregueu?

Sols ens queda acomiadar-nos fins al pròxim programa desitjant que hàgeu gaudit tant com nosaltres, Xavier de Bétera ens ha deixat un valuós ensenyament que a nosaltres sí que ens ha despertat la curiositat per investigar més sobre la nostra música. Us deixem escoltant aquesta magnífica versió d’aquest gran artista tan complet.

Un esperem en el pròxim!

RomançFacebookdel

Benvinguts i benvingudes a Ràdio Fondo, el programa que aplega al fons de la música i dels nostres cors.

Amb energies carregades després del primer programa, ens endinsem una vegada més en aquest món musical tan nostre i que tant ens agrada.

Si parlàrem de la música tradicional i la música de les nostres arrels, pensem que no hi ha millor manera de continuar el nostre programa tractant també aquestes arrels, però de manera diferent.

És que podem dir que les persones amb qui parlarem a continuació, compartixen un tema en comú, i nosaltres amb elles. No és altra cosa que la nostra ciutat, Alzira.

La nostra terreta s’ha convertit en un bressol de grans artistes, diferents en els seus estils però amb un futur

D’Alzira al cel Parlem amb Beteta de La Fúmiga

prometedor al davant. Ja sabeu el que diuen: d’Alzira al cel.

Però no us fem esperar més, i comencem donant la benvinguda a un grup molt estimat per tots i totes que ens ha oferit moltes nits i ens ha oferit grans estones de molta festa.

Sens dubte tenim clar que és un dels grups valencians que més acollida ha tingut recentment i la seua fama brolla com l’escuma. En 2019, i amb el disc “Espremedors”, feren el salt i ens delectaren amb cançons com Mediterrània, cançó que mai falta un dia de Falles.

Hem vist com han aconseguit i els han reconegut la seua trajectòria amb premis com el Carles Santos, el premi Ovidi i el premi Tresdeu. Una trajectòria que pensem que cada vegada està més consolidada i que ens fa gaudir d’una música pop molt

festiva amb un directe molt potent que a qui els escolta no deixa indiferent.

Sabeu de qui parlem? És clar, de La Fúmiga. José Beteta ens contarà com va nàixer aquesta, perquè la seua decisió de cantar en valencià i un poc quin és el seu estil que tant triomfa.

Com naix el vostre grup?

La Fúmiga naix al caliu de la societat musical d’Alzira. Érem un grup d’amics que ens coneguérem quan ens vam apuntar i ens veiem a les classes del conservatori. Aleshores, començàrem a tocar junts a les agrupacions de la banda jove, del cor, a la banda simfònica, i després férem el pas a formar les nostres xarangues. Però com érem amics, més enllà de la xaranga en la qual tocàvem, ens ajuntàrem per tocar en molts llocs i diguem que a eixe grupet, quan arribà el 2012, li posarem nom. Organitzàrem espectacles i esdeveniments anomenats Fumifest on tocàvem tota la nit de manera instrumental i se n’anà un poc de les mans fins al dia de hui.

Amb quin estil de música vos identifiqueu?

Nosaltres sempre que ens pregunten açò, tenim difícil resposta perquè no tenim un estil. Ens definim amb un qualificatiu i és que fem música festiva. Dins d’eixa música podem trobar molts ritmes, ja siga pop, rock, electrònica, reggaeton, música llatina, indie, etc. Diguem que tots eixos estils compartixen un aspecte comú i és que servixen perquè la gent moga el cos i a la fi és el que més ens agrada.

Per què en valencià?

Nosaltres pensem, parlem i somiem en valencià. Ens relacionem amb la gent en valencià i seria antinatural que cantàrem amb una altra llengua com puga ser el castellà o l’anglés, ja que no és la llengua amb la qual normalment ens comuniquem. D’altra banda hi ha un compromís de defensa del valencià que tenim dins de l’ADN de La Fúmiga i per això sempre usem el valencià com a eina de comunicació musical, però sí que és cert que pot ser que en alguna puntual ocasió puguem fer-ho en altra llengua.

Sou una xaranga que a la fi s’ha professionalitzat?

Érem una xaranga que va fer una fugida cap endavant i en eixa fugida anàrem superant obstacles i etapes. Etapes que també han passat altres formacions de carrer en altres llocs del món, com en el centre d’Europa ho han fet els brass bands, entre altres formacions que han pujat a l’escenari. Aleshores nosaltres agafàrem la xaranga, pujàrem a l’escenari i anàrem cremant etapes fins a convertir-nos en un grup de música festiva que d’alguna manera es basa en la instrumentació de vents i percussió que és el nucli d’una xaranga. Estem lluny ja a nivell soroll de qui érem, però en l’àmbit sentimental som els mateixos.

Música reivindicativa o música de comboi per passar-ho bé?

Els haters diran que som música de comboi que no reivindiquem res i altres diran que ho som massa i que és una llàstima que amb la

música que fem ho siguem així. Cadascú té la seua opinió. Ens sentim còmodes tractant temes quotidians, temes que ens preocupen, temes importants com la salut mental, la llengua, els drets socials, l’amor lliure i moltíssimes coses que tractem als nostres temes i fer-ho en valencià, de per si, ja és una reivindicació de la nostra llengua. Si a banda fem això apostant per una música festiva que arriba a llocs on abans no arribava, doncs nosaltres contents amb el que fem.

Vosaltres que éreu part de xarangues, cregueu que la música és part imprescindible de la nostra festa i cultura?

Sí que és una veritat que no hi ha festa valenciana en la qual no hi haja música. En un país com el nostre, on costa trobar coses que el vertebren, el fet de tindre més de 500 societats musicals és el fet més vertebrador que puguem tindre, és la manera en la qual ens unim els valencians. A banda de la festa i de les tradicions, no som conscients del paper que té la música en l’educació. Si tenim més de 500 bandes, tenim 500 escoles de música que són centres d’alt rendiment en el sentit que, mitjançant la música estem creant millors persones, millors professionals i millors alumnes i, de pas, fem músics. No som conscients del potencial que tenim.

Penseu que hi ha germanor entre

els grups que ara esteu sonant més en el panorama musical?

Darrere dels escenaris sí que és cert que hi ha bon clima. Nosaltres hem passat per eixa fase d’arribar de manera sobtada a l’escena amb un format diferent i al principi es deia que pintàvem poc i va haver-hi gent que no contemplava que estiguérem. Però hui en dia, apostem per una màxima que és el bé comú associat a una escena que encara ha de créixer.

Si altres grups tenen més oients, per exemple a Spotify, això no fa més que beneficiar-nos a nosaltres mateixos i per això sempre intentem tractar a tot el món de la millor manera possible. És una llarga lluita, però sí que és cert que anem per bon camí.

Amb qui desitgeu col·laborar i de les que heu fet de quina vos sentiu més orgullosos?

Ens agradaria col·laborar amb molts i moltes pel comboi, però la gent que ha sigut per a nosaltres un referent, ja hem col·laborat amb tots i totes. Per exemple, amb Zoo, el qual és un dels nostres grups favorits en actiu, hem col·laborat ja dues vegades i és un orgull que ho hagen volgut fer. I això al final el que fa és engrandir l’escena i cohesionar-la, la qual cosa és molt necessària.

Us considereu un referent i un exemple de: que tot amb esforç és possible?

“nosaltres agafàrem la xaranga, pujàrem a l’escenari i anàrem cremant etapes fins a convertir-nos en un grup de música festiva”

No som referent de res. Sí que és cert que trobem, gràcies a la nostra gent i a les paraules que ens dediquen, que hi ha molts i moltes als qui els agrada el que fem i que d’alguna manera som importants per a ells i elles en el seu dia a dia, i això ens enorgullix.

Nosaltres hem treballat molt, però s’han donat circumstàncies com haver-nos rodejat de gent que sabia més que nosaltres: com productors, mànagers, dissenyadors, altres músics, gent de molts àmbits, etc. Ells són els que ens han fet créixer i nosaltres ho hem aprofitat molt. Si haguérem de donar un consell és que es rodegen dels millors i que vagen cremant etapes a poc a poc.

Falta més consolidació a la indústria de la música en valencià? Noteu falta de suport?

L’escena de la música valenciana ve d’anys de resistència d’autogestió, de casals populars organitzant concerts malgrat les autoritats o amb poc de suport institucional, però ara estem en una època que des de les institucions es recolza més, els ajuntaments organitzen concerts, la Generalitat subvenciona àlbums, gires, etc.

Però falta el més important per a créixer i és el fet de sonar a les radiofórmules perquè és molt important. Perquè quan presentàrem el disc, la cadena SER o els 40 principals ens atengueren en Catalunya i ací no, encara que més endavant ja ens van atendre. Però la gira als mitjans la férem a Catalunya, a Alzira Ràdio i a À Punt, res més. Això ens falta ací, poder dotar de contingut a la gent jove que no té referents de

la nostra llengua més enllà de les famílies i les escoles.

Quina cançó recomanaríeu a aquells i aquelles que encara no tenen el plaer de conéixervos i que penseu que més vos representa?

Recomanaria dues cançons.” Havia de passar”, que és un dels temes més potents que tenim i tot que se’n va un poc més a l’electrònica reflectix molt musicalment; és un tema que t’alça, et puja i és tan festiu com nosaltres. L’altra és “Llavors”, que és la meua preferida del disc i parla de l’amor a la nostra terra i que aglutina moltes coses que ens fan moure per dins com puga ser la música de banda.

Fins ací la seua intervenció. Que us ha paregut? Nosaltres hem quedat encants i encantades amb tot el que ens ha contat.

Hem començat fort aquest segon programa, no cregueu? Perquè acabeu de gaudir d’aquest magnífic grup, us deixem una cançó mentre donem pas als següents artistes.

Llavors

Després d’aquest programa us adonareu que la nostra ciutat és bressol de grans artistes. En aquest tenim la sort de comptar amb uns quants, però us invitem a investigar, que com diguem en són molts i moltes.

Els pròxims convidats són un grup que es mou entre el rock i el pop, passant per influències indie. La música està i ha estat sempre en primer pla i és allò que ha unit als seus membres.

Disposats a continuar en aquest món de la música, encara que molt dur i complicat moltes vegades, es mantenen positius i no tenen dubte que aquest està més forta que mai.

Molt agraïts i agraïdes de què hagen volgut participar, donem la benvinguda a ONES! Grup que ens donarà la seua visió de la música, de la seua situació i de com veuen el seu futur prometedor.

