3 minute read
FalleraOpulència
Per:JosepNosiGarcia.
Abundància de bens, gran riquesa. L’opulència es defineix com una qualitat de les coses riques, abundants, exornades. Des d’eixe punt de vista, podríem dir que les falles són una festa opulenta perquè són una festa rica, abundant, que posseeix una gran quantitat de bens. Posseeix gran quantitat de manifestacions diverses, d’actes i activitats que la conformen com un tot que cobreix pràcticament tot el cicle anual, la vida sencera dels fallers exercici rere exercici. Els anys fallers se solapen, es donen la mà, es confonen fins i tot entre uns i altres per la manca d’interrupció, per la continuïtat del calendari festiu, un calendari atapeït d’actes de tot tipus, un calendari ric, opulent.
Les falles, però, als seus inicis, no eren una festa opulenta sinó molt senzilla. Fer una foguera amb coses velles, inservibles, per a marcar una petita fita al calendari, una manifestació cíclica anual que no era més que qualsevol altra festa, una expressió puntual. En quin moment aquella senzilla festa va començar a mudar en l’opulència que hui mostra? La portava implícita o més bé ha sigut un cúmul de circumstàncies afegides aquelles que li han donat eixa qualitat d’opulenta avui dia?.
A Borriana, tenim el naixement de les falles ben a la vista. El fet que les falles ací siguen una festa jove, històricament parlant, facilita veure tot el seu esdevenir en conjunt i poder albirar com canvien, muden, s’enriqueixen, com es tornen opulentes. La festa naix a l’any 1928 d’una manera molt humil i senzilla, com una petita broma entre amics. La falla va ser quasi un pensat i fet i, per tant, no va ser una festa amb moltes activitats: plantar la falla, escriure un llibret que la pogués explicar als veïns i visitants i, per suposat, cremar-la com marcava la seua raó de ser.
No obstant això, ja en aquell primer i sobtat exercici faller trobem el primer exemple d’acte faller a banda d’eixa part troncal de la festa. En aquell any qui havia sigut designat pel grup d’amics com a primer president de la història de les falles de Borriana, Manuel Martí Felis, havia sigut pare d’una criatura. El xiquet, va nàixer poc abans que la primera falla pogués veure la llum del carrer i aquella casualitat va acabar en l’organització d’un bateig faller el mateix matí del dia de Sant Josep. De bon matí la família i la reduïda comissió de la falla van procedir al bateig a l’església de La Mercè i, després, tots junts van sortir a voltar la falla amb el xiquet ja batejat. Aquell senzill i íntim acte pot ser considerat, a Borriana, com l’inici de l’enriquiment de la festa de les falles amb activitats complementàries al propi fet de plantar la falla. Pot ser considerat com l’inici de l’opulència.
A partir de l’any següent la festa fluirà com una cascada, brollarà amb abundància. Noves comissions falleres se sumaran a la iniciativa de La Mercè i molts actes veuran la llum al període que va des del 1928 fins a l’esclat de la Guerra Civil el 1936. I això no es pot veure com un element aïllat o independent de la globalitat fallera, sinó més bé al contrari, com un reflex d’allò que estava passant amb la festa per tot arreu, especialment al seu epicentre, a València.
A València l’inici de la festa es perd en l’antiguitat del temps. La tradició de plantar i cremar una falla, el to satíric que van anar adquirint els monuments, l’edició de llibrets explicatius d’eixa sàtira i l’ús de la pólvora per a cremar-los amb una creixent espectacularitat poden ser considerants com a ja fixats a inicis del segle XX i molt abans de l’arribada de la festa a Borriana. Si es vol es podria considerar l’adorn en la pròpia falla (fent-la un monument artístic i ja no purament muntanya de deixalles) i també en la seua cremà (usant la pólvora i els seus derivats de manera embellidora) com l’inici de l’ornamentació de la festa, del seu enriquiment, de la seua opulència. Eixa evolució a València ja es podria veure durant el segle anterior, provocant fins i tot les primeres referències documentals de la festa, motivades en major part per l’intent de l’administració pública d’exercir cert control de la festa i per les protestes dels fallers contra eixes mesures, que sovint incloïen la fixació de taxes o impostos per l’ocupació de la via pública i per la prevenció de desperfectes derivats de la cremà d’unes falles cada vegada més grans i d’un ús de la pirotècnia més encaminat a l’adorn per a delectació del públic que hi acudia. Aquells eren, a aquella època els únics i primigenis signes d’opulència fallera.
Però les falles, a banda d’enriquir-se al seu aspecte extern, havien anat enriquint-se com a manifestació social i cultural. A València, ja durant el segle XIX i sobretot a les primeries del segle XX les comissions falleres comencen a ser un fenomen aglutinador de primer ordre. Socialment es conforma una xarxa de relacions que vertebra la ciutat al voltant dels carrers on el veïnat decidia erigir-se en comissió fallera. Cada vegada les comissions estaven més organitzades, estructurades i, per tant, exhibien un gran potencial per a fer encara més gran la festa i un potencial també de dinamització econòmica.