FalleraOpulència

L’any de 1962 l’acte d’Exaltació de les reines Falleres passarà ja al seu marc actual, al teatre Payà, molt més gran que el Teatre Principal i on es podria construir un magnífic escenari realitzat per la casa Pinazo de València. Aquell nou marc possibilitarà en eixa dècada la fusió dels actes de Presentació de les falleres de les comissions, falleres Majors, Reines Falleres i Corts. Serà ja un acte unitari, amb desfilada prèvia i amb un escenari conformat per la totalitat de les representants oficials de la localitat, un acte molt més opulent.

El 1966 un nou acte se sumarà al programa habitual amb les Reines Falleres com a protagonistes. Es tracta de l’homenatge poètic on s’intenta recuperar aquella tradició dels Jocs Florals de Lo Rat Penat. En aquella primera ocasió l’homenatge va tenir lloc immediatament després de finalitzar la Crida i sobre l’entarimat del tapís. Després es va endarrerir uns dies i en l’actualitat s’intenta que ocupe un cap de setmana en exclusiva per a dotarlo de més importància. És aquest acte un exemple paradigmàtic de com la figura de les Reines Falleres esperona la creació d’actes o fins i tot la recuperació d’altres que romanien quasi oblidats. La dignificació de qualsevol activitat en comptar amb la presència de representants oficials produeix actes molt marcats protocol•làriament, ostentosos. També serà una mostra d’això el sopar homenatge a la Reina Fallera o Sopar de Gal·la. Des del 1945 quan l’Ajuntament passava al nomenament directe de la Reina Fallera, era costum oferir un sopar privat en homenatge a ella. Però, amb el temps i des de la dècada dels seixanta, també aquest acte s’oficialitzarà, s’obrirà a la participació de les comissions falleres i les seues representants marcant un protocol. Aquest sopar anirà variant de dates durant pràcticament dos dècades, fins a quedar fixat, ja a finals dels anys vuitanta al cap de setmana anterior a la Plantà.

Com es veu, el programa d’actes de Borriana queda realment fixat als anys seixanta i no fa sinó ordenar-se de maneres diferents a les dècades següents per a arribar a l’actual sense massa modificacions. Els actes, tots ells, tenen el seu origen a València, lògicament per ser l’origen de la pròpia festa, i van agafant a Borriana el seu caràcter propi. La majoria d’aquests actes són creats a València des de finals de la dècada dels anys vint dels segle passat i fins a l’esclat de la Guerra Civil, fruit de l’acció d’entitats culturals (com l’Acadèmia Valencianista o Lo Rat Penat) i falleres (Comitè Central Faller i després Junta Central Fallera). La motivació primera d’aquelles entitats era l’aprofitament de les potencialitats econòmiques i socials de la festa, especialment al seu vessant turístic (tant de consum intern, de la pròpia ciutat, com extern). A Borriana eixes motivacions existeixen també, no debades la primera actuació de l’administració vers la festa serà el recolzament del tramvia faller, però evidentment no poden ser comparables a les del cap i casal, amb un poder d’atracció mediàtica molt més potent. No obstant això, la festa era la mateixa, i per tant estava abocada a copiar els models que València proposava, amb o sense motivacions econòmiques o turístiques, simplement per al propi creixement de les falles com a manifestació festiva, cultural, social i artística. L’enriquiment dels actes arribà a Borriana com ho feu a València, motivada en primer lloc per raons econòmiques i esperonada sobretot en gran mesura per l’aparició de les representants oficials de la festa, personificades en les falleres dels barris, les falleres Majors, Reines Falleres i les seues Corts. Amb eixos dos elements bàsics les falles rebien un tret que ja no les abandonaria a la seua història: l’opulència.

Per: Vicent Blasco Miró.