Entrevistem a ONES

Què és per a vosaltres la música? I entre totes les llengües, per què usar la nostra?

La música és un eix bàsic en les nostres vides individuals. Per a uns és la manera d’omplir els buits que ens deixa la rutina diària i per a altres és directament la mateixa rutina, la manera de guanyar-se la vida. La tria del valencià no té cap misteri: No és una tria nostra, ella ens va triar a nosaltres quan

vam nàixer. És una cosa orgànica: parlem, pensem i somiem en Valencià. Sense desmeréixer altres llengües ni negar-nos a cantar en elles, no contar la nostra música de manera genuïna en la mateixa llengua que ens ha parit i ens identifica seria un engany a nosaltres mateixos.

Quins estils de música treballeu?

Aquest és un punt que tenim en

constant treball des que aplegà la pandèmia en 2020 i la parada en sec del projecte original que desembocà en ONES, va obrir un temps de reflexió. Originalment, les influències de la música celta i folk predominaven en el projecte buscant un lloc al panorama musical valencià. Ara ens establim entre el rock i el pop, passant per influències indie. Tot això, amb un so marcadament de percussió i potent amb tocs electrònics i moderns, però també mesclat amb una tendresa més acústica i fina.

Què voleu aconseguir amb els vostres treballs? Teniu objectius a batre?

En primera instància, el que ja estem cobrint és una necessitat personal de cadascun, transmesa al grup, de seguir fent música i tornar a xafar escenaris mentre la gent pot gaudir de manera genuïna el que estem fent. Partint d’eixe punt, som un grup que pretén prendre’s molt seriosament a si mateix.

Sent realistes, ens vegem a un curt termini trobant el nostre espai a eixos festivals, tant locals com nacionals, en l’espectre del rock a l’indie (des del Festivern o el Feslloch fins al Viñarock o Les Arts). Som conscients que no serem els més festers i animosos dels cartells, no és eixa la nostra vocació principal, però sí que creguem que a aquests espais tan massius i tan variats hi ha espais i ambients per a tots.

Un panorama musical consolidat o un futur incert?

Potser molta gent no vaja a estar d’acord amb nosaltres i ens veja massa optimistes, però no tenim dubte que el món de la música en valencià està més fort del que mai havíem conegut. D’uns anys cap ací, ha quedat demostrat que només calia una empenteta perquè tota la qualitat que també s’amagava al rock, pop, rap, electrònica, urbana o folk eixira a relluir. Tenim un esquelet ben fomentat, des de mitjans i col·lectius fins a festivals i premis, passant per productores i una quantitat de gent amb el cul pelat de tanta faena que ha sigut capaç de construir tot un panorama des de zero. D’altra banda, les xarxes socials han obert un aparador que era molt difícil de trobar en altres èpoques i ha fet aplegar grups a llocs on era literalment impossible fer-ho.

Penseu que teniu més difícil organitzar-vos una gira de concerts perquè canteu en valencià?

Tot és qüestió de perspectiva. Òbviament fer una gira per Europa seria plantejable si cantàrem en anglés i recórrer les sales i festivals d’Espanya seria més fàcil si ho férem en castellà. Però en eixes afirmacions hi ha grans prejudicis i unes barreres les quals van trencant els nostres referents. Acabem de veure a Smoking Souls a Mèxic i a Zoo tornant de Brussel·les per omplir el Wizink a Madrid. Per tant, es demostra que el circuit està fort i necessita múscul i que es crega en ell, perquè la gent el que vol i compra, al cap i a la fi, és bona música. I d’això als valencians mai ens ha faltat.

Faríeu algun canvi o esteu contents amb les vostres eleccions?

Estem molt contents amb el camí que portem. De moment encara ha sigut curt, però, com ja hem comentat, estem fent cada pas amb tota la reflexió que mereix i portant-ho tot de la manera més professional possible perquè els penediments siguen mínims. Està clar que errades ja n’hem comeses i en vindran, però cadascuna d’elles estem esprement-la al màxim perquè siga un aprenentatge i acabe sent una cosa positiva en aquesta aventura.

Teniu referents valencians? Alguna col·laboració que desitgeu?

De tota la vida, en la nostra joventut, hem sigut molt d’Obrint Pas i La Gossa Sorda. Quant a referents de cara als objectius del grup, gràcies a treballar a un estudi com Atomic Studio i un productor com Mark Dasousa, seguim de molt a prop als mateixos Smoking Souls i d’altres més fora de l’estil com Zoo, La Fúmiga, Cactus o Niuss.

Seria un somni poder col·laborar amb qualsevol dels que hem anomenat i que ens aportaren el seu punt genial, però no podem negar que pensar en com quedaria

el toc contrastant amb la música d’ONES de Zoo, La Fúmiga, La Maria o Sandra Monfort. Seria una sensació tremenda.

Sense la música en valencià, la nostra llengua es parlaria menys? Ajuda que hi haja nombrosos grups i que la música estiga en auge per mantenir viva la nostra llengua?

Preferim veure-ho de la manera positiva: l’existència i la qualitat de tants grups que fan la seua música en valencià i la gran oferta de concerts estan aconseguint que es parle més valencià. Els que ja el parlem des del bressol no deixaríem de fer-ho, però els que no han nascut en un entorn valencianoparlant perden la por o la vergonya de respondre o d’adreçarse en valencià a qui el parla, perquè, encara que no l’hagen parlat més que a l’escola, ara l’escolten cada dia a la llista de Spotify o en vídeos destacats del Youtube. Eixa és la normalització que tant de temps hem batallat, que encara queda molt per assolir per complet, però que ja està donant els seus fruits. Per a això la música en valencià fa una gran tasca integradora i seguirà fent-la, com sempre ha fet, bufe el vent per on bufe.

“les xarxes socials han obert un aparador que era molt difícil de trobar en altres èpoques ”

Una de les entrevistes més completes que hem tingut i que ens ha apropat la visió d’un grup que encara és un poc més desconegut, però que de segur pujaran en seguidors i seguidores com l’escuma. Amb aquesta entrevista podem extraure dues idees: que la música en valencià ja no és sols reivindicativa i que aquesta és fonamental per transmetre la nostra cultura. I vosaltres, que penseu? Desitgem conéixer les vostres opinions, i mentre reflexioneu us deixem amb aquesta fantàstica cançó d’ONES.

I arranquem la tercera entrevista d’aquest programa de hui, de les mans d’un grup de dones combatives i alzirenyes.

El seu grup naix l’any amb un estil que es definix com a rap feminista, fins a acabar en el seu últim disc amb un estil més pop.

Amb quatre discs en el mercat, les seues lletres es caracteritzen per ser reivindicatives i literàries, amb missatges feministes clars i directes.

Teniu clar de qui parlem no? Doncs de Pupil·les! Mireia Matoses, una de les cantants del grup junt amb Natàlia Pons, ens fa el favor d’atendre’s aturant la seua intensa agenda i ens comenta el seu món musical.

Entrevistem a Mireia Matoses de Pupil·les

Comencem pels inicis, com naix la idea de crear el grup Pupil·les?

Pupil·les naix en 2014 amb la idea de crear una presència de dones a l’escenari. Anàrem al Festivern del 2013 i veiérem que la presència era molt escassa. Pensàrem que efectivament feien falta dones i crearem el grup.

Aleshores noteu que ha augmentat la presència de grups femenins?

Si, cada cop hi ha més dones, però en fan falta moltes més. Ara mateix som unes quantes, tenim a les companyes de Maluks, JazzWoman, Tesa i Aina Koda per exemple, però si és cert que veiem que als cartells solament hi ha un grup de dones i no coincidim amb elles ni en concerts ni festivals, cosa que a ells no els passa.

I açò potser es dona per donar la imatge d’inclusió i poc més?

Sí, ho fan com per omplir una quota perquè han de quedar bé de cara a la gent. El que volem és que es normalitze la presència de grups femenins i simplement que no ens usen per no donar la imatge de ser un cartell masclista.

Quin és el vostre estil de música?

Al principi féiem rap melòdic i teníem una clara reivindicació feminista. En

l’últim disc fem més pop perquè ens sentim més còmodes musicalment i potser la reivindicació feminista no està tan clara com abans. En els altres el missatge era molt directe i ara no, al disc últim parlem de relacions d’amistat, de sexe i d’amor des d’una visió feminista però sense ser tan pamfletària com en els primers.

Heu rebut moltes crítiques?

Quan comences tenint un grup i eres dona estàs molt més jutjada que quan eres home. Estan pendents de com et vistes, amb qui et relaciones, qui és la teua parella, etc., i sempre per a desacreditar-te. Notem que hem de demostrar molt més que ells, i no ja sols en la música, sinó també en altres moltes feines.

Heu rebut també agraïments o suport per part del vostre públic, ja siga dins del món de la música o en altres ambients?

Moltíssims. Rebem missatges molt bonics de dones que ens diuen que les hem ajudat molt. Quan fem les cançons moltes vegades és per desfogar-te o fer una crítica i quan reps aquests agraïments i confessions et sents molt contenta i és una alegria molt gran.

Quin és el públic a qui més heu arribat amb la vostra música?

“El que volem és que es normalitze la presència de grups femenins”

Cada vegada hi ha més públic que ens seguix i als concerts el públic és més divers. Hi ha molta més gent diferent i no són sols un públic amb la mateixa mentalitat ideològica. Per exemple, La Fúmiga ha ajudat molt a què açò passe, a què el tipus de públic s’amplie. També ara hi ha grups més diversos que han normalitzat la varietat de temes en valencià, no són sols reivindicatius i pense que és bo i molt positiu.

Podeu viure de la música o heu d’alternar-la amb altres feines?

És molt difícil viure de la música solament i pense que nosaltres tenim sort perquè som professores les dues i podem compaginar-ho. És cert que acabem cansades perquè de dilluns a divendres treballem i caps de setmana fem concerts, però si no tinguérem la feina seria molt complicat i crec que seria una frustració, perquè no triomfes del tot com per a viure d’això. A més, en el moment en què tens les necessitats cobertes et sents molt triomfadora i ho gaudixes tot.

Pugeu als escenaris des del 2014. Si mireu enrere, quin balanç faríeu d’aquests anys en la música?

Doncs la veritat, sempre ho diguem, que ens dona molta alegria. Nosaltres estem en una situació en què com que no esperem res i cada cop veiem que arribem a més gent. Aquest any hem tingut una gira molt bona i estem contentes. A poc a poc fem camí i no tenim uns objectius marcats sols anem veient fins on es porta el camí.

Sense dubte podem afirmar que la visió de Pupil·les fa pensar i potser reafirma una opinió molt estesa. La de què falten més dones als escenaris.

Amb testimonis com aquest, ens fan prendre consciència d’una altra realitat de la música en valencià i que podem donar gràcies al fet que grups com aquests existisquen per enriquir d’una altra manera aquesta.

I altra cosa que hem apreciat i no sabem si us heu adonat. Viure de la música en valencià és molt difícil si no eres un grup o músic massiu i capdavanter.

I mentre preparem la següent i última entrevista al nostre artista, volem que us delecteu amb l’últim senzill de Pupil·les. Gaudiu!

Festa major

Però no ens deixeu d’escoltar perquè encara no hem acabat. Us està agradant el programa? Esperem que sí, per a nosaltres és un plaer comptar amb artistes alzirenys i alzirenyes i veure com viuen de la música i de la cultura i que a més que compartisquen senya d’identitat i arrels.

Heu vist la riquesa musical que tenim en la nostra terreta? Fa goig! Però no ens enrotllem més i donem pas a l’últim invitat del programa de hui: d’Alzira al cel.

Cantant polifacètic i amb una visió musical més diferent dels anteriors artistes entrevistats del programa, arriba el torn d’Ona Nua.

Aquest és el nom amb el qual el productor i músic Josep Pérez es fa

conéixer en la seua faceta de cantant en solitari.

Després de més de vint anys al món de la música, donat que ha sigut músic en directe, sobretot, bateria, guitarrista i corista, de diferents artistes com Òscar Briz, Carles Pastor o Limbotheque.

També ha compost diverses bandes sonores per a curtmetratges, documentals i anuncis publicitaris fins que l’alzireny va decidir centrar-se en composicions pròpies i regalar-nos una música d’allò més especial.

Gràcies a la seua àmplia experiència en el món de la música ens oferirà una visió diferent i madurada de per què el seu estil, com és la seua forma de viure-la, com l’entén la música en valencià i com es troba aquesta.

Entrevistem a ONA NUA

Ens contes un poc qui és Josep i d’on naix Ona Nua?

Jo ja havia tingut grups de música anteriors, i moltes formacions de música electrònica. Cap al 2005 començàrem a produir discs d’altra gent com Òscar Briz i usàvem un pseudònim que era Ona Nua perquè érem una productora que buscava els arranjaments més simples i amb ells intentar que el més essencial de la cançó estiguera inclòs, per això el nom d’Ona Nua: una ona que du el menys possible. Aleshores quan em vaig decidir traure el meu primer disc en solitari i em vaig decidir per emprar aquest nom, perquè duia la mateixa filosofia que amb la productora, buscar eixa simplicitat, anar al més important a l’hora de reflectir emocions i que no fora una música plena de trompetes, violins, teclats, etc., és a dir amb poc intentar aconseguir alguna cosa artísticament bonica.

Com definiries l’estil d’Ona Nua?

A vegades és complicat contestar i podria dir que està prop de ser música folk contemporània. Estic molt a prop de la música actual, però al mateix temps m’agrada molt la música essencialista de folklore europeu i sud-africà. En la meua música hi ha elements que al·ludixen a la mediterraneïtat, però sense perdre la modernitat.

Queda molt perquè es puga gaudir del teu nou disc?

No depén de mi, perquè he d’enviar el disc a fàbrica. El que passa és que primer el faig en vinil i als mesos ja l’estrenem en xarxes de

manera digital. Aleshores hi ha una sobresaturació de fàbrica de vinils i no tinc garantit quan es podrà tindre en físic. He de dir, aprofitant l’entrevista, que el disc de vinil sonarà millor que a les xarxes perquè està menys comprimit el so i sonarà molt més viu, aleshores serà música per a melòmans.

Ens contes un poc com serà?

Aquest disc és un poc més pop, diferent del primer disc. De fet el nom és Superpop i hi ha una part irònica en el títol. Si és cert que si té més pop, perquè hi ha més teclat i més distorsions modernes, però és un poc per fer ironia. He notat que els nostres companys s’apunten a la moda i comencen a clavar coses per paréixer més moderns i d’ací a uns anys la gent ni recordarà el que feien. Per tant com jo tendisc a no apuntar-me a les modes, he fet un disc a la vella usança, però emprant un estil un poc més pop sota les meues condicions. Hi ha un poc de retranca en el títol per qui vulga veure-ho, jo no ho diré massa, que ho esbrinen.

Per què dedicar-li una cançó a Alzira?

Perquè és el meu poble, és on he nascut i hi visc. També és cert que vas passant èpoques i va haverhi un temps que no hi vivia ací i sentia un poc una mena de fòbia o de rebuig cap al poble i al final em vaig adonar que no era just, perquè sense intentar fer xovinisme i dir que el meu poble és el millor, sí que puc dir que tenim moltes coses bones, el nostre riu, les muntanyes, els paratges naturals i històricament ja

ho sabem, molts erudits han estat ací, des de Blasco Ibáñez a Jaume I.

Per tant va ser una forma de reconciliar-me amb la meua ciutat i vaig voler fer una cançó que poguera representar a cada ciutadà com jo, que intenta representar al poble i la seua gent sense fer cap reivindicació política. És una espècie de cant d’amor a la terra que veig cada dia.

Per què decidires crear el projecte Cant a l’amor, recopilatori de cançons i en valencià entre altres?

El vaig decidir fer després de la pandèmia perquè la gent tenia una visió molt catastrofista i pessimista de la vida i vaig tractar de fer un recopilatori de cançons que m’agradaven molt i que parlen de l’amor des de diferents punts de vista com: l’amor a ma mare, a un germà, de l’amor místic i l’amor carnal i amb aquest últim intentar llevar-li l’estigma, que deixe de ser un tabú i que no es frivolitze amb aquest tema.

Quin lloc ocupa la poesia en el teu art com a cantautor?

M’agrada la poesia i llig molta des que soc menut. Hem posat música a diferents poemes i en el disc anterior vaig escollir dos poemes del llibre de Meravelles d’Estellés que

m’agradaven molt, per la seua ironia i per l’escena còmica que pinta. Li vaig donar per contrastar, un to trist i decadent i per això m’agrada posarli músiques com si foren encàrrecs, que no faig la lletra sinó que li pose la música.

Queda clar que amb la teua música ajudes molt a la difusió de la nostra cultura?

Sí, la meua intenció de cantar en valencià és la difusió cultural. A mi no m’interessa cap nacionalisme polític, però contràriament crec fermament en la defensa de la cultura nostra que per a mi és diferent. Jo pel fet de parlar en valencià es pressuposa que tinc un contracte polític amb algú i no és cert. El meu objectiu és que el valencià no es perda i que la música en valencià entre en una altra dimensió que no siga sols la folklòrica com el cant d’estil ni la música combativa.

Com veus la nostra escena musical?

Estem vivint un dels millors moments de la història de la nostra música i en valencià, que no és un estil sinó una expressió lingüística. Però sense dubte és el moment més ric, perquè per exemple, La Fúmiga, està significant molt per al nostre poble i ZOO i Smoking Souls, són grups que

“Estem vivint un dels millors moments de la història de la nostra música i en valencià”

estan ja tocant en territoris de fora de la nostra comunitat. El que faltava era que ens ho creguérem també, la meua música és més minoritària i no aplega a tant de públic, però ells estan trencant les barreres de l’idioma.

Penses que el teu treballa a la nostra música se t’ha reconegut?

Sí, jo pense que sí. S’ha de ser realista també. El que sol triomfar més, és la música per a la gent jove, més de festa i per a ballar per la qual cosa soc conscient de l’àmbit que abasta la meua música i sé que no puc arribar a tant públic. Però no em queixe, sols tinc un disc propi i m’al·lucina que la gent sàpiga qui soc, ja no físicament, però quan dic que soc Ona Nua em coneixen. No parle de grans masses, però si d’un sector de música concret. Podria fer música més comercial? Clar que sí, però la música que faig és el meu reducte més sagrat, és el que jo vull i Ona Nua és el més jo de tots els productes que tinc.

Quins projectes tens pensats a futur?

He fet diferents concerts en espais naturals d’Alzira com en la Cova de la Galera, en l’Ouet, en La Murta, etc., i m’agradaria tornar a eixa senda i fer un concert en un espai natural. M’agradaria molt fer-lo a la Casella, en el mirador que hi ha i espere que puga anunciar-lo prompte perquè haurem arribat a un acord amb l’Ajuntament per dur-lo a terme.

Amb aquesta mostra d’artistes que us hem dut, no cregueu que podem estar orgullosos i orgulloses? Diferents estils però compartint una mateixa meta: que la música en valencià perdure.

És d’agrair que hi haja tanta barreja d’estils diferents perquè podem adequar cadascun a un estat d’ànim, època de la nostra vida, o gust personal del moment.

El que tenim clar, i és el nostre desig per a ells i elles, que volem que la nostra música perdure tan viva com ara i per sempre.

I acomiadant-nos ja, ara sí, us deixem amb una cançó d’Ona Nua, que tot alzireny i alzirenya hauria d’escoltar.

Alzira

Passacarrer musical

Salutacions a tots i totes. Com esteu? Esperem que molt bé i amb ganes d’una nova emissió del nostre programa.

Us convidem a acompanyar-nos un dia més en el nostre programa i a preparar-vos per a gaudir de la música en valencià i de la seua història.

En les anteriors emissions hem pogut aprofundir en la música més tradicional i hem gaudit d’uns i unes artistes alzirenys i alzirenyes.

Però clar, no volíem continuar aquest passacarrer a través de la música sense comptar amb dues persones que ens parlaran de l’evolució de la música en valencià i com s’ajuda a la seua difusió.

La música en valencià està plena d’alts i baixos, ha viscut moments d’esplendor i altres de poca

visibilització i inclús de prohibició, fins a aplegar a hui en dia, que pareix que està viva.

En primer lloc, tindrem al nostre programa a Josep Vicent Frechina. Crític musical especialista la nostra música, ha estat jurat dels Premis Ovidi, dels Premis Sons de la Mediterrània i de la primera edició dels Premis Temps de les Arts.

Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals i ha publicat, entre d’altres, els llibres: La Cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns; Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la Mediterrània; El cant de la terra. Pep Gimeno Botifarra i Bressolant. El llibre de les cançons de bressol.

Tot un gran estudiós que ens farà un viatge en el temps i ens explicarà un poc sobre la nostra música.

Parlem amb Josep Vicent Frechina

Ens fas un breu resum de la música en valencià?

La música en valencià moderna data d’inici en 1963, quan Raimon trau la seua cançó Al vent, perquè fins aleshores tot el que teníem era música tradicional i és en aquell moment quan es grava per primera vegada una cançó de música moderna en valencià.

És ací quan la música viu un xicotet esclat, perquè a banda de Raimon, apareixen altres músics com M. Del Carme Girau, cantant dels Setze Jutges; Marià Albero; grups com els 4Z i apareix com no, Ovidi Montllor.

Després d’aquell esclat, es reforça moltíssim aquesta en el moment que arriba la democràcia perquè apareix una segona fornada de grups que es fan molt populars: Al Tall, Carraixet, Paco Muñoz, reapareix Lluís Miquel i els 4Z que s’havien retirat per problemes amb la censura, Els Pavesos i Lluís el Sifoner, entre altres. Es viu un moment de molta popularitat, es fan molts concerts per tots els pobles i inclús la música en valencià s’escoltava a la ràdio on els programes punxaven tots aquests discs. Aleshores podem dir que estava vivint un petit moment de glòria entre els anys 1977 i 1981.

Hi havia un programa de ràdio anomenat de Dalt a Baix, dirigit per Toni Mestre, que sempre punxava música en valencià i podies anar pel carrer i sentir que un veí estava escoltant Al Tall, o Lluís el Sifoner, era un moment concret on la música tenia molta presència.

Quin és el moment en el qual

la nostra música comença a decaure?

Amb la consolidació de la democràcia i l’aprovació de l’Estatut es desactiva tot aquest moviment. Sorgix la “Movida” madrilenya i la “Ruta del Bakalao” i la música en valencià entra en un període d’hibernació que està patent durant bona part de l’època dels huitanta i dels noranta.

Apareixen alguns noms nous com Joan Amèric o el grup Cànem, però són moments de molt de baixó perquè pràcticament la música en valencià ha desaparegut de la vida pública.

Visquem anys d’esplendor de la música en valencià?

Sí. S’ha produit una renaixença que és la que estem vivint ara a partir del canvi de segle, gràcies a diversos factors que faciliten aquest nou esclat com puguen ser: la reorganització de la societat civil en associacions, ateneus, casals populars, etc.; i tants anys d’un mateix govern.

Perquè creus que es deu açò?

Apareixen les primeres generacions de joves que han estudiat amb línia en valencià a les escoles i instituts per la qual cosa ja estan més acostumats a consumir cultura en valencià i són molt més receptius a les produccions noves en la nostra llengua. La creació també de la fundació del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià facilita l’autogestió de músics i fa augmentar la seua presència pública.

A més d’això, es produïxen tres fenòmens musicals que comencen a arrossegar a molt de públic. En primer lloc, grups com Obrint Pas, la Gossa Sorda i Aspencat, entre altres. En segon lloc, Botifarra, que és un fenomen transversal que arriba a pràcticament tota la societat i per últim, el fenomen Dani Miquel en la música infantil.

Hi ha més suport?

Amb la música actualment aparentment consolidada, hui compten amb més subvencions, circuits de concerts, s’han creat els Premis Carles Santos, etc; per la qual cosa veiem que hi ha un suport que abans no hi havia.

És la música d’ara diferent a la d’abans?

Quan sentim dir que la música ara és diferent, no podem parlar que hi ha hagut un canvi substancial de la música en valencià, el que sí que hi ha hagut és una evolució natural en el qual la música ha deixat de ser menys reivindicativa i ha donat pas a una música que tracta altres temes i no sols es troba encasellada en la reivindicació política.

Això no impedix que ara per ara no tinguem grups d’aquesta índole sinó que el ventall s’ha obert molt i es canta sobre qualsevol tema. Tot açò donat, en la meua opinió, per l’evolució natural de la música i de la proliferació de molts grups diferents.

És necessària la nostra música?

La música és l’actiu més important de la cultura valenciana perquè

en aquests moments és la que més consumidors té. De tots els productes culturals que es fan en la nostra llengua, siga audiovisual o literari, la música és de bon tros el que més lluny arriba i el que més gent seguix. No hi ha cap llibre en valencià ni cap programa que puga tindre les visualitzacions que tenen, per exemple, les cançons de Zoo.

En aquest sentit la música té una importància radical a escala de transmissió cultural i de transmissió lingüística i és l’actiu i la ferramenta més rellevant en la difusió de la llengua entre els joves.

Com veus el futur de la música en valencià?

El futur de la nostra música és incert. Com que la majoria no poden professionalitzar-se i és tot molt voluntari, açò fa que depenga molt de la gent poder fer i tindre música en valencià i dels grups i músics que la vulguen tocar. El nostre sistema actual no garantix que puguem gaudir de la nostra música per molts anys, encara que estiga en una situació molt bona, aquesta no deixa de ser vulnerable perquè si per alguna d’aquelles es retiraren un grapat dels grups que ara per ara són els més reconeguts són i no ix un recanvi potent, la cosa comença a anar cap avall i ens podríem trobar altra vegada com estàvem als anys noranta.

I si s’ha de donar suport a tota classe de música, al final la tradicional és la que més s’ha de protegir. És la música més nostra, és la que ha recorregut el temps, és la que ha arribat a nosaltres d’una manera

més precària perquè sols està conservada en la memòria de la gent major i tot el que facen per conservar-la i difondre-la serà bo, per la qual cosa s’hauria de donar molt de suport a aquesta música i més tenint en compte que tenim un patrimoni de música tradicional en valencià riquíssim i que afortunadament hem arribat a temps de gravar-ne molta.

Podem donar gràcies per tindre l’arxiu de Pep el Botifarra, l’arxiu de Fermín Pardo i la fonoteca de materials, però tot això s’hauria d’unir i digitalitzar perquè poguera estar a l’abast de tots i totes i s’haurien de buscar línies de protecció per a aquesta, perquè encara està molt viva i està a res d’entrar en crisi.

Moltíssimes gràcies a Josep Vicent Frechina, que amb les seues paraules hem pogut comprendre un poc més en quina situació es troba la música en valencià i hem pogut conéixer la seua evolució en l’època moderna.

I per finalitzar aquest programa nostre, no podíem oblidar parlar amb un gran referent de la música en valencià. Nascut a Xàtiva l’any 1952, i després de cantar en solitari com a cantautor, fundaria Al Tall junt amb Miquel Gil i Vicent Torrent. Al Tall va ser un conjunt valencià de música d’arrel tradicional fundat el 1975, pioner en la reinterpretació de la tradició musical i sonora de la nostra comunitat. Més tard formaria part del Col·lectiu Ovidi Montllor, convertintse així en el seu president. I hui ens visita per contar-nos un poc sobre la tasca d’aquest col·lectiu en la música en valencià. Sabeu de qui parlem? Com no, de Manolo Miralles. Estem segurs i segures que us sabeu prou cançons seues, però us deixem aquesta tan mítica.

Tio canya

Parlem amb Manolo Miralles

Què és el col·lectiu Ovidi Montllor?

El col·lectiu és una associació que naix en 2005 arran de la tancada al Palau de la Música per part d’un grup de músics que volíem que hi haguera concerts, actuacions i en definitiva s’escoltara música en valencià, que aquesta es dignificara i que es poguera actuar en els locals públics d’espectacles.

Per què el col·lectiu agafa aquest nom?

Ovidi Montllor era un referent antifranquista i un lluitador de la nostra llengua i cultura pròpia i per això creguérem que era un símbol molt adequat. Volíem fer que aquesta es visibilitzara més com ell va voler en la seua trajectòria.

Com naix la idea de fer uns premis propis de música? És costós fer-los?

Havíem de potenciar als nostres músics valencians i que cantaven en valencià, donat que no tenien presència en els mitjans de comunicació i que no estaven valorats per les administracions públiques. Aleshores pensàrem que era una cosa perfecta per promocionar la nostra música.

Comporta molta feina, perquè pareix que els premis són una cosa molt senzilla i no, hi ha molt de treball per a organitzar-los. Es creen unes bases de concurs on els grups es presenten i són valorats per un jurat que és independent. Els membres del jurat no són músics, sinó periodistes musicals, poetes i gent

entesa d’aquest món, entre altres, però sobretot periodistes. D’aquesta manera busquem objectivitat i volem ser el més independent i equànimement possible.

Com valoraries la tasca que feu? Servix de molt?

Nosaltres en realitat el que fem amb els premis és que la premsa parle d’ells i els donem el treball fet. Els redactem notes de premsa i es fan ressò dels nostres músics. Després a més, organitzem molts concerts sense ser nosaltres promotors donat que som organitzadors i no traguem cap benefici econòmic. Normalment el que es fa és que, els premiats i finalistes dels premis, tinguen preferència a l’hora d’actuar cada any. Hem fet homenatges a diferents persones i noms de la música i convidem als músics que vulguen a participar pagant-li les despeses perquè puguen actuar. Aleshores, d’alguna manera que contribuïm a la seua visibilització que és el nostre objectiu principal.

Aprofitant que fores membre d’Al Tall, com va sorgir la necessitat de crear el grup i més en aquell temps?

Realment la finalitat d’ajuntar-nos era perquè ja cantàvem en valencià i érem tres cantautors, Miquel Gil, Vicent Torrent i jo. Per exemple, a Vicent Torrent el vaig conéixer als seus concerts, havíem estat junts a les sessions folk que s’organitzaven els dimarts al Micalet, on actuaven els cantautors de l’època. Com ja ens havíem sentit cantar, pagava la pena pegar un pas endavant i per això vàrem formar el grup. Per unir

esforços i no fer la guerra pel seu compte, que quan es treballa en equip sempre és més interessant.

Molts impediments? Censura?

Hi havia un moviment social molt fort. Hi havia una gran moguda d’associacions veïnals i tots estaven interessats a retornar la llengua i cultura pròpia i gràcies a això actuàvem en casals populars i associacions. Alguns ajuntaments també es llogaven, però sobretot era per iniciativa privada.

Tinguérem censura perquè calia passar la censura de les lletres en cada concert i del nostre primer disc, el 90% era no radiable, és a dir, no es podia emetre en la ràdio. Per a nosaltres que ens consideraren un perill era bonic, però per una altra banda indicava que eren poc intel·ligents, perquè realment no ho érem, sols ens dedicàvem a cantar.

Com veus el panorama musical hui en dia? Ha canviat molt?

Hui en dia hi ha molta gent que està fent música en valencià, de molts estils i moltes formes de fer-la. Açò era impensable fa molt de temps i veig que hi ha hagut una gran proliferació de grups i de cantants hui en dia. La música sí que ha canviat, però l’essència sempre hi està. El poble sempre ha cantat sempre en valencià, siga cançons d’amor o cançons de milers de temes diferents, el que passa és que ara és més normal.

Falta més suport?

Queda molt a fer, però la situació és

molt millor que fa 20, 30 o 40 anys perquè en principi la llibertat de la democràcia ens ha dut el fet que hi haja molta gent que ha perdut la por en eixe aspecte. A més l’escola en valencià ha fet molt per retornar la llengua i la cultura a la societat, i els alumnes que creixeren en eixes escoles i començaren a fer música en valencià, són els músics que tenim ara. Elles han ajudat molt a la difusió i promoció de la nostra cultura. Per exemple, jo no vaig estudiar valencià en l’escola donat que estava prohibit.

Per què és necessària la nostra música?

Un poble que no fa música, no escriu, no canta i no fa cultura popular, no té futur. Un poble que no canta no tindrà història mai.

Llarga vida a la música o fenomen passatger?

No sabria dir-te. La música depén de molts factors que s’allunyen de les nostres mans. De moment està i si el poble resistix, estarà. Aquesta no deixa de ser l’indicatiu d’una cultura viva i d’un poble viu.

Sàvies paraules les que ens deixa Manolo Miralles i que ens fan reflexionar perquè ens fan veure com és d’important la música en valencià en la nostra cultura i societat.

I com ell diu, el Col·lectiu rendix homenatge a figures la nostra música, aquelles que foren pioneres i buscaren donar visibilitat en temps complicats i a aquelles que hui en dia posen la nostra llengua en primer pla. I nosaltres, en aquest programa també volíem fer-li-ho a ell.

de l’Inici a la glòria

Benvinguts i benvingudes altra vegada, i amb la grata sorpresa de poder dir, al quart programa de Ràdio Fondo.

No us podeu imaginar com de contents i contestes estem! És tot un luxe poder encetar un programa més ple de grups de música.

Quan començàrem aquesta aventura no creiem que aplegaríem a tant ni coneixeríem a tants i tantes artistes que ens han donat uns minuts i ens han volgut contar que és per a ells i elles la música en valencià. Aquesta aventura està sent molt emocionant!

Hem parlat del vessant més tradicional, base cultural de la nostra societat; hem fet un viatge a través de l’evolució de la música en valencià en temps moderns i així comprendre en quina situació estem; i hem tingut el plaer de parlar amb grups i artistes de la nostra ciutat que tant de goig ens feia, i veure quan de talent en tenim en la nostra terreta.

Aleshores, preparant el programa ens preguntàrem, de qui podem parlar ara?

Doncs ens adonàrem que tenim grups mítics que han sigut referents per a tots i totes i que gràcies als quals molts i moltes ens endinsàrem dins de la música en valencià; tenim altres grups que ara mateixa són també referents i exemples a seguir perquè estan al màxim i actuen en multitud de concerts i festivals; i grups que ara per ara són emergents i que necessiten

tota la visibilitat possible perquè puguem conéixer-los, no perdre’ns el seu art i acabar de consolidar-se en l’escena musical.

Per aquesta raó, com si una línia temporal es tractara pel que fa a reconeixement, parlarem amb dos membres de grups mítics, amb un grup que ara està en el més alt i amb altre al qual li desitgem un futur prometedor.

Començant pel grup emergent, en la primera entrevista del programa tenim a NIUSS, que amb molta energia il·lusió ens oferixen molta música nova.

Amb les seues cançons volen transmetre missatges d’alegria, positivisme, esperança i crítica social a través del pop, la rumba i el reggae amb tocs electrònics que volen que ens facen ballar com mai.

Encara que el consideren grup emergent i relativament nou, ja han pogut tocar als escenaris del Festivern, al concert del 9 d’octubre a Alzira, a Barcelona i fins i tot a Galícia fent veure que la música en valencià traspassa fronteres i que han vingut per quedar-se.

Amb les idees clares, saben que ferse un espai és complicat, però per a NIUSS la clau de l’èxit passa per ser resilients, tindre paciència, treballar de valent, constantment i tindre sort i trobar a gent que puja ajudar en el camí.

Coneguem a NIUSS

Què pot descobrir una persona que no coneix el vostre grup i l’escolta per primera vegada? Quin estil vos caracteritza?

Ens definiríem a nosaltres mateix com un grup divertit, molt enèrgic i que contagia molta alegria. Almenys, això és el que ens arriba de les persones que venen per primera vegada als directes, i sembla que és una opinió bastant generalitzada de la gent que ens seguix. Nosaltres intentem transmetre eixe positivisme i eixa alegria en les nostres cançons, tant en les lletres i la música dels temes com al directe, perquè pensem que problemes i mal de caps hi ha massa, la societat necessita eixa alegria i positivisme i pensem que la música és un dels mitjans per a poder-ho fer. Respecte a l’estil de música que fem, diríem que és una mescla que podem definir com

mestissatge indie-pop, perquè no ens agrada tancar-nos portes a cap estil, però pensem que amb aquests quedaria definit el ventall en el qual treballem.

És fàcil començar en la música?

Vos ha costat molt arribar al punt en el qual esteu?

No, no és fàcil. Però com en qualsevol cosa, els inicis sempre són complicats i fer-se un lloc en el panorama musical no és fàcil. És qüestió de resiliència, de tindre paciència, de treballar de forma constant i de tenir sort. Arribar fins on estem ha sigut qüestió de temps. Pensem que tenim una gran sort d’haver arribat fins ací perquè hem aconseguit gravar en un lloc com Atòmic Studio amb Mark Dasousa (productor d’altres grups importants com La Fúmiga, Pupil·les,

ZOO i un llarg etc.), tocar a molts pobles i ciutats, compartir escenari amb grups als quals admirem i respectem, conéixer a molta gent del sector musical i en definitiva, gaudir d’allò que més ens agrada, la música. Sols per això, molt o poc esforç, ja ha valgut la pena.

Que voleu transmetre amb la música? Quin és el vostre missatge?

En les lletres de les nostres cançons es parla de temes molt quotidians: l’amor, les nits de festa, les relacions personals, la crítica davant les injustícies socials, etc. I ens agrada fer-ho des d’un vessant positiu de les coses, buscant sempre la part bona o com millorar per sorgir de la situació que no ens agrada i poder aprendre. Com hem dit anteriorment, l’alegria i l’energia ens caracteritzen, i les nostres lletres també són un reflex d’això mateix.

Per què en valencià?

És la llengua que totes les persones que formem el grup utilitzem cada dia; a casa, a la feina, amb les amigues i els amics, i en general, a tots els llocs. Si parlem de coses quotidianes en les nostres cançons, per què no fer-ho en la llengua que usem quan vivim diàriament totes aquestes coses? A més, si no som nosaltres les valencianes i els valencians les i els que cuidem la nostra llengua, qui ho va a fer? Ens estimem la nostra llengua, ens agrada parlar i cantar en valencià i pensem que hem de cuidar-la, i aquesta és la nostra manera de ferho.

Teniu algun referent de la música en valencià? Algun cantant o grup amb qui desitgeu col·laborar?

De menuts escoltàvem als Obrint Pas, La Gossa Sorda i també Aspencat. Més recents, grups com La Fúmiga, qui a més graven al mateix estudi que nosaltres, Auxili o El Diluvi amb qui hem tocat més d’una vegada, són per a nosaltres grups de referència. Amb qualsevol d’aquests grups ens encantaria que pogueren col·laborar amb nosaltres en alguna cançó, són referents i seria molt bonic poder fer una col·laboració. També amb amics i amigues que hem anat fent en tot aquest temps, com ara amb Esther, amb Cactus, amb El Diluvi o amb Tanxugueiras, per exemple.

Heu tocat fora de la nostra Comunitat? Penseu que és molt difícil aplegar al públic que no parle la nostra llengua?

Si, venim de tocar fa relativament poc a Barcelona i fa més temps tocàrem en llocs on no es parla valencià, com ara Galícia, entre altres. La nostra vivència personal quan hem tocat en totes aquestes ciutats és que la gent, encara que potser no entén les cançons i el seu missatge, s’ho passa bé, gaudix del concert, de la festa i aconseguim transmetre eixa energia igualment. L’exemple d’Obrint Pas al Japó o un exemple més recent, com és el de ZOO, qui està fent “sold out” en grans recintes de concerts en ciutats on no es parla valencià, pensem que són el clar exemple que la llengua no impedix arribar a tots els públics.

És molt difícil trobar llocs on poder actuar?

Per sort, hi ha moltes entitats (festivals, ajuntaments, associacions, etc.) que fan una aposta clara pels concerts de música en valencià, i això és una molt bona oportunitat per als grups de poder mostrar al públic tot el treball que es fa al local d’assaig i a l’estudi. També és cert que ens agradaria que hi hagués molts més, però pensem que ara mateix hi ha més consciència que fa uns anys, i cada vegada és més habitual trobar concerts de música en valencià i amb gran quantitat d’estils diferents entre els grups. I això és signe que alguna cosa s’està fent bé i va canviant.

Quin és el vostre objectiu de cara el futur?

Ara mateix, podríem dir que el principal objectiu del grup és donar a conéixer en el nombre més gran de llocs possible les cançons del disc que tant de temps hem estat preparant. Si això s’acomplix, segurament serà perquè a la gent li han agradat les cançons, les ha fet seues i nosaltres seguirem gaudint de pujar a un escenari i poder contagiar eixa vitalitat, energia i festa fent música, que és el que més ens agrada. No sabem fins quan durarà aquest somni, però l’espremerem al màxim perquè sabem que és una oportunitat única i volem viure cada moment com si fora l’últim.

Quina cançó recomanaríeu per qui no vos conega, comence a escoltar el vostre grup?

Aquesta sempre és una pregunta difícil. Ara mateix (en el moment en

què es redacta l’entrevista) tenim tres cançons publicades, així que serà més fàcil. Recomanem escoltar “Tempesta d’estiu” perquè és una de les cançons que el públic més balla als nostres directes. Recomanem veure el videoclip de “La nit no ha acabat encara” perquè és la que més reproduccions té ara mateix en les plataformes digitals. I si us heu quedat en ganes, vos recomanem veure o escoltar “Ressaca” perquè va ser el primer single del grup, ens ho passàrem genial en el rodatge, i li tenim una estima especial.

No us han transmés la seua alegria, ganes de treballar i d’agradar a tot el públic mitjançant la seua fantàstica música?

Doncs a nosaltres si, i per si encara queda algú o alguna que no conega aquest grup i vulga gaudir d’una bona estona de qualitat musical, us deixem amb una cançó seua.

Tempesta d’estiu

Als programes anteriors, el nom del següent grup ja ha aparegut. Per a molts i moltes són un referent hui en dia del bon fer en la música en valencià.

Per a altres, ha sigut l’empenta necessària perquè les seues carreres en la música prengueren el vol.

Auxili és una banda de músics valencians de formació musical diversa i amb un marcat estil reggae. El seu directe oferix dosi de lluita, festa,

alegria i desenfrenament i gràcies a la seua connexió amb el públic i la seua posada en escena, s’han convertit en un dels grups més importants de l’escena actual.

Amb diversos discs en el mercat, en 2022 amb el seu últim treball ens demostraren la seua qualitat musical, que la seua aturada havia acabat i que tornaven amb molta força. Amb milers de seguidors i seguidores i amb uns directes espectaculars, Auxili, està més viu que mai.

Parlem amb Auxili

Quin estil de música vos caracteritza i perquè escollireu aquest?

Partim del reggae, de la música de Jamaica, però sí que és cert que som mediterranis i aleshores tenim grups referents com la Gossa Sorda i Obrint Pas i a través també dels seus estils hem fet una barreja. És un reggae amb mestissatge.

Per què en valencià? Va ser la vostra primera opció?

Encara que el primer disc si va tindre alguna cançoneta en castellà, podem dir que més del 90% de les cançons són en valencià, perquè hem estudiat i parlem en valencià i tenim el doble de recursos a l’hora de pensar i escriure. Va ser una elecció natural, sense deixar la reivindicació de la nostra llengua perquè no es perda i a poc a poc fer-la créixer més. Som feliços amb el que fem encara que possiblement amb el castellà aplegaríem a més públic.

Creus que amb la música esteu

ajudant a la reivindicació de la llengua i preservar la nostra cultura?

La música, el teatre, la lectura, la poesia, entre altres, ajuden molt a créixer la nostra llengua i que la gent que no és valencianoparlant la puga conéixer i s’interesse per ella. Nosaltres actuem fora de la comunitat com a Galícia i Madrid, hem fet gira inclús en Itàlia i és molt bonic trencar eixa barrera i veure que la gent s’interessa per la música en valencià.

La música en valencià ha de ser reivindicativa. A favor o és un estereotip?

Cada artista és lliure d’escriure i de cantar el que vulga. Hi ha qui decidix fer música dedicada a altres temes com l’amor, i altres on preferixen que siga reivindicativa i mullar-se políticament. Eixa és la nostra via, mostrem la ideologia a través de les cançons i volem despertar les consciències. Aprofitar l’altaveu que és la música per crear consciència mediambiental, feminista, etc. Però entenc perfectament que altres artistes vulguen dedicar la seua música a altres temes. A més, cantar en valencià ja et limita a arribar a molt de públic com he dit, aleshores no se li pot exigir a ningú que cante en valencià que transmeta un pensament polític perquè ja està sacrificant molt amb l’elecció de la nostra llengua.

Noteu que els mitjans de comunicació ajuden? Trobeu a faltar més presència en ells?

Auxili no sona a les ràdios com els 40 principals, als mitjans de comunicació

estatals ni en les televisions. Sí que anem als festivals i ja no sols de la comunitat valenciana. Però són molt concrets i alternatius. Si tinguérem el ressò de sonar a les ràdios i a les televisions pensem que aniria millor. És una barrera que s’ha de trencar perquè puguen sonar ja no en valencià sinó en totes les llengües de l’estat.

Creieu que fer col·laboracions amb artistes valencians i valencianes és beneficiós i ajuda a fer que més públic conega la vostra música?

Totalment. Entre els artistes que compartim llengua és una manera molt bona de fer xarxa, crear una escena molt bona i que la gent així conega a un artista i a l’altre a través de les cançons. Per tant, fer connexions amb altres artistes és essencial i és molt bonic trobar-te amb gent i poder convidar-la als projectes, et dona moltes ales.

Com veieu l’escena musical del futur?

És un cercle, i els factors polítics i institucionals influïxen molt a aquesta estabilitat. Sí que és cert que notem que molta més gent escolta música en valencià. No es para de fer-ne i estan creant-se molt grups nous. Volem ser positius, encreuem els dits i desitgem molta salut musical per molts anys.

Penseu que heu aplanat el camí a nous grups i artistes?

Igual que a nosaltres ens ho feren, nosaltres pensem que el mateix. Després de la Gossa Sorda, Aspencat

i Obrint Pas, ens trobàrem un camí més aplanat. Hem tingut molta sort i hem viscut concerts multitudinaris i hem actuat a molts festivals que possiblement aquests grups no ho visqueren tant i ho mereixien. Hui en dia veiem com un nou grup, com La Fúmiga, ompli la plaça de bous, i tant de bo açò arribe a més.

Es pot viure de ser cantant?

Nosaltres som un grup consolidat amb més de 40 concerts a l’any i que toquem a festivals i no som ni mileuristes, amb el cor en la mà. Els dies d’estiu fas un poc més de potet i vas vivint. Sí que és cert que som huit músics dalt de l’escenari, a més del tècnic de so, de monitors, marxandatge, fotògrafs, etc. Som catorze o quinze en la carretera i és molta despesa. Açò està canviant i ara hi ha menys gent dalt de l’escenari o són formacions de dj. més cantant, aleshores són més ingressos. Però viure de la música en valencià és molt complicat i al final et fas major, vols tindre estabilitat econòmica i com que no generem royaltys ni drets per viure d’aquesta és molt difícil. Així i tot no ens podem queixar perquè portem quatre discs, deu anys dalt de l’escenari i després d’una pandèmia podem malviure d’açò.

Quines cançons recomanaríeu a tot aquell i aquella que no us conega encara que parega impossible?

Direm una de cada disc. Del “Dolç atac” recomanem “Rude girl”. D’“Instants cremant” direm “L’ona”; del disc “Tresors” volem dir “Pàgines negres” i de l’últim disc, “Guaret”, ens quedem amb “Parèntesi”.

Amb aquesta entrevista ens hem adonat, de la sort que tenim de tindre els i les artistes nostres.

Que un grup com Auxili, molt consolidat, tinga problemes per poder viure de la música ens fa comprendre tot l’esforç al qual s’enfronten per viure de cantar solament.

A tot açò, se suma la falta de suport i de creació de més circuits de concerts que promocionaren als nous i noves i ajudaren a tots els que ja fa anys que sols es dediquen a la nostra música.

Però si continuem així, realçant aquesta, tant de bo la precarietat desaparega i puguem gaudir de molts anys d’ells i elles.

I per contribuir a la difusió, nosaltres sí estem orgullosos i orgulloses de recomanar-vos la següent cançó. Prepareu-vos per a gaudir.

Parèntesi

I hem aplegat a un moment del programa que ens fa molta il·lusió.

Sense desmeréixer a la resta, tots i totes els i les que som amants de la música en valencià en algun moment hem escoltat les seues cançons, les hem ballades, les hem cantades i les hem viscut amb força.

Primer parlarem a un membre d’un grup que marcà un abans i després en la història i que hui en dia encara continua sent un referent de la música en valencià.

Sabeu de qui parlem? Doncs de La Gossa Sorda. Esteu emocionats i emocionades? Nosaltres us assegurem que sí.

Comptarem amb Josep Nadal, que va ser membre del grup i que a més

en l’actualitat és diputat pel grup Compromís.

Però per posar un poc en antecedents, direm que La Gossa Sorda va ser un grup musical que ens feia gaudir de ritmes de ska, rock, reggae i punk amb la utilització de molts ritmes mediterranis i altres influències.

Feien servir instruments com la dolçaina i les seues lletres en valencià eren combatives i denunciaven la injustícia de l’ordre social i mundial actual, la corrupció política i la crisi econòmica, entre altres.

Model del qual seria la música combativa, és un dels grups que ha fet que la nostra música fora entesa com a música d’aquest estil durant molt de temps i que aconseguí crear consciència entre la gent.

Josep Nadal de La Gossa Sorda

Si et sembla bé, començarem l’entrevista preguntant pels vostres orígens. Com va sorgir la idea de crear el grup?

Formar un grup era una cosa que portàvem parlant des de l’institut quan érem adolescents i prou anys després, quan anàvem ja a la facultat decidírem fer el grup. Teníem molta il·lusió, però de música sabíem ben poc la veritat.

Aleshores va tota una sorpresa l’èxit que tinguéreu?

Sí que va ser tota una sorpresa, però també va ser tot molt a poc a poc, ara va molt més ràpid. Els grups en pocs dies ja poden començar a tindre moltes visites i d’un any cap a altre, gent molt desconeguda sona als festivals. I abans no era així, era molt més lent i més complicat. Però si va ser una sorpresa, i el que dic que no va ser un èxit instantani sinó que va anar a poc a poc pujant.

I éreu conscients de tot el que estàveu aconseguint?

Crec que va ser en 2013, que vam parar un any, quan ens adonàrem de la nostra presència en el panorama, per tota la gent que ens va parlar en aquella aturada. Va ser en aquell punt quan veiérem que possiblement sí que havíem aconseguit arribar a molts i moltes i teníem el nostre públic.

Sou conscients que la cançó “T’estime, t’estimo, t’estim” s’ha convertit en un cant a l’amor i hui en dia encara es troba marxandatge amb aquestes

paraules? Que se sent que passe tant de temps i les cançons encara seguisquen sonant?

Doncs ara ho veus i és curiós. Perquè “T’estime, t’estimo, t’estim” va eixir en 2008 i quasi fins al 2014 hi havia moltíssima gent que no la coneixia. Mostra del que el nostre èxit i el nostre reconeixement va anar a poc a poc com deia i que ara tot realment, pense que potser és la causa, va més ràpidament i les cançons peguen la pujada cap a l’èxit prompte, però no queden tant en la memòria com abans perquè moltes ho fan al mateix temps.

Féieu música molt reivindicativa. Creus que s’ha perdut?

No ho sé, el que pense és que han canviat molt els estils de música. Els estils ara no són els mateixos que fa deu o dotze anys i això fa que la gent diga les coses d’altra manera. Continuen implicant-se en els mateixos temes que d’aquell temps, però potser nosaltres ho déiem més clar perquè per exemple en els temes polítics ho tenim més complicat que ara. Ha canviat tot bastant si, però el canvi ha sigut més estètic, de ritmes, de músiques, però la gent més o menys seguix la mateixa senda.

Podem parlar que hi havia censura? O dins del que cap gaudíeu de certa llibertat?

Sí que ens han cancel·lat algun concert, però més que de censura de cancel·lació era més la censura de què no t’arribaren mai a cridar o a

contractar. Nosaltres és que tampoc esperàvem que quan traguérem un disc ens cridaren de Canal 9 per promocionar-lo, aleshores com no esperàvem res d’ells, no hem tingut censura en eixe sentit de prohibició i no difusió.

Es podia viure de la música?

Realment és veritat que quan començàrem no hi havia manera de viure de la música. Potser si haguérem continuat ara sí que ho hauríem fet, però nosaltres ja teníem les nostres carreres i professions a banda de la música i del grup. Arribà un punt en el qual teníem moltes obligacions familiars i quan tens fills les coses canvien. Si des del principi haguérem viscut de la música, potser ens haguérem organitzat d’altra manera les nostres vides.

Aprofitant que eres diputat, penses que hi ha suport institucional?

Més suport hi ha, però sí que cal anar més enllà. Perquè des de la música es podrien fer moltes més coses, com emissores de ràdio i programes de televisió, perquè tenim molts grups que són capdavanters en molts festivals i amb molts seguidors que podrien ajudar-nos a fer moltes coses perquè no sols és necessari donar

visibilització. La pandèmia va ser molt dura, ja no pels artistes, sinó per a tota la indústria de la música en si, i en aquell moment es podria haver fet més coses per ajudar i promocionar.

És la música necessària per a mantenir viva la nostra cultura i la nostra llengua?

Sí que ho és. Ha tingut un paper molt important en les últimes dècades perquè fa colla i la gent se sent identificada ja no per un tema polític sinó perquè compartixen certes qüestions culturals i musicals. Està molt bé perquè crea col·lectiu i comunitat humana.

Que diries a les noves generacions?

A mi em costa molt, perquè nosaltres no tenim una base d’estudis musicals i ara hi ha gent que està molt preparada tècnicament. Però el que sí que han de ser és ser honestos i honestes amb ells i elles mateixes i que facen sobretot el que els agrada, que no creguen que tot és anar a copiar el que té èxit sinó que creguen en cada pas que fan.

“Teníem molta il·lusió, però de música sabíem ben poc la veritat”

Que us ha paregut? Qui té tantes ganes com nosaltres de què aquest grup torne i ens delecte durant molt de temps amb la seua música? Us imagineu que passara? Seria increïble tornar a acudir als seus concerts i gaudir de la música de La Gossa Sorda.

Potser alguna vegada ens concedixen el desig i tornen a l’escena. Qui sap? Tant de bo fora així!

Amb desset anys dalt dels escenaris no hi ha cap dubte que és un dels grups més importants de la història de la nostra música i que constituïren la banda sonora de les vides de moltíssims i moltíssimes.

Amb la lluita per bandera, les seues lletres es convertiren en himnes i amb els seus missatges trencadors iniciaren una revolta cultural i defensaren entre moltes altres coses, l’estima per la nostra llengua.

Encara que l’escena musical ha evolucionat, nosaltres també opinem que no ha canviat tant. Els grups nous que aparegueren també demostren aquesta estima per la cultura i llengua valenciana.

I per acomiadar-nos d’aquest grup volem deixar-vos una cançó que mai falta a Falles i que s’ha convertit en tot un himne perdurable a través del temps.

Esbarzers

No teniu la sensació que cada vegada els programes passen més de pressa? Açò ens mostra de què ho passem molt bé.

Però no us quedeu tristos i tristes fins a la següent entrega? Doncs esperem que sí, perquè significaria que ho estem fent genial.

I de fer-ho bé ho sap molt el grup que tanca el programa de hui. Grup que per a molts i moltes va ser un gran referent en la música en valencià. Grup amb el qual molts i moltes hem gaudit durant molt de temps de bona música valenciana.

Amb un estil propi, ompliren els concerts amb milers de persones que gaudien d’espectacles amb molt bona música.

Juntament amb La Raíz i Orxata Sound System foren considerats un dels grups valencians que desafiaren la cultura institucional pel contingut crític de la seua obra.

El 2017, el grup va anunciar la seua parada definitiva, deixant en la nostra memòria fantàstiques cançons que inclús el dia de hui encara escoltem i cantem.

Qui ha pogut endevinar qui és? Doncs sí, Aspencat. Si amb aquestes dades has aconseguit descobrir de qui parlàvem, sense dubte eres fan de la seua música.

Albert Benavent, músic i trompeta del grup ha accedit a contar-nos un poc sobre la seua trajectòria, com arribà al grup i, en definitiva, com va nàixer i era Aspencat.

Albert Benavent d’ Aspencat

Com i perquè naix Aspencat?

Jo no comence en el grup des del principi, però vaig acabar en el grup fins a l’acomiadament en 2013, quan un dia baixant de l’escenari, em comentaren si volia unir-me a ells perquè necessitaven un trompetista en exclusiva perquè el tenien també estava en la Gossa Sorda. Eixe va ser el moment que em vaig unir, però Aspencat comença en 2005, com començaven tots abans. Eren amics de l’institut sense mitjans, un grup molt precari sense suport, sense equip tècnic ni mànagers que els assessoraren, fins que ja anaren agafant rellevància.

Sempre havíeu tingut clar que la vostra música com a grup havia de ser en valencià? Per què?

Si perquè nosaltres som valencians i el més natural que hi ha és cantar en la teua llengua perquè parlem i estimem amb ella. És la manera més natural d’expressar-nos i només el fet de cantar en valencià ja era revolucionari perquè ningú ho feia. Ens taxaven d’extremistes i per això moltes vegades teníem el rebuig de molts mitjans de l’època.

Sempre heu sigut ben rebuts? O hi ha territoris que pel tipus de música o ja simplement per ser en valencià sempre eren més hostils?

La veritat és que en termes generals sempre ha sigut una acollida molt positiva i les males experiències sempre han sigut aïllades i anecdòtiques, perquè la música és cultura i la gent que l’estima té un

nivell de coneixement que aplega a apreciar el que fem. Sí que ens comentaven que per arribar a més gent hauríem de cantar en castellà, però no férem mai cas. En el Japó i en els Estats Units, on férem gira, mai han tingut prejudicis, t’examinaven duna manera pura perquè els agradava la bona música.

Pensàveu que arribaríeu a eixos llocs?

Que va! Impossible. Però resulta curiós que nosaltres hem tocat per exemple, més a Alemanya que a l’estat espanyol. Teníem molt l’estigma damunt i ens rebutjaven fins que es va normalitzar un poc la nostra música, i ja començàrem a fer moltes gires, ampliàrem el ventall i ens donàrem a conéixer un poc mes. Nosaltres mai hem tingut ínfules d’arribar tan lluny, però treballant a poc a poc el camí es va obrir per un estat natural de treball i de bon fer.

És molt difícil viure de la música?

Sí que és molt difícil. Hui està més normalitzat, però abans quan vaig començar en 19 anyets, que et donaren d’alta ja era estrany! Viure de la música no era normal perquè no es tocava tant. A més, tampoc tenia com a objectiu viure d’aquesta a llarg termini. Ningú de nosaltres es dedicava en exclusiva a la música

i tots teníem un pla B. Anàvem compaginant les professions amb les gires i concerts que féiem.

Que ha canviat?

Han canviat coses. Per exemple, hui en dia ja no depens tant de què et traguen en els mitjans de comunicació com per exemple, À punt. Per promocionar-se, es tenen diferents plataformes que són les xarxes que et fan conéixer ràpidament. El món està molt més globalitzat i hi ha menys censura. Nosaltres tinguérem més obstacles, ens posaven l’etiqueta de gent roïna i no ens volien en la comunitat. Pot ser també, que tot el treball que es va fer en aquella època, haja ajudat al fet que hui en dia en la major part dels festivals ja hi ha música en valencià.

Creus que aquesta és necessària per a mantenir viva la nostra cultura i llengua?

Clar que sí. A més, pense que si no existira la música, la gent acabaria boja. La música és una conductora directa de la cultura, donat que arriba molt més fàcilment a la gent que si et posares a escoltar una xarrada o ponència molt acadèmica. La música arriba a tots els públics i tots els caps, els més grans i els més menuts.

“No volguérem imposar res, sinò que se sabera que parlar en valencià era normal”

Que els diries a aquells i aquelles que estan començant i s’ho veuen molt difícil o impossible?

S’han de donar suport entre ells i elles. Han de treballar molt i bé i s’han de rodejar de molta gent bona i treballadora. És molt important fer col·laboracions i ajudar-nos a conéixer els uns a altres perquè ens ajudem a créixer.

En definitiva, una feina que valia la pena? Tornaries a fer-ho?

Sí, va valdre molt la pena. Va ser molt satisfactori perquè veiérem que el missatge i tot allò que tu creus i sents arriba envoltant d’un ambient de festa. Va ser molt beneficiós perquè normalitzàrem l’ús del valencià. No volguérem imposar que res estiguera per damunt de res, sinó que se sabera que parlar en valencià era normal i comú en la nostra comunitat.

Quan caminàvem

Què us sembla el que ens ha contat Albert? Doncs que també teniu ganes de què tornen als escenaris, no? Quina llàstima que aquests dos grups, La Gossa Sorda i Aspencat junt amb altres mítics, hagueren de deixar els escenaris.

Amb aquesta entrevista hem pogut tornar a veure a un altre grup molt important que denuncia que no era possible viure de la música encara que tenien milers de seguidors.

Aleshores us deixem unes preguntes per a reflexionar: no cregueu que si no es comença a protegir aquesta música nostra, està destinada a desaparéixer? No per falta d’interés sinó per precarietat.

I si ara gaudim d’un moment fantàstic, amb multitud de grups i cantants que s’esforcen perquè es parle de la nostra música, no seria una llàstima llançarho a perdre?

I si fora així, qui ens assegura que tornarien a ressorgir i en un futur gaudiríem de moments com els d’ara? No sabem que hi penseu, però nosaltres no volem ni imaginar-nos un futur sense ells i elles.

I amb aquestes qüestions, ens acomiadem fins al programa següent, no sense abans deixant sonar una meravellosa cançó d’aquest grup tan apreciat, Aspencat.

Música infantil

Benvinguts i benvingudes al cinqué programa de Ràdio Fondo! Que contents i contentes estem de què continueu amb nosaltres per viure aquest passacarrer que estem fent a través de la música.

Hem parlat ja de molts estils, però no podíem no mencionar un altre tipus de música en valencià. La dels més menuts i menudes.

Parlar de música infantil valenciana és parlar d’artistes com Paco Muñoz, Dani Miquel i grups com Els Ramonets. A més de programes que trobem a la nostra televisió com La Colla, on Els Bíters amb les seues cançons, busquen amenitzar les estones als nostres menuts i menudes i de pas difondre cultura pròpia.

Per què la música en adults tenim clar que hi ha molta varietat i hui en dia és molt fàcil accedir a ella, però estàvem pensant, qui fa de pont entre els menuts i menudes i les persones ja més adultes?

Doncs documentant-nos per a aquest programa hem trobat que tenen un aspecte en comú amb els artistes i grups amb els quals hem parlat anteriorment. És necessari que per a acostar aquesta música les administracions facen concerts, que incloguen en la seua programació cultural espectacles, que es facen jornades culturals, etc.

El que volem dir, és que si en la música més adreçada per a un públic més

major ja és necessària la difusió, en aquest aspecte la creguem encara més.

Cal fer més programes a la televisió i ràdio, però al mateix temps s’han de fer més actuacions al carrer, i així les famílies acudir i gaudir d’un fantàstic dia.

Nosaltres entenem que la música és una ferramenta molt gran d’expressió i de comunicació i que contribuïx a fomentar la diversitat i la integració. Com ens comentà Josep Nadal, la música crea comunitat i col·lectiu. Però clar, és un problema moltes vegades, que aquest tipus o gènere musical com molta gent afirma, està molt devaluat perquè pensen que sols és infantil. Així i tot ens preguntem aleshores, encara que siga adreçada als menuts i menudes, és menys valuosa? No ho creguem així.

Tots i totes hem aprés les estacions de l’any, les nostres festes, els animals, les emocions, etc., a través de cançons que enguany encara perduren en la nostra memòria. Aleshores, no podríem dir que aquesta música és una autèntica difusora de la nostra llengua?

I per recordar aquestes cançons de la infantesa i perquè els nostres xiquets i xiquetes puguen descobrir cançons que potser encara no coneixen, us deixem escoltant a continuació un recopilatori que a nosaltres sense dubte sí que ens ha transportat anys enrere.

Ramonet, si vas a l’hort

Ramonet, si vas a l’hort, porta figues, porta figues. Ramonet, si vas a l’hort, porta figues, i albercocs. Si vas a l’hort.

Pastoret, on vas?

Pastoret on vas?

A la muntanya, a la muntanya. Pastoret, d’on vens?

De la muntanya de veure el temps. Quin temps fa?

Plou i neva, plou i neva. Quin temps fa? Plou i neva per allà.

Sol, solet

Sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure, sol, solet, vine’m a veure que tinc fred. Si tens fred posa’t la capa, posa’t la capa, si tens fred, posa’t la capa i el barret.

No tinc capa ni barret, per abrigar-me, per abrigar-me, no tinc capa ni barret, per abrigar-me quan fa fred.

Serra de Mariola

Serra de Mariola, tota a floretes. Tota a floretes sí, tota a floretes no, tota a floretes. On van les socarrades?

A les fontetes, a les fontetes sí, a les fontetes no, a les fontetes.

La xata merenguera

La xata merenguera, huit, nou, deu. Com és tan fina, trico, trico, trac. Com és tan fina lairó, lairó, lairó, lairó, lairó.

Es pinta els colorets, huit, nou deu. Amb plastilina, trico, trico, trac. Amb plastilina, lairó, lairó, lairó, lairó, lairó.

Sa mare li cridava, huit, nou, deu. Renta’t la cara, trico, trico, trac. Renta’t la cara lairó, lairó, lairó, lairó, lairó.

Que ara vindrà Joanet, huit, nou, deu. A festejar-te, trico, trico, trac. A festejar-te lairó, lairó, lairó, lairó, lairó.

Joanet ja ha vingut, huit, nou, deu. I m’ha fet un bes, trico, trico, trac. M’ha fet un bes, lairó, lairó, lairó, lairó, lairó.

I m’ha deixat la cara, huit, nou, deu. Com una ensaïmada, trico, trico, trac. Com una ensaïmada, lairó, lairó, lairó, lairó, lairó.

L’Alcalde d’este poble, huit, nou, deu. Té un burra, trico, trico, trac. Té una burra, lairó, lairó, lairó, lairó, lairó.

Que menja les garrofes, huit, nou, deu. Amb coca fina, trico, trico, trac. Amb coca fina, lairó, lairó, tomaca i pimentó.

La masereta

La masereta se’n va al mercat, la masereta se’n va al mercat. I el dilluns ens compra lluç. Oh, la, la la masereta, la masereta. Oh, la, la la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat, la masereta se’n va al mercat. I el dimarts ens compra naps. Oh, la, la la masereta, la masereta. Oh, la, la la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat, la masereta se’n va al mercat. I el dimecres ens compra nespres. Oh, la, la la masereta, la masereta. Oh, la, la la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat, la masereta se’n va al mercat. I el dijous ens compra ous. Oh, la, la la masereta, la masereta. Oh, la, la la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat, la masereta se’n va al mercat. I el divendres faves tendres. Oh, la, la la masereta, la masereta. Oh, la, la la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat, la masereta se’n va al mercat. I el dissabte tot m’ho gaste. Oh, la, la la masereta, la masereta. Oh, la, la la masereta se’n va al mercat.

La masereta se’n va al mercat, la masereta se’n va al mercat. I el diumenge tot m’ho menge. Oh, la, la la masereta, la masereta. Oh, la, la la masereta se’n va al mercat.

Música mestre!

Si és un somni pessigueu-nos! Estem al·lucinant perquè us donem la benvinguda al sisé programa de Ràdio Fondo.

Si és que us hem de ser sincers i sinceres no ens creiem que aplegaríem fins ací. Encara que amb un poc de llàstima perquè us hem de donar una notícia.

És cert, aquest serà l’últim de la temporada. Ens acomiadem per recompondre forces i preparar informació i material per als vinents.

Així que esperem que l’espera siga curta i que la temporada venint ens acompanyeu tots i totes per gaudir de la cultura nostra, la cultura dels valencians i valencianes.

Per tancar aquesta edició, no podíem no parlar d’unes persones que es troben íntimament lligades al món de la música i que són tan importants en la nostra festa de les Falles.

Sabeu de qui parlem? Doncs de les bandes de música. Les bandes que naixen gràcies a la llavor de les societats musicals, les quals constituïxen una senya d’identitat del poble valencià. Sabíeu que la primera banda de música com a tal, data del 1709? Doncs penseu en tots els anys que porten acompanyant-nos amb la seua música.

Quan no teníem suficientment orquestres, les bandes posaren a l’abast de les classes populars l’art de

la música. Abans l’accés als concerts o teatres estava reservat a uns pocs i poques amb una determinada condició social i un nivell adquisitiu alt.

De fet, la música es convertix en el fet cultural més territorialitzat de la Comunitat Valenciana. Comptem amb més de 536 societats musicals a 542 municipis. Tenim més de 40.000 músics, 591 escoles de música, més de 60.000 alumnes, unes 244 bandes juvenils de música cosa que fa que hi haja més de 5.425 concerts i més d’11.200 passacarrers en un any.

Des dels seus inicis, fa més de dos-cents anys, aquestes bandes de música van crear estructures educatives simples per formar els seus membres, a les quals anomenaven acadèmies, terme que es va mantenir durant molt de temps, però que, a poc a poc, va donar pas a l’expressió: escola d’educands, on el seu objectiu principal era preparar les i els futurs músics que formarien part de la banda.

Parlem de la xarxa més gran de persones articulada i organitzada per a la persecució d’un bé col·lectiu: l’ensenyament i pràctica de la música. Promocionen la cultura i incentiven la creativitat, a més que creen un espai social comú.

Sabíeu que les societats musicals de la Comunitat Valenciana són Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial en Espanya? Amb aquesta declaració es va reconéixer la labor educativa,

social i cultural que representen les societats.

I no podíem oblidar quan parlem d’aquesta música, de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, entitat sense ànim de lucre que té per objectiu la unió del col·lectiu de les bandes de música valencianes.

Entre les seues finalitats trobem promoure, difondre i dignificar l’afició, ensenyament i pràctica de la música potenciant l’associacionisme.

Assumix la representació i defensa dels interessos generals de les seues societats federades davant de les institucions públiques i privades i sol·licita les ajudes necessàries per a continuar amb la seua labor cultural. Oferixen activitats culturals i facilita l’accés a tothom a aquest bé cultural.

Després d’açò queda clar que la nostra comunitat és terra de músics. I les societats musicals i escoles formen a uns dels i de les grans protagonistes de la festa de les Falles. Sense música no tindríem festa, no esteu d’acord?

Ja siga per les bandes de música com de les xarangues, aquestes ens acompanyen en cada moment. Amb les seues cançons i pasdobles posen banda sonora a la nostra festa.

Artistes de peus a caps són capaços i capaces d’executar els millors pasdobles, com obtenir la seua partitura i traure des de zero les cançons més famoses i festeres perquè gaudim en tot moment.

Al mateix temps són els i les responsables d’unir a la gent de dins

i fora de la festa. Qualsevol persona que sent una banda tocar gaudix de la música i se sent partícip del moment festiu.

No podíem acabar aquest programa sense recomanar-vos una llista de reproducció perquè us endinseu dins d’aquest món musical i gaudiu de les millors peces que s’executen dins de la nostra festa.

Prepareu-vos per a escoltar la peça que creguem més representativa i amb la que tot acaba per renàixer de les cendres i començar amb un nou exercici.

Quina us penseu que pot ser? Doncs clar, us deixem amb el Faller, pasdoble de 1929 del mestre José Serrano.

Gràcies per haver-nos acompanyat en aquest passacarrer a través de la música.

Ha sigut tot un plaer per a nosaltres i esperem que hàgeu descobert aquest món musical tan nostre i tan ric.

Llarga vida a la música!

te da la bienvenida Comerco Alzira

TIENDA LI

Carrer Ppi 01. Carretera Albalat Oest 4C Obert de 09:00 a 22:00 de dilluns a dissabte Enfront de Carrefour