En la història particular de les comissions falleres sempre és destacada la fita de complir anys ja que això suposa, a l’igual que en la vida, haver pogut sumar una volta al sol més, haver pogut continuar el projecte que altres començaren i en definitiva romandre vius. Dins de l’alegria que suposa complir un any més, les falles tenen per costum celebrar d’una manera més destacada fites com són els 25, 50, 75 o 100 anys d’existència. A més, per a eixos anys tant assenyalats ja s’ha consolidat el denominar-los «aniversaris», un mot que serviria, diccionari en mà, per a cada any però que a les falles s’empra principalment quan s’arriba algun número redó com els que hem destacat abans. Cal dir que la forma de comptar els anys per celebrar estos aniversaris no es regeix per una norma fixa i això comporta que moltes falles celebren el seu amb un any d’antelació per als qui conten d’una manera i altres un any més tard per als qui conten d’un altra. Però bé, eixe és un altre assumpte que no anem a tractar ací, ja que com hauran observat en el títol, el present article versarà solament sobre la falla del Barri de Sant Blai de 1990, tot just fa ara 33 anys... depenent de com es compte.

Per què és destacat l’any 1990 en la història de la falla Sant Blai? Doncs molt senzill, perquè eixe any varen celebrar el 50 aniversari. I que tindria d’especial això com per fer un article? Doncs molt senzill si fem els càlculs pertinents i tenint en compte que la primera falla la varen plantar al 1945.

Depenent de la manera de comptar, com hem referit abans, el 50 aniversari deuria haver-se celebrat al 1994 o 1995, llavors quin va ser el motiu per celebrar eixe any un aniversari que no corresponia? La solució la trobem en els diners, element fonamental i indispensable per portar endavant qualsevol empresa. La sort va somriure als fallers i abonats d’este històric barri i el dissabte 1 octubre 1988 el número 09823 que jugava la falla en el sorteig de la Loteria Nacional va ser agraciat amb el primer premi. Ja es poden imaginar l’alegria entre la gent, majoritàriament treballadora, que habitava al barri. Cada papereta va ser premiada amb 640.000 pessetes. Com és lògic, la pròpia falla també jugava alguna papereta i es va vore, de sobte, amb un bon grapat de diners al calaix amb els quals no comptava, això sumat a la més que segura predisposició a col·laborar de la gent del barri després de la visita de deessa fortuna, va fer que la comissió encapçalada per Vicente Urbaneja Arnandis es decidira a celebrar les noces d’or de la falla... cinc anys abans de quan hagués correspost.

La majoria dels fallers i falleres d’aquella comissió de 1990 eren ja uns veterans en el col·lectiu, fins i tot president indica en el llibret editat que porta ja nou anys al capdavant de la falla i per tant no és d’estranyar que després de tant de temps i veient l’oportunitat de posar un digne colofó a la seua trajectòria decidiren, president i comissió, celebrar el 50 aniversari. Com per a les falles de 1989, la comissió ja tenia la falla contractada, varen decidir que l’aniversari tindria lloc al 1990. La falla de 1989 va ser un cadafal humil i no exempt de la crítica d’aquells que desconeixen el funcionament d’una comissió fallera i que pretenien que ja aquell any la falla fóra de més envergadura. L’exercici de 1990 va ser triomfal per a la comissió del Barri Sant Blai. Els artistes borrianencs que més despuntaven el aquell moment, Sergio Cabedo en l’apartat adult i Juan Carlos Molés en l’infantil varen ser els encarregats d’enllestir les falles i varen aconseguir per a la comissió els dos primers premis a més dels ninots indultats. Tota una fita en la història de la falla que mai s’havia alçat amb el màxim guardó. Va ser un any redó per als «paraigüers» malnom amb què eren coneguts els fallers de Sant Blai.

Com a mostra també de l’abundància amb que vivia aquella comissió és digne d’assenyalar que la pròpia falla va regalar a tots els fallers adults una insígnia d’or i als infantils una d’argent treballades totes per l’orfebre borrianenc José Vicente Vaquer Bort, que aleshores era també el president de la falla L’Axiamo. Un altra de les particularitats d’aquell any seria que els comissionats, tan masculins com femenins, es varen confeccionar el vestit oficial de faller de l’època: amb la jaqueta i pantaló negre, que en els cas de les dones va ser falda.

Tornant al cas que ens ocupa, és de suposar que la celebració d’aquest aniversari generara alguna polèmica entre el món faller de Borriana. Els més veterans de les falles sabien bé que el naixement oficial de la comissió va ser al 1945, un any molt important en la història de les falles de la ciutat doncs a més també va plantar la seua primera falla la comissió del Barri de La Mota i es va oficialitzar la de la Societat de Caçadors que ja n’havia plantat una al 1943. Tal vegada siga per això o per intentar donar més oficialitat a la celebració, veiem al llibret de la falla que amb motiu d’aquell aniversari edita la comissió, que en el discurs que fa el mantenidor de l’acte del 50 aniversari, el gran mestre i poeta, Joan Gumbau, a l’inici indica que l’aniversari es celebra amb onze anys de tardança i en forma de romanç ho explica així:

Bona nit amics fallers, benvinguts tots a esta gala, en la que el barri sant Blai celebra boda daurada.

I aquesta festa que tots, hem esperat amb tanta gana, a la fi ha esdevingut, amb onze anys de tardança.

El retràs ací ja és típic, quan celebren els cinquanta; puix tots ajornem un poc les noces d’or de la falla.

Mai ningú ens podrà acusar, que en esta ocasió fem trampa, aquesta falla amics meus, n’ha cumplit més de seixanta.

I segueix un poc més endavant: Segons consta en documents, Sant Blai va tenir plantada, en l’any trenta una falleta, feta de cartrons i palla. I adelantant-se en el temps la falla va ser filmada i en el saló del Requena la cinta fou projectada deixant la gent encisada.

Gumbau continua donant més dades d’aquella falla quan diu:

La crítica la va fer un poeta de Borriana, don Manuel Peris Fuentes, que amb lletra gargotejada, va escriure quatre quartetes, que envejà la contornada. Més l’anècdota curiosa, més que dolça fou amarga, va estar que aquella falleta, aquell any va ser premiada, guardó de vint-i-cinc pessetes, que mai no cobrà la falla puix l’Ajuntament Magnífic, no va cumplir com Déu mana, i el premi es va quedar, sense eixir, tancat en arca.

Malauradament no hem trobat cap document que certifique l’existència de la falla que comenta Gumbau. No obstant això, no podem dubtar, amb la quantitat de dades que dóna el poeta, que aquella falla no fóra una realitat. Cert és que el corresponsal a Borriana del periòdic «Heraldo de Castellón», Rafael Solà Traite en la seua crònica del dia 16/3 de 1930 diu: «Además de las cuatro (fallas) que hemos anunciado, se colocará otra, que, a pesar de la premura con que se acordó, será de gran vistosidad». Per la manera en què fa l’anunci Solà, sembla que aquella hauria de ser una falla gran i no una «falleta» com la designa Gumbau al seu parlament i per tant no estaria el periodista referint-se a la plantada en Sant Blai. També podria ser, que Juan Gumbau tingués les dades però amb un error d’any, doncs el que sí consta és una falla infantil plantada a la Plaça de Sant Blai (llavors Plaza Miguel Servet) al 1933. Aquell any varen arribar a plantar-se fins a nou falles infantils disseminades per tota la ciutat, un costum prou estés durant els primers anys de falles a Borriana. Cal dir que aquestes falles eren autònomes i no depenien de les comissions de falla consolidades, ja que eren els xiquets i xiquetes els encarregats de preparar-les amb l’ajuda d’algú del veïnat i per tant no es consideraven oficials. La falleta en qüestió de la Plaça Miguel Servet, segons indica Solà Traite en la seua crònica de les falles de 1933 va estar premiada amb 30 pessetes. Si és o no aquesta a la què es referia Gumbau tampoc no ho sabem, però el que és cert és que al Barri de Sant Blai la festa fallera va nàixer ben aviat contagiant-se primer els més menuts de l’esperit faller que inundava Borriana als anys 30 del segle passat. Bona mostra d’eixe ímpetu faller és la falleta plantada pels xiquets i xiquetes del carrer Misericòrdia (dins de l’àmbit del barri de Sant Blai) a l’any 1934 i que per haver arribat fins als nostres dies el seu humil i curiós llibret, reproduïm a continuació:

Com hem pogut comprovar, la tradició fallera del Barri de Sant Blai té una llarga trajectòria que comença, amb dades corroborades, al 1933 amb la falla infantil plantada en la plaça de Miguel Servet, continua l’any següent amb la falleta de la xicalla del carrer la Misericòrdia i s’enceta ja de manera oficial al 1945 amb la plantà de la primera falla gran i ja constituïda la comissió. El fet de celebrar l’aniversari en una data que corresponia no deixa de ser una anècdota més en la llarga història de la comissió. Els motius ja els hem explicat més amunt. Ara el desig és que la seua desaparició del plànol faller l’any 2021, després de 76 anys de presència quasi continuada, siga també una anècdota més, una parada per recuperar forces i que aviat puguem tornar a gaudir de la falla plantada al bell mig de la plaça del nostre patró.

Per: Vicent Blasco Miró

Ficats a parlar d’abundàncies, riqueses i exuberàncies com ho portem fent al llarg de tot el llibret, no està de menys que ens fixem també un poc en quan les coses han vingut mal donades i ens ha tocat tirar endavant “més nets que Sant Paulí”. Justet el contrari de l’opulència és la manca de béns, la pobresa i d’una manera extrema, fins i tot la misèria. Les falles, com tot en esta vida, han estat marcades per èpoques o cicles en els quals han sigut més abundants i exuberants i altres en els quals s’ha hagut de tirar mà de la imaginació per poder treure endavant el projecte anual. Si a açò li afegim que al ser damunt motiu de festa, les falles s’han vist més exposades als vaivens de la societat que les empara, notarem com eixos cicles són més acusats. Quan hi ha molta abundància, (podem ficar com exemple, l’època del boom immobiliari a principis dels anys 2000), les falles guanyen en monumentalitat i actes opulents on poder mostrar tota eixa pujança, són falles recordades precisament per això, però per contra quan les coses no vénen bé, molt extraordinària ha de ser la falla, quasi diríem que un prodigi de l’enginy o d’una gran excepcionalitat (com va ocórrer al 1946 quan sols la falla del Barri València va plantar una humil barraca) per passar a la història col·lectiva del poble, ja que està clar que, siguen grans o menudes, totes les falles queden per a la posteritat.

Centrant la qüestió que ens ocupa i queda patent en el títol de l’article, hem de retrocedir vuitanta-dos anys per anar a les falles de 1941. La festa, com és ben sabut, naix a Borriana al 1928 i fins el 1936 en que es paralitza abruptament degut a l’inici de la Guerra Civil, no para de créixer i veu nàixer fins a huit comissions. Finalitzada la guerra, com és lògic i amb una ciutat destruïda, no hi ha lloc per a la festa, però al 1941, quasi dos anys després de la fi del conflicte, la llavor sembrada pel mític sagristà de La Mercè, Carlos Romero Vèrnia vol tornar a renàixer i és precisament Romero novament qui es fa càrrec de formar la comissió. En ella falta qui havia sigut president els anys inicials, Manuel Martí, qui per motius de feina s’havia instal·lat a Barcelona. Romero, no obstant això sí que va poder comptar de nou amb Batiste Solà, José Borja, Manuel Artana i Demetrio de Astorza, als quals es varen unir, Alfredo Montesinos i Francisco Piquer Sales que ostentaria la presidència. És el mateix Piquer Sales qui el 15 de febrer de 1941 presenta la instància oportuna a l’ajuntament per poder plantar una falla a la Plaça de la Mercé. Esperonats per la iniciativa de La Mercé, també els fallers de La Vila es fan avant i presenten projecte al consistori per plantar el seu cadafal a la Plaça Major. Les falles hi havien tornat